Avui, 3 d’agost de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

– Deu anys de Junts pel Sí, el record i l’aprenentatge d’una unitat excepcional.

– Condemna contra l’extrema dreta a Sant Just: una sentència reconeix l’odi ideològic en l’agressió a un independentista.

– Energia solar: en desmuntem els mites en contra, els malentesos i les desinformacions.

– “Benvinguts a l’infern”: els horrors de la megapresó d’El Salvador a què els Estats Units han deportat centenars d’immigrants.

– Lluís Bernils: “A comarques la cuina catalana és viva, no hi trobes els tatakis i ramens”.

– Receptes d’estiu: braç de patata amb bonítol escabetxat de Jordi Vilà.

– Leticia Martín: “A Catalunya podríem tenir molts més festivals d’arts escèniques amb una programació forta”.

– Nou repte d’estiu: trobeu el tema amagat en el Mot-li!

– Quina notícia us va impactar més el 1997? Jugueu al nou joc dels ‘Trenta anys!’ i podreu emportar-vos un regal.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

Lloc: Part baixa de la Riera

L’incendi forestal de primera hora de la vesprada d’avui a Riba-roja (Camp de Túria) ja ha estat extingit després d’haver estat controlat, estabilitzat i d’haver-se retirat dos dels mitjans aeris, segons que ha informat el Consorci de Bombers de València.

El batlle de Riba-roja, Robert Raga, va explicar a l’agència EFE que hi va haver certa tensió perquè el foc s’havia estès pel Parc Natural del Túria, concretament a la partida de Botaia, tocant al nucli urbà, i n’ha cremat una hectàrea.

El Consorci va informar que l’avís de l’incendi s’ha rebut a les 16.35. És una zona de vegetació i canyar del Parc Natural del Túria. S’hi va mobilitzar un dispositiu d’extinció format per tres dotacions de bombers, quatre brigades BRIFO, un coordinador forestal del Consorci, cinc unitats de bombers forestals i tres mitjans aeris de la Generalitat.

L’incendi era molt a prop del col·legi públic Camp de Túria i d’una quarantena d’habitatges, segons Robert Raga, que va valorar la intervenció ràpida i força eficaç dels bombers, que amb dues avionetes i un helicòpter van aconseguir d’estabilitzar el foc.

“Donaran l’incendi per extingit quan hagin passat unes hores, i encara hi ha diverses dotacions controlant-ho, però el perill que hi havia per la proximitat a les cases ja ha passat”, va afegir el batlle.

El centre de coordinació d’emergències va establir la situació 1 del pla especial d’incendis forestals (PEIF) en l’incendi de Riba-roja. Aquesta situació correspon a un o més incendis forestals que, segons l’evolució prevista, poden afectar greument béns forestals o bé afectar lleument la població i béns de naturalesa no forestal.

Continua la recerca dels dos ocupants de l’avioneta acrobàtica biplaça caiguda al mar ahir davant el far del port de Sóller (Mallorca). Hi treballen especialistes del Grup Especial d’Activitats Subaquàtiques de la Guàrdia Civil (GEAS), Servei Marítim i Servei Aeri.

L’accident es va produir ahir cap a les 20.00 del vespre en aigües amb una profunditat d’uns trenta metres. L’avioneta acrobàtica biplaça havia sortit de l’aeròdrom de Binissalem unes dues hores abans, segons que van informar aquest dissabte als mitjans de comunicació des de la Guàrdia Civil.

Segons que han informat els Bombers de Mallorca, han rebut l’avís vora les 20.52. A les 20.07, el Servei d’Emergències 112 de les Illes ha rebut la trucada d’una persona que ha vist l’accident, i unes quantes embarcacions també l’han vist, segons el 112.

De moment, s’han trobat restes de l’avioneta. El 112 ha precisat que unes quantes embarcacions van veure restes flotant a l’aigua i que, segons el Servei d’Emergències, l’avioneta es deu haver enfonsat.

El quartet de jazz  3+1 ens presenta "JAZZEJANT" - Lloc: Pati del Xifré

Mr Hemry Good Band - Lloc: Club de Pesca Mar Sport

El festival Grec de Barcelona ha posat punt final al quaranta-novè certamen després de cinc setmanes de programació, que es va estrenar el 26 de juny amb l’espectacle Le petit cirque. Es podria dir que ha estat un any especial per al festival, no tan sols perquè assolit unes bones xifres d’assistència –la programació gestionada íntegrament pel festival ha tingut una ocupació del 92% i la gestionada per la resta d’equipaments, del 68%–, sinó també perquè ha estat el primer any amb Leticia Martín com a directora artística, que ha agafat el relleu de Cesc Casadesús després de vuit anys al capdavant del festival.

Martín, amb una llarga experiència en la gestió cultural, ha treballat especialment en la “descentralització” del Grec de Montjuïc i ha estès el festival per moltes sales i equipaments de la ciutat, i també ha ampliat la diversitat de disciplines en la programació. Ens reunim amb ella al terrat de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) per fer-ne un balanç.

—Acabeu de tancar el vostre primer Grec com a directora. Quina valoració en feu?
—Ha estat preciós. D’ençà del primer moment, el repte era molt gros, perquè és un festival que la gent de Barcelona s’estima moltíssim. Més enllà de la programació, el repte també era fer equip, trobar noves maneres de treballar, intentar donar una empenta al festival…

—A part de la incorporació de Núria Ramis i Montse Portús, ha canviat gaire, l’equip, respecte del que ja hi havia?
—Sí, també hi ha hagut un canvi de secretariat i a l’administració, però la resta són els mateixos que ja hi havia. Durant el festival, evidentment, hi ha incorporacions de la borsa de treball de l’ajuntament, però són temporals.

—La vostra elecció com a directora del festival va causar cert rebombori dins el sector. Cridava l’atenció, sobretot, que vinguéssiu del sector musical, després de treballar deu anys al Liceu. Com ho vau viure, tot plegat?
—Crec que és una cosa que s’ha viscut molt més des de fora que no pas com ho he viscut jo. Ja feia deu anys que jo vivia a Barcelona, conec molt bé l’entramat cultural de la ciutat. Però una cosa que no sabia gaire gent i que he hagut d’explicar moltes vegades és que, abans del Liceu, ja havia estat a Teatros del Canal, a la Fundació SGAE, havia tingut una productora de teatre… Havia fet altres coses abans de ser a Barcelona. Ara bé: també ha estat bonic fer aquest aterratge al sector i haver de guanyar-me la confiança i el respecte de tothom. Jo no ho he viscut tant com un judici sinó com una sorpresa, i amb aquest tipus de nomenaments ja està bé que n’hi hagi, de sorpreses.

—És un error separar sempre l’àmbit musical de les arts escèniques, tenint en compte que, per exemple, el Grec és un festival multidisciplinari?
—Això té més a veure amb el segell del programador. Com a programador, allò que coneixes més bé se suposa que ho tractaràs amb més estima, però jo sempre he estat una persona molt transversal. De fet, quan vaig arribar al Liceu no venia pas del món de la lírica. Per tant, ja estic acostumada a arribar als llocs i no ser l’opció esperada. Però entenc que per a la programació es tingui molta cura amb el perfil que s’escull.

 

—Fa un any, vau deixar el Liceu, i al setembre vau començar al Grec. En realitat, heu tingut molt poc temps per a fer la programació d’enguany, tenint en compte que normalment es treballa a un any vista o dos.
—Sí. Al Grec, vaig començar-hi estrictament el 2 de setembre, de manera que només he tingut nou mesos. El juliol de l’any passat vaig deixar el Liceu i vaig anar a tots els actes que es feien del Grec per entendre-ho. Als festivals normalment es treballa a un any i mig vista, tret de projectes grossos, que potser és una mica més.

—Per tant, enguany hem vist espectacles programats per l’antic equip, encapçalat per Cesc Casadesús?
—No. Com que el maig passat en Cesc ja sabia que aquell seria el seu darrer any, d’una manera molt generosa no va deixar res tancat per a aquest. Hi havia totes les opcions i la informació d’espectacles a triar sobre la taula, però la decisió de què es programava era cosa meva. Ha estat un any de trobar-me amb tothom. Una cosa que tenia clara és que tothom pogués venir a explicar-me el projecte, i és graciós, perquè amb el Grec tothom té alguna història, ja sigui com a espectador, com a creador… És un festival que té moltes històries.

Àngels Margarit: “O augmentem l’equip del Mercat de les Flors o haurem de reduir l’activitat”

—Els dos grans festivals d’arts escèniques del país han canviat de direcció enguany: el Grec, amb vós al capdavant, i el Temporada Alta, ara amb Narcís Puig. Com conviuen aquests dos festivals en un lloc petit com Catalunya? Us comuniqueu i coordineu entre vosaltres?
—Ha estat bonic que hi hagi hagut relleu al Temporada Alta i al Grec. Amb el Temporada Alta, igual que amb la resta d’espais culturals, intentem d’estar informats de què fem, perquè si no… D’altra banda, Catalunya no és un lloc tan petit. Pensa, per exemple, en Brussel·les: tenen no sé quants teatres i no sé quants festivals! No som tan petits. El Temporada Alta és més aviat el festival de Catalunya o de Girona –ara també tindrà una branca a Barcelona–, mentre que a Barcelona hi ha el Grec. Però ja et dic: per la mida de Catalunya, podríem tenir molts més festivals d’arts escèniques amb una programació forta. Per a nosaltres, com més fort sigui tot l’entramat cultural, millor. No es pot veure amb ulls de competència sinó de convivència sana.

—Ho dic més que res perquè sou festivals més o menys semblants, amb un pressupost semblant…
—Sí, però la comparació no té gaire sentit, perquè allò que ens diferencia és què programem: el Temporada Alta és el Temporada Alta i el Grec és el Grec. L’un és a la tardor, i l’altre a l’estiu. I després, d’altra banda, un és de fundació privada, que això ja dóna un perfil diferent per naturalesa. En un festival públic tens unes obligacions que potser no tens en un de privat. Sempre hi ha matisos, però cadascú és cadascú.

—El pressupost del Grec és totalment públic? Depeneu d’algun percentatge de taquilles?
—No, els 3.600.000 euros del Grec són de l’ajuntament, i després ens demanen un mínim de taquilla, però no tenim més aportacions. Sí que hi ha alguna cosa de cocapitalitat, però arriba a l’ICUB, no al Grec. El Grec ni tan sols té personalitat jurídica pròpia, pertanyem a l’ICUB. Ara bé: aquests tres milions s’inflen amb les coproduccions i col·laboracions amb unes altres institucions, que posen part de diners.

—Vau inaugurar el festival amb l’espectacle Le petite cirque, de Marie i Yoann Bourgeois, amb la compositora Pomme com a protagonista. Començar amb circ, a casa nostra, encara és arriscat? Era una declaració d’intencions de tot el que vindria al festival?
—Sí. No era la primera vegada que passava: fa un parell d’anys, es va inaugurar amb una companyia de circ d’Austràlia. Jo volia que fos un espectacle que pogués arribar a tanta gent com fos possible. A més, era una col·laboració amb un festival internacional i era una estrena mundial. Tenir una estrena internacional sí que és una declaració d’intencions! La rebuda va ser bona, però pel públic encara costa, encara es programa poc circ a sales i molt al carrer. Crec que és una obligació del festival donar l’oportunitat de fer espectacles de circ a sales i demostrar que poden competir cara a cara amb els de dansa o teatre, perquè tenen uns acabats increïbles, unes dramatúrgies fantàstiques i una qualitat absolutament incontestable. Cal donar suport de manera conscient al circ.

