Bloomberg · Simon Marks

Somalilàndia, l’estat no reconegut que proclamà la independència de Somàlia l’any 1991, vol oferir als Estats Units un acord de proveïment de minerals crítics i el control d’una base militar situada a l’entrada de la mar Roja, de gran valor estratègic, en canvi d’obtenir-ne el reconeixement diplomàtic com a estat sobirà.

Encara que Washington, ara com ara, reconeix les reivindicacions de Somàlia sobre el territori –que reclama com a propi, tot i no controlar-lo a efectes pràctics– el president de Somalilàndia, Abdirahman Muhàmmad Abdul·lahi, ha pressionat Washington perquè doni suport a la campanya de reconeixement de la regió semiautònoma, que arriba en un moment d’especial rivalitat entre els Estats Units i la Xina pel control dels recursos estratègics de l’Àfrica.

Abdul·lahi, que arribà al poder en aquesta regió separatista de la Banya d’Àfrica l’any passat, diu a Bloomberg que les negociacions amb l’ambaixada dels Estats Units a Somàlia i el Departament de Defensa nord-americà pretenen acordar una nova associació amb Washington en matèria de cooperació econòmica, seguretat i lluita contra el terrorisme.

“Hem tractat formes i mitjans per a col·laborar en matèria de seguretat, comerç i estabilitat regional”, explica el president, que assenyala que l’ambaixador dels Estats Units a Somàlia ha visitat el seu territori moltes vegades aquests darrers mesos, i que un grup de funcionaris del Departament Defensa nord-americà va viatjar a Somalilàndia el desembre passat.

El Departament de Defensa dels Estats Units no ha respost a les preguntes de The Washington Post sobre el cas.

D’ençà que proclamà la independència, ara fa gairebé trenta-cinc anys, Somalilàndia no ha aconseguit el reconeixement diplomàtic de cap estat sobirà. Però mentre Somàlia ha bregat amb tres dècades de guerra civil i una insurrecció islamista recurrent, la regió separatista ha viscut dècades de pau relativa.

El reconeixement de Somalilàndia, un territori estratègicament situat, reforçaria la presència dels Estats Units en una regió de com més va més importància estratègica, on els rebels hutis del Iemen, arrenglerats amb l’Iran, fa mesos que es dediquen a atacar els vaixells que hi passen vinculats a Israel, els Estats Units i més nacions que donen suport a l’ofensiva israeliana a Gaza. Els Emirats Àrabs Units, un aliat estret dels Estats Units, ja gestionen un port a Berbera, a Somalilàndia, i també controlen una pista d’aterratge pròxima.

Els Estats Units també farien bé de considerar les implicacions de reconèixer diplomàticament Somalilàndia per a la cooperació en matèria de seguretat amb Somàlia, on Washington ha exercit un paper clau a l’hora d’ajudar el govern a combatre a l’Estat Islàmic i l’entramat de grups afiliats a al-Qaida que operen al país. El subdirector del Comandament Africà de l’exèrcit dels Estats Units, John Brennan, ha reiterat que la lluita antiterrorista era la seva “gran missió” a la regió.

“Aquí és on es troba la majoria de la nostra gent”, digué als periodistes aquesta setmana. “És l’actiu més important que hi tenim.”

Encara que alguns funcionaris del govern nord-americà –incloent-hi l’ambaixador dels Estats Units a Somàlia, Richard Riley– s’han reunit amb el president i més representants de Somalilàndia per discutir sobre interessos comuns a la regió de la Banya d’Àfrica, el Departament d’Estat dels Estats Units sosté que, ara com ara, no ha entrat en negociacions amb els representants de Somalilàndia sobre un possible reconeixement diplomàtic del territori.

“La política oficial dels Estats Units, d’acord amb les normes internacionals, és el reconeixement ‘d’una sola Somàlia’ i el suport a la sobirania, la unitat i la integritat territorial de Somàlia com un estat únic i indivisible”, explica a Bloomberg el ministre d’Afers Estrangers de Somàlia, Ali Muhàmmad Omar.

Abdul·lahi diu que, si bé Somalilàndia continua treballant per ser reconegut com a estat, el camí al reconeixement diplomàtic implica, principalment, la col·laboració amb la comunitat internacional en matèria de seguretat, comerç i lluita contra el terrorisme, la pirateria i l’emigració il·legal.

“Si els Estats Units estan interessats a aterrar a Somalilàndia, seran benvinguts”, explica Abdul·lahi, que afegeix que, en canvi del reconeixement diplomàtic, estaria disposat a oferir als Estats Units un acord de proveïment minerals crítics, com ara el liti.

Somalilàndia ara com ara no produeix liti, encara que el juny de l’any passat ja concedí una llicència a l’empresa saudita Kilomass Co. per a explorar reserves d’aquest metall, segons que informà el portal web Somaliland Chronicle.

La regió també té jaciments d’estany, pedres precioses i minerals industrials, com ara guix i més materials que s’empren en la producció de ciment i d’or, segons un informe publicat per African Mining el juny del 2023.

El president del territori diu que espera visitar els Estats Units aviat, i que qualsevol possible acord de proveïment de minerals crítics amb Washington “no està directament condicionat” al reconeixement diplomàtic de la regió per part del govern Trump.

Sobre la possibilitat d’una base militar nord-americana a Somalilàndia, Abdul·lahi respon: “Encara ho debatem. Esperem que aquest debat doni fruits en el futur.”

Quant a les relacions amb Somàlia, Abdul·lahi denuncia allò que titlla de campanya de Mogadiscio per a establir un govern paral·lel dins el territori controlat per Somalilàndia.

Aquesta setmana, el govern somali anuncià la creació d’una nova regió administrativa, anomenada Estat del Nord-est, en territori controlat per Somalilàndia i Puntlàndia, una altra província semiautònoma situada dins les frontereres territorials de l’estat de Somàlia. Tant Somalilàndia com Puntlàndia han rebutjat la creació del nou estat, que han titllat de “tàctica divisòria”, i han acusat el govern somali de provar d’arrossegar el país a una nova guerra civil.

“Somàlia no pot parlar i dialogar amb Somalilàndia mentre es dedica a dividir administrativament les diferents parts de Somalilàndia i a crear un govern separat”, diu. I afegeix: “Som una nació que cerca la pau, però no deixarem de defensar el nostre territori i el nostre poble.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Entro a la Galerie d’Art Damgaard a l’avinguda d’Oqba Ibn Nafiaa d’Essaouira. Vaig travessar aquesta porta fa vint-i-cinc anys quan vaig venir per fer un reportatge televisiu per al programa Música per camaleons de TV3. No hi havia tornat mai més. Era la primera galeria d’art que s’obria a la vila i amb el seu propietari, el danès Frédéric Damgaard, eren el focus d’on irradiava tot un grup de joves artistes que van revolucionar l’art marroquí i van sorprendre crítics i especialistes europeus. Vint-i-cinc anys després és palpable la importància pionera que van tenir en l’expansió de l’art que avui es percep pertot arreu a la ciutat.

Vaig conèixer Damgaard a París l’any 1999, en una exposició a l’Espace Paul Ricard dels seus artistes singulars d’Essaouira. Era danès, nascut a Svendeborg el 1937, historiador de l’art, especialista en art islàmic, galerista i assagista. Estava en plena ronda expositiva per una dotzena de ciutats franceses. Les obres d’aquell grup d’artistes em van fascinar. Sorprenia i trencava els esquemes de totes les classificacions estàndards de l’art contemporani. Havia sorgit espontàniament com una explosió controlada que, a poc a poc, Damgaard va saber estimular, encoratjar i donar-la a conèixer al món de l’art magribí, africà i europeu.

Un mes després, a Essaouira, a la costa atlàntica marroquina, a l’altura de Marràqueix, vaig retrobar Damgaard i els seus artistes. El fenomen era tota una revelació. El galerista em va explicar llavors que tot havia anat sorgint a partir del 1988 arran d’unes declaracions del rei Hassan II, al diari marroquí Le Matin. El rei, que a més és el Comanador dels Creients, el màxim líder religiós del país, va declarar fermament que l’afirmació d’alguns musulmans conservadors que l’escultura moderna i la pintura eren prohibides o no desitjades per l’Islam, era “completament falsa”.

Galeria Frédéric Damgaard, a Essaouia (fotografia: X. Montanyà). Fréderic Damgaard, historiador de l'art islàmic i galerista (fotografia: X. Montanyà).

Aquelles paraules reials van liquidar un dilema que tenallava l’art i els artistes. Significava la llibertat. A poc a poc, tímidament, van anar apareixent pintors desconeguts a la Galerie Damgaard. Ell els estimulava a continuar i a portar-li obres. Però mai no els va donar cap mena de consell ni indicació. El seu amic filòsof Georges Lapassade deia d’ell que encarnava un fenomen que els sociòlegs anomenen “l’efecte Pigmalió”. Quan dius a algú que allò que fa està bé, acabarà fent les coses bé. N’hi ha prou de donar-li suport.

Així fou com en poc temps es va anar forjant un grup d’artistes innovadors i extremadament creatius i originals que havien restat amagats a casa seva durant anys o havien hagut de dedicar-se a uns altres menesters per viure. La majoria eren analfabets de famílies humils dels camps i els boscos del voltant, que no havien pogut anar a escola i desconeixien la història de l’art i les creacions de l’art contemporani internacional. Havien estat i eren manobres, músics ambulants, camperols, artesans de la fusta, mecànics o pastors nòmades.

No coneixien Pollock, ni Dalí, ni Miró, ni Picasso, ni el surrealisme, ni l’art brut. Això no obstant, pintaven amb una sorprenent inspiració autòctona que els situava espontàniament en el camí dels grans artistes i moviments. Eren autodidactes i el seu imaginari artístic i espiritual provenia de la màgia, les tradicions ancestrals, el somni, el trànsit i els estats alterats de consciència provocats per la música gnawa i més confraries musicals de la regió d’Essaouira.

La música gnawa en l’imaginari d’Essaouira

Els gnawa provenen del Sudan i han conservat els seus rituals i la seva màgia inalterables fins avui dia, tot i la creixent afluència turística i l’interès del públic. Els grups de músics toquen tota la nit, amb una percussió molt repetitiva de tambors i cròtals de ferro, que va provocant el trànsit als músics i espectadors. La música es fa servir en celebracions i rituals i per sanar, atès que causant estats alterats de consciència té el poder de guarir malalties nervioses i de la ment. Cada any a l’estiu es fa a Essaouira un important festival de música gnawa, en què també actuen músics vinguts d’arreu del món que fan jazz, reggae, blues, rock i pop.

És important de constatar per a entendre la força considerable del fenomen artístic, que aquesta vila, antigament anomenada Port de Tombuctú, per la seva importància en el comerç marítim, ha estat durant segles gresol de cultures africanes i mediterrànies: fenicis, portuguesos, espanyols, àrabs, jueus, amazics i negres africans. La cultura i l’art sempre han impregnat la vida de la ciutat i de la gent, igual que el comerç, la religió, les creences animistes dels amazics originals del país o dels africans que van arribar com a esclaus per treballar en les plantacions dels grans sultans. De l’Àfrica negra va arribar tot un món ancestral, espiritual, animista, profundament arrelat a la terra, a la vida i a la música de la gent fins als nostres dies.

L'artista Mustafà El Hadar (fotografia: X. Montanyà). Obra de Mustafà El Hadar (fotografia: X. Montanyà). Mustafà El Hadar (esquerra) i les seves darreres obres (fotografia: X. Montanyà).

Actualment, conviuen en perfecta harmonia a la regió, àrabs, amazics i negres africans descendents dels primers esclaus. Una amalgama de creences molt arrelades en el passat, en la vida espiritual musical i artística del lloc. És com si les múltiples influències formessin un tot que lliga percussió i pintura, colors i imatges oníriques, màgia i realitat, com una insòlita i meravellosa explosió vital i artística.

L’energia artística i cultural d’Essaouira és agermanada amb el vudú d’Haití i els artistes que l’envolten, els cultes orixà cubans o la macumba brasilera, tots ells d’origen africà i portats pels esclaus negres. Així com la música africana és la font d’on ha nascut tota la música moderna, el blues, el jazz, el rock & roll, el hip-hop, etc.

Essaouira podria ser un centre imaginari de moltes confluències culturals i espirituals seculars. Si ho és o no, jo no ho sé, però sí que això és el que reflecteix l’art dels seus artistes singulars, tal com han estudiat Frédéric Damgaard i Georges Lapassade, filòsof, psicosociòleg i etnòleg, un intel·lectual referent del Maig del 68, que va viure temporades llargues a la ciutat, estudiant la música gnawa, el trànsit, i els rituals ètnics i culturals de la regió.

Lapassade i Daamgard eren amics i especialistes en l’art, la història i la cultura d’Essaouira. Val a dir que als anys seixanta i setanta, la ciutat va ser un pol d’atracció per a hippies i artistes d’arreu del món. Per ací van passar els del Living Theatre, Jimmy Hendrix, Cat Stevens i molts artistes de l’onada psicodèlica, i també fans i estudiosos dels estats alterats de consciència. Lapassade sostenia que els hippies també havien influït en els artistes singulars d’Essaouira, cosa que Damgaard, amb la seva racionalitat nòrdica, negava. Però, amb els anys, va acabar donant-li la raó. Sí, era un element més, entre tants, que havia deixat empremta en la cultura de la vila i dels seus artistes.

Saadouni M'Barek i l'artista Said Ouarzaz, davant una de les seves pintures (fotografia: X. Montanyà). Said Ouarzaz comenta una obra seva (fotografia: X. Montanyà). Obres de Said Ouarzaz a la Galeria Damgaard (fotografia: X. Montanyà). A la Galerie Damgaard, vint-i-cinc anys després

Quan entro a la galeria sento com si els anys no haguessin passat. Les mateixes obres a les parets, les escultures fantàstiques pels racons, els preciosos mobles art-déco fets amb fusta de tuia que dissenyava Damgaard, i una calma i lluminositat especial, una barreja estranya del racionalisme nòrdic del galerista i l’explosió vital d’imaginació i colors dels artistes d’Essaouira.

Em rep i m’abraça Saadouni M’Barek, l’ajudant de Damgaard que ens va fer de guia sobre el terreny per filmar i entrevistar els artistes en els seus tallers i cases de les viles del voltant. Sempre ha recordat els camaleons, em diu. Era el títol del nostre programa i un dels animals protagonistes de l’imaginari africà i amazic dels habitants de la vila, els “souiris”, àmpliament reflectit en les seves obres, com ara les serps, els escorpins, les hienes, els dimonis, els genis del bosc i més entitats fantasmagòriques reals o irreals.

Fréderic Damgaard va morir el 9 de juliol de l’any passat, aquests dies fa just un any, em diu. A vuitanta-set anys. Es va vendre la Galeria l’any 2006 per motius de salut i se’n va anar a viure a Taghazout, un poble de pescadors prop d’Agadir, d’on va continuar escrivint i publicant articles i llibres. És enterrat al cementiri musulmà d’aquell poble, atès que els darrers anys de la seva vida es va fer musulmà i va adoptar el nom de Youssef Reggragui. Ara la galeria és dirigida per Alain Graffe i Claude Jadot.

En tots aquests anys, els artistes singulars promoguts i impulsats pel galerista i historiador danès han triomfat en l’escena marroquina i europea. Han fet moltes exposicions i molts són valorats i admirats per crítics i col·leccionistes mundials. Alguns altres galeristes i promotors han pres el relleu de Damgaard, però, els dies a venir, quan em retrobi amb alguns dels artistes, una cosa tindré clara: sense ell moltes coses han canviat per als artistes. Els falta el motor entusiasta que, incansablement, els va promocionar en sales d’art, museus i universitats europees, entre especialistes, crítics i el públic afeccionat.

Mohamed Tabal, el pintor gnawa d'Essaouira (fotografia: X. Montanyà). 'L'homme au chapeau bleu', de M. Tabal (fotografia: X. Montanyà). 'Le tailleur', de M. Tabal (fotografia: X. Montanyà). L'univers gnawa segons M. Tabal (fotografia: X. Montanyà). Said Ouarzaz i Mustafà El Hadar

L’endemà em trobo a la galeria amb dos dels artistes que vaig conèixer fa vint-i-cinc anys: Said Ouarzaz i Mustafà El Hadar. Said, content de veure’m, m’abraça i em fa dos petons. Les seves primeres paraules són en record de Frédéric: “Han passat molts anys. He exposat a molts llocs, al Marroc i a Europa, però no hi ha ningú com ell. L’artista no és ell sol. Cal un galerista, un periodista, un crític… Aquí és difícil perquè no hi ha gent com Damgaard. Hi ha molts joves que tenen bones idees, però els manca el suport i l’impuls d’algú que cregui en ells.”

Said Ouarzaz va néixer el 1965 a la zona rural d’Essaouira, en una família pagesa. Eren pobres i els seus pares no el van poder portar a escola. “Sóc autodidacte. És el vent que em porta les idees. De vegades estic sol a casa i noto que la memòria surt volant i el vent me la retorna amb idees noves. De petit ja feia escultures i pintures. Un dia em van parlar d’aquesta galeria i hi vaig portar una de les meves pintures. Frédéric la va mirar atentament i em va preguntar quin preu hi posava. Li vaig dir una xifra. Ell em va mirar fixament i em digué: ‘Val molt més.’ Em va animar a portar-n’hi més i a continuar pintant. No em va dir mai què havia de fer ni com. Quan vaig sortir d’aquí, em sentia com si dins meu haguessin sembrat una planta.”

Said feia d’agricultor i de manobre abans de sentir-se posseït per la pintura. Després de conèixer Damgaard va començar a pintar intensament. En un estil que podríem dir d’abstracció, les seves idees es plasmen directament, ràpidament, sobre la tela. Ens endinsen en el seu món. Un univers molt ric, amb elements de la natura, la terra, els animals, els genis i els dimonis de la foscor. Cal mirar les seves teles una estona atentament per començar a veure-hi aparèixer alguns ocells, ombres de persones i cares en primer pla.

El galerista deia que no podia ser qualificat de pintor abstracte. De fet, molts d’aquests artistes són ben lluny de poder ser qualificats amb els nostres paràmetres habituals. Damgaard deia: “Era una mena de pintura mig abstracta, mig figurativa, que desembocava en un estil molt singular i molt ‘souiri’ (d’Essaouira). El caracteritza la immediatesa i la força tempestuosa del traç.”

Recordo que l’altra vegada vaig anar a casa de Said. Va ser com impregnar-se del seu món màgic i misteriós. Vivia al camp, més enllà dels arbres d’argània, en un lloc de paisatge semiàrid, on els vents alisis no arriben i els wadis són secs. La terra és esquerdada per barrancs i a la nit se senten udols d’animals, de llops o de hienes. És un món misteriós, inquietant. La simbiosi de l’artista amb l’espai i la terra sembla reflectir-se en la seva obra. Ell i el seu paisatge són la seva obra.

Hi posa tot allò que té a dins, m’explica avui. Tota la seva vida. “Als meus quadres hi ha tot: la vida, la terra, els animals, la guerra, lletres, paraules, dimonis… Quan hagi de morir vull deixar alguna cosa gran, important, per als qui vinguin després. Vull deixar alguna cosa per als altres, quan ja no hi sigui. Fixa’t, en Frédéric ja no és amb nosaltres, però n’hem parlat tot el matí. És mort, però és com si fos viu.”

Em sembla que tant Ouarzaz com tots els altres artistes singulars d’Essaouira, tenen una identificació gairebé espiritual i carnal amb allò que expressen en les seves obres. Com si l’artista i l’obra formessin part d’una mateixa cosa, com si integressin un univers fet d’idees i matèria, de somnis i realitats, d’allò que és visible i allò que és invisible. Pintar és per a ells una necessitat espiritual, mental, gairebé física.

Tots expliquen que pinten perquè ho necessiten, els fa el bé, quan acaben s’han tret alguna cosa de sobre, descansen i es relaxen. Esperen que també produeixi en els seus espectadors l’efecte benefactor que els origina a la part més íntima de l’ànima. Parlen sovint de fer el bé als altres amb el seu art. Una idea que, sens dubte, els uneix a l’univers dels gnawa.

Quadre d'Ali Maimoun (fotografia: X. Montanyà). Saadouni M'Barek davant un quadre d'Ali Maimoun (fotografia: X. Montanyà).

Això també m’ho va expressar amb paraules semblants aquell dia l’artista Mustafà El Hadar. Va néixer el 1964. A dotze anys va anar a viure a Essaouira amb el seu pare. Va passar dos anys malalt, a casa, sense poder anar a escola. Tot el dia pintava i dibuixava, m’explica. A vint-i-cinc anys ja pintava petits quadres sobre pell de cabra. Una tècnica que ha emprat tota la vida. Ell mateix asseca, tensa i prepara les pells per a pintar. Com un timbaler fa el seu instrument. Usa una tinta tradicional marroquina, la smah, que al llarg dels segles s’ha emprat per a la cal·ligrafia i l’escriptura de manuscrits. Es fabrica amb excrements d’ovella, llana, aigua…

De jovenet es guanyava la vida fent d’artesà de fusta de thuia en un petit taller de la medina. Ningú no s’interessava per les seves pintures i va deixar de fer-ne. Però un dia les coses van canviar definitivament. Com tots ells, es va atrevir a ensenyar els seus quadres a Damgaard, que el va animar a continuar i li va organitzar una primera exposició a la seva galeria i després a Suïssa. I així va començar una carrera d’èxit al Marroc i a Europa. Fins avui.

“De vegades, a la nit, em desperto i tinc la necessitat de pintar. Vaig en silenci a la cuina per no despertar la meva dona. Em cal treure alguna cosa que tinc dins meu, com si estigués malalt. Quan acabo el quadre em sento alleujat, guarit. El cervell cerca, és una altra imaginació. Vas a un cafè. T’hi asseus. Mires, penses. Vull explicar coses en els meus quadres. La inspiració és a casa. Dormo. Penso. És l’aire que em porta les idees. No he estudiat. La meva escola és el meu cap”, em diu, assenyalant-lo i rient.

Hamou Aït Tazarin (fotografia: X. Montanyà). Els genis de la natura segons Hamou Aït Tazarin (fotografia: X. Montanyà). Obra de Hamou Aït Tazarin (fotografia: X. Montanyà). L'univers del bosc segons Hamou Aït Tazarin (fotografia: X. Montanyà). Mohamed Tabal, Ali Maimoun i Hamou Aït Tazarin

Aquesta vegada no he pogut saludar personalment uns altres artistes que em van agradar. Però conservo ben viu el seu record i en tornar a veure les seves obres a la galeria m’ha vingut a la memòria allò de què vam parlar aleshores. En primer lloc, un dels que avui són més famosos i reconeguts, Mohamed Tabal, el pintor gnawa per excel·lència. De fet, era un timbaler ambulant que anava amb ase pels poblets de la regió. Era un iniciat en els rituals de possessió. Feia música i vivia d’allò que la gent li donava: diners, menjar o un lloc per a dormir.

Quan Damgaard va veure’n les pintures va pensar que Tabal era el pintor de l’univers gnawa, els mites i els colors d’una confraria que va venir amb els esclaus negres del Sudan. És el pintor errant del trànsit, la percussió i la màgia. Plasma tot un univers místic, en què cada fragment del quadre és habitat per petits personatges que viuen històries paral·leles. És la seva veritat, la història dels seus ancestres esclaus vinguts de l’Àfrica.

“Subjecto el pinzell amb mà ferma –m’explicava quan ens vam trobar fa anys– fins que el meu cap vola lluny. La música em posseeix i jo esdevinc instrument. La pintura raja del meu cos al ritme del timbal.”

Ali Maimoun era manobre i vivia envoltat d’un bosc d’arbres de thuya. La seva obra reflecteix amb força i bellesa el món del seu subconscient. Ple de records, de la màgia africana, dels rituals i cerimònies tribals, un imaginari on conviuen màscares humanes i bèsties amenaçadores. “La seva obra s’acosta a l’art primitiu, però té una força de suggestió tan original que no se’l pot incloure en cap escola ni en cap moviment artístic. En Ali Mimoune s’expressa la força de l’art de la inventiva on l’irreal toca amb l’imaginari”, deia Damgaard.

Els qui sí que s’inspiren directament en l’art primitiu de veritat són els germans Youssef i Hamou Aït Tazarin. De petits, a les coves de muntanyes on vivia la seva tribu amaziga, prop de Zagora, s’admiraven amb les pintures rupestres que representaven bovins i animals exòtics que ja no existeixen al Marroc: dinosaures, elefants, hipopòtams, estruços, etc. La particularitat d’aquelles pintures rupestres marroquines, a diferència de les d’Altamira o Lascaux, és que les siluetes dels animals són fetes amb línies de punts. No amb un traç seguit. És amb aquesta tècnica ancestral que ells pinten avui els quadres, partint de la memòria tatuada al cervell o imaginada a través de segles i generacions.

Un nen que va aprendre abans a conduir el tractor que a anar amb bicicleta. Aquest és Francesc Font, un infant nascut l’any 1980 que va créixer entre camps de vinyes, oliveres i conreus de cereal, al costat dels pares i avis que també havien criat vaques i porcs, sempre a Vilajuïga. És el poble on han viscut nou generacions, tres-cents anys d’una saga de pagesos, en la qual ell és el primer que ha anat a la universitat i el primer que aplica l’agricultura regenerativa, una relació justa amb la natura: cuidar el sòl per rebre’n els millors aliments.

Pare de tres fills i enginyer tècnic agrícola especialitzat en agricultura orgànica, gestió holística i permacultura, entre la serra de l’Albera i el Cap de Creus, a Pedret i Marzà, en ple Empordà, va fundar una consultoria i l’escola Regen Academy per donar a conèixer què ha fet de la vida a pagès una feina més fructífera i agraïda, per a la seva família i per a la terra. L’any passat, a la seu de l’ONU, a Ginebra, va compartir el seu projecte amb ministres d’agricultura de tot el món. Enguany, l’oli produït a les seves finques ha guanyat la medalla d’or a la London International Olive Oil Competition (LIOOC), tot demostrant que la qualitat també pot ser sostenible. El seu oli ecològic i el seu model de finca-laboratori també han estat reconeguts pels premis BBVA-Germans Roca als Millors Productors Sostenibles.

—De tot el que sabeu, què diríeu que ha estat après a casa i què a la universitat?
—Tinc la sort d’haver viscut amb els meus avis, i encara un és viu, té noranta-quatre anys. A casa havíem treballat tota la vida l’agricultura tradicional, que vol dir utilitzant productes de síntesi química, agroquímics per produir més, i llaurant la terra tantes vegades com era possible per netejar les males herbes. Aquest és el model que ens van ensenyar també a la universitat. De fet, la nostra formació és d’enginyers tècnics agrícoles especialistes en explotacions agropecuàries; és a dir, aprenem tècniques per a explotar la terra i l’entorn, això és el que ens ha ensenyat i havíem fet fins fa quinze anys. Fins que, per diferents motius, vam decidir que no volíem produir sobre les convencions de la revolució verda, la revolució industrial que va arribar al camp i va començar a escampar productes de síntesi i noves varietats, i que encara avui és majoritària.

—Com va venir el vostre gir cap a l’agricultura regenerativa?
—Fa uns quinze anys ens adonem que, amb aquesta explotació de la terra, els recursos del sòl estaven morts, que no hi havia biodiversitat, i ho relacionem amb el canvi climàtic en l’àmbit global. Vam ser conscients dels efectes negatius d’aquesta explotació sense posar atenció en el sòl.

—Quina és la relació entre el canvi climàtic i la desatenció del sòl?
—Si empobrim el sòl, en lloc d’acumular carboni a la terra, l’alliberem, emetem carboni del sòl cap a l’atmosfera. Ara mateix, l’agricultura és responsable del 25% de les emissions, dels gasos d’efecte hivernacle. Treure carboni del sòl per enviar-lo a l’atmosfera és negatiu per a l’agricultor, per a la societat i per al planeta. Tenir uns sòls més pobres, amb menys microbiota, dóna aliments més pobres, amb menys nitrogen, fòsfor i potassi. Els aliments que en surten són més pobres. Un estudi fet al Regne Unit constata que des dels anys seixanta fins ara, els aliments tenen entre un 20% i un 40% menys de zinc, ferro, calci…

—Potser per això ara hi ha més gent que pren suplements?
—La gent pren més suplements perquè amb carències nutricionals hi ha més risc de malalties. Segons dades de la FAO, el 53% dels sòls del planeta han deixat de ser fèrtils. Però a l’agroindústria li interessa que els nostres sòls siguin ben pobres per poder-nos vendre més fertilitzants. Jo mateix, que vinc de l’agricultura química, havia estat dels consumidors més grans de Girona d’alguns d’aquests productes químics, alguns dels quals ja estan en vies de ser retirats; els que fèiem servir fa deu anys, ja els van retirar; i d’aquí a deu anys també en retiraran uns altres. Per tancar el cercle, un exemple, Bayer ven agroquímics per a la terra, i suplements alimentaris per a les persones. Cadascú que interpreti el que vulgui. A més, els productes, si no són d’agricultura ecològica, tenen més concentració de pesticides i químics. Tots tenim diclorodifeniltricloroetà (DDT) al teixit adipós. És una substància cancerígena prohibida fa quaranta anys, que passa de mares a fills. El 80% dels nens pixen aquest insecticida altament cancerigen i tòxic que actua com a disruptor endocrí. Hi ha estudis del catedràtic de Radiologia i Medicina Física Nicolás Olea que són catastròfics. A Dinamarca, un estudi va trobar una correlació entre l’augment del consum d’aquest tòxic i la reducció dels espermatozous.

Fotografia: Can Font.

—Com s’explica que tot això pugui escapar del control sanitari?
—Se sap que no hi ha risc si el consum és per sota d’una determinada quantitat, però el problema és el còctel de productes amb biocides que consumim, això és el que fa que cada cop estiguem més malament de salut; encara que tots estiguin per sota del risc legal, al cos podem trobar-nos amb un còctel de més de cent traces de productes de síntesi química. Aquest va ser un dels motius pels quals nosaltres vam decidir deixar de formar part d’aquest sistema productiu tradicional i, d’explotar el sòl, vam passar a cuidar-lo.

—Aquesta és la clau i simplicitat de l’agricultura generativa, cuidar el sòl?
—Els trenta primers centímetres del planeta permeten que nosaltres puguem viure. Gràcies a ells ens podem alimentar, tenir aigua potable, construir i tenir condicions climàtiques per a viure. I aquests trenta centímetres actuen com l’embornal de carboni (CO2) més gran del planeta, un pam i mig que fa que l’agricultor visqui millor o pitjor, perquè és allà on produïm. Nosaltres vam descobrir que havíem degenerat els trenta centímetres dels nostres camps i vam decidir posar-hi tota l’energia.

—En el temps que fa que ho feu, com ha canviat el vostre sòl?
—En deu anys hem multiplicat per deu el contingut de matèria orgànica del sòl. Hem passat d’un 0,3% de matèria orgànica, que és molt poc, a un 3,5%, que és força. Millorar això és millorar la vida dels microorganismes. La terra funciona com el nostre aparell digestiu, necessitem microorganismes, flora intestinal. Quan mengem, alimentem els microorganismes i ells ens alimenten i ens protegeixen. Amb el sòl costa més, però és exactament igual. El sòl és el sistema digestiu del planeta i de les nostres plantes. Si no tenim una fauna i una flora intestinal, és molt difícil que les plantes puguin alimentar-se com cal i que tinguin els nutrients necessaris. La manera de produir tradicional, majoritària, no ho ha tingut en compte això. La llaurada permanent ha fet que la majoria dels sòls no tinguin pràcticament microbis, que no tinguin vida. Produint amb el mètode de l’agricultura regenerativa tornem la vida i la fertilitat a aquests trenta centímetres, capturem carboni i, en fer més fèrtil el sòl, el fem més productiu i amb menys cost. La biodiversitat a les finques i al conjunt del planeta és la clau per a millorar la fertilitat i ens allibera totalment de l’agroindústria, ja no en depenem. Produir d’una manera més natural per regenerar el sòl ens dóna aliments més saludables i contribuïm a mitigar el canvi climàtic. Com a agricultors, no tan sols reduïm les despeses, sinó que també obtenim un valor afegit per als nostres productes.

—Quin va ser el detonant per a dir prou i començar de zero una manera diferent de fer?
—L’any 2011 va néixer la nostra primera filla i em vaig adonar que no podia estar en contacte amb productes agroquímics, entrar a casa amb les mans que encara em feien olor d’aquests productes, que són perillosos, i tocar la meva filla. Allò va ser la nostra alerta. I vam dir prou, fins aquí. Amb la meva dona, Nuri Madeo, vam començar a buscar informació i a estudiar com ho feien els que més en saben i que fa més temps que ho fan, com ara l’australià Darren Doherty; i Joel Salatin, un agricultor de Virginia, als Estats Units. Tota la família vam anar a viure un temps a Austràlia per aprendre dels referents. Els nens jugaven i nosaltres, a canvi d’allotjament i menjar, treballàvem. Vam aprendre molt visitant moltes finques i vam veure que els qui treballem la terra som part de les causes que fan empitjorar el planeta, perquè empitjorem les nostres finques, el planeta i, a més a més, no tenim una bona rendibilitat. Hem aplicat tot el que vam veure i a base de prova-error hem arribat a ser més eficients, més productius, i fem un oli i un vi més bons. Tant és així, que hem rebut premis de qualitat, i això demostra que treballar de manera més natural no està renyit amb la qualitat, més aviat al contrari. Aprenem a relacionar-nos amb la natura d’una altra manera.

Fotografia: Can Font.

—Quines coses feu, per exemple, que no fèieu fa quinze anys?
—Hem introduït gallines, oques, ovelles i pollastres a la finca. Ja no llaurem, deixem descansar els camps, i fem que les ovelles ens netegin la vinya. I, en el cas de la ramaderia regenerativa, s’ha vist que retornant els animals al camp, tot i les emissions dels mateixos animals, fins i tot els rots de metà que alliberen les vaques, quan es fa ramaderia regenerativa es captura més carboni del que emeten els animals. Així es contribueix a refredar el planeta.

—Com pot ser que durant tant de temps encara ara es treballi d’una altra manera?
—La revolució verda, als anys cinquanta i seixanta, acabada la Segona Guerra Mundial, es va produir perquè la indústria armamentística, com que no tenia tanta feina a fabricar armes i munició, va reinventar-se fent servir matèries primeres, bàsicament nitrogen, per a fer fertilitzants. Hi van veure un negoci molt lucratiu i així va ser com la generació dels meus avis va passar d’adobar la terra amb fems, passant amb el matxo, a tirar unes boletes verdes que eren molt econòmiques i que feien créixer molt els conreus. Així va començar l’alimentació del sòl amb productes processats. Les plantes creixen, però emmalalteixen. I són productes cars que, per tant, demanen més producció; és un cercle viciós que ens ha dut fins on som avui. Aquesta és la història de l’agricultura dels últims cinquanta anys. Hem produït pensant en l’economia, sense tenir en compte uns altres aspectes que en realitat són de sentit comú i molt lògics. Hem pensat molt en els productes i la producció, però no en la qualitat del sòl. I això ens ha passat factura. El sòl és la base de qualsevol procés, i descobrir-ho ens va fer millorar-ho tot. Per a nosaltres, el conreu principal és el sòl, i fem tot el possible per millorar-ne la fertilitat, per deixar les finques més fèrtils i un negoci més fèrtil per a les pròximes generacions. Amb l’agricultura regenerativa recuperem la capacitat natural d’alimentar les plantes amb el mateix sòl.

—A qui va dirigit el llibre De peus a terra?
—Al conjunt de la societat, a qui volem transmetre que la qualitat del sòl determina la nostra qualitat de vida. Hem passat molts anys degradant el sòl. Exemples de civilitzacions molt antigues, com ara Mesopotàmia, van degradar-lo i van desaparèixer, i en els pobles maia i romà també va ser un motiu principal de declivi. Siguis agricultor o no, en el llibre s’explica com pots dirigir el teu consum i cuidar el planeta. I també, és clar, va dirigit a productors, amb tot d’informació de com es pot produir de manera que es millori el sòl cada any, en comptes d’empitjorar-lo.

Fotografia: Can Font.

—Voltant per Catalunya i per tot el món explicant el vostre cas reeixit, s’aconsegueix de motivar agricultors?
—L’agricultura que depèn de l’agroindústria –en mans de poques empreses– cada vegada és menys rendible. Per això hi ha més agricultors estudiant noves fórmules, perquè les fórmules de tota la vida deixen de funcionar a causa de la pèrdua de rendibilitat i de la retirada de molts productes agroquímics que s’han fet servir tota la vida, però que ara s’ha demostrat que són perillosos. I hi ha també més inquietud cap a noves maneres de produir, i més agricultors entenen que millorar el sòl és la millor inversió que poden fer.

—Què frena a fer el canvi?
—Canviar d’un model tradicional a un de regeneratiu té un peatge productiu. En el moment de canviar i durant un any, dos o tres, les produccions i la rendibilitat baixen en la majoria dels conreus. No és fàcil assumir aquest peatge, tot i que sigui per a produir més. Jo vaig per tot el món i veig moltíssims exemples de finques com la nostra que funcionen molt més bé després del canvi, però hi ha un moment de penalització. Al començament, no tens flora intestinal, necessites un procés perquè es vagi creant l’ecosistema per a produir com abans. Aquest és el gran hàndicap.

—Bé, les plaques solars també demanen una inversió inicial.
—Jo sempre explico que, si porto una vida sedentària i de sobte vull fer una marató, no ho podré fer d’un dia per a l’altre. Requereix un sacrifici inicial. Al principi s’ha de conviure amb males herbes que s’han de saber tallar, controlar, no eliminar si no cal, incorporant animals al sistema, i així també la sostenibilitat es multiplica, en comptes del gasoil del tractor i la teva energia i temps, les cabres, les ovelles i determinades plantes que atrauen mosquits que es mengen els insectes que voldríem matar, fan la feina tot obeint les lleis de la natura. No fem més que observar com treballa la natura i ser eficients com ho és ella, tot entenent els processos naturals i potenciant-los en els nostres sòls. Així, allò que és un peatge productiu al començament, esdevé un increment de la rendibilitat de la finca.

—I vau crear una consultora i una escola per ensenyar com fer-ho.
—A The Regen Academy ens dediquem a difondre el model que ens ha funcionat a nosaltres i que funciona a tot el món com una de les grans solucions, la que més impacte pot tenir a mitigar el canvi climàtic, perquè els agricultors que treballem amb animals i plantes tenim la capacitat de capturar carboni. Tenim la responsabilitat de fer-ho, si ho podem fer. Hi ha qui pot reduir emissions, nosaltres les podem capturar, cap altra tecnologia captura tant de carboni com una planta. Per això també hem fet el llibre De Peus a terra, per promoure les idees d’aquest tipus d’agricultura que ens millora la vida a tots, si es reconeix i es consumeix. Si el consumidor no distingeix aquesta manera de produir i no li dóna suport amb la seva compra, això no funciona. El llibre vol fer arribar aquest missatge, el poder que tenim quan anem a comprar. Comprant, votes la producció en hivernacles o que la ramaderia i l’agricultura regeneratives s’estenguin i, per tant, contribueixes a reduir la crisi climàtica i la crisi alimentària. El model productiu el votes en el moment de la compra.

—I com es pot saber si els productes són fets amb agricultura regenerativa?
—La manera més clara és intentar apropar-se a agricultors regeneratius. Els productes bio, ecològic, orgànic, tot és el mateix, estan nets de substàncies químiques; jo animaria a triar-los fins on calgui. El que fem ara és anar més enllà, partint de la base de l’agricultura ecològica, però no tan sols això, sinó que ajudes a mitigar el canvi climàtic. En això hi ha un punt de militància, cal gratar una mica i descobrir com produeixen els agricultors. Ara hi ha poca oferta i poca demanda. La clau és donar-la a conèixer i que això pugui fer créixer la demanda i l’oferta. S’ha de fer molta pedagogia i conscienciar. La croada del tabac va tenir uns patrons molt similars. Al començament, la indústria del tabac desmentia els estudis sobre els efectes que té en la salut. Nosaltres, amb la regenerativa, al començament no ens ho crèiem; va costar d’entendre que hi havia una altra manera de produir. Però, com que ara ja hem fet el camí i ens hi trobem còmodes, ajudem a obrir consciències, però hi ha molta feina per fer. Si algú, després de llegir aquesta entrevista, sent interès per l’agricultura regenerativa i busca per internet informació i algun productor que hi treballi, per a mi, ja és un èxit.

Avui fa just 128 anys del descobriment fortuït a l’Alcúdia de la Dama d’Elx, de 2.500 anys d’antiguitat, una obra mestra de l’art iber. Però la Dama d’Elx no és pas a la capital del Baix Vinalopó, sinó a Madrid, al Museu Arqueològic espanyol, en virtut d’un pacte entre el règim de Vichy i el règim de Franco el 1941 per a traslladar-la (havia estat exposada al Museu del Louvre d’ençà del 1897, quan fou comprada per un arqueòleg francès). La reivindicació d’Elx pel trasllat de la Dama ve de lluny, i la negativa de les autoritats espanyoles ha estat igualment persistent, amb l’excepció de dos trasllats temporals, el 1965 i el 2006, però res més. Fins que el Ministeri de Cultura espanyol, aleshores amb Miquel Iceta al capdavant, va negar el trasllat temporal que el 2022 demanava l’ajuntament per commemorar els 125 anys de la troballa. La negativa es va fonamentar en un informe tècnic encarregat a l’Institut de Patrimoni Cultural espanyol, que el va desaconsellar per les “conseqüències catastròfiques” que tindria. Un informe que ara el ministeri, amb Ernest Urtasun, no ha trobat convenient de demanar en el cas de les pintures de Sixena, malgrat el risc elevadíssim de malmetre-les de manera irremeiable tal com ja han alertat els experts principals en la matèria.

Si en el cas de la Dama d’Elx, fou el ministeri espanyol, a iniciativa pròpia, que va encarregar l’informe als tècnics de l’Institut de Patrimoni Cultural, ara ni Urtasun, ni el secretari d’estat de Cultura espanyol, Jordi Martí, ni ningú al ministeri no ha tingut gens d’interès a demanar un informe tècnic semblant sobre la conservació de les pintures murals que es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Malgrat el fet que el ministeri mateix formi part del patronat del museu, i malgrat la petició directa que li ha fet en aquesta línia una desena d’institucions científiques, artístiques i acadèmiques del país, entre les quals hi ha cinc universitats, l’Institut Amatller d’Art Hispànic i l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.

El comunicat que van fer públic recordava precisament que el ministeri havia fet servir raons de conservació per rebutjar el trasllat de la Dama d’Elx o del Guernica de Picasso, i es demanaven per què no s’aplicaven aquests mateixos criteris en el cas de les pintures de Sixena, si l’estat en què es trobaven era més fràgil.

Fins ara, el ministre Ernest Urtasun ha dit, en totes les declaracions públiques que ha fet sobre el trasllat de les pintures al monestir de Santa Maria de Sixena, que la sentència del Tribunal Suprem espanyol s’havia d’executar i que corresponia al patronat del MNAC de trobar la manera de fer-ho. No ha discutit ni ha posat en dubte mai que el trasllat de les pintures no es pogués dur a terme perquè la conservació i protecció –obligada per llei, prevista en normatives europees– de béns d’interès cultural d’un valor tan excepcional ho impedís. Mai. VilaWeb s’ha posat en contacte amb el Ministeri de Cultura i no ha obtingut cap resposta a la pregunta de si no havien previst l’elaboració d’un informe com el que havien encarregat i elaborat en el cas de la Dama d’Elx, i que va servir per a justificar la negativa a traslladar-la temporalment.

La fragilitat de la Dama

Les conclusions d’aquell informe eren contundents: “No és convenient que l’escultura pateixi variacions en relació amb l’entorn en què es troba actualment, de manera que se’n desaconsella la sortida del Museu Arqueològic Nacional.”

Els tècnics que el signaven arribaven a aquesta conclusió perquè havien constatat que el risc de pèrdua o deteriorament de les escasses restes de pigments conservats, a més de les restes de materials associades al seu context arqueològic, era molt alt. “Que desapareguessin significaria una pèrdua irreparable per al coneixement d’aquest bé cultural i de la cultura ibèrica en el seu conjunt. Es tracta d’una escultura d’una extraordinària qualitat plàstica […], un model iconogràfic excepcional.” I la valoració anava més enllà: “Garantint-ne la preservació a llarg termini hom estarà en disposició d’aprofundir en aquest coneixement gràcies a les noves tècniques que es desenvolupin en el futur.”

I encara afegia uns arguments calcats a aquells que tot d’experts –menys els del ministeri– han esgrimit per demanar que no es traslladessin les pintures de Sixena: “L’escultura [la Dama d’Elx] es troba actualment en un estat d’equilibri en relació amb el medi en què es conserva. Es tracta d’un equilibri molt delicat. En aquest sentit, un trasllat extern activaria mecanismes de deteriorament amb unes greus conseqüències. El transport, sigui pel mitjà que sigui, implica igualment l’exposició a riscs que comprometrien la integritat d’aquesta obra tan significativa per al patrimoni històric espanyol.”

La fragilitat de les pintures

És exactament el mateix missatge d’alerta que contenen els diversos informes tècnics i científics que el MNAC ha esgrimit davant la jutgessa d’Osca. La raó principal de la fragilitat d’aquestes pintures és que van ser exposades a l’incendi del monestir el 1936, que va produir transformacions químiques al material. Les obres de la sala 16 són, doncs, vestigis materials d’una obra incendiada, allò que se’n va poder salvar i conservar. De manera que això que hi ha exposat al MNAC no són pas pintures murals, com recordava el director, Pepe Serra, sinó “el vestigi arrencat i suportat en tela i suport de fusta d’aquella obra”. I el fet que les pintures hagin romàs trenta anys en una mateixa sala en unes condicions òptimes de conservació els ha donat una gran estabilitat. “Però un canvi de temperatura i d’humitat relativa no controlat genera reaccions químiques, com la formació de sals, que desplaçaria i eliminaria la pintura”, advertia Serra. I en posava un exemple: “Vam agafar unes micromostres de pintura de Sixena, i les vam posar en ambient de despatx. Quatre anys després, hi havia vidres, i la pintura havia desaparegut.”

Però Urtasun continua impassible. El ministeri té un tècnic a la comissió d’experts que es va constituir a iniciativa del patronat del MNAC quan el Suprem va dictar la sentència per analitzar l’estat de les pintures i els riscs en el trasllat. El govern de l’Aragó va acabar sortint-ne, però aquest tècnic del ministeri encara en forma part, tot i que fins ara no hi ha hagut més reunions. Resta la incògnita de saber si arribarà a elaborar i a signar un informe propi sobre la conveniència del trasllat.

Per celebrar els trenta anys de VilaWeb, aquest mes, us proposem que participeu en el joc dels Trenta anys!, un joc participatiu per a recordar plegats les notícies que han marcat aquestes tres dècades. Cada dia d’agost publicarem una selecció de deu notícies d’un any concret, del 1995 al 2024. Us convidem a recordar-les i triar quina us va colpir més. A final del mes, amb les vostres votacions, confeccionarem el recull definitiu: les trenta notícies que hauran definit els trenta anys d’història de VilaWeb. Entre tots els participants, sortejarem una capsa regal de Fent País, una subscripció anual a VilaWeb i una motxilla dels Països Catalans.

1998

El 1998 va ser un any molt important per al dret de les parelles homosexuals. Bèlgica va esdevenir el primer estat de la unió a legalitzar-les i a Catalunya també es va aprovar la primera llei que obria camí a la legalització de les relacions entre dos homes o dues dones.

Mentrestant, a Irlanda es va signar un tractat històric de pau que acabava amb dècades de guerra, i a Espanya la guerra del govern espanyol contra ETA s’emportava dues víctimes d’alçada, José Barrionuevo i Rafael Vera, que entraven a la presó.

Ah! I es fundava una cosa de nom estrany que es deia Google…

 

Si voleu participar en el joc dels Trenta anys!, cliqueu ací. Podeu votar una notícia entre aquestes que hem esmentat i més que van passar durant l’any 1998.

Conchur O Giollagain va néixer a Dublín el 1966. Té com a llengües minoritàries més properes el gaèlic escocès i el gaèlic irlandès, però és un expert de referència, en general, en planificació lingüística i en la cultura i la sociologia de les llengües minoritàries. Ha estat fa poc al País Basc, on ha pogut percebre fàcilment la inquietud que ha causat un estudi que afirma que si no es prenen mesures eficaces per aturar l’evolució actual, el 2036 els bastions de l’èuscar –és a dir, els àmbits geogràfics de predomini de la llengua basca– hauran desaparegut pràcticament del tot. Per fer front a aquesta desaparició, O Giollagain té clar que cal canviar el camí de les polítiques lingüístiques de les llengües minoritzades d’Europa. Creu que en moltes de les polítiques que s’apliquen ara es “nega” la realitat i es vol solucionar amb mesures superficials un problema que té unes arrels molt profundes. A la tardor participarà a Azpeitia (Guipúscoa) en una conferència internacional en la qual els experts reflexionaran sobre els bastions lingüístics.

—Un estudi de fa poc ha confirmat que es debiliten els bastions de l’èuscar. Quina mena de pèrdua és aquesta? Per què són importants els bastions per a les llengües?
—Com més gran és la densitat de parlants en determinats àmbits geogràfics, més forta és la llengua. El desafiament que tenen avui a Europa les llengües minoritzades és que perden les zones d’alta densitat de parlants, i aquesta crisi posa en qüestió l’existència mateixa de les llengües minoritàries. Això que passa al País Basc també passa en molts més indrets. Les experiències de la modernitat i la postmodernitat impliquen desafiaments molt grans per a l’existència de les comunitats minoritàries, i les polítiques lingüístiques actuals no són adequades per a fer front a aquests desafiaments.

—Per què no?
—Ha aparegut un debat filosòfic en sociolingüística. D’una banda, hi ha aquells que es preocupen per l’existència i la continuïtat dels grups de parlants; d’una altra banda, aquells que impulsen la promoció identitària i simbòlica de la llengua. En la majoria de casos, les institucions entenen que és més fàcil de fer la promoció simbòlica de les llengües minoritàries que no pas respondre a les dificultats polítiques i socials que hi ha a les comunitats. La raó d’això és que als governs i institucions públiques, en general, els és més fàcil de controlar les entitats que subvencionen amb diners. Per tant, bàsicament, en les polítiques que es fan avui dirigides a les llengües minoritàries, es deixa de banda el fet que desapareixen les comunitats de parlants, i es posa l’èmfasi en la promoció simbòlica de la llengua. Les llengües minoritzades han de reforçar els seus bastions, les zones on es parlen de veritat.

—Quines polítiques es fan en aquesta promoció simbòlica?
—A la pràctica, les institucions polítiques posen diners en educació, mitjans de comunicació, noves tecnologies i en el món de l’art quan han de fer esforços a favor de la llengua. A Irlanda, per exemple, fa quatre generacions que les polítiques de planificació lingüística estan en marxa; s’hi han gastat milions i milions en aquestes promocions, però, en canvi, és molt difícil de trobar-hi iniciatives i polítiques dedicades a reforçar i enfortir les comunitats de parlants que hi ha ara, que són reals. Falten mesures per a mantenir la població al medi rural, i per a donar oportunitats a la gent que hi viu i mantenir així la cohesió de les zones que en diem bastions… A Irlanda, després de quatre generacions, després de cent anys de planificació lingüística, és difícil d’identificar les polítiques lingüístiques pensades específicament perquè les comunitats que parlen irlandès avui puguin perdurar. En aquest context es fa evident que les entitats que treballen a favor de la llengua minoritària fan una política de manteniment i prou, i estan contentes amb l’estructura actual, perquè reben diners i suport institucional. Però així, en certa manera, ajuden a l’operació de camuflatge que fa el govern, volgudament o sense voler, i el ciutadà corrent no veu què passa de debò. A banda que, normalment, quan es fan aquestes polítiques simbòliques, a Europa els partidaris de les llengües majoritàries les accepten o les toleren, precisament perquè saben que tot és simbòlic, i que al capdavall tot això no va enlloc.

—Però les polítiques lingüístiques basades en l’educació, les noves tecnologies i els mitjans de comunicació sovint han estat decisives per a augmentar el nombre de parlants. Si algunes de les polítiques que estan en vigor avui han ajudat en això, i han funcionat, per què és tan important canviar de polítiques?
–És clar que hi ha diferents tipus de parlants en les llengües minoritàries. Però ens hem de preguntar: quins són els més productius? Qui crea vida per a la llengua? Normalment, en les zones d’alta densitat la llengua està més viva, els parlants es protegeixen mútuament, i treballen a favor de la continuïtat de la cultura… Quan la compacitat cap a la llengua s’afebleix, normalment es torna opcional, accessòria. Tots els tipus de parlants són importants, i tots mereixen el suport de les institucions públiques, però hem de mirar la realitat cara a cara: hi ha diferents grups de parlants que necessiten diferents suports. I avui dia l’error més gran de les polítiques lingüístiques és que s’afavoreix només una banda. I això comporta que la gent que viu en els bastions se senti desemparada, perquè necessita ser l’objectiu de les polítiques lingüístiques.

—Però, fins a quin punt són bastions avui dia els bastions? En aquesta època de globalització, amb la digitalització, els nens i adolescents nascuts i crescuts en bastions també passen moltes hores socialitzant-se en llengües estrangeres, de ben petits. Com podem fer-hi front?
—És una bona pregunta, sí: avui dia, fins i tot les llengües grans, en plena globalització, entren en algunes dinàmiques que són més clares en les llengües minoritàries, perquè en el món digital l’anglès predomina. Totes les llengües del món ja tenen alguna relació diglòssica amb l’anglès. I després, a més, una llengua minoritària té una relació diglòssica amb les llengües de l’entorn, i també amb l’anglès: és a dir, quelcom de semblant a una diglòssia doble. Però sí, és una bona pregunta, perquè demostra la superficialitat de les polítiques lingüístiques establertes. Les polítiques actuals es basen en factors fàcils de promoció de la llengua, superficials, que no entren en qüestions de fons. En efecte, incidir en les dinàmiques socials és molt més difícil que prendre unes altres mesures. Fins i tot les llengües minoritàries més fortes, com ara el català, l’èuscar i el gal·lès, estan en crisi. Per tant, això vol dir que alguna cosa va malament en el diagnòstic, i que cal jugar net amb els parlants, perquè veuen una gran diferència entre què es diu i què passa. Els euskalduns, d’alguna manera, són afortunats comparats amb moltes altres comunitats de parlants, perquè al País Basc hi ha institucions que miren cara a cara la situació: he estat amb membres del Clúster i d’UEMA, per exemple, i ara organitzem una conferència internacional per a la tardor. Serà molt important aquesta trobada per a identificar els principals desafiaments actuals i elaborar noves estratègies.

—Aquesta tendència a amagar la realitat ha predominat a Europa en les principals entitats que promouen les llengües minoritàries?
—No mirar cara a cara la realitat és ser negacionista, és negar què passa. A Irlanda, per exemple, és així. És una negació que es basa en un optimisme fals; la gent necessita bones notícies, però aquest optimisme necessita unes bases, però, com poden ser optimistes les polítiques sobre llengües minoritàries si neguen la realitat? Negar les dificultats que tenen els parlants, sobretot no mirar els problemes que tenen als bastions, és un optimisme tòxic, que nega la realitat, i a conseqüència d’això la situació empitjora. Aconseguir nous parlants, per exemple, és un assoliment positiu, però això comporta uns altres desafiaments, i també s’hi ha de fer front. En aquest camí, si només es posa l’èmfasi en l’optimisme tòxic, al País Basc, per exemple, no hi haurà bastions, predominarà la cultura de la llengua majoritària, el castellà, i l’èuscar al final es convertirà en una afició per als parlants espanyols. Que l’èuscar sigui com un hobby potser farà feliços a molts, però cal preguntar als euskalduns si volen una llengua viva o si volen una llengua convertida en un hobby. I les polítiques lingüístiques, avui dia, van per aquest camí del hobby, no a favor d’una cultura viva.

—Heu esmentat Irlanda: quina lliçó cal treure del camí fet allà?
—Que la generació que viu ara als bastions, als Gaeltacht, serà segurament l’última. D’ençà dels anys 90, els bastions estan en crisi, però la política lingüística irlandesa ha estat negacionista sobre això: sempre s’ha posat l’èmfasi en la necessitat de nous parlants més que no pas en mantenir els que ja té, i aquesta mateixa filosofia ha colonitzat també els bastions. Ha estat un camí cap al fracàs, i, per això, aquesta serà l’última generació que viurà en gaèlic. No la que usarà el gaèlic una vegada el dia, sinó la que viurà en gaèlic de veritat les vint-i-quatre hores del dia. Les entitats de promoció del gaèlic són moltes, i, de fet, crec que viuran més temps que la comunitat gaèlica; és una ironia, però ningú no s’atreveix a dir-ho, per por de perdre els recursos que reben, les subvencions. Malgrat ser un estat, i tot i haver fet polítiques lingüístiques durant cent anys, la dura realitat és que la veritable comunitat gaèlica es mor.

—I que s’hi pot fer?
—A Irlanda, només queden 20.000 parlants del gaèlic als bastions: els que tenen el gaèlic com a primera llengua, i viuen en gaèlic normalment. En canvi, 1,7 milions de persones diuen que poden parlar-lo d’alguna manera. No sabem si el saben, però ells han dit que saben alguna cosa en gaèlic. I això és, precisament, el resultat de cent anys de política lingüística simbòlica. A Escòcia, als bastions hi ha només 11.000 persones. Cal mirar aquestes realitats cara a cara: és important fer viable socialment, econòmicament i territorialment els bastions; en la mesura que aquests es buiden, la situació de la llengua és com més va més difícil.

Al cap d’un any que Salvador Illa fos investit president del govern de la Generalitat i que, simultàniament, el president a l’exili, Carles Puigdemont, fes acte de presència a penes a mig quilòmetre de distància torejant la persecució de la policia autonòmica per adreçar-se a les tres mil persones que ocupaven el centre del passeig de Lluís Companys, potser paga la pena d’esbrinar on som i cap a on anem, perquè, d’on venim, tothom n’està, en grau major o menor, al cap del carrer.

Al marge de propagandes i de voluntats més o menys parcials i interessades, la sensació que hom viu al país és que no tenim, pròpiament, qui ens defensi enfront de l’estat enemic, que no ha cessat d’actuar en peu de guerra des de l’octubre del 2017. (N’hi haurà que diran que sempre ho ha estat, en peu de guerra, però Espanya mai no s’havia enfrontat a un desplegament antagonista al carrer com el que va representar, democràticament i massivament, el Primer d’Octubre en nom de la independència d’un territori dominat.) Salvador Illa no ens pot defensar, menys per impossibilitat tècnica o material, imposada pels límits de l’estat autonòmic (només cal mirar la qüestió del finançament per fer-se’n una idea aproximada), com per voluntat clara i manifesta (no pas en termes morals, sinó estrictament per convicció ideològica) de no voler-nos defensar (“¿de què?”, diria ell, “si som Espanya, i a ella ens devem?”). La seva presidència és buida de contingut nacional, en la situació política present, i actua com una terminal de l’estat per a l’administració de les coses. (Se’ns pot objectar que, en temps anteriors, Jordi Pujol també mirava d’administrar les coses, però no pas com a perllongament de la voluntat de l’estat, sinó com a competidor fins on la corda donava de si: era un “hàbil negociador” amb un disseny d’estat català al capdavant, però amb la pedra a la sabata dels interessos de partit que llastaven la potencialitat de portar l’antagonisme al límit: si l’estratègia de CiU hagués estat aquesta, hauria esdevingut un partit de masses populista arrossegador tant de l’elit com de la morralla del país.)

Entretant, Carles Puigdemont resta als llimbs de qui hauria d’estar al capdavant d’un país més necessitat que mai d’un lideratge nacional mentre contribueix a la “governabilitat” de l’estat opressor jugant a la manera antiga entre un PSOE que el necessita i un PP que el necessitarà. No sabríem trobar una posició més semblant a la de l’antic PSC, quan clamava que venia el llop del PP, o la del catalanisme polític històric, quan sostenia la monarquia de la Restauració per por del republicanisme plebeu. I mira que les masses que van votar el Primer d’Octubre només volien una independència sense trencar un plat. Si Puigdemont i Junts sospitessin que, a hores d’ara, fer la independència demana de trencar una botiga sencera de plats-i-olles, entendríem la seva posició de saltamartí; però si només responen a la miopia política, o a una incapacitat de llegir el moment històric, aleshores caldrà dir que el seu arròs està covat i ben covat.

Entre l’estultícia d’un govern que només governa mercès a la propaganda oficial i als mitjans amics o estabulats, i la indeterminació d’un president legítim, incapacitat per a dirigir un moviment d’alliberament nacional sense hipoteques de partit ni de classe, el país resta a mercè d’una inèrcia que cada vegada presenta més mostres d’erosió i d’indiferència; que depèn cada vegada més de forces que no pot controlar econòmicament, socialment o políticament; que ha convertit l’energia que el va portar al caire de la independència en una passivitat fatalista que alimenta el retorn al mesellisme autonomista, disfressat d’irredemptisme; i que cova projectes subalterns del sistema de partits per molt que s’escarrassin a condemnar-lo amb la boca petita.

Els bombers donen per controlat l’incendi forestal de Mont-ras (Baix Empordà) i continuen treballant-hi amb una desena de dotacions, de les quals sis són vehicles d’aigua, segons que han informat. El foc va començar diumenge a la tarda i va implicar el confinament de les zones més properes. El telèfon d’emergències 112 va rebre el primer avís a les 18.31 i unes 300 trucades alertant-ne.

Bon dia!

Continuem treballant a l’incendi de Mont-ras (Baix Empordà), que està CONTROLAT.

A hores d’ara, hi som amb una desena de dotacions, de les quals, 6 són vehicles d’aigua.

— Bombers (@bomberscat) August 4, 2025

En total, els Bombers de la Generalitat hi han destinat més d’un centenar d’efectius que ahir ja van aconseguir estabilitzar el foc, tot i el vent de marinada que empenyia les flames. L’incendi va obligar a confinar unes 250 persones. Els bombers ja havien desplaçat efectius de reforç a l’Empordà els darrers dies per si hi havia algun foc.

De fet, a la comarca veïna de l’Alt Empordà hi ha hagut 19 municipis en risc extrem d’incendi aquest diumenge i no ha estat fins aquesta nit que els Agents Rurals han anunciat l’aixecament de les restriccions d’accés al parc natural del Cap de Creus i al massís de l’Albera. Així, avui ja no es troben al nivell 4 del Pla Alfa, sinó al 3 (risc molt alt) o 2 (alt) per la millora de les condicions.

amb DJ Refrescos - Lloc: Riera zona nova coberta

El primer ministre de l’estat d’Israel, Benjamin Netanyahu, ha demanat formalment al Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) que intervingui a Gaza per proporcionar atenció mèdica immediata als ostatges israelians supervivents retinguts per Hamàs.

Un treballador de la Mitja Lluna Roja palestina mor en un atac israelià contra la seu de Jan Yunis

L’oficina de Netanyahu ha informat que el primer ministre ha trucat al cap de la delegació del CICR a Israel i als territoris palestins ocupats, Julian Larison, i li ha demanat que el comitè participi en el subministrament d’aliments als ostatges i els ofereixi tractament mèdic.

El CICR ha tingut un paper actiu en la situació dels ostatges israelians a Gaza, ja que ha utilitzat els seus treballadors com a testimonis en els intercanvis entre ostatges i presoners palestins. Aquestes operacions es van acabar quan Israel va trencar el 18 de març l’alto-el-foc que les permetia.

Netanyahu fa aquesta petició arran de la publicació de vídeos en què apareixen dos ostatges, Evyatar David i Rom Braslavski, amb un aspecte pàl·lid i demacrat, presumptament a causa de la manca d’aliments. Hamàs i la Jihad Islàmica, que han difós les imatges, han dit que volien denunciar que el blocatge israelià afecta la seva capacitat de garantir la salut dels ostatges.

Per la seva banda, Netanyahu ha remarcat a Larison que Hamàs menteix sobre l’existència d’una fam sistèmica i ha acusat el moviment islamista palestí d’infligir abusos físics i mentals brutals als ostatges.

També ha exigit als estats que denunciïn les accions d’Hamàs i deixin de donar-los suport, directe o indirecte, tot remarcant que les seves accions són contràries al dret internacional i a la Convenció de Ginebra.

El CICR ha informat que ha demanat a Hamàs que permetin els seus treballadors humanitaris de proporcionar atenció mèdica immediata als ostatges israelians en perill de mort per inanició com a pas previ a ser alliberats.

Per contra, Hamàs s’ha mostrat receptiu davant la possibilitat que un equip del CICR atengui directament els ostatges en perill de desnutrició, o bé els faci arribar un paquet d’assistència, però ha condicionat l’operació a l’obertura total i sense restriccions de l’entrada d’ajuda humanitària per a tota la població de l’enclavament palestí, i a l’aturada immediata dels atacs aeris d’Israel.

Un jove de 23 anys ha estat ferit greu després de saltar a l’aigua des d’unes roques al municipi de Santanyí (Mallorca). Els serveis d’emergència han rebut una alerta vora les 14.45 perquè un jove havia saltat a l’aigua d’una alçada d’uns vint metres i tenia dificultats per a moure les cames.

El personal d’una ambulància de suport vital avançat ha coordinat l’assistència amb els bombers de Mallorca, perquè es trobava en una zona de difícil accés.

Una volta han valorat i estabilitzat el pacient, els sanitaris l’han traslladat en estat greu a l’Hospital Son Espases.

Els equips de rescat han trobat els cossos sense vida dels cinc miners que havien quedat atrapats el dijous a la mina el Teniente, la mina de coure subterrània més gran del món, situada a Machalí, un municipi de la regió d’O’Higgins, a 83 quilòmetres de Santiago de Xile. Ho ha confirmat el fiscal de la regió d’O’Higgins, Aquiles Cubillos. Així, el número total de víctimes mortals de l’accident s’eleva a sis.

La companyia estatal Codelco, operadora de la mina, també ha confirmat la troballa i ha identificat el miner trobat ahir: Gonzalo Núñez Caroca. “Acompanyem l’angoixa que aquesta situació genera a les famílies i a tota la comunitat”, ha comunicat la companyia en una nota.

Més d’un centenar de persones han treballat durant les darreres 48 hores entre les runes de la galeria on es trobaven els miners, a la recerca d’una possible zona de refugi on els treballadors s’haurien pogut protegir.

Aquest dijous, un terratrèmol va esfondrar la mina, situada cinc-cents metres sota terra, i la sortida va quedar totalment tapada. L’esfondrament va ser causat per un terratrèmol de magnitud 4,2 registrat a les 17.34. L’accident és el més greu després de l’esllavissada de la mina de San José, a la regió d’Atacama, que va deixar atrapats durant dos mesos trenta-tres miners el 2010, que van ser rescatats amb vida en una operació històrica.

El Teniente és la mina de coure més gran del món i té més de 4.500 quilòmetres de galeries excavades. Més d’un centenar d’efectius continuen perforant entre les runes de la galeria on es trobaven els miners per cercar una possible zona de refugi on es poden haver protegit els treballadors que resten desapareguts.

Un home va ser ferit a causa d’un tret d’una arma de foc, anit, vora les 23.30, al carrer del Comte d’Urgell de Barcelona. Segons que han confirmat els Mossos d’Esquadra, l’home ha estat traslladat a l’hospital i, quan les forces de l’ordre han arribat al lloc dels fets, la seva vida no perillava.

Els Mossos han obert una investigació per esclarir la motivació i les circumstàncies de l’agressió i determinar-ne l’autoria.

El cos d’Anna S., cooperant lleidatana de 22 anys que va morir en un accident de trànsit fa uns dies a Malawi, arribarà a Catalunya demà, segons que han explicat fonts de la família. Els familiars han agraït l’acompanyament de l’ambaixada espanyola a Harare (Zimbàbue) i de la cònsol de Malawi durant tot el procés de repatriació.

Així, la família farà una cerimònia de comiat en els pròxims dies i ha començat una campanya de micromecenatge per fer una donació solidària en nom de la jove per a ajudar la comunitat palestina. De fet, era coneguda per la seva vinculació a entitats esportives i culturals, segons que ha avançat el diari Segre i ha confirmat a EFE la sots-delegació del govern espanyol a Lleida.

Durant l’accident, la víctima anava acompanyada d’una amiga i companya d’universitat catalana, que d’ençà de dimecres és a Johannesburg, atesa pels metges de la ciutat sud-africana. La noia va rebre una transfusió de sang i, malgrat que té ferides de consideració, té opcions de recuperar-se.

L’Obra Cultural Balear (OCB) ha denunciat que IB3 “torna a l’època fosca” del govern presidit per José Ramón Bauzà perquè ha reprès l’emissió de films en castellà. L’entitat reclama una rectificació immediata perquè considera que incompleix la mateixa llei de l’ens públic.

Els treballadors d’IB3 en vaga intenten de boicotar l’emissió de l’informatiu

En un comunicat, lamenta el canvi de rumb de la radiotelevisió i demana al consell de direcció que rectifiqui perquè, a parer seu, vulneren l’estatut d’autonomia, la Llei de normalització lingüística, la Llei audiovisual de les Illes i, sobretot, la Llei de l’ens públic. Tal com recorda l’entitat, l’article 26.1 d’aquesta normativa estableix que la programació de la radiotelevisió de les Illes ha de complir les funcions de servei públic i ha de contribuir a la normalització de la llengua i la cultura pròpies de les Illes. Així, remarca que la llengua vehicular de tota la programació és el català, d’acord amb allò que disposen l’estatut de les Illes i la Llei de normalització lingüística, tot respectant les modalitats lingüístiques pròpies, i cita l’article que estableix que aquest requisit també s’aplica a la producció audiovisual de l’ens i de les empreses filials prestadores.

L’OCB subratlla que la llengua d’IB3 no és una opció, sinó un mandat que s’ha de complir i ha de reforçar la normalització lingüística del català. L’entitat afegeix que no té cap sentit que la ciutadania de les Illes pagui un servei que pot trobar en castellà en centenars de canals.

El president de l’organització, Antoni Llabrés, ha reivindicat que IB3 va néixer amb l’objectiu de reforçar els senyals d’identitat de les Illes i atendre adequadament les necessitats informatives, entre més finalitats de caràcter social i cultural.

Segons l’OCB, IB3 no pot funcionar al marge de la llei i una televisió autonòmica no té sentit si no té arrelament al territori.

Més per Mallorca amenaça de reprovar el director de l’ens

Per la seva banda, Més per Mallorca ha exigit que la televisió pública recuperi l’emissió íntegra dels films en català, tal com havia estat fins ara. La formació ha advertit que, si no es rectifica immediatament, demanaran la compareixença al parlament i la reprovació del director general de l’ens públic, Josep Codony.

El coordinador del partit, Lluís Apesteguia, ha recordat que a les Illes hi ha actualment vint-i-tres canals de televisió que emeten films doblats: vint-i-dos en castellà i només un –IB3– ho feia fins ara en català. “Eliminar aquesta garantia en l’únic canal que sempre les havia ofert en català suposa un pas més en la croada d’odi del pacte PP-Vox contra el català, contra els drets lingüístics dels mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs, i contra tot allò que ens defineix com a poble”, ha denunciat en un comunicat.

Centenari de la Gruta de Lourdes d'Arenys de Mar 1925-2025 - Lloc: Gruta de Lurdes

El fenomen dels peluixos Labubu ha arribat a Barcelona amb l’obertura de la primera botiga de Pop Mart, que comercialitza aquests articles xinesos i més. Desenes de joves van fer nit al carrer per poder adquirir els productes i la cua va arribar a ocupar des del Portal de l’Àngel fins a la plaça de Catalunya, on és situat el nou establiment que tot just va obrir ahir. A més, Betevé ha explicat que alguns clients van arribar a fer quatre hores de cua per poder aconseguir un d’aquests ninots.

Els Labubu són uns peluixos col·leccionables dissenyats per l’artista hongkonguès Kasing Lung. Es tracta figures petites, sovint per a portar al clauer o penjar de motxilles i bosses, que tenen el cap i els ulls grans, a més d’un somriure malèvol que mostra unes dents puntegudes.

La tendència dels Labubu s’origina a les xarxes socials. Figures destacades de l’escena del pop coreà els han popularitzat, com ara els integrants del grup BTS i les cantants de Black Pink, que tenen milions de seguidors. A més, personalitats com ara Kim Kardashian i les cantants Dua Lipa i Rihanna també els han exhibit, tot generant un fenomen viral semblant al que es va viure amb els Sonny Angels.

Protecció Civil ha anunciat el tancament dels accessos al parc natural del Cap de Creus i al massís de l’Albera avui per perill extrem d’incendi. Així, ha posat en fase d’alerta el pla especial d’emergències per incendis forestals del Principat (INFOCAT), i els Agents Rurals han activat el nivell 4 del pla alfa per risc de foc forestal en una vintena de municipis de l’Alt Empordà.

Concretament, afecta les localitats d’Agullana, Cadaqués, Cantallops, Capmany, Colera, el Port de la Selva, Espolla, Garriguella, la Jonquera, la Selva de Mar, Llançà, Palau-saverdera, Pau, Portbou, Rabós, Roses, Sant Climent Sescebes, Vilajuïga i Vilamaniscle. A més, vint-i-dos municipis catalans més de cinc comarques restaran en nivell 3 del pla alfa per risc molt alt.

El cos d’Agents Rurals fan una crida a la ciutadania perquè augmenti les precaucions davant l’elevat risc d’incendi i recomana d’evitar activitats de risc a la natura. També demana d’esquivar zones forestals, sobretot en les hores de més insolació, i recorda que arribar al nivell 3 del pla alfa comporta la prohibició de fer activitats a menys de 500 metres d’un terreny forestal.

L’agència nuclear de l’ONU ha alertat d’explosions i activitat militar a les proximitats de la central nuclear de Zaporíjia, situada en territori ocupat d’Ucraïna. Les autoritats russes, que la gestionen, han denunciat que un atac de les forces ucraïneses ha causat un incendi a les instal·lacions. Segons que han informat a la xarxa Telegram, el foc ja està controlat. “El nivell de radiació al complex industrial i a la zona de protecció sanitària és dins els límits naturals i no representa un perill per a la població ni el medi”, ha informat la direcció russa de la planta.

La instal·lació afectada, segons Rússia, és a 1.200 metres del perímetre de la central nuclear. Els inspectors russos han trobat el cos sense vida d’un civil en un vehicle a prop del recinte. Les autoritats n’acusen Ucraïna de la mort, però no especifiquen si ha estat durant el mateix atac que han denunciat i tampoc n’han facilitat la identitat.

Els bombers del Ministeri d’Emergències rus han denunciat també un segon atac d’Ucraïna mentre treballaven per apagar les flames. L’exèrcit ucraïnès encara no ha fet declaracions sobre aquestes acusacions. Ambdós països es culpen mútuament de cada incident violent a la central d’ençà que va començar la guerra, malgrat els advertiments de l’agència nuclear de l’ONU sobre el risc de catàstrofe si la seguretat de la central es veu compromesa.

La mateixa agència nuclear de l’ONU, l’OIEA, mitjançant el director general, Rafael Mariano Grossi, ha constatat que el seu equip a la central ha sentit explosions i ha vist fum procedent d’un lloc proper. “L’equip de l’OIEA va ser informat pels responsables de la instal·lació que havien estat atacats per bombes i drons vora les 9.00, moment en què l’equip també va sentir activitat militar”, ha explicat.

Grossi ha recordat que qualsevol atac a la rodalia d’una central nuclear, sigui quin sigui l’objectiu, comporta riscs potencials per a la seguretat nuclear i s’ha d’evitar. Així mateix, ha tornat a demanar la màxima contenció militar a prop d’aquestes instal·lacions per evitar un accident nuclear.

La Mitja Lluna Roja palestina ha denunciat que almenys un dels seus treballadors ha mort i tres més han estat ferits en un incendi originat a conseqüència d’un atac de l’exèrcit israelià a la seu de l’organització a Jan Yunis, a Gaza. “Un membre del personal de la Mitja Lluna Roja palestina ha mort i tres més han estat ferits quan les forces israelianes han atacat la seu de la societat a Jan Yunis, cosa que ha causat un incendi al primer pis de l’edifici”, ha detallat l’organització en un comunicat difós a la xarxa X.

Almenys vint-i-un palestins morts en nous atacs israelians a Gaza

En una altra publicació compartida poc després, la Mitja Lluna Roja palestina ha difós un vídeo que documenta els primers moments de l’atac i de l’incendi, amb l’etiqueta Not a target (“No són un objectiu”), amb la qual reivindiquen que els equips mèdics i humanitaris, igual com la població civil, no han de ser mai objectiu militar.

L’ofensiva israeliana contra Gaza, que l’estat d’Israel diu que respon als atacs del 7 d’octubre de 2023, ha causat fins ara 60.400 morts i 148.700 ferits, segons que han denunciat les autoritats sanitàries de Gaza, controlades per Hamàs.

A més, 1.422 persones han mort a les cues d’ajuda humanitària i 162 palestins més, entre els quals 92 infants, han mort a causa de la fam o la desnutrició.