El búnquer s’ha acabat i hi ha una mena de dol nacional. Lluís Jutglar (Peyu), Jair Dominguez i Neus Rossell en són ben conscients. Van fer el darrer programa el 3 de juliol, amb un comiat emotiu en què va aparèixer per sorpresa Kilian Jornet, fidel seguidor del programa.

El búnquer ha estat tota una tendència, un format inèdit que ha enganxat públic de totes les edats i s’ha fet un lloc entre els programes més reeixits. Conversem amb Peyu, Dominguez i Rossell sobre el programa, anècdotes i la ronda d’El búnquer confidencial que fan al teatre Tívoli de Barcelona.

—El trobareu a faltar, El búnquer?
—Peyu [P.]: Sí, perquè no passa gaire que, en la carrera professional d’algú, una de les coses que faci sigui un fenomen com ho ha estat El búnquer. Amb tota la humilitat del món, de Leo Messi n’hi ha hagut un.
—Jair Dominguez [J.D.]: [Riu.] La següent cosa que fem, ja direm, hòstia, és que El búnquer…
—Neus Rossell [N.R.]: I que forma part de la nostra vida.
—P.: Exacte, de la vostra sobretot.
—N.R.: També! [Riu.]

—És un projecte que ha despertat més que passions, sobretot dins l’equip.
—J.D.: Però entre la gent que ens escolta, també.
—P.: Gent que es posava El búnquer per fer l’amor.

—Què dieu ara!
—P.: No ho sé, m’ho he inventat, però segur que trobem algú.
—N.R.: Escolta, al xat d’El búnquer, allà parlaven molt i…
—P.: Hi ha autèntics fans d’El búnquer que…
—J.D.: Sempre diem el mateix perquè és el més gros, però si en Kilian Jornet es posa El búnquer per anar a la muntanya, és perquè necessita aquell extra de dopamina.

—I hi ha alguna cosa d’aquelles que no veuen els espectadors i que trobareu a faltar?
—N.R.: El dinar, cap dubte! Ara m’anireu veient seca i serà perquè no dino [riu].
—P.: La Neus només menja bé el dia que ve a fer El búnquer, que cuinen els meus pares. La resta de la setmana, s’agafa un plat de pasta, una mica de sopa… Trobarem molt a faltar l’arròs a la cubana, els espaguetis, aquelles hamburgueses amb formatge.
—N.R.: Quatre per cap. Sempre deia això.
—J.D.: Oh, les pilotilles. Quatre per cap! I era impossible acabar-se-les. Però aquell moment era màgic, després de gravar durant tot el matí.

D’esquerra a la dreta: Peyu, Jair Dominguez i Neus Rossell (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Què n’heu fet, de les llaunes i tot aquell merder que hi havia a El Búnquer?
—P.: No he tocat res [riu].
—J.D.: Hi ha un lloc a Catalunya, no en diré el nom, on s’allotjava Francisco Franco, i no l’han tocat, aquell dormitori.
—P.: El búnquer és allà i de moment no el penso tocar. He tret l’aire condicionat i l’he pujat dalt les oficines, que tampoc no cal tenir-lo parat en un rebost.
—J.D.: Hòstia, tampoc no cal ser extremista [riu].

—Al fons, hi teníeu un mapa d’Osona amb xinxetes. Què hi triangulàveu?
—N.R.: Si vols pensar que hi ha alguna cosa…
—J.D.: Hi ha moltes coses ocultes. La gent del Corral no sap fer res sense coses ocultes i detalls en què ningú es fixa. Sempre els dic: però què feu, estem perdent el temps fent veure coses. Són primmirats i volen que tot estigui detallat, i això és sensacional. Perquè després ho fan de veritat i ho veus.
—P.: Tenim un equip de creadors que són molt primmirats amb aquestes coses. Sempre els dic que la gent té la ràdio de fons. Van rentant els plats, no es fixen en tantes coses. Però hi ha friquis que s’hi fixen.

—De quina mena de detalls parlem?
—P.: Coses estranyes com, per exemple, que al quart capítol de cada temporada hem fet un familiar d’un dictador, al setè capítol de cada temporada una persona que ha patit una desgràcia climàtica…

—Això és malaltís!
—P.: Ho és, sí, sí.
—J.D.: I aquesta temporada em deien, tu has de saber que estàs obsessionat amb Rosa Parks. A El búnquer hi ha molta més feina de la que es veu. Hi ha autèntiques bogeries. I amb això del lloc secret d’El búnquer, durant tota la primera temporada, s’emmordassava la gent que venia, se’ls emportava al cotxe i se’ls enduia fins allà.

—I en algun moment vau veure que fregàveu la il·legalitat.
—P.: No, em vaig canviar la furgoneta i no m’hi cabia la gent [riu].
—N.R.: Tot i que va ser maco que un cop ens van dir que ens havia trobat la policia.
—P.: La noia que portava el públic, amb els ulls embenats, va passar per la rotonda i hi havia els Mossos d’Esquadra. Però no els van parar, no els van dir res, van considerar-ho normal.

—Heu fet moltíssimes biografies. Us n’ha quedat cap?
—J.D.: Cada cop que sento alguna història d’algun personatge dic, hòstia, en l’hem deixada.
—P.: Goya, per exemple, no l’hem fet mai. Josep Lluís Núñez, Jordi Pujol, tampoc. N’hi ha molts.

Peyu i Jair Dominguez (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Hi ha alguna família que us hagi picat el crostó per alguna biografia?
—N.R.: Alguna, sí…
—J.D.: Vam fer una dona catalana, millor no dir-ne el nom per no remoure, i es va intentar homenatjar-la. Una vida molt complicada, crec que vam fer una bona feina. Però com que resulta que som de la broma, en vam fer alguna, i ens van dir que quin mal gust, que la dona havia patit…
—P.: Normalment ens passa la contrària. Amb la biografia de Fèlix Millet que fem a El búnquer confidencial, hi ha familiars que ens van felicitar i ens van donar alguna anècdota més sucosa.
—N.R.: Però normalment la gent sap com funciona El búnquer, ja veuen que fem broma i que és la manera que no podem anar fent res.

—De tots els psicòpates, assassins i tarats que heu tractat, quin és el que us ha fet pensar: “Amb aquest, amb un parell de birres, en faríem amics”?
—P.: Molts. Sempre envejo no haver nascut al segle XVIII o XIX. Era un món molt més divertit. També et podies morir amb més facilitat.
—J.D.: Sí, i et podien vendre de petit.
—P.: Estava tot per inventar i tots aquests inventors bojos, tots aquests científics que intentaven enganxar gossos l’un amb l’altre i fer proves. Tot això era meravellós.
—J.D.: Amb el Rambo de Camprodon podríem ser amics perfectíssimament.
—N.R.: I aquella dona, que no sé com es diu ja, que es rebentava als bars.

—Manca mitja hora perquè estreneu El búnquer confidencial al Tívoli. Com esteu? Nervis?
—P.: No. També sabem que encara ens queda una altra setmana al setembre. Ho afrontem amb il·lusió perquè crec que hem explicat bé el final del programa i és una molt bona manera d’acomiadar-nos de la gent que ens ha seguit aquests cinc anys. És una festa col·lectiva. Quan fem El búnquer confidencial i tires la sintonia del programa i de cop i volta mil persones es foten a cridar eufòriques, és xulíssim. Quan ets a la ràdio, tens dotze persones allà de públic i saps que arriba a molta gent, però tenir l’energia de mil persones aquí cridant…
—J.D.: I crec que els últims quatre dies de setembre seran especials i tampoc ens en fem la idea, serà la traca final. Bé, i que s’acaba El búnquer.
—P.: Crec que no hi ha cap programa que ho hagi repetit tantes vegades [riu].

—Però ho enteneu, oi, que la gent ho trobi a faltar?
—P.: Sí, evidentment. Ha estat un fenomen, però també és bo que et trobin a faltar. Això és bonic, oi?

—Maradona, Putin, Hitler, Millet, Bin Laden… Què ho fa, que hàgiu elegit aquests personatges per a El búnquer confidencial?
—P.: Es va fer un buidatge d’una llista de personatges que crèiem que tenien suc, en va quedar algun al tinter, però vam intentar de fer una mica d’equilibris entre catalans, espanyols, internacionals. I ha quedat aquesta llista, que va de Montserrat Caballé fins a Ossama bin Laden. Tenim la samarreta aquesta amb tots els noms i un dia fent el cafè amb els tècnics aquí a Barcelona un guiri s’hi va fixar i no entenia res.
—J.D.: Era una gira molt estranya. Hitler a Vic.
—P.: I amb Froilán, per exemple, que és un nano jove i tal, però com que arrenquem posant una mica de context amb la seva mare, la infanta Elena, té molt suc. El part de Froilán és bastant graciós i les primeres paraules del seu pare, quan el va veure, encara més.
—J.D.: S’ha d’informar d’aquestes coses.

—Informació rigorosa.
—J.D.: Nosaltres ja vam dir des del primer dia que érem un programa de divulgació.
—P.: L’humor és perquè ens posem nerviosos fent periodisme [riu].

D’esquerra a la dreta: Neus Rossell, Jair Dominguez i Peyu. Fotografia: Adiva Koenigsberg

—I ara, si no fos poc, un programa de vint-i-quatre hores de El búnquer a 3Cat.
—N.R.: Ah, sí, ho vam dir, i estem ben bé allà.
—P.: I a veure quin capítol encertes. Suposo que hi ha una màquina i no pas un senyor que va clicant. Aquests canals, amb sinceritat, no els he entès mai.
—N.R.: És de fons. Mentre cuines.
—J.D.: A casa hi ha Plats bruts sempre de fons.

—A molta gent li costarà de pair la separació d’en Peyu i en Jair. Segons quins titulars, sembla una ruptura amorosa.
—N.R.: Llegia que se separaven i pensava, ah, mira [riu].
—P.: Ahir, vaig llegir un tuit de resposta a en Jaume del piano, que deia que era al Tívoli, i una dona li va dir: doncs que sàpigues que la relació entre en Jair i en Peyu s’ha trencat. La gent, per més que expliquis per què s’acaba El búnquer, intenta buscar-hi mil teories. I com que us han canviat l’hora, i el 155…
—J.D.: Que per què plegueu…

—No us ho tornaré pas a demanar.
—N.R: No, perquè ja ens ho va demanar l’Ariadna Oltra.
—P.: Pleguem pel Barça.

—Tenim clar quin recorregut farà en Peyu amb La Renaixença, el nou programa de 3Cat. I en el cas de Jair Dominguez i Neus Rossell, quin camí seguireu?
—P.: La Neus, pobra, no sap ni a quin col·legi va.
—N.R.: S’han equivocat a l’hora d’entrar les dades. Tenia plaça a Sant Gregori, era provisional, i després em van dir que en sabríem la definitiva el 9 o 10. No hi ha cap definitiva i diuen que ho faran el dia 16 perquè van entrar les dades malament i ho van col·locar tot malament. I ara, a saber què passa.

—I tots plegats, us anireu veient?
—P.: Suposo. A l’Està passant, no.
—J.D.: Per què?
—P.: Bé, a mi m’han dit que no.
—J.D.: De debò? Aquest tema s’ha de parlar.
—P.: En algun lloc o un altre ens veurem. Ja quedarem. Viviu a Banyoles, jo he d’anar a veure l’Albert Pla de tant en tant.

El públic entrant al teatre Tívoli de Barcelona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

No crec que Gabriel Rufián hagués entrat fins ara en una cova tan pregona com la d’idolatrar Patxi López, i mira que és versat en espeleologia. Va ser dimecres, en un ple que havia de servir per a demanar factures a Pedro Sánchez i que n’esdevingué la cerimònia de salvaguarda. Va dir Rufián, adreçant-se a Santiago Abascal: “Rentin-se la boca, abans de parlar de gent –i ho dic jo, que no formo part de la seva formació– com Patxi López o Jesús Eguiguren, perquè han portat taüts dels seus companys mentre vostès literalment s’amagaven. Si en aquest país hi ha la pau que hi ha, és gràcies al fet que hi va haver gent que es va arromangar i va negociar.” Una estampa del 2025: un pretès portaveu de l’independentisme català demanant, en castellà, al congrés espanyol, respecte pel senyor que va ser president gràcies a la il·legalització de l’esquerra abertzale. I com l’aplaudien, els ministres de Sumar –més que no pas els socialistes. I com l’aplaudia, Francesc-Marc Álvaro. 

Era un elogi estructural, gens anecdòtic, que explica perfectament l’arquitectura moral de l’Espanya contemporània: una Espanya en què els socialistes inclinen la balança del bé i del mal, maquillats d’uns valors progressistes que rarament practiquen, apuntalats per la força bruta de l’estat sempre que els convingui d’esclafar l’independentisme, i apuntalats per aquest mateix independentisme sempre que els convingui –i punt. La biografia política de Patxi López, la conegués o no Rufián abans d’emblanquir-lo, és un símbol de la repressió judicial espanyola contra l’independentisme, un cas infame de perversió democràtica, i és una vergonya fer servir els taüts no ja per disculpar-li els pecats polítics, sinó per esborrar-los.  

Certament, López va arribar al poder en un clima d’indignació i d’afartament pels atemptats d’ETA, que un any abans havia assassinat el regidor socialista Isaías Carrasco, i amb un Juan José Ibarretxe molt desgastat, però amb això i prou no hauria fet el cim. Encara li van caldre dues coses més. La primera va ser la resolució del Tribunal Suprem espanyol que va impedir de presentar-se a les eleccions a les dues fórmules que havia trobat la il·legalitzada Batasuna per a fer-ho, Askatasuna i l’associació d’electors Democràcia Tres Milions. La prohibició era fruit d’un recurs del govern de José Luis Rodríguez Zapatero. La segona va ser el vot a la investidura d’un diputat d’UPyD i de tretze del PP, amb qui havia promès en campanya de no pactar. Potser no ho sabia, Rufián, però a l’executiva d’aquell PP del País Basc hi havia llavors un jove que es deia Santiago Abascal. 

L’elogi de Rufián és la metàfora més nítida de com la subordinació dels aliats de del PSOE no és tan sols política, sinó moral. Els socialistes són la baula que relliga l’estat amb més consistència perquè saben jugar a dues bandes: el principi de realitat els endureix prou l’estómac per a empassar-se tant de cinisme i tanta cruesa i tanta hipocresia com calgui, i mai no perden de vista que han de triar sempre el poder, però a més a més ho abillen amb l’èpica democràtica que sempre, sempre, sempre fan miques quan hi ha en joc la qüestió nacional. La forma és diferent però el mecanisme polític sempre és el mateix: ho van fer en temps dels GAL, ho van fer al País Basc el 2009 i ho han fet després del 2017 a Catalunya, on no van poder governar fins que, presó rere presó, exili rere exili, inhabilitació rere inhabilitació, una volta escurada per dins tota possibilitat de fer política lliure, el vent va començar a bufar-los a favor. 

La cosa més trista de la política catalana, avui, no és ni tan sols el cinisme, sinó la desmemòria: aquesta vida tan curta que té el record de la repressió, aquest significat tan volàtil de les paraules, aquest llistó tan baix sense resistència, aquesta frivolitat, aquesta despreocupació general, tanta fragilitat, tanta ingravidesa.

The Washington Post · Terrence McCoy i Marina Dias

Anapu, Brasil. D’ençà del seu retorn a la Casa Blanca, el president dels Estats Units, Donald Trump, ha emprat el comerç com una arma llancívola amb què aconseguir concessions diplomàtiques i econòmiques de països més petits. Però el Brasil, la darrera víctima de la guerra aranzelària de Trump, és un adversari molt més fort que no els objectius anteriors del president, per la qual cosa els analistes consideren menys probable que el país cedeixi a la pressió de Washington.

El país més gran de l’Amèrica Llatina té una economia relativament tancada, menys dependent del comerç internacional que no molts dels seus veïns. El primer soci comercial del país és la Xina, no pas els Estats Units, cosa que limita la influència econòmica de Washington.

Per si no fos prou, el president brasiler, Luiz Inácio Lula da Silva –que va perdre un dit treballant en una fàbrica i saltà a la fama com a activista contra la dictadura militar del país–, és un dirigent avesat a les disputes polítiques d’alt voltatge.

En declaracions a The Washington Post, els assessors de Lula expliquen que Brasília creu que podrà capejar l’aranzel d’un 50% a la importació de productes brasilers que Trump anuncià dimecres, i que entrarà en vigor el primer d’agost. El president nord-americà aclarí dimecres, en una carta enviada a Lula, que la decisió “en part” era per l’encausament de l’ex-president ultradretà Jair Bolsonaro, vell aliat del president nord-americà, acusat d’haver conspirat per mantenir el poder mitjançant la força després d’haver perdut les eleccions del 2022.

“Les repercussions [dels aranzels] podrien frenar una mica el nostre creixement”, diu un alt funcionari del Ministeri d’Afers Estrangers brasiler, que parla sota condició d’anonimat per poder tractar amb franquesa l’opinió del govern. “Però del punt de vista estrictament econòmic, el Brasil no depèn fortament dels Estats Units.”

Manifestants cremen una efígie de Trump durant una protesta contra els aranzels a São Paulo, abans-d’ahir (fotografia: Sebastiao Moreira/Efe).

Al Brasil, els Estats Units són considerats un soci comercial important –les empreses del país hi exportaren béns per valor d’uns quaranta mil milions de dòlars l’any passat–, però no pas estratègic. Les exportacions als Estats Units, segons un informe publicat fa poc per Moody’s, representen tan sols un 1,7% del PIB brasiler.

Els països més dependents dels Estats Units han estat més susceptibles a la campanya de pressió econòmica de Trump. Quan el president nord-americà anuncià que imposaria un aranzel estratosfèric sobre les importacions del Vietnam –un país on les exportacions als Estats Units representen gairebé un quart del PIB nacional–, el govern vietnamita va fer mans i mànigues per tancar un acord que li permetés d’eximir dels aranzels la majoria de béns que exportava als Estats Units.

Aquest gener –quan Trump imposà un aranzel d’un 25% sobre les importacions colombianes en resposta a la negativa del president colombià, Gustavo Petro, a acceptar els vols d’immigrants deportats provinents dels EUA–, Petro es féu enrere ràpidament, temorós de posar en perill els lligams amb el primer soci comercial del país.

“El Brasil depèn menys dels Estats Units”, diu Pedro Abramovay, vice-president de programes d’Open Society Foundations. “No és irrellevant, però el Brasil pot suportar-ho; això no farà que el país es desintegri.”

Aquests darrers anys, el Brasil ha optat per reforçar els seus vincles comercials amb els països del bloc BRICS –que inclou Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica, a banda del Brasil mateix–, en detriment de les relacions amb els països occidentals. El 2023, el volum comerç del Brasil amb el bloc fou, si fa no fa, d’un 50% superior al comerç entre el Brasil i els Estats Units i Europa.

Electoralment parlant, segons que expliquen els seus assessors, a Lula fins i tot li podria convenir una disputa amb els Estats Units.

Encara que, tradicionalment, el president ha estat una de les figures més populars de la política brasilera, el seu índex d’aprovació entre els electors ha anat disminuint durant la legislatura. Tot i els esforços del seu equip, Lula no ha aconseguit de revertir la caiguda a les enquestes, on la seva popularitat s’ha desplomat. De fet, els darrers sondatges situen Lula i Bolsonaro frec a frec en cas d’unes hipotètiques eleccions.

Bolsonaro, que s’enfronta a quaranta anys de presó, serà jutjat a final d’any per la causa que l’investiga per haver encapçalat un complot per a enderrocar al govern i assassinar els seus rivals polítics el 2022, després d’haver-li arrabassat Lula la presidència a les eleccions. L’ex-president continua tenint una base de votants reduïda, però molt fidel. L’encausament, que Trump ha titllat de “caça de bruixes”, és considerat per molts brasilers com una prova de foc per a la salut de la democràcia al país.

L’anunci de Trump, segons que expliquen els analistes, ha alterat per complet les dinàmiques de la política brasilera i ha brindat a Lula una línia d’atac molt potent contra Bolsonaro, o contra tot aquell qui n’agafi el testimoni polític en les eleccions presidencials de l’any vinent, atès que podrà acusar-lo amb facilitat d’estar arrenglerat amb una potència estrangera hostil.

“Lula vol gravar els superrics; Bolsonaro vol gravar el Brasil”, deia un missatge viral que els partidaris del president s’enviaren dimecres, després de l’anunci de Trump.

Dimecres a la nit, segons que expliquen els assessors, Lula convocà una reunió d’emergència per a tractar els aranzels de Trump, en què digué que volia deixar clar als brasilers que el seu govern no capitularia a les exigències dels Estats Units. Poques hores després, Lula publicà una declaració en què refutà tots els punts de la carta de Trump, de les queixes sobre les mesures comercials del país a la regulació que el govern brasiler fa de les xarxes socials, i va amenaçar d’imposar represàlies econòmiques als Estats Units.

“Han convertit això en una qüestió política, i nosaltres els seguirem el joc”, diu un assessor de Lula, que parla sota condició d’anonimat per tractar amb franquesa l’estratègia del president. “No amenaçarà ni caurà en provocacions, però la seva resposta serà ferma i contundent.”

Un manifestant branda un cartell en què es llegeix l’eslògan “Patriotes contra Trump” durant una manifestació a Brasília, abans-d’ahir (fotografia: André Borges/Efe).

No seria la primera vegada que Trump altera el curs d’unes eleccions d’un altre país. El Partit Liberal del primer ministre canadenc actual, Mark Carney, aconseguí de sobreposar-se a un dèficit de vint punts als sondatges i guanyar les darreres eleccions presidencials, en part a causa de la guerra comercial de Trump i les seves amenaces d’annexionar el Canadà. A Austràlia, el candidat conservador a primer ministre fou derrotat amb claredat després de veure caure els seus números als sondatges arran dels aranzels de Trump.

El govern brasiler ja topà amb l’òrbita de Trump l’any passat, quan la justícia brasilera ordenà a X –propietat d’Elon Musk, aliat estret del president nord-americà fins fa ben poc– que eliminés un seguit de comptes acusats d’haver vulnerat les lleis de llibertat d’expressió del país.

Musk s’hi negà, i Moraes decretà la suspensió de la plataforma al Brasil. Totes dues parts prometeren no cedir; tanmateix, pocs dies després Musk acordà d’eliminar els comptes. Trump mencionà la controvèrsia en la carta que envià a Lula dimecres, en què va acusar la justícia brasilera d’haver imposat “centenars d’ordres de censura secretes i il·legals”.

La lluita d’ara és diferent i hi ha molt més en joc. Els assessors de Lula han promès que el govern no afluixarà la corda en la causa contra Bolsonaro.

“La novetat és que Trump vol emprar el comerç amb finalitats polítiques”, explica un alt assessor de Lula, que accedeix a parlar amb The Washington Post sota condició d’anonimat. “Però l’acord que vol no és acceptable per a nosaltres.”

Dias informa de Brasília estant.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Un edifici en runes a l’entrada de la vila de Konjevic Polje mostra una inscripció gairebé esborrada pel temps. Però no és un grafiti qualsevol: està escrita amb trets de pistola, i s’hi pot llegir “Arkan”, el criminal de guerra serbi responsable de nombroses atrocitats a les muntanyes del Podrinje, a la Bòsnia oriental. Així signaven, orgullosos, els paramilitars txètniks una vegada feta la “feina”.

La feina, 8.372 homes i nens executats a sang freda. Un genocidi perpetrat l’11 de juliol de 1995 a la petita vila de Srebrenica, una ciutat d’uns 11.000 habitants, a començament dels anys noranta. A l’inici de la guerra, les operacions de neteja ètnica i les expulsions en massa dels pobles del voltant en van fer augmentar la població fins a més de 60.000 persones, perquè havia estat declarada zona segura per les Nacions Unides.

Un setge medieval que va acabar en desastre.

El nom Srebrenica ve del topònim srebro, que significa plata: la zona és rica en minerals, zinc, bauxita, ferro, elements essencials per a la potent indústria que va acabar convertint Srebrenica en la ciutat més rica del país que fou Iugoslàvia. Es diu, fins i tot, que les muralles de la fantàstica ciutat de Dubrovnik van ser pagades amb la plata de Srebrenica.

Però avui pot resultar gairebé impossible trobar-hi un lloc per a dinar. El periodista Roger Valsells ho explica amb cruesa: “Està tot tancat i barrat, i a l’únic local obert que trobes, t’hi reben amb els llums apagats per no gastar i t’ofereixen una mica d’enciam i pa amb cevapi (salsitxes de carn de vedella) perquè no tenen res més.”

A la carretera de Susnjari, sota uns arbres monumentals, s’hi alça la casa de la família Ademovic, que avui rep una vintena de voluntaris catalans. No hi han vingut pas per fer-se la fotografia als actes del 30è aniversari de la massacre; molts d’ells fa més de vint-i-cinc anys que treballen a la zona fent-hi tasques de reconstrucció i de suport als refugiats. Els vincles entre Catalunya i Bòsnia es mantenen ferms.

Sead Ademovic és un home corpulent amb els ulls clars i penetrants, un antic defensor de Srebrenica. “Nosaltres només teníem armes de caça. Ells, armament de guerra de tots els calibres. Nosaltres, una caixa de cartutxos. Ells, tants camions carregats de bales com volien.”