—L’equilibri entre espectacles de diferents disciplines també es veu entre produccions internacionals i de casa nostra. Tot i haver portat grans noms, com Lisaboa Houbrechts, Mario Banushi o Sidi Larbi Cherkaoui, espectacles com El monstre, Gegant, o Dioptria 55 han tingut una gran rebuda. Per què cal, aquest equilibri?
—Per una banda, perquè som l’aparador del que passa internacionalment i això ens situa com a festival d’estiu i, per una altra, perquè també som un dels que aporta més diners –si no el que més– a coproduccions noves. Per al sector, és fonamental que tinguem programació local, perquè estrenar al Grec o al Temporada Alta, per exemple, pot fer que un espectacle tingui més possibilitat de supervivència. És molt important que els festivals apostin per la nova creació local.

—Una de les grans novetats d’enguany és l’extensió del festival a sales de la ciutat i la col·laboració amb equipaments i institucions públiques. Per què trobeu important “descentralitzar” el festival de Montjuïc?
—Montjuïc sempre serà el nucli del festival, perquè és on hi ha els espais que programem del tot nosaltres: hi ha el Teatre Grec, el Teatre Lliure i el Mercat de les Flors. Són sales que durant l’estiu tenen una programació cent per cent nostra. Ara bé, per a mi era important que s’estengués per la ciutat per intentar que les persones se’l sentissin més seu. Aquest és l’objectiu, a més de col·laborar amb museus, auditoris i tota mena d’institucions culturals que ajudin que el festival arribi a tants llocs de la ciutat com sigui possible.

—Les xifres demostren que el festival arriba a la gent. Una de les dades més sorprenents és que hi ha hagut més ocupació a les sales durant el Grec que en tota la temporada al teatre.
—Això ens ha fet molt contents! Donar suport a les sales a l’estiu –que normalment és quan el públic baixa– i donar la força del festival perquè la gent hi vagi és important. Ha estat un èxit, i crec que ha estat més aviat per un canvi de comunicació i d’esperit que no pas per la manera de fer. Hi ha coses que ja es feien, però jo m’he encaparrat molt que se’n parlés.

—És que potser tenim grans sales infrautilitzades?
—No. Les xifres d’ADETCA i les dels teatres són cada vegada més bones. L’any passat va ser l’any amb més entrades venudes! No crec que siguin sales infrautilitzades. Crec que potser hi ha una mancança de sales de mitjà format. Passem de sales de cent cadires a sales de sis-centes, i potser un parell de sales més de quatre-centes cadires ens aniria bé per arribar a espectacles i llenguatges una mica més transversals. Però, vaja, crec que som en un moment molt dolç de les arts escèniques.

—El darrer informe del CoNCA, publicat al juny, recull que, dels teatres amb més de dues-centes butaques, el TNC i el Lliure, públics tots dos, són en 13è i 14è lloc quant a nombre d’espectadors. Per què no s’omplen les platees durant la temporada i per què el Grec sí que ho aconsegueix?
—Allò que cal que faci un festival –i això ho hem aconseguit no tan sols enguany sinó també els anteriors– és que tinguis la sensació que vas a veure coses que només pots veure en un festival. Precisament, a l’estiu, al Lliure, al TNC o al Mercat de les Flors, s’hi fan coses úniques. Si fas estrenes internacionals o estrenes de companyies locals que siguin especialment interessants, és una cosa única. L’esperit del festival és això: que el que hi passa no passa la resta d’any. I bé, durant la temporada sempre hi ha espectacles que tenen molt d’èxit i uns altres que en tenen menys, però això és llei de vida.

—Però n’hi ha prou que el teatre sigui interessant, trencador o innovador?
—Crec que la qüestió fonamental és fer una bona comunicació i ser-hi present tot l’any. Per exemple, la venda del xec regal per Nadal va ser un èxit, sense ni tan sols tenir encara informació de la programació. Vam vendre vuit mil entrades. És molt interessant que la gent hi confiï. Cal ser-hi i donar la seguretat que allò que hi passarà serà interessant i que s’hi podran viure moments únics.

—Les xifres d’assistència són molt bones. Enguany, un 80% d’ocupació. Quan parleu de fer créixer el festival, amb quins termes ho dieu? Pressupost, espais…?
—M’agradaria, sobretot, treballar en la fidelització de la gent. N’hi ha molta que només ve a una cosa, i segurament ja la coneixia. M’agradaria que la gent que va a un espectacle acabés anant-ne a dos, o que la que té molt clar què li agrada provés unes altres coses. Retenir el públic que entra una vegada i ja no torna més seria ideal. Pel que fa al percentatge de la gent que ve que és de la ciutat, del país i de l’estat, és un equilibri que cal mantenir, perquè majoritàriament sempre serà gent de Barcelona, i està molt bé que sigui així.

—Obrir-vos a un públic estranger no és un objectiu, doncs?
—Si vas a Avinyó, vas al festival. Si vas a Edimburg, pots anar a veure castells, però també vas al festival. Si vas a Mèrida, vas al festival. Nosaltres tenim tant turisme i està tan enfocat en unes altres direccions, que pensar que la gent vingui a Barcelona pel festival Grec és difícil… Seria desitjable? Segur. Però no sé si és la principal línia amb què treballar.

—Hem parlat molt de grans festivals, però tenim la sort de tenir-ne molts altres de petit format i mitjà, com el Sismògraf d’Olot, el Festival Z de Girona, el TNT de Terrassa… Quin paper tenen dins el sector i el circuit de festivals?
—Amb tots també hi ha una comunicació molt fluida, perquè aquests festivals focalitzats en un tipus de proposta més concreta són un aparador increïble per a saber què passa, per a conèixer artistes nous, per a conèixer propostes arriscades o per a intentar que algú que ha fet un projecte a Olot després pugui desenvolupar-lo al Grec, per exemple. És el que deia abans: com més gran sigui tot l’entorn cultural, millor per a tothom. Que els festivals petits tinguin múscul ens va molt bé als que som més grans.

—L’any que ve se celebrarà el cinquantè festival Grec, que coincidirà amb el cinquantè aniversari del Lliure. Què ens podeu explicar, del que organitzareu?
—Del contingut no puc revelar res, però sí que volem que aquests cinquanta anys ens facin pensar com és que continua tenint sentit un projecte que va néixer fa cinquanta anys: què va significar el 1976 i què volem que sigui el 2026? Què ens acosta o què ens separa del que érem el 1976? Aquesta seria la reflexió amb la qual m’agradaria treballar.

—Què em respondríeu, ara?
—Encara que tingués la resposta no te la donaria [riu].

—Ho haurem de veure l’any que ve, doncs…

 

“La cuina vol temps, però te’l torna.” Això defensa el xef Jordi Vilà mentre prepara una recepta que, ben segur, us portarà molts records. Ho fa al número 41 de la ronda de Sant Antoni de Barcelona, on conviuen els restaurants Alkimia, que brilla amb una estrella Michelin, i Al Kostat. Vilà ha inclòs en la carta d’aquest darrer un plat que a molts ens preparava l’àvia o, com en el seu cas, la mare: braç de patata amb bonítol escabetxat. Us expliquem com elaborar aquest plat original, tradicional i estiuenc.

Jordi Vilà: “Mai no he volgut formar part de la gastronomia”

Ingredients
Si voleu preparar el braç per a 4 o 6 persones necessiteu:
– 6 patates vermelles
– 6 ous
– bonítol escabetxat
– anxoves
– pebrot escalivat
– bitxos d’Ibarra
– cibulet
– maionesa
– sal

El xef Jordi Vilà elabora el braç de patata que serveixen al restaurant Al Kostat (fotografia: Enric Galli).

Postres d’estiu: Préssecs amb gelat, menta i infusió de marialluïsa del restaurant Teresa Carles

Preparació
Per començar, poseu les patates i força sal en un recipient amb aigua freda. Feu-les bullir durant uns 40 minuts. “Les patates agafen la sal que necessiten”, diu Vilà, de manera que no patiu. És important que, quan poseu les patates al recipient, l’aigua sigui freda perquè d’aquesta manera quedaran compactes per a muntar després el braç. 

Segon pas. En un recipient amb aigua bullent, afegiu-hi 6 ous que estiguin a temperatura ambient. Alhora, afegiu-hi una mica de sal i vinagre: això farà que pelar els ous sigui més fàcil. La cocció dels ous ha de durar uns 10 minuts. 

Amb les patates llestes i encara calentes, heu de pelar-les, tallar-les a trossos i, finalment, esmicolar-les en un recipient. Per fer-ho, Vilà fa servir un estri específic, però aclareix que es pot fer amb un passapuré. Un cop triturada, afegiu-hi una mica de sal i barregeu-ho tot. Veureu que la base del braç queda compacta.

Per preparar el farcit, talleu a trossos petits el bonítol escabetxat, la ceba del mateix escabetx –un ingredient melós que permet de crear un contrast amb la patata–, el pebrot escalivat, les anxoves i el bitxo d’Ibarra. Afegiu-ho tot en un recipient. Si voleu, incorporeu-hi olives. Tot i que podeu comprar el bonítol i el pebrot, Vilà us anima a elaborar-los. “Si tu mateix prepares les coses, controles el gust que els vols donar”, defensa. A continuació, ratlleu dos ous sencers i afegiu-los-hi. Barregeu-ho tot amb la maionesa perquè quedi ben unificat. 

A continuació, agafeu paper de forn –més pràctic que no pas un drap o el paper film transparent– i escampeu-hi una mica d’oli. Poseu-hi la patata triturada i, amb un altre paper damunt, aplaneu-la. Sense el paper superior, igualeu els laterals i afegiu-hi el farcit al mig, tot deixant lliure una mica d’espai als extrems més llargs. Ara doblegueu el braç sobre si mateix dues vegades i acabeu de tancar-lo amb l’ajuda d’un ganivet. 

Finalment, retireu el paper i escampeu generosament la maionesa per tot el braç. Feu una línia amb el ganivet als ous i separeu-ne la clara del rovell. Ratlleu-los respectivament i, per acabar, feu igual amb el cibulet. Si ho voleu, podeu decorar el braç amb fulles d’alfàbrega o tires de pebrot. Vilà encoratja a recuperar tot l’ou que no quedi adherit a la maionesa i tornar-lo a afegir. 

Per emplatar, retireu les puntes del braç. Amb una espàtula, traslladeu-lo a una platera i, si ho voleu, serviu les porcions amb una mica de maionesa per sota. Només us queda llepar-vos-en els dits!

El xef Jordi Vilà elabora el braç de patata que serveixen al restaurant Al Kostat (fotografia: Enric Galli). Braç de patata del restaurant Al Kostat (fotografia: Enric Galli).

Receptes d’estiu: amanida de cap-i-pota del bar Pinotxo

Vilà us convida a preparar aquest plat durant les vacances, un període ideal per a posar-se el davantal i gaudir de la cuina de debò.

Els Mot-li! d’aquest mes d’agost vénen amb un nou repte, i amb premis! A partir del dilluns 4 d’agost, cada setmana, els mots que cal trobar formen part d’un tema que els jugadors hauran de descobrir.

