Vora setanta passatgers del cremallera de la Vall de Núria (Ripollès) han quedat atrapats en un túnel a causa d’una avaria i han hagut de ser evacuats. Protecció Civil ha anunciat el tall de circulació a les 10.39 i la situació de prealerta del pla FERROCAT. Fonts dels serveis d’emergències han indicat que en poca estona s’ha pogut fer el transbordament dels viatgers a un comboi que s’ha aturat al costat de l’afectat.

Una hora més tard, a les 11.33, s’ha restablert el servei i s’ha desactivat la prealerta. Es tracta de la segona incidència en dos dies en aquest mitjà de transport operat per Ferrocarrils de la Generalitat (FGC). Dissabte al matí, es va haver de tallar el servei perquè un comboi va tenir una avaria entre Queralbs i Núria.

Les autoritats de l‘illa de la Reunió han alertat que són al límit a causa de l’epidèmia de virus chikungunya que ha deixat, d’ençà de començament d’any, més de 33.000 contagiats i sis morts.

Aquesta malaltia es contagia amb la picada de mosquit i es manifesta amb febre alta. També causa un fort dolor de les articulacions, que pot incapacitar-les i, fins i tot, cronificar-se. Segons el Ministeri de Salut francès, tots sis morts tenien més de setanta anys i ja tenien problemes previs de salut. No obstant això, l’epidèmia es propaga sense control. El director de l’Agència Regional de Salut, Gérard Cotellon, alerta que pot haver-hi vora cent mil contagiats.

“Els epidemiòlegs havien previst el pic epidèmic a mitjan abril, i ja hi som”, ha avisat el director general de l’Hospital Universitari de la Reunió, Lionel Calenge, en declaracions a l’emissora RMC. Calenge ha avisat que els centres hospitalaris de l’illa fa setmanes que reben entre trenta pacients i quaranta el dia, i que l’ocupació de llits és de més del 95%.

El papa Francesc ha pogut participar finalment en la cerimònia de benedicció “Urbi et Orbi” del diumenge de Pasqua. El pontífex ha comparegut al balcó del Vaticà en cadira de rodes i encara convalescent, en ple procés de recuperació de la greu malaltia respiratòria que ha tingut. Només ha saludat i ha fet la benedicció final als 35.000 fidels que omplien la plaça de Sant Pere. “Bona Pasqua”, ha dit en arribar. El missatge papal l’ha llegit un cardenal. La benedicció ha expressat, com és habitual, la preocupació pels diferents pobles i països víctimes de la violència de les guerres i els desastres naturals, i ha demanat l’alto-el-foc a Gaza, l’alliberament dels ostatges i que “s’ajudi a la gent que té fam i aspira a un futur en pau”. Hi ha hagut una menció expressa al conflicte àrab-israelià i al patiment de les comunitats cristianes de Palestina i d’Israel, i als pobles israelià i palestí, en general.

Aquesta ha estat una de les poques aparicions del pontífex en les activitats d’aquesta Setmana Santa, juntament amb una breu aparició el Diumenge de Rams, i també la visita habitual a un centre penitenciari per saludar els reclusos.

Tot i que la seva participació en la benedicció “Urbi et Orbi” estava inclosa en el llibret de missa de Pasqua, l’estat de salut de Francesc i la previsió de pluja han fet que fos una incògnita fins a última hora.

En acabat, el pontífex ha tornat a prendre la paraula per fer la breu benedicció final a tots els presents, tot fent el gest de la creu.

Avui a les 12.00 ha començat l’operació tornada de Setmana Santa. Trànsit preveu que tornin vora 580.000 vehicles cap a l’àrea metropolitana de Barcelona entre avui i demà. Ara mateix, la AP-7 acumula més de 70 quilòmetres de retencions en uns quants trams. Destaquen els tretze quilòmetres d’aturades entre Llinars del Vallès i Montornès del Vallès; els sis quilòmetres a Sant Celoni (al tram nord); els deu quilòmetres de circulació lenta entre l’Aldea i l’Ampolla; i els vuit quilòmetres a Banyeres del Penedès (al tram sud). També hi ha cinc quilòmetres i mig de cua a Castellví de la Marca; 5 més al Vendrell; quatre a Vilafranca del Penedès i 4 més a Altafulla.

La C-16 és l’altra via amb més complicacions a la xarxa viària i suma uns quinze quilòmetres de congestió en dos trams a Bagà i Cercs, segons el Servei Català de Trànsit (SCT).

Fins a les 22.00, i demà de 10.00 a 22.00, s’obriran carrils addicionals per evitar grans congestions, segons que ha informat aquest matí Ramon Lamiel, director de Trànsit, a RAC1. Lamiel també ha explicat que els Mossos d’Esquadra van interposar dues-centes sancions a vehicles pesants que no van complir les restriccions de circulació durant l’operació sortida de Setmana Santa. En una entrevista a Catalunya Ràdio, ha explicat que tot i que la major part dels camioners van respectar la norma, els efectius de la divisió de trànsit de la policia catalana van fer estacionar molts vehicles en àrees de servei i platges de peatges. Respecte de l’operació tornada, ha dit que començarà avui al migdia i s’allargarà fins a la mitjanit de demà. Alhora, ha indicat que Trànsit preveu que el pic de retencions d’avui sigui vora les 19.00. Així mateix, ha dit que demà la circulació viària començarà a ser intensa a partir de les 13.00. A més, creu que aquests episodis es repetiran a la tarda, a partir de les 17.00 i fins el vespre.

“Demanem a tots els conductors molta prudència i que planifiquin bé el viatge abans de sortir, que s’informin sobre l’estat del trànsit i que facin una conducció responsable”, ha remarcat. Tot plegat, després de l’accident múltiple d’avui a Vilablareix que ha deixat set ferits i una víctima mortal.

Un mort i set ferits a la AP-7 perquè un cotxe n’ha envestit sis més a Vilablareix

Solemnitat de la Resurrecció del Senyor - Lloc: Església de Santa Maria

L’actor Kevin Costner s’ha convertit en el fenomen viral de Setmana Santa, però no pas pels seus dots artístics. Qui ha captat l’atenció de les xarxes socials ha estat el seu gos llaurador, Bobby, que ha fet mans i mànigues perquè el seu amo li reomplís el plat de menjar. Una “discussió” entre l’actor –guanyador de dos premis Oscar per Ballant amb llops– i l’animal plena de tendresa, cares de pena i gotes d’humor. “Tens gana? Ho sé, però estic intentat de treballar. T’he donat menjar fa només quaranta-cinc minuts”, diu Costner, que acaba cedint. “Vols un petit snack?” El vídeo acumula més de sis milions de visualitzacions en poques hores.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Kevin Costner (@kevincostner)

La cuinera i restauradora Montse Guillén s’ha mort a setanta-nou anys, a Barcelona. Guillén va ser una pionera en el món de la restauració, i a principi dels anys vuitanta va fundar un restaurant, l’icònic MG, al carrer de Tusset de Barcelona. Pocs anys més tard, va fer el salt a Nova York, on va fundar, juntament amb la seva parella i artista Antoni Miralda, un restaurant de tapes i cuina catalana que va batejar El Internacional, al baix Manhattan. El restaurant va ser molt popular i va convertir-se en una parada habitual de tota mena de personalitats de la cultura nord-americana. Anys més tard, va obrir més restaurants a Miami. Ja a Catalunya, aquests darrers anys, va impulsar el projecte Food Cultura, una ONG dedicada a l’exploració culinària.

No sabeu quins llibres regalar per Sant Jordi 2025? Per facilitar-vos la tria, us hem fet una llista de vint-i-cinc novel·les d’autors catalans. És una selecció de novetats editorials publicades principalment del gener a l’abril d’enguany. Entre les obres seleccionades, hi apareixen llibres amb reconeixements literaris com el premi Ramon Llull, el Documenta o el Sant Jordi, però també autors consagrats i alguns altres que apareixen a les llistes de llibres més venuts.

Peripècies

Maria Barbal

Columna

“La vida familiar i la vida d’escriptor a vegades són com dues vides, que no es troben gaire”

Maria Barbal és considerada una de les veus indiscutibles de la literatura catalana contemporània. Ha escrit una quinzena de novel·les, una desena de novel·les infantil i juvenils, i una obra de teatre. Potser per això, després de tantes obres i quaranta anys de trajectòria (fites que li han valgut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 2021), ara publica una immersió en les ombres de la creació literària i els desafiaments emocionals de l’ofici d’escriptor. A Peripècies, Barbal desgrana com ha estat la seva vida d’escriptora i la personal. Dues vides que, tal com diu en una entrevista a VilaWeb, a vegades costa que es trobin. “La vida familiar i la vida d’escriptor també pot crear dificultats. De vegades poden ser xiques, de vegades poden ser immenses i que et col·lapsin, que et facin sentir culpa. Com si visquessis dues vides que sí que es poden trobar, però no es troben gaire. D’alguna manera hi ha una tensió.”

Que morin els fills dels altres

Roser Cabré-Verdiell

Males Herbes

Amb una imaginació i creativitat desbordant i un gran domini lingüístic, Rosa Cabré-Verdiell ens presenta Que morin els fills dels altres, una novel·la protagonitzada per la Rebeca, una dona que es trasllada a Ocata amb la seva família. De seguida es fan amics de la família del davant, però, a poc a poc, les pors, les sospites i les inseguretats de la Rebeca cap als seus veïns, vius i morts, i el seu entorn, s’aniran enterbolint fins a vorejar la paranoia. Cabré-Verdiell descabdella la família, el desig i els límits del sentit comú a la recerca del poder propi. Amb aquest llibre, l’autora demostra que és una de les veus narratives de ficció més interessants del panorama actual català.

La gran família

Antònia Carré-Pons

Club Editor

“M’ha costat molt reconèixer en públic que sóc filla de carnissers”

Hi ha qui defineix aquesta nova novel·la d’Antònia Carré-Pons com “una auca del senyor Esteve moderna”. A La gran família, Carré-Pons aborda la diferència entre dues germanes: la Rateta i la Sió, filles d’una cansaladeria. Un tema que, segons que va afirmar Carré-Pons fa unes setmanes als mitjans, sempre li ha cridat molt l’atenció. “M’ha intrigat sempre, dues germanes que neixen al mateix lloc, amb els mateixos pares i que, en canvi, tinguin trajectòries tan diferents”, deia l’autora als mitjans. En la primera part del llibre, igual que en l’última, l’autora construeix la novel·la amb fragments de records d’infantesa –alguns d’autobiogràfics, perquè els pares de l’autora també tenien una carnisseria. En la part central, l’autora fa un canvi de to i reflexiona sobre qüestions familiars. D’una manera senzilla i natural, Carré-Pons tracta temes profunds i transcendents.

Somiàvem una illa

Roc Casagran

Univers

Premi Sant Jordi 2024

“Si perdem la llengua, ho acabarem perdent tot”

Roc Casagran publica Somiàvem una illa (Univers), novel·la que li va valdre el premi Sant Jordi 2024, el guardó principal de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes – Nit de Santa Llúcia. L’anterior novel·la, L’amor fora de mapa, l’havia publicada el 2016, però aquests nou anys no s’ha estat pas de braços plegats: ha publicat poemaris, contes infantils i ha estat pare de dues criatures, a més de fer de professor de secundària a l’institut escola Sant Nicolau de Sabadell. En aquesta novel·la, Casagran ens presenta la Carla, una noia que decideix d’obrir-se en canal amb la seva parella després d’haver-se aïllat en ella mateixa durant temps, com si fos una illa solitària, sense cap arxipèlag on aferrar-se. Amb una prosa àgil i lúcida, Casagran aconsegueix de fer un exercici complex i bonic com és el de relacions vuit illes reals amb el món de la Carla. “En el fons, en el meu cap, la novel·la es pot llegir com si fossin vuit contes: cada conte parla d’una illa i, a més, la novel·la en parla d’una altra, que és la de la Carla, la protagonista”, comentava Casagran en una entrevista.

La casa de les tres xemeneies

Andreu Claret

Columna

La Barcelona dels seixanta de bracet amb Andreu Claret

Andreu Claret publica un nou llibre després de l’èxit aclaparador que va ser París érem nosaltres, obra que va valdre-li el premi Ramon Llull de les lletres catalanes i va ser un gran èxit entre el públic i la crítica. Moltes de les novel·les de Claret s’ambienten en la guerra del 1936-1939 –de fet, té una trilogia dedicada en aquest moment de la història–, però ara ha decidit de situar-nos a la dècada dels anys seixanta per parlar-nos d’en Ramon, un adolescent de divuit anys nascut a l’exili que arriba en una Barcelona que comença a obrir-se camí després de la postguerra. Entre la modernitat que es desperta, Claret també ens recorda la riuada del 62, que va devastar barris de barraques sencers i va destapar desigualtats i corrupció.

Si una família

Alba Dalmau

Angle

“Me’n faig creus, que la maternitat sigui tan individual, estàs molt sol amb la criatura”

Alba Dalmau publica la seva quarta novel·la per posar sobre la taula les incògnites sobre les relacions familiars. A Si una família pregunta al lector què és la família, quines formes pot adoptar i quines alternatives al vincle de sang pot haver-hi, i ho fa amb la història de la Paloma, una dona de trenta-vuit anys, hostessa de vol, a qui li canvia completament la vida quan es queda embarassada estant soltera i amb els pares a l’altra punta del món. L’ampli ventall de relacions i sentiments que exposa l’autora en aquesta obra és molt proper al que ja va plantejar a Amor i no (Angle, 21), on qüestionava les etiquetes i el tòpics en l’amor. En una entrevista recent a VilaWeb, l’autora diu: “La família, per mi, és qualsevol vincle que facis fruit de les cures, de l’afecte. No necessàriament va lligat a cap mena d’etiqueta ni a una obligació forta, sinó que la família és la que tu decideixes”.

Un veí ben estrany

Joan Esculies

Edicions 1984

“Sovint s’assenyala els joves perquè es deixen temptar per l’extrema dreta, però quin món han rebut?”

Malgrat que els lectors coneixen Joan Esculies per les seves publicacions de no-ficció (és historiador i biògraf del president Josep Tarradellas, del polític socialista Ernest Lluch o de l’editor Josep Fornas; articulista de La Vanguardia i analista d’actualitat), Esculies també té alguna novel·la i algun recull de contes publicats, com L’ocell de la pluja (premi Ciutat d’Elx de narrativa 2002) o Tràilers (premi Mercè Rodoreda 2005). Després de molts anys, torna a la ficció amb Un veí ben estrany, una novel·la en què presenta un món actual amb una precisió quirúrgica que descriu una societat dividida i frustrada en un context d’auge de populismes antiimmigració. “El tema que volia obrir amb la novel·la és que estem acostumats a parlar molt de la immigració de portes endins, però no hi ha el mateix discurs de portes enfora”, deia Esculies en una entrevista a VilaWeb.

Sau

Ferran Garcia

Males Herbes

Sau és un dels títols literaris que va irrompre amb força a començament d’any. L’autor, Ferran Garcia, aterrava al gener a les llibreries amb una nova novel·la després de celebrar el gran èxit que va ser Guilleries: premi Maria Àngels Anglada; millor obra original en català del Festival 42 de gèneres fantàstics, i finalista a la millor novel·la de l’any d’Òmnium i al premi Finestres. El desafiament era immens, però l’ha superat amb escreix. Amb Sau, Garcia ens entrellaça dues històries: d’una banda, ens situa a principi del segle XX, moment en què la família Sala de Bruc torna a la plana de Vic des de les seves plantacions de Guinea; però no viatgen pas sols: amb ells, porten dues esclaves i un fantasma. D’una altra banda, ens situa a final de segle al poble de Sant Romà de Sau, a punt de ser negat per l’aigua del pantà. Entre memòries, records i salts en el temps, Ferran Garcia torna a demostrar la força de la seva narrativa. Ramon Mas, editor de Males Herbes, ho explicava així en un avançament editorial: “Amb Sau, Garcia es consolida amb una força aclaparadora, alhora que conclou el díptic crepuscular començat amb Guilleries. Ambientada entre les colònies catalanes a Guinea i la plana de Vic de la primera meitat del segle XX, es tracta de la novel·la més lluminosa de l’autor, i potser també la més ambiciosa.”

Nusos entre els dits

Leila Kadra

Raig Verd

La iraniana Leila Kasra ha decidit de publicar la seva opera prima en català, Nusos entre els dits. El 1981, va emigrar de l’Iran cap als Estats Units i, d’ençà de llavors, ha viscut en uns quants països europeus, fins que fa deu anys va establir-se definitivament a Barcelona, on ja havia viscut una temporada uns anys abans. El fet de viure a l’estranger va obligar-la a comunicar-se amb familiars i amics amb cartes, amb l’escriptura, i a aprendre a adaptar-se a noves cultures. Potser per això ha decidit d’emprar el tema de la identitat en la seva novel·la, on ens presenta l’Anaïs, una noia que és expulsada de Suïssa, el país on viu, i es veu obligada a retornar forçadament al seu país, l’Iran. Per evitar-ho, l’Anaïs accepta la proposta insòlita d’un desconegut, l’Anselm, que li ofereix tres candidats per a un matrimoni de conveniència. Amb aquest llibre, Kasra ofereix un debut sorprenent quant a estructura, profunditat dels personatges i, sobretot, riquesa lingüística, i demostra el seu interès per aprendre llengües noves i aprofundir en diverses cultures.

Potser no hi va haver mai primavera

Vicenç Lozano

Proa

“El papa Francesc és una pedra a la sabata per al feixisme actual”

Vicenç Lozano aconsegueix d’arraconar el periodisme per un moment per a acostar-se a la novel·la. Potser no hi va haver mai primavera és el seu debut literari, una obra coral ambientada a la Barcelona republicana, amb què ens podem endinsar en hotels i restaurants, bordells i cabarets, fàbriques i palaus, on es congria una gran conspiració contra el nou règim democràtic, que el periodista Lluís Bellpuig mirarà d’aturar amb l’ajut del fill de Sherlock Holmes, mentre s’enamora de Cristina Albanell, una dama de l’alta burgesia. Lozano aconsegueix fer un retrat força realista de l’època. Per fer-ho, ha hagut d’entrevistar un bon grapat de gent: persones grans que aleshores eren nens, historiadors, professors universitaris, etc. Detalls com l’existència d’una primera televisió catalana o el fet que un enginyer de Campdevànol tingués un paper vital en la Segona Guerra Mundial són algunes de les anècdotes reals que trobarem a les pàgines d’aquesta novel·la. “Sempre havia volgut llegir una novel·la sobre la Barcelona de l’època republicana que expliqués com era la vida fil per randa, i no en trobava cap. Volia fer un retrat de l’època, una obra d’enjòlit i una novel·la històrica”, explica en una entrevista a VilaWeb.

Maripasoula

Blanca Llum Vidal

Club Editor

Blanca Llum vidal és una de les poetesses contemporànies més reconegudes al nostre país. De fet, el seu darrer poemari, Tan bonica i tirana (Proa) va ser premiat amb el premi Carles Riba de poesia 2024. Així doncs, tot i que el públic la coneix sobretot pels seus poemaris –ja en té gairebé una desena de publicats–, ara publica una novel·la amb Club Editor, editorial que ja va publicar-li el seu primer llibre de prosa, La princesa sou vós (2022), un llibre que va ser molt aclamat per la crítica. A Maripasoula, però hi trobem una història ben diferent. Aquesta vegada, l’autora s’allunya de l’amor i ens endinsa en un viatge improvisat per la selva amazònica en què ens descriu, en forma de crònica, un món desconegut que es mira per primer cop. “Potser viatjar és un forat: recórrer el perímetre, ser una mica com ell, imaginar què hi ha a dins, mirar molt, escoltar amb intenció, precipitar-se a l’enigma amb la basarda que fa i amb el desig de saber, de cavalcar, de mirar, de respirar a l’altra banda i de caminar diferent. O potser són els núvols que passen de Baudelaire: moviment d’aire net, transparència, la condensació d’allò que existia dispers, una bellesa que no es pot atrapar”, reflexiona al llibre Llum Vidal.

El blau al meu costat

Eva Moreno

Bromera

Premi Ciutat d’Alzira de novel·la 2024

La història de les àvies d’Eva Moreno, Càndida i Alina, va servir d’inspiració i punt de partida de la història que ha acabat essent El blau al meu costat: la primera, l’àvia paterna, va morir durant la guerra de 1936-1939 quan avortava, i no se’n va saber mai més res. De l’àvia materna, en canvi, n’ha pogut saber moltes més coses perquè va deixar escrits tres volums de dietaris que va dedicar a la seva filla, la mare de Moreno. Així doncs, a partir del silenci i del testimoni escrit de les àvies, Moreno ha desenvolupat una història que comença a l’estany de Banyoles (Pla de l’Estany) i acaba a la Barcelona dels anys cinquanta i seixanta. És la història de l’Elisa, una noia que lluita constantment per trobar la seva identitat i les seves arrels després de la desaparició de la seva mare, en una ciutat grisa marcada pel règim franquista. En aquest periple, l’Elisa descobreix el poder de la música i la mar, la violència i l’amor, però també els silencis ocults del seu origen. El blau al meu costat va valdre-li el premi Ciutat d’Alzira de novel·la.

A l’altra banda de la por

Marta Orriols

Proa

“Sóc una persona absolutament insegura”

Marta Orriols, una de les autores catalanes amb més llibres venuts i traduïts d’aquests darrers anys, acaba de publicar A l’altra banda de la por (Edicions Proa), una novel·la que narra la història de la Joana, la responsable de l’àrea de restauració i conservació preventiva del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) –figura inspirada en Carme Ramells–, una dona de quaranta anys i escaig, separada i amb dos fills adolescents, que neda entre les incerteses i inquietuds de la vida. A l’altra banda de la por explora temes com els matisos de l’amor, la bellesa, els fills, la soledat o les renúncies, i traça una reflexió sobre el pes del passat, i en qui ens convertim mentre busquem el nostre lloc al món. El més sorprenent és que, en aquest llibre, el lector coneixarà una nova Marta Orriols, que aquesta vegada ha decidit de capbussar-se, també, en un relat que tempteja l’enjòlit.

Teoria del joc

Arià Paco

Anagrama

Premi Anagrama de novel·la 2025

“Fa deu anys tots crèiem en el poliamor, ara ja només queden els convençuts”

El filòsof Arià Paco ha publicat tres novel·les, i totes tres han estat premiades. Va debutar amb Mentir a les mosques (UAB, 2020), obra que li va valdre el Premi Valldaura-Memorial Pere Calders de novel·la. El 2022 va publicar Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam), premi Roc Boronat. I enguany ha estat guardonat amb el premi Anagrama per Teoria del joc, un llibre en què Paco exposa temes com el desig heterosexual, el sexe d’uns homes que han crescut durant la quarta onada feminista i la culpa per tenir certes fantasies sexuals. És un llibre que crearà debat i potser fins i tot obrirà la llauna d’una conversa que Paco ha cercat sense acabar de trobar-la mai. En una entrevista a VilaWeb, ho explica així: “No en tinc ni idea, si els homes viuen la culpa masculina d’aquesta mateixa manera o si ho viuen d’una manera molt diferent –amb odi, ràbia, amb felicitat–, si per ells és una cosa divertidíssima i sense problemes, perquè és una conversa que no existeix gaire. Jo la vaig buscant, aquesta conversa, però no la trobo del tot.”

L’home de la casa

Enric Pardo

La Magrana

Després de deu anys de silenci editorial, Enric Pardo torna a la ficció amb L’home de la casa (la Magrana). Primer el vam conèixer amb Totes les noies fan petons amb els ulls tancats (Rosa dels Vents, 2012), que va ser un gran èxit de vendes, i poc després va publicar Primera temporada (Reservoir Books,  2014). Ara torna per acostar-nos al seu món íntim i personal. A L’home de la casa, narrada en primera persona, ens endinsem en una història familiar que relata com els pares del protagonista han estat els primers a estrenar la llei del divorci al poble. Un viatge per la mirada de l’Enric (no és casualitat que el protagonista comparteixi nom amb l’autor) que vol ser, alhora, un homenatge literari a la seva mare.

El cos invisible

Núria Perpinyà

La Magrana

L’obra de Núria Perpinyà és una barreja de reflexions intel·lectuals i d’ironia, amb un estil únic. El cos invisible, la seva darrera novel·la, no és pas cap excepció. Aquesta vegada, l’autora ha escollit l’interior d’un cos humà com a escenari on desenvolupar la història. La protagonitza l’Ubis Q10, un enzim que reparteix energia i que s’endinsa en un món fascinant i en un viatge perillós per la sang ple d’aventures, en el curs del qual trobarem les sirenes, l’Hades i el Polifem que ens habiten. Tenint tot això en compte, doncs, no és d’estranyar que l’obra es compari amb l’Odissea d’Homer i els viatges d’Ulisses de Joyce. Amb una prosa delirant, descobrirem personatges com la mà esquerra i dreta, enfrontades entre si, o uns pulmons de fumador que ja no donen més de si. En una entrevista al diari Ara, Perpinyà explicava que hi apareixien molts versos de Carles Riba perquè va descobrir l’obra d’Homer amb la seva traducció.

La intrusa

Irene Pujadas

L’Altra

“Escriure et situa en un lloc on pots fer el que et doni la gana”

La intrusa ha estat un dels llibres més esperats de l’any. Pujadas va seduir-nos ara fa quatre anys amb el recull de contes Els desperfectes, editat també per l’Altra, llibre que li va valdre el premi Documenta de narrativa catalana 2020 i el premi Ciutat de Barcelona 2021. Aleshores, ja va demostrar que era capaç de combinar una prosa humorística i feréstega que va cridar l’atenció del sector literari internacional, com The New Yorker. Ara torna amb La intrusa, la seva primera novel·la, que Tina Vallès va resumir tan bé en un Mail Obert recent: “Pujadas, amb la imaginació en una mà, l’humor a l’altra i l’esperit crític entre les dents, s’endinsa en una ficció que té la mida d’un cos humà, però acaba sent incommensurable.” En el llibre, Pujades ens presenta la Diana, una noia que s’anima a emprendre un viatge cap al seu món interior.

Els crits

Víctor Recort

L’Altra

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit…

Els crits és el premi Documenta 2024, ex aequo amb Un gat negre al jardí, d’Irene Zurrón. Per això també és una de les novel·les més esperades de l’any. Els crits ha sorprès els primers lectors perquè desdibuixa la línia entre literatura, crònica social, columna d’opinió i assaig. De fet, Recort mateix va definir-la, en una entrevista a Núvol, com “una columna d’opinió allargassada amb fets que fan avançar la trama”. Per la seva banda, el jurat del premi Documenta en va destacar “la lucidesa amarada de recança, el retrat de la decadència d’un tipus de masculinitat i d’una manera d’entendre l’entreteniment, el sentit de l’humor estripat i que alhora desprèn una certa tristesa, i el ritme agilíssim de la trama”. En la seva primera novel·la en català –no és la llengua materna de l’autor–, Recort narra com tres ex-estrelles de la teleporqueria han de desfer-se del cadàver d’una noia jove, amant d’un d’ells, que ha matat i col·locat amb poca traça dins una nevera.

Jo era un noi

Fer Rivas

Angle

“La masculinitat és una promesa a què arriben molt pocs”

Aquest debut literari és, ara per ara, un dels més aplaudits de l’any. Jo era un noi, escrita per la directora, dramaturga i ara escriptora Fer Rivas, és una novel·la dificilíssima de catalogar sense caure en simplificacions. Es podria dir que és una novel·la sobre transició de gènere, però seria inexacte. Es podria dir que és una novel·la sobre consciència de classe, però seria incomplet. Es podria dir que és autobiogràfic, però seria imprecís. Jo era un noi és una novel·la amb tantes capes i tan complexa, que és difícil de resumir. Això no obstant, ho provem: Fer Rivas arrenca la novel·la amb l’enterrament del seu pare, amb qui mai va tenir una relació gaire profunda i que serveix de fil conductor per a explicar una infància i adolescència complicada. El trànsit de gènere que va fer es barreja amb altres passatges de la seva vida, sovint crus i molt dolorosos.

El passatge

Maria Carme Roca

Comanegra

Premi Santa Eulàlia 2025

Maria Carme Roca aterra a les llibreries amb una novel·la sobre el barri de Sant Pere de Barcelona que va valdre-li el premi Santa Eulàlia de novel·la d’enguany. La novel·la, titulada El passatge, és la història d’una nena de família humil del barri de Sant Pere. És marcada per la importància de dos passatges paral·lels: el passatge d’en Cirici (avui, passatge de les Manufactures) i el passatge de Sert, i per la relació d’amor i amistat entre la Regina i Josep Maria Sert, el gran pintor i muralista de la primera meitat del segle XX. L’acció d’El passatge arrenca a la Barcelona de final del segle XIX. Les muralles ja han estat enderrocades, i la ciutat pren un nou paisatge amb la construcció de l’Eixample. Farcida de fàbriques tèxtils, Barcelona s’omple de treballadors i de moviment. També la cultura viu un renaixement, cada vegada amb més activitat i noms destacats. A la novel·la, Roca demostra tenir un gran coneixement dels carrers i la història del barri de Sant Pere, per on ha confessat haver passejat molt amb els seus pares. De fet, el jurat va valorar-ne, entre moltes coses, el treball minuciós de documentació històrica, amb un arc temporal tan ampli com rellevant (de final del segle XIX fins al 1949).

Anna K.

Martí Rosselló

Reedició

La Segona Perifèria

Anna K. el posem a la llista de novetats en català tot i que, en realitat, va publicar-se per primera vegada el 2000 amb el segell de Quaderns Crema, editorial on l’autor, Martí Rosselló, també va publicar la seva segona i darrera novel·la, Parelles de tres. Anna K. és una novel·la escrita durant onze anys (del 1986 al 1997), i que en la seva primera publicació ja va crear impacte. El 2018, la col·laboradora de VilaWeb Tina Vallès, per exemple, recordava així l’obra: “Rellegir Anna K. ara que la novel·la fa divuit anys em feia por. Por perquè la novel·la em va fer un fort impacte quan la vaig llegir com aquell qui diu acabada de sortir d’impremta, perquè no imaginava que dins d’aquell home tranquil, pacífic, fins i tot abúlic, hi hagués tot aquell món.” Precisament, Vallès també ha estat autora de l’epíleg de la reedició d’ara, impossible de resumir en quatre línies. És una molt bona notícia, doncs, que vint-i-cinc anys després de la seva primera publicació, i quinze després de la mort de l’autor, Anna K. arribi novament a totes les llibreries del país. 

Els eviterns

Anna Salomé

Austrohongaresa de Vapor

Després d’uns anys de pausa, l’editorial valenciana Austrohongaresa de Vapors reprèn l’activitat amb l’edició d’Els eviterns, d’Anna Salomé. Tota una declaració d’intencions per a demostrar l’aposta pel risc i la qualitat de les publicacions. A Els eviterns, Salomé combina recursos de la ciència-ficció amb tres narratius que remeten a la literatura russa i centreeuropea. L’autora ubica l’acció de l’obra en un futur no gaire llunyà, descrit amb trets distòpics, on la gent gran anormalment longeva són internats en geriàtrics estatals, atesos per delinqüents de diversa procedència i formació, que hi redimeixen així les seves condemnes. Un incident tant inesperat com tràgic capgirarà la rutina del centre i traurà a la llum una realitat fins aleshores inimaginable.

Aquest tros de vida

Estel Solé

Columna

Premi Ramon Llull 2025

“M’exploto d’una manera salvatge”

Fa solament dos mesos que l’autora recollia emocionada el Ramon Llull, un dels premis literaris més importants del país, per l’obra Aquest tros de vida. Feia vuit anys que Solé no publicava una novel·la. En aquesta obra, parla de la fragilitat i la resiliència humana, una realitat que darrerament ha viscut de prop Solé, que fins i tot va arribar a afirmar que el 2024 havia estat el pitjor any de la seva vida. La història podria resumir-se en la vida d’una científica que malda per conciliar les fites laborals amb la criança i que, en un moment de desfeta personal, decideix de fer un viatge inesperat que la portarà a conviure amb tres desconeguts amb qui es plantejarà dilemes inesperats sobre la vida, la mort i l’amor. Però la novel·la de Solé va molt més enllà: parla de la relació entre mares i filles, parla de la precarietat que travessa tantes capes de la societat, dels dols, de com afrontem la vida, d’amor, de replantejaments vitals… Aquest tros de vida conté, en realitat, tots els elements d’una vida sencera.

Cor fort

Sílvia Soler

Univers

“La mort del meu pare em va desestabilitzar moltíssim, perquè havia tingut una infància molt feliç”

Sílvia Soler publica Cor fort (Univers). D’ençà que va veure la llum a començament de març, s’ha mantingut en la llista de llibres de ficció en llengua catalana més venuts, segons la llista setmanal que fa el Gremi de Llibreters de Catalunya. Tot apunta que pot ser també un dels llibres més venuts per Sant Jordi. Aquesta vegada, Sílvia Soler retrata el pas del temps de la mà de la Teresa, la protagonista de l’obra, que ens acompanyarà en cadascuna de les pàgines per explicar-nos la seva història, en què moltes vegades s’ha vist obligada a fer “el cor fort”. Així doncs, una vegada més, Soler beu de les relacions familiars per crear mons ficticis i regalar-nos novel·les que parlen sobre les coses bones i dolentes, sobre la vida mateixa. “Tenia la intenció d’explicar la vida d’una dona que ha hagut de fer el cor fort diverses vegades, però que fos una vida creïble, normal, que tothom pugui conèixer Tereses. A la protagonista li passen desgràcies, però tampoc són extraordinàries, volia que fossin vides normals”, explicava Soler en una entrevista a VilaWeb.

La cadira de l’artista indòmit

Ester Vizcarra

Edicions del Bullent

Malgrat que la llista no inclou novetats d’abans del 2025, amb La cadira de l’artista indòmit, d’Ester Vizcarra, fem una excepció per uns quants motius: es va publicar l’octubre del 2024, pocs dies abans de la gota freda i, tal com va passar amb moltes de les novetats editorials d’aquell moment, la publicació no va tenir el ressò que la novel·la mereixia. A més, l’editorial Bullent, de Picanya, va ser una de les més afectades per les inundacions. Amb aquesta selecció, doncs, volem donar una segona vida al viatge d’en Manuel, un artista de l’Alcoi dels anys seixanta que abandona la ciutat natal per anar a Barcelona, València, Madrid, Las Palmas de Gran Canaria i Nova York i desenvolupar-se artísticament.

Festa de la reutilització i reciclatge - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Els models de llenguatge extensos (MLE) han canviat dràsticament la indústria de les tecnologies del llenguatge. La irrupció de DeepSeek el mes de gener va fer palesa la cursa tecnològica per a dominar el sector i va posar el focus no només en l’interès per a desenvolupar models més potents, sinó també en la necessitat de fer-ho de manera més econòmica. Més enllà de totes les ramificacions geopolítiques que això comporta, aquesta cursa acaba alimentant una dinàmica que ve de fa anys: l’arraconament de la majoria de llengües a favor d’un grup reduït i, sobretot, de l’anglès.

El panorama actual és poc encoratjador. Per exemple, en l’àmbit de la traducció automàtica, Google Translate, el traductor de referència, ara com ara només ofereix 249 llengües, una quantitat ínfima si tenim en compte que se’n parlen més de sis mil a tot el món. D’aquestes 249, el biaix europeu és força evident: hi trobem el frisó, el latgalià i el manx, llengües minoritzades dels Països Baixos, Letònia i el Regne Unit, respectivament; però no el gilbertès, llengua oficial de Kiribati, o el ngambai, una de les llengües majoritàries del Txad amb més d’un milió de parlants. El biaix encara es fa més evident si tenim en compte que el traductor ofereix dues varietats de portuguès –el portuguès de Portugal i el portuguès del Brasil– i de francès –estàndard i quebequès. I és que el factor principal que determina que els parlants d’una llengua tinguin accés a tecnologies lingüístiques és el seu poder econòmic, com bé demostra aquest estudi.  

Ampliar la cobertura lingüística no és pas senzill. D’una banda, tenim els algoritmes, que, com ja explicava en un article anterior, sovint assumeixen característiques lingüístiques pròpies de llengües europees, però no sempre generalitzables a unes altres llengües. De l’altra, tenim les dades, és a dir, tot el material lingüístic que es fa servir per entrenar primer i calibrar després els MLE. L’entrenament es fa, sobretot, amb dades extretes d’internet, després d’haver pentinat pàgines web, xarxes socials, etc. Deixant les qüestions d’autoria a banda, aquest procés té una mancança evident: segons les estimacions de Statista gairebé el 50% del contingut web és en anglès, seguit de l’espanyol amb un 6%. Si agafem les vint-i-cinc llengües amb més parlants com a llengua inicial, n’hi ha deu, totes parlades a l’Àsia, que no arriben ni al 0,5% de contingut en línia: el bengalí, el gujarati, l’hindi, el javanès, el marathi, el paixtu, el panjabi, el tàmil, el telugu i l’urdú. Sí que superen el llindar del 0,5%, tot i tenir molts menys parlants de mitjana, l’hongarès, el neerlandès, el polonès, el romanès, el suec, el txec i l’ucraïnès. Totes parlades a Europa.       

Amb els textos extrets d’internet, doncs, no n’hi ha prou; necessitem més dades. Una alternativa són els corpus paral·lels, és a dir, col·leccions en què el mateix text s’ha traduït manualment a diverses llengües. N’és un bon exemple la Declaració Universal dels Drets Humans, que està disponible en més de cinc-centes llengües. El problema és que la declaració és un text força curt –en català no arriba ni a dues mil paraules– i amb un sol text fem poca cosa. El corpus paral·lel més gran de tots és la Bíblia, traduïda a més de mil cinc-centes llengües. Aquí el problema és una mica diferent: és un text amb un contingut allunyat de la realitat social actual i un vocabulari poc adaptat al món contemporani. A més, l’abast geogràfic és irregular i es limita als països dels quals als missioners encara no els han fet fora.       

L’alternativa més viable per a compensar aquest desequilibri de material lingüístic disponible és la creació de més textos manualment, textos de bona qualitat i en més llengües. I aquí tornem a topar amb la realitat: quan es contracten treballadors fora dels països occidentals no sol ser per redactar textos en les seves llengües, sinó per anotar dades per a la calibració de models existents i, per tant, en les llengües que els models ja dominen. Aquest procés, conegut com a aprenentatge de reforç a partir de la retroalimentació humana (RLHF per les sigles en anglès) referma la dinàmica original, tot arraconant les llengües que no formen part del grup privilegiat. No és estrany, doncs, que hi hagi comunitats que reaccionin amb certa desconfiança o recança quan són contactades per a proporcionar material lingüístic en les seves llengües. I és que el mercat de dades per a la intel·ligència artificial cada cop és més vist com una nova forma de colonització moderna, en què els que hi guanyen són sempre els mateixos. 

Així, doncs, el panorama per a la diversitat lingüística en el món de les tecnologies del llenguatge ha canviat poc. Els parlants que no van poder apostar per una presència en línia de les seves llengües han quedat arraconats i amb poques opcions d’atrapar les llengües que, mentrestant, han anat fent via. Tot i que es comencen a moure coses a Google i Meta, de moment s’han hagut de conformar amb iniciatives individuals o que organitzacions com ara la UNESCO puguin fer una mica de pressió. Si han tingut la sort, i la desgràcia, d’haver estat colonitzats primer per l’Església, potser tindran un text llarg per a construir alguna cosa. Al final, la tecnologia acaba creant un món digital amb les mateixes penes i les mateixes glòries.   

Albert Ventayol és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

Una de les cares més crues del drama de l’habitatge són els desnonaments. A les Illes, l’any passat se’n van executar 880, segons les dades del Consell General del Poder Judicial espanyol. La majoria, per impagament del lloguer (un 85%). En relació amb les ocupacions, es van fer 107 judicis verbals ràpids (un 9,3% menys que l’any anterior).

Són dades que ajuden a entendre la realitat a les Illes, però que encara no expliquen com viuen un desnonament els afectats: haver de conviure amb la incertesa de si demà podran dormir entre quatre parets o no. Els preus del lloguer s’han enfilat aquests darrers anys, però els sous, no. Llogar un habitatge s’ha tornat inassumible per a moltes persones i famílies, com és el cas dels testimonis amb qui hem parlat. L’angoixa és gairebé un denominador comú: no hi ha alternatives.

Desnonada per una “negligència” de l’advocat

Na Maria (nom fictici, com la resta de testimonis, que s’estimen més de no donar la identitat per evitar més represàlies), de setanta-set anys, va anar a viure amb el marit, avui difunt, a un pis de Santa Catalina (Palma), una de les barriades més transformades per la pressió turística d’aquests darrers anys, el 1976. No van fallar mai en el pagament mensual, tampoc quan el marit es va morir i l’únic ingrés que tenia na Maria era la pensió de viduïtat.

Com que és una renda antiga, el preu és molt més baix que no pas el que es demana ara per un pis com el seu. A la propietat, per tant, no li interessava de mantenir aquest lloguer, però no hi podia fer res. Tanmateix, fa uns quants anys va rebre una notícia inesperada: l’havien denunciada per no haver pagat l’impost de béns immobles (IBI).

“Com que va veure que no em podia treure quan va morir el meu marit, em va denunciar per l’IBI”, diu na Maria. Explica que el contracte no en diu res, d’aquest pagament: “No hauria d’haver estat ni demandada”, es queixa. Ara, arran d’això, té una ordre de desnonament, sense data. “És com un càncer, passes pena contínuament. Una persona no pot viure així de cap manera”, lamenta. I hi insisteix: “És un assetjament continu.”

Els preus de luxe ofeguen el mercat d’habitatge a les Illes: ja no es fan pisos assequibles

El problema amb na Maria es va agreujar per l’advocat d’ofici que li va correspondre. Diu que no va actuar correctament, perquè ni tan sols va presentar el contracte al jutge. Amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), van anar quatre vegades al jutjat. “L’advocat se n’ha desfet”, diuen fonts de la plataforma, que han ajudat na Maria a presentar una reclamació.

El desnonament, de moment, s’ha aturat enguany per poder presentar-hi un recurs en contra. Però abans na Maria ha de demanar un canvi d’advocat. Ja va poder presentar un escrit a final de l’any passat en què suplicava al jutge que revisés el procediment atenent el contracte, “que mai no ha estat sol·licitat ni pels meus advocats, ni pel jutjat, atès que jo no havia de pagar el deute pel qual ara em volen desallotjar.” En l’escrit, al qual ha tingut accés VilaWeb, destaca que “els advocats no han fet la seva feina”.

“Hi ha gent a qui això li destrossa el cervell”

N’Aina té cinquanta-set anys i no li van voler renovar el contracte d’un pis a Palma. “T’espanta molt quan arriba una carta que diu que has de partir”, conta. Té una ordre de desnonament sense data i, per evitar-la, mira si li poden expedir el certificat de vulnerabilitat. “El problema no és que no vulguem partir, sinó on i com”, diu.

Quan va acabar el contracte, va continuar pagant un mes més, però després ja no. Ara ocupa el mateix pis. “Et fa estar molt nerviosa. Jo encara tenc el cap bé, però hi ha gent a qui això li destrossa el cervell”, conta en una conversa telefònica. “Si pogués, compraria un pis i invertiria. Volem les coses més bàsiques, no per a sobreviure, sinó per a viure.”

Ella és artesana i ven els productes que fa. També, diu, com que el mercat laboral està malament, ven tot allò que té per internet. “Pos anuncis i em desfaig de tot el que puc, per alleugerir pes i començar una altra vegada”, diu. Sap que no hi podrà estar eternament, allà, que un pis que no és seu no pot pretendre de mantenir-lo sempre. “El problema –afegeix– és que necessites diners per a traslladar-te, i en un lloc en què no estàs en la mateixa condició. I ja no tens la mateixa energia que a vint anys o quaranta; ara et desanimes més.”

Els amos del pis són els propietaris de tota un bloc de pisos buits, que fa anys que no lloguen. En el seu cas, diu, “volen cobrar molt, la gent és molt boja”. Hi ha estat vuit anys pagant 650 euros per un habitatge “que cau”, i diu que s’ha sentit molt pressionada perquè no li deixaven pujar ningú al pis.

“Cal més lloguer social”, insisteix. Ella, evidentment, és inscrita a les llistes. Però el problema és tan gran que hi ha gent en pitjors condicions que li passa davant. L’única cosa que l’ha salvada és saber que el procés de desnonament no anirà tan de pressa com pensava. Així mateix, lamenta que un dels problemes amb què es troba tanta gent com ella és no saber gestionar la paperassa: “Quin ensurt que tens quan t’arriba tot.”

Ocupant amb un sou indefinit

En Daniel és electricista. A quaranta-cinc anys té feina amb un contracte indefinit, cobrant poc més de mil euros el mes. No ha pogut concebre de viure tot sol en cap moment. Ni ara ni fa uns anys. Ell ocupa un pis a la barriada de Son Fortesa (Palma) d’ençà de fa dos anys i mig –el va trobar per unes altres persones que ocupaven–, quan es va trobar sense casa.

Dos petits inversors van comprar la casa a un fons d’inversió enmig del procediment de desnonament. El mes passat van demanar de posar-hi data. “La sort és que els jutjats estan saturats”, diu. De fet, s’esperava la data del desnonament d’ençà de passat l’estiu.

Ell viu la situació amb una mica més de tranquil·litat. Fa anys que forma part del moviment per l’habitatge i, en part, va decidir d’ocupar per activisme. “Estalvio tant com puc, ara que va pujant l’habitatge. Quan partesqui d’aquí hauré de compartir pis. És molt complicat”, conta.

En Daniel vol denunciar la criminalització que hi ha contra la gent que ocupa. De fet, no preveu de continuar ocupant quan partesqui d’aquest pis. Sap que haurà de pagar més que els 400 euros que pagava per una habitació fa més de dos anys. En tot cas, diu que no hi oposarà resistència i reconeix que la situació és millor que la de més casos que posa d’exemple, com la d’una dona amb un fill amb discapacitat o la de famílies amb quatre o cinc menors. Això sí, ha hagut d’heure-se-les dues vegades amb l’empresa Desokupa. “Es passa malament”, diu.

Fa un parell de dècades, encara no, els cellers es van començar a obrir als visitants. Ja n’hi havia, de projectes que tenien el celler lligat a un projecte turístic, però no era majoritari, ni de bon tros. Acostumaven a ser grans empreses, com ara Codorniu, lligades a una història i amb un patrimoni arquitectònic extraordinaris. En general, els cellers eren espais tancats al visitant, associats a llocs silents, foscs i plens de teranyines. Per aquell temps, la Generalitat impulsava els Centres d’Acollida Turística, una part dels quals eren dedicats al vi. 

De mica en mica, el turisme cultural agafava embranzida i els cellers s’anaven obrint, mostrant i explicant la seva història. El sector del vi va anar entenent que transmetre un relat, cadascú el seu, amb uns valors i unes singularitats i amb un tast dels seus vins a la mateixa finca era una bona manera de presentar-se. Acollir el visitant era un camí de qualitat en el coneixement i la fidelització del consumidor, més enllà de treure’n un benefici comercial de la venda directa. 

Amb l’arribada del segle XXI, els valors al món del vi van anar canviant, també. La importància del celler com a espai d’elaboració i de l’enòleg com a personatge estrella van minvar, i el centre d’interès i de valor es va traslladar a la importància de la vinya, del terrer, d’un paisatge com a punt de partida imprescindible per a fer vins de qualitat.

Avui som en aquest moment: el vi neix a la vinya i va lligat a un paisatge, i el relat de cada celler s’ha fet imprescindible. L’enoturisme és una realitat important. 

I l’eclosió de l’enoturisme ha anat en paral·lel a la revolució digital i a l’arribada de les xarxes socials com a sistema de comunicació i difusió dels projectes. Quan un sector com ara el vinícola té per prioritat construir un turisme propi, que va lligat a un paisatge i a un relat, s’entén que la xarxa social que més s’adiu als seus propòsits és actualment Instagram, la més visual i la que té la capacitat d’explicar un relat, pràcticament sempre, positiu. 

Enodata 2025

Per això, no és d’estranyar que l’estudi que s’ha presentat aquesta setmana sobre l’ús de les xarxes socials en el sector vitivinícola constati que Instagram és la xarxa social més utilitzada (pel 100% dels cellers enquestats) i que no sigui així amb unes altres xarxes com ara Facebook i Twitter (ara X). L’estudi ha estat fet per Enoturista, empresa formada pels periodistes Judith Cortina i David Jobé, i ha rebut el suport de l’INCAVI. 

Es tracta de la quarta edició de l’informe “Enodata 2025: El vi català a les Xarxes Socials”, que analitza la presència del vi català a les xarxes, una anàlisi comparativa que estudia l’evolució anual del comportament social del sector del vi a Catalunya mitjançant vuit xarxes socials: Instagram, Facebook, X (Twitter), LinkedIn, YouTube, TikTok, Google Maps i WhatsApp. S’han enquestat 150 cellers i perfils actius del sector del vi català.

Entre les conclusions, els autors de l’estudi destaquen que “el 100% dels cellers catalans utilitzen Instagram, consolidant-la com la plataforma més important per a visibilitat i interacció amb els clients. Aquesta xarxa destaca per la seva capacitat de mostrar continguts visuals d’alta qualitat, com vinyes, etiquetes i experiències enoturístiques, que són els més populars entre els seguidors”. A TikTok, els cellers encara tenen poca presència, però segons l’estudi té potencial perquè és un bon camí per a trobar nous públics. I Facebook i X perden pistonada. 

L’estudi assegura que “les experiències enoturístiques són les publicacions que generen més interacció (56%), tot i no ser les més freqüents. Això reflecteix l’interès dels seguidors per continguts vivencials i inspiradors”.

Més fets interessants: “Un 39% dels cellers compta amb personal format en xarxes socials, mentre que un 38% delega aquesta tasca als propietaris. Aquesta gestió interna sovint es combina amb altres responsabilitats, limitant el temps dedicat a les plataformes.”

La tertúlia

La presentació d’Enodata 2025 va anar acompanyada d’una tertúlia sobre l’ús de les xarxes socials entre l’enòloga Marta Casas, del celler Parés Baltà; el propietari del celler La Vinyeta, Josep Serra; la directora de comunicació de la DOQ Priorat, Gemma Casalé, i l’enòleg i comunicador Pol Aluja (@aromadevi). 

L’enòloga Marta Casas, del celler Parés Baltà, va obrir la tertúlia: “Les xarxes socials són necessàries i són útils, et donen visibilitat i també et donen molta feina. Et permeten explicar-te i arribar a un públic, transmetre sensacions, emocions i el dia a dia. A la gent li agrada veure’t, que passin coses al celler. I hem comprovat que quan hi ha una imatge estàtica hi ha una interacció, però que quan apareixen persones i es mostren en petits vídeos (de trenta segons a un minut màxim), la interacció encara va més bé.”

En relació amb el fet que la gent del celler sigui present en les publicacions, Josep Serra, del celler la Vinyeta, va comentar: “Crec que són molt importants les persones a l’hora de comunicar. És una feina que m’hi sento còmode i m’agrada. I crec que això ens ha ajudat força en els nostres perfils. Quan comunico em sento una mica com quan ve la gent a casa i els rebem i els expliquem el nostre projecte. No deixa de ser una miqueta el mateix, però amplificat a tot el món. És una feina bonica que creiem que ens dóna una oportunitat que no tindríem si no ens gastéssim molts diners en altres mitjans.”

I l’enòleg Pol Aluja, que al seu perfil @aromadevi utilitza el vídeo i la seva presència des del començament, recordava: “Òbviament, és un aprenentatge que vas fent cada dia. Cada vídeo és un aprenentatge i una millora que vas rodant.”

El cas de la Gemma Casalé, directora de comunicació de la DOQ Priorat, és diferent, perquè el personatge, el protagonista és, sobretot, el Priorat: “De fet, al Priorat el nostre sistema de classificació són els noms de la terra i és aquí on des del Consell Regulador es vol treballar. Es vol donar valor al fet que el nostre origen és la terra. A partir d’aquí, el que sempre hem prioritzat és no parlar de marques en concret sinó que parlem de territori, de totes les accions que es fan per valorar aquest territori, donar veu als viticultors i fer arribar el nostre petit territori arreu del món.”

Podeu veure tota la tertúlia al canal de YouTube de l’INCAVI.

A VilaWeb ja us hem parlat dels projectes faraònics renovables que tira endavant la Xina. Però aquestes iniciatives s’emmarquen un pla general que vol transformar del tot el sistema energètic xinès amb dos objectius principals. El primer, arribar al pic d’emissions de CO₂ el 2030. Segon, disminuir progressivament aquestes emissions fins a arribar a la neutralitat de carboni el 2060, en una política que el govern xinès defineix com de doble carboni. Cal destacar que la Xina es va desmarcar de l’Acord de París que va determinar l’objectiu d’assolir-ne la neutralitat l’any 2050, tot i signar-lo. Paradoxalment, l’evolució xinesa demostra que el gegant asiàtic pot assolir els objectius en aquesta data (o abans, fins i tot), mentre que els retards en molts països occidentals posen en qüestió que acabin complint l’acord internacional. Fa poc, el mitjà especialitzat Carbon Brief va publicar un article d’investigadors associats al govern xinès que demostra quina és la planificació energètica xinesa amb dades que permeten d’entendre la gran transformació del país i que reescriurà les normes energètiques internacionals, fins i tot, econòmiques i geopolítiques. Tot seguit en destaquem els aspectes més interessants.

