Ciutat del Vaticà. Hores abans que els cardenals, cantant en processó, entressin dimecres a la Capella Sixtina per començar el conclave, hi va haver un gest revelador dins la basílica de Sant Pere. Un cardenal de rang elevat, captat per les càmeres, va desitjar “bona sort” –dues vegades– a l’italià Pietro Parolin, que molts consideraven el favorit per a ser el pròxim papa.

Tanmateix, quan dijous va sortir el fum blanc després de la quarta votació, no fou Parolin qui saludà la multitud del balcó estant. Un ampli ventall de cardenals s’havia decantat per una altra opció, històrica: el nord-americà Robert Prevost, nascut a Chicago i estret col·laborador del papa Francesc, que ha triat el nom de Lleó XIV. És el primer pontífex dels Estats Units.

El cardenal Robert Walter McElroy, arquebisbe de Washington, ha explicat que l’embranzida de Prevost s’havia fet evident dijous mateix, el dia de l’elecció: “El segon dia hi va haver un gran moviment, un gran moviment.”

Segons un alt càrrec vaticà, Prevost ja va obtenir més suport que no s’esperava a partir de la primera votació de dimecres, en part perquè era un candidat més sòlid que no es pensaven molts cardenals fora del Vaticà. Aquesta font va parlar sota condició d’anonimat, atès el caràcter secret del vot.

Tot i que és nord-americà, Prevost va obtenir la ciutadania peruana mentre feia feina pastoral al nord del país. De seguida es va convertir en el favorit d’un grup influent de cardenals llatinoamericans, especialment dels qui volien donar continuïtat al llegat de Francesc.

“Prevost era un desconegut per a molts, però no pas per als cardenals de fora d’Itàlia, que el coneixien bé”, explicà aquesta font.

Abans del conclave, ja hi havia qui veia Prevost com un successor natural de Francesc, malgrat la seva nacionalitat. El Vaticà sempre ha mirat amb recel l’excés de poder i influència dels Estats Units. Tot i això, Francesc el va portar del Perú a Roma l’any 2023 per dirigir el dicasteri dels bisbes. En poc temps es va tornar indispensable per al projecte reformista del papa, orientat a una església més pastoral, pròxima als pobres i oberta.

Durant les congregacions abans de la votació –les reunions generals de cardenals–, Prevost no es va destacar per discursos brillants, com sí que ho féu Francesc el 2013. Però tenia un estil suau, cordial, i, com deia sovint el papa, feia “olor d’ovella” per la seva llarga trajectòria al costat del poble.

“No recordo cap intervenció destacada de Prevost a la congregació general. Però sí que s’implicà molt bé en les converses de grup reduït”, va dir divendres el cardenal Wilton Daniel Gregory, també nascut a Chicago i retirat de la diòcesi de Washington, en una conferència de premsa a Roma. “Vam parlar de Chicago, és clar. No és que es posés dret i fes un discurs brillant per a convèncer ningú”, afegí.

Un dels aspectes més sorprenents és que el suposat tabú d’elegir un nord-americà es demostrà infundat. Uns quants cardenals afirmen que no fou un aspecte significatiu.

“Penso que el fet que fos nord-americà no va tenir gaire impacte en les deliberacions del conclave, i a mi mateix em va sorprendre”, diu McElroy. “Sóc un cardenal recent i vaig parlar amb molts cardenals de procedències diverses… Em va cridar l’atenció que això no fos cap qüestió clau.”

En molts aspectes, per la seva llarga estada al Perú, Prevost no era percebut com a nord-americà.

“Robert Prevost era un bisbe missioner que es va lliurar plenament a la seva gent i va tenir un paper important a l’església del seu nou país, el Perú. De fet, en va esdevenir ciutadà”, va dir el cardenal canadenc Michael Czerny, que havia estudiat a Chicago.

Segons l’analista vaticanista Marco Politi, el suport dels cardenals del sud “degué ser decisiu per al consens ampli entorn de Prevost”. I explica: “Aquest conclave ha estat l’ascens d’una església moderada, que cerca equilibri, unitat, harmonia, una cúria eficient i un papa col·legial.”

Els cardenals veuen en Lleó XIV la continuïtat de l’accent de Francesc en els drets dels immigrants –un afer pel qual sent una gran passió. Però rebutgen la idea que l’elecció d’un nord-americà sigui una resposta política a Donald Trump.

“No vaig percebre que el conclave fos una prolongació de la política dels Estats Units”, diu Gregory. “La preocupació era: qui pot unir-nos?”

Parolin, per contra, semblava mancat d’algunes condicions bàsiques per al càrrec. Tot i la seva experiència diplomàtica, no havia exercit mai de pastor, i alguns dubtaven que pogués connectar amb el poble. En una missa per a 200.000 joves l’endemà del funeral de Francesc, per exemple, es va limitar a llegir l’homilia, sense entusiasmar el públic.

“Potser li jugava en contra la insistència excessiva a voler el càrrec”, explica l’alt càrrec vaticà.

Una vegada superada la qüestió de la nacionalitat, la figura internacionalista de Lleó i el seu perfil missioner i poliglota complien totes les condicions.

“Domina tres llengües. Ha estat pastor missioner. Crec que cercaven això: algú que hagués estat pastor”, va dir el cardenal Blase Joseph Cupich, també de Chicago, en una entrevista a The Washington Post.

Un bon gestor per a una crisi financera

Hi havia un altre motiu de pes per a decantar-se per Prevost.

El Vaticà travessa una crisi financera, amb una caiguda de les donacions mundials i un gran forat en el fons de pensions. Poc abans de ser hospitalitzat al febrer per una doble pneumònia, Francesc va tenir tensions amb els responsables dels dicasteris per la qüestió de les retallades, segons dues fonts vaticanes.

Dos cardenals que van parlar amb el Post expliquen que Lleó, tant al capdavant del dicasteri dels bisbes com anteriorment com a superior dels agustins, era percebut com un gestor eficient, un home de detall, que el Vaticà necessita.

“Crec que la qüestió de la sostenibilitat econòmica del Vaticà era molt present”, diu Cupich. Prevost era “prou intel·ligent per a envoltar-se de la gent adequada”.

També hi ha hagut una certa convergència teològica. Malgrat un comentari seu el 2012 que semblava menystenir els homosexuals –posició que alguns catòlics LGBTI esperen que hagi evolucionat per la seva proximitat amb Francesc–, els seguidors del difunt papa el veuen com un hereu del seu llegat de “Església amb les portes obertes”.

“És com si Francesc prengués una nova forma”, diu Czerny. “Tinc la impressió que el seu llegat continua amb el papa Lleó.”

Tot i que no se sap quants tradicionalistes van votar-lo, divendres semblava que alguns dels crítics de Francesc també donaven suport a Lleó, perquè potser el veien com una figura una mica més conservadora. Com a cardenal, havia qüestionat l’ordenació de diaconesses, i en la seva primera missa com a papa va remarcar la seva missió evangelitzadora.

“Al final, crec que una gran majoria es va convèncer de Prevost”, diu el cardenal Gerhard Ludwig Müller, prelat alemany i crític de Francesc. “Ara tothom està content.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

VilaWeb va inaugurar dijous la celebració dels primers trenta anys del diari, amb una exposició que es pot veure a València, al Centre de Cultura Contemporània Octubre, fins el 18 de juliol.

L’exposició es titula “De l’11-M a Mazón. VilaWeb: trenta anys contra la desinformació” i ocupa les dues ales de la sala d’exposicions de l’Octubre. En la primera, s’hi explica què és VilaWeb, la història del diari, els grans moments de la trajectòria periodística i com es confecciona cada dia.

La segona ala és dedicada a com VilaWeb ha seguit la gota freda i totes les mobilitzacions en defensa de les víctimes i contra el president Mazón.

Arran de l’exposició, s’hi faran uns quants actes, incloent-hi la presentació del llibre de la cap de redacció, Esperança Camps, Els morts de Mazón.

També s’han organitzat visites guiades per a grups, en què els responsables de VilaWeb expliquen l’exposició i dialoguen amb els participants. Si esteu interessats a participar-hi o a organitzar-ne una, solament cal que escrigueu un correu a suport@vilaweb.cat.

Ací en podeu veure el vídeo.

L’extrema dreta apuntala la persecució judicial contra tres agents dels Mossos d’Esquadra que són investigats per haver protegit el president Carles Puigdemont el 8 d’agost de l’any passat, en la visita llampec que va fer a Barcelona bo i coincidint amb la investidura de Salvador Illa. Dos d’ells van ser detinguts aquell mateix dia, a casa seva, i el tercer, l’endemà. La direcció del cos va obrir una expedient contra tots tres, d’entrada els va suspendre de sou i feina i, alhora, va començar un procediment penal per un suposat delicte d’encobriment que ha acabat centralitzant la titular del jutjat número 24 de Barcelona, María Antonia Coscolla. Originalment, solament la fiscalia n’era acusació, però la jutgessa ha acabat admetent també l’organització ultra Hazte Oír i el partit Vox, que havien presentat sengles querelles, i ha impulsat de manera decidida la causa: demà declararan cinc agents que van ser responsables d’uns informes amb imatges que pretenen incriminar els tres agents i ha cridat a declarar, el 30 de juny vinent, Eduard Sallent, que aleshores era el comissari en cap dels Mossos.

Els Mossos no van empaitar el cotxe de Puigdemont el 8 d’agost, ni el van detenir quan van poder

Els agents que declararan demà han estat cridats a ratificar i a explicar set informes que van signar durant els dies d’agost posteriors al retorn fugaç de l’exili de Puigdemont. Són atestats que recullen, principalment, imatges obtingudes de mitjans de comunicació, de les xarxes socials i de càmeres de vigilància de diversos indrets on es veuen alguns dels mossos investigats acompanyant el president en diferents moments, abans de l’acte polític a l’Arc de Triomf i després.

Podeu reservar el llibre Tres dies d’agost, clicant en aquest enllaç, o bé us podeu subscriure a VilaWeb Llibres i rebre tota la col·lecció a casa per correu

I no solament els agents investigats, sinó també unes altres persones que van participar suposadament en els fets del 8 d’agost i que van ser enregistrades per càmeres de seguretat com la de l’aparcament subterrani de l’Arc de Triomf –d’on va sortir el cotxe blanc on van pujar el president Puigdemont i Jordi Turull després de l’acte–, de l’edifici d’Endesa de l’avinguda de Vilanova i d’un aparthotel del carrer de Nàpols.

La pista falsa d’un Volkswagen i una moto

Els agents van sospitar originalment de dos vehicles més que hi havia a l’aparcament subterrani de l’Arc de Triomf i que van sortir immediatament després de l’Honda de color blanc on va pujar el president Puigdemont: un Volkswagen de color gris i amb matrícula dels Països Baixos i una moto KTM. Mitjançant les càmeres de seguretat, van obtenir imatges dels conductors d’aquests vehicles, i van comprovar que van fer el mateix recorregut que el cotxe del president, si més no en els dos primers carrers: l’avinguda de Vilanova i el carrer de Nàpols. Però en l’anàlisi que van fer de totes aquestes imatges uns quants dies després van acabar concloent que ni el Volkswagen ni la moto tenien res a veure amb la protecció i l’acompanyament de Puigdemont.

Assenyalament de persones i el dron

Els Mossos van identificar algunes de les persones que sí que l’acompanyaven –i que no són pas agents de policia– i la informació sobre la seva identitat fou filtrada aquells dies posteriors a la tornada de Puigdemont a alguns mitjans de comunicació, que en van fer articles assenyalant-los, situant-los en una diana contra la qual van disparar missatges difamatoris i amenaçadors uns quants individus d’extrema dreta durant uns quants dies. I ni tan sols han acabat tenint la condició d’investigats, perquè ningú no els pot imputar ni atribuir cap delicte pel qual les acusacions –especialment les d’extrema dreta– volen perseguir tant els mossos detinguts el 8 d’agost com més membres i responsables del cos; senzillament perquè no són funcionaris de policia i no estan subjectes a les mateixes obligacions. De fet, la jutgessa ja va desestimar la part de la querella de Vox contra l’advocat Gonzalo Boye.

En un altre dels informes elaborats la setmana següent als fets del 8 d’agost, els Mossos incorporen imatges obtingudes amb el dron que sobrevolava l’Arc de Triomf quan Puigdemont hi va fer l’acte polític de tornada fugaç de l’exili. Aquestes imatges, avançades fa unes quantes setmanes per VilaWeb, permeten de veure la part posterior de l’escenari, envoltada amb unes tanques i d’accés restringit a personal del Consell de la República, voluntaris i gent de l’entorn del president. Els mossos que van elaborar l’informe fan servir aquestes imatges per situar algun dels agents investigats en aquesta zona, per mirar d’afegir material provatori contra ells en la causa per un suposat delicte d’encobriment.

L’alè de Llarena al clatell

Els autors d’aquests informes declararan demà com a testimonis, a petició de la jutgessa, que també va demanar més informació tant als Mossos d’Esquadra com al Ministeri d’Interior espanyol sobre el dispositiu que van preparar aquell dia per provar de detenir el president Puigdemont. Els Mossos van aportar a la causa l’informe del 19 d’agost que ja van enviar al jutge Pablo Llarena amb les explicacions sobre el fet que no aconseguissin de detenir el president, i la jutgessa també els va demanar, específicament, l’informe d’intel·ligència de la Comissaria General d’Informació, del 6 d’agost, sobre la previsió de situacions per a detenir Puigdemont. És l’informe que va concloure que l’única opció que hi havia perquè Puigdemont no fos detingut era que no tornés a Catalunya. Es van equivocar.

Els Mossos i la jutgessa tenen l’alè de Llarena al clatell. El jutge del Tribunal Suprem espanyol va respondre al setembre a la policia que no es creia els arguments de manca de previsió d’una situació com la que va passar –que Puigdemont aparegués al centre de Barcelona i se n’anés tot seguit sense anar al parlament–, i va instar els jutjats d’instrucció pertinents a esbrinar quins altres responsables “no aparents” de la marxa de Puigdemont sense ser detingut hi podria haver. La jutgessa del 24 porta el cas i, ara per ara, i malgrat l’intent de les acusacions d’extrema dreta, no ha imputat a ningú més la condició d’investigat.

L’ex-comissari en cap Eduard Sallent, que fou el màxim responsable del dispositiu policíac d’aquell dia, tant per a garantir la seguretat del ple d’investidura com per a detenir Puigdemont, ha estat cridat a declarar com a testimoni el 30 de juny. Haurà d’explicar, precisament, l’informe dels Mossos aportat al jutge Llarena, és a dir, amb quins criteris va dissenyar aquell dispositiu. En canvi, la jutgessa ha desestimat de cridar a declarar el responsable del Ministeri d’Interior que va elaborar l’informe amb les explicacions a Llarena sobre la no detenció de Puigdemont. Aquell informe revelava que la Guàrdia Civil i la policia espanyola havien preparat un dispositiu conjunt pel seu compte per mirar de detenir el president tan bon punt van saber que havia desaparegut, i es van desplegar entorn del parlament.

I, sobrevolant tota aquesta causa, la llei d’amnistia: la direcció dels Mossos d’Esquadra no va sospesar en cap moment de no fer complir una ordre de detenció vigent contra Puigdemont que era fruit d’una desobediència flagrant de la llei d’amnistia –que va entrar en vigor l’11 de juny de l’any passat– per part del jutge Llarena. I això que hi ha una disposició en la llei espanyola de forces i cossos de seguretat que preveu que un agent es negui a obeir una ordre que sigui manifestament contrària a l’ordenament legal. Paradoxalment, qualsevol acció penal pels fets del 8 d’agost no és coberta per la llei d’amnistia, el límit temporal de la qual arriba fins al 13 de novembre del 2023.

The Washington Post · Natalie B. Compton

El Sunzal, El Salvador. La imatge de l’entrada del campament de surf Laola sembla treta d’Instagram. Una palmera imponent s’inclina sobre la platja de sorra negra. Els surfistes remen per enfilar-se a les ones que trenquen contra la costa. Les famílies seuen sota para-sols acolorits.

És la mena d’imatge que el govern salvadorenc i el president Nayib Bukele volen mostrar al món. Tanmateix, dista de la versió del país que la gent sol veure a les notícies.

Bukele ha invertit milions de dòlars a potenciar l’atractiu turístic del seu país amb projectes d’infrastructures com ara Surf City i Surf City 2, pels quals s’han construït noves carreteres i espais públics al llarg de la costa del Pacífic. El Ministeri de Turisme ha calculat que, aquesta dècada vinent, els projectes generaran 500.000 llocs de feina i 4.000 milions de dòlars en beneficis.

Una carretera de construcció recent que duu a Surf City 2, a El Salvador (fotografia: Cristina Baussan/The Washington Post).

Tanmateix, El Salvador no sol atreure titulars per les seves platges o volcans, sinó per una cosa ben diferent: el famós Centre de Confinament del Terrorisme, més conegut per l’acrònim CECOT.

A començament de febrer, el govern Trump va arribar a un acord per a enviar a El Salvador més de dos-cents immigrants detinguts als Estats Units. Washington diu que els immigrants –que no han estat enviats a judici– formen parts de bandes criminals, una acusació que molts familiars neguen. El Tribunal Suprem dels Estats Units ha sentenciat que el govern havia de facilitar el retorn d’un home deportat erròniament, Kilmar Abrego García, però tant Trump com Bukele s’hi han negat. Trump, paral·lelament, ha proposat d’enviar ciutadans nord-americans a presons d’El Salvador i més països.

Fa setmanes que les imatges del CECOT circulen als mitjans nord-americans: homes encadenats, ajupits i amb el cap rapat, amuntegats en condicions que els grups de defensa denuncien que en vulneren els drets humans. Els immigrants deportats a les presons salvadorenques conviuen amb desenes de milers de presos locals, molts dels quals encara no han rebut una condemna judicial ferma.

Surfistes a Punta Mango, a El Salvador (fotografia: Cristina Baussan/The Washington Post).

Fins ara, els salvadorencs que treballen en el sector turístic diuen que la polèmica amb Trump no ha tingut gens d’impacte en el seu negoci, i confien que l’acord no interromprà el creixement del sector. El Ministeri de Turisme salvadorenc ha declinat respondre les preguntes de The Washington Post.

L’any passat, el país centreamericà rebé el nombre rècord de 3,9 milions de turistes, segons xifres del Ministeri de Turisme. El sector turístic representava prop d’un 6,4% del PIB d’El Salvador l’any 2019, quan Bukele fou elegit president; l’any passat, arribà al 14%.

“El Singapur de l’Amèrica Llatina”

Alfredo Ávalos, propietari de l’agència turística Explore El Salvador, passeja per San Salvador, la capital del país, un matí assolellat de divendres. Mentre camina, assenyala les nombroses reformes que es duen a terme a les àmplies avingudes on, fina fa poc, s’instal·laven milers de venedors ambulants. Els seus pares també van ser venedors abans d’obrir la seva pròpia pupusería, ara fa mig segle.

Ávalos, que fa vint anys que treballa de guia turístic, diu que el negoci no havia anat mai tan bé. Explica que les visites i el flux de turistes s’ha disparat aquests darrers dos anys, una volta passada la pandèmia.

Ávalos diu que el turisme s’ha disparat a El Salvador aquests darrers dos anys (fotografia: Cristina Baussan/The Washington Post).

El Salvador sofrí una guerra civil brutal als anys vuitanta i noranta; a la dècada dels 2000, la violència de les bandes criminals assolà el país. El 2015, El Salvador era el país amb més assassinats per càpita al món. Com molts salvadorencs, explica Ávalos, la seva família havia de pagar a les bandes una extorsió mensual, a més d’haver de contractar un guàrdia de seguretat privat per protegir el seu establiment de possibles atacants. En total, explica, la família destinava a la protecció del local l’equivalent al salari de dos treballadors. Una volta Bukele arribà a la presidència, detalla Ávalos, les bandes van deixar d’anar-hi a cobrar de manera gairebé immediata, i d’aleshores ençà no han tornat a aparèixer.

“La gent ve perquè se sent més segura. Això és un fet”, diu.

Bukele no s’ha amagat mai sobre les condicions en què viuen els presos CECOT; ser contundent amb els criminals, al cap i a la fi, és la raó del seu èxit polític. El 2022, Bukele declarà l’estat d’emergència: d’aleshores ençà, el govern salvadorenc ha tancat més de 80.000 persones a la presó, segons Human Rights Watch. Els grups de defensa dels drets humans diuen que molts d’aquests detinguts han estat arrestats arbitràriament: el govern n’ha alliberat uns 7.000 i ha reconegut alguns errors en les detencions.

Ávalos explica que el resultat més immediat de la batuda de presumptes delinqüents fou l’alleujament de la ciutadania. Per a molts, veure els membres de bandes rere els barrots del CECOT no era tan sols una qüestió de justícia, sinó també de venjança.

Així i tot, Ávalos explica que li preocupa la falta de garanties processals dels presos. Fins i tot els pitjors criminals mereixen un judici just, diu, cosa que El Salvador no garanteix.

Quant a l’acord per al trasllat de presos dels Estats Units, diu que la polèmica no ha afectat el seu negoci: pot ser que sigui massa aviat per a notar-ne els efectes, explica, i tampoc no té manera de mesurar quants turistes han decidit de no venir a El Salvador. Però també diu que “la seguretat ven”.

Obres prop de Surf City 2, a El Salvador (fotografia: Cristina Baussan/The Washington Post).

Sobre això, alguns salvadorencs creuen que la contundència de Bukele no farà sinó ajudar el sector turístic del país.

“Crec que serem el Singapur de Llatinoamèrica”, diu Pedro Querejeta, fundador d’una agència de lloguers turístics a la ciutat costanera del Zonte, en al·lusió al desenvolupament del país asiàtic, que en qüestió de dècades ha passat de ser un epicentre del comerç d’opi a una capital financera mundial. Singapur executa els condemnats per delictes greus de tràfic de drogues; llençar brossa al carrer es penalitza amb multes elevades.

“Singapur és un estat, diguem-ne, amb una presència policíaca molt forta […] i tenen els camps de golf més increïbles i un sector turístic en auge”, diu Querejeta.

“Estrella d’or” del govern nord-americà

A l’abril, el Departament d’Estat dels Estats Units rebaixà el nivell de risc d’El Salvador per als turistes nord-americans del nivell 2 al nivell 1, el més baix, juntament amb l’Argentina, Austràlia i Grècia. “L’activitat de les bandes ha disminuït aquests darrers tres anys”, diu la pàgina web del Departament d’Estat. “Això ha causat un descens dels delictes violents i els assassinats.”

En un missatge a X, Bukele presumí que El Salvador havia rebut “l’estrella daurada del Departament d’Estat dels Estats Units”. I afegí: “Nivell 1: el més segur.”

Tanmateix, a l’altra banda de la frontera nord dels Estats Units el govern canadenc aconsella als seus ciutadans “mantenir un alt grau de precaució a El Salvador a causa del risc d’aplicació arbitrària de la legislació local i el risc de patir crims violents”. El govern britànic, per la seva banda, adverteix que “algunes ambaixades han tingut dificultats per a garantir l’atenció consular als seus ciutadans”.

Turistes passegen per la platja al poble salvadorenc del Zonte (fotografia: Cristina Baussan/The Washington Post).

Iván Espinoza-Madrigal, que és director executiu del grup Lawyers for Civil Rights, amb seu a Boston i clients salvadorencs, fa un advertiment molt semblant: “Tant de bo pogués recomanar [de viatjar a] El Salvador, perquè és un país maco, amb una infrastructura turística que, tot i ser limitada, podria exercir un rol clau a l’hora de desenvolupar l’economia del país i treure la gent de la pobresa”, diu.

International SOS, una consultora turística, qualifica de mitjà el risc de viatjar a El Salvador, el mateix que Nicaragua, però més alt que els països veïns de Costa Rica i el Panamà.

La nova “joia amagada” de l’Amèrica Central?

A començament de la dècada dels 2000, Ricardo Rivas veié el potencial d’El Salvador com a paradís per als surfistes. Deixà la seva carrera com a odontòleg per començar a treballar per a una empresa de turisme de surf a Califòrnia que duu viatgers a l’Amèrica Central. Ara, Rivas és director general de l’empresa de viatges Epic Surf Adventures i propietari de l’Hotel Los Mangos.

Durant anys, Rivas es va esforçar per promocionar El Salvador a les fires internacionals de turisme a què assistia, acompanyat de representants del Ministeri de Turisme salvadorenc. “La resposta al final sempre era la mateixa: ‘És una mica perillós, no?’”, recorda.

Rivas deixà la seva carrera com a odontòleg per dedicar-se al turisme (fotografia: Cristina Baussan/The Washington Post).

Fins i tot durant els moments més difícils de l’epidèmia de violència de les bandes criminals a El Salvador, Rivas no recorda haver tingut mai problemes amb els seus grups turístics, tret de la vegada en què li robaren el reproductor de CD del cotxe.

“Tothom pensava que t’esperava un membre d’un grup criminal tan bon punt arribaves a l’aeroport”, explica.

Tanmateix, l’any 2021 Rivas recorda que començà a notar un canvi. Era de viatge a París amb la seva família i entaulà conversa amb un desconegut, que els demanà d’on eren. Quan respongueren que eren d’El Salvador, l’home no els preguntà per la delinqüència o les bandes criminals, sinó per les criptomonedes: el país fou el primer a adoptar el bitcoin com a moneda de curs legal, l’any 2021, tot i la resistència dels residents. Fou aleshores que Rivas s’adonà que els estrangers començaven a associar El Salvador amb alguna cosa més que els seus problemes.

Piscina de Los Mangos, l’hotel propietat de Rivas (fotografia: Cristina Baussan/The Washington Post).

Aquests darrers anys, les obres de millora de les infrastructures han permès al país d’organitzar competicions de surf de talla mundial; a l’abril, Surf City fou una de les parades de la World Surf League Championship Tour, com també seu del Campionat Mundial de Longboard de l’Associació Internacional de Surf. Francisco Interiano, director general d’una immobiliària local, diu que el surf ha posat El Salvador en el punt de mira internacional. I afegeix: “Això no ha fet més que començar.”

“Som Costa Rica fa trenta anys”, acaba dient. “Una joia amagada.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Tenc l’esperit impregnat de músiques, de paraules, d’imatges, de transformacions i de sentirs que s’han fet presents en aquest canvi d’estació ple de fervor del vers, de la calidesa dels amics, dels concerts dels ocells, de les tempestes dels tactes, de la productivitat de la terra, del refús de les il·lusions, de la luxúria de les ones, de la fragilitat de les rosades, d’aquests núvols meravellosos que viuen en la metamorfosi inacabable, d’aquests estels tan lluents dins la negranit, d’aquestes tiranies de la carn encesa, d’aquests fulgors, d’aquests desficis…

Reteixesc cada matí els somnis de la nit i només trob un tambor esfilagarsat i sargit en què es dibuixen boires i anfractuositats: fragments i eclipsis, absències i oblits, la memòria d’uns fets que sense haver existit mai em deixaren el record i la malenconia d’alguna cosa posseïda i perduda d’un temps primer en què sabia que vaig aprendre a ser feliç.

No tremolis.

No t’estamenegis.

No facis renou.

No ploris.

No et bateguis.

No xisclis.

No passis pena.

No deixis de practicar els plaers de la distància.

No t’aturis de dibuixar les ombres lluents dels teus passos.

No oblidis que el teu espai serà l’excés, l’hiperbòlic, el massa, el pèndol, ets un testimoni cec com Homer.

No esborris els periples de les festes.

No t’ennueguis amb els oblits de les exploracions, amb l’infinit refractat en les coses mínimes.

No creguis en res més que en la contemplació del món amb els ulls de l’esperit, i repeteix fins a l’esgotament que els empelts es fan sobre el que ja està empeltat.

No frisis, necessites la imaginació més vigorosa i els esforços més intensos, una energia de llengua i una singular vitalitat de narració que informi la matèria dels mots i el teixit del món.

No trastoquis la sort d’un passatge, hi veim com dins un mirall i per enigmes.

No t’envitricollis amb els hiats, els inicis, les bretxes, les aparicions, les cambres d’ecos, les esteles decolorades per la pluja, el silenci de la terra.

No abandonis mai un escrit minat d’incerteses i deixa’t emocionar pel miracle, viu en el cor del llenguatge.

No oblidis d’escrutar sempre seguit l’espera de l’invisible, la claror de l’instant.

No paris de multiplicar els punts de vists i d’obrir la lectura a sabers ben diversos del pensament i de la creació i repeteix fins a l’extenuació el poder fecundant de la paraula.

No et frenis en la lectura dels grans mestres amb aquest desig d’apropiar-te d’allò que et donaria les claus, els secrets, les posicions, l’imparable íncipit a partir del qual el text sembla que es desplega quasi sense esforç.

No copiïs cent vegades que qualsevol art és la recerca del sentit d’una inextricable totalitat, perquè ho saps de cor.

No amollis la passió literària, la sensibilitat fina, la inseminació fraternal i la inesgotable generositat.

No contis mai allò que et guia: la literatura s’escriu en la mortalla, aquest reliquiari sagrat dels records que cal desxifrar i on totes les empremtes queden tatuades.

Què és allò que rellança la literatura sens fi?

Què és el que ens fa escriure?

Blackout!

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2025/05/Closcadelletra-CDLXVI.mp3

Dimecres arribarà a les llibreries Algú els ha de matar (Comanegra), de la periodista filipina Patricia Evangelista, amb traducció d’Anna Llisterri. Amb el subtítol “Crònica de la violència al meu país”, mitjançant la investigació periodística, l’autora relata el règim de terror embogit de Rodrigo Duterte a les Filipines. El llibre també parla de l’eròtica bàrbara de la violència i la seva capacitat de transmissió enorme. Un estudi de la manipulació de masses, de la por com a benzina del despotisme, de la ment psicòpata que batega en els ciutadans més “respectables”. Si arribés al poder, va advertir Duterte, els criminals valdria més que es pengessin, perquè ell mateix els mataria un per un, si calgués. Història política i anàlisi sociològica que ens interpel·len especialment ara, quan els governs de populisme extrem arrasen per tot el món. Un assaig amb aire de novel·la de gàngsters. Justament, Patricia Evangelista és la nova resident al CCCB i el seu programa d’activitats a Barcelona durarà fins el 25 de juliol.

Llegiu un fragment d’Algú els ha de matar, de Patricia Evangelista (Comanegra).

Patricia Evangelista (Manila, 1985) és periodista especialitzada en situacions traumàtiques. “La meva feina és anar a llocs on es mor gent. Faig l’equipatge, parlo amb els supervivents, escric els meus articles, i després torno a casa per esperar la següent catàstrofe. No espero gaire.” Els seus reportatges sobre conflictes armats i sobre les seqüeles del tifó Haiyan han estat reconeguts amb el premi Kate Webb de periodisme en condicions de perill i amb tres premis de la Societat d’Editors d’Àsia, entre més reconeixements. Ha estat finalista del premi Osborn Elliott i del premi Moore de literatura i drets humans. Viu a Manila.

L’editor de Comanegra, Jordi Puig Ferrer, explica als lectors de VilaWeb:

“Aquí hi ha la història d’un amor a primera vista. Poc després que sortís l’original anglès, amb un cert grau de casualitat, el llibre de Patricia Evangelista ens va caure a les mans i ens hi vam enganxar completament. Un valor periodístic incommensurable, una introducció perfecta a la història d’un país respecte del qual vivim a cegues i una qualitat literària molt per sobre de la mitjana. Ens hi vam llançar de cap i després ens van anar donant la raó. Time el va considerar el millor llibre de no-ficció del 2023, The New York Times entre els deu millors llibres de l’any (sense distinció de gènere), i vinga llistes i més llistes. Són paraules molt grosses. Mesos després, Patrick Radden Keefe portava l’autora com a convidada seva al CCCB en el marc del Dia Orwell (ella, enguany, n’és la protagonista), li feia una ensabonada generosa i Evangelista començava dient: ‘És un plaer estar envoltada de tots els meus colonitzadors.’ Ens havíem d’estimar. Quan ens vam presentar, l’autora al·lucinava sabent que els primers drets de traducció venuts eren els catalans (inevitablement, feia equivalències amb les llengües no imperials del seu país i patia per la nostra supervivència). Poc després, ella guanyava el premi Helen Bernstein a l’excel·lència periodística i Anna Llisterri en feia la millor traducció que podíem imaginar per a la seva versió catalana.

Filipines: què en sabem de les Filipines? Si surts al carrer i preguntes (ja ho he fet, és clar), et trobaràs un bon grapat de gent que es pensa que a les Filipines es parla castellà, fins i tot. Som una espècie curiosa. Aquest llibre ens fa una mica menys ignorants, i ho fa amb una prosa de true crime d’alta volada; si no t’interessen les Filipines, igualment llegiràs aquesta història de gàngsters ben enfebrat. En tot cas, Algú els ha de matar, més que un llibre sobre les Filipines, és un llibre sobre els processos d’idiotització massiva. Algú es pot pensar que els morts de Duterte no són els seus morts, i ja s’estarà equivocant, però on s’equivocarà de manera flagrant és si es pensa que els idiotes de Duterte no són els seus idiotes. El que ens deixa astorats d’aquest llibre és assistir a la formació d’un marc de legitimació de la barbàrie d’estat, i aquí topem amb uns processos terroríficament extrapolables. No és només el fet de destapar periodísticament uns crims d’estat (pels quals Rodrigo Duterte fa poques setmanes va ser detingut, per cert, cosa que no l’ha neutralitzat en absolut com a actor polític), sinó assistir al descens a l’infern d’una massa social enorme. I entendre per quins viaranys psicològics aquesta massa aplaudeix la carnisseria pensant-se que no l’esquitxarà la sang.”

Fa temps que no vaig a rodes de premsa i potser hi hauria de tornar, m’estic perdent un espectacle actualitzat que no he vist. Aquest acte promocional ha fet un pas de rosca en la representació escènica, com el santjordi d’enguany. Sembla que som en temps de collar més les coses dels negocis per anorrear competidors i, sobretot, la competència dels periodistes que fan bé la seva feina. El pas de rosca nou és que les autoritats que les convoquen ara es presenten als periodistes amb claca. Sempre n’hi ha hagut, però fins ara la claca no aplaudia.

Diccionari: “Colla de gent pagada que acudeix a una representació teatral o a un espectacle qualsevol per aplaudir i assegurar-ne l’èxit.” Representació teatral o espectacle qualsevol és el que ha esdevingut tota declaració oficial, una “escenificació”. Ens hem acostumat tant a sentir-ho i ho hem assumit tant perquè som “moderns” i ara es diu així, que, ves, la claca s’ha afegit a les rodes de premsa com en tot espectacle. També se’n diu “públic captiu”. Aplaudiments.

Aplaudiments de personal que els periodistes desconeixen, gent que han entrat amb la comitiva oficial. Groupies, en encertada expressió d’una periodista cultural de provada experiència que no es mama el dit. Potser que hi torni, em dic a mi mateixa, si l’espectacle és així de significatiu, una posada en escena que ho diu tot. No suporto els aplaudiments en els funerals, però en aquests actes que ara comento, sí, són un cert funeral, el funeral de les bones maneres d’informar els mitjans. El periodisme s’ho mira de reüll, en renega, impotent, fins que algú se’n cansa, té l’espai propici al seu mitjà i bones condicions de treball, i ho denuncia. Perquè és per a denunciar, és en efecte un delicte contra la informació, això, en tant que intimidació dels professionals que han de donar compte d’allò que ha motivat la presentació.

Aquest mes de març, Maria Palau, del Punt Avui, que no deixa de posar mai el dit a la nafra quan ho creu necessari, hi ha dedicat tres bitllets –articles curts– de la seva columna dels divendres. En el primer, explica la roda de premsa d’uns dies abans al Museu del Disseny, ara dit, Dhub, per a presentar la nova col·lecció permanent. Li he demanat permís per a reproduir-los gairebé sencers:

“Dretes i assegudes, hi havia desenes de persones a la sala. No crec que ni una quarta part fossin periodistes. Se’ns reconeix fàcilment: anem amb llibreta i bolígraf, gravadora, micròfon, càmeres de fotos i/o de vídeo, portàtil… I anem a les rodes de premsa a treballar, que vol dir entendre bé el que ens estan explicant i fer preguntes (preguntes, no massatges) als que ens han convocat. La del Dhub de l’altre dia, els seus responsables van torpedinar-la conscientment tot convertint l’acte en una mena de ‘performance publicitària’ (el concepte no és meu, sinó d’un veterà del sector de la premsa): els assistents, en mode groupies [fans], van aplaudir efusivament les intervencions. Darrerament, s’ha normalitzat això d’aplaudir en les rodes de premsa, al cap i a la fi una estratègia per a acoquinar els professionals que van a fer la seva feina en llocs on saben que els rebran amb hostilitat. N’estem farts.”

La Maria es refereix, en aquest cas, a l’hostilitat cap als periodistes que han criticat amb fermesa, ella la primera, la nova col·lecció permanent d’aquest museu, que s’ha carregat la trajectòria històrica de la ceràmica catalana, una de les col·leccions més valuoses del continent. Un cas rellevant de ferma oposició periodística, que no sovinteja gaire i que per això mateix importa. Mira, a finals d’abril en dimitia el director, nomenat fa quatre mesos.

L’article de la setmana següent, 14 de març, reprèn la idea, a partir de l’experiència d’una altra periodista de mena, Sara Muñoz, companya del diari, que no fa informació cultural, o sigui que es refereix a uns altres àmbits: “La Sara, deia, m’ha recordat una altra mala praxi habitual en les rodes de premsa (que, insisteixo, són espais de treball dels periodistes). I és quan els professionals arribem a les convocatòries, generalment corrents perquè generalment venim de cobrir altres actes, i tot confiats ens asseiem a les primeres files per poder seguir bé els discursos, estar al cas que les gravadores i els micròfons que hem posat a la taula dels oradors funcionin i tenir a prop els que ens han citat per poder-los fer preguntes. ‘No, aquí no hi pots seure, les tres primeres files estan reservades.’ Reservades a polítics, patrocinadors, amics i, al cap i a la fi, als groupies de què parlàvem divendres passat. A vegades, acabem fent la nostra feina asseguts al final de la sala, amb dificultats per a entendre el que s’hi diu, o directament asseguts a terra o drets en un racó fent malabarismes amb la llibreta i el bolígraf i les càmeres de foto i/o vídeo. Escolteu, de veritat, si no ens voleu no ens convoqueu.”

El tercer i últim article toca els viatges pagats: “Són convocatòries que, com que tenen lloc lluny dels nostres centres de treball, els organitzadors en financen el desplaçament. No hauria de ser problemàtic, però pot ser-ho. […] Vaig comprovar que hi ha obsequis enverinats quan un organisme públic em va convidar a visitar una exposició que promovia –es feia càrrec dels bitllets d’avió– i vaig dir a un dels seus responsables que assistiria a la roda de premsa però no a la inauguració institucional perquè aprofitaria per visitar una altra mostra que també m’interessava cobrir per al diari. ‘Recorda qui et paga el viatge.’ Vaig notar a l’esquena la fuetada de les plantacions de cotó. No he tornat a acceptar mai més cap regal d’aquesta entitat.”

Lloats sien els bons informadors al servei de nosaltres el públic i no de les institucions que amb tanta freqüència els convoquen amb la pretensió que se sumin a la claca i ens entabanin més.

Aquest cap de setmana se celebra la festa de Sant Ponç, el patró dels herbolaris i els apicultors, i el país s’omplirà d’herbes remeieres, de mel i de fires. Els botànics calculen que hi ha gairebé set-centes espècies de plantes medicinals i, entre les més conegudes, algunes poden servir per a l’insomni, és a dir, per a millorar els cicles del son o poder dormir millor. La trementinaire Olga Domingo ens explica quines herbes autòctones són les més adequades per a aconseguir una qualitat de son millor. 

Quan és la fira de Sant Ponç 2025? Totes les fires d’herbes remeieres

Infusions de llúpol, valeriana, melissa… 

Hi ha una àmplia varietat d’herbes remeieres que poden anar bé per a regular el nostre descans. Domingo en destaca el llúpol, un potent inductor de son, perquè té propietats sedants i relaxants. També les roselles, molt abundants a la nostra terra, que popularment han estat emprades per a tractar l’insomni i l’ansietat gràcies a les propietats sedants. Una altra bona opció és la fulla de til·ler, amb propietats calmants que ajuden a agafar el son. I la valeriana també és una bona solució, perquè relaxa el sistema nerviós.

D’una altra banda, Domingo també assenyala la melissa. Malgrat que no és present a la nostra terra, la podem plantar fàcilment. A banda de relaxar, ajuda a regular el sistema nerviós, cosa que va bé per a descansar profundament a la nit. També és relaxant l’espígol. I una altra herba adient és la camamilla: “Tot i que la gent la relacioni amb el mal de panxa, també té propietats relaxants”, explica Domingo.

A vegades, ens costa d’adormir-nos a la nit perquè arribem amb molta tensió de tot el dia i estem blocats mentalment. Per tenir la ment més centrada, Domingo recomana el romaní, que ajuda a concentrar-nos i a alliberar pensaments.

Si l’insomni té origen en desajusts hormonals, és recomanable de prendre infusions de sàlvia i artemisa, que alhora són molt útils per als dolors menstruals i la menopausa. “Una bona infusió seria amb una barreja, per exemple, de sàlvia, artemisa i llúpol”, explica Domingo.

Fra Valentí Serra: ‘Les herbes remeieres formen part d’una saviesa mil·lenària que es va recuperant’

Com cal prendre les herbes remeieres? 

Totes aquestes herbes remeieres es poden consumir de maneres diferents, però segurament la més habitual i senzilla és fer-ne infusions, tot utilitzant l’aigua com a dissolvent. Us en podeu preparar tot combinant unes quantes varietats de plantes, o bé centrant-vos en una de sola. L’ideal seria de prendre’s la infusió una hora o mitja hora abans d’anar a dormir.

De totes maneres, també és bona idea d’ingerir herbes remeieres relaxants durant el dia, per a regular els nervis i l’estrès tothora i no tan sols a la nit, just abans de dormir. D’aquesta manera, no tesem tant el cos i arriba a la nit més relaxat. “Es pot fer una infusió a migdia i així no arribem a la nit tant al màxim”, comenta Domingo. De totes maneres, diu que val més evitar de prendre una infusió de llúpol durant el dia, perquè té unes propietats subtilment narcòtiques que ens causarien somnolència. També podem ruixar-nos amb esprai unes gotetes d’hidrolats (destil·lats d’herbes) per a relaxar-nos en moments de tensió. “Ens podem ruixar una mica de romaní durant el dia”, concreta.

Així mateix, Domingo explica que també és possible d’ingerir-ne en tintures, un concentrat que resulta de l’extracció de principis actius de les plantes gràcies a l’alcohol etílic diluït, que serveix de dissolvent. Una vegada feta la concentració, se’n poden ingerir unes quantes gotetes.

Quines herbes remeieres cal prendre per a la regla i la menopausa?

Més enllà de les infusions 

Domingo assegura que, com més va, més gent té problemes d’insomni. En part, a causa del ritme de vida frenètic que seguim. Per ajudar-nos a agafar el son, les herbes remeieres poden ser unes bones aliades, però també cal tenir en compte més factors. Un dels més importants, segons que explica, és la llum, que regula els cicles del son. “Hauríem d’evitar de mirar pantalles –el mòbil o la televisió– l’estona abans de dormir”, avisa.

Per acabar, recomana també de fer banys relaxants d’aigua calenta abans d’anar a dormir. “Preparem en una olla una cocció forta de plantes remeieres i després ho aboquem a la banyera. Si no, s’hi poden afegir unes gotetes d’oli essencial de lavanda, i sal granada, perquè es dissolgui en aigua”, explica. També es poden preparar palanganes d’aigua calenta amb concentrat de plantes remeieres i sal granada, per a posar-hi els peus una estona abans d’anar a dormir i relaxar-se.

Una altra opció és ruixar el coixí amb aromes relaxants, com ara lavanda. “Antigament, es farcien els coixins amb llúpol –o se’n feien petits farcellets per col·locar sota el coixí–, perquè, com que té un punt narcòtic, si a l’hora de dormir en senties l’olor, t’ajudava”, subratlla Domingo.

Les vint-i-cinc herbes remeieres més freqüents: quines propietats tenen?

L’ús del fang es remunta al paleolític superior en la història de la humanitat. És, doncs, un material molt antic, que a cada època ha sumat processos i utilitats. L’àmfora d’argila que contenia vi per a ser conservat i transportat es remunta als ibers i es conserven vestigis d’una “producció industrial” durant l’imperi romà. Els arqueòlegs de la Mediterrània saben bé que la recerca interdisciplinària sobre les produccions ceràmiques del passat ens permet de comprendre aquells habitants que les van produir i usar.

Però el fang i la ceràmica han continuat presents durant la història i fins avui en molts àmbits, que van molt més enllà de l’utillatge de cuina. I és amb aquesta perspectiva que es desenvolupa l’exposició “Orbitant la ceràmica”, comissariada per Ariadna Benavides i Isabel Sabaté, professores de l’escola EdRa d’art i disseny de Rubí (Vallès Occidental). Una mostra que ha impulsat l’escola i en què han participat alumnes i professors. Un projecte que es pot veure a l’espai Pepa de Haro, una sala diàfana de la mateixa escola.

La mirada sobre el fang i la ceràmica d’aquesta mostra és especialment inspiradora, perquè apunta des del treball industrial de la ceràmica en un àmbit poc imaginat com és l’odontologia, fins al disseny transgressor d’objectes a partir de rajoles ceràmiques o la creació d’una instal·lació interactiva amb videomapatge sobre rajoles, un treball fet per alumnes del cicle formatiu de grau superior de gràfica publicitària d’edRa.

Gerra obra del ceramista Carles Llarch.

Els organitzadors expliquen així la proposta: l’exposició enfoca la mirada de la ceràmica cap a pràctiques molt diverses, on el material ceràmic possibilita i passa a ser eina, procés, experiència. Un component que es converteix en eina de coneixement en l’arqueologia; present en processos de recerca, art i tècnica; suport per al disseny gràfic, disseny d’interiors, serigrafia i instal·lacions interactives; peces especialitzades en la indústria; peces per a interpretar la vida dels ciutadans de Rubí; material sonor i instruments per a fer música; l’argila aplicada a l’experiència organolèptica, mitjançant gerres i vi d’àmfora.

Un espai de l’exposició estimulant i interessant és el que vincula Rubí amb l’argila: la geologia d’aquesta ciutat, marcada per la riera, ha permès de trobar grans quantitats d’argiles que durant la història han estat emprades per a la producció de ceràmica. El color rogenc característic del terra de Rubí és fruit de la presència d’òxids de ferro en aquests sediments, que en ser cuits en forns ceràmics adquireixen tonalitats encara més intenses, de taronges a vermells profunds. Una de les teories de l’origen del nom de Rubí va lligat al color vermellós de les seves terres i provindria del llatí rubeo, vermellós.

L’exposició també recorda Cal Gerrer, que va ser el primer i gran ceramista rubinenc, del 1850. Ell i els seus descendents fabricaven vaixella, gerres, elements decoratius i constructius, que han guarnit les cases de Rubí durant més d’un segle. Encara avui es poden veure rajoles en forma de trencadís a les façanes de moltes cases i formen part innegable del patrimoni de la ciutat.

Un altre àmbit destacat és l’apartat dedicat a l’artista i ceramista Pere Noguera, l’obra del qual en bona part és basada en el fang com a matèria. Una projecció interessant mostra una acció artística a partir d’unes guardioles de fang. I també és interessant el treball d’elements amb fang que tenen sonoritats que poden arribar a interpretar una partitura d’Erik Satie.

Ens hem guardat un darrer àmbit pel final i és el que va lligat al món del vi. Es presenten tres peces que tenen l’argila al centre, però a partir d’experiències diferents: s’exposa una gerra de fang obra del ceramista Carles Llarch, creada especialment per a l’exposició. Llarch actualment és un dels pocs ceramistes especialitzat en l’elaboració d’àmfores per al vi. D’uns quinze anys ençà, entre els elaboradors vinícoles més atrevits i experimentals es van començar a reivindicar les gerres de fang per a convertir-se en contenidors de vi.

Les àmfores submergides de Xavier Belda.

Una altra peça que ja és icònica és una ampolla de vi de fang del celler Rendé Masdéu de l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà), de les que es van rescatar del fang quan l’octubre del 2019 una riuada va destrossar el celler. I també es mostra un audiovisual de l’experiència que impulsa Xavier Belda a Tarragona, que amb la complicitat d’alguns cellers omple de vi àmfores d’uns quinze litres que submergeix durant sis mesos o nou dins les aigües de la Mediterrània.

Aquest dimecres passat, per celebrar l’obertura de l’exposició “Orbitant la ceràmica”, es van tastar dos vins que tenen el fang en el seu ADN, però per raons ben diferents:

Aus Orange 2023. Celler de les Aus. Alta Alella

Per una banda, es diu Aus, perquè aquest vi forma part del Celler de les Aus, propietat de la marca Alta Alella. El Celler de les Aus elabora la gamma de vins naturals d’Alta Alella. Són vins que no contenen sulfits afegits. Aquest celler és situat en un turonet de sauló que mira a la Mediterrània. L’edifici té forma d’un gran vaixell de vela, però si s’hi entra per la banda de baix, com que és dins la terra, sembla que entris dins la panxa d’una balena de sauló. El sauló és el terrer propi de la DO Alella. A més, parlem d’arquitectura reversible, perquè l’edifici no té fonaments i es podria plegar i refer el turó. Rls vins que s’elaboren al Celler de les Aus tenen noms d’ocells de la zona. Aquest vi porta el nom genèric d’aus, però també trobem un vi que es diu Merla, un altre Puput, Bruant, Tallarol…

Per una altra banda, el nom del vi és Aus Orange, perquè es tracta d’un vi taronja o brisat. Elaborat amb una varietat que era a punt de perdre’s, la pansa rosada, i amb pansa blanca, és un vi blanc que es troba en contacte amb les pells durant dos mesos. És la pell del raïm que aporta el color al vi, de manera que quan el most del raïm es deixa en contacte amb les seves pells durant un temps, el vi blanc que en resulta té un color més pujat que no és habitual. La pell del raïm també li confereix més estructura al vi. Els vins brisats diuen que són vins blancs que tenen ànima de vi negre.

L’Aus Orange és un vi atrevit, radical. Tasteu-lo amb ganes de descobrir un vi gens convencional. A més de ser brisat i sense sulfits afegits, té com a singularitat que fermenta en àmfores amb un percentatge de sauló de la mateixa finca. Les va elaborar el ceramista Carles Llarch.

El resultat és un vi d’un color molt intens, ataronjat, ambre. Al nas és consistent i potent, característic de la fermentació amb la pell, amb notes de fonoll i cítrics (pell de mandarina). En boca té una entrada voluminosa i gustosa. Destaquen les notes salines, l’acidesa ben marcada, i el postgust llarg amb estructura tànnica, equilibrat i molt fresc.

El celler explica que la verema del 2023 va ser la més avançada de tota la història del celler, amb el primer raïm collit el 31 de juliol. “Una pluviometria pròpia d’un clima desèrtic durant el període vegetatiu va comportar un creixement irregular dels ceps, cosa que va repercutir a la producció de raïm. Com a resultat, vam tenir una verema de molta selecció a la vinya per tal de collir cada raïm en el seu punt òptim. Amb tot, vam obtenir raïm amb una sanitat impecable i molt concentrats (amb bon grau i acidesa), perfectes per a elaborar vins amb una evolució excepcional per a guarda.”

Una ampolla rescatada del fang el 2019, després de la riuada del Francolí. Vi de Fang 2021. Celler Rendé Masdéu. Conca de Barberà

L’any 2019, el celler Rendé Masdéu de l’Espluga de Francolí, que era situat en una vella fassina (on antigament s’extreien l’alcohol del vi) a tocar del riu Francolí, va ser destruït per la fúria d’una rierada. El celler va desaparèixer i tot va quedar amarat per un fang espès. La solidaritat dels veïns de l’Espluga no es va fer esperar i hores després del desastre els voluntaris que s’havien congregat al lloc van començar a rescatar ampolles de sota el fang que havien quedat senceres. Una d’aquestes ampolles és exposada.

El celler Rendé Masdéu va ser fundat per dos germans, Joan i Josep Rendé Masdéu. Avui el negoci el tira endavant Mariona Rendé i la seva família, filla d’en Josep. La solidaritat va permetre que la família Rendé construís un nou celler. En homenatge a aquells fets, el celler Rendé Masdéu elabora el Vi de Fang, a partir de la varietat de raïm garrut, que és com a la Conca de Barberà en diuen de la monestrell (també conté un 10% de sirà). Un vi negre fermentat i criat set mesos en bótes de roure francès.

Els responsables del celler expliquen el Vi de Fang: “En nas, anirà mostrant diferents registres a mesura que es vagi obrint: tímid a l’inici, amb aromes de sotabosc, s’obre cap a la fruita vermella així que es va oxigenant. En boca té una entrada amable i greixosa, que reprodueix la seva seqüència aromàtica acompanyada d’una estructura mitjana i ben equilibrada que li dóna una persistència interessant.”

amb l'actuació de Sweet Nipples Quintet - Lloc: Ateneu Arenyenc

Santa Maria del Camí (Mallorca) s’ha convertit avui en el centre neuràlgic de la defensa del català. La Diada per la Llengua, convocada per l’Obra Cultural Balear (OCB) i Joves per la Llengua, ha omplert la plaça Nova en una jornada que ha combinat festa, cultura popular i discursos contundents contra les polítiques del govern de les Illes.

La jornada ha començat amb una ballada popular, amenitzada per sis grups de música i dansa tradicional –Ramellets, Càrritx, Esclafits i Castanyetes, Al-Mayurqa, Sarau Alcudienc i Es Revetlers– que han convertit el centre del poble en una festa. Més tard, una sonada de xeremiers ha obert l’acte central, amb els parlaments d’Antoni Llabrés, president de l’Obra, i Josep Buades, portaveu de Joves per la Llengua. La interpretació de “La balanguera” per Victorí Planells i Natalia Tascón tancarà la vetllada.

Amb Esclafits i Castanyetes la plaça esclata d’energia! Amb l’associació constituïda el 1984 amb l’objectiu de divulgar les arrels culturals de Mallorca ens atracam a l’acte central de la Diada per la Llengua, que se celebrarà a les 19.30 h. Vos hi esperam! pic.twitter.com/NB8ozFrLfU

— Obra Cultural Balear (@ocbcat) May 10, 2025

Llabrés: “No converteixi la llengua en el preu que paga als extremistes”

En el seu discurs, Antoni Llabrés ha defensat el dret de viure en català i ha denunciat l’ofensiva institucional contra la llengua. “La llengua passa una situació complicada, tots ho sabem; per això, els que l’estimam no podem defallir.” I ha afegit que la responsabilitat de garantir aquest dret requeia sobretot en les institucions: “Exigim al govern que abandoni la confrontació lingüística, que no separi els nostres infants per raons de llengua, que no posi traves a l’ús del català a la sanitat pública, que no trepitgi els nostres drets lingüístics, perquè és el govern que té l’obligació estatutària de garantir-nos-els.”

Llabrés ha estat especialment dur amb la presidenta Marga Prohens: “No utilitzi la llengua com a moneda de canvi, per dignitat. No la converteixi en el preu que paga als extremistes que la voldrien fer desaparèixer. […] Presidenta Prohens, ja n’hi ha prou!”

També ha advertit que la defensa del català no era una reivindicació aïllada, sinó que formava part d’un model de país amenaçat: “Ens fa mal aquesta Mallorca saturada i massificada, on cada vegada resulta més complicat de viure-hi i per a molts fins i tot sobreviure-hi.” En aquesta situació, ha defensat la necessitat de fer un canvi de rumb per poder viure-hi dignament.

“No ens resignam a ser espectadors passius d’aquest procés suïcida que condueix Mallorca cap al col·lapse i que posa en perill la nostra continuïtat com a poble. Així no podem continuar. És ben d’hora d’aturar i de decréixer”, ha dit, i ha acabat amb una crida a l’organització: “Us convocam a una mobilització permanent, us convocam a passar a l’acció. Ben alt i ben clar: Sí a la llengua!”

Buades: “Basta xerrar català per ser mallorquí”

Josep Buades, en nom de Joves per la Llengua, ha reivindicat l’acció del jovent contra la discriminació lingüística i ha reclamat un futur digne per a Mallorca. “Els joves no estam cansats de mobilitzar-nos pels nostres drets, la nostra cultura i la nostra llengua. Sí que estam cansats de passes enrere, de polítiques contra el català i contra el país.”

Buades ha destacat el valor integrador del català: “Basta xerrar català per ser mallorquí. La llengua ens identifica, ens fa ser qui som. Donar-li vida és donar vida a tot el país.” I ha reivindicat la militància lingüística quotidiana: “Ser avui aquí ens demostra que no és un gest individual, és un gest d’autoestima col·lectiva.”

També ha exigit un compromís clar de les institucions: “Volem una atenció sanitària en la nostra llengua i una administració on, per fer-hi feina, sigui essencial entendre i parlar la llengua pròpia. El govern ha d’universalitzar l’accés al català i requerir-lo a les places públiques.”

A més, Buades ha lligat la lluita per la llengua a un canvi de model general: “Volem un canvi de model turístic, econòmic, social i mediambiental. Tenim clar que és imprescindible per a aspirar a la plena normalització de la nostra llengua i a un futur digne per als mallorquins.” I ha conclòs amb un missatge ferm: “Sabem d’on venim i seguirem endavant per poder viure plenament en català.”

Una diada de força col·lectiva

La diada d’enguany ha reforçat la idea que la defensa del català és inseparable de la lluita per la justícia social i ambiental. Tant Llabrés com Buades han reclamat un canvi de rumb urgent i han connectat les reivindicacions lingüístiques amb una visió general del futur de Mallorca.

Cinema documental DOCS a prop - Lloc: Casal de Joventut Seràfica

A les portes del partit de futbol decisiu entre el FC Barcelona i el Reial Madrid, l’àrbitre designat per al partit, Alejandro Hernández Hernández, va participar en una reunió institucional sobre la reforma de l’arbitratge en què també hi havia una representant del Madrid. Segons que va informar el diari AS, l’àrbitre va participar dijous en una reunió de la Comissió per a la Reforma Arbitral, convocada per la lliga de futbol espanyola i presidida per Javier Tebas, on també va intervenir telemàticament el Reial Madrid.

L’objectiu de la reunió era abordar propostes per a reformar el col·lectiu arbitral, com ara l’aplicació de la intel·ligència artificial al sistema de designacions i la creació d’un comitè d’experts. A banda d’Hernández Hernández, també hi van assistir més noms destacats de l’àmbit arbitral, com González Fuertes –que va gestionar el VAR a la final de copa del rei de futbol– i el president del Comitè Tècnic d’Àrbitres, Luis Medina Cantalejo.

En aquesta mena de reunions acostuma a participar en nom del Reial Madrid el seu director general, José Ángel Sánchez, però en aquesta ocasió va ser representat per Begoña Sanz, directora general adjunta del club. Segons el mitjà madrileny, Sanz va expressar el seu suport a les mesures presentades. La Federació de Futbol espanyola va valorar de manera positiva l’actitud constructiva del club blanc, especialment tenint en compte la rebequeria prèvia a la final de copa.

La coincidència –encara que no fos presencial– entre l’àrbitre que ha de dirigir el partit més decisiu del tram final de temporada i una representant del Reial Madrid ha despertat suspicàcies, especialment per la pressió descarada del Reial Madrid contra els àrbitres aquesta temporada. De fet, el diari AS ha titulat la seva informació amb un to significatiu: “Retrobada Madrid-àrbitres: de la tempesta a la pau temporal.”

Una vaga a Mediapro fa perillar l’emissió per televisió del final de la lliga de futbol

Hernández Hernández forma part de la comissió de la reforma arbitral d’ençà que es va engegar amb més àrbitres, com ara Del Cerro Grande, González Fuertes, Soto Grado i Sánchez Martínez, que hi participen segons disponibilitat.

El director general de Diversitat del Consell, Stephane Soriano, ha negat que la modificació de l’article 6 de la llei trans, aprovada amb una esmena a la llei d’acompanyament del pressupost, serveixi per a permetre teràpies de conversió encobertes, tal com denuncien entitats LGBTI.

Assegura que aquestes pràctiques estan totalment prohibides al País Valencià i que això és recollit clarament en l’article reformat. En concret, la nova redacció estableix: “Es prohibeixen les teràpies que puguen suposar una agressió o intimidació a la persona trans, destinades a modificar la identitat o expressió de gènere d’aquestes persones, essent possible acollir-se a acompanyament sempre que s’opte lliurement i voluntàriament.”

Segons que ha indicat la conselleria, l’acompanyament previst ha de ser voluntari i destinat a oferir ajuda psicològica, social i emocional durant tot el procés de transició. “És un procés que moltíssimes voltes pot resultar incert, a vegades és difícil i cal un acompanyament constant”, ha dit. Soriano no ha precisat què implicaria en concret aquest acompanyament.

Diu que el canvi de text mostra que el govern defensa els menors, les famílies i tothom que fa un procés de transició, per tal que tinguin tot el suport necessari: “És fonamental garantir a les persones trans i a les seues famílies un acompanyament durant tot el procés perquè, moltes voltes, resulta difícil i amb molta incertesa, tant per a les persones trans com per a les seues famílies.”

El govern d’Ucraïna s’ha declarat disposat a pactar un alto-el-foc de trenta dies a partir de dilluns, sempre que Rússia també hi accedeixi. Així ho ha anunciat el ministre d’Afers Estrangers ucraïnès, Andri Sibiga, després d’una reunió a Kíiv entre el president Volodímir Zelenski i els dirigents de França, Alemanya, el Regne Unit i Polònia. Segons Sibiga, hi ha hagut també una conversa “fructífera” amb el president dels Estats Units, Donald Trump.

“El govern ucraïnès i els seus aliats estan preparats per a un alto el foc incondicional a terra, mar i aire durant trenta dies”, ha dit Sibiga, que ha remarcat que caldria una supervisió efectiva i garanties que permetin de generar confiança. Ha afegit que això podria ser el primer pas cap a una negociació de pau, si Moscou ho accepta. Per ara, el Kremlin no ha respost formalment a l’oferta.

Zelenski ha confirmat l’anunci i ha agraït la visita dels dirigents europeus, amb qui ha parlat sobre seguretat. “Tots hem coincidit que cal un alto el foc total, incondicional i prou durador per a possibilitar una diplomàcia real”, ha declarat. I ha subratllat que cal treballar plegats per garantir “una pau digna” i “una seguretat duradora i fiable”.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, també ha mostrat suport a la proposta i ha dit que s’hauria d’aplicar “sense condicions prèvies” per facilitar unes negociacions de pau. “La pilota és ara a la teulada de Rússia”, ha escrit a X, i ha advertit que si el pacte no es respecta, la Unió Europea aplicarà sancions més dures.

Today, the Coalition of the Willing convened.

We support the proposal for a full and unconditional 30-day ceasefire.

It must be implemented without preconditions to pave the way for meaningful peace negotiations.

The ball is now in Russia’s court.

We stand ready to maintain…

— Ursula von der Leyen (@vonderleyen) May 10, 2025

La proposta s’ha anunciat coincidint amb la visita a Kíiv dels dirigents d’alguns dels principals aliats d’Ucraïna: Emmanuel Macron (França), Friedrich Merz (Alemanya), Keir Starmer (Regne Unit) i Donald Tusk (Polònia). Tots ells han subscrit un comunicat conjunt en què reiteren el suport a Zelenski i s’afegeixen a la crida de Trump per assolir un acord de pau. “Fins que Rússia no accepti un alto el foc durador, augmentarem la pressió sobre la seva màquina de guerra”, afirmen.

Merz ha estat especialment contundent: ha exigit a Rússia que acati un silenci total de les armes durant trenta dies i ha assegurat que Europa i els Estats Units estan disposats a ampliar les sancions si no s’hi avé.

Trump, per la seva banda, ja havia reclamat dijous un alto-el-foc de 30 dies i havia advertit que, si no es respecta, els Estats Units i els seus aliats imposarien noves sancions. Segons que ha dit, cal “aturar immediatament la matança”.

Rússia demana l’aturada de l’enviament d’armes

Tot i això, el portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, ha insistit que per acceptar un alto-el-foc caldria que els Estats Units i Europa deixessin d’enviar armes a Ucraïna. I ha acusat els líders europeus d’enviar “missatges contradictoris” i de no tenir cap voluntat de millorar les relacions amb Rússia.

El primer ministre britànic, Keir Starmer, ha intervingut des de Kíev per advertir que si Putin vol demostrar que cerca realment la pau, té l’oportunitat de fer-ho ara. “Pot ampliar la pausa pel Dia de la Victòria a Europa i convertir-la en un alto-el-foc total i incondicional de trenta dies, amb negociacions immediates quan comenci el silenci de les armes”, ha dit.

Ha insistit que no hi ha marge per a excuses: “S’han acabat els peròs, les condicions i els ajornaments. Putin no en va necessitar cap per a fer un alto-el-foc i fer una desfilada, i no en necessita ara tampoc.” Si rebutja la proposta, el Regne Unit –ha avisat– escalarà les sancions i incrementarà l’ajut militar a Ucraïna.

També s’hi ha referit el general retirat Keith Kellogg, enviat especial de Trump per a Ucraïna, que ha demanat a Rússia que accepti l’oferta com a primer pas per a posar fi al conflicte més greu i llarg a Europa d’ençà de la Segona Guerra Mundial. “Cal parar ja la matança”, ha declarat.

Gairebé mig any després, el ple del secretariat nacional de l’ANC ha pogut elegir un secretari, una de les quatre figures orgàniques que ha de tenir l’entitat per a funcionar. Xavi Aibar, electe com a representant del bloc juvenil, ha rebut 39 vots a favor, 1 per sobre dels dos terços dels secretaris assistents al ple. L’altre candidat, Josep Costa, n’ha rebut 15, amb 2 vots en blanc.

Així doncs, es tanquen cinc mesos consecutius de votacions infructuoses per a substituir Sílvia Ventura, que va deixar el càrrec al desembre. Fins ara, en cada votació que es feia cap dels candidats no assolia els dos terços que estableixen els estatuts, cosa que ha allargat un blocatge i ha fet créixer la tensió entre el sector oficialista i el crític.

De fet, l’elecció d’Aibar en el ple que s’ha fet a Lleida no ha estat aliena aquest malestar intern. Fonts del sector crític diuen que no han deixat votar en línia a secretaris que no haurien votat Aibar. En canvi, fonts oficials de l’ANC diuen que el ple ha funcionat amb normalitat i que la normativa exigeix que les connexions telemàtiques estiguin justificades.

Llach ataca el projecte de Dempeus

Durant el ple, el president de l’ANC, Lluís Llach, ha reivindicat l’estratègia de la mobilització política de base, i ho ha contraposat a iniciatives que veu promogudes “des de dalt” com les d’Alhora, Aliança Catalana o Dempeus per la Independència, la candidatura a les eleccions al parlament que vol promoure el sector crític i més activistes independentistes.

Segons que explica l’ANC en un comunicat, Llach ha dit: “El país se sent orfe d’una instància política que representi la urgència d’alliberar-se d’Espanya, tot recollint, actualitzant i canalitzant l’energia històrica del Primer d’Octubre”, i ha afegit que donar-hi resposta “des de dalt” no aportava cap novetat en la manera d’articular el vincle entre mobilització i organització. Diu que aquesta mena de formacions tan sols han obtingut resultats minsos, insuficients per a assolir una majoria independentista sòlida al parlament.

Per això, Llach diu que la tàctica de candidatures així no canvia el model autonomista existent, que diu que és basat en la passivitat dels ciutadans fins que els convoquen a les urnes. Ha reivindicat la mobilització i l’organització de base, que diu que s’oposa a la delegació del poder en partits o moviments impulsats des de dalt, amb personalitats, llistes de signatures o iniciatives semblants, segons que diu el comunicat de l’ANC.

Amb tot, ha dit que era prematur concretar com s’havia d’articular políticament, però que la possibilitat real de participar en el sistema electoral autonòmic i aconseguir una majoria independentista tan sols podia sorgir d’un poble mobilitzat que hagués creat les condicions ad hoc necessàries per a actuar com a politja de transmissió entre el carrer i les institucions, com el Primer d’Octubre.

L’ANC com a model

En aquesta línia, ha reivindicat l’ANC com una eina “massiva, democràtica i transversal” que serveixi perquè els ciutadans s’organitzin per fer efectiva la independència. I ha avisat que l’ANC no podia afavorir cap instància política ni llista electoral, “per més benintencionades que siguin”, per fidelitat a la seva essència fundacional.

Tornant a la crítica a iniciatives com Dempeus, ha dit que crear una nova organització no solament era qüestió de noms, voluntats, programes, diners o eficàcia, sinó que demanava una massa militant activa, crítica i organitzada. Si no és així, ha afegit, tan sols seria una estructura d’electors passius, que ha dit que seria incapaç d’encapçalar i sostenir el procés independentista.

“Fins i tot si la independència es proclamés des d’un parlament amb majoria independentista, la qüestió de fons continuaria sent la mateixa: a qui se cediria el poder? Qui controlaria el país? Qui garantiria el manteniment del nou embrió d’estat?”, ha demanat.

El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha defensat la necessitat d’aplicar restriccions a l’empadronament per evitar que aquest dret es convertís en un “premi” per a qui cometés un acte il·legal quan hi havia ocupacions. Ho ha dit durant la convenció municipalista que el partit ha fet avui a Vic, on ha remarcat que calia ser molt rigorosos per a impedir que les màfies es beneficiessin del sistema. Turull ha posat d’exemple el cas de Sant Vicenç de Castellet (Bages) o Figueres, on els ajuntaments han començat a aplicar mesures per a detectar fraus en l’empadronament.

La proposta de Junts preveu de prohibir el padró a les persones que ocupin habitatges de manera il·legal. També ha argumentat que calia afrontar el desafiament demogràfic amb mesures clares i garantir que tothom tingués protecció, sense fer cabal de les etiquetes que segons ell els posarien. “Hem de mullar-nos i no mirar cap a una altra banda”, ha dit.

150 euros en canvi del padró: els entrebancs donen ales al mercat de la misèria

A més d’aquesta qüestió, a la convenció s’han presentat més propostes del partit amb vista a les eleccions municipals de 2027. Entre les quals, destaca la creació de regidories específiques per a la llengua catalana i noves mesures per a combatre la multireincidència. Tot plegat forma part del full de ruta amb què Junts vol reforçar la presència al món municipal i tapar espais que pugui fer servir Aliança Catalana per créixer.

Turull ha aprofitat el discurs per rebutjar els discursos d’odi i ha dit que la nació catalana no s’havia construït mai a partir de l’odi a ningú. Ha reivindicat que ni el catalanisme ni l’independentisme no havien emprat mai la por per assolir majories. També ha criticat durament el govern d’Illa, que ha acusat de no afrontar els problemes i de cercar acords amb els Comuns en qüestions sectorials, i amb el PP i Vox en les qüestions nacionals.

El grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona ha descartat definitivament d’entrar al govern de Jaume Collboni. Així ho ha anunciat la presidenta del grup, Elisenda Alamany, després d’una reunió amb el batlle, que ha servit per establir estructures de seguiment dels acords puntuals tancats entre totes dues formacions. Segons Alamany, l’acord implica crear comissions amb regidors dels dos grups per a fiscalitzar el compliment dels pactes. Fonts del govern municipal han dit a l’ACN que es referma l’aliança amb ERC com a “soci preferent”.

Aquest anunci arriba després que dijous la presidenta d’ERC Barcelona, Creu Camacho, enviés una carta a la militància en què informava que el context municipal havia canviat i que l’entrada a l’executiu de Collboni “ha quedat descartada”. Alamany ha confirmat que l’executiva ho ha ratificat i que “el tema està tancat”. Segons ella, la decisió és compartida per totes les parts del partit.

A la mateixa carta, Camacho exposa que, durant els pròxims mesos, s’obrirà un procés per definir l’estratègia de cara a les municipals del 2027 i per refer el projecte d’una ERC “arrelada, útil i guanyadora”. Això implica deixar enrere el debat sobre si calia fer una consulta a la militància, tal com la mateixa presidenta havia defensat fa uns dies.

Segons Alamany, la Federació de Barcelona està “molt compromesa” i té la voluntat de cohesionar-se i mirar cap al 2027. Preguntada per la futura composició de la direcció local, ha recordat que encara hi ha un procés de conciliació obert entre les dues candidatures i que la mediació no s’ha convocat.

Comissions per fer seguiment dels acords

Amb la porta del govern de coalició definitivament tancada, Alemany ha dit que ERC vol garantir que els acords assolits amb el govern municipal es compleixin abans del final del mandat. En aquest sentit, ha destacat tres àmbits prioritaris: la llengua, el turisme i la transformació urbana. Es crearà un sistema de comissions compartides entre el govern i ERC per a fer el seguiment dels pactes amb plans concrets i un calendari d’execució.

Entre els projectes prioritaris que ERC vol veure en marxa abans del 2027 hi ha la creació d’una oficina del català i un hub del català, l’increment del recàrrec turístic i el retorn dels ingressos als barris afectats, la regeneració urbana del Besòs-Maresme i l’impuls a la rehabilitació d’habitatges.

Acords puntuals i pressió al voltant del 30%

Des del govern municipal, fonts de Collboni han insistit que la ciutat necessita “amplis acords” i que ERC es manté com un soci que acompanya “amb una acció constructiva”. També han assenyalat la voluntat de continuar cercant pactes programàtics i pressupostaris amb les forces polítiques progressistes, incloent-hi acords puntuals amb Junts.

Fa uns dies, el mateix Collboni ja havia descartat un acord de coalició amb ERC i va defensar que vol continuar governant “com fins ara”, cercant majories puntuals per impulsar mesures concretes.

Un dels reptes pendents del mandat és la reforma de la mesura que obliga a destinar el 30% dels nous habitatges a protecció oficial. Aquesta setmana, Collboni ha fet una crida a ERC i Junts per desencallar la qüestió. Si bé Junts rebutja pressions, s’ha mostrat disposat a negociar a partir de les seves propostes.

L’Índia i el Paquistan han confirmat un acord d’alto-el-foc, pactat després d’unes converses impulsades pel govern dels Estats Units. El pacte arriba després de setmanes de tensió màxima, amb intercanvi de míssils, drons i bombardeigs, que han deixat desenes de civils morts a totes dues bandes de la frontera.

El primer a anunciar la treva ha estat el president dels Estats Units, Donald Trump, que ha publicat un missatge a la seva xarxa Truth Social celebrant l’acord. “Després d’una nit llarga de converses amb Estats Units com a mitjancer, tinc el plaer d’anunciar que l’Índia i el Paquistan han acordat un alto-el-foc total i immediat”, ha escrit. Tot seguit, ha felicitat tots dos països per fer servir “el sentit comú i una gran intel·ligència”.

pic.twitter.com/lRPhZpugBV

— Donald J. Trump (@realDonaldTrump) May 10, 2025

La crisi es va encendre el mes passat amb una matança d’excursionistes en territori indi, que Nova Delhi atribueix al Paquistan. Islamabad ho ha negat i ha respost amb duresa als atacs indis, que han afectat tant infraestructures militars com civils.

El ministre d’Afers Estrangers paquistanès, Ishaq Dar, ha dit a la televisió Geo News que estaven disposats a estudiar la desescalada si l’Índia aturava les agressions. “Hem respost perquè la paciència havia arribat al límit. Si s’aturen, també considerarem aturar-nos”, ha afirmat. També ha revelat que havia traslladat aquest missatge al secretari d’Estat nord-americà, Marco Rubio, que l’havia telefonat després d’haver parlat amb Nova Delhi.

Aquest matí, l’Índia ha reconegut haver bombardejat bases aèries paquistaneses després que Islamabad hagués llançat míssils d’alta velocitat contra instal·lacions militars i civils a l’estat indi del Panjab. El Paquistan ha dit que havia interceptat la majoria dels míssils i que havia respost amb atacs de represàlia.

L’escalada entre l’Índia i el Paquistan pel Caixmir agita els fantasmes de la guerra total a l’Àsia

Francisco Camps, ex-president de la Generalitat i ex-dirigent del Partit Popular del País Valencià, s’ha ofert per reactivar el partit, que, segons ell, “ha perdut força”. Camps havia fet córrer els darrers dies que si a l’acte de València pel trentè aniversari de la seva primera majoria absoluta hi havia més de 1.500 persones, anunciaria la intenció de presentar-se a presidir el PP. No ho ha fet i ni tan sols ha esmentat l’actual president Carlos Mazón, però s’ha deixat estimar entre crits de “president”. “Seré el que cregueu convenient, estic a la vostra disposició”, ha exclamat davant dels assistents, que ell mateix ha xifrat en unes 1.600 persones que omplien la primera planta de l’edifici Veles e Vents de València, inaugurat amb motiu de la Copa de l’Amèrica de vela del 2007.

Camps s’ha ofert per recuperar les majories absolutes que havia tingut el PP, i per a posar-les a disposició d’Alberto Núñez Feijóo en el seu camí a la presidència del govern espanyol, un cant de sirena per a un PP que sap que, ara com ara, Mazón resta més que no pas suma.

Sense haver fet cap anunci en clau interna, ha celebrat el creixement d’un projecte que, segons que ha dit, pretén tornar a posar en marxa un PP “més potent i decidit”.

“El meu partit necessita més força, més vitalitat, més presència, més caràcter, més voluntat, més potència, més discurs, menys complexos i més ganes de treballar tots els dies pel present i pel futur d’esta terra”, ha dit. No ha fet cap menció pel seu nom de Mazón, però sí d’Eduardo Zaplana i el seu govern. “S’hi feien coses interessants, teníem el nostre discurs, un discurs potent que arribava a la gent”, ha dit.

Camps s’ha deixat estimar per velles glòries del PP, com ara Alfonso Rus, Carlos Fabra i Sonia Castedo, tots ells implicats en casos de corrupció. Rus fou condemnat a cinc anys de presó pel cas Taula, en concret per la contractació irregular de treballadors a la Fundació Imelsa, i encara és pendent de judici per la peça principal del cas, que investiga el cobrament de comissions a canvi de contractes públics. Fabra, ex-president de la Diputació de Castelló, va ser condemnat a quatre anys de presó per frau fiscal. I Sonia Castedo, ex-batllessa d’Alacant, va ser processada en diverses causes, com el cas Brugal i el cas Rabassa, per afavorir suposadament empresaris amb requalificacions urbanístiques, però no ha estat mai condemnada.

Paco Camps té un somni de futur: tornar al passat de les majories absolutes