El tema dels mots és diferent cada setmana, un del 4 al 10 d’agost, un de l’11 al 16 d’agost, un del 18 al 24 d’agost i un del 25 al 31 d’agost. Els altres dos jocs de llengua de VilaWeb, el Paraulògic i el Minimots, també amagaran pistes que ajudin a descobrir el tema de la setmana.

Per a participar en aquest repte, només cal omplir cada setmana aquest formulari. Entre tots els participants, sortejarem quatre lots de llibres cortesia de Rodamots.

El 17 de maig de 2021, un dilluns qualsevol, Aleix Abadia Huguet, que aleshores tenia vint-i-tres anys, caminava tranquil·lament pel parc que hi ha davant el Casal de Joves de Sant Just Desvern (Baix Llobregat) en direcció a l’autoescola. Però aquell dia no va assistir a la lliçó. El van agredir pel fet de ser independentista, i va passar quaranta-dos dies de baixa.

Eren les set del vespre quan un grup de joves que es trobaven asseguts en un petit mur, significats per la seva ideologia ultradretana, el va aturar. Tal com descriu la sentència emesa pel jutjat penal 4 de Barcelona, un d’ells, Pau Andreu, el va increpar i li va barrar el pas. Aleix Abadia està convençut que l’esperaven. I, tot seguit, sense avís, el va colpejar amb els punys; li va trencar el nas i li va causar més lesions. Una vegada a terra, Andreu li va etzibar: “Això és un missatge per a tots vosaltres.”

Quatre anys més tard, l’agressor, que ha reconegut que la motivació havia estat l’animadversió ideològica cap a l’independentisme, ha estat condemnat per un delicte de lesions. Aleshores Andreu era membre del grup ultra Grada Canito del RCD Espanyol, que la sentència recull que es caracteritza perquè s’oposa a les posicions independentistes. El condemnat ha acceptat una pena de sis mesos de multa –sis euros per dia–, una indemnització de 5.710 euros i té prohibit d’apropar-se a Abadia menys de tres-cents metres durant un any.

Una agressió en un clima marcat per l’extrema dreta

Els fets s’inscriuen en un clima d’impunitat de l’extrema dreta a la localitat, sobretot a partir del 2017, amb la campanya del Primer d’Octubre, tal com explica Abadia a VilaWeb. El moviment independentista feia accions com les que es feien a bona part de Catalunya, com ara encartellades demanant el vot pel sí. Però a Sant Just, joves d’ultradreta es van coordinar per arrencar els cartells, amenaçar i insultar els qui es mobilitzaven. Eren coneguts com “els del casal de joves”, perquè justament solien reunir-se al parc de davant el casal. Molts es coneixien d’ambients futbolístics: alguns havien jugat a l’equip del poble, el FC Sant Just, alguns altres eren entrenadors de categories inferiors i també formaven part de grups de suport del FC Barcelona i el RCD Espanyol. Un dels membres destacats era Pau Andreu, l’agressor.

Entitats del municipi ja havien denunciat, abans de l’agressió a Abadia, llançament d’ous, pintades, amenaces i vexacions, sobretot contra el col·lectiu independentista. El mateix dia del referèndum es van passejar amb banderes espanyoles pels col·legis electorals amb actitud provocadora. I es destaca una nit de Cap d’Any, la del 2019,  quan enmig d’una festa que es feia al pavelló municipal de Sant Just, un individu va agredir un assistent mentre li deia “independentista de merda”. Aquesta actitud agressiva no era aïllada i se’n poden esmentar moltes més: van fer pintades en façanes d’habitatges que tenien penjada l’estelada, van atacar paradetes de l’ANC, van punxar les rodes del cotxe del representant d’Òmnium del Baix Llobregat i van fer amenaces com ara “Vigileu què feu, que sabem on viviu”.

Aleix Abadia ja havia estat amenaçat per haver ensenyat un domàs al Camp Nou en un gest de suport a Adrià Carrasco. Alguns d’aquests ultres, expulsats per conductes violentes d’un grup de suport futbolístic, li van dir que el tenien en el punt mira per haver penjat aquesta fotografia i per la seva significació política.

Per tant, l’agressió que va rebre Abadia el 2021 no va ser pas fortuïta. Finalment, el 29 de maig, es va fer el judici. Pau Andreu s’hi va presentar amb l’advocada Marina Roig, que havia defensat Jordi Cuixart en el judici contra el procés. Es va arribar a un acord de conformitat: Andreu va reconèixer que era culpable dels delictes de lesions i d’odi i va reconèixer el component ideològic de l’agressió, i això ha fet que la sentència no inclogui una pena de presó, atès que no tenia antecedents.

L’actitud tènue de l’ajuntament

En aquest context, el consistori va aprovar el 2019 una moció antifeixista, impulsada per la CUP i signada pel PSC, els Comuns i ERC, que es comprometia a donar suport a les víctimes i valorar de personar-se com a acusació en casos d’agressions feixistes. Però quan va succeir l’agressió a Aleix Abadia, se’n van mantenir al marge.

El batlle de Sant Just, Joan Basagañes (PSC), en una reunió amb Aleix Abadia, li va dir que no es personaven en el cas perquè consideraven que realment l’agressió no era ideològica, malgrat que encara no havia aparegut ni l’escrit de la fiscalia ni tenia gaire més informació. “Sempre han llevat importància al cas, i volen mostrar que som un poble tranquil i que són baralles entre joves”, diu Abadia. Tot i això, més tard la fiscalia sí que hi va veure una connotació ideològica.

De fet, tan sols dos mesos després, el regidor d’Esports es va fotografiar amb alguns dels joves que formaven part del grup present durant l’agressió, i els va permetre d’organitzar un torneig de futbol al camp municipal. Abadia considera greu que se cedeixi espai públic a individus radicalitzats pel futbol.

El govern municipal ha volgut tractar el cas com si fos un enfrontament simètric entre dos bàndols, i com si totes les ideologies fossin iguals. Va promoure mediacions amb els agressors i, de fet, el batlle també es va reunir amb Andreu. Malgrat tot, Abadia explica que els membres del grup han continuat movent-se en cercles d’extrema dreta i, fins i tot, durant les festes de Sant Just, han continuat assetjant i amenaçant joves independentistes.

Un poble mobilitzat contra la impunitat

Tres dies després de l’agressió, el 20 de maig de 2021, centenars de persones es van concentrar a Sant Just per condemnar l’atac. Va ser una de les mobilitzacions més nombroses que es recorden al municipi. Mesos més tard, el febrer del 2022, es va crear la Plataforma Antifeixista de Sant Just.

De fet, un any abans de l’agressió, el març del 2020, disset entitats polítiques i socials del municipi van publicar un manifest contra les agressions feixistes contínues que es cometien a Sant Just Desvern. Entre les entitats signants hi havia el Cau, l’Esplai, Loud Music, Dimonis i partits polítics.

Ara l’activitat d’extrema dreta ha disminuït una mica, però ha continuat havent-hi pintades i casos d’actituds violentes. Abadia espera que la sentència serveixi de revulsiu, troba que és un cas clar que es pot vincular a la catalanofòbia, i demana, per exemple, plans contra la radicalització en entorns com ara el futbol, que incloguin mesures com ara no contactar ultres com a entrenadors o promoure la introducció del català en els entrenaments, que considera que ja allunyaria aquest sector més espanyolista.

També exigeix que s’eviti que aquests grups actuïn amb total impunitat, sobretot a les festes majors. En aquest sentit, alerta que l’ajuntament, que sí que s’ha mogut per unes altres qüestions, ha estat molt tènue amb aquest cas i ha volgut tapar-lo i fer que semblés un fet aïllat i puntual. Demana un reconeixement del que ha passat aquests anys i que actuïn per aturar els canals de radicalització dins el poble.

The Washington Post · Samantha Schmidt, Helena Carpio, María Luisa Paúl, Silvia Foster-Frau, Teo Armus i Aaron Steckelberg

Un detingut acabà inconscient després de ser apallissat. Uns altres sortiren de la sala d’aïllament plens de blaus, amb dificultats per a caminar o bé vomitant sang. Un altre tornà a la seva cel·la plorant i digué als seus companys que acabava de sofrir una agressió sexual.

Els detinguts recorden les mofes dels guàrdies mentre els pegaven, el ressò dels cops contra les parets metàl·liques.

Informalment, la cel·la en què els veneçolans deportats dels Estats Units pel govern Trump expliquen que sofriren els pitjors abusos dels seus cent vint-i-cinc dies d’internament al Centre de Confinament per Terrorisme (CECOT), a El Salvador, era coneguda com “l’Illa”.

Els testimonis que han accedit a parlar amb The Washington Post ofereixen la visió més completa fins al moment de les condicions a la megapresó, on per defecte neguen als reclusos el contacte amb els seus advocats i els priven de gairebé qualsevol accés al món exterior. Pocs detinguts han sortit mai del CECOT, on continuen empresonats uns catorze mil salvadorencs, i encara menys han accedit a parlar mai de la seva experiència al centre.

The Washington Post ha entrevistat setze homes dels més de dos-cents cinquanta que van ser deportats pels Estats Units al centre i que hi romangueren detinguts durant quatre mesos fins que, aquest mes, foren alliberats com a part d’un intercanvi de presoners entre Veneçuela i els Estats Units.

Els veneçolans, detinguts en el marc de la campanya de deportació en massa de Trump, expliquen a The Washington Post que van ser sotmesos repetidament a les pallisses i agressions dels guàrdies, que sovint els deixaren lesions greus. També diuen que el personal de la presó restringia l’atenció mèdica als detinguts malalts de diabetis, hipertensió o insuficiència renal.

Els homes dormien en lliteres metàl·liques, normalment sense matalassos, en cel·les col·lectives on els llums del sostre eren encesos les vint-i-quatre hores del dia. Els obligaven a banyar-se i fer les seves necessitats en un tanc d’aigua i lavabos sense cap privadesa. Tan sols els permetien de sortir de la cel·la de manera molt excepcional, expliquen.

El govern salvadorenc ha refusat de respondre a les preguntes de The Washington Post sobre els casos dels deportats. Tricia McLaughlin, portaveu del Departament de Seguretat Nacional dels Estats Units, reitera en un comunicat remès a The Washington Post que els detinguts formaven part de la banda criminal veneçolana Tren de Aragua, per bé que la Casa Blanca hagi reconegut davant els tribunals que molts dels immigrants deportats al CECOT no tenien antecedents penals.

Robert L. Cerna, director interí de l’oficina local del Servei d’Immigració i Control de Duanes dels Estats Units, afirmà en un escrit presentat a la justícia nord-americana al març que l’absència d’antecedents penals no necessàriament volia dir que els deportats no representessin una amenaça, i que la manca d’informació personal sobre els deportats tan sols posava en relleu el risc que representaven.

“El president Trump i la secretària del Departament de Seguretat Nacional dels Estats Units, Kristi L. Noem, no permetran que les bandes criminals terroritzin els ciutadans nord-americans”, diu McLaughlin. I afegeix: “Una volta més veiem com els mitjans de comunicació s’afanyen a sortir en defensa dels membres de bandes criminals il·legals. Sentim parlar massa de les falses històries lacrimògenes dels membres de bandes i els delinqüents, i molt poc de les seves víctimes.”

Abigail Jackson, portaveu de la Casa Blanca, reitera que el govern Trump agraeix a Bukele la col·laboració “per a ajudar a expulsar dels Estats Units els pitjors delinqüents il·legals, terroristes i membres de bandes”, i remet les preguntes sobre les condicions al CECOT al govern salvadorenc.

