El fèretre del papa Francesc ha abandonat aquest matí la Casa de Santa Marta, que era la seva residència, per ser traslladat en processó fins a la basílica de Sant Pere, on romandrà fins dissabte, quan es farà el funeral.

Missa, benediccions i una visita vice-presidencial: el frenètic darrer dia del papa Francesc

La processó ha passat per la plaça de Santa Marta i la plaça dels Protomàrtirs Romans; ha sortit per l’arc de les Campanes cap a la plaça de Sant Pere. Finalment, ha entrat a la basílica vaticana per la porta central.

A la basílica, els fidels podran acomiadar-se del pontífex. El fèretre romandrà a la nau central a terra.

La prefectura d’Afers Econòmics de la Guàrdia Civil ha formalitzat la compra de munició a una empresa israeliana –més de quinze milions de bales–, tot i que fa sis mesos el Ministeri de l’Interior espanyol va anunciar que anul·lava el contracte arran de la guerra a Gaza.

Fonts del ministeri consultades per Europa Press han explicat que el 29 d’octubre de 2024 es va obrir l’estudi sobre una possible rescissió del contracte. Un cop acabat, el ministeri ha decidit d’atendre la recomanació de l’advocacia de l’estat, que desaconsellava la rescissió atès l’estat de tramitació del contracte. Per tant, la compra ha continuat.

Segons que ha avançat la cadena SER, el departament que encapçala Fernando Grande-Marlaska va valorar unes quantes opcions, però finalment ha optat per no anul·lar l’adjudicació a l’empresa israeliana Guardian Defense & Homeland Security S.A., filial del grup internacional Guardian LTD Israel. El contracte és valorat en 6.642.900 euros i preveu la compra de 15,3 milions de bales del calibre 9mm.

L’acord es va tancar en plena Setmana Santa. En concret, el 16 d’abril, la prefectura d’Afers Econòmics de la Guàrdia Civil va formalitzar la compra amb l’empresa israeliana IMI SYSTEMS LTD –que consta com a adjudicatària– i amb Guardian Homeland Security S.A. –que hi figura com a representant–, tot i que totes dues empreses comparteixen NIF.

L’empresa s’ha endut dos lots dels tres licitats. El primer, valorat en 4.464.900 euros, per al subministrament de bales 9x19mm PB; i el segon, en 2.178.000 euros, per a cartutxos 9x19mm.

El 29 d’octubre de 2024, el Ministeri de l’Interior espanyol va difondre una nota en què assegurava que “iniciava el procés per rescindir el contracte de compra de munició a una empresa israeliana”.

Aleshores, el ministeri insistia en el compromís de “no vendre ni comprar armament a l’estat d’Israel des que va esclatar el conflicte armat al territori de Gaza”. La ministra portaveu, Pilar Alegría, també va donar suport a la decisió.

La circulació ferroviària de la R3 ha quedat restablerta a les 13.00 entre Puigcerdà i Ribes de Freser. El tall l’ha causat una incidència al sistema d’electrificació a la Molina. L’avaria afectava els trens que circulaven entre Sant Quirze de Besora i Puigcerdà i RENFE havia establert un servei alternatiu per carretera que ha decidit de mantenir per donar suport als trens més afectats. En concret, s’havien activat autobusos directes en el tram la Molina-Ribes i taxis que feien el tram Toses-Planoles.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Era una nit especial i es notava en l’ambient. L’elegant sala la Paloma de Barcelona era engalanada amb desenes de roses la vigília de Sant Jordi, i la gran quantitat de fum dispers a l’espai dotava l’escenari d’una certa atmosfera de solemnitat. La nit s’ho valia. Mishima tornava als escenaris per primera vegada després de la mort del seu teclista i fundador, Marc Lloret, que va morir a conseqüència d’un càncer encara no fa tres mesos. I tornava la Nit de les Roses, en què, el dia abans de Sant Jordi, ofereix cada any una barreja de recital de literatura i concert musical. En paraules de David Carabén, guitarrista, cantant i compositor del grup, l’ocasió va servir per a combinar una mica de nostàlgia amb la celebració de la vida, “tal com hauria agradat a en Marc”.

On signaran els escriptors aquest Sant Jordi 2025? La llista dels autors més sol·licitats

La Nit de les Roses, que ja fa tres anys que se celebra, és també un acte solidari. Els diners recaptats van destinats a la Fundació Arrels, entitat que lluita per ajudar els sense-sostre a Barcelona. Per això, els primers a pujar a l’escenari van ser la directora, Beatriz Fernández, i en Sergi, un ex-empresari que ho va perdre tot fins a haver de viure al carrer. El seu testimoni va ser tan esfereïdor que va fer emmudir de cop el miler de persones que hi havia a la sala. Un silenci trencat per la gran ovació que el públic li va dedicar quan va explicar que gràcies al suport de l’entitat havia aconseguit de superar l’addicció a l’alcohol.

Sergi, antic sense-sostre i col·laborador de la Fundació Arrels.

Tot seguit, va arribar el torn de les lletres. Primer, a càrrec d’Enric Casasses. El flamant premi Jaume Fuster va exhibir l’àmplia experiència com a rapsode recitant alguns dels versos esmolats, transgressors i enginyosos recollits a La policia irà de bòlit, escrit arran del Primer d’Octubre de 2017. La contundència de les paraules sortint de la boca del poeta contrastava amb la suavitat de l’acompanyament musical d’Alfons Serra i Bernat Sànchez, teclista que ja va començar a tocar amb el grup fa uns quants mesos, quan Lloret va caure malalt.

Enric Casasses recitant a la Nit de les Roses. Enric Casasses recitant a la Nit de les Roses. Enric Casasses recitant a la Nit de les Roses. Enric Casasses recitant a la Nit de les Roses.

Enric Casasses: “És fals que Salvat-Papasseit al costat de Riba i de Foix sigui poca cosa”

Després, Maria Sevilla va recitar dos poemes del seu llibre recent La nit ovípara. Les notes del baix de Xavi Caparrós feien augmentar encara més el dramatisme dels versos de la poetessa.

Maria Sevilla a la Nit de les Roses. Maria Sevilla a la Nit de les Roses. Maria Sevilla a la Nit de les Roses.

Finalment, la lírica va deixar pas a la prosa, amb Raül Garrigasait i Irene Pujadas llegint fragments de La roca i l’aire i La intrusa, respectivament.

Raül Garrigasait a la Nit de les Roses. Irene Pujadas a la Nit de les Roses.

Irene Pujadas: “Escriure et situa en un lloc on pots fer el que et doni la gana”

Sense gairebé ni temps per a pair el recital literari, els Mishima van pujar a l’escenari decidits a culminar la nit. Van començar amb “El llibre de l’amor”, una versió de “The book of love” dels nord-americans The Magnetic Fields. “Però a mi m’agrada que em regalin coses, i tu m’hauries de regalar un ram de roses”, cantava Carabén, sorneguer, amb la seva veu greu tan característica.

Aquests darrers vint-i-cinc anys, Mishima ha aconseguit de crear un col·lectiu de seguidors fidels que els acompanya allà on toquen. El grup no necessita ni presentar cap novetat discogràfica per a omplir periòdicament recintes de tot el país. Aquesta complicitat deixa imatges com la del guitarrista Dani Vega saludant coneguts de l’escenari estant i, alhora, converteix els directes en una mena de karaoke gegant en què Carabén i el públic comparteixen la responsabilitat de cantar. Clàssics com “Tornaràs a tremolar”, “La forma d’un sentit” i “L’olor de la nit” van sonar a ple pulmó entre el deliri dels presents.

La primera treva de la festa va ser per a recordar la figura de Marc Lloret. Va ser un homenatge genuí, directe i sincer, exactament fet a la imatge que projectava el músic traspassat. “Hem passat un moment molt difícil i ens hem hagut d’anar reconstruint xino-xano”, va dir Carabén, abans d’agrair la presència a la seva família. A més, va servir per a celebrar que el govern de la Generalitat li ha concedit enguany la Creu de Sant Jordi a títol pòstum.

Mishima a la Nit de les Roses. Mishima a la Nit de les Roses. Mishima a la Nit de les Roses. Mishima a la Nit de les Roses.

Instants després, i havent superat algunes dificultats de so, va arribar el plat fort de la nit, la presentació en directe de “HdHFMD” –sigla de “hauríem d’haver fet més discos”–, un homenatge musical a Lloret que és una versió de la cançó “DtMF” –de “Debí tirar más fotos“– de Bad Bunny. Malgrat que Carabén segurament és un dels éssers humans més allunyats espiritualment d’allò que representa l’estrella porto-riquenca del reggaeton, l’invent va funcionar. La reeixida translació dels ritmes urbans i llatins al format clàssic de grup de rock va combinar perfectament amb la veu solemne de Carabén. “Però ara vull tornar, a l’últim cop que ens vam poder tronxar. I explicar-te les coses que t’he d’explicar i reveure les fotos que no vam revisar”, exclamava emocionat sobre el ritme sincopat de la bateria i el baix.

David Carabén: “El ‘rondo’ del Barça és una sardana”

Per contra, “La diablessa”, la versió de la cançó viral de Xavi “La diabla” presentada en la Nit de les Roses de l’any passat, va sonar menys lluïda. La nit va acabar amb “Roses“, versió de “Flowers” de Miley Cyrus, que ara fa tres anys va servir per a batejar el concert.

La Nit de les Roses també es farà a Reus, al Teatre Fortuny, demà, i a Girona, a les escales de la Catedral, el 3 de maig. En ambdós casos, la part literària comptarà amb la presència d’escriptors de la rodalia.

Es manté viva la pugna pel lideratge de la federació d’ERC a Barcelona. Els militants votaran dissabte la renovació de la direcció però les dues candidatures que aspiren a capitanejar-la han presentat avui els avals dels afiliats, que tan sols poden subscriure una de les llistes que es presenten. La candidatura que encapçala l’actual presidenta de la federació, Eva Baró, afí a Oriol Junqueras, n’ha presentats 302 de vàlids i la dels crítics, amb Creu Camacho al capdavant, 263, segons que ha confirmat la federació.

