Els barris de barraques de Barcelona formen part de la història de la ciutat d’ençà del 1870, pel cap baix. Montjuïc, el Carmel, Collserola, Floridablanca, el turó de la Rovira… De llocs on hi ha hagut assentaments n’hi ha uns quants. La crisi econòmica i d’habitatge actual aboca molta a gent a tornar al barraquisme, com és el cas d’alguns veïns del barri de Vallcarca, que viuen en barraques d’ençà de fa una dècada, aprofitant alguns dels solars d’edificis enderrocats del barri. Així i tot, darrerament viuen amb l’amenaça que els facin fora: l’Ajuntament de Barcelona vol fer una inspecció tècnica de les barraques abans del 22 de febrer, que podria implicar un desallotjament immediat dels veïns, sense oferir-los cap alternativa. Ara com ara, les dues vegades que tècnics de l’ajuntament hi han anat per a fer la inspecció, no hi han pogut entrar. Fonts del consistori confirmaven que no s’havien pogut fer les inspeccions previstes perquè veïns i manifestants no havien permès als tècnics municipals d’accedir a l’espai. Entitats del barri, com el Sindicat d’Habitatge de Vallcarca, Som Barri, Assemblea Llibertària Heura Negra i, fins i tot, les associacions de pares de les escoles i instituts del barri, demanen que no els facin fora si no tenen un lloc on puguin anar a viure. Els veïns de les barraques de Vallcarca, la major part de la comunitat gitana romanesa, miren de dur una vida normal, enmig de les amenaces de desallotjament, i també entre la defensa i el recel d’alguns veïns.

Edificis enderrocats, solars ocupats

El 14 de juliol de 1976, la Comissió Provincial d’Urbanisme de Barcelona –ja dissolta– va aprovar l’anomenat PGM-76, el pla general metropolità. En aquell moment era una llei considerada de gran innovació pel que feia a planificació urbanística, i integrava els vint-i-set municipis que aleshores formaven part de l’Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona (EMMB). Al barri de Vallcarca, al nord del districte de Gràcia de Barcelona, aquest pla no va arribar mai a executar-se, i la degradació del barri va obligar a presentar un pla renovat: el 2002, el nou pla considerava que s’havia d’enderrocar el nucli antic de Vallcarca i construir una carretera que unís el centre de la ciutat amb Collserola. Així doncs, es van començar a enderrocar i expropiar cases del barri, i van créixer enormement les adquisicions de parcel·les urbanitzables per part de constructores. Però amb la crisi del 2008 les operacions es van aturar i van deixar molts solars abandonats i descampats, que ara, amb la crisi econòmica que s’arrossega de fa anys, han estat aprofitats per veïns que no saben on anar a viure perquè no es poden pagar un lloguer. Actualment, el preu mitjà del lloguer a Barcelona és de 1.193 euros el mes.

Una de les veïnes de Vallcarca que viu en una barraca d’aquests solars és la Florina, gitana romanesa de quaranta-dos anys que en fa divuit que va venir a Barcelona de Brășeu, Romania. Ara en fa quatre que viu en aquest solar al costat esquerre de la Fusteria de Vallcarca, espai comunitari situat al carrer de l’Argentera, sota el viaducte de Vallcarca. Actualment, aquest solar és ocupat per unes vint barraques, i hi viuen quinze persones. Al costat dret de la Fusteria, hi ha un altre solar amb una desena més de persones. Segons dades de l’ajuntament que va avançar fa pocs mesos Catalunya Ràdio, a Barcelona hi ha tres-centes persones que viuen en seixanta assentaments, tot i que membres del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca creuen que n’hi ha moltes més i que és una tendència que va a l’alça. En Manu, membre del sindicat del barri, explica: “L’altre dia, a l’assemblea, va venir una veïna d’uns seixanta anys a explicar-nos que la volien desnonar, i ens preguntava si podia anar a viure a les barraques.” I adverteix: “No és només una cosa d’immigrants.” La Florina ens diu això mateix minuts més tard: “Cada vegada hi ha més gent no sap on anar i ens demanen si poden venir aquí. I són catalans, eh?” La Florina és, en certa manera, víctima d’aquests enderrocaments al barri: tres de les finques on ha viscut han estat enderrocades. Precisament, el solar on viu ara és on va viure quan va arribar a Catalunya. Compartia pis amb més dones romaneses i vivien al pis de dalt de casa d’un matrimoni. Al cap d’uns quants anys, quan va morir aquell matrimoni, no els van renovar el contracte de lloguer. Segons que explica, la filla dels propietaris va arribar a un acord amb l’ajuntament perquè enderroqués la finca. Després d’aquesta casa, va passar per dues més, també enderrocades.

El dia a dia a les barraques

La Florina obre el tancat que ressegueix el perímetre de l’assentament –fet de tanques de metall– i ensenya com es distribueixen les barraques, fetes de fusta, tendals de plàstic, xapes de metall i materials diversos. Quan ens convida a passar a casa seva, una barraca que amb prou feines arriba a quinze metres quadrats, explica que quan va arribar a Barcelona el 2007, acompanyada de la seva germana, la Ramona, de trenta-cinc anys, va venir a treballar de dona de neteja. De Romania estant, una empresa els cercava la feina i les ajudava a trobar pis. Explica que, per sort –i a diferència dels veïns marroquins de l’assentament– formen part de la Unió Europea i no han de patir pels permisos de residència i que, en certa manera, això els ho facilita una mica tot plegat. Els veïns marroquins que viuen a les barraques del costat són ex-tutelats que es van trobar sense pis quan van fer divuit anys, tots en situació irregular i, per tant, amb doble dificultat per a trobar feina i pagar-se un lloguer.

La Florina a la seva barraca (fotografia: Albert Salamé). La Florina i la Ramona a la barraca de la Florina (fotografia: Albert Salamé). La Florina i la Ramona dins l'assentament (fotografia: Albert Salamé).

Tot i que a l’assentament de la Florina hi viuen vint persones, n’hi ha setanta que hi treballen. Per a guanyar una mica de diners, la majoria recullen ferralla del carrer i la venen, però la retribució econòmica que reben és molt minsa: entre dos-cents euros i tres-cents cada mes. La Florina explica que el preu normal de la ferralla és de vint-i-cinc cèntims el quilo, però que ells el venen per vint perquè no és ferralla nova. A final de mes, si han pogut recollir una tona de ferralla, poden arribar a guanyar una mica més de tres-cents euros. A les set del matí, la majoria dels veïns de l’assentament ja són fora al carrer cercant-ne. Mentre hi som, hi ha un entrar i sortir de veïns que vénen a deixar la ferralla que han trobat i la classifiquen segons el material. Un dels joves ha pogut trobar una roda nova per a canviar la que tenia rebentada a la seva furgoneta. Com que no pot pagar-se el mecànic, se l’ha reparat ell mateix, cercant entre material abandonat. Ara, amb la roda canviada, podrà anar més lluny a cercar ferralla.

La Florina, a més, explica que té una ajuda econòmica de sis-cents euros mensuals per baixa laboral, però que no en fa prou per poder viure tota sola de lloguer. “Què faig, amb sis-cents euros el mes? No puc fer res, i encara menys pagar un lloguer”, exclama. Els darrers mesos ha fet diverses entrevistes de feina per a treballar de personal de neteja, però encara no ha aconseguit de trobar-ne.

Quant al menjar, la Florina i la Ramona comenten que, com que no tenen fogons, normalment mengen coses fredes que ja vinguin preparades, o pa amb embotit. Si mai volen cuinar alguna cosa més elaborada amb foc, demanen a amics o veïns que els deixin la cuina. “Potser fem un àpat d’aquests calents una vegada o dues la setmana. No és habitual”, relaten.

Tampoc no tenen dutxes, tot i que la gent de la Fusteria valoren de construir-ne unes a l’edifici perquè puguin anar-hi. Per a dutxar-se, doncs, també van a cases de familiars, amics o veïns. La Parròquia de la Mare de Déu de Gràcia i Sant Josep, de la plaça de Lesseps, també els deixa les instal·lacions per a poder-se anar a dutxar i tenir cura de la higiene personal. Així i tot, a l’assentament hi ha un punt d’aigua potable que els facilita la Fusteria.

La Florina (fotografia: Albert Salamé). La Florina, la Ramona i la seva neboda Sidonia (fotografia: Albert Salamé). “Un barri fet per la gent”

Mentre la Florina ens explica la vida del dia a dia a les barraques, insisteix a dir que “aquest barri l’ha fet la gent, no l’ajuntament”. Es queixa que fa molt temps que l’ajuntament els fa promeses: “Arreglarem això, arreglarem allò… i no fa res ningú. Tot el que s’ha fet al barri ho han fet els veïns, com la parada de l’autobús. L’has vista? Vols que te l’ensenyi?” Mentre m’acompanya a veure la parada de l’autobús número 87, feta de fusta reciclada, també demana si he vist El 47, perquè li recorda molt això que passa també a Vallcarca. “Vaig veure la pel·lícula quan la van projectar aquí a la Fusteria. Al cinema fa molt que no hi vaig!” Abans que hi hagués la parada, els veïns s’havien d’esperar al mig del carrer. “I, quan plovia, sota la pluja.” Just darrere de la parada, hi ha un hort i una font, també creats pels veïns en solars abandonats després dels enderrocaments.

Una altra prova de “l’esperit reivindicatiu i combatiu” del barri, en paraules d’Ester Murillo, membre de l’AFA de l’escola Montseny de Vallcarca, són les mostres de suport que han rebut els veïns de les barraques des de les associacions de pares d’escoles i instituts del barri. En un comunicat emès recentment, l’AFA de l’escola Montseny, la del Turó del Cargol, la de l’escola la Farigola, l’escola Baldiri Reixach, l’escola Rius i Taulet i l’institut de Vallcarca dient que no tolerarien cap desnonament sense una solució per als veïns. “Aquests veïns són persones amb drets i dignitat. Els discriminen per gitanos i per pobres”, diuen en el comunicat.

