El ministre francès d’Exteriors, Jean-Noël Barrot, ha demanat explicacions a la consellera delegada de Vueling, Carolina Martinoli, per saber si el grup d’adolescents francesos de confessió jueva que van ser desembarcats a València, d’un vol amb destinació a París, van ser víctimes de discriminació.

Barrot, en una trucada telefònica, va manifestar a Martinoli la “profunda consternació” que li va causar saber la notícia del grup d’adolescents i monitors (un total de 52 persones) que dimecres van ser trets d’una aeronau de Vueling a l’aeroport de València, d’on anaven a enlairar-se rumb a París.

“Es van sol·licitar explicacions, en particular per determinar si aquests compatriotes havien estat objecte de discriminació per motius religiosos”, ha indicat el portaveu del ministeri francès d’Exteriors.

Vueling diu que els adolescents jueus expulsats d’un vol van posar en perill la seguretat

Martinoli va assegurar a Barrot que està en marxa “una rigorosa investigació interna i que les conclusions d’aquesta investigació es compartirien amb les autoritats franceses i espanyoles”, ha conclòs la declaració del portaveu francès.

En la mateixa línia, fonts de Vueling han confirmat a EFE la conversa amb el ministre i han assegurat que s’ha traslladat la informació rellevant sobre aquest incident tant als governs francès i espanyol com a les autoritats de seguretat aèria.

Per la seva banda, Vueling insisteix a al·legar motius de seguretat aèria, tal com ja van explicar dijous. El comandant va informar les autoritats que els membres d’aquest grup manipulaven de manera reiterada el material d’emergència i interrompien activament la demostració de seguretat que fa la tripulació de cabina. Després d’uns quants intents d’intervenció per part dels membres de la tripulació i també del copilot, els passatgers es van negar a cessar la conducta, per la qual cosa van decidir desembarcar-los.

L’Hospital Vall d’Hebron ha consolidat una tècnica pionera per a operar el càncer de cap i coll, basada en la tecnologia 3D i robòtica, que ja ha reeixit amb més de quinze pacients. La intervenció, amb una tècnica que evita de fer una incisió al coll i preserva els sentits, ha obert camí per a nous pacients.

El doctor David Virós i la pacient de la primera operació d’aquesta mena per a extirpar un tumor a la zona tova del paladar a la Vall d’Hebron s’han retrobat als jardins de la Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR) per compartir avenços i desafiaments en el tractament de la malaltia, atès que demà és el Dia Mundial del Càncer de Cap i Coll.

El següent pas en què treballa el Servei d’Otorrinolaringologia és la creació de bessons digitals per a planificar les operacions amb més precisió. “Les estructures que operem són elàstiques, es mouen, i amb bessons digitals podem simular tots els canvis amb què ens podem trobar i anticipar-nos a possibles complicacions”, ha explicat Virós.

Lloc: Sala Josep Maria Arnau del C.C.Calisay

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i el president dels Estats Units, Donald Trump, es reuniran demà a Escòcia per provar de tancar un acord sobre els aranzels. Segons que ha dit Trump, tenen un “50-50 de possibilitats” de tancar un acord comercial que eviti la imposició d’aranzels unilaterals. “Treballem en un acord, ja veurem si l’aconseguim”, ha dit.

Brussel·les, que divendres va confirmar la trobada, considera que el pacte és molt a prop de fer-se realitat. La voluntat de la UE és negociar un acord que situï els aranzels al 15%, tot evitant així l’amenaça de Trump d’imposar gravàmens del 30% a partir del primer d’agost.

Dijous, els estats europeus van aprovar un paquet de contramesures aranzelàries de 93.000 milions d’euros que es posarà en marxa en cas que fracassin les negociacions comercials amb els Estats Units.

Segons que van confirmar fonts diplomàtiques consultades per l’ACN, només Hongria es va oposar a la mesura, que entraria en vigor el 7 d’agost en cas que les converses amb Trump es torcessin.

El Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca ha alertat que avui hi haurà risc d’incendi extrem a les Terres de l’Ebre per l’entrada del vent de mestral.

Fins a set municipis del Baix Ebre, la Ribera d’Ebre i el Baix Camp (Benifallet, el Perelló, l’Ametlla de Mar, Tivenys, Tortosa, Tivissa i Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant) estaran en les pròximes vint-i-quatre hores dins el nivell 4 del pla Alfa dels Agents Rurals. Per això, els Agents Rurals han restringit l’accés als espais naturals de les serres de Cardó-el Boix i les muntanyes de Tivissa-Vandellós.

La tramuntana també bufarà amb força a l’Empordà i el risc de foc serà molt alt, amb un nivell 3 al Cap de Creus. “Tenim per davant un episodi de vent de mestral i tramuntana que ens farà estar alerta i redistribuir efectius”, ha assenyalat el cap de la regió d’emergències de les Terres de l’Ebre, Ricard Expósito.

Microteatre improvisat per a reivindicar el comerç de proximitat. Aquesta és la iniciativa que es pot veure al barri del Poble-sec de Barcelona amb l’objectiu que els ciutadans coneguin els establiments i connectar els veïns amb el barri.

Forns de pa, establiments de ioga, botigues de plantes i de joguines són alguns dels comerços en què actors i actrius expliquen les històries en un recorregut itinerant.

Manel Tort, president de l’eix comercial de Poble-sec-Paral·lel, afirma que la ruta de microteatre reivindica que els comerços són totalment necessaris a la ciutat i que aquesta defensa es faci de la mà de la cultura. “El comerç tradicional de tota la vida pateix perquè els nous veïns tenen una altra manera de viure”, ha dit en declaracions a l’ACN.

Crit d’auxili dels forns artesans: “Els petits negocis intenten sobreviure com poden enmig d’aquesta selva”

La solidaritat que van demostrar els joves voluntaris del país durant les inundacions de la gota freda ha quedat immortalitzada en una novel·la: D’acer i de cristall (Bromera), escrita per Marta Meneu, vol ser una crònica social i històrica per a recordar què es va viure aquells dies.

La novel·la juvenil és un encàrrec de Bromera, l’editorial valenciana que va resultar afectada per la gota freda. Es tracta d’una ficció construïda a partir de vivències reals dels joves que van ajudar els afectats, i discorre durant els quinze dies posteriors a la barrancada del 29 d’octubre. Els protagonistes són un grup d’universitaris de la ciutat de València. Joves que, com molts, caminaven fins als pobles inundats per treure el fang amb escombres a la mà i amb bosses de plàstic als peus.

“És com si hagués fet un vídeo d’aquell moment i ara ho veus per recordar coses que amb el temps acabes oblidant, com els sentiments, les olors o el que es va viure aquells dies i que amb la tornada a la rutina i la voràgine de treballar o estudiar potser s’acaben perdent”, afirma Meneu.

La generació que no és de vidre

L’autora, de vint-i-sis anys, ha donat veu als joves de la seva generació en la seva segona novel·la. Reivindica que la seva generació no és fràgil ni de vidre, com és qualificada, sinó que té fortaleses i no és “més estúpida” perquè fa servir les pantalles, sinó que va jugar un paper important després de les inundacions.

Meneu explica que els testimonis que més la van emocionar van ser els de la gent gran quan agraïa la col·laboració dels joves. De fet, creu que la catàstrofe va servir per a acostar generacions. “Més enllà que després de la gota freda ara es valori la joventut, crec que el més positiu va ser trobar aquests espais en comú”, considera Meneu.

El 29 d’octubre “sembla que es va aturar tot, però cadascú tenia les seves dinàmiques i problemes”, assenyala Meneu, que admet que ha estat difícil cercar l’equilibri entre la ficció i la realitat en una qüestió tan delicada com aquesta tragèdia, però ha quedat contenta del resultat.

Lloc: Església de Santa Maria

Desenes de manifestants van recórrer ahir al vespre els carrers d’Alacant per denunciar la turistificació de la ciutat. Amb el lema “Alacant no es ven“, van criticar un turisme que consideren desmesurat i que es basa en els apartaments turístics. Així, van reclamar que no es perdés l’essència dels barris.

La manifestació, organitzada per la plataforma Alacant, a on vas?, va denunciar la preocupació com més va més estesa sobre l’impacte que el turisme té a la ciutat. “La ciutat no és la que volem ni la que mereixem“, expressava a À Punt Carmen Juan, llibretera de 80 Mundos.

Per la seva banda, Jordi Arnés, membre de la Plataforma Alacant, a on vas? va assegurar que no és una veritat tan absoluta que el turisme aporti riquesa. María Cuevas, membre de la plataforma, afegia que el model no funciona perquè fomenta la desigualtat. “La solució passa per prohibir els apartaments turístics i que els turistes vagin a hotels, com ha sigut sempre”, detallava a À Punt.

 

Ens hem manifiestat contra la turistificació i les implicacions que comporta en la vida de la ciutadania, sobretot per al jovent, que no troba habitatge o no pot pagar-lo. Ja n’hi ha prou.#Alacant no està en venda. pic.twitter.com/YAPmLA1cJ5

— MariaJosep S Boronat (@mariajosanchis) July 25, 2025

La Universitat d’Estudis Estrangers de Pequín tornarà a impartir classes de català a partir del segon semestre del curs vinent. El centre signarà un conveni amb l’Institut Ramon Llull per recuperar el programa de lectorat que hi va existir entre el 2015 i el 2019, però que es va cancel·lar arran de la pandèmia. El lectorat de català va arribar a tenir 180 estudiants.

Així ho ha anunciat el president de la Generalitat, Salvador Illa, durant una visita a la universitat, des d’on ha vist amb bons ulls l’acord i ha subratllat la importància que els estudiants xinesos puguin apropar-se a la realitat “catalana i espanyola”, una realitat que assegura que és plural i diversa. Illa els ha traslladat la visió que Catalunya és un país que té una llengua i que expressa la seva identitat, i per això ha destacat que és molt important de poder ensenyar el català a la Xina.

El cap de l’executiu ha explorat més vies de col·laboració amb la universitat, com podrien ser intercanvis d’estudiants o la signatura de convenis amb més universitats. També s’han compromès a treballar per formar traductors que puguin traduir obres del xinès al català i a la inversa.

El desafiament d’aprendre el català

En declaracions als mitjans, la professora del lectorat de català, Xiao Zhang, ha apuntat que un dels motius perquè els estudiants xinesos s’apropin al català és la intenció d’anar a estudiar, després, a Catalunya. En aquesta línia, la professora ha destacat el bon nivell de les universitats catalanes, que fa que els estudiants xinesos vulguin aprendre el català abans de venir.

Zhang, que va aprendre el català gràcies als cursos de llengua que li va oferir la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) quan hi va anar a estudiar Història, destaca que per a la majoria dels estudiants xinesos no és difícil d’aprendre el català. Segons que relata, una gran part tenen primer una base de castellà i, així, els és fàcil d’aprendre la llengua catalana. Tot i això, remarca que també hi ha estudiants que només saben l’anglès a banda del xinès, i fan el salt directament al català.

El quart nanosatèl·lit impulsat pel govern i amb tecnologia 100% catalana s’enlairarà l’octubre des de la base de Vandenberg a Califòrnia de la mà de l’empresa d’Elon Musk, SpaceX.

El dispositiu, anomenat 6GStarLab, serà el primer laboratori en obert en òrbita baixa que permetrà de fer recerca i experiments en l’àmbit del 6G, que ha de facilitar una connectivitat global i ubiqua. Es tracta d’una iniciativa pionera a Europa que possibilitarà de fer proves de manera oberta i flexible a empreses i grups de recerca interessats.

L’aparell ha estat fabricat en un temps rècord de nou mesos per part d’un consorci encapçalat per la companyia Open Cosmos i la fundació I2CAT, que ha finançat el projecte amb 1,65 milions d’euros, provinents del fons europeu. En concret, la iniciativa ha estat finançada pel Ministeri per a la Transformació Digital i de la Funció Pública, mitjançant el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència.

Open Cosmos també ha participat en el disseny de més nanosatèl·lits catalans com ara el Menut, i, en aquest cas, ha completat per primera vegada a Catalunya el procés de fabricació i validació del satèl·lit –des del disseny fins a les proves– íntegrament a les seves instal·lacions de Barcelona. La companyia ha fet el procés en una sala blanca ubicada a Barcelona que controla la temperatura i la humitat i elimina la contaminació que pugui comprometre el funcionament del dispositiu a l’espai.

Estació òptica terrestre a Móra la Nova

La missió també preveu actuacions des de terra, concretament, a Móra la Nova (Ribera d’Ebre), des d’on es controlaran els experiments del satèl·lit. L’equipament inclourà una estació òptica terrestre que permetrà d’establir comunicacions làser i retransmetre dades a alta velocitat tant en descàrrega com en pujada.

Els Amics de les Arts han protagonitzat un dels concerts més especials i ambiciosos de la seva trajectòria. Han celebrat vint anys amb un gran concert d’aniversari al Poble Espanyol.

El concert, amb més de trenta cançons, ha inclòs molts dels grans èxits del grup, interpretats per un públic entregat que havia exhaurit totes les entrades. No han faltat cançons com ara “Jean-Luc”, “Louisiana o els camps de cotó”, “4-3-3” i “Ja no ens passa”, però també s’han cantat a ple pulmó temes que feia temps que no tocaven en concert, com ara “El tren Transsiberià”, “Miracles” i “Ciència-ficció”.

L’Orfeó Català hi ha jugat un paper protagonista. Han sumat a l’escenari un quartet de corda i un trio de vents, i l’Orfeó Català ha acompanyat Els Amics de les Arts quan han interpretat “Apunto Shakespeare”, “Tots els homes d’Escòcia” i “Louisiana o els camps de cotó”, una de les peces més populars.

Un dels moments més especials de la nit ha estat amb la cançó “L’home que treballa fent gos”, quan ha aparegut a l’escenari disfressat de gos el cuiner Jordi Roca, que ha portat un pastís d’aniversari fet per ell. També han sorprès el públic l’actriu Júlia Bonjoch, que ha aparegut en clau de comèdia musical durant “Bed & Breakfast”.

Els Amics de les Arts: “Compartir pis ens va canviar la vida”

Concerts per al 2026

Joan Enric Barceló, Ferran Piqué i Daniel Alegret han tingut paraules de gratitud per a tots els que han acompanyat el projecte durant aquests vint anys. Les entrades per a l’esdeveniment al Poble Espanyol es van exhaurir en tres hores, i això els ha fet pensar que a partir del 2026 el públic ha de tenir noves oportunitats de veure l’espectacle arreu de Catalunya. “És una forma d’allargar la festa”, ha anunciat Dani Alegret.

Enguany, els Amics de les Arts actuaran el 30 d’agost a l’Espiga Rock de Sueca; el 19 de setembre al Trui Teatre de Palma i el 10 d’octubre a la Sala prat del roure a Escaldes Engordany.

Durant la seva carrera, els Amics de les Arts han venut més de 100.000 discs, han rebut 3 Discs d’Or i un de Platí, i han estat reconeguts amb més de 20 premis, incloent-hi 19 Premis Enderrock, 2 Premis UFI i 3 Premis ARC. Han protagonitzat campanyes per a Estrella Damm i el FC Barcelona (2011), van compondre l’himne oficial dels Mundials de Natació 2013 en tres idiomes, i el 2021 van crear la banda sonora de la campanya d’estiu de la CCMA.

Un home ha estat mort aquesta nit a la comissaria de la policia local de Montornès del Vallès, on havia entrat armat amb un ganivet, segons que han informat els Mossos d’Esquadra, que es faran càrrec de la investigació.

L’avís de l’incident s’ha rebut a les 21.30 i, segons fonts properes a la investigació consultades per l’ACN, l’individu ha irromput amb l’arma blanca al recinte i ha amenaçat els agents que hi havia.

Aleshores, un agent de la policia local ha disparat la seva arma reglamentària contra l’agressor, un jove entre 20 anys i 25, que ha mort al lloc dels fets. Un agent del cos ha estat ferit, possiblement per una altra bala rebotada, cosa que sembla indicar que s’ha disparat més d’una bala dins el recinte policíac per abatre una persona que només portava un ganivet.

Segons les mateixes fonts, l’home abatut estava molt inestable, tenia problemes de salut mental i pot haver tingut una discussió prèvia amb agents al carrer.

Un home armat ha entrat aquesta nit a la comissaria de la Policia Local de Montornès del Vallès armat. El pressumpte agressor ha sigut abatut. Un agent ha resultat ferit. Mossos es fa càrrec de la investigació pic.twitter.com/OW3wTP94Lt

— Mossos (@mossos) July 25, 2025

Avui, dissabte 26 de juliol, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Ja no es tracta d’Endavant o Poble Lliure: la setmana que ha trencat el mirall de la CUP
• Itziar González: “La corrupció està tan normalitzada que hi ha corruptes que ni saben que ho són”
• La lluita solitària del sacerdot que ha destapat el “camp de concentració” de Volkswagen a l’Amazònia
• “Per” i “per a” davant infinitiu: fora dubtes | DUBTES DE LLENGUA
• Quan la festa es fa trinxera: les neofestes, la nova revolta popular mallorquina
• Tio Che: el sabor valencià que ja és part de la identitat del Poblenou
• La brutícia del paternalisme |BOTS I BARRALS
• La llengua oficial dels EUA contra les llengües dels EUA | OPINIÓ CONTUNDENT DE GELA

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

Sopar de germanor - Lloc: a la Plaça Flos i Calcat

Dona sang, salva vides. Aquest estiu, et necessitem més que mai! - Lloc: Sala '1 d'octubre' del C.C.Calisay

33è Festival de Jazz d'Arenys de Mar - Lloc: Pati del Xifré

Antic convent de Sant Francesc
Carrer de Nicolás Rabal, 15, Sòria, Castella
Mapa a Google

El 26 de juliol de 1875, ara fa cent cinquanta anys, naixia a Sevilla el poeta i escriptor Antonio Machado Ruiz, un dels grans referents de les lletres castellanes i membre destacat de l’anomenada Generació del 98. Tot i ser andalús de naixença, el nom de Machado va molt lligat a les terres de Sòria, on va arribar per cobrir una plaça de mestre a l’institut. Allà va escriure un dels llibres més importants de la història de la poesia en castellà, Campos de Castilla, i es va enamorar perdudament d’una noia local, Leonor Izquierdo, amb qui es va casar. L’etapa soriana, “la seva última joventut”, va transcórrer tan sols entre el 1907 i el 1912 –arran de la mort prematura de la seva jove muller–, però el va marcar profundament tant en el terreny literari com en el personal fins al darrer dels seus dies, a la vila rossellonesa de Cotlliure, el 22 de febrer de 1939, en plena retirada republicana fugint del feixisme. Per aquesta raó, la ciutat castellana i el municipi rossellonès estan agermanats d’ençà de 1994.

Però Sòria, de fet, també podria establir un agermanament amb la capital del Rosselló, Perpinyà, a una trentena de quilòmetres al nord de Cotlliure, gràcies a un personatge nascut probablement al Palau dels Reis de Mallorca i mort a la ciutat castellana. Parlem de l’infant Jaume (1337-1375), fill de Jaume III (1315-1349) i de Constança d’Aragó i d’Entença (1318-1346). El seu pare, que fou desposseït per Pere III el 1344 del Regne de Mallorca –creat a la mort de Jaume I i que comprenia principalment Mallorca, Eivissa, els comtats de Rosselló i Cerdanya i la senyoria de Montpeller–, el va designar hereu just abans de l’intent de reprendre l’illa per la força amb ajuda francesa. En la batalla de Llucmajor, el 25 d’octubre de 1349, el rei fou mort i el seu fill, menor d’edat i malferit, fou capturat i engarjolat per ordre de Pere el Cerimoniós, juntament amb la seva germana Elisabet (1338-1404) i la seva madrastra, la reina Violant de Vilaragut.

Del castell de Bellver, al cap de poc els van traslladar a València, on les dones van quedar recloses temporalment en un convent i ell fou confinat al castell de Xàtiva amb mesures d’aïllament especials. Amb l’esclat de la guerra dels Dos Peres, l’infant Jaume fou traslladat per precaució el 1358 al castell Nou de Barcelona, amb unes condicions carceràries estrictes i dures, imposades amb la intenció de fer-lo renunciar a tot dret sobre la corona de Mallorca. Però, en compte de claudicar a la presó, una conxorxa orquestrada des de la catedral de Barcelona amb alguns homes fidels a l’antiga família reial mallorquina va aconseguir d’alliberar-lo el 2 de maig de 1362 i va poder fugir a Nàpols. L’any següent es va casar amb la reina Joana I de Nàpols i, convertit en rei consort, va començar a ordir plans per a recuperar el regne perdut. No va trobar simpaties en el rei de França, però sí en Eduard III d’Anglaterra, el Príncep Negre, aleshores a punt d’entrar a la guerra civil castellana en defensa de Pere I contra Enric de Trastàmara, aliat del monarca catalanoaragonès. El 1367 va participar en la batalla de Nájera (1367), va tornar a caure presoner i fou tancat al castell de Curiel fins que la seva muller, Joana de Nàpols, no en va satisfer un rescat important.

Recuperada la llibertat i refugiat a Avinyó sota la protecció del papa Innocenci VI, va continuar tramant plans contra Pere el Cerimoniós. El 1374 en va sortir amb un exèrcit de sis mil mercenaris, inclosa una companyia de la seva germana Elisabet –retrobada a Montpeller i convertida en marquesa de Montferrat–, que va entrar al Rosselló i va penetrar al Principat pels passos del comtat d’Urgell. En una progressió amb moltes ràtzies i poques topades va arribar a les portes de Barcelona, però la manca de reforços i vitualles, la indisciplina de la tropa i l’arribada de l’hivern el van obligar a cercar refugi a corre-cuita a Castella. Qui sap si fou a causa de les ferides que arrossegava o per un enverinament, però el cas és que l’infant Jaume, que va lluitar tota la vida per ser conegut com a Jaume IV de Mallorca, va finir els seus dies a Sòria i fou soterrat, per ordre de l’infant Joan de Castella, al convent de Sant Francesc, tal com indica una placa davant l’església.

Malgrat l’estat ruïnós d’aquest antic temple franciscà a causa d’un incendi al començament del segle XVII i els estralls de les guerres napoleòniques, el 2008 un grup d’historiadors i arqueòlegs mallorquins i castellans hi va dur a terme una intervenció arqueològica per a mirar de localitzar-ne el sepulcre, sense resultats determinants. Enguany, en els 650 anys de la seva mort, hi ha prevista la represa de la prospecció per a trobar les restes del rei mallorquí sense corona.

I una mica més: El testament de l’infant Jaume, dictat el 16 de febrer de 1375 a Sòria mateix, cedia tots els drets universals sobre la Corona mallorquina a la seva germana Elisabet, que l’havia acompanyat i ajudat en la campanya contra Catalunya. Isabel Goig Soler, una investigadora i escriptora catalano-soriana implicada en la recerca de la tomba de l’infant mallorquí, va escriure una novel·la històrica el 2009 dedicada íntegrament a l’última reina de Mallorca: Ysabelis. Regina Majoricarum.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

L'infant Jaume, en un retrat idealitzat del segle XVI que es troba a l'Ajuntament de Palma. Informació sobre Jaume IV a l'entrada de l'església de Sant Francesc a Sòria. La façana de l'església de Sant Francesc a Sòria. Restes de l'antic convent franciscà de Sòria.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

L’arquitecta Itziar González Virós (Barcelona, 1967) ha esdevingut un emblema de la lluita contra la corrupció en aquest país. L’any 2009, quan era regidora del districte de Ciutat Vella a l’Ajuntament de Barcelona, ella i la tècnica municipal Lourdes Conesa van denunciar que una colla de funcionaris havien cobrat per concedir llicències a pisos turístics de manera irregular. Van rebre amenaces molt dures i van acabar dimitint. Fa tres anys, l’Audiència de Barcelona en va acabar condemnant disset responsables.

González ha continuat la carrera professional com a urbanista i, a més a més, dirigeix l’Observatori Ciutadà contra la Corrupció. Arran dels dos darrers grans casos que afecten el PSOE i el PP –el cas Cerdán, de presumptes comissions per adjudicacions irregulars, i el cas Montoro, en què les comissions s’haurien cobrat en canvi de modificacions legals– ens hi trobem per demanar-li què fa la corrupció tan estructural i què cal fer per a revertir-la. González demana un canvi cultural profund.

—La corrupció és estructural en el sistema polític de l’estat espanyol?
—Ho respondré amb una metàfora arquitectònica: hi ha un problema en el disseny. La funció social dels partits polítics és traslladar les necessitats i els desitjos ciutadans: per mitjà de les lleis, assolir els objectius. El sistema que hem dissenyat té un defecte clau perquè no evita la corrupció. No garanteix que aquesta funció social tingui un seguiment i una fiscalització dels ciutadans. Hem decidit que delegàvem en els partits polítics la redacció de lleis, la presa de decisions executives, la direcció de les administracions, el disseny de les polítiques públiques.

—És un problema d’ací o generalitzat a tot Occident?
—És un problema generalitzat. El sistema de partits era clau en les nostres democràcies perquè havien de ser els qui marquessin les lleis, determinessin les polítiques públiques i governessin les administracions. Tot està pensat perquè hi hagi aquesta delegació, però el sistema no preveu un agent bàsic per a evitar que hi hagi abús de poder o corrupció per part d’aquells en qui deleguem. És com si els lliuréssim un xec en blanc. En cap moment no es va pensar que, si es malmetien les regles de joc per consolidar el poder d’uns pocs, o per desviar diners, el joc democràtic inicial es pervertia. El disseny en la nostra democràcia és defectuós i és gairebé impossible que pugui evitar la corrupció.

—Quins canvis estructurals hi podria haver en el sistema que ens ajudessin a resoldre això?
—El canvi del disseny passa pel codisseny. Ho faig a la meva feina. Tinc el títol d’urbanista i guanyo un concurs per a dissenyar la Rambla. La puc dissenyar jo tota sola o bé fer com vaig fer: construir una Comunitat Rambla de 500 persones durant sis mesos i codissenyar-hi la base del projecte que després com a tècniques, acabarem d’arreglar. Hem de parlar més del codisseny de les polítiques públiques. Tant de bo gràcies a aquest moment de preocupació o d’alarma social per l’acumulació de casos de corrupció s’intenti de redefinir el sistema de partits, de manera que s’encarreguin d’unes tasques però no de totes.

—Ho podem aterrar? A què us referiu?
—Per exemple, amb una nova llei de partits que parli més del finançament. O podríem introduir la figura de l’observatori ciutadà. Qui fiscalitza els partits? Per què ha de ser la Sindicatura de Comptes? Per què han de ser unes institucions els directors de les quals han estat elegits pels mateixos partits? La societat civil està concernida per tot això. I doncs, quin paper hi pot tenir un Observatori Ciutadà, a l’hora de l’Oficina Antifrau, de totes les institucions de control? Per què no es té en compte que la ciutadania pot tenir un rol d’independència al marge de la dependència partidària que crea el sistema?

—Això vol dir que hi hauria d’haver càrrecs de fiscalització de la corrupció que es triessin per elecció directa?
—No, no. Això vol dir que la llei de finançament de partits l’hauria de codissenyar una part experta de la ciutadania. El legislatiu no pot ser només dels parlamentaris, de quatre lletrats i de quatre lobbies. Les lleis es basen en una anàlisi de les problemàtiques que ha de recollir l’experiència social i ha d’estar contrastada tècnicament. La base de codisseny de les lleis ha de tenir un factor ciutadà. No hi hauria hagut l’operació Montoro si això hagués existit. Aquesta lògica de “jo ja arreglo les lleis i cobro la comissió” demostra com es pot fer una apropiació particular i indeguda d’una funció social àmplia.

—Quines flaqueses tècniques té la llei de partits que li donin un poder excessiu?
—El sistema de partits els dóna un finançament públic en funció dels vots que han obtingut. La fiscalització de com es fan servir aquests diners públics hauria d’anar vinculada més estretament amb la societat. Un altre exemple: pago els meus imposts però sóc objectora de consciència i no vull la guerra. Els meus diners han de servir per a comprar armes? Al ciutadà, li agafen els diners i ja no li demanen res més. Això ha de canviar. El moviment ciutadà també es pot organitzar i posar a l’agenda pública qüestions com l’habitatge. Fins ara havíem vist que ho feien els lobbies, però la ciutadania també hi vol col·locar coses, a l’agenda dels partits. La diferència és que el lobby ciutadà defensa l’interès general, i els altres, interessos particulars. Això es fa insuportable. Ja tenim prou anys de democràcia per a tenir una autoestima més alta del paper que hi fem.

—El sistema de representativitat hauria d’introduir canvis com ara les llistes obertes? Potser una relació més pròxima entre el ciutadà i el representant també hi ajudaria.
—És veritat: com més allunyades són les institucions, menys relació directa amb la ciutadania i més marge per a escaquejar-se. Tot allò que faci que el nostre polític senti la pressió de la ciutadania i s’exposi més a retre comptes és molt important, sí. Però és igual d’important que hi hagi una cultura de la integritat. La nostra democràcia necessita un canvi en la cultura política. Hem de substituir la política clientelar per la de la integritat, la de l’interès general, la de la cooperació. Ha de ser un canvi majúscul. Diuen: “Si hi ha un dolent, actuarem amb contundència.” No. No n’hi ha prou amb la grandiloqüència d’un partit que, per instint de supervivència, diu que farà grans canvis: cal un esforç de tot l’arc parlamentari. La qüestió és què podeu fer totes les institucions de manera sostinguda per a fer un canvi de fons.

—Després del 15-M semblava que hi havia d’haver canvis que ja apuntaven en aquest sentit.
—Però no eren estructurals. Es va crear, per exemple, una comissió d’estudi contra les causes estructurals de la corrupció, presidida per Benet Salellas. L’Observatori Ciutadà i el Pacte Social contra la Corrupció hi vam anar com a observadors. Hi teníem veu i no hi teníem vot, però es va crear una certa cooperació dels parlamentaris amb la societat civil. Va ser interessantíssim, allò, i en va sortir una llista amb coses a fer. Qui les ha fiscalitzades? La societat civil, que ha demostrat que se n’ha aconseguit un 0,1%. Si passen deu anys i no s’avança gens, és perquè encara hi ha una causa estructural més: el cinisme parlamentari.

—El cinisme és una qüestió ètica i cultural.
—Exacte. Per això dic que és molt important que canviem la cultura política dels ciutadans, dels polítics i dels administradors, perquè hem vist casos de corrupció fins i tot de funcionaris. Ho deia en Joan Llinares en un article. Els funcionaris que són còmplices progressen, i al funcionari alertador, en canvi, les coses no li van gens bé. El treball estructural, a parer meu, és ètic i d’integritat. L’ètica de la funció pública, del ciutadà i del representant.

—Arran del cas Cerdán, també s’ha parlat molt del paper de les empreses corruptores. Esteu d’acord que en diguem “corruptores”?
—No, perquè si un no vol no hi ha corrupció. N’hi ha d’haver dos que ho vulguin, va junt. Si un corromp, l’altre es deixa corrompre. El sistema està pensat perquè algú pensi que es pot saltar els concursos públics. És una qüestió cultural: en una Espanya clientelar, les grans empreses saben que l’estat té portes d’entrada. L’esforç estructural que caldria fer no són quatre lleis més que no seran fiscalitzades per la ciutadania. És un disseny diferent. Un canvi estructural d’una gran magnitud. Un exemple: treballarem amb pimes amb aquests valors, etc. Hauries de refundar el teixit empresarial de tot el país i hauries de fer una reconversió ètica.

—Hauríem de poder aspirar que els canvis legislatius canviïn alguna cosa, encara que siguin insuficients. Les empreses corruptes no s’han de poder presentar a concursos, per exemple.
—Canviaran de nom. Mutaran. No hi ha ningú que cregui més en les lleis que jo, però només si són pràctiques. En el disseny de la llei has de dir qui farà les inspeccions i com sancionaràs. Tenim lleis amb quatre i cinc pàgines de règim sancionador i no diuen quants diners posarem per a tenir cossos d’inspectors. Són lleis fetes per a l’aparença, per a la democràcia formal, per a tot aquest frau i aquesta entelèquia de democràcia. Necessitem menys paraules buides i, en canvi, polítiques més eficaces. Hem de fer un pla en vint anys per a avançar cap a una cultura de la integritat, fase per fase, amb calendari, pressupost i observadors. Una veritable cimera amb gent del món acadèmic, de l’administratiu i de l’empresarial. Fem un pla per a avançar cap a una democràcia real: cooperativa, oberta, amb fiscalització ciutadana. Donem un paper exemplar als alertadors, formem la ciutadania.

—Com es forma la ciutadania?
—L’altre dia vaig dir a Marina Romero al Més 324: per què existeix un programa que es diu “Crims” i no un que es digui “Corrupcions”? Per què no fem d’aquestes experiències un material cultural d’aprenentatge i de formació ciutadana? Per què no creem una universitat oberta per a analitzar la corrupció cas a cas?

—Hi ha un aspecte del cas Cerdán que crida l’atenció: és el mateix esquema de comissions per adjudicacions que fa quaranta anys que dura. Potser és ingenu demanar-s’ho, però com pot ser que no es renovi el mètode?
—He de dir que, en tots aquests anys, he vist una sofisticació dels mecanismes dels corruptes. Els qui seguim les administracions públiques i observem aquestes dinàmiques en petits ajuntaments, per exemple, hem vist que hi ha una sofisticació. En tot cas, els qui fan la feina bruta sempre tenen un perfil humà i psicològic, amb unes característiques una mica rudes. Hi ha feines que només les vol fer qui ja té les característiques per a fer-les. A la nostra societat, hi ha molts elements corruptors, no només les empreses. Des de la producció de determinats productes culturals, dinàmiques de consum de l’espai… Del senyor Cerdán, no en puc parlar perquè encara no s’ha demostrat que és culpable, però tot té un denominador comú: una falta profunda de cultura política. Hi ha qui es pensa que assignar un edifici a algú que és dels teus no és corrupció. Els partits polítics sovint pensen que afavorir els seus no és corrupció, i s’ho expliquen i ho munten de manera que no ho sembli. El gran repte és que la gent senti vergonya de fer el que fa. La corrupció està tan normalitzada que hi ha corruptes que ni saben que ho són.

—Podríeu posar exemples d’això que dèieu de la sofisticació?
—Vull dir que, avui, en un procés d’adjudicació o de concurs hi ha un procediment administratiu ple d’aplicatius que es poden obrir i manipular. Pot ser que hi hagi algú que truqui a una empresa i li digui: “Què em dónes, si t’ho dono?” Hi ha molts més moments en tot el procediment en què es pot negociar.

—Suposo que la digitalització hi ha ajudat molt…
—És clar. L’accés a informació privilegiada no la pots controlar tant i és molt possible que un partit polític no sàpiga quan algú en fa un ús per a obtenir una comissió. Jo em crec que un partit no pot tenir un control absolut de tothom. Pots millorar l’administració perquè això no passi, en tot cas. Però no és tan fàcil. És una feina ingent. Precisament per això cal una reconversió de tot el sistema burocràtic, de partits, de tots els qui viuen d’això i en formen part. És essencial per a la qualitat de la democràcia del nostre país i cal dissenyar-ho de manera eficient i sense perdre-hi diners pel camí. Cal actuar. Mirem què ha passat a València. Amb l’excepcionalitat de la gota freda es tornen a fer adjudicacions a dit a empreses que són a la constel·lació del partit que governa. Ho vam viure amb les màscares durant la pandèmia i ara et torna a passar. Com és que no hi has fet res?

—De fet, s’ha justificat que la situació era tan extrema que s’havien de flexibilitzar els concursos.
—Doncs, si és una situació d’emergència, crea un equip d’agents especialitzats que supervisin que tot s’està fent bé. Com és que no col·loquen observadors en els processos veient que hi ha una catàstrofe tan gran de falta de confiança en el sistema? És gravíssim. L’extrema dreta avança per aquesta mena de coses.

—És pessimista pensar que ja no n’hi ha prou amb canvis culturals i ètics perquè el poder econòmic ha comprat la política?
—Fa molt de temps que els polítics no han aprofundit a definir què s’entén per interès general. Fa molt de temps que l’interès general s’identifica amb el benefici econòmic, que en el capitalisme és la mare dels ous. Per exemple: és bo que hi hagi molts hotels perquè donen llocs de feina, i per tant això és l’interès general. Però, quins llocs de feina? Amb quins sous? Amb quina estabilitat? Si el benefici econòmic és l’interès general, un agent econòmic passa a tenir el poder d’un papa.

—La lawfare també es pot aplicar contra els culpables? Casos en què hi pot haver una falta o un delicte menys greu, però en què es fan servir ressorts judicials com a mecanisme de batalla política.
—Pot ser. Però la lawfare és una altra derivada cultural. Un ús abusiu, una perversió de l’ús virtuós de la justícia. Veiem usos que perverteixen el funcionament virtuós. El funcionament virtuós d’un ganivet és tallar, i té una forma aguda i afilada per a tallar. El funcionament virtuós d’una democràcia és atendre la ciutadania; doncs, el disseny actual està pensat per amagar coses als ciutadans.

—Us amoïna que, en el pròxim cicle polític, la reacció contra la corrupció estructural alimenti populismes antipolítics?
—Això ja ha passat. El desastre ja s’ha aconseguit. Hi ha molt poca gent que tingui una certa esperança en la classe política. És un drama, perquè jo continuo pensant que la política és la millor feina que existeix: la vocació de servei a la comunitat. La política és una cosa bona. El problema és que l’instrument no és l’adequat. Vaig deixar la política perquè, amb aquest instrument, no podia fer la meva funció. Com he aconseguit fer la meva funció política? Fent-me activista.

A l’obrador de l’orxateria Tio Che, cada dia ben d’hora comencen a preparar llet merengada granissada, granissats de llimona i taronja i l’especial, amb civada, malta, sucre, canyella i llimona. Però són els sacs de xufes arribades de l’horta valenciana, dels terrenys d’Alboraia, que serviran per a elaborar el producte principal del taulell d’aquests artesans, que han sabut continuar magníficament l’activitat empresa cinc generacions enrere. L’orxata és la beguda més despatxada en aquest raconet del Poblenou, en una de les belles placetes de la rambla d’aquest barri, just al davant del Casino de l’Aliança.

Mig barri ha crescut amb el suc de les xufes del Tio Che. Generacions de veïns n’han gaudit durant un segle. Des que van començar a inaugurar hotels a prop, a la cua de l’orxateria s’hi afegeixen també força turistes. “Molts vénen perquè sortim en les guies o perquè, passejant per la rambla del Poblenou, veuen la filera de gent i senten curiositat. I, després d’esperar el seu torn, alguns pregunten què hi ha als gots que servim, i aleshores els expliquem què és l’orxata”, comenta Teresa Moreno. Ella és l’ànima d’aquest establiment. Seria impossible de comptar els litres d’orxata que ha servit d’ençà que es va casar, l’any 1984, amb Alfons Iborra, quarta generació de la saga d’orxaters. Per cert, que la Teresa recorda bé que al començament dels vuitanta, a tot el Poblenou “no hi havia cap allotjament turístic tret d’una trista pensió al carrer de Taulat”.

Tanmateix, aquests darrers anys, la inauguració d’uns quants hotels, gran reclam per a turistes per la proximitat a la platja, ha transformat la idiosincràsia comercial de la rambla del Poblenou. Franquícies de cafeteries, establiments amb rètols en anglès i atractives ofertes de compra i lloguer per a empresaris que estenen la catifa al turista fent aparèixer botigues expresses per a aquesta mena de clients, han anat convertint comerços de tota la vida com l’orxateria dels Iborra en veritables illes d’excepcionalitat. “Som un oasi”, diu la Teresa, que descriu amb una sola paraula tota la substància del Tio Che.

Del 1912 ençà

El nom d’aquesta orxateria és com una abraçada amb la gent, com picar l’ullet als veïns de la Barceloneta, el barri on van començar Joan Pere Iborra i la seva dona, Josefa, a preparar orxata i granissats. Era l’any 1912. Ell sortia a la porta del local, en uns baixos del barri mariner de Barcelona, i amb el seu “xe” més valencià, anava convidant la gent que passava pel carrer a saber què feien. Els deia: “Xe, tasta això.” I els veïns i passavolants trobaven tan bons aquells refrescs que els pensaments d’aquella parella de la Nucia (Marina Baixa) d’embarcar-se cap a l’Argentina es van aturar al port de Barcelona. El seu millor futur no era tan lluny com havien imaginat. Aquí van veure que amb xufes i llimones del País Valencià podien obrir-se un bon camí.

I tal dit, tal fet. L’any 1933 van traslladar l’obrador d’orxata i granissats a la rambla del Poblenou número 44, on avui es continua donant gust i plaer amb els sabors valencians a veïns i passavolants. Les xufes arriben, com sempre, dels camps que conreen pagesos d’Alboraia, que també convé que vagin assegurant el relleu, per poder mantenir la tradició de produir aquest petit tubercle. És un bon nutrient carregat de minerals com el potassi, el magnesi i el fòsfor que, sense l’elaboració d’orxata, potser ja fa temps que hauria desaparegut.

A l’obrador del Tio Che, les xufes les hidratem durant vint-i-quatre hores, les renten i les trituren amb aigua i sucre, o sense, per als diabètics. Per prendre allà mateix, en alguna taula de l’interior o a la terrassa de l’orxateria, per endur-se a beure passejant, o per anar consumint a casa, l’orxata manté un continu circular de clientela davant el taulell. El bon producte i la bona atenció, feta d’un caliu molt familiar, són el pal de paller d’aquest comerç de barri cèlebre a tota la ciutat.

Al Poblenou, el Tio Che és molt més que una botiga de refrescs i gelats naturals, és una fidelitat al barri d’una dedicació en què ara la cinquena generació ja participa.

La Valenciana, cent quinze anys d’orxata a Barcelona amb les xufes d’Alboraia com a secret

Gelats fets de records

Al local del costat de l’orxateria, Irene Iborra, rebesneta de l’iniciador del Tio Che, filla de la Teresa i l’Alfonso, elabora gelats inspirats en el relat d’un record, un viatge, una vivència que pugui ser impregnada d’un sabor concret, com podria ser per a ella la mantegada “del iaio Alfonso”.

En una bústia de suggeriments, la gent pot deixar una història evocant olors i gustos d’ingredients i condiments, però també descripcions d’emocions, paisatges i sensacions del passat. Amb tot allò que es desprèn de la narració, la Irene pensa un gelat. “Si ho veig viable, ho faig”, diu.

La primavera del 2021 va començar aquest camí paral·lel a l’orxateria del Tio Che que neix arrelat a la tradició dels gelats que aquesta família d’origen valencià també han fet sempre. Els més clàssics com el de vainilla, xocolata, maduixa, nata, cafè o torró sempre hi són. Però ara la rebesneta aplica a l’elaboració de gelats la neurogastronomia, la ciència que estudia la percepció dels gusts i la interacció amb el cervell, que ens vol explicar per què un iogurt, un gelat, un guisat o un tros de pa ens poden dur a fer un viatge al passat, al costat d’un avi o fins a casa d’algú.

És un projecte gastronòmic que la Irene va iniciar amb una altra gelatera, Irene Vidal, i a les quals s’acaba d’afegir la Meri. Totes tres donen forma i textura de gelat als records d’infantesa de qui vulgui refrescar-se fent un viatge. A la web de la Mare Gelatera podem anar llegint alguns dels relats que ja han esdevingut gelats fets de records. Farigola, cireres, romaní, préssecs acabats de collir, passejades pel camp… Amb aquesta iniciativa, l’artesana dels gelats dóna corda a la memòria dels clients, veïns de prop i de més lluny, que tornen a ser infants gràcies a un refresc dolç.

El gelat de l’apagada

El dia de la gran apagada de llum, el Tio Che va amenitzar i distreure de l’incident moltes persones que, amb un gelat o una beguda, van passar millor les hores d’espera. I en la gelateria original van aprofitar l’avinentesa per crear el gelat de l’apagada. “Porta festuc, xocolata i trossets d’avellana de Reus”, explica Irene Iborra, que ha decidit de continuar el negoci familiar. Serà un relleu molt més coratjós que no pas els anteriors, pel canvi del barri, però, al mateix temps, més preuat i necessari per a poder continuar escrivint històries que algun dia podran ser recordades i assaborides en un gelat. Perquè una botiga així és part important d’un barri. “Quan tanquem, un mes i mig a l’hivern, per fer vacances, sempre hi ha veïns que ens diuen, quina tristor sense vosaltres. I és perquè els comerços oberts sempre il·luminem el carrer”, expressa la Teresa.

Per si no fossin prou les sinergies amb el barri, ara els gelats fets d’espurnes de vida d’un veí i d’un altre, de qualsevol de nosaltres, en el mateix xamfrà del Tio Che encara teixeixen més vincles amb les persones. Moltes de les històries que hi comparteixen han trepitjat els mateixos carrers i places on ara ja queden pocs comerços de tota la vida. Potser aquestes artesanes de la memòria congelada en aquest lloable oasi del Tio Che que rescaten el passat en forma de gelat els dediquen algun dia un bon gelat.

DelaCrem Terra: l’homenatge al quilòmetre zero del gelat italià