El conclave, el procés d’elecció del nou cap de l’Església Catòlica, comença avui. Un total de cent trenta-tres cardenals, el nombre més alt de la història, seran els encarregats d’elegir el successor del papa Francesc.

En primer lloc, a les deu del matí es farà una missa. Tots els cardenals, siguin electors o no, a més de bisbes, sacerdots i fins i tot laics hi poden assistir, i serà presidida pel degà del Col·legi Cardenalici, el cardenal Giovanni Battista Re. Més tard, després d’una oració a la Capella Paulina, els cardenals caminaran en processó solemne, juntament amb mestres de cerimònies, el cor i cantants, fins a la Capella Sixtina, tot entonant l’himne “Veni Creator Spiritus”. Això serà vers les 16.30.

Allà els cardenals hauran de prestar dos juraments: un de guardar secret sobre tots els detalls que envolten l’elecció del nou papa i de rebutjar qualsevol influència exterior, sota amenaça d’excomunió; i un altre, amb el compromís de complir fidelment amb el paper i les responsabilitats si són elegits papa.

Després d’aquests rituals, el mestre de les celebracions litúrgiques papals, Diego Giovanni Ravelli, dirà en veu alta “Extra omnes”, que significa “Tothom fora”. Aleshores es tancaran les portes de la Capella Sixtina i començarà el conclave. Mentre duri, els cardenals han de restar incomunicats de l’exterior, de manera que s’instal·laran dispositius d’interferència electrònica per evitar les escoltes i l’ús de wifi i mòbils.

Quan es votarà?

Els cardenals s’asseuen per ordre de rang. Habitualment, el degà del Col·legi Cardenalici ocupa la primera posició. Tanmateix, el cardenal Giovanni Battista Re té noranta-un any i no hi pot participar pel fet d’excedir els vuitanta anys. Aquesta elecció papal serà dirigida pel secretari d’estat del Vaticà, el cardenal Pietro Parolin. Dels 252 cardenals, solament n’hi poden assistir 135 a causa d’aquest topall d’edat, i n’hi ha dos que han excusat l’assistència per malaltia. Un és el cardenal Cañizares, de manera que l’únic representant del país serà l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella.

Una vegada reunits es trien nou cardenals a l’atzar, tres dels quals esdevenen els escrutadors, que examinaran les butlletes de votació i les llegiran en veu alta; tres seran auditors i tres els encarregats de recollir, en cas d’haver-n’hi, els vots d’aquells cardenals malalts que restin a les seves estances durant el conclave.

El primer dia ja es fa una primera votació, anomenada de sondatge, que permet als presents de formar-se una radiografia sobre les preferències i el pes de cada corrent i veure quins són els cardenals amb més suport. El resultat és ara mateix una gran incògnita, perquè 110 cardenals dels 133 han estat nomenats pel papa Francesc i, per tant, voten per primera vegada en un conclave.

Perquè sigui elegit un nou papa, cal el suport de dos terços dels cardenals, és a dir, pel cap baix, 89 vots dels 133. De manera que no es preveu que en la primera votació n’hi pugui haver ja un de nou. A partir de demà es faran quatre votacions, dues al matí i dues al vespre, fins que no s’arribi a dos terços.

Deu termes que heu de dominar abans de l’elecció del nou papa

Al final del matí i al vespre es cremen les butlletes i anotacions fetes pels escrutadors i això fa que aparegui una fumata (‘fumera’) per la xemeneia instal·lada per a l’ocasió a la Capella Sixtina, que serveix per a anunciar el resultat a l’exterior. Si no s’ha elegit cap papa, el fum serà negre, però, quan hi hagi el successor de Francesc, la fumata sortirà blanca.

En la primera votació del matí, si no hi ha la majoria necessària, no hi ha fumata, sinó que es fa una vegada hagi acabat la segona del torn; i al vespre, igual. Es preveu que la del matí sigui cap a les dotze del migdia, i que tot seguit els cardenals vagin a dinar; i la segona, cap a les set del vespre. Si hi ha majoria en la primera votació de torn, aleshores sí que apareixeria abans.

Si, al cap de tretze votacions, encara no hi ha consens, hi haurà un dia de reflexió, d’oració i també de diàleg. Enguany, s’escauria en diumenge. Més enllà de la Capella Sixtina, a diferència de temps enrere, els cardenals també tenen accés al Col·legi Etíop i  la Casa de Santa Marta, on s’allotjava el papa Francesc, i on ara estan els participants en el conclave.

Les votacions continuarien dilluns amb set votacions en dos dies i, si encara no hi ha acord, novament hi hauria una pausa d’un dia. Tornaria a haver-hi set votacions en dos dies, un dia de pausa, i novament set dies. D’això en resultaria un total de trenta-quatre votacions, un fet que seria excepcional en temps moderns. Si s’arriba a aquest punt, hi hauria votacions solament amb els dos candidats que hagin obtingut més vots en la votació anterior, igualment amb el requisit d’obtenir dos terços dels vots.

Com són les votacions, pas a pas

Els cent trenta-tres cardenals cridats a triar el pontífex tindran una targeta rectangular que portarà escrit a la meitat superior “Eligo in Summum Pontificem” (‘Elegeixo com a Summe Pontífex’) i un espai per a escriure el nom de l’elegit a la meitat inferior. La targeta és feta d’una manera que es pugui doblegar en dues meitats.

Cada cardenal elector, després d’haver escrit i doblegat la seva butlleta, sostenint-la enlaire perquè sigui visible, l’ha de portar a l’altar, on hi ha els escrutadors, l’ha de dipositar en un plat que cobreix una urna de bronze i amb aquest plat l’ha d’introduir a l’urna. Tot seguit, s’inclina davant l’altar i torna al seient. Tècnicament, qualsevol home catòlic batejat pot ser elegit papa, però a la pràctica es tria un dels cardenals presents.

Una vegada han votat tots els cardenals, el primer escrutador sacseja l’urna i n’agafa un vot, l’obre, anota el nom de l’elegit i el passa; el segon escrutador comprova el nom i, el tercer, el llegeix en veu alta. Aquest les punxa amb una agulla al punt on hi ha el mot “Eligo” i les introdueix en un fil, perquè es conservin amb més seguretat.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: El conclave, les eleccions més estranyes i curioses que es fan

Els cardenals que no puguin anar a l’altar per incapacitat tindran l’ajuda de l’últim escrutador que s’hi acostarà perquè lliurin la papereta. I, portant-la de manera visible fins a l’altar, la introduirà. Si hi hagués cardenals malalts a les estances, hi anirien els encarregats d’anar a cercar aquests vots.

Una vegada acabada la lectura dels noms, els extrems del fil es lliguen amb un nus i les butlletes es dipositen en un recipient. Aleshores, es compten els vots i, després de comprovar-los i una vegada fetes les dues votacions del torn, es cremen a l’estufa.

Què passarà quan hi hagi fumata blanca?

Una vegada hi hagi prou consens, és cridat el mestre de les celebracions litúrgiques i el secretari del col·legi cardenalici, i es demana al nou elegit: “Acceptasne electionem de te canonice factam in Summum Pontificem?” (‘Accepteu la vostra elecció canònica com a Summe Pontífex?’). En cas d’una resposta afirmativa, afegirà: “Que nomine vis vocari?” (‘Com voleu que us anomenin?’). I el nou papa respondrà amb el seu nom pontifici. Després de l’acceptació, es cremaran les butlletes de vot, i a la plaça de Sant Pere es podrà veure la fumata blanca.

Aleshores, el nou pontífex es retira a la Sala de les Llàgrimes, és a dir, la sagristia de la Capella Sixtina, on s’abilla per primera vegada amb els ornaments papals amb què es presentarà a la multitud present a la plaça. Després de la pregària pel nou pontífex i de l’homenatge dels cardenals, s’entona el Te Deum que marca el final del conclave. El cardenal protodiaca, actualment Dominique Mamberti, serà l’encarregat de pronunciar, del balcó de Sant Pere estant, el famós “Habemus papam”, i aleshores el nou papa farà la primera aparició pública. I, si vol, farà el seu primer discurs i impartirà la benedicció urbi et orbi.

 

Quant poden trigar a elegir el papa?

En l’últim segle i mig els conclaves no han durat més de cinc dies. Antigament duraven setmanes i, en alguns casos, mesos o anys. L’elecció del papa del 1271 va durar tres anys, i a conseqüència d’allò, es va decidir de començar a fer les eleccions a porta tancada. El conclave del 1740 va durar mig any.

D’ençà de final del segle XIX, que s’ha elegit una dotzena de papes, de mitjana han durat tres dies i han calgut unes set votacions per decidir el nou pontífex. Benet XVI va ser triat després de quatre votacions i, en el cas del papa Francesc, a la cinquena.

Qui són els cardenals més ben situats?

El fet de necessitar dos terços dels vots fa que finalment no siguin elegits ni candidats molt conversadors ni molt progressistes, sinó un candidat de consens. Per això sovint els més populars o amb més possibilitats no són els elegits.

Aquests són els candidats més ben situats per a succeir el papa Francesc

Alguns dels que encapçalen les travesses són:

Pietro Parolin (Ciutat del Vaticà)

Com a secretari d’estat del Vaticà, Parolin, de setanta anys, ha estat el principal enviat diplomàtic del papa d’ençà del 2013 i és un dels cardenals amb més antiguitat. Va passar anys al servei diplomàtic de la Santa Seu, amb estades a Nigèria, Mèxic i Veneçuela. Els experts del Vaticà el descriuen Parolin com un home prudent i moderat, molt conegut al Col·legi de Cardenals. Segons la seva biografia vaticana, Parolin és expert en els afers de l’Orient Mitjà i l’Àsia i ha ajudat a reforçar els llaços diplomàtics de la Santa Seu amb llocs com ara el Vietnam, Israel i Mèxic. Francesc el va nomenar cardenal el 2014 i és membre del Consell de Cardenals de Francesc, un grup creat per assessorar sobre la governança de l’Església i la reforma de la Cúria Romana. Parolin va néixer en una petita província del nord d’Itàlia i va ser ordenat de sacerdot a vint-i-cinc anys. Va entrar al servei diplomàtic sis anys més tard i va passar relativament pocs anys en el ministeri parroquial.

Luis Antonio Gokim Tagle (Manila, Filipines)

Tagle, de 67 anys, és el pro-prefecte del Dicasteri per a l’Evangelització a les Filipines, una nació majoritàriament catòlica. És considerat molt alineat amb Francesc i, en algun moment, va ser-ne considerat l’“estel en ascens”, segons Meloni. Ha criticat la retòrica “dura i severa” que molts clergues catòlics empren per descriure membres de la comunitat LGBTIQ+, divorciats i mares solteres. Tagle va néixer a Manila; la seva mare és d’ascendència xinesa i el seu pare és tagal, segons la web oficial del Vaticà. El 1991, pocs anys després de ser ordenat de sacerdot a Manila, es va graduar amb un doctorat en teologia per la Universitat Catòlica d’Amèrica. Va ser nomenat cardenal el 2012 pel papa Benet XVI.

Matteo Maria Zuppi (Bolonya, Itàlia)

Matteo Maria Zuppi, de seixanta-nou anys, és l’arquebisbe de Bolonya. Francesc el va nomenar per encapçalar missions de pau a Rússia i Ucraïna i ha treballat amb la comunitat de Sant Egidi, un grup de catòlics laics dedicats als serveis socials. Nascut a Roma, Zuppi és el renebot del cardenal Carlo Confalonieri, un dels principals assessors del papa Pius XI a començament del segle XX. Després d’estudiar filosofia i teologia, Zuppi va ser ordenat de sacerdot el 1981 i va passar molts anys a parròquies de Roma. A principi dels anys noranta, va ajudar a facilitar negociacions de pau a Moçambic durant la guerra civil del país, segons la biografia de Sant Egidi. Francesc el va nomenar cardenal el 2019 i el va designar jutge del Tribunal Suprem de l’Estat de la Ciutat del Vaticà el 2023.

La paradoxa més gran de l’extrema dreta contemporània resideix precisament en la negació persistent que ho és. El fenomen no és nou, però s’ha aguditzat en aquesta Europa nostra, desorientada i temorosa, que no sap què fer per aturar-los. I aquests dies, a partir de la publicació en un altre diari d’un article –a parer meu, pintat massa a l’engròs– assistim, ara també al nostre país, a un autèntic espectacle en aquesta direcció.