Malgrat la superioritat numèrica de Baró, la xifra de la llista de Camacho, que aplega els sectors de Nova Esquerra Nacional i Foc Nou, manté el torcebraç amb la cúpula del partit. Els avals no anticipen els resultats de dissabte, quan els militants votaran anònimament, però són una primera radiografia del suport de cada candidatura. De fet, els crítics aspiren a obtenir una proporció més alta de vots en relació amb els avals, tenint en compte el resultat d’eleccions internes anteriors.

El rerefons de la pugna d’ERC a Barcelona: un contrapoder o l’ancoratge amb Junqueras?

El nombre d’avals obtinguts per les candidatures fa preveure un resultat ajustat a les eleccions. Així va ser, de fet, en les últimes eleccions a la federació de Barcelona d’ERC, quan la candidatura de Baró va guanyar la llista que llavors encapçalava Patrícia Gomà per tan sols 23 vots. En concret, 365 a 342. De fet, Baró va guanyar amb el 50%, Gomà va arribar al 47% i hi va haver un 3% de vots en blanc. Pocs dies abans, Baró havia registrat una xifra molt semblant d’avals a la d’enguany, tot i que una mica superior: 309 avals per 267 de Gomà. No obstant això, ara la candidatura de Baró també reuneix la cúpula de la que va ser la llista de Gomà. Lourdes Arrando, d’aquest sector, aspira a la secretaria general. La unió de les que representaven llavors les dues grans famílies del partit a Barcelona –i que es van arrenglerar amb Junqueras abans del congrés nacional del partit– no ha impedit que els crítics hagin obtingut una xifra d’avals que els permet de mantenir viva la batalla interna per la direcció barcelonina.

És possible que aquesta imatge formi part del record d’uns quants lectors: anar a casa dels avis o besavis –segons l’edat de cadascú– i trobar-hi, potser enmig d’exemplars del Patufet i de primeres edicions del Diccionari de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra, alguna gramàtica o mètode d’aprenentatge de l’esperanto, la llengua planificada que es va inventar l’oftalmòleg i lingüista Lejzer Ludwik Zamenhof (1859-1917) el 1887. L’esperantisme va arribar a Catalunya a començament del segle XX i, poc després, a Barcelona ja es va fer el cinquè Congrés Internacional d’Esperanto (1909) i es va fundar la Kataluna Esperantista Federacio (1910-1939). El moviment interclassista i transversal entorn d’aquesta llengua neutral va agafar amb força en els àmbits culturals i obrers del país fa més d’un segle, tal com demostren clarament els nombrosos carrers i places dedicats al Dr. Zamenhof i detalls molt més subtils, com aram els colors del mallot de líder de la Volta Ciclista de Catalunya, inspirat –com l’escut de la centenària Unió Esportiva de Sants– en l’esperanta flago: el verd de l’esperança i el blanc de la pau.

Malgrat el cop dur que va significar el franquisme, l’esperantisme a casa nostra va reviscolar a partir del 1980 amb l’Associació Catalana d’Esperanto (KEA) i la seva secció jove, la Joventut Catalana d’Esperanto (KEJ). Ara un dels seus membres, Lucía M. Fernández Barrera (Tarragona, 2003), ha passat a ser presidenta de l’Organització Mundial de la Joventut d’Esperanto (TEJO), amb seu a Rotterdam (Països Baixos), i hi hem parlat tant del nomenament com de l’esperanto al segle XXI.

—Què és la TEJO i quin paper desenvolupa en l’engranatge esperantista mundial?
—La TEJO, com a branca de l’Associació Universal d’Esperanto (UEA), és l’organització mundial de joves esperantistes, que agrupa més d’una quarantena de seccions nacionals i tot d’agrupacions sectorials que hi ha a tot el món de joves esperantistes. Catalunya, per exemple, és una de les seccions nacionals de l’entitat. A més d’activitats per a donar suport i un marc a totes aquestes petites organitzacions que es van creant, la TEJO organitza esdeveniments importants, com ara, un congrés internacional cada estiu amb seminaris, propostes creatives… La idea és impulsar l’esperanto com a llengua vehicular i poder produir-hi coneixement i compartir-hi propostes. Hem fet musicals, obres de teatre, seminaris de democràcia i de drets lingüístics… Això últim és important perquè, quan l’esperantisme es relaciona amb organitzacions o persones no esperantistes, parteix de la defensa dels drets lingüístics, de les llengües minoritzades, de mantenir la teva llengua materna com a primera llengua. En el nostre esperit, l’esperanto vol ser la segona llengua de tothom, no substituir-ne cap. La TEJO, doncs, porta a terme tota aquesta activitat perquè els mateixos esperantistes s’agrupin, es puguin formar, puguin establir relacions entre si, puguin viatjar i augmentar el coneixement intercultural… I després, cap enfora, mirem de plantejar la qüestió lingüística que comentava a les associacions juvenils amb les quals ens relacionem.

—De vice-presidenta de TEJO a presidenta. Què significa, haver ascendit al capdamunt de la branca juvenil de l’Associació Universal d’Esperanto?
—És un gran desafiament, sí. Ja n’era vice-presidenta i estava bastant activa, cosa que em dóna una mica de coneixement de l’estructura i de l’equip que hi ha. Un dels valors que volem treballar molt ara és que som mundials, perquè de vegades ens n’oblidem una mica i, tot i ser una entitat internacional, potser tendim massa a fer activitats a Europa. Seria interessant aprofitar que el congrés internacional juvenil d’aquest estiu es farà a Indonèsia per enfortir la relació i presència amb les organitzacions de l’Àsia, com també amb noves entitats que van naixent fora del continent europeu. Ara mateix, ser presidenta és un desafiament i l’entomo contenta perquè tinc un equip que conec i rebo molt de suport tant dels companys catalans com de la junta mundial. Per sort, hi ha molta gent implicada i motivada i la feina no està centralitzada en una sola persona mai. Intentaré aportar propostes inclusives i també aprofitaré el càrrec per fer més visible un fenomen que compartim amb molts altres àmbits: la manca de representació no masculina. Feia alguns anys que no hi havia una dona a la presidència de TEJO. En general, falten dones en òrgans de poder.

—El món esperantista és molt masculí?
—No és un món molt masculí, perquè des que hi he entrat hi he vist tota mena de manifestacions de gènere i de sexualitats fora de l’aspecte binari. Parlo més de càrrecs de responsabilitat o del fet que, quan s’organitzen iniciatives, hi ha més homes que s’hi apunten per ser formadors. La qüestió és que, de vegades, la representació està masculinitzada.

—Quin pes hi té, la secció catalana, en l’esperantisme mundial?
—Justament, és un bon moment per a comentar-ho, perquè del 20 al 23 de febrer vam organitzar l’aplec internacional d’esperanto jove a Olot per celebrar els quaranta anys de la Joventut Catalana d’Esperanto (KEJ). I hi van venir ex-membres de juntes de la TEJO, gent de diversos països… Que s’apuntessin a un aplec de quatre dies a la Garrotxa ja és tot un reconeixement. En general, valoren molt els nostres congressos i com ens ho fem. També cal dir que som una joventut bastant renovada: el 2019 es va refundar i el 2022 es va reactivar encara més amb nous membres. Anem fent cursos, activitats i congressos i ens hem convertit en un exemple fora de Catalunya. Al final del 2023, per exemple, vam entrar al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, una cosa molt grossa perquè hi ha molt poques organitzacions esperantistes al món que ho hagin aconseguit. També cal dir que participem molt en tot el que es fa: quan vas a congressos, la delegació catalana (amb gent de tots els Països Catalans) sempre és una de les més nombroses. Tenim una presència física als llocs i als esdeveniments i organitzem moltes coses. A més, a TEJO ara mateix no sóc l’única catalana: un dels treballadors de l’entitat és català i a la comissió tenim dos representants de seccions també catalans. Per tant, som molt presents en múltiples branques i tothom sap qui som, sí.

—Personalment, quan vau saber que existia l’esperanto i com us hi vau introduir?
—Estudiava a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i de sobte va aparèixer un cartell d’un curs d’esperanto introductori d’un mes. Malgrat que tenia interès per les llengües i les cultures, no n’havia sentit parlar mai. I un company em va dir que era una llengua fàcil d’aprendre i que t’ajudava a aprendre’n més, de manera que ens hi vam apuntar. El curs no sols ens introduïa en la llengua, sinó que també ens van presentar l’Associació Catalana d’Esperanto i la seva branca juvenil, les oportunitats que t’obria, quina idea i quins valors hi havia rere l’esperanto. Tot plegat em va motivar molt i amb el meu amic vam entrar a la junta de l’associació catalana. Tot això era el 2022!

—Una ascensió fulgurant, doncs!
—Sí, ha estat una mica ràpid, tot plegat, i em fa cert vertigen. He estat dos anys a la junta catalana i ara ja sóc a la junta mundial. Però és que quan t’agrada una cosa i t’hi impliques, és molt motivador. He estudiat més llengües i l’esperanto m’hi ha ajudat: per tant, puc dir que m’és útil tant dins del moviment com a fora.

—És tan fàcil d’aprendre com diuen?
—És fàcil, sí, perquè en un mes ja podia dir coses. Bé, realment és molt fàcil d’entendre, saber com funciona la gramàtica, veure les estructures de formació de paraules, sense ser un poliglot. Però després cal aprendre’n el vocabulari, fer-lo servir, agafar-hi desimboltura, i per això cal anar als congressos o connectar-se en línia als actes. Jo en sabia, d’esperanto, però fins que no vaig anar al primer congrés internacional no vaig aprendre a fer servir el vocabulari. Però no és difícil. A més, en el nostre cas tenim l’avantatge que es basa en llengües romàniques i indoeuropees: tens paraules que vénen del francès, del castellà, de l’italià, que et sonen i et queden. Resumint, és senzill, sí, però cal pràctica i posar-hi ganes. Sempre diem que és una llengua senzilla, però no simplificada, perquè es poden expressar pensaments molt complexos com en qualsevol altra llengua. El que és senzill és com està estructurada perquè tu, en una setmana d’immersió, ja en surtis amb un bon nivell i et puguis defensar comunicativament.

