El Consell Rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació ha emès un comunicat per a expressar el desacord amb les declaracions del president de la Diputació, Vicent Mompó, en què criticava el capteniment dels mitjans i els acusava d’haver participat en el linxament públic contra Carlos Mazón.

En la nota, el Consell Rector expressa el suport al Consell d’Informatius, que ahir de vesprada va respondre públicament a les afirmacions de Mompó. “La plantilla d’À Punt ha fet un treball impecable durant la cobertura de la DANA i les seues catastròfiques conseqüències. Tots els treballadors i treballadores dels mitjans públics s’han bolcat per oferir una cobertura informativa total amb absoluta professionalitat”, diu la nota.

El Consell Rector recorda també que À Punt ha complit amb la missió de servei públic que té encomanada, que és informar amb independència, veracitat i objectivitat als ciutadans valencians.

Pendents del relleu

Miquel Francés, president del Consell Rector, és ara la màxima autoritat en els mitjans públics després de la dimissió del director general, Alfred Costa. Costa va deixar el càrrec en saber que, justament el dia 29 d’octubre, Carlos Mazón oferia la direcció de la televisió a la comunicadora Maribel Vilaplana. Aquestes setmanes vinents, els membres del Consell Rector deixaran les seues funcions quan prenga possessió el nou Consell d’Administració sorgit després del canvi de llei aprovada a les Corts pel PP i Vox.

Les línies R1 i RG1 han recuperat la circulació a l’altura de Badalona, que havia estat tallada per un atropellament, segons que ha informat Renfe. Els trens han de recuperar de manera progressiva les freqüències i horaris de pas habituals.

Consulteu l’estat del servei de Rodalia, ací.

La incidència ha estat abans de les vuit del matí i ha obligat a tallar la circulació en tots dos sentits. Cap a les 8.20 s’ha pogut restablir la circulació per una via i, finalment, s’ha restablert completament poc abans de les deu del matí.

El jutge Ángel Luis Hurtado, que instrueix la causa contra el fiscal general de l’estat espanyol per un suposat delicte de revelació de secrets, ha decidit de fer un pas més en les diligències i ha citat com a investigats el fiscal general, Álvaro García Ortiz (29 de gener), i la fiscal provincial de Madrid, Pilar Rodríguez (30 de gener).

Ángel Hurtado, el guardaespatlles de Rajoy que ara vol el cap del fiscal general 

Hurtado ha pres aquesta decisió perquè considera “apuntalada la presumpta participació de tots dos en els fets delictius“, és a dir, la filtració dels correus electrònics sobre el pacte amb la fiscalia de la parella d’Isabel Díaz Ayuso, l’empresari Alberto González Amador, per a evitar la presó per un seguit de delictes fiscals.

Així mateix, el magistrat també considera com a investigat el tinent fiscal de la secretaria tècnica de la fiscalia general de l’estat espanyol, Diego Villafañe. Segons Hurtado, es podria haver conxorxat amb García i Rodríguez] “per revelar secrets o informacions reservades relatives a un altre ciutadà, que hauria sabut arran del seu ofici o càrrec i no haurien d’haver estat divulgats”.

“Sense entrar en consideracions al respecte –afegeix l’instructor–, allò que les diligències practicades fins ara apunten, amb un grau elevat de versemblança, és que, ara per ara, hi ha una base indiciària per a pressuposar la participació significativa d’aquest investigat [García Ortiz] en aquesta filtració, en tant que fou la persona que dirigí els passos que hi conduïren, aprofitant la situació de superioritat que ostentava envers uns altres fiscals, que es prestaren a posar-se a la seva disposició. Això només es pot entendre des de la seva posició de preeminència, atès que és superior jeràrquic de tots ells”, diu la interlocutòria.

L’ús d’antidepressius ha augmentat de forma significativa en els darrers anys. Més d’1,2 milions de persones assegurades van tenir almenys una dispensació l’any 2023, un 169% més que el 2020, segons dades facilitades pel Departament de Salut de la Generalitat. Destaca l’increment entre els menors de quinze anys (+253%). Pel que fa a l’atenció primària, el 2023 es van registrar 44.447 nous casos de trastorns depressius.

D’altra banda, d’acord amb les dades de la Central de Resultats, el 2023 als Centres de Salut Mental d’Adults (CSMA), un 23,8% de la població atesa va ser diagnosticada amb trastorns depressius. La mitjana de visites per pacient va ser de 7,2, amb 3.904 casos atesos, un 15% més que el 2020, dels quals el 71% eren dones.

Els Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) van atendre un 9,5% de la població per trastorns depressius, amb una clara predominança en noies (12,3% enfront del 5% en nois). La mitjana de visites l’any per pacient va ser de 12,2, i es van atendre un total de 2.203 casos, un 10% més que el 2020, dels quals el 74% eren noies.

Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA), un 9,2% de la població major de quinze anys respon de manera assimilable a formes moderades o greus de depressió, un increment del 28% respecte al 2019. Aquesta condició afecta un 12% de les dones i un 6% dels homes, amb una incidència especialment alta entre les persones majors de setanta-quatre anys (13%) i les classes socials més desfavorides (11%).

En un comunicat fet públic coincidint amb el Dia Mundial de Lluita Contra la Depressió, el Departament de Salut assenyala l’augment rellevant de la prevalença de trastorns depressius a Catalunya, especialment en dones, persones grans i grups socioeconòmics desafavorits. “Això posa en relleu la necessitat de continuar invertint en prevenció, detecció precoç, millora dels recursos d’atenció i sensibilització social”, apunta el comunicat.

Un dels objectius del Pla de Salut 2021-2025 és reduir el nombre de persones que prenen antidepressius durant més de sis mesos. Tot i això, l’any 2023 un 10,5% dels assegurats van continuar rebent aquests tractaments (+0,8% respecte de 2021).

D’altra banda, Salut recomana hàbits per reduir el risc de patir depressió, com seguir una alimentació saludable, fer activitat física, no fumar ni beure alcohol i cuidar la qualitat del son.

Carles Puigdemont ha convocat aquest divendres la direcció permanent de Junts per Catalunya a Brussel·les. Segons que han confirmat fonts del partit, el dirigent vol abordar-hi la situació política atès que dijous previsiblement la mesa del congrés espanyol prendrà una decisió sobre la proposició no de llei (PNL) que exigeix una qüestió de confiança de Pedro Sánchez. Després de la reunió de la cúpula de la formació a la capital belga, és previst que el president de Junts comparegui davant els mitjans de comunicació per donar explicacions. La setmana passada, el secretari primer de la mesa del congrés espanyol, Gerardo Pisarello, va dir que es negociaven coses i va demanar al PSOE una “amnistia política” a Puigdemont.

El desembre proppassat, en una entrevista a TV3, Carles Puigdemont va avisar el PSOE que no tramitar la iniciativa per a una qüestió de confiança de Pedro Sánchez tindria “conseqüències irreversibles”. Ho va dir després de l’ajornament de la tramitació de la PNL per part de la mesa del congrés espanyol. Sobre això, també va alertar que, si no canviaven moltes coses, no podrien continuar donant suport al govern espanyol, ni negociar el pressupost.

El Barça de Hansi Flick va escombrar anit el Reial Madrid en la final de la Supercopa espanyola. Els cinc gols de Lamine Yamal, Robert Lewandowski, Raphinha i Alejandro Balde ja formen part de la història blau-grana. Tanmateix, el fenomen viral de la jornada no estat cap demostració de talent dels jugadors culers, sinó la irrupció del pare del defensa Pau Cubarsí, Robert Cubarsí, en la celebració del títol.