El problema, és clar, no està tant en les definicions com en els continguts. La qüestió no és tant el nom com l’essència, no és tant la façana com l’estructura. Però, com apuntava Raymond Aron amb aquella lucidesa tan escèptica que tenia, l’extremisme modern no vol reconèixer-se com a tal perquè ha entès que el seu èxit depèn del seu camuflatge.

Aquesta aversió a reconèixer-se com allò que són, en realitat, té causes diverses i totes són substancials. D’una banda, hi ha el pes històric: després de l’experiència del franquisme, del feixisme i del nazisme, l’extrema dreta tragina un llast que en fa molt difícil l’acceptació social. Però, d’una altra banda –en això estic d’acord amb Aron i crec que és molt important–, hi ha l’estratègia política: presentar-se com a “alternativa raonable” resulta més eficaç que no exhibir impúdicament la naturalesa del propi pensament. És més digerible per al veïnat dir-los amb veu suau que cal controlar l’emigració, que no pas defensar a crits la deportació forçada de milions de persones –si cal, en vagons de tren i tot.

Tanmateix, no ens enganyem: aquesta negació, aquesta resistència a acceptar que ets allò que ets, no és innocent. És veritat que n’hi ha alguns, m’ho crec perquè els he vists de prop, que no són capaços d’analitzar-se fredament, de reconèixer en què s’han tornat humanament parlant. Però en essència tot plegat és una tàctica conscient, calculada, que pretén de normalitzar allò que mai no hauria de ser normal en una societat democràtica. El discurs de l’odi, camuflat sota tants eufemismes com es vulga, continua essent discurs de l’odi. La xenofòbia, per més que la maquilles, continua essent xenofòbia. Com l’autoritarisme, disfressat de “ordre”, continua essent autoritarisme.

L’extrema dreta contemporània ha après a utilitzar el llenguatge democràtic per subvertir la democràcia mateixa. Ha comprès que per destruir el sistema des de dins, primer cal semblar-ne –he dit semblar-ne– part. És la tàctica del cavall de Troia: presentar-se com un regal, com una solució màgica i indolora, tot i ser en realitat una amenaça.

De manera que hem arribat a un punt en què allò que resulta veritablement perillós en el nostre temps no és que existesca l’extrema dreta –que sempre ha existit i existirà–, sinó que aconseguesca de fer-se passar per una altra cosa. Que siga capaç de convèncer una part de la població que no són allò que són. Perquè quan un llop es disfressa d’ovella, el ramat sencer perilla. I el nostre ramat democràtic, massa sovint, sembla incapaç de distingir les dents sota la llana.

 

PS1. Avui comença el conclave. D’ençà de la mort del papa Francesc, aquest particular procés electoral ha estat en el punt de mira del nostre diari –i de tots els del món, de fet. Evidentment, continuarem informant detalladament de tot allò que hi puga passar, incloent-hi les anàlisis d’Anthony Faiola de Roma estant. Avui el nostre col·lega del Post ens explica un dels grans dubtes d’aquest conclave: si al cap de mig segle tornarà a haver-hi un papa italià o no: “Gairebé mig segle després, els italians confien tornar a veure un dels seus al capdavant de l’Església”.

PS2. Per les constants aparicions televisives, Damià Rodríguez –conegut artísticament per Lildami– és un dels músics i cantants més mediàtics del país. Ara publica disc i n’ha parlat, d’això i de moltes coses més, amb Emma Granyer: “Vull fer les coses arrelades a la meva terra”.

PS3. Durant trenta anys hem anat informant dia a dia de la realitat del nostre país i del món amb una visió rigorosa i compromesa amb l’exercici del periodisme i amb una voluntat nacional clara, en favor dels Països Catalans. Molts ens heu premiat amb el suport en forma de subscripció –i no tenim paraules per a donar-vos-en les gràcies. Però molts més heu llegit cada dia les nostres notícies i les opinions i anàlisis que us presentàvem sense fer mai cap aportació al sosteniment del diari. És a vosaltres que, especialment aquest mes, ens voldríem adreçar per demanar-vos aquest suport. En forma de subscripció o en forma d’una sola donació voluntària, un dia, i sense cap més compromís. Sincerament: pensem que, al cap de trenta anys, és un gest mínim de consideració, per a nosaltres d’una importància cabdal.

The Washington Post · Anthony Faiola, Stefano Pitrelli i Michelle Boorstein

Roma, Itàlia. En el conclave que designà el successor de Benet XVI, l’any 2013, el cardenal Angelo Scola, de Milà, era considerat el candidat amb més possibilitats de recuperar el papat per als italians. Finalment, però, Itàlia es va haver de conformar amb Francesc, un argentí descendent d’immigrants italians. Molts, tanmateix, no deixaren de delejar que un dels seus es tornés a asseure al tron de Sant Pere.

Ara, hi ha italians que gosen tornar a somniar.

El resultat del conclave papal que comença avui, en què participarà el grup de cardenals més nombrós i de la història, és impredictible. Itàlia és el país amb més cardenals que es consideren candidats al papat, cosa que augmenta les possibilitats d’una nació que ha donat a llum prop d’un 80% dels 266 papes que l’Església ha tingut en el curs de la història –tots, tanmateix, abans del 1978.

Aquesta volta, els italians estan esperançats però cautelosos, plenament conscients que l’elecció d’un papa italià podria resultar un pas en fals per a una Església que, aquests darrers anys, ha crescut sobretot al sud del planeta. D’una altra banda, Itàlia és el país amb més cardenals amb dret de vot, i els italians compleixen els requisits que els seus homòlegs internacionals consideren clau en temps d’inestabilitat, amb les guerres assolant el Llevant i Europa i el nacionalisme en auge per tot Occident.

Hom sol dir que qui entra en un conclave com a papa en surt com a cardenal. Sigui com sigui, el cardenal Pietro Parolin –el poderós secretari d’estat del Vaticà– i el cardenal Matteo Zuppi –emissari de Francesc a Rússia i Ucraïna, i arquebisbe de Bolonya– són entre els favorits al tron de Sant Pere. Parolin és considerat moderat, i Zuppi és de tarannà més progressista.

Un tercer aspirant, el cardenal Pierbattista Pizzaballa, no ha defugit –en tant que patriarca llatí de Jerusalem– d’immiscir-se en el debat polític entorn el conflicte entre Israel i Palestina.

Pierbattista Pizzaballa (centre) a Betlem, Cisjordània, el desembre del 2023 (fotografia: Heidi Levine/The Washington Post).

Designar un italià com a nou papa té cert sentit pràctic. L’italià continua essent la lingua franca de la Ciutat del Vaticà: els documents i els actes de les reunions oficials, sense anar més lluny, es redacten en italià. Oficialment, el papa és també el bisbe de Roma i tradicionalment es dirigeix als fidels locals en la llengua de la ciutat. La manca de fluïdesa en italià, de fet, s’ha vist sovint com un punt en contra d’alguns dels candidats, com ara el congolès Fridolin Ambongo.

No obstant això, quan Benet es convertí en el primer papa en 600 anys a retirar-se, molts no dubtaren a assenyalar els italians com a responsables dels problemes del Vaticà. Les acusacions de corrupció i els escàndols contra el personal papal i la cúria romana, on els italians abunden, s’acumularen. Els cardenals italians es dividiren en rivalitats aferrissades.

Avui dia, aquesta mena de dinàmiques són relativament menys freqüents.

“Es podria dir que va haver-hi un problema al final del papat de Benet XVI amb els escàndols a la cúria romana, però crec que aquest problema ja s’ha superat i que un bon papa pot venir d’on sigui: naturalment, també d’Itàlia”, explica l’arquebisbe italià Bruno Forte en declaracions a The Washington Post.

Els italians van dominar el papat del 1523 al 1978, quan el polonès Joan Pau II va començar una ratxa de papes no italians que seguiren Benet XVI, alemany, i Francesc, argentí i primer papa llatinoamericà.

Inés San Martín –vice-presidenta de comunicacions de les Obres Missionals Pontifícies, una xarxa missionera dependent del papa– diu que l’elecció d’un papa italià seria tot un canvi de rumb de l’Església.

“Per a molts cardenals que no són d’Europa, tornar a triar un papa italià seria massa insular: seria confondre, una vegada més, la Santa Seu amb l’Església”, diu. “L’Església Catòlica no es pot reduir al Vaticà.”

El cor de l’Església, explicà, ja no és a Itàlia. “Si observem les xifres, la força [de l’Església] es troba a l’Àsia i l’Àfrica. Si observem els diners, la força no és a Itàlia, sinó als Estats Units i Alemanya. Per a la resta del món, un papa italià no seria un resultat necessàriament positiu.”

Els italians en discrepen.

Aquests darrers dies, els mitjans de comunicació italians han especulat amb certa cautela sobre les possibilitats dels aspirants italians.

“Tres papats després, la [solució] podria venir, en efecte, del nostre país”, escriu el diari italià La Stampa.

El cardenal Camillo Ruini, de 94 anys, ha declarat al Corriere della Sera: “El nou papa pot venir de qualsevol part del món, però normalment els italians tenen l’avantatge de ser menys influïts pels seus orígens, són més universalistes.”

Alguns asseguren que als candidats italians els manca el carisma de Francesc o, fins i tot, d’alguns altres aspirants actuals. N’és un exemple el cardenal filipí Luis Antonio Tagle, que s’ha fet viral a les xarxes socials gràcies a un vídeo en què apareix cantant versos d’Imagine de John Lennon. Però Ruini, crític de Francesc, argumenta que l’argentí sofria d’un excés de personalitat, i que se centrà massa en els fidels de la perifèria de la fe catòlica.

“Francesc semblà afavorir aquells qui eren lluny en detriment d’aquells qui eren a prop”, ha explicat Ruini al diari.

En aquest conclave no hi haurà tants cardenals italians com en alguns altres. Però els italians continuaran essent el grup nacional més nombrós, amb un total de dinou membres amb dret de vot, que són els disset cardenals d’Itàlia i els dos cardenals italians que presten servei a l’estranger.

Això, tanmateix, no vol dir que aquests dinou cardenals formin un bloc unit.

Durant el conclave del 2013, per exemple, s’especulà que el cardenal Scola havia quedat sense possibilitats d’accedir al tron de Sant Pere per la seva amarga rivalitat amb un altre italià, Tarcisio Bertone, que més tard va ser processat pel Vaticà per corrupció. Aquesta vegada, tanmateix, Parolin i Zuppi tenen una relació cordial.

Els dinou cardenals italians del conclave es divideixen entre reformistes, moderats i tradicionalistes, i els observadors del Vaticà afirmen que és probable que anteposin les seves inclinacions religioses a la seva nacionalitat.

“Estaran tan dividits com ho han estat d’ençà de l’octubre del 1978”, explica Giovanni Maria Vian, ex-director del diari vaticà L’Osservatore Romano, en al·lusió al conclave en què s’elegí Joan Pau II com a papa.

El cardenal Pietro Parolin, durant la missa en memòria del papa Francesc del 30 d’abril proppassat (fotografia: Fabio Frustaci/Efe).

De tots els aspirants italians, Parolin és el més conegut i el favorit de William Hill, la mateixa agència d’apostes que situà Scola com a favorit l’any 2013.

Com a secretari d’estat de Francesc, Parolin, de setanta anys, exercí un paper semblant al d’un primer ministre; molts, de fet, el veien com el número dos del Vaticà. L’últim secretari d’estat vaticà a ser elevat a papa va ser Pius XII, que arribà al càrrec mesos abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Alguns sostenen que l’inquietant panorama mundial –marcat per les guerres, la polarització política i l’ensulsiada de les aliances occidentals– pot afavorir Parolin.

D’un punt de vista pastoral, Parolin és considerat més centrista que no Francesc. Ha criticat, per exemple, la progressista Església alemanya per haver defensat l’ordenació de dones i la inclusió dels catòlics LGBTQ+. No obstant això, Parolin –que s’ha llaurat una certa reputació com a diplomàtic de seny– tampoc no forma part dels candidats conservadors que més alarmarien els progressistes de l’Església.

No obstant això, Parolin carrega certs llasts. És considerat l’arquitecte d’un acord secret del Vaticà amb Pequín, signat l’any 2018, que no s’ha arribat a fer mai públic, però que sembla que atorga al govern xinès el poder de triar els bisbes catòlics d’aquell país, subjectes al vet del Vaticà. L’acord ha estat àmpliament criticat als Estats Units i en més països. Parolin també va estar implicat en un cas de corrupció financera relacionat amb una operació immobiliària a Londres que involucrà un altre cardenal italià, Angelo Becciu, tot i que mai no ha estat formalment acusat.

La seva gran flaca, tanmateix, potser és el sentit d’estat. Diumenge passat, després del funeral de Francesc, Parolin es limità a llegir una homilia àrida en la missa que oficià per a 200.000 joves catòlics, sense oferir cap visió de futur.

En declaracions a The Washington Post, un alt funcionari del Vaticà considera significatiu que Parolin no hagi estat mai sacerdot d’una diòcesi. Parlant anònimament per poder revelar discussions internes del Vaticà, el funcionari fa que no amb el cap i afegeix: “No fa olor d’ovella, com hauria dit el papa Francesc.”

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Que l’enveja és una passió destructiva és sabut de sempre. No debades l’Església la considera un dels set pecats capitals. Potser el pecat per excel·lència, tenint en compte que la tradició li atribueix l’origen del mal. Tot començà quan Llucifer, l’àngel més lluent de la divina galàxia, s’afligí de ser menys que el seu creador. La llegenda copsa perfectament la paradoxa de l’enveja: el fet que l’envejós, recant-li el bé d’un altre, es perjudica ell mateix. Al magnífic poema de Milton, Llucifer es precipita de la glòria celestial a les tenebres. I és alliçonador que entre els homes l’enveja aixequi el cap per primera vegada entre germans, perquè és una passió que despunta amb el matís i prospera amb la desigualtat entre semblants.

Kant explica que l’enveja priva de gaudir el bé propi, perquè l’eclipsa el bé d’altri, i la vincula amb la ingratitud. La ingratitud és una reacció molt freqüent a la generositat que  hom no es troba en condicions de reciprocar. Si per a molta gent demanar un favor és humiliant, rebre’l encara ho és més, perquè posa de manifest la dependència de qui el demana. Però acceptar un favor també pot ser generós, sobretot quan no és per necessitat, perquè llavors equival a equilibrar voluntàriament la balança. El donar i rebre equilibrat és el llevat de l’amistat i l’aglutinant de les famílies. Una família comença a disgregar-se quan la gratitud esdevé una fórmula. Fora de la família, i de vegades dintre, la ingratitud és una variant de l’odi. Per això la moral recomana de fer la caritat en secret. S’entén que per evitar la vanitat de l’autocomplaença, però una altra raó, i no pas menor, és prevenir el ressentiment que inspira la magnanimitat. 

Schopenhauer creia que l’enveja és un producte de la infelicitat i l’envejós un infeliç dolgut de la felicitat dels altres. L’enveja és fàcil d’endevinar, perquè qui més qui menys l’ha sentida alguna vegada. Tothom té alguna raó per a sentir-se insuficientment feliç, car la felicitat perfecta és privilegi dels immortals. Però sembla més realista entendre la seva relació amb la infelicitat a l’inrevés de Schopenhauer: és l’enveja que ens fa infeliços. D’antuvi, perquè la felicitat d’un altre enterboleix la nostra, i després perquè l’envejós s’avergonyeix de patir una afecció menyspreable.

L’enveja és universal, però té més ufana a les cultures igualitàries. En aquestes cultures la gent no suporta les desigualtats, per més naturals que siguin. Per a combatre-les, els sociòlegs han inventat el constructivisme, la doctrina que les diferències són producte de l’organització social, amb el corol·lari que el progrés consisteix a extirpar-les. El progressisme vol ser una política anivelladora i no hi ha res de tan anivellador com l’enveja, que és passió de rebaixar, escanyar, blocar, i en definitiva negar legitimitat a la superioritat i el mèrit. Ja que és impossible evitar que cimegin, l’enveja fa mans i mànigues perquè no tinguin efecte. 

A diferència dels altres pecats capitals, l’enveja no es fa veure, sinó que barrina en secret i amb dissimulació. Els defectes de la dona bonica els detecta amb precisió microscòpica la que no ho és tant. L’escriptor que per Sant Jordi signa menys exemplars troba trivials els llibres de qui en signa més. El món de l’espectacle, tot ell exhibicionisme, és un viver d’enveges. La universitat n’és un planter bonsai, car les talles de la fama acadèmica són lil·liputenques. Algunes cultures en són especialment afectades. Com advertia Amin Maalouf a Le dérèglement du monde, el món islàmic és una nafra immensa de ressentiment, constantment irritada per la necessitat de mesurar-se amb l’Occident. Una altra manifestació de ressentiment, el fenomen woke, per força havia de sorgir als Estats Units, car l’igualitarisme inscrit en la Declaració d’Independència s’interpreta en el sentit que qualsevol prelació resulta d’un avantatge il·legítim i automàticament esdevé sospitosa. S’ha arribat al punt de considerar l’excel·lència fruit del privilegi, el qual, com el pecat original, és inesborrable i s’ha de rescabalar discriminant els portadors de la taca.

Els Països Catalans són històricament el resultat de l’enveja. El compromís de Casp no s’entén sense aquesta pulsió, que ja neguitejava Ramon Muntaner quan recomanava la unitat dels tres regnes –d’Aragó, Mallorca i Sicília– amb la metàfora de la mata de jonc. Unida, la mata resistiria les estrebades dels poderosos veïns, però separada una criatura la podria arrencar. Així es perderen d’un en un i de dos en dos els territoris de l’antiga sobirania política, seguits pels de l’àrea lingüística. Però l’alumne és repatani i l’enveja no enllesteix mai la feina. El blaverisme n’és l’expressió extrema. Dialectalitzar la llengua i reinventar la història no té cap més finalitat que portar la disgregació fins a les darreres conseqüències. Sense arribar a aquest extrem, a València i a les Illes de vegades sap greu la preeminència relativa de Barcelona com a cap i casal de la catalanitat. Hi ha persones dolgudes perquè els “principatins” no n’estan pendents, els “obliden”. Ja el solecisme “principatí” té una intenció disgregadora, car el principat fou un temps, però en fa molt que ja no és, la designació jurídica de Catalunya, així com “regne” fou i ja no és la designació oficial de Mallorca i de València, sense que a  ningú se li acudeixi d’anomenar els seus habitants “regnetins” o res de semblant. Queixar-se de falta d’atenció és infantil quan es tracta de persones i provincià quan són comunitats les que es planyen. Per aquest camí sols hi ha descrèdit i humiliació, car no hi ha res de tan humiliant com haver d’exigir l’estima.

Les nacions i les cultures s’imposen i es fan respectar quan són capaces de dissoldre el narcisisme de les petites diferències. Però els catalans fa segles que malden per esbocinar-se en “nacions” cada vegada més esquifides, més separades per diferències ínfimes, i en darrera instància unipersonals. Políticament, els Països Catalans sols existeixen per a una part minvant de les poblacions respectives com un ideal de realització poc plausible. Copats a les urnes, els governs autonòmics respectius han esdevingut aparells d’aculturació espanyola, i la Catalunya Nord un departament francès amb accent regional. No és menystenir l’esforç ni el sacrifici d’importants reductes de resistència cultural, remarcar que ni a València ni a Mallorca ni al Rosselló no es pot parlar seriosament de polítiques recatalanitzadores. I a Catalunya, en direcció de la qual el món girà els ulls amb curiositat i un cert respecte l’octubre del 2017, immancablement l’enveja va tòrcer “el recte camí”.  Ni la repressió, ni la pèrdua de les institucions, ni el desprestigi de l’independentisme, ni la inestroncable sagnia de la llengua, no han immunitzat la política contra els atacs de gelosia. Encara molts sucumbeixen a l’afecció que els alemanys anomenen Schadenfreude, el delit per la dissort d’altri. 

De llavors ençà, la pulsió destructiva s’ha instal·lat a l’interior dels partits, desconjuntant-los. I no sols dels partits. Les associacions cíviques també esdevenen un cau d’enfrontaments, ostensiblement per diferències de criteri, però en realitat perquè ningú no vol ser menys que ningú i tothom se sent autoritzat per a discutir els mèrits dels altres. L’una darrere l’altra, s’han dinamitat totes les iniciatives creades per vorejar la rivalitat dels partits: l’Assemblea de Representants del Consell per la República, el Consell mateix i ara també l’Assemblea Nacional Catalana, tesada fins al punt d’esclatar per personalitats que comparteixen la incapacitat de subordinar-se a cap pla de treball. Guanyar protagonisme  en la disputa amb el competidor i avenir-se en la derrota de tots sembla més atractiu que no pas treballar anònimament per la causa. La crítica, quan la mou l’enveja, no aspira a millorar la realitat sinó a rabejar-se en la invectiva. La conseqüència és parcel·lar com més va més la voluntat col·lectiva, descomponent-la en partits, partidets i llistes diverses sense cap més horitzó que entaforar algunes persones en els bots salvavides de la funció pública i convertir-les en objecte d’enveja mentre el vaixell se’n va a pic. 

Damià Rodríguez (Terrassa, Vallès Occidental, 1994), conegut artísticament per Lildami, va publicar la setmana passada el seu quart disc d’estudi, Bentornat. És un títol que crida l’atenció tenint en compte que és un dels músics i cantants més mediàtics del país: a part la música, aquests darrers anys ha estat present a TV3 fent de jurat d’Eufòria les dues primeres temporades i de capità de l’equip de la generació Y al programa Zenit, i no ha cessat de publicar cançons i discs d’ençà que va començar. Però Dami explica que ha triat aquest títol perquè ha tornat no tan sols a les seves arrels artístiques –més rap i menys autotune–, sinó també culturals. Segons que explica en aquesta entrevista, en un moment en què la defensa del català i la catalanitat ha baixat molt avall, és hora de reivindicar-ho desacomplexadament.

—Has escoltat el disc?

—I tant!
—I què? Quines cançons t’han agradat més?

—“Montserrat” i “Si 10 vol” estan bé, però “El ball de la civada” potser és la que més m’ha agradat.
—Ah, sí?

—Sí. Que no és el hit de l’àlbum?
—No ho sé… El tinc massa escoltat. Per mi totes les cançons són bones, però crec que la més fluixa és “Pokkibo”.

—Potser perquè és diferent de totes…
—Sí… Totes són força diferents, però tenen un nexe en comú que no és musical sinó més aviat conceptual. Si compares aquest disc amb els altres, veuràs que hi ha menys càrrega d’autotune, rapejo molt més que en anteriors discos, no hi ha tanta lletra, però la que hi ha és més treballada…

—Ara en parlarem, de tot això. Primer de tot, voldria parlar sobre el títol del disc. El tituleu Bentornat. Tanmateix, no heu marxat mai de la indústria musical. D’on torneu?
—Aquest títol és causat per dos motius: el primer és que, normalment, entre disc i disc trec no sé quants senzills i, en canvi, aquest darrer any i escaig no he publicat res. Volia mesurar bé cap on volia anar els cinc anys vinents i saber què sé fer millor. Han estat gairebé dos anys en què he fet molta música i he triat les nou cançons que representen millor cap on vull anar. El titulo Bentornat perquè considero que torno als meus orígens i a un rap més directe i amb conceptes més tancats.

—I el segon motiu?
—El segon motiu és que, pel que fa a l’estètica del disc, és una tornada a la cultura catalana. A la portada, per exemple, hem volgut simular la rajola catalana. Tornar al folklore i la cultura. Per això el disc és ple de refranys, de dites catalanes… El globalisme i el capitalisme ens fan emmirallar en els Estats Units, la gent sampleja el que es fa allà però el que tenim al nostre país no ens ho acabem. Per què no ho aprofitem? Ostres, traguem el “Ball de la civada”, la rajola catalana i les frases fetes a la palestra i enorgullim-nos del que som. Jo no vull ser el Lil Wayne català, el meu paradigma és totalment diferent. Vull fer les coses arrelades a la meva terra.

—A més, d’una manera absolutament desacomplexada, reivindiqueu la cultura popular i agafeu símbols nacionals com Montserrat. Aquests darrers anys s’havia perdut, això?
—És que sembla que allò que es fa a fora sempre és millor. No té gens de sentit veure un noi que es diu Josep i que és de Cerdanyola imitant accent de Puerto Rico i dient coses que diu la gent de Puerto Rico, perquè la seva realitat és diferent, ha viscut una vida diferent.

—Aquesta honestedat és una cosa que sempre heu defensat. També al començament, quan tots els grups de trap catalans parlaven de sexe, drogues i vida de carrer i vós, en canvi, cantàveu “Collin’ el blat”… Manteniu aquesta honestedat?
—Ho intento. El projecte de Lildami té coses millors i pitjors, però sobretot és transparent. Això que t’explico ara és el que dic a les cançons i el que diré a qualsevol lloc. Això és com hauria de ser, però molta gent s’imposa coses per a sentir-se més “guai”. És allò de sempre: sembla que les coses d’aquí ens hagin d’acomplexar. Per sort, crec que és un discurs que va caient. A mi, allò que m’agrada d’un artista és que sigui genuí, que allò que m’expliqui sigui real. Per què Bad Bunny connecta amb el públic? Perquè explica la realitat de Puerto Rico, el seu món. Ara, que m’ho expliqui un xaval d’aquí… És que em fa emprenyar veure un xaval que “ho hauria pogut tenir tingut tot” –accés a una educació, a una feina, etc.– i ho llença tot a la brossa perquè pensa que drogar-se i fer cançons parlant de drogues és “guai”. A una certa edat pot fer gràcia, però amb el temps fa llàstima. Em trenca el cor.

—Per què heu decidit de fer ara aquesta oda a Catalunya?
—Perquè és el moment. Som en una situació política complexa: ja no es lluita pel català ni per la catalanitat com fa deu anys, durant el procés, per exemple. És el moment de reivindicar-ho i, sobretot, si tinc el poder que hi hagi gent que m’escolta, he d’intentar fer política sense fer política –perquè no dic a qui has de votar ni res de tot això. No faig política activa. Per desgràcia, som al 2025 i sembla que cantar en català sigui política però, simplement, faig les coses a la meva manera. Mentre tothom mira què passa fora, és moment de desacomplexar-nos i de reivindicar els nostres símbols.

—On es fa més palesa aquesta reivindicació és a “El ball de la civada”. Hi ha versos com: “Per a tu quatre barres, per a mi un hit. Per a tu quatre barres, per a mi un país” o “La meva àvia no va poder estudiar català i ara el seu nét omple la plaça cantant en català”.
—Va ser el primer tema que vaig fer i crec que és el que resumeix més l’essència del disc, tant sonorament com conceptualment. Ara, aquests versos m’han portat cua, eh?

—Per què? Perquè rimeu “català” amb “català”?
—[Riu.] No, això rai… No és una cosa que em preocupi. Però les xarxes socials, que com més va més polaritzades són… Vaig penjar un vídeo amb aquest vers i, de cop: “Catalufo”, “Fill de puta”… Hòstia, que jo no vaig en contra de ningú, només defenso el que és meu i m’enorgulleixo de la meva llengua i de la meva cultura. Però com que vivim en un món tan polaritzat, la gent diu: “Si ha dit això, vol dir que va en contra d’Espanya.” Que podria ser, eh? Però no és el cas.

—Sou independentista?
—Sí, però amb matisos.

—Quins?
—Normalment no parlo d’aquests temes, però bé… Ens governa una gent que no sé si vull que siguin els que ens portin a Ítaca. Tanmateix, com a sentiment nacional, sí: concebo Catalunya com el meu país, sense titubejar ni dubtar, però em preocupa molt la gent que ens governa i com han destrossat la il·lusió de país i el sentiment de pertinença.

—Tornem al disc. Heu dit que havíeu aprofitat aquests dos anys de silenci discogràfic per projectar-vos a mitjà termini i això m’obliga a preguntar-vos un tòpic: on us veieu, d’aquí a cinc anys? Haver fet aquest nou plantejament vol dir que no acabàveu de tenir clar el camí del projecte?
—Jo sempre he anat fent les meves coses, però fa quatre o cinc anys va aparèixer la televisió, que va ser una exposició a nous públics. Això va venir al mateix moment que “Supermercat” [va ser el videoclip en català més vist de YouTube el 2022] i això va fer que em dissociés. Vaig dir: “Qui és Lildami?” Tenia clar qui era Lildami, però no el projecte. Necessitava temps per a reflexionar què m’agrada fer, però també identificar què sé fer millor. Humilment, crec que el meu punt fort és explicar històries, conceptes… Fer rap, que és el que he sentit tota la vida.

—Ha estat una aturada relativa, compliu molt els tempos de la indústria: cada dos anys feu un disc.
—Perquè sóc una persona que tot el dia pensa en això. Faig moltes cançons que no arriben a res i, és clar, cada cert temps penso: “Tot això ho trec o què en faig?” Aquest és el quart disc d’estudi que trec. A cada treball intento que hi hagi alguna cosa a explicar. Quan vaig tenir clar el concepte de Bentornat –estil musical, cultura catalana, etc.–, vaig veure que tenia uns quants temes que el representaven molt bé i vaig treballar per a fer-ne més. No és pas que hi hagi exigències de la indústria al darrere.

—Vau començar a rapejar a quinze anys. Heu reconnectat una mica amb el Lildami de llavors?
—Sí, sobretot per la part del divertimento, de fer un disc sense pensar qui l’escoltarà i sense cap expectativa. Perquè si no tens expectatives, no deceps, ni a tu ni a ningú. Quan has fet coses que funcionen tant, és molt difícil de no sentir pressió.

—N’heu sentida?
—És impossible no sentir-ne.

—I això quines conseqüències té? Ara pensava en aquest darrer disc de The Tyets, que ha estat molt criticat. Potser perquè la gent es pensava que seria igual que Èpic Solete, que va petar-ho tant…
—És que el problema és que el públic no entén que un artista ha de fer coses diferents. Si com a persona penses igual que fa tres anys, crees igual que fa tres anys i fas el mateix que fa tres anys, potser ets una pedra, no una persona. A més, la gent no es mou per si un disc és bo o dolent, sinó pel que va sentir quan el va escoltar per primera vegada, i això és tan subjectiu… Qui diu què és bo i què és dolent? Quin és el barem? Quina mandra…

—“És treball, no és sort” o “Curro de sol a sol” són alguns dels versos que podem sentir al disc. El missatge que has hagut de treballar molt per arribar on has arribat hi és molt present. Per a qui va? Creieu que hi ha molta gent que hi és per nepotisme, a la indústria?
—És que quan jo vaig sortir per primer cop a la televisió vaig haver de sentir gent que deia: “A aquest paio l’han col·locat.” Vejam: és tan fàcil com obrir YouTube i veure que fa més de deu anys que faig temes en català. Vull dir que quan assoleixes una fita, la gent només pensa en el punt en què ets ara i que has aparegut espontàniament. Parlo de mi, dels Figa Flawas, de The Tyets… De qualsevol grup que la gent diu que els col·loquen a qualsevol lloc. Agafa una mica d’hemeroteca! Les coses no funcionen d’avui per demà ni per art de màgia…

—Utilitzeu frases fetes, refranys i expressions molt genuïns del català. “Bon vent i barca nova” n’és un exemple, però n’hi ha molts més. Per què? 
—Perquè amb els col·legues en faig servir molts. Quan saludo, per exemple, dic: “Bon dia i bona hora”. Si els faig servir per parlar, per què no per a les cançons? Al primer disc hi barrejava més barbarismes o castellanismes, però perquè també era com jo parlava en aquell moment.

—Parlant de barbarismes… En la primera entrevista que us vam fer a VilaWeb vau dir: “Hem de ser puritans amb el català o preferim que es parli?“. Cinc anys després, encara penseu igual?
—És clar, tot i que jo amb els anys he fet l’esforç de parlar tan bé com puc. Però sí, continuo pensant-ho.

—Un altre dels versos del disc: “Mitja vida pensant, pensant en l’altra meitat, el que he deixat córrer i el que no he aprofitat.” Heu deixat escapar moltes coses i consells que potser us haurien anat bé?
—Sí, però això ens passa a tots, no? Vull dir, passen tantes coses, a la vida, que és impossible no pensar què hauria passat si no haguessis fet això o allò altre. Però és bonic, també, no? No s’ha de viure amb nostàlgia. Prens decisions, i hi ha conseqüències…

—Us ha anat bé, però. El balanç de tots aquests anys és bo.
—I tant! Sóc un privilegiat. Estic molt agraït de poder treballar en allò que em fa més feliç.

—Així i tot, en algun moment heu sentit que anàveu contra corrent? Dediqueu tota una cançó del disc a parlar d’això…
—Si… I penso a deixar-ho cada dos per tres.

—Ah, sí? Per què?
—Sí, crec que li passa a tothom qui es dedica a la música. Això de dir, per exemple: “Hòstia, no seria més feliç fent maquetes de vaixell?”

—Us agradaria treballar d’enginyer? Al capdavall, vau estudiar això, no?
—Tinc la carrera, encara no me l’han pres [riu]. Bé, de disseny del producte, eh? No l’enginyeria, que és més difícil.

—Així doncs, què faríeu si no us dediquéssiu a la música?
—Ja ho veuríem… He fet moltes coses abans de fer música. Ara tinc projectes que no tenen res a veure amb la música. Sóc molt ambiciós i sempre necessito fer coses, perquè si no m’avorreixo. Ara, de moment, m’encanta fer música.

—Quins són, aquests projectes de què parleu?
—Prefereixo no dir-ho.

—De la televisió no us han dit res més, després de ser jurat d’Eufòria dues temporades i capità de la generació Y a Zenit?
—Sé tant com tu…

L’apagada massiva del 28 d’abril no va ser només un accident tècnic. Va ser una sacsejada simbòlica i real del sistema energètic als Països Catalans, un territori amb potencial energètic extraordinari, però segrestat per interessos centralitzadors i oligopòlics. A les 12.33, el sistema elèctric peninsular va caure a zero. Milions de persones van quedar a les fosques. Curiosament, les Illes Balears (en gran part), les Canàries, Ceuta i Melilla no van patir l’apagada. La raó? Els seus sistemes estan poc connectats, o gens, a la xarxa peninsular. Un avís clar: com més interconnectat i centralitzat és el sistema, més vulnerable és. Una lliçó per al model de transició energètica que volem construir.

L’estimació de les pèrdues econòmiques al conjunt de l’estat espanyol supera els 800 milions d’euros. Però l’impacte en la societat no es pot comptabilitzar: ascensors aturats, serveis d’emergència col·lapsats, sense xarxa, sense telèfon, comunicacions tallades, i milers de persones atrapades en sistemes de transport públic. A Barcelona, vint-i-quatre trens de metro van quedar aturats als túnels. Rodalies, FGC i TRAM van quedar paralitzats. Al País Valencià, l’apagada va afectar Metrovalencia, Rodalies, TGV i Euromed. Milers de passatgers van quedar atrapats. El president Carlos Mazón va reclamar amb urgència la declaració d’emergència nacional. Una actitud oportunista, tenint en compte que durant la DANA del 2024, amb 228 víctimes mortals i municipis completament col·lapsats, no va activar cap pla extraordinari ni va comparèixer amb celeritat. En total, es calcula que més de 35.000 passatgers van quedar atrapats en 116 trens a tot l’estat espanyol, molts d’ells en estacions que van romandre obertes durant la nit per acollir ciutadans afectats. Però entre la foscor, la societat civil va respondre amb solidaritat i civisme. El teixit comunitari es va activar, demostrant que l’energia pot caure, però la humanitat, no.

Amb el pas dels dies, s’ha confirmat que l’origen de l’apagada va ser una fallada greu en una línia de molt alta tensió entre Espanya i França, sota responsabilitat de Red Eléctrica. La falta d’inversió, modernització i manteniment d’una xarxa ja obsoleta ha estat determinant. Red Eléctrica obté beneficis milionaris any rere any, però no destina els recursos necessaris a garantir la seguretat d’un servei essencial.

Mentre això passa, els Països Catalans generen una quantitat ingent d’energia neta, especialment Catalunya i el País Valencià, que tenen un potencial solar i eòlic immens. De fet, el 16 d’abril, tot l’estat va funcionar durant unes hores amb un 100% d’energies renovables. Però aquest èxit no ha estat aprofitat com cal. L’estat espanyol no ha fet la feina per a garantir una integració eficient: falta emmagatzematge, planificació i autonomia territorial. Les renovables no van causar l’apagada, però sí que van posar en evidència les mancances d’un sistema mal gestionat i mal planificat.

Les centrals nuclears no només no van evitar el col·lapse, sinó que el van empitjorar: es van desconnectar automàticament i, vint-i-quatre hores després, continuaven fora de servei. No van servir per a restablir la xarxa. I pitjor: necessiten energia externa per mantenir la refrigeració, cosa que significa un risc greu en cas de fallada general. És a dir, no només són lentes, sinó que són una amenaça potencial en moments de crisi. Alguns polítics i empresaris, per pur interès crematístic, han tornat a clamar més centrals nuclears. Just el que no necessita un sistema energètic modern, resilient i descentralitzat.

Mentrestant, les grans elèctriques continuen acumulant beneficis desorbitats. No actualitzen el sistema, no inverteixen en descentralització, però sí que reparteixen sous milionaris als seus directius i col·loquen ex-polítics en consells d’administració. Un cas vergonyós: Beatriz Corredor, presidenta de Red Eléctrica en el moment de l’apagada, és una ex-ministra del PSOE sense cap experiència en el sector. Va ser col·locada el 2020 amb un sou de 546.000 euros anuals. Havia estat al capdavant del Ministeri d’Habitatge quan es van executar més desnonaments a l’estat espanyol. Ara dirigeix una empresa clau amb diners públics, però gestió privada. Corredor, com molts altres polítics del bipartidisme espanyol, ha passat per la porta giratòria sense cap escrúpol. Aquesta connivència entre poder polític i elèctriques és un patró: Aznar i Felipe González van privatitzar el sistema elèctric i van acabar en consells d’administració de Gas Natural i Endesa. Fátima Báñez (PP) ha cobrat 400.000 euros com a vocal d’Iberdrola Internacional. I a Endesa i a Enagás hi trobem noms com Martín Villa, Luis de Guindos, Pedro Solbes o José Montilla.

Moltes famílies no poden pagar el rebut de la llum, mentre les elèctriques obtenen beneficis històrics. I encara volen imposar més nuclears i més gas, mentre bloquen l’autoconsum i la generació local. A l’estat espanyol es va arribar a aplicar un “impost al sol” per a frenar les iniciatives ciutadanes.

Als Països Catalans cal recuperar la sobirania energètica. El nostre territori té les condicions ideals per a construir un sistema descentralitzat, basat en microxarxes, cooperatives, autoconsum i energia pública. No podem continuar essent exportadors d’energia mentre el control el manté l’estat espanyol i els seus aliats empresarials. Necessitem una planificació energètica pròpia, democràtica, arrelada al territori. I un debat col·lectiu sobre els usos prioritaris de l’energia: garantir escoles, hospitals, transport públic i serveis bàsics. No podem deixar la llum –i el futur– en mans del mercat.

L’apagada del 28 d’abril no és un accident: és un senyal. Cal nacionalitzar, planificar i defensar el dret a una energia justa, verda i sobirana. O ho fem nosaltres, o ho faran contra nosaltres.

 

The Washington Post · Terrence McCoy i Marina Dias

Brasília, Brasil. A Jair Bolsonaro l’envolta la seva pròpia imatge. La majoria de les superfícies de la seu del partit que comanda mostren la seva cara, de les parets a les tasses de cafè. En una, hi penja un gran quadre de Bolsonaro amb la seva banda presidencial. També s’hi veuen nombroses fotografies de l’ex-president brasiler estenent el braç cap al cel, davant milers de simpatitzants. Un bust daurat de Bolsonaro, de rostre adust, presideix un quadre d’un Bolsonaro de rostre encara més adust.

Però cap d’aquestes imatges era la que l’ex-president brasiler volia que veiéssim.

Bolsonaro, que és pendent de judici al Tribunal Suprem del Brasil sota l’acusació d’haver conspirat per assassinar els seus rivals polítics i mantenir-se en el poder després de perdre les eleccions presidencials del 2022, treu un llibre gruixut que li regalà el president dels Estats Units, Donald Trump.

“No vaig pagar-ne res”, diu Bolsonaro, de 70 anys. “Mira, fins i tot el va signar.”

A la pàgina 305, al costat d’una carta que Bolsonaro escrigué a Trump –”Sempre tindràs un amic al Brasil”, promet–, hi apareix una gran fotografia de l’ex-president brasiler al costat de Trump, i encara una altra a la pàgina següent. Bolsonaro s’atura a admirar les fotografies, tot revivint els seus dies de glòria política, el seu moment de més proximitat a una figura que ha provat d’emular durant molt de temps. Tot seguit, tanca el llibre i torna momentàniament a un present molt diferent.

Bolsonaro és ara a anys llum del poder polític. No pot presentar-se a les eleccions fins l’any 2030, i s’enfronta a una condemna de quatre dècades de presó. Mentrestant, la justícia li ha impedit d’abandonar el país.

“No vaig poder anar a la presa de possessió [de Trump]. Van requisar-me el passaport”, lamenta.

Detall d’un bust daurat de Bolsonaro a la seu del Partit Liberal brasiler, a Brasília (fotografia: Dan Agostini/The Washington Post).

Fa sis anys que informo sobre Bolsonaro, del seu ascens al poder fins als dies més durs de la pandèmia del coronavirus al Brasil, de la seva derrota electoral fins a la irrupció a la capital de milers dels seus simpatitzants per a protestar pel resultat d’aquells comicis. Però no va ser fins a la nostra entrevista, que tingué lloc el mes passat, que no em vaig asseure per primera volta cara a cara amb ell.

Quan vaig entrar a la sala de conferències de la seu del Partit Liberal amb Marina Dias, periodista de The Washington Post, i el fotògraf Dan Agostini, esperava trobar-me amb el Bolsonaro impetuós i agressiu que havia conegut a partir de la seva imatge pública: el mateix Bolsonaro que s’havia burlat del coronavirus, que s’havia enfrontat sense miraments al Tribunal Suprem, que havia al·legat sense proves que el sistema electoral havia estat manipulat en contra seva, i que havia convertit un terme vulgar del portuguès brasiler –”imbrochável”, que podria traduir-se a com “mai flàccid”– en el seu eslògan de campanya, en una mena d’intent de pregonar la seva suposada virilitat.

En certa manera, aquest Bolsonaro no ha deixat de ser-hi. L’ex-president continua essent físicament imponent, irreverent, carismàtic i paranoic. Continua essent de riure fàcil, d’empipada fàcil. No trenca mai el contacte visual. Assegura que, políticament parlant, és més fort que mai, diu que “el sistema” el vol mort –per un atac de franctirador, especula– i afirma falsament que la ciència no ha provat que el vaccí contra el coronavirus, que diu que no s’ha arribat a posar mai, sigui eficaç. Diu que veu un camí estret, però factible, per a tornar al poder: galvanitzar el suport de les masses per a una altra candidatura presidencial i pressionar les autoritats electorals perquè n’anul·lin la inhabilitació política.

“Hi ha un clam popular a favor meu”, assegura.

Però també vam veure un home que s’enfrontava a la seva pròpia caiguda, amb por de la presó i de la mort, que prova de digerir com, en qüestió de pocs anys, ha passat de ser probablement el polític més poderós de l’Amèrica Llatina a un encausat que s’enfronta a dècades de presó. Vacil·la entre la certesa que tornarà al poder i moments de dubte molt profund.

“No sóc res”, deixa anar, en un moment donat.

Quan parla de Trump, Bolsonaro es mostra desemparat, orfe. En els mesos transcorreguts d’ençà del retorn de Trump a la Casa Blanca, el president nord-americà encara no ha esmentat el seu admirador brasiler. El fill de Bolsonaro, Eduardo, va anar fa poc als Estats Units per mirar d’arrencar alguna mostra de suport cap a l’ex-president per part del govern nord-americà, però n’ha tornat amb les mans buides.

L’equip de Bolsonaro diu que l’ex-president brasiler esperava més de Trump.

Bolsonaro mostra el llibre que li regalà el president dels Estats Units, Donald Trump (fotografia: Dan Agostini/The Washington Post).

“Ell sap en quina situació em trobo”, ens diu Bolsonaro. “Sé que ell és molt més poderós que nosaltres, però si fos a la inversa […]. Sempre vaig parlar de les persecucions que havia sofert Trump. Si ell vol dir res sobre mi, ja ho dirà.”

Tot seguit, dóna un cop d’ull al llibre que Trump li regalà i n’aparta la mirada.

Una derrota electoral devastadora

Bolsonaro, un catòlic estretament aliat amb la comunitat evangèlica del Brasil, tendeix a creure en els miracles. L’any 2018, l’ex-militar es trobava en un acte de campanya quan va ser apunyalat a l’abdomen per un home que més tard es revelà que patia una malaltia mental. Bolsonaro perdé un 40% de la seva sang en l’atac: tal com admet ell mateix, hauria d’haver mort. Però l’incident, lluny d’enfonsar-lo, el va impulsar en els sondatges.

Poc després va passar una cosa encara més improbable. Bolsonaro, un congressista de perfil baix menyspreat per l’establishment, amb uns fons de campanya molt magres i un llarg historial de comentaris públics ofensius, fou elegit president.

De manera que l’any 2022, quan els sondatges coincidiren a situar-lo per darrere de Luiz Inácio Lula da Silva a les eleccions presidencials d’aquell any, Bolsonaro digué als seus ajudants que confiava en ell mateix. Alguna cosa passaria –potser una intervenció divina– que l’empenyeria a la victòria, recorda haver dit.

“Ell no creia que perdria les eleccions”, diu l’ex-cap del gabinet de Bolsonaro, Ciro Nogueira. “No estava mentalitzat per perdre.”

El fet que els votants es decantessin per Lula –tot i que per un marge ben estret– representà un cop molt dur per a Bolsonaro. Un alt assessor de l’ex-president brasiler, que parla amb la condició d’anonimat per a descriure moments íntims, recorda veure Bolsonaro desolat i insegur, incapaç d’adreçar-se als seus partidaris i sense ganes de rebre ningú. Després de les eleccions, l’ajudant recorda que l’ex-president va tenir una erupció cutània que li deixà les cames “com un tros de carn crua”. Després de quatre anys d’omnipresència al Brasil, Bolsonaro va passar més d’un mes fora de l’ull públic. El seu entorn va començar a preocupar-se pel seu estat mental.

“Els dies posteriors a les eleccions van ser horribles”, recorda l’assessor. “Vam arribar a pensar que podria intentar de llevar-se la vida.”

Va ser precisament durant aquest període, segons que al·lega la fiscalia brasilera, que Bolsonaro i el seu equip van traçar un complot per a subvertir la democràcia i anul·lar el resultat de les eleccions. Les autoritats brasileres diuen que van descobrir un decret presidencial, que no arribà a publicar-se, que atorgava a Bolsonaro poders d’emergència i l’autoritzava a prendre el control de la comissió electoral federal per fer complir la “imparcialitat i correcció” del procés electoral.

Despatx de Bolsonaro a la seu del Partit Liberal brasiler (fotografia: Dan Agostini/The Washington Post).

Bolsonaro, segons la fiscalia, s’encarregà d’editar personalment el document i el presentà als caps militars del país perquè l’ajudessin a dur a terme el pla, però ells s’hi giraren d’esquena.

Bolsonaro, per la seva banda, defensa que imprimí el document tan sols perquè volia saber què posava.

Les autoritats asseguren que Bolsonaro també va aprovar un pla per a detenir i assassinar rivals polítics. La llista suposadament incloïa Lula da Silva, el vice-president Geraldo Alckmin i el jutge del Tribunal Suprem Alexandre de Moraes, que en el passat havia supervisat la feina de la comissió electoral i havia dirigit unes quantes investigacions sobre el govern Bolsonaro.

Un document imprès al palau presidencial, segons que al·leguen els fiscals, especula sobre l’ús de verí per a assassinar Lula, i també sobre l’ús de rifles d’assalt i explosius per a assassinar més enemics polítics de Bolsonaro.

Els missatges de xat intervinguts per la policia indiquen que alguns dels conspiradors van vigilar Moraes de prop i que el 15 de desembre de 2022 –entre la victòria i la presa de possessió de Lula– van ser a punt d’executar el pla.

“És ridícul”, diu Bolsonaro. “Com vols capturar aquest paio i enverinar-lo? Tot plegat és tan infantil que fa vergonya parlar-ne i tot. Uns sonats van posar-nos tot això en un ordinador, simplement.” I afegeix: “No hi vaig tenir res a veure.”

En un moment donat, mentre Bolsonaro prossegueix la seva diatriba, li dic que no necessita convèncer-me, que tan sols ha de convèncer les autoritats. Que ha de convèncer el jutge Moraes, amb qui fa anys que està enfrontat.

Preguntar a Bolsonaro si creu que podria tombar les acusacions. Ell em respon que sí, que tan sols li cal temps. Encara podria passar un miracle.

“Ens hem guanyat el cor del públic”

Bolsonaro tocà fons a començament de l’any passat, segons que expliquen els assessors, quan la policia federal brasilera li confiscà el passaport i arrestà diversos membres del seu gabinet. A Bolsonaro, asseguren, li aterria la possibilitat de ser el següent detingut.

Ni els seus assessors ni Bolsonaro mateix no creuen que guanyi als tribunals; si més no, no pas mentre Moraes continuï fent-se càrrec del cas. Però sembla que l’ex-president traci una mena d’estratègia, convençut que els seus arguments tindran més força als carrers que no pas als tribunals. En un moment en què els sondatges mostren un descontentament ampli dels electors amb el govern de Lula –cosa que faria que un hipotètic cara a cara electoral entre el president i Bolsonaro es decidís per un resultat extremadament ajustat–, Bolsonaro ha tornat a organitzar actes polítics a gran escala. L’ex-president exigeix que l’amnistiïn; també ha impugnat la seva inhabilitació política i, seguint novament l’exemple de Trump, ha anunciat que té intenció de tornar a presentar-se als comicis.

“Noto que ens hem guanyat el cor del públic”, diu Bolsonaro. “Deixar Jair Bolsonaro fora de les eleccions del 2026 equivaldria a negar la democràcia.”

La seu del Partit Liberal brasiler és plena d’imatges de l’ex-president Bolsonaro (fotografia: Dan Agostini/The Washington Post).

Acabem l’entrevista i entrem al seu despatx, on ens esperen encara més fotografies seves. Bolsonaro treu dues dagues que explica que li van regalar. També fa gala d’una espasa medieval en exhibició i em lliura una Bíblia amb la imatge d’un croat medieval.

Tot seguit, assenyala un mapa que mostra la selva amazònica, que durant el mandat de l’ex-president patí una gran desforestació que disparà les alarmes dels científics i els activistes climàtics. Explica que ell preferiria explotar-ne “les riqueses i els minerals” en cooperació amb els Estats Units, no pas amb la Xina o el Japó.

De cop i volta, Bolsonaro em pregunta per la meva família. Li responc que el meu fill va néixer al Brasil. Sembla que s’alegra de sentir que tinc un nen i, com a regal, em lliura una de les seves monedes commemoratives. “Això és només per a homes”, em diu.

Li torno la moneda, però abans hi dono un cop d’ull.

“Imbrochável”, resa.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’Ajuntament de Barcelona proposa d’obrir centres cívics, places i parcs a la nit per diversificar l’oci nocturn i reduir-ne l’impacte en determinats barris. La mesura, presentada avui per l’equip de la comissionada de la nit, Carmen Zapata, inclou activitats culturals, esportives i lúdiques entre les 18.00 i les 6.00, així com una reorganització de l’oferta de transport i un reforç de la mediació i la seguretat.

L’Ajuntament vol triplicar el nombre de mediadors, fins a divuit, i desplegar-los per tots els districtes, especialment en zones d’oci amb problemes recurrents com violències masclistes, homofòbia o xenofòbia. També s’ampliaran els itineraris segurs, amb més vigilància en recorreguts habituals cap al transport públic i amb punts lila en col·laboració amb establiments oberts a la nit.

Pel que fa al transport, es redissenyaran els serveis nocturns amb nous Nitbus, com les línies N23 i N24, i es reforçarà la connexió amb les zones amb més afluència per facilitar una sortida ràpida i segura. També es millorarà l’ordenació dels espais per a taxis.

Una altra línia d’actuació és la revisió normativa: es proposa de modificar la llei d’espectacles per considerar l’activitat cultural com a essencial i distingir-la de l’oci recreatiu. L’Ajuntament també vol revisar la normativa sobre soroll i promoure ajuts per millorar l’aïllament acústic dels habitatges afectats.

Finalment, es treballa per incorporar la figura de l’agent del canvi, que vetlli perquè els nous desenvolupaments urbanístics protegeixin l’activitat cultural i musical preexistent amb mesures com el reforç acústic i l’assignació d’espais mínims per a la cultura.

El síndic de Vox a les Corts, José María Llanos, ha justificat que les associacions de víctimes de la gota freda no constin en la llista inicial de compareixents a la comissió d’investigació del desastre del 29 d’octubre, en què van morir 228 persones. Segons ell, aquestes entitats no són integrades per “veritables afectats”, sinó per “veritables interessats” i són “persones manipulades per partits polítics”. Aquestes paraules han suscitat una allau de crítiques de PSPV i Compromís.

Llanos ha dit aquestes paraules en una conferència de premsa després de la reunió de la junta de síndics. I ha afegit: “Normalment, les associacions que es munten l’endemà d’una tragèdia com aquesta no solen ésser de veritables afectats.” Les ha acusades de ser controlades per partits que “volen traslladar el moviment del carrer a l’activitat política”.

Indignació del PSPV i Compromís

Les declaracions han estat durament criticades pels síndics del PSPV, José Muñoz, i de Compromís, Joan Baldoví. Muñoz ha dit que són execrables i “de les pitjors” que ha sentit mai en política. “Són mala gent”, ha dit, i ha demanat al PP que les condemni. També ha qualificat la comissió d’investigació de “farsa”, perquè la presideix l’extrema dreta, amb Míriam Turiel (Vox), i perquè, segons ell, es veten totes les compareixences proposades per l’esquerra.

Baldoví ha dit que Vox actua amb “crueltat i desvergonyiment” quan parla així de persones que han perdut familiars. Per ell, això és un nou insult a la memòria de les víctimes. També ha expressat sorpresa pel fet que gent “que es proclama profundament cristiana” mostri “aquesta manca d’humanitat”. A més, ha lamentat que aquestes associacions no participin en la comissió, i, en canvi, sí que seran rebudes per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen.

Com de podrit has d'estar per a definir a les víctimes de la DANA com a "verdaderos interesados".

Així justifica PP i VOX tornar a vetar a les víctimes en les Corts. pic.twitter.com/uhqr220vtk

— Compromís (@compromis) May 6, 2025

El portavoz de VOX, socio de Mazón en Les Corts, llama “interesados” a las víctimas de la DANA.

La ultraderecha insulta a las víctimas, las desprecia y marca el ritmo al Consell.

Mazón calla para mantenerse en el sillón.#VolemVotar pic.twitter.com/qyUr9BBN5P

— PSPV-PSOE (@SocialistesVal) May 6, 2025

Un tècnic, sobre l’alerta per la gota freda: “Pradas ens va dir que no s’enviara res fins que no ho confirmara”

El PP no s’hi pronuncia

Pel PP, el síndic Juanfran Pérez Llorca ha dit que les víctimes “mereixen tot el respecte del món” i ha garantit que, si alguna vol participar en la comissió d’investigació, hi podrà ser. Segons ell, el PP no vol excloure ningú. Ha explicat que el pla de treball preveu la incorporació de peticions addicionals de compareixences i documentació i ha recordat que moltes associacions encara no s’havien constituït quan es va començar a preparar la comissió.

Quan li han demanat si el PP comparteix les declaracions de Vox, Llorca ha dit que no les comparteix ni les deixa de compartir, i ha subratllat que el seu partit té “un gran respecte per totes les associacions”. Ara, ha afegit que els seus representants “no haurien d’estar afiliats a cap partit”.

L’activitat econòmica del sector privat a l’estat espanyol ha continuat creixent a l’abril, encara que el seu ritme ha mantingut la tendència recent a l’alentiment, i ha assolit el seu nivell més baix d’ençà de començament del 2024. Analitzant els dos sectors principals, s’ha registrat un creixement més lent en els serveis, i la producció industrial ha caigut per primera vegada d’ençà de l’agost del 2024. El motiu, cal buscar-lo en el fet que les noves comandes rebudes pels fabricants han estat més fluixes a l’abril i les empreses de serveis han tornat a registrar un creixement més lent. En resum, les noves comandes del sector privat han augmentat modestament i al ritme més feble d’ençà del gener del 2024. L’ocupació també ha augmentat a un ritme més lent. Les expectatives empresarials, per la seva banda, s’han situat en el nivell més baix d’ençà de l’agost del 2024.

Aquesta és la recapitulació que publicava aquest matí l’agència de qualificació S&P sobre els resultats de l’enquesta als directors de compres (PMI) corresponent a l’abril a l’estat espanyol. El context global ens emmarca dins un alentiment lleuger en l’activitat, un augment modest de les comandes i un ritme més lent en l’augment de l’ocupació. L’ombra de Trump és allargada i sembla que ja ens comença a afectar. En realitat, a la resta d’Europa la cosa pinta pitjor, perquè plou sobre mullat.

Em semblen encertades les conclusions dels PMI. De fet, la setmana passada, l’INE publicava l’avanç del PIB estatal del primer trimestre del 2025, que ha crescut d’un 0,6% respecte del trimestre anterior, una dècima menys que la del quart trimestre del 2024. La variació interanual del PIB ha estat del 2,8%, cinc dècimes menor que la del trimestre anterior, quan va ser del 3,3%. Continuem creixent, doncs, però el ritme s’ha alentit. Dijous, l’Idescat farà públiques les dades avançades de l’economia catalana del primer trimestre i veurem com anem a casa nostra.

Deia abans que acceptava la conclusió dels PMI, potser amb l’excepció de l’ocupació, perquè avui hem sabut les dades de les afiliacions a la Seguretat Social i no han estat pas negatives, ans al contrari. A tot l’estat espanyol, s’ha registrat un increment intermensual de l’1,17%, que és el més alt d’afiliats mitjans en un mes d’abril i el segon més gran en termes absoluts en tota la sèrie (el més alt correspon al juliol del 2005), segons destaca la nota oficial del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions. Les dades dels PMI, probablement, no valoren, amb la potència que han tingut, les dades del turisme per Setmana Santa, que enguany va caure molt avançada estacionalment, amb resultats força positius per a l’economia, la qual cosa ha derivat amb un augment perceptible de la contractació.

En realitat, de les més de 230.000 afiliacions mitjanes guanyades respecte del març a tot l’estat espanyol, gairebé la meitat (el 48,5%) es van generar en el sector de l’hoteleria, que incorpora els treballadors adscrits a la restauració i als allotjaments. Vist d’una òptica territorial, un 70% de les noves afiliacions estatals del mes s’han fet a les Illes, Andalusia, Catalunya i el País Valencià, per aquest ordre.

De totes maneres, com apunta Valentin Bote, director de Randstad Research, “encara que l’hoteleria impulsa l’ocupació de manera estacional amb força a l’abril, són altres sectors, sobretot el logístic, els que aconsegueixen més dinamisme, en termes interanuals de creixement”.

Evidentment, Elma Saiz, la ministra d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, veu de color rosa les dades de l’abril, i assegura que “l’ocupació continua creixent i és de més qualitat”. “Durant dècades, milions de treballadors van viure atrapats en la temporalitat. Avui, gràcies a la reforma laboral, la situació ha canviat d’arrel, i més del 88% de les ocupacions són indefinides.” Aquí és on cal tornar a recordar que la qualificació com a indefinits dels fixos discontinus fa dubtar de les dades del nombre de desocupats reals que hi ha al mercat. Segons els càlculs de Randstad, l’escletxa entre les dues xifres pot arribar al voltant del 30% aquest mes. No és poca cosa.

A Catalunya, segons les dades de la Seguretat Social, la mitjana d’afiliacions durant l’abril ha estat de 3.844.216, una xifra rècord que representa el nivell més alt d’afiliació registrat en tota la sèrie històrica disponible (d’ençà del 2004). En comparació amb el mes de març, l’afiliació ha crescut d’un 1%. L’Observatori del Treball de la Generalitat diu que “l’abril és tradicionalment un mes de creixement en l’afiliació, i enguany l’increment s’ha mantingut en línia amb els dels últims anys.”

Per demarcacions, les afiliacions augmenten de manera notable a Tarragona (+3,6%) i Girona (+3,2%), a causa de l’efecte turisme. A Barcelona, en canvi, l’increment és molt més moderat (+0,5%) i a Lleida es registra una lleugera reducció (-0,1%). Com a fet curiós, cal dir que a Girona i Tarragona l’augment d’afiliacions, en valor absolut en cadascuna de les demarcacions, és gairebé tan important com la registrada a Barcelona, on la xifra global d’afiliats és entre vuit i deu vegades superior. Vet ací la importància del turisme més enllà de la capital catalana.

En termes interanuals, l’afiliació continua creixent per sobre del 2% (+2,1%), amb 80.046 afiliacions més que no pas ara fa un any. Al conjunt de l’estat espanyol, el creixement és una mica més intens (+2,3%), la qual cosa ens hauria de fer pensar. És veritat que, tant a Catalunya com al conjunt de l’estat, l’afiliació registra creixements interanuals, de manera ininterrompuda, d’ençà de l’abril del 2021, però no em sembla una explicació prou satisfactòria.

Quant a la desocupació, l’abril tanca amb 325.717 registrats a les oficines de Treball de Catalunya, la xifra més baixa per a aquest mes d’ençà del 2008, segons l’Observatori del Treball. En comparació amb el mes de març, baixa d’un 1,8%, però és una reducció més moderada que la del 2023 (-2,7%) i la del 2024 (-2,1%). Cal insistir que costa molt rebaixar la desocupació, com hem reiterat aquests darrers mesos. En termes interanuals, la xifra de desocupats a Catalunya ha disminuït d’un 3,4%. Però la comparació amb tot l’estat espanyol no és gens positiva, atès que, com passa d’ençà del mes d’agost del 2022, a l’estat la caiguda és més pronunciada, en concret, del 5,8%.

El secretari de Treball de la Generalitat, Paco Ramos, ha valorat aquestes dades com a molt positives i ha expressat “l’optimisme per l’evolució del mercat laboral en els mesos vinents per la fortalesa que demostra l’economia catalana”. No debades, continua, “Catalunya ha registrat un nou rècord d’ocupació de tota la sèrie històrica i la xifra més baixa de persones en desocupació en un abril des del 2008.”

No són tan optimistes, a la PIMEC. “El bon comportament en termes d’afiliació no es trasllada pas a la reducció de la desocupació.” Ho ha dit durant una compareixença de premsa el seu secretari general, Josep Ginesta, que ha afegit: “Tenim una desocupació molt alta per al dinamisme econòmic i la situació de fase expansiva de la nostra economia. De fet, és el pitjor mes d’abril dels darrers deu anys en termes de reducció de desocupats.” I ha lamentat que el nostre mercat de treball “no funciona amb l’eficiència i l’eficàcia que caldria”.

En definitiva, un mes d’abril que ha estat menys bo que no pas diuen les fonts oficials, estatals i catalanes, però que tampoc ha presentat cap problema nou que no s’hagués detectat en mesos anteriors. De totes maneres, cal estar atents, perquè tot sembla apuntar cap a un alentiment global.

Estudiants de català d’una desena d’universitats italianes han traduït Mar i Cel a l’italià. La iniciativa, impulsada per l’Institut Ramon Llull, ha culminat amb una nova versió de L’himne dels pirates cantada en italià pels actors de Dagoll Dagom. “Ens fa il·lusió que gent de fora conegui l’espectacle”, diu Anna Rosa Cisquella, fundadora de la companyia, en declaracions a l’ACN.

Cada any, la xarxa Llull proposa una activitat conjunta a la seixantena d’universitats de fora del país que imparteixen estudis de català. Enguany, coincidint amb el centenari de la mort d’Àngel Guimerà i la reestrena del muntatge de Dagoll Dagom, la tria ha estat Mar i Cel.

A classe se n’ha treballat la història i el llenguatge, i avui se n’ha fet la presentació pública en un acte retransmès en directe des de la seu de l’Institut a Barcelona. Hi han participat, entre més, Anna Rosa Cisquella, el compositor Albert Guinovart, el dramaturg Xavier Bru de Sala, els actors Alèxia Pascual (Blanca) i Jordi Garreta (Saïd), i el director de l’Àrea de Llengua i Universitats del Llull, Josep-Anton Fernàndez.

Fernàndez explica que la tria d’aquest musical respon a la voluntat d’homenatjar una de les grans companyies del teatre català contemporani i de fer-ho en un territori receptiu com és Itàlia. “Hi ha un professorat molt entusiasta i uns estudiants amb un nivell excel·lent”, diu, i destaca la gran mobilitat que hi ha amb Catalunya, que crea un context ideal per a projectes d’aquest estil.

Sobre el coneixement de l’obra, reconeix que el professorat català “sí que la coneix”, però potser no tant els professors italians ni els estudiants. Ara bé, defensa que Mar i Cel té una força narrativa que connecta fàcilment amb tothom: “És una història ambientada a la Mediterrània que afecta directament Itàlia i que parla d’expulsió, amor, violència i convivència. És universal.”

La nova versió de L’himne dels pirates ha estat traduïda pels estudiants de la Universitat La Sapienza de Roma i enregistrada per Dagoll Dagom. Altres universitats, com les de Siena, Orientale i Suor Orsola Benincasa de Nàpols, Torí, Sàsser, Bolonya, Venècia, Milà i Roma, han col·laborat en la traducció i subtitulació de l’obra, sota la coordinació d’Emanuela Forgetta (Nàpols). També hi ha participat la Universitat de Montreal (Quebec).

Paral·lelament, s’ha organitzat un concurs d’escriptura dramàtica. Els participants havien de redactar escenes alternatives al musical en català. El text guanyador ha estat Fugida cap a la llibertat, de Salvatore Circosta, estudiant de la Universitat de Sàsser.

Dagoll Dagom, que és a punt d’acabar la temporada de representacions, ha volgut acomiadar-se amb aquest projecte. Cisquella explica que la proposta de gravar en italià va sorprendre els actors, però la van acollir amb entusiasme. “Ha estat divertit. L’italià li dona un toc operístic molt bonic”, diu. “Potser hi trobaran accent català, però això també hi posa personalitat.”

Lamenta, tanmateix, les dificultats per portar Mar i Cel a fora del país. “A l’estat sí que ens coneixen, però també està bé que la gent de fora entengui que a Catalunya es fan grans musicals”, ha dit.

Amb aquest projecte la companyia encara els darrers mesos de representació de l’espectacle amb felicitat, però també certa “nostàlgia”. “Estem molt contents perquè està ple cada dia, hi ha un entusiasme continuat i això fa que es visqui amb més intensitat”, reconeix, “també amb tristesa perquè després d’un període molt llarg es tanca una etapa”.

“El responsable sóc jo, n’assumeixo tota la responsabilitat”, ha respost Salvador Illa arran de les crítiques de l’oposició a la política informativa del govern el dia de l’apagada. El retard amb què va comparèixer la consellera Núria Parlon, quatre hores després de la desconnexió elèctrica, i la primera aparició pública del president de la Generalitat, vuit hores després, han tornat a centrar les crítiques de la majoria de partits en el debat parlamentari que ha suscitat la compareixença d’Illa al parlament per donar-ne explicacions. Illa ha tornat a defensar l’actuació de l’executiu durant la jornada i l’endemà a la matinada per protegir la població, contribuir a la recuperació del servei, col·laborar amb el govern espanyol i els ajuntaments i informar els ciutadans. Però és aquest últim propòsit, sobretot, el que la majoria de partits coincideixen a assenyalar que va fallar durant unes hores clau perquè tothom sabés si els serveis públics continuaven funcionant i amb quins condicionants o si calia, per exemple, anar a recollir la mainada a l’escola.

Illa també ha admès que la societat és vulnerable i que això no canviarà malgrat que es prenguin mesures per millorar la resposta a crisis com l’apagada. “No som invulnerables i és impossible ser invulnerables”, ha insistit. Una setmana després dels fets persisteix la incògnita sobre les causes del que va passar, com ha admès el president i, abans, ja havia admès Pedro Sánchez. Illa ha recollit un guant d’ERC per a crear una comissió d’estudi al parlament per aprofundir en les causes de l’apagada i determinar possibles solucions. Ha defensat igualment la gestió de les competències en protecció civil del govern i ha criticat els executius autonòmics que van delegar la resposta pública en el govern espanyol demanant la declaració del nivell 3 d’emergència.

Què canviarà, a partir d’ara? Illa ha dit que el govern treballaria per constituir una possible sala conjunta d’emergències amb més administracions per a respondre en moments de crisi, per garantir que els serveis essencials podran treballar amb una autonomia energètica de 48 hores en casos similars i per estendre el funcionament de la xarxa de radiocomunicacions d’emergències i seguretat de Catalunya –dissenyada per proporcionar cobertura als cossos i col·lectius professionals implicats en la seguretat i les emergències– a tots els membres del govern i als presidents dels grups parlamentaris.

De fet, alguns partits coincideixen que la comunicació amb ells va funcionar, i que allò que va fallar va ser la informació directa a la població. El president del grup parlamentari de Junts, Albert Batet, fins i tot ha assenyalat que Winston Churchill s’hauria plantat en alguna ràdio per dirigir-se als ciutadans i ha esmentat el cas de Jordi Pujol el 23-F. “Els grans líders es veuen en els moments difícils i podria posar molts exemples”, ha dit. Junts ha trobat en l’apagada un altre flanc per desgastar electoralment al govern, que s’afegeix a la gestió del caos de Rodalia. Batet ha acusat Illa d’estar amagat fins que no va comparèixer Sánchez i ha criticat que es pretengui amagar la gestió d’aquella jornada obrint un debat sobre el model energètic. Per Junts, la dependència del govern respecte de la Moncloa porta Catalunya “al caos i a la mala gestió”.

ERC ha coincidit a criticar el govern per això mateix: per anar a remolc del govern de Sánchez. I ha titllat de “vergonyós i preocupant” que encara no se sàpiga què va passar. Ara, si Junts veu una falta de lideratge preocupant que usa per criticar el govern, ERC està convençuda que el govern hi era, però sense fer-se visible: “No tenim cap dubte que el govern treballava on calia treballar”, ha dit la portaveu d’Esquerra al parlament, Ester Capella.

La dirigent parlamentària dels Comuns, Jéssica Albiach, en canvi, s’ha centrat en el model energètic. Ha argumentat que els partits de dretes han provat d’arrossegar el debat públic cap a la protecció de l’oligopoli i la recuperació d’un model centrat en les nuclears, al contrari del que consideren que hauria de ser: una transició justa cap a les renovables amb funcionament descentralitzat amb petites i mitjanes empreses i la participació dels ciutadans.

Amb això ha començat el debat ideològic. Alejandro Fernández, del PP, ha vaticinat que les nuclears no es podran tancar en els terminis prevists perquè el sistema s’esfondrarà, i això passarà perquè els defensors de les energies netes, en realitat, boicoten els promotors de plaques solars i d’energia eòlica des dels ajuntaments. La CUP ha considerat insuficients les explicacions d’Illa i ha refusat que el president de la Generalitat hagi aportat mesures reals per evitar que es repeteixi l’apagada, tenint en compte que ni tan sols se’n saben les causes. Ha recordat que el parlament ja va aprovar l’impuls d’un reguitzell de mesures per a afrontar emergències en millors condicions i ha reivindicat l’actuació dels ajuntaments a l’hora de donar la cara i respondre davant la població. “Esperem que continuï defensant el pla de tancament de les nuclears a Catalunya”, ha dit a Illa el diputat Dani Cornellà.

El president de la Generalitat ha recordat que hi ha un pla acordat de tancament de les tres nuclears de Catalunya el 2030, el 2032 i el 2035 i ha remarcat que els operadors poden sol·licitar formalment d’allargar la vida de les plantes si ho consideren necessari. A més, segons ell seria un error assenyalar les renovables com si fossin el problema perquè, al seu criteri, són la solució per a garantir la sobirania energètica i també el camí per a millorar la competitivitat econòmica. La CUP s’ha trobat sola defensant que es faci una comissió d’investigació al parlament per aclarir els fets i la resposta del govern.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat avui que les forces nord-americanes interrompran els bombardaments contra posicions hutis al Iemen si els rebels deixen d’atacar embarcacions que naveguen per la regió. Ha explicat que l’objectiu de l’acord és preservar la llibertat de navegació.

Trump no n’ha donat gaires detalls, però ha insinuat que han estat els hutis qui han fet el primer pas. “Ens han dit: ‘si us plau, no ens bombardegeu més i nosaltres no atacarem els vostres vaixells’”, ha declarat des del despatx oval, durant una trobada amb el nou primer ministre del Canadà, Mark Carney.

Aquest anunci coincideix amb una escalada de la tensió entre els hutis i Israel. Avui, les forces militars israelianes han bombardat l’aeroport de la capital del Iemen, Sanà, i n’ha deixat les instal·lacions fora de servei. Diumenge, un míssil va impactar a prop de l’aeroport de Ben Gurion, als afores de Tel-Aviv. L’endemà, l’exèrcit israelià va bombardar el port de Hudayda.

Els hutis han acusat també els Estats Units de participar en aquesta ofensiva i responsabilitzen Washington de la destrucció provocada pels bombardeigs. Segons la cadena Al Masirah, afí als rebels, els atacs d’avui han causat almenys tres morts i una quarantena de ferits.

Les forces armades israelianes han bombardat avui l’aeroport internacional de Sanà, la capital del Iemen, en mans dels rebels hutis. Segons fonts oficials d’Israel, l’operació ha deixat les instal·lacions “destruïdes” i inoperatives.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha seguit el desenvolupament de l’operació des d’un búnquer de l’aviació, acompanyat de comandaments militars i membres del govern. En un discurs posterior, ha dit: “Qui ataqui Israel tindrà sang damunt el seu cap”, i ha recordat que ja havia advertit que la resposta al míssil que diumenge va impactar contra l’aeroport de Ben Gurion, a tocar de Tel-Aviv, no seria simbòlica. Segons ell, Israel perseguirà qualsevol actor que representi una amenaça, en al·lusió als hutis i també a l’Iran.

El ministre de Defensa, Israel Katz, ha assegurat que el bombardament ha destruït l’aeroport de Sanà i ha considerat que el missatge era clar per a Teheran. Tant ell com Netanyahu han insistit que l’Iran ha d’assumir les conseqüències dels actes dels seus “tentacles” a la regió, en referència als grups armats que li donen suport.

A video shows thick black smoke billowing after Israel launched a large-scale bombing near Yemen’s Sanaa International Airport.#Israel #Yemen #Houthis

Read more: https://t.co/nhI0gvXkSE pic.twitter.com/EI7Qnl1xOg

— Al Arabiya English (@AlArabiya_Eng) May 6, 2025

En un informe preliminar, l’exèrcit israelià també ha explicat que l’atac ha afectat el port de Hudayda, que consideren un centre logístic dels hutis per al trasllat d’armes. “És un exemple més de com la infraestructura civil és emprada per l’organització terrorista huti per a les seves operacions”, diu el comunicat.

A més, les bombes israelianes han impactat contra unes quantes centrals elèctriques de Sanà i una fàbrica de formigó que, segons Israel, els rebels utilitzen per a construir túnels i infrastructura militar. Diuen que els atacs s’han fet de manera “selectiva”, tot i que amb danys importants, i que han cercat de “minimitzar” les víctimes civils.

L’exèrcit ha acusat els hutis d’haver intensificat les operacions aquestes darreres setmanes, amb finançament iranià, per desestabilitzar la regió i afectar la llibertat de navegació internacional.

Poc abans de l’atac, les forces israelianes havien demanat l’evacuació urgent de l’aeroport de Sanà, cosa que anticipava l’operació. La cadena de televisió Al Masirah, afí als rebels, ha informat que els bombardeigs d’avui han causat almenys tres morts i 38 ferits. A més, els hutis han dit que els atacs del dia anterior contra Hudayda havien deixat quatre morts.

Els dirigents hutis han atribuït també els bombardeigs als Estats Units i han assegurat que no quedaran sense resposta. Han reiterat el suport a la causa palestina, en plena ofensiva militar israeliana a Gaza.

La mort d’un gos a trets per part d’un agent de la Guàrdia Urbana de Tarragona ha generat una polèmica gran a la ciutat. Els fets van passar diumenge al matí, quan un policia va abatre a trets l’animal que travessava l’autovia A-7 d’un costat a l’altre. Segons que ha explicat l’ajuntament, ho va fer perquè considerava que posava en perill els conductors i els policies.

Segons l’Ajuntament de Tarragona, l’animal posava en perill els conductors i els policies, que van fer talls intermitents per intentar capturar el gos. En l’actuació també hi van participar els Mossos d’Esquadra. Finalment, i davant la impossibilitat d’atrapar-lo, un agent del cos municipal va decidir abatre’l a trets. En Comú Podem ha demanat al govern local per què no es va cridar el servei municipal especialitzat en captura d’animals abandonats. Els fets han generat molts comentaris a les xarxes.

“Ens agradaria conèixer amb quins criteris es va valorar que, davant dels cinc intents fallits de contenció, la utilització de l’arma reglamentària era l’opció més adequada. Així mateix, demanem informació sobre per què no es va cridar al servei municipal especialitzat en captura d’animals abandonats o sense identificar, que disposa de mètodes no letals específics per a aquests casos. Requerim una resposta ràpida i transparent per poder clarificar els protocols aplicats”, han assegurat des dels comuns.

La Secció de Dret Animal de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Tarragona (ICAT) ha demanat “establir protocols conjunts per a situacions com aquesta”, que “assegurin el màxim possible la seguretat de tots i no deixin en mans dels agents actuants el pes de decisions que puguin lamentar, tant la mort de l’animal en ser abatut, com els danys o morts de persones en accidentar-se algun vehicle”.

“Demanem i esperem que realitzades les recerques pertinents es resolguin les qüestions referents sobre si l’actuació amb arma va ser adequada i proporcionada, així com es facin les gestions oportunes per a esbrinar la titularitat del responsable inicial que va propiciar que aquest animal es trobés a la meitat de l’autovia atemorit”, han conclòs.

a càrrec de Jordi Sellarés Serra, de la Universitat de Barcelona - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació.

a càrrec d'Anna Danés. Activitat dirigida per a infants de 1r i 2n de primària (de 6 a 8 anys) - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Una jutgessa de Barcelona ha amnistiat tretze agents de la policia espanyola investigats per haver humiliat i vexat la Paula G., una manifestant detinguda durant les protestes del 18 d’octubre de 2019 a la plaça d’Urquinaona de Barcelona contra la sentència del procés. La jove va passar deu dies en presó preventiva acusada de desordres públics i la justícia encara no ha resolt si li aplica a ella la mateixa llei.

[VÍDEOS] Cinc anys de la batalla d’Urquinaona, la nit que la brutalitat policíaca fou vençuda

Segons una interlocutòria a la qual ha tingut accés Efe, la titular del jutjat d’instrucció 30 de Barcelona acorda d’arxivar la causa contra els policies perquè considera que els seus actes no tenen prou gravetat per a restar exclosos de l’amnistia. Els agents eren investigats arran d’una querella presentada per una de les joves que van ser detingudes davant la prefectura de la policia espanyola a la Via Laietana durant les mobilitzacions.

En la denúncia, la manifestant exposava que havia estat humiliada i vexada durant la custòdia i el trasllat a la Ciutat de la Justícia i que un agent l’havia amenaçada tot brandant un cúter intervingut mentre li deia: “Si hi ha un mort, no serà del nostre bàndol”. A més, també explicava que havia estat detinguda durant tretze hores totalment aïllada, sense poder comunicar-se amb el Col·legi de l’Advocacia.

Paula G. es va oposar a l’aplicació de l’amnistia als policies, argumentant que els fets van passar quan ella ja era detinguda i en dependències policials, sense cap relació amb el procés, i que tenien com a finalitat de minvar la seva dignitat humana, fet que vulnera els compromisos internacionals signats per l’estat espanyol en matèria de drets humans. La fiscalia, en canvi, sí que va donar suport a l’amnistia per als policies, igual que la seva defensa.

En la resolució, que no és ferma, la jutgessa ordena d’arxivar la causa contra els tretze agents, però deixa oberta la possibilitat que la denunciant reclami una indemnització pels fets, un extrem que s’hauria de dirimir per la via civil.

Mentrestant, la justícia encara no ha decidit si amnistia Paula G., per a qui la fiscalia demana una pena de dos anys de presó perquè l’acusa d’haver llançat objectes contundents i ampolles amb líquids corrosius contra la prefectura. El judici s’havia de fer el 25 de gener passat a l’Audiència de Barcelona, però es va suspendre a petició de la fiscalia, que va demanar més temps per a estudiar si sol·licitava l’amnistia.

El joc contradictori de la fiscalia amb l’amnistia a la Paula: judici suspès

Però Paula G. ha refusat de demanar al tribunal que l’amnistiï perquè considera que això equivaldria a encobrir les “vergonyes” de l’estat i els abusos comesos per policies, fiscals i jutges durant el procés.

Ahir, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar per sorpresa que convocaria una consulta amb l’objectiu de recaptar l’opinió d’organitzacions, ciutadans i associacions sobre la conveniència de donar el vistiplau a l’oferta pública d’adquisició (OPA) del BBVA al Banc Sabadell. Avui, el ministre d’Economia, Comerç i Empresa espanyol, Carlos Cuerpo, n’ha fet públics els detalls.

Qui hi podrà participar?

Segons que ha explicat abans de participar en la quarantena reunió del Cercle d’Economia, les parts interessades podran participar-hi mitjançant un qüestionari disponible a la web del ministeri, on podran expressar la seva opinió sobre els criteris d’interès general i com els afecta l’operació.

Hi podrà participar aquells ciutadans, organitzacions, associacions i agents econòmics que consideren que poden veure’s afectats per l’OPA.

Fins quan es podrà votar?

Pel que fa als terminis, ha explicat que es podrà votar fins al 16 de maig. Després, el govern espanyol haurà de decidir si s’eleva o no l’operació al consell de ministres abans del 27 de maig. A més, ha dit que les opinions que es facin arribar mitjançant el formulari es podran fer públiques per aportar transparència al procés.

Com es pot accedir al qüestionari?

Tothom que vulguin participar en la consulta ho pot fer a través d’aquest enllaç. El formulari inclou un enllaç al comunicat de la CNMC sobre l’aprovació de l’OPA.

Què és una consulta pública?

Una consulta pública és un procés a través del qual el govern espanyol, abans d’aprovar una norma o prendre una decisió rellevant, sol·licita l’opinió de ciutadans, empreses, organitzacions i experts a fi de recopilar informació, suggeriments i preocupacions sobre el tema.

Cuerpo defensa que la consulta compleix la normativa

D’altra banda, ha defensat que aquesta iniciativa compleix amb la normativa i que el procés serà “molt respectuós” amb les competències de les institucions involucrades en aquest procediment.

Cuerpo ha afegit que l’objectiu és que les parts que es considerin afectades per l’opa puguin aportar tota la informació, d’acord amb criteris d’interès general no recollits per la Comissió del Mercat i la Competència espanyola (CNMC). La setmana passada, la CNMC espanyola va donar el vist-i-plau a l’operació amb condicions.

Díaz i Urtasun pressionen perquè el govern espanyol aturi l’OPA del BBVA al Sabadell

La cambra baixa del Bundestag ha elegit el dirigent de la Unió Demòcrata Cristiana (CDU), Friedrich Merz, com a nou canceller en la segona ronda. Poques hores abans, i contra tot pronòstic, el democristià havia encaixat la seva primera gran derrota en aquesta nova etapa, perquè no havia aconseguit la majoria absoluta que teòricament li garantia la coalició formada per la CDU, la Unió Social Cristiana (CSU) i el Partit Socialdemòcrata (SPD).

En la primera votació, només 310 diputats han votat a favor de Merz, per sota de la majoria absoluta, fixada en 316 vots, i molt lluny dels 328 escons que sumen conjuntament la CDU, la CSU i l’SPD.  Com que la votació és secreta, no ha quedat clar on hi ha pogut haver la fuita de vots, ja que divuit diputats han desertat del pacte. En la segona ronda, Merz ha rebut 325 vots i ha estat investit canceller.

Ahir, va prometre que la veu d’Alemanya tornaria a sentir-se a Europa i al món. “Serà un govern que es prendrà seriosament les preocupacions de la gent, un govern que farà que la seva veu s’escolti a Europa i al món”, va dir.