Murillo, que té dues filles –una a cinquè de primària i una altra que ja va a l’institut–, explica a VilaWeb que les associacions de pares s’han mobilitzat perquè molts dels qui viuen en aquestes barraques tenen implicacions directes amb les escoles. “Són les nostres veïnes, però també són àvies, tietes, germanes o familiars de nens de l’escola. Algun menor, fins i tot, ha viscut en aquestes barraques. Les famílies que tenim sentit de justícia social ens mobilitzem perquè no els facin fora de casa i perquè, en aquests casos, les lleis de protecció a l’infant no es compleixen. Els deixen totalment abandonats. És un exercici de cinisme de l’ajuntament.”

Però l’assentament de barraques a Vallcarca també incòmoda una gran part dels veïns del barri, que consideren que tenir persones vivint en aquestes condicions no és digne. N’és un exemple un jove que passa amb un Seat Ibiza de color vermell i, per la finestra, deixa anar un “Fora, ocupes!” mentre fa la botifarra.

N’és un altre cas el d’en Guillem, un senyor gran que, quan ens veu, deixa anar un “això és una vergonya” prou alt perquè el sentim. Tot i que la conversa esdevé una confrontació immediata, de seguida la Florina, en Manu i l’Ona, també del sindicat, proven de convèncer-lo que aquesta situació “no la vol ningú”. “Ningú no vol viure en una barraca, però què hem de fer si no sabem on anar, si no ens podem pagar un lloguer?” Després d’uns quants minuts discutint, uns i altres troben un punt en comú: ningú no hauria de viure en aquesta situació. “És una situació que no desitjo a ningú”, etziba la Florina, que, malgrat tot, es mostra esperançada en un futur perquè no li queda cap més opció. “No vull pensar en un futur, però no sé quant de temps més podré aguantar en aquesta situació. N’estic molt farta.”

Veïns de Vallcarca s'aturen a discutir quan veuen els veïns de les barraques (fotografia: Albert Salamé). Veïns de Vallcarca s'aturen a discutir quan veuen els veïns de les barraques (fotografia: Albert Salamé).

Amb tot plegat, tant l’Ona com en Manu coincideixen a dir que desallotjar els veïns de les barraques sense oferir-los una alternativa no resoldrà el problema d’arrel, perquè s’aniran a instal·lar a un altre lloc. “El que no volen, el que els fa vergonya, és la pobresa i que siguin gitanos”, diuen. Dilluns, membres del sindicat del barri i algunes de les veïnes dels assentaments, assistiran a la Trobada de Blocs en Lluita que ha organitzat el Sindicat de Llogateres de Barcelona davant de la Casa Orsola.

Tot i que Murillo explica que, alguna vegada, algun alumne de l’escola ha viscut a les barraques, la Florina i els veïns que hi viuen ara insisteixen a dir que, actualment, no hi ha cap menor d’edat vivint-hi. Aquest ha estat un dels fets més problemàtics darrerament, atès que arran d’aquesta informació, han rebut constantment visites dels serveis socials, segons que diu la Florina. Que ara no hi hagi cap menor vivint a les barraques ha estat gràcies al Sindicat d’Habitatge de Vallcarca, que ha facilitat pisos a les famílies amb criatures petites. Són pisos de l’Ajuntament de Barcelona que quedaven buits i que a partir del 2016 el sindicat va ocupar per a poder oferir allotjament a famílies amb persones dependents o en situacions vulnerables. En un d’aquests pisos hi viuen els fills de la Florina, de vint-i-tres anys i vint-i-sis. Un d’ells fa poc que ha tornat a ser pare, i la Florina s’acomiada de nosaltres per a poder-lo anar a veure. Abans d’anar-se’n, s’abraça a en Manu i li deixa anar: “Si vosaltres lluiteu per nosaltres, com us ho podem tornar?”

Manu i Florina (fotografia: Albert Salamé).

Aquests darrers anys, Junts per Catalunya ha fet maniobres polítiques de gran envergadura que semblaven indicar un objectiu: la recuperació del poder autonòmic. Anar-se’n del govern l’octubre del 2022, encara que llavors fos una decisió criticada pels mandarins convergents, va servir per a deslliurar-se del desgast que després ha fet miques Esquerra. El novembre del 2023, el “compromís històric” del president Carles Puigdemont amb els socialistes –la rectificació, el pacte amb Madrid– tornava a convertir l’espai en un peó de la política espanyola. La cirereta d’aquest pastís fou la presentació de Puigdemont com a candidat autonòmic el 12 de maig de l’any passat. Ara, de cadascuna d’aquestes decisions, tan sols en resta l’esquelet, la idea més essencial: Junts no governa la Generalitat; són un actor influent però normalitzat en la política espanyola; i Puigdemont és diputat al parlament, però res més. El cos té força per a sobreviure però no per a viure.

La cosa esperable, sobretot a partir del “compromís històric”, era que Junts s’endrecés i comencés a treballar coordinadament, amb una estratègia coherent, per a disputar la Generalitat al president Salvador Illa d’aquí a tres anys i mig. Avui no sembla que hi hagi cap treball coordinat, més enllà del tancament de files al voltant d’un Puigdemont pràcticament mut. L’oposició a la Ciutadella, en mans d’Albert Batet i de Mònica Sales, és una mena de soroll blanc, sense substància; l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, en mans de Jordi Martí, ha estat fins ara invisible i no hi ha candidat al forn per al 2027. En l’absència estranya de Puigdemont i en les aigües estancades de la Catalunya del PSC, l’únic membre de Junts que es fa escoltar és Míriam Nogueras, i ho fa a Madrid. És un símptoma que l’estratègia de Junts no podrà agafar consistència del tot fins que el perdó de Puigdemont no estigui confirmat, i això encara depèn dels equilibris castellans.

Mentrestant, Puigdemont i la branca més convergent de Junts van eliminant les noses que poden entrebancar l’obtenció d’aquest perdó. La campanya ridícula i lamentable per a substituir Puigdemont com a president del Consell de la República no ha estat cap casualitat: el teatre i el joc brut eren la representació de la renúncia definitiva que l’exili pugui ser un terreny políticament fèrtil. Ha costat, arribar fins aquí: Puigdemont tenia tanta força, si ho volia, que renunciar-hi ha requerit molta degradació. Un dia, el president volia convertir aquest òrgan que ha deixat podrir en una Generalitat a l’exili, o s’ho creia, i, aquests dies, el silenci del líder mentre el seu pinyol s’esbudellava en públic era un indici lamentable de fins a quin punt se’l volia treure de sobre. El Consell ja era un invent maltractat pels mateixos que se’l van inventar i ben escurat de contingut, però les denúncies contra Toni Comín han estat l’excusa més fàcil per a deixar-lo estar del tot.

L’altra nosa, la idea que Junts fos un espai més transversal que Convergència i vinculat políticament al Primer d’Octubre, també es va morint de mica en mica. Una mostra d’aquesta setmana ha estat la caiguda trista de la presidenta Laura Borràs –expulsada diplomàticament de la presidència del partit pels mateixos companys que, ara, s’hi solidaritzen per la vergonyosa sentència del Suprem espanyol. Borràs també era amortitzada –en gran part per les seves pròpies decisions–, però l’han deixada tota sola i amb prou feines té assegurat el càrrec que li van prometre, de presidenta d’una fundació. Aquest abandonament també té una lectura política: Puigdemont no ha deixat florir res al seu voltant –potser per això, també, la selecció de Batet– i els fitxatges que sostenien, retòricament, una línia independentista més dura –com el president Quim Torra, per exemple– van servir només com un feix de llenya perquè el foc no s’apagués en les hores més fredes de la ressaca. Ara ja se’n pot prescindir del tot.

En efecte, Junts no serà capaç de prendre cap rumb congruent fins que el perdó de Puigdemont no estigui confirmat. La qüestió és si, quan ho estigui, el prendrà. De moment ha provat tres rutes paral·leles i en totes tres s’ha quedat a mig camí. La primera, el somni d’esdevenir una mena de casa gran de l’independentisme, s’ha anat marcint a mesura que els convergents en reconquerien les estructures orgàniques i que els independents hi perdien pes. La segona, la resurrecció de Convergència que demanava el president Jordi Pujol a Castellterçol, també ha tocat sostre de seguida: els qui s’ho creien en un sentit més pur, com Jaume Giró o Xavier Trias, han caigut pel camí, i la reconciliació de Puigdemont amb Foment del Treball i amb el poder econòmic barceloní ha perdut transcendència ara que Illa també fa de convergent. La tercera via, que consistia a passar tots alhora la pilota a Puigdemont i esperar què feia, també ha quedat en via morta quan fins i tot els seus aliats més pròxims s’han adonat que té pànic de xutar.

La idea profunda de Convergència era el control del pacte autonòmic, però l’autonomia s’ha reinstaurat per mitjà del virregnat dels socialistes, sense el mateix vincle emocional que la base social de Junts hi tenia abans del procés. Ara Junts té un problema triple. Primer, que se li han esgotat els tres camins que ha intentat de transitar d’ençà del 2017. Segon, la fuita sentimental d’una part de la vella guàrdia –escriptors, acadèmics, petits i mitjans empresaris de comarques– que, a poc a poc, s’acosta cap a Aliança Catalana. I tercer, la pèrdua de la capacitat de regenerar quadres: la irrellevància de l’antiga pedrera que era la JNC ho exemplifica molt bé. A més a més, en la història de l’organització política i de l’estratègia electoral del catalanisme hi ha un patró que es repeteix: una inversió molt gran de substància grisa en espais minoritaris. A molt petita escala, és això que s’observa ara amb Alhora i altres nuclis culturals. L’esquelet de Junts continuarà disputant el poder autonòmic per inèrcia, però els òrgans, la carn, la sang han començat a cercar un altre cos on residir. Ha començat el concurs públic per a ser-ne l’amfitrió.

 

 

Després d’una dilatada carrera d’actor, el polifacètic Roger Coma (Barcelona, 1976) s’atreveix ara amb els monòlegs a No ho hauria de fer, un espectacle d’humor que interpreta a El Molino de Barcelona i que té com a punt de partida un discurs en un enterrament.

Parlem amb Coma sobre aquesta nova aventura i la seva relació amb l’humor, però també sobre més àmbits de la vida: la seva trajectòria, la sèrie Com si fos ahir, la preocupació pel català i els projectes teatrals en què treballa.