Didn’t expect to see an outstanding knee slide by Pau Cubarsí’s dad today tbh pic.twitter.com/ikak9HdiPu

— Pol Ballús (@polballus) January 12, 2025

En imatges que corren per les xarxes es veu com l’home, completament eufòric, arriba al centre del camp lliscant per sobre de la gespa. Fins ara, el pare de Lamine Yamal, Mounir Nasraoui –especialment per la seva activitat a Instagram–, era el familiar més mediàtic de l’equip, però li ha sortit un bon rival.

El Centre Irídia, conjuntament amb més advocats, han presentat un recurs d’empara al Tribunal Constitucional espanyol (TC) per denunciar la manca d’investigació i la vulneració greu de drets fonamentals derivades de les infiltracions policíaques en espais polítics i socials de Barcelona.

Concretament, l’acció respon a la no-admissió, per part de la justícia ordinària, de la querella –interposada el 31 de gener de 2023– per vuit afectats per la infiltració de l’agent de la policia espanyola, D. H. P. La querella assenyalava l’agent, però també els seus superiors jeràrquics i el Ministeri d’Interior espanyol.

Segons Irídia, la inadmissió de la querella és un incompliment greu de l’obligació de l’estat espanyol de garantir la prohibició absoluta de la tortura i més tractes inhumans o degradants, tal com estableixen els estàndards internacionals de drets humans.

Irídia ha informat sobre el recurs al TC hores després de l’emissió del documentari Infiltrats, de TV3 i la Directa, que repassa la infiltració de quatre agents de la policia espanyola en moviments socials de Barcelona, Girona i València.

El cas

Els fets es remunten a maig del 2020, quan l’agent D. H. P. –amb el nom fals de Daniel Hernàndez Pons– es va infiltrar a diferents espais socials i polítics del barri de Sant Andreu de Barcelona. La infiltració es va allargar dos anys, fins a l’octubre del 2022. Durant la seva actuació, D. H. P. va establir vincles sexoafectius amb unes quantes activistes, que va instrumentalitzar per obtenir informació política i personal.

Per aquests fets, es va interposar una querella pels delictes contra la integritat moral, abús sexual continuat, descobriment i revelació de secrets, i impediment de l’exercici de drets cívics. Tot i les proves contundents, la querella no va ser admesa pel jutjat d’instrucció número 21 de Barcelona. Una decisió reafirmada per la secció cinquena de l’Audiència Barcelona.

Els límits de les infiltracions

El recurs subratlla la necessitat que el TC es pronunciï sobre els límits legals i ètics de l’ús de relacions sexoafectives per part d’agents infiltrats, una pràctica encara no resolta per la jurisprudència. És important de destacar que el Ministeri d’Interior  espanyol els ha descrits com a agents d’intel·ligència i els ha diferenciats dels agents encoberts.

Aquesta pràctica malmet greument la dignitat, la llibertat sexual i la participació política dels afectats, alhora que criminalitza i limita els moviments socials.

Amb aquest recurs, Irídia pretén esgotar totes les vies judicials perquè s’investiguin les infiltracions. Si el TC no garanteix la protecció adequada, l’equip jurídic ha reafirmat el seu compromís d’anar fins al final i arribar a instàncies internacionals si cal.

Les autoritats nord-americanes han informat que ja eren 24, pel cap baix, els morts pels incendis que cremen d’una setmana ençà a la ciutat de Los Angeles, a l’estat de Califòrnia. El Departament Mèdic Forense del Comtat de Los Angeles ha confirmat cinc morts més durant la jornada. Així mateix, ha precisat en un comunicat publicat a la seva pàgina web que la majoria de les víctimes, 16, eren de l’incendi d’Eaton, i 8 de les restants, del de Palisades.

Cal esmentar que les autoritats han advertit que no se sabria el nombre real de víctimes fins que els investigadors no poguessin accedir a les zones cremades. A més, s’espera que els forts vents continuïn complicant les tasques d’extinció durant els dies vinents.

Per la seva banda, el governador de Califòrnia, Gavin Newsom, ha dit que tots els edificis danyats pel foc serien inspeccionats en un termini de catorze dies, atès que més de mig centenar d’equips treballen per avaluar i documentar cada propietat.

Actualment, hi ha sis focus actius a Los Angeles, el principal, el de Palisades, que ha cremat més de 9.500 hectàrees, és contingut d’un 11 %, i el d’Eaton, d’un 27 %. El de Hurst és controlat d’un 89 % i els tres restants (Brega, Sunset i Kenneth), d’un 100 %.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

La tennista xinesa Qinwen Zheng, de vint-i-dos anys i resident a Andorra, s’ha convertit en l’esportista més ben pagada del món, segons una llista elaborada per Forbes. Zheng cobra més de trenta milions de dòlars anuals en patrocinis, perquè cedeix la seva imatge a catorze companyies mundials.

Zheng va aconseguir l’or als Jocs Olímpics de París i l’any passat era la quarta esportista més ben pagada, però gràcies a l’últim contracte amb Christian Dior ara encapçala la llista.

Té la residència a Andorra i s’entrena al Princiesport d’Andorra i també tot sovint a Barcelona. Abans vivia a Miami (EUA).

El documentari Infiltrats, de TV3 i la Directa, repassa amb detall com van infiltrar-se quatre agents de la policia espanyola en moviments socials dels Països Catalans. S’hi destaca una conversa inèdita i impressionant, enregistrada en el moment en què Òscar Campos, militant independentista i dels moviments socials, comunica a qui havia estat la seva parella, Maria Isern, que l’han enxampada, que saben que és una agent de la policia espanyola que s’ha fet passar durant tres anys per una militant dels moviments socials de Girona i, sobretot, per la seva xicota.

La conversa, en una videotrucada entre Isern i Campos, és molt dura, i crida l’atenció especialment com l’agent manté la manipulació psicològica i intenta de capgirar els fets, malgrat haver estat descoberta. “Te’n recordes quan em vas dir si t’ho perdonaria tot? Saps què no et perdonaria mai de la vida? Que et diguessis Maria Isern Torres. No t’ho perdonaria mai. Et dius així, t’hem enxampat”, li diu Campos. L’agent es queda congelada, però, lluny de penjar el telèfon, com els altres infiltrats, prova de justificar-se, plorant. “De tu, no n’he passat absolutament res, tot el teu entorn està segur, i a tu t’he ajudat. T’he beneficiat més que perjudicat”, li diu, fent referència a la informació obtinguda. “Tu m’has conegut a jo de veres, t’ho jur. Només t’he ocultat que he estudiat criminologia i que sóc policia. Deixa de pensar en la puta política, hi ha famílies que acaben destrossades per això. Ho relacioneu amb l’independentisme, però hi ha infiltrats per tot Espanya.”

""La persona que per mi era el puntal incondicional no era la persona que deia, sinó que realment es deia Maria Isern Torres i era una agent del Cos Nacional de Policia."

El dia abans que la infiltració policial de la Maria surti a la llum, l'Òscar accedeix a què els… pic.twitter.com/QNooQ5LaoH

— 3Cat (@som3cat) January 13, 2025

“No m’hauria imaginat mai que l’estat espanyol seria capaç de dormir sota el meu sostre”

La situació és encara més surrealista quan hi intervé la mare real d’Isern, que també havia col·laborat a fer més creïble la infiltració i intenta convèncer Campos de les seves bones intencions. “No em parlis de destruir famílies, perquè tu ja n’has destruït una. Maria, adeu”, acaba dient ell. “El cervell no és capaç d’entendre la vivència. Una part teva continua estimant la persona, l’altra fa un relat racional per a entendre-ho”, diu ell, temps després. “Ella continua mantenint l’actitud de manipulació fins al final.”

Les relacions com a arma

El cas d’Isern és tan sols un dels quatre destapats per la Directa, que podrien ser molts més, segons que apunta el documentari. Els altres agents, coneguts per Marc, Dani i Ramon, van infiltrar-se també en diversos col·lectius lligats als moviments socials i a l’esquerra independentista, a Barcelona i València. Tots van actuar durant el 2020 i tres eren de les Illes. Tots s’havien format a l’Escola de Policia d’Àvila i, just acabades les pràctiques, van començar a treballar com a infiltrats. En el cas d’en Dani, les relacions sexuals i afectives també es van utilitzar com a arma per a sostenir durant més temps un relat creïble. Fins i tot va arribar a utilitzar una aplicació de cites que permet de filtrar per ideologia per poder iniciar aquestes relacions.

En el documentari hi ha el testimoniatge de Laura García, portaveu del sindicat policíac Jusapol. Molt seriosa, i parlant d’aquesta mena d’infiltracions com si fossin en organitzacions armades o de narcotràfic, explica com canvia la vida d’un infiltrat quan decideix de ser-ho. “La seva família ja no és la seva família, s’ha de desenganxar de la vida anterior per a no comprometre la seguretat de la investigació.” Sobre una de les vulneracions de drets més grans, el fet que els infiltrats tinguin relacions sexuals i afectives amb uns altres militants, assenyala, simplement, que no és l’objectiu, “sinó que és per a no ser descoberts”. Una afirmació absolutament desmentida per l’advocada Laia Serra, que assegura que les relacions eren el centre del mètode en aquests casos, perquè per a entrar en un col·lectiu tot era més fàcil gràcies a algú ja conegut.

De fet, tots quatre casos descrits són colpidors i afecten l’autoestima, la confiança i la fortalesa dels militants que coneixien els agents, però són especialment esfereïdors aquells que impliquen relacions sexuals i afectives. “Considero que l’estat m’ha violat. Jo vaig dir que sí al personatge, no pas a la persona que era realment”, explica la Clara, que va ser parella d’en Dani, infiltrat al cinema ocupat la Cinètika, de Sant Andreu, a Barcelona.

Aquest cas és paradigmàtic per a entendre que aquestes operacions policíaques van traspassar totes les línies. En Dani es va guanyar la confiança del grup essent un personatge extravertit i carismàtic, i el fet que pogués passar dies seguits de festa, consumir drogues i fins i tot facilitar-ne als altres, feia que ningú no pogués sospitar que fos un policia.

L’“agent provocador”, una figura il·legal

Aquesta personalitat oberta i encantadora, que es va guanyant a poc a poc la confiança dels militants, és un tret comú en tots els casos, tot i que no hi ha cap patró ben definit que pugui fer-los fàcilment identificables. En alguns casos, van començar a les assemblees de manera més poc visible i despolititzada, però això no vol dir pas que tinguessin sempre un perfil discret. Ramon, a València, fins i tot organitzava accions com ara tombar tanques, i tenia una actitud de líder. És a dir, les accions que suscitaven que els militants fossin represaliats les organitzava la policia, que, a més, tenia amb antelació tota la informació necessària per aturar-les. En Marc, de Barcelona, fins i tot va arribar a resistir fins al final les càrregues en un desnonament i va ser identificat, per a fer més creïble el seu relat.

Aquesta figura de l’“agent provocador”, que impulsa les accions dels col·lectius, no té cap encaix en el marc legal vigent, tot i que cap de les quatre infiltracions no respon a allò que la llei preveu com a “agents encoberts”, és a dir, aquells que poden infiltrar-se en casos de narcotràfic o terrorisme. El buit legal, però, es troba en la figura de l’“agent d’intel·ligència”, una figura no ben definida, que no resta subjecta a cap control judicial i que dóna marge a vulneracions de drets. Tot plegat, sense retre comptes a ningú, sense que es detalli el perquè, el com i els objectius d’unes operacions que, lluny d’investigar la criminalitat real, tan solament han servit per a inculcar por en moviments socials pacífics.

Impunitat en tots els casos

El PSOE i el Ministeri d’Interior de Fernando Grande-Marlaska sempre s’han aferrat a aquests llimbs legals per a justificar aquesta mena d’operacions. Amb tot, el preu d’aquestes operacions no ha anat més enllà d’una comissió d’investigació al parlament en què els responsables no van comparèixer, i no ha implicat cap assumpció de responsabilitat per part d’estaments polítics ni policíacs. Una impunitat que contrasta amb el cas britànic, en què, després de destapar-se més d’un centenar de casos d’infiltracions en els moviments socials durant dècades –que també van incloure relacions sexuals i afectives–, la policia va acabar demanant perdó i la justícia va reconèixer les vulneracions de drets fonamentals comeses.

En aquests casos s’ha intentat demostrar que s’havien comès delictes –tortures i maltractament, abús sexual, revelació de secrets…–, però res no ha prosperat, tot i que el procés judicial encara no ha esgotat totes les vies. Tal com assenyala la Directa, un dels agents continua treballant a Menorca i un altre a Madrid. A més, no se sap quants casos similars més hi pot haver i tota la investigació apunta a un sistema ben organitzat i amb molts recursos per a dotar als agents de pisos o més infrastructures necessàries per a fer més creïble el seu relat, que acaba essent molt ben construït i molt difícil de detectar. La creació d’identitats falses fins i tot els va permetre d’inscriure’s en universitats públiques.

Destapar-los, analitzar-los, assenyalar-los, saber-ne el modus operandi ha servit, això sí, per mirar de prevenir que torni a passar. Tal com descriu Sílvia Rispau, militant gironina, “els hem descobert, no han desfet els nostres moviments i no ens han doblegat”.

“D’infiltrats n’hi ha hagut sempre, però és la primera vegada que se’n saben tants detalls”

Líder d’audiència

Infiltrats va encapçalar l’audiència de diumenge a la nit amb un 13,9% de quota de pantalla i 556.000 espectadors acumulats. D’altra banda, el reportatge emès en el 30 minuts supera ja les 40.000 reproduccions a la plataforma 3Cat.

Visionat del documental en directe - Lloc: Casal Popular Norai, Carrer d'Avall 20

Una confusió ambiental fruit de la impotència, feta de desànim i aclaparament pel “no hi ha res a fer” crea la situació ideal perquè passin coses grosses i ningú no s’immuti. En el nostre país, ara és un d’aquests moments en què la dificultat per a canviar les coses ha causat una mena d’anestèsia generalitzada perquè passin autèntiques bestieses i no s’hi pari atenció. Els experts a fer passar bou per bèstia grossa no s’han d’esforçar gaire per fer que allò que és una burla al sentit comú, un greuge a la intel·ligència i al benfer i una estafa a la societat resti tapat. En compte de combatre el tot s’hi val, es facilita que com més va hi hagi més coses mal fetes que són premiades.

N’és un exemple el nomenament de Joan Abellà com a nou director general de la Fundació .cat. Un nomenament amb presses de pim-pam-pum envernissat de paraules com “compromís”, “coneixement”, “experiència” i acabat amb un xim-pam-pum de somriures d’uns quants amics que respiren perquè els ha sortit de franc col·locar en un lloc clau una de les persones que han perjudicat més la indústria cultural catalana aquests darrers anys.

Doncs no!, això no es pot permetre i aquest nomenament ha de ser qüestionat i posat d’exemple que no podem convertir les organitzacions catalanes en unes portes giratòries, a l’estil més ranci de l’espanyolada. Fa massa anys que allò que no ens agrada dels nostres veïns passa ací. L’eficiència, els mèrits, la feina ben feta no sempre compten. No podem convertir les organitzacions sobiranistes en un club d’amics. I no tinc res en contra de l’amistat, però a la feina no pot restar i servir per a fer favors personals. Si anem així, malament rai. El país no tira endavant perquè uns quants siguin al capdavant de determinades organitzacions –això és amiguisme–, sinó perquè la gent que hi hagi al capdavant faci la feina i la faci bé. Formar part del club no ha de servir de res. Alerta, això passa!

I no dic tot això només perquè no hi hagi hagut concurs públic, que és el que s’havia fet anteriorment per nomenar Roger Serra, antic director general, que és greu. Ho dic sobretot per la informació pública que avala que la direcció de Joan Abellà al capdavant d’Àgora – Entredós Logístics SL, ha estat un autèntic desastre per a la indústria cultural catalana. En concret, per al món del llibre, però també per la manera com l’impacte del seu fracàs ha repercutit en general. Les dades ho expliquen.

Entredós Logístics era el gran projecte cultural que arrencava el setembre del 2022 com una plataforma de distribució de llibres que havia d’impulsar el llibre català cap al futur. Era fruit d’una fusió freda entre dues empreses, la Distribuïdora les Punxes i Àgora Distribució. Actualment, després d’una desfeta meteòrica, les Punxes ha assumit el 100% de l’empresa, atès que, si bé els seus clients van patir pels problemes d’Entredós, no van patir tant com els d’Àgora, que ha estat l’autèntic forat negre de la situació.

La gran plataforma que havia de deixar el llibre català en les millors condicions per a competir al mercat va caure com un castell de cartes que es desploma. Joan Abellà, que era responsable de la part d’Àgora, no va aconseguir de fer arrencar el projecte, sinó que pel camí el va destruir, i va ferir profundament el sector. En lloc de millorar la distribució, els llibres es perdien i no es podien vendre. Quan perdre és així, no és cap eufemisme. Les editorials que eren clients d’Àgora, tal com VilaWeb ja va explicar en el seu moment, especialment Xarxa de Llibres, que aplega vint-i-dues editorials mitjanes i petites, no podien vendre els llibres i els pocs que venien la distribuïdora no els els pagava. Després de passar un Sant Jordi d’infart, Xarxa de Llibres va posar una demanda per valor de 2.800.000 euros a Àgora-Entredós. Per poder continuar el negoci, se’n van haver d’anar a la distribuïdora basca Elkar. Àgora els havia extraviat 350.000 llibres. Al cap de poc, la distribució catalana quedava encara més afeblida perquè edicions 62, del Grup Planeta, també deixava Àgora i se n’anaven a la logística del grup fora de Catalunya.

Si això, per si, ja és greu, només cal afegir-hi els sis anys devastadors en què Joan Abellà ha estat al capdavant del grup Enciclopèdia Catalana. Sis anys que han acabat amb la fulminació d’aquest grup, acomiadaments, pèrdues, venda d’actius… Els segells del grup, tal com va explicar VilaWeb, han estat comprats per Abacus i Jaume Roures en una operació que pretén salvar-los de la desaparició.

I, davant aquesta trajectòria, just quan Abellà es quedava sense feina, Genís Roca, president de la Fundació .cat el rescata, el nomena director general sense concurs i aprova i elogia la seva experiència com a gestor. No reprodueixo les paraules perquè tanta comèdia ofèn.

És cert que la Fundació .cat és privada i darrere seu hi ha diverses entitats catalanes. Però és un patrimoni molt important de la societat catalana, un cas d’èxit fruit d’una lluita feta amb intel·ligència, criteri i convicció de la societat civil, encapçalada per Amadeu Abril, i que ha passat moltes vicissituds. Roger Serra, director general fins al desembre, impulsava un projecte sòlid, però ara l’administració –com passa massa sovint– se l’ha endut, per nomenar-lo director general de Política Lingüística. La fundació no ha de ser un cementiri d’elefants. Que funcioni bé és important per al futur de la llengua i la seva relació amb les tecnologies. Dilapidar-ne el capital perquè un “amic” tingui feina és amiguisme i prou. Òmnium i les entitats implicades han de revisar el funcionament en aquest cas. Si us plau, així no es redreça el país, ni tampoc dient que tots són iguals. Reclamar i vetllar perquè la feina es faci bé és la tasca de la ciutadania, i no hi podem renunciar.

The Washington Post · Leo Sands

Sens dubte, l’argent va impulsar l’auge de l’imperi romà. Aquest metall fou l’ingredient que féu possible el comerç entre els romans i els seus veïns, farcí les arques de l’imperi i en finançà les conquestes militars.

Però el procés amb què els romans extreien l’argent emetia tant plom en l’aire que probablement va contribuir a fer els romans lleugerament més ximples, segons un estudi recent.

“Per a poder extreure l’argent del mineral, cal triturar-lo primer”, explica Andreas Stohl, professor de ciències atmosfèriques a la Universitat de Viena i coautor de l’estudi. “És un procés que deixa anar molta pols, i aquesta pols és molt rica en plom.”

L’estudi, publicat aquesta setmana a la revista científica Proceedings of the National Academy of Sciences, conclou que la mineria de l’argent a l’imperi romà va alliberar a l’atmosfera una quantitat prou alta d’aquesta neurotoxina per a causar un “deteriorament cognitiu generalitzat” entre els romans. Els autors calculen que l’alta concentració de plom en l’aire va poder reduir fins a tres punts el quocient intel·lectual del romà mitjà.

“La concentració [de plom] era prou alta per a causar un deteriorament cognitiu generalitzat, especialment entre els nens”, explica Stohl en declaracions a The Washington Post.

La troballa converteix l’època daurada de Roma –més coneguda per Pax Romana, d’uns dos-cents anys de durada– en un dels primers exemples de contaminació industrial a gran escala de la història de la humanitat. L’estudi també afegeix llenya al foc d’un debat que fa dècades que divideix els experts: fins a quin punt la contaminació per plom va contribuir a la caiguda de l’imperi romà.

“Els texts de l’època i l’evidència arqueològica apunten a una exposició significativa al plom a l’antiguitat que possiblement va perjudicar la salut humana”, escriuen els autors. I afegeixen: “Les vies d’exposició al plom eren múltiples, com ara l’ús de vaixelles esmaltades, pintures, cosmètics i, fins i tot, la ingestió intencionada. Però la via de contaminació més important per a la majoria de la població rural –és a dir, la població que no pertanyia a l’elit– segurament fou la contaminació atmosfèrica provinent de la mineria i la fosa dels minerals de l’argent i el plom, que sustentaven l’economia romana.”

En el transcurs de la investigació, els científics van examinar la presència de plom en nuclis de gel de l’Àrtic que daten de l’època de la Pax Romana, que començà l’any 27 aC. A partir d’aquesta anàlisi, descobriren que la quantitat d’aquesta neurotoxina al pol nord es disparà durant aquest període, i és transportada pels corrents d’aire provinents d’Europa.

Mitjançant models atmosfèrics, els autors de l’estudi reconstruïren el flux dels corrents d’aire de l’època per calcular quin volum de plom s’emetia a Europa en aquella època: entre 3 milions i 4,3 milions de quilograms l’any.

Basant-se en estudis epidemiològics moderns, els investigadors calculen que els nivells de plom en la sang dels nens romans probablement van augmentar entre dos micrograms i cinc per decilitre en aquella època. Aquesta conclusió concorda amb una altra anàlisi de l’esmalt dental de restes òssies romanes, feta l’any 2021, que també apuntà a una sobreexposició generalitzada dels nens al plom durant la Pax Romana.

Els autors estimen que l’exposició al plom va ser prou alta per a reduir el coeficient intel·lectual del romà mitjà entre dos punts i mig i tres arreu de l’imperi, d’acord amb dades d’estudis moderns que mostren una relació directa entre l’exposició al plom en la infància i el deteriorament cognitiu. L’impacte probablement va ser encara més gran en els qui vivien a prop de les mines d’argent.

Sigui quin sigui el nivell, l’exposició al plom és altament perjudicial per als nens. Fins i tot en nivells molt baixos, pot tenir efectes nocius per a la resta de la vida d’un infant, com ara alteracions cognitives i nervioses o bé reduccions en el coeficient intel·lectual.

Els nivells de contaminació per plom en l’aire han fluctuat en la història de la humanitat. Per a posar els resultats de l’estudi en perspectiva: l’última vegada que la contaminació atmosfèrica per plom es va disparar va ser durant la revolució industrial i, prop d’un segle més tard, quan el plom començà a afegir-se generalitzadament a la gasolina, a mitjan segle XX.

L’època de més consum de gasolina amb plom als Estats Units va ser a cap als anys setanta, quan el nivell de plom en la sang d’un nen mitjà es disparà fins a quinze micrograms per decilitre. Aquesta exposició al plom causà una reducció mitjana de nou punts en el quocient intel·lectual dels infants nord-americans, segons que explica l’estudi.

La concentració atmosfèrica de plom ha disminuït considerablement d’aleshores ençà, tant als Estats Units com a bona part del món, gràcies a l’aprovació de lleis que en restringiren l’ús en productes com ara la benzina o bé la pintura. Als Estats Units, per exemple, la presència de plom en l’aire es reduí d’un 98% entre el 1980 i el 2014, segons dades de l’Agència de Protecció Ambiental nord-americana.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Carles Puigdemont i Oriol Junqueras abraçant-se fraternalment. Una mirada de complicitat entre Santiago Abascal i Gabriel Rufián. Un petó als llavis entre l’ex-rei espanyol Juan Carlos de Borbó i la seva esposa, Sofia de Grècia. Aquest Nadal ha corregut com la pólvora un vídeo en què es veia un reguitzell de personatges destacats de la política fent-se abraçades i mostrant-se amor, tot i que realment es porten com el gat i el gos. La definició i versemblança de les imatges era excel·lent, però allò que s’hi veia era massa rocambolesc per a ser real. Quan l’espectador hi feia una mirada més atenta, ho descobria: era un vídeo generat amb intel·ligència artificial (IA).

La magia de la Navidad. pic.twitter.com/E1uZoiCD1J

— United Unknown (@unitedunknown) December 20, 2024

Qui s’amaga rere aquest vídeo viral? United Unknown, un grup de gent anònima que es defineix com una “guerrilla visual” que crea vídeos i imatges d’humor i sàtira política. Diuen que van començar a fer paròdia política com una vàlvula d’escapament de la realitat que es vivia al país el 2010: “Era una teràpia per a expressar allò que portàvem dins”, explica en Sergey, un dels membres d’aquest col·lectiu. Ell venia del món de la comunicació i del disseny, i va decidir d’ajuntar-se amb uns quants companys de feina per crear aquests vídeos i imatges satírics, mitjançant muntatges de Photoshop. Defensen que no fan activisme polític, sinó humor per a digerir la realitat política: “La gent necessita riure.”

Al principi, el procés de creació era molt rudimentari, fins i tot artesanal: retallaven a mà els caps dels personatges que els interessaven i els col·locaven sobre els vídeos existents. “Són vint-i-cinc imatges per segon, imagina’t fer deu segons, és una brutalitat!”, destaca en Sergey. Ho feien per divertir-se, com a passatemps, però el seu humor va agradar tant que van acabar fent-ne el seu modus vivendi. Ara, per sort, treballen de manera totalment digital gràcies a la IA, i estan contents que els permeti de fer coses que fins ara eren impossibles d’aconseguir: “Quan va aparèixer, per a nosaltres va ser com màgia! Ens permet de produir de manera més senzilla el que abans fèiem a mà. A més, els generadors d’imatges ens obren un camp infinit, perquè abans, si volíem fer un muntatge de bosc, havíem de buscar les imatges, retallar-les amb Photoshop, fer un collage… i estàvem bastant limitats. Ara, amb la IA, entrenem models propis amb els personatges que ens interessen per a poder-los representar. Una vegada els tenim, podem demanar-li qualsevol cosa”, explica en Sergey.

Fins ara, United Unknown ha treballat en campanyes per a la Fundació Arrels, en què van convertir els candidats a la batllia de Barcelona en persones sense-sostre; per a Greenpeace, en què van desplegar una lona gegant en què es veien alguns polítics nus i suant pel canvi climàtic amb el lema “El canvi climàtic us la sua?”; o per a Amnistia Internacional, en què empenyien contra les cordes els polítics espanyols que es presentaven a les eleccions espanyoles del 23-J. I en totes les campanyes, hi ha un fil comú: la sàtira política aconseguida mitjançant  la IA.

“Casa Reial en Flames”#Buenafuente3Cat

https://t.co/CSIYtRHZrA pic.twitter.com/f7WGSwrazl

— 3Cat (@som3cat) December 26, 2024

Arrels converteix en sense-sostre els candidats a la batllia de Barcelona

L’èxit dels deepfakes

A les acaballes del 2017, un fenomen audiovisual pioner va irrompre amb força a la plataforma Reddit: els anomenats deepfakes (de l’anglès deep, “profund”, i fake, “fals”), uns vídeos que jugaven a manipular la veu i la cara de personatges famosos, amb un grau de realisme extrem, per fer-los dir coses que no havien dit o bé fer-los fer coses que no havien fet. Aquests deepfakes tenen una cara amable, com és el cas de les peces creades per United Unknown. “Si nosaltres no riem, la peça no funcionarà”, diu en Sergey. Per mesurar si una peça tindrà èxit, fan servir el seu criteri humorístic, però admeten que no se sap mai del tot què fa que un contingut es faci viral per sobre d’un altre. “El nostre primer vídeo amb IA era una paròdia de l’Austin Powers amb l’Almeida, el Nadal del 2019, i es va viralitzar.” Creuen que l’època de les vacances de Nadal és un moment idoni perquè aquesta mena de vídeos corrin molt, perquè és un moment en què molta gent s’envia coses per WhatsApp.

Sobre l’èxit del vídeo de les abraçades, en Sergey explica que s’han ajuntat uns quants factors: “Ha coincidit el moment polític i que és una peça que és molt innocent, molt naïf. Són abraçades simplement, però és una cosa que és tan innocent i a la vegada sembla tan impossible! Sobretot perquè les parelles s’han buscat amb tota la intenció”, detalla.

El ‘deepfake’, les falsificacions indistingibles que empenyen contra les cordes el marc legal

La cara fosca del deepfake

“La IA, com a tecnologia, es pot emprar bé o malament”, avisa en Sergey. Hi ha una cara fosca de la IA, com bé se sap. L’ús malintencionat pot servir per a crear vídeos pornogràfics sense el consentiment dels protagonistes, o bé per a manipular l’opinió pública. El cas de les eleccions parlamentàries del 2023 a Eslovàquia és paradigmàtic. Pocs dies abans de les votacions, van començar a circular unes gravacions d’àudio en què se sentia Michal Šimečka, cap del partit liberal Eslovàquia Progressista, parlant de com falsejar les eleccions. El seu partit va perdre les eleccions, tot i que es va comprovar que eren uns àudios manipulats amb IA. Per això, hi ha gent que diu que poden haver estat les primeres eleccions de la història manipulades mitjançant deepfakes.

A United Unknown són conscients que els vídeos que fan poden induir a la confusió, però defensen que no és res maliciós i que és un contingut humorístic. Per això, en Sergey diu que etiqueten els vídeos perquè es vegi clar que no són imatges reals, com una mena de segell de certificació. Tanmateix, no tothom fa un ús responsable de les tecnologies: “Fa quinze anys que treballem amb la mateixa mena d’humor. Però ara veus el clonat amb vídeo de persones i això pot ser molt perillós perquè es poden fer estafes. I no només a la gent gran”, adverteix.

Considera que ens acostem a un futur incert, en què no sempre serà clar com hem d’interpretar els continguts generats per la IA. Les notícies falses, que han existit sempre, adquireixen una nova dimensió. “Stalin feia esborrar els companys que havia purgat de les fotografies, i ho feien a mà, sense Photoshop. La manipulació sempre ha existit, però com més estris tecnològics tenim per a simplificar aquests processos i més a l’abast de tothom són, més es multipliquen els casos. Quan surts de l’humor i la creativitat, ja t’enfangues. Sobretot ara, que la ultradreta fa servir tota mena de notícies falses per expandir el seu missatge. Aquí ja no parlem d’humor, sinó de política calculada. Això sí que m’espanta, i no veure un mem”, subratlla en Sergey. De fet, un sondatge del Centre per la Governança del Canvi de la IE University diu que tan sols el 27% dels europeus seria capaç de detectar materials generats amb intel·ligència artificial.

En el fons, la poca diversitat de cossos fora de la normativitat, el racisme o la xenofòbia que hi veiem són una conseqüència directa de la realitat social. “La IA amplifica el que som nosaltres, no s’inventa la realitat”, resumeix en Sergey. Diu que ens podem queixar dels models de la IA, però que realment hauríem de fer autocrítica, perquè som nosaltres qui alimentem les dades amb què s’entrenarà la intel·ligència artificial.

Com ens pot ajudar el ChatGPT com a catalans?

Aquest cap de setmana el Consell Nacional d’Esquerra Republicana ha ratificat la proposta de la direcció del partit de no negociar el pressupost del 2025 de la Generalitat de Catalunya mentre el president Illa no complesca els acords d’investidura, especialment en allò que se’n va dir el “finançament singular”.

Ni el PSOE ni el PSC no tenen gens d’interès a complir uns acords massa vaporosos i inconcrets, però que fins i tot fent-ne la lectura més descafeïnada van més enllà del que Espanya està disposada a canviar. Els socialistes simplement van acceptar de jugar amb les paraules per aconseguir la presidència de la Generalitat, però no imaginen cap canvi substancial en el finançament de la Generalitat. Perquè no poden imaginar-ne cap: a Espanya no tenen cap marge de maniobra per a fer-ho i a Catalunya ja són tan sols una sucursal sense personalitat pròpia. Illa no és Maragall.

Així, doncs, ens trobaríem davant una situació que podria tornar-se interessant. Perquè els dos partits majoritaris de l’independentisme avui dia, Junts i ERC, siga per esgotament, siga per conveniència, siga per por de la desafecció o siga perquè han caigut del cavall –tant hi fa, ara, això– sembla que van començant a virar en la relació amb el PSOE. Se n’allunyen.

És evident que el pou on ells mateixos s’han ficat els ajuda a fer la maniobra. A Esquerra la percepció ciutadana que són un satèl·lit del Partit Socialista li ha costat un preu enorme. I el canvi de Junts arran dels acords de Brussel·les no li ha servit ni per a recuperar la Generalitat, ni perquè retorne el president Puigdemont, ni pràcticament per a res. El balanç d’acostar-se a l’òrbita del PSOE, en tots dos casos, per tant, ha estat ben negatiu i avui ja sembla que ho veuen. En el cas d’Esquerra, a més, Junqueras ha de fer gests forts vista la trencadissa del seu partit i tenint en compte quanta gent li demana que plegue.

Pot ser que això implique canvis respecte d’allò que hem vist aquests darrers anys? La política catalana és molt emocional. Som un poble amb una gran capacitat dramàtica i sempre cerquem el vessant psicològic de les coses. Massa sovint ens agrada i ens interessa més de parlar dels polítics –i parlar de la “condició humana” dels polítics– que no de la política. I aquest és segurament un dels errors més consistents en la nostra trajectòria com a poble.

Perquè una de les idees més celebrades, i al mateix temps més contrastades i més comprovades, de Karl Marx és aquella en què afirma que “els homes fan la seua història, però no la fan com volen; no la fan sota circumstàncies triades per ells, sinó sota circumstàncies trobades, donades i transmeses pel passat”. I porte a col·lació l’autor d’El 18 brumari de Lluís Bonaparte perquè tinc la sensació que si sempre ha estat així, ara mateix –i més que mai– aquest és el punt, exacte, on es troba l’independentisme.

Amb un detall que no és menor i que em sembla necessari d’encarar en la justa mesura de la seua circumstància: podem discutir tant com vulguem, però els protagonistes de la història actual, malgrat tot i malgrat tots, continuen essent els mateixos del 2017, és a dir, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. I això també diu coses sobre el nostre país.

És evident que molta gent els ha perdut la confiança que els tenia aleshores. Però qualsevol analista polític ha de reconèixer que no ha estat ni de bon tros fins al punt d’apartar-los de la primera línia de la política catalana. Això és així i cal reconèixer-ho. Tots dos es mantenen en el seu lloc. Podem pensar com vulguem de l’un i de l’altre i podem qualificar-los amb els epítets que vulguem. Però la realitat palpable, ara mateix, la circumstància política determinant, és que ells dos són al capdavant dels dos partits encara avui més forts i potents, dels dos únics que poden condicionar la governança a Catalunya i a Espanya, dels dos que van ser les peces essencials per a articular la revolució democràtica del 2012 al 2019. Dels dos que, quan han caminat junts, han tombat barreres que semblaven insalvables. I dels dos que han dut al pou l’independentisme quan s’han dedicat a combatre miserablement per les engrunes.

Tots sabem també que les circumstàncies personals, entre ells, entre el president Puigdemont i Oriol Junqueras, no poden ser pitjors. Però, tornem-hi, la història no la fan els líders sota circumstàncies triades per ells, sinó sota circumstàncies trobades, donades i transmeses pel passat. I resulta que ens els hem tornat a trobar tots dos el 2025 al capdavant de dues formacions que, segons que sembla, veuen liquidada la seua deriva cap als socialistes i han de repensar –fins i tot per a la supervivència personal– cap on caminen i què volen fer.

Em demane, per això, i avui ho faig en veu alta, si ara no seria el moment adequat perquè tots dos es trobassen tranquil·lament i parlassen de política. Obertament i sincerament. Si de tot plegat no n’ix res, doncs tampoc no estarem pitjor que ara. Però no negaré que tinc molta curiositat per a saber si ara no és un d’aquells moments en què la política i la història podrien imposar-se a la condició humana dels seus actors.

 

PS1. Despús-demà, dimecres, es jubila el polèmic jutge Joaquín Aguirre. I Josep Nualart Casulleras n’ha fet un retrat per a emmarcar: “Aguirre penja la toga: el final del jutge abusador que es va creure el salvador d’Espanya”.

PS2. No tots els problemes del país, ni de bon tros, tenen un origen extern. El nomenament de Joan Abellà al capdavant de la Fundació .cat permet a l’editora de VilaWeb, Assumpció Maresma, una reflexió important, per bé que difícil de fer: “Què falla quan es premia la feina mal feta?”

PS3. El dissabte dia 25 es disputarà la gran final de la segona Lliga del Paraulògic al Teatre Poliorama de Barcelona. Hi participaran una setantena de jugadors provinents de tot arreu dels Països Catalans i de l’Alguer, però l’acte serà obert al públic, que també podrà participar en desafiaments relacionats amb els tres jocs lingüístics de VilaWeb: el Paraulògic, el Minimots i el Mot-li!. En aquest article us expliquem fil per randa com serà aquest autèntic espectacle.

PS4. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada, i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom, sense murs de pagament. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Ajudeu-nos.

Va passar dimecres. Dimecres un fantasma va passar per València i encara se’n pot ensumar el rastre infame que va sembrar. L’atzar més austerià va fer que l’adveniment del fantasma m’agafàs trepitjant la pols infinita dels polígons industrials de l’Horta Sud. Catarroja, Massanassa, Paiporta… Trepitjant pols, parlant amb alguns empresaris que tenen la persiana aixecada encara que no poden treballar, comptant les naus on sembla que tot és igual que el 30 d’octubre, i res no s’assembla al 28. I comprovant, una vegada més, l’abast i la profunditat de la devastació de la gota freda. La sensació que tinc cada volta que vaig a un d’aquests pobles és que encara no l’hem contada tota ni l’hem contada bé. La contem a base de fragments, d’històries personals, de xifres, d’imatges, de sensacions i d’olors. Intentem posar paraules al dolor. Però no n’hi ha prou, crec. Quan les aigües es van retirar van deixar un pòsit de dificultats en forma de capes sobreposades, i quan sembla que una és resolta, en surten tres més de diferents i potser més greus.

En aquest context, saber que el fantasma va visitar alguns dels pobles desolats, només els governats pel seu partit, i que ho va fer d’amagat, jugant al gat i a la rata amb els periodistes, improvisant i canviat d’itinerari si algun mitjà el detectava, és esperpèntic. I dolorós. I penós. I llòbrec.

Em provoca una mena de nàusea que fa dies que dura i que aquest cap de setmana s’ha accentuat i s’ha fet, encara, més intensa i insuportable. I només pense que si això em passa mi, que no tinc cap afectació directa, com deuen estar les persones que cada dia necessiten un motiu per a sortir del llit i mirar la vida de cara.

El fantasma va venir a la zona zero a rascar vots electorals, però no es va voler fotografiar amb la podridura, volia anar d’incògnit. Aquesta imatge de cacic extraviat fa mal i furga en una ferida infectada, perquè el joc de fet i amagar el va jugar damunt el mapa de la mort. De la mort física de 224 persones, i de la mort adolorida de tanta gent que ha perdut les cases i els negocis, els vehicles, el futur. Potser, com al vell eucaliptus resilient de Paiporta, només els queden les arrels i la paraula per a omplir els pulmons amb una mica d’aire, i continuar.

Per això fa tant de mal la presència del fantasma que vol ser-hi, però no gaire, perquè no vol que l’esbronquen com a la podridura. Que en vol traure partit, però sense embrutar-se les mans.

Pot semblar una anècdota sense importància, aquesta visita. De fet, quan ho escric, pense que potser no val la pena esmerçar-hi temps en un acte tan fosc que només es pot llegir en clau electoral espanyola, però la pols, les restes de fang i la runa m’empenyen a contar-ho. Mentre vaig veient com el fantasma recorre l’Horta Sud, em ve al cap en David de la Torre, que du un jersei que li va donar el seu veí Hèctor i lluita amb unes sabatilles de goma contra la humitat que cada nou dia floreix a les parets de casa. O en la filla de Daniela, que té nou anys i necessita ajuda psicològica perquè encara ressonen dins el seu cap els crits d’auxili de la nit del 29 d’octubre. O pense en l’alegria buida dels pares dels infants de Paiporta que la vespra dels Reis van dur els fills a veure la cavalcada. Desenes de milers de vides congelades i un fantasma que fa una gimcana per l’Horta Sud. O els llibreters sense llibreria, els infants sense escola i els barbers sense barberia.

La presència del fantasma, però, va tenir una coda l’endemà, quan es va ajuntar, a la fi, amb la podridura. De bon començament semblava que no feien bona lliga, que el fantasma no s’hi volia acostar gaire perquè la podridura ho empastifa tot i la pesta i la ferum que exsuda són, a moments, insuportables. Però, ai las!, la calculadora i el cronòmetre corren en contra i tots dos junts, el fantasma i la podridura, van fer el desmenjat amb talent i es van abraçar perquè els periodistes, a l’altra banda de la pantalla ho veiessen. I el fantasma va llegir tot de lloances i llepades, que ho has fet molt bé, que has estat l’únic que t’has posat al capdavant de la catàstrofe, que tanta sort que tenen els valencians amb un president com tu que és tan bon home i tan honrat que ha lligat el seu futur polític a la reconstrucció i etcètera.

I la podridura, que feia dies que anava capcot i que es pensava que se l’estimaven poc, va aixecar el vol i va recuperar la verbositat i va oblidar què va passar el 29 d’octubre. Va oblidar per què hi ha dues-centes vint-i-quatre persones mortes i tres de desaparegudes, va oblidar totes les mentides que ha dit un dia i un altre, i va elevar la mirada i es va fer la víctima i es va declarar l’objecte de les ires absolutament injustes i innecessàries perquè ell és lliurat en cos i ànima a la recuperació, que això no ho dubta ningú. Nin tampoc es pot dubtar de la seua proximitat amb les víctimes, que si no s’hi ha reunit és perquè no li ho han demanat, i que no és cert que s’amaga de la gent, i que ell sí que xafa el terreny i visita els pobles. I que pobre, com és que tothom l’ataca i l’insulta? Què ha fet ell per merèixer això? I el fantasma el va aplaudir i el va tornar a abraçar, sense por d’empastifar-se i diu que ara són amics.

Unes hores més tard, la podridura va anar a visitar un hospital a Castelló i una sanitària vestida de blau, amb una màscara perquè hi ha una onada de grip i d’infeccions respiratòries, li va etzibar els mateixos crits que desenes de milers de persones han repetit pels carrers de València i que ell no escolta.

Però la setmana gloriosa de la podridura encara reservava una sorpresa que molts no vam saber veure venir. Divendres al vespre va participar en un acte de partit a Alzira, que havia de ser un homenatge als batlles dels pobles afectats per la gota freda, del PP, només, i va esdevenir una mena de desgreuge al líder. Una música ben èpica per a subratllar la bona gestió de tot plegat, aplaudiments, lloances i crits d’aprovació i d’agraïment, fotografies, moltes fotos i autofotos. I rialles, moltes rialles de tots amb tots i abraçades. També dels batlles que, al despatx, tenen una llista, espere, de les persones del seu poble mortes perquè la podridura va tenir un comportament negligent i no va saber protegir la població. Tota aquella gentada d’Alzira de divendres tenien ganes de festa, sembla, però estan, com tot el Consell, com el fantasma esquiu, bruts i empudegats pel contacte estret amb la podridura.

Heus ací el vídeo que el PP va publicar al seu canal de TikTok:

Qué Mazón, el responsable de 224 muertes, ya está de risas. Cuanta rabia… pic.twitter.com/ZVR7nWMfJf

— Adrián Navalón (@ANavalonOsa) January 12, 2025

L’Assemblea Nacional Catalana es troba en un moment decisiu per a la represa dels que molts considerem la segona fase del procés cap a la independència, el punt de partida del qual ha de ser l’aprovació del full de ruta proposat per l’actual grup dirigent. En aquest mateix diari, Joan Mollà, membre del secretariat nacional de l’entitat i ferm opositor a la direcció actual, en qualitat de subscriptor, però sense aclarir al lector el càrrec que ostenta a l’ANC, fa unes objeccions a l’entrevista d’Ot Bou a Lluís Llach que, pel seu derrotisme explícit, han de ser fermament combatudes.

La primera qüestió afecta el futur d’una “llista cívica”, en el sentit que no representava la voluntat de convertir l’ANC en un partit polític. El punt de partida d’aquesta posició no pot ser més ingenu, en el millor dels casos, o trampós, si no totes dues coses alhora. És ingenu, en efecte, pretendre determinar a priori la trajectòria d’un grup parlamentari sense estructura política que el cohesioni, el guiï i el mantingui en contacte amb la realitat viva del moviment al qual es compromet a servir de politja de transmissió. Si no es considera a priori que la resta de grups parlamentaris de la Ciutadella no tenien res a oferir-li, quin criteri guiaria els seus passos a l’hora de fer pactes parlamentaris? No en faria cap, potser, i restaria aïllat, sense capitalitzar els milers de vots que li haurien fet confiança? Seria tan compacte per a resistir els cants de sirena dels qui li oferirien la lluna a canvi d’una investidura? Com sabria lligar tàctica i estratègia sense una anàlisi política clara –que, fins ara, el mateix moviment no ha sabut generar– i un programa rigorós –que cap full de ruta no podria substituir–, més enllà d’apel·lar a mandats que, en els moments àlgids, no s’han pogut ni sabut materialitzar? Quin lligam establiria un grup semblant amb la gent mobilitzada i autoorganitzada, si la mateixa ANC (“impulsora”, “facilitadora”, diu Joan Mollà, però no dirigent) es desentenia del grup parlamentari, un cop establert? Per quins set sous hi hauria cap garantia que els membres triats serien més capaços, clarividents i decidits que la mitjana del moviment, si aquest ha estat incapaç de crear-los i formar-los pel seu compte en tots aquests anys? Per cooptació, elecció interna del mateix moviment, influència de grups de pressió subterranis o de mitjans i xarxes socials…? A falta d’una coincidència d’interessos, pastada amb un treball i un debat sostingut en el temps i en l’espai, com s’evitaria la dispersió a l’hora d’adoptar una posició comuna enfront de moviments de la gent autoorganitzada o contra l’ofensiva de l’enemic? O es pretendria, com fan els partits convencionals, que la gent restés immòbil a l’espera que els parlamentaris la fessin sortir al carrer a toc de xiulet? Per quin art de màgia les divisions pregones que hi ha al si del moviment i de la mateixa ANC no es traslladarien a la llista cívica i al grup parlamentari que se’n derivés? Vet aquí les trampes reals rere la falsa ingenuïtat: buidar de contingut el poder propi del moviment i desplaçar-lo cap a un col·lectiu que no sorgeix del debat entre pensament, lluita i organització, sinó de la mera incapacitat dels que no creuen ja en el poder real de la gent mobilitzada, ni sabrien com guiar el moviment quan aquest reprengui la marxa, ni gosarien menar la partida de la confrontació directa amb l’estat. En el fons, és una posició subsidiària dels que es van demostrar incapaços de mantenir la independència l’octubre del 2017.

Naturalment, per a la posició que defensa Joan Mollà, la mobilització que projecta el full de ruta a aprovar és impensable. Per quines raons? La gent, diu ell, no es va equivocar: l’errada va ser confiar en els representants que no ho tenien tot preparat. A banda que equivocar-se i errar van, òbviament de bracet, el nucli de la qüestió no és pas una gent qualsevol, sinó la gent organitzada en l’ANC i mobilitzada per l’ANC. I la responsabilitat que no se l’enganyés era de la direcció de l’ANC d’aleshores, que tenia l’obligació de saber el pa que s’hi donava almenys des del 2014 (consulta del 9-N), la formació de Junts pel Sí, els dubtes (més que sabuts) entre el 2015 i el 2017 sobre la voluntat de fer el referèndum, i, en definitiva, de tenir la informació indispensable per a saber quines conselleries estaven fent la seva feina i de quina manera calia defensar des del carrer les posicions guanyades, si es proclamava la independència al parlament, al marge del que fessin partits i institucions. En una paraula: l’ANC tenia l’obligació de posar-se políticament al capdavant de la situació, atès que era la responsable d’haver portat el moviment al nivell en què es trobava l’octubre del 2017. I, això, no pot tornar a passar sense fer una severa autocrítica de les mancances de la mateixa ANC. I, per aquesta raó, el full de ruta a aprovar impediria que, arribat el moment, no s’estigui a l’altura de les circumstàncies per a sostenir, gràcies a una desobediència conscientment organitzada, la independència unilateral.

En conseqüència, el problema no és pas, com afirma Joan Mollà, que la gent no es mobilitzarà, si no veu que té uns líders capaços d’assumir tota la responsabilitat. Amb aquesta afirmació derrotista, Joan Mollà revela un punt de vista messiànic en la falta de confiança en els ensenyaments rebuts, el manteniment de l’esperit de resistència, i la voluntat de l’ANC mateixa, amb el nou full de ruta, de passar de nou a l’ofensiva. Perquè, d’on sorgeixen els líders, sinó de la lluita, el pensament i l’organització? Creu en Joan Mollà que es tracta de dir “aparteu-vos vosaltres que ara arriben els autèntics dirigents”? Com es demostra la vàlua, la responsabilitat, el coratge, si no és en la lluita? I com es forgen nous dirigents, si no és amb l’anàlisi concreta de les condicions i formes de lluita; si no s’adquireix una visió de conjunt de la realitat política; si no s’aprèn de la gent i entre la gent, autèntica dipositària de la memòria de les lluites de dècades i dècades? Coneix Joan Mollà noms de dirigents de la PDD, de les consultes, de l’ANC, de la CUP, dels CDR, que hagin sorgit per generació espontània? Qui, doncs, ha de dir que “aquests valen i aquests no”? La mateixa gent, sense dubte, organitzada des de baix, el mateix moviment en marxa, les persones realment compromeses amb la lluita, el pensament i l’organització. Totes juntes i amb tasques ben definides. Entretant, promoure nous líders entre tots, com diu Joan Mollà, és un brindis al sol mentre es doni per fet que es tracta d’una qüestió mecànica, com seria substituir els dirigents del 2017 ficant una “llista cívica” dins el pantà autonomista. I, com que no és qüestió de “ara surt tu per posar-m’hi jo”, vol dir que necessitarem molta més anàlisi, confiança en la gent, i organització ferrenya, que condensin el bo i millor de les voluntats en acció.

Finalment, Joan Mollà adverteix del perill que l’ANC faci seguidisme o que contemporitzi amb els partits polítics. Confesso el meu estupor davant un advertiment que només pot donar ales a tots els espècimens de pre-polítics que inunden les eixides més tèrboles del moviment. Justament, el perill més evident de dependència, seguidisme, desarmament, o contemporització, és caure en l’apatia que ell mateix defensa, ja que no creu en la mobilització si no és improvisant lideratges caiguts del cel per competir amb els romanents del 2017. Però, si el moviment no es rearma amb les eines guanyades al llarg dels últims anys –aquest febrer en farà divuit, de la manifestació de la PDD–, un relat homogeni i ben travat dels èxits assolits i els errors comesos, i unes formes de lluita directes i renovades contra l’estat en tots els camps, el regnat dels partits autonomistes i/o pretesament independentistes va per a llarg.

Dissabte, dia 25, es disputarà al Teatre Poliorama de Barcelona la gran final de la segona Lliga del Paraulògic. Una setantena de jugadors provinents de tot arreu dels Països Catalans i de l’Alguer. L’esdeveniment serà obert al públic, que també podrà participar en desafiaments relacionats amb els tres jocs lingüístics de VilaWeb: el Paraulògic, el Minimots i el Mot-li!.

L’acte serà conduït per Pau Vidal, creador del Minimots i tindrà convidats molt especials, com ara la còmica Maria Rovira, més coneguda com a Oye Sherman. El format combinarà competició, entreteniment i interacció amb el públic. L’entrada és de franc, però cal inscriure-s’hi, atès que les places són limitades, omplint el formulari d’aquest enllaç.

La competició final

Després de tres fases i tres mesos de competició, els setanta-un jugadors que han arribat a la gran final s’hauran d’enfrontar a una última ronda de proves, que posaran a prova la rapidesa, la creativitat i el domini de la llengua catalana, i serviran per a triar els tres millors jugadors.

Els tres guanyadors rebran de premi un lot de productes del Paraulògic, un lot de llibres, una subscripció anual a VilaWeb i una capsa-regal de Fent País.