El president de Rússia, Vladimir Putin, ha assegurat que no descarta allargar l’alto-el-foc de tres dies declarat el 7 de maig amb motiu del ‘Dia de la Victòria’, però ha matisat que aquesta decisió dependrà de l’actitud de les autoritats ucraïneses, a les quals ha instat a entaular negociacions directes i sense condicions prèvies a partir del pròxim 15 de maig.

“Hem declarat un alto-el-foc per tercera vegada en aquesta festivitat sagrada per a nosaltres. En el futur no descartem la possibilitat d’estendre la seva vigència. Però, per descomptat, després d’analitzar el que ocorrerà en els pròxims dies, en funció de com reaccionarà el règim de Kíev a la nostra proposta”, ha manifestat Putin en una declaració sense preguntes davant els mitjans russos i internacionals en el Kremlin.

Putin ha proposat començar “sense demora” el procés de diàleg a la capital de Turquia, Istambul. Encara no hi ha resposta d’Ucraïna.

Les declaracions arriben hores després que els líders del Regne Unit, França, Alemanya i Polònia sol·licitessin des de Kíiv, amb la predisposició d’Ucraïna, d’un alto-el-foc de trenta dies com a mesures de confiança en vista a l’obertura de negociacions en ferm per a posar fi a la guerra.

Avui, 11 de maig de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• L’obsessió dels Mossos per com se’ls va escapar Puigdemont, en set informes que arriben demà al jutjat
• Com va guanyar el conclave Lleó XIV?
• La solució de Texas i Califòrnia per a posar fi a les apagades
• Una visita virtual a l’exposició que ha obert a València la celebració dels trenta anys de VilaWeb
• El Salvador, el “paradís del surf” que lluita per atraure tant presos com turistes
• Xavi Torres: “Van acceptar de tallar-me el cap per satisfer el poder”
• Javier de las Muelas: “Una copa que sembla un arbre de Nadal no té res a veure amb l’esperit de la cocteleria”
• Quines herbes remeieres podem prendre per dormir millor?
• Orbitant la ceràmica: vins d’àmfora
• Avançament editorial: ‘Algú els ha de matar’, de Patricia Evangelista
• Claca cultural i més | Mail obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CDLXVI): Entre la penombra i l’ardor

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Després d’una etapa fosca i a la deriva, el Barça sembla que ha recuperat l’esperança amb Hansi Flick i una fornada increïble de futbolistes de la Masia. Amb la lliga a tocar abans del partit contra el Reial Madrid a Montjuïc, entrevistem el periodista de TV3 Xavi Torres (Barcelona, 1967), una de les veus més autoritzades sobre el món culer.

Amb ell parlem de la temporada del Barça –inclosa la dolorosa derrota a San Siro–, el futur de la plantilla, els anys de Xavi Hernández i les figures de Pep Guardiola i Johan Cruyff, però també de qüestions més personals, com ara les represàlies que ha rebut a TV3 i en l’àmbit judicial.

—Què us ha semblat la semifinal de la Lliga de Campions entre el Barça i l’Inter?
—Probablement és la millor eliminatòria de la història de la Champions. I, com va dir Guardiola, és una bona notícia perquè diverteix i, al final, el futbol serveix per a això. Que hi hagi molts partits com aquests i així tots continuarem en el negoci. Pel que fa al Barça, doncs ha estat el Barça de tota la temporada. Un equip extraordinari en atac que pateix en l’equilibri defensiu. Ens podem queixar de l’àrbitre, podem dir que Yann Sommer va fer el partit de la seva vida, podem dir moltes coses… Però el Barça, al final, ha encaixat set gols en una semifinal. Així és molt difícil de guanyar una Lliga de Campions. Crec que hi ha moltes coses a millorar, i aquesta és la gran notícia.

—Després del 2 a 3, el Barça no va rebaixar les revolucions del partit i va continuar atacant a pit descobert. Aprendre a adormir el joc forma part d’aquest procés de millora?
—Et faré una pregunta. Si tires enrere i intentes de posar un punt de pausa al teu equip, és a dir, intentes de protegir Szczesny, estàs segur que no encaixaràs un gol?

—No hi ha una garantia absoluta.
—Crec que sempre, a la vida, no només al futbol, el camí és recte i com més corbes facis, més et mareges. El Barça va fer el que va fer. Si el pal de Lamine hagués anat a dins, avui no parlaríem d’això, no? Diríem que bé que aquests nanos s’han mantingut fidels a una idea i uns plantejaments des de principi de temporada. Crec que has de ser fidel a la teva idea, però hi ha matisos, no perquè vagis guanyant a dos minuts del final, sinó perquè hi ha unes altres maneres de fer més gran i poderós aquest equip.

—Com ara?
—Un exemple són els canvis en la línia de fora de joc que veiem últimament. En determinats moments, Flick ha ordenat de tirar-la uns metres més enrere. Això no és renunciar a res. Simplement, és una modificació per a determinats moments i circumstàncies. A vegades perquè no hi ha els jugadors ideals sobre la gespa.

—Però es pot calmar el joc amb la pilota.
—Sí, si el Barça continua apostant pel joc frenètic, el millor és agafar la pilota i controlar-la. És a dir, no permetre el cos a cos, el fet de córrer com si s’hagués d’acabar el món. Crec que és millor tenir la pilota i defensar-se amb la pilota, i aquest equip és capaç de fer-ho. Ara, és veritat que Pedri estava esgotat i a la segona part de la pròrroga ja no era a la gespa. A la plantilla hi ha alguns jugadors que prefereixen córrer a la pausa, però un dels marges de millora és saber defensar-se amb la pilota.

—L’eliminatòria palesa que s’ha de millorar la plantilla?
—No hi ha cap dubte que s’ha de millorar aquesta plantilla. La temporada va començar sense ni un euro a la caixa i valent-se del planter de manera desacomplexada. L’únic fitxatge va ser Dani Olmo, tot i que van marxar Cancelo, João Félix i Gündoğan, que havien estat jugadors importants. Es va valdre de planter perquè no hi havia res més, però mires el fons d’armari de l’Inter de Milà, els canvis que va fer, i veus que hi ha marge de millora. Ara, no sé com està l’economia per a fer els fitxatges que caldrien.

—Algun jugador ha estat assenyalat?
—Sobre jugadors assenyalats i retrets… M’agrada poc això. El primer gol de l’Inter és arran d’un error d’Olmo i, el segon, una errada en el control de Gerard Martín. Van fer un bon partit, no?

—El primer un gol i el segon dues assistències…
—Doncs això. El tercer i el quart són errors individuals en la marca d’Araújo, que normalment està bé, tot i que té algunes mancances. Fer retrets a un grup que fa una temporada bestial em sembla gratuït i innecessari. Dit això, crec que Deco s’ha de plantejar coses. Si arriben 40 o 50 milions per Araújo, jo me’l vendria. Si n’arriben 50 més per Frenkie, també. S’han de prendre decisions perquè calen fitxatges per a millorar. Però no m’apunto als retrets.

—A principi de temporada, en alguns entorns mediàtics es va fer befa de Flick amb malnoms com ara Hansi Martino o dient que era un professor de gimnàs i un paracaigudista.
—El nostre col·lectiu, els periodistes, tendeix massa a l’espectacle i molt poc a la informació. El sector ha evolucionat a mesura que els clubs s’han tancat i hi ha menys accés a la informació. Com que no podem donar informació, fem tertúlies i opinem. Massa vegades s’opina gratuïtament, sense tenir ni idea de res, o de molt poc. I el cas de Hansi Flick n’és un exemple més. És un home amb molt bona trajectòria i els seus equips sempre han jugat bé a futbol, sempre han jugat a l’atac, i en el que representa el Barça, és molt transparent, perquè això que fa aquí, ja ho feia amb el Bayern.

—Dimarts a la nit, Jordi Cruyff va dir que el seu pare estaria orgullós d’aquest Barça.
—El Johan, que conec bé, estaria molt content de veure aquest futbol. Avui diria, tot i que era complicat posar-se dins del seu cap [riu], que ens han fet set gols, però el Barça va estar a punt de fer-ne vuit. I alegria per a tothom. No tinc cap dubte que el Johan estaria molt content amb el futbol del Barça, perquè, a més a més, ho fa amb gent d’aquí, de la casa. I crec que aquest element de la Masia és molt important.

—Creieu que els culers s’havien oblidat del mal que feien aquestes eliminacions, com va passar amb el mateix Inter el 2010 o el Chelsea el 2012?
—Saps què passa? Feia deu anys que l’afició no patia. Des de la Champions de Luis Enrique. D’aleshores ençà, s’han viscut les humiliacions de Torí, Roma, Liverpool, Lisboa, l’Europa League… Feia deu anys que no patien. Això és molt bèstia. El Barça pot perdre, però ha de ser aquí. L’obligació és ser aquí. La gran notícia de tot plegat és que el Barça ha tornat. Cal cuidar molt bé aquesta generació de Cubarsí, Gavi, Pedri, Fermín, Casadó, Bernal, etc.

—I Lamine?
—Lamine menja a banda perquè és una cosa extraordinària. Hem de ser conscients que hi haurà nanos del planter que marxaran perquè tampoc no n’hi ha tants a baix que puguin ser indiscutibles. Hem de cuidar molt bé aquesta generació i fitxar les peces essencials.

—Quines són?
—Un davanter centre és fonamental. A la Masia no hi ha cap nou bestial. Per tant, gasta’t els calés aquí. En una situació ideal, segurament se’n fitxarien dos. I també algun lateral, però res més.

—I a la porteria?
—Hi ha dos nois que em sembla que mereixen una oportunitat. Un és Diego Kochen, que ja va traient el cap al primer equip, i l’altre és Iker Rodríguez. És juvenil, però és un tros de porter. Se’ls ha de donar oportunitats. Es va fer amb Víctor Valdés i és un dels millors de la història. Aquests nois tenen la mentalitat, l’ADN i l’estil. Si ens atrevim amb els altres, també ens hem d’atrevir amb ells.

—La porteria fa més por, potser.
—Estan preparats. Són alts, juguen bé amb els peus… Ens hi hem d’atrevir. Som un equip valent.

—L’heu mencionat abans, però que us sembla Lamine? Hi ha gent que li reclama més gols…
—Tan sols té 17 anys i, per mi, és el millor jugador del món ara mateix. A diferència de Messi, a la seva edat, Lamine entén el joc. Messi comença a ser titular entre els 18 i 19 anys i jugava de manera individual. A 17, Lamine és indiscutible i, quan hi ha problemes, tots els companys el busquen. Amb això no vull dir que serà millor que Messi, però impressiona. Ara, jo també li reclamo que millori, que progressi, i que faci més gols. No tinc cap dubte que els farà. Fins i tot penso que, depenent de com evolucioni el joc i la plantilla, pot arribar a ser un fals nou extraordinari.

—Com Messi amb Guardiola?
—Sí. Més a prop de l’àrea, més gols. Messi, quan Guardiola el va obligar a pensar, va ser un espectacle i va fer el que no ha fet mai ningú. 50 gols a la lliga i 91 en un any natural. Surrealista. També penso que Lamine té espais de millora i un, és clar, és el gol. Si diem que és el millor del món, li hem d’exigir això, no? Això i continuïtat.

—Abans heu mencionat els àrbitres. Què en penseu de l’actuació arbitral de Szymon Marciniak a San Siro?
—M’agrada molt poc parlar dels àrbitres. És un tema que m’avorreix moltíssim i penso que el Barça i el Madrid, que tradicionalment són els que aixequen la veu, són els que menys es poden queixar. De Marciniak no em va agradar l’arbitratge més per les qüestions de continuïtat que per les decisions. Per mi no hi havia falta a Gerard Martín en el tercer gol de l’Inter, el penal a Lamine em sembla fora de l’àrea i el de Cubarsí, en els temps modern del VAR, ho és. En les grans coses, crec que Marciniack i el VAR van encertar. Ara, als futbolistes els molesten més altres coses que tenen a veure amb el joc.

—Quines?
—La permissibilitat amb les faltes, per exemple. No et deixen entrar en ritme. En tot cas, és un tema que m’avorreix moltíssim. És una excusa fàcil. Habitualment, hi ha raons per a explicar victòries i derrotes que tenen molt més a veure amb el joc que amb l’àrbitre.

—Jugadors, entrenador i president s’han queixat de l’arbitratge.
—No jutjo res. Tenen dret de fer-ho.

—Com s’explica el canvi de mentalitat que ha fet l’equip sota les ordres de Flick en menys d’un any?
—Té a veure amb els coneixements, l’experiència i la gestió del grup. Jan Laporta el va fitxar per això. Va rebre informes de Nagelsmann, Tuchel i Klopp, tots grans entrenadors, però Flick, molt menys mediàtic, li expliquen que gestiona molt bé les persones. I Laporta, coneixedor de la selva de la premsa i els mil entorns, considera que és la millor figura per fer-se càrrec de l’equip. Dit això, Flick és molt més. És un entrenador excels, que ha guanyat la Lliga de Campions i que fa un gran futbol amb gent de la casa. Té talent. M’agrada molt poc mirar enrere… Ni diré que Xavi era molt dolent, ni que va fracassar, però la diferència és realment cridanera.

—Sembla màgia negra, la veritat.
—La temporada passada no hi va haver ni un sol futbolista en la seva millor versió. Quan passa això, la responsabilitat és de l’entrenador, però si un equip roda i hi ha dos futbolistes que grinyolen, evidentment és una cosa dels individus. I, és clar, és cridaner veure el nivell de Raphinha, Pedri, Íñigo… Tots els futbolistes, vaja. Deixant de banda que Cubarsí i Lamine, per exemple, tenen un any més. Ara, el fet diferencial és el talent de Flick. Ara passarà el primer any i, tant de bo, aquest Barça guanyi la lliga, però com parlàvem abans, és molt important tocar les tecles de la continuïtat. Hi ha projecte almenys per a cinc anys, cinc anys de títols, èxits i alegries.

—“Ja veurem com serà la segona temporada de Flick” és una frase que ja es gasta en alguns llocs. Com es manté el nivell de Raphinha o la quota de gols de Lewandowski?
—És una obligació de l’entrenador. Crec que es pot mantenir el nivell d’aquests jugadors, tenint en compte que cada vegada s’entendran més i, defensivament, l’equip millorarà. És necessari que ho faci. Aquest any, el Barça ha fet 8 remuntades i no va poder culminar la novena. En aquests estadis finals de la temporada deixes de ser favorit perquè el rival també és molt bo. No es pot estar permanentment alçant partits. A la copa, contra l’Atlètic de Madrid, al minut 7 perdies per 0 a 2. Això és un problema.

—És un desgast extra…
—Més enllà de qüestions individuals, hi ha millores col·lectives, perquè el Barça té un avantatge que no tenen l’Inter, el PSG, el City, el Liverpool o l’Arsenal, que es diu Lamine Yamal. Qualsevol millora passa pel col·lectiu. L’any vinent Raphinha estarà bé i Lewandowski, una mica pitjor, perquè cada any pesa una miqueta més. Per això deia que cal trobar un davanter centre. Jo ja tinc una edat i recordo quan el Barça va fitxar Terry Venables…

—1984?
—Sí, l’equip va fer un canvi sideral en l’àmbit físic. Es va passar de tocar la pilota com demanava Menotti a córrer com exigia Venables. El canvi de paradigma va ser bestial amb la introducció de la pressió, la permanència física, etc. El club, el Barça, no estava preparat i, l’any següent, tothom anava amb la llengua fora, fosos. Ara, tot plegat ha millorat i no tinc por que passi el mateix. Espero que el Barça millori i tingui un bon cicle.

—Com veieu el Madrid abans del partit de diumenge?
—No hi ha ni un argument per a pensar que la cosa no anirà bé. El Barça ho fa bé. Ara, com deia abans, hi ha un moment, en determinats partits i rivals, que no ets favorit. En trajectòries llargues pots ser millor perquè tens un sentiment més col·lectiu, però en un partit, quan el rival té Mbappé, Vinicius i Bellingham, et poden fer un gol en qualsevol moment. A la copa va passar això i penso que el Barça ha après la lliçó. Crec que anirà bé, però serà complicat perquè és l’última oportunitat del Madrid.

—El calendari del Barça és complicat.
—És duríssim. Per això és important guanyar, perquè després tens a l’Espanyol, pendent de salvar-se i amb l’incentiu de fotre la lliga al Barça; i el Vila-real i l’Atlètic, que es juguen la Champions. És un calendari que no permet distraccions ni laments per la derrota contra l’Inter. Dit això, l’objectiu, que és la lliga, és prou atractiu perquè l’equip jugui com si l’hi anés la vida.

—Què va passar a Sevilla?
—El Barça va anar a la Cartuja a buscar la copa. De fet, ho pensava tothom.

—El Madrid també…
—Totalment. Només cal veure la primera part i el xou de Florentino amb els àrbitres. Tothom es pensava que el Barça tenia la Copa a la butxaca. I de cop, quan faltava res, guanyava el Madrid. Hi ha moments que s’igualen les forces i no hi ha favorits.

—Abans del final del partit, els jugadors del Madrid van causar un avalot, amb intent d’agressió a l’àrbitre, que gairebé ha restat impune. Què n’opineu?
—És una branca més d’aquest país podrit. Tots els òrgans de decisió són allà i tots són formats per gent que ha tingut relacions amb el Madrid, siguin reals, laborals o emocionals. Quan les coses es decideixen des d’allà passen aquestes coses.

—I com s’arregla?
—A principi de temporada, quan hi ha assemblees i eleccions. El Barça va votar Javier Tebas i Beatriz Álvarez, els presidents de les lligues masculina i femenina. Massa vegades, el Barça ha estat al costat d’aquesta gentussa. Per tant, quan passen coses, no tens dret de protestar. Si vols protestar, rebel·la’t i treballa per canviar les normatives. Perds les votacions? Acceptes la democràcia, però continues treballant i essent dissident. No es poden canviar les regles a mitja temporada. Les crítiques populistes no serveixen de res.

—Recuperem el fil anterior. Què va passar amb Xavi?
—Crec que el problema va ser la inexperiència. No tots els grans jugadors són grans entrenadors. Xavi va arribar aquí amb el consens de tothom, i inspirats pel que va ser com a jugador. El veiem com el tercer esglaó de la cadena Johan, Pep i ell. Ens imaginàvem que entrenaria com jugava. Paco Seirul·lo, gran director de metodologia del club, va dir que Xavi mai li va fer un pregunta sobre el joc. Per què? Perquè no ho necessitava. Dins el camp entenia perfectament el joc i li sortia de manera natural. Però quan ho ha hagut d’explicar i traslladar-ho als seus futbolistes, no se n’ha sortit.

—El 2023 va guanyar una lliga i una supercopa, però amb un futbol de supervivència…
—Sí, va optar per fer un equip amb unes altres característiques. El Barça va guanyar la lliga amb molts 1 a 0 i situacions de bloc baix. En molts partits s’acabava demanant l’hora. I això és el Barça, els títols es valoren, però es demana més. La temporada següent, ell mateix va fer un canvi i va fitxar jugadors més ofensius. Va provar de transmetre el seu futbol, però és una cosa molt difícil i no se’n va sortir.

—Alguns jugadors no van acabar gaire contents.
—Hi va haver males relacions amb alguns jugadors. No és normal que Raphinha faci l’estripada que ha fet aquesta setmana. Tampoc no ho era que Pedri malparlés. La cosa es va complicar. Ho atribueixo a la inexperiència. Crec que Xavi sap de futbol i penso que en el futur, en unes altres experiències, pot reeixir. Dit això, també té la necessitat d’un staff més poderós. És una suma de molts factors. Koeman, una altra llegenda, tampoc no va reeixir.

—Però quan es fitxa Koeman ja se sabia de quin peu calçava.
—D’acord. Abans deia, el periodisme ha deixat de fer coses i s’ha abocat a l’opinió. Xavi va arribar amb el consens de tothom… Ningú es va parar a mirar com jugava el seu Al-Sadd a Catar, que va ser campió de lliga. Un amic meu treballava amb Juanma Lillo, quan es va fer càrrec de l’equip després de Xavi. La idea era no tocar gran cosa perquè l’Al-Sadd venia de guanyar, però se li va demanar que examinés al detall el joc. Va repassar tots els partits i es va adonar que l’equip de Xavi era molt contundent en les dues àrees, és a dir, defensant i atacant. En canvi, no hi havia gaire mig del camp.

—Aquí ens vam imaginar el contrari…
—Ningú es va fixar en l’Al-Sadd, que era l’única referència del Xavi entrenador. Era més fàcil creure que entrenaria com jugava.

—Mikel Arteta va explicar que va demanar consell a Pep Guardiola per derrotar el Madrid a la Lliga de Campions. Per què Xavi no va fer igual per desllorigar el seu Barça?
—Em sap greu. Vaig ser molt crític amb el joc del Barça de Xavi, mai amb la seva persona, i vaig deixar escrit que seria útil que anés a parlar amb el Pep per atendre determinades qüestions. Però com que les relacions entre tots dos no són les millors… Es van intercanviar whatsapps i, una vegada, es van trobar i parlar, però no pas amb la profunditat que requeria la situació. És una cosa que em sap greu perquè crec que no té sentit. Simeone, Zidane… Tot Déu ha anat a veure el Pep. El pobre Manel Estiarte es torna boig per encabir a l’agenda el munt de peticions de gent que vol veure’l i entendre com treballa.

—I Xavi…
—Xavi no. En part perquè considera que el Pep no s’ha portat bé amb ell. Per mi és al·lucinant, però és la seva opinió. El seu Barça va ser més pobre del que segurament hauria estat si hagués escoltat determinades opinions. Si el Johan fos viu, en Xavi s’hauria saltat el Pep i l’hauria anat a veure. I ell l’hauria ajudat perquè el Johan se l’estimava molt. Però el Johan ja no hi és. Xavi no tenia referents d’altíssim nivell, aquest és el problema.

—Quin és l’origen de la mala relació entre Xavi i Guardiola?
—Això t’ho ha d’explicar ell. Demana-li una entrevista i que t’ho expliqui…

—No me la donarà…
—Que t’ho expliqui ell. A vegades les relacions humanes són complicades i els entorns influeixen.

—Xavi es va enfadar amb vós per les crítiques al joc del seu Barça.
—Sí.

—Creieu que continua enfadat?
—Vaig tenir molt bona relació amb el Xavi i crec que continua enfadat. Em prenc de manera seriosa la meva feina i intento de ser honest. Procuro no criticar per criticar i intento d’argumentar-ho tot. S’ha de ser honest amb l’ofici, els teleespectadors i els lectors. En tot cas, espero que algun dia ho entengui. M’ha passat amb presidents, entrenadors i futbolistes.

—Ara que esmenteu els presidents. Sandro Rossell va reclamar el vostre cap.
—És una bestiesa, però el poder sempre ha intentat callar el periodisme. No sóc el primer. Sí, vaig passar una època a galeres amb Rossell, i després amb Bartomeu. Quan els Mossos van trobar la famosa llista negra de periodistes assenyalats, allà hi havia el meu nom. El poder sempre ha intentat això. Em sap greu la poca cultura democràtica que van tenir Rossell i Bartomeu. De totes maneres, els retrec poques coses, a qui sí que li retrec és al meu cap d’esports [Josep Maria Farràs], que va abaixar el cap i ho va acceptar. Van acceptar de tallar-me el cap per satisfer el poder. És tristíssim. Em va decebre molt, però vaig ser un gra al cul de molta gent i, per fortuna, un dia es va acabar.

—Per què reclamen el vostre cap?
—No els agradava la informació que feia del Barça. Em consideraven pròxim a Guardiola, Cruyff i Laporta. Això de Laporta fa gràcia perquè jo vaig donar la notícia que el Pep seria el nou entrenador del Barça sense que el president encara hagués avisat Rijkaard…

—Ai…
—Es va enfadar tant que crec que em va estar més de sis mesos sense agafar-me el telèfon. I Cruyff…

—Què va passar?
—Em va tancar al seu despatx i em va fotre l’esbroncada més bèstia que m’han fet mai.

—Arran de què?
—En aquell moment feia els partits de segona divisió. El Barça B jugava contra l’Eibar, que estava en posicions de descens i era un desastre. A la mitja part guanyaven 0 a 2. A l’alineació del Barça tothom estava canviat. Cembrano, que era migcampista, jugava de lateral dret; Pirri, que era extrem, feia de lateral esquerre; Òscar García, que era mig centre, feia de davanter centre… Era tan xocant que al descans l’hi vaig preguntar a Quique Costas, que era l’entrenador.

—I què va dir?
—Que havia rebut ordres de Tonny Bruins Slot, que era el coordinador entre el filial i el primer equip. Em va dir que ell no ho volia fer, però li havien ordenat. A la mitja part ho va canviar tot i el partit va acabar 2 a 2. El dilluns següent vaig anar a l’entrenament del primer equip i en Ricard Maxenchs, històric cap de premsa, em diu: “Xato, xato. Vine cap aquí que en Johan vol parlar amb tu.” Jo era molt jove i en Johan, amb qui encara no tenia la relació que hi vaig tenir, impressionava molt.

—I entreu al despatx…
—Al despatx no hi havia ni un paper. El seu despatx era el camp i la pilota. Ell tenia els peus sobre la taula. Vaig dir bon dia, i ell va respondre: “Tu on jugues?” Li vaig explicar per on havia passat, i ell: “No en tens ni puta idea.” I, a partir d’allà, em va dir de tot… Saps què va passar? Doncs que Cembranos i Pirri van fer carrera com a laterals. El Johan anava deu anys per davant de tothom. Intentava de treure suc del que tenia.

—Abans heu dit que vau ser un gra al cul…
—No em vaig rendir. Uns altres companys de la tele van passar pel mateix.

—I han desaparegut?
—No, però van optar per unes altres vies. Uns altres no, van fer com jo. T’explico una anècdota.

—Endavant.
—La notícia de la dimissió de Sandro Rossell la vaig donar a Twitter perquè a la tele no tenia cap manera de fer-ho. Ho vaig posar allà com un pobre desgraciat. Vaig rebre una informació. Vaig aturar la moto a Francesc Macià, vaig fer una trucada, i vaig escriure el piulet. D’allà, me’n vaig anar a la tele. Allà, els que m’havien apartat i marginat, em van demanar la informació, però jo els vaig que no pintava res. TV3 no va donar la notícia fins que no ho va haver publicat La Vanguardia. La resta de mitjans del món, en canvi, parlaven de la notícia del periodista Xavi Torres, no de TV3… I en aquest període en van ser unes quantes així. És terrible.

—El cap d’Esports que heu mencionat, Josep Maria Farràs, va acabar fitxant pel Barça.
—Mira, el cap d’Esports de TV3 només té un mal de panxa, que són les relacions amb el Barça. La resta d’esports i clubs tenen la necessitat que TV3 els ajudi. El Barça, no. És TV3 qui necessita tenir bones relacions amb el Barça per a poder fer entrevistes, tenir informació… És una baralla constant amb el club i necessites que el president et tingui en compte. Ell, després de vuit anys, va anar a parar al Barça. No cal donar-hi més voltes. Ja està. Segur que ell sap que es va equivocar. Ho deixo aquí.

—Segur.
—Prefereixo pensar que sí.

—Algú podria dir que el vostre patiment ha estat compensat pels problemes judicials de Rossell i Bartomeu.
—No em compensa gens. Rossell va anar a la presó. S’ha demostrat que no era culpable i que no li tocava de ser-hi. És una bestiesa. És un error més de l’estat. Jo mateix vaig ser encausat per un tema del procés. Ara sembla que, per fi, s’ha tancat, però he estat molts anys encausat, tot i ser innocent. Això què vol dir? Que la justícia a vegades falla. L’única cosa que em compensa és veure que allò que denunciava com a periodista, amb el temps, s’ha demostrat que era dolent, lleig i no tenia cap sentit. Això és el que em compensa. En el factor humà no m’hi he ficat mai. Només he criticat la mala gestió.

—Per què us van encausar?
—Era secretari de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes. En Villarejo es va inventar una martingala de les seves sobre el president, Xavier Vinyals, i de retruc jo vaig entrar al paquet. La policia va filtrar la invenció de Villarejo a un mitjà de comunicació, una web d’escombraries que es deia el Taquígrafo, on un periodista venut i entregat ho va publicar. La fiscalia va actuar d’ofici i de cop i volta era dins el forat. És la seva manera de funcionar. Per fortuna, la cosa no ha anat a més perquè era tan escandalós, tan vergonyós, que ni el jutge Joaquín Aguirre ho va tirar endavant.

—De què éreu acusats?
—D’apropiació indeguda de diners. Hi havia unes subvencions i, segons aquesta invenció, tinc uns dos milions d’euros en algun lloc.

—…
—La llàstima és que no els he trobat mai.

—Com ho heu viscut?
—No ha estat senzill perquè causa situacions familiars i laborals complicades. Has d’avisar que potser un dia entres a la presó. Has d’avisar a les teves filles petites, has d’avisar el director de TV3, has de parlar amb molta gent… I veus el teu nom als mitjans, i no ve de gust. Això durant el procés a quanta gent li ha passat? A milers. És com funcionen les coses aquí.

—Heu parlat mai amb Villarejo?
—Mai. Em va tocar de rebot perquè volien caçar en Xavier Vinyals.

—Què penseu quan el veieu pels mitjans explicant les seves batalletes?
—És un element més que em convenç d’una cosa que des de l’adolescència tinc clara, que és que hem de marxar d’aquest país. És un país podrit que se salta tots els codis ètics per la unitat d’Espanya, i a mi no m’interessa ser-hi. I m’és igual ser més pobre i més desgraciat, però amb aquests a mi em fa molta mandra. Em referma en una cosa que d’ençà que tinc ús de raó, que és que jo no sóc d’aquesta gent.

Dues setmanes després, es continua parlant de la gran apagada ibèrica. Hi ha un gran interès per a esbrinar què va passar exactament, en un moment que la majoria dels països acceleren la seva transició energètica. L’estat espanyol és un dels que són a l’avantguarda i serveixen d’exemple per a tothom –en aquest cas, de què es pot haver fet malament. Molts experts ressalten que l’estat espanyol, amb unes taxes tan grans de renovables, especialment amb la solar, que arriba al 50% de generació habitualment, només tingués instal·lats 60 MW de bateries estacionàries en el moment de l’apagada, un fet que troben incomprensible i al qual atribueixen la culpa principal. És per això que també se centra l’atenció en els sistemes elèctrics que tenen proporcions de solar i eòlica equivalents als de l’estat espanyol. I aquí ressalten Texas i Califòrnia. Tot això s’afegeix a un mercat de bateries en ebullició, on gairebé cada setmana s’anuncien noves innovacions.

L’exemple texà

Aquests dies molts experts posen d’exemple allò que s’ha fet a Texas. Malgrat que cada país té unes característiques concretes, es poden trobar molts paral·lelismes d’aquest estat nord-americà amb l’estat espanyol. D’entrada, el 90% de la xarxa elèctrica texana és gestionada per l’Electric Reliability Council of Texas (ERCOT), un operador sense afany de lucre que proporciona electricitat a més de vint-i-set milions de consumidors, un 90% del consum de l’electricitat a l’estat. El febrer del 2021 va tenir una gran apagada, a causa d’una onada de fred extrem que va palesar els dèficits estructurals del sistema elèctric i va causar la desconnexió del sistema elèctric de la resta dels EUA. La xarxa elèctrica es basava en combustibles fòssils, principalment en el gas (vora el 50%) i es va veure que les centrals i la infrastructura no podien resistir unes temperatures tan baixes. Alguns gasoductes es van congelar i van deixar de proporcionar gas. Les centrals eòliques i solars també van patir pel fred, però molt menys.

El sistema elèctric texà es troba en una fase de transició cap a un pes més gran de renovables. Actualment, la capacitat de generació és d’un 38% amb gas fòssil, 23% d’energia eòlica, 19% de solar, 9% de carbó, 7% d’emmagatzematge, 3% de nuclear i només un 0,3% d’hidràulica. Texas és l’estat dels EUA amb més potència eòlica instal·lada, amb 40 GW. Les centrals solars (sense considerar l’autoproducció) hi arriben a 31 GW, amb un rècord de presència en el conjunt elèctric del 57% al març. L’estat espanyol té unes dades molt semblants: uns 34 GW de solar i taxes de penetració màximes equivalents. Però hi ha una gran diferència que assenyalen els experts: si l’estat espanyol té tan sols 60 MW de bateries, a Texas n’hi ha 11.000 MW en funcionament.

El sistema elèctric de Texas té moltes semblances amb el de l’estat espanyol (fotografia: Wikipedia). El paper transformador de les bateries

A més, Texas té una normativa de regulació de serveis d’estabilització de la freqüència de la xarxa (el motiu de l’apagada espanyola) desenvolupada que inclou les bateries, a diferència de l’estat espanyol, on la normativa, ara com ara, ha exclòs les bateries en aquests serveis. A Texas, les bateries poden respondre en un quart de segon a qualsevol alteració greu de la xarxa elèctrica. Funcionen tan bé estabilitzant-la, que des que es van integrar en el sistema elèctric texà, el 2021, han anat desplaçant progressivament les altres dues tecnologies competidores, el carbó i el gas. D’ençà del 2022 han cobert més del 50% de les incidències d’alteració de la freqüència i de reserves de resposta, la capacitat de variar la producció elèctrica en un termini de 10 minuts. Actualment, les bateries donen resposta a més del 80% de les incidències en aquests dos apartats. El 2023, a més, ERCOT va introduir el servei ECRS, amb reserves de contingència dissenyades específicament per cobrir l’augment de l’eòlica i la solar, amb la seva intermitència. Aquestes reserves ECRS s’activen en 10 minuts i poden proporcionar electricitat almenys durant dues hores. Aquí les bateries també han augmentat la participació progressivament fins a assolir un 30%-50%, tot i que el gruix encara es cobreix amb gas.

Precisament un dels motius que s’han donat perquè a l’estat espanyol no s’hagin propagat les bateries és l’existència de moltes centrals de gas que poden estabilitzar la xarxa. Tanmateix, com hem dit, fins ara el sistema elèctric texà es basa principalment en centrals de gas, i això no ha impedit d’incorporar 11 GW de bateries per a emmagatzemar els excedents renovables i proporcionar estabilitat a la xarxa. Però les ambicions texanes en renovables no s’han acabat. D’aquí al 2030 esperen doblar sobradament la solar, i arribar a 72 GW. D’eòlica, pel cap baix, n’instal·laran 15 GW més. Aquest desplegament renovable anirà també amb un augment molt considerable de grans bateries estacionàries, que es multiplicaran per quatre, fins a un valor de 39 GW el 2030; i també de noves línies d’interconnexió amb estats veïns.

Les grans bateries estacionàries BESS són una peça clau per a l’estabilitat de les xarxes elèctriques. Centrals elèctriques virtuals a Texas i Califòrnia

Però a Texas van més enllà, i aquests dies s’ha anunciat una nova central elèctrica virtual (Tesla n’hi té una de fa un temps), amb la col·laboració del fabricant alemany de bateries Sonnen. En aquest cas, es tracta d’aprofitar les plaques solars i bateries de les cases, ajuntant-les virtualment gràcies a programari específic que ho analitza tot i decideix quan és millor carregar la bateria i descarregar-la. Amb això ajuda la xarxa elèctrica quan hi ha incidències, un excés de producció renovable o una manca de producció elèctrica. A més, als clients que vulguin participar-hi els instal·laran plaques solars i dues bateries de 4,8 kW de potència i 20 kWh de capacitat d’emmagatzematge. D’entrada, amb la base de clients disponible, aquesta gran central virtual disposarà de 60 MWh de capacitat d’emmagatzematge, xifra que anirà pujant cada mes.

 Califòrnia també té una central virtual, la més gran del país, amb 75.000 bateries residencials i 375 MW de potència en total. Aquest estat cobreix habitualment el 100% de la demanda elèctrica de les hores centrals del dia (unes 4-5 hores de mitjana) amb solar, eòlica i hidràulica. De fet, la solar tota sola, amb 43 GW en servei, arriba a cobrir el 100% de la demanda més d’un dia. I, així i tot, d’ençà del 2020 no ha tingut cap gran apagada. El secret? Actualment, té en operació uns 16 GW de bateries que proporcionen 31 GWh d’electricitat diaris, i arriba a representar el 30-50% del consum a les hores del vespre, tot un rècord mundial. Això ha fet que el consum de gas hagi disminuït d’un 45% en relació amb el 2023 i d’un 24% en comparació amb el 2024.

Els plans renovables a Califòrnia tampoc no s’acaben ací. Fins el 2035 preveuen d’afegir 19 GW nous de solar (10 GW fins al 2030), 21 GW d’eòlica i 16 GW més de bateries. Amb vista al 2045, la previsió és superar els 50 GW de bateries, planificació que es podria trobar superada pel dinamisme que experimenta el sector, com veurem més endavant.

I l’estat espanyol?

L’estat espanyol va tancar el 2024 amb una generació renovable de 149.000 GWh, el 57% del total del combinat elèctric, un creixement del 10% en relació amb l’any anterior. Actualment, i segons dades de Red Eléctrica, la capacitat total de generació del sistema elèctric espanyol és de 134 GW. La solar és la tecnologia principal, amb 34 GW, seguida de l’eòlica (32 GW), el gas (26 GW de cicles combinats i 5,5 GW de cogeneració), la hidràulica (17 GW) i la nuclear (7 GW). Com dèiem, el fet extraordinari és que això ho hagi assolit sense una capacitat d’emmagatzematge ressenyable, amb només 60 MW de bateries BESS instal·lades, 6,3 GW d’hidràulica de bombatge i 1 GW d’emmagatzematge tèrmic. De fet, aquests dos darrers són els més elevats d’Europa, cosa que segons alguns experts ha fet que no s’hagin instal·lat més bateries. Això, al seu torn, ha motivat que no s’hi hagi desenvolupat la regulació normativa de les bateries. La situació actual és que les bateries no poden oferir serveis d’estabilització de la xarxa elèctrica, a diferència de Texas o Califòrnia.

Tanmateix, cal dir que el pla integrat d’energia i clima (PNIEC), elaborat pel govern espanyol, preveu de tenir 22 GW de bateries l’any 2030. Però, de fet, actualment i gràcies al gran abaratiment de bateries, hi ha un boom de sol·licituds per a connectar més que aquesta xifra a la xarxa elèctrica. El juliol del 2024 havien sol·licitat permís 14 GW de bateries. Xifra que havia arribat a 22 GW el gener del 2025, amb 8 GW nous en poc més de mig any. El Principat encapçala la petició d’emmagatzematge, amb 3.989 MW, mentre que al País Valencià se n’han sol·licitat 460 MW i a les Illes Balears, 100 MW. De fet, a l’estat espanyol, 9,5 GW ja tenen permís d’accés i connexió a la xarxa. A aquesta xifra cal afegir-n’hi uns 6 GW de nova hidràulica de bombatge que també hi han sol·licitat accés, cosa que proporciona una capacitat d’emmagatzematge total de 31 GW, que supera la planificació governamental.

Catalunya encapçala la petició d’emmagatzematge a l’estat espanyol (imatge: Rabobank). El mercat de bateries, en plena ebullició

Cal dir que totes aquestes planificacions, tant a l’estat espanyol com a Texas i Califòrnia, poden ser superades per l’evolució del mercat de bateries. A principi d’any ja us parlàvem del gran abaratiment de les bateries, amb preus de 66 dòlars el kWh a la Xina, incloent-hi tot, bateria, construcció de la central i manteniment durant vint anys. Aquests dies hem sentit dir que les bateries encaririen el preu de l’electricitat, però amb aquests preus (que encara no han arribat a Europa), tenint en compte vides útils de 15.000 cicles de càrrega i descàrrega, tenen un cost de 0,44 cèntims de dòlars per cada kWh servit per una bateria durant tota la seva vida útil. Un cost molt petit que no equival directament a una pujada del preu de l’electricitat d’aquesta xifra, atès que les bateries permeten aprofitar més bé la producció solar i eòlica i, per tant, fan que el cost del kWh produït per aquestes dues tecnologies baixi.

El sector de bateries és en plena ebullició, i hi ha novetats gairebé setmanalment. I no solament en el preu. La xinesa CATL, el primer fabricant mundial de bateries, ha anunciat fa pocs dies novetats que permeten de transportar i instal·lar més fàcilment les grans bateries estacionàries BESS. L’any passat va presentar les bateries Tener en format de contenidor marítim estàndard, amb una capacitat de 6 MWh. Fa pocs dies, a Munic, ha presentat una variant de 9 MWh, el Tener Stack, també en forma de contenidor, però en aquest cas apilat, atès que es divideix en dos. El motiu per fer-ho així és que es pugui transportar més fàcilment per carretera en camions sense superar el límit legal de 36 tones que hi ha en la gran majoria de països. D’aquesta manera, s’evita demanar permisos de transport especial i qualsevol camió pot transportar les bateries, cosa que n’abaixarà d’un 35% els costs de transport, segons CATL.

La companyia, que ha proporcionat bateries a més de 1.700 projectes arreu del món, també diu que el nou format, en comparació amb un sistema de bateries amb mida de contenidor estàndard de 20 peus, representa un augment del 45% d’ús volumètric i del 50% de la densitat energètica. CATL diu que cada Tener Stack pot carregar 150 cotxes elèctrics, cosa que mostra que una de les aplicacions principals seran les estacions de càrrega. En el cas de les bateries estacionàries BESS, per a la xarxa elèctrica, fa que amb les noves Tener de 9 MWh calgui un terç menys de contenidors en relació amb el sistema anterior de 6 MWh, amb estalvis econòmics del 20% en la construcció i una disminució de l’espai requerit del 40%.

Els xinesos de CATL han presentat noves bateries estacionàries per a facilitar-ne el transport per carretera.

El segon fabricant de bateries, el també xinès BYD, no es vol endarrerir i també ha anunciat novetats. En aquest cas, en el segment de les bateries residencials, per a cases. Ha presentat una nova generació que fa servir les piles Blade, que fins ara tan sols emprava a les bateries per a cotxes. Fer-les servir en tots dos segments, i per economies d’escala, farà baixar-ne el cost. Un preu, el de les bateries residencials per a la casa, que ja ha baixat a més de la meitat aquests darrers 10 anys. D’exemple, una bateria de 15 kWh de primeres marques es pot trobar per uns 5.000-6.000 euros, xifra que pot baixar a la meitat en marques més econòmiques. I bateries de 4-5 kWh les trobem entre 1.000 euros i 1.500. Atès aquest abaratiment, el sector també ofereix bateries per a negocis i indústries fins fa poc impensables. Així, els xinesos de Poweroad han presentat recentment bateries modulars de 233 kWh que en què es poden ajuntar fins a 10 mòduls, amb un total de 2,33 MWh i ocupant solament 1,7 metres quadrats.

Tot plegat fa que moltes cases amb plaques solars, empreses i indústries considerin d’adquirir bateries. I d’ací l’interès a Texas, Califòrnia, Alemanya i molts més països a fer grans centrals elèctriques virtuals agrupant-les. Tanmateix, a l’estat espanyol ara per ara és impossible perquè la regulació no s’ha desenvolupat. Per acabar, no es pot dir que no se sabessin els problemes estructurals del sistema elèctric espanyol. Si l’apagada es produí el 28 d’abril, un informe publicat tres dies abans, el 25 d’abril, apuntava que la capacitat solar i eòlica començava a superar la capacitat de la xarxa elèctrica espanyola, s’hi denunciava una manca d’un marc regulador clar i de fonaments de mercat sòlids i es demanava que s’afegissin bateries a les plantes solars i eòliques, entre més mesures tècniques. Tothom ho veia.

Javier de las Muelas (Barcelona, 1955) va ser seduït de ben petit per l’ambient del bar de davant de casa seva, a Sant Andreu de Palomar. Es pot dir que de l’admiració per l’atenció i l’hospitalitat d’aquell vell celler de barri i la seva fascinació pel cinema clàssic, amb aquell món de fum, homes amb barret i femmes fatales, on no faltaven mai els còctels, va portar-lo a deixar de banda la carrera de metge per la qual havia estudiat i obrir, a vint-i-quatre anys, el seu primer local, el Gimlet. Bo i coincidint amb l’esclat d’optimisme i llibertat del postfranquisme i el desig d’un cert hedonisme després del rigor hipòcrita de l’antic règim, aquella cocteleria del Born esdevindria un local de moda, punt de trobada dels joves moderns i creatius, que es reconciliaven amb el món de la cocteleria. La passió per l’ofici portaria De las Muelas a obrir o adquirir més establiments, com el Dry Martini, tota una institució de Barcelona.

Apassionat per la seva feina i mestre d’unes quantes generacions de bàrmans, ha conegut durant quaranta-cinc anys com els canvis de moda, els nous desitjos i l’emergència de les xarxes socials han capgirat la cocteleria. Tot i això, nostàlgic confés, però alhora visionari, no ha deixat mai de defensar l’honestedat i la brillantor intemporal dels clàssics. Parlem amb ell a l’Speakeasy, el restaurant clandestí que va obrir fa vint-i-cinc anys, inspirat en els del temps de la llei seca.

—Què fa especial un bar?
—Els bars tenen un component sociològic molt important. Crec que la força d’un bar o d’una cafeteria, d’un poble, d’un barri, és la capacitat de ser punt de trobada. I per això, per mi els bars tenen aquesta ànima tan important. A vegades et ve de gust un cafè o una cervesa o un còctel, però el punt de trobada per mi és el més rellevant de la cultura del bar. Per mi, tot el que té a veure amb el món de l’art, de la cultura, de la relació social, és més important que el que hi puguis beure. Els bars són com platós de cinema en què passen les grans escenes de la vida de les persones. Una història d’amor comença generalment en un bar, prenent una copa. Aquesta és la meva filosofia i el que entenc per hostaleria. De fet, m’agrada més la paraula hostaleria que restauració, com prefereixo cuiners o bàrmans, que no pas xefs o mixologistes, que sembla que parlem de genis aeronàutics.

—Quan comença la vostra història d’amor amb l’ofici?
—Sóc de Sant Andreu de Palomar, i davant de casa, al carrer Gran, hi tenia el celler Tarafa, amb les bótes de fusta que venien petricons de vi del Priorat o Gandesa, on despatxaven, venien gel, i aquell ambient m’agradava. Hi anava el mecànic a prendre un quinto de cervesa, el qui tenia telers, el qui anava a comprar vi, etc. Aquell ambient, i aquella olor, amb les serradures a terra, em fascinava. Després, estudiava medicina, i vaig voler un bar dedicat a la cocteleria, sense cap mena d’experiència. El cinema en blanc i negre americà sempre m’ha encantat, tota la literatura sobre la llei seca m’ha atret molt, i vaig comprar-me un llibre, el Manual del barman, d’Epifanio Vallejo, i ho vaig aprendre tot d’aquest llibre. L’única experiència que tenia era com a client del Boadas, a dinou anys, on vaig descobrir la Maria Dolors Boadas, la sacerdotessa d’una parròquia meravellosa. Una de les poques dones que treballaven darrere una barra.

—L’any 1979 vau obrir el Gimlet, al Born.
—Vaig decidir obrir l’últim dia de l’any del 1979 un bar dedicat a còctel, a vint-i-pocs anys. Érem tres o quatre amics, sense experiència, però que volíem recuperar la litúrgia de la cocteleria. Em considero una persona moderna, però m’agrada tenir una base clàssica molt sòlida. Per a crear música contemporània, cal que coneguis Mozart.

—Epifanio Vallejo, Dolors Boades… van ser els vostres mestres?
—Hi afegiria un nom que no vaig poder conèixer, però que al meu món era molt important: Don Perico Chicote. Vaig conèixer el seu equip, però ell ja s’havia mort. Després del Gimlet del Born, vaig obrir el de Santaló, però quan vaig descobrir el Dry Martini, vaig trobar que si Boadas era una catedral, aquest local era el Vaticà dels bars. Hi havia una litúrgia, una manera d’interpretar, amb una misse en place de tres metres per a oficiar només un còctel, perquè al començament només es feien dry martinis, era impressionant, i la resta de còctels es feien en un metre. L’havia obert Pere Carbonell, que havia treballat tota la vida a l’Hotel Manila de la Rambla i tenia la passió d’obrir un bar dedicat al dry martini, que tant per literatura com per cinema és el rei dels còctels. És molt fàcil de preparar, però si vols dedicar-te a la cocteleria cal que et surti brodat.

—A partir d’ací, vau començar a fer-vos un lloc?
—Des del principi vaig voler trencar el classisme que hi havia en aquest món. El còctel era un món molt lligat als homes grans amb panxa, fumant un puro, amb un component masclista molt important. No veies senyores o noies als bars, prenent còctels, i quan n’entrava una la despullaven amb la mirada. El Gimlet, en aquest sentit, va ser trencador, perquè no hi havia cap jove que volgués treballar fent còctels. Fins i tot el meu entorn em mirava estranyat, que em dediqués a això quan podia ser metge. Però per mi la cultura del servei és molt important. Humilitat, senzillesa i que l’únic protagonista és qui és a l’altra banda de la barra.

—Heu dit de vegades que no és el mateix ser clàssic, que ser classista. De la mateixa manera, no és el mateix servir que ser un servent.
—Quan faig una ponència, sempre passo l’escena de La vida és bella en què el personatge de Roberto Benigni rep una classe del seu oncle sobre l’art de ser cambrer. Li diu que els gira-sols s’inclinen davant del sol, però si en veus un que s’inclina massa és que és mort. Que Déu serveix els homes, però no n’és servent, i que servir és l’art suprem. A mi m’agrada servir, i crec en la cultura del servei en qualsevol activitat. Saber interpretar què vol algú només d’entrar per la porta, ser intermediaris en una història d’amor, o ser testimoni de la vida de les persones. Per exemple, l’escriptor Lluís Racionero venia cada tarda al Dry.

—S’ha parlat molt del bàrman confident, del bàrman psicòleg…
—Cal saber escoltar, però sense escoltar, saber estar al teu lloc. Això, com tantes coses, s’ha perdut molt. Hem viscut anys en què l’hostaleria era una activitat molt fosca, tant la cuina com la sala, però a les últimes dècades, tots són il·lustres. Això ha estat molt bé, perquè ha aixecat aquest ofici, però, per una altra banda, no es pot perdre el sentit de la professió, que és estar un pas enrere, cuidar la gent. Cal que tinguis en compte que l’alcohol té un component negatiu, que no pots perdre de vista…

—Aquesta és una qüestió important, quan es passa del beure a l’alcoholisme?
—Els destil·lats, els vins, etc., estan íntimament relacionats amb l’ésser humà, que ha desenvolupat la seva creativitat, també gràcies a aquestes begudes, però alhora, es poden convertir en una cosa que no és bona. Hi ha una fina línia entre inspiració i dependència. Una copa et pot provar molt, però potser dos ja no. Aquest part de dependència, de patologia, és molt complicada, i causa molt de color.

—Ara som en una època d’explosió de la cocteleria, amb molta creativitat i una part molt espectacular en la posada en escena…
—Curiosament, els còctels més importants de la història són de dos o tres ingredients. Ara n’hi ha amb una quantitat d’ingredients que mareja. Hi ha una part que m’agrada, la d’investigació, evolució, però arriba un moment que tot es descontrola, i segons la meva opinió, es fan combinacions de deu o dotze ingredients que no tenen gens de sentit. Els grans còctels, el negroni, el dry martini, l’americano, el gimlet, el gintònic, el sour, tenen dos o tres ingredients a tot estirar. Crear amb pocs ingredients és molt més difícil.

—Quins són els canvis principals de la cocteleria actual, respecte de la clàssica?
—Ara preval molt l’exhibició del bàrman, però en la cocteleria, quan treballes amb dos o tres ingredients tot té un sentit. Si vols sorprendre a uns clients amb cinc o sis còctels diferents, quan vagis a servir-los a taula ja hauran passat vint minuts, i la temperatura ja haurà canviat. Treballar amb pocs ingredients tenia aquesta finalitat, ser ràpid i servir al moment.

—Instagram ha canviat molt la presentació dels còctels?
—A títol personal, ni tinc xarxes ni m’agraden. Però quan veus que la gent prefereix un copa que sembla un arbre de Nadal o una escultura que no pas un bon còctel, penses que això ja no té res a veure amb l’esperit de la cocteleria. A vegades sembla que el més important és aquesta part del xou, la foto que puguis penjar a Instagram.

—Com podem definir un còctel?
—El còctel té una part molt evident: una barreja de destil·lats, licors, i sucs de fruita, bàsicament. Però després hi ha un intangible, que és el luxe assequible i el seu esperit evocador. Té la capacitat de traslladar-te a un món molt ampli. Les cocteleries, amb la seva escenografia, la seva atmosfera, la seva il·luminació especial, fan que no et puguis prendre un còctel en un bar de carretera. Beus una cosa que va més enllà de la barreja de líquids. Bec molt poc, però quan vaig a bars que tenen aquest component històric, m’agrada anar-hi sol. M’agrada visitar restaurants i bars tot sol.

—Sou un enamorat dels restaurants i bars clàssics.
—Vaig poder anar al Reno, al Finisterre, a la Punyalada, cases úniques. Després, el Niechel va ser el meu restaurant favorit, i l’últim gran restaurant clàssic va ser el Drolma, del gran Fermí Puig. Locals amb un servei únic, amb director, maître, sommelier, bàrman… on tothom tenia la seva funció, com un ballet.

—Us heu relacionat sempre amb el món cultural. De fet, el Gimlet va ser el temple dels “moderns” dels anys vuitanta.
—Barcelona era a dalt de tot. Tothom es trobava al Gimlet. L’Eduardo Mendoza, l’Enrique Vila-Matas, el Javier Mariscal o el Miquel Barceló. Va ser un moment únic.

—I la vostra relació amb la cultura es manté, oi?
—Sempre tinc la paraula “sí” per a tothom, com a resposta. Fa poc vam tenir l’exposició “Hola, Barcelona”, de la Maria Espeu, i aviat n’inaugurarem una del Mariscal. Com et deia, vaig estudiar medicina, però aviat vaig descobrir el món underground, els còmics, el rock, i vaig treballar amb en Gay Mercader.

—Us podríem definir com a nostàlgic?
—D’entrada, no era nostàlgic, però és una qüestió de temps. Una qüestió de l’edat. Per exemple, he arribat a la conclusió que el que va ser revolucionari va ser el Gimlet. Llavors no podies ser nostàlgic, perquè tot canviava, calia deixar-ho tot enrere. Però ara sí. Només pots ser nostàlgic quan ja has viscut.

—Al Dry Martini vau obrir el primer restaurant clandestí, l’Speakeasy, amb aquest aroma dels anys de la prohibició…
—Els speakeasy eren els bars clandestins, i aquest de seguida es va convertir en un lloc de trobada. La Teresa Gimpera, el Jordi Estadella, la Núria Ribó…, es trobaven cada dimecres amb una copa de Martini, i parlaven de la vida, del cinema, de la música. Per mi l’època de la llei seca és aquest món del jazz, de la boxa, del fum, de Raymond Chandler… Una època en blanc i negre que s’ha perdut.

—Si parlem de cinema, hem de dir que Quentin Tarantino es va enamorar del Dry Martini.
—S’hi va passar més de cinc hores, i va dir que era el bar que més li havia agradat de la seva vida. L’equip va respectar la seva privacitat, ningú li va demanar fotografies ni li va dir res, i va ser ell qui abans de marxar s’hi va voler fotografiar.

—El Dry ja és un clàssic?
—Ja fa anys que ho és. El meu objectiu és que els meus locals siguin fora de modes.

—Gimlet, Dry Martini, Montesquiu, Casa Fernández… Us agrada crear espais únics?
—Penso que a la vida el més important són els petits detalls, i tota la vida he volgut crear espais que permetin aquests detalls del dia a dia.

—Parlàvem dels vostres mestres, però vós ja us n’heu convertit en un.
—Sóc el director d’un màster de direcció d’aliments i begudes del Barcelona Culinary Hub. Actualment, als hotels, el 50% dels ingressos són per aliments i begudes. Alhora, he escrit llibres. Durant anys vaig col·laborar a l’Avui, El Periódico i La Vanguardia.

—El vostre fill Borja ha començat a treballar amb vós. La continuïtat és assegurada?
—Ell té molta experiència amb el tema de gran consum, perquè va treballar a Henkel, després a Pescanova, a Vigo, i en acabat a Unilever. S’ha incorporat a l’empresa per traslladar la cocteleria a un punt més industrial, que permeti amb un gran nivell de qualitat, servir a l’hostaleria en general els nostres còctels, conservant el sabor de les fruites, la qualitat de les begudes, etc. És l’Speakeasy. Llest per a beure.

Ciutat del Vaticà. Hores abans que els cardenals, cantant en processó, entressin dimecres a la Capella Sixtina per començar el conclave, hi va haver un gest revelador dins la basílica de Sant Pere. Un cardenal de rang elevat, captat per les càmeres, va desitjar “bona sort” –dues vegades– a l’italià Pietro Parolin, que molts consideraven el favorit per a ser el pròxim papa.

Tanmateix, quan dijous va sortir el fum blanc després de la quarta votació, no fou Parolin qui saludà la multitud del balcó estant. Un ampli ventall de cardenals s’havia decantat per una altra opció, històrica: el nord-americà Robert Prevost, nascut a Chicago i estret col·laborador del papa Francesc, que ha triat el nom de Lleó XIV. És el primer pontífex dels Estats Units.

El cardenal Robert Walter McElroy, arquebisbe de Washington, ha explicat que l’embranzida de Prevost s’havia fet evident dijous mateix, el dia de l’elecció: “El segon dia hi va haver un gran moviment, un gran moviment.”

Segons un alt càrrec vaticà, Prevost ja va obtenir més suport que no s’esperava a partir de la primera votació de dimecres, en part perquè era un candidat més sòlid que no es pensaven molts cardenals fora del Vaticà. Aquesta font va parlar sota condició d’anonimat, atès el caràcter secret del vot.

Tot i que és nord-americà, Prevost va obtenir la ciutadania peruana mentre feia feina pastoral al nord del país. De seguida es va convertir en el favorit d’un grup influent de cardenals llatinoamericans, especialment dels qui volien donar continuïtat al llegat de Francesc.

“Prevost era un desconegut per a molts, però no pas per als cardenals de fora d’Itàlia, que el coneixien bé”, explicà aquesta font.

Abans del conclave, ja hi havia qui veia Prevost com un successor natural de Francesc, malgrat la seva nacionalitat. El Vaticà sempre ha mirat amb recel l’excés de poder i influència dels Estats Units. Tot i això, Francesc el va portar del Perú a Roma l’any 2023 per dirigir el dicasteri dels bisbes. En poc temps es va tornar indispensable per al projecte reformista del papa, orientat a una església més pastoral, pròxima als pobres i oberta.

Durant les congregacions abans de la votació –les reunions generals de cardenals–, Prevost no es va destacar per discursos brillants, com sí que ho féu Francesc el 2013. Però tenia un estil suau, cordial, i, com deia sovint el papa, feia “olor d’ovella” per la seva llarga trajectòria al costat del poble.

“No recordo cap intervenció destacada de Prevost a la congregació general. Però sí que s’implicà molt bé en les converses de grup reduït”, va dir divendres el cardenal Wilton Daniel Gregory, també nascut a Chicago i retirat de la diòcesi de Washington, en una conferència de premsa a Roma. “Vam parlar de Chicago, és clar. No és que es posés dret i fes un discurs brillant per a convèncer ningú”, afegí.

Un dels aspectes més sorprenents és que el suposat tabú d’elegir un nord-americà es demostrà infundat. Uns quants cardenals afirmen que no fou un aspecte significatiu.

“Penso que el fet que fos nord-americà no va tenir gaire impacte en les deliberacions del conclave, i a mi mateix em va sorprendre”, diu McElroy. “Sóc un cardenal recent i vaig parlar amb molts cardenals de procedències diverses… Em va cridar l’atenció que això no fos cap qüestió clau.”

En molts aspectes, per la seva llarga estada al Perú, Prevost no era percebut com a nord-americà.

“Robert Prevost era un bisbe missioner que es va lliurar plenament a la seva gent i va tenir un paper important a l’església del seu nou país, el Perú. De fet, en va esdevenir ciutadà”, va dir el cardenal canadenc Michael Czerny, que havia estudiat a Chicago.

Segons l’analista vaticanista Marco Politi, el suport dels cardenals del sud “degué ser decisiu per al consens ampli entorn de Prevost”. I explica: “Aquest conclave ha estat l’ascens d’una església moderada, que cerca equilibri, unitat, harmonia, una cúria eficient i un papa col·legial.”

Els cardenals veuen en Lleó XIV la continuïtat de l’accent de Francesc en els drets dels immigrants –un afer pel qual sent una gran passió. Però rebutgen la idea que l’elecció d’un nord-americà sigui una resposta política a Donald Trump.

“No vaig percebre que el conclave fos una prolongació de la política dels Estats Units”, diu Gregory. “La preocupació era: qui pot unir-nos?”

Parolin, per contra, semblava mancat d’algunes condicions bàsiques per al càrrec. Tot i la seva experiència diplomàtica, no havia exercit mai de pastor, i alguns dubtaven que pogués connectar amb el poble. En una missa per a 200.000 joves l’endemà del funeral de Francesc, per exemple, es va limitar a llegir l’homilia, sense entusiasmar el públic.

“Potser li jugava en contra la insistència excessiva a voler el càrrec”, explica l’alt càrrec vaticà.

Una vegada superada la qüestió de la nacionalitat, la figura internacionalista de Lleó i el seu perfil missioner i poliglota complien totes les condicions.

“Domina tres llengües. Ha estat pastor missioner. Crec que cercaven això: algú que hagués estat pastor”, va dir el cardenal Blase Joseph Cupich, també de Chicago, en una entrevista a The Washington Post.

Un bon gestor per a una crisi financera

Hi havia un altre motiu de pes per a decantar-se per Prevost.

El Vaticà travessa una crisi financera, amb una caiguda de les donacions mundials i un gran forat en el fons de pensions. Poc abans de ser hospitalitzat al febrer per una doble pneumònia, Francesc va tenir tensions amb els responsables dels dicasteris per la qüestió de les retallades, segons dues fonts vaticanes.

Dos cardenals que van parlar amb el Post expliquen que Lleó, tant al capdavant del dicasteri dels bisbes com anteriorment com a superior dels agustins, era percebut com un gestor eficient, un home de detall, que el Vaticà necessita.

“Crec que la qüestió de la sostenibilitat econòmica del Vaticà era molt present”, diu Cupich. Prevost era “prou intel·ligent per a envoltar-se de la gent adequada”.

També hi ha hagut una certa convergència teològica. Malgrat un comentari seu el 2012 que semblava menystenir els homosexuals –posició que alguns catòlics LGBTI esperen que hagi evolucionat per la seva proximitat amb Francesc–, els seguidors del difunt papa el veuen com un hereu del seu llegat de “Església amb les portes obertes”.

“És com si Francesc prengués una nova forma”, diu Czerny. “Tinc la impressió que el seu llegat continua amb el papa Lleó.”

Tot i que no se sap quants tradicionalistes van votar-lo, divendres semblava que alguns dels crítics de Francesc també donaven suport a Lleó, perquè potser el veien com una figura una mica més conservadora. Com a cardenal, havia qüestionat l’ordenació de diaconesses, i en la seva primera missa com a papa va remarcar la seva missió evangelitzadora.

“Al final, crec que una gran majoria es va convèncer de Prevost”, diu el cardenal Gerhard Ludwig Müller, prelat alemany i crític de Francesc. “Ara tothom està content.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

VilaWeb va inaugurar dijous la celebració dels primers trenta anys del diari, amb una exposició que es pot veure a València, al Centre de Cultura Contemporània Octubre, fins el 18 de juliol.

L’exposició es titula “De l’11-M a Mazón. VilaWeb: trenta anys contra la desinformació” i ocupa les dues ales de la sala d’exposicions de l’Octubre. En la primera, s’hi explica què és VilaWeb, la història del diari, els grans moments de la trajectòria periodística i com es confecciona cada dia.

La segona ala és dedicada a com VilaWeb ha seguit la gota freda i totes les mobilitzacions en defensa de les víctimes i contra el president Mazón.

Arran de l’exposició, s’hi faran uns quants actes, incloent-hi la presentació del llibre de la cap de redacció, Esperança Camps, Els morts de Mazón.

També s’han organitzat visites guiades per a grups, en què els responsables de VilaWeb expliquen l’exposició i dialoguen amb els participants. Si esteu interessats a participar-hi o a organitzar-ne una, solament cal que escrigueu un correu a suport@vilaweb.cat.

Ací en podeu veure el vídeo.

L’extrema dreta apuntala la persecució judicial contra tres agents dels Mossos d’Esquadra que són investigats per haver protegit el president Carles Puigdemont el 8 d’agost de l’any passat, en la visita llampec que va fer a Barcelona bo i coincidint amb la investidura de Salvador Illa. Dos d’ells van ser detinguts aquell mateix dia, a casa seva, i el tercer, l’endemà. La direcció del cos va obrir una expedient contra tots tres, d’entrada els va suspendre de sou i feina i, alhora, va començar un procediment penal per un suposat delicte d’encobriment que ha acabat centralitzant la titular del jutjat número 24 de Barcelona, María Antonia Coscolla. Originalment, solament la fiscalia n’era acusació, però la jutgessa ha acabat admetent també l’organització ultra Hazte Oír i el partit Vox, que havien presentat sengles querelles, i ha impulsat de manera decidida la causa: demà declararan cinc agents que van ser responsables d’uns informes amb imatges que pretenen incriminar els tres agents i ha cridat a declarar, el 30 de juny vinent, Eduard Sallent, que aleshores era el comissari en cap dels Mossos.

Els Mossos no van empaitar el cotxe de Puigdemont el 8 d’agost, ni el van detenir quan van poder

Els agents que declararan demà han estat cridats a ratificar i a explicar set informes que van signar durant els dies d’agost posteriors al retorn fugaç de l’exili de Puigdemont. Són atestats que recullen, principalment, imatges obtingudes de mitjans de comunicació, de les xarxes socials i de càmeres de vigilància de diversos indrets on es veuen alguns dels mossos investigats acompanyant el president en diferents moments, abans de l’acte polític a l’Arc de Triomf i després.

Podeu reservar el llibre Tres dies d’agost, clicant en aquest enllaç, o bé us podeu subscriure a VilaWeb Llibres i rebre tota la col·lecció a casa per correu

I no solament els agents investigats, sinó també unes altres persones que van participar suposadament en els fets del 8 d’agost i que van ser enregistrades per càmeres de seguretat com la de l’aparcament subterrani de l’Arc de Triomf –d’on va sortir el cotxe blanc on van pujar el president Puigdemont i Jordi Turull després de l’acte–, de l’edifici d’Endesa de l’avinguda de Vilanova i d’un aparthotel del carrer de Nàpols.

La pista falsa d’un Volkswagen i una moto

Els agents van sospitar originalment de dos vehicles més que hi havia a l’aparcament subterrani de l’Arc de Triomf i que van sortir immediatament després de l’Honda de color blanc on va pujar el president Puigdemont: un Volkswagen de color gris i amb matrícula dels Països Baixos i una moto KTM. Mitjançant les càmeres de seguretat, van obtenir imatges dels conductors d’aquests vehicles, i van comprovar que van fer el mateix recorregut que el cotxe del president, si més no en els dos primers carrers: l’avinguda de Vilanova i el carrer de Nàpols. Però en l’anàlisi que van fer de totes aquestes imatges uns quants dies després van acabar concloent que ni el Volkswagen ni la moto tenien res a veure amb la protecció i l’acompanyament de Puigdemont.

Assenyalament de persones i el dron

Els Mossos van identificar algunes de les persones que sí que l’acompanyaven –i que no són pas agents de policia– i la informació sobre la seva identitat fou filtrada aquells dies posteriors a la tornada de Puigdemont a alguns mitjans de comunicació, que en van fer articles assenyalant-los, situant-los en una diana contra la qual van disparar missatges difamatoris i amenaçadors uns quants individus d’extrema dreta durant uns quants dies. I ni tan sols han acabat tenint la condició d’investigats, perquè ningú no els pot imputar ni atribuir cap delicte pel qual les acusacions –especialment les d’extrema dreta– volen perseguir tant els mossos detinguts el 8 d’agost com més membres i responsables del cos; senzillament perquè no són funcionaris de policia i no estan subjectes a les mateixes obligacions. De fet, la jutgessa ja va desestimar la part de la querella de Vox contra l’advocat Gonzalo Boye.

En un altre dels informes elaborats la setmana següent als fets del 8 d’agost, els Mossos incorporen imatges obtingudes amb el dron que sobrevolava l’Arc de Triomf quan Puigdemont hi va fer l’acte polític de tornada fugaç de l’exili. Aquestes imatges, avançades fa unes quantes setmanes per VilaWeb, permeten de veure la part posterior de l’escenari, envoltada amb unes tanques i d’accés restringit a personal del Consell de la República, voluntaris i gent de l’entorn del president. Els mossos que van elaborar l’informe fan servir aquestes imatges per situar algun dels agents investigats en aquesta zona, per mirar d’afegir material provatori contra ells en la causa per un suposat delicte d’encobriment.

L’alè de Llarena al clatell

Els autors d’aquests informes declararan demà com a testimonis, a petició de la jutgessa, que també va demanar més informació tant als Mossos d’Esquadra com al Ministeri d’Interior espanyol sobre el dispositiu que van preparar aquell dia per provar de detenir el president Puigdemont. Els Mossos van aportar a la causa l’informe del 19 d’agost que ja van enviar al jutge Pablo Llarena amb les explicacions sobre el fet que no aconseguissin de detenir el president, i la jutgessa també els va demanar, específicament, l’informe d’intel·ligència de la Comissaria General d’Informació, del 6 d’agost, sobre la previsió de situacions per a detenir Puigdemont. És l’informe que va concloure que l’única opció que hi havia perquè Puigdemont no fos detingut era que no tornés a Catalunya. Es van equivocar.

Els Mossos i la jutgessa tenen l’alè de Llarena al clatell. El jutge del Tribunal Suprem espanyol va respondre al setembre a la policia que no es creia els arguments de manca de previsió d’una situació com la que va passar –que Puigdemont aparegués al centre de Barcelona i se n’anés tot seguit sense anar al parlament–, i va instar els jutjats d’instrucció pertinents a esbrinar quins altres responsables “no aparents” de la marxa de Puigdemont sense ser detingut hi podria haver. La jutgessa del 24 porta el cas i, ara per ara, i malgrat l’intent de les acusacions d’extrema dreta, no ha imputat a ningú més la condició d’investigat.

L’ex-comissari en cap Eduard Sallent, que fou el màxim responsable del dispositiu policíac d’aquell dia, tant per a garantir la seguretat del ple d’investidura com per a detenir Puigdemont, ha estat cridat a declarar com a testimoni el 30 de juny. Haurà d’explicar, precisament, l’informe dels Mossos aportat al jutge Llarena, és a dir, amb quins criteris va dissenyar aquell dispositiu. En canvi, la jutgessa ha desestimat de cridar a declarar el responsable del Ministeri d’Interior que va elaborar l’informe amb les explicacions a Llarena sobre la no detenció de Puigdemont. Aquell informe revelava que la Guàrdia Civil i la policia espanyola havien preparat un dispositiu conjunt pel seu compte per mirar de detenir el president tan bon punt van saber que havia desaparegut, i es van desplegar entorn del parlament.

I, sobrevolant tota aquesta causa, la llei d’amnistia: la direcció dels Mossos d’Esquadra no va sospesar en cap moment de no fer complir una ordre de detenció vigent contra Puigdemont que era fruit d’una desobediència flagrant de la llei d’amnistia –que va entrar en vigor l’11 de juny de l’any passat– per part del jutge Llarena. I això que hi ha una disposició en la llei espanyola de forces i cossos de seguretat que preveu que un agent es negui a obeir una ordre que sigui manifestament contrària a l’ordenament legal. Paradoxalment, qualsevol acció penal pels fets del 8 d’agost no és coberta per la llei d’amnistia, el límit temporal de la qual arriba fins al 13 de novembre del 2023.

The Washington Post · Natalie B. Compton

El Sunzal, El Salvador. La imatge de l’entrada del campament de surf Laola sembla treta d’Instagram. Una palmera imponent s’inclina sobre la platja de sorra negra. Els surfistes remen per enfilar-se a les ones que trenquen contra la costa. Les famílies seuen sota para-sols acolorits.

És la mena d’imatge que el govern salvadorenc i el president Nayib Bukele volen mostrar al món. Tanmateix, dista de la versió del país que la gent sol veure a les notícies.

Bukele ha invertit milions de dòlars a potenciar l’atractiu turístic del seu país amb projectes d’infrastructures com ara Surf City i Surf City 2, pels quals s’han construït noves carreteres i espais públics al llarg de la costa del Pacífic. El Ministeri de Turisme ha calculat que, aquesta dècada vinent, els projectes generaran 500.000 llocs de feina i 4.000 milions de dòlars en beneficis.

Una carretera de construcció recent que duu a Surf City 2, a El Salvador (fotografia: Cristina Baussan/The Washington Post).

Tanmateix, El Salvador no sol atreure titulars per les seves platges o volcans, sinó per una cosa ben diferent: el famós Centre de Confinament del Terrorisme, més conegut per l’acrònim CECOT.

A començament de febrer, el govern Trump va arribar a un acord per a enviar a El Salvador més de dos-cents immigrants detinguts als Estats Units. Washington diu que els immigrants –que no han estat enviats a judici– formen parts de bandes criminals, una acusació que molts familiars neguen. El Tribunal Suprem dels Estats Units ha sentenciat que el govern havia de facilitar el retorn d’un home deportat erròniament, Kilmar Abrego García, però tant Trump com Bukele s’hi han negat. Trump, paral·lelament, ha proposat d’enviar ciutadans nord-americans a presons d’El Salvador i més països.

Fa setmanes que les imatges del CECOT circulen als mitjans nord-americans: homes encadenats, ajupits i amb el cap rapat, amuntegats en condicions que els grups de defensa denuncien que en vulneren els drets humans. Els immigrants deportats a les presons salvadorenques conviuen amb desenes de milers de presos locals, molts dels quals encara no han rebut una condemna judicial ferma.

Surfistes a Punta Mango, a El Salvador (fotografia: Cristina Baussan/The Washington Post).

Fins ara, els salvadorencs que treballen en el sector turístic diuen que la polèmica amb Trump no ha tingut gens d’impacte en el seu negoci, i confien que l’acord no interromprà el creixement del sector. El Ministeri de Turisme salvadorenc ha declinat respondre les preguntes de The Washington Post.

L’any passat, el país centreamericà rebé el nombre rècord de 3,9 milions de turistes, segons xifres del Ministeri de Turisme. El sector turístic representava prop d’un 6,4% del PIB d’El Salvador l’any 2019, quan Bukele fou elegit president; l’any passat, arribà al 14%.

“El Singapur de l’Amèrica Llatina”

Alfredo Ávalos, propietari de l’agència turística Explore El Salvador, passeja per San Salvador, la capital del país, un matí assolellat de divendres. Mentre camina, assenyala les nombroses reformes que es duen a terme a les àmplies avingudes on, fina fa poc, s’instal·laven milers de venedors ambulants. Els seus pares també van ser venedors abans d’obrir la seva pròpia pupusería, ara fa mig segle.

Ávalos, que fa vint anys que treballa de guia turístic, diu que el negoci no havia anat mai tan bé. Explica que les visites i el flux de turistes s’ha disparat aquests darrers dos anys, una volta passada la pandèmia.

Ávalos diu que el turisme s’ha disparat a El Salvador aquests darrers dos anys (fotografia: Cristina Baussan/The Washington Post).

El Salvador sofrí una guerra civil brutal als anys vuitanta i noranta; a la dècada dels 2000, la violència de les bandes criminals assolà el país. El 2015, El Salvador era el país amb més assassinats per càpita al món. Com molts salvadorencs, explica Ávalos, la seva família havia de pagar a les bandes una extorsió mensual, a més d’haver de contractar un guàrdia de seguretat privat per protegir el seu establiment de possibles atacants. En total, explica, la família destinava a la protecció del local l’equivalent al salari de dos treballadors. Una volta Bukele arribà a la presidència, detalla Ávalos, les bandes van deixar d’anar-hi a cobrar de manera gairebé immediata, i d’aleshores ençà no han tornat a aparèixer.

“La gent ve perquè se sent més segura. Això és un fet”, diu.

Bukele no s’ha amagat mai sobre les condicions en què viuen els presos CECOT; ser contundent amb els criminals, al cap i a la fi, és la raó del seu èxit polític. El 2022, Bukele declarà l’estat d’emergència: d’aleshores ençà, el govern salvadorenc ha tancat més de 80.000 persones a la presó, segons Human Rights Watch. Els grups de defensa dels drets humans diuen que molts d’aquests detinguts han estat arrestats arbitràriament: el govern n’ha alliberat uns 7.000 i ha reconegut alguns errors en les detencions.

Ávalos explica que el resultat més immediat de la batuda de presumptes delinqüents fou l’alleujament de la ciutadania. Per a molts, veure els membres de bandes rere els barrots del CECOT no era tan sols una qüestió de justícia, sinó també de venjança.

Així i tot, Ávalos explica que li preocupa la falta de garanties processals dels presos. Fins i tot els pitjors criminals mereixen un judici just, diu, cosa que El Salvador no garanteix.

Quant a l’acord per al trasllat de presos dels Estats Units, diu que la polèmica no ha afectat el seu negoci: pot ser que sigui massa aviat per a notar-ne els efectes, explica, i tampoc no té manera de mesurar quants turistes han decidit de no venir a El Salvador. Però també diu que “la seguretat ven”.

Obres prop de Surf City 2, a El Salvador (fotografia: Cristina Baussan/The Washington Post).

Sobre això, alguns salvadorencs creuen que la contundència de Bukele no farà sinó ajudar el sector turístic del país.

“Crec que serem el Singapur de Llatinoamèrica”, diu Pedro Querejeta, fundador d’una agència de lloguers turístics a la ciutat costanera del Zonte, en al·lusió al desenvolupament del país asiàtic, que en qüestió de dècades ha passat de ser un epicentre del comerç d’opi a una capital financera mundial. Singapur executa els condemnats per delictes greus de tràfic de drogues; llençar brossa al carrer es penalitza amb multes elevades.

“Singapur és un estat, diguem-ne, amb una presència policíaca molt forta […] i tenen els camps de golf més increïbles i un sector turístic en auge”, diu Querejeta.

“Estrella d’or” del govern nord-americà

A l’abril, el Departament d’Estat dels Estats Units rebaixà el nivell de risc d’El Salvador per als turistes nord-americans del nivell 2 al nivell 1, el més baix, juntament amb l’Argentina, Austràlia i Grècia. “L’activitat de les bandes ha disminuït aquests darrers tres anys”, diu la pàgina web del Departament d’Estat. “Això ha causat un descens dels delictes violents i els assassinats.”

En un missatge a X, Bukele presumí que El Salvador havia rebut “l’estrella daurada del Departament d’Estat dels Estats Units”. I afegí: “Nivell 1: el més segur.”

Tanmateix, a l’altra banda de la frontera nord dels Estats Units el govern canadenc aconsella als seus ciutadans “mantenir un alt grau de precaució a El Salvador a causa del risc d’aplicació arbitrària de la legislació local i el risc de patir crims violents”. El govern britànic, per la seva banda, adverteix que “algunes ambaixades han tingut dificultats per a garantir l’atenció consular als seus ciutadans”.

Turistes passegen per la platja al poble salvadorenc del Zonte (fotografia: Cristina Baussan/The Washington Post).

Iván Espinoza-Madrigal, que és director executiu del grup Lawyers for Civil Rights, amb seu a Boston i clients salvadorencs, fa un advertiment molt semblant: “Tant de bo pogués recomanar [de viatjar a] El Salvador, perquè és un país maco, amb una infrastructura turística que, tot i ser limitada, podria exercir un rol clau a l’hora de desenvolupar l’economia del país i treure la gent de la pobresa”, diu.

International SOS, una consultora turística, qualifica de mitjà el risc de viatjar a El Salvador, el mateix que Nicaragua, però més alt que els països veïns de Costa Rica i el Panamà.

La nova “joia amagada” de l’Amèrica Central?

A començament de la dècada dels 2000, Ricardo Rivas veié el potencial d’El Salvador com a paradís per als surfistes. Deixà la seva carrera com a odontòleg per començar a treballar per a una empresa de turisme de surf a Califòrnia que duu viatgers a l’Amèrica Central. Ara, Rivas és director general de l’empresa de viatges Epic Surf Adventures i propietari de l’Hotel Los Mangos.

Durant anys, Rivas es va esforçar per promocionar El Salvador a les fires internacionals de turisme a què assistia, acompanyat de representants del Ministeri de Turisme salvadorenc. “La resposta al final sempre era la mateixa: ‘És una mica perillós, no?’”, recorda.

Rivas deixà la seva carrera com a odontòleg per dedicar-se al turisme (fotografia: Cristina Baussan/The Washington Post).

Fins i tot durant els moments més difícils de l’epidèmia de violència de les bandes criminals a El Salvador, Rivas no recorda haver tingut mai problemes amb els seus grups turístics, tret de la vegada en què li robaren el reproductor de CD del cotxe.

“Tothom pensava que t’esperava un membre d’un grup criminal tan bon punt arribaves a l’aeroport”, explica.

Tanmateix, l’any 2021 Rivas recorda que començà a notar un canvi. Era de viatge a París amb la seva família i entaulà conversa amb un desconegut, que els demanà d’on eren. Quan respongueren que eren d’El Salvador, l’home no els preguntà per la delinqüència o les bandes criminals, sinó per les criptomonedes: el país fou el primer a adoptar el bitcoin com a moneda de curs legal, l’any 2021, tot i la resistència dels residents. Fou aleshores que Rivas s’adonà que els estrangers començaven a associar El Salvador amb alguna cosa més que els seus problemes.

Piscina de Los Mangos, l’hotel propietat de Rivas (fotografia: Cristina Baussan/The Washington Post).

Aquests darrers anys, les obres de millora de les infrastructures han permès al país d’organitzar competicions de surf de talla mundial; a l’abril, Surf City fou una de les parades de la World Surf League Championship Tour, com també seu del Campionat Mundial de Longboard de l’Associació Internacional de Surf. Francisco Interiano, director general d’una immobiliària local, diu que el surf ha posat El Salvador en el punt de mira internacional. I afegeix: “Això no ha fet més que començar.”

“Som Costa Rica fa trenta anys”, acaba dient. “Una joia amagada.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Tenc l’esperit impregnat de músiques, de paraules, d’imatges, de transformacions i de sentirs que s’han fet presents en aquest canvi d’estació ple de fervor del vers, de la calidesa dels amics, dels concerts dels ocells, de les tempestes dels tactes, de la productivitat de la terra, del refús de les il·lusions, de la luxúria de les ones, de la fragilitat de les rosades, d’aquests núvols meravellosos que viuen en la metamorfosi inacabable, d’aquests estels tan lluents dins la negranit, d’aquestes tiranies de la carn encesa, d’aquests fulgors, d’aquests desficis…

Reteixesc cada matí els somnis de la nit i només trob un tambor esfilagarsat i sargit en què es dibuixen boires i anfractuositats: fragments i eclipsis, absències i oblits, la memòria d’uns fets que sense haver existit mai em deixaren el record i la malenconia d’alguna cosa posseïda i perduda d’un temps primer en què sabia que vaig aprendre a ser feliç.

No tremolis.

No t’estamenegis.

No facis renou.

No ploris.

No et bateguis.

No xisclis.

No passis pena.

No deixis de practicar els plaers de la distància.

No t’aturis de dibuixar les ombres lluents dels teus passos.

No oblidis que el teu espai serà l’excés, l’hiperbòlic, el massa, el pèndol, ets un testimoni cec com Homer.

No esborris els periples de les festes.

No t’ennueguis amb els oblits de les exploracions, amb l’infinit refractat en les coses mínimes.

No creguis en res més que en la contemplació del món amb els ulls de l’esperit, i repeteix fins a l’esgotament que els empelts es fan sobre el que ja està empeltat.

No frisis, necessites la imaginació més vigorosa i els esforços més intensos, una energia de llengua i una singular vitalitat de narració que informi la matèria dels mots i el teixit del món.

No trastoquis la sort d’un passatge, hi veim com dins un mirall i per enigmes.

No t’envitricollis amb els hiats, els inicis, les bretxes, les aparicions, les cambres d’ecos, les esteles decolorades per la pluja, el silenci de la terra.

No abandonis mai un escrit minat d’incerteses i deixa’t emocionar pel miracle, viu en el cor del llenguatge.

No oblidis d’escrutar sempre seguit l’espera de l’invisible, la claror de l’instant.

No paris de multiplicar els punts de vists i d’obrir la lectura a sabers ben diversos del pensament i de la creació i repeteix fins a l’extenuació el poder fecundant de la paraula.

No et frenis en la lectura dels grans mestres amb aquest desig d’apropiar-te d’allò que et donaria les claus, els secrets, les posicions, l’imparable íncipit a partir del qual el text sembla que es desplega quasi sense esforç.

No copiïs cent vegades que qualsevol art és la recerca del sentit d’una inextricable totalitat, perquè ho saps de cor.

No amollis la passió literària, la sensibilitat fina, la inseminació fraternal i la inesgotable generositat.

No contis mai allò que et guia: la literatura s’escriu en la mortalla, aquest reliquiari sagrat dels records que cal desxifrar i on totes les empremtes queden tatuades.

Què és allò que rellança la literatura sens fi?

Què és el que ens fa escriure?

Blackout!

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2025/05/Closcadelletra-CDLXVI.mp3

Dimecres arribarà a les llibreries Algú els ha de matar (Comanegra), de la periodista filipina Patricia Evangelista, amb traducció d’Anna Llisterri. Amb el subtítol “Crònica de la violència al meu país”, mitjançant la investigació periodística, l’autora relata el règim de terror embogit de Rodrigo Duterte a les Filipines. El llibre també parla de l’eròtica bàrbara de la violència i la seva capacitat de transmissió enorme. Un estudi de la manipulació de masses, de la por com a benzina del despotisme, de la ment psicòpata que batega en els ciutadans més “respectables”. Si arribés al poder, va advertir Duterte, els criminals valdria més que es pengessin, perquè ell mateix els mataria un per un, si calgués. Història política i anàlisi sociològica que ens interpel·len especialment ara, quan els governs de populisme extrem arrasen per tot el món. Un assaig amb aire de novel·la de gàngsters. Justament, Patricia Evangelista és la nova resident al CCCB i el seu programa d’activitats a Barcelona durarà fins el 25 de juliol.

Llegiu un fragment d’Algú els ha de matar, de Patricia Evangelista (Comanegra).

Patricia Evangelista (Manila, 1985) és periodista especialitzada en situacions traumàtiques. “La meva feina és anar a llocs on es mor gent. Faig l’equipatge, parlo amb els supervivents, escric els meus articles, i després torno a casa per esperar la següent catàstrofe. No espero gaire.” Els seus reportatges sobre conflictes armats i sobre les seqüeles del tifó Haiyan han estat reconeguts amb el premi Kate Webb de periodisme en condicions de perill i amb tres premis de la Societat d’Editors d’Àsia, entre més reconeixements. Ha estat finalista del premi Osborn Elliott i del premi Moore de literatura i drets humans. Viu a Manila.

L’editor de Comanegra, Jordi Puig Ferrer, explica als lectors de VilaWeb:

“Aquí hi ha la història d’un amor a primera vista. Poc després que sortís l’original anglès, amb un cert grau de casualitat, el llibre de Patricia Evangelista ens va caure a les mans i ens hi vam enganxar completament. Un valor periodístic incommensurable, una introducció perfecta a la història d’un país respecte del qual vivim a cegues i una qualitat literària molt per sobre de la mitjana. Ens hi vam llançar de cap i després ens van anar donant la raó. Time el va considerar el millor llibre de no-ficció del 2023, The New York Times entre els deu millors llibres de l’any (sense distinció de gènere), i vinga llistes i més llistes. Són paraules molt grosses. Mesos després, Patrick Radden Keefe portava l’autora com a convidada seva al CCCB en el marc del Dia Orwell (ella, enguany, n’és la protagonista), li feia una ensabonada generosa i Evangelista començava dient: ‘És un plaer estar envoltada de tots els meus colonitzadors.’ Ens havíem d’estimar. Quan ens vam presentar, l’autora al·lucinava sabent que els primers drets de traducció venuts eren els catalans (inevitablement, feia equivalències amb les llengües no imperials del seu país i patia per la nostra supervivència). Poc després, ella guanyava el premi Helen Bernstein a l’excel·lència periodística i Anna Llisterri en feia la millor traducció que podíem imaginar per a la seva versió catalana.

Filipines: què en sabem de les Filipines? Si surts al carrer i preguntes (ja ho he fet, és clar), et trobaràs un bon grapat de gent que es pensa que a les Filipines es parla castellà, fins i tot. Som una espècie curiosa. Aquest llibre ens fa una mica menys ignorants, i ho fa amb una prosa de true crime d’alta volada; si no t’interessen les Filipines, igualment llegiràs aquesta història de gàngsters ben enfebrat. En tot cas, Algú els ha de matar, més que un llibre sobre les Filipines, és un llibre sobre els processos d’idiotització massiva. Algú es pot pensar que els morts de Duterte no són els seus morts, i ja s’estarà equivocant, però on s’equivocarà de manera flagrant és si es pensa que els idiotes de Duterte no són els seus idiotes. El que ens deixa astorats d’aquest llibre és assistir a la formació d’un marc de legitimació de la barbàrie d’estat, i aquí topem amb uns processos terroríficament extrapolables. No és només el fet de destapar periodísticament uns crims d’estat (pels quals Rodrigo Duterte fa poques setmanes va ser detingut, per cert, cosa que no l’ha neutralitzat en absolut com a actor polític), sinó assistir al descens a l’infern d’una massa social enorme. I entendre per quins viaranys psicològics aquesta massa aplaudeix la carnisseria pensant-se que no l’esquitxarà la sang.”

Fa temps que no vaig a rodes de premsa i potser hi hauria de tornar, m’estic perdent un espectacle actualitzat que no he vist. Aquest acte promocional ha fet un pas de rosca en la representació escènica, com el santjordi d’enguany. Sembla que som en temps de collar més les coses dels negocis per anorrear competidors i, sobretot, la competència dels periodistes que fan bé la seva feina. El pas de rosca nou és que les autoritats que les convoquen ara es presenten als periodistes amb claca. Sempre n’hi ha hagut, però fins ara la claca no aplaudia.

Diccionari: “Colla de gent pagada que acudeix a una representació teatral o a un espectacle qualsevol per aplaudir i assegurar-ne l’èxit.” Representació teatral o espectacle qualsevol és el que ha esdevingut tota declaració oficial, una “escenificació”. Ens hem acostumat tant a sentir-ho i ho hem assumit tant perquè som “moderns” i ara es diu així, que, ves, la claca s’ha afegit a les rodes de premsa com en tot espectacle. També se’n diu “públic captiu”. Aplaudiments.

Aplaudiments de personal que els periodistes desconeixen, gent que han entrat amb la comitiva oficial. Groupies, en encertada expressió d’una periodista cultural de provada experiència que no es mama el dit. Potser que hi torni, em dic a mi mateixa, si l’espectacle és així de significatiu, una posada en escena que ho diu tot. No suporto els aplaudiments en els funerals, però en aquests actes que ara comento, sí, són un cert funeral, el funeral de les bones maneres d’informar els mitjans. El periodisme s’ho mira de reüll, en renega, impotent, fins que algú se’n cansa, té l’espai propici al seu mitjà i bones condicions de treball, i ho denuncia. Perquè és per a denunciar, és en efecte un delicte contra la informació, això, en tant que intimidació dels professionals que han de donar compte d’allò que ha motivat la presentació.

Aquest mes de març, Maria Palau, del Punt Avui, que no deixa de posar mai el dit a la nafra quan ho creu necessari, hi ha dedicat tres bitllets –articles curts– de la seva columna dels divendres. En el primer, explica la roda de premsa d’uns dies abans al Museu del Disseny, ara dit, Dhub, per a presentar la nova col·lecció permanent. Li he demanat permís per a reproduir-los gairebé sencers:

“Dretes i assegudes, hi havia desenes de persones a la sala. No crec que ni una quarta part fossin periodistes. Se’ns reconeix fàcilment: anem amb llibreta i bolígraf, gravadora, micròfon, càmeres de fotos i/o de vídeo, portàtil… I anem a les rodes de premsa a treballar, que vol dir entendre bé el que ens estan explicant i fer preguntes (preguntes, no massatges) als que ens han convocat. La del Dhub de l’altre dia, els seus responsables van torpedinar-la conscientment tot convertint l’acte en una mena de ‘performance publicitària’ (el concepte no és meu, sinó d’un veterà del sector de la premsa): els assistents, en mode groupies [fans], van aplaudir efusivament les intervencions. Darrerament, s’ha normalitzat això d’aplaudir en les rodes de premsa, al cap i a la fi una estratègia per a acoquinar els professionals que van a fer la seva feina en llocs on saben que els rebran amb hostilitat. N’estem farts.”

La Maria es refereix, en aquest cas, a l’hostilitat cap als periodistes que han criticat amb fermesa, ella la primera, la nova col·lecció permanent d’aquest museu, que s’ha carregat la trajectòria històrica de la ceràmica catalana, una de les col·leccions més valuoses del continent. Un cas rellevant de ferma oposició periodística, que no sovinteja gaire i que per això mateix importa. Mira, a finals d’abril en dimitia el director, nomenat fa quatre mesos.

L’article de la setmana següent, 14 de març, reprèn la idea, a partir de l’experiència d’una altra periodista de mena, Sara Muñoz, companya del diari, que no fa informació cultural, o sigui que es refereix a uns altres àmbits: “La Sara, deia, m’ha recordat una altra mala praxi habitual en les rodes de premsa (que, insisteixo, són espais de treball dels periodistes). I és quan els professionals arribem a les convocatòries, generalment corrents perquè generalment venim de cobrir altres actes, i tot confiats ens asseiem a les primeres files per poder seguir bé els discursos, estar al cas que les gravadores i els micròfons que hem posat a la taula dels oradors funcionin i tenir a prop els que ens han citat per poder-los fer preguntes. ‘No, aquí no hi pots seure, les tres primeres files estan reservades.’ Reservades a polítics, patrocinadors, amics i, al cap i a la fi, als groupies de què parlàvem divendres passat. A vegades, acabem fent la nostra feina asseguts al final de la sala, amb dificultats per a entendre el que s’hi diu, o directament asseguts a terra o drets en un racó fent malabarismes amb la llibreta i el bolígraf i les càmeres de foto i/o vídeo. Escolteu, de veritat, si no ens voleu no ens convoqueu.”

El tercer i últim article toca els viatges pagats: “Són convocatòries que, com que tenen lloc lluny dels nostres centres de treball, els organitzadors en financen el desplaçament. No hauria de ser problemàtic, però pot ser-ho. […] Vaig comprovar que hi ha obsequis enverinats quan un organisme públic em va convidar a visitar una exposició que promovia –es feia càrrec dels bitllets d’avió– i vaig dir a un dels seus responsables que assistiria a la roda de premsa però no a la inauguració institucional perquè aprofitaria per visitar una altra mostra que també m’interessava cobrir per al diari. ‘Recorda qui et paga el viatge.’ Vaig notar a l’esquena la fuetada de les plantacions de cotó. No he tornat a acceptar mai més cap regal d’aquesta entitat.”

Lloats sien els bons informadors al servei de nosaltres el públic i no de les institucions que amb tanta freqüència els convoquen amb la pretensió que se sumin a la claca i ens entabanin més.

Aquest cap de setmana se celebra la festa de Sant Ponç, el patró dels herbolaris i els apicultors, i el país s’omplirà d’herbes remeieres, de mel i de fires. Els botànics calculen que hi ha gairebé set-centes espècies de plantes medicinals i, entre les més conegudes, algunes poden servir per a l’insomni, és a dir, per a millorar els cicles del son o poder dormir millor. La trementinaire Olga Domingo ens explica quines herbes autòctones són les més adequades per a aconseguir una qualitat de son millor. 

Quan és la fira de Sant Ponç 2025? Totes les fires d’herbes remeieres

Infusions de llúpol, valeriana, melissa… 

Hi ha una àmplia varietat d’herbes remeieres que poden anar bé per a regular el nostre descans. Domingo en destaca el llúpol, un potent inductor de son, perquè té propietats sedants i relaxants. També les roselles, molt abundants a la nostra terra, que popularment han estat emprades per a tractar l’insomni i l’ansietat gràcies a les propietats sedants. Una altra bona opció és la fulla de til·ler, amb propietats calmants que ajuden a agafar el son. I la valeriana també és una bona solució, perquè relaxa el sistema nerviós.

D’una altra banda, Domingo també assenyala la melissa. Malgrat que no és present a la nostra terra, la podem plantar fàcilment. A banda de relaxar, ajuda a regular el sistema nerviós, cosa que va bé per a descansar profundament a la nit. També és relaxant l’espígol. I una altra herba adient és la camamilla: “Tot i que la gent la relacioni amb el mal de panxa, també té propietats relaxants”, explica Domingo.

A vegades, ens costa d’adormir-nos a la nit perquè arribem amb molta tensió de tot el dia i estem blocats mentalment. Per tenir la ment més centrada, Domingo recomana el romaní, que ajuda a concentrar-nos i a alliberar pensaments.

Si l’insomni té origen en desajusts hormonals, és recomanable de prendre infusions de sàlvia i artemisa, que alhora són molt útils per als dolors menstruals i la menopausa. “Una bona infusió seria amb una barreja, per exemple, de sàlvia, artemisa i llúpol”, explica Domingo.

Fra Valentí Serra: ‘Les herbes remeieres formen part d’una saviesa mil·lenària que es va recuperant’

Com cal prendre les herbes remeieres? 

Totes aquestes herbes remeieres es poden consumir de maneres diferents, però segurament la més habitual i senzilla és fer-ne infusions, tot utilitzant l’aigua com a dissolvent. Us en podeu preparar tot combinant unes quantes varietats de plantes, o bé centrant-vos en una de sola. L’ideal seria de prendre’s la infusió una hora o mitja hora abans d’anar a dormir.

De totes maneres, també és bona idea d’ingerir herbes remeieres relaxants durant el dia, per a regular els nervis i l’estrès tothora i no tan sols a la nit, just abans de dormir. D’aquesta manera, no tesem tant el cos i arriba a la nit més relaxat. “Es pot fer una infusió a migdia i així no arribem a la nit tant al màxim”, comenta Domingo. De totes maneres, diu que val més evitar de prendre una infusió de llúpol durant el dia, perquè té unes propietats subtilment narcòtiques que ens causarien somnolència. També podem ruixar-nos amb esprai unes gotetes d’hidrolats (destil·lats d’herbes) per a relaxar-nos en moments de tensió. “Ens podem ruixar una mica de romaní durant el dia”, concreta.

Així mateix, Domingo explica que també és possible d’ingerir-ne en tintures, un concentrat que resulta de l’extracció de principis actius de les plantes gràcies a l’alcohol etílic diluït, que serveix de dissolvent. Una vegada feta la concentració, se’n poden ingerir unes quantes gotetes.

Quines herbes remeieres cal prendre per a la regla i la menopausa?

Més enllà de les infusions 

Domingo assegura que, com més va, més gent té problemes d’insomni. En part, a causa del ritme de vida frenètic que seguim. Per ajudar-nos a agafar el son, les herbes remeieres poden ser unes bones aliades, però també cal tenir en compte més factors. Un dels més importants, segons que explica, és la llum, que regula els cicles del son. “Hauríem d’evitar de mirar pantalles –el mòbil o la televisió– l’estona abans de dormir”, avisa.

Per acabar, recomana també de fer banys relaxants d’aigua calenta abans d’anar a dormir. “Preparem en una olla una cocció forta de plantes remeieres i després ho aboquem a la banyera. Si no, s’hi poden afegir unes gotetes d’oli essencial de lavanda, i sal granada, perquè es dissolgui en aigua”, explica. També es poden preparar palanganes d’aigua calenta amb concentrat de plantes remeieres i sal granada, per a posar-hi els peus una estona abans d’anar a dormir i relaxar-se.

Una altra opció és ruixar el coixí amb aromes relaxants, com ara lavanda. “Antigament, es farcien els coixins amb llúpol –o se’n feien petits farcellets per col·locar sota el coixí–, perquè, com que té un punt narcòtic, si a l’hora de dormir en senties l’olor, t’ajudava”, subratlla Domingo.

Les vint-i-cinc herbes remeieres més freqüents: quines propietats tenen?

L’ús del fang es remunta al paleolític superior en la història de la humanitat. És, doncs, un material molt antic, que a cada època ha sumat processos i utilitats. L’àmfora d’argila que contenia vi per a ser conservat i transportat es remunta als ibers i es conserven vestigis d’una “producció industrial” durant l’imperi romà. Els arqueòlegs de la Mediterrània saben bé que la recerca interdisciplinària sobre les produccions ceràmiques del passat ens permet de comprendre aquells habitants que les van produir i usar.

Però el fang i la ceràmica han continuat presents durant la història i fins avui en molts àmbits, que van molt més enllà de l’utillatge de cuina. I és amb aquesta perspectiva que es desenvolupa l’exposició “Orbitant la ceràmica”, comissariada per Ariadna Benavides i Isabel Sabaté, professores de l’escola EdRa d’art i disseny de Rubí (Vallès Occidental). Una mostra que ha impulsat l’escola i en què han participat alumnes i professors. Un projecte que es pot veure a l’espai Pepa de Haro, una sala diàfana de la mateixa escola.

La mirada sobre el fang i la ceràmica d’aquesta mostra és especialment inspiradora, perquè apunta des del treball industrial de la ceràmica en un àmbit poc imaginat com és l’odontologia, fins al disseny transgressor d’objectes a partir de rajoles ceràmiques o la creació d’una instal·lació interactiva amb videomapatge sobre rajoles, un treball fet per alumnes del cicle formatiu de grau superior de gràfica publicitària d’edRa.

Gerra obra del ceramista Carles Llarch.

Els organitzadors expliquen així la proposta: l’exposició enfoca la mirada de la ceràmica cap a pràctiques molt diverses, on el material ceràmic possibilita i passa a ser eina, procés, experiència. Un component que es converteix en eina de coneixement en l’arqueologia; present en processos de recerca, art i tècnica; suport per al disseny gràfic, disseny d’interiors, serigrafia i instal·lacions interactives; peces especialitzades en la indústria; peces per a interpretar la vida dels ciutadans de Rubí; material sonor i instruments per a fer música; l’argila aplicada a l’experiència organolèptica, mitjançant gerres i vi d’àmfora.

Un espai de l’exposició estimulant i interessant és el que vincula Rubí amb l’argila: la geologia d’aquesta ciutat, marcada per la riera, ha permès de trobar grans quantitats d’argiles que durant la història han estat emprades per a la producció de ceràmica. El color rogenc característic del terra de Rubí és fruit de la presència d’òxids de ferro en aquests sediments, que en ser cuits en forns ceràmics adquireixen tonalitats encara més intenses, de taronges a vermells profunds. Una de les teories de l’origen del nom de Rubí va lligat al color vermellós de les seves terres i provindria del llatí rubeo, vermellós.

L’exposició també recorda Cal Gerrer, que va ser el primer i gran ceramista rubinenc, del 1850. Ell i els seus descendents fabricaven vaixella, gerres, elements decoratius i constructius, que han guarnit les cases de Rubí durant més d’un segle. Encara avui es poden veure rajoles en forma de trencadís a les façanes de moltes cases i formen part innegable del patrimoni de la ciutat.

Un altre àmbit destacat és l’apartat dedicat a l’artista i ceramista Pere Noguera, l’obra del qual en bona part és basada en el fang com a matèria. Una projecció interessant mostra una acció artística a partir d’unes guardioles de fang. I també és interessant el treball d’elements amb fang que tenen sonoritats que poden arribar a interpretar una partitura d’Erik Satie.

Ens hem guardat un darrer àmbit pel final i és el que va lligat al món del vi. Es presenten tres peces que tenen l’argila al centre, però a partir d’experiències diferents: s’exposa una gerra de fang obra del ceramista Carles Llarch, creada especialment per a l’exposició. Llarch actualment és un dels pocs ceramistes especialitzat en l’elaboració d’àmfores per al vi. D’uns quinze anys ençà, entre els elaboradors vinícoles més atrevits i experimentals es van començar a reivindicar les gerres de fang per a convertir-se en contenidors de vi.

Les àmfores submergides de Xavier Belda.

Una altra peça que ja és icònica és una ampolla de vi de fang del celler Rendé Masdéu de l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà), de les que es van rescatar del fang quan l’octubre del 2019 una riuada va destrossar el celler. I també es mostra un audiovisual de l’experiència que impulsa Xavier Belda a Tarragona, que amb la complicitat d’alguns cellers omple de vi àmfores d’uns quinze litres que submergeix durant sis mesos o nou dins les aigües de la Mediterrània.

Aquest dimecres passat, per celebrar l’obertura de l’exposició “Orbitant la ceràmica”, es van tastar dos vins que tenen el fang en el seu ADN, però per raons ben diferents:

Aus Orange 2023. Celler de les Aus. Alta Alella

Per una banda, es diu Aus, perquè aquest vi forma part del Celler de les Aus, propietat de la marca Alta Alella. El Celler de les Aus elabora la gamma de vins naturals d’Alta Alella. Són vins que no contenen sulfits afegits. Aquest celler és situat en un turonet de sauló que mira a la Mediterrània. L’edifici té forma d’un gran vaixell de vela, però si s’hi entra per la banda de baix, com que és dins la terra, sembla que entris dins la panxa d’una balena de sauló. El sauló és el terrer propi de la DO Alella. A més, parlem d’arquitectura reversible, perquè l’edifici no té fonaments i es podria plegar i refer el turó. Rls vins que s’elaboren al Celler de les Aus tenen noms d’ocells de la zona. Aquest vi porta el nom genèric d’aus, però també trobem un vi que es diu Merla, un altre Puput, Bruant, Tallarol…

Per una altra banda, el nom del vi és Aus Orange, perquè es tracta d’un vi taronja o brisat. Elaborat amb una varietat que era a punt de perdre’s, la pansa rosada, i amb pansa blanca, és un vi blanc que es troba en contacte amb les pells durant dos mesos. És la pell del raïm que aporta el color al vi, de manera que quan el most del raïm es deixa en contacte amb les seves pells durant un temps, el vi blanc que en resulta té un color més pujat que no és habitual. La pell del raïm també li confereix més estructura al vi. Els vins brisats diuen que són vins blancs que tenen ànima de vi negre.

L’Aus Orange és un vi atrevit, radical. Tasteu-lo amb ganes de descobrir un vi gens convencional. A més de ser brisat i sense sulfits afegits, té com a singularitat que fermenta en àmfores amb un percentatge de sauló de la mateixa finca. Les va elaborar el ceramista Carles Llarch.

El resultat és un vi d’un color molt intens, ataronjat, ambre. Al nas és consistent i potent, característic de la fermentació amb la pell, amb notes de fonoll i cítrics (pell de mandarina). En boca té una entrada voluminosa i gustosa. Destaquen les notes salines, l’acidesa ben marcada, i el postgust llarg amb estructura tànnica, equilibrat i molt fresc.

El celler explica que la verema del 2023 va ser la més avançada de tota la història del celler, amb el primer raïm collit el 31 de juliol. “Una pluviometria pròpia d’un clima desèrtic durant el període vegetatiu va comportar un creixement irregular dels ceps, cosa que va repercutir a la producció de raïm. Com a resultat, vam tenir una verema de molta selecció a la vinya per tal de collir cada raïm en el seu punt òptim. Amb tot, vam obtenir raïm amb una sanitat impecable i molt concentrats (amb bon grau i acidesa), perfectes per a elaborar vins amb una evolució excepcional per a guarda.”

Una ampolla rescatada del fang el 2019, després de la riuada del Francolí. Vi de Fang 2021. Celler Rendé Masdéu. Conca de Barberà

L’any 2019, el celler Rendé Masdéu de l’Espluga de Francolí, que era situat en una vella fassina (on antigament s’extreien l’alcohol del vi) a tocar del riu Francolí, va ser destruït per la fúria d’una rierada. El celler va desaparèixer i tot va quedar amarat per un fang espès. La solidaritat dels veïns de l’Espluga no es va fer esperar i hores després del desastre els voluntaris que s’havien congregat al lloc van començar a rescatar ampolles de sota el fang que havien quedat senceres. Una d’aquestes ampolles és exposada.

El celler Rendé Masdéu va ser fundat per dos germans, Joan i Josep Rendé Masdéu. Avui el negoci el tira endavant Mariona Rendé i la seva família, filla d’en Josep. La solidaritat va permetre que la família Rendé construís un nou celler. En homenatge a aquells fets, el celler Rendé Masdéu elabora el Vi de Fang, a partir de la varietat de raïm garrut, que és com a la Conca de Barberà en diuen de la monestrell (també conté un 10% de sirà). Un vi negre fermentat i criat set mesos en bótes de roure francès.

Els responsables del celler expliquen el Vi de Fang: “En nas, anirà mostrant diferents registres a mesura que es vagi obrint: tímid a l’inici, amb aromes de sotabosc, s’obre cap a la fruita vermella així que es va oxigenant. En boca té una entrada amable i greixosa, que reprodueix la seva seqüència aromàtica acompanyada d’una estructura mitjana i ben equilibrada que li dóna una persistència interessant.”

amb l'actuació de Sweet Nipples Quintet - Lloc: Ateneu Arenyenc

Santa Maria del Camí (Mallorca) s’ha convertit avui en el centre neuràlgic de la defensa del català. La Diada per la Llengua, convocada per l’Obra Cultural Balear (OCB) i Joves per la Llengua, ha omplert la plaça Nova en una jornada que ha combinat festa, cultura popular i discursos contundents contra les polítiques del govern de les Illes.

La jornada ha començat amb una ballada popular, amenitzada per sis grups de música i dansa tradicional –Ramellets, Càrritx, Esclafits i Castanyetes, Al-Mayurqa, Sarau Alcudienc i Es Revetlers– que han convertit el centre del poble en una festa. Més tard, una sonada de xeremiers ha obert l’acte central, amb els parlaments d’Antoni Llabrés, president de l’Obra, i Josep Buades, portaveu de Joves per la Llengua. La interpretació de “La balanguera” per Victorí Planells i Natalia Tascón tancarà la vetllada.

Amb Esclafits i Castanyetes la plaça esclata d’energia! Amb l’associació constituïda el 1984 amb l’objectiu de divulgar les arrels culturals de Mallorca ens atracam a l’acte central de la Diada per la Llengua, que se celebrarà a les 19.30 h. Vos hi esperam! pic.twitter.com/NB8ozFrLfU

— Obra Cultural Balear (@ocbcat) May 10, 2025

Llabrés: “No converteixi la llengua en el preu que paga als extremistes”

En el seu discurs, Antoni Llabrés ha defensat el dret de viure en català i ha denunciat l’ofensiva institucional contra la llengua. “La llengua passa una situació complicada, tots ho sabem; per això, els que l’estimam no podem defallir.” I ha afegit que la responsabilitat de garantir aquest dret requeia sobretot en les institucions: “Exigim al govern que abandoni la confrontació lingüística, que no separi els nostres infants per raons de llengua, que no posi traves a l’ús del català a la sanitat pública, que no trepitgi els nostres drets lingüístics, perquè és el govern que té l’obligació estatutària de garantir-nos-els.”

Llabrés ha estat especialment dur amb la presidenta Marga Prohens: “No utilitzi la llengua com a moneda de canvi, per dignitat. No la converteixi en el preu que paga als extremistes que la voldrien fer desaparèixer. […] Presidenta Prohens, ja n’hi ha prou!”

També ha advertit que la defensa del català no era una reivindicació aïllada, sinó que formava part d’un model de país amenaçat: “Ens fa mal aquesta Mallorca saturada i massificada, on cada vegada resulta més complicat de viure-hi i per a molts fins i tot sobreviure-hi.” En aquesta situació, ha defensat la necessitat de fer un canvi de rumb per poder viure-hi dignament.

“No ens resignam a ser espectadors passius d’aquest procés suïcida que condueix Mallorca cap al col·lapse i que posa en perill la nostra continuïtat com a poble. Així no podem continuar. És ben d’hora d’aturar i de decréixer”, ha dit, i ha acabat amb una crida a l’organització: “Us convocam a una mobilització permanent, us convocam a passar a l’acció. Ben alt i ben clar: Sí a la llengua!”

Buades: “Basta xerrar català per ser mallorquí”

Josep Buades, en nom de Joves per la Llengua, ha reivindicat l’acció del jovent contra la discriminació lingüística i ha reclamat un futur digne per a Mallorca. “Els joves no estam cansats de mobilitzar-nos pels nostres drets, la nostra cultura i la nostra llengua. Sí que estam cansats de passes enrere, de polítiques contra el català i contra el país.”

Buades ha destacat el valor integrador del català: “Basta xerrar català per ser mallorquí. La llengua ens identifica, ens fa ser qui som. Donar-li vida és donar vida a tot el país.” I ha reivindicat la militància lingüística quotidiana: “Ser avui aquí ens demostra que no és un gest individual, és un gest d’autoestima col·lectiva.”

També ha exigit un compromís clar de les institucions: “Volem una atenció sanitària en la nostra llengua i una administració on, per fer-hi feina, sigui essencial entendre i parlar la llengua pròpia. El govern ha d’universalitzar l’accés al català i requerir-lo a les places públiques.”

A més, Buades ha lligat la lluita per la llengua a un canvi de model general: “Volem un canvi de model turístic, econòmic, social i mediambiental. Tenim clar que és imprescindible per a aspirar a la plena normalització de la nostra llengua i a un futur digne per als mallorquins.” I ha conclòs amb un missatge ferm: “Sabem d’on venim i seguirem endavant per poder viure plenament en català.”

Una diada de força col·lectiva

La diada d’enguany ha reforçat la idea que la defensa del català és inseparable de la lluita per la justícia social i ambiental. Tant Llabrés com Buades han reclamat un canvi de rumb urgent i han connectat les reivindicacions lingüístiques amb una visió general del futur de Mallorca.

Cinema documental DOCS a prop - Lloc: Casal de Joventut Seràfica

A les portes del partit de futbol decisiu entre el FC Barcelona i el Reial Madrid, l’àrbitre designat per al partit, Alejandro Hernández Hernández, va participar en una reunió institucional sobre la reforma de l’arbitratge en què també hi havia una representant del Madrid. Segons que va informar el diari AS, l’àrbitre va participar dijous en una reunió de la Comissió per a la Reforma Arbitral, convocada per la lliga de futbol espanyola i presidida per Javier Tebas, on també va intervenir telemàticament el Reial Madrid.

L’objectiu de la reunió era abordar propostes per a reformar el col·lectiu arbitral, com ara l’aplicació de la intel·ligència artificial al sistema de designacions i la creació d’un comitè d’experts. A banda d’Hernández Hernández, també hi van assistir més noms destacats de l’àmbit arbitral, com González Fuertes –que va gestionar el VAR a la final de copa del rei de futbol– i el president del Comitè Tècnic d’Àrbitres, Luis Medina Cantalejo.

En aquesta mena de reunions acostuma a participar en nom del Reial Madrid el seu director general, José Ángel Sánchez, però en aquesta ocasió va ser representat per Begoña Sanz, directora general adjunta del club. Segons el mitjà madrileny, Sanz va expressar el seu suport a les mesures presentades. La Federació de Futbol espanyola va valorar de manera positiva l’actitud constructiva del club blanc, especialment tenint en compte la rebequeria prèvia a la final de copa.

La coincidència –encara que no fos presencial– entre l’àrbitre que ha de dirigir el partit més decisiu del tram final de temporada i una representant del Reial Madrid ha despertat suspicàcies, especialment per la pressió descarada del Reial Madrid contra els àrbitres aquesta temporada. De fet, el diari AS ha titulat la seva informació amb un to significatiu: “Retrobada Madrid-àrbitres: de la tempesta a la pau temporal.”

Una vaga a Mediapro fa perillar l’emissió per televisió del final de la lliga de futbol

Hernández Hernández forma part de la comissió de la reforma arbitral d’ençà que es va engegar amb més àrbitres, com ara Del Cerro Grande, González Fuertes, Soto Grado i Sánchez Martínez, que hi participen segons disponibilitat.

El director general de Diversitat del Consell, Stephane Soriano, ha negat que la modificació de l’article 6 de la llei trans, aprovada amb una esmena a la llei d’acompanyament del pressupost, serveixi per a permetre teràpies de conversió encobertes, tal com denuncien entitats LGBTI.

Assegura que aquestes pràctiques estan totalment prohibides al País Valencià i que això és recollit clarament en l’article reformat. En concret, la nova redacció estableix: “Es prohibeixen les teràpies que puguen suposar una agressió o intimidació a la persona trans, destinades a modificar la identitat o expressió de gènere d’aquestes persones, essent possible acollir-se a acompanyament sempre que s’opte lliurement i voluntàriament.”

Segons que ha indicat la conselleria, l’acompanyament previst ha de ser voluntari i destinat a oferir ajuda psicològica, social i emocional durant tot el procés de transició. “És un procés que moltíssimes voltes pot resultar incert, a vegades és difícil i cal un acompanyament constant”, ha dit. Soriano no ha precisat què implicaria en concret aquest acompanyament.

Diu que el canvi de text mostra que el govern defensa els menors, les famílies i tothom que fa un procés de transició, per tal que tinguin tot el suport necessari: “És fonamental garantir a les persones trans i a les seues famílies un acompanyament durant tot el procés perquè, moltes voltes, resulta difícil i amb molta incertesa, tant per a les persones trans com per a les seues famílies.”

El govern d’Ucraïna s’ha declarat disposat a pactar un alto-el-foc de trenta dies a partir de dilluns, sempre que Rússia també hi accedeixi. Així ho ha anunciat el ministre d’Afers Estrangers ucraïnès, Andri Sibiga, després d’una reunió a Kíiv entre el president Volodímir Zelenski i els dirigents de França, Alemanya, el Regne Unit i Polònia. Segons Sibiga, hi ha hagut també una conversa “fructífera” amb el president dels Estats Units, Donald Trump.

“El govern ucraïnès i els seus aliats estan preparats per a un alto el foc incondicional a terra, mar i aire durant trenta dies”, ha dit Sibiga, que ha remarcat que caldria una supervisió efectiva i garanties que permetin de generar confiança. Ha afegit que això podria ser el primer pas cap a una negociació de pau, si Moscou ho accepta. Per ara, el Kremlin no ha respost formalment a l’oferta.

Zelenski ha confirmat l’anunci i ha agraït la visita dels dirigents europeus, amb qui ha parlat sobre seguretat. “Tots hem coincidit que cal un alto el foc total, incondicional i prou durador per a possibilitar una diplomàcia real”, ha declarat. I ha subratllat que cal treballar plegats per garantir “una pau digna” i “una seguretat duradora i fiable”.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, també ha mostrat suport a la proposta i ha dit que s’hauria d’aplicar “sense condicions prèvies” per facilitar unes negociacions de pau. “La pilota és ara a la teulada de Rússia”, ha escrit a X, i ha advertit que si el pacte no es respecta, la Unió Europea aplicarà sancions més dures.

Today, the Coalition of the Willing convened.

We support the proposal for a full and unconditional 30-day ceasefire.

It must be implemented without preconditions to pave the way for meaningful peace negotiations.

The ball is now in Russia’s court.

We stand ready to maintain…

— Ursula von der Leyen (@vonderleyen) May 10, 2025

La proposta s’ha anunciat coincidint amb la visita a Kíiv dels dirigents d’alguns dels principals aliats d’Ucraïna: Emmanuel Macron (França), Friedrich Merz (Alemanya), Keir Starmer (Regne Unit) i Donald Tusk (Polònia). Tots ells han subscrit un comunicat conjunt en què reiteren el suport a Zelenski i s’afegeixen a la crida de Trump per assolir un acord de pau. “Fins que Rússia no accepti un alto el foc durador, augmentarem la pressió sobre la seva màquina de guerra”, afirmen.

Merz ha estat especialment contundent: ha exigit a Rússia que acati un silenci total de les armes durant trenta dies i ha assegurat que Europa i els Estats Units estan disposats a ampliar les sancions si no s’hi avé.

Trump, per la seva banda, ja havia reclamat dijous un alto-el-foc de 30 dies i havia advertit que, si no es respecta, els Estats Units i els seus aliats imposarien noves sancions. Segons que ha dit, cal “aturar immediatament la matança”.

Rússia demana l’aturada de l’enviament d’armes

Tot i això, el portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, ha insistit que per acceptar un alto-el-foc caldria que els Estats Units i Europa deixessin d’enviar armes a Ucraïna. I ha acusat els líders europeus d’enviar “missatges contradictoris” i de no tenir cap voluntat de millorar les relacions amb Rússia.

El primer ministre britànic, Keir Starmer, ha intervingut des de Kíev per advertir que si Putin vol demostrar que cerca realment la pau, té l’oportunitat de fer-ho ara. “Pot ampliar la pausa pel Dia de la Victòria a Europa i convertir-la en un alto-el-foc total i incondicional de trenta dies, amb negociacions immediates quan comenci el silenci de les armes”, ha dit.

Ha insistit que no hi ha marge per a excuses: “S’han acabat els peròs, les condicions i els ajornaments. Putin no en va necessitar cap per a fer un alto-el-foc i fer una desfilada, i no en necessita ara tampoc.” Si rebutja la proposta, el Regne Unit –ha avisat– escalarà les sancions i incrementarà l’ajut militar a Ucraïna.

També s’hi ha referit el general retirat Keith Kellogg, enviat especial de Trump per a Ucraïna, que ha demanat a Rússia que accepti l’oferta com a primer pas per a posar fi al conflicte més greu i llarg a Europa d’ençà de la Segona Guerra Mundial. “Cal parar ja la matança”, ha declarat.