Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre plurals difícils, i l’ha elaborat Jordi Badia i Pujol, cap d’estil de VilaWeb. Hi podreu jugar fins el 27 de febrer, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre plurals entremaliats)

La formació del plural en català és molt regular i consisteix a afegir una –s al singular. Tanmateix, és un aspecte no pas mancat de racons foscs, que s’han d’haver explorat per escriure amb solidesa. Pompeu Fabra va deixar ben resolts els casos de dubte i l’Institut d’Estudis Catalans hi ha acabat de treballar, especialment en els termes nous. Hem de dir desitjos o desigs? O bé valen tots dos? El plural de gimnàs és gimnasos o gimnassos? Diem vagons llits o vagons llit? I jerseis verds clar, jerseis verds clars o jerseis verd clar? A VilaWeb hem dedicat articles de la secció “Ras i curt” a parlar dels plurals. Ara és hora de posar-vos a prova en aquest Què Sé Jo. Sort i encert!

“Maniquís” o “maniquins”? Plurals que ens fan ballar el cap (I)   

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

“Els llapis” o “els llapissos”? Plurals que ens fan ballar el cap (II) 

Hi ha moments en què la veritat es presenta davant nostre amb una nuesa tan incòmoda que ens força a reconsiderar tot allò que crèiem saber. La declaració de Mohàmmed Houli Chemlal al judici dels atemptats del 2017 és un d’aquests moments. I no podem fer sinó mirar-la de fit a fit, per més que ens inquiete allò que hi veiem.

Aquesta declaració de l’únic supervivent de l’escamot gihadista responsable dels atacs de Barcelona i Cambrils canvia tot allò que sabíem i analitzàvem fins ara. Sabíem que l’imam Es-Satti era un confident de la policia espanyola. Gràcies a una investigació que vam fer ací a VilaWeb sabíem també que la policia espanyola estava al corrent que es-Satty havia desaparegut. Però no hi havia cap indici concloent que indicàs que sabien on era i què feia. De rumors, tants com vulgueu, però d’indicis concloents, cap. I, en canvi, hi havia molts fets circumstancials que feien pensar, també als Mossos compromesos amb aquella investigació, que no, que no era creïble que el CNI tingués una vinculació directa amb els atemptats.

Ens preguntàvem, per exemple, com s’explicaria la precarietat de mitjans de l’escamot si el CNI hi hagués estat al darrere? O com es podia justificar l’ús d’un explosiu tan rudimentari i inestable com el TATP, que va acabar esclatant a les mans dels gihadistes mateix a Alcanar? Si els serveis secrets espanyols haguessen volgut l’èxit de l’atemptat, era ben raonable de pensar que haurien facilitat als autors algun material més segur per no fallar en l’intent.

Però ara la declaració de l’únic supervivent d’aquella cèl·lula instal·lada a la casa d’Alcanar ens col·loca en una situació completament nova i diferent. No parlem d’un rumor, no és cap especulació: és el testimoni directe d’algú que ja no hi té res a guanyar. Houli, ja condemnat, no té cap necessitat d’inventar històries. I si ell diu que el CNI sabia què feien a la casa d’Alcanar i estava al corrent de l’operació, això ho canvia tot. Fins i tot tenint en compte que explica que això ho comentaven els altres implicats i que ell no té cap més prova concreta a aportar.

El fet que aquestes revelacions vinguen d’un condemnat no les invalida. Què més hi ha de perdre algú que ja ho ha perdut tot? La veritat, de vegades, emergeix precisament dels llocs més foscs, d’aquells que ja no tenen res a témer ni res a guanyar. I és una regla democràtica acceptada a tot arreu que quan un acusat fa imputacions greus contra un estat, independentment de la seua condició de condemnat, mereixen una resposta institucional adequada. En primer lloc, perquè, en un estat de dret, les acusacions serioses han de ser investigades i respostes de manera formal, independentment de qui les formula. Això forma part dels mecanismes de control democràtic i transparència. Però també perquè la transparència i la claredat en les respostes són especialment importants si es vol mantenir la credibilitat internacional i si es vol preservar la confiança de la ciutadania en les institucions.

De manera que ara la pilota és a la teulada de l’estat espanyol. Perquè ara hi ha una acusació concreta d’un dels autors. I si Espanya no ofereix explicacions exhaustives, si no obre els arxius fins al darrer racó, si no permet una investigació independent i transparent que aclaresca plenament què va passar i la implicació que hi té l’estat mateix, la sospita s’instal·larà per sempre en la memòria col·lectiva. I tindrem el dret d’explicar, ara sí –i de fer servir políticament allà on calga–, que Espanya decidí –o consentí, si més no– que matar setze ciutadans d’uns quants països era un preu acceptable per a frenar la independència de Catalunya.

El món del futbol espanyol viu constantment exaltat per les polèmiques arbitrals. Un penal, una targeta vermella, un gol anul·lat… Cada jornada hi ha alguna cosa. La lliga que havia de ser de Kylian Mbappé, segons els mitjans madrilenys, s’ha convertit en la dels àrbitres. De fet, el Reial Madrid ha decidit de fer-ne un greuge personal i un motiu de guerra. Ara fa dues setmanes, va emetre un comunicat –després d’una derrota contra l’Espanyol– per a denunciar que la competició estava adulterada.

Per entendre la situació i com funciona el món arbitral, entrevistem Xavi Estrada Fernàndez (Lleida, 1976). Actualment, és regidor d’ERC a la Paeria, però entre el 2009 i el 2023 va ser àrbitre de la primera divisió espanyola. Més enllà del Reial Madrid i les pressions, també parlem sobre l’anomenat cas Negreira –el suposat pagament de diners del Barça a l’ex-vice-president dels àrbitres espanyols–, del qual és querellant.

—Què us va semblar el comunicat del Reial Madrid criticant l’arbitratge del partit contra l’Espanyol i assegurant que la lliga estava adulterada?
—S’hi barregen unes quantes causes i s’aprofita el moment. La jugada que ho desencadena [una entrada de Carlos Romero a Mbappé] és una targeta vermella clara. No hi ha discussió. En aquest sentit, pots criticar els directius, que són els qui s’han de responsabilitzar perquè hi hagi unes directrius clares d’arbitratge. Això ho puc entendre. No puc entendre que es bolquin sobre els àrbitres. Al final, són els pobres que prenen les decisions i sempre són les víctimes on es posa tota la pressió per no responsabilitzar els directius del comitè tècnic d’àrbitres (CTA).

—Parlen també d’una doble vara de mesurar que perjudica sempre el Reial Madrid…
—No sóc partidari de fer comunicats i, encara menys, de faltar al respecte. Aquests comunicats sempre es fan quan un equip se sent agreujat o perjudicat, però no se’n fan mai quan les coses van a favor o una decisió els afavoreix injustament. Sigui un comunicat del Madrid o de qualsevol altre equip. Aquests comunicats, aquestes guerres mediàtiques, demostren el desgavell que hi ha en l’àmbit futbolístic i, específicament, en el món arbitral.

—Què voleu dir?
—La poca consistència en les decisions, la falta de criteri. Ara fa uns anys, amb l’arribada del VAR, tots pensàvem que les coses anirien més bé. Criteris clars i menys polèmiques, però la cosa ha anat a l’inrevés. Fa unes temporades que cada jornada hi ha polèmica. És constant. L’entrada de Romero a Mbappé era vermella, però també ho havia de ser la de Guillamón a Pedri en el partit de la copa del rei. Insisteixo, el comunicat és una falta de respecte i és oportunista, però hi ha una cosa que comparteixo.

—Quina cosa?
—La CTA no necessita una reestructuració, sinó una neteja de soca-rel. Un canvi de paradigma. En cas contrari, l’arbitratge difícilment podrà avançar. I això vol dir no tan sols posar directius professionals, sinó també canviar el sistema.

—Com ara?
—Un col·lectiu arbitral que sigui un ens independent de la Federació Espanyola de Futbol i de la Lliga.

—Les pressions del Reial Madrid han tingut efecte. El CTA ha sancionat l’àrbitre de camp, Muñiz Ruiz, i el de VAR, Iglesias Villanuevas.
—Això és altre greuge comparatiu. Per què Muñiz Ruiz i Iglesias Villanueva se’ls posa a la nevera? Per què no es fa igual amb Ortiz Arias i Pizarro Gómez per l’entrada a Pedri? La vara de mesurar del president del CTA, Medina Cantalejo, és totalment diferent segons els àrbitres, la repercussió mediàtica i si és el Madrid o el Barça. Això és així i s’ha de denunciar. Per què hi ha un tracte de favor a certs equips? Veurem quant tarda Muñiz Ruiz a xiular un altre partit del Madrid. Dit això, Hernández Maeso no arbitra el Madrid des de fa més d’un any, des del partit contra l’Almeria al Bernabéu [una remuntada polèmica amb un gol de Carvajal al minut 99].

—Dissabte passat, el Reial Madrid es va indignar i queixar pel penal de Tchouaméni en el derbi amb l’Atlètic.
—Era un penal clar. Per molt que es vulgui tergiversar i manipular l’opinió pública, és una jugada objectiva. La trepitjada existeix i no hi ha dubtes. El problema és, com he dit, la manca de criteri. En situacions similars no s’ha actuat igual. En un partit al Bernabéu, Courtois va treure la pilota i va trepitjar un jugador del Betis. Era penal, però no es va xiular. En canvi, a Anoeta, en una trepitjada a Vinicius, quan la pilota ja havia passat, sí que es va xiular. Cal actuar sempre igual. I això no passa.

—Un ex-company vostre, Mateu Lahoz, va dir en directe que el penal de Tchouaméni desnaturalitzava el futbol.
—Ningú té un llibre màgic i tothom és lliure de donar la seva opinió. Només faltaria. Els àrbitres no hem inventat el futbol i la nostra opinió no és càtedra. Hi ha altres actors, els jugadors, els entrenadors, que hi tenen molt a dir. Jo respecto molt l’opinió d’en Toño, però sap, perquè hem compartit molts seminaris, que en moltes jugades discrepem. Cadascú veu el futbol d’una manera concreta, però és important que el col·lectiu no dificulti encara més la presa de decisions. Això genera inquietud i incomprensió entre la gent.

—El Reial Madrid disposa dels altaveus mediàtics més potents. Tot s’amplifica i la pressió es multiplica. A més, fa servir els canals institucionals per assenyalar gairebé cada jornada l’àrbitre abans que salti a la gespa. Com se suporta aquesta pressió?
—Aquestes coses, difícilment, t’acaben afectant. Ja estàs acostumat a viure amb una gran pressió. Parlo per mi, si més no. També et diré que molts àrbitres ni miren aquesta mena de propaganda i muntatges. Aquí, el que es vol és escalfar l’entorn i que hi hagi bel·ligerància contra la figura arbitral. El problema és que es contagia i va més enllà del món professional. També afecta el futbol base i formatiu. Hi ha conductes i comportaments entre pares, mares, jugadors, entrenadors i directius que no són en cap cas adequats. En això cal fer molta pedagogia. En un camp de futbol professional, l’àrbitre no pateix per la seva integritat. És un espai molt controlat i la violència, entre cometes, és més intangible, és aquesta pressió de l’entorn i mediàtica.

—Encara que la pressió no us afecti, algunes portades, articles i reportatges ratllen la ignomínia o la difamació. La imatge personal pot quedar tacada igualment.
—La gent pot pensar que t’afecta molt en la vida diària, però per mi són dos mons que van en paral·lel. Quan jo exercia, per molta pressió mediàtica que hi hagués, al carrer no vaig patir cap mena de desconsideració. Ara, una altra cosa són les xarxes, que malauradament són anònimes i la gent hi diu coses que després és incapaç de dir cara a cara. L’àrbitre, quan arriba a categories professionals, està molt endurit i relativitza molt les coses.

—El 2009 us vau estrenar com a àrbitre de primera divisió. Al desembre, vau anar per primera volta al Bernabéu i vau expulsar Cristiano Ronaldo.
—Sí. Ho recordo perfectament. El Madrid va guanyar 4 a 2 a l’Almeria. Li vaig treure una primera groga per la celebració d’un gol [es va treure la samarreta] i la segona per una agressió a un rival. Vaig passar dos anys sense arbitrar el Madrid.

—Com ho vau viure?
—Quan expulses un personatge tan mediàtic com Cristiano Ronaldo, t’adones de moltes coses. Prens consciència de què vol dir ser a primera divisió, però també què és el Bernabéu, i que no tots els jugadors tenen el mateix tractament. No tots tenen els mateixos altaveus. Va ser un impacte important. El meu aterratge a primera anava força bé, fins aquell partit. Al Bernabéu t’adones de la magnitud de tot plegat.

—Algú us va dir res?
—El president del CTA, aleshores Sánchez Arminio, va ser el primer interessat a saber què havia passat. Què ha passat? No ho has vist? L’he expulsat. Això és el que ha passat. Però fixa’t que, fins i tot, prenent bones decisions, al final t’acaben castigant per la repercussió mediàtica i per la pressió que exerceixen certs mitjans. I el comitè, en comptes de donar-te suport i acompanyar-te, fa el contrari. Mira cap a una altra banda. S’estimen més que la víctima sigui l’àrbitre, perquè així ningú parla dels directius.

—Han passat més de quinze anys…
—Ha plogut molt i continua passant igual. Tots els equips tenen el mateix tracte? Mentida. Tots els jugadors tenen el mateix tracte? Mentida. El “fuck you” de Bellingham a un assistent o el “piece of shit” a Munuera Montero… Ho diu un jugador d’un altre equip i se’n va al carrer. A Bellingham no l’expulsen. Passa igual amb les protestes de Vinicius. Això que dic pot agradar o no, però és la veritat.

—Us van aïllar?
—Així és. Passen les jornades i veus que no tornes a xiular el Madrid. Quan arbitres un equip és normal que no repeteixis de manera immediata. Poden passar algunes jornades, però en aquest cas va passar tota la temporada, i res. Com a esportista és important ser resilient perquè no t’afecti.

—Iturralde González, amb qui vau coincidir una temporada, va assegurar que el 90% dels àrbitres espanyols eren madridistes.
—Em sembla una bajanada. No s’ha fet cap mena d’enquesta als àrbitres i no se’n pot saber el percentatge. Quan era àrbitre en actiu no vaig dir mai quin era el meu equip. Aquesta frase em sembla una mica això de voler-se guanyar el mitjà on treballa. Ell no s’ha amagat que és afeccionat de l’Atlètic de Bilbao. De fet, recordo que una final de la UEFA a Bucarest se’l va enfocar a la grada amb la samarreta. La meva manera de fer és diferent. Sobretot, quan ets en actiu, cal guardar les formes. Aquest és un país molt avesat a la crítica i a l’aferrament emocional als colors. És una cosa cultural. Ara, Iturralde no és l’únic que s’ha mullat. Medina Cantalejo tampoc no s’ha amagat i ha dit que és sevillista.

—S’han d’agafar les seves declaracions amb pinces…
—Sempre ha estat una persona excèntrica. Vaig coincidir-hi en la seva última temporada. Era un àrbitre que estava molt en contra de la directiva del CTA, que encapçalava Sánchez Arminio i tenia Díaz Vega com a director tècnic. En aquella temporada, ell no va fer cas de les normes establertes i anava al seu aire. Per exemple, no anava a dormir als hotels designats pel comitè.

—Teníeu res en comú?
—Sempre deia que els àrbitres que xiulaven clàssics i partits de risc estaven més exposats. No és igual xiular un clàssic o partits del Barça i el Madrid que no fer-ho. Per això, reclamava que aquesta exposició extra tingués alguna mena de compensació econòmica. Això ho comparteixo i ho trobo lògic. Si no obstaculitzes l’autobús blanc, probablement la teva carrera s’allargarà força anys.

—També va dir que Florentino l’havia tancat al vestidor del Bernabéu després d’un partit contra el Deportivo.
—Això ho hauria d’explicar ell. Jo no hi era, en aquell vestidor, i desconec què hi va passar.

—El president de la Federació Espanyola de Futbol, Rafael Louzán, sí que ha confirmat haver rebut pressions de Florentino pel tema arbitral.
—Això demostra com és el sistema. Quan el col·lectiu arbitral penja d’una federació, que està composta pels clubs, et pots imaginar que no hi ha gaire neutralitat. S’hauria d’intentar de fer una entitat totalment neutral i independent, tot i que no hi ha cap mena d’interès a fer-ho, i menys si no hi ha una ingerència del govern. A més, caldria que no fos pagada directament per la lliga ni la federació.

—Què us sembla que un ex-àrbitre com Megía Dávila sigui delegat de camp del Madrid?
—Megía Dávila va acabar la seva carrera el 2009. En aquell moment, els àrbitres no tenien ni contracte laboral. És lògic que la gent es busqui la vida. En el meu cas, he estat pràcticament trenta anys en el col·lectiu i gairebé fins el final no es va regularitzar la situació…

—Què voleu dir?
—No es cotitzava, no hi havia atur…

—…
—Dit això, quan has apostat per una cosa tan específica com és l’arbitratge, és lògic que continuïs involucrat en un món que domines i coneixes. Això és el que ha fet Megía Dávila amb el Madrid o Mejuto González amb el Getafe. Ara, caldria deixar passar un temps de transició entre que deixes el xiulet i t’incorpores a un club. Caldria regular-ho. Entenc que hi ha un valor afegit en incorporar un ex-professional que coneix al detall la competició, el comitè, la federació, però no pot ser per aprofitar-se del sistema i perpetuar-ne el clientelisme i els favors.

—Quan vau tenir el primer contracte?
—El setembre del 2018.

—…
—El comitè arbitral és molt petit. En el món professional, tens 20 àrbitres a primera, amb 40 assistents, i 22 a segona, amb 44 assistents. A part dels dos cossos específics de VAR per cada competició. Això és molt petit. No hi ha representants sindicals i tot depèn de la federació. Ningú fa cap mena de reivindicació. Si la fas, te’n vas al carrer.

—I es cobrava en negre?
—Quan no hi havia contracte, ens pagava directament la federació. Com si fos un full de serveis. El 1996, quan vaig començar a arbitrar, en futbol base es pagava en efectiu. Això s’ha anat regularitzant. Ara tots els pagaments estan justificats i registrats pels organismes competents, però abans no era així. Ni a primera divisió. Per exemple, els amistosos es pagaven en efectiu.

—Us volia preguntar sobre el cas Negreira…
—Abans d’entrar-hi, cal dir que José María Enríquez Negreira va ser vice-president del CTA del 1993 fins al 2018. Tot això ho tenia controlat. Què vull dir? En un sistema clientelar, si tu ets el meu amic, a l’estiu faràs cinc, sis o set amistosos, si cal. Tenint en compte que aleshores no es declaraven, eren molts diners. I era un greuge comparatiu entre els mateixos àrbitres que feien els partits i els que no. El problema és aquest. No professionalitzar, no regularitzar i no retre comptes.

—Podeu explicar als lectors com s’organitza el col·lectiu arbitral?
—L’estament arbitral penja de la federació i s’organitza en un comitè estatal del qual en depenen els comitès territorials. El president és el que ordena i diu com s’han de fer les coses. Els presidents territorials només fan de delegats d’això. De corretja de transmissió. És un context molt poc democràtic. Ningú gosa discutir una decisió del seu líder. Cal tenir en compte que els àrbitres que entren en les noves promocions són molt joves: 15, 16 i 17 anys. I saben que discutir les ordres significa deixar de fer partits, no rebre el mateix tracte i no ascendir de categoria. En el món professional parlem de salaris elevats. Et pots imaginar que aquesta cultura de la por encara s’hi manifesta més.

—…
—Per això els àrbitres no parlen, ni parlaran mai. Tal com està muntat el sistema, saben que hi haurà represàlies. Això ha quedat palès en moltes de les declaracions d’àrbitres en actiu i retirats davant la Guàrdia Civil pel cas Negreira. Allà ho han explicat perquè estaven obligats a dir la veritat. Parlem de més d’una vintena de testimonis. I no canvia res. Si no hi ha una ingerència política, molt difícilment canviarà.

—Què pot cobrar un àrbitre?
—Desconec el conveni actual, però un àrbitre de camp pot rondar els 300.000 euros bruts, i un de segona divisió se’n deu emportar la meitat. Un assistent de primera rondava els 150.000 i un de segona els 70.000.

—Per què vau decidir de trencar amb aquesta “cultura de la por” i presentar la querella del cas Negreira?
—Vaig fer el pas perquè dins el meu cap era incomprensible i, anava en contra de les meves creences i valors, que un vice-president del CTA hagués rebut durant molts anys una sèrie de pagaments d’un club de futbol. Per mi, l’arbitratge s’ha de representar sempre amb una figura honesta, justa i transparent. Una persona que cerca la neutralitat i, és clar, veus que un dels teus caps està implicat en un cas de presumpta corrupció esportiva… Més enllà d’on anessin a parar els diners, els fets estan provats.

—Heu demanat a la jutgessa d’anar a judici d’una vegada.
—Ara fa uns dies, sí. És això que deia. Els fets estan provats. Enríquez Negreira, quan era vice-president, i el seu fill, Javier Enríquez, van rebre diners per mitjà de les seves empreses. No cal allargar més la instrucció. Fa gairebé dos anys que estem així.

—Què penseu quan esclata el cas?
—A mi se m’enfonsa la idea que tenia del col·lectiu arbitral. No m’ho esperava. Ara, arran d’això, comences a lligar caps amb moltes coses que has viscut com a àrbitre des del principi de la teva trajectòria.

—L’actual president del CTA ha dit que Negreira no tenia cap mena de poder dins el comitè.
—Segons Medina Cantalejo, Negreira no hi pintava res. Ho ha dit unes quantes vegades. L’última, ara fa poc en un programa xou [El cafelito, de Josep Pedrerol], on va dir que gairebé era un gerro. Quan tens tota la informació, quan tens el sumari, pots entendre certs comportaments i manifestacions d’aquest senyor. Suposo que hi haurà judici i haurà d’anar-hi i explicar els motius pels quals Negreira feia el que feia, tal com han manifestat molts companys davant la Guàrdia Civil. Sense anar més lluny, Mateu Lahoz, sense dir les paraules textuals, va declarar que actuava com un comandant. Tenia poder i l’exercia.

—Què n’espereu, del judici?
—Vull que es vetlli perquè les institucions siguin transparents i evitar que hi arribin persones que puguin crear greuges i danys. Si finalment s’acaba confirmant que és un cas de presumpta corrupció, caldrà posar els mecanismes per a evitar que es repeteixi. Més enllà d’això, hem tingut la sort que s’ha destapat el cas, però també fa pensar que n’hi poden haver molts altres i que han passat desapercebuts.

—S’ha dit que sou un cavall de Troia del Barça perquè la vostra querella no es dirigeix contra el club.
—M’he sentit dir de tot, com et pots imaginar. Sembla que tinc un interès personal per aconseguir alguna cosa. M’han acusat de moltes coses, entenc que en part per desconeixement, però també per maldat. La querella la faig a escala personal i la dirigeixo cap a qui era el meu cap en aquell moment. No té gaire sentit que jo em querelli contra un club. Això ho hauria de fer la federació, si de cas. Jo vull que responguin Negreira i el seu fill, a qui tenia fent formacions i assessoraments de coaching a àrbitres de primera divisió, cosa que era un conflicte greu d’interès.

—El president del CTA us va dir rata i traïdor.
—Va convocar els àrbitres de manera obligatòria a la ciutat esportiva de Las Rozas i en la conferència va dir això. És una altra demostració d’aquesta cultura, aquest tarannà, d’aquí mano jo i ordeno. I tu passes per la pedra. I si no calles, et faré callar. Caldria preguntar a Medina Cantalejo per què carrega contra un àrbitre que només intenta de resoldre uns fets. Ell, com a responsable dels àrbitres, hauria d’agafar el telèfon i preocupar-se pels seus subordinats. Fer-los costat.

—I per què no ho fa?
—Al final, Medina Cantalejo viu de la mà d’Enríquez Negreira d’ençà que el 2009 va acabar la seva carrera professional. Sap perfectament com treballa i funciona la casa.

—Com era el vice-president Negreira?
—Era una persona que tenia tota la informació professional i personals dels àrbitres de primera i segona divisió. Això vol dir el seguiment de les avaluacions i els informes arbitrals. En les concentracions de pre-temporada, que fèiem a Madrid o Santander, ens feia passar per la seva habitació a l’hotel. Hi passàvem tots. Allà ens informava directament de quina era la nostra trajectòria durant la temporada i en quin grup anàvem. Obria un llibre gros, com el d’uns comptes d’un banc, i repassava totes les notes i partits. Ho sabia tot…

—I el seu fill?
—El seu fill, mentre feia de coach d’àrbitres, també tenia accés a aquesta informació professional i personal. Recordo que el seu fill acompanyava els equips arbitrals en els partits del Barça i també de l’Espanyol. No sé quin traspàs d’informació hi podia haver, però hi havia un conflicte d’interès i un abús de poder.

—Què més feia Negreira?
—Era la persona que trucava per comunicar els ascensos i els descensos, per molt que Medina Cantalejo digui que no. Tots els companys ho han declarat. També ho va fer amb mi quan vaig pujar a primera divisió. Negreira feia aquestes trucades i també participava de les designacions pels partits. Si anem vint anys o trenta enrere, era una persona que generava respecte.

—Me’n podeu donar un exemple?
—El 2013 em van fer àrbitre internacional. Una mica abans, el Nadal del 2012, em va trucar perquè ho deixés tot i el vagi anar a veure a Barcelona, perquè volia parlar amb mi. Em va citar al famós bar la Torrada, que regentava la seva parella. Allà em va rebre amb l’actual president del CTA de Catalunya, Moreno Delgado. Em va mirar i em va preguntar si tenia clar què era la família. A mi això em va xocar. Semblava una pel·lícula de gàngsters.

—Quin era el motiu de l’enrenou?
—Prèviament, Sánchez Arminio ja m’havia avisat que segurament em farien internacional. Jo li vaig demanar de formar el meu equip amb els meus assistents i em va dir que sí, que ja sabia el què… És a dir, que la meva decisió no agradaria gens a Negreira.

—Tornem al bar la Torrada. Què més va passar?
—Llavors, com si fos un mascle alfa, Negreira em va agafar pel braç i em va amenaçar: tu saps que et donaré una hòstia, no? I tot plegat amb el beneplàcit de Moreno Delgado, que era just davant fumant i amb una ampolla de cava a la taula.

—Creieu que en el cas Negreira s’han fet pagaments als àrbitres?
—Si hi hagués cap pagament que hagués quedat registrat d’alguna manera, ja s’hauria fet públic. Fa temps que el cas està en instrucció i seria realment fàcil de detectar. La Guàrdia Civil, amb els informes que ha fet, no ha trobat cap rastre. Ara, si s’ha fet d’alguna altra manera, jo no poso la mà al foc per ningú. Només per mi. En altres països, hi ha hagut casos de corrupció entre jugadors i àrbitres. Tal com està el panorama, només puc parlar per mi. Crec que l’àrbitre fa la seva feina de manera professional i, evidentment, s’equivoca. És una persona i els errors passen quan es prenen decisions. A partir d’aquí, quin ús s’ha fet dels diners i en quina direcció… La investigació encara no s’ha tancat i les hipòtesis s’han de provar.

 

Fa anys, quan traduïa autoajuda, vivia petits segrestos o epifanies quan aconseguia agafar el to del llibre: la temptació d’afegir-hi un paràgraf o dos de collita pròpia. Estava parcialment convençuda que no ho notaria ningú i se m’escapava el riure, però no ho vaig arribar a fer mai –o no us ho confessaré. Aquesta manera de parlar aclaparant l’altre amb un fum de consells repetitius i sovint fins i tot contradictoris o difícils de seguir s’encomana, s’encomana molt, i si t’hi abones després costa desempallegar-te’n. És temptadorament fàcil saber què convé als altres, encara que no els coneguis de res i que la teva vida sigui un desastre absolut. 

Rebem tants consells que no hem demanat. Un sobre de sucre morè et pot acabar dient què has de fer amb la teva vida quan tu només volies prendre’t un cafè descafeïnat a quarts de set del vespre perquè semblés que t’eixorivies una mica. Sigues amable amb tu mateixa, t’acaba de dir la infusió que t’has fet per entrar en calor. Després han trucat a la porta i era un missatger amb una dessuadora amb missatge, valgui la redundància: sigues positiva, et deia en un anglès degenerat, vull dir desgenerat, sense gènere. Llavors surts al carrer i una tassa des d’un aparador et diu que somriguis. El dia s’ha llevat ennuvolat, les obres del carrer empudeguen l’ambient en un sentit literal i també figuradament. Hi ha els crits de sempre al bar de sota. I després hi ha les xarxes parlant-te de tu. Que t’has de treballar, et diuen, quan el que passa és que no pots deixar mai de pencar, sense pronoms febles que redirigeixin cap a tu mateixa tota la feina que fas. Si us plau, supliques, on és la sortida? 

La sortida és a dins, et diu Irene Pujadas, i és La intrusa (primera novel·la de Pujadas, publicada per l’Altra Editorial), i serà el contrari de tot el que no sabies que necessitaves. Un llibre que ve a dir-te que a dins també és a fora, i que pots escapar cap endins i acabar tan enfora de tot que tinguis ganes de tornar al xafarranxo del qual fugies. Pujadas s’agafa literalment a la idea d’autoexplorar-se i amb la imaginació en una mà, l’humor a l’altra i l’esperit crític entre les dents, s’endinsa en una ficció que té la mida d’un cos humà però acaba sent incommensurable. Dit clar perquè ens entenguem: en forma de novel·la d’aventures, Pujadas ens explica com la Diana es fica dins del seu propi cos per mirar de resoldre el que no rutlla. “Tens una cosa trencada a dins i se’t marca a l’epidermis”, me li diuen. 

I al capítol següent, tot just una desena de pàgines després, tenim la Diana entrant-se a dins pel melic. I comença l’aventura, l’aventura de conèixer-se, que diria un guru de l’autoajuda, però més aviat semblarà no solament que es perd, sinó que transita per un lloc inexplorat, desconegut, tot un enigma en forma de vísceres que l’acull com a una intrusa. I amb aquesta arrencada i aquest “escenari”, la primera novel·la de Pujadas s’envola i sense moure’s de dins del cos de la Diana ho toca tot, començant per l’explotació laboral de tots els éssers que viuen i treballen dins seu i que resulta que no dormen ni descansen mai, que com a molt abaixen el ritme: “Ja us ho paguen bé?”, pregunta una Diana aclaparada de donar tanta feina i de veure a tothom tan estressat. “Sempre sabem qui ets quan ja no serveix de res”, li confessen, i quan en comença a estar tipa –i no hem arribat ni al terç de la novel·la– i ja valora l’opció de sortir, s’assabenta que no hi ha cap porta: “Si no, tots fotríem el camp.” 

Amb aquest panorama, i acompanyada per un dels éssers de dins, en Fidel, “aquell brioixet de la burocràcia”, inicia un recorregut pel seu cos buscant o bé una sortida o bé la manera de resoldre el que no rutlla, amb un convenciment fragilíssim i enyorant com més va més profundament el món de fora, que és del tot desconegut allà dins: “Què n’havien de fer, de la sospita irrefrenable que lluny del seu enclavament hi havia primer músculs, ossos i òrgans, després un cos que els contenia a tots i després una ciutat, un país, plaques tectòniques i corrents marítims, planetes i galàxies i llavors un buit enorme, quasi infinit, tot aquell totxo de silenci?”

I literalment dins seu, la Diana és la que menys coneix el seu voltant, s’hi belluga perduda, carregada de dubtes, i cada cop té menys ganes de conèixer-se i més de fugir, perquè sense distància, veient-se el dedins des de dins, no hi ha qui s’hi entengui: “És difícil explicar l’interior d’una persona quan l’interior és tot el que l’envolta.” Pujadas no es belluga de dins d’un cos humà i alhora sembla que inventi tot un univers posant la seva mestria fabuladora al servei d’aquesta aventura interior en el sentit més literal que acaba sent una novel·la en contra del jo que ho empudega tot com si sempre estiguéssim en obres. Perquè sempre estem en obres, si estem vius, i per tant és impossible fer-se una foto fixa del dedins, sempre sortirà moguda. Amb La intrusa, com qui ha vingut a passar una bona estona i a lluir estil i llengua, Pujadas escriu des de les entranyes, ella sí.

Donald Trump ha signat avui un memoràndum que ordena aranzels recíprocs per a tots els socis comercials del món, la Unió Europea inclosa. El president dels Estats Units ha demanat als seus assessors de comerç que calculin tarifes noves per a tots els països. “Allò que els països carreguin als EUA, els ho carregarem a ells, ni més ni menys”, ha dit Trump al despatx oval de la Casa Blanca.

El president nord-americà ha assegurat que, ara com ara, “ningú sap quina és aquesta quantitat”. Per això ha especificat que el càlcul es faci país per país, perquè “si vas un per un i mires el que ens carreguen, en gairebé tots els casos ens estan carregant moltíssim més que nosaltres a ell”. “Aquests dies s’han acabat”, ha reblat.

L’ex-primer ministre francès Jean Castex ha estat detingut avui al matí a les dependències de la gendarmeria de Montpeller sota sospita de falsedat, ús de documents falsos i malversació de fons públics, segons que ha avançat el mitjà Midi Libre. La policia l’ha deixat en llibertat sense càrrecs unes hores després.

Castex, que actualment president l’Autoritat Autònoma de Transports de París (RATP), ha estat detingut en el marc d’una investigació preliminar impulsada pel magistrat de Montpeller. La investigació va començar arran d’una denúncia presentada el desembre del 2023 per l’associació Anticor, especialitzada en la lluita contra la corrupció.

Anticor assenyala Castex per unes decisions preses l’any 2017, quan presidia la comunitat de comunes Conflent Canigó. Ara el jutge vol aclarir si això podria haver implicat falsificació de documents o ús indegut de fons públics. Castex ha estat alliberat, però la investigació continua oberta.

Catalunya, el País Valencià i les Illes han guanyat 214.956 habitants en un sol any, segons l’estatística continua de població que ha publicat l’Institut d’Estatística espanyol (INE). És una tendència semblant a la d’aquests darrers temps i en quatre anys s’ha passat de ranejar els catorze milions –14.001.222 persones el primer de gener de 2021– a acostar-se a quinze milions –14.778.240 enguany.

L’any passat Catalunya va superar els vuit milions d’habitants per primera vegada i, en un any, va guanyar 107.319 habitants, fins a arribar a 8.119.550; el País Valencià ha augmentat la població de 95.011 persones i ara té 5.414.296 residents. I les Illes han passat d’1.231.768 a 1.244.394, un augment de 12.626 habitants. Aquesta tendència encaixa amb les projeccions fetes per l’INE per a les dècades següents, que preveu que la població augmentarà de manera contínua i que el 2019 ja s’arribarà a 17 milions d’habitants.

Població estrangera i baixada de la natalitat

De la mateixa manera que en anys anteriors, aquest avenç demogràfic es deu principalment, o fins i tot exclusivament, a l’arribada de població estrangera. En relació amb això, tant a Catalunya com al País Valencià hi ha hagut hi ha hagut un descens dels nascuts a l’estat espanyol.

En el cas de Catalunya enguany s’ha assolit una xifra rodona. Per primera vegada hi ha més de dos milions de catalans que han nascut a l’estranger, 2.028.315, quasi un de cada quatre (24,98%), cosa que implica un augment de 121.633 en comparació amb un any enrere. Fa vint anys el percentatge era del 12,2% i el 2016 del 16,1%. En canvi, en un any han baixat de 14.314 els nascuts a l’estat espanyol.

El govern espanyol regularitzarà 25.000 immigrants damnificats per la gota freda

Semblantment, al País Valencià, d’un any per un altre hi ha hagut 96.050 habitants més nascuts a l’estranger, i el nombre de nascuts a l’estat espanyol ha baixat de 1.039. Els nascuts fora de l’estat espanyol són ara el 23,9% de la població. A les Illes hi ha hagut un augment tant dels nascuts a l’estranger –11.602 més que no pas ara fa un any– com també, per poc, dels nascuts a l’estat espanyol –1.024 residents més que el gener del 2024.

La baixada dels nascuts a l’estat espanyol és deguda principalment a un creixement natural negatiu, és a dir, que hi ha més morts que no pas naixements, i no tant a l’emigració. De fet, per primera vegada a Catalunya s’ha assolit una altra xifra destacable: hi ha més habitants de 80 anys (55.138) que no pas infants que es troben en el primer any de vida (53.768). Això no havia passat mai d’ençà que va començar la sèrie, el 1971, i aleshores el nombre de nounats multiplicava per set els qui acabaven d’esdevenir octogenaris.

 

Tot i l’augment de la població constant que hi ha hagut, el nombre d’infants amb menys un any de vida ha arribat al mínim d’ençà del 1995. Al País Valencià també hi ha més població que ha fet els vuitanta anys (37.562) que no pas infants de menys d’un any de vida (35.813). Això no succeeix a les Illes, on hi ha 9.025 nounats i els qui acabaven d’esdevenir octogenaris són 6.989.

Un altre fet a destacar és la població centenària, que arriba a un nou màxim històric. A Catalunya, si fa un any hi havia 2.698 persones de cent anys o més, enguany són 2.919; al País Valencià, han passat de 1.181 a 1.405; i a les Illes de 264 a 294. Això vol dir que en tan sols un any la població centenària ha passat de 4.143 a 4.618, amb la previsió que continuï augmentant força aquests anys vinents.

Una moció presentada per la CUP al Parlament de Catalunya sobre els drets lingüístics ha fet evident que el consens dels grups per la defensa de la llengua es trenca en qüestions clau. La cambra ha refusat d’instar el govern a defensar i garantir el català com a llengua vehicular única i d’aprenentatge en tots els centres educatius i que sigui la llengua d’ús en l’acollida de l’alumnat nouvingut basant-se en la metodologia de la immersió lingüística. La CUP, Junts, ERC, els Comuns, i AC han votat a favor d’aquest punt, que havia estat modificat i pactat amb Esquerra. Però el el PSC, Vox i el PP hi han votat en contra. És a dir, hi ha hagut 68 vots en contra i 66 a favor. La cambra tampoc no ha aprovat instar el govern a no aplicar les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que obliguen a la vehicularitat de la llengua castellana en l’ensenyament, amb un ús mínim del 25%. Amb el suport de Junts, ERC, els Comuns i la CUP no n’hi ha hagut prou. Aquestes desavinences es manifestaven a la cambra quan el Tribunal Constitucional ha de pronunciar-se encara sobre el nou marc legal pactat pel PSC, Junts, ERC i els Comuns per esquivar l’aplicació del 25% que havia imposat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

El parlament, en canvi, sí que ha instat el govern a donar suport a la xarxa d’escoles a la Bressola, a divulgar-ne la tasca i a destinar-hi “recursos econòmics i materials”. També ha aprovat que es doti d’eines i recursos els municipis perquè els ajuntaments i les associacions de pares facin efectiu l’ús vehicular del català al menjador, al pati i a les activitats extraescolars, a més de les escoles bressol municipals. Demana que s’incorpori aquest ús en clàusules lingüístiques als contractes i amb el reforç dels plans educatius d’entorn. El PSC també ha votat a favor, i ha reeixit amb el suport de la majoria, que l’últim trimestre d’aquest curs la inspecció educativa supervisi amb prou recursos l’ús quotidià del català als centres i que penalitzi els comportaments contraris. “El departament competent en matèria d’educació vetllarà pel compliment dels projectes lingüístics dels centres i garantirà l’assessorament en el procés d’elaboració, aprovació i revisió dels projectes”, diu la moció aprovada. També atorga a la conselleria la responsabilitat sobre els projectes validats.

Així mateix, el parlament ha instat el govern a impulsar un pla perquè a partir de l’últim semestre de l’any s’augmenti d’un 20% l’oferta anual de cursos de català als treballadors de l’àmbit empresarial i del comerç, amb l’assessorament i la certificació del Consorci per a la Normalització Lingüística, al qual també s’hauria d’augmentar “significativament” la dotació econòmica. A més, ha determinat que s’estableixi per a tot el personal de l’administració pública catalana el requisit lingüístic necessari, no pas com a simple mèrit, de conèixer la llengua. La cambra ha constatat que no es garanteixen els drets d’atenció en català en l’àmbit de la salut i les cures pal·liatives i ha defensat que es faciliti l’adquisició del nivell C1 de català al personal sanitari a partir del segon semestre de l’any. D’una altra banda, la cambra també s’ha pronunciat a favor que, en un termini de sis mesos, es garanteixi que un servei d’inspecció sancioni l’incompliment de la legislació sobre la retolació, l’etiquetatge, l’atenció al públic i l’oferta de serveis en català. La cambra ha instat igualment el govern perquè es personi en els casos de discriminació lingüística i que els serveis jurídics exerceixin l’acció popular quan es vulnerin drets.

La Guàrdia Civil han trobat aquest matí el cotxe d’Elisabet Gil, la dona de trenta-set anys de Xest que va desaparèixer durant la gota freda, el 29 d’octubre, mentre anava amb la mare cap a la feina. El vehicle ha estat localitzat a Quart de Poblet, a prop del barranc de Torrent. No s’ha localitzat ningú dins del vehicle.

Elisabet Gil va desaparèixer la tarda del 29 d’octubre. Era cambrera de pis a l’hotel la Carreta. La mare, Elvira, també. Totes dues es van trobar amb la carretera negada. El cos d’Elvira el van trobar el 10 de novembre a deu quilòmetres de distància. Però Elisabet encara la cerquen.

D’aleshores ençà, un operatiu de la Guàrdia Civil ha estat cercant el vehicle, inspeccionant diàriament uns quants llocs on s’havien acumulat vehicles destrossats per la gota freda.

Aquest matí, els agents han examinat un punt de cotxes a Quart de Poblet i han trobat peces que podrien correspondre a l’interior d’un Ford Focus. Tot i que el xassís i la matrícula eren irreconeixibles, a la guantera han localitzat la documentació d’Elisabet Gil.

Rosa M. Álvarez: “Em tortura pensar que mon pare va morir creient que la vida de la seua néta perillava”

Dos desapareguts més

A part d’Elisabet Gil, hi ha dos desapareguts més arran de la gota freda. Són Francisco Ruiz, de Montroi; i José Javier Vicent, de València, que ja són considerats morts. La xifra oficial de morts ara és de 227 persones, encara que hi haja tres famílies que no puguen descansar perquè no els han donat els cossos dels seus parents.

Francisco Ruiz, de seixanta-quatre anys, havia de dur els seus néts de deu anys i cinc de Montroi a Montserrat, on l’esperava Saray, la seua filla i mare dels menors, però no hi va arribar mai. A les onze del vespre del dia 29 d’octubre, la policia va dur els nens a casa de Saray i la menuda li va dir que l’avi era mort perquè s’havia esvarat. Els dos menors van resistir durant hores damunt el sostre del vehicle.

José Javier Vicent, de cinquanta-sis anys, de València, va passar la jornada del 29 d’octubre a la casa de camp de Pedralba, amb la filla Susana, de trenta anys, amb síndrome de Down. La barrancada se’ls va endur tots dos. El cos de Susana el van trobar el 8 de novembre al Saler, però el de José Javier encara no ha aparegut.

Els tres desapareguts per la gota freda ja consten com a morts a partir d’avui

25 anys de la Revista de música i cultura popular A càrrec de: Montserrat Solà, Bernat Salvanyà, Neus Ribas, Eliseu Carbonell i Oriol Ferran - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

El president del FC Barcelona, Joan Laporta, ha fet una crida a solidaritzar-se amb les escoles de la Bressola, de Catalunya Nord, que són immerses en una crisi econòmica. Si la situació no es reverteix, el maig no podran pagar el salari dels 110 treballadors que vetllen perquè 1.100 alumnes s’eduquin en llengua catalana.

En un vídeo, Laporta deixa clar que el club ha estat compromès històricament amb la llengua catalana. “Defensem el català com a llengua curricular i d’aprenentatge a l’escola, i d’immersió lingüística com a eina de cohesió i promoció social”, ha dit. Laporta ha aprofitat l’ocasió per retre homenatge a la Bressola per “la tasca persistent de recuperació lingüística del català i de la cultura catalana a la Catalunya Nord”. “Ara més que mai, fem-li costat”, ha assenyalat.

Justament avui, la presidenta de l’Associació Catalana de Municipis (ACM), Meritxell Budó, també ha animat els ajuntaments catalans a aprovar mocions de suport a la Bressola. La presidenta assegura que ja hi ha ajuntaments que n’han aprovat i confia que el municipalisme estarà a l’altura en aquest crit d’auxili que ha fet la direcció de la Bressola. Budó ha visitat avui un dels centres de la Bressola a Perpinyà. En aquesta visita, el president de la Bressola, Guillem Nivet, ha assegurat que la situació encara és crítica: “Encara no estem salvats, hi ha moltes aportacions que cal concretar”, ha dit.

Segons que va explicar Nivet a mitjan gener en una conferència de premsa, tenen un pressupost de 4,5 milions d’euros, 1,9 dels quals són finançats per l’estat francès i la resta és assumida per l’entitat. De les administracions del Departament dels Pirineus Orientals tan sols reben una ajuda de 50.000 euros (un 1,1% del pressupost global) i de la Regió d’Occitània, 117.000, un 2,6% del total.

Abans de l’entrada del govern de Louis Aliot rebien una subvenció de 60.000 euros de l’Ajuntament de Perpinyà. Ara no tan sols els l’han retirat sinó que els han apujat les càrregues amb imposts. Per això Nivet diu que se senten abandonats i demana la implicació real d’aquestes dues administracions amb una aportació mínima del 5% del global del pressupost. “Demanem la dignitat”, ha insistit durant una conferència de premsa.

El darrer vaixell construït a les drassanes d'Arenys de Mar - Lloc: Espai d'exposicions de l'Ateneu

El dirigent dels rebels hutis, Abdulmalik Badradín al Huti, ha amenaçat de reprendre els atacs contra vaixells si les autoritats israelianes decideixen de posar en marxa el pla del president nord-americà, Donald Trump, per desplaçar la població palestina de Gaza i controlar l’enclavament.

Hamàs confirma que dissabte lliurarà els tres ostatges israelians per mantenir l’alto-el-foc

“Intervindrem i farem servir míssils i drons per atacar embarcacions i objectius israelians si els Estats Units i Israel posen en marxa aquest pla de desplaçament forçós”, ha indicat en un discurs recollit per l’agència de notícies iemenita SABA. “Actuarem per complir amb la nostra responsabilitat i fer front als Estats Units i a Israel per donar suport al poble palestí, com ja vam fer en el passat, i intervindrem amb atacs i operacions navals”, ha afegit.

En aquest sentit, ha aclarit que tan aviat com s’incompleixi l’acord d’alto-el-foc entre Israel i Hamàs, el grup intervindrà. Alhora, ha acusat Trump de causar una anomalia en totes les normes internacionals. “És una traïció que ve de la mà del llenguatge de la tirania”, ha sostingut.

A més, ha comparat el magnat novaiorquès amb els opressors i els criminals. “La proposta nord-americana és fruit de la tirania”, ha dit.

Finalment, ha instat la població iemenita a sortir aquest divendres al carrer a la capital, Sanà, per mostrar el seu suport al poble palestí i enviar un missatge contundent als Estats Units i Israel.

a carrèc de Simó Domínguez. Activitat recomanada per a infants a partir de 4 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Les accions de la companyia Talgo cauen més d’un 8% aquesta tarda davant les informacions que apunten a la retirada dels dos possibles compradors de la companyia: el fons polonès PFR i l’índia Jupiter. Així, d’ençà que ha transcendit que les dues empreses no optarien a entrar al capital al fabricant de trens, les accions han retrocedit fins a arribar un mínim de 3,885 euros, mentre que a un quart de sis de la tarda se situava en els 3,940 euros. Dilluns passat, el fons polonès PFR va confirmar a la CNMV la intenció de presentar en els dies vinents una opa que s’estendria sobre el 100% de l’empresa, tot i que deixava clar que la decisió no es trobava presa ni autoritzada pels seus òrgans de govern.

Aleshores, les accions de Talgo van pujar un 5% després de l’anunci oficial de PFR, que va destacar que es tractava d’una empresa industrial “molt exitosa” i en la qual anunciava la intenció de dur a terme projectes “complementaris”. La renúncia de PFR ha coincidit amb una visita aquesta setmana del ministre d’Economia espanyol, Carlos Cuerpo, a Polònia.

D’aquesta manera, l’empresa basca Sidenor és ara el principal favorit per prendre el control del paquet accionarial de Trilantic, equivalent al 29,9%. Fa una setmana, Pegaso -la societat formada per Trilantic i les famílies Abelló i Oriol- admetia mitjançant la CNMV haver rebut una oferta d’un grup d’inversors encapçalat per Clerbil S.L. (Sidenor) i que inclou Finkatze Kapitala Finkatuz, S.A. la Fundació Bancaria BBK i la Fundació Bancaria Vital per a l’adquisició d’un màxim de 36.870.994 accions i representatives d’un 29,7682% del capital, sense arribar a presentar una opa.

L’oferta partia d’un preu fix base de 4,15 euros per acció, susceptible d’incrementar-se 0,65 euros addicionals si es compleixen alguns objectius financers de cara als exercicis del 2027 i el 2028.

El ministre d’Afers Estrangers, José Manuel Albares, ha enviat una carta al secretari general de les Escoles Europees, Andreas Beckmann, en què insisteix en la voluntat de l’estat espanyol d’introduir progressivament el català com una “altra llengua nacional espanyola” que s’ofereix a aquests centres a partir del curs 2025-2026. També recorda que no s’han de desviar recursos que actualment té assignats a les seccions espanyoles perquè l’estat es compromet a “assumir tots els costos addicionals derivats de la inclusió del català al currículum”, segons fonts europees.

Les Escoles Europees són una xarxa educativa creada per oferir educació multilingüe i multicultural als fills dels treballadors de les institucions de la Unió Europea, de diplomàtics i de personal de l’OTAN. Funcionen com a escoles públiques amb un currículum harmonitzat entre els diferents països membres i ofereixen el Batxillerat Europeu, que dona accés a les universitats de tota la Unió Europea. Abans d’enviar la carta, l’executiu ja havia demanat formalment que la inclusió del català com a “una altra llengua nacional” s’abordi a la reunió del Comitè Mixt d’Ensenyament (CME) que té lloc avui i demà amb representants dels ministeris d’Educació dels diversos estats membres.

A la carta, Albares recorda que aquest és el mateix esquema que permet als estudiants finlandesos aprendre suec, o als estudiants maltesos de la secció anglesa tenir la possibilitat d’aprendre maltès, i destaca que la petició per introduir el català al currículum “no afectarà en cap cas el suport ferm que Espanya proporciona a totes les Seccions Espanyoles de les Escoles Europees”. “Espero que això serveixi per tranquil·litzar el professorat, l’alumnat i les famílies que formen part de la comunitat educativa de les Escoles Europees, i especialment aquells que formen part de les Seccions Espanyoles de les diferents escoles”, continua Albares.

La secció quarta de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha demanat a la Generalitat que presenti al·legacions sobre la petició d’Acció Cultural i altres entitats de suspendre cautelarment la consulta per la llengua a les aules.

En un escrit fet públic, notificat que desestima la petició de suspensió cautelaríssima, és a dir, sense escoltar els arguments de la part demandada, però recondueix la reclamació pels tràmits de la mesura cautelar. Els magistrats consideren que els recurrents no han acreditat en el seu escrit la concurrència de les raons d’urgència especial exigibles segons la jurisprudència del Tribunal Suprem espanyol per aplicar l’article 135 de la Llei de la jurisdicció contenciosa administrativa. Per això, insten el Consell a pronunciar-se sobre la petició d’Acció Cultural i dóna un termini de quatre dies.

Tot allò que han de saber les famílies sobre la consulta per la llengua a les aules

Acció Cultural del País Valencià, Famílies pel Valencià i un col·lectiu de famílies del barri valencià de Russafa han presentat un recurs davant el TSJ en què es demana la suspensió de la referida ordre de la Conselleria d’Educació que regula la consulta sobre la llengua vehicular que volen les famílies als centres valencians. Els recurrents consideren que aquesta consulta té com a objectiu arraconar el català.

Aquesta consulta s’hauria de fer entre el 25 de febrer i el 4 de març, i s’empara a la llei 1/2024, de 27 de juny, de la Generalitat, recorreguda davant del Tribunal Constitucional, recorda Acció Cultural. Per això, les associacions consideren que “cal evitar que es prenguin decisions irreversibles basades en una norma la constitucionalitat de la qual està pendent de resolució”.

El centre comercial Bonaire, situat a Aldaia (Horta Sud) i que ja forma part de l’imaginari col·lectiu de la magnitud de la tragèdia causada per la gota freda, ha reobert noranta-nou botigues i, tal com resa el seu eslògan, torna “a bategar” més de tres mesos després. Bonaire va esdevenir focus d’atenció per les faules sobre centenars de morts en el seu aparcament subterrani, però finalment no es va haver de lamentar cap víctima en les seues instal·lacions. Avui, torna a trobar-se amb els clients.

El director general d’Asset Management al sud d’Europa, propietari de Bonaire, Carlos Homet, ha anunciat que tornen “a bategar” amb la màxima il·lusió. El batlle d’Aldaia, Guillermo Luján, ha dit que l’obertura “d’aquest veí il·lustre” dóna un “raig d’esperança” i és un pas més en la tornada a la normalitat que hi havia el 28 d’octubre. Així, ha destacat que el centre comercial és clau en l’àmbit social i econòmic del municipi. María Isabel Sáez, directora general de Comerç, ha assenyalat que Bonaire, amb tres mil treballadors, és la principal zona industrial de la demarcació de València.

Homet, que no ha precisat el percentatge de superfície comercial oberta, ha assegurat que en les pròximes setmanes està previst que obrin les botigues que falten en la galeria comercial, una estructura circular amb dues plantes, un aparcament subterrani i un altre en superfície, a més de gairebé una vintena de comerços en la zona exterior i que té uns quinze milions de visites a l’any.

Preguntat per si després de la tragèdia s’ha canviat el protocol de seguretat del centre, ha afirmat que està en permanent revisió i ha valorat que el dia de la gota freda “va funcionar”. La reobertura ha estat escalonada i el 13 de desembre ja van reprendre l’activitat tres botigues de la zona exterior. L’aparcament de la superfície ja està totalment operatiu i s’ultimen les obres del subterrani.

Rosa M. Álvarez: “Em tortura pensar que mon pare va morir creient que la vida de la seua néta perillava”

Mohàmmed Houli Chemlal, condemnat a quaranta-tres anys de presó pels atemptats de Barcelona i Cambrils del 2017, ha comparegut emmanillat i acompanyat de la policia a la comissió del congrés espanyol que investiga què va passar ben bé en aquells atemptats. El testimoni de Houli té un alt valor, perquè és l’únic supervivent reconegut de l’explosió de la casa d’Alcanar i ha estat citat perquè aclarís un dels principals dubtes: quanta gent hi havia a la casa i si realment l’imam de Ripoll, Abdelbaki es-Satti, va morir-hi.

Houli tenia temps per a fer una primera intervenció inicial abans de les preguntes dels diputats, i ha dit tres frases breus però d’una gran magnitud: “El CNI tenia coneixement de les intencions de l’imam i va permetre que vingués i ens mengés el cap. Ho dic ara i no ho vaig dir abans perquè tenia por que ens pogués perjudicar. Però ja estic condemnat i no tinc res a perdre.”

Després, durant les preguntes dels diputats, ha explicat que Mohàmmed Hichamy –abatut per la policia a Cambrils– li va dir que a vegades quan es reunien amb l’imam els deia que havien de marxar perquè després havia de rebre agents del CNI. Houli ha dit que no pot aportar-ne proves, i que és responsabilitat dels investigadors trobar-ne. “Jo sóc a la presó, però els qui havien de vigilar l’imam no hi són”, ha dit. Així doncs, la contundència de les paraules de Houli no anava acompanyada de cap més informació que posés més llum a la qüestió, i ha reconegut que tot plegat era una conclusió arran del que li va dir Hichamy. Segons el que li va explicar, quan l’imam quedava amb els agents era la mateixa època que els parlava d’atemptar. “Arribo a aquesta conclusió. L’imam va aparèixer del no-res. Un home que era a la presó per narcotràfic, de cop és imam.”

D’ençà de la detenció, quan encara era a l’hospital després de l’explosió, fins al judici, Houli va canviar de versió sobre què havia passat a Alcanar moltes vegades. Quan encara era malferit, va dir als Mossos d’Esquadra que hi havia “quatre o cinc” persones a la casa, però finalment va dir que eren tres: l’imam, Youssef Aalla i ell. Els Mossos d’Esquadra van trobar les mostres biològiques de dues persones, que es va concloure que eren l’imam i Aalla, però el testimoni d’un veí que va dir que havia vist un cotxe acostant-se a la casa amb els llums apagats o el fet que la furgoneta de l’imam es trobés uns dies després a Sant Carles de la Ràpita han alimentat la hipòtesi que Es-Satti en sortís en vida.

Avui Houli ha ratificat que eren tres persones, i ha dit que ell sempre va creure que l’imam havia mort en l’explosió, però que ara com ara no descarta cap possibilitat: “Jo de veritat que pensava que havia mort a la casa, però hi ha coses molt estranyes i amb el temps un va pensant coses.” Ha dit que la casa va esclatar quan tornaven després de sopar, i que ell se’n va salvar perquè va ser el darrer d’entrar-hi. Ara bé, ha reconegut que no tenia una confirmació real que Es-Satti fos víctima de l’explosió perquè tot va anar molt de pressa: “Potser no estava atent, però no vaig sentir cap cotxe. El que sé és que l’imam va entrar i que poc després va rebentar la casa. No sé si va sortir per la finestra o què, però no vaig sentir cap cotxe. Diuen que no se sap si l’imam és mort o què. Jo tampoc no ho sé.”

D’altra banda, ha desmentit algunes de les seves declaracions fetes poc després d’haver estat detingut, a la presó d’Alcalá-Meco, i ha dit que es va sentir pressionat per a fer-les, tot i que no ha aclarit per part de qui. “Em vaig sentir obligat a dir que la intenció era atemptar contra la Sagrada Família, però no en tenia informació”, ha dit. També ha negat que existís un noi rapat i vestit amb una samarreta del Barça que va descriure que va veure amb Es-Satti la tarda de l’explosió.

La radicalització

Durant el judici, Houli ja es va mostrar penedit del que havia contribuït a fer, i avui ho ha reiterat i s’ha presentat com una víctima de la radicalització provocada per Abdelbaki Es-Satti: “No puc fer res pel dolor que senten les víctimes. Era un noi jove, em van menjar el cap. Jo ara no seria capaç de fer res d’això. No he fet mai mal a ningú ni m’he ficat en problemes. Però va anar així.” Ha dit que no podia explicar com havia caigut en la radicalització, però que era per això que volia que s’investigués quina relació tenia el CNI amb l’imam.

Els representants del PP han marxat de la comissió abans que comencés, com a protesta per la presència de Houli; i el representant dels Comuns, Eloi Badia, i el del PSOE, David Serrada, han renunciat a fer-li preguntes per no donar espai a difondre la seva versió.

El macrojudici per l’anomenada operació Mito, de suposat emblanquiment de diners del narcotràfic, ja encara la recta final a l’Audiència espanyola, i s’acosta el moment de la declaració de l’advocat Gonzalo Boye, un dels acusats, per a qui la fiscalia demana nou anys i nou mesos de presó. És el moment de la declaració dels acusats —n’hi ha mig centenar— i el darrer a fer-ho avui ha estat Manuel Puentes Saavedra, una persona clau en la causa contra l’advocat del president Carles Puigdemont. Perquè fou arran d’una declaració voluntària que va fer davant la jutgessa d’instrucció, el juliol del 2019, que es va engegar la causa contra Boye. Puentes Saavedra feia un any que era en presó provisional per una altra causa, i la seva declaració incriminant-lo li va valer la sortida en llibertat. Avui ha reafirmat el relat segons el qual els diners intervinguts a l’aeroport de Madrid el febrer del 2017 a un empresari client de Boye (i a qui l’advocat va assistir per a recuperar-los) eren en realitat del cap del presumpte cap de la trama, José Ramón Prado Bugallo, àlies Sito Miñanco. Puentes Saavedra ha assenyalat Boye en una presumpta conxorxa per a emblanquir-los. És el moment més delicat de Boye en el judici. 

Puentes Saavedra ha fet una declaració contundent, de la mà de la fiscalia (tan compassada que sobrevolava la idea d’un possible pacte per a rebaixar la pena), assumint el seu paper de facilitador de l’enviament a Colòmbia de diners dels principals acusats en el judici, Prado Bugallo i qui és considerat la seva mà dreta, Luis García Arango. Ara, deia que no sabia d’on venien els diners, i quan el fiscal li demanava d’on pensava que sortien, responia amb un lacònic “això no es pregunta mai”. 

Però la part central de la seva declaració tenia a veure amb la incriminació de Boye per l’afer dels diners que la policia va intervenir a l’empresari González Rubio i a quatre persones més a l’aeroport de Madrid el 6 de febrer de 2017, quan anaven a agafar un vol a Colòmbia. Eren 889.000 euros en metàl·lic repartits en unes quantes maletes. L’explicació que va donar González Rubio a la policia fou que eren uns diners seus que volia invertir a Colòmbia per a la seva empresa dedicada a la seguretat. L’empresari, que era un antic client de Boye, va anar a veure l’advocat al seu despatx l’endemà passat per demanar-li que l’ajudés amb la paperassa per a justificar l’origen i la destinació d’aquells diners. I ho va fer aportant uns contractes de compra-vendre de lletres hipotecàries per explicar d’on sortien els diners. 

L’acusat Puentes Saavedra, en canvi, ha declarat que aquells diners els hi havia fet arribar García Arango (el suposat número dos de Prado Bugallo), que els tenia ell, no pas González Rubio, i que ell mateix va organitzar l’enviament a Colòmbia en diverses motxilles i maletes que havien de portar tant l’empresari com Adriana Moreno (una altra acusada, que havia estat la parella de Puentes Saavedra) i uns altres membres de la seva família. 

Durant la declaració ha relatat que després de la intervenció dels diners a l’aeroport hi va haver unes reunions al despatx de Gonzalo Boye on un individu, Jesús Morán, va dur uns pagarés per a justificar l’origen dels diners que ell, en tot cas, no va poder veure. Deia que en aquelles reunions al despatx de Boye van ser-hi tant ell com García Arango, però no pas González Rubio (l’empresari que afirma que els diners eren seus) ni tampoc Prado Bugallo. Però, sorprenentment, al final de la declaració d’avui, Puentes Saavedra ha situat Prado Bugallo de cop i volta en una d’aquestes reunions, a mitjans de febrer del 2017. Semblava preparat amb el fiscal, Ángel Bodoque, perquè de cop i volta ha fet sortir un tal Mario, de qui no havia parlat ni l’acusat anteriorment. Vet aquí el fragment de l’interrogatori:

—A Boye li van pagar res?
—No, això em va tocar a mi. Perquè jo era el responsable d’aquests diners. Va ser 10.000 euros per a Boye en previsió de despeses. A Jesús Moran, 30.000 euros.

—I a Mario?
—Els 900.000.

—I qui era Mario?
—Prado Bugallo

—Però si no ha esmentat Prado Bugallo abans, com el relaciona amb aquests diners?
—Perquè els diners me’ls va donar García Arango, i quan vaig anar al despatx ell va dir que n’era l’amo.

—Però Prado Bugallo quan va estar al despatx?
—Quan ens van ensenyar els pagarés, crec que va ser l’única vegada que va ser a la reunió. 

—Al despatx de Boye?
—Sí.

—En quina data?
—Mitjans de febrer. Al despatx Boye. Va ser quan va dir que els diners eren seus. 

Un sospitós cop d’efecte final. Però que entra en contradicció amb les aportacions dels pèrits en aquest mateix judici, perquè les dades de geolocalització, confirmades fins i tot per la policia espanyola, diuen que Prado Bugallo no va poder ser al despatx de Boye en aquelles dates (de fet, era a Algesires) i que, amb les mateixa dades, no es podia afirmar ni tan sols que Puentes Saavedra hi fos. Dilluns, segurament, Boye tindrà l’oportunitat de dir-hi la seva.