Dimecres arribarà a les llibreries El viatge al passat, de Stefan Zweig (Edicions de 1984), en una traducció de Ramon Monton. La novel·la és la història dels retrobaments amb regust amarg entre un home i una dona que es van estimar i que creuen que encara s’estimen. Un home jove, pobre i mogut per una “voluntat fanàtica” s’enamora de la dona del seu ric benefactor, però l’envien uns quants mesos a Mèxic per a una missió de confiança. La Gran Guerra esclata. Ells no es tornen a veure fins nou anys més tard. L’amor ho pot resistir tot? El desgast del temps, la traïció, una tragèdia?

De la seva extensa obra, Edicions de 1984 també ha publicat: La confusió de sentiments, La dona i el paisatge, Els prodigis de la vida i Amerigo: La crònica d’un error històric.

Llegiu un fragment d’El viatge al passat, de Stefan Zweig (Edicions de 1984).

Stefan Zweig (Viena, 1881 – Petrópolis, Brasil, 1942) va ser poeta, dramaturg, novel·lista, assagista i biògraf austríac. D’origen jueu, va néixer en una família acomodada i va estudiar filosofia a la Universitat de Viena. Exiliat al Brasil, el 1942 es va suïcidar juntament amb la seva segona dona, convençut que l’Alemanya nazi guanyaria la guerra i sotmetria el món als seus ideals.

Laura Baena i Josep Cots, responsables d’Edicions de 1984, expliquen de l’obra:

“Hi ha llibres que arriben a les nostres mans amb la força d’un missatge contingut durant dècades. El viatge al passat, de Stefan Zweig, és una d’aquestes obres: breu, intensa i d’una delicadesa feridora. Publicada pòstumament, aquesta novel·la és una peça clau per a entendre el combat interior d’un dels grans escriptors europeus del segle XX davant la devastació moral i emocional provocada per la guerra. En l’obra, l’amor i el temps xoquen com dues forces irreconciliables, i l’individu esdevé testimoni i víctima d’una Europa que s’autodestrueix.

Zweig, amb la seva prosa neta i carregada de clarividència, ens situa davant una pregunta que avui encara ressona amb una actualitat inquietant: ¿és possible tornar, intactes, a l’amor del passat? Aquesta és una història de reencarnació amorosa fallida, però també una denúncia subtil i desesperada d’un món que ha perdut el nord. L’autor no moralitza; observa, dissecciona, i deixa que el silenci dels seus personatges ens interpel·li. A més, la publicació pòstuma del text fa que s’entengui sovint com una mena de testament literari breu, on l’autor condensa temes recurrents a la seva obra: la pèrdua, el pas del temps, la fragilitat dels ideals davant la realitat i la tragèdia de la història europea.

Republicar avui El viatge al passat és una invitació a mirar enrere sense nostàlgia i a entendre que el cor humà, com la història, sovint avança amb passos que desconeixem. En un moment històric marcat pels exilis, les ruptures i la recerca desesperada d’un sentit, aquesta novel·la breu però fonda ens ofereix una lectura incòmoda i necessària.”

Hall o’ the Hill Camp
Chorley, Lancashire, Anglaterra
Mapa a Google

El 8 de maig, en una bona part d’Europa, se celebra el Dia de la Victòria de les potències aliades sobre l’Alemanya nazi. En el vuitantè aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial, doncs, ens volem fixar avui en el cas insòlit d’un grapat de republicans catalans i espanyols que, malgrat haver lluitat contra el feixisme d’ençà de l’any 1936, van comprovar amb astorament i desesperació com la derrota definitiva del nazisme a Europa no va representar, per a ells, la llibertat tan anhelada. És el cas del maresmenc Pere Cuadrado Hernández, nascut el 1921 en una casa humil del carrer de Manresa de Montgat i enrolat voluntàriament, quan va esclatar la guerra del 1936-1939, primer a la Creu Roja local i posteriorment al cos de carrabiners de la Generalitat. Amb la caiguda de Catalunya a les mans de les tropes franquistes, Cuadrado va haver de deixar enrere els pares i els germans (un d’ells s’havia mort a la guerra) i va passar cap a Catalunya Nord per Cotlliure.

Com la majoria de refugiats republicans, les autoritats franceses el van tancar inicialment al camp de concentració d’Argelers, d’on va poder sortir apuntant-se, si us plau per força, a les anomenades Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) establertes per París amb la finalitat principal de fortificar la línia Maginot a la frontera amb Alemanya i Itàlia. En el seu cas fou enviat a Thionville, entre Metz i Luxemburg, una zona que va caure –com tot França– la primavera del 1940. Capturat pels alemanys, fou obligat a treballar per a la poderosa organització Todt en la construcció de defenses per tot el país. Abans del final de la guerra, Cuadrado es va poder escapar i va viure d’amagat en boscos i zones rurals de França fins a l’arribada dels aliats. Però quan semblava que podria posar fi a un llarg malson, en va començar un altre: els anglesos i nord-americans, dubtant si havia col·laborat voluntàriament amb els alemanys, van traslladar-lo com a “presoner de guerra” cap a Anglaterra, on fou internat primer en un campament militar a Colchester i posteriorment al camp d’Adlington, prop de Chorley (Lancashire).

L’investigador Luis Monferrer-Catalán, a Odisea en Albión (2008), detalla que l’exèrcit anglès hi va arribar a concentrar uns dos-cents vint republicans “capturats” pels aliats durant l’avanç sobre França el 1944 perquè portaven uniforme alemany o estaven integrats en organitzacions alemanyes a la Bretanya, Normandia i les illes Anglonormandes, l’únic territori britànic que van arribar a ocupar els nazis i on van destinar centenars de presoners republicans a treballar per a la Todt. Els homes reclosos a Adlington, una part significativa dels quals eren catalans, van passar de la incredulitat inicial a la resignació i finalment a la desesperació veient que la pau assolida amb la fi de la Segona Guerra Mundial s’havia oblidat d’ells.

Santiago Sabater Galvany, un altre català que va acabar a Anglaterra, va explicar al periodista Daniel Arasa una anècdota de quan els van internar al camp al costat de presoners alemanys i hongaresos: “El nostre drama es va agreujar quan ens va fotografiar un reporter gràfic del Daily Express i vam sortir a la portada com a presoners de la División Azul. Va ser grotesc! […] Aquesta lleugeresa va augmentar els nostres problemes. Republicans que s’havien enrolat durant la guerra a l’exèrcit britànic venien al camp i ens insultaven des de l’altra banda de les tanques. Era inútil explicar-los que érem tan republicans i antifranquistes com ells.”

La situació va empitjorar l’estiu del 1945, quan els interns van dur a terme una vaga de fam i un es va suïcidar. També van fer arribar cartes a l’Associació de Brigades Internacionals a Londres i a l’Spanish Republican News per a informar-los de la situació anòmala en què es trobaven, i la premsa i els sindicats anglesos es van fer ressò de les protestes d’aquells antifeixistes abandonats als llimbs. Tot plegat va obligar el govern britànic a començar a alliberar-los al setembre. Un dels presoners, el valldalbaidí Josep Ferri Verdú, va escriure al camp de Chorley uns “apunts per a la història” en què deixava constància de la dissort d’aquells republicans “desconnectats del món des de feia set anys, quan havien hagut de fugir per no caure a les mans del feixisme: als camps del sud de l’estat francès havien estat tractats com a rojos indesitjables; després havien estat lliurats com a esclaus als alemanys i havien acabat capturats com a presoners de guerra pels aliats i confinats en camps britànics… rebent la mateixa paga que els presoners alemanys i italians amb els quals havien arribat a barrejar”.

