Bloomberg · Michael Nienaber, Arne Delfs i Kamil Kowalcze

El nou govern de coalició alemany –que aplega els socialdemòcrates i el bloc conservador CDU-CSU– ha definit els càrrecs clau del gabinet després d’haver optat els socialdemòcrates per una barreja de veterans i novells a les carteres ministerials que els corresponien. La tria completa el gabinet de Merz, que afronta una legislatura marcada per la cronificació dels problemes econòmics i polítics que fa anys que infesten Alemanya.

Lars Klingbeil, codirigent del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD), fou confirmat dilluns de la setmana passada per al càrrec clau de ministre de Finances, en el qual s’encarregarà de supervisar l’augment de l’endeutament i de la despesa pública. El març passat, la coalició de govern s’alià amb els Verds per aprovar un gran paquet d’inversions en infrastructures i despesa militar. Klingbeil també exercirà de vice-canceller adjunt de Merz, i Boris Pistorius continuarà com a ministre de Defensa.

Els altres cinc ministres de l’SPD són l’ex-president de la cambra baixa del parlament alemany Baerbel Bas, que farà de ministre de Treball; Stefanie Hubig, que serà ministra de Justícia; Carsten Schneider, que ocuparà la cartera de Medi; Verena Hubertz, que serà ministra d’Habitatge i Reem Alabali-Radovan, que serà ministre de Desenvolupament. Hubertz i Alabali-Radovan destaquen per la seva joventut: tenen trenta-set anys i trenta-cinc, respectivament.

Els partits de la coalició, que han perdut pistonada en els sondatges d’ençà de les eleccions del 23 de febrer, es veuen pressionats per aplicar canvis com més aviat millor. Fa dos anys que l’economia més gran d’Europa no creix, i tampoc no s’espera que creixi enguany. La incertesa desfermada per la guerra comercial de Trump no ha fet sinó amplificar l’impacte econòmic i s’ha afegit a la desacceleració de la demanda d’exportacions alemanyes a la Xina, un mercat clau per a l’economia del país, com també a la pèrdua de competitivitat de les empreses alemanyes, producte de l’alça dels costs energètics i d’una burocràcia excessiva.

“Gran part d’Europa espera que tornem a exercir un paper important en l’èxit del projecte europeu”, digué Merz la setmana passada en la cerimònia a Berlín en què alts càrrecs de la CDU, la CSU i l’SPD signaren formalment l’acord de coalició.

“Corren temps de canvis profunds, de gran agitació i gran incertesa”, afegí el conservador, de seixanta-nou anys. Heus ací els ministres clau del gabinet de Merz:

Finances: Lars Klingbeil (SPD)
Lars Klingbeil és el nou ministre de Finances alemany (fotografia: Krisztian Bocsi/Bloomberg).

Klingbeil, de quaranta-set anys, codirigeix l’SPD de bracet de Saskia Esken d’ençà del 2021. Després d’un revés dur dels socialdemòcrates en les darreres eleccions alemanyes, Klingbeil assumí la direcció del grup parlamentari del partit al Bundestag, un càrrec que abandonarà una volta prengui possessió com a ministre.

Fill d’un soldat de l’exèrcit alemany i d’una botiguera, Klingbeil forma part de l’ala conservadora-pragmàtica de l’SPD. Després d’estudiar ciències polítiques i història a Hannover, treballà per a Gerhard Schröder, del qual s’ha acabat distanciant per la postura de l’ex-canceller amb Rússia.

L’experiència de Klingbeil en matèria de finances públiques és relativament escassa i el seu interès principal és, de fa temps, la defensa. Però Antonio Barroso, analista especialitzat en geoeconomia a Bloomberg Economics, explica que això no necessàriament hauria de ser una feblesa en una època com aquests.

“Klingbeil no té gaire experiència en política econòmica o financera, però el seu nomenament reflecteix un canvi més profund en l’esquema de prioritats del govern”, diu Barroso. “S’espera que, durant el seu mandat, l’augment de la despesa en defensa i la modernització de les forces armades alemanyes continuïn essent clau.”

La posició de Klingbeil en la jerarquia de l’SPD es va veure amenaçada després de la desfeta del partit a les generals del febrer passat. Tanmateix, aconseguí de ser confirmat com a cap del grup parlamentari del partit per un marge molt ampli –més d’un 85% dels vots– pocs dies després dels comicis.

Economia i Energia: Katherina Reiche (CDU)
Katherina Reiche (dreta), la nova ministra d’Economia i Energia alemanya (fotografia: Filip Singer/Efe).

Reiche, de cinquanta-un anys, ha estat vice-ministra de Medi i Transport; del 2020 ençà també és consellera delegada de l’energètica E.ON.

Fou diputada al Bundestag per la CDU entre el 1998 i el 2015, un període en què també fou cap adjunta del grup parlamentari combinat CDU-CSU.

Alguns parlamentaris de l’oposició han criticat la tria de Reiche com a ministra d’Economia pels seus vincles amb empreses alemanyes i el seu passat com a lobbista.

Reiche confirmà el mes passat que mantenia una relació sentimental amb Karl-Theodor zu Guttenberg, l’ex-ministre d’Economia i Defensa d’Angela Merkel que dimití després d’haver-se sabut que havia plagiat parts de la seva tesi doctoral.

Afers Estrangers: Johann Wadephul (CDU)
Johann Wadephul, el nou ministre d’Afers Exteriors alemany, la setmana passada (fotografia: Abir Sultan/Efe).

El nomenament de Wadephul ha estat tota una sorpresa, atès que s’esperava que Armin Laschet –antic cap de la CDU i candidat del partit en les eleccions generals del 2021– reprengués la seva carrera en l’alta política com a ministre d’Afers Estrangers de Merz.

Wadephul, advocat de formació i membre del Bundestag d’ençà del 2009, és originari de la regió nord-occidental de Slesvig-Holstein, prop de la frontera amb Dinamarca.

A seixanta-dos anys, Wadephul és un europeista compromès, estretament vinculat als socis internacionals d’Alemanya a la UE i l’OTAN, i també és un ferm partidari d’Ucraïna. El nou ministre, que serví com a soldat voluntari als anys vuitanta, també té una forta connexió amb les forces armades alemanyes.

Fins i tot abans de prendre possessió com a ministre d’Afers Estrangers, Wadephul s’ha passat els darrers dies de ronda diplomàtica, ha visitat els seus homòlegs al Regne Unit i Itàlia i ha mantingut converses d’alt nivell a Brussel·les amb la presidenta de la Comissió Europea i companya de partit, Ursula von der Leyen, i el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte.

Defensa: Boris Pistorius (SPD)
Boris Pistorius continuarà com a ministre de Defensa en el govern de Merz (fotografia: Hannibal Hanschke/Efe).

Conegut per la seva franquesa i el seu tarannà pragmàtic, Pistorius –fins fa poc un dirigent regional de perfil baix– ha anat escalant posicions aquests darrers anys fins a esdevenir el polític més popular d’Alemanya.

Triat per Scholz per al càrrec de ministre de Defensa l’any 2023, Pistorius –de seixanta-cinc anys i natural d’Osnabrück, com el canceller sortint– és l’únic ministre de l’SPD que mantindrà el càrrec anterior.

Com a ministre de Defensa, Pistorius s’encarregarà de supervisar l’aplicació d’un programa de despesa militar sense precedents en la història moderna d’Alemanya, fruit de l’acord entre el govern de coalició i els Verds per a posar fi al límit d’endeutament que impedia al govern d’augmentar la despesa en defensa sense fer retallades en uns altres àmbits.

Pistorius, que rebutjà de substituir Scholz com a candidat del partit en les darreres eleccions, és també considerat el favorit per a representar els socialdemòcrates en les pròximes eleccions generals.

Interior: Alexander Dobrindt (CSU)
Alexander Dobrindt, el nou ministre d’Interior alemany (fotografia: Krisztian Bocsi/Bloomberg).

Dobrindt, membre de la Unió Socialcristiana de Baviera, associada al bloc conservador que encapçala la CDU, assumeix la cartera d’Interior en un moment en què la política d’immigració s’ha convertit en una de les qüestions més candents de la política alemanya.

Molts analistes assenyalen l’augment de la immigració irregular com una de les grans raons rere l’auge d’Alternativa per a Alemanya (AfD), el partit d’extrema dreta que ja ha superat el bloc conservador CDU-CSU en alguns sondatges.

En campanya, els conservadors prometeren de reduir radicalment la xifra d’immigrants que arribaven al país i de posar fi a la “política de portes obertes” als sol·licitants d’asil heretada del govern d’Angela Merkel. Dobrindt, de cinquanta-quatre anys, serà l’encarregat de supervisar aquesta restricció de la immigració sense vulnerar la legislació alemanya d’asil ni les normes de la UE sobre llibertat de circulació.

“Es prendran decisions immediatament”, digué Dobrindt a començament de mes, en una entrevista publicada al diari alemany Süddeutsche Zeitung, en què prometé de reforçar els controls fronterers tan aviat com fos possible.

Cancelleria: Thorsten Frei (CDU)
Thorsten Frei, el nou ministre de la Cancelleria (fotografia: Krisztian Bocsi/Bloomberg).

El ministre de la Cancelleria –un càrrec que, a la pràctica, equival al de cap de gabinet– és un nomenament clau per a qualsevol canceller alemany. Les funcions del càrrec inclouen gestionar els afers de govern, resoldre els conflictes interns abans no es facin públics i vetllar per la reputació i imatge pública del cap de govern, mantenint en tot moment un perfil baix.

Frei, diputat de la CDU de cinquanta-un anys, sembla l’home ideal per al càrrec. Aquests darrers anys, el diputat ha dirigit el grup parlamentari conservador amb discreció i eficàcia, cosa que li ha fet guanyar-se la confiança de Merz.

A diferència del canceller, considerat una figura més impulsiva, Frei és conegut per la seva disciplina i autocontrol, com també per la seva lleialtat i discreció.

Advocat de formació, com Merz, Frei procedeix de la pròspera regió sud-occidental de Baden-Württemberg, i en el passat ha estat batlle de la ciutat de Donaueschingen.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Dijous i divendres, dies 15 i 16, es presentarà al gran públic l’Orquestra Sònica, una formació única a casa nostra, perquè serà una de les poques orquestres simfòniques del país que no estarà especialitzada en música clàssica. Els concerts de presentació, que es faran a la sala Paral·lel 62 de Barcelona, seran una oportunitat singular per unes quantes raons: primer, per a veure aplegats dalt l’escenari grans músics del país, com Alba Careta, Irene Reig, Alba Pujals i Albert Cost, entre molts més; segon, per a veure dirigir la prestigiosa compositora i arranjadora japonesa Miho Hazama; tercer, per a gaudir de la col·laboració de la música i cantant nord-americana Becca Stevens amb la trombonista amb més projecció actual de casa nostra, Rita Payés; i, finalment, per a deixar-vos sorprendre per una nova proposta cultural poc habitual a casa nostra. Tan poc habitual que, de fet, és la primera d’aquestes característiques del sud d’Europa, inspirada amb orquestres com ara la Metropole Orkest dels Països Baixos i la Heritage Orchestra del Regne Unit.

La iniciativa abastarà repertoris de gèneres tan diversos com el jazz, l’electrònica, el reggae, el pop, el soul i el flamenc i, en cada nova producció, hi participaran directors i artistes de tot el món. En aquesta primera producció, Hazama, considerada una de les compositores i directores més destacades del panorama actual, ha arranjat repertori tant de Payés com de Stevens i l’ha fusionat amb estils com el jazz, el folk i el pop d’autor, que interpretarà l’orquestra.

Un projecte únic al sud d’Europa

“L’Orquestra Sònica és com una orquestra simfònica i una big band juntes. Això, aquí, no existia. Hi ha orquestres que no fan música clàssica, però no amb aquest format”, comenta Nil Villà, un dels creadors i saxofonista de la formació. La idea de crear aquesta nova orquestra va començar a gestar-se ara fa dos anys a partir de converses entre uns quants socis de les cooperatives Musicoop i Contrapunt, quan van adonar-se que ni a l’estat espanyol ni al francès no existia una orquestra professional estable, itinerant i amb rigor musical que aprofités el format simfònic tradicional –concepte encara molt arrelat a la interpretació de la música clàssica– per a ampliar i experimentar amb la música moderna. “Hi ha l’Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya (OMAC) o la Barcelona Art Orchestra (BAO), però una fa música tradicional sense format de big band com en el jazz, i l’altra és més aviat una orquestra de cambra gran, més que no pas una orquestra simfònica. Per tant, d’orquestres que es dediquin a tocar exclusivament produccions de música moderna no n’hi havia”, afegeix Villà. Per tant, el desafiament era majúscul: calia agrupar cinquanta músics, quadrar tots els calendaris –tasca doblement difícil tenint en compte que la majoria dels músics treballen en diferents projectes– i cercar finançament per a poder tirar-ho endavant.

Nil Villà, saxofonista i creador de l’Orquestra Sònica (fotografia: Albert Salamé).

De moment, han rebut el finançament de la subvenció Singulars de la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Treball i Economia Social espanyol, una ajuda econòmica que impulsa iniciatives innovadores d’economia social i solidària que fomentin el creixement econòmic, la competitivitat i l’ocupació, però es mantenen a l’expectativa de la rebuda que tindrà el projecte per a saber si podrà tirar endavant o no. “Treballem per veure com podrem subsistir en un futur”, comenta Villà. Així doncs, la presentació d’aquesta setmana a Barcelona serà l’única oportunitat per a veure aquest projecte en acció, que de moment, no té cap més data confirmada.

“El nivell d’envergadura d’un projecte com aquest és molt alt, i sobreviure només de les vendes d’entrades és molt complicat”, diu. Per això, Villà demana un suport sostingut en el temps de les administracions i institucions públiques. “Un projecte com aquest és molt arriscat. I, aquí, les ajudes no te les donen fins que no fa tres anys que toques, sense tenir en compte que quan més les necessitem és al principi per engegar i donar a conèixer l’orquestra. Hi fa molt tenir l’empenta de la gent que té ganes de crear-ho i de tirar-ho endavant”, explica Alba Careta, una de les trompetistes de la formació.

Incentivar la inserció laboral de músics joves

Els objectius de l’Orquestra Sònica són clars: ha nascut com un projecte cultural intercooperatiu, comunitari, intergeneracional i feminista que treballa sota els valors de l’economia social i solidària. Per això la formació es regeix per unes polítiques de gènere que defensen la paritat dins cada secció instrumental de l’orquestra, però també en la resta de camps professionals que puguin intervenir en cada producció. A més, un dels objectius principals del conjunt és contribuir a la incorporació laboral del talent musical local i jove, oferint una plaça estable, digna i remunerada als músics que formen part de la plantilla.

