No sabeu quins llibres regalar per Sant Jordi 2025? Per facilitar-vos-en la tria, us hem fet una llista de vint-i-cinc novel·les que han estat traduïdes al català. És una selecció de novetats editorials publicades principalment del gener a l’abril d’enguany. Entre les obres seleccionades, hi apareixen llibres amb reconeixements literaris de renom internacional, com el premi Booker i el Nobel de literatura, però també autors estrangers consagrats i autors que apareixen a les llistes de llibres més venuts.

També us poden interessar altres recomanacions de llibres com ara: llibres per gent que no li agrada llegir, llibres de poesia, llibres clàssic que tornen, novel·la negra, còmics, llibres de salut i benestar emocial, llibres de gastronomia i llibres infantils.

El venedor de passats

José Eduardo Agualusa

Traducció: Pere Comellas

Editorial: Periscopi

Agualusa, explorador de l’absurd i els somnis

Edicions del Periscopi publica una novel·la de José Eduardo Agualusa del 2004, El venedor de passats, en una traducció de Pere Comellas. En un article recent de VilaWeb, Xavier Montanyà en parlava així: “El venedor de passats brilla entre tota la producció d’Agualusa com una peça única, breu, subtil, poètica, sarcàstica i encantadora que conté, en embrió, moltes de les coordenades i els ingredients més habituals, incisius i delicats del seu imaginari i de la seva literatura.” A El venedor de passats, Agualusa narra les conseqüències emocionals de la guerra d’Angola als seus habitants per a refer la vida de tothom. “L’autor idea uns personatges i una trama que li permeten d’endinsar-se, amb intel·ligent i aguda ironia, en el laberint dels temps viscuts”, diu Montanyà.

La silenciosa tragèdia d’un calent mental qualsevol

Giordano Andriola

Traducció: Josep Domènech Ponsatí

Editorial: Cap de brot

Heus ací un llibre que us deixarà de pedra, desconcertats. La silenciosa tragèdia d’un calent mental qualsevol és un llibre políticament incorrecte i immoral, però també divertidíssim. En paraules de l’editorial, “una immersió a les profunditats d’un imbècil narrada deliciosament. Una joia de novel·la curta”. És una oportunitat per a descobrir la novel·la d’un autor no gaire reconegut i, encara menys, traduït a la nostra llengua. Gaudiu-ne.

El volum del temps II

Solvej Balle

Traducció: Maria Rosich

Editorial: Anagrama

Anagrama va sorprendre’ns no fa gaire amb la publicació d’El volum del temps I, de Solvej Balle, la presentació del projecte literari homònim, comprès per set volums, en què l’autora vol explorar aspectes com la memòria, la solitud, l’amor, la presa de decisions i, en definitiva, l’existència humana. Aquest projecte, de fet, la féu mereixedora del premi de literatura del Consell Nòrdic. En aquesta segona part, Tara Selter, la llibretera i antiquària que ja vam conèixer a la primera part i que es troba atrapada en el bucle temporal d’un 18 de novembre del qual no troba la manera d’escapar, continua anotant les seves reflexions sobre la situació tan insòlita que viu.

Atacar la terra i el sol

Mathieu Belezi

Traducció: Oriol Valls Fornells

Editorial: Sembra

Premi dels Lectors del Festival Independent Escales del Llibre de Bordeu

Mathieu Belezi va començar la trajectòria literària el 1999, però el seu nom va ressonar amb força internacionalment ara fa tres anys, amb la publicació d’Atacar la terra i el sol, una novel·la sobre la colonització francesa a Algèria que va esdevenir tot un fenomen literari a l’estat francès i que li va aportar qui-sap-los reconeixements, com el premi dels lectors del Festival Independent Escales del Llibre de Bordeu i el premi internacional Jan Michalski. També va ser finalista al premi Jean Giono. Ara l’editorial Sembra l’ha traduïda perquè puguem tenir-la entre les mans en català.

James

Percival Everett

Traducció: Jordi Martín

Editorial: Angle

Guanyador del premi nacional del Llibre de Ficció i del premi Kirkus. Finalista del Booker.

Si heu llegit Percival Everett, deveu estar avesats al seu humor àcid, punyent i provocador per a tractar de temes tan profunds com el racisme. Aquesta vegada hi torna. A James, Everett capgira el clàssic de Les aventures de Huckleberry Finn, de Mark Twain: ja no és en Huck, l’home blanc, el que narra la història, sinó en Jim, l’esclau negre. És amb la seva veu, doncs, que ens capbussarem en una societat racista, classista, en què acompanyarem en Jim en la lluita per aconseguir la llibertat personal, l’apoderament racial i la dignitat humana.

La cartera

Francesca Giannone

Traducció: Xavier Solsona

Editorial: Duomo

Premi Llibreters Independents italians

La cartera es va publicar l’any passat a Itàlia i ben aviat es va convertir en tot un fenomen literari: va vendre més de 450.000 exemplars i va guanyar el premi dels Llibreters independents italians. Ara que arriba en català a les llibreries, podrem gaudir de la història de l’Anna, del nord d’Itàlia, i d’en Carlo, del sud, una parella que van a viure a Lizzanello, el poble d’ell, situat a la província de Lecce. Trenta anys després d’aquell dia, “la noia del nord” continuarà essent tractada com a estrangera, la diferent, la que no es deixa cenyir per les lleis socials del sud, sovint masclistes. Per això, el dia que decideix de presentar-se per ocupar un lloc de feina a l’oficina de correus del poble, la decisió no és vista amb bons ulls. Així i tot, aquest ofici li permetrà d’entrar en la vida dels seus veïns i tenir una porta d’accés als secrets i intimitats de les relacions humanes.

Balada de Holt

Kent Haruf

Traducció: Marta Pera Cucurell

Editorial: Periscopi

Kent Haruf és un exemple d’autor que ha fet del seu univers íntim i local una narrativa universal. Nascut a Holt, és on ha ambientat gran part de la seva obra, com la popular Trilogia de Holt (formada per Cançó de la plana, Capvespre i Benedicció) i Balada de Holt, publicada per primera vegada en català gràcies a Periscopi. Aquest era l’últim llibre de Haruf pendent de publicar en la nostra llengua. Amb una prosa concisa, profunda i tendra, ens presenta Jack Burdette, un home hostil i ensopit que torna a Holt, d’on se n’havia anat vuit anys abans sense haver dit res. A poc a poc, i gràcies a alguns altres personatges, anirem descobrint qui és realment Jack Burdette i per què ha decidit de tornar precisament ara.

Quinze anys

Vigdis Hjorth

Traducció: Alexandra Pujol Skjønhaug

Editorial: L’Altra

Vigdis Hjorth és una de les novel·listes contemporànies més importants de la literatura noruega. Va estrenar-se al món editorial amb la novel·la Drama md Hilde l’any 1987, però el reconeixement va arribar-li el 2016 amb Arv og milijø, novel·la que va valdre-li el premi dels Llibreters de Noruega i el premi de la Crítica, i va ser nominada al prestigiós premi de la Literatura del Consell Nòrdic. A Quinze anys, Hjorth descriu d’una manera realista i valenta la vida de la Paula, una adolescent que, un bon dia, descobreix un feix de cartes de la seva mare a la seva àvia on s’explica una vida falsa, inventada i millorada. Això farà que es qüestioni si la seva mare els estima de debò, si la seva vida és prou vàlida.

Orbital

Samantha

Traducció: Ernest Riera

Editorial: Edicions 62

Premi Booker 2024

Edicions 62 publica el premi Booker 2024, Orbital, de Samantha Harvey. Una de les coses que fa més especial la novel·la és la combinació de diferents gèneres literaris: hi trobem ciència-ficció, ficció literària i, fins i tot, reflexions filosòfiques que podrien ser un assaig. En aquesta història sobre l’univers, Harvey ens presenta sis astronautes a bord de l’Estació Espacial Internacional que els allunyarà de la Terra i els farà qüestionar temes tan transcendentals com el sentit de la vida sense la Terra, o el sentit de la Terra sense la humanitat.

Pluja Negra

Masuji Ibuse

Traducció: Jordi Mas López

Editorial: Flâneur

El 6 d’agost de 1945, l’avió nord-americà Enola Gay va llançar la bomba atòmica Little Boy sobre Hiroshima. Masuji Ibuse situa Pluja negra anys després d’aquest dia. Ho fa amb la veu narrativa de Shigematsu Shizuma i la seva dona, Shigeko, supervivents del primer atac atòmic de la història i, per tant, exposats a una gran radiació. Entre ferides físiques, socials i emocionals causades per l’explosió, veurem com es relacionen amb la seva malaltia i com la vida de centenars de milers de persones conviuen entre el caos i la destrucció.

Els adeus impossibles

Han Kang

Traducció: Hèctor Bofill i Hye Young Yu

Editorial: La Magrana

Premi Nobel de Literatura 2024

Han Kang és, sens dubte, l’autora de l’any. Després de rebre el premi Nobel de literatura 2024, ara la Magrana publica en català la seva darrera novel·la, Els adeus impossibles, una història protagonitzada per la Gyeongha, que s’instal·la a casa una amiga seva per tenir cura del seu periquito mentre ella està ingressada a l’hospital després d’un accident. Però la Gyeongha no sap que és a punt de descobrir la història amagada de la família de la seva amiga a partir dels records transmesos de mare a filla i d’un arxiu que documenta una de les pitjors massacres de la història de Corea. Novament, Han Kang sacseja el lector narrant una brutalitat històrica amb una prosa poètica, però punyent. Alguns dels crítics literaris amb més renom internacional consideren que aquesta és la millor novel·la de Kang.

Tango satànic

Lászlo Krasznahorkai

Traducció: Carles Dachs

Editorial: Edicions del Cràter

Tango satànic (1985) és la primera novel·la de l’escriptor Lászlo Krasznahorkai, obra que de seguida va postular-lo com un dels autors hongaresos contemporanis de més renom internacional. El llibre va ser també portat al cinema, amb un film dirigit pel prestigiós cineasta Béla Tarr. Ara Edicions del Cràter la publica en català, una bona oportunitat per a llegir un dels guanyadors de premis tan prestigiosos com el premi Kossuth hongarès, el Man Booker Internacional 2015 o el premi Formentor de les lletres del 2024.

