The Washington Post · Isobel Koshiw

Kíiv, Ucraïna. Els oficials i els analistes militars ucraïnesos coincideixen a preveure que Rússia llançarà, aquest estiu mateix, una ofensiva a gran escala contra Donetsk, la regió a l’est d’Ucraïna que Moscou ha provat de conquerir d’ençà que va començar la guerra.

Els advertiments sobre l’ofensiva, que segons alguns analistes ja ha començat, arriben en un moment en què el procés de pau promogut pels Estats Units avança amb grans dificultats, sense gaires avenços concrets. Rússia ha refusat les repetides demandes, tant dels Estats Units com d’Europa, d’un alto-el-foc immediat.

Els analistes nord-americans asseguren que el president rus, Vladímir Putin, sembla confiar que encara pot guanyar el conflicte al camp de batalla, per molt que les sancions internacionals contra el Kremlin i les nombroses baixes de l’exèrcit rus afebleixin el múscul militar de Moscou. Aquest estiu podria ser l’última oportunitat de Putin per a llançar una gran ofensiva.

Controlar la regió de Donetsk íntegrament ha estat una de les grans prioritats de Putin d’ençà que fracassà en l’objectiu de conquerir Kíiv l’any 2022, durant els primers compassos del conflicte. Al setembre d’enguany, Putin declarà que la totalitat Donetsk, juntament amb tres regions ucraïneses més, formen part de la Federació Russa, tot i no haver-ne conquerit cap completament.

Rússia sembla voler conquerir més territori a Ucraïna mentre continua insistint que té interès a cercar una solució pacífica al conflicte, si bé amb l’exigència que qualsevol cessament de les hostilitats n’abordi “les causes fonamentals”. Tant Rússia com Ucraïna acordaren de redactar un memoràndum detallant els seus principis per a un hipotètic acord de pau el 16 de maig passat, després de la reunió d’alt nivell a Istambul.

El cap de setmana passat, sense anar més lluny, Rússia llançà una de les ofensives aèries més intenses a Ucraïna de tot el conflicte.

Paral·lelament a l’ofensiva al cor de Donetsk, una regió que controla en prop d’un 70%, el Kremlin planeja atacs més reduïts a la frontera de les regions de Sumi i Khàrkiv, al nord-oest d’Ucraïna, amb l’objectiu d’intensificar la pressió sobre les tropes ucraïneses a la primera línia del front, que segons els analistes ja es troben al límit.

“El pla de Rússia és neutralitzar les forces ucraïneses en la línia del front, incloent-hi a les regions de Sumi i Khàrkiv, sense deixar de prioritzar l’ofensiva a Pokrovsk i Kostiantinivka”, explica Mikola Bieliéskov, investigador de l’Institut Nacional d’Estudis Estratègics d’Ucraïna, en al·lusió a les dues ciutats de Donetsk que Rússia fa gairebé un any que prova de capturar.

L’estiu passat, molts analistes coincidiren a pronosticar que ambdues ciutats caurien al desembre: la dificultat de Rússia a l’hora de prendre’n el control reflecteix l’enorme esforç que Ucraïna ha hagut de fer per a defensar-les. Però Kíiv continua tenint dificultats a l’hora de reclutar nous efectius i aconseguir més armament, cosa que en dificulta les possibilitats d’èxit al camp de batalla a curt i mitjà termini.

Rússia, per una altra banda, ha superat els seus objectius de reclutament, tot i que encara no ha aconseguit de reclutar prou soldats per a dur a terme múltiples ofensives simultàniament, segons que expliquen els analistes militars i els responsables militars ucraïnesos.

“Espero que se centrin en la regió de Donetsk. Tota la resta serà una distracció dels recursos i l’atenció d’Ucraïna”, afirma Bieliéskov. I afegeix que prioritzar les regions de Sumi i Khàrkiv no permetrà a Rússia de fer els avenços territorials que tant cerca.

Rússia hagué de menester 80.000 soldats per a prendre la petita ciutat d’Avdíivka, a Donetsk, el febrer del 2024, després d’un setge extenuant. Ara com ara, hi ha 125.000 soldats russos estacionats a la frontera de Sumi i Khàrkiv, una xifra massa baixa per a prendre el control de les capitals d’ambdues regions, segons els càlculs de la intel·ligència militar d’Ucraïna.

Segons que explica Andri Txerniak, representant de la intel·ligència militar ucraïnesa, és ben probable que Rússia destini tots aquests efectius a l’ocupació de petites franges de territori ucraïnès a la frontera amb Rússia. Moscou ja ha declarat que pretén crear “zones d’amortiment” a la frontera per a evitar noves incursions ucraïneses a regions russes com ara Kursk o Belgorod. Les forces russes ja han capturat quatre pobles a la frontera entre Sumi i Rússia, segons que assegurà abans-d’ahir el governador de la regió, Oleh Hrihorov, en una publicació a Facebook.

Sense prou efectius ni material militar per a llançar una nova ofensiva, Ucraïna continuarà l’estratègia defensiva que ha emprat d’ençà de l’any passat: lluitar per a mantenir les línies del front intactes i augmentar el cost militar de qualsevol incursió russa.

L’èxit d’aquesta estratègia dependrà de si els aliats d’Ucraïna continuen subministrant-li armes, cosa que Washington encara no ha garantit. Europa, tanmateix, fa mesos que prova d’augmentar l’ajuda militar que envia a Kíiv.

El canceller alemany, Friedrich Merz, anuncià dilluns que Berlín eliminaria les restriccions en l’ús de les armes de llarg abast que Alemanya subministra a Ucraïna, una decisió que el Kremlin criticà i posà com a prova que Europa treballa en contra de la pau.

El ministre d’Afers Estrangers rus, Serguei Lavrov, afirmà abans-d’ahir que la invectiva de Trump contra Putin pels bombardaments d’aquest cap de setmana a Ucraïna –Trump el titllà de boig– reflectia en realitat les frustracions de Washington per la posició europea.

“El president Trump és un home que vol resultats. I quan veu que els seus esforços són sabotats pels representants europeus, que empenyen Ucraïna a prendre decisions totalment temeràries –com ara atacs amb dron contra Moscou i més ciutats russes, com també contra l’helicòpter del president de la Federació Russa–, resulta comprensible que senti una certa agitació”, digué.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Aquests dies un gest fugaç en una escala d’avió ha estat prou per a alimentar el molí de la indignació col·lectiva, aquesta màquina insaciable capaç de convertir la nimietat en l’equivalent d’una catàstrofe planetària.

S’hi veu una mà que empeny un rostre. Això és tot allò que hem vist. I una rialleta nerviosa de l’empès, el president de la República parisenca. Res més que això i algun gest posterior que podria ser una indicació, però que no deixa de ser, tan sols, un gest. Dos segons que duren una eternitat.

El vídeo ensenya que Brigitte Macron, en arribant a Hanoi, fa un gest que podria ser mil coses alhora i que, sincerament, ningú no sap quina era: una broma de parella després d’un viatge molt llarg? Un reflex nerviós? Un moment d’irritació? Una carícia maldestra? Una agressió? No ens enganyem: no ho sap ningú, què eren, què significaven, aquelles dues mans en la nit de Hanoi. I tanmateix el món, aquest món nostre tan savi i, sobretot, tan ràpid a l’hora de jutjar, hi ha vist immediatament un drama, o violència, alguns un símbol polític, els de més enllà la metàfora de la crisi que sacseja Occident…

Ja em perdonareu si ho dic així, però és que la polèmica és simplement absurda i per això no n’hem fet notícia a VilaWeb. És absurd que un instant –ensenyat sense cap mena de context que puga ajudar-nos a aclarir-ne el significat– suscite mil interpretacions contradictòries, però totes defensades amb la mateixa vehemència. Allà on els uns hi veuen submissió, els altres afirmen que hi ha dominació. Allà on els uns hi veuen complicitat, els altres diuen que hi ha hostilitat. És parlar per parlar. Com si la realitat fos tan simple que un gest la pogués contenir sencera. Com si el matrimoni, qualsevol matrimoni, fos una cosa tan transparent i senzilla d’interpretar que es pogués desxifrar en dos segons de vídeo.

La polèmica no és sobre el matrimoni Macron, evidentment. Al final és sobre nosaltres, sobre aquesta necessitat malaltissa que s’ha imposat en la nostra societat de convertir cada imatge en símbol, cada moment privat en declaració pública. Vivim en l’era de la sobreinterpretació, on tot és política, tot és metàfora, tot és signe dels temps. Una agressió es pot presentar com un gest amorós; un moment de complicitat pot ser una humiliació pública. I, mentrestant, el món continua girant, indiferent.

És clar que, com sempre, allà al fons deixen veure la poteta els diners; el comerç dels sentiments, si ho puc dir així. Qui ho ha filmat ho ha venut bé a tot el món i les xarxes socials han fet un enorme pastís econòmic a còpia de vídeos i publicacions de tota mena. Primer, del fet en si mateix i després, ahir, envaint-nos amb tota la història de la parella, que de sobte han originat milions de gests amb el dit polze i han omplert minuts i més minuts en les pantalles d’uns mòbils que han deixat de parlar de Gaza o de Corea del Nord o de què siga per a concentrar-se en l’explotació en bucle d’un gest mínim entre dues persones i de la morbositat que causa la seua poc habitual història d’amor.

Estic segur que Albert Camus hauria somrigut amb aquesta absurditat. Potser hauria vist en aquesta polèmica una nova variant de la condició humana: la incapacitat d’acceptar que hi ha coses que simplement són, sense significat ocult, sense missatge transcendent. Caram, que potser, de vegades, una empenta és simplement una empenta entre dues persones, un episodi quotidià, sense significació universal!

Però no. Nosaltres ara ho hem d’explicar tot, ho hem d’interpretar tot, ho hem de convertir tot en símptoma d’alguna cosa més gran. El gest de Brigitte Macron s’ha convertit en mem, en anàlisi política, en símbol del patriarcat o del matriarcat, segons qui l’explica. Els experts han parlat, els comentaristes han dissecat fins a l’esgotament les imatges –algunes de les tertúlies televisives franceses han estat simplement increïbles–, les xarxes socials han sentenciat què passava. I mentrestant el vertader sentit del gest –torne a dir-ho: si és que en tenia cap, de sentit, aquell gest– s’ha perdut per sempre en aquest soroll de fons que fa temps que hem convingut a anomenar opinió pública i que cada dia –ep!, no sé si em passa a mi i prou– sembla més trastocada.

 

PS1. Avui fa set mesos exactes de la gota freda que va assolar unes quantes comarques valencianes i del començament de la gran operació de desinformació impulsada pel president Mazón. A Soraya Garcia se li va capgirar la vida. Sergio Navarro, de quaranta-nou anys, la seua parella, va ser una de les darreres víctimes de la gota freda. Tornava de Madrid, conduïa un camió de quaranta tones i va morir el 29 d’octubre de 2024 passades les deu del vespre. Durant tot aquest temps, Soraya Garcia ha anat a les manifestacions, ha tingut contacte amb familiars de més víctimes i amb afectats i ha intentat de refer la seua vida, però avui és la primera volta que explica els fets en una entrevista, aquesta que li ha fet Esperança Camps: “No m’han donat cap explicació d’on ix tota aquella aigua, què passa a les deu i quart del vespre?”

