Avui, 11 de gener de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

–  Polígons de l’Horta Sud, el 20% del PIB valencià sota el fang i pendents del pagament de les assegurances
– Qui competirà amb Toni Comín al Consell de la República?
– Josep Maria Flotats: “Tenia el desig i la necessitat de fer teatre en català”
– No, això no és llibertat d’expressió | Article de Simona Levi
– Què ha causat els incendis de Los Angeles? Veïns i analistes assenyalen el mateix responsable: les companyies elèctriques
– La mort del carrer de Sant Miquel: tan sols hi sobreviuen tres comerços emblemàtics
– Quan el ruc català també feia les Amèriques
– “Sinó” o “si no”? Cinc normes fàcils i clares
– Quan s’ha de treure el pessebre?
–Un deute vergonyós, pervers i injust | La píndola de Jordi Goula
– La llei de la selva | Bots i barrals, d’Ot Bou

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

A començament del 2024, l’actor i director de teatre Josep Maria Flotats va tornar a Catalunya amb Voltaire/Rousseau: la disputa, una obra del dramaturg francès Jean-François Prévand que enfronta dos dels més cèlebres pensadors del segle XVIII a França. L’obra l’havia estrenada a Madrid uns anys abans, però després de deu anys sense fer cap obra en català a Catalunya, va decidir de portar-la a Barcelona i, en aquest cas, en català. “Tenia el desig i la necessitat de fer teatre en català. Necessitava fer-ho”, afirma Flotats, que confessa un cert enyor de treballar en la seva llengua materna.

Després d’haver estat una temporada al Teatre Romea i d’haver fet ronda per Catalunya, aquest Nadal han tornat al teatre barceloní per posar punt final a aquest cicle. Fins el 9 de febrer, tothom que ho vulgui podrà viure aquest diàleg d’alta volada filosòfica, que interpreta magistralment Flotats conjuntament amb l’actor Pep Planas. Aprofitem l’ocasió per parlar amb el mestre Josep Maria Flotats sobre com s’ha trobat el país, la cultura i el teatre català, i també per analitzar com ha anat canviant la professió aquests anys.

—Afirmeu que volíeu fer aquesta obra en català perquè enyoràveu treballar en català…
—Sí, feia molts anys que no feia teatre en català i tenia ganes de fer-ne. Necessitava fer-ho. Tenia el desig i la necessitat de fer teatre en català.

—Ara feia molts anys que no actuàveu en català. Per què ha costat que tornéssiu?
—L’última cosa que vaig fer en català va ser al Teatre Lliure de Gràcia ara fa uns deu anys. No tinc gaire clara la noció del temps. No tinc la sensació que sigui tant de temps… Però potser sí. La cosa és que és una qüestió d’atzar, no de voluntat. És a dir, moltes vegades no és que vulgui fer-ho en una llengua o una altra, és sempre una qüestió d’atzar i possibilitats. Tot d’una, tens un text i tens un teatre, a Barcelona o a Madrid… Però sí, vaig ser molt feliç, al Lliure de Gràcia, igual que ara, fent una obra en català. Bé, sempre sóc feliç fent teatre, sigui on sigui. Si no hagués estat feliç, no hauria fet teatre. Tinc aquesta sort, sempre he pogut escollir. He fet allò que m’ha fet feliç, perquè jo ho havia projectat o perquè m’ho han proposat. Sempre m’ho he passat molt bé, amb les angoixes a part, normals en qualsevol feina. Ara sí, feia molt de temps que no era a Barcelona i en tenia ganes.

—També teníeu ganes de rondar?
—Sí, la idea era no tan sols venir a Barcelona, sinó fer un recorregut per Catalunya. Crec que Barcelona no s’ho ha de menjar tot culturalment. Si faig una obra a Barcelona, vull que la resta de Catalunya també la pugui veure. Ho hem d’organitzar de tal manera que la gira també sigui al nord, al sud, a l’est i a l’oest de Catalunya. I això hem fet. Hem anat a una trentena de ciutats. Hem anat a ciutats grans i a pobles petits. Sempre és un plaer. Perquè anar de gira és arribar a una ciutat, i és fer-hi per primera vegada aquell espectacle. És una nit d’estrena. I aleshores hi ha sempre un plus. L’espai és diferent. El públic també…

—Què us heu trobat amb aquest?
—Ens hem trobat un públic que tenia moltes ganes de veure l’espectacle. A tot arreu era ple. Aquest Voltaire/Rousseau ha estat molt ben rebut. Ha estat fantàstic. Estic molt agraït d’aquesta resposta del públic. No se sap mai, un dia ve i un dia no ve, un dia li agrada i l’endemà no, és el seu dret. Mira, ara m’ha vingut al cap una cosa que va passar quan fèiem el Cyrano al Poliorama. Durant deu anys, teníem el privilegi i la sort que a la taquilla normalment hi havia el cartell d’entrades exhaurides. I jo, quan entrava al teatre, sempre preguntava: “És ple, avui?” I alguns actors joves em deien: “Com pots preguntar això? Sempre és ple!” I jo els contestava: “Ei, jovenets que comenceu aquest ofici. És una propina, com diria Pla. És extraordinari, que sigui ple, però avui és ple i demà pot ser buit. Així que no, doneu gràcies a qui sigui, però pregunteu sempre si és ple”.

—Però amb aquesta rebuda sí que es nota que la gent tenia ganes de tornar-vos a veure…
—Això els ho hauràs de preguntar a ells. En tot cas, agraeixo molt que ens hagin vingut a veure.

—I això que, segurament, molta gent pensa que una obra sobre dos filòsofs els queda molt lluny de la seva realitat…
—Això és curiós. La primera vegada que vaig fer l’obra va ser fa cinc anys al Teatre Maria Guerrero a Madrid, i la primera reacció de molta gent va ser: funcionarà, una discussió entre dos filòsofs? I he de dir que sí, que és molt interessant, no és gens espessa. De fet, es van exhaurir les localitats cada dia. Va ser un èxit absolut. I recordo que també vaig fer una obra, que era un diàleg dos filòsofs, en aquest Descartes i Pascal jove. En aquest vaig ser jo qui vaig dir a Mario Gas que ho féssim a la sala petita del teatre Espanyol, pensava que allò era una cosa minoritària. Ell em va dir que ni boig, que ho faríem a la sala gran. I tenia raó, va ser ple fins a la bandera, cada dia. És a dir, que això són idees que de vegades un té i no són forçosament les bones. De vegades penses “això és text que aparentment sembla seriós, potser la gent…” I mira, resulta que sí. A més, al Voltaire/Rousseau hi ha tanta ironia! Quan dues persones superintel·ligents es barallen, la intel·ligència brilla a cada frase. I aquesta facultat de diàleg brillant per cultura i per intel·ligència sempre té humor i ironia, i de vegades mala llet, però fa riure. Vull dir, és molt agradable d’escoltar.

—He de dir que, quan vaig venir, a part del text i la interpretació, també vaig gaudir del riure de la gent. Hi havia silenci, però de cop senties algú rient…
—Sí, entenc què vols dir. De cop, sempre hi ha un “mmm…” o “ah!” És a dir, la gent, d’alguna manera diu, ho he agafat, ho he entès. “Oh, mira amb quin triple sentit li acaba d’engegar aquesta rèplica”, diu amb aquell so…

—Sí, era un riure diferent.
—Hi ha gent que ens diu que és molt divertit, això, i alhora vol dir que el text els enganxa. De fet, hi ha qui m’ha dit que tornarà amb una llibreta per a anar-hi anotant rèpliques.

—Per altra banda, veient l’obra, pensava que aquestes conversen entre dos grans filòsofs de la Il·lustració encara són vigents, oi?
—Som més vigents que mai. Som els hereus de la Il·lustració, de l’enciclopèdia. Són els dos grans. Són els pares espirituals de la Revolució Francesa. I encara vivim d’aquests aires nous i renovats que en principi va portar a Occident, a la nostra societat judeocristiana, a la Revolució Francesa, amb diferències, però essencialment és això. I curiosament, Jean-François Prévand, l’autor de l’obra, que va representar Rousseau a París quan es va estrenar, ara precisament ha reprès l’obra a França, i fa de Voltaire. Ell sempre explica que quan van fer la gira per França sovint, en acabar, en un debat demanaven a la gent amb qui estaven més d’acord. No quin actor preferien, no. Amb qui estaven més d’acord, si amb Rousseau o amb Voltaire. Diu, que sempre era un 50-50. Jo penso que estem fets de 50-50. La nostra societat és hereva de la cultura 50-50 en molts conceptes. Aquests dies en parlava amb gent que ha vingut. I realment depenent de les notícies, depèn dels dies, hi ha dies que sóc molt més rousseaunià. I hi ha dies que dic, no, no, no, soc molt més de Voltaire. Per això em sento meitat-meitat…

—En el text hi ha un moment que Voltaire diu: “Només la cultura ens salvarà”.
—Sí! I mira que amb tots els nous mètodes de comunicació i tot això, en la cultura hi ha comportaments que són molt diferents entre generacions. Persones de la meva generació diuen que els joves són maleducats. I no, no crec que sigui una qüestió d’educació. És que han canviat les relacions humanes. És un altre concepte. I això xoca molt. Totes les èpoques són diferents i canvien, però és positiu aquest altre concepte? Té un camí que serà considerat positiu, millor, o al contrari, és una manera d’anar diluint i fent que l’individu sigui cada vegada més aïllat i perdut en una societat que, com més va, més va a la seva? D’això també en parlem, a l’obra…

—Creieu que la cultura perilla?
—Depèn… Com diria Rousseau, depèn de quina cultura. La cultura és indispensable, però depèn de quina cultura. Quan jo era petit, en aquest país, amb el franquisme, la cultura era una cosa que valia més oblidar, entens? Tot és relatiu. És difícil de dir que la cultura perilla, perquè contínuament surten llibres de gent molt capacitada i relativament jove que ho qüestionen tot i que ho escriuen molt bé. Però, en general, gràcies al progrés, som una societat absolutament consumidora en tots els sentits. El cas és consumir, el que sigui i de seguida. I una vegada consumit, llençar-ho. Aleshores, quan veus les xifres de quantitat de roba que la gent compra i llença… Tenim una societat de benestar com no ha estat mai, però alhora amb uns hàbits i uns costums que així que giri la truita global una mica i que hi hagi restriccions, em sembla que són unes dones i uns homes que no sabran què fer, que estaran perduts. Estem tan acostumats a fer així i tenir les coses… Bé, menys els qui no arriben a final de mes. De fet, cada vegada són més els que es troben en aquesta situació, que no poden pagar el lloguer. Però els altres, aquesta classe mitjana que cada vegada va baixant, va desapareixent més, és una classe que va empitjorant. Això vol dir que la cultura sembla que és el que menys compta. La qüestió és tenir un sou i pagar el lloguer. Ara m’ha vingut una anècdota a la memòria.

—Us escolto…
—Vaig treballar amb un home que adorava i que era famosíssim a França, Jean-Louis Barrault, que tenia la companyia Renaud-Barrot. Durant cinquanta anys van ser dels grans. Ella, Madeleine Renaud, era una grandíssima actriu, i ell, un grandíssim director. Quan treballava amb ells, un vespre, vam anar a prendre una copa després d’una representació. I Jean-Louis Barrault es va posar a explicar una història. La seva companyia era privada, però alhora mig subvencionada, que va acabar tenint el Teatre d’Orsay, on ara hi ha el museu. Però fins a arribar allà, van tenir alguns problemes… I ens va explicar que havia anat a veure el president Giscard d’Estaing per demanar-li ajuda. I es veu que la primera cosa que li va preguntar el president va ser: “Quants espectadors fa vostè a l’any?”. I ell li va respondre que havien tingut molt d’èxit i els havia anat molt bé, perquè havien tingut 100.000 espectadors l’última temporada. I es veu que Giscard d’Estaing li va respondre d’una manera molt barroera que ell, amb un programa de televisió d’una hora, aconseguia deu milions d’espectadors. Barrault li va respondre que el públic que anava al teatre era un públic amb unes necessitats de màgia i de cultura que eren comparables als follets del bosc. I li va dir que considerava que 100.000 follets del bosc eren molt més interessants per al país que no pas deu milions d’abonats a l’electricitat. És una història deliciosa. Defineix molt un concepte dels homes de teatre que es barallen per defensar el teatre, la cultura, què significa. I en aquest sentit, hauríem de desitjar una societat de follets. Jo vull respirar, jo vull veure, jo vull aprendre, jo vull… I alhora el teatre té aquesta cosa fantàstica que no té la pantalla, la televisió a casa. Ho vulguis o no, és una missa col·lectiva. És una missa laica, però és una missa.

—En la societat actual, en què tots anem enganxats al mòbil, el teatre encara manté aquest aïllament. Només estàs concentrat amb allò que passa davant teu…
—Però, precisament, la cosa curiosa és que aquesta necessitat d’anar al teatre és viva. La prova és que, aquesta setmana, l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya ha fet públic que s’havia aconseguit un nou rècord d’espectadors. Aquest 2024 han vingut més de tres milions d’espectadors. Això el cinema no ho pot dir. Els cinemes van tancant. Per què? Perquè la pantalla gran, la gent la té a casa si ho vol. És diferent.

—La temporada 2023-2024 també va tancar amb més de tres milions d’espectadors. Però dels deu espectacles més vists, només tres eren en català.
—Bé, és important quants eren en català.

—En català, un 39%. Un 30% eren en castellà, un 6% bilingües i la resta sense text o en un altre idioma… La cosa és que va augmentant el teatre que es fa en castellà.
—És una mica un 50-50. Ho veig bé. En realitat, aquesta tendència a fer coses en castellà és més global. Cada vegada augmenta més, a Catalunya, hi ha gent nouvinguda, i molts no saben català i ni es prenen la molèstia d’aprendre’l. Perquè si tothom els contesta en castellà, no val la pena fer aquest esforç. I això és fruit de la immigració d’aquests quinze anys o vint. I no parlo exclusivament de gent que ve d’Amèrica Llatina, sinó de tot arreu d’Europa. Gent que tampoc no té el castellà com a idioma.

—És diferent, fer teatre en castellà que en català?
—És diferent en cada llengua. A veure, és igual i és completament diferent. No és solament una qüestió de tradicions, d’hàbits, de coneixements, de cultura… És una qüestió de partitura musical. En francès hi ha unes possibilitats que no hi són en castellà, i al revés. I passa igual amb el català. Aprendre’t una obra primera en castellà i després en català és molt complicat. Perquè no és memoritzar una paraula, és saber que aquelles dues síl·labes d’una paraula, o quatre o cinc, acaben amb una vocal o no, i segons això puc acabar amunt o avall, en funció de la respiració o del que s’ha dit abans. És una qüestió de partitura. I aleshores, la mateixa obra dita en una llengua o en una altra és una altra partitura musical. I això és molt, molt, molt diferent. És curiós. La llengua en teatre ho domina tot.

—Per tant, si fem menys obres en català, d’alguna manera perdem part de cultura teatral catalana?
—Bé, la cultura teatral catalana, amb el franquisme, es va perdre molt. Hi va haver Sagarra, que es va mantenir, i alguns altres. Però vull dir, en general, sí. Passa també que el segle passat es feia el teatre d’una manera que ara no es fa. Però tots els joves actors d’aquest país, i els no tan joves, interpreten o actuen d’aquesta manera que en podríem dir universal. La manera contemporània de pujar dalt d’un escenari i d’interpretar, en funció del text i de la relació dels personatges. Es posen a la pell d’un personatge. Treballen amb la sinceritat i expressant el sentiment. O sigui que això és igual. Tots els espectacles i actors que veig aquí i a Madrid, vull dir els bons, són de la mateixa escola, tenen la mateixa manera d’acostar-se a un personatge. Com deia Jové, es tracta de transmetre el sentiment. Sembla fàcil de dir, però… I com ho fas? Doncs, treballant i treballant.

—La professió ha canviat gaire, aquests últims anys? Darrerament, denuncien que agafen algú en un càsting fixant-se més en els seguidors d’Instagram que no pas si és bo o no.
—Però això és la televisió, i són les sèries.

—I alguns teatres, no? Al final, s’omple més de pressa si els actors tenen més seguidors…
—Sí, és clar, tot ajuda. Un comentari que fem sovint entre uns quants és que a la televisió i les sèries, per qüestions econòmiques, es treballa de pressa. I treballar de pressa vol dir que, si en una seqüència, una actriu o un actor no ho veu clar, els diuen que és igual. “Això no es veu gaore, ja ho tallarem… A la pròxima!”, li diuen. No hi ha la possibilitat que tenim de treballar a fons fent teatre. I a partir d’aquí, parlem d’un altre ofici. I aleshores aquesta possibilitat d’atzar fa que, molt sovint, els actors no aprofundeixin amb el seu ofici. No tenen temps de treballar un personatge, d’aprofundir-hi. I això fa que no tinguin la tècnica adequada quan són a l’escenari.

—Creieu que gent que està acostumada a fer sèries i té dificultats al teatre?
—Alguns pretenen que no, però les dificultats sovint se senten. Dius, no l’entenc, no l’entenc. És un problema de dicció i de projecció. Es va perdent la idea de diafragma. I és indispensable.

—Per això apareixen micròfons als teatres.
—Sí, però és curiós, més d’una vegada hi he vist micros, però no s’entén igualment. No és una qüestió de volum, que també, és una qüestió de projectar i articular. Això que és un ABC, sembla que ho anem perdent. Es tracta d’articular, que cada síl·laba té la seva importància. A mi em van ensenyar treballant amb els alexandrins. És l’equivalent de qualsevol músic, que comença practicant una fuga de Bach, que és el més difícil. Després ja farà la resta. Aquesta és la base. Hi ha conservatoris molt seriosos que encara ho fan, això, i ho practiquen. De fet, hi ha molts actors joves que em meravellen.

—Aquest temps que heu estat més per Barcelona heu pogut anar al teatre?
—No, perquè he estat assajant o actuant. Espero amb candeletes parar, per anar a veure tot el que es fa. Però no, no he pogut. Només tinc el dilluns, i descanso la veu. Ni parlo per telèfon. Res. No hi soc per a ningú. És que són sis funcions la setmana. Són sis la setmana, d’una hora i mitja dalt l’escenari, i prement l’accelerador, contínuament. Ara, malgrat no haver-hi anat, et puc dir que l’estat del teatre actual és brillant. M’agradaria que hi hagués més espectacles en català, però bé, tampoc no podem inventar el públic. Hi ha la gent que hi ha. Però sí, hi ha molt teatre i de qualitat.

—Creieu que el problema amb el català és el públic, i no l’oferta?
—És de públic. Som menys. Tinc la sensació que som menys.

—Us preocupa l’estat del català?
—Em preocupa, sí, és clar. Però per això hem de continuar fent teatre en català.

—I les institucions haurien de fer més? Fan prou, els teatres públics?
—Els teatres públics programen en català. O sigui que fan tant com poden. Els teatres fan. És tota la resta, com les escoles, que hauria d’estar més sostinguda, segurament. Hauríem d’exigir més. Però així que s’exigeix alguna cosa, surt algú que diu: “Això no és democràcia”. I dius, d’acord, la democràcia és fer qualsevol cosa, en qualsevol moment, de qualsevol manera. Doncs visca la democràcia per a vostè.

—Quina opinió teniu dels teatres públics, vós que vau ser fundador del TNC. Us agrada el que hi fan?
—No opino. Dic que estan molt bé i fan la seva feina…

—Fa un any, vau dir a Ricard Ustrell que acabàveu d’arribar i que no volíeu entrar en polèmica, que no opinàveu del TNC. Un any després, no podem entrar en polèmica?
—Ah! Li vaig dir això? Doncs, no, no entraré en cap polèmica. Cap ni una. No, no, no, no… Ni hi entro ni en surto. Bàsicament, no opino de què hi fan perquè no ho he vist.

—Però suposo que us imaginàveu una cosa molt diferent, quan vau fundar el TNC.
—El que jo imaginava se sap, està escrit.

—Per exemple, una companyia pròpia…
—No, no, no… No en parlaré. És que no m’interessa. Entenc perfectament que em faci la pregunta, però no li puc contestar res. No perquè no vulgui, sinó perquè no ho sé.

—No en voleu saber res? Va fer mal, com us van fer fora de la direcció del TNC?
—No, mal, no.

—En teniu un mal record?
—No, tampoc! Si en tinc cap record, és que estic orgullós d’haver-ho fet.

Per a saber quan hem d’escriure sinó i quan hem d’escriure si no, us oferim cinc sistemes fàcils:

1. Quan entre si i no hi puguem intercalar alguna paraula, escriguem si no.

Si (tu) no te n’haguessis adonat, hauria estat un desastre → Si no te n’haguessis adonat, hauria estat un desastre.

Si (de debò) no ho veus clar, no ho facis → Si no ho veus clar, no ho facis.

2. Si equival a en cas que no, escriguem si no.

En cas que no ho vulguis, ho podem tornar → Si no ho vols, ho podem tornar.

Suspendràs en cas que no estudiïs → Suspendràs si no estudies.

3. Si equival a però sí, escriguem sinó:

No vol que hi vagis tu, però sí ell → No vol que hi vagis tu, sinó ell.

El seu color predilecte no és el verd, però sí el blau → El seu color predilecte no és el verd, sinó el blau

4. Si equival a més que, escriguem sinó.

No hi havia més que jovenalla → No hi havia sinó jovenalla.

No tenia més que un germà → No tenia sinó un germà.

5. Si va seguit de que, escriguem sinó:

Diu que no té por, sinó que li fa mandra sortir.

‘Sinó’ o ‘si no’?: s’han acabat els dubtes 

 

Aquests dies, en un vídeo, en el qual anunciava l’eliminació del fact-checking i la moderació a les seves plataformes Facebook i Instagram, adoptant el model de X/Twitter de Musk, Zuckerberg va dir alguna cosa com:

“Treballarem amb el president Trump per defensar les empreses nord-americanes dels atacs dels governs del món, que volen obligar-les a censurar més. Europa augmenta les seves lleis, que busquen institucionalitzar la censura i que frenen la innovació. […] Només amb el suport del govern nord-americà podem aturar-ho. El govern anterior ho va fer tot més difícil i va fomentar també la censura. Les seves accions han perjudicat les empreses nord-americanes i han encoratjat uns altres governs a anar encara més enllà. Però ara podem reinstaurar la llibertat d’expressió, i estic emocionat per aquesta oportunitat.”

Això no és només una genuflexió de Zuckerberg davant del nou president Trump, una reverència per guanyar-se els favors que Elon Musk està acaparant. En tot cas, a Zuckerberg no li haurà requerit gaire esforç, ja que les seves posicions polítiques no estan gaire lluny. Això és més rellevant del que pugui semblar.

Aquestes declaracions s’han d’emmarcar en una ofensiva major que inclou Musk donant suport obertament i econòmica a partits neonazis europeus, com va passar a Alemanya o amb els seus atacs al govern del Regne Unit, utilitzant una tàctica similar a la QAnon emprada en la campanya contra Hillary Clinton: barrejar la pedofília com a argument sensible amb qüestions polítiques.

Es tracta d’una ofensiva ideològica que utilitza com a bandera una llibertat d’expressió que no ho és.

Abans de continuar, vull deixar clar, com defenso al meu llibre FakeYou. Fake news i desinformació. Governs, partits polítics, ‘mass media’, corporacions, grans fortunes: monopolis de la manipulació informativa i retallades de la llibertat d’expressió, que aquesta campanya es basa en quelcom cert: que la moderació propugnada pels governs europeus és errònia i ràpidament cooptada com un instrument partidista en mans dels nostres poderosos, amb el mateix afany de control que els de l’altra banda de l’Atlàntic. No vinc a defensar els governs d’Europa.

Però arribats a aquest punt, cal recordar què és la llibertat d’expressió.

Els drets –tots els drets– neixen com a privilegis –és a dir, una cosa que només podien gaudir els poderosos– que es van transformar, gràcies a la lluita, en quelcom accessible per a tothom. Per exemple, la llibertat d’expressió sempre va ser patrimoni dels poderosos, ningú no els la va atorgar. El dret a la llibertat d’expressió significa –o hauria de significar– que ara aquests poderosos no poden eliminar la possibilitat que altres expressin la seva opinió. El que està fent la propaganda trumpista i el cunyadisme ultraconservador en general és afirmar que limitar la seva prepotència retalla els seus drets. La qual cosa, segons com es miri, és clar, és certa. Per exemple, que sigui mal vist ara maltractar la teva dona quan abans es considerava la normalitat és sens dubte una dura retallada a la llibertat d’expressió de qui pega. Aquesta és precisament la funció dels drets conquerits: establir normes perquè la teva llibertat no elimini la llibertat dels altres. És a dir, que aquells que tenen el poder d’expressar-se amb tots els mitjans a la seva disposició –sigui un president, un multimilionari o l’home més ric del món– no puguin silenciar altres opinions amb menys altaveus.

Per això, no ens confonguem: ells estan defensant només la seva llibertat d’expressió, la del més fort. Eliminar la verificació dient que es defensa la llibertat d’expressió és, en realitat, una fal·làcia. En el seu discurs, Zuckerberg no menciona eliminar els algorismes que prioritzen continguts, de fet, els referma en un moment del vídeo. Diu que la gent “ara vol veure més política” i ell els en donarà. Continuarà prohibit mostrar els mugrons de les dones, i només els de les dones, a Instagram, perquè qui decideix què és “normalitat” és el propietari d’aquesta àgora digital. D’aquí la defensa de les empreses tecnològiques nord-americanes, que en realitat en aquest cas és també la defensa de la supremacia de les opinions polítiques dels seus propietaris.

Com deia, aquesta defensa de la llibertat d’expressió entesa com “tot s’hi val”, tan pròpia de les formes ultra-agressives del fanatisme desregulador que està guanyant davant del puritanisme moralista, igualment nefast, troba terreny adobat a Europa perquè la política contra la desinformació de la UE és també antidemocràtica per dues raons principals:

1. Els governs europeus han permès que aquestes grans empreses (com Twitter i Facebook) siguin als seus consells assessors i dissenyin les polítiques europees. Mai s’ha volgut, en termes generals, generar una alternativa europea en què els drets de tothom i no només la llibertat d’uns pocs siguin fins i tot un model econòmic de digitalització. (1)

2. La lluita contra la desinformació que es porta a terme a Europa se centra en els continguts, quan hauria d’enfocar-se en la verificació i en el finançament de la informació. Vinc a reiterar el que ja vaig dir en les meves investigacions: hi ha una tercera via, la defensa d’una obligació de verificació a priori –no a posteriori–, segons els paràmetres del periodisme; amb un etiquetatge neutral i desintermediat com a requisit inalienable del que anomenem informació i que aquesta obligació s’ha d’aplicar no a les persones sinó a les institucions i als negocis, les inversions en viralització (mitjans, plataformes, partits polítics i qualsevol que es guanyi la vida amb això).

Si Europa no corregeix el seu rumb ràpidament, l’ofensiva que arriba amb molta força tindrà èxit.

Anem tard, però encara és possible crear una alternativa. La pregunta és si tenim polítics capaços de fer-ho. Per això, com a societat civil, hem d’organitzar-nos i no caure en els cants de sirena de la propaganda d’un bàndol o altre.

Més informació a:

Simona Levi, Digitalització Democràtica. Sobirania digital per a les persones (Raig Verd, 2024) (1), i Simona Levi, FakeYou. Fake news i desinformació. Governs, partits polítics, ‘mass media’, corporacions, grans fortunes: monopolis de la manipulació informativa i retallades de la llibertat d’expressió (Raig Verd, 2019).

Posar el pessebre és una tradició molt arrelada a la cultura popular. Ha passat de generació en generació i el posen fins i tot famílies que no són creients. Passat Nadal i Reis, molta gent s’afanya a treure’l, però això, segons la tradició, és un error. Així doncs, quan s’ha de treure?

Quan es treu el pessebre?

La tradició popular marca que el pessebre s’ha de treure per la Candelera, el 2 de febrer.

Una bona manera de participar i viure el pessebre és moure les figuretes en relació amb la història que pretenen explicar. El 7 de gener, per exemple, segons la tradició, els Reis s’havien d’allunyar del portal. I del 15 al 17 de gener, es pot fer que nevi, perquè, estatísticament, pels volts de Sant Antoni és la setmana més freda de l’any.

Quin és el futur del pessebre?

No hi ha una sola fórmula adequada per a fer el pessebre. Prova d’això són els polèmics pessebres que s’han representat aquests darrers anys a Barcelona. Ara, Antoni Moline explica a Consells de pessebrista que, com menys figures i variacions respecte de l’escena de naixement original, millor.

En canvi, Ramon Albornà, president de la Federació Catalana de Pessebristes, té clar que els pessebres alternatius i diferents d’allò que marca la tradició han de ser benvinguts. “El pessebre ha anat evolucionant i s’ha adaptat als contextos i a les noves formes artístiques, per tant, tot pot tenir-hi cabuda i dependrà del gust de cadascú.” I reflexiona: “Aquest pessebre que nosaltres ara anomenem tradicional tampoc és el pessebre que es feia fa uns quants anys.”

Sigui com sigui, Albornà defensa que el pessebre es consolida any rere any com un dels costums més arrelats. Per això, diu que les representacions de pessebres vivents sempre són plenes de gent, i que tant les exposicions de pessebres com els mercats de Nadal són dos dels principals reclams turístics de molts indrets en aquesta època de l’any. Així, conclou que els pessebres continuen essent de plena actualitat.

Manca menys d’un mes per a les eleccions al Consell de la República. Ara mateix, hi ha una candidatura confirmada: Toni Comín, actualment vice-president de l’entitat, ha anunciat que es presentarà per a presidir-lo. L’eurodiputat de Junts per Catalunya considera que el Consell és una eina cabdal per a internacionalitzar la causa catalana i culminar el mandat del Primer d’Octubre.

És previst que la de Comín no sigui pas l’única candidatura. Hi ha més gent que treballa per succeir el president Carles Puigdemont i, d’aquesta manera, encetar una nova etapa en l’entitat, que ha quedat en una situació dèbil per les deficiències de l’anterior mandat.

Així doncs, qui competirà amb Toni Comín? Aquestes darreres setmanes, enmig d’un clima especulatiu, han circulat uns quants noms de personalitats conegudes. Però algunes diuen que no tenen cap mena d’intenció de concórrer en les eleccions. Les candidatures tenen fins el 22 de gener per a inscriure’s, i seran ratificades sis dies després.

La candidatura dels consells locals

Fa temps que integrants de vuit àmbits territorials dels onze existents al Consell de la República treballen per confeccionar una candidatura amb capacitat de guanyar les eleccions i dotar el Consell de la República d’una força que creuen que perilla, atès que intueixen la voluntat dels partits polítics d’instrumentalitzar-lo.

Els organitzadors han preguntat als registrats què creuen que ha de ser el Consell i com hauria d’organitzar-se. “Amb aquesta informació, hem fet un document base que serà el punt de partida per al programa electoral”, expliquen. L’equip ha d’acabar de perfilar el candidat a la presidència i la resta de noms. Aquestes darreres setmanes, han circulat noms destacats, com el del president Quim Torra o la mestra i activista Blanca Serra, però finalment s’han descartat.

Segons que han explicat, el candidat a la presidència, la resta de l’equip, el programa i el lema es faran públics els dies vinents. Amb les eleccions al Consell de la República s’elegeix el president, que després s’encarrega de crear el govern a mida. Tot i això, la candidatura dels consells locals pretén presentar una proposta més completa que, més enllà del president, inclogui una llista de persones que formarien part del govern i una explicació de per què cadascú és idoni en el càrrec.

Els consells es fan sentir a les xarxes socials amb l’etiqueta #REvolucionemNos, que és també el lema que fan servir per a la pàgina web amb què volen impulsar aquesta candidatura. Els impulsors consideren que l’anterior govern no va funcionar a l’hora de fer avançar la independència i volen bastir una candidatura forta.

Més noms

Jordi Castellà, advocat, informàtic i regidor a l’Ajuntament de Canet de Mar (Maresme), especialitzat en la història del dret, dret públic i internacional, també sospesa de tornar-se a presentar a les eleccions del Consell. Ja va presentar-se en les anteriors, on va aconseguir 493 vots (5,5%). Castellà explica a VilaWeb que ara treballen amb la resta de l’equip i decidiran si es presenten el 20 de gener. “Abans volem conèixer les alternatives i formar un bloc amb opcions”, diu.

Castellà considera que la declaració d’independència no va prosperar a causa de l’hostilitat i la repressió de l’estat espanyol. Atesa la negativa de l’estat a facilitar el dret d’autodeterminació, el candidat defensa que l’única solució, legal, pacífica i democràtica possible serà sol·licitar el reconeixement previ del dret d’autodeterminació i la independència a les Nacions Unides (ONU), seguint l’exemple d’altres nacions, com ara, Guinea Equatorial, Palestina i el Sàhara Occidental. D’aquesta manera, diu que es disposaria de l’empara internacional necessària que permetés de fer efectiva la independència.

L’any passat, en l’àmbit d’acció política, entre més qüestions, preveia de presentar el govern del Consell de la República davant organismes internacionals com l’ONU, la UNESCO, l’OMS, la UE, la NFTA; continuar el desplegament d’ambaixadors del govern del Consell de la República en països estratègics; recuperar l’Assemblea de Representants; confeccionar el DNI i el passaport de la república catalana per a tots els ciutadans que el requerissin i sol·licitar formalment a l’estat espanyol el reconeixement del dret d’autodeterminació i la independència de Catalunya.

Enmig d’aquesta especulació, s’han fet córrer més noms. Un dels que havien sonat amb més força era el de Pere Pugès, fundador de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i figura històrica de l’independentisme. Tot i això, Pugès ho ha negat rotundament a VilaWeb. Un dels altres noms era el de Neus Torbisco, catedràtica en dret internacional i adjunta al Geneva Graduate Institute. En aquest cas, també ho ha desmentit absolutament.

El Consell, en un punt dèbil

El Consell de la República viu un dels seus pitjors moments d’ençà que es va fundar l’any 2018, marcat per les deficiències en la gestió financera de Toni Comín. La situació econòmica de l’entitat és molt precària i ha implicat l’acomiadament de tots els treballadors.

En el mandat anterior, l’auditoria interna sobre l’administració de l’associació Cat Global, que sosté el Consell de la República, va concloure que l’entitat tenia un dèficit patrimonial de 58.108 euros a 31 de desembre de 2023.

L’informe també apuntava possibles irregularitats comptables, com ara, subvencions a unes altres entitats sense documentació de suport o el pagament de despeses personals de Toni Comín que, segons el comptable de l’entitat, no eren justificades adequadament dins les finalitats de l’entitat. Comín va respondre al contingut de l’informe tot assegurant que les despeses eren del tot justificades.

Arran de l’informe, el govern del Consell de la República va delegar en dues persones més, a banda Toni Comín, la responsabilitat financera, tal com es va suggerir en l’auditoria externa. Segons el govern del Consell, l’auditoria va detectar una situació financera “moderadament preocupant”.

Les dates clau

Les eleccions al Consell de la República seran entre el 8 i el 12 de febrer. El guanyador succeirà el president Carles Puigdemont, que va decidir de plegar del càrrec al novembre.

El termini de presentació de candidatures acabarà el 22 de gener, i passats sis dies es ratificaran.

La campanya electoral serà del 29 de gener al 7 de febrer. Els resultats provisionals es faran públics l’endemà d’acabar les votacions i, un cop exhaurit el termini de reclamacions, els resultats definitius es proclamaran el 17 de febrer. El guanyador haurà d’acceptar el càrrec en els dos dies posteriors a la proclamació.

 

The Washington Post · Brianna Sacks

Desenes de llars de la zona d’Altadena, un suburbi de Los Angeles, continuaven tenint electricitat dimarts a la tarda quan es declarà l’incendi forestal que havia començat al congost veí d’Eaton cap a les 18.15 (hora local). Ho asseguren els veïns d’Altadena en declaracions a The Washington Post, tot i la negativa de les companyies elèctriques que operen a la zona, i així queda reflectit en l’anàlisi d’una companyia que s’encarrega de monitorar la xarxa elèctrica a la regió.

El fet que l’electricitat, en una situació d’alt risc d’incendi forestal, circulés per les línies de transmissió entre el congost i els habitatges pròxims suscita molts interrogants sobre la responsabilitat de les companyies elèctriques que operen a la zona, segons que expliquen dos experts en declaracions a The Washington Post. Generalment, les empreses de serveis públics a Califòrnia tallen el subministrament durant “episodis d’alerta roja”, en què les condicions climàtiques afavoreixen particularment l’aparició d’incendis. Una de les modalitats més comunes d’aquests d’episodis són els vents Santa Anna, molt recurrents a la zona, que solen ser prou potents per a derrocar línies elèctriques que, en impactar contra la vegetació eixuta dels turons de la zona, poden causar focs amb molta facilitat.

Dimarts a la nit, els vents de Santa Anna van bufar amb especial intensitat a la zona en què va declarar-se l’incendi d’Eaton, que en qüestió d’hores va fer camí a través dels carrers d’Altadena, un suburbi de Los Angeles. Cinc persones, pel cap baix, han mort en l’incendi, i uns quants milers d’estructures han quedat calcinades pel foc. Les flames han cremat més de 5.500 hectàrees, i continuen descontrolades.

La causa de l’incendi d’Eaton encara s’investiga, i també la d’altres grans incendis que fa dies que cremen a la rodalia de Los Angeles. Tan sols un d’aquests focs, l’incendi de Kenneth, mostra indicis d’haver estat causat de manera deliberada.

En episodis de vent molt intens, les companyies elèctriques que operen a Califòrnia solen analitzar l’estat dels seus equips elèctrics –com ara les línies de transmissió– per avaluar el risc que puguin causar incendis forestals de gran magnitud, com ja ha passat anteeriorment.

El Servei Meteorològic dels Estats Units va alertar a començament d’aquesta setmana que, entre dimarts a la tarda i dimecres al migdia, l’àrea d’Altadena experimentaria ratxes de vent entre 130 i 160 quilòmetres per hora. La ventada, alertava l’agència, seria particularment intensa a les muntanyes de Sant Gabriel, on es troba el congost d’Eaton. “És probable que la ventada tombi arbres i línies elèctriques, i que causi talls generalitzats d’electricitat”, afegia.

Un bomber prova d’apagar un foc en una casa d’Altadena abans-d’ahir (fotografia: Allison Dinner/Efe).

Southern California Edison (SCE), la companyia que s’ocupa del subministrament elèctric a bona part d’Altadena, va emetre un comunicat dimecres en què reconeixia que l’incendi havia començat en una de les subestacions de la zona. En preparació per a un possible incendi, afegia el comunicat, la companyia havia tallat de manera preventiva el subministrament elèctric a parts d’Altadena dimarts a la tarda, hores abans que comencés el foc d’Eaton. “Les línies de distribució d’SCE situades immediatament a l’oest del congost d’Eaton van quedar sense tensió molt abans de l’hora de començament de l’incendi”, explicava l’empresa.

No obstant això, les dades de Whisker Labs –una empresa que s’encarrega de supervisar la gestió de les xarxes elèctriques als Estats Units– mostren que alguns habitatges propers a la subestació continuaven connectats a la xarxa en el moment en què va començar l’incendi.

L’anàlisi de Whisker Labs també mostrava que la xarxa elèctrica a la zona d’Altadena havia estat sotmesa a una tensió considerable les hores prèvies a l’incendi, segons Marshall. La companyia, en aquest sentit, ha apuntat múltiples “falles” –el terme amb què es designa el procés pel qual una línia elèctrica deixa anar guspires en entrar contacte amb vegetació o bé amb una altra línia– durant la tarda en què començà el foc.

Un portaveu d’SCE explica a The Washington Post que la companyia disposa d’una àmplia xarxa de càmeres i sistemes de vigilància meteorològica que avaluen “condicions molt localitzades” a l’hora de decidir si cal desconnectar una zona concreta de la xarxa, i que la companyia analitzà amb profunditat tota la informació de què disposava durant les hores immediatament anteriors a l’incendi.

Les dades de Whisker mostren que, tot i que desenes de persones a Altadena van quedar sense electricitat poc abans de l’incendi, el subministrament elèctric continuà sense interrupcions en algunes llars. Això significa que l’electricitat continuava movent-se entre les línies de transmissió i distribució que franquegen el congost d’Eaton en el moment en què es declarà l’incendi, segons que expliquen Marshall i Michael Wara, experts en clima i energia de l’Institut Woods per al Medi Ambient de Stanford.

“És altament sorprenent”, explica Wara sobre les conclusions de l’anàlisi de Whisker Labs. En declaracions a The Washington Post, un portaveu d’SCE es limita a dir que la companyia es compromet a “revisar tota la informació de què disposa” a l’hora d’investigar el cas.

A última hora de la nit de dijous, SCE va presentar un informe davant la comissió de serveis públics de Califòrnia en què afirmava que hi havia publicacions a internet que semblava que suggerien que els equips d’SCE podien estar relacionats amb l’origen de l’incendi. La companyia afegia que havia revisat la informació dels seus circuits elèctrics que passaven per la zona en les hores anteriors a la declaració de l’incendi, i que no hi havia trobat “cap interrupció o anomalia elèctrica o operativa fins més d’una hora després de la declaració de l’incendi.”

A les 18.15 de dimarts (hora local), en Marcus, el marit de Jennifer Errico, va irrompre per la porta tot exclamant que la torre elèctrica de davant de casa era en flames. Errico va córrer al pati posterior i va veure com les flames emanaven de la base de la torre.

Fotografia, facilitada per Errico, en què s’aprecia el començament de l’incendi a la base de la torre elèctrica propera a la llar de la família (fotografia: Jennifer Errico/The Washington Post).

Errico viu tècnicament a Pasadena, però la frontera amb Altadena es troba a pocs carrers de distància.

La companyia elèctrica que dóna servei a casa seva no és SCE, sinó Pasadena Water and Power (PWP). Cap a la una del migdia del dimarts, les autoritats municipals advertiren que haurien de tallar l’electricitat per a reduir el risc potencial d’incendi. No obstant això, Errico explica que tant casa seva com la resta del seu veïnat van continuar tenint electricitat durant tot el migdia de dimarts.

Errico, en aquest sentit, explica que quan van arribar a casa l’endemà i va descobrir que casa seva continuava miraculosament dempeus, la llum del porxo encara era encesa.
PWP no ha respost a les preguntes de The Washington Post sobre si va acatar l’ordre de tallar el subministrament elèctric de dimarts al migdia.

Un portaveu d’SCE reitera a The Washington Post que, com a part de les feines de prevenció i combat del foc, la companyia ha hagut de deixar uns 150.000 clients sense electricitat de manera deliberada. Com PWP, l’empresa tampoc no ha volgut respondre a les preguntes dels periodistes de The Washington Post sobre les conclusions de l’anàlisi de Whisker Labs.

A uns 40 quilòmetres d’Altadena, Matt Fernández conduïa per l’autopista la nit de dimarts quan va veure, de cop i volta, “un gran esclat, entre blavós violaci” al cel. L’esclat, recorda, no va anar acompanyat de cap tro ni cap altre soroll semblant. Atònit, Fernández va girar el revolt amb el cotxe i va veure que el vessant d’un turó pròxim era en flames. Així va ser com va començar l’incendi de Hurst, el tercer gran foc que s’ha declarat a la zona de Los Angeles aquesta setmana.

Les dades de Whisker Labs mostren que en la zona de Sylmar, on Fernández va veure l’esclat, es van produir dues grans falles a la xarxa elèctrica, la primera a les 22.11 i la segona a les 22.29 (hora local). Qualsevol falla pot causar un incendi, segons que expliquen representants de Whisker Labs. Una d’aquestes falles va ser tan intensa, de fet, que va desencadenar una apagada a tota la zona adjacent.

Un vídeo publicat a Twitter capta allò que Fernández va presenciar: un enorme esclat porpra brillant i, tot seguit, una erupció de foc taronjós als turons propers.

We obtained video of what might of started the #HurstFire in #Sylmar. Possible transformer explosion may have started the #fire.
Video was taken on the 210 Fwy near the Yarnell St exit. pic.twitter.com/WQOzjBnrvV

— Santa Clarita Incidents (@SCV_Incidents) January 8, 2025

Històricament, les companyies elèctriques han causat uns quants incendis forestals de gran magnitud, tant a Califòrnia com a altres estats dels Estats Units. SCE, per exemple, fou responsable de l’incendi que va arrasar Malibú el novembre de 2018, i que també va ser impulsat pels vents de Santa Anna.

Companyies com ara SCE, d’altra banda, sovint han fet servir els incendis forestals també com a pretext per a augmentar tarifes elèctriques a Califòrnia, segons que recull un nou informe de l’Oficina de l’Analista Legislatiu de l’estat. Abans del 2019, explica el document, els costos relacionats amb la prevenció d’incendis forestals representaven tan sols una “fracció insignificant” de la factura elèctrica que paguen els consumidors californians. Avui dia, aquest component pot arribar a representar fins a un 13% de la factura, sovint per a cobrir els costos materials o penals que els incendis forestals poden comportar per a les companyies elèctriques. “La magnitud de les pèrdues derivades dels incendis originats per les companyies elèctriques ha augmentat substancialment els últims anys”, explica l’informe.

 

Evan Halper ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El rumb que pren occident cap a la crispació i el desgovern, aquesta sensació de caos que regna als titulars i a les xarxes socials, impregnades d’un to depriment i apocalíptic, no és cap accident. És fruit d’un programa polític. El comparteixen, com a mínim, els dirigents del nou autoritarisme reaccionari –de Donald Trump a Javier Milei– i aquells que Ianis Varoufakis anomena els senyors feudals d’internet, com més va més rics i poderosos, i que tot sovint veuen aquests dirigents com els seus titelles. Plegats volen estendre l’estat d’opinió que la democràcia és una nosa ineficaç i opressiva. Volen engrossir el descrèdit de l’estat del benestar per fer-lo col·lapsar. Volen crispar primer, radicalitzar després i, finalment, fanatitzar. 

L’objectiu a mitjà termini és la substitució dels règims democràtics per una llei de la selva que els permeti de multiplicar la seva riquesa i la seva capacitat de control social. Per això necessiten l’alienació de la població, el retorn de la militarització i la reducció dràstica dels drets socials –vists com una conseqüència perversa del progressisme, que ha espatllat el món amb massa llibertat. 

Els partidaris de la llei de la selva han trobat una recepta. L’executa amb molta traça Elon Musk, l’home més ric del món. N’és la primera pedra la idiotització, de la qual X és l’exemple idoni. Twitter era un espai imperfecte, però hi havia debat, conversa, periodisme, aprenentatge i ramificació d’idees, si en feies un bon ús. Ara hi han abocat una muntanya de brossa que fa gairebé impossible el discerniment de les paraules. La sonsònia de publicitat, d’anuncis de jocs hipnòtics, de vídeos manipulats que, un rere l’altre, s’encadenen sense fi: tot sembla pensat per tornar boig el cervell, per fer-li perdre el fil del pensament i l’hàbit d’una interacció estructurada i enriquidora. El model de X, que a poc a poc vol copiar Mark Zuckerberg a Instagram i Facebook, estableix un patró que es pot traslladar a la vida física: a les converses de sobretaula i als parlaments. No és una qüestió d’ús digital, sinó d’arquitectura cognitiva. 

El segon pas de la recepta és combinar la idiotització amb una selecció dels debats que tan sols afavoreix el relat selvàtic, d’incendi sense límits. Dessota els exabruptes histriònics –com el de Trump amb els haitians que es cruspien gats i gossos– hi ha un discurs polític ben articulat –el populisme de J. D. Vance, per exemple–, però aquest discurs es trasllada als votants per via intravenosa. Per instint i visceralitat. És un truc més vell que l’anar a peu, però ara, en ple combat per a la destrucció del raciocini, té a favor una eina nova i perillosa: el control d’internet.  

L’exemple rodó d’això segon és l’escàndol falsament silenciat de les violacions de menors al Regne Unit. Musk recupera un cas del 2014 que va omplir portades, que els mitjans van debatre sobradament i que va formar part de la conversa pública, nega que se’n parlés mai, parla d’una conspiració entre la classe política, i engega un setge contra el primer ministre britànic, Keir Starmer, a fi d’afeblir-lo tant com pugui. “Malvat”, “còmplice de violacions en massa”, “culpable de crims terribles contra el poble britànic”, “protector de terroristes”. Musk ha aplicat si fa no fa la mateixa tècnica amb Olaf Scholz, canceller alemany; amb Emmanuel Macron, president francès; amb Justin Trudeau, primer ministre dimitit del Canadà. Musk no els assetja perquè el llegat de tots tres sigui magre i criticable –que ho és– sinó perquè vol exhibir un múscul capaç de doblegar líders mundials. 

La grolleria del magnat ha parasitat la discussió mediàtica fins a tal punt que declarar-s’hi en contra o a favor és un gest gairebé més important, políticament, que no pas allò que es fa. Aquesta setmana, el president Salvador Illa ha dit: “No podem permetre que la democràcia caigui en mans de multimilionaris de la tecnologia aliats de la ultradreta”. De quina democràcia pot donar lliçons un home que tan sols ha pogut arribar a president després que els seus l’hagin impedida activament durant una dècada? És clar que Illa té raó sobre Musk en la literalitat d’allò que diu, però la reacció és oportunista. Els responsables de buidar la democràcia de contingut no tenen cap dret d’abanderar-la per mirar de sobreviure.

La democràcia és una pràctica, no pas un bàndol en un partit de futbol. Illa i Musk no comparteixen l’interès de classe, ni la ideologia, ni la pell, ni el tarannà, ni el volum de poder, però la recepta del magnat convergeix en un punt semblant amb la dels socialistes a Catalunya. Tots dos necessiten prescindir de la pràctica real de la democràcia i aprofitar-se tan sols de la carcassa. Han de reprimir qualsevol debat intel·ligent. Confrontats en un mirall, tresquen per un camí invers: Musk incendia, Illa despolititza. En realitat, però, són dues maneres de promoure societats en què el ciutadà tingui menys veu perquè no arribi a les conclusions equivocades. Illa es proclama defensor de la democràcia contra Musk igual com Musk deia que, si no guanyava Trump, s’acabaria la democràcia als Estats Units.

El clima mediàtic que es va creant a Catalunya per a treure les castanyes del foc a Salvador Illa també segueix en gran manera el manual de Musk. Idiotització, confusió i debats que afavoreixen l’extrema dreta. La lògica és diferent: Musk alimenta tots aquests debats perquè, en efecte, és d’extrema dreta, i el president, com abans Pedro Sánchez amb Vox, ho fa hipòcritament perquè creu que s’enforteix si s’hi confronta. Però el resultat és idèntic. La sobredimensió d’un cas excepcional d’una ocupació a Girona –en plena crisi gravíssima pel dret de l’habitatge– i l’enrenou per un tiroteig a la Mina són dues gotes més en un vas que s’omple de percepció d’estat fallit. 

La desaparició de la Generalitat i de la qüestió nacional en les graelles de molts mitjans és un símptoma del silenci que s’ha imposat després del 2017. La saturació de converses sobre inseguretat, immigració i ocupacions contribueixen a crear un clima que demana menys debat i més mà dura. Totes dues coses, barrejades, ajuden el PSC, i totes dues coses, barrejades, impliquen menys democràcia. No és casualitat.

Accedir al polígon de l’Estació de Paiporta és complicat. Els carrers es troben en molt mal estat i les pluges de Cap d’Any van empitjorar una mica més la situació que havia creat la gota freda. El carrer on el polígon s’acaba és molt a prop de les vies de la línia 1 del metro. Hi ha uns operaris que treballen per refer-les, però la sensació és que la tasca és titànica. Al costat de les vies, hi ha un gran dipòsit de cotxes i a la vora un gran abocador de deixalles. La muntanya és tan alta que amb prou feines es pot veure la part superior de les finques de Sociópolis a la Torre. De totes les naus que hi ha en aquest tram de carrer, només n’hi ha una d’oberta.

La imatge és impactant perquè amb un cop d’ull es resumeix tot el drama de l’Horta Sud. Sense voler-ho, se’ns presenta l’economia aturada, les comunicacions paralitzades i el problema sagnant dels residus, tant el dels vehicles com el de les deixalles.

Aquest paisatge es complementa amb un senyor que passeja un gos, una jove fotògrafa que va d’una banda a una altra disparant, un jove que cerca no se sap què entre el fem, i camions de l’exèrcit intentant gestionar tot això. Alguns moments, sembla que aquest “gestionar els residus” és dur-los d’un lloc a un altre amb l’esperança que pel camí es desintegren. Però allà continuen, envellint encara més. I allà continuen també els cotxes, les empreses aturades i un núvol de polseguera que aixeca un vent de ponent tant inoportú com extemporani.

Aquesta descripció de persianes abaixades, residus i cotxes petrificats es pot aplicar a qualsevol polígon industrial o comercial de l’Horta Sud, setanta-quatre dies després de la gota freda que s’ha cobrat, de moment, 224 víctimes i que va arrasar cases i negocis.

En emergència, encara

Patricia Muñoz és la presidenta de l’Institut Empresarial de l’Horta Sud i també del polígon de Catarroja. És copropietària d’una empresa d’electricitat que també va quedar assolada. Ens rep a la seua nau, on encara hi ha rastres evidents de la humitat que, per bé que la netegen, va sortint recurrentment. En el primer moment van perdre cinc vehicles, i passats uns dies, tres vehicles que s’havien salvat s’han avariat, també a conseqüència de la barrancada. Han començat a treballar per als clients que tenien abans, i una part del taller, més buit que no seria normal, el dedica a emmagatzemar material d’ajuda que rep i gestiona com a presidenta de l’entitat empresarial.

Muñoz diu que encara és molt prompte per a parlar de reconstrucció, que encara som en emergència.

Patricia Muñoz Interior de la nau de l'empresa de Muñoz Un 80% de les empreses de l’Horta Sud, durament afectades

L’Institut Empresarial de l’Horta Sud és una entitat formada per deu associacions empresarials de Catarroja, Manises, Beniparrell, Silla, Paterna, Torrent, Aldaia-Alaquàs i Alcàsser. També en formen part més entitats, com ara, Caixa Popular o Florida Universitària. Representen 2.242 empreses amb un volum de 66.251 treballadors. Un 80% d’aquestes empreses han estat durament afectades per la gota freda. Com a exemple, en el polígon industrial el Bony, de Catarroja, s’hi allotjaven 486 empreses i només se n’han salvades cinc. I així, a tot arreu, diu Patricia Muñoz.

Fa uns dies, el president de la Generalitat, Carlos Mazón, va fer unes declaracions triomfalistes en què explicava que s’havia acabat la primera fase de neteja dels polígons. “Entenc que les dades que tenia el president o no estaven actualitzades o no eren correctes. O potser tenim formes diferents d’entendre-ho. No dubte que una primera fase estiga acabada, però això s’ha de dimensionar, això és la magnitud de la tragèdia. No parlem de netejar. Parlem de molt més. Ací, per exemple, a Catarroja, hi ha un garatge de 1.700 metres quadrats que encara és ple d’aigua i de vehicles. Hi ha restes de tota mena als carrers, els polígons són molt lluny de la normalitat”, diu.

En aquestes condicions, l’activitat en els polígons és mínima. No hi ha normalitat perquè, setanta-quatre dies després de la barrancada, encara hi ha moltíssimes empreses que no han decidit si reprendran l’activitat o no. A banda del condicionament dels carrers i els accessos, el principal problema que tenen els empresaris, de totes les mides, és que encara no han cobrat les compensacions del consorci d’assegurances. I no tan sols això, sinó que els pèrits encara no han passat per moltes empreses. I allà on han passat no saben què cobraran ni quan. “La part fonamental d’una empresa és tenir els comptes clars. Saber què tindràs i quan ho tindràs, per poder decidir, i això no ho tenim encara”, diu Patricia Muñoz. Els ajuts del govern espanyol i de la Generalitat sí que els han arribat, però són una part molt petita del total que necessiten.

El ferro que vindrà

A Catarroja mateix trobem Maria Ferrer i el seu germà, que gestionen una empresa de reciclatge de ferralla i uns altres materials que va crear el seu avi fa més de cinquanta anys. Tenen dos recintes a banda i banda d’un carrer del polígon industrial el Bony. Com pràcticament tots els seus veïns, l’aigua els va fer malbé la maquinària amb què treballaven. Ens en mostra fotografies i vídeos al mòbil i són tan semblants a tot allò que ja s’ha vist fins ara…

Maria Ferrer i el seu germà sobre la bàscula Operaris treballant encara amb moltes restes de fang Maria Ferrer amb la ferralla i les restes de fang

La bàscula de pesar camions tampoc no funciona, ni la premsa. Maria Ferrer ens explica el mateix que ens diuen els altres empresaris amb qui parlem en aquesta ruta pels polígons: el consorci de compensació d’assegurances encara no els ha peritat ni pagat allò que tenen estipulat a la pòlissa. Ferrer diu que la situació que es viu al polígon és un polvorí. Una bufada de vent aixeca un remolí de pols que és omnipresent tant dins el recinte de l’empresa com en tots els carrers del polígon. “Ens posarem tots malalts, amb aquesta pols”, diu.

Tenen una quinzena de treballadors i els primers vint dies els van dedicar a netejar i a intentar de fer funcionar les instal·lacions. Ara treballen, encara que lluny de la normalitat, i continuen netejant. Saben que, una volta els pèrits hagen passat per totes les empreses afectades, molta de la maquinària que ha quedat feta malbé anirà a parar a la seua empresa perquè les reciclen com a ferralla.

Contenint l’alè fins al juny Polígon el Bony de Catarroja Polígon el Bony de Catarroja Polígon el Bony de Catarroja Polígon el Bony de Catarroja

El recorregut pel polígon no té res a veure al que es faria un dimecres de gener d’un any normal, sense barrancada. Molt a prop de l’empresa de ferros Ferrer hi ha un abocador i, a la vora, com si el guardassen, una desena de vehicles de tota mena de l’exèrcit espanyol. Els sodats amb roba de feina van i vénen tot esperant l’ordre que, finalment, els fa pujar als vehicles i se’n van.

“Tenia una activitat brutal, el polígon, i ara els carrers són buits. Les naus hi són, però dins no hi ha ningú. Ni van a treballar ni ho intenten, perquè no saben si podran tornar a posar-ho dret. Com més setmanes passen fins que tornen, més difícil serà posar les empreses en marxa”, diu Patricia Muñoz, que assenyala els llocs d’aparcament buits que hi ha al nostre voltant. I esmenta una qüestió molt important que no s’ha d’oblidar quan es parla de les ajudes tant de la Generalitat com del govern espanyol. “L’única cosa que no fa saltar les alarmes ara és que no hi ha hagut acomiadaments en massa, perquè quan demanes una ajuda, està condicionada al fet que la teua activitat continue fins al mes de juny. Al juliol veurem la magnitud de la tragèdia, perquè les empreses que no hagen reprès l’activitat, encara que continuen d’alta, set o vuit mesos després no es podran posar en marxa.”

És per això que pràcticament cap empresa no gosa dir, en veu alta o de manera oficial, que no reprendrà l’activitat. Algunes temen que, si ho fan, fins i tot perdran l’assegurança. “Qualsevol persona que ho pense amb un poc de sentit comú, ho entén. Som una empresa. Tu, al cap de dos dies d’haver passat la riuada, havies de pagar nòmines. No podies treballar ni facturar. I al cap d’un mes, vas haver de tornar a pagar nòmines i tu continuaves netejant. Per molt sanejada que tingues l’empresa, que per desgràcia no totes ho estan, tu ja havies pagat dues nòmines i encara no havies començat a posar-te en marxa. No tenim aquest pulmó”, diu Patricia Muñoz.

Els bescuits de taronja amarga, en perill

“Pulmó” és una de les primeres paraules que també diuen Angélica Martínez i Begoña Marco, gerents de l’empresa familiar Irimar S.L., al polígon de la Mina, a Paiporta. Treballen amb derivats de cítrics congelats. Amb les pells, per exemple, fan elaborats en forma de tires, de daus, que congelen amb nitrogen líquid i ho envien a tot el món. Són proveïdors de la indústria alimentària. Tenen tres naus per a fer tots els processos, i el dia de la barrancada l’aigua va arribar fins a un metre i setanta centímetres d’altura.

Angèlica Martínez i Begoña Marco a l'entrada de l'única nau que han pogut posar en marxa

Han estat un mes sense treballar, però van mantenir els vint treballadors sense posar-los en ERTO. Ara, no han pogut contractar els deu eventuals que haurien incorporat entre el novembre i el maig, quan és la temporada alta de la collita de les taronges, les llimones i les llimes. Les gerents expliquen que han hagut de refer les cambres frigorífiques, els panells i altres instal·lacions. També han hagut de desinfectar i fer tots els processos necessaris per a passar les inspeccions sanitàries pròpies d’una empresa que fa productes alimentaris. I diuen que ho han fet amb recursos propis de l’empresa i amb crèdits que han hagut de demanar. “Ja no ens queda més pulmó”, diuen, i demanen celeritat en el pagament de les assegurances. El 27 de novembre els va visitar el pèrit del consorci i li van lliurar tota la documentació, però encara no han cobrat. Voldrien que, pel cap baix, els facilitassen un avançament per a poder reprendre la producció al cent per cent. “Trencar els estocs dels clients és molt perillós, perquè els ocasiones unes pèrdues milionàries. Imagina que en un lineal d’un supermercat molt conegut no hi haja uns determinats bescuits.” Corren el risc, diuen, que els clients busquen uns altres proveïdors i que quan ells puguen tornar al mercat ja no els esperen.

“La nostra empresa té trenta-nou anys, exportem a Europa, Austràlia, el Japó, els Estats Units, hem patit guerres i una pandèmia, però això és molt pitjor, perquè quan vam venir, després de la barrancada, no hi havia empresa”, diuen.

Els ajuntaments, sobrepassats

La visita a Paiporta la fem amb Verònica Bosch, que és la presidenta de l’Associació de Polígons Industrials de Paiporta (APIP). N’hi ha tres, en aquesta població, que és considerada la més perjudicada de totes per la barrancada: la Mina, l’Estació i la Pasqualeta. L’associació reuneix 210 empreses i, segons la presidenta, totes han estat afectades. “La riuada ha entrat en totes les naus, unes estan més compromeses que unes altres, la majoria han estat un mes i mig netejant.” Hi ha 1.453 treballadors en ERTO, diu, i hi ha molta gent que encara rumia si tornar a obrir o no. Calcula que entre un 15% i un 20% no sobreviuran.

Verónica Bosch

El negoci de Bosch és patrimonial, és propietària de naus industrials que lloga a empresaris. Coincideix amb Patricia Muñoz que el problema principal que tenen totes les empreses és el fet de no haver cobrat encara l’assegurança. La majoria d’empreses d’aquests tres polígons són mitjanes o petites i les plantilles van dels tres o quatre treballadors als cinquanta.

A parer de Verònica Bosch, els ajuntaments de la zona necessiten molta més ajuda, perquè no estan preparats per gestionar una emergència com aquesta. “Ens agradaria que els diners que el govern espanyol té compromesos per a ajudar els ajuntaments, els envie ara. La devolució de l’IBI que s’ha fet als particulars, no s’ha fet a les empreses, i ens aniria molt bé. Els ajuntaments estan estrangulats econòmicament i fins que no reben els diners de Madrid no s’atreveixen a demanar préstecs”, diu.

Dos metres i mig d’aigua

On s’acaba el polígon de l’estació, en un carrer que ja dóna a les vies del metro, i una fila de naus, l’única nau que queda oberta és la de Mármoles Saugar, que fa làpides de cementeri. A la porta, enganxada al que queda d’asfalt i petrificada, hi ha una furgoneta que tenia tres mesos quan va venir la barrancada. L’aigua no se la va endur i fa de testimoni físic d’allò que va passar.

L’empresa la duen els tres germans Saugar: José, Paco i Miguel. Ara només hi ha José Saugar, que para compte de la feina que fan uns electricistes que han de tornar a fer la instal·lació per a posar en marxa les màquines. Les marques que el fang va deixar a la nau impressionen. És difícil d’imaginar una massa d’aigua, fang i canyes de dos metres i cinquanta-dos centímetres d’altura. En un dels despatxos es pot comprovar que tan sols hi falten tres dits per a arribar al sostre.

José Saugar amb les peces de marbre i de granit Despatx on es pot veure fins on va arribar el fang La força de l'aigua va trencar el mur que separava la nau de Saugar amb la dels veïns

Les pedres de granit amb què fan les làpides les han salvades pràcticament totes, perquè no són poroses i les han pogudes netejar. A més, com que són molt pesades, l’aigua no les va arrossegar quan es retirava. Però el marbre, no. El blanc de les peces de marbre s’ha espatllat i ara són d’un color beix indefinit i desigual. Però a José Saugar el preocupa, sobretot, que pràcticament tota la maquinària s’ha fet malbé. La màquina de tall amb làser l’han llençada, i els en queda una altra que miraran si poden arreglar. Per continuar s’hauran de gastar 600.000 euros. Els tres treballadors que tenen els han posat en un ERTO i esperen poder-los incorporar aviat, però com tots els entrevistats d’aquest reportatge es queixen que no han rebut les indemnitzacions de l’assegurança.

Són al polígon de Paiporta d’ençà de l’any 2000, però abans havien estat a la Torre, diu José Saugar, amb un mig somriure. Confia poder tornar a començar el mes vinent, i mentre ho diu contempla la nau, que és amplíssima, i ens mostra que al pati va caure un mur i va deixar comunicada la seua nau amb la dels veïns, que són una empresa de llavors que potser no tornarà a obrir.

El perill de tancament de les empreses

Luís Rodríguez és el portaveu de l’associació d’empresaris del polígon de Massanassa. Diu que, de setanta empreses que té l’associació, només tres han rebut la indemnització del consorci de compensació d’assegurances. No és el seu cas. La seua empresa, Tecniman, dedicada a comercialitzar productes per a la indústria, com ara, mànegues, paviments de cautxú, plàstics i elements per a l’estanquitat, va rebre l’impacte de la barrancada amb dos metres d’aigua. És pessimista i diu que, si els ajuts no arriben aviat, en les setmanes vinents començaran els tancaments de les empreses. Ell diu que ha començat a treballar amb els seus mitjans, però la situació és molt complicada. Com la seua homòloga de Paiporta, considera que els ajuntaments estan sobrepassats i que això serà un problema molt greu en la vida dels municipis. Quant a la neteja del polígon, diu que hi ha molta descoordinació i, com a anècdota, explica que un membre de l’exèrcit espanyol se li va adreçar per a demanar-li una llista de coses a fer-hi.

Començar a rebre clients

Cateline Morer és la gerent de RETIF, una empresa que ven i instal·la equipament comercial. La barrancada va destrossar la nau de 2.000 metres quadrats i tot el que hi havia dins, que bàsicament eren mobles en exposició, material d’oficina, papers i embalatges… Diu que el mes de novembre és el millor quant a facturació, perquè les botigues i els comerços es preparen per a la campanya de Nadal. Compren el paper d’embalar, les bossetes, els llacets, els ornaments… Enguany, és clar, el mes de novembre ha passat en blanc, també el desembre i, pràcticament el gener.

Cateline Morer, amb els dos únics objectes que es van salvar de la inundació

Són cinc treballadors que encara fan tasques de neteja, han obert a mig gas, per no dir que tenen tancat, i per mirar de donar una mica de servei als seus clients. Alguns, és clar, són propietaris de comerços afectats per la gota freda i també necessiten material per a posar-se en marxa. Amb tot, Morer explica que encara hi ha gent que no vol acostar-se al polígon de Massanassa, per por. Sobretot, quan es fa de nit.

La jubilació de Paco Minguet haurà d’esperar

Paco Minguet és el propietari de l’empresa MS Rechapados, al polígon industrial de Massanassa. Es dedica a fer les xapes que imiten la fusta natural amb què es recobreixen els aglomerats de fusta dels panells de les oficines o els mobles de la cuina. Dins la seua nau, l’aigua i el fang van arribar al metre i trenta centímetres. Té vint treballadors, però els té tots en un ERTO perquè, d’ençà de la barrancada, no pot treballar. Té la intenció de recuperar-los a poc a poc, a mesura que torne a tenir les màquines que ha comprat de segona mà. “No tenim tants diners per a comprar-ne de noves”, diu. Diu que les pèrdues per facturació sobrepassen els tres-cents mil euros i que el cost en materials i maquinària serà de prop de quatre-cents mil.

Paco MInguet

El cas de Paco Minguet és especial perquè el 20 de juliol s’havia de jubilar. “La meua idea era continuar un parell d’anys, deixar gent al càrrec d’això, estar-ne una mica al cas i relaxar-me un poquet, però, mira, al final, ha estat el conte de la lletera.” Li preguntem si no li ha passat pel cap tancar, en comptes d’intentar remuntar. “Semblaria que t’han guanyat. És amor propi. A més, tancar em costava diners, perquè hauria de despatxar tots els operaris i, a més, em quedaven deutes amb els proveïdors i no m’agradaria que em poguessen assenyalar per deure diners.” Si manté l’empresa, es podrà acollir als ajuts. Fins ara, diu que ha cobrat 25.000 euros de la Generalitat i 40.000 del govern espanyol, però diu que només arreglar la premsa, que és la mare de la fàbrica, li costa prop de vuitanta mil euros. Quant a l’assegurança, diu que els pèrits van passar per ací fa un mes i mig, però que encara no ha cobrat res. També ha presentat tota la documentació per a demanar un préstec ICO. “De tot això que pregonen en els informatius de no sé quants mil milions per a això i que es van rebent les ajudes, jo pense, deuen ser els altres, que ho reben, perquè si jo hagués cobrat l’assegurança, no m’hauria d’endeutar amb el banc.” Diu que sempre hi ha gent que té més barra i que potser ja cobra. També es pregunta com és que. si els ICO són préstecs dels quals hauran de pagar interessos, els posen tants entrebancs.

La preocupació de Minguet ara és poder començar a servir les comandes que alguns clients ja li han començat a fer. “Es porten molt bé, però si no els pots servir en el temps que ells volen, no és la meua manera de treballar.”

Setanta-quatre dies després

Patricia Muñoz, la presidenta de l’Institut Empresarial de l’Horta Sud, també és pessimista. Diu que en aquests dos mesos i mig algunes coses han millorat, gràcies a la col·laboració entre les administracions, però, sobretot, per la col·laboració entre empreses. Quant al consorci, diu que continuen barallant-s’hi perquè acceleren, perquè cada dia que passa és un dia més que una empresa es troba en perill de no sobreviure. “Cobrar l’assegurança és un dret. No és una cosa que et regalen, ni una donació. Si tens una pòlissa que et cobreix 500.000 euros i un pèrit diu que ho has perdut tot, t’han de donar 500.000 euros. És un desastre natural i no podem tenir uns terminis tan grans.”

Muñoz també explica que si ara el consorci diu que ha pagat el 20% dels sinistres, tenint en compte que hi ha 120.000 cotxes afectats, en aquest 20% pràcticament no ha tocat cap empresa.

Polígin el Bony de Catarroja Polígin el Bony de Catarroja Polígin el Bony de Catarroja Catarroja Catarroja Catarroja Massanassa Massanassa Massanassa Massanassa Un pla Marshall

“L’Horta Sud necessita un pla de reactivació. Com un pla Marshall. Si això no es reactiva, no seran només les empreses que no obriran, sinó tota la gent que hi ha darrere. També hi ha els negocis locals, petites empreses, amb clients afectats, proveïdors afectats… Per molt que vulga, un negoci en aquestes condicions no es podrà posar en marxa tot sol”, diu Muñoz, que compara la situació amb la covid, quan tot el món va aturar-se de cop. Ara, diu, no s’ha aturat de cop. “Travesses la V-30 i València, més enllà dels voluntaris, no s’ha adonat de res. Els empresaris continuen amb el seu negoci, però ací, el món s’ha aturat. Hi ha d’haver una empresa tractora per a tot l’Horta Sud. Si cal, tornarem a aprendre a treballar, que col·laborem entre nosaltres.” I encara fa una altra crida: que per a la reconstrucció es tinga en compte l’empresa local i no s’encarregue a les de fora.

American Donkey & Mule Society
3401 Recreation Rd 3, Bonham, Texas
Mapa a Google

Mirar de trobar relacions entre l’anomenat Far West i el petit municipi d’Olvan, al Berguedà, pot semblar força complicat perquè ni paisatgísticament, ni culturalment ni històricament no es veu, d’entrada, que hi hagi cap possible lligam entre aquest racó al cor de Catalunya i l’oest dels EUA. Però si es planteja la qüestió a Joan Gassó, veí del poble, la resposta és ràpida i directa: no, no té constància de cap parent indià a la família o entre els vilatans, però molts avantpassats dels rucs que cuida i cria a la masia de Can Fuives sí que en un altre temps van fer les Amèriques.

Can Fuives, per qui no ho conegui, és l’epicentre de la recuperació del guarà o ruc català, la raça asinina autòctona de Catalunya que va ser a punt de desaparèixer a la segona meitat del segle passat si no arriba a ser per la tasca ingent i pacient del pare d’en Joan, Joan Gassó i Salvans (1929-2012). Del 1975 ençà, efectivament, aquest ramader berguedà es va dedicar en cos i ànima a recuperar els pocs exemplars que restaven de l’Equus asinus var. catalana per evitar-ne l’extinció. Quan es va morir, el seu fill va continuar –fins avui– la feina de mantenir, reproduir i vendre guarans, en paral·lel a la difusió del coneixement d’aquesta raça col·laborant amb l’Associació del Foment de la Raça Asina Catalana, proposant l’apadrinament d’exemplars i organitzant, és clar, visites guiades a la seva granja.

En aquestes visites, Gassó no triga gaire a descobrir-nos la connexió americana dels seus guarans: durant el segle XIX, moltíssims exemplars de rucs van sortir dels ports d’Europa en direcció als EUA. La tradició diu que la fal·lera importadora va començar el 1785 quan George Washington (1732-1799), primer president de les Tretze Colònies acabades d’independitzar de la Gran Bretanya, va rebre uns quants rucs com a obsequi del rei Carles III d’Espanya i del marquès de Lafayette. Amb tot, la gran requesta es va produir amb el canvi de segle i la incipient expansió dels EUA primigenis cap a l’oest del territori. La necessitat de disposar de bèsties de càrrega i tracció, en un primer moment, i de bons animals per a les feines del camp o a les mines, posteriorment, va disparar la importació de rucs del sud d’Europa, més manyacs, dòcils i resistents en el treball que no pas els cavalls.

Es van començar a embarcar cap a Amèrica, doncs, exemplars d’Andalusia, de Mallorca i sobretot de Catalunya, la variant més apreciada i valorada de totes per les seves característiques morfològiques i per les capacitats demostrades: es deia que podia dur càrregues fins de cent quilos i estar-se tres dies de travessa sense beure. En molts casos, els rucs catalans arribats als EUA eren sementals que els ianquis destinaven a l’obtenció d’híbrids creuant-los amb eugues. En resultaven uns matxos molt resistents i de caminar segur en tota mena de terrenys, com el famós ase de Kentucky o Mammoth.

El 1823, de fet, ja hi ha documentada una compra de cinc rucs catalans a Vic per part de ciutadans nord-americans, un flux comercial que es va mantenir vigorós fins al final del segle XIX, arran de l’esclat de la guerra Hispano-americana a Cuba, d’una banda, i de la incipient comercialització de maquinària de motor amb rodes, d’una altra. Eduard Torres, en un article al llibre La recuperació del burro català. Aspectes culturals i biològics (2010), comentava que el 1902 es va reactivar la compra i l’exportació de guarans amb destinació als EUA i també el Canadà. I, per a garantir la puresa i la disponibilitat de bons exemplars, el 1904 el Departament d’Agricultura nord-americà va proposar fins i tot la constitució d’una associació de ramaders i veterinaris a Catalunya (la Reial Societat Catalana de Bestiar Asinal Selecte), la creació d’un llibre genealògic i la identificació dels animals: “La proposta va ser recollida a Catalunya i va comportar que, per iniciativa del veterinari Joan Vilarrasa, el cònsol nord-americà a Barcelona, Heriberto Boohm, i l’alcalde de Vic, Joan Josep Soler i Aloy, s’obrís el Llibre de Registre Català de Guarans, que va ser gestionat per la Cambra Agrícola Ausetana.”

El 1916, de fet, fou considerat pels Estats Units l’animal més preuat del món per la seva noblesa, fortalesa i alçada: cal recordar que havia esclatat feia dos anys la Primera Guerra Mundial i molts exemplars també hi foren destinats per complir tasques logístiques i de transport. Per tot plegat, doncs, no és estrany que a mitjan segle XX encara es paguessin fortunes pels millors guarans de Catalunya: segons que detallen Pere Comas i Esteve Bosch, pel Galant i el Noble, criats a Can Boada de Banyoles, els compradors nord-americans van pagar-ne 70.000 pessetes i 90.000, respectivament, en contrast amb les 6.000 o 10.000 pessetes que costaven els sementals no catalans de l’època. Però era un miratge, perquè la mecanització del camp, de la indústria i del transport ja feia temps que havia marcat el declivi definitiu de l’aventura americana dels rucs catalans.

I una mica més: Un exemple del pes del ruc en la societat nord-americana és que, des del segle XIX, és utilitzat com a símbol d’un dels dos actors principals de la política als EUA, el Partit Demòcrata. La història diu que els rivals del president demòcrata Andrew Jackson (1829-1837) el miraven de ridiculitzar jugant amb la proximitat del seu cognom i el terme jackass (ruc). Amb el temps, el partit va capgirar el sentit negatiu de l’apel·latiu en un motiu d’orgull i va acabar adoptant l’animal com a mascota. Una mica com va passar a Catalunya, al principi del segle XXI, amb la campanya del Burro Català com a símbol nacional.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Joan Gassó amb un ruc (fotografia: Fuives.com).

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

El de Sant Miquel és un carrer de Palma que, a l’estiu, si es pot evitar, millor. El trànsit de gent angoixa, la calor espitja fort i l’efecte embut que fa en el trajecte cap a la plaça Major fa tenir la sensació de ser dins d’una llauna de sardines. A l’hivern, la realitat és un pèl diferent. Encara que un dissabte qualsevol de l’any, segons alguns estudis, hi poden passar uns quaranta mil vianants.

Un cartell que diu The World’s Best Bocadillo et convida a fer una mossegada. Una casa de fundes per a mòbils que s’ha fet omnipresent no falta a la cita. La FNAC va triar aquest carrer per instal·lar-s’hi, fa uns quants anys. Algunes gelateries tanquen esperant l’estiu. El Mercat de l’Olivar prova de subsistir, allà devora, però tot apunta que segueix el rumb de mercats germans com el de la Boqueria. Venedors ambulants pinten quadres o converteixen uns vinils en obres d’art. Una dona demana doblers davant la parròquia que du el mateix nom del carrer. The World’s Best Bocadillo, una altra vegada. És impossible que la mirada no se t’escapi a rellegir el cartell cada vegada que hi passes.

“A on hem d’anar, al FAN?”, demana una filla a la mare davant un Desigual, prop d’on fa un temps hi havia el mític Radio Borne. És una frase que sent tot just arribar a Sant Miquel i que, encara que sembla innocent, explica part dels mals que han sofert els protagonistes d’aquesta història: els comerços emblemàtics que sobreviuen a la mort d’un carrer que ha estat l’eix comercial per excel·lència de Ciutat.

Carrer de Sant Miquel, a Palma (fotografia: Martí Gelabert). Un turista al carrer de Sant Miquel, a Palma (fotografia: Martí Gelabert). Carrer de Sant Miquel, a Palma (fotografia: Martí Gelabert). Carrer de Sant Miquel, a Palma (fotografia: Martí Gelabert).

Són tres: la merceria Plovins, la joieria i rellotgeria Pedro Miró i Bordados Valldemossa. La primera es va fundar el 1926, la segona, el 1932, i, la tercera, el 1968. Aquests tres comerços conformen l’associació de comerciants del carrer, que temps enrere va arribar a ser formada per noranta-sis establiments. “Ara hi ha moltes franquícies. És un carrer per on passa molta gent i els agrada venir aquí. Han fet ofertes molt bones pels locals, els propietaris han preferit tancar i llogar-los”, explica Pedro Miró, fill del fundador de la joieria. “Això va en detriment de la identitat d’una ciutat”, continua, i argumenta que amb la globalització totes les ciutats semblen fetes amb un mateix motlle.

“Érem noranta-sis amics que ens ajudàvem”

Joan Binimelis és rere l’aparador de Bordados Valldemossa. I, rere seu, hi ha teles de llengua. La botiga és petita. L’amo té vuitanta-sis anys, però no fa compte de deixar d’anar-hi. L’ajuda una dependenta que fa anys que l’acompanya, que talla unes teles a l’altre aparador. “Tot són franquícies i multinacionals. No volen saber res de l’associació, no col·laboren en res”, lamenta Binimelis, que coincideix en el fet que s’ha perdut la identitat del carrer: “Fa un temps els noranta-sis associats érem noranta-sis amics que ens ajudàvem”, relata.

Joan Binimelis, a la seva botiga (fotografia: Martí Gelabert). Dos curiosos miren l'aparador abans d'entrar a la botiga (fotografia: Martí Gelabert). Joan Binimelis, a la seva botiga (fotografia: Martí Gelabert). Teles de llengua a la botiga Bordados Valldemossa (fotografia: Martí Gelabert). Joan Binimelis, a la seva botiga (fotografia: Martí Gelabert).

Diu que és el millor carrer de Palma. Però que, tot i l’afluència de gent, perden clients, malgrat que en tenen que fa tres generacions que hi compren. De fet, els brodats que hi ha penjats no se substitueixen per uns de nous. Binimelis sap és un negoci que pot ser en hores baixes, atès que la gent no té les mateixes tendències de consum. Abans, naixia una nina i se li començava a preparar l’aixovar. Avui, es compren un parell de llençols per tenir-ne uns de nets i uns de bruts i ja basta.

Però un altre dels problemes que detecta és que la gent dels pobles ja no baixa tant a Palma. Joan Plovins, tercera generació en la regència de Plovins, hi coincideix: “Com més va més problemàtic és venir al centre. Abans els clients dels pobles venien a comprar, ara se n’afluixen, i van a centres comercials, on hi ha de tot i aparcaments a voler.” Com el FAN, on no sabem si mare i filla hauran acabat anant. “Tinc la meva clientela, però no basta”, lamenta.

“Quan em mori jo, es morirà la botiga”

Si aquests comerços continuen oberts per algun motiu és per estima. Tots han rebut ofertes “que marejaven” pels locals, amb els quals traurien molt més rendiment econòmic. És una feina esclava, coincideixen, i les noves generacions no volen venir a regentar els negocis tot el dia. “Si féssim feina a un altre lloc, per ventura guanyaríem més doblers”, diu Plovins.

La merceria Plovins (fotografia: Martí Gelabert).

Binimelis ho té clar: “Quan em mori jo, es morirà la botiga. No hi ha successió. Guanyaria molt més llogant el local que explotant el negoci. Però és el que dic als meus fills: si jo pas per davant la meva botiga, que he dut més de cinquanta anys, i veig que hi han posat una sabateria, al cap de tres dies m’enterren de tristesa. Aguant per estima i fidelitat als meus clients. Aquesta és la realitat i és trista.”

Competir amb les franquícies és impossible. I, de fet, d’aquests tres comerços, l’únic que està tranquil de tenir un relleu generacional és Pedro Miró, atès que les seves filles fa més de quinze anys que treballen amb ell. Plovins no és gens optimista: li manquen tres anys per a retirar-se i, encara que té una filla i la seva germana Antònia en té dues, ara com ara no els interessa. “És clar que fa llàstima. Em sap greu que acabi amb aquesta generació. No és un negoci que doni gaire, com sí que ho era antigament”, subratlla.

Plovins, del carro a vendre samarretes

Quan parlam amb Plovins, tot i que l’afluència de clients ja no sigui la mateixa, n’entren quatre, que ha d’atendre perquè tan sols hi és ell. Explica que els seus padrins van començar al mercat amb un carro, fins que van poder llogar el local al carrer de Sant Miquel i, als anys setanta, el van comprar. Després de la guerra hi havia poc material a Mallorca, i el seu padrí viatjava a Barcelona. Allà es va fer mercader, atès que els altres comerciants li demanaven que els n’anés portant. I així va ser com va començar a vendre a l’engròs.

La merceria Plovins (fotografia: Martí Gelabert). Les samarretes que Joan Plovins ven a la merceria, l'estrella de l'estiu (fotografia: Martí Gelabert). La merceria Plovins (fotografia: Martí Gelabert). La merceria Plovins (fotografia: Martí Gelabert).

Els padrins van deixar el negoci als dos fills i ara els seus néts obrin la botiga. Plovins recorda quan Sant Miquel no era casa de franquícies i, com Binimelis, enyora aquella identitat que ja no té. “Quan jo era petit venia amb els padrins i anàvem a comprar una duquessa a La Palma de Oro, o a berenar al Moka. O, ja de casat, record anar a comprar a la xarcuteria la Favorita. Tot això s’ha perdut. Tots els comerços típics de Sant Miquel ja no hi són.”

El turisme

No és que cap dels tres regents dels negocis parlin malament del turisme. De fet, poden subsistir, en part, gràcies a això. Però Plovins sap que, al principi, els va afectar de ple, que el canvi del carrer ve per mor del turisme. “Però ara si no en tenguéssim, la merceria ja no hi seria”, diu, i afegeix que no s’hauria imaginat mai de vendre més a l’estiu que no a l’hivern, els mesos forts per a comprar roba interior calenta. “M’he posat a vendre camisetes i és el que em salva. Als estrangers, els agraden, en compren, tornen… Alguns les embruten i vénen al cap d’un parell de dies a comprar-ne tres més. No miren prim”, explica.

Per part seva, Binimelis insisteix que els residents coneixen el brodat i hi donen el valor que té, però que els turistes ho troben car. I Miró fa una reflexió sobre la importància dels comerços locals: “Quan vaig de viatge, jo procur comprar a comerços locals, no en un que sé que trobaré aquí, perquè no duria res de nou.” Hi venen polseres amb l’illa de Mallorca, collarets, joiera artesana i de marques. El negoci els va bé i tan sols fa uns quants anys que van obrir el nou local, al mateix carrer.

Pedró Miró és la segona generació al capdavant de la joieria (fotografia: Martí Gelabert). Joieria Pedro Miró (fotografia: Martí Gelabert). Joieria Pedro Miró, al carrer de Sant Miquel (fotografia: Martí Gelabert).

Mentrestant, el temps corre. Bordados Valldemossa farà 54 anys el dia 5 d’abril. I a Plovins no li manca gaire per a jubilar-se. Sant Miquel és com un rellotge que funciona a diferents velocitats, sigui com sigui. A les 10.00 no hi ha tanta gent, a les 12.00 el carrer es comença a animar. Se sent parlar català, cosa que a l’estiu és impensable, els veïns de la zona es deixen veure. Alguns s’acosten als comerços emblemàtics. Uns dependents de la botiga de davant ballen a ritme de la música, no saben què fer amb tantes carcasses. L’olor de l’Stradivarius. Una dona canta òpera allà de fa molts anys –conten que, a vegades, funcionava com a despertador d’algun veí de la zona– i dóna a l’escena un punt costumista. Binimelis, Plovins i Miró continuen fent feina. I per Sant Miquel continua passant gent, tot i que alguns tendran ulls per als emblemàtics i, uns altres, tan sols per al The World’s Best Bocadillo –novament.

La portaveu de Junts per Catalunya al congrés espanyol, Míriam Nogueras, ha anunciat aquest vespre que el grup presentaria una esmena a la totalitat amb text alternatiu a la proposta legislativa del PSOE per a garantir la protecció en cas d’assetjament d’accions judicials abusives.

Segons Junts, la iniciativa del PSOE és insuficient, limitada i no tracta el problema de fons. “No soluciona el problema estructural de l’estat espanyol i s’allunya d’una veritable regeneració democràtica”, diu el partit.

Nogueras ha dit que tenien claríssim que ho havien de fer perquè la proposta no tenia l’abast que creia que havia de tenir: “La proposta que presenta el PSOE es queda molt curta, curtíssima”, ha dit en declaracions difoses per Junts.

“El PSOE ha de decidir si vol llençar les parets mestres o no, si vol eliminar el corb que està instal·ladíssim a les institucions de l’estat espanyol, o si es vol quedar a l’estètica com fins ara”, ha afegit.

“Félix Bolaños, ministre de Presidència en funcions i membre de l’equip negociador del PSOE, ha signat amb Oriol Junqueras, president d’ERC, l’acord entre el partit socialista i el republicà, amb el qual els catalans faran costat a Pedro Sánchez en la seva investidura com a president del govern en canvi de la condonació de 15.000 milions d’euros de deute […] Davant la possibilitat que altres comunitats puguin sol·licitar condonacions similars (de fet, la Comunitat Valenciana ja ho ha demanat per mitjà del seu president, Carlos Mazón), Bolaños ha anunciat que aquest mecanisme serà extensible a altres comunitats.” Això llegíem el 2 de novembre de 2023 en un diari madrileny. Com veiem, ja s’anunciava que hi hauria cafè per a tots, per a calmar la resta de comunitats autònomes que, com sempre, havien fet un supersònic i ferotge Fuenteovejuna, davant el suposat nou privilegi lliurat als catalans. El fet és que ha passat més d’un any i som on érem, també en aquest punt. Silenci sobre silenci.

Bé, ha estat així fins fa uns dies. Dimarts passat, el president Illa va tornar a despertar el tema. Què ha canviat? Doncs que necessita aprovar el pressupost d’enguany. Sap que governa en minoria i ha d’aconseguir més vots per a l’aprovació parlamentària. Per això va aprofitar la sessió del Consell de Diàleg Social de Catalunya d’aquesta setmana perquè els agents socials –patronals i sindicats– també tanquessin files davant la petició de fer efectiva la quitança del 20% del deute de Catalunya amb l’estat espanyol. Va demanar fer un exercici de “pedagogia” perquè la ciutadania entengués la mesura. “No és una mesura de privilegi per a Catalunya ni una mesura que vagi contra ningú, sinó que beneficia el conjunt de les comunitats autònomes”, va dir.

De la reunió, va sortir un manifest demanant la condonació. Em pregunto si calia, tenint en compte que la promesa ja era feta. Qüestió d’embolcall. El text el signen UGT de Catalunya, CCOO, PIMEC, Foment del Treball, que, per a la pròxima reunió del Consell de Política Fiscal i Financera, donen suport a la quitança de 15.700 milions d’euros per a Catalunya perquè “els beneficis d’aquesta reestructuració financera repercutiran de manera equitativa en la societat” i en la “millora dels serveis socials essencials”.

La veritat és que, a mi, aquestes posades en escena i les frases que utilitzen em molesten molt. És intentar fer veure que una cosa és natural tot i que tots sabem que no ho és pas. Perquè parlem d’un aspecte tan vergonyós, pervers i injust com és el deute català amb l’estat espanyol. Un deute que hem acumulat per culpa de l’infrafinançament sofert durant anys i panys, sota un criteri aplicat de Madrid estant ben conegut i que podríem resumir així: “Jo, que sóc l’estat, em quedo tots els teus imposts. I llavors et torno un grapat menys de diners, perquè crec que ja en tindràs prou per a anar fent. Si no en tens prou, no et preocupis, que ja et faré un préstec a un preu mòdic perquè acabis de passar l’exercici. És a dir, en el fons, et deixaré diners que són teus, però me n’hauràs de pagar interessos. I així, any rere any, mentre ho necessitis.” Que serà sempre, mentre et pagui el que vulgui… podria afegir.

Així de clar. I d’aquesta manera, any rere any, hem arribat a acumular un deute gegantí de gairebé 89.000 milions d’euros, dels quals, 77.000 són amb l’estat espanyol (FLA). Això fa que, ara com ara, siguem la comunitat més endeutada en termes absoluts, i pràcticament la segona en relació amb el PIB. A Catalunya, representa un 30%, només per sota del 40% que registra el País Valencià. En deute per càpita, Catalunya també té la xifra més alta, conjuntament amb el País Valencià, per sobre dels 11.000 euros.

Arribats a aquest punt, no es pot passar per alt la lectura que fan d’aquestes mateixes xifres a Espanya. Això que jo qualifico de vergonyós, pervers i injust canvia radicalment quan ho expliquen allà. El relat més habitual, sobre la base d’aquestes dades, és que som els més ajudats, els qui més gastem per sobre de les nostres possibilitats i, és clar, els qui no en tenim mai prou, i per això sempre anem pidolant més i més diners. Què més volen? Malauradament, aquest relat està profundament enquistat en la manera com ens veuen, i serà molt difícil que canviï, perquè cada dia s’alimenta una mica més. Avui per aquí, demà per allà…

En realitat, el volum d’endeutament de la Generalitat no ha deixat de créixer d’ençà del 2003. Va ser especialment intens l’increment del 2008 al 2015, arran de la crisi financera, en què la ràtio respecte del PIB va passar de prop del 8%, el 2007, al 35,6%, el 2015. Del 2016 al 2019, el deute en relació amb el PIB va minvar lleugerament fins al 33,3% del PIB. Amb l’aturada econòmica de la pandèmia, la ràtio deute/PIB va augmentar substancialment, per sobre del 37%. D’ençà del 2021, amb la recuperació econòmica postcovid, la ràtio va tornar a minvar fins al 30% en el tercer trimestre del 2024.

Recordem que el fons de liquiditat autonòmica (FLA) és una línia de crèdit que té com a objectiu que l’estat espanyol presti diners a les comunitats autònomes perquè no hagin de recórrer als mercats per finançar el seu deute. S’utilitza per a finançar venciments de deute o pagament de factures a proveïdors que tinguin les autonomies. D’ençà de l’any 2012, Catalunya és la comunitat autònoma que ha anat rebent més diners per aquesta via. Tant, que avui el deute en mans de l’estat espanyol representa el 86% del total.

Fa tres mesos, l’ex-consellera Natàlia Mas escrivia que, a parer seu, l’estalvi anual derivat de la cancel·lació del 20% del deute FLA seria molt important. Comentava, en primer lloc, que la reducció del volum d’endeutament aportaria un “oxigen financer” essencial per a poder emprendre nous projectes d’inversió, molt necessaris, que fins ara eren inviables d’impulsar. En segon lloc, que permetria un estalvi notable en el pagament d’interessos, un estalvi que permetria de derivar recursos cap a enfortir els serveis públics. I afegia que, en el context actual de tipus d’interès, la Generalitat hauria pagat l’any 2024 uns 1.300 milions d’euros en interessos.

Té raó, però crec que es podria anar encara una mica més enllà. Per quina raó ha d’existir aquest deute? Quina necessitat tenim de pagar interessos per uns diners que en el fons són nostres? Jo no sé com acabarà això. Però crec que és més assumible pel govern de Sánchez la condonació urbi et orbi del 20% del deute amb el FLA que no pas l’acceptació del finançament singular per a Catalunya que també s’ha pactat. Això no ho veig, tret que hi hagi moltes més “singularitats”, amb la qual cosa hauríem fet un gir lampedusià. És a dir, tornaríem a ser on som avui.

 

Les línies R1, R3 i R4 de rodalia han funcionat de manera alterada des de les 18.30 a causa d’un tren que ha quedat avariat a l’entrada de l’estació de Sagrera, a Barcelona, segons que han explicat fonts de la companyia ferroviària.

La incidència ha obligat a circular per via única entre Fabra i Puig i plaça Catalunya, on a més s’han fet desviaments puntuals. El tren afectat ha quedat a prop de l’andana de l’estació i a les 19.30 encara hi havia passatgers a l’interior del comboi.

Barcelona va assolir al setembre el padró municipal més alt de la història de la ciutat, amb 1.718.149 habitants, segons que ha avançat El Periódico a partir de les xifres que publica el portal d’estatístiques de l’ajuntament i han confirmat a l’ACN fonts del consistori.

Les taules s’actualitzen el primer de cada mes, i la darrera que es facilita és la del setembre del 2024. Tot just trenta dies abans, la població barcelonina es xifrava en 1.714.286 persones, i el setembre del 2023 n’hi havia 1.700.895. En un any, doncs, el padró de la capital catalana s’ha incrementat d’un 1%. La gràfica mostra dades d’ençà del primer de gener de 1997, quan el padró es quantificava en 1.493.663 persones.

A partir del 2001, la corba es dispara i la població de la capital catalana arriba a superar els 1.600.000 habitants el 2008. El 2009, però, hi ha un punt d’inflexió i la gràfica comença a dibuixar un perfil de serra per sota d’aquesta xifra que no torna a superar fins a l’abril del 2018.

El 2020, amb 1.673.579 habitants, el padró de Barcelona torna a disminuir fins a l’abril del 2022 amb 1.638.032 persones. A partir d’aquest punt, és quan agafa l’embranzida que l’ha dut ara a superar la xifra d’1.718.000 habitants.

Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) ha expulsat els dos regidors de Som Barxeta –plataforma municipal d’ERPV–, Dàrius Josep Tortosa i Imma Alberola, per haver pactat amb el PP una moció de censura per llevar la batllia a Vicent Mahiques, d’Esquerra Unida (EU).

“Considerem que aquest acord és completament contrari als valors de progrés i defensa del benestar de la ciutadania que haurien de prevaldre en qualsevol govern municipal”, diu ERPV en un comunicat.

La direcció d’ERPV ha comunicat als dos regidors la seua expulsió. “És inacceptable que, en el context actual, es formalitze una moció de censura amb el Partit Popular de Carlos Mazón, que carrega a l’esquena una responsabilitat gravíssima per la seua gestió negligent durant la DANA i que va contribuir a la mort de més de dues-centes persones”, diu.

La secretària general d’ERC, Elisenda Alamany, també ha enviat una carta comunicant l’expulsió als regidors. “En cap cas Esquerra Republicana pot donar una alcaldia al Partit Popular, un partit que ataca constantment els Països Catalans, la llengua i els drets i llibertats fonamentals”, explica ERC en un comunicat.

Segons ERPV, pactar amb aquest partit és una falta de respecte a les víctimes i una manca de responsabilitat política i ètica. “No podem demanar als carrers la dimissió de Mazón i el seu Consell i lliurar ajuntaments a un partit polític que ha demostrat a bastament estar en contra del benestar de valencianes i valencians”, expressa la direcció.

El partit diu que és conscient que en la política municipal, les persones compten més que no pas les sigles, però apunta que hi ha límits que no es poden traspassar. “El PP és el partit que ataca el valencià i que privatitza serveis públics, el partit que –com hem vist amb la riuada– abandona la ciutadania en casos d’emergència”, comenta.

La formació recorda, a més, que en les eleccions, la població de Barxeta “va votar esquerres i abans de lliurar l’ajuntament al PP de Mazón, Som Barxeta ha d’asseure’s a negociar amb el govern local per intentar no trair la voluntat expressada a les urnes”.

La jutgessa que investiga dos afeccionats del FC Barcelona pels insults racistes contra el futbolista del Reial Madrid Vinicius Jr. durant el partit d’octubre del 2023 a l’estadi de Montjuïc ha citat a declarar el jugador per al 23 de gener, com a perjudicat.
Segons han informat fonts jurídiques a Efe, Vinicius declararà per videoconferència davant la titular del Jutjat d’Instrucció 18 de Barcelona, ​​Carmen García, una vegada els Mossos d’Esquadra han identificat dues persones com a autors dels càntics racistes.

La jutgessa va oferir a Vinicius de personar-se com perjudicat en la causa, que va obrir arran de l’atestat que van confeccionar els Mossos d’Esquadra. Els enregistraments de les càmeres de l’estadi i la declaració d’un testimoni van permetre d’identificar com a autors dels càntics a tres seguidors del Barça, un d’ells menor d’edat que haurà de ser investigat en la jurisdicció corresponent.

La magistrada va obrir diligències i va citar a declarar com a investigats els dos afeccionats, que van negar que proferissin els càntics racistes que els atribueix l’atestat dels Mossos d’Esquadra, sobre la base de l’anàlisi de les imatges de la graderia durant el partit. En la causa es troba personada la Fiscalia de Delictes d’Odi de Barcelona, la lliga espanyola i el Reial Madrid, acusacions a les quals s’afegeix a l’exercida per Vinicius.

Aquesta no és l’única causa penal oberta pels insults rebuts en el camp pel jugador madridista.  El passat mes de juny, tres afeccionats del València van ser condemnats a vuit mesos de presó per un delicte contra la integritat moral amb agreujant d’odi pels insults racistes que van dirigir al futbolista el 21 de maig de 2023 a Mestalla. També estan a l’espera de judici quatre ultres acusats de penjar un ninot amb la samarreta del futbolista en un pont proper a la ciutat esportiva del Reial Madrid, el gener de 2023.

La Fiscalia de Delictes d’Odi de Barcelona va ser pionera a portar als tribunals el racisme en el futbol amb la querella que va presentar en 2020 pels insults que va rebre el futbolista de l’Athletic Club Iñaki Williams per part d’un afeccionat del RCD Espanyol, un cas que encara es troba pendent de judici.

Lloc: Espai d'exposicions de l'Ateneu

Les portaveus adjuntes d’ERC al congrés i al senat espanyols, Teresa Jordà i Sara Bailac, respectivament, mantindran els càrrecs als grups parlamentaris després d’haver decidit el president d’ERC, Oriol Junqueras, de no fer canvis després de tornar al lideratge del partit. Segons ha avançat Catalunya Ràdio, tant Jordà, que era candidata a vice-presidenta del partit per part de Nova Esquerra Nacional, una de les candidatures alternativa a Junqueras al congrés, com Bailac, que hagués estat vice-secretària de l’executiva, mantindran el càrrec.

Al congrés, Jordà seguirà al capdavant del tàndem que forma amb el president del grup, Gabriel Rufián, afí a Junqueras durant el congrés del partit. La direcció ho ha confirmat avui, quan Junqueras s’ha reunit amb els membres dels grups parlamentaris d’ERC al congrés i al senat amb la secretària general del partit, Elisenda Alamany.

Ahir van fer el mateix amb el grup d’ERC al parlament, i es va confirmar que el president, Josep Maria Jové, també candidat de Nova Esquerra Nacional, acceptava la proposta de la direcció de mantenir-se al capdavant del grup. En canvi, sí que va ser rellevada Marta Vilalta com a portaveu parlamentària de la formació i va ser substituïda per Ester Capella.