L’estadi Johan Cruyff, a la Ciutat Esportiva del FC Barcelona, serà l’escenari dels dos partits que les seleccions catalanes de futbol disputaran d’ací a poques setmanes. La masculina jugarà contra Costa Rica el 28 de maig, i la femenina, contra Xile l’1 de juny. Ho han anunciat la Federació Catalana de Futbol (FCF) i el club blau-grana.

Els partits formen part dels actes commemoratius del 125è aniversari de la FCF i, per a l’ocasió, les dues seleccions estrenaran una samarreta d’edició limitada. Serà la primera vegada que els equips absoluts juguin a l’estadi Johan Cruyff.

La selecció catalana de futbol presenta una samarreta amb la Creu de Sant Jordi

La federació destaca la vinculació especial de Cruyff amb la selecció catalana: el mític jugador i entrenador neerlandès va jugar dues vegades amb la selecció catalana, els anys 1973 i 1976, i en va ser el seleccionador en quatre partits entre el 2009 i el 2013. El més recordat, la victòria per 4-2 contra l’Argentina de Diego Armando Maradona al Camp Nou el 2009.

Quan es va anunciar la data del partit masculí, el 28 de maig, es va témer que els jugadors catalans del primer equip del Barça no hi podrien jugar, perquè seria pocs dies abans de la final de la Champions League. Amb l’eliminació contra l’Inter de Milà, el seleccionador Gerard López tindrà via lliure per a convocar-los.

El conflicte entre l’Índia i el Paquistan al Caixmir torna a escalar. L’exèrcit paquistanès ha informat que ha interceptat dotze drons indis que havien entrat en el seu espai aeri per diverses localitats del país. Un dels aparells ha arribat a impactar a Lahore, la segona ciutat més poblada, on ha mort almenys una persona i quatre soldats han quedat ferits.

L’escalada entre l’Índia i el Paquistan pel Caixmir agita els fantasmes de la guerra total a l’Àsia

El portaveu de l’exèrcit, Ahmed Sharif Chaudhry, ha assegurat que les operacions militars continuen i que la majoria dels drons han estat abatuts a Lahore i Karachi, entre altres localitats. Ha acusat l’Índia de perpetrar “un altre acte d’agressió” i ha advertit: “L’Índia pagarà per això.” Ho ha dit en declaracions recollides pel diari Dawn.

La tensió ha obligat a suspendre tots els vols a les ciutats de Karachi, Lahore i Islamabad. L’Autoritat d’Aviació Civil ha decretat el tancament dels aeroports en aquestes zones fins a les 18.00, hora local.

Alhora, les autoritats del Panjab han declarat l’estat d’emergència a tots els hospitals de la demarcació per garantir l’atenció mínima. Això ha implicat la suspensió de totes les operacions mèdiques no urgents, segons que han informat fonts sanitàries.

El ministeri de Defensa indi, per la seva banda, ha confirmat els atacs amb drons. Ha explicat que l’objectiu eren diversos radars de la defensa aèria paquistanesa, i que n’han “neutralitzat” un a Lahore.

Aquest nou episodi de tensió arriba en un moment delicat en les relacions entre tots dos estats, que s’acusen mútuament de violar l’espai aeri i alimentar el conflicte històric a la regió del Caixmir.

La Capella Sixtina ha tornat a escopir fum negre. En el segon dia del conclave per a elegir el successor del papa Francesc, les dues votacions que s’han fet aquest matí no han reeixit a assolir un consens i, per tant, continua el suspens sobre qui serà el nou cap de l’Església Catòlica. La fumata negra que ha sortit aquest migdia de la xemeneia instal·lada al Vaticà indica que cap dels cardenals proposats no ha obtingut els dos terços de suport necessaris.

Aquests són els candidats més ben situats per a succeir el papa Francesc

Aquestes votacions, a diferència de la primera que es va fer ahir, ja no són merament exploratòries. Ara, els cent trenta-tres cardenals electors cerquen activament un nom capaç de reunir com a mínim 89 vots, un llindar que obliga a cercar el consens entre les diferents sensibilitats presents al col·legi cardenalici. Aquest mecanisme, pensat per evitar extrems, fa que sovint els candidats més coneguts o alineats amb un corrent clar acabin essent descartats en benefici d’un perfil més integrador.

De fet, un dels factors que marca aquest conclave és que vuit de cada deu electors han estat nomenats pel mateix Francesc. Això fa que molts dels votants no tinguin experiència prèvia en una elecció papal i que els equilibris interns encara siguin difícils de desxifrar des de fora. Les especulacions sobre les preferències són, doncs, limitades, i l’opacitat que caracteritza aquest procés deixa molt marge per a les sorpreses.

Endurits per anys de servei en zones de conflicte, aquests tres cardenals aspiren a convertir-se en el nou papa

Aquesta tarda s’han de fer dues votacions més. Si tampoc no prosperen, el conclave continuarà demà amb el mateix ritme: dues votacions al matí i dues a la tarda, fins que no hi hagi fum blanc. Només llavors s’haurà trobat el successor del papa Francesc.

El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha dit que la negociació perquè el català sigui oficial a la Unió Europea és en el “tram final” i ha mostrat l’esperança que hi hagi novetats aquest mateix mes. La pròxima reunió del Consell d’Afers Generals del Consell de la Unió Europea, que és l’òrgan que l’hauria d’aprovar, és el 27 de maig.

En una entrevista a TV3, ha explicat que les converses avancen, tot i que amb “l’escepticisme habitual”: “S’hi treballa i és millor que no hi hagi massa soroll. Som a un tram final. Sembla que evoluciona positivament.” Per això, ha reclamat la màxima implicació del govern espanyol, començant pel president, Pedro Sánchez, per assolir l’objectiu.

Pel que fa al decret sobre els aranzels que es debat avui al congrés espanyol, Turull ha dit que Junts encara negocia amb el ministeri corresponent i ha afegit que confia que el PSOE no trenqui cap acord: “Si ens acrediten tot allò que vam pactar, no hi hauria d’haver cap problema.”

Junts manté l’oposició a la reforma de la jornada laboral

Sobre la reforma de la jornada laboral impulsada per Sumar, Turull ha dit que veu difícil que Junts canviï d’opinió, tot i les reunions pendents amb Yolanda Díaz. Malgrat les crítiques a la posició adoptada per la vice-presidenta del govern espanyol i ministra de Treball, s’ha mostrat disposat a continuar parlant, també amb Podem, pel que fa a la tramitació de la llei que hauria de permetre de delegar competències en immigració a la Generalitat.

Junts anuncia una esmena a la totalitat contra la reducció de jornada

Rebuig al decret de la taxa turística

Turull també ha qüestionat que Junts pugui donar suport al decret que el govern vol aprovar per ajornar l’entrada en vigor de la nova taxa turística, tenint en compte què va passar al ple de dimecres. “Si diem que això s’ha de fer per llei, poden anar aprovant decrets i més decrets. Si diem que cal acordar-ho amb el sector turístic, amb els operadors i amb tots els ajuntaments, i ho continuen fent sense això, el nostre posicionament serà exactament el mateix”, ha advertit.

Crítica als indults i al Suprem espanyol

Finalment, ha agraït que el Tribunal Suprem espanyol s’hagi oposat a concedir-li un segon indult, igual que a l’ex-vice-president Oriol Junqueras i als ex-consellers Raül Romeva i Dolors Bassa. Ha deixat clar que no el vol i ha dit que concedir-lo seria una manera d’emblanquir la prevaricació dels jutges Marchena i Llarena, que –ha remarcat– no apliquen la llei d’amnistia.

L’hospital Germans Trias i Pujol de Badalona (Barcelonès), conegut com a Can Ruti, ha obert la primera consulta monogràfica de l’estat espanyol dedicada a tractar patologies derivades del sexe anal. És una iniciativa pionera que, de moment, funciona cada quinze dies en fase de prova, per si cal ajustar-ne la periodicitat.

La consulta rep pacients derivats de diverses especialitats mèdiques –com ginecologia, dermatologia i psiquiatria– i també de l’atenció primària, principalment de l’àrea metropolitana nord de Barcelona. L’objectiu és donar resposta a un conjunt de símptomes i patologies sovint silenciats, com ara la incontinència anal, el dolor i les infeccions de transmissió sexual, que en alguns casos poden derivar en un càncer si no es controlen.

A més del tractament, la consulta també serveix per detectar pràctiques de risc i assessorar-hi. Segons que ha explicat Sandra Vela, una de les especialistes responsables, la voluntat és atendre “sense tabús, encara que l’estigma que envolta aquesta pràctica pugui causar incomoditat”.

Fins ara, el centre ja disposava d’una consulta vinculada a la unitat de VIH, però aquesta nova iniciativa vol superar aquest àmbit. “La pràctica del sexe anal va més enllà dels pacients amb VIH”, diu Vela. I afegeix que “hi ha diverses patologies que tenen el seu origen en la pràctica del sexe en totes les seves formes; també en la pràctica anal, que pot desencadenar determinades patologies que requereixen un abordatge especial”.

A banda de l’assistència mèdica, la consulta també vol impulsar línies de recerca, com ara establir la prevalença d’aquestes patologies, més enllà del seu tractament.

Per a moltes famílies amb infants que han de començar l’escola o l’institut el curs vinent, la preinscripció escolar és un moment tens. No sempre n’hi ha prou d’escollir un centre i tenir-hi dret preferent: quan hi ha més sol·licituds que places, entren en joc els punts i, si encara hi ha empat, el número de desempat. Aquest any, aquest número decisiu és el 76.261, escollit aquest matí en un sorteig públic fet pel Departament d’Educació.

Aquest és el número de desempat per a la preinscripció escolar del segon cicle d'infantil, primària i ESO 2025-2026: 76.261 pic.twitter.com/hNKPXxvkzj

— Educació (@educaciocat) May 8, 2025

El número serveix per resoldre les situacions en què dues o més sol·licituds tenen exactament la mateixa puntuació, una situació relativament habitual a les escoles més sol·licitades. Cada sol·licitud té un identificador aleatori, i el número extret estableix a partir de quin d’aquests identificadors es comencen a assignar les places.

Com funciona el desempat

Suposem que una escola ofereix 50 places i rep 60 sol·licituds, de les quals 15 tenen la màxima puntuació i 10 més tenen exactament la mateixa puntuació següent. Aquestes 10 últimes s’ordenen segons el número de desempat. Si una d’elles té el número 76.262, entrarà per davant d’una altra que tingui, per exemple, el 76.270. El sorteig s’aplica com una roda: si el número més proper al 76.261 és el 001 o el 99999, també se seguirà un ordre circular.

El barem: com es puntuen les sol·licituds

El sistema de preinscripció estableix una puntuació segons diversos criteris: tenir germans al centre, proximitat al domicili o al lloc de feina, renda familiar, família nombrosa o monoparental, discapacitat de l’alumne o d’un familiar, entre altres. Aquesta puntuació determina la prioritat d’accés, i només en cas d’empat s’aplica el número de desempat.

