El rei espanyol Felipe VI és avui a Barcelona, amb motiu del lliurament dels premis Princesa de Girona, que es fa al Gran Teatre del Liceu. Tal com va passar amb la visita a Montserrat fa poques setmanes, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha preparat una acció de protesta. Per evitar que els manifestants arribin on hi ha el monarca i la seva comitiva, la policia ha blindat el centre de Barcelona, amb desenes d’agents.

Tot i l’amenaça de tempesta, desenes d’activistes s’han aplegat a la plaça de Sant Jaume, convocats per l’ANC i la Coordinadora Antimonàrquica de les Comarques Gironines. La marxa era encapçalada pel president de l’entitat, Lluís Llach, una pancarta amb el lema “Fora la monarquia, visca la terra” i una imatge gegant del raper empresonat Pablo Hasél. Ha baixat pel carrer de Ferran fins a arribar a la Rambla, sota una estricta vigilància policíaca.

A la Rambla s’han situat tan a prop de l’entrada del Liceu com han pogut i han començat a cridar contra la visita del rei i la monarquia espanyola. A més, en un balcó de la vora, s’hi ha desplegat una gran pancarta contra Felipe VI.

Tant el rei espanyol com les seves filles, Leonor i Sofía, han entrat ràpidament al Liceu.

L’Assemblea ha dit a X que el dispositiu policíac era desproporcionat. Entre els concentrats hi havia diputats independentistes com Salvador Vergés i Francesc de Dalmases, de Junts, així com Dani Cornellà de la CUP.

En declaracions als mitjans, Josep Cruanyes, membre del comitè permanent de l’ANC, ha denunciat que els organitzadors d’aquesta visita de Felipe VI volen rentar la imatge del rei després del que va fer en el seu discurs del 3 d’octubre del 2017, quan va expressar la seva repulsa pel Primer d’Octubre i no va condemnar les càrregues policials contra les persones que havien anat a votar pacíficament. “No el volem. No és benvingut”, ha afegit Cruanyes.

El govern de Donald Trump continua la persecució contra les universitats dels Estats Units. Avui ha anunciat que s’obriria una investigació per a determinar si la Universitat Harvard pot mantenir el programa d’intercanvi d’estudiants. Aquesta acció s’inscriu dins la campanya del govern nord-americà contra algunes institucions educatives, que acusa de no combatre l’antisemitisme als campus.

El secretari d’estat, Marco Rubio, ha declarat que tots els alumnes d’intercanvi han de complir estrictament les normatives sobre visitants, ser transparents en els informes i demostrar un compromís amb els principis de l’intercanvi cultural i l’entesa mútua que fonamenten el programa.

En un comunicat, ha remarcat que, per mantenir el programa, cal respectar totes les regulacions i garantir que el funcionament no vulneri els objectius de política exterior ni comprometi la seguretat nacional. “El poble nord-americà té el dret d’esperar que les seves universitats defensin la seguretat nacional, compleixin la llei i ofereixin entorns segurs a tots els estudiants”, ha dit. I ha afegit que la investigació garantirà que cap programa del Departament d’Estat no vagi contra els interessos dels Estats Units.

Al juny, Trump va promulgar un decret per impedir que Harvard admetés estudiants estrangers. No obstant això, la justícia n’ha blocat l’aplicació. La decisió de Trump obligava la universitat a rebutjar estudiants estrangers durant el curs 2025-2026.

El ple del parlament ha votat avui el projecte de llei del govern perquè el municipi d’Aiguafreda deixi de formar part del Vallès Oriental i s’integri a la comarca d’Osona. El debat dels diferents grups ha girat sobretot al voltant de satisfer una reivindicació històrica que compta amb l’aval d’una consulta popular celebrada el 2022, amb una participació del 45%.

A començament de juliol, es va aprovar la tramitació per lectura única del projecte, cosa que ha agilitzat el procés. La votació ha obtingut 121 vots a favor – PSC, Junts, ERC, Cup, PP, Comuns i AC – i cap vot en contra. Els 11 diputats de Vox s’han abstingut. L’acte al Parlament ha comptat amb la presència del batlle d’Aiguafreda, Miquel Parella.

L’Ajuntament d’Alins s’ha fet responsable dels quatre gossos tancats en un cotxe abandonat a la muntanya de Tor, al Pallars Sobirà. Un dels veïns del poble, Pablo Moreno –hereu de Palanca–, va alertar ahir que els animals eren tancats i lligats des de feia com a mínim tres dies i va assegurar que eren propietat de Josep Cases, veí de Sort i regidor de l’Ajuntament d’Alins per la Candidatura de Progrés (marca blanca del PSC).

Els Mossos d’Esquadra, els Agents Rurals i el batlle d’Alins van pujar al vespre a Tor i van comprovar que hi havia els gossos tancats al cotxe, tot i que tenien aigua i menjar, les finestres estaven obertes i el vehicle es trobava a l’ombra. Ara s’han obert diligències per a valorar un possible delicte de maltractament animal.

Membres de sindicats de l’habitatge han irromput al matí en oficines de l’Ajuntament de Barcelona per reclamar reallotjaments dignes per als qui després de ser desnonats són reallotjats en pensions i hostals. Cap a dos quarts d’onze, unes trenta persones han entrat a les oficines de l’Àrea de Drets Socials que hi ha al carrer de València per fer paleses les seves reivindicacions. Un cop a dins, han exigit que les famílies desallotjades siguin recol·locades a prop del barri i tinguin espais nets i suficients. Consideren que el sistema actual d’allotjaments temporals d’urgència és “vergonyós i indigne”.

Diuen que hi ha famílies que no tenen cuina pròpia i han de viure envoltats d’humitat i paneroles, per exemple: “Som aquí per a exigir solucions i millorar les seves condicions.”

Des de fa uns anys, els sindicats, grups i xarxes d’habitatge de Barcelona han fet sentir les queixes de moltes famílies reallotjades, com ara les condicions “insuportables” d’alguns d’aquests allotjaments: alguns espais de menys d’un metre quadrat per persona que, segons que expliquen, afecten la salut dels menors.

Diuen que no pot ser que les administracions públiques no intervinguin preventivament per evitar que una família perdi l’habitatge i que no entenen per què l’Ajuntament deixi al carrer a famílies per “suposades condicions d’infrahabitatge” i les allotgi en habitacions de pensions encara pitjors i pagades “a preu d’or”.

Les dues raons que troben per explicar això són la incompetència i deixadesa dels tècnics i polítics que planifiquen aquestes solucions, i “la voluntat d’esprémer fins al final un negoci denigrant que lucra empreses a costa de les misèries dels altres”.

Exigeixen solucions que vagin més enllà de deixar la gestió en mans d’una “agència de viatges” o prometre ajuts econòmics. Els sindicats d’habitatge descriuen aquesta situació com un cas de racisme i classisme que impera en el mercat immobiliari. Aquestes solucions impliquen prendre decisions polítiques que responguin de manera “digna” a una situació social d’emergència, focalitzant aquesta responsabilitat en les Àrees d’Acció Social i d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona.

“No puc entendre que la Institució Alfons el Magnànim siga més lamentable i retrògrada que la que dirigia durant el franquisme un senyor com Arturo Zabala, que tenia molt clares aquestes qüestions.” Contundent, l’assagista Gustau Muñoz ha anunciat així que dimiteix de director de la col·lecció Pensament i Societat de la Institució Alfons el Magnànim (IAM): “Fins ací hem arribat.”

En una carta oberta publicada a ElDiario.es, Muñoz ha dit que no havia pres la decisió abans perquè volia donar un marge de confiança al darrer director del IAM, Enric Estrela, que també va dimitir per motius personals a començament de juliol. Diu que ho plega per carta perquè no coneix els responsables “de la darrera barbaritat comesa, l’abandonament de l’Associació d’Editorial del País Valencià”, per motius de llengua. “No s’havia arribat a un pacte o consens lingüístic amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? O els responsables actuals del PP volen retrocedir a l’època de ‘Paquita la Rebentaplenaris’ i la Batalla de València i fer un espectacle ridícul que serà la riota a tot Espanya?”, exposa Muñoz.

També assenyala directament el president de la Diputació de Valencià, Vicente Mompó, i el líder d’Ens Uneix –que va facilitar el govern de Mompó–, Jorge Rodríguez. “¿L’AEPV no fa servir el valencià dels nostres pobles? Des de quan? Això és una aberració, el que al·lega la Diputació de València –els qui ara hi manen. Les llengües normativitzades i de cultura s’atenen a criteris estàndard fixats pels filòlegs, les acadèmies i l’acord consensuat dels qui en tenen cura i vetllen per la seua continuïtat”, continua.

“Només aneu, mal aconsellats per gent maliciosa, contra la viabilitat del valencià culte i les possibilitats d’un renaixement eficaç de la nostra llengua i cultura, d’acord amb l’esperit de la Constitució, l’Estatut d’Autonomia i la LUEV”, subratlla Muñoz. I finalment diu que l’objectiu de la Diputació és “reduir el valencià a un ‘patois’ –uns parlars subalterns i genuïns, no una llengua de cultura– i separar-lo de la resta de l’àmbit lingüístic del català, del ‘diasistema’ que havien invocat amb tanta raó el dictamen sobre la unitat de la llengua del Consell Valencià de Cultura i els fonaments de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.”

L’Hospital de Sant Pau ha negat a VilaWeb que el president Jordi Pujol, de noranta-cinc anys, hi sigui ingressat. Més tard, el seu fill Oriol ho ha negat a les xarxes. Fa pocs minuts, El Periódico ha publicat que hi havia anat d’urgència a causa d’un ictus i alguns altres mitjans ho han reproduït. L’entorn del president també desmenteix que hagi tingut un ictus.

El setembre del 2022, Pujol sí que hi fou ingressat durant cinc dies arran d’una alteració del llenguatge aguda, i fou intervingut d’urgència aquell vespre mateix per a eliminar l’obstrucció d’una artèria cerebral. Se’n recuperà correctament i aquests darrers anys encara ha participat en uns quants actes públics.

El Tribunal Suprem espanyol ha confirmat la presó provisional sense fiança a l’ex-secretari d’Organització del PSOE Santos Cerdán, decisió adoptada el 30 de juny passat pel magistrat instructor. L’alt tribunal considera que hi ha prou indicis per a vincular Cerdán amb una organització criminal implicada presumptament en suborns i tràfic d’influències.

Els jutges han desestimat el recurs presentat per la defensa –encapçalada per Benet Salellas–, que al·legava manca de proves, i remarquen que hi ha un perill real que l’investigat obstaculitzi la investigació. En aquest sentit, el Suprem dóna per bones les valoracions del jutge instructor, que atribueix a Cerdán un “paper de direcció” i coordinació dins l’estructura de la trama.

Segons el tribunal, la causa conté elements incriminatoris “nodrits i poderosos”, com ara, enregistraments de converses telefòniques trobades en els dispositius de Koldo García, col·laborador de l’ex-ministre de Transports espanyol José Luis Ábalos. Aquestes converses, segons la interlocutòria, apunten que Cerdán tenia un paper destacat i prenia decisions operatives dins el grup, incloent-hi l’impuls d’adjudicacions d’obra pública i el repartiment de comissions il·lícites.

A més, el Suprem destaca els missatges de text que Cerdán va enviar a Koldo García coincidint amb el nomenament d’Ábalos com a ministre, i que complementen més elements, com les adjudicacions sospitoses a empreses com Acciona Construcción. L’empresa, segons la resolució, va resultar beneficiada en licitacions tot i no haver presentat la millor oferta econòmica, gràcies a criteris de valoració “subjectius” que podrien haver estat manipulats.

El tribunal remarca que aquestes adjudicacions podrien haver generat un flux econòmic il·lícit d’un milió d’euros, tot i que el volum total d’obra pública adjudicada a Acciona supera els 537 milions. Aquest desequilibri, segons el jutge instructor, podria indicar que una part dels guanys encara no ha estat descoberta ni repartida, i que subsisteix el risc que es manipulin o desapareguin proves clau.

Els magistrats sostenen que Cerdán és l’únic que coneix l’abast complet dels fets: quines empreses hi van participar, com es van fer els pagaments i quin recorregut van seguir els diners. Aquest coneixement exclusiu justifica, segons el Suprem, el manteniment de la mesura cautelar.

També adverteixen que l’investigat podria posar-se en contacte amb uns altres implicats, alterar documents, influir testimonis o reubicar diners obtinguts de manera fraudulenta. Aquest risc, diu el tribunal, és molt més elevat en el seu cas que no pas en altres investigats, motiu pel qual nega que hi hagi cap tracte discriminatori.

Finalment, la interlocutòria subratlla que, una volta sabut el contingut de la investigació, Cerdán podria desplegar estratègies d’obstrucció més precises i efectives, cosa que el jutge instructor vol evitar per garantir el bon curs de la causa.

El Consell General del Poder Judicial espanyol (CGPJ) ha ratificat els magistrats Andrés Martínez Arrieta i Pablo Lucas com a presidents de les sales penal i contenciosa administrativa del Tribunal Suprem espanyol, respectivament. Tots dos ocupaven aquests càrrecs de manera provisional i han estat confirmats després de la retirada de les seves úniques rivals, les magistrades Ana Ferrer i Pilar Teso, en un intent de desblocar els nomenaments en aquests punts clau.

Arrieta era el candidat que tenia l’aval de Manuel Marchena, que continua com a magistrat a la sala penal i, per tant, amb influència directa sobre el nou president. D’altra banda, a diferència de Ferrer, Arrieta ha compartit la desobediència del Suprem a l’hora d’aplicar la llei d’amnistia als exiliats i inhabilitats pel delicte de malversació.

Segons fonts jurídiques citades per Europa Press, Martínez Arrieta ha rebut quinze vots del ple per a presidir la sala segona (penal), mentre que Lucas n’ha obtingut setze per a la sala tercera (contenciosa). Les mateixes fonts han indicat que les dues candidatures han rebut un suport transversal, tot i que alguns vocals afins al PSOE s’hi han oposat i han anunciat vots particulars.

A l’octubre, el CGPJ va obrir el procés per a cobrir les quatre presidències vacants del Suprem. El febrer passat, el Consell va optar per separar les dues sales que sí que va poder resoldre aleshores: la sala primera (civil), que va recaure en el conservador Ignacio Sancho –únic candidat–, i la sala quarta (social), en què es va imposar la progressista Concepción Ureste davant el conservador Juan Molins.

D’ençà d’aleshores, el CGPJ ha intentat unes quantes vegades d’acordar els altres dos nomenaments, especialment importants perquè la sala penal és l’encarregada d’instruir i jutjar causes contra aforats, com ara, ministres, senadors, diputats –com José Luis Ábalos– i altres càrrecs, com el fiscal general, mentre que la sala contenciosa revisa la legalitat de les decisions del govern espanyol mitjançant recursos administratius.

El passat mes de maig, en la tercera vegada que la qüestió arribava al ple i la primera que es votava formalment, hi va haver un empat a deu vots: els vocals afins al PSOE van donar suport a Ferrer i Teso, i els conservadors es van decantar per Martínez Arrieta i Lucas. La presidenta del Suprem i del CGPJ, Isabel Perelló, es va abstenir i va optar per retornar el debat a la Comissió de Qualificació, per guanyar temps i facilitar un acord.

Tanmateix, les posicions dins el CGPJ s’han mantingut enquistades, i atès el risc de tornar a encallar el procés, Ferrer i Teso van decidir de retirar les seves candidatures dijous passat. Segons fonts jurídiques, ho van fer per evitar una nova fallida que obligués a declarar deserta la convocatòria, reobrir el procés a uns altres aspirants i prolongar encara més la provisionalitat en dues sales fonamentals del Suprem.

La vice-presidenta segona espanyola, Yolanda Díaz, ha defensat la necessitat de teixir aliances entre els diversos sectors de l’esquerra entorn d’un “programa de mínims i d’emergència democràtica”, però ha advertit que no havia de ser una simple suma de sigles, perquè s’havia demostrat que aquesta fórmula no funcionava.

Ho ha dit en una entrevista a Antena 3, en què li han demanat per la proposta del portaveu d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, que ha instat a bastir un espai “plurinacional” d’esquerres amb vista a les pròximes eleccions espanyoles, prenent com a model la coalició amb què ERC va concórrer a les eleccions europees, juntament amb EH Bildu, el BNG i Ara Més.

Díaz ha recordat que la direcció d’ERC s’ha desmarcat d’aquesta iniciativa i ha reconegut que es viu un “moment de disputa” en què cal sortir a “defensar la democràcia”. Ha citat com a exemple de l’ofensiva reaccionària les polítiques de Donald Trump als EUA, Javier Milei a l’Argentina i Viktor Orbán a Hongria.

Davant d’aquesta situació, ha dit que la seva posició és clara i que fa temps que la defensa: aconseguir que les esquerres es posin d’acord en un programa comú i teixir aliances amb totes les forces disposades a assumir-lo.

El portaveu d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, ha insistit en la seva proposta de formar un bloc “d’esquerra plurinacional” per a evitar un govern de PP i Vox en les pròximes eleccions espanyoles. Malgrat que la direcció dels republicans ha dit que una aliança amb formacions com EH Bildu o el BNG no era sobre la taula, Rufián ha publicat un missatge a X on demana “menys puresa i més seny”.

La lógica es clara.

1) La suma hoy no da.

2) Quien crea que le va a ir mejor con un gobierno de PP y VOX vergüenza le debería dar basar su proyecto en el sufrimiento de la gente.

3) El independentismo y el soberanismo de izquierdas ha reclamado históricamente una izquierda…

— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) July 23, 2025

“La suma avui no surt. Qui cregui que li anirà més bé amb un govern del PP i Vox, li hauria de fer vergonya basar el seu projecte en el patiment de la gent”, ha dit. “Probablement, els càlculs i els interessos particulars faran que aquest compromís històric no tiri endavant”, ha afegit.

“De què serveix treure dos o tres diputats més si davant tens Abascal de vice-president o Tellado de ministre de l’Interior? Et mataran políticament igualment”, ha dit Rufián, que ha reiterat els arguments que va exposar ahir, tot confirmant que li sembla bé crear un espai de les “esquerres perifèriques” similar al que ja aplica ERC a les eleccions europees.

La proposta de Rufián va ser descartada ahir per la cúpula d’ERC, que per boca de la seva portaveu al parlament, Esther Capella, van destacar que “ERC és on sempre ha estat”, que col·labora amb altres formacions, però que una aliança estable “no forma part de l’agenda”. En aquest sentit, Capella ha insistit que “les relacions venen de lluny” en molts àmbits, però que “aquesta proposta no està sobre la taula”.

La vice-secretària de Mobilització i Repte Digital del PP, Noelia Núñez, ha reconegut que la informació que consta en la seva fitxa de diputada al congrés espanyol sobre els seus estudis és errònia. Ha admès que no ha acabat les carreres que hi apareixen, però assegura que té intenció de reprendre-les: “No he tingut mai la intenció d’enganyar ningú.”

Ante la confusión generada sobre mi formación académica, quiero aclarar que nunca he tenido intención de engañar a nadie.

El PP en el que creo actúa con total transparencia y yo también quiero hacerlo.

— Noelia Núñez (@noelia_n) July 22, 2025

Així s’ha expressat en un missatge a la xarxa X, en què ha insistit que es tracta d’un error: “El PP en què crec actua amb total transparència, i jo també ho vull fer. Recalco que ha estat una equivocació i que no hi ha hagut cap ànim d’engany.”

Núñez ha explicat que va començar els estudis de Dret a la Universitat Complutense de Madrid, però que més endavant va traslladar l’expedient a la UNED, on va començar el grau d’Estudis Anglesos. El 2019, diu que va canviar aquests estudis pel grau combinat de Dret i Ciències Jurídiques de les Administracions Públiques, també a la UNED.

Ha reconegut que no ha completat cap dels graus, però diu que vol reprendre els estudis quan el temps l’hi permeti. Segons que diu, la seva trajectòria política, amb responsabilitats a l’Ajuntament de Fuenlabrada des del 2015, a l’Assemblea de Madrid entre el 2021 i el 2023 i ara al congrés espanyol i al comitè de direcció del PP, n’ha impedit la continuïtat.

Per tot plegat, ha dit que demanarà “de seguida” que es rectifiqui la informació errònia publicada al congrés. També ha justificat que no ho hagi explicat fins ara perquè no volia “tapar les derrotes del govern al ple”.

Un home ha mort a l’hospital setmanes després d’haver-hi ingressat per les lesions sofertes arran d’una discussió amb un ciclista a la Barceloneta, segons que ha avançat Antena 3 i han confirmat fonts policíaques a l’ACN. Els fets van passar el 29 de juny a les cinc de la matinada, quan hi va haver una discussió de trànsit entre uns vianants i un home amb bicicleta.

Segons Antena 3, es tracta d’un cambrer que tornava de treballar i anava cap al metro acompanyat del seu fill i que van ser a punt de ser atropellats pel ciclista. La situació va derivar en una discussió que va acabar amb l’home, de 54 anys, ferit i traslladat a l’hospital. La Guàrdia Urbana va detenir el ciclista, de 25 anys i amb un antecedent policíac, per lesions.

Els Mossos d’Esquadra mantenen oberta una investigació per esclarir els fets. L’incident es va produir al carrer d’Aiguader, a prop de l’accés al metro.

El detingut va passar a disposició judicial l’1 de juliol.

Els Mossos d’Esquadra investiguen la mort d’una dona de 34 anys que dilluns a la nit va ser trobada sense vida en una masia aïllada als afores de Sant Martí de Riucorb (Urgell). El cos era a l’exterior de la caseta on vivia, al costat del cotxe, i, segons fonts policíaques, no presentava signes de violència.

Encara no se saben les causes de la mort, i serà l’autòpsia que n’haurà de determinar l’origen. Amb tot, la policia catalana ha avançat que de moment no hi ha indicis de criminalitat, i manté oberta la investigació.

L’ajuntament ha expressat la seva consternació pels fets i ha demanat prudència a l’hora de divulgar informacions, evitant rumors o suposicions sense contrastar. El batlle, Gerard Balcells, ha reconegut que la mort en aquestes circumstàncies ha causat un gran impacte emocional al poble.

Avui, 23 de juliol de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Així fou com Girona va expulsar els borbons de la ciutat 
• “El van massacrar”: el pare del DJ napolità mort a Eivissa denuncia la brutalitat de la Guàrdia Civil 
• DJ Godzi, la història d’Espanya contada en una sola mort I Editorial de Vicent Partal 
• La Ryder Cup, la macrocompetició que arriba amb el fantasma de la Copa Amèrica present 
• El comiat de ‘Santa Eulàlia’: quatre mirades sobre el futur de la ciutat 
• Cultura extensiva i cultura intensiva. A propòsit de Periscopi I Mail obert de Joan M. Minguet
• La dignitat és una consecució I Mail obert de Joan Ramon Resina 
• Fran Tudela (Cabrafotuda): “El PP mata territori, llengua i persones” 
• Creix la incertesa al Japó després d’una nova derrota del govern i amb l’augment de l’extrema dreta 
• Illa es desvincula del cas Cerdán: “No hi he tingut cap participació, ni n’he tingut cap coneixement ni indici”
• L’hotel més literari de València

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

El primer ministre japonès, Shigeru Ishiba, i el bloc governant van rebre una nova clatellada en les eleccions de diumenge a la cambra de consellers, que és la cambra alta de la Dieta, el parlament japonès. És la tercera derrota consecutiva en un any, després de les eleccions a la cambra de representants l’octubre passat i els mals resultats a l’assemblea metropolitana de Tòquio al juny. Els vents de cara contra el Partit Liberal Democràtic (PLD) són com més va més evidents.

Tant el PLD com el seu soci de coalició, Komeito, han retrocedit i han perdut la majoria. Les seus de tots dos partits transmetien un ambient de desconcert i abatiment. Ishiba, també president del PLD, va aparèixer diumenge a les 21.50 al centre de recompte de vots del partit, a Tòquio, amb el rostre seriós. Va començar a col·locar flors vermelles al costat dels noms dels candidats que previsiblement obtindrien escó, però n’hi havia ben poques. L’ambient era desolador.

En declaracions en algunes cadenes de televisió, va dir que, en campanya, havia demanat mesures contra l’encariment del cost de la vida i més suport a les famílies amb infants, però que no havia sabut fer-se entendre.

L’endemà, els candidats de l’oposició, que ha obtingut bons resultats, es mostraven, en canvi, somrients i agraïts. Mayu Ushida, de quaranta anys i antiga presentadora de la televisió pública NHK, ha guanyat el seu primer escó pel districte de Tòquio. Aquestes darreres hores, la seva oficina al districte de Shinjuku ha trucat als voluntaris per donar-los les gràcies. “Aquest resultat reflecteix l’angoixa de la generació treballadora”, ha dit. I ha afegit que volia començar aplicant rebaixes de l’impost sobre la renda per a millorar el sou net.

El primer ministre del Japó, Shigeru Ishiba, també president del Partit Liberal Democràtic (PLD), posa una rosa de paper vermella al costat del nom d’un candidat electe a la seu del partit, a Tòquio, el 20 de juliol. El gest, habitual en les nits electorals nipones, contrasta amb els mals resultats aconseguits (fotografia: Franck Robichon).

Una de les grans sorpreses ha estat l’ascens del partit d’extrema dreta Sanseito, que ha obtingut catorze escons –només en tenia un– i ha esdevingut la tercera força de l’oposició. L’avenç de Sanseito, que es tradueix com a “Partit de la Participació Política”, pot inquietar especialment els inversors internacionals, que fins ara han estat ferms partidaris del mercat borsari japonès.

“Aquest ascens és simbòlic”, explica Hiroshi Namioka, estrateg en cap i gestor de fons a T&D Asset Management. Sanseito defensa una línia dura contra els estrangers i ha criticat la política de prioritzar els accionistes, cosa que, segons Namioka, pot originar recels entre els inversors internacionals. “Això pot castigar la borsa.”

El partit ha crescut amb un discurs marcadament antiimmigratori i nacionalista japonès, que inclou la proposta de prohibir la compra d’empreses i terres per part d’estrangers. També vol eliminar progressivament l’impost sobre el consum. Ha guanyat escons en prefectures urbanes com ara Tòquio i Osaka.

Aquesta nova tendència pot tenir impacte en la política econòmica del país. Aquests darrers anys, les autoritats havien impulsat la rendibilitat per als accionistes mitjançant recompres d’accions i l’augment dels dividends, una política que havia permès d’atreure capital estranger i, d’aquesta manera, treure la borsa japonesa de la crisi de dècades.

Els inversors estrangers han estat compradors nets d’accions japoneses durant quinze setmanes consecutives, fet que ha contribuït a l’estabilitat del mercat malgrat les incerteses polítiques i econòmiques. El mercat va caure després dels aranzels anunciats per Donald Trump el 2 d’abril, però d’aleshores ençà s’ha recuperat d’un 7%.

“L’element clau per a les accions és la reforma empresarial que hi ha en marxa. Les eleccions no haurien d’afectar aquest procés”, ha dit Jamie Halse, conseller delegat de Senjin Capital. “Ara, si creix el rebuig als estrangers i això repercuteix en la inversió forana, aquest sí que seria un problema seriós.”

De fet, com a resposta a l’auge de Sanseito, Ishiba ha anunciat la creació d’un grup de treball per a tractar de qüestions relatives als residents estrangers, en un intent de mantenir el vot més conservador. Amb la pèrdua de la majoria, el govern haurà de cercar aliances per aprovar lleis a totes dues cambres.

Tot amb tot, alguns analistes creuen que la retòrica antiimmigratòria no repercutirà gaire en l’atracció dels mercats japonesos. “Les millores estructurals i econòmiques al Japó, combinades amb problemes similars en uns altres països, mantenen l’interès dels inversors internacionals”, diu Rajeev De Mello, gestor de carteres de GAMA Asset Management a Ginebra.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Michele Noschese, conegut per DJ Godzi, va cometre el crim aparentment imperdonable de fer soroll a Eivissa una nit de juliol. Per aquest delicte capital va pagar amb la vida, en mans d’aquells uniformats del tricorni que fa cent vuitanta anys que s’encarreguen de mantenir “l’ordre” a l’Espanya profunda i per extensió als països que encara avui som governats des de Madrid. El seu pare, cirurgià i traumatòleg, ha dit amb una honestedat que trenca el cor: “El van massacrar… No puc portar el meu fill a casa en un taüt amb aquest aspecte.”

Aquesta és la història d’Espanya contada en una sola mort. La història d’un estat que va fer la transició a la democràcia, però que es va oblidar de democratitzar els seus botxins.

Mentre Portugal dissolia la PIDE –la policia secreta de Salazar– immediatament després de la Revolució dels Clavells, mentre Grècia desmantellava l’aparell repressiu dels coronels i en sotmetia totes les forces a control civil democràtic, mentre l’Europa oriental feia taula rasa dissolent la Stasi a l’Alemanya Oriental, la Služba Bezpieczeństwa a Polònia o el tenebrós Komitet a Bulgària, Espanya va prendre la decisió més covarda i més perillosa: mantenir intacta i al seu lloc la Guàrdia Civil. Com si es pogués construir una democràcia amb els maons de la dictadura. Com si es pogués esperar justícia d’aquells que durant quaranta anys van ser els instruments privilegiats de la injustícia.

L’estat espanyol manté encara una força militar com a força de policia única i bàsica en bona part del territori, la mateixa que era la columna vertebral de la repressió durant la dictadura. És l’únic que no va tenir el coratge de dir prou a l’herència dels anys més foscs. L’únic que va confondre la prudència amb la covardia i va deixar els llops guardant el ramat. On encara són avui.

La Guàrdia Civil no és una força policíaca: és un anacronisme ambulant, un fòssil vivent del segle XIX que sobreviu en plena era digital amb la mateixa mentalitat repressiva i antidemocràtica amb què va nàixer. Creada per “aturar l’extensió dels moviments antimonàrquics” i “mantenir la servitud entre la pagesia”, ha complert fidelment la missió original durant cent vuitanta anys. Els jornalers de Xerès executats el 1892, els centenars de torturats del País Basc, els morts a la tanca de Melilla, els catalans agredits quan volien votar i, ara, Michele Noschese són tots víctimes de la mateixa institució, de la mateixa mentalitat, del mateix sistema, de la mateixa cultura violenta.

I això ho sabem tots. No és endebades, per exemple, que Federico García Lorca, el gran poeta andalús assassinat pel franquisme, titula el seu poema sobre la Guàrdia Civil “Cançó del gitano apallissat – Escena del tinent coronel de la Guàrdia Civil”. Ni és anecdòtic que el poema comence dient “Vint-i-quatre bufetades, vint-i-cinc bufetades…” La figura sinistra de la pareja travessa la història sencera de la nostra vida, i la dels nostres pares i avis.

DJ Godzi feia música electrònica, aquella música que fa ballar els joves, que els allibera, que els connecta amb quelcom més gran que ells mateixos. Potser per això molestava tant. Potser per això el consideraven perillós. La música sempre ha espantat els poders autoritaris perquè és llibertat en estat pur, i la llibertat és l’enemic natural de tots els tricornis del món.

La versió oficial, predictible com una alba, parla de drogues i ganivets, de convulsions i reanimació fallida, d’error fatal. Però és la mateixa història que ens han explicat mil vegades, la mateixa mentida vestida sempre de legalitat. El pare de Michele, home de ciència acostumat a llegir cossos destrossats, veu què han fet al seu fill i no s’ho creu. I nosaltres, que coneixem bé aquesta història de memòria, tampoc.

Cent vuitanta anys després de ser creada, la Guàrdia Civil continua essent allò que ha estat sempre: l’instrument d’un poder que no tolera la dissidència, que no accepta el soroll, que no perdona la diferència. Segurament Michele Noschese va morir perquè va tenir la gosadia de ser lliure a la vista d’una policia que encara no ha après què significa la llibertat. Però aquesta mort no és cap accident: és un sistema. No és cap excepció: és una norma. No és el passat que retorna: és el passat que no se n’ha anat mai.

Ara el seu cos tornarà a Nàpols fet cendres perquè el seu pare no pot suportar veure què li van fer. Però ací i entre nosaltres l’estat espanyol continuarà reivindicant-se i fent veure que és una democràcia mentre deixa campar els fantasmes del seu atàvic i sempre tolerat autoritarisme –tolerat i sostingut per la dreta, però, ai!, també per l’esquerra que un dia va ser perseguida per aquesta mateixa gent: els de la capa i el tricorni, els de les pallisses extemporànies, els de les morts sempre per explicar.

 

PS1. Durant cent vuit episodis, Ot Bou ha procurat que el pòdcast Santa Eulàlia fos un espai per a poder-se asseure, concentrar-se i parlar de la ciutat de Barcelona sense la cotilla del ritme institucional. Avui arriba el moment de fer-ne el darrer capítol, tot esperant que després de l’estiu tornarà amb un projecte nou que n’aprofitarà el bagatge. És un capítol molt especial, també pel format. Escolteu-lo.

PS2. El rei dels espanyols i la seua família tornen avui a Barcelona, que l’espera amb protestes convocades. Vénen per fer al Liceu el lliurament d’uns premis que normalment volien lliurar a Girona, però que d’ençà el 2017 no ho han pogut fer. En aquest article, Josep Nualart Casulleras ens explica de quina manera tan modèlica Girona ha expulsat els Borbons.

PS3. Fran Tudela i Lloret, conegut a les xarxes socials amb el sobrenom de Cabrafotuda, ha estat guardonat com a millor creador de l’any en els premis Crit. L’influenciador té més de 420.000 seguidors a les xarxes socials i és un autèntic referent als Països Catalans. Pol Baraza l’ha entrevistat: “El PP mata territori, llengua i persones”.

PS4. No ens paga ningú més que els lectors. No servim ningú més que el país. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

La família reial espanyola ha hagut de fugir de Girona, i el gran acte anual de la Fundació Princesa de Girona, la gala de lliurament dels premis que concedeix, s’hi ha deixat de fer, d’ençà de la repressió contra el Primer d’Octubre beneïda i atiada per Felipe VI. L’acte ha hagut d’anar canviant de lloc, i avui es farà a Barcelona, al Gran Teatre del Liceu, on ja hi ha protestes convocades. I han estat precisament les protestes, no tan sols en forma de manifestacions sinó també de gests ferms institucionals i d’entitats, que han acabat expulsant els borbons de Girona.   

El detonant de l’hostilitat envers Felipe VI fou el discurs del 3 d’octubre de 2017, en què va avalar la repressió contra el referèndum que havia deixat un miler de ferits. Feia vuit anys de la creació de la Fundació Príncep de Girona, impulsada per la Cambra de Comerç de Girona, Caixa Girona, la Fundació Gala-Salvador Dalí i la Caixa, que van anar a proposar-ho a Felipe, aleshores príncep. I de llavors ençà, la gala de lliurament dels premis sempre s’havia fet a Girona, malgrat la tibantor del 2014 amb el batlle en aquell moment, Carles Puigdemont, que va retreure a Felipe VI, ja rei (després de l’abdicació del seu pare, Juan Carlos), la imposició del títol de princesa de Girona a la seva filla Leonor, sense tenir en compte el parer de la ciutat. El ple de l’ajuntament va aprovar una moció de rebuig a aquell títol amb el vot de CiU, la CUP i ICV-EUiA, però la relació entre aquesta institució i la ciutat es va mantenir. 

El darrer any que la gala es va fer a Girona fou el 2017, el 29 de juny, al Palau de Congressos. Puigdemont ja era aleshores president de la Generalitat i el govern acabava de posar data i pregunta al referèndum. I va arribar el referèndum, la repressió i el discurs del rei espanyol. Hi va haver dues reaccions immediates, i molt significatives, perquè s’acabés expulsant l’acte insígnia de la Fundació Princesa de Girona de la ciutat: la primera, la de l’empresari i mecenes Josep Lagares, president de la Fundació Metalquimia, tot un referent de la societat civil gironina. Lagares fou vice-president de la Fundació Príncep de Girona del 2009 al 2013, i el 3 d’octubre al vespre va piular, en castellà: “Confiava plenament en vós, però avui m’heu decebut profundament… Adeu-siau, Majestat!”

La segona reacció, al cap de tot just dos dies, fou de la Cambra de Comerç de Girona, un dels quatre pilars fundadors de la Fundació Príncep de Girona, que va aprovar de sortir del patronat el 5 d’octubre, tan sols dos dies després del discurs del rei. “La corona ha tancat els ulls davant d’actuacions policials desproporcionades que han estat repudiades arreu del món”, deia la Cambra en un comunicat.

I van rubricar una reacció contundent i rotunda contra Felipe VI dos dels guardonats pels premis Fundació Princesa de Girona, el novembre d’aquell mateix any, quan ja hi havia mig govern a la presó i l’altre mig a l’exili. Els investigadors Romain Quidant i Bernat Ollé van renunciar per escrit al premi d’Investigació Científica del 2011 i el premi Empresa del 2015, respectivament. “La feina que la fundació ha dut a terme durant anys per construir ponts va quedar liquidada pel recent posicionament de la casa reial i en particular pel discurs del rei Felip VI el passat 3 d’octubre”, deien en la carta de renúncia. 

En plena repressió contra l’independentisme, l’any següent, la fundació no va poder fer l’acte a Girona perquè l’ajuntament, que aleshores encapçalava la batlessa Marta Madrenas, es va negar a cedir l’auditori on s’havia anat fent habitualment la gala, i la casa reial i la fundació es van veure obligats a sortir de la ciutat. El 25 d’octubre de 2017, l’ajuntament va declarar el rei espanyol persona non grata, i el març del 2018 s’hi va reafirmar.

De manera que van començar a cercar alternatives, i aquell 2018 mateix van acabar fent la gala al Mas Marroch de Vilablareix, el centre d’esdeveniments del Celler de Can Roca, i el programa d’actes vinculats als premis, a l’hotel Camiral de Caldes de Malavella. En un lloc i en un altre, també hi va haver resposta: a Caldes, l’ajuntament va rebatejar aquell mateix dia la plaça de l’ajuntament com a plaça del Primer d’Octubre; i a Vilablareix, el batlle, David Mascort, va refusar la visita del borbó: “No podem acceptar de cap manera que una entitat que representa els qui ens piquen, ens empresonen o ens fan marxar del país vingui a muntar festetes a Vilablareix. No oblidem!” 

Més encara: Lluc Salellas, aleshores regidor de la CUP a Girona i actualment batlle de la ciutat, va publicar una carta oberta als germans Roca a raó de Felipe VI. “Penso que més que mai ens sobren els motius, a tots plegats, per a demostrar-los que no són benvinguts. Ell, que va decidir de prendre partit contra aquells que reclamàvem un referèndum que vam haver de defensar amb els nostres cossos en una jornada amb què vosaltres, per cert, vau col·laborar a l’escola del barri. Ell, que mai no ha demanat perdó i que va justificar la brutal agressió de policies armats en vuit escoles de la ciutat”, deia Salellas. 

Aquell 2018 tan convuls va empènyer definitivament els borbons fora de la ciutat, i va obligar la fundació a canviar l’emplaçament de la gala l’any següent. Va triar Barcelona, i el mes de novembre. I va resultar que en aquell moment la ciutat bullia de protestes contra la sentència del Suprem que havia condemnat a cent anys de presó els dirigents del procés. Les manifestacions a l’avinguda Diagonal de Barcelona per a mirar de blocar els accessos al Palau de Congressos de Catalunya van marcar aquella visita accidentada de la família reial espanyola. 

La covid va imposar dos anys de pausa, perquè el 2020 no hi va haver gala de lliurament de premis per les restriccions de la pandèmia, i el 2021 es va fer un acte descafeïnat al CaixaForum de Barcelona. L’any següent, el 2022, l’acte es va fer a Cornellà de Llobregat, i el 2023 la fundació va tornar a triar Caldes de Malavella. I les protestes van tornar a Girona, perquè partits, organitzacions, entitats i ciutadans volien deixar clar el rebuig als borbons. 

L’any passat, hi va haver un intent de la fundació d’acostar els premis a Girona, i van fer l’acte al Palau de Congressos Costa Brava, on també hi va haver protestes. Fins avui, al Liceu, novament, lluny de Girona. Perquè tant l’hostilitat ciutadana com institucional els ho han impedit.

La setmana passada va explotar una notícia: l’editorial Periscopi serà absorbida pel grup Planeta. O, escrit d’una altra manera, Periscopi es ven a Planeta, en els dos sentits de l’expressió. El problema de tot plegat és que, com sempre passa en el camp de la cultura, poca gent es va sentir al·ludida per l’explosió; molts ni van arribar a sentir l’estrall. I, en canvi, alguns altres, justament els del sector, han anat donant tombs a la detonació, a la metralla i a les víctimes que causaria la deflagració. Tot això en el terreny simbòlic, és clar. M’agradaria dir quatre coses, no als que ja han opinat o els qui estan al corrent del que ha passat, sinó justament als qui no en saben res, per fer-los veure que, malgrat que no haguessin sentit l’explosió, també en seran víctimes.

Jo tinc la sort de no conèixer Aniol Rafel, el fundador de Periscopi. Escric que tinc la sort de no conèixer-lo, no saber si té canalla, de si sostenir l’editorial li procurava molts maldecaps, si té la casa hipotecada, etcètera, perquè la venda d’una de les editorials capdavanteres de la cultura independent en català no m’interessa acarar-la des del cantó personal. En les entrevistes que li han fet, ha dit que la seva editorial havia tingut els dos últims anys bons. Per això no s’entén que, tot seguit, digués que, com que havia tingut aquests dos últims anys bons, era el moment de vendre l’editorial al grup Planeta. O, més ben dit, s’entén que ho ha fet ara perquè es troba en més bona posició econòmica per a fer els tractes amb el comprador. El beneficia a ell, no la comunitat de lectors que havia creat amb la seva programació de llibres. Aquesta és la qüestió que a mi em preocupa.

Que Periscopi passi a formar part de Planeta no és una cosa menor. Aniol Rafel ha fet el que ha volgut, igual que quan va començar la seva aventura. Però ser absorbit pel grup Planeta vol dir que, a més de vendre la seva empresa, ens posa a la venda d’una manera ni que sigui residual als qui compràvem els llibres de Periscopi o els manllevàvem de les biblioteques públiques. Perquè el comprador no és qualsevol empresa benintencionada: el Grupo Planeta té un poder de concentració ideològica que fa por. Perquè Planeta no fa llibres i prou, sinó que edita el diari La Razón; decideix els continguts reaccionaris d’Antena 3 (amb Vicente Vallés fent política més que periodisme) o els seus programes d’entreteniment alienador; també és propietària de la cadena La Sexta, que es presenta amb una falsa tendència progressista, falsa si tenim en compte que el director de la cadena és el perillós Antonio García Ferreras… I, en el capítol dels llibres, ha anat comprant editorials, la més sonada de les quals va ser Edicions 62.

Poca broma! Planeta és una empresa que exemplifica el capitalisme més salvatge, corporatiu i ideològicament pervers. Per tant, cada vegada que una empresa independent, com ara Periscopi, es deixa comprar hi surt perdent la llibertat col·lectiva. Hi guanya la llibertat del venedor, però tots els altres hi perdem. Perquè cada vegada tenim menys possibilitats de triar, perquè la visió imperialista de la cultura que practica Planeta (premis molt ben dotats dirigits i basats en criteris empresarials, no literaris; adquisició d’espais publicitaris en llibreries i mitjans de comunicació; anul·lació de la visibilitat d’uns altres models editorials…) ens porta a la unidireccionalitat. El Sant Jordi vinent hi haurà una parada menys que lluiti contra l’imperi. I aquesta explosió potser no la sentim, però es fa visible encara que no la percebem.

Les editorials independents treballen per ser independents. Si no, ho deixen de ser. Hi ha projectes que procuren fer partícips dels problemes els seus lectors: Raig Verd, per exemple, ha fet un crit d’alerta arran de la seva situació delicada. No em vull posar d’exemple de res, però a casa ja ens n’hem fet subscriptors; ja ho érem de la col·lecció Envinats de Vibop Edicions. Perquè en comptes de concentracions culturals, jo vull que hi hagi diversitat. I prefereixo comprar llibres d’editorials independents que les dels grups que tendeixen a la uniformitat de la societat.

La qüestió de Periscopi, com la de totes les tensions de desigualtat que es produeixen entre allò que en diem cultura independent i la que no ho és, em recorda les lluites del camp. Allà també hi ha dos models ben evidents: l’agricultura extensiva i l’agricultura intensiva. El model extensiu procura protegir el món natural, conrear productes amb llavors no transgèniques, no fer servir pesticides (o no a gran escala), treballar per al consumidor de proximitat, criar un bestiar sense aglomeracions, entre més. El model intensiu, en canvi, fa servir pesticides, granges on els animals estan massificats, busquen la producció màxima i l’entorn els preocupa una mè. El model intensiu és el de Casa Tarradellas o el de Bon Àrea; el model extensiu és el de tota una llarga llista de pageses i pagesos que malden per evitar les concentracions dineràries i de productes de qualitat dubtosa.

Tal com algunes persones procurem comprar productes que vénen de l’esforç d’aquests pagesos independents, també volem poder comprar llibres que no provinguin de l’avarícia i l’abús de poder.

 

Nota al marge. Enguany encara puc fer un article més abans de descansar la resta del mes d’agost. El dedicaré a la consellera de Cultura de la Generalitat. Han passat moltes coses que mereixen atenció. Però el fet pitjor és que en deixen de passar moltes més a la direcció de la conselleria que fan tremolar. De fet, en l’article havia pensat de demanar la dimissió de Sònia Hernández Almódovar. Però, de cop, m’he adonat que no sé si es pot demanar la dimissió d’un polític invisible. Tinc quinze dies per a rumiar-m’ho.