Coordinació d’intimitat: així es filma el sexe en l’era del consentiment
Qui no s’ha preguntat mai com es filmen les escenes de sexe als films? Durant molt de temps aquesta qüestió ha despertat una curiositat despreocupada, però amb l’esclat del #Metoo també s’ha analitzat a partir d’un altre prisma: el del consentiment, els límits dels actors i la violència sexual. Aquests darrers anys, històries com la de Maria Schneider a L’últim tango a París han tingut impacte i han suscitat reflexió. Al film s’hi veu una agressió sexual real, cercada a consciència perquè l’actriu tingués una reacció realista.
Evidentment, no totes les històries són tan extremes, però moltes actrius sí que han parlat de situacions d’incomoditat o poc acordades, de moments en què els ha estat difícil de posar límits per la pressió laboral, i, en definitiva, d’escenes sexuals en què el consentiment i el benestar dels implicats no s’ha tingut prou en compte. Per prevenir-ho, cada vegada és més habitual que en els films comptin amb l’anomenada coordinació d’intimitat, que a poc a poc es va introduint al país.
La coreografia de l’escenaLa coordinació d’intimitat és un departament dins la indústria cinematogràfica centrada en la comunicació del consentiment en les escenes íntimes, que poden anar d’un bes fins als nus o les representacions explícites de la sexualitat. Amb aquesta eina de prevenció, els actors estableixen els seus límits a l’hora de filmar. La comunicació és prèvia, però també durant la filmació.
“Els límits i el consentiment poden variar. Pots tenir uns límits en un moment i que després canviïn, i per això es van revisant constantment. Potser primer t’era igual que et toquessin una part del cos, però després veus que no ho vols. Es fa explícita i es busca una alternativa”, explica Sònia Pavón, coordinadora d’intimitat del col·lectiu SOMA. “Oferim un espai per a parlar de l’escena i establir aquests límits: quines parts del cos donen permís perquè es toquin, quines accions estan d’acord a fer o que els facin… La coordinació d’intimitat serveix per a prevenir abusos de poder o violències masclistes, però també hi ha una part creativa en què ajudem a construir la coreografia de l’escena.”
Fora del món interpretatiu, la paraula “coreografia” pot sonar estranya, i més en relació amb la sexualitat, però sovint allò que es fa en un film o en una obra teatre és coreografiat: hi ha uns moviments pre-establerts que l’actor ha de seguir. Així doncs, es tracta que la sexualitat no sigui cap excepció, que no sigui una acotació inconcreta en un guió, sinó ben pensada prèviament. “Parlem de simulació o coreografia, paraules fora d’un context eròtic, per deixar clar que, encara que una escena sigui de sexe, la feina no té aquest element: interpretem, fem una simulació; igual que les escenes de baralles també són simulades, no són violència real.”
És una intimitat simulada que té darrere tota una tècnica perquè sembli real. “Sempre hi ha un nivell mínim de contacte, però depèn de com es col·loqui la càmera, per exemple, poden semblar reals contactes que no ho són. Hi ha trucs en les posicions o en l’ús de peces de roba que cobreixen parts del cos i fan sensació de nuesa sense que les persones estiguin nues.”
Converses prèviesTanmateix, abans d’arribar a l’escena hi ha uns passos previs. Els coordinadors d’intimitat llegeixen el guió sencer i marquen les seqüències en què hi ha qualsevol mena de situació íntima. Concreten el grau de risc que pot tenir cadascuna i amb quines eines es pot mitigar. Després comencen les converses. Primer, amb la direcció, que explica la importància de cada escena i quines accions concretes s’imagina, en cas que el guió no sigui prou detallat. “Intentem que les escenes d’intimitat tinguin un perquè, que no siguin sexe i nuesa gratuïts”, afegeix la coordinadora. “I encara passa que a vegades et trobes guions que diuen ‘personatge A i B practiquen sexe, i punt’. Però no es desenvolupa, i practicar sexe poden ser moltíssimes coses. A vegades els directors o guionistes no necessiten concretar-ho, prefereixen que ho decideixin els actors… Però tenir més informació generalment hi ajuda, i als actors no els suscita tants dubtes.”
Després comencen les converses amb els intèrprets. Es posa en comú tota la informació i ells marquen els primers límits als coordinadors. “Si ens diuen que no a alguna de les accions, intentem trobar una alternativa: ‘Et funcionaria això altre?’ Ha de ser una cosa construïda entre tots. Un no també pot ser constructiu i dur a explorar altres vies. Mirem si volen exposar el cos de certa manera en el set de filmació, mirem què es gravarà amb la càmera… Hi ha gent a qui potser no li fa res què vegin els companys al set, però sí que la preocupa què quedarà enregistrat.”
Una vegada s’han deixat clars els límits, comencen els assaigs, en què es posa en pràctica la coreografia acordada. “Si ja tenen clar quines passes han de fer i on poden tocar, es poden alliberar en el terreny interpretatiu, no estan pendents de si l’altre està còmode, de si ho fan bé… I poden afegir-hi els matisos interpretatius perquè es vegi natural.” En aquests assaigs també es fan exercicis per trencar el gel i que tot plegat no sigui gaire abrupte, especialment si són persones que no es coneixen gaire.
Finalment, les escenes es filmen en sets tancats, amb les persones estrictament necessàries. L’última cosa que es fa abans de l’“acció!” és destapar els actors, i la primera que es fa una vegada es talla, és tapar-los. Després, amb els actors coberts i segurs, tothom pot entrar a fer la seva feina. També s’intenta que no hi hagi mòbils, que poden incomodar si algú va mig nu, per exemple.
I si no existís la coordinació d’intimitat?La figura de la coordinació d’intimitat és relativament nova i encara desperta un cert recel, però molts professionals hi han vist avantatges. “Una directora amb què vaig treballar em va dir que es podia centrar més a dirigir perquè li havíem tret la càrrega d’estar tan pendent de la comoditat dels actors”, recorda Pavón. “També sóc ajudant de direcció i, abans que hi hagués coordinadores d’intimitat, ho passava molt malament en aquestes escenes. Hi havia la sensació que ningú no n’estava gaire pendent i hi havia un cert pudor a l’hora de parlar-ne, un ‘ja veurem com ho fem’. Ho puc entendre, però és contraproduent. M’he trobat actrius angoixades amb escenes que poden semblar senzilles per aquesta manca de concreció. Per exemple, una escena en què apareixen unes amigues a la platja. Pot ser que si l’escena es filma divendres, dilluns les actrius encara no sàpiguen si faran topless, ningú no els ho ha dit. Potser si els ho diuen el mateix dia no saben si ho voldran fer. Cal parlar de les coses abans per treure aquest pes. Si no, fa més por perquè no saps què t’espera.”
Pavón també explica que, en algunes filmacions, la revisió posterior d’aquestes escenes s’omplia de gent. “Hi ha aquesta curiositat i ningú no ho fa amb malícia, però no és el millor moment, igual que potser tampoc no hi encaixen bé certes bromes o comentaris. No imposem res, simplement donem uns espais que abans no existien, i que creen consciència.” En general, com a coordinadora ha estat ben rebuda, tot i que coneix casos en què això no ha passat. Ací, la llei no obliga a l’ús d’aquesta figura, però a poc a poc es va estenent i la resistència inicial va caient. L’Acadèmia del Cinema Català fa difusió d’aquest paper en tallers, conferències i formacions gratuïtes. En el món anglosaxó, on va sorgir la figura, en plataformes com Netflix o HBO hi és obligatòriament.
Les crítiques que acostuma a rebre aquest departament assenyalen una suposada limitació de la creativitat dels directors o una rebaixa del realisme o l’espontaneïtat de les escenes. “Quan a algú li diuen ‘posarem una coordinadora d’intimitat en el teu projecte’, a vegades la resposta és defensiva, com si l’acusessin d’alguna cosa, com si necessàriament això volgués dir que hi ha un problema o un cas d’assetjament. I no, és una eina de prevenció que no vol dir renunciar ni a la simulació ni al realisme. No és qüestió de treure el sexe de les pel·lícules: volem un imaginari més ric i per això cal que hi continuï havent escenes d’intimitat.” De fet, aquests professionals també poden ajudar a ampliar els imaginaris sexuals dels films, molt limitats fins ara. “Si sé que un intèrpret està preocupat perquè l’escena de sexe és massa clàssica, ho comento al director. Si veig que algun canvi hi podria aportar frescor o diversitat, potser també ho comento, sempre sense passar-hi per sobre”, conclou Pavón.
En definitiva, la coordinació d’intimitat no va néixer per mirar la sexualitat amb un prisma de perill, censura o desconfiança. Parteix de la base que demanar films amb un sexe més realista i divers, menys androcèntric i, sobretot, que intenti de garantir la comoditat dels actors és un objectiu allunyat del puritanisme.