El resultat, esgarrifós: tan sols a la seva família, trenta morts. La seva dona Nezveta prepara cafè en una cuina de llenya, amb la mirada freda i absent; el seu germà continua desaparegut en algun lloc d’aquestes muntanyes. Avui, trenta anys després, es calcula que hi deu haver encara vint i trenta fosses comunes per localitzar i uns 1.500 cossos.

Mentrestant, el batlle serbi de Srebrenica nega que hi hagués hagut cap genocidi, ans al contrari. Segons ell, les úniques víctimes foren sèrbies. Però la realitat és una altra, un desastre demogràfic fruit de la neteja ètnica: d’un 70% de musulmans que hi vivien a començament dels anys noranta, s’ha passat a pràcticament un 90% de població sèrbia.

30 anys del genocidi de Srebrenica 30 anys del genocidi de Srebrenica 30 anys del genocidi de Srebrenica

Quan travessem la localitat de Bratunac, a pocs quilòmetres del memorial de Potocari on hi ha enterrats més de 6.000 cossos, ens dóna la benvinguda un gran cartell amb la fotografia de Milorad Dodik, president de la República Srpska, amb els tres dits amunt com a símbol de l’orgull serbi. Condemnat a presó pels tribunals bosnians per desobediència i amic personal de Vladímir Putin, treballa intensament en la creació d’una policia paral·lela que estigui fora del control del govern legítim de Bòsnia i Hercegovina. La retòrica incendiària de Dodik pretén de fer miques la legalitat vigent fruit dels acords de Dayton signats el novembre del 1995 i fa trontollar els fonaments del fràgil equilibri social de la regió. No en va, la República Srpska de Bòsnia és una de les bales a la recambra de Vladímir Putin per a desestabilitzar Europa en cas que la guerra d’Ucraïna no segueixi el camí “correcte”.

Als marges de la carretera que ens porta cap a Srebrenica, desenes de fotografies en blanc i negre de serbis morts durant la guerra. És la manera de “mostrar” al món que les víctimes eren sèrbies i no musulmanes. Ademovic diu, mirant a terra: “Van escollir la guerra i després es queixen que hi va haver morts.” Amb el cap cot, explica que va sobreviure després de caminar set dies i set nits sense aturar-se, amb només uns terrossos de sucre que duia a la butxaca i menjant les móres que trobava pel bosc. Pel camí, va perdre els nebots i l’oncle. No els va veure mai més.

Laia Grande, una voluntària catalana, escolta atentament les seves explicacions. Quan Ademovic calla, ella pren la paraula. Li agraeix que hagi compartit les seves vivències tan pertorbadores. Després, li fa saber que ella mateixa s’ocuparà de fer difusió de la memòria històrica del genocidi de Srebrenica i li mostra el seu darrer treball sobre la guerra de Bòsnia, un dossier de quaranta-quatre pàgines. 

Mentrestant, entre cafès i pastissets, algú explica una estada no fa gaire a la petita localitat de Biljaca, una zona fantasma situada pocs quilòmetres a l’est de Srebrenica i a tocar de les aigües del majestuós Drina. Després d’haver fet unes danses i jocs per a un grup de nens, un ex-combatent explicava amb posat resignat: “Veieu aquella casa del turó on hi ha llum a la finestra? És un serbi. Mentre nosaltres fugíem de Srebrenica, ell ens disparava de la finestra estant. Però avui mira com els nens juguen mentre ell està completament sol. Ens van matar per a res.”

Però aquests nens només hi són de passada, han vingut a visitar els avis que no han volgut anar-se’n. D’ací a quinze anys o vint, no hi quedarà ningú.

Arribant a la localitat de Milici, una columna de gent camina per la carretera. Xops per la pluja que fa dies que cau, bruts de fang i amb el rostre cansat, vestits molts d’ells amb roba militar i embolicats amb banderes de Bòsnia, caminen en direcció a Srebrenica. És la Mars Mira, una marxa que es fa cada 11 de juliol per a commemorar aquell genocidi. El mateix dia de l’any 1995, més de vint mil persones van emprendre una fugida a peu de més de 100 quilòmetres a través de les muntanyes, desnodrits, ferits, alguns descalços. Vint mil persones en fila índia per a evitar els camps de mines, intentant arribar a la zona lliure. Hi va haver més de set mil homes i nens que no hi van arribar mai, per això la van anomenar “Marató de la mort”.

Avui, milers de voluntaris fan el recorregut invers, i recorren el mateix camí però cap a Srebrenica per retre homenatge a les víctimes. I ara l’han rebatejat com a “Marxa de la pau”, en un intent desesperat de transformar els horrors de la guerra en alguna cosa millor.

Mentrestant, Laia Grande s’acomiada de Sead Ademovic i la seva família i els promet que hi tornarà tan aviat com pugui. I ho farà perquè, malgrat tenir quinze anys acabats de fer, va trepitjar Bòsnia per primera vegada quan en tenia sis, acompanyant el seu pare, un mosso d’esquadra que fa vint-i-cinc anys que destina les seves vacances a fer projectes humanitaris a Bòsnia.

Uns quilòmetres més avall, han arribat els taüts dels set darrers cossos identificats i que seran enterrats al memorial de Potocari. L’any que ve, n’hi haurà més. I el següent. En falten més de mil.

Srebrenica, un genocidi.

Els Estats Units solen tenir superàvit en la seva relació comercial amb el Brasil, i això passa d’ençà de fa uns quants anys. La informació disponible a la web del govern brasiler mostra que, entre 1997 i 2025 (període per al qual hi ha dades disponibles), els EUA van vendre més productes que no pas en van comprar, amb un superàvit de gairebé 50.000 milions de dòlars. Això no ha estat prou motiu per a evitar que el Brasil hagi rebut una advertència, amb què li comuniquen que s’aplicarà un aranzel del 50% als productes que exporti als EUA. Però, en aquest cas, Trump gairebé ni fingeix que tingui una justificació econòmica –perquè no la té– per a decidir aquesta acció. Senzillament, vol castigar el Brasil per haver processat Jair Bolsonaro. En la nota, acusa Lula da Silva de dur a terme una “caça de bruixes que ha d’acabar immediatament”. Increïble!

En realitat, no és la primera vegada que Trump amenaça amb aranzels per a provar de canviar decisions de política interna d’uns altres països. A començament d’enguany, va amenaçar amb aranzels del 25% a les exportacions colombianes, les quals augmentaria al 50%, si Colòmbia no acceptava deportats dels EUA. Finalment, Colòmbia va acceptar els deportats i va evitar aquests aranzels. Però el cas del Brasil va molt més enllà.

Els aranzels, doncs, prenen una altra dimensió. Ja no és qüestió de recaptar diners ni, suposadament, d’equilibrar balances. Ara són utilitzats com a arma política, directament contra la democràcia. S’ha entrat en un terreny molt perillós, però que no sorprèn, veient la fatxenderia de l’autor. Vol imposar el seu pensament, amb la lògica del gàngster i de qui té assumit que és l’amo del món, amb el deliri de canviar-lo com vulgui. Voler protegir els dictadors on es trobin, de moment, amb armes econòmiques, em sembla un risc elevadíssim per a tots. El Nobel d’economia Paul Krugman comentava aquesta darrera barbaritat al seu bloc i deia: “Trump és malvat i megalòman. Si encara tinguéssim una democràcia funcional al nostre país, aquest atac que es fa al Brasil seria, per si sol, motiu per a fer-li un procés de destitució. És clar que s’hauria de posar a la cua, darrere de tots els altres motius que ha anat acumulant d’ençà que va entrar a la Casa Blanca.”

Per cert, fa unes hores, Trump ja ha apuntat i disparat contra la seva nova víctima en la guerra aranzelària. És el Canadà, al qual imposarà, segons que va anunciar ahir, aranzels del 35% a partir del primer d’agost. Encara més, el dirigent nord-americà ha avisat Ottawa que, si prenia represàlies, elevaria aquests gravàmens. El motiu pel qual ha decidit d’imposar-los és la droga. “Si el Canadà col·labora amb mi per a detenir el flux de fentanil, potser considerem un ajust”, ha dit, amb la seva prepotència habitual.

Mentrestant, ací, la Unió Europea afronta la darrera fase de les negociacions comercials. Ara que falten tres setmanes –després de la pròrroga que va concedir Trump, que va ampliar el termini de les negociacions fins el primer d’agost–, a Brussel·les esperen de rebaixar les tensions aranzelàries que afecten el 70% de les exportacions europees. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha reiterat al Parlament Europeu a Estrasburg la determinació del bloc: “Serem ferms, però preferim una solució negociada. Per això, treballem estretament amb el govern dels Estats Units per aconseguir un acord.”

I, enmig de tot aquest enrenou, complicat i imprevisible com mai, s’han de moure els exportadors europeus, espanyols i catalans. Dilluns passat, es va presentar l’Informe anual de l’economia catalana 2024, elaborat pel Departament d’Economia i Finances, que destacava el gran dinamisme de l’economia catalana, malgrat la incertesa creixent de l’entorn internacional. Dins, a banda dels capítols habituals, s’hi van encabir una sèrie de requadres monogràfics. Em va cridar l’atenció allò que feia referència als exportadors catalans, per la difícil circumstància que han de viure en aquests moments i per veure quina és la situació de base.

I em va agradar el que vaig llegir. Per exemple, que el nombre d’empreses de Catalunya que són exportadores regulars va augmentar d’un 5,4% el 2024 respecte de l’any anterior (el ritme més intens mai registrat), fins a un màxim històric de 8.309 empreses. Recordem que les exportadores regulars són les que han exportat de manera consecutiva els darrers quatre anys, les quals, el 2024, han concentrat el 93,6% del total de vendes a l’estranger de Catalunya.

Ja sabem que som capdavanters a l’estat espanyol, també en aquest aspecte. L’any 2024, Catalunya ha continuat encapçalant les exportacions espanyoles, amb aproximadament un terç, tant del volum exportat com del nombre d’empreses, amb un 26% i un 32%, respectivament. L’informe recorda que la variació del volum exportat pot tenir lloc per dues vies: d’una banda, per l’eixamplament de la base exportadora (és a dir, un increment del nombre d’empreses exportadores, que es denomina marge extensiu) i, d’una altra, per un augmentat del volum mitjà exportat per empresa (que rep el nom de marge intensiu, i equival a la intensitat exportadora).

Quant al 2024, el principal factor que ha impulsat les exportacions és el marge extensiu de les regulars, tot i que també destaca el seu marge intensiu. Això vol dir que la internacionalització empresarial és determinada pel segment d’empreses exportadores regulars, tant per l’increment d’aquestes empreses com per la seva intensitat exportadora. Una bona base, en definitiva.

Posant-hi xifres, ens adonem que el 2024 el nombre d’empreses exportadores regulars, que exporten més de 5 milions d’euros anuals, ha augmentat d’un 1,6% anual, fins a les 1.978 (32 més que l’any anterior). El valor mitjà exportat per empresa s’ha situat en 43,7 milions d’euros (+6,7% de variació anual). I la dinàmica és excel·lent. Així, entre l’any 2019 i el 2024, el nombre de grans empreses exportadores ha augmentat d’un 22,6%, amb un increment encara més significatiu del volum mitjà exportat per empresa. La majoria d’aquestes grans exportadores es concentra en la franja entre 5 milions d’euros i 50 milions exportats anualment. Tot i això, aquests darrers anys també ha augmentat el nombre d’empreses que superen els 50 milions d’euros anuals en exportacions.

La majoria d’exportadores ho fan a la Unió Europea (principalment, a França, Alemanya i Itàlia) i pertanyen al sector de la indústria manufacturera. En concret, en la indústria química, alimentària i fabricació de maquinària. Aquests tres sectors concentren més de la meitat de les manufactureres i el 31% del total d’exportadores.

I, finalment, respecte al total de l’estat espanyol, Catalunya concentra bona part de les grans empreses exportadores regulars en la majoria de les indústries manufactureres. En particular, destaca la importància de la indústria farmacèutica i química, i també les empreses del tèxtil, fabricants de plàstics i cautxú, i d’equips elèctrics, on representen més del 40% del nombre existent a rot l’estat.

Els exportadors catalans estan preparats, però no ha d’estranyar que hi hagi molta prudència. Fins el mes d’abril d’enguany, encara han pujat d’un 1,2% sobre l’any passat, però després ha estat més complicat. A l’Enquesta de conjuntura de l’exportació del segon trimestre, feta pel Ministeri d’Economia espanyol i publicada aquest migdia, les expectatives dels exportadors (de tot l’estat espanyol) han baixat una mica respecte del trimestre anterior, i també la cartera de comandes. I això, en els dos terminis examinats, a tres mesos i a dotze. Per països de destinació, lògicament, els EUA són els que generen més perjudici. Però l’embolic acaba de començar, encara ens movem en el terreny de les suposicions i tan sols s’ha materialitzat una petita part de l’amenaça.

La mort de Toni Cruz deixa un buit molt gran en tots els admiradors de la Trinca. Juntament amb Josep Maria Mainat i Miquel Àngel Pasqual, Cruz va revolucionar el panorama musical català durant els anys vuitanta amb una proposta atrevida, desacomplexada, amb lletres divertides, punyents, de gran càrrega satírica.

A banda, els seus espectacles combinaven música i teatre, fet que va contribuir que el trio esdevingués un fenomen cultural que va ajudar a renovar l’entreteniment en català durant els anys finals del franquisme i la transició.

Per homenatjar la memòria de Cruz, us proposem una llista amb les deu cançons més importants de la trajectòria de la Trinca.

“La patata” “Dansa del sabre” “Botifarra de pagès” “Com el Far West no hi ha res” “La faixa” “Festa major” “Trempera matinera” “Mort de gana” “El baró de Bidet” “No ve d’un pam”

El president del parlament, Josep Rull, ha advertit a la Comissió Política de l’Assemblea Parlamentària de la Francofonia (APF) que el Tribunal Suprem espanyol desobeïa la llei d’amnistia aprovada fa un any per les corts espanyoles. Durant la seva intervenció a la reunió anual de l’APF, que es fa a París fins diumenge, Rull ha subratllat que encara no hi havia “un escenari de normalitat política” a Catalunya i ha qualificat de molt greu que un tribunal “es rebel·li contra la llei d’un parlament democràtic” mentre continua mantenint dos diputats catalans a l’exili.

“Demanem que la situació política catalana continuï sota seguiment de la comissió perquè el Suprem es nega a aplicar la llei i això distorsiona la voluntat popular”, ha dit.

La delegació catalana inclou els membres de la mesa Raquel Sans, Juli Fernàndez, Rosa Maria Ibarra, Judit Alcalá i Glòria Freixa, que participen simultàniament en les comissions d’Educació, Cultura i Comunicació; Afers Econòmics, Socials i Mediambientals, i Afers Parlamentaris. Demà, la sessió plenària de l’APF –amb el debat “La francofonia: una àncora en un món en crisi”– analitzarà accions i estratègies per reforçar la influència francòfona en la gestió de conflictes i emergències. Les resolucions acordades per les comissions i per la Xarxa de Dones Parlamentàries es votaran diumenge, quan clouran oficialment els treballs.

Toni Cruz, integrant del mític grup la Trinca i figura clau de la indústria televisiva catalana, s’ha mort a setanta-vuit anys a causa d’una greu malaltia. Antoni Cruz Llauna va néixer a Girona el 14 de juliol de 1946, però va passar bona part de la joventut a Canet de Mar (Maresme), on va conèixer Josep Maria Mainat. Plegats, van començar a fer música des de ben joves –primer, amb el grup The Blue Cabrits– i el 1968, amb Miquel Àngel Pasqual, van fundar la Trinca.

El trio va marcar una època, amb cançons plenes d’humor, enginy i crítica política. Els seus espectacles combinaven música i teatre, i van esdevenir un fenomen cultural que va contribuir a renovar l’entreteniment en català durant els anys del final del franquisme i la transició. Toni Cruz va aportar no solament la veu i presència escènica, sinó també la seva creativitat en la composició i en la direcció artística dels seus espectacles. Durant la seva trajectòria, entre 1969 i 1989, van publicar quaranta-dos discs de llarga durada, inclosos recopilatoris. Entre els seus temes més coneguts, hi figuren “Festa major”, “Mort de gana”, “Trempera matinera”, “El baró de Bidet”, “Botifarra de pagès”, “La faixa” o ‘La dansa del sabre’, aquesta última sobre el cop d’estat del 23F.

La Trinca es va convertir en un fenomen musical, especialment a Catalunya, omplint teatres i venent milers de discos amb cançons que es mofaven de l’actualitat, la política, la televisió i la societat en general.

A finals dels anys 80, La Trinca va decidir fer un gir a la seva carrera i, tot i que el grup mai es va dissoldre formalment, els seus membres van començar a dedicar-se més a la producció televisiva. Després del pas pels escenaris, Cruz i Mainat van fer el salt a la producció televisiva, i el 1987 van fundar Gestmusic, una de les empreses audiovisuals més gran del país.

El primer programa que van impulsar va ser No passa res!, emès a TV3, que va esdevenir un èxit absolut, amb més d’un milió i mig d’espectadors. Sota el paraigua de Gestmusic (i posteriorment Gestmusic Endemol, després de la seva venda parcial al grup Endemol), Cruz i Mainat van ser els cervells darrere de nombrosos programes d’èxit que han marcat la televisió espanyola de les últimes dècades. A més del programa inaugural, va ser responsable de formats tan coneguts com Crónicas Marcianas o Operación Triunfo, dos exemples de l’envergadura que va assolir la productora sota la direcció de Cruz.

Com a directiu i productor executiu a Gestmusic, Toni Cruz va ser fonamental en la conceptualització, el desenvolupament i la direcció d’aquests programes.

Última etapa

Després d’anys d’èxit amb Gestmusic Endemol, Cruz i Mainat van vendre la seva participació majoritària en la productora a Endemol Shine Group el 2017, tot i que van seguir vinculats a la companyia. El 2019, tots dos van fundar una nova productora, Reset TV, per a la creació de continguts televisius innovadors.

El FC Barcelona fitxar Cruz el 2022 com a consultor extern per a encapçalar la transformació de Barça TV, un projecte que va acabar desembocant en la creació de Barça One, la nova plataforma de contingut audiovisual i de franc de l’equip. Cruz va impulsar aquest projecte i el va dirigir fins fa poques setmanes. Mesos enrere, una greu malaltia el va apartar de la feina. Aquest dilluns, 14 de juliol, hauria fet setanta-nou anys.

El govern ha suspès de manera cautelar el premi Trajectòria d’Excel·lència, que havia d’atorgar a la catedràtica de sociologia Marta Soler, directora del grup de recerca CREA de la Universitat de Barcelona (UB). La decisió arriba arran de la polèmica generada per les acusacions d’assetjament sexual contra el catedràtic emèrit Ramón Flecha, que també forma part del grup.

Segons que ha informat el Departament de Recerca i Universitats, la suspensió es fa “des de la responsabilitat i la prudència institucional”, atès que, per ara, no disposen “de la informació necessària per a valorar amb garanties la idoneïtat de la candidatura”.

Flecha ha negat categòricament les acusacions. Tanmateix, el govern considera que aquestes informacions “posen en qüestió la confiança en la solidesa de la proposta” validada per la Universitat de Barcelona.

El guardó s’inscriu dins el programa Serra Húnter, que premia trajectòries universitàries. El departament remarca que, “en coherència amb els criteris de rigor, qualitat i exemplaritat que regeixen el programa, es considera necessari suspendre cautelarment aquest reconeixement”.

El jurat de la setena convocatòria dels premis Joan Lluís Vives a l’edició universitària en català, que concedeix la Xarxa Vives d’Universitats, ha atorgat el guardó a la millor coedició Interxarxa al llibre “La premsa valencianista 1837-1977”, de Francesc-Andreu Martínez Gallego i Francesc-Tomàs Martínez Sanchis. L’obra ha estat publicada conjuntament per Publicacions de la Universitat d’Alacant, la Universitat Politècnica de València i la Universitat de València.

L’entrega del premi es farà el 17 de juliol a les 13.00, en el marc de l’acte anual de lliurament de premis i medalles d’honor de la Xarxa Vives, que enguany acollirà la Universitat de Barcelona. A l’acte hi assistiran la rectora de la Universitat d’Alacant, Amparo Navarro, i la vice-rectora de Formació Permanent i Llengües, Rosabel Roig, segons que ha informat la institució.

Segons la sinopsi editorial, el volum ressegueix la història de la premsa valencianista al llarg de 140 anys, un període durant el qual la llengua del País Valencià ha estat, en el millor dels casos, exclosa de la condició de llengua oficial i, en el pitjor, perseguida i prohibida. El llibre inventaria 448 publicacions editades preferentment en català i en reprodueix prop de 700 portades. A través d’aquest material, l’obra traça un recorregut per la història contemporània del país, reflectida en l’evolució del món editorial i, especialment, en la creació gràfica.

Entre els il·lustradors representats hi ha noms destacats com Enric Pertegàs, Xavier Mariscal, Artur Ballester, Ricard Boix, Lluís Dubón, Enric Guasp, Josep Lluís Hernández Doce, Josep Peris, Josep Renau, Josep Segrelles i Antoni Vercher.

A més, el volum s’insereix dins un projecte més ampli de recuperació de la memòria històrica del valencianisme, entès com el conjunt d’idees, llibres, publicacions, entitats, iniciatives, fets i personatges que, des de mitjan segle XIX, han reivindicat la identitat pròpia del poble valencià i, especialment, la recup

Un operari de quaranta-dos anys ha mort avui a migdia a Ontinyent (Vall d’Albaida) després de l’afonament d’un habitatge que era en obres al carrer de Santa Llúcia. Un altre treballador ha resultat ferit. Segons les primeres informacions, l’estructura de l’edifici s’hauria esfondrat a causa del pes de la maquinària emprada durant els treballs. L’accident ha passat cap a les 12.45, quan el Consorci Provincial de Bombers ha rebut l’avís que un immoble pràcticament s’havia ensorrat i que podia haver-hi persones atrapades. S’hi han mobilitzat dues dotacions de bombers del parc d’Ontinyent, el cap de parc de Xàtiva, una ambulància del SAMU i efectius de la policia espanyola i local.

En arribar al lloc dels fets, els bombers han constatat que la persona ferida ja era a l’exterior i que no hi havia cap més treballador atrapat a l’interior. Tanmateix, han començat maniobres de reanimació cardiopulmonar a l’home més greument afectat, però no ha respost i se n’ha confirmat la mort, segons que ha informat el Centre d’Informació i Coordinació d’Urgències (CICU).

L’obra tenia els permisos en regla

L’Ajuntament d’Ontinyent ha informat que l’obra disposava de la tramitació tècnica corresponent. Tot i això, s’ha obert una investigació per aclarir les causes de l’ensorrament. Segons l’oficina tècnica municipal, la hipòtesi principal és que l’estructura no hauria resistit el pes de la maquinària utilitzada.

Fins al lloc també s’hi han desplaçat la primera tinenta de batlle, Natàlia Enguix, i els regidors de Policia Local, Juan Pablo Úbeda, i de Territori, Òscar Borrell. El consistori ha ofert suport psicològic a la família del treballador mort i ha manifestat el seu condol. “Ens posem a disposició de les autoritats per a tot allò que siga necessari en l’esclariment dels fets”, han assenyalat.

L’Orfeó Català interpretarà demà a la nit The veil of the temple, l’obra monumental de Sir John Tavener, al Santuari de la Mare de Déu del Carme, a Barcelona. Serà la primera vegada que aquesta composició coral s’interpreta al país, en una versió reduïda que durarà dues hores i mitja. El concert forma part de la programació del Festival Grec i és una coproducció amb el Palau de la Música Catalana.

L’obra, escrita l’any 2002, és una meditació religiosa i espiritual concebuda com una vetlla nocturna. Tavener hi proposa una transició simbòlica de la foscor a la llum a través del relat cristià de la mort, la sepultura i la resurrecció de Jesucrist. La versió original, pensada per durar vuit hores, s’interpretava de mitjanit fins a l’alba. Aquesta adaptació, però, en conserva l’essència, amb vuit cicles que evoquen aquesta transformació, mitjançant una posada en escena amb llums, làsers i un gran vel que travessa l’interior del temple. Hi participaran més de cent cinquanta cantants dels cors de l’Orfeó Català –el cor principal, el Cor Jove i el Cor de Noies–, en una producció que els organitzadors han presentat aquest divendres mateix dins el santuari.

El Palau de la Música al Grec: tres concerts més

El concert de The veil of the temple obre la participació del Palau de la Música en el Festival Grec 2025, que s’estendrà fins a final de mes amb tres concerts més. El 21 de juliol, el Palau acollirà Els planetes de Gustav Holst, amb la interpretació de la Jove Orquestra de les Comarques Gironines i diversos cors de noies –el de l’Orfeó Català, el Cor Geriona i el Cor de Claudefulla– sota la direcció d’Isabel Rubio.

El 27 de juliol serà el torn del World Youth Choir, amb setanta cantants internacionals, que oferiran un repertori coral a cappella dirigits per Daniel Reuss. Serà una de les parades de la seva gira per l’estat francès i Catalunya. Finalment, el 28 de juliol, la Jove Orquestra Nacional d’Espanya (JONDE) i el director Nuno Coelho tancaran el cicle amb un concert coproduït amb el Palau de la Música, també a la Sala de Concerts.

La presidenta del govern de les Illes, Marga Prohens, ha anunciat avui una remodelació profunda del seu executiu, segons que ha dit, per a “donar un nou impuls” a la legislatura i reforçar algunes polítiques clau. El canvi més destacat és la creació d’una vice-presidència segona, que recaurà en Antònia Maria Estarellas, i dues conselleries noves: la de Treball, Funció Pública i Diàleg Social, que encapçalarà Catalina Cabrer, i la de Famílies, Benestar Social i Atenció a la Dependència, que liderarà Sandra Fernández. Aquesta darrera substitueix Catalina Cirer, que deixa el govern després d’un any al càrrec.

En una compareixença institucional, Prohens ha assegurat que aquests canvis volen reforçar la coordinació interna i donar més estructura a les polítiques públiques, com el desplegament de la llei de conciliació, la segona fase del Pacte per la Sostenibilitat i la integració local de les polítiques d’immigració. “Amb aquesta remodelació encaram amb força i determinació els dos anys que queden de legislatura”, ha dit.

Estarellas, nova vice-presidenta amb pes municipalista

Antònia Maria Estarellas, actual consellera de Presidència, assumirà a partir d’ara també la vicepresidència segona i una nova Direcció General de Cooperació Local, amb la voluntat declarada de Prohens de fer un govern “més proper als ajuntaments”. Aquesta conselleria també inclourà la Direcció General de Cooperació i Immigració, que tindrà entre les seves funcions coordinar les polítiques de regularització i control de la immigració irregular.

Un altre dels canvis significatius és la creació de la Conselleria de Treball, Funció Pública i Diàleg Social, que dirigirà Catalina Cabrer, fins ara directora general de Treball. La conselleria assumirà quatre direccions generals: Treball i Salut Laboral, Funció Pública, Igualtat i Conciliació, i una de nova: Transició Econòmica, que pilotarà la segona fase del Pacte per la Sostenibilitat. Cabrer ha estat reconeguda per la presidenta com una figura “rigorosa i dialogant”, i ha subratllat que la seva tasca és valorada per tots els agents socials.

Un dels canvis més sobtats és la sortida de Catalina Cirer, que fins ara dirigia la Conselleria de Famílies i Afers Socials. Prohens ha agraït públicament la seva tasca i ha dit que “sempre serà un referent polític en aquestes illes”. El relleu l’assumirà Sandra Fernández, diputada del PP al congrés espanyol i secretària general del partit. Fernández, que continuarà amb aquest càrrec orgànic, havia estat consellera durant l’etapa de José Ramón Bauzá.

Prohens ha afirmat que Fernández té “vocació de servei i sensibilitat social”, i ha remarcat que la seva entrada pretén donar continuïtat i, alhora, un impuls a les polítiques d’atenció a les persones vulnerables, dependents i amb discapacitat.

Més critica el tomb a la dreta

La remodelació ha estat durament criticada per Més per Mallorca, que l’ha qualificada de “gir a la dreta” i ha vinculat els canvis a la necessitat del PP d’“entendre’s amb Vox”. El portaveu de Més al parlament, Lluís Apesteguia, ha remarcat que amb la sortida de Cirer “se’n va l’única consellera que havia plantat cara a l’extrema dreta”. Tot i les discrepàncies ideològiques amb Cirer, Apesteguia li ha reconegut que “va alçar la veu” en qüestions com el feminisme, els drets LGBTI i el tracte a les persones immigrants.

Apesteguia ha lamentat, a més, la continuïtat del conseller Alejandro Sáenz de San Pedro, que considera un “fracàs com a gestor” i ha criticat el fet que la nova consellera, Catalina Cabrer, assumeixi competències que fins ara depenien de la seva secretaria. “Almenys ara sabrem què fa i a què es dedica”, ha ironitzat. També ha assenyalat que la nova vice-presidència d’Estarellas evidencia que Antoni Costa “no ha funcionat com a únic vice-president” i no ha estat capaç de coordinar l’acció de govern ni les negociacions importants.

El jutge de l’Audiència espanyola Santiago Pedraz ha processat l’ex-representant d’ETA Josu Urrutikoetxea pel delicte de direcció d’organització terrorista. La decisió s’ha pres en el context de la causa que investiga el finançament d’ETA gràcies a la xarxa d’herriko tabernak (‘tavernes del poble’) vinculada a Batasuna.

Prèviament, la sala penal havia revocat la conclusió del sumari el mes de juny passat. La fiscalia va demanar d’ampliar el processament que ja s’havia acordat el 2005 per afegir-hi aquest nou delicte.

El jutge fonamenta la decisió en la documentació trobada arran de la detenció d’Urrutikoetxea el maig del 2019 a l’Alta Savoia, concretament en una cabana a prop de Saint-Gervais-les-Bains.

En la resolució, el magistrat es fa ressò de l’informe de la fiscalia, que sosté que la documentació confirma, si més no indiciàriament, que Urrutikoetxea, d’ençà del seu exili (2002) fins a la detenció, actuava com un dels principals dirigents d’ETA.

“No es pot explicar de cap més manera la possessió de documents reservats, solament a l’abast del nucli dirigent de la banda”, diu la fiscalia. “Tampoc no s’entendria que hagués participat en nom de l’organització en les reunions amb representants del govern espanyol, ni que fos ell l’encarregat d’anunciar la dissolució d’ETA.”

Per tot això, el jutge amplia el processament d’Urrutikoetxea per direcció d’organització terrorista, o subsidiàriament per integració en aquesta.

Unes quantes causes encara obertes

Aquest processament s’inscriu en el cas anomenat de les herriko tabernak o el cas Batasuna, impulsat inicialment pel jutge Baltasar Garzón, que va investigar la xarxa de finançament d’ETA mitjançant aquestes tavernes.

Josu Urrutikoetxea, de setanta-quatre anys, va ser detingut el maig del 2019, després de gairebé disset anys en la clandestinitat. El juny del mateix any, el tribunal d’apel·lació francès el va deixar en llibertat provisional per motius de salut, però fou retingut novament quan sortia de la presó de la Santé, una volta les autoritats franceses van verificar que l’Audiència espanyola el reclamava per unes quantes causes.

Concretament, Urrutikoetxea encara té causes pendents a l’estat espanyol per l’atemptat contra la casa quarter de Saragossa, l’atemptat contra la terminal 4 de l’aeroport de Barajas i el cas mateix de les herriko tabernak.

Vegeu la interlocutòria de l’Audiència espanyola:

Un home d’uns vuitanta-dos anys va morir ahir al vespre a la platja de Tamarit de Tarragona, segons que ha informat Protecció Civil. El 112 va rebre l’avís a les 20.42 per part d’un testimoni, que apuntava que havien tret de l’aigua un home inconscient. Fins al lloc s’hi van desplaçar dues ambulàncies del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM).

La platja va tenir actiu el servei de vigilància fins a les vuit del vespre i durant el dia havia onejat la bandera groga per l’estat de la mar.

És la novena víctima mortal a les platges del Principat d’ençà que va començar la temporada d’estiu el 15 de juny.

Els estudiants de Catalunya que van fer la selectivitat al juny ja poden consultar si podran cursar el grau universitari que van elegir. Avui s’han publicat les notes de tall del 2025, que marquen la qualificació a la selectivitat del darrer estudiant que ha entrat a cada grau universitari. Depèn del nombre de places que s’ofereixin i de la demanda d’estudiants. Un grau amb una nota de tall de 5 indica que tots els alumnes que l’han sol·licitada hi han entrat i encara hi ha vacants disponibles. Cada estudiant pot consultar fent clic ací el grau que els ha estat assignat a partir de la seva nota de la selectivitat i les seves peticions. Podeu veure a continuació la llista sencera de les notes de tall a Catalunya:

Els graus més sol·licitats en primer lloc continuen essent, com cada any, els relacionats amb les ciències de la salut, com ara medicina, odontologia, psicologia i infermeria. També es destaquen els graus d’administració i direcció d’empreses i de dret, dins l’àmbit de les ciències socials, i els estudis d’arquitectura, en l’àmbit de l’enginyeria i l’arquitectura.

Aprovaríeu l’examen de català de la selectivitat 2025?

Ara, de tots els graus amb una oferta de quaranta places o més el que té la nota més alta és el d’enginyeria en tecnologies aeroespacials + màster universitari en enginyeria aeronàutica, que s’imparteix a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Aquesta titulació, que ofereix 60 places, té una nota de tall de 12,936. Tot seguit hi ha medicina, amb una nota de tall de 12,850 al campus Clínic de la Universitat de Barcelona (UB), que ofereix 200 places; medicina al campus de Bellvitge (UB), amb una nota de 12,650 i 100 places; medicina a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), amb la mateixa nota (12,650) i 64 places; i el grau de matemàtiques a la UPC, amb una nota de tall de 12,644 per a 75 places.

Entre les titulacions amb una oferta inferior a 40 places, es torna a destacar el doble grau de física i matemàtiques. La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) és la que registra la nota de tall més alta del sistema universitari català, amb un 13,370 per a 20 places. La mateixa titulació, impartida a la UB i amb la mateixa oferta, té una nota de tall de 13,170.

Matrícula als graus assignats en primera preferència

Els estudiants que han estat assignats en la seva primera preferència hauran de fer la matrícula entre el 15 i el 18 de juliol, segons el termini que fixi cada universitat. El procediment i els detalls concrets de cada matrícula es podran consultar als portals de les universitats respectives.

En canvi, els estudiants que no han obtingut plaça en la primera opció hauran d’esperar les assignacions successives, i consultar els resultats segons el calendari oficial publicat a Canal Universitats. Aquest calendari estableix les dates clau per a la reassignació de places i la matrícula posterior en cas que finalment els assignin una nova opció triada.

Més pre-inscripcions que mai

Per primera vegada, el nombre d’estudiants que han fet la pre-inscripció universitària en alguna de les set universitats públiques catalanes o la Universitat de Vic – Central de Catalunya ha estat superior a 60.000. En concret, 62.328 estudiants han demanat plaça, cosa que vol dir un augment del 8,43% respecte del 2024, quan n’hi va haver 57.401. D’aquests, un 77,38% (48.157 estudiants) ja tenen plaça assignada en algun dels estudis sol·licitats. Són 1.372 més que no l’any passat. A més, un 58% d’aquests alumnes (27.927) han obtingut plaça en el grau i el centre que havien triat com a primera opció.

Per universitats, els estudiants assignats es reparteixen així: 11.683 a la Universitat de Barcelona (UB); 9.569 a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB); 6.453 a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC); 4.147 a la Universitat Pompeu Fabra (UPF); 3.469 a la Universitat de Lleida (UdL); 4.141 a la Universitat de Girona (UdG); 4.591 a la Universitat Rovira i Virgili (URV); 3.730 a la Universitat de Vic – Central de Catalunya (UVIC-UCC), i 374 a centres mixtos.

Els estudiants que han estat assignats en la segona opció o una de posterior poden esperar-se a la següent assignació de places o fer el tràmit d’assignació definitiva entre el 14 i el 16 de juliol. La matrícula es farà el 18 de juliol.

Augment d’estudiants procedents de les PAU i cicles superiors

El perfil dels sol·licitants ha variat lleugerament respecte de l’any passat. Hi ha hagut un augment d’estudiants que provenen de les proves d’accés a la universitat (PAU) i dels cicles formatius de grau superior, que sumen 51.783 (+8,22%).

També creix el nombre d’estudiants titulats universitaris que volen cursar un altre grau (+5,44%, fins a 1.530), i el dels qui han superat la prova per a més grans de 25 anys i de 45 anys (+2,92%, fins a 810).

Un jutjat de Barcelona ha avalat la convocatòria de l’anterior equip del Departament d’Interior que va permetre nomenar Eduard Sallent com a major dels Mossos d’Esquadra, segons que ha avançat Ser Catalunya i ha pogut confirmar l’ACN. El jutge ha rebutjat dos recursos del Sindicat Autònom de Policia (SAP) i de l’Associació Professional de Comandaments de la Policia Catalana (COPCAT). El procés està aturat per ordre judicial de forma cautelar, tot i que Sallent ja havia cursat el curs preceptiu. Les sentències argumenten que és la llei la que estableix que l’accés a la categoria de major es fa pel sistema de lliure designació entre els comissaris del cos i, per tant, “no es tracta del tot d’una decisió administrativa, sinó legislativa”.

Al·lega també que la convocatòria impugnada sí que defineix els requisits o condicions necessàries per aspirar al lloc de major dels Mossos. Totes les condicions dels aspirants, continua, es refereixen als conceptes de mèrit i de capacitat, perquè “tenir una determinada categoria dintre del cos i trobar-se en servei actiu són circumstàncies que revelen un determinat conjunt de mèrits i capacitats pel qual opta l’administració a l’hora de convocar el procés selectiu”.

En el cas de la convocatòria de major, remarca que es podrien haver inclòs altres proves i instruments addicionals per tal de determinar els mèrits i capacitats dels aspirants, “però no es podien deixar d’incloure les que preveu la convocatòria”, com són l’informe d’idoneïtat i la superació d’un curs d’adequació (novament, per decisió legislativa).

En aquest sentit, apunta que es podria plantejar la qüestió sobre si el sistema de lliure designació és adequat per a la provisió del lloc de major, però subratlla que és el legislador qui ha optat per aquest sistema, “per la qual cosa la decisió sobre emprar-lo o emprar-ne un altre resta fora de l’àmbit de discrecionalitat de l’administració”. Allò que serà objecte de discrecionalitat, continua, serà la valoració dels mèrits dels candidats que compleixin els requisits de la convocatòria, però no la convocatòria mateixa pel sistema de lliure designació.

Pel que fa a l’entrevista que es va fer als dos candidats, Alícia Moriana i Eduard Sallent, el jutge apunta que no figurava en la convocatòria, però entén “que podia ser exigida al marge de la convocatòria” per poder emetre un informe d’idoneïtat. “És un mitjà de presa de coneixement a l’abast de qui ha d’emetre l’informe d’idoneïtat, i no una prova selectiva”, estableix.

El jutge constata que l’autèntica qüestió conflictiva és la valoració discrecional dels mèrits no especificats a la convocatòria. Argumenta que en una convocatòria per lliure designació només s’han de concretar els requisits, però no els mèrits, com sí que s’ha de fer en un concurs.

El conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, ha compartit a les xarxes socials el “malestar profund” per l’esquetx sobre el català a l’acte de l’Ajuntament de Barcelona per presentar l’informe anual de l’observatori municipal contra les discriminacions. Unes quantes veus s’han queixat que en algunes de les peces teatralitzades que es van fer durant l’acte es va ridiculitzar l’ús del català. A la mateixa publicació Vila ha valorat la rapidesa amb què el consistori se n’ha desmarcat.

Comparteixo el meu profund malestar per l’esquetx sobre el català amb tots aquells que, com jo, us heu sentit ferits en veure'l. En aquest sentit, valoro la rapidesa en què l’Ajuntament de Barcelona se n'ha desmarcat. Crec que els plantejaments d’aquest esquetx distorsionen…

— F. Xavier Vila (@VilaFx) July 10, 2025

A parer del conseller, els plantejaments d’un dels esquetxos “distorsionen greument la realitat i són ofensius i profundament injustos” per als professionals i els voluntaris lingüístics, que “s’esforcen cada dia per facilitar l’aprenentatge de la llengua a les persones nouvingudes”.

“Aquesta mena de manifestacions només perjudiquen la convivència i la cohesió social”, rebla el conseller.

Avui, 11 de juliol de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Un clam col·lectiu per a evitar el desastre amb el “botí ideològic” de Sixena
• Patxi López i Gabriel Rufián. O viceversa I Editorial de Vicent Partal  
• ‘La tertúlia proscrita’: On era TV3 quan el Baix Ebre cremava? 
• A la Catalunya del col·lapse, un bri d’esperança I Mail obert de Josep Sala i Cullell 
• Edició en català: militància i subvenció I Mail obert de Tina Vallès 
• Aniol Rafel: “No érem conscients fins a quin punt crear una editorial mitjana implicava renúncies i autoprecarització” 
• El vídeo del número que ridiculitza el català en un acte de l’Ajuntament de Barcelona sobre discriminacions
• Barcelona escolta amb emoció continguda les víctimes de Mazón 
• Assassinats, violacions, segrests i tortures: els “grups d’autodefensa” desfermen el terror a Haití
• Els tres llocs especials de Barcelona per a Ivan Labanda
• Candlelight: nom anglès, cuina francesa i ànima catalana d’un restaurant de què sentirem parlar
• Francesc Ferrer Pastor, el llegat del senyor de les paraules

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora: