El final de la Setmana Santa coincideix amb un dels dies més especials i esperats a Catalunya: la diada de Sant Jordi. La festa, com ja és tradició, comença amb l’esmorzar d’autors al Palau de la Virreina de Barcelona, entre les nou i dos quarts d’onze i amb la fotografia de família. Després, a partir de les deu, els autors comencen a signar a les parades. Es vendran llibres de 9.00 a  21.00 i se signaran llibres fins a les 21.00, també.

Més parades i més espai

Enguany, es preveu que el temps sigui estable, amb un cel serè i poc ennuvolat en general, de manera que tot apunta que aquesta tornarà a ser una jornada de rècord, especialment a Barcelona, on, per tercer any consecutiu, ha augmentat el nombre de parades malgrat que, igual que l’any passat, es torni a fer pagar a llibreters i editors per posar parada al centre de la ciutat.

El primer Sant Jordi de pagament a Barcelona obre esquerdes en el sector

Una de les dades més il·lustratives del creixement de Sant Jordi a la ciutat és que el nombre de parades s’ha duplicat d’ençà del 2019. Fent una comparativa es veu molt clar: el 2018 es van muntar 186 parades de llibres i roses; el 2021, 270 parades i trenta-un espais de signatures. L’any passat van muntar-se 435 parades de llibres i roses –quinze parades més que no pas el 2023, que va ser un any de rècord–, amb 214 taules de signatures d’autors –una més que no pas el 2023.

Enguany, en total, n’hi ha 488, 53 més que no pas l’any passat: 348 són de llibres –200 de les quals acolliran signatures d’autors–, 52 parades són de roses, i la resta són parades situades davant de cada llibreria. És per això que, tot i que es mantenen, com l’any passat, els mateixos deu espais presents a set districtes de la ciutat, tots s’han ampliat per evitar les aglomeracions i garantir l’accés segur tant al públic com als paradistes. L’ampliació més destacada és la del passeig de Gràcia, amb la incorporació d’un nou transversal al carrer de Mallorca que va del passeig de Gràcia cap al carrer de Pau Claris. Alhora, també s’ha obert un tram més al carrer Gran de Gràcia, un dels barris de Barcelona amb més afluència aquest dia. Amb tot, hi ha tres quilòmetres gairebé seguits de llibres i roses en un mateix eix vertical, del carrer Gran de Gràcia fins a Drassanes.

Alguns dels altres espais que s’han ampliat són el passeig de Sant Joan i el passeig de Lluís Companys, dedicats especialment al còmic, la literatura infantil i juvenil i el públic familiar; l’espai del barri de les Corts, amb més parades, tallers i activitats a la plaça annexa de Valdivia; i la rambla del Poblenou, on també s’ha afegit un tram més.

La Rambla també es converteix, un any més, en una de les vies més emblemàtiques de Sant Jordi. D’ençà dels atemptats del 17 d’agost, va reduir-se’n l’espai de les parades, però l’any passat ja es va reobrir del tot, de la plaça de Catalunya fins a Santa Mònica. Enguany, tot i les obres que han obligat a canviar de sentit un dels dos carrers de la via i a tallar algun dels accessos, s’ha habilitat l’espai perquè torni a ser apte i accessible durant la jornada.

Aplicació de pla d’autoprotecció

Com que Sant Jordi és un dels dies de l’any amb més afluència de gent al carrer a Barcelona –es calcula que poden arribar a aplegar-s’hi un milió de persones–, una de les novetats més destacades del Sant Jordi d’enguany és l’aplicació, per primera vegada, del pla d’autoprotecció (PAU) al passeig de Gràcia, que preveu la presència de personal i vehicles sanitaris i de bombers.

Un dia de gran facturació

Les vendes de Sant Jordi representen, aproximadament, un 20% de la facturació de les editorials. Enguany, preveuen de superar les expectatives, tot i que l’any passat ja es van batre molts rècords: la venda de llibres va superar els 1,98 milions d’exemplars, amb una facturació total de 25,4 milions d’euros acumulada durant la setmana de Sant Jordi, i es van vendre més de 70.000 títols diferents, deu mil més que el 2023. Del total de llibres venuts, el 52% van ser llibres en català i el 48%, en espanyol. És un fet únic que passa només avui, atès que durant la resta de l’any la proporció es capgira i es ven, aproximadament, un 70% de llibres en espanyol, mentre que en català només s’arriba al 30%.

La llista dels més venuts

Els editors i llibreters insisteixen a explicar que la llista dels llibres més venuts només representa el 5% del total de llibres venuts. Això vol dir, també, que la venda de títols és molt diversa i una part és de llibre de fons. Enguany, durant la presentació del Sant Jordi que van fer els gremis de llibreters i d’editors fa unes setmanes, es va dir que no es donaria la llista definitiva de vendes fins passats uns dies, i que es deixaria clar que els primers títols que es donarien serien de dades parcials, de manera que podrien variar en el còmput total. A més, en aquesta primera llista provisional, en lloc de donar deu noms d’autors, com era habitual, en diran només cinc.

Entre els autors que més sonen per a ocupar la llista de més venuts, destaquen, segons els més venuts de la setmana passada, Xavier Bosch (Diagonal Manhattan, Columna), Sílvia Soler (Cor fort, Univers), Roc Casagran (Somiàvem una illa, Univers), Xavier Sala i Martín (Entre el paradís i l’apocalipsi, Rosa dels Vents), Manel Vidal (La passada a l’espai, Destino) i Toni Cruanyes (La dona del segle, Columna).

Set milions de roses

Per la seva banda, els floristes de Mercabarna-flor confien de tornar a les xifres d’abans de la pandèmia i que aquest Sant Jordi se superin, novament, els set milions de roses venudes, de les quals un 30% sortiran del mercat majorista.

El president del Gremi de Majoristes de Mercabarna-flor, Miquel Batlle, va explicar fa uns dies que els preus es mantindrien estables, amb flors de bona qualitat a partir de 5 euros, i que, sense producte local, un any més el gruix de roses vindrà de Colòmbia (68%), l’Equador (22%) i Holanda (10%).

El 80% de les roses que es vendran seran vermelles, principalment, de la varietat Freedom, i el 20% restant, d’uns altres colors.

Un Sant Jordi en defensa de la llengua

Amb l’objectiu de “canalitzar la indignació col·lectiva” pel retrocés del català, va néixer la plataforma civil Sant Jordi per la Llengua, una iniciativa que convoca una manifestació avui a les 19.00 a la plaça de la Universitat de Barcelona amb l’objectiu de denunciar l’emergència lingüística i donar contingut polític a la diada, que precisament ha estat marcada per la indignació de molts catalans per la manca d’identitat nacional amb què s’ha organitzat. Amb el lema “Per un futur en català, recuperem la Barcelona popular”, el col·lectiu fa una crida a sortir al carrer, tot deixant de banda el discurs victimista i optant per un de positiu i reivindicatiu.

El Sant Jordi del govern: Illa dialogarà amb Javier Cercas i vol reforçar la festivitat a Madrid

La manifestació és pensada per denunciar l’estat del català i exigir a les institucions, especialment a l’Ajuntament de Barcelona, que impulsi accions per a revertir la situació. Núria Alcaraz, una de les portaveus de  Sant Jordi per la Llengua, considera que convé de recuperar la “Barcelona popular” perquè “el model de ciutat perjudica enormement la llengua catalana”. En aquest sentit, la plataforma retreu que és una ciutat enfocada al turisme i als macroesdeveniments, que no té en compte que el català és una llengua minoritzada i que sempre hi ha més presència de castellà i anglès.

Sant Jordi per la Llengua: “Barcelona té el deure de ser pionera en la defensa del català”

La plataforma recorda el precedent històric de la manifestació de Sant Jordi del 1985, ara fa quaranta anys, la qual pretenen de commemorar. Aquell dia, la marxa per la Rambla de Barcelona va acabar amb repressió policíaca, i uns quants manifestants, paradistes i vianants van ser ferits.

Barcelona no serà l’única ciutat que es mobilitza aquesta diada de Sant Jordi. A Girona també s’ha preparat una manifestació amb els mateixos objectius. Organitzada per la Taula per la Independència, la mobilització començarà a les 19.00 a la plaça de la Independència i acabarà a la plaça de Catalunya, on es llegirà el mateix manifest que a Barcelona.

Svetlana tancarà la manifestació per la llengua de Sant Jordi amb un concert

Avui és Sant Jordi i arreu dels Països Catalans i a l’Alguer repetirem el ritual anual de regalar-nos llibres i fer-nos a mans, també, roses. La festa –perquè és una magnífica festa per poc que el bon temps hi acompanye– pot fer-nos oblidar durant uns moments la importància d’allò que fem. Però regalar llibres, regalar-nos llibres, és molt més que un gest bonic.

Perquè el llibre és, primer de tot, una forma de resistència. Oimés si parlem del llibre en català: és resistència a l’oblit, és resistència a la banalitat, és resistència a la mera supervivència lingüística. Un llibre no és tan sols un dipòsit de paraules, sinó un diàleg permanent amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb el temps. No és un mer objecte, bescanviable per qualsevol record de la botiga de la cantonada, sinó un acte d’afirmació cultural, un exercici de dignitat col·lectiva. Cada pàgina llegida en català és un territori guanyat amb esforç a la desmemòria i a l’opressió.

El cas és que quan obrim un llibre català –fins i tot amb independència de la qualitat literària i fins i tot quan no és sinó una efímera operació de màrqueting– no únicament accedim a un pensament, a una trama, a un assaig o a un poema. Quan obrim un llibre en català entrem en un espai on la llengua viu plenament, lliure de compromisos i servituds, lliure de lleis i reglaments. El llibre ens retorna la llengua en plenitud, en la capacitat que té de crear mons, d’expressar la complexitat de l’experiència humana.

El llibre –si em permeteu de dir-ho així– és una arma silenciosa, la nostra gran arma, que no fereix cossos sinó consciències, que no destrueix sinó que construeix visions del món. És l’única arma que, en compte de matar, dóna vida; que no imposa silenci sinó que ensenya a parlar. Amb un llibre a les mans, les persones esdevenim revolucionaris fins i tot sense necessitat de violència, subversius amb la sola força de les idees. El llibre és una arma que no apunta als cors sinó que els obre, que no tanca ferides, sinó que obliga a repensar-les. Per això, si hi ha cap arma realment poderosa al món és aquesta, que, oberta sobre una taula en qualsevol país i a qualsevol edat, ha enderrocat règims, ha il·luminat consciències, ha restaurat la dignitat i ha obert camins al conjunt de la humanitat.

Per això els llibres ens conformen com a individus i com a poble. Ens fan més lliures perquè ens fan més crítics. Ens fan més solidaris perquè ens connecten amb la tradició i ens obliguen al futur. Cada llibre en català és un diàleg viu amb Llull, amb Marc, amb Riba, amb Pla, amb Rodoreda, amb Fuster…, però també amb tots els qui escriuran demà –que n’hi haurà, i molts, i bons, d’escriptors en català que avui no coneixem, que encara no saben ni tan sols que ho seran i que tindran lectors que els estimaran en silenci.

En aquest temps d’uniformització planetària, el llibre en català, a més i especialment, és una finestra oberta a la diferència, a la riquesa de perspectives que sols la diversitat cultural pot oferir al món. I no és, doncs, ni un luxe ni una raresa: és una necessitat. Individual i col·lectiva. Sense llibres –entre més coses, però sobretot sense els llibres– la llengua es redueix a l’ús instrumental més immediat i lineal. Amb els llibres, la llengua pot desplegar totes les possibilitats i demostrar-nos que no hem de menester res més que això que som per a ser en aquest món on estem.

Crec, per tot plegat, que avui paga la pena de recordar, de recordar-nos, que quan agafem un llibre en català fem –també i sobretot en aquest temps en què vivim– un gest polític en el sentit més noble del terme: participem voluntàriament i ben sovint conscientment en la construcció d’un espai comú, d’una comunitat de lectors que compartim no solament una llengua, sinó una manera de ser al món. En aquest món que, precisament gràcies als llibres, podem pretendre que siga millor que no és.

Bon Sant Jordi. Regaleu llibres en català. I ens veurem a la manifestació de la vesprada, si sou a Barcelona.

 

PS1. Precisament aquests dies, com fa cada any, VilaWeb ha anat publicant tot d’informació sobre els llibres publicats per autors i editorials de tots els Països Catalans amb què ens podem firar un dia com avui. Us hem recomanat llibres de tota mena: llibres de ficció en català, llibres de ficció escrits en llengües altres, però traduïts al català, llibres de poesia, llibres d’assaig, llibres clàssics que tornen, llibres per a gent a qui no agrada llegir, novel·les negres, relats i contes curts, còmics, llibres de salut, benestar i creixement personal i llibres de cuina.

PS2. Per als qui cerqueu la signatura dels autors, ací teniu una llista molt completa dels llocs on escriptors de tot el país signaran a la ciutat de Barcelona, un bon grapat dels quals, per cert, vindran en hores diverses a l’Espai VilaWeb.

PS3. També trobareu en aquest article moltes de les activitats que es fan per Sant Jordi arreu del país i a l’Alguer. I una entrevista amb els organitzadors de la manifestació que es farà a la vesprada a Barcelona.

PS4. Com cada any, també fem jornada de portes obertes a VilaWeb el dia de Sant Jordi. Podeu visitar la redacció, parlar amb la gent que fem el diari i conèixer millor el nostre dia a dia, a més de comprar llibres a la Botiga de VilaWeb o fer-vos subscriptors de la nova col·lecció de llibres que ha estrenat el nostre diari.

PS5. L’article és d’ahir, però per si no l’heu llegit crec que és de lectura obligatòria en un dia com avui. De Marta Rojals: “La diada ‘que ens vam donar entre tots’”.

La plataforma Sant Jordi per la Llengua convoca una manifestació a Barcelona per a denunciar la situació d’emergència lingüística del català i demanar mesures urgents per a superar-la. La protesta vol recuperar l’esperit combatiu de la diada de Sant Jordi, en què ja s’havien fet manifestacions anys enrere, i exigir a les administracions mesures valentes per a garantir els drets lingüístics i el dret de viure plenament en català.

Sant Jordi per la Llengua: “Barcelona té el deure de ser pionera en la defensa del català”

Quan i on es fa la manifestació Sant Jordi per la Llengua 2025?

La manifestació Sant Jordi per la Llengua es farà el 23 d’abril de 2025 a Barcelona, coincidint amb la diada de Sant Jordi. Començarà a les 19.00 i recorrerà diversos carrers del centre de la ciutat.

Quin és el recorregut de la manifestació Sant Jordi per la Llengua?

El punt de sortida serà la plaça de la Universitat de Barcelona, i l’arribada, la plaça Comercial del Born, davant el Born Centre de Cultura i Memòria. Inicialment, s’havia dit que arribaria a la plaça de Sant Jaume, però han canviat el final de la manifestació per evitar la coincidència amb la tradicional audició de sardanes.

Sant Jordi per la Llengua clama per recuperar la “Barcelona popular” i salvar el català

Qui organitza la manifestació per la llengua catalana del 23 d’abril?

La convocatòria és de la plataforma Sant Jordi per la Llengua, impulsada per joves que volen recuperar l’esperit combatiu de Sant Jordi i defensar els drets lingüístics dels catalanoparlants. El col·lectiu promou l’ús i el coneixement del català com a llengua comuna i de cohesió.

Què denuncia la manifestació de Sant Jordi per la Llengua?

Els organitzadors denuncien la minorització del català vinculada a la gentrificació i al model neoliberal, les polítiques assimilacionistes de l’estat espanyol, la desprotecció legal contra les discriminacions lingüístiques, la deixadesa de les administracions a l’hora de promoure el català, la manca de recursos per a aprendre’n i el retrocés del català com a llengua de cohesió.

El 21% dels sanitaris no aproven l’examen de català de Salut

És per això que demanen mesures per a capgirar la situació i garantir els drets lingüístics dels catalanoparlants.

Quines són les demandes a l’Ajuntament de Barcelona?

La plataforma Sant Jordi per la Llengua ha presentat un decàleg de demandes concretes adreçat a l’Ajuntament de Barcelona, amb l’objectiu de combatre la minorització del català a la ciutat. Són aquestes:​

1. Creació d’una regidoria de política lingüística per a encapçalar la defensa del català a Barcelona.
2. Garantir l’ús del català en tots els serveis municipals, tant de gestió directa com externalitzats (centres cívics, escoles de música, gimnasos, etc.).
3. Fomentar l’ús preeminent del català en tots els actes i espectacles organitzats pel consistori.
4. Utilitzar el català en totes les comunicacions oficials de l’ajuntament i les autoritats municipals.
5. Incloure clàusules lingüístiques en els plecs de contractació de productes i serveis.
6. Establir requisits i quotes lingüístiques a favor del català en els ajuts i subvencions culturals.
7. Garantir que hi hagi informació sobre recursos per a aprendre el català en tots els serveis d’acollida a immigrants i d’atenció ciutadana.
8. Defensar el model d’immersió lingüística en català en el sistema educatiu i combatre la segregació lingüística als centres.
9. Augmentar substancialment l’aportació econòmica anual al Centre de Normalització Lingüística de Barcelona.
10. Impulsar campanyes municipals de conscienciació per a fomentar l’ús social del català, especialment entre els joves, i protegir els drets lingüístics en àmbits com el comerç, la salut i més serveis públics.​

Aquestes propostes volen que Barcelona encapçali la lluita contra l’emergència lingüística i promogui un model de ciutat que garanteixi els drets lingüístics de la població.

Manca de professors de català: les claus d’una emergència de país

Quines entitats hi donen suport?

La convocatòria té el suport de nombroses entitats polítiques, culturals i socials:

• Assemblea Nacional Catalana
• Òmnium Cultural
• Plataforma per la Llengua
• Sindicat de Llogaters i Llogateres
• Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona
• Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL)
• Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC)
• Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC)
• Consell de la Joventut de Barcelona (CJB)
• Crida LGBTI
• Unió Sindical de Treballadors i Treballadores de l’Ensenyament de Catalunya (USTEC)
• Intersindical
• Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC)
• CGT Ensenyament
• Coordinadora Obrera Sindical (COS)
• Comunitat Palestina de Catalunya
• Arran
• La Forja – Jovent Revolucionari
• Mantinc el Català
• Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals (CIEMEN)
• Casals de Joves de Catalunya
• Secció de Barcelona d’ESPLAC
• Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC)
• Alerta Solidària
• Irídia – Centre per la defensa dels drets humans
• Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR)
• Xarxa d’Economia Solidària Barcelona
• Fundació Reeixida
• Fundació Catalunya Fons
• Xarxa de casals i ateneus dels PPCC
• Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC)
• Guionistes Associats de Catalunya
• PEN Català
• Coordinadora dels Mercats de Pagès

L’aragonès, la peruana i el suec que han après el català i trenquen mites

Com serà l’acte final de la manifestació del 23 d’abril?

Quan arribarà a la plaça Comercial del Born, hi haurà un acte de cloenda obert a tothom. Serà presentat per Laura Aznar i l’artista drag Jèssica Pulla, i combinarà intervencions polítiques, discursos i actuacions artístiques.

Hi intervindran:

• Màrius Serra, escriptor, amb una reflexió sobre la situació de la llengua catalana.
• Naoufal Amrani Ouazzani Semmari, militant del Sindicat de Llogateres, que parlarà del català i els drets socials.
• Oye Sherman, humorista, amb un monòleg sobre la discriminació lingüística.

A més, hi haurà una actuació de Jèssica Pulla i un concert final de Svetlana, nominat a artista revelació als premis Enderrock.

Svetlana: “Els rics són realment la sarna de Barcelona”

La manifestació només es fa a Barcelona?

No, a Girona també s’ha preparat una manifestació per a defensar la llengua catalana. En aquest cas, l’organitza la Taula per la Independència i començarà a les 19.00 a la plaça de la Independència. Acabarà a la plaça de Catalunya, on es llegirà el mateix manifest que a Barcelona.

The Washington Post · Chico Harlan i William Booth

Ciutat del Vaticà. Resultà ser l’últim dia del papa a la Terra.

El sant pare fruïa en els moments dramàtics, i així va ser el seu comiat: la multitud de Diumenge de Pasqua omplint l’assolellada plaça de Sant Pere, amb els ulls mirant cap a la façana del Vaticà. I el cant: “Papa, papa!”

Les cortines vermelles s’obriren.

Francesc, movent-se amb una cadira de rodes, sortí al balcó.

Es veia feble, però amb presència. Lluitant per alça el braç dret, el papa va fer la darrera salutació al món catòlic.

“Benvolguts germans i germanes, bona Pasqua”, digué amb una veu esquerdada, tot respirant amb dificultat.

Francesc, en un moment de la missa de Pasqua de diumenge (fotografia: Angelo Carconi/Efe).

Els fidels l’aclamaven, el saludaven i li feien fotografies. El moment va ser retransmès arreu del món, i tot plegat feia confiar a milions de fidels que es trobava en via de recuperació.

Però no era així.

L’endemà, la plaça s’omplí de fidels que provaven de processar els esdeveniments de les hores anteriors, que havien començat amb el papa celebrant la Pasqua, diumenge al matí, i havien culminat amb la mort dilluns a primera hora. Tenia vuitanta-vuit anys.

El reverend Eric Garris, sacerdot de Cleveland (Estats Units), fou un dels assistents a la missa dominical.

“És això que se sol dir sobre un familiar: el vaig veure ahir mateix”, diu Garris.

Vista de la plaça de Sant Pere del Vaticà diumenge, poc abans de la missa de Pasqua (fotografia: Angelo Carconi/Efe).

Francesc havia estat hospitalitzat més de cinc setmanes, entre el febrer i el març, per una pneumònia doble. Quan el van donar d’alta, el mes passat, els metges van dir que hauria de complir un període de convalescència de dos mesos. I l’advertiren que no es podria reunir immediatament amb grups religiosos ni atendre gran part dels compromisos que tenia.

El papa es va morir per excés de feina?

Francesc –això sí que és clar– no va ser mai un papa acontentat amb la reclusió i el recolliment. Garris creu que vivia allò que predicava.

“Com a sacerdot, vols ser-hi per la teva gent –diu–. No crec que fos qüestió de negligència, sinó de fe. Ell era, al capdavall, un pastor.”

Després de tornar al Vaticà, Francesc provà de mantenir-se al centre de l’actualitat.

Es reuní en privat amb el rei Carles III d’Anglaterra i la reina Camila durant la visita que van fer aquest mes a Roma, una audiència que fou confirmada poques hores abans de tenir lloc.

Carles d’Anglaterra i Camila, durant la visita al Vaticà amb el papa, aquest mes (fotografia: servei de premsa del Vaticà).

El monarca, en un missatge de condolença publicat abans-d’ahir, digué que el dolor de la parella per la mort del pontífex havia estat alleujat pel fet que Francesc, en les darreres hores de vida, havia pogut compartir la salutació de Pasqua amb el món sencer.

Dijous passat –Dijous Sant, en el calendari catòlic–, Francesc visità una presó de Roma i es reuní amb una setantena de reclusos. En anys anteriors, el pontífex havia rentat els peus dels presos, tal com va fer Jesús amb els seus deixebles la vigília de la seva mort. Aquesta vegada, segons el Vaticà, el pontífex s’hagué de disculpar: per motius de salut, ja no podia fer-ho. En compte d’això, els regalà rosaris i evangelis de butxaca.

Diumenge al matí, Francesc rebé la breu visita del vice-president dels Estats Units, JD Vance, a la residència papal. El pontífex hi assistí amb una cadira de rodes.

El vice-president dels Estats Units, JD Vance, durant la reunió amb el papa al Vaticà, diumenge (fotografia: Servei de premsa del Vaticà/Efe).

“Sé que no us heu trobat gaire bé de salut darrerament, però és bo veure-us amb més bona cara”, digué Vance, catòlic convers. “Gràcies per haver-me rebut.”

El Vaticà informà que la reunió –de pocs minuts– es va fer a la Domus de Santa Marta “per a intercanviar salutacions de Pasqua.” L’equip de premsa de Vance en donà pocs detalls.

I va resultar ser la darrera visita diplomàtica del papa.

La comitiva de Vance va estar tan sols 17 minuts en territori vaticà. Després de la reunió, el vice-president nord-americà assistí a la Missa de Pasqua a Sant Pau Extramurs, una de les quatre basíliques pontifícies de Roma. La família Vance també visità la tomba on es diu que hi ha enterrat l’apòstol sant Pau.

Poc després, amb Francesc a la llotja, un arquebisbe llegí el discurs de Pasqua del pontífex, íntegre. En una mena de comiat, Francesc –per boca de l’arquebisbe– reprengué les grans qüestions que han marcat el seu papat, amb crides en favor dels immigrants, els marginats socials i les persones atrapades en lluites sovint oblidades.

Missa en memòria del papa a la catedral de la Mare de Déu de l’Assumpció a Jakarta, la capital d’Indonèsia, abans-d’ahir (fotografia: Mast Irham/Efe).

El pensament del pontífex fou global fins a la fi. En el darrer discurs –urbi et orbi, una benedicció “a la ciutat i al món”–, parlà dels conflictes al Sudan del Sud, el Iemen, a la Banya d’Àfrica, a Myanmar i al Caucas meridional. Pregà tant pels israelians com pels palestins, i suplicà: “Que Crist ressuscitat concedeixi a Ucraïna, devastada per la guerra, el seu do pasqual de la pau, i insti totes les parts implicades a prosseguir els esforços encaminats a aconseguir una pau justa i duradora.”

“Fins i tot en un estat de salut tan precari va ser capaç de ser la veu d’aquells qui no tenen veu”, diu Reni Meak, una monja d’Indonèsia.

Després de la missa, el pontífex va ser passejat per la plaça amb el papamòbil, escortat per un grup d’homes encorbatats. A mesura que avançà per la plaça, el pontífex saludà els fidels amb moviments molt limitats, mantenint tothora el braç enganxant a la falda.