Un futur radiant

Pierre Lemaitre

Traducció: Núria Busquet

Editorial: Bromera

L’editorial Bromera publica l’esperada última part de la trilogia de Pierre Lemaitre Els anys gloriosos (després d’El gran món i El silenci i la ràbia). De fet, es podria dir que Lemaitre és un expert en trilogies: amb aquesta ja n’ha publicades tres. A Un futur radiant, el multipremiat autor francès ens situa el 1959, en el context de la guerra freda. La família Pelletier es troba atrapada en uns esdeveniments que els empenyen a anar-se’n de París cap a Praga. En un volum de més de cinc-centes pàgines, l’autor barreja la novel·la d’espies, drames personals i una investigació policíaca que farà gaudir d’allò més el lector.

La història

Elsa Morante

Traducció: Marina Laboreo

Editorial: Quaderns Crema

L’escriptora italiana Natalia Ginzburg va definir aquesta novel·la com “la més bella del segle XX”. És, això segur, la novel·la més venuda i popular d’Elsa Morante. Publicada originalment a Itàlia el 1974, ara arriba a totes les llibreries en català gràcies a Quaderns Crema. El llibre ens situa en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, i explica la història de l’Ida, una mestra de primària vídua i jueva, i del seu fill Useppe, que és fruit de la violació d’un militar alemany. Morante descriu i relata tan minuciosament la realitat d’aleshores, que sovint ha estat considerada com una mostra general del segle XX a Europa.

Papallones negres

Priscilla Morris

Traducció: Marc Rubió

Editorial: Persicopi

“Encara que no tinguessin menjar ni aigua, no tan sols van sobreviure sinó que ho van fer amb dignitat”

Priscilla Morris publica Papallones negres (Periscopi) una novel·la sobre el setge de Sarajevo, que, tal com ha escrit Xavier Montanyà, “teixeix el tapís literari i el relat quotidià d’un món sota les bombes, amb una presència aclaparadora i asfixiant de la mort i de la por”. Filla de mare bosniana, Morris ha dedicat tretze anys de la seva vida a escriure aquest llibre. Volia entendre la guerra, volia explicar-la del punt de vista de dona, volia ser veraç. La novel·la enganxa per la manera com és escrita, però també per allò que explica i del punt en què ho mira. Traduïda a deu idiomes, ha estat nominada al Women Prize’s de ficció.

La campana

Iris Murdoch

Traducció: Jaume C. Pons

Editorial: Edicions de 1984

Iris Murdoch és una de les autores més destacades del segle XX. El 1978 va guanyar el premi Booker per El mar, el mar, un llibre que narra les cròniques i memòries d’un dramaturg retirat que fuig del bullici de Londres i s’instal·la en un poblet vora mar. A La campana, i tal com és habitual en l’obra de Murdoch, introdueix reflexions ètiques profundes com el desig, la fragilitat humana i la moralitat. Ens situa a Imbert Court, un indret on s’estableixen persones laiques que cerquen tranquil·litat. Ara, la calma de l’indret s’alterarà per l’arribada d’una de les dones dels residents, Dora Greenfield, i per les contradiccions constants del líder espiritual de la comunitat, Michael Meade, que troba abocat a l’etern debat de si ha de viure d’acord amb la moral imperant o fer cas de les seves inclinacions sexuals.

Gent de diners

 Joyce Carol Oates

Traducció: Núria Busquet

Editorial: Lleonard Muntaner

Entre final dels anys seixanta i principi dels setanta, l’autora nord-americana Joyce Carol Oates va publicar el quartet anomenat Wonderland Quartet, quatre novel·les que exploren vides de persones de diverses classes socials dels Estats Units. Ara, l’editorial Lleonard Muntaner en publica el segon volum, explicat en primera persona per Richard Everett, un noi poc fiable de divuit anys que obre les seves memòries amb aquesta frase: “Vaig ser un assassí infantil.” Joyce Carol Oates, autora destacada de la literatura contemporània americana, ha estat cinc vegades finalista al premi Pulitzer.

La balena embarrancada

Elizabeth O’Connor

Traducció: Esther Roig

Editorial: Amsterdam

La balena embarrancada és una novel·la d’enyorança i de nostàlgia que ens situa el 1938 a la platja d’una illa gal·lesa remota, on un bon dia arriba el cos d’una balena morta. Per a la Manod, una jove que hi viu, aïllada, aquest fet és una prova irrefutable que, més enllà dels contorns d’aquell tros de terra al mig de la mar, hi ha més vida. Quan dos etnògrafs anglesos s’instal·len a l’illa per fer-ne un estudi, Manod se sent atreta per la seva presència sense saber com poden arribar a alterar la realitat de la seva comunitat.

Xavals de carrer

Pier Paolo Pasolini

Traducció: Joan Casas

Editorial: L’Agulla Daurada

L’Agulla Daurada ha traduït la primera novel·la de Pier Paolo Pasolini, Xavals de carrer, una minuciosa crònica de la vida als suburbis a la ciutat de Roma durant la segona meitat del segle XX, ben bé just després de la Segona Guerra Mundial. La descripció precisa que fa Pasolini de les cases i els carrers de Roma converteix la ciutat en un personatge més. Per a molts, Xavals de carrer és una novel·la clau de la literatura del XX, malgrat la polèmica que va aixeca la primera vegada que es va publicar.

El nen del taxi

Sylvain Prudhomme

Traducció: Oriol Valls Fornells

Editorial: Les hores

Finalista del premi Llibreter a l’estat francès

El nen del taxi ha estat finalista del premi Llibreter a l’estat francès. El 2023, quan es va publicar a França, va commoure els qui la van llegir. És la història d’en Simon, un nen que, a l’enterrament del seu avi, descobreix que amagava un gran secret: al final de la Segona Guerra Mundial, quan era soldat de les forces aliades, va tenir un fill no reconegut amb una jove alemanya. Prudhomme ha volgut posar sobre la taula realitats amagades generació rere generació amb un silenci que, tot i que encara perdura, a poc a poc es va esqueixant.

La teranyina

Joseph Roth

Traducció: Marc Jiménez Buzzi

Editorial: La Gata Maula

Una Gata Maula especialitzada en traduccions

La Gata Maula, una editorial gironina que tot just acaba de començar, ha decidit de recuperar La teranyina, publicada el 1923 i inèdita en català. És una decisió molt encertada tenint en compte que Roth és un dels autors austríacs més destacats. A més, aquesta obra es va considerar premonitòria d’allò que va venir després: l’auge i la consolidació del feixisme a Europa. El narrador ens presenta Theodor Lohse, un antic oficial alemany que s’uneix als grups d’extrema dreta sorgits després de la Primera Guerra Mundial, i que fa mans i mànigues per infiltrar-se en el poder d’una societat encara ferida.

Explica-m’ho tot

Elizabeth Strout

Traducció: Núria Busquet

Editorial: Edicions de 1984

“Amb Trump és un caos total, no sabem si això acabarà amb guerra civil”

Elizabeth Strout publica Explica-m’ho tot, a Edicions 1984, editorial que ha editat molts dels seus llibres amb èxit i que, gràcies a això, ha consolidat un bon gruix de lectors catalans. Guanyadora del premi Pulitzer, ha estat reconeguda a Catalunya amb el premi Llibreter. En aquesta nova novel·la Strout torna a alguns dels temes que més domina: amistat, amor i desig. Una novel·la que neix de la necessitat de l’autora de trobar el sentit a la vida.

La guineu

Jacqueline Woodson

Traducció: Octavi Gil Pujol

Editorial: Sembra

Susan Sontag va dir d’aquest llibre que era una “una barreja fascinant de narracions i reflexions a tota velocitat”. Això és perquè La guineu és una porta d’entrada molt bona al món literari d’aquesta autora croata, encara poc coneguda en la nostra llengua. Ugresic aconsegueix, amb una forma gairebé de faula, reflexionar sobre l’ofici d’escriure i sobre la seva vida i la de més escriptors, tot esborrant la frontera entre realitat i ficció.

Refugia’m

Jacqueline Woodson

Traducció: Octavi Gil Pujol

Editorial: Sembra

Guanyadora del Premi Nacional del Llibre i la medalla Hans Christian Andersen

Guanyadora del Premi Nacional del Llibre dels EUA i la medalla Hans Christian Andersen, Jacqueline Woodson és un dels autors més importants de la literatura nord-americana per a joves. A Refugia’m ens presenta un mosaic de joves d’orígens diversos que són més semblants que no es pensen. Refugia’m és un crit a la vida en comunitat i una llança contra l’aïllament social.

La vida del llibreter A. J. Fikry

Gabrielle Zevin

Traducció: Octavi Gil Pujol

Editorial: Periscopi

Després de Demà, demà i demà, que esdevingué tot un fenomen social –en part, gràcies a la viralitat que va aconseguir a xarxes socials com ara X i TikTok–, ara Periscopi ens torna a acostar a Gabrielle Zevin amb la traducció de La vida del llibreter A. J. Fikry, una història d’amor als llibres i tot allò que els envolta. Concretament, Zevin ens explica la vida d’un llibreter vidu de poc, que viu a Alice Island i que, tot i estimar la seva professió, passa els dies esperant que arribi el vespre per a anar a casa i llegir un bon clàssic mentre menja un sopar pre-cuinat i beu un got de whisky. La soledat d’A. J. Fikry, que preocupa veïns, amics i família, coincideix amb una crisi de venda de llibres i el robatori d’un dels seus llibres més preuats. Tot sembla haver-se-li entravessat, però un bon dia una nena de dos anys ho capgira tot. Tan trist com bonica, Zevin ha tornat a escriure un llibre que serà difícil d’oblidar.

amb l'actuació de David Magem - Lloc: Ateneu Arenyenc

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha acceptat el breu alto-el-foc anunciat per Putin amb motiu de la Pasqua ortodoxa, però ha proposat d’allargar-lo més enllà del 20 d’abril.