PS2. Una gran manifestació recorrerà avui novament el centre de València per exigir la dimissió del president de la Generalitat i uns quants sindicats han fet una crida a una vaga general. En aquest article trobareu tota la informació sobre les mobilitzacions.

PS3. Margalida Mateu és la directora de Téntol, un format innovador a IB3 que ha connectat amb gent de totes les edats i, sobretot, de totes les Illes i que recentment ha estat guardonat com a millor programa de l’any per Ràdio Associació de Catalunya. Martí Gelabert ha parlat amb ella: “Volem connectar amb la part més ancestral i profunda de la gent, que és el nostre llenguatge”.

PS4. I una història molt singular: avui torna a Barcelona una guitarra que va fabricar en aquesta ciutat l’any 1906 el lutier Enrique García, que va pertànyer al guitarrista i compositor de Vila-real Francesc Tàrrega i que ha voltat per tot Europa convertida en objecte de culte. El lutier ginebrí Jacques Vicenti explicarà aquesta història i Matteo Mela farà un recital que us expliquem en aquest article.

PS5. L’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València és l’escenari del congrés “Dana: reflexions i accions després de la catàstrofe”, organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans, que reuneix especialistes en diverses matèries per aportar una mirada científica a tot allò que ha passat. En col·laboració amb aquest esdeveniment, VilaWeb publica diversos articles, com el que signa avui Jesús I. Català Gorgues, “La necessitat d’una nova cultura del risc”.

Els diputats de l’Assemblea francesa han aprovat de publicar l’informe de la missió d’informació sobre el futur institucional de Còrsega. És un pas essencial en el procés d’autonomia de l’illa i que trenca la situació de blocatge actual.

L’informe, d’unes cent pàgines i que té per ponent el president de la comissió de lleis, el macronista Florent Boudié, es fonamenta en cent deu audiències. El text situa les bases del debat que aviat hi haurà al parlament francès i dóna informació als diputats per a les futures deliberacions.

El document ofereix una anàlisi del fracàs o la insuficiència de les reformes d’ençà del 1982 i conté recomanacions sobre com hauria de ser l’autogovern cors, com ara que s’atorgui un estatus autònom a Còrsega; que l’illa sigui reconeguda com una comunitat històrica, lingüística i cultural en la constitució francesa, o bé que l’estatut fixi els límits del poder normatiu, sota el control del Consell d’Estat i del Consell Constitucional.

Així mateix, esmenta temes relacionats que posteriorment s’han d’incloure en la llei orgànica: la metropolització d’Ajaccio, però també de Bastia; l’evolució del mètode d’elecció de l’assemblea corsa, que seria parcialment territorialitzada; el debat sobre un estatus per a la llengua corsa; i la creació d’un “estatut de residència” per lluitar contra l’especulació immobiliària. Recomana també de fer un referèndum previ entre els electors corsos sobre el projecte d’estatut.

Dues missions amb resultats diferents

El març del 2024, el ministre d’Interior francès, Gérald Darmanin, i els càrrecs electes corsos van arribar a un acord sobre un projecte de “text constitucional” per a reconèixer l’estatut autònom de l’illa, els anomenats Acords de Beauvau. Aquests pactes preveuen el reconeixement d’un estatut d’autonomia per a Còrsega dins la República francesa “que tingui en compte els seus interessos, vinculats a la insularitat mediterrània, a la seva comunitat històrica, lingüística i cultural i al fet d’haver desenvolupat un vincle únic amb la seva terra”. L’objectiu també és que les lleis i els reglaments puguin estar subjectes a adaptacions locals.

El 27 de març de 2024, l’Assemblea de Còrsega va aprovar la proposta d’un projecte d’estatut d’autonomia. En aquest context, la Comissió de Dret de l’Assemblea francesa va crear el 3 de desembre una “missió d’informació sobre el futur institucional de Còrsega”, presidida per Boudié, amb un doble objectiu: implicar totes les sensibilitats que componen l’hemicicle en la preparació del procés constitucional que ha de començar; i garantir que el futur de l’illa i el reconeixement del seu lloc únic a la constitució siguin a l’agenda política de l’assemblea, malgrat les incerteses derivades de la dissolució del juny del 2024. La missió era composta per setze membres de tots els grups representats a l’Assemblea francesa, tots els diputats corsos i l’ex-president de la Comissió de Dret.

El fet de dotar una autonomia legislativa a Còrsega pot ser un dels punts més debatuts de la reforma constitucional. Sobre això, al senat, el mes de març, la Comissió de Dret va rebutjar la publicació de l’informe sobre la missió d’investigació dedicada al futur institucional de Còrsega. Fou una acció sense precedents. Habitualment, si no s’està d’acord amb un informe parlamentari, els grups s’abstenen i formulen observacions als annexos. Tanmateix, després d’haver-se ajornat unes quantes vegades, es va rebutjar, per 26 vots a 19. En les conclusions d’aquest text, presentat per la senadora dels Republicans Lauriane Josende, es recomanava de no donar poder legislatiu a Còrsega.

I ara què?

El text de l’assemblea es manté prudent sobre com hauria de ser l’autonomia, i no hi entra. La concreció sobre els nivells de poder i l’organització d’aquest futur estatut la deixa a mercè del debat sobre la llei orgànica. Ara el pas següent és que el text se sotmetrà al dictamen del Consell d’Estat; tot seguit, serà examinat pel Consell de Ministres i després passarà a l’Assemblea francesa.

Aleshores, les dues cambres han d’arribar a una versió comuna. A continuació es convocarà un congrés, la sessió conjunta de les dues cambres, en què tres cinquenes parts dels parlamentaris hauran d’aprovar la reforma constitucional. Segons el calendari anunciat pel govern, la votació del projecte d’autonomia corsa s’ha de fer abans de final del 2025.

Al gener, en el discurs de política general, el primer ministre francès, François Bayrou, va prometre de respectar el calendari per a aconseguir el canvi constitucional abans d’acabar l’any.

La reacció dels diputats corsos

“Les coses avancen a poc a poc”, diu Michel Castellani, diputat sobiranista de la primera circumscripció de l’Alta Còrsega. “Òbviament, topem amb aquesta vella tradició de centralisme”, afegeix. Però també explica que s’obre la porta a tenir poder normatiu i que ara l’autonomia continua el seu camí legislatiu.

Commission des lois. Statut de la Corse. Faire reconnaître notre Peuple. Prendre en compte nos intérêts. Faire comprendre la nature profonde des choses pic.twitter.com/FxSuRnQRP4

— Michel Castellani (@Castellani_) May 28, 2025

En la mateixa línia, Paul-André Colombani, diputat sobiranista per la segona circumscripció de Còrsega del Sud, va dir: “Aquest és un primer pas parlamentari cap a la creació d’un estatut d’autonomia per a Còrsega.” Per una altra banda, el diputat per la segona circumscripció de l’Alta Còrsega, François-Xavier Ceccoli, dels Republicans, ha indicat que s’ha abstingut sobre les conclusions de l’informe.

De manera que, si els sobiranistes han optat per votar a favor, sembla que hi haurà encara força feina per a aconseguir la majoria necessària. “Una abstenció vigilant i també benèvola”, diu Ceccoli, que creu que és bo de tenir més prerrogatives en àmbits importants com el territori o la llengua. “És essencial de protegir-la de certes orientacions particularment preocupants de l’informe”, afegeix, fent referència al requisit previ de consultar els corsos mitjançant referèndum sobre el projecte constitucional.

Je suis intervenu ce matin en commission des lois en qualité d’orateur de mon groupe sur le rapport établi par la mission d’information sur l’évolution institutionnelle de la Corse.

Nous avons, à ce propos, tenu à nous abstenir sur ses conclusions. Une abstention vigilante…

— François Xavier Ceccoli (@FXceccoli) May 28, 2025

Avui fa set mesos que a Soraya Garcia, de València, se li va capgirar la vida. Sergio Navarro, de quaranta-nou anys, la seua parella d’ençà de feia set anys, va ser una de les darreres víctimes de la gota freda. Tornava de Madrid, conduïa un camió de quaranta tones i va morir passades les deu del vespre del 29 d’octubre de 2024. Durant tot aquest temps, Soraya Garcia ha anat a les manifestacions per demanar la dimissió de Carlos Mazón, ha tingut contacte amb familiars de més víctimes i amb afectats i ha intentat de refer la seua vida, però és la primera volta que explica els fets en una entrevista. Vol que tothom sàpiga que, més enllà dels pobles de la zona zero i més enllà de les vuit del vespre, també hi ha víctimes de la gota freda. Entre ells, Sergio Navarro, apassionat dels cotxes, de la carretera i de la muntanya.

A l’entrevista, Garcia explica com és ara la seua vida, que encara no ha pogut tornar a treballar en un supermercat Consum, que li costa que li reconeguen que era la parella de Navarro, perquè no tenen papers. I expressa un desig: veure entrar Carlos Mazón a la presó. Justament, fem l’entrevista el divendres 23 de maig, just unes hores abans que el president de la Generalitat truque a les associacions de víctimes.

En alguns moments, David, el fill de Soraya Garcia, s’afegeix a la conversa per precisar detalls del lloc on Sergio Navarro va tenir l’accident, i mostra fotografies del lloc. En alguns moments, els és molt complicat de contenir el plor.

— Com us trobeu?
—La paraula és “destrossada”. No aconseguesc de tirar endavant, és molt difícil d’assimilar tota aquesta situació. No és una malaltia en què l’hages pogut cuidar, o te n’hages pogut fer una idea. El vaig perdre per a sempre en qüestió de tres minuts. La veritat és que és molt complicat.

—Què va passar, el 29 d’octubre?
—Sergio era camioner i tornava de Madrid. Al migdia, hi parle i em diu que té ganes d’arribar a casa, però que passat Conca, a l’Estrella, s’aturarà a dinar. Jo li dic que entraré abans a treballar, perquè una amiga m’ha enviat missatges dient-me que plouria molt i que no sortira. Jo li dic, “home, ara dic al meu cap que em quede en casa perquè plourà molt”. Però vaig avançar l’entrada pensant que, si havia de ploure, ja m’agafara en el supermercat. En arribar, una companya de Montserrat em va dir que li havia caigut el mur de sa casa, que hi havia inundacions.

—Finalment, a la ciutat de València no va ploure.
—No, no va arribar a ploure, però el cel estava totalment negre. Es va fer de nit. Vaig oferir les claus de casa a una companya que havia d’anar-se’n a Montserrat. Ella em va dir que no, que no, que podria arribar. Però cap a les quatre i mitja, vam perdre el contacte amb ella. No la localitzàvem. I en un segon que ens agafa el telèfon ens diu, “no veig res, no veig res, això està tot negat”, i es va tallar. Jo vaig tornar a parlar amb Sergio i em va dir que baixava de Bunyol. Li vaig dir que anara amb compte, que plouria molt. Jo pensava en el Portet de Bunyol, en un camió que carregava quaranta tones, i li vaig dir que no anara gaire de pressa. Ell em va dir que l’únic que volia era arribar a casa, que estava fart de les retencions, i que no em preocupara. Vam treballar sense saber ben bé què passava, però pendents de la meua companya, a qui no podíem localitzar. Estàvem preocupades. Una altra companya, que tenia els fills a Paiporta, va rebre un missatge que deia que s’estaven ofegant. Ens van arribar els vídeos del pont. Vam començar a posar-nos nerviosos. Ens vam asseure i ens vam preguntar què passava.

—Quina hora era?
—Prop de les set i mitja. Em vaig posar nerviosa. A les nou menys quart, Sergio m’envia un missatge i em diu, “m’han tornat a aturar a Xiva”, i va posar emoticones d’enfadat. Al Consum vam tancar a les nou i mitja, i van dir als meus companys de Torrent, de Montserrat, que no podien anar-se’n a casa, que estava tot negat, que no hi havia accés. Tots estàvem en xoc. Vaig dir a les meues companyes d’anar a casa meua. Em va sonar el telèfon i era el meu fill, que volia saber qui em portaria a casa, que em venia a buscar amb el cotxe perquè feia molt de vent. Em va dir que a Mislata havien caigut alguns arbres. A les deu, en eixir, vaig cridar a Sergio i no m’agafava el telèfon. Li vaig tornar a telefonar i res. Vam arribar a casa i a les deu i catorze, exactament, li vaig enviar un missatge i li vaig dir, per favor, digues-me alguna cosa, que estic preocupada. Llavors ell em va contestar: “Sóc a Ventamina, direcció Madrid, en la via de servei, crida al 112 i comunica-ho.” Em vaig quedar parada i vaig pensar que em feia broma, amb això del 112.

—…
—Vaig pensar que era a Xiva, a la carretera, amb tots els camioners, i que estava de mala llet perquè no podia tornar a casa… Ell era molt de la broma i vaig pensar que, per pesada, m’havia dit allò del 112. Però encara em va quedar el dubte. El vaig tornar a cridar i no me l’agafava. Al WhatsApp em sortia que l’última connexió era de les 22.19. I mai més no en vaig saber res. Em vaig quedar tota la nit un poc nerviosa. Les meues companyes em van dir que em relaxara, que segur que estava aturat en algun lloc, que es devia haver quedat sense cobertura… L’endemà, les meues companyes se n’anaren a treballar. I la meua cap em va dir que m’esperara, que hi anara de vesprada, perquè potser algú no podia accedir al treball. Però a les onze em va cridar per dir-me que estàvem com en la pandèmia, que la gent estava arrasant el supermercat, que no donaven l’abast, que si hi podia anar cap a la una. I jo li vaig dir que podia anar-hi de seguida. Em va preguntar si sabia res de Sergio i li vaig dir que no, i que anava a treballar, però amb el mòbil damunt.

—Insistíeu a trucar-li?
—Sí. I res de res. A la una, el meu fill em va trucar per preguntar-me si en sabia res. Jo li vaig dir que estava a punt de cridar a l’empresa i, finalment, ho va fer ell. A les dues [plora] va entrar el meu fill al magatzem i em va dir, marxem, que no el localitzen. Em va ensenyar el punt exacte d’on era el GPS del camió i, quan ho vaig, veure vaig dir, no pot ser.

—On era el camió?
—A uns quants metres de la zona de Ventamina.

—L’aigua l’havia arrossegat?
—La meua queixa és que encara no sé què va passar. Ens van dir on era el camió i amb el meu fill i la meua nora vam començar a trucar a ajuntaments, crec que van telefonar fins al metge del poble, a farmàcies, a veterinaris, per si algú ens en podia dir res. No funcionava cap telèfon. Era desesperant. Deien que hi havia una llista amb els camioners que havien desviat cap al Rebollar. Segur que és allí, no et preocupes, em deien. I jo deia que tot el món que era allí, els seus companys sabien que eren allí, i jo no en sabia res. Després, vam trucar al telèfon que eixia per televisió per a la gent desapareguda. Mentida! El telèfon no funcionava, et deien que no existia eixe número. No funcionava el 112 i aquell telèfon tampoc. La desesperació era absoluta. Vam començar a cridar a la Guàrdia Civil, a posar la seua foto a internet per si algú l’havia vist… No sé amb qui van aconseguir de parlar. Potser amb algun policia, no ho sé. L’endemà, el meu fill va anar a posar una denúncia per desaparició i la Guàrdia Civil ens va dir que no podíem fer res. Per sort, tenim una amiga que té un cosí policia local. Van posar un cotxe a la nostra disposició i amb un company van anar a cercar-lo amb el meu fill, amics, familiars… El meu fill no em va deixar anar-hi.

—Com va ser, la troballa del camió?
—Tot allò era devastador. Uns veïns ens van dir que l’havien vist aturat i que, de sobte, va caure un tsunami. Eren les deu i quart del vespre. La meua insistència és que totes les cronologies ixen dels pobles afectats i diuen que a les vuit fou la darrera riuada i que tot estava inundat. I no és així. Això va ser a les deu i quart del vespre. Li va caure un tsunami de fang, aigua, no saben la quantitat de litres…

—Ell estava tot sol?
—Estava tot sol, no hi havia més gent.

—Com és que estava tot sol?
—Aquesta és la meua pregunta. Encara no ho sé. Ell coneixia molt bé les carreteres. Insistia que volia arribar a casa. Imagine que va agafar el desviament, però el que no ens podem explicar és com va arribar allí. Si a les nou menys quart em deia que era amb la Guàrdia Civil a Xiva, se suposava que la Guàrdia Civil els desplaçava cap al Rebollar i controlava els camions. Qui el va deixar passar? Com va fer la volta i es va clavar allà? No sabem si algú el va deixar passar o algú el va veure, perquè no era un cotxe xicotet, o una moto, que podia dir, ara no em veuen i passe, era un tràiler de quaranta tones.

—Amb qui més va parlar ell, en aquell moment?
—Ell treballava per a una empresa en el port, i l’empresa tampoc no ens va dir res. Va haver de cridar-hi el meu fill per saber coses, i es veu que quan no m’agafava el telèfon a mi estava parlant amb ells. Van dir al meu fill que els deia que se li havia aturat el camió, que era de nit, que no veia res, que no hi havia llums, “hòstia, que tinc el camió ple d’aigua”, els deia. Van perdre la connexió amb ell a les 22.19, i la defunció la marca a les 22.18.

—El van trobar dins el camió?
—Fora. A cinc quilòmetres, aproximadament. Els veïns diuen que va caure com un tsunami que va engolir el camió.
—David: Un veí de la zona diu que va notar el tsunami a les parets i els mobles de casa seua, que tot va quedar fet pols. Ens va dir que s’ho va engolir tot, el camió i tot, i ell va aparèixer a cinc quilòmetres. Va haver-hi confusions en el rescat. Primer ens deien que havia aparegut, i era un suèter. Alguns rescatadors ens deien que sí que l’havien trobat i parlaven d’una altra persona…

—Van tardar prou a localitzar el cos.
—Una setmana després de la riuada, vaig dir a David que necessitava anar-hi, que l’havia de cercar. Em va dir que ja havien aixecat el camió i que ja sabíem que el cos no era davall. M’hi van portar i em vaig asseure a la cabina del camió, desesperada. No podia entendre com s’havia pogut clavar en aquell lloc. Però em deien que el terreny no era així, que era una via de servei, que hi havia una carretera, però jo era enmig d’un barranc.
—David: A Ventamina hi ha una recta i un revolt, i ell es va quedar en el revolt, es va esfondrar la carretera, s’hi va fer un riu i el camió va quedar enganxat amb uns troncs enormes. Per traure’ls, van venir dues màquines de la cimentera de Bunyol i es van trencar. Davall el pont de la A-3. Estava enfonsat. Els veïns veien com feia llums, però no podien fer res perquè estaven a l’altra banda.

—Per què vau pujar al camió?
—Recorde mirar a totes bandes, desesperada, i dir al meu fill que probablement havia pujat per la muntanya. Ell era molt de la muntanya. Les pujava com si res. Sempre ha sigut una persona que s’ha dedicat als 4×4, li agradava la carretera, el motor, els cotxes… I jo deia, ell sap reaccionar, sap on s’ha de clavar. Està acostumat a clavar-se en zones amb fang. Ha d’haver eixit per algun lloc. I el meu fill em deia que no, que no. Quan érem allà, va venir un guàrdia civil i ens va dir que hi havia un veí passejant amb un gos i que el gos havia trobat un cos i hi havia la possibilitat que fos ell. I ho era. Sergio era molt grandot, grasset. Tenia una marca en el cap, era molt característic. El tercer dia, amb l’ADN, m’ho van confirmar.

—Heu dit que Sergio treballava en una empresa del port de València. Com us ha tractat?
—Transportes Celis. A mi, personalment, molt malament. Jo no era casada ni érem parella de fet. Van venir al soterrar, em van donar el condol i em van dir, no et preocupes, ja parlarem. No he sabut res més d’ells. Jo continue dient que, si perderen el contacte a les deu del vespre, immediatament m’haurien d’haver telefonat a mi. I si no, a primera hora del matí, quan tenien localitzat el camió i a ell no el localitzaren. Però en cap moment es posaren en contacte amb mi. Som nosaltres, que vam haver de cridar a l’empresa i preguntar on era. Després digueren que enviarien una companya a veure si el veia. Una companya?

Soraya, amb el seu fill David. Soraya, amb el seu fill David.

—Aquesta és la primera entrevista que feu. Com han estat aquests mesos d’absència?
—[Plora]. Horrorós. No te’n fas una idea. Tinc malsons en què és viu, o que no l’he soterrat a ell, perquè no el vam poder veure, en la situació en què estava. Sempre et queda el dubte. Somnie que és viu i que apareix per la muntanya. En qualsevol moment penses que tornarà, que sonarà el telèfon.

—Ara us heu decidit a contar-ho, per què?
—Perquè vull que es faça justícia. Tot això s’hauria pogut evitar. Ho pensem tots. Si els responsables haguessen estat en el seu lloc i s’hagués actuat com tocava, s’hauria pogut evitar. La meua parella venia de treballar. Ningú no el va alertar. Hi ha una empresa que té camioners en la carretera i se suposa que ha d’informar de la situació i seguir la seua ruta. I més, en un cas així. Vull que es faça justícia. A la televisió únicament es parla dels pobles afectats, que ha estat horrorós, però no pares de sentir que les morts van ser fins a les vuit, que la darrera riuada va ser a les vuit. Però, què va passar a les deu i quart? Em gite al vespre i el meu cap va sol. Què ha passat? D’on ix eixa aigua? Dalt hi ha l’embassament de Loriguilla, el de Buseo, que tenia uns trencaments impressionants. No sabem si l’aigua venia d’allí, si va haver-hi una altra riuada. No t’informa ningú.

—…
—S’han basat en el fet que el van trobar fora del camió, ofegat com tots… Però quan hi ha un accident de trànsit, la Guàrdia Civil estudia com ha sigut, on s’ha fet la frenada… Hi ha una explicació. Jo encara no sé si es va enfonsar la carretera, si se’l va engolir una onada. És inexplicable d’on ix aquella aigua. A les nou del vespre, un amic el crida i li diu, “alerta, Sergio, que diuen que cau molta aigua per allí”. I ell li va respondre, “tu creus que s’endurà quaranta tones?”… I se les va endur.

—Sou membre d’una associació de víctimes, coneixeu algú que estiga en el vostre mateix cas, alguna persona que també va faltar tant tard?
—Em va cridar l’atenció aquella xica que el seu fill i el seu marit es van morir perquè els va caure una paret de casa seua al damunt. Un dia vaig parlar amb ella i em va dir que havia sigut al voltant de les onze del vespre, o les onze i mitja… Em va cridar l’atenció perquè jo pensava que Sergio havia sigut l’últim. Va ser a Sot de Xera. Recorde que estiguérem parlant sobre l’embassament de Buseo i teníem dubtes si el trencament de la presa havia produït la riuada o el fet que l’obriren… Tinc tants dubtes!

—El president de la Generalitat diu que rep les víctimes. [L’entrevista és feta abans de les trucades de Mazón].
—Això és mentida. Ha comentat que les rep discretament. Deu ser molt discretament, perquè no se n’ha assabentat ningú. Continua mentint, continua rient-se de les víctimes. És un punt psicòpata. És denigrant. Se’n riu, de nosaltres. És tot mentida. En cap moment s’ha posat en contacte amb les víctimes. L’única que ha utilitzat per a justificar eixes entrevistes amb els familiars va ser la que va tenir ell amb el senyor Joaquin Amils i els familiars no hi estàvem d’acord, i no ens representava.

—Què us sembla que Pedro Sánchez haja tardat set mesos a reunir-se amb vosaltres?
—L’única responsabilitat, amb la llei amb la mà, i a qui pertanyen les emergències, és al senyor Mazón. Això ho tinc claríssim. Jo, personalment, sí que he trobat un poc en falta l’assistència per part del president. És veritat que ell no ha estat present, però la delegada del govern, sí. S’ha posat en contacte personalment amb mi. Ha tingut reunions amb diferents associacions. Ha estat en el fang, com una vegada a Catarroja, que Mazón va fer passar buits els cotxes oficials i ell va canviar de cotxe quan va veure que un grup de víctimes l’esperàvem. Va ser ridícul, però Pilar Bernabé sí que ens va atendre a tots.

—Us ha cridat a declarar, la jutgessa?
—No, encara no. Estic barallant-me amb els papers, perquè feia set anys que estàvem junts, però no érem parella de fet. Imagine que ara, quan tinguem clar amb els advocats si em persone, em cridaran a declarar. Vaig parlar amb el jutjat i em van dir que anirien cridant a poc a poc. Sergio té un fill d’una altra relació. La meua intenció és anar a declarar no només jo, sinó el meu fill David, que ha fet tot el seguiment i s’ha ocupat de tot.

—Com era Sergio?
—[Plora i riu]. Era únic! Era un personatge que no es pot descriure. Sempre reia. Era una persona amable. Ho donava tot per la seua família, ho donava tot per nosaltres. Tot el que tenia de gros ho tenia de bona persona i de bon cor. Sempre tenia un somriure. No m’avorria mai amb ell. Tenia un puntet de bogeria. Era geni i figura.

—Què li agradava fer?
—La carretera. A casa tenia muntat un taller. Es passava la vida amb els cotxes. Arreglava coses… Els caps de setmana anàvem a la muntanya, als pobles. Sempre deia que volia anar a viure a un poble enmig de la muntanya on no hi havia ningú. La Calderona. Vivíem junts al seu xalet a Bétera. Els diumenges passejàvem el nostre gos. L’estiu passat vam anar a celebrar el nostre aniversari a Tabarca, perquè ens hi vam conèixer. Jo mai havia bussejat. Em va fer recórrer tota l’illa.

—Voleu afegir res?
—Tinc ràbia per la falta d’assistència que hem tingut totes les víctimes en general. Ací estem totalment abandonats. No sabem què ha passat. I tinc la ràbia que el senyor Mazón continue mentint, rient-se de les víctimes, que el seu partit continue donant-li suport. Ara diuen que el volen passar al senat per completar-li l’aforament… Això ens destrossa. Si tu no compleixes amb la teua faena, te’n vas al carrer. Aquest senyor ha fet una negligència. El primer que han de fer és expulsar-lo. Després, si tenen tota la responsabilitat penal, que la complesca. No hem tingut ni assistència psicològica, ni assistència jurídica. En el meu cas, sí que he rebut la indemnització de l’estat, amb el certificat que vivia amb ell, em van reconèixer ser parella. Però la Generalitat no ha reconegut res. Han donat el bus gratis, els 6.000 euros per a reformar les cases, que ja veus tu, cases que estan del tot afonades. No sé si la seua se l’ha feta amb 6.000 euros. Jo vaig sol·licitar la pensió de viduïtat per dana, perquè l’article 122 et diu que es reconeix una parella de fet si hi ha més de cinc anys de convivència, que tots dos estiguen lliures de matrimoni i que siga demostrable. M’ho han denegat. La mort de Sergio no la paguen els diners, però és que, a sobre, et qüestionen si ets la seua parella o no. A més d’haver-me destrossat la vida… Ho era tot. Era el meu amic, la meua parella, el meu company. Ens han destrossat. I a sobre, hem d’aguantar tot això. I la negligència política. El que em reconfortaria ara mateix és veure’l entrar a la presó [plora]. Perquè no ha tingut la vergonya ni de dimitir ni de demanar perdó. El veus a les Corts. Baldoví és espectacular i el Partit Socialista igual, tot el que li diuen, i ell riu. És un psicòpata. Parlem de 228 morts i moltes famílies destrossades.

Al Museu d’Història de Barcelona, avui a les set del vespre, es reviurà el periple d’una guitarra extraordinària, fabricada l’any 1906 a Barcelona pel lutier Enrique García, que va pertànyer al guitarrista i compositor de Vila-real Francesc Tàrrega. El lutier ginebrí Jacques Vicenti explicarà en una conferència-recital la història d’aquesta guitarra fora del comú que va ser l’estrella de la Societat dels Amics de la Guitarra de París, de l’any 1936 fins als anys seixanta, i que una bona colla de músics s’han delit per tocar-la, per les característiques úniques que té.

Jacques Vicenti, restaurador i actual propietari de la guitarra, ens explica que aquest instrument té un so profund molt particular, que ell defineix com un lirisme natural: “Canta molt la vella dama”, diu amb emoció mentre la toca. “Ara es parla molt de la guitarra equilibrada com a guitarra ideal, però una bona guitarra no ha de ser equilibrada. La guitarra de García no ho és i això fa que una mateixa nota tingui colors diferents i que la música tingui una expressivitat extraordinària, ben lluny de les guitarres modernes que tendeixen que tot soni igual.” Aquesta guitarra té uns baixos molt profunds, la part mitjana molt suau i uns aguts molt potents, una combinació que la fa sonar d’una manera molt particular.

La glossa de la història d’aquesta guitarra anirà acompanyada d’un concert únic a càrrec del guitarrista Matteo Mela, que interpretarà peces compostes expressament per a ser tocades per aquest instrument. Entre el repertori del concert hi ha peces de Tàrrega, com ara la famosa “Recuerdo de la Alhambra”, i també d’Alfred i Madeleine Cottin i d’Ida Presti.

Fa un temps, una mare de l’escola de la canalla se’m va acostar i em va demanar de parlar. “La meva filla m’ha dit que el teu fill li ha explicat una cosa…”, va deixar anar tota misteriosa, emfasitzant la paraula “cosa”. Recordo que em vaig sobresaltar perquè era el desembre i, abans que ella afegís res més, vaig deduir que la cosa que mon fill havia explicat era el secret que sempre perilla abans de Nadal. Oh, no, vaig pensar: mon fill serà recordat com el nen que ha esbombat que els Reis són els pares. I ja anava a demanar perdó anticipadament, quan la mare va continuar l’explicació: “El teu fill li ha explicat a la meva filla què vol dir fer l’amor…”, va deixar anar amb una certa incomoditat. I jo en aquell moment vaig esclatar a riure de tranquil·litat. “Ah!, si és això rai!” No ho sé, tal vegada sóc una rara avis perquè prefereixo que mon fill parli amb naturalitat de com ens reproduïm els humans que no pas que faci saber a tort i a dret que allò de la nit de Reis és una gran farsa col·lectiva. Sigui com sigui, el tema em va fer rumiar sobre l’educació sexual de la canalla. Com a mare, hi ha un moment en què et preguntes com i quan has de començar a afrontar aquesta qüestió. Personalment, considero que la quitxalla que volta per casa encara són massa petits per a asseure’ls i fotre’ls un monòleg que versi sobre aquest tema, però vaig decidir que si venia a tomb o si em feien preguntes sobre sexualitat els les respondria amb tanta franquesa pedagògica com pogués. Si mon fill, a nou anys, sap què vol dir fer l’amor és perquè fa temps, llegint un conte, va sortir el tema. I sí, li ho vaig explicar.

A vegades he estat criticada o qüestionada pel fet de parlar massa obertament de sexe amb les meves criatures. A casa hi tinc joguines sexuals: el Satisfyer i més andròmines destinades a l’autoplaer. És cert que les tinc poc amagades, cosa que ha fet que, de vegades –causant situacions bastant divertides–, les meves criatures exploradores de racons les trobessin, les agafessin, les observessin amb curiositat i seguidament em demanessin què eren aquells objectes. La primera vegada que em van demanar informació sobre els meus estris els vaig dir: “Són coses de la mama; va, aneu a jugar.” Però la tercera vegada els vaig dir: “Són les joguines de la mama.” Evidentment, no es van acontentar amb la resposta i van demanar-me quina mena de joguines i com s’hi jugava. “Joguines per a la petxina”, vaig dir aguantant el riure internament. Els seus ulls es van esbatanar demanant més concreció. “Joguines per a la vulva”, vaig afegir. I va ser així que van quedar satisfets amb la resposta. Deixeu que hi posi humor. Malgrat que estic convençuda que és bo de parlar-los sense tabús de sexe, sí que a vegades em pregunto si quan els meus fills fan dibuix lliure a l’escola s’inspiren en alguns dels meus aparells i l’acaben il·lustrant a l’hora del menjador, com qui pinta un arbre o una casa.

En tot cas, ahir, quan llegia que la Comissió Europea investigava Pornhub i tres plataformes d’adults perquè no protegeixen prou els menors que arriben cada vegada més aviat al porno, vaig constatar que, per més pudor que ens causi, és urgent que deixem estar la vergonya i que parlem curosament però clarament de sexe, de sexualitat, amb les nostres criatures. El primer contacte amb la pornografia sol ser, de mitjana, al voltant dels dotze o tretze anys, tot i que aquesta xifra cada vegada s’escurça més, i és al mateix temps que la canalla aprèn a multiplicar que comença a navegar per internet i, en pàgines web o bé en Instagrams, TikToks i més aplicacions, acaba clavant els ulls davant una escena sòrdida de sexe dur en què, probablement, hi apareix una dona vexada o tractada amb violència.

Per més que a casa no tinguin accés a tauletes o mòbils, no hi ha res que ens garanteixi que no hi arribin accidentalment de maneres que no podem ni sospitar. Per tant, em sembla evident que hem de passar davant el porno. Perquè topar-hi, hi toparan, però haver-los parlat de sexe abans és oferir-los un airbag que eviti mals majors. Socialment, hem de superar la doble moral que ens han inoculat sobre aquest tema i hi hem de plantar cara amb astúcia. Que la canalla tingui accés a aquests continguts és una vulneració dels seus drets, és com deixar-los tots sols davant una muntanya de cocaïna. Que accedeixin abans a veure qualsevol contingut pornogràfic que a una xerrada distesa sobre educació sexual és un perill més greu que no imaginem i que pot marcar la vida sexual de les nostres criatures, tot agreujant els perniciosos rols de gènere amb què ells es trobaran empesos a reproduir una masculinitat que ja hem constatat que no ens porta pas a bon port, i que encadenarà les noies a uns rols que ja hem patit les dones de massa generacions.

De manera que, mentre es prenen mesures institucionals, que arribaran tard, si és que arriben, jo defensaré que es parli obertament de sexualitat i respondré amb humor i amb pedagogia als meus fills quan em demanin qualsevol cosa que hi tingui relació. Si troben el meu Satisfyer i això és el pretext per a explicar conceptes com el consentiment, el respecte sempre –i també en el sexe–, la naturalització dels cossos i les múltiples inclinacions sexo-afectives i maneres de viure i d’entendre el sexe, doncs benvinguda sigui la conversa.

La Delegació del govern espanyol a Catalunya ha confirmat l’anul·lació de l’expedient sancionador contra Mar Barrera, una jove de Barcelona que va rebre una multa de 7.200 euros després d’haver-li estat robat el carnet d’identitat el 2023 i li suplantessin la seva identitat. Segons que ha explicat el delegat del govern, Carlos Prieto, a la xarxa X, “queda eliminat el deute amb l’Agència Tributària”.

Barrera va denunciar que li havien pres el document d’identitat i que l’havien utilitzat per inscriure, sense el seu coneixement, una parella de fet davant notari. La unió fraudulenta hauria estat formalitzada per regularitzar la situació d’un home en situació administrativa irregular. El cas es va destapar quan ell va intentar obtenir papers i l’administració d’estrangeria va detectar irregularitats.

Aleshores, estrangeria va enviar una notificació tant a l’home com a la jove. Però Barrera no en va tenir cap notícia, perquè, a més d’haver estat inscrita en una unió que no havia consentit, també li havien modificat l’empadronament. Finalment, les autoritats van declarar fraudulenta la unió i van imposar una multa de 6.000 euros a cadascun dels implicats. A la jove, la xifra li havia pujat fins a 7.200 euros per l’acumulació d’interessos.

Quan va explicar el cas als mitjans de comunicació, Prieto va contactar amb ella i amb la seva mare per interessar-se per la situació i tranquil·litzar-les. Segons que ha dit avui, ja s’han fet les gestions necessàries per resoldre el cas i anul·lar l’expedient.

Actualització sobre el cas de la Mar Barrera, que va denunciar la suplantació de la seva identitat a @elmonarac1.

Després de les gestions efectuades pel personal de la @DeleGobCataluna, podem confirmar l’anul•lació de l’expedient sancionador. Per tant, queda eliminat el…

— Carlos Prieto Gómez (@carlosprietogo) May 28, 2025

Marc Rossell assumeix a partir d’avui la direcció del Ministeri de Funció Pública, Transformació Digital i Telecomunicacions, segons que ha anunciat el cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, en la conferència de premsa posterior al Consell de Ministres. Fins ara, Rossell era el secretari d’Estat de Transformació Digital i Telecomunicacions, però amb aquest relleu passa a encapçalar una cartera ampliada que aplega àrees clau de l’administració.

Amb aquest canvi, Trini Marín, fins ara ministra de Funció Pública, continuarà com a titular d’Afers Socials. Segons que ha explicat Espot, la reorganització respon a una “remodelació puntual” per adaptar-se als desafiaments del govern, com ara, l’envelliment de la població o el desplegament de la digitalització. Espot ha subratllat que la decisió de fusionar Funció Pública amb Transformació Digital i Telecomunicacions volia donar coherència a la gestió de l’administració: “Té tot el sentit reunir en una mateixa cartera tots aquells aspectes que tenen a veure amb l’administració pública, des del punt de vista dels treballadors així com des de l’administració digital”, ha dit.

Entre els primers desafiaments de Rossell hi ha la revalorització dels salaris dels treballadors públics, la implementació del reglament de la carrera professional i el desplegament del nou sistema d’avaluació de l’acompliment, que s’ha de negociar amb els sindicats. Quant al Ministeri d’Afers Socials, Espot n’ha reivindicat el caràcter prioritari dins l’acció de govern i ha destacat projectes com la futura llei d’accessibilitat universal.

El ple del congrés espanyol ha aprovat la creació de dues comissions d’investigació sobre la caiguda del subministrament elèctric que hi va haver el 28 d’abril, una a petició del PP i una altra impulsada pel PSOE i Sumar.

En el cas de la del PP, ha prosperat amb 180 vots a favor, 165 en contra i una abstenció. Quant a la dels del partit del govern espanyol, ha rebut 175 vots a favor, 170 en contra i també una abstenció.

Un mes de l’apagada elèctrica: causes encara desconegudes i investigació sota secret

En tots dos casos, demanen d’analitzar les causes de l’incident, tot i que la proposta del PP feia èmfasi en les mesures per a evitar que es repetís un incident semblant. La dels partits de govern també inclou de trobar responsabilitats i aprenentatges de l’apagada general.

Els trens Regional Sud presenten retards de fins a quaranta minuts d’ençà de les tres de la tarda a causa d’una incidència en la infrastructura entre les estacions de Garraf i Sitges. L’avaria obliga a circular per una sola via en aquest tram i també afecta la línia R2Sud.

En aquest cas, la freqüència de pas es redueix a un tren cada mitja hora, a causa de la supressió dels trens amb origen i destinació Vilanova i la Geltrú, que fan parada a totes les estacions. Es manté, en canvi, el servei habitual dels trens entre Sant Vicenç de Calders i l’estació de França. Tècnics d’Adif treballen al lloc de la incidència per resoldre-la.

a càrrec de Leonora de Groot Bogaarts - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

La directora del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, Mireia Mestre Campà, ha fet una primera valoració de la sentència sobre les pintures de Sixena. “Aquesta sentència és negativa per a Catalunya, per al MNAC i jo diria que és molt negativa per a tots els tècnics del patrimoni i per a tota la gent que s’estima el patrimoni, al marge que sigui de Catalunya, Aragó o qualsevol altre país.”

Indignació i preocupació per la sentència del Suprem espanyol sobre les pintures de Sixena: “És un despropòsit”

Del punt de vista tècnic, ha explicat que hi havia, sobretot, una dificultat tècnica en el trasllat: “S’hauria de veure si és executable.” I sobre això, ha dit: que s’havia de valorar si hi havia professionals que volguessin fer aquest desmuntatge, trasllat i instal·lació perquè, com ha explicat, hi ha “codis ètics del professional de la restauració que diu que quan es posa en risc el patrimoni que s’intervé, el que s’ha de fer és no fer l’actuació i no dur a terme el projecte”.

Sobre això, ha dit que, al MNAC, aquesta sala tenia una estructura autònoma i el seu museu les monitorava i que les pintures tenien unes condicions fisico-químiques molt vulnerables i no tenien capacitat de suportar un estrès com el que representaria aquest desmuntatge. Mestre Campà reconeix que, tècnicament, es pot fer, però la cosa és “a quin preu”. I afegeix que seria “a costa de la degradació irreversible d’aquestes pintures”.

Com a exemple d’un cas similar, posa el Guernica, de Pablo Picasso, que quan el govern basc el va reclamar, els informes tècnics van dir que no es podia moure ni traslladar perquè no ho suportaria i representaria un dany irreversible. “I no va ser arrancat ni cremat, com aquesta pintura, que a més és de final del segle XII i principi del XIII”, diu. En definitiva, ha reconegut que la sentència era “aberrant” i que hi havia “uns límits claríssims, els límits tècnics”.

El Tribunal Suprem espanyol ha denegat l’amnistia a Eulàlia Reguant per haver-se negat a contestar a Vox durant el judici contra el procés. L’ex-diputada de la CUP ha explicat a la xarxa social X que el tribunal li va comunicar la decisió ahir, pocs dies després del primer aniversari de l’aprovació de la llei d’amnistia al congrés espanyol.

“Un cas més a comptabilitzar en el no, mentre la llista de policies amnistiats no para de créixer”, ha lamentat. Reguant va ser condemnada per un delicte de desobediència greu a pagar una multa de 13.500 euros, quantitat que va satisfer a final del 2022.

Un any de l’amnistia: dels 328 beneficiats, 129 són policies

1. Divendres farà un any que el Congrés va aprovar la llei d'Amnistia, i ahir el Tribunal Suprem va tenir a bé de comunicar-me que a mi no me l'aplicarà.
Un cas més a comptabilitzar en el no mentre la llista de policies amnistiats no para de créixer. pic.twitter.com/373fV3vE8H

— Eulàlia Reguant Cura (@aramateix) May 28, 2025

Elon Musk ha criticat públicament el projecte de reforma fiscal impulsat pel president dels Estats Units, Donald Trump. En una entrevista a la CBS, que s’emetrà diumenge, diu que se sent “decebut” i que aquestes mesures poden comprometre les retallades al sector públic que promou el Departament d’Eficiència Governamental (DOGE), que ell mateix encapçala. “Francament, em va decebre veure el projecte de llei de despeses, que incrementa el dèficit pressupostari”, diu en un avançament de l’entrevista.

La setmana passada, l’administració Trump va aconseguir d’aprovar per la mínima a la Cambra de Representants un projecte de llei que combina rebaixes d’imposts amb un augment de la despesa en defensa. La iniciativa es va aprovar amb 215 vots a favor i 214 en contra, amb el vot en contra inesperat de dos congressistes republicans dissidents.

El text amplia les rebaixes fiscals imposades el 2017 durant el primer mandat de Trump i afegeix noves exempcions, a més d’incrementar la dotació pressupostària per aplicar una política migratòria més agressiva. Per compensar l’augment de despesa, el pla proposa de retallar programes socials i d’assistència sanitària.

Musk, que havia mostrat sintonia amb Trump en el seu retorn a la Casa Blanca, ha anat desvinculant-se progressivament tant de la política com de la seva tasca al capdavant del DOGE, un organisme molt qüestionat que, durant les primeres setmanes d’activitat, va acomiadar milers de treballadors i va reduir iniciatives com ara l’ajuda exterior del govern nord-americà.

A l’abril, després d’una caiguda de més del 71% en els beneficis de la seva empresa Tesla, Musk va anunciar que limitaria la seva tasca com a assessor del govern.

La CGT ha convocat una manifestació el dijous 5 de juny a Perpinyà per a reclamar la revocació de la reforma de les pensions, que ha elevat l’edat de jubilació dels 62 anys als 64. La protesta, segons que informa l’Indépendant, començarà a les 10.30 a la plaça de Catalunya i acabarà davant la prefectura. Coincidirà amb el debat a l’Assemblea francesa sobre el manteniment d’aquesta mesura, que el sindicat rebutja frontalment: “64 anys continua essent massa”, insisteixen.

Julien Berthélémy, secretari general de la CGT del departament, diu que “la política actual no va en favor del món del treball” i que la mobilització és necessària per a reclamar també augments salarials i millors condicions laborals. “La nostra preocupació és el benestar dels treballadors”, afegeix.

Una de les reivindicacions destacades és la defensa dels serveis públics, que, segons denuncien els sindicats, pateixen una privatització creixent. Els bombers denuncien que la lògica de mercat posa en risc la qualitat del servei i critiquen que es pugui arribar a una situació en què “sigui una persona de 64 anys qui hagi de fer un rescat”. Els treballadors hospitalaris, per la seva banda, qualifiquen la situació de “catastròfica”, amb acomiadaments de personal “esgotat i ferit per unes condicions de treball inacceptables”. Els treballadors ferroviaris, per la seva part, reclamen un estatut únic i expressen la seva inquietud per l’obertura del sector a interessos privats: “Estan venent el servei públic als capitals”, adverteixen.

La manifestació del 5 de juny vol ser un toc d’alerta davant la degradació dels drets laborals i socials. La CGT reclama l’adopció de plans d’emergència que garanteixin la continuïtat i qualitat dels serveis públics.

El Tribunal Suprem espanyol ha ordenat de tornar a l’Aragó les pintures de la sala capitular del monestir de Sixena, que actualment són al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). D’aquesta manera, avala la sentència de l’Audiència d’Osca, que ja ordenava que es restituïssin les pintures i refusa tots els recursos presentats.

Mestre Campà denuncia que hi pot haver danys irreversibles en el trasllat de les pintures de Sixena

El conseller de la Presidència de la Generalitat, Albert Dalmau, ha demanat prudència per la sentència, i ha dit que la voluntat del govern era prioritzar la integritat i la bona conservació de les pintures. “No prendrem cap decisió que pugui perjudicar el manteniment i la integritat d’aquestes pintures”, ha afirmat. A més, ha recordat que hi ha molts experts que ja s’han pronunciat advertint dels riscos d’un eventual trasllat dels frescos a l’Aragó.

En la mateixa línia s’ha expressat la consellera de Cultura, Sònia Hernàndez, que ha comparegut per dir que la prioritat del govern era la preservació del patrimoni i ha demanat de mantenir la prudència fins que no haguessin pogut llegir bé la sentència del Suprem.

Per la seva banda, el president Carles Puigdemont ha considerat que era un despropòsit tornar les pintures murals. “És una sentència que no es pot executar sense posar les pintures en un risc molt alt de destrucció. Tots els experts d’arreu del món ho adverteixen”, ha sostingut en un missatge a X.

És una sentència que no es pot executar sense posar les pintures en un risc molt alt de destrucció. Tots els experts d'arreu del món ho adverteixen. És un despropòsit. https://t.co/NnQwAXYiFw

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) May 28, 2025

El conseller de Cultura a l’exili i diputat de Junts al Parlament, Lluís Puig, ha alertat del deteriorament que poden sofrir les pintures durant el trasllat. “Es provocaran uns danys irreversibles a una part del patrimoni cultural català d’un valor incalculable”, ha dit en una entrevista a Tv3. A més, ha lamentat que el cas hagi estat “polititzat des dels inicis”.

L’ex-presidenta del parlament Carme Forcadell ha dit que estava indignada pels atacs “sistemàtics i constants” de la justícia espanyola contra Catalunya. A més, ha fet una crida a defensar el MNAC per impedir aquesta “barbaritat cultural”.

Estic indignada pels atacs sistemàtics i constants de la justícia espanyola contra Catalunya. Tothom davant del MNAC per impedir aquesta barbaritat cultural. https://t.co/kCrtigW2iW

— Carme Forcadell Lluís (@ForcadellCarme) May 28, 2025

El professor d’Història de l’art a la Universitat de Lleida i la Universitat Oberta de Catalunya, Albert Velasco, ha lamentat que el tribunal no hagi tingut en compte cap consideració tècnica a l’hora de decidir. “En calent: la sentència del Suprem sobre les pintures de Sixena no és només una derrota de la Generalitat i el MNAC, és una derrota de la història de l’art com disciplina acadèmica i científica. Ni una sola consideració tècnica a la sentència. Només propietat i qüestions processals”, ha escrit en un missatge a X.

En calent: la sentència del Suprem sobre les pintures d Sixena no és només una derrota d la Generalitat i el MNAC, és una derrota d la història de l'art com disciplina acadèmica i científica. Ni una sola consideració tècnica a la sentència. Només propietat i qüestions processals. pic.twitter.com/6gRyI4YKkq

— Albert Velasco (@velasc_alberto) May 28, 2025

El Tribunal Suprem espanyol ha ordenat de tornar a l’Aragó les pintures de la sala capitular del ministeri de Sixena, que actualment són exhibides al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Així, per ordre del tribunal, els murals hauran de ser traslladats de nou a la sala capitular del monestir de Sixena.

El Suprem ha avalat la sentència inicial de l’Audiència d’Osca, que ja ordenava que es restituïssin les pintures a Sixena, i ha refusat tots els recursos presentats. Tant la primera resolució com aquesta passen de puntetes sobre una qüestió tan transcendental com és el mal que es pot fer a les pintures si es tornen a traslladar per a integrar-les al primer emplaçament. En aquest sentit, malgrat que tots els pèrits que van prendre part en el judici van desaconsellar l’operació, la titular del jutjat de primera instància d’Osca va concloure que el risc era inexistent.

Una de les veus més autoritzades en aquest àmbit, el restaurador de la Capella Sixtina Gianluigi Colalucci, va declarar en una conversa amb el Punt Avui que recomanava de no moure més les pintures. “Seria ideal que les pintures de Sixena lluïssin al seu lloc, però, per desgràcia, són obres que han afrontat una història i unes vicissituds tals que avui ja no és possible de moure-les, tècnicament parlant”, va assegurar. A més, ho va justificar amb arguments tècnics: “Les pintures van ser tallades en molts fragments que estan muntats en suports de fusta i, per tornar-los a instal·lar, seria necessari recompondre’ls i refer-los, i això no garanteix que tots els esforços de conservació que s’han fet fins ara tinguin un bon final.”

En la mateixa línia, va advertir de les possibles conseqüències d’intentar una operació tècnicament tan complicada: “En aquests moments, els talls entre els fragments no es noten, són talls molt nets. Si es desmunten, caldria amagar els talls i el resultat podria ser horrible. I més tenint en compte que els murs de la sala capitular del monestir podrien no estar en bones condicions: s’han canviat molts materials, podrien estar humits… Per això és millor no moure res.”

A més, el restaurador italià va recomanar de mantenir les pintures originals al MNAC i va proposar d’instal·lar Sixena una reproducció.

Els experts coincideixen que la situació ideal de tota pintura és que es conservi en el lloc original on es va pintar. Tanmateix, les pintures romàniques que es conserven al MNAC, entre les quals les de Sixena, ja no són del seu lloc d’origen, sinó que formen part d’un conjunt i d’un context, i tècnicament es troben conservades en unes condicions ambientals òptimes i en un suport sobre tela i fusta que ja implica que siguin una altra cosa.

El primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, ha dit a la Kenésset, el parlament israelià, que Mohamed Sinwar, cap actual d’Hamàs a Gaza, havia estat mort en un bombardament de l’exèrcit israelià. De moment, Hamàs no ha confirmat la mort del seu dirigent.

Segons Netanyahu, Sinwar hauria assumit el comandament d’Hamàs a la Franja després de la mort del seu germà, Yahya Sinwar, l’octubre del 2024. Aquest darrer era considerat el principal cervell dels atacs del 7 d’octubre de 2023, que van causar la mort d’unes 1.200 persones i el segrest d’unes 250 més.

 

El novembre del 2005, a París, la UNESCO va distingir la Patum de Berga dins el catàleg del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. Feia anys que hi anaven al darrere, i la proclamació va anar seguida d’una gran celebració, amb la interpretació del ball de l’Àliga a la plaça de Sant Pere i la sortida del tabal pels carrers de Berga. Un esclat d’alegria que contrastava amb la darrera Patum celebrada, tacada de sang per l’assassinat d’un jove berguedà, Josep Maria Isanta. D’aquella trista nit, n’han fet vint anys aquesta matinada.

A partir de les converses amb un grapat de joves que aquella nit eren a Berga, els fets provats judicialment i el minutatge policíac que es va fer públic, VilaWeb ha reconstruït com van succeir uns fets que van fer estremir Catalunya sencera. En una època que els atacs neonazis a minories, grups d’esquerres i independentistes no quedaven tan lluny, la gratuïtat d’aquella horda heterogènia i aparentment despolititzada no s’entenia. Què buscaven? Per què una vintena de joves, alguns amb navalles i punys americans, van sortir a buscar brega d’una manera tan grotescament organitzada sense cap provocació prèvia? Quan van sortir de casa, ja pensaven que matarien o va ser cosa de la incandescència del moment? L’episodi tràgic va donar pas a un esclat d’indignació per la resposta lenta dels Mossos d’Esquadra, que aquella nit no hi tenien una patrulla destinada com altres vegades, i el debat públic es va enverinar per una confrontació entre el paper de la policia i els veïns independentistes i anarquistes que organitzaven la festa. Per aquells fets, es van condemnar nou majors d’edat a penes de presó entre 43 anys i 25, i set menors, a un internament en règim tancat entre 3 anys i 7. Els mossos encara van detenir un altre menor, però tenia menys de 14 anys i es va deslliurar de retre comptes amb la justícia. Malgrat les penes exemplars per als coautors de la mort d’Isanta i els intents d’assassinat a tres nois més, els condemnats ja han complert condemna o han pogut sortir de la presó gràcies a permisos penitenciaris.

La batalla campal es va dissoldre pocs minuts abans de la una de la matinada amb l’arribada de les patrulles dels Mossos d’Esquadra, però la nit havia començat a tòrcer-se hores abans, a quarts d’onze de la nit. Divendres de Patum sol ser el dia de menys intensitat, entre les cercaviles amb salts de Patum i Tirabols de dimecres i dissabte i la Patum de lluïment i la Patum completa de dijous i diumenge, és quan s’hi fa la Patum infantil. De feia anys, els col·lectius socials i polítics berguedans omplien aquella nit més fluixa amb un concert, que aquella nit havia programat els grups locals The Ajos Porros Band, Kolumna Metralla i Dementes. A banda, és habitual que la gent volti pel passeig de la Indústria, on s’instal·la una fira. Els concerts es feien en un escenari a la rotonda que hi ha a l’avinguda del Canal Industrial, perpendicular al passeig de la Indústria, de manera que tot quedava allà mateix.

Davant la rotonda de l’avinguda del Canal Industrial hi havia l’escenari de barraques. A la part posterior és on van començar a agredir els participants.

La Patum és una de les festes populars més massificades del nostre país, i el 2005 ja atreia gent de tot arreu. Tres joves de Lleida, que feia ben poc que havien aparcat el cotxe i començaven a voltar per Berga, es van convertir, sense saber-ho, en els primers objectius d’una violència que va anar creixent amb el pas de les hores. Havien estat passejant entre les atraccions de la fira i van fer cap als concerts. Rere l’escenari, hi havia un grup d’unes quinze persones que tocaven la guitarra improvisadament i mantenien una actitud provocativa contra aquell que s’hi acostava. Sense percebre-hi cap amenaça, els tres lleidatans s’hi van acostar i, sense avís previ, van començar a rebre pedrades. Espantats, van fugir cap a la fira i allà van enganxar-ne un d’ells, en Joel: el van encerclar i el van apallissar al costat de l’atracció de la bruixa. “Avui dia encara no sé què va passar, només sé que ens van fotre una tonyina que Déu n’hi do”, recorda ara en conversa amb aquest diari. “Potser es van fixar en nosaltres perquè els meus companys anaven una mica punkies, i un d’ells portava els cabells lila. No ho sé, de veritat.”

El van fer caure a terra i van desfermar contra ell una pluja de cops de puny, puntades de peu i fuetades de cinturó. Un amic seu va aconseguir de trencar el cercle i apartar-lo, i tots dos van fugir corrents mentre els cridaven que no eren de Berga i que se n’anessin. Salvats, però sense telèfon mòbil per a localitzar el tercer amic, que havia quedat enrere, van tornar-hi a buscar-lo. Van poder reunir-se tots tres, però poc després va tornar a aparèixer la mateixa colla i, aquesta vegada, qui va rebre va ser el noi que havia ajudat en Joel, a qui també van fer caure a terra i van colpejar. Després d’un bon grapat d’impactes, i per la intervenció d’unes altres persones que eren allà, els agressors el van deixar i se’n van anar. Els mossos van rebre el primer avís de la nit a les 00.28, i la trucada ja avisava que un dels de la colla dels agressors duia una navalla. Una patrulla amb sis agents va circular per la zona de la fira, però el grup agressor ja s’havia dissolt i no van veure res.

“Vam sortir d’allà acollonits i vam tornar a Lleida”, recorda en Joel, que explica que els va costar de trobar el cotxe aparcat pel nerviosisme i perquè no coneixien Berga. Un cop a casa, van anar al llit i van mirar d’oblidar aquella mala experiència. L’endemà no va veure la notícia que informava d’un assassinat i múltiples ferits de diferent consideració, i no va saber com s’havia complicat la nit fins que va rebre a casa una visita dels Mossos d’Esquadra, que volien escoltar el qui havien tingut un informe de lesions aquella nit de Patum.

Una brutalitat coordinada i metòdica

Mentrestant, a la zona de barraques ja s’havia acabat el primer concert de la nit i començava el segon. Segons que expliquen els testimonis, aquell grup d’una quinzena de persones que havia estat buscant brega s’havia fet gros i ja eren una vintena llarga. El que no havia acabat era l’actitud. El gruix tornava a situar-se darrere l’escenari, però alguns d’ells rondaven per l’entorn de manera hostil. Fins i tot, n’hi havia un que obria i tancava una navalla papallona amb actitud desafiant. “El primer contacte amb ells va ser quan pujaven l’avinguda i van passar pel mig del nostre grup, donant empentes i trepitjant les coses que havíem deixat a terra”, recorda en Marçal, un jove de Sabadell que anava habitualment a la Patum. Aquell any, s’havia ajuntat una bona colla de sabadellencs, molts d’ells vinculats als moviments socials de la ciutat vallesana. Alguns ja eren a Berga de feia hores, i uns altres hi havien pujat tan bon punt havien sortit de la feina i van arribar que pràcticament ja es feia fosc.

“Va començar com una nit normal de Patum. Fas una volta, vas a la fira una mica, compres una mica de barreja, i cap al concert”, recorda en Pau, un altre integrant de la colla. El concert, diu, era força tranquil i encara no hi havia gaire gent, però de mica en mica es va anar omplint. Ell i en Marçal eren a les primeres files, però la colla de Sabadell, esfilagarsada, es repartia aquí i allà. Quan feia ben poc que havia començat la segona actuació, van veure, de lluny, com al lateral posterior de l’escenari havia començat una baralla i algú agafava del coll el seu amic Isma. Van córrer a socórrer-lo, però van topar amb una organització violenta que es repetiria en les múltiples agressions que se succeirien aquella nit. Unes vuit persones havien encerclat l’Isma, que era a terra, i li propinaven una allau de trompades; i un altre grup feia una muralla per evitar que ningú pogués ajudar-lo. Un mètode de cercles concèntrics de la salvatgia que, d’alguna manera, dos amics van poder trencar. I llavors, la fúria es va dirigir contra un d’aquests nois que l’havien auxiliat, en Carles. “Anaven tots a l’una a pegar algú en concret, i la resta els cobria perquè no el poguessis ajudar. I si algú ho aconseguia, era el següent de rebre”, recorda en Pau. Quan van saltar a ajudar en Carles, les plantofades van anar contra ell i en Marçal. “Vaig rebre una pluja de cops i em van picar amb un puny americà. Em van intentar tirar a terra, però vaig tenir sort i vaig poder escapar-me’n i vaig marxar carrer amunt”, diu en Marçal.

Tres dels integrants de la colla de Sabadell van quedar per parlar amb VilaWeb al casal Can Capablanca, espai de trobada dels moviments socials de la ciutat. No van voler mostrar les cares per por de represàlies dels condemnats, ja en llibertat. Tres dels integrants de la colla de Sabadell van quedar per parlar amb VilaWeb al casal Can Capablanca, espai de trobada dels moviments socials de la ciutat. No van voler mostrar les cares per por de represàlies dels condemnats, ja en llibertat. Tres dels integrants de la colla de Sabadell van quedar per parlar amb VilaWeb al casal Can Capablanca, espai de trobada dels moviments socials de la ciutat. No van voler mostrar les cares per por de represàlies dels condemnats, ja en llibertat.

Qui no va tenir tanta sort va ser en Xavi, un altre noi de la colla, que va sortir-ne apunyalat. Va sortir corrents rere en Carles i en Marçal, però el van atrapar, el van acorralar i el van fer anar a terra a cops. “M’aixafaven les mans perquè no em pogués aixecar”, recorda. En un moment donat, un dels implicats va ordenar a un dels menors que tragués la navalla. “Va ser llavors quan em van fotre les punyalades, però ni me’n vaig adonar, suposo que per l’adrenalina.” Una punyalada va anar al pòmul, però el tall no va ser profund, i una altra a l’esquena, que per sort va xocar amb la columna vertebral i va impedir que li foradés òrgans com el pulmó o el ronyó. El van rescatar dos amics, en Jordi –que va rebre un cop del mateix menor d’edat que havia apunyalat en Xavi– i en David, que va recollir-lo de terra. “Anava ple de sang. Li vaig treure la samarreta i li vaig posar la meva dessuadora”, rememora.

Jordi Isanta, un jove berguedà de divuit anys, era a les primeres files del concert quan la música es va interrompre pel gran enrenou que hi havia rere de l’escenari. Va aixecar el cap i va veure-hi la seva xicota de llavors i el seu germà, Josep Maria Isanta, i s’hi va llançar. Va demanar a un dels promotors de la batussa que marxessin i va clavar un cop de puny a algú que pegava el seu germà, i algú altre el va engrapar per darrere i van començar a apallissar-lo. En Josep Maria va saltar a protegir el seu germà petit, que va escapar. “Després vam marxar cap a un cantó, els altres cap a un altre i vaig perdre’l de vista. Ja no el vaig veure més”, recorda en Jordi.

Jordi Isanta recorda com van matar el seu germà al mateix punt on es feien els concerts.

Segons que detalla la sentència, els nou majors d’edat condemnats i alguns dels menors el van envoltar i li van clavar cops de puny i puntades de peu. Va mirar d’escapar, però el van atrapar prop d’un cotxe aparcat al costat del carrer del general Manso. Quan va ser un altre cop a terra, li van clavar tres punyalades: una a l’esquena i dues més al cor, que li van causar la mort. Abans, encara va poder fugir per uns carrers amb l’ajuda de dos companys mentre els agressors se centraven en un amic seu, en Jordi. Tal com havien fet amb les altres víctimes, el van encerclar i esbatussar, i un cop a terra van apunyalar-lo al tòrax. La navalla hauria pogut anar al pulmó o el fetge, però la fulla va xocar amb les costelles i es va salvar. Els atacants continuaven clavant-li cops, fins que la seva xicota i un altre amic van aconseguir d’enretirar-lo. Mentre l’arrossegaven, encara el van apunyalar dos cops més al gluti dret. La seva xicota, la Laura, també va rebre, i a aquest altre amic el van empaitar i va anar a terra prop d’on havien ferit mortalment Isanta. Entre puntades de peu i cops de puny, a ell també el van intentar d’apunyalar, però una noia va posar-se enmig i ho va impedir. A més, la sentència també recull que un dels menors implicats va agafar la mà al seu company per a impedir-ho.

En aquell moment, a les 00.56, segons el minutatge policíac, va arribar la primera patrulla dels Mossos d’Esquadra amb les sirenes en marxa i els agressors van fugir pels carrers. Un minut després, va arribar una altra patrulla, i després, més. La policia fou rebuda amb indignació per l’estona que havia trigat a arribar, i ells es van posar en contacte amb els serveis mèdics d’emergències per coordinar-se i donar més detalls d’on intervenir.

Qui era aquella gent?

Un dels dubtes que desperta tota aquesta història és qui era aquella vintena llarga d’individus, amb un bon grapat de menors d’edat, que van tenyir la Patum de sang amb una fúria indiscriminada. Malgrat que la violència es va dirigir contra una festa marcadament d’esquerres i independentista, ràpidament es va descartar la motivació per odi polític i es va atribuir a delinqüents comuns. Quinze dels divuit detinguts estaven empadronats a Berga, i vuit havien nascut a Catalunya. Dos més eren marroquins, un de la República Dominicana, tres equatorians, dos polonesos –que no van ser condemnats– i dos més de nacionalitat espanyola, però de fora de Catalunya.

No els vinculava un origen comú, sinó la marginalitat social i el contacte amb la delinqüència. De fet, vuit d’ells tenien antecedents policíacs per robatoris, consum i tràfic de drogues, danys a la via pública i baralles. En total, es comptaven trenta detencions prèvies. “Tothom sabia qui eren”, diu Jordi Isanta, que els defineix com a “gent problemàtica” coneguda per la delinqüència comuna.

