Aquest cap de setmana, es fa la XIII Trobada de Casals i Ateneus dels Països Catalans al barri valencià de Benimaclet. Els actes van començar ahir al vespre i s’allargaran fins demà al matí.

Com cada any, la trobada inclourà l’assemblea general i també espais de trobada i intercanvi de dinàmiques i sinergies entre els casals i ateneus que formen part de la xarxa.

La jornada de dissabte a la tarda serà oberta al públic. Entre les activitats, hi haurà una xerrada sobre la gestió dels espais autogestionats en cas de situacions d’emergència. La conversa se centrarà en el cas viscut amb la gota freda al País Valencià i comptarà amb la participació del Casal Popular Tio Cuc d’Alacant, el Casal Popular de Nules (Plana Baixa), el Centre Social Terra de Benimaclet i l’Ateneu Popular de la Ribera d’Algemesí (Ribera Alta). La periodista Gemma Martínez serà l’encarregada de moderar l’acte.

També es farà una mostra de muixeranga de la colla de la Jove Muixeranga de València, un concert de Tomàs de los Santos, un sopar de germanor antirepressiu i una mostra de Cant al Ras, amb lectura de poemes, i micro obert a càrrec del Grup Ensenyament Valencià del Terra.

L’organització considera que la trobada és una bona oportunitat per a visibilitzar la tasca cultural, social i comunitària que fan aquests espais i que té una presència significativa també al País Valencià.

Església de Nostra Senyora de la Pau
Carretera de Tautira, Taiarapu est, Tahití, Polinèsia
Mapa a Google

L’arxidiòcesi de Papeete, a Tahití, ha declarat el 2025 any jubilar. El motiu són els dos-cents cinquanta anys de la primera missa dita en aquest racó de la Polinèsia, que va tenir lloc l’1 de gener de 1775 a l’altre extrem de l’illa, a la península de Taiarapu, en un llogaret anomenat Tautira. La van protagonitzar dos missioners arribats a Tahití poques setmanes abans a bord de la fragata Águila, capitanejada pel navegant i explorador basc Domingo de Bonechea Andonaegui (1713-1775): eren el frare extremeny Narciso González i el franciscà català Jeroni Clota, nascut probablement a Olot. Tots dos formaven part de la segona expedició ordenada a aquell sector del Pacífic pel virrei del Perú, el també català Manuel d’Amat i de Junyent (Vacarisses, 1707 – Barcelona, 1782).

Havien salpat del port de Callao, al Perú, el 20 de setembre de 1774 juntament amb el pailebot Júpiter, carregat amb tot allò que podia ser útil per a fundar una petita missió: des d’una caseta desmuntable –amb mobiliari inclòs– fins a un taller de fusteria i forja, passant per una capella completa, material agrícola, animals domesticats i menjar i roba per a més d’un any. Seguint els passos d’una expedició de reconeixement anterior (1772-1773) dirigida pel frare matemàtic i cartògraf barceloní Josep Amich i Aranda (1711-1783), el 27 de novembre l’Águila arribava davant les costes de Tahití. En van desembarcar els dos frares, el comandant Bengochea, el soldat Máximo Rodríguez i el grum Francisco Pérez, a més de dos tahitians capturats en el viatge anterior per a ajudar-los a aixecar la missió i fer d’intèrprets amb la població local.

Si amb la primera missa de l’1 de gener de 1775 Clota i González van clavar una gran creu en terra polinèsia (dues dècades abans de l’arribada a l’illa de la protestant Societat Missionera de Londres), quatre dies després, el 5 de gener, Domingo de Bonechea obligava els cabdills de Tahití a reconèixer la sobirania espanyola sobre el territori, rebatejat amb el nom d’illa d’Amat. Tant les anomenades capitulacions de Tautira com l’intent d’evangelització dels illencs van ser efímers i infructuosos. D’una banda, Domingo de Bonechea es va morir al cap de poques setmanes, de malaltia fulminant. I, d’una altra, els dos missioners, sols i habituats a la vida conventual, van ser ràpidament superats pels esdeveniments d’un entorn que percebien hostil. I encara més quan els dos intèrprets locals es van esfumar i Rodríguez i Pérez es van deixar anar. Per això, quan l’Águila va tornar el 30 d’octubre de 1775 amb provisions, Clota i González no van dubtar a demanar la repatriació immediata. Deu dies després, la fragata recollia l’àncora i tornava cap al continent americà amb els dos frares i tot el material de la missió fracassada.

El pas de Jeroni Clota per Tahití, l’antiga illa d’Amat, és prou documentat per unes quantes fonts, inclosos diaris que van mantenir els protagonistes de l’aventura. Però els seus detalls biogràfics, inclosa la data de naixement, són molt menys coneguts. El periodista, escriptor i dirigent ecologista Santiago Vilanova i Tané (Olot, 1947), que acaba de cedir el seu fons documental a l’Arxiu Nacional de Catalunya, és qui més ha seguit els passos d’aquest frare aventurer i explica que es devia educar a l’escola de novicis i apostolat del convent de Sant Francesc o de Framenors de Barcelona i es va traslladar el 1766 com a missioner al Perú. Un any després va entrar a la comunitat franciscana del convent de Santa Rosa de Ocopa, a Mantaro, on va dur a terme viatges d’evangelització als pobles instal·lats a les selves peruanes abans de ser reclutat per a la missió del virrei Amat a Tahití.

Posteriorment, Clota va demanar de tornar a Catalunya el 1780, on va ingressar a la comunitat del convent de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès i hi va morir el 26 de juny de 1791. Vilanova detalla que fou enterrat a la capella del Capítol, a la sepultura de l’Evangeli, però arran de la desamortització eclesiàstica de Juan Álvarez Mendizábal es van destruir el convent i la tomba d’un missioner olotí que, malgrat el pas efímer per Tahití, va deixar una empremta històrica gens negligible en aquelles latituds de l’oceà Pacífic.

I una mica més: Una dècada abans de la breu estada de Jeroni Clota a Tahití, fins a l’illa va arribar el botànic Jean Barret o Baret (1740-1807) a bord de l’expedició del comte Louis-Antoine de Bougainville. A Tahití es va descobrir, de fet, que en realitat es deia Jeanne i s’havia disfressat d’home per a poder pujar als vaixells exploradors. D’aquesta manera, Jeanne Barret es va convertir en la primera dona que va circumnavegar el món.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Cartell del jubileu d'enguany a Tahití. Gravat de Domingo de Bonechea al porxo de l'església de Tautira. Foto: Tahiti Heritage. Reproducció de l'antiga creu de fusta que van clavar Clota i González l'1 de gener de 1775 a Tautira. Foto: Tahiti Heritage. Mapa de l'illa d'Amat, reproduït en l'exposició a Tahití per l'any jubilar. Retrat de Jeanne Barret.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Un foc a les vies ha obligat a tallar la circulació a la línia R4 de Rodalia entre les estacions de Sant Sadurní d’Anoia i Gelida (Alt Penedès). Els bombers han demanat a Renfe que l’aturés per poder treballar en l’extinció de les flames.

Senten indignació, ràbia, incomprensió, menysteniment i tristesa. Ligia Marisabel Marquina i Diego Fernando Ruiz, veïns de Badalona, conviuen amb un còctel de sentiments que és molt difícil de pair. Fa dos anys que batallen contra la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) per aconseguir la tutela de la seva néta, la Carla. Va néixer el 21 d’octubre de 2023 d’una relació del seu fill Xavier amb la xicota, tots dos menors d’edat, que van decidir de donar-la en adopció. Però els avis paterns van expressar d’un bon començament, fins i tot abans de néixer la criatura, que se’n volien fer càrrec. Així i tot, la DGAIA en va fer cas omís i va enviar la Carla a una família d’acollida d’urgència.

Marquina i Ruiz de seguida es van oposar frontalment a aquesta decisió. Van presentar una demanda contra la DGAIA i van guanyar-la parcialment. La jutgessa Emilia Puga González, en una sentència del setembre, consultada per VilaWeb, revocà la mesura d’acolliment d’urgència de la DGAIA i va establir com a mesura de protecció l’acolliment en família extensa paterna, és a dir, amb els avis paterns. Ara bé, la DGAIA hi va presentar un recurs en contra i la mesura ha quedat en suspens perquè la sentència no és ferma i ara el cas és a l’Audiència de Barcelona. La DGAIA defensa fermament que l’adopció és la millor opció perquè els progenitors de la Carla van renunciar als drets i deures parentals i van optar per posar-la en adopció. VilaWeb s’ha posat en contacte amb la DGAIA perquè expliquessin amb més detall la decisió, però no n’ha obtingut resposta.

“No ens volen dir ni si està bé”

Els avis paterns relaten que viuen la situació amb molt de neguit. Reconeixen que tot plegat els ha causat problemes psicològics –ja van a teràpia amb el fill– i critiquen durament el paper de la DGAIA. Simplement, no comprenen que no puguin quedar-se amb la Carla. “A nosaltres ens han posat una creu perquè no puguem fer res. No hem volgut ni discutir-hi perquè no diguin que som conflictius. Hem aguantat moltes coses perquè no diguin que som conflictius. No bevem, no fumem, res. Hem intentat que les coses vagin bé”, diu Marquina.

S’han sentit maltractats, poc escoltats, que la DGAIA no ha cercat cap via de consens amb la família i que han jugat molt brut. “Fins ara, no han fet una feina de conciliació entre les famílies, ens ha deixat de banda. A nosaltres sí que ens han maltractat psicològicament”, diu Ruiz.

“Se suposa que la DGAIA ha de vetllar perquè els nens estiguin bé en tots els sentits, però ho fan al revés, li fan més mal”, diu indignada Marquina sobre la Carla. Ruiz assenyala que ells també pateixen molt: “Sabem que tenim una néta, resem per ella. Quan és el seu aniversari ho celebrem entre nosaltres, però no en sabem res. No ens volen dir ni si està bé.”

Ells han demanat a la DGAIA de poder establir un règim de visites per a veure la Carla i rebre informació sobre el seu estat de salut i el procés evolutiu. En tots dos casos, els ho han denegat. En els escrits de resposta, consultats per VilaWeb, la DGAIA al·lega que ho complirien un cop hi hagués una sentència ferma. “Des del primer moment hem demanat de veure-la, que ens donessin visites. Ens van dir que, fins que no hi hagués una sentència, no ens deixarien”, diu la dona.

Ligia Marisabel Marquina i Diego Fernando Ruiz, a la redacció de VilaWeb (fotografia: Albert Salamé).

El govern refunda la DGAIA amb una nova direcció general amb menys competències

L’oposició dels avis materns i la DGAIA i la judicialització del cas

En Xavier i la seva xicota van amagar l’embaràs fins a darrera hora. Ell ho va explicar als pares a començament de setembre, mentre sopaven. Aleshores, a la noia li faltaven menys de dos mesos per a sortir de comptes. Els dos progenitors tenien claríssim que posarien la filla en adopció. Els avis materns, també. Els paterns, en canvi, van manifestar que se’n volien fer càrrec. “Li vam dir que enteníem la seva posició, però que també entengués la nostra. Ell no volia fer-se càrrec de la nena. Nosaltres, sí”, explica Ruiz.

Els avis paterns van explicar als psicòlegs del cas el desig de fer-se’n càrrec. “És la nostra néta i ho volíem”, explica Marquina. Poc després, van reunir-se amb la DGAIA, en una reunió que, expliquen, no va ser positiva. Segons ells, l’organisme no entenia la seva posició. “Ens deien que estava bé donar-la en adopció. Que si la nena era a casa, hi podria haver algun problema”, assenyala Ruiz.

Tots dos van constatar que no hi havia gens d’interès per part dels avis materns que la Carla anés a casa els avis paterns. La mare era partidària de donar-la en adopció, i els seus pares li donaven suport. “No li tenien estima. No volia permetre que la nena es criés sense amor”, diu l’àvia paterna.

El mateix dia del naixement, el 21 d’octubre de 2023, tal com consta en la sentència, en Xavier va signar l’acta de declaració d’abandonament dels drets i deures inherents a la paternitat. Dos dies després, la mare també va signar la renúncia expressa al mateix hospital, el Trias i Pujol. Els avis paterns expliquen que els materns els van impedir d’anar a l’hospital, i que no hi van anar per evitar un conflicte.

El 25 d’octubre de 2023, la DGAIA va dictar la resolució de desemparament preventiu i acolliment en família d’urgència, basant-se en la renúncia simultània i coincident dels dos progenitors.

La retirada de la tutelada del seu fill Xavier

Després de saber la decisió de la DGAIA, els avis paterns no van trigar a emprendre el procés judicial. El seu objectiu era clar: fer-se càrrec de la Carla. Els avis exposen uns quants motius. Diuen que tenien la voluntat d’acollir la Carla abans del naixement i tot. Concretament, van enviar un escrit a la DGAIA el 17 d’octubre de 2023. També destaquen que el seu fill Xavier no tenia la maduresa emocional ni els recursos per a assumir la paternitat, el consideren molt influenciable i que no ha entès la magnitud de la renúncia. També expliquen que són un nucli familiar sòlid i afectuós i consideren injustificat que la nena fos separada de la família extensa i enviada a una família d’urgència. S’oposen a l’adopció perquè creuen que la menor pot créixer amb estabilitat dins la seva pròpia família biològica.

Ligia Marisabel Marquina i Diego Fernando Ruiz estan convençuts que el seu fill va signar la renúncia per les pressions de la seva xicota i la seva família. “El fill estava enamorat de la parella, nosaltres no existíem, tot el món era ella. Feia tot el que li deien”, explica la mare. Segons ella, en una trobada amb un Equip d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (EAIA), en Xavier va arribar a acceptar que la Carla anés a casa. “Després de la reunió, ell va anar a l’escola. A la tarda, ja era un altre. La parella li havia trucat per saber què havia passat i l’hi va explicar tot”, relata Marquina.

Enmig del periple judicial, als avis paterns els va tocar d’afrontar un nou xoc. “Una trampa”, segons Ruiz. La DGAIA els va retirar la custòdia del seu fill i el va enviar a un pis de tutelats. Tal com consta en la sentència, l’organisme va obrir l’expedient de desemparament el 9 de febrer de 2024.

En l’expedient, es recull que el menor havia escrit cartes i havia declarat que rebia insults, pressions, amenaces i manipulacions per part dels pares. “Se sent constantment recriminat pels seus pares, que li diuen que és un mal fill i també un mal pare, i el responsabilitzen explícitament del patiment que tenen arran de la seva decisió de renunciar al seu fill”, es fa constar en la sentència.

Els avis paterns neguen el maltractament

Ruiz i Marquina neguen rotundament les acusacions del fill. “També ens havien dit que no era feliç, i això es va demostrar al jutjat, amb document i les declaracions del psicòleg, que no era així”, diu Marquina. La DGAIA va citar els avis paterns un dia a les 14.00, coincidint amb l’hora que en Xavier sortia de l’institut. Ells estaven convençuts que els informarien sobre la Carla, però els van comunicar que els prenien la tutela del fill. En aquells moments, mentre ells estaven reunits a la seu de la DGAIA a Barcelona, un equip s’enduia el fill de casa seva de Badalona. “Total, per aconseguir un objectiu, que la nena la donessin en adopció a no sé qui ni per a què. I que això també ho haurien d’investigar, que potser hi ha un tripijoc. Arribes a pensar de tot… No és normal això que ens ha passat. La jutgessa i la fiscal ho van veure clarament, que no actuaven bé”, diu Ruiz.

Els avis paterns creuen que la retirada de la custòdia d’en Xavier ha estat clarament una maniobra per a debilitar-los i que la DGAIA i la defensa de la mare de la Carla ho van fer servir com a un argument per a qüestionar la seva legitimitat i capacitat per a fer-se càrrec de la seva néta. A divuit anys, el fill va tornar a casa.

A part de la retirada de la custòdia, Ruiz i Marquina també es queixen que la DGAIA es posava en contacte constantment amb en Xavier, tot i ser menor. “Li trucaven sense el nostre consentiment. Era menor. Ens vam encarar amb ells. A veure, parlarà amb vosaltres tantes vegades que vulgueu, però nosaltres ho hem de saber. És un menor”, explica Ruiz.

Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Els avis paterns tenen tres informes favorables de l’EAIA

Malgrat la negativa de la DGAIA, els avis paterns tenen tres informes favorables dels Equips d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (EAIA) de Badalona, que s’encarreguen de fer el diagnòstic, la valoració dels infants i del seu entorn sociofamiliar, i proposen les mesures més adequades per a cada cas. Sobre els informes, la jutgessa diu que “valoren els avis paterns amb capacitats parentals per a cuidar la seva néta”.

El primer informe es va fer el 21 de novembre de 2023, quan els progenitors encara eren menors. S’hi diu: “Valoren que la Sra. Marquina i el Sr. Ruiz disposen de les competències parentals necessàries per a garantir el benestar tant d’en Xavier com de la Carla, vetllar pel desenvolupament i benestar dels dos, i procurar-los un entorn adequat.” L’informe també reflecteix que en Xavier encara no ha pogut fer una “comprensió estructurada sobre el naixement de la Carla i de les repercussions que comportaria la irreversibilitat d’un procés d’adopció” i que, arran del seu discurs d’adolescent, està centrat en les seves pròpies necessitats i expectatives.

El segon informe de l’EAIA és del 15 de juliol de 2024 i diu que: “Tant la Sra. Marquina com el Sr. Ruiz disposen dels recursos personals i les habilitats parentals per a oferir un entorn familiar que afavoreixi el correcte desenvolupament d’un infant.” En aquest cas, l’EAIA considera que el més beneficiós per a la Carla és que passi a viure amb adults que esdevinguin els seus referents estables, ja que mantenir durant més temps l’actual mesura d’acolliment temporal podria perjudicar el seu desenvolupament afectiu i relacional en el futur.

El tercer informe, del 16 de juliol de 2024, s’emet a requeriment del jutjat i se centra a fer una valoració específica del vincle entre la Carla i els avis paterns. L’informe fa palès que Ruiz i Marquina sempre han atès les demandes de part de l’equip tècnic, que han mantingut un discurs en concordança amb el desenvolupament de la néta, “en el qual posaven en manifest la voluntat de participar activament en les intervencions tècniques que promoguin el benestar de la Carla”, i que han sol·licitat informació periòdica sobre l’estat de salut, el desenvolupament de l’infant i que han mostrat un “ferm interès per l’establiment d’un règim de relació amb la menor de referència; i també han manifestat de manera reiterada la seva voluntat d’esdevenir els referents familiars estables per a la Carla.”

Aquest darrer informe de l’EAIA, també diu: “El més adient per al benestar de l’infant Carla és que pugui establir-se un règim de relació amb els seus avis paterns a la brevetat possible, indispensable per poder concloure la valoració de les competències de la Sra. Marquina i del Sr. Ruiz, com a eventuals guardadors de la menor de referència”.

El jutjat també va encarregar un altre informe, en aquest cas, a l’Equip d’Assessorament Tècnic en l’Àmbit de Família (EATAF) a fi de valorar les capacitats parentals dels avis paterns. Entre més qüestions, s’hi detalla que la situació sociopersonal de Ruiz i Marquina presenta uns condicionants suficients per a assumir la funció d’atenció i cura d’un infant i disposen de competències parentals per a oferir “un entorn estable i nodridor, tot i que hi ha àrees susceptibles de millora, com l’educativa”. Tanmateix, l’EATAF considera que el projecte d’acollida és “d’especial complexitat“, perquè es basa en la renúncia dels progenitors i en la convicció dels avis que el seu fill canviarà d’opinió i assumirà la paternitat, fet que pot generar confusió de rols familiars, tensió emocional i manca d’estabilitat.

Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. La jutgessa defensa els avis paterns

En la sentència, la jutgessa dóna suport a Ruiz i Marquina i desautoritza de manera raonada la posició de la DGAIA en diversos punts clau. La magistrada va acordar de mantenir la declaració de desemparament, però va revocar l’acolliment en família d’urgència i l’adopció com a prioritat perquè considera que els avis paterns són una opció estable i segura. “Ha de prevaler l’interès superior de la menor, i aquesta jutjadora entén que l’acolliment en família extensa paterna, és a dir, amb els seus avis paterns, els qui es preocupen des del primer dia pel benestar de la seva néta, és la mesura de protecció més idònia per a la Carla”, diu la magistrada.

“Ara l’interès a protegir és el de la Carla, que té uns avis i una família extensa que la vol, que li pot donar estabilitat i seguretat. No podem valorar hipòtesis de futur com una família adoptiva que doni una vida plena a Carla, si en el present tenim una família extensa que sí que sabem que pot donar-li-la, com a avis, amb suport d’especialistes si cal”, també recull en la sentència.

Hi ha més temes que la magistrada qüestiona. D’entrada, no comparteix tot el contingut de l’informe de l’EATAF, que va encarregar ella mateixa. Diu que ni la prevalença del vincle sanguini, ni el fet que els avis paterns creguin que el fill canviarà d’opinió ni la confusió de rols són un element de risc. “Quants avis es fan càrrec dels seus néts, sense que es valori com a factor de risc, sinó al contrari, es manté l’enllaç de la menor amb la família d’origen”, es pregunta retòricament la magistrada.

La magistrada també considera que durant el judici no van quedar acreditats els fets que es van descriure en la resolució de la DGAIA de desemparament del Xavier, que va indicar maltractament per part dels pares. A més, diu que fins que no va néixer la Carla, no es van posar en dubte les capacitats parentals dels avis paterns “ni consta intervenció dels serveis socials en el nucli familiar”.

A partir d’informes psicològics, la jutgessa sosté que tot fa pensar que la decisió d’en Xavier de donar la seva filla en adopció no va ser meditada ni en va valorar prou les conseqüències. “La situació emocional d’en Xavier durant el seu interrogatori, els dubtes en les respostes, denoten aquesta manca de maduresa posada de manifest tant per l’EAIA com pels actors per tenir consciència de l’abast de la seva decisió”, diu.

L’apel·lació de la DGAIA

La DGAIA va interposar un recurs contra la sentència de la jutgessa. L’organisme defensa que la decisió judicial representa un excés de jurisdicció perquè la competència per a determinar les mesures de protecció recau legalment en la DGAIA. “Considerem que l’autoritat judicial s’avança en la determinació de la mesura protectora que correspon a la petita Carla, cosa que és una facultat que correspon a l’administració”, diu en l’escrit.

La DGAIA també al·lega que els avis van perdre la legitimació per a intervenir en el procediment tan bon punt el pare biològic va assolir la majoria d’edat i va reiterar la renúncia a la paternitat. “Considerem que no hi ha perpetuació de la legitimació activa. N’hi havia en el moment de presentar la demanda i una vegada adquirida la majoria d’edat pel progenitor ha cessat la legitimació dels avis paterns”, diu la DGAIA en l’escrit.

L’organisme també considera que la sentència fa una valoració errònia de la prova practicada, i dóna més pes als informes favorables als avis que a la voluntat mantinguda dels progenitors i als informes tècnics que advertien de possibles riscs en l’acolliment familiar.

Fotografia: Albert Salamé.

En la prova de llengua de la selectivitat (PAU) sempre hi ha un exercici dedicat a les oracions subordinades adjectives o de relatiu. Vegem com detectar-les, com classificar-les i com determinar-ne la funció.

Com les detectem?

Totes les oracions subordinades adjectives van encapçalades per un pronom relatiu, que pot ésser el qual, la qual… o bé un altre que el podem substituir per el qual, la qual… (que, què, qui, on…)

—He vist el noi que va venir ahir = He vist el noi el qual va venir ahir.
—És la dona en qui confio = És la dona en la qual confio.
—Trobem-nos al lloc on ens trobem sempre = Trobem-nos al lloc en el qual ens trobem sempre.

Quins tipus de subordinades adjectives hi ha?

Les explicatives donen una informació addicional (no imprescindible) de l’antecedent i s’escriuen entre comes.

—Els afectats, que s’han manifestat, estan disposats a negociar.

Observem que la informació important és que els afectats estan disposats a negociar, i diem, complementàriament, que s’han manifestat.

Les especificatives especifiquen el significat de l’antecedent i no van entre comes.

—Els afectats que s’han manifestat estan disposats a negociar.

Ací especifiquem que, de tots els afectats, tan sols els que s’han manifestat estan disposats a negociar. És una informació imprescindible.

Funcions sintàctiques

Com que equivalen a un adjectiu, aquestes oracions subordinades sempre fan la funció de complement d’un nom de l’oració principal. Aquest nom es diu antecedent. A més, el pronom relatiu també té una funció dins l’oració subordinada. Per esbrinar-la hem de seguir tres passos:

1. Aïllem l’oració subordinada: que s’han manifestat
2. Substituïm el pronom relatiu per l’antecedent: Els afectats s’han manifestat
3. Observem la funció que fa el nom que hem substituït: Els afectats = subjecte.

Dins aquesta oració subordinada, doncs, la funció del pronom relatiu que és la de subjecte.

 

Selectivitat 2025: deu errades de llengua que heu d’evitar

Avui fa cent anys que va néixer Francesc Candel Tortajada (Cases Altes, Racó d’Ademús, 1925 – Barcelona, Barcelonès, 2007), una figura clau per a entendre el segle XX a Catalunya. El 1964, la publicació del llibre Els altres catalans (Edicions 62), que barrejava crònica periodística i assaig sociològic, va trasbalsar la conversa pública catalana perquè trencava un tabú determinant: la incorporació a la catalanitat de les grans onades migratòries. Les tesis de Candel –que tingué una producció prolífica, amb desenes de novel·les publicades– són fonamentals per a la idea que Catalunya és “un sol poble”, però han aguantat bé el pas del temps? Han sobreviscut el procés? Són útils per, a un dels països amb més immigració d’Europa, com més va més diversificada? VilaWeb ho ha demanat a cinc veus autoritzades sobre la matèria.

Albert Botran, historiador 
Fotografia: Albert Salamé.

—Què va representar la figura de Paco Candel per a Catalunya? Com n’explicaríeu les aportacions principals?
—Candel és una figura clau, part constituent de la cultura política catalanista. Fa dues aportacions molt importants. La primera, que dóna veu a una realitat que havia estat bastant amagada fins al moment: la del proletariat migrant. Ell parla de les seves condicions de vida, de les seves mentalitats, dels seus problemes. Això tot sol ja té valor, però hi afegeix una proposta política que encara en fa més rellevant l’obra: es pronuncia contra el lerrouxisme, contra la idea de dividir la societat catalana per raons d’origen. Avui, ho podríem actualitzar dient que és una posició contra aquesta idea del xarneguisme oposat a la catalanitat. Candel defensa la llengua catalana en un context de censura, esquivant explicacions difícils, però queda clar que lliga molt la catalanitat a la llengua.

—Penseu que les tesis de Candel encara són vigents, avui? Per què?
—De les tesis de Candel, se’n desprèn la idea que som un sol poble, la millor aspiració que ens podem proposar; la idea que la nació és una realitat, però també un projecte que ha de sumar adhesions. Però Candel queda superat per la idea que, sense la independència, el propòsit de ser un sol poble és impossible. Amb la qüestió de la llengua és bastant evident. Candel fa un plantejament que no preveu un conflicte lingüístic, amb una llengua dominant que és el castellà i una de dominada, el català. En el punt de vista de Candel, representa que hi ha un bilingüisme equilibrat, i seran uns altres corrents polítics, com el sociolingüisme crític, la revista els Marges o l’independentisme, que llavors era una minoria lúcida –fos la Crida, l’MDT o Terra Lliure– que assenyalava que, sense la independència, el català recularia. El temps els ha donat la raó, veient la minorització del català.

—Per què penseu que, després de Candel, no hi ha hagut més aportacions com la seva sobre una qüestió tan cabdal com la immigració?
—Ha canviat l’ambient de debat social i polític del país. Els anys seixanta tenen un aire constituent, fundacional, molt lligat amb la lluita obrera, la nacional. S’incorporen noves generacions en l’antifranquisme i són anys que culminen, per exemple, en el Congrés de Cultura Catalana. S’entén que el llibre de Candel triomfés en uns entorns assedegats de transformar la societat, com va passar amb Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. Ara també hi ha molts cercles al Principat que viuen d’esquena al País Valencià. Probablement existeixen aportacions sobre la immigració, però l’ambient del país fa que no tinguin el ressò que va tenir Candel llavors. Llavors, l’ambient era constituent i fundacional, d’ambició intel·lectual; ara, no. Si el procés hagués anat endavant, potser hauríem viscut el mateix amb un llibre d’un catalano-amazic o d’una catalano-colombiana.

Montse Santolino, periodista i activista social

—Què va representar la figura de Paco Candel per a Catalunya? Com n’explicaríeu les aportacions principals?
—Candel és el gran inventor de la literatura de perifèria. Aporta la mirada sobre la gent migrada que vivia en els barris d’al·luvió i en els nous barris. Gairebé no existien en l’imaginari, fins aleshores, i hi havia molt de racisme i de menyspreu. El film El 47 ho explica: és una simplificació, però el cas és que hi havia una gent que apareixia per treballar, però la resta del temps era amagada a Torre Baró, per exemple. Candel ho havia viscut i en va fer denúncia, literatura i crònica periodística. La seva aportació principal és la idea que aquella gent també eren catalans, però no és menys important la denúncia de les condicions de vida d’aquella migració. Bona part de la misèria que encara mantenim avui al país ve de llavors. Penso que el seu èxit no és tan personal com de país. Els altres catalans va ser un best-seller perquè el moment polític era el d’un país en construcció. Del PSUC a Pujol, construïen un país; era el moment de les lluites compartides de debò. El moviment veïnal, el catalanista i l’obrer havien fet un front de debò contra el dictador. Candel era un espai compartit.

—Penseu que les tesis de Candel encara són vigents, avui? Per què?
—Sí i no. Continuem necessitant el discurs d’un sol poble, però amb el temps s’ha convertit en un eslògan buit de contingut polític. Cadascú hi interpreta allò que li dóna la gana i això no pot ser. També és vigent la denúncia de la segregació i de les condicions de les persones migrades que han vingut a treballar. Les tesis n’han de ser vigents si tenim en compte que el 40% dels nens que neixen avui a Catalunya són fills de migrants de països extracomunitaris. Necessitem aquest discurs com l’aigua o no serem un país. Som un país trencat econòmicament, del tot segregat geogràficament i econòmica, i amb diferències polítiques molt importants sobre el conflicte amb l’estat. Un model com Candel ens pot servir, però les coses no són tan senzilles. Ja no parlem d’andalusos, gallecs o murcians; parlem de marroquins, bolivians, peruans, de moltes cultures diferents. Aquest discurs és necessari, però l’hem d’omplir de contingut polític i la gent i els partits polítics se l’han de prendre seriosament.

—Per què penseu que, després de Candel, no hi ha hagut més aportacions com la seva sobre una qüestió tan cabdal com la immigració?
—Aquesta pregunta dóna per a una tesi. Tenir un país trencat també significa tenir molt poques veus que poden explicar la seva realitat des dels seus barris. No és culpa d’ells: els potencials Candels d’avui tenen moltes coses a dir, però no se’ls escolta. Té molt a veure amb el moment polític. Candel va deixar els estudis als setze anys i va començar a escriure des del barri. Quanta gent ho fa, això, avui? Ell va ser una anomalia, però el problema de fons és que l’accés a la cultura continua essent per a la classe mitjana i alta. A banda, és clar, el context socioeconòmic és molt diferent, per tot allò que ha significat el neoliberalisme d’ençà dels anys vuitanta. Hi va haver una divisió de facto del país entre el PSC i CiU, i es va imposar una visió de l’economia que ha acabat amb la classe obrera com l’enteníem aleshores. El punt de trobada d’un sol poble s’ha traslladat a una discussió sovint patètica, amb discursos que fan por. Avui, Candel seria una mare monoparental boliviana, i aquesta gent no escriu, sobreviu. Els referents d’avui són Morad o Lamine Yamal, i en cap dels dos casos no hi ha gaire consciència social darrere, perquè no la té ningú de la seva edat ni de la seva generació. Què ha passat entre Candel i Lamine Yamal? Que el neoliberalisme s’ha carregat la consciència de classe i s’ha imposat un individualisme salvatge.

Blanca Garcés, investigadora del CIDOB experta en migracions
Fotografia: Enric Galli.

—Què va representar la figura de Paco Candel per a Catalunya? Com n’explicaríeu les aportacions principals?
—La gran aportació de Paco Candel va ser fer-nos veure que Catalunya és un país d’immigració. La literatura acadèmica sempre ha distingit entre els països tradicionalment d’immigració (que són els Estats Units, el Canadà i Austràlia) i els de no-immigració (que serien els europeus). Mentre que els primers es defineixen com una nació feta d’immigrants, els segons acostumen a tenir una definició més ètnica i, per tant, excloent del Nosaltres. Amb la mirada posada en les migracions internes, Candel va fer-nos descobrir que Catalunya era molt més diversa que no es pensava. I ho va fer combinant múltiples registres. L’anàlisi antropològica encabia una proposta de futur, és a dir, va parlar del que érem i del que podíem arribar a ser. L’èmfasi en la barreja de mons culturals, posant de manifest la interculturalitat natural i orgànica de Catalunya, no va eclipsar la denúncia de les diferències socials i la importància de les qüestions de classe. Dit en poques paraules, Candel va denunciar la fragmentació social i la mirada discriminatòria sobre l’Altre (l’andalús, el murcià, el gallec o el xarnego) sense deixar de somiar en un futur (que en certa manera era un present ignorat i encara a mitges) en comú.

—Penseu que les tesis de Candel encara són vigents, avui? Per què?
—Són més vigents que mai perquè continuem essent, i a un ritme molt més accelerat, país d’immigració. A diferència d’aleshores, avui en dia el creixement de la població a Catalunya es deu quasi exclusivament a la immigració. A més de la intensitat dels esdeveniments, l’altra diferència respecte del país cartografiat per Candel és que ara tenim més diversitat i més desigualtat. Tenim més diversitat perquè els qui arriben ho fan de més lluny i, per tant, se sumen més diferències de llengua, cultura i estatus legal (que sovint es tradueix en drets limitats). Tenim més desigualtat perquè tot i que la misèria d’aleshores era igual o pitjor que la d’avui, aleshores hi havia la perspectiva de millora, tant de la primera generació com sobretot la dels seus fills, mentre que ara aquesta possibilitat es veu cada vegada més remota i inassolible.

—Per què penseu que, després de Candel, no hi ha hagut més aportacions com la seva sobre una qüestió tan cabdal com la immigració?
—Sí que hi ha hagut anàlisis fonamentals, que ens permeten entendre on som i com hi hem arribat. Però potser el que ens manca és justament aquesta combinació de registres. Per a mi la pregunta seria com abordar avui en dia el tema de la immigració “à la Candel”, és a dir, com deia abans, parlant del que tenim en comú i alhora del que, malauradament, encara ens separa, de la nostra riquesa cultural (culturalment diversa) i de la desigual social i de classe, del que som i del que voldríem o podríem ser. En aquest sentit, a les anàlisis d’avui els falta capacitat performativa. Com fer de la nostra mirada crítica sobre el present una manera de pensar, somniar i determinar el futur? Tal com va fer Candel, com conduir la mirada sobre el Nosaltres en una direcció inclusiva, que sumi i il·lusioni, i no que divideixi, exclogui i polaritzi? Cent anys després del seu naixement, necessitem nous Candels que ens ajudin a pensar, des de la crítica sense complaences del que tenim avui, en un futur il·lusionador en comú.

Salvador Cardús, sociòleg
Fotografia: Albert Salamé

—Què va representar la figura de Paco Candel per a Catalunya? Com n’explicaríeu les aportacions principals?
—Paco Candel va connectar amb la minoria nacionalista militant compromesa amb el futur del país, en un moment de grans immigracions i –per raons òbvies– de discret però consistent desvetllament polític i cultural. Jordi Pujol, que considerava que la immigració d’aquells anys era un gran desafiament per al projecte de reconstrucció nacional –i que s’havia preocupat d’estudiar-la i conèixer-la a fons–, havia llegit un article suggeridor de Candel a La Jiirafa i, amb companys com Benet, Cahner o Raventós, li van encarregar Els altres catalans. Candel tenia la virtut de ser un d’aquests “altres”, coneixia aquell món suburbial de primera mà i el descrivia amb cruesa. Però també coneixia el compromís generós amb aquell món de persones catalanistes amb la immigració, com el doctor Carles Ribas i Magri. Va contribuir decididament a dibuixar l’ideal –no la realitat– de la “Catalunya un sol poble”. Un ideal que va encaixar amb el desvetllament nacional, i per això va tenir aquell èxit editorial tan impressionant. A Candel li va costar acabar-lo, escrivia amb més intuïció que no pas visió sistemàtica. No era un intel·lectual en sentit estricte. Ell volia dibuixar i escriure novel·les, i és el que va fer. La producció de “pensament” va tenir més a veure amb el seu compromís social i polític que no pas amb una reflexió teòrica.

—Penseu que les tesis de Candel encara són vigents, avui? Per què?
—Allò que és actual de Candel no és la literalitat de les seves idees, sinó la manera d’encarar el desafiament migratori. Ara parlem d’altres migracions amb altres complexitats, d’un marc econòmic i social de recepció completament diferent i d’un país que ara té instruments polítics per a atendre l’espectacular creixement demogràfic. Però Candel va observar i viure aquella immigració amb ulls francs, sense censures, amb una mirada que ara seria “cancel·lada”. I les seves idees van tenir un context de recepció catalanista i antifranquista que ara o no existeix o és diferent. El que podria ser vigent és aquesta capacitat d’observar la immigració amb una mirada optimista i integradora, sobretot, si tenim present que les condicions de recepció i acollida de llavors eren molt pitjors que les actuals, i de fer-ho amb una gran llibertat de pensament i sense les prevencions que ara ens allunyen de la realitat.

—Per què penseu que, després de Candel, no hi ha hagut més aportacions com la seva sobre una qüestió tan cabdal com la immigració?
—Penso que d’aportacions sobre la immigració n’hi ha hagut moltes i molt bones. Per començar, Jordi Pujol mateix, en ser president, va crear el Centre d’Estudis Demogràfics (UAB) i el va posar en mans d’una de les millors demògrafes mundials, l’Anna Maria Cabré, sempre amb aquell criteri d’estar per damunt de complicitats ideològiques o partidistes. I l’IEMed anava en una direcció semblant. Ara tenim un pou d’informació de primera qualitat, com les de la mateixa Cabré amb el seu El sistema català de reproducció o d’Andreu Domingo amb Catalunya al mirall de la immigració. També hi ha hagut treballs importants en el camp de la història, com Termes, Fontana…; de la Sociologia, com Àngels Pascual; de la militància política, com les de Pere Baltà; de la ciència política, com les de Blanca Garcés… Però, precisament, aquesta abundància ha fet que cap no hagi tingut l’impacte d’un Candel que tractava un camp –el dels anys seixanta, no pas abans– gairebé verge.

Julià de Jòdar, escriptor

Fotografia: Enric Galli.

El discurs de Candel va ser ignorat per la gent a la qual pertanyia, perquè ja feia temps, des de la derrota del 36-39, que havia estat expulsada violentament de la història i no sentia cap necessitat de tornar-hi: no oblidem que, en aquells indrets, el domini de la CNT era complet durant la dictadura de Primo de Rivera, i que el 1931 hi va haver una vaga de llogaters en protesta contra el lamentable estat de les Cases Barates Eduardo Aunós, producte de l’especulació i de la corrupció econòmica i política. La qüestió de si, en plena dictadura franquista, aquells supervivents de la catàstrofe eren molt catalans o poc és retòrica: eren espanyols per obligació i haurien estat catalans per interès si un estat català els hagués pogut permetre de retornar a la història amb tots els conflictes –econòmics, socials, nacionals— damunt la taula.

En canvi, el discurs de Candel, que no oblidem que és contemporani del de Joan Fuster sobre els valencians, va ser ben acollit per les forces hegemòniques a l’Assemblea de Catalunya, que, a la mort del dictador, van acomboiar la monarquia joancarlista a Catalunya constituint-se en una autèntica oligarquia política autonomista: CDC, PSC-PSOE, ERC, PSUC. La idea d’un “sol poble” era lloable en si mateixa si deixàvem de costat, com va succeir, les contradiccions socials entre capital i treball i la situació de sotmetiment nacional dels Països Catalans. I com que la part catalana de la nació sotmesa semblava conformar-se amb les engrunes que li permetia la constitució espanyola, sempre que no posés en dubte la seva dominació, els sectors controlats i/o tutelats per aquella oligarquia política –des de la burgesia transfranquista fins a les classes mitjanes pujolistes i els sindicats obrers– tampoc no van tenir gaire interès, òbviament, a portar la contrària als seus dirigents. En tot cas, les accions que van treure a la llum aquelles contradiccions socials (anticapitalistes) i nacionals (independentistes) serien ben estovades, en temps i forma, per la policia i la judicatura monàrquiques.

Quan es va esgotar el procés autonomista, amb el cop d’estat constitucional que el 2010 va abolir, de fet, l’estatut de Catalunya, les costures i les vergonyes d’aquella formulació d’un “sol poble” es van fer pedaços. No ja perquè una meitat de la població es va decantar passivament per un silenci còmplice amb aquell cop, sinó perquè l’altra meitat va obrir, activament, un procés independentista. N’hi va haver que no van entendre –i encara en queden– que entràvem en una nova fase històrica i, en conseqüència, que, a diferència dels temps de Candel, ara només podia dir-se honestament català qui s’adherís a aquell procés d’independència; que les mitges tintes es decantaven, amb la boca petita, del costat de l’estat dominador; i que els partidaris d’aquest estat dominador eren, senzillament, espanyols residents a Catalunya, que, arribat el moment, van contemplar amb freda indiferència la repressió física sobre gent indefensa que, si ens ateníem al principi d’un “sol poble”, haurien merescut una solidaritat activa per part d’ells. Però la fantasia d’un “sol poble” havia saltat pels aires feia molt de temps, com a mínim, des que revolució social i alliberament nacional van discórrer per camins separats a causa de la ceguesa de les classes dirigents catalanistes. I em sembla que encara hi seguim, per més que no ens en quedi cap, de classe dirigent.

Genís Sinca: “Molt pocs països tenen un personatge com Candel”

Barcelona pot celebrar que un dels seus establiments mítics, Conesa, no tanca, malgrat que els propietaris fins ara, Josep Conesa i Marta Cortadella, es jubilin. Dos dels treballadors del negoci, Juan Jesús Cano i Cristian Domínguez, oncle i nebot, n’agafen el relleu, un canvi que ningú percebrà, perquè la idea és continuar fent-ho tot igual com fins ara. I fins ara ja hi eren ells, darrere el taulell. Juan Jesús fa trenta-quatre anys que hi treballa i té ben integrada la dinàmica diària, com tenen cura de la històrica planxa que prem amb un toc tan especial els entrepans, i el bon tracte a la clientela.

D’ençà del 1951, els panets fets amb la llegendària planxa en aquest carismàtic comerç d’entrepans del Gòtic satisfan clients, fidels de molts anys i diverses generacions, i passavolants, per aquest local del número 1 del carrer Llibreteria, en un xamfrà de la plaça de Sant Jaume.

Conesa és part autèntica del patrimoni gastronòmic d’aquesta ciutat, un lloc de pas i d’aturada, per a fer un mos, o més. Preparen més de cinquanta varietats d’entrepà, calents i freds, fets amb quatre menes de pa diferent: el normal, el que no porta gluten, l’integral amb llavors i el pa de wasabi. I així continuarà essent.

El 5 de juny, Josep Conesa farà setanta anys i, tot i que ja fa uns anys que ha confiat el funcionament diari del cèntric establiment als seus treballadors, ara ja podrà desconnectar de factures i gestions amb proveïdors i amb l’administració, no sempre disposada, sembla, a acompanyar i aplanar el camí dels botiguers de tota la vida, dels comerços de barri que donen servei a la gent que hi viu, per molt que també ho facin a turistes. “Les pressions amb l’administració col·lapsen. Ara sentim un alliberament, una tranquil·litat. Jo, des dels catorze anys que batallo a la botiga, i ja tinc ganes de descansar.” Sense plans concrets per al seu primer temps de jubilació, Josep Conesa s’atreveix a dir: “Ara el mòbil el podríem llençar i, sense tants maldecaps, l’estat d’ànim canvia molt.” El seu pare, Pedro Conesa, va començar a treballar de dependent en la petita botiga de queviures que havia estat abans aquest establiment d’entrepans. I va ser ell qui va començar a servir petites degustacions en què les salsitxes alemanyes van acabar fent-se un lloc.

“Vam començar fent frànkfurts i frànkfurts, i la feina rendia molt. El nostre rècord va ser 1.800 entrepans un dia de Sant Jordi”, rememora Conesa, i afegeix: “I tots, fets en la petita planxa que encara avui fem servir.”

La planxa no es jubila. Continua donant servei a la tercera generació que en fa ús per preparar entrepans amb una reputació excel·lent a la ciutat. “Ara de fora de la ciutat ve menys gent, perquè tothom té un Zara a prop de casa. Abans, els dissabtes venia tothom al Portal de l’Àngel, que era on es concentraven aquestes grans botigues, i ara ja no”, explica Josep Conesa. “A més a més, amb l’homogeneïtat del comerç que ha acabat havent-hi al centre, que ara és com una botiga de records, no és estrany que no vinguin ni barcelonins ni gent d’altres llocs de Catalunya”, diu. La raó d’aquesta transformació: “En pagar, aquests qui obren souvenirs, preus desorbitats, fa que al petit comerciant li sigui més difícil establir-se al centre.”

Amb aquesta realitat hauran de continuar convivint els nous propietaris. “Confiem en la nostra capacitat, la de tot l’equip que som, deu persones, de les quals, la darrera d’arribar fa dos anys que hi és, per un relleu de jubilació que es va fer, però tota la resta fa molts anys que som aquí. Jo en fa 34, i no pas sóc el més veterà”, explica Juan Jesús.

El fill de la seva germana, en Cristian, en fa divuit que hi és. Va començar a treballar-hi a setze anys. “Tinc trenta-quatre anys, per tant, fa més temps que hi treballo que no pas que  no hi treballo, més de la meitat de la meva vida”, exposa. La de Conesa va ser la seva primera feina i ara, amb el seu oncle, fa tàndem en la nova societat constituïda per a donar continuïtat al negoci.

Entre un encàrrec d’entrepà i un altre, en Cristian comenta les sensacions que té aquests dies. “A nosaltres ens feia molta il·lusió continuar. I, quan en Josep, ja fa temps, ens va comentar l’opció del relleu, si algú de nosaltres voldríem posar-nos-hi en cas que els seus fills no ho volguessin, de seguida ens vam interessar per la manera en què ho podríem fer. I vam veure que ell també tenia molta il·lusió que passés això.”

“Tants anys venint cada dia a treballar ens ha fet ser com una petita família. Per això, nosaltres de seguida vam manifestar la nostra preocupació que vingués un grup inversor i s’ho quedés. No volíem modificar coses.” Comprèn perfectament que, a setanta anys, Josep Conesa se’n vulgui desvincular. “Encara que fa temps que no és darrere el taulell, continuava portant la gestió, que no es veu, però que són preocupacions.”

“Jo estic molt content que siguin ells, perquè fa molts anys que hi treballen, sobretot en Juan, i és com si això els pertanyés, un tros de la seva vida és aquí, i seria com prendre’ls-la”, conclou Josep Conesa.

 

L’independentisme oblida massa sovint que el problema de pertànyer a l’estat espanyol és, essencialment, legal. El conflicte nacional no és el fruit d’unes desavinences folklòriques, ni d’una correlació de forces, ni d’unes discussions caïnites mal resoltes, ni de tarannàs: és fruit d’una situació de dominació. I la dominació no és pas abstracta, sinó ben materialitzada en cada esglaó de l’arquitectura institucional. És una estructura invisible, com ho és l’estat, però això no vol dir que sigui imaginària. L’exemple de la llengua és tan conegut com il·lustratiu: el castellà és oficial a tot l’estat i de coneixement obligat, i això li confereix una posició de superioritat respecte del català. 

On es veu més clar és en l’aplicació de la justícia, tan estructural que ho impregna tot. Aquí, novament, el cas de la immersió lingüística és molt útil. El març del 2021, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya –una instància espanyola, és clar, i farcida de jutges espanyols, com admet el Pacte Nacional per la Llengua signat pel govern actual– va tornar a imposar el 25% de castellà a les aules amb un argument que no deixa gaire marge: cap de les argúcies legals que s’empesqui mai Catalunya no servirà de res, perquè la vehicularitat del castellà depèn de la constitució espanyola. “L’obligatorietat que el castellà sigui la llengua vehicular a l’ensenyament deriva directament de la Constitució, i per això la modificació operada per la Llei Orgànica 3/2020 [la llei Celaá] de la disposició addicional trenta-vuitena de la LOE no afecta l’estatus del castellà com a llengua vehicular”, deia el text. 

El problema nacional perdura governi qui governi Madrid, del tot aliè a la conjuntura política, perquè és l’estat qui l’encarna, i no pas el govern. Aquesta idea, que molts lectors deuen considerar una obvietat, és la flaquesa més grossa de la Catalunya del president Salvador Illa. La raó és que l’únic argument que van trobar els socialistes per a mantenir-se al carro de l’estat, durant el procés, va ser el legalisme: la idea que la democràcia mai no pot desbordar la llei. Aquella llavor autoritària, no cal dir-ho, la van dur fins al paroxisme amb l’aplicació de l’article 155. En canvi, ara necessiten la complicitat d’un gruix considerable dels qui sostenien la tesi contrària: que la llei no pot servir per a escanyar la democràcia. 

Ah, si la llei fos cosa dúctil! Però la llei espanyola és tossuda, i no renuncia mai als pressupòsits més bàsics. Illa està atrapat entre l’espasa i la paret: l’espasa és la llei, molt ben simbolitzada pel bastó que Carles III sostenia al quadre que hi havia rere Felip VI durant el discurs del 3 d’octubre, tan semblant a una porra, i la paret és la Catalunya que no hi encaixa, i que no hi encaixarà si no la dissolen. 

El cas de les pintures de Sixena és idoni per a desemmascarar el parany. Els socialistes volen que l’independentisme es curi les ferides més de pressa que mai no hi estarà disposada la justícia espanyola, i es trobaran una vegada i una altra que la llei posa bastons a les rodes de la pacificació. El projecte polític d’Illa té un fons tan autoritari que no pot esgrimir res més que el respecte a la llei, encara que la llei li faci petar als morros les coses més evidents. Així, el president “de tothom” ha estat incapaç d’alçar la veu contra l’absurda sentència del Tribunal Suprem espanyol que ordena al Museu Nacional d’Art de Catalunya d’enviar uns murals de fa vuit-cents anys a l’Aragó contra el criteri de tots els tècnics seriosos, que diuen que el trasllat malmetria irreversiblement les pintures. 

Els equilibris que ha de fer el govern sobre Sixena són tan difícils que el fan balbucejar i n’ensenyen les costures. El conseller de la Presidència, Albert Dalmau, i la consellera de Cultura, Sònia Hernández, van assegurar que la prioritat del govern era preservar les pintures, i Hernández fins i tot va reconèixer que tots els informes de què disposaven deien que no es podien retirar i traslladar sense fer-les malbé. Illa, en canvi, atemorit de dir res que es pugui interpretar com una desobediència, hi posa aigua al vi, nerviós. A parer seu, hi ha experts que diuen que sí i experts que diuen que no, i escolta, això és “un debat tècnic” i ell no voldria “entrar en debats d’altre tipus”, i alhora cal “no córrer riscos que puguin malmetre les pintures” però, em sap greu, “nosaltres no anem amb una voluntat, almenys el govern de Catalunya, d’obstruir l’aplicació o l’execució d’una sentència”. 

La solució que tria Illa és la solució que triaria qualsevol president valent i responsable: carregar els neulers al Museu Nacional d’Art de Catalunya per no haver de criticar cap jutge. Igual com el ministre de Cultura espanyol, Ernest Urtasun, que també desitja bonament que les pintures es preservin, però que considera que “les sentències s’han de complir”, no fos cas que hom acabés al banc dels acusats per haver-se negat a destruir el patrimoni artístic, com li va passar al conseller Lluís Puig. El laberint on són Illa i Urtasun aquests dies no és retòric: és un laberint polític que n’exposa la inconsistència. 

La llei a la qual Illa vol que fem cas ens diu, ací i allà, que el castellà és llengua vehicular per llei, que les pintures de Sixena s’han de destrossar per llei, i al capdavall, que Catalunya és espanyola per llei. L’única manera de sortir de l’atzucac, és clar, seria exercir la immersió malgrat els jutges, negar-se a traslladar les pintures i fer-se independentistes, però, ai las, qualsevol de les tres coses potser duria membres d’un govern socialista davant d’un jutge.

Estem acostumats a veure el vessant còmic de Lara Díez Quintanilla (Lleida, 1985) cada dijous al Polònia, on imita polítiques, com ara Isabel Díaz Ayuso. A Mary, un monòleg propi que interpreta a l’Espai Texas, no renuncia a aquesta vis còmica, però l’obra té una profunditat, tendresa i emotivitat que la duen més enllà. No hi explica qualsevol història: ret un homenatge a la seva àvia Mary, la matrioixca que conté les dones de la seva vida, que d’alguna manera són les dones de la vida de totes. Són aquelles àvies, mares i tietes que han conformat qui som, per les coses bones i les dolentes, i que sovint han restat invisibles. Parlem amb ella sobre l’obra, que es pot veure fins el 17 de juny, i també sobre la seva feina al Polònia, on treballa d’ençà de fa gairebé deu anys.

—Qui era la vostra àvia?
—La Mary era la meva iaia i va ser com una segona mare. Els meus pares em van tenir molt jove i em va cuidar molt, estàvem molt unides. Quan s’estava morint, vaig aturar-ho tot per ser al seu costat, a Lleida, i just llavors em va arribar un encàrrec d’una peça curta per a la revista Entreacte. Vaig dir que no perquè estava en un moment molt fràgil, però mentre era al seu costat i veia les amigues i familiars que la visitaven, sentia les històries que componien la narrativa de la seva vida. Em va fer pensar en què queda de nosaltres: quines paraules, quines expressions… Què compon el lèxic familiar. Em va inspirar per a la peça curta a Entreacte, i després de la seva mort vaig estirar el fil de tot el que havia escoltat.

“La Mary era la meva iaia i va ser com una segona mare”

—A l’obra mireu el passat de la vostra família en concret, però hi apareixen elements universals. Per què, aquest exercici de genealogia sobre les dones de la família?
—La tria d’anècdotes i la composició de l’obra està pensada perquè pugui connectar de manera universal. Hi ha una cosa que m’interessa molt: qui parla dins nostre? Quan prens una decisió important, la prens tu o la pren un conclave de veus dins teu? Com a la pel·lícula d’Inside Out, en què les emocions parlen. En aquest cas, no serien les emocions, sinó les persones importants de la teva vida. Per exemple, just abans del meu primer petó, recordo tenir veus familiars dins dient-me “vols dir que aquest noi sí?”. O, quan decideixo tenir fills, ho decideixo jo o és la meva àvia parlant amb la meva mare? Aquesta revisió de les veus és molt important per a veure com t’has construït.

—Però no tot allò que es transmet de mares a filles és saludable.
—Parlo d’una herència de coses meravelloses, d’un lèxic preciós, de coneixements, de saviesa… Però també de la part negativa de l’herència. Comentaris de l’àvia com ara “una parella tan maca com la vostra sense criatures no és res”. A l’obra explico que tindré una filla, que serà la meva àvia que vindrà a través d’ella. Quan em van programar el monòleg vaig saber que estava embarassada, i penso que és un homenatge a la meva àvia i un llegat per a la meva filla. El millor que puc fer per a ella és haver digerit bé aquesta herència familiar per poder estar disponible per a ella sense les càrregues fortes. Li transmetré unes càrregues inevitables, però vull que hereti aquest matriarcat.

—Vau tenir cert enfrontament amb l’àvia per haver-vos dedicat a la interpretació?
—L’obra és autoficció, és basada en fets reals, i a mi m’interessa l’autoficció quan la realitat es presenta com un joc. Hi ha una part molt real d’aquesta veu més tradicional d’ella que qüestiona les veus artístiques i que en critica la part fosca, aquesta cosa d’anar de guai.

—L’egocentrisme dels artistes.
—Hi apareixen algunes crítiques que tinc sobre la professió, no és tant que les digués la meva àvia, que ho veia des d’un altre lloc. Hi ha això de sortir més estona de la que han treballat per parlar de com és de bona la feina que fan. I sembla que el fet de fer una activitat prosaica i superficial com canviar uns bolquers –posar el focus fora d’un mateix– és una cosa que no aporta artísticament. És una autocrítica. Pel que fa a l’autoficció, la Mary també diu que en aquesta obra queda justificada la injustícia de quedar completament exposada i reinterpretada a ulls de tothom. Per tant, ella es queixa de l’autoficció.

—No és casualitat que us hàgiu centrat en la generació de dones nascudes al voltant dels anys trenta. 
—Són una generació de dones sàvies i intel·ligents. La meva àvia era pianista, per exemple. Però van quedar relegades a la llar. L’única aspiració que havien de tenir era casar-se i la vida al costat del marit o cuidant els pares. Tota la teva expansió quedava tancada rere les portes de casa. Aquestes dones han creat la terra on hem crescut tots, i no se’n parla, ni escoltem aquestes veus, només escoltem la veu dels senyors i les seves proeses.

“No escoltem les veus de les dones de la generació dels anys trenta, només escoltem la veu dels senyors i les seves proeses”

—Quina tria lingüística heu fet, al monòleg? Hi ha certa crítica al centralisme.
—Hi ha una queixa al centralisme. Tot el català que no és central sempre ha estat vist com un parlar de poble, donant a entendre que ser de poble és sinònim de persona ignorant. I hi ha aquesta reivindicació dialectal. També hi ha una reivindicació pel que fa a la imposició del castellà. Això va crear una por i una narrativa en què, persones com la meva àvia, cada vegada que veien una autoritat, s’hi dirigien en castellà. Canviaven radicalment l’idioma per por, i ho va fer fins al final de la seva vida.

—Assenyaleu que, a mesura que algunes generacions es van morint, també es moren les seves paraules.
—Moren unes paraules i en neixen unes altres, però a part que s’empobreix la llengua i el català va morint, tinc la sensació que certes expressions inventades que elles deien ja no neixen, que no en neixen de noves. Potser és una opinió una mica boomer, perquè potser sí que neixen expressions noves, però contaminades per l’anglès, per internet… No és tan local. Amb la influència de la globalització, hem perdut la capacitat de ser genuïns.

—Volia acabar demanant-vos per la vostra feina al Polònia. Com arribeu a les imitacions?
—Em ve de la meva àvia. Tenia una capacitat d’imitació increïble, sobretot amb la veu. Ho vaig mamar d’ella. Si la carnissera tenia una manera de parlar particular, quan sortíem l’imitava, i ens fèiem un fart de riure. Des de molt petita em surt molt natural imitar, també ho feia a l’escola, m’hi he entrenat tota la vida. Al Polònia hi vaig arribar fa gairebé deu anys perquè vaig fer un càsting per a fer d’Inés Arrimadas. Després vaig proposar fer l’Anna Gabriel i vaig estar molt de temps fent-les totes dues.

“La meva àvia tenia una capacitat d'imitació increïble, ho vaig mamar d'ella”

—Les trobeu a faltar?
—Sobretot, l’Anna Gabriel. La imitació implica captar l’ànima de la persona, no tant imitar-la bé, i crec que de l’Anna Gabriel vaig captar certa ànima, i la trobo a faltar. Aquesta cosa de moure les espatlles i les celles. Ara fer l’Ayuso em fa molt feliç, és molt divertit. Em permet volar molt, són uns personatges que és una alegria fer-los…

Garcia, Martínez i López, aquests són els cognoms més comuns tant al Principat com al País Valencià i a les Illes. Així es desprèn de l’actualització que ha fet aquesta setmana l’Institut d’Estatística espanyol (INE), amb dades del 2024, que no mostra els resultats de la Franja i tampoc no inclou Andorra ni Catalunya Nord.

En el cas del Principat, hi ha 168.264 persones que tenen Garcia com a primer cognom, seguit de Martínez, amb 118.397, i López (113.927). Entre els cognoms més comuns d’origen català, trobem Ferrer, Vila, Soler i Serra, amb unes quinze mil persones amb aquest cognom, força lluny dels quinze més habituals. En bona part, hi ha més diversitat de cognoms d’origen català, fet que fa que els d’origen castellà ocupin els primers llocs. També es destaca que també hi ha més de deu mil persones que tenen el cognom Singh, que acostumen a portar els seguidors del sikhisme.

En el cas del País Valencià, Garcia també és el més comú, amb 146.673 valencians amb aquest primer cognom; el segon és Martínez, amb 133.819, i n’hi ha 80.759 amb el cognom López. El cognom d’origen català més comú és Ferrer, amb vora quinze mil persones, i també destaquen Sanchis i Martí, menys presents, per exemple, al Principat.

A les Illes, sí que trobem alguns noms d’origen català entre els quinze més comuns, com ara Pons, en desè lloc, amb 8.410 persones amb aquest primer cognom. En el dissetè lloc hi ha Ferrer (5.630) i també destaquen Serra (4.881), Riera (4.648) i Oliver (4.313).

L’Audiència espanyola ha desestimat el recurs contra l’expulsió de Mohamed Said Badaoui, activista acusat de radicalisme el 2022. La sentència, a la qual ha tingut accés l’ACN, sosté que Badaoui, que era portaveu de la comunitat islàmica de Reus, desenvolupava activitats que “posaven en risc greu la seguretat nacional o l’ordre públic”. El jutge remarca el “conjunt d’activitats desenvolupades” que justifiquen el risc per a la seguretat i avalen l’expulsió, tot i que alguns fets denunciats per la policia espanyola no resulten avalats.

La sala contenciosa administrativa assenyala que Badaoui va cometre una infracció segons l’article 54.1.a. de la llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a l’estat espanyol i la seva integració social. També desestima la petició de l’advocat Benet Salellas d’anul·lar l’expulsió.

La denúncia policíaca destaca que Badaoui feia adoctrinament a la comunitat amb postulats radicals projihadistes, l’animava a viure “conforme a la xaria” i no a l’ordenament jurídic espanyol, i que mantenia vincles amb individus radicals relacionats amb el terrorisme. També assegura que ha intentat “inserir-se en la política per desestabilitzar l’estat espanyol i les seves institucions”, promou la no integració, l’odi a Occident i la conflictivitat social, i ressalta la seva activitat a les xarxes socials.

Tot i que la policia espanyola no avala alguns fets, sí que constata altres, com un viatge per Europa el juliol de 2022 per visitar mesquites. La defensa el considerava unes vacances, però l’Audiència espanyola considera que va servir per “tenir contacte amb comunitats salafistes de diversos països europeus per predicar un discurs d’odi a Occident i segregació”. La jutgessa insisteix que hi ha “dades suficients de la radicalitat” de Badaoui.

L’Audiència espanyola destaca que l’expulsió es basa “essencialment pel radicalisme de l’actor” i pel “risc significatiu i concret que suposa per a la seguretat nacional”, i rebutja que sigui per la defensa dels drets de la comunitat musulmana, com sostenia la defensa. La sala creu que la conducta de Badaoui suposa “una amenaça real, actual i prou greu per a la seguretat pública”, que afecta interessos fonamentals de la societat, i que l’expulsió és “proporcional” als fets.

La sentència també afirma que l’arrelament de Badaoui a Reus “no resulta rellevant” per impedir l’expulsió, tot i reconèixer que era un “interlocutor de la comunitat musulmana en l’esfera pública”. L’Audiència indica que els informes aportats “no desvirtuen la totalitat de les dades sobre les activitats desenvolupades per l’actor”.

Badaoui vivia a Catalunya des de feia trenta anys i tenia residència permanent des del 2004. Era portaveu d’Adedcom, associació que defensa els drets de la comunitat musulmana de Reus. L’expulsió es va iniciar el 4 d’agost de 2022 després d’una denúncia de la Comissaria General d’Informació de la policia espanyola i el 14 de setembre el secretari d’estat de Seguretat la va decretar, amb prohibició d’entrada a l’estat espanyol durant deu anys.

Quan va ser expulsat, va rebre el suport del parlament de Catalunya, ERC, la CUP, Junts i En Comú Podem, així com d’entitats com Reus Refugi, el Sindicat d’Habitatge de Reus i Unitat contra el Feixisme i el Racisme.

En vista de la velocitat que han agafat els esdeveniments als Estats Units, amb l’entrada en joc d’uns quants tribunals de justícia, potser el que expliquen aquestes línies ja no serà correcte quan es llegeixin. Els EUA viuen moments d’efervescència legal entre una part de la judicatura i l’executiu de Trump que repercuteixen en el conjunt de l’economia mundial, amb més intensitat en les empreses que hi exporten els seus productes, siguin acabats o intermedis. A més, aquests darrers, al seu torn, afecten moltes empreses nord-americanes que depenen d’ells per poder acabar la fabricació dels seus productes. Parlem d’una xifra d’importacions de 4,11 bilions de dòlars, que directament o indirecta afecta gairebé tots els països. Per posar-la en context, pensem que aquesta xifra equival gairebé a la quarta part del PIB de la zona euro i, pràcticament, a 2,5 vegades el PIB de l’estat espanyol.

Tot va començar dimecres, quan el Tribunal de Comerç Internacional (TCI) de Manhattan va decidir de blocar els aranzels imposats per l’administració Trump i li va donar deu dies per a posar fi a la seva recaptació. Com era d’esperar, la Casa Blanca va reaccionar ràpidament i va recórrer contra aquesta decisió judicial. I el Tribunal d’Apel·lació va decidir ahir, dijous, de restablir temporalment els aranzels corresponents, el temps necessari per a pronunciar-se sobre el fons del problema. Tot quedava, doncs, com estava dimarts, però amb una diferència substancial, que ara havia entrat a fons la justícia, amb un enfrontament molt clar entre una part d’aquest poder i l’executiu.

I per què el TCI va decidir de blocar la posada en marxa d’aquests aranzels? Doncs era la resposta a dues denúncies que li havien presentat. Una de les queixes procedia d’una aliança de dotze estats nord-americans, demòcrates, és clar. I l’altra provenia de diverses empreses nord-americanes afectades per les mesures.

El Tribunal de Comerç s’ha afegit als arguments que aportaven aquestes parts querellants, i considera que Donald Trump es va arrogar els poders del congrés i va utilitzar erròniament la llei IEEPA, que només es pot aplicar en casos d’emergència econòmica. El TCI exposa que un dèficit comercial que existeix de fa dècades als EUA no respon a l’exigència d’una “amenaça inusual i extraordinària”. I, a més, aquests jutges consideren que el tràfic de drogues, la immigració i els desequilibris comercials, que Trump assimila a emergències nacionals, no són tinguts en compte pels aranzels duaners. Per exemple, les barreres duaneres no miren de resoldre el problema del fentanil. I, per tant, els decrets del multimilionari republicà “superen els poders atorgats al president en el marc de la llei IEEPA per a regular les importacions”.

L’argumentació sembla lògica, però Trump la va titllar ràpidament de “horrorosa” i “molt polititzada”, i, segons ell, va ser per iniciativa pròpia de “jutges d’esquerres”, la qual cosa és falsa, com acabem de comentar. “Si es mantingués aquesta decisió, destruiria completament el poder presidencial, la presidència no seria mai la mateixa”, es lamentava Trump, que va ordenar l’apel·lació immediata. Una apel·lació que va trigar menys de vint-i-quatre hores a donar-li la raó, en un procés legal que acabarà al Suprem, on Trump podria guanyar la partida final, tenint en compte que els jutges designats pels republicans superen els demòcrates.

De moment, doncs, el Tribunal d’Apel·lació dels Estats Units per al Circuit Federal ha suspès la decisió del Tribunal de Comerç Internacional dels Estats Units d’Amèrica, però sense resoldre el problema de fons. El Departament de Justícia ha acceptat l’expedient i, al mateix temps, ha demanat a totes dues parts que li presentin els respectius arguments per al mes vinent. Mentre no hi hagi cap decisió, ha aprovat una mesura cautelar. No cal dir que la cursa judicial que comença s’afegeix a la incertesa ocasionada pel “sí, però no” tarifari del president Trump, que de fa mesos alterna aranzels, amenaces i reculades, tot desestabilitzant els socis comercials dels Estats Units.

Però Trump sap que els aranzels són la clau de tota la seva estratègia. Els necessita, sobretot, per recaptar diners i poder fer front al dèficit, que continua creixent i porta el deute del país a uns nivells d’alt risc, i més, d’ençà de l’aprovació al congrés (per un sol vot), la setmana passada, d’un pressupost molt expansius en què es mantenen les retallades fiscals als rics, augmenten durament les retallades socials i sanitàries i es disparen les despeses de defensa. El pressupost deficitari ha agradat tan poc a Elon Musk, que ha dit prou d’aparèixer com el dolent de la pel·lícula, per haver acomiadat milers i milers de treballadors de l’administració i haver fet perillar la seva empresa, Tesla, mentre Trump no solament redueix el dèficit, sinó que l’augmenta. I, aquí, que hi pinto jo?, es deu haver plantejat l’home més ric del món abans de perdre més reputació personal.

Però la gent del president multimilionari ja li va preparant un pla B, segons que apunta The Wall Street Journal. Es tractaria de canviar la base sobre la qual es construeix l’edifici dels aranzels i abandonar la rampa de llançament de l’emergència econòmica i utilitzar la que ja s’ha fet servir, per raons de seguretat nacional, per imposar aranzels sobre automòbils, acer i alumini. Sempre, segons la font esmentada, els analistes del Deutsche Bank i Goldman Sachs creuen que Trump podria estendre l’ús d’aquesta llei a altres sectors. Recordem que també ha començat investigacions sobre les importacions de productes farmacèutics i semiconductors, amb la finalitat d’imposar aranzels a aquests sectors per aquesta via. Això sí, aquest camí requeriria un període de consulta pública, que podria tardar uns quants mesos.

En uns moments tan embolicats, m’agradaria saber com ho viuen les empreses d’aquí que exporten. Què en pensen i com actuen, atesa la pressió de màxima incertesa. I parlo amb Joan Tristany, director general de l’AMEC, que, evidentment, em comenta que la cosa que més preocupa a tothom és la imprevisibilitat del personatge, que, fins i tot, sorprèn la gent del seu entorn dient coses que no han estat discutides prèviament. Per Tristany, els exportadors estan en contacte permanent amb els directors que tenen les seves empreses als EUA. “La impressió que recullo entre les cinquanta-dues empreses de l’associació i que són en aquest cas és que des d’allà els diuen que la febre actual baixarà. Les muntanyes russes actuals acabaran amb una baixada. Els aranzels, finalment, seran més alts que no pas abans de Trump, però no assoliran les barbaritats de què es parla darrerament.” Sens dubte, la visió que es té de dins estant és molt més eficaç que no pas la que es pot tenir amb l’Atlàntic pel mig.

També em comenta que no es pot pluralitzar. I més encara: “Més enllà dels sectors, hem de fixar-nos en els productes. Tots s’encariran per als consumidors americans, però cal distingir entre els que tenen competència directa amb productors americans i els que no la tenen. Els primers ho tenen més complicat, però els segons, senzillament, els compraran igual, però més cars.”

I diu que cal estar molt amatent amb què passa amb dos països concrets, com són la Xina i Mèxic. “En el primer cas, si els xinesos no venen tant als EUA, ens inundaran de productes a Europa i això ens pot fer mal. Pel que fa a Mèxic, hi ha empreses catalanes que hi exporten, pensant en els EUA. Hi exportem maquinària i béns d’equipament. Per exemple, destinats als escorxadors mexicans que, després, venen la carn als EUA. Per això, serà important com acaben les relacions comercials amb els EUA.”

Bé. Els dos dies passats ens han aportat canvis importants en la situació d’incertesa i una picabaralla molt rellevant en el si dels EUA. Alguns jutges s’enfronten al totpoderós autòcrata, però ell respon amb l’insult i el menyspreu cap a la judicatura i amb el fet que “ningú els ha votat”. La guerra interna promet ser molt dura… i ens afectarà a tots.

Per cert, com que on n’hi ha dos n’hi ha tres, Donald Trump ha acusat avui la Xina d’haver violat l’acord comercial al qual va arribar amb els Estats Units per a rebaixar els alts aranzels imposats per Washington i gràcies al qual, segons el multimilionari, Pequín s’havia salvat “d’una situació molt dolenta”. Com és habitual, en la seva publicació no ha especificat les condicions en què la Xina hauria violat l’acord aconseguit dues setmanes abans, el segon que l’administració va tancar amb un govern estranger després de la imposició d’aranzels globals, després de l’aconseguit amb el Regne Unit.

s als Estats Units, amb l’entrada en joc de la justícia, mitjançant diferents tribunals, potser el que expliquen aquestes línies ja no serà correcte quan es llegeixin. Els EUA viuen moments d’efervescència legal entre una part de la judicatura i l’executiu de Trump que estan repercutint sobre el conjunt de l’economia mundial, amb més intensitat en les empreses que hi exporten els seus productes, siguin acabats o intermedis. A més, aquests últims, afecten, al seu torn, moltes empreses nord-americanes que depenen d’ells per poder acabar la fabricació dels seus. Estem parlant d’una xifra d’importacions de 4,11 bilions de dòlars, que directament o indirecta afecta gairebé a tots els països. Per a posar-la en context, pensem que aquesta xifra equival gairebé a la quarta part del PIB de la zona euro i pràcticament a 2,5 vegades el PIB de l’estat espanyol.

Tot va començar dimecres, quan el Tribunal de Comerç Internacional (TCI) de Manhattan va decidir bloquejar els aranzels imposats per l’administració Trump i li va donar deu dies per posar fi a la seva recaptació. Com era d’esperar, la Casa Blanca va reaccionar ràpidament, apel·lant aquesta decisió judicial. I el Tribunal d’Apel·lació va decidir ahir dijous, temporalment, restablir els aranzels corresponents, el temps necessari per a pronunciar-se sobre el fons del problema. Tot quedava, doncs, com estava el dimarts, però amb una diferència substancial, que ara ha entrat a fons la justícia pel mig, amb un enfrontament molt clar entre una part d’aquest poder i l’executiu.

I per què el TCI va decidir bloquejar la posada en marxa d’aquests aranzels? Doncs en resposta a dues denúncies que li havien presentat. Una de les queixes procedeix d’una aliança de dotze Estats nord-americans, demòcrates, és clar. I l’altra prové de diverses empreses nord-americanes afectades per les mesures.

El Tribunal de Comerç s’ha sumat als arguments que aportaven aquestes parts querellants, considerant que Donald Trump s’havia arrogat els poders del Congrés, utilitzant erròniament la llei IEEPA, que només es pot aplicar en casos d’emergència econòmica. El TCI exposa que un dèficit comercial que existeix des de fa dècades als EUA no respon a l’exigència d’una “amenaça inusual i extraordinària”. I, a més, aquests jutges consideren que el tràfic de drogues, la immigració i els desequilibris comercials, que Trump assimila a emergències nacionals, no són tinguts en compte pels aranzels duaners. Per exemple, les barreres duaneres no estan tractant de resoldre el problema del fentanil. I, per tant, els decrets del multimilionari republicà “superen els poders atorgats al president en el marc de la llei IEEPA per regular les importacions”.

L’argumentació sembla lògica, però Trump la va titllar ràpidament d'”horrorosa” i “molt polititzada”, i, segons ell, per iniciativa pròpia de “jutges d’esquerres”, la qual cosa és falsa, com acabem de comentar. “Si es mantingués, aquesta decisió destruiria completament el poder presidencial, la presidència no seria mai la mateixa”, es lamentava, mentre ordenava l’apel·lació immediata. Una apel·lació que va trigar menys de 24 hores en donar-li momentàniament la raó, en un procés legal que acabarà al Suprem, on Trump podria guanyar la partida final, ja que els jutges designats pels republicans superen als demòcrates.

