El Departament d’Educació ha anunciat que el curs 2025-2026 començarà amb un total de 5.848 grups d’I3 i 1r d’ESO, 83 menys que aquest curs, gairebé tots en centres públics. En concret, es preveuen 3.004 grups d’I3, 25 menys que els actuals (23 menys a la pública i 2 menys a la concertada), i 2.844 grups de 1r d’ESO, 58 menys, tots en escoles públiques.

La consellera d’Educació, Esther Niubó, ha explicat que aquesta reducció respon a la baixada de la natalitat, però s’ha aprofitat per disminuir les ràtios i atendre millor la matrícula viva, és a dir, els alumnes que arriben a l’escola amb el curs ja iniciat.

Millors ràtios, segons Educació

Educació preveu que a I3 s’incorporin 55.955 alumnes, 1.252 menys que aquest curs, mentre que a 1r d’ESO ho faran 76.973 alumnes, 5.194 menys. Això implica una oferta inicial de 132.928 places en els cursos inicials de les escoles i instituts, tot i que la caiguda d’alumnes en l’ensenyament obligatori supera els 30.000.

La baixada demogràfica permetrà de reduir les ràtios en molts grups. A la pública, el 93,2% dels grups d’I3 tindran 20 alumnes o menys, un 2,5% més que el curs actual, i el 47,6% començaran amb 19 alumnes o menys. A la concertada, el 55,4% dels grups tindran 20 o menys alumnes, cinc punts més que aquest curs. A municipis amb elevada matrícula viva, es fixarà un màxim de 17 alumnes per grup a I3.

Nous centres educatius i ampliacions

El curs vinent obriran tres nous centres: l’Institut Nou de Vic i l’Escola Sant Jordi i l’Institut Sant Jordi de Navàs (Bages). També s’incorporaran set nous instituts-escola, sumant un total de 125 a tot Catalunya, amb noves obertures a Barcelona (Flor de Maig, Els 30 Passos, Canyelles i Enric Granados), Viladecans, Sant Pol de Mar i Bellver de Cerdanya.

A més, durant el 2025 acabaran les obres de sis centres nous o ampliacions: l’escola El Roser-ZER Plaurcén (Poal), els instituts-escola Castell d’Òdena (Anoia), Pompeu Fabra (Pont de Vilomara i Rocafort), Sant Pol (Maresme) i Pic del Vent-El Calderí (Caldes de Montbui), i l’Institut Montserrat Colomer (Sant Esteve Sesrovires).

Planificació i equitat educativa

Segons Niubó, la planificació educativa per al curs vinent s’ha fet tenint en compte l’històric de matriculacions i la possible matrícula viva, que aquest curs ha estat d’uns 12.000 alumnes. Es vol garantir l’equitat i reduir la segregació escolar, evitant la sobreoferta, especialment en la concertada, per tal de no concentrar alumnat vulnerable en centres públics concrets.

D’octubre a febrer, s’han fet 160 taules mixtes de planificació i 225 reunions amb diferents municipis per ajustar l’oferta educativa.

Quan serà la preinscripció escolar?

La preinscripció escolar per al curs 2025-2026 serà del 12 al 26 de març per a infantil i primària, i del 14 al 26 de març per a l’ESO.

La llista provisional de sol·licituds es publicarà el 24 d’abril, i el sorteig de desempat es farà el 8 de maig. La llista final d’alumnes amb plaça assignada se sabrà el 16 de juny.

Tot i aquestes previsions, Niubó ha aclarit que encara no s’ha decidit la data d’inici del curs, ja que es parlarà amb els sindicats de mestres abans de concretar-la.

L’executiu espanyol no dóna cap credibilitat a les declaracions que Mohamed Houli, condemnat a més de quaranta anys de presó pels atemptats del 17-A, va fer a la comissió d’investigació del congrés. El ministre de la Presidència i de Justícia, Félix Bolaños, ha dit que donar credibilitat a delinqüents “no és un bon camí”, i “alguns ho haurien de començar a aprendre”. El ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, ha apuntat en la mateixa direcció: “Jo no faria gaire cas de cap de les manifestacions d’un terrorista condemnat”, ha assegurat, i ha afegit: “Tot demòcrata ha d’estar convençut que l’única veritat és la veritat judicial”.

Houli va declarar davant la comissió que “el CNI tenia coneixement de les intencions que tenia l’imam” de Ripoll, Abdelbaki es-Satti, i malgrat això la intel·ligència espanyola “va permetre que vingués i ens mengés el cap”.

En unes declaracions conjuntes a Cadis, on han presidit la IV Reunió Ministerial de la Coalició de Països Europeus contra el Crim Organitzat, Bolaños i Marlaska han volgut deixar clar que, a parer seu, les declaracions de Houli no són veritat.

En aquest sentit, Bolaños ha recordat que els atemptats del 17-A ja van ser judicialitzats, i de fet el cas “es va instruir, investigar i jutjar”. Per tant, segons ell, “ja tenim la veritat judicial i sabem qui ha comès aquests atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils”.

“La qüestió és quanta credibilitat es dona a les persones que hi acudeixen, com ahir en el cas d’un delinqüent, i jo crec que no convé donar credibilitat a un delinqüent, perquè no porta enlloc”, ha dit el ministre de Justícia.

Marlaska ha anat en la mateixa direcció: “Quan hi ha un procediment judicial, com hi va haver en aquest cas que es va desenvolupar d’acord amb les normes d’un estat de dret i es va declarar la veritat judicial, tot demòcrata ha d’estar convençut que l’única veritat és la veritat judicial”. 

Tots dos han esquivat les crítiques del PP pel fet que el PSOE va permetre amb el seu vot la compareixença de Houli. Marlaska ha recordat que les comissions d’investigació són competència del congrés, i “el seu desenvolupament és el que ha de correspondre en aquest sentit”.

Bolaños ha dit que “tothom ha de ser conscient de quines són les regles parlamentàries”. “Es va aprovar una comissió d’investigació perquè els grups parlamentaris així ho van decidir, i és una competència que té el congrés”, ha dit.

La consellera de Territori, Sílvia Paneque, admet “complexitats jurídiques i de recursos” pel traspàs de Rodalia, però garanteix avenços. En una conferència al Cercle d’Infrastructures, la consellera ha avançat que aquesta qüestió formaria part de l’ordre del dia de la comissió bilateral de dilluns vinent i ha assegurat que era un desafiament complex.

Paneque també ha parlat de l’ampliació de l’aeroport i l’ha defensat com a “absolutament necessària” per a convertir la infrastructura en una peça clau de la xarxa aeroportuària catalana. “El respecte pel medi ambient no pot ser una excusa per a la paràlisi”, ha dit Paneque, que ha apostat per “trobar una solució amb el menor impacte” possible en l’entorn.

El Vaticà ha informat que el papa Francesc havia estat ingressat a l’hospital Agostino Gemelli a Roma arran d’una bronquitis, que arrossega de fa dies. Diuen que li faran uns exàmens diagnòstics i que continuarà allà el tractament que ja seguia. Aquest matí, havia rebut en audiència el primer ministre d’Eslovàquia, Robert Fico, i havia saludat els membres de la fundació Gaudium et Spes. En acabat, ha ingressat a l’hospital.

Francesc té 88 anys i a començament de febrer es va excusar amb uns peregrins que rebia dient que tenia un “fort refredat”, que el Vaticà va explicar que era una bronquitis. Fa fos dies, va haver d’interrompre l’homilia perquè tenia dificultats per a respirar, tal com li havia passat diumenge.

Il momento nel quale #PapaFrancesco ha interrotto la lettura della sua preghiera all’ #ImmacolataConcezione in Piazza di Spagna, iniziando a piangere. “Avrei voluto – ha detto – oggi portarti il ringraziamento del popolo ucraino, per la pace che da tempo chiediamo al Signore”. pic.twitter.com/TMf9hWAd9v

— Vatican News (@vaticannews_it) December 8, 2022

Investigadors del grup de Limnologia de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València han extret sediments de diferents parts de l’Albufera per a la seua anàlisi química i han constatat que els aproximadament sis centímetres que s’han afegit després de la gota freda, equivalen a trenta anys de sedimentació amb la taxa habitual del llac.

