Smoking Souls és un d’aquests grups que marquen tota una generació. Quinze anys i cinc discs plens de cançons que s’han cantat a ple pulmó, en nits salvatges, de cap a cap del país, i més enllà. Després d’una aturada temporal i un darrer concert provisional al Festivern del 2023-2024, el 22 de gener van anunciar que seria un comiat definitiu. Una última ronda amb quatre concerts. Dos a Barcelona i un a Madrid, que ja han dit adeu al grup de rock del País Valencià que ha estat la referència d’aquesta darrera dècada. Tanmateix, encara falta la part més especial, la cirereta del pastís, l’últim ball. 14 de juny, a Pego, a casa seua.

Visitem aquesta vila de la Marina Alta, que tanta música ens ha regalat –i ens regala–, per a parlar amb Carles Caselles, cantant i guitarrista de Smoking Souls. Asseguts en una taula de fusta a la font del Baladrar, un indret bonic i tranquil, conversem sobre aquest combat d’amor, com ells l’han anomenat, que s’acaba. Però també parlem de l’escena, del paper de la cultura contra el feixisme i els atacs a la llengua, de les particularitats del poble de Pego i, al capdavall, de la vida.

—Després de quinze anys, us acomiadeu definitivament. Quins han estat els motius d’aquesta decisió?
—Són quinze anys d’un ritme sense parar. Hem tret un disc cada dos anys i és molt pesat, aquesta indústria musical exigeix molt. Tindre un grup, i que forme una part tan gran de la teua vida, esgota molt. El recorregut del grup ha sigut molt digne i era un bon moment per a parar sense haver llevat valor al que hem fet. Pensàvem que era la millor època per a fer aquesta aturada definitiva. També ho fem per cuidar-nos a nosaltres mateixos internament. El grup és un projecte en què ens passem moltes hores junts i si parem, en part, és per a continuar cuidant aquesta amistat que ens uneix.

—Supose que la pandèmia us va marcar. Veníeu de fer Translúcid i vau haver de cancel·lar eixa ronda…
—Sí, la pandèmia va ser un colp molt fort per al grup. Ho vam superar molt bé, però veníem de fer el disc més ambiciós de la nostra carrera i una inversió, tant econòmica com emocional, molt forta, i ens vam quedar sense poder moure’l. Els grups ens financem fent concerts. És l’única manera perquè, avui dia, venent discs i fent marxandatge no pots mantindre’t. Aquell colp fou una estocada, però vam agafar forces perquè la vida continuava i el projecte encara tenia coses a dir, que va ser l’últim disc, La cura.

—El 2023 vau fer una ronda abans d’una aturada temporal. La vau pensar per a fer un disc, però finalment es va convertir en l’aturada definitiva. Què ha passat en aquest temps?
—Ens hem adonat que les dinàmiques de treball i les exigències que aquest projecte demana són més grans del que podem donar. El grup demana molt emocionalment, has d’estar connectat amb els companys i has d’estar més o menys amb la mateixa energia. I pensàvem que no ens trobàvem en eixe moment. Fer un disc nou requereix moltíssimes hores junts i tindre aquesta il·lusió, que almenys jo no tenia. Compondre un disc sense les ganes de transmetre un missatge ni la il·lusió de compartir eixes cançons amb els companys i amb el teu públic no té sentit. Quan fas música ha de ser perquè tens més o menys clar què vols dir i jo no ho tenia clar. Estic segur que és el millor que hem pogut fer, parar, descansar i acomiadar-nos del nostre públic d’aquesta manera tan bonica, i tancar un projecte que ha sigut el projecte de les nostres vides. Per a mi, el fet més important era mantenir el llegat del grup d’una manera que em fera sentir orgullós quan mire enrere. I ara era el millor moment.

—Fareu l’últim concert ací, a Pego, a casa vostra. Com esteu emocionalment?
—Fins ara jo no n’havia sigut molt conscient, perquè potser el dol ja l’havia fet abans, però avui fa dos dies de l’última actuació a Barcelona, i a la Sala Apolo vaig sentir una punxada real, de dir: “D’acord, ens passa això.” Quan vam decidir d’acabar, sabíem que encara quedaven aquests últims concerts, de manera que eixe dol no era tan intens. Ara pareix que comence a remoure’s alguna cosa per dins i tenim moltes ganes de fer eixe últim concert perquè és tancar definitivament aquesta etapa vital, i tancar etapes com un vol. El fet de poder escollir un final és un gran privilegi, però, mentalment, mai no s’està preparat per a una cosa com aquesta. Serà un concert molt especial, amb moltes col·laboracions, hi haurà tota la nostra família, tota la gent que ha participat en aquest projecte durant aquests quinze anys. Serà una nit intenseta emocionalment, però tenim moltes ganes de viure-ho i de cantar per última volta eixes cançons.

—L’últim ball, no?
—L’últim ball, ara sí.

—En el concert de Barcelona demanàveu la dimissió de Carlos Mazón. Com valoreu la situació que es viu al País Valencià d’ençà de la gota freda?
—És incomprensible que Mazón encara estiga ahí. I és més incomprensible perquè el poble li ha dit, no sé quantes voltes ja, que no el volem. No entra en el cap de ningú amb un mínim de dignitat que eixa persona puga estar al seu lloc. Hem de continuar cridant fort perquè deixe el càrrec, que ens deixe viure tranquils i que done dignitat al nostre poble. Ja no ens representava abans, ara ens representa menys, i això fa una certa ràbia. Vull sentir-me orgullós de ser d’ací, però eixa persona no em fa sentir orgullós perquè no ha sabut gestionar bé la seua feina i no ha tingut el valor d’afrontar els seus errors. Tots sentim que no podem respirar tranquils mentre eixa persona estiga allí. Tens eixa ràbia, eixa impotència, i jo des d’ací demane que s’aparte, que demane perdó a les víctimes i que deixe pas a altres coses, perquè és mort políticament.

—A banda la gestió de la gota freda, tenim un Consell que ataca constantment la llengua. Quin paper ha de tenir-hi la cultura i, especialment, la música?
—La cultura, i més ací a València, sempre ha tingut un paper superimportant i el canvi polític que va haver-hi el 2015 va venir d’eixe moviment cultural que hi havia. També del context de diversos factors, però la cultura va ajudar moltíssim a generar eixe canvi com a punt d’unió entre valencians. La música, que és el que a mi em toca, uneix la gent. Quan hi ha un problema, quan hi ha alguna cosa que ens toca a tots i que ens remou, la música és un nexe d’unió superpotent perquè s’acabe de generar eixa força que cal per a poder canviar algunes coses. Ara estem pitjor, perquè ja no tenen vergonya. Abans es guardaven un poc eixa vergonya d’atacar el valencià, ho feien de manera metafòrica. Odiem el valencià, però no ho diem obertament. Però ara ja es diu obertament, i no passa res. No té cap conseqüència cap a ells. Però jo pense que sí que té conseqüències, i és que el seu discurs alimenta més el nostre. I és una resposta que hem de tindre ara des de la cultura, de defensar encara més el que es fa ací a casa nostra. Hem de tornar a eixa trinxera, que hi haja les associacions i tornen a tindre força, que els ajuntaments que puguen programen cultura en valencià. Tornem a tindre un paper molt important, sobretot en la defensa de la nostra llengua.

—Es diu que hi ha un relleu generacional després del comiat de grups que han marcat l’escena. Com ho valoreu?
—El 2013 va haver-hi un canvi molt fort, més gran encara que el d’ara. Obrint Pas, la Gossa Sorda, Orxata, Aspencat eren els quatre pilars forts de la música en valencià, i van ser els grups que van convertir la nostra escena en una escena oberta, més enllà de tocar a les quatre festes majors. Van aconseguir coses fora, a l’estat espanyol, fins i tot a Europa i l’Amèrica del Sud. Allò va ser molt fort. Es parla molt d’aquest canvi, però quan va passar aquell nosaltres intentàvem començar i sentíem el mateix buit, més gran encara, perquè eren grups que tenien un poder de convocatòria molt gran. Ara passa això mateix, però és normal, la vida sempre canvia, és cíclica, i els projectes s’acaben, siga pel que siga. Això és l’altre tema, per què s’acaben els projectes més enllà dels quinze, vint anys? Per què no hi ha un projecte que fa trenta anys que hi és? Però també està bé que això passe perquè hi entre gent nova i l’escena no es monopolitze. Hi ha moltes veus que diuen que ara ens quedarem orfes. Jo em sent molt il·lusionat pel que ve, perquè veig que apareixen projectes nous, amb lletres i discursos diferents, però que donen una altra riquesa a la nostra cultura. Es diuen les coses d’una manera més actualitzada als temps que vivim.

—…
—Sí que note que els projectes que ixen ara no tenen un discurs tan explícit políticament, però després d’aquests dos anys de govern de PP-Vox, inevitablement, haurem d’alçar una altra volta eixa bandera política des de la música. Si no, el temps ho dirà; d’ací quatre o cinc anys, veurem. Pense que això passarà. Hi ha molts projectes superinteressants d’altres estils musicals que deu anys enrere hauria sigut impossible de pensar que pogueren tindre un lloc a l’escena. I sobretot grups amb cantants femenines, que això era un deure, una feina que no és que s’havia de fer, sinó que era ben normal que passara i no passava. Hi havia un bloqueig i ara és superpositiu per a tots que l’escena estiga molt més equilibrada quant a gènere. No hauria de ser ni un tema de conversa. Ara, la gent jove fa altres coses i els hem de donar suport, no els hem de picar sempre dient que allò de fa deu anys era millor. Tots estem influïts per una indústria superforta que ve de fora. És inevitable que la música bega d’eixos corrents que funcionen en la indústria musical. Però és molt positiu que això vinga ací i que ho fem nostre.

—Som a Pego, bressol de grups com la Gossa Sorda, ara Pep de la Tona, els Smoking Souls… I, a més, un poble molt organitzat políticament. Ho vam veure en el concert solidari pels catorze antifeixistes encausats i ho veiem ara amb Guaitem la Terra, que lluita contra la destrucció del territori que pretén el PAI Pego Golf. Què té Pego?
—Pot ser que per la posició geogràfica en què som ens hàgem de defensar de totes eixes mans brutes que volen arrabassar el nostre poble. No sóc sociòleg, no sé per què passa això, però pot ser que vinga de la guerra civil. Hi havia cacics i gent molt rica que tenia gran part dels camps. Això ja va generar eixe moviment sindical amb els treballadors, hi havia molta gent d’esquerres que va formar eixe germen. Ací hi havia el famós Pasiego, que ix en alguna cançó de la Gossa Sorda, que era un terratinent, amic del rei. Supose que sempre que en un poble hi ha aquesta mena de gent o aquesta mena d’estructures, hi ha una resposta social que es transforma en antifeixisme o en moviments polítics prou potents. Pego és un poble que té molta riquesa, tenim moltíssima aigua, tenim muntanya, tenim el mar molt prop. Això, per un costat, és la nostra fortuna, i per una altra part, és la nostra condemna, perquè atrau molts inversors, molta gent a qui no interessa el nostre territori, ni la nostra cultura, ni la nostra gent. Només els interessa sucar i traure’n un benefici econòmic. Per sort, tenim una marjal protegida encara, però tenim totes les nostres muntanyes fetes malbé. Una pedrera, faran una macrourbanització enfront, una altra urbanització allà, i sembla que l’ajuntament no està gaire disposat a cuidar les nostres muntanyes i els nostres recursos, que són molt limitats. Continuem en eixa lluita constant de dir “No ens toqueu això, que ens ho estimem molt i és nostre”. Amb tot, és molt complicat i els diners tenen un poder enorme.

—Tornant als Smoking Souls, parleu d’un combat d’amor que s’acaba. Quina valoració feu d’aquests quinze anys de combat?
—Ha sigut un combat molt intens. Parlant metafòricament, hi ha hagut sang i hi ha hagut moltíssimes llàgrimes, però també ha tingut moltíssima bellesa i ha sigut preciós. Ha sigut un viatge increïble. No m’hauria imaginat mai conèixer tanta gent, haver aconseguit que les nostres cançons arribaren a la vida de moltes persones com ho han fet. Em sent molt orgullós de mi i dels meus companys per haver arribat on hem arribat, per haver-nos cuidat com ho hem fet. Hem après molt, ens hem fet grans i la valoració és positiva per tots els costats. Tot i haver-nos passat mil històries, allò que més orgullós em fa sentir és que sempre hem anat a la nostra, no hem tingut cap multinacional darrere dient-nos què havíem de fer, no hem volgut entrar mai a cap ràdio, no ens ha fet falta tampoc, per poder arribar a la gent. No ens hem venut a una indústria que constantment et diu “Fes les coses d’aquesta manera perquè funcionen”. Hem tingut sempre eixe amor propi. Al llarg del temps, el que queda són eixos cinc discs, i les cançons ho diuen tot. Anàvem sempre a la contra, un grup de rock en valencià, amb un nom en anglès, d’un poble xicotet. Però ha estat un viatge increïble, i això és el que queda. Quedarà el record i haver fet eixes cançons de manera honesta.

—I ara, què?
—Smoking Souls s’atura definitivament, i ara quedarà un buit que ja veurem com omplim. Serà un buit immens perquè són molts anys i no n’hem sigut del tot conscients. Jo faré cançons. De fet, faig cançons perquè sempre en faig. És com qui escriu per a autoregular-se, i jo em regule fent cançons. No tinc pensat res. Ja veuré què en faig, d’eixes cançons, però de moment vull gaudir d’eixe final que ens espera encara, gestionar bé eixe dol i continuar quedant amb els meus companys per a fer paelles i comentar eixa jugadeta que hem fet aquests quinze anys. I el que vinga, vindrà, ja ho anireu sabent.

Milers d’estudiants de les Illes i el País Valencià comencen avui les proves de selectivitat per a accedir a la universitat (PAU). Enguany, hi haurà algunes novetats als exàmens de les PAU respecte dels anys anteriors.

Per exemple, serà un model únic i no s’hi podrà descartar temari. És a dir, en lloc d’haver-hi dos exàmens, com fins ara, hi haurà un únic model, tot i que, dins la prova, sí que hi haurà exercicis opcionals. A més, en el cas de les proves específiques de les llengües oficials, com el català i el castellà, els errors lingüístics es podran penalitzar amb dos punts menys.

Proves de les PAU per a estudiar: models de Catalunya, Illes i País Valencià

La convocatòria ordinària comença avui, dia 3 de juny, i continuarà demà, dimecres, 4, i dijous, 5 (també es podria fer algun examen el dia 6 en cas que se superposessin dos exàmens en el mateix horari). Tanmateix, la situació excepcional viscuda al País Valencià a causa de la gota freda ha fet que s’acceptés una altra  convocatòria oficial d’exàmens per als alumnes afectats, que es podran presentar del 1r del juliol al 4 a la primera convocatòria ordinària.

Tot allò que heu de saber sobre les proves de selectivitat 2025: dates i horaris de les PAU

Un total de 4.860 alumnes dels centres educatius de les Illes s’han matriculat a la prova d’accés a la universitat. Els horaris dels exàmens d’avui són:

• 9.00 a 10.30: llengua castellana i literatura
• 11.30 a 13.00: història d’Espanya
• 15.15 a 16.45: geografia / química
• 17.30 a 19.00: anàlisi musical / dibuix tècnic / geologia i ciències ambientals / llatí / tècniques d’expressió gràfico-plàstiques

Per la seva banda, al País Valencià hi ha uns 26.000 inscrits. Els horaris de les proves són:

• 9.30 a 11.00: llengua castellana i literatura
• 11.45 a 13.15: història de la filosofia
• 15.30 a 17.00: biologia / empresa i disseny de models de negocis / tecnologia i enginyeria / història de la música i de la dansa
• 17.45 a 19.15: física / història de l’art / cor i tècnica vocal / disseny

Horaris dels pròxims dies d’exàmens a les Illes i el País Valencià

La Universitat de les Illes Balears (UIB) ja ha fet públics les dates i els horaris de cada prova:

Dimecres 4 de juny 

• 9.00 a 10.30:  història de la música i de la dansa / matemàtiques aplicades a les ciències socials / moviments culturals i artístics
• 11.30 a 13.00: llengua catalana i literatura
• 15.15 a 16.45: història de la filosofia
• 17.30 a 19.00: biologia  /disseny / història de l’art / literatura dramàtica / tecnologia i enginyeria

Dijous 5 de juny 

• 9.00 a 10.30:  arts escèniques / ciències generals / fonaments artístics / grec / matemàtiques
• 11.30 a 13.00: anglès
• 15.15 a 16.45: dibuix artístic / física / alemany / francès / italià / portuguès
• 17.30 a 19.00: cor i tècnica vocal / dibuix tècnic aplicat a les arts plàstiques i al disseny / empresa i disseny de models de negoci

La Conselleria d’Educació, Universitats i Ocupació de la Generalitat Valenciana ja ha fet públics les dates i els horaris de cada prova:

Dimecres 4 de juny

• 9.30 a 11.00: llengua estrangera (anglès, francès, alemany, italià)
• 11.45 a 13.15: història d’Espanya
• 15.30 a 17.00: química / literatura / moviments culturals i artístics / geografia / dibuix plàstic aplicat a les arts plàstiques i al disseny
• 17.45 a 19.15: dibuix tècnic / grec / tècniques d’expressió gràfico-plàstica / geologia i ciències ambientals

Dijous 5 de juny

• 9.30 a 11.00: llengua catalana i literatura
• 11.45 a 13.15:  dibuix artístic / arts escèniques / anàlisi musical / matemàtiques / matemàtiques aplicades a les ciències socials / llatí / ciències generals

Quan es publicaran les notes de les PAU?

A les Illes, els resultats provisionals es publicaran l’11 de juny i, després de les revisions, es publicaran els resultats definitius el 21 de juny. Al País Valencià, les notes es publicaran el 8 de juliol, i l’assignació de places universitàries serà l’11 de juliol.

Així es viu la selectivitat als pobles de la gota freda

L’acord per al pressupost del 2025 entre el govern de Marga Prohens i l’extrema dreta de Vox és un pacte polític que xoca de ple contra la llengua catalana. L’oposició s’ha afanyat a dir que és pitjor que el de l’època de Bauzá i el TIL. Per analitzar la situació una mica més a fons, parlam amb Damià Pons (Campanet, 1950), ex-conseller d’Educació, Cultura i Política Lingüística durant el primer pacte de progrés i l’home que va assentar les bases de la política lingüística que ara la dreta i l’extrema dreta volen fulminar.

Ell va més enllà dels noms. Jaume Matas, José Ramón Bauzá, Marga Prohens… tot respon a una mateixa maquinària en contra de la llengua, a una estructura catalanofòbica, a una actitud colonitzadora que fa que, novament, el català torni a perillar a les Illes. Quines errades s’han comès fins ara? Com cal reaccionar? Hi ha motius per a l’esperança? Pons ens posa una mica de llum en tot aquest camí.

—Vist el darrer pacte entre PP i Vox, i com diria Maria del Mar Bonet: “què volen aquesta gent?” 
—Ho tenen molt clar què volen aquesta gent: exterminar la llengua catalana. Tant el PP com Vox. No cometria l’error de pensar que a tot això el PP ho fa perquè Vox l’hi obliga per aprovar el pressupost de l’any 2025. Hem de veure què fa tot el PP en l’àmbit de l’estat: està en contra de l’ús del català al congrés dels diputats i a la Unió Europea, contra l’ús i el foment del català al País Valencià, a Catalunya i a la Franja catalanoparlant d’Aragó. No podem ser innocents, ingenus o desinformats a hores d’ara. L’estat espanyol és un estat catalanofòbic i el PP, un instrument  de l’estat nació, va fent la seva feina amb moltes ganes contra les llengües no castellanes.

—Quina, en concret?
—Aquella que es va començar fa tres-cents anys: quan acaba la guerra de Successió i es promulga el Decret de Nova Planta i comença el cicle d’uniformització, castellanització i centralització de tot el territori de l’estat. Aquests són els tres objectius del projecte de l’Espanya-nació dels tres darrers segles. Durant el XVIII el va desenvolupar l’absolutisme borbònic, durant el XIX i primeres dècades del XX, l’estat nació liberal, tot seguit les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, també la Segona República, i des de fa una cinquantena d’anys la monarquia postfranquista. El model d’estat sempre ha estat el mateix: uniformització i castellanització. Recordem que hi ha un article a la constitució vigent que és una veritable manifestació de supremacisme castellanista: saber el castellà és un deure, també en aquells territoris d’on no n’és llengua històrica, i saber el català, el gallec i el basc tan sols és un dret, ni tan sols és un deure saber-los encara que en els seus territoris siguin llengües mil·lenàries. A hores d’ara, el PP, que ja s’ha llevat de damunt tots els complexos de culpabilitat de la dreta espanyola per haver estat còmplice de la dictadura franquista, és absolutament bel·ligerant contra els drets lingüístics dels no-castellanoparlants. I Vox és una reencarnació de la Falange i del franquisme dels anys quaranta i cinquanta. Els dos partits es manifesten i actuen com les bèsties genocides que en realitat són, perquè són bèsties genocides. A més a més, compten amb dos factors que els van a favor: la mundialització tecnològica, amb uns mitjans de comunicació i unes xarxes socials que acaben afavorint les llengües majoritàries, i els moviments migratoris.

—Ens podeu parlar més de la immigració?
—En els territoris de llengua catalana hi ha un creixement migratori absolutament excessiu. Els nostres països han comès la irresponsabilitat, des d’una perspectiva identitària i lingüístico-cultural, d’optar pel model econòmic del turisme de masses. És un model econòmic insaciable: reclama compulsivament l’arribada de nova població, a la qual majoritàriament ofereix salaris precaris. Així mateix, els nostres països s’han acabat convertint en un lloc de residència desitjat per les elits cosmopolites i per les elits econòmiques de bona part d’Europa. Tot això té uns impactes sobre la salut de la llengua, la cultura i la identitat de les terres de llengua catalana. I també un ventall de conseqüències més: l’escola, les infrastructures, l’habitatge, els serveis sanitaris i socials… La gestió d’una situació d’aquesta naturalesa és políticament molt complexa. I en el cas que la societat receptora d’aquesta nova població se’n desentengui, dels efectes del creixement demogràfic, la inèrcia que és favorable a la llengua castellana i la incidència del supremacisme lingüístic que practica l’estat facilitaran o acceleraran que es compleixi l’objectiu de sempre del nacionalisme espanyol: la substitució lingüística. Si tenim uns poders públics absentistes respecte d’aquesta realitat, anam malament. Però encara hi anam molt més si els “nostres” poders públics són còmplices del projecte de la minorització, primer, i substitució, tot seguit, de la llengua catalana per la castellana.

—La persecució contra el català no és tan sols a les Illes… sinó a tot el país. Sobretot al País Valencià, però al Principat també hi ha embats contra el català. Fins ara, si en un lloc estrenyien, sempre hi havia un espai per a ajudar els altres territoris. Ara sembla que tot s’ha estructurat contra el català. 
—És evident que un dels problemes que hi ha hagut aquests darrers quinze anys en política lingüística és que Catalunya, en bona part, ha deixat de fer de referent i de motor a l’hora d’afrontar el procés del recobrament de l’ús social del català. Abans havia fet aquest paper i havia tengut un efecte de contagi molt positiu per a les Balears. A la Catalunya dels darrers anys no hi ha hagut la voluntat de considerar que la defensa i l’extensió social de la llengua catalana havia de ser una prioritat absoluta. S’ha comès l’error, em sembla a mi, de pensar que la reconstrucció de la nació podia quedar aparcada perquè la conquesta de la república ja resoldria les mancances lingüístiques i identitàries estructurals que en tot moment eren ben visibles. Aquesta opció del sobiranisme de Catalunya de no considerar que el recobrament de la llengua havia de ser una prioritat política també ha tengut influències negatives sobre els dos darrers governs de progrés de les Illes Balears. Contràriament, el govern progressista i nacionalista del període 1999-2003 no va tenir aquest condicionant ni tampoc cap acomplexament a l’hora d’afrontar la qüestió del català.

—L’oposició ja diu que el govern de Prohens ha fet bo el govern de Bauzá
—Jo crec que són comparacions absurdes. És evident que Bauzá tenia unes formes de fanfarroneria, que Prohens, que és més espavilada que ell, probablement no tendrà, però en realitat l’objectiu és el mateix. Ells són conscients, primer, que a les Balears hi ha un nucli dur de dreta espanyolista i, evidentment, se la volen disputar amb Vox. Segon, a les Balears hi ha molta gent nouvinguda que té com a llengua personal la llengua castellana i aquesta gent agrairà que un partit polític que governa els faci el favor de poder prescindir de la llengua catalana. És a dir, l’objectiu és aquest: convertir la llengua catalana en una llengua prescindible. El seu objectiu és que de cada vegada sigui més possible viure a les Illes Balears prescindint del tot del català. Jo no en vull triar cap dels dos, tots dos formen part de la mateixa estratègia de reduir la llengua catalana a una cosa inexistent, o tan minoritària que tan sols sigui ja una llengua semblant al llatí. Fou Josep Maria Llompart que va alertar, a la dècada de 1980, del perill de la llatinització del català. Una llengua que té usos cultes, prestigiosos i creativament importants, però que la immensa massa social no la sent ni la té com a pròpia.

Fotografia: Martí Gelabert.

—El context actual és molt diferent de quan éreu conseller. És irreversible el que es faci ara? 
—Quan jo vaig ser conseller d’Educació i Cultura, del 1999 al 2003, va ser el moment que va començar la nova immigració. Però tenia unes magnituds encara controlables. Què vàrem fer? Aquell primer govern de progrés es va plantejar seriosament el tractament de la situació de la llengua catalana: es varen fer aules d’acollida, es varen fer programes d’integració intercultural, es va fomentar moltíssim l’equip d’immersió lingüística, es va fer un programa d’acollida a pares i mares, es va fer una potent tasca de promoció social i cultural… En quatre anys, l’ensenyament en català va augmentar de tretze punts. També es varen iniciar línies d’ensenyament en català a col·legis concertats on fins llavors havia estat inimaginable.

—Per això us ho demano: sou optimista amb vista al futur?
—No pronosticaré si és reversible o no la situació regressiva actual. El futur, diuen, no es pronostica, es construeix, però evidentment no seré tan ingenu, ni practicaré l’autoengany, per a no saber que el futur es construeix a partir dels elements del present. I és evident que, a partir dels elements del present, construir un futur en el qual hi hagi garanties absolutes de la continuïtat de la llengua catalana a les Balears durant els segles vinents serà molt complicat. Sobretot, si no hi ha una rectificació del model del turisme de masses. Cal optar pel decreixement com a mesura necessària per a estroncar el procés en curs de creixement demogràfic accelerat. Ja hi ha previsions que diuen que els quinze anys vinents les Balears augmentaran de 300.000 habitants. És necessari que aquells ciutadans o entitats partidaris de la sostenibilitat lingüística, cultural i identitària tenguin un full de ruta amb objectius clars. Per sort ara mateix l’Obra Cultural Balear es troba en un gran moment.

—Per exemple? 
—Som en una situació què sembla la cosa més normal del món que a Cabrera només hi puguin anar 140 visitants cada dia i, en canvi, sembla impossible d’evitar que a les Illes Balears els quinze anys vinents s’hi instal·lin 300.000 persones més. Per favor, siguem clars: si volen sobreviure com a poble, els mallorquins, que ja estam minoritzats, com a mínim hem de tenir clars els mecanismes que ens permetrien de sobreviure. La nostra supervivència bàsicament reclama la supervivència de la llengua i la cultura catalana. Una llengua i una cultura que volen sobreviure incorporant nouvinguts, és clar que sí; acollint i acceptant els seus drets lingüístics i culturals; acceptant la seva condició de ciutadans de ple dret en termes de serveis socials i sanitaris, infrastructures, educació, drets laborals, habitatge, etcètera. Però, aplicant el principi bàsic de la interculturalitat, a les Illes Balears hi ha d’haver una llengua que ha de tenir una situació de primacia, d’hegemonia, que ha de ser la llengua dominant públicament, que ha de ser la llengua necessària per a la integració laboral i social. I aquesta llengua, evidentment, ha de ser la catalana, la pròpia del país.

—Hi ha hagut una falta de responsabilitat els darrers vuit anys de pacte de progrés? Ho dic perquè el govern d’Armengol volia incloure la vehicularitat del castellà també a la llei, per exemple. O en la funció pública, van haver de rectificar al darrer moment qüestions de llengua per la pressió de grups com Més o d’entitats com l’OCB. Això ha donat ales per poder actuar amb aquesta impunitat?
—La impunitat amb què actuen PP-Vox crec que és al marge d’allò que hauria fet o deixat de fer el govern de progrés els vuit anys anteriors. Ara, és evident que durant els darrers vuit anys del govern de progrés la qüestió lingüística va ser percebuda, sobretot pel partit polític majoritari, com un tema que s’havia de tenir una mica arraconat per evitar que el PP l’instrumentalitzàs en contra del pacte de progrés amb la intenció d’atreure tots aquells sectors nouvinguts que volen que la llengua catalana sigui una llengua que no els molesti. Si tot això ho feren per evitar que el PP no els derrotàs a les urnes és evident que no els va servir de res. Els dos darrers governs de progrés, en l’aspecte lingüístic, han estat profundament acomplexats i absentistes.

—Vehicularitat del castellà, exempció de quatre anys a nouvinguts per aprendre català, rebaixa de la nota per a obtenir el títol… l’educació ha estat la gran perjudicada del pacte. Com pot afectar tot això els nostres alumnes? 
—L’objectiu del PP-Vox és que els alumnes surtin de l’escola amb la màxima inseguretat lingüística respecte al domini de la llengua catalana. Si tu surts de l’escola i tens inseguretat a l’hora d’usar la llengua catalana, tendiràs més a prescindir-ne que si et sents segur utilitzant-la. I si un alumne invoca l’exempció, aquest alumne serà dins d’un grup classe i no entendrà res. Els seus companys de classe, com que no entén res, li parlaran en castellà. El professor, per consideracions humanes –entre cometes– dirà que aquest alumne no entén res i es passarà al castellà. És una dinàmica de castellanització de l’entorn. Com més gent hi hagi que no entengui la llengua catalana, l’entorn i les interrelacions socials més es castellanitzen. Aquest és l’objectiu del PP i Vox. Sempre hi haurà un mallorquí submís, servil, que es passarà a la llengua castellana, moltes vegades innecessàriament. Són mallorquins servils que tenen la submissió interioritzada com si fossin els súbdits d’un poder colonial.

Fotografia: Martí Gelabert.

—Com veis que tot allò que vau construir en matèria de política lingüística s’esfondri ara?
—La complexitat de les aules fa que molts professors tenguin la sensació d’estar desbordats. I estan molt farts que juguin amb l’educació i amb les escoles amb un aprofitament polític partidista. Això el PP ho fa d’una manera absolutament grollera i immoral. Ho va fer amb Jaume Mates, ho va fer amb Bauzá i ara ho fa amb Prohens. Han criminalitzat el professorat, acusant-lo de manipulador, cosa que lògicament ha produït en el professorat un cert sentiment d’irritació, d’impotència. És molt important que aquest professorat que creu que és convenient que la llengua catalana sigui el pal de paller de tot el sistema educatiu se senti ajudat, tengui l’estímul de l’administració, tengui el suport de les famílies i de la societat civil que té consciència de país. Cal fer-los costat perquè se sentin forts a l’hora de plantar-se davant les decisions hostils que pugui impulsar l’administració contra els drets lingüístics dels mallorquins.

—També en la funció pública, van retallant el dret dels ciutadans d’expressar-se en català. 
—És que aquesta és la maldat d’aquestes polítiques lingüístiques: allà on el català havia avançat mínimament o bastant volen que reculi. En canvi, hi ha cap punt en el pacte PP-Vox que digui que la igualtat lingüística també ha d’arribar a l’administració de justícia, per exemple? Hi ha cap punt que digui que la igualtat lingüística també s’ha de produir en el món econòmic? És una gran trampa, una gran estafa, una gran poca-vergonyada d’aquesta gent. Tenen els objectius molt clars: guanyar les eleccions i així poder ser fidels servidors del projecte de l’estat nació castellà que des de fa tres segles ens imposen. L’engany i la mentida són la seva arma. En el seu pacte, el PP i Vox insisteixen en la idea que la llengua catalana és la causa per la qual no volen venir a treballar a les Balears ni el personal sanitari ni els funcionaris públics. Tothom sap que això és una mentida absoluta. Les dades ho han demostrat. A les darreres oposicions per a personal sanitari, hi havia més gent amb la capacitació en llengua catalana que el nombre de places convocades.

—Cal una reacció.
—Aquell mallorquí que és molt partidari de la llengua catalana i que vol que encara s’usi un parell de segles més a l’illa de Mallorca, i a tot arreu dels Països Catalans, si creu que participant en una manifestació anual ja en té prou és un ciutadà conscient però nacionalment ineficient. Un ciutadà conscient ha d’anar a les manifestacions reivindicatives, però a més a més ha de practicar la intercomunicació en llengua catalana sempre; ha de consumir productes culturals en català; ha de ser capaç d’intentar que l’ús de la llengua catalana sigui normal dins els àmbits en els quals desenvolupa la seva vida, siguin familiars, socials, professionals; ha de donar un cop de mà al moviment civil que és favorable a la llengua, la cultura i el país, etc.

—Per tant, ara cal una gran reacció. Com en l’època del TIL.
—Cal una reacció molt més gran i aquesta reacció no ha de ser exclusivament lingüística o cultural. També ha de ser una reacció que vagi lligada al qüestionament del model econòmic del turisme de masses. Per això la manifestació del dia 15 d’aquest mes és tan important com les manifestacions o concentracions per la llengua catalana. Perquè si no canviem el model econòmic del turisme de masses, la qüestió de la llengua catalana no té solució. Necessitam molts de recursos humans, moltes forces, moltes idees clares. Ara i en el futur immediat haurem d’afrontar el repte més difícil que mai ha hagut d’afrontar la llengua catalana. Més difícil que el que va haver d’afrontar durant la dictadura franquista.

—Prohens ja ha fet mig mandat. L’acabarà?
—El problema no és que acabi aquest mandat, sinó que pugui repetir mandat. Ara hi ha una onada dretana i populista mundial. La política espanyola s’ha convertit en una espècie de campionat de boxa amb boxejadors drogats i, evidentment, no hi ha el més mínim esperit constructiu. Tot s’hi val i evidentment la llengua catalana fins al darrer minut serà una arma de guerra.

—És autoodi això que té Prohens envers el català? Perquè, a diferència de Bauzá, ella s’expressa i fa vida en català. 
—Alerta, perquè quan parlam d’autoodi, de vegades pensam en el pobre ciutadà a qui han infectat unes determinades idees i que sense ser gaire conscient menysté la llengua pròpia perquè li han fet creure que era una llengua que no servia per a res, que era purament local, que no li permetria de progressar socialment. En el cas de Matas, Bauzá o Prohens hi ha un autoodi interessat, programat, de conveniència. Això sí, diu Prohens, com que jo som mallorquina, a la meva criatura li xerraré en mallorquí. Això és un poquet el joc d’aquesta gent. I fins i tot diran que els agrada molt el ball de bot. L’autoodi implica una certa manca de consciència. És el resultat d’una certa manipulació exterior. Quan l’autoodi es converteix en una actitud perfectament calculada, racional, interessada, això jo crec que més que autoodi és actitud de colonitzador. I són colonitzadors aquells que, tant si han vengut de fora com si són autòctons, volen despersonalitzar, subordinar i espoliar els elements identitaris i els béns econòmics del territori que tenen dominat políticament, un territori que, a més a més, volen descohesionar al màxim.

Fa quatre dies, vam tenir les dades actualitzades: passat un any de l’aprovació de la llei d’amnistia, gairebé la meitat dels beneficiaris són agents de policia. Si bé els activistes, manifestants i –sobretot– els dirigents polítics han topat, en gran part, amb la resistència dels jutges a aplicar-los la llei, els agents de la policia espanyola, de la Guàrdia Civil i dels Mossos d’Esquadra han estat gairebé tots amnistiats, sense dubtes i per la via ràpida. Només han denegat l’amnistia als quatre policies espanyols que van buidar l’ull a Roger Español; tots els altres 164 agents que havien arribat a ser investigats o processats per la violència policíaca del Primer d’Octubre o en les protestes contra la sentència se n’han beneficiat. Els negociadors de la llei no van qüestionar mai que s’hagués d’amnistiar els policies: era un peatge perquè el PSOE i el TC acceptessin la llei. Però ara el TC diu que no n’hi ha prou, que la llei ha d’incloure la possibilitat d’amnistiar tothom que s’oposés al procés d’independència perquè sigui constitucional.

Així consta en la ponència de la sentència del TC sobre el recurs del PP contra la llei, que s’ha filtrat a pràcticament tots els mitjans, fins i tot, abans de ser repartida a la desena de magistrats que el 10 de juny hauran de començar la deliberació. Aquesta ponència, la signa la magistrada Inmaculada Montalbán, del sector afí del PSOE en el ple del TC.

La ponència no és el text definitiu de la sentència, però el text, al qual ha tingut accés VilaWeb, deixa clar que el TC avalarà la constitucionalitat del gruix de la llei, amb tres objeccions concretes, una de les quals és el fet que la llei no concreti que també han de ser objecte de l’amnistia totes les persones contràries a la independència que haguessin arribat a ser objecte de cap procediment. La ponent no entén que hi hagi aquesta desproporció, atès que en el preàmbul de la llei es parla de reconciliació i de distensió, i d’afavorir el diàleg polític. “En canvi, s’observa que, a l’hora de concretar les conductes amnistiables, el legislador opta per atorgar un amplíssim abast a l’amnistia en relació amb els actes que persegueixen la materialització de les consultes inconstitucionals referides o l’assoliment de la independència o la secessió de Catalunya. En canvi, restringeix notablement la possibilitat d’amnistiar els actes encaminats a oposar-se a aquesta secessió i a aquestes consultes, fins a l’extrem d’acotar l’amnistia, en aquest punt, a les ‘actuacions policíaques’.”

I continua: “És curiós que, per assolir aquests objectius de reconciliació política, l’amnistia comprengui les actuacions il·lícites dutes a terme per agents i funcionaris de la policia i no les fetes per particulars; també que inclogui policies i que exclogui, alhora, uns altres treballadors públics (per exemple, el director d’un col·legi que va poder cometre un acte il·lícit tot excedint-se en ocasió de la seva negativa a l’ús del centre que dirigeix per a una consulta secessionista).”

Perquè la llei sigui constitucional, si prospera aquesta ponència, haurà d’incloure que tots els qui s’oposaven al referèndum i al procés d’independència, i que el van combatre, fins i tot, cometent il·lícits penals, també haurien de ser amnistiats. Perquè, segons la ponent del TC, només així es pot respectar plenament el principi constitucional d’igualtat davant la llei.

L’acceptació de l’amnistia als agents

De fet, les amnisties no són pas unidireccionals, sinó que han de preveure les diverses parts implicades en un conflicte. És un principi general de les amnisties, que siguin bidireccionals. La primera iniciativa feta per l’independentisme amb cara i ulls perquè s’aprovés una amnistia, la proposició de llei que el PSOE va tombar a la mesa del congrés i que no es va arribar a tramitar, el març del 2021, no ho preveia. Només parlava de l’amnistia als independentistes, en un context en què la immensa majoria d’accions jurídiques i de càstigs penals, civils o comptables havien estat desplegades contra independentistes.

Però, dos anys més tard, els negociadors de la llei d’amnistia van tenir clar que, si volien que passés el filtre del Constitucional, havia de ser bidireccional. Ara, la qüestió era si els policies havien de ser considerats la contrapart dels independentistes. Per què? Són funcionaris policíacs, agents de l’autoritat que no es poden comparar amb ciutadans en l’exercici de les seves obligacions i que no haurien d’atemptar, en cap cas, contra la integritat física de ningú. Però, de bon començament, l’amnistia dels policies fou una condició imposada pel PSOE que ningú no va contradir, amb el benentès que permetia de resoldre un possible conflicte amb el principi d’igualtat.

I ara que ha passat un any, ara que els policies han estat els beneficiaris principals de l’amnistia, el TC dirà, molt probablement, que allò que hauria d’haver tingut en compte la llei era l’amnistia dels manifestants unionistes que, en molt comptades ocasions, van ser processats per la violència que havien desplegat com a reacció contrària al procés d’independència. Tenint en compte les afirmacions de la magistrada Montalbán, se’n desprenen dues conclusions: o bé no n’hi havia prou amb l’amnistia dels policies; o bé, simplement, que no hauria calgut amnistiar els policies (si més no, explícitament), perquè n’hi hauria hagut prou d’afegir que els beneficiaris de l’amnistia serien, a més dels qui van participar en favor del procés d’independència, els qui s’hi oposaven.

 

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha assistit a l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que s’ha fet al Palau de la Música de Barcelona. Enguany el guardonat era Pere Lluís i Font (Pujalt, Pallars Sobirà, 1934), filòsof, teòleg, professor d’història de la filosofia i de filosofia de la religió i traductor.

Instants després d’acabar la cerimònia i d’interpretar-se “Els segadors”, el públic s’ha posat a cridar i a picar de mans en favor de la independència. El president Illa, que era al pati de butaques, ha aguantat el tipus i, visiblement incòmode, s’ha esperat que acabessin els crits per felicitar Lluís.

Teràpia de Shock torna a escena. El grup garrotxí ha anunciat una ronda solidària per al 2026, deu anys després d’haver-se acomiadat dels escenaris. El retorn arrencarà aquest 31 d’octubre a La Castanyada del Cabró Rock, a Montmeló, i es perllongarà durant tot l’any vinent amb concerts arreu del país.

Amb aquest retorn, la banda celebra una doble efemèride: el desè aniversari del comiat i els vint anys de la seva fundació. I ho farà revisitant els seus èxits —com Sense tu, Compta amb mi, És la nostra història o 20 minuts d’espera— amb una sonoritat renovada, més propera als corrents musicals actuals però mantenint l’essència rockera que els ha caracteritzat.

La ronda té un component solidari destacat. Està organitzada per Clipper’s, amb el suport de l’empresa garrotxina Noel, i vol recaptar fons per a la recerca en càncer infantil que impulsa la Fundació Albert Bosch a l’Hospital de la Vall d’Hebron. A més, comptarà amb la col·laboració de la Fundació Barça, a través del programa Polseres Blaugrana, que busca millorar el benestar emocional dels infants hospitalitzats.

En els concerts també es vendran les Polseres Blaugrana, inspirades en la sèrie Polseres vermelles, que va tenir Sense tu com a banda sonora i va contribuir decisivament a popularitzar el grup.

La reaparició de Teràpia de Shock s’estrenarà dins el festival Cabró Rock, que enguany comptarà també amb concerts de grups com Oques Grasses (en la seva darrera actuació), Figa Flawas, The Tyets, La Fúmiga, Els Pets, Julieta, Ginestà i Buhos.

Una trajectòria de deu anys i un himne generacional

El grup va néixer l’any 2006 a les Preses (Garrotxa), format per quatre amics del poble: Ferran Massegú (veu i guitarra), Jaume Sucarrats (guitarra), Albert Parés (baix) i Gerard López (bateria). Van començar amb una maqueta autoproduïda i ràpidament van irrompre en l’escena musical catalana.

Durant la seva dècada d’activitat van publicar cinc àlbums: Escapa’t amb mi (2008), Tota la nit (2010), Que mai no pari (2013), 100.000 històries (2015) i 10 anys (2016). El grup va culminar la trajectòria amb un concert final al Teatre Principal d’Olot el desembre del 2016. Un dels moments més destacats de la seva carrera va ser quan Sense tu va esdevenir el primer videoclip en català a superar el milió de reproduccions a YouTube.

Avui s’ha constituït oficialment el Consell Nacional per la Llengua (CNL), un nou òrgan de coordinació i participació política i social destinat a reforçar la política lingüística d’Andorra i promoure l’ús del català com a llengua oficial i de cohesió social.

La primera reunió s’ha fet a Encamp i ha estat presidida pels ministres Ladislau Baró (Relacions Institucionals, Educació i Universitats) i Mònica Bonell (Cultura, Joventut i Esports), que exerceixen conjuntament la presidència del Consell.

El CNL és un dels tres eixos institucionals que vertebren la política lingüística d’Andorra, juntament amb la Junta de Coordinació sobre Llengua i Formació i el Departament de Política Lingüística. Els seus objectius principals són fer seguiment de l’aplicació de la Llei de la llengua pròpia i oficial, fomentar l’ús social del català en tots els àmbits, garantir la implicació activa de totes les administracions públiques i difondre els resultats de les polítiques lingüístiques impulsades.

Primers efectes de la llei del català a Andorra: trenta expedients sancionadors i dues sancions

Durant la reunió s’han presentat les darreres dades sobre coneixements i usos lingüístics, s’ha debatut sobre la implementació actual de la Llei de la llengua i s’ha iniciat el procediment per establir els objectius generals de la política lingüística per al període 2025-2028. A més, s’ha aprovat el calendari de reunions del Consell, amb una pròxima trobada prevista per al mes de setembre, en la qual es debatrà l’elaboració del futur Pla nacional per la llengua, segons que explica el govern andorrà.

Amb vista a aquest pla, s’ha acordat la possibilitat d’ampliar temporalment la composició del Consell per incloure-hi representants del Consell General, l’Administració de justícia i altres entitats i institucions amb un paper rellevant en l’àmbit lingüístic.

El Consell està integrat, a més dels dos les ministres copresidents, per la cònsol menor d’Andorra la Vella, Olalla Losada, que actua com a vice-presidenta en representació dels comuns; el director del Departament de Política Lingüística, Joan Sans, com a director executiu; i representants de la Universitat d’Andorra, Andorra Recerca i Innovació, el Consell Econòmic i Social i la Plataforma Andorrana per la Llengua. També hi participen tècnics i responsables del Servei de Política Lingüística i representants dels departaments educatius.

Un operari ha mort avui a Lleida mentre feia tasques de manteniment en una línia de mitja tensió a l’altura del número 137 de la partida de Rufea, a Lleida, segons han confirmat els Mossos d’Esquadra. Els serveis d’emergència han rebut l’avís de l’incident poc abans de dos quarts de cinc de la tarda.

Efectius del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i dels Bombers s’han desplaçat a l’indret. Els serveis sanitaris han fet maniobres cardiopulmonars al treballador per intentar reanimar-lo, però han estat infructuoses. Els Mossos consideren el succés un accident laboral. A causa de l’accident més de 2.000 usuaris entre Alcarràs i Lleida han quedat sense subministrament.

El cap de Predicció d’AEMET, José Ángel Núñez, s’ha convertit en un dels testimonis claus sobre com es va difondre la informació sobre la gota freda, tant en els dies previs, com el mateix dia 29 d’octubre. Aquesta falta d’informació, o les prediccions errònies de l’AEMET han sigut durant mesos, els escuts amb els quals Carlos Mazón i el seu equip han volgut evitar qualsevol responsabilitat en la falta de presa de decisions que haurien protegit la població. La jutgessa ha deixat escrit en diverses resolucions que les alertes van arribar tard i malament a la població. També s’ha preguntat per escrit si un avís que hagués arribat a temps hauria salvat vides.

Què impedia convocar el CECOPI a primera hora?

Núñez, que ha declarat com a testimoni davant la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra, ha explicat tant dins com fora de la sala la seua incapacitat per a entendre per què el CECOPI no es va convocar a primera hora del matí. “Quin impediment legal hi havia?”, s’ha preguntat en veu alta davant els periodistes que l’esperaven a l’eixida del jutjat.

En el seu relat davant la jutgessa, Núñez ha explicat que el 24 d’octubre ja van començar a informar sobre l’arribada d’un fenomen meteorològic extraordinari, i que a mesura que avançaven el dia s’anava perfilant i situant sobre el mapa del país el lloc que resultaria més afectat. Però a banda de tot això, ha posat èmfasi en el fet que a dos quarts de vuit del matí del dia 29 ja hi havia alerta roja. “Res no impedia de convocar el CECOPI al matí, i alertar la gent al matí. Quin impediment legal hi havia? Jo he comentat que quan vaig escoltar el president de la Generalitat a dos quarts de dotze, vaig pensar que allò no era cosa seua. Com que eixe dia s’eixia de la reunió del Consell, vaig escoltar les declaracions de la portaveu. Ella va començar parlant de la situació meteorològica i es dedueix que en el Consell havien tractat aquest tema. És una pregunta que faig en aquests darrers set mesos: per què no es va convocar abans el CECOPI?”.

Quant a la falta de lideratge que insisteix a dir que hi havia en la sala, ha matisat que allò no era galliner i que la gent parlava quan li donaven pas, però no hi havia una presa de decisions. “Es va reunir a les cinc de la vesprada. Entre les sis i les set es va fer una pausa, i va ser a partir de les set quan es va començar a parlar de l’enviament de les alertes”.

No se n’anava a Conca

Núñez, que fa més de quaranta anys que treballa a l’AEMET, ha volgut matisar a les portes del jutjat que no sap qui va comentar amb el president que la tempesta es retiraria a les sis de la vesprada cap a la Serrania de Conca. Ha dit que aquestes paraules no van eixir mai de l’agència. Segons Núñez, arran d’una petició de la comissió d’investigació del senat espanyol, l’agència va fer una revisió a fons de tots els comunicats d’aquell dia i en cap apareix aquesta previsió. “No crec que Mazón s’ho inventara, potser algú li ho va dir, però l’AEMET, no”, ha afirmat.

José Ángel Núñez ha explicat que quan Carlos Mazón diu això, hi ha vigent un avís roig que és cert que és vigent fins a les sis de la vesprada, però segons que ha dit, en situacions tan excepcionals com aquesta, els avisos es modifiquen contínuament. “Hi ha gent treballant les vint-i-quatre hores revisant les previsions i actualitzant-les. Una de les coses que diem en aquests casos és que la gent estiga molt pendent d’aquests avisos. De fet, l’avís roig es va allargar encara moltes hores més”.

L’AEMET avisa, però no gestiona l’emergència

Quant a qui ha de gestionar l’emergència, José Àngel Núñez ha explicat que ells avisen del perill, i que en una emergència hi ha altres factors com ara l’exposició i la vulnerabilitat, i l’avaluació de tot això ho ha de fer Emergències. “Nosaltres fem la previsió i insistim a la gent que seguesca les instruccions de les autoritats. Nosaltres no som l’autoritat, en el nostre cas, ho és la Generalitat Valenciana”.

El nom de José Ángel Núñez va ser un dels pocs que va citar Carlos Mazón en la compareixença del 15 de novembre a les Corts. Ho va fer per a justificar la seua coartada de l’apagada informativa per part d’AEMET. Per dir que l’agència havia pronosticat 180 litres per metre quadrat quan la realitat va superar aquesta xifra amb escreix. Núñez diu que citant-lo aquell dia, el president el va assenyalar i que, a més, ho va fer amb unes declaracions tretes de context. “Va dir que jo havia dit per la televisió que la dana se n’aniria a les sis de la vesprada. El periodista m’ho va preguntar i jo li vaig explicar que l’avís actiu era fins a les sis, però que es podia modificar en qualsevol moment, que la gent havia d’estar molt atenta a les actualitzacions perquè la gravetat del fenomen era extrem”.

Quant a aquest episodi, el tècnic d’AEMET ha afirmat que això li va fer mal, però que no guarda rancor al president Mazón. “Ja en tinc prou amb suportar el dolor de la ferida que tinc d’aquell dia, que espere que un dia em deixe de fer mal, per a afegir una qüestió més que seria guardar rancor”, ha dit.

José Ángel Núñez ha dit a l’eixida de la declaració judicial que ha aportat un relat fet a partir de les comunicacions per whatsapp que va fer aquell dia en un grup on hi ha unes quaranta persones, entre elles, els seus caps. Diu que quan va veure la magnitud de tot allò va pensar que n’havia de fer una memòria per a no oblidar-se dels detalls. També ha posat a disposició de la jutgessa les seues comunicacions tant telefòniques com de whatsapp.

La Plataforma per la Qualitat Educativa, que agrupa Ciències en Perill, Docents Cat-Cast, Docents de Filosofia, l’Associació d’Ensenyants d’Economia i Empresa i DocentsCat, han consensuat una proposta de modificació del currículum de batxillerat que agrupa les reclamacions de tots els sectors. En concret, recull una hora més de llengua catalana i literatura i de llengua castellana i literatura, i també recupera la tercera hora de filosofia a primer de batxillerat. Aquestes hores sortirien d’eliminar l’optativa trimestral i que totes les optatives passessin a ser anuals, cosa que a la pràctica evitaria la fusió de les ciències.

La proposta inclou que funcionament de l’empresa passi a ser de modalitat i que l’optativa anual pugui ser una matèria de modalitat.

Les plataformes creades arran de la modificació del currículum de batxillerat han presentat avui la proposta consensuada a les diferents reclamacions. D’una banda, els docents de llengua catalana i literatura criticaven que no tenien prou hores per a aplicar el currículum i alertaven sobre les deficiències dels alumnes en comprensió lectora i expressió oral i escrita en català.

En el cas de llengua castellana, denunciaven que es mantenia la reducció a dues hores al batxillerat malgrat que en unes altres comunitats autònomes en feien quatre. En el cas de filosofia, els docents alertaven que Catalunya era la comunitat autònoma amb menys hores de filosofia, atès que a la resta en fan tres hores o quatre. A més, asseguren que la major part dels alumnes no podrà cursar filosofia a l’ESO, on ja hi va haver una retallada d’hores el 2022.

En el cas d’economia i empresa, criticaven que la nova normativa havia deixat les matèries desestructurades i que no hi havia matèria de continuïtat entre primer i segon de batxillerat.

Finalment, en l’àmbit de ciències s’oposen a la fusió que implica passar de quatre assignatures (física I, química I, geologia i ciències ambientals i biologia) a dues (física i química; i biologia, geologia i ciències ambientals).

Segons la plataforma, aquesta situació vulnera el dret d’una educació integral; pública i de qualitat però també el dret dels professors d’incidir en la política educativa i el de la comunitat educativa de ser escoltada.

A l’abril, el Departament d’Educació va confirmar que aplicaria la fusió de ciències al batxillerat. Concretament, la mesura d’Educació comporta que les hores de modalitat passin de tres a quatre i que aquestes assignatures es puguin completar amb optatives d’aquestes àrees que seran altament recomanables. En el cas de les ciències, els alumnes que el curs 2026-2027 comencin el batxillerat científic cursaran física i química; i biologia, geologia i ciències ambientals.

Famílies del Col·legi Mare de Déu del Carme de Terrassa acusen els responsables del centre de fer un “cop d’estat ideològic” i en demanen la seva sortida pel “gir radical” que diuen que ha fet l’escola. En un manifest al qual ha tingut accés l’ACN, la plataforma Recuperem el Karmel denuncia que els canvis que han fet la propietat estan vinculats a “moviments ultraconservadors” i que “desvirtuen l’essència del projecte educatiu” pel qual van escollir el centre per a l’educació dels seus infants. El col·lectiu ha convocat una manifestació pel pròxim 11 de juny a la tarda, amb la qual volen sumar altres membres de la comunitat educativa i del teixit social i associatiu de la ciutat per denunciar la situació que asseguren que viuen a l’escola.

Des de fa uns mesos, diverses famílies han denunciat una “radicalització religiosa alarmant” al centre, amb una crítica perquè la direcció no seguia els seus estatuts com a confessional, sinó evangelitzador. També han denunciat que han crescut les hores lectives de religió i que s’ha contractat professorat “exclusivament vinculat a moviments religiosos, com el Camí Neocatecumenal”.

A més, asseguren que els pares i mares que s’han interessat pel centre de cara al curs vinent han rebut la informació del col·legi com a “catòlic, català i progressista”, i que en cap moment s’indica que l’escola hagi passat de ser catòlica a evangelitzadora.

Amb el nou manifest, fet públic avui, la plataforma assegura que el centre ha estat històricament un referent d’identitat catòlica, catalana i oberta, compromesa amb una educació inclusiva, amb pensament crític i arrelada als valors democràtics i de justícia social. “No podem permetre que l’educació sigui manipulada amb finalitats ideològiques i ultraconservadores, l’escola ha de ser un espai lliure i plural, on es fomenti el respecte, la diversitat i la llibertat de pensament”, destaquen.

És per aquest canvi que exigeixen la sortida immediata dels “responsables d’aquest gir ideològic”, tant de la direcció com de la representació de la titularitat del centre i el professorat de nova incorporació “que no representi els valors de pluralitat i respecte” que defineixen la comunitat educativa. De la mateixa manera, traslladen el suport al professorat que continua treballant a l’escola “amb professionalitat i vocació”.

Per tot plegat, el col·lectiu ha convocat una manifestació l’11 de juny a les 19.00 h davant de l’edifici de secundària, al carrer Voluntaris Olímpics: “Terrassa ha d’estar a primera línia en la defensa dels drets i les llibertats de tothom, i molt especialment del principi de l’interès superior de l’infant”, assenyalen.

El Tribunal Constitucional espanyol (TC) avalarà la constitucionalitat de l’amnistia en el ple previst a final de juny, com a resposta a un recurs del PP contra la norma. Segons l’esborrany de la ponència que s’ha filtrat a uns quants mitjans, els magistrats conclouran que la llei és plenament constitucional, tret d’alguns detalls menors que no afecten el delicte de malversació. Però això no implicarà pas que Carles Puigdemont pugui tornar immediatament, i ni tan sols aviat, amb garanties.

Fonts del Tribunal Suprem espanyol ja van deixar clar la setmana passada que els jutges Pablo Llarena i Manuel Marchena es resistirien a amnistiar els dirigents independentistes, però, quant a la decisió imminent del TC, aquesta no és la qüestió rellevant. El punt central és que allò que es dirimirà sobre aquest recurs és la constitucionalitat de la llei, no pas com s’ha aplicat la norma en el cas concret de Puigdemont i la resta de dirigents independentistes. És a dir, el TC dirà que la llei és constitucional, sense entrar en detalls que afecten casos particulars, de manera que això no implicarà canvis immediats.

Sense discutir la malversació

Segons l’esborrany que s’ha filtrat –que encara no és definitiu– el TC tampoc no entrarà en els detalls concrets del delicte de malversació, que va servir als jutges del Suprem per refusar l’amnistia en aquest cas. La situació podria ser diferent si el TC hagués fet alguna valoració sobre la constitucionalitat de la llei quant a aquest delicte en concret, però no s’ha assenyalat res d’això, perquè el recurs del PP no ho concretava. Una valoració d’aquesta mena hauria d’interpel·lar els jutges del Suprem per pronunciar-se sobre els casos concrets de Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín, tot i que podrien desoir igualment el tribunal. Ara bé, les mateixes fonts del Suprem ja van assenyalar que Marchena i Llarena no mourien fitxa, precisament, perquè la sentència del TC no tractarà la interpretació recaragolada que van fer del delicte de malversació.

De moment, doncs, la situació jurídica de Puigdemont, Comín i Puig no canviarà, no podran tornar de l’exili sense el risc de ser detinguts. La batalla judicial important en aquest sentit serà la dels recursos d’empara sobre els seus casos concrets. És a dir, els recursos que les seves defenses posaran al TC per a al·legar que els han vulnerat drets fonamentals –l’única qüestió, a més de la constitucionalitat, sobre la qual pot actuar aquest tribunal.

Dret d’un jutge predeterminat per llei

Per una banda, la defensa de Puigdemont i Comín té previst d’al·legar que s’ha vulnerat el seu dret de ser jutjats per un jutge predeterminat per llei, atès que la causa del procés l’hauria d’haver jutjat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), no pas el Suprem. De moment, continuen pendents de la resolució d’un incident de nul·litat davant el Suprem, que precisament assenyala que aquest tribunal no és competent per pronunciar-s’hi. Si el Suprem refusa aquest incident de nul·litat, es presentarà el recurs d’empara pel mateix motiu, un motiu estretament lligat a la vulneració de drets fonamentals que sempre analitza el TC.

Per altra banda, la defensa de Puig sí que ha presentat un recurs sobre el contingut de la resolució que li negava l’amnistia. Al·lega vulneracions de drets fonamentals de Llarena i de la sala penal del Suprem i reclama d’aixecar l’ordre de detenció contra Puig. En concret, el recurs assegura que la decisió del Suprem vulnera el dret d’un jutge predeterminat per la llei i el dret de la legalitat i el mandat que determina la llei d’amnistia, però també critica la negativa a aixecar les ordres de detenció. El text recorda que la sentència del judici contra el procés diu que es va contractar la companyia postal Unipost però que van ser contractacions que es van desfer, sense cap mena de despesa per part de l’administració catalana. També titlla l’argumentació del Suprem de “aberració interpretativa”.

El Suprem va refusar d’aplicar-los l’amnistia perquè considerava que el delicte de malversació del qual s’acusava els dirigents independentistes complia les dues excepcions estipulades a la llei: l’enriquiment personal i el risc per als interessos financers de la Unió Europea. Entre els arguments de Llarena per a intentar de sostenir aquesta decisió, destaca una reinterpretació inèdita del delicte de malversació: tot i que els acusats no es van beneficiar patrimonialment del referèndum, el sol fet que no s’organitzés amb els seus recursos personals ja implicaria haver comès el delicte.

Un recorregut de mesos

Ara bé, encara hi ha recorregut perquè aquests recursos prosperin. El TC, previsiblement, s’hauria de pronunciar sobre la constitucionalitat de la llei a partir de recursos com el del PP, primer –n’hi ha prop d’una vintena–, i a partir de les qüestions d’inconstitucionalitat presentades pel TSJC i el Suprem, després. Finalment, haurà d’analitzar els recursos d’empara dels afectats, que fan referència a l’aplicació directa de la llei.

La dilatació dels temps que s’ha vist de moment pot donar pistes que tot aquest procés no es resoldrà ràpidament. Només per resoldre sobre l’incident de nul·litat –un tràmit que habitualment tarda uns quinze dies– el Suprem tarda més de dos mesos. Segons les fonts del tribunal, els jutges no faran cap moviment fins que el TC no hagi tractat els recursos d’empara dels exiliats i els inhabilitats –previsiblement, a la tardor.

Quant tardaran a resoldre els recursos d’empara és una incògnita –pot allargar-se mesos–, però si el TC acaba donant la raó a les defenses de Puigdemont, Comín i Puig i passa la pilota al TSJC, el context tampoc no serà del tot segur. El TSJC ja va amnistiar polítics independentistes encausats per malversació, entre els quals, Miquel Buch, però els jutges del Suprem es van encarregar de concretar que eren casos diferents, i tampoc no és segur quin posicionament adoptaria aquest tribunal. El temps per a resoldre el cas, doncs, és indeterminat.

 

Antoni Caralps Riera, figura clau en la medicina del trasplantament, ha mort a noranta-un anys. Nascut el 22 de març de 1934, Caralps es va llicenciar en Medicina per la Universitat de Barcelona (UB) i després es va especialitzar en nefrologia a l’Hospital Necker de París.

El 1962 va fundar a l’Hospital Clínic el primer dispensari especialitzat en nefrologia de l’estat espanyol, que ràpidament es va consolidar com el centre de referència en aquesta especialitat. El 1965 es va portar a terme a l’estat espanyol el primer trasplantament renal amb èxit amb un òrgan procedent d’un donant mort. L’equip mèdic era encapçalat per Josep Maria Gil-Vernet i per Caralps. Va ser batlle d’Alella (Maresme) entre 1995 i 1999.

L’any 1966 va presidir el XVI Congrés Mundial de Trasplantaments i entre 1984 i 1989 va ocupar la presidència de la Societat Catalana de Trasplantaments. Va rebre la Gran Creu de l’Ordre Civil de Sanitat. Va dirigir els serveis de nefrologia de l’Hospital Vall d’Hebron a partir de 1974 i de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona fins que es va jubilar el 1999.

Teléfonica Audiovisual Digital, la filial del grup que concentra l’activitat de Movistar+, ha fixat el periodista de La Vanguardia Màrius Carol per al consell d’administració. Substituirà Ivan Antonio Bohórquez Domecq, segons que consta en el Butlletí Oficial del Registre Mercantil (BORME). Movistar+ també ha fitxat Gerard Guiu, director de Desenvolupament de Negoci de la multinacional Llorente y Cuenca, que substituirà García-Pita Pemán, que exercia la vice-presidència de l’òrgan.

Carol és llicenciat en filosofia i lletres i periodisme. Entre el 2013 i el 2020 va ser director de La Vanguardia, diari en què el president de Telefònica, Marc Murtra, va esdevenir columnista el 25 de febrer. Guiu és membre del consell assessor de la consultora de comunicació LLYC. Entre els anys 2020 i 2021 va ser el director de Relacions Internacionals i Comunicació del Cercle d’Economia, entre més càrrecs.

El dispositiu d’acollida a les persones que arriben a Ponent durant la campanya agrària obre avui la porta del pavelló 3 de Fira de Lleida. Atès que ADIF ha descartat de cedir l’hotel de l’estació per allotjar-hi els temporers, tal com pretenia la Paeria, el consistori ha adequat un any més l’equipament firal com a centre d’atenció i assessorament.

El pavelló disposa d’un centenar de llits i ofereix servei de dutxes, esmorzar i sopar, consigna i autoservei de bugaderia. Alhora, als treballadors amb contracte els ofereixen un centenar de places de lloguer en pisos municipals. La Paeria torna a oferir-se a l’estat espanyol per fer una prova pilot de regularització temporal de persones sense papers perquè puguin treballar a la fruita.

Les delegacions d’Ucraïna i Rússia han posat fi en tan sols una hora a la segona ronda de negociacions directes fetes a Istambul. La reunió ha estat marcada pel fort augment de la tensió militar aquestes darreres hores, amb un atac ucraïnès contra la flota aèria estratègica russa a Sibèria i un intens bombardament rus contra ciutats ucraïneses.

“És el nostre Pearl Harbor!”: estupor i desconcert a Rússia, després de l’audaç atac ucraïnès contra la flota aèria estratègica

El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ha confirmat de Vílnius estant que les delegacions havien intercanviat documents mitjançant la mediació turca i que ja es preparava un nou intercanvi de presoners. “Treballem per a una nova alliberació”, ha declarat, sense donar-ne més detalls. El seu cap de gabinet ha afegit que la delegació ucraïnesa havia lliurat també una llista d’infants deportats que reclamava que Rússia retornés.

La reunió, segons fonts diplomàtiques turques, havia de servir per a avaluar les condicions d’un alto-el-foc i explorar vies per a una reunió directa entre Zelenski i Vladímir Putin, però les posicions continuen allunyades i no s’ha anunciat cap avenç concret.

Aquesta era la segona trobada d’alt nivell entre representants dels dos estats d’ençà del 2022. La primera, també a Istambul, va permetre de pactar un primer intercanvi de presoners. Tot i la brevetat i les circumstàncies adverses, la continuïtat de les converses i l’anunci d’un nou alliberament de presoners mantenen viva, de moment, la fràgil línia del diàleg.

L’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA) del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, entitat especialitzada en la conservació del patrimoni històric i artístic, demana que les pintures murals de Sixena no se’n vagin del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) per criteris exclusivament tècnics i de preservació del patrimoni comú. “Són obres extremament fràgils que no poden ser traslladades sense risc de danys irreversibles”, detallen en un comunicat. L’entitat reclama al Ministeri de Cultura espanyol, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona de defensar-ho a tribunals i institucions internacionals i proposa a l’Aragó de fer una reproducció fidel i contextualitzada al monestir de Vilanova de Sixena.

Sobre això, l’entitat alerta de la fragilitat estructural dels frescs, que van sofrir un incendi el 1936 i, segons uns quants informes, entre el 50% i el 70% de la seva superfície conservada ja ha estat objecte de reintegració. “Els pigments i suports es troben greument afectats i el seu trasllat podria provocar el col·lapse material de les obres”, detallen. Alhora, constaten la incertesa per les condicions de recepció de la sala capitular del monestir de Santa Maria de Sixena, que consideren que no disposa, ara per ara, de garanties tècniques que n’assegurin unes condicions climàtiques, d’il·luminació i estructurals estables. “Hi persisteixen agents com bacteris, humitats o sals que podrien posar en perill immediat les pintures”, precisen en un comunicat.

L’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic també fa valdre els precedents culturals i criteris internacionals amb casos com el de la Dama d’Elx o el Guernica. “Demostren que els criteris de conservació han prevalgut sobre els de restitució quan hi havia risc per a la integritat de les obres. El principi fonamental és la preservació per sobre de la propietat”, diuen.

Reproducció fidel i contextualitzada al monestir

L’entitat reclama a l’administració aragonesa que promogui acords que posin per davant la protecció del patrimoni davant qualsevol consideració més i a la societat civil i al món cultural i científic d’afegir-se a la crida, que pretén evitar un trasllat que podria representar la “pèrdua irreparable d’una obra mestra del patrimoni comú”.

Sobre això, proposen al govern aragonès impulsar una reproducció fidel i contextualitzada al monestir de Vilanova de Sixena. “Les tècniques actuals de reproducció digital i impremta mural permeten la creació de rèpliques d’alta qualitat i científicament rigoroses, tant visualment com material, que poden restituir amb gran precisió l’aspecte original de les pintures. Aquesta opció, àmpliament utilitzada arreu del món en espais patrimonials d’alta sensibilitat, permetria retornar al monestir de Sixena la seva càrrega simbòlica i narrativa sense posar en risc l’obra original”, concreten.

Finalment, l’entitat demana responsabilitat a les administracions públiques. Així, creu que el MNAC ha estat la institució que ha garantit durant dècades la conservació, estudi i difusió d’aquestes pintures. “Les administracions implicades han de vetllar pel bé superior de la seva preservació, fins i tot davant sentències que, malgrat ser de compliment obligat, poden ser revisades o ajornades amb base en informes tècnics nous”, concreten. Les intervencions de restauració dutes a terme a mitjan segle XX, com les de Josep Gudiol, formen part de la biografia material de les obres. “Les capes són testimoni d’una època i una metodologia, i no poden ser menystingudes tal com marca la Carta de Cracòvia, 2000”, conclouen.

La circulació ferroviària és interrompuda a la línia R7 per una incidència a les instal·lacions entre Cerdanyola del Vallès i Montcada Bifurcació, segons que ha informat RENFE. Tècnics d’Adif treballen per resoldre l’avaria. La R7 es troba interrompuda entre Cerdanyola del Vallès i Cerdanyola Universitat i es recomana l’ús de mitjans alternatius per carretera, com l’autobús E3. La R4 i la R3 havien estat interrompudes, però ja s’ha restablert el servei, amb retards que poden superar els 45 minuts a la R3.

Avui hi ha hagut més incidències, com ara la que ha afectat la RG1 i la R11 entre Sant Miquel de Fluvià i Portbou, ja solucionada. A més, també hi ha hagut problemes a la R4 entre Vilafranca del Penedès i la Granada, i a la R8 entre Castellbisbal i Rubí Vallhonrat.

ACTUALITZACIÓ 14.50 H:

R4 i R7: Circulació interrompuda entre Cerdanyola del Vallès i Montcada Bifurcació. Dos trens per hora i sentit.

R3: Circulació restablerta a Montcada Bifurcació. Afectacions que en alguns casos poden superar els 45 minuts.

— Rodalies Catalunya (@rodalies) June 2, 2025

L’Audiència de les Illes confirma que el president del Parlament, Gabriel Le Senne serà jutjat per un delicte d’odi. El tribunal ha desestimat el recurs d’apel·lació interposat per Le Senne contra la interlocutòria que n’acordà el processament perquè ha considerat que els fets investigats podien ser constitutius d’un delicte d’odi. 

Le Senne va esquinçar d’un dels portàtils de la vice-presidenta de la mesa una fotografia d’Aurora Picornell durant el ple de 18 de juny de l’any passat, quan es debatia la proposició de llei de derogació de la llei de memòria democràtica. Les dues vice-presidentes socialistes es van negar a retirar unes fotografies que tenien adherides a la part posterior dels seus portàtils de les Roges del Molinar, dones que el 1937 van ser empresonades i assassinades pel règim franquista per les seves idees polítiques o per la seva militància al Partit Comunista. El president va expulsar les diputades i va esquinçar un dels folis amb les imatges.

L’Audiència desestima tots els motius al·legats per la defensa de l’investigat i exposa que les qüestions relatives a la suficiència dels indicis de la conducta investigada s’han de resoldre en fase de judici oral. 

D’una altra banda, les magistrades argumenten que la inviolabilitat parlamentària que ostenta Le Senne no el protegeix de qualsevol acte que l’investigat faci dins l’àmbit parlamentari, sinó dels que siguin un reflex o una conseqüència de l’exercici de les seves funcions i de l’expressió lliure d’idees i pensament o l’exercici del seu dret de vot dins aquest àmbit. D’acord amb la interlocutòria, la inviolabilitat parlamentària de la qual gaudeix l’investigat no l’empara per cometre actes que impliquin una extralimitació de les seves funcions i prerrogatives públiques ni que siguin subsumibles en algun tipus penal.

Satisfacció de l’Associació Memòria de Mallorca

L’Associació Memòria de Mallorca ha mostrat la seva satisfacció per l’obertura de judici contra Le Senne. En un comunicat, han qualificat la decisió d’avenç històric perquè, per primera vegada, tant a les Illes com a l’estat espanyol, un alt càrrec institucional haurà de comparèixer davant la justícia per aquesta mena d’actes. Diuen que aquest judici representa un punt d’inflexió en la lluita contra la impunitat que, durant dècades, han sofert les víctimes del règim franquista i les seves famílies. “Sabem que encara hi ha molt a fer, però també sabem que amb l’obertura d’aquest judici començam a trencar la impunitat que durant dècades han patit les víctimes del franquisme”, diuen en un comunicat.

Tot i reconèixer que el camí judicial encara és llarg i que resta pendent la resolució definitiva del cas, valoren molt positivament haver assolit aquesta fase processal, que interpreten com un reconeixement del seu dret d’accedir a la justícia en igualtat de condicions que qualsevol altre col·lectiu de víctimes.

“Som conscients que el camí és encara llarg i que resta per veure quina serà la resolució judicial, però el fet d’haver arribat a la fase de judici ja és un avenç històric. Tenim accés a un recurs legal, a la justícia, com qualsevol altre col·lectiu de víctimes. Per això, volem agrair profundament la tasca del nostre equip d’advocats, que sempre actua de manera desinteressada i amb un compromís immens. També volem donar les gràcies a la resta d’acusacions que s’han presentat al nostre costat, i especialment a les víctimes del franquisme i a les seves famílies, que mai no han defallit en la seva lluita”, expressa l’associació.

En el comunicat també expressen un profund agraïment a l’equip jurídic que ha impulsat el cas, així com a la resta d’acusacions que s’han afegit a la causa. Fan una menció especial a les víctimes del franquisme i a les seves famílies i en destaquen la perseverança al llarg dels anys.