Aquest darrer objectiu és especialment important tenint en compte el panorama desolador del món laboral de la majoria dels músics, que sovint treballen en situacions precàries que els obliguen a combinar moltes feines alhora. Careta, que el 2019 va acabar la formació com a trompetista després de passar per l’ESMUC, el Conservatori d’Amsterdam i el de l’Haia, ho explica així: “El panorama, en general, és desolador, però el jazzístic encara més. En el meu cas, per exemple, sempre he tingut clar que vull ser intèrpret, no m’agrada fer classes i, per tant, visc només de fer concerts. Quan vaig acabar la formació superior, encara hi havia alguns clubs que quedaven per Barcelona on era una mica més accessible poder anar-hi a tocar encara que et paguessin fatal, perquè les condicions no són bones. Molta gent que estudia música clàssica té l’opció de presentar-se a diferents orquestres, però, amb el jazz, no tenim aquesta opció.”

Nil Villà i Alba Careta al Palau de la Música (fotografia: Albert Salamé). Nil Villà i Alba Careta al Palau de la Música (fotografia: Albert Salamé). Nil Villà i Alba Careta al Palau de la Música (fotografia: Albert Salamé).

Alhora, Careta lamenta que el circuit cultural del país no estigui preparat per a absorbir i garantir llocs de feina a la gran quantitat de músics qualificats que cada any surten de les escoles de formació. “Només a Barcelona ja tenim tres escoles de música superior de jazz: el Liceu, el Taller de Músics i l’ESMUC. Això vol dir que cada any en surten molts músics, però no hi ha espai per a tothom. Hi hauria d’haver lloc per a tots, i no hi és. Per això és important que es promoguin orquestres com aquestes. Si hi ha una OBC, per què no pot haver-hi una OBC de jazz? No hi ha la cultura d’escoltar jazz, però és que si no en tenim una orquestra, no hi serà mai.” Per això, un dels somnis de Villà és que aquesta orquestra pugui tenir una continuïtat més enllà dels concerts de dijous i divendres: “Imagina’t que els músics de l’orquestra poguessin tenir una mitja jornada o una jornada sencera com en l’OBC, per exemple. És un camí complicat, però la idea és arribar-hi, que sigui un lloc de feina digne per als músics.”

L’Orquestra Sònica també ha estat creada com un espai intergeneracional, per això no hi ha cap límit d’edat per a poder-hi entrar. L’únic requisit és tenir formació musical en algun instrument, i saber-lo tocar de la millor manera possible.

Més de cinquanta músics

Per crear aquesta primera formació, a alguns dels músics, com Alba Careta, els van anar a buscar expressament. Careta és una de les trompetistes més importants del panorama actual. A part del seu projecte propi, Alba Careta Group, amb què ha creat quatre discs –el primer guardonat com a millor disc de jazz pels premis Enderrock 2019 i el tercer com a millor disc revelació de jazz del 2023 per la crítica–, també forma part d’Extraño Weys, el duet Alba Careta i Henrio i Las Albitas, entre més formacions. Compartirà secció amb Ivó Oller, Jaume Peña i Gregori Hollis. En total, són cinquanta músics dividits en disset seccions: violins, violes, violoncels, contrabaixos, trompetes, trombons, saxos alts, saxos tenors, saxos barítons, flautes, un oboè, una trompa, una guitarra, un piano, un baix, un bateria i una última secció de percussió. Uns altres músics s’hi han apuntat pel boca-orella, i més de cent músic han acabat a la borsa, pensada per a futures produccions de l’orquestra. “No totes les produccions són iguals. Per a aquesta, som cinquanta músics, però potser per a alguna altra, d’un estil diferent, necessitarem diferents perfils. O si algun dels músics fa ronda i necessitem trucar a un trompetista nou, per exemple, doncs que el tinguem”, explica Villà.

Les bases per a anar constituint la plantilla és seguir el criteri de paritat. “Intentem que no hi hagi tot d’homes tocant els instruments a l’escenari, i, alhora, que no totes les dones que hi hagi toquin els instruments típics que toquen les dones, que per sort cada vegada passa menys.”

Concert de presentació

L’Orquestra Sònica debutarà amb el concert inaugural, en què participaran les artistes Rita Payés, com a representant local, i Becca Stevens, com a representant internacional, i amb la direcció musical de la japonesa Miho Hazama. Aquesta primera proposta artística, que es complementarà amb una posada en escena a càrrec de FRAU, estudi especialitzat en creació visual escènica contemporània, i Jou Serra, serà una mescla entre el repertori de les artistes convidades, en què la fusió d’estils com el jazz, el folk, el pop d’autor i la recerca de nous horitzons musicals ocuparan el centre de l’esdeveniment. “La idea és que quan vinguin convidats, es pugui fer una barreja entre la seva música i el món sonor de l’orquestra”, explica Villà.

Alhora, Careta es mostra molt contenta de poder ser dirigida per Hazama, perquè diu que no havia estat mai dirigida per una dona. “És una cosa molt positiva, perquè en el món del jazz encara costa de trobar dones, sobretot en direcció, arranjament i composició. A més, tant la Becca com la Rita són propostes molt interessants que no m’hauria imaginat mai juntes.”

Alba Careta, trompetista de la formació (fotografia: Albert Salamé).

Sense pressupost, apuntalat pels interessos de vegades divergents d’ERC i els Comuns, i amb la gestió de la crisi de Rodalia i de l’apagada. Així és com el govern de Salvador Illa arribarà avui al primer aniversari de les eleccions que li van permetre, el 8 d’agost següent, de ser investit president. El procés de “normalització” que va emprendre per mirar de girar full del procés i l’intent d’imposar una agenda pròpia, marcada per la previsibilitat i la voluntat d’evitar els exabruptes de grans titulars, no han pogut evitar els sotracs al parlament. Illa no ha pogut aprovar els comptes i, si bé és cert que Esquerra i els Comuns no l’han deixat caure, la perseverança dels socis d’investidura per provar de treure rèdits polítics de la dependència parlamentària del govern l’ha obligat a entomar situacions incòmodes.

Un exemple va ser la retirada del decret sobre la inundabilitat als càmpings, que va ser una de les principals respostes polítiques de l’executiu a les amenaces potencials de la gota freda sota l’impacte de les morts al País Valencià: va acabar pactant amb ERC d’aparcar-lo per la manca de suport i les modificacions que demanava el sector. En el ple d’aquesta setmana al parlament n’hi ha hagut un altre. Les diferències entre el partit d’Oriol Junqueras i els Comuns per l’entrada en vigor del decret per a l’increment de la taxa turística –un impost que es tramitarà com a projecte de llei– va generar un embolic que ha obligat l’executiu a aprovar un altre decret dimarts vinent perquè no s’implanti fins que la norma s’enllesteixi a la cambra. Mentrestant, el Consell de Garanties Estatutàries ha qüestionat l’impuls de mesures per decret llei sense que hi hagi necessitats extraordinàries i urgents per fer-ho.

Les exigències d’ERC i els Comuns per fer visible el compliment dels acords d’investidura i reivindicar-se han forçat els socialistes a escenificar constantment l’entesa amb els socis. Dilluns passat, la consellera d’Economia i Jéssica Albiach explicaven l’acord per a destinar 850 milions d’euros a polítiques d’habitatge que els Comuns reclamaven perquè prosperin els dos suplements de crèdit que haurien de compensar la manca de pressupost. ERC ja havia anunciat el seu pacte. Dimecres, el parlament convalidava amb el suport dels dos socis d’investidura el primer suplement, que amplia en 2.167,1 milions els comptes prorrogats. L’executiu ja té garantida l’aprovació del segon suplement, de 1.300 milions d’euros. Va passar el filtre de l’executiu i faltarà que el parlament hi doni el vist-i-plau. Després, li mancarà de negociar el tercer, de 500 milions d’euros. El govern no creu que tingui dificultats, perquè sobre la taula hi ha l’aplicació dels acords de la investidura, però ERC i els Comuns intentaran fer-se valer de nou.

“Hem passat d’un tripartit d’investidura a un tripartit de legislatura”, va dir el portaveu de Junts, Josep Rius. El principal partit de l’oposició acusa el govern i els socis parlamentaris d’aprovar un pressupost per la porta del darrere. Junts esprem la dependència parlamentària del PSOE a Madrid però no allarga la mà a Illa, que, en canvi, sí que va aconseguir el suport de la CUP amb el decret per a regular el lloguer de temporada i habitacions.

A la pràctica, el PSC s’ha vist forçat a trossejar i a negociar contínuament per poder sustentar el govern, sobretot, per la negativa d’ERC a aprovar els comptes. Un refús que s’explicava, primer, per les convulsions internes que vivia el partit enmig d’un procés congressual llarg i tens i, després, per la decisió definitiva dels d’Oriol Junqueras de no lligar-s’hi tant. Quan l’executiu ja hagi aconseguit aprovar els suplements de crèdit, no faltarà gaire perquè, a la tardor, la consellera d’Economia ja hagi de negociar el pressupost de l’any vinent per evitar una altra pròrroga.

Abans, però, el PSC i ERC hauran de travessar el llindar del primer semestre. Segons l’acord d’investidura, el pacte sobre el sistema de finançament s’haurà de formalitzar a la comissió bilateral d’Afers Econòmics i Fiscals i Esquerra necessita que hi hagi avenços en el projecte amb què van justificar el suport a la investidura d’Illa. L’any vinent, l’Agència Tributària de Catalunya hauria de recaptar i gestionar l’IRPF, segons l’acord, i es posarà definitivament a prova l’entesa entre els dos partits. El lligam negociador d’ERC amb els socialistes catalans va estretament vinculat als socialistes espanyols. Per això Esquerra va pressionar igualment per a la formalització de l’acord del traspàs de Rodalia i la condonació del deute del Fons de Liquiditat Autonòmic, a què el PP s’oposa i que s’hauria de concretar en una llei orgànica.

Illa va rescatar les comissions bilaterals com una prova de la col·laboració amb el govern espanyol. També va restablir les relacions amb el Palau de la Zarzuela i va decidir d’assistir a actes que uns altres presidents consideraven d’exaltació de l’espanyolisme, com el del 12 d’octubre a Madrid. Al mateix temps, ha hagut d’entomar polèmiques com la que va provocar Christopher Daniel Person, ara ja ex-director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, quan va refusar de fer servir “Catalunya Nord” per “neutralitat institucional”. Tampoc no va poder evitar que el parlament demanés la destitució de la consellera Sílvia Paneque per la mala gestió de Rodalia, en una prova de la mala salut de ferro que sembla que té la seva relació amb ERC i els Comuns. El govern no ha pogut esquivar tampoc les crítiques de l’oposició per la manca d’informació durant les primeres hores de l’apagada, però va suavitzar el posicionament d’Esquerra acceptant la constitució d’una comissió d’estudi al parlament. Malgrat la perseverança per marcar l’agenda en un temps en què la política catalana viu una davallada de titulars, l’apagada i Rodalia l’han sacsejada i han fet més evidents les servituds de governar en minoria.

L’informe anual d’Amnistia Internacional (AI) és una guia perfecta per a orientar-se davant la immensa croada reaccionària en què el món és immers d’uns quants anys ençà, saber on som i amb quina força retrocedim en qüestió de drets i llibertats. Confirma i documenta això que veiem de fa temps: el canvi és molt ràpid i s’estén cada dia més.

Després d’investigar, denunciar i documentar, com cada any, l’estat dels drets humans a gairebé tots els països, AI adverteix que el món és en una cruïlla històrica. Si els ciutadans i els estats de convicció i esperit democràtic no reaccionen, hi haurà una transformació històrica. No serà una època de canvis, sinó un canvi d’època, diuen.

Us faig un resum del seu estudi de la situació en cent cinquanta països i de les seves conclusions alarmants.

Al pròleg, signat per Agnès Callamard, secretària general de l’organització, hi ha un seguit de fets i consideracions importants. En síntesi, els drets humans al món són en un setge implacable de “forces sense precedents” que tracten de destruir un sistema internacional forjat amb la sang i el patiment de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust. AI detecta una “croada religiosa, racial i patriarcal”, que té l’objectiu d’imposar un ordre econòmic basat en una desigualtat encara més gran entre els estats i dins seu. Per tant, són en perill els avenços d’aquests darrers vuitanta anys, de la derrota del nazisme ençà, en matèria d’igualtat, justícia i dignitat.

Coberta de l’informe. L’any 2024 ens ha deshumanitzat

La tendència ha estat denunciada, documentada i alertada per aquesta organització de fa anys, però el que ha passat en el darrer any consolida l’avenç reaccionari mundial. L’any 2024 ens ha deshumanitzat, diuen. Quan fa cent dies del “regnat” de Donald Trump, el retrocés mundial de drets i llibertats s’estén a tot arreu amb tal rapidesa que, segons l’organització, el món és a la vora de “l’ensorrament moral”. Ho anomenen “l’efecte Trump”, tot i que no n’és l’únic responsable. Segons AI, el president Trump és un “supercatalitzador de tendències” que ja són en una fase molt avançada.

En els seus primers cent dies de “regnat” ha actuat, per exemple, contra el rendiment de comptes per la comissió de vulneracions de drets humans, contra el dret internacional i contra l’ONU. També contra els esforços per a posar fi a la pobresa mundial, la discriminació i la violència per motius racials i de gènere. Però, de fet, totes aquestes ofensives no han començat enguany, ni amb ell.

Segons AI, la seva trajectòria és la continuació –i el producte– de decisions sistèmiques, deliberades i selectives preses al llarg dels últims deu anys, que en 2025 estan arribant a noves cotes.

Hi ha cinc forats negres principals, segons Amnistia Internacional. I així els defineixen:

• El genocidi de la població palestina de Gaza, transmès en directe però menystingut.
• El retorn de l’autoritarisme.
• La repressió violenta de la dissidència.
• La cobdícia empresarial enfront del col·lapse climàtic.
• El menyspreu pels drets de les dones i les persones LGTB, immigrants i refugiades.

Les traves a la llibertat d’expressió i informació

Abans d’entrar en matèria, començaré per una qüestió que personalment i professionalment em preocupa de fa temps: la necessitat urgent de bona informació. Tinc la impressió que tot passa davant els nostres ulls amb dades i notícies evidents, imatges i proves irrefutables, amb el suport –actiu o per omissió– dels qui ens haurien de protegir. Penso que és fonamental informar-se del que molts volen mantenir en la foscor. El descrèdit i la desqualificació del periodisme compromès i de denúncia, impulsat a les xarxes socials per les forces d’extrema dreta, i reprimit cada dia més des dels poders d’estats com els EUA, Israel i Rússia, és un fet.

Segons l’Informe, el 2024 en almenys vint-i-un estats s’han presentat lleis o projectes de llei dirigits a reprimir la llibertat d’expressió o prohibir mitjans de comunicació. A més, hi ha una tendència a l’alça en llocs de conflicte: impedeixen als periodistes de treballar, els censuren i els maten. Aquest darrer any han mort cent vint-i-quatre periodistes i professionals dels mitjans de comunicació. Gairebé les dues terceres parts de les víctimes eren palestines i han mort a mans d’Israel.

L’any 2024 ha demostrat, conclou AI, que els estats estaven disposats a posar la seva propaganda al servei de conflictes armats, aprofitant que seria amplificada per l’algorisme i la potent veu de les xarxes socials, sense tenir en compte la veracitat ni les conseqüències de l’odi que originaven.

Ens cal informació rigorosa i contrastada. Ignorem, conscientment o inconscientment, bona part del que passa. Ens enganyem o ens enganyen els poders fàctics i les omnipresents xarxes socials. Per contra, ens urgeix saber l’estat dels drets per tot el món aquest darrer any i ser-ne conscients per a poder reaccionar. Aquest informe d’Amnistia podria ser un primer pas clau.

Un genocidi transmès en directe

D’ençà del 7 d’octubre de 2023, data de l’atroç atac criminal d’Hamàs a persones israelianes i de més nacionalitats amb la presa de dos-cents cinquanta ostatges, segons AI, el món s’ha convertit en l’audiència de la transmissió en directe d’un genocidi.

Els estats s’han mantingut passius, com si no poguessin fer res, mentre Israel matava milers i milers de palestins (fins ara, més de seixanta mil), destruïa famílies senceres, habitatges, mitjans de vida, hospitals i escoles. Els EUA, Alemanya i uns quants estats europeus han donat suport a Israel. El president Joe Biden va vetar unes quantes vegades resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU que demanaven un alto-el-foc, mentre els estats continuaven transferint armes a Israel.

L’any 2024 passarà a la història com l’any en què Israel, els EUA i els seus poderosos aliats han afirmat que no els era aplicable el dret internacional i ho han demostrat menystenint obertament les ordres del Tribunal Internacional de Justícia i les actes d’acusació del Tribunal Penal Internacional.

Durant l’any, Vladímir Putin ha persistit a llançar atacs contra Ucraïna, que han mort més civils que no el 2023. Ha ordenat de destruir i ocupar infrastructures bàsiques com ara les centrals nuclears i ha jutjat il·legalment desenes de presoners de guerra a Rússia o a les zones ocupades d’Ucraïna.

Al Sudan han mort milers de persones a causa del conflicte i la fam, cosa que ha causat el desplaçament forçat més gran del món, davant una indiferència internacional absoluta, com també ha passat a la República Democràtica del Congo, Burkina Faso, el Níger i Myanmar.

Tanmateix, Sud-àfrica ha demostrat que es podien fer unes altres accions. Ha aconseguit allò que AI anomena una fita històrica de la justícia internacional. En presentar una demanda contra Israel al TPI per presumpta vulneració de la Convenció sobre el Genocidi ha fet una pas molt important per demostrar que es pot garantir justícia. El TPI ha dictat ordres de detenció per crims de guerra i de lesa humanitat contra el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, l’ex-ministre de Defensa israelià Yoav Gallant i el cap militar d’Hamàs, Muhàmmad al-Masri.

La crisi climàtica i la pobresa han empitjorat

A l’Àsia hi ha hagut inundacions que han afectat milions de ciutadans, incendis forestals mai vists a la selva amazònica, sequeres i inundacions terribles a Somàlia i més desastres en molts punts del planeta. Per a acabar-ho d’adobar Trump, “el supercatalitzador”, amb el seu barroer simplisme habitual, ha proclamat que “perforaven i perforarien”. Recentment, també ha declarat que retiraria els EUA de l’Acord de París sobre el canvi climàtic, mesura que uns altres països que depenen dels combustibles fòssils han acollit amb satisfacció.

Igualment d’alarmants i greus són les dades que aporta un informe del Banc Mundial sobre la pobresa i la prosperitat. En cinc anys, del 2019 al 2024, la reducció de la pobresa mundial s’ha desaccelerat fins a gairebé paralitzar-se del tot. Si les coses no canvien, el Banc Mundial considera que el període 2020-2030 serà una dècada perduda.

A conseqüència de la pobresa, la crisi climàtica, els conflictes armats i la repressió, l’any 2024 hi ha hagut cent deu milions desplaçats al món. En compte de reflexionar i actuar contra les causes d’aquests èxodes en massa, la reacció de molts governs i partits polítics ha estat intoxicar la societat i els mitjans de comunicació amb retòrica racista i xenòfoba per incitar l’odi i la impunitat. Alguns estats, encapçalats pels EUA i alguns països europeus, han esquivat la justícia i la llei i han adoptat mesures extremes i violentes per retornar o reprimir sense procediment legal molts immigrants irregulars.

Agnès Callamard, secretària general d’Amnistia Internacional Atacs als drets i a la vida de les dones i les persones LGTB

A l’Afganistan i l’Iran, els drets de les dones continuen en un retrocés gravíssim.

El govern talibà afganès ha criminalitzat la presència femenina a la vida pública, cosa que ha condemnat el 50% de la població, és a dir, les dones i les nenes, a allò que Amnistia Internacional descriu com “una mort lenta”. Són les conseqüències de l’aprovació de la “llei sobre el vici i la virtut”, que els nega el dret de feina i d’educació. Al mateix temps, en la línia d’aquests darrers anys, policies i militars han practicat detencions arbitràries de dones i desaparicions forçades.

A l’Iran, autoritats i grups parapolicíacs persisteixen en l’agressió impune a dones que acusen d’incomplir les lleis fetes per oprimir-les. Fins i tot, s’han promulgat noves lleis sobre l’ús obligatori del vel, amb càstigs de flagel·lació, multes desorbitades i, fins i tot, dures penes de presó.

A moltes parts del món creix la violència de gènere, els feminicidis i la violència sexual en conflictes armats.

Augmenten a molts llocs les vulneracions dels drets de les persones LGBT, com també l’accés a la informació i els serveis de salut sexual i reproductiva. La tendència al retrocés, com en tots els àmbits, és palpable. Per exemple, als EUA, plataformes com Meta i TikTok han eliminat dels seus continguts determinada informació útil i necessària sobre l’avortament.

Hem de resistir. Resistirem

Malgrat tot, en l’informe hi ha una dada important a tenir en compte. El 2024 va ser un any d’eleccions. N’hi va haver seixanta-quatre a tot el món i no hi va haver una victòria arrasadora de les forces contràries als drets humans. Un gran nombre de ciutadans va votar opcions que marquen uns altres camins. La ciutadania no està d’acord amb això que passa. Rebutja les pràctiques autoritàries i demostra que no són inevitables i que es poden combatre.

L’informe d’enguany té quasi cinc-centes pàgines d’informació exhaustiva, rigorosa i detallada país per país, fruit del seguiment que AI ha fet in situ durant tot l’any a més de cent cinquanta països.

Per cloure el pròleg, Agnès Callamard apel·la a la capacitat i la necessitat de reacció de la gent per tot el planeta. Diu que el nostre únic recurs legítim és la resistència organitzada contra les forces que treballen per imposar un sistema totalment nou, sense normes de protecció dels drets humans, concebut per obtenir beneficis en lloc de justícia.

Per contra, constata que els dirigents comunitaris i els defensors dels drets humans s’han posat dempeus a molts llocs del món. Una vegada més, es demostra que la societat civil és la primera línia de defensa dels drets humans i les llibertats fonamentals. Hem de resistir. Resistirem, acaba dient.

El dia que ETA político-militar va segrestar l’empresari d’Alzira Luis Suñer encara faltaven molts anys perquè nasqués el periodista Sergi Moyano (Carcaixent, Ribera Alta, 2000). El segrest es va perpetrar el 13 de gener de 1981, i va causar un sotrac important en la ciutat agrícola, industrial i exportadora, capital de la Ribera Alta. A Alzira és on Suñer va crear el seu imperi de pollastres congelats i gelats. Els gelats d’Avidesa que van protagonitzar tants dels nostres estius, amb l’Apolo com a insígnia. Poc abans del segrest, Suñer havia participat en una ingènua campanya del govern espanyol per a incitar els ciutadans a pagar imposts i havia fet públic el seu capital. A partir d’ací, tot va venir rodat per a una organització que necessitava diners per a finançar les seues accions.

En el seu moment, el rapte de Suñer va generar portades i portades en la premsa, i desenes d’hores d’emissió de programes de ràdio. El segrest va ser llarg, i les especulacions, ben diverses, però, en realitat, van transcendir pocs detalls dels fets i dels autors. Sergi Moyano ho ha investigat gràcies a l’accés a una font directa i valuosa. Es tracta de Xavi, un dels segrestadors “valencians”, que, tants anys després, ha accedit a explicar el perquè i el com amb tot de detalls que Moyano ha pogut confirmar, després de dos anys barallant-se amb la burocràcia, consultant l’expedient judicial.

El resultat de la investigació és el llibre titulat Operació Apolo. El segrest de Luis Suñer a mans d’ETA-politicomilitar, que va obtenir la beca Josep Torrent de periodisme d’investigació de la Unió de Periodistes Valencians i que ha publicat la Institució Alfons el Magnànim.

—Per què us vau interessar pel segrest de Luis Suñer?
—La meua família és d’Alzira. La meua tia Laura, la germana xicoteta de ma mare, va nàixer el 13 de gener de 1981, el dia del segrest i, per tant, això sempre havia surat en la sobretaula dels dinars familiars. Sempre m’havia interessat. Un segrest a Alzira, ETA… Després d’una primera recerca a les hemeroteques, ho vaig aparcar. Ningú no en volia parlar. Dos anys després, una coneguda em va dir que havia sigut amiga d’un xic que li havia confessat que havia participat en el segrest. Ens vam posar en contacte i va acceptar de parlar amb mi.

—És la primera volta que ho conta. Això és la font directa i inèdita que tot periodista somnia.
—Sí. Mai cap dels membres que va planificar, executar i sostenir durant més de dos mesos i mig el segrest de Luis Suñer va ser identificat per la policia i, per tant, no van retre comptes amb la justícia. He tingut sort. La sort que la font confie en tu, que és un element fonamental. Em va demanar de salvaguardar l’anonimat i hi vaig accedir. Vaig anar a Madrid. L’entrevista va durar més de sis hores i va ser interessant perquè, tant a ell com a mi, ens va trastocar un poc.

—En quin aspecte?
—Per a ell va ser com una catarsi alliberar el secret més gran de sa vida, perquè és un tema del qual mai havia pogut parlar amb ningú. Va pertànyer a ETA durant un any, quan en tenia vint-i-dos. Per a mi va ser un tsunami d’informació. Era molt de material, molta informació que calia contrastar. Després hi ha hagut més converses per a afinar els temps. És molt complicat, en una història de fa quaranta-quatre anys, poder reconstruir al detall què va passar.

—A desgrat que heu de mantenir l’anonimat, conteu-nos com és aquesta persona que anomeneu Xavi.
—És una persona molt culta. Ja ho era de ben jovenet. Ve d’una família burgesa de Madrid, amb biblioteca a casa. La família tenia contactes amb l’antifranquisme i la clandestinitat, i manté eixe esperit combatiu. Transmet eixa força i eixa tenacitat, i una fortalesa ideològica que manté intacta. Quan parla, emet sentències.

—Quan parleu amb ell, teniu la certesa que esteu davant un dels segrestadors de Luis Suñer?
—Realment, era complicat de donar-me proves, perquè ell s’ha desfet de tot allò que el poguera vincular amb el segrest, però el sumari va ser una bona eina per a contrastar tot el que em deia. Per a mi va ser un aprenentatge. Mai no m’havia enfrontat a un procés com aquest. Havia d’unir fils. Com a periodistes, hem de dubtar de tot, encara que jo confie en el testimoni i me’l crec després de sis hores de conversa. Però va ser una alegria poder contrastar el seu relat amb el que Suñer va declarar a la policia. Tot casava, i veies detalls que ell m’havia contat que no s’havien explicat mai i només havent participat en els fets es podien saber.

—La família de Suñer no ha volgut parlar
—Durant aquests anys mai no han volgut parlar d’aquest tema. Em consta que a Mari Carmen, l’única filla de Suñer, és un tema que sempre l’ha afectada molt. Ara és una persona gran i, diguem-ne, aquest és el forrellat que es manté intacte. Realment van ser tres mesos de molt de patiment, amb unes negociacions que es veieren enterbolides pel colp d’estat del 23-F. Va ser angoixant perquè, de sobte, la comunicació amb ETA es va tallar. Va ser un colp per a ells veure que no tenien al costat el gran patriarca de la família, qui ho sostenia tot.

—Políticament, com arriba Xavi a entrar a ETA-pm?
—Ve de Madrid, on viu els anys més durs de la transició. És membre del servei d’ordre del soterrar dels advocats d’Atocha, per exemple. Viu la duresa d’aquells anys, corre davant els grisos… Això, unit a un context personal de desencís en moltes coses, l’empeny a venir al País Valencià. I quan és ací, es troba la realitat encara més dura de la dita batalla de València, que és en l’època més crua. Per tant, acumula munició per a enrolar-se en la lluita armada. Comença a llegir coses sobre la lluita armada i es convenç que als feixistes només se’ls pot derrotar així. I així es radicalitza amb un grup d’amics que fan colla a la Safor.

—Xavi, la vostra font, el madrileny que ve a València i aprèn la llengua i es fa valencià, entra a ETA després de mantenir certs contactes al País Basc, i li confien l’organització del segrest.
—A ETA els arriba el missatge que hi ha un grup de valencians que volen muntar un comando, i comencen les converses. Un dels dirigents d’ETA-pm va a la Safor i es reuneix amb Xavi a la casa on viu amb la parella, i d’alguna manera els dóna la benedicció. És com posar cara a la gent que tens allí i donar-los els honors. És el baptisme.

—Com era aquell comando valencià d’ETA-pm que va segrestar Luis Suñer?
—Tot era gent molt jove. Parlem d’ETA político-militar, i les formes d’actuar són diferents de les d’ETA militar. En la teoria, ETA político-militar no preveu accions contra la gent. Intenta evitar víctimes mortals, tot i que acaba matant vint-i-dues persones. Però les formes són diferents. Amb els segrestos, passa igual. Per això, la manera com irrompen en la fàbrica d’Avidesa és quasi còmica. Pareix un sainet. De sobte, entren a l’empresa, Luis Suñer s’ho agafa de broma. Li diuen que es tranquil·litze, que tot està controlat. Transmeten serenitat i poca violència en una situació violenta, perquè van amb pistoles i metralladores. Però les formes són diferents. Fins i tot, a un home que obliguen a gitar-se en terra emmanillat i emmordassat li lleven les ulleres perquè no li facen mal… Això forma part d’una cultura organitzativa que en el cas d’ETA-pm era diferent del que després hem conegut com a ETA militar. Finalment, l’any 1982, abandonen les armes.

—Una de les aportacions de la vostra investigació és que el primer amagatall va ser en un poble de la Safor.
—Són escenaris que no vinculem a ETA o al terrorisme. A la parella de valencians, Xavi i Nel·lo, els rondava pel cap la idea d’obrir un negoci al seu poble. Desconeixem de què. És un local obert al públic, amb clientela. Per tant, és un lloc que aprofiten per a l’ocasió com una tapadora. ETA sap que al País Valencià s’ha de camuflar i diluir al màxim entre la societat. Les primeres investigacions per part de la policia és buscar en cases de camp, rurals, apartades, que és la idea que tenen els bascos. Ells tenen en el cap els masos… I els valencians deixen clar als companys de comando que vénen del País Basc que ací han de ser un més entre la gent. I així és com aprofiten la reforma que fan per obrir el local, un mes abans del segrest. És una casa vella, de poble, i en el corral excaven l’amagatall de dos metres.

—L’amagatall no s’ha trobat i, a més, tampoc no sabem a quin poble de la Safor era.
—No, no s’ha descobert. A més, només van ser detinguts per la policia els autors de l’última part del segrest, quan, per motius de salut, s’enduen a Suñer de la Safor a Trasmoz, a l’Aragó. I els descobreixen perquè aquestes persones, els bascos, van ser els mateixos que van segrestar el pare del cantant Julio Iglesias. La policia el va alliberar, i durant l’interrogatori, la policia s’adonà que eren els segrestadors de Suñer. Eren cinc i els van condemnar a presó pel segrest e Suñer, però el 1986 els van indultar. Però els del primer amagatall, els que realment van fer tota la faena prèvia, els seguiments, la planificació, l’amagatall, l’acció d’entrar a Avidesa, mai no van ser identificats.

—El 27 de març és quan el traslladen, però durant prop de dos mesos, ells fan vida normal al poble. Xavi i Nel·lo atenen el públic amb Suñer a l’amagatall?
—El trasllat el fan perquè els preocupa la salut d’un home de setanta anys en un amagatall de dos metros i on no es pot posar dret. Per això avisen a la direcció que la situació no és sostenible. Ells compaginaven el seu dia a dia, atenien el negoci al mateix temps que s’encarregaven de la manutenció de Luis Suñer i de les negociacions amb la família per al rescat. Per això, Xavi s’inventa personatges. Un dia baixa a l’amagatall parlant d’una manera, i un altre dia, en parla d’una altra i es fa passar per algú d’un rang superior de l’organització. Aquest és el seu dia a dia. També fan viatges a València per a portar algunes cartes. La parella de bascos són en un pis a l’avinguda del Port, que és un escenari important, perquè en el 23-F els tancs es passegen per l’avinguda del Port i ells eren al pis.

—…
—No sé com ho va viure perquè amb ells no he pogut parlar. Vaig arribar a trobar un dels bascos però no va voler dir res. Vaig poder corroborar que era ell qui va venir ací per a l’ocasió. Va estar un any sencer vivint al País Valencià.

—Esmentàveu la negociació amb la família. Tal com ho expliqueu, en algun moment sembla que no volen pagar, tot i que Suñer, de l’amagatall estant, signa un paper autoritzant el pagament.
—Forma part de l’estratègia. La família contracta un assessor vinculat a l’exèrcit britànic i una empresa experta en seguretat que assessorava familiars de segrestats. En un primer moment, els demanen 1.500 milions de pessetes. Luis Suñer, que era una persona pragmàtica, des de l’amagatall va parlar amb els segrestadors i va arribar a segellar en una carta on acceptava pagar-ne 700, però l’assessor va dir que no. Això va generar certa tensió, i ETA tenia la sensació que realment no volien pagar, i va eternitzar el segrest. Finalment, acaben pagant 325 milions de pessetes. Aquesta negociació tan llarga i el trasllat per motius de salut van allargar el rapte més del compte. Tenien el pre-acord a final de març i no l’alliberen fins el 14 d’abril.

—Una volta acabada l’acció, Xavi abandona l’organització. Com es decideix, això?
—Quan s’acaba tot, Xavi acompanya Iratxe en cotxe a Iparralde. Iratxe és una membre experimentada del comando. I Xavi rep un missatge on li diuen que continue amb la seua vida, que s’oblide d’històries, que això s’ha acabat. Ells també, pels seus ideals, s’embarquen més en la línia de l’abandó de les armes. Pensen que la lluita armada ha d’estar supeditada a l’estratègia política. L’any 1982 es convencen que cal deixar la lluita armada perquè perjudica l’estabilitat de la democràcia i de l’autogovern basc.

—Quant als diners del rescat, ETA político-militar estava disposada a donar-ne un 10% a una organització política que professàs en el nacionalisme valencià, però no va quallar.
—Ell, per ideologia, volia un partit nacionalista valencià, comunista, fort. Entenc que semblant al que llavors era Euskadiko Ezquerra o EIA, el partit de la revolució basca, que eren la pota política d’ETA político-militar, però finalment no va ser possible. Ací no hi havia interlocutor, perquè en el moment que es reben els diners, no hi ha ningú que els arreplegue. Cap quadre orgànic del nacionalisme valencià va acceptar aquests diners, i ni tan sols es van produir les converses.

—Sí que financen productes culturals. Confirmeu al llibre que amb una part dels diners del segrest de Suñer es paga parcialment la filmació de La fuga de Segovia, amb el gran Ovidi Montllor.
—Se sabia que La fuga de Segovia s’havia finançat amb diners d’ETA político-militar. De fet, hi ha unes declaracions del Ministre d’Interior de l’època, Juan José Rosón, que diu que prefereix que es gasten els diners en pel·lícules que en armes i munició. En el moment que deixa les armes, comença a fer una mena de micromecenatge i aporta 63 milions del rescat al film, pràcticament el 63% del cost. Ells saben que l’última batalla d’un conflicte és el relat i intenten aplicar èpica a les seues accions. Precisament, La fuga de Segovia relata la fuga de la presó d’un grup de militants i és un element de propaganda a favor seu. El Banc d’Espanya va marcar els diners del rescat de Suñer, i els col·laboradors de la banda gastaven bitllets de cinc mil pessetes per pagar una ronda de poteo i les tornes ja eren netes. Ex-dirigents d’ETA político-militar ens ho han confirmat.

—Heu hagut de remenar molt en hemeroteques per escriure el llibre. Què us ha sobtat del tractament la premsa va fer del segrest?
—Ha sigut realment impressionant. Et trobes coses sorprenents, com ara un periodista que entrevista una pitonissa que diu que Luis Suñer apareixerà tal dia a tal lloc. Però encara sorprèn més que la policia també faça cas a la pitonissa. Sorprèn també l’ús de les imatges. Veus Suñer emmordassat, per exemple. O els dibuixos que es publicaven. A més, en un moment determinat, els mitjans van contribuir a la confusió. No paraven d’arribar avisos. Era la primera vegada que la policia feia una crida ciutadana per a ajudar a trobar una persona segrestada. Tot això agreujava la situació de la família; va arribar a publicar-se que Suñer s’havia pogut morir d’un infart, i per això demanaven tantes proves de vida.

—Quan és alliberat, Luis Suñer parla prou amb la premsa, i parla bé dels seus captors, s’hi percep una certa síndrome d’Estocolm. En la declaració davant la policia a què heu tingut accés, és així d’expansiu?
—Suñer tenia una manera d’expressar-se molt curiosa. Era un home molt pla, molt senzill, i això es nota en la declaració. Té clar que es va acomiadar dels segrestadors com a amics. El van tractar bé, sobretot en el segon amagatall. Van jugar a cartes, es van acomiadar bevent whisky i fumant, és realment curiós.

—Xavi ha llegit el llibre?
—Sí. Per puntualitzar algunes coses. Sempre hi ha coses concretes a matisar. Tampoc no m’ha dit què en pensa. Sap que he fet un treball d’investigació, que he intentat contrastar i contar la història d’una manera ponderada. Evidentment, la seua visió sobre ETA político-militar no és la meua. Ell se’n va allunyar, és cert, i va arribar a ser en la llista negra d’ETA militar per haver donat suport a una associació que defensava la pau i estava en contra del terrorisme.

—…
—Amb Xavi la relació és fluida. Hi ha un puntet de confessió, d’obrir-se en canal, de contar-te tota la seua història, i això crea un vincle especial. Aprens molt d’aquesta gent que ha viscut coses tan bèsties. Per a algú com jo, nascut l’any 2000, és molt llunyà, i el fet de segrestar una persona em sobta molt. Poder-me ficar en la seua pell ha sigut un aprenentatge psicològic per a entendre’n les raons. Sense justificar-lo, però sí intentant comprendre el context, l’època, i les situacions personals de cadascú.

—Fa pocs dies que el llibre és al carrer, però heu rebut cap comentari de gent de la Safor que puga dir que potser sap on és l’amagatall…?
—No. Només m’han arribat mems a les xarxes. Gent de la Safor que ha fet un fotomuntatge amb tres encaputxats amb una estelada de fons i un figatell i una enquesta sobre quin pensa la gent que podia ser el nom del poble. En realitat, siga quin siga el poble, la realitat no canvia. La realitat és que Luis Suñer va ser a molt pocs quilòmetres de casa seua, baix d’un negoci obert al públic. És un fet un poc estrany per a un segrest, que se sol fer en un lloc apartat on no hi haja soroll.

La cúpula del moviment islamista palestí Hamàs ha confirmat  negociacions “directes i avançades” amb els Estats Units amb vista a la represa de l’alto-el-foc a la Franja de Gaza.

En declaracions a la cadena Aljazeera, un integrant d’Hamàs ha confirmat que aquestes converses “estan en curs des de fa dies i estan tractant l’entrada d’ajuda i un alto-el-foc” en l’enclavament palestí, trencat des del mes de març, quan Israel va reprendre els bombardejos i va començar a preparar una pròxima ampliació de la seva operació en la Franja.

Segons la radiotelevisió pública israeliana, el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu mantindrà una reunió aquesta nit, amb la participació de diversos ministres i alts funcionaris de seguretat, per a discutir un acord d’intercanvi de presoners o el retorn als combats a Gaza.

Hamàs ha anunciat que alliberarà en militar israelià-estatunidenc Edan Alexander com a gest de bona fe per a “aconseguir un alto-el-foc, obrir els creus i permetre que l’ajuda i el socors arribin a la Franja de Gaza”.

El Govern xinès ha anunciat un acord amb els Estats Units per a l’establiment d’un mecanisme de consultes comercials i econòmiques amb vista a la resolució de la guerra aranzelària declarada pel president estatunidenc, Donald Trump.

El vice-primer ministre He Lifeng, cap negociador de la Xina en les converses mantingudes aquest cap de setmana a Ginebra (Suïssa) amb la delegació estatunidenca, ha celebrat una trobada “sincera, profunda i constructiva” amb el secretari del Tresor dels EUA, Scott Bessent, per a resoldre les seves diferències.

En aquest sentit, i segons un comunicat recollit per l’agència oficial de notícies xinesa, Xinhua, He ha anunciat que “totes dues parts han arribat a un acord sobre l’establiment d’un mecanisme de consulta econòmica i comercial entre la Xina i els Estats Units, i realitzaran més consultes sobre qüestions d’interès mutu”.

Aquesta declaració té lloc després que la Casa Blanca anunciés un “acord” no especificat en el que Bessent va descriure com a “productives” les converses amb la seva contrapart xinesa.

Bessent, després d’agrair l'”interès” exhibit pels seus interlocutors, va prometre donar més informació sobre aquest tema aquest pròxim dilluns.

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha acceptat l’oferiment del president rus, Vladímir Putin, d’abordar “negociacions directes” de pau la setmana vinent a Istambul. Seria la primera vegada que tots dos dirigents parlarien cara a cara del conflicte.  

Ara com ara, la cimera no és garantida. Tot i l’oferiment de Putin, no se n’ha confirmat l’assistència. I si bé Zelenski ha dit que no tenia trellat “allargar els assassinats”, ha confiat que hi hauria un alto-el-foc que començaria demà, complet i durador, per a proporcionar la base necessària per a la diplomàcia. “Esperaré Putin dijous a Turquia. Personalment. Espero que aquesta vegada els russos no cerquin excuses”, ha dit el president ucraïnès. 

Putin havia anunciat hores abans que volia entaular negociacions directes i sense condicions prèvies a partir de dijous, dia 15. Si bé ha dit que no descartava d’allargar l’alto-el-foc de tres dies declarat el 7 de maig amb motiu del Dia de la Victòria, ha matisat que la decisió dependria de l’actitud de les autoritats ucraïneses. 

El president rus ha fet aquestes declaracions poc després de la visita dels mandataris del Regne Unit, França, Alemanya i Polònia a Kíiv, on van sol·licitar, amb la predisposició d’Ucraïna, un alto-el-foc de trenta dies com a mesura de confiança amb vista a l’obertura de negociacions en ferm per a posar fi a la guerra. Els dirigents europeus, per part seva, posen en dubte l’oferta de diàleg de Putin si no hi ha alto-el-foc.

Una comèdia gastronòmica de Jordi Casanovas - Lloc: Teatre Principal

Santa Maria (Mallorca) va vibrar ahir amb una mostra exemplar de reivindicació de drets lingüístics. La Diada per la Llengua va ser un exercici de defensa d’una identitat col·lectiva que va reunir milers de persones a la plaça Nova, com ja es va fer l’any passat a la plaça Major de Palma.

Amb una macroballada de ball de bot i les intervencions de l’Obra Cultural Balear i de Joves de Mallorca per la Llengua, que van convocar la Diada, la jornada va deixar unes imatges aèries espectaculars:

Milers de persones van omplir la plaça:
La gent va aixecar la figura de Mallorca a l’aire:

La jornada va començar a les 16.30 i hi havia dos escenaris on van pujar fins a sis grups per amenitzar la tarda i fer de l’acte reivindicatiu també una festivitat.

En el seu discurs, Antoni Llabrés va defensar el dret de viure en català i va denunciar l’ofensiva institucional contra la llengua. “La llengua passa una situació complicada, tots ho sabem; per això, els que l’estimam no podem defallir.”

“Sí a la llengua”: Santa Maria vibra amb una Diada per la Llengua multitudinària

Josep Buades, en nom de Joves per la Llengua, ha reivindicat l’acció del jovent contra la discriminació lingüística i ha reclamat un futur digne per a Mallorca.

Els Bombers de la Generalitat calculen que trigaran uns quants a poder donar per extingit l’incendi d’indústria de Vilanova i la Geltrú (Garraf), que ahir va causar un núvol tòxic de clor i va obligar a confinar cinc municipis del Garraf i el Baix Penedès.

Cinc dotacions dels bombers han treballat durant tota la nit amb tasques de vigilància i monitoratge de les emissions a la nau de Cleanwater Pool, que presenta un gran risc d’esfondrament i que encara acumula una gran quantitat de productes químics.

“Estarem dies supervisant-ho. Intentarem que demà es recuperi al màxim la normalitat al polígon de Vilanova”, ha explicat l’inspector en cap dels Bombers de la Generalitat David Borrell en una entrevista a RAC 1.

Ahir a la nit ja es va aixecar el confinament a Vilanova i la Geltrú, el nucli de Roquetes de Sant Pere de Ribes (Garraf), Cubelles (Garraf), Cunit (Baix Penedès) i Calafell (Baix Penedès).

Neteja de residus i espècies invasores al Rial del Sapí i al Rial de Sa Clavella - Lloc: Davant de l'Escola Joan Maragall

Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

El Servei Meteorològic de Catalunya manté l’avís de perill moderat per pluja a gairebé tot el litoral del Principat. Durant la matinada hi ha hagut fortes precipitacions que han deixat fins a 70,8mm a Cassà de la Selva (Gironès), més de la meitat dels quals han caigut en només 30 minuts.

Destaquen els 49mm de la Roca del Vallès (Vallès oriental), els 38,4 de Torroella de Fluvià (Alt Empordà), els 37,2 de la Tallada de l’Empordà (Baix Empordà) i els 36,1 de Granollers (Vallès oriental).

Bon dia,
la pluja va marxant pel nord-est, però ha deixat quantitats molt abundants de precipitació, així com intensitat torrencial.
Fins al moment, destaca Cassà de la Selva (el Gironès) amb 70,8 mm, 42,2 mm dels quals caiguts només en 30 minuts. pic.twitter.com/sjIvWyZ6tV

— Meteocat (@meteocat) May 11, 2025

Abans del migdia s’iniciaran ruixats de curta durada a punts del Pirineu, prelitoral i zones properes. Aniran acompanyats de tempesta i, localment, de calamarsa.

A les Illes, l’avís per pluja és carabassa al nord de Mallorca i es poden arribar a acumular 40mm en una hora i fins a 60 o 70mm en tres hores. També hi ha risc de tempesta. A Menorca l’avís és groc, amb acumulacions de 30mm en una hora i risc de tempesta.

A Catalunya Nord s’esperen pluges i tempestes, amb vents de més de 30 quilòmetres per hora, gairebé a tota la regió.

Jornades de recreació SXVIII - Lloc: Platja d'Arenys (Rial del Bareu)

El president de Rússia, Vladimir Putin, ha assegurat que no descarta allargar l’alto-el-foc de tres dies declarat el 7 de maig amb motiu del ‘Dia de la Victòria’, però ha matisat que aquesta decisió dependrà de l’actitud de les autoritats ucraïneses, a les quals ha instat a entaular negociacions directes i sense condicions prèvies a partir del pròxim 15 de maig.

“Hem declarat un alto-el-foc per tercera vegada en aquesta festivitat sagrada per a nosaltres. En el futur no descartem la possibilitat d’estendre la seva vigència. Però, per descomptat, després d’analitzar el que ocorrerà en els pròxims dies, en funció de com reaccionarà el règim de Kíev a la nostra proposta”, ha manifestat Putin en una declaració sense preguntes davant els mitjans russos i internacionals en el Kremlin.

Putin ha proposat començar “sense demora” el procés de diàleg a la capital de Turquia, Istambul. Encara no hi ha resposta d’Ucraïna.

Les declaracions arriben hores després que els líders del Regne Unit, França, Alemanya i Polònia sol·licitessin des de Kíiv, amb la predisposició d’Ucraïna, d’un alto-el-foc de trenta dies com a mesures de confiança en vista a l’obertura de negociacions en ferm per a posar fi a la guerra.

Avui, 11 de maig de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• L’obsessió dels Mossos per com se’ls va escapar Puigdemont, en set informes que arriben demà al jutjat
• Com va guanyar el conclave Lleó XIV?
• La solució de Texas i Califòrnia per a posar fi a les apagades
• Una visita virtual a l’exposició que ha obert a València la celebració dels trenta anys de VilaWeb
• El Salvador, el “paradís del surf” que lluita per atraure tant presos com turistes
• Xavi Torres: “Van acceptar de tallar-me el cap per satisfer el poder”
• Javier de las Muelas: “Una copa que sembla un arbre de Nadal no té res a veure amb l’esperit de la cocteleria”
• Quines herbes remeieres podem prendre per dormir millor?
• Orbitant la ceràmica: vins d’àmfora
• Avançament editorial: ‘Algú els ha de matar’, de Patricia Evangelista
• Claca cultural i més | Mail obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CDLXVI): Entre la penombra i l’ardor

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Després d’una etapa fosca i a la deriva, el Barça sembla que ha recuperat l’esperança amb Hansi Flick i una fornada increïble de futbolistes de la Masia. Amb la lliga a tocar abans del partit contra el Reial Madrid a Montjuïc, entrevistem el periodista de TV3 Xavi Torres (Barcelona, 1967), una de les veus més autoritzades sobre el món culer.

Amb ell parlem de la temporada del Barça –inclosa la dolorosa derrota a San Siro–, el futur de la plantilla, els anys de Xavi Hernández i les figures de Pep Guardiola i Johan Cruyff, però també de qüestions més personals, com ara les represàlies que ha rebut a TV3 i en l’àmbit judicial.

—Què us ha semblat la semifinal de la Lliga de Campions entre el Barça i l’Inter?
—Probablement és la millor eliminatòria de la història de la Champions. I, com va dir Guardiola, és una bona notícia perquè diverteix i, al final, el futbol serveix per a això. Que hi hagi molts partits com aquests i així tots continuarem en el negoci. Pel que fa al Barça, doncs ha estat el Barça de tota la temporada. Un equip extraordinari en atac que pateix en l’equilibri defensiu. Ens podem queixar de l’àrbitre, podem dir que Yann Sommer va fer el partit de la seva vida, podem dir moltes coses… Però el Barça, al final, ha encaixat set gols en una semifinal. Així és molt difícil de guanyar una Lliga de Campions. Crec que hi ha moltes coses a millorar, i aquesta és la gran notícia.

—Després del 2 a 3, el Barça no va rebaixar les revolucions del partit i va continuar atacant a pit descobert. Aprendre a adormir el joc forma part d’aquest procés de millora?
—Et faré una pregunta. Si tires enrere i intentes de posar un punt de pausa al teu equip, és a dir, intentes de protegir Szczesny, estàs segur que no encaixaràs un gol?

—No hi ha una garantia absoluta.
—Crec que sempre, a la vida, no només al futbol, el camí és recte i com més corbes facis, més et mareges. El Barça va fer el que va fer. Si el pal de Lamine hagués anat a dins, avui no parlaríem d’això, no? Diríem que bé que aquests nanos s’han mantingut fidels a una idea i uns plantejaments des de principi de temporada. Crec que has de ser fidel a la teva idea, però hi ha matisos, no perquè vagis guanyant a dos minuts del final, sinó perquè hi ha unes altres maneres de fer més gran i poderós aquest equip.

—Com ara?
—Un exemple són els canvis en la línia de fora de joc que veiem últimament. En determinats moments, Flick ha ordenat de tirar-la uns metres més enrere. Això no és renunciar a res. Simplement, és una modificació per a determinats moments i circumstàncies. A vegades perquè no hi ha els jugadors ideals sobre la gespa.

—Però es pot calmar el joc amb la pilota.
—Sí, si el Barça continua apostant pel joc frenètic, el millor és agafar la pilota i controlar-la. És a dir, no permetre el cos a cos, el fet de córrer com si s’hagués d’acabar el món. Crec que és millor tenir la pilota i defensar-se amb la pilota, i aquest equip és capaç de fer-ho. Ara, és veritat que Pedri estava esgotat i a la segona part de la pròrroga ja no era a la gespa. A la plantilla hi ha alguns jugadors que prefereixen córrer a la pausa, però un dels marges de millora és saber defensar-se amb la pilota.

—L’eliminatòria palesa que s’ha de millorar la plantilla?
—No hi ha cap dubte que s’ha de millorar aquesta plantilla. La temporada va començar sense ni un euro a la caixa i valent-se del planter de manera desacomplexada. L’únic fitxatge va ser Dani Olmo, tot i que van marxar Cancelo, João Félix i Gündoğan, que havien estat jugadors importants. Es va valdre de planter perquè no hi havia res més, però mires el fons d’armari de l’Inter de Milà, els canvis que va fer, i veus que hi ha marge de millora. Ara, no sé com està l’economia per a fer els fitxatges que caldrien.

—Algun jugador ha estat assenyalat?
—Sobre jugadors assenyalats i retrets… M’agrada poc això. El primer gol de l’Inter és arran d’un error d’Olmo i, el segon, una errada en el control de Gerard Martín. Van fer un bon partit, no?

—El primer un gol i el segon dues assistències…
—Doncs això. El tercer i el quart són errors individuals en la marca d’Araújo, que normalment està bé, tot i que té algunes mancances. Fer retrets a un grup que fa una temporada bestial em sembla gratuït i innecessari. Dit això, crec que Deco s’ha de plantejar coses. Si arriben 40 o 50 milions per Araújo, jo me’l vendria. Si n’arriben 50 més per Frenkie, també. S’han de prendre decisions perquè calen fitxatges per a millorar. Però no m’apunto als retrets.

—A principi de temporada, en alguns entorns mediàtics es va fer befa de Flick amb malnoms com ara Hansi Martino o dient que era un professor de gimnàs i un paracaigudista.
—El nostre col·lectiu, els periodistes, tendeix massa a l’espectacle i molt poc a la informació. El sector ha evolucionat a mesura que els clubs s’han tancat i hi ha menys accés a la informació. Com que no podem donar informació, fem tertúlies i opinem. Massa vegades s’opina gratuïtament, sense tenir ni idea de res, o de molt poc. I el cas de Hansi Flick n’és un exemple més. És un home amb molt bona trajectòria i els seus equips sempre han jugat bé a futbol, sempre han jugat a l’atac, i en el que representa el Barça, és molt transparent, perquè això que fa aquí, ja ho feia amb el Bayern.

—Dimarts a la nit, Jordi Cruyff va dir que el seu pare estaria orgullós d’aquest Barça.
—El Johan, que conec bé, estaria molt content de veure aquest futbol. Avui diria, tot i que era complicat posar-se dins del seu cap [riu], que ens han fet set gols, però el Barça va estar a punt de fer-ne vuit. I alegria per a tothom. No tinc cap dubte que el Johan estaria molt content amb el futbol del Barça, perquè, a més a més, ho fa amb gent d’aquí, de la casa. I crec que aquest element de la Masia és molt important.

—Creieu que els culers s’havien oblidat del mal que feien aquestes eliminacions, com va passar amb el mateix Inter el 2010 o el Chelsea el 2012?
—Saps què passa? Feia deu anys que l’afició no patia. Des de la Champions de Luis Enrique. D’aleshores ençà, s’han viscut les humiliacions de Torí, Roma, Liverpool, Lisboa, l’Europa League… Feia deu anys que no patien. Això és molt bèstia. El Barça pot perdre, però ha de ser aquí. L’obligació és ser aquí. La gran notícia de tot plegat és que el Barça ha tornat. Cal cuidar molt bé aquesta generació de Cubarsí, Gavi, Pedri, Fermín, Casadó, Bernal, etc.

—I Lamine?
—Lamine menja a banda perquè és una cosa extraordinària. Hem de ser conscients que hi haurà nanos del planter que marxaran perquè tampoc no n’hi ha tants a baix que puguin ser indiscutibles. Hem de cuidar molt bé aquesta generació i fitxar les peces essencials.

—Quines són?
—Un davanter centre és fonamental. A la Masia no hi ha cap nou bestial. Per tant, gasta’t els calés aquí. En una situació ideal, segurament se’n fitxarien dos. I també algun lateral, però res més.

—I a la porteria?
—Hi ha dos nois que em sembla que mereixen una oportunitat. Un és Diego Kochen, que ja va traient el cap al primer equip, i l’altre és Iker Rodríguez. És juvenil, però és un tros de porter. Se’ls ha de donar oportunitats. Es va fer amb Víctor Valdés i és un dels millors de la història. Aquests nois tenen la mentalitat, l’ADN i l’estil. Si ens atrevim amb els altres, també ens hem d’atrevir amb ells.

—La porteria fa més por, potser.
—Estan preparats. Són alts, juguen bé amb els peus… Ens hi hem d’atrevir. Som un equip valent.

—L’heu mencionat abans, però que us sembla Lamine? Hi ha gent que li reclama més gols…
—Tan sols té 17 anys i, per mi, és el millor jugador del món ara mateix. A diferència de Messi, a la seva edat, Lamine entén el joc. Messi comença a ser titular entre els 18 i 19 anys i jugava de manera individual. A 17, Lamine és indiscutible i, quan hi ha problemes, tots els companys el busquen. Amb això no vull dir que serà millor que Messi, però impressiona. Ara, jo també li reclamo que millori, que progressi, i que faci més gols. No tinc cap dubte que els farà. Fins i tot penso que, depenent de com evolucioni el joc i la plantilla, pot arribar a ser un fals nou extraordinari.

—Com Messi amb Guardiola?
—Sí. Més a prop de l’àrea, més gols. Messi, quan Guardiola el va obligar a pensar, va ser un espectacle i va fer el que no ha fet mai ningú. 50 gols a la lliga i 91 en un any natural. Surrealista. També penso que Lamine té espais de millora i un, és clar, és el gol. Si diem que és el millor del món, li hem d’exigir això, no? Això i continuïtat.

—Abans heu mencionat els àrbitres. Què en penseu de l’actuació arbitral de Szymon Marciniak a San Siro?
—M’agrada molt poc parlar dels àrbitres. És un tema que m’avorreix moltíssim i penso que el Barça i el Madrid, que tradicionalment són els que aixequen la veu, són els que menys es poden queixar. De Marciniak no em va agradar l’arbitratge més per les qüestions de continuïtat que per les decisions. Per mi no hi havia falta a Gerard Martín en el tercer gol de l’Inter, el penal a Lamine em sembla fora de l’àrea i el de Cubarsí, en els temps modern del VAR, ho és. En les grans coses, crec que Marciniack i el VAR van encertar. Ara, als futbolistes els molesten més altres coses que tenen a veure amb el joc.

—Quines?
—La permissibilitat amb les faltes, per exemple. No et deixen entrar en ritme. En tot cas, és un tema que m’avorreix moltíssim. És una excusa fàcil. Habitualment, hi ha raons per a explicar victòries i derrotes que tenen molt més a veure amb el joc que amb l’àrbitre.

—Jugadors, entrenador i president s’han queixat de l’arbitratge.
—No jutjo res. Tenen dret de fer-ho.

—Com s’explica el canvi de mentalitat que ha fet l’equip sota les ordres de Flick en menys d’un any?
—Té a veure amb els coneixements, l’experiència i la gestió del grup. Jan Laporta el va fitxar per això. Va rebre informes de Nagelsmann, Tuchel i Klopp, tots grans entrenadors, però Flick, molt menys mediàtic, li expliquen que gestiona molt bé les persones. I Laporta, coneixedor de la selva de la premsa i els mil entorns, considera que és la millor figura per fer-se càrrec de l’equip. Dit això, Flick és molt més. És un entrenador excels, que ha guanyat la Lliga de Campions i que fa un gran futbol amb gent de la casa. Té talent. M’agrada molt poc mirar enrere… Ni diré que Xavi era molt dolent, ni que va fracassar, però la diferència és realment cridanera.

—Sembla màgia negra, la veritat.
—La temporada passada no hi va haver ni un sol futbolista en la seva millor versió. Quan passa això, la responsabilitat és de l’entrenador, però si un equip roda i hi ha dos futbolistes que grinyolen, evidentment és una cosa dels individus. I, és clar, és cridaner veure el nivell de Raphinha, Pedri, Íñigo… Tots els futbolistes, vaja. Deixant de banda que Cubarsí i Lamine, per exemple, tenen un any més. Ara, el fet diferencial és el talent de Flick. Ara passarà el primer any i, tant de bo, aquest Barça guanyi la lliga, però com parlàvem abans, és molt important tocar les tecles de la continuïtat. Hi ha projecte almenys per a cinc anys, cinc anys de títols, èxits i alegries.

—“Ja veurem com serà la segona temporada de Flick” és una frase que ja es gasta en alguns llocs. Com es manté el nivell de Raphinha o la quota de gols de Lewandowski?
—És una obligació de l’entrenador. Crec que es pot mantenir el nivell d’aquests jugadors, tenint en compte que cada vegada s’entendran més i, defensivament, l’equip millorarà. És necessari que ho faci. Aquest any, el Barça ha fet 8 remuntades i no va poder culminar la novena. En aquests estadis finals de la temporada deixes de ser favorit perquè el rival també és molt bo. No es pot estar permanentment alçant partits. A la copa, contra l’Atlètic de Madrid, al minut 7 perdies per 0 a 2. Això és un problema.

—És un desgast extra…
—Més enllà de qüestions individuals, hi ha millores col·lectives, perquè el Barça té un avantatge que no tenen l’Inter, el PSG, el City, el Liverpool o l’Arsenal, que es diu Lamine Yamal. Qualsevol millora passa pel col·lectiu. L’any vinent Raphinha estarà bé i Lewandowski, una mica pitjor, perquè cada any pesa una miqueta més. Per això deia que cal trobar un davanter centre. Jo ja tinc una edat i recordo quan el Barça va fitxar Terry Venables…

—1984?
—Sí, l’equip va fer un canvi sideral en l’àmbit físic. Es va passar de tocar la pilota com demanava Menotti a córrer com exigia Venables. El canvi de paradigma va ser bestial amb la introducció de la pressió, la permanència física, etc. El club, el Barça, no estava preparat i, l’any següent, tothom anava amb la llengua fora, fosos. Ara, tot plegat ha millorat i no tinc por que passi el mateix. Espero que el Barça millori i tingui un bon cicle.

—Com veieu el Madrid abans del partit de diumenge?
—No hi ha ni un argument per a pensar que la cosa no anirà bé. El Barça ho fa bé. Ara, com deia abans, hi ha un moment, en determinats partits i rivals, que no ets favorit. En trajectòries llargues pots ser millor perquè tens un sentiment més col·lectiu, però en un partit, quan el rival té Mbappé, Vinicius i Bellingham, et poden fer un gol en qualsevol moment. A la copa va passar això i penso que el Barça ha après la lliçó. Crec que anirà bé, però serà complicat perquè és l’última oportunitat del Madrid.

—El calendari del Barça és complicat.
—És duríssim. Per això és important guanyar, perquè després tens a l’Espanyol, pendent de salvar-se i amb l’incentiu de fotre la lliga al Barça; i el Vila-real i l’Atlètic, que es juguen la Champions. És un calendari que no permet distraccions ni laments per la derrota contra l’Inter. Dit això, l’objectiu, que és la lliga, és prou atractiu perquè l’equip jugui com si l’hi anés la vida.

—Què va passar a Sevilla?
—El Barça va anar a la Cartuja a buscar la copa. De fet, ho pensava tothom.

—El Madrid també…
—Totalment. Només cal veure la primera part i el xou de Florentino amb els àrbitres. Tothom es pensava que el Barça tenia la Copa a la butxaca. I de cop, quan faltava res, guanyava el Madrid. Hi ha moments que s’igualen les forces i no hi ha favorits.

—Abans del final del partit, els jugadors del Madrid van causar un avalot, amb intent d’agressió a l’àrbitre, que gairebé ha restat impune. Què n’opineu?
—És una branca més d’aquest país podrit. Tots els òrgans de decisió són allà i tots són formats per gent que ha tingut relacions amb el Madrid, siguin reals, laborals o emocionals. Quan les coses es decideixen des d’allà passen aquestes coses.

—I com s’arregla?
—A principi de temporada, quan hi ha assemblees i eleccions. El Barça va votar Javier Tebas i Beatriz Álvarez, els presidents de les lligues masculina i femenina. Massa vegades, el Barça ha estat al costat d’aquesta gentussa. Per tant, quan passen coses, no tens dret de protestar. Si vols protestar, rebel·la’t i treballa per canviar les normatives. Perds les votacions? Acceptes la democràcia, però continues treballant i essent dissident. No es poden canviar les regles a mitja temporada. Les crítiques populistes no serveixen de res.

—Recuperem el fil anterior. Què va passar amb Xavi?
—Crec que el problema va ser la inexperiència. No tots els grans jugadors són grans entrenadors. Xavi va arribar aquí amb el consens de tothom, i inspirats pel que va ser com a jugador. El veiem com el tercer esglaó de la cadena Johan, Pep i ell. Ens imaginàvem que entrenaria com jugava. Paco Seirul·lo, gran director de metodologia del club, va dir que Xavi mai li va fer un pregunta sobre el joc. Per què? Perquè no ho necessitava. Dins el camp entenia perfectament el joc i li sortia de manera natural. Però quan ho ha hagut d’explicar i traslladar-ho als seus futbolistes, no se n’ha sortit.

—El 2023 va guanyar una lliga i una supercopa, però amb un futbol de supervivència…
—Sí, va optar per fer un equip amb unes altres característiques. El Barça va guanyar la lliga amb molts 1 a 0 i situacions de bloc baix. En molts partits s’acabava demanant l’hora. I això és el Barça, els títols es valoren, però es demana més. La temporada següent, ell mateix va fer un canvi i va fitxar jugadors més ofensius. Va provar de transmetre el seu futbol, però és una cosa molt difícil i no se’n va sortir.

—Alguns jugadors no van acabar gaire contents.
—Hi va haver males relacions amb alguns jugadors. No és normal que Raphinha faci l’estripada que ha fet aquesta setmana. Tampoc no ho era que Pedri malparlés. La cosa es va complicar. Ho atribueixo a la inexperiència. Crec que Xavi sap de futbol i penso que en el futur, en unes altres experiències, pot reeixir. Dit això, també té la necessitat d’un staff més poderós. És una suma de molts factors. Koeman, una altra llegenda, tampoc no va reeixir.

—Però quan es fitxa Koeman ja se sabia de quin peu calçava.
—D’acord. Abans deia, el periodisme ha deixat de fer coses i s’ha abocat a l’opinió. Xavi va arribar amb el consens de tothom… Ningú es va parar a mirar com jugava el seu Al-Sadd a Catar, que va ser campió de lliga. Un amic meu treballava amb Juanma Lillo, quan es va fer càrrec de l’equip després de Xavi. La idea era no tocar gran cosa perquè l’Al-Sadd venia de guanyar, però se li va demanar que examinés al detall el joc. Va repassar tots els partits i es va adonar que l’equip de Xavi era molt contundent en les dues àrees, és a dir, defensant i atacant. En canvi, no hi havia gaire mig del camp.

—Aquí ens vam imaginar el contrari…
—Ningú es va fixar en l’Al-Sadd, que era l’única referència del Xavi entrenador. Era més fàcil creure que entrenaria com jugava.

—Mikel Arteta va explicar que va demanar consell a Pep Guardiola per derrotar el Madrid a la Lliga de Campions. Per què Xavi no va fer igual per desllorigar el seu Barça?
—Em sap greu. Vaig ser molt crític amb el joc del Barça de Xavi, mai amb la seva persona, i vaig deixar escrit que seria útil que anés a parlar amb el Pep per atendre determinades qüestions. Però com que les relacions entre tots dos no són les millors… Es van intercanviar whatsapps i, una vegada, es van trobar i parlar, però no pas amb la profunditat que requeria la situació. És una cosa que em sap greu perquè crec que no té sentit. Simeone, Zidane… Tot Déu ha anat a veure el Pep. El pobre Manel Estiarte es torna boig per encabir a l’agenda el munt de peticions de gent que vol veure’l i entendre com treballa.

—I Xavi…
—Xavi no. En part perquè considera que el Pep no s’ha portat bé amb ell. Per mi és al·lucinant, però és la seva opinió. El seu Barça va ser més pobre del que segurament hauria estat si hagués escoltat determinades opinions. Si el Johan fos viu, en Xavi s’hauria saltat el Pep i l’hauria anat a veure. I ell l’hauria ajudat perquè el Johan se l’estimava molt. Però el Johan ja no hi és. Xavi no tenia referents d’altíssim nivell, aquest és el problema.

—Quin és l’origen de la mala relació entre Xavi i Guardiola?
—Això t’ho ha d’explicar ell. Demana-li una entrevista i que t’ho expliqui…

—No me la donarà…
—Que t’ho expliqui ell. A vegades les relacions humanes són complicades i els entorns influeixen.

—Xavi es va enfadar amb vós per les crítiques al joc del seu Barça.
—Sí.

—Creieu que continua enfadat?
—Vaig tenir molt bona relació amb el Xavi i crec que continua enfadat. Em prenc de manera seriosa la meva feina i intento de ser honest. Procuro no criticar per criticar i intento d’argumentar-ho tot. S’ha de ser honest amb l’ofici, els teleespectadors i els lectors. En tot cas, espero que algun dia ho entengui. M’ha passat amb presidents, entrenadors i futbolistes.

—Ara que esmenteu els presidents. Sandro Rossell va reclamar el vostre cap.
—És una bestiesa, però el poder sempre ha intentat callar el periodisme. No sóc el primer. Sí, vaig passar una època a galeres amb Rossell, i després amb Bartomeu. Quan els Mossos van trobar la famosa llista negra de periodistes assenyalats, allà hi havia el meu nom. El poder sempre ha intentat això. Em sap greu la poca cultura democràtica que van tenir Rossell i Bartomeu. De totes maneres, els retrec poques coses, a qui sí que li retrec és al meu cap d’esports [Josep Maria Farràs], que va abaixar el cap i ho va acceptar. Van acceptar de tallar-me el cap per satisfer el poder. És tristíssim. Em va decebre molt, però vaig ser un gra al cul de molta gent i, per fortuna, un dia es va acabar.

—Per què reclamen el vostre cap?
—No els agradava la informació que feia del Barça. Em consideraven pròxim a Guardiola, Cruyff i Laporta. Això de Laporta fa gràcia perquè jo vaig donar la notícia que el Pep seria el nou entrenador del Barça sense que el president encara hagués avisat Rijkaard…

—Ai…
—Es va enfadar tant que crec que em va estar més de sis mesos sense agafar-me el telèfon. I Cruyff…

—Què va passar?
—Em va tancar al seu despatx i em va fotre l’esbroncada més bèstia que m’han fet mai.

—Arran de què?
—En aquell moment feia els partits de segona divisió. El Barça B jugava contra l’Eibar, que estava en posicions de descens i era un desastre. A la mitja part guanyaven 0 a 2. A l’alineació del Barça tothom estava canviat. Cembrano, que era migcampista, jugava de lateral dret; Pirri, que era extrem, feia de lateral esquerre; Òscar García, que era mig centre, feia de davanter centre… Era tan xocant que al descans l’hi vaig preguntar a Quique Costas, que era l’entrenador.

—I què va dir?
—Que havia rebut ordres de Tonny Bruins Slot, que era el coordinador entre el filial i el primer equip. Em va dir que ell no ho volia fer, però li havien ordenat. A la mitja part ho va canviar tot i el partit va acabar 2 a 2. El dilluns següent vaig anar a l’entrenament del primer equip i en Ricard Maxenchs, històric cap de premsa, em diu: “Xato, xato. Vine cap aquí que en Johan vol parlar amb tu.” Jo era molt jove i en Johan, amb qui encara no tenia la relació que hi vaig tenir, impressionava molt.

—I entreu al despatx…
—Al despatx no hi havia ni un paper. El seu despatx era el camp i la pilota. Ell tenia els peus sobre la taula. Vaig dir bon dia, i ell va respondre: “Tu on jugues?” Li vaig explicar per on havia passat, i ell: “No en tens ni puta idea.” I, a partir d’allà, em va dir de tot… Saps què va passar? Doncs que Cembranos i Pirri van fer carrera com a laterals. El Johan anava deu anys per davant de tothom. Intentava de treure suc del que tenia.

—Abans heu dit que vau ser un gra al cul…
—No em vaig rendir. Uns altres companys de la tele van passar pel mateix.

—I han desaparegut?
—No, però van optar per unes altres vies. Uns altres no, van fer com jo. T’explico una anècdota.

—Endavant.
—La notícia de la dimissió de Sandro Rossell la vaig donar a Twitter perquè a la tele no tenia cap manera de fer-ho. Ho vaig posar allà com un pobre desgraciat. Vaig rebre una informació. Vaig aturar la moto a Francesc Macià, vaig fer una trucada, i vaig escriure el piulet. D’allà, me’n vaig anar a la tele. Allà, els que m’havien apartat i marginat, em van demanar la informació, però jo els vaig que no pintava res. TV3 no va donar la notícia fins que no ho va haver publicat La Vanguardia. La resta de mitjans del món, en canvi, parlaven de la notícia del periodista Xavi Torres, no de TV3… I en aquest període en van ser unes quantes així. És terrible.

—El cap d’Esports que heu mencionat, Josep Maria Farràs, va acabar fitxant pel Barça.
—Mira, el cap d’Esports de TV3 només té un mal de panxa, que són les relacions amb el Barça. La resta d’esports i clubs tenen la necessitat que TV3 els ajudi. El Barça, no. És TV3 qui necessita tenir bones relacions amb el Barça per a poder fer entrevistes, tenir informació… És una baralla constant amb el club i necessites que el president et tingui en compte. Ell, després de vuit anys, va anar a parar al Barça. No cal donar-hi més voltes. Ja està. Segur que ell sap que es va equivocar. Ho deixo aquí.

—Segur.
—Prefereixo pensar que sí.

—Algú podria dir que el vostre patiment ha estat compensat pels problemes judicials de Rossell i Bartomeu.
—No em compensa gens. Rossell va anar a la presó. S’ha demostrat que no era culpable i que no li tocava de ser-hi. És una bestiesa. És un error més de l’estat. Jo mateix vaig ser encausat per un tema del procés. Ara sembla que, per fi, s’ha tancat, però he estat molts anys encausat, tot i ser innocent. Això què vol dir? Que la justícia a vegades falla. L’única cosa que em compensa és veure que allò que denunciava com a periodista, amb el temps, s’ha demostrat que era dolent, lleig i no tenia cap sentit. Això és el que em compensa. En el factor humà no m’hi he ficat mai. Només he criticat la mala gestió.

—Per què us van encausar?
—Era secretari de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes. En Villarejo es va inventar una martingala de les seves sobre el president, Xavier Vinyals, i de retruc jo vaig entrar al paquet. La policia va filtrar la invenció de Villarejo a un mitjà de comunicació, una web d’escombraries que es deia el Taquígrafo, on un periodista venut i entregat ho va publicar. La fiscalia va actuar d’ofici i de cop i volta era dins el forat. És la seva manera de funcionar. Per fortuna, la cosa no ha anat a més perquè era tan escandalós, tan vergonyós, que ni el jutge Joaquín Aguirre ho va tirar endavant.

—De què éreu acusats?
—D’apropiació indeguda de diners. Hi havia unes subvencions i, segons aquesta invenció, tinc uns dos milions d’euros en algun lloc.

—…
—La llàstima és que no els he trobat mai.

—Com ho heu viscut?
—No ha estat senzill perquè causa situacions familiars i laborals complicades. Has d’avisar que potser un dia entres a la presó. Has d’avisar a les teves filles petites, has d’avisar el director de TV3, has de parlar amb molta gent… I veus el teu nom als mitjans, i no ve de gust. Això durant el procés a quanta gent li ha passat? A milers. És com funcionen les coses aquí.

—Heu parlat mai amb Villarejo?
—Mai. Em va tocar de rebot perquè volien caçar en Xavier Vinyals.

—Què penseu quan el veieu pels mitjans explicant les seves batalletes?
—És un element més que em convenç d’una cosa que des de l’adolescència tinc clara, que és que hem de marxar d’aquest país. És un país podrit que se salta tots els codis ètics per la unitat d’Espanya, i a mi no m’interessa ser-hi. I m’és igual ser més pobre i més desgraciat, però amb aquests a mi em fa molta mandra. Em referma en una cosa que d’ençà que tinc ús de raó, que és que jo no sóc d’aquesta gent.

Dues setmanes després, es continua parlant de la gran apagada ibèrica. Hi ha un gran interès per a esbrinar què va passar exactament, en un moment que la majoria dels països acceleren la seva transició energètica. L’estat espanyol és un dels que són a l’avantguarda i serveixen d’exemple per a tothom –en aquest cas, de què es pot haver fet malament. Molts experts ressalten que l’estat espanyol, amb unes taxes tan grans de renovables, especialment amb la solar, que arriba al 50% de generació habitualment, només tingués instal·lats 60 MW de bateries estacionàries en el moment de l’apagada, un fet que troben incomprensible i al qual atribueixen la culpa principal. És per això que també se centra l’atenció en els sistemes elèctrics que tenen proporcions de solar i eòlica equivalents als de l’estat espanyol. I aquí ressalten Texas i Califòrnia. Tot això s’afegeix a un mercat de bateries en ebullició, on gairebé cada setmana s’anuncien noves innovacions.

L’exemple texà

Aquests dies molts experts posen d’exemple allò que s’ha fet a Texas. Malgrat que cada país té unes característiques concretes, es poden trobar molts paral·lelismes d’aquest estat nord-americà amb l’estat espanyol. D’entrada, el 90% de la xarxa elèctrica texana és gestionada per l’Electric Reliability Council of Texas (ERCOT), un operador sense afany de lucre que proporciona electricitat a més de vint-i-set milions de consumidors, un 90% del consum de l’electricitat a l’estat. El febrer del 2021 va tenir una gran apagada, a causa d’una onada de fred extrem que va palesar els dèficits estructurals del sistema elèctric i va causar la desconnexió del sistema elèctric de la resta dels EUA. La xarxa elèctrica es basava en combustibles fòssils, principalment en el gas (vora el 50%) i es va veure que les centrals i la infrastructura no podien resistir unes temperatures tan baixes. Alguns gasoductes es van congelar i van deixar de proporcionar gas. Les centrals eòliques i solars també van patir pel fred, però molt menys.

El sistema elèctric texà es troba en una fase de transició cap a un pes més gran de renovables. Actualment, la capacitat de generació és d’un 38% amb gas fòssil, 23% d’energia eòlica, 19% de solar, 9% de carbó, 7% d’emmagatzematge, 3% de nuclear i només un 0,3% d’hidràulica. Texas és l’estat dels EUA amb més potència eòlica instal·lada, amb 40 GW. Les centrals solars (sense considerar l’autoproducció) hi arriben a 31 GW, amb un rècord de presència en el conjunt elèctric del 57% al març. L’estat espanyol té unes dades molt semblants: uns 34 GW de solar i taxes de penetració màximes equivalents. Però hi ha una gran diferència que assenyalen els experts: si l’estat espanyol té tan sols 60 MW de bateries, a Texas n’hi ha 11.000 MW en funcionament.

El sistema elèctric de Texas té moltes semblances amb el de l’estat espanyol (fotografia: Wikipedia). El paper transformador de les bateries

A més, Texas té una normativa de regulació de serveis d’estabilització de la freqüència de la xarxa (el motiu de l’apagada espanyola) desenvolupada que inclou les bateries, a diferència de l’estat espanyol, on la normativa, ara com ara, ha exclòs les bateries en aquests serveis. A Texas, les bateries poden respondre en un quart de segon a qualsevol alteració greu de la xarxa elèctrica. Funcionen tan bé estabilitzant-la, que des que es van integrar en el sistema elèctric texà, el 2021, han anat desplaçant progressivament les altres dues tecnologies competidores, el carbó i el gas. D’ençà del 2022 han cobert més del 50% de les incidències d’alteració de la freqüència i de reserves de resposta, la capacitat de variar la producció elèctrica en un termini de 10 minuts. Actualment, les bateries donen resposta a més del 80% de les incidències en aquests dos apartats. El 2023, a més, ERCOT va introduir el servei ECRS, amb reserves de contingència dissenyades específicament per cobrir l’augment de l’eòlica i la solar, amb la seva intermitència. Aquestes reserves ECRS s’activen en 10 minuts i poden proporcionar electricitat almenys durant dues hores. Aquí les bateries també han augmentat la participació progressivament fins a assolir un 30%-50%, tot i que el gruix encara es cobreix amb gas.

Precisament un dels motius que s’han donat perquè a l’estat espanyol no s’hagin propagat les bateries és l’existència de moltes centrals de gas que poden estabilitzar la xarxa. Tanmateix, com hem dit, fins ara el sistema elèctric texà es basa principalment en centrals de gas, i això no ha impedit d’incorporar 11 GW de bateries per a emmagatzemar els excedents renovables i proporcionar estabilitat a la xarxa. Però les ambicions texanes en renovables no s’han acabat. D’aquí al 2030 esperen doblar sobradament la solar, i arribar a 72 GW. D’eòlica, pel cap baix, n’instal·laran 15 GW més. Aquest desplegament renovable anirà també amb un augment molt considerable de grans bateries estacionàries, que es multiplicaran per quatre, fins a un valor de 39 GW el 2030; i també de noves línies d’interconnexió amb estats veïns.

Les grans bateries estacionàries BESS són una peça clau per a l’estabilitat de les xarxes elèctriques. Centrals elèctriques virtuals a Texas i Califòrnia

Però a Texas van més enllà, i aquests dies s’ha anunciat una nova central elèctrica virtual (Tesla n’hi té una de fa un temps), amb la col·laboració del fabricant alemany de bateries Sonnen. En aquest cas, es tracta d’aprofitar les plaques solars i bateries de les cases, ajuntant-les virtualment gràcies a programari específic que ho analitza tot i decideix quan és millor carregar la bateria i descarregar-la. Amb això ajuda la xarxa elèctrica quan hi ha incidències, un excés de producció renovable o una manca de producció elèctrica. A més, als clients que vulguin participar-hi els instal·laran plaques solars i dues bateries de 4,8 kW de potència i 20 kWh de capacitat d’emmagatzematge. D’entrada, amb la base de clients disponible, aquesta gran central virtual disposarà de 60 MWh de capacitat d’emmagatzematge, xifra que anirà pujant cada mes.

 Califòrnia també té una central virtual, la més gran del país, amb 75.000 bateries residencials i 375 MW de potència en total. Aquest estat cobreix habitualment el 100% de la demanda elèctrica de les hores centrals del dia (unes 4-5 hores de mitjana) amb solar, eòlica i hidràulica. De fet, la solar tota sola, amb 43 GW en servei, arriba a cobrir el 100% de la demanda més d’un dia. I, així i tot, d’ençà del 2020 no ha tingut cap gran apagada. El secret? Actualment, té en operació uns 16 GW de bateries que proporcionen 31 GWh d’electricitat diaris, i arriba a representar el 30-50% del consum a les hores del vespre, tot un rècord mundial. Això ha fet que el consum de gas hagi disminuït d’un 45% en relació amb el 2023 i d’un 24% en comparació amb el 2024.

Els plans renovables a Califòrnia tampoc no s’acaben ací. Fins el 2035 preveuen d’afegir 19 GW nous de solar (10 GW fins al 2030), 21 GW d’eòlica i 16 GW més de bateries. Amb vista al 2045, la previsió és superar els 50 GW de bateries, planificació que es podria trobar superada pel dinamisme que experimenta el sector, com veurem més endavant.

I l’estat espanyol?

L’estat espanyol va tancar el 2024 amb una generació renovable de 149.000 GWh, el 57% del total del combinat elèctric, un creixement del 10% en relació amb l’any anterior. Actualment, i segons dades de Red Eléctrica, la capacitat total de generació del sistema elèctric espanyol és de 134 GW. La solar és la tecnologia principal, amb 34 GW, seguida de l’eòlica (32 GW), el gas (26 GW de cicles combinats i 5,5 GW de cogeneració), la hidràulica (17 GW) i la nuclear (7 GW). Com dèiem, el fet extraordinari és que això ho hagi assolit sense una capacitat d’emmagatzematge ressenyable, amb només 60 MW de bateries BESS instal·lades, 6,3 GW d’hidràulica de bombatge i 1 GW d’emmagatzematge tèrmic. De fet, aquests dos darrers són els més elevats d’Europa, cosa que segons alguns experts ha fet que no s’hagin instal·lat més bateries. Això, al seu torn, ha motivat que no s’hi hagi desenvolupat la regulació normativa de les bateries. La situació actual és que les bateries no poden oferir serveis d’estabilització de la xarxa elèctrica, a diferència de Texas o Califòrnia.

Tanmateix, cal dir que el pla integrat d’energia i clima (PNIEC), elaborat pel govern espanyol, preveu de tenir 22 GW de bateries l’any 2030. Però, de fet, actualment i gràcies al gran abaratiment de bateries, hi ha un boom de sol·licituds per a connectar més que aquesta xifra a la xarxa elèctrica. El juliol del 2024 havien sol·licitat permís 14 GW de bateries. Xifra que havia arribat a 22 GW el gener del 2025, amb 8 GW nous en poc més de mig any. El Principat encapçala la petició d’emmagatzematge, amb 3.989 MW, mentre que al País Valencià se n’han sol·licitat 460 MW i a les Illes Balears, 100 MW. De fet, a l’estat espanyol, 9,5 GW ja tenen permís d’accés i connexió a la xarxa. A aquesta xifra cal afegir-n’hi uns 6 GW de nova hidràulica de bombatge que també hi han sol·licitat accés, cosa que proporciona una capacitat d’emmagatzematge total de 31 GW, que supera la planificació governamental.

Catalunya encapçala la petició d’emmagatzematge a l’estat espanyol (imatge: Rabobank). El mercat de bateries, en plena ebullició

Cal dir que totes aquestes planificacions, tant a l’estat espanyol com a Texas i Califòrnia, poden ser superades per l’evolució del mercat de bateries. A principi d’any ja us parlàvem del gran abaratiment de les bateries, amb preus de 66 dòlars el kWh a la Xina, incloent-hi tot, bateria, construcció de la central i manteniment durant vint anys. Aquests dies hem sentit dir que les bateries encaririen el preu de l’electricitat, però amb aquests preus (que encara no han arribat a Europa), tenint en compte vides útils de 15.000 cicles de càrrega i descàrrega, tenen un cost de 0,44 cèntims de dòlars per cada kWh servit per una bateria durant tota la seva vida útil. Un cost molt petit que no equival directament a una pujada del preu de l’electricitat d’aquesta xifra, atès que les bateries permeten aprofitar més bé la producció solar i eòlica i, per tant, fan que el cost del kWh produït per aquestes dues tecnologies baixi.

El sector de bateries és en plena ebullició, i hi ha novetats gairebé setmanalment. I no solament en el preu. La xinesa CATL, el primer fabricant mundial de bateries, ha anunciat fa pocs dies novetats que permeten de transportar i instal·lar més fàcilment les grans bateries estacionàries BESS. L’any passat va presentar les bateries Tener en format de contenidor marítim estàndard, amb una capacitat de 6 MWh. Fa pocs dies, a Munic, ha presentat una variant de 9 MWh, el Tener Stack, també en forma de contenidor, però en aquest cas apilat, atès que es divideix en dos. El motiu per fer-ho així és que es pugui transportar més fàcilment per carretera en camions sense superar el límit legal de 36 tones que hi ha en la gran majoria de països. D’aquesta manera, s’evita demanar permisos de transport especial i qualsevol camió pot transportar les bateries, cosa que n’abaixarà d’un 35% els costs de transport, segons CATL.

La companyia, que ha proporcionat bateries a més de 1.700 projectes arreu del món, també diu que el nou format, en comparació amb un sistema de bateries amb mida de contenidor estàndard de 20 peus, representa un augment del 45% d’ús volumètric i del 50% de la densitat energètica. CATL diu que cada Tener Stack pot carregar 150 cotxes elèctrics, cosa que mostra que una de les aplicacions principals seran les estacions de càrrega. En el cas de les bateries estacionàries BESS, per a la xarxa elèctrica, fa que amb les noves Tener de 9 MWh calgui un terç menys de contenidors en relació amb el sistema anterior de 6 MWh, amb estalvis econòmics del 20% en la construcció i una disminució de l’espai requerit del 40%.

Els xinesos de CATL han presentat noves bateries estacionàries per a facilitar-ne el transport per carretera.

El segon fabricant de bateries, el també xinès BYD, no es vol endarrerir i també ha anunciat novetats. En aquest cas, en el segment de les bateries residencials, per a cases. Ha presentat una nova generació que fa servir les piles Blade, que fins ara tan sols emprava a les bateries per a cotxes. Fer-les servir en tots dos segments, i per economies d’escala, farà baixar-ne el cost. Un preu, el de les bateries residencials per a la casa, que ja ha baixat a més de la meitat aquests darrers 10 anys. D’exemple, una bateria de 15 kWh de primeres marques es pot trobar per uns 5.000-6.000 euros, xifra que pot baixar a la meitat en marques més econòmiques. I bateries de 4-5 kWh les trobem entre 1.000 euros i 1.500. Atès aquest abaratiment, el sector també ofereix bateries per a negocis i indústries fins fa poc impensables. Així, els xinesos de Poweroad han presentat recentment bateries modulars de 233 kWh que en què es poden ajuntar fins a 10 mòduls, amb un total de 2,33 MWh i ocupant solament 1,7 metres quadrats.

Tot plegat fa que moltes cases amb plaques solars, empreses i indústries considerin d’adquirir bateries. I d’ací l’interès a Texas, Califòrnia, Alemanya i molts més països a fer grans centrals elèctriques virtuals agrupant-les. Tanmateix, a l’estat espanyol ara per ara és impossible perquè la regulació no s’ha desenvolupat. Per acabar, no es pot dir que no se sabessin els problemes estructurals del sistema elèctric espanyol. Si l’apagada es produí el 28 d’abril, un informe publicat tres dies abans, el 25 d’abril, apuntava que la capacitat solar i eòlica començava a superar la capacitat de la xarxa elèctrica espanyola, s’hi denunciava una manca d’un marc regulador clar i de fonaments de mercat sòlids i es demanava que s’afegissin bateries a les plantes solars i eòliques, entre més mesures tècniques. Tothom ho veia.

Javier de las Muelas (Barcelona, 1955) va ser seduït de ben petit per l’ambient del bar de davant de casa seva, a Sant Andreu de Palomar. Es pot dir que de l’admiració per l’atenció i l’hospitalitat d’aquell vell celler de barri i la seva fascinació pel cinema clàssic, amb aquell món de fum, homes amb barret i femmes fatales, on no faltaven mai els còctels, va portar-lo a deixar de banda la carrera de metge per la qual havia estudiat i obrir, a vint-i-quatre anys, el seu primer local, el Gimlet. Bo i coincidint amb l’esclat d’optimisme i llibertat del postfranquisme i el desig d’un cert hedonisme després del rigor hipòcrita de l’antic règim, aquella cocteleria del Born esdevindria un local de moda, punt de trobada dels joves moderns i creatius, que es reconciliaven amb el món de la cocteleria. La passió per l’ofici portaria De las Muelas a obrir o adquirir més establiments, com el Dry Martini, tota una institució de Barcelona.

Apassionat per la seva feina i mestre d’unes quantes generacions de bàrmans, ha conegut durant quaranta-cinc anys com els canvis de moda, els nous desitjos i l’emergència de les xarxes socials han capgirat la cocteleria. Tot i això, nostàlgic confés, però alhora visionari, no ha deixat mai de defensar l’honestedat i la brillantor intemporal dels clàssics. Parlem amb ell a l’Speakeasy, el restaurant clandestí que va obrir fa vint-i-cinc anys, inspirat en els del temps de la llei seca.

—Què fa especial un bar?
—Els bars tenen un component sociològic molt important. Crec que la força d’un bar o d’una cafeteria, d’un poble, d’un barri, és la capacitat de ser punt de trobada. I per això, per mi els bars tenen aquesta ànima tan important. A vegades et ve de gust un cafè o una cervesa o un còctel, però el punt de trobada per mi és el més rellevant de la cultura del bar. Per mi, tot el que té a veure amb el món de l’art, de la cultura, de la relació social, és més important que el que hi puguis beure. Els bars són com platós de cinema en què passen les grans escenes de la vida de les persones. Una història d’amor comença generalment en un bar, prenent una copa. Aquesta és la meva filosofia i el que entenc per hostaleria. De fet, m’agrada més la paraula hostaleria que restauració, com prefereixo cuiners o bàrmans, que no pas xefs o mixologistes, que sembla que parlem de genis aeronàutics.

—Quan comença la vostra història d’amor amb l’ofici?
—Sóc de Sant Andreu de Palomar, i davant de casa, al carrer Gran, hi tenia el celler Tarafa, amb les bótes de fusta que venien petricons de vi del Priorat o Gandesa, on despatxaven, venien gel, i aquell ambient m’agradava. Hi anava el mecànic a prendre un quinto de cervesa, el qui tenia telers, el qui anava a comprar vi, etc. Aquell ambient, i aquella olor, amb les serradures a terra, em fascinava. Després, estudiava medicina, i vaig voler un bar dedicat a la cocteleria, sense cap mena d’experiència. El cinema en blanc i negre americà sempre m’ha encantat, tota la literatura sobre la llei seca m’ha atret molt, i vaig comprar-me un llibre, el Manual del barman, d’Epifanio Vallejo, i ho vaig aprendre tot d’aquest llibre. L’única experiència que tenia era com a client del Boadas, a dinou anys, on vaig descobrir la Maria Dolors Boadas, la sacerdotessa d’una parròquia meravellosa. Una de les poques dones que treballaven darrere una barra.

—L’any 1979 vau obrir el Gimlet, al Born.
—Vaig decidir obrir l’últim dia de l’any del 1979 un bar dedicat a còctel, a vint-i-pocs anys. Érem tres o quatre amics, sense experiència, però que volíem recuperar la litúrgia de la cocteleria. Em considero una persona moderna, però m’agrada tenir una base clàssica molt sòlida. Per a crear música contemporània, cal que coneguis Mozart.

—Epifanio Vallejo, Dolors Boades… van ser els vostres mestres?
—Hi afegiria un nom que no vaig poder conèixer, però que al meu món era molt important: Don Perico Chicote. Vaig conèixer el seu equip, però ell ja s’havia mort. Després del Gimlet del Born, vaig obrir el de Santaló, però quan vaig descobrir el Dry Martini, vaig trobar que si Boadas era una catedral, aquest local era el Vaticà dels bars. Hi havia una litúrgia, una manera d’interpretar, amb una misse en place de tres metres per a oficiar només un còctel, perquè al començament només es feien dry martinis, era impressionant, i la resta de còctels es feien en un metre. L’havia obert Pere Carbonell, que havia treballat tota la vida a l’Hotel Manila de la Rambla i tenia la passió d’obrir un bar dedicat al dry martini, que tant per literatura com per cinema és el rei dels còctels. És molt fàcil de preparar, però si vols dedicar-te a la cocteleria cal que et surti brodat.

—A partir d’ací, vau començar a fer-vos un lloc?
—Des del principi vaig voler trencar el classisme que hi havia en aquest món. El còctel era un món molt lligat als homes grans amb panxa, fumant un puro, amb un component masclista molt important. No veies senyores o noies als bars, prenent còctels, i quan n’entrava una la despullaven amb la mirada. El Gimlet, en aquest sentit, va ser trencador, perquè no hi havia cap jove que volgués treballar fent còctels. Fins i tot el meu entorn em mirava estranyat, que em dediqués a això quan podia ser metge. Però per mi la cultura del servei és molt important. Humilitat, senzillesa i que l’únic protagonista és qui és a l’altra banda de la barra.

—Heu dit de vegades que no és el mateix ser clàssic, que ser classista. De la mateixa manera, no és el mateix servir que ser un servent.
—Quan faig una ponència, sempre passo l’escena de La vida és bella en què el personatge de Roberto Benigni rep una classe del seu oncle sobre l’art de ser cambrer. Li diu que els gira-sols s’inclinen davant del sol, però si en veus un que s’inclina massa és que és mort. Que Déu serveix els homes, però no n’és servent, i que servir és l’art suprem. A mi m’agrada servir, i crec en la cultura del servei en qualsevol activitat. Saber interpretar què vol algú només d’entrar per la porta, ser intermediaris en una història d’amor, o ser testimoni de la vida de les persones. Per exemple, l’escriptor Lluís Racionero venia cada tarda al Dry.

—S’ha parlat molt del bàrman confident, del bàrman psicòleg…
—Cal saber escoltar, però sense escoltar, saber estar al teu lloc. Això, com tantes coses, s’ha perdut molt. Hem viscut anys en què l’hostaleria era una activitat molt fosca, tant la cuina com la sala, però a les últimes dècades, tots són il·lustres. Això ha estat molt bé, perquè ha aixecat aquest ofici, però, per una altra banda, no es pot perdre el sentit de la professió, que és estar un pas enrere, cuidar la gent. Cal que tinguis en compte que l’alcohol té un component negatiu, que no pots perdre de vista…

—Aquesta és una qüestió important, quan es passa del beure a l’alcoholisme?
—Els destil·lats, els vins, etc., estan íntimament relacionats amb l’ésser humà, que ha desenvolupat la seva creativitat, també gràcies a aquestes begudes, però alhora, es poden convertir en una cosa que no és bona. Hi ha una fina línia entre inspiració i dependència. Una copa et pot provar molt, però potser dos ja no. Aquest part de dependència, de patologia, és molt complicada, i causa molt de color.

—Ara som en una època d’explosió de la cocteleria, amb molta creativitat i una part molt espectacular en la posada en escena…
—Curiosament, els còctels més importants de la història són de dos o tres ingredients. Ara n’hi ha amb una quantitat d’ingredients que mareja. Hi ha una part que m’agrada, la d’investigació, evolució, però arriba un moment que tot es descontrola, i segons la meva opinió, es fan combinacions de deu o dotze ingredients que no tenen gens de sentit. Els grans còctels, el negroni, el dry martini, l’americano, el gimlet, el gintònic, el sour, tenen dos o tres ingredients a tot estirar. Crear amb pocs ingredients és molt més difícil.

—Quins són els canvis principals de la cocteleria actual, respecte de la clàssica?
—Ara preval molt l’exhibició del bàrman, però en la cocteleria, quan treballes amb dos o tres ingredients tot té un sentit. Si vols sorprendre a uns clients amb cinc o sis còctels diferents, quan vagis a servir-los a taula ja hauran passat vint minuts, i la temperatura ja haurà canviat. Treballar amb pocs ingredients tenia aquesta finalitat, ser ràpid i servir al moment.

—Instagram ha canviat molt la presentació dels còctels?
—A títol personal, ni tinc xarxes ni m’agraden. Però quan veus que la gent prefereix un copa que sembla un arbre de Nadal o una escultura que no pas un bon còctel, penses que això ja no té res a veure amb l’esperit de la cocteleria. A vegades sembla que el més important és aquesta part del xou, la foto que puguis penjar a Instagram.

—Com podem definir un còctel?
—El còctel té una part molt evident: una barreja de destil·lats, licors, i sucs de fruita, bàsicament. Però després hi ha un intangible, que és el luxe assequible i el seu esperit evocador. Té la capacitat de traslladar-te a un món molt ampli. Les cocteleries, amb la seva escenografia, la seva atmosfera, la seva il·luminació especial, fan que no et puguis prendre un còctel en un bar de carretera. Beus una cosa que va més enllà de la barreja de líquids. Bec molt poc, però quan vaig a bars que tenen aquest component històric, m’agrada anar-hi sol. M’agrada visitar restaurants i bars tot sol.

—Sou un enamorat dels restaurants i bars clàssics.
—Vaig poder anar al Reno, al Finisterre, a la Punyalada, cases úniques. Després, el Niechel va ser el meu restaurant favorit, i l’últim gran restaurant clàssic va ser el Drolma, del gran Fermí Puig. Locals amb un servei únic, amb director, maître, sommelier, bàrman… on tothom tenia la seva funció, com un ballet.

—Us heu relacionat sempre amb el món cultural. De fet, el Gimlet va ser el temple dels “moderns” dels anys vuitanta.
—Barcelona era a dalt de tot. Tothom es trobava al Gimlet. L’Eduardo Mendoza, l’Enrique Vila-Matas, el Javier Mariscal o el Miquel Barceló. Va ser un moment únic.

—I la vostra relació amb la cultura es manté, oi?
—Sempre tinc la paraula “sí” per a tothom, com a resposta. Fa poc vam tenir l’exposició “Hola, Barcelona”, de la Maria Espeu, i aviat n’inaugurarem una del Mariscal. Com et deia, vaig estudiar medicina, però aviat vaig descobrir el món underground, els còmics, el rock, i vaig treballar amb en Gay Mercader.

—Us podríem definir com a nostàlgic?
—D’entrada, no era nostàlgic, però és una qüestió de temps. Una qüestió de l’edat. Per exemple, he arribat a la conclusió que el que va ser revolucionari va ser el Gimlet. Llavors no podies ser nostàlgic, perquè tot canviava, calia deixar-ho tot enrere. Però ara sí. Només pots ser nostàlgic quan ja has viscut.

—Al Dry Martini vau obrir el primer restaurant clandestí, l’Speakeasy, amb aquest aroma dels anys de la prohibició…
—Els speakeasy eren els bars clandestins, i aquest de seguida es va convertir en un lloc de trobada. La Teresa Gimpera, el Jordi Estadella, la Núria Ribó…, es trobaven cada dimecres amb una copa de Martini, i parlaven de la vida, del cinema, de la música. Per mi l’època de la llei seca és aquest món del jazz, de la boxa, del fum, de Raymond Chandler… Una època en blanc i negre que s’ha perdut.

—Si parlem de cinema, hem de dir que Quentin Tarantino es va enamorar del Dry Martini.
—S’hi va passar més de cinc hores, i va dir que era el bar que més li havia agradat de la seva vida. L’equip va respectar la seva privacitat, ningú li va demanar fotografies ni li va dir res, i va ser ell qui abans de marxar s’hi va voler fotografiar.

—El Dry ja és un clàssic?
—Ja fa anys que ho és. El meu objectiu és que els meus locals siguin fora de modes.

—Gimlet, Dry Martini, Montesquiu, Casa Fernández… Us agrada crear espais únics?
—Penso que a la vida el més important són els petits detalls, i tota la vida he volgut crear espais que permetin aquests detalls del dia a dia.

—Parlàvem dels vostres mestres, però vós ja us n’heu convertit en un.
—Sóc el director d’un màster de direcció d’aliments i begudes del Barcelona Culinary Hub. Actualment, als hotels, el 50% dels ingressos són per aliments i begudes. Alhora, he escrit llibres. Durant anys vaig col·laborar a l’Avui, El Periódico i La Vanguardia.

—El vostre fill Borja ha començat a treballar amb vós. La continuïtat és assegurada?
—Ell té molta experiència amb el tema de gran consum, perquè va treballar a Henkel, després a Pescanova, a Vigo, i en acabat a Unilever. S’ha incorporat a l’empresa per traslladar la cocteleria a un punt més industrial, que permeti amb un gran nivell de qualitat, servir a l’hostaleria en general els nostres còctels, conservant el sabor de les fruites, la qualitat de les begudes, etc. És l’Speakeasy. Llest per a beure.