La Maria és una jove de vint-i-set anys, ex-tutelada per la DGAIA, que va passar per tres centres d’acollida diferents durant la seva infància i adolescència. En una entrevista a El suplement de Catalunya Ràdio, ha explicat que actualment estudiava un doble grau a la universitat, i que se sentia orgullosa d’allò que ha aconseguit, en part, gràcies al suport i l’empenta que va rebre d’alguns educadors socials, que sempre van creure en les seves capacitats. Tanmateix, ha explicat que la realitat de moltes de les seves companyes al centre havia estat molt diferent.

De fet, la Maria ha explicat que no l’havien sorpresa les notícies aquests dies, quan s’han fet públics els casos de violacions a noies menors dels centres tutelats per la DGAIA per part d’homes que s’hi posaven en contacte per les xarxes socials i les prostituïen fora dels centres. Explica que convivia amb moltes noies que sortien amb persones molt més grans que elles: “Eren relacions de risc: a canvi d’un llit, de menjar, de diners, de drogues…” Diu que per als educadors, era molt difícil de controlar quan s’escapaven, i que a tot estirar avisaven els Mossos. Diu que algunes companyes ho feien per diners, i unes altres per sentir companyia, sentir-se estimades i per evadir-se del centre.

“És possible que la situació hagi empitjorat molt pel que fa a les noves tecnologies. No hi ha control parental als mòbils”, alerta. Recorda que quan ella era adolescent, no disposaven de mòbils amb accés a les xarxes socials, i que, per tant, el contacte amb els agressors de fora dels centres era menys fàcil. Tanmateix, igualment es donaven aquestes situacions desiguals, en què un home s’aprofitava de la vulnerabilitat d’una de les menors del centre: “Són uns autèntics fills de la gran puta. No t’hauries d’aprofitar d’una situació de vulnerabilitat”, diu.

Actualment, diu, moltes d’aquestes companyes que van tenir relacions problemàtiques amb homes més grans de fora del centre tenen una vida difícil: “La vida no els ha anat gaire bé. Tenen molts fills, alguns també han entrat a la DGAIA, no tenen estudis, i es droguen. Quan de petit la família t’abandona, creus que estàs predestinat que la vida i la gent et maltracti, penses que t’ho mereixes.”

El dia a dia als centres de menors

La Maria ha relatat també com era el dia a dia als centres de menors: “Va ser molt traumàtic, amb faltes de respecte constants. Intentaven fer que s’assemblés a una casa, però mai ho era. Hi havia robatoris, fugides… els educadors anaven canviant, i la directora no hi era sempre”, recorda. La Maria va entrar en un centre de menors quan tenia tres anys, per problemes familiars, i després va estar en una família d’acollida dels set anys als catorze, quan va haver de tornar a un centre de menors fins a assolir la majoria d’edat. Dels catorze anys als divuit, va arribar a estar en tres centres diferents. “Això et marca de per vida”, resumeix.

Amb tot, considera que cal millorar l’atenció a les famílies, que considera el pilar fonamental per als infants, i abaixar les ràtios d’educadors-menors: “Cal ajudar les famílies. Algú treballa amb la mare i el pare? Se n’obliden. I cal també donar més atenció i més afecte als nens, amb un educador per cada vuit o deu nens, no li dones l’atenció que mereix.”

Quan la Maria va ser major d’edat, se’n va anar amb la seva família. Però denuncia que hi ha moltes companyes que quan fan divuit anys no tenen lloc on anar, i gairebé mai se’ls ofereix un lloc on anar a viure: “És molt difícil complir els requisits perquè et donin un pis. Per exemple, no haver robat o no drogar-te”, detalla.

Lloc: Arenys de Mar

Lloc: Horts Municipals del Bareu

La quinzena Trobada de Poetes, que organitza anualment l‘Obra Cultural Balear (OCB) de Formentera, aplegarà avui i demà vuit poetes dels Països Catalans, en un certamen que homenatjarà Josep Maria Llompart ara que se’n celebra el centenari del naixement, amb el títol “Formentera, pont de poesia”. Els poetes que hi participaran són: Pep Tur, Pere Gomila, Josep Antoni Soldevila i Miquel Lluís Muntané, Biel Mesquida, Begonya Pozo, Joan Ferrer i Maria Teresa Ferrer. A més, els recitals seran acompanyats per l’actuació musical de M. José Cardona.

Maria Teresa Ferrer, poetessa i presidenta de l’OCB de Formentera, explica a VilaWeb que aquest festival està molt consolidat i que vol ser un pont cultural: “Formentera es  mereix de ser referència cultural, els llocs petits tenim tendència a mirar sempre mira cap als altres llocs, però a ella no la miren i practiquen un centralisme que oblida les perifèries. És important que els llocs grans s’obrin i això no passi. Aquest festival és un acte modest de petit format, amb poc pressupost, que es fa amb moltes ganes i que és una referència i un punt de trobada de tots els territoris de parla catalana.”

Pilar Arnau: “A partir de la detenció, Josep Maria Llompart va fer un canvi”

Amb el títol “Formentera, pont de poesia”, la Trobada de Poetes d’enguany es farà en dos espais diferents: el Centre Antoni Tur, Gabrielet, avui, i l’IES Marc Ferrer demà. Els recitals començaran tots dos dies a les vuit del vespre.

“Llompart va transformar cada paraula en una declaració d’amor a la seva terra”

Lloc: Base Nàutica d'Arenys

Dotze morts pel cap baix i vint persones més han resultat ferides en un atac rus a gran escala sobre la capital ucraïnesa, Kíiv, i altres ciutats del país, segons que han informat les autoritats locals i estatals. Entre els ferits, hi ha dos nens.

“Lamentablement, quatre persones han mort com a resultat d’un atac enemic a la regió de Kíev aquesta nit”, ha anunciat el governador regional, Mikola Kalashnik, en un comunicat difós a través del canal oficial de Telegram. A la mateixa publicació, Kalashnik ha concretat que dues persones van ser descobertes mentre extingien un incendi al districte d’Obukhiv i que una altra persona va morir a la zona de Buchanan, sense que hagi transcendit de moment més informació sobre les víctimes mortals.

Entre els ferits es troben un home de 59, que va ser aconseguit per la metralla al districte de Bila Tserkva, patint diverses ferides a la cara. A més, el servei estatal d’Emergències d’Ucraïna ha notificat la mort d’una persona de setanta-set anys a la regió de Mikolaiv, on a més s’han comptabilitzat cinc ferits pel cap baix, inclosa una adolescent. Entre els ferits, hi ha dues dones en estat greu. “Es proporciona tota l’assistència mèdica necessària al lloc, sense necessitat d’hospitalització”, es llegeix en un comunicat difós per Kalashnik.

Tot i que no s’han registrat víctimes mortals ni ferits en altres punts de la capital, això no impedeix que els atacs russos hagin aconseguit altres zones com Brovarski i Obukhivski.

A conseqüència dels llançaments sobre aquest territori, fins a 210 persones han hagut de ser evacuades de casa seva i diversos edificis residencials han quedat destruïts.

Ahir, quinze ciutadans pel cap baix van ser ferits a Kíiv, capital d’Ucraïna, en un nou atac rus amb avions no tripulats contra unes quantes zones del país

Avui, diumenge 25 de maig de 2025, aquestes són les principals informacions del diari:

• Jordi Isanta: “Va ser violència gratuïta; n’apallissaven un, i després el següent”
• Ja no hi ha redós per a Mazón | ANÀLISI D’ESPERANÇA CAMPS
• Ferran Adrià: “Tancar el Bulli va ser una de les millors decisions de la meva vida”
• Crit d’alerta per l’alt risc de suïcidi entre els veterinaris
• Arriba el cotxe elèctric que ho pot canviar tot: BYD vol conquerir el mercat europeu
• Elna recorda avui la massacre del 1285 a mans dels francesos
• Envellida, sigil·losa i sospitosa de sabotatge: què cal saber de la “flota fantasma” de Rússia
• Addictes a la mort (de paper)
• Pau Minguet: “La intenció és empeltar l’art contemporani amb espais singulars del Canal d’Urgell”
• La por i la vergonya | MAIL OBERT DE MERCÈ IBARZ
• La tradició en escriptura és la tradició del nou | CLOSCADELLETRA

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Elna (El Rosselló) commemora avui la massacre del 25 de maig de 1285, quan els catalans foren víctimes d’una croada decidida pel papa i el monarca, ambdós francesos, amb la intenció de destituir el rei Pere el Gran. Aquell dia la població d’Elna fou assassinada i bona part d’ella cremada dins la catedral on hi van passar escenes horribles.

Els actes començaran amb la celebració d’una missa en català a la Catedral d’Elna, on van tenir lloc els actes més greus ara fa 740 anys. Posteriorment hi haurà els parlament de Daniela Grau Humbert per la Comissió organitzadora i de Josep Puig i Torres secretari de l’IPECC i una ofrena floral als Jardins de la Catedral davant la placa commemorativa dels fets del 25 de maig del 1285. Un dinar i una visita als llocs més emblemàtics de la població rematarà la jornada.

Pels organitzadors la commemoració s’inscriu en el marc de la denúncia de la colonització francesa, que s’ha fet popular en molts altres punts del planeta i que consideren que ha d’arrelar a la Catalunya Nord “que des dels anys seixanta del segle passat ha començat a denunciar també l’imperialisme francès”.

Després de perdre la final de la Lliga de Campiones, la futbolista del Barça, Aitana Bonmatí, ha afirmat que no sempre es guanya i ha assegurat que aquesta derrota els hi servirà per aprendre. La número u del món ha entomat al mea culpa, i ha afirmat que en la primera part del partit l’equip no ha jugat al nivell que ho fan habitualment, el que les ha penalitzat. A més, ha afegit que en la segona part com millor estaven, l’Arsenal els ha marcat el gol de la victòria. Just el que confessa que els hi ha faltat a elles, el gol. “No ha estat el nostre millor partit en l’àrea rival. No hem sabut materialitzar les accions”.

Per què s’ha fet onejar una senyera durant la celebració de l’Arsenal per la victòria de la Lliga de Campiones?

Bonmatí ha assegurat que ha estat una derrota frustrant. I ha volgut tenir un record pels seguidors del Barça que s’han desplaçat fins a Lisboa: “Em sap molt de greu per la gent que ens segueix i treballa per nosaltres”. Malgrat tot ha volgut veure la part positiva de tot plegat: “Ens ho hem de prendre com un aprenentatge.  Cal continuar i aixecar-nos perquè la vida no s’acaba amb una derrota.”

Després de perdre la final de la Lliga de Campiones, la futbolista del Barça, Aitana Bonmatí, ha afirmat que no sempre es guanya i ha assegurat que aquesta derrota els hi servirà per aprendre. La número u del món ha entomat al mea culpa, i ha afirmat que en la primera part del partit l’equip no ha jugat al nivell que ho fan habitualment, el que les ha penalitzat. A més, ha afegit que en la segona part com millor estaven, l’Arsenal els ha marcat el gol de la victòria. Just el que confessa que els hi ha faltat a elles, el gol. “No ha estat el nostre millor partit en l’àrea rival. No hem sabut materialitzar les accions”.

Per què s’ha fet onejar una senyera durant la celebració de l’Arsenal per la victòria de la Lliga de Campiones?

Bonmatí ha assegurat que ha estat una derrota frustrant. I ha volgut tenir un record pels seguidors del Barça que s’han desplaçat fins a Lisboa: “Em sap molt de greu per la gent que ens segueix i treballa per nosaltres”. Malgrat tot ha volgut veure la part positiva de tot plegat: “Ens ho hem de prendre com un aprenentatge.  Cal continuar i aixecar-nos perquè la vida no s’acaba amb una derrota.”

La dona que aquest migdia ha tingut un accident mentre feia espeleologia a l’Avenc de la Crisi, al terme municipal de Tortosa (Baix Ebre), ha mort. L’equip de rescat n’ha certificat la defunció aquesta tarda una vegada ha pogut arribar on era el cos. Els serveis d’emergències han rebut l’avís a les 12.52 d’un grup de sis persones que feia una ruta per la cova quan una d’elles ha tingut un accident. Arran d’això, els Bombers de la Generalitat han activat un equip de rescat amb dotze dotacions, efectius del Grup d’Actuacions Especials (GRAE), un helicòpter i una unitat conjunta amb el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), que també ha mobilitzat tres unitats terrestres i un equip de psicòlegs.

Els bombers han accedit a l’avenc per rescatar-la i la resta de membres del grup han pogut sortir-ne pel mateix peu, sense cap incident. Els Mossos d’Esquadra han activat patrulles de seguretat ciutadana i les unitats de subsol i de muntanya per poder fer la investigació judicial al lloc dels fets.

La dona que s’ha accidentat en practicar espeleologia a l’Avenc de la Crisi, ha perdut la vida.

Més informació, a la nota de premsahttps://t.co/SMUNQzeOPB@semgencat @mossos https://t.co/9NiqpY2ZGw

— Bombers (@bomberscat) May 24, 2025

Els bombers han hagut de dur a terme almenys set rescats més al medi natural avui, sobretot per caigudes que han deixat ferits de poca gravetat. Les operacions han estat a Setcases (Ripollès), al Puigsacalm a la Vall d’en Bas (Garrotxa), a Cadaqués (Alt Empordà), a Peramola (Alt Urgell), a Rialp (Pallars Sobirà), al Pont de Suert (Alta Ribagorça) i a Sant Climent de Llobregat (Baix Llobregat). Aquest darrer accident ha estat un ciclista que ha caigut en una pista forestal i que ha acabat evacuat a l’Hospital de Bellvitge en estat greu.

El PSPV ha rectificat avui la candidatura a secretaria general del PSPV-PSOE a València, Pilar Bernabé, que serà la candidata a la batllia de la ciutat el 2027. L’actual delegada del govern espanyol al País Valencià, que ha anat guanyat molt de protagonisme informatiu aquests últims mesos arran de la gota freda ha guanyat pel 93,28% dels vots.

Bernabé inicia així la campanya per competir la batllia a María José Catalá. De fet, avui ja ha pronunciat un discurs amb un to molt electoral, on ha demanat a la militància socialista “alçar-se amb tota la força com l’alternativa d’esquerres enfront de la coalició negacionista del PP i Vox” que actualment govern l’Ajuntament de València.

“Cal escoltar a la ciutadania” ha dit Bernabé que en el seu discurs ha volgut recordar el moment complicat que viu el País Valencià arran de la gota freda. I ha insistit que el PSPV és “el partit que representa a la veritat i que es contraposa al PP i a la mentida”. A més, la nova secretària general del PSPV de València ha anunciat la creació d’una secretaria de la reconstrucció de la gota freda amb mirada metropolitana i ha situat les polítiques en l’habitatge com una altra de les seves prioritats.

“Avui comença el compte enrere. Avui comencem a guanyar als carrers, clubs esportius, les Falles, les bandes de música… Avui comencen a guanyar els carrers” ha dit Bernabé en el seu discurs.

El congrés del PSPV de València se celebra aquest cap de setmana al poliesportiu La Petxina i ha comptat amb la presència de la secretària general del PSPV i ministra espanyola, Diana Morant, qui s’ha mostrat molt confiada: “Amb Pilar Bernabé som el tiquet electoral que guanyarà la Generalitat i l’Ajuntament de València en 2027”,

El PSPV ha rectificat avui la candidatura a secretaria general del PSPV-PSOE a València, Pilar Bernabé, que serà la candidata a la batllia de la ciutat el 2027. L’actual delegada del govern espanyol al País Valencià, que ha anat guanyat molt de protagonisme informatiu aquests últims mesos arran de la gota freda ha guanyat pel 93,28% dels vots.

Bernabé inicia així la campanya per competir la batllia a María José Catalá. De fet, avui ja ha pronunciat un discurs amb un to molt electoral, on ha demanat a la militància socialista “alçar-se amb tota la força com l’alternativa d’esquerres enfront de la coalició negacionista del PP i Vox” que actualment govern l’Ajuntament de València.

“Cal escoltar a la ciutadania” ha dit Bernabé que en el seu discurs ha volgut recordar el moment complicat que viu el País Valencià arran de la gota freda. I ha insistit que el PSPV és “el partit que representa a la veritat i que es contraposa al PP i a la mentida”. A més, la nova secretària general del PSPV de València ha anunciat la creació d’una secretaria de la reconstrucció de la gota freda amb mirada metropolitana i ha situat les polítiques en l’habitatge com una altra de les seves prioritats.

“Avui comença el compte enrere. Avui comencem a guanyar als carrers, clubs esportius, les Falles, les bandes de música… Avui comencen a guanyar els carrers” ha dit Bernabé en el seu discurs.

El congrés del PSPV de València se celebra aquest cap de setmana al poliesportiu La Petxina i ha comptat amb la presència de la secretària general del PSPV i ministra espanyola, Diana Morant, qui s’ha mostrat molt confiada: “Amb Pilar Bernabé som el tiquet electoral que guanyarà la Generalitat i l’Ajuntament de València en 2027”,

El 28 de maig de 2005 Berga i tot Catalunya es van despertar compungides per la notícia d’una batalla campal durant la Patum que va acabar amb la mort d’un jove, Josep Maria Isanta. Una vintena de persones van irrompre al concert de barraques i van desfermar un autèntic malson de cops contra qualsevol persona que es trobaven. Un huracà de violència en cercles concèntrics: un grupet envoltava la víctima i hi desfermava la puja de cops, i un cercle exterior impedia que la víctima fos auxiliada. Aviat van sortir les navalles i tres joves que eren al concert van ser apunyalats. A dos d’ells, la fulla els va tocar os. A Josep Maria Isanta, el cor.

La indignació social contra els assassins ràpidament es va redirigir contra un jove cos dels Mossos d’Esquadra, que encara es desplegava, i que aquella nit ni tan sols havia previst una patrulla a la vora del concert. Anys més tard, el TSJC va condemnar el Departament d’Interior per un funcionament “anormal i negligent” de les forces de seguretat. Pel vintè aniversari dels fets, VilaWeb ha entrevistat Jordi Isanta, germà de la víctima mortal, que també va rebre cops. Un treball periodístic que tindrà continuïtat amb la publicació, dimarts, d’un reportatge que reconstrueix què va passar aquella matinada, la indignació popular posterior, el judici, i els efectes psicològics que ha deixat en les víctimes aquella violència sense sentit.

Jordi Isanta, davant la rotonda on es feia el concert de la Patum.

—Quants anys teníeu quan va passar tot?
—Era l’any que en feia dinou, però encara en tenia divuit.

—I el vostre germà?
—Ell, vint-i-dos. N’hauria fet vint-i-tres al desembre.

—Sou molt patumaires a casa?
—Moltíssim. Sóc dels Nans Nous, una de les comparses de la Patum. Sempre ho hem viscut molt. Que si la Patum infantil, la Patum de la Pietat… I molta part de culpa la té la meva mare, que també és molt patumaire. Ho portem dins.

—Com era en Josep Maria?
—Li agradava molt viatjar, era molt intel·ligent i curiós, sempre intentava d’entendre el perquè de les coses. Era molt curiós i humil, no tenia cap maldat.

—I més enllà de la comparsa i la Patum, tenia vincles amb moviments socials?
—Sí, col·laborava sovint amb el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs, un col·lectiu anarquista. També li agradava molt l’esport: esquiar, córrer per les muntanyes, escalar…

—Llegint la sentència, tot plegat sembla com un huracà de violència. Molt organitzat i metòdic, quan acabaven d’apallissar una persona, cercaven la següent. Com va començar?
—No s’ha sabut mai, no hi va haver cap detonant clar. Van venir a fer mal, violència gratuïta. N’apallissaven un, i després el següent. Si algú intentava ajudar, també anaven contra ell. Es va fer una bola gegant. Va ser un caos.

—Com vau veure que passava tot això?
—Érem a les primeres files del concert, i la música es va aturar. La gent mirava cap al darrere de l’escenari, que era on passava tot, i vaig veure-hi merder. Hi havia el meu germà, la meva ex-xicota… Gent corrent. I vaig anar cap allà. Era una batalla campal.

—Què vau fer?
—Vaig intentar adreçar-me a un d’ells i vaig clavar un cop de puny a un que pegava al meu germà. Després vam marxar cap a un cantó, els altres cap a un altre i vaig perdre’l de vista. Ja no el vaig veure més.

—Coneixíeu aquest noi amb qui vau parlar?
—D’aquí Berga. No érem amics, però el tenia vist del carrer o de sortir de festa.

—Quan us hi vau adreçar, éreu conscient de tot allò que passava?
—I ara. Era una baralla en uns quants punts. No podies ni pensar, va ser tot tan ràpid, tan agressiu tot… Després es van fer grupets i es va dissoldre. Al cap de poc em van dir que en Josep Maria era a l’hospital. Allà ens van explicar com havia anat tot. En teoria, va arribar a l’hospital que encara era viu, però la punyalada li va tocar el cor. Va ser mortal.

—Què van explicar els seus amics?
—Cadascú n’havia vist una part. Un era sobre l’escenari, l’altre era darrere, un altre a les primeres files… I entre tots vam poder anar reconstruint com havia anat la nit.

—Què havia passat després de les punyalades?
—Va córrer, es va escapar un bon tros de carrer, però es va desplomar. Anava amb dos més, i un va córrer a l’hospital de campanya, a la plaça de Viladomat, i el van portar amb ambulància a l’hospital.

—Encara van apunyalar-ne un altre, i amb un tercer ho van intentar. I abans, també havien apunyalat un altre noi.
—Qui intentava ajudar també rebia. Es desfeia aquella mica de baralla, i agafaven el que intentava ajudar. Era tot seguit.

Una placa recorda Isanta just al punt on va caure desplomat.

—Qui era aquesta gent?
—Gent problemàtica, a Berga se’ls coneixia per embolics amb unes altres històries. Drogues, baralles… Tothom sabia qui eren, i els Mossos també. Però com que no passava mai res prou greu, els deixaven fer.

—Ho van fer tan sols per buscar brega?
—Crec que sí, sempre he pensat que va ser això. Venien a fer mal, sense més ni més.

—No hi havia cap rerefons ideològic? Neonazis o així?
—No ho crec. Però una mica fatxes sí que ho eren, parlant clar.

—Ara tots ells ja són fora de la presó. Us els heu trobat?
—Sí. Quan vas a comprar el pa i te’ls trobes, et fa molta gràcia. Cagondeu. Ells fan vida normal, tenen família i feina, i el meu germà no tornarà mai més. És el que realment sap greu. És el pitjor que pots fer a una persona i uns quants anys després tornen a passejar-se per Berga com si no hagués passat res. Per mi és fatal, però em poso a la pell dels meus pares i ha de ser horrorós.

—Molta gent estava enfadada per la resposta dels Mossos d’Esquadra.
—És que no hi eren. El divendres de Patum és el dia més tranquil, només hi ha la Patum infantil i es fa un concert. Suposo que per això no van posar-hi dispositiu. Des d’aleshores, cada any hi ha dispositiu policíac també el divendres.

—Els van condemnar i tot.
—Va ser una negligència. No és que no fessin res, és que no hi eren. Fins i tot on són sempre, a l’hospital de campanya, tampoc no hi eren.

—Un mosso va dir al judici que la gent els va rebre amb insults i cops als vehicles.
—Després d’una gran batalla, que t’hagin apallissat i apunyalat, que apareguin preguntant què ha passat… és clar que et reben malament. Hòstia, si haguessis estat aquí hauria estat una altra història.

—Durant els dies següents hi va haver molta atenció mediàtica sobre Berga. Com ho recordeu?
—Tinc aquells dies una mica emboirats. En recordo trossos, però uns altres no. Era com si no hi fos.

—Es va venir a dir que com que l’espai de barraques era molt d’esquerres, els Mossos no hi eren perquè no els hi volien.
—No eren ben rebuts, però sempre hi havia una patrulla fent una volta i prou. No calia un mosso quiet allà, només que de tant en tant passessin, com sempre havien fet. I no hi havia hagut mai cap incident.

—L’ex-consellera d’Interior Montserrat Tura va dir: “No sé si és normal que en una ciutat de 16.000 habitants hi hagi 7 casals llibertaris, 4 d’anarquistes i 3 d’independentistes radicals.”
—Ens va indignar moltíssim. Al cap d’uns quants anys, ja no era consellera, va venir a fer una xerrada i un dels millors amics del meu germà li va demanar què volia dir amb això. Que sí, som 16.000 habitants amb casals llibertaris i independentistes, però tampoc no és que ho sigui tothom.

—I si fos així, quin problema hi ha?
—Exacte. Sóc anarquista i independentista, però mai no hem buscat brega. Sempre que hem fet alguna manifestació ha estat per millorar les coses i buscar la pau. Els “indepes i anarquistes”, com diu, estàvem molt bé al concert fins que van arribar ells, que no són ni indepes ni anarquistes. El que va dir aquesta dona, i el to despectiu de pensar que és culpa seva, va ser molt lleig i dolorós.

—El president Maragall va demanar de venir a casa vostra per mostrar el condol, però els vostres pares li van demanar que fos sense càmeres.
—I no va venir. Volia la foto. Gent del govern i periodistes ens demanaven de venir a casa i fer una entrevista, i els vam dir sempre que no. Si volien donar suport, molt bé. Però venir a fer la foto, no ho volíem.

—El judici va estar molt marcat pel paper de la jutgessa Ana Ingelmo, amb un posat molt dur i autoritari.
—Sí, va ser molt dura amb tothom, però en part s’agraeix. Tenia les coses molt clares i no va deixar que li passessin per sobre. Hauria pogut ser més humana, però està bé que les coses es diguessin clarament.

—També hi va haver queixes perquè no deixava declarar en català.
—Jo ho hauria preferit, perquè m’expresso molt millor en català. Encara que sàpiga castellà, molts matisos es perden pel camí.

—Quina sensació teníeu en el judici, havent de tornar a veure aquella gent?
—De bon començament vaig dir que no volia ser testimoni protegit. Ja em coneixien, i vaig testificar davant seu. Fins que no testifiques no pots entrar al judici, van ser dies d’espera. Els meus pares van voler ser dins sempre, també al judici dels menors. Van ser dies llargs, baixar cada dia a Barcelona, durant les setmanes que va durar. Emocionalment, molt difícil. Ho revius tot. Una merda.

—Com ho duien els vostres pares?
—Ara que sóc pare, els admiro molt més. Ho passaven malament, però el meu pare sempre intentava ser fort per la meva mare i per mi. La meva mare sempre ha expressat molt els seus sentiments, i el meu pare és més tancat. A vegades el veies pensatiu. Eren dies molt difícils.

—N’heu parlat amb el vostre fill?
—Sí, no pot ser és un tema tabú. Des del principi li hem dit que té l’oncle Josep Maria, però que és mort perquè hi va haver una baralla i gent dolenta el va apunyalar.

—Ha de ser molt difícil explicar-ho. Jo mateix no entenc aquesta violència tan gratuïta.
—Intento explicar-li de manera que ho pugui entendre: hi havia gent molt dolenta que el va matar. A principi de curs, un nen li va demanar si el seu oncle era el que van assassinar. I després em va preguntar “papa, com pot ser que ho sàpiga ell?”. Li vaig explicar que a Berga aquells dies va ser un trasbals i tothom es va abocar amb nosaltres.

—Com ha estat per a vós créixer essent “el germà de l’Isanta”?
—De fet, sempre havia estat “l’Isanta xic”, perquè érem el meu pare, el meu germà i jo. Hi ha gent que em mira i em veu com el germà del que van assassinar. Sempre ho he intentat evitar, no m’agrada gens ser el centre d’atenció. Però és un paper que encara que no ho vulguis, l’has de fer.

—Després del judici, les colles i les famílies dels assassins continuaven a la ciutat?
—Sí, però van baixar molt el perfil. Van veure de seguida que l’havien cagat molt. Van tancar els tres o quatre capitosts i es van quedar sense saber què fer.

—Hi van tornar a haver incidents semblants, encara que fos de menor intensitat?
—Durant molts anys, no. Ara, últimament, no sé pas què ha passat, hi ha hagut alguns apunyalaments. No tan greus, res d’assassinats. Hi ha jovent que no sap què va passar. Per això el dia 30 fem una xerrada per a recordar-ho. No volem que es repeteixi mai més.

—Quins altres actes d’homenatge heu preparat?
—Un mural que inaugurarem el 28 de maig mateix, i el divendres 30 farem aquesta xerrada, una botifarrada i repetirem el mateix concert del dia que va passar tot. Quasi els mateixos grups, les barraques amb les mateixes entitats, i tot igual. Tant com es pugui.

—Com espereu que Berga i la gent recordi en Josep Maria?
—Per la gent que el coneixia, ja veus que deixava empremta. Un paio tan humil, però alhora tan puta, que de seguida es feia amb tothom. Qui el va conèixer, el recordarà sempre amb un somriure a la boca. Tot el que podia, t’ho donava.

Mural de Roc BlackBlock en record de Josep Maria Isanta, que s’inaugurarà dimarts.

Les amanides són el plat estrella de l’estiu, i ens permeten de jugar amb la imaginació i els ingredients. Amb la calor, vénen de gust plats més frescs i de preparacions més senzilles, que no requereixin passar gaire temps a la cuina ni als fogons. Per això, us proposem cinc receptes d’amanides fàcils de fer perquè gaudiu d’un menjar saborós i saludable durant l’estiu.

Cinc receptes d’estiu per a fer un aperitiu amb els amics i la família

Amanida de fruita vermella

En aquesta època de l’any, podem aprofitar la gran varietat de fruita de temporada per fer una amanida fàcil, diferent i rica en antioxidants.

Ingredients (en la quantitat i proporció que cadascú desitgi)

• un grapat de fulles d’enciam
• un grapat de fulles de ruca
• un grapat d’herbes de canonges
• pastanaga ratllada o filada
• cireres
• maduixes
• gerds
• nous pelades
• avellanes, ametlles, etc.
• formatge tendre de cabra

Per a la vinagreta:

• oli d’oliva verge extra
• vinagre de poma
• mostassa
• sal
• pebre negre
• melmelada casolana de gerds

Per a fer la melmelada de gerds:

• 50g de gerds
• una culleradeta de postres de sucre

Tots els detalls de l’amanida de fruites vermelles

Amanida d’estiu

Aquesta és una amanida molt variada que conté diversos ingredients. Cadascú podrà adaptar-la al seu gust, treure’n ingredients o substituir-los per uns altres.

Ingredients (en la quantitat i proporció que cadascú desitgi)

• un grapat de fulles d’enciam romà o iceberg
• un grapat de fulles de ruca
• mitja rodanxa de meló
• mitja rodanxa de síndria
• formatge fresc tipus Burgos
• 2-3 llenques de pernil ibèric de tall fi
• un grapat de pinyons
• oli d’oliva verge extra

Per a la vinagreta:

• oli d’oliva verge extra
• vinagre de poma
• mel
• sal
• pebre

Tots els detalls sobre l’amanida d’estiu

Amanida de patata

En aquesta amanida la base és la patata, que es pot coure al forn o es pot bullir. En tots dos casos cal coure-la amb la pell perquè no perdi el midó i quedi farinosa.

Ingredients (per a dues persones)

• 200g de patata (1 peça mitjana)
• 1 llauna petita de tonyina en oli (si és d’oliva, serà més gustosa, però també pot ser de gira-sol)
• ½ ceba petita
• ½ pebrot vermell
• ½ pebrot verd
• 1 tomàquet vermell mitjà
• 8 olives verdes sense pinyol
• 4 cogombrets
• 2 tomàquets secs italians
• oli d’oliva
• sal
• pebre

Tots els detalls de l’amanida de patata

Amanida de pasta

Aquí, hi trobareu aquesta amanida de pasta que és molt gustosa, però aquests plats accepten les variacions que hi vulgueu fer: s’hi poden afegir ingredients, se’n poden treure, es pot triar un altre tipus de pasta…

Ingredients (per a 2 persones)

• 140g de pasta seca d’espirals de colors (70g per a cada persona)
• 1 tomàquet
• 6g de pinyons torrats
• 6g de panses de Corint
• 10g de nous peladas
• 20g de formatge Feta
• pebre
• orenga
• oli d’oliva
• Oli d’oliva verge extra

Tots els detalls de l’amanida de pasta

Amanida de colors

Aquesta amanida, com el seu nom indica, és plena de colors vius, que ens avisen d’un menjar saborós i saludable.

Ingredients (per a 2 persones)

• 2 tomàquets vermells tipus pera o banya o pebrot per persona o 1 tomàquet gros tipus Montserrat per a totes dues
• 1 alvocat
• 1/2 mango, que no pot ser ni massa madur ni massa tou
• 6 olives negres d’Aragó per cap
• el suc d’una llima
• 1 polsim de sal
• 1 raig d’oli d’oliva verge extra

Tots els detalls de l’amanida de colors

Angle Editorial publica Elogi del camí inesperat, de Rebecca Solnit, en una traducció d’Elisabet Ràfols. Amb aquesta obra, ja són vuit els títols de l’escriptora, assagista, historiadora i activista publicats per Angle Editorial. En aquest cas, Solnit trena hàbilment el que és polític i el que és literari, i ofereix una mirada i una comprensió del present amb la inspiració necessària per a encarar els envits futurs de la societat. Explora l’emergència climàtica, el feminisme, les amenaces a la democràcia, i l’exercici del poder i el seu abús. El 5 de juny farà una conferència al CCCB.

Llegiu un fragment de l’Elogi del camí inesperat, de Rebecca Solnit (Angle editorial).

Angle Editorial també ha publicat de Rebecca Solnit: Els homes m’expliquen coses (2016, tres edicions), sobre la construcció de la diferència entre homes i dones; Esperança dins la foscor (2017), sobre els èxits aconseguits per l’activisme social i polític; La mare de totes les preguntes (2018), sobre els papers socials imposats a les dones; Sobre l’art de perdre’s (2020), quan perdre’s és l’oportunitat de trobar-se; Records de la meva inexistència (2021), reflexions sobre la seva joventut i els canvis socials d’ençà d’aleshores, i Les roses d’Orwell (2022), sobre el xoc de l’individu contra els estats totalitaris.

Explica l’editora Rosa Rey, d’Angle editorial:

“Vam publicar Els homes m’expliquen coses el 2016, en un moment en què el feminisme va passar de les aules acadèmiques a ser un moviment transversal que va remoure consciències i va plantejar canvis polítics de primer ordre. Aquest primer recull d’articles introduïa el concepte mansplaining i encertava de ple en el diagnòstic: la necessitat que el feminisme abracés totes les capes, des de les personals a les polítiques del dia a dia. En aquell moment, Rebecca Solnit era pràcticament una desconeguda en el nostre país, recordo algú que per xarxes va assenyalar que el seu cognom semblava el pseudònim d’una poeta. Des de llavors, hem publicat cinc títols més i els seus textos s’han convertit en imprescindibles per a analitzar el món en què vivim i per acompanyar-nos a tenir una relació amb la realitat que sigui crítica, però alhora esperançadora i lluminosa. 

Solnit, a més d’historiadora i activista, també és una gran escriptora; fa gust llegir-la tant per la seva prosa com perquè aborda grans temes des de punts de vista originals i narratius. Li interessa el fons, però també la forma. Així, en aquest volum que comença amb un violí construït fa tres-cents anys i acaba amb un presoner que somia veure l’oceà, explora l’emergència climàtica, el feminisme, les amenaces a la democràcia, l’exercici del poder i el seu abús. Sempre qüestionant el dogma i anant més enllà, Solnit fa valdre les fites aconseguides pels moviments socials al llarg dels anys, sovint de manera inesperada, i sovint després d’un llarg camí. 

Elogi del camí inesperat és una invitació a la reflexió sobre la història, la que ja està escrita i la que estem escrivint en el present, al reconeixement d’allò que podem fer en el món, a la complexitat dels canvis i del progrés.”
Rosa Rey, editora d’Angle

Unes quantes setmanes abans de Sant Jordi es començava a olorar el que semblava una possibilitat: que per primera vegada en molts anys una novel·la negra s’acabés escolant entre la llista dels llibres més venuts. Les sospites es van anar confirmant al festival Taradell Negre. En aquells moments ja se sabia que No dormiràs, d’Oriol Canals, publicada per Rosa dels Vents, anava sumant edicions, bones ressenyes i una transmissió boca-orella que anava molt més enllà dels afeccionats a la novel·la negra en català que es van passant entre ells el nom de secrets ben guardats, com ara els noms de Pere Figueras i Lluís Riera, dos autors de culte que van guanyant com més va més adeptes.

No, això no era un pur intercanvi d’informacions entre lectors aferrissats sinó que anava molt més enllà. I després hi va haver allò de “ostres, t’imagines entrar a la llista dels més venuts?”, que es va fer a la taula rodona d’un festival. I la resposta escèptica de l’autor: “Home m’encantaria, però ja saps que això amb una novel·la negra és quasi impossible.” I vet ací que al final totes les prediccions s’han fet bones i Oriol Canals i el seu No dormiràs s’ha escolat entre les deu obres de ficció més venudes per Sant Jordi, segons les llistes oficials del Gremi de Llibreters. I això avui ens permet d’analitzar una mica el llibre, però sobretot centrar-nos en els enjòlits negres, una mena de llibre molt de moda en moltes literatures però que no ha tingut gaire predicament a casa nostra fins aquests darrers anys, tot i que sorprenentment fa gairebé quatre dècades que se’n publiquen en català.

Si l’haguéssim de definir en poques paraules, podríem dir que és un gènere literari i cinematogràfic que manté el lector en un estat de suspens i intriga constant. La trama inclou girs inesperats, revelacions sorprenents i un ritme trepidant, i tot sovint inclou escenes d’acció i persecucions al límit, però també una bona intriga psicològica. Se cerca la sensació d’adrenalina i incertesa constant i crea addicció lectora. Els seus orígens es remunten a les novel·les del segle XIX i el cinema negre de les dècades de 1930-1940.

Algunes obres pioneres

A casa nostra hem tingut autors que hi han optat en alguns moments, tot i que els límits i les fronteres d’aquest gènere sovint són vaporosos. Tot i això, El complot dels anells, d’Assumpció Maresma, publicat el 1988, i Barcelona connection, d’Andreu Martín, del 1990, podrien enquadrar-se perfectament al gènere i es podrien considerar els primers enjòlits negres a casa nostra. L’àngel blau, de Miquel Mas Ferrà, també del 1990, el podríem afegir a la llista i el 2000 el llibre d’Albert Salvadó El rapte, el mort i el marsellès. Tot i això, el gran precedent el podríem trobar a Susqueda, del 1983, de Miquel Fañanàs. Malgrat que l’argument no és negre, sí que s’engloba en el subgènere de les catàstrofes i planteja què passaria en el cas del trencament de la presa del pantà de Susqueda. El cas és que en el seu moment es va emetre per ràdio i va inquietar molt. El 2000 també va publicar Un bon dia per matar, un bon dia per morir.

Abans de la nova eclosió del gènere aquests darrers anys, l’enjòlit a casa nostra també havia tingut unes altres aportacions interessants, com ara Se sabrà tot, de Xavier Bosch, el 2010; El llegat de judes, de Joan Bruna i Francesc Miralles, també del 2010; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Planas, del 2006; L’herència de Horst, de Teresa Roig, del 2007; Tota d’un glop, del 2003, de Pasqual Alapont, i Vampíria Sound, de Pep Blay, del 2004, entre molts títols més.

Oriol Canals explica què és per ell l’enjòlit: “Per mi si un thriller roba minuts de son als lectors és fantàstic, si aconsegueix atrapar-te, que la trama sigui tan intrigant que tinguis ganes de continuar i continuar llegint, per mi ja és un bon thriller. A més a més, m’agrada que tinguin girs inesperats i un ritme ràpid i m’agrada que passin en llocs que conec. En aquest cas, la meva ciutat és Barcelona i, per tant, m’agraden els thrillers que hi estan ambientats, però també a la resta de Catalunya o en llocs on he estat, perquè això me’ls fa més meus, per dir-ho d’alguna manera. I, evidentment, els personatges han de tenir el seu punt de complexitat, de singularitat i hi has de poder tenir alguna connexió emocional, sigui per les coses bones de la vida o per les dolentes, però en conjunt seria això. Si algú perd minuts de son o desitja de pujar al metro o al tren per llegir, per mi ja és un bon thriller, ja compleix la funció que ha de fer, i a partir d’aquí ja vénen els gustos d’estil. A mi m’agrada una combinació d’acció i descripció, però hi ha gent que li agrada que hi hagi més acció, i a uns altres més descripció. A mi m’agrada el punt just entre totes dues coses”.

Qui té bon ull per a captar algun dels nous enjòlits que es fan a casa nostra és l’editora Núria Puyuelo. No és debades que surti en els agraïments de la novel·la de Canals, però ella també va ser qui va descobrir i apostar fort per Laia Vilaseca. La seva novel·la La noia del vestit blau s’havia venut força bé per internet i Puyuelo li va fer la proposta d’editar-la en paper. Aquesta primera obra de Vilaseca complia amb tots els paràmetres de l’enjòlit i també va tenir èxit en paper. Vilaseca ha continuat amb el gènere amb les molt rodones Quan la neu es fon i L’illa del silenci. Puyuelo també és la responsable de la irrupció en el catàleg de la Campana de L’assassí del Tirant, de Jordi Fernando, en què l’antic editor de Meteora aprofitava les cuites d’un jubilat al voltant del Tirant lo Blanc per fer-nos un enjòlit carregat de misteris històrics i filològics.

Malgrat l’èxit notable de lectors que té el gènere, la relació amb la crítica no sempre ha estat falaguera, ans al contrari, hi ha hagut força tensions. “El thriller està encara una mica connotat, no per part de tots els crítics i per sort cada vegada menys, però una mica sí. Hi ha molta gent que es mira uns altres gèneres com la poesia o la novel·la clàssica amb més bons ulls, fins i tot hi ha vegades que es titlla de novel·la seriosa el que no és thriller. Això no m’agrada, perquè tan seriosa és una cosa com l’altra i a més compleix una funció clau de la lectura, que és que ha d’entretenir. La lectura et pot formar, però també pots tenir ganes d’entretenir-te i des del meu punt de vista un bon thriller en aquest sentit és imbatible. També és cert que observo una tendència que això va canviant i que es comença a respectar el gènere”, diu Canals.

És una sort que cada vegada se’n fa més i de qualitat en la nostra llengua, perquè si no es corria el risc de deixar aquest gènere com tants altres de populars tan sols en mans de la llengua castellana. Per sort ara es viu també un moment interessant en la ciència-ficció i comencem, tímidament, a tenir novel·la romàntica i fantàstica en català. Una molt bona mostra d’enjòlit de qualitat també el tenim en un autor que tot just ha publicat dues novel·les, Jordi Coll, El preu de la sang i Segrest a l’estrany, que s’afegeixen a la tendència d’aquests darrers anys de llibres molt ben fets, molt ben treballats i que en cap cas renuncien a tenir els lectors atrapats des del primer minut.

No dormiràs, la novel·la d’Oriol Canals, arrenca amb una imatge espectacular: durant un concert al Palau de la Música esclata la lluerna modernista, una de les grans joies de l’edifici, i hi apareix penjat el cos d’un dels músics. El pànic desborda la sala i deixa el lector amb moltes ganes de continuar llegint: qui és, per què, com ha estat possible? Tot això i moltes trames paral·leles s’hauran d’anar resolent durant la lectura d’una obra que fa trenta-set setmanes que va apareixent a les llistes de més venuts.

“Admeto que l’èxit m’ha sobrepassat. Arribar a estar entre els deu llibres més venuts per Sant Jordi després de vuit mesos de recorregut del llibre m’omple d’orgull i és un somni. Crec que la gent ha connectat molt amb els personatges, pel que he pogut parlar amb els lectors, i amb la història, han tingut ganes de continuar llegint perquè els atrapa des del començament amb el trencament de la lluerna modernista del Palau de la Música. L’èxit ha estat molt pel boca-orella, és sobretot per això, la gent s’ho ha anat dient els uns als altres i al final això és molt important. Una altra de les claus de l’èxit és que és un thriller que passa a molts llocs del món, però el gruix principal és a Barcelona i es coneixen els escenaris que hi surten i, per tant, els lectors ho poden imaginar fàcilment i això els ajuda a posar-se en situació i a identificar-se més amb la història”, explica Canals.

Així doncs, ens quedem amb moltes ganes de continuar ben atrapats per aquestes històries amb ritme addictiu, que fa almenys quatre dècades que es conreen a casa nostra, però que aquests darrers temps han aconseguit d’eixamplar la base lectora de la novel·la negra.

Món negre Violència irlandesa en vena

“En Danny Callaghan acaba de sortir de la presó després de vuit anys de condemna. Un dia, quan es pren una cervesa en un pub de Dublín tranquil·lament, dos pinxos perdonavides entren armats per carregar-se en Walter Bennett, un delinqüent de baixa estofa. Tot i que no hi té cap implicació, intervé per defensar-lo, però no sap que s’enfronta a un dels grups més temuts de les màfies locals. Mentre la policia investiga els fets, en Danny serà perseguit i haurà de prendre decisions arriscades per mirar de salvaguardar els seus éssers estimats, i tot això entremig de guerres de bandes plenes de gàngsters psicòpates.” Aquesta és la sinopsi de Dies foscos a la ciutat, que acaba de publicar Crims.cat en traducció de Teresa Solana. Quan Crims.cat publica un llibre a la vegada que el publica Sajalin en castellà ja sabeu que ens toca festa grossa als amants del vessant més fosc del gènere.

Tots cap a Lleida

Divendres i dissabte es torna a fer el festival el Segre de Negre a Lleida, on el debat sobre les perifèries serà un dels eixos claus. El festival reconeixerà la figura de Ferran Torrent, a qui es lliurarà el premi Trajectòria. El Segre de Negre és un dels certàmens més consolidats a casa nostra i la programació és de luxe.

Finalment, aquesta setmana ha arribat al nostre continent l’esperat BYD Dolphin Surf, la denominació europea per al Seagull, el cotxe (elèctric o de combustió) més venut a la Xina, el principal mercat automobilístic mundial. Els analistes feia mesos que l’esperaven i vaticinaven que podia esdevenir el cotxe elèctric que canviaria el panorama automobilístic europeu. Els aranzels addicionals introduïts per la UE als cotxes elèctrics xinesos (que no s’apliquen als híbrids o de combustió d’aquell país) van posar en qüestió l’anunci original d’arribada durant el 2025. Com que és el vehicle més econòmic de BYD, que el comercialitza a la Xina a partir de 69.800 iuans (al canvi, 8.500 euros) els aranzels el perjudiquen especialment, atès que els marges econòmics són mínims. Però la companyia xinesa ha preferit tirar endavant amb la comercialització del Dolphin Surf abans no arribi la competència europea i ha argumentat que volia competir en qualitat, però ha llevat importància a un preu que és clarament superior a Europa. BYD vol doblar les vendes al nostre continent durant el 2025 i arribar a l’any 2030 amb unes vendes internacionals que representin el 50% de la facturació de la companyia. El Dolphin Surf és la clau de volta de la seva estratègia. Al nostre país, aquest model pot ser el vehicle elèctric assequible que moltes famílies esperaven.

Un preu per sobre de les expectatives

Tractant-se d’un cotxe de baix cost a la Xina, el preu del Dolphin Surf era la dada més esperada. I ha decebut una mica. El cotxe es ven en tres versions a Europa. La més econòmica es diu Active i costa 19.990 euros abans d’ajudes i promocions. La versió intermèdia rep el nom de Boost i es comercialitza per 23.990 euros, i la més equipada és la Comfort, a partir de 26.490 euros. A molts lectors els pots sobtar que aquests preus siguin qualificats d’econòmics o assequibles, però els preus dels cotxes (no solament elèctrics) a Europa s’han encarit de més del 40% aquests darrers anys, a diferència de la resta del món, on l’augment ha estat molt menor. Tanmateix, si comptem les ajudes públiques i promocions de la marca, els preus baixen notablement. Desballestant un cotxe vell, els preus baixen de 8.210 euros i arriben a 11.780, 15.780 i 18.280 euros respectivament. Si financem la compra amb ells, BYD avança les ajudes públiques.

El Dolphin Surf és un cotxe urbà de quatre places del segment A, la categoria en què s’inclouen els cotxes més petits. El seu mercat són famílies que cerquen un segon cotxe familiar per al dia a dia. A més, en aquest cas pot ser la via d’entrada de moltes famílies a la mobilitat elèctrica, i per això els analistes creuen que pot marcar un abans i un després a Europa. Té una llargada de 3,99 metres, una amplada d’1,72 metres i fa 1,59 d’alt. De llarg creix 21 centímetres en relació amb els 3,78 metres de la versió xinesa, perquè duu uns para-xocs que sobresurten més per complir amb la normativa de seguretat europea. De fet, la versió xinesa ha estat redissenyada enguany pensant en el llançament al nostre continent, per no haver de fabricar dos models diferents. Tanmateix, BYD no té previst de fabricar el Dolphin Surf a les plantes que construeix a Hongria i Turquia, pensades per saltar-se els aranzels europeus. Com que és un cotxe en què el preu és el reclam més important, les economies d’escala són fonamentals i vol concentrar-ne la producció a les plantes xineses com a via per a contenir al màxim els costs de fabricació, si més no ara per ara.

La versió més econòmica del Dolphin Surf, l’Active, competeix directament amb el que havia estat fins ara el cotxe elèctric més econòmic al nostre mercat, el Leapmotor T03, un altre vehicle xinès comercialitzat per Stellantis, el grup automobilístic que agrupa a marques com Fiat, Citroën i Peugeot. El T03 es ven per 11.900 euros després d’ajudes, per la qual cosa els 11.780 euros del Dolphin Surf Active guanyen en aquest aspecte. Però no se’n poden fer comparacions directes. El Leapmotor té 100 CV de potència, una bateria més gran i una autonomia superior (37,3 kWh i 265 quilòmetres WLTP, respectivament). Tanmateix, ha estat criticat pel programari que incorpora, molt limitat (per exemple, sense Android Auto ni Apple CarPlay) i una pantalla en una posició massa baixa que reflecteix massa la llum. Per contra, el Dolphin Surf Active té una bateria de 30 kWh i una autonomia WLTP combinada de 220 quilòmetres, que puja a 310 quilòmetres per ciutat. En destaca la qualitat d’interiors i el mateix programari que incorporen els models superiors de BYD, amb Android Auto i Apple CarPlay de sèrie. Per contra, la seva potència de motor és més limitada, 85 CV.

L’Active és un vehicle purament urbà que complirà perfectament la seva funció, però atesa la seva autonomia limitada, es recomana (si la butxaca ens ho permet) optar per un dels dos models superiors, atès que incorporen una bateria més gran, de 43 kWh. L’intermedi, el Boost, manté la potència (85 CV) però l’autonomia puja a 322 quilòmetres en cicle WTLP combinat, que pot arribar als 507 quilòmetres en autonomia urbana. Tanmateix, cal esperar una autonomia real per vies ràpides al voltant dels 280 quilòmetres i en ciutat més a prop dels 400. Amb aquests valors es poden fer viatges de cap de setmana dins el Principat i el País Valencià (no cal dir les Illes) sense inconvenients. Per a recarregar del 30% al 80% (és a dir, un 50%) es trigarà uns 22 minuts amb un carregador ràpid, atès que té una potència de càrrega de 85 kW (65 kW a la versió bàsica Active).

Si volem càmeres de 360 graus per a aparcar còmodament, càrrega sense fils del mòbil, fars LED, seients escalfables i una potència de 156 CV, entre més qüestions, haurem d’optar per la versió superior, la Comfort. Atesa la potència superior de la Comfort, tot i tenir la mateixa bateria de 43 kWh que el Boost, l’autonomia homologada baixa lleugerament (310 quilòmetres). Totes les variants del Dolphin Surf inclouen un carregador portàtil per al cotxe (com tots els cotxes elèctrics), però com a oferta de llançament les primeres 500 unitats venudes al mercat de l’estat espanyol rebran un carregador de paret per al pàrquing valorat en uns 500 euros.

Fins ara, el Leapmotor T03 havia estat el cotxe elèctric més econòmic al nostre mercat.

Una de les coses que ha decebut alguna gent és la poca oferta de colors per a la versió europea. Mentre que la versió xinesa i llatinoamericana es comercialitza en colors exteriors i interiors com el rosa o el blau cel, a Europa els interiors tan sols són disponibles en una combinació de negre i gris clar. Per a l’exterior hi ha una mica més de varietat i el podem adquirir en verd (sense càrrecs) i en negre, blanc i blau si estem disposats a pagar 650 euros addicionals. La garantia general del cotxe és de 6 anys o 150.000 quilòmetres, on s’arribi abans. La del motor és de 8 anys/150.000 quilòmetres i la de la bateria és de 8 anys/200.000 quilòmetres. Tanmateix, convé recordar que les bateries de BYD són de química LFP, que a banda de ser més segures enfront dels incendis, tenen una vida útil estimada de 5.000 cicles de càrrega i descàrrega. Això vol dir una vida útil superior al milió de quilòmetres, si considerem l’autonomia real en vies ràpides, que pot arribar a dos milions si ens movem estrictament per vies urbanes. BYD diu que les primeres unitats del Dolphin Surf es començaran a lliurar al nostre país immediatament, a partir del mes vinent.

La superioritat tecnològica xinesa és evident

La presentació del Dolphin Surf a Europa, on es comercialitzarà a uns 1.000 concessionaris, forma part del pla que desenvolupa BYD meticulosament per esdevenir el primer fabricant mundial. Fins ara, la companyia havia estat centrada al seu país, la Xina. Allà ha desbancat Volkswagen com a capdavanter en vendes de cotxes. Igualment, el Seagull (com s’anomena a la Xina el Dolphin Surf) va tancar el 2024 empatat en vendes amb el Model Y de Tesla, però just per sota (479.294 unitats enfront de les 480.309 de l’americà), per la qual cosa el Model Y va conservar el títol del cotxe (elèctric o de combustió) més venut al gegant asiàtic. Tanmateix, cap al final del 2024 el Seagull ja superava al Model Y en vendes mensuals, i enguany ja supera clarament el Tesla, de manera que és encaminat a arrabassar-li el trofeu.

Malgrat ser un cotxe petit, l’espai interior del Dolphin Surf és destacable.

El llançament a Europa del Dolphin Surf també representa la nova normalitat al món automobilístic: en comparació amb el Seagull xinès, és un cotxe clarament inferior tecnològicament. Malgrat que a Europa el Dolphin Surf presenta una tecnologia que cotxes europeus de més de 50.000 euros no ofereixen, el Seagull xinès es mou en una altra lliga i incorpora el God’s Eye (“ull de Déu”), el sistema de conducció autònoma amb vint-i-sis càmeres i tres computadores diferents, segons la potència. És a dir, Europa ha esdevingut de cop un mercat de segona divisió, clarament endarrerit tecnològicament en relació amb la Xina. Els models xinesos, i molt particularment els de BYD, també presenten en general qualitats d’interiors clarament superiors, i podem trobar qualitats de cotxes prèmium europeus a preu d’utilitaris.

Molts ho atribueixen als sous baixos de la Xina, que els permeten oferir cotxes més econòmics. Però molts experts neguen que la raó sigui aquesta, atès que la mà d’obra és una part molt petita del cost de fabricació d’un cotxe. La diferència de preu i qualitats és conseqüència de la superioritat tecnològica de les fàbriques xineses, més robotitzades i amb processos més integrats en comparació amb les europees i les nord-americanes. Sigui com sigui, el Seagull va pel camí d’esdevenir un cotxe icònic a escala internacional, com l’escarabat de Volkswagen o el Fiat 500. L’any 2023, l’any del seu llançament (a l’abril) se’n van fabricar 280.000 unitats i el 2024, 480.000. Enguany, ja n’ha venudes més de 170.000 i a banda de la Xina i Europa es comercialitza en uns quants països de l’Àsia i l’Amèrica Llatina, on rep el nom de Dolphin Mini i també és un gran èxit en vendes.

Els màxims dirigents de BYD, amb el director general, Wang Chuanfu (dalt a la dreta) al capdavant, han firmat un acord amb el govern hongarès per a situar-hi la central europea (fotografia: BYD).

A Europa, el Dolphin Surf pot ser fonamental per a l’objectiu de la companyia de doblar les vendes de cotxes al nostre continent i passar de les 83.000 unitats venudes el 2024 a l’objectiu de 186.000 per a enguany. Per assolir-ho, BYD aplica una política agressiva d’expansió a Europa i ha obert un gran nombre de concessionaris en uns quants països, gràcies a associar-se amb xarxes existents (al nostre país, amb Quadis) en compte de crear-ne una de nova partint de zero. Cada mes hi ha anuncis nous en aquesta línia. A principi de mes va entrar al mercat romanès, al país de la marca econòmica europea Dacia, on espera tenir trenta concessionaris abans de tancar l’any. Fa pocs dies, el fundador i màxim dirigent de BYD, Wang Chuanfu, va anar personalment a Hongria per, juntament amb el president hongarès, anunciar que la central europea de la marca xinesa se situaria en aquell país. Fa anys que BYD disposa d’una fàbrica d’autobusos elèctrics a Hongria i hi acaba de construir la planta de cotxes que a final d’any ha de produir per al mercat europeu i lliure d’aranzels els utilitaris Atto 2, Atto 3 i BYD Dolphin, el germà gran del Dolphin Surf. A més, ara situarà un centre de recerca i desenvolupament a Budapest, en col·laboració amb unes quantes universitats hongareses.

Una fàbrica de BYD als Països Catalans?

El 2024 Chuanfu mateix va signar un acord a Turquia per a invertir 1.000 milions de dòlars en una fàbrica en aquell país, amb una producció prevista de 150.000 cotxes anuals. A banda de servir al mercat turc, on es venen més cotxes elèctrics que a l’estat espanyol, la seva producció també s’orientarà al mercat europeu, perquè no s’hi aplicaran els aranzels als cotxes elèctrics fabricats a la Xina. BYD cerca una tercera localització al nostre continent, però de moment no hi ha cap pista d’on podria acabar. El primer i segon fabricants de cotxes europeus (Alemanya i l’estat espanyol) en són candidats, de manera que el nostre país podria entrar en les travesses. Tanmateix, hi juguen en contra les vendes baixes de vehicles elèctrics i la poca ajuda real al cotxe elèctric: el pla Moves III és molt criticat, va restar suspès durant mesos i la pròrroga no recull les peticions de reforma del sector per a agilitzar-lo. A més, el Marroc també vol esdevenir un centre de fabricació de bateries i cotxes elèctrics, tenint en compte que la tecnologia predominant de bateries, especialment dels cotxes xinesos, és l’LFP, de liti-ferro-fosfat. El Marroc té les reserves més grans del món de fosfats. La competència per a atreure les inversions xineses és ferotge.

BYD ja té set vaixells de transport de cotxes.

Les ambicions de BYD van molt més enllà d’Europa. El 2030 vol que les seves vendes fora de la Xina siguin la meitat de la facturació de la companyia, un objectiu ambiciós tenint en compte que ara són una fracció petita (420.000) dels 4,3 milions de cotxes que va vendre el 2024. Dels quals, 1,8 milions van ser 100% elèctrics (BEV) i 2,5 milions, híbrids endollables (PHEV). Convé recordar que la companyia va deixar de fabricar cotxes exclusivament de combustió l’any 2022. Per fer-ho realitat, treballa en dos eixos. Per una banda, establir fàbriques a l’estranger. A banda de les d’Hongria i Turquia, en construeix al Brasil, Indonèsia i Cambotja. I ja en té d’operatives a Tailàndia, Usbèquia i l’Índia. El segon eix és construir una flota de vaixells de transport de cotxes que permetin dur la producció de les seves fàbriques a qualsevol país. Justament, aquests dies ha entrat en servei el seu setè vaixell, amb una capacitat de transport de 7.000 cotxes. Tot això mentre no para de presentar nous models de totes les gammes, dels més econòmics a superesportius de luxe, passant per utilitaris adreçats específicament a sectors professionals com el taxi. De moment, per a enguany l’objectiu de la companyia és vendre 5,5 milions de vehicles endollables i entrar al top 5 de fabricants mundials. I també superar clarament Tesla com a primer fabricant indiscutible de cotxes 100% elèctrics. Fa uns quants anys Elon Musk va menystenir els cotxes de BYD, i ara la truita s’ha girat.

S’acaba d’inaugurar el projecte “Reg. Inundacions artístiques al Canal d’Urgell”, una proposta que proposa la intervenció de cinc artistes sobre cinc punts diferents i connotats del Canal d’Urgell. És una proposta que fa visible aquest paisatge, que s’hi relaciona d’una manera diferent, que en planteja els valors, en un temps de canvis.

Les cinc accions es desenvolupen a Ponts (Noguera) amb Paula Artés (18 de maig); Juneda (Garrigues) amb Jaume Farreny (25 de maig); Montoliu de Lleida (Segrià) amb Olga Olivera (7 de juny); Mollerussa (Pla d’Urgell) amb Marta Bisbal (21 de juny) i Agramunt (Urgell) amb Antoni Abad (28 de juny). Finalment, a Lleida, el 25 de setembre es presentarà el documentari sobre el projecte, obra de Miquel Ardèvol i Èric de Gispert (Krik Krak).

Hem parlat amb el comissari del projecte, l’historiador de l’art i director de la Fundació Guillem Viladot a Agramunt, Pau Minguet, que ens n’explica les intencions i propòsits.

—Com neix la idea?
—Fa dos anys, el 2023, per primer cop en dos-cents seixanta anys d’història es va tancar el Canal d’Urgell arran de la sequera. I per primer cop, tots els pagesos que fan servir l’aigua per regar i tots els pobles que en treuen aigua de boca, es van quedar sense aigua. Va ser un fet històric. Arran d’aquest episodi, que era en boca de tothom, “Han tancat el canal!”, vaig pensar que en el si d’aquest debat haurien d’entrar-hi els artistes. Vaig presentar la proposta a la Diputació de Lleida. Però aquests processos són lents i ho hem acabat fent ara, aquest any que, de sequera, res de res, que l’aigua baixa a manta, que tot és verd. El projecte ha transcendit la idea de la sequera del principi i els artistes s’han centrat sobretot en el canal i allò que l’espai on els ha tocat fer l’acció els pogués suggerir.

—Com vau articular la proposta?
—Partia de la idea que el canal passa per cinc comarques de Lleida i el que vaig fer va ser triar un punt singular de cada comarca i en cadascun d’aquests punts he convidat un artista perquè hi faci una intervenció. I, a part de les intervencions in situ, hi ha dos artistes que enregistren les cinc intervencions i d’aquest material n’acabarà sortint un documental, també amb la seva mirada personal i aportant una lectura nova.

Paula Artés durant l’acció artística a Ponts.

—Quin és l’objectiu? Què es vol aconseguir, amb aquestes accions artístiques?
—La intenció és empeltar l’art contemporani amb aquests espais singulars, que és poc habitual que rebin la mirada dels creadors. Els artistes triats tenen un vincle amb el canal i a cap d’ells li ha vingut de nou. I a banda també cercar aquests punts singulars, que són interessants des del punt de vista paisatgístic, agrícola, arquitectònic, social, polític, perquè el que representa el canal per a totes aquestes comarques és molt important. I és afegir un relat més dins la història del canal des dels llenguatges simbòlics que els artistes practiquen.

—Per tant, són artistes que viuen al territori?
—Hi viuen o són d’aquí. Sí, en tots hi ha aquest vincle. Diumenge passat, dia 18, la Paula Artés va fer la primera acció. És una artista nascuda a Molins de Rei, però el vincle és amb un poble de la Noguera, Alentorn; tenim en Jaume Farreny, que és d’Alguaire (Segrià); l’Olga Olivera, que és de Bell-lloc (Pla d’Urgell); la Marta Bisbal, que és de Mollerussa (Pla d’Urgell); l’Antoni Abad, que és de Lleida ciutat. I dels dos artistes que fan l’audiovisual, en Miquel Ardèvol és del Poal (Pla d’Urgell). Hem buscat artistes de confiança i de proximitat.

—Com heu triat els punts singulars de paisatge?
—Pensa que el Canal d’Urgell no és un canal sol, sinó una xarxa, on hi ha el canal principal, el canal auxiliar, hi ha quatre séquies que el travessen i a partir d’aquí una sèrie de capil·lars que fan arribar l’aigua a un miler d’hectàrees de la plana de Lleida. Era complicada, la tria, perquè hi ha moltíssims punts atractius, interessants per la seva història, pel seu enclavament, etc. El que tenia clar és que cada punt singular havia de ser d’una de les cinc comarques per on passa el canal. El primer, on vam fer la primera acció, és el naixement del canal, un lloc que es diu Casa de Comportes, al municipi de Pons (Noguera), i és l’origen, on el canal agafa les aigües del Segre i comença a baixar i a crear aquest riu artificial que va cap a la plana. De nord a sud, els espais singulars triats continuen a Agramunt (Urgell), al Pont de Ferro, que és un aqüeducte per on passa el canal i forma part d’aquesta arquitectura de finals del segle XIX, lligada amb tot el moviment de la Torre Eiffel. Continuant baixant, un altre punt és la Casa Canal de Mollerussa, que és el centre neuràlgic de l’administració del Canal d’Urgell des que es fa fundar. I a la Casa Canal, a més de la gestió administrativa, també hi ha un Centre d’Interpretació del Canal. Més avall ens aturem a Juneda (Garrigues), en un punt entre els nou salts i el salt de la segona màquina, un recorregut molt bonic on hi ha una banqueta amb plataners a banda i banda que la flanquegen. I també anem a Montoliu de Lleida (Segrià), als Patamolls, que són una mena de maresmes naturals tocant el riu i és on la poca aigua que queda del canal principal torna a desembocar al Segre, al mateix riu d’on ha sortit.

—Imagineu que es repeteixi els anys a venir?
—No sé si continuarem tenint el suport de la Diputació de Lleida, però sí que és un projecte de llarg recorregut, perquè a cada edició pots canviar els punts singulars i els artistes, i no t’ho acabes.

—És una manera interessant de donar a conèixer el territori i prendre consciència de la importància del Canal d’Urgell.
—És una manera de reivindicar aquest país de l’aigua. És clar, les comarques de Ponent són les més grans de Catalunya i sovint tenen poca relació les comarques del Pirineu amb les de la plana. El canal fa que aquestes comarques tinguin un element en comú que les relligui i creen una mena de territori d’aigua o d’agricultura molt concreta. Si no hi hagués el Canal d’Urgell no coneixeríem les pomes, les peres de Lleida, els camps de panís, els camps d’alfals… Tots aquests cultius han vingut amb el canal i han creat un imaginari visual. El paisatge d’aquesta zona està completament condicionat pel canal. De tota aquesta zona de la plana de Lleida, abans no hi arribés el canal, en deien el Clot del Dimoni, perquè era un desert amb unes collites molt pobres. L’arribada de l’aigua va fer que els pobles de la plana canviessin completament. De fet, en un context en què la majoria dels pobles del país anaven perdent població en detriment de les grans ciutats, aquí, a la plana, va passar el contrari: amb l’arribada de l’aigua són pobles que van créixer.

Canal principal d’Urgell, prop de Montclar.

—I ara?
—Ara ens trobem en un moment històric important, perquè la Comunitat de Regants, la Fundació Canals d’Urgell, el govern de la Generalitat i em sembla que també el govern espanyol han començat a actualitzar el sistema de reg del canal. Perquè encara té el mateix sistema de reg que al segle XIX, que és obrir comportes i inundar els trossos i, tot i que és una aigua que alimenta els aqüífers, és una gran despesa d’aigua en un context de sequeres recurrents. I això pot generar també un nou canvi paisatgístic a la zona, perquè la manera diferent de regar potser farà variar el cultiu. Penso en el Canal Segarra-Garrigues, que és més nou i ja es va fer tenint en compte l’aprofitament de l’aigua i rega gota a gota o per aspersió i els cultius que hi veus són oliveres, ametllers, fruita seca.

—Aquest no és el primer projecte que impulseu i comissarieu cercant una implicació de l’art amb la natura.
—No. El 2021, juntament amb Jesús Vilamajor vam tirar endavant el projecte “Cabanades. Art als marges”, que vam fer a Belltall (Conca de Barberà) i seguia la mateixa lògica del projecte del Canal d’Urgell, tot i que en aquest cas ens situàvem només en un poble i era un recorregut a peu en què passàvem per diferents cabanes de volta, una pallissa i una balma i en cada lloc havíem convidat un artista perquè hi fes una intervenció, lligant la pedra seca amb l’art contemporani. La intenció és la mateixa: buscar aquests llocs singulars i repensar-los des del món de l’art.

S’acaba d’inaugurar el projecte “Reg. Inundacions artístiques al Canal d’Urgell”, una proposta que proposa la intervenció de cinc artistes sobre cinc punts diferents i connotats del Canal d’Urgell. És una proposta que fa visible aquest paisatge, que s’hi relaciona d’una manera diferent, que en planteja els valors, en un temps de canvis.

Les cinc accions es desenvolupen a Ponts (Noguera) amb Paula Artés (18 de maig); Juneda (Garrigues) amb Jaume Farreny (25 de maig); Montoliu de Lleida (Segrià) amb Olga Olivera (7 de juny); Mollerussa (Pla d’Urgell) amb Marta Bisbal (21 de juny) i Agramunt (Urgell) amb Antoni Abad (28 de juny). Finalment, a Lleida, el 25 de setembre es presentarà el documentari sobre el projecte, obra de Miquel Ardèvol i Èric de Gispert (Krik Krak).

Hem parlat amb el comissari del projecte, l’historiador de l’art i director de la Fundació Guillem Viladot a Agramunt, Pau Minguet, que ens n’explica les intencions i propòsits.

—Com neix la idea?
—Fa dos anys, el 2023, per primer cop en dos-cents seixanta anys d’història es va tancar el Canal d’Urgell arran de la sequera. I per primer cop, tots els pagesos que fan servir l’aigua per regar i tots els pobles que en treuen aigua de boca, es van quedar sense aigua. Va ser un fet històric. Arran d’aquest episodi, que era en boca de tothom, “Han tancat el canal!”, vaig pensar que en el si d’aquest debat haurien d’entrar-hi els artistes. Vaig presentar la proposta a la Diputació de Lleida. Però aquests processos són lents i ho hem acabat fent ara, aquest any que, de sequera, res de res, que l’aigua baixa a manta, que tot és verd. El projecte ha transcendit la idea de la sequera del principi i els artistes s’han centrat sobretot en el canal i allò que l’espai on els ha tocat fer l’acció els pogués suggerir.

—Com vau articular la proposta?
—Partia de la idea que el canal passa per cinc comarques de Lleida i el que vaig fer va ser triar un punt singular de cada comarca i en cadascun d’aquests punts he convidat un artista perquè hi faci una intervenció. I, a part de les intervencions in situ, hi ha dos artistes que enregistren les cinc intervencions i d’aquest material n’acabarà sortint un documental, també amb la seva mirada personal i aportant una lectura nova.

Paula Artés durant l’acció artística a Ponts.

—Quin és l’objectiu? Què es vol aconseguir, amb aquestes accions artístiques?
—La intenció és empeltar l’art contemporani amb aquests espais singulars, que és poc habitual que rebin la mirada dels creadors. Els artistes triats tenen un vincle amb el canal i a cap d’ells li ha vingut de nou. I a banda també cercar aquests punts singulars, que són interessants des del punt de vista paisatgístic, agrícola, arquitectònic, social, polític, perquè el que representa el canal per a totes aquestes comarques és molt important. I és afegir un relat més dins la història del canal des dels llenguatges simbòlics que els artistes practiquen.

—Per tant, són artistes que viuen al territori?
—Hi viuen o són d’aquí. Sí, en tots hi ha aquest vincle. Diumenge passat, dia 18, la Paula Artés va fer la primera acció. És una artista nascuda a Molins de Rei, però el vincle és amb un poble de la Noguera, Alentorn; tenim en Jaume Farreny, que és d’Alguaire (Segrià); l’Olga Olivera, que és de Bell-lloc (Pla d’Urgell); la Marta Bisbal, que és de Mollerussa (Pla d’Urgell); l’Antoni Abad, que és de Lleida ciutat. I dels dos artistes que fan l’audiovisual, en Miquel Ardèvol és del Poal (Pla d’Urgell). Hem buscat artistes de confiança i de proximitat.

—Com heu triat els punts singulars de paisatge?
—Pensa que el Canal d’Urgell no és un canal sol, sinó una xarxa, on hi ha el canal principal, el canal auxiliar, hi ha quatre séquies que el travessen i a partir d’aquí una sèrie de capil·lars que fan arribar l’aigua a un miler d’hectàrees de la plana de Lleida. Era complicada, la tria, perquè hi ha moltíssims punts atractius, interessants per la seva història, pel seu enclavament, etc. El que tenia clar és que cada punt singular havia de ser d’una de les cinc comarques per on passa el canal. El primer, on vam fer la primera acció, és el naixement del canal, un lloc que es diu Casa de Comportes, al municipi de Pons (Noguera), i és l’origen, on el canal agafa les aigües del Segre i comença a baixar i a crear aquest riu artificial que va cap a la plana. De nord a sud, els espais singulars triats continuen a Agramunt (Urgell), al Pont de Ferro, que és un aqüeducte per on passa el canal i forma part d’aquesta arquitectura de finals del segle XIX, lligada amb tot el moviment de la Torre Eiffel. Continuant baixant, un altre punt és la Casa Canal de Mollerussa, que és el centre neuràlgic de l’administració del Canal d’Urgell des que es fa fundar. I a la Casa Canal, a més de la gestió administrativa, també hi ha un Centre d’Interpretació del Canal. Més avall ens aturem a Juneda (Garrigues), en un punt entre els nou salts i el salt de la segona màquina, un recorregut molt bonic on hi ha una banqueta amb plataners a banda i banda que la flanquegen. I també anem a Montoliu de Lleida (Segrià), als Patamolls, que són una mena de maresmes naturals tocant el riu i és on la poca aigua que queda del canal principal torna a desembocar al Segre, al mateix riu d’on ha sortit.

—Imagineu que es repeteixi els anys a venir?
—No sé si continuarem tenint el suport de la Diputació de Lleida, però sí que és un projecte de llarg recorregut, perquè a cada edició pots canviar els punts singulars i els artistes, i no t’ho acabes.

—És una manera interessant de donar a conèixer el territori i prendre consciència de la importància del Canal d’Urgell.
—És una manera de reivindicar aquest país de l’aigua. És clar, les comarques de Ponent són les més grans de Catalunya i sovint tenen poca relació les comarques del Pirineu amb les de la plana. El canal fa que aquestes comarques tinguin un element en comú que les relligui i creen una mena de territori d’aigua o d’agricultura molt concreta. Si no hi hagués el Canal d’Urgell no coneixeríem les pomes, les peres de Lleida, els camps de panís, els camps d’alfals… Tots aquests cultius han vingut amb el canal i han creat un imaginari visual. El paisatge d’aquesta zona està completament condicionat pel canal. De tota aquesta zona de la plana de Lleida, abans no hi arribés el canal, en deien el Clot del Dimoni, perquè era un desert amb unes collites molt pobres. L’arribada de l’aigua va fer que els pobles de la plana canviessin completament. De fet, en un context en què la majoria dels pobles del país anaven perdent població en detriment de les grans ciutats, aquí, a la plana, va passar el contrari: amb l’arribada de l’aigua són pobles que van créixer.

Canal principal d’Urgell, prop de Montclar.

—I ara?
—Ara ens trobem en un moment històric important, perquè la Comunitat de Regants, la Fundació Canals d’Urgell, el govern de la Generalitat i em sembla que també el govern espanyol han començat a actualitzar el sistema de reg del canal. Perquè encara té el mateix sistema de reg que al segle XIX, que és obrir comportes i inundar els trossos i, tot i que és una aigua que alimenta els aqüífers, és una gran despesa d’aigua en un context de sequeres recurrents. I això pot generar també un nou canvi paisatgístic a la zona, perquè la manera diferent de regar potser farà variar el cultiu. Penso en el Canal Segarra-Garrigues, que és més nou i ja es va fer tenint en compte l’aprofitament de l’aigua i rega gota a gota o per aspersió i els cultius que hi veus són oliveres, ametllers, fruita seca.

—Aquest no és el primer projecte que impulseu i comissarieu cercant una implicació de l’art amb la natura.
—No. El 2021, juntament amb Jesús Vilamajor vam tirar endavant el projecte “Cabanades. Art als marges”, que vam fer a Belltall (Conca de Barberà) i seguia la mateixa lògica del projecte del Canal d’Urgell, tot i que en aquest cas ens situàvem només en un poble i era un recorregut a peu en què passàvem per diferents cabanes de volta, una pallissa i una balma i en cada lloc havíem convidat un artista perquè hi fes una intervenció, lligant la pedra seca amb l’art contemporani. La intenció és la mateixa: buscar aquests llocs singulars i repensar-los des del món de l’art.