Calendari del procés de preinscripció

El calendari és idèntic per a educació infantil, primària i secundària obligatòria, i es divideix en diverses fases:

• Presentació de sol·licituds: del 12 al 26 de març de 2025 per a infantil i primària; del 14 al 26 de març per a l’ESO.
• Llista provisional amb puntuacions: 24 d’abril.
• Reclamacions: del 24 al 29 d’abril.
• Llista definitiva amb puntuacions: 5 de maig.
• Sorteig del número de desempat: 8 de maig (ja fet).
• Llista ordenada de sol·licituds: 9 de maig.
• Ampliació de peticions:
  • Casos amb necessitats socioeconòmiques: 21 i 22 de maig.
  • Altres sol·licituds sense plaça: del 4 al 6 de juny.
• Oferta final i llistes d’admesos: 16 de juny.
• Matriculació: del 25 de juny al 3 de juliol.

Aquestes dates poden variar per als estudis postobligatoris com el batxillerat o la formació professional.

Un procés que afecta milers de famílies

La preinscripció escolar és un dels moments de més trànsit administratiu a l’ensenyament. Enguany, el sorteig s’ha fet amb la supervisió d’un notari i ha estat transmès en directe per garantir-ne la transparència. El portal preinscripcio.gencat.cat en centralitza tota la informació, i les famílies hi poden fer consultes personalitzades.

Formació digital gratuïta - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

La justícia ha acordat de mantenir paralitzada l’eutanàsia de la Noelia, la jove de 24 anys afectada per una paraplegia, fins que no hi hagi una sentència ferma sobre el cas. Ho ha resolt la titular del jutjat contenciós 12 de Barcelona en una diligència en què rebutja la sol·licitud de la Generalitat perquè s’apliqui l’eutanàsia.

D’aquesta manera, la jutgessa manté les mesures cautelars que paralitzen la petició de la jove de posar fi a la seva vida. Tot plegat és arran d’un recurs presentat per l’advocat de l’associació ultra Abogados Cristianos, José María Fernández —en representació del pare de la jove— contra la decisió del 17 de març, de la mateixa jutgessa, que va avalar l’eutanàsia de la Noelia.

L’entitat veïnal Som Barri de Vallcarca ha criticat que l’Ajuntament de Barcelona estigui desallotjant l’assentament ubicat sota el viaducte i deixant els habitants de l’espai al carrer i sense alternativa d’habitatge. José González, membre del col·lectiu, ha explicat que a les set del matí han arribat a l’espai una vintena de furgons dels Mossos i la Guàrdia Urbana de Barcelona i que els agents d’aquest cos han fet fora els concentrats amb una “actitud violenta” i els han identificat. Ha lamentat la manca d’interlocució del govern local i ha assegurat que amb aquesta intervenció també s’està generant un “problema laboral” perquè prop de 200 persones que es dediquen al reciclatge de ferralla usen aquest solar per a classificar el material.

El Banc Sabadell ha aconseguit un benefici net de 489 milions d’euros durant el primer trimestre de l’any, un 58,6% més que en el mateix període de l’any passat, segons els resultats financers que ha enviat a la comissió espanyola del mercat de valors (CNMV). Els ingressos del negoci bancari han baixat lleugerament fins als 1.560 milions d’euros (-0,7%), amb el marge d’interessos en 1.216 milions (-1,3%) i les comissions netes en 344 milions (+1,3%). L’entitat ha situat la seva ràtio de capital en el 13,31% després de generar 29 punts bàsics en el trimestre, i arran d’això ha anunciat que eleva en 100 milions la previsió de retribució als accionistes per al 2025, fins als 1.300 milions.

El Sabadell presenta resultats en una setmana marcada per la decisió del govern espanyol d’obrir una consulta pública sobre l’opa hostil del BBVA, que el divendres farà un any. Si el ministeri d’Economia acaba elevant l’operació al consell de ministres, l’executiu de Pedro Sánchez podrà imposar condicions al BBVA, arribant a vetar fins i tot la fusió, però en cap cas l’operació en si.

Sánchez esvalota l’OPA hostil del BBVA al Sabadell I Anàlisi de Jordi Goula 

En tot cas, si tot tira endavant, l’última paraula serà dels accionistes, als que el Sabadell ha anunciat que retribuirà més del previst inicialment. Així, amb els 100 milions extra, els pagaments a càrrec de 2025 sumaran 1.300 milions entre dividends en efectiu i recompres d’accions.

Aquests 1.300 milions, sumats als 2.100 milions a càrrec de 2024, eleven fins als 3.400 milions el que es pagarà en els dos exercicis.

El banc vallesà ha pagat en aquest trimestre 31 milions d’euros de l’impost a la banca, un 25% del total que es pagarà en l’exercici. L’any passat, el Sabadell va pagar 192 milions del gravamen, que es cobrava tot de cop. Això explica l’augment significatiu dels beneficis del 58,6%

Els antiavalots de la Guàrdia Urbana de Barcelona ha encapsulat els manifestants que volien evitar el desallotjament de l’assentament de barraques de Vallcarca. Hi ha hagut moments de tensió i els agents han propinat empentes. Un camió de la neteja ha entrat a l’espai per recollir la ferralla de l’interior. El grup de manifestants està format per una cinquantena de persones, que criden proclames com ara: “No s’entén, gent sense casa, casa sense gent.”

A primera hora del matí, la Guàrdia Urbana de Barcelona, amb el suport dels Mossos d’Esquadra, ha desplegat un gran dispositiu d’antiavalots. Fonts de l’ajuntament han indicat que la decisió s’ha pres arran de l’incendi de la matinada de dimecres, en què una persona va quedar ferida. En aquest sentit, han apuntat que els Bombers de Barcelona van fer una inspecció i van constatar que existeix un “risc imminent per a la seguretat de les persones”.

D’altra banda, el Sindicat d’Habitatge de Vallcarca, que ha convocat la concentració en contra del desallotjament, ha denunciat que “el PSC no ha destinat ni un cèntim per oferir cap solució social en anys”. Fonts del sindicat i de l’entitat veïnal Som Barri han dit que a l’avinguda de Vallcarca hi ha una quinzena de furgonetes policíaques i un centenar d’agents dels dos cossos.

El 26 d’abril, un miler de persones van participar en una manifestació pels carrers del barri per defensar una “Vallcarca per viure” i protestar contra l’especulació. De fet, el sindicat ha convocat una manifestació contra el desallotjament aquest vespre, a les 19.00, a la plaça de Joan Liébana.

Prosegueix el desallotjament de les barraques de Vallcarca sense que les institucions hagin plantejat cap mena d'alternativa. El #PlaEndreça del @pscbarcelona i @jaumecollboni: desplaçar i amagar la pobresa pic.twitter.com/MZ7t2mnhYn

— Sindicat d'Habitatge de Vallcarca (@HabitatgeVKK) May 8, 2025

El procediment de desallotjament

La inspecció dels bombers que, segons el consistori, ha motivat el desnonament, es va produir després de tres intents fallits dels serveis tècnics i de protecció municipals, que es van desplaçar fins a l’espai per a inspeccionar-lo, però se’ls va impedir l’accés. El darrer d’aquests intents es va fer amb autorització judicial.

Al març, l’ajuntament va iniciar el procediment administratiu de desallotjament amb la informació disponible a partir de l’observació des de l’exterior i dels serveis municipals. En concret, es van incoar quatre expedients, un pel solar amb barraques ubicat sota el viaducte, i tres per finques de titularitat municipal ocupades.

El consistori va afirmar que es van detectar situacions “d’infrahabitatge” i va detallar que els espais presentaven “riscos per a la seguretat” de la trentena de persones que hi pernoctaven, de les quals sis eren menors.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’helicòpter turístic que va estavellar-se el 10 d’abril al riu Hudson de Nova York causant la mort de la família catalana Escobar-Camprubí i del pilot no tenia registres d’àudio, ni de vídeo.

L’empresa de l’helicòpter accidentat a Nova York deixa d’operar de manera immediata

El darrer informe elaborat per la Junta de Seguretat del Transport Aeri dels Estats Units també detalla que el pilot tenia un certificat comercial de pilotatge en regla i un certificat mèdic expedit només deu dies abans de l’accident. A més, el vol que va acabar en l’accident era el vuitè que feia aquell dia amb el mateix aparell.

Dies després del sinistre, la investigació de l’Administració Federal d’Aviació (FAA) ja va revelar que l’empresa New York Helicopter Charter feia temps que arrossegava deutes i que, a més, segons que apunta The New York Post, el vehicle volava sense caixa negra.

Segons les investigacions, el 2019 l’empresa va entrar en fallida i va acumular molts impagaments. Així i tot, Michael Roth, propietari i executiu de New York Helicopter Charter, va recuperar un dels seus helicòpters a final de l’any passat i va reconstruir el negoci amb el nom New York Helicopter Tours.

En aquest país nostre, de vegades, hi ha miracles. De vegades sovint, m’atreviria a dir. Independentment de les creences que cadascú pugui tenir en un déu o en un altre o en cap, miracles. L’espurna incitant d’un pensador (de més d’un, per sort), un ram de versos immortals o de novel·les, el mètode per a netejar ferides i evitar la gangrena, un contrabaix que commou el món: per no esmentar noms, que tants me’n deixaria, he transcrit les primeres al·lusions que m’han vingut al cap quan pensava que resulta que sí i que això fem, contra pronòstic: florim quan menys ho esperen, / cantem quan menys els plau.

O ballem.

A la ciutat de València hi passa això, ara: que ballem. O, més exactament, que ballem, ballem. I aplaudim, aplaudim. I riem, riem. I guardem també un moment per a l’emoció, per a l’homenatge. Tantes coses com es poden viure en dues hores de teatre.

Perquè resulta que ara mateix, en aquest mes de maig de l’any dos mil vint-i-cinc, en fa trenta que va néixer, aquí, a la ciutat del riu fet passeig ple d’arbres i de merles perquè la gent així ho va determinar, una companyia de teatre. I si això té transcendència general és per les coses que des d’aleshores ha fet, aquesta companyia, i perquè va decidir de fer-les des de València, i perquè les va voler fer en català (així, un perquè vull a la manera de l’Ovidi, que no debades aquest impuls de teatre du també ADN alcoià). La idea era brindar a la ciutat un punt neuràlgic, un impuls i referència per a la creativitat escènica, és a dir, i tal com expliquen sempre a tothom qui els ho pregunta, “un centre de producció i exhibició teatral capaç d’oferir una programació estable, de qualitat i en valencià”.

Una programació estable, de qualitat i en valencià. Al bell mig de València. Aquest miracle.

Aquest miracle que ha existit i que existeix.

Aquest miracle totalment terrenal, palpable, humà.

Aquest miracle bastit amb aptituds i amb ganes, amb cabuderia i contra tantes traves (tantes, i de tantes menes), amb consciència i amb inconsciència també (el polsim necessari, només, per dur a terme empreses que semblen impossibles), amb esforç i amb llàgrimes i amb passió absoluta. Amb la vida tota. La vida plena.

L’any 1995 es van unir tres talents en ebullició, molt diferents, complementaris: Pilar Almeria, Joan Peris i Ximo Solano. I van crear la CTM, la Companyia Teatre Micalet. Que es diu així pel campanar de la ciutat on arrela i per la Societat Coral el Micalet, l’entitat més que centenària que els va donar suport en aquell propòsit compartit: llengua, cultura, mirada alta, batec popular. Que els va donar suport i que, en emparar-los, també es va enfortir.

Des d’aleshores, en aquest teatre emblemàtic s’hi han representat uns quants centenars d’obres, i música, i dansa, i circ. De companyies valencianes, i de la resta del país, i de fora també. I les trenta-nou produccions de la CTM. Trenta-nou, fins ara. Evidentment, no les enumeraré, però no em puc estar d’escriure alguns dels títols que, passats pel sedàs de la CTM, han aconseguit deixar petjada que no s’esborra. I cadascú que hi posi els seus, però jo, si dic Companyia Teatre Micalet, de seguida penso en el seu sublim El jardí dels cirerers (que per fi el vaig entendre, que el llegia i que el veia representat i que no era capaç de copsar per què tanta passió en un text que se m’escapava fins que no vaig tenir al davant el muntatge d’aquell Txèkhov de la CTM: gràcies per sempre!), i en El malfet d’Inishmaan, i en Hamlet canalla, i en Nadal a casa els Cupiello, que diria que he vist tres cops. Que bons que són, dimoni, i quant de joc que donen sempre!

Per celebrar la maduresa que atorguen aquests trenta anys d’existència, han tornat a dur a escena un dels seus èxits rotunds, un veritable fenomen que es va estrenar el 1996 i que es va escampar arreu pel meravellós efecte del boca-orella: Ballant, ballant. És una obra que poua en el film Le bal, d’Ettore Scola, per narrar (igual com allà, sense paraules i amb música i cançons i balls) els esdeveniments clau del segle XX valencià. I que connecta d’una manera gairebé màgica amb el públic. I que explica moltes històries. Moltes i alhora. “Ai, em falten ulls!”, deia a les seves amigues la dona que tenia al darrere, un divendres de funció amb el teatre ple. I reien, també, perquè Ballant, ballant encomana ganes de riure, i taral·leges sense voler, i aplaudeixes, marques el ritme amb els peus, i aleshores surten al fons els actors que no ballen, que caminen amb granotes tacades de fang i escombres al muscle, i aleshores es fa un silenci amb la muixeranga de fons i un nus a la gola i l’aplaudiment és intens, i diferent.

Per a aquesta edició d’aniversari, se n’ha ampliat la cronologia, i Ballant, ballant arriba fins a avui. Naturalment: perquè la celebració no és nostàlgia sinó afirmació, i hi ha la trajectòria i hi ha l’ara mateix i hi ha els projectes que ja deuen tenir al cap. Perquè la funció continua i després del trenta ve el trenta-u.

I és això: que ho celebra la companyia i que ho celebrem tots. Celebrem que existeixen i que perduren i el bé que fan. Celebrem-ho i cuidem-los, que ens són imprescindibles.

Sempre ho han estat (i jo ara potser diria que en aquests temps, més).

El Parlament Europeu va votar ahir una resolució en què s’insta a accelerar el procés d’adhesió de Kossove a la Unió Europea.

La resolució inclou una demanda explícita als països que encara no han reconegut la declaració unilateral d’independència del Kossove –Espanya a primera fila, doncs– a reconèixer diplomàticament el país balcànic i deixar d’entrebancar-ne l’adhesió.

El resultat de la votació dels eurodiputats elegits per la circumscripció espanyola fou d’allò més instructiu.

Els diputats d’ERC, EH Bildu, BNG, Comuns (Jaume Asens) i PNB hi votaren tots a favor. Com sabeu, el representant de Junts continua sense ser reconegut pel parlament i el de Compromís era al País Valencià i no podia votar, però tots dos van deixar clar que també hi haurien votat a favor.

En canvi, els vint diputats del PSOE i una de les diputades de Sumar es van abstenir.

I la diputada de Podem no va tenir cap problema a sumar el seu vot en contra als dels 22 eurodiputats del PP i els sis de Vox.

Vet ací el mapa, doncs, una vegada més. Dels diputats elegits en la circumscripció espanyola, els diputats nacionalment espanyols tots hi voten en contra i els no espanyols tots hi voten a favor. Sense excepció ni mitges tintes. Significatiu.

Jo ara no faré, contra Irene Montero o contra els eurodiputats del PSOE, aquella manipulació infame que tantes vegades fan ells, consistent a equiparar-los a l’extrema dreta perquè voten com l’extrema dreta. Però sí que cal posar sobre la taula, sens dubte, que el seu vot és clarament identitari: voten espanyol, també sense equivocar-se ni en un sol cas, sense excepcions ni mitges tintes.

D’ençà que el Tribunal Internacional de Justícia va reconèixer la independència unilateral de Kossove, en una sentència històrica en què afirmava que no hi ha res en la legislació internacional que puga servir per a prohibir un procés unilateral d’independència, l’obsessió espanyola pel cas, per enfrontar-se a tot el món intentant fer veure que no passa això que passa, s’ha convertit en un autèntic cas d’estudi.

I la causa, evidentment, no cal anar-la a cercar en les circumstàncies particulars del país –de Kossove–, sinó en el precedent que estableix la seua independència unilateral, respecte de les nacions no espanyoles de l’estat i el seu dret, reconegut per la llei internacional, de separar-se.

Que en això vagen plegats i de bracet Vox, el PP, el PSOE, Sumar i Podem no és massa sorprenent. Com tampoc no ho és que ERC, EH Bildu, BNG, Comuns, PNB –i Junts i Compromís– es posen a l’altre costat. Perquè en aquest territori en què ens ha tocat de viure a la majoria de nosaltres, i en aquest temps concret que ens ha estat donat, la contradicció fonamental i la línia de fractura –en termes polítics, socials, culturals, en tot– és la nacional; és l’enfrontament entre l’imperialisme espanyol i els nacionalismes d’alliberament. 

Que després, en el dia a dia, alguns obliden –alguns vulguen oblidar– que un espanyol d’esquerres és tan espanyol com un espanyol de dretes, això ja són figues d’un altre paner. Però, per sort, de tant en tant si més no, la realitat ja és ací per a recordar-nos-ho.

 

PS1. El Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg fa dies que aprova resolucions molt contràries als catalans. Fins al punt que molta gent es demana què hi passa, allà dins. Josep Nualart Casulleras també s’ho ha demanat i aquest article és la seua resposta.

PS2. Dissabte l’Obra Cultural Balear i Joves de Mallorca per la Llengua convoquen a Palma una nova Diada per la Llengua. Martí Gelabert ha entrevistat Antoni Llabrés, president de l’Obra, que explica les coses amb una gran claredat: “Si continua aquesta deriva, no tan sols perdrem la llengua, ens perdrem a nosaltres com a mallorquins”.

PS3. L’escalada de tensió entre l’Índia i el Paquistan pel Caixmir agita els fantasmes de la guerra total a l’Àsia. Niha Masih i Frances Vinall ens expliquen en aquest article les línies mestres d’aquest conflicte entre dues potències nuclears que té el món amb l’ai al cor.

PS4. Avui, dijous, a les set VilaWeb inaugura al Centre de Cultura Contemporània Octubre de València l’exposició “De l’11-M a Mazón: VilaWeb, 30 anys contra la desinformació“. És l’obertura de la celebració dels trenta anys d’aquest diari. No cal dir que tots esteu convidats a un acte que per a nosaltres serà molt important i del qual informarem demà els nostres lectors i subscriptors.

PS5. Durant trenta anys hem anat informant dia a dia de la realitat del nostre país i del món amb una visió rigorosa i compromesa amb l’exercici del periodisme i amb una voluntat nacional clara, en favor dels Països Catalans. Molts ens heu premiat amb el suport en forma de subscripció –i no tenim paraules per a donar-vos-en les gràcies. Però molts més heu llegit cada dia les nostres notícies i les opinions i anàlisis que us presentàvem sense fer mai cap aportació al sosteniment del diari. És a vosaltres que, especialment aquest mes, ens voldríem adreçar per demanar-vos aquest suport. En forma de subscripció o en forma d’una sola donació voluntària, un dia, i sense cap més compromís. Sincerament: pensem que, al cap de trenta anys, és un gest mínim de consideració, per a nosaltres d’una importància cabdal.

Paracaigudistes és el títol del nou disc dels Catarres. El trio, format per Èric Vergés, Jan Riera i Roser Cruells, comença la celebració dels quinze anys de carrera amb aquest nou treball d’estudi, el sisè de la seva trajectòria i el primer amb cançons originals d’ençà del 2022. És un àlbum que manté l’esperit optimista i vitalista de la formació i que fa una crida a viure amb atreviment i sense por ni recança. En total, són dotze cançons eclèctiques, que transiten entre els sons de la rumba, el rock, el pop i, fins i tot, una mica d’electrònica.

Parlem del disc, dels quinze anys de carrera i del moment polític i social del país amb dos dels tres membres del grup.

—Als catalans sovint ens caracteritzen de porucs o conservadors. En canvi, el disc Paracaigudistes és un cant a viure sense por.
—Èric Vergés [È. V.]: Els catalans fem moltes coses i molt divertides. Ser català ja té un punt de resistència i de valentia importants. Defensar la idea de Catalunya requereix prou coratge perquè algú pensi que som conservadors. El disc és molt vitalista i manté l’esperit ‘catarra’ de tota la vida. Sempre hem buscat la part positiva de les coses. No vull dir que les coses hagin de sortir sempre bé, però sí que, quan surten malament, et donen una experiència que es converteix en una eina per al futur i enriqueix també el camí. Aquesta és una de les metàfores del disc, però n’hi ha una altra que en Jan explica molt bé.
—Jan Riera [J. R.]: Vaig comprar el títol de Paracaigudistes perquè m’imaginava la metàfora de llançar-se a viure. Des del moment que neixes, la vida és un viatge de no-retorn, és sempre una caiguda. I es tracta d’esquivar tempestes, de gaudir de les vistes i d’intentar que aquest viatge sigui llarg. El repertori del disc representa bé això. Hi ha cançons per a qualsevol moment de la vida, algunes que no hauríem pogut escriure quan teníem vint anys, però que ara, amb quaranta, sorgeixen. Hi ha desamors, amors quotidians, saber valorar les persones que han exercit de paracaigudes emocional en algun moment… En definitiva, cançons que et poden acompanyar en moltes situacions de la vida i per això m’agrada aquesta metàfora.

—En el procés creatiu, aquestes reflexions són la primera cosa? O primer hi ha les cançons i després hi cerqueu un concepte que les uneixi?
—È. V.: Generalment, el títol i el concepte del disc és l’última cosa que fem. Primer, generes les cançons i en acabat hi ha una temàtica que sorgeix. Curiosament, en aquest cas, la cançó “Paracaigudistes” neix després del títol. En teníem onze i, en la darrera setmana d’enregistrament, va aparèixer. Ens va semblar que era un bon resum de tot el que havíem fet i que l’havíem d’incloure en aquest disc perquè si no perdia el sentit. De manera que, fent honor al seu esperit, ens vam llançar a la piscina i la vam gravar en dos dies!

—I la vau col·locar primera.
—J. R.: Sí, era la carta de presentació del disc!

Jan Riera i Èric Vergés, membres dels Catarres (fotografia: Enric Galli). Jan Riera i Èric Vergés, membres dels Catarres (fotografia: Enric Galli).

—En aquest disc heu canviat la manera de compondre. En comptes de començar amb la música i després afegir-hi una lletra, ho heu fet a l’inrevés. Per què?
—È. V.: Ha estat un exercici per a buscar nous punts de vista a l’hora de crear cançons. Hem publicat molts discos i correm el perill de repetir-nos massa. Si t’obligues a canviar radicalment la manera de treballar, es nota. Potser és una mica incòmode al principi, però et fa trobar nous camins per a atacar problemes. I ens permet parlar molt més clarament del que volem parlar. A vegades, et forces a crear una lletra perquè encaixa amb una melodia. Ara és al contrari. Primer pensem què volem dir, després com ho volem dir i, finalment, hi busquem la música adequada.

—Sobre això, en el disc torna a haver-hi una barreja de molts estils. Com és el procés de triar quin escau millor a cada cançó?
—J. R.: No hi ha gaires voltes! A la maqueta, quan algú presenta una cançó, ja té una idea força clara de com vol que soni.
—È. V.: Cada cançó ens porta a un lloc. Per exemple, “Gràcies” és una cançó petitona, que en un primer moment ja vam decidir no hi posaríem gaire cosa. En canvi, en altres sí que hi ha un procés més complex.
—J. R.: Som un grup que quan presentem les maquetes al productor ja hem definit força què volem. I això implica el consens entre tots tres.

—Costa d’arribar a aquests acords?
—È. V.: En alguns casos, sí; en altres, no tant. Hi ha temes que tenim molts clars des del principi i alguns altres en què hem de lluitar més. També és bonic arribar al punt mitjà entre tots tres.
—J. R.: No discutim gaire per l’estil. Ho fem per ximpleries que una persona externa ni s’hi fixaria. Per exemple, a “La fortuna” vam discutir sobre si eliminàvem el so del xarleston a la tornada. En coses com aquesta, ens hi podem encallar hores!

—“País estrany”, cançó en què col·laboreu amb Roger Mas, és un cant a la llengua i la cultura.
—È. V.: És el que sentim quan pensem en el país. Hi ha molta èpica, però alhora molta intimitat i, fins i tot, nostàlgia pels moments culminants que hem viscut darrerament com a país. Estimem la terra i l’estimem amb les seves contradiccions, que en té moltes, i amb les decepcions que ens causa, però també amb les alegries i amb les grans meravelles que ens ofereix.

Roger Mas: “La fascinació per la meva llengua ha fet que tingués una debilitat per les altres”

—Vau ser un dels grups que més es van comprometre en favor del referèndum. Com interpreteu la situació actual de paràlisi política i social de l’independentisme?
—J. R.: Sap greu, però també és normal. Ho teníem molt a tocar o semblava que ho teníem molt a tocar i… De cop i volta, no va acabar de passar res. Hi ha un desencís, però crec que la gent continua essent independentista o defensant la cultura igual.
—È. V.: I des dels grups hi ha poca implicació. Fa la sensació que no ven. No veig que la gent pugui tirar el carro. Però està bé, que cadascú faci el que vulgui.

—Ara mateix, costa més que els grups catalans se signifiquin políticament?
—J. R.: No. El fet de cantar en català ja és polític, perquè hi ha un mercat molt reduït. El teu radi d’acció és molt menor i ja no ho fas pels diners, sinó per l’amor a l’art. Però a partir d’aquí cadascú ha de fer el que cregui que ha de fer. Nosaltres crèiem que havíem de lluitar per la llengua i que la manera de protegir la nostra llengua era definir-nos políticament. Sense definir-nos per cap partit polític, ni per cap moviment, però sí pel dret a decidir. Al capdavall, votar en un referèndum és el més bonic que pot passar. Guanyéssim o perdéssim seguidors, havíem de ser-hi.

—I com es reactiva això?
—J. R.: Aquesta és una pregunta per als polítics!
—È. V.: Que difícil! Si ho sabéssim ja ho faríem. La gent ha de recuperar la il·lusió amb un projecte que sigui creïble. Quin aquest projecte? Nosaltres fem cançons.

—Enguany feu quinze anys com a grup. Què ha canviat en l’escena musical catalana en aquests anys?
—È. V.: Hi ha molt més nivell de producció, tant a les festes majors com als festivals. Abans hi havia més bandes de música tocada, per dir-ho d’alguna manera; ara hi ha més artistes d’això que en diuen música urbana. Tot dóna riquesa.
—J. R.: Destacaria la professionalització de les festes majors. Abans, anàvem a tocar a un poble i hi havia un escenari de fusta i tres llums. Ara això és impensable. Està molt bé, perquè una de les coses que ens identifiquen com a país són les festes majors. I és increïble que a pobles petits hi hagi unes festes d’aquesta qualitat. És bo que no s’hagi perdut.

—Aquesta professionalització va lligada a una millora de les condicions laborals?
—J. R.: Et trobaràs de tot, però generalment, sí. Es treballa molt millor i molt més de gust.

Jan Riera, membre dels Catarres (fotografia: Enric Galli). Jan Riera, membre dels Catarres (fotografia: Enric Galli).

