Visita guiada a l'exposició Miró Matisse a la Fundació Miró - Lloc: Altre (ho explico més avall)

Parlem sobre la grip amb Robert Güerri, cap del Servei de Medicina Interna de l’Hospital del Mar de Barcelona, on les visites s’han multiplicat per cinc aquests últims dies. Respon amb paciència totes les preguntes, de manera planera. Va ser un dels professionals que, amb les seves respostes, van fer companyia a la població durant els anys foscs de la covid. Ara la situació és com abans de la pandèmia. Explica que el virus de la grip no és més greu que abans, però què no s’ha de confondre amb un refredat. Si passes la grip te’n recordes, aclareix: “Et fa mal tot, és una infecció greu que és sistèmica.”

Güerri està preocupat per la baixa vaccinació. Considera important que la gent de més de seixanta anys i el seu entorn es vaccini, per evitar complicacions greus. També recorda els hàbits d’higiene que poden estalviar el contagi: de rentar-se les mans a ventilar. Recorda que el virus de la grip sí que es pot quedar sobre les superfícies i que cal vigilar amb això.

—Els casos de la grip augmenten, es preveu que el pic arribarà la setmana que ve. Però quina situació es viu als hospitals? És molt diferent de la que hem tingut aquests últims anys amb la covid?
—En aquest moment, ens trobem en una situació exactament igual que la dels mesos abans de la pandèmia de covid. El que vivim recorda molt l’any 2017, 2018 i 2019. Fins i tot per les dates. Perquè aquests últims anys, el 2023 i 2022, els pics de SARS-CoV-2, de virus sincicial respiratori i també una mica el de la grip s’havien avançat. Probablement, això demostra que tornem a una certa “normalitat”. Vivim una situació pre-pandèmica. Les guàrdies a l’hospital són igual de dolentes que el 2018 o 2019 per aquestes dates.

—Pot ser que ja no recordem com era tot plegat abans de la pandèmia. Aquests dies he sentit molta gent dient: “Vigila que enguany la grip arriba molt més forta.”
—La grip és exactament igual que era. Però passa que de vegades menyspreem el fet de tenir la grip. De fet, moltes vegades anomenem grip un refredat comú. Quan un té la grip se’n recorda. Jo recordo perfectament l’última grip que vaig passar, va ser el 2019. Una grip horrible. D’aquelles que has d’estar al llit i tens la sensació com si t’haguessin clavat una pallissa. Et fa mal tot. La grip és una infecció sistèmica, no tan sols afecta la via respiratòria, també pot afectar el cor o els músculs. Per tant, és una infecció greu. I ara veiem una grip com les d’abans, però amb la particularitat de la variant actual. Com deies, aquesta sensació que hi ha és cosa de la memòria. Ens hem oblidat del que era. Però la grip sempre ens ha preocupat molt. Per això ens interessa molt que la gent es vacuni. La gent més gran i més debilitada pot tenir problemes per causa de la grip. És greu.

—I com sabem si és una grip o no? Ens hauríem de fer proves? Com hauríem d’actuar?
—Ara tenim el xip del SARS-CoV-2, que és un virus de transmissió fonamentalment respiratòria, que ens feia posar el focus a estar atents en llocs tancats. Això continua essent així, perquè és un virus també de transmissió respiratòria, però en aquest cas també es transmet molt bé per contacte de superfícies contaminades. El virus persisteix més a les mans, a les superfícies, que no pas la covid.

—En quin sentit?
—Que pot infectar, perquè és veritat que en superfícies inertes trobes covid, però és difícil d’infectar-s’hi. I com que el virus que circula molt enguany és el de la grip, ens hi hem d’adaptar. Seria important que els qui tenen símptomes evitessin, com fos, de tenir contacte, sobretot amb gent debilitada. Pel que fa a la feina? Si tenim símptomes, seria millor evitar contacte i fer teletreball. I en la fase més aguda, quan tenim febre, no anar a treballar, perquè si no ho encomanarem a la resta. Per altra banda, és important rentar-se les mans, molt sovint. És fàcil contagiar-se per això. Per això, crec que és crucial recordar que cal netejar les superfícies i ventilar els espais tancats on hi hagi gent amb la grip. I la màscara! Potencialment seria útil. Com que ens podem infectar per les superfícies, no és 100% útil, però sí que redueix els contagis.

—Aquests dies, en espais públics se n’han tornat a veure. Al metro, per exemple…
—Sí que n’hi ha, però moltes menys que les que hauria d’haver-hi. Qualsevol que tingui símptomes respiratoris, sobretot quan ja tingui tos, preventivament s’hauria de posar la màscara. I si no, intentar tapar-se la boca quan esternudi. I no amb la mà sinó amb el braç, i després rentar-se bé les mans. Aquestes mesures poden ajudar.

—Per tant, no caldria fer-se la prova?
—Per què ens hauríem de fer la prova? La pregunta hauria de ser: si ens fem la prova farem res diferent? Si surt que sóc positiu de grip, faré res diferent? Si la teva actitud serà la mateixa, no cal fer-la. Parlo del carrer, una altra cosa és als hospitals. Si diagnostiquem una grip, actuaré diferent, li posaré un antiviral, faré una mena de seguiment diferent. Per exemple, en el nostre cas fem ecografies i radiografies depenent del context de la persona. L’aïllaré, igual que amb la covid. O la posaré en habitacions compartides amb gent que té el mateix virus. Al carrer, crec que és més útil allò que dèiem abans: si tens símptomes, protegir la gent del teu entorn, amb màscara, rentant-te les mans i ventilant. No crec que calgui fer proves en massa.

—Parlàveu abans de la importància de la vaccinació… Enguany la gent es vaccina menys?
—Sí, i no ho entenc. De vegades crec que ens falta una mica d’informació, fins i tot entre el personal sanitari. Caldria fer més pedagogia. La gent pensa: “Em poso la vacuna i igualment tinc la grip.” I voldria dir que això no és del tot cert.

—Per què?
—És allò que dèiem: quan algú passa la grip se’n recorda, sobretot perquè és molt simptomàtica, i tens molta febre i mal de cap. Com dèiem, és una infecció greu. El problema és que moltes vegades anomenem grip coses que no ho són. Segurament t’has vacunat i quan tens un refredat en dius grip.

—Però de què ens protegeix el vaccí?
—Com que la grip és un virus que canvia d’any en any, de vegades no té una protecció del 100%. Per tant, sí que és cert que et pots vacunar i agafar la grip. Però sí que s’ha demostrat, amb evidència científica, que les persones vacunades tenen el sistema immunitari entrenat i d’alguna manera tenen menys probabilitats de fer infeccions greus i que hi hagi pneumònia. La vacuna és una eina senzilla. Pot tenir un efecte secundari, però que és una mica de reacció local, és a dir, poca cosa. No entenc per què no ens vacunem més, i de manera més generalitzada. Realment en els entorns on la gent s’ha vacunat molt, disminueix molt tant la incidència, com els problemes greus.

—Qui s’hauria de vaccinar?
—Els més grans de seixanta anys, persones amb qualsevol malaltia que afecti el sistema immunitari i persones que cuiden la gent gran. El personal sanitari ens hauríem de vacunar en massa. Estant en contacte amb altres persones infectades, si et vacunes tens menys risc de transmetre i menys probabilitat d’infectar-te, i els quadres són més curts. La vacunació és útil i s’hauria de fer més extensiva. Com a societat, sembla que tenim un problema amb les vacunes. No ho entenc. Hi ha hagut moviments antivacunes que no tenen gaire sentit. Parlen de llibertat individual, però vivim en societat i hauríem de voler el bé comú.

—Parleu sempre de gent a partir dels seixanta anys. És perquè aquesta gent és la que pot tenir una infecció més greu?
—És una qüestió de probabilitats. Persones més grans de seixanta anys tenen més comorbiditats, tenen el sistema immunitari més cansat, extenuat i envellit… Per tant, hi ha més probabilitat de desenvolupar formes més greus de la infecció. Hi ha probabilitats que tinguin més coses a banda d’això: una mica d’hipertensió, diabetis, una insuficiència cardíaca, problemes de bronquis… És una qüestió de probabilitats. Als qui tenen aquestes circumstàncies, la grip els pot descompensar altres coses; això motiva els ingressos. Per això recomanem molt la vacunació als més grans de seixanta anys i als qui els cuiden.

—Per tant, aquest perfil és el que teniu ingressat avui?
—Dels vint-i-cinc ingressos que hem tingut avui, només hi havia una persona menor de seixanta anys, però que tenia altres problemàtiques prèvies a la grip, que són, en definitiva, les que l’han fet acabar ingressant. Majoritàriament, ingressa la gent gran amb múltiples malalties i que d’alguna manera la grip les descompensa. De fet, la infecció viral per grip, de vegades obre les portes a més infeccions. És a dir, és molt habitual de veure una persona que té una grip i al cap d’una setmana o cinc dies d’haver començat la grip fa una infecció bacteriana, una pneumònia bacteriana. És una de les coses que ens preocupem perquè, en el fons, ja no tractes una infecció viral i prou, sinó que la infecció viral greu, com la grip, s’ha sobreposat a una infecció bacteriana. Es complica tot molt més.

—Parlàveu de la importància de la vaccinació. Però si ara ja arribem al pic, caldria vaccinar-se o ja no cal?
—No és tard per a vacunar-se. Una persona amb un sistema immunitari competent, és a dir, normal, un cop es vacuna tarda uns deu o quinze dies a tenir una resposta immunitària bastant establerta. Ja es pot defensar davant la grip. Per tant, qui es vacuni ara d’aquí a quinze dies ja s’haurà immunitzat. I, malgrat que el pic de la grip es preveu que el tindrem la setmana que ve, en tindrem fins ben entrat el març, com passava cada any. No és tard per a vacunar-se.

—Aquesta setmana alguns mitjans han parlat d’un nou virus a la Xina. Realment és tan alarmant com diuen?
—El metapneumovirus és un dels virus que circula també estacionalment, de tant en tant. És veritat que ara a la Xina se n’han vist alguns casos que tenen un patró una mica més greu, sobretot en persones vulnerables i amb nens. Per tant, haurem d’estar una mica atents per a veure què passa aquests dies. Ara, no crec que aquest virus sigui com la covid. El metapneumovirus és un virus que ja circula i que hem de veure com evoluciona, que en persones sanes d’entrada no els causa casos tan greus com el SARS-CoV-2.

—Per tant, res a veure amb certs titulars d’aquests dies. No preveieu una nova pandèmia…
—Allò que va passar amb el coronavirus va ser una cosa excepcional. Tornarà a passar, però espero que no tan aviat. En definitiva, va passar que va venir un virus radicalment diferent, pel qual el nostre sistema immunitari no estava preparat. I es va expandir i va afectar moltíssima gent. A més, no hi havia cap immunitat prèvia, de manera que va fer respostes inflamatòries totals. Cap d’aquests virus que veiem en aquest moment, fins i tot aquest de la grip que veiem als Estats Units, ni el metapneumovirus, no compleixen aquestes característiques. No ha canviat tant perquè pugui produir una afectació generalitzada d’aquesta gravetat. No significa que no pugui haver-hi casos epidèmics en persones debilitades o amb malalties greus, però no és allò que vam viure amb la pandèmia.

Què se’n sap, del metapneumovirus humà, el virus respiratori que s’estén per la Xina

—Ara ha fet cinc anys dels primers casos de covid a la Xina. D’aquí a poc temps, farà cinc anys dels primers casos als Països Catalans. N’hem après res, de tot plegat?
—Voleu una resposta optimista o pessimista?

—La vostra opinió…
—És que no ho sé, depèn del dia. Hi ha dies que penso que ens dirigim cap a l’extinció, perquè el fet que hi hagi gent que s’oposi d’aquesta manera tan ferma a les vacunes fa pensar que no tenim seny. Però, per una altra banda, mires enrere i compares amb moments de la història, per exemple amb la grip del 1918, i veus que la resposta realment ha estat diferent. D’acord que no som enmig d’una guerra mundial, però realment la mortalitat no és comparable, i en tres anys la població ja estava vacunada. S’ha controlat i cinc anys després podem dir que hem girat full, que hem tornat a la situació prèvia. Per tant, malgrat tot això que hem viscut, ens n’hem sortit. I, de fet, crec que estem una mica millor col·lectivament.

—Podem dir que s’ha acabat el coronavirus?
—Hi ha casos de covid, però són els que tenim menys. L’any 2020, el SARS-CoV-2 ho va arrasar tot i va desplaçar absolutament tots els virus. No vam veure cap més virus, no li deixava espai. Això es va allargar el 2020 i el 2021. El 2022 vam començar a veure alguna cosa de grip, però poca cosa. I el 2023 ja en vam veure més. De fet, l’any passat ja hi va haver pic de virus sincicial respiratori, després un pic de SARS-CoV-2 cap al mes de novembre i un de grip cap al mes de desembre. Va ser una mica distorsionat. I enguany hem vist el pic que hi havia de virus respiratori sensicial, de moment no hem vist pràcticament SARS-CoV-2 i ara veiem un gran brot epidèmic de  grip, tal com era la situació prèvia. Això no significa que el SARS-CoV-2 no circuli, continua circulant, però ara hi ha un virus molt més fort, que és el de la grip.

—I podria tornar a canviar aquesta tendència?
—Sí, però em fa la sensació que competitivament, en la transmissió, és més eficaç la grip que no pas el SARS-CoV-2. Precisament, perquè té alguns mecanismes de transmissió que són una mica més efectius. Ara, no sóc cap endevinador i no sé què pot passar d’aquí a dos anys.

—Cinc anys després, podríem dir que la covid és com una grip més?
—No, enguany, tal com van les coses, és pitjor tenir la grip que la covid. Hi ha tanta grip que en veiem casos molt greus. I de covid, en canvi, en veiem de manera testimonial i no pas casos tan greus.

The Washington Post · Rick Noack, Haq Nawaz Khan i Shaiq Hussain

Quan Kabul va caure en mans dels talibans afganesos, l’any 2021, el cap del servei d’intel·ligència del Paquistan va ser un dels primers representants estrangers que el règim va convidar a visitar la ciutat. “Tot anirà bé”, va dir aleshores als mitjans de la capital afganesa estant.