Si els relats dels detinguts són certs, el tracte que van rebre al CECOT pot haver vulnerat les convencions de l’ONU contra la tortura, de les quals són signataris tant El Salvador com els Estats Units. Ho explica així Isabel Carlota Roby, advocada de l’organització de drets humans Robert F. Kennedy, que ha parlat personalment amb alguns dels detinguts. Roby diu que, d’acord amb les proves disponibles i el grau de coneixement dels funcionaris nord-americans sobre les condicions al centre, els Estats Units podrien ser culpables d’haver vulnerat els drets humans dels deportats. Washington pagà sis milions de dòlars al govern de Bukele perquè accedís a internar els homes al centre.

Si es demostra que són sistemàtics o generalitzats, els casos de tortura, detencions arbitràries, desaparicions forçades i agressions sexuals al centre podrien constituir crims contra la humanitat, més encara si s’aconsegueix demostrar que el govern –sigui el d’El Salvador o el dels Estats Units– en tenia coneixement. Un grup d’investigació internacional ha començat a preparar un informe sobre El Salvador a fi de determinar si el govern del país és responsable d’algun d’aquests crims.

Alguns membres del grup, si més no, creuen que els indicis meriten l’obertura d’una causa penal. “Basant-me en la informació a què hem tingut accés, hi ha motius de pes perquè el Tribunal Penal Internacional obri una investigació”, explica Santiago Canton, secretari general de la Comissió Internacional de Juristes.

The Washington Post ha pogut confirmar que molts dels deportats havien entrat legalment als Estats Units, i que complien activament amb la legislació migratòria nord-americana.

Molts dels deportats havien arribat al país després d’haver fugit del govern del president veneçolà Nicolás Maduro, rival geopolític dels EUA. A alguns, de fet, els havien concedit permís de residència i de feina. Dos, pel cap baix, van arribar als Estats Units com a refugiats després d’haver fugit de la persecució política a Veneçuela.

Molts veneçolans sospiten que van ser detinguts i deportats dels Estats Units únicament perquè tenien tatuatges.

Quan va detenir-los, el govern nord-americà no informà cap dels detinguts sobre on els deportaria.

Veneçolans deportats dels Estats Units arriben a San Luis Talpa, al Salvador, aquest març per a ser internats al CECOT (fotografia: Presidència d’El Salvador/Efe). “Us farem una sorpresa”

Emmanillats pels canells, la cintura i els turmells, els immigrants van ser conduïts a tres avions que creien que es dirigien a Veneçuela. Si més no, pensaren, tornarien a casa. Els deportats recorden que els agents els prohibiren obrir les finestretes de l’avió. “Us farem una sorpresa”, els etzibà un.

Quan aterraren, un dels detinguts s’armà de valor i donà un cop d’ull per la finestra. Onejant a l’aire hi veié la bandera blava i blanca d’El Salvador. Els detinguts, recorda, entraren en pànic. Una dona deportada que parlava anglès llegí en veu alta un dels documents que els agents li havien lliurat i el traduí per a la resta dels passatgers: estarien detinguts durant un any, pel cap baix, a El Salvador.

Alguns deportats es negaren a baixar de l’avió. Un agent colpejà un passatger, recorda un dels deportats, i els crits feren emmudir l’avió. Entre cops i empentes, els agents els obligaren a baixar. Els reberen dos agents salvadorencs, que els agafaren pels braços.

“Tireu-los a terra!”, cridaren els agents salvadorencs mentre els detinguts eren agredits i arrossegats als autobusos. Miguel Rojas Mendoza, un dels deportats, explica que va veure com colpejaven un home amb tanta força contra el capó d’un autobús que li començà a rajar sang de la cara.

Roger Molina, un veneçolà que havia estat acceptat com a refugiat als Estats Units, suplicà als agents que li donessin una explicació.

“Si us plau, no entenc què faig aquí”, els digué. “No he comès cap delicte. Si us plau, deixeu-me parlar amb algú.” S’agenollà i començà a resar. Fou aleshores que un agent salvadorenc l’agafà pel coll.

“Corre, fill de…”, li ordenà mentre li clavava un rifle a les costelles.

“Benvinguts a El Salvador”, els cridaren els agents encaputxats durant el trajecte, segons que expliquen sis detinguts. “Benvinguts a l’infern.”

Una vegada al CECOT, segons que explica un altre deportat que havia immigrat legalment als Estats Units, els guàrdies els afaitaren el cap i els llevaren la roba i els telèfons.

“Per què m’afaiten el cap?”, recordar haver-se demanat Andry Hernández, un altre deportat que havia emigrat legalment als Estats Units. “Sóc gai i treballo de maquillador; no sóc membre de cap banda.”

Els homes van ser duts a empentes fins a un magatzem, flanquejats per fotògrafs i guàrdies, i obligats a agenollar-se. El director de la presó s’hi adreçà.

Al CECOT, els digué, no tindrien drets: ni dret d’un advocat, ni dret de sortir a l’aire lliure. No tornarien a menjar carn mai més.

“L’única manera amb què sortireu d’aquí és en una bossa”, els digué, segons que expliquen uns quants deportats.

Guàrdies amb la cara tapada custodien una de les entrades del CECOT (fotografia: Rodrigo Sura/Efe). “Extremadament humiliant”

El CECOT, inaugurat per Bukele el 2023 com a part de la seva campanya contra les bandes salvadorenques, fou dissenyat per terroritzar els criminals més violents del país. El govern salvadorenc l’ha descrit com la presó més gran d’Amèrica, amb una capacitat original per a vint mil detinguts que posteriorment es duplicà. La imponent fortalesa –situada als afores de San Salvador, la capital del país– s’estén al llarg de més d’un centenar d’hectàrees, envoltada per una tanca perimetral electrificada i dinou torres de vigilància.

Els veneçolans van ser internats en cel·les on hi havia fins a una vintena d’homes en cadascuna. Un detingut recorda que les parets, de formigó, estaven tacades de suor, gotes de sang seca i uns rastres que semblaven esgarrapades d’ungles humanes.

Cada cel·la contenia una vuitantena de lliteres metàl·liques apilades en files de quatre, segons que expliquen els detinguts i mostren les imatges del CECOT compartides anteriorment pel govern de Bukele. L’ús dels tancs d’aigua i dels lavabos era controlat pels agents i restringit a determinades hores del dia. Sense finestres ni ventiladors, els deportats vivien i menjaven entre la pudor de les seves pròpies aigües residuals.

La temperatura era l’única manera que els detinguts tenien de saber quina hora era: calor abrasadora de dia, fred de nit. No veien mai la llum del sol, recorden, però a voltes sentien la pluja.

El CECOT “semblava per a animals”, recorda un altre deportat, Julio Fernández Sánchez. “Era dissenyat perquè la gent es tornés boja o se suïcidés”, diu.

Un altre deportat, Marco Jesús Basulto Salinas, explica que, ocasionalment, permetien als detinguts de sortir de les cel·les per jugar a futbol durant vint minuts, o bé per assistir a una breu lectura de la Bíblia, però que el temps a les cel·les es feia etern. Els homes d’una cel·la, recorda, comptaven el pas dels dies fent marques a la paret.

Els detinguts amb problemes mèdics solien ser allotjats a la cel·la número 8, explica Fernández, que hi va ser reclòs després d’haver sofert una lesió en l’espatlla a causa d’una pallissa dels guàrdies. Hi havia homes que patien de diabetis, problemes de pell i atacs de pànic. Un dia, a un pres diabètic li van administrar la insulina equivocada i va començar a tenir convulsions després de la injecció, recorda Fernández. Els guàrdies van trigar gairebé mitja hora a demanar ajuda.

“El metge ens veia rebre cops i després ens demanava, ‘Que noteu res?’, amb un somriure”, recorda Basulto. “Era extremadament humiliant.”

Tito Martínez, de vint-i-sis anys, recorda que un metge li digué que tenia insuficiència renal, i que li caldria un trasplantament. Després de ser apallissat repetidament pels guàrdies del CECOT, Martínez recorda que deixà de poder aixecar-se del llit. S’orinava a sobre sovint, diu, i depenia de l’ajuda dels seus companys de cel·la per a poder-se alimentar.

“En Tito es mor”, recorda que un dels seus companys de cel·la digué al personal de la presó. Quan finalment l’atengueren, el metge digué a Martínez que el ronyó li funcionava tan sols a un 20% de la capacitat original, i que aviat li caldria diàlisi per a sobreviure.

Alguns detinguts, explica, van intentar de suïcidar-se tot provant de penjar-se amb llençols o de tallar-se les venes amb tubs oxidats.

Desobeir les regles tenia conseqüències gravíssimes. Un dia, Hernández es despertà amb mal de cap a causa de la calor, i provà de refrescar-se al lavabo. Però cometé un error crucial: no avisà als seus companys de cel·la que estiguessin a l’aguiat per si s’acostaven els guàrdies.

“Aixeca’t, tros de merda”, recorda que li digué un guàrdia mentre l’agafava. El personal de la presó el dugué a l’Illa, la cel·la d’aïllament amb una petita escletxa al sostre que tan sols deixava passar un fil de llum, i gairebé gens d’aire.

Quatre guàrdies van entrar-hi i començaren a acariciar-lo amb les porres. Un d’ells obligà Hernández a practicar-li sexe oral, segons que explica.

Basulto explica que Hernández tornà a la cel·la plorant i li explicà què havia succeït. Ell i més detinguts s’oferiren a denunciar-ho a altres guàrdies de la presó, però Hernández els demanà que no ho fessin, atès que li feia por que els guàrdies s’acarnissessin encara més contra ells.

Guàrdies del CECOT traslladen presos d’un punt de la presó a un altre (fotografia: Presidència d’El Salvador/Efe). Un somni convertit en un malson

Després de setmanes de pallisses diàries, els detinguts decidiren començar una vaga de fam i van passar quatre dies sense prendre menjar ni aigua.

“La gent va començar a desmaiar-se”, recorda un altre deportat veneçolà, Mervin Yamarte. Els guàrdies, diu, es limitaven a riure-se’n.

Quan van constatar que la vaga de fam no havia aconseguit cridar-los l’atenció, alguns detinguts decidiren de fer-se talls a la pell per escriure missatges amb sang als llençols: “No som terroristes, som immigrants.”

“Volíem que veiessin que estàvem disposats a morir”, recorda un altre detingut, Neiyerver Adrián León Rengel.

Els homes es van desesperar. Dos mesos després d’arribar al CECOT, si fa no fa, els detinguts van arrencar els raïls de les lliteres i els van fer servir per trencar els cadenats de les cel·les. Desenes de presos s’alliberaren i començaren a llançar sabó i cartons de suc als guàrdies. Uns altres arrencaren ciment de les parets per a llançar-los-el.

Els guàrdies respongueren amb bales de goma, irromperen a les cel·les i obligaren els homes a agenollar-se amb les mans rere el cap.

“Ens van trepitjar les cames fins que vam deixar de sentir-les”, recorda León Rengel.

Després va venir el càstig: els van dur a l’Illa. Molina diu que, a vegades, en sentia els crits ressonar pels passadissos durant hores i hores.

L’endemà, recorda, els guàrdies emmanillaren els detinguts, els posaren en fila i s’alternaren per apallissar-los.