—Feu una defensa de les festes majors, però molts grups en reneguen.
—È. V.: Absolutament. Les festes majors ens han donat la vida! Ens hi sentim molt còmodes. És molt maco anar a un poblet i que vinguin sis mil persones a cantar les teves cançons. Per què hem de desmerèixer-les? Uns dies que tothom espera tot l’any, que la gent s’estima molt… És un orgull formar part de les festes majors i marcar moments de la vida de molta gent.
—J. R.: Si bé és cert que cada vegada n’hi ha més de pagament, continuen essent un espai en el qual tothom és igual, siguis ric o pobre. Són populars, obertes a tothom, hi ha des de nens fins a gent gran… És guapíssim! I que es facin en català, que els grups portin la música en català en directe és molt important. La gent ho titlla de cosa banal, però nosaltres no en renegarem mai. La majoria dels grups que han funcionat al país han estat en algun moment grups de festes majors. No hi veig cap punt negatiu.

—Als Catarres se li ha posat molt aquesta etiqueta.
—J. R.: Que ens la posin!
—È. V.: Molta gent que la critica no han viscut una festa major des de dalt d’un escenari amb la gent boja cantant les seves cançons. Com vols que no ens agradi això?

—En aquests quinze anys de trajectòria, sentiu que heu creat escena?
—È. V.: Segur, però no es tracta d’això. Nosaltres també veníem de l’herència que ens van deixar els Sopa de Cabra, els Pets i tants altres grups. És com una escala, anem construint i després en vénen uns altres i hi construeixen a sobre. No hem inventat res, tots formem part d’un col·lectiu i és important de recordar-ho. Nosaltres hem aportat certes coses i la nova generació n’aporta unes altres i les que vindran en el futur beuran de totes aquestes.
—J. R.: És veritat que abans de la nostra fornada, amb Txarango, Buhos, Oques Grasses, hi havia hagut un buit de música en català en la primera línia mediàtica. No senties música en català a la ràdio privada. Llavors hi va haver un esforç proactiu d’anar-hi a presentar els discos, de fer concerts, i una lluita de tothom perquè la música en català arribés on és ara. I, de cop, hi va haver una efervescència molt ben parida.

—Ara la situació és millor?
—J. R.: Ara s’ha normalitzat. Tenim de tot. La música en català ja no és un gènere en si mateix, com passava fa uns anys. És cert que la majoria dels grups tenim menys recursos que els artistes internacionals, que es gasten centenars de milers d’euros en un disc. Però nosaltres tenim el component de proximitat. Sempre he pensat que les grans produccions en català tenen molta èpica, però perden el que ens distingeix de les produccions internacionals, que és aquesta proximitat. A mi m’agrada que prevalgui la idea abans que la producció. El que ens fa diferents és això i les lletres. Com expliquem les coses, de què parlem, les síl·labes que té el català, el respecte pels pronoms febles… Per mi, això és el fet important de la música en català.

—Aquesta bona salut de la música en català contrasta amb la situació al carrer. Us preocupa?
—È. V.: Ens preocupa perquè és la nostra llengua. Més enllà de si fem música o no, és la nostra cultura. La llengua és l’arrel a partir de la qual neix tot. Si la perdem, es perdran moltes altres coses: el caràcter, la manera de pensar… Tot va lligat! A mi sí que em preocupa, però també he de dir que tinc un punt d’esperança. El català ha sobreviscut a moltes coses. A més, hi ha un interès. El fet que hi hagi gent que escolta música en català i no el parli en el dia a dia també diu alguna cosa.

Èric Vergés, membre dels Catarres (fotografia: Enric Galli). Èric Vergés, membre dels Catarres (fotografia: Enric Galli).

—El cap de setmana passat vau estrenar el disc en directe al Festival Strenes de Girona. Com va anar?
—È. V.: N’estem molt satisfets. És un concert molt intens que hem preparat a consciència. Faltava aquesta posada a prova davant el públic i les sensacions van ser molt bones. A més, va ploure gairebé tot el cap de setmana, però durant els dos concerts el temps ens va respectar.

—Diu que l’heu preparat a consciència. Què es prepara abans d’una ronda?
—È. V.: És una feinada important que ningú no té gaire en compte. Primer és decidir què tocaràs.
—J. R.: O, més ben dit, decidir què deixem fora!
—È. V.: Fa molts anys que fem música i tenim un repertori prou extens. Hem de publicar cançons que funcionen perquè hem de fer espai per a les noves. No volem ser el típic grup que publica un disc i no toca cap cançó nova en directe. Per això, en toquem deu de les dotze i en deixem dues a la recambra per a concerts especials. És difícil decidir l’ordre de les cançons, retallar la durada d’algunes… I tot això es tradueix en assajos, preparar-se amb els músics que ens acompanyen i molta prova i error.

—Lluís Llach va retirar “L’estaca”, Radiohead odia “Creep”, a Madonna no li agrada “Like a Virgin”. Quina relació hi teniu, amb “Jenifer”?
—J. R.: Hi va haver un moment que la vam avorrir, però ara en tornem a gaudir.
—È. V.: En un concert vam intentar no tocar-la i la gent no va parar de demanar-la. Llavors vam decidir que la tocaríem, però renovada. Ara en fem una versió més divertida.
—J. R.: Molt semblant a la que vam enregistrar amb els Figa Flawas.

[VÍDEO] Els Catarres i Figa Flawas versionen “Jenifer” i l’adapten al 2023

—El públic no se’n cansarà mai, de demanar-la.
—È. V.: M’ha sorprès moltíssim veure gent molt jove, que no havia ni nascut quan va sortir la cançó, cantant la lletra com si els hi anés la vida. A més, són referents que paren molt lluny. No deuen saber ni de qui parlem, però la tenen molt integrada. Amb els Figa Flawas vam actualitzar-ne la lletra, però en els concerts toquem l’original, amb Benet i Jornet, Joel Joan, Jordi Pujol i companyia. És un retrat d’aquell temps!

Jan Riera i Èric Vergés, membres dels Catarres (fotografia: Enric Galli).