La junta general extraordinària d’accionistes del Banc Sabadell ha aprovat, sense cap vot en contra, la venda de la filial britànica TSB al Santander, acordada en 3.098 milions d’euros.

Com que el procés de l’OPA llançada pel BBVA sobre el Sabadell estava en marxa, el consell d’administració necessitava l’autorització prèvia dels accionistes per executar la venda de l’entitat britànica, especialitzada en el mercat hipotecari del Regne Unit i que el banc català va adquirir el 2015 per 1.950 milions d’euros, al canvi actual.

En una segona junta, que s’ha fet a les 13.00, els accionistes han aprovat el repartiment d’un dividend extraordinari de 2.500 milions d’euros, d’uns 0,5 euros per títol si es materialitza la venda de la filial britànica TSB.

“És important precisar que si no s’és accionista en el moment del pagament, previsiblement l’abril de 2026, perquè s’han venut les accions o s’accepta l’oferta del BBVA, no es podrà cobrar el dividend extraordinari”, ha explicat el president del Sabadell, Josep Oliu.

Oliu defensa que la venda de TSB és “beneficiosa”

Oliu ha assegurat que la venda de la filial britànica TSB “és beneficiosa” per a Banc Sabadell i els seus accionistes.

Oliu ha afegit que l’actual és “un moment particularment propici” per vendre TSB, ja que creu que permet de cristal·litzar un valor significatiu, tornar capital als accionistes i focalitzar l’estratègia del banc al seu projecte central, que és el mercat espanyol.

Ha detallat que el valor de la venda –que es podria situar al voltant dels 2.875 milions de lliures esterlines (3.361 milions d’euros)– representa un múltiple d’1,5 vegades el valor tangible en lliure, i que l’operació s’hauria de tancar el primer trimestre del 2026.

A més, si es pren com a referència la ràtio de preu sobre beneficis esperats per al 2025, suposa un múltiple de 10,5 vegades, per sobre de la quota mitjana de les operacions realitzades al Regne Unit, que se situa en vuit vegades.

Oliu també ha assenyalat durant la junta que la venda de TSB és “independent de l’OPA” i ha assegurat que s’hauria proposat també “en un context sense opa, per la seva clara aportació beneficiosa per al banc i els seus accionistes”.

Un moment de la junta extraordinària d’accionistes (fotografia: EFE / Quique García).

L’ex-rei espanyol Juan Carlos ha guanyat més de quatre milions d’euros d’ençà que va fugir a Abu Dhabi per les causes judicials sobre els seus negocis tèrbols. Segons que ha avançat El Mundo, el principal ingrés ha estat la venda dels drets per a fer documentaris sobre la seva vida. Ara, també ha fet tasques d’intermediació en operacions comercials.

Aquests milions d’euros no són rastrejables per l’Agència Tributària espanyola perquè Juan Carlos fa gairebé cinc anys que és resident als Emirats Àrabs. Segons el diari, els diners han servit perquè l’ex-monarca saldés els préstecs amb empresaris i aristòcrates, que li van permetre de pagar els deutes amb Hisenda.

El 2021, Juan Carlos va fer dues regularitzacions fiscals voluntàries, quan va saber que era investigat per evasió fiscal per les seves corrupteles. La més important fou de 4,39 milions d’euros, per uns viatges privats per valor de vuit milions pagats amb fons de la fundació Zagatka, controlada pel seu cosí Álvaro d’Orleans. L’altra fou de 680.000 euros per uns regals de l’empresari mexicà Allen Sanginés-Krause, considerats com a augments patrimonials no justificats.

El 2022, l’ex-rei va rebre una sanció administrativa inferior als 500.000 euros per caceres i regals entre el 2014 i el 2018.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha tornat a encendre la polèmica amb un missatge publicat a les seves xarxes socials, en què denuncia un suposat augment incontrolat de la delinqüència juvenil a Washington DC i amenaça d’imposar un control federal sobre la capital si no s’endureix la legislació penal contra els menors. “El crim a Washington és totalment fora de control”, comença Trump, que acusa els joves –a qui anomena irònicament “youths”, entre cometes– de cometre assalts, trets i agressions aleatòries amb total impunitat. “Alguns tenen només 14, 15 o 16 anys”, diu, i afegeix que “no tenen por dels cossos policíacs perquè saben que no els passarà res”.

Trump reclama canvis legislatius immediats que permetin de jutjar els menors com a adults a partir dels catorze anys i empresonar-los “durant molt de temps”. També assegura que l’última víctima coneguda va ser apallissada “sense pietat” per delinqüents locals i insisteix que Washington ha de ser una ciutat “segura, neta i bonica per a tots els americans i, sobretot, per a la resta del món”.

El president adverteix que si les autoritats locals no prenen mesures de manera immediata, “no tindrem més remei que prendre el control federal de la ciutat”. I conclou: “Posarem en alerta els criminals que ja no se’n sortiran. Si això continua, exerciré els meus poders i federalitzaré aquesta ciutat.”

Washington D. C. és governada d’ençà del 2015 per la batllessa Muriel Bowser, del Partit Demòcrata, que ha estat una de les veus més crítiques amb Trump durant els darrers anys. Nascuda el 1978 a la mateixa capital nord-americana, Bowser defensa un enfocament comunitari i preventiu en les polítiques de seguretat, en contrast amb la línia punitiva i de mà dura que reclama ara el president.

“Mare, són així els ocells que hi ha a la lluna, com els va veure el senyor Miró?” La nina mallorquina mira amb devoció una de les grans escultures completament negres que hi ha a la Llotja de Palma i juga a imaginar-se com és la fauna del satèl·lit de la terra. Miró sempre va voler conservar aquesta mirada innocent dels nins a l’hora de crear les seves obres, ho va explicar en moltes de les entrevistes que li van fer. Segurament aquesta curiositat va ser una de les grans pulsions creatives que va tenir. Era curiós de veure com el dissabte 2 d’agost a les set del vespre hi havia tants mallorquins com turistes a la Llonja. Alguns comentaven que feia anys que no hi havien posat els peus. El motiu d’aital concentració era poder veure in situ les grans escultures de “La força inicial”, una de les quatre exposicions que conformen la gran mostra “Paysage Miró”, que es pot veure a la Llonja; a la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma; al Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, Es Baluard; i al Casal Solleric. Sens dubte, el gran esdeveniment cultural d’aquest estiu a Mallorca, com ha palesat la inauguració de les mostres, començant per la de les escultures a la Llonja, presidida per la cap de l’executiu, Marga Prohens.

No és estrany que fos la presidenta qui inaugurés, el dijous 31 de juliol, la mostra, atès el protagonisme que ha tingut el govern en aquest muntatge. En una terra on no és fàcil posar d’acord les institucions, i manco en matèria cultural, “Paysage Miró” ha creat un precedent interessant: govern, Ajuntament de Palma, la Fundació Miró, es Baluard, el Solleric i el Museu Reina Sofía han unit esforços, juntament amb cessions de col·leccions particulars i l’ajuda de la galeria Pelaires, possiblement el centre d’art privat més influent de l’illa.

Del 1916 al 1981

El resultat són quatre exposicions que abracen obres del 1916 al 1981 i que s’ha convertit en el gran homenatge que es devia a un artista total que, com palesen les peces reunides, va molt més enllà de les seves famoses constel·lacions i de la mestria cromàtica que el varen dur a portar el surrealisme abstracte a un lloc nou, un univers propi que es defineix amb un derivat del seu cognom: mironià.

“Paysage Miró” té per comissaris David Barro, director del Museu d’Art Contemporani de Palma, es Baluard; Carmen Fernández, conservadora d’escultura i instal·lacions del Museu Reina Sofía; Antònia Maria Perelló, directora de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca; i Fernando Gómez de la Cuesta, director del Casal Solleric.

Els grans bronzes

La mostra de la Llotja de Palma encabeix el conjunt de peces de bronze de grans dimensions que, com expliquen els comissaris de la mostra, condensen la investigació formal i simbòlica de l’artista en l’àmbit tridimensional. “Són obres –afegeixen– que destaquen per les pàtines obscures, la solidesa dels volums i el caràcter metamòrfic.” La instal·lació d’aquestes deu grans peces a la Llonja, un dels edificis gòtics civils més importants de la Mediterrània, permet un joc de contrasts entre l’esveltesa de les columnes i la contundència i solidesa de les peces de Miró. En aquest cas les obres provenen de la Fundació Miró, préstecs particulars, els jardins de Marivent i el Reina Sofía. Es podrà visitar fins al primer de febrer de 2026.

La Fundació Pilar i Joan Miró, a Mallorca, és un indret de visita obligada per a tots els amants de l’art contemporani. Si els visitants restaven fortament impressionants per la visita al taller Sert o a Son Boter, i fascinats per la col·lecció de l’edifici Moneo, del 1992, ara es poden deixar seduir per “La guspira màgica”, la segona de les mostres que conformen el conjunt “Paysage Miró”. L’objectiu és descobrir el paper que varen tenir en la vida i creació de l’artista les troballes inesperades i accidentals. “Amb un recorregut per l’Espai Estrella, que emula les passejades i la trajectòria vital de l’artista, entendrem com Miró va atresorar i aprofitar totes aquestes trobades, troballes, imatges i estímuls per a donar forma a la seva obra.” Partint d’aquesta idea, s’aprofita l’estructura fragmentada dels espais expositius per a articular les guspires en sis apartats, amb interseccions entre ells: natura, vocabulari, cultures, arts, amics i indrets. És gairebé impossible d’aïllar temàticament cada una d’aquestes guspires i definir uns àmbits tancats. Tampoc no serveixen classificacions temporals ni geogràfiques. “Emprendrem un recorregut on s’entrecreuaran i coexistiran com, de fet, conviuen totes les troballes en el curs d’una vida”, expliquen els comissaris de la mostra.

En diàleg

Aquesta vegada Miró dialoga amb artistes que foren amics seus, però també s’hi mostren objectes dels tallers, fotografies, documents inèdits i més materials que provenen tant de la Fundació Miró com de la Successió Miró. “Reviurem la relació amb personatges imprescindibles com Picasso, Calder, Sert i Prats; la força del cel i la terra per mitjà d’animalons, branques, pedres o copinyes; la inspiració de la música, la dansa, la poesia o la literatura mitjançant la seva discografia i la seva biblioteca; l’esperit de l’art primitiu i popular amb la seva col·lecció d’objectes, bocins dels seus espais vitals i records d’instants, atrapats en fotografies, retalls de revista i anotacions; una successió de commocions i ruptures.”

Aquesta col·lecció es podrà veure fins el dia 11 de gener. A més de les peces de Miró, se n’hi podran contemplar de Kandinski, Paul Klee, Alexander Calder, Alberto Sánchez, Picasso, Fernand Léger, Alberto Giacometti, Georges Braque, Robert Motherwell i Miquel Barceló. La procedència de les obres és el Reina Sofía, la família Miró, col·leccions particulars, es Baluard i el MACBA.

El Casal Solleric és un dels edificis més singulars de Palma. Situat en allò que havia estat la Palma baixa, al passeig del Born, els diners per a construir-lo varen provenir d’una activitat ben arrelada i poc prestigiosa: el corsarisme. Fa molts anys que és un dels principals centres expositius de la ciutat i depèn directament de l’Ajuntament de Palma.

La relació entre pintura i escultura

És en aquest gran palau que es pot veure “El color i la seva ombra”, la tercera de les exposicions englobades en el projecte general d’homenatge a l’artista. En aquest cas l’espectador veurà un recorregut per l’univers plàstic de Miró en el qual la pintura i l’escultura dialoguen. Al mateix espai es podran veure escultures en bronze, pintures i obres sobre paper. “La mostra revela que l’artista català va construir un llenguatge propi en el qual el signe, la matèria i el buit adquireixen un profund significat poètic i conceptual. L’exposició destaca especialment la producció escultòrica de Miró a partir dels anys seixanta, amb personatges totèmics i muntatges que revelen la seva fascinació pels objectes trobats, l’art popular i el primitiu. Paral·lelament, s’exposen pintures que allarguen la reflexió sobre allò que és enigmàtic, ancestral i simbòlic.” Aquesta es podrà veure fins el 9 de novembre.

Finalment, tenim es Baluard, el Museu d’Art Contemporani de Palma, un espai expositiu de primer ordre creat durant aquest mil·lenni gràcies sobretot a la tenacitat de l’empresari Pere A. Serra Bauzà per a posar d’acord ajuntament, consell i govern balear. Serra va ser, a més a més, un dels més grans col·leccionistes de Miró del món i impulsor de projectes mironians com el llibre d’artista El vol de l’alosa.

Caràcter antipictòric

A es Baluard es pot veure “Pintar entre les coses”, que se centra eminentment a descobrir com pintava Miró amb el pas del temps i com va incorporar gest, signe i matèria i l’experimentació. “L’exposició estableix connexions entre la seva obra pictòrica, escultòrica i performativa i ressalta el seu caràcter antipictòric i la recerca d’una pintura més mental, tàctil i poètica. Miró esquiva la rigidesa de la pintura tradicional i persegueix la conceptualització dels seus signes pictòrics. És una pintura que amaga més que no mostra, que transforma. És una pintura que no és a les coses, sinó entre les coses.” També es podrà veure fins el 9 de novembre.

En total, “Paysage Miró” aplega un total de 117 obres de Miró i alguns dels seus amics en els quatre centres expositius i constitueix un autèntic homenatge a l’artista, del qual es poden veure peces fetes en molts de suports i tècniques i de totes les èpoques creatives. Una veritable aventura conceptual i estètica, molt més profunda que qualsevol absurda autofotografia en una platja massificada. Quants dels milions de turistes que passaran enguany per Mallorca la sabran apreciar? I quants dels residents? Són preguntes banals si les comparem amb allò que realment importa: “Són així els ocells de la lluna?”

El 2 de gener de 1937, cinc anys després, dia per dia, de la data d’inauguració oficial, l’Hostal de la Gavina acull una reunió transcendental. En plena guerra i presidits pel conseller primer de la Generalitat, Josep Tarradellas, un grup de juristes, economistes i tècnics, format per Josep Alzina, Josep Maria Pi Sunyer i els joves Lluc Bertran i Joan Sardà Dexeus –futur cervell del pla d’estabilització dels anys seixanta–, redacten els anomenats decrets de s’Agaró o pla Tarradellas, cinquanta-vuit decrets i ordres publicats al Diari Oficial de la Generalitat el 18 de gener, que posaven en solfa les finances de la Generalitat, el sistema creditici i el comerç exterior, i regulaven les apropiacions i el règim municipal, entre més qüestions.

Josep Tarradellas, l’any 1937, a l’Hostal de la Gavina de s’Agaró, durant les reunions que van posar ordre a les finances de guerra.

La història passa per s’Agaró

Durant més de quinze dies, l’hostal fundat per Josep Ensesa i Gubern l’any 1932 es va convertir en el centre polític de la Catalunya durant la guerra, amb la presència no solament dels polítics i tècnics, sinó d’un gran nombre de personal auxiliar –xofers, telefonistes, personal de neteja… Però tot havia començat gairebé vint anys abans, quan l’industrial fariner Josep Ensesa i Pujadas es va convertir en propietari d’uns terrenys arran de mar, a tocar de la platja de Sant Pol, a Sant Feliu de Guíxols, potser pel pagament d’un deute d’un forner del poble. Gran visionari, el seu fill encarregà a l’arquitecte noucentista Rafael Masó la construcció d’una casa d’estiueig, batejada pels pescadors amb el nom de Senya Blanca, que el 1924 fou la primera del somni de bastir una autèntica ciutat jardí, connectada amb els ideals paisatgístics i arquitectònics més innovadors, batejada amb el nom de s’Agaró. De la unió de dues cases veïnes que no havien trobat comprador va sortir la idea de construir-hi un hotel –inaugurat amb un homenatge a l’escriptor gironí Prudenci Bertrana, guanyador del premi Crexells–, que ha preferit sempre el nom més entranyable i casolà de “hostal”, tot i ser actualment l’únic hotel de cinc estrelles gran luxe de Catalunya. El preu, vint-i-cinc pessetes la pensió completa en un establiment de solament onze cambres. L’any següent van augmentar a trenta-quatre, amb un menjador més ample, un saló de te i l’anomenat Pati Blanc. I l’any 1935 ja tenien seixanta cambres. En aquells primers anys de vida, la Gavina va acollir polítics, com ara els presidents Francesc Macià i Lluís Companys; artistes, com Josep Maria Sert i Margarida Xirgu; i intel·lectuals, com ara Pompeu Fabra, Josep Maria de Sagarra i Eugeni d’Ors.

Josep Ensesa Gubert, fundador de la Gavina de s’Agaró.

Josep Tarradellas també havia estat dels primers polítics a visitar l’hotel. L’any 1936 ajudà els Ensesa a anar-se’n a l’exili i posà l’hotel sota la protecció de la Generalitat. Retornat del llarg exili com a president, l’any 1978 tornà a la Gavina, on saludà emocionat el seu amfitrió. Josep Ensesa, que havia militat a la Lliga i havia estat accionista i membre del consell d’administració del diari republicà la Publicitat, havia hagut de suportar que els franquistes li obrissin un expedient de responsabilitats polítiques. Fidel a les conviccions catalanistes, va aconseguir de mantenir sempre el mateix nom a l’hotel; va haver de convèncer les autoritats que una gavina no era ben bé el mateix que una gaviota, contra l’obligada oficialitat dels noms dels establiments en castellà. De la mateixa manera, evità de rebre en persona al general Franco en la seva visita a l’hotel, i delegà aquesta responsabilitat al seu fill, que recordà la desconfiança del dictador cap a la cuina de l’establiment, de manera que es va fer fer el menjar pel seu cuiner personal.

Més que un hotel i més que un client

Josep Ensesa, ja de bon començament, no es va conformar a ser promotor d’una ciutat jardí o propietari d’un hotel, sinó que va voler envoltar s’Agaró d’un munt d’activitats complementàries i un ús modern de la publicitat. Balls, regates, torneigs esportius, desfilades de moda i concerts musicals, va ser el primer a organitzar un festival estiuenc a la Costa Brava, festes majors, aplecs sardanistes, celebracions de carnaval… Un altre dels projectes que va emprendre el propietari de la Gavina va ser una publicació pròpia. “Mirant avui, al s’Agaró actual ens sorprèn la Gavina com l’obra d’un artista integral; la mateixa admiració ens provoquen les sales i les cambres, que el hall o la bona cuina”, va escriure Josep Pla a la Revista de s’Agaró, amb motiu dels cinquanta anys de la ciutat jardí. El fitxatge de Pla, amb qui unia una vella amistat, va ser un altre dels cops amagats d’Ensesa, tot un avançat en el màrqueting.

A la vellesa, l’escriptor es refugiava del fred hivernal del vetust mas de Llofriu a la magnífica habitació –la 113-14– que Ensesa li oferia. En canvi d’això, Pla va ser un dels millors amics i propagandistes de l’hotel. A la seva Guia de la Costa Brava, diu que és un hostal “de primer ordre, un dels millors de Catalunya i avançat del turisme internacional en aquesta costa”. La Gavina, a més, es convertirà en el lloc de retrobada i reconciliació amb el seu gran amic, el periodista Eugeni Xammar, que, com a bon gurmet, tampoc no escatimava elogis a l’hotel: “Amb l’Hotel de San Domenico de Taormina i el Villa d’Este a Cernobbio, llac de Cuomo, un dels tres millors hotels d’Europa en el gènere del turisme.” Enamorat del que anomenava “l’esperit de s’Agaró”, també va ser sucós el cap de setmana que Pla hi va passar amb el primer guanyador del premi que portava el seu nom, Terenci Moix, tot parlant de llibres i de l’ofici. Els Ensesa també van rebre el poeta Josep Carner, en el seu breu retorn l’any 1970.

L’hoste de la cambra 113-14, Josep Pla, amb Carmona Viñas, l’esposa de Josep Ensesa Montsalvatge. L’únic cinc estrelles gran luxe de Catalunya

A partir dels anys cinquanta, l’Hostal de la Gavina es va convertir en el predilecte a casa nostra d’un públic estranger, cansat de la Costa d’Atzur provençal. Al Herald Tribune, Horace Sutton, preguntava: “Quan Cugat s’agafa vacances del mambo, quan Orson fa vacances d’Otel·lo, quan Ava fa vacances d’en Frankie, on van?” La resposta és que van a la Gavina, on “en un dia pots menjar paella tres vegades, nedar en dues platges sorrenques i dormir en un llit amb cignes de fusta cisellats al capçal” per l’equivalent a nou dòlars. D’aquella època ja són molt conegudes les històries sobre l’engelosit Frank Sinatra, que al bar de l’hotel va clavar una plantofada a Ava Gardner, quan va descobrir que l’actriu, després d’una nit de festa i alcohol, se n’havia anat al llit amb l’actor, poeta i torero Màrius Cabré, amb qui hi rodava Pandora i l’holandès errant; de Liz Taylor, que hi va enregistrar I de sobte, l’últim estiu; o, encara, d’Orson Welles, que hi va filmar Mr. Arkadin. Són alguns dels noms d’una llarga llista d’estrelles –John Wayne, Sean Connery, Jack Nicholson, Claudia Cardinale, Robert De Niro o Peter Sellers– que forma part de la llegenda de l’hotel. Tot i que s’hi han rodat films com Nicholas and Alexandra i Marlowe, per als espectadors de TV3 la Gavina sempre serà l’escenari de la sèrie Tres estrelles, del Tricicle, que acabava cada capítol amb una persecució i amb les factures pendents a la mà de Carles Sans, en el paper de director d’hotel. D’aquella producció en va quedar a la Gavina el taulell de fusta de recepció, fet expressament per a aquella avinentesa.

Ava Gardner amb Nigel Patrick i John Laurie, a s’Agaró.

Avui l’Hostal de la Gavina, redissenyat l’any 1953 per l’arquitecte Francesc Folguera amb novetats com el vestíbul o la piscina, incorporades els anys següents per Adolf Florensa, té setanta-quatre cambres, entre les quals vint-i-una són suites, continua en mans dels néts del fundador –Júlia, Virgínia, Carina i Josep Ensesa Viñas– i és membre d’ençà del 1962 de The Leading Hotels of the World. Tot i que aquests darrers anys, amb una despesa de cinc milions d’euros, l’hostal ha reformat del tot les instal·lacions, s’hi continua percebent l’essència que li va donar el seu fundador, i també l’eclecticisme de la decoració, en què es combinen tapissos del segle XVIII, ceràmica catalana, escultures dels anys trenta i gerros de Sèvres.

Per celebrar els trenta anys de VilaWeb, aquest mes, us proposem que participeu en el joc dels Trenta anys!, un joc participatiu per a recordar plegats les notícies que han marcat aquestes tres dècades. Cada dia d’agost publicarem una selecció de deu notícies d’un any concret, del 1995 al 2024. Us convidem a recordar-les i triar quina us va colpir més. A final del mes, amb les vostres votacions, confeccionarem el recull definitiu: les trenta notícies que hauran definit els trenta anys d’història de VilaWeb. Entre tots els participants, sortejarem una capsa regal de Fent País, una subscripció anual a VilaWeb i una motxilla dels Països Catalans. 2000

L’any 2000 va significar un canvi de rumb polític amb les victòries de polítics conservadors com George W Bush als Estats Units i José María Aznar a Espanya, que després foren protagonistes, amb el laborista Tony Blair, de l’atac a l’Irac que tantes conseqüències ha tingut per al món sencer.

Si voleu participar en el joc dels Trenta anys!, cliqueu ací. Podeu votar una notícia entre aquestes que hem esmentat i més que van passar durant l’any 2000.

The Washington Post · Hans Kristensen, Matt Korda, Eliana Johns i Allie Maloney

La guerra nuclear podria començar per accident.

La decisió de fer servir les armes més destructives mai creades pot derivar tan fàcilment d’un error humà o d’un malentès com d’una voluntat deliberada d’un estat. Un sistema informàtic defectuós pot detectar erròniament llançaments de míssils i fer que un país reaccioni contra qui creu que l’ha atacat. Una activitat sospitosa a la vora d’una base amb armes nuclears pot fer escalar un conflicte convencional. O un error logístic pot fer que soldats carreguin ogives nuclears en un vehicle equivocat. Qualsevol d’aquestes situacions podria desencadenar una escalada descontrolada.

Tot això no és únicament material per a films d’acció. Són fets que ja han passat i que podrien tornar a passar. Mentre hi hagi armes nuclears, hi haurà accidents i ensurts, perquè els humans no són infal·libles.

Ara mateix, hi ha nou estats que tenen armes nuclears. En temps de pau, la majoria les mantenen operatives en avions, míssils o submarins. La seva utilitat, diuen, depèn del fet que es puguin activar immediatament: més de 2.000 armes es troben en alerta permanent. Per tant, continuarà havent-hi errors i accidents, amb conseqüències imprevisibles.

Malgrat les tensions extremes de la guerra freda, no es va arribar mai a una guerra nuclear, però l’estratègia de la dissuasió permanent va causar nombrosos ensurts. L’error humà era aleshores un factor constant, i ho continuarà essent en l’actual era nuclear, amb més actors, tecnologies més ràpides i complexes i més punts calents al mapa.

Avui, que fa vuitanta anys del llançament de la primera bomba atòmica sobre Hiroshima, per entendre que tot pot sortir malament, podem mirar com ja ha sortit malament unes quantes vegades.

Centre d’operacions del North American Aerospace Defense Command l’any 1982 Joc a cegues

El febrer del 2009, el submarí francès Le Triomphant, carregat amb míssils nuclears, feia una patrulla rutinària a l’Atlàntic. A la mateixa zona, i sense que els francesos ho sabessin, també hi patrullava l’HMS Vanguard, un submarí britànic amb armes nuclears. Malgrat tenir 40 milions de milles quadrades d’oceà a disposició, els dos submarins van topar.

Si un dels submarins, o tots dos, s’hagués enfonsat, hauria estat difícil d’aclarir què va passar. I si això hagués passat en un moment de tensió amb Rússia o la Xina, el caos s’hauria pogut convertir en crisi.

Aquests submarins poden moure’s gairebé sense fer soroll. Porten sistemes de propulsió silenciosa i recobriments acústics per a esquivar el sonar. El ministre de Defensa francès ho va resumir així: “Fan menys soroll que una gamba.”

Gràcies a això, els submarins són considerats les armes nuclears més segures. Però, i si n’hi ha un que es perd de sobte? Els comandaments militars saben que serien objectius prioritaris en cas d’un atac preventiu. Si un país creu que li han enfonsat un submarí nuclear, podria veure’s obligat a respondre.

Afortunadament, el 2009, aquells dos submarins navegaven a una velocitat molt baixa. Ningú no va prendre mal i ni els reactors ni les ogives no van tenir cap dany. La marina francesa, primer, va dir que probablement havien xocat amb un contenidor. Però els danys visibles a tots dos submarins feien evident la col·lisió. Van tornar a port pel seu compte. Un diputat escocès, Angus Robertson, es va fer ressò del malestar general: “El ministeri ha d’explicar com pot ser que un submarí amb armes de destrucció massiva xoqui amb un altre, també armat, enmig del segon oceà més gran del món.”

I no ha estat l’únic cas.

El març del 1993, el submarí d’atac americà USS Grayling, que navegava prop de la península russa de Kola, va col·lidir amb el Novomoskovsk, un submarí rus carregat amb 64 ogives nuclears. L’any anterior, un altre submarí americà va topar amb un submarí d’atac rus prop de Murmansk.

És habitual que els submarins americans rastregin submarins russos, i viceversa. Aquestes persecucions continuen encara avui. Si aquests incidents haguessin passat enmig d’un conflicte, haurien pogut desembocar fàcilment en una resposta nuclear. Afortunadament, aleshores tothom va entendre què havia passat i es va evitar una escalada. Però imaginem que això hagués passat l’octubre del 2022, quan circulaven rumors que Rússia volia fer un atac nuclear a Ucraïna.

El submarí rus B-276 Kostroma, després d’un accident. El punt més calent del planeta

El sud de l’Àsia és encara una de les zones més sensibles del món pel risc nuclear que hi ha. Els Estats Units no volien intervenir en el xoc entre l’Índia i el Paquistan el maig passat, però van acabar fent de mitjancers quan uns drons indis van atacar la base de Nur Khan, a prop d’Islamabad. Aquesta base és molt a prop del quarter general del comandament nuclear paquistanès. Washington va témer una escalada.

El Paquistan considera les armes nuclears la darrera defensa contra la força superior de l’Índia. Per això, qualsevol amenaça a aquest arsenal es pren molt seriosament. La crisi també va ser amplificada per la desinformació de tercers.

I no és el primer ensurt entre aquests dos estats.

El 9 de març de 2022, el Paquistan va detectar un míssil indi BrahMos volant prop de la frontera. Al cap de pocs minuts, va entrar al seu espai aeri i va caure en un aparcament prop de Mian Channu.

Cap país no sabia per què. El Paquistan va posar les bases en alerta màxima. L’Índia va romandre en silenci durant dos dies. Finalment, va atribuir-ho a un error tècnic, i dues setmanes després, a un error humà.

La veritat va sortir a la llum dos anys més tard: durant una visita oficial, un equip va simular un llançament per a ensenyar el procediment a un superior, però no va desconnectar els circuits reals. El míssil va sortir. Per sort, no duia càrrega nuclear, no hi va haver ferits i l’impacte va ser en un lloc deshabitat.

Els míssils desviats no són tan estranys, tampoc. El novembre del 2022, un míssil va matar dues persones en una granja a Polònia, prop d’Ucraïna. Durant hores, es va creure que Rússia havia atacat un estat de l’OTAN. Però era un míssil ucraïnès de defensa antiaèria. En situacions tenses, una errada pot fer saltar la resposta abans de saber la veritat.

Alerta màxima

Durant la guerra freda, les armes nuclears eren a punt per a ser llançades en pocs minuts. La por d’un atac per sorpresa feia que tots els sistemes estiguessin activats permanentment. Això va ocasionar una llista llarga de falses alarmes.

Entre el 1960 i el 1976, el sistema d’alerta primerenc dels EUA va generar set alarmes falses. El 1979 i 1980, se’n van produir cinc més.

El 9 de novembre de 1979, els operadors de defensa nord-americans van veure com apareixia a les pantalles un atac nuclear en massa de la Unió Soviètica. Es va activar l’avió presidencial d’emergència i es van preparar els bombarders i míssils. Sis minuts després, es va anul·lar l’alerta: algú havia introduït una cinta d’exercici en el sistema real.

El 1980 hi hagué múltiples falses alarmes, una de les quals indicava que hi havia 2.020 míssils en vol. El conseller de seguretat nacional, Zbigniew Brzezinski, va rebre una trucada en què li Van dir: “Ens trobem sota un atac nuclear.” Va considerar de telefonar al president Carter i recomanar-li de respondre-hi immediatament. Després va confessar: “Vaig pensar que seríem morts en 28 minuts.”

Tres dies després, una altra alerta falsa indicava 2.000 míssils en vol. L’origen? Un xip defectuós que canviava zeros per dosos.

Els errors informàtics també han causat problemes més recents. El 2010, 50 míssils intercontinentals van quedar fora de servei a la base de Warren (Wyoming). Es va pensar en un atac informàtic, però tot havia estat causat per una targeta mal instal·lada.

El 1983, un radar soviètic va detectar un míssil americà. El coronel Stanislav Petrov va decidir de no activar la resposta nuclear perquè va considerar que no tenia sentit un atac tan limitat. La va encertar.

El 2007, sis míssils nuclears van ser carregats per error en un bombarder B-52 als EUA i ningú no se’n va adonar fins l’endemà. El 2018, Hawaii va rebre una alerta per error: “Amenaça de míssil balístic. Refugieu-vos.” Va durar 38 minuts. No era un simulacre. Però era una falsa alarma.

Porta d’entrada a una sitja nuclear de míssils Minuteman dels Estats Units. Allò que no veieu pot matar-vos

Durant la guerra freda, es mantenia separada l’operativa nuclear i convencional. Ara, ja no tant. Els EUA combinen sistemes de comandament i comunicació per a totes dues funcions. Rússia i la Xina tenen míssils de doble ús: poden dur caps convencionals o nuclears. Això fa que, quan s’activa un míssil, ningú no sàpiga de quin tipus és.

A l’espai, el risc és encara més greu. El 2019, Rússia va llançar un satèl·lit que es va dividir en dos i va començar a seguir un satèl·lit espia americà. El comandant John Raymond va dir que era un comportament “pertorbador”. I en una prova anterior, Rússia havia disparat un projectil a l’espai. Tot plegat demostra que poden atacar satèl·lits.

Els EUA depenen molt dels satèl·lits per coordinar els llançaments nuclears. Però aquests satèl·lits també tenen funcions convencionals. En un conflicte, atacar-los pot ser vist com un pas previ a una guerra nuclear.

Hi ha com més va més ambigüitats. Alguns satèl·lits serveixen per a usos tant civils com militars. I la frontera entre armes convencionals i nuclears també es desdibuixa. El míssil rus Oréixnik, usat a Ucraïna, porta caps convencionals, però també pot dur càrrega nuclear. El míssil xinès DF-26 pot canviar el cap de guerra directament al camp de batalla.

Si es detecta el llançament d’un d’aquests míssils, com poden saber els EUA si són nuclears o no? I si els intercepten, els adversaris entendrien que es tracta d’un atac nuclear?

Tot això potser no encendria la guspira un dimarts qualsevol, però enmig d’una crisi, sí. El conflicte entre Israel i l’Iran és l’exemple perfecte d’on pot esclatar tot.

Cal prevenir la catàstrofe

La comunicació directa i immediata entre els estats amb armes nuclears és clau. Han de poder parlar enmig d’una crisi i els sistemes han de funcionar encara que siguin sota atac. També cal que els comandaments locals hi tinguin accés.

Un altre element fonamental és la transparència. Els acords de control d’armament ajuden a evitar malentesos i a estabilitzar les relacions. Els més útils són els legalment vinculants, però fins i tot els acords polítics informals poden ser útils.

Els dirigents no haurien d’esperar a la crisi per establir aquests mecanismes. Durant la guerra freda, hi havia contactes constants entre oficials de rang mitjà. Ara amb Rússia els vincles són minvants i amb la Xina són molt febles.

Els EUA i l’URSS tenien trenta minuts per a decidir. Avui dia, això sembla molt de temps. Les armes noves poden colpejar sense avís. Cal actuar ara per evitar una escalada involuntària o accidental. Mentre hi siguem a temps.

 

Hans Kristensen i Matt Korda són el director i el director adjunt del Projecte d’Informació Nuclear de la Federació de Científics Americans. Eliana Johns és investigadora sènior a la FAS. Allie Maloney va ser becària per la pau Herbert Scoville Jr. a la FAS. Jon Wolfsthal, director de riscos globals de la FAS, ha contribuït a aquest article.

•Subscribe to The Washington Post

•Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La setmana passada l’Oficina d’Estatística del Treball dels Estats Units publicà l’informe sobre creació de feina corresponent al mes de juliol. La xifra de 73.000 nous llocs de feina creats durant aquest mes era inferior a l’esperada i l’informe revisava a la baixa les dels mesos anteriors. D’acord amb aquest ajustament, durant el darrer trimestre l’economia americana va guanyar ocupació al ritme més baix d’ençà de la pandèmia.

Tot i que en conjunt les dades econòmiques són relativament bones, perquè els aranzels encara no s’han traduït gaire en inflació, el president Trump va reaccionar acomiadant la comissionada de l’Oficina, Erika McEntarfer, acusant-la de manipular les xifres per motius polítics. Fins i tot va acusar-la d’haver retocat les xifres a l’alça abans de les eleccions per afavorir Kamala Harris.

Els americans ens hem acostumat a les enrabiades del president quan les coses no van com ell voldria. No és pas que Trump canviï de principis com Groucho Marx; és que no en té, començant pel principi de realitat. Com un maníac depressiu, oscil·la entre els elogis desmesurats i els atacs furibunds, sense reposar mai en el terme mitjà. El quadre clínic, d’acord amb la doctrina clàssica dels humors, és el d’un colèric, com don Quixot, però mancat de l’idealisme de l’hidalgo castellà. La fascinació que exerceix i que té tothom pendent de les seves caparrades no és pas per causa del poder de què disposa, ja que els Estats Units són avui menys poderosos que un quart de segle enrere. Ni tampoc pel tarannà inescrupolós, perquè de governants sinistres n’hi ha un grapat i molts el superen en brutalitat, però en canvi no generen un rebuig ni un estupor comparables. Ni Putin ni Kim Jong-un ni Xi Jinping ni Narendra Modi, ni els sàtrapes islàmics, els dictadors llatinoamericans i els cacics africans no desperten l’interès o la repulsió que inspira el president americà.

Naturalment, no és igual ser el president dels Estats Units que un generalot autoproclamat president d’una república difícil de situar al mapa, però sospito que la fascinació inesgotable de Trump té molt a veure amb el fet que molts s’hi veuen reflectits amb els trets exagerats com en una caricatura. I és que Trump representa l’abjecció en el sentit etimològic d’abiectus, d’allò que es llença, que hom no vol, i en el sentit psicoanalític que en deriva: allò que hom es nega a acceptar en la pròpia persona. Trump és un reflex desmesurat i improbable de la criatura que tots hem estat i que s’amaga sota capes d’educació i socialització més o menys reeixida. Si Putin és un assassí fred i calculador, Netanyahu un monstre d’arrogància i Kim Jong-un un dèspota oriental de pel·lícula, Trump és un capo de màfia patètic. Patètic perquè reflecteix el pathos, les emocions primàries que la majoria hem après a suprimir en públic i sols afloren en somnis o en llambregades de desig d’omnipotència, que de tant en tant pugen del fons tèrbol del subconscient i suren un moment a la consciència abans de ser acomiadades per la raó. Qui no ha desitjat mai ser policia o jutge per castigar a plaer algú que ens ha perjudicat? Quina dona ofesa per un mascle no hauria volgut castrar-lo a l’instant? Qui no ha cregut mai en la màgia de dominar el món, o simplement el veí, amb el pensament? La popularitat de Trump no necessita la ciència política per a explicar-se. Com el flautista d’Hamelín s’ha endut les criatures cap a un país de fantasia on els pares no regeixen i els desigs es compleixen lluny del control de la realitat. 

El trumpisme no és pas una afecció específicament americana. Es manifesta en dosis homeopàtiques a la vida quotidiana d’ençà que es lleven les restriccions. Catalunya, on la gent practica la tolerància vocacional, on la jurisprudència és elàstica o no s’aplica i demanar-ne l’aplicació equival a ingressar en l’extrema dreta o directament al feixisme, és un Hamelín del crim organitzat i un paradís de la multireincidència. Aitals condicions afegeixen frustració social a la frustració política i hom acaba abraçant el pensament màgic. N’hi ha prou de voler la independència per tenir-ne la certesa, de dir que el català avui té més coneixedors que mai per restar convençuts que la llengua perviu, d’anomenar “català” el darrer nouvingut per a convèncer-se que la Catalunya dels deu milions serà quelcom més que una prestidigitació administrativa.

A la base del trumpisme hi ha el narcisisme de l’infant a qui no agraden les males notícies, i són dolentes les que trastoquen la imatge cofoia d’un mateix. Quan les xifres o les observacions no són les que el trumpista voldria, no les rebat amb el rigor necessari, ans es regira contra el portador. L’objectiu és salvar la imatge a costa dels fets. I si algú amb l’autoritat professional d’Erika McEntarfer, o amb la que atorga la consideració sòbria dels fets, posa en perill l’emmirallament, la solució és ben senzilla: és acusat de manipular la realitat amb tant se val quina mala voluntat i, si hom es diu Donald Trump, l’acomiaden sense cerimònia per posar-hi algú que presenti les xifres com cal.

La notícia que els premis Octubre ni tan sols es convocaran enguany –per primera vegada en dècades– hauria de provocar-nos alguna cosa més que un atac de melangia o un arronsament d’espatlles resignat. Ens hem acostumat tant a les pèrdues, a les renúncies, a les claudicacions, que ja ni tan sols ens sorprenem quan un altre bastió de la nostra arquitectura nacional s’esfondra. Els premis Octubre –una de les poques iniciatives que s’obstinaven a pensar en termes de país sencer, de València a Perpinyà, de Fraga a l’Alguer– agonitzen mentre nosaltres girem el cap per no veure-ho.

I, per desgràcia, no és pas un fet aïllat. La convocació tradicional, la pancatalanista, de l’aplec del darrer diumenge d’octubre al Puig fa anys que va decandint, des que el PSAN va desaparèixer i va deixar d’organitzar-la. I fins i tot la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, pateix per mantenir-se viva. Són símptomes, tots, d’una malaltia profunda: hem interioritzat la fragmentació fins al punt que ja ens sembla natural.

La cosa més perversa del sistema autonòmic espanyol no és que ens haja dividit administrativament –que això, al capdavall, és una qüestió de papers i burocràcia que es pot capgirar qualsevol dia també amb papers i amb burocràcia–, sinó que ha aconseguit de dividir-nos mentalment. Hem assumit com a pròpies unes fronteres que van ser dissenyades i alçades, precisament, per debilitar-nos. Per separar-nos, per fer-nos petits i més fàcils de vèncer.

I la paradoxa és que passen coses que al final del franquisme eren impensables. Com ara que un escriptor de Castelló no siga conegut a Perpinyà. O que un grup gironí no cante mai a Menorca, que un intel·lectual mallorquí puga passar tota la carrera sense trepitjar València. Que les notícies de Lleida no arriben a Perpinyà o que un polític de Perpinyà siga considerat un estranger quan baixa a Barcelona. I tots plegats ens hem convençut que això és normal, que és així com han de ser les coses. La provincianització no és solament un fet polític: s’ha convertit en una estructura mental, en una manera de pensar-nos que ens empetiteix i ens afebleix, que ens fa mal.

La conformació del marc autonòmic espanyol no va ser gens innocent. Veníem del temps del Congrés de Cultura Catalana, manifestant-se de punta a punta del país, de Raimon i la gent dels Setze Jutges cantant arreu i alçant la consciència de la gent, dels grans escriptors venent llibres en les llibreries de totes les comarques, dels partits polítics nacionalistes implantant-se o coordinant-se a tot arreu… Seria injust, ara, carregar tota la culpa sobre unes estructures polítiques imposades si és que abans d’existir érem capaços de fer-ho bé.

Hi ha, per tant, també una responsabilitat nostra, col·lectiva i individual. Per a molta gent resulta més còmode moure’s dins els límits de la seua comunitat autònoma, demanar subvencions al govern de torn, organitzar activitats que no qüestionen els marcs establerts. Pensar en termes de Països Catalans –o simplement en termes de comunitat lingüística i cultural compartida– demana un esforç suplementari, una voluntat de resistència, un esforç que hi ha gent que no està disposada a assumir –i a VilaWeb, precisament, en podem parlar amb coneixement de causa.

Els premis Octubre, l’aplec del Puig o la Universitat Catalana d’Estiu han estat sempre espais incòmodes per al poder. Perquè són el recordatori permanent que, malgrat les divisions administratives, hi ha una realitat cultural i lingüística –i nacional– que les transcendeix. Són llocs de trobada molt fructífers on gent de tot arreu poden conèixer-se i reconèixer-se en una tradició compartida, en una llengua comuna, en uns referents culturals. I els problemes que hi haja –més enllà de l’inevitable pes del pas dels anys sobre els promotors– són també el resultat d’un abandonament progressiu d’unes institucions que han preferit la comoditat del propi hort a la incomoditat del projecte comú.

La suspensió dels premis Octubre enguany em sembla que hauria de ser un toc d’alerta. Cada espai de trobada que perdem, cada iniciativa pancatalana que s’esvaeix, cada pont entre els diferents territoris que deixem caure, ens allunyen una mica més de la possibilitat de ser allò que podríem ser: una comunitat cultural cohesionada, diversa però unida, capaç de projectar-se al món amb la força que dóna la consciència de la identitat pròpia; un projecte de nació i de futur.

No és, per tant, una qüestió de nostàlgia, ni de romanticisme nacional. De cap manera. És una qüestió de supervivència cultural en un món que tendeix a l’homogeneïtzació i on les cultures sense estat perillem de diluir-nos fins a la insignificança. Els marcs autonòmics, dissenyats per fragmentar-nos, han complert la funció amb escreix: ens han fragmentat. Però acceptar-los com a definitius, com a horitzó insuperable de la nostra existència col·lectiva, resignar-nos-hi, seria la pitjor traïció: la traïció a nosaltres mateixos.

 

PS1. Raúl Incertis és un metge anestesista valencià que va treballar a Gaza fins la setmana passada, com a membre de Metges Sense Fronteres. Ha viscut, per tant, en la pròpia pell l’alarmant situació d’aquesta part de Palestina i això el converteix en un testimoni excepcional. Laura Escartí li ha fet aquesta entrevista: “Has de triar quin xiquet intubes i quin deixes morir”.

PS2. A Perpinyà es continuen movent fils per a desposseir l’extrema dreta de la batllia de la ciutat a les pròximes eleccions. Ara s’ha sabut que la consellera departamental Annabelle Brunet, que promou la candidatura transversal catalanista Primavera, serà regidora a partir del setembre, cosa que pràcticament marcarà el començament de la cursa a les eleccions municipals. Us ho expliquem fil per randa en aquest reportatge.

PS3. Avui fa vuitanta anys del llançament de la primera bomba atòmica sobre la ciutat d’Hiroshima, per part dels Estats Units. Amb motiu de la commemoració, us oferim un article especial, signat per Hans Kristensen i Matt Korda (director i director adjunt del Projecte d’Informació Nuclear de la Federació de Científics Americans), Eliana Johns i Allie Maloney, que fan una repassada molt explícita de les ocasions en què el món ha estat, per accident, al caire de la guerra nuclear. És una reflexió que fa posar els cabells de punta: “La guerra nuclear podria començar per accident (i això la fa encara més perillosa)”.

PS4. Ha de dimitir la consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Sònia Hernández? Aquest és la pregunta, i la interessant reflexió sobre les relacions d’Esquerra amb el PSC, que es fa Joan M. Minguet Batllori, en el seu article setmanal d’opinió.

PS5. Vivim un moment que exigeix d’anar més enllà dels titulars. En temps de soroll, confusió i propaganda, nosaltres optem per la claredat, la veritat i el rigor. Sabem que fer un periodisme com aquest no és fàcil, però que avui és més necessari que mai. Us voleu fer subscriptors i donar suport al nostre periodisme? Aneu a aquesta pàgina.

Fa cosa d’un any, quan Marta Rovira va venir de Suïssa per a investir Salvador Illa president de la Generalitat, va córrer el supòsit entre els partidaris d’ERC que havia fet una jugada mestra: d’una banda, evitava repetir unes eleccions en què el seu partit –però ho és ara, Esquerra, el seu partit?– s’enfonsaria més del que ja ho havia fet; d’una altra banda, havia aconseguit que Salvador Illa es comprometés a unes penyores per a ser investit. Una d’aquestes penyores era que la Conselleria de Cultura no seria ocupada per un militant del PSC-PSOE, sinó que dependria de les polítiques culturals d’Esquerra.

Quan Illa va nomenar Sònia Hernández com a consellera de Cultura, va semblar que el supòsit era cert; no en va, Hernández havia estat directora general de Patrimoni Cultural i directora de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural en el mandat de Natàlia Garriga. Per tant, la hipòtesi era sòlida, un càrrec de confiança de Garriga havia de prosseguir les polítiques de la seva antecessora. Entre parèntesis, diré que hauríem d’esbrinar quines diferències hi ha entre la política cultural d’Esquerra i la del PSC, si n’hi ha, però això em faria derrapar cap a un lloc diferent del que avui m’interessa exposar. Tanco el parèntesi.

La cosa no ha anat així. Marta Rovira no sé què pretenia fer amb la seva jugada, les voluntats individuals són irrellevants, el que compta són els resultats reals. I el resultat de propiciar la investidura d’Illa per part de la senyora Rovira no va ser cap jugada mestra, ben al contrari, el govern del PSC-PSOE (em rebel·lo a dir-ne socialistes, ells no tenen res a veure amb aquell socialisme de finals del segle XIX i ben entrat el segle XX que lluitava per una societat igualitària) és monolític, no hi ha esquerdes. I ho sabem per tot allò que fa, i sobretot pel que no fa, la consellera de Cultura, Sònia Hernández.

Per fer un repàs ràpid i gens exhaustiu de les coses que la consellera Hernández ha fet:

1) S’ha compromès amb les personalitats i les posicions més contràries al suposat esperit independentista i d’esquerres d’ERC. De fet, ha mantingut un rang de submissió al govern d’Illa que fa tremolar, sobretot, venint del món de la cultura, on les coses no haurien de ser mai perquè els qui manen ho volen així. Si una consellera de Cultura fa com totes i tots els qui l’han precedida, no aixecar mai la veu, una veu pròpia que la distingeixi de la resta del govern, esdevé absolutament prescindible.

2) Va anar tota cofoia a la inauguració de l’exposició de Sean Scully a la Pedrera. I, així, va demostrar que la seva conselleria no treballa per a tothom, sinó per a les classes dominants en el món de la cultura. Cal recordar que la seva assistència i complicitat amb aquell artista suposava donar per bones les declaracions feixistes que l’artista havia fet en contra de la llengua catalana. M’hi jugo un pèsol que en aquella trobada la consellera va parlar en espanyol amb aquell tipus, que fa uns gargots que ell mateix es pensa que són l’hòstia. Però només són gargots d’un intolerant!

3) Ha fotut fora Jusèp Boya de la direcció del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Sense cap explicació, fent servir un autoritarisme impropi d’un govern democràtic. És cert que ningú se n’ha queixat, que jo sàpiga, ni museòlegs ni partits polítics. (El silenci en el sector cultural és per posar-se a plorar.) I això que la programació que havia portat a terme Boya no deixa de tenir reconeixements retrospectius, la qual cosa suposo que deu indignar Hernández i el seu equip. Gràcies per la teva feina, Boya, la majoria de professionals sabem valorar el gir que vas donar al museu. Com sempre dic, la cultura és de qui la treballa; no d’aquests gestors despòtics.

4) Ha permès i ha incentivat que el seu departament tingui un assessor, Manuel Borja-Villel, que, en comptes de limitar-se a assessorar, s’ha immiscit en les polítiques museogràfiques d’aquells que dirigeixen els museus catalans, molt especialment el MNAC i el Museu Víctor Balaguer. Borja-Villel ha muntat una exposició cara i desvergonyida. La conselleria li ha permès que doni lliçons sobre el futur dels museus postcolonials a Catalunya, venint de dirigir un museu que porta nom de reina i havent muntat una exposició en commemoració dels primers quaranta anys de la constitu(vexa)ció espanyola. Quins collovaris! No puc afegir res més als articles rodons sobre el tema que Mercè Ibarz va publicar a VilaWeb mateix, aquest i aquest altre. També és interessant llegir el que el col·lega Albert Velasco va publicar sobre l’exposició que la consellera Hernández va encarregar i/o permetre a Borja-Villel: aquest d’aquí.

Pitjor que les coses que ha fet, de les quals només he esmentat quatre per no avorrir-vos, són les coses que no ha fet. Vet aquí alguns exemples.

1) Sònia Hernández no ha dit res sobre el tema de Sixena. Res vol dir res. Un dels temes cabdals que ha hagut d’acarar el seu departament i ella, en un silenci devastador. El director del MNAC, bregant tot sol amb una qüestió que va molt més enllà de la direcció del museu. El MNAC és un museu nacional i, en comptes de comptar amb el suport del govern que l’empara, o l’ha d’emparar, la senyora Hernández ha seguit les consignes que vénen de Madrid, que és com dir que vénen de l’Aragó. Només per aquest tema, Hernández hauria de dimitir, perquè no representa la cultura dels ciutadans del seu país, siguin independentistes o no.

2) Per no dir, no ha dit res sobre la polèmica sorgida arran de l’absorció de l’editorial Periscopi per part del grup Planeta. I què n’havia de dir? Entre més coses, què farà la seva conselleria per a ajudar que les editorials independents que publiquen en català no hagin de sotmetre’s a l’imperi homogeneïtzador de grups com Planeta. La senyora Hernández té clar que ha d’ajudar les baules més febles del sistema cultural català, propiciar que a les escoles es torni a subratllar la importància de la lectura, de la literatura, en l’ensenyament? De què serveix tenir una xarxa de biblioteques tan rellevant si el govern del país no interfereix en el deambular neoliberal de la cultura. Sí, sí, jo vull un govern que interfereixi, que faci de contrapès del domini cada vegada més creixent de la cultura empresarial. Però no hi deu haver res a fer: ella, el mes de gener, va anar al Cercle d’Economia a presentar el seu programa de govern, si és que tal cosa existeix.

3) Hi ha un silenci de la consellera de Cultura que és dels més significatius: no s’ha pronunciat mai, ni ella ni la seva antecessora, sobre la negligència dels mitjans públics respecte al tractament de la cultura. Ja no es tracta que ni TV3 ni Catalunya Ràdio no dediquin espais monogràfics als llenguatges artístics. És molt pitjor: sempre s’emporten l’atenció els grans festivals d’estiu (Cap Roig, per exemple), les estrenes del Liceu, els premis literaris (de fet, de literaris ho són poc, són premis comercials quasi sempre adjudicats pel grup Planeta, un altre cop el cantó fosc de la cultura)… Els mitjans públics no presten atenció a tot allò que passa fora muralles, ni les coses que es consideren incòmodes. Ja ho entenc: com ha de protestar, la senyora, Hernández d’aquest capteniment comunicatiu, si és el que ella practica des del seu despatx?

No calen més arguments. La consellera de Cultura del nostre país no fa més que reunir-se amb polítics, ho he vist al seu compte de Twitter. No consigna reunions amb les associacions de creadors, els festivals i els esdeveniments que, malgrat ella, i no precisament gràcies a la seva acció, proliferen per Catalunya. Ella va al Cercle d’Economia, allà on hi ha doblers i suposat glamur (sic).

El lema de l’actual govern de la Generalitat és “el govern de tots”. No em feu riure! El govern dels falsos socialistes i els seus adlàters, com la consellera Hernández, governa per als espanyols i per al beneplàcit de Josep Sánchez-Llibre i els seus interessos facinerosos. Ella no vol incomodar els qui manen. En conseqüència, a la resta no ens serveix per a res.

Hauria de dimitir? Si tingués un bri de consciència col·lectiva, es parapetaria en el seu càrrec, no per fer cas a les consignes de Salvador Illa, sinó per a desobeir-les al costat de molts de nosaltres.

Fa una setmana que ha aterrat i no ha parat de concedir entrevistes. Sent que té el deure d’explicar la situació que es viu a Gaza, que descriu com un infern. L’anestesista Raúl Incertis ens rep a casa seua, al barri de Benicalap de València. Ací ha pogut descansar i dormir, cosa que agraeix després de quatre mesos com a voluntari de l’ONG Glia treballant a l’hospital Nasser de Khan Yunis, l’únic que hi ha al sud de Gaza. L’hospital tampoc no és un lloc segur. Durant l’estada va ser objecte de sis atacs. Aquest hospital, amb capacitat per a 270 llits, ara ha d’atendre més d’un milió de persones en condicions infrahumanes. Incertis parla amb serenitat d’uns fets que difícilment podem arribar a imaginar. En un escenari com aquell, o et dissocies o no pots treballar, diu. Ara tan sols demana una cosa, que no es deixe de parlar de Gaza.

—Després de quatre mesos a Gaza, heu pres la decisió de tornar. Heu dit que estàveu esgotat mentalment i físicament. Com esteu ara, una setmana després?
—Bé, perquè és com si hagués estat alliberat d’una presó. És un lloc horrible. Ara descanses, trobes menjar en la nevera, no tens xiquets ni pacients per a atendre, però passe també molta pena de no ser allí amb els meus companys.

—En realitat, vau anar a Gaza a fer un voluntariat d’un mes i us n’hi vau estar quatre. Per què tant de temps?
—Per la necessitat constant. Hi havia molts fets de múltiples víctimes cada dia i això feia que la faena fos incessant. També el fet que els meus companys aprecien molt la presència de metges estrangers. Entre ells no se solen queixar, perquè tots són víctimes, però als metges estrangers sí que ens contaven com era la seua vida abans. Ens ensenyaven el mòbil: “Açò era casa meua, aquests eren els meus fills que ja han mort.” Vèiem que la nostra presència, a part de la tasca mèdica, tenia una funció d’acompanyament, de suport, i jo volia ser amb ells.

—Com era el vostre dia a dia? No sé si ens podem imaginar la situació que s’hi viu…
—És un hospital que té 270 llits, amb uns quants pavellons, però és al 200% de la seua capacitat. Va pleníssim, i no paren de venir ferits constantment. Els dos primers mesos no n’arribaven tants. Però després de l’obertura de la Fundació Humanitària de Gaza, que és el repartiment de menjar organitzat per Israel i pels Estats Units, els fets amb múltiples víctimes, que abans eren de dues vegades o tres la setmana, va passar a ser cada dia una, o unes quantes vegades. A urgències reps civils mutilats, la majoria de menys de vint anys, molts xavals de quinze, setze, també de cinc, de sis, de totes les edats, d’un mes de vida fins i tot. Són travessats per metralla, tenen perforacions al tòrax, a l’abdomen, al cap, amb sortida del material encefàlic, amb amputacions, cremades, aixafaments… I això és constant. Arriben molts cadàvers també, que van directament al dipòsit de cadàvers. No et pots aturar. Els familiars estan molt nerviosos, els pares plorant. Estabilitzes aquests pacients, i una vegada són estables, els que poden, a quiròfan. Era un problema perquè l’UCI es va omplir al cap d’un mes i mig de ser allí, van haver d’obrir UCI secundàries que es van omplir també. Moltes vegades havies de triar quin xiquet intubaves i el portaves a l’UCI i quin deixaves morir, perquè no hi havia prou espai. Això, constantment. I va empitjorar molt quan es van produir aquests atacs sobre la població en el repartiment de menjar. Llavors ja es van disparar les xifres.

—Aquest hospital, amb capacitat per a 270 llits, ha d’atendre més d’un milió de persones. Es pot treballar en aquestes condicions?
—Molt malament. Estàs molt cansat perquè arriben molts pacients i són tots iguals. Veus sempre la mateixa cosa. Hi ha vegades que has de posar dos, tres o quatre xiquets en una llitera perquè no n’hi ha. Ensopegues amb els pacients que són als passadissos per terra, als patis. L’hospital ara tenia uns set-cents pacients ingressats. Els meus companys fan torns molt llargs, treballen entre seixanta hores i setanta cada setmana, estan molt cansats, i a més viuen en barraques. Quan acaben de treballar han d’anar a buscar farina, aigua, llenya. I en acabat, la falta de mitjans. La setmana passada es van acabar les gases i les compreses i no es podien curar les ferides, no hi havia fentanil per a les operacions, fèiem operacions molt greus amb tres mil·ligrams de morfina. Per al dolor postoperatori no teníem prou fàrmacs i passen molt de dolor, no hi ha prou antibiòtics, no hi havia llet de fórmula per als nadons de l’UCI neonatal. És a dir, tot malament. Hi ha pacients greus que els has amputat les dues cames o els has hagut d’obrir el crani per a evacuar un hematoma i els has de posar un ketorolac, un diclofenac, o un ibuprofèn intravenós perquè no hi ha morfina. Durant l’operació no se n’assabenten perquè els aconseguim adormir amb gasos, però passen molt de dolor durant l’operació, encara que estiguen adormits, i sobretot després, moltíssim.

—Vivíeu allí, a l’hospital. Entenc que era un estat constant d’alerta…
—Sí, no descanses. Quan vols descansar hi ha una alarma de múltiples víctimes que sona. A la nit es treballa molt perquè solen bombardar la zona humanitària que és on es va dir a la població que anara per a no ser bombardada, però ells la bombarden també. Cada nit rebíem una o dues famílies víctimes de bombes, nens morts o ferits. Jo vivia en la mateixa planta on hi havia l’UCI i els quiròfans, tampoc no podia sortir de l’hospital. L’últim mes i mig sí que em vaig prendre algun dia de descans, vaig anar a la casa de l’ONG a descansar. Eixir és molt perillós. Si ixes al carrer saps que et pot caure una bomba, perquè bombarden al voltant de l’hospital. Estàs cansat de no sortir del mateix lloc. A més l’hospital és ple de desplaçats, de refugiats, i cada vegada més. No tens un lloc on estar sol. T’has de ficar al bany i només cinc minuts.

—L’hospital és segur?
—No. No és segur. Va ser atacat sis vegades mentre jo hi vaig ser. Dos bombardaments, tres atacs de milícia, un dels quals era d’una milícia a sou d’Israel, amb drons israelians, és a dir, un atac afavorit per Israel. I l’últim van ser els soldats israelians que van disparar contra l’hospital i van matar un home i en van ferir un altre de gravetat. I en els atacs anteriors va morir gent. La població té la sensació que l’hospital és més segur que el carrer, però saben que en qualsevol moment pot ser atacat.

—Tot plegat ho definiu com un infern?
—Sí, és un infern, està tot arrasat, queden molt pocs edificis drets a la zona central de Gaza. Hi han caigut cinc bombes atòmiques, però a trossets. Si sumes tota la càrrega explosiva de les més de cent mil tones de bombes que han caigut a Gaza, és més que cinc bombes atòmiques d’Hiroshima. I allò que veus hi concorda: està tot arrasat, no hi ha res.

—Parleu de pacients de totes les edats, però feu especial èmfasi en els xiquets…
—Perquè és allò que més afecta. Una mort violenta no hauria de succeir mai, però una mort violenta en la població pediàtrica és encara molt més forta, perquè a un xiquet li queden molts anys per a viure. És la cosa més antinatural. Que un xiquet es mora ja és una cosa esquinçadora, però que un xiquet es mora perquè algú l’ha assassinat… És que eren molts, rebíem cada dia xiquets amb bales al cap i en el tòrax, travessats per metralla, cada dia. I la cosa pitjor era comprovar l’estrès posttraumàtic, que no és posttraumàtic perquè dura, no hi ha un “post”, però els xiquets víctimes de bombes, psicològicament ho passen fatal. Vaig conèixer-ne alguns que després sofreixen depressió, mutisme, canvis conductuals molt greus, malsons a la nit. En acabat els mutilats, que n’hi ha moltíssims. I sobretot els que a Gaza es diuen xiquets ferits sense família supervivent, WCWSF, que és un acrònim que es va crear a partir del 7 d’octubre, a partir de la venjança israeliana, per a etiquetar els milers de xiquets que arribaven vius, ferits, però tota la seua família havia estat assassinada. És un drama perquè no saps qui es farà càrrec d’aquests nens. Vaig trobar xiquets que arribaven a l’hospital, conscients i aterrits, i no tenien la mare ni el pare, ni cap adult conegut que pogués consolar-los.

—Com s’encara una situació així?
—Et dissocies. Has de treballar, no pots pensar en res més que en el protocol per a salvar-li la vida. En adonar-te que és una cosa constant i que no deixarà de ser així, la teua ment es blinda i treballes amb una normalitat que és anormal. Treballàvem amb xiquets víctimes de bombes com ací es treballa amb una apendicitis. Et dissocies i això està malament, perquè no processes. Jo tinc la sort de poder eixir i reflexionar sobre allò que he viscut, però els meus companys no, fa vint mesos que estan així. Psicològicament estan destrossats.

—Quina és la part pitjor de tot? Perquè també hi ha la fam…
—La part pitjor és sens dubte la violència. Però tots els pacients que he vist estaven desnodrits. Tots pesaven moltíssim menys que no els correspondria per alçada o per edat. He vist nens de vuit anys que semblava que en tinguessen cinc, de cinc que semblava que en tinguessen tres. Tots els meus companys han perdut una mitjana entre vint-i-cinc i trenta quilos des del principi de l’agressió israeliana. M’ensenyaven les fotos al mòbil: “Mira, aquest era jo”, i no els reconeixies. Una persona d’1,70 que pesava vuitanta-cinc quilos, ara en pesa cinquanta-cinc. El problema sobretot el vèiem a l’hora de guarir les ferides, perquè cicatritzen molt pitjor, s’infecten molt més perquè estan tots immunodeprimits, i el grau d’infecció de les ferides era molt més gran. Jo ho veia molt en el meu cansament, vaig perdre dotze quilos i tenia gana. Sobretot sentia cansament. I els meus companys estaven esgotats perquè no tenen energia. I no tenen energia perquè no mengen. Mengen molt poc.

—Què menja la gent?
—Arròs, que és car. Quan me’n vaig anar valia uns trenta dòlars el quilo. Havia pujat bastant, abans valia quinze dòlars. Farina, quan en troben. Per a trobar-ne han d’anar a repartiments de menjar i són tirotejats o bombardats a propòsit per l’exèrcit israelià. I ja està. A vegades una mica de pasta. Abans hi havia llaunes de llegums, però en queden molt poques. Proteïna vegetal en mengen molt poca. Proteïna animal, ja pràcticament gens, una llauna de tonyina valia cap a deu dòlars. Les verdures, caríssimes i molt escasses, i la fruita pràcticament inexistent i molt cara. No hi ha vitamines, només mengen hidrats i una mica de proteïna vegetal si aconsegueixen trobar alguna llauna de llegums.

—Heu contat que els habitants de Gaza diuen que els continuen bombardant si volen, però que deixen entrar el menjar…
—Sí, perquè per desgràcia s’han acostumat a rebre bombes. Encara que si et cau una bomba en la teua tenda de campanya, com li va passar a un company fa tres setmanes, no t’hi acostumes mai. Però ells estan acostumats al fet que caiguen bombes a cent metres, dos-cents, tres-cents. Els nens juguen al carrer encara que caiguen bombes, encara que hi haja tiroteigs. Viuen amb aquesta normalitat anormal de saber que els pot caure una bomba damunt, però com que no saben on ficar-se, perquè no hi ha cap lloc segur, no es poden amagar. La fam no és que siga pitjor, però és una cosa a la qual no et pots acostumar. Als bombardaments constants t’hi pots acostumar, a costa de la teua salut mental, però a la fam no, perquè arriba un moment en què et tornes agressiu, robes al veí, robes camions d’ajuda, estàs cansat, estàs irascible, et vas apagant i et pots arribar a morir.

—Expliqueu que en els últims mesos no solament són bombardaments, sinó que els disparen directament…
—No han deixat de disparar-los directament des que va començar l’agressió. Però en aquests quatre mesos s’ha fet molt evident. Gran part de Khan Yunis ha rebut ordres d’evacuació perquè la població se n’anàs a la zona humanitària, però hi havia ciutadans que no se n’anaven perquè ací també els bombarden. Qualsevol ciutadà, qualsevol xiquet que estiga en una zona vermella, supeditada a ordres d’evacuació, són tirotejats directament. Però sobretot s’ha notat molt en els repartiments de menjar, on els civils són tirotejats sense cap avís. Això m’ho explicaven alguns companys que hi anaven, però també els pacients que estaven conscients per a poder parlar o els familiars. Tots contaven les mateixes coses, hi havia una concordança en els seus relats: que l’exèrcit els disparava sense provocació de ningú i sense ser avisats. No és que l’exèrcit disparàs a l’aire per a dispersar-los. Ells estaven estirats, agotzonats, i els començaven a disparar al cos amb rifles i amb un patró d’intencionalitat, al cap, al pit i als genitals. També hem recollit trossos de projectils de tanc dels cossos dels pacients, amb morters, amb granades i drons. És un extermini, no són bales perdudes.

—Hi ha qui parla de genocidi, i hi ha qui encara diu que no ho és. Vós que hi heu estat, què hi dieu?
—Si ara baixàssem al carrer i veiéssem un pare que pega una pallissa al seu fill de cinc anys, no ens quedaríem pensant si d’ací a un any i mig un jutge dirà que això és una agressió. Fins i tot, si el pare el mata, no hauríem d’esperar dos anys que un jutge digués: sí, va ser un assassinat. Sinó que tots els veïns que veiéssem aquesta imatge diríem que es comet una agressió o un assassinat. Amb això del genocidi és igual. No cal que hi haja un organisme internacional que diga que és un genocidi perquè s’ature l’agressió. Primer, cal aturar-la. L’ONU ha dit que hi ha plausibilitat de genocidi. Els principals escolàstics jueus, experts en holocaust i en genocidi, com Amos Goldberg, han dit que això és un genocidi. Els metges no hem deixat d’exposar proves que enviem a l’ONU, informes forenses diaris, en què registrem tal volum de pacients que ens fan pensar que hi ha una intencionalitat. Tens intencionalitat, has arrasat completament els habitatges de Gaza, has arrasat les infrastructures culturals, les infrastructures educatives, hi ha el desig expressat pels ministres israelians de voler netejar Gaza d’àrabs… Tens tots els elements d’un genocidi. No cal que un tribunal internacional diga d’ací a dos anys que és un genocidi. La gent que no ho vol veure és per ideologia, no perquè no siga evident que és un genocidi.

—Com estan els vostres companys d’hospital? Com ho viuen?
—Estan deprimits, tenen síndrome d’estrès posttraumàtic i la síndrome del professional cremat. No en conec cap que no haja perdut algun familiar. La doctora Alaa va perdre nou dels seus deu fills i el marit en un bombardament. Un altre company de l’Indonesian Hospital va perdre tots els fills i la seua dona. Moa Tasem, un infermer, va perdre tots els germans i els pares. Tots han perdut algú. Tots han perdut la casa. No conec ningú que visca ni tan sols en una casa parcialment destruïda, ara tots viuen en barraques. Estan cremats: ja no aguanten més, van a treballar, però cometen errors i estan desmotivats. I malgrat la desmotivació, el cansament, la depressió, fan moltíssim. No deixen de tractar molt bé els pacients, sempre amb un somriure, amb un respecte enorme entre ells també. Però veus que estan esgotats. Internament estan desesperançats.

—Penseu a tornar-hi?
—Sí. Quan estiga més animat, quan ja no em faça rebuig el fet d’anar-hi. Depèn de l’exèrcit israelià, sobretot. És el que accepta o denega les sol·licituds dels metges.

—De fet, no és la primera vegada que hi heu anat. És molt diferent de la primera vegada?
—Res a veure, perquè vaig arribar-hi el 2 d’octubre del 2023. Llavors vaig conèixer Gaza quatre o cinc dies en estat de normalitat. El 7 d’octubre va començar la guerra, després va venir la venjança israeliana i vaig estar-hi tres setmanes. Però vaig conèixer una Gaza que estava dempeus i ara està tot arrasat. No té res a veure i la població està exhausta, desfeta, els ho han robat tot, no els queda res. I saben que el futur no serà mai tan bonic com el passat, perquè tenien sa casa, tenien familiars, tenien les seues aficions, tenien els seus centres comercials, els seus capvespres a la mar, els seus amics d’universitat, tenien una vida normal i això ja s’ha esvaït.

—No tenen esperança…
—No. Esperen que s’acaben els bombardaments, que deixen entrar ajuda, però són conscients que serà molt difícil que Israel permeta de reconstruir Gaza. No crec que ningú s’imagine Israel acabant de bombardar un dia, l’endemà obrint la frontera perquè entren camions d’ajuda i la setmana següent deixant entrar buldòzers per a reconstruir-ho tot. En el fons saben que Israel vol venjar-se i vol prendre el territori. Encara que no ho verbalitzen, estan desesperançats.

—Israel no permet l’entrada de periodistes a la franja. Sentiu que parlar-ne és el vostre deure?
—És clar, perquè els únics que no són de Gaza que poden parlar són els metges estrangers i personal internacional que hi ha entrat. És una pena perquè hi ha un munt de periodistes de Gaza, alguns dels quals han estat premiats pel seu treball, i molts han estat assassinats de propòsit. Però fa pena sentir que una veu occidental té més pes que una veu de les d’allí. Hi ha les xarxes socials perquè la gent puga seguir els perfils dels periodistes de Gaza, que informen moltíssim. No paren d’informar, no paren de publicar imatges. La realitat, la gent ho pot veure, si vol, a cop de clic.

—Com valoreu el paper dels mitjans de comunicació? Se’n parla prou?
—No, en els mitjans de comunicació generalistes, trobe obscè que l’elecció de les notícies siga la que és. Hi ha dies que moren cinquanta, cent cinquanta habitants de Gaza. Això hauria de ser a primera pàgina cada dia, perquè si en qualsevol altre lloc del món hi ha un atemptat amb cent cinquanta morts apareixeria a primera pàgina. I això hauria de ser-hi, independentment que fos una cosa diària. Hi ha molt de biaix, no es parla dels segrestats de Gaza a Israel, que són més de mil, entre els quals moltíssims professionals sanitaris. Hi ha una espècie de doble moral. A més, s’haurien de publicar imatges explícites sovint. Caldria parlar-ne moltíssim més.

—Fa la sensació que s’ha normalitzat la matança…
—És un genocidi. No sé quants polítics han vist realment què passa. He sentit polítics d’aquest país que neguen que això siga un genocidi, que justifiquen això que fa Israel. És vergonyós. The Lancet crec que parlava de prop de 200.000 persones mortes. Hi ha molts morts pels bombardaments i atacs israelians certificats per l’ONU, però hi ha milers de desapareguts sota els enderrocs, i després hi ha milers de persones que han mort per no haver rebut l’assistència sanitària per a malalties cròniques. Pacients sotmesos a diàlisi, que tenien càncers, cardiopaties… Tots aquests pacients, que eren morts evitables abans, ara no s’han pogut evitar perquè Israel ha destruït la infrastructura sanitària.

—Voleu afegir res?
—Cal continuar. És la societat civil la que pot fer alguna cosa, perquè la Unió Europea és genocida, els Estats Units són genocides, són coautors d’aquesta matança, venen armes a Israel, sobretot Alemanya i els Estats Units. Si la Unió Europea està corrompuda moralment i els Estats Units també, que cadascú, en la seua parcel·la individual, puga fer alguna cosa per a avergonyir aquests polítics que governen.

The Washington Post · Claire Parker, Miriam Berger i Siham Shamalakh

Jerusalem. Iàsser Abu Shabab sovinteja els mitjans de comunicació israelians i les xarxes socials palestines.

L’home es descriu a si mateix com un humanitari i un alliberador. Els treballadors de les organitzacions humanitàries internacionals que operen a Gaza, en canvi, l’assenyalen com un dels responsables del saqueig sistemàtic de l’ajuda que entrà a l’enclavament a tardor passada.

Alguns habitants de Gaza –incloent-hi analistes polítics i membres de la seva tribu– l’acusen d’alinear-se amb l’exèrcit israelià. “Iàsser Abu Shabab no ens representa. Només es representa a si mateix”, diu Adel al-Tarabin, líder de la tribu beduïna Tarabin a què pertany Abu Shabab, que titlla de saquejador i de bandit.

Els mitjans de comunicació israelians, tanmateix, no han dubtat a presentar Abu Shabab com l’alternativa més factible a l’autoritat d’Hamàs a l’enclavament. Aquests darrers mesos, s’ha convertit en la cara visible de la iniciativa israeliana per a apoderar els clans palestins, afeblir l’autoritat d’Hamàs i simultàniament –segons els crítics– sembrar la discòrdia entre la societat palestina.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, afirmà a principi de juny que Israel havia començat a armar els clans de l’enclavament –en essència, famílies extenses que tenen una certa influència política i social– perquè fessin de contrapès a Hamàs. “Donem suport als clans de Gaza que s’oposen a Hamàs”, assegurà Netanyahu en un vídeo publicat al seu compte de X. “Què hi ha de dolent en això? És una cosa bona. Salva la vida dels soldats [de les Forces de Defensa d’Israel].” Netanyahu no esmentà Abu Shabab, ni tampoc la seva milícia.

En una entrevista el mes passat a The Washington Post, Abu Shabab negà que Israel li donés suport o li proporcionés armament. “Tot això són calúmnies difoses per Hamàs a les xarxes socials i els seus canals de televisió terroristes perquè la gent ens tingui por –va dir–. Volen que la gent cregui que som agents d’una potència externa. Al contrari: som els propietaris de la terra; som els propietaris d’aquestes zones. Som la presència palestina.”

La base que el capatàs afirma haver establert al sud-est de Gaza, tanmateix, es troba en una zona controlada per les Forces de Defensa d’Israel (FSI). Aquests darrers mesos, les forces israelianes s’han abstingut d’intervenir cada volta que Abu Shabab i els seus homes, armats amb AK-47, han aturat vehicles de l’ONU i de la Creu Roja en punts de control improvisats, segons alguns treballadors humanitaris a Gaza.

El grup d’Abu Shabab és un dels que branden obertament les armes i desafien l’autoritat d’Hamàs a l’enclavament, de manera que s’aprofiten del buit de poder deixat pels atacs d’Israel contra Hamàs i les institucions de Gaza.

Les Forces de Defensa d’Israel i l’oficina del primer ministre israelià no han respost a les preguntes de The Washington Post per a aquest article.

Segons els analistes i historiadors, el suport als clans és una estratègia molt comuna en el modus operandi d’Israel a Gaza. Sovint ha proporcionat armes, diners i suport polític a grups locals amb l’objectiu de dividir els palestins i menystenir les seves aspiracions nacionals.

“És l’estratègia de govern colonial més antiga que hi ha”, explica que Rashid Khalidi, professor emèrit d’estudis àrabs moderns a la Universitat de Colúmbia, que assegura que Israel l’ha copiada de les autoritats imperials britàniques. Explica que el suport israelià als clans ha aconseguit de “sembrar el caos total” a Gaza, cosa que podria complicar la campanya per a situar l’Autoritat Palestina com a nova autoritat de govern a Gaza. En relació amb això, Khalidi diu que Israel vol “un estat de caos” a Gaza. “Si els palestins uneixen esforços, hi hauran de negociar o tractar”, diu.

Netanyahu començà a exposar públicament la idea d’apoderar els clans palestins perquè substituïssin Hamàs l’any passat, i va atribuir la idea a les Forces de Defensa d’Israel.

El suport d’Israel a Abu Shabab i més rivals d’Hamàs a Gaza recorda la campanya per a crear “lligues locals” a Cisjordània als anys setanta i començament dels vuitanta, una campanya que els analistes asseguren que perseguia l’objectiu de menystenir l’autoritat l’Organització per a l’Alliberament de Palestina. En aquella campanya, Israel concedí diners, privilegis administratius i el dret de dur armes a representants seleccionats de clans locals d’arreu Cisjordània, en un intent d’establir feus sota el control d’Israel i menystenir la perspectiva d’un estat palestí.

Aquella campanya fracassà; fins ara, els intents d’apoderar els clans de Gaza han tingut poca acceptació entre la població palestina.

En el punt de mira d’Hamàs

Abu Shabab, de trenta-cinc anys, procedeix d’una gran tribu beduïna que s’estén pel sud de Gaza, el desert del Negev, a Israel, i el nord de la regió del Sinaí, a Egipte.

Analistes israelians i palestins afirmen que, abans de l’esclat del conflicte, Abu Shabab havia estat involucrat en el contraban de drogues i armes a Gaza, i que alguns dels seus socis havien fet negocis amb la branca d’Estat Islàmic al Sinaí.

La tardor de l’any passat, Abu Shabab es donà a conèixer a Gaza com a capatàs del grup criminal responsable del saqueig de camions d’ajuda humanitària que entraven a l’enclavament, segons que informà The Washington Post aleshores. En aquell moment, Abu Shabab assegurà que el saqueig havia estat fruit de la desesperació, i negà que els seus homes haguessin atacat els conductors dels combois.

Abu Shabab es convertí en objectiu d’Hamàs tan bon punt aparegué en escena a Gaza. A final de la tardor, membres d’una nova força vinculada a Hamàs en començaren a atacar els familiars i associats, segons que han explicat treballadors humanitaris, personal mèdic i els responsables de la unitat mateixa. Al desembre, el grup assassinà el seu germà, segons que explica un treballador del dipòsit de cadàvers de l’Hospital Europeu de Gaza, on en traslladaren el cos.

Al gener, quan entrà en vigor un alto-el-foc de dos mesos, les forces de seguretat d’Hamàs atacaren gairebé dues dotzenes de membres del grup d’Abu Shabab en una onada de represàlies, segons testimonis dels atacs.

Abu Shabab i els seus homes desaparegueren del mapa fins a final de maig, quan Israel reprengué els atacs. El grup d’Abu Shabab es rebatejà amb el nom de “Forces Populars”, i els seus integrants començaren a presentar-se com a soldats en la lluita d’alliberament de Gaza del domini islamista d’Hamàs.

Buit de poder

Els clans han exercit un paper important en la societat palestina durant dècades. A Gaza, es divideixen entre famílies extenses, més conegudes com a hamulas, i tribus beduïnes. Azmi Keshawi, expert en Gaza de l’International Crisis Group, un laboratori d’idees amb seu a Washington, explica que Hamàs sotmeté aquests clans tan bon punt prengué el control de Gaza, l’any 2007.

D’ençà que començà la guerra, Israel ha atacat repetidament la policia i les forces de seguretat d’Hamàs, fins ara responsables de mantenir a ratlla la resta de grups. El col·lapse de l’ordre públic a l’enclavament ha anat acompanyat del desplaçament repetit de civils per part d’Israel, restriccions a l’entrada d’ajuda humanitària i atacs a les institucions de govern.

“El resultat és, en essència, l’ensorrament de la societat”, diu Muhàmmad Shehada, investigador visitant del Consell Europeu de Relacions Exteriors.

Alguns altres clans de Khan Younis i de Deir al-Balah també han aprofitat aquest buit de poder, han emprat armes en públic i s’han enfrontat a forces afiliades a Hamàs, segons que expliquen analistes, treballadors humanitaris i membres dels grups armats a The Washington Post.

Com a home assenyalat per Hamàs, tanmateix, Abu Shabab no pot aventurar-se més enllà del seu territori sense por de ser empresonat o assassinat per Hamàs o forces afins. Hamàs, de fet, ha emès ordres de crida i cerca contra Abu Shabab i els seus companys. Shabab, tanmateix, ha provat de llevar-hi importància, tot dient: “No reconeixem els terroristes ni en reconeixem la legitimitat.”

Paral·lelismes incòmodes

Alguns ex-membres de les forces de seguretat israelianes han advertit que els clans de Gaza no poden substituir l’Autoritat Palestina, considerada per la majoria dels països occidentals i àrabs com l’única alternativa viable a Hamàs a l’enclavament.

El suport d’Israel a les milícies tribals implica riscs importants, com ara la possibilitat que el govern israelià acabi perdent-ne el control. Ho explica així Michael Milshtein, ex-assessor d’afers palestins de l’exèrcit israelià. Milshtein veu paral·lelismes entre l’aliança actual d’Israel i els clans de Gaza i l’aliança entre els Estats Units i els rebels que combateren el règim pro-soviètic a l’Afganistan als anys vuitanta, que acabaren constituint-se en els talibans.

“Una volta acabà la guerra [de l’Afganistan], els talibans van començar a atacar els nord-americans amb armes nord-americanes –diu Milshtein–. És molt probable que ací, a Gaza, acabi passant exactament això mateix.”

Siham Shamalakh i Heba Farouk Mahfouz del Caire estant; Alon Rom i Lior Soroka, de Tel-Aviv estant; Hazem Balousha, de Toronto estant; i Evan Hill, de Nova York estant, han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Diumenge el Barça jugarà el trofeu Joan Gamper, que serveix per a presentar als afeccionats les novetats de l’equip. Enguany, la festa havia de coincidir amb la tornada al Camp Nou per a fer-hi una prova pilot després de dos anys d’obres per a renovar i modernitzar l’estadi. El club ho havia anunciat en un vídeo en què el president Joan Laporta i amb una forta presència d’elements simbòlics de la catalanitat com Montserrat o el Timbaler del Bruc.

Tornem a casa, vibrem pic.twitter.com/ZMo6PAh1BQ

— FC Barcelona (@FCBarcelona_cat) June 25, 2025

A l’hora de la veritat, els imponderables derivats d’una obra d’aquesta magnitud van tornar a topar amb aquesta voluntat i, finalment, el club va decidir de disputar el partit amistós contra el Como a l’Estadi Johan Cruyff. Malgrat els darrers endarreriments, l’objectiu del club continua essent de tornar a l’estadi el 14 de setembre, dia del debut com a local a la lliga espanyola contra el València.

Estadi Johan Cruyff.

Tot i que l’optimisme pel compliment d’aquesta nova data ha crescut exponencialment aquestes darreres hores, el Barça manté la prudència, com ho demostra el fet que encara no s’ha activat la campanya per a obtenir els abonaments per al curs futbolístic que ha de començar d’ací a deu dies.

Una tornada progressiva

Tant si es compleix la previsió com si no, la tornada del Barça al Camp Nou serà parcial, amb l’objectiu de verificar si tot funciona com cal i de garantir en tot moment la seguretat dels afeccionats i professionals. En la primera fase, només obriran les zones de tribuna i una part del gol sud, fet que limitarà la capacitat a uns 27.000 espectadors. Més tard, s’obrirà també l’àrea lateral i es completarà el gol sud, i la capacitat pujarà fins a 45.000 espectadors. Finalment, s’obrirà el gol nord, amb una capacitat final de 60.000 espectadors.

Així ho estableix la llicència d’obra i activitats que l’Ajuntament de Barcelona ha concedit al club. Ara, abans d’escometre aquest retorn, tècnics de la lliga i de la UEFA visitaran l’estadi per donar-hi el vist-i-plau. A banda, com marca la legislació, per poder passar de fase en fase de les obres, un equip d’enginyers contractats per l’ajuntament hauran d’aprovar el control inicial parcial. Paral·lelament, acabades les actuacions de cada fase, tècnics del districte de les Corts hauran de validar la llicència de primera ocupació parcial, que permetrà l’entrada de públic a l’estadi malgrat no haver acabat les obres del tot. Sobre això, la construcció de la tercera graderia, que ampliarà la capacitat de l’estadi fins als 105.000 espectadors finals, s’espera que s’enllesteixi al final de la temporada 2026-2027.

El districte de les Corts ja ha tornat a prorrogar el permís d’obres que permet de treballar durant 24 hores de dilluns a divendres, de manera que les tasques no s’interrompin durant 112 hores seguides. De moment, aquesta autorització dura fins al 12 de setembre, dos dies abans de la tornada programada.

La pressió de la Lliga de Campions

La lliga espanyola va acceptar de flexibilitzar el calendari perquè el Barça jugués els tres primers partits de la competició com a visitant i així poder disputar el primer partit de la competició a casa al nou Camp Nou. Ara, malgrat que el club també ha demanat de començar la Lliga de Campions a fora, el marge de maniobra és molt més curt. La normativa de la Lliga de Campions estableix que els clubs han de disputar tots els partits de cada fase com a local al mateix estadi. És a dir, si el Barça encara no pot jugar al Camp Nou quan li toqui el primer partit de la fase lliga a casa, haurà de cercar un recinte on pugui disputar tot el primer cicle de la competició.

La UEFA multa el Barça amb 60 milions d’euros per incompliments financers

Per tant, segons què toqui en el sorteig que es farà a Mònegue el 28 d’agost i de la bona predisposició de l’òrgan que regula el futbol europeu, el club blau-grana haurà d’haver tornat al seu estadi o bé la setmana del 16 de setembre o la del 30, si vol poder jugar aquests partits tan importants al seu estadi. En cas contrari, s’hauria d’esperar a la segona fase, l’eliminatòria, ja ben entrat el 2026.

Butlleta del Barça en el darrer sorteig de la Lliga de Campions El Barça no renuncia a cobrar la penalització contra Limak

Quan es va anunciar l’acord entre el Barça i la constructora Limak per a fer les obres de l’estadi, el club va explicar que el contracte incloïa una clàusula que obligaria l’empresa turca a pagar un milió d’euros de penalització per cada dia de retard en el lliurament del nou Camp Nou. Ara, fonts del club puntualitzen que aquesta disposició –negociada no solament entre el club i Limak, sinó també amb més inversors de l’Espai Barça– s’aplicarà sobre la data de lliurament final de l’obra, prevista a final de la temporada 2026-2027, i no pas sobre la data del primer lliurament parcial, que era el 29 de novembre passat, dia la celebració del 125è aniversari.

Fonts del club també asseguren que en cap cas el Barça no ha renunciat a cobrar aquesta penalització.

El president del FC Barcelona, Joan Laporta, amb el president de Limak, Nihat Özdemir, durant la seva visita a les obres de l’Spotify Camp Nou

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha promocionat Jorge Pérez Naharro, ex-regidor del PSOE a Alcorcón, com a nou director del gabinet del director del gabinet de la presidència. El nomenament, que pot semblar gairebé una paròdia burocràtica per la seva complexitat jeràrquica, ha estat publicat al Butlletí Oficial de l’Estat espanyol (BOE).

El càrrec ja va ser impulsar l’any 2005 durant el primer mandat de José Luis Rodríguez Zapatero. També va ser utilitzat pel govern de Mariano Rajoy, que hi va col·locar personal de confiança a partir del 2012. Fins ara, l’ocupava Ana Ruipérez Núñez, nomenada el setembre de 2024.

Pérez Naharro, diplomat en Turisme, va començar la seva trajectòria política el 2016 en una comissió de la Federació de Municipis de Madrid. Més endavant, va ser regidor del PSOE a Alcorcón, i d’ençà del 2019 ha treballat com a assessor parlamentari al congrés espanyol. A partir del setembre de 2024 va passar a formar part de l’equip de la Moncloa com a assessor de la direcció adjunta del gabinet de presidència. Ara, amb aquest nou nomenament, passa a dirigir el gabinet de Diego Rubio Rodríguez, actual director del gabinet de Pedro Sánchez.

El nomenament l’ha signat el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, després d’haver estat aprovat al Consell de Ministres espanyol del 29 de juliol.  El nom d’aquest càrrec ha generat desconcert i ironia en l’opinió pública i les xarxes socials, que han posat en relleu la complexitat jeràrquica del títol i la seva aparença redundant.

a càrrec de Marta Flor. Activitat recomanada per a infants  a partir de 4 anys. - Lloc: Biblioplatja

S’ha mort la dona de cinquanta-dos anys que va sofrir una aturada cardíaca el 12 de juliol a causa de la caiguda d’un llamp en un arbre de la Marina de València, on s’havia refugiat de la tempesta amb la seva filla, de vint-i-dos anys i amb mobilitat reduïda. La mort es va produir fa uns dies, segons que han confirmat fonts sanitàries, tot i que s’ha sabut avui.

Aquell dia, cap a les 12.30, un llamp va impactar contra l’arbre sota el qual s’aixoplugaven totes dues. La dona va rebre una descàrrega elèctrica directa i va entrar en parada cardíaca. El personal del SAMU li va practicar maniobres de reanimació i estabilització i la va traslladar a l’Hospital Clínic de València, on ha estat ingressada en estat greu fins a la seva mort.

La filla, que també va rebre una fulguració, va ser atesa i evacuada al mateix hospital, d’on va rebre l’alta un dia després. Els fets van passar durant una tempesta elèctrica intensa que va afectar la ciutat de València i que va deixar nombrosos incidents.

L’advocat Josep Costa ha entrat en escena en el cas de les pintures murals de Sixena que són al MNAC i que el Tribunal Suprem espanyol va ordenar d’enviar a l’Aragó malgrat els múltiples informes que acrediten el risc de destrucció en cas de trasllat. Segons que ha publicat elMón i ha confirmat VilaWeb, ha registrat un escrit a la direcció general de Patrimoni Cultural i Belles Arts del ministeri de Cultura espanyol per tal declari l’espoli de les pintures. La declaració, diu l’escrit, es justifica pel “perill real, objectiu, imminent i verificable de destrucció o deteriorament irreversible que l’execució del seu trasllat comportaria, tal com acrediten els informes tècnics pertinents”.

Amb aquest moviment, Costa cerca que l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya, encarregat de vetllar per la conservació dels béns d’interès cultural i patrimonial de l’estat espanyol, faci un informe tècnic urgent i vinculant que avisi del risc de destrucció de les pintures murals. A partir d’aquí, també demana al ministeri de Cultura espanyol que requereixi immediatament al govern de l’Aragó –”com a autoritat que promou el trasllat, i, per tant, el risc de destrucció”– i a la Generalitat de Catalunya “que s’abstinguin de promoure, autoritzar o executar qualsevol acció de trasllat” de les pintures. Això s’haurà de mantenir “fins que no s’hagin acreditat fefaentment, mitjançant informes tècnics independents i avalats per experts en la matèria, les condicions òptimes i garantides per a la seva preservació física, ambiental, museològica i científica en qualsevol ubicació”. En tots dos casos, Costa es fonamenta en la llei del patrimoni històric espanyol, que defineix que s’han de protegir al màxim les obres que tenen la qualificació legal de Bé d’Interès Cultural, com és el cas.

En conversa amb VilaWeb, Costa explica que pren de precedent la lluita dels veïns del Cabanyal de València contra la voluntat de Rita Barberà d’allargar l’avinguda Blasco Ibáñez fins al mar. En aquell cas, el projecte urbanístic tenia l’aval de la legislació i dels tribunals valencians, però una plataforma ciutadana va demanar al ministeri de Cultura espanyol que ho aturés. Inicialment, no ho va fer, però el Tribunal Suprem va dictaminar que el ministeri és competent per a declarar que una actuació sobre béns patrimonials és un espoli, i així ho va fer. Arran d’això, el projecte urbanístic es va aturar.

Segons Costa, aquell cas mostra que la intervenció és possible, i ara demana al ministeri de Cultura espanyol que aturi el trasllat de les pintures de Sixena. De fet, també demana com a alternativa que sigui el mateix ministeri qui assumeixi la competència i adopti les mesures provisionals necessàries per salvaguardar la integritat de les pintures murals.

Un tribunal moldau ha condemnat Evghenia Gutsul, governadora de la regió autònoma de Gagaúsia, a set anys de presó per haver canalitzat fons no declarats procedents de Rússia per finançar el partit prorus Shor, ara prohibit. Segons la fiscalia, Gutsul va transferir diners il·legals entre el 2019 i el 2022 per alimentar l’activitat del partit, fundat per l’oligarca Ilan Shor, actualment establert a Moscou i condemnat in absentia a quinze anys per frau i emblanquiment de capitals.

Gutsul, de trenta-vuit anys, fou elegida bașkan (governadora) el 2023 en unes eleccions que el govern proeuropeu de Maia Sandu va considerar interferides per la ingerència russa. Després de la sentència, Gutsul ha dit que no reconeix el veredicte i que lluitarà per netejar el seu nom. “Això és un avís a tota l’oposició: si et posiciones contra el règim, acabes a la presó i et destrueixen la vida”, ha declarat davant dels mitjans. L’advocat de Gutsul ha qualificat el judici de “execució pública” i ja ha anunciat que el recorrerà. La sentència també obliga la governadora a retornar l’equivalent a dos milions d’euros defraudats.

El Kremlin carrega contra Moldàvia

La reacció de Moscou ha estat immediata. La portaveu d’Afers Estrangers, Maria Zakhàrova, ha qualificat la sentència de “vergonya” per a Moldàvia i el seu poble, i el portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, ha acusat el govern moldau de trepitjar la democràcia i reprimir l’oposició. La condemna de Gutsul coincideix amb un moment polític decisiu per a Moldàvia, que prepara unes eleccions parlamentàries marcades per la pugna entre el bloc proeuropeu de la presidenta Sandu i una coalició de forces prorusses.

Gagaúsia, una regió de població turcòfona i tradicionalment prorussa, manté una relació tensa amb la capital, Chisinau, però continua sota control de l’estat, a diferència de Transdnièster, que funciona de facto com un territori separat amb suport rus. D’ençà que va ser elegida, Gutsul ha viatjat sovint a Moscou i s’ha reunit amb alts càrrecs del Kremlin, inclòs el president Vladímir Putin. La seva inclusió a les llistes de sancionats per la Unió Europea i els Estats Units per sospites de desestabilització havia fet créixer la pressió internacional sobre Moldàvia perquè actués judicialment contra ella.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha assegurat que imposarà aranzels del 35% a la Unió Europea si els països europeus no inverteixen els 600.000 milions d’euros promesos en l’acord amb la presidenta de la Comissió Europea. En una entrevista a la CNBC, Trump ha dit que aquestes inversions són “un regal, no un préstec”. “Els detalls són que aquests 600.000 milions són per invertir en el que jo vulgui”, ha expressat Trump, tot afirmant que és per aquest compromís que va decidir reduir el seu aranzel del 30% al 15%. “Ens han estat estafant durant tants anys que ja és hora que paguin. I han de pagar”, ha insistit.

Fonts de la Comissió Europea han alertat poc després de l’acord, però, que els 600.000 milions són un compromís d’inversions, però no legalment vinculant. “No és una cosa que la UE, com a autoritat pública, pugui garantir, es basa en la intenció de les empreses privades”, han assenyalat de Brussel·les estant.