“Això revelarà les intencions reals de Rússia. Trenta hores són prou per a fer titulars, però no prou per a generar confiances genuïnes”, ha apuntat Zelenski en un missatge a X.

The corresponding proposal for a full and unconditional 30 days ceasefire has gone unanswered by Russia for 39 days. The United States made this proposal, Ukraine responded positively, but Russia ignored it.

If Russia is now suddenly ready to truly engage in a format of full and…

— Volodymyr Zelenskyy / Володимир Зеленський (@ZelenskyyUa) April 19, 2025

El president ucraïnès defensa que la treva sigui de trenta dies i ha recordat que el Kremlin fa prop de quaranta dies que no dóna resposta a l’alto-el-foc “complet i incondicional” proposat pels Estats Units. “Ucraïna va respondre positivament, però Rússia ho ha ignorat repetidament”, ha recalcat Zelenski.

“Si, de sobte, Rússia està preparada per a participar realment d’un silenci total i incondicional, Ucraïna actuarà en conseqüència”, ha continuat el president d’Ucraïna. “Silenci com a resposta al silenci”, ha puntualitzat Zelenski, que ha expressat dubtes i ha afirmat que, ara com ara, segons els informes del comandant en cap de l’exèrcit, les operacions d’assalt de Rússia “continuen en uns quants sectors de primera línia i el foc de l’artilleria russa no ha disminuït”. “Per tant, no hi ha cap mena de confiança en les paraules procedents de Moscou”, ha recriminat Zelenski. “Sabem massa bé com manipula Moscou i estem preparats per a qualsevol cosa”, ha dit.

“Les Forces de Defensa d’Ucraïna actuaran de manera racional i respondran de la mateixa manera. Cada atac rus rebrà una resposta adequada”, ha conclòs Zelenski.

La cinquantena de passatgers d’un tren regional exprés de Barcelona a Saragossa avariat per la tempesta elèctrica van ser evacuats a les 20.55, segons que va informar RENFE. El comboi va quedar aturat més de set hores per problemes a la catenària a tocar d’un túnel entre les poblacions de la Pobla de Massaluca (Terra Alta) i Faió (Baix Aragó). El tren regional (que utilitza part de la línia R15 de Rodalia) havia sortit a les 08.45 de Barcelona i havia d’arribar a les 14.06 a Saragossa. Pels voltants de les 13.20, va produir-se la incidència provocada per un llamp i el comboi va quedar aturat en una zona de molt difícil accés. Protecció Civil va activar l’alerta del pla Ferrocat.

Finalment, RENFE va enviar un tren per fer el transbordament dels 47 passatgers afectats. Efectius de la Guàrdia Civil espanyola també s’hi van desplaçar amb aigua i avituallament, ja que els usuaris van estar atrapats més de set hores en una zona de difícil accés i just a l’entrada d’un túnel. “Adif i RENFE han informat que ha finalitzat el transbordament dels passatgers del tren regional avariat. El tren ha marxat en direcció a Nonasp i portarà els passatgers fins a Saragossa”, va concloure Protecció Civil en un missatge a X.

L’avaria a la catenària també va afectar un altre tren regional exprés entre Saragossa (07.29) i Barcelona (16.54). El comboi va quedar aturat a l’altura de Val de piles i va ser remolcat fins a Casp (Baix Aragó) per a poder traslladar els afectats fins a Tarragona en autobús. Des d’allà se’ls va derivar a altres línies ferroviàries perquè poguessin arribar al seu destí. Un tercer regional exprés entre Saragossa (16.30) i Barcelona-estació de França (21.54) va suprimir-se en origen per la incidència a la catenària entre Faió i Nonasp (Matarranya). Els viatgers amb destinacions Tarragona, Reus i Barcelona van reubicar-se en trens de Llarga Distància/Alta Velocitat, i van establir-se mitjans alternatius per carretera per als viatgers de parades intermèdies, segons RENFE.

Commemoració de la resurrecció de Jesucrist - Lloc: Església de Santa Maria

El president de Rússia, Vladímir Putin, ha anunciat avui una treva per a Ucraïna amb motiu de les commemoracions de la Pasqua.

El “cessament de totes les activitats militars” per la part russa començarà avui a les 18.00 (hora de Moscou, les 17.00 a casa nostra) i es prolongarà fins a la mitjanit del dilluns 21 d’abril (a les 23.00 de diumenge a casa nostra), segons que ha anunciat.

En un comunicat que el Kremlin ha publicat al seu compte de Telegram, Putin ha dit que la reacció a la treva demostrarà “la sinceritat de Kíev sobre el seu desig de participar en les negociacions de pau”.

“Esperem que la part ucraïnesa segueixi el nostre exemple. Alhora, les nostres tropes han d’estar preparades per a repel·lir possibles violacions de la treva i provocacions de l’enemic, així com qualsevol acció agressiva seva”, ha afegit Putin.

[Treballem per ampliar aquesta informació.]

Catalunya viurà avui una jornada marcada per la inestabilitat meteorològica. És previst que la pluja s’estengui progressivament des de la meitat oest cap a tot Catalunya, amb especial incidència al Pirineu, Prepirineu i a zones de la Catalunya Central, on es podran registrar xàfecs intensos i abundants.

El Servei Meteorològic de Catalunya (METEOCAT) ha activat el perill màxim de temps violent en cinc comarques: el Segrià, la Noguera, el Pla de l’Urgell, l’Urgell i la Segarra.

Fotografia: ACN. Fotografia: ACN. Fotografia: ACN. Fotografia: ACN. Fotografia: ACN. Fotografia: ACN.

En aquests indrets ha caigut pedra d’un diàmetre de més de dos centímetres i hi ha hagut ratxes de vent fortes. Al Baix Segre i al nord del Segrià, una tempesta de calamarsa ha afectat cultius de fruita dolça en uns quants municipis.

La tempesta ha entrat per la Franja i ha escombrat poblacions com ara Aitona, Torres de Segre, Seròs, Lleida, Torrefarrera i Corbins. La pedregada ha deixat un mantell blanc en el paisatge i caldrà esperar les hores vinents per a avaluar les pèrdues productives.

La pedra ha afectat camps fruiters del Baix Segre i el nord del Segrià (fotografia: ACN).

Alcarras 12:50 19/04/2025 @AdvTerresPonent @Stormyalert @MeteoBarrufet @meteocat @MeteoElpito @meteopolita @climadelleida @eltempsTV3 @comandotibidabo @ElTiempoes @ElTiempo_tve @ELTIEMPO @P4Estacions pic.twitter.com/VZqQ7UFIwE

— Marc Badia (@marcbadia4) April 19, 2025

#meteocatpedra
A la N-II, entre Soses i Alcarràs (autor desconegut) pic.twitter.com/MWukhMaD4b

— Meteocat (@meteocat) April 19, 2025

“És un any que esperàvem bona collita”

E espera que s’avaluïn oficialment les pèrdues de producció, en indrets com ara l’Horta d’Alcarràs l’afectació arriba al 90% en la fruita de pinyol, segons que ha explicat a l’ACN l’agricultor Antoni Moliné. La tempesta ha fet caure molts fruits a terra i els que han quedat a l’arbre tenen cops o la pell trencada.

La pedregada ha arrasat un camp de paraguaians primerencs que Moliné preveia de començar a collir cap a la primera quinzena de juny. “És un any que esperàvem bona collita, la fruita és bastant gran ja i la setmana que ve havíem de començar a aclarir. Ara, però, ens trobem amb aquesta situació i se’ns tira el món a terra, no sabem què fer”, lamenta Moliné.

El pagès Antoni Moliné comprova les afectacions al seu camp de paraguaians a Alcarràs (fotografia: ACN / Roger Segura).

Els pagesos ja han activat les asseguradores i esperen que la setmana entrant els pèrits d’Agroseguro visitin els camps afectats. Segons Moliné, l’afectació en la seva finca oscil·la entre el 80% i el 90%, i caldrà veure si amb tractaments són capaços de fer tirar endavant alguns fruits. “Els que tenen la pell arrencada, però, ni així els salvarem”, diu. A més, cal tenir en compte que els impactes de la pedra en la fusta també poden afectar el desenvolupament i el vigor dels arbres amb vista a pròximes campanyes.

Més al nord, cap a Corbins, les xarxes antipedra estaven ben carregades de gel i això ha evitat danys en moltes finques. Tanmateix, alguns agricultors no han estat a temps d’activar aquest sistema de protecció i els seus arbres fruiters sí que tenen danys.

Pèrdues de fruita i de llocs de treball

El president d’Asaja, Pere Roqué, ha valorat negativament la pedregada d’avui perquè ha afectat municipis productors de fruita dolça en un moment en què els fruits, encara de mida petita, ja estaven quallats. “En mitja hora s’han perdut molts quilos de fruita i, també, es perdran molts llocs de treball”, ha lamentat Roqué, qui també ha constatat que “una pedregada tan virulenta a l’abril ens fa pensar que pot ser un estiu complicat pel que fa a les tempestes de pedra”.

El conseller es posa en contacte amb les organitzacions agràries

El conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, Òscar Ordeig, s’ha posat en contacte amb les organitzacions agràries per valorar l’impacte de la forta calamarsada i pedregada a les comarques de Lleida.

“Estem treballant i en contacte per atendre les seves necessitats i impulsar mesures de suport en aquest moment complicat per als nostres agricultors”, ha assenyalat Ordeig en un missatge a X. El president de la Generalitat, Salvador Illa, també ha publicat un missatge de suport als pagesos afectats per la calamarsada, especialment severa al Baix Segre i nord del Segrià.

“Continuo pendent de la informació que va arribant per valorar l’impacte per poder atendre les necessitats dels nostres agricultors. Estem amb vosaltres”, ha afegit Illa.

Seguint amb el conseller @oscarordeig les afectacions de la pedregada a les comarques de Lleida. Continuo pendent de la informació que va arribant per valorar l’impacte per poder atendre les necessitats dels nostres agricultors i agricultores.

Estem amb vosaltres. https://t.co/wqfO20TVkM

— Salvador Illa Roca (@salvadorilla) April 19, 2025

 

El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha expressat preocupació per la calamarsada i els danys que ha pogut causar als cultius. “He parlat amb l’alcalde d’Alcarràs, Gerard Companys, i ens hem posat a la seva disposició pels greus efectes sobre les diferents collites de l’enorme pedregada”, ha explicat Turull en un missatge a X.

“Aquest any em van dir que es preveia una collita excepcional, però la tempesta ha estat devastadora a la Plana de Lleida i especialment a la comarca del Segrià. Demanem al Govern que posi els màxims esforços i recursos possibles per minimitzar l’impacte. Tot el nostre suport”, ha conclòs el secretari general de Junts.

He parlat amb l’alcalde d’Alcarràs en Gerard Companys @batarri i ens hem posat a la seva disposició pels greus efectes sobre les diferents collites de l’enorme pedregada.

Aquest any em van dir que es preveia una collita excepcional, però la tempesta ha estat devastadora en la… pic.twitter.com/ChghB37n06

— Jordi Turull i Negre (@jorditurull) April 19, 2025

Vent fort al País Valencià

Al País Valencià, la situació meteorològica ha estat més tranquil·la, però hi ha hagut algun ruixat cap a les comarques de l’interior. En canvi, a les comarques del litoral i l’interior nord hi pot caure alguna precipitació demà diumenge al vespre.

El vent ha estat el protagonista. Des de les 13.00 fins a les 15.00, s’ha registrat 69 quilòmetres per hora a Llíria (Camp de Túria), segons les dades de l’Agència de Meteorologia espanyola (Aemet) recollides pel Centre de Coordinació d’Emergències (CEE).

Els efectius del Consorci Provincial de Bombers de València han informat que, durant el matí, han rebut sis avisos per vent per risc de caiguda de fanals, cornises, branques i tendals a Alfafar, Alberic, Alzira, Picassent, Paterna i Cullera.

Quin serà l’oratge a la resta del país?

A Andorra, hi ha hagut precipitacions a la matinada. Els ruixats s’allargaran tot el dia. Amb l’arribada de l’aire fred al migdia, les precipitacions poden ser puntualment intenses i acompanyades d’activitat elèctrica. La cota de neu, igual que la temperatura, baixarà progressivament, però serà de manera sobtada a primeres hores de la tarda fins a 1.500 metres i, puntualment, 1.400 metres. No es descarta que caigui calamarsa.

A les Illes, s’espera un cap de setmana calmat després de les fortes pluges de la setmana passada.

A les comarques de Catalunya Nord avui cauran forts ruixats. Seran forts al Rosselló i el Vallespir, tot i que plourà de manera generalitzada. Demà, en canvi, tornarà a fer sol.

La jutgessa que instrueix el cas de les fundacions Cellex i Mir Puig investiga els tres executors testamentaris de l’empresari químic i mecenes científic Pere Mir. Són l’oncòleg Josep Tabernero, Jordi Segarra i Juan Francisco Capellas, que tenen la condició d’investigats, tal com ha publicat La Vanguardia i ha pogut confirmar l’ACN.

Segons La Vanguardia, són investigats pels presumptes delictes d’administració deslleial i apropiació indeguda. La jutgessa també va ordenar la detenció de tots tres mentre s’executava l’escorcoll dels seus domicilis, segons que ha publicat Crónica Global. La detenció es va fer mentre durava l’escorcoll i després no van passar a disposició judicial.

L’oncòleg Josep Tabernero és el director de l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron (VHIO), i Jordi Segarra consta com a president dels patronats de les fundacions Cellex i Mir Puig. El dijous va transcendir que l’autoritat judicial havia determinat la destitució dels patrons de totes dues fundacions i dels administradors de les societats mercantils.

Per mandat judicial, el Departament de Justícia i Qualitat Democràtica ha assumit el control de totes dues fundacions científiques. El Jutjat d’Instrucció número 12 de Barcelona les investiga juntament amb quatre empreses que hi estan associades: Simex, Mil Veinte, Sociedad Anónima de Intereses i José Pàmies.

Totes dues fundacions van ser creades per Pere Mir, que va morir el 2017. L’empresari químic i mecenes científic va crear la Fundació Privada Cellex el 2002 i l’entitat ha finançat, d’aleshores ençà, projectes com ara l’Institut de Ciències Fotòniques, el Centre d’Investigació Biomèdica de la Universitat de Barcelona, l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIPABS), el Vall d’Hebron Institut d’Oncologia i el programa CIMs+Cellex de beques per a alumnes de batxillerat, especialitzat en ciències i matemàtiques.

L’empresari va morir sense descendència i el 2023 el Departament de Justícia va obrir una investigació sobre Cellex per determinar si el patrimoni acumulat en vida per l’empresari havia anat a parar íntegrament a la fundació. Alguns càlculs estipulen en 400 milions d’euros el llegat de Mir, mentre que n’hi ha que rebaixen l’herència a 40 milions.

La Casa de la Generalitat a Perpinyà torna a sumar-se a la celebració de la diada de Sant Jordi després d’un buit institucional que havia generat malestar i desconcert entre entitats i personalitats de Catalunya Nord.

El nou director de la institució, Albert Piñeira i Brosel, ha pres com a primera decisió el restabliment de la commemoració oficial de la jornada i l’obertura d’Espai Llibres, una iniciativa que promou la lectura en català mitjançant la distribució gratuïta de llibres de segona mà, segons que recull Ràdio Arrels. L’ex-director, el polèmic Christopher Daniel Person, que fou destituït fa quatre dies pel president Salvador Illa, no havia previst cap acte per a la diada de Sant Jordi.

Ens complau anunciar que per celebrar Sant Jordi obrirem un Espai Llibres: llibres en català de segona mà gratuïts, a disposició dels lectors de Catalunya Nord.
Gràcies a un conveni amb la llibreria Papyrus de Celrà.
A partir del 23 d'abril! pic.twitter.com/wtFlFma3iy

— Casa a Perpinyà (@casagovperpinya) April 17, 2025

20 llibres d’assaig per a regalar aquest Sant Jordi

Aquest nou espai, pioner a Catalunya Nord, s’estrenarà bo i coincidint amb la diada i oferirà vora dos-cents llibres en català, de gèneres diferents i per a totes les edats, en bon estat de conservació i cedits per la llibreria Connexió Papyrus de Celrà. Qualsevol persona podrà endur-se’n fins a dos, sense registre ni obligació de retorn. L’objectiu és fer més accessible la literatura catalana i donar nova vida a llibres amb valor cultural intacte.

Mentre la Casa de Perpinyà recupera aquesta acció cultural, la societat civil nord-catalana ja fa anys que omple el buit amb propostes pròpies. Per quart any consecutiu, la Llibreria Catalana i l’editorial Trabucaire organitzen un Sant Jordi alternatiu al passeig de Torcatis, al barri del Vernet. Enguany, els actes s’estenen entre avui i el 23 d’abril i inclouen parades de llibres i roses, signatures d’autors, concerts, lectures infantils, jocs lingüístics, com ara el Paraulògic, i, fins i tot, un micròfon obert per a normalitzar l’ús del català.

Entitats de Perpinyà impulsen una diada de Sant Jordi alternativa que es gira d’esquena a l’extrema dreta

Andorra ha registrat un terratrèmol de magnitud 2,2 i sense danys amb epicentre al principat. N’ha informat l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) que també ha indicat que el sisme s’ha detectat a les 5.35 d’avui.

L’ICGC ha assenyalat que ha tingut una profunditat de zero quilòmetres i que ha estat poc percebut.

Els Mossos d’Esquadra han detingut a Constantí (Tarragonès) un home de quaranta-tres anys presumptament relacionat amb la mort violenta d’una dona.

Els fets van passar ahir a les 18.12 quan una patrulla que feia suport policíac a una grua a la AP-7, a l’altura de Constantí, va veure que un vehicle s’aturava i en sortia el conductor i únic ocupant.

A continuació, l’home va manifestar als agents que portava al maleter el cos sense vida d’una dona. Els policies van comprovar-ho i van detenir-lo com a presumpte autor d’un homicidi.

Els Mossos investiguen quina relació tenien el detingut i la víctima i el lloc on s’ha comès el crim. La Divisió d’Investigació Criminal de Tarragona s’ha fet càrrec del cas, que és sota secret de les actuacions.

Xavier Godàs, dirigent de Nova Esquerra Nacional (NEN), ha demanat explicacions a la direcció d’ERC per la reincorporació de Tolo Moya, l’ex-responsable de comunicació d’Esquerra Republicana de Catalunya, a l’àrea de Presidència de la Diputació de Barcelona.

“Aquí la qüestió clau és saber i conèixer quin pacte hi ha amb el PSC a la Diputació de Barcelona, pel qual hi ha noves contractacions d’assessors membres de la direcció i altres posicions rellevants al partit. El mateix per a l’AMB. I què implica això a nivell polític”, ha dit Godàs en un piulet.

Aquí la qüestió clau és saber i conèixer quin pacte hi ha amb el PSC a la Diputació de Barcelona, pel qual hi ha noves contractacions d'assessors membres de la direcció i altres posicions rellevants al partit.
El mateix per a l'AMB.
I què implica això a nivell polític. https://t.co/Qd3GvdgHDU

— Xavier Godàs (@XavierGodas) April 19, 2025

Moya va ser acomiadat l’estiu passat després de la filtració d’àudios interns d’ERC, en què membres de la direcció debatien com encobrir la participació de l’anomenada estructura B del partit en la difusió dels polèmics cartells. En aquell moment, la direcció va acusar Moya d’haver filtrat “informació confidencial de manera esbiaixada als mitjans”.

Tanmateix, Moya va denunciar que el seu acomiadament responia a un intent de silenciar-lo per a evitar que revelés tota la veritat del cas. Va ser una de les quatre persones a qui l’ex-responsable de compliment del partit, Xavier Mombiela, va voler sancionar, amb una proposta de sanció molt greu que incloïa la suspensió de militància i, fins i tot, l’expulsió.