El papa, dalt el ‘papamòbil’, saluda els fidels després de la missa de Pasqua, diumenge, a la plaça de Sant Pere (fotografia: Angelo Carconi/Efe).

Cap al final de la visita per la plaça, els assistents aixecaren infants en direcció al pontífex. Francesc agafà la mà d’un d’aquests nens a tall de benedicció, i en tocà un altre al front. Alguns nens ploraren.

El papa saludà amb la mà, en una mena de benedicció final que culminà aquest seu últim dia de feina.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Vivim en un món on gairebé tot deixa rastre. Un món hiperregistrat, hiperfotografiat, hipervisible. Un món on qualsevol detall, per ínfim que sigui, pot ser capturat i compartit i esdevenir viral en qüestió de segons. Però el 29 d’octubre de 2024, en plena tragèdia al País Valencià, el president Carlos Mazón va desaparèixer del mapa. Durant hores crucials, ningú no el va veure i –la cosa més insòlita de totes– ningú no pot provar on era.

Aquell dia, la dana va arrasar desenes de municipis i es va endur 228 vides. L’AEMET va activar l’alerta vermella a les 7.36. Tot apuntava al desastre, i l’administració autonòmica havia d’actuar amb celeritat. Però el Centre de Coordinació d’Emergències (CECOPI) no es va convocar fins les 17.00. I Carlos Mazón no hi va comparèixer fins passades les 19.00. El missatge d’alerta a gran escala a la població (Es-Alert) no es va enviar fins a les 20.11. A aquelles hores, ja hi havia persones atrapades, barrancs desbordats, famílies demanant auxili i, el pitjor de tot, vides perdudes.

I on era, mentrestant, el president? Aquesta és la pregunta que ha planat com una ombra durant mesos. I, lluny de dissipar-la, Carlos Mazón ha anat oferint versions diferents, canviants i com més va més desconcertants. Primer va assegurar que havia estat a la seu de la Generalitat, treballant amb normalitat. Més endavant va admetre que havia dinat amb la periodista Maribel Vilaplana, sense especificar-ne gaires detalls. Dies després, va corregir aquesta versió per dir que no hi havia anat com a president del govern, sinó com a dirigent del Partit Popular valencià, per oferir-li un càrrec a l’ens públic À Punt.

Un president autonòmic, com pot oferir un càrrec directiu dins un mitjà públic en nom del seu partit? I, encara més escandalós: com pot fer-ho sense cap convocatòria pública, sense concurs, sense cap procés transparent? L’oferta, segons Mazón, es va fer a títol privat, com si À Punt fos una extensió del despatx de Gènova. Una proposta a porta tancada, sense criteris públics ni garanties d’imparcialitat. Una decisió feta entre plats i copes, mentre a pocs quilòmetres l’aigua s’enduia vides.

I l’última explicació, cinc mesos després, és que la factura del dinar no es pot mostrar perquè la trobada no va ser institucional, sinó “de partit” i, per tant, només s’inclourà dins de la comptabilitat anual del PP, quan correspongui presentar-la davant el Tribunal de Comptes.

Tot plegat, una successió de coartades que no tan sols no aclareixen res, sinó que generen encara més sospites. Perquè si tot era tan senzill com un dinar informal, per què tanta reticència a explicar-ho amb claredat des del principi? Per què tantes rectificacions?

Aquestes versions no són pròpies d’un president que té respostes. Són les versions d’algú que guanya temps, que improvisa justificacions a mesura que el relat se li escapa de les mans.  D’algú que no busca aclarir, sinó confondre.  Que no pretén donar explicacions, sinó esquivar preguntes. I potser, més que protegir una trobada, protegeix una veritat incòmoda. Una que no pot –o no vol– admetre. No sembla que Mazón estigui desorientat. Sembla que s’amaga.

Però, més enllà de les paraules, hi ha els fets. I els registres de trucades oficials de la consellera de Justícia, Salomé Pradas, revelen un relat inquietant: durant les hores més crítiques, Mazón no responia a les trucades. Trucades a les 12.52 i a les 16.29 sense resposta. Primer contacte real, a les 17.37. Una successió de converses curtes, talls, absències. I tot això mentre el territori s’inundava.

A més, no hi ha cap prova que confirmi que dinava a El Ventorro. Cap factura. Cap testimoni. Cap imatge. Ni una story robada, ni un cambrer anònim, ni un client. Silenci absolut. En un món ple de càmeres, és literalment inexplicable. O no ho és tant. I és aquí on s’imposa la pregunta: què amaga Carlos Mazón?

Potser el problema no és només on era, sinó amb qui era realment.
Potser no ens ho pot dir perquè no vol –o no pot– revelar la identitat d’aquestes persones. Potser no vol que sapiguem de què es va parlar. Potser aquella reunió no tenia res a veure amb À Punt. Potser el que es va decidir, pactar o prometre aquella tarda no es pot posar en una nota de premsa. Ni en una factura. Ni molt menys en una comissió parlamentària. I potser, per això, prefereix alimentar rumors personals, disfressar-ho d’un afer discret, insinuar trobades inconfessables, abans que admetre la veritat. Perquè potser la veritat no és tan sols incòmoda. És perillosa.

I si el president de la Generalitat prefereix callar, desviar i embolicar-se amb excuses abans que ser transparent davant una emergència de 228 morts, llavors no es tracta d’un problema de comunicació. Es tracta d’una ocultació deliberada. 

Per això, cinc mesos després, no em crec la seva versió. Per això, cada vegada som més els que ens preguntem amb qui era realment Carlos Mazón, per què no ens ho pot dir, i què protegeix amb tanta obstinació. Potser el que s’amaga darrere del nom d’El Ventorro no és un dinar, sinó una mentida calculada. Potser no era allà. Potser no vol que sapiguem amb qui es va reunir, perquè aquestes persones tampoc no poden sortir a la llum. Potser el que s’hi va dir, el que s’hi va pactar, no solament és inconfessable: és il·legal.

I si és així, si Mazón no parla perquè no pot, perquè parlar implicaria acceptar una reunió que no hauria d’haver tingut lloc i unes decisions que no es poden justificar, llavors el que hi ha en joc no és solament la seva carrera política. És un delicte. I no qualsevol delicte. És un delicte que es podria afegir a una altra acusació encara més greu: la de responsabilitat criminal per la seva absència, la seva negligència i el seu silenci mentre 228 persones perdien la vida.

No és únicament una coartada, allò que s’esfondra. Ara Mazón juga directament amb la possibilitat d’acabar a la presó. Perquè si això que amaga és un delicte, si menteix per protegir qui no vol que se sàpiga, això ja no és una crisi política: és un cas penal. I si és així, el recorregut és clar: del dinar que ningú no pot confirmar al despatx que ja no mereix ocupar, i d’allà a la cel·la que l’espera.

Alhora ha anunciat que farà el congrés el 28 de juny. La cita servirà per a establir les línies estratègiques del full de ruta del partit per als anys vinents, amb èmfasi especial en la preparació de les eleccions municipals del 2027. Per això, la formació considera la cita “fonamental” per al seu futur i per a l’estratègia independentista.

Un altre dels elements destacats del congrés seran les primàries per a elegir el nou consell nacional, que és l’òrgan executiu del partit, per als quatre anys vinents. La formació, que acaba de fer un any i compta amb quatre-cents militants, ha anunciat que totes les persones que se’n facin militants abans del 28 de maig podran votar al congrés. L’objectiu és incloure en la presa de decisions els simpatitzants i voluntaris que treballen habitualment amb la formació.

“Començar de zero sempre és difícil, però estem contents per com ha anat aquest primer any, hi ha una relació molt clara entre la nostra activitat i la seva difusió i el volum de gent que se’ns acosta per fer-se militant, de manera que, com més militants tinguem, més activitat podrem fer per arribar a les institucions”, ha dit el president, Jordi Graupera, en un comunicat.

A més, qualsevol militant podrà presentar-se com a candidat. Per facilitar la participació, el partit implementarà un sistema de votació telemàtica per a determinades decisions congressuals.

L’arquebisbe emèrit de València i cardenal, Antonio Cañizares Llovera, no participarà en el conclave que es farà en la primera quinzena de maig per a triar al successor del papa Francesc per motius de salut.

Aquests són els candidats més ben situats per a succeir el papa Francesc

De fet, tampoc es desplaçarà a Roma per a participar en les congregacions generals preparatòries.

Així, el nombre de cardenals electors que entraran a la Capella Sixtina i votaran al successor de Francesc es redueix de 135 a 134, si no hi ha cap altra baixa.

El Col·legi Cardenalici està format actualment per 252 cardenals, dels quals 135 són electors. El requisit per a poder votar en el conclave és ser menor de 80 anys.

Nascut a Utiel (Plana d’Utiel-Requena) el 15 d’octubre de 1945), Cañizares fou arquebisbe de València des de 2014 fins a 2022. El papa Benet XVI el va nomenar cardenal el 2006.

El Vaticà difon les primeres fotografies del papa Francesc després de la seva mort

La jutgessa que investiga el cas Negreira ha ajornat les declaracions dels investigats, entre els quals els ex-presidents del Barça Sandro Rosell i Josep Maria Bertomeu, fins al 18 de setembre. La nova data queda fora dels sis mesos de pròrroga de la instrucció que va acordar al febrer i que expira l’1 de setembre.

Inicialment, les declaracions eren previstes pels dies 17 i 30 de juny, però es van suspendre a petició d’una de les defenses. Aquest retard pot afavorir l’estratègia de les defenses de demanar la nul·litat del cas amb l’argument que la instrucció s’ha prorrogat injustificadament.

De fet, Miguel Capuz, advocat de l’ex-director d’Esports del Barça Albert Soler, ha presentat un recurs davant l’Audiència de Barcelona, al qual s’hi ha adherit la defensa del FC Barcelona, per exigir que es revoqui la darrera pròrroga de la instrucció, que la magistrada va acordar el passat 26 de febrer. Argumenta que en l’anterior no es va practicar cap diligència i que no estava justificat que es perllongués.

L’Audiència rebutja d’investigar Albert Soler per prevaricació en el cas Negreira com volien la RFEF i el Reial Madrid

L’anul·lació de les últimes pròrrogues del cas n’amenaçarien la instrucció, que es va iniciar fa ja més de dos anys, perquè no podria enviar-se a judici sense que els investigats hagin prestat declaració.

Fins al moment, l’únic dels investigats que ha comparegut en la causa és Enríquez Negreira, qui es va limitar a comunicar al jutge que s’acollia al seu dret a no declarar.

El magistrat Joaquín Aguirre, que va investigar el cas fins a la seva jubilació el passat gener, va acordar de citar a declarar la resta d’imputats el juny de l’any passat, però va abandonar el jutjat sense fixar-ne data.

La nova titular del jutjat, Alejandra Gil, va acordar a finals del febrer passat de prorrogar per un altre mig any la investigació, com havien demanat tant la fiscalia com l’acusació exercida pel Reial Madrid, argumentant que el procediment podia “dilatar-se” perquè no havien declarat els investigats.

a càrrec d'Oriol Izquierdo Llopis, escriptor, professor i gestor cultural - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació

El president Salvador Illa i l’escriptor Javier Cercas ja han beneït la diada de Sant Jordi d’enguany, al Palau de la Generalitat, i el verb és beneir perquè tot ha agafat un regust d’homilia, fins i tot amb aquella sonoritat una mica freda de les esglésies de mala acústica, on els altaveus tenen un deix metàl·lic… Ha durat amb prou feines trenta-cinc minuts, el temps just per a no vessar-la gaire. Una conversa un punt erràtica i superficial, sense cap esment, com era previsible, a la polèmica que va desfermar l’anunci que tots dos es trobarien, que fou criticat per les posicions incendiàries de Cercas contra l’independentisme. Hi ha hagut una lloança del papa Francesc, mort ahir, una reivindicació del pòsit cristià de la nostra cultura, unes pinzellades sobre el Moment Actual i, al final, una arenga reprimida de Cercas.

Durant l’acte, moderat per la periodista d’El Periódico Emma Riverola, Illa s’ha captingut amb certa timidesa, centrat sobretot a reivindicar la celebració de Sant Jordi, amb intervencions breus i contingudes, gairebé relegat a un segon pla, mentre deixava que Cercas amollés exposicions ben llargues que feien escurar la gola a Riverola. No ha estat incòmode, tot i això: en l’emissió es percebia un clima de confiança. Tant Cercas com Riverola han parlat de tu al president de la Generalitat i Illa ha fet referència a converses que ha tingut “alguna vegada amb el Javier”. Més d’una vegada, mentre l’escriptor parlava, Illa es redreçava a la butaca, amb un mig somriure, i murmurava: “Sí, sí, sí”, amb el micròfon una mica més baix, o el secundava amb expressions que se sentien poc: “És així, és així.”

Han començat amb una distesa píndola publicitària del llibre que acaba de publicar Cercas, només en castellà, El loco de Dios en el fin del mundo (Random House), que Illa, per cert, no s’ha llegit fins aquest cap de setmana, una volta ja anunciat l’acte. El tema del llibre, el pas de Francesc pel Vaticà, encara ha fet més intens el color missaire de tot plegat. Cercas es descriu com un “ateu, anticlerical, laïcista militant, racionalista contumaç, impiu rigorós” i Illa, en canvi, diu que l’humanisme cristià és un dels pilars que sustenten la seva visió de govern. De fet, però, l’única discrepància religiosa que han confessat era declarativa –l’un és creient i l’altre, no–, però, en el fons, tots dos han convergit en l’elogi a Francesc, i han evitat que semblés una discrepància. 

Cercas, per bé que “anticlerical, laïcista militant”, ha fet l’orni quan Riverola li ha buscat les pessigolles tot demanant-li què li semblava que Illa hagués recuperat la missa de Sant Jordi als actes oficials. “Doncs, no ho sabia, no ho sabia”, ha dit l’escriptor. Illa ha aclarit que el govern és aconfessional, però que “tampoc no hem de negar les arrels cristianes, des del respecte cap a tothom”. I Cercas encara l’ha ajudat una mica més: “Té un component religiós? Home, es diu Sant Jordi. Jo sóc ateu i anticlerical, però no sóc ximple. Hem de pensar una mica. Benedetto Croce deia: ‘No podem no dir-nos cristians.’ Els catalans, els espanyols i els europeus venim de Jerusalem i d’Atenes, de Jesucrist i de Sòcrates. No és una altra cosa, Europa. Siguem ateus o no, tots som cristians.”

En canvi, casualment, les arrels i el component nacional de la diada de Sant Jordi han estat més aviat absents: no hi ha hagut cap esment, ni un de sol, a la llengua catalana –que és reivindicada cada Sant Jordi i que enguany ho serà amb una gran manifestació a Barcelona– ni tampoc al fet que es tracta d’una festa nacional, reconeguda així per la Generalitat. L’aproximació de Cercas i d’Illa, en aquest punt, ha estat més aviat folklòrica. L’escriptor, seguint la tònica mística, ha parlat de Sant Jordi com un miracle: “El miracle és molt senzill i extraordinari: és una festa realment popular. La gent l’ha feta seva. No ho pot organitzar la Generalitat ni la Casa Blanca ni el Vaticà”, ha dit. I encara hi ha afegit que “el pa amb tomàquet el fan fins i tot a Madrid, però el Sant Jordi, no!”, just enguany que el govern d’Illa hi ha organitzat una colla d’actes.

Illa encara l’ha folkloritzat més. Què és, Sant Jordi?, li demanaven. Paga la pena de transcriure’n la resposta literalment: “Amor, fraternitat, mostrar la teva estimació a les persones que més t’estimes… És cultura, obsequiar llibres, obsequiar cultura, un element de millora personal, d’enriquiment personal, d’entreteniment… És també convivència, una festa inclusiva, un dia en què tothom és al carrer, una festa de convivència. És alegria, això també entronca molt amb el papa Francesc… L’alegria, estar content, és una festa d’alegria que celebra l’amor i la cultura. És una invitació a la pau, a la convivència. Tot això és Sant Jordi. Jo en tinc records molt bonics. I és un dia que compatibilitza l’activitat normal, la feina, amb tot això. No és un dia de… I potser això el contribueix a fer gran. Una de les millors targetes de presentació que té Catalunya”.

I ha estat ací, en l’exploració del component tradicional, que se’ls ha vist més el llautó, perquè la qüestió ha fet el salt del cristianisme als perills d’una certa lectura de les tradicions, sense cap aprofundiment en l’aspecte de la tradició catalana. “Les tradicions també s’han convertit en un element de disputa, per exaltar el que és propi enfront de l’altre. Reivindicar un Sant Jordi com a terra d’acollida pot ser també una forma de resistència en enfront de l’autoritarisme?”, els ha demanat Riverola. Illa, ací, ha traçat una contraposició una mica agosarada: que Sant Jordi vol dir fer “tot el contrari de tancar-se, de quedar-se reclòs en un mateix, d’aixecar barreres, de pensar que al món hi visc sol i puc posar fronteres; és una reivindicació de parlar, i no d’imposar”.

Cercas, encara més agraït amb la pregunta, hi ha vist una oportunitat, i ha deixat anar una arenga ben sentida. “Políticament vivim una onada molt perillosa. Ens hem de desenganyar. Cada vegada que he pogut, he dit que no vivíem un retorn del feixisme. Vivim una cosa que és més perillosa que el feixisme, perquè el feixisme ja sabem com funciona.” Aquesta reflexió de l’escriptor, que en l’acte amb el president Illa ha circumscrit als exemples de Donald Trump i Vladímir Putin, ha delatat, ja al cim de la xerrada, el grau de cohibició amb què estava plantejada; els pensaments que, potser per un cert sentit institucional, potser per cohibició, tant ell com Illa reprimeixen en públic. Aquesta cosa més perillosa, segons Cercas, és el nacionalpopulisme: “Més perillós, perquè el feixisme anava contra la democràcia: Hitler, Mussolini, volien eliminar la democràcia. Aquests no, aquests diuen que la defensen.”

Ha estat un dels moments que Illa assentia amb gravetat, tot donant la raó a l’escriptor. Allò que cap dels dos no ha gosat verbalitzar, tanmateix, és una cosa que Cercas ja havia deixat per escrit, l’agost de l’any passat, en un article a El País anomenat, precisament, “El nacionalpopulisme no és feixisme: és pitjor“, que, en aquest bàndol pitjor que Adolf Hitler i Benito Mussolini, Cercas hi afegeix l’independentisme: “Els qui van assaltar el Capitoli a Washington el 2021 no tenien res a veure amb els qui van assaltar el congrés de Madrid el 1981 (aquests volien acabar clarament amb la democràcia, mentre que aquells cridaven que els tornessin la democràcia que, segons Trump, els robaven), i els secessionistes catalans que el setembre del 2017 van esbocinar l’estatut i van fer miques l’estatut deien que practicaven la democràcia radical.”

A la Generalitat, l’articulista no ha gosat d’anar tan enllà, i és potser aquesta, la notícia de l’acte: que Cercas no gosi dir en veu alta allò que escriu, només insinuar-ho de resquitllada, perquè la institució encara pesa massa. És una bona metàfora: igual com ell es cohibeix, Illa no és exactament el president que seria si tingués la majoria que no té. Quan s’acomiadava, Riverola ha dit: “Moltes gràcies, president, Cercas…” I per un moment ha semblat que digués “president Cercas”. Una fusió fonètica que necessita la coma, per escrit, per a no ser una fusió total; un signe per a distingir les expressions explícites, mentre les implícites combreguen. 

Els Mossos d’Esquadra han detingut el conductor que va causar l’accident mortal de diumenge a la AP-7 a Vilablareix (Gironès) quan es va encastar contra sis vehicles. L’arrestat està hospitalitzat i la policia estava pendent de la seva evolució mèdica per efectuar-ne la detenció.

Segons que informen els Mossos, li atribueixen un delicte d’homicidi per imprudència greu, dos delictes de lesions per imprudència greu, conducció temerària i possible conducció sota els efectes de begudes alcohòliques o estupefaents.

A conseqüència del xoc, un veí de Cardedeu va morir i set persones més van resultar ferides. Les van traslladar a diversos centres hospitalaris i tres ja han rebut l’alta. Els quatre restants continuen ingressats.

El Petit de Ca l’Eril trenca un silenci discogràfic de quatre anys i demà, diada de Sant Jordi, publicarà un nou disc. Segons un correu que ha enviat als seus seguidors, el nou àlbum es diu Eril Eril Eril i conté dotze cançons. Ja se’n pot comprar el vinil a la web, però no arribarà a les botigues i a les plataformes en línia fins el 9 de maig.

Demà, el Petit de Ca l’Eril serà al Centre Artesà Tradicionarius de Gràcia, entre les 13.00 i les 21.00. Allà es podrà comprar el vinil i escoltar-lo. D’altra banda, també s’han posat a la venda entrades per als concerts de presentació a la sala Ideal de Barcelona, que es faran els dies 10, 11, 12 i 13 de juny.

“Fa uns bons mesos que treballem en tot això i estem il·lusionats i nerviosos”, acaba el correu.

a càrrec de Carme Porcel - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

a càrrec de Carme Porcel - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Un tribunal de primera instància de Lovaina (Flandes) ha condemnat dos periodistes espanyols a pagar 3.500 euros per danys i perjudicis a Carles Puigdemont i a Toni Comín per haver enregistrat i publicat uns missatges de text que el president havia enviat al seu conseller l’any 2018.

El 30 de gener de 2018, tres mesos després d’haver-se exiliat a Bèlgica, Comín va anar a un acte de suport que havia organitzat a Lovaina el partit independentista flamenc N-VA. Durant l’acte, els dos periodistes, Fernando Hernández i Luis Navarro, que eren asseguts darrere de Comín, van veure com Comín rebia uns missatges de text de Puigdemont i van decidir d’enregistrar la pantalla del seu telèfon mòbil. Els missatges es van publicar l’endemà a El programa de Ana Rosa, de Telecinco.

El tribunal ha fet públic avui un comunica en què considera que els SMS es van enregistrar de manera il·legal perquè pertanyien a l’esfera privada de Puigdemont i Comín. “El fet que els individus involucrats siguin figures públiques no constitueix cap excusa vàlida per als actes comesos”, diu el tribunal, que considera que els periodistes no van respectar la privadesa de Puigdemont i Comín.

En els missatges, enviats per Signal, Puigdemont deia a Comín: “Suposo que tens clar que això s’ha acabat”, en referència a la seva investidura el gener del 2018, que el president del parlament d’aleshores, Roger Torrent, va aturar. “Els nostres ens han sacrificat. Almenys a mi. Vosaltres sereu consellers (espero i desitjo) però jo ja estic sacrificat”, afegia.

Puigdemont també lamentava que el pla de la Moncloa hagués aconseguit d’aturar el seu retorn a la presidència després del 155. “Només espero que sigui veritat que gràcies a això poden sortir de la presó tots. Perquè, si no, el ridícul és històric…”, continuava.

Poc després de publicar-se els missatges, el president va escriure un piulet per a denunciar la violació de la seva privadesa. “Sóc humà i hi ha moments que també jo dubto. També sóc el president i no m’arronsaré ni em faré enrere, per respecte, agraïment i compromís amb els ciutadans i el país”, acabava dient el missatge.

Sóc periodista i sempre he entès que hi ha límits, com la privacitat, que mai s’han de violar. Sóc humà i hi ha moments que també jo dubto. També sóc el President i no m’arronsaré ni em faré enrere, per respecte, agraïment i compromís amb els ciutadans i el país. Seguim!

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) January 31, 2018

En un enfilall, Toni Comín es va pronunciar d’una manera semblant, però advertint que l’obtenció de converses de tercers és delicte, tant a Espanya com a Bèlgica. “A banda que qualsevol missatge tret del seu context perd sempre el seu significat”, afegia. Dos mesos després, ambdós dirigents van presentar una querella al costat de l’advocat Christophe Marchand.

1. La revelació de secrets (obtenir subreptíciament les converses de tercers) és delicte a Espanya i a Bèlgica, mereixedor per tant de les pertinents accions legals. A banda que qualsevol missatge tret del seu context perd sempre el seu significat.

— Toni Comín (@toni_comin) January 31, 2018

Marchand va explicar: “Van filmar durant 50 minuts missatges privats.” I va advertir que captar i difondre comunicacions privades sense autorització és un delicte d’atemptat de la vida privada segons el dret belga, castigat amb penes de presó que van de sis mesos a tres anys.

El lletrat va remarcar que l’objectiu no era enviar els periodistes a la presó sinó subratllar la importància de la vida privada: “Els mitjans espanyols han violat els principis bàsics de la deontologia periodística.”

L’entitat cívica Escola Valenciana ha estat distingida amb el premi Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). La institució ha reconegut l’actitud decidida i constant en defensa de la unitat de la llengua i la seva lluita en favor de la normalització lingüística al País Valencià.

En l’acte d’anunci del guardonat, la presidenta del IEC, Teresa Cabré, ha lloat la resiliència d’Escola Valenciana en qualsevol situació adversa. La presidenta de l’entitat valenciana, Alexandra Usó, ha descrit el premi com a un revulsiu per a la seva feina, ja que considera difícil reivindicar els drets lingüístics al territori. Ha lamentat el context de desgovern i la falta de subvencions per desenvolupar la seva tasca.

El IEC ha elegit Escola Valenciana per atorgar el Premi Prat de la Riba d’enguany, destacant la seva salvaguarda d’un model estàndard “tan compartit com sigui possible” i la tasca per a la normalització lingüística en els àmbits educatius, culturals i de lleure del País Valencià. En l’acte d’anunci del premiat, Cabré ha traslladat que aquest reconeixement, acordat per unanimitat, està unit a un missatge d’agraïment i d’estímul perquè Escola Valenciana continuï la seva tasca. Ha lloat la seva capacitat de “resiliència”, acceptant situacions adverses sense defallir, així com que l’entitat tingui la seva clau en el futur. Cabré ha reivindicat la lluita per la llengua “més enllà de qüestions legals i jurídiques”.

Per la seva banda, Usó ha qualificat el premi de “goig” i “revulsiu” per a la tasca d’Escola Valenciana, fundada formalment el 1990, tot i que els seus orígens es remunten a mitjans dels anys vuitanta, quan van començar a sorgir les primeres coordinadores de centres educatius per a recuperar l’ensenyament en la llengua pròpia després del franquisme.

Falta de subvencions

Actualment, Escola Valenciana està formada per 26 entitats de nivell comarcal. Usó ha defensat que el fort de l’entitat és precisament la seva “territorialitat”. Tot i això, ha lamentat que avui dia no poden tenir un treballador a cada comarca, havent passat d’una plantilla de vint-i-una persones a set treballadors. Això és degut a la falta de subvencions, que ara no arriben ni al 20% del que l’entitat rebia abans, ha exposat Usó. Per a Usó, el premi és un “elixir”, ja que considera difícil reivindicar els drets lingüístics al territori. Ha carregat contra la situació de desgovern que es viu al País Valencià i contra l’executiu per portar “una llei de llibertat educativa per no estudiar el català” que, segons ella, no té cap característica pedagògica, sinó que fa retrocedir molts anys. El projecte més emblemàtic de l’entitat són les Trobades d’Escoles en Valencià, aplecs lúdics i reivindicatius que s’han consolidat com un moviment social de base en defensa de la llengua. Altres iniciatives són La Gira, un circuit de concerts itinerants de música en valencià; el Voluntariat pel Valencià, un programa de parelles lingüístiques, i els Premis Sambori de literatura escolar.

Acte de lliurament dels Premis Sant Jordi

La cerimònia oficial de lliurament dels Premis Sant Jordi 2025 i de les borses d’estudi de l’IEC se celebrarà aquest dimecres a les 17 hores a la Sala Prat de la Riba de la seu de l’Institut. Serà presidida per Cabré i comptarà amb la presència de l’abat de Montserrat, Manel Gasch, i altres personalitats del panorama cultural, acadèmic i polític català. Així mateix, amb motiu de la diada, el IEC obrirà les portes de la Casa de Convalescència de deu a dues, i es podran visitar els espais més emblemàtics de l’edifici, com la capella barroca, el claustre i la mateixa Sala Prat de la Riba.

Històric dels premis

El Premi Prat de la Riba reconeix anualment persones, entitats o institucions que han contribuït a estudiar i difondre els valors culturals, científics o humans de les terres de llengua i cultura catalanes. Instituït el 1916, el guardó arriba a la seva 67a edició en honor del polític i intel·lectual Enric Prat de la Riba, que va ser el primer president del IEC. En edicions anteriors, han estat distingits amb aquest premi figures destacades com el cantautor Raimon, l’arquitecta Carme Pinós i l’artista plàstic Jaume Plensa.

La mesa ha acordat que els diputats del parlament puguin participar telemàticament en les comissions mentre no s’apliqui la llei d’amnistia. Ho diu perquè la presidenta de la Comissió de Peticions, Mónica Lora (Vox) va qüestionar, en la primera sessió, del primer d’abril, la participació telemàtica del diputat de Junts Lluís Puig, que viu exiliat a Brussel·les d’ençà del 2017. Segons fonts de la mesa, en l’anterior legislatura ja s’havien pres decisions en aquesta mateixa línia i ara es pren un nou acord per a refermar una pràctica que és habitual al parlament. La Comissió de Peticions és l’única presidida per Vox.

Al final de la sessió de la comissió, Lora diu que s’ha adonat que el diputat Lluís Puig ha estat connectat per videoconferència i posa en dubte que ho pugui fer tenint en compte, segons diu, que la mesa de la comissió no ho ha aprovat. La decisió s’ha pres per unanimitat en base de l’article 37 del reglament de la cambra, que atribueix a la mesa adoptar les decisions i les mesures que requereix l’organització del treball parlamentari. I també d’acord amb la disposició transitòria quarta del mateix reglament, que parla de la funció parlamentària dels diputats afectats per les causes judicials incloses a la llei d’amnistia, concretament de la delegació de vot.

La vice-presidenta del Consell, Susana Camarero, ha dit avui que la vesprada del 29 d’octubre no va parlar en cap moment per telèfon amb el president Carlos Mazón. La responsable de Serveis Socials ha dit que va dedicar-se a les seues competències. Entre més, aquestes competències inclouen les residències de gent gran i centres de menors.

Quant a la llista de trucades del president Mazón, Camarero s’ha negat a dir si va parlar cap vegada amb el president del PP, Alberto Núñez Feijóo. En una visita que el líder popular va fer dos dies després de la barrancada, Feijóo va dir que Mazón l’havia tingut informat en tot moment sobre què passava al País Valencià amb la intensitat de les pluges i el desbordament de rius i barrancs.

Quan Carlos Mazón va facilitar el 24 de febrer la llista de les seues trucades durant la vesprada del 29 d’octubre no n’hi havia cap amb Feijóo.

Camarero ha dit que Mazón ja ha donat les explicacions que calia sobre les trucades importants que va fer aquella vesprada. “No sé què aporta obrir un debat sobre les cridades del president. Va fer les necessàries per a conèixer la situació d’emergència.”

A continuació, la vice-presidenta ha aprofitat per a capgirar la pregunta i tornar a carregar sobre la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé. Camarero s’ha preguntat quantes cridades va fer o va rebre Bernabé amb membres del govern d’Espanya com ara la ministra per a la Transició Ecològica que aquells dies era Teresa Ribera. També s’ha preguntat per què no va parlar amb el ministre de l’interior per a evitar els saquejos que es van produir els dies immediatament posteriors a la gota freda.

La vice-presidenta també ha afirmat que troba a faltar les cridades del president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, Miquel Polo. “La delegada del Sanchisme a la comunitat no va rebre la telefonada de Polo per a explicar què passava al barranc de Poio. Això és el que ens interessa. Les telefonades entre Mazón i Feijóo són irrellevants”, ha dit.

La jutgessa de Catarroja, que investiga la gestió de la gota freda del 29 d’octubre, ha rebutjat de citar a declarar com investigada la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé. La magistrada respon així en una interlocutòria notificada avui a la sol·licitud presentada per una acusació popular. Fonamenta la decisió en la normativa que considera aplicable en aquest cas, segons la qual el Consell és “l’òrgan superior de direcció i coordinació de la protecció civil a la Comunitat Valenciana en l’àmbit de les seues competències”.

“Es pretén d’obviar de manera total la distribució competencial exposada, i fer un salt de la competència autonòmica en protecció civil a l’estatal, com a base de la responsabilitat del govern central”, afegeix la jutgessa. Destaca la “greu inactivitat de l’administració autonòmica valenciana” amb el consegüent resultat mortal. Insisteix que en el moment en què es va llançar l’alerta a les 20.11, ja hi havia hagut pràcticament totes les defuncions, i que les trucades d’emergències no van fer que es prengués cap decisió per a salvar la població.

“Els qui havien de prendre les decisions manifesten ser aliens a les trucades del 112, a les previsions meteorològiques de l’AEMET, a les comunicacions sobre l’estat i el cabal dels barrancs, fora amb correus o pel SAIH, als mitjans de comunicació, s’afirma que no hi havia pantalles a la sala del CECOPI. Un lloc en què sembla que ningú no tinguera telèfons, en el qual els tècnics no els informaven o ho feien malament, i oneren igualment aliens a les decisions d’institucions de tanta rellevància com la Universitat de València, que, amb la mateixa informació meteorològica que posseïa l’administració autonòmica, va decidir de salvaguardar els alumnes, treballadors i professors del greu risc al qual estaven exposats”, diu.

“Una sala de reunions del CECOPI en la qual sembla que els presents romanien en una bombolla, aïllats del món exterior, sense possibilitat d’abandonar la sala i en què el temps transcorria lentament, i s’hi demorava la presa de decisions, mentre l’aigua i el fang es desbordava dels barrancs i dels llits dels rius, i en què les trucades d’auxili no traspassaven el llindar de la sala. Un lloc on no els arribava cap informació, no els van proporcionar cap consell encertat i on, els qui entraven, perdien la consciència o la memòria de la gravetat de la situació: ‘Els barrancs són a punt de col·lapsar’, va escriure en un missatge l’investigat Sr. Emilio A.T. abans d’entrar en el CECOPI a les 14.44. L’alarma es llançava a les 20.11”, continua, en una de les crítiques més dures que ha fet fins ara a la gestió del Consell.

“Siga com siga, el desplaçament de responsabilitat al govern central per la no-declaració d’emergència nacional, com ja s’ha expressat, no és sinó un reconeixement explícit de la passivitat manifesta de l’administració autonòmica, administració que va ser absolutament incapaç d’avisar, en temps i adequadament, la població”, conclou.

A més a més, també ha dictat dues actuacions més. D’una banda, rebutja la sol·licitud d’una altra acusació popular dirigida a l’obtenció de les gravacions dels vehicles i les matrícules que van entrar en el Centre de Coordinació d’Emergències entre les 16.30 i les 23.59 del 29 d’octubre. D’una altra banda, ordena l’acumulació de denúncies i diligències d’altres jutjats que s’han inhibit en favor del de Catarroja en una peça separada.

Maite Gabaldón: “Veien les telefonades del 112, la nostra pantalla és la que tenen en el CECOPI”

Els testimonis de la sala del 112

En una altra providència, la jutgessa ha citat a declarar com a testimonis personal relacionat amb la sala del 112 i funcionaris de l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències. D’Ilunion, l’empresa privada que gestiona el 112, ha citat tres operadors i el coordinador de la Unitat Tècnica de Comunicacions.

Quant al personal funcionari de la Generalitat a Emergències, la jutgessa vol escoltar el testimoni d’una operadora de Comunicació i Emergències, una coordinadora de Recursos i Protecció Civil, un tècnic superior especialitzat en operacions i comunicacions en Emergències, el cap del servei de Planificació, la cap del servei d’Extinció d’Incendis Forestals i el cap de la unitat d’Anàlisi i Seguiment d’Emergències.

250 testimonis

El jutjat de Catarroja ha practicat fins a la data, d’ençà que va començar la investigació per la gestió de la gota freda, al voltant de 250 declaracions testificals, majoritàriament de parents de les 227 víctimes mortals i una persona desapareguda registrades en la catàstrofe. En la causa hi ha personades actualment una quarantena d’acusacions, de les quals vuit exerceixen l’acció popular i les restants l’acusació particular.

El govern de Salvador Illa ha concedit enguany la Creu de Sant Jordi a vint-i-una persones i deu entitats per la seva trajectòria de servei destacat a Catalunya en l’àmbit cultural i cívic. L’acte de lliurament es farà aquetes setmanes vinents, en una cerimònia institucional que presidirà Illa. Entre els guardons, en destaquen dos empresaris dels mitjans de comunicació afins a l’espanyolisme –José Creuheras, president del Grupo Planeta i d’Atresmedia i Francisco Javier Moll, fundador i president executiu de Prensa Ibérica–, però també figures com l’escriptora Mercè Ibarz, la cineasta Carla Simón, el filòleg Isidor Marí, el biòleg Ramon Folch i la companyia teatral la Cubana, per exemple.

D’Ibarz, escriptora, periodista cultural i crítica, el govern en destaca que ha sabut fusionar narrativa, assaig i investigació, amb aportacions notables sobre l’obra de Mercè Rodoreda i Luis Buñuel. El premi li reconeix la cura per a reflectir la parla de Saidí, a la Franja, en els seus llibres. Ibarz és autora de novel·les com La terra retirada (1993) o La palmera de blat (1995), i també de narrativa breu, com la que recollí el volum Contes urbans (2022). També és col·laboradora de VilaWeb. 

Mercè Ibarz: “Mirar l’art ens ajuda a mirar el món”

Simón, autora d’Estiu 1993 i Alcarràs, film pel qual rebé el Premi Gaudí i l’Ós d’Or del Festival de Berlín, ha estat distingida pels seus èxits amb una mirada naturalista i compromesa amb les arrels i els canvis socials.

El filòleg Isidor Marí, vinculat a la Universitat de les Illes Balears, a la Generalitat i a l’Institut d’Estudis Catalans, ha estat reconegut per la tasca en la normalització lingüística i la divulgació de la llengua catalana. També ha tingut un paper destacat en la música folk, amb grups com Uc i Falsterbo Marí.

Isidor Marí: “Si el català no hi pinta res, en el món del treball, l’escola no ho pot contrarestar”

D’una altra banda, també ha rebut la Creu de Sant Jordi l’actriu Loles León, barcelonina de naixement, però que s’ha prodigat en l’actuació en llengua espanyola. Fa poc, el govern barceloní de Jaume Collboni va voler donar-li la Medalla d’Or de la ciutat al Mèrit Cultural, però el ple ho va impedir amb el vot en contra de Junts, ERC, el PP i Vox. Els partits catalanistes hi van votar en contra pels posicionaments hostils de León contra la normalització lingüística, i el PP i Vox per a fer notar la debilitat política de Collboni. Rosa Maria Calaf, periodista de trajectòria dilatada, ha estat reconeguda per la seva tasca com a corresponsal de Televisió Espanyola.

Illa també dóna la Creu de Sant Jordi a un dels promotors dels governs tripartits: Joan Saura. Ex-conseller del govern, militant històric del PSUC i dirigent d’ICV, ha estat distingit per la seva dedicació al servei públic i pel seu paper en l’elaboració de l’estatut del 2006.

Artistes, científics i defensors del territori

També ha estat guardonada Eugènia Balcells, pionera de l’art audiovisual experimental, que ha combinat ciència i intuïció en la seva obra. Ha fundat una entitat cultural a Castellar de la Selva per preservar i compartir la seva creació i facilitar la complicitat entre artistes i científics.

Eugènia Balcells: “Hi ha moments que has de ser una lleona i en uns altres convé ser una vaca”

En el camp de la medicina, ha rebut el reconeixement Montserrat Baiget, investigadora en genètica molecular i fundadora del primer servei de genètica de l’estat espanyol. Ha estat clau en l’estudi de malalties com les hemoglobinopaties i en la introducció de la farmacogenètica.

També es destaca Josep Manuel Anglada, un dels primers alpinistes catalans a coronar cims de més de vuit mil metres i que va donar visibilitat internacional a l’alpinisme català, especialment amb l’ascensió a l’Annapurna Est el 1974.

El biòleg i divulgador Ramon Folch ha estat reconegut per la seva aportació a la gestió ambiental i territorial, amb un enfocament socioecològic que ha influït polítiques públiques i reflexions sobre sostenibilitat.

Ramon Folch, un biòleg heterodox

El geòleg Josep Maria Mata-Perelló, vinculat a la preservació del patrimoni natural i miner, també ha estat guardonat per la seva tasca acadèmica i la seva participació en moviments ciutadans com l’assessorament durant l’esfondrament del Carmel.

Compromís amb l’ensenyament i la pagesia

En el camp pedagògic, la Creu ha estat per a Mireia Montané, que ha encapçalat programes d’innovació educativa i ha estat presidenta de federacions internacionals d’educació docent. I també per a Manuel Roure, òptic optometrista amb una gran dedicació a la salut visual de les persones amb discapacitat intel·lectual.

Ha estat reconegut igualment Joan Caball, pagès i durant vint-i-cinc anys coordinador d’Unió de Pagesos. El guardó destaca el seu compromís amb un model agrari arrelat al territori i amb la sobirania alimentària.

Música, teatre i activisme

Marc Lloret, fundador del grup Mishima i impulsor del festival PopArb i del Mercat de Música Viva de Vic, ha estat reconegut a títol pòstum pel seu paper com a músic i gestor cultural. Aquest febrer, Lloret es va morir a 51 anys a causa d’un càncer.

La dramaturga Lluïsa Cunillé, una de les més singulars del teatre català contemporani, ha estat premiada per una obra que subverteix els codis dramàtics tradicionals, i per la creació de companyies com la Reina de la Nit.

També ha rebut la distinció Josep Pons, director d’orquestra amb una gran trajectòria internacional i actual director del Liceu. El govern en destaca les col·laboracions amb institucions de prestigi i els més de cinquanta enregistraments publicats.

En el món empresarial, ha estat reconeguda Laura Roigé, presidenta de la Cambra de Comerç de Tarragona, pionera en la promoció de la igualtat salarial i fundadora de l’associació de dones empresàries del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre.

Deu entitats guardonades

Quant a les entitats, el govern ha reconegut la companyia la Cubana, amb quaranta-cinc anys de trajectòria teatral. També ha distingit el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), fundat el 1975, que va impulsar la primera manifestació LGBTI als Països Catalans i ha estat clau en la visibilització i la lluita pels drets.

Jordi Milán (la Cubana): “Les Teresines són Catalunya pura”

El grup Sabor de Gràcia, amb tres dècades de divulgació de la rumba catalana, ha estat premiat pel seu paper com a ambaixador cultural del barri i de la tradició musical dels gitanos catalans.

Sicus Carbonell (Sabor de Gràcia): “La rumba catalana s’ha considerat un gènere menor”

Més entitats premiades són: el Centre de Titelles de Lleida, el Col·legi d’Enginyers de Camins, la Federació dels Tres Tombs de Sant Antoni de Barcelona, la Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls, l’Institut Jaume Huguet de Valls, la Unió per la Mediterrània, i la Venerable Congregació de la Mare de Déu dels Dolors de Vic.