—Per què cal aprendre’l, en ple segle XXI?
—Crec que cal aprendre’l perquè crea un pont entre cultures. Ara parlem de l’anglès com a lingua franca internacional, com abans ho havia estat el francès, però en un context en què dues persones no parlen la llengua materna de l’altra, l’esperanto és una eina senzilla amb la qual es poden expressar les coses de manera molt clara i ràpida. L’esperanto aporta un context de justícia, perquè cap dels dos interlocutors no ha de parlar la llengua de l’altre, cap dels dos no té una superioritat ni de context cultural ni de comprensió. Un altre motiu important és que l’esperanto tampoc no és una llengua fixada per un país o una cultura concrets: l’esperanto es parla sense lligam ni vinculació directa amb cap nació. És clar, dins l’esperantisme hi pot haver moltes cultures, moviments i maneres d’entendre’l, però en si la llengua és oberta, lliure, neutral i més justa. Aprendre-la et permet de veure que és possible de protegir la teva llengua, mantenir-la i no haver de canviar-la quan parles amb els altres. Entre catalans parlaré en català, però si hi ha un polonès, li parlaré en esperanto i estic convençuda, a més, que sentirà curiositat pel català. Gràcies a l’esperanto també es crea un interès per les altres cultures, sense submissió. I en el context actual, especialment en l’àmbit juvenil, dóna moltíssimes oportunitats: he conegut molta gent que no parla anglès i que no hauria conegut sense l’esperanto; he viatjat i he pogut compartir idees en esperanto. T’obre fronteres a parlar amb persones de molts altres llocs.

—Dieu que l’esperanto obre fronteres. De fet, obre portes literalment amb una de les iniciatives més reeixides de TEJO, l’anomenat Pasporta Servo, que m’ensumo que deu ser un motiu extra d’atracció per a aprendre’l, especialment entre els més joves…
—Sí, exacte. Això de poder entrar a la web del Pasporta Servo i veure en un mapamundi esperantistes de tot el món i poder-s’hi posar en contacte i visitar-los, si escau, és molt atractiu. La cosa bonica d’aquest servei és que puc demanar d’anar a casa d’algú i, si ens entenem, m’hi acull gratuïtament en canvi de parlar en esperanto. No és anar-hi a dormir fredament, sinó que aquest algú em pot ensenyar també la seva cultura, ensenyar-me racons del seu entorn, donar-me consells i recomanacions… Es tracta de viatjar i conèixer unes altres cultures compartint temps amb esperantistes. També és molt bonic perquè es mou fora d’un model de turisme de masses i gentrificador. A mi m’han acollit a Bèlgica i jo també he acollit gent que venia a congressos prop de casa.

—Recordo el cas de dos aventurers ebrencs, Manel Viñals i Joaquim Marcoval, que fa anys van explicar a VilaWeb una particular volta al món en 79 dies, sense agafar cap avió, que va acabar convertida en el llibre Amb l’esperanto a la motxilla (2003).
—Sí, el Pasporta Servo és una gran font d’anècdotes i d’experiències. Es creen bones relacions, també intergeneracionals i entre persones que potser d’entrada no semblen tenir els mateixos interessos. La cosa bona de l’esperanto és que et permet d’entrar en contacte amb gent de molts camps, aficions i estils de vida, amb qui et lliga sobretot la llengua. Tot això és una riquesa i és el que volem promoure a TEJO.

—Però en un món amb traduccions cada vegada més automatitzades i doblatges en perill d’extinció per l’empenta fulgurant de la intel·ligència artificial generativa, l’esperanto perilla?
—Clarament, l’esperanto ha sobreviscut a tots els canvis tecnològics que han aparegut des que va néixer, al final del segle XIX. Aquest perill, doncs, ja l’ha superat amb la ràdio, la televisió i també amb internet mateix. Ara veiem que l’esperanto, en compte de perillar, s’aprofita de totes aquestes tecnologies i les fa servir com a eines per a projectar-se encara més. De fet, disposem de traductors d’esperanto i fins i tot de xatbots que el parlen, com ara ChatGPT. El moviment esperantista entenem tota aquesta revolució tecnològica no com un risc per se, sinó justament com una oportunitat per a servir-nos-en: ara l’esperanto té molta presència digital perquè és en moltes interfícies, xarxes socials i programari. Tot això, al capdavall, són eines que pots fer servir en benefici de la comunitat.

La mort del papa Francesc, cap de l’Església Catòlica, és un daltabaix en el si de la institució, perquè s’obre la porta a la tria d’un nou papat amb un altre tarannà, que impulsi reformes i un canvi de rumb i ideològic. Entre les incògnites hi ha unes quantes qüestions que afecten els Països Catalans. El papa Francesc –que aquests darrers dies havia tingut una activitat inusual atès el seu feble estat de salut– fa poc que havia signat uns quants decrets, entre els quals el primer pas cap a la beatificació de l’arquitecte Antoni Gaudí.

Una de les qüestions més transcendentals que romanen obertes és la de la despenalització de l’avortament a Andorra, l’únic estat, juntament amb el Vaticà, amb un cap d’estat eclesiàstic. El cap de govern, Xavier Espot, anunciava no fa gaire que impulsaria la reforma perquè aquesta legislatura ja es pogués avortar “fora del territori nacional” amb el suport de l’estat. La modificació de la legislació, tal com reconeixia, “faria entrar molt en contradicció” el bisbe de la seu d’Urgell i copríncep d’Andorra, atès que per a l’Església Catòlica “la defensa del dret de vida” és un “dogma de fe”.

En aquesta situació, hom pretenia que la reforma tingués el vist-i-plau del copríncep eclesiàstic, l’arquebisbe Joan-Enric Vives, i també de la Santa Seu. El papa Francesc va rebre el cap de govern andorrà l’any 2021. I el secretari d’Estat del Vaticà, Pietro Parolin, que ha estat el principal negociador sobre aquesta qüestió, va fer una visita oficial a Andorra el dia de la Mare de Déu de Meritxell del 2023. Parolin, de tarannà progressista, era la mà dreta del papa i és un dels cardenals que es troba en les travesses per a ser nou papa. A parer seu, la qüestió és molt “molt delicada i complexa”, però cal afrontar-la amb diàleg i molta discreció.

En aquest context, un canvi ideològic podria comprometre l’acord. Així i tot, ja hi ha hagut moviments per a evitar-ho. El primer va ser nomenar el juliol de l’any passat Josep Lluís Serrano Pentinat com a bisbe coadjutor d’Urgell, amb dret de successió, fins que no s’accepti la renúncia de Vives. Serrano era un alt funcionari del Vaticà, sota les ordres directes del cardenal Parolin, que molt probablement és qui haurà d’acceptar l’acord.

Històricament, s’havia considerat que l’avortament podia fer perillar la independència d’Andorra, perquè si no era acceptat per la part eclesiàstica podia menar cap a una crisi el model de coprincipat. Tanmateix, el to reformista al Vaticà va obrir aquesta escletxa. Espot, sobre la possibilitat que la mort del papa pugui implicar un contratemps, va dir ahir: “Els treballs continuaran, amb independència de qui sigui el successor, i arribaran a bon port.” I afegí: “Independentment de qui sigui el seu successor hi ha vies de diàleg i d’entesa que no quedaran compromeses.” També va remarcar que penalitzar per haver avortat és una mesura que no comparteix ni el sector més conservador de l’Església.

Bisbes progressistes i de país

Aquests darrers anys hi ha hagut nomenaments amb la línia d’aconseguir un tarannà progressista i vinculat al país. De la mateixa manera que el nomenament de Serrano, el febrer del 2024 fou nomenat nou bisbe de Girona el qui fins aleshores era abat de Poblet, Octavi Vilà. I i al capdavant de Poblet es va situar el vila-realenc Rafael Baurré.

En aquesta línia, el desembre del 2022 s’havia designat Enric Benavent com a arquebisbe de València, fins aleshores bisbe de Tortosa i que substituïa el cardenal Antonio Cañizares, de caràcter clarament espanyolista i ultraconservador. El seu nomenament va ser rebut amb un cert alleujament per molts sectors, tant polítics com socials, fins i tot els més allunyats de l’Església Catòlica.

El cardenal Cañizares no participarà en el conclave per motius de salut

Per una altra banda, el febrer del 2023, Gerard Villalonga fou nomenat bisbe de Menorca. Juntament amb el nomenament de Vicente Ribas com a bisbe d’Eivissa el 2021 i de Sebastià Taltavull –també progressista i catalanista– a Mallorca el 2017, el fet és que avui les tres diòcesis de les illes són presidides per bisbes que hi han nascut. Taltavull va denunciar que havia rebut cartes insultants i pressions de tota mena pel fet d’emprar el català habitualment en actes litúrgics: “Notem que és més accentuat que fa uns anys […]. Avui tenim una oposició molt declarada.”

El bisbe de Mallorca denuncia que ha rebut insults per emprar el català a l’església

A Barcelona, el 2015 fou nomenat arquebisbe Joan Josep Omella, que va esdevenir un home de confiança del papa Francesc i va presidir la Conferència Episcopal Espanyola entre el 2020 i el 2024. De tota manera, té setanta-nou anys i, per tant, fa temps que ha superat l’edat canònica de setanta-cinc anys que força a presentar la renúncia –per bé que pot ser endarrerida uns quants anys pel papa. Sigui com sigui, és previst que la seva successió no s’allargui més enllà de l’any vinent.