Enrique Núñez, de 83 anys, fa un quart de segle que viu de lloguer al Bloc Tarragona, situat al carrer de Tarragona, a l’Eixample de Barcelona. Aquests darrers dos anys, ha vist com trenta-cinc dels pisos de l’edifici s’han convertit en allotjaments turístics. Tem que, quan s’acabi el seu contracte el juliol del 2028, la propietat no l’hi renovaran. Justament, és l’any en què el govern municipal de Jaume Collboni preveu d’eliminar els pisos turístics a la ciutat.

Mentrestant, continua oberta la pugna judicial entre la immobiliària Gallardo –propietària del bloc i interessada a convertir-lo sencer en habitatges d’ús turístic (HUT)– i l’ajuntament. Segons dades del primer d’abril, hi ha deu sentències favorables al consistori i set de contràries. Tant el consistori com la propietat han recorregut contra les sentències desfavorables.

Núñez denuncia que la convivència amb aquests apartaments és un patiment inacabable. Rebeca Pérez, portaveu del Sindicat d’Habitatge de l’Eixample, exigeix la renovació de tots els contractes actuals i la revocació de les llicències turístiques.

Trenta-cinc pisos amb llicència vigent

Dels 120 comunicats d’habitatge d’ús turístic tramitats per Gallardo, n’hi ha 35 de vigents. Segons fonts municipals, no es van poder revocar perquè no es va poder acreditar que no s’hi hagués començat l’activitat turística dins el termini legal de tres mesos des de la concessió de la llicència. En la resta de casos, es va declarar la ineficàcia dels comunicats i es van obrir expedients de revocació.

Així, ara mateix els veïns han de conviure amb un flux constant de turistes. Mentre Núñez i la seva dona paguen 1.200 euros mensuals de lloguer, una sola nit en un pis turístic del bloc pot costar entre 350 euros i 750, segons els anuncis de la gestora Arrivo Apartments.

Del soroll de les obres al malson quotidià

Les obres van començar el 8 de gener de 2023, després de les festes de Nadal. L’Enrique no en va rebre cap notificació i ho va saber pel sindicat veïnal. En plena pre-campanya de les municipals, la propietat va reformar una trentena de pisos per adaptar-los al lloguer turístic. “Era impossible de suportar”, diu. Les obres es van allargar set mesos.

Acabades les reformes, l’estiu del 2023, va començar el malson. Núñez té un pis turístic al damunt i un altre al costat. Explica que els sorolls, les festes i els incidents són continus. Turistes que arriben beguts de matinada, que piquen a timbres equivocats o vomiten a les escales i al celobert. “Un soroll, portada, crits… insuportable.”

Rebeca Pérez recorda que aquests casos no són aïllats i que cal fer pinya. “L’important és fer veure als veïns que no estan sols”, diu.

Enrique Nuñez al balcó del pis on viu de lloguer (fotografia: ACN / Blanca Blay). Incertesa i resistència

Alguns llogaters han aconseguit alternatives i se n’han anat. No és el cas de l’Enrique. “On vaig amb vuitanta-tres anys?”, es demana. “Si hi hagués un mercat lliure i assequible, encara, però ara és molt difícil.”

El Sindicat d’Habitatge explica que hi ha oberta una negociació amb la propietat, que s’ha aconseguit després d’una acció a la seu de Gallardo, ocupada el febrer pel Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya per exigir la renovació dels contractes. Pérez destaca que “la força col·lectiva permet canviar una mica les tornes”.

L’Enrique fa cara al tram final del contracte amb determinació: “Continuaré lluitant com la resta de veïns per poder quedar-me aquí.”

Una escletxa legal i una batalla als jutjats

El cas va esclatar la primavera del 2023. Llavors, Janet Sanz, tinent de batllia d’Urbanisme, va explicar que la propietat s’havia aprofitat d’una escletxa legal arran de l’anul·lació del Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) pel Tribunal Superior de Justícia espanyol el 2019. Això va obligar l’ajuntament a tramitar les llicències per ordre judicial.

El maig del 2023, després de fer-se públic el cas, Sanz va anunciar que es revocarien les llicències dels pisos que tenien contractes vigents, com el de l’Enrique. S’hi aplicaria la Llei de facilitació de l’activitat econòmica de la Generalitat, que permet de retirar la llicència si no s’exerceix l’activitat en els tres primers mesos.

Però el febrer del 2024, ja amb el govern de Collboni, es va aturar la revocació quan la propietat va impugnar els expedients. Fonts municipals expliquen que, en espera de resolucions definitives, aquestes comunicacions HUT “han perdut l’eficàcia i, per tant, no disposen de títol habilitant”.

El consistori admet la preocupació per les resolucions contradictòries i mantenen els recursos. “Caldrà veure com acaben els casos i si aquesta eina es consolida com una opció per a recuperar pisos turístics com a habitatges habituals”, indiquen.

El 2028, la fi dels pisos turístics?

El govern de Collboni manté l’horitzó del 2028 per fer desaparèixer els 10.000 pisos turístics legals actuals a la ciutat i recuperar-los com a habitatge habitual. Però el Sindicat d’Habitatge de l’Eixample no hi confia. “Pressionem l’administració, però la garantia és la nostra intervenció directa”, diu Pérez.

Hi veuen més promeses buides que accions efectives. “Sembla tot fraseologia que no es tradueix en res, no es trasllada a la pràctica”, conclou.

La Diputació de Barcelona ha reincorporat com a assessor de l’àrea de Presidència Tolo Moya, l’ex-responsable de comunicació d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que va ser acomiadat el juliol del 2024 arran del polèmic cas dels cartells contra els germans Maragall.

Segons que consta a la web de la institució, Moya va ser donat d’alta aquest dijous. Moya ha estat una de les figures assenyalades per l’anterior direcció d’ERC com a implicades en el disseny i difusió dels cartells, un episodi que encara ara és sota investigació interna al partit.

Intent de silenciar-lo?

Moya va ser acomiadat a l’estiu després de la filtració d’àudios interns d’ERC, en què membres de la direcció debatien com encobrir la participació de l’anomenada estructura B del partit en la difusió dels polèmics cartells. En aquell moment, la direcció va acusar Moya d’haver filtrat “informació confidencial de manera esbiaixada als mitjans”.

Tanmateix, Moya va denunciar que el seu acomiadament responia a un intent de silenciar-lo per a evitar que revelés tota la veritat del cas. Va ser una de les quatre persones a qui l’ex-responsable de compliment del partit, Xavier Mombiela, va voler sancionar, amb una proposta de sanció molt greu que incloïa la suspensió de militància i, fins i tot, l’expulsió.

No obstant això, la Comissió de Garanties d’ERC va considerar que la investigació era incompleta i calia ampliar-la amb nova informació. Quan Junqueras va recuperar la presidència del partit, Mombiela va ser rellevat i es va donar pas a una nova línia d’investigació amb la Comissió de la Veritat, presidida per Joan Tardà.

El rerefons de la pugna d’ERC a Barcelona: un contrapoder o l’ancoratge amb Junqueras?

Xavier Godàs, dirigent de Nova Esquerra Nacional, ha parlat sobre la reincorporació de Moya a la Diputació. “Aquí la qüestió clau és saber i conèixer quin pacte hi ha amb el PSC a la Diputació de Barcelona, pel qual hi ha noves contractacions d’assessors membres de la direcció i altres posicions rellevants al partit. El mateix per a l’AMB. I què implica això a nivell polític”, ha dit en un piulet.

Aquí la qüestió clau és saber i conèixer quin pacte hi ha amb el PSC a la Diputació de Barcelona, pel qual hi ha noves contractacions d'assessors membres de la direcció i altres posicions rellevants al partit.
El mateix per a l'AMB.
I què implica això a nivell polític. https://t.co/Qd3GvdgHDU

— Xavier Godàs (@XavierGodas) April 19, 2025

L’informe de Tardà i la nova web de Moya

L’informe presentat per Joan Tardà durant el congrés d’ERC a Martorell va implicar un gir en la lectura dels fets. Tardà va confirmar l’existència de l’estructura B dins el partit i va assenyalar com a responsables principals els tres vice-secretaris generals de comunicació del període 2019-2023: Sergi Sabrià, Oriol Lladó i Marc Colomer. Tolo Moya en va quedar exonerat, tot i que no va ser esmentat explícitament.

Alhora, Moya ha treballat en una pàgina web pròpia per explicar la seva versió dels fets. La web, creada el 19 de març, va estar operativa durant unes hores i llavors va deixar de ser accessible, tot i que fonts properes asseguren que ell continua treballant-hi i recollint informació. Moya hi defensava que havia estat “perseguit per motius polítics” i que el van voler vincular a l’estructura B “sense proves sòlides”. També assenyalava noms destacats, com ara Marta Rovira, Marc Colomer, Oriol Duran i Ernest Maragall, com a figures clau del cas.

El Tribunal Suprem dels Estats Units ha ordenat avui al govern que suspengui les deportacions emparades en l’anomenada Llei d’Enemics Estrangers emprada per la Casa Blanca per deportar immigrants irregulars a El Salvador.

“S’ordena al govern de no traslladar cap membre de la citada classe de detinguts des dels Estats Units fins a una nova ordre d’aquest Tribunal”, diu l’ordre del Suprem.

L’ordre afecta particularment els interns ara mateix del centre de detenció de Bluebonnet, al nord de l’estat de Texas, acusats de formar part de l’organització criminal Tren d’Aragua.

Per declarar aquesta organització com a entitat terrorista, l’administració Trump va emprar aquesta llei polèmica, redactada el segle XVIII per a l’ús en temps de guerra.

La llei només s’ha invocat en tres ocasions, la més recent durant la Segona Guerra Mundial per recloure civils dels EUA d’origen japonès en camps d’internament.

L’administració Trump va acabar emprant la llei per expulsar “en calent” els immigrants a qui identificaven com a membres d’aquesta organització criminal, independentment del seu estatus migratori i sense complir el protocol necessari.

Avui, dissabte 19 d’abril, les principals informacions de VilaWeb són aquestes:

• El rerefons de la pugna d’ERC a Barcelona: un contrapoder o l’ancoratge amb Junqueras? | Article d’Odei A.-Etxearte
• Carme Sansa: “Penso que la tragèdia de Ferrusola va ser sentir-se sola”
• Joan Todó: “Tota la vanitat se’n va en orris quan em diuen quaranta vegades el dia que sóc un inepte i un dropo”
• Els “raigs X” amb què els arqueòlegs volen canviar la història de l’Amazònia
• 20 llibres d’assaig per a regalar aquest Sant Jordi 2025
• Deu refranys de Pasqua, de cap a cap del país | “Dubtes de llengua” de Jordi Badia
• Les panades, símbol familiar, de tradició de Pasqua i de “rivalitats” històriques
• Del monestir de Montserrat al Montserratico de Madrid
• Mahmoud Khalil: Què diu, la meva detenció, sobre els Estats Units?
• El receptari antic que demostra que la salsa maonesa ja s’elaborava abans del segle XVIII a Menorca
• Llegir | “Bots i barrals” d’Ot Bou
• Les llàgrimes i les riallades | “L’opinió de…” de Jesús I. Català Gorgues

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Església de Nostra Senyora de Montserrat
C. de San Bernardo, 79, Madrid
Mapa a Google

Amb mil anys d’història a l’esquena, és ben lògic que el monestir de Montserrat n’hagi vistes de tots colors en el curs dels segles. Com a espai monàstic, no hi ha dubte, la destrucció soferta a mans de les tropes napoleòniques durant la guerra del Francès (1808-1814), juntament amb la posterior desamortització impulsada per Juan Álvarez Mendizábal (1835), va representar un sotrac ben profund, del qual no va començar a sortir fins el 1844. I, en termes de comunitat religiosa, ultra l’assassinat d’una vintena de monjos montserratins durant la guerra del 1936-1939, un dels episodis més traumàtics fou el de l’expulsió dels benedictins castellans del monestir a mitjan segle XVII.

La presència de nombrosos monjos i abats provinents de Castella des que Montserrat va passar a dependre de la congregació benedictina de Valladolid, el 1493, per decisió del rei Ferran el Catòlic, sens dubte va ajudar a fer créixer el pes, l’expansió i la influència del monestir a la península i més enllà, però alhora també va introduir una tibantor a l’interior de la comunitat que es va poder anar contenint, més o menys, fins a l’esclat de la guerra dels Segadors (1640-1652). Arran de la revolta de Catalunya contra la monarquia hispànica, la tensió latent va esclatar i la Generalitat, el 16 de febrer de 1641, va ordenar l’expulsió de tots els monjos castellans que s’hi allotjaven, inclòs l’abat del moment, Juan Miguel Espinosa.

El grup de benedictins castellans van posar rumb a Madrid, on el rei Felip IV els va acollir temporalment en un terreny als afores de la ciutat i els va donar permís per a erigir un monestir propi dedicat a la Moreneta al carrer de San Bernardo, a la zona de pas cap al camí de Burgos. Les obres del nou santuari de Nostra Senyora de Montserrat de Madrid, conegut popularment com el Montserratico, no van començar fins el 1668, ja en temps del regnat de Carles II, a càrrec de l’arquitecte de palau Sebastián Herrera Barnuevo i amb l’aportació econòmica del baró de Gilet, Pere Arnau Llansol de Romaní i Rabassa de Perellós. Els monjos, amb tot, no s’hi van poder traslladar fins el 1704, amb el recinte encara en construcció pels aires de grandesa que hi volia imprimir la monarquia. Però les arques reials, en plena guerra de Successió, eren buides i van donar únicament per a aixecar la façana principal (inspirada en la de l’església del Gesù de Vignola) i una de les dues torres, signades pel mestre barroc Pedro de Rivera.

D’ençà del 1740, data en què es van aturar definitivament les obres, el Montserratico va viure si fa no fa les mateixes vicissituds materials que Montserrat. Així, va patir l’efecte major de les guerres napoleòniques i de la desamortització de Mendizábal, arran de la qual es va convertir en presó de dones (La Casa Galera). I ja a la guerra del 1936-1939, amb quatre monjos màrtirs, es va transformar temporalment en sala de ball. Al final del conflicte, el monestir va tornar a ser ocupat pels benedictins, que durant molts anys van mantenir el costum diari de repicar a mitjanit les campanes per l’ànima de Felip IV, fundador d’un convent declarat monumento nacional el 1914 i restaurat profundament el 1988 pels arquitectes Antón Capitel, Antonio Riviere i Consuelo Martorell.

El monestir de Nostra Senyora de Montserrat a Madrid és ocupat actualment per menys d’una desena de monjos benedictins procedents de l’abadia de Santo Domingo de Silos (Burgos) i, malgrat que l’altar és presidit per una imatge de la Mare de Déu de Montserrat (feta per l’escultor portuguès Manuel Pereira) i que al final de la missa dominical de dotze encara hi entonen el Virolai (en castellà), a més de cants gregorians, l’abadia madrilenya pertany a la congregació de Solesmes i la mil·lenària catalana, en canvi, és vinculada a la de Subiaco, fundada pel mateix sant Benet el segle VI.

I una mica més: A tan sols vint minuts a peu del Montserratico, més al centre de Madrid, s’alça l’església de les Calatravas, a l’interior de la qual també podem trobar una imatge de la Moreneta… al costat de la Pilarica. Però l’element més destacat d’aquest temple cèntric és sens dubte el retaule barroc que el presideix, obra de José Benito Xoriguera, l’últim gran representant d’una important nissaga d’escultors catalans dels segles XVI i XVII.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Interior de l'església de Montserrat a Madrid, amb la Moreneta al fons. Fotografia: Wikipedia Detall de la Moreneta. Detall del retaule principal de l'església de les Cataltravas, obra de José Benito de Churriguera.

 

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The Washington Post · Terrence McCoy

Costa Marques, Brasil. A mesura que la tempesta s’acostava, els homes s’endinsaven més i més en les profunditats del bosc, a la recerca de pistes que revelessin un misteri centenari.

“Hem d’avançar uns cinquanta metres més”, diu l’arqueòleg Carlos Zimpel Neto un matí de final de gener, sense fer cas del rugit dels trons, mentre concentra la vista en la seva tauleta. “Aleshores, girem lleugerament cap a l’esquerra i, tot seguit, girem lleugerament cap a la dreta.”

L’arqueòleg deix la tauleta i, empaitat pels mosquits, s’endinsa en una selva remota que, ara fa més d’un segle, fou l’escenari d’un dels esdeveniments arqueològics més cèlebres de la història l’Amazònia: la descoberta de la vasta fortalesa militar portuguesa que, fa segles, s’alçava sobre el riu Guaporé. La localització de la fortalesa, abandonada per Portugal segles enrere i engolida posteriorment per la selva, suscità una pregunta que tant historiadors com arqueòlegs s’han esforçat a respondre d’aleshores ençà: què se n’havia fet, de la resta d’aquella ciutat?

Zimpel (centre) supervisa les feines d’excavació al jaciment de la fortalesa (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Els mapes i registres històrics contemporanis mostraven que la colònia portuguesa del segle XVIII, que en el seu apogeu va arribar a acollir un miler d’habitants pel cap baix, s’havia estès molt més enllà dels límits de la fortalesa. Al voltant de la construcció, suposadament, s’alçava una ciutat anomenada Lamego. Però l’espessa vegetació d’aquesta part del Brasil, propera a la frontera amb Bolívia, l’havia ocultada del tot –si més no, fins ara.

Gràcies a una tecnologia làser coneguda com a lidar, Zimpel i el seu equip han redescobert la colònia portuguesa perduda, i han tret a la llum un intricat sistema urbà de canals, carreteres i fortificacions militars, a més de restes abundants d’estructures de pedra.

El descobriment, anunciat l’octubre passat, no és sinó el darrer exemple de la importància del lidar en la nova era de descobriments a l’Amazònia. Aquest sensor làser, que pot instal·lar-se en un avió o en un dron, ha proporcionat als científics una mena de “visió de raigs X” de la selva, atès que els permet de penetrar en la vegetació per revelar els secrets de la selva tropical més gran del planeta.

De dalt estant, l’única cosa que s’aprecia de l’entorn de la Fortalesa Reial Príncipe da Beira és vegetació i més vegetació.

Vista d’ocell del riu Guaporé (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Durant segles, la selva havia convertit les restes d’aquesta colònia perduda en un secret aparentment inexpugnable. Aleshores arribà el lidar.

Les imatges que aquest sistema revelà de l’entorn de la fortalesa coincidien perfectament amb un mapa dibuixat per un espia espanyol a mitjan segle XVIII, en què apareixien carreteres, canals i, fins i tot, una segona fortalesa.

Els murs de pedra d’una tercera instal·lació militar, coneguda pels vilatans com “el laberint”, van arribar a acollir un batalló portuguès i una bateria de canons.

Els descobriments del lidar a l’Amazònia s’estenen més enllà dels límits geogràfics del Brasil. A Bolívia, els arqueòlegs han emprat la tecnologia per a revelar rastres de “traces d’un urbanisme del qual no s’havia tingut mai constància a l’Amazònia”, segons que explica un article publicat a la revista Nature l’any 2022, que inclou proves de l’existència de piràmides de 18 metres d’alçària i de sistemes elaborats de rec i de gestió de l’aigua. A l’Equador, el lidar ha ajudat a localitzar “agrupacions de monuments, places i carrers” d’una escala semblant a la dels assentaments maies de Mèxic i Guatemala, segons un estudi publicat l’any passat a la revista Science.

Aquestes revelacions han fet trontollar els fonaments d’una de les teories més prevalents sobre el desenvolupament històric de l’Amazònia: que el sòl de la regió no era prou ric per a sustentar la mena de societats agràries complexes que sí que aparegueren en unes altres parts de l’Amèrica Llatina. Les proves de l’existència d’aquesta mena de societats han estat ací durant segles: l’únic problema és que als experts els mancaven les eines per a poder-les a veure.

Zimpel, seguint un mapa digital construït a partir d’imatges de lidar, emergeix del bosc. A través de la pluja, observa la clariana en què, una volta, ara fa segles, s’erigí la ciutat de Lamego. La majoria de les estructures de la ciutat, fetes d’argila i fulles de palmera, fa segles que van desaparèixer.

Detall de les restes de la colònia portuguesa que envoltava la fortalesa (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Però no tot havia desaparegut per sempre. En un racó, Zimpel assenyala els fonaments d’una església portuguesa; més enllà, es veuen trossos de ceràmica entre 1.200 i 2.000 anys d’antiguitat. Són obra d’alguna societat indígena avançada, explica Zimpel, a qui els experts també atribueixen l’autoria dels grans geòglifs circulars de la zona, visibles tan sols amb el lidar i molt anteriors a l’arribada dels portuguesos.

Zimpel, en aquest sentit, explica que el lidar no tan sols ha tret a la llum l’existència d’una colònia perduda: també ha ajudat a reescriure, en termes més generals, la història de l’activitat humana a la selva.

Aixecant la “catifa” de l’Amazònia

La inescrutabilitat de l’Amazones ha turmentat els exploradors durant segles i segles, i n’ha enviat molts a la bogeria o a la mort.

Theodore Roosevelt, que va travessar la selva a començament del segle XX, descrigué l’Amazònia com “la terra de les possibilitats desconegudes”. Per a l’aventurer britànic Percy Fawcett, que desaparegué al Brasil mentre cercava una ciutat perduda, la selva era “el darrer gran espai en blanc del planeta”.

Aquests darrers anys, el lidar ha ajudat a omplir aquests espais en blanc.

Zimpel mostra unes peces de ceràmica, entre 1.200 i 2.000 anys d’antiguitat, trobades a prop de la fortalesa (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Inventat als anys seixanta per la indústria aerospacial, el lidar mesura la distància que el separa d’un objecte concret a còpia d’emetre-hi un làser i cronometrar-ne el temps que triga a rebre’n el reflex. En acoblar-se a un avió –o, com sol ser més habitual avui dia, a un dron–, el lidar és capaç de recollir milions de dades i convertir-les en una imatge topogràfica extraordinàriament precisa del paisatge que s’oculta sota terra. En el cas de l’arqueologia, els avantatges del lidar són evidents: en qüestió de setmanes, la tecnologia permet de fer una feina que, fins fa poc, podia allargar-se durant dècades i més dècades.

“És com si aixequéssim una catifa”, explica Eduardo Neves, director del Museu d’Arqueologia i Etnologia de la Universitat de São Paulo. “Amb una petita estirada pots veure tot allò que hi ha quedat sota”, explica.

Aquests darrers quinze anys, a mesura que els avenços tecnològics han abaratit els costos de la tecnologia, el lidar ha transformat l’arqueologia moderna i ha permès de descobrir ciutats perdudes per tot el món, de l’Amèrica Central al Sud-est Asiàtic. En aquesta remota part del Brasil, Zimpel n’ha trobat més que no hauria imaginat mai.

Explorant “el laberint”

La història personal de Zimpel amb la fortalesa es remunta a l’estiu del 2016, quan visità l’estructura per primera vegada després d’un llarg viatge amb cotxe per l’estat de Rondônia, fortament desforestat.

A prop de la fortalesa, hi quedava un llogaret anomenat quilombo, poblat per descendents d’africans esclavitzats. Un dels seus habitants era Elvis Pessoa, president de l’associació de veïns i guia turístic local, que explicà a Zimpel la història del seu poble.

El segle XVIII, quan les tensions entre portuguesos i espanyols pel control de la regió eren a punt d’esclatar, Portugal decidí de construir la fortalesa colonial més gran que havia construït fins aleshores al continent. Per a completar el projecte, milers d’esclaus africans van ser enviats en vaixells fluvials des de la llunyana costa brasilera.

Quan les potències colonials van resoldre finalment la disputa territorial, l’estructura perdé la seva importància estratègica. Els portuguesos, que havien dedicat una petita fortuna a mantenir la colònia, abandonaren tant la fortalesa com els esclaus que l’havien construïda.

Zimpel, a la fortalesa (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Mentre xerraven, Zimpel esmentà que era professor d’arqueologia de la Universitat Federal de Rondônia. Això va cridar l’atenció de Pessoa, que li digué que hi havia més estructures ocultes en el bosc, agrupades entorn d’un punt molt peculiar al qual els vilatans anomenen “el laberint”. No voldria pas fer-hi un cop d’ull?

En un primer moment, Zimpel s’hi mostrà reticent. Però, una volta a les profunditats del bosc, l’arqueòleg es trobà amb unes vistes inaudites: files i files de murs de pedra de 4,5 metres d’altura; arcs de porta i fonaments de pedra de tota mena.

L’arqueòleg no trigà a posar-se a excavar, primer amb Pessoa i, més endavant, amb el seu germà, Santiago, que n’agafà el relleu després de la mort de Pessoa l’abril del 2023. Paral·lelament, l’arqueòleg es dedicà a estudiar els mapes de la colònia traçats per portuguesos i espanyols a mitjan segle XVIII. Va ser aleshores que començà a sospitar que allò que havia vist era la colònia portuguesa perduda. Però no podia estar-ne segur –no sense lidar, si més no.

Santiago Pessoa, germà d’Elvis Pessoa (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

El 2022, el seu company de professió Eduardo Neves, director del Museu d’Arqueologia i Etnologia de la Universitat de Sao Paulo, rebé una subvenció considerable de la National Geographic Society per a fer servir el lidar en projectes arqueològics a l’Amazònia. Neves, coordinador d’un consorci acadèmic anomenat Amazon Revealed, es proposà l’objectiu d’explorar una cinquantena de jaciments. Zimpel ja en tenia un present.

L’any següent, després de deu dies d’exploració amb lidar, Zimpel finalment obtingué la resposta a la pregunta que feia tant de temps que ell i els seus companys de professió es feien: les imatges del lidar coincidien gairebé perfectament amb els mapes del segle XVIII.

La història, en perill

Però les ruïnes han quedat en perill de tornar a perdre’s pràcticament tan bon s’han descobert.

L’assentament portuguès, com molts vestigis de l’antiguitat amazònica, es troba en una zona coneguda com l’arc de la desforestació, la franja del sud de l’Amazònia on es concentra la desforestació. L’estiu passat, quan els incendis arrasaren aquesta part de la selva, el bosc que protegia les ruïnes desaparegué sota les flames.

Els vilatans del poble, envoltat de grans ramaderies i plantacions de soja, creuen que els incendis van ser provocats amb l’objectiu de desbrossar el terreny.

“No vam pensar mai que el foc arribaria tan a prop nostre”, explica Nucicleide da Paz Pinheiro, que es va convertir en president de l’associació de veïns després de la mort d’Elvis Pessoa. “El 80% del nostre bosc va quedar calcinat”, afegeix.

Nucicleide da Paz Pinheiro esdevingué presidenta de l’associació de veïns del poble després de la mort de Pessoa (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Mesos més tard del foc, aquest gener, Zimpel tornà a la selva empès per la urgència. Volia veure què n’havia quedat, de les ruïnes. Però també volia veure què més podia descobrir-hi. Cada nova descoberta l’ajudaria a l’hora de demanar a les autoritats brasileres que protegissin legalment el bosc com a punt d’interès arqueològic.

El dany dels incendis, explica Zempel, ha estat substancial, però no tan greu com havia temut en un principi.

L’arqueòleg mira la seva tauleta i analitza el mapa creat pel lidar, que mostra indicis evidents d’activitat humana. En un punt del mapa, l’arqueòleg localitza un barranc poc profund que s’allarga durant metres, en una recta perfecta. Després, a poca distància, en localitza un altre. Al costat d’aquestes línies troba les restes d’un gran edifici de pedra. És cobert de fang i vegetació, explica, però sembla que ha quedat intacte del foc.

Detall d’un objecte no identificat, parcialment recobert per la vegetació, que es creu que prové d’una granja que es construí prop del poble als anys vuitanta (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Fa un pas enrere per admirar-lo.

“Aquesta és una de les estructures més grans que hem vist ací. Hi ha moltes més cases ací fora que no pensàvem”, diu.

Els mosquits no deixen de brunzir. Zimpel consulta el mapa novament i, tot seguit, torna a desaparèixer en la immensitat del bosc.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

És l’excepció. És l’únic lloc on els crítics amb el lideratge d’Oriol Junqueras a ERC aspiren a exercir un contrapès intern a l’hegemonia que ell va consolidar en la segona part del congrés nacional, el març passat. Junqueras deixava enrere llavors la fotografia d’unes bases dividides en les eleccions internes del desembre. La candidatura d’Eva Baró, afí a Junqueras, s’enfronta amb la llista de Creu Camacho, impulsada pels sectors de Nova Esquerra Nacional i Foc Nou. La federació barcelonina d’Esquerra ha tingut, tradicionalment, dinàmiques pròpies i ha estat un bastió territorial clau perquè concentra més militants. Actualment, un miler. L’elecció de la cap de files del grup municipal, Elisenda Alamany, com a secretària general i mà dreta de Junqueras va marcar un punt d’inflexió. Allò que per a uns és positiu, perquè pot garantir més influència en l’executiva nacional i més comprensió cap a les dinàmiques pròpies, és percebut pels altres com un reforçament del comandament únic al partit, d’una jerarquia executiva que s’allunya de la vella ànima assembleària d’Esquerra. La mateixa que fa dues dècades va forçar la direcció a oposar-se a l’estatut.

Per què Barcelona? Hi tenen, realment, possibilitats, els crítics? La candidatura Dignitat Republicana es va formar després d’analitzar el suport que Nova Esquerra Nacional i Foc Nou hi van obtenir en els avals abans del congrés del desembre i a partir també del convenciment que tenien possibilitats de guanyar, segons fonts consultades. Així mateix, parteixen de l’anàlisi que els avals no es poden homologar als vots i que sovint els crítics tenen un coeficient multiplicador més alt perquè, proporcionalment, obtenen menys avals que no pas vots. Igual que en el congrés nacional, són avals únics, cada militant només es pot decantar per una sola candidatura. Encara en registren i no s’han de lliurar fins dimarts. La recollida d’avals forma part, de fet, de la campanya electoral interna, perquè hi ha pocs dies entre la validació i les eleccions barcelonines, dissabte vinent. Entremig, hi haurà, a més, un debat.

La interpretació dels crítics contrasta amb el convenciment de la candidatura de Baró, Endavant Barcelona!, que guanyaran la batalla interna. Baró, afí a Junqueras, compta amb Lourdes Arrando com a aspirant a la secretaria general i presenta la seva llista com la unió de les dues opcions que es van disputar la federació l’octubre del 2023. Patrícia Gomà va perdre llavors per tan sols 23 vots. Després, allò que havien estat dos sectors es va unir en l’opció fallida d’entrar al govern de Jaume Collboni, i Gomà i Ester Capella van donar suport a Junqueras en la pugna amb els roviristes. Això els porta a demanar ara que tothom vagi a l’una i que es puguin guarir les ferides obertes pel congrés.

Els crítics, tanmateix, assenyalen que el suport que van tenir les candidatures de l’actual presidenta de la federació i de Gomà s’ha mogut: tant els militants enquadrats abans amb Marta Rovira i Ernest Maragall, com els de Foc Nou, que el 2023 van donar suport a l’una o altra. Les eleccions demostraran en quina mesura. Barcelona s’ha convertit, salvant les distàncies, en un mirall a petita escala d’allò que va ser el congrés del desembre. La unió de Baró i el sector de Gomà els garanteix un suport majoritari a llocs com el Poblenou, segons fonts consultades. Però els crítics aspiren a ser forts a l’Eixample (Camacho en presideix el casal) i Gràcia, d’on prové el seu número dos, Miquel Colomé. Són dos dels més nombrosos en militants. Al centre del debat polític hi ha la gestió de la polèmica assemblea de l’Orfeó Martinenc. Baró i la direcció que encapçala van ajornar el congrés per debatre i decidir el pre-acord per a entrar en el govern de Collboni, en veure desbordada l’assistència. Van assegurar que el tornarien a convocar, però no ho van fer, diuen, perquè no van poder preservar que només es votés en clau barcelonina.

La lluita interna entre els dos sectors majoritaris al partit havia esclatat, la pèrdua de la votació hauria pogut debilitar les aspiracions de Junqueras, la direcció pilotada per Rovira negociava la investidura de Salvador Illa i molts dirigents van convenir que entrar en el govern barceloní i votar la presidència socialista a la Generalitat no eren compatibles, tenint en compte també que ERC sustenta també la governabilitat de Pedro Sánchez al congrés. Aquell pre-acord s’ha fet vell. La legislatura municipal ha passat l’equador i ni Baró ni Camacho defensen de rescatar-lo per aliar-se al govern amb el qui serà el rival d’ERC a les municipals, molt probablement d’Alamany. Però el congrés va restar pendent. La llista dels crítics ha agafat la cua de l’Orfeó per bandera i proposa de convocar una votació en línia abans de l’estiu. La de Baró promet de convocar una assemblea els mesos vinents perquè la militància ho debati, després d’haver avaluat la situació amb el grup municipal i amb el PSC. Tan sols si hi hagués una nova proposta en ferm per a entrar al govern convocarien el congrés.

Mentrestant, a la seu nacional, al carrer de Calàbria, s’encomanen a l’autonomia municipal, amb el convenciment que allò que passi a Barcelona ho haurà de decidir la federació del partit. Però a ningú no li passa per alt que les condicions polítiques han canviat i que ara els contres poden pesar més que no els arguments favorables a integrar-se a l’executiu municipal. Sigui com sigui, s’espera que les eleccions internes del dissabte 26, ara ja sí, tanquin el llarg procés congressual d’Esquerra, si més no la pugna entre sectors.

És un començament tan preciós que m’agrada tornar-hi de tant en tant. “Vaig aprendre a llegir quan tenia cinc anys, a la classe del germà Justiniano, al Col·legi de la Salle, a Cochabamba, Bolívia. És la cosa més important que m’ha passat a la vida. Gairebé setanta anys després recordo amb nitidesa com aquesta màgia, traduir les paraules dels llibres en imatges, va enriquir la meva vida, trencant les barreres del temps i de l’espai permetent-me de viatjar amb el capità Nemo vint mil llegües de viatge submarí, lluitar amb d’Artagnan, Athos, Porthos i Aramis contra les intrigues que amenacen la reïna en temps del sinuós Richelieu, o arrossegar-me per les entranyes de París, convertit en Jean Valjean, amb el cos inert de Màrius a coll.”

L’he tornat a rellegir aquesta setmana: és el discurs de Mario Vargas Llosa davant el rei de Suècia, l’any 2010, quan va rebre el premi Nobel de literatura. Em passa una cosa, amb ell, que em passa amb ben poca gent, i és que se me’n fot què digués i què pensés. El meu cos, no inert, però immòbil, ha viatjat tantes llegües al seu coll, que tant se me’n dóna l’espanyolisme de pa sucat amb oli, el seu discurs incendiari del 8 d’octubre; i entenc les crítiques d’aquests dies, entenc la ràbia que van sembrar les seves arengues reaccionàries, entenc l’exigència ètica de no perdonar frívolament els pecats dels autors que admirem, però a l’adolescent que no es podia moure de la roca de Mallorca on llegia, obsessionat, La fiesta del Chivo, li era tan insignificant el Vargas Llosa polític, l’intel·lectual amb pudor de caliquenyo, tan minúscul al costat del prodigi literari, com irrellevant li hauria semblat, a aquell marrec de Cochabamba, la ideologia de Jules Verne o de Victor Hugo.  

El detall que m’emociona més del seu discurs és el reconeixement del mestre, l’adult que té present el nen petit que porta dins, i que recorda el germà que els va ensenyar a llegir; i, potser per un excés de sensibleria, em fa caure gairebé una llàgrima imaginar-me una colla de criatures assegudes davant un pupitre, tot recitant les vocals, i pensar que se’n recordaran tota la vida, del raig de sol ataronjat que travessa la finestra de la classe, un dia qualsevol, mentre els ensenyen a llegir. La lectura et fa viatjar en submarí, però et porta també a la classe on en vas aprendre; la lletra de pal, els quaderns de cal·ligrafia. Aquests dies, pensant en Vargas Llosa, i recuperant el seu discurs, m’ha vingut a la memòria la veu dolça i amorosa de Núria Catalán, que a quart de primària ens va llegir tot El zoo d’en Pitus, i he solcat en la meva arqueologia sentimental aquella màgia que enriquiria qualsevol vida: les paraules, convertides en les imatges d’una colla de nens que s’organitzen per ajudar l’amic malalt. La portada misteriosa de El fugitiu de Queragut, dels Grumets de la Galera; i com la sal de la platja em va estrafer el llom de l’exemplar de Harry Potter i l’Orde del Fènix que em vaig endur de casa del meu amic Oriol, que ja no se’n deu ni recordar, i me’l vaig haver d’acabar aguantant feixos de pàgines amb cura; i quan, ajaçats a l’entrecuix del món, Marta Castillon ens va fer descobrir per primera vegada La plaça del diamant, que potser és la cosa més important que m’ha passat no sé si a la vida, però sí com a lector. “Contents…”

Vaig aprendre a llegir de petit, a la classe dels Sols, amb la Viqui, però en vaig aprendre de debò remenant la llibreria de casa dels meus avis, ajagut al parquet, fullejant llibres que ni tan sols entenia, purament perquè veia com els llegien ells, al sofà, i com en parlaven amb els amics que els venien a veure, i jo, innocent, que tot just ensumava la màgia, i que només volia imitar-los, i fer la volta al món amb ells, que és l’única cosa que he volgut sempre de debò. 

D’escriure, no sé quan en devia aprendre, però qui me’n va ensenyar de debò va ser Dolors Ribera. Ens devia fer classe cinc vegades per setmana, a dotze anys, perquè vaig tenir la sort que, al meu institut, a les hores estipulades de català se n’hi afegien tres més d’una assignatura que llavors en dèiem Comprensió Lectora, i la Dolors ens hi feia llegir Calders, un conte darrere un altre, i escriure cada dia una redacció, de l’extensió d’una pàgina sencera, per a l’endemà. “Divagues”, m’escrivia amb bolígraf vermell. O, en els moments més entusiàstics, un lacònic “Bé”. La Dolors era una mestra extraordinària, dura, estimulant. Hi ha qui en diria de la vella escola, i potser és això, la vella escola: sabia que només ens havia d’ensenyar a llegir i escriure. “Heu de llegir”, repetia sempre com una pregària. Aquest mes fa dos anys que es va morir i jo no podré deixar mai de donar-li les gràcies cada vegada que penso en ella. 

L’altre dia, parlant amb Ingrid Guardiola, autora d’una de les lectures que he fruït més últimament, La servitud dels protocols, em va dir que estem perdent la intimitat, atrapats en el forat negre de l’angoixa digital, connectats tota l’estona, en una espiral que mai no ens deixa reposar del tot. I què és la intimitat, li vaig demanar. “La intimitat és permetre’s la possibilitat de desaparèixer, d’estar en la immanència, i de ser una ruïna d’un mateix, de no forçar una identitat”, em va respondre. Vaig pensar de seguida en la literatura. En un món que, com diu Guardiola, ja gairebé no ens deixa cap engruna de misteri, cap racó per a explorar, llegir és el primer fil d’Ariadna per a tornar-nos a trobar a nosaltres mateixos: al capdavall de la lectura, hi ha el nostre nen interior. 

Aquesta sola idea, despullada, ja em toca la fibra: “Vaig aprendre a llegir quan tenia cinc anys, a la classe…”