De moment, doncs, el Tribunal d’Apel·lació dels Estats Units per al Circuit Federal ha suspès la decisió del Tribunal de Comerç Internacional dels Estats Units d’Amèrica, però sense resoldre el problema de fons. El Departament de Justícia ha acceptat l’expedient i, al mateix temps, ha demanat a totes dues parts que li presentin els seus arguments per al mes vinent. Mentre no hi hagi decisió, ha decidit una cautelar. No cal dir que la carrera judicial que s’inicia s’afegeix a la incertesa provocada pel “sí, però no” tarifari del president Trump, que des de fa mesos alterna aranzels, amenaces i reculades, desestabilitzant els socis comercials dels Estats Units.

Però Trump sap que els aranzels són la clau de tota la seva estratègia. Els necessita, sobretot, per recaptar diners i poder fer front al dèficit, que continua creixent i porta al deute del país a uns nivells d’alt risc, i més des de l’aprovació al Congrés (per un sol vot) la setmana passada, d’uns pressupostos molt expansius en què es mantenen les retallades fiscals als rics, augmenten durament les retallades socials i sanitàries i es disparen les despeses de defensa. El pressupost deficitari ha agradat tan poc a Elon Musk, que ha dit prou d’aparèixer com el dolent de la pel·lícula, acomiadant a milers i milers de treballadors de l’administració, i posant en perill la seva empresa, Tesla, mentre Trump no solament redueix el dèficit, sinó que l’augmenta. I aquí que hi pinto jo?, es deu haver plantejat l’home més ric del món abans de perdre més reputació personal.

Però la gent del president multimilionari ja li estan preparant un pla B, segons apunta el Wall Street Journal. Es tractaria de canviar la base sobre la qual es construeix l’edifici dels aranzels i abandonar la rampa de llançament de l’emergència econòmica i utilitzar la que ja s’ha fet servir, per raons de seguretat nacional, per imposar aranzels sobre automòbils, acer i alumini. Sempre, segons la font esmentada, els analistes del Deutsche Bank i Goldman Sachs creuen que Trump podria estendre l’ús d’aquesta llei a altres sectors. Recordem que també ha iniciat investigacions sobre les importacions de productes farmacèutics i semiconductors, amb la finalitat d’imposar aranzels a aquests sectors per aquesta via. Això sí, aquest camí requeriria un període de consulta pública, que podria trigar alguns mesos.

En uns moments tan embolicats, m’agradaria saber com ho viuen les empreses d’aquí que exporten. Què en pensen i com actuen davant una pressió de màxima incertesa. I parlo amb Joan Tristany, director general de l’AMEC, qui, evidentment, em comenta que el que més preocupa a tots és la imprevisibilitat del personatge, que, fins i tot, sorprèn la gent del seu entorn, dient coses que no estaven prèviament discutides. Per Tristany, els exportadors estan en contacte permanent amb els directors que tenen les seves empreses als EUA. “La impressió que recullo entre les 52 empreses de l’associació i que estan en aquest cas, és que el que els hi diuen des d’allà és que la febre actual baixarà. Les muntanyes russes actuals acabaran amb una baixada. Els aranzels, finalment, seran més alts que abans de Trump, però no assoliran les barbaritats de què es ve parlant últimament”. Sense dubte, la visió que es té des de dins, és molt més eficaç que la que es pot tenir amb l’Atlàntic pel mig.

Em comenta també que no es pot pluralitzar. I més encara, “més enllà dels sectors, hem de fixar-nos en els productes. Tots s’encariran pels consumidors americans, però cal distingir entre els que tenen competència directa amb productors americans i els que no la tenen. Els primers ho tenen més complicat, però els segons, senzillament, els compraran igual, encara que més cars”.

I afirma que cal estar molt amatent amb el que passa amb dos països concrets, com són la Xina i Mèxic. “En el primer cas, si els xinesos no venen tant als EUA, ens inundaran de productes a Europa i això ens pot fer mal. Pel que fa a Mèxic hi ha empreses catalanes que hi exporten, pensant amb els EUA. Hi exportem maquinària i bens d’equipament. Per exemple, destinats als escorxadors mexicans que, després, venen la carn als EUA. Per això, serà important com acaben les relacions comercials amb els EUA”.

Bé. Els dos dies passats ens han aportat canvis importants en la situació d’incertesa i una picabaralla molt rellevant en el si dels EUA. Alguns jutges s’enfronten al totpoderós autòcrata, però ell respon amb l’insult i el menyspreu cap a la judicatura i amb el fet que “ningú els ha votat”. La guerra interna promet ser molt dura… i ens afectarà a tots.

Un home jove ha quedat ferit molt greu, després de precipitar-se d’un tercer pis d’un bloc d’apartaments a Lloret de Mar (Selva). Tal com ha avançat el Diari de Girona i ha pogut confirmar l’ACN, l’accident tingut lloc avui cap a les tres de la matinada.

Segons que informen fonts dels Mossos d’Esquadra, l’home és un turista francès que era de vacances a la localitat. Després de la caiguda, ha estat traslladat al Trueta, on es troba ingressat amb pronòstic reservat, segons fonts del centre hospitalari. Fins al lloc de l’accident, s’hi han desplaçat dues patrulles del cos de Mossos i també Policia Local, Bombers i el SEM.

Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

Un projecte de ciència ciutadana - Lloc: Sala Josep Maria Arnau del C.C.Calisay

Lloc: Biblioteca

El 17, 18 i 19 de juny, la fundació Arrels farà una nova enquesta a persones que viuen al carrer a Barcelona, amb l’objectiu de recollir dades reals sobre la seva situació i necessitats. L’entitat cerca voluntaris i l’acció s’emmarca dins el compromís de l’entitat per a impulsar canvis efectius en les polítiques d’atenció al sensellarisme.

Durant tres dies, en horari de 7.00 a 22.00, petits grups de voluntaris recorreran uns quants punts de la ciutat —incloent-hi el centre obert d’Arrels, zones on es concentra una elevada presència de persones que dormen al ras i seus d’altres entitats socials— per dur a terme una trentena de preguntes a les persones entrevistades.

L’enquesta tracta temes com l’accés a la sanitat, el temps que fa que viuen al carrer, les causes que els han dut a aquesta situació, si han sofert violència o si reben suport social. Aquesta informació es recollirà de manera confidencial i servirà per a elaborar un informe anual amb el títol “Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar”, eina clau per analitzar l’evolució del sensellarisme i reclamar respostes institucionals més eficaces.

La 43 Fira del Llibre de Palma arrenca avui estrenant emplaçament, a la plaça d’Espanya, i amb la nova proposta d’una Nit de Fira, el 5 de juny, amb una marató de signatures, la participació de més d’una vintena d’autors, un torneig de Scrabble, un concert de Marino e Marini i amb les parades obertes fins a les 22.00.

Entre els convidats del certamen d’enguany, que organitzen el Gremi de Llibreters de Mallorca, l’Ajuntament de Palma i el Consell de Mallorca, destaca Lluís Llach, que passarà per la fira per presentar El llibre daurat, Elisenda Solsona, que participarà amb Mammalia i Marta Vives, que compartirà una conversa amb Sílvia Soler. Els escriptors Sebastià Alzamora i Carme Riera passaran també per l’escenari de la plaça d’Espanya de Palma la primera setmana de juny.

A més, la programació també inclou una taula rodona al voltant de les novetats més recents en matèria de memòria històrica i una altra sobre comerç just amb motiu de la publicació del llibre Omplim S’Altra Senalla, 30 anys de comerç just a les Illes Balears. Ací podeu consultar el programa complet.

Els pregoners d’enguany

Els pregoners d’enguany són els editors Maria i Lleonard Muntaner. El tancament de la fira serà el diumenge 8 de juny amb una versió literària del joc Cronològic, un homenatge a persones i entitats vinculades al món del llibre, a més de l’anunci dels guanyadors de la segona edició dels premis Llibreters de Mallorca.

La vintena de parades que ompliran la plaça d’Espanya seran obertes de les 10.00 fins a les 14.00 i entre les 16.30 i les 20.30, amb l’excepció del dijous 5 de juny, quan l’hora de tancament serà les 22.00.

Propostes infantils

Entre les propostes infantils que formen part de la programació, destaquen “Rapejar una rondalla”, amb la Fada Despistada, els contacontes de Víctor Uwagba, Margalida Amengual i Verònica Fiol, entre més, i les propostes per a escoles i instituts que tindran lloc els matins entre setmana.

El dia 3 de juny s’oferirà una gimcana infantil i del 4 al 6 el servei Dinamo de l’Ajuntament de Palma organitzarà el joc interactiu “Descobreix la novel·la”. Totes les compres fetes a la Fira del Llibre de Palma tindran un 5% de descompte.

Un avenç terapèutic important en el tractament del càncer colorectal metastàtic amb mutació en el gen BRAF V600E podria canviar radicalment el pronòstic d’aquesta malaltia. L’assaig clínic de fase 3 BREAKWATER ha demostrat que la combinació dels fàrmacs encorafenib i cetuximab, juntament amb quimioteràpia, duplica la supervivència global en pacients que no havien rebut tractament previ, en comparació amb el tractament estàndard.

L’estudi, presentat per la Dra. Elena Élez, oncòloga de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i cap del Grup de Càncer Colorectal del VHIO, ha inclòs 631 pacients amb càncer colorectal metastàtic i mutació BRAF V600E. Els pacients van rebre de forma aleatòria la combinació d’encorafenib i cetuximab més l’esquema mFOLFOX6 (quimioteràpia convencional), o el tractament estàndard. La mediana de supervivència global va ser de 30,3 mesos en el grup amb la nova combinació, gairebé el doble dels 15,1 mesos aconseguits amb el tractament habitual. A més, la supervivència lliure de progressió va augmentar fins a 12,8 mesos respecte dels 7,1 mesos dels pacients amb la teràpia estàndard.

Un canvi de paradigma en un subtipus agressiu

El càncer colorectal és el tercer tumor més diagnosticat al món i la segona causa de mort per càncer a Europa. Entre el 8 i el 12 % dels casos metastàtics presenten mutacions BRAF V600E, que comporten un pronòstic desfavorable i dificulten l’eficàcia dels tractaments actuals. L’any 2019, l’assaig BEACON CRC ja va establir la combinació d’encorafenib i cetuximab com a opció per a pacients que ja havien rebut tractament, però els resultats de BREAKWATER suposen un avanç en situar aquesta teràpia en primera línia.

“El benefici que oferim amb aquesta nova estratègia terapèutica és sense precedents per a aquests pacients, i esperem que es converteixi en el nou estàndard de tractament”, afirma la Dra. Élez. La presentació de BREAKWATER coincideix amb la seva publicació a la revista The New England Journal of Medicine i ha tingut un gran impacte al Congrés de la Societat Americana d’Oncologia Mèdica (ASCO), que es fa a Xicago. Aquest avenç representa una esperança per a una població de pacients amb necessitats molt concretes i mostra el potencial de les teràpies dirigides en la lluita contra el càncer colorectal metastàtic.