Per tant, d’ací a poc temps caldrà veure qui és nomenat com a nou arquebisbe de Barcelona, una decisió plena de simbolisme ja al començament del nou papat. De fet, en molt pocs anys s’hauran de renovar bona part dels bisbats catalans i es veurà si es prova de mantenir el sentit catalanista i progressista de l’Església catalana o hi ha un canvi ideològic que pugui menar a un conflicte.

A més d’Omella, per edat, s’ha de substituir el bisbe de Lleida, Salvador Giménez, que ja té setanta-set anys; i també Salvador Cristau, bisbe de Terrassa, que el 15 d’abril en va fer setanta-cinc anys i va presentar la renúncia al papa Francesc. Així mateix, Sebastià Taltavull, bisbe de Mallorca, té ara setanta-set anys i aviat el nou papa haurà de decidir el relleu a la diòcesi.

Tot i que Omella és progressista i catalanoparlant, ha tingut algunes polèmiques, com ara quan el papa Francesc va llegir un text en castellà durant la benedicció de la Moreneta que venera a la catedral de Girona i el papa mateix es va demanar per què no era en català. Omella va respondre: “No sé què ha passat. Quin moviment s’ha fet en contra meu?” I tot seguit afegí que s’estimava la llengua, però menystenint-ne la variant de la Franja. “En principi, jo parlo malament el català perquè jo sóc de la Franja. El parlem a la nostra manera. […] Amb el pare, la mare i tota la família sempre hem parlat en xapurriau [terme pejoratiu per a referir-se al català], que diem allà a la meva comarca del Matarranya”, va declarar.

Arran de l’anunci del bisbe Cañizares de no anar a Roma, Omella –que l’octubre del 2017 va provar de fer de mitjancer entre els governs espanyol i català– serà l’únic representant del país en un conclave que pot canviar el rumb de l’Església al món i també als Països Catalans.

El final de la Setmana Santa coincideix amb un dels dies més especials i esperats a Catalunya: la diada de Sant Jordi. La festa, com ja és tradició, comença amb l’esmorzar d’autors al Palau de la Virreina de Barcelona, entre les nou i dos quarts d’onze i amb la fotografia de família. Després, a partir de les deu, els autors comencen a signar a les parades. Es vendran llibres de 9.00 a  21.00 i se signaran llibres fins a les 21.00, també.

Més parades i més espai

Enguany, es preveu que el temps sigui estable, amb un cel serè i poc ennuvolat en general, de manera que tot apunta que aquesta tornarà a ser una jornada de rècord, especialment a Barcelona, on, per tercer any consecutiu, ha augmentat el nombre de parades malgrat que, igual que l’any passat, es torni a fer pagar a llibreters i editors per posar parada al centre de la ciutat.

El primer Sant Jordi de pagament a Barcelona obre esquerdes en el sector

Una de les dades més il·lustratives del creixement de Sant Jordi a la ciutat és que el nombre de parades s’ha duplicat d’ençà del 2019. Fent una comparativa es veu molt clar: el 2018 es van muntar 186 parades de llibres i roses; el 2021, 270 parades i trenta-un espais de signatures. L’any passat van muntar-se 435 parades de llibres i roses –quinze parades més que no pas el 2023, que va ser un any de rècord–, amb 214 taules de signatures d’autors –una més que no pas el 2023.

Enguany, en total, n’hi ha 488, 53 més que no pas l’any passat: 348 són de llibres –200 de les quals acolliran signatures d’autors–, 52 parades són de roses, i la resta són parades situades davant de cada llibreria. És per això que, tot i que es mantenen, com l’any passat, els mateixos deu espais presents a set districtes de la ciutat, tots s’han ampliat per evitar les aglomeracions i garantir l’accés segur tant al públic com als paradistes. L’ampliació més destacada és la del passeig de Gràcia, amb la incorporació d’un nou transversal al carrer de Mallorca que va del passeig de Gràcia cap al carrer de Pau Claris. Alhora, també s’ha obert un tram més al carrer Gran de Gràcia, un dels barris de Barcelona amb més afluència aquest dia. Amb tot, hi ha tres quilòmetres gairebé seguits de llibres i roses en un mateix eix vertical, del carrer Gran de Gràcia fins a Drassanes.

Alguns dels altres espais que s’han ampliat són el passeig de Sant Joan i el passeig de Lluís Companys, dedicats especialment al còmic, la literatura infantil i juvenil i el públic familiar; l’espai del barri de les Corts, amb més parades, tallers i activitats a la plaça annexa de Valdivia; i la rambla del Poblenou, on també s’ha afegit un tram més.

La Rambla també es converteix, un any més, en una de les vies més emblemàtiques de Sant Jordi. D’ençà dels atemptats del 17 d’agost, va reduir-se’n l’espai de les parades, però l’any passat ja es va reobrir del tot, de la plaça de Catalunya fins a Santa Mònica. Enguany, tot i les obres que han obligat a canviar de sentit un dels dos carrers de la via i a tallar algun dels accessos, s’ha habilitat l’espai perquè torni a ser apte i accessible durant la jornada.

Aplicació de pla d’autoprotecció

Com que Sant Jordi és un dels dies de l’any amb més afluència de gent al carrer a Barcelona –es calcula que poden arribar a aplegar-s’hi un milió de persones–, una de les novetats més destacades del Sant Jordi d’enguany és l’aplicació, per primera vegada, del pla d’autoprotecció (PAU) al passeig de Gràcia, que preveu la presència de personal i vehicles sanitaris i de bombers.

Un dia de gran facturació

Les vendes de Sant Jordi representen, aproximadament, un 20% de la facturació de les editorials. Enguany, preveuen de superar les expectatives, tot i que l’any passat ja es van batre molts rècords: la venda de llibres va superar els 1,98 milions d’exemplars, amb una facturació total de 25,4 milions d’euros acumulada durant la setmana de Sant Jordi, i es van vendre més de 70.000 títols diferents, deu mil més que el 2023. Del total de llibres venuts, el 52% van ser llibres en català i el 48%, en espanyol. És un fet únic que passa només avui, atès que durant la resta de l’any la proporció es capgira i es ven, aproximadament, un 70% de llibres en espanyol, mentre que en català només s’arriba al 30%.

La llista dels més venuts

Els editors i llibreters insisteixen a explicar que la llista dels llibres més venuts només representa el 5% del total de llibres venuts. Això vol dir, també, que la venda de títols és molt diversa i una part és de llibre de fons. Enguany, durant la presentació del Sant Jordi que van fer els gremis de llibreters i d’editors fa unes setmanes, es va dir que no es donaria la llista definitiva de vendes fins passats uns dies, i que es deixaria clar que els primers títols que es donarien serien de dades parcials, de manera que podrien variar en el còmput total. A més, en aquesta primera llista provisional, en lloc de donar deu noms d’autors, com era habitual, en diran només cinc.

Entre els autors que més sonen per a ocupar la llista de més venuts, destaquen, segons els més venuts de la setmana passada, Xavier Bosch (Diagonal Manhattan, Columna), Sílvia Soler (Cor fort, Univers), Roc Casagran (Somiàvem una illa, Univers), Xavier Sala i Martín (Entre el paradís i l’apocalipsi, Rosa dels Vents), Manel Vidal (La passada a l’espai, Destino) i Toni Cruanyes (La dona del segle, Columna).

Set milions de roses

Per la seva banda, els floristes de Mercabarna-flor confien de tornar a les xifres d’abans de la pandèmia i que aquest Sant Jordi se superin, novament, els set milions de roses venudes, de les quals un 30% sortiran del mercat majorista.

El president del Gremi de Majoristes de Mercabarna-flor, Miquel Batlle, va explicar fa uns dies que els preus es mantindrien estables, amb flors de bona qualitat a partir de 5 euros, i que, sense producte local, un any més el gruix de roses vindrà de Colòmbia (68%), l’Equador (22%) i Holanda (10%).

El 80% de les roses que es vendran seran vermelles, principalment, de la varietat Freedom, i el 20% restant, d’uns altres colors.

Un Sant Jordi en defensa de la llengua

Amb l’objectiu de “canalitzar la indignació col·lectiva” pel retrocés del català, va néixer la plataforma civil Sant Jordi per la Llengua, una iniciativa que convoca una manifestació avui a les 19.00 a la plaça de la Universitat de Barcelona amb l’objectiu de denunciar l’emergència lingüística i donar contingut polític a la diada, que precisament ha estat marcada per la indignació de molts catalans per la manca d’identitat nacional amb què s’ha organitzat. Amb el lema “Per un futur en català, recuperem la Barcelona popular”, el col·lectiu fa una crida a sortir al carrer, tot deixant de banda el discurs victimista i optant per un de positiu i reivindicatiu.

El Sant Jordi del govern: Illa dialogarà amb Javier Cercas i vol reforçar la festivitat a Madrid

La manifestació és pensada per denunciar l’estat del català i exigir a les institucions, especialment a l’Ajuntament de Barcelona, que impulsi accions per a revertir la situació. Núria Alcaraz, una de les portaveus de  Sant Jordi per la Llengua, considera que convé de recuperar la “Barcelona popular” perquè “el model de ciutat perjudica enormement la llengua catalana”. En aquest sentit, la plataforma retreu que és una ciutat enfocada al turisme i als macroesdeveniments, que no té en compte que el català és una llengua minoritzada i que sempre hi ha més presència de castellà i anglès.

Sant Jordi per la Llengua: “Barcelona té el deure de ser pionera en la defensa del català”

La plataforma recorda el precedent històric de la manifestació de Sant Jordi del 1985, ara fa quaranta anys, la qual pretenen de commemorar. Aquell dia, la marxa per la Rambla de Barcelona va acabar amb repressió policíaca, i uns quants manifestants, paradistes i vianants van ser ferits.

Barcelona no serà l’única ciutat que es mobilitza aquesta diada de Sant Jordi. A Girona també s’ha preparat una manifestació amb els mateixos objectius. Organitzada per la Taula per la Independència, la mobilització començarà a les 19.00 a la plaça de la Independència i acabarà a la plaça de Catalunya, on es llegirà el mateix manifest que a Barcelona.

Svetlana tancarà la manifestació per la llengua de Sant Jordi amb un concert

Avui és Sant Jordi i arreu dels Països Catalans i a l’Alguer repetirem el ritual anual de regalar-nos llibres i fer-nos a mans, també, roses. La festa –perquè és una magnífica festa per poc que el bon temps hi acompanye– pot fer-nos oblidar durant uns moments la importància d’allò que fem. Però regalar llibres, regalar-nos llibres, és molt més que un gest bonic.

Perquè el llibre és, primer de tot, una forma de resistència. Oimés si parlem del llibre en català: és resistència a l’oblit, és resistència a la banalitat, és resistència a la mera supervivència lingüística. Un llibre no és tan sols un dipòsit de paraules, sinó un diàleg permanent amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb el temps. No és un mer objecte, bescanviable per qualsevol record de la botiga de la cantonada, sinó un acte d’afirmació cultural, un exercici de dignitat col·lectiva. Cada pàgina llegida en català és un territori guanyat amb esforç a la desmemòria i a l’opressió.

El cas és que quan obrim un llibre català –fins i tot amb independència de la qualitat literària i fins i tot quan no és sinó una efímera operació de màrqueting– no únicament accedim a un pensament, a una trama, a un assaig o a un poema. Quan obrim un llibre en català entrem en un espai on la llengua viu plenament, lliure de compromisos i servituds, lliure de lleis i reglaments. El llibre ens retorna la llengua en plenitud, en la capacitat que té de crear mons, d’expressar la complexitat de l’experiència humana.

El llibre –si em permeteu de dir-ho així– és una arma silenciosa, la nostra gran arma, que no fereix cossos sinó consciències, que no destrueix sinó que construeix visions del món. És l’única arma que, en compte de matar, dóna vida; que no imposa silenci sinó que ensenya a parlar. Amb un llibre a les mans, les persones esdevenim revolucionaris fins i tot sense necessitat de violència, subversius amb la sola força de les idees. El llibre és una arma que no apunta als cors sinó que els obre, que no tanca ferides, sinó que obliga a repensar-les. Per això, si hi ha cap arma realment poderosa al món és aquesta, que, oberta sobre una taula en qualsevol país i a qualsevol edat, ha enderrocat règims, ha il·luminat consciències, ha restaurat la dignitat i ha obert camins al conjunt de la humanitat.

Per això els llibres ens conformen com a individus i com a poble. Ens fan més lliures perquè ens fan més crítics. Ens fan més solidaris perquè ens connecten amb la tradició i ens obliguen al futur. Cada llibre en català és un diàleg viu amb Llull, amb Marc, amb Riba, amb Pla, amb Rodoreda, amb Fuster…, però també amb tots els qui escriuran demà –que n’hi haurà, i molts, i bons, d’escriptors en català que avui no coneixem, que encara no saben ni tan sols que ho seran i que tindran lectors que els estimaran en silenci.

En aquest temps d’uniformització planetària, el llibre en català, a més i especialment, és una finestra oberta a la diferència, a la riquesa de perspectives que sols la diversitat cultural pot oferir al món. I no és, doncs, ni un luxe ni una raresa: és una necessitat. Individual i col·lectiva. Sense llibres –entre més coses, però sobretot sense els llibres– la llengua es redueix a l’ús instrumental més immediat i lineal. Amb els llibres, la llengua pot desplegar totes les possibilitats i demostrar-nos que no hem de menester res més que això que som per a ser en aquest món on estem.

Crec, per tot plegat, que avui paga la pena de recordar, de recordar-nos, que quan agafem un llibre en català fem –també i sobretot en aquest temps en què vivim– un gest polític en el sentit més noble del terme: participem voluntàriament i ben sovint conscientment en la construcció d’un espai comú, d’una comunitat de lectors que compartim no solament una llengua, sinó una manera de ser al món. En aquest món que, precisament gràcies als llibres, podem pretendre que siga millor que no és.

Bon Sant Jordi. Regaleu llibres en català. I ens veurem a la manifestació de la vesprada, si sou a Barcelona.

 

PS1. Precisament aquests dies, com fa cada any, VilaWeb ha anat publicant tot d’informació sobre els llibres publicats per autors i editorials de tots els Països Catalans amb què ens podem firar un dia com avui. Us hem recomanat llibres de tota mena: llibres de ficció en català, llibres de ficció escrits en llengües altres, però traduïts al català, llibres de poesia, llibres d’assaig, llibres clàssics que tornen, llibres per a gent a qui no agrada llegir, novel·les negres, relats i contes curts, còmics, llibres de salut, benestar i creixement personal i llibres de cuina.

PS2. Per als qui cerqueu la signatura dels autors, ací teniu una llista molt completa dels llocs on escriptors de tot el país signaran a la ciutat de Barcelona, un bon grapat dels quals, per cert, vindran en hores diverses a l’Espai VilaWeb.

PS3. També trobareu en aquest article moltes de les activitats que es fan per Sant Jordi arreu del país i a l’Alguer. I una entrevista amb els organitzadors de la manifestació que es farà a la vesprada a Barcelona.

PS4. Com cada any, també fem jornada de portes obertes a VilaWeb el dia de Sant Jordi. Podeu visitar la redacció, parlar amb la gent que fem el diari i conèixer millor el nostre dia a dia, a més de comprar llibres a la Botiga de VilaWeb o fer-vos subscriptors de la nova col·lecció de llibres que ha estrenat el nostre diari.

PS5. L’article és d’ahir, però per si no l’heu llegit crec que és de lectura obligatòria en un dia com avui. De Marta Rojals: “La diada ‘que ens vam donar entre tots’”.

La plataforma Sant Jordi per la Llengua convoca una manifestació a Barcelona per a denunciar la situació d’emergència lingüística del català i demanar mesures urgents per a superar-la. La protesta vol recuperar l’esperit combatiu de la diada de Sant Jordi, en què ja s’havien fet manifestacions anys enrere, i exigir a les administracions mesures valentes per a garantir els drets lingüístics i el dret de viure plenament en català.

Sant Jordi per la Llengua: “Barcelona té el deure de ser pionera en la defensa del català”

Quan i on es fa la manifestació Sant Jordi per la Llengua 2025?

La manifestació Sant Jordi per la Llengua es farà el 23 d’abril de 2025 a Barcelona, coincidint amb la diada de Sant Jordi. Començarà a les 19.00 i recorrerà diversos carrers del centre de la ciutat.

Quin és el recorregut de la manifestació Sant Jordi per la Llengua?

El punt de sortida serà la plaça de la Universitat de Barcelona, i l’arribada, la plaça Comercial del Born, davant el Born Centre de Cultura i Memòria. Inicialment, s’havia dit que arribaria a la plaça de Sant Jaume, però han canviat el final de la manifestació per evitar la coincidència amb la tradicional audició de sardanes.

Sant Jordi per la Llengua clama per recuperar la “Barcelona popular” i salvar el català

Qui organitza la manifestació per la llengua catalana del 23 d’abril?

La convocatòria és de la plataforma Sant Jordi per la Llengua, impulsada per joves que volen recuperar l’esperit combatiu de Sant Jordi i defensar els drets lingüístics dels catalanoparlants. El col·lectiu promou l’ús i el coneixement del català com a llengua comuna i de cohesió.

Què denuncia la manifestació de Sant Jordi per la Llengua?

Els organitzadors denuncien la minorització del català vinculada a la gentrificació i al model neoliberal, les polítiques assimilacionistes de l’estat espanyol, la desprotecció legal contra les discriminacions lingüístiques, la deixadesa de les administracions a l’hora de promoure el català, la manca de recursos per a aprendre’n i el retrocés del català com a llengua de cohesió.

El 21% dels sanitaris no aproven l’examen de català de Salut

És per això que demanen mesures per a capgirar la situació i garantir els drets lingüístics dels catalanoparlants.

Quines són les demandes a l’Ajuntament de Barcelona?

La plataforma Sant Jordi per la Llengua ha presentat un decàleg de demandes concretes adreçat a l’Ajuntament de Barcelona, amb l’objectiu de combatre la minorització del català a la ciutat. Són aquestes:​

1. Creació d’una regidoria de política lingüística per a encapçalar la defensa del català a Barcelona.
2. Garantir l’ús del català en tots els serveis municipals, tant de gestió directa com externalitzats (centres cívics, escoles de música, gimnasos, etc.).
3. Fomentar l’ús preeminent del català en tots els actes i espectacles organitzats pel consistori.
4. Utilitzar el català en totes les comunicacions oficials de l’ajuntament i les autoritats municipals.
5. Incloure clàusules lingüístiques en els plecs de contractació de productes i serveis.
6. Establir requisits i quotes lingüístiques a favor del català en els ajuts i subvencions culturals.
7. Garantir que hi hagi informació sobre recursos per a aprendre el català en tots els serveis d’acollida a immigrants i d’atenció ciutadana.
8. Defensar el model d’immersió lingüística en català en el sistema educatiu i combatre la segregació lingüística als centres.
9. Augmentar substancialment l’aportació econòmica anual al Centre de Normalització Lingüística de Barcelona.
10. Impulsar campanyes municipals de conscienciació per a fomentar l’ús social del català, especialment entre els joves, i protegir els drets lingüístics en àmbits com el comerç, la salut i més serveis públics.​

Aquestes propostes volen que Barcelona encapçali la lluita contra l’emergència lingüística i promogui un model de ciutat que garanteixi els drets lingüístics de la població.

Manca de professors de català: les claus d’una emergència de país

Quines entitats hi donen suport?

La convocatòria té el suport de nombroses entitats polítiques, culturals i socials:

• Assemblea Nacional Catalana
• Òmnium Cultural
• Plataforma per la Llengua
• Sindicat de Llogaters i Llogateres
• Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona
• Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL)
• Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC)
• Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC)
• Consell de la Joventut de Barcelona (CJB)
• Crida LGBTI
• Unió Sindical de Treballadors i Treballadores de l’Ensenyament de Catalunya (USTEC)
• Intersindical
• Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC)
• CGT Ensenyament
• Coordinadora Obrera Sindical (COS)
• Comunitat Palestina de Catalunya
• Arran
• La Forja – Jovent Revolucionari
• Mantinc el Català
• Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals (CIEMEN)
• Casals de Joves de Catalunya
• Secció de Barcelona d’ESPLAC
• Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC)
• Alerta Solidària
• Irídia – Centre per la defensa dels drets humans
• Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR)
• Xarxa d’Economia Solidària Barcelona
• Fundació Reeixida
• Fundació Catalunya Fons
• Xarxa de casals i ateneus dels PPCC
• Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC)
• Guionistes Associats de Catalunya
• PEN Català
• Coordinadora dels Mercats de Pagès

L’aragonès, la peruana i el suec que han après el català i trenquen mites

Com serà l’acte final de la manifestació del 23 d’abril?

Quan arribarà a la plaça Comercial del Born, hi haurà un acte de cloenda obert a tothom. Serà presentat per Laura Aznar i l’artista drag Jèssica Pulla, i combinarà intervencions polítiques, discursos i actuacions artístiques.

Hi intervindran:

• Màrius Serra, escriptor, amb una reflexió sobre la situació de la llengua catalana.
• Naoufal Amrani Ouazzani Semmari, militant del Sindicat de Llogateres, que parlarà del català i els drets socials.
• Oye Sherman, humorista, amb un monòleg sobre la discriminació lingüística.

A més, hi haurà una actuació de Jèssica Pulla i un concert final de Svetlana, nominat a artista revelació als premis Enderrock.

Svetlana: “Els rics són realment la sarna de Barcelona”

La manifestació només es fa a Barcelona?

No, a Girona també s’ha preparat una manifestació per a defensar la llengua catalana. En aquest cas, l’organitza la Taula per la Independència i començarà a les 19.00 a la plaça de la Independència. Acabarà a la plaça de Catalunya, on es llegirà el mateix manifest que a Barcelona.

The Washington Post · Chico Harlan i William Booth

Ciutat del Vaticà. Resultà ser l’últim dia del papa a la Terra.

El sant pare fruïa en els moments dramàtics, i així va ser el seu comiat: la multitud de Diumenge de Pasqua omplint l’assolellada plaça de Sant Pere, amb els ulls mirant cap a la façana del Vaticà. I el cant: “Papa, papa!”

Les cortines vermelles s’obriren.

Francesc, movent-se amb una cadira de rodes, sortí al balcó.

Es veia feble, però amb presència. Lluitant per alça el braç dret, el papa va fer la darrera salutació al món catòlic.

“Benvolguts germans i germanes, bona Pasqua”, digué amb una veu esquerdada, tot respirant amb dificultat.

Francesc, en un moment de la missa de Pasqua de diumenge (fotografia: Angelo Carconi/Efe).

Els fidels l’aclamaven, el saludaven i li feien fotografies. El moment va ser retransmès arreu del món, i tot plegat feia confiar a milions de fidels que es trobava en via de recuperació.

Però no era així.

L’endemà, la plaça s’omplí de fidels que provaven de processar els esdeveniments de les hores anteriors, que havien començat amb el papa celebrant la Pasqua, diumenge al matí, i havien culminat amb la mort dilluns a primera hora. Tenia vuitanta-vuit anys.

El reverend Eric Garris, sacerdot de Cleveland (Estats Units), fou un dels assistents a la missa dominical.

“És això que se sol dir sobre un familiar: el vaig veure ahir mateix”, diu Garris.

Vista de la plaça de Sant Pere del Vaticà diumenge, poc abans de la missa de Pasqua (fotografia: Angelo Carconi/Efe).

Francesc havia estat hospitalitzat més de cinc setmanes, entre el febrer i el març, per una pneumònia doble. Quan el van donar d’alta, el mes passat, els metges van dir que hauria de complir un període de convalescència de dos mesos. I l’advertiren que no es podria reunir immediatament amb grups religiosos ni atendre gran part dels compromisos que tenia.

El papa es va morir per excés de feina?

Francesc –això sí que és clar– no va ser mai un papa acontentat amb la reclusió i el recolliment. Garris creu que vivia allò que predicava.

“Com a sacerdot, vols ser-hi per la teva gent –diu–. No crec que fos qüestió de negligència, sinó de fe. Ell era, al capdavall, un pastor.”

Després de tornar al Vaticà, Francesc provà de mantenir-se al centre de l’actualitat.

Es reuní en privat amb el rei Carles III d’Anglaterra i la reina Camila durant la visita que van fer aquest mes a Roma, una audiència que fou confirmada poques hores abans de tenir lloc.

Carles d’Anglaterra i Camila, durant la visita al Vaticà amb el papa, aquest mes (fotografia: servei de premsa del Vaticà).

El monarca, en un missatge de condolença publicat abans-d’ahir, digué que el dolor de la parella per la mort del pontífex havia estat alleujat pel fet que Francesc, en les darreres hores de vida, havia pogut compartir la salutació de Pasqua amb el món sencer.

Dijous passat –Dijous Sant, en el calendari catòlic–, Francesc visità una presó de Roma i es reuní amb una setantena de reclusos. En anys anteriors, el pontífex havia rentat els peus dels presos, tal com va fer Jesús amb els seus deixebles la vigília de la seva mort. Aquesta vegada, segons el Vaticà, el pontífex s’hagué de disculpar: per motius de salut, ja no podia fer-ho. En compte d’això, els regalà rosaris i evangelis de butxaca.

Diumenge al matí, Francesc rebé la breu visita del vice-president dels Estats Units, JD Vance, a la residència papal. El pontífex hi assistí amb una cadira de rodes.

El vice-president dels Estats Units, JD Vance, durant la reunió amb el papa al Vaticà, diumenge (fotografia: Servei de premsa del Vaticà/Efe).

“Sé que no us heu trobat gaire bé de salut darrerament, però és bo veure-us amb més bona cara”, digué Vance, catòlic convers. “Gràcies per haver-me rebut.”

El Vaticà informà que la reunió –de pocs minuts– es va fer a la Domus de Santa Marta “per a intercanviar salutacions de Pasqua.” L’equip de premsa de Vance en donà pocs detalls.

I va resultar ser la darrera visita diplomàtica del papa.

La comitiva de Vance va estar tan sols 17 minuts en territori vaticà. Després de la reunió, el vice-president nord-americà assistí a la Missa de Pasqua a Sant Pau Extramurs, una de les quatre basíliques pontifícies de Roma. La família Vance també visità la tomba on es diu que hi ha enterrat l’apòstol sant Pau.

Poc després, amb Francesc a la llotja, un arquebisbe llegí el discurs de Pasqua del pontífex, íntegre. En una mena de comiat, Francesc –per boca de l’arquebisbe– reprengué les grans qüestions que han marcat el seu papat, amb crides en favor dels immigrants, els marginats socials i les persones atrapades en lluites sovint oblidades.

Missa en memòria del papa a la catedral de la Mare de Déu de l’Assumpció a Jakarta, la capital d’Indonèsia, abans-d’ahir (fotografia: Mast Irham/Efe).

El pensament del pontífex fou global fins a la fi. En el darrer discurs –urbi et orbi, una benedicció “a la ciutat i al món”–, parlà dels conflictes al Sudan del Sud, el Iemen, a la Banya d’Àfrica, a Myanmar i al Caucas meridional. Pregà tant pels israelians com pels palestins, i suplicà: “Que Crist ressuscitat concedeixi a Ucraïna, devastada per la guerra, el seu do pasqual de la pau, i insti totes les parts implicades a prosseguir els esforços encaminats a aconseguir una pau justa i duradora.”

“Fins i tot en un estat de salut tan precari va ser capaç de ser la veu d’aquells qui no tenen veu”, diu Reni Meak, una monja d’Indonèsia.

Després de la missa, el pontífex va ser passejat per la plaça amb el papamòbil, escortat per un grup d’homes encorbatats. A mesura que avançà per la plaça, el pontífex saludà els fidels amb moviments molt limitats, mantenint tothora el braç enganxant a la falda.

El papa, dalt el ‘papamòbil’, saluda els fidels després de la missa de Pasqua, diumenge, a la plaça de Sant Pere (fotografia: Angelo Carconi/Efe).

Cap al final de la visita per la plaça, els assistents aixecaren infants en direcció al pontífex. Francesc agafà la mà d’un d’aquests nens a tall de benedicció, i en tocà un altre al front. Alguns nens ploraren.

El papa saludà amb la mà, en una mena de benedicció final que culminà aquest seu últim dia de feina.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Vivim en un món on gairebé tot deixa rastre. Un món hiperregistrat, hiperfotografiat, hipervisible. Un món on qualsevol detall, per ínfim que sigui, pot ser capturat i compartit i esdevenir viral en qüestió de segons. Però el 29 d’octubre de 2024, en plena tragèdia al País Valencià, el president Carlos Mazón va desaparèixer del mapa. Durant hores crucials, ningú no el va veure i –la cosa més insòlita de totes– ningú no pot provar on era.

Aquell dia, la dana va arrasar desenes de municipis i es va endur 228 vides. L’AEMET va activar l’alerta vermella a les 7.36. Tot apuntava al desastre, i l’administració autonòmica havia d’actuar amb celeritat. Però el Centre de Coordinació d’Emergències (CECOPI) no es va convocar fins les 17.00. I Carlos Mazón no hi va comparèixer fins passades les 19.00. El missatge d’alerta a gran escala a la població (Es-Alert) no es va enviar fins a les 20.11. A aquelles hores, ja hi havia persones atrapades, barrancs desbordats, famílies demanant auxili i, el pitjor de tot, vides perdudes.

I on era, mentrestant, el president? Aquesta és la pregunta que ha planat com una ombra durant mesos. I, lluny de dissipar-la, Carlos Mazón ha anat oferint versions diferents, canviants i com més va més desconcertants. Primer va assegurar que havia estat a la seu de la Generalitat, treballant amb normalitat. Més endavant va admetre que havia dinat amb la periodista Maribel Vilaplana, sense especificar-ne gaires detalls. Dies després, va corregir aquesta versió per dir que no hi havia anat com a president del govern, sinó com a dirigent del Partit Popular valencià, per oferir-li un càrrec a l’ens públic À Punt.

Un president autonòmic, com pot oferir un càrrec directiu dins un mitjà públic en nom del seu partit? I, encara més escandalós: com pot fer-ho sense cap convocatòria pública, sense concurs, sense cap procés transparent? L’oferta, segons Mazón, es va fer a títol privat, com si À Punt fos una extensió del despatx de Gènova. Una proposta a porta tancada, sense criteris públics ni garanties d’imparcialitat. Una decisió feta entre plats i copes, mentre a pocs quilòmetres l’aigua s’enduia vides.

I l’última explicació, cinc mesos després, és que la factura del dinar no es pot mostrar perquè la trobada no va ser institucional, sinó “de partit” i, per tant, només s’inclourà dins de la comptabilitat anual del PP, quan correspongui presentar-la davant el Tribunal de Comptes.

Tot plegat, una successió de coartades que no tan sols no aclareixen res, sinó que generen encara més sospites. Perquè si tot era tan senzill com un dinar informal, per què tanta reticència a explicar-ho amb claredat des del principi? Per què tantes rectificacions?

Aquestes versions no són pròpies d’un president que té respostes. Són les versions d’algú que guanya temps, que improvisa justificacions a mesura que el relat se li escapa de les mans.  D’algú que no busca aclarir, sinó confondre.  Que no pretén donar explicacions, sinó esquivar preguntes. I potser, més que protegir una trobada, protegeix una veritat incòmoda. Una que no pot –o no vol– admetre. No sembla que Mazón estigui desorientat. Sembla que s’amaga.

Però, més enllà de les paraules, hi ha els fets. I els registres de trucades oficials de la consellera de Justícia, Salomé Pradas, revelen un relat inquietant: durant les hores més crítiques, Mazón no responia a les trucades. Trucades a les 12.52 i a les 16.29 sense resposta. Primer contacte real, a les 17.37. Una successió de converses curtes, talls, absències. I tot això mentre el territori s’inundava.

A més, no hi ha cap prova que confirmi que dinava a El Ventorro. Cap factura. Cap testimoni. Cap imatge. Ni una story robada, ni un cambrer anònim, ni un client. Silenci absolut. En un món ple de càmeres, és literalment inexplicable. O no ho és tant. I és aquí on s’imposa la pregunta: què amaga Carlos Mazón?

Potser el problema no és només on era, sinó amb qui era realment.
Potser no ens ho pot dir perquè no vol –o no pot– revelar la identitat d’aquestes persones. Potser no vol que sapiguem de què es va parlar. Potser aquella reunió no tenia res a veure amb À Punt. Potser el que es va decidir, pactar o prometre aquella tarda no es pot posar en una nota de premsa. Ni en una factura. Ni molt menys en una comissió parlamentària. I potser, per això, prefereix alimentar rumors personals, disfressar-ho d’un afer discret, insinuar trobades inconfessables, abans que admetre la veritat. Perquè potser la veritat no és tan sols incòmoda. És perillosa.

I si el president de la Generalitat prefereix callar, desviar i embolicar-se amb excuses abans que ser transparent davant una emergència de 228 morts, llavors no es tracta d’un problema de comunicació. Es tracta d’una ocultació deliberada. 

Per això, cinc mesos després, no em crec la seva versió. Per això, cada vegada som més els que ens preguntem amb qui era realment Carlos Mazón, per què no ens ho pot dir, i què protegeix amb tanta obstinació. Potser el que s’amaga darrere del nom d’El Ventorro no és un dinar, sinó una mentida calculada. Potser no era allà. Potser no vol que sapiguem amb qui es va reunir, perquè aquestes persones tampoc no poden sortir a la llum. Potser el que s’hi va dir, el que s’hi va pactar, no solament és inconfessable: és il·legal.

I si és així, si Mazón no parla perquè no pot, perquè parlar implicaria acceptar una reunió que no hauria d’haver tingut lloc i unes decisions que no es poden justificar, llavors el que hi ha en joc no és solament la seva carrera política. És un delicte. I no qualsevol delicte. És un delicte que es podria afegir a una altra acusació encara més greu: la de responsabilitat criminal per la seva absència, la seva negligència i el seu silenci mentre 228 persones perdien la vida.

No és únicament una coartada, allò que s’esfondra. Ara Mazón juga directament amb la possibilitat d’acabar a la presó. Perquè si això que amaga és un delicte, si menteix per protegir qui no vol que se sàpiga, això ja no és una crisi política: és un cas penal. I si és així, el recorregut és clar: del dinar que ningú no pot confirmar al despatx que ja no mereix ocupar, i d’allà a la cel·la que l’espera.

Alhora ha anunciat que farà el congrés el 28 de juny. La cita servirà per a establir les línies estratègiques del full de ruta del partit per als anys vinents, amb èmfasi especial en la preparació de les eleccions municipals del 2027. Per això, la formació considera la cita “fonamental” per al seu futur i per a l’estratègia independentista.

Un altre dels elements destacats del congrés seran les primàries per a elegir el nou consell nacional, que és l’òrgan executiu del partit, per als quatre anys vinents. La formació, que acaba de fer un any i compta amb quatre-cents militants, ha anunciat que totes les persones que se’n facin militants abans del 28 de maig podran votar al congrés. L’objectiu és incloure en la presa de decisions els simpatitzants i voluntaris que treballen habitualment amb la formació.

“Començar de zero sempre és difícil, però estem contents per com ha anat aquest primer any, hi ha una relació molt clara entre la nostra activitat i la seva difusió i el volum de gent que se’ns acosta per fer-se militant, de manera que, com més militants tinguem, més activitat podrem fer per arribar a les institucions”, ha dit el president, Jordi Graupera, en un comunicat.

A més, qualsevol militant podrà presentar-se com a candidat. Per facilitar la participació, el partit implementarà un sistema de votació telemàtica per a determinades decisions congressuals.

L’arquebisbe emèrit de València i cardenal, Antonio Cañizares Llovera, no participarà en el conclave que es farà en la primera quinzena de maig per a triar al successor del papa Francesc per motius de salut.

Aquests són els candidats més ben situats per a succeir el papa Francesc

De fet, tampoc es desplaçarà a Roma per a participar en les congregacions generals preparatòries.

Així, el nombre de cardenals electors que entraran a la Capella Sixtina i votaran al successor de Francesc es redueix de 135 a 134, si no hi ha cap altra baixa.

El Col·legi Cardenalici està format actualment per 252 cardenals, dels quals 135 són electors. El requisit per a poder votar en el conclave és ser menor de 80 anys.

Nascut a Utiel (Plana d’Utiel-Requena) el 15 d’octubre de 1945), Cañizares fou arquebisbe de València des de 2014 fins a 2022. El papa Benet XVI el va nomenar cardenal el 2006.

El Vaticà difon les primeres fotografies del papa Francesc després de la seva mort

La jutgessa que investiga el cas Negreira ha ajornat les declaracions dels investigats, entre els quals els ex-presidents del Barça Sandro Rosell i Josep Maria Bertomeu, fins al 18 de setembre. La nova data queda fora dels sis mesos de pròrroga de la instrucció que va acordar al febrer i que expira l’1 de setembre.

Inicialment, les declaracions eren previstes pels dies 17 i 30 de juny, però es van suspendre a petició d’una de les defenses. Aquest retard pot afavorir l’estratègia de les defenses de demanar la nul·litat del cas amb l’argument que la instrucció s’ha prorrogat injustificadament.

De fet, Miguel Capuz, advocat de l’ex-director d’Esports del Barça Albert Soler, ha presentat un recurs davant l’Audiència de Barcelona, al qual s’hi ha adherit la defensa del FC Barcelona, per exigir que es revoqui la darrera pròrroga de la instrucció, que la magistrada va acordar el passat 26 de febrer. Argumenta que en l’anterior no es va practicar cap diligència i que no estava justificat que es perllongués.

L’Audiència rebutja d’investigar Albert Soler per prevaricació en el cas Negreira com volien la RFEF i el Reial Madrid

L’anul·lació de les últimes pròrrogues del cas n’amenaçarien la instrucció, que es va iniciar fa ja més de dos anys, perquè no podria enviar-se a judici sense que els investigats hagin prestat declaració.

Fins al moment, l’únic dels investigats que ha comparegut en la causa és Enríquez Negreira, qui es va limitar a comunicar al jutge que s’acollia al seu dret a no declarar.

El magistrat Joaquín Aguirre, que va investigar el cas fins a la seva jubilació el passat gener, va acordar de citar a declarar la resta d’imputats el juny de l’any passat, però va abandonar el jutjat sense fixar-ne data.

La nova titular del jutjat, Alejandra Gil, va acordar a finals del febrer passat de prorrogar per un altre mig any la investigació, com havien demanat tant la fiscalia com l’acusació exercida pel Reial Madrid, argumentant que el procediment podia “dilatar-se” perquè no havien declarat els investigats.

a càrrec d'Oriol Izquierdo Llopis, escriptor, professor i gestor cultural - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació

El president Salvador Illa i l’escriptor Javier Cercas ja han beneït la diada de Sant Jordi d’enguany, al Palau de la Generalitat, i el verb és beneir perquè tot ha agafat un regust d’homilia, fins i tot amb aquella sonoritat una mica freda de les esglésies de mala acústica, on els altaveus tenen un deix metàl·lic… Ha durat amb prou feines trenta-cinc minuts, el temps just per a no vessar-la gaire. Una conversa un punt erràtica i superficial, sense cap esment, com era previsible, a la polèmica que va desfermar l’anunci que tots dos es trobarien, que fou criticat per les posicions incendiàries de Cercas contra l’independentisme. Hi ha hagut una lloança del papa Francesc, mort ahir, una reivindicació del pòsit cristià de la nostra cultura, unes pinzellades sobre el Moment Actual i, al final, una arenga reprimida de Cercas.

Durant l’acte, moderat per la periodista d’El Periódico Emma Riverola, Illa s’ha captingut amb certa timidesa, centrat sobretot a reivindicar la celebració de Sant Jordi, amb intervencions breus i contingudes, gairebé relegat a un segon pla, mentre deixava que Cercas amollés exposicions ben llargues que feien escurar la gola a Riverola. No ha estat incòmode, tot i això: en l’emissió es percebia un clima de confiança. Tant Cercas com Riverola han parlat de tu al president de la Generalitat i Illa ha fet referència a converses que ha tingut “alguna vegada amb el Javier”. Més d’una vegada, mentre l’escriptor parlava, Illa es redreçava a la butaca, amb un mig somriure, i murmurava: “Sí, sí, sí”, amb el micròfon una mica més baix, o el secundava amb expressions que se sentien poc: “És així, és així.”

Han començat amb una distesa píndola publicitària del llibre que acaba de publicar Cercas, només en castellà, El loco de Dios en el fin del mundo (Random House), que Illa, per cert, no s’ha llegit fins aquest cap de setmana, una volta ja anunciat l’acte. El tema del llibre, el pas de Francesc pel Vaticà, encara ha fet més intens el color missaire de tot plegat. Cercas es descriu com un “ateu, anticlerical, laïcista militant, racionalista contumaç, impiu rigorós” i Illa, en canvi, diu que l’humanisme cristià és un dels pilars que sustenten la seva visió de govern. De fet, però, l’única discrepància religiosa que han confessat era declarativa –l’un és creient i l’altre, no–, però, en el fons, tots dos han convergit en l’elogi a Francesc, i han evitat que semblés una discrepància. 

Cercas, per bé que “anticlerical, laïcista militant”, ha fet l’orni quan Riverola li ha buscat les pessigolles tot demanant-li què li semblava que Illa hagués recuperat la missa de Sant Jordi als actes oficials. “Doncs, no ho sabia, no ho sabia”, ha dit l’escriptor. Illa ha aclarit que el govern és aconfessional, però que “tampoc no hem de negar les arrels cristianes, des del respecte cap a tothom”. I Cercas encara l’ha ajudat una mica més: “Té un component religiós? Home, es diu Sant Jordi. Jo sóc ateu i anticlerical, però no sóc ximple. Hem de pensar una mica. Benedetto Croce deia: ‘No podem no dir-nos cristians.’ Els catalans, els espanyols i els europeus venim de Jerusalem i d’Atenes, de Jesucrist i de Sòcrates. No és una altra cosa, Europa. Siguem ateus o no, tots som cristians.”

En canvi, casualment, les arrels i el component nacional de la diada de Sant Jordi han estat més aviat absents: no hi ha hagut cap esment, ni un de sol, a la llengua catalana –que és reivindicada cada Sant Jordi i que enguany ho serà amb una gran manifestació a Barcelona– ni tampoc al fet que es tracta d’una festa nacional, reconeguda així per la Generalitat. L’aproximació de Cercas i d’Illa, en aquest punt, ha estat més aviat folklòrica. L’escriptor, seguint la tònica mística, ha parlat de Sant Jordi com un miracle: “El miracle és molt senzill i extraordinari: és una festa realment popular. La gent l’ha feta seva. No ho pot organitzar la Generalitat ni la Casa Blanca ni el Vaticà”, ha dit. I encara hi ha afegit que “el pa amb tomàquet el fan fins i tot a Madrid, però el Sant Jordi, no!”, just enguany que el govern d’Illa hi ha organitzat una colla d’actes.

Illa encara l’ha folkloritzat més. Què és, Sant Jordi?, li demanaven. Paga la pena de transcriure’n la resposta literalment: “Amor, fraternitat, mostrar la teva estimació a les persones que més t’estimes… És cultura, obsequiar llibres, obsequiar cultura, un element de millora personal, d’enriquiment personal, d’entreteniment… És també convivència, una festa inclusiva, un dia en què tothom és al carrer, una festa de convivència. És alegria, això també entronca molt amb el papa Francesc… L’alegria, estar content, és una festa d’alegria que celebra l’amor i la cultura. És una invitació a la pau, a la convivència. Tot això és Sant Jordi. Jo en tinc records molt bonics. I és un dia que compatibilitza l’activitat normal, la feina, amb tot això. No és un dia de… I potser això el contribueix a fer gran. Una de les millors targetes de presentació que té Catalunya”.

I ha estat ací, en l’exploració del component tradicional, que se’ls ha vist més el llautó, perquè la qüestió ha fet el salt del cristianisme als perills d’una certa lectura de les tradicions, sense cap aprofundiment en l’aspecte de la tradició catalana. “Les tradicions també s’han convertit en un element de disputa, per exaltar el que és propi enfront de l’altre. Reivindicar un Sant Jordi com a terra d’acollida pot ser també una forma de resistència en enfront de l’autoritarisme?”, els ha demanat Riverola. Illa, ací, ha traçat una contraposició una mica agosarada: que Sant Jordi vol dir fer “tot el contrari de tancar-se, de quedar-se reclòs en un mateix, d’aixecar barreres, de pensar que al món hi visc sol i puc posar fronteres; és una reivindicació de parlar, i no d’imposar”.

Cercas, encara més agraït amb la pregunta, hi ha vist una oportunitat, i ha deixat anar una arenga ben sentida. “Políticament vivim una onada molt perillosa. Ens hem de desenganyar. Cada vegada que he pogut, he dit que no vivíem un retorn del feixisme. Vivim una cosa que és més perillosa que el feixisme, perquè el feixisme ja sabem com funciona.” Aquesta reflexió de l’escriptor, que en l’acte amb el president Illa ha circumscrit als exemples de Donald Trump i Vladímir Putin, ha delatat, ja al cim de la xerrada, el grau de cohibició amb què estava plantejada; els pensaments que, potser per un cert sentit institucional, potser per cohibició, tant ell com Illa reprimeixen en públic. Aquesta cosa més perillosa, segons Cercas, és el nacionalpopulisme: “Més perillós, perquè el feixisme anava contra la democràcia: Hitler, Mussolini, volien eliminar la democràcia. Aquests no, aquests diuen que la defensen.”

Ha estat un dels moments que Illa assentia amb gravetat, tot donant la raó a l’escriptor. Allò que cap dels dos no ha gosat verbalitzar, tanmateix, és una cosa que Cercas ja havia deixat per escrit, l’agost de l’any passat, en un article a El País anomenat, precisament, “El nacionalpopulisme no és feixisme: és pitjor“, que, en aquest bàndol pitjor que Adolf Hitler i Benito Mussolini, Cercas hi afegeix l’independentisme: “Els qui van assaltar el Capitoli a Washington el 2021 no tenien res a veure amb els qui van assaltar el congrés de Madrid el 1981 (aquests volien acabar clarament amb la democràcia, mentre que aquells cridaven que els tornessin la democràcia que, segons Trump, els robaven), i els secessionistes catalans que el setembre del 2017 van esbocinar l’estatut i van fer miques l’estatut deien que practicaven la democràcia radical.”

A la Generalitat, l’articulista no ha gosat d’anar tan enllà, i és potser aquesta, la notícia de l’acte: que Cercas no gosi dir en veu alta allò que escriu, només insinuar-ho de resquitllada, perquè la institució encara pesa massa. És una bona metàfora: igual com ell es cohibeix, Illa no és exactament el president que seria si tingués la majoria que no té. Quan s’acomiadava, Riverola ha dit: “Moltes gràcies, president, Cercas…” I per un moment ha semblat que digués “president Cercas”. Una fusió fonètica que necessita la coma, per escrit, per a no ser una fusió total; un signe per a distingir les expressions explícites, mentre les implícites combreguen. 

Els Mossos d’Esquadra han detingut el conductor que va causar l’accident mortal de diumenge a la AP-7 a Vilablareix (Gironès) quan es va encastar contra sis vehicles. L’arrestat està hospitalitzat i la policia estava pendent de la seva evolució mèdica per efectuar-ne la detenció.

Segons que informen els Mossos, li atribueixen un delicte d’homicidi per imprudència greu, dos delictes de lesions per imprudència greu, conducció temerària i possible conducció sota els efectes de begudes alcohòliques o estupefaents.

A conseqüència del xoc, un veí de Cardedeu va morir i set persones més van resultar ferides. Les van traslladar a diversos centres hospitalaris i tres ja han rebut l’alta. Els quatre restants continuen ingressats.

El Petit de Ca l’Eril trenca un silenci discogràfic de quatre anys i demà, diada de Sant Jordi, publicarà un nou disc. Segons un correu que ha enviat als seus seguidors, el nou àlbum es diu Eril Eril Eril i conté dotze cançons. Ja se’n pot comprar el vinil a la web, però no arribarà a les botigues i a les plataformes en línia fins el 9 de maig.

Demà, el Petit de Ca l’Eril serà al Centre Artesà Tradicionarius de Gràcia, entre les 13.00 i les 21.00. Allà es podrà comprar el vinil i escoltar-lo. D’altra banda, també s’han posat a la venda entrades per als concerts de presentació a la sala Ideal de Barcelona, que es faran els dies 10, 11, 12 i 13 de juny.

“Fa uns bons mesos que treballem en tot això i estem il·lusionats i nerviosos”, acaba el correu.