La brutícia del paternalisme
Rarament surt a la llum un cas de corrupció tan paradigmàtic com el que implica Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda espanyol durant els mandats de Mariano Rajoy. Com explica Itziar González avui en una entrevista a VilaWeb, és un cas d’una simplicitat meravellosa, perquè revela amb molta claredat com s’ha enverinat la democràcia. Modificacions legals –presumptament– en canvi de cobrament de comissions. És un esquema molt groller, però que no dista pas tant del funcionament habitual del sistema polític occidental. El cas dels Estats Units deu ser el més palmari del món: la desregulació de donacions ha convertit tot sovint els representants, els senadors, els governadors i els presidents en mers emissaris de la voluntat privada. La dependència de les grans fortunes és gairebé una condició sine qua non per a tocar poder, de manera que en el procés d’accedir-hi les servituds són inevitables.
En el cas de Montoro sobta la desimboltura, perquè mostra fins a quin punt la classe dirigent espanyola té tallat el cordó umbilical amb els ciutadans i, per tant, amb la democràcia. És l’anul·lació total del poder popular; com que el poble ja té les conferències de Sant Vicenç de Paül, el deure de vetllar pels seus interessos es trenca i, aleshores, no aprofitar-se banalment del poder és gairebé d’idiotes. La columna vertebral de tot plegat és aquest paternalisme. La corrupció neix d’unes quantes arrels, sovint banals i prosaiques, però troba una saó particularment favorable en sistemes polítics com l’espanyol, que té uns principis pre-polítics que cal preservar amb democràcia o sense –com ara la sagrada unitat de la pàtria– perquè, si es confereix als ciutadans massa marge de decisió, aquests principis es posen en perill.
En l’Espanya postfranquista, sense cap tall net en la transició, la cultura del secret i de l’omertà s’ha imposat per justificar que l’estat traspassés qualsevol límit per autodefensar-se –ho hem vist dels GAL a l’espionatge. En aquests angles cecs proliferen les perversions corruptes: si hi ha una elit entrenada per protegir l’estat davant els enemics interns i se sent amb la potestat conferida de defensar-lo, la corrupció és més fàcil. Catalunya tampoc no se’n salva, perquè el paternalisme també hi ha estat estructural d’ençà del 1980. En l’autonomisme pujolista, la corrupció esdevingué el pa de cada dia gràcies a una doble moral política: la tesi condescendent que la societat catalana era massa mancada per a apoderar-la i fer-la lliure. La corrupció es fa estructural, també, gràcies a la idea que la democràcia de debò seria un caos i que és millor que les coses estiguin en mans dels quatre cínics que saben de què va la cosa. Si en la democràcia no hi ha una promesa de progrés amb joc net, perquè és capada i reprimida, cal espavilar-se en privat.
El projecte de la independència, que esperona els ciutadans a governar-se, sempre ha fet trontollar l’arquitectura d’aquest edifici cínic millor que cap altre, encara que el juliol del 2025 l’hagi acabat de descolorir. És prou oportú que l’esclat del cas Montoro hagi estat la mateixa setmana que la secretària general de Podem, Ione Belarra, ha tornat a dir que s’oposaven a la transferència de les competències en immigració perquè, si les tinguessin, els Mossos farien batudes racistes. El vell argument de l’esquerra espanyola, tan ranci com el de l’espanyolisme més reaccionari, és que Catalunya només té dret de governar-se si és impol·luta; és a dir, que abans d’aspirar a la seva pròpia sobirania s’ha de purificar moralment. És exactament a l’inrevés: tan sols governar-se serveix per netejar.
