El nou moviment ecologista Revoltes de la Terra ja ha anunciat la seva primera acció de protesta, que volen que duri tres dies. El 2, 3 i 4 de maig faran una acampada “que vol anar més enllà”, com diuen en un comunicat, a Mont-roig del Camp (Baix Camp) contra la construcció d’una planta de components de bateries del conglomerat sud-coreà Lotte Energy Materials SL. “Confrontem les estructures del desastre, diem “no a la Lotte”. En resposta a aquest sistema que ens nega la vida present i futura, ja no podem més”, afegeixen al comunicat de convocatòria, que han difós al seu canal de Telegram.

Revoltes de la Terra és un nou moviment ecologista que vol fer un salt endavant en les mobilitzacions a favor del medi i neix a partir de la confluència de desenes d’organitzacions ecologistes dels Països Catalans. S’inspiren en referents de desobediència civil com els Alçaments de la Terra (Soulèvements de la Terre, en l’original en francès), un moviment ecologista aparegut el 2021 a l’estat francès que combina les protestes festives en què participen infants i gent gran amb accions de sabotatge per a inutilitzar maquinària per a infrastructures contra el medi, que causen pèrdues de milions d’euros.

L’organització no dóna més detalls de com serà la protesta, més enllà del fet que durarà tres dies. Al manifest fundacional del moviment s’expressava la voluntat de fer convocatòries diverses perquè cada participant s’hi trobés còmode, que incloïen la investigació i denúncia, les ocupacions, l’organització d’espais de trobada, els blocatges físics, o els desmantellaments, tal com fa l’organització francesa.

“Habitem Mont-roig del Camp, una zona alliberada temporalment i espaialment. Fem un crit al món per posar nom i cos a la necessitat silenciada, al vincle descuidat i posar el focus en el present a viure, el futur a construir”, diu Revoltes de la Terra.

Paul Marchant, conseller delegat de Primark, ha presentat la dimissió immediata arran d’una investigació d’Associated British Foods (ABF), matriu de la companyia, en relació amb l’acusació d’una dona pel “comportament inapropiat” de l’executiu envers ella “en un entorn social”.

Marchant “ha reconegut el seu error de criteri i accepta que les seves accions no van complir els estàndards que ABF espera”, segons que ha informat la multinacional, que afegeix que l’executiu ha demanat disculpes a la persona afectada, al consell d’administració d’ABF, als seus companys de Primark i a altres persones relacionades amb l’empresa.

Eoin Tonge, director financer d’ABF, assumirà el càrrec de conseller delegat de Primark de manera provisional, i col·laborarà amb l’equip directiu i el consell assessor estratègic. Per la seva banda, Joana Edwards, controladora financera del grup ABF, actuarà com a directora financera provisional d’ABF.

“Estic profundament decebut”, ha dit George Weston, conseller delegat d’ABF, que ha remarcat que actuar amb responsabilitat és l’única manera de construir i gestionar una empresa a llarg termini.

“Els companys i totes les persones han de ser tractats amb respecte i dignitat. La nostra cultura ha de ser, i és, més gran que qualsevol individu”, ha conclòs.

Un grup de persones han apedregat els Mossos d’Esquadra al barri de la Font de la Pólvora de Girona, mentre feien tasques de vigilància. Segons que ha avançat el digital El Caso i ha confirmat l’ACN, els incidents han començat pels volts d’un quart d’una de la matinada, quan els agents que anaven en una furgoneta de l’Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO) han alertat que unes quantes persones els estaven llançant pedres des del carrer Acàcia. Mitja hora més tard, un altre indicatiu de l’ARRO ha vist com l’apedregaven. En aquest cas, els impactes han causat el trencament d’un dels vidres de la furgoneta, però no ha ferit cap agent. Els Mossos han hagut de fer maniobres per evitar quedar atrapats.

A dos quarts de dues de la matinada, però, s’han reproduït de nou els incidents, aquest cas contra una furgoneta de la Brigada Mòbil que feia tasques de patrullatge. Els mateixos esvalotadors han llançat més pedres contra el vehicle policíac i han encès dos contenidors que han obligat a actuar als bombers. En concret, un s’ha encès al carrer dels germans Lumière amb el carrer de Guadiana i el segon al carrer del Barranc. Després que els efectius dels bombers apaguessin el foc, els incidents s’han acabat sense ferits. Ara els Mossos investiguen els fets, però de moment no hi ha hagut cap detingut. 

La presència policíaca al barri de la Font de la Pólvora s’ha intensificat aquests darrers dies arran de l’acord al qual van arribar l’Ajuntament de Girona i el Departament d’Interior la setmana passada, arran dels aldarulls i les destrosses al centre cívic del barri. 

El president de Finlàndia, Alexander Stubb, ha demanat al seu homòleg dels Estats Units, Donald Trump, que marqui el 20 d’abril com el termini màxim per tancar un acord d’alto-el-foc a Ucraïna. Tot plegat ha sorgit d’una trobada que van mantenir els dos mandataris.

Stubb ha revelat que va traslladar a Trump “el ferm suport de Finlàndia i Europa a Ucraïna davant la guerra d’agressió per part de Rússia”. I ha afegit que Trump li va demanar si era possible de confiar en el president rus, Vladímir Putin. “Li vaig respondre que no ho pot fer”, ha remarcat.

Així mateix, ha subratllat la importància d’aconseguir un alto-el-foc i posar una data sobre la taula. I ha explicat que Hèlsinki aposta pel 20 d’abril “perquè cal una data límit, és Pasqua i Trump ja farà tres mesos que és en el càrrec”, segons que ha recollit l’emissora pública finlandesa Yle.

El president finlandès ha insistit també que cal un mecanisme de sancions ferm com a incentiu per a aquest alto-el-foc. I ha indicat que, arran de les seves converses als Estats Units amb altres alts càrrecs, té la sensació que “s’està esgotant la paciència [amb Rússia] per part dels Estats Units”.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Dues incidències al sistema d’electrificació afecten la circulació de la R4, la R8 i la R2 nord. En primer lloc, una avaria a Castellbisbal causa retards que poden arribar als 25 minuts a la R4, segons que informen Adif i RENFE. Els trens poden romandre aturats més temps de l’habitual i augmentar el temps de recorregut en aproximar-se al tram entre Sant Sadurní d’Anoia i Molins de Rei. A la R4 sud es manté el servei de dos trens per hora i sentit. D’altra banda, una segona incidència també d’electrificació a Mollet Sant Fost afecta la circulació de la R8 i la R2 nord. A la R8 hi ha servei alternatiu per carretera entre Castellbisbal i Rubí. Segons Adif, tant a la R8 com a la R2 nord s’acumulen retards d’uns 25 minuts.

Hi ha moments en què oblidaries l’emprenyada que t’omple el cap. Voldries fer vida de país normal i deixar-te endur per la bellesa carabassa de les clívies florides o per aquella vida al carrer que comença a renéixer, malgrat el desori vital del canvi d’hora. Voldries submergir-te en allò que és estimulant i deixar de queixar-te. De raons, no te’n falten pas, en un país ple de dignes hereus del llegendari i estimat Pep Salsetes, que fan de la vida col·lectiva un lloc més habitable, com van fer els meus veïns (i alguns ex-veïns expulsats per lloguers impossibles) del barri de Sant Antoni de Barcelona, amb una esplèndida calçotada.

Però no me’n puc oblidar, no ens en podem oblidar: el país se’ns desfà.

Ho veiem cada dia a Rodalia. Impossible de fer veure que no ho veiem. RENFE no funciona, les vies d’ADIF encara l’espatllen més. Després d’anys de negar-ho, els responsables que els trens vagin bé admeten que van malament. Reconeixen que hi han deixat d’invertir durant dècades, però ho fan d’aquella manera com si tot plegat hagués estat fortuït, un accident, coses que passen. I no. El desastre que hem de suportar cada dia és conseqüència d’una política deliberada dels successius governs espanyols, una política d’espoliació. D’una espoliació de què han estat i són víctimes els Països Catalans i que durant dècades l’estat espanyol ha practicat i practica impunement. Ho han fet sense miraments, mentre han construït l’Espanya radial, amb una despesa ineficient, sovint supèrflua. És qüestió de 22.000 milions de dèficit fiscal. Que els trens no vagin és qüestió sobretot d’això.

És cert que els governants catalans tampoc no s’hi han lluït. Giren com baldufes arreplegant mèrits impossibles, com si fossin caçadors de miratges. Entre els qui governen l’autonomia i els pidolaires que negocien fent el paper d’oposició, ho acaben d’espatllar. I, com deia Joan Amorós en aquesta entrevista, la Generalitat acabarà essent l’ase dels cops. Difuminen les responsabilitats, en lloc d’exigir-les. No sé si és perquè no en saben més i els enreden sempre o perquè queden atrapats entre l’ego i les ganes de fer veure que guanyen, tot i que en realitat perden. Si no fos perquè ens esguerren constantment la vida, farien pena. Però no me’n fan, almenys a mi. Em fa ràbia que ens robin la vida així. Perquè aquesta espoliació ens roba els diners i també la vida.

L’espoliació enfonsa el país sencer. Tot cau a trossos, com aquelles cases que esdevenen runa. L’han deixada amb la pell i l’os i ara ens demanen paciència, que pel cap baix necessiten un parell d’anys. Diuen que ens hem de conformar. Que ens esperem, que han de fer les coses ben fetes. Sí, ara ens els creurem!

No podem tolerar-ho més. Hem de sortir al carrer. Que no serveix de res? No és pas cert. Que no ho vam saber rematar? Això sí que és cert, però no vol dir que hàgim d’estar quiets. Estem ferits i de manera diferent. Cadascú es guareix les ferides com pot o com sap. Però no som morts, tot i que ens hi volen, i hem de respondre.

Hem de dir prou i ens han de sentir. No ens poden continuar destruint. La manifestació-concentració a l’estació de Sants, organitzada per l’ANC, dissabte 5 d’abril a les 12 del migdia, és una ocasió per a desempallegar-nos d’aquest pes feixuc de la resignació, de callar, de conformar-se. Per mi no hi ha solució sense independència. Lluitar-hi cada dia és esperança, però també solució. Han de saber que no som morts.

Cal fer-ho amb la protesta i amb intel·ligència, a partir del saber profund. Que es decantin els afeccionats o aspirants a tapar forats. Per això també seria de savis que els que diuen representar-nos escoltessin la gent que domina el tema, com Joan Amorós. El seu coneixement ha de posar-se al centre de tot plegat. No podem perdre més temps. No podem renunciar ni a la protesta col·lectiva ni al coneixement.

Hi ha moments en què oblidaries l’emprenyada que t’omple el cap. Voldries fer vida de país normal i deixar-te endur per la bellesa carabassa de les clívies florides o per aquella vida al carrer que comença a renéixer, malgrat el desori vital del canvi d’hora. Voldries submergir-te en allò que és estimulant i deixar de queixar-te. De raons, no te’n falten pas, en un país ple de dignes hereus del llegendari i estimat Pep Salsetes, que fan de la vida col·lectiva un lloc més habitable, com van fer els meus veïns (i alguns ex-veïns expulsats per lloguers impossibles) del barri de Sant Antoni de Barcelona, amb una esplèndida calçotada.

Però no me’n puc oblidar, no ens en podem oblidar: el país se’ns desfà.

Ho veiem cada dia a Rodalia. Impossible de fer veure que no ho veiem. RENFE no funciona, les vies d’ADIF encara l’espatllen més. Després d’anys de negar-ho, els responsables que els trens vagin bé admeten que van malament. Reconeixen que hi han deixat d’invertir durant dècades, però ho fan d’aquella manera com si tot plegat hagués estat fortuït, un accident, coses que passen. I no. El desastre que hem de suportar cada dia és conseqüència d’una política deliberada dels successius governs espanyols, una política d’espoliació. D’una espoliació de què han estat i són víctimes els Països Catalans i que durant dècades l’estat espanyol ha practicat i practica impunement. Ho han fet sense miraments, mentre han construït l’Espanya radial, amb una despesa ineficient, sovint supèrflua. És qüestió de 22.000 milions de dèficit fiscal. Que els trens no vagin és qüestió sobretot d’això.

És cert que els governants catalans tampoc no s’hi han lluït. Giren com baldufes arreplegant mèrits impossibles, com si fossin caçadors de miratges. Entre els qui governen l’autonomia i els pidolaires que negocien fent el paper d’oposició, ho acaben d’espatllar. I, com deia Joan Amorós en aquesta entrevista, la Generalitat acabarà essent l’ase dels cops. Difuminen les responsabilitats, en lloc d’exigir-les. No sé si és perquè no en saben més i els enreden sempre o perquè queden atrapats entre l’ego i les ganes de fer veure que guanyen, tot i que en realitat perden. Si no fos perquè ens esguerren constantment la vida, farien pena. Però no me’n fan, almenys a mi. Em fa ràbia que ens robin la vida així. Perquè aquesta espoliació ens roba els diners i també la vida.

L’espoliació enfonsa el país sencer. Tot cau a trossos, com aquelles cases que esdevenen runa. L’han deixada amb la pell i l’os i ara ens demanen paciència, que pel cap baix necessiten un parell d’anys. Diuen que ens hem de conformar. Que ens esperem, que han de fer les coses ben fetes. Sí, ara ens els creurem!

No podem tolerar-ho més. Hem de sortir al carrer. Que no serveix de res? No és pas cert. Que no ho vam saber rematar? Això sí que és cert, però no vol dir que hàgim d’estar quiets. Estem ferits i de manera diferent. Cadascú es guareix les ferides com pot o com sap. Però no som morts, tot i que ens hi volen, i hem de respondre.

Hem de dir prou i ens han de sentir. No ens poden continuar destruint. La manifestació-concentració a l’estació de Sants, organitzada per l’ANC, dissabte 5 d’abril a les 12 del migdia, és una ocasió per a desempallegar-nos d’aquest pes feixuc de la resignació, de callar, de conformar-se. Per mi no hi ha solució sense independència. Lluitar-hi cada dia és esperança, però també solució. Han de saber que no som morts.

Cal fer-ho amb la protesta i amb intel·ligència, a partir del saber profund. Que es decantin els afeccionats o aspirants a tapar forats. Per això també seria de savis que els que diuen representar-nos escoltessin la gent que domina el tema, com Joan Amorós. El seu coneixement ha de posar-se al centre de tot plegat. No podem perdre més temps. No podem renunciar ni a la protesta col·lectiva ni al coneixement.

El nombre de gossos a la ciutat de Barcelona ha crescut significativament aquests darrers anys i, segons dades del Consell de Col·legis de Veterinaris de Catalunya, n’hi ha més de 150.000. Veure gossos passejant-hi és una imatge habitual, però ja no ho és tant veure-hi passejar un gos robot, i encara menys que la gent s’aturi a fer-s’hi fotos, interactuar-hi i, fins i tot, donar-li ordres com si fos un gos real. Tanmateix, de fa uns quants dies, els veïns de l’Eixample Esquerre s’han familiaritzat amb aquesta nova “espècie animal” tan curiosa.

Enric Lucea és el propietari d’aquest gos robot que desperta la curiositat de molts barcelonins. Lucea s’ha decidit a entrenar en Khlipper, un prototip de l’empresa Unitree Robotics, amb la idea d’impulsar un projecte social. Vol demostrar que pot tenir un impacte positiu en la vida quotidiana, sobretot de la gent gran i persones amb diversitat funcional. Per exemple, podria en Khlipper lluitar contra la soledat que ha de suportar molta gent gran a Barcelona? Els podria donar conversa, i fins i tot, podria arribar a recordar-los que s’han de prendre la pastilla, o bé agafar-los alguna cosa que els hagi caigut a terra?

El projecte encara està en una fase embrionària i de prova. Ara com ara, Lucea el treu a passejar perquè la gent comenci a habituar-s’hi. “Vaig començar a passejar en Khlipper per divulgar aquesta tecnologia i fer notar que ja la tenim aquí, que la podem fer servir i, sobretot, per a presentar el projecte.”

Lucea és conscient que el tracte humà és insubstituïble, especialment en l’àmbit sanitari i assistencial. Ho deixa clar: en Khlipper no ha estat creat per a substituir ningú. “En Khlipper ve a complementar”, ens explica.

Encara falta temps perquè el projecte tiri endavant. Per exemple, cal concretar les feines que podria fer. És per això que ara Lucea ha obert una campanya de micromecenatge per poder desenvolupar, concretar i fer extensible el projecte. “En Khlipper és un robot programable de codi obert, i vull programar-lo perquè ajudi tant persones amb diversitat funcional com de la tercera edat. La tecnologia és aquí per ajudar la gent, ja existeix. Ara només cal que en Khlipper sigui útil.”

El creador en destaca el cost competitiu respecte d’unes altres eines d’assistència, com ara els gossos guia, que poden arribar a costar entre trenta mil euros i quaranta-cinc mil. “Aquest producte podria ser econòmic, a part de totes les altres opcions de programari que se li poden alliberar. Si el fem un producte útil, el valor econòmic que té canviarà d’acord amb els resultats.” Concretament, treballa amb un codi obert per programar el robot i dotar-lo de funcionalitats útils. “La tecnologia ha vingut a ajudar la gent, i el meu projecte va en aquesta línia.” Després d’adquirir el robot, Lucea desenvolupa el programari perquè en Khlipper sigui una eina pràctica per a l’assistència.

Reaccions al carrer: entre la sorpresa i el recel

La presència d’en Khlipper al carrer no deixa ningú indiferent. “El 90% de la gent hi reacciona bé: hi vol jugar o li vol donar la mà”, explica Lucea. Ara, també hi ha qui el rebutja per l’aspecte o perquè el fa pensar en escenes distòpiques. “Alguns el veuen i pensen en un episodi de Black Mirror.” Tot i el recel i el debat ètic, Lucea està convençut que en Khlipper pot tenir un paper destacat en l’assistència a persones vulnerables. “No es podrà suplir mai el tracte humà, però si l’entenem com una eina més, li podrem donar un ús positiu. És com quan fem servir un ganivet.”

Si, com dèiem en el primer article d’aquesta sèrie, l’estat espanyol disposa d’un estat major que estudia, planifica i executa l’estratègia per a l’anorreament de la nació catalana, se’n desprèn que, per alliberar-se del seu jou, bé caldrà tenir-ne un de propi creant i utilitzant els mitjans i organismes necessaris. No cal dir que això serà impossible sense una estratègia que tingui com a eix de la seva realització la independència unilateral en tots els àmbits de reproducció del domini espanyol. I els primers passos per a aconseguir-ho obliguen a crear nous escenaris de conflicte.

I

La primera qüestió afecta forçosament la representació de la voluntat d’independència i els òrgans amb què s’hauria d’expressar. Al llarg dels set anys i mig transcorreguts des del Primer d’Octubre, l’evidència és que la base independentista està esqueixada en tres parts no estanques: a) la que manté la confiança, en termes de militància i de fidelitat electoral, en els partits ara com ara ex-independentistes com a politja de transmissió al si de les institucions autonòmiques, sotmeses a la constitució espanyola i els seus tribunals; b) la que se n’ha desentès, d’aquells partits, i ha passat a engruixir l’abstencionisme, que ha fet perdre la majoria al parlament als partits ara com ara ex-independentistes, o a decantar-se cap a opcions que, malgrat el seu llenguatge extrem, no posen en dubte la delegació del poder del general en mans d’organitzacions partidistes; c) la que s’arrecera en les entitats que van acompanyar les institucions durant la primera guerra (2006-2017) i continuen actives, en distints àmbits i diferents mitjans, i amb formes d’intervenció variables, en la preparació de la segona guerra.

És obvi que no ens trobem davant de compartiments estancs, sinó de compromisos plurals –transversals, si volem utilitzar el tòpic—, que són producte de (i revelen) la fragmentació descrita a dalt, però que, alhora, exigeixen un relat unitari per a soldar-los en un projecte unificador. El famós dilema de l’ou o la gallina es manifesta aquí a ple sol: n’hi haurà que donaran preferència a actuar per crear l’escenari on recolzi el relat: se’n diu, pejorativament, “acció per l’acció”, i la seva premissa és que, si no intervenim sobre la realitat, el pensament queda reclòs en si mateix; i n’hi haurà que es decantaran per pensar el relat que hauria de ser anterior a l’acció: se’n diu, pejorativament, “pensar per pensar”, i la seva premissa és que, si no ens guia la idea, l’acció es repetirà en bucle. En la realitat viva, però, relat i projecte van de bracet, s’alimenten contínuament, i s’entrelliguen a través de l’organització. Però a falta d’una organització que ho pugui realitzar, el fet és que, ara com ara, l’horitzó plausible a mitjà termini, hegemònic a falta d’alternativa, és la recuperació de la majoria absoluta al parlament en el lapse més breu.

II

En aquesta realitat viva, tenim institucions ocupades i partits disposats a recuperar-les (“per a fer què?”, es pregunta l’independentista conseqüent). Tenim entitats actives que volen recuperar la iniciativa al carrer per col·laborar, explícitament o implícitament, amb la recuperació de les institucions (“per fer de crossa dels partits que ens van trair”?, es pregunta l’independentista desconfiat) o per desafiar-les (“arribat el moment”, argumenta l’activista honrada). Tenim un gruix d’ex-votants independentistes que esperen que algú (o alguna) doni una lliçó als partits-traïdors i demostri que les entitats només en són terminals. I tenim mig cens que es troba còmode amb la institució ocupada i intervinguda per l’estat i que vota partits espanyol(iste)s al parlament i al congrés dels diputats.

El pensament polític independentista és un oxímoron i, si n’hi ha cap, no sembla que sigui útil per a crear aquella organització alternativa a l’establishment autonomista. De fet, es podria afirmar que, si no existeix cap “pensament” independentista és per la senzilla raó que no es troba a faltar. I, en els casos més extrems, podem sentir fins i tot que no ens cal perquè ja tenim una fe. I, amb bona voluntat i raó moral de part nostra, ja anem tirant. Però aquest relat sobre la falta de “pensament” no és cert ni en termes de revisió històrica ni en termes d’immediatesa política. És fals, de totes passades, que la gent que es va oposar a l’estatut de Zapatero-Maragall no tingués “pensament”. I no és menys fals que les consultes i la fundació de l’ANC les fessin gent sense “pensament”, val a dir, amb una visió de la nació sencera en relació amb el món i amb l’estat que ens oprimeix en nom del món. El problema és que era un “pensament” creat per l’independentisme d’esquerres, perquè el de dretes ja s’havia acomodat a l’autonomisme –el pujolisme, que canviava i canvia de pell per a no rebre quan el xoc amb l’estat esdevé irreversible per la iniciativa popular i no pas per pactes entre partits. I les masses que van fer el Primer d’Octubre no s’havien aplegat rere el minoritari i dividit, sovint autoexcloent i sempre criminalitzat, independentisme d’esquerres, sinó que sortien, bàsicament, de l’oposició que els dos tripartits havien creat en el si de la base electoral de CiU i de la dissolució de l’estratègia d’ERC amb l’aliança amb el PSOE-PSC. I tota l’oposició, la decepció i l’avorriment amb l’estatut i la sentència contra l’estatut es va arrecerar sota un pressupòsit moral: la raó era de part nostra i tot era qüestió de democràcia a la catalana, vàlida per se, sense atributs. Però, és clar, també n’hi havia, de “pensament”, rere els partits, dirigents i masses que van acceptar la “transició” i van consolidar l’autonomisme fins que aquest no va donar més de si. I de l’encreuament del “pensament” alliberador de la Plataforma pel Dret de Decidir, de les consultes per la independència i de l’Assemblea Nacional Catalana amb el “pensament” institucional autonomista (“de la llei a la llei” / “estructures d’estat”) va sorgir el Procés i les condicions de pacte entre institucions i carrer que van donar lloc al Primer d’Octubre. Una acció democràtica, certament, amb la qual emergia el poder popular que l’autonomisme no havia pogut dissimular ni assimilar i que els partits assimilats a l’autonomisme no van saber, voler, o poder realitzar en termes d’estat.

III

L’acció democràtica del Primer d’Octubre, sense cap més atribut que la seva essència radicalment nacional, va produir els efectes que coneixem: el pensament que, sense unilateralitat conscient, organitzada i sostinguda pel poble mobilitzat, no hi ha alliberament que valgui. De llavors ençà, es desprèn que tota acció que es plantegi en termes independentistes ha de recolzar en aquell “pensament” o val més que se’n desdigui, perquè aquella percepció de la realitat pivota entorn de l’antagonisme amb l’estat. Ara i aquí, partits i entitats, activistes i desencisats, tertulians i articulistes, només poden parlar, tutti quanti, en termes d’acció sense basar-se en cap “pensament” sistemàtic (a tot estirar, alguna opinió més o menys fonamentada), perquè el Primer d’Octubre va crear, des de l’acció, una nova manera d’entendre la nostra realitat com a nació oprimida. Ara bé, la manca de “pensament” per a una nació previsible, realitzable, construïble, possible, és a dir, constituïble en estat, és allò que ha permès a l’estat espanyol de recuperar la iniciativa temporalment; i no pas perquè disposi d’eines conceptuals per damunt de l’imperi atrotinat d’on procedeix, sinó perquè és estat i, com a tal, produeix “pensament” per “decret”: qui té el poder, imposa el relat. I ja tornem a ser on érem, però amb una primera lliçó apresa: si no es construeix un poder antagònic al de qui vol anorrear-te, no cal actuar ni necessites pensar gaire: de te fabula narratur.

IV

Si res es deriva, justament, de l’acció democràtica del Primer d’Octubre, és, doncs, l’antagonisme entre raó democràtica catalana i raó d’estat espanyola (i no solament espanyola: la irrupció en massa del poder popular aquell Primer d’Octubre plantejava, i plantejarà, un repte essencial a la futura República Catalana: com s’articula el poder popular que l’ha de fundar amb la seva representació delegada, formal o institucional, com se’n vulgui dir). Tornem a allò que dèiem: si no construïm un estat des de la pròpia acció, amb la pròpia acció, i a través de la pròpia acció, malament ens podrem alliberar de qui és estat, actua com a estat, i s’imposa com a estat. I aquí tornaríem a ser on érem, si no fos per una segona lliçó apresa: que podem tenir “pensament” i “acció” a la vegada, sempre que no els separem d’allò que els justifica i els mou, o sia, l’antagonisme com a raó, motor i transmissor de tota política alliberadora.

I aquest antagonisme circula per totes les esferes de la reproducció social. Circula pels meandres del parlament autonòmic, on la majoria no es podrà assolir mai sense sortir vencedors d’aquell antagonisme. Circula pels meandres de l’explotació colonial i les seves manifestacions més ostentoses: espoliació, infrafinançament, depredació, impossible de resoldre sense una alternativa radical basada en l’antagonisme en cada esfera de la seva reproducció. Circula pels meandres de la substitució demogràfica deliberada, de l’increment de les desigualtats i de l’exclusió social, on l’antagonisme es disfressa amb les mil màscares de la més suada i fal·laç ideologia de l’esquerra bleda. Circula pels meandres de la cultura en forma de genocidi lingüístic planificat en tot el domini de la llengua amb un designi de provincialització dels Països Catalans, una guerra no resoluble si no és en termes de victòria o derrota. Circula, en fi, pels meandres de la geopolítica armamentista com a clau de volta de la dominació sots-colonial: Espanya, colònia de l’OTAN / Països Catalans, colònia d’Espanya.

La setmana que ve abordarem les accions que s’haurien de correspondre amb el pensament antagonista; els distints escenaris que s’haurien de crear; les eines organitzatives que caldrien; i la creació simultània entre pensament, acció i organització d’estructures de país que constitueixin un embrió de República Catalana.

Si, com dèiem en el primer article d’aquesta sèrie, l’estat espanyol disposa d’un estat major que estudia, planifica i executa l’estratègia per a l’anorreament de la nació catalana, se’n desprèn que, per alliberar-se del seu jou, bé caldrà tenir-ne un de propi creant i utilitzant els mitjans i organismes necessaris. No cal dir que això serà impossible sense una estratègia que tingui com a eix de la seva realització la independència unilateral en tots els àmbits de reproducció del domini espanyol. I els primers passos per a aconseguir-ho obliguen a crear nous escenaris de conflicte.

I

La primera qüestió afecta forçosament la representació de la voluntat d’independència i els òrgans amb què s’hauria d’expressar. Al llarg dels set anys i mig transcorreguts des del Primer d’Octubre, l’evidència és que la base independentista està esqueixada en tres parts no estanques: a) la que manté la confiança, en termes de militància i de fidelitat electoral, en els partits ara com ara ex-independentistes com a politja de transmissió al si de les institucions autonòmiques, sotmeses a la constitució espanyola i els seus tribunals; b) la que se n’ha desentès, d’aquells partits, i ha passat a engruixir l’abstencionisme, que ha fet perdre la majoria al parlament als partits ara com ara ex-independentistes, o a decantar-se cap a opcions que, malgrat el seu llenguatge extrem, no posen en dubte la delegació del poder del general en mans d’organitzacions partidistes; c) la que s’arrecera en les entitats que van acompanyar les institucions durant la primera guerra (2006-2017) i continuen actives, en distints àmbits i diferents mitjans, i amb formes d’intervenció variables, en la preparació de la segona guerra.

És obvi que no ens trobem davant de compartiments estancs, sinó de compromisos plurals –transversals, si volem utilitzar el tòpic—, que són producte de (i revelen) la fragmentació descrita a dalt, però que, alhora, exigeixen un relat unitari per a soldar-los en un projecte unificador. El famós dilema de l’ou o la gallina es manifesta aquí a ple sol: n’hi haurà que donaran preferència a actuar per crear l’escenari on recolzi el relat: se’n diu, pejorativament, “acció per l’acció”, i la seva premissa és que, si no intervenim sobre la realitat, el pensament queda reclòs en si mateix; i n’hi haurà que es decantaran per pensar el relat que hauria de ser anterior a l’acció: se’n diu, pejorativament, “pensar per pensar”, i la seva premissa és que, si no ens guia la idea, l’acció es repetirà en bucle. En la realitat viva, però, relat i projecte van de bracet, s’alimenten contínuament, i s’entrelliguen a través de l’organització. Però a falta d’una organització que ho pugui realitzar, el fet és que, ara com ara, l’horitzó plausible a mitjà termini, hegemònic a falta d’alternativa, és la recuperació de la majoria absoluta al parlament en el lapse més breu.

II

En aquesta realitat viva, tenim institucions ocupades i partits disposats a recuperar-les (“per a fer què?”, es pregunta l’independentista conseqüent). Tenim entitats actives que volen recuperar la iniciativa al carrer per col·laborar, explícitament o implícitament, amb la recuperació de les institucions (“per fer de crossa dels partits que ens van trair”?, es pregunta l’independentista desconfiat) o per desafiar-les (“arribat el moment”, argumenta l’activista honrada). Tenim un gruix d’ex-votants independentistes que esperen que algú (o alguna) doni una lliçó als partits-traïdors i demostri que les entitats només en són terminals. I tenim mig cens que es troba còmode amb la institució ocupada i intervinguda per l’estat i que vota partits espanyol(iste)s al parlament i al congrés dels diputats.

El pensament polític independentista és un oxímoron i, si n’hi ha cap, no sembla que sigui útil per a crear aquella organització alternativa a l’establishment autonomista. De fet, es podria afirmar que, si no existeix cap “pensament” independentista és per la senzilla raó que no es troba a faltar. I, en els casos més extrems, podem sentir fins i tot que no ens cal perquè ja tenim una fe. I, amb bona voluntat i raó moral de part nostra, ja anem tirant. Però aquest relat sobre la falta de “pensament” no és cert ni en termes de revisió històrica ni en termes d’immediatesa política. És fals, de totes passades, que la gent que es va oposar a l’estatut de Zapatero-Maragall no tingués “pensament”. I no és menys fals que les consultes i la fundació de l’ANC les fessin gent sense “pensament”, val a dir, amb una visió de la nació sencera en relació amb el món i amb l’estat que ens oprimeix en nom del món. El problema és que era un “pensament” creat per l’independentisme d’esquerres, perquè el de dretes ja s’havia acomodat a l’autonomisme –el pujolisme, que canviava i canvia de pell per a no rebre quan el xoc amb l’estat esdevé irreversible per la iniciativa popular i no pas per pactes entre partits. I les masses que van fer el Primer d’Octubre no s’havien aplegat rere el minoritari i dividit, sovint autoexcloent i sempre criminalitzat, independentisme d’esquerres, sinó que sortien, bàsicament, de l’oposició que els dos tripartits havien creat en el si de la base electoral de CiU i de la dissolució de l’estratègia d’ERC amb l’aliança amb el PSOE-PSC. I tota l’oposició, la decepció i l’avorriment amb l’estatut i la sentència contra l’estatut es va arrecerar sota un pressupòsit moral: la raó era de part nostra i tot era qüestió de democràcia a la catalana, vàlida per se, sense atributs. Però, és clar, també n’hi havia, de “pensament”, rere els partits, dirigents i masses que van acceptar la “transició” i van consolidar l’autonomisme fins que aquest no va donar més de si. I de l’encreuament del “pensament” alliberador de la Plataforma pel Dret de Decidir, de les consultes per la independència i de l’Assemblea Nacional Catalana amb el “pensament” institucional autonomista (“de la llei a la llei” / “estructures d’estat”) va sorgir el Procés i les condicions de pacte entre institucions i carrer que van donar lloc al Primer d’Octubre. Una acció democràtica, certament, amb la qual emergia el poder popular que l’autonomisme no havia pogut dissimular ni assimilar i que els partits assimilats a l’autonomisme no van saber, voler, o poder realitzar en termes d’estat.

III

L’acció democràtica del Primer d’Octubre, sense cap més atribut que la seva essència radicalment nacional, va produir els efectes que coneixem: el pensament que, sense unilateralitat conscient, organitzada i sostinguda pel poble mobilitzat, no hi ha alliberament que valgui. De llavors ençà, es desprèn que tota acció que es plantegi en termes independentistes ha de recolzar en aquell “pensament” o val més que se’n desdigui, perquè aquella percepció de la realitat pivota entorn de l’antagonisme amb l’estat. Ara i aquí, partits i entitats, activistes i desencisats, tertulians i articulistes, només poden parlar, tutti quanti, en termes d’acció sense basar-se en cap “pensament” sistemàtic (a tot estirar, alguna opinió més o menys fonamentada), perquè el Primer d’Octubre va crear, des de l’acció, una nova manera d’entendre la nostra realitat com a nació oprimida. Ara bé, la manca de “pensament” per a una nació previsible, realitzable, construïble, possible, és a dir, constituïble en estat, és allò que ha permès a l’estat espanyol de recuperar la iniciativa temporalment; i no pas perquè disposi d’eines conceptuals per damunt de l’imperi atrotinat d’on procedeix, sinó perquè és estat i, com a tal, produeix “pensament” per “decret”: qui té el poder, imposa el relat. I ja tornem a ser on érem, però amb una primera lliçó apresa: si no es construeix un poder antagònic al de qui vol anorrear-te, no cal actuar ni necessites pensar gaire: de te fabula narratur.

IV

Si res es deriva, justament, de l’acció democràtica del Primer d’Octubre, és, doncs, l’antagonisme entre raó democràtica catalana i raó d’estat espanyola (i no solament espanyola: la irrupció en massa del poder popular aquell Primer d’Octubre plantejava, i plantejarà, un repte essencial a la futura República Catalana: com s’articula el poder popular que l’ha de fundar amb la seva representació delegada, formal o institucional, com se’n vulgui dir). Tornem a allò que dèiem: si no construïm un estat des de la pròpia acció, amb la pròpia acció, i a través de la pròpia acció, malament ens podrem alliberar de qui és estat, actua com a estat, i s’imposa com a estat. I aquí tornaríem a ser on érem, si no fos per una segona lliçó apresa: que podem tenir “pensament” i “acció” a la vegada, sempre que no els separem d’allò que els justifica i els mou, o sia, l’antagonisme com a raó, motor i transmissor de tota política alliberadora.

I aquest antagonisme circula per totes les esferes de la reproducció social. Circula pels meandres del parlament autonòmic, on la majoria no es podrà assolir mai sense sortir vencedors d’aquell antagonisme. Circula pels meandres de l’explotació colonial i les seves manifestacions més ostentoses: espoliació, infrafinançament, depredació, impossible de resoldre sense una alternativa radical basada en l’antagonisme en cada esfera de la seva reproducció. Circula pels meandres de la substitució demogràfica deliberada, de l’increment de les desigualtats i de l’exclusió social, on l’antagonisme es disfressa amb les mil màscares de la més suada i fal·laç ideologia de l’esquerra bleda. Circula pels meandres de la cultura en forma de genocidi lingüístic planificat en tot el domini de la llengua amb un designi de provincialització dels Països Catalans, una guerra no resoluble si no és en termes de victòria o derrota. Circula, en fi, pels meandres de la geopolítica armamentista com a clau de volta de la dominació sots-colonial: Espanya, colònia de l’OTAN / Països Catalans, colònia d’Espanya.

La setmana que ve abordarem les accions que s’haurien de correspondre amb el pensament antagonista; els distints escenaris que s’haurien de crear; les eines organitzatives que caldrien; i la creació simultània entre pensament, acció i organització d’estructures de país que constitueixin un embrió de República Catalana.

La commemoració dels cent anys del naixement de Vicent Ventura ens ha dut un grapat de bons llibres. És el cas de l’actualització d’un recull d’entrevistes molt bo a aquest periodista i polític tan fonamental en la transició valenciana –entrevistes triades i editades per Adolf Beltran i publicades a l’Editorial Afers. Però sobretot d’una petita joia editada per la Institució Alfons el Magnànim, titulada L’ofici que em furtaren. La transició amb ulls de periodista.

Dir-ne “joia”, segurament, és fer curt, en vista de la peripècia que visqué aquest llibre. És una obra inèdita de Vicent Ventura que no s’ha pogut publicar fins ben bé quaranta anys després d’haver estat escrita. Editat amb la qualitat que sempre posa Francesc Bayarri en les seues feines, el volum és un encàrrec que Ventura va rebre d’algú que no sabem qui és. El qui el va encarregar va demanar al periodista perseguit per la dictadura –d’ací ve aquest “ofici que em furtaren” del títol– que relatàs com s’havia desenvolupat això que en van dir la transició política al País Valencià. Ventura era una persona polèmica i a voltes complicada, però compromesa com poques i professional; i, segons que sembla, tot allò que va explicar i escriure en el llibre no va agradar a qui li l’havia encarregat. De manera que el manuscrit no es va arribar a publicar mai. Francesc Pérez Moragon el va trobar en un arxiu familiar i, gràcies a això, avui podem llegir un text brillant amb una distància que crec que el fa créixer en importància i tot, i que el dota, a més, d’una lectura molt actual.

Els motius de la censura no els sabem, però Bayarri apunta una hipòtesi que a qualsevol que haja viscut la transició –i la decepció d’aquesta– no li pot sonar estranya: el PSOE. Diu: “Aquest era l’objectiu del document: oferir una mirada retrospectiva del procés de reconstrucció del valencianisme polític sota la dictadura. El text degué disgustar a qui li havia fet la comanda. Ho deduïm per un motiu evident: no va ser publicat mai. […] Un escrit com el de Ventura havia de desagradar, per força, el totpoderós PSOE de l’època, que en el zenit del triomf no desitjava que algú vinguera ara amb velles històries.”

I quines eren aquelles “velles històries”? Doncs, bàsicament, la inexistència del PSOE –més encara: la inexistència del PSOE de Felipe González– en la lluita contra la dictadura.

Ventura no era un qualsevol, quant a credencials democràtiques. Falangista discrepant amb el franquisme, va ser un dels participants en el famós “contuberni de Munic” l’any 1962 –cosa que li va costar una dura repressió i ser apartat de l’ofici. Fundador del Partit Socialista Valencià l’any 1964, sempre es va oposar a la integració en un partit espanyol i va esdevenir, en paraules d’Adolf Beltran, el “líder moral” de l’antifranquisme valencià. Contribuí també a la fundació de les Comissions Obreres originals i creà Publipress, una agència de publicitat entorn de la qual es van agrupar noms imprescindibles per a entendre el nostre país: d’Andreu Alfaro o Francesc Jarque a J. J. Pérez Benlloch.

Molt poca gent, per no dir ningú, podia disputar a Ventura la credibilitat en l’activisme per la recuperació nacional valenciana, que ell entenia en el marc dels Països Catalans, i per l’arribada de la democràcia –el seu gran amic Joan Fuster, en tot cas, era un referent a banda, instal·lat en una categoria única. I per això les seues paraules feien molt de mal, quan els partits polítics i molt especialment el PSOE ja havien aconseguit de domesticar els anhels democràtics i nacionals de la població i reconvertir-los cap a la pervivència descarada del règim, convenientment maquillada per a fer-nos creure que allò era un canvi d’alguna cosa.

Amb la seua estatura moral, Ventura, en el llibre que no s’ha pogut publicar fins ara, critica amb una duresa molt reconfortant –vista amb ulls d’avui–el PSOE, el PCE i tots els “oportunistes” polítics –escriu que “l’oportunisme precedeix els canvis com els llamps els trons”. I recorda una cosa que –mirant-la ara, des del procés d’independència de Catalunya i tot això que ha passat després del 2017– és premonitòria: “La repressió continuada que mai no va estalviar sang […] va donar com a resultat el conformisme dels qui potser haurien preferit una altra cosa, però que vivien enfonsats en un engolfament […] generalitzat dels qui mai no volen altra cosa que allò que hi ha en cada moment, degut, sens dubte, a la inapetència de la llibertat.”

Ventura escrivia molt, molt bé i la frase és d’una precisió feridora, quirúrgica, indisputable. L’expressió “engolfament” (en cursiva en el text original) podria definir-se com un estat d’immersió o submersió profunda en una situació d’acceptació passiva i conformisme. Un terme que suggereix una condició d’entumiment o de paràlisi moral i intel·lectual, en què les persones són absorbides per la inèrcia social i política dominant, creada a partir de l’ús de la repressió per l’estat. Una mena d’acomodació psicològica a les circumstàncies repressives, en què individus destacats quant a l’activitat política del país acaben adaptant-se a la situació present i abandonant qualsevol aspiració de llibertat que poguessen haver tingut i per la qual havien lluitat, mentre es veuen forçats a acusar d’intolerants o innocents els qui simplement no han canviat ni d’opinió, ni de voluntat, ni d’objectiu, per salvar el seu prestigi.

I a mi la veritat és que em costa molt d’imaginar ningú que puga descriure amb més precisió i agudesa, que tinga un diagnòstic més exacte, sobre allò que va passar durant la transició del franquisme, però també això que passa amb bona part de l’independentisme institucional després del 2017: l’engolfament. No és exacta la comparació –entre més coses perquè a Vicent Ventura aleshores li van poder censurar la paraula i fer que no arribàs a la gent. I perquè la “minoria polititzada” a favor de la independència al Principat, o a favor del valencianisme també al sud, és molt més gran que no ho era la “minoria polititzada” a favor de la democràcia després de la mort de Franco. Però, així i tot, quina gran lliçó que ens va deixar escrita Vicent Ventura i quin encert tan gran de recuperar aquest text, precisament ara. Que ben explicat que queda tot.

 

PS1. Avui tota l’atenció se centrarà en el veredicte que a les deu del matí farà el Tribunal Penal de París: la sentència contra el batlle de Perpinyà, Louis Aliot, contra Marine Le Pen i contra vint-i-tres dirigents més del Rassemblement National, per haver malversat fons de la Unió Europea. Les conseqüències, en cas de ser declarats culpables, poden ser enormes. Segurament Aliot deixaria de ser batlle de Perpinyà demà mateix i Le Pen no es podria presentar a les eleccions presidencials del 2027. A més, tots dos anirien a la presó. El veredicte i les reaccions que origine els podreu seguir en directe a VilaWeb, però mentrestant podeu llegir aquest reportatge d’Alexandre Solano per fer-vos una idea del terratrèmol que es pot desfermar.

PS2. L’historiador Borja de Riquer ha dirigit obres col·lectives –obsessivament regionalistes–, que ara es completen amb el llibre La memòria dels catalans, dedicada als llocs, símbols, personatges, mites, llegendes, narratives, representacions i tradicions de les quatre províncies que Espanya identifica com a Catalunya. Joan Safont li ha fet una entrevista llarga i interessant: “La memòria dels catalans s’ha hagut de fer a la contra”.

PS3. Als Estats Units l’estupor per les actuacions del president Donald Trump han donat lloc a un fenomen que avui ens explica des d’allí Blai Avià. És la campanya que han llançat, amb una espectacular sèrie de mítings, Bernie Sanders i Alexandria Ocasio-Cortez, els dos grans referents de l’ala esquerra del Partit Demòcrata: “La set de sang de Bernie Sanders i AOC mostra el camí al Partit Demòcrata.”

PS4. És evident que el periodisme rigorosament verificat i independent de qualsevol mecanisme de pressió és avui més vital que mai. Amb la desinformació que es difon fàcilment i amb alguns dels polítics i empreses més poderosos del món promocionant-la, els mitjans creïbles som més necessaris que mai si volem mantenir-nos com a societat cohesionada. Donem valor a qualsevol ajut, a qualsevol donació que vulgueu fer a VilaWeb, però fer-vos-en subscriptors, si encara no ho sou, és la millor manera d’ajudar-nos a créixer i de resistir junts la mentida, la manipulació i la desinformació. Ajudeu-nos si podeu i si esteu d’acord amb la posició de diari nacional dels Països Catalans que té VilaWeb. Ens hi juguem molt.

La commemoració dels cent anys del naixement de Vicent Ventura ens ha dut un grapat de bons llibres. És el cas de l’actualització d’un recull d’entrevistes molt bo a aquest periodista i polític tan fonamental en la transició valenciana –entrevistes triades i editades per Adolf Beltran i publicades a l’Editorial Afers. Però sobretot d’una petita joia editada per la Institució Alfons el Magnànim, titulada L’ofici que em furtaren. La transició amb ulls de periodista.

Dir-ne “joia”, segurament, és fer curt, en vista de la peripècia que visqué aquest llibre. És una obra inèdita de Vicent Ventura que no s’ha pogut publicar fins ben bé quaranta anys després d’haver estat escrita. Editat amb la qualitat que sempre posa Francesc Bayarri en les seues feines, el volum és un encàrrec que Ventura va rebre d’algú que no sabem qui és. El qui el va encarregar va demanar al periodista perseguit per la dictadura –d’ací ve aquest “ofici que em furtaren” del títol– que relatàs com s’havia desenvolupat això que en van dir la transició política al País Valencià. Ventura era una persona polèmica i a voltes complicada, però compromesa com poques i professional; i, segons que sembla, tot allò que va explicar i escriure en el llibre no va agradar a qui li l’havia encarregat. De manera que el manuscrit no es va arribar a publicar mai. Francesc Pérez Moragon el va trobar en un arxiu familiar i, gràcies a això, avui podem llegir un text brillant amb una distància que crec que el fa créixer en importància i tot, i que el dota, a més, d’una lectura molt actual.

Els motius de la censura no els sabem, però Bayarri apunta una hipòtesi que a qualsevol que haja viscut la transició –i la decepció d’aquesta– no li pot sonar estranya: el PSOE. Diu: “Aquest era l’objectiu del document: oferir una mirada retrospectiva del procés de reconstrucció del valencianisme polític sota la dictadura. El text degué disgustar a qui li havia fet la comanda. Ho deduïm per un motiu evident: no va ser publicat mai. […] Un escrit com el de Ventura havia de desagradar, per força, el totpoderós PSOE de l’època, que en el zenit del triomf no desitjava que algú vinguera ara amb velles històries.”

I quines eren aquelles “velles històries”? Doncs, bàsicament, la inexistència del PSOE –més encara: la inexistència del PSOE de Felipe González– en la lluita contra la dictadura.

Ventura no era un qualsevol, quant a credencials democràtiques. Falangista discrepant amb el franquisme, va ser un dels participants en el famós “contuberni de Munic” l’any 1962 –cosa que li va costar una dura repressió i ser apartat de l’ofici. Fundador del Partit Socialista Valencià l’any 1964, sempre es va oposar a la integració en un partit espanyol i va esdevenir, en paraules d’Adolf Beltran, el “líder moral” de l’antifranquisme valencià. Contribuí també a la fundació de les Comissions Obreres originals i creà Publipress, una agència de publicitat entorn de la qual es van agrupar noms imprescindibles per a entendre el nostre país: d’Andreu Alfaro o Francesc Jarque a J. J. Pérez Benlloch.

Molt poca gent, per no dir ningú, podia disputar a Ventura la credibilitat en l’activisme per la recuperació nacional valenciana, que ell entenia en el marc dels Països Catalans, i per l’arribada de la democràcia –el seu gran amic Joan Fuster, en tot cas, era un referent a banda, instal·lat en una categoria única. I per això les seues paraules feien molt de mal, quan els partits polítics i molt especialment el PSOE ja havien aconseguit de domesticar els anhels democràtics i nacionals de la població i reconvertir-los cap a la pervivència descarada del règim, convenientment maquillada per a fer-nos creure que allò era un canvi d’alguna cosa.

Amb la seua estatura moral, Ventura, en el llibre que no s’ha pogut publicar fins ara, critica amb una duresa molt reconfortant –vista amb ulls d’avui–el PSOE, el PCE i tots els “oportunistes” polítics –escriu que “l’oportunisme precedeix els canvis com els llamps els trons”. I recorda una cosa que –mirant-la ara, des del procés d’independència de Catalunya i tot això que ha passat després del 2017– és premonitòria: “La repressió continuada que mai no va estalviar sang […] va donar com a resultat el conformisme dels qui potser haurien preferit una altra cosa, però que vivien enfonsats en un engolfament […] generalitzat dels qui mai no volen altra cosa que allò que hi ha en cada moment, degut, sens dubte, a la inapetència de la llibertat.”

Ventura escrivia molt, molt bé i la frase és d’una precisió feridora, quirúrgica, indisputable. L’expressió “engolfament” (en cursiva en el text original) podria definir-se com un estat d’immersió o submersió profunda en una situació d’acceptació passiva i conformisme. Un terme que suggereix una condició d’entumiment o de paràlisi moral i intel·lectual, en què les persones són absorbides per la inèrcia social i política dominant, creada a partir de l’ús de la repressió per l’estat. Una mena d’acomodació psicològica a les circumstàncies repressives, en què individus destacats quant a l’activitat política del país acaben adaptant-se a la situació present i abandonant qualsevol aspiració de llibertat que poguessen haver tingut i per la qual havien lluitat, mentre es veuen forçats a acusar d’intolerants o innocents els qui simplement no han canviat ni d’opinió, ni de voluntat, ni d’objectiu, per salvar el seu prestigi.

I a mi la veritat és que em costa molt d’imaginar ningú que puga descriure amb més precisió i agudesa, que tinga un diagnòstic més exacte, sobre allò que va passar durant la transició del franquisme, però també això que passa amb bona part de l’independentisme institucional després del 2017: l’engolfament. No és exacta la comparació –entre més coses perquè a Vicent Ventura aleshores li van poder censurar la paraula i fer que no arribàs a la gent. I perquè la “minoria polititzada” a favor de la independència al Principat, o a favor del valencianisme també al sud, és molt més gran que no ho era la “minoria polititzada” a favor de la democràcia després de la mort de Franco. Però, així i tot, quina gran lliçó que ens va deixar escrita Vicent Ventura i quin encert tan gran de recuperar aquest text, precisament ara. Que ben explicat que queda tot.

 

PS1. Avui tota l’atenció se centrarà en el veredicte que a les deu del matí farà el Tribunal Penal de París: la sentència contra el batlle de Perpinyà, Louis Aliot, contra Marine Le Pen i contra vint-i-tres dirigents més del Rassemblement National, per haver malversat fons de la Unió Europea. Les conseqüències, en cas de ser declarats culpables, poden ser enormes. Segurament Aliot deixaria de ser batlle de Perpinyà demà mateix i Le Pen no es podria presentar a les eleccions presidencials del 2027. A més, tots dos anirien a la presó. El veredicte i les reaccions que origine els podreu seguir en directe a VilaWeb, però mentrestant podeu llegir aquest reportatge d’Alexandre Solano per fer-vos una idea del terratrèmol que es pot desfermar.

PS2. L’historiador Borja de Riquer ha dirigit obres col·lectives –obsessivament regionalistes–, que ara es completen amb el llibre La memòria dels catalans, dedicada als llocs, símbols, personatges, mites, llegendes, narratives, representacions i tradicions de les quatre províncies que Espanya identifica com a Catalunya. Joan Safont li ha fet una entrevista llarga i interessant: “La memòria dels catalans s’ha hagut de fer a la contra”.

PS3. Als Estats Units l’estupor per les actuacions del president Donald Trump han donat lloc a un fenomen que avui ens explica des d’allí Blai Avià. És la campanya que han llançat, amb una espectacular sèrie de mítings, Bernie Sanders i Alexandria Ocasio-Cortez, els dos grans referents de l’ala esquerra del Partit Demòcrata: “La set de sang de Bernie Sanders i AOC mostra el camí al Partit Demòcrata.”

PS4. És evident que el periodisme rigorosament verificat i independent de qualsevol mecanisme de pressió és avui més vital que mai. Amb la desinformació que es difon fàcilment i amb alguns dels polítics i empreses més poderosos del món promocionant-la, els mitjans creïbles som més necessaris que mai si volem mantenir-nos com a societat cohesionada. Donem valor a qualsevol ajut, a qualsevol donació que vulgueu fer a VilaWeb, però fer-vos-en subscriptors, si encara no ho sou, és la millor manera d’ajudar-nos a créixer i de resistir junts la mentida, la manipulació i la desinformació. Ajudeu-nos si podeu i si esteu d’acord amb la posició de diari nacional dels Països Catalans que té VilaWeb. Ens hi juguem molt.

El cineasta Hamdan Ballal, coautor del documentari No other land, premiat amb l’Oscar d’enguany, ha estat víctima d’una agressió brutal. Primer un grup de colons israelians el va apallissar a Susiya, el seu poble de la Cisjordània ocupada. Tot seguit fou detingut per la policia quan era atès per una ambulància. Després va passar una nit detingut en una base militar, on els militars el van mantenir emmanillat, amb els ulls embenats, mentre dos soldats li pegaven a terra, segons els seus companys. Les pressions nacionals i internacionals han aconseguit que l’alliberessin ràpidament.

Segons que van declarar a The Guardian testimonis dels fets, un grup d’uns quinze colons armats el van atacar i el van ferir al cap i a l’estómac. Duien porres, ganivets i almenys un rifle d’assalt, i molts anaven emmascarats. També van llançar pedres contra els vilatans palestins i rebentaren un dipòsit d’aigua.

Basel Adra, l’altre codirector palestí del film, va presenciar l’atac al poble de Ballal i qualificà d’horrible la violència utilitzada, en declaracions als periodistes del The Guardian. “Eren dotzenes de colons. La policia hi era des del començament i no hi va intervenir. Mentre els soldats ens apuntaven amb armes, els colons van començar a atacar les cases dels palestins. Hamdan va provar de protegir la seva família i els colons l’atacaren. Els soldats disparaven a l’aire per evitar que algú l’ajudés. Ell cridava demanant auxili. Després, l’exèrcit el va segrestar.”

L’ONG israeliana B’Tselem coincideix amb aquesta versió: els colons van atacar residents i activistes, les seves cases i propietats, i els van robar les pertinences. Els militars i la policia no van fer res. A més de Ballal, dos palestins més van ser detinguts. Policia i militars van permetre que els colons se n’anessis sense actuar.

Sembla una seqüència real de No other land, realitat per un equip mixt de palestins i israelians, Yuval Abraham, Basel Adra, Hamdan Ballal i Rachel Szor, guanyador de l’Oscar d’enguany al millor llargmetratge documental. El film es basa en cinc anys d’enregistraments a les viles de Masafer Yatta, on viuen els dos realitzadors palestins, Adra i Ballal. L’atac a Ballal demostra que la denúncia feta al documentari és plenament vigent.

El matí en què Hamdan Ballal fou alliberat en una comissaria de policia (AP Photo / Leo Correa).

Les filmacions de No Other Land mostren el comportament violent i menyspreatiu dels colons, molts encaputxats a l’estil de Ku Klux Klan, mentre enderroquen cases i escoles i destrueixen pous d’aigua i carreteres. Es veu com la policia i els militars israelians observen els fets sense actuar, o bé utilitzant la força, també, contra la població palestina i les seves propietats.

De fet, els realitzadors activistes, arriscant la vida, van filmar en directe, durant cinc anys (2019-2023), els atacs indiscriminats dels colons i dels militars. Ens aporten les imatges reals, verídiques, d’allò que hem llegit durant anys a la premsa. És inapel·lable. Il·lustra perfectament, de vegades amb trets i ferits, l’actitud violenta i d’apartheid del poder israelià contra els palestins per expulsar-los de les seves terres, on viuen d’ençà de temps immemorials.

L’excusa, en el cas del film, és que hi ha una ordre oficial de demolició per a destinar aquelles terres a una zona d’entrenament militar. Els soldats enderroquen les cases violentament, cedeixen els terrenys als colons ultres, i els palestins que no se’n volen anar lluny, es troben obligats a viure en coves. És un bon treball periodístic de denúncia, impressionant, corprenedor.

Les imatges dels fets no tenen justificació, ni en boca dels millors i més pèrfids polemistes a sou del govern de Netanyahu i de la seva àmplia galàxia d’influències als mitjans de tot el món. Com hem vist ara en el cas dels creadors de No Other Land, l’odi i la venjança ja s’estén contra els periodistes, els cineastes, els artistes, els dissidents i els representants de la cultura crítica. L’estratègia autoritària de sempre.

“No ha estat cap error, l’objectiu era ell”

No és pas la primera vegada que els directors del film han estat atacats per colons. En sortir en llibertat, Ballal va declarar a l’agència EFE que la seva vida i la dels altres realitzadors “perillen”. Diu que els colons li van pegar durant quinze o vint minuts; després els soldats el van fer callar perquè estava detingut i li van negar atenció mèdica.

Basel Adra, l’altre palestí director del film premiat, diu que està segur que la pallissa i la detenció tenen a veure amb el film i que no té cap dubte que els colons que van assaltar dilluns el poble de Susiya, a Masafer Yatta, saben qui és el seu company.

El moment de la detenció (fotografia: Raviv Rose / AP).

L’advocada israeliana de Hamdan Ballal ha declarat a El Diario: “No ha estat cap error, l’objectiu era ell.” Segons l’activista israelià Jeff Halper, a Ballal després de ser apallissat pels colons, el van deixar en mans d’una unitat militar composta per colons radicals uniformats, anomenada Frontera del Desert, que el van lliurar a una unitat militar regular.

Segons el Centre per a la No-Violència Jueva (CJNV), cinc activistes jueus nord-americans que es van presentar al lloc dels fets per a documentar l’atac també van ser víctimes de la fúria dels colons, que els agrediren i els apedregaren el seu cotxe amb ells a dins.

La policia israeliana va fer un comunicat confirmant que tres palestins havien estat detinguts per “llançament de pedres i més materials i per haver posat en perill la seguretat regional”. No esmenta l’agressió a Ballal i els altres dos activistes palestins detinguts amb ell.

Davant el seu cotxe apedrega pels colons israelians (fotografia: Kara Fox CNN).

No other land i l’Oscar no han caigut gens bé al govern israelià, ni als colons radicals, ni a l’extrema dreta internacional pro-Israel. Ho va deixar ben clar el ministre de Cultura israelià, Miki Zohar, en un comunicat: “És un moment trist per al món del cinema. En compte de presentar la complexitat de la nostra realitat, els cineastes van optar per repetir narratives que distorsionen la imatge d’Israel al món.”

Una llarga polèmica

No other land no és polèmica tan sols a Israel, on el govern l’ha censurada en les projeccions públiques. Als EUA encara no ha trobat distribuïdora.

Tant el contingut del film com les reaccions polèmiques i, fins i tot, repressives i violentes contra l’obra i els seus autors, ens ofereixen, en el fons, un marc ben clar de la verinosa controvèrsia i les manipulacions que de fa temps envolten el conflicte de Gaza. Repassem els fets.

Com ja he anat explicant en articles anteriors, No other land és marcat per la polèmica des que va obtenir dos premis (millor documentari i premi del públic) al darrer Festival de Berlín. Les paraules d’agraïment que els dos directors van expressar des de l’estrada van posar en peu de guerra l’extrema dreta alemanya.

 

D’esquerra a dreta, Yuval Abraham, Rachel Szor, Hamdan Ballal i Basel Adra, directors de ‘No other land’ (fotografia: The New York Times).

Abraham va dir: “Basel i jo tenim la mateixa edat. Jo soc israelià, Basel és palestí. Ara som davant vostre, però d’ací a dos dies tornarem a una terra on no som iguals. Jo visc sota una llei civil i Basel, sota la llei militar. Vivim a trenta minuts l’un de l’altre. Jo tinc dret de vot. Basel, no. Jo sóc lliure de moure’m per on vulgui en aquella terra. Basel està, com milions de palestins, tancat a la Cisjordània ocupada. Aquesta situació d’apartheid entre nosaltres, aquesta desigualtat, s’ha d’acabar.”

I Basel: “És el nostre primer film. Fa molts anys que la meva família ha anat filmant la nostra comunitat, esborrada per aquesta ocupació brutal. Sóc ací celebrant el premi, però també em costa molt de celebrar-lo perquè hi ha desenes de milers de persones del meu poble víctimes de les matances d’Israel a Gaza. Masafer Yatta, la meva comunitat, també és arrasada per excavadores israelianes. Ja que sóc ací a Berlín, demano una cosa: que Alemanya respecti les demandes de l’ONU i deixi d’enviar armes a Israel.”

Com a reacció, el batlle de Berlín, el conservador Kai Wegner, va dir que la ciutat estava “fermament” a favor d’Israel. Ell i més polítics, seguint la línia habitual contra tota crítica o demanda humanitària, van qualificar els discursos de Yuval i Basel de “antisemites”, paraula que va excitar l’extrema dreta alemanya i els ultranacionalistes jueus a Cisjordània i originà amenaces de mort a ells i les seves famílies. Una actitud que ha anat creixent de llavors ençà, contra els dos directors i la resta de l’equip. Paral·lelament, és clar, a l’elogi majoritari de la crítica i del públic arreu del món. Fins ara que els colons israelians han apallissat i la policia ha detingut un membre de l’equip de direcció.

Els directors de la Berlinale van decidir de revocar les invitacions a polítics de l’extrema dreta Alternativa per Alemanya (AfD). De primer, els hi havien convidat al·legant que tenien representació parlamentària, però a causa de les protestes van fer marxa enrere. L’activisme radical pro-israelià va actuar contra alguns actes del festival.

Aquells dies el codirector israelià Yuval Abraham va denunciar públicament que rebia amenaces de mort i que havia hagut de cancel·lar el seu vol de tornada. “Això em passa des que mitjans israelians i alemanys han qualificat absurdament el meu discurs de ‘antisemita’.” L’acusació era, a més d’absurda, injusta i patètica, perquè Yuval és descendent de supervivents de l’Holocaust. Que ara els còmplices dels neonazis alemanys el titllin a ell d’antisemita és una monstruositat. És clar que qualificar de “antisemita” tota persona que critica Israel o denuncia el genocidi palestí és la pràctica utilitzada arreu del món pels defensors de Netanyahu.

Com que la intolerància populista d’extrema dreta no té fronteres, quan els van concedir l’Oscar al millor llargmetratge documental, també va saltar la polèmica als mitjans i xarxes socials americanes i europees pels seus discursos. Què van dir? Allò que pensa molta gent. Van demanar d’aturar la neteja ètnica del poble palestí i una sortida política sense supremacia dels drets nacionals d’ambdós pobles. També van criticar la política exterior dels EUA “que ajuda a blocar el camí cap a la solució dels dos estats”.

La violència dels colons s’ha agreujat amb la guerra

L’Oficina de Coordinació d’Afers Humanitaris de l’ONU, esmentada en els reports d’Amnistia Internacional, informa que el 2024 ha estat el pitjor any de violència de colons a tota la Cisjordània ocupada, inclòs el Jerusalem Oriental, des que l’organització va començar el seu registre, fa vint anys. Del 7 d’octubre de 2023 al 31 de desembre de 2024, l’OCAH ha documentat 1.860 casos de violència de colons que han motivat el desplaçament de més de 300 famílies (1.762 persones, de les que 856 eren menors). Els atacs han passat d’una mitjana de dos el dia el 2022, a quatre el dia el 2024.

Segons AI, els colons tenen una impunitat gairebé total per a exercir la violència contra la població palestina. Yes Dinh, grup de drets humans israelià, informa que, entre el 2005 i el 2024, el 94% de les investigacions de la policia sobre la violència dels colons contra persones palestines de Cisjordània s’han arxivat sense acusació formal. A més, el 21 de gener, el president dels EUA, Donald Trump, va revocar totes les sancions nord-americanes imposades a colons israelians violents.

Malgrat que el Tribunal Internacional de Justícia va declarar, en una opinió consultiva del juliol del 2024, que la presència d’Israel en el Territori Palestí Ocupat era il·legal i en va demanar el desmantellament en un termini de dotze mesos, els estats no han pres mesures per a fer-ho.

Aquests darrers dies s’han succeït manifestacions de gruix per a demanar la fi de la guerra. Tant d’israelians a Tel-Aviv i Jerusalem contra Netanyahu, com de palestins a Gaza contra Hamàs. Aquesta és molt significativa perquè és la primera i l’única que s’ha organitzat a la franja des que començà el conflicte.

Catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona, l’historiador Borja de Riquer i Permanyer (Barcelona, 1945) és un dels grans especialistes en la història política contemporània de Catalunya. Des que va defensar la tesi doctoral sobre la Lliga Regionalista, la seva investigació ha estat lligada a la figura de Francesc Cambó, a qui avui considera ja com gairebé un membre de la família i a qui coneix com pocs, un personatge al qual ha dedicat uns quants llibres, entre els quals una completa biografia. A més de la seva producció individual, ha dirigit obres col·lectives, que avui es completen amb La memòria dels catalans (Edicions 62), un volum de més de mil pàgines dedicades als llocs, símbols, personatges, mites, llegendes, narratives, representacions i tradicions del país. Aprofitem l’avinentesa per parlar amb ell de la seva trajectòria i projectes, i d’aquest llibre que acaba de sortir.

—Venint d’una família catalana que pot mirar quinze generacions enrere, com va escriure el vostre pare, Martí de Riquer, sembla evident que hi havia d’haver una dèria innata per la història.
—Vaig tenir la sort que vaig néixer en una casa plena de llibres i que el meu pare, ja de petit, m’orientés les lectures. Per això vaig arribar a la universitat havent llegit Jaume Vicens Vives i Ferran Soldevila, a qui havia conegut gràcies al meu pare.

—No us va temptar la filologia?
—La meva germana gran ja estudiava filologia romànica i, de fet, als catorze o quinze anys ja tenia vocació bé per la història, bé per la geografia. Finalment, em vaig decantar per la història.

—Com va ser estudiar a la universitat essent fill del doctor de Riquer?
—Amb el pare vaig tenir en certs moments una relació, no diria tensa, però no massa fluida, per diverses raons. Una primera, bàsicament, per qüestions polítiques. Ell venia del franquisme i era vice-rector amb el García Valdecasas, quan jo era un estudiant vinculat al Sindicat Democràtic d’Estudiants. I, per això, ja no ens enteníem. Sortejàvem les diferències ideològiques a base de no parlar a casa de política, de religió ni de la universitat, que eren els temes en què discrepàvem.

—Al final va acabar essent un model?
—Un model de treball científic i dedicació. Treballava dissabtes i diumenges. Tancat al despatx. Sortia el diumenge per anar a missa i per dinar tots plegats, i quan sortia amb la colla d’amics, ell tornava a treballar. Potser no he arribat al seu nivell, però m’ha tocat treballar molts caps de setmana, malauradament.

—A banda el pare, quins han estat els vostres mestres?
—Més que mestres, he tingut la sort de tenir amics grans que m’han orientat moltíssim. Malauradament, a la universitat vaig tenir professors, alguns d’ells molt dolents i, alguns catedràtics, clarament impresentables. Hi havia excepcions, com Joan Maluquer, que era d’arqueologia, i el Carlos Seco, un home de la vella escola liberal, però que es notava que no era català. D’entre els pitjors, Alberto del Castillo, per exemple, que era catedràtic dels anys trenta, que vivia de la glòria del passat i portava uns apunts d’abans de la guerra, amb una bibliografia d’abans del 1950. I Vázquez de Prada, un jove catedràtic de l’Opus Dei, molt carca, que una vegada que va venir Pierre Villar a fer una conferència ens va advertir que no anéssim a escoltar aquell marxista tan perillós. Òbviament, hi vam anar tots.

—Parlàveu d’aquests amics grans…
—Mentre estudiava, vaig tenir la sort d’entrar a treballar a la secció d’història de l’Enciclopèdia Larousse, que dirigia Josep Fontana, i vaig conèixer Josep Ternes, Jaume Torres, Ramon Garabou, Eva Serra… Amics i orientadors amb qui vaig aprendre l’ofici d’historiador.

—Vau acabar la carrera el 1968. Com era l’ambient de la universitat?
—A mi m’agafa tota l’etapa de formació del Sindicat Democràtic d’Estudiants, les tancades, la Caputxinada i la repressió posterior. Sóc d’aquesta generació, hi vaig estar implicat, tot i que no vaig ser mai delegat de curs. Era de la comissió d’activitats culturals, des d’on vam organitzar unes jornades de debat universitari que ens van prohibir de seguida.

—En aquella època vau començar la militància política?
—El 68 mateix vaig entrar a Bandera Roja, després vaig passar al PSUC, l’any 1974 i, amb la transició i la legalització, vaig deixar la militància política, perquè tot i continuar tenint idees polítiques, i estar-hi molt vinculat personalment, per una banda, la deriva del PSUC no em va agradar, i, per una altra banda, donava prioritat a la meva vida acadèmica.

—Des del començament heu estat vinculat a la Universitat Autònoma.
—Vaig llegir-hi la primera tesi en català de la Facultat de Lletres el setembre del 1975, amb Franco encara viu, amb un tribunal de campanetes: Joaquim Moles, Jordi Nadal, Emili Giralt, Fontana i José Antonio González Casanovas. Mentre feia la tesi, hi vaig entrar com a ajudant de classes pràctiques dels professors Fontana i Termes. En aquella època tenia un peu a l’Autònoma i un peu a l’ensenyament secundari, perquè vaig fer classes a l’Institut Albèniz, a Badalona, i al Joanot Martorell, a Esplugues de Llobregat.

—Quan topeu amb Francesc Cambó?
—Quan feia la tesi, vaig anar a consultar l’arxiu de Prat de la Riba, que conservava el seu nét. Allà vaig trobar tots els papers de Prat i, especialment, la correspondència amb Cambó. Era un dels protagonistes de la meva tesi. I, els anys noranta, Manuel Jorba, que era director de la Biblioteca de Catalunya, em va avisar que havia ingressat el fons Joan Estelrich, en què també hi ha una correspondència molt interessant que em va permetre fer L’últim Cambó. Començar pel final era abordar un tema molt delicat, que ningú gosava tocar. Li vaig plantejar el tema a Josep Benet i em va dir que era dinamita, perillosíssim de fer. Quan el vaig tenir fet, em va dir que havia quedat perfecte.

—Després de publicar-ne la biografia, ara treballeu en l’epistolari de guerra entre Cambó i el seu company Joan Ventosa i Calvell.
—Són moltes cartes, llargues, polítiques i interessants, en què parlen de què li passarà a Catalunya durant la guerra civil, de com han de tenir influència al costat de Franco i estar amb els guanyadors per poder negociar la política a practicar després de la guerra, i, és clar, dels seus negocis. És un material molt ric, que ja havia sintetitzat en la biografia, però que ara es podrà llegir sencer.

—Com vau viure la participació en la Comissió dels Papers de Salamanca?
—A la primera comissió, a l’època del PP, érem en Joan B. Culla i jo i dos historiadors espanyols, que més val no esmentar. No havien trepitjat mai l’Arxiu de Salamanca, i no s’havien mirat ni l’inventari, on estava tot barrejat. Van venir amb el criteri arxivístic, quan allò havia estat un robatori. La segona comissió, ja amb el PSOE, va ser diferent, perquè hi va tenir un paper molt important Federico Mayor Zaragoza, que amb el seu prestigi d’haver estat director general de la UNESCO va marcar la línia a seguir amb el retorn dels papers.

—Sou president de l’Acadèmia de Bones Lletres, amb seu al Palau Recasens, que ha de ser la seu de la Casa de les Lletres.
—Vaig assumir-ne la presidència l’any 2018, escollit pels meus companys, però no m’havia passat pel cap ni ser acadèmic. De tota manera, no podia dir que no en deferència al meu pare. El problema d’aquest tipus d’entitats que són de facto privades, però que viuen de subvencions públiques perquè no tenen patrimoni, és que són molt difícils de mantenir. A més, nosaltres tenim un palau medieval del segle XII amb un manteniment impossible. Per això, feia temps que parlàvem amb el departament de Cultura perquè hi intervinguessin, perquè al capdavall és seu, nosaltres en som usufructuaris, i ens van presentar aquesta proposta d’inversió seriosa en la reforma, a canvi de convertir-lo en la Casa de les Lletres. Les obres començaran l’any vinent.

—Acabeu de publicar La memòria dels catalans, que s’afegeix a La història mundial de Catalunya i Catalans que han fet història. Quin és el tret diferencial d’aquest llibre respecte dels altres?
—El primer projecte d’aquest llibre el vaig presentar ara fa sis anys, just després de la sortida de La història mundial de Catalunya. Per un seguit de raons, el vam aparcar, i aquest temps ha servit per a madurar-lo i veure que havia de ser més ambiciós. Així ha passat d’un projecte inicial molt limitat a qüestions historiogràfiques, a donar-li una amplitud temàtica que supera, fins i tot diria, el que són la majoria dels llibres similars.

—A què es deu això?
—Hem de partir d’una qüestió evident: la història complexa de Catalunya, una nació sense estat que no ha tingut polítiques públiques de memòria i de record del passat prou fortes, com tenen les nacions amb estat, i, per això, s’ha hagut de construir i divulgar des de la societat civil. Com que les institucions eren generalment alienes, han estat els escriptors i els historiadors els qui han hagut de seleccionar personatges i temàtiques per mantenir un sentiment de col·lectivitat. Aquesta construcció de la memòria és un procés molt llarg, amb avenços i retrocessos, i que sovint s’ha hagut de fer a la contra. Hem de tenir els nostres símbols, perquè si no, ens n’imposaran uns altres, i, per tant, tot un discurs històric en què la història de Catalunya pot desaparèixer per donar lloc a una història espanyola on els catalans no hi som. Recollir tot això, no només implica els fets, els personatges i els símbols, sinó la literatura, amb la llengua com a fet fonamental, fins a la música, la cultura popular, etc.

—Hauríem de parlar de memòria o de memòries?
—Hi ha una història elaborada seriosament pels professionals de la història
amb proves documentals, sempre provisional i revisable, i després memòries, en les quals es barreja allò que pot ser generalitzable, amb allò més o menys elaborat en funció de la seva ubicació social, ideològica, política, territorial. És a dir, la memòria d’un empordanès té uns trets que segurament no són exactament els mateixos que la d’algú de les Terres de l’Ebre. En un 90% potser coincideixen, però en la resta poden diferir. És a dir, poden tenir una mateixa idea de Macià, però tenir-la molt diferent sobre la sardana o la jota. Cap dels dos no és l’autèntic català.

—Al llibre també feu referència al caràcter conflictiu i divisiu dels catalans.
—Catòlics i no catòlics, monàrquics i republicans, carlins i liberals, botiflers i austriacistes. S’ha d’explicar que en certs moments hi ha hagut opcions majoritàries –hi ha hagut més austriacistes que botiflers, i més liberals que carlins–, però les altres cultures polítiques també hi eren i se n’ha de parlar.

—Quin ha estat el procés de construcció d’aquesta memòria?
—El segle XVIII, per exemple, han desaparegut les institucions catalanes i s’intenta espanyolitzar des de les polítiques públiques oficials. És en aquest context que l’Acadèmia de Bones Lletres afirma que caldria escriure una història de Catalunya, perquè hi ha perill de manipulacions i d’enfocaments que no siguin rigorosos, i l’escriuen en castellà. Aquesta diglòssia, entre la llengua oficial i la que parlen entre ells, es posa en qüestió amb la Renaixença. Així, si Víctor Balaguer havia escrit la seva en castellà, Aulèstia ja l’escriurà en català, vint anys després. Ara, hem de tenir en compte que hi havia un 70% d’analfabetisme. Però, després, s’hi afegiran els altres mitjans de comunicació: la fotografia, el cinema, la ràdio, etc.

—Al pròleg citeu Enzo Traverso, quan parla de memòries fortes i memòries febles. Com és la dels catalans?
—Les polítiques de memòria han estat molt vinculades a les conjuntures polítiques. Quan hi ha hagut institucions catalanes i el món oficial era autènticament català, des de la llengua fins a la generació de mites i llegendes, hi ha uns discursos de justificació i defensa del país. A partir del 1714, la memòria oficial la volen fer des de Madrid, i això provoca una reacció. A finals del segle XVIII, a Barcelona hi ha cinc acadèmies, impulsades des de la societat civil, quan la universitat ha estat traslladada a Cervera. El segle XIX hi haurà una altra reacció de país, que és la Renaixença, que voldrà construir aquesta memòria pròpia, sovint o sempre a la contra.

—Tenir una memòria pròpia i no tenir un estat és un fet extraordinari?
—Els passa a totes les nacions sense estat. Algunes han tingut més èxit i d’altres menys. Per exemple, els irlandesos han perdut la llengua en aquesta batalla, que ja era molt desigual, perquè era més oral que escrita. El gran avantatge del català és que el segle XV ja té una literatura de prestigi. Pots entrar en una etapa de decadència, però tens un patrimoni, tens una herència que sempre es pot recuperar, perquè havíem estat una nació amb estat.

—La primera part de La memòria dels catalans és òbvia: l’himne, la senyera, etc. Però les dates ja són més curioses: l’Onze de Setembre, la commemoració d’una derrota. Sant Jordi, una festa que no és festa. I la darrera, l’1 d’Octubre.
—La Diada la seleccionen els catalanistes de finals del segle XIX, que comencen a anar a l’estàtua de Rafael Casanova i a rebre garrotades de les forces de l’ordre. Per tant, clarament a la contra. Suposa la desfeta i l’anorreament de les nostres institucions, però també la reivindicació d’aquestes institucions que es volen recuperar. Quan és acceptat, ja no hi ha qui t’ho pugui desmuntar. El dia de Sant Jordi té gràcia, perquè el Dia del Llibre comença a celebrar-se durant la dictadura de Primo de Rivera a l’octubre, però té poc èxit perquè fa mal temps, i l’any 1930 es decideix passar-lo al 23 d’abril per a l’any següent. El que passa és que el primer any s’acaba de proclamar la República nou dies abans, i, per tant, el govern Macià el declara festa oficial. Llibres, roses, autogovern, el patró de Catalunya… Esdevé intocable. I, finalment, l’1 d’Octubre. Ara hi ha al voltant de cinquanta municipis amb carrers o places dedicats a la data del referèndum, però no pas a la data de la proclamació del 27 d’octubre. S’ha triat com a data rellevant el dia que els catalans en exercici d’autodeterminació es van atrevir a anar a votar malgrat que estava prohibit pel govern espanyol, perquè és un acte de ciutadania i de manifestació de voluntat de país. L’altre dia més aviat es vol oblidar.

—Al llibre es pot llegir una cita de Nicolau d’Olwer que diu que els catalans som especialistes en manifestacions i grans enterraments. 
—Des de mitjan segle XIX, la conquesta del carrer per la ciutadania és fonamental. Hi ha una mena de cultura de mobilització ciutadana per a protestar, perquè se’ns tingui en compte. En un moment en què no es pot confiar en el vot, perquè està controlat, ni en els mitjans de comunicació, sigui per motius polítics, econòmics o laborals, hi ha la idea que, si no sortim al carrer, no ens escoltaran. Ho farà l’obrerisme, el liberalisme, el republicanisme, el catalanisme…

—Hi ha personatges que generen batalles de memòria, com ara el general Joan Prim. 
—Prim és alhora l’heroi dels Castillejos, el Prim matamoros que va a la guerra d’Àfrica amb els voluntaris catalans, i el primer català que arriba a president del govern i proclama la primera constitució democràtica, després de fer fora Isabel II. Però, per altra banda, és el militar que resol els conflictes de manera violenta, com la revolta de les Quintes, quan canvia d’opinió respecte del que ha promès i acaba bombardejant Barcelona. Per tant, hi ha Prims molt diferents. D’altres persones, com Josep Anselm Clavé, van ser molt populars i avui són pràcticament oblidats.

—Hi ha moltes pàgines dedicades a la literatura. La nostra és una memòria, bàsicament, literària?
—A diferència de França, de la qual parla Pierre Nora al seu llibre Els llocs de memòria, no som un estat nació ni un imperi, on la literatura es dóna per descomptada i no té competència. Per tant, els catalans hem hagut de recuperar i divulgar el passat des de la literatura, i aquesta ha esdevingut, alhora, part d’aquesta memòria. El cas més clar són Verdaguer i mossèn Cinto: l’un és el gran poeta, el creador del Canigó i l’Atlàntida. L’altre, el capellà que s’enfronta als poderosos. El fabricant de mites acaba mitificat. Passa el mateix amb Àngel Guimerà, que en vida ja és un mite.

—Quina seria la geografia dels llocs de memòria dels catalans?
—Els noucentistes van seleccionar Empúries, pel vincle amb el passat clàssic, i per demostrar que la catalana era una cultura moderna i europea. Però també les tombes reials indiquen una geografia interessant. La dels comtes són a Ripoll, els orígens, però la dels reis ja són a Poblet i Santes Creus, la Catalunya nova. I els llocs simbòlics dels moments conflictius, del 1714 a la guerra civil.

—No deixeu de banda aspectes més recents com ara l’esport i la cuina.
—Els referents amb els quals una societat s’identifica van variant, i els referents dels nostres avis són una mica diferents dels nostres i els nostres, dels nostres néts. La societat ha anat canviant i els mitjans de transmissió també. L’esport té un segle i poc de vida, però de seguida va passar de ser una simple pràctica gimnàstica a un espectacle de masses, amb connotacions locals o globals, com el Barça, que aviat passa de ser l’equip de Barcelona a ser de tot Catalunya. Gairebé com si fos la selecció catalana.

—Com es construeixen ara els mites i la memòria de demà?
—La memòria dels catalans del futur estarà marcada per l’arrelament dels nous catalans que venen de fora de l’estat espanyol. I, en aquest sentit, figures com Lamine Yamal és molt interessant. Un nen d’orígens marroquí i guineà, del barri de Rocafonda de Mataró, que és del Barça i parla català. És una de les vies per entendre la nova societat multicultural del segle XXI.

Podeu comprar La memòria dels catalans a la Botiga de VilaWeb

Catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona, l’historiador Borja de Riquer i Permanyer (Barcelona, 1945) és un dels grans especialistes en la història política contemporània de Catalunya. Des que va defensar la tesi doctoral sobre la Lliga Regionalista, la seva investigació ha estat lligada a la figura de Francesc Cambó, a qui avui considera ja com gairebé un membre de la família i a qui coneix com pocs, un personatge al qual ha dedicat uns quants llibres, entre els quals una completa biografia. A més de la seva producció individual, ha dirigit obres col·lectives, que avui es completen amb La memòria dels catalans (Edicions 62), un volum de més de mil pàgines dedicades als llocs, símbols, personatges, mites, llegendes, narratives, representacions i tradicions del país. Aprofitem l’avinentesa per parlar amb ell de la seva trajectòria i projectes, i d’aquest llibre que acaba de sortir.

—Venint d’una família catalana que pot mirar quinze generacions enrere, com va escriure el vostre pare, Martí de Riquer, sembla evident que hi havia d’haver una dèria innata per la història.
—Vaig tenir la sort que vaig néixer en una casa plena de llibres i que el meu pare, ja de petit, m’orientés les lectures. Per això vaig arribar a la universitat havent llegit Jaume Vicens Vives i Ferran Soldevila, a qui havia conegut gràcies al meu pare.

—No us va temptar la filologia?
—La meva germana gran ja estudiava filologia romànica i, de fet, als catorze o quinze anys ja tenia vocació bé per la història, bé per la geografia. Finalment, em vaig decantar per la història.

—Com va ser estudiar a la universitat essent fill del doctor de Riquer?
—Amb el pare vaig tenir en certs moments una relació, no diria tensa, però no massa fluida, per diverses raons. Una primera, bàsicament, per qüestions polítiques. Ell venia del franquisme i era vice-rector amb el García Valdecasas, quan jo era un estudiant vinculat al Sindicat Democràtic d’Estudiants. I, per això, ja no ens enteníem. Sortejàvem les diferències ideològiques a base de no parlar a casa de política, de religió ni de la universitat, que eren els temes en què discrepàvem.

—Al final va acabar essent un model?
—Un model de treball científic i dedicació. Treballava dissabtes i diumenges. Tancat al despatx. Sortia el diumenge per anar a missa i per dinar tots plegats, i quan sortia amb la colla d’amics, ell tornava a treballar. Potser no he arribat al seu nivell, però m’ha tocat treballar molts caps de setmana, malauradament.

—A banda el pare, quins han estat els vostres mestres?
—Més que mestres, he tingut la sort de tenir amics grans que m’han orientat moltíssim. Malauradament, a la universitat vaig tenir professors, alguns d’ells molt dolents i, alguns catedràtics, clarament impresentables. Hi havia excepcions, com Joan Maluquer, que era d’arqueologia, i el Carlos Seco, un home de la vella escola liberal, però que es notava que no era català. D’entre els pitjors, Alberto del Castillo, per exemple, que era catedràtic dels anys trenta, que vivia de la glòria del passat i portava uns apunts d’abans de la guerra, amb una bibliografia d’abans del 1950. I Vázquez de Prada, un jove catedràtic de l’Opus Dei, molt carca, que una vegada que va venir Pierre Villar a fer una conferència ens va advertir que no anéssim a escoltar aquell marxista tan perillós. Òbviament, hi vam anar tots.

—Parlàveu d’aquests amics grans…
—Mentre estudiava, vaig tenir la sort d’entrar a treballar a la secció d’història de l’Enciclopèdia Larousse, que dirigia Josep Fontana, i vaig conèixer Josep Ternes, Jaume Torres, Ramon Garabou, Eva Serra… Amics i orientadors amb qui vaig aprendre l’ofici d’historiador.

—Vau acabar la carrera el 1968. Com era l’ambient de la universitat?
—A mi m’agafa tota l’etapa de formació del Sindicat Democràtic d’Estudiants, les tancades, la Caputxinada i la repressió posterior. Sóc d’aquesta generació, hi vaig estar implicat, tot i que no vaig ser mai delegat de curs. Era de la comissió d’activitats culturals, des d’on vam organitzar unes jornades de debat universitari que ens van prohibir de seguida.

—En aquella època vau començar la militància política?
—El 68 mateix vaig entrar a Bandera Roja, després vaig passar al PSUC, l’any 1974 i, amb la transició i la legalització, vaig deixar la militància política, perquè tot i continuar tenint idees polítiques, i estar-hi molt vinculat personalment, per una banda, la deriva del PSUC no em va agradar, i, per una altra banda, donava prioritat a la meva vida acadèmica.

—Des del començament heu estat vinculat a la Universitat Autònoma.
—Vaig llegir-hi la primera tesi en català de la Facultat de Lletres el setembre del 1975, amb Franco encara viu, amb un tribunal de campanetes: Joaquim Moles, Jordi Nadal, Emili Giralt, Fontana i José Antonio González Casanovas. Mentre feia la tesi, hi vaig entrar com a ajudant de classes pràctiques dels professors Fontana i Termes. En aquella època tenia un peu a l’Autònoma i un peu a l’ensenyament secundari, perquè vaig fer classes a l’Institut Albèniz, a Badalona, i al Joanot Martorell, a Esplugues de Llobregat.

—Quan topeu amb Francesc Cambó?
—Quan feia la tesi, vaig anar a consultar l’arxiu de Prat de la Riba, que conservava el seu nét. Allà vaig trobar tots els papers de Prat i, especialment, la correspondència amb Cambó. Era un dels protagonistes de la meva tesi. I, els anys noranta, Manuel Jorba, que era director de la Biblioteca de Catalunya, em va avisar que havia ingressat el fons Joan Estelrich, en què també hi ha una correspondència molt interessant que em va permetre fer L’últim Cambó. Començar pel final era abordar un tema molt delicat, que ningú gosava tocar. Li vaig plantejar el tema a Josep Benet i em va dir que era dinamita, perillosíssim de fer. Quan el vaig tenir fet, em va dir que havia quedat perfecte.

—Després de publicar-ne la biografia, ara treballeu en l’epistolari de guerra entre Cambó i el seu company Joan Ventosa i Calvell.
—Són moltes cartes, llargues, polítiques i interessants, en què parlen de què li passarà a Catalunya durant la guerra civil, de com han de tenir influència al costat de Franco i estar amb els guanyadors per poder negociar la política a practicar després de la guerra, i, és clar, dels seus negocis. És un material molt ric, que ja havia sintetitzat en la biografia, però que ara es podrà llegir sencer.

—Com vau viure la participació en la Comissió dels Papers de Salamanca?
—A la primera comissió, a l’època del PP, érem en Joan B. Culla i jo i dos historiadors espanyols, que més val no esmentar. No havien trepitjat mai l’Arxiu de Salamanca, i no s’havien mirat ni l’inventari, on estava tot barrejat. Van venir amb el criteri arxivístic, quan allò havia estat un robatori. La segona comissió, ja amb el PSOE, va ser diferent, perquè hi va tenir un paper molt important Federico Mayor Zaragoza, que amb el seu prestigi d’haver estat director general de la UNESCO va marcar la línia a seguir amb el retorn dels papers.

—Sou president de l’Acadèmia de Bones Lletres, amb seu al Palau Recasens, que ha de ser la seu de la Casa de les Lletres.
—Vaig assumir-ne la presidència l’any 2018, escollit pels meus companys, però no m’havia passat pel cap ni ser acadèmic. De tota manera, no podia dir que no en deferència al meu pare. El problema d’aquest tipus d’entitats que són de facto privades, però que viuen de subvencions públiques perquè no tenen patrimoni, és que són molt difícils de mantenir. A més, nosaltres tenim un palau medieval del segle XII amb un manteniment impossible. Per això, feia temps que parlàvem amb el departament de Cultura perquè hi intervinguessin, perquè al capdavall és seu, nosaltres en som usufructuaris, i ens van presentar aquesta proposta d’inversió seriosa en la reforma, a canvi de convertir-lo en la Casa de les Lletres. Les obres començaran l’any vinent.

—Acabeu de publicar La memòria dels catalans, que s’afegeix a La història mundial de Catalunya i Catalans que han fet història. Quin és el tret diferencial d’aquest llibre respecte dels altres?
—El primer projecte d’aquest llibre el vaig presentar ara fa sis anys, just després de la sortida de La història mundial de Catalunya. Per un seguit de raons, el vam aparcar, i aquest temps ha servit per a madurar-lo i veure que havia de ser més ambiciós. Així ha passat d’un projecte inicial molt limitat a qüestions historiogràfiques, a donar-li una amplitud temàtica que supera, fins i tot diria, el que són la majoria dels llibres similars.

—A què es deu això?
—Hem de partir d’una qüestió evident: la història complexa de Catalunya, una nació sense estat que no ha tingut polítiques públiques de memòria i de record del passat prou fortes, com tenen les nacions amb estat, i, per això, s’ha hagut de construir i divulgar des de la societat civil. Com que les institucions eren generalment alienes, han estat els escriptors i els historiadors els qui han hagut de seleccionar personatges i temàtiques per mantenir un sentiment de col·lectivitat. Aquesta construcció de la memòria és un procés molt llarg, amb avenços i retrocessos, i que sovint s’ha hagut de fer a la contra. Hem de tenir els nostres símbols, perquè si no, ens n’imposaran uns altres, i, per tant, tot un discurs històric en què la història de Catalunya pot desaparèixer per donar lloc a una història espanyola on els catalans no hi som. Recollir tot això, no només implica els fets, els personatges i els símbols, sinó la literatura, amb la llengua com a fet fonamental, fins a la música, la cultura popular, etc.

—Hauríem de parlar de memòria o de memòries?
—Hi ha una història elaborada seriosament pels professionals de la història
amb proves documentals, sempre provisional i revisable, i després memòries, en les quals es barreja allò que pot ser generalitzable, amb allò més o menys elaborat en funció de la seva ubicació social, ideològica, política, territorial. És a dir, la memòria d’un empordanès té uns trets que segurament no són exactament els mateixos que la d’algú de les Terres de l’Ebre. En un 90% potser coincideixen, però en la resta poden diferir. És a dir, poden tenir una mateixa idea de Macià, però tenir-la molt diferent sobre la sardana o la jota. Cap dels dos no és l’autèntic català.

—Al llibre també feu referència al caràcter conflictiu i divisiu dels catalans.
—Catòlics i no catòlics, monàrquics i republicans, carlins i liberals, botiflers i austriacistes. S’ha d’explicar que en certs moments hi ha hagut opcions majoritàries –hi ha hagut més austriacistes que botiflers, i més liberals que carlins–, però les altres cultures polítiques també hi eren i se n’ha de parlar.

—Quin ha estat el procés de construcció d’aquesta memòria?
—El segle XVIII, per exemple, han desaparegut les institucions catalanes i s’intenta espanyolitzar des de les polítiques públiques oficials. És en aquest context que l’Acadèmia de Bones Lletres afirma que caldria escriure una història de Catalunya, perquè hi ha perill de manipulacions i d’enfocaments que no siguin rigorosos, i l’escriuen en castellà. Aquesta diglòssia, entre la llengua oficial i la que parlen entre ells, es posa en qüestió amb la Renaixença. Així, si Víctor Balaguer havia escrit la seva en castellà, Aulèstia ja l’escriurà en català, vint anys després. Ara, hem de tenir en compte que hi havia un 70% d’analfabetisme. Però, després, s’hi afegiran els altres mitjans de comunicació: la fotografia, el cinema, la ràdio, etc.

—Al pròleg citeu Enzo Traverso, quan parla de memòries fortes i memòries febles. Com és la dels catalans?
—Les polítiques de memòria han estat molt vinculades a les conjuntures polítiques. Quan hi ha hagut institucions catalanes i el món oficial era autènticament català, des de la llengua fins a la generació de mites i llegendes, hi ha uns discursos de justificació i defensa del país. A partir del 1714, la memòria oficial la volen fer des de Madrid, i això provoca una reacció. A finals del segle XVIII, a Barcelona hi ha cinc acadèmies, impulsades des de la societat civil, quan la universitat ha estat traslladada a Cervera. El segle XIX hi haurà una altra reacció de país, que és la Renaixença, que voldrà construir aquesta memòria pròpia, sovint o sempre a la contra.

—Tenir una memòria pròpia i no tenir un estat és un fet extraordinari?
—Els passa a totes les nacions sense estat. Algunes han tingut més èxit i d’altres menys. Per exemple, els irlandesos han perdut la llengua en aquesta batalla, que ja era molt desigual, perquè era més oral que escrita. El gran avantatge del català és que el segle XV ja té una literatura de prestigi. Pots entrar en una etapa de decadència, però tens un patrimoni, tens una herència que sempre es pot recuperar, perquè havíem estat una nació amb estat.

—La primera part de La memòria dels catalans és òbvia: l’himne, la senyera, etc. Però les dates ja són més curioses: l’Onze de Setembre, la commemoració d’una derrota. Sant Jordi, una festa que no és festa. I la darrera, l’1 d’Octubre.
—La Diada la seleccionen els catalanistes de finals del segle XIX, que comencen a anar a l’estàtua de Rafael Casanova i a rebre garrotades de les forces de l’ordre. Per tant, clarament a la contra. Suposa la desfeta i l’anorreament de les nostres institucions, però també la reivindicació d’aquestes institucions que es volen recuperar. Quan és acceptat, ja no hi ha qui t’ho pugui desmuntar. El dia de Sant Jordi té gràcia, perquè el Dia del Llibre comença a celebrar-se durant la dictadura de Primo de Rivera a l’octubre, però té poc èxit perquè fa mal temps, i l’any 1930 es decideix passar-lo al 23 d’abril per a l’any següent. El que passa és que el primer any s’acaba de proclamar la República nou dies abans, i, per tant, el govern Macià el declara festa oficial. Llibres, roses, autogovern, el patró de Catalunya… Esdevé intocable. I, finalment, l’1 d’Octubre. Ara hi ha al voltant de cinquanta municipis amb carrers o places dedicats a la data del referèndum, però no pas a la data de la proclamació del 27 d’octubre. S’ha triat com a data rellevant el dia que els catalans en exercici d’autodeterminació es van atrevir a anar a votar malgrat que estava prohibit pel govern espanyol, perquè és un acte de ciutadania i de manifestació de voluntat de país. L’altre dia més aviat es vol oblidar.

—Al llibre es pot llegir una cita de Nicolau d’Olwer que diu que els catalans som especialistes en manifestacions i grans enterraments. 
—Des de mitjan segle XIX, la conquesta del carrer per la ciutadania és fonamental. Hi ha una mena de cultura de mobilització ciutadana per a protestar, perquè se’ns tingui en compte. En un moment en què no es pot confiar en el vot, perquè està controlat, ni en els mitjans de comunicació, sigui per motius polítics, econòmics o laborals, hi ha la idea que, si no sortim al carrer, no ens escoltaran. Ho farà l’obrerisme, el liberalisme, el republicanisme, el catalanisme…

—Hi ha personatges que generen batalles de memòria, com ara el general Joan Prim. 
—Prim és alhora l’heroi dels Castillejos, el Prim matamoros que va a la guerra d’Àfrica amb els voluntaris catalans, i el primer català que arriba a president del govern i proclama la primera constitució democràtica, després de fer fora Isabel II. Però, per altra banda, és el militar que resol els conflictes de manera violenta, com la revolta de les Quintes, quan canvia d’opinió respecte del que ha promès i acaba bombardejant Barcelona. Per tant, hi ha Prims molt diferents. D’altres persones, com Josep Anselm Clavé, van ser molt populars i avui són pràcticament oblidats.

—Hi ha moltes pàgines dedicades a la literatura. La nostra és una memòria, bàsicament, literària?
—A diferència de França, de la qual parla Pierre Nora al seu llibre Els llocs de memòria, no som un estat nació ni un imperi, on la literatura es dóna per descomptada i no té competència. Per tant, els catalans hem hagut de recuperar i divulgar el passat des de la literatura, i aquesta ha esdevingut, alhora, part d’aquesta memòria. El cas més clar són Verdaguer i mossèn Cinto: l’un és el gran poeta, el creador del Canigó i l’Atlàntida. L’altre, el capellà que s’enfronta als poderosos. El fabricant de mites acaba mitificat. Passa el mateix amb Àngel Guimerà, que en vida ja és un mite.

—Quina seria la geografia dels llocs de memòria dels catalans?
—Els noucentistes van seleccionar Empúries, pel vincle amb el passat clàssic, i per demostrar que la catalana era una cultura moderna i europea. Però també les tombes reials indiquen una geografia interessant. La dels comtes són a Ripoll, els orígens, però la dels reis ja són a Poblet i Santes Creus, la Catalunya nova. I els llocs simbòlics dels moments conflictius, del 1714 a la guerra civil.

—No deixeu de banda aspectes més recents com ara l’esport i la cuina.
—Els referents amb els quals una societat s’identifica van variant, i els referents dels nostres avis són una mica diferents dels nostres i els nostres, dels nostres néts. La societat ha anat canviant i els mitjans de transmissió també. L’esport té un segle i poc de vida, però de seguida va passar de ser una simple pràctica gimnàstica a un espectacle de masses, amb connotacions locals o globals, com el Barça, que aviat passa de ser l’equip de Barcelona a ser de tot Catalunya. Gairebé com si fos la selecció catalana.

—Com es construeixen ara els mites i la memòria de demà?
—La memòria dels catalans del futur estarà marcada per l’arrelament dels nous catalans que venen de fora de l’estat espanyol. I, en aquest sentit, figures com Lamine Yamal és molt interessant. Un nen d’orígens marroquí i guineà, del barri de Rocafonda de Mataró, que és del Barça i parla català. És una de les vies per entendre la nova societat multicultural del segle XXI.

Podeu comprar La memòria dels catalans a la Botiga de VilaWeb

The Washington Post · Samantha Chery i Sonia Rao

Dos dirigents de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques dels Estats Units s’han disculpat perquè centenars de membres de l’organització els van retreure de no haver donat suport a Hamdan Ballal, el director palestí guanyador d’un Oscar que, segons relats de testimonis i vídeos, va ser agredit per colons israelians i detingut per l’exèrcit del país la setmana passada.

“Dimecres vam publicar una carta en resposta a les informacions d’un atac violent contra el guanyador de l’Oscar Hamdan Ballal, codirector de No Other Land, relacionat amb la seva expressió com a artista. Lamentem no haver-nos referit directament al senyor Ballal i el seu film”, digueren el director executiu de l’Acadèmia, Bill Kramer, i la presidenta, Janet Yang, en un correu electrònic enviat divendres als membres de l’organització. “Demanem disculpes sinceres al senyor Ballal i a tots els artistes que no se sentiren defensats per la nostra declaració anterior, i volem aclarir que l’Acadèmia condemna la violència en qualsevol part del món. Deplorem la supressió de la llibertat d’expressió en qualsevol context.”

La carta anterior de Kramer i Yang s’havia limitat a condemnar “els atacs i la repressió a artistes per la seva obra o el seu punt de vista”, sense esmentar en cap moment l’agressió contra Ballal. El text afegí que, a l’hora de reaccionar a esdeveniments fora dels Estats Units, l’Acadèmia té l’obligació de tenir en compte “11.000 membres de tot el món, amb molts punts de vista únics”.

Olivia Colman i Joaquin Phoenix –ambdós guanyadors de l’Oscar– figuren entre els més de 600 membres de l’Acadèmia que van signar una declaració en protesta contra les paraules dels executius.

“És indefensable que una organització reconegui un film amb un premi i que, tan sols setmanes després, es negui a defensar-ne els cineastes”, resa la carta dels membres, signada per alguns dels actors i directors de més renom de Hollywood, i també per centenars de documentalistes i més cineastes. “L’atac contra Ballal no és tan sols un atac contra un director: és un atac contra tots aquells que s’atreveixen a ser testimonis d’injustícies i a explicar veritats incòmodes.”

Tres setmanes abans de l’atac, Ballal recollí, juntament amb tres companyes, l’Oscar al millor documentari per No Other Land, que narra la lluita dels palestins d’una comunitat de Cisjordània davant els atacs de l’exèrcit israelià.

D’ençà que fou estrenat, l’any passat, el documentari ha guanyat premis cinematogràfics a tot el món i ha fet més de dos milions de dòlars de taquilla, cosa que el converteix en el documentari més taquiller dels nominats als Oscar d’enguany, tot i no haver aconseguit un distribuïdor als Estats Units.

El film, creat per un equip d’activistes palestins i israelians, es va rodar en un grup de comunitats rurals palestines conegut per Masafer Yatta, on viuen Ballal i el codirector Basel Adra.

Dilluns de la setmana passada, Ballal va ser agredit en un atac coordinat contra residents i immobles del seu poble natal, Susya, perpetrat per desenes de colons israelians emmascarats i armats amb porres, ganivets i un rifle, segons que explicà un grup d’activistes que informen sobre els atacs dels colons a la zona. El codirector del film, que en veure els colons arribar va tancar la seva dona i el seu fill a casa i es quedà a l’entrada per protegir-los, rebé cops al cap i la panxa per part dels colons israelians que li van causar lesions, segons que informaren activistes i més testimonis. Ballal va ser detingut per soldats israelians poc després de l’agressió, i alliberat l’endemà.

En un comunicat publicat a X, les Forces de Defensa d’Israel (FDI) oferiren una versió diferent dels fets, tot limitant-se a informar que s’havia produït un “enfrontament violent” al poble entre palestins i israelians.

Els palestins de Cisjordània asseguren que, tot i que els atacs de colons radicals han esdevingut com més va més freqüents aquests darrers mesos, l’exèrcit israelià rarament sol castigar-los: els palestins, per contra, solen ser detinguts en massa després d’aquesta mena d’episodis.

Yuval Abraham, jueu israelià i codirector de No Other Land, ha encapçalat la crida perquè l’Acadèmia respongués a l’atac de Ballal, tot compartint un vídeo d’un altre atac que, segons que ha explicat, hi va haver divendres a Masafer Yatta.

L’Acadèmia ja es va veure involucrada en una altra controvèrsia relacionada amb la guerra a Gaza l’any passat, arran del discurs d’acceptació de l’Oscar de Jonathan Glazer –que guanyà el guardó al millor film estranger per The zone of interest, un drama històric sobre l’Holocaust–, en què féu una denúncia apassionada de la deshumanització. “Siguin les víctimes del 7 d’octubre a Israel o de l’actual atac [israelià] a Gaza, totes les víctimes d’aquesta deshumanització, com resistim?”, digué el director britànic.

En resposta, més d’un miler de treballadors jueus de Hollywood signaren una carta oberta en denúncia dels comentaris de Glazer, tot afirmant que el director havia equiparat el règim nazi amb “una nació israeliana que tracta d’evitar de ser exterminada”.

Poques setmanes després d’aquesta carta, gairebé 500 treballadors jueus més de Hollywood signaren un segon escrit en suport de Glazer, tot argumentant que se n’havien distorsionat les paraules. “En el seu discurs, Glazer es preguntà com podem resistir la deshumanització que ha conduït a tantes atrocitats al llarg de la història”, digué la carta. I afegiren: “Que unes paraules com aquestes puguin interpretar-se com una ofensa no fa sinó remarcar-ne la urgència i necessitat.”

Glazer ha estat un dels membres de l’Acadèmia que han signat la carta de suport a Ballal, que també han signat personalitats destacades de la indústria cinematogràfica nord-americana com ara Natasha Lyonne, Ava DuVernay i Tony Kushner.

Claire Parker ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Al nostre país, com en molts d’altres, tenim diverses llengües (orals i de signes). En el cas de les illes Balears i Pitiüses la situació esdevé una mica més complexa a causa de la insularitat.

En un context multilingüe, la transmissió d’una llengua pot variar segons múltiples factors que influeixen en la seva pervivència. Miguel Solana, Anna Ortiz i Dan Rodríguez mostraven al seu estudi sobre famílies multilingües del Principat que, en gairebé un 50% dels casos, els fills adopten el català. Tanmateix, aquesta realitat no és extrapolable a altres territoris catalanoparlants, ja que cada lloc presenta dinàmiques socials i culturals diferents. En aquest article explorarem uns conceptes que ens sembla molt que són al rovell de l’ou de la transmissió de llengües: la identitat etnolingüística i la vitalitat etnolingüística subjectiva; i com aquests determinen les possibilitats d’una llengua de ser transmesa o adoptada.

Als anys 80 Howard Giles i Patricia Johson desenvoluparen la seva teoria de la identitat etnolingüística, la qual destacava la importància de factors intergrupals i intragrupals, característiques ètniques, estratègies de parla i influències dels grups de contacte en la configuració d’aquesta identitat. Gairebé alhora, la «vitalitat etnolingüística objectiva» va ser un concepte treballat per autors com Réal Allard i Rodrigue Landry, qui mostraven que es basa en tres elements essencials:

1. El factor demogràfic: fa referència a la mida del grup i la seva distribució.
2. El factor institucional: analitza el suport que la llengua rep per part de les institucions.
3. L’estatus de la llengua: determina la seva percepció social i el prestigi que té entre els parlants.

Com més alta sigui aquesta vitalitat, més possibilitats tendrà una llengua de sobreviure. Un exemple és la llengua de signes catalana, que, malgrat la seva moderada difusió territorial, gaudeix d’una identitat forta que li ha permès mantenir-se i distingir-se. En canvi, altres variants de llengua de signes, com la que s’usa a Mallorca i Eivissa (una variant molt particular de la llengua de signes espanyola), mostren una baixa identitat etnolingüística, fent-la més vulnerable a processos d’homogeneïtzació i interferència lingüística.
Allard i Landry assenyalaven també que la vitalitat etnolingüística subjectiva es relaciona amb la percepció individual que un parlant té sobre la seva llengua i la seva projecció futura («quina és la meva llengua, i quines possibilitats té en un futur de continuar existint, o de ser usada en diferents àmbits»). D’aquesta manera, es tractaria d’un sistema de creences de diferents tipus:

• Creences generals: la visió de la llengua en el present i el futur.
• Creences normatives: com hauria de ser la situació lingüística segons el parlant.
• Creences personals: sentiments de pertinença a la comunitat lingüística.
• Creences sobre objectius: la percepció del que s’hauria d’assolir per enfortir la llengua.

Al seu estudi sobre famílies mixtes a Formentera, Rosa Ollé Planas posà de manifest com aquestes creences afectaven la transmissió del català. L’illa ha experimentat un creixement demogràfic significatiu a causa de la immigració (com ja vàrem recordar fa uns anys en un article anterior), fet que ha provocat una reducció del percentatge de població autòctona. Això ha influït en els usos lingüístics dins les llars, on molts d’immigrants desconeixien prèviament l’existència del català com a llengua principal de l’illa.

Les dades mostren que la majoria de parelles mixtes usen el castellà com a llengua de comunicació, fins i tot quan un dels membres és catalanoparlant. Aquest fenomen sembla que es deu a la percepció de major utilitat del castellà en l’àmbit laboral i social, un fet que també ha estat observat a Catalunya i al País Valencià.

Pel que fa als fills, la transmissió lingüística a Formentera varia: qualcuns reben el català, d’altres el castellà, i en alguns casos s’opta per transmetre llengües d’origen com el romanès o l’italià. Cal recordar que el 2012 es detectaren fins a 160 llengües diferents a les Illes Balears (si tenim en compte que la població és de devers 1,2 milions de persones, és un índex de multilingüisme altíssim). Tot i que qualcuns dels nouvinguts adopten el català, la seva transmissió als descendents depèn de factors com la percepció de la seva utilitat i el grau d’integració de la família en la comunitat catalanoparlant.

És comú explicar que la transmissió de les llengües pot ser vertical (de pares a fills) o horitzontal (entre individus de la mateixa generació). Aquest darrer cas es veu per exemple en comunitats com la de llengua de signes, on molts dels infants sords aprenen la llengua d’altres infants i educadors en lloc de la seva família.

Pel que fa al català, la transmissió vertical continua essent l’opció predominant (però, com també apuntàrem fa uns anys, la darrera enquesta feta a les Illes Balears mostrava que com més jove és la parella, menys comuna és aquesta transmissió). No obstant això, hi ha fenòmens de transmissió horitzontal a escoles i espais d’interacció social. A més a més, en contextos migratoris, s’observa una transmissió inversa, on els infants ensenyen la llengua als seus progenitors, un fenomen documentat tant al Canadà com en altres societats multilingües de manera excel·lent per Elizabeth Coelho al seu llibre Ensenyar i aprendre en escoles multiculturals: Una aproximació integrada.

Entendre i ser conscients de la vitalitat etnolingüística subjectiva ens permet entendre per què certes llengües es transmeten i d’altres no, fins i tot en territoris on tenen un estatus oficial. Els factors demogràfics, institucionals i la percepció social de la llengua tenen un pes decisiu en la seva supervivència. Per tant, reforçar la vitalitat subjectiva del català demana de potenciar-ne la utilitat percebuda, fomentar la seva transmissió en contextos familiars i socials i promoure actituds positives cap al seu aprenentatge i ús.

Si no es treballa en aquesta direcció, el risc de substitució lingüística augmenta, especialment en territoris amb un alt percentatge de població nouvinguda, on el català té problemes per a complir la seva funció de llengua d’acollida. La llengua és un patrimoni cultural que depèn no només de lleis i institucions, sinó també de la voluntat dels seus parlants de transmetre-la i usar-la en el dia a dia.

 

Lluís Barceló i Coblijn és col·laborador del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i director del Laboratori d’Investigació en Complexitat i de Lingüística Experimental (LICLE).

1. Giles, H. & Johnson, P. (1987). Ethnolinguistic identity theory: A social psychological approach to language maintenance. International Journal of the Sociology of Language, 68, 66-99.

2. Allard, R., & Landry, R. (1986). Subjective ethnolinguistic vitality viewed as a belief system. Journal of Multilingual & Multicultural Development, 7(1), 1-12.

3. Ollé Planas, R. (2017). La transmissió intergeneracional del català en parelles mixtes a l’illa de Formentera. Treballs de sociolingüística catalana, (27), 193-211.

4. Coelho, E. M. B. (2005). Ensenyar i aprendre en escoles multiculturals: Una aproximació integrada. ICE, Universitat de Barcelona.

Al nostre país, com en molts d’altres, tenim diverses llengües (orals i de signes). En el cas de les illes Balears i Pitiüses la situació esdevé una mica més complexa a causa de la insularitat.

En un context multilingüe, la transmissió d’una llengua pot variar segons múltiples factors que influeixen en la seva pervivència. Miguel Solana, Anna Ortiz i Dan Rodríguez mostraven al seu estudi sobre famílies multilingües del Principat que, en gairebé un 50% dels casos, els fills adopten el català. Tanmateix, aquesta realitat no és extrapolable a altres territoris catalanoparlants, ja que cada lloc presenta dinàmiques socials i culturals diferents. En aquest article explorarem uns conceptes que ens sembla molt que són al rovell de l’ou de la transmissió de llengües: la identitat etnolingüística i la vitalitat etnolingüística subjectiva; i com aquests determinen les possibilitats d’una llengua de ser transmesa o adoptada.

Als anys 80 Howard Giles i Patricia Johson desenvoluparen la seva teoria de la identitat etnolingüística, la qual destacava la importància de factors intergrupals i intragrupals, característiques ètniques, estratègies de parla i influències dels grups de contacte en la configuració d’aquesta identitat. Gairebé alhora, la «vitalitat etnolingüística objectiva» va ser un concepte treballat per autors com Réal Allard i Rodrigue Landry, qui mostraven que es basa en tres elements essencials:

1. El factor demogràfic: fa referència a la mida del grup i la seva distribució.
2. El factor institucional: analitza el suport que la llengua rep per part de les institucions.
3. L’estatus de la llengua: determina la seva percepció social i el prestigi que té entre els parlants.

Com més alta sigui aquesta vitalitat, més possibilitats tendrà una llengua de sobreviure. Un exemple és la llengua de signes catalana, que, malgrat la seva moderada difusió territorial, gaudeix d’una identitat forta que li ha permès mantenir-se i distingir-se. En canvi, altres variants de llengua de signes, com la que s’usa a Mallorca i Eivissa (una variant molt particular de la llengua de signes espanyola), mostren una baixa identitat etnolingüística, fent-la més vulnerable a processos d’homogeneïtzació i interferència lingüística.
Allard i Landry assenyalaven també que la vitalitat etnolingüística subjectiva es relaciona amb la percepció individual que un parlant té sobre la seva llengua i la seva projecció futura («quina és la meva llengua, i quines possibilitats té en un futur de continuar existint, o de ser usada en diferents àmbits»). D’aquesta manera, es tractaria d’un sistema de creences de diferents tipus:

• Creences generals: la visió de la llengua en el present i el futur.
• Creences normatives: com hauria de ser la situació lingüística segons el parlant.
• Creences personals: sentiments de pertinença a la comunitat lingüística.
• Creences sobre objectius: la percepció del que s’hauria d’assolir per enfortir la llengua.

Al seu estudi sobre famílies mixtes a Formentera, Rosa Ollé Planas posà de manifest com aquestes creences afectaven la transmissió del català. L’illa ha experimentat un creixement demogràfic significatiu a causa de la immigració (com ja vàrem recordar fa uns anys en un article anterior), fet que ha provocat una reducció del percentatge de població autòctona. Això ha influït en els usos lingüístics dins les llars, on molts d’immigrants desconeixien prèviament l’existència del català com a llengua principal de l’illa.

Les dades mostren que la majoria de parelles mixtes usen el castellà com a llengua de comunicació, fins i tot quan un dels membres és catalanoparlant. Aquest fenomen sembla que es deu a la percepció de major utilitat del castellà en l’àmbit laboral i social, un fet que també ha estat observat a Catalunya i al País Valencià.

Pel que fa als fills, la transmissió lingüística a Formentera varia: qualcuns reben el català, d’altres el castellà, i en alguns casos s’opta per transmetre llengües d’origen com el romanès o l’italià. Cal recordar que el 2012 es detectaren fins a 160 llengües diferents a les Illes Balears (si tenim en compte que la població és de devers 1,2 milions de persones, és un índex de multilingüisme altíssim). Tot i que qualcuns dels nouvinguts adopten el català, la seva transmissió als descendents depèn de factors com la percepció de la seva utilitat i el grau d’integració de la família en la comunitat catalanoparlant.

És comú explicar que la transmissió de les llengües pot ser vertical (de pares a fills) o horitzontal (entre individus de la mateixa generació). Aquest darrer cas es veu per exemple en comunitats com la de llengua de signes, on molts dels infants sords aprenen la llengua d’altres infants i educadors en lloc de la seva família.

Pel que fa al català, la transmissió vertical continua essent l’opció predominant (però, com també apuntàrem fa uns anys, la darrera enquesta feta a les Illes Balears mostrava que com més jove és la parella, menys comuna és aquesta transmissió). No obstant això, hi ha fenòmens de transmissió horitzontal a escoles i espais d’interacció social. A més a més, en contextos migratoris, s’observa una transmissió inversa, on els infants ensenyen la llengua als seus progenitors, un fenomen documentat tant al Canadà com en altres societats multilingües de manera excel·lent per Elizabeth Coelho al seu llibre Ensenyar i aprendre en escoles multiculturals: Una aproximació integrada.

Entendre i ser conscients de la vitalitat etnolingüística subjectiva ens permet entendre per què certes llengües es transmeten i d’altres no, fins i tot en territoris on tenen un estatus oficial. Els factors demogràfics, institucionals i la percepció social de la llengua tenen un pes decisiu en la seva supervivència. Per tant, reforçar la vitalitat subjectiva del català demana de potenciar-ne la utilitat percebuda, fomentar la seva transmissió en contextos familiars i socials i promoure actituds positives cap al seu aprenentatge i ús.

Si no es treballa en aquesta direcció, el risc de substitució lingüística augmenta, especialment en territoris amb un alt percentatge de població nouvinguda, on el català té problemes per a complir la seva funció de llengua d’acollida. La llengua és un patrimoni cultural que depèn no només de lleis i institucions, sinó també de la voluntat dels seus parlants de transmetre-la i usar-la en el dia a dia.

 

Lluís Barceló i Coblijn és col·laborador del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i director del Laboratori d’Investigació en Complexitat i de Lingüística Experimental (LICLE).

1. Giles, H. & Johnson, P. (1987). Ethnolinguistic identity theory: A social psychological approach to language maintenance. International Journal of the Sociology of Language, 68, 66-99.

2. Allard, R., & Landry, R. (1986). Subjective ethnolinguistic vitality viewed as a belief system. Journal of Multilingual & Multicultural Development, 7(1), 1-12.

3. Ollé Planas, R. (2017). La transmissió intergeneracional del català en parelles mixtes a l’illa de Formentera. Treballs de sociolingüística catalana, (27), 193-211.

4. Coelho, E. M. B. (2005). Ensenyar i aprendre en escoles multiculturals: Una aproximació integrada. ICE, Universitat de Barcelona.