Durant la segona meitat del 1945, doncs, Londres va intentar de pactar amb París l’acollida gradual d’aquells presoners empipadors, pel temor d’un efecte crida si se’ls permetia d’establir-se a les Illes Britàniques. En petits grups, van anar transferint-se cap a territori francès: l’última expedició va sortir el 26 de maig de 1946. Només uns quants, amb vaga de fam inclosa, van aconseguir de quedar-se a Anglaterra. El periple d’aquests republicans oblidats no es va tancar definitivament fins l’1 de juny de 1948, dotze anys després de l’esclat de la guerra del 1936-1939, quan el Ministeri d’Afers Estrangers franquista va donar per acabades les gestions amb les autoritats britàniques per a repatriar el grapat de presoners que van optar finalment per tornar a casa.

I una mica més: Pere Cuadrado va ser un dels que es va poder quedar a viure a Anglaterra, on el 1964 –ja casat i amb tres fills– va obrir una taverna molt coneguda a la localitat de Bolton, als afores de Manchester, freqüentada fins a mitjan dècada de 1990 per tota mena de clients, d’estrelles de telenovel·les i futbolistes prou coneguts de la zona fins a gent corrent del poble. Es va morir el 2010 i ens va llegar, gràcies als entrevistadors de l’Imperial War Museum, el relat en primera persona d’un periple vital compartit per dos centenars de republicans més.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Interns republicans al camp de Chorley (fotografia: Marie Louise Berneri). Pere Cuadrado, retratat a casa seva a Bolton.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

La nova direcció d’À Punt ha començat a retallar la figura del lingüista en els programes de televisió i ràdio que encarreguen a productores externes. Fins ara, quan es feia un encàrrec, tots els pressuposts havien d’incloure la figura d’un lingüista homologat per À Punt, i si el pressupost no l’incloïa, es demanava que es corregís. Ara, en canvi, es deixarà tot el pes als redactors, que no tindran correccions. Val a dir que quasi tota la programació d’À Punt s’encarrega a productores externes.

Ahir, el Col·lectiu de Lingüistes d’À Punt (CLÀP) va fer un comunicat en què denunciaven que la nova direcció prescindia de la figura de lingüista explicant que eren retallades pressupostàries o que no calia corregir els redactors perquè ja tenien certificats de català. També alerten que com més va més programes de televisió i de ràdio s’anul·len, i que en el doblatge i la subtitulació es prioritzen els continguts en castellà. “Ens deixa sense material d’entreteniment i infantil en la nostra llengua”, denuncien.

explicant que es tracta de retallades pressupostàries o que no cal revisar i corregir els redactors i redactores, al·legant que tenen certificats de valencià. […]

— CLÀP (@LingClap) May 9, 2025

Els dobladors critiquen que À Punt prioritzi la versió en castellà dels films internacionals

Fonts de la direcció d’À Punt reconeixen el canvi de rumb, però diuen que no és per cap qüestió pressupostària, sinó per un canvi de mètode. Segons que diuen, amb aquests canvis pretenen de guanyar agilitat i no haver d’esperar les correccions dels guions per emetre’ls, especialment, a la ràdio.

“Busquem que no s’endarrerisca la informació, és una qüestió de modus operandi“, argumenten. Això deixa tot el pes i la responsabilitat lingüística en els redactors i, a més, fa impossible de mantenir el mateix criteri lingüístic a tota la cadena. La direcció d’À Punt, senzillament, argumenta que “per operativitat” han demanat a les productores “que siguen els redactors els qui tinguen bon nivell”, amb una titulació equivalent a la dels treballadors interns d’À Punt.

Comiat de programes emblemàtics i arribada de la televenda: així comencen els canvis a À Punt

“No s’hi val tot, cal un control de qualitat”

Joan Carles Simó fou el primer cap de la Unitat d’Estil i Recursos Lingüístics d’À Punt, i hi va treballar els primers tres anys i mig. En conversa amb VilaWeb, lamenta els canvis introduïts per la nova direcció i els efectes que poden tenir en els continguts que s’emetin per la televisió i la ràdio.

En la fundació d’À Punt, explica, es van preocupar per definir un bon model de llengua i garantir que s’apliqués en tota la programació, independentment de si la feien treballadors d’À Punt o productores. Per fer-ho, van establir com a requisit que tots els programes externs havien de tenir l’assessorament d’un lingüista que hagués fet el curs de formació d’À Punt. “Per a treballar en mitjans de comunicació, cal tenir una preparació específica“, diu. “La gent que té un C2 no pot fer aquesta faena, requereix un coneixement de la llengua viva que no es dóna en l’acadèmia.”

I si no val qualsevol lingüista, menys encara es pot delegar als redactors la responsabilitat de mantenir la correcció lingüística dels mitjans públics. “Passa igual amb un escriptor, que té algú que llegeix el que ha escrit i el corregeix amb un criteri lingüístic. Això ha de passar un control de qualitat, encara que siguen molt bons”, diu Simó.

Mantenir el model de llengua

Aquesta feina de correcció lingüística no es limita als guions, sinó que també és un acompanyament en l’oralitat dels conductors dels programes i una correcció de les errades que cometen. “Imagina que no es fa. Cadascú pot fer el que li done la gana i pot entrar a doll qualsevol barbaritat lingüística”, avisa. Justament, una de les preocupacions és que el canvi de model d’À Punt serveixi per a donar cabuda al secessionisme lingüístic o a emprar una normativa acientífica aliena a la de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Ara fa un mes, la Plataforma per la Llengua va denunciar un “intent més per fer residual el valencià” per part de la direcció d’À Punt per la decisió d’incrementar la presència del castellà a la cadena. En aquell comunicat també es criticava el nou magazín matinal d’À Punt Ràdio, presentat de Dionís Salvador. “És un ferm partidari del secessionisme lingüístic, membre de la junta de govern de la institució blavera Lo Rat Penat i, per tant, no només renega de la unitat de la llengua, sinó que promou un model de llengua anticientífic i contrari a la norma dictada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el model pel qual ha de vetllar, legalment, la corporació pública”, deien.

Amb aquella decisió, afegien, la nova direcció d’À Punt contribuïa a restar prestigi al català i a subordinar-lo al castellà, “folkloritzar-lo i convertir-lo, d’entrada, en una llengua d’ús restringit per acabar fent-lo desaparèixer”.

Defensor de Mazón, secessionista lingüístic i poeta faller: Donís Salvador, el fitxatge estrella de la ràdio d’À Punt per al cap de setmana

The Washington Post · Robyn Dixon, Francesca Ebel i Ellen Francis

Mentre els tancs, míssils i drons russos recorrien la plaça Roja de Moscou ahir amb motiu de la desfilada anual del Dia de la Victòria, en què Rússia celebra la rendició de l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial, Vladímir Putin romangué acompanyat, en tot moment, per ni més ni menys que dues dotzenes de dirigents polítics de tot el món. Per a un president que Occident ha provat d’aïllar repetidament, l’estampa fou poc menys que una victòria.

Després d’anys de celebracions més aviats discretes, amb pocs tancs i sense la presència de gairebé cap dirigent estranger, Rússia ha rebut enguany la visita del president xinès, Xi Jinping, el president brasiler, Lula da Silva, i els dirigents d’Eslovàquia, Sèrbia, Egipte, Vietnam i Veneçuela, entre més “països amics” de Moscou.

En la intensa campanya propagandística que sol acompanyar el Dia de la Victòria, Putin es projecta com un dirigent global segur de si mateix i encaminat a derrotar Ucraïna –i més encara en un moment en què l’aliança entre els Estats Units i Europa sembla que s’esfilagarsa, amb Kíiv sota més pressió, tant al camp de batalla com a la taula de negociació.

“La veritat i la justícia són al nostre costat”, digué Putin ahir a la plaça Roja. “Tot el país, tota la societat, tot el poble fa costat als participants en l’operació militar especial”, afegí, en al·lusió a la guerra d’Ucraïna, i afegí que la determinació i la valentia dels soldats russos només els havien “brindat victòries”.

“La presència dels dirigents mundials [a Moscou] demostra que els esforços d’Occident per aïllar i derrotar Rússia han fracassat”, explica Tatiana Stanovaia, investigadora principal del Carnegie Russia Eurasia Center. “Evidencia que Rússia és un actor de pes en la geopolítica mundial.”

La victòria de la Unió Soviètica en la Segona Guerra Mundial sempre ha estat una part important de la identitat russa. Però, amb Putin, el Dia de la Victòria s’ha convertit en una data especialment assenyalada en la política russa, i més encara d’ençà que el Kremlin començà a traçar paral·lelismes, després de la invasió d’Ucraïna, entre l’exèrcit ucraïnès i les forces nazis.

Quan els soldats en actiu que combaten a Ucraïna passaren desfilant per davant Putin i les tribunes de la plaça Roja, els convidats es posaren dempeus i els aplaudiren efusivament. Un d’aquests convidats era la Liudmila –una vídua que havia perdut el marit al front ucraïnès– i la seva filla Varvara. La dona explica The Washington Post que creu que Rússia és invencible, i qualifica de bon senyal el fet que tants dirigents estrangers hagin assistit a la desfilada. “És meravellós que tinguem tant de suport i que altres països s’uneixin a nosaltres”, diu.

Quan li demanen que expliqui els vincles entre la Segona Guerra Mundial i l’actual guerra d’Ucraïna, l’Oleg, un voluntari de cinquanta anys que combat al Batalló Sibèria, descriu el conflicte ucraïnès com “la Segona Guerra Mundial i una guerra civil de manera simultània”. La seva família, explica, era originària d’Ucraïna abans que el règim tsarista l’enviés forçosament a Sibèria.

“Han tergiversat la veritat i l’han manegada. En aquest conflicte lluitem contra els russos: els de l’altre bàndol també són russos. Es fan dir ucraïnesos, però no s’han allunyat gaire de nosaltres”, diu, abans d’afegir que tornarà al front immediatament després la desfilada.

Putin, juntament amb Xi, es presenta a si mateix com a cap d’un nou ordre mundial que els Estats Units ja no dominen, en un intent d’explotar el tomb aïllacionista de Trump i l’efecte que aquest canvi de rumb ha tingut en l’aliança transatlàntica.

Però aquestes darreres setmanes, a mesura que les converses de pau patrocinades pels Estats Units s’han estancat, Trump ha començat a perdre la paciència amb Rússia. Després d’una trucada amb el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, abans-d’ahir, el president nord-americà pressionà per acordar un alto-el-foc de trenta dies, i assegurà que s’imposarien sancions a qualsevol país que el trenqués. Ucraïna ha acceptat la proposta d’alto-el-foc, mentre que Rússia s’hi ha mostrat reticent.

El vice-president dels Estats Units, J.D. Vance, declarà en una entrevista televisiva abans-d’ahir que no li molestava que Rússia “exigís massa” en les negociacions de pau. També afegí que creia que Moscou era qui ho tenia més bé per a guanyar la guerra, mentre que Kíev cercava un alto-el-foc perquè els darrers mesos les coses no havien “anat gaire bé als ucraïnesos”.

“No volem que Ucraïna es desintegri. Evidentment, volem que Ucraïna continuï essent un país sobirà, però Rússia no pot esperar que li lliurin un territori que ni tan sols ha conquerit encara, tal com va demanar en el primer pla de pau que presentà”, digué.

Trump ha provat insistentment de rehabilitar Putin mentre pressiona Ucraïna perquè accepti un acord amb Rússia, i ha promès a Moscou de signar nous acords econòmics i relaxar les sancions en canvi d’un acord de pau.

Stanovaia diu que el missatge central que Putin ha provat de transmetre a Occident amb motiu del Dia de la Victòria de Putin és que la guerra “només s’acabarà si es respecten les condicions de Rússia”.

Després d’haver rebutjat l’alto-el-foc de trenta dies proposat pels Estats Units, les autoritats russes han continuat pressionant públicament perquè es compleixin les seves condicions de línia dura, entre les quals hi ha l’exigència que es negui a l’exèrcit ucraïnès l’accés a armament occidental, o bé que se’n redueixin els efectius a una força mínima que seria incapaç de defensar-se d’un hipotètic futur atac rus.

Iuri Uixakov, assessor de Putin i membre de l’equip negociador rus, digué dimarts que els negociadors de Trump eren molt conscients de la seva posició i entenien que, si s’implementaven les seves demandes, podien “arribar a un acord de pau a llarg termini”, i afegia que Washington i Moscou havien tractat la qüestió de la sobirania territorial d’Ucraïna.

Fins i tot, abans que comencessin les negociacions, els funcionaris del govern Trump oferiren a Putin concessions clau, com ara, impedir l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN. La proposta nord-americana presentada el mes passat, per exemple, proposava de congelar la línia actual del front, cosa que significaria que els Estats Units reconeixerien oficialment l’annexió russa de Crimea, l’any 2014, i el control de facto de Moscou sobre els territoris ocupats de l’est d’Ucraïna.

Però Alexander Gabuev, director del Carnegie Russia Eurasia Center, adverteix que, tot i els acostaments de Trump a Putin, l’enfocament de Rússia cap a Occident no ha canviat, en essència. “Putin ha fet de la confrontació amb Occident el principi organitzador de la vida russa”, escrigué fa poc a la revista Foreign Affairs. “Tant se val quins esforços faci Trump; amb Putin, Rússia no deixarà mai de ser un país que representi una amenaça per a Europa i els Estats Units.”

Els assessors més pròxims de Putin són funcionaris de seguretat de línia dura que continuen veient els Estats Units com el principal adversari de Moscou. Com Putin, desconfien profundament dels acostaments de Trump, tot i que coincideixen a assenyalar que Moscou ha d’aprofitar el tomb diplomàtic de Washington.

El secretari del Consell de Seguretat rus, Serguei Xoigú –un d’aquests assessors de línia dura– escrigué fa poc al diari Rossískaia Gazeta que la invasió d’Ucraïna havia “alterat significativament l’equilibri de poder a escala global”, i afegia que la majoria dels països estaven farts de l’ordre mundial encapçalat pels Estats Units. No obstant això, Xoigú advertí que els Estats Units no havien abandonat les seves ambicions imperials, i argumentava que Occident pretenia “d’infligir una derrota estratègica a Rússia”.

Tot i l’obertura de les negociacions de pau, l’objectiu bàsic de Putin –sotmetre Ucraïna– no ha canviat: de fet, el president rus ha jurat de continuar lluitant si Ucraïna rebutja les condicions de Rússia. En una entrevista a la televisió estatal russa, Putin explicà fa poc que Rússia tenia “prou forces i mitjans per a acabar la feina” que van “començar l’any 2022″.

En la mateixa entrevista, Putin també descrigué Rússia com un país involucrat en una missió transcendental que anava més enllà dels seus interessos nacionals immediats, en una mena de crida messiànica a construir un món nou. “El poble rus té algunes diferències amb les societats occidentals, diguem-ne: pensem més en l’eternitat, en la infinitat, en el més enllà.”

Natalia Abbakumova, de Riga (Letònia) estant, ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Avui, comença un nou Temps de Flors a Girona. Enguany, és especial perquè fa setanta anys. La mostra, que com sempre s’allargarà dos caps de setmana, és a dir, fins el 18 de maig, compta amb 146 projectes florals repartits en 114 espais, que s’obren per primera vegada al públic. Una de les notícies més esperades és que Temps de Flors torna a la flor natural després de superar la sequera, que va marcar els dos anys anteriors, en què van haver-se d’adaptar a nous sistemes de reg, com l’aigua pluvial recollida mesos abans, o l’ús d’esponges absorbents que humidificaven les flors.

Les mostres florals d’enguany es complementen amb actuacions musicals i espectacles de llum, adaptats a persones neurodivergents i amb mobilitat reduïda. A més, l’esdeveniment amplia l’horari fins a les 23.00. L’objectiu, segons que va explicar la vice-batllessa Gemma Geis, és millorar l’experiència dels veïns i fer un pas endavant cap a una ciutat més inclusiva i accessible.

Un dels projectes més significatius serà el de les escales de la catedral de Girona. La proposta d’homenatge als setanta anys de Temps de Flors anirà a càrrec de l’Associació Amics de les Flors i de les brigades municipals, pilars de l’esdeveniment, que han fet un conjunt d’hortènsies i falgueres que faran de catifa verda i blanca. Al voltant, hi haurà gespa, que emmarcarà el retorn de la flor natural a la mostra.

Esponjar el circuit

Amb la voluntat d’esponjar el Barri Vell, es reforçaran dues zones d’entrada al nucli antic, que és on es concentren més projectes florals. Per una banda, a l’àmbit de la plaça del Vi i el carrer de l’Albereda hi haurà tres nous espais d’exposició: el pati de Casa Carles, l’edifici emblemàtic que albergava una cistelleria i una floristeria i sota l’arc del carrer de l’Auriga. Les escales del Teatre Municipal i el refugi antiaeri es recuperen, després d’uns anys sense flors, i el pati de l’ajuntament tindrà un projecte floral commemoratiu dels quaranta anys d’agermanament amb la ciutat d’Albí (Occitània).

A més, la Rambla de la Llibertat tindrà més flors que mai, amb projectes a la façana de la Casa Norat i sota les Voltes, fins al carrer de l’Argenteria tot connectant amb els ponts i la plaça de la Independència.

El Barri Vell també s’esponjarà cap a la zona de la plaça de la Independència, l’avinguda de Ramon Folch i la Devesa. Aquí destaca l’obertura per primera vegada de la Casa Sabater, situada a la Gran Via de Jaume I. Uns altres nous espais que surten del nucli històric són les façanes de la Farinera Teixidor i de l’Estació Espai Jove.

Nou horari

En aquest certamen especial, Temps de Flors amplia l’horari d’obertura: obrirà cada dia a les 09.30, com l’any passat, però l’hora de tancament s’allargarà fins a les 23.00, en compte de les 21.00. Com és habitual, els dos dissabtes el festival serà obert fins a les 24.00.

Més música i llum

Una altra de les novetats és que s’han programat més actuacions musicals i cada dia hi haurà una proposta. Amb el títol “Nits de flors i música”, hi haurà concerts de jazz i blues a espais emblemàtics, com ara, els jardins de Josep Tarrés i Fontan, a la Torre Gironella; la plaça dels Jurats; l’exterior del Centre Cultural la Mercè, i la plaça de Sant Domènec. La programació es complementa amb el Festival Girona A Cappella i les actuacions d’unes quantes corals que ompliran de música l’esdeveniment.

Aquest Temps de Flors també tindrà més llum. Concretament, hi haurà un projecte al passeig Arqueològic molt lluminós perquè la gent pugui recórrer els jardins durant la nit.

Més inclusiu

Perquè l’esdeveniment sigui més inclusiu, es donarà prioritat de pas a les persones neurodivergents en l’accés als espais interiors de la mostra. Aquestes persones tindran una acreditació de “visita inclusiva” que els permetrà de tenir prioritat a la cua durant unes franges horàries determinades: de dilluns a divendres, de 10.00 a 11.00, i de 18.00 a 19.00; i els caps de setmana, de 10.00 a 12.00 i de 17.00 a 19.00. Les acreditacions es podran recollir durant la mostra a la plaça dels Jurats.

A més, s’establirà un Espai Calma al vestíbul del Teatre Municipal per a les persones neurodivergents que també servirà com a sala per a la lactància materna. Alhora, s’han actualitzat els itineraris accessibles per a persones amb mobilitat reduïda i enguany hi haurà més espais per recórrer.

Curs gratuït de fotografia

L’Ajuntament de Girona ha organitzat un curs gratuït de fotografia documental. L’objectiu és oferir un coneixement bàsic i pràctic per a la construcció d’un reportatge amb el teló de fons del certamen d’enguany d’un dels esdeveniments culturals més importants de la ciutat.

“Amb aquest curs volem que Temps de Flors sigui també una oportunitat per a formar, documentar i connectar el talent local amb la creació cultural de la ciutat”, va destacar Geis.

La formació, que combina contingut teòric i pràctic, va començar el 6 de maig amb una sessió teòrica a l’ERAM. Hi va haver una primera sessió pràctica al Barri Vell el dia 7 durant el muntatge dels projectes i, les dues següents seran el divendres 16 de maig, ja iniciada la mostra, amb una sessió diürna a partir de les 16.00 i una de nocturna a partir de les 21.00. El curs es tancarà amb una sessió final el dijous 29 de maig a l’ERAM, on es tractarà la narrativa visual, l’edició i la visualització de les imatges.

L’activitat és impartida pel fotògraf especialitzat en reportatge i documentació visual David Salcedo. És un curs gratuït però cal inscripció prèvia amb un formulari web.

 

El govern d’Israel ha aprovat aquesta setmana un pla d’expansió de l’ofensiva contra Gaza, amb un ressò testimonial –gairebé nul, de fet– en la nostra conversa pública. El primer ministre Benjamin Netanyahu, enfollit de fanatisme, no té cap més pla que la destrucció absoluta de la franja, assolar-la, fer-la inhabitable: ha trencat la treva, ha desoït reiteradament les peticions per acabar la guerra que li han adreçat les famílies mateixes dels ostatges en nom dels quals la justifica, i aquests darrers dos mesos ha impedit l’entrada a Gaza de qualsevol ajut humanitari. Ha dut dos milions de persones a una situació extrema, amb escassetat de menjar, de medicines i d’aigua potable; l’agència de les Nacions Unides que treballa sobre el terreny diu que hi ha més de deu mil casos de canalla en situació de malnutrició aguda.

Hi ha representants de les Nacions Unides que parlen d’un “col·lapse sistèmic total, conseqüència d’una societat sotmesa a un setge i una violència prolongats”. El 90% dels gazians s’ha hagut de desplaçar; molts no podran tornar a casa. Les darreres actualitzacions del recompte de víctimes fan esfereir: 53.253 palestins –per 1.706 israelians, la majoria dels quals, en els atacs d’Hamàs el 7 d’octubre del 2023. La xifra de palestins morts no para de créixer, però l’estatística troba una impunitat glacial, obscena, i a hores d’ara gosaria dir que gairebé una indiferència vergonyosa, exceptuant-hi manifestacions isolades i actes de protesta lloables, però minoritaris.

La part de la comunitat internacional que, en teoria, se solidaritza amb Gaza, ha estat incapaç de fer res per a contenir Netanyahu que no passés del simbolisme o de les declaracions; tot just un parell de gesticulacions, com el reconeixement de l’estat palestí per part d’Espanya, Irlanda i Noruega, i un any després ja semblen gairebé ridícules, la pompa i la circumstància amb què es va anunciar, vista l’eficàcia. Fa quinze dies, el govern de Pedro Sánchez encara ens va escenificar una petita crisi perquè Esquerra Unida va amenaçar que sortiria del govern si no es rescindia un contracte armamentístic amb Israel; la qüestió és que, segons un informe del Centre Delàs, d’ençà del començament de la guerra, l’estat espanyol ha adjudicat o formalitzat quaranta contractes d’aquesta mena amb Israel per més de 1.000 milions d’euros. 

El fet que Netanyahu pugui agreujar l’infern sense trobar cap mena d’oposició real crea un precedent esfereïdor, i no sembla que els estats democràtics n’estiguin copsant la magnitud. Una altra cosa que el govern israelià ha aprovat aquesta setmana, després d’aquests dos mesos d’asfíxia, és una proposta per a endurir les condicions d’obtenció d’ajut humanitari a Gaza i controlar-ne del tot la distribució: vol relegar les organitzacions internacionals a un segon pla i que l’exèrcit tingui més marge de decisió. Vol un domini encara més ferm de l’aixeta. I cap protagonisme mediàtic.

La qüestió és que els governs occidentals no són tan sols culpables d’inacció, sinó de connivència i, en certs casos, esperonament. Joe Biden va legitimar la resposta de Netanyahu, malgrat les presses d’última hora per aconseguir un alto-el-foc que li netegés la consciència; i, tot i que el suport a Israel va baixant als sondatges nord-americans i que les informacions més recents parlen d’un cert distanciament entre Netanyahu i Donald Trump, la proposta terrorífica de convertir la franja en un ressort turístic de luxe va apuntalar la neteja inhumana de Gaza, i les organitzacions humanitàries han denunciat que l’administració dels Estats Units també els pressiona perquè cedeixin més poder a l’exèrcit israelià. El flamant canceller alemany, Friedrich Merz, ha telefonat a Netanyahu i li ha transmès, atenció, que “en el vuitantè aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, la seguretat i l’existència d’Israel són part de la raó d’estat per a Alemanya”, segons el portaveu del nou govern.

De fet, tant Alemanya com els Estats Units han fet servir Gaza per a reforçar una deriva autoritària interna, i han perseguit periodistes i estudiants per haver-se solidaritzat amb la causa palestina. Allí, els governs han doblegat les primeres mobilitzacions amb una repressió interna ferotge, que pretenia de cohibir la contestació, la capacitat de reacció d’un moviment organitzat de protesta, i que en bona part se n’ha sortit. L’administració nord-americana ha posat al centre de la diana una seixantena d’universitats per les manifestacions contra el setge a Gaza, i els rostres de desenes d’alumnes i professors circulen en llistes negres per internet per exposar-los a represàlies. 

Gaza és un laboratori del valor que cotitza més alt avui al món: la crueltat. És la conseqüència d’un projecte fonamentalista, però també servirà com una prova en temps real per a avaluar fins a quin punt es poden insensibilitzar del tot grans masses de població davant l’atrocitat retransmesa en directe. Servirà per a mesurar com és d’elàstica l’ètica del món d’avui, quines cotes d’alienació i d’apatia es poden assolir si amb l’algorisme se’ns distreu traçudament, o bé se’ns exposa prou al mal per a normalitzar-lo. És una experiència de consum mediàtic que va molt més enllà de les imatges de guerres llunyanes al Telenotícies, que eren contemplades amb una mirada greu, tot sopant. En el cas de Gaza, també hi ha l’objectiu que serveixi perquè Occident assumeixi que, davant el patiment dels altres, no hi ha res a fer, i que fins i tot se’n pot esgarrapar mitja broma cínica; els vídeos distòpics de Trump que mostraven hotels daurats a Rafah no són una casualitat, sinó que formen part d’aquesta operació: és la brutalitat embolcallada amb el sentit de l’humor trivial d’una societat pervertida per l’espectacle.

Nou cap de setmana d’obres al servei de Rodalia. Les actuacions que es fan a l’accés a l’aeroport i a l’estació de Sant Vicenç de Calders (Baix Penedès) causaran afectacions als usuaris de les línies R2 Nord i Sud, R4 i R11 avui i demà.

En alguns casos, les afectacions significaran que els trajectes duraran més estona, i en uns altres casos, que els usuaris hauran de fer servir les alternatives de transport que proporciona RENFE.

R2, Nord i Sud

A la R2 Nord, no hi ha servei entre el Prat de Llobregat i l’aeroport de Barcelona. Els usuaris hauran de fer servir la línia 9 del metro. RENFE ha anunciat que aquests trajectes seran gratuïts.

A banda, a la R2 Sud, tampoc circulen trens entre Sant Vicenç de Calders i Cunit (Baix Penedès). En aquest cas, l’operadora estableix un servei alternatiu per carretera amb aturada a totes les estacions intermèdies. Aquest tall es repetirà el cap de setmana vinent.

Finalment, la R2 opera en via única entre les estacions de Gavà (Baix Llobregat) i Bellvitge (Baix Llobregat), fet que causa una reducció de freqüència que també afectarà la R2 Sud. RENFE ja ha fet públics els nous horaris.

R4

No hi ha servei entre Sant Vicenç de Calders i el Vendrell (Baix Penedès). L’operadora ha establert un servei alternatiu d’autocar. Aquest tall es repetirà el cap de setmana vinent.

R11

Els trens no circulen entre Figueres i Portbou (Alt Empordà). RENFE ha establert un servei alternatiu per carretera que s’atura a totes les estacions afectades. Aquest tall es repetirà els caps de setmana del 24 i 25 de maig, el 14 i 15 de juny, el 6 i 7 i el 20 i 21 de setembre i el 4 i 5 i el 18 i 19 d’octubre.

L’11 de maig és Sant Ponç, el patró dels herbolaris i apicultors, i el país s’omple d’herbes remeieres, mel i fires. La fira del carrer de l’Hospital de Barcelona, al Raval, és la que té més renom, atès que és la més antiga de totes: es fa d’ençà de l’edat mitjana –i al carrer de l’Hospital, del 1817. La d’enguany serà demà, de 9.00 a 22.00.

Les fires s’organitzen entre el maig i el juny perquè és quan les herbes remeieres arriben al moment màxim de floració, i és en aquest estat quan es pot treure més rendiment de les seves propietats.

Hi ha folcloristes que creuen que les fires podrien ser hereves de les festes que es feien en temps remots en honor de Flora, la deessa romana de la vegetació. A partir del segle XVI, la celebració pagana que es feia al final de la primavera sembla que es va cristianitzar i es va fer coincidir amb la festivitat de Sant Ponç.

Fra Valentí Serra: “Les herbes remeieres formen part d’una saviesa mil·lenària que es va recuperant”

Fira de Sant Ponç a Barcelona

Com bé hem dit, la fira del carrer de l’Hospital de Barcelona és la més coneguda de totes. La llegenda diu que sant Ponç va arribar a Barcelona fugint dels seus perseguidors romans i va restar sorprès de la misèria i les malalties que hi va trobar. Aleshores, es va afanyar a preparar pocions i ungüents i va esdevenir popular entre els barcelonins.

En el decurs de la jornada es treu en processó la imatge del sant decorat amb herbes remeieres. Les herbes també es beneeixen, perquè hi ha la creença que així tindran més poder guaridor. La superstició diu que cal guardar-les sota el llit tot l’any.

A les parades que trobareu al llarg del carrer de l’Hospital, s’hi podrà adquirir mel, fruita confitada, melmelada, mató, formatge artesà, herbes medicinals i més productes relacionats amb l’alimentació i la salut.

Més enllà de les plantes medicinals tradicionals, en moltes d’aquestes fires també es venen productes de cosmètica natural, teràpies alternatives i, fins i tot, aliments provinents de l’agricultura ecològica o elaborats seguint tècniques artesanals.

Les vint-i-cinc herbes remeieres més freqüents: quines propietats tenen?

Més fires d’herbes aromàtiques i remeieres

Tot i que la fira de la Ciutat Vella de Barcelona és la més arrelada, hi ha unes quantes fires d’herbes aromàtiques i remeieres més. Us les citem tot seguit.

• Fira de Sant Ponç. Sarrià (Barcelona). 9 de maig; plaça Sant Vicenç.
• Fira de Sant Ponç. Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental). 10 de maig; plaça d’Octavià.
• Fira-Mercat de Sant Ponç. Cànoves i Samalús (Vallès Oriental). 10 i 11 de maig; a la pista coberta.
• Aplec de Sant Ponç. Corbera de Llobregat (Baix Llobregat). 11 de maig: monestir de Sant Ponç.
• Fira de Sant Ponç. El Farró (Barcelona). 11 de maig; plaça de Mañé i Flaquer.
• Fira de Sant Ponç. Castelldefels (Baix Llobregat). 23, 24 i 25 de maig; plaça de l’Església.
• Festa i Fira de les Trementinaires. Tuixent (Alt Urgell). 23, 24 i 25 de maig; Josa i Tuixent.
• Festa de la Farigola. Prades (Baix Camp). Del 31 de maig al 1r de juny.
• Fira d’Herbes Remeieres i Productes Artesans. Vilanova de Sau (Osona). 1r de juny.
• Fira Remeiart. Santa Margarida i els Monjos (Alt Penedès). 1r de juny.

A banda, hi ha tradicions relacionades, com ara la dansa de la rua de Sant Ponç de Sils (Selva) i l’Aplec de Sant Ponç a l’antic monestir de Sant Ponç de Corbera, al terme de Cervelló (Baix Llobregat).

El 5 de maig de l’any passat 40.000 ciutadans van participar en els actes del Correllengua i es van congregar a la plaça Major de Palma per dir “Sí, a la llengua”. L’objectiu, manifestar el rebuig a les polítiques de regressió i d’atac contra el català impulsades pel PP i l’extrema dreta. Enguany, la crida a la població es repeteix: serà aquesta horabaixa a la plaça Nova de Santa Maria del Camí.

Hi ha motius més que suficients, diuen  l’Obra Cultural Balear (OCB) i Joves de Mallorca per la Llengua per convocar aquest “acte multitudinari de reafirmació col·lectiva”. La principal queixa: que el PP faci servir la política lingüística com a moneda de canvi per a aconseguir el suport de Vox. “Amb Mallorca no es pot mercadejar. No es pot agredir impunement la llengua, el territori i la memòria d’un poble”, denuncien en un comunicat.

Una multitud desborda la plaça Major de Palma en defensa del català

Si bé l’any passat la diada es va fer coincidir amb la culminació del primer Correllengua interinsular de la història, enguany s’opta perquè sigui una jornada lúdica, però no per això menys combativa. Hi haurà una macroballada popular a partir de les 16.30. S’allargarà durant més de sis hores amb els grups Ramallets, Càrritx, Esclafits i Castenyetes, Al-Mayurqa, Sarau Alcudienc i Es Revetlers. Els sis grups estaran repartits en dos escenaris.

L’acte central serà a les 19.30. Hi haurà una sonada de xeremiers i les intervencions del coordinador de Joves per la Llengua, Josep Buades, i del president de l’OCB, Antoni Llabrés. També es farà el cant de “La balanguera”, amb Victorí Planells i Natàlia Tascón.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Obra Cultural Balear (@obraculturalbalear)

En uns vídeos publicats a les xarxes socials, els Joves per la Llengua recorden la convocatòria de fa un any i diuen que la història demostra que tan sols amb mobilització es poden canviar les coses: “Som un poble en peu de guerra per la llengua i cultura pròpies. Et necessitam per seguir fent història, perquè volem viure una vida plenament en català.”

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Joves per la Llengua (@jovesllengua)

Reactivació dels moviments socials

L’OCB i Joves per Mallorca ja es van mobilitzar l’any passat després de l’entrada al govern de Marga Prohens i l’aliança que va teixir amb l’extrema dreta. Els Joves, organitzant el primer Correllengua interilles, i l’OCB, recuperant la mateixa Diada per la Llengua, que del 2019 ençà no s’havia organitzat.

El 1995 es va organitzar la primera diada de l’OCB, que va aconseguir una cadena humana de 30.000 persones. Aquell mateix any, Joves de Mallorca per la Llengua també va organitzar el primer Correllengua. Aquells anys la influència de la societat va ser clau. Per exemple, el 1996 es formava un mosaic amb 35.000 persones a la plaça Major; el 1997 s’organitzava el primer Acampallengua, i el 1999, 25.000 persones es van manifestar amb el lema “Per uns governants que defensin la llengua”. La resta d’anys la convocatòria continuava fent-se.

El 2012, 50.000 manifestants van sortir al carrer per dir “Sí a la nostra llengua”, un any abans de la vaga indefinida pel decret TIL de José Ramón Bauzá i de la manifestació històrica contra l’ex-president de les Illes. El 2014, la nul·litat del TIL va ser una victòria. El 2017, coincidint amb el cinquanta-cinquè aniversari de l’OCB, es va tornar a convocar la Diada per la Llengua.

Aquests darrers anys, les polítiques regressives han fet tornar a encendre la flama per a defensar, més que mai, la identitat del poble. A Santa Maria s’espera una nova jornada històrica.

Ara que als camps comencen a florir les roselles, és el moment de repassar les dotzenes de denominacions que té aquesta planta, Papaver rhoeas. És curiós de resseguir l’etimologia de cada forma. Per començar, rosella és, simplement, un diminutiu de rosa. La forma roella, molt escampada, és el resultat d’un fenomen força corrent (la caiguda d’una -s- intervocàlica), com passa a resina-reïna. Però en alguns indrets aquesta forma va fer una mena de regressió per a evitar el hiat (oe), i per això tenim rovella i roguella. Hi ha, encara, variants que s’han format per semblança amb uns altres noms, com ara rodella (que també vol dir ‘rodanxa’) i ronsella (per semblança amb poncella).

Noms com ara gall, gallet, gallaret, gallgallaret i gallgallinet s’han format de resultes d’associar el color vermell de la flor amb la cresta del gall. I, seguint aquest camí, en alguns indrets s’anomena amb l’onomatopeia quiquiriquic, amb variants com ara cocorococ, quequerequec, quequerequet i cocalico. Probablement el meu pipiripip (o piperepip o peperepip) també té aquest origen, per bé que hi ha qui creu que té relació amb el nom llatí (papaver).

En alguns indrets es diu ababol (o babol), un mot d’origen ben curiós. Segons Joan Coromines, és pres de l’àrab vulgar hispànic ḥababáu̯r, que, al seu torn, és una alteració del llatí papaver. Roda el món i torna al born.

Encara s’han recollit més noms, com ara badabadoc, capellà, paramà, caputxí, colet, lloca, paparota… El TERMCAT n’aplega gairebé un centenar.

L’Atles lingüístic del domini català tracta, evidentment, d’aquesta varietat de noms. Vegeu-ho en aquest mapa:

 

Vegeu també:

• Entrada de Rodamots
• Llista del TERMCAT
• Entrada del DIEC 
• Entrada del diccionari Alcover-Moll
• Mapa de l’Atles lingüístic
• “Tinc el vestit verd i la cara vermella…” (entrada de ‘Apunts de llengua’ del IEC).

Avui, divendres, 9 de maig, s’ha organitzat una nova Lliga Escolar del Paraulògic a Catalunya Nord, amb més de dos centenars d’alumnes entre catorze anys i divuit.

Enguany, hi han participat estudiants d’una desena de centres educatius de Catalunya Nord: els liceus Jean Lurçat, Maillol i Aragó de Perpinyà; el liceu Christian Bourquin d’Argelers; el col·legi Pompeu Fabra del Soler; el liceu Déodat de Séverac de Ceret, i el liceu Mas Rosselló de Canet.

La Lliga Escolar del Paraulògic va sorgir de la iniciativa d’un grup de professors que, després d’haver vist les dinàmiques i l’èxit de la Lliga del Paraulògic, van pensar que seria bona idea traslladar-lo a les escoles per engrescar els alumnes a jugar amb la llengua.

Pasqual Tirach: “Tinc esperança que amb el Paraulògic els alumnes comprendran que el català pot sortir de classe”

Després de l’èxit del primer certamen, fet el gener del 2024, es va optar per donar continuïtat al projecte i fer-ne una cita anual. En aquest cas, la competició ha tingut una dinàmica lleugerament diferent: a cada centre es van fer proves prèvies per a seleccionar els millors jugadors, i durant la jornada d’avui, tots els alumnes han participat en una primera ronda general. A les darrere proves, però, només hi han accedit els vuit millors jugadors, un per centre.

Els finalistes han estat Elsa Gaspard Sibeude, Yannis Galeto-Bial, Ambre Elladari, Tomeu Font Artigas, Léandre Ginesta, Thomas Pineda, Cyrielle Pares i Zoé Brunet.

Al final de la jornada, el podi ha estat format per Tomeu Font Artigas, del liceu Déodat de Séverac de Ceret; Cyrielle Parès, del liceu Maillol de Perpinyà, i Zoé Brunet, del col·legi Pompeu Fabra del Soler.

Fem créixer el Paraulògic! Punxeu ací si ens podeu i voleu ajudar.

La plataforma Max estrena avui Favàritx, una nova sèrie de ficció policíaca de cinc capítols, filmada en escenaris de València, Menorca i Portugal. La producció és fruit d’una col·laboració internacional entre la valenciana TV ON Producciones, Empatic Films i Volf Entertainment, amb el suport de l’Institut Valencià de Cultura, el Consell Insular de Menorca i les institucions públiques de Portugal i la Unió Europea.

La sèrie comença amb la desaparició d’una consellera insular a Menorca i aviat es precipita cap a una xarxa d’assassinats, corrupció i narcotràfic que enllaça l’illa amb una organització criminal portuguesa. Al centre de la trama, hi ha els inspectors Marta Serra (Paz García) i Àlex Crespo (Abdelatif Hwidar), que amb l’ajuda d’un policia local menorquí (Àlvar Triay), desemmascaren una trama fosca i complexa que connecta la política local amb els interessos d’una màfia internacional.

La direcció és compartida entre Rafa Montesinos i Adán Aliaga, a partir d’una idea original de Lluís Illescas, que també signa el guió juntament amb Luis E. Pérez, Pilar Paredes i Violeta Barca-Fontana. La fotografia és de Gabo Guerra, el muntatge de Vicente Ibáñez i Ernesto Arnal, i la música original de Vincent Barrière, i música de rèdits de Pere Pelegrí.

Tot i que la filmació s’ha fet majoritàriament a la ciutat de València i altres punts del País Valencià, la radiotelevisió pública valenciana À Punt no hi ha participat. En canvi, sí que ho han fet IB3 i la cadena RTP portuguesa, que emetran la sèrie el 19 de maig i també en plataformes digitals. El repartiment reuneix un ventall ampli d’intèrprets de diversos orígens. A banda dels protagonistes, hi apareixen actors tan reconeguts com Nacho Fresneda, Marta Belenguer, Maria Almudéver, Rodo Gener, Àngel Fígols i Queralt Albinyana, entre més. També hi tenen un paper destacat diversos actors portuguesos, com ara Pêpê Rapazote, Benedita Pereira i Adriano Luz, que interpreten membres de la xarxa criminal que opera des de Lisboa.