“Esta dada destaca la gran magnitud de la inundació esdevinguda a conseqüència de la dana d’octubre del 2024”, ha explicat en un comunicat Juan Soria, professor titular d’Ecologia de la UV, que dirigix l’equip amb els investigadors Juan Víctor Moliner i Noelia Campillo.

Respecte a altres riuades, Soria ha detallat que tenen constància que al Mar Menor (Múrcia), el 2016, el gruix acumulat va ser de dos centímetres en les zones afectades pròximes a les eixides dels barrancs, com és el cas de la rambla de Torrent a l’Albufera. També cita el cas del riu Besòs, la deposició del qual en una riuada és de 0,5 a dos mil·límetres, “la qual cosa dóna una idea de la magnitud de la riuada del 29 d’octubre”.

Segons Juan Soria, “a partir de la superfície del llac (23 km²) i una mitjana de tres centímetres de sedimentació, el volum de sediment acumulat en la dana s’estima en 690.000 metres cúbics, unes 700.000 tones, l’equivalent a uns 46.000 camions d’enderrocs”.

Soria precisa que les aportacions de matèria en suspensió “es van produir en els quatre dies que van arribar les aigües a l’Albufera, i una part va quedar en els arrossars, i l’altra va sedimentar en el mateix llac, on este procés es dona durant un dia”.

L’objectiu de l’extracció de sediment a l’Albufera és observar “quina ha sigut la quantitat i composició de la matèria arrossegada i dipositada” en la llacuna a conseqüència de la gota freda. Mitjançant un extractor de sediment en llança, que permet obtenir un perfil sedimentari “sense alteració”, s’han pres mostres repartides en quatre punts de mostreig, amb tres rèpliques cadascun i dotze en total: al nord, centre, oest i sud de l’Albufera.

“L’observació de les extraccions ens presenta que els materials sedimentats corresponen amb un color més argilenc vermellós en el nord i centre, amb un gruix del voltant de sis centímetres, i més similar al color crema en l’oest i sud, on el gruix dels materials dipositats ronda els dos-tres centímetres”, ha afegit l’investigador.

Estes mostres seran estudiades quant a la seua composició pròximament per a conéixer les seues diferències pel que fa a la capa de sediment inferior a la dipositada per la riuada i analitzar quins components químics predominen, i quin impacte poden tenir en la flora i la fauna subjacent, així com en la ja existent en el parc.

Cal recordar que la inundació provocada per la rambla de Torrent va arrasar gran part del nord de la comarca de l’Horta Sud, i les aigües es van barrejar amb tota mena de compostos i elements naturals i artificials, que van acabar dipositant-se a l’Albufera, en la qual desemboca este barranc.

Avícola Son Perot, l’empresa que volia construir la polèmica macrogranja avícola a Sineu (Mallorca) que hauria estat la més contaminant dels Països Catalans, ha anunciat ara la retirada del projecte de granja intensiva porcina a Son Venrell. Segons que diuen en un comunicat, la decisió respon a la voluntat de facilitar la col·laboració en l’elaboració de la nova normativa, que, diuen, “afavorirà el sector primari de Mallorca i reforçarà la lluita per la sobirania alimentària”.

“El nostre compromís amb la sostenibilitat i l’enfortiment del sector primari de les nostres illes ens empeny a replantejar les estratègies operatives. Creim fermament que, si retiram aquesta autorització, podrem aportar positivament al debat per establir un marc legal que enfortesqui la competitivitat i garanteixi la seguretat alimentària a la nostra regió”, ha dit el director general de l’empresa, Gorka Moreno.

Després d’haver topat amb la negativa del govern per fer la macrogranja avícola, que tenia prop de 1.500 al·legacions i els informes desfavorables del govern i el Consell de Mallorca, la companyia diu que vol de ser un “actor clau” en la transformació i modernització del sector agroalimentari mallorquí. Al comunicat, destaca que és un dels principals productors de producte local a les Illes i diu que estan compromesos amb la sostenibilitat i el desenvolupament econòmic i social de la comunitat.

“Avícola Son Perot convida tots els agents implicats a sumar-se a aquest esforç col·lectiu per una Mallorca més resilient i sobirana en termes alimentaris”, conclou el comunicat.

Una persona s’ha mort en un incendi en un habitatge d’un edifici de quatre altures situat al carrer de Falcons d’Onda (la Plana Baixa), segons que ha informat el Consorci Provincial de Bombers. El foc s’ha originat de matinada, cap a les quatre, en un habitatge del quart pis.

Imágenes intervención efectivos @BombersDipcas parques de Plana Baixa y Espadà Millars en el incendio de vivienda de #Onda de esta pasada madrugada donde se ha localizado a una persona fallecida. También se ha rescatado a 2 perros uno de los cuales se encontraba fallecido. pic.twitter.com/WCMtsq6UMm

— Bombers Dipcas (@BombersDipcas) February 14, 2025

Fins a la zona s’hi han mobilitzat tres dotacions de bombers dels parcs de la Plana Baixa i Espadà-Millars. Els efectius han accedit a l’habitatge i, durant les tasques de rastreig i extinció, han localitzat la víctima mortal.

També hi han trobat dos gossos, un dels quals mort i l’altre ha estat rescatat amb vida i atès, segons les mateixes fonts.

El foc ha afectat la sala de l’habitatge i el fum ha danyat la totalitat de l’interior. La policia local i la Guàrdia Civil han desallotjat preventivament tot l’edifici fins que s’ha apagat el foc i s’han fet les comprovacions pertinents.

D’altra banda, el Consorci de Bombers també ha intervingut en un altre incendi d’habitatge a Tales (la Plana Baixa), que ha afectat la primera planta d’un habitatge unifamiliar. L’ocupant ha estat atès pels serveis sanitaris per símptomes d’inhalació de fum.

El jutjat d’instrucció número 21 de València ha rebutjat la querella per la infiltració d’un policia espanyol —amb el nom fals de Ramon Martínez Hernández— en moviments populars de la ciutat. Segons que informa Alerta Solidària, la defensa ja ha presentat un recurs de reforma en contra de la decisió.

En la interlocutòria, la jutgessa esgrimeix la resolució de l’Audiència de Barcelona, que va refusar d’investigar el policia infiltrat a Sant Andreu, tot ressaltant que no va cometre cap delicte.

Així mateix, la jutgessa defensa les actuacions dels infiltrats, que defineix com a “agents d’intel·ligència”, i assenyala que els col·lectius veïnals afectats són “grups radicals i violents”.

En el recurs, l’advocada Maria Josep Martínez al·lega que la manca d’investigació és el que impedeix d’esbrinar la naturalesa jurídica de l’infiltrat i la seva adequació al marc legal.

Quan va ser la infiltració?

L’agent va aparèixer en una assemblea de Cuidem Benimaclet el 5 de març del 2020. Amb l’arribada de la pandèmia, poc després, el fals Ramon Martínez Hernández es va mantenir actiu en grups de Telegram d’Entre Barris.

Quan es van relaxar les restriccions del confinament, va participar en l’activitat del centre social ocupat CSOA l’Horta, on va entrar a formar part d’un grup de muay thai, a Grama, la xarxa de reciclatge i repartiment d’aliments del barri, i fins i tot va participar en un cordó de seguretat de la manifestació antifeixista en record de Guillem Agulló el 2021.

El setembre d’aquell any, l’infiltrat va dir que se’n tornava a Barcelona per continuar estudiant, i li van fer un sopar de comiat al centre social Terra de Benimaclet. Els darrers contactes amb mòbil són del juliol del 2022.

El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ha denunciat que un dron rus carregat amb explosius ha impactat contra una estructura que prevé les fuites de radiació a la central nuclear de Txornòbil, al nord d’Ucraïna, i que, malgrat que els danys són significatius, de moment els nivells de radiació no han pujat.

