On és el Partit Demòcrata dels EUA? Aquestes darreres setmanes, milions de nord-americans s’han fet alguna versió d’aquesta pregunta. Fins ara, l’oposició s’ha limitat a mirar des d’una posició privilegiada com Donald Trump i els seus acòlits manegaven les entranyes del govern i saltaven a la jugular de l’estat de dret. Joe Biden tan sols ha fet dues aparicions públiques d’ençà que lliurà les claus del Despatx Oval, a final de gener. De Kamala Harris, que fa menys de mig any era la gran esperança del partit per a evitar el retorn de Trump a la Casa Blanca, pràcticament no se’n tenen notícies d’ençà de la nit electoral. Ni tan sols Barack Obama, sant patró de l’establishment del partit, es veu amb cor de donar un cop sobre la taula i posar la casa demòcrata en ordre.

Al congrés dels EUA, la paràlisi demòcrata és tan clamorosa o més. Escapçats i en minoria en ambdues cambres, els dirigents del partit es resignen a mantenir un perfil baix mentre esperen que el xàfec amaini. Divendres de la setmana passada, el cap de la minoria demòcrata al senat, Chuck Schumer, instruí els seus companys a votar a favor de la llei de finançament presentada pel govern de Trump –que requeria el suport de set senadors demòcrates per a ser aprovada– sense demanar cap concessió en canvi. La decisió, extremadament controvertida, enfurismà fins i tot la cúpula del partit, generalment molt propera a Schumer: el cap demòcrata ha quedat tan assenyalat per l’episodi que s’ha vist obligat a anul·lar la ronda de promoció del seu nou llibre, que havia de començar aquesta mateixa setmana.

Pocs demòcrates han estat més crítics amb Schumer que Alexandria Ocasio-Cortez, la congressista de Nova York i cara visible de l’ala més progressista del partit. “Costa d’expressar fins a quin punt és una mala idea empoderar Trump i Musk en un moment com aquest”, declarà la setmana passada, hores abans de la votació, a la cadena nord-americana CNN. I afegí: “És perillós i temerari.”

Però, aquests darrers dies, Ocasio-Cortez –més coneguda com a AOC– ha acaparat titulars per una raó ben diferent: l’èxit de la ronda de mítings polítics que ha organitzat en diferents punts dels Estats Units de bracet del senador Bernie Sanders, candidat a les primàries presidencials demòcrates del 2016 i el 2020. Un d’aquests mítings, a l’estat de Colorado, va atraure uns 34.000 assistents: més que no pas l’acte de Kamala Harris amb la cantant Beyoncé –una de les celebritats més influents dels Estats Units– durant les darreres setmanes de campanya electoral, per exemple. En total, els organitzadors de l’equip de Sanders i Ocasio-Cortez calculen que unes 90.000 persones han assistit als cinc mítings de la ronda, organitzada amb l’eslògan “Combatem l’oligarquia”, en tan sols una setmana. La xifra és encara més sorprenent si es té en compte que falta més d’un any i mig per a la pròxima cita electoral, les eleccions de mig mandat de la tardor del 2026, i que tots cinc mítings de la ronda –que ha exhaurit les entrades– han estat a milers de quilòmetres de distància dels respectius estats d’origen de Sanders i Ocasio-Cortez.

Els nord-americans es giren d’esquena a la inoperància demòcrata

L’augment de l’interès pel discurs de Sanders i Ocasio-Cortez sobta, sobretot, perquè ni el senador ni la congressista sembla que s’hagin mogut ni un centímetre de les prioritats que han defensat durant anys o dècades, en el cas de Sanders: gratuïtat de la sanitat, augment del salari mínim, més imposts als rics. Sí que ha canviat la realitat política. Sanders, primer, i Ocasio-Cortez, després, han advertit durant anys dels perills polítics de deixar que la riquesa dels Estats Units es concentri en mans d’un grup com més va més reduït de persones. Ara, aquests advertiments s’han fet realitat de la manera més descarnada i cruenta possible: l’home més ric del món –que ningú no ha votat– es passeja per la Casa Blanca com si fos casa seva, tot desmantellant departaments sencers del govern i retallant programes altament populars, de la seguretat social a la recerca contra el càncer, sense que ningú es sembli disposat a aturar-lo. “Trump m’ha ajudat immensament a l’hora de mostrar als votants nord-americans què és l’oligarquia“, ironitzà fa poc el senador.

Un dels factors clau a l’hora d’explicar l’èxit de la ronda és que Sanders, com a senador independent, no està formalment afiliat a cap partit. Com potser era previsible, la ferocitat i l’abast de l’assalt contra l’estat del tàndem Musk-Trump ha desfermat una onada de fúria popular contra el Partit Republicà: els dirigents del partit, fins i tot, han recomanat als representants que deixin de fer actes públics després de constatar com més va més hostilitat per part dels electors, incloent-hi molts dels seus votants.

Però el desori tampoc no sembla que hagi beneficiat els demòcrates, com seria d’esperar. Una de les diferències més evidents entre el moment polític actual i la primera legislatura de Trump és que l’objecte de la fúria dels votants –i, sobretot, de les bases demòcrates– no és tant el president com el Partit Demòcrata, a qui acusen d’haver-se quedat de braços plegats davant les extralimitacions del nou govern. Ho confirmen els sondatges d’opinió: l’índex d’aprovació dels congressistes del partit s’ha desplomat ni més ni menys que 35 punts d’ençà de l’any passat, i el percentatge de nord-americans amb una opinió positiva del partit ha caigut a un 29% –per sota i tot del Partit Republicà– en un sondatge d’aquest març, el valor més baix en més de trenta anys de registres. Sanders mateix ha reconegut que la incapacitat dels demòcrates per a plantar cara a Trump ha estat un dels grans motius que l’havia empès a tornar als faristols del país.

Un discurs que ressona amb més força que mai

L’afluència dels mítings de Sanders i Ocasio-Cortez, que supera fins i tot els rècords de les darreres dues campanyes electorals del senador, amaga una transformació qualitativa molt més important: l’interès creixent de l’electorat nord-americà en una línia política que, fins fa poc, no havia aconseguit de trencar el mur de contenció del Partit Demòcrata. Segons que han explicat els assessors de Sanders, dos terços de les persones que s’han registrat per a assistir als mítings d’aquests darrers dies no havien assistit mai a cap acte electoral del senador, i tampoc no havien fet cap donació a les campanyes anteriors. En temps d’excepció, fins i tot els independents i els votants més moderats del partit, exasperats per la inoperància i la manca d’instint polític, semblen disposats a donar una segona oportunitat a un discurs que ara ressona amb més força que mai.

No és estrany: el terreny polític no havia estat mai tan adobat per al missatge de Sanders i Ocasio-Cortez. Ambdós són polítics astuts, de visió estratègica: l’un, Sanders, amb dècades d’experiència i una fe infatigable en la força del col·lectiu; l’altra, Ocasio-Cortez, amb un talent innat per a la comunicació política i una influència inaudita entre les generacions més joves. Tot encaixa. Que el govern de Trump, capitanejat per l’home més ric del món, compti amb més d’una desena de milmilionaris no és cap casualitat, sinó la conclusió lògica de dècades de desigualtat: Que la inflació s’hagi enfilat al nivell més alt en una generació no és un accident macroeconòmic, sinó el reflex de l’oportunisme amb què les grans corporacions han explotat el poder de mercat amb què, durant dècades, els ha permès d’anar-se desfent de la competència. Que Musk defensi un programa de retallades salvatges mentre Trump prova d’aprovar una nova rebaixa d’imposts no és el producte de cap contradicció, sinó la conclusió última “d’un govern dels milmilionaris, pels milmilionaris i per als milmilionaris”, tal com explicà fa poc Sanders a la cadena de ràdio NPR.

Del faristol a les urnes

La incògnita ara és fins a quin punt Sanders i Ocasio-Cortez seran capaços de canalitzar el momentum polític d’aquests mítings cap a un moviment sostingut, capaç de remoure els fonaments del partit i posar la maquinària electoral al servei d’un programa prou honest per a admetre que Trump és alguna cosa més que un simple accident històric. Passi què passi, el canvi de rumb respecte de fa menys de mig any és remarcable: si l’ala més progressista del partit va resignar-se a mantenir un perfil més aviat baix durant la campanya de les presidencials, tancant files entorn de Harris tot i la desil·lusió de bona part dels seus electors amb el govern, ara és Harris qui mira entre bastidors com Sanders i Ocasio-Cortez proven de donar nova vida a un partit apoplèctic. Tal com ha resumit Sanders mateix: “Trump, en essència, digué als votants que el sistema estava trencat, i que ell seria qui l’arreglaria. Els demòcrates, si fa no fa, digueren als votants: ‘L’statu quo potser no és perfecte, però tan sols cal que n’arreglem alguns detalls’.”

Les pròximes eleccions presidencials encara són molt lluny –més de tres anys i mig–, i Sanders, de 83 anys, ja ha insinuat que no es tornarà a presentar a les primàries demòcrates. Ocasio-Cortez sembla la candidata més ben posicionada per a agafar-ne el testimoni, tot i que caldrà veure si hi estarà disposada –i, en cas que hi estigui, si serà capaç de convèncer els sectors més moderats de l’electorat que el futur del partit passa per ella, com sembla que creuen com més va més nord-americans. El missatge d’aquestes darreres setmanes, això sí, no ha passat per alt a ningú: si els demòcrates no van a totes contra Trump, els votants aniran a totes contra ells.

 

El psicòleg Xavier Guix acabava de reeditar el llibre Ni m’explico, ni m’entens, vint anys després de la primera edició. I amb aquesta excusa conversem amb ell sobre el món de la comunicació. Durant el dia, tots ens comuniquem moltíssimes vegades. Com que ho fem constantment, hi llevem importància. Pensem que és una cosa simple. Però, després de llegir el llibre, entens que, malgrat que ho fem quotidianament, la comunicació entre persones no és senzilla, és feta de petits matisos. Per exemple, tots ens centrem en la paraula, però quina importància tenen els gests i el to a l’hora de comunicar-nos?

—Sempre s’ha dit aquella frase de “parlant, la gent s’entén”, però dieu que no és així. Gireu la frase…
—Sí, afirmo que parlant la gent no s’entén. Quan diem que parlant la gent s’entén és una invitació. Convidem d’alguna manera que hi hagi una actitud en la qual ens vulguem entendre. Una altra cosa és que ens puguem entendre realment, només perquè parlem el mateix idioma. I aquí és on ve la dificultat, perquè en realitat els teus codis són teus i els meus són meus. Molta gent pensa que estaria molt bé que tots penséssim i sentíssim igual, però el que és bonic és que siguem diferents. D’alguna manera, la comunicació és l’exercici que ens convida a conèixer-nos. I en aquest conèixer-nos hi ha relacionar-se. Per tant, la comunicació fonamentalment no és una habilitat, en el sentit d’una cosa que haig d’aprendre a dominar, sinó que és el procés més important de la vida, perquè és el procés que ens uneix, a través del qual ens coneixem i ens estimem.

—Abans de llegir el llibre pensava que la comunicació era una cosa senzilla. Com que ho fem cada dia… Però m’he adonat que no és tan fàcil.
—Si fos tan senzill, ens entendríem tots. De seguida ens entendríem, i ens posaríem d’acord. Però no és així.

—Per què ens costa tant d’entendre’ns?
—El codi que cadascú té respecte de com ha organitzat el seu mapa sobre la vida és diferent i això requereix que jo pugui interpretar, entendre mínimament, els teus codis, almenys els necessaris perquè ens puguem entendre, i per tant que tu també coneguis els meus. Aleshores no ens queda cap més remei que preguntar-nos, observar-nos, intentar veure en què et mous més fàcilment, si ets una persona més visual, si ets una persona més de paraules, si ets una persona més de sentit. Quan coneixes una mica dels codis de l’altre, llavors ja pots apropar-te una mica més al seu món. Però no és fàcil, requereix un entrenament. I clar, tal com vivim avui, és impensable la comunicació interpersonal. Anem a preu fet. Tot ens ha de rendir. I, per tant, no tenim temps. No tinc temps de distreure’m ara, estar aquí encantat, de veure com et comuniques, si mires, si no mires, si has entès això, si no has entès allò, preguntar-te… Ui, és massa complicat! Anem molt més directes. I això fa que al final cadascú entengui allò que ell ha volgut entendre, no allò que la persona volia dir. Al final tot quedarà reduït a un titular. I quan vegi el titular, m’adonaré que és el que jo he dit, però no és el que jo volia dir. Perquè ho havia dit dins d’un context. I el titular no expressa el context, expressa només la paraula. I d’aquí vénen els problemes. La comunicació és plena de petits matisos, i si ens volem entendre hem de fer un esforç comunicatiu de voler entendre l’altre, de voler conèixer els seus codis. I com que és difícil conèixer-nos, a vegades senzillament hem de preguntar. O hem de ser capaços de manifestar el que no entenem, el que no veiem clar… Quan som capaços de posar codis comuns perquè ens puguem entendre, llavors parlant la gent s’entén.

—I no ens ho haurien d’ensenyar de ben petits, tot això? No milloraria la comunicació?
—Sí, segurament sí. No ho fem perquè, com has dit al començament, segurament donem per entès que ja ens entenem. Molts pensen que el fet de parlar el mateix idioma fa que ja entenguem què volem dir, però no és del tot cert. Hi ha una prova que sempre faig. Demano a la gent que pensi en un violí, i després els demano en què han pensat. Cadascú ha vist un violí diferent. Un ha sentit un violí enmig d’una orquestra. L’altre s’ha vist ell mateix o ha vist un fill tocant el violí, l’altre l’ha vist en un prestatge o suspès en l’aire… No tenim la mateixa experiència. Tots hem entès la paraula “violí”, però la paraula no descriu l’experiència. Per tant, si jo vull conèixer l’experiència que tu vius amb el violí, t’haig de preguntar més coses.

—Més conceptes que m’han semblat interessants del llibre. Moltes vegades pensem que la comunicació és la paraula, però expliqueu que la comunicació no verbal és clau, i fins i tot més important que la paraula, ben sovint.
—En la nostra tradició evolutiva, antropològicament parlant, és més antic el gest que no pas la paraula. Antigament grunyíem, no parlàvem. Per això el gest i el to de veu eren tan importants. Era diferent si venies cap a mi amb un somriure o ensenyant-me les dents. Per tant, com dèiem, la paraula no és la cosa. Encara que després van venir uns estudiosos que ens van dir que, d’acord, la paraula no era la cosa, però amb la paraula fèiem la cosa. I la paraula ha anat convertint-se en el temps en quelcom simbòlic. Albert Mehrabian va fer un dels estudis més importants sobre això. I en les conclusions afirmava que el llenguatge no verbal –per tant, el cos i el to de la veu– representava el 93% de la comunicació, mentre que les paraules només un 7%. Antropològicament, és raonable. Tu de què et refies més? Del que jo et digui o dels gestos que he fet, si et sembla que m’he contradit?

—Dels gests, no? Però el dubte és si sabem entendre aquests gests correctament.
—Ho portes dins teu. És com un tresor evolutiu, és una herència evolutiva que fa que no necessitis grans aprenentatges per a observar i captar el gest. A més, aquests últims anys hi hem afegit un altre factor que no s’havia estudiat, que es diu “neurones mirall”. Són un paquet de neurones que tenim a la zona del cervell, que reprodueixen els gestos que fas. Per tant, si jo miro els teus gestos, també es reprodueixen dins la meva ment. La qual cosa ens porta que jo pugui captar aspectes del que tu sents. I això ens serveix justament per a amplificar el coneixement que pugui tenir de l’altre, la captació de les seves intencions. Alguns estudiosos afirmen que això ha estat necessari perquè mare i nadó es puguin entendre fins que parlen. Necessiten un codi amb què puguin entendre les necessitats de la criatura.

—De fet, ara molts pares signen amb els seus fills. Els ensenyen a comunicar allò que volen associant paraules com “menjar” o “son” amb un gest.
—Exacte. Per tant, tenim uns codis molt antics. I el més modern de tot és la paraula. Ara, què passa? La paraula avui ha agafat molt de protagonisme. A mi m’encantaria que es repetissin aquests estudis, perquè estic convençut que la paraula ha guanyat pes. Probablement, no a l’altura de la resta, però l’ésser humà en la seva evolució és un ésser narratiu. Ens ho expliquem nosaltres. Ens n’anem a dormir i ens expliquem la pel·lícula. Tot el dia pensem. I quan pensem no tan sols veiem imatges, sinó que ens expliquem les coses. De fet, una història humana, pràcticament, es pot reduir a memòria i relat. És el que recorda i l’explicació que es dóna de tot allò que recorda. Per tant, la paraula no és la cosa, és simbòlica, però aquest símbol hi dóna sentit.

—Confesso que en aquesta entrevista sóc conscient que tota l’estona faig gests i coses, i penso: “Li dono informació.”
—No els analitzo pas…

—M’he tocat l’orella i he pensat: “Què deu voler dir això?”
—Hi ha micromissatges, que corresponen a aquella famosa imatge dels tres micos del WhatsApp. Això els humans ho reproduïm quan estem una mica nerviosos, neguitosos o intranquils, quan no estem gaire segurs. M’emporto la mà a la boca o a l’orella… Si t’hi fixes, en Guardiola fa molts d’aquests gestos, moltíssims.

—Una altra cosa que és clau en la comunicació és el to.
—El to, la veu, neix de les entranyes, de l’abdomen. Per tant, aquí trobem la part més emocional. El to de la veu reflecteix d’alguna manera el nostre espai energètic interior i la nostra emocionalitat. Per això de seguida el captem.

—Hi ha quatre tons.
—Hi ha quatre tons generals a través dels quals ens relacionem amb la gent. Un to és autoritari. “Aixeca’t. Vine cap aquí. Anem al cine.” El segon to és un autoritari amagat, ocult, que és el to d’expectativa. “Ens n’hem d’anar o no ens n’hem d’anar? Hem d’anar al cine o no? Què? Què hem de fer?” Hi ha com una certa ironia, però que presenta una expectativa. Jo ja vull resoldre, però en lloc d’anar directament, genero una expectativa. El tercer to és el de la súplica. És el to de la persona que no vol aixecar gaire la veu, que li sap greu molestar. Diu: “Si voleu, si no us sap greu, què et sembla si anem al cine?” Un to baixet, de qui no vol molestar. I finalment hi ha el to del desig. “Escolta’m, tens ganes d’anar al cine? Anem al cine o què? Va, vinga, va.” Parlo d’un to que no és autoritari, ni genera expectativa, sinó que genera desig. Aquests tons apareixen enmig de les diverses tonalitats que tenim segons l’humor i els estats emocionals que passem.

—Però, és clar, cada vegada més ens comuniquem sense el to i els gests. Quan enviem missatges per WhatsApp no hi ha ni l’una cosa ni l’altra, i segurament això de vegades causa problemes de comunicació.
—És clar, ens imaginem el to i això crea malentesos. Sabem que en la comunicació el pitjor malentès de tots és la pressuposició. És el cau dels grans problemes de comunicació. Perquè justament ens falta informació, perquè interpretem erròniament el codi. Aquí és quan és tan important parlar, per voler-nos entendre, per saber què vol dir entendre el codi. “Quan m’has dit això, què volies dir?” Avui dia, sortosament, tenim un munt d’eines i metodologies que serveixen perquè aprenguem a gestionar millor la comunicació. Per tant, no tenim excusa per a dir que això és molt complicat. No és tan complicat, però s’hi han de posar ganes i s’han d’aprendre certes tècniques o habilitats. Per exemple, al nostre país no funciona bé l’assertivitat. És una cosa molt anglesa. Aquí som de la rauxa, de ventre, de la sang… Aquí la veritat és quan surt la cosa descarnada. I no, per l’amor de Déu, no ens hem d’insultar, no ens hem d’aixecar la veu, no hem de seguir aquesta pràctica. Tenim moltes eines avui dia per a fer tot això i per a dir les coses que volem dir d’una manera amable però contundent alhora. Però no acaba de funcionar.

—En aquesta societat cada vegada ens fa por no estar d’acord? Defenseu que és una cosa normal i habitual. Tinc la sensació que a les noves generacions els costa…
—Tens molta raó, no voldria criminalitzar la gent jove, perquè alguns empresaris m’han explicat això que dius. Es queden parats que quan premen els treballadors una mica, de seguida els diuen que estan estressats. Per què? Si el que li diuen és que ho poden fer millor, que es pot millorar. Les noves generacions no saben gestionar la frustració, i agafen baixes de seguida. No toleren el conflicte. Hi ha molta baixa tolerància a la frustració. I això porta a dos grans moviments. Un moviment adaptatiu: no vull conflictes, no vull merder, no vull confrontar-me… Prefereixen evitar, i per tant s’amaguen. L’altre extrem és fer el que volen. No toleren la frustració. Es tracta d’aconseguir el que ells volen. Hi ha molts casos de gent que s’irrita, s’enfada, perquè no li donen el que vol. I, en conseqüència, baixa tolerància a la frustració, perquè no han fet múscul frustrant-se. Però la vida és plena de frustració. I com més aviat aprenguis a frustrar-te, molt millor t’anirà. Ara, en canvi, sembla que ens dediquem a evitar. Llavors no fem múscul, i una petita frustració es converteix en un drama.

—Afirmeu que, arribats al punt de la discussió, potser és bo de no caure en la temptació de deixar-se arrossegar pel remolí emocional.
—Això costa molt, perquè el remolí emocional ens dóna poder. La ira, aquella cosa encesa, ens dóna poder, i això ens serveix probablement per a afrontar coses que d’una altra manera no ens hi veuríem en cor. Cal anar amb compte amb això. Perquè aquest poder és la rauxa. I la rauxa no és la màquina de la veritat. La rauxa significa que no controles, que se t’emporta la passió. I això, generalment, acaba portant problemes. Per això hem d’aprendre a gestionar-ho. O bé calmant-nos i agafant un mica d’espai, o posant les condicions per poder discutir sobre el tema. Però no pot ser que donem per entès que això és natural. Hem naturalitzat enfadar-nos. I sí, és veritat que tots tenim moments en què ens enfadem, generalment perquè les expectatives que tenim es frustren. Però la resposta que donem no ha de ser enfadar-se, fer un drama o una tragèdia. No cal anar contra l’altre.

—En el llibre dieu que encara falta temps per a saber realment quina implicació tenen les xarxes socials i com ens han canviat la manera de comunicar-nos… Però clarament ens afecten no?
—Hi ha tres coses que per mi s’han de tenir en compte. La primera és que la tecnologia ens porta noves codificacions. Per tant, no tan sols t’haig d’entendre tu, sinó que ara a més haig d’entendre l’emoticona i què em vols dir amb això. En conseqüència, acabem tenint més codis a interpretar. Segona cosa, a vegades preferim comunicar-nos amb el mòbil, no pas directament. I això sí que és un canvi consubstancial, perquè avui molta gent no s’atreveix a donar la cara, a encarar un problema, a acomiadar una persona… T’envien un missatge el divendres a les set de la tarda dient no cal que tornis, però no t’ho ha dit ningú. La gent jove té autèntiques dificultats avui dia per fer coses que tota la vida hem fet naturalment. No saben fer coses en viu i en directe, com anar a comprar el pa. S’atabalen. Tot ho demanen, tot els ho porten. Ja no hi han d’anar presencialment. Llavors, la pèrdua de presencialitat és un factor clau per a poder interpretar correctament la comunicació i per a establir un bon vincle. Els vincles es generen en la presencialitat, no per mitjà d’una màquina.

—I la tercera?
—Per mi és la més greu. És que les maquinetes ens roben la capacitat de posar l’atenció allà on nosaltres vulguem posar-la. Si ens roben l’atenció, ens roben la voluntat. No puc fer el que jo vull, no sóc capaç d’establir un ordre. No tens llibertat, estàs enganxat a allò que la màquina et demana o et diu. Em passo hores enganxat. Després em queixo, perquè penso que he perdut el temps, però m’ha tingut enganxat, m’ha robat la voluntat. Aquí és on tenim un problema seriós, perquè no pots fer un ús lliure de la teva atenció ni decidir en què et vols centrar. És greu que tu visquis robòticament, que et converteixis en un cíborg, ets una persona que ja no té voluntat pròpia, tota la voluntat la té la màquina.

—I com ho solucionem tot això?
—És una mica aviat perquè puguem decidir sobre aquestes coses, encara que comencen a sorgir veus que defensen que s’ha de regular o que a la intel·ligència artificial li hem de poder començar a posar els copyrights, per saber qui ho ha dit. Hem de poder codificar les fonts. Hi ha molta feina a fer en aquest sentit. En l’àmbit individual, tothom s’hauria de plantejar fins a quin punt volem que el mòbil ens robi l’atenció.

—En el llibre dieu que és més important escoltar que no parlar.
—Sí, i tant. Totes dues coses són importants, òbviament. Però per poder entendre bé el codi, he d’estar en una posició d’escolta. La posició d’escolta em serveix per a anar més enllà de les paraules. Per tant, no faig una codificació del que em diuen. Això els psicòlegs ho aprenem molt aviat. Si quedo enganxat amb el que em diuen, no m’adonaré de quin és el substrat emocional que hi ha darrere. És molt pràctic aprendre a escoltar, més enllà del que es diu. Llavors pot ser que captis qualitats, aspectes, que si tu, en lloc d’escoltar, penses en la resposta que hi donaràs, ja no escoltes. Per això escoltar és molt important, perquè la resposta pugui néixer d’haver escoltat prèviament.

—Al llibre dieu: “Anem amb el cap tan ple d’obligacions, compromisos i expectatives que no atenem els missatges subtils que rebem constantment de les persones amb qui ens comuniquem.”
—És exactament això de què parlàvem. Hi ha moltes coses subtils que passen, per poc que t’hi fixis. Però en aquest món on vivim tot va tan de pressa… No tenim temps de fer res, i tot plegat fa que no ens fixem en les petites coses. La pregunta, llavors, és en què ens fixem? En la paraula, que és el més ràpid. Però, és clar, això també fa que ens fixem en què m’interessa de tu, en què em convé a mi… La cosa queda aquí. I al final no estem en relació, cadascú va a la seva.

Podeu comprar el llibre Ni m’explico, ni m’entens de Xavier Guix a la Botiga de VilaWeb

El psicòleg Xavier Guix acabava de reeditar el llibre Ni m’explico, ni m’entens, vint anys després de la primera edició. I amb aquesta excusa conversem amb ell sobre el món de la comunicació. Durant el dia, tots ens comuniquem moltíssimes vegades. Com que ho fem constantment, hi llevem importància. Pensem que és una cosa simple. Però, després de llegir el llibre, entens que, malgrat que ho fem quotidianament, la comunicació entre persones no és senzilla, és feta de petits matisos. Per exemple, tots ens centrem en la paraula, però quina importància tenen els gests i el to a l’hora de comunicar-nos?

—Sempre s’ha dit aquella frase de “parlant, la gent s’entén”, però dieu que no és així. Gireu la frase…
—Sí, afirmo que parlant la gent no s’entén. Quan diem que parlant la gent s’entén és una invitació. Convidem d’alguna manera que hi hagi una actitud en la qual ens vulguem entendre. Una altra cosa és que ens puguem entendre realment, només perquè parlem el mateix idioma. I aquí és on ve la dificultat, perquè en realitat els teus codis són teus i els meus són meus. Molta gent pensa que estaria molt bé que tots penséssim i sentíssim igual, però el que és bonic és que siguem diferents. D’alguna manera, la comunicació és l’exercici que ens convida a conèixer-nos. I en aquest conèixer-nos hi ha relacionar-se. Per tant, la comunicació fonamentalment no és una habilitat, en el sentit d’una cosa que haig d’aprendre a dominar, sinó que és el procés més important de la vida, perquè és el procés que ens uneix, a través del qual ens coneixem i ens estimem.

—Abans de llegir el llibre pensava que la comunicació era una cosa senzilla. Com que ho fem cada dia… Però m’he adonat que no és tan fàcil.
—Si fos tan senzill, ens entendríem tots. De seguida ens entendríem, i ens posaríem d’acord. Però no és així.

—Per què ens costa tant d’entendre’ns?
—El codi que cadascú té respecte de com ha organitzat el seu mapa sobre la vida és diferent i això requereix que jo pugui interpretar, entendre mínimament, els teus codis, almenys els necessaris perquè ens puguem entendre, i per tant que tu també coneguis els meus. Aleshores no ens queda cap més remei que preguntar-nos, observar-nos, intentar veure en què et mous més fàcilment, si ets una persona més visual, si ets una persona més de paraules, si ets una persona més de sentit. Quan coneixes una mica dels codis de l’altre, llavors ja pots apropar-te una mica més al seu món. Però no és fàcil, requereix un entrenament. I clar, tal com vivim avui, és impensable la comunicació interpersonal. Anem a preu fet. Tot ens ha de rendir. I, per tant, no tenim temps. No tinc temps de distreure’m ara, estar aquí encantat, de veure com et comuniques, si mires, si no mires, si has entès això, si no has entès allò, preguntar-te… Ui, és massa complicat! Anem molt més directes. I això fa que al final cadascú entengui allò que ell ha volgut entendre, no allò que la persona volia dir. Al final tot quedarà reduït a un titular. I quan vegi el titular, m’adonaré que és el que jo he dit, però no és el que jo volia dir. Perquè ho havia dit dins d’un context. I el titular no expressa el context, expressa només la paraula. I d’aquí vénen els problemes. La comunicació és plena de petits matisos, i si ens volem entendre hem de fer un esforç comunicatiu de voler entendre l’altre, de voler conèixer els seus codis. I com que és difícil conèixer-nos, a vegades senzillament hem de preguntar. O hem de ser capaços de manifestar el que no entenem, el que no veiem clar… Quan som capaços de posar codis comuns perquè ens puguem entendre, llavors parlant la gent s’entén.

—I no ens ho haurien d’ensenyar de ben petits, tot això? No milloraria la comunicació?
—Sí, segurament sí. No ho fem perquè, com has dit al començament, segurament donem per entès que ja ens entenem. Molts pensen que el fet de parlar el mateix idioma fa que ja entenguem què volem dir, però no és del tot cert. Hi ha una prova que sempre faig. Demano a la gent que pensi en un violí, i després els demano en què han pensat. Cadascú ha vist un violí diferent. Un ha sentit un violí enmig d’una orquestra. L’altre s’ha vist ell mateix o ha vist un fill tocant el violí, l’altre l’ha vist en un prestatge o suspès en l’aire… No tenim la mateixa experiència. Tots hem entès la paraula “violí”, però la paraula no descriu l’experiència. Per tant, si jo vull conèixer l’experiència que tu vius amb el violí, t’haig de preguntar més coses.

—Més conceptes que m’han semblat interessants del llibre. Moltes vegades pensem que la comunicació és la paraula, però expliqueu que la comunicació no verbal és clau, i fins i tot més important que la paraula, ben sovint.
—En la nostra tradició evolutiva, antropològicament parlant, és més antic el gest que no pas la paraula. Antigament grunyíem, no parlàvem. Per això el gest i el to de veu eren tan importants. Era diferent si venies cap a mi amb un somriure o ensenyant-me les dents. Per tant, com dèiem, la paraula no és la cosa. Encara que després van venir uns estudiosos que ens van dir que, d’acord, la paraula no era la cosa, però amb la paraula fèiem la cosa. I la paraula ha anat convertint-se en el temps en quelcom simbòlic. Albert Mehrabian va fer un dels estudis més importants sobre això. I en les conclusions afirmava que el llenguatge no verbal –per tant, el cos i el to de la veu– representava el 93% de la comunicació, mentre que les paraules només un 7%. Antropològicament, és raonable. Tu de què et refies més? Del que jo et digui o dels gestos que he fet, si et sembla que m’he contradit?

—Dels gests, no? Però el dubte és si sabem entendre aquests gests correctament.
—Ho portes dins teu. És com un tresor evolutiu, és una herència evolutiva que fa que no necessitis grans aprenentatges per a observar i captar el gest. A més, aquests últims anys hi hem afegit un altre factor que no s’havia estudiat, que es diu “neurones mirall”. Són un paquet de neurones que tenim a la zona del cervell, que reprodueixen els gestos que fas. Per tant, si jo miro els teus gestos, també es reprodueixen dins la meva ment. La qual cosa ens porta que jo pugui captar aspectes del que tu sents. I això ens serveix justament per a amplificar el coneixement que pugui tenir de l’altre, la captació de les seves intencions. Alguns estudiosos afirmen que això ha estat necessari perquè mare i nadó es puguin entendre fins que parlen. Necessiten un codi amb què puguin entendre les necessitats de la criatura.

—De fet, ara molts pares signen amb els seus fills. Els ensenyen a comunicar allò que volen associant paraules com “menjar” o “son” amb un gest.
—Exacte. Per tant, tenim uns codis molt antics. I el més modern de tot és la paraula. Ara, què passa? La paraula avui ha agafat molt de protagonisme. A mi m’encantaria que es repetissin aquests estudis, perquè estic convençut que la paraula ha guanyat pes. Probablement, no a l’altura de la resta, però l’ésser humà en la seva evolució és un ésser narratiu. Ens ho expliquem nosaltres. Ens n’anem a dormir i ens expliquem la pel·lícula. Tot el dia pensem. I quan pensem no tan sols veiem imatges, sinó que ens expliquem les coses. De fet, una història humana, pràcticament, es pot reduir a memòria i relat. És el que recorda i l’explicació que es dóna de tot allò que recorda. Per tant, la paraula no és la cosa, és simbòlica, però aquest símbol hi dóna sentit.

—Confesso que en aquesta entrevista sóc conscient que tota l’estona faig gests i coses, i penso: “Li dono informació.”
—No els analitzo pas…

—M’he tocat l’orella i he pensat: “Què deu voler dir això?”
—Hi ha micromissatges, que corresponen a aquella famosa imatge dels tres micos del WhatsApp. Això els humans ho reproduïm quan estem una mica nerviosos, neguitosos o intranquils, quan no estem gaire segurs. M’emporto la mà a la boca o a l’orella… Si t’hi fixes, en Guardiola fa molts d’aquests gestos, moltíssims.

—Una altra cosa que és clau en la comunicació és el to.
—El to, la veu, neix de les entranyes, de l’abdomen. Per tant, aquí trobem la part més emocional. El to de la veu reflecteix d’alguna manera el nostre espai energètic interior i la nostra emocionalitat. Per això de seguida el captem.

—Hi ha quatre tons.
—Hi ha quatre tons generals a través dels quals ens relacionem amb la gent. Un to és autoritari. “Aixeca’t. Vine cap aquí. Anem al cine.” El segon to és un autoritari amagat, ocult, que és el to d’expectativa. “Ens n’hem d’anar o no ens n’hem d’anar? Hem d’anar al cine o no? Què? Què hem de fer?” Hi ha com una certa ironia, però que presenta una expectativa. Jo ja vull resoldre, però en lloc d’anar directament, genero una expectativa. El tercer to és el de la súplica. És el to de la persona que no vol aixecar gaire la veu, que li sap greu molestar. Diu: “Si voleu, si no us sap greu, què et sembla si anem al cine?” Un to baixet, de qui no vol molestar. I finalment hi ha el to del desig. “Escolta’m, tens ganes d’anar al cine? Anem al cine o què? Va, vinga, va.” Parlo d’un to que no és autoritari, ni genera expectativa, sinó que genera desig. Aquests tons apareixen enmig de les diverses tonalitats que tenim segons l’humor i els estats emocionals que passem.

—Però, és clar, cada vegada més ens comuniquem sense el to i els gests. Quan enviem missatges per WhatsApp no hi ha ni l’una cosa ni l’altra, i segurament això de vegades causa problemes de comunicació.
—És clar, ens imaginem el to i això crea malentesos. Sabem que en la comunicació el pitjor malentès de tots és la pressuposició. És el cau dels grans problemes de comunicació. Perquè justament ens falta informació, perquè interpretem erròniament el codi. Aquí és quan és tan important parlar, per voler-nos entendre, per saber què vol dir entendre el codi. “Quan m’has dit això, què volies dir?” Avui dia, sortosament, tenim un munt d’eines i metodologies que serveixen perquè aprenguem a gestionar millor la comunicació. Per tant, no tenim excusa per a dir que això és molt complicat. No és tan complicat, però s’hi han de posar ganes i s’han d’aprendre certes tècniques o habilitats. Per exemple, al nostre país no funciona bé l’assertivitat. És una cosa molt anglesa. Aquí som de la rauxa, de ventre, de la sang… Aquí la veritat és quan surt la cosa descarnada. I no, per l’amor de Déu, no ens hem d’insultar, no ens hem d’aixecar la veu, no hem de seguir aquesta pràctica. Tenim moltes eines avui dia per a fer tot això i per a dir les coses que volem dir d’una manera amable però contundent alhora. Però no acaba de funcionar.

—En aquesta societat cada vegada ens fa por no estar d’acord? Defenseu que és una cosa normal i habitual. Tinc la sensació que a les noves generacions els costa…
—Tens molta raó, no voldria criminalitzar la gent jove, perquè alguns empresaris m’han explicat això que dius. Es queden parats que quan premen els treballadors una mica, de seguida els diuen que estan estressats. Per què? Si el que li diuen és que ho poden fer millor, que es pot millorar. Les noves generacions no saben gestionar la frustració, i agafen baixes de seguida. No toleren el conflicte. Hi ha molta baixa tolerància a la frustració. I això porta a dos grans moviments. Un moviment adaptatiu: no vull conflictes, no vull merder, no vull confrontar-me… Prefereixen evitar, i per tant s’amaguen. L’altre extrem és fer el que volen. No toleren la frustració. Es tracta d’aconseguir el que ells volen. Hi ha molts casos de gent que s’irrita, s’enfada, perquè no li donen el que vol. I, en conseqüència, baixa tolerància a la frustració, perquè no han fet múscul frustrant-se. Però la vida és plena de frustració. I com més aviat aprenguis a frustrar-te, molt millor t’anirà. Ara, en canvi, sembla que ens dediquem a evitar. Llavors no fem múscul, i una petita frustració es converteix en un drama.

—Afirmeu que, arribats al punt de la discussió, potser és bo de no caure en la temptació de deixar-se arrossegar pel remolí emocional.
—Això costa molt, perquè el remolí emocional ens dóna poder. La ira, aquella cosa encesa, ens dóna poder, i això ens serveix probablement per a afrontar coses que d’una altra manera no ens hi veuríem en cor. Cal anar amb compte amb això. Perquè aquest poder és la rauxa. I la rauxa no és la màquina de la veritat. La rauxa significa que no controles, que se t’emporta la passió. I això, generalment, acaba portant problemes. Per això hem d’aprendre a gestionar-ho. O bé calmant-nos i agafant un mica d’espai, o posant les condicions per poder discutir sobre el tema. Però no pot ser que donem per entès que això és natural. Hem naturalitzat enfadar-nos. I sí, és veritat que tots tenim moments en què ens enfadem, generalment perquè les expectatives que tenim es frustren. Però la resposta que donem no ha de ser enfadar-se, fer un drama o una tragèdia. No cal anar contra l’altre.

—En el llibre dieu que encara falta temps per a saber realment quina implicació tenen les xarxes socials i com ens han canviat la manera de comunicar-nos… Però clarament ens afecten no?
—Hi ha tres coses que per mi s’han de tenir en compte. La primera és que la tecnologia ens porta noves codificacions. Per tant, no tan sols t’haig d’entendre tu, sinó que ara a més haig d’entendre l’emoticona i què em vols dir amb això. En conseqüència, acabem tenint més codis a interpretar. Segona cosa, a vegades preferim comunicar-nos amb el mòbil, no pas directament. I això sí que és un canvi consubstancial, perquè avui molta gent no s’atreveix a donar la cara, a encarar un problema, a acomiadar una persona… T’envien un missatge el divendres a les set de la tarda dient no cal que tornis, però no t’ho ha dit ningú. La gent jove té autèntiques dificultats avui dia per fer coses que tota la vida hem fet naturalment. No saben fer coses en viu i en directe, com anar a comprar el pa. S’atabalen. Tot ho demanen, tot els ho porten. Ja no hi han d’anar presencialment. Llavors, la pèrdua de presencialitat és un factor clau per a poder interpretar correctament la comunicació i per a establir un bon vincle. Els vincles es generen en la presencialitat, no per mitjà d’una màquina.

—I la tercera?
—Per mi és la més greu. És que les maquinetes ens roben la capacitat de posar l’atenció allà on nosaltres vulguem posar-la. Si ens roben l’atenció, ens roben la voluntat. No puc fer el que jo vull, no sóc capaç d’establir un ordre. No tens llibertat, estàs enganxat a allò que la màquina et demana o et diu. Em passo hores enganxat. Després em queixo, perquè penso que he perdut el temps, però m’ha tingut enganxat, m’ha robat la voluntat. Aquí és on tenim un problema seriós, perquè no pots fer un ús lliure de la teva atenció ni decidir en què et vols centrar. És greu que tu visquis robòticament, que et converteixis en un cíborg, ets una persona que ja no té voluntat pròpia, tota la voluntat la té la màquina.

—I com ho solucionem tot això?
—És una mica aviat perquè puguem decidir sobre aquestes coses, encara que comencen a sorgir veus que defensen que s’ha de regular o que a la intel·ligència artificial li hem de poder començar a posar els copyrights, per saber qui ho ha dit. Hem de poder codificar les fonts. Hi ha molta feina a fer en aquest sentit. En l’àmbit individual, tothom s’hauria de plantejar fins a quin punt volem que el mòbil ens robi l’atenció.

—En el llibre dieu que és més important escoltar que no parlar.
—Sí, i tant. Totes dues coses són importants, òbviament. Però per poder entendre bé el codi, he d’estar en una posició d’escolta. La posició d’escolta em serveix per a anar més enllà de les paraules. Per tant, no faig una codificació del que em diuen. Això els psicòlegs ho aprenem molt aviat. Si quedo enganxat amb el que em diuen, no m’adonaré de quin és el substrat emocional que hi ha darrere. És molt pràctic aprendre a escoltar, més enllà del que es diu. Llavors pot ser que captis qualitats, aspectes, que si tu, en lloc d’escoltar, penses en la resposta que hi donaràs, ja no escoltes. Per això escoltar és molt important, perquè la resposta pugui néixer d’haver escoltat prèviament.

—Al llibre dieu: “Anem amb el cap tan ple d’obligacions, compromisos i expectatives que no atenem els missatges subtils que rebem constantment de les persones amb qui ens comuniquem.”
—És exactament això de què parlàvem. Hi ha moltes coses subtils que passen, per poc que t’hi fixis. Però en aquest món on vivim tot va tan de pressa… No tenim temps de fer res, i tot plegat fa que no ens fixem en les petites coses. La pregunta, llavors, és en què ens fixem? En la paraula, que és el més ràpid. Però, és clar, això també fa que ens fixem en què m’interessa de tu, en què em convé a mi… La cosa queda aquí. I al final no estem en relació, cadascú va a la seva.

Podeu comprar el llibre Ni m’explico, ni m’entens de Xavier Guix a la Botiga de VilaWeb

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha tornat a insinuar que vol presentar-se a un tercer mandat, malgrat que la vint-i-dosena esmena de la constitució ho prohibeix. “No és cap broma”, ha dit en una entrevista telefònica amb la cadena NBC. I ha afegit: “Hi ha mètodes” per aconseguir-ho, encara que no ha volgut precisar quins.

“Molta gent vol que ho faci, però jo els dic que encara queda molt. Som al començament del mandat. Ara com ara estic centrat en això”, ha explicat. Quan li han demanat si voldria un altre mandat, ha respost: “M’agrada treballar. No és cap broma, però encara és massa aviat per pensar-hi.”

Li han preguntat si algú li havia presentat plans per permetre-li un tercer mandat, i ha dit que “hi ha mètodes per fer-ho”. Una de les possibilitats que es plantegen és que el seu vice-president, JD Vance, es presenti com a candidat i ell de número dos i que, un cop elegit, li cedeixi el càrrec. “Aquest n’és un”, ha admès, “però n’hi ha d’altres.” No obstant això, ha refusat d’explicar-los: “No”, ha dit, tallant la conversa. Trump ha fet referència als bons resultats de les enquestes i ha insistit que molta gent voldria que continués a la Casa Blanca més enllà del 2029.

Una reforma constitucional per abolir la limitació de mandats és molt complicada: caldria una majoria de dues terceres parts al congrés o bé que dues terceres parts dels estats demanessin una convenció constitucional. En tots dos casos, després caldria la ratificació de tres quartes parts dels estats.

No és la primera vegada que Trump especula amb un tercer mandat. Fins ara, altres dirigents republicans ho havien considerat simples bromes o provocacions adreçades als seus adversaris polítics.

La plataforma d’operacions encarregada de segellar definitivament els pous submarins del projecte Castor ha arribat avui al migdia a la costa de Tarragona. Es tracta de la unitat Noble Resolve, de 150 metres d’altura, que s’ha situat a una milla de la platja. Enagás preveu que durant l’abril la unitat Jackup MODU sigui remolcada fins a la plataforma Castor, on ha d’instal·lar 37 taps en tretze pous. En 22, s’emprarà la perforació mecànica i en la resta, detonacions al subsol marí.

La Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia i l’Ajuntament d’Alcanar han avisat que fiscalitzaran de prop el desmantellament del projecte fallit i han denunciat l’opacitat de l’operació. A mitjan març, el govern espanyol va autoritzar la declaració d’impacte ambiental (DIA) que ha de permetre les feines, que estan previstes en tres fases.

En primer lloc, s’aproximarà i posicionarà la plataforma, que s’ancorarà al fons marí. Després se segellaran i abandonaran definitivament els pous: es retiraran els taps temporals i es netejarà el fluid impregnat a les parets internes –restes de petroli de producció detectades el 2015– per assegurar l’adherència del ciment. Finalment, es restaurarà el fons marí i es desmobilitzaran la plataforma i tot l’equipament. Els pous, tancats el 2016, tenen segells provisionals amb una durada màxima de quatre anys. Després de tres anys de tràmits, Enagás pot començar a inutilitzar-los definitivament. Segons càlculs de fa tres anys, el cost del desmantellament s’enfila a 70 milions d’euros.

Riscs, sismicitat i manca de transparència

Davant aquesta operació, l’Ajuntament d’Alcanar i la plataforma han exigit informació detallada sobre les possibles conseqüències del segellament. Han advertit del risc de vessament d’hidrocarburs, tant per les restes de cru no extretes de l’antiga plataforma Amposta, que explotava Shell, com per l’activitat de segellament, que pot causar nous moviments estructurals i sismicitat.

L’entitat també ha reclamat transparència sobre el cost, actualment declarat confidencial, i un calendari clar per al desmantellament de la plataforma terrestre. A més, ha instat a revisar el funcionament dels sismògrafs encarregats de controlar la sismicitat durant els treballs, gestionats per l’Institut Geogràfic espanyol. Si es registren terratrèmols superiors a 2,5 graus a l’escala de Richter, o bé cinc sismes consecutius de menys intensitat, els treballs s’aturaran.

Grup Quatre per Quatre de Granollers - Lloc: Teatre dels Seràfics

Amb la Companyia La Roda Produccions - Lloc: Teatre Principal

El temporal de vent, que ja es considera tancat, ha provocat una bona quantitat d’incidències. A Catalunya, hi ha hagut més de 900 trucades al telèfon d’emergències 112, amb l’Alt Empordà (221) i el Baix Empordà (125) com a comarques més afectades. El vendaval va a la baixa, però encara bufa amb força a l’Empordà, on s’han registrat ratxes de fins a 100,8 km/h a Portbou. A més, el port de Maó ha registrat una onada de 12,63 metres pel mal temps.

La circulació ferroviària s’ha normalitzat a totes les línies de Rodalia. Ahir, es va tallar la circulació entre Ripoll i Puigcerdà per culpa del mal temps. També es va haver d’interrompre la circulació a l’R4 (Castellbell i el Vilar) i l’R11 (Sant Miquel de Fluvià) per la caiguda d’arbres.

Els Bombers de la Generalitat de Catalunya han rebut prop de 680 avisos, sobretot a la regió d’Emergències de Girona (309). Han intervingut principalment per la caiguda d’arbres sobre la via pública, vehicles, cases o cables. No hi ha hagut cap ferit. També han fet serveis per caigudes d’elements no estructurals com rètols, tanques, tendals i marquesines, i per assegurar o sanejar teulades, finestres i cobertes que perillaven de desprendre’s.

Protecció Civil manté avui les alertes onatge, però ha desactivat les de vent a Catalunya. Recomana de fer molta atenció en la mobilitat i les activitats a l’exterior, especialment a la muntanya i vora mar, i de posposar-les si no es pot garantir la seguretat. Es manté activat en alerta groga el pla Meteobal per fort vent a Menorca, el nord i nord-est de Mallorca i la Serra de Tramuntana. Ahir, les ràfegues van arribar als 130 km/h al santuari de Queralt, i van superar els 120 km/h a Portbou i el pantà de Darnius-Boadella.

També és activa l’alerta del pla Procicat per fort onatge. El Servei Meteorològic de Catalunya manté l’avís per onades de més de 2,5 metres (maregassa) a l’Alt i el Baix Empordà, amb pics que poden arribar als 4 metres (mar brava). Hi haurà mar de fons notable i l’onatge vindrà del nord. Està actiu el pla Meteobal amb color carabassa per fenòmens costaners a Menorca i al nord i nord-est de Mallorca.

Al País Valencià ja s’han desactivat tots els avisos.

Talls de subministrament elèctric a l’Alt Empordà

El vent de tramuntana i mestral ha provocat també talls de llum, especialment a l’Alt Empordà. Agullana, Darnius i Maçanet de Cabrenys van restar unes hores sense subministrament, i uns 1.435 abonats se’n van veure afectats. Endesa hi va instal·lar grups electrògens i ara sols en queda una desena sense servei. També es van veure afectats Portbou, Colera i part de Llançà, on el servei s’ha anat recuperant progressivament.

Una carretera tallada i tres amb cadenes per la neu

Pel que fa a la xarxa viària, ja només resten dues carreteres afectades per la neu. La BV-4024 continua tallada per accedir al coll de Pal (Berguedà), i calen cadenes per circular a l’N-141 al coll del Portilló. Ahir a la tarda, la caiguda d’arbres va causar talls i afectacions a diversos trams: la C-55 a Castellbell i el Vilar, la C-65 a Santa Cristina d’Aro, la C-246a a Vilanova i la Geltrú, l’N-340 a Vallirana, la C-15b a Sant Pere de Ribes-Canyelles, l’LV-4241 a Sant Llorenç de Morunys i la T-700 a Prades.

La diputada del Partit Popular Mar Galcerán ha presentat una proposta no de llei a les Corts per demanar al Consell la modificació de l’estatut de les persones amb discapacitat del País Valencià. El seu objectiu és d’eliminar-ne la referència al terme “diversitat funcional” i substituir-lo per “discapacitat“. Segons Galcerán, la primera diputada amb síndrome de Down, aquest canvi permetria de fer un pas endavant “en la dignificació i el reconeixement de les persones amb discapacitat”, una línia que diu que el partit vol consolidar. Ha argumentat que el concepte de “diversitat funcional” no té cap reconeixement legal ni està recollit per organismes oficials. “Hem de començar per donar-li al llenguatge la importància que té, donar-li rellevància a les persones, visibilitzar-les i normalitzar”, ha dit.

La proposta s’ha aprovat en la comissió permanent no legislativa sobre polítiques integrals de discapacitat, amb el suport de tots els grups polítics. En la defensa del text, Galcerán ha insistit en la necessitat de “trencar d’una vegada amb la por de dir-li a les coses pel seu nom”, i ha dit que aquest temor prové “de l’estigma i els prejudicis associats al terme discapacitat”.

Per això, ha defensat que la manera d’avançar no és eliminar la paraula, sinó fer-la servir amb normalitat: “La solució no és deixar d’usar la paraula ‘discapacitat’, sinó incorporar-la al dia a dia fins que la gent perda eixa por a l’hora de parlar sobre la discapacitat i sobre les persones amb discapacitat. L’ús d’altres termes només contribuïx a amagar, que en moltes ocasions es confon amb el respecte i l’educació.”

Memòria en Xarxa - Lloc: Museu Marès de les Puntes

Pablo Sánchez, cantant de la Raíz, va reaparèixer ahir sobre els escenaris per primera volta d’ençà que va anunciar que té un mieloma múltiple que no li permet de fer la ronda de retorn de la banda. A Barcelona, a l’escenari de la Telecogresca, va ser introduït pel seu germà Panxo –cantant de Zoo–, que participa en aquesta ronda, i va cantar algunes de les cançons del grup, com ara Solo quiero de ti i El mercurio. El públic assistent va rebre l’aparició amb emoció i crits de suport.

@laraiz_oficial a la @telecogresca
Música i compromís pic.twitter.com/bT2nzvgseV

— Ignasi Termes i Serra (@IgnasiTermes) March 30, 2025

Ara fa un mes, Sánchez va explicar que li havien diagnosticat la malaltia arran d’uns mals d’esquena que no li passaven malgrat que feia fisioteràpia, i que van anar a pitjor arran d’un esternut molt fort que el va deixar adolorit durant setmanes. “Em vaig fer una nova ressonància i va aparèixer que tenia una fractura en una vèrtebra. És estrany, perquè amb un esternut no et trenques una vèrtebra”, va dir. Després d’això es va fer més proves fins que van trobar el diagnòstic: “M’han detectat una malaltia greu i crònica. He de lluitar-hi des d’ara mateix.”

A petició de Sánchez, la Raíz va mantenir les dates previstes de la ronda, i va avançar que, si es trobava bé, s’acostaria a algun concert, però que no podia fer l’actuació sencera. Està previst que toquin a Alacant l’abril, a València el maig, a Mallorca i Vic el juny i a Gandia el juliol. “M’agradaria fer la ronda. Jo mateix n’havia ideat la retrobada. Entendreu que en tenia moltes ganes, però ara l’única cosa que em passa pel cap és que tot això passe”, deia Sánchez al vídeo. “La banda són onze persones. M’han dit que farien el que jo diguera. Ha sigut molt bonic, però els he dit que l’han de fer, que és una ronda de retrobada”, va dir.

Un mieloma múltiple és un càncer que afecta les cèl·lules plasmàtiques, un tipus de globus blancs presents a la medul·la òssia responsables de produir anticossos. Els símptomes més comuns són el dolor ossi, sobretot a l’esquena, les costelles i els malucs; anèmia, infeccions freqüents i problemes de coagulació.

Fàtima Ofkir, la jove de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) alliberada ahir per Oman, on complia una cadena perpètua, ja ha arribat a Barcelona. Ho ha anunciat a Catalunya Ràdio el ministre d’Afers estrangers espanyol, José Manuel Albares, que ha dit que ha arribat a Catalunya per una zona discreta de l’aeroport per evitar la premsa que l’esperava. Va ser amnistiada pel sultanat d’Oman tot coincidint amb la fi del Ramadà.

La noia va ser empresonada el 2018, quan tenia 18 anys, després de ser arrestada per tràfic de drogues. Ha passat set anys en un centre penitenciari de dones per una condemna considerada desproporcionada pels seus advocats, que creuen que va tenir un judici irregular i que si hagués estat jutjada a l’estat espanyol, ni tan sols hauria entrat a la presó. Ofkir va ser enxampada amb set quilograms de morfina en un hotel de Masqat, la capital del país.

Avui, 30 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

– Xavier Rius: “Sílvia Orriols es considera ungida i el seu entorn li té adoració”
– Amb llàgrimes als ulls i tota la dignitat, el crit de València contra Mazón
– La sentència que pot fer esclatar la política a Perpinyà i a l’estat francès
– Un gran aplec de cultura popular per a tancar l’Any Estellés a Burjassot
– L’èxit de les renovables, robots amb moviments humans, BYD vol superar Toyota i proves pioneres a Benidorm
– Mentides, nens robats i identitats falses: l’escàndol de les adopcions que ha sacsejat Corea del Sud
– Arnau París: “TV3 m’ha salvat la vida”
– L’hotel envoltat de polèmica on Franco va censurar la cultura, que podria ser un ‘The White Lotus’
– En els cent anys d’Andrea Camilleri
– Vins de la Mediterrània, una perspectiva catalana
– Avançament editorial: ‘La ira dels humiliats’ de Petros Màrkaris
– Crear conversació | Mail obert de Mercè Ibarz
– Closcadelletra (CDLX): Car tot alè esdevindrà cançó

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Els espectadors de TV3 s’han emportat una sorpresa avui a la nit. En començar el programa Col·lapse no hi havia Ricard Ustrell. El presentador ha tingut un problema familiar i no ha pogut fer-se càrrec del programa. En el seu lloc, ha sortit el periodista Carles Costa, que ha estat l’encarregat d’explicar la situació només començar.

“Vostès ara mateix a casa seva no deuen estar entenent res”, ha dit Costa tot dirigint-se als espectadors. “Això no és el Telenotícies Vespre, on em veuen habitualment”, ha afegit. “Avui de forma excepcional presentaré aquest programa perquè el Ricard ha tingut un problema familiar i, per tant, no podrà estar aquí amb tots nosaltres.” Malgrat tot, ha volgut calmar els espectadors i ha dit que Ricard Ustrell tornaria a presentar el programa la setmana entrant. “Això és el teu refugi, jo només te’l cuido una miqueta”, ha dit, bo i dirigint-se a Ustrell.

Costa ha volgut fer broma de tot plegat i ha afirmat que creu que presentant avui Col·lapse s’ha convertit en el suplent oficial de TV3. “Si cal fer un TN, el faig, si cal fer el Col·lapse, el faig, si cal fer el Cuines... fem el Cuines! Jo faré el que sigui, el que em demanin. Fem el que calgui!”

Malgrat la broma de Costa, s’ha de dir que tampoc és tan estrany que hagi estat l’encarregat de substituir Ustrell avui al programa, ja que enguany el periodista de TV3 s’ha incorporat a l’equip del programa que es fa els dissabtes a la nit.

És la sisena volta en cinc mesos que els valencians diuen al president de la Generalitat que no el volen. Que no el volen. Que no el volen. I que no el volen. I ja ha quedat clar que li ho diran totes les voltes que faça falta. Amb contundència, amb fermesa. Amb llàgrimes als ulls, que són tan ingovernables, i amb tota la força que només atorga la dignitat.

El punt de trobada era la plaça de l’Ajuntament de València, i molt abans de constituir-se la corrua de gent, els crits de “Mazón dimissió” i “El president a Picassent” i “No són morts són assassinats”, ja ressonaven. També alguns cartells desgastats i altres de nous. “Volem votar” sobre fons roig i “Mazón dimissió” sobre fons negre. Al carrer de les Barques, les voreres eren plenes de gent que esperava. El sol també ha volgut fer acte de presència i, després de l’eclipsi matinal, enlluernava tothom del carrer del Periodista Azzati estant.

Les vivències al límit

Com en les ocasions anteriors, molts familiars de les víctimes mortals han tret les forces d’on no saben que les tenen i han anat a València a exigir la dimissió de Carlos Mazón. Amb ells, les fotografies dels parents que els van arrabassar. Hi havia les més conegudes, les que donen la cara i mantenen encesa la reivindicació. Toñi, Rosa Maria, Dolores, Encarna… I també n’hi ha de més desconegudes. Algunes, com ara la Marga, de Benetússer, que diu que ha anat a pràcticament totes les convocatòries perquè va córrer molt de perill aquell dia. I Assenyala Manolo, un home gran de qui diuen els seus amics, amb un cert sentit de l’humor, que té l’honor d’haver travessat nedant l’avinguda de Ramón y Cajal del seu poble. Diu que va tenir molt de fred. Molt. Que no era aigua, allò, que era fang amb aigua i canyes i que va nedar entre neveres i cotxes. I els seus acompanyants ens diuen, quan ell no ens sent, que continua en tractament psicològic.

Teresa Romero, de València, va perdre la seua filla de quaranta-tres anys, el seu gendre de quaranta-cinc i el seu nét de quatre a Aldaia. Van anar a arreplegar el nano de l’escola i van passar al costat del barranc de Torrent. “No van donar cap avís. Demane justícia, perquè una altra cosa no me la donaran. Que es faça justícia i que qui siga que ho pague.”

Àngela Ridaura és de Paiporta i a la plaça de la Mare de Déu estant ens recorda que el seu poble és la zona zero i sense donar-li gaire importància, perquè és viva, ens diu que va estar a punt de morir, que en sa casa del carrer de la Florida van entrar tres metres d’aigua i que, com va poder, va pujar fins a la teulada i que va fer tres dies en casa dels veïns perquè davant la seua porta es van acumular trenta-cinc cotxes que van impedir que l’aigua isquera de la casa i allò es va convertir en un embassament. I Àngela i la gent que l’acompanya recorda que ha perdut dotze persones conegudes. “Un xic de quaranta-nou anys, un veí de vuitanta-sis…” I ho diu perquè ella és viva i, és clar. Com no ha d’anar a València a manifestar-se per demanar la dimissió de Carlos Mazón. Per això, quan a la plaça entra la colla Estrela Roja de Benimaclet de Dolçainers i Tabaleters, se li il·luminen els ulls i aplaudeix.

La peça que han tocat durant tot el recorregut és “La Processó de la Memòria”, de Ferran Navarro, que n’és el dolçainer principal. És un tema profund i greu que remou i que crida a la introspecció. En aquest cas, la música té un poder especial que és el de propiciar la comunió entre els manifestants i les persones que, al llarg de tot el recorregut, han romàs damunt les voreres per veure-la passar. No sé si la xifra que dóna la delegació de govern espanyol d’assistents inclou tota aquesta gent que aplaudeix d’una manera respectuosa i emocionada el pas de la colla i també de les víctimes que s’agafen a les pancartes i a les fotografies dels seus familiars com qui s’agafa a una taula de nàufrag. Són ací, a València, per ells. Ho repeteixen entre llàgrimes quan ens saluden o quan els fem la pregunta absurda.

En aquesta ocasió, els han acompanyat representants dels serveis públics essencials que el govern del PP i Vox menystenen tant.

Un bomber, Nicolás Valverde, del cos de l’Ajuntament de València, s’ha mostrat solidari amb les víctimes i ha dit que s’ha fet el que s’ha pogut amb els mitjans disponibles. “Crec que per a avançar, ja que no ha estat capaç de ser transparent i sincer, hauria de fer un pas enrere i fer la possibilitat d’eleccions”, ha dit, amb calma.

La infermera, Àngels López, del Centre de Salut d’Alzira, ha lamentat el descontrol que va haver-hi el 29 d’octubre quan ningú no va anul·lar ni les consultes ni les intervencions no urgents amb tot el que això representa de moviments de gent per la carretera. Pacients i sanitaris van quedar atrapats o no van poder tornar a les seues cases, per exemple, ha dit abans de començar i durant la lectura d’un dels manifests finals.

Manifests plurals, com les víctimes

Aquests manifests han estat plurals, com plurals són les víctimes. Això s’ha encarregat de dir-ho Mariló Gradolí, presidenta d’una de les associacions que aquesta setmana ha rebut un doble assenyalant. D’una banda, la vice-presidenta del Consell, Susana Camarero, sense nomenar-la, va dir que està molt marcada políticament, per ser de Compromís. I d’una altra, les xarxes socials del PP han seguit aquesta estela per a tornar assenyalar-la.

I en el seu parlament ha denunciat les maniobres del president Mazón en reunir-se per separat amb algunes víctimes en un intent d’emblanquir una gestió negligent que, segons l’acte de la jutgessa de Catarroja, va causar la majoria de les víctimes mortals.

Als Comités de Reconstrucció s’ha criticat durament l’acord entre el PP i Vox per a aprovar el pressupost de la Generalitat. Els han acusat d’atemptar contra els drets més fonamentals i contra les llibertats perquè el negacionisme del canvi climàtic posa vides en risc. Han criticat també que moltes empreses relacionades amb els casos de corrupció del PP hagen aconseguit contractes per a fer treballs de reconstrucció en les diferents zones afectades per la gota freda.

Un dels moments més tensos de la lectura dels manifests ha estat quan han pres la paraula treballadors del 112. Han denunciat la seua situació de precarietat perquè treballen per a una empresa privada. “Les vostres emergències són el seu negoci i nosaltres també som víctimes de la situació”, ha explicat una operadora. En un moment donat, una de les víctimes l’ha escridassada tot dient que a ella no li van agafar el telèfon aquella nit.

Amb tot, el moment més emocionant de la nit ha estat quan s’ha llegit el nom de totes les víctimes. 230, perquè a les 228 s’hi sumen els dos operaris que es van morir fent tasques de neteja i reconstrucció. 230 noms que han rebotat contra el cel negre de València enmig d’un silenci només trencat per l’helicòpter de la policia que durant tota l’estona ha sobrevolat la plaça. Cada nom era un cop de puny contra un Consell zombi que no sap que no té el respecte de cap de les persones que eren allà, que no sap que no governa un país que no és el mateix que era el 28 d’octubre.

El Palau de la Generalitat, testimoni de la indignació

Cansats de la caminada i de tanta estona esperant drets, asseguts als bancs de pedra de la Casa Vestidor, davant els Apòstols, hi havia un grup de jubilats. Un d’ells té una barraca en l’Albufera, encara pateix els efectes de la barrancada a les terres que diu que fan pena. Assenyalen el Palau de la Generalitat i ens pregunten si pensem que ens escoltarà el president.

El president no tenia agenda pública, avui. El Palau de la Generalitat, que ha servit de teló de fons als parlaments, ha romàs tancat i fortament custodiat per la policia. Ahir Mazón la va tenir a Alacant. No li va caldre fugir ahir, perquè el seu partit li havia improvisat un comité de benvinguda. El mateix partit que en les darreres hores s’ha dedicat a criminalitzar les víctimes, a intentar de dividir-les, a assenyalar una per una les persones que dijous van protestar contra ell quan va anar a les festes de la Magdalena.

 

L’onzè festival de literatura MOT ha tancat avui amb més de dos mil assistents entre les seus d’enguany d’Olot i de Girona. Ha reunit una trentena d’autors i ha programat dotze converses i dos Ver-MOT, que han penjat el cartell de “Complet”.

Comissariat per l’escriptora i experta en estudis de gènere Montse Barderi, el festival s’ha centrat en la temàtica de l’amor i les relacions sexoafectives. “Hem parlat de l’amor des de tots els angles possibles amb protagonistes de primera magnitud: els autors de grans llibres”, ha dit. Maggie O’Farrell, Tessa Hadley i Luis García Montero han estat alguns dels noms destacats que hi han participat.

A banda, en el marc d’El Primer MOT, la secció del festival dedicada a apropar la literatura al públic infantil i juvenil, més de mil infants i joves han participat en activitats literàries.

El cuiner, divulgador i comunicador Arnau París Masip (Barcelona, 1988) va fer-se conegut quan va guanyar el programa de televisió MasterChef l’any 2021. Fins llavors, tenia un futur planificat dins l’empresa familiar de material fontaneria, havia estudiat administració i direcció d’empreses i la seva relació amb la cuina no passava d’una simple afecció. A partir del seu pas per la televisió, va canviar de vida i va convertir aquella experiència en un nou futur, que l’ha portat a esdevenir un dels tres presentadors del programa Cuines, de TV3. Ara explica la seva trajectòria vital i professional al llibre A foc lent (Columna), un volum on descobrim que tot no són flors i violes al món audiovisual.

—Amb aquest llibre heu volgut explicar qui és Arnau París?
—La idea era explicar la història darrere el personatge. La gent coneix el perfil televisiu i de xarxes de l’Arnau, però no què l’ha portat fins aquí.

—La dicotomia persona i personatge recorre tot el llibre. Comenceu amb una escena insòlita: sou a la selva colombiana en un camp de reinserció de menors guerrillers.
—És una història que crec que és maca d’explicar, interessant i molt única. El fet d’haver pogut viure, o haver pogut conviure, en un campament de recuperació dels combatents de les FARC, en el moment més àlgid, és una manera impactant de mostrar una certa realitat, que gastronòmicament també va deixar empremta, d’alguna manera.

—Ah, sí? Llavors no us imaginàveu pas el vostre futur entre cassoles.
—Vaig arribar en aquest campament quan feia dos mesos que ells havien deixat les armes. Era un front de la guerrilla actiu feia molt poc temps i, per tant, eren gent que estava acostumada al cent per cent a viure per fer la guerra. En conseqüència, el tipus d’organització, dins uns estàndards d’organització social, econòmica i política comunistes, era molt horitzontal. Menjàvem en comuna i s’organitzaven les tasques de manera rotatòria. Cada dia anava variant i, per grups, un s’encarregava de donar menjar a tot el campament. Els ingredients que teníem eren molt escassos, i moltes vegades, en mal estat. Sovint, dels grans d’arròs s’havien de treure cucs, no tenien neveres per a conservar la carn, i l’assecaven al sol als teulats de les cases, i cuinaven amb un fogó cubà, que en deien, construït amb fang compactat i amb uns fogons on es cremava llenya. En ple segle XXI, per dir-ho així, no tan lluny de casa, i no tan lluny d’una Colòmbia totalment connectada amb el món, hi havia gent vivint d’aquella manera…

—En quin moment vital us en vau anar a Colòmbia?
—Hi vaig anar després d’haver deixat una feina en una multinacional on m’havia trobat de cara amb l’estrès, la pressió i estava força cremat. Abans d’entrar a l’empresa familiar, vaig pensar que, si no ho feia llavors, no ho faria mai.

—Vau estudiar administració i direcció d’empreses, amb el sobreentès que entraríeu a treballar a l’empresa familiar, sense haver-ho triat.
—Sense que ningú t’hi obligui, la idea és allà. Per això, entre els uns i els altres al final t’hi vas fent, decideixes involuntàriament fer el pas pel qual t’has format tant acadèmicament com professionalment. Calia provar-ho.

—La vostra experiència laboral és ben galdosa…
—Tot allò que aprens a la universitat no té gaire a veure amb allò que et trobes quan comences a treballar. Hi ha moments macos, però també et trobes que has de saber gestionar el fet de conviure amb unes altres persones, amb uns altres caràcters, amb gent que està millor o pitjor i que, per tant, t’afecta en el teu dia a dia. En el meu cas, he viscut moments de tot, moments molt bons i també moments dolents: ansietat, estrès, pressió…

—Treballant us vau inventar un personatge, el del comercial d’aixetes de l’empresa familiar.
—Portava un equip comercial de vint persones per tot l’estat i venia en mercats molt diferents, d’Andorra fins a Melilla i de Galícia fins a Mallorca. I me’n trobava de tots colors. Veus tot de persones durant el dia i has de saber com tractar amb cadascú. T’has de posar una gorra diferent, segons el client que visitis, per aconseguir la connexió personal que assegura la venda.

Podeu comprar ‘A foc lent’ a la Botiga de VilaWeb

—Ens hem d’imaginar un català venent aixetes l’any 2017 a les Espanyes…
—Portava un calendari de la Guàrdia Civil a la cartera, i el treia quan em trobava aquells clients més reticents… D’alguna manera, em feia gràcia aprofitar l’escletxa i colar-m’hi.

—Quin és el vostre primer record gastronòmic?
—Quan era petit ja vaig demanar una cuineta als Reis. Els meus quatre avis vénen de pagès, amb la masia i l’hort, i quan passava temporades amb ells m’impregnava d’aquesta forma de vida. Per mi, anar a l’hort era com anar a jugar al parc. Tot això va arrelar en mi i em va fer entendre l’origen del producte des del primer moment, tot jugant.

—Quan fèieu de comercial, vau descobrir restaurants de carretera, mercats, espais insòlits fora de les rutes més gastronòmiques…
—Viatjava tres setmanes el mes i em desplaçava bastant. La cuina era una manera de conèixer les regions. Recordo que en un bar de carretera vaig demanar un gaspatxo, pensant en la sopa freda refrescant, i em van portar un gaspatxo manxec, que és un guisat de caça! O a Ceuta, on vaig menjar molt bon peix i marisc.

—En quin moment vau decidir de concursar a MasterChef?
—Els amics m’hi animaven, creien que ho podia fer bé, fins que un dia un m’hi va apuntar. És a dir, va fer el primer pas per mi, però com que tinc aquest punt d’inconsciència, que a vegades va bé i d’altres no tant, vaig decidir anar al càsting. Hi vaig acabar entrant, vaig guanyar i tot plegat va causar un tomb salvatge a la meva vida.

—Dieu al llibre que no hi tornaríeu…
—No ho faria dues vegades en una mateixa vida. Estic agraït al format per aquest canvi de vida, però és una experiència molt dura, en la qual hi ha una gran diferència entre el que t’imagines, i que idealitzes, i la realitat de què és. Si tornés enrere, diria a l’Arnau del passat que en gaudís, però tenint en compte unes quantes coses.

—MasterChef és un concurs de cuina, amb molts elements de programa de telerealitat.
—És un talent show, per tant, hi ha una part d’espectacle, on tu has de saber jugar el personatge. És un programa que dura molt, tres hores, seria molt estrany tenir catorze persones callades cuinant. Per guanyar-te l’audiència has de tenir la capacitat d’aconseguir que la gent empatitzi amb tu. Perquè hi ha molt de patiment darrere les càmeres. És un format molt demandant personalment i emocional, amb molta pressió.

—Vau estar tres mesos fora de casa, sense poder-ne dir res i sense poder dir que havíeu guanyat.
—Tres mesos i mig des que entres fins al final, convivint en una casa molt gran de superluxe, als afores de Madrid, sense mòbil, sense internet i amb deu minuts la setmana per a trucar a la família. Això et porta força al límit. A més, la gent es pensava que era en una clínica de desintoxicació, a la presó o al seminari… Mira que he fet coses estranyes, però fer-me capellà no m’havia passat mai pel cap!

—Com era l’Arnau de MasterChef? Us va servir l’experiència de comercial?
—Ser comercial et dóna eines per a sortir-te’n, de situacions de tota mena. Et dóna agilitat, saber reconduir les coses, tenir recursos… Això anava bé quan els jutges et valoraven coses només per fer-te saltar. Intentava respondre sempre de manera educada, graciosa però punyent. Recordo que en una de les primeres valoracions de càsting em van dir que semblava menjar d’hospital. Els vaig dir que ho proposaria a una clínica privada i ens en repartiríem els beneficis.

—Als programes d’aquest tipus hi ha perfils molt marcats: el qui plora, el psicòpata, etc. Vós qui éreu?
—L’estrateg, sens dubte. El programa en necessitava un i vaig adoptar aquest paper. No em considero pas una persona estratega, però vaig establir una estratègia per a eliminar els companys. Al principi també era una mica fatxenda, i després hi ha gent que m’ha dit que era més simpàtic del que semblava, tot i que al final vaig acabar-ho matisant.

—Quina ha estat la millor cosa i la pitjor de l’experiència del programa?
—La millor, sense cap mena de dubte, tot allò que ha vingut més tard. Acabar treballant a TV3 i comunicant a casa. També hi vaig conèixer la meva parella, la xef Rais Esteve. Realment m’ha canviat la vida, però també hi ha una part fosca, que és que coneixes la maquinària de la televisió, les xarxes, la publicitat. La pitjor és haver descobert aquest desencís. Quan m’ho miro ara, penso que ha pagat la pena, però si m’ho haguessis preguntat fa tres anys, t’hauria dit que no.

—Hi ha una promesa trencada d’esdevenir xef de renom al programa?
—Hi ha formats televisius que mostren un ofici amb una òptica que no és la real. Tu veus passar pel programa cuiners de tres estrelles Michelin, t’hi emmiralles, i quan surts la realitat d’una cuina professional és una altra molt diferent. MasterChef no mostra la realitat de la gastronomia. Hem d’entendre que la televisió és televisió, però la feina d’un cuiner al 95% dels establiments d’hostaleria és molt més sacrificat i mal pagat que no sembla.

—Heu fet pràctiques a la cuina de l’Atempo, de Jordi Cruz, i dels Casals, d’Oriol Rovira. Quina diferència hi ha entre l’un i l’altre?
—Són dues cuines totalment diferents. L’un fa una proposta de cuina molt més molecular, i l’altre molt més basada en el producte. M’ha agradat molt treballar en tots dos llocs. Abans d’entrar al programa tenia com a referents Jordi Cruz i Dabiz Muñoz, però després d’haver-me format, Oriol Rovira i Jordi Vilà són referents. Gent que defensa una cuina catalana, de territori, de proximitat, que no es tanquen al món, i fan elaboracions amb productes d’aquí.

—Heu esdevingut un comunicador gastronòmic, finalment.
—Sóc un privilegiat perquè he pogut portar la cuina al terreny que a mi m’agrada i això li passa a poca gent. L’he pogut transformar en una manera de viure tot fent allò que m’agrada més: cuinar i comunicar. Ser a TV3 m’ha permès formar-me com a comunicador gastronòmic, tenir un espai propi i desenvolupar un tipus de cuina concret. He pogut muntar una empresa on ofereixo tallers per a empreses i esdeveniments privats.

—Us ha temptat la idea d’obrir un restaurant?
—Mai. La meva família paterna són productors d’oli, de vi i tenen una casa de turisme rural. Allà vaig començar a organitzar sopars a l’estiu. Entre el juliol i el setembre ho deixo tot, desaparec i em tanco al Molí de la Vansa. Hi faig menú degustació amb la meva parella, que és cuinera. Cuinem davant el client, amb productes de casa i de l’entorn, amb un menú degustació de reserva oberta. Allà és on m’oblido de les xarxes, la televisió, i amb això ja en tinc prou.

—Què us allunya de la idea del restaurant propi?
—El restaurant és molt esclau i incert. Tinc amics que treballen a restaurants d’estrella Michelin i hi ha dies que no fan ni un client. No hi va ningú ni a dinar ni a sopar. I allà tens una plantilla a qui pagues la nòmina, vingui algú o no. Tens les cambres plenes, l’estructura. Ara mateix la meva vida necessita molta flexibilitat i, si vols tenir un restaurant, crec que hi has de ser. No pot ser ara vinc i ara me’n vaig a filmar no sé què. Potser em plantejo obrir alguna cosa tipus un frànkfurt, de tiquet mitjà-baix, amb molta rotació i una cuina més estandarditzada.

—Què vol dir la cuina “pim-pam”?
—La cuina “pim-pam” és la del dia a dia, la que hem de reivindicar i ha de fer que la gent torni a cuinar o cuini una mica a casa. Penso que hem de donar idees perquè la gent no agafi menjar per a emportar-se, i que convisqui aquest menjar per a endur-se, de tant en tant, amb les coses que tens al rebost. La cuina “pim-pam”, més que una recepta seguida al peu de la lletra, és tenir unes idees generals que puguis aplicar a allò que tens a casa.

—Dèieu això que la gent no cuina tant, perquè no té temps o perquè no en sap o perquè dedica el temps a una altra cosa, però, en canvi, a les xarxes socials hi ha un munt de contingut gastronòmic, entre receptes i recomanacions…
—Avui dia hi ha menys temps, hi ha menys ganes i es prioritza el lleure, anar al gimnàs. Hi ha gent que treballa moltes hores i no té temps per a cuinar. Això es veu als lineals dels supermercats, on cada vegada hi ha més productes precuinats. Ara, quan algú em diu que ha fet una recepta meva em fa molta il·lusió. Perquè la gent té la idea d’una cuina que necessita molt de temps, i el que proposo es basa en el rebost de tota la vida, on segur que tenim llaunes de tonyina, pots de llegums, espècies, una ceba o un all. Al congelador pots tenir una verdura tallada, que només has de saltar per a tenir un plat arreglat.

—Què ha representat ser un dels tres presentadors de Cuines?
—D’alguna manera, TV3 m’ha salvat la vida. Ho dic amb sinceritat. Venia d’un format molt salvatge i vaig aterrar a una cadena on la gent m’ha tractat sempre molt bé. Sense anar a toc de xiulet. Un format que és cuina al cent per cent, amb un toc d’entreteniment, però cuina al capdavall, i amb una audiència que parla la meva llengua materna. Això en l’àmbit comunicatiu és d’agrair, perquè quan parlo en català és quan sento que puc comunicar millor. M’agrada molt el que faig, fer una mica d’humor, interpel·lar l’audiència amb quatre idees que poden acabar fent que la gent mengi millor.

—Finalment, a Cuines, hi veiem l’Arnau París persona i no el personatge?
—En aquest cas, amb la cuina “pim-pam”, el format s’ha adaptat a l’Arnau, no pas l’Arnau al format. Per tant, a l’Arnau que es disfressa, que fa brometes, que parla dels seus amics quan cuina, que té aquest tracte més dinàmic, amb una cuina més reduïda i de supervivència. Sóc un paio que em bellugo molt, que estic tot el dia amunt i avall. Un cul de mal seient, que deia l’àvia. Doncs, això és el que s’intenta transmetre. Bon rotllo, energia, gaudir de la cuina sense necessitat que això sigui un esclavatge. I en tot el programa, hem aconseguit un equilibri entre una cuina molt elaborada per a la gent que li agrada molt cuinar i una cuina molt dinàmica, més pensada per al dia a dia i per a la gent que no té tantes ganes de cuinar.

 

Comencem un nou recull mensual en l’àmbit renovable, que durant el març ha continuat fent el balanç sobre l’any extraordinari que ha estat el 2024. IRENA, l’agència internacional per a les energies renovables, ha presentat el seu report estatístic del 2025. Al món es van desplegar 585 GW renovables durant l’any passat, amb un creixement interanual del 15%. De tot l’augment de capacitat de generació elèctrica al món, les renovables van ser les responsables del 93%, segons els seus càlculs. Totes aquestes xifres són un rècord absolut. Dins les renovables, domina l’energia solar, amb un 77% del total, i l’eòlica va contribuir-hi amb un 19%. Per estats, domina la Xina, amb 422 GW nous, que equivalen al 64% mundial, i un total de 2.382 GW en funcionament. La segona a escala mundial, Europa, és a una gran distància: durant el 2024 va afegir 70,1 GW i ja en té 849 GW. Els EUA van tercers, amb 46 GW de nova factura i un total de 573 GW. El creixement també ha estat notable a l’Amèrica del Sud, amb 23 GW nous, fins als 313 GW en producció.

Les renovables no s’aturen

Malgrat que l’atenció se l’endugui la Xina, cal dir que molts països petits (en comparació) es fan progressos molt destacats. Àustria (9 milions d’habitants) va instal·lar 2,2 GW de solar l’any passat, i va arribar a 8,3 GW en funcionament. I a Portugal van afegir 1,8 GW solars, fins a gairebé 6 GW i amb un objectiu d’arribar als 21 GW el 2030, una xifra molt destacable en un període de tan sols cinc anys. L’atenció dels experts en renovables també s’ha centrat durant el març en l’energia solar més enllà de les grans centrals, a les teulades de manera distribuïda. Al Brasil han assolit l’extraordinària xifra de 37 GW en funcionament, comptant les plaques solars en establiments comercials, instal·lacions rurals i industrials i edificis d’institucions públiques. Es preveu que hi hagi un creixement del 20% d’aquestes instal·lacions durant el 2025 en aquell país, on es crearan més de 100.000 llocs de treballs nous.

A Austràlia, un dels altres líders de solar a la teulada, durant l’any passat es van instal·lar 3 GW en cases i negocis, i van atènyer la xifra de 25,5 GW, més d’un 12% de l’electricitat. Malgrat que les instal·lacions a les teulades a Austràlia han baixat d’un 10% en relació amb el 2023, el sector no està preocupat. Consideren que és una mostra de maduració del mercat, amb la consolidació i l’estabilització d’una xifra d’instal·lacions anuals al voltant de 300.000. Ben al contrari de l’Índia, on l’autoproducció és en plena expansió. El 2024 s’hi van instal·lar 3,2 GW, amb el sector residencial al capdavant. Gran part del desplegament (1,7 GW) es va fer el darrer trimestre, cosa que pot mostrar que enguany la xifra es podria disparar encara més.

Les renovables acceleren l’expansió (imatge: Thomas Reaubourg, Unsplash).

Entrats al 2025, les dades mostren que les renovables no s’aturen. La Xina va instal·lar 40 GW solars durant el gener i el febrer, un creixement interanual del 43%. També hem sabut que a la província de Qinghai, a l’interior desèrtic, s’ha començat a construir un projecte de 19,24 GW sobre una superfície de 3.000 quilòmetres quadrats. La solar i l’eòlica superaran els 14 GW; la resta serà proporcionada per quatre centrals de carbó de 660 MW cadascuna. Inclourà grans bateries BESS que els analistes preveuen que equivaldran al 10%-15% de la capacitat renovable. Més enllà de la solar, els experts preveuen que durant el 2025 la Xina instal·larà 19 GW d’eòlica marina, de manera que reprendrà l’embranzida després d’un 2024 dolent per a aquesta tecnologia. A Alemanya, tan sols durant el febrer s’hi van instal·lar 1,53 GW d’energia solar, un creixement del 23% en relació amb el mateix mes del 2024. Cal destacar-ne els 24 MW de plaques desplegades als balcons, que, encara que sigui una xifra modesta, demostra una determinació que no és seguida per països molt més assolellats com el nostre.

El 2025 s’espera que les renovables tornaran a marcar un rècord absolut. Els analistes de BloombergNEF, dels de més renom al sector, estimen que enguany es desplegaran 700 GW nous, amb la Xina al capdavant, seguida dels EUA, l’Índia, Alemanya, el Brasil, el Paquistan, Turquia i Itàlia. A l’Àfrica es preveu que l’energia solar es doblarà d’ara fins al 2028, amb 23 GW addicionals. L’Amèrica del Sud superarà àmpliament aquesta xifra; els experts calculen que d’aquí al 2034 s’hi instal·laran 160 GW nous, amb el Brasil i Xile al capdavant de l’expansió renovable.

Els robots humanoides continuen millorant

En l’àmbit tecnològic, Boston Dynamics ha tornat a impressionar amb un vídeo en què un robot humanoide, més enllà de fer tombarelles i poder ballar breakdance, mostra moviments plenament humans. La companyia ha explicat que ha abandonat el sistema hidràulic dels models anteriors per motoritzacions completament elèctriques per a fer els moviments, cosa que proporciona més precisió. Els nord-americans, ara per ara, dissenyen els robots pensant en el sector industrial. Però els europeus d’1X se centren en l’àmbit residencial i aquest mes de març han anunciat que faran proves del robot humanoide Neo Gamma en “entre uns quants centenars i uns quants milers” d’habitatges. L’empresa vol que el robot convisqui amb humans en el dia a dia, per millorar el producte. Per una altra banda, els xinesos d’Unitree tampoc no s’aturen pas. El seu robot G1, que ja es comercialitza a partir de 16.000 dòlars, pot ballar millor que molts humans, fer kung-fu i, fins i tot, tombarelles en l’aire.

En el sector informàtic, ha continuat portant cua l’escàndol que va esclatar al febrer arran de la petició secreta del govern britànic a Apple perquè creés una porta del darrere per a accedir a la informació xifrada dels usuaris del servei al núvol iCloud. Dos grups internacionals de drets civils han iniciat tràmits legals per oposar-s’hi, i han advertit de les “conseqüències globals, inacceptables i desproporcionades” d’aquesta petició, que podria afectar usuaris de tot el món. A més, també han demanat que l’apel·lació d’Apple per a argumentar la seva oposició a aquesta mesura sigui pública, i no a porta tancada. Però la companyia de la poma no tan sols té maldecaps al Regne Unit. La UE li ha enviat el requeriment perquè compleixi la llei de mercats digitals (DMA) i faci possible que els fabricants de dispositius i desenvolupadors d’aplicacions puguin accedir a nou funcions de connectivitat dels iPhone i iPad, com ara les funcions NFC de pagament o l’aparellament entre dispositius. L’objectiu és que dispositius com auriculars Bluetooth, rellotges i televisors intel·ligents o més que no siguin de marca Apple puguin funcionar millor i equiparar-se als d’aquesta marca.

I no s’acaben pas ací els contratemps d’Apple. El nou Siri desenvolupat entorn de la IA té molts problemes. En teoria, la nova versió del popular assistent s’ha de presentar al maig, però els analistes calculen que la versió realment modernitzada no veurà la llum fins el 2027. De fet, a començament de març Apple va endarrerir fins el 2026 un Siri “més personalitzat”, perquè en la fase de proves molts usuaris havien detectat errades de l’assistent sobre fets bàsics. Alguns analistes fins i tot van arribar a suggerir que Apple abandonés completament Siri i optés per ChatGPT, que integra complementàriament l’Apple Intelligence, el servei que hauria de ser al darrere del nou Siri. De moment, els de Cupertino han canviat l’alt directiu responsable del desenvolupament de l’assistent.

Els europeus d’1X volen que els seus robots ens ajudin i ens facin companyia a casa.

També durant mes passat s’ha presentat un nou test per a mesurar les capacitats de la intel·ligència artificial, pensant en l’AGI, la IA que ha de tenir capacitats humanes. És l’ARC-AGI-2. El problema de la primera versió del test és que es podia resoldre amb força computacional bruta, més que no pas amb intel·ligència. És a dir, afegint més capacitat de processament, més processadors. La nova versió considera també l’eficiència. Amb la nova prova, els models de IA disponibles actualment, que abans puntuaven en el 70%, ara puntuen en l’1%-4%. En comparació, els humans obtenen de mitjana un 60% de nota. Quant trigaran els nous models a superar la nostra puntuació i superar-nos?

Per acabar en l’apartat tecnològic i la privadesa, la companyia 23andMe, que es dedicava a la seqüenciació genètica orientada a la salut (predisposició genètica a malalties) i genealogia, ha entrat en fallida. Amb 15 milions de clients, la gran pregunta ara és què se’n farà de les dades genètiques si la companyia és adquirida per un tercer. Se sospita que hi ha un nou propietari interessat a vendre aquesta valuosa informació a companyies farmacèutiques i investigadors. O, fins i tot, que pot acabar a les mans de companyies d’assegurances o governs. De moment, es recomana als usuaris que demanin a la companyia de suprimir les seves dades genètiques i tanquin el compte.

BYD continua marcant el ritme en el sector i Tesla és al bell mig de la polèmica

En el sector de la mobilitat elèctrica, els xinesos de BYD marquen el ritme. La setmana passada ja us vam parlar de la seva nova superbateria. Durant la presentació, van anunciar també que crearien una xarxa a la Xina de més 4.000 supercarregadors de 1.000 kW de potència de càrrega, una xifra inaudita en el sector que permet de carregar 400 quilòmetres d’autonomia en només cinc minuts. Doncs bé, sembla que no caldrà esperar gaire. La companyia ha anunciat que els primers 500 punts de càrrega seran disponibles tan bon punt es comercialitzin els dos nous vehicles amb la superplataforma, a començament d’abril, segons els directius. És a dir, que és qüestió de dies. Això contrasta amb la manera de fer de les automobilístiques occidentals, que fan anuncis a anys vista.

L’esperat BYD Seagull arribarà a Europa a final d’any i canviarà el nom a Surf.

Però BYD no s’atura ací i continua en plena expansió. El mes de març ha entrat als mercats del Casaquistan i Sèrbia. A més, té a punt el seu cinquè vaixell de transport, amb una capacitat de 9.200 vehicles, i ha posat a la venda el nou Sealion 05 elèctric a la Xina, un SUV compacte. Els analistes creuen que no trigarà a vendre’s a Europa, perquè els Sealion s’han dissenyat pensant en els clients del nostre continent. El que sí que hi arribarà de segur és el BYD Seagull, el cotxe elèctric més venut a la Xina, amb un preu inferior a 10.000 dòlars, i que fora d’aquell país ha canviat el nom a Dolphin mini, de gran èxit a mercats com el llatinoamericà. A Europa tornarà a canviar de nom i es dirà Surf, amb previsió que es comenci a vendre a final d’enguany, així que ja produeixi la nova planta d’Hongria. Els analistes esperen que el preu al nostre continent no arribi a 20.000 euros.

Tanmateix, hem sabut que la UE investiga aquesta nova fàbrica, per si ha rebut ajudes encobertes del govern xinès, cosa que podria afectar la comercialització del Surf. Per una altra banda, BYD construeix una nova planta a Turquia per cobrir també el mercat europeu. I aquest mes hem sabut que cerca lloc per a una tercera fàbrica europea. L’opció preferida pels directius de la companyia sembla que és Alemanya, però els costs laborals i la “baixa productivitat” d’Alemanya fan que considerin altres opcions. Aquesta nova planta acabarà al nostre país? BYD va arribar a un volum de negoci de 107.000 milions de dòlars durant el 2024, xifra que supera la de Tesla i és un 29% superior al volum del 2023. Els analistes preveuen que el 2025 comercialitzarà 5,5 milions de vehicles, xifra molt superior als 4,3 de l’any passat. La companyia pensa en gran, i els seus directius ja parlen de superar en volum de negoci Toyota, que fabrica 10 milions de vehicles l’any i és líder mundial destacat.

El nostre país ha vist les primeres proves a Europa de taxis aeris elèctrics eVTOL de la companyia xinesa Ehang.

Tesla, per una altra banda, continua al bell de la polèmica. A Europa la baixada de vendes ja és del 43%, en contrast amb el 31% dels competidors elèctrics. Vuitanta cotxes seus han estat objecte de vandalisme en un concessionari canadenc, arran de les tensions amb l’administració Trump, on Elon Musk té un paper destacat. Els activistes no s’han aturat ací, i fins i tot s’ha arribat a publicar un mapa amb les dades personals de milers de propietaris de Tesla als EUA, a qui han fet arribar el missatge que eliminarien les dades si demostraven que s’havien desprès del vehicle. A Alemanya, en una enquesta (sense representativitat estatística) en què van votar 100.000 persones, el 94% van dir que no pensaven comprar un Tesla, cosa que palesa l’ambient que envolta la marca en aquell país, on Elon Musk ha donat suport obertament a la ultradreta. El magnat ha fet per manera que el president Trump adquirís públicament un cotxe de la marca a la Casa Blanca. A més, ha promès que doblarà la producció als EUA. També ha demanat als propietaris d’accions de la companyia que no se les venguin, després de la davallada de Tesla a la borsa, on perdut gairebé la meitat del valor. Tanmateix, alguns analistes no pensen igual, i han arribat a dir que el valor real de les accions és la meitat de l’actual.

I acabem amb un sector que fa els primers passos, però que és important per a l’electrificació: l’aeri. L’interès primer se centra en el sector dels taxis aeris (eVTOL), per a substituir als helicòpters. Una companyia xinesa, Ehang, ha fet la primera prova de vol sense pilot a Europa. Concretament a la Marina Baixa, a Benidorm.

Durant aquest darrer any, el país s’ha omplert de commemoracions, lectures i reivindicacions de la figura de Vicent Andrés Estellés, i la seua poesia s’ha escampat com mai, al sud, al nord i a l’est. El centenari no ha estat organitzat per les institucions valencianes, però, essent com era el gran poeta del poble, ha estat el poble qui l’ha celebrat. Avui, de manera simbòlica, tres dies després de l’aniversari de la seua mort, el 27 de març de 1993, Burjassot (Horta Nord) –el seu poble natal– serà l’escenari d’un aplec de cultura popular com a cloenda de l’any Estellés.

“Estellés està vinculat a tothom, però està molt vinculat a la cultura popular. Molta gent, no especialment lletrada, no especialment lletraferida, coneix els versos d’Estellés i circulen d’una manera natural entre persones que no penses que podrien ser lectores de poesia. Però Estellés funciona. És l’únic poeta europeu, a més en una llengua minoritzada, que té aquest relleu generacional i popular. És un fenomen absolutament estrany, extraordinari i meravellós”, diu Anna Gascón, secretària de la plataforma Cent d’Estellés, encarregada d’organitzar la resposta popular per a commemorar el centenari del poeta. Es van organitzar actes a cada barri i a cada poble, a més dels habituals sopars Estellés –que ja fa vint anys que es fan–, per a fer del 2024 l’any del poeta de Burjassot.

Estellés, ací el pariren fa cent anys i així el recorden, el canten i l’estimen

“Ara fa un any convocàvem l’Any Estellés en el centenari del naixement del més gran poeta valencià des d’Ausiàs March. Davant la situació política al País Valencià, gens favorable a reivindicar i homenatjar els nostres referents culturals, demanàrem a la societat civil que no es quedara parada. Insistíem i insistim que cal lluitar per la nostra llengua i cultura i, si no ho feia l’administració pública, ho faríem nosaltres”, recorda la plataforma en un comunicat.

I així va ser. Entitats i col·lectius com el Bassot de Burjassot, Acció Cultural del País Valencià, el Col·lectiu Ovidi Montllor de Músiques del País Valencià, la Societat Coral el Micalet, Escola Valenciana, Fundació Sambori, el Tempir d’Elx, l’Ateneu de Bétera, 1 Entre Tants, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i el PEN català, entre més, s’hi van unir per a convidar tota la gent del país a afegir-se a la celebració del centenari, que ha comptabilitzat al voltant de tres-cents actes. “Durant tot un any, hem omplert el país d’Estellés de poesia, memòria i dignitat”, reivindiquen. Tot amb el suport de la família del poeta.

Un gran aplec de cultura popular

La festa de cloenda de l’any Estellés serà un gran aplec de cultura popular, amb tots els elements característics: el foc de les colles de Dimonis, la música de les rondalles, dels tabals i les dolçaines, del cant d’estil, les danses i les muixerangues. Que, com diu Anna Gascón, “són part de la nostra identitat en sang”. “Pensàrem que a Estellés li hauria agradat trobar-hi la gent que li ha donat caliu, perquè realment quan lliges Estellés lliges música popular, lliges una mena de vers assequible i accessible. Té aquest miracle d’enllaçar dos conceptes que són molt estranys i fer un ‘jo vull ser pastor de rius’. La seua poesia et fa eixe clac, connecta amb la gent més diversa. Jo he vist joves plorar d’emoció amb un poema d’Estellés”, diu Gascón.

La jornada començarà a les 11.00 a la plaça de l’Ajuntament de Burjassot amb una conferència de premsa. En acabat, els Dimonis de Massalfassar (Horta Nord) i Campanar (València), el grup de danses de Benimodo (Ribera Alta) amb els cabuts, el grup de danses Alimara, el de Quart de Poblet (Horta Sud), el de Riba-roja (Camp de Túria) i els Bastonots de Picassent (Horta Sud) acompanyaran la gent amb una cercavila festiva fins a l’auditori. Allà, Isabel Anyó Estellés, néta del poeta, i el musicòleg Josep Vicent Frechina donaran la benvinguda. Hi actuaran tot un seguit de rondalles i colles de dolçainers, a més de les dues muixerangues d’Algemesí i la del Carraixet.

Reivindicar amb alegria

Aquesta setmana, una regidora del Partit Popular de Godella (Horta Nord) es va vantar que el seu govern –format amb Vox– hagués retirat un mural de ceràmica sobre Estellés d’un edifici municipal, col·locat durant la Trobada d’Escoles en Valencià de l’Horta Nord, l’abril del 2015, amb els versos: “Allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble.” La regidora va proferir aquestes paraules, justament el dia de l’aniversari de la mort del poeta: “La meua opinió és que Vicent Andrés Estellés és el poeta de l’odi, de l’ordinariesa i el catalanisme. Hem trinxat els plafons i els hem utilitzat per a tapar els forats del poble i ja està.”

Davant aquests insults, Burjassot reivindicarà Estellés amb festa i alegria. “Després de sentir les animalades que ha dit aquesta regidora de Godella, la ràbia està bé, però hem de demostrar que la seua ràbia, que fa que lleven un plafó d’Estellés, és tèrbola, és fosca, i a nosaltres no ens ha de limitar ni ens ha de marcar el camí. El nostre camí és l’alegria, la convivència, estem junts, estem juntes, celebrem la vida, celebrem la poesia i celebrem la cultura popular. Perquè som ací, des de la reivindicació, l’apoderament i l’assertivitat. Hi serem per a celebrar Estellés, celebrar la vida, celebrar-nos i dir: ‘continuem’”, acaba dient Anna Gascón.

Ara fa una trentena d’anys la novel·la negra va veure l’aparició de tres escriptors fora de sèrie que escrivien des de la riba nord de la Mediterrània. Tots tres reconeixien el mestratge de Manuel Vázquez Montalbán i tots tres volien fer una crònica desencantada del món que els tocava viure. Eren Jean Claude Izzo (1945-2000); Petros Màrkaris (1937) i Andrea Camilleri (1925-2019). Izzo i Camilleri s’estrenen en el gènere el 1994 i Màrkaris ho fa el 1995. La mort sobtada d’Izzo trenca una carrera que no ha estat, ni prop fer-hi, tan prolífica com la dels altres dos companys, però la seva trilogia de Marsella es va convertir en una obra de culte per als amants de la novel·la negra.

Enguany se celebra el centenari del naixement d’Andrea Camilleri i coincideix amb la sortida al carrer del darrer títol que queda de la sèrie que va dedicar a Salvo Montalbano, El cangueli d’en Montalbano, un conjunt de relats que van veure la llum originàriament el 2002 i que encara restaven inèdits en català. La traducció serà el comiat definitiu d’en Montalbano per part del seu principal traductor al català, Pau Vidal. En total es tracta d’una sèrie formada per trenta-tres títols que inclou novel·les, llibres de relats i aplecs de novel·les breus. Si tenim en compte que va començar el 1994, veurem que el ritme de publicació i la seva reeixida són del tot insòlits, més d’un volum per any. També n’és ben poc habitual la repercussió: una mitjana de mig milió d’exemplars venuts per cadascun dels títols publicats.

Si sumem la resta de la seva producció –que inclou poesia, volums de relats, novel·les històriques, teatre i alguna altra de negra que no pertany a les protagonitzades per Montalbano–, els números són encara més impressionants: cinquanta-vuit títols més, molts encara no traduïts al català. Com explicava Pau Vidal en el moment del decés de l’escriptor, la sèrie històrica (més de vint títols ambientats entre el segle XVII i la primera meitat del segle XX), és la més preuada pels crítics literaris, que consideren que és on Camilleri demostra tot el tremp narratiu.

Una de les coses que més sorprenen, a més a més, és que la carrera literària de l’autor va començar força tard. Entre el 1948 i el 1978 només hi ha cinc obres. El 1978 publica El curs de les coses (versió catalana de l’any 2000), la novel·la que obre la sèrie històrica i que constitueix la primera de l’autor. I del 1978 fins que comença la sèrie Montalbano només n’hi ha quatre més. A partir de llavors, tot es desborda i arriben els altres títols, amb els rècords absoluts de set volums publicats el 2007, uns altres set el 2008 i encara sis més el 2015.

Camilleri va néixer a Porto Empedocle, a Sicília, el 1925. I què va passar entre aquell any i el 1978 en què comença la carrera novel·lística? Uns anys ben convulsos en què Itàlia estava immersa de ple en el règim feixista de Benito Mussolini, que va desembocar en la seva derrota a la Segona Guerra Mundial, una llarga postguerra, la consolidació de la democràcia i molts daltabaixos polítics en un país molt convuls on, a més a més, el pes de la màfia (de les diferents màfies) i el crim organitzat no és gens menyspreable.

El 1944, Camilleri es va matricular a la Facultat de Lletres, però mai no va acabar els estudis. Ben aviat va començar la relació amb l’escriptura, i en aquests anys de joventut comença a publicar de manera esparsa contes i poemes i també texts periodístics. El teatre i la televisió van ser la seva feina alimentària. Tant és així que durant ben bé quaranta anys va ser guionista, director de teatre i de sèries per a la televisió, quelcom que deixarà una empremta ben important en els diàlegs de les seves novel·les, un dels punts més aclamats de la sèrie Montalbano. I no s’hi va posar per poc: Luigi Pirandello, Eugène Ionesco, T. S. Eliot i Samuel Beckett són alguns dels autors que va estrenar. Després, a la televisió, va tenir grans audiències amb la sèrie de l’inspector Maigret, de Simenon, i la del tinent Sheridan.

Però sense cap mena de dubte, la fama li va arribar amb els llibres protagonitzats per Salvo Montalbano, un comissari de policia de Vigatà –i, per extensió, de la província de Montelusa (noms ficticis, però que es poden identificar amb Porto Empedocle i amb Agrigento, respectivament)–, que compta amb uns personatges secundaris de luxe com ara el subcomissari Domenico ‘Mimi’ Augello, l’inspector Giuseppe Fazzio i el telefonista que no n’encerta ni una i que fot uns cops de porta catastròfics, Agatino Catarella. També hi apareixen més agents i el forense Pasquano. Un dels trets essencials de la seva personalitat és la passió per la lectura i la gastronomia –li encanta menjar sol i en silenci– i té una relació com a mínim peculiar amb Livia Burlando, que viu a Gènova, fet que permet de mostrar els grans contrasts entre la Itàlia continental del nord i la Sicília de l’inspector. No dubta a fer servir els mètodes que calgui per resoldre els casos, i això, sovint, és un problema amb les instàncies superiors.

Triomf del boca-orella

Els llibres de gènere negre de Camilleri han tingut tanta fama que es va fer una sèrie que n’adaptava uns quants dels títols. Montalbano és interpretat per l’actor Luca Zingaretti. La immensa majoria dels texts que protagonitza s’han traduït al català gràcies a la feina de Pau Vidal. De fet, Pau Vidal assegura que la reeixida de la recepció a casa nostra és una sorpresa: “El que m’ha sorprès ha estat l’èxit malgrat el dubtós esforç editorial per treballar-lo. Crec que és un dels casos més clamorosos de triomf del boca-orella: des del primer títol (La forma de l’aigua, diria) ja es va veure que funcionaria, i tot i així ha estat mig ignorat per una indústria que s’estima més invertir en periodistes xarons i petbufats que ens maten les tietes de diabetis. I de tota manera, l’èxit és relatiu: que un autor que ha venut tant com ell i ha dignificat l’entreteniment de qualitat (i en català) no hagi rebut cap distinció grossa, d’aquestes amb què les autoritats i els seus llepaculs malbaraten els nostres quartos, em sembla gairebé obscè.”

El traductor sempre explica que ha xalat molt fent la feina i ara ja se’n sent orfe, fins al punt que aquests darrers temps mou per festivals i certàmens literaris del país el monòleg-espectacle Mort d’un traductor. Assegura que no ha tingut la temptació d’abandonar-lo, però “sí que m’ha anat molt bé, alternar-lo al llarg d’aquests gairebé trenta anys amb novel·les ben diferents, com ara El Gattopardo, Els virreis o Pasolini, per exemple, clàssics contemporanis que estilísticament hi estan a anys llum, però després cada vegada tenia ganes de tornar a l’alegria narrativa i el sentit de l’humor camillerians. De fet, ara que s’han acabat definitivament els montalbanos, m’he empescat l’espectacle Mort d’un traductor per compartir la nostàlgia amb els lectors, perquè el trobo a faltar molt. Fins i tot estic començant a estimar en Catarella, que sempre m’havia semblat (i alerta que això en farà enfadar algun) un personatge massa ditiràmbic, una concessió a la broma fàcil”. S’ha de recordar que un dels trets importants de tots aquests llibres és la barreja d’italià amb el dialecte sicilià, un dels elements que més rebuig i sorpresa van causar al començament, però que ara és un dels trets que més valoren els lectors.

A Pau Vidal també li hem demanat quins són els seus títols preferits, tant de la sèrie Montalbano com de la resta de la producció de Camilleri. “Dels montalbanos, sense cap dubte Riccardino, perquè em sembla una manera brillant, i sobretot autoparòdica (se’n fot molt de la versió televisiva del personatge, cosa que revela el seu tarannà foteta) d’acabar una sèrie; una sèrie, recordem-ho, de ni més ni menys que trenta-tres títols. Poca broma. Això sí, els qui encara no l’hagin llegit, que el deixin pel final. Quant als altres títols, en realitat tots els de la sèrie històrica són ben parits, perquè accentuen el que per a mi és el mèrit i l’atractiu fonamental d’en Camilleri, que és haver donat categoria de llengua literària a un idioma arraconat però tan i tan expressiu com el sicilià. I, de tots, el més agosarat i alhora irreverent (i, per què no dir-ho, antiborbònic, que sempre és un al·licient) és Il re di Girgenti (que en català seria El rei d’Agrigent, tot i que segurament no serà mai perquè no se n’han comprat els drets), que és una obra mestra de multilingüisme literari, si és que això existeix (que diria que no).”

Trets essencials

Si haguéssim de destacar alguns aspectes cabdals que fan que l’obra de Camilleri sigui una de les fites essencials de la novel·la negra contemporània, podríem, a banda l’aspecte lingüístic, esmentar els següents: una visió absolutament desencantada de la Sicília contemporània; la profunda humanitat de Montalbano malgrat les seves rareses i un cert component misantrop; la solidesa de les trames, i la vivesa dels diàlegs. En tota la sèrie Camilleri ens mostra, des d’una mirada molt crítica, el seu món i ens obliga a posicionar-nos envers aquest desencant. Ah, i un aspecte curiós, la paraula màfia apareix ben poc als llibres, però la seva ombra ho sobrevola tot.

Possiblement, aquest compromís que es desprèn dels llibres també deriva de la vida política de l’autor. Camilleri va ser membre del partit comunista d’Itàlia des del 1944, però no volgué anar mai a cap llista electoral. Tot i que ja no s’afilià als partits que succeïren els comunistes, sempre va manifestar oposició als governs de dreta i es va significar especialment contra Silvio Berlusconi i va donar suport a nombroses causes socials. Quant a casa nostra, el 2014 va ser un dels signants del manifest “Deixin votar els catalans”.

Un altre dels fets curiosos de Camilleri és el viatge d’anada i tornada entre literatures. L’autor sicilià va reconèixer manta vegada que el seu personatge era un homenatge directe a Manuel Vázquez Montalbán, un dels principals escriptors de gènere negre d’Europa gràcies a la sèrie de llibres protagonitzada per Pepe Carvalho. El 2006, Pau Vidal va decidir de tancar el cercle amb Aigua bruta, la primera novel·la on apareix el personatge Miquel Camiller, un lingüista que esdevé detectiu. El joc de noms ja ho diu tot i tanca un cercle de relacions que passa del castellà a l’italià per acabar tornant a Barcelona, però en català. La quadratura del cercle?

 

MÓN NEGRE Taradell negre

Els festivals de novel·la negra en català estan a punt de passar l’equador. Ja s’han fet el Tiana Negra i El vi fa sang, i el dia 5 arriba el gruix del Taradell Negre. Després, ja només faltarà el Creixell, el juliol, per a tancar el pòquer d’asos de festivals que es fan exclusivament en la nostra llengua.

Reeixida de El vi fa sang

No és gens fàcil de reprendre un festival de novel·la negra després d’anys d’aturada. Sobretot quan el precedent són els cinc anteriors, que van tenir una gran rebuda. El vi fa sang té l’epicentre a l’Espluga de Francolí i marida amb mestria la novel·la negra en català i els vins de la Conca de Barberà. Gran assistència de públic, una qualitat molt alta a les taules rodones i un retrobament molt esperat. Enhorabona a tota l’organització.

Trencarà la jubilació Juli Alandes?

Fa un temps que Juli Alandes (1968) assegura a tort i a dret que està jubilat de l’escriptura. L’autor té títols tan imprescindibles com ara Crònica negra, La mirada del cocodril i Caça major, i és cert que fa temps que no publica cap text nou, però es deixa estimar, participa en taules rodones sobre el gènere i tothom pressiona perquè trenqui el silenci d’aquests darrers temps. A El vi fa sang va deixar entreveure la possibilitat de tornar al gènere.

Empar Fernández, premi a la trajectòria

Empar Fernández ha fet la major part de la seva obra negra en castellà, però té unes quantes incursions en la novel·la juvenil delictiva en català. Ha encunyat el terme ‘gris asfalt’ per referir-se en alguna ocasió a la seva obra. Enguany, rebrà el premi a la trajectòria al Black Mountain Bossòst, el festival de novel·la negra que es fa a la Vall d’Aran, les dates del qual ja estan fixades: del 28 d’abril al 3 de maig, amb Bossòst i Andorra com a espais principals.