Quan les llàgrimes apaguen el foc | Article de Francesc Ribera ‘Titot’ després de l’assassinat d’Isanta

Un d’ells destacava per sobre de la resta. “Hi va haver un personatge que primer no hi era i s’hi va afegir més tard. Tenia els cabells grisos i tothom el va identificar”, recorda en Marçal. Parla de Santiago Sánchez Pachón, que en el moment dels fets tenia trenta-cinc anys i ja havia passat per la presó i era un delinqüent reincident conegut per la policia, amb múltiples delictes vinculats a drogues, furts i agressions a agents. De fet, la nit anterior havia estat detingut perquè, quan uns agents dels Mossos el van identificar per fumar un porro al carrer, van veure que tenia vigent una ordre de detenció per un delicte vinculat a les drogues a Cadis. Tot i això, va sortir en llibertat el mateix dia, unes hores abans de l’agressió grupal. Sánchez Pachón fou condemnat a 25 anys i mig de presó, molt per sota de la pena dels altres homicides, perquè li van aplicar un eximent per una alteració psíquica. No va complir tota la condemna perquè es va morir a la presó dels Lledoners el 2011, sis anys després del crim, per una sobredosi d’heroïna.

L’Isanta es mor i Berga esclata contra els Mossos

Malferit, Josep Maria Isanta va poder fugir amb l’ajuda de dos amics pel carrer del General Manso i va pujar el carrer de Lluís Millet. Anaven cap a la plaça de Viladomat, on se sol instal·lar el centre de salut durant la Patum, però no hi va arribar. Quan eren a prop, a la cruïlla amb el carrer de la Verge de la Salut, va caure desplomat. Un dels amics va córrer a cercar ajuda, i en aquell impàs va aparèixer en Marçal, de la colla de Sabadell, que havia acompanyat en Carles al centre sanitari. “Estava ferit, amb molt poca energia, estirat, sagnant. No tenia coneixements de primers auxilis, una noia li aguantava una samarreta a la ferida i jo intentava parlar amb ell perquè es mantingués conscient”, recorda. A crits, demanaven als veïns que truquessin a una ambulància, i de mica en mica va anar arribant més gent. Finalment, una ambulància se’l va endur a l’hospital de Berga, on se’n va registrar la mort a la 1.42.

Isanta es va desplomar al carrer de Lluís Millet, a la cruïlla amb el carrer de la Verge de la Salut. Allà on va caure, una placa recorda com era Isanta.

“Recordo quan van sortir a dir que s’havia mort. Aquells crits els recordaré tota la vida, és el que m’ha quedat més”, diu en David, que a la sala d’espera de l’hospital va coincidir amb familiars i amics d’Isanta. Aquell hospital es va anar omplint de ferits i acompanyants que, com podien, hi anaven arribant. Dies més tard va ser molt polèmic el conflicte entre en Marçal, que havia carregat la furgoneta de ferits, i uns mossos que feien un control d’alcoholèmia i que el van aturar a mig camí fins a l’hospital. “Portava la samarreta plena de sang, era molt fàcil veure que estava ferit. Li vaig dir al policia que anàvem a l’hospital pel que havia passat, però va treure l’aparell per fer el control i em va contestar que seria un momentet”, explica en Marçal, que recorda amb especial ràbia aquella expressió. El van fer baixar del vehicle i el van fer bufar. “No sé si vaig donar positiu o no, però en qualsevol cas em va dir que continués i vaig arribar a l’hospital”, diu.

Dies més tard, la consellera d’Interior, Montserrat Tura, va comparèixer al parlament per donar explicacions de tota l’operació dels Mossos d’Esquadra –molt criticada– i es va referir específicament a l’episodi del control d’alcoholèmia. “Sé que s’ha dit que alguns ferits que anaven a l’hospital els van aturar per fer controls d’alcoholèmia. I en realitat els controls d’alcoholèmia van esdevenir controls de tancament de la ciutat, per tal que els agressors no poguessin fugir. I els controls requereixen, efectivament, poder mirar qui hi ha a dintre i si algú correspon o no correspon a la descripció.”

La compareixença de Tura volia donar resposta a una indignació molt gran a Berga pel paper dels Mossos d’Esquadra, que es va considerar que no havien estat a l’altura de les circumstàncies. “Va ser una negligència. No és que no fessin res, és que no hi eren. Ni a l’hospital de campanya, on són sempre, tampoc no hi eren”, diu Jordi Isanta. L’endemà de l’assassinat es van suspendre els actes de la Patum, però diumenge es van reprendre amb la Patum de lluïment i Patum completa. La plaça de Sant Pere es va omplir de crespons negres, i les autoritats, amb el president Pasqual Maragall al capdavant, van ser xiulades mentre es mostraven pancartes amb el lema “Mossos, on éreu?”. La pressió també es va adreçar als jutjats perquè no deixessin en llibertat els detinguts, i l’enterrament, dos dies després, es va convertir en una catarsi de la indignació col·lectiva.

La redacció de VilaWeb del 2005 va seguir la indignació popular d’aquells dies amb un bloc titulat “Els fets de Berga”

“Recordo molt bé en Josep Maria Isanta, com recordo tots els assassinats que vaig viure com a responsable d’Interior. Un funcionament perfecte de la policia hauria de fer que no hi hagués assassinats, però en el món real, malauradament, passen coses”, contesta Tura a la petició de valoracions que li fa VilaWeb. Recorda que va ser molt transparent amb l’actuació policíaca, molt més que amb alguns altres casos d’assassinats, i que al parlament va arribar a donar el minutatge policíac. En aquella compareixença va negar cap deixadesa de funcions dels Mossos i va destacar la ràpida intervenció a l’hora de detenir els implicats. A més, va apuntar a la responsabilitat dels organitzadors de la festa perquè no formava part del programa oficial i no havien previst assistència sanitària ni servei d’ordre en coordinació amb la policia. De fet, va criticar que els grups organitzadors haguessin criticat la presència policíaca en el passat.

A l’hora de parlar del món associatiu de Berga, Tura va aixecar molta polseguera amb la següent frase: “Crida certament l’atenció […] el fet que en una ciutat que té poc més de 16.000 habitants hi hagi 4 centres d’ideologia anarquista i 3 d’ideologia independentista radical. És a dir, 7 centres des dels quals alguns dels seus membres –alguns, intentaré sempre dir “alguns” i no generalitzar– han demostrat actituds radicals, i han actuat conjuntament […] amb aquests sectors que tenen altres interessos per estar en contra de la policia i que han participat en aquesta agressió quan es tracta de desprestigiar el cos de la policia de la Generalitat i també altres institucions públiques, com pot ser el mateix ajuntament d’aquella població.”

“Ens va indignar moltíssim”, diu ara Jordi Isanta, que hi veu un to despectiu i culpabilitzador de les víctimes per l’agressió. En declaracions a VilaWeb, Tura ho limita a una “anàlisi de context” i defensa que parlava d’estatística. “No volia ser despectiva en cap moment. Es descrivia un context i es descrivien uns convocants d’una Patum alternativa que no constava en el programa oficial”, diu.

Anys més tard, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va condemnar el Departament d’Interior a pagar 110.475 euros a la família de Josep Maria Isanta perquè va considerar que hi havia hagut errors del dispositiu policíac i dels serveis telefònics d’emergències que van afavorir el crim. Tura va criticar llavors la sentència, i manté ara la crítica perquè diu que no recull el paper de la Junta de Seguretat ni té en compte la policia local o la responsabilitat dels organitzadors. Així i tot, diu que celebra que finalment servís perquè Interior pogués pagar la responsabilitat patrimonial que reclamava la família.

El pare d'Isanta va fer un bust del seu fill mort, que va col·locar a la rotonda on es feien els concerts pel desè aniversari de l'assassinat. El pare d'Isanta va fer un bust del seu fill mort, que va col·locar a la rotonda on es feien els concerts pel desè aniversari de l'assassinat. Una jutgessa controvertida

Com que entre els detinguts hi havia menors d’edat i majors d’edat, els fets es van haver de jutjar dues vegades. La primera condemna que va arribar va ser la dels menors: sis van ser condemnats per la mort d’Isanta, i un altre per desordres públics, per haver participat en l’aldarull però no en l’homicidi. Els menors de setze anys en el moment dels fets van ser condemnats a tres anys d’internament i dos més de llibertat vigilada, i els majors de setze, a set anys d’internament i tres de llibertat vigilada.

El judici a la resta d’acusats va començar un any més tard, dos anys després dels fets, i va estar especialment marcat pel paper de la jutgessa, Ana Ingelmo, que va mostrar un caràcter inflexible i dur, tant amb els acusats com amb les víctimes i els testimonis. Ingelmo ja havia fet sentències polèmiques, com una del 1997 per la violació d’un home a la seva esposa, condemnat a dos anys de presó i no a deu, com demanava el fiscal, perquè eren un matrimoni. O una altra per la violació a una noia de tretze anys per part d’un policia local, que també va merèixer un càstig menor (sis anys de presó) perquè la víctima “presentava un cert comportament llibertí” i perquè el policia no va disparar la pistola amb la qual la va amenaçar.

Ja de bon començament, es va convertir en la protagonista del judici als assassins d’Isanta quan va dir a un testimoni –en David, de la colla de Sabadell– que havia de declarar en castellà, i no en català. “Vaig demanar de declarar abans perquè tenia un bitllet d’avió i em va dir que no podia parlar en català perquè hi havia acusats que no ho entendrien”, rememora. La jutgessa li va oferir de declarar un altre dia amb un intèrpret, però en David va acabar declarant en castellà per no perdre els bitllets. “No em vaig poder expressar tan bé com hauria volgut”, lamenta. Per aquells fets, l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia va denunciar la jutgessa, però el Consell General del Poder Judicial la va avalar i va dir que no era una falta de desconsideració al testimoni. Més tard, en el mateix judici, va menystenir les amenaces a alguns testimonis rebudes per part de familiars dels acusats, i va dir que allò no formava part dels fets jutjats i que presentessin una denúncia a la policia.

Un record difícil

Enguany, dues dècades després de l’assassinat d’Isanta, Berga ha previst actes d’homenatge al jove. L’espai dels concerts passarà a dir-se Barraques de Patum Josep Maria Isanta i avui s’inaugurarà un mural de l’artista Roc Black Block amb el rostre del jove berguedà. A més, divendres es repetirà pràcticament el mateix concert d’aquella nit, amb The Ajos Porros Band, Kolumna Metralla i els berguedans Esperit de Vi, en compte de Dementes. “Qui el va conèixer, el recordarà sempre amb un somriure a la boca. Tot el que podia, t’ho donava”, diu Jordi Isanta del seu germà, que descriu com algú “molt intel·ligent, curiós i humil”.

Isanta explica que, amb el pas dels anys, si bé ho recorda amb dolor, ha tancat ferides per mirar endavant. No ha deixat de participar en la Patum, i de fet ara és el cap de colla dels Nans Nous, una de les comparses de la festa, en què també participava el seu germà. Tanmateix, algunes altres víctimes que han parlat amb VilaWeb per a reconstruir aquesta història expliquen que els han quedat seqüeles psicològiques compatibles amb un trastorn d’estrès posttraumàtic. Alguns han evitat durant anys les aglomeracions, i de fet n’hi ha que no han tornat més a Berga.

A Jordi Isanta, una de les coses que més li costen és coincidir amb alguns dels condemnats a Berga, perquè hi van tornar quan van sortir en llibertat. “Quan vas a comprar el pa i te’ls trobes, et fa molta gràcia. Cagondeu. Ells fan vida normal, tenen família i feina, i el meu germà no tornarà mai més. És el que realment sap greu”, diu.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora: