Els professionals de cures pal·liatives de tot l’estat espanyol denuncien el cas d’un pediatre de l’Hospital de Cruces de Barakaldo, al País Basc, que va rebre un toc d’atenció per haver atès, fora del seu horari laboral, una nena de quatre anys que s’estava morint. El doctor fa més de tretze anys que treballa en aquest àmbit, i és tot un referent al País Basc. Per això, de seguida, la plataforma Echamos de Menos, formada per associacions de professionals de cures pal·liatives, va mobilitzar-se en defensa el doctor. “No és cap fet puntual, sinó que és el reflex d’un problema de fons: la desprotecció institucional d’un servei essencial”, advertia la plataforma.

Arran d’aquest cas, associacions i entitats de professionals de cures pal·liatives de tot l’estat espanyol s’han adherit a les mostres de suport al doctor. També la Societat Catalano-Balear de Cures Pal·liatives i la Societat Catalana de Pediatria, ambdues de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya.

A Catalunya, els especialistes demanen una atenció adequada, en el moment que calgui i amb els professionals necessaris. “Cal garantir una atenció pal·liativa especialitzada efectiva a tot el territori i disponible vint-i-quatre hores al dia, els set dies de la setmana, amb una dotació de professionals interdisciplinaris que pugui donar una resposta de qualitat”, exigeixen en un comunicat emès avui, atès que actualment el Programa d’Atenció Domiciliària – Equip de Suport (PADES) funciona a Barcelona set dies de la setmana durant tot el dia, però a la resta de Catalunya només funciona dotze hores diàries.

Expliquen que en la població pediàtrica s’han establert tres serveis d’atenció per donar cobertura a la població infantil i juvenil necessitada de cures pal·liatives especialitzades. “S’està avançant per desenvolupar una xarxa que garanteixi accessibilitat, equitat i qualitat assistencial, amb equips interdisciplinaris”, exposen, però no n’hi ha prou. També exigeixen un desplegament equitatiu de les cures pal·liatives pediàtriques a Catalunya, perquè ara presenten grans desigualtats: “La xarxa ha passat de disposar de tres centres el 2020 a deu centres el 2025, però encara és insuficient. El desplegament és desigual i no garanteix l’atenció continuada els set dies de la setmana durant les vint-i-quatre hores del dia. Només Sant Joan de Deú garanteix atenció hospitalària i domiciliària durant cada dia de l’any.”

I afegeixen: “Amb una estimació de prop de deu mil infants i adolescents que poden requerir aquest tipus d’atenció, és urgent un model que integri l’atenció hospitalària, intermèdia i primària, amb finançament suficient i protocols unificats i perquè l’atenció al domicili sigui un dret garantit. Mentre això no sigui així, serà un repte pendent.”

Un problema de futur immediat és la manca de professionals. Per això adverteixen que “cal afavorir l’accés a les universitats i garantir que els professionals de grau sanitari rebin formació obligatòria en atenció pal·liativa.”

Finalment, carreguen contra l’esgotament dels professionals que treballen en “condicions extremes de voluntarisme” i de gran sobrecàrrega assistencial i emocional que “pot portar conseqüències per a la salut del professional i per a la qualitat de l’assistència.”

El govern valencià sosté que les imatges de les càmeres de seguretat del Palau de la Generalitat corresponents al 29 d’octubre, el dia de la gota freda, es van esborrar d’acord amb la normativa de protecció de dades. Ho diu una breu nota informativa de tan sols set paràgrafs que signa Pilar Bojó, fins fa poc cap de seguretat del palau i que recentment ha estat apartada per una sentència del Tribunal Superior de Justícia valencià.

El text, segons que publica El Diario, recull literalment fragments de les lleis que regulen la videovigilància i no fa cap referència específica al context d’aquell dia ni al debat o la possibilitat de conservar els enregistraments. L’única explicació que s’aporta és que les imatges es conserven durant un màxim de quinze dies i que, si no són requerides per la policia o la justícia, s’esborren automàticament per sobreescriptura.

Aquest informe va ser llegit parcialment en conferència de premsa per la vice-presidenta Susana Camarero, quan li preguntaren per l’hora exacta d’entrada del president Carlos Mazón al Palau aquella tarda. Camarero va atribuir la decisió a Bojó i va defugir qualsevol responsabilitat política, tot i que el moment és clau per a determinar si el president va fer cap acció institucional mentre el país s’enfonsava sota l’aiguat.

Quan encara era viva la polèmica, el govern valencià va emetre aquest escrit com a resposta a una pregunta parlamentària de Compromís. El document va ser enviat també a la Prefectura de la policia espanyola al País Valencià, encapçalada per la comissària Marisol Conde, que mesos abans havia proposat distingir Bojó amb una medalla i condecorar els escortes de Mazón.

Compromís considera que l’eliminació dels enregistraments forma part d’una estratègia deliberada per a tapar les absències i les negligències del govern. “Cada intent d’amagar la veritat és un menyspreu a les víctimes i a tota la societat valenciana”, ha dit el portaveu Joan Baldoví, que considera inadmissible que, set mesos després, encara no se sàpiga què feia Mazón durant l’emergència.

El primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, ha anunciat que l’exèrcit ha recuperat els cossos de Judy Weinstein, de 70 anys, i Gadi Haggai, de 72, segrestats durant els atacs del 7 d’octubre de 2023 a Nir Oz, un kibbutz del sud d’Israel. Segons que ha informat, l’operació s’ha dut a terme a la zona de Khan Yunis, al sud de Gaza, amb la col·laboració dels serveis d’intel·ligència del Shin Bet.

Netanyahu ha explicat que la parella, que també tenia nacionalitat nord-americana, fou assassinada el mateix 7 d’octubre i que posteriorment els seus cossos foren traslladats a Gaza. “Els cossos de dos ostatges retinguts per l’organització terrorista i assassina Hamàs han estat tornats a Israel”, ha escrit a la xarxa X, on també ha traslladat el condol a les famílies i ha agraït als militars “l’execució reeixida” de l’operació. “No descansarem ni callarem fins a fer tornar tots els ostatges, vius o morts”, ha conclòs.

Judy and Gadi were murdered on October 7, and were held hostage in the Gaza Strip. Together with all citizens of Israel, my wife and I convey our heartfelt condolences to the dear families. Our hearts grieve over this terrible loss. May their memories be blessed.

— Prime Minister of Israel (@IsraeliPM) June 5, 2025

Fonts militars han detallat que l’operació es va fer anit i han assenyalat que els cossos eren en mans de les Brigades Mujahidins, un grup armat relativament petit a Gaza. Aquest grup també fou responsable del segrest de Shiri Bibas i els seus dos fills petits, Ariel i Kfir, també a Nir Oz. Segons les autoritats israelianes, els cossos d’aquests tres ostatges foren lliurats per Hamàs el mes de febrer, durant l’alto-el-foc acordat al gener, que es trencà el 18 de març per acció de l’exèrcit israelià.

Els atacs del 7 d’octubre van causar 1.200 morts i prop de 250 segrestats, segons les xifres oficials d’Israel.

Els correctors de les Proves d’Accés a la Universitat (PAU) restaran 0,1 punts per falta d’ortografia en els exàmens de català, castellà i literatura, però amb un topall del 20% en la nota global (2 punts). En llengües estrangeres, es descomptarà en comprensió lectora fins al 10% de l’exercici si l’expressió és deficient. En la resta de matèries, no es penalitzarà l’estudiant per l’ortografia, tot i que els criteris de correcció publicats a l’octubre recollien que es valoraria la coherència, la correcció gramatical i ortogràfica i la presentació dels texts amb un descompte que podia arribar al 10% de la nota global.

Les PAU es faran a Catalunya de l’11 al 13 de juny, amb un total de 44.238 estudiants -dades provisionals- matriculats. Aquesta xifra suposa un quart rècord consecutiu de matriculacions a la selectivitat una volta en l’anterior convocatòria ordinària se superés la barrera dels 42.000 inscrits, segons dades facilitades pel Departament de Recerca i Universitats.

La principal novetat d’enguany és que les proves s’adeqüen a la llei educativa en vigor d’ençà del 2021, la LOMLOE, amb adaptacions d’acord amb el currículum de batxillerat i a la normativa estatal d’accés i admissió a la universitat aprovada el juny de l’any passat.

Criteris de correcció

La “nova selectivitat”, amb exercicis més competencials i altres canvis que s’han explicat en els darrers mesos, finalment no penalitzarà per les faltes d’ortografia en aquelles matèries que no siguin llengües i els exàmens de les quals requereixin textos més o menys llargs, com són per exemple història o història de la filosofia.

No restar per les faltes d’ortografia en aquestes matèries ja era el criteri que se seguia fins ara, però en un document previ de l’adaptació de les PAU s’havia parlat de restar fins a un 1 punt de la nota global de l’examen en totes les matèries -excepte les llengües, amb criteris específics- per l’adequació de les respostes als enunciats i altres criteris com la correcció gramatical, lèxica i ortogràfica dels texts produïts.

“S’ha considerat millor no aplicar el descompte per faltes d’ortografia. Òbviament, com s’ha fet sempre en aquestes matèries, el que es valora és la coherència de resposta amb la pregunta, però no es descomptarà un 10%, sinó el que valgui l’exercici”, ha aclarit la cap de l’Oficina d’Accés a la Universitat, Mònica Garizuain, que ha puntualitzat que sí que tenen en compte faltes flagrants, lletres il·legibles o presentacions molt desendreçades en les valoracions dels exercicis.

Un altre cas diferent són els exàmens de català, castellà i literatura, amb un descompte de 0,1 punts per falta. La novetat d’aquest any és que la Generalitat limita aquesta penalització a un màxim del 20% de la nota global de l’examen (2 punts).

En altres llengües, com ara alemany, anglès, francès i italià, es mantenen els criteris de correcció ja aplicats fins ara i en l’exercici de comprensió lectora, que enguany és pregunta oberta i requereix redacció, s’aplica un descompte de fins al 10% de l’exercici si l’expressió de la resposta és deficient i en dificulta la comprensió.

Als alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE), amb trastorn específic del llenguatge (dislèxia, disortografia, etc.), se’ls aplicarà un terç de la limitació establerta del 20% per correcció ortogràfica en les llengües, que equival a un 0,6% en el global de l’examen.

Un únic model per examen i com a màxim un 30% de preguntes tancades

Un altre canvi substancial és que cada matèria tindrà un únic model d’examen, on tots els exercicis seran obligatoris, si bé alguns poden presentar alguna opció interna. Pel que fa a la tipologia de les preguntes, les tancades podran suposar com a màxim un 30% de l’examen.

Davant d’aquests canvis, la consellera Núria Montserrat ha assenyalat que entenen el nerviosisme que puguin tenir els estudiants i ha volgut tranquil·litzar-los assegurant que les proves PAU estan “adequades” al currículum de primer i segon de batxillerat. En aquest sentit, ha remarcat la campanya per a les proves amb el lema “Estiguis com estiguis, estigues en pau”, per reflectir a través d’adhesius el viatge emocional que poden significar aquestes proves per als estudiants.

Avui, 5 de juny de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Christian Lesaec: “Espere que Mazón entenga que era al capdavant del govern valencià i que la gent pensa que ha de dimitir” 
• Qui és qui en el nou escàndol del PSOE? De Leire Díez a Pérez Dolset
• El xou aquest, tan madrileny I Editorial de Vicent Partal   
• Un estiu amb turbulències: la manca de pilots causa problemes a les companyies aèries
• La nostra enveja i la vostra avarícia I Mail obert d’Estel Solé 
• L’embassament com a resum de tot I Mail obert de Núria Cadenes 
• “La imatge de la vergonya”: els nervis de la premsa espanyola pel País Basc-Espanya 
• Estat Islàmic torna a guanyar força a Nigèria una dècada després de l’apogeu de Boko Haram 
• Guillem-Jordi Graells: “El Teatre Lliure del començament era com un convent” 
• Com mantenir un aire pur dins de casa? 5 claus per a un habitatge sa

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha ordenat una investigació per a esclarir si durant el mandat del seu predecessor, Joe Biden, es va abusar de la signatura automàtica per amagar un suposat deteriorament cognitiu. Alhora, també ha aprovat un vet a l’entrada de ciutadans dotze estats, amb l’argument d’un atemptat terrorista recent a Boulder (Colorado).

Segons un memoràndum difós pel president mateix, la fiscal general, Pam Bondi, i l’assessor jurídic de la Casa Blanca han rebut l’ordre d’investigar si hi hagué una conspiració entre assessors de Biden per a “enganyar la població” sobre la seva salut mental i per a exercir “inconstitucionalment” les seves funcions presidencials.

Trump assegura que, durant els darrers mesos del mandat de Biden va perdre la capacitat de prendre decisions i que, per encobrir-ho, el seu equip va recórrer a l’ús reiterat de la signatura oficial, fins i tot en mesures, nomenaments i indults.

Trump també vol saber si els col·laboradors de Biden van pactar de manera deliberada la difusió de vídeos falsos o manipulats per contradir la percepció pública sobre el suposat deteriorament de l’ex-president. Si es confirma –diu– es posarà en dubte la legalitat de moltes accions executives del mandat anterior.

Vet a dotze estats

D’una altra banda, ha signat una proclamació que restringeix totalment l’accés als EUA a ciutadans de dotze estats –l’Afganistan, Eritrea, Guinea Equatorial, Haití, el Iemen, l’Iran, Líbia, Myanmar, la República del Congo, Somàlia, Sudan i el Txad– i imposa limitacions a viatgers de set més –Burundi, Cuba, Veneçuela, Laos, Sierra Leone, el Turkmenistan i Togo. Les mesures entraran en vigor dilluns, 9 de maig.

La Casa Blanca justifica la decisió adduint el risc a la seguretat nacional arran de l’atemptat de diumenge passat. En el document, Trump diu que el govern ha detectat “actituds hostils” d’aquests països envers els Estats Units, i defensa que l’entrada dels seus ciutadans seria “perjudicial per als interessos del país”.

El decret preveu algunes excepcions per a residents legals, titulars de visats ja vigents i persones que puguin acreditar que la seva entrada serveix l’“interès nacional dels Estats Units”. La mesura es fonamenta en un informe elaborat pel Departament d’Estat i en el de Seguretat Nacional, que Trump va encarregar tot just començar el seu segon mandat, el gener passat.

Amb aquestes dues decisions, Trump fa una demostració de força política i obre nous fronts de polèmica en matèria institucional i migratòria, tot marcant distància amb l’administració anterior i reforçant el discurs de fermesa i control.

Art - Lloc: Palau Martorell de Barcelona

La Universitat Miguel Hernández d’Elx ha confirmat que un professor d’un institut d’Oriola (Baix Segura) ha compartit l’examen d’història d’Espanya de la PAU solament vint minuts després d’haver començat la prova. La normativa estableix que aquests materials solament es poden fer públics una vegada han passat 45 minuts.

Tot i la infracció, la universitat no considera que hi hagi hagut cap filtració prèvia, atès que els alumnes ja eren a l’aula en el moment de la difusió. Tanmateix, ha remarcat que es tracta d’una “imprudència greu” i ha anunciat que obrirà una investigació interna per a depurar responsabilitats.

L’examen es mantindrà com a vàlid i no es repetirà. L’administració universitària ha demanat tranquil·litat davant les queixes que ha generat l’incident i ha assegurat que les qualificacions no es veuran afectades.

Abans que la selecció del País Basc i la d’Espanya es veiessin les cares per primera vegada en un torneig internacional de pilota, els principals mitjans espanyols ja anaven plens d’anuncis alarmants de “concessió al nacionalisme” o una “foto vergonyosa” que Espanya havia lliurat al País Basc.

El titular del diari ABC era “La imatge de la vergonya: Euskadi ja juga contra Espanya a Guernica”. La Razón parlava de “la perillosa via que ha obert el govern” i responsabilitzava Pedro Sánchez d’haver “permès que Espanya i el País Basc s’enfrontin”. I per a El Debate, tot plegat era fruit de la pressió de la Federació Basca de Pilota, que hauria intentat forçar els jugadors a triar el País Basc en lloc d’Espanya.

El partit de la Lliga de Nacions de pilota basca, disputat a Guernica, que tenia valor classificatori per al mundial del 2026. Aquest fet ha obligat la selecció espanyola a presentar-s’hi, malgrat haver-hi protestat prèviament i haver recorregut l’admissió de la federació basca a l’àmbit internacional; finalment s’ha imposat el combinat espanyol (15-5 i 15-7).

Tanmateix, la fita històrica ha estat que, per primera vegada, el País Basc i Espanya s’han enfrontat en una competició internacional oficial de pilota. Això ha estat possible per una esmena a la llei de l’esport espanyola, aprovada el 2022, que permet que federacions autonòmiques d’esports amb un fort arrelament o amb antiguitat reconeguda puguin demanar l’oficialitat. En aquest cas, la Federació Internacional ha reconegut que la Federació Basca de Pilota és més antiga que la d’Espanya, i per tant pot competir de manera oficial.

La Federació Espanyola, no obstant això, havia recorregut l’admissió davant el Tribunal d’Arbitratge de l’Esport, i és a l’espera de resolució. Mentrestant, la selecció basca pot competir. La federació cubana ha estat l’única que ha fet costat a la impugnació espanyola.

La selecció basca està formada per jugadors de la comunitat autònoma basca, però la federació aspira a incloure-hi jugadors de tot el País Basc. Segons Joxe Mari Mitxelena, president de la federació, tots els jugadors han pogut triar lliurement si volien competir amb Euskadi o amb Espanya. Amb la selecció basca hi han jugat Helena Barrenetxea, Elaia Gogenola, Maialen Aldazabal i Maia Goikoetxea. Amb la selecció espanyola ho han fet Gorka Mugartegi, Erik Mendizabal, Cosme Aguirre, Erika Mugartegi, Arai Lejardi, Lur Lejardi, Rubén Bailo i Gisela Uclés.

La presència institucional del president basc, Imanol Pradales, a l’acte d’inauguració del torneig ha reforçat el caràcter simbòlic de l’encontre. El president ho ha celebrat com un “símbol de l’aspiració nacional d’Euskadi” i ha demanat que aquest reconeixement esportiu s’estengués a altres disciplines.

Els presidents Pere Aragonès, Ximo Puig i Artur Mas i els ex-consellers d’Economia Antoni Castells, Oriol Junqueras, Andreu Mas-Colell, Natàlia Mas Guix i Vicent Soler han publicat un article conjunt al diari Ara titulat “L’OPA del BBVA sobre el Sabadell és contrària a l’interès general”, en què critiquen la fusió forçada.

L’article assenyala que l’oferta d’adquisició és una operació que no respon a cap necessitat de reestructuració o estabilitat del sistema bancari perquè tant el Sabadell com el BBVA són entitats solvents i rendibles. Diuen que, en canvi, comporta riscs greus per a l’ocupació, la cohesió territorial i el finançament del teixit productiu, especialment a l’arc mediterrani. Adverteixen que la fusió pot significar la desaparició de fins a deu mil llocs de treball directes, i fins a trenta-un mil si es tenen en compte subcontractes i pimes afectades. Subratllen que el 70% de l’impacte serà a Catalunya. A més, critiquen que el tancament de vuit-centes oficines pot agreujar l’exclusió financera en “les comarques catalanes, valencianes –particularment a Alacant– i les Illes Balears” amb  poca densitat bancària.

Els signants també alerten que el Banc Sabadell té un vincle estratègic amb les petites i mitjanes empreses, mentre que el BBVA té una orientació cap a grans empreses i mercats globals. La fusió, segons que expliquen, pot concentrar el 60% del crèdit bancari en solament tres entitats i reduir la competència. Això perjudicaria greument el teixit empresarial de l’eix mediterrani, que és un dels motors econòmics del conjunt de l’estat espanyol. Remarquen també que, mentre el 85% del marge del Banc Sabadell es genera a l’estat espanyol, en el cas del BBVA no arriba al 30%. Denuncien que la pèrdua d’aquest arrelament pot danyar la sobirania econòmica i empobrir la diversitat del sistema bancari.

Finalment, recorden que operacions com aquesta han estat blocades o condicionades en altres països europeus, i fan una crida al govern espanyol a actuar amb ràpida responsabilitat. Consideren que aquesta OPA amenaça l’autonomia del Banc Sabadell i representa un risc inacceptable per als territoris catalans i valencians.

L’admiració (literària) que sento per en Josep Pla és superlativa i suposo que d’aquí ve que, tan sovint, em torni a la memòria desballestada alguna seva sentència o descripció. D’aquí i, sobretot, de la concisa capacitat que tenen els seus mots per a transmetre’ns una explicació del món: un paisatge, un episodi, una fesomia, un comportament humà, qualsevol cosa queda definida de manera concisa, brillant, irònica, quan passa pel sedàs d’en Josep Pla. Que descrigui un amic com “un raig de lluna dissecat –de la lluna de març tornada agra” encara em fa ballar el cap. Darrerament, a més a més, m’obsessionen els colors, o, més exactament, la seva manera de pintar-los per escrit: les fulles d’alzina “de color d’ala de mosca”, “un color d’absenta aigualida” per a la mar en calma, imaginar el fum que surt lent de les xemeneies i es fon en un cel baix “de color de xocolata a la francesa”, coses així.

Però no és d’això que volia parlar avui, sinó de les edificants converses dels Villarejos i els Fernández Díaz i les Cospedals, i de l’Audiència Nacional espanyola (l’ens que un dia era el Tribunal d’Ordre Públic franquista i l’endemà, plop!, s’havia canviat el nom i només el nom per adaptar-se a les noves etiquetes) i les seves sucursals. Avui no volia parlar en general d’en Josep Pla sinó d’aquella seva sentència que tan fidelment descriu el país dels veïns de ponent: “Espanya és un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques.”

L’afirmació va quedar recollida a l’interessant volum editat per Destino i titulat Fer-se totes les il·lusions possibles (arran d’una entrada, ai, que diu: “Res em fa il·lusió. Quan em parlen de felicitat, la cursileria de la paraula em fa rebentar de riure. L’ideal consisteix en fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap. Decepcionant, depriment, però què hi voleu fer?”). Tal com explica en Francesc Montero, que en va ser el curador, són textos “escrits amb voluntat literària i pensats per ser publicats, que van romandre al calaix a l’espera de circumstàncies més favorables”. Finalment, van trobar l’ocasió l’any 2017 (precisament) i des d’aleshores que penso que aquesta imatge de l’embassament explica tantes coses que potser hauria de tenir una assignatura, jo què sé, a les facultats d’història o de ciències polítiques.

Per mantenir-ho present i per entendre (una mica) aquell bocí de món. Per recordar que no és normal, que no ho hauria de ser. Per no acabar deixant-ho passar per simple cansament o tedi en la repetició. Per assenyalar la necessitat (vital i material i espiritual i tot) d’alliberar-nos-en.

Ara que a Espanya passen un dels seus moments culminants de femer centrifugat, amb una nova excitació de la política de baixos fons, la citació planiana m’ha tornat a la memòria tota guarnida amb llums de neó i he pensat que, al capdavall, el xou d’ara sembla un eco pàl·lid d’aquell altre. I l’altre superava l’anterior. I l’anterior emulava el d’abans. I etcètera.

En alguna banda tinc un retall de diari… espereu… aquí, sí, ahà: és de fa cosa de tres mesos, d’un mitjà de Madrid, dues pàgines per explicar com l’Audiència Nacional (la seva) ha anat deixant caure, per inacció i per negació i per inèrcia, la causa per la guerra bruta del ministeri de l’Interior durant el govern de l’inefable M. Rajoy. Aquells temps del Jorge Fernández Díaz fent les seves coses a Interior, i de la María Dolores de Cospedal com a ministra dels militars, i del policia José Manuel Villarejo exercint de traficant d’àudios i d’historietes, i dels mitjans que ho publicaven sabent que eren mentides podrides, i etcètera. Quan van dir i escampar que qui havia estat batlle de Barcelona, en Xavier Trias, tenia un compte corrent secret a Suïssa. I què importa si s’acaba sabent que és tot un engany premeditat?, què importa si, quan això passa, el mal ja està fet i ja hi ha hagut les eleccions i el resultat s’hi ha notat? No enumeraré ara la llista de barrabassades que aquesta trepa van perpetrar, perquè és llarga (i inclou també rivals de partits dins de la seva mateixa nació: l’autoanomenada “policia patriòtica”, oh, sorpresa, potineja recursos públics a la claveguera per a interessos privats), i perquè només volia assenyalar el vessant estructural de tot plegat: a banda dels personatges més o menys pintorescos que surtin a la llum en cada episodi (incloent-hi, en fi, aquell àngel de la guarda que en Fernández Díaz afirmava que tenia, i que es deia Marcelo), el fet significatiu és constatar de quina manera l’estat mateix ho defensa i protegeix. De quina manera l’estat es defensa i es protegeix. Perquè la notícia que deia desgranava com, passats dos anys i mig, la instrucció a l’Audiència Nacional (aka TOP) amb prou feines havia avançat gens. I com negava a les parts l’accés a les proves (els àudios de Villarejo incorporats al sumari). I com no s’havia interrogat encara cap dels responsables polítics o policíacs que se senten conspirar als enregistraments. Que vagi passant el temps i que es garanteixi de nou la descarada impunitat.

“Espanya és un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques”, certament. I Pla acompanyava la imatge tan explícita: “Fa l’efecte que les autoritats estan proposades que no es produeixi, en aquest mur que aguanta la merda, una qualsevol fissura, una resquícia qualsevol. El fet de la producció d’una qualsevol esquerda que deixés passar l’aire produiria l’enderrocament de tot l’embassament. Les autoritats no són més que els inspectors del manteniment de la merda estable.”

No sé si és possible de descriure-ho millor.

 

Guillem-Jordi Graells es defineix a si mateix com un home de fer feines. Certament, de feines n’ha fetes moltes. D’escriure, adaptar, traduir i dirigir obres de teatre fins a fer d’historiador o de guionista de TV3, passant per les col·laboracions amb el Gran Teatre del Liceu, l’Orquestra Ciutat de Barcelona, el Centre Dramàtic del Vallès i la companyia Lloll Bertran. També ha fet classes a l’Institut del Teatre, ha fet de comissari d’exposicions, ha presidit l’AELC, ha creat l’Aula de Teatre de la UPF i fins i tot ha fet d’assessor del govern basc. De moltes d’aquestes feines ni n’arribem a parlar, en aquesta entrevista que li hem demanat amb l’excusa d’un aniversari rodó, perquè no hi cabien en l’estona de la nostra trobada i haurien allargat tant aquest text que potser arribaria a espantar els lectors.

Sí que parla del Teatre Lliure, és clar, una institució que coneix bé per dins i que l’ha acompanyat, i ocupat, i preocupat, en uns quants moments de la seva vida. Graells parla de la seva relació amb Lluís Pasqual, Josep Montanyès i Fabià Puigserver, tres grans del teatre català. No té pèls a la llengua quan cal criticar algú, com Ferran Mascarell, per exemple. Graells també és un gran del teatre, i gran pencaire, però sovint s’ha situat en segon pla, a l’ombra dels qui s’enduien medalles i titulars. S’hi ha situat o l’hi han situat, que això a vegades és difícil d’escatir. És simptomàtic que a la xarxa es trobin ben poques entrevistes amb ell. Aquesta conversa pausada en un racó del jardí de l’Ateneu Barcelonès vol contribuir humilment a reconèixer els seus mèrits i fer-lo una mica més conegut del gran públic.

—Amb l’excusa que acabeu de fer setanta-cinc anys avui ens dedicarem a mirar una mica enrere, si us sembla bé…
—I tant. De fet, hi tinc un cert hàbit, perquè una de les moltes coses que he fet és d’historiador i això vol dir que, inevitablement, mires enrere. Ara mateix vinc de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona que hi ha a la Casa de l’Ardiaca. M’agrada el segle XIX i m’agraden les històries familiars.

—Doncs parleu-me una mica de la vostra, va. Naixeu a Terrassa el 1950, en quin entorn familiar?
—Era un entorn de típica burgesia mitjana del tèxtil. I va durar poc perquè el meu avi matern es va morir quan jo tenia només un any i les dues filles van haver de liquidar el negoci quan va arribar la crisi del tèxtil. Aleshores vam anar a viure a Barcelona, sempre amb aquella sensació de ser una família vinguda a menys. I si anem una mica enrere en l’arbre genealògic, de seguida tots són pagesos i menestrals, com pràcticament tothom, encara que alguns facin veure que no.

—Quina influència hi té l’escoltisme, en la vostra educació?
—Com que a la vida he fet moltes coses, quan em demanaven pel meu ofici sempre deia que era un home de fer feines. I això, en part, ve de l’època de l’escoltisme, que em va donar una determinada manera de considerar la col·lectivitat, el país, la llengua, la cultura, etc. També va ser un dels meus primers actes de revolta personal. Vaig plegar perquè no suportava tota aquella mena de funcionament paramilitar i les jerarquies i graduacions. La militarització inherent al senyor Baden Powell, que aquí l’escoltisme catòlic va heretar i no va saber adaptar, em tocava molt la pera. A més, era com una mena de premonició del que seria el servei militar.

—Un servei que vau fer o no vau fer?
—No el vaig fer, no. Un any abans em vaig posar unes ulleres amb una graduació una mica accentuada i quan vaig anar a fer la revisió a l’Hospital Militar em van declarar inútil per curt de vista. Em va costar una diòptria i mitja, però vaig guanyar un any i mig de vida.

—Camí lliure per a anar a la universitat.
—Correcte. Filologia catalana. Vaig començar a la Central, perquè en aquella època corria la brama que la nova universitat que havia d’obrir, l’Autònoma, era de l’Opus. Però aleshores, a través del Batista i Roca, vaig conèixer Oriol Pi de Cabanyes, que hi feia la carrera, i em va explicar que de l’Opus res de res. Al contrari, que allà hi havia tots els professors represaliats de l’època de la Caputxinada i m’explicava meravelles d’en Molas, en Fontana, en Termes… De manera que vaig demanar el trasllat i vaig continuar amb la primera promoció de filologia catalana de l’Autònoma.

—S’hi respirava llibertat a l’Autònoma d’aquella època?
—No, aleshores encara no. Érem molt pocs, un centenar entre totes les especialitats de lletres. Tot era molt familiar, amb grups reduïdíssims i fent el vermut amb els professors després de classe a la plaça del monestir de Sant Cugat. Era molt diferent del que jo havia viscut l’any de la UB, on els professors no sabien qui eres. Al principi érem tan lluny i érem tan pocs que no venien ni els grisos. Ara, sempre que hi havia una convocatòria, baixàvem a Barcelona, és clar. Per a mi, l’Autònoma va ser una experiència d’ensenyament de primera.

—Hi ha algun professor que us marqués especialment?
—Joaquim Molas, sens dubte. A més, mal m’està el dir-ho, jo era dels alumnes destacats. Però li va passar l’encantament amb mi perquè no li agradava la meva dèria per Maria Aurèlia Capmany. Encara que tothom donava per descomptat que, quan acabéssim, jo i algun altre passaríem a ser professors d’uns estudis que havien augmentat molt d’alumnat, no va ser així. Va optar per agafar la segona divisió, i ja sé que algú se m’enfadarà per dir-ho. Tampoc no em va doldre gaire, perquè el mateix mes que vaig llegir la tesina i em vaig llicenciar ja començava a fer classes a l’Institut del Teatre.

—El vostre interès pel teatre neix a la universitat o ja venia d’abans?
—Abans de la universitat el teatre m’interessava molt vagament. El que m’apassionava era el cinema, hi anava compulsivament. El teatre el vaig descobrir quan a l’Autònoma vaig conèixer una persona amb qui vaig tenir una relació molt especial, que era Lluís Pasqual. Anava al curs següent, ell era de la segona promoció. Feia d’actor al Grup d’Estudis Teatrals d’Horta i em portava a moltes estrenes. Amb ell vaig entrar en el món del teatre. Després, quan vaig acabar la universitat, Xavier Fàbregas sabia que m’agradava el teatre i havia fet la tesina sobre Joan Puig i Ferrater, i va proposar el meu nom a l’Institut del Teatre, avalat per Jaume Melendres, a qui coneixia de fer el llibre d’entrevistes La generació literària dels 70.

—De què hi fèieu classe, a l’Institut del Teatre?
—Vaig començar fent-hi seminaris de recerca parateatral. Per exemple: quins elements teatrals trobem en festes tradicionals com la Patum i el Pi de Centelles? Doncs vinga, tots a repassar l’Amades. Després van seguir seminaris de literatura dramàtica, teatre psicològic americà, teatre dels autors catalans de la represa. I com que em vaig anar ficant en el món del teatre també per altres vies, a l’Institut fins i tot hi vaig acabar dirigint tallers de pràctiques.

—Té un punt autodidacte tot això, no?
—Totalment! A l’Autònoma no havia fet cap matèria específica de teatre perquè no n’hi havia. Allò que més s’hi acostava és un seminari d’història de la música. Però jo era un lector avidíssim, llegia molt. Tot el que havia escrit Xavier Fàbregas d’història del teatre català, per exemple. A més, una cosa portava a una altra. Quan Pep Montanyès va fundar el Teatre de l’Escorpí i m’hi va convidar, li vaig dir que sense ser actor ni director no sabia gaire què fer-hi, però ell em va dir que em volia per les meves idees. Doncs de seguida feia una dramatúrgia de Terra Baixa. Per tant, autodidacte, sí. A vegades ensopegava més i a vegades no tant.

—En quina òrbita us movíeu políticament?
—Jo era claríssimament independentista i revolucionari i de tot, però no militava enlloc. De fet, no vaig arribar a militar mai enlloc, i aquesta és una de les anècdotes que vaig explicar en el llibre sobre Jaume Fuster. Resulta que a Oriol Pi de Cabanyes, amb qui compartia moltes batalles i trajectòria, li van proposar d’entrar al PSAN i ho va acceptar. Però a mi no m’ho van dir mai. Un dia que anàvem amb Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver amb cotxe els vaig preguntar per què. Silenci. Hi insisteixo i més silenci. Fins que la Maria Antònia, que era molt llançada, em diu: “Coi, Graells, perquè ets marieta i si t’hagués agafat la policia, a la primera hòstia ho hauries cantat tot!” No deixa de ser una anècdota significativa de l’època.

—Us guanyàveu la vida fent classes?
—En aquella època jo feia moltes coses, però la majoria no em donaven diners. Sí que tenia una beca de la Fundació Jaume Bofill i em passava la vida a la Casa de l’Ardiaca mirant diaris i fent fotocòpies de diaris per documentar llibres que després feia Josep Benet. També en vam preparar un sobre marxisme i qüestió nacional catalana que es va publicar signat amb pseudònim. Doncs Pi de Cabanyes i jo vam passar tardes i més tardes mirant premsa i fent malabarismes perquè el fet que un parell de paios només miressin premsa marxista dels anys trenta no arribés a oïda de la policia. També cobrava a Serra d’Or, on vaig entrar gràcies a Albert Manent i al cap d’un temps vaig estrenar-hi la secció de lletres.

—Al teatre heu fet tots els papers de l’auca: de traductor i adaptador fins a autor i promotor, tret d’un, que és el d’actor, oi?
—He fet d’actor dues vegades a la vida. Per obligació. Quan era professor de l’Institut del Teatre, quan Mario Gas i tots els àcrates van obrir el Saló Diana, hi va haver gent com Juanjo Puigcorbé, Ricard Borràs i alguns altres, que se n’hi van anar. Van deixar el taller de pràctiques que es feia en aquell moment, que dirigia Jaume Melendres, amb el Tartuf de Molière. Reunió de crisi. Vinga, que aquí hi ha molts professors que també són actors. Però entre excuses dels uns i dels altres, només vam quedar en Montanyès i jo. Em va tocar fer de Tartuf i ell d’Orgon. Em vaig haver d’aprendre la rastellera de rodolins de Joan Oliver. El segon cop va ser molts anys després, a Terrassa, en una obra que es diu Els aprenents de bruixot, que la vam fer no amb actors sinó amb directors, crítics i altra gent. L’obra és una taula rodona amb gent de teatre i a mi em va tocar el personatge que repartia els torns de paraula, que és una cosa que dominava de tantes assemblees i reunions que m’ha tocat presidir.

—El Teatre de l’Escorpí que heu mencionat abans, on a més de Montanyès també hi havia Fabià Puigserver, és l’embrió de l’actual Teatre Lliure?
—Jo diria que va ser la transició cap al Lliure. En Montanyès feia molts anys que era amb el seu Grup d’Estudis Teatrals d’Horta i amb el Teatre de l’Escorpí va fer una cosa similar, on evidentment ningú no cobrava. Però en Fabià de seguida va veure que allò no anava enlloc i que calia fer un salt endavant. El teatre d’aficionats, per molt bo que sigui i molt que s’assagi, és una cosa, i el teatre professional n’és una altra. Va ser així com ells dos, amb Lluís Pasqual, que acabava de tornar del servei militar, i Pere Planella, van ser el nucli inicial del Lliure. Dels deu actors inicials del Lliure, quatre venien de l’Escorpí, dels que havien fet el Quiriquibú de Joan Brossa. I al cap d’uns quants mesos em van venir a buscar a mi. Jo els vaig dir: “Per què no m’ho vau dir d’entrada?” Com els banyuts, vaig ser dels últims a assabentar-me’n, que obririen un teatre a Gràcia, malgrat que els coneixia tots i col·laboràvem sovint.

—I per què no us ho havien dit d’entrada?
—Lluís Pasqual em va explicar que havien volgut començar amb el mínim de gent imprescindible perquè fos viable. Pasqual i Puigserver van ser els qui ho van engegar de veritat. Quan em van venir a buscar era per posar una mica d’ordre a l’empresa, perquè sembla que el gerent que tenien no els funcionava. Vaig començar gestionant La Setmana Tràgica, que havia de durar dos caps de setmana i va acabar rodant tot un any per Catalunya i València. La promesa és que més endavant podria fer dramatúrgies, però després d’uns quants anys de fer de gerent me’n vaig cansar i vaig plegar.

—Com era aquell Teatre Lliure inicial, del 1976? Era un oasi de llibertat?
—No, era com un convent! Ens passàvem tot el sant dia allà. No només hi havia assajos i representacions, sinó que calia netejar, fer el vestuari, els cartells. Tot. Aquesta és una de les raons per les quals va funcionar inicialment, que és que efectivament funcionava amb molt pocs recursos externs. Els pocs diners que hi havia venien d’una subvenció de l’associació de personal de “la Caixa”, perquè aleshores no hi havia administracions per a subvencionar res. Parlem del 76 i el 77. Aquella embranzida, entusiasme i plena dedicació inicials van fer que allò fos quelcom diferent del model existent, el dels grups de teatre d’Horta, de Sants o del Nord de la Ciutat. Fins a l’any 83, quan Lluís Pasqual se’n va a Madrid a dirigir el Centro Dramático Nacional, són set anys molt intensos en què el projecte es va consolidar. El Lliure va significar una nova manera de fer teatre a Barcelona.

—Un teatre molt lligat al barri de Gràcia dels orígens…
—Al centre de Barcelona, els teatres s’havien convertit en cinemes o pàrquings o bingos. Per tant, calia defensar la perifèria. Gràcia aleshores era perifèria i no hi anava ni Déu, tret de la festa major. El Lliure va contribuir a posar de moda el barri i a incorporar-lo a una nova centralitat. Va començar a haver-hi molts restaurants i moltes més activitats, i el Verdi.

—Al cap d’uns quants anys hi vau tornar, al Lliure.
—Fabià Puigserver em va cridar perquè volia reposar Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny, de Brecht, i, com que va tenir un problema de drets amb la Fundació Kurt Weill i amb la totpoderosa Helene Weigel, va decidir que en faríem un plagi. A mi em va encarregar els diàlegs i a Feliu Formosa i a Miquel Martí i Pol les parts cantades. L’obra s’havia de dir Ascensió i caiguda de la ciutat de Bossa-Soni i passava a Barcelona. El projecte no es va arribar a dur a terme, però jo vaig reconnectar amb el Lliure i vaig començar a fer traduccions, em vaig implicar en les celebracions del desè aniversari, el projecte de futur… I fins avui, que encara sóc membre de la fundació.

—Passeu per alt una crisi, l’any 2000, en què éreu codirector del Lliure amb Lluís Pasqual i vau plegar per desavinences amb Ferran Mascarell relacionades amb el trasllat a la nova seu de Montjuïc i el model teatral. Aquesta almenys és la versió oficial que n’ha quedat.
—L’oficial i la real! En Mascarell és un dels personatges més nefastos que hi ha hagut en la cultura d’aquest país. És d’aquells que creuen en el despotisme il·lustrat: tot per al poble, però sense el poble. Ell ho fa tot per la cultura, però sense la gent de la cultura. Manen els polítics perquè són els representants de la sobirania popular. Però resulta que el Lliure va crear deliberadament una fundació privada amb participació dels ens públics, perquè les decisions continuïn en mans dels creadors i dels artistes, no dels polítics. Si vols, quan tinguis el Teatre Nacional, fot el que vulguis, perquè només serà teu, però el Lliure no. A més, en Mascarell és obvi que volia afavorir l’empresa Focus i la seva ànsia d’expandir-se i monopolitzar-ho tot.

—Però per què plegueu l’any 2000?
—Pasqual Maragall va encarregar un projecte per a integrar el Lliure, el Mercat de les Flors i la part escènica de l’Institut del Teatre a Lluís Pasqual, que tornava de dirigir l’Odéon de París. La Ciutat del Teatre se n’havia de dir. A les reunions, Mascarell, com a representant de l’ajuntament, només repetia: “I si això no es fes?” Al cap d’un quant temps Maragall va plegar i va assumir l’alcaldia aquest geni de la política que és el senyor Joan Clos. Quan pensàvem que Mascarell, que era regidor de Cultura, liquidaria definitivament el projecte, Clos va anunciar en una conferència de premsa que la Ciutat del Teatre s’havia de fer. S’havia de fer perquè Fabià Puigcorbé (sí, va dir “Puigcorbé”) s’ho mereix tot, i encarrega a Mascarell que ho faci possible. Aquí també ens vam encallar per embolics entre les administracions i un projecte que es percebia molt vinculat a l’Ajuntament. Fins que Lluís Pasqual va dir que ja n’hi havia prou i que no havia d’aguantar que aquest senyor [Ferran Mascarell] ens digués què havíem de fer i què no. Montanyès, que era un home molt possibilista, va dir que havíem de tirar endavant i que després, amb els fets acomplerts, les coses s’acaben arreglant. Va ser ell qui va capitanejar el tram final de la nova seu del Palau de l’Agricultura. Però el patiment no li va prendre ningú, i ves que no el portés a la tomba.

—Treballar i viure el dia a dia al costat de gent amb caràcters i suposo que egos tan forts com el de Fabià Puigserver, Lluís Pasqual i Josep Montanyès no sempre devia ser fàcil?
—Alguna vegada m’han dit que jo era el tot terreny del Lliure. L’he dirigit tres vegades, però perquè tocava. No he tingut mai cap problema de protagonisme en el sentit que em pot haver sabut greu en un moment determinat de veure que algú altre es penja una medalla d’una cosa que saps que és teva, però no ha estat mai una raó excloent. Val a dir també que tant Puigserver, com Montanyès, com Pasqual en una època –no últimament– eren gent que valorava molt la teva feina i et venia a buscar amb un gran respecte per les teves propostes. També hi ha gent amb qui no parlo perquè caràcter en tinc, però per damunt del caràcter sempre hi ha hagut la feina. Els lideratges no tan sols els he respectat molt, sinó que he fet tant com he pogut per apuntalar-los. Els lideratges són necessaris i si jo no em poso al capdavant és perquè hi ha aquesta persona que té més carisma, o més capacitat, i jo si cal ja passaré l’escombra.

—No sé si n’hem de fer res, però abans m’ha semblat entendre entre línies que amb Lluís Pasqual havíeu estat parella?
—Sí que ho vam ser, però d’aquella manera que s’era parella en aquell temps, que és que n’hi havia no sé quants més. Va ser una època, sí. Després ens hem distanciat, per motius que no fan al cas.

—Canviem de tema. Heu traduït molt de teatre a la vostra vida. Implica algun desafiament especial traduir teatre?
—Sí, el domini de l’oralitat. Passa molt sovint que ens arriben textos que estan molt bé, segurament no diuen cap mentida respecte de l’original, però no hi ha manera de posar-se’l a la boca. Garranyic-garranyec. El teatre és un acte de comunicació. Tantes vegades m’han demanat d’arreglar traduccions! Però no, jo no arreglo traduccions. Un cop ho vaig fer, perquè hi havia un repartiment fet i una gent a punt de començar a assajar. Els textos han de funcionar quan es diuen i ho poden fer amb tota la riquesa de la llengua. Traductors com Feliu Formosa, Carme Serrallonga, Bernat Desclot, o aquell traductor de Shakespeare, com es diu?

—Salvador Oliva?
—No, Salvador Oliva era un desastre! Joan Sellent volia dir. Fan servir una llengua culta, però fluida. Com a traductor, una de les coses que més m’han costat de suportar és quan –per sort, escasses vegades– ve algun actor o una actriu i et diu: “Amb això m’hi entrebanco.” Gairebé sempre tenien raó. L’Anna Lizaran era una experta a detectar fragments que no fluïen.

—Ja que parlem de llengua, voleu entrar en l’etern debat sobre l’estat de salut del català? He llegit que una de les primeres campanyes que vau impulsar era sobre el català a l’escola…
—Sí, tenia dinou anys. Amb Oriol Pi de Cabanyes vam organitzar una campanya amb Òmnium Cultural que els va aportar molts socis i encara no ens han donat ni les gràcies. Jo estic molt desesperat en aquest aspecte, perquè a Terrassa, on visc, si surts del centre és raríssim que sentis parlar en català. Fins i tot al centre, nois i noies de totes les edats, des que comencen a parlar fins passats els 20, és rar que els sentis parlar en català. Quan vivia a prop d’Olot era una altra cosa, és clar. Allà fins i tot els immigrants parlen català entre ells. Però són excepcions. L’assimilació lingüística de la immigració castellanoparlant, la dels anys 60 i 70, s’ha produït molt parcialment, però el que no s’aconseguirà de cap de les maneres, exceptuant casos que trauran a TV3 de tant en tant, és assimilar la immigració llatinoamericana. Ells han vingut a Espanya i no els faràs entendre mai de la vida que han de parlar una llengua diferent. No sé quin remei té això. Ara posaran no sé quants professors més d’adults per als qui vulguin aprendre català. Però tampoc no els pots obligar a punta de pistola a aprendre’n.

—Per anar acabant, parleu-me de la vostra implicació amb l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), una institució amb la qual heu estat vinculat gran part de la vostra vida, incloent-hi uns quants anys de presidència.
—A l’AELC hi he fet de vocal, de tresorer, de secretari, de vice-president i de president. Quan vam fer el llibre La generació literària dels 70, a tots els entrevistats ja els preguntàvem com veurien l’existència d’un sindicat o agrupació que defensés els seus drets professionals. Primer ho vam intentar amb la recuperació del PEN, però no va acabar de funcionar, i al cap d’uns quants anys, el 1977, es va fundar l’AELC. Hem fet molta feina, sovint poc visible, i hem evitat unes quantes coses absurdes, com que es digués Associació d’Escriptors i Escriptores. Quan vaig plegar vaig estar molt content que em substituís la Bel Olid. Feia temps que es reclamava una presidenta, però jo sempre dic que a més de ser dona ha de fer-ho bé. No només per figurar, com ha estat el cas de tantes presidentes i secretàries del PEN, on les dones tenen agafat el poder des de fa quatre dècades i no el deixen anar! Ara hi ha la Laura Huerga. Vols dir, una editora per defensar els drets dels escriptors?

—A què us dediqueu actualment? Els homes de fer feines no es jubilen mai.
—Bàsicament em dedico a fer d’historiador. He publicat cinc llibres d’història local, de Terrassa. Tres són edicions de textos teatrals d’autors terrassencs i dos d’història política, o político-social-econòmica. És com ho passo millor, fent recerca. Puc passar-me hores mirant premsa del segle XIX, que és digitalitzada, o que, com avui, gairebé has d’agafar amb pinces. Aleshores vas descobrint coses i vas refent una mica una història que sovint ha estat molt mal explicada pels mateixos historiadors locals, que massa sovint també no van més enllà dels arxius de Terrassa.

El 29 d’octubre de 2024 serà una data impossible d’oblidar al País Valencià. La mort i la devastació provocades per una depressió aïllada en nivells alts (dana) en més de vuitanta poblacions i sobre unes 850.000 persones van mostrar les vergonyes dels dirigents polítics instal·lats al Palau de la Generalitat que van malbaratar irresponsabilitat, incapacitat, imprudència i, a més –i sobretot el màxim responsable–, dosis molt elevades de mendacitat que avui dia es mantenen.

Donar la culpa als “científics” o als “tècnics”, o a tots dos alhora, de les conseqüències d’una catàstrofe anunciada constitueix un recurs fàcil en el qual s’escuda habitualment el polític incapaç quan les coses ixen malament i, a més, toca carregar cadàvers a l’esquena. Per això resulta lògica la defensa dels primers organitzant reunions i jornades en les quals comentar i debatre les raons que van propiciar el desastre, enumerar els mitjans que es van posar per a pal·liar-ne les conseqüències i, en última instància, posar en evidència les actituds dels qui, a gratcient, van decidir que passara el pitjor. En aquestes reunions s’està passant revista del “problema” que sempre han plantejat les intenses precipitacions d’alta intensitat horària en les terres valencianes. Ho va escriure Raimon, el cantautor de Xàtiva, en una bellíssima cançó poc després de produir-se la pantanada de Tous el 20 d’octubre de 1982 que va titular “Al meu país la pluja”. En quatre versos va sentenciar: “Al meu país la pluja no sap ploure; o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera; si plou massa és el desastre; qui portarà la pluja a casa?; qui li dirà com s’ha de ploure?”

El record és important; “guardar memòria” d’aquests successos hidrometeorològics extrems que tenien lloc en les tardors i primaveres des de temps immemorial i que tan arrelats estan en el subconscient col·lectiu valencià ha permès, històricament, estar alerta a les poblacions riberenques d’aquest país quan l’estiu s’acabava. D’ací la importància que, considere, s’hauria de donar als estudis històrics que s’ocupen d’analitzar aquestes qüestions que tenen a veure amb el catastrofisme hidrometeorològic. Estudis poc coneguts per l’opinió pública, que van proliferar a partir dels anys noranta del segle passat i que posen sobre la taula la reiteració amb la qual aquests episodis de grans pluges, amb les seues riuades i inundacions, han castigat el vessant mediterrani ibèric al llarg de la història.

Els arxius custodien molt abundant informació oficial, a la qual s’afig la procedent de cronistes, dietaristes o erudits contemporanis, convençuts que pagava la pena “guardar memòria” d’aquests successos extrems per a poder-los prevenir i, si era el cas, saber com gestionar-los quan es produïra el pitjor. Per això, els estudis històrics tenen perfectament documentats, per a les nostres terres, episodis similars al de la dana del 29-O des del segle XIV, amb indicació expressa d’àrees afectades, informació precisa que indica per on circula l’aigua en aquestes circumstàncies extremes, com s’obri pas ignorant llits corregits i envaïts per diferents obstacles, la violència amb la qual es condueix i les seues catastròfiques conseqüències materials i humanes. Aquests estudis històrics també detallen les conductes de les autoritats del moment davant aquestes desgràcies i ens revelen que, generalment, van estar “en el tall” des del primer moment. Aquestes conductes dels nostres avantpassats deixen molt malparats els responsables polítics actuals.

Durant el segle XVIII, per exemple, les crescudes del cabal del riu Túria a conseqüència de la descàrrega d’imponents precipitacions en diferents parts del seu curs van provocar destructives inundacions a la ciutat de València, la seua horta i poblacions limítrofes. Destaquen en gran manera les del 1731, 1776 i 1783. La similitud de les del 1776 –potser les pitjors de tot el segle XVIII– i 1783 amb la dana de l’octubre del 2024 és terrible. L’impacte i els estralls materials i humans causats per aquesta riuada del Túria del 1776 a València i les poblacions de l’Horta van ser de tal dimensió que els responsables polítics valencians del moment la van prendre com a model per a prevenir les que pogueren venir de llavors en avant i, sobretot, per a gestionar millor l’emergència, tal com va succeir el 1783. És lògic que fora així.

Entre el 18 i 26 d’octubre de 1776 es va produir una gran pertorbació atmosfèrica acompanyada de xàfecs d’altíssima intensitat horària que van afectar pràcticament tot el vessant mediterrani i que van provocar el desbordament de nombrosos rius. Els dos anys previs, les terres valencianes havien patit una atroç sequera. La pluja va començar a descarregar amb violència sobre la ciutat de València i els seus voltants el 20 d’octubre i va causar una gran preocupació en les autoritats davant l’arribada d’allò que preveien que seria “una gran avinguda d’aigua”. L’esperada gran riuada del Túria va inundar València, on va haver-hi pèrdues humanes i una gran ruïna, i un bon nombre de les poblacions del seu entorn. Xiva, Aldaia, Paiporta, Vilamarxant, Torrent, Quart i Riba-roja de Túria van patir grans destrosses segons van informar els seus alcaldes majors. Més de 60 cases van quedar arruïnades, van morir 160 persones i es van perdre eines, queviures i béns de particulars, arrossegats per les aigües. Xiva va ser de les més afectades en eixir de mare el barranc que la travessa. Malgrat tot, la solidaritat va funcionar immediatament i van acudir en el seu auxili els veïns de Xest. La informació oficial va concloure que havia estat “una de les avingudes més grans que hi havia memòria entre les gents”. Els sona tot això? Els recorda alguna data pròxima?

El canvi climàtic al qual estem abocats provoca que els desastres hídrics es repetisquen amb major reiteració i extremisme. Perquè l’aigua, quan plou amb dramàtica intensitat, circula amb violència per on ho ha fet des de sempre, tal com ens solen recordar els “vells del lloc”. No es deté davant res i arrasa tot allò que se li posa davant. Vides incloses. I la investigació històrica dóna fe d’això i està presta a informar a qui no ho sap o –la qual cosa és pitjor– no ho vol saber i prefereix no atendre raons d’aquesta índole. Encara que avui dia, amb tots els avanços científico-tècnics de què es disposa, sembla incomprensible i imperdonable que algú decidisca no fer res; encara pitjor, que desaparega enmig del desastre. Sembla increïble, però aquests tipus existeixen. I, com diria Serrat, entre aquests tipus i jo hi ha una cosa personal.

Armando Alberola Romá és catedràtic d’història moderna de la Universitat d’Alacant.

 

Més articles d’aquesta sèrie:

• Desinformació i responsabilitat institucional de Carolina Moreno-Castro
• La necessitat d’una nova cultura del risc, de Jesús I. Català Gorgues.
• Atribuir els fenòmens extrems al canvi climàtic: límits i possibilitats, de Mireia Ginesta.
• Quan la natura es converteix en aliada davant la catàstrofe: aprenentatges de la gota freda a l’Albufera, de Raquel Ortells i Andreu Rico.
• Aprendre de la tragèdia, de Juli Peretó.

 

L’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València és l’escenari del congrés “Dana: reflexions i accions després de la catàstrofe”, organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans, que reuneix especialistes en diverses matèries per a aportar una mirada científica a la catàstrofe. En col·laboració amb aquest congrés, VilaWeb publica aquesta sèrie d’articles. Els debats es poden seguir en vídeo en directe en aquesta pàgina o es poden recuperar a la carta en aquesta.

La política espanyola cada dia que passa baixa més avall. Obsedits amb les nostres febleses ens costa massa de mirar-ho i d’entendre fins a quin punt la nostra participació en el descrèdit hispànic és essencial. Però la realitat és que l’espectacle d’ahir a Madrid –amb Leire Díez fent de prima donna davant les càmeres, mentre Víctor de Aldama li xuclava el protagonisme amb l’oportunisme d’un tertulià televisiu– és la radiografia perfecta d’un règim que ha convertit la corrupció en vodevil i la vergonya en gènere extingit.

Díez, aquesta dona que segons que expliquen va passar –sense cap raó aparent que ho justifique– de tenir menys de 800 habitants com a electors al poblet de Vega de Pas a moure’s pels despatxos de la Moncloa com si en fos l’ama, va comparèixer davant la premsa amb la mateixa convicció que abans, quan hi havia aquelles enciclopèdies grosses de paper, atribuíem als qui en venien: “Jo sóc tan sols periodista, senyors.” Segons la seua versió, aquells àudios en què ofereix interlocució amb la fiscalia i l’advocacia de l’estat espanyol a investigats per casos de corrupció en canvi d’informació comprometedora sobre el tinent coronel Antonio Balas eren pura investigació periodística personal. Com si el Watergate s’hagués fet amb oferiments de favors judicials en canvi d’explicar la merda que colga la policia.

L’única cosa que em va semblar sensata d’aquest divertit afer és que Díez arribàs amb trenta minuts d’antelació i romangués plantada davant els micròfons en silenci, com una vedet esperant que s’alçàs el teló. Ho dic perquè, fet i fet, l’escena és això: teatre. Un teatre de l’absurd en què els actors es prenen seriosament els seus papers mentre l’audiència –nosaltres, els ciutadans, dit així a l’engròs– paguem l’entrada sense haver demanat ni veure aquesta farsa.

Els àudios filtrats –Madrid deu ser la ciutat del món amb més filtracions per metre quadrat– mostren una Díez que parlava de “posar fi a l’UCO” i que deia coses com “Si Balas es mor, molt millor”, referint-se a un tinent coronel que sembla que investiga tots els casos de corrupció que, cada dia més, esquitxen l’entorn de Sánchez. La veu és innegablement la seua, però ahir, davant les càmeres, la dona es va transformar en una innocent periodista que feia recerca per a un llibre sobre “els estralls del fals patriotisme”. Ves.

Això és l’espanyolada perfecta: convertir l’evidència en malentès, la planificació en casualitat i la corrupció en “mala interpretació”.  Però la part millor va arribar quan Víctor de Aldama –aquest empresari que va passar de ser president del Zamora CF, que no sé ni en quina divisió juga, a ser el “nexe corruptor” del cas Koldo– va fer-hi una aparició estel·lar com un personatge de Berlanga eixint entre bastidors. “Això és una pantomima. És una mentidera. Es riu de tot el món”, va cridar a ple pulmó mentre interrompia la compareixença i un altre personatge que no sé ni que hi pintava, però que tenia mala pinta, se li enfrontava com aquell qui diu a bufetades.

Potser l’home tenia raó per primera vegada en la  vida. En això de la pantomima. Però, si ho és, ell mateix en formava part: Aldama és l’home que, segons pròpia confessió davant el jutge, va pagar 650.000 euros a Ábalos, 300.000 a Koldo García i 15.000 a Santos Cerdán en sobres farcidets de diners. Un personatge que era present a Barajas quan hi va arribar Delcy Rodríguez i que presumia de les seues connexions amb la Moncloa.

I, amb aquest espectacle, no em podeu negar que tenim material per a dècades de sainet. O per a fer un estudi sobre la degradació fins i tot de la corrupció.

Recordem els temps del caciquisme de la Restauració, quan la corrupció almenys tenia la decència d’amagar-se darrere salons i tertúlies. O fins i tot els anys del felipisme, quan els escàndols com el cas GAL o el cas Filesa originaven dimissions molt a última hora i una certa –limitada, però certa– vergonya institucional.

Ara no. Ara tenim “lampistes” que fan conferències de premsa per a negar allò que és evident, comissionistes que interrompen actes oficials com si fossen concursants d’un programa de telerealitat i un PSOE que cada volta que ix un escàndol nou diu que “no en sap res”, amb la mateixa credibilitat que podria tenir un torero proclamant-se animalista.

Allò que vam veure ahir és l’evolució natural de la política espanyola postdemocràtica: un lloc, un estat o una ciutat-estat, on els escàndols no es neguen, es teatralitzen. On no importa què dius, sinó com ho interpretes davant les càmeres. On la innocència no es demostra amb fets, sinó amb xous.

Sumar –com si no tinguessen prou maldecaps ells, ja– ha corregut a demanar “el cap” de Santos Cerdán per mirar de circumscriure l’escàndol al PSOE i evitar que esguite aquest govern de coalició com més va més feble. Però fa tard: quan tens un militant del teu partit oferint favors judicials a investigats en canvi d’informació per a desacreditar la policia que us investiga, el problema no és de comunicació, no fotem. És de concepció de l’estat i de què pot fer i no pot fer un estat.

PS1. Si en voleu saber més i situar-vos sobre aquest nou espectacle al país veí us podeu mirar aquesta guia: “Qui és qui en el nou escàndol del PSOE? De Leire Díez a Pérez Dolset”.

PS2. Christian Lesaec és el president de l’Associació de Damnificats Horta Sud-València, una de les tres associacions d’afectats per la gota freda del 29 d’octubre. Esperança Camps hi ha parlat sobre els darrers moviments del president Mazón, aclarint que no hi haurà reunió amb el cap del Consell fins que no vegen el seu nom a la llista de compareixents de la comissió d’investigació de les Corts Valencianes: “Espere que Mazón entenga que era al capdavant del govern valencià i que la gent pensa que ha de dimitir”.

PS3. Si aquest estiu teníeu previst d’agafar un avió, ja us podeu calçar. A les companyies aèries hi falten pilots i els controladors tenen manca de personal, de manera que tot plegat es podria convertir en un infern de retards i cancel·lacions. Ho explica Alexandre Solano en aquest reportatge.

PS4. Ser subscriptor de VilaWeb no és solament rebre informació: és convertir-se en part d’un projecte que fa passar la informació rigorosa davant els interessos econòmics o de partit. És ser part d’una xarxa de persones que creuen que el periodisme independent és imprescindible per a una societat lliure i ben informada. I que considera que de Salses a Guardamar som una nació i hem de tenir uns mitjans propis i autocentrats, no permanentment contaminats pels interessos espanyols o francesos. Uniu-vos-hi en aquesta pàgina.

Aquests darrers anys Nintendo ha viscut una de les èpoques més dolces de la seva història. Després d’haver-se convertit en els reis dels jugadors informals amb la Wii, va tenir una gran patacada amb la Wii U, una evolució que no es va acabar d’entendre. Però per a la generació següent de videoconsola, la companyia japonesa va donar un cop puny a la taula amb la Nintendo Switch, que unificava en un únic dispositiu el concepte de videoconsola portàtil i de televisió. Adeu a la duplicitat de consoles que havia caracteritzat Nintendo d’ençà de l’estrena de la Game Boy. La Nintendo Switch va ser tota una revolució ja de bon començament i el primer mes ja se’n van vendre 2,74 milions de dispositius, un èxit que es va atribuir en gran part a l’estrena conjunta de l’esperat The Legend of Zelda: Breath of the Wild. Aquesta empenta va continuar en el curs dels anys, fins al punt de convertir-se en la segona videoconsola més venuda de la història, amb 152 milions d’unitats. Tan sols la supera la mítica PlayStation 2, amb 160 milions de consoles venudes. Tanmateix, avui passa el relleu a la Nintendo Switch 2, una evolució continuista que vol seguir el camí marcat fins ara i que surt a la venda per 469,99 euros.

La Switch 2 té una pantalla LCD de 7,9 polzades, resolució 1080p i taxa de refresc de 120 Hz, més gran que la seva antecessora. Ara, es pot connectar a un televisor, i en aquest cas pot oferir imatges fins de 4K en els jocs compatibles. Una altra evolució destacada és la dels comandaments Joy-Con 2, que també es fan més grossos i que ara s’uniran a la consola gràcies a un imant. A més, es podran fer servir sobre la taula com si fossin un ratolí sense fils. Els nous comandaments incorporen un botó “C” que activa la funció GameChat per a parlar amb amics i familiars mentre es juga i compartir la pantalla de joc. Per a complementar aquesta funció, avui mateix també surt a la venda una càmera web per a sobreposar el rostre dels jugadors a la pantalla, cosa que fa més pròxima l’experiència multijugador en línia.

A l’interior, la consola incorpora un nou processador desenvolupat conjuntament amb Nvidia, basat en la plataforma Ampere, que permet un rendiment gràfic notablement superior. Això es tradueix en escenaris més detallats, temps de càrrega molt més curts i una gestió millor de les partides multijugador. Aquests canvis van acompanyats d’un augment de la memòria RAM (12 GB) i d’un emmagatzematge intern que puja fins a 256 GB, ampliables mitjançant targetes microSD.

Malgrat els canvis, Nintendo ha tingut cura de mantenir la compatibilitat amb els jocs i la Switch original. Aquest detall és especialment important per als milions d’usuaris que ja tenien la primera consola i que poden migrar-hi sense perdre la biblioteca digital ni les partides. A més, molts dels videojocs que s’esperen tenen continuïtat amb les sagues clàssiques de Nintendo, com Donkey Kong Banzana, Kirby Air Riders i Hyrule Warriors: Age of Imprisonment, que arribarà a l’hivern com a preqüela de The Legend of Zelda: Tears of the kingdom. De tota manera, el videojoc que més ha cridat l’atenció és Mario Kart World, l’última edició d’una saga que es remunta al 1992, amb l’antiga Super Nintendo.

3Cat promou un videojoc juvenil en català per a la nova Nintendo Switch 2

Mario Kart World, el darrer tomb d’una saga d’èxit

La primera Nintendo Switch es va estrenar amb Mario Kart 8, i la Nintendo Switch 2 arriba amb Mario Kart World sota el braç. Aquest títol no és solament una nou capítol de la saga, sinó una reconsideració del concepte del videojoc. L’estructura central continuen essent les curses, però per primera vegada s’endinsa en un gran món obert que es pot explorar lliurement i que connecta els circuits del videojoc.

El mode principal, anomenat “Gran Tour”, combina exploració, missions secundàries i curses improvisades que es poden activar in situ. Els vehicles es poden millorar, hi ha sistemes meteorològics dinàmics i l’entorn té un paper clau: per exemple, una tempesta pot inundar un tram del circuit i alterar la conducció. També hi ha el mode “Knockout Tour”, en què 24 corredors competeixen en una cursa llarga segmentada per trams i, al final de cada tram, els darrers són eliminats. Aquest format afegeix tensió estratègica i evita que la cursa esdevingui previsible. Per als qui s’estimen més una experiència clàssica, el mode “Quick Race” permet curses aïllades en circuits dissenyats, molts dels quals s’inspiren en pistes antigues reimaginades amb gràfics actualitzats.

D’aquesta manera, Nintendo torna a expandir un dels seus videojocs clàssics en la jugabilitat de món obert, tal com ja ho va fer a Pokémon Scarlet & Violet. Malgrat que es pot considerar que el gran pioner dels jocs de món obert és el primer The Legend of Zelda, de l’any 1986, les millores tècniques dels processadors han servit per a desenvolupar videojocs que aprofundeixen aquesta dinàmica de joc, en què el jugador pot explorar lliurement l’escenari sense pantalles de càrrega que interrompin l’experiència.

Hi ha clars exponents d’aquest mode de joc, com ara Minecraft, Grand Theft Auto V, Skyrim, The Legend of Zelda: Breath of the Wild, Super Mario Odyssey, Assassin’s Creed o The Witcher 3: Wild Hunt. Videojocs amb un entorn acurat i una gran proposta de missions secundàries que allarguen moltíssim les hores de joc perquè no se circumscriuen a la història principal i permeten al jugador d’endinsar-se en aquell univers.

L’envit de continuar essent la consola preferida

Nintendo ha tingut cura de mantenir el mateix rumb que va catapultar la Switch original, però alhora ha de situar-la com una evolució que paga la pena de comprar. Fa temps que Nintendo va renunciar a fer la videoconsola del mercat; deixa aquella competició per a les PlayStation i Xbox, i s’orienta cap al jugador informal que vol jocs divertits i entretinguts als quals no cal dedicar gaires hores per a gaudir-ne. En aquesta línia, Mario Kart World segurament és la millor mostra del camí que vol seguir Nintendo: innovació mantenint l’essència d’una saga d’èxit.

 

Aquesta setmana hem de donar les gràcies a la senyora Núria Garrido, presidenta de la unió de propietaris Som Habitatge, perquè, malgrat que hagi menystingut la intel·ligència col·lectiva, que les seves paraules insultin llogaters i classe treballadora i que el seu català fulmini els mínims d’oralitat de la nostra llengua a cop de “tenir que”, la senyora Garrido ens ha regalat un moment radiofònic extraordinari. A Els matins de Catalunya Ràdio, Ricard Ustrell va fer pujar al ring de l’estudi la portaveu del Sindicat de Llogateres, Carme Arcarazo, i la ja esmentada senyora Garrido. La finalitat? Parlar de l’habitatge, el tema que més preocupa els catalans, segons el baròmetre del CEO. Hi ha tants elements del discurs de la presidenta de Som Habitatge per a analitzar que em costa de sortir del meu estat d’esparverament per concentrar-me a comentar-ne les parts més destacables i elaborar un top 3 de moments d’estupefacció. En la tercera posició de la llista, hi col·loco l’afirmació de la senyora Garrido que diu: “Tenir llogaters és com tenir un fill; és un maldecap.” Llegida així, la frase podria semblar prou inofensiva i, fins i tot, mínimament comprensible, però resulta que les raons que la porten a queixar-se és que com a propietari t’arriben notícies dels pobres desgraciats dels llogaters que preferiries no saber perquè fan de mal pair, i fins i tot, són de mal gust… Coses com ara assabentar-te que se’ls ha mort la parella, que s’han divorciat o que han perdut la feina. La llista de temes incòmodes amb els quals els llogaters molestem els propietaris, segons Garrido, també inclou el fet d’empipar aquells qui ens lloguen els pisos amb foteses com ara que la caldera del pis s’ha espatllat o bé que hi ha goteres. És clar, per a ells, que viuen a l’Olimp de la vida, lluny dels problemes mundans, és fastigosament desagradable que els fem perdre el temps amb ximpleries com aquestes, i no és estrany que la senyora Garrido posi al mateix sac la mort d’una parella i una caldera espatllada, perquè ambdues coses impliquen que com a propietària doni la cara, actuï amb responsabilitat i d’acord amb els seus deures –i, si pot ser i no és demanar massa, amb una mica d’humanitat.

En segona posició del rànquing, quan la presidenta de Som Habitatge, ofesa, nega rotundament ser una rendista i es defensa tot considerant-se una treballadora, perquè els propietaris han de reformar, han de pagar pintors, han de pagar la noia que ensenya el pis… No, Núria Garrido, d’això no se’n diu treballar, en tot cas se’n diu mantenir i gestionar el teu patrimoni. Treballar no és llogar un habitatge, ni tampoc invertir en béns immobles. Però la senyora Garrido no tan sols demana que la considerem una més de la classe treballadora, sinó que també es vanta de generar feina, ocupació, llocs de feina, viabilitat econòmica a molta gent. És a dir, pretén que li agraïm a ella i a la resta de rendistes que, gràcies al fet que s’han arriscat invertint i posant pisos a lloguer, nosaltres tenim llocs on poder dormir i semiviure les escasses hores que ens queden lliures quan no treballem fora de casa. En la seva equació de deutes d’agraïment que devem als rendistes, no hi entren en joc ni els preus abusius, ni l’incompliment dels deures dels propietaris vers els llogaters. Al començament de l’entrevista, Garrido afirma que la Unió de Propietaris se sent criminalitzada políticament i que suporten una gran pressió mediàtica; que son el boc expiatori de tots els problemes socials. I seguidament és queixa que el Parlament de Catalunya, durant el primer trimestre del 2025, ha promogut normatives que impliquen sancions als propietaris si incompleixen els seus deures, com ara llogar els pisos a preus superiors a l’índex de referència o bé redactar un contracte de lloguer on no consti l’objecte del contracte. En definitiva, que quan els recorden que han de complir la legalitat, que no poden extorquir els seus llogaters, que no poden falsejar contractes, que no poden lucrar-se sense limitacions, o que s’han de fer càrrec de certes despeses o manteniments derivats dels lloguers perquè dins els seus habitatges hi viuen persones que tenen drets, aleshores se senten ultratjats per haver de complir les seves obligacions.

I en la primera posició del rànquing hi trobem el moment estel·lar en què Garrido assegura que el problema és que els llogaters tenim enveja dels rendistes. Anava conduint mentre escoltava en directe la conversa, i no vaig gitar de fàstic per la finestra de miracle. Enveja a mi me’n fa la gent que aporta valor, senyora Garrido, la gent amb qualitat humana, i no pas vostè, ni la gent com vostè que no tenen gens ni mica de consciència dels seus privilegis. Si tots els llogaters de Catalunya ens fotem a escriure i imprimir el despotisme amb què hem estat tractats massa sovint, el robatori de fiances que ens heu fotut amb qualsevol pretext estúpid, la negativa dels propietaris a reparar elements estructurals dels pisos o a mantenir els llocs on vivim (deixant-nos-hi més de la meitat del salari), empaperarem tot l’Upper Diagonal.

I, si us plau, us prego, lectores i lectors, que no em vingueu ara a dir que no tots els propietaris són iguals i que hi ha llogaters molt torracollons que et deixen el pis fet una merda. Sí, ho sabem que hi ha propietaris curosos, pocs, però n’hi ha. I també hi ha llogaters trinxeraires, sí, també ho sabem. Però aquí parlem de la polèmica que han generat les paraules lamentables i l’actitud altiva de la senyora Garrido, un problema estructural. De manera que si sou propietaris i tracteu bé els llogaters en tots els sentits, com és el cas dels actuals propietaris del meu pis, que són un amor, entenc que no caureu a sentir-vos ridículament ofesos, perquè les crítiques no van cap a vosaltres. I és que en el tema de l’accés a l’habitatge el pecat capital no és l’enveja, sinó l’avarícia i la supèrbia de qui pretén enriquir-se vulnerant drets fonamentals.