—Vau estrenar l’espectacle al Cruïlla Comedy. Com va ser defensar un text còmic fet per un mateix?
—És un text a mig camí entre el monòleg còmic i el teatre. No és un reguitzell de temes com una llista de supermercat, sinó que tot serveix a una causa última, a una narrativa. A més, hi ha un component de teatralitat, un artifici dramatúrgic i una estructura artificial ben definida que fa que m’hi senti còmode i no enganyant ningú.

—Com sorgeix la idea?
—És una cosa que ja feia temps que volia fer, però l’Oriol de Balanzó n’és el culpable. El germen sorgeix a la pandèmia, però es va quedar allà perquè treballo bastant i no tinc gaire temps. Em calia una mena de pistola al clatell. I ell me l’hi ha posat i li ho agraeixo.

—Necessitàveu una empenta?
—Crec que només treballo sota pressió, com tanta gent. Els autoencàrrecs són ideals, però has de ser d’una matèria gairebé paranormal perquè et funcionin si no hi ha una necessitat alimentària. O tens vint anys i necessitat de demostrar qui ets, o en aquesta edat meva, que frego els cinquanta, la vida ja és prou interessant per a no haver-te de tancar en una habitació buscant idees…

—El punt de partida del monòleg és un discurs en un enterrament. Per què?
—Exerceix de metàfora de totes les coses protocol·làries que hem de fer a la vida, que no volem. En definitiva, el 99% de les coses. Passa molt en la meva feina, que arriba per encàrrec. Sovint un text no et commou, però has de fer que commogui artificiosament. Així, agafant l’excusa d’un difunt amb qui no tens cap vinculació emocional, faig la metàfora que a la vida tot és com sortir a un escenari a fer el que sigui. Com aquell somni tan recurrent en els actors de trobar-te en un escenari sense text, sense saber-te el paper i sense haver assajat; i haver de salvar la situació.

—Això us ha passat mai a la vida real?
—Sí. Els blancs a l’escenari passen. L’únic interès que té anar al teatre és veure fracassar els actors. Això és allò que el fa més interessant per a l’espectador i allò que el diferencia de l’audiovisual. Aquest pànic. Veure que són trapezistes sense xarxa i saber que es poden estampar en qualsevol moment. En canvi, el monòleg còmic (stand-up comedy) és diferent. Et permet de ser més tu. No està tan construït, no és tan artificial. Les idees no apareixen d’una manera tan dictatorial.

—Fent una comparació, el teatre seria una partitura de Mozart, que ha de sonar perfectament afinada, i la comèdia seria el jazz, que té una base, però deixa fluir la improvisació?
—Ho dius molt bé. L’espectador de stand-up demana això, que siguis molt genuí. O que els ho facis creure. En canvi, en el teatre hi ha la distància terapèutica i simbòlica d’encarnar un personatge. Aleshores, en el monòleg transito entre els dos mars. Hi ha parts més mecanitzades i parts en què em permeto fluir, malgrat que em fa molta por. Però ho forço d’una manera acotada i dins d’unes normes per a no prendre mal. Crec que si una cosa et fa por, hi has d’anar. Ho passo bastant malament fent el monòleg.

—Heu dit en unes quantes entrevistes que la majoria d’actors sou tímids. En la comèdia també passa?
—En el món de la comèdia sobretot hi ha gent profundament trista. És un vehicle de superació. Si prems permanentment l’hormona del riure és perquè hi ha un dèficit. Si vas a buscar-ho és perquè en vas coix, no?

—Aquests darrers temps, molts humoristes han tingut dificultats amb els anomenats límits de l’humor. Us heu censurat en aquest espectacle?
—Tota l’estona ens censurem i juguem amb aquests límits. De fet, els límits són el material amb què es construeix l’humor. Què t’atreveixes a dir i què no. Els límits poden no ser un col·lectiu, poden ser la teva família, la parella o pots ser tu mateix. En aquesta transgressió, en aquest guanyar una llibertat que no era permesa, és on hi ha la vibració de l’humor que nota la gent. Crec que els límits se’ls posa un mateix, malgrat que n’hi hagi de socialment acceptats.

—En quins referents humorístics us heu fixat per a construir el monòleg?
—Sabia que em faries aquesta pregunta i realment no tinc resposta. Tinc referents de tot arreu. Al capdavall, som un cúmul de gent. M’agrada molt el Nanni Moretti perquè m’agrada l’humor que no té una vocació d’acudit. És a dir, gaudeixo molt dels acudits de l’Eugenio, però gaudeixo encara més quan la situació arriba a un punt tan incòmode o distòpic que fa esclatar una riallada. Per exemple, Carlo Padial em sembla un geni perquè aconsegueix un efecte hilarant de nerviosisme en l’espectador… per pur desconcert! És un humor que deixa un pòsit. Hi ha humor que et fa plorar de riure, però després surt del teu cos. M’interessa l’humor que et col·loca en un lloc desequilibrador.

—Malgrat no haver-vos-hi dedicat mai professionalment fins ara, la comèdia ha format part de la vostra vida?
—Sempre he fet molta broma, sempre m’ha fet molt pudor parlar de veritat. He anat afinant la manera de construir una vida paral·lela, irònica, per dir les veritats però sense comprometre’m. D’aquesta manera, no se’t pot inculpar perquè no has dit allò que volies dir, però sí que se t’ha entès. Això ho he entrenat tota la vida. L’humor ha estat un vehicle sanador en molts moments de necessitat que sempre m’ha acompanyat.

—Els catalans fem servir l’humor per a dir les coses que no ens atrevim a dir?
—Clarament, sobretot en una societat tan reprimida com la nostra, en la qual fa tant pudor dir les coses pel seu nom, mostrar els sentiments sense fer-ho genèricament o adjectivant-los. Aquí el sentiment és impúdic, gairebé és un insult mostrar-te tal com ets. Ho trobo molt bonic. Per tant, l’humor és una de les poques vies que tenim per a ser nosaltres mateixos.

—En la vostra carrera, heu alternat papers humorístics amb papers dramàtics sense gaires problemes. Per què?
—Si hi penso massa, em penedeixo de moltes coses que he fet. Ara, si em poso molt planer i vitalista, penso que he fet allò que la vida m’ha demanat que fes. La vida m’ha posat davant un plat de llentilles i me l’he menjat. Moltes vegades he renunciat a tenir una mirada massa artística sobre mi mateix. He treballat l’ego i m’he dit a mi mateix: “No ets Francis Bacon!” Però després he tingut moments de dir-me: “Ets el maleït Francis Bacon!” He anat graduant aquesta balança. Cal saber-li demanar a cada cosa allò que et pot donar. Per exemple, si autoprodueixo les meves sèries, ho he de fer per les ganes que tinc de fer-les. No puc pretendre guanyar-hi diners. Si faig la sèrie de la tarda de TV3, que és fantàstica i parla de la quotidianitat d’una manera molt transversal i per a tothom, no puc pretendre sublimar-hi la necessitat de fer un treball introspectiu brutal.

—Creieu que moltes frustracions artístiques deriven de no saber fer això que dieu?
—Correcte. Quan ets jove costa. Et venç l’ànsia o l’autoengany. Llavors, vas tirant i arriba un moment en què ja és massa tard. Ja no pots construir-te un personatge perquè ja has fet massa coses. S’ha construït un personatge públic de tu mateix que no has pogut o no has volgut controlar.

—Fa temps que dieu que la situació del català us preocupa molt. Què us fa patir concretament?
—La suplantació idiomàtica. La capacitat que tinc per a expressar-me en català a Barcelona és mínima. També em fa patir veure que els meus fills van a futbol i que es construeixen un univers únicament en castellà. Em fa patir moltíssim, em causa com un dolor físic.

—Per això treballeu en català?
—Més que mai, em ressona molt ser honest i ser fidel, retornar una petita part a la cultura que m’ha fet créixer i que m’ha donat moltes coses. He rebut una educació en català de primer nivell i m’honora i em fa sentir bé aquesta sensació de donar quelcom a canvi. Em sento honest fent el text en català. En un altre moment, potser per necessitat, també ho faré en castellà. Després hi ha la gent que et diu: “Si ho fessis en castellà tindries uns cinc-cents milions de clients possibles.” I el bar d’un poble, que només té cinquanta-dos clients potencials? Hi ha cap indignitat en això? Hi ha una certa impudícia en aquesta mena de somni americà que diu que has d’arribar al màxim de tu mateix. Per exemple, si TV3 comença a fer coses en castellà per satisfer a tothom, serà un error tràgic. Hi ha algunes coses que no poden estar al servei de la democràcia o dels números. Cada cultura necessita una protecció.

—Malgrat la crisi general del català, en el camp de l’humor hi ha hagut brots verds. El Cruïlla Comedy n’és un bon exemple, però també s’han creat espais com la Sotana. A TV3 l’humor també funciona molt bé. Per què hi ha aquest contrast?
—La comèdia demana que la veu sigui molt personal i punyent. A més, la gent és molt crispada i la comèdia és un bon espai per a relaxar aquesta crispació. Objectivament, hi ha hagut una certa estratègia, però crec que la comèdia funciona perquè té una veu molt personal i la gent s’hi sent reflectida. A més, és un espai de denúncia.

—Ja fa anys que formeu part del repartiment de Com si fos ahir, la sèrie d’havent dinat de TV3. Com n’expliqueu l’èxit?
—Tenim molts bons guionistes. En el cas del Com si fos ahir hi ha un equip de guió molt bo i molt acurat. És un material que es fa per ser consumit de pressa i té un múscul que ve de molts anys enrere. Alhora, malgrat pretendre ser transversal, és punxeguda en molts moments. Les trames que es toquen i les històries estan molt ben construïdes. El guió és la base, l’audiovisual és guió. Un bon actor amb mals guions fa poca feina.

—A més de Com si fos ahir, abans ja havien triomfat la Riera o El cor de la ciutat. Per què funciona tan bé aquest format de ficció a casa nostra?
—Expliquen el nostre entorn i la gent se sent molt interpel·lada. I això ho proporciona el guió.

—Aquest cap de setmana estreneu una obra de teatre, Un menú tancat, de Jordi Casanovas, dirigida per Llàtzer Garcia. Què en podem esperar?
—Són tres homes que, cadascú a la seva manera, intenten desconstruir-se, estovar-se i vincular-se emocionalment entre ells. La vocació és explicar-ho de manera irònica i que pugui ser entesa per molta gent que ve al teatre encara amb unes cuirasses del segle XX. Tot plegat, jugant amb un espai tòxic, la cuina professional, que té uns mecanismes molt musculars. Les mares cuinaven per a alimentar els fills i els fills han agafat aquesta herència per donar una via d’expressió a l’ego d’una manera molt vigorèxica. És una comèdia que se’n va cap al drama i acaba de manera bastant amarga. Una mena de ciència-ficció emocional, si això existeix.

El cap de setmana vinent hi ha unes eleccions fonamentals per a la Unió Europea, les generals a Alemanya, és a dir, les de l’estat més gran i influent del bloc i que acostuma a marcar el rumb de les institucions i les polítiques europees. La convocatòria ha tingut lloc arran de la caiguda del govern de coalició, format pel Partit Socialdemòcrata (SDP), el Partit Demòcrata Lliure (FDP) i els Verds, i encapçalat per Olaf Scholz, i ara tot fa preveure que el gran triomfador de la jornada i nou canceller serà el conservador Friedrich Merz, de la CDU.

El partit de Scholz, l’SPD, segons totes les enquestes, rebria una forta patacada i passaria de ser primera força, amb un 26% dels vots, a tenir-ne solament el 15%, un percentatge similar al que s’estima que ara obtindran els Verds. L’aliança de centre-dreta entre la CDU i el bavarès CSU es troba còmodament en primer lloc amb un 30% dels suports, mentre que Alternativa per Alemanya (AfD) duplicaria els resultats de fa quatre anys i seria el segon partit més gran del parlament, amb un 20% dels vots.

Sigui quin sigui el resultat, tot just després de la votació començaran unes setmanes o mesos de negociació per a aconseguir una majoria sòlida. Els quatre partits abans esmentats són els que es dóna per fet que formaran part del nou parlament, i les aliances postelectorals dependran, en bona part, de quants puguin accedir finalment a la cambra, atès que tant l’Esquerra com l’Aliança Sahra Wagenknecht (BSW) –una escissió d’aquests primers– i els liberals voregen el 5% del vot, la barrera electoral per a poder entrar en el repartiment d’escons.

Merz sense rival

L’executiu alemany es va trencar el mes de novembre, després de desacords continus, per la negativa del cap dels liberals, Christian Lindner, d’endeutar-se per finançar noves inversions. D’ençà de la crisi econòmica del 2008, la constitució alemanya estipula que el dèficit no pot superar el 0,35% del PIB, malgrat que el deute del país és relativament baix, del 60% del PIB, molt per sota de la resta de grans economies.

De fet, segons les enquestes, la majoria d’alemanys considera que un dels principals problemes que hi ha actualment és la manca d’inversions en tota mena d’infrastructures, com ara de transport, energia –arran del tancament de totes les centrals nuclears–, habitatge, educació, salut i, fins i tot, de l’exèrcit alemany. Però aquí la gran qüestió, i el punt de discrepància entre partits, és com aconseguir aquest finançament extra.

Tant els Verds com l’SPD són partidaris de modificar l’article 115 de la constitució i reformar el topall de deute, mentre que Merz s’hi oposa i, a més, diu que vol abaixar els imposts. En canvi, proposa de gestionar millor els ingressos existents: revisar els ajuts socials, limitar l’arribada de refugiats, aprimar l’administració i la burocràcia i reactivar l’economia. Les mesures es poden considerar insuficients, pel cap baix, tenint en compte que les perspectives són que l’economia romangui estancada durant els anys vinents.

De fet, s’ha acusat Merz de populista i de trencar amb el tarannà responsable del partit i, tot i que és previst que guanyi les eleccions, tampoc és especialment ben valorat, sobretot entre dones i joves. Tot i això, té com a punt a favor de ser vist com un bon orador i, sobretot, un gestor solvent, i això es contraposa a les lluites internes recurrents i a la imatge de desgavell administratiu de l’actual govern de coalició, en un moment de crisi econòmica al país i d’enrocament de posicions en la política internacional. Aquests factors, principalment, són els que han posat una catifa vermella al retorn de la CDU.

Un viratge a la dreta

La victòria dels conservadors també ocasionarà moviments geoestratègics a Europa, perquè la sortida de Scholz deixarà els socialdemòcrates encara més debilitats, que, dels vint-i-set estats de la Unió Europea, solament tenen com a caps de govern el maltès Robert Abela, la danesa Mette Frederiksen i l’espanyol Pedro Sánchez. Així que s’imposa un tomb a la dreta en el continent, i no solament per la victòria de Merz, sinó també perquè es preveu que la principal alternativa sigui ara la ultradreta.

El debat sobre el cordó sanitari sacseja la campanya de les eleccions alemanyes

El discurs s’ha radicalitzat, amb AfD en ple creixement, encoratjats també pel suport d’Elon Musk. Han posat la immigració al centre del debat, tot vinculant-la amb la delinqüència, alhora que posen en qüestió el projecte europeu i promouen la no-intervenció a Ucraïna. De fet, la crítica a la immigració també ha arribat a l’esquerra, i aquesta qüestió és la que més diferencia el partit BSW, amb un discurs molt dur, i l’Esquerra.

També trobem que una part dels votants s’ha adherit a les proclames antiestablishment, promogudes per l’extrema dreta, que consideren que la manca d’inversió en energia i noves tecnologies i l’estancament econòmic que viu el país és, en part, culpa de les polítiques ambientals de polítics “elitistes”.

Segons les enquestes, la majoria d’electors aniran a les urnes desanimats i sense gaires expectatives, i un dels principals incentius per a votar l’esquerra és aturar l’extrema dreta. En referència a això, les acusacions són creuades: mentre Scholz diu que no es pot confiar que Merz no pacti amb l’extrema dreta, el conservador culpa les polítiques de Scholz d’haver-ne impulsat l’ascens.

Tot i que històricament hi havia hagut un cordó sanitari ferm a l’AfD, el 29 de gener la CDU va presentar un pla per a endurir les polítiques d’asil i de control de fronteres, que es va aprovar gràcies als vots de l’extrema dreta, fet que va desencadenar tot d’acusacions d’haver trencat aquest vet. L’ex-cancellera Angela Merkel mateixa ha criticat el seu partit i ha demanat de resoldre la qüestió dels refugiats de manera europea i no amb fronteres interiors.

La immigració ha esdevingut un dels grans temes de campanya, oimés amb l’atropellament múltiple a Munic de dijous. La majoria d’alemanys són partidaris d’acollir menys refugiats i la resposta dels partits, fins i tot dels socialdemòcrates, ha estat d’endurit el to. De fet, Scholz es vanta d’haver augmentat les deportacions d’un 70% i ha assegurat que mantindria una “línia dura”.

Merz promet que no pactarà amb l’extrema dreta i Scholz defensa la seva “línia dura” en migració

En l’àmbit internacional, també trobem que s’imposa un escenari de tensió, en el qual, més que pedagogia, es demana dirigents robustos i disposats a dur a terme accions contundents. I és que l’arribada de Donald Trump als EUA ha fet trontollar els forts llaços entre EUA i Europa, que s’aboquen a una guerra comercial, mentre el món es veu encara marcat per les guerres d’Ucraïna i Gaza. Justament, aquest cap de setmana, es fa la Conferència de Seguretat de Munic, que reuneix una seixantena de caps d’estat i de govern, militars i experts, en el fòrum de política de seguretat més important del món. Sobre això, Trump ja ha marcat el to que pot haver-hi en les relacions: “Vam ser estafats per les nacions europees, tant en l’àmbit comercial com en el de l’OTAN.”

Qui formarà el govern?

Tot i guanyar les eleccions, la CDU difícilment obtindrà la majoria absoluta. De fet, no hi ha hagut mai cap partit que hagi obtingut la majoria absoluta d’ençà de la reunificació alemanya.

L’FDP, l’històric partit frontissa i soci històric dels conservadors, que podria quedar fora del parlament, ha estat refusat per Merz com a possible soci de coalició. De fet, el conservador hi ha abocat un discurs molt dur. Diu que “votar l’FDP és al final tirar un vot”, que haurien de quedar fora i que el vot útil és optar pels conservadors.

Les opcions de govern dependran de quantes formacions aconsegueixen d’obtenir representació. Òbviament, com menys hi entrin, millor per a la CDU, tenint en compte que les formacions que es troben al llindar són les d’esquerra. Sobre això, Merz ha assegurat que no col·laborarien “mai” amb l’AfD i, per tant, qualsevol fórmula requerirà una coalició, o acords puntuals, amb els socialdemòcrates o amb els Verds. Amb aquests partits, hi mantenen una competència electoral dura, però guarden les formes i eviten que això afecti possibles futures negociacions. De fet, en el congrés de la CSU a Munic, Merz va dir que l’SPD i els ecologistes eren “partits força raonables a l’hora de prendre decisions correctes”.

Tot i que l’acord sembla complicat, els Verds tenen un discurs més de centre i liberal que no pas l’Esquerra o els referents que hi pugui haver a l’estat francès o espanyol, on les formacions ecologistes es vinculen més a opcions netament d’esquerres. De fet, conservadors i verds ja governen plegats en uns quants estats, com ara el Rin del Nord-Westfàlia, Schleswig-Holstein i Baden-Württemberg.

Scholz ja ha avançat que ell no serà mai el número dos d’un govern encapçalat per Merz i que el seu partit s’estima més passar a l’oposició que no pas ser el soci minoritari, com va passar durant tres mandats dels quatre que va exercir Merkel com a cancellera federal. Si bé els Verds semblen més ben situats, si es compleixen els pronòstics electorals, Scholz podria ser fulminat al capdavant del partit i es tornaria a obrir un ventall ampli d’acords electorals.

Entitats feministes i representants polítics de Compromís i el PSPV han criticat els premis Jaume I de ciència per l’absència de dones entre els guardonats. “No és la primera vegada que ocorre i és absolutament inacceptable”, ha dit Bárbara Peris, una de les integrants de la Coordinadora Feminista de València, col·lectiu que s’ha concentrat davant la Llotja, a la plaça del Mercat de València, on s’han lliurat els premis.

“Pensem que aquesta situació és molt vergonyosa, que no és la primera vegada que es produeix i és absolutament inacceptable. Hi ha talent femení en tots els àmbits on premien”, ha afegit. Els activistes s’han concentrat amb una pancarta amb el lema “Contra totes les violències masclistes” i han proferit crits de “vergonya”.

Per la seva banda, Compromís ha abandonat l’acte d’entrega dels premis. La portaveu de la coalició a l’Ajuntament de València, Papi Robles, ha dit que no pot entendre com, si la comunitat científica està composta en un 50% per dones, en els premis només es reconegui el treball dels homes. “No hi ha ni una sola dona reconeguda i per això hem decidit no participar”, ha reivindicat.

En aquest context, ha avançat que Compromís presentarà una moció perquè la batlessa María José Català retiri l’aportació econòmica als premis si no es reconeix a les dones com correspon. “Si no hi ha premis per a dones, no hi haurà diners de l’ajuntament”, ha reclamat.

En la mateixa línia, el portaveu del PSPV al consistori, Borja Sanjuan, també ha anunciat que la formació exigirà que aquesta edició sigui l’última en què, en premis on participen les institucions valencianes, s’esborren les dones. “Exigirem que aquesta siga l’última vegada que les institucions valencianes col·laboren amb premis que esborrin les dones”, ha manifestat.

Probablement, és una de les enquestes més complicades de comentar, perquè presenta la cara més fosca de la societat. Em refereixo a l’enquesta de condicions de vida que anualment presenta l’Idescat a Catalunya i l’INE a l’estat espanyol. La d’enguany no ha estat pas cap excepció. Ahir vam saber que la taxa de risc de pobresa o exclusió social (taxa AROPE) a Catalunya fou del 24,0% l’any 2024, és a dir, quatre dècimes menys que el 2023. Vol dir que, malgrat el creixement de l’economia, hi ha una bossa important de persones que no s’aprofiten d’aquesta millora.

Parlem de dos milions de persones que, a Catalunya i segons l’enquesta, tenen una vida precària i veuen de lluny els problemes que habitualment tractem en els comentaris sobre l’economia. Sempre recordaré què em va dir una vegada el professor José Luis Sampedro, quan li vaig demanar com es podia arribar a assolir una economia amb una cara més humanitària. “Posant cara i ulls a tots i cadascun dels números, tan simple com això”, em va respondre.

Dit això, he de comentar que la xifra de malestar que expressa l’enquesta sempre m’ha semblat una mica exagerada. Repeteixo, m’ho sembla, només. Recordem què significa. L’indicador principal utilitzat és la taxa AROPE (At Risk of Poverty and/or Exclusion) i es fa servir per avaluar el grau de compliment dels objectius d’inclusió social proposats en l’Estratègia EU2020, i que fa referència al percentatge de població que es troba en risc de pobresa o exclusió social.

L’indicador combina elements de renda, de possibilitats de consum i d’ocupació. Més endavant, segons l’actualització metodològica d’acord amb els objectius marcats per l’Agenda 2030, es van modificar els subindicadors que mesuren les possibilitats de consum i la quantitat d’ocupació. El nou indicador és disponible des del 2014 i defineix que una persona es troba en situació AROPE si compleix, almenys, un dels tres criteris següents: és en risc de pobresa, té privació material i social greu, o té entre 0 i 64 anys i viu en una llar amb baixa intensitat d’ocupació.

En el cas d’enguany, la reducció d’aquesta taxa s’explica per la millora dels tres components de la taxa AROPE: la taxa de risc de pobresa, que se situa en el 17,4%, és sis dècimes inferior a la de l’any anterior i assoleix el valor més baix del 2014 ençà; la població amb baixa intensitat a la feina, que és del 6,1%, té cinc dècimes menys que el 2023; i el percentatge de població que viu en situació de privació material i social greu, que és del 8,6%, baixa de tres dècimes. Alguna cosa hem millorat.

De la taxa, en sorprèn que es manté de manera bastant uniforme cada any. Costa que baixi notablement. La taxa AROPE, del 2015 ençà, ha fluctuat entre el 23% i el 26,7%. Si ens servim tan sols d’un dels subindicadors, la taxa de risc de pobresa, baixa la part de la població afectada, fins a 17,4%, i, en aquest cas, la millora és de gairebé quatre punts des del màxim del 2020. En aquest punt, cal dir que hi tenen un pes específic decisiu les transferències socials fetes.

La taxa de risc de pobresa abans de tota mena de transferències socials va ser del 40,1%. Aquesta taxa passa a ser del 23,9% quan s’hi comptabilitzen les pensions de vellesa i supervivència i del 17,4% quan s’hi comptabilitzen totes les transferències socials (incloent-hi les prestacions per desocupació, invalidesa i ajuts per a famílies o fills, per exemple). A mi em sorprèn el 40% registrat abans de les transferències.

Com és lògic, el llindar de la pobresa canvia cada any, a mesura que es guanya més i s’encareix la vida. El 2024 va augmentar d’un 5,9%, fins a 13.311 euros, en les famílies formades per un sol individu i va pujar gairebé fins a 28.000 en les de dos adults i dos fills. Aquest llindar es col·loca en el 60% de la mediana (valor que ocupa el lloc central de totes les dades quan són ordenades de més petit a més gran) dels ingressos per unitat de consum de les llars catalanes.

El llindar de risc de pobresa, doncs, es calcula d’acord amb la distribució de la renda entre totes les famílies d’un territori determinat. En el cas de Catalunya, es té en compte la de tothom qui hi viu. En canvi, l’INE aplica el llindar del conjunt de tot l’estat espanyol, que és d’11.584 euros, en les llars formades per una sola persona; si aquest llindar s’apliqués a Catalunya, s’obtindria una taxa de pobresa més baixa, del 12,9%, que són 4,5 punts percentuals menys.

Això ens fa intuir les diferències tan grans entre les comunitats autònomes. En la taxa AROPE, Catalunya és en el cinquè lloc, darrere el País Basc (14,8%), les Illes (16,2%), Navarra (18,3%) i Galícia (18,8%). La mitjana espanyola és del 25,8% i les pitjors comunitats autònomes són Andalusia, amb un 35,9%, i Castella – la Manxa, amb un 34,2%. La diferència entre la primera i l’última és molt important, cosa que demostra el desnivell de riquesa i pobresa existent dins l’estat espanyol, malgrat els fons anivelladors existents, dels quals nosaltres paguem uns quants milers de milions cada any.

A escala europea, l’estat espanyol està molt malament. És el tercer país amb la taxa de risc de pobresa i exclusió més alta –el 25,8%–, solament darrere Romania i Bulgària, que superen una mica el 30%, segons l’Eurostat. A Europa, de totes maneres, tampoc no n’hi ha per a saltar d’alegria. Pensem que l’any 2023 hi havia uns 94,6 milions de persones a la UE en risc de pobresa o exclusió social, cosa que equivalia al 21,4% de la població total.

Un dels aspectes de l’enquesta que mostra un pas endavant a Catalunya és el que fa referència als indicadors de desigualtat de la distribució de la renda dins el país, que l’any 2024 es van reduir. L’indicador més utilitzat és l’anomenat S80/S20 (relació entre la renda disponible total del 20% de la població amb ingressos més elevats i la del 20% amb ingressos més baixos). Com més alt és l’índex, més diferències hi ha entre els segments de la població. A Catalunya, l’indicador fou del 4,6 el 2024, quatre dècimes menys que el 2023. També es fa servir l’índex de Gini, que va ser del 29,0% el 2024 i del 29,9% l’any anterior. Cal recordar que un índex igual al 0% indicaria màxima igualtat de rendes en la població, i igual a 100%, màxima desigualtat. Val a dir que la desigualtat a Catalunya ha baixat d’ençà del 2020, en què ambdós índexs eren al 6% i al 31,7%, respectivament.

Dins l’estat espanyol, Catalunya, en aquest apartat, es troba sota la mitjana (5,4) i és al País Valencià i a les Canàries, amb 5,7, on les diferències internes de renda són més altes; i a Galícia (4,2) on és més baixa. Quant al context europeu, la mitjana voreja el 4,7. La desigualtat més alta és a Bulgària, gairebé en set vegades, i la més baixa a Bèlgica, amb el 3,5%. En aquest punt, a Catalunya ens trobaríem pràcticament a la mitjana de la UE.

“Hi ha una tendència positiva, però ens preocupa molt com empitjoren les condicions de vida per a dos col·lectius en situació d’especial vulnerabilitat, la infància i la gent gran, i el fet que es mantingui una bossa de pobresa crònica i estructural molt enquistada”, apunta avui Enric Morist, president de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya. Certament, la taxa de pobresa infantil és del 34,8% a casa nostra i és el tercer any consecutiu que empitjora. Morist afegeix: “La distància entre la situació econòmica de les famílies implica que el fet de tenir fills sigui un factor d’empobriment.” Aquest aspecte ens obliga a pensar en el què i en el com fem les coses tots plegats, com a societat.

Segons Morist, a banda l’edat, les dades de l’enquesta confirmen que la feina i l’habitatge són els principals factors que condicionen el risc d’estar en una situació de pobresa o exclusió: “Si no tens feina i vius de lloguer, multipliques les possibilitats de viure en aquesta situació. I si tens feina i un habitatge de propietat, en redueixes molt les probabilitats.”

Només cal afegir-hi que tenim molta feina al davant per assolir una societat més justa.

El president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, torna a espolsar-se la responsabilitat de la gestió de la gota freda. L’executiu ha comunicat al jutjat que ho investiga que la decisió d’emetre el missatge d’alerta que va arribar als telèfons mòbils a les 20.11 es va debatre al CECOPI i que fou el comitè de direcció d’aquest organisme –format per la consellera de Justícia i Interior d’aleshores, Salomé Pradas, i la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé– que va prendre la decisió.

Nuria Ruiz Tobarra, la jutgessa de Catarroja que s’ha abocat a saber la veritat del 29 d’octubre | Anàlisi d’Esperança Camps

Fonts de la Generalitat han explicat a l’agència Efe que aquesta és la resposta que han remès a la jutgessa de Catarroja (Horta Sud) que investiga la causa. La setmana passada, el jutjat va requerir a l’executiu que informés sobre qui va prendre la decisió d’emetre l’alerta enviada i quin tècnic o funcionari la va executar.

Així, el govern de Mazón ha exposat que, com que a les 17.00 de la tarda ja es va constituir el Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi), la direcció l’exercia l’aleshores consellera de Justícia i Interior dins d’un comitè de direcció format per l’esmentada consellera i la delegada del govern espanyol. A més, enumera tots els organismes que van ser-hi convocats.

Presenten l’Associació de Víctimes DANA per a exigir responsabilitats a Mazón per la gota freda

Per a respondre a la petició de la jutgessa de Catarroja perquè s’identifiqués el tècnic o funcionari que va executar l’avís, la Generalitat ha dit que hi ha dues persones identificades, una com a redactora missatge i l’altre com a validadora, però s’ha negat a revelar-ne la identitat perquè “són funcionaris d’Emergències” i suposaria infringir les normes de confidencialitat.

A més, la Generalitat ha informat la jutgessa de l’estructura i l’organització del pla pel que fa als avisos i mesures de protecció de la població.

Avui s’acabava el termini perquè el Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat informés el jutjat d’instrucció 3 de Catarroja de qui va prendre la decisió d’enviar l’alerta als mòbils el dimarts 29 d’octubre.

El TSJ insisteix a no investigar Mazón per la gestió de la gota freda

d'Eduard Costa i Sònia Armengol - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

La síndica de greuges, Esther Giménez-Salinas, ha demanat a la Universitat de Girona (UdG) que demani disculpes a la vice-batllessa de Girona i ex-consellera d’Universitats Gemma Geis per haver-la discriminat lingüísticament durant la prova per consolidar la plaça de professora a la institució.

Geis va presentar una queixa davant la sindicatura perquè els membres del tribunal que l’avaluaven li van retraure el dret de parlar en català i van criticar que s’hagués de fer servir traducció simultània.

La resposta de la síndica, adreçada a la vice-batllessa de Girona, critica que la UdG hauria d’haver estat “més proactiva i protectora” dels drets de l’aspirant i li demana que prengui mesures perquè una situació així no es torni a repetir. També li retreu que al·legués que no coneixia els fets, perquè una de les implicades en l’incident era professora titular de la universitat. Finalment, demana al centre que posi de manifest que s’han d’evitar qualsevol mena de comentaris, opinions o pensaments que no siguin necessaris o propis de les funcions d’una comissió de selecció.

Retrets abans i després de l’examen

El cas es remunta a finals del 2023, quan es van fer les proves per estabilitzar la plaça de professora agregada de dret administratiu, que Geis ocupava com a interina. En aquest procés, més de la meitat dels membres que formaven part del tribunal eren de fora de Catalunya. En concret, tres dels cinc. L’ex-consellera va demanar de fer les proves en català i, per això, la UdG va posar-li un servei de traducció simultània. Però el dia de l’avaluació va haver d’escoltar-se retrets de dos dels examinadors tant abans com després de la prova.

L’única representant de la UdG al tribunal, una professora titular de dret administratiu li va recriminar manca d’ètica universitària, perquè la traducció havia costat uns quatre mil euros. Per una altra banda, un professor de la Universitat Complutense de Madrid, que també formava part del tribunal, va defensar que fos compost per membres de fora de Catalunya, perquè això demostrava “què és universitat” i va lamentar que, per fer l’avaluació, no s’hagués utilitzat un idioma comú, en referència al castellà.

Geis, finalment, va aconseguir la plaça. Geis va presentar un escrit de queixa per la manera com s’havia desenvolupat tot el procés, que ha acabat amb l’obertura d’un expedient.

Recomana l’enregistrament de les proves

En la part final de la carta, la síndica recomana a la UdG d’enregistrar les proves perquè quedi constància de qualsevol actuació contrària a la defensa dels drets i llibertats dels aspirants.

En la mateixa línia, suggereix que la universitat millori les guies sobre les funcions i actuacions dels membres de les comissions de selecció.

a càrrec de Pere-Andreu Jariod Ventura, divulgador musical - Lloc: Sala Noble del C.C.Calisay

de Manel Teodoro, biòleg, educador i expert en pesqueries - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha dit que li semblaria molt estrany que el president nord-americà, Donald Trump, acceptés les condicions que proposa Rússia per a acabar la guerra a Ucraïna. “Em semblaria molt estrany que la posició dels Estats Units es reorientés cap a Rússia“, ha valorat durant una compareixença de premsa abans de l’inici de la Conferència de Seguretat de Múnic.

Trump deixa el futur d’Ucraïna a les mans d’una Europa que no està preparada

A més, ha negat que tingui previst de reunir-se amb una delegació russa a la trobada. En aquest sentit, el director de l’esdeveniment, Christoph Heusgen, ha negat l’arribada d’una delegació del govern rus a la reunió. “No en sabem res. Comptem amb la presència de diversos ciutadans russos, però són polítics de l’oposició”, ha explicat a la televisió pública alemanya ARD.

En qualsevol cas, Zelenski ha assegurat que ara mateix no té pressa per a trobar-se amb enviats russos. “Per a mi, l’ordre de les reunions seria primer els Estats Units, després Europa i, finalment, Rússia”, ha declarat.

D’altra banda, ha reconegut la importància essencial dels Estats Units i ha afirmat que espera tractar la situació amb el vice-president nord-americà, J.D. Vance, aquesta mateixa tarda. També espera que el número dos de Trump ratifiqui el suport nord-americà al país per una qüestió de principis. “Crec que els Estats Units no ocupen una posició de mediació. Són al capdamunt. I han d’estar de la nostra part, perquè és Rússia qui ens ha atacat. Nosaltres tenim la raó, i ells no. I aquí no hi ha d’haver concessions de cap mena”, ha afirmat.

Finalment, el president ucraïnès ha volgut aclarir també que el seu pròxim viatge a l’Aràbia Saudita no té res a veure amb l’anunci fet ahir per Trump sobre una possible cimera entre els Estats Units i Rússia al país del golf Pèrsic. “És veritat que tinc pendent una visita oficial a l’Aràbia Saudita, igual que tinc pendent una visita als Emirats i una altra a Turquia. Però a l’Aràbia Saudita no em reuniré ni amb americans ni amb russos”, ha dit.

Exigeix participar en les negociacions de pau

Ja a la conferència, Zelenski ha insistit en la necessitat que Ucraïna participi en qualsevol negociació sobre la pau al país. “El més important, la nostra posició principal, és que ningú prengui decisions sobre Ucraïna sense comptar amb Ucraïna. Ho dic no només en nom meu: ho dic en nom del poble ucraïnès”, ha assenyalat.

A més, ha reiterat la voluntat de participar en “converses genuïnes” amb Putin sempre que en detecti la intenció d’aplicar el que s’hagi acordat.

Els furts, que són els delictes més habituals a Barcelona, han baixat d’un 6,3% l’any 2024 en comparació amb l’any 2023. Segons les dades de criminalitat dels Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana, que han fet públiques avui durant la junta de seguretat local, l’any passat es van registrar 94.517 furts i l’any 2023, 100.896.

Són xifres més baixes que no fa deu anys: el 2015, es van denunciar 97.898 furts. En aquest cas, s’exclou el període de restriccions per la covid, quan l’activitat delictiva d’aquesta mena va caure en picat. No obstant això, les denúncies per agressions sexuals han augmentat d’un 3,9%, amb 1.144 casos, i els maltractaments d’un 17%.

El batlle Jaume Collboni, en conferència de premsa, ha considerat que els resultats mostren una tendència positiva gràcies a les polítiques de seguretat i la coordinació entre els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana. Collboni va assegurar que la caiguda dels delictes reflecteix l’eficàcia d’una acció policial “lleial i coordinada”

La consellera d’Interior, Núria Parlon, ha assenyalat que la millora en la seguretat és fruit de l’augment de mitjans i la intel·ligència policíaca, destacant la “consolidació d’una tendència positiva” en seguretat a Barcelona. En aquest sentit, ha afegit que aquest model de seguretat es vol estendre també a la resta de Catalunya.

El batlle Collboni i la consellera Parlon, en un moment de la compareixença de premsa (fotografia: ACN / Blanca Blay). Creixen les denúncies per violència de gènere

Tot i la disminució en furts i robatoris violents, els indicadors relacionats amb la violència de gènere mostren una tendència a l’alça. Les denúncies per agressions sexuals han augmentat d’un 3,9%, amb un total de 1.144 casos enfront dels 1.101 de l’any anterior.

La comissària Montserrat Estruch ha indicat que, tot i aquest augment, moltes de les denúncies actuals es basen en casos antics que no havien estat denunciats en el seu moment. A més, el canvi legislatiu en matèria d’agressió sexual ha permès que conductes que abans es consideraven abusos sexuals ara s’incloguin com a agressions sexuals.

Pel que fa a dades, els maltractaments i la violència domèstica han crescut de manera significativa: un 17% i un 16%, respectivament. Tot i una disminució de les amenaces (-10,1%) i les amenaces domèstiques (-9,3%), els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana han explicat que l’atenció de les víctimes de violència masclista continua sent una prioritat. Els Mossos han atès 7.463 víctimes, un 5,9% més que el 2023, i el Pla d’acció contra les violències sexuals ha millorat la resolució dels casos, amb un 80% de resolució.

Per contrarestar aquestes problemàtiques i millorar la percepció de seguretat, els cossos policíacs han engegat dispositius com el “Pla Confiança” i el “Pla de Visibilitat“. El primer té com a objectiu mostrar la realitat de la seguretat a Barcelona, amb més visibilitat i informació directa a la ciutadania. En el cas de la Guàrdia Urbana, el “Pla de Visibilitat” intensificarà la presència d’agents uniformats en zones d’alta concurrència.

Tot això es complementa amb un augment significatiu en l’activitat policíaca, amb 1.230 detencions més que no el 2023, un 4,5% més, així com un increment en les hores de patrullatge i les identificacions. A més, els dispositius contra els robatoris als domicilis, el transport públic i l’oci nocturn han tingut una disminució considerable de robatoris violents i robatoris amb força, indicant que la seguretat ciutadana a Barcelona continua en millora malgrat les complicacions en l’àmbit de la violència de gènere.

Canvis en la direcció de la BRIMO dels Mossos

Un 29% més d’armes blanques intervingudes

Altres plans destacats són el “Pla Daga“, contra les armes blanques, o el “Pla Tremall” contra la multireincidència. El 2024, en el marc del Pla Daga, s’han intervingut 3.371 armes blanques, un 29% més, i ha dedicat un 76% més d’hores de patrullatge. Respecte al Pla Tremall, el 2024 s’han identificat 452 multidetinguts actius, que han estat detinguts 3.598 vegades i als quals se’ls atribueixen 9.114 delictes, principalment furts i robatoris violents. En el cas del Pla Tremall, les hores de patrullatge han augmentat un 17%.

D’altra banda, durant l’any 2024, s’han desmantellat 166 punts de venda i consum de droga i s’han retornat 47 domicilis als seus propietaris a Barcelona. El nombre de detinguts per tràfic de drogues, relacionats amb aquesta tipologia, ascendeix a 343 durant l’any passat.

Durant aquest període, també s’han intervingut 379 quilograms de marihuana, 357 quilograms d’haixix, 21 quilograms de cocaïna, 15 quilograms d’MDMA, 7 quilograms d’amfetamines, 1,7 quilograms de ketamina, 408 grams de crac i 98 grams d’heroïna. L’estreta col·laboració amb l’administració de justícia, ha comportat que les ordres d’entrada i perquisició s’atorguin de manera “molt àgil”.

a càrrec de Joan Soria. Per a petits i grans. Activitat recomanada a partir de 12 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

L’Audiència de Barcelona ha confirmat l’amnistia per als quaranta-sis agents de la policia espanyola processats a Barcelona per les agressions als votants del Primer d’Octubre. El tribunal sosté que “les lesions als ciutadans no van ser greus” i que “la finalitat no era castigar o humiliar els ciutadans, sinó impedir, o intentar impedir, la celebració de la consulta, tot i que la força emprada fos excessiva o desproporcionada en els casos investigats”. Hi afegeix, però, que les accions dels policies “no superen el llindar de gravetat” al qual es refereix la norma de l’oblit penal per excloure’ls, i per això valida que la causa contra els policies s’arxivi.

Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Irídia, i setze persones afectades van presentar recurs contra l’amnistia dels agents, dictada pel jutjat d’instrucció 7 de Barcelona, que ja els havia deixat a un pas de judici. Òmnium considera que la llei d’amnistia no pot beneficiar, “en cap cas, els responsables de la violència policíaca, i que els actes investigats queden exclosos de l’àmbit de l’amnistia perquè poden representar delictes de tortures o tractes inhumans o degradants, que superen el llindar de gravetat de conformitat amb la jurisprudència del TEDH i, per tant, són actes exclosos a l’article 2 de la llei d’amnistia. L’entitat ha anunciat que recorrerà contra la decisió de l’Audiència.

L’ANC assenyala que la resolució de l’Audiència de Barcelona no respon a algunes de les qüestions que plantejava l’entitat en el recurs. A més, consideren que la resolució fa una interpretació contrària a l’Article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans, de prohibició de tracte degradant o inhumà a les persones. Per tot plegat, l’ANC també interposarà un recurs davant del Tribunal Suprem (TS) espanyol.

Aquesta mateixa setmana la fiscalia ha demanat aplicar l’amnistia a Roger Español, l’independentista que va perdre un ull per l’impacte d’una bala de goma disparada per la policia espanyola durant el Primer d’Octubre a Barcelona, i també als quatre agents processats per haver-lo mutilat. Tot i haver aplicat l’amnistia als quaranta-sis policies, va mantenir la causa oberta tant per a Español com per als agents que haurien ordenat i disparat les bales de goma en aquella zona. Ara la fiscalia, que s’oposava a investigar els quatre policies, però acusava Español d’atemptat contra l’autoritat, demana l’amnistia per a tots cinc.

El govern d’Argentona (Maresme) ha apartat temporalment un regidor per un presumpte cas d’assetjament a una treballadora municipal. En un comunicat, l’executiu (Tots per Argentona, Avancem i ERC) revela que al maig va fer arribar a Inspecció de Treball la denúncia d’una treballadora del consistori per un suposat cas d’assetjament laboral per part d’un càrrec electe. Ara, aquest organisme ha conclòs de forma preliminar que hi va haver assetjament i retreu al consistori no haver fet prou per evitar-ho.

Després d’aquesta proposta de resolució, el govern ha rebutjat “tots els tipus d’assetjament” i ha dit que presentarà al·legacions per demostrar que sí que va prendre mesures per aturar el cas denunciat.

L’executiu local precisa que la resolució d’Inspecció de Treball no especifica quines mesures cal adoptar vers el presumpte assetjador. Així i tot, apunta que els grups han considerat “adient” revocar les delegacions d’aquest regidor de forma temporal fins a la resolució definitiva per part del Consorci d’Inspecció de Treball.

“L’Ajuntament d’Argentona vol transmetre el seu ferm compromís amb la transparència i reitera la tolerància zero amb qualsevol forma d’assetjament”, conclou el comunicat.

La Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) ha enviat un informe al jutjat de Catarroja que revela que el govern de Carlos Mazón tenia dades disponibles de l’augment del barranc de Torrent a les 18.10, segons que ha avançat À Punt i Eldiario.es. La jutgessa que investiga el cas va sol·licitar la setmana passada a la CHX que enviés informació relativa sobre el cabal del barranc de Torrent.

En l’escrit, la CHX explica com funciona el Sistema Automàtic d’Informació Hidrològica (SAIH) i diu que no és pas un sistema de predicció, sinó d’observació. Segons l’informe, la informació que transmet el SAIH al Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat Valenciana és complementària, i el seguiment dels cabals correspon també al govern autonòmic, tal com estableix el pla especial d’inundacions del País Valencià.

Nuria Ruiz Tobarra, la jutgessa de Catarroja que s’ha abocat a saber la veritat del 29 d’octubre

Eina d’observació en temps real

L’informe detalla que el SAIH és una eina d’observació en temps real. El sistema recull dades en intervals de cinc minuts, les transmet a la seu de la CHX, les processa i les mostra a l’aplicació informàtica amb un endarreriment d’entre 20 i 30 minuts des de la seva ocurrència real. A més, el SAIH emet avisos automàtics de pluja i cabal a Protecció Civil i Emergències, tot i que aquests avisos són complementaris a la informació d’altres fonts.

L’informe subratlla que, per la rapidesa amb què es produeixen les crescudes en aquesta mena de conques, i a causa de l’escàs nombre de punts automàtics de control, el seguiment dels barrancs i rambles requereix la participació d’uns quants organismes, tal com preveu el pla d’inundacions. Entre aquests organismes hi ha els ajuntaments, la Guàrdia Civil, els bombers forestals de la Generalitat, la policia de la Generalitat, agents mediambientals i altres recursos de vigilància preventiva.

El cas de barranc de Torrent

Pel que fa al barranc de Torrent, l’informe destaca que el SAIH disposa només d’un sensor de nivell en l’encreuament amb l’autovia del Mediterrani (A-3). Aquest sensor estima el cabal en aquest punt concret, però no és representatiu del cabal al llarg de tot el recorregut del barranc, ja que uns quants afluents hi conflueixen més avall.

L’informe també assenyala que, durant la gota freda, les pluges es van desplaçar d’est a oest i van afectar primer la part sud de la conca. I que això va provocar que la crescuda comencés a inundar Paiporta abans que el sensor registrés una crescuda significativa del cabal.

Finalment, el document conclou que la seguretat de les persones davant d’una emergència per inundacions no pot dependre únicament de les dades d’un sensor de nivell. La CHX diu que la gestió d’aquestes situacions requereix una major anticipació, basada en dades pluviomètriques i, sobretot, en prediccions meteorològiques.

Rosa M. Álvarez: “Em tortura pensar que mon pare va morir creient que la vida de la seua néta perillava”

Pablo Sánchez, el cantant principal de La Raíz, ha fet públic que no serà als concerts de la ronda de retorn de la banda perquè li han diagnosticat un mieloma múltiple. En un vídeo publicat a les xarxes del grup, explica que tot va començar amb uns mals d’esquena que no li passaven malgrat que feia fisioteràpia, i que va empitjorar arran d’un esternut molt fort que el va deixar adolorit durant setmanes. “Em vaig fer una nova ressonància i va aparèixer que tenia una fractura en una vèrtebra. És estrany, perquè amb un esternut no et trenques una vèrtebra”, diu. Després d’això es va fer més proves fins que van trobar el diagnòstic: “M’han detectat una malaltia greu i crònica. He de lluitar-hi des d’ara mateix. La setmana que ve començaré el tractament. Estaré fora dels escenaris, lògicament.”

 

View this post on Instagram

 

A post shared by La Raiz (@bandalaraiz)

En un comunicat de premsa, La Raíz precisa que aquesta malaltia és un mieloma múltiple, un tipus de càncer que afecta les cèl·lules plasmàtiques, un tipus de globus blancs presents a la medul·la òssia responsables de produir anticossos. Els símptomes més comuns són el dolor ossi, especialment a l’esquena, les costelles i els malucs; anèmia, infeccions freqüents i problemes de coagulació. Actualment, no hi ha una cura definitiva per al mieloma múltiple i els tractaments se centren a millorar la qualitat de vida i la supervivència del pacient.

“Des que m’ho van dir, només pense a curar-me i a estar amb la família. Òbviament, el grup i moltes altres coses que tenia al cap han passat a un segon, o tercer o quart pla. Ara mateix, el que importa és això. He d’estar fort, però he de ser a casa”, explica Sánchez al vídeo.

A petició de Sánchez, la ronda es farà en les dates previstes. A final de l’any passat, ja van fer dos concerts a Madrid amb la participació de Sánchez, i és previst que toquin a Barcelona al març, a Alacant a l’abril, a València al maig, a Mallorca i Vic al juny i a Gandia al juliol. “M’agradaria fer la ronda. Jo mateix n’havia ideat la retrobada. Entendreu que en tenia moltes ganes, però ara l’única cosa que em passa pel cap és que tot això passe”, diu.

“La banda són onze persones. M’han dit que farien el que jo diguera. Ha sigut molt bonic, però els he dit que l’han de fer, que és una ronda de retrobada”, diu, perquè ell no sap quan podrà tornar a cantar. “Jo, segons com em trobe, m’acostaré a algun concert, si puc. Ho seguiré des de casa i em donarà força, perquè són les meues cançons i és un impuls”, diu. Malgrat tot, desitja als seguidors que gaudeixin dels concerts. “Tot passarà i ens tornarem a veure”, diu.

Suport del món de la cultura

Altres artistes han expressat públicament el seu missatge d’ànims amb comentaris a la publicació d’Instagram. “T’estime, amic. Sempre amb tu”, escriu el cantant Toni Mejias. “Mil abraçades i tota l’energia, estimat. Aquí ens teniu, per allò que calgui”, li ha dit la cantant Rozalén. Des del compte del grup Sons of Aguirre, li diuen “Moltissima força, germà. Una abraçada fortíssima de part de tots els Sons”, i el grup Auxili escriu: “Ànims i molta estima, amic. Totes les nostres bones energies per tu i els teus i les teues, molta força!”

“Crec que saps que tots i totes estarem fent força. Fot-li fort, mestre!”, li ha dit la Fúmiga.  I Josep Nadal, des del seu compte de Pep de la Tona, diu: “Molts ànims i molta força, Pablo. Segur que anirà tot bé. Una abraçada.” Jazzwoman li diu: “Pablo, ets un tità. T’enviarem moltes forces perquè pugues passar aquest mal tràngol i tornar com el fènix que ets.” I Smoking Souls, afegeix: “Molts ànims, Pablo!”.

El cantant Omar Samba escriu: “Moltíssima força, Pablo, i a tot l’equip. Serem aquí”, i Xavi Sarrià li envia “molts ànims i tota la força, amic”. “Al teu costat per al que faça falta”, afegeix. Cesk Freixas li ha escrit “molta força i molts ànims, estimat. Endavant, i fins molt aviat!”. Strombers diu: “Molta força Pablo, estem amb tu!”.

També ha rebut missatges d’ànims i suport de Samantha, Dia Sexto, el Diluvi, la Maria i, fins i tot, la vice-presidenta del govern espanyol Yolanda Díaz: “Molta força, Pablo.”

Avui s’ha presentat l’Associació Víctimes DANA 29 d’octubre 2024, a la seu de la Societat Coral el Micalet, que activarà la via judicial per a demanar responsabilitats per la gestió de la gota freda al president de la Generalitat, Carlos Mazón, i el seu Consell. Ho faran assessorats per un gabinet jurídic i estudien l’estratègia. Han manifestat que no tenen pressa, que volen fer les coses bé per a arribar fins al final. A més, també acompanyen emocionalment, i amb suport de professionals, les persones que han patit pèrdues humanes. L’associació pretén ser un homenatge a totes elles.

Les representants han explicat que es trobaven en un moment embrionari i que van a poc a poc, perquè l’impacte de la gota freda encara no s’ha esvaït. Dins l’associació, que actualment funciona a través d’un grup motor amb una vintena de persones, hi ha gent que ha perdut sers estimats, i gent que ha tingut pèrdues materials, perquè consideren que tots són víctimes de la negligència política del govern valencià. Volen arribar a totes les zones afectades i treballar braç a braç amb altres associacions i col·lectius que ja existeixen.

Empar Puchades, de la Torre, ha assenyalat que l’estat de vulnerabilitat que van sentir aquell 29 d’octubre encara està instal·lat a les seues vides, i ha explicat que parteixen del convenciment que una altra gestió de la gota freda podria haver evitat moltes morts. Ha apuntat la inacció de Mazón i del govern valencià aquell dia, que no van avisar, i els dies posteriors, quan necessitaven ajuda urgent i el Consell rebutjava la que li oferien d’uns altres territoris. “I la falta d’empatia, que encara ara, més de cent dies després, mostra incapacitat per a estar a l’altura i estar al costat de les víctimes”, ha dit. Ha recordat, a més, que el negacionisme climàtic també mata.

La següent intervenció ha estat la de Merxe Alabau, de Castellar-Oliveral, que ha començat dient que no ha de lamentar víctimes mortals, però que té molts amics que en tenen. I en eixe moment ha mirat a Toñi García –que va perdre el marit i l’única filla–, asseguda a un costat, sense poder aturar les llàgrimes. “Demanem responsabilitats socials, polítiques i judicials al govern valencià. Anirem a judici i on calga, estem recopilant informació per a demanar justícia”, ha anunciat.

Alabau també ha assenyalat l’actuació del conseller d’Educació, José Antonio Rovira, que va abandonar els xiquets i els professors, i ha recordat el director d’un centre educatiu de Xest (Foia de Bunyol) que va perdre la vida aquell dia. “Han tancat els ulls i no estan donant resposta a les necessitats dels xiquets. Ha estat una inacció i una resposta a la problemàtica molt dura. El poble salva el poble, però no és suficient. No volem una simple reconstrucció, no volem estar com estàvem, volem que hi haja una previsió. Hi és el canvi climàtic i açò pot tornar a passar”, ha dit.

Mariló Gradolí, la presidenta de l’associació, ha dit que sumaran el seu recurs i la seua querella als altres que ja hi ha interposats i que volen arribar, fins i tot, a les institucions europees per a demanar justícia. “També actuarem en l’àmbit cívic i social per a ajudar a la visibilització de la condemna social de la nefasta gestió de la dana”, ha dit. En aquest sentit, ha anunciat la convocatòria d’una concentració a les portes de les Corts el dijous 20 de febrer a les 9.00, quan els diputats hauran de votar si demanen o no la dimissió del president de la Generalitat. “Els recordarem que hi ha 227 morts i els demanarem que tinguen en compte el dolor del poble valencià a l’hora de votar, i que donen suport a la dimissió”, ha dit.

Gradolí insisteix que, el dia 29 d’octubre, la responsabilitat única era del Consell. “Una alarma haguera salvat vides i aquest senyor no estava on havia d’estar, i això ha tingut unes conseqüències que són unes víctimes mortals, que segurament s’hagueren pogut evitar. No esperarem que ens conviden, demanarem una reunió amb el president de la Generalitat, perquè hem de dir-li tot el que sentim i tot el que necessitem. El govern valencià no està tenint empatia amb les víctimes”, ha dit.

Finalment, Toñi García ha volgut intervindre, tot dient que era molt dolorós per a ella informar i reconèixer que va perdre el seu marit i la seua única filla de vint-i-quatre anys. “Tinc molt de dolor, tristesa, ràbia, indignació, perquè considere que van ser assassinats. No va ser una catàstrofe, perquè a Benetússer no plovia, va ser una negligència. No saben actuar, tenim polítics dolents”, ha dit. Ha assegurat que cap polític de la Generalitat l’ha trucat per a preguntar-li com està i què necessita. “No han tingut cap gest d’humanitat cap a les persones que estem patint tant.” Amb tot, ha expressat que no tots els polítics són iguals, que la política és necessària, de la mateixa manera que els protocols, però sota una responsabilitat.

García ha posat de manifest que la reconstrucció no està tan avançada com diuen, que els ascensors i els timbres encara no funcionen, i que els garatges els han netejat empreses privades pagades pels veïns. “Pertanyeré a l’associació i lluitaré fins al final pel meu marit, Miguel Carpio, i la meua filla, Sara Carpio, perquè és l’únic que em queda”, ha dit.

Pujades ha evidenciat el gran impacte emocional que la catàstrofe de la gota freda ha causat en moltes personal, i que cal cuidar d’aquestes realitats, perquè hi ha molts nivells d’impactes. Per a acabar, Gradolí ha donat les gràcies als periodistes que hi eren presents: “Sou la veu de les víctimes.”

Rosa M. Álvarez: “Em tortura pensar que mon pare va morir creient que la vida de la seua néta perillava”

La Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic ha convocat concentracions a València, Castelló i Alacant per a mostrar el rebuig a la consulta per la llengua a les aules, i per a defensar el “sí al valencià”. Les concentracions es faran dissabte 22 de febrer a les 11.30 a la plaça major de Castelló, a les 18.00 a la plaça de la Mare de Déu de València i a les 19.30 a la plaça de Sèneca d’Alacant.

Tot allò que han de saber les famílies sobre la consulta per la llengua a les aules

Els convocants volen expressar el rebuig a la consulta de tira de llengua base perquè denuncien que amenaça el model d’escola en valencià i posa en risc l’ús del català com a llengua vehicular, “essencial per a la cohesió social i la normalització lingüística”. Recorden que han denunciat repetidament “la nefasta gestió del govern i la conselleria d’educació” davant les mancances del sistema educatiu i “pel seu intent de desmantellar el valencià amb la consulta de tria de llengua base”.

És per això, recorden, que han fet nombroses xerrades a les comunitats educatives i entre els diferents col·lectius que conformen la plataforma. “Tenim molt clar que el valencià és una llengua d’oportunitats laborals i que les persones que coneixen dues llengües (valencià i castellà) estan millor preparades per adquirir una tercera llengua”, diuen. A més, remarquen: “El valencià forma part de la nostra particular identitat i riquesa: és l’herència dels nostres avantpassats i l’hem de transmetre a les noves generacions.” Per últim, remarquen que les administracions públiques han de garantir l’ensenyament en català, tal com indica la Llei d’ús i ensenyament del valencià. Per tot plegat, reclamen una educació de qualitat i en català, i exigeixen la dimissió del president Carlos Mazón i del conseller José Antonio Rovira.

Una presentació monolingüe en castellà per a defensar “la llibertat” lingüística a les aules

La Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic la conformen FAMPA-València, STEPV, Federació d’Educació CCOO PV, UGT Ensenyament Serveis Públics PV (UGTSP-PV), Escola Valenciana, CAVE-COVA, CGT PV-M, FAAVEM, FEPV, SEPC València, BEA, Sindicat d’Estudiants, Associació de Directors de Primària-PV, Associació de Directors de Secundària, Federació de Moviments de Renovació Pedagògica PV, ADIDE-PV, FAMPA-Enric Valor, FAMPA-Penyagolosa i València Laica.