Molina recorda que a un home li van trencar una dent; a un altre van dislocar-li el braç. “Va ser el pitjor dia de tots”, diu.

 

Vista aèria del CECOT (fotografia: Presidència d’El Salvador/Efe).

Les condicions tan sols milloraven quan gent aliena a la presó la visitava, o quan els funcionaris del govern salvadorenc hi entraven per fer-ne fotografies, segons que expliquen múltiples detinguts. Poc després d’una visita de la Creu Roja, els guàrdies repartiren Bíblies a cada cel·la.

En anticipació de la visita de Noem, del govern dels Estats Units, van repartir menjar de més qualitat als detinguts i, fins i tot, matalassos. Quan un grup de polítics nord-americans va visitar la presó, recorda Basulto, els detinguts amb lesions visibles van ser traslladats a les cel·les més allunyades. Quan els presos començaren a cantar l’himne nacional veneçolà, afegeix Basulto, el director de la presó “va escurçar ràpidament la visita dels polítics i els va fer sortir a cuitacorrents”.

La Creu Roja, que visita regularment les presons del país, anà dues vegades al CECOT mentre els veneçolans hi eren detinguts. Els delegats de l’organització es reuniren amb els homes i en recolliren missatges verbals per a les seves famílies, segons que explica Martina Ferraris, coordinadora adjunta de protecció de la missió del Comitè Internacional de la Creu Roja a El Salvador. Els missatges van ser revisats posteriorment pel personal de la presó, recorda Ferraris.

Els últims dies al CECOT, els deportats recorden que les seves condicions d’internament semblaren començar a millorar sense explicació. Molina recorda que els guàrdies el portaren al metge per a una revisió mèdica, i que fins i tot li tallaren els cabells com ell demanà.

Els guàrdies també els van distribuir pasta de dents Colgate, una maquineta d’afaitar Gillette i un desodorant. Un guàrdia de la presó els va fer fotografies; el director es presentà a la seva cel·la i els ordenà que es rentessin les dents.

A les cinc de la matinada del 18 de juliol, van fer pujar els homes a autobusos, sense que ningú els digués on els duien. Fou aleshores que un home uniformat i amb una bandera veneçolana a la màniga pujà a l’autobús de Molina. Se n’anaven a casa.

Agents vestits de negre esperaven els detinguts en un avió amb destinació a Veneçuela. Més tard, els detinguts s’assabentarien que Maduro havia enviat al país un grup d’agents del SEBIN, la temuda policia secreta veneçolana.

Abans de retrobar-se amb les seves famílies, segons que explica un dels detinguts, els agents els ordenaren que enregistressin un vídeo d’agraïment al govern veneçolà. També l’advertiren que, si tornava a fugir del país i tornava a ser-hi deportat, podria ser acusat de traïció. El detingut accedeix a parlar amb The Washington Post sota condició d’anonimat per por de rebre represàlies del govern veneçolà.

Uns quants dels deportats, que en el seu moment havien fugit de Veneçuela per escapar del règim de Maduro, expressen ara un agraïment sincer al president veneçolà per haver-ne negociat l’alliberament quan semblava que no ho faria ningú. Així i tot, alguns admeten que tornaran a provar d’emigrar als Estats Units –però, segurament, quan Trump deixi de ser-ne el president.

Tanmateix, Molina dubta que torni mai als Estats Units. “No després d’haver passat per un tràngol així”, diu.

I afegeix: “El somni americà s’ha convertit en un malson.”

Ana Vanessa Herrero, Sarah Blaskey, Razzan Nakhlawi, Monika Mathur, Laris Karklis, Aaron Steckelberg i Erin Patrick O’Connor han contribuït en aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Per celebrar els trenta anys de VilaWeb, aquest mes, us proposem que participeu en el joc dels Trenta anys!, un joc participatiu per a recordar plegats les notícies que han marcat aquestes tres dècades. Cada dia d’agost publicarem una selecció de deu notícies d’un any concret, del 1995 al 2024. Us convidem a recordar-les i triar quina us va colpir més. A final del mes, amb les vostres votacions, confeccionarem el recull definitiu: les trenta notícies que hauran definit els trenta anys d’història de VilaWeb. Entre tots els participants, sortejarem una capsa regal de Fent País, una subscripció anual a VilaWeb i una motxilla dels Països Catalans.

1997

1997 va ser un any que va prefigurar alguns dels grans canvis geopolítics que vindrien després. Hong Kong va ser tornat a la República Popular de la Xina, que començava a destacar com a gran potència mundial i els països europeus van signar el Tractat d’Amsterdam que, juntament amb el Tractat de Lisboa, és l’arquitectura de l’actual Unió Europea. També va començar la primera gran crisi econòmica asiàtica, que prefigurava les que vindrien després arreu del món.

Als Països Catalans, Pasqual Maragall va deixar la batllia de Barcelona i va començar el camí que l’acabaria portant a la presidència de la Generalitat, i per tot arreu es van fer sentit fortes mobilitzacions contra les retallades que havia imposat des de Madrid el govern del PP.

 

Si voleu participar en el joc dels Trenta anys! cliqueu ací. Podeu votar una notícia entre aquestes que hem esmentat i més que van passar durant l’any 1996.

L’energia solar bat rècords de producció per tot el món. Juntament amb l’eòlica, és la font de producció d’electricitat més barata que hi ha. I això fa que s’instal·li a gran escala a tot el planeta. A la UE, la solar ja és la primera font de generació elèctrica, i a la Xina durant el primer semestre del 2025 es va instal·lar més d’1 GW diari nou, una xifra mai vista. Molts experts situen el futur energètic del món basat d’un 80% en l’energia solar i la resta fonamentalment emprant eòlica i hidràulica (embassaments), malgrat que la xifra exacta dependrà de cada país. Tot i això, encara avui dia és freqüent trobar-nos amb mites, malentesos i desinformacions al voltant de l’energia solar. Sovint de manera interessada provinents de sectors contraris, unes altres vegades de la bona intenció de molta gent que comparteix a les xarxes socials aquestes desinformacions. Tot seguit us expliquem què diuen els experts sobre aquestes qüestions.

“L’energia solar necessita molt de territori”

Un dels arguments principals esgrimits contra l’energia solar és que les plaques ocupen molt d’espai i en calen moltes. Cosa que fins i tot fa dir a alguna gent que no hi ha prou superfície per a cobrir les necessitats energètiques d’un país. Aquests darrers anys s’han fet molts estudis al respecte, i tots conclouen que cal molt poca superfície per a cobrir totes les necessitats energètiques mundials, menys d’un 1% de la superfície terrestre. En el cas d’Europa, amb més densitat de població, els models estimen que caldrà dedicar un 2% del territori a l’energia solar i eòlica. Xifres generals equivalents a la superfície que ocupen les ciutats i infrastructures com ara les carreteres. I un valor molt més petit que el 35% de la superfície que hem de dedicar a l’agricultura per poder alimentar-nos.

En xifres concretes, i a escala mundial, els darrers estudis consideren que calen de quaranta a vuitanta metres quadrats de plaques solars per habitant per poder generar prou energia per al transport, la indústria i les necessitats dels edificis (llum, climatització, aigua calenta i cuina). En el cas del nostre país, això equival a un 1-2% del territori, com ja apunten els estudis genèrics.

“Cal molta energia per a fabricar plaques solars”

Això és repetit amb voluntat de desacreditar completament l’energia solar. Fabricar una placa solar requeriria tanta energia que no podria ser compensada amb la producció elèctrica de tota la vida útil de la placa durant. Aquesta afirmació és completament falsa. Els estudis més recents mostren que en un sol any una placa solar ha produït tanta electricitat com l’energia que ha calgut per a fabricar-la. La vida útil d’una placa solar és d’uns 25-30 anys, i això vol dir que tindrà molts anys per a produir moltíssima més energia que no la que es va haver de dedicar a fabricar-la. Estudis més antics estimaven que calien més anys per a compensar l’energia de fabricació, però amb la millora tecnològica, aquesta xifra ha baixat a un any, valor que pot disminuir encara més.

“Tenim un problema amb els residus de les plaques solars”

Actualment, s’instal·len més d’un milió de plaques solars el dia. Les veus contràries a l’energia solar diuen que una vegada arribin al final de la seva vida útil (els 25-30 anys que acabem de veure) s’hauran de llençar i acabaran als abocadors o abandonades enmig dels camps. Els darrers estudis estimen que es generaran residus per un valor de 3 metres quadrats de plaques solars per persona i any, uns 30 quilos per habitant. En comparació, al nostre país es generen uns 500 quilos de residus sòlids per habitant i any, xifra que es dobla a països com els EUA. I si considerem les emissions de CO2 que eviten les plaques solars, al nostre país s’emeten uns 4.500 quilos de CO2 l’any per habitant. Als EUA la xifra arriba als 19.000 quilos. És a dir, que una vegada eliminat l’ús de combustibles fòssils gràcies a la solar i l’eòlica, deixarem d’emetre aquests quilos de CO2, que també són residus.

Avui dia ja hi ha plantes de reciclatge de plaques solars. De fet, hi ha empreses que en venen la maquinària necessària.

Per tant, les plaques solars, tot i que acabin a un abocador, representen una disminució molt gran dels residus que generem actualment. Però a més cal considerar que hi ha plantes de reciclatge que poden recuperar un 90-95% dels materials de les plaques solars que han arribat al final de la vida útil. I tant la UE com uns quants països de tot el món han començat a establir legislació per a obligar a reciclar-les. Cal tenir en compte que el 85-90% del pes d’una placa és vidre i alumini, materials fàcilment reciclables i que fa dècades que es reciclen. L’argent representa al voltant d’un 0,1% i el coure d’un 0,15%, metalls que també són reciclables. El silici és al voltant d’un 5% del pes, i la resta correspon a plàstics, un altre 5%, que també són reciclables en gran part. Tot plegat fa que el volum de residus que acabaran a un abocador sigui molt petit o inexistent, sempre que es desenvolupi una bona legislació i se’n faci un control.

“Les plaques solars són molt contaminants i empren minerals crítics”

També es repeteix que les plaques solars contenen metalls pesants com el cadmi i el mercuri, que són molt tòxics. La realitat és que la tecnologia actual de les plaques solars no conté ni cadmi ni mercuri. Solament les soldadures d’alguns components poden contenir plom (menys del 0,1% del pes), però són encapsulades i fins i tot si es trenqués la placa no s’alliberaria. A més, durant el procés de reciclatge es pot recuperar.

Sobre els minerals crítics, ja hem vist que les plaques solars es fabriquen amb materials comuns disponibles als mercats internacionals. Tot i això, per fabricar plaques solars en grans volums els països han d’establir cadenes de subministrament i anar a cercar aquests materials a països tercers. Això ha fet que alguns països hagin establert declarat d’alt valor estratègic alguns elements i que fins i tot n’hagin creat reserves nacionals per disminuir la dependència de l’exterior i les tensions que pugui haver-hi en els mercats en moments de crisi internacional. Però això no té res a veure amb el fet que siguin materials escassos o rars.

“L’energia solar representa un percentatge molt petit de l’energia primària que consumim”

Aquest és un argument que fan servir les persones més tècniques. Però el concepte d’energia primària és com més va més discutit pels experts, atès que és inapropiat amb l’energia solar i eòlica. Amb els combustibles fòssils es malbarata molta energia i, en canvi, amb els sistemes electrificats s’evita el malbaratament d’entrada, de manera que no és útil fer-ne comparacions directes. Per exemple, un cotxe de combustió no aprofita el 80% de l’energia continguda a la benzina i un cotxe elèctric aprofita un 90% de l’electricitat. A més, per crear benzina a partir de petroli (que a la vegada ha hagut de ser transportat), també es consumeix molta energia, mentre que les plaques solars generen electricitat i prou. En general, els experts estimen que amb l’electrificació a partir de solar i eòlica emprarem, per fer el mateix, la meitat de l’energia que consumim actualment. De manera que encara que el percentatge actual de la solar pugui semblar petit, en realitat serà molt més gran una vegada s’hagi eliminat el malbaratament energètic enorme associat als combustibles fòssils. No cal dir que la solar creix acceleradament i a llocs com la UE ja és la font de generació d’electricitat principal. Els experts apunten que és millor fixar-se en l’energia consumida (la demanda) i no pas en el concepte d’energia primària.

Els biocombustibles, a banda de ser un problema ambiental greu, no són cap alternativa a l’energia solar i eòlica. “Els biocombustibles són una opció més bona”

Aquesta afirmació es fa sobretot en relació amb la mobilitat. Argumenten que seria millor tenir cotxes que es moguessin a partir de combustibles que no pas cotxes elèctrics moguts amb electricitat produïda amb plaques solars. Novament, aquesta afirmació és completament errònia segons els estudis. D’entrada, els biocombustibles són actualment el 3% del consum de combustible per automoció i ja són un problema ambiental gravíssim, tal com han denunciat unes quantes organitzacions ecologistes. Que representin el 100% dels combustibles és inviable. Però, a més, són molt poc eficients energèticament. Si tenim una hectàrea (un quadrat de 100 metres per 100 metres) al Brasil, un país amb molt sol, i hi plantem canya de sucre, un conreu que aprofita el 5% de l’energia solar (una xifra molt elevada per a una planta), obtindrem anualment 8.000 litres d’etanol, el biocombustible que es fa servir per moure molts vehicles al país. Amb aquesta xifra un cotxe podria recórrer 54.000 quilòmetres. Si la mateixa hectàrea es cobrís de plaques solars, aprofitarien més d’un 20% de la llum del sol. Amb l’electricitat produïda, un cotxe elèctric podria recórrer 18 milions de quilòmetres. 330 vegades més distància. A banda que les plaques solars aprofiten més energia solar que no les plantes, la crema del biocombustible és molt més ineficient energèticament que no pas l’ús que fa de l’electricitat un motor elèctric, per això la diferència és tan gran.

Als EUA, el 45% de la producció de blat de moro s’empra per fer bioetanol per a vehicles. És un 13% de la superfície de conreu dels EUA, uns 162.000 quilòmetres quadrats. Si aquests terrenys, en compte de ser dedicats a produir biocombustibles, s’omplissin de plaques solars, captarien de 50 a 100 vegades més energia i cobririen sobradament totes les necessitats energètiques dels EUA, no solament les del transport o la d’electricitat. Si s’emprés tan sols un terç d’aquesta superfície per posar-hi plaques solars, ja es cobriria tota la demanda actual d’electricitat del país.

“L’energia solar no pot produir electricitat les vint-i-quatre hores del dia”

Si bé és cert que tan sols fa sol durant el dia, l’evolució tecnològica ha desmentit aquesta frase. Concretament, per l’abaratiment extraordinari de les bateries. Si fins fa poc no es veia possible d’emprar l’energia solar per a proporcionar electricitat durant les 24 hores del dia, inclosa la nit, perquè l’emmagatzematge sortia massa car, ara ja es veu possible econòmicament. Es comencen a dissenyar projectes de parcs solars amb bateries per donar electricitat constantment també durant la nit. L’energia solar ja ha arribat a uns volums que durant les hores centrals del dia produeix uns excedents tan grans com desaprofitats, i això ha fet que creixi l’interès per emmagatzemar-los i aprofitar-los al vespre i la nit. Segons els experts d’Ember, les zones més assolellades del planeta ja poden cobrir el 97% de la demanda energètica amb plaques solars i bateries durant tots els dies de l’any, amb un cost de 10,4 cèntims de dòlar per kWh. Al nostre país la cobertura seria del 88%. Els experts calculen que les 24 hores de generació solar, gràcies a les bateries, ja són ací per a moltes ciutats, i això ho canvia tot. Pot fer que moltes indústries que consumeixen molta energia de manera constant durant el dia puguin valdre’s tan sols d’energia solar i evitar el consum d’enormes quantitats de combustibles fòssils i les emissions de contaminants i CO2 associades.

L’energia solar i les bateries s’han abaratit tant que ja és possible plantejar centrals híbrides que donin electricitat solar durant les vint-i-quatre hores del dia. “Si l’energia solar és tan barata, per què el rebut de la llum no m’ha baixat?”

De fet, l’eòlica i la solar han evitat que ens pugi més el rebut de la llum. Però és cert que encara no hem vist reflectit el veritable abaratiment que representa l’energia solar. Això és per uns quants motius. El primer, que no solament paguem la producció d’electricitat, sinó també el transport i distribució fins a casa nostra. És a dir, la xarxa elèctrica, que s’han de mantenir. I amb la transició energètica i l’electrificació de tot el consum energètica s’ha d’ampliar i millorar. La qual cosa requerirà grans inversions a curt termini i mitjà. Tot i això, comptant el cost d’aquesta infrastructura i el de les grans bateries, els estudis calculen que afegeixen un cost a la producció d’electricitat inferior als 10 cèntims de dòlar per kWh en la major part dels llocs.

També cal considerar que el sistema actual de fixació de preus de l’electricitat a Europa és dissenyat pensant en els combustibles fòssils, que són els que fixen el cost de l’electricitat. I com que són més cars, la llum continua igual de cara. El sector solar i eòlic ja fa temps que demanen que es reformi el sistema de fixació de preus, i les autoritats europees ja han dit que hi treballaven, però la qüestió és complexa. A banda cal tenir en compte que hi juguen els interessos del sector fòssil i nuclear, que amb un sistema de preus fixat per la solar i l’eòlica podrien tenir grans pèrdues econòmiques.

“L’energia solar necessita centrals de gas i carbó com a sistema de seguretat”

Això es diu en la línia que hi pot haver un moment determinat en què calgui recórrer a centrals de gas i carbó, com ara per evitar una gran apagada. Bé, la realitat és que aquestes centrals no van poder evitar la gran apagada ibèrica. I amb l’abaratiment de les grans bateries en llocs com Califòrnia, la Xina i Austràlia s’ha demostrat que l’emmagatzematge permet unes xarxes elèctriques més robustes que fan innecessàries les centrals de combustibles fòssils.

Lluís Bernils Viñas (Matadepera, Vallès Occidental, 1958) és un dels personatges més singulars de la gastronomia catalana. Tot i que ja no és a la cuina, continua al peu del canó al restaurant el Celler de Matadepera, fundat pels seus pares l’any 1968 com un establiment de pollastres a l’ast, i que ell va portar a l’excel·lència, fins a arribar a obtenir una estrella Michelin l’any 1992. Company de generació i amic de Ferran Adrià i Santi Santamaria, la seva vida no ha estat sempre fàcil, però avui es considera feliç, content que els seus fills Ricard i Pau siguin al capdavant del negoci i en mantinguin el llegat. Parlar amb ell és parlar sobre quaranta anys d’història de la gastronomia catalana. Una història sobre la qual té moltes coses a dir, i no gaires pèls a la llengua.

—No he trobat gaires entrevistes amb vós. Caldrà aprofitar l’ocasió…
—No n’he fet gaires. N’hi ha alguna, però la veritat és que no he tingut sort amb el gremi del periodisme… Ara, com que fa tants anys que em dedico a això, em considero un mamut d’aquest món de la cuina.

—Sou molt actiu a X, on, amb el nom d’usuari @Saltimbanqui, compartiu cançons de Miles Davis, sortides de sol i reflexions sobre l’ofici, on no soleu deixar canya dreta…
—Em trobo en el moment més dolç d’una vida que ha estat com una muntanya russa. Fa vint-i-sis o vint-i-set anys era al pou. Si algú m’hagués dit que a seixanta-set anys estaria tan bé, no m’ho hauria cregut. Pel que fa al món de la gastronomia, en aquests quaranta anys d’ofici, les coses han canviat molt. Hi ha coses que encara avui dia em sobten. Per exemple, la quantitat d’entesos que hi ha. Tothom entén en tot, però en realitat han sentit campanes i diuen unes coses… Ara encara em mossego la llengua, però deu o dotze anys enrere era més terrorista.

—Què us posa més nerviós del món gastronòmic?
—La impostura i els egos. He conegut els millors cuiners del món, sóc amic d’alguns, i allò que més me n’atreu és que siguin tan senzills i bona gent. Especialment si ho compares amb els egos d’avui, aquest desig de sobresortir i d’intentar imposar i controlar un relat, que sovint no va en consonància amb el que es fa. Aquesta divergència entre l’una cosa i l’altra em posa bastant nerviós.

—Per contra, què us hi reconcilia?
—Les persones. D’un cuiner el que m’importa més és la persona que és.

—Parlar de vós és parlar del Celler de Matadepera, restaurant de gairebé seixanta anys, obert a la vostra antiga casa familiar.
—El pare era mitjaire, treballava en una fàbrica de mitges, i es va quedar sense feina l’any 66. Una amiga de la mare els va suggerir que amb aquest pati que teníem a casa, podien obrir un bar o un restaurant, i la mare, que tenia més esperit emprenedor que el pare, va engrescar-lo per muntar aquest espai, on vam començar a fer pollastres a l’ast, que era tota una novetat. Jo tenia deu anys i servia els vermuts a les taules, i amb el que guanyava era el rei del mambo.

—Parlàveu de la novetat dels pollastres a l’ast. Van tenir èxit?
—Aquí tot el que hem fet ha funcionat. Com que era un pati obert, es va convertir en un lloc de trobada del jovent, i vam començar a fer pa amb tomàquet. I el cap de setmana, pollastres. Ara, com que hi havia gent que n’encarregaven i no els venien a buscar, amb els pollastres que sobraven fèiem croquetes, pollastre amb samfaina. Era una economia de guerra on s’aprofitava tot.

—Vau créixer al negoci. Esperàveu fer-vos-en càrrec?
—Quan vaig tenir disset anys, li vaig dir al pare que m’ocuparia d’obrir a partir de les deu del vespre, i que la meitat del negoci seria per a mi. Va anar tan bé, que quan vaig fer divuit anys em vaig poder comprar un cotxe.

—Però vau estudiar dret…
—Els meus pares insistien que estudiés i vaig fer primer i segon de dret. Però com que no n’acabava d’estar convençut i em posava molt nerviós haver de parlar en públic als seminaris, vaig agafar un any sabàtic i me’n vaig anar a la mili, a Palma. Allà vaig conèixer la que va ser la meva dona, i quan vaig tornar a casa ella ja estava embarassada.

—Se us va complicar la vida…
—No tenia ni ofici ni benefici, i com que era fill únic vaig venir cap aquí. Li vaig dir al pare que del negoci n’haurien de viure dues famílies, i que, per tant, calia fer un pas més. Em vaig apuntar a classes de cuina amb Josep Lladonosa, que feia la part salada, i Mey Hofmann, que feia la dolça, a l’escola Arnadí, al carrer de Ferran. Això era l’any 1982, i els clients van ser els meus conillets d’índies. Feia trenta o quaranta dinars cuinats en una cuina de casa, emplatats sobre una fusta que posava a la pica, i en acabar, rentava els plats. Vam començar amb platets, amb la brasa, fins i tot vaig tenir una de les primeres Thermomix. Al cap d’un any, arriba el segon fill. A vint-i-pocs anys, tenia dos fills i una hipoteca al 19,5%.

—Allò que havia estat pràcticament una opció de supervivència, us va acabar agradant, i acabeu entrant en el món de la gastronomia, oi?
—L’any 1985 vaig conèixer en Ferran Adrià, a través del Juli Soler, que era el discjòquei de la meva discoteca de capçalera. Jo no havia treballat mai en cap restaurant, no en coneixia la mecànica, era un autodidacte, i vaig demanar a en Juli de poder pujar al Bulli els dies que tenia festa. En Ferran acabava d’arribar, després d’anar-se’n Jean-Paul Vinay.

—Vau conèixer, doncs, un Ferran Adrià molt inicial.
—El recollia a la Boqueria, on havia comprat herbes que no trobava, i pujàvem cap a Roses. Un dia, pujant, diu, m’han dit que hi ha un restaurant que ho fan bé a Sant Celoni. I vam aturar-nos a Can Fabes. Aquell dia tots dos vam conèixer en Santi Santamaria, amb qui vam tenir una llarga amistat, perquè la veritat és que la seva cuina és la que m’agradava més. Però aquell dia vam dinar-hi sols.

—A vegades ens imaginem que aquests restaurants mítics eren plens cada dia…
—Això d’omplir els restaurants va començar a partir del 1995, però al Bulli, quan encara feia cuina francesa seguint el Paul Bocuse i el Frédy Girardet, jo ho he vist tenir tot preparat, amb un carro de postres fantàstic, i una nit fer zeros i jugar al parxís a la taula de jocs. Les van passar magres, sobretot si penses el que van fer després. Però això no és res nou, és de domini públic.

—Són uns anys en què els cuiners viatjàveu a França sempre que podíeu.
—Si volies saber les tendències, havies de veure què s’hi feia. Veure la moda del colomí, de les vieires… Les meves vacances consistien en això: agafar la família i cap a veure restaurants. En cinc o sis anys vaig anar de punta a punta de França fins a haver estat als trenta restaurants amb tres estrelles que hi havia llavors. Al primer, per cert, hi vaig anar amb el Santi, era Maison Pic de Valença. Allà, en aquell restaurant de cuina burgesa de província, vaig descobrir el ritual dels àpats de França. Vaig quedar meravellat. D’aquells viatges, en tornaves amb moltes ganes de fer coses i d’explicar-les.

—Us sentiu part de la generació de cuiners que van participar en la renovació de la cuina catalana?
—No em posaria aquesta medalla. Sovint tinc la sensació que ens mirem massa el melic. L’eslògan aquest que diu que tenim la millor cuina del món, pel meu gust, no és gaire encertat. No veig que hi hagi tants restaurants de cuina catalana pel món. Sí, hem tingut la cuina bulliniana, que s’ha exportat a tot el món gràcies als bullinians, i s’ha de reconèixer. Però no és la base de la cuina catalana que ara reivindiquem, tornant una mica enrere.

—Es parla molt del perill en què es troba la cuina catalana i de la suposada desaparició. Hi esteu d’acord?
—Desapareix a Barcelona, perquè el turisme no demana aquestes coses. Però a comarques la cuina catalana és viva. No hi trobes els tatakis, ramens, baos i tot això.

—Què és per a vós la cuina catalana?
—Fer servir el receptari català. Posat al dia, si tu vols. Però a la cuina catalana està pràcticament tot inventat.

—Al Celler sempre heu fet cuina catalana?
—Bàsicament, he fet la cuina que a mi m’agrada menjar. Aquesta és la cuina que he fet.

—I quina és la cuina que us agrada menjar?
—Una cuina amb gust, amb productes d’aquí, però sense caure en l’abús que s’ha fet del quilòmetre zero. Perquè si hem de fer cas dels que parlen de quilòmetre zero i compren al Makro… Ara, si partim de la base que Makro és patrocinador de la Guia Michelin…

—Precisament, l’any 1992 us van donar l’estrella.
—En aquella època, fins i tot era prohibit de fer publicitat de l’estrella. No ho podíem ni posar a la porta, ni fer-ne ostentació. Va ser una sorpresa, realment. Però també penses: per què a mi i no a uns altres? No fèiem pas una cosa tan excepcional. Aquell any la vam rebre la Fonda Sala, que encara la té, en Carles Gaig, que amb els canvis de restaurant ja no la té, i nosaltres, que la vam perdre molt justament. La veritat és que nosaltres vam tenir els millors padrins del món, en Santi i en Ferran, i estic segur que ells en algun moment, com feien sovint, van dir a algun inspector de Michelin que a Matadepera hi havia un xicot que no ho feia malament.

—Us vau trobar, d’alguna manera, entre aquests dos tòtems: Santi Santamaria i Ferran Adrià.
—Al Bulli vaig aprendre la mecànica de treball, l’organització, però la meva cuina era deutora de la del Santi. L’entenia molt millor. Tot i això, era amic de tots dos i era al mig. Quan va esclatar aquella guerra, en què havies de prendre partit, em vaig decantar més per en Santi, perquè en Ferran tenia molt més suport de tota mena.

—Aquell enfrontament el va atiar la premsa?
—Es van fer dos bàndols: El Periódico va prendre partit per en Ferran i La Vanguardia per en Santi. I molts periodistes van passar factura a en Santi per les vegades que havia estat esquerp amb ells, els havia negat una entrevista, etc. També cal dir que en Ferran no va dir mai res contra en Santi, però els seus soldats sí que van fer la guerra. Recordo un article d’en Fermí Puig, que era amic de tots dos, duríssim.

—Us va passar factura la fidelitat a Santamaria?
—Em va cremar veure molts d’aquests que havien dit penjaments d’en Santi a primera fila de l’enterrament. Pensava: quins fills de… L’únic que li va fer molt de costat, i era molt amic seu, va ser Martín Berasategui. Però tots els bascos, a través de Juan Mari Arzak, van fer costat a en Ferran.

—Aquest “quan fou mort el combregaren”, us el vaig llegir l’altre dia a propòsit de Juli Soler.
—És un clàssic. En Juli ha estat una figura molt oblidada. Ni tan sols el llibre que se’n va escriure li fa justícia. És fet amb bona intenció, però, per exemple, el que vaig explicar jo no s’entén. Recordem que en Juli era una persona que tenia un poder: donar-te taula al Bulli. Això no és poca cosa, eh? El temps posarà tothom al seu lloc. Hi ha coses que no puc explicar ara, però si un dia escric les memòries les explicaré. De moment, em dec una bona xerrada amb en Ferran, per parlar de coses que tinc a dins, i que només en puc parlar amb ell.

—Els anys que vau tenir l’estrella, del 1992 fins al 2000, com els recordeu?
—D’entrada, vaig cometre una errada, que ara sempre comento als joves. Vaig cometre una errada de principiant, que va ser creure que m’havia de preparar perquè ara vindria gent entesa i havia d’estar preparat. Vaig fitxar un sommelier, que va ser un fracàs. Es va gastar un dineral fent un celler i em va deixar penjat. Vaig estar dos anys venent vins que no sabia ni què eren. Vaig carregar-me de despeses i personal.

—Vau voler canviar, potser?
—I quan et donen l’estrella és pel que has fet, no pel que faràs. Hi ha restaurants que fa trenta anys que la tenen perquè no han canviat. No se’ls n’ha anat l’olla. I als pobles passa una cosa: quan comences a sortir als papers creuen que t’ha pujat al cap això de ser famoset, i que augmentaràs el preu. No vaig tocar cap preu, però hi va haver tot de clients que van deixar de venir. I la clientela nova era difícil de fidelitzar, perquè venien a tafanejar el que feies i punt. No hi vam perdre diners, però una cosa va anar per l’altra. Va ser una lliçó.

—…
—I també vaig muntar un càtering, animat per l’estrella. Fèiem casaments, i un dia em va venir en Nando Jubany, que era jovenet, per venir a treballar i veure com ho fèiem.

—Vés-li al darrere, ara.
—Va venir a tres o quatre casaments, i de seguida vaig veure que era un pencaire. Ara, com li dic sovint, no voldria ser al seu lloc.

—És sabut que quan us van llevar per primera vegada l’estrella –encara us la van tornar al cap d’un any– vau escriure a Michelin donant-los la raó i agraint-los que us l’haguessin llevada…
—Era una època molt dolenta per a mi: es va morir la mare, em vaig separar i tot un seguit de circumstàncies van fer que, sense el pal de paller de la casa, tot se n’anés en orris. Veia claríssim que ens la traurien, perquè de la carta de primavera vaig passar a la de tardor, sense fer la d’estiu. No estava pel que tocava. Ara, vint-i-cinc anys després, encara hi ha gent que es pensa que la tenim. Però l’estrella és un premi que renoves i guanyes cada any.

—En fem un gra massa, de les estrelles?
—Dels restaurants que més m’agraden de Barcelona, només dos o tres són estrellats. Hi vaig perquè m’hi sento a gust, no per l’estrella que puguin tenir.

—Novament, els periodistes en som els culpables?
—La mateixa Michelin ho ha promogut, perquè tot això de les gales anuals és un filó que els dóna bombo i visibilitat. M’imagino que abans era un complement per al negoci dels pneumàtics, però ara això va sol. És igual que la Guia Repsol. O els congressos de cuina, que s’han convertit en un negoci per a la gent que ho organitza.

—El Celler de Matadepera és un establiment de fidelitat. Teniu unes quantes generacions de clients…
—Amb la pandèmia tothom es va adonar de la importància del client. Aquí sempre n’hem estat conscients. Nosaltres, per exemple, coneixem el 90% dels clients, però l’altre 10% el tractem igual. El nostre client torna, encara que trigui anys. Qui ha estat en aquest pati, si torna al cap de quaranta anys el trobarà igual.

—Vós, que vau rellevar els pares, heu estat, a la vegada, succeït per en Ricard i en Pau, els vostres fills. Com ho heu viscut?
—En Pau de petit ja volia ser cuiner. M’imagino que de resultes d’aquests viatges que fèiem quan ells eren petits. En Ricard és més com jo. Va estudiar Econòmiques, va treballar en una multinacional i quan va veure que el tractaven malament, va decidir venir cap aquí. Ens equilibra, perquè pensa més amb el cap que amb el cor, a l’inrevés que en Pau i jo. La idea de tornar a rostir pollastres, la va tenir ell.

—Sembla una idea ben romàntica aquesta de tornar a l’origen!
—Els primers dies de la pandèmia, després de confinar-nos, ens vam trobar aquí i en Ricard va veure clar que calia fer alguna cosa, perquè no ens salvaria el cul ningú. Aquell mateix dilluns vam trucar a Josper i vam comprar el Ferrari, que li diem, una màquina de rostir pollastres a l’ast fantàstica. Van estar encantats. La gent els anul·lava comandes i nosaltres compràvem la màquina més cara que tenien!

—Què heu volgut transmetre als fills?
—Bàsicament, l’honestedat. Amb tu mateix i amb els clients. Tenir un bon producte, que no cal emmascarar gaire. Un client em va dir que era el guardià de les essències i els bons costums del restaurant, perquè, malgrat que els meus fills portin el restaurant, cada dia sóc aquí.

—Com us imagineu el futur d’aquest restaurant?
—Els meus fills tenen clar que no volen estar treballant a la meva edat. No hi ha cap pla, qui dia passa, any empeny. En Pau sempre diu que no vol que el seu fill sigui cuiner, però sempre li dic que serà el que vulgui ser. Vés a saber!

—I vós, fins quan hi sereu aquí?
—Fins que sigui obert i pugui venir. El restaurant és el meu equilibri. Si no treballés, al cap de quatre dies seria al sot.

—I quan acaba la jornada, com dieu a X: “Descompressió. Gintònic. Miles Davis. Bona nit.”
—Sóc afortunat. Dormo molt bé, i si em llevo de matinada a veure un partit de l’NBA, en acabat me’n torno al llit i m’adormo. Quan era jove tenia insomni, dubtes, incerteses. Ara dormo de nassos.

Les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) de Catalunya demanen “un canvi urgent” en la direcció dels Bombers arran d’unes declaracions del cap del cos, l’inspector David Borrell,  en una entrevista publicada a VilaWeb el 19 de juliol en què parlava d’aquests darrers incendis, la previsió d’aquesta temporada, la importància de tenir cura dels boscs, la manca de plans de prevenció d’incendis, els bombers voluntaris i les ADF, entre més qüestions.

3/14 A la campanya actual, amb incendis virulents, no s’han activat tots els recursos disponibles de les ADF. Tenim equips formats i equipats que podrien alliberar recursos de bombers. Però es prefereix ignorar-los.#adfcat #incendis #somADF #somterritori pic.twitter.com/elexcB7MiQ

— SFADF (@sfadfcat) August 2, 2025

En un fil a X (antic Twitter), les ADF critiquen que Borrell consideri que el país no està preparat per als grans incendis, però que, alhora, “posi traves a la primera intervenció que fan les ADF, amb més de 6.500 voluntaris, propietaris i ajuntaments que treballen des del territori per evitar que el foc es descontroli”. A l’entrevista, Borrell va dir concretament això: “El Principat no està preparat per a afrontar els grans incendis forestals. I això ja fa molts anys que ho diem. Ens preparem per donar resposta a les grans emergències, però continuarà havent-hi grans incendis forestals.”

Alhora, les ADF denuncien que en la campanya actual no s’hagin activat tots els seus recursos disponibles, formats per propietaris forestals, ajuntaments dels municipis, voluntaris i entitats municipals que tenen precisament com a finalitat la prevenció i la lluita contra els incendis forestals. “Es prefereix ignorar-los”, assenyalen durament. De fet, segons que expliquen, d’ençà del 2018 només hi ha hagut una “reunió real” entre Bombers i ADF. “Les resta han estat imposicions unilaterals que han apartat el territori”, afegeixen, mentre demanen que es tinguin en compte i que hi hagi representació de pagesos i propietaris forestals en els grups de treball per a abordar la gestió forestal.

Edgar Nebot, bomber del GRAF: “L’incendi anava a vint-i-vuit quilòmetres per hora. Això és una animalada”

“A l’incendi de Paüls, es van menysprear recursos ADF tot i tenir capacitat per ajudar. Alguns voluntaris van anar igualment als punts calents, on els comandaments intermedis sí que els van donar feina”, comenten també. A l’entrevista, Borrell va dir: “Es treballa profundament amb Protecció Civil, Mossos, Agents Rurals, les ADF. Tots hem d’anar molt coordinats.” Més endavant, Borrell s’esplaiava més bo i argumentant que certes situacions són extremadament perilloses per a treballar-hi: “Les ADF fan una primera actuació i suport en determinats moments de l’extinció. Fins ara, el suport havia quedat molt obert i cada ADF avançava segons els llocs, amb poca organització. I això ha fet que, en incendis de sisena generació o comportament extrem, hi hagi hagut situacions amb ADF treballant en llocs que no són del tot segurs.” Així tot, les ADF responen que en certs moments sí que han ajudat a l’extinció del foc: “L’hemeroteca demostra que des del primer dia apaguen foc. I amb organització: punts de trànsit, coordinadors comarcals, formació… Però des de la seva arribada, ens ha apartat dels centres de comandament.”

Finalment, les ADF critiquen que el model polític actual hagi destruït “el que havíem construït com a país.” “Es deixen de banda recursos personals i materials que tenim per combatre el foc”, diuen, mentre demanen un canvi “urgent” en la direcció dels Bombers, així com potenciar la gestió forestal, la pagesia i la ramaderia, i reforçar una primera intervenció ràpida i eficaç. “Si agafem els focs tard, amb el canvi climàtic, no hi ha qui els pari”, conclouen.

Centenari de la Gruta de Lourdes d'Arenys de Mar 1925-2025 - Lloc: Gruta de Lurdes

A primera hora de la tarda ha començat un incendi al municipi de Vilallonga de la Salanca, al Rosselló, que ha obligat a mobilitzar seixanta-cinc bombers, un helicòpter Monrane de bombardament d’aigua –que ja ha fet vint llançaments– i un avió Dash Milan per mirar d’apagar-lo.

Segons que recull el principal diari de la zona, L’Indépendant, a la una del migdia ha començat a cremar el foc en una zona agrícola a prop del poble, i de seguida les flames s’han estès per canyissars i camps del voltant sense arribar a afectar cap habitatge. Gràcies al ràpid desplegament de bombers i vehicles aeris, l’incendi s’ha pogut controlar cap a les tres de la tarda, quan ja havia cremat 500 m². Ara per ara la situació sembla favorable.

Vora 400 persones s’han manifestat avui a Montornès del Vallès contra l’actuació policíaca d’ara fa una setmana en què un home armat va ser mort per un agent de la policia local. Segons el relat dels Mossos d’Esquadra, la víctima va entrar amb un ganivet a les dependències i un agent li va disparar amb l’arma reglamentària. Els manifestants, convocats per diverses entitats anti-racisme, han sortit del barri Montornès Nord fins a l’ajuntament en una marxa amb què han qüestionat la versió dels Mossos. Veuen el cas com un exemple de “racisme institucional”, ja que el noi mort era de família gambiana, i reclamen d’esclarir els fets. Hi ha hagut moments de tensió quan la protesta ha arribat a la seu de la policia local.

La protesta ha estat convocada per la Comunitat anti-racista del Vallès, amb el lema “Contra la impunitat policial i el racisme institucional”. Els manifestants portaven pancartes i cartells amb missatges com ara “Les vides negres importen”, “Veritat i justícia per a Mahamedi” i “Prou d’assetjament i brutalitat policial”. Durant el recorregut, han cridat consignes com ara “Justícia” i “Mahamedi, germà, nosaltres no oblidem”. També han penjat cartells als carrers amb el lema “El racisme mata. L’estat ho tapa”.

Aquesta setmana, entitats contra el racisme han demanat d’esclarir la mort de Mahamedi, de 22 anys, nascut a Catalunya i de pares gambians, durant un incident en el qual un agent va ser ferit greu. Segons els Mossos, Mahamedi va amenaçar amb una arma blanca els policies locals que eren a la comissaria vora les 21.30 del divendres 25. En l’incident, l’assaltant va ser mort i un dels agents va ser ferit, aparentment, per una bala rebotada, segons la Central Sindical Independent de Funcionaris (CSIF).

Les entitats Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Catalunya, Regularització Ja, SOS Racisme i Unitat Contra el Feixisme i el Racisme han reclamat en un comunicat que s’esclareixi la causa de la mort d’aquest jove en dependències policíaques. “Ens trobem novament davant la mort d’una persona negra, amb opacitat en els protocols de comunicació i un tracte indigne en dependències policials. Això ens remet a d’altres casos de racisme policial i institucional, i morts per trets de forces de l’ordre”, han denunciat aquestes entitats.

Han trobat mort un dels cinc treballadors atrapats d’ençà de dijous a la mina el Teniente, la mina de coure subterrània més gran del món situada a Machalí, un municipi de la regió d’O’Higgins, a 83 quilòmetres de Santiago de Xile. Així ho ha anunciat el gerent general de Codelco (companyia propietària de la mina) de la Divisió del Teniente, Andrés Music. Segons que ha explicat, el cos sense vida s’ha trobat a les 13.00 hora local, i no se’n farà pública la identificació fins que no acabin els tràmits i els responsables tinguin els permisos necessaris.

Mentrestant, es continua avançant en la gran operació de rescat per a aconseguir de salvar la vida de la resta miners atrapats.

El dijous, un terratrèmol va esfondrar la mina, situada a cinc-cents metres sota terra, i la sortida va quedar totalment tapada. A més dels cinc miners de la companyia Gardilcic que han quedat atrapats, l’enderroc va causar també la mort d’un treballador de l’empresa Salfa Montajes i en va deixar almenys nou de ferits, que van poder escapar. Actualment, aquests nou es troben ingressats i fora de perill.

L’esfondrament va ser causat per un terratrèmol de magnitud 4,2 registrat a les 17.34 del dijous.

L’accident és el més greu després de l’esllavissada de la mina de San José, a la regió d’Atacama, que va deixar atrapats durant dos mesos trenta-tres miners el 2010, que van ser rescatats amb vida en una operació històrica.

El pla de rescat per a alliberar els miners atrapats a el Teniente avança de manera “sòlida”, però encara no s’ha pogut establir contacte amb cap d’ells, segons que ha informat la companyia propietària de la mina, Codelco.

“Hem pogut avançar quatre de metres –d’un objectiu de vint–, però encara no tenim contacte amb els treballadors atrapats. Ha disminuït la sismicitat, la qual cosa ens permet de treballar de manera més fluida”, ha dit en una conferència de premsa el president executiu de Codelco, Rubén Alvarado.

El pla de rescat consisteix principalment a retirar les roques que tapen la galeria subterrània amb equips teledirigits per intentar d’arribar als miners.

“Fem un esforç meticulós i segur. El més important és vetllar per la integritat de les brigades i assegurar que cada avanç sigui sòlid”, destaca Alvarado.

La companyia va informar en l’últim balanç que ja s’han retirat almenys 300 tones de les 5.000 de material que tapen la galeria. Els tècnics que treballen en el rescat –alguns dels quals ja van participar en el rescat dels 33 miners el 2010– saben exactament en quin punt es troben atrapats gràcies a un GPS que porten els miners, però no se sap quin és el seu estat de salut. “Estem concentrats a fer el contacte al més aviat possible. Les primeres 48 hores són fonamentals”, ha dit Alvarado.

Music, ha explicat aquesta tarda que l’avanç es fa en una de les galeries subterrànies conegudes per “foradada central”, i que el següent pas és continuar per una segona galeria anomenada “Loop 1”. Aquesta última té una extensió de noranta metres, dels quals ja se n’han buidat els primers vint. Music també ha declarat que la cerca dels miners encara es pot allargar 72 hores més pel cap baix.

El president xilè arriba al lloc dels fets

Avui, a primera hora de la tarda, el president xilè, Gabriel Boric, ha arribat a la mina del Teniente per fer una visita a les feines de rescat dels cinc treballadors atrapats.

Lloc: Església de Santa Maria