Menys de tres anys i mig després d’aquelles declaracions, les relacions entre el Paquistan i l’Afganistan han empitjorat dràsticament. A final de desembre, els bombardaments paquistanesos van matar 46 persones a l’est de l’Afganistan, segons dades del govern afganès. L’atac, segons que ha explicat el Paquistan, tenia com a objectiu un grup de milicians afganesos, però Kabul ha informat que entre els morts hi havia dones i nens.

L’escalada transfronterera reflecteix la frustració creixent a Islamabad per l’augment d’atacs mortals al Paquistan per part de talibans afganesos. El govern paquistanès, en aquest sentit, ha afirmat reiteradament que la facció paquistanesa dels talibans opera al país amb el suport del règim afganès.

Les tensions han continuat creixent aquests darrers dies, amb nous combats entre Islamabad i els talibans afganesos en una zona fronterera divendres proppassat.

“Ha arribat el moment d’actuar plegats per defensar el futur del Paquistan”, va dir aquell mateix dia el primer ministre paquistanès, Shehbaz Sharif.

Durant les dues dècades que va durar la insurrecció talibana a l’Afganistan, Islamabad va ser sovint acusada d’acollir talibans en territori paquistanès –o, si més no, de tolerar-ne la presència. Ara Islamabad es troba a si mateixa en la cara contrària de la moneda.

La victòria dels talibans afganesos, ara fa més de tres anys, va donar confiança als talibans paquistanesos, que van augmentar l’assertivitat i l’abast dels seus atacs al país.

La caiguda de Kabul, paral·lelament, va inundar el mercat negre paquistanès d’armes de foc modernes i ulleres de visió nocturna, cosa que va concedir als talibans paquistanesos un avantatge tecnològic sense precedents sobre les forces locals.

L’Institut d’Estudis per a la Pau del Paquistan, un think tank amb seu a Islamabad, deia en un informe publicat la setmana passada que tant la freqüència com la intensitat dels atacs dels talibans al Paquistan havia augmentat d’ençà de la caiguda de Kabul en mans dels talibans. En els tres anys i mig d’ençà de l’arribada del poder dels talibans a l’Afganistan, afegien els autors de l’informe, els atacs talibans al Paquistan s’han enfilat fins al nivell més alt de la darrera dècada.

Entre el 2007 i el 2015, els talibans paquistanesos van commoure el món amb atacs de perfil alt, entre els quals, l’intent d’assassinat de Malala Yousafzai –l’activista pels drets de la dona que era una adolescent en el moment de l’atac– o la matança en una escola de la ciutat de Peixauar, en què un grup d’homes armats van assassinar 132 nens a trets l’any 2014.

Durant aquells anys, les autoritats d’ambdós països sospitaven que els talibans afganesos i paquistanesos col·laboraven amb freqüència. En un informe publicat l’any passat, l’Equip de les Nacions Unides de Suport Analític i Monitoratge de les Sancions va concloure que ambdós grups continuaven mantenint relacions, i assegurava que els talibans afganesos havien proporcionat suport logístic clau als seus homòlegs paquistanesos durant l’onada més recent d’atacs al país, tot subministrant-los armament i material.

Un soldat paquistanès escorcolla un home a la frontera entre el Paquistan i l’Afganistan, el mes passat (fotografia: Akhter Gulfam/Efe).

A la regió del Paquistan que fa frontera amb l’Afganistan, la població local també està convençuda dels vincles entre un grup i un altre. Maulana Altaf Hussain, un ancià de la zona, explica que va veure forats en les tanques frontereres poc després de les incursions més recents de talibans afganesos al país.

En declaracions l’any passat, Qari Xoaib Bajauri, un alt càrrec dels talibans paquistanesos, va afirmar que les intencions del grup havien evolucionat al llarg de la darrera dècada. En compte d’atacar civils, deia, l’objectiu dels talibans se centrava ara a combatre les forces paquistaneses, les quals titllà de “càncer per a tota aquesta regió”.

Alhora, Bajauri va negar que el grup comptés amb el suport de militants afganesos, però va reconèixer que entre les seves files hi havia “mujahidins paquistanesos que van lluitar al costat dels talibans afganesos a l’Afganistan” i que ara havien tornat al Paquistan.

Encara que alguns representants del règim afganès volen mantenir relacions cordials amb el Paquistan, Kabul no sembla tenir cap més opció que atacar públicament Islamabad pels bombardaments transfronterers de final del mes passat. Molts talibans afganesos veuen els talibans paquistanesos com a “germans d’armes”, i hi ha una certa pressió al país perquè el govern faci costat públicament al grup, segons que expliquen els analistes.

Khairullah Khairkhwa, ministre d’Informació en funcions de l’Afganistan, va declarar a final de desembre: “La voluntat del nostre poble és protegir la gent, siguin afganesos o convidats”. Les declaracions van interpretar-se àmpliament com una confirmació que Kabul acull regularment militants talibans paquistanesos com a “convidats”, que és la justificació que els talibans afganesos van donar per a acollir al país Osama bin Laden i més milicians d’Al-Qaeda a final dels anys noranta i començament dels dos mil.

Sigui com sigui, els talibans afganesos segurament no tindrien gaires opcions en un enfrontament directe amb el Paquistan, una potència nuclear amb un dels exèrcits més grans del món.

La presència dels talibans paquistanesos a l’Afganistan “és incòmoda per a Kabul, que veu com els paquistanesos abusen del seu ‘estatus de convidat'”, explica Asif Durrani, ex-representant especial del Paquistan a l’Afganistan.

La mateixa setmana en què el Paquistan va atacar uns quants objectius a l’est de l’Afganistan, el successor de Durrani va visitar Kabul per a dialogar amb Sirajuddin Haqqani, ministre de l’Interior en funcions del govern talibà.

“Aquest fet demostra que els talibans també són conscients de la importància del diàleg”, explica Muhammad Amir Rana, analista de seguretat paquistanès.

Però a Islamabad hi ha molts dubtes de fins a quin punt el règim talibà comparteix aquesta disposició cap al diàleg que Haqqani –cap d’una facció clau del règim– sembla que té. Encara que el Paquistan, històricament, ha mantingut històricament bones relacions amb Haqqani, no és clar quina acollida tenen els missatges del govern paquistanès entre la reclusiva cúpula del règim afganès.

“Els Haqqani són importants a l’Afganistan, però no són prou forts per a imposar ni controlar el diàleg amb Islamabad”, sentencia Rana.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Ja hem deixat enrere les vacances de Nadal, la gent ha tornat a la rutina i els alumnes a les aules. Us heu demanat quan seran els següents dies festius? Tocarà esperar uns quatre mesos: no n’hi haurà fins a l’abril, per Setmana Santa.

Com cada any, els dies festius de Setmana Santa varien entre el 22 de març i el 25 d’abril. Aquest canvi no és a l’atzar. Aquesta festa sempre se celebra el primer diumenge després de la primera lluna plena una vegada transcorregut l’equinocci de primavera. Per tant, segons la data d’aquesta lluna plena, s’estableixen els dies festius.

Enguany, el primer dia festiu serà el Divendres Sant, el 18 d’abril.

A continuació, us oferim la llista dels festius de Setmana Santa 2025 als Països Catalans.

Quins són els dies festius?

• Catalunya: Divendres Sant (18 d’abril) i Dilluns de Pasqua (21 d’abril).
• País Valencià: Divendres Sant (18 d’abril) i Dilluns de Pasqua (21 d’abril).
• Illes: Dijous Sant (17 d’abril), Divendres Sant (18 d’abril) i Dilluns de Pasqua (21 d’abril).
• Andorra: Divendres Sant (18 d’abril) i Dilluns de Pasqua (21 d’abril).

Quins dies són les vacances escolars de Setmana Santa 2025?

• Catalunya: Del 12 d’abril al 21 d’abril.
• País Valencià: Del 17 d’abril al 28 d’abril.
• Illes: Del 17 d’abril al 27 d’abril.
• Andorra: Del 17 d’abril al 2 de maig.

Quin dia es regala la mona?

La mona és una tradició molt viva al nostre país, que coincideix amb el Dilluns de Pasqua. Enguany el dilluns 21 d’abril serà el dia que el padrí lliurarà la mona al fillol.

Quins són els orígens de la mona?

La mona és una de les tradicions més arrelades de Pasqua, però també la que té uns orígens i un significat més incerts.

Hi ha tota mena de teories que es remunten al passat àrab, romà, a l’antiga Grècia i fins i tot a les festes que feien els pastors d’unes quantes cultures per donar la benvinguda a la primavera. Però hi ha un punt en què coincideixen gairebé tots els experts: és un costum d’orígens pagans relacionat amb antics rituals de fertilitat que el cristianisme va assimilar.

La mona és igual a tot el país?

La mona pot prendre formes molt diferents. La més tradicional és la massa cristina o de rotlle: un pa de massa de brioix dolç, coronat amb ous durs. A més, la tradició diu que la mona ha de portar tants ous com anys té l’infant que la rep.

Aquest pastís pren noms i formes una mica diferents. En alguns llocs del País Valencià és anomenada “tonya”. Amb l’ou dur que conté es fa una declaració d’amor molt especial: l’ou s’esclafa al front de la persona estimada.

A Catalunya Nord són molt populars les mounes, tot i que no són autòctones i amaguen una història molt especial. Segons que explica l’historiador de la cuina Jaume Fàbrega, la van introduir els pied noirs exiliats d’Algèria a la dècada dels seixanta del segle XX. Molts d’aquests pobladors eren d’origen mallorquí, menorquí i valencià i sembla que van ser els qui va dur la tradició de la mona a aquell país africà. Després, en exiliar-se arran de la independència d’Algèria, van dur novament la tradició –i el costum d’anar-se-la a menjar a fora– a Catalunya Nord.

Per què és festa el Dilluns de Pasqua, si ja no se celebra res?

Pasqua és, juntament amb Nadal, la festa més assenyalada del calendari religiós. Us heu demanat mai per què es fa festa el Dilluns de Pasqua, si ja no se celebra res? Doncs pel mateix motiu que també és festiu l’endemà de Nadal, el dia de Sant Esteve.

Al llibret Celebrem el Nadal, l’etnòleg Amadeu Carbó explica que és un fet singular del calendari que ens lliga amb el nostre passat carolingi.

Al segle IX, la Catalunya Vella pertanyia a l’imperi fundat per Carlemany i depenia del bisbat de Narbona, a diferència de la resta de la península ibèrica cristiana, dominada pels gots i vinculada al bisbat de Toledo. Això va determinar dos conceptes de família diferents. El carolingi era molt extens, com un clan, i quan hi havia alguna festivitat important calia desplaçar-se a la casa pairal.

Aquest era el cas de les tres Pasqües de l’any: Nadal, Pasqua Florida i Pasqua Granada. I com que a l’edat mitjana els desplaçaments solien ser llargs, la foscor intensa i els mitjans precaris, la gent necessitava tot l’endemà per a tornar a casa. Per tant, a la primeria, el Dilluns de Pasqua era una jornada en què no es treballava, que no és exactament igual que fer festa. Ja ho explica ben bé el refranyer: “Per Pasqua i per Nadal, cada ovella al seu corral.”

Aquest costum originari de la Catalunya Vella es va anar estenent a mesura que s’anaven conquerint més territoris i ha perdurat a gairebé tots els indrets del país. Avui, a Catalunya i al País Valencià es fa festa de divendres a dilluns i a les Illes de dijous a dilluns. Tradicionalment, és el dia que es menja la mona i en alguns llocs és costum d’anar-se-la a menjar fora, en un dinar o berenar a l’aire lliure.

El meu contacte amb el mercat de roba de segona mà va començar a l’adolescència. Sempre m’ha encantat la moda, sóc presumida, m’agrada triar amb cura les peces que em vestiran, però no he pogut dedicar-hi mai gaires diners, i encara menys en aquells anys de joventut. Així doncs, a setze anys, quan vaig descobrir aquella botiga desastrada de Roba Amiga al carrer de Verdaguer del meu poble, se’m va fer la llum. Allà, amb quatre rals, podia endur-me una bossa pleníssima de peces, algunes de marca bona, que significaven una joia tremenda, perquè era com endur-me a casa un tresor lluny del meu abast.

D’alguna manera, la roba s’assimila a les paraules i crec, fermament, que també parlem i ens definim a través de la nostra vestimenta. Amb cada element tèxtil que posem al cos, establim diàleg amb nosaltres mateixos, i també amb el món. I aquí cada ésser té el seu codi, i conèixer molt algú implica també entendre per què avui es vesteix d’una manera o d’una altra; perquè amb la roba definim un caràcter, una personalitat. Fins i tot aquells qui asseguren que mai no van a comprar i que la roba tant els fa, ens envien missatges amb les seves indumentàries. Per mi, vestir estampats acolorits o de flors pot voler dues coses: o bé que sóc profundament feliç o bé que no ho sóc gens i em decoro el cos amb colors i traços alegres, precisament, per invocar la felicitat.

Han passat uns quants anys d’ençà d’aquella descoberta i ara hi ha una escena que sovint es repeteix a la meva vida. Quan algun amic o amiga dels qui em coneixen de debò s’interessa per una peça de roba que porto posada i deixa anar allò de “Que maco aquest jersei. D’on és?” N’hi ha prou que jo esbossi un somriure còmplice perquè sàpiguen on l’he comprat i ells mateixos em donen la resposta. No és que ells siguin endevins, és que saben que pràcticament tota la roba que porto, excepte comptades excepcions, és de la botiga Solidança. Si les meves amistats m’haguessin de descriure a mi i el meu món en quinze paraules, estic segura que “Solidança” sortiria a la llista de mots que parlen de mi, que em narren. Podria dir que gràcies a aquest projecte social he canviat els meus hàbits de compra d’una manera bastant radical. I si avui us parlo d’aquest tema és perquè sento una felicitat immensa pel fet que aquesta entitat social sense ànim de lucre rebés, el mes de desembre passat, una Creu de Sant Jordi, un dels màxims reconeixements que atorga la Generalitat de Catalunya, i que des del 1981 pretén fer valer la dedicació de persones i entitats que han contribuït de manera destacada al desenvolupament social i cultural de Catalunya. Sens dubte, mereixen aquest premi i el reconeixement que se’n deriva perquè Solidança és molt més que una botiga (actualment unes quantes botigues) de roba de segona mà. Van aixecar el seu projecte el 1997 i, d’aleshores ençà, desenvolupen programes d’inserció laboral i accions formatives dirigides a persones en situació de vulnerabilitat social, amb activitats vinculades a la gestió integral de residus i a l’economia circular.

A còpia d’anys de comprar-hi, he canviat el meu sistema de pensament sobre la manera com consumim i he desterrat, gairebé del tot, la compra de peces noves de marques fast fashion que generen anualment tones de residus. En termes econòmics, m’és impossible i caríssim pagar vint-i-cinc, trenta o bé quaranta euros per un jersei, uns pantalons o una jaqueta. En termes de consciència social, em calma i em reconforta pensar que aquí tots hi sortim guanyant: jo calmo la meva set de consumir anant a Solidança, on la majoria del que hi venen no passa de deu euros, i a més, així, evito de col·laborar en la destrucció del medi i amb la producció desmesurada i perversa de més i més peces de roba nova que acaben en abocadors. A més, m’he imposat una condició: quan hi vaig a adquirir roba, hi porto roba que ja no faig servir, i així dibuixem plegats el cercle de l’economia circular. No tan sols hi compro roba per a mi, sinó també per a les meves criatures, per a familiars i amics, i ja em conec totes les dependentes, tant de la botiga del meu poble, com de la nau que tenen a Sant Feliu, on també he adquirit mobles, electrodomèstics, cadiretes per al cotxe de la canalla i tota mena d’objectes de segona mà.

L’àvia sempre em diu que porto roba de morts, i jo ric. Però del tot, no fa riure. Aquest és un pensament arrelat en molta gent que sent recel a l’hora de comprar peces ja usades. Em resulta curiós que ens mostrem tan tocats i posats pel que fa a malfiar-nos d’on poden venir aquelles peces, que sentim una mena de basarda d’infeccions o de malastrugança i, en canvi, no ens cogui l’ètica i no reconeguem que, comprant a Shein, o a tantes d’altres marques, som còmplices de les males praxis d’aquestes empreses que exploten infants i adults i que constitueixen la segona indústria més contaminant després de la petroliera.

Solidança no m’ha pagat mai perquè parli bé d’ells; ni hi tinc cap tracte de favor. Ho dic de cor i perquè hi crec. I us convido a investigar el seu projecte, que ho té tot: ecologisme, inserció social i econòmica circular. El futur de la moda implica repensar on comprem i què comprem. Apostem pels dissenyadors locals si hem d’invertir en peces de qualitat i que valgui la pena de pagar un dineral per una peça feta prop de casa, una peça que ens durarà anys. Redescobrir els sabaters perquè ens adobin les sabates abans de comprar-ne de noves, redescobrir les modistes del barri, del poble. I quan el capitalisme uns enverini amb l’ànsia consumista, intercanvi de roba amb amics i familiars i botigues de segona mà. I, si pot ser, informar-nos sempre, abans, de què i qui hi ha darrere dels llocs on comprem, de les economies i les empreses que alimentem.

Conta la tradició que la figura del tribú de la plebs es va crear l’any 494 a. n. e., després d’una revolta contra els patricis. Els plebeus van sortir de Roma, es van aplegar al turó després anomenat mont Sagrat i no van accedir a tornar a la ciutat fins que no es va acceptar de formalitzar aquest càrrec públic inviolable i d’elecció anual que els representés i que contrapesés així el poder dels cònsols i del Senat. Amb els anys, el càrrec es va anar estrafent, reservat a plebeus rics, va trobar després els subterfugis per a prescindir de la condició real de plebeus per als rics i finalment va passar a incloure’s en les atribucions i els càrrecs (vitalicis) absorbits pels emperadors.

No és que la història es repeteixi, ni que tornem a viure res com si fóssim bèsties condemnades a una sínia, però de vegades les coses que ja hem après ens serveixen d’exemple o explicació o metàfora. I avui, com sovint em passa, ves, penso en romans.

Només ens queden onze dies abans que, fent, de segur, gesticulació de característica fatxenderia, Donald Trump es proclami amo del món. Sense assalts violents ni banyes de búfal, aquesta vegada, però amb idèntica intenció. Que ell ja se’n sent, d’amo de tot, però que ara, a sobre, en tindrà el càrrec. Perquè així ho han decidit els electors, certament, cosa que no treu esgarrifança a la situació. Basarda, fins i tot. Aquesta basarda de la qual Vicent Partal alçava acta fa dos dies.

Encara no ha pres possessió del càrrec i aquest Ubú amb la cara pintada ja ho ha sacsejat tot d’amenaces violentes, com un pinxo de pati d’escola disposat a establir arreu les seves normes d’abusos i pallisses i crits. O a dir que això és el que vol fer. A crear l’ambient que mostri als seus (votants, seguidors, adlàters, cadascú en el nivell que sigui) que ja és aquí. Encara que bona part de l’exagerat manoteig pugui ser retòric i destinat a aquest simple representar i fer-se veure, també aconsegueix això altre: crear ambient, modelar l’ecosistema que li permeti prosperar. Ho fa ell i ho fa l’altre gall del galliner, el megalòman Elon Musk que tot ho violenta al servei del seu domini. I un diu Grenlàndia i Mèxic i Panamà i Canadà i l’altre diu Alemanya i Anglaterra com si el món fos un tauler de Risk i només ells en tinguessin els daus.

En fi. I els romans, què? Doncs els romans, tot. En aquest cas, com a esquema o esbós d’això que ens passa, d’aquest canvi de rasant en el camí que tenim al davant i que no ens deixa veure el tram següent encara que el tinguem molt a prop, d’aquest temps que vivim i que encara no sabem explicar bé (precisament perquè el vivim i hi som tan immersos que ens falta perspectiva: les coses s’entenen millor quan les llegim resumides als llibres d’història).

Els romans. La República tardana. Optimates i populares. Les dues faccions de l’aristocràcia en pugna pel poder. Simplificadament, diguem que ciceronians i cesarians; les famílies de llinatge més espès i les que accepten en el seu si els rics “homes nous”; els partidaris de la vella autoritat del Senat i els partidaris de la veu “popular” expressada des de les assemblees. Diguem que els uns controlen el Senat i que els altres controlen les assemblees, i que les formes i els discursos de cada grup s’adeqüen al seu escenari. La batalla pel poder entre els dos bàndols és aferrissada i, situats com som als paràmetres de fa dos mil anys llargs, cruenta. La qüestió, però, és que, tant abans com ara, tots dos representen idèntics interessos: els propis, els de l’aristocràcia.

Madeleine Albright i Donald Trump. George Bush i Elon Musk. I ara ha arribat el temps dels segons, d’aquesta forma tardocapitalista de populares. Es permeten de menysprear el Senat i tot el que envolta el Senat perquè se sustenten formalment en la plebs i a ella s’adrecen. No és que la defensin, ni de bon tros: només s’hi adrecen. La menyspreen igual com fan tots els aristòcrates. Aquests són tan rics com els altres (o més, molt més) i tant al servei dels propis interessos com els altres. Per molta retòrica populista que gastin.

Tot plegat, val a dir, no ens ha de fer perdre de vista que si ho poden fer és també perquè hi ha una remor de fons, un clamor de fons, un malestar de fons sobre el qual ells saben navegar. No pas per a resoldre’l, és clar, sinó per a col·locar-se on són i aprofitar-se’n. Aprofitar-se del malestar real, de la necessitat de protecció, de seguretats. Dir que jo sóc com vosaltres, penso com vosaltres, parlo com vosaltres, i us represento. Jo, el multimultimultimilionari, sí. No sóc un elitista tibat com els senadors llepafils, tanta llei, tanta burocràcia inútil: sóc aquí per a torçar-les a conveniència, pel bé de la República i del poble de Roma, make Amèrica great again.

No vull dir, entenguem-nos, que ara repetim aquell món, evidentment. Només que aquell esquema explica algunes coses. Potser.

I no, la història no es repeteix, però els humans, ai, som els mateixos.

La comunitat educativa es manté en peu de guerra contra la llei Rovira i totes les conseqüències. O, més aviat, el conseller José Antonio Rovira sembla haver declarat la guerra a la comunitat educativa. Un dels puntals de la llei anomenada de “llibertat educativa” és la consulta sobre la llengua vehicular a les escoles, que el conseller pretén fer a final de gener, tot i que encara no té data.

La consulta s’havia de fer entre el 26 de novembre i el 4 de desembre, i es va ajornar pels estralls de la gota freda. Els centres educatius de les comarques afectades van ser devastats, i la nefasta gestió de la Conselleria d’Educació va despertar molt de malestar entre el personal docent i els pares i mares dels alumnes, que van ser els qui van traure el fang de les escoles. Amb tot, el conseller es va entestar a fer igualment la consulta per la llengua, que no forma part de cap manera de la llista de prioritats de la comunitat educativa, i la va traslladar a final de gener.

La comunitat educativa denuncia l’abandó del conseller Rovira: “Posa en risc la nostra salut”

La pressa del conseller

Per continuar alimentant la maror, el conseller Rovira va obrir el tràmit d’audiència pública sobre la consulta per la llengua en el període de vacances de Nadal. Malgrat l’intent de dissuadir les queixes, es van presentar 4.145 al·legacions, de les quals 4.111 exigien la retirada de l’ordre que regularà la consulta. No obstant això, la Conselleria d’Educació les ha desestimades totes, adduint això: “La realització de la consulta prevista en el projecte d’orde sotmesa a audiència i informació pública constitueix una obligació legal que ha de dur-se a terme amb caràcter previ a la implantació del títol I de la Llei 1/2024 a l’inici del curs escolar 2025-2026.” Així, doncs, la conselleria ha pres tan sols en consideració vint-i-cinc de les al·legacions, que feien referència a possibles dificultats per a la consulta als centres docents afectats per la gota freda.

“Dur-ho a consulta pública en plenes vacances de Nadal va ser una porcada, perquè la comunitat educativa no està al 100% i és més difícil de donar-hi resposta. Així i tot, hi ha hagut milers d’al·legacions, de manera que alguna cosa hem aconseguit, encara que no ho aturarem ni aconseguirem que prenguen en consideració cap de les al·legacions, això segur. Les han desestimades en un temps rècord, amb milers i milers d’al·legacions. Hauran fet un copia i enganxa, perquè, si no, no s’explica”, lamenta Rubén Pacheco, president de la Confederació d’AMPA Gonzalo Anaya.

El col·lectiu Famílies pel Valencià diu que s’ha fet amb una rapidesa i celeritat “insòlites”, perquè el termini per a presentar les al·legacions es va acabar el dia 3 de gener, i el 7 ja havien publicat l’informe amb les desestimacions. “Ni se les han llegides. Fa la sensació que ja ho tenien preparat, que ni s’ho han mirat. La resposta que han fet demostra, una volta més, la pressa que tenen”, diu Núria Cerveró, portaveu del col·lectiu. A més, consideren que les respostes no són ben argumentades ni motivades, perquè han unificat les al·legacions sense atendre els arguments de cadascuna, tractant l’audiència pública com un mer tràmit. “No han escoltat la veu de la comunitat educativa, que s’ha manifestat contundentment demanant la retirada de l’ordre i, per tant, de la consulta”, lamenten.

Ara, segons que explica Marc Candela, coordinador d’acció sindical de l’STEPV, la Conselleria està obligada a respondre una a una totes les al·legacions. Després, la consulta haurà de passar pel Consell Jurídic Consultiu, i fins que no hi haja l’informe favorable no es podrà publicar en el DOGV. Serà llavors quan se sabrà la data concreta de la consulta. “No crec que hi haja res que ho tombe. El Consell Jurídic Consultiu pot fer-hi alguna observació, però normalment no tomba normatives; les esmena, si de cas. Fins que no tinguem la sentència del Constitucional, la llei està en vigor”, diu. A hores d’ara, hi ha un recurs interposat contra la llei al Tribunal Constitucional espanyol, però mentre no hi haja cap resolució, la conselleria aplica la normativa. “I com que la consulta és prevista a la llei, ho ha de fer. Una altra cosa és que moralment diguen: ‘Ostres, tenim quatre mil al·legacions i escaig, que això no és normal, i no en fem ni cas.’ És evident que la comunitat educativa rebutja la consulta, però ells ho menystenen”, afig Candela.

Cap sorpresa

Tot i la indignació que susciten les decisions del conseller Rovira, no sorprenen ningú. Abans de les vacances de Nadal, la Conselleria d’Educació va reunir el Consell Escolar Valencià, òrgan renovat recentment i amb majoria favorable al PP, per a sotmetre a votació el text de la consulta. Com era previsible, va ser favorable. Després, el van obrir a l’opinió pública, però fent-ne cas omís.

“No és estrany que no hagen assumit res perquè tenen un full de ruta molt clar, que evidentment ni compartim ni aprovem. Per això hem fet les al·legacions, però això és una ferramenta per a mostrar quin és el rebuig, perquè hauria estat molt gratament sorprenent que n’hagueren acceptat cap”, diu Xelo Valls, secretària general de la federació d’ensenyament de CCOO al País Valencià. “Hi ha un gran col·lectiu de la comunitat educativa al qual ni ens agrada la llei, ni ens agrada la consulta marcada en la llei. Fem servir totes les ferramentes que posen al nostre abast, però que no escolten, ni van escoltar en la mesa sectorial. Ara han fet aquest tràmit d’audiència pública i tampoc escolten. Simplement, és un gest de cara a la galeria. Continuen amb el seu full de ruta, que ja ens han demostrat sobradament quin és: tornar al soterrani número deu el valencià.”

El conseller que abandona les escoles sota el fang es diu José Antonio Rovira

Un greuge per als alumnes

Toni González, president de l’Associació de Directors i Directores d’Institut del País Valencià, diu que el desenvolupament de la consulta per la llengua serà complex pel que fa a la planificació i l’organització, especialment als centres educatius afectats per la gota freda, que no saben com serà –i en molts casos, on– el curs vinent. Entre més qüestions, diu que afectarà el banc de llibres, i que es generaran situacions injustes, com per exemple que un alumne que acabe repetint curs haja triat llengua per al següent, sense cursar-lo i condicionant la llengua en què estudiaran els altres alumnes que sí que passen de curs.

“Tant sí com no, l’alumnat valencià ha de ser bilingüe, perquè això implica unes qüestions neurològiques que fan que eixe alumne aprenga una llengua més ràpidament que un altre que és monolingüe. A vegades s’interpreta un esperit per baix perquè hi haja una única llengua al centre, i això ens preocupa a tots els docents i els professionals que estem en aquesta casuística. Tampoc no entenem prou bé el perquè d’aquesta proposta en aquest moment. La mateixa proposta de la tria de la llengua no és gens adient a l’hora de donar a un alumne totes les possibilitats que ha de tindre de cara al seu futur. Aplicar aquesta normativa és llevar oportunitats al nostre alumnat”, afirma.

Fantasmes antics

Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana, diu que la desestimació de les al·legacions és tenir poca vergonya. Denuncia que, prèviament al període d’audiència pública, hi havia equips directius que havien rebut pressions de la inspecció educativa per a mantenir-se “neutrals” en tot el procés. “Evidentment, com que la consulta tira endavant, nosaltres animem les comunitats educatives perquè demanen als seus equips directius que facen la funció d’informar les famílies i que no es mantinguen de perfil”, diu.

A més, Usó tem que aquesta tria de la llengua base desperte fantasmes del passat. “Quan isquen les llistes publicades de qui ha votat cada cosa; això crearà un malestar en els centres educatius que no era necessari. Les comunitats educatives no tenen aquest problema, ja fa anys que s’ha resolt. L’han creat ells de nou, perquè és un fantasma que sempre exploten electoralment”, diu. Recorda que amb la llei anterior de plurilingüisme ja hi va haver malestar entre les comunitats educatives més implicades en la llengua, perquè no van poder mantenir l’alt percentatge de català que tenien. “Doncs ara ja tenim la desfeta total. Quan el tema de l’ús social ací, a les Balears, a Catalunya, sabem que baixa a la carrera”, lamenta.

Amb tot, assegura que continuaran treballant per fer assemblees informatives i informar les famílies sobre què significa aquesta llei, i sobre la importància de marcar la casella del català. “Després ja començarem amb mobilitzacions, a final de gener. I amb mobilitzacions em referisc a possible manifestació, possible vaga, etc.” De moment, continuaran les concentracions, cada dijous, davant els centres educatius.

Les amenaces de Donald Trump han portat Grenlàndia al primer pla de l’actualitat. La gran illa americana, avui un dels tres països constituents del Regne de Dinamarca, té un gran interès per als Estats Units i per a més països per raons sobretot econòmiques i militars, que Vicent Partal explica en aquesta Pissarreta.

 

La festa del foc ja arriba. Són molts els pobles que, tot just acabat el dia de Reis, no han volgut esperar ni un segon per treure al carrer banderes, estendards i dimonis per a escalfar l’ambient per Sant Antoni, els dies 16 i 17 de gener. Més enllà de la revetlla i el dia del sant oficial, pobles com Manacor, Pollença, Son Servera, la Pobla, Muro o Artà esperen amb ànsia una festa ben arrelada i que manté l’esperit de la tradició a tots els nivells.

Per això, us oferim una guia de les dates clau de les festes de Sant Antoni que no us podeu deixar perdre enguany. A més, Menorca celebra la seva diada.

Artà
Sant Antoni a Artà (fotografia: Ajuntament d’Artà)

Artà fa festa grossa el dia 16, amb música, les completes i l’encesa de foguerons:

Dijous 16

• Acapte pel poble amb música i dimonis, des de ca l’Obrer, a les 9.00.
• Completes a l’església parroquial de la Transfiguració del Senyor, a les 19.00.
• Encesa dels foguerons, a les 19.30.

 

La Pobla
Els caparrots de la Pobla, dimarts, a l’església (fotografia: Ajuntament de la Pobla).

El proppassat dimarts, la Pobla ja triava el clamater d’enguany, l’escultor Andreu Company, l’encarregat de restaurar els caparrots i els dimonis del poble durant anys. El mateix dia, es beneïen els escapularis, se sortejava qui formaria part de la colla de dimonis i s’encenia el primer fogueró. A partir de llavors, més actes:

Divendres 10

• Correfoc infantil a la plaça Major, a les 20.00.
• Benvinguda al clamater, Andreu Company, a l’ajuntament a les 21.15.

Dissabte 11

• La coral de la Pobla ofereix a l’església el tradicional concert de Sant Antoni, 19.45.
• Correfoc a la plaça Major a les 00.00, “Camí a l’infern”.
• Cursa la Llego, amb diferents horaris de sortida entre infants i adults.

Diumenge 12

• Ballada popular a la plaça Major, 19.00.

Dijous 16

• Enramellada i aixecament de l’arc, a càrrec de l’Obreria de Sant Antoni, a les 9.00, a la placeta de l’església.
• Sortida a la llebre, a les 10.00 davant l’ajuntament.
• Sortida dels dimonis i de Sant Antoni, acompanyats de les cantadores. A les 14.30 a la placeta de l’església.
• Cerimonial de la sanció històrica, per començar la revetlla, 18.45 davant l’ajuntament.
• Cercavila de sortida cap a Completes. A les 19.45 davant l’ajuntament.
• Completes solemnes, a les 20.00 a l’església.
• Balls dels dimonis i caparrots, a partir de les 21.15 a la plaça Major.
• XXVI Espectacle Pirotècnic i musical, a les 21.45 a la plaça Major.
• VI Fogueró de la Negreta, amb glosada popular. A les 22.00 a la plaça Alexandre Ballester.
• XXXVI Trobava de cantadors i ximbombers, a les 22.15 a la plaça Major.

17 de gener

• Cercavila, a les 10.00 davant de l’ajuntament.
• Missa solemne, a les 11.00 a l’església.
• Ball de caparrots, a les 12.30 a la plaça Major.
• Beneïdes, a les 16.30 a la placeta de l’església.
• Dormida de Sant Antoni, a les 17.30 davant l’ajuntament.

Consulteu el Programa complet

Manacor
Els dimonis amb Sant Antoni, a Manacor (fotografia: Patronat Sant Antoni Manacor).

A Manacor, el dia 7 ja es va fer la primera torrada popular i primera ballada dels dimonis, a la plaça de Ramon Llull. Ara ja ho tenen tot a punt per als dies vinents:

Divendres 10

• Assaig dels goigs de Sant Antoni i ximbombada, 21.00 a la plaça de la Concòrdia.

Dissabte 11

• Cercavila dels sonadors de Sant Antoni, a les 11.15, sortint del claustre de Sant Vicenç Ferrer.

Dilluns 13 i dimecres 15

• Assaig de completes, després de missa, a les 20.30 a la parròquia de la Mare de Déu dels Dolors.

Dijous 16

• Sortida dels dimonis des de Cas Baciner, a les 14.15.
• Repicada de campanes i ball davant la Sala, a les 14.30.
• Colcada des de la Sala, a les 19.00.
• Cant de completes i dels goigs de Sant Antoni, a la parròquia de la Mare de Déu dels Dolors, a les 19.30
• Encesa del primer fogueró davant la Rectoria, a les 20.00
• Ball de bot amb el grup Galivança, a les 22.00

Divendres 17

• Trobada dels participants a les Beneïdes, a les 9.30.
• Beneïdes, a les 11.00. Es desfilarà per l’avinguda de Baix del Cós, carrer de la Mare de Déu de les Neus, plaça de Ramon Llull, via de Portugal i carrer del Dos de Maig.
• Visita dels dimonis a l’Hipòdrom i darrera volta pels carrers del poble, a les 16.00.
• Darrer ball dels dimonis, a la plaça de la Bassa, a les 20.00.
• Missa solemne en honor a Sant Antoni, a les 20.30, a la parròquia de la Mare de Déu dels Dolors.

Consulteu el programa complet

Muro
Cartell de les festes de Sant Antoni a Muro.

Muro ho té tot a punt per a una setmana intensa de celebracions. Gegants, dimonis i música tradicional per a encendre el foc:

Divendres 10

• Penjada dels penons de Sant Antoni a l’església i a l’ajuntament, a les 19.30.
• Assaig general de la tonada Santantoniana i torrada popular als voltants de l’ajuntament, a les 20.00.

Dissabte 11

• Dimoniada a la plaça de Sant Martí, a les 12.00.
• Presentació i ball de les colles de dimonis a la plaça Comte d’Empúries, a les 12.30.

Diumenge 12

• Trobada de gegants a la plaça del Convent i cercavila, a les 11.30.
• Presentació de les colles geganteres i ball de gegants, a l’esplanada de davall l’Ajuntament, a les 12.30.

Dijous 16

• Visita dels dimonis a les escoletes, escoles, l’institut i a la residència. Ball a la plaça major. A partir de les 9.00.
• Correbars amb els xeremiers i els dimonis, a partir de les 17.00.
• Primera tonada santantoniana per a invocar la protecció del sant, davant l’església de Santa Anna, a les 19.30.
• Sortida dels dimonis i sant Antoni, acompanyats de la banda de música Unió Artística Murera. Per la plaça del Convent, Joan Carles I i la plaça del Comte d’Empúries. A les 19.45.
• La Saig Major 2025: Magdalena Moragues donarà el sus a la revetla de Sant Antoni des del balcó de la casa consistorial. A les 20.00.
• Segona tonada santantoniana, a l’esplanada de l’Ajuntament, a les 20.10.
• Balls dels dimonis i Sant Antoni, a l’esplanada de l’Ajuntament, a les 20.15.
• Encesa de foguerons i correfoc, a les 20.45.
• Torrada a càrrec de l’Associació de Joves Sense Filtre i Quintos 2007, davant l’Ajuntament, a les 21.30.
• Concert de música tradicional a càrrec de Revetla d’Algebelí i Sedaç, davant l’ajuntament, a les 22.00.
• Festa Jove amb Gas Butano, Lluís Perelló DJ i DJ Xisqueta a la plaça Sant Martí, a les 23.30.

Divendres 17

• Amollada de coets i plantada dels gegants Antoni i Joan, davant l’Ajuntament, a les 11.15.
• Ofici solemne, a les 12.00 a l’església parroquial de Sant Joan Baptista.
• Tradicionals Beneïdes, a les 15.30.

Consulteu el programa complet

 

Pollença
El Pi a Formentor ja s’ha talat (fotografia: Ajuntament de Pollença).

A Pollença, com és tradició, un dels plats forts de la celebració és la pujada del pi de Ternelles el dia 17.

Divendres 10

• Correbars i gloses amb l’Associació Cultural Glosadors de Mallorca.

Dissabte 11

• Correfoc de la colla jove dels dimonis Ca de Bou, a les 20.00.
• Correfoc dels dimonis Ca de Bou i les colles convidades S’Eixam de Consell i Fúries d’Ausa de Vic, a les 22.30.

Diumenge 12

• Ballada popular a la plaça Miquel Capllonch, a les 17.00.

Dijous 16 de gener

• Visita de dimonis i xeremiers als centres educatius, a partir de les 8.30.
• Concurs de foguerons, a les 18.00.
• Encesa de foguerons, a les 21.00.

Divendres 17 de gener

• Ofici de Sant Antoni a la parròquia de la Mare de Déu dels Àngels, a les 9.30.
• Colcada i beneïdes, a les 10.00.
• Sortida des de l’Almoina per anar a Ternelles a cercar el pi, amb xeremiers, a les 11.30 i dinar a la finca.
• Sortida del pi de Ternelles, a les 14.00.

Al Port de Pollença:

• Sortida per a anar a Formentor a cercar el pi, a les 9.00 des del carrer Roger de Flor.
• Ofici de Sant Antoni a la parròquia Mare de Déu del Carme, a les 11.00.
• Colcada i beneïdes, a les 11.30.
• Arribada del pi a les 12.00 i plantada a les 13.30 a la plaça de Miquel Capllonch.

Consulteu el programa complet

Son Servera
Sant Antoni a Son Servera (fotografia: Ajuntament de Son Servera).

Divendres 10

• Abanderada, a la plaça de Sant Joan, a les 21.00.

Dissabte 11

• Firó santantonier a partir de les 17.00.
• Primer ball del dimoni, a les 21.00.
• Concert de música folk amb Toc de Crida, a les 21.30.
• Correfoc amb els dimonis maleïts encabirats, a les 23.00.

Diumenge 12

• Assaig de completes a la plaça de Sant Joan, a les 12.30.

Dijous 16 

• Sortida de la carrossa de Sant Antoni, a les 16.00.
• Completes, a l’església de Sant Joan, a les 19.30.
• Encesa de foguerons, a les 20.00.

Divendres 17

• Capta tradicional de Sant Antoni, a la plaça de Sant Joan, a les 8.30.
• Missa solemne en honor a Sant Antoni, a l’església de Sant Joan, a les 12.00.
• Visita de Sant Antoni a Sant Pau i davallada del corb, a la plaça Nova, a les 15.30.
• Beneïdes, a les 16.00.
• Darrer ball del dimoni, a la plaça de Sant Joan, a les 18.00.

Consulteu el programa complet

Menorca
Processó de Sant Antoni a Ciutadella (fotografia: Prats i Camps).

A Menorca, la diada de Sant Antoni és la celebració de la catalanitat de l’illa. Es commemora la conquesta de Menorca d’Alfons III el liberal, fet que va representar la incorporació de l’illa a la corona d’Aragó. El PP enguany va eliminar la referència de “Diada de Menorca” al cartell de Sant Antoni.

El Consell de Menorca ja ha presentat el programa especial, amb més d’un centenar d’activitats per tota l’illa. Des d’aquest divendres fins el dia 25.

L’acte institucional es fa el dia 17 amb una conferència de l’ex-president del Consell, Joan Huguet, “Essència menorquina dins un món global” i el discurs del president, Adolfo Vilafranca.

A les 20.00, al Teatre Principal de Maó, tindrà lloc el concert de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears. Abans, a Ciutadella, a les 11.00 hi haurà la missa solemne i la posterior processó dels Tres Tocs, a la catedral de Menorca.

S’inclouen jocs populars a la plaça del Migjorn Gran (a les 17.00 del dia 17), o el glosat de Sant Antoni al Convent de Sant Diego, a Alaior (a les 19.00 del dia 16).

Consulteu el programa complet.

El Departament d’Educació i Formació Professional prepara un projecte de decret per a modificar el decret 171/2022, de 20 de setembre, d’ordenació dels ensenyaments de batxillerat, per aplicar-lo el curs vinent. Aquest projecte redueix les hores setmanals de les matèries de modalitat de ciències respecte al currículum actual, ja que unifica les matèries de biologia amb geologia i ciències ambientals, així com les matèries de física i química.

Si fins ara les matèries de biologia, geologia i ciències ambientals, física i química tenien una assignació de 3 hores la setmana i, per tant, hi havia una oferta de 12 hores de matèries de ciències, amb el nou projecte el total es redueix a 6 hores, per l’agrupament en dues matèries. Si pensem que fa pocs anys a les matèries de modalitat els corresponia una assignació horària de 4 hores la setmana, es pot veure que progressivament s’ha passat d’oferir 16 hores setmanals a 12 i ara a 6 d’aquestes matèries.

La raó que es dóna per introduir aquests canvis és l’adequació del currículum a la normativa estatal –LOMLOE–, i s’indica que no suposa pèrdua horària perquè es complementarà amb les matèries optatives. No obstant això, les matèries optatives, com el seu nom indica, es poden triar o no, i cada institut o col·legi decideix si són obligatòries per als alumnes de cada itinerari. A més, fer-les obligatòries contradiu la flexibilitat del nou currículum.

També cal dir que no tots els instituts i col·legis poden oferir totes les matèries optatives destinades a complementar la formació científica de l’alumnat, sinó que depèn del nombre de professors disponibles al departament de ciències, la qual cosa implica que els que tenen poques línies no les podran oferir totes, de manera que es crearà un greuge comparatiu respecte a instituts i col·legis grans. Tot això fa que no es pugui garantir que tots els alumnes que cursin les matèries unificades proposades també facin les matèries optatives que haurien de complementar la seva formació científica.

A més, amb la LOMLOE va desaparèixer la matèria comuna de “ciències per al món contemporani – cultura científica”, amb una càrrega lectiva de dues hores per setmana, que va anar acompanyada de la devaluació del treball de recerca, que passa de tenir un valor d’un 10% de la nota final de batxillerat a comptar com una matèria més.

Aquesta reducció horària comporta una disminució de la competència científica i la preparació de gran part de l’alumnat, que els resultats en ciències i tecnologia de les proves d’avaluació com les PISA o les competències bàsiques no sols no justifiquen, sinó que indiquen que cal reforçar-les. Sense una cultura científica adient, les persones són més vulnerables a les mentides i falsedats sense cap base, com podem veure a les xarxes socials, on s’informa una bona part del jovent, en un temps que cal actuar davant els reptes científics a què s’enfronta la humanitat.

Jordi Morral és coordinador de la secció d’ensenyament de la Societat Catalana de Biologia (IEC)

Ja fa vint anys que Buhos pica pedra. Tot i que al principi tan sols versionaven cançons, de mica en mica s’han fet un lloc destacat als escenaris i a les festes majors de tot el país. Ara acaben de publicar el seu setè disc, Sempre dempeus (Halley Records), que diuen que és el més rodó i íntim que han fet mai.

El 14 de març el presenten a la sala Mirona de Salt (Girona), el 15 i 16 de març a Razzmatazz (Barcelona) i el 9 de maig a València. També seran a Madrid l’11 d’abril. Algunes funcions ja han exhaurit les entrades, i en la resta, gairebé. Parlem amb el cantant del grup, Guillem Solé (Calafell, 1979), que ens corrobora que el disc té la gresca i la llum pròpia de Buhos, però amb algunes pinzellades que deixen entreveure una fase més madura i més reflexiva.

—Celebreu vint anys amb un nou disc. Arribar aquí no deu haver estat fàcil.
—La veritat és que quan vam començar això era un hobby, i no ens hauríem pensat mai que acabaria essent la nostra feina. Del 2005 al 2009, teníem les nostres feines a banda, i el grup era una excusa per a quedar. Ens agradava fer cançons, però no va ser fins el 2012 o 2013, quan vam treure Natura salvatge, que no comptem que ens hi dediquem professionalment. Abans també hi posàvem tot el cor, però teníem unes altres coses que eren més prioritàries. Recordo un dia que ens van oferir de participar en un concert solidari de La marató, però no teníem ni nom per al grup. En aquell moment hi havia al nostre local en Manolo, que era el camell del poble, i ens va dir: “Poseu-vos Buhos, perquè sempre esteu desperts a la nit”. I així va ser!

—De fet, en la vostra primera etapa versionàveu cançons. Quin és el punt d’inflexió per a arribar on sou ara i decidir de compondre vosaltres mateixos?
—Va haver-hi un parell d’anys que teníem molta feina. El 2009 i 2010, que era l’època del Guardiola, vam començar a fer cançons del Barça. Jugava el Barça i l’endemà ja trèiem una cançó per als programes de RAC1, de l’APM… Molta gent ens va començar a demanar aquestes peces musicals i de cop ens vam adonar que podíem viure d’això. I vam dir, deixem les nostres feines, ens llancem a la piscina, i ens llevarem a les nou del matí i viurem tan sols de la música. Vam poder estalviar una mica i vam estar-nos un any sencer preparant un disc. Sort que vam fer aquest pas, perquè gràcies a això ara fa un piló d’anys que fem allò que més ens agrada, i que fem realitat el nostre somni. Hem superat les expectatives amb escreix. Era una cosa que abans ni consideràvem, perquè ho vèiem una utopia.

—Sou un grup molt intergeneracional, us coneixen tan grans com joves. En un moment en què tot va tan de pressa, on res dura, com es fa per aguantar vint anys?
—Hi ha hagut cançons que han marcat diferents generacions. En el nostre directe, el 70% de cançons són postpandèmiques, i tenim la sort de fer un repertori que sempre s’ha anat actualitzant. No som un grup que encara visqui del disc de “Volcans” o de “Barcelona s’il·lumina”. El gruix del directe sempre s’ha actualitzat basant-se en l’últim disc. I per a mi això és important, perquè si no m’avorriria molt. Em fa molta mandra tocar cançons molt velles, perquè ja les he fetes tantes vegades que és com una joguina gastada. És una lluita que tinc, la d’anar traient discs.

—Heu fet veritables himnes per a la societat catalana, com “Barcelona s’il·lumina” o “Volcans”. Són d’aquelles cançons que canta moltíssima gent, però potser sense saber de qui són.
—Hi ha molta més gent que coneix “Barcelona s’il·lumina” o “Volcans” que no pas Buhos, segurament, perquè són cançons que han traspassat fronteres. El que ens ha passat amb aquestes cançons ha estat increïble. Amb “Barcelona s’il·lumina” hi va haver el gran clic, perquè de cop i volta anàvem a tocar a la mateixa plaça on havíem estat deu vegades, però ara era plena i tothom encenia les llumetes cantant-te. Amb “Volcans”, sempre explico una anècdota. Vam anar a tocar al País Basc, jo em vaig quedar a l’hotel i després no tenia cobertura per a anar al concert, de manera que vaig fer autoestop. Em van agafar uns francesos, els vaig dir que era un cantant de Catalunya, i em van deixar el mòbil perquè els posés alguna cançó. Vaig posar “Volcans” i els paios coneixien la cançó! No sabien que era d’un grup català, però es veu que a les festes populars d’Iparralde sempre la punxaven. És el poder de les cançons. Jo sempre dic que les cançons ho són tot: un grup que fa bones cançons és un grup que quan puja a l’escenari farà gaudir la gent. I tota la resta és mentida: per moltes campanyes de promoció, per molt guapo que siguis, per molta pasta que tingui el teu pare, si tu no saps fer cançons, tard o d’hora la mentida es descobreix.

—Éreu en el vostre millor moment, llavors va arribar la pandèmia i part del grup es va convertir en Stay Homas. Això us devia obligar a fer canvis. Com ho vau viure?
—La veritat és que per a nosaltres era una alegria, perquè en Klaus amb nosaltres no deixava de ser el trompeta, i allà de cop i volta era el cantant, el líder de projecte. Amb en Klaus feia més de vuit anys que estàvem junts, era –i encara és– el nostre nen, perquè va començar a tocar amb nosaltres a 17 anys. Que a aquell nen, que a més és amic i que aprecio moltíssim, li vagin bé les coses… Què més vull? A mi personalment em va fer molta il·lusió, jo en sóc un fan més. M’agrada que li vagin bé les coses, perquè s’ho mereix.

—I com a grup, va costar de recompondre-us?
—Va costar en l’àmbit pràctic. Vam fer una gira en què en Klaus i en Rai venien uns dies sí i uns altres no. Teníem concerts nosaltres i ells també, i vam veure que així no podíem continuar. Llavors vam agafar en Rati [Carles Ratera] i en Pep Tormo, i ara ja fa quatre anys o cinc que estem així.

—Parlem de l’àlbum que ens veniu a presentar, Sempre dempeus. És una declaració d’intencions?
—Ho hem intentat. Hem intentat estar sempre dempeus, i després de vint anys, no ens podem queixar. Sabem que som uns privilegiats i uns afortunats de poder fer allò que ens agrada durant tant de temps. També ens agradaria que el nostre país continués dempeus, perquè nosaltres sempre hem vist la gent amb ganes de reivindicar, de lluitar i de defensar la seva llengua. I al nostre voltant ara sembla que molts mitjans i molta gent s’ha desinflat, i ara tothom plora i tot va malament. Però nosaltres, quan fem concerts, veiem una gran quantitat de gent amb estelades, cridant, reivindicant, i és gent jove. I no ens dóna la gana de rendir-nos, no ens dóna la gana de posar-nos a plorar ni de flagel·lar-nos. Creiem que hem passat èpoques complicadíssimes, més que no pas ara, encara que no ens ho sembli. Aquí s’ha passat una dictadura, i la gent es va mantenir dempeus. Nosaltres venim d’una tradició musical que va de la Plateria fins al rock català, d’una música festiva, de reivindicació de la nostra pròpia cultura, de la nostra llengua. I ara que és un moment en què sembla que la música que està de moda és una sucursal americana o porto-riquenya, ens feia il·lusió de continuar essent allò que hem estat sempre. Aquest disc és el moment de les nostres vides en què ens hem mirat més endins, i en què ens sentim més orgullosos del que som, i en què més ho volem reivindicar.

—La defensa tan explícita que feu de la independència de Catalunya fa temps que no és tan evident entre els artistes que fan música en català. Vosaltres continueu optant per això, però noteu aquesta diferència amb els qui ara triomfen?
—Sí, segurament és normal, perquè quan tu comences no vols fer les coses que feien els qui hi havia abans. Sempre ha passat. Després sortirà una nova generació que voldrà tornar a reivindicar coses. Té un punt de lògic, però a mi m’importa ben poc què fan els altres. Nosaltres hem fet sempre festa, reivindicació i música popular, i volem continuar-ho fent, perquè som així, ja no canviarem. Per a mi és important que hi hagi grups que cantin en la meva llengua i que triomfin, i que la gent jove vegi normal escoltar música en català. Per tant, si no volen reivindicar gaire, ja ho farem nosaltres, i els qui vindran més endavant. Però, sobretot, que continuïn fent aquestes bones cançons i que la gent jove s’enganxi a escoltar música en català.

—Ara costa més parlar de política? Sembla que la gent hi té menys interès. Això us ha fet considerar si fer-ho o no?
—Depèn amb qui t’ajuntis. Fa més mandra perquè hem sortit escaldats d’una il·lusió col·lectiva, i és normal que després d’una gran esbravada vingui una ressaca. Si això d’ara ho veiéssim amb una perspectiva més àmplia, ens adonaríem que som en el moment de la ressaca, de la post-adrenalina, però és qüestió de temps que es torni a girar la truita. La gent ha quedat molt cremada, vam passar deu anys en què totes les tertúlies parlaven del mateix, i a sobre no ha acabat bé, és normal que durant un temps la gent no en tingui tantes ganes. Però crec que qui té el sentiment no l’ha perdut. Jo em sento català, i m’agrada reivindicar allò meu. No tinc res en contra del castellà, però a casa meva no ve el Pare Noel: a casa vénen els Reis d’Orient i es fa cagar el tió.

—Les lletres del nou disc reflecteixen aquesta ressaca de què parlàveu?
—Hi ha cançons de tota mena, en aquest disc. Hi ha alguna cançó, com “Sempre dempeus”, que és la primera i que dóna nom al disc, que reivindica que la gent que ve de fora, si estima allò que és nostre, són tots benvinguts. Si véns de fora i t’estimes allò que trobes, ets tan català com jo. També hi ha reivindicació amb la cançó de “Foc”, on reivindiquem la cultura del foc, i després també hi ha moltes cançons d’amor, de sentiments… Hi ha una miqueta de tot, en aquest disc.

—Feu una col·laboració amb la influenciadora Mar Lucas, que per primera vegada canta en català. Com ha estat el procés?
—Em feia gràcia fer-la cantar en català, igual que al Juan Magán. És una cosa que a vegades intento fer, però no sempre me’n surto: agafar gent catalana que s’estima la terra però que professionalment s’ha dedicat a cantar en castellà. La Mar és de Sitges, i ja ens coneixíem perquè havia vingut a molts concerts que hi fem. Ella just començava a cantar, i va ser el moment de dir-li que cantés amb nosaltres, però en català. I és un tema que, encara que no t’agradi, quan la toquen, en cantes la tornada.

—A “Amb tu” sentim la veu dels vostres fills. Com ha estat enregistrar amb ells?
—Em va fer molta il·lusió. La meva filla, la Ivet, canta deu vegades millor que jo. I el meu fill està tot el dia està amb la guitarra a les mans. Un dia em van dir: “Va, fem una cançó junts”.  Vaig dir-los que em donessin idees, i la Ivet va entrar a l’habitació i em va dir una frase molt ben parida que és la primera de la cançó: “Ha sortit el sol a la vora del mar, deixa ja el llençol que ens hem de llevar”. Normalment, la meva filla sempre és la que em lleva els caps de setmana perquè vaig a dormir tard, no era difícil que la cançó anés per aquí! I llavors vam intentar fer una cançó d’amor dels pares als fills i dels fills als pares. La cançó m’encanta i, quan passin molts anys, segur que serà un dels temes de què estaré més orgullós.

—“Diumenges” o “Fins al final” no són de l’estil a què ens teniu acostumats. Són més reflexives i calmades, menys de festa. Té a veure amb l’etapa vital en què us trobeu?
—Totalment. A l’hora de fer cançons, també està bé buscar noves textures, i ja no tenim vint anys. Abans fèiem un disc molt festiu, perquè al directe m’ho passo bomba veient la gent saltant, ballant i cantant. Però és normal que ens vingui més de gust mirar cap endins, o parlar d’amor, o parlar de coses que potser en discs anteriors ens feia més cosa. És lleig que ho digui jo, però aquest disc és el més rodó que hem fet, perquè és el disc que és més nosaltres. Hi ha totes les parts: la meva família, la meva vida, Catalunya, la festa… És el disc que més parla de mi, de tots els que he fet. Si algú no em coneix i escolta aquest disc, es pot fer una idea de qui sóc.

—A “Milers d’espurnes” dieu: “Serà la pasta o l’ego qui m’estira”. Què hauria de passar perquè plegués Buhos?
—Que deixéssim de passar-nos-ho bé, o de tenir-ne ganes. De quan va començar Buhos a ara, ha canviat tot, tret de la trempera de mitja hora abans del concert i l’hora i mitja de l’escenari. Si m’hi paro a pensar, de vint anys cap aquí, no hi ha res del que jo feia que encara faci ara. L’única cosa que continua igual és que, una hora abans del vestuari, veus els mateixos gamarussos gaudint amb els mateixos nervis, amb les mateixes ganes, amb aquella ànsia, com si fos l’última nit. És una cosa que ens caracteritza, que a nosaltres ens és igual tocar al Canet Rock o en una festa major amb dues-centes persones, perquè fem la mateixa litúrgia: sortim i ho donem tot a l’escenari. I mentre jo vegi al vestuari que la penya comença amb un xarrup, una abraçada, i que tothom té aquella passió i aquella il·lusió perquè el concert sigui molt bo, serà difícil que pleguem. El dia que entri al vestuari i la gent s’ho prengui com una feina, tanco la barraca.

—Sentint-vos, sembla que tingueu algun ritual sagrat abans dels concerts.
—Sí, en tenim uns quants! Quan acabem de sopar, fem el xarrup, i cantem amb tot l’equip una cançó, que és el nostre l’himne. És una cançó en què diem que estem tots junts, que estem bé… Li diem el “xarrupet de comunió”. Ho fem als restaurants i tothom calla i al final ens aplaudeixen. Després, una hora abans de començar el concert és el cubata time. I quan falten quinze minuts, fem fora tothom i ens quedem els músics repassant els detalls. Ens posem seriosos!

—Sou molt de defensar la festa esbojarrada i desacomplexada. Als catalans ens costa de deixar-nos anar?
—Els catalans no som els més esbojarrats del planeta, però també ens agrada la gesta. Quan surts fora, depèn on vas, al·lucines. Perquè la gent va molt més a fons. Però és que nosaltres venim de Calafell, que és un poble turístic on abans hi havia més pubs que persones. Quan jo hi vivia de petit, hi havia carrers plens de pubs i discoteques, i venia gent de tot Catalunya. M’he criat allà, i de l’1 de maig fis al 30 de setembre, cada nit hi havia un desenfrenament boníssim. Per a nosaltres és normal que hi hagi una mica de festeta. Només viurem una vegada. Amb mesura, perquè a mi ningú m’ha vist mai anar tot borratxo! Amb respecte, però gaudeix, ja tindràs tota la setmana per a treballar. Però si avui és dissabte, passa-t’ho bé, home, que quatre dies i som al clot!

Segons les dades oficials, la riuada i les barrancades ocasionades per la gota freda del 29 d’octubre van fer malbé més de 120.000 vehicles de tota mena. La setmana passada, la consellera portaveu, Susana Camarero, va dir que se n’havien tractats uns 30.000. Són residus perillosos i voluminosos que s’han de tractar de manera adequada per a evitar contaminació de sòls i d’aqüífers. Desenes d’empreses de desballestament treballen d’ençà del mes de novembre, primer per retirar-los de la via pública i després per processar-los i descontaminar-los. Amb tot, és una tasca molt lenta que supera les seues capacitats.

Una d’aquestes empreses és Úbeda, de Muro d’Alcoi, que d’ençà del primer dia ha treballat a Catarroja per retirar els vehicles. Fa uns quants dies, l’ajuntament de la localitat els va demanar de buidar un gran solar on s’hauran d’instal·lar barracots per a fer aules pre-fabricades on s’han d’encabir els alumnes dels centres també malmesos per la barrancada. Un d’aquests centres és l’institut Berenguer Dalmau, on és completament impossible de fer-hi cap activitat. Dissabte l’empresa Úbeda va començar a traslladar centenars de cotxes a la instal·lació on és situada, a l’entrada de Muro, molt a prop del pont de Sant Gonçal. Com que no caben en les instal·lacions que tenen homologades i en regla, han decidit de deixar-los en un terreny que tenen a un quilòmetre de distància del desballestament. Cada dia arriben desenes de cotxes i ja formen una pila visible de la carretera estant.

Tot plegat ha començat a preocupar el veïnat de Muro que es pregunta com és possible aquesta acumulació de vehicles en un lloc tan sensible i on molta gent va a passejar.

Aquest espai fa part del paratge natural municipal anomenat Font del Baladre – Fontanars – Riu Agres, i és protegit per un decret del Consell de la Generalitat del 2009. A més, fita amb el parc natural de la Serra de Mariola. Per tant, la presència d’aquests cotxes sense tractar, encara amb tots els líquids contaminants que contenen, hi és del tot prohibida. A més, a molt pocs metres del munt de cotxes hi transcorre, amb un filet de cabal d’aigua fresca i transparent, el riu Agres, un afluent del Serpis que desemboca a Gandia.

Jordi Santamaria, professor del cicle de gestió forestal i dels recursos naturals a l’institut d’Albaida, ha denunciat aquesta situació pels perills tant ambientals com sanitaris que implica la presència de tants automòbils malmesos. “Aquests cotxes vénen amb combustible, amb oli dels motors, amb les bateries… No han estat processats. Quan comence a ploure, això començarà a lixiviar i totes aquestes substàncies aniran a parar al riu. No cal ser professor de forestals per a intuir-ho”, explica a VilaWeb.

El riu d’Agres i al fons, en un lloc elevat, la pila de cotxes Sense permís municipal, però amb un mes de marge

Vicent Molina, el batlle de Muro, diu a VilaWeb que després de treballar molts dies a la zona zero, el propietari del desballestament ha tingut la necessitat de dur els vehicles a les seues instal·lacions, i com que no li caben dins el recinte ha demanat un permís cautelar d’un mes o una mica més. Diu també que ara cerquen un altre lloc perquè no es pot emetre un permís extraordinari en aquell paratge protegit. Els cotxes s’haurien de dur a un terreny industrial, per exemple. “No els podem donar permís. Hem emès un informe desfavorable del permís extraordinari. Es poden donar permisos extraordinaris, però no en eixe indret. Els hem demanat que busquen un lloc alternatiu on sí que els el puguem donar”, diu el batlle, que reconeix que en eixe terreny el propietari ja hi tenia remolcs i més materials. “Ara és molt vistós i escandalós. Ens van avisar i els vam demanar que hi posaren solució com més aviat millor, i ara hi treballen”.

Segons el batlle, en un moment com aquest cal fer-se càrrec de la situació. Diu que això és una catàstrofe, una cosa extraordinària. “Hem de vetllar perquè no passe res, però també hem de pensar que els cotxes han estat en la zona zero dos mesos i no he vist cap denúncia. Entre totes les administracions hem de fer que això desaparega com més prompte millor.”

Els propietaris, indignats amb la polèmica

Lídia Úbeda, que és la germana del propietari del desballestament, ha dit a VilaWeb que no entén que hi haja aquesta polèmica. “La gent se’ns tira damunt. La solidaritat és molt bonica amb la boca plena, però després ja s’acaba”, diu, indignada i cansada de respondre les preguntes que li fan.

Explica que ha treballat més d’un mes sense cobrar a la zona zero i que l’Ajuntament de Catarroja els va demanar el favor de buidar el descampat on han d’instal·lar els mòduls pre-fabricats. Segons que diu, a l’empresa tenen prou maquinària per a tractar els vehicles molt ràpidament. “S’han de descontaminar, s’han de tractar ambientalment, se n’han de traure l’oli, el combustible i l’aire condicionat, s’ha de fer correctament, però nosaltres podem fer sis o set cotxes alhora.”

Contràriament a les afirmacions del batlle, diu que l’ajuntament els ha donat permís perquè és una cosa solidària i no en benefici de ningú. Úbeda afegeix que no hi ha cap perill en el lloc on han deixat els cotxes, que no molesten ningú i que han pres precaucions. “Hem posat mesures contra incendis, hem posat lones sota els cotxes més afectats, hem fet de tot, però és que la gent… Ens han gravat en vídeo, ens han enviat el Seprona, la policia local, la policia nacional [espanyola]. Tots han vingut a veure’ns.”

La pila de cotxes al paratge natural. La pila de cotxes al paratge natural. La pila de cotxes al paratge natural. Les instal·lacions del desballestament, a un quilòmetre de distància del lloc d'emmagatzematge provisional. Les instal·lacions del desballestament, a un quilòmetre de distància del lloc d'emmagatzematge provisional.

El professor Jordi Santamaria dubta que aquestes mesures siguen efectives perquè, segons que diu, ha estat testimoni de l’arribada d’un camió banyera amb uns quants vehicles, que regalimaven. “No he vist cap barrera de contenció ni cap mesura per a un cas de fuita. Hi ha un grandíssim perill d’incendi. A Catarroja ja n’hi ha hagut, d’incendis de vehicles. Hi ha rodes, combustible, bateries. Si hi ha foc, hauran d’evacuar mig poble”, diu. I es pregunta si l’ajuntament o Protecció Civil ho tenen previst.

Legislació sobre residus

Sobre l’emmagatzematge i desballestament de cotxes, amb tots els residus contaminants, hi ha molta normativa que és vulnerada per la presència d’aquests vehicles en un parc natural. La mateixa llei de residus del 2011 prohibeix l’abandonament i l’abocament de residus i n’estableix la gestió adequada. La llei del 2014 de protecció del medi de la Generalitat prohibeix que es facen activitats que puguen malmetre el medi natural, incloent-hi l’emmagatzematge inadequat de residus en àrees sensibles. El decret de residus del 2017 de la Generalitat també estableix l’obligació de gestionar-los adequadament i en prohibeix l’emmagatzematge en llocs que puguen causar contaminació ambiental.

A un músic i professor de secundària li regalen una entrada per a anar a veure el Concert de Cap d’Any de la Hollywood Symphony Orchestra al Gran Teatre del Liceu. No havia vist mai aquesta distingida orquestra nord-americana, reconeguda internacionalment, com tampoc no havia anat mai a veure un concert al Liceu. No és pas la primera vegada que va a escoltar un concert d’una orquestra simfònica que toca bandes sonores. L’any passat, per exemple, va anar al Palau de la Música a veure la Franz Schubert Filharmonia, dirigida pel prestigiós Marc Timón. Però això d’enguany no té res a veure amb allò que s’esperava i és a anys llum del concert de l’any passat al Palau. Aquesta vegada, dalt l’escenari hi ha una orquestra incompleta, desafinada, descompassada i poc preparada, que ni tal sols segueix les instruccions del director. El problema és que aquesta orquestra que el Liceu ha inclòs en la seva programació externa –mitjançant el lloguer de la sala– no és la vertadera Hollywood Symphony Orchestra, tot i que s’anunciava i es venia amb aquest nom, sinó una orquestra ucraïnesa gestionada per la productora NK Prodarte, que n’ha copiat el nom. Aquesta és la incomprensible realitat amb què va trobar-se el dia de Cap d’Any Pol Ducable –i tants altres espectadors–, que dóna el seu testimoni a VilaWeb. Diu això:

“Tècnicament, es notava que no ho havien assajat. Els moviments del director no concordaven amb allò que feia l’orquestra, que tocava amb el pilot automàtic. El director no tenia el control de la situació.” Ducable també critica la manca d’organització de l’orquestra, amb falta de certs instruments i excés d’alguns altres. “La plantilla no era la correcta. Hi faltaven instruments. Per exemple, hi havia tan sols dues trompetes i normalment en necessites un mínim de quatre. No hi havia piccolo, ni tuba… En canvi, hi havia quatre flautes travesseres, però normalment n’hi ha dues.”

A la mitja part del concert, Ducable no va poder estar-se de compartir la seva opinió a Twitter: “Quin patir avui al Liceu amb l’Orquestra que interpreta bandes sonores de Williams i Zimmer… El trompeta no hi arriba i només en tenen un [després va rectificar en veure que, en realitat, eren dos], no hi ha tuba, tempos accelerats i el concertino lluny de brodar el solo de la ‘Llista de Schindler’… Lamentable.”

Quin patir avui al @Liceu_cat amb l’Orquestra que interpreta bandes sonores de Williams i Zimmer… El trompeta no arriba i només en tenen un, no hi ha tuba, tempos accelerats i el concertino lluny de brodar el solo de la Llista de Schindler… Lamentable @NKproducciones

— Pol Ducable Rogés (@Pol_Ducable) January 1, 2025

Hores després, aquest nefast concert era al centre d’una polèmica, i milers d’usuaris n’explicaven l’experiència com a espectadors a les xarxes socials. També Fernando Rodríguez, violoncel·lista que va tocar en aquell concert, va explicar en un fil de X la precarietat de dins estant: poca retribució econòmica, feina contra rellotge, poques hores d’assaig i un descontrol total de la plantilla. Tot i que el Liceu va disculpar-se i va dir que revisaria els procediments per a garantir el nivell de qualitat dels actes externs, la situació va suscitar unes quantes preguntes: quina responsabilitat han de tenir equipaments com el Liceu, el Palau de la Música i tants altres, quan la qualitat de la programació no és l’esperada ni és a l’altura del prestigi de la institució –i, de rebot, del preu de l’entrada? En qui recau, la culpa? Intentem respondre aquestes preguntes amb crítics musicals experts en música clàssica, gestors culturals i músics professionals.

Precarietat al sector

Per contextualitzar la baixa qualitat del concert s’ha parlat de la precarietat crònica del sector. La normativa espanyola que regula l’activitat laboral dels artistes és el reial decret 1435/1985, un decret que permet els contractes temporals limitats a actuacions específiques, i això engloba actuacions concretes d’un dia, per exemple. Aquesta forma contractual és una de les més típiques del sector. Ducable i Rodríguez, tots dos músics, coincideixen a dir que aquests contractes cobreixen la durada de l’espectacle, però que, en canvi, no computen ni tenen en compte les hores prèvies que els músics esmercen a assajar i estudiar les partitures, fet que els obliga a acceptar feines mal pagades i a compaginar-ne més d’una.

Segons que ha pogut saber VilaWeb, per a aquest cas concret, el contracte era d’una ronda de vint-i-sis concerts que havia organitzat NK Prodarte, que durava del 26 de desembre al 19 de gener i que passava per l’Auditori de Girona, el de Barcelona, el Teatre Olympia de València –aquests últims ja suspesos– i unes quantes ciutats de l’estat espanyol. Els artistes cobraven 2.400 euros bruts, amb els hotels i esmorzars inclosos. L’oferta arribava per WhatsApp, i per a presentar-s’hi era necessari enviar una mostra d’interpretació enregistrada de menys de tres mesos. Així i tot, segons que ha informat Fernando Rodríguez a VilaWeb, ningú no li va demanar res quan va decidir d’apuntar-s’hi.

Rodríguez és violoncel·lista. A set anys, va fer la prova d’accés al Conservatori de Salamanca, i de llavors ençà no ha deixat la música. Durant molts anys ha fet tots els papers de l’auca, tocant a casaments i cerimònies de tota mena, combinant-ho amb classes particulars de música. Per això, quan un amic contrabaixista va passar-li la proposta de NK Prodarte, no va dubtar a presentar-s’hi. El dia 20 de desembre va rebre la proposta i el dia 23 va arribar a Barcelona amb tren de Salamanca estant, a punt per a tocar al primer concert a la ciutat el dia de Sant Esteve. Però quan va arribar a l’hotel no l’esperava ningú: no hi havia cap reserva feta al seu nom, i a ningú no li constava que hi hagués de ser. Aquest va ser el primer calvari de tots els que van venir: “No assajàvem, no teníem les partitures, hi havia músics que plegaven al cap de pocs dies… Només vam fer un assaig, i l’endemà ja directament l’assaig general, que en realitat només serveix per a comprovar l’acústica de l’espai, no per a repassar les partitures”, explica Rodríguez. Impotència i vergonya són dos dels mots que més fa servir per a expressar com se sent i com s’ha sentit aquests dies. Ho explica molt bé en aquest enfilall de Twitter:

El martes 24 me voy de gira con una sinfónica ucraniana a tocar bandas sonoras.
El último concierto es en Roma.
Todavía no me lo creo.
Seguiremos informando.

— Morphender (@morphender) December 22, 2024

Quan Rodríguez atén VilaWeb telefònicament, fa un dia que ha estat acomiadat per la productora. “Van veure què havia dit per Twitter i van trucar per dir-me que, com que veien que volia plegar, em feien fora. Jo no volia deixar-ho per compromís i per respecte als companys, però per sort he aconseguit que em paguessin una bona part d’allò que m’havien de pagar.” Aquesta crisi podria acabar afectant tots els músics perquè és probable que, pel tipus de contractació, si hi ha cancel·lació de concerts –com en els casos de l’Auditori de Barcelona o el de València–, no cobraran l’actuació sinó que la productora els oferirà un canvi de data de concert.

Quina part de responsabilitat hi té el Liceu?

El periodista musical Albert Galceran va una mica més enllà i critica no tan sols les condicions amb què treballen els músics sinó també el poc pressupost que reben, en general, els equipaments culturals. Galceran considera que aquí la cultura és infravalorada i infrasubvencionada i que aquesta falta de recursos obliga el Liceu, el Palau, teatres, auditoris i tota mena d’equipaments culturals a llogar els seus espais per completar els pressuposts. “En altres països això no passa, perquè les sales estan molt més subvencionades i no tenen la necessitat de buscar finançament a fora”, comenta. I afegeix: “Per què arribem a aquest punt? Per diverses coses, però especialment pel desprestigi de la música i de la cultura en general, i per l’absoluta precarietat amb què treballen els músics d’aquestes orquestres, que estan molt desprotegits.” És per això que, a parer seu, al Liceu no li haurien de demanar responsabilitats legals, però aquesta institució s’hauria de comprometre a tenir més cura de la programació que contracta.

Jordi Cos, músic i president de l’Orquestra Simfònica del Vallès, també opina que, tot i que la culpa de tot plegat és de la productora, el Liceu i els equipaments haurien de saber, abans de contractar els espectacles, amb quines condicions treballen els músics. “Hi ha d’haver garanties que els músics compleixin totes les condicions necessàries per a treballar. És lògic que sense assaigs i un mínim de preparació, una actuació de Zimmer i Williams no sortirà, perquè artísticament és molt complexa.” Ara, considera que això que ha passat és una cosa totalment anecdòtica. “Diria que precisament ara hi ha molt més control que abans. En general, les produccions que fem aquí són de molta qualitat, i em sap greu que ara es posi el focus en això, perquè també repercuteix en el públic.” Per a Cos, la música de bandes sonores és una porta d’entrada molt bona a la música simfònica per al públic general, i el preocupa que ara això en malmeti la imatge i la reputació.

Compensar els espectadors

El músicòleg i historiador de l’art Albert Ferrer Flamarich assenyala més directament el Liceu, tot i que, igual que Cos i Galceran, també considera com a principal responsable la productora. “El Liceu és un equipament que rep una quantitat important de diners públics tant de la Generalitat com de l’estat espanyol. La responsabilitat és del productor de l’espectacle i el Liceu ha anunciat que crearà una comissió que supervisarà la contractació d’aquestes activitats, però que no es feia ja, abans? No hi ha prou treballadors que se’n puguin ocupar? Serà una despesa extra en les finances del teatre?”, es demana. Ferrer assenyala que el Liceu té unes altres qüestions dubtoses amb la seva programació que no han estat objecte de debat i que “ha despatxat amb excuses protocol·làries”. “Algunes s’han sabut entre passadissos i en l’ambient musical molt abans de ser una realitat: des de cancel·lacions de divos, l’enuig dels abonats per uns preus de localitats que després es poden comprar al 50%, performances de plantes que omplen la platea en un gest tan simbòlic com car, selecció de personal per influències i nepotisme, etc.”, diu. És per això que Ferrer espera que el Liceu recompensi els espectadors “exemplarment i a l’altura de la seva ambició artística”, retornant-los els diners o bé reprogramant l’activitat amb l’opció que els qui no puguin anar-hi puguin bescanviar l’entrada per diners.

Galceran critica que la cultura acapari titulars i espais als mitjans només quan passen coses com aquests, i no quan, per exemple, es presenta la temporada del Liceu. “Quant de temps feia que no es parlava tant del Liceu? Per què no parlem del Liceu quan comença la temporada? A Milà o a Roma això seria un esdeveniment nacional! En aquest país la cultura no es respecta.”

Avui el RCD Mallorca jugarà la semifinal de la Supercopa espanyola de futbol contra el Reial Madrid a Jiddah, a l’Aràbia Saudita. Ahir, el Barça jugà contra l’Athletic Club. Diumenge serà la final. D’ençà del 2019, aquest torneig, en el qual participen el guanyador i el segon classificat de la lliga espanyola amb el guanyador i finalista de la Copa del Rei, es disputa al país àrab. Malgrat la polèmica que això ha suscitat, hi ha un contracte signat per a continuar fent-ho allà fins al 2029. Per cada vegada que es juga de la competició, la Federació Espanyola de Futbol s’embutxaca quaranta milions d’euros, una xifra molt sucosa per als dirigents de l’entitat, però gairebé ridícula per als dirigents saudites, que ja fa anys que veuen en les competicions esportives una finestra per a obrir-se al món i rentar la imatge pública.

El Consell Superior d’Esports concedeix la cautelaríssima al Barça, que podrà tornar a inscriure Dani Olmo i Pau Víctor

Aquest fenomen, anomenat “emblanquiment esportiu” (en anglès, sportswashing), ha estat una constant dels països del golf Pèrsic aquests darrers anys i té el màxim exponent en les adjudicacions sospitoses de la Copa del Món de Futbol a Catar el 2022 i l’Aràbia Saudita el 2034.

Hajj: les morts per l’onada de calor subratllen l’amenaça climàtica per als més vulnerables

Promeses de reformes que no arriben

L’arribada de la Supercopa espanyola a l’Aràbia Saudita va ser acompanyada de polèmica d’ençà del primer moment. Malgrat que la federació va fer un gran esforç comunicatiu per vendre la idea que l’arribada de la competició impulsaria una obertura social i política del país, centenars d’afeccionats van rebutjar d’exportar-la a una monarquia absolutista on contínuament es violen els drets humans, especialment els de les dones i el col·lectiu LGBTIQ+. Per desactivar aquests arguments, el president de la federació d’aleshores, Luis Rubiales, la va arribar a anomenar “Supercopa de la igualtat”. “Podríem fer-ho en un altre país i girar-nos d’esquena a les dones i homes que viuen a l’Aràbia Saudita, o participar activament en la transformació de la societat. Ajudem molt el desenvolupament de la dona en el futbol. És la nostra funció”, va dir en una entrevista a la Cadena SER. De fet, la federació es va arribar a vantar del fet que l’entrada de dones als estadis fos permesa als partits. “Abans d’anar-hi nosaltres, no hi havia ni lavabos per a les dones als camps de futbol. Amb nosaltres van entrar a la igualtat i ara seuen on volen, i no en una cantonada, apartades”, va dir.

Malauradament, aquest canvi social i polític promès pels dirigents del futbol espanyol no s’ha produït. Segons el recompte que fa Amnistia Internacional, el 2024 el país va executar 345 persones, la xifra més alta d’ençà que se’n fa recompte. La mateixa organització ha denunciat que l’Aràbia Saudita continua incomplint sistemàticament les normes internacionals sobre judicis justs i fa servir la pena de mort per silenciar la dissidència política. A més, la situació de les dones tampoc no hi ha millorat, com demostra el fet que cada any s’empresonen a dones activistes que ho denuncien. Per exemple, el 2023 l’estudiant de doctorat Salma al-Shehab va ser condemnada a vint-i-set anys de presó per un seguit de piulets en què demanava reformes al regne.

Un contracte judicialitzat

El maig del 2022, la fiscalia anticorrupció espanyola va obrir diligències contra Rubiales per esbrinar com s’havia tancat el contracte del trasllat de la Supercopa. La investigació va començar a partir d’uns àudios publicats pel diari El Confidencial que revelaven la participació de l’ex-jugador Gerard Piqué en l’operació, una intervenció que suposadament s’havia traduït en una comissió de 24 milions d’euros. “Geri [en referència a Gerard Piqué], enhorabona. I no em refereixo ni al partidàs d’ahir ni al teu gol. Em refereixo al fet que ja són més de les dotze i, per tant, ja és ferm l’acord amb l’Aràbia Saudita. Una abraçada i gràcies per tot i sóc aquí per a tot el que necessitis”, se sentia que li deia el president de la federació.

Això va originar un gran terrabastall mediàtic perquè, en el moment de tancar el tracte, Piqué encara jugava al Barça i presidia l’Andorra, fet que va ser interpretat com un conflicte d’interessos, perquè el contracte incloïa clàusules de penalització si el club blau-grana no participava en la competició. Tot plegat va acabar amb Piqué encausat. A hores d’ara, el cas encara és al jutjat i continua en fase d’instrucció.

La Guàrdia Civil vol comprovar si Piqué va pagar comissions a Rubiales per la Supercopa

Una peça més en l’engranatge de la rentada d’imatge

El 2016, el príncep hereu i dirigent de facto de l’Aràbia Saudita, Mohàmmed bin Salman, reconegut mundialment per haver ordenat l’assassinat del periodista de The Washington Post Jamal Khaixoggi a l’ambaixada saudita d’Istambul, va presentar un pla per a diversificar l’economia del país i reduir-hi la dependència del petroli, pla anomenat Saudi Vision 2030. Amb l’objectiu d’atreure inversions estrangeres i d’augmentar el turisme, l’estratègia inclou una colla de mesures per a projectar-se a l’exterior com un país menys tradicional i més modern. Una d’aquestes vies és l’organització d’esdeveniments esportius de primer nivell, com la Supercopa espanyola de futbol, o la italiana, que també s’hi disputa.

A més, aquests darrers anys han començat a organitzar competicions com un gran premi de fórmula 1, el Ral·li Dakar i els Jocs Olímpics d’Hivern del 2029. En la mateixa línia, el 2022 van crear el LIV Golf, un circuit privat alternatiu al nord-americà que va aconseguir d’atreure els millors jugadors del món a còpia de pagar-los més que en la resta de torneigs. Paral·lelament, l’estat també ha invertit en el futbol europeu, amb la compra del club anglès Newcastle United, i en la lliga local, que en els darrers mercats ha incorporat a cop de talonari futbolistes com Cristiano Ronaldo, Karim Benzema i Neymar Jr. Un dels darrers moviments de l’Aràbia Saudita ha estat el fitxatge de l’ex-tennista Rafael Nadal com a ambaixador.

Aquesta estratègia d’acostar-se a occident gràcies a l’esport ha estat constant en els països del golf Pèrsic aquests darrers anys. Per exemple, Catar va comprar el club francès de futbol París Saint-Germain i també el World Padel Tour, el circuit de pàdel més important del món. Per una altra banda, l’emirat d’Abu Dhabi, que forma part dels Emirats Àrabs Units, va comprar el Manchester City i va formar el City Football Group, conglomerat del qual format part el Girona. Més exemples d’inversions destacades d’aquest estat són l’equip de ciclisme UAE Team Emirates, en què corre el millor del món, Tadej Pogacar, i l’organització de la pròxima final de quatre de l’Eurolliga de bàsquet.

Les claus de l’èxit excepcional del Girona FC: el City Group, la continuïtat i el futbol d’atac

La Copa del món de futbol, la cirereta del pastís

El mes de desembre passat, la FIFA va confirmar que Aràbia Saudita seria la seu del mundial de futbol masculí del 2034. L’entitat va justificar la decisió al·legant que no hi havia cap altra candidatura.

Això és, en part, per la normativa de la FIFA, que d’ençà del 2023 no permet d’organitzar dues vegades la competició en un mateix continent en un període de vuit anys. Com que la Copa del Món del 2030 es farà a l’estat espanyol, Portugal i el Marroc, i tindrà partits a l’Uruguai, l’Argentina i el Paraguai, no és possible que la del 2034 sigui a Europa, ni a l’Àfrica ni a l’Amèrica del Sud. De la mateixa manera, la del 2026 als Estats Units, Mèxic i el Canadà deixa fora de joc l’Amèrica del Nord. A més, Austràlia forma part de la confederació asiàtica d’ençà del 2006, fet que deixa fora la confederació d’Oceania, perquè cap país no té prou capacitat per a acollir un esdeveniment d’aquesta magnitud. Això ha deixat el camí lliure a la confederació asiàtica i, concretament a l’Aràbia Saudita, que, com ja va fer Catar el 2022, organitzarà l’esdeveniment esportiu més seguit del món.

El gran historiador americà Hayden White sosté que la història és, en essència, una construcció narrativa. Vol dir que els historiadors no tan sols descriuen els fets, sinó que els organitzen. Que els organitzen en un relat que té una estructura narrativa semblant a la literatura. Els historiadors, amb trames, personatges i conflictes, creen una imatge d’allò que ha passat que pot correspondre amb la realitat o no, però que resisteix mentre no és qüestionada pels altres. La història, va deixar escrit White, és configurada per les estructures narratives i per les “decisions estilístiques” dels historiadors. I qui diu estilístiques diu polítiques i qui diu historiadors diu polítics, periodistes i gent semblant.

El cas de la transició del franquisme al postfranquisme és un dels exemples paradigmàtics, clamorosos, d’aquestes construccions narratives que desvirtuen els fets reals. Fins al punt que la realitat ja resta tan amagada per la narració sobre la mateixa realitat –tan destruïda per la falsedat construïda per sobre– que els qui se n’aprofiten es poden permetre espectacles tan denigrants com el que vam veure ahir, en què el govern espanyol, socialista, féu un panegíric de la mort de Franco i la identificà de manera completament acrítica amb “la llibertat”.

Cal tenir molta barra per a identificar la llibertat amb la mort de Franco. Realment. En primer lloc, perquè, com deu recordar tothom que va viure aquella època, de cap manera hi havia llibertat el 21 de novembre de 1975, l’endemà de la mort al llit del dictador. Ni aquell dia, ni l’endemà ni l’altre. Hi havia presoners polítics –alerta: fins i tot presoners del PSOE, que no sé què deuen pensar quan descobreixen, cinquanta anys després, que vivien en llibertat tancats rere els barrots. Hi va haver detencions, hi havia tortures i tribunals d’excepció, moria gent pel carrer en manifestacions. Caram, que el 20 de novembre moria Franco i cinc dies després la Guàrdia Civil matava Ángel Esparza Basterra a Legutiano. I en van venir molts, de morts, encara després. De quina llibertat ens parla, doncs, Pedro Sánchez? És que aquest home no té respecte ni pels represaliats pel fet de militar en el seu partit?

El parany que el govern espanyol pretén encolomar-nos amb aquesta celebració patètica és tan indignant com barroer. Però segurament per això mateix també és significatiu, i molt indicatiu, de la dificultat que té de presentar-se davant el món com un país normal.

Perquè, per a sostenir la tesi que Espanya és una democràcia, cal una cosa tan simple i elemental com posar-hi data de començament. Cal respondre a la pregunta sobre quin dia concret va començar. Qualsevol país europeu té una resposta clara sobre això. Llevat d’Espanya.

Quin dia va començar, per exemple, la democràcia a Eslovènia? Fàcil: el 25 de juny de 1991. Quin dia va començar la democràcia a Portugal? Facilíssim: el 25 d’abril de 1974. Hi estem tots d’acord, no? Quin dia va començar la democràcia a Dinamarca? És ben clar que el 5 de maig de 1945. Però quin dia va començar la democràcia a Espanya? Ah! Vet ací una pregunta que no té resposta.

Que no en té perquè per a respondre-hi cal un tall en profunditat que els espanyols no han fet mai, que Espanya encara no ha fet. La independència a Eslovènia, la Revolució dels Clavells a Portugal, la retirada de les forces nazis a Dinamarca… Allí sí que es pot dir que dilluns vivien en una dictadura i dimarts eren lliures. Però a Espanya no. Per més numerets i estirabots que vulguen fer amb les seues campanyes propagandístiques.

I no es pot dir, sobretot i especialment, perquè la continuïtat del règim és objectiva i porta corona. Quan el pare del monarca actual accepta el seu càrrec afirma que la monarquia naix de la “legitimitat política sorgida del 18 de juliol de 1936”, del colp d’estat de Franco –i fixeu-vos que aquesta data sí que és clara i indiscutible. Ell és el continuador indubtable d’allò que va començar aquell dia. Com ho és el seu fill. Que, per més que la vulguen amagar, la foto de Felipe VI somrient mentre dóna la mà a Franco al Pazo de Meirás existeix.

Acorralats per l’evidència i en vista de la impossibilitat de donar una resposta simple i senzilla a una pregunta simple i senzilla, què fan? Inventar-s’ho. Cruament. Descaradament. Amb la barra que sempre té aquesta gent. Els cal un tall per a sostenir la ficció i si no en tenen cap –que no en tenen cap– doncs se l’inventen. Fins i tot creient-se que poden botar per sobre de les insalvables contradiccions que la cerimònia posa en relleu.

Però, ves per on, aleshores el Borbó de torn decideix que ell no pensa anar de cap manera a commemorar la mort de l’home, Franco, a qui deu la faena, ell i la seua família –i que de fet és l’única persona que l’ha votat per al càrrec que ostenta. I el pastís, la construcció narrativa que diria el senyor White, es posa una volta més al descobert. Clamorosament.

 

PS1. Donald Trump ha posat de moda Grenlàndia. Ahir tothom en parlava, d’aquesta illa americana, actualment part del reialme de Dinamarca. Però quin interès té Grenlàndia per als Estats Units i en general per al món? En té molt. I prove d’explicar-ho amb aquesta Pissarreta.

PS2. La comunitat educativa valenciana es manté en peu de guerra contra la llei Rovira, un dels puntals de la qual és l’esperpèntica consulta sobre la llengua vehicular a les escoles, que el conseller pretén fer a final de gener, tot i que encara no hi ha data. Laura Escartí ha parlat amb els actors del sector per copsar la intensitat de la mobilització contra els plans segregadors del govern de Mazón: “La comunitat educativa, en peu de guerra contra la consulta per la llengua”.

PS3. Enguany la grip es fa notar. Per això hem parlat amb Robert Güerri, cap del servei de medicina interna de l’Hospital del Mar de Barcelona, que explica que generalment els humans menystenim la grip, com una cosa poc important, erròniament. En parla en aquesta entrevista: “Enguany és pitjor tenir la grip que la covid“.

PS4. Vivim en una època perillosa de desinformació i informació errònia, alimentada per algunes xarxes socials. Dimarts Mark Zuckerberg va anunciar que Facebook, Instagram i Threads prescindirien de tots els verificadors de fets. I alhora Elon Musk, l’home més ric del planeta, ha passat la darrera setmana utilitzant la seua xarxa social per atacar i difondre falsedats racistes i mirar d’instal·lar la violència i la tensió a tot Europa.

La desinformació és una arma política que pot fer que els votants es creguen mentides absurdes i desconfien cegament –i fins i tot odien violentament– la premsa i el periodisme.

Contra aquesta onada de desinformació i informació errònia, a VilaWeb estem compromesos a defensar els fets i informar amb veracitat. Som una organització independent que té el suport dels lectors que comparteixen amb nosaltres aquesta missió urgent. Per això demanem als qui encara no en sou subscriptors que ens feu costat avui. I la manera més efectiva de donar suport al nostre periodisme és subscrivint-vos-hi en aquesta pàgina. Gràcies.

Un dels aspectes cabdals que han de fer possibles les bones previsions de creixement econòmic durant l’any que acabem de començar és el bon comportament del consum familiar. Durant el 2024 l’augment de la despesa privada va ser força positiu i enguany se n’espera una certa continuïtat. També es preveu que la taxa d’estalvi, que l’any passat va arribar a màxims –més del 13% de la renda disponible– es transformi, en part, en despesa. De moment, les primeres impressions, d’acord amb la campanya de Nadal, indiquen que el comiat de l’any ha estat força millor que no es preveia i el començament d’aquest ha mantingut el mateix signe. Els empresaris del sector són optimistes i he volgut parlar amb alguns per a tenir-ne opinions de primera mà.

“La campanya de Nadal i de Reis ha estat molt positiva i amb un creixement important respecte de l’any passat. Ara encarem la campanya de rebaixes amb optimisme, perquè veiem una millora en el poder adquisitiu, atès que la inflació ha baixat, com també els tipus d’interès”, diu el president de Comertia, Ignasi Pietx. L’opinió positiva és confirmada per les xifres de l’indicador de vendes que l’associació va presentar ahir. El conjunt de sectors d’activitat i establiments adherits va presentar durant el mes de desembre una mitjana de creixement del 7,6% respecte del mateix mes de l’any anterior. Una xifra molt bona, que supera les expectatives que s’havien fet al novembre, d’un 5%.

Pietx em destaca el fort creixement d’aquests tres últims mesos de l’any. “L’octubre, el novembre i el desembre han presentat augments entre el 7% i el 9%, i hi ha tingut un gran paper el fet que molts compradors comencen a notar la baixada dels tipus d’interès i la baixada de les quotes de les hipoteques. Tenen més diners a la butxaca.” Posa èmfasi, sobretot, en les vendes de vehicles el mes de desembre, molt importants, d’un 16%; seguides de l’equipament de la llar (11,8%), de l’oci i la cultura (10,3%), de l’alimentació bàsica (9,8%) i de l’alimentació no bàsica (9,5%), sobretot pels àpats especials de Nadal.

També té aquesta opinió positiva Gabriel Jené, president de Barcelona Oberta. “La campanya de Nadal –diu– ha estat força bona gràcies a factors diversos, com una confiança més gran del consumidor, principalment per la baixada de la inflació i l’atur, i també per una meteorologia favorable, per calendari i per un augment significatiu de turistes, sobretot asiàtics.” Amb vista a les rebaixes, també espera molt bones vendes, sobretot de categories clau com moda i esports, parament de la llar, electrònica…

I sobre les rebaixes diu: “El calendari afavoreix més les vendes si el dia 7 s’escau en cap de setmana. Els primers dies sempre són els més forts perquè és quan hi ha més oportunitats, sobretot en moda, amb tot l’estoc acumulat. Habitualment, la tracció de les rebaixes d’aquests productes va disminuint a mesura que s’esgota el període. L’estoc es va acumular al novembre, que va ser un mes més fluix, amb la dana i la meteorologia adversa. Però el fet és que des del Black Friday fins a Reis les vendes han estat molt bones.” Segons la unió dels eixos comercials i turístics de Barcelona, doncs, la valoració també és molt bona, igualment com les expectatives immediates. Malgrat tot, cal recordar que les rebaixes d’avui ja no tenen gran cosa a veure amb les de fa anys, per l’efecte de les promocions continuades que molts grans establiments fan durant tot l’any.

Vull saber també com s’ha viscut la campanya als centres comercials. I parlo amb Víctor García Soriano, delegat de l’Associació Espanyola de Centres i Parcs Comercials (AECC) a Catalunya. Em comenta ràpidament que el nivell de resultats ha estat molt bo. “Des del Black Friday fins a Nadal, el creixement mitjà de les vendes ha estat entre el 3% i el 5% sobre l’any 2023. Un any que hem de recordar que ja va ser excel·lent.”

Em diu que, per exemple, han registrat un trànsit de personal molt millor que en anys passats. “La gent aquests dies no ve a mirar aparadors, sinó que ve directament a comprar –puntualitza–. I per Reis el tràfec de persones encara ha estat superior, probablement per efectes de calendari.” Torna la presencialitat? Sembla que el creixement de les vendes en línia continua, però no com en anys passats.

Un fet que es destaca enguany és que no hi ha hagut dies punta. “En altres campanyes, hi havia jornades amb grans aglomeracions de gent, un fet que enguany no s’ha produït, sinó que l’afluència ha estat més lineal, cosa que valorem molt positivament, perquè permet una atenció millor al client.” I afegeix: “Veig la gent amb ganes de comprar i amb recursos per a fer-ho –els que ens visiten, és clar–, cosa que no deixa de ser un bon auguri.”

Tal com comenten els professionals del sector, sembla que tot ha marxat prou bé durant les festes. Però la cosa va una mica més enllà. Segons els indicadors de Comertia, fent balanç de l’any, un 32% dels empresaris de l’associació afirmen haver mantingut els seus marges durant l’any 2024 respecte de l’any anterior. Alhora, un 22% ha reduït marges i ha augmentat la facturació, i un altre 22% ha augmentat marges i també la xifra de vendes. A més, durant el desembre el 87% de les empreses associades ha tingut un augment de vendes en valor, respecte del mateix mes de l’any anterior, un 5% les ha mantingudes i només un 8% les ha disminuïdes.

Una campanya de Nadal que es pinta rodona, podríem afegir. Ara cal esperar que sigui una referència per als mesos que vénen.

El Consell Superior d’Esports espanyol (CSE) ha estimat el recurs del Barça i ha concedit la mesura cautelaríssima urgent al club, fet que permetrà inscriure a la lliga els futbolistes Dani Olmo i Pau Víctor. Aquesta inscripció només serà vàlida mentre es resol definitivament el recurs d’alçada.

José Manuel Rodríguez Uribes, el madridista que aplaudia el 155 i que ha decidit el futur de Dani Olmo

Tots dos van ser desapuntats el primer de gener perquè la lliga espanyola va considerar que el Barça no havia presentat tota la documentació necessària per a complir amb el joc net financer que exigia.

El CSE ha explicat en un comunicat que considera que negar-li la mesura al Barça podria causar un perjudici econòmic i esportiu irreparable tant al club, com als futbolistes. D’altra banda, subratlla que aquest pronunciament d’avui no implica en cap cas que li doni la raó al club blau-grana en el contenciós que manté amb la lliga i la federació.

Anteriorment, la Comissió de Seguiment del Conveni de Coordinació entre la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) i la lliga espanyola havia denegat la inscripció dels davanters basant-se en els articles 130.2 i 141.5 del Reglament General de la RFEF, que estableixen que un jugador amb la llicència cancel·lada no pot obtenir una nova llicència amb el mateix club durant la mateixa temporada. Ara bé, el Barça considera que aquesta comissió no té competències per a negar o aprovar llicències esportives.

Aquest matí, la vice-presidenta institucional del Barça, Maria Elena Fort, ha estat el primer membre de la junta de Joan Laporta de comentar la situació. “No hi ha negligència del club”, ha dit en una entrevista a RAC1, en què ha assegurat que el Barça no havia anat al límit en cap moment, sinó que sempre havia actuat segons les indicacions de la lliga.

Elena Fort nega qualsevol negligència del Barça en la gestió del cas Olmo