Les línies generals dels plans del govern xinès

Aquestes últimes dècades, la Xina s’ha desenvolupat a un ritme mai no vist en la història de la humanitat. L’augment de la producció industrial, entre més canvis, ha estat massiu, sobretot en sectors molt intensius energèticament, com ara la producció de ciment i d’acer. Per no aturar aquest creixement i poder proporcionar immenses quantitats d’energia, el gegant asiàtic va recórrer principalment al carbó, un combustible fòssil emprat per la Xina d’ençà de fa segles i del qual en té grans quantitats. Tanmateix, l’augment de la contaminació atmosfèrica a les ciutats i unes protestes socials incipients per aquest fet van obligar el govern a dissenyar el 2014 un canvi dràstic en el desenvolupament industrial i energètic del país.

A partir d’aleshores, la Xina ha desenvolupat plans per passar de tenir un sistema energètic basat en combustibles fòssils a un que sigui net, baix en carboni, segur i eficient. El 2020, cinc anys després de l’Acord de París, el govern xinès va anunciar la intenció d’assolir el màxim d’emissions el 2030 i arribar a la neutralitat de carboni el 2060, com a part integral dels plans de desenvolupament econòmic, i es desmarcava així de la data internacional del 2050. En aquest marc general, l’administració xinesa treballa per desenvolupar un sistema energètic nou que s’ha de basar en tecnologies baixes en carboni. Alhora, el nou sistema ha de proporcionar seguretat energètica al país i un preu assequible per a la població, a més a més d’aturar les preocupacions ambientals.

La Xina desplega energies renovables a un ritme sense precedents.

Tanmateix, segons els investigadors xinesos, aquest pla ha tingut dues modificacions imprevistes. Per una banda, el ràpid augment de la demanda d’electricitat causada per la pandèmia de la covid-19 i l’impacte de les onades de calor, com més va més freqüents a causa del canvi climàtic. Per una altra banda, la manca d’aigua a causa de les sequeres recurrents ha fet que baixés la producció de les centrals hidroelèctriques, la qual cosa s’ha hagut de compensar amb noves inversions en centrals de carbó, tot i el desplegament massiu i sense precedents d’energia solar i eòlica. Segons els investigadors, el principal desafiament actual de la Xina és com accelerar de manera vigorosa el desplegament de fonts renovables perquè no tan sols cobreixi la demanda creixent d’energia, sinó que també pugui substituir el carbó.

Opcions i prioritats

Els responsables xinesos treballen amb dues opcions per a transformar el sistema energètic i complir totes dues dates: el 2030 i el 2060. Totes dues opcions assoleixen els objectius d’emissions, a més a més de complir els objectius de desenvolupament del país. La diferència, molt actual aquests dies, és la situació geopolítica que presenten. Una opció considera la hipòtesi que la cooperació internacional es manté en àmbits com ara el comerç i la indústria, la compartició de coneixement, l’energia i les polítiques ambientals. La segona considera la hipòtesi d’un món dividit en mercats aïllats, on les dificultats en el comerç i la cooperació causen l’encariment de l’energia i les tecnologies de la transició energètica. Amb la primera opció, la Xina vol aconseguir els objectius climàtics, mentre treballa en cooperació amb la resta del món per promoure les renovables i salvar junts la humanitat i la mare terra, com afirmen els científics.

Amb la segona opció, amb una tensió geopolítica creixent, la Xina se centraria a complir els objectius energètics i climàtics, independentment de què faci la resta del món. Per assolir els objectius en aquestes dues opcions, els científics governamentals xinesos se centren en un seguit de prioritats. La principal és fixar-se en l’eficiència energètica, bo i posant l’èmfasi en l’eliminació del consum de combustibles fòssils, que ha de ser substituït per l’ús directe de l’electricitat. La segona prioritat és que aquesta electricitat sigui produïda per fonts de zero emissions de carboni, fonamentalment energia solar i eòlica. La tercera és la xarxa elèctrica, que ha d’esdevenir una xarxa intel·ligent digitalitzada capaç de gestionar la fluctuació entre la demanda i la producció intrínseques a les energies renovables.

La Xina ha de completar el 2035 una xarxa elèctrica que ha de permetre de compartir electricitat entre totes les províncies.

Tot això sense renunciar a un creixement que ha de multiplicar per tres l’economia xinesa fins el 2060. Una de les claus, sobretot des del punt de vista energètic, serà canviar progressivament l’estructura econòmica del país, bo i centrant-se en productes i serveis d’alta qualitat en compte de la indústria pesant, que consumeix molta més energia per unitat de producció econòmica.

Un estat basat en l’electricitat

En aquest context, la Xina es prepara per ser un estat on el consum energètic es basi en l’electricitat, tot passant de l’actual quota del 28%, el percentatge més alt del món, a un 79%-84% del total de l’energia final que es consumeixi el 2060. Els primers sectors en què l’electrificació creixerà més ràpidament seran el transport (vehicles elèctrics) i els edificis (climatització i aigua calenta), resultats que ja són evidents en comparació amb els països occidentals. Tanmateix, els planificadors xinesos compten que el 2060 encara caldran combustibles en sectors com ara el transport marítim i l’aviació, que no es podran electrificar directament. Tot i això, compten amb la producció d’hidrogen i combustibles sintètics, com ara el metanol, a partir d’energies renovables.

Tot plegat ha de fer que el pic de demanda d’energia final a la Xina s’esdevingui abans del 2035, i després baixi progressivament d’un 30% fins el 2060. Els experts xinesos fan notar que aquesta baixada no vol dir que disminueixi la quantitat d’energia útil que s’emprarà, ans al contrari. L’ús de combustibles fòssils és molt ineficient energèticament i substituir-los per electricitat permet un aprofitament més bo de l’energia, de manera que la demanda global baixa mentre creix l’energia que s’empra de manera efectiva. En aquesta transició, els experts calculen que la demanda energètica continuarà creixent a la Xina els anys vinents, perquè l’electrificació es farà alhora que es manté l’ús de combustibles fòssils. El gegant asiàtic aplica el principi cultural de construcció nova abans de destruir la vella. I això vol dir que fins que les alternatives no estiguin en funcionament total no es començarà a tancar la infrastructura vella.

La Xina ja és capdavanter indiscutible en l’electrificació de sectors com ara el transport (fotografia: BYD).

En qualsevol cas, preveuen que la demanda d’electricitat en els sectors tradicionals baixarà del 89% actual al 70% el 2060. La resta de consum elèctric es dedicarà a nous sectors, com ara la producció a gran escala d’hidrogen, combustibles sintètics, i la construcció i implantació de sistemes centralitzats de calefacció urbana.

Un sistema energètic basat en una xarxa intel·ligent i energia solar i eòlica

La Xina fa un desplegament d’energia solar renovable i eòlica sense equivalents mundials i ja ha assolit els plans que tenia prevists pel 2030. Actualment, les fonts no fòssils representen un 54% de la capacitat de generació elèctrica del país. El 2060 aquestes fonts han de representar el 96% de la capacitat, amb la solar i l’eòlica generant el 94% de l’electricitat. Si actualment aquestes dues fonts renovables tenen 1.444 GW en funcionament, una xifra estratosfèrica a ulls occidentals, aquesta xifra s’ha de multiplicar per 7 i assolir vora 10.000 GW el 2060. Més tecnologies que hi contribuiran seran la nuclear, que amb 180 GW té una capacitat limitada de proporcionar energia, l’emmagatzematge hidràulic (380 GW) i la bioenergia amb captura de carboni (130 GW).

Però, a banda això, un altre element clau de la transformació del sistema energètic xinès és la xarxa elèctrica, que s’ha de transformar progressivament en una xarxa intel·ligent. En primer lloc, la Xina ha començat a crear una xarxa de transmissió elèctrica oest-est i nord-sud que connecta les grans centrals renovables en àrees remotes amb les grans ciutats del país i que ha d’estar acabada el 2035. L’objectiu és que totes les províncies del país puguin compartir electricitat entre elles per a adaptar-se de manera flexible a les variacions de demanda i de producció renovable. Una segona acció és la millora i construcció de xarxes elèctriques locals que han de permetre d’encabir produccions creixents de fonts noves, com ara la solar a la teulada. En aquest sentit, la Xina transforma les xarxes d’unidireccionals a bidireccionals, de manera que no tan sols transmetin electricitat des de les grans centrals fins als centres de consum, sinó que també puguin encabir la producció de fonts renovables descentralitzades, que poden assolir 5.000 GW.

L’energia solar distribuïda és una de les claus del nou sistema energètic xinès.

Hi ha dues claus més. Per una banda, l’hidrogen i els fuels sintètics, que es produirien quan hi hagués excedents solars i eòlics, tot ajudant a estabilitzar la xarxa i emmagatzemar energia mensualment i anual. Per una altra banda, les bateries estacionàries de liti i més elements, com ara el sodi, que podrien assolir valors de 280 GW, així com aprofitar les bateries dels vehicles elèctrics, que podrien arribar a 540 milions d’unitats i 900 GW globals. Tots aquests elements en conjunt han de permetre que la Xina transformi el sistema energètic de dalt a baix, tot basant-lo en l’electricitat a partir d’energies renovables. Una fita fins ara no aconseguida per ningú i que pot proporcionar a la Xina un avantatge estructural que la situï com a primera potència mundial indiscutible.

Hegemonia xinesa

Aquesta primacia mundial serà la conseqüència d’haver desenvolupat la indústria i la tecnologia necessàries per a una electrificació completa. Ja ho veiem en la fabricació de plaques solars, molins eòlics, vehicles elèctrics i bateries. Però la Xina no s’atura aquí. A mesura que avança l’electrificació calen tecnologies noves, com ara forns d’arc elèctrics per a la producció d’acer i bombes de calor industrials d’alta eficiència. La transformació energètica que ha començat el gegant asiàtic implica que durant els trenta anys vinents ha d’actualitzar tot l’equipament industrial, reformar tots els edificis i substituir tots els vehicles, entre més canvis. A més a més del creixement econòmic que representa tot això, també comporta haver d’augmentar la inversió en recerca, cosa que pot transformar el país en capdvanter tecnològic indiscutible i dotar-lo d’una capacitat geopolítica per a augmentar la cooperació política i econòmica amb països que proporcionin les matèries primeres necessàries o vulguin totes aquestes noves tecnologies. Eines que li permeten de desenvolupar un domini mundial indiscutible.

El president xinès, Xi Jinping, ha promogut la transformació energètica del gegant asiàtic.

Totes aquestes opcions es poden fer realitat fins i tot abans de la planificació oficial. Com us hem dit, els objectius de desplegament renovable del 2030 ja s’han assolit el 2024, sis anys abans. Els experts calculen que el pic d’emissions de la Xina es pot produir el 2025, cinc anys abans dels plans anunciats. Tot plegat fa pensar que els objectius del 2060 s’assoliran molt abans d’aquesta data, amb totes les implicacions derivades: que la transformació del seu sistema energètic, que el convertirà en el primer país del món basat en electricitat, es faci també abans. Aquest avantatge estructural (l’energia és la base del sistema econòmic) i un control tecnològic i comercial resultat de ser-ne els pioners pot fer que el segle XXI esdevingui el segle de la Xina.

Less is more. Menys és més. Somnii aquesta pintada en anglès, amb lletres d’ambre rosat, i em despert cop en sec.

Les paraules s’encavalquen, fan salts mortals, es fonen, juguen, es sensibilitzen, s’acuben, fan l’ullastre esbrancat, tremolen, s’arremolinen, es desfan, surten de les frontisses, es trenquen, es reprodueixen, vibren cromàticament, s’arrisquen, s’urgentitzen, fan el bategot, es tactilitzen, s’obsessionen, s’inverteixen…    

L’artista és un inventor de formes.

Una forma és un contenidor que aspira a un contingut.

Voldria apropiar-me del trivial per transfigurar-lo.

Estimar formes i fer-me-les meves.

Una escansió: ho diré tot.

Una rapinyada: vosaltres no sabreu res.

Un crit: ofegat.

Un missatge: il·legible.

Un tacte: material d’alens. 

Voldria fer el poema estrany que duc dedins, amb gir i girs pronunciats, llenegades ràpides sobre les ales del sentit, acceleracions, recomençaments, esborranys rabiüts, desigs implacables, la mà d’un mestre que reanima el clavecí dels sementers que m’enlluernen de verd en creixença.

Cal ser poema, no escriptor de poemes!

Tu dois dire quelque chose de nouveau et pourtant tout à fait ancien.

Absolutament nou i no obstant això totalment antic.

M’enteneu?

Com he d’obrir les escotilles interiors?

Com puc fer un viatge a l’espessor de les coses?

Com aconseguir una invasió de qualitats?

Com llançar-me a l’abraçada novella, un acte enèrgicament sensual?

Com trobar els recursos infinits del gruix narratiu de les paraules?

Dir i callar.

Mostrar i amagar.

Figurar i desfigurar.

Celebrar i profanar.

L’arbre de l’amor s’ha vestit en una aurora.

Les fulles en forma de cor alenen tremoloses.

Agaf la ploma i sense aturall faig nou poemes seguits.

El camí vertader no va enlloc.

La clau és així: immobilitat i rapidesa.

Meditació lenta i constant, electritzant execució.

No separaré immanència i transcendència, realitat i representació, no forçaré cap a un costat o cap a l’altre.

Viuré amb la ressonància que ultrapassa la paraula.

Escolt d’enfora la veu d’Empèdocles: Antigament, vaig ser al·lot i al·lota, / I arbust, ocell, peix mut de la mar.

L’obrador amarat del perfum de flor de taronger s’obri a les bromeres matinals, calc la forma sobre la del cel i de la terra de tal manera que tot es produeix en abundància, afaiçon els sentiments sobre els turons i les mars i el meu país és pròsper.

Com he escrit aquest paràgraf anterior? El primer gest és posar-me dins el buit, concentrar-me i esdevenir interiorment allò que vull escriure.

Despreniment i rapidesa.

Si es produeix un instant de vacil·lació la imatge clara s’esfuma.

La vista no ha d’amagar la visió.

Les èpoques passen, les escriptures queden.

Les pintures a l’oli de la muntanya de Sainte-Victoire i el quadre Natura morta amb pomes de Cézanne són més reals que tots els esdeveniments del seu temps.

No hi ha coneixença fora de l’amor, no hi ha dins l’amor més que desconeixement.

En una novel·la amb una intriga i un suspens que em deixen sense alè, sense esperar-ho, unes pàgines dedicades al conreu de la vinya. Ador aquesta casta de prodigis als llibres: les digressions, les zones perdudes i abandonades, els erms deshabitats. Si aquestes pàgines fossin dins un tractat d’agricultura, m’haurien agradat molt menys. Així mateix, la novel·la ho hauria sacrificat tot al suspens de la seva història. De cap manera, a l’entremig de la contarella he trobat un replà tranquil i benigne per parlar de la vellesa dels sarments i de la claror fulgurant dels pàmpols novells.

Don aquests escrits en el darrer moment, last minute, deadline, lletra encara fresca, que batega, que bota…

Podeu escoltar ací el text recitat per Biel Mesquida:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/04/Cor-Closcadelletra-mc-CDLXIII.m4a

Cristina Farré (Barcelona, 1948) ha estat testimoni excepcional d’una quantitat extraordinària de fets històrics durant la segona meitat del segle XX. Ella els ha viscuts a partir de la militància política, de la revolució, la clandestinitat i l’exili. Abans de vint anys va començar a militar al Partit Comunista d’Espanya Internacional (PCE (i)) i va passar a la clandestinitat; a vint-i-un anys va ser detinguda, torturada i tancada a la presó de dones d’Alcalá de Henares a Madrid; i a vint-i-cinc, en la clandestinitat, havia parit un nen i una nena.

Durant la transició franquista-borbònica, que diu ella, es va exercir una repressió cruel contra les organitzacions d’extrema esquerra que no acceptaven aquella farsa, i després de deu anys en la clandestinitat i encara amb ordre de crida i cerca, es va trobar obligada a prendre el camí de l’exili. Exiliada a Algèria el 1981, Cristina Farré hi va viure amb el seu marit, Manuel Valverde, un dels dirigents i ideòlegs del PC (i) i els seus dos fills. Hi va passar dotze anys, cinc dels quals amb guerra civil. Allí va fer de corresponsal del diari Egin.

Profundament feminista, ha estat de les poques dones de la seva generació que van estar actives i que han reivindicat la igualtat dins el partit i en la societat, en tot moment. Ha lluitat per la causa sahariana i per la independència de les Canàries, va donar suport a la República Democràtica i Popular de Burkina Faso, va viure a Colòmbia, va assistir a l’enterrament del Che… Ha estat activista tota la vida. Encara avui, a setanta-sis anys, la trobes fent classes de català a immigrants que arriben a Catalunya i manifestant-se contra el preu abusiu dels lloguers, amb el Sindicat de Llogateres…

Una entrevista per a encabir una vida com aquesta sempre fa curt. Sortosament, fa set anys es va decidir a escriure les seves memòries, Ho vam donar tot, amb l’ajuda de l’escriptor Eduard Márquez, obra que ara ha publicat la jove editorial Manifest. Hi explica amb detall i amb honestedat aquests fets i molts més, des de dins i des de la vida quotidiana, la que sovint no s’explica, i amb visió de dona, que és la història que encara falta a bastament per explicar.

—En la cultura anglosaxona, escriure les memòries és un fet molt més habitual que aquí. Aquí hi ha poca gent que s’animi a deixar per escrit les seves vivències i els seus records. En el vostre cas, què us va impulsar a deixar aquest testimoni?
—No hi havia pensat mai, perquè sempre he entès que vaig fer allò que havia de fer pel moment històric que em va tocar viure. I quan un fa allò que ha de fer, tendeix a pensar que no és rellevant allò que fa. Però en unes jornades a la Model, l’Anna Miñarro em va preguntar què hi feia allà i quan li ho vaig explicar una mica em va portar a un grup de memòria històrica. Quan van escoltar el meu testimoni, em van dir que la meva vida no era meva –bé, una mica sí–, però que és la vida d’una generació que ha estat absolutament silenciada, i més com a dona.

—Poques dones de la vostra generació han deixat el seu testimoni.
—Sobre aquesta generació, no s’ha escrit mai a partir de la visió d’una dona militant i feminista. I em van dir: “És una vida que considerem que val la pena que sigui salvada i et toca escriure-la.” M’ho van fer veure com una obligació col·lectiva. I m’ho vaig haver d’empassar i vaig pensar: “M’hi he de posar.” Jo no podia fer un llibre d’història, però tenia molt d’interès a aclarir certs fets històrics que s’han tergiversat. Aquesta era la meva preocupació.

—Situem el lector. Vau néixer a Barcelona el 1948, en plena postguerra, en el si d’una família represaliada i no creient. Viure en una família amb aquestes realitats i aquests ideals ja us devia marcar.
—Em va marcar profundament. El meu pare militava al Front Nacional de Catalunya. Perduda la guerra, va passar la frontera, el van tancar al camp de concentració d’Argelers, d’on es va escapar, tres anys a Montpeller refugiat i va tornar clandestinament a Catalunya. Quan el van agafar, el van condemnar a mort i se’n va escapar per ben poc. I quan va sortir de la presó va continuar militant. A casa es feien reunions i de joveneta em trobava el meu pare a les manifestacions i ell em feia cara de dir: “A mi no m’has vist”, i després a casa no ho comentàvem pas … Crec que vaig néixer en una família, per l’època, revolucionària. La primera manifestació de la meva vida va ser amb el meu pare l’any 65, el Primer de Maig. Això et marca. O la Caputxinada, que vaig viure des de fora. És clar, m’impregno de tot això. Jo crec que no és per casualitat que jo m’implico a la vida política, sinó que entomo la bandera dels meus pares, encara que d’una manera diferent, perquè jo vaig ser comunista i ells eren profundament nacionalistes, però gens comunistes. Jo agafo el meu camí.

Cristina Farré.

—La família també era poc corrent, per la llibertat que us va donar el fet de no ser religiosa. Això en el llibre es nota molt.
—Fa que no arrosseguem tants llasts com la majoria de la gent. És a dir, la meva família m’allibera de moltes coses: de cantar el “Cara al sol”, d’anar a missa, de tenir una formació religiosa, d’aixecar el braç… I, a més, amb molt poques possibilitats econòmiques, però això ho prioritzen. Ens porten a estudiar al Liceu Francès, per exemple. Eren uns principis que es mastegaven cada dia.

—Per què vau entrar a miliar al Partit Comunista d’Espanya Internacional?
—Vaig començar a implicar-m’hi a la universitat. Però abans d’entrar a la universitat vaig veure clar que jo sola no arribaria gaire lluny, que calia fer-ho organitzada. Tot i que a setze anys ja era una guerrillera total, anant a alfabetitzar nens al Somorrostro. Era l’any 1968. I amb les meves característiques personals, m’havia de decantar pel més radical: l’internacionalisme era un tema que m’atreia i que no veia en altres organitzacions d’aquella època. Era un partit que ja es trobava alineat contra la Unió Soviètica i encara més amb la Revolució Cultural Xinesa, amb el Vietnam, amb Cuba… A mi tot això m’inspira. Per això vaig prendre la decisió. També és cert que tenia una amiga d’infantesa que m’ho va recomanar. Van ser un conjunt de raons, però va ser una decisió premeditada. Així i tot, podia haver-me estavellat, però no va passar.

—La participació en l’assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona, l’any 1969, amb el llançament improvisat del bust de Franco al pati, va canviar-vos la vida.
—Era l’única noia. En aquest temps la participació de les noies no era tan generalitzada com ara i, per tant, la policia em buscava amb descripció física. Van detenir molta gent i no em va denunciar ningú. Amb tot, això em va obligar a deixar la universitat i això sí que em va marcar profundament, perquè jo volia fer psicologia. Va ser un fet com tants n’he viscut a la meva vida: que et situen en una cruïlla i has de tirar cap a un costat. A vegades l’elecció no és fàcil i a vegades la vida i els esdeveniments polítics t’hi van empenyent.

—I aquest fet us va impulsar cap a la militància activa i cap a la clandestinitat?
—Directa a la clandestinitat. M’incorporo al món obrer i descobreixo el marxisme més profundament i em marca molt. I també em fan fer de xofer, perquè en aquella època hi havia pocs militants que tinguessin el carnet de conduir i jo sí que el tenia.

—I una persona tan jove (teníeu vint anys), tan decidida i rebel com éreu, en un sistema tan limitat i limitador com era entrar en la clandestinitat, on no es podien fer preguntes… Com ho vau entomar?
—Al principi em costa, perquè m’adono que ja no tinc control sobre la meva vida, que voluntàriament prens un camí que et porta a situacions que no has previst, que no controles i que no gestiones. Però és així. I ho accepto perquè tenia clar que aquest món injust no m’agradava i que jo havia d’aportar el que pogués, per canviar-lo. És a dir, suposo que tothom en un moment determinat de la vida pensa què fer amb la seva vida, que pugui tenir un sentit, oi? Per a mi l’únic que té sentit és provar de canviar aquest món. I, a partir d’aquí, quan tu tens clar que aquest és el camí, doncs l’acceptes. Però sí que en un moment o un altre del llibre ho dic: tant que abominava les ordres taxatives del meu pare i després, quan me les arrebossen amb fets revolucionaris, me les empasso totes [riu].

—Era una vida intensa, plena d’incertesa i inquietud.
—Era un context de fervor que ens impregnava a tots. Ens ho crèiem, estàvem convençuts que teníem a tocar la possibilitat de canviar aquest món podrit, també en l’àmbit internacional. Senzillament, m’hi vaig tirar de cap.

—Aquest somriure que esbosseu a la cara em diu que n’esteu satisfeta i que no us en penediu.
—No em penedeixo absolutament de res. Home, d’errors tothom que s’implica en comet, tothom qui fa coses comet errors, però en conjunt jo encara penso que el món s’ha de canviar i que hem de continuar picant pedra. Vull dir, res del que he viscut, i he viscut situacions difícils, no m’ha pres aquestes ganes de lluitar.

—Una situació difícil i terrible que vau viure va ser, el 1971, quan us van agafar a Madrid i us van torturar. Vau acabar a la presó, una mica més d’un any. Aquest és un moment també d’aquells que us determinen la vida.
—La detenció és un moment molt, molt colpidor. Tens clar que faran de tu el que vulguin i jo tenia molt clar que no els hi faria fàcil. No els ho faria fàcil perquè no estic acostumada a doblegar-me davant situacions injustes. Aquesta era una de les que no em farien recular. Aleshores, preservar la dignitat es converteix en una obsessió. Quan t’interroguen i torturen no pots pensar, però quan ets a la cel·la sí que penses i llavors decideixes que no. I amb aquesta obsessió de preservar la dignitat aconsegueixo no doblegar-me. I, tot i que hi va haver moments duríssims, el fet d’aconseguir que no em dobleguessin no deixa de ser reconfortant. Per això he viscut aquests fets amb ràbia, que crec que és una emoció molt positiva quan la converteixes en acció. Tenia molt clar que l’enemic era davant meu. I la situació em refermava que el camí que havia triat era just, perquè jo lluitava per una societat on no hi hagués gent com els que tenia davant, que eren capaços de torturar, que eren capaços de les bestialitats més grosses. I surts, fins i tot et diria animada. Perquè sents que una situació tan bèstia l’has guanyada. I això et dóna aire.

—I a la presó no us plegueu de braços.
—Jo arribo a la presó i la primera cosa que faig és arremangar-me i dir: què hem de fer? I la presó la visc superbé, perquè és un altre front de lluita. La gent no m’entén quan dic això, però jo he viscut la presó molt bé. Perquè vam lluitar, perquè vam fer coses, perquè vam aconseguir coses, perquè no ens vam doblegar i vam viure situacions molt emotives.

—Recordeu-ne una.
—Que dues-centes preses socials aconseguissin guanyar una vaga laboral dins una presó en ple franquisme, doncs això té el seu què. O que aconseguíssim, amb les companyes del judici de Burgos, cantar a ple pulmó no sé quantes vegades l’himne del soldat basc, l’“Eusko Gudariak”, dins de la presó. Són fets que em van marcar molt positivament. En qualsevol lloc on siguis pots fer coses; a vegades costa més i a vegades són petites, però sempre pots lluitar.

—Vau sortir de la presó que encara no teníeu vint-i-tres anys i ja portàveu un bagatge molt potent.
—Gent que ha llegit el llibre i no sabia res del meu passat, em pregunta, però com és possible? Però jo encara sóc una torracollons, que sempre sóc a tot arreu, que no hi ha dia que no en faci alguna, i m’han conegut així però no coneixien la història. I jo no l’he explicada. En cada moment de la vida et guies per uns principis, per un convenciment, tens bastant clar què vols i on vols arribar. I és això, anar fent i anar marcant camí molt convençuda. Jo crec que és una cosa que es desprèn del llibre.

—Sí, aquest convenciment contrasta amb el moment en què expliqueu els anys de la transició, com es desmunta el combat, la lluita de classes, i va guanyant en general entre la gent la fi d’un compromís de lluita social. I això s’afegeix a la impunitat dels franquistes, que no els acaba jutjant ningú.
—Nosaltres ens adonem, fins i tot abans que Franco es morís, que el camp de la lluita antifranquista, que era molt gran i abraçava moltes organitzacions, es va reduint i acaba essent molt petit. La gent se’n cansa i comença a abandonar. Alguns altres comencen a buscar una cadireta en un ajuntament, comencen a buscar on instal·lar-se. I quan Franco es mor, per mi, hi ha una traïció generalitzada, de moltes organitzacions que deixen de lluitar per la classe obrera, que deixen de lluitar per l’internacionalisme, que se’ls en fot tot això. I l’interès passa a ser la societat del benestar. També el problema nacional s’abandona completament. A més a més, tota la repressió es focalitza en nosaltres. Per nosaltres era el proletariat qui havia de dirigir la revolució. I com ho visc? Amb ràbia i preguntant-me: com és possible? Però també et diré que teníem tanta feina, perquè érem pocs, que vam entrar en una dinàmica d’activisme que tampoc no ens permetia de plànyer-nos.

—I?
—Nosaltres teníem claríssim que la transició havia estat una enganyifa, que no s’havia solucionat absolutament cap dels problemes de fons i que el franquisme continuava viu. I jo, personalment, considero que el franquisme continua viu encara ara. És a dir, quan tenim una xarxa de represaliats de presos joves, des del Primer d’Octubre fins avui, detinguts, torturats, que són a la presó per haver cantat…, jo crec que és una línia contínua, absolutament contínua, dels meus pares i fins ara. Que hi ha hagut una mica de pintura i una cosa que em diuen democràcia, sí, però democràcia per a què? Per a qui? Democràcia per a les classes treballadores que no tenen un habitatge, que no poden arribar a final de mes, dificultats per menjar, gent de l’Àfrica que es moren de malalties…? A veure, què hem canviat? Si estem pitjor ara.

—Ara estem pitjor?
—Globalment, jo crec que estem pitjor. Perquè les estructures del capitalisme, amb les noves tecnologies ho han orquestrat tot molt millor per aniquilar qualsevol focus de rebel·lia; s’han potenciat els partits d’extrema dreta; tenim un energumen, en Trump, gestionant el món a la seva manera… Ho tenim molt fotut.

—En vista d’aquest panorama, què proposeu? Com actuar?
—Haurem de picar més pedra. La conclusió és aquesta. Perquè, és clar, si sucumbim, la humanitat a fer punyetes. No tenim més opcions.

—Parlant de l’autodeterminació dels pobles i de la independència de Catalunya, també de la llengua, expliqueu les contradiccions del PCE (i).
—Nosaltres, l’autodeterminació dels pobles fins a arribar a la independència la teníem claríssima. L’autodeterminació de les nacions oprimides, exactament igual, fins a arribar a la independència. Això es troba en tots els texts del partit. L’any 76 sortíem amb pancartes immenses dient “Catalunya independent”. Ho teníem claríssim. Però passa que conservàvem la E, perquè hi havia l’organització de tot l’estat, i també hi havia resistència de la composició obrera immigrant, important dins l’organització, que era més difícil de fer-los-ho entendre. Ara, teníem els obrers de la SEAT sortint amb la pancarta de “Catalunya independent”. I havíem tractat d’arribar a acords amb el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), però al final la E els frenava. Si et sóc sincera, als anys 76-77, nosaltres vam fer més feina per la independència de Catalunya que moltes organitzacions. Vam fer moltíssima feina, fins que al final vam fer caure la E i ens vam convertir en el PC (i).

—I una dona com vós, com acaba vivint a Algèria dotze anys, cinc dels quals amb guerra civil, exiliada ja després de la mort de Franco?
—Jo no me’n volia anar. Preferia entrar a la presó que agafar el camí de l’exili. Però al final vaig veure clar que, de què servia la presó? Però anar-te’n a un país com Algèria, a més a més… Al meu home, que es considerava ciutadà del món, anar a Algèria, que ja hi havia estat unes quantes vegades, li semblava meravellós. Als meus fills els ho vam presentar com una aventura, perquè, si no, no se n’haurien volgut anar. Però per a mi, catalana que estima la terra, em va costar molt. I aterrar en un país com Algèria, amb una cultura tan summament diferent i com a dona, amb el pes de la religió –encara que en aquell moment era un país amb un govern socialista àrab i tot el que vulguis, però és molt difícil. L’adaptació se’m va fer molt, molt, molt difícil. Vaig psicosomatitzar tota la nostàlgia i l’enyorament, amb uns problemes físics brutals. Fins que al final vaig decidir que havia de deixar fluir la vida i continuar fent feina, també. Crec que no m’hi vaig arribar a adaptar mai del tot, encara que vaig conviure, vaig participar en moltes coses i em vaig impregnar de moltes coses de la cultura àrab que em semblen bé. La paraula “hospitalitat”, on realment l’he apresa és a Algèria, molt profundament.

—I com és que vau aguantar cinc anys de guerra civil abans no vau decidir d’anar-vos-en?
—Perquè quan comença no t’esperes que la cosa degenerarà d’aquella manera. A més, nosaltres teníem els fills, que havíem escolaritzat a l’escola del carrer. Vam ser els únics refugiats que ho vam fer. Algèria a la dècada dels vuitanta era la meca dels revolucionaris del món. Hi havia una coordinadora de moviments d’alliberament i partits progressistes, que comptava amb més de cent organitzacions de tot el món. I de tants refugiats com hi havia, érem els únics que van portar els nens a l’escola del carrer. Els únics. Els refugiats portaven els fills al Liceu Francès o a l’escola americana. Però per nosaltres era una qüestió de principis. Els nostres fills es van arabitzar completament. Parlaven àrab entre ells. I a través de la llengua es van impregnar de la cultura i s’hi van integrar completament.

—I què vau fer quan us vau trobar en un país on va esclatar la guerra?
—Comença una guerra civil que no saps com funcionarà, però bé, la vius com a teva. Jo no entenia com l’FLN disparava contra el seu poble. Feien igual que els colonialistes. I em vaig enfrontar a l’FLN, i no era fàcil, perquè eren els que t’havien acollit, a més a més amb papers de refugiats reconeguts per les Nacions Unides, que jo crec que devíem ser els únics refugiats a la transició. El març del 81 som reconeguts com a refugiats polítics per la Convenció de Ginebra del 51. La guerra va anar evolucionant fins que hi va haver eleccions generals i les va guanyar el FIS, el Front Islàmic de Salvament, i l’FLN, Front d’Alliberament Nacional, arriba a la conclusió que la gent no estava preparada per a unes primeres eleccions democràtiques, perquè no els havien votat a ells. Però la gent va votar contra la corrupció i va triar el partit que en aquell moment els va fer costat. Vull dir que jo, encara que no compartís els seus principis, sí que reconec que són gent que van fer molt. L’FLN va fer un cop d’estat i la situació es va radicalitzar molt. Va arribar un moment que van entendre que si volíem salvar la pell, havíem de marxar.

—Encara vau passar per Colòmbia, abans de tornar a Catalunya. Com va ser el retorn després de catorze anys fora?
—Quan arribo a Catalunya després de gairebé quinze anys d’exili, em trobo un país que no reconec. Jo havia transitat per països del Tercer Món que encara no estaven contaminats per tant d’individualisme i de consumisme. Físicament, el país també havia canviat molt. I retrobo la gent amb qui lluitava, que tampoc no reconec. Va ser un xoc molt gran. I tampoc no entenia que la gent em digués que era una persona estranyota, perquè em comportava exactament igual que a la clandestinitat. La meva idea és: els ideals pels quals lluitàvem, els vam fer possibles? No. Doncs cal continuar igual. Per a mi això és el camí correcte. I ho dic així: retrobo la meva llengua i no sé de què em parlen. Perquè el pitjor que tenien les preguntes eren les respostes.

—I ara, una activista com vós, en quines lluites està ficada?
—Em trobo ficada en la lluita feminista, és clar; en la lluita social, és clar. Vull dir que si hi ha una manifestació per l’habitatge, m’hi trobaràs. Políticament no he trobat on encaixar, perquè sóc molt crítica també, i quasi ningú no troba com encaixar políticament ara. Però sí que crec que, com que no ens regalaran res, ho hem de suar i, per tant, m’implico en qualsevol associació de dones, estic compromesa amb la llengua, i amb qualsevol lluita que penso que val la pena; ara, això sí, des de la base. La Roser Vernet, en el pròleg, diu una cosa com ara “és tan conseqüent que fins i tot a vegades resulta incòmoda”.

—Sou feliç?
—Sí que ho sóc. Tinc cinc néts, de setze anys a vint-i-tres, que l’altre dia van venir a la presentació del llibre a la Ciutat Invisible. Tots cinc, sense dir-s’ho entre ells, em van enviar missatges de WhatsApp, amb paraules més o menys diferents, dient-me: “Àvia, estem molt orgullosos.” I la petita em va dir: “Ets molt inspiradora, àvia” [riu]. Em diuen això en comptes de pensar que tenen una àvia boja, revolucionària, que ha fet mil barrabassades a la vida i que no hi ha qui la suporti perquè està tot el dia atabalant.

The Washington Post · Kevin Sieff i Francesco Porzio

Milà, Itàlia. Els homes van pujar en un utilitari blanc. Sortien de fer exercici en un gimnàs als afores de la ciutat, bo i aprofitant que aquell dia no hi havia partit.

Antonio Bellocco, l’home diminut que conduïa el cotxe, i Andrea Beretta, l’imponent home que seia al seient del copilot, eren els caps de la Corba Nord, el grup ultra de l’Inter de Milà, l’emblemàtic club de futbol de la ciutat.

A Itàlia, els grups d’ultres no són tan sols col·lectius d’afeccionats: també són organitzacions polítiques i, alhora, comercials. Els seus caps s’han convertit en personalitats influents en la societat italiana: alguns han bastit ponts amb l’elit política; uns altres s’han convertit en figures amb molt de poder en el món del narcotràfic.

Com a caps dels ultres de l’Inter, Bellocco i Beretta havien esdevingut pràcticament celebritats en la ciutat més rica d’Itàlia, tot acumulant fama i poder tant de manera lícita com il·lícita, segons la justícia italiana. Els afeccionats solien demanar a Beretta que es fes una foto amb ells abans dels partits, com si es tractés d’un jugador estrella. El diminut Bellocco era conegut pel sobrenom de “Totò el nan”.

Però pocs afeccionats sabien que ambdós homes treballaven per a la màfia italiana, segons els investigadors italians: tot allò que passava per les seves mans –des de la venda d’entrades fins a les concessions de begudes a l’estadi de l’Inter– era una font d’ingressos per al crim organitzat.

Era una tarda ennuvolada de començament de setembre quan el cotxe blanc va engegar, a les portes del gimnàs. De sobte, el vehicle va fer una estrebada cap endavant, tal com es veu en un vídeo de l’incident. Pocs segons més tard, la porta del conductor s’obrí i Bellocco, que semblava haver perdut el control del vehicle, caigué a terra. Havia estat apunyalat ni més ni menys que vint-i-una vegades per Beretta, el seu company, a qui Bellocco havia disparat a la cama pocs segons abans.

Bellocco morí poc més tard, i es va convertir en el segon dirigent dels ultres de l’Inter de Milà a ser assassinat en tan sols dos anys.

La mort de Bellocco i la detenció de Beretta han accelerat una investigació policíaca que feia temps que estava en curs. El seu cas exemplifica fins a quin punt els criminals s’han apoderat del club de fans d’un dels equips més famosos del món. Tanmateix, l’operació policíaca no es limita al club: els investigadors també al·leguen que els ultres de l’AC Milà –l’altre gran equip de la ciutat i rival històric de l’Inter– també treballaven per a la màfia.

Uns ultres celebren un gol durant el partit del 2 de febrer entre l’Inter i el Milà a l’estadi de San Siro (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

La transformació del futbol italià en una indústria multimilionària ha atret tota una constel·lació d’interessos econòmics al país, des dels estats del Golf Pèrsic fins als magnats de les finances nord-americans. El crim organitzat no s’ha quedat enrere i s’ha assegurat la seva part del negoci: revenda d’entrades, gestió de concessions i d’aparcaments, venda de marxandatge dels equips, etcètera. Els ultres, un col·lectiu amb gran influència dins els clubs, han estat el conducte clau que ha connectat la màfia amb el futbol italià, segons els investigadors.

Els grups criminals no s’han infiltrat en els vestuaris ni provat d’influenciar els resultats dels partits, però sí que han bastit ponts amb els jugadors, els entrenadors i els directius dels equips, en una sorprenent col·lisió entre el món de l’esport i el món del negoci.

Tant Bellocco com Beretta eren escoltats per la policia en el moment de l’assassinat. Les transcripcions de les seves trucades telefòniques es troben entre els milers de pàgines de documents policíacs i judicials a què ha tingut accés The Washington Post. Aquests documents, juntament amb hores d’entrevistes, il·lustren la manera en què el crim organitzat ha aconseguit d’infiltrar-se en els estrats més alts del futbol italià.

L’Inter de Milà i el Milà, de propietat nord-americana, han rebutjat de respondre a les preguntes de The Washington Post. L’advocat de Beretta tampoc no ha volgut atendre aquest diari.

“És un cop de realitat que ens ha fet obrir al grau d’influència de la màfia als estadis”, declarà Giovanni Melillo, fiscal antimàfia d’Itàlia, després de les primeres detencions relacionades amb el cas, el setembre passat: ni més ni menys que dinou ultres acusats d’un delicte d’associació criminal.

El judici, que començà el mes passat, ha commocionat el país. Els fiscals han obligat ambdós clubs a acceptar assessors, nomenats pel govern, per a frenar l’avenç del crim organitzat en el futbol. Però les forces de l’ordre italianes temen que amb això no n’hi hagi prou: si l’Inter i el Milà no eliminen els elements mafiosos de l’afecció, les autoritats han amenaçat de nomenar un comissari públic que es faci càrrec d’ambdós clubs.

La màfia s’infiltra en el futbol milanès

L’auge del futbol europeu ha convertit els ultres en una màquina de generar beneficis i acumular poder. Abans de l’Inter i el Milà, la màfia ja s’havia insinuat a més equips de la primera divisió italiana. El 2018, els investigadors descobriren que el crim organitzat s’havia infiltrat en el grup ultra de la Juventus de Torí, un altre dels equips més famosos d’Europa, tot apoderant-se de bona part dels ingressos de la venda d’entrades.

A Milà, la infiltració començà l’any 2019, quan els ultres de l’Inter van triar Vittorio Boiocchi –més conegut per “l’oncle”– com a cap. Boiocchi, que en aquell moment rondava la seixantena, havia passat vint-i-sis anys a la presó per tràfic de drogues, segrest i robatori.

Després de ser posat en llibertat, tot aprofitant les connexions amb els ultres que havia fet de jove, Boiocchi va posar en marxa una xarxa de revenda que es dedicava a vendre entrades a afeccionats desesperats a preus desorbitats, tot generant un marge de benefici enorme. El 2020, Boiocchi guanyà un milió d’euros gràcies a la revenda d’entrades i més ingressos derivats de la gestió de l’estadi, segons els investigadors. Al cotxe duia una pistola, manilles i armilles antibales robades a les forces de l’ordre italianes. Ha estat acusat de fer xantatge a empresaris milanesos influents; uns quants grups criminals havien considerat la possibilitat d’assassinar-lo, segons els investigadors.

L’estadi de San Siro, buidat d’espectadors, després del partit del 2 de febrer (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

El 29 d’octubre de 2022, dos homes amb motocicleta van passar per davant la casa de Boiocchi, al nord de Milà, quan ell entrava per la porta. Un dels homes va disparar-li cinc trets amb una pistola de 9 mm. Boiocchi va morir minuts després d’arribar a l’hospital.

L’assassinat va deixar els ultres sense cap, un punt d’inflexió en la història del grup. Alguns afeccionats veieren la mort de Boiocchi com una oportunitat per a tallar relacions amb la màfia. Però uns quants dels principals lloctinents del grup, inclòs Andrea Beretta i un altre home anomenat Marco Ferdico, van argumentar que era el moment de redoblar la juguesca, segons els investigadors.

La dona de Ferdico és de la regió de Calàbria, al sud d’Itàlia. Fou gràcies a ella, precisament, que Ferdico entrà en contacte amb membres de la família Bellocco. La família és un dels pilars de la ‘Ndrangheta, el grup criminal més important d’Itàlia. Un dels Bellocco semblava especialment ben posicionat per a quadrar el cercle: Antonio, fill dels caps Giulio i Aurora Bellocco –que avui es troben a presó per associació criminal– i nebot d’Umberto Bellocco, que durant anys exercí com a cap de la ‘Ndrangheta.

“Quan vam sentir el nom Bellocco, vam pensar: d’acord, això va de debò”, explica un agent de policia que ha format part de la investigació. L’agent, com més companys, accedeix a parlar amb The Washington Post sota condició d’anonimat, perquè no està autoritzat a fer declaracions a la premsa.

Els afeccionats d’un dels equips més exitosos i poderosos d’Itàlia estaven a punt d’obrir les portes del club a una de les famílies criminals més infames del país.

La màfia posa la mira en l’estadi de futbol més icònic d’Itàlia

La Interpol defineix la ‘Ndrangheta, fundada la dècada del 1860 als camps de Calàbria, com “una de les organitzacions criminals més extenses i poderoses del món”. Els seus negocis abracen tota mena d’àmbits, del narcotràfic colombià al sector bancari canadenc. Els membres han estat detinguts a Nova York, Guyana i la Costa d’Ivori.

Corrompre els afeccionats d’un club de futbol italià seria un gran cop per a la ‘Ndrangheta i els Bellocco, un dels subgrups –o clans– més destacats de l’organització, segons la fiscalia antimàfia. Quan la ‘Ndrangheta es va apoderar del control dels grups ultres de la Juventus, el 2017, el grup aplicà les mateixes tècniques d’extorsió emprades en uns altres sectors. En un moment donat, per exemple, el grup va amenaçar de fer que els ultres entonessin càntics racistes durant els partits –cosa que hauria comportat una multa per a l’equip– si la directiva no accedia a lliurar més entrades al grup, segons els investigadors.

Poc més tard, la policia va detenir dotze caps ultres acusats de xantatge. El president de la Juventus, Andrea Agnelli, va ser suspès del càrrec per haver tingut “relacions no autoritzades amb seguidors ultres”.

Exterior de l’estadi de San Siro després del partit del 2 de febrer (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

Però Milà, la capital financera d’Itàlia, ha estat l’escenari de la incursió més significativa de la ‘Ndrangheta en el món del futbol italià.

La ciutat havia estat, durant molt de temps, una de les grans bases de poder de la ‘Ndrangheta fora del sud d’Itàlia. Amb Boiocchi mort, el grup tenia l’oportunitat de consolidar la influència en l’estadi de futbol més emblemàtic de la ciutat: San Siro, on juguen l’Inter i el Milà.

Antonio Bellocco va arribar a Milà el 2022, en un moment en què la policia havia intervingut els telèfons de molts membres ultres de l’equip arran de l’assassinat de Boiocchi.

Sota la mirada atenta dels investigadors, Bellocco no trigà a obrir-se camí en la comunitat d’afeccionats de l’Inter, tot emprant els seus vincles amb la ‘Ndrangheta per consolidar la posició al club. Tant li feien els resultats de l’Inter: ell volia aprofitar-se del club per acumular diners i poder.

“L’equip m’importa un rave”, confessà en una trucada telefònica. “No faig les coses per afecció al club; les faig per motius econòmics”, afegí.

Bellocco, Beretta i Ferdico no van trigar a ampliar el negoci que havia posat en marxa Boiocchi. Van decidir de monetitzar tots els aspectes de la cultura futbolística de l’equip, tot acordant que una part dels beneficis tornés a la ‘Ndrangheta mitjançant Bellocco.

Els homes es dedicaven a obtenir entrades directament de la direcció de l’equip a preus de majorista i, tot seguit, les venien a preus molt més alts. En la final de la Lliga de Campions del 2023 contra el Manchester City a Istambul, Beretta calcula que van obtenir més de 300.000 euros de beneficis amb la venda d’entrades –a més de mil d’euros cadascuna– a afeccionats desesperats.

Per aconseguir aquestes entrades, Ferdico va arribar a trucar personalment l’entrenador de l’Inter, Simone Inzaghi, i va amenaçar-lo de manera poc subtil, tot esmentant el poder dels ultres a l’hora de desestabilitzar el club.

“Seré breu, senyor”, digué Ferdico en la trucada intervinguda. “Tenim un miler d’entrades, però en necessitem 200 més per a estar tranquils.”

En la trucada, Inzaghi digué a Ferdico que li preocupava que ordenés els afeccionats que deixessin d’animar si no aconseguia més entrades. Poc després de la conversa, l’entrenador traslladà la petició de l’ultra a la junta directiva del club. Ferdico acabà aconseguint les entrades addicionals, segons els investigadors.

Inzaghi, mitjançant un portaveu de l’equip, ha rebutjat de fer declaracions a The Washington Post. Els periodistes del diari no han pogut localitzar Ferdico.

Simone Inzhagi, entrenador de l’Inter, durant el partit del 2 de febrer a San Siro (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

La qüestió de la relació de l’equip amb la ‘Ndrangheta es convertí en un dels grans focus de la investigació policíaca: fins a quin punt van ser còmplices els entrenadors i els jugadors, d’aquestes pràctiques criminals?

Després d’interrogar uns quants directius de l’Inter i el Milà, els fiscals que s’ocupen del cas han arribat a la conclusió que les juntes directives d’ambdós equips no han de considerar-se sospitosos, sinó “parts perjudicades”, en el cas. Tanmateix, uns quants representants del govern italià han qüestionat públicament per què les juntes de cap dels clubs no van alertar les autoritats de la influència de la màfia.

“El futbol és una activitat empresarial, i les organitzacions criminals estan interessades en qualsevol activitat empresarial. Desgraciadament, no hem rebut denúncies per part dels empresaris que han estat les víctimes de tot això”, explicà a la premsa Antonio Quintavalle, general de la policia de finances.

Bellocco i Beretta, per la seva banda, havien trobat una manera de monetitzar gairebé tot allò que passa a San Siro, que és de propietat municipal. Alguns dels fluxos d’ingressos de ‘Ndrangheta eren petits: els homes es van fer càrrec de la venda de revistes de l’equip, que aporten pocs milers d’euros per partit.

“És un cas de llibre de com actua la màfia”, diu Antonio Nicaso, que ha escrit dotzenes de llibres sobre la ‘Ndrangheta. “La idea és: som una pseudoautoritat i tot està sota control nostre. Gestionem el territori –en aquest cas l’estadi– i ens embutxaquem una part dels beneficis.”

La màfia controlava les llicències de les guinguetes de cervesa de l’estadi, la venda de marxandatge i la concessió dels aparcaments de sota l’estadi i la rodalia. La policia creu que els ingressos derivats de la gestió de San Siro es reinvertiren en activitats il·lícites a tot el món.

En alguns casos, els homes es mostraren més interessats a teixir vincles que podrien resultar beneficiosos en un futur que no pas a aconseguir ingressos immediats. Beretta, per exemple, explicà als fiscals que una de les raons per les quals la ‘Ndrangheta volia controlar l’aparcament VIP de la planta baixa de l’estadi era perquè era el lloc per on hi entraven i en sortien tant els directius com els jugadors. “És tot qüestió de fer relacions”, digué.

Tensions a l’alça

El 2024, els agents ja feia gairebé dos anys que vigilaven Bellocco i Beretta. Un fiscal de Milà, Paolo Storari, havia fet una gran ofensiva contra la influència de la màfia en el futbol. El cas es va considerar tan delicat que la prefectura de Milà va ordenar protecció policíaca permanent per a Storari, que era plenament conscient de fins a quin punt era d’arriscat d’involucrar-hi els dos grans equips de la ciutat.

Tant l’Inter com el Milà tenen connexions molt estretes amb la política italiana: Silvio Berlusconi, tres vegades primer ministre d’Itàlia, fins i tot ha estat propietari del Milà. Ambdós compten amb rics patrocinadors internacionals. RedBird Capital, una empresa nord-americana de capital de risc, va adquirir una participació majoritària del Milà el 2022 en una operació valorada en més de 1.200 milions de dòlars. L’empresa nord-americana de gestió d’actius Oaktree Capital Management és propietària de l’Inter.

Paradeta de marxandatge a l’exterior de San Siro, en què s’exposen tant articles de l’Inter com del Milà, el passat 2 de febrer (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

Durant el 2024, els agents de policia començaren a percebre una certa tensió latent en les converses entre Bellocco i Beretta. Beretta dirigia una botiga d’articles de marxandatge de l’Inter anomenada We Are Milano, un altre element del negoci que Bellocco semblava decidit a controlar.

“En un moment donat, ens vam adonar que Beretta temia per la seva vida”, explica un agent en declaracions a The Washington Post.

Més endavant, Beretta confessà a la policia que creia que el seu antic amic li enverinaria el cafè i l’enterraria als afores de Milà.

Quan la policia va rebre la trucada que algú havia estat apunyalat dins el cotxe de Bellocco a la sortida del gimnàs, la majoria dels agents van donar per mort Beretta.

“Va ser un xoc veure que, en realitat, havia estat al revés”, diu l’agent.

El cadàver de Bellocco fou traslladat a Calàbria. Però la policia de la ciutat més gran de la regió prohibí que li dediquessin un funeral públic. “Un acte públic seria una demostració de força per a la família criminal”, digué la policia de Reggio Calabria en un comunicat.

Les autoritats de Milà sabien que havien d’accelerar la investigació. La matinada del 30 de setembre, els agents escorcollaren quaranta domicilis i negocis i detingueren un total de dinou persones, inclòs Ferdico. Beretta, per la seva banda, ja havia estat detingut en les hores posteriors a la mort de Bellocco: ha estat acusat d’assassinat, però la defensa al·lega que actuà en defensa pròpia. The Washington Post no ha pogut parlar amb cap dels acusats.

Agents de policia a l’exterior de San Siro abans del partit del 2 de febrer (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

El judici contra setze ultres va començar el mes passat. Poc més tard, Beretta va ser acusat per la fiscalia d’orquestrar l’assassinat de Boiocchi; aquest divendres, cinc persones més van ser detingudes en relació amb el cas, inclòs el presumpte pistoler. Beretta ha admès que és responsable del crim.

“Ho vam planejar tot”, digué a les autoritats, tot explicant que el seu pla era treure del mig Boiocchi per poder instal·lar Bellocco com a cap dels ultres.

Amb aquesta admissió, Beretta es convertí en col·laborador de la fiscalia. Però per què havia acceptat de cooperar, de cop i volta? La raó, a Milà, era clara per a tothom: si Beretta era enviat a presó després d’haver matat un cap de la ‘Ndrangheta, difícilment hi duraria massa temps.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Ni de segona categoria, ni ingenu, ni superficial. Els amants del gènere young adult –“joves adults”– reivindiquen una literatura que ara és moda, després de molts anys de cert desprestigi social. El young adult és força desconegut com a concepte, però fa referència a totes aquelles novel·les que expliquen una trama en què apareixen elements romàntics i els protagonistes tenen entre 16 anys i 25. No va destinat a cap públic en concret, però sí que és pensat perquè ho consumeixin adolescents o joves, en aquella fase de transició cap a l’edat adulta.

“És per a joves que s’han fet grans, com jo”, comenta Judit Bertran, periodista especialitzada en young adult. “La literatura adulta no acabava de ser el meu tipus de llibre, i la juvenil m’ho semblava massa, de juvenil. Amb el young adult, en canvi, per fi hem trobat allò que ens agrada!”, celebra.

Els jocs de la fam o No està escrit a les estrelles serien bons exemples d’aquest tipus de literatura, que va triomfar fa anys i que va arribar a omplir les sales de cinema. Ara les xarxes socials han tornat a posar de moda aquest gènere, que s’ha convertit en un fenomen mundial, amb supervendes com el reeixit Ales de sang. Al nostre país, una prova d’aquest èxit és la bona rebuda que va tenir el segon Crush Fest, un festival especialitzat en aquest tipus de literatura que es fa a Barcelona, i que va augmentar la cabuda en mil assistents respecte de l’any anterior.

10 llibres de salut i benestar emocional per a regalar aquest Sant Jordi 2025

Per què triomfa tant, el young adult? 

Segons que explica Bertran, l’èxit d’aquest gènere rau en el fet que parla d’històries d’amor en què tothom es pot veure reflectit. “L’amor empre serà el motor del món. I si, a més, els personatges són creïbles i t’hi pots sentir identificat, et pot fer somiar”, afegeix Núria Fortuny, una de les poques escriptores de young adult en català. A més, acostumen a ser històries amb un final feliç, amb un toc de diversió, o que ajuden a desconnectar: “Ja hi ha prou drama a la vida, per què llegir-ne més?”, diu l’escriptora.

Les xarxes socials són un element imprescindible per a entendre l’èxit recent que ha tingut aquesta literatura. Arran de l’auge d’una subcultura a internet en què tot d’influenciadors s’especialitzen a crear contingut sobre llibres, s’ha normalitzat que un gruix del jovent compri, consumeixi i s’endinsi en el món de la literatura young adult.

“A vegades, el fet que la gent vegi que tothom parla d’un llibre que té molt d’èxit a les xarxes empeny nous consumidors a voler-lo comprar, també”, comenta Bertran. La pandèmia també va marcar un abans i un després: “Es va popularitzar el booktok i el bookstagram, i ara més gent se sent acompanyada en aquest passatemps gràcies a les xarxes”, explica Bertran. “Els autors de llibres hem d’estar agraïts a tots els influenciadors de llibres, perquè per mitjà d’ells les nostres novel·les tenen molta més visibilitat”, afegeix Fortuny.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Els BookHunters (@elsbookhunters)

El young adult s’obre pas en el mercat en català 

Tanmateix, el young adult és un gènere que encara té molt de terreny per a créixer en català. La majoria dels llibres que trobem a les llibreries són traduccions dels best-sellers que es popularitzen en castellà o anglès, idiomes en què hi ha un mercat molt més ampli. “La comèdia romàntica és un dels gèneres que més es llegeix. Però es llegeix en castellà. El problema és que hi ha poca oferta en català, i ara apostem per omplir aquest buit d’oferta. Crec que molta més gent llegiria en català si pogués”, explica Fortuny.

Ella va començar a escriure fa sis anys, després d’uns anys dedicant-se al món de la psicologia. El 2018, va agafar una baixa laboral i va aprofitar-ho per escriure la seva primera novel·la, Moments de sal i llimona, que va trigar dos anys a sortir a la llum, quan es va decidir a autopublicar-la el 2020. Fins ara, Fortuny ja ha publicat sis novel·les amb Rosa dels Vents, el segell de literatura catalana de Penguin Random House.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Núria Fortuny. Escriptora. (@fortunyeta)

En català, també destaca l’autor Cristian Olivé, de temàtica LGBT, amb títols com Estimat idiota, o el tàndem de Víctor Díaz i Neus Verdaguer, autors de Desig sobre rodes o La noia de la platja. La mallorquina Silvia Madi, que fins ara havia escrit en castellà, acaba de publicar la seva primera novel·la en català, Les mans brutes i el cor en pilotes, editat per Grup 62.

“Hi ha gent que m’ha dit que gràcies als meus llibres ha començat a llegir en català”, assegura Fortuny. Per això, demana que les editorials ho defensin més decididament: “És important no només viure de traduccions d’altres llengües. Per a crear una història d’amor, no cal que estigui ambientada a Nova York, també pot passar a Girona!”, detalla. “Vaig escriure una escena que passava a Begur, i molta gent em deia que s’hi veia, allà, caminant per la platja. I aquesta és la idea, que no tot ha de passar fora”, reflexiona.

10 clàssics per a regalar aquest Sant Jordi 2025

Del fons del calaix a omplir aparadors 

Bertran explica que encara hi ha molt de desconeixement sobre què és el young adult, i que això indueix a errors a l’hora de catalogar els llibres a la venda al públic: “El gènere dark romance, que mostra les relacions tòxiques amb escenes explícites, és catalogat per a joves a partir de quinze anys”, es queixa. Diu que, precisament, l’error rau en el fet de promocionar aquesta literatura, amb missatges que poden ser mal interpretats segons la lectura que se’n faci, entre menors d’edat, tot i que en realitat hauria de ser per a gent de més de divuit anys. “Un adolescent de quinze anys, idealment, no hauria de llegir un llibre així.” Tanmateix, considera necessari de mostrar situacions de violència intrafamiliar o de relacions tòxiques, perquè creu que poden fer que la gent ho detecti en la seva vida privada i hi trobi una sortida.

Una altra de les objeccions que s’ha fet sovint a la literatura young adult és que tracta temes poc profunds i amb un estil molt simple. Tanmateix, Fortuny reivindica aquest gènere més enllà de l’etiqueta de “nivell baix”, i es queixa d’una certa estigmatització a la qual ha estat sotmesa: “La literatura romàntica sempre s’ha considerat una literatura de segona categoria. Diuen que són molt fàcils de llegir i d’escriure, que no aporten res.” Subratlla que fins i tot hi ha gent a qui, fa uns anys, li feia vergonya dir que llegia literatura romàntica.

“Sempre s’ha percebut com una literatura poc seriosa. Però en els últims anys la perspectiva ha canviat molt, i les editorials ara comencen a apostar-hi, perquè s’han adonat que molts joves s’han enganxat a la lectura gràcies a aquests llibres. Els interessa de promocionar un públic que serà potencial lector quan sigui gran”, analitza Bertran.

De fet, Fortuny creu que el seu estil entretingut i amè és un dels ingredients que atrau més gent a endinsar-se en el món de la lectura i forjar així un hàbit que pot durar tota la vida: “És la mena de literatura ideal per a la gent que li costa més de llegir, perquè és una vida fàcil d’entrar-hi”, conclou.

 

Un Sant Jordi més calent que mai: el còmic eròtic que en reescriu la llegenda

La història no tan sols s’explica per uns fets polítics que determinen el present i el futur de països i nacions, sinó que és imprescindible d’aterrar en la vida quotidiana de la gent, mitjançant el memorialisme, de l’epistolari i d’uns altres documents, per a copsar en profunditat la realitat de cada època. Aquesta funció fa el Receptari Caules. Cuina menorquina del segle XVIII, un document valuós i apassionant, que s’acaba de publicar dins la col·lecció 7 Portes de Receptaris Històrics de la Cuina Catalana, perquè corrobora fets d’alta política i de la idiosincràsia de la gent de Menorca el segle XVIII, i també què i com menjaven. Entre els més llampants, l’elaboració de la salsa maonesa.

Una Menorca amb identitat pròpia i oberta a moltes influències

L’historiador Joan Pons Alzina, membre de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, destaca a l’estudi introductori del volum que aquest és el primer llibre no conventual de la col·lecció, el primer receptari ciutadà i burgès que es conserva als Països Catalans. “Té una gran importància, primer perquè és escrit en català i després perquè té una enorme singularitat, que s’explica per les circumstàncies històriques que va viure Menorca al segle XVIII.” 

El 1708 les tropes britàniques van ocupar Menorca una seixantena d’anys. Els britànics entenien l’illa des d’un punt geoestratègic, amb objectius militars i comercials. De bon començament, van garantir als menorquins que no perdrien els drets civils i religiosos ni les llibertats polítiques i, en conseqüència, no es van derogar les institucions públiques, com passaria després amb l’arribada dels borbons.

Diu Joan Pons Alzina: “Els menorquins mantenen la tradició i en aquesta tradició se li va sumant la influència dels britànics, al mateix temps que són porosos a les influències que arriben d’arreu a través del comerç marítim. Hi ha la influència francesa important també, ja que els menorquins anaven a França a estudiar dret. Alhora, hi ha influència italiana. Des d’un punt de vista sociològic i cultural, la Menorca del XVIII ben poc tenia a veure amb cap altre lloc dels Països Catalans. Ja va dir Joan Fuster que la cultura menorquina de l’època esdevé la més oberta i internacional del moment.”  

Com es cuinava a les cases benestants de la Menorca del segle XVIII

El volum que s’acaba de publicar també conté un article de Pep Pelfort, del Centre d’Estudis Gastronòmics de Menorca, que explica: “Seria molt possible que la data de producció d’aquest manuscrit se situés entre el 1770 i el 1780, tot i que pensem que correspon a un corpus culinari d’algunes dècades anteriors. Pel que fa a la procedència, podem afirmar que el manuscrit és inequívocament maonès. També sembla clar que només podia ser el llegat culinari d’alguna de les tres o quatre famílies més riques del llevant menorquí, amb connexions familiars entre ells.”

De fet, es diu Receptari Caules d’ençà del 2014, quan es constata que el banquet que s’inclou al final del manuscrit és el mateix que es va fer el dia 22 d’abril de 1756 amb motiu de les noces de Joana Caules i Francesc Mercadal, una de les famílies importants de l’illa. I la hipòtesi més plausible és que aquest receptari fos un manual que es passava de mare a filla o de sogra a filla política amb motiu del casament i per a la bona gestió de la llar. Les dones burgeses de l’època començaven a tenir accés a la cultura i sabien llegir i escriure. 

“L’anàlisi culinària del document deixa clar que les receptes procedien dels coneixements exhaustius d’una cuinera professional. A Menorca, aquestes treballadores rebien el nom de cuineres llogades.” I continua Pep Pelfort: “Aquesta cuinera estaria al servei d’una família de Maó d’alt poder adquisitiu, amb accés a tots els productes alimentaris que passaven pel seu port, amb molt refinament, amb un rebost de luxe i amb connexions amb les elits europees. Entre aquestes connexions, en destaquen molt especialment les franceses.” I tot seguit: “Aquestes dades encaixen perfectament amb la família Mercadal Caules, la qual va poder construir el palau Mercadal, inaugurat l’any 1761.”

La recepta en primícia de la maonesa

Entre les 251 receptes i l’exemple d’àpat amb servei a la francesa que conté el receptari, en destaca d’una manera llampant una recepta en primícia, que vol dir que no existeix cap antecedent escrit. Es tracta de la recepta de la salsa maonesa, segurament la salsa més consumida del món, segons diu el director de la Fundació Alícia, Toni Massanés, que també col·labora en el projecte. 

Ho explica amb molta claredat Pep Pelfort: “La recepta en primícia més significativa per a Menorca, tenint en compte la controvèrsia històrica originada al voltant de l’origen i denominació de la salsa maonesa, és la 33, ‘Per fer una salsa de peix crua’. Tot i que ja s’han publicat diversos estudis que demostren l’origen menorquí del plat, faltava una evidència textual de la descripció exacta del procediment.”

Espinacs a l’anglesa.

La recepta diu: “Prendreu vermells d’ou, a proporció de lo que voldreu fer, dins d’un tià gran i los batreu molt molt amb una cullera grossa, tirant-hi sovint un ratget d’oli bo i qualque pessic de ceba tallada molt petita, juevert tallat molt petit, un all tallat també molt petit, un pessic de pebre bo i un poc de vinagre, remenant-ho sempre de pressa perquè no se triï.”

I aleshores rebla Pelfort: “Si acceptem la definició de salsa maonesa com una emulsió de vermell d’ou i oli d’oliva, amb l’addició d’algun àcid, sigui vinagre o suc de llimona, per ser utilitzada com a aliment, aquesta recepta és la primera que la descriu.”

Una troballa curiosa

La recerca i troballa d’aquest receptari també s’ha convertit en tota una aventura atractiva per a explicar. Ho va fer amb gràcia en Pep Pelfort durant l’àpat que va servir de presentació del receptari al restaurant 7 Portes, on es va poder tastar la maonesa a l’estil del segle XVIII, deliciosa, i també uns espinacs a l’anglesa (recepta 53), a més d’un bacallà amb borrida (recepta 98) i marsapans per a postres (recepta 192) amb vi de Menorca: “Jo sabia que el receptari existia i sabia qui el tenia. Li vaig demanar diverses vegades que el busqués a la biblioteca del seu pare de Maó. I ell em deia que no hi era. I que no el tenia i que no el tenia. Van passar uns mesos i em va trucar i em va dir: ja he trobat el llibre. No el trobava perquè no estava catalogat, perquè el feia servir la meva besàvia per cuinar. El propietari el va posar a la venda i vam tenir la sort que el va poder comprar en Paco Solé Parellada i això ens ha permès de poder-lo estudiar i publicar.”

Bacallà amb borrida.

La col·lecció 7 Portes de Receptaris Històrics de Cuina Catalana és una iniciativa de Paco Solé Parellada, propietari del restaurant 7 Portes, amb el suport de la Fundació la Caixa i la col·laboració de l’editorial Barcino. L’edició del Receptari Caules és a cura d’Andreu Vidal Mascaró, de l’Institut Menorquí d’Estudis, amb estudis introductoris del mateix Vidal, de l’historiador Joan Pons Alzina, de la Societat Catalana d’Estudis Històrics i de Pep Pelfort, del Centre d’Estudis Gastronòmics de Menorca.

El Receptari Caules. Cuina menorquina del segle XVIII és el desè receptari de la col·lecció 7 Portes de Receptaris Històrics de la Cuina Catalana, constitueix el primer receptari de cuina no conventual, després de quatre llibres que corresponen a l’època medieval i cinc de cuina conventual, la que van deixar escrita els frares fins el segle XVI.

El nou assaig d’Ingrid Guardiola (Girona, 1980), La servitud dels protocols (Arcàdia), endreça amb intel·ligència i cura aquesta confusió que, últimament, sembla que ens enteli la visió del món. L’scroll infinit amb què sembla que ens empenyin a la ludopatia; el poder creixent dels gegants tecnològics; la pèrdua del desig, de la intimitat, de la privadesa; la muntanya de burocràcia que ens ofega; la intel·ligència artificial que ens amenaça de perdre el fil de nosaltres mateixos. Sense caure en cap regust apocalíptic, l’autora fa servir el concepte dels protocols per mirar d’entendre com el capitalisme de plataforma ens va canviant, per dins.

Guardiola, doctora en humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, és professora associada del grau de comunicació audiovisual i treballa de realitzadora i productora. Fins fa ben poc era directora del Bòlit, el Centre d’Art Contemporani de Girona, però ho ha deixat, justament, per revoltar-se contra tot això que denuncia. També és autora de L’ull i la navalla (2018) i Fils (2020), aquest darrer escrit amb Marta Sagarra, i tots dos editats també per Arcàdia.

—Quina diferència hi ha entre un protocol i un ritual?
—Això és la mare dels ous. El protocol és una pauta per a administrar el comportament públic. S’aplica en un context sanitari, en una emergència o en l’educació, com una espècie de full de ruta. El ritual, en canvi, és una seqüència d’instruccions culturals amb una dimensió simbòlica. El protocol no en té, de dimensió simbòlica, no té un relat, que és el substrat de la cultura.

—Me’n podeu posar un parell d’exemples?
—La pandèmia. Hi havia una sèrie d’instruccions que van esdevenir mecanismes de coacció. Les havies de complir perquè facilitaven la vida en comú, però la facilitaven mitjançant la restricció. Un altre: qualsevol gestió virtual de protocols burocràtics. Els protocols es creen per a convertir l’administració en un òrgan eficient, però expulsen tot allò de què es nodreix la vida: la capacitat de decidir, de negociar, d’experimentar, de gaudir amb les coses que compartim. De rituals, és clar, la cultura popular en va plena. El ritual s’hereta: sorgeix d’una transferència històrica i evoluciona. De fet, n’hi ha que van perdent aquesta dimensió simbòlica. Nadal o Pasqua perden el fil històric i esdevenen protocols, convencions socials.

—Si els rituals com la celebració de Nadal o de Pasqua poden perdre l’element simbòlic, els protocols es poden acabar transformant en una tradició cultural?
—No. És impossible que el protocol esdevingui una tradició cultural, perquè és una estructura tan rígida que no evoluciona. Les tradicions es transformen, hi ha un descosit implícit en cada tradició. Ho han escrit molt, aquí, Raül Garrigasait o Lluís Calvo. Cada generació s’ha de fer seva la tradició, ha de negociar què li n’escau encara i adaptar-la al seu relat i a les ànsies del seu temps. El protocol és immutable. Comença i acaba. Un dia, un decret va declarar el final de la pandèmia. No pots declarar per decret el final d’un ritual.

—Així i tot, els protocols tenen conseqüències en el comportament social. La pandèmia ens ha canviat molt.
—Sí. El protocol ens fa posar en la tessitura de l’autoavaluació. El mite de l’eficiència ens ha dut cap a autoavaluacions permanents. Auditories que ens fem a nosaltres mateixos, sigui al gimnàs, al psicòleg, a través del rendiment escolar, de la meditació, del coaching, del rellotge intel·ligent que ens mesura les constants vitals. Volem ser una màquina eficient i equilibrada. Aquesta autoobservació es va accelerar amb la pandèmia. L’educació es va digitalitzar molt i això ha tornat encara més constants les avaluacions. Tot es ludifica. El format del Kahoot n’és un bon exemple: si l’encerto, l’endevino. No hi ha cap relació cognitiva profunda, tot és un sistema d’examen de coneixements sovint inútils.

—Què més ens va fer, la pandèmia?
—Ens va acostumar a desconfiar de l’altre. La vigilància i el càstig de tota la vida. No era important detectar infraccions morals, sinó infraccions del protocol. Això dóna una seguretat molt més forta al denunciant, perquè se sap al costat bo. El protocol deixa molt clar qui és el bo i qui és el dolent. La llei, per sort, és més ambigua. El protocol el compleixes o no. Qui detecti que no ho has fet, et pot denunciar. Els policies de balcó. En això sí que hi ha un abans i un després. De la pandèmia n’ha quedat una certa irritabilitat. Un viratge cap a un individualisme molt notable. El benestar social ha passat a segon pla i ens dediquem més a l’individual, a partir d’aquest tipus de pràctiques de posar la màquina al dia.

—Quin paper hi té, l’algorisme, en aquesta avaluació permanent?
—L’algorisme és un protocol informàtic. Al llibre Protocol, Alex Galloway ve a dir que l’estructura d’internet són uns protocols que potencien la possibilitat de vigilància i de control, perquè es basen en les identitats que cada persona mostra a la xarxa. Cadascú té un identificador personal. És un sistema de transmissió i recepció d’informació molt rastrejable. Internet ja es va crear per a ser una gran plataforma de dades, i després per a fer-ne un seguiment. És aquest somni tan sinistre de la identitat digital única: que acabem essent com una sola terminal de la nostra vida privada i social, tot en un sol identificador. Riu-te’n del DNI: la identitat digital única és on convergeixen totes les teves accions, i és un espai a la vista tant de l’empresa privada com de l’administració pública alhora.

—La servitud als protocols és un problema nou, fruit de la digitalització i la globalització, o és la forma moderna que pren un problema històric sistemàtic?
—Començo el llibre amb Auschwitz per a treure el discurs dels protocols de la contemporaneïtat. El protocol és la instauració d’un sistema d’ordres tan eficient que és inqüestionable, fins i tot si és moralment reprovable. Auschwitz és un experiment burocràtic, entenent la burocràcia com una forma de protocol. El sociòleg Lewis Mumford ho remuntava fins a Mesopotàmia i, després, a Egipte, i es demanava com podia ser que tants esclaus es passessin hores i hores construint grans edificis sense possibilitat de revolta contra aquell sistema de burocràcia antiga.

—I doncs?
—Mumford deia que la burocràcia sempre ha conviscut amb el clergat. És a dir: algú que capitalitza el coneixement, confisca els secrets del poble i, per tant, té aquesta espècie de coneixement sobrenatural que pot fer servir per a coaccionar, modelar o subjugar el poble. És el poder que tenien els xamans, els sacerdots o els mandarins i que ara tenen els algorismes. L’aparell burocràtic, tot sol, no és suficient. Necessita l’aparell de la propaganda, que rendibilitza la informació i la converteix en un relat, en opinió pública.

—Un exemple claríssim i recent d’això últim és Elon Musk d’ençà que va comprar Twitter.
—Sí. En el seu primer mandat, Donald Trump ja tenia Steve Bannon, que venia de treballar en una empresa que feia servir robots a les xarxes socials per manipular l’opinió pública. Bannon identificava els indecisos i només incidint en aquest 10% van aconseguir decantar la victòria del Brexit, de Jair Bolsonaro, i altres dirigents de dreta que aquells anys van triomfar. Musk és una continuació de tot això. Marcel Mauss deia que els mags, els antics influenciadors, eren personatges neuròtics i extravagants, amb un caràcter imprevisible, i Musk, revestint-se d’excentricitat, juga a ser el prestidigitador de la nostra època.

—Un altre exemple de l’ús estratègic de la informació que és el de les empreses. Parleu d’Amazon Mechanical Turk i Glovo. 
—És així. Estàs indefens envers un sistema de judici al qual no pots apel·lar. Passa en les empreses que fan servir algorismes de reconeixement facial per a fer les entrevistes i, per tant, t’escruten la gestualitat, el to, les pauses, però tu no ho saps. És enginyeria inversa. A posteriori, avaluen, però no saps a què et sotmets. Quan tens una persona davant, t’és possible de negociar. Davant un algorisme, és impossible. Els llibres més tècnics que llegeixo sobre això expliquen que ni tan sols els programadors entenen el funcionament real dels algorismes.

—I això on ens pot portar?
—El problema d’aquesta mena d’empreses és l’amenaça del biocontrol. A Postscript on the Societies of Control, que és un text molt breu, de sis pàgines, del 1992, Gilles Deleuze ja ho preveia. Arribarà un moment, deia, que serem societats de control, ja no de disciplina, en què la gent s’equiparà de collarets que donaran o restringiran accés a l’espai públic, i hi haurà penalitzacions. Com el sistema de crèdit social xinès. Un identificador associat a un cos. Els protocols, com diu Galloway, són la relació entre el cos i la vida, no tan sols les infrastructures, sinó com aquestes infrastructures incideixen en el cos i la vida que podem generar en aquest cos. Els cossos monitoritzats dels treballadors d’empreses com Glovo formen part d’un sistema de vigilància sense vigilants.

—El mòbil ja fa la funció de vigilant.
—Sí, perquè et marca el recorregut, mesura el temps que trigues. Esdevé una eina de precisió al servei del benefici de l’empresa. Això ja ve del segle XIX, ho explica molt bé Jonathan Crary. Els primers fisiòlegs, en la primera industrialització, estudiaven com aconseguir que l’obrer treballés tantes hores com fos possible sense defallir. El cervell era un dels àmbits prioritaris d’estudi per a entendre els mecanismes pels quals un cos es cansava i deixava de ser operatiu. Ara ho fan neuròlegs, i tenen totes les eines a l’abast per a concretar aquest neguit, que és inherent a tota la història del capitalisme.

—Un dels grans èxits de la lluita dels treballadors de Glovo ha estat el dret de conèixer l’algorisme.
—Els algorismes, jo, els desconec, però la clau és el model de negoci. Les empreses del capitalisme de plataformes tenen un negoci aparent i un de real. Posem el cas d’Uber i d’Airbnb. El negoci aparent és el model de taxi personalitzat, en un cas, i l’espai per a turistes en l’altre, però el negoci real és l’estudi de dades. És sociologia d’alt nivell: entendre quina mena de persones fan servir el servei, quins són els itineraris i els projectes preferents, les franges horàries, i fins i tot els motius. És un món doble, com a les pel·lícules de Christopher Nolan: un mirall en què tens una aparença visible i una de real. És el mateix amb què juga Elon Musk, a una escala superior, però és la mateixa batalla.

—El perill d’aquest sistema no és que et coarti la llibertat en directe, sinó que te la pot coartar potencialment perquè et coneixerà fins al fons.
—Exacte. És el capitalisme de la vigilància de Shoshana Zuboff. Tot aquest sistema genera un superàvit, perquè extreu rèdit del comportament humà. De tot allò que fem al llarg del nostre dia. Al principi, aquestes eines les fèiem servir més en l’esfera social. Ara, segons aquesta lògica de l’autoauscultació i l’autoproductivitat, les fem servir també de manera onanista o solipsista amb nosaltres mateixos. Fa cinc-cents anys, des del primer capitalisme, que intentem d’augmentar beneficis, minimitzar riscos i obrir nous mercats. La cultura de la predicció és una aposta segura, perquè generem més i més comportament, i tot aquest comportament és fet servir en aquesta lògica d’obtenir resultats.

—Aleshores, aquest procés era previsible perquè és connatural al capitalisme o ha estat fruit d’una operació molt meditada i molt ben organitzada per una colla d’homes que acariciaven un gatet negre?
—És una bona pregunta. Al llibre miro de veure com s’ha anat tramant, històricament, la coacció i la modulació del comportament individual o social. Ho explico amb figures com Norbert Wiener, un dels pares de la cibernètica, que treballava per al govern nord-americà, i als anys quaranta ja es feia preguntes sobre la relació entre la informació i el control. Ja veia que era una eina amb un abast molt perillós. Un exemple: les bombes intel·ligents.

—A Ucraïna els drons són una de les fórmules d’atac més mortals.
—A Ucraïna s’ha generalitzat, això, sí. Però, de fet, no és el primer lloc on es fa servir la tecnologia del dron. Harun Farocki ja en parlava a l’Afganistan. En el cas de Gaza, fan servir Lavender, un sistema de bombes que identifica possibles sospitosos amb la intel·ligència artificial. L’any 1975, Roger Clark ja parlava de “dataveillance”, de la vigilància mitjançant les dades. Fa mig segle que provem d’entendre aquesta manera nociva de fer servir la tecnologia. El problema és que s’analitza en entorns massa acadèmics, a porta tancada. No s’ha fet prou divulgació de tot això. I quan se’n fa es fa amb alarmisme. I no des d’una negociació en curs…

—No s’encara com un debat polític, de sobirania i democràcia. 
—Exacte. Per això començo parlant del contracte social, de quina mena d’ecosistemes mediàtics dissenyem i com volem que siguin. Hem traspassat les fronteres d’allò públic i d’allò privat, d’allò online i d’allò offline, d’una manera molt bèstia i molt irracional. En nom de la racionalitat hem accelerat una relació inevitable amb aquests entorns digitals sense fer-nos les preguntes necessàries. Per què un govern ha de fer negocis amb Amazon o amb Google? Pedro Sánchez, per exemple. Quin interès hi ha al darrere? Una resposta possible és l’eficiència. Sí, és clar, tenen les eines més eficients, però a quin preu? Ni tan sols s’ha donat una explicació. Tampoc no ho preguntem, ja no preguntem res.

—En la mesura que són les grans corporacions les que van acumulant el control del secret i de la informació, poden substituir els estats?
—Jo parlo de sobirania funcional: les grans empreses tecnològiques com Facebook acaben tenint molt més poder públic, molta més incidència que no els estats. Són una espècie de govern a l’ombra. Facebook ha tingut un paper clau en la matança dels rohingyes i altres episodis traumàtics. Aquest poder necropolític fins ara només el tenien els estats. Ara també el tenen els grans monopolis tecnològics. És una governança a l’ombra sense cap mena de dubte. De fet, ja són dins: Elon Musk és al govern i Peter Thiel té més poder que certes persones de l’equip de Donald Trump, segur.

—Contra un estat o un govern t’hi pots revoltar. Com et revoltes contra un gegant tecnològic?
—És difícil. Pots cansar-te’n i sortir-ne. Passa que tenen un coneixement tan específic sobre el nostre comportament, que ja ho han previst. Te’n pots cansar, per exemple, per raons d’ideologia política. O perquè fisiològicament no et fa feliç: són entorns tòxics, programats per la saturació de missatges, per l’scroll. Encomanar-te tota l’estona a prescriptors artificials, a la llarga, causa una gran insatisfacció. El fet que deleguis tota l’estona la tria a un programador, que no treballis el teu propi criteri, et fa perdre la relació directa entre l’experiència i les tries que fas. A més a més, hi ha aquest mite de l’abundància, que et fa menys conscient d’allò que tries, i molt més conscient d’allò que no vius, d’allò que no ets, d’allò que no fas. Tu pots decidir, per tots aquests motius, que no vols ser-hi…

—Però…
—El problema és que les plataformes ja s’encarreguen de trobar la manera que hi tornis, amb aquests contractes amb els estaments públics. Quan ja has fet tot el procés d’entendre que la infrastructura no et convé, que ho pots fer servir diferent, i t’has descarregat una aplicació per a reprimir la teva relació bulímica amb l’eina, després t’ho posen amb calçador en el teu dia a dia. Començant per l’escola del teu fill, i continuant pertot arreu.

—La solució és lluitar per no ser-hi, doncs, o crear noves plataformes més susceptibles al control democràtic?
—Ara em posaré molt estatista, però s’ha de regular. La llei europea de protecció de dades del 2018 ja veta alguns usos de les plataformes. A la Xina tenen les seves plataformes, però aquí, de moment, es necessita més regulació seguríssim. No deixem de ser informació a les mans de les tecnològiques; si més no hem de saber com es gestiona, aquesta informació, i quina traspassa i quina no. El teu fill té un historial a internet gairebé des de tres anys. Encara no del tot, per sort, perquè de moment és un pur formalisme: matricules el teu fill i li fan un correu electrònic. I ja no t’hi pots negar.

—Esteu desesperançada o hi ha marge per a l’organització?
—No, no! Sempre hi ha marge de maniobra. Sempre. Si descartés l’scroll i totes les imatges de la meva història mediàtica, descartaria la meva pròpia educació sentimental. Tots hem tingut uns mitjans que ens han influït moltíssim en la manera de viure i de veure les coses. Hem d’intentar analitzar com operen aquests mitjans, deixar-nos fascinar una mica i, en un punt, ser capaços encara d’interrompre aquesta fascinació. A la segona part del llibre intento entendre com canvia la nostra relació amb el temps, amb l’espai, amb la identitat personal. No indago en aquestes qüestions per declarar-m’hi a favor o en contra, sinó per entendre’n els efectes.

—Un dels efectes és la sensació de no poder fugir de l’allau constant d’informació. Hi ha una sonsònia de fons de què no pots escapar-te mai. 
—Sí. Crec que al segle XIX ja hi era, aquesta malenconia. La fascinació per les ruïnes del XIX és la mateixa que jo tinc ara amb les ruïnes contemporànies. La sensació que el temps se t’escapa, que vivim una pobresa temporal perquè les eines que fem servir ens dibuixen una relació amb el temps basada en l’acceleració de la dada. Aquesta acceleració trenca amb el desenvolupament natural dels fets, amb el fet de donar-nos temps perquè les coses evolucionin, es transformin, tinguin unes causes i unes conseqüències. No deixem espai a aquestes formes temporals, ja no sabem ni tan sols viure-les: volem resultats immediats de les coses. Encara que siguin arbitraris, tant és: volem senyals d’alguna cosa.

—Tot t’empeny cap a l’addicció.
—Sí, cap a un caràcter obsessiu. Fa la sensació que som en una màquina de ludopatia en què hem d’anar produint versions iconogràfiques, resultats, encara que no sapiguem ni per a què serveixen ni cap on van. Necessitem versions de nosaltres mateixos que no són ni tan sols hipòtesis.

—Versions? Què voleu dir?
—A la vida no deixem d’assajar versions de nosaltres mateixos tota l’estona, hipòtesis: d’això se’n diu créixer, madurar. Al final, ens morim sense saber quina versió era la més adequada. Ara, però, fixem versions momentànies que estan desconnectades les unes de les altres. No hi ha una idea d’evolució, de duració, de matèria en curs, sinó de models. Parlo de neoplatonisme digital perquè vivim en una mena d’interregne de les ombres, de les idees que funcionen de manera autònoma i que no estan arrelades enlloc. La nostra experiència és el resultat de la interpretació que fem del nostre registre informàtic.

—Un altre efecte: la connexió permanent et causa la sensació de no poder reposar mai.
—D’una banda, hi ha aquesta sensació agorafòbica molt inspirada per Baudrillard i la idea del simulacre, que tot és ja sobrerepresentat. Tot és tan vist que no hi ha cap espai per a explorar, cap secret, cap misteri. És com haver perdut la cultura del secret, de l’opacitat. El món s’ha fet massa visible i això provoca malenconia. Ens falta el misteri: la part més indeterminada, més fosca, més desitjosa. Ens falta anar a cegues, la ceguesa tan interessant que es troba en la mística i en la mort, i això provoca una certa malenconia. La ruïna és una màquina dialèctica que et permet de viatjar del passat cap al present tens.

—La gran pèrdua és la intimitat?
—Sí. Això ho explica molt bé Svetlana Boym. El problema no és haver perdut aquest horitzó d’expectativa o haver identificat el present amb el futur, sinó haver perdut la sensació d’intimitat amb el món. Quan ho vaig llegir vaig pensar: “És exactament això!” El gran teatre malenconiós.

—Per què era important la intimitat fins ara?
—En societat, actuem, i hi ha un desgast d’actuar, d’estar exposat, d’estar exhibit. En públic vius tota l’estona un judici popular. Tens un rol, hi ha unes expectatives socials que intentes complir. En la intimitat no hi ha aquesta pressió social. La intimitat és permetre’s la possibilitat de desaparèixer, d’estar en la immanència, i de ser una ruïna d’un mateix, de no forçar una identitat i una identificació. Per mi la intimitat té a veure amb la dissolució d’aquestes categories que ens serveixen molt a l’hora de presentar-nos en societat però que com a formes de vida potser no les necessitem tant.

—Aquesta pèrdua històrica de la intimitat ens condemna a una ansietat estructural o ens hi adaptarem?
—La idea d’intimitat té a veure amb el desig, també. Pots viure el desig quan perds una mica la posició fixa que adoptaves i dónes lloc a un espai indeterminat entre tu i l’altre. Perquè això sigui possible, hem de frenar l’scroll infinit. Si no, és com conduir un Lamborghini. La velocitat només et porta a l’accident. No possibilita la conversa, ni la conversió, ni tot això que associàvem a la intimitat però també profundament al desig. I no parlo només del desig sexual, que és importantíssim, sinó de la confabulació, de la possibilitat d’imaginar sortides o fórmules per a les coses que ens preocupen. Si aquest espai ja està ocupat i hipotecat per respostes predeterminades, des de les recomanacions fins a les respostes que ens dóna el ChatGPT… El resultat seran unes formes de tranquil·litat molt resignades que no substituiran el sentiment d’abandonament o de no trobar respostes a llarg termini. El ChatGPT et pot donar molt de consol, entenc la sensació d’intimitat artificial que s’hi pot establir, però si delegues sempre la resposta en l’altre, quan no hi és et sents entre orfe i inútil, perquè has perdut el fil de tu mateix.

—Per on comencem a recuperar-lo?
—No sóc bona donant consells… D’entrada, n’hi ha prou d’intentar ser honest i coherent.

—És un llibre escrit des de l’angoixa?
—No. Gens ni mica. Potser sí que és resultat d’haver entès que hi ha molta gent trencada, que se sent fràgil i angoixada. Però escriure em fa feliç! No sé sobre què escriuré fins que no ho escric. Escriure m’ajuda a posar ordre al desgavell del món.