Jazz i altres estils amb 12 músics a l'escenari - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

Presentació a càrrec d'Arnau Cucurull - Lloc: Llibreria La Fosforera - Carrer d'Avall 17

Presentació a càrrec de Xavier Solà Subirana - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Itinerari Formatiu - Lloc: Casal Popular Norai

Un fragment d’una nau soviètica llançada fa més de mig segle en direcció a Venus ha de caure en les hores vinents a la Terra, segons les previsions. És el mòdul de descens de la nau Kosmos 482, que la Unió Soviètica va enviar l’any 1972, però que no va aconseguir de sortir de l’òrbita terrestre. La nau es va trencar en quatre fragments i ara s’espera que un d’aquests trossos –probablement, la càpsula dissenyada per aterrar a Venus– entri a l’atmosfera terrestre. Segons les prediccions de l’Agència Espacial Europea, es preveu que entri a les 10.16, tot i que pot variar unes quantes hores.

Aquest fragment és una esfera resistent d’un metre de diàmetre que pesa prop de mitja tona. La seva estructura massissa i el seu escut tèrmic foren dissenyats per resistir les condicions extremes de l’atmosfera de Venus, i per això els experts consideren que pot ser que no es desintegri del tot quan travessi l’atmosfera terrestre. Després de més de cinquanta anys a l’espai, el sistema de paracaigudes original, que havia de frenar el descens cap a Venus, probablement ja és inservible.

Impacte poc probable, però imprevisible

Tot i el risc potencial, la probabilitat que la càpsula faci mal és molt baixa, perquè el 70% de la superfície terrestre és cobert per mars i oceans, cosa que redueix la possibilitat que caigui en una zona habitada. Segons Stijn Lemmens, analista de l’ESA especialitzat en deixalles espacials, el perill és molt limitat: “És molt més probable que et toqui la loteria que no pas que t’impacti aquest tros de ferralla espacial.”

La trajectòria possible cobreix tota la franja compresa entre els 51,7 graus de latitud nord i sud, és a dir, gairebé tot el món habitat. Això és degut al fet que un temps de reentrada diferent significa que estaria en una ubicació diferent al llarg de la trajectòria terrestre. Les línies de la trajectòria terrestre mostren on serà el satèl·lit durant tota la finestra de temps de reentrada, que en aquest punt encara inclou múltiples òrbites al voltant de la Terra:

Un fragment d’una nau soviètica llançada fa més de mig segle en direcció a Venus ha de caure en les hores vinents a la Terra, segons les previsions. És el mòdul de descens de la nau Kosmos 482, que la Unió Soviètica va enviar l’any 1972, però que no va aconseguir de sortir de l’òrbita terrestre. La nau es va trencar en quatre fragments i ara s’espera que un d’aquests trossos –probablement, la càpsula dissenyada per aterrar a Venus– entri a l’atmosfera terrestre. Segons les prediccions de l’Agència Espacial Europea, es preveu que entri a les 10.16, tot i que pot variar unes quantes hores.

Aquest fragment és una esfera resistent d’un metre de diàmetre que pesa prop de mitja tona. La seva estructura massissa i el seu escut tèrmic foren dissenyats per resistir les condicions extremes de l’atmosfera de Venus, i per això els experts consideren que pot ser que no es desintegri del tot quan travessi l’atmosfera terrestre. Després de més de cinquanta anys a l’espai, el sistema de paracaigudes original, que havia de frenar el descens cap a Venus, probablement ja és inservible.

Impacte poc probable, però imprevisible

Tot i el risc potencial, la probabilitat que la càpsula faci mal és molt baixa, perquè el 70% de la superfície terrestre és cobert per mars i oceans, cosa que redueix la possibilitat que caigui en una zona habitada. Segons Stijn Lemmens, analista de l’ESA especialitzat en deixalles espacials, el perill és molt limitat: “És molt més probable que et toqui la loteria que no pas que t’impacti aquest tros de ferralla espacial.”

La trajectòria possible cobreix tota la franja compresa entre els 51,7 graus de latitud nord i sud, és a dir, gairebé tot el món habitat. Això és degut al fet que un temps de reentrada diferent significa que estaria en una ubicació diferent al llarg de la trajectòria terrestre. Les línies de la trajectòria terrestre mostren on serà el satèl·lit durant tota la finestra de temps de reentrada, que en aquest punt encara inclou múltiples òrbites al voltant de la Terra:

L’arquebisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, Joan-Enric Vives, i el bisbe coadjutor, Josep Lluís Serrano, han fet arribar una carta de felicitació conjunta al nou papa Lleó XIV. Segons que ha informat el bisbat en un comunicat, la carta ha estat enviada en nom d’Andorra, de les seves autoritats i dels ciutadans, a més de signar-la en nom propi.

Qui és Robert Francis Prevost, el nou papa?

En el text, feliciten cordialment el pontífex per l’elecció i li diuen que pregaran perquè Jesucrist l’il·lumini i beneeixi durant el seu pontificat.

Ahir al vespre, tan bon punt es va saber que Robert Prevost havia estat escollit nou papa, Vives en va destacar el desig de pau expressat d’entrada i el fet que es consideri un deixeble del papa Francesc.

En unes declaracions publicades a les xarxes socials del bisbat, l’arquebisbe d’Urgell va remarcar que Prevost és una persona de consens, va recordar que el va conèixer a Roma ara fa un any i va explicar que va intervenir en el procés que va culminar amb el nomenament de Serrano com a bisbe coadjutor. El copríncep el va definir com un home afable, però una mica cohibit, i en va destacar el fet de pertànyer a l’orde agustinià.

Ahir, unes quantes personalitats religioses i polítiques del país i la resta del món van felicitar el nou papa i van destacar que és una figura de consens.

[VÍDEO] L’anterior papa Lleó, el primer pontífex de la història a ser enregistrat en imatges en moviment

L’Ajuntament de Lleida ha precintat un restaurant del carrer del Príncep de Viana arran de les sospites que pugui haver-hi perill per a la salut pública. Es dóna el cas que aquestes darreres hores s’han difós unes imatges enregistrades per un suposat client del local on es pot veure un ratolí movent-se entre un rostidor de carn de kebab. Segons que informa la Paeria, la Guàrdia Urbana i la veterinària municipal han provat d’accedir a l’interior del local, però com que no els ha estat possible, n’han denunciat el responsable per dificultar la tasca inspectora.

La Guàrdia Urbana ha acabat precintant el restaurant, per ordre de la veterinària municipal, tot esperant de fer la valoració de l’estat sanitari de l’interior.

La @gUrbanaLleida precinta un establiment per risc vers la salut pública per ordre de la veterinària municipal i

S’ha denunciat el seu responsable per dificultar la tasca inspectora, infracció molt greu que contempla la Llei 18/2009, de salut pública

https://t.co/XM8c3MEj9W pic.twitter.com/oIS5AS0KKv

— Ajuntament de Lleida (@paerialleida) May 9, 2025