“Aquesta estructura de protecció fou construïda per Ucraïna conjuntament amb altres països que estan compromesos amb la seguretat real de la humanitat. Rússia és l’únic país del món que ataca aquestes infrastructures, ocupa centrals nuclears i fa la guerra sense tenir en compte les conseqüències”, ha assenyalat Zelenski.

Last night, a Russian attack drone with a high-explosive warhead struck the shelter protecting the world from radiation at the destroyed 4th power unit of the Chornobyl Nuclear Power Plant.

This shelter was built by Ukraine together with other countries of Europe and the world,… pic.twitter.com/mLTGeDYgPT

— Volodymyr Zelenskyy / Володимир Зеленський (@ZelenskyyUa) February 14, 2025

Arran de l’impacte, l’estructura s’ha incendiat. Els bombers han aconseguit ja d’apagar les flames. L’atac s’ha produït poques hores abans de la reunió de Zelenski amb el vice-president dels Estats Units, J.D. Vance.

L’Índex de Preus de Consum (IPC) ha mostrat una tendència a l’alça durant el mes de gener a Catalunya, el País Valencià i les Illes,  amb especial incidència en el sector de l’habitatge i els subministraments, segons les dades publicades per l’Institut estatal d’estadística. Les Illes encapçalen l’increment amb una taxa interanual del 3,4%, seguides pel País Valencià amb un 3,1% i Catalunya amb un 3%. A tots tres territoris el sector que més s’ha encarit és el de l’habitatge i els subministraments; i el de l’hostaleria i la restauració mantenen increments moderats, però sostinguts.

A Catalunya, la inflació ha experimentat un lleuger repunt d’una dècima respecte del desembre, i se situa en el 3%. Destaca especialment l’increment del 7,4% en habitatge i subministraments, una xifra significativament superior al 0,4% registrat fa un any. En l’apartat d’alimentació, s’ha produït un repunt fins al 2,2%, tot i que aquesta xifra és notablement inferior al 7% de l’any anterior. Cal destacar la notable baixada del preu de l’oli d’oliva, amb un descens del 12,8%, en contrast amb l’augment del 44,5% registrat fa un any.

El País Valencià ha registrat un increment de tres dècimes respecte del mes anterior, situant l’IPC en el 3,1%. Aquest increment suposa el quart mes consecutiu de pujades. L’habitatge i els subministraments han estat el sector més afectat, amb un increment del 9,7%, seguit pels restaurants i hotels amb un 4,2%. Els únics preus que han experimentat un descens han estat els relacionats amb el mobiliari i articles per a la llar, amb una caiguda del 0,1%.

Les Illes tenen la taxa d’inflació més elevada dels tres territoris, amb un 3,4%, igualant la xifra del mes anterior. També en aquest cas l’habitatge i els subministraments lideren els increments amb un 7,5%, seguits pels restaurants i hotels amb un 3,8%. El sector del vestit i calçat ha estat l’únic que ha experimentat una reducció, amb una caiguda de l’1,1%.

Els Mossos d’Esquadra han localitzat al polígon industrial de Celrà (Gironès) el tot terreny que es va escapolir de la policia ahir a quarts d’una del migdia a Sant Julià de Ramis (Gironès), després d’envestir una patrulla durant la persecució. Els agents van trobar-lo tres hores més tard i ara continuen buscant els dos ocupants que van abandonar el cotxe amb matrícula francesa falsa. El vehicle és un tot terreny de color negre, de lloguer i registrat a l’estat espanyol.

Va ser una patrulla de paisà dels Mossos de Banyoles qui va sospitar i va demanar al conductor que s’aturés per identificar-los. Lluny de fer-los cas, l’home va accelerar i va començar la persecució per la C-66 en direcció a la costa.

Va ser a l’altura de Sant Julià de Ramis quan el vehicle va topar contra un cotxe dels Mossos que intentava de barrar-li el pas. Poc després, al polígon industrial de Celrà, van abandonar el vehicle que la policia van recuperar poca estona més tard. La policia continua buscant els dos sospitosos.

Avui, 14 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Nuria Ruiz Tobarra, la jutgessa de Catarroja que s’ha abocat a saber la veritat del 29 d’octubre 
• ‘La tertúlia proscrita’: El català perilla a les aules? 
• Una declaració sobre els atemptats de Cambrils i Alcanar que no es pot deixar passar com si res I Editorial de Vicent Partal 
• [VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: La via coreana per a la pau entre Ucraïna i Rússia 
• Des de les entranyes I Mail obert de Tina Vallès 
• Els adolescents rebutgen tot allò que és vell i fa pudor de derrota. Us estranya que molts prefereixin ser espanyols? I Mail obert de Josep Sala i Cullell 
• Elizabeth Strout: “Amb Trump és un caos total, no sabem si això acabarà amb guerra civil” 
• El desplomament dels matrimonis atia els fantasmes de la crisi demogràfica a la Xina 
• La Barcelona dels seixanta de bracet amb Andreu Claret 
• Judicialització, covid i presos: quatre anys d’unes eleccions excepcionals 
• Estrada Fernàndez: “Al Bernabéu t’adones de la magnitud de tot plegat”

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, ha donat a conèixer els guanyadors dels premis Ciutat de Barcelona, un reconeixement a l’excel·lència en diversos àmbits de la cultura, la ciència i el coneixement, que arriben enguany al 75è aniversari. Entre els premiats hi ha Xavier Pla, Jordi Colomer, Victoria Szpunberg, Tarta Relena, Maria Rodríguez Soto, Coordinadora de Colles Geganteres de Barcelona, Carlos Ferrater i Laura Soucek.

Per primera vegada, enguany hi haurà dues cerimònies de lliurament, la dels premis culturals, el 12 de març, i la destinada a les categories científiques, el 27 de maig. Aquesta evolució, ha explicat el consistori, permet “una millor diferenciació dels àmbits i un reconeixement més específic als professionals i col·lectius que contribueixen al desenvolupament cultural i científic de la ciutat”.

Aquesta edició presenta novetats en les categories dels premis, que passen de 14 a 16, fent valdre el talent i la innovació en múltiples disciplines. Es crea una categoria específica de Cultura Digital, i una altra per al Disseny i la Moda. Finalment, la categoria d’Educació ha estat redefinida com a Cultura i Educació, amb l’objectiu d’ampliar el seu abast i reconèixer projectes d’impacte social i cultural més enllà de l’àmbit acadèmic.

Palmarès

En l’àmbit de les lletres i el pensament, els guardonats són Xavier Pla en la categoria d’assaig, humanitats i història; Gabriela Wiener en literatura en llengua castellana; Cristina Masanés en literatura en llengua catalana, i Xavier Pàmies en traducció en llengua catalana. Pel que fa a les disciplines de disseny i arquitectura, el premi d’arquitectura i urbanisme ha estat atorgat a Carlos Ferrater, Lucía Ferrater i Jesús Coll, mentre que el de disseny i moda ha recaigut en Teresa Helbig.

Els premis Ciutat de Barcelona també han distingit Maria Rodríguez Soto i el Col·lectiu Taller Estampa en les categories d’audiovisual i cultura digital, respectivament. En l’àmbit de la cultura popular i l’educació, la Coordinadora de Colles Geganteres de Barcelona ha estat reconeguda en cultures populars i comunitàries, i Marta Galán Sala en cultura i educació. En música, arts visuals i arts escèniques, els premiats han estat Tarta Relena, Jordi Colomer i Victoria Szpunberg, respectivament.

Finalment, en l’àmbit científic, els guardons han reconegut la tasca de Jose Antonio Garrido i Kostas Kostarelo en ciències experimentals i tecnologia; Laura Soucek en ciències de la vida, i Kim van Daalen i Rachel Lowe en ciències ambientals i de la terra. El jurat de cadascuna de les categories es troba integrat per persones de reconegut prestigi en els àmbits respectius, a proposta del Consell de Cultura de Barcelona i del Consell Assessor Científic.

“L’ADN propi de la ciutat”

Collboni ha assenyalat que són “els premis de l’ADN propi de la ciutat, que té a veure amb la innovació, la transgressió, la reflexió, amb ser crítics i en aportar, objectivament, beneficis a la vida de la comunitat, a la vida col·lectiva”. “I també els premis a trajectòries, moltes vegades farcides de sacrifici, de molta feina, de molta prova-error, i que finalment reben el reconeixement a aquest esforç”, ha dit.

Alhora, Collboni ha remarcat que el compromís  amb l’art, la cultura i la ciència de Barcelona es reflecteix en la dotació pressupostària: “Som l’administració de l’Estat que més dedica a cultura en el seu pressupost públic. Més del 5% del nostre pressupost municipal hi està destinat, a vegades suplint, mancances de les altres administracions”, ha dit el batlle.

Elizabeth Strout acaba de publicar Explica-m’ho tot, a Edicions 1984, editorial que ha editat molts dels seus llibres amb èxit. L’autora té molts lectors a Catalunya i ha pogut complaure’n uns quants en un acte que dijous passat van organitzar conjuntament la llibreria Documenta i l’editorial. Guanyadora del premi Pulitzer, ha estat reconeguda a Catalunya amb el premi Llibreter. Fem l’entrevista a l’Hotel Claris. Respon de manera curta, directa i sovint acompanyada de gestualitat i rialles. Se li veu que n’ha fetes moltes, que veu molt clar que tot això forma part de l’ofici d’escriptora. Es nota còmoda, professional, amb el punt just de simpatia, distància i bon humor per a suportar aquesta jornada maratoniana de promoció que tot just comença. És de Maine i diu que això la salva de qualsevol problema d’ego. La inquieta l’era Trump i la divisió del seu país. El missatge més clar de l’entrevista és segurament, la importància d’escoltar l’altre i la necessitat, cada dia més desatesa, que tenim tots plegats de ser escoltats. Ser escoltat és existir.

Podeu comprar a la Botiga de VilaWeb el llibre “Explica-m’ho tot” d’Elizabeth Strout

—El paisatge de Maine és conegut per unes tardors plenes de color. En la vostra novel·la retrateu el pas del temps mitjançant el paisatge i les estacions…
—Tot és una mateixa cosa. Si he de parlar de la gent, he d’explicar on viuen. Per a mi, el lector ha d’estar situat. Les descripcions són perquè el lector sàpiga on viuen els personatges i quin és el seu entorn. El paisatge és important.

—És el vostre paisatge?
—Sí, almenys un; l’altre és Nova York. El lloc és molt important en la literatura, com ho és també el temps que vivim dins la història. Per tant, si tu tens un temps, un lloc i al bell mig hi poses un personatge és quan pots tenir una història.

—Amb el títol del llibre, Explica-m’ho tot, què voleu dir?
—El títol també significa “si us plau, escolta’m”. És més “t’escolto i escolta’m”. Hi ha una connexió en totes dues coses. Perquè si una persona és escoltada d’una manera autèntica, sent que és vista. Hi ha tanta gent que parla massa i que no escolta allò que diu la gent… Mentre escrivia aquest llibre, pensava que la gent vol ser vista, encara que només sigui cinc minuts.

—Això li passa, precisament, a en Bob quan se sent escoltat per la Lucy, fet que no havia experimentat mai, ni amb les seves parelles.
—Exactament, ell se sent validat quan la Lucy l’escolta.

—La vostra novel·la és clarament marcada per la postpandèmia. Després de la pandèmia, la societat és diferent, se’ns ha fet estranya. Per exemple, hi ha molts joves amb problemes mentals.
—La situació era la que era. Per escriure de manera autèntica ho havia d’incloure. Per exemple, un personatge, la Pam, de resultes de la pandèmia esdevé alcohòlica. Aquesta és la seva història. La Margaret també s’obsessiona més en ella mateixa perquè la seva congregació no escolta prou. Totes aquestes coses són al rerefons.

—Al llibre parleu de dues personalitats: els “menjapecats” i els narcisistes.
—Són l’un el contrari de l’altre, són els dos extrems.

—Cada vegada n’hi ha més, de narcisistes?
—No ho sé. Sí que et puc dir que a mesura que em faig més gran noto més la seva presència. No sé si n’hi ha més o sóc jo que els percebo més.

—Dels qui escolten en dieu “menjapecats”. Us l’heu inventada, aquesta paraula?
—És una paraula que vaig sentir o llegir fa molt de temps i quan escrivia sobre en Bob, vaig pensar: “Caram, és un menjapecats.” Aqueslla paraula havia quedat en el fons de la meva memòria i la vaig fer servir.

—En aquesta novel·la els vostres personatges es relacionen i agafen papers canviants. És difícil de fer?
—Per a mi la cosa més difícil de fer d’aquesta novel·la va ser trobar el narrador adient. No havia fet servir mai un narrador com aquest. Ocupa més espai i és molt inclusiu per al lector. Realment quan vaig entendre aquesta veu narrativa tot va anar bé.

—Viviu sempre amb aquests personatges al cap?
—Durant molt de temps sí que he viscut amb ells al cap. Ara ja no tant.

—Teniu cap personatge preferit?
—Noooo… Però cada vegada que l’Olive obre la boca m’és fàcil de saber què en sortirà. És tal com raja. La resta no són tan fàcils.

—He llegit que no la voleu matar mai. Si escriviu molt, que espero que sí, haurà de ser centenària.
—No, no la mataré mai. Tant se val, potser viurà molts anys o es quedarà a 92 com sempre.

—A la novel·la feu sortir la por que hi hagi una guerra civil als Estats Units. La palpeu, aquesta por?
—Jo vaig escriure aquest llibre abans que Trump fos president i ja s’hi notava una divisió molt gran, al país. Ara que és president no sabem què passarà. És un caos total. Per tant, no sé si això acabarà amb una guerra civil, però et puc dir que cada dia és una absoluta bogeria.

—Hem d’esperar que la novel·la següent sigui sobre l’era post-Trump?
—Serà necessari, serà indispensable. Si no, no sabria com fer-ho.

—A vegades teniu por?
—Sí, estic espantada. No tinc ni idea de què passarà. Cada matí em desperto i ha passat alguna cosa nova, que era impensable.

—A Europa, a vegades, es fa difícil d’entendre per què ha passat?
—A mi també em costa. Jo tampoc no ho entenc. Segur que hi ha raons, però jo no les puc copsar.

—Qualifiquen la vostra novel·la d’esperançadora. Ho preteníeu?
—Quan escric només penso en els personatges de la novel·la i com funciona la seva vida.

—I no en sabeu mai el final?
—Sé quan és a punt de madurar, però no sé quan s’acabarà fins que no passa.

—Dieu que llegir ficció ajuda a entendre els altres…
—A mi m’ajuda a entendre més els altres perquè em fa veure punts de vista que no havia considerat o una altra manera de veure les coses. Espero que a la gent li doni una comprensió i una visió més àmplia del món.

—Acostar-vos a la setantena us fa pensar que heu d’aprofitar més el temps?
—No hi penso en aquests termes. Sóc molt conscient que el temps se m’acaba. És una sensació estranya, és peculiar. La meva filla té quaranta-un anys i l’altre dia vaig veure com si ella pensés que no em moriria. Jo cada dia sóc més conscient que em moriré i ella, en canvi, no ho pensa. L’altre dia em va dir: “Segur que viuràs fins a noranta-cinc anys.” I ho va dir tan convençuda! Sé que això no serà així. Si em preocupa alguna cosa és ella, però com que és jove ja trobarà com gestionar-ho.

—Guanyar el Pulitzer com us ha condicionat?
—No em va condicionar. Jo vinc del nord de Nova Anglaterra i allà no existeix l’ego. La manera de ser de la gent és que tu no pots cridar l’atenció respecte a tu mateix, has de ser una persona discreta. El que has de fer és treballar de valent i mai cridar l’atenció. No tinc cap mena d’ego, en aquest sentit. Quan vaig guanyar el Pulitzer em vaig preocupar durant un moment perquè vaig pensar que tindria més lectors, però al cap de dos minuts vaig pensar que sempre havia intentat assolir el nivell més alt a què pogués aspirar. Per tant, vaig dir: “Si fins ara ho has fet així, ho continuaràs fent així.” No canvia res. Els meus pares van fer molt bona feina amb mi perquè tot això no m’afectés.

Les negociacions per a una pau estable entre Rússia i Ucraïna han començat, i un dels desenvolupaments més interessants és això que s’ha anomenat la “hipòtesi coreana”. Serviria per a superar les reticències de Kíiv: l’establiment d’una línia de demarcació, que no es reconeix com a frontera i protegida per tropes internacionals, una fórmula que a la península coreana ha funcionat d’ençà del 1953. En la Pissarreta d’avui, Vicent Partal explica aquesta hipòtesi.

El 14 de febrer de 2021, avui fa just quatre anys, es van fer unes eleccions excepcionals, tant políticament com logísticament, i amb una intervenció directa dels tribunals, que van marcar la convocatòria i el dia de votació.

El primer fet singular és que la votació es va fer amb unes mesures mai vistes. La junta electoral va haver de resoldre més de trenta-cinc mil al·legacions de persones designades a les meses, es van canviar bona part dels col·legis electorals i els membres de les meses van haver de portar una màscara FFP2, una pantalla facial i guants d’un sol ús per al recompte. Durant la darrera hora de votació, els membres de la mesa es van haver de posar uns equips de protecció.

La votació es va fer tot i l’oposició de les autoritats catalanes. Un primer argument era que els informes del Departament de Salut mostraven que es podia preveure un pic epidèmic abans del començament de la campanya electoral i un pic d’ingressos a les UCI pocs dies abans de les eleccions. Això va fer que el vice-president Pere Aragonès signés, el 15 de gener, un decret que endarreria les eleccions i fixava la nova data per al 30 de maig. Però, quatre dies més tard, el TSJC va anul·lar la decisió de la Generalitat i va mantenir la convocatòria el 14-F. L’únic partit que s’oposava a l’ajornament era el PSC, amb unes bones expectatives electorals. “Tenen por d’Illa”, asseguraven.

De fet, la intervenció dels jutges ja havia començat molt abans, perquè les eleccions no es van convocar pas perquè s’hagués acabat la legislatura o perquè el govern hagués decidit d’avançar-les, sinó per la inhabilitació del president en actiu, Quim Torra.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya havia inhabilitat Torra durant un any i mig per haver desobeït l’ordre de la JEC i no despenjar a temps la pancarta del balcó de la Generalitat amb un llaç groc i el missatge “Llibertat presos polítics i exiliats” durant la campanya de les eleccions espanyoles d’abril del 2019. Inicialment, el gener del 2020, el parlament va tancar files amb Torra, quan la Junta Electoral espanyola (JEC) va ordenar que li fos retirat l’escó, tot i que la sentència no era ferma. Li van mantenir la condició parlamentària. Però, el 28 de setembre de 2020, el Tribunal Suprem espanyol va confirmar la sentència del TSJC.

Una vegada la sentència va ser ferma, la JEC es va adreçar al secretari general del parlament aleshores, Xavier Muro, que va acatar la decisió. La mesa en va prendre nota i el president de la Generalitat es va trobar, dins l’hemicicle, que tenia desactivat el mecanisme de votació. És a dir, van apartar del càrrec un president en exercici. El gener del 2021, també es va inhabilitar el conseller Bernat Solé. El parlament no va proposar cap nou candidat i les institucions catalanes es van veure abocades a unes noves eleccions.

La sortida dels presos polítics

Que les eleccions es fessin en plena pandèmia va fer créixer l’abstenció. Si la participació havia estat del 79,1% l’any 2017, en unes eleccions convocades pel govern espanyol per aplicació de l’article 155 de la constitució, aquesta vegada la participació tot just va superar la meitat del cens i es va situar en el 51,3%.

La campanya electoral també va ser singular, sense actes multitudinaris. Els partits ja van evitar de fer grans actes; a més, hi havia la prohibició de proferir càntics o crits, de fer marxandatge, i per assistir a un míting calia registrar-s’hi abans i portar un certificat d’autoresponsabilitat.

El 29 de gener, el mateix dia que començava la campanya electoral, tots els presos polítics amb el tercer grau van poder sortir de les presons de Puig de les Basses i els Lledoners.  Carme Forcadell va haver de romandre uns dies més a Wad-ras, perquè el centre es trobava confinat arran d’un brot de coronavirus. El primer de febrer van fer un acte unitari per l’amnistia i van fer una crida a votar a les eleccions.

Els sondatges pronosticaven que els independentistes podien perdre per primera vegada la majoria, i en part això explica l’afany de no endarrerir les eleccions. La legislatura havia estat marcada per la manca d’unitat entre els independentistes i la manca d’unitat “antirepressiva”, sense una resposta institucional a la sentència contra el procés.

El lema de campanya d’un PSC exultant era “Fem-ho. Illa president”, i ERC es presentava com la gran alternativa als socialistes: “L’Arrimadas del 2017 és l’Illa del 2021”, afirmava el candidat, Pere Aragonès, que qualificava Illa de “candidat del 155” i proposava un “govern ampli” de partidaris de l’autodeterminació i l’amnistia per als presos independentistes. Junts va presentar Laura Borràs com a candidata. Finalment, el resultat va ser molt ajustat per la primera plaça. El PSC i ERC van empatar a 33 escons, i Junts en va obtenir un menys, 32.

La situació va ser tan anòmala, que l’endemà d’aquesta majoria independentista, la fiscalia va recórrer contra el tercer grau dels presos polítics i va demanar-ne la suspensió cautelar. Menys d’un mes després, els jutges de vigilància penitenciària els van tombar. A més, cal tenir en compte que tant el president Torra com el vice-president Aragonès havien estat espiats il·legalment amb el programari Pegasus mentre exercien el càrrec.

Un dels fets més destacats, més enllà del manteniment de la majoria independentista, va ser l’enfonsament de Ciutadans, que va passar de ser primera força i tenir 36 escons a quedar-se solament amb 6. I d’ací, a la desaparició actual. Tot i romandre una majoria favorable a un estat independent, Aragonès va necessitar, per a la investidura, el vot favorable tant de Junts com de la CUP amb un compromís clar: “Presento la meva candidatura per a culminar la independència de Catalunya”, i amb un breu discurs va defensar el pacte de govern per a “fer inevitable” l’amnistia i l’autodeterminació.

Aragonès: “Presento la meva candidatura per a culminar la independència de Catalunya”

El pacte de govern es va trencar poc més d’un any i mig després, i la legislatura va acabar precipitadament, amb la impossibilitat d’aprovar un pressupost i la convocatòria de les eleccions del 12 de maig de 2024. Si no s’haguessin avançat, i amb el termini de quatre anys, seria ara quan s’haurien fet les eleccions.

Fer-se adult vol dir admetre que el pas del temps és implacable, i els que som professors d’institut ho vivim amb una gran cruesa. Cada any hem de renovar les referències a l’actualitat que compartim amb els alumnes, perquè la paraula “recent” no té el mateix sentit quan tens setze anys que quan en tens quaranta-sis. Aquest curs faig classe a nascuts entre el 2006 i el 2008, que no recorden la presidència de Barack Obama, la invasió de Crimea ni el fenomen del Gangnam Style. D’aquí a no gaire m’arribaran nanos que no tindran cap memòria de la pandèmia de la covid.

Ara fem números per a Catalunya. Els fets del Primer d’Octubre van passar fa vuit anys, i per tant els nens que tenen records sòlids de quan van seguir els pares en l’època de més efervescència nacional –les manifestacions multitudinàries, la consulta del 9-N, la Via Catalana, Junts pel Sí– ja s’acosten a la vintena. Els que hi van participar d’adolescents han acabat els estudis universitaris o fa temps que són al mercat laboral.

Això vol dir també que els joves catalans que avui són a l’institut només recorden un món independentista ple de claudicacions, líders caducs, derrotes electorals, jugades estèrils, discursos buits i xantatges emocionals. Gens d’il·lusió, cap projecte de futur que els pugui atreure. De fet, ha passat tot el contrari. Els adolescents de seguida ensumen el fracàs i en fugen i, davant d’un bàndol ple de perdedors, no és millor apuntar-se a un estat potent i agressiu? Espanya és en molts aspectes un país lamentable, però és un estat i té poder, i el poder sempre atreu.

L’independentisme ara mateix sembla dirigit a la gent convençuda de fa anys, però no pot afegir ningú nou perquè la manca de renovació de líders i idees l’ha fossilitzat. Quan els joves van tenir un esclat de dignitat a la plaça d’Urquinaona, el govern del president Quim Torra va esclafar la revolta amb un aplaudiment general, perquè a Catalunya són més importants els contenidors que les noves generacions (i, per cert, el secretari general d’Interior que va enviar els Mossos a reprimir-los va ser el convergent Brauli Duart, que uns anys abans, quan va presidir el Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, va tancar els canals infantils i els va deixar sense Doraemon en català). Aquells joves se’n van anar cap a casa, s’han desconnectat del moviment, i no hi ha hagut cap relleu.

Respecto i admiro la trajectòria artística de Lluís Llach, però el cap de la principal organització civil independentista no pot ser un senyor gran amb anorac que parla fluix. L’ANC hauria de tenir un líder de trenta anys a tot estirar que busqués la confrontació amb els espanyols per la via de l’insult i l’estirabot, i així pogués escampar les polèmiques per les xarxes socials i arribar als joves. Esperit de La sotana, si no fos que els membres del pòdcast de fet ja són massa grans, i s’adrecen als trentins que anaven als concerts de Manel. El manual d’instruccions fa anys que està inventat, i els únics que l’apliquen són els d’Aliança Catalana: Sílvia Orriols dissenya les intervencions al parlament per a treure’n fragments d’impacte que la gent comparteix. “M’informo per TikTok”, m’expliquen els alumnes, però mentrestant els partits grans donen un milió d’euros l’any a La Vanguardia perquè es pensen que un semàfor verd fa guanyar eleccions.

En una època de màxima uniformització estètica i ideològica dels adolescents, els líders independentistes són una fàbrica de fer nacionalistes espanyols. Quan eren combatius i prometien un país millor, la gent els seguia i s’hi apuntava. Ara, tenallats per una Espanya que els ha descobert tots els secrets inconfessables per la via de Pegasus, no n’hi ha cap que s’atreveixi a alçar la veu, i es conformen a rebregar les paraules per fer veure que volen dir allò que no volen dir. Tampoc no se salva la Generalitat –és a dir, l’administració dels catalans– com a motor de canvi social, perquè amb un president que sembla un enterramorts, i sense majoria per a aprovar cap llei, mai no havia estat tan inútil. Ens agradi més o menys, hem tornat a un món en què triomfen els líders carismàtics, i a Catalunya oferim uns senyors que ens volen fer tornar al passat, sigui a l’època de Convergència o, en el cas de Gabriel Rufián, al PSOE de Felipe González.

Necessitem una renovació urgent de líders –generacional, ideològica i estètica– perquè els d’ara ens porten cap al penya-segat. Això, és clar, si el que volem és la pervivència de la nació i potser, fins i tot, aconseguir la independència. Si el que es busca és mantenir cadires i càrrecs, i fer la vedet pels platós durant uns anys més, llavors sí, bona feina tots plegats.

Avui s’acaba el termini perquè el Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat informe al jutjat d’instrucció 3 de Catarroja de qui va prendre la decisió d’enviar el missatge d’alerta als mòbils a les 20.11 del dimarts 29 d’octubre. Aquesta pregunta tan concreta l’ha formulada perquè, prèviament, ja havia demanat informació a la Generalitat i, entre la informació que li van enviar, hi havia aquesta mancança, entre més. En la mateixa interlocutòria, la jutgessa titular, Nuria Ruiz Tobarra, també demana a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer que done les dades de què disposa sobre el cabal i el comportament del barranc de Torrent entre les 16.13 i les 18.42 d’aquell dia. També vol saber com les va transmetre.

I, encara, Ruiz Tobarra demana als mitjans de comunicació les imatges sobre la crescuda de la rambla i les declaracions i les comunicacions que tant les autoritats com els responsables d’emergències van fer aquell dia. El 29 d’octubre van morir 227 persones arrossegades per les aigües, els cossos de tres de les quals encara no s’han trobat.

La magistrada ha citat a declarar com a pèrit un investigador de la Universitat Politècnica de València que ha fet un estudi cartogràfic que detalla, de manera minuciosa, on va arribar l’aigua en cada punt del desbordament del barranc en els municipis de l’Horta Sud.

Són preguntes molt directes i concretes, inquisitives, peticions d’informació tangibles i que marquen el pas. Preguntes concretes per a respostes concretes, tot evitant la possibilitat que la Generalitat responga amb un text extens “quatre tones de paper”, diu gràficament una font consultada per VilaWeb, en què al final no hi ha la resposta a allò que es demana. “Les resolucions que ha pres fins ara, aquesta insistència a demanar proves, són decisions molt raonables”, diu un magistrat consultat.

Un canvi de paradigma en la instrucció

Nuria Ruiz Tobarra és la responsable del jutjat de primera instància i instrucció de Catarroja d’ençà de l’any 2007. Catarroja és una de les poblacions més castigades de la gota freda i en la partida judicial hi ha 75 víctimes mortals, la xifra més alta de totes les partides judicials de municipis afectats per la gota freda. Això farà, possiblement, que totes les causes obertes acaben en una sola, la seua, per evitar, com ha passat en altres casos, una dispersió de causes. Per fer-ho, es dedicarà exclusivament a aquesta instrucció i disposarà d’un equip integrat per cinc fiscals especialitzats en medi ambient, anticorrupció i penal.

Segons unes altres fonts consultades, el capteniment ha sorprès positivament en àmbits jurídics i també en l’entorn dels afectats. En realitat, és un canvi de paradigma en relació amb el que ha passat en unes altres causes quan hi ha administracions públiques implicades. Sol passar, diuen, que els jutges d’instrucció vagen enviant la causa a uns altres jutjats, o que hi haja canvis de titularitat perquè són instruccions que comporten una càrrega de treball considerable.

Atenció i cura per a les víctimes

Durant anys, Nuria Ruiz Tobarra va exercir com a jutgessa responsable de violència de gènere i família. Algunes advocades que hi han tingut contacte la consideren molt treballadora i molt sensible, de tracte agradable i proper a unes persones que, quan es presenten davant seu, es troben en una situació d’especial vulnerabilitat. És molt treballadora i s’agafa els casos amb moltes ganes, expliquen.

Els familiars de les víctimes mortals de la gota freda que ja han passat pel seu despatx per declarar diuen que s’han sentit còmodes i confortats després d’haver parlat amb la instructora. D’aquestes declaracions, la jutgessa ha deduït que els familiars dels traspassats desconeixien l’altíssim risc en què es trobaven pel desbordament del barranc de Torrent el de l’Horteta.

De fet, és després d’escoltar el relat de desenes de persones que ha encarregat una valoració forense dels familiars que han sofert danys psicològics. També ha demanat que els forenses examinen les persones que es van lesionar durant la inundació i van rebre assistència sanitària.

En els raonaments jurídics en què basa la petició, la jutgessa escriu coses, com ara, que allò que va succeir el 29 d’octubre de 2024 va ser un episodi dantesc, “un infern real de destrucció, mort i finalment obscuritat que ha produït, respecte dels familiars dels morts, un important dany psicològic”. La jutgessa diu que molts dels familiars van veure desaparèixer davant els seus ulls els pares, el cònjuge o els germans, o van veure com els fugien de les mans. “Fills, cònjuges o germans arrossegats per un torrent d’aigua i fang. Un cònjuge aconseguia salvar la dona, però ell es va morir després de lluitar molta estona contra l’arrossegament de l’aigua.” La jutgessa també recorda que molts dels morts van baixar als garatges i no en van tornar. “Algunes de les víctimes van perdre la vida després d’haver enviat missatges d’àudio per a acomiadar-se dels fills, uns altres familiars arribaven als domicilis dels seus pares i s’hi trobaven els cossos sense vida.”

La magistrada relaciona els danys psicològics patits pels familiars dels morts amb la tardança en l’arribada d’ajut o l’absència de serveis bàsics, com aigua, llum, telèfon o ascensor.

Rosa M. Álvarez: “Em tortura pensar que mon pare va morir pensant que la vida de la seua néta perillava”

Trobar el nexe de causalitat

La minuciositat amb què treballa la jutgessa instructora sembla que va encaminada a buscar la veritat. Què va passar el 29 d’octubre, qui va prendre quines decisions en totes les institucions tant valencianes com espanyoles. Ha demanat informació concreta al CECOPI, al Centre d’Emergències, a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, al Ministeri de Medi Ambient espanyol i a l’AEMET. Es tracta –diuen persones acostumades a instruir casos– de recopilar informació fefaent per a dissenyar un escenari que permeta de trobar el nexe de causalitat entre la decisió i el resultat.

Sorpresa

Els primers sorpresos d’aquest capteniment de la jutgessa Ruiz Tobarra sembla que són els membres de la Generalitat, que aquestes darreres setmanes ha posat en marxa una campanya per a escriure o reescriure què va passar aquell dia i aquelles hores. Així, aquestes darreres hores, hem vist com el PP filtrava interessadament a mitjans de la seua corda informacions incompletes o manipulava enregistraments per crear una opinió favorable als interessos del president de la Generalitat, Carlos Mazón. Poques hores més tard, cada una d’aquestes filtracions quedava anul·lada per l’emissió sencera del document que desmentia el missatge que es volia transmetre.

Ahir mateix, el Tribunal Superior de Justícia valencià va tornar a refermar-se en una decisió anterior de no investigar Carlos Mazón per la gestió de l’emergència de la gota freda. Diu la interlocutòria que, malgrat que no veu “indicis sòlids i fonamentats de criminalitat”, no es pot descartar “absolutament el caràcter delictiu de tots i cadascun dels fets mencionats a les querelles i denúncies presentades”. Els juristes consultats per VilaWeb diuen que aquesta decisió era esperable i consideren que la manera lògica d’instruir una causa és en un jutjat d’instrucció, com és el número 3 de Catarroja.

 

L’escriptor Andreu Claret estampa un “Estoll, 26 d’agost de 2024” a les darreres pàgines de La Casa de les Tres Xemeneies, llibre que acaba de publicar Columna. Per aquells mateixos dies, ens vam trobar al Pirineu, a la borda del Camader d’Estamariu, acollits pels nostres amics comuns Albert i Montse. Mentre el sol feia el ronsa per anar a jóc, amb la presència totèmica del Cadí, vaig sentir parlar per primera vegada d’aquesta novel·la. Claret me’n va fer un esquema, imagino que encara entre eufòric i deprimit per l’orfenesa d’haver posat punt final al text. L’argument prometia: la història d’un veïnat del Poble-sec, en una Barcelona dels anys seixanta tal com la va conèixer quan va arribar a Catalunya, provinent de l’exili on havien marxat els seus pares i on va néixer l’any 1946. Una història que ja va relatar, amb elements narratius, a París érem nosaltres, guardonada amb el premi Ramon Llull, en què resseguia la vida del seu pare, Andreu Claret i Casadesús. Fill de rabassaires, fundador d’ERC i amic de Lluís Companys, es va exiliar a l’estat francès després de la derrota republicana, on va sobreposar-se a l’ambient tòxic de l’exili republicà i va dedicar-se a les tasques més insòlites: gestionar un circ, explotar boscs d’Occitània durant l’ocupació alemanya, organitzar els primers concerts solidaris de Pau Casals…

Una vida novel·lesca

Claret fill tampoc no ha tingut una vida convencional. Arribat a Barcelona l’any 1964, quan el seu pare havia salvat la ciutat durant la gran nevada, amb les màquines llevaneu, fet que li va fer guanyar l’apel·latiu heroic de “L’home de les neus” –ell va agafar la trucada del batlle Porcioles–, va ingressar al PSUC, mentre s’iniciava en la vida universitària, d’on acabà essent expulsat. Va ser potser per aquest imponderable de l’època que es va acabar llicenciant en periodisme a l’Escola de Periodisme de l’Església, una escletxa de liberalisme oberta en temps de capçaleres sotmeses i de premsa del Movimiento, sota el paraigua protector del clergat. Fou redactor per a Catalunya –no arribà mai al grau de delegat– de la revista Cambio 16, publicació madrilenya que esdevingué un emblema de la lluita periodística contra el franquisme a les acaballes del règim –una condició que li comportà segrests i censures–, Claret n’acabà essent acomiadat perquè denuncià la publicació d’informacions falses que no havien sortit de la redacció barcelonina i que feien referència a Lluís Maria Xirinacs i al PSUC. Fins i tot les revistes demòcrates tenien tics, sembla.

Llavors es va parlar del “cas Claret”, i en el rerefons d’aquesta represàlia professional no es podia amagar el paper polític que tenia el nostre home dins el partit amb majúscula de l’oposició antifranquista, i que l’havia fet visitar “l’hostal d’Entença”, és a dir, la presó Model –tal com l’anomena l’escriptor i polític d’ERC Francesc Viadiu–, com Claret pare, membre destacat de l’exili català a Andorra. Ara mateix tenim a mitges una amistosa –fins i tot en diria entranyable– discussió-conversa, a propòsit d’un cameo que li faig fer en un meu llibre, sobre aquesta qüestió, per al qual ja el convoco a un futur cafè. Promotor de l’Agència Popular Informativa, que informava de l’activitat de l’oposició clandestina reunida entorn de l’Assemblea de Catalunya, membre del comitè central del PSUC, dins el qual va viure la trencadissa del partit en diversos grups –els eurocomunistes, els pro-soviètics o “afganesos” i els leninistes, sector del qual formava part–, director de Treball i Nous Horitzons i membre de la direcció del PCE, als anys vuitanta va deixar la política per tornar al periodisme. Exercí de corresponsal d’EFE a l’Àfrica subsahariana i a l’Amèrica central, on va veure guerres com les que explicaven els pares o l’estremien quan era un estudiant conscienciat. Després d’uns quants càrrecs, periodístics o institucionals, l’any 2008 va començar a escriure novel·la històrica, en què s’ha guanyat un nom per mèrits propis. Cal destacar, per exemple, la dedicada al mític cònsol soviètic a Barcelona Vladímir Antónov-Ovséienko, el revolucionari que va prendre el Palau d’Hivern l’octubre del 1917 i va ser executat per ordre de Stalin.

Però Claret no ha escrit, encara, les seves memòries. I això que va dir al company Andreu Barnils que li agradaria escriure els seus records de periodista: “Em sembla que tinc coses a dir. I que poden ser útils.” En compte d’això, de moment, ha bastit una novel·la a partir d’un record: l’arribada, a disset anys, a una ciutat mitificada pels pares, una imatge de la Gran Encisera o de la Rosa de Foc, que aviat es va desfer com un terròs de sucre en contrast amb la realitat. “Deixo les maletes a terra. Palplantant al mig de l’andana, torno a pensar en la decisió que he pres de seguir els estudis a Barcelona. Els pares n’estan orgullosos. M’han matriculat en una acadèmia per preparar l’ingrés a la universitat, i m’han llogat una habitació a casa d’una família que no coneixem, a través d’uns amics. Quan em van dir el barri, vaig comprar un plànol als bouquinistes del Sena i em va semblar perfecte. És a tocar d’una de les poques taques verdes de la ciutat, a i prop del mar”, afirma l’alter ego de Claret, un Ramon Cardona fill com ell d’exiliats i, com ell, revoltat contra la situació del país dels pares, que no poden o no volen tornar. També com ell, l’escriptor va viure el xoc de l’arribada a una ciutat on, si de bon principi –sortint de l’estació de França i passant per davant els porxos d’en Xifré– li va semblar París, ben aviat va descobrir-hi la foscor i els escrostonats, en uns carrers on, malgrat tot, si hom observava bé s’hi entrellucaven brots verds d’allò que ara ja n’hem dit la cultura del Seixantisme.

Personatges a taula

També com el seu protagonista, Claret tenia l’afecció de pujar al 29, el tramvia que feia la volta a les rondes de les antigues muralles –i d’aquí ve l’expressió popular “fer més voltes que el vint-i-nou”– i observar. Observar, per exemple, que difícil que era veure una parella fer-se un petó, en contrast amb París. La moral nacionalcatòlica va fer tornar enrere en la relació entre els homes i dones, en la vivència de la sexualitat i la diferència, que fins l’any 39 s’havien anat liberalitzant a marxes forçades. De fet, un dels grans temes de la novel·la és aquesta hipocresia social, la repressió, especialment contra les dones –i hi treu cap el temible “Patronato de la Mujer”– i la resistència individual i col·lectiva a deixar-se controlar, anul·lar, empresonar, observat des d’un edifici de veïns del Poble-sec barceloní, lluny del carrer de Mandri, on l’autor de La Casa de les Tres Xemeneies va anar a parar quan va arribar a la ciutat. Claret, que ha viscut uns quants anys a la ciutat egípcia d’Alexandria, on va ser director de la Fundació Anna Lindh, pren com a exemple L’edifici Iaqubian d’Al Aswani per observar la Barcelona del 1962-1963, mitjançant la mirada d’una escala de veïns.

Amb Andreu Claret no ens hem entaulat –fins ara– mà a mà, però llegint-ne el darrer llibre sí que he fet una ruta gastronòmica que paga la pena de ser relatada. Podem dir, per exemple, que la novel·la comença pràcticament al Xampanyet, del carrer de Montcada, conegut llavors per Ca l’Esteve, on el protagonista i la Càndida prenen d’aperitiu aquest vi fresc d’agulla acompanyat de les seves famoses anxoves, una mica de formatge i uns musclos de llauna. Fundat l’any 1929, és un dels establiments més populars i resistents del Born, en mans de la quarta generació mateixa família que el va fundar, que ha vist mutar el barri de l’antic mercat de subministraments a epicentre turístic, amb el veí Museu Picasso com a epicentre. De cap a cap del llibre, uns quants personatges parlen, es diverteixen, es fan confidències, conspiren, s’amenacen o se sedueixen al voltant d’una taula: de les 7 Portes fins al Ritz, passant per Samoa, el Gorría, el Jamboree, el Marsella, el Pastís, el Cosmos, el Quimet i el Glaciar. Però si un restaurant hi té un protagonisme especial és l’Elche, al carrer de Vila i Vilà, cantonada Nou de la Rambla, llavors Conde del Asalto. L’establiment, fundat l’any 1959 per Andrés Iborra i Carmen Vicente, i que avui porta el seu fill Eduard, és l’espai de trobada d’aquells habitants del Poble-sec que mantenien l’esperit llibertari somort, a redós del Paral·lel, a tocar de l’Apolo, reunits tots plegats al voltant d’una paella, d’un arròs a banda o d’un arròs amb crosta com els que encara avui hi senyoregen la cuina i la carta i que els han convertit en un dels espais predilectes dels amants arrossaires. Perquè, fins i tot en els moments més foscs i miserables, sigui fugaçment o de manera plena, menjar, alçar la copa, ser ben servit i tractat, ha estat un consol i un bri de felicitat.

Bloomberg · Redacció

Els matrimonis a la Xina van desplomar-se d’un 20% l’any passat, la xifra més baixa al país d’ençà que se’n tenen registres. La caiguda significa un nou revés en la campanya del govern per a revertir una crisi demogràfica que amenaça la segona economia del planeta.

La xifra de matrimonis registrats al país va caure a 6,1 milions l’any 2024, segons les dades publicades dissabte passat pel Ministeri d’Afers Civils xinès, un descens significatiu després de l’augment registrat l’any anterior –fins a 7,7 milions. La xifra del 2024 és la més baixa d’ençà del començament dels registres matrimonials al país, l’any 1986, i si fa no fa és dues voltes inferior al rècord històric, assolit l’any 2013.

El fracàs a l’hora d’instar més persones a contreure matrimoni en aquest país, de 1.400 milions d’habitants, representa un envit significatiu per a un govern que fa anys que lluita per aturar la forta caiguda de la natalitat. Les autoritats xineses generalment exigeixen un certificat de matrimoni per a inscriure nadons al registre civil, tot i que alguns municipis han eliminat aquest requisit perquè els progenitors solters i les parelles no casades tinguin els mateixos drets.

Segons que explica Ada Li, analista de Bloomberg Intelligence, “és possible que l’alt índex d’atur juvenil dissuadís encara més els joves de casar-se l’any 2024”. I afegeix: “Els joves [xinesos] estan molt preocupats pel seu futur, i pot ser que això els empenyi a prioritzar la seva felicitat personal a la formació d’una família. Creiem que, a llarg termini, els matrimonis a la Xina continuaran caient.”

La taxa de desocupació en les persones entre 16 i 24 anys va situar-se en un 15,7% el desembre passat. És gairebé un punt percentual per sobre de les xifres de l’any anterior, tot i que també és lleugerament inferior a la dels mesos precedents. La Xina va canviar la metodologia amb què es calcula la desocupació juvenil quan l’índex va assolir la xifra més alta de la història del país l’any 2023.

Un altre factor que pot ajudar a explicar la caiguda dels matrimonis és que, culturalment parlant, el 2024 va ser un any poc propici per al matrimoni a la Xina –l’anomenat “Any de les Vídues”. Uns 2,6 milions de xinesos van demanar el divorci el 2024, un 1,1% més que no l’any anterior.

La població xinesa va reduir-se per tercer any consecutiu l’any 2024, per bé que el nombre de naixements va créixer lleugerament. Part d’aquesta millora en la natalitat s’ha atribuït a la creença popular que l’Any del Drac –el nom que va donar-se al 2024 en el zodíac xinès– és idoni per a tenir fills.

Així i tot, la xifra de naixements registrada l’any passat va ser la segona més baixa d’ençà de la fundació de la República Popular de la Xina, l’any 1949. El descens de la natalitat significa un risc considerable per a la salut a llarg termini de l’economia del país, atès que la reducció de la població activa dificulta el creixement econòmic.

La xifra de matrimonis registrats a la Xina ha disminuït de manera gairebé constant durant aquesta darrera dècada, i l’any 2019 va caure per sota del llindar dels deu milions. En un discurs pronunciat l’octubre passat, el president Xi Jinping va instar les autoritats del país a orientar més bé els joves en qüestions com el matrimoni, la maternitat i la família.

A l’agost, Pequín va presentar un projecte de llei que facilitava el registre dels matrimonis i restringia la llista de motius per a demanar divorci, un fet que suscità molta controvèrsia entre els internautes xinesos.

Aquesta setmana, la caiguda dràstica dels matrimonis a la Xina ha estat tendència a la plataforma de xarxes socials Weibo, on algunes de les publicacions més destacades sobre el tema lamentaven els envits financers de casar-se.

En paraules d’un usuari: “La vida ja és prou esgotadora per si mateixa. A qui li queda prou esma per a casar-se?” Un altre comentari deia: “Casar-se és una despesa molt gran. Enguany he vist que ser soltera està força bé, no et posa tanta pressió i et permet gastar els diners que has guanyat com tu vulguis.”

Katia Dmitrieva ha col·laborat en l’elaboració d’aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb