Escola Valenciana ha manifestat en un comunicat el seu suport a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i el rebuig a les polítiques d’odi i arraconament del català que representa l’acord del PP i Vox per al pressupost de la Generalitat per a enguany. Per l’entitat, les mesures que ha anunciat el govern valencià aquests darrers dies, com ara les retallades a l’AVL i a les subvencions de promoció del català, atempten contra el benestar social, els drets humans i els valors democràtics.

La pressió del partit d’ultradreta Vox per a aprovar els pressupost de la Generalitat ha fet que el PP aprovàs les seues esmenes. Així, l’AVL tindrà una retallada d’uns 700.000 euros, que aniran destinats, fonamentalment, a rehabilitar la seu de l’entitat secessionista Lo Rat Penat i a fer cursos d’història del “Regne de València” en quatre ajuntaments.

“Davant un govern enrocat a acorralar el valencià atacant una entitat reconeguda a l’Estatut d’Autonomia com és l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Escola Valenciana no es pot mantenir en silenci. L’aprovació de lleis que debiliten l’ensenyament en valencià, la imposició de consultes que qüestionen drets ja consolidats, els discursos que alimenten la por i el menyspreu, i les retallades econòmiques a la promoció i cura de la llengua, ens obliguen a alçar-nos amb més fermesa que mai. El valencià no és un problema: és una riquesa. I defensar-lo no és una opció, és una responsabilitat”, han dit.

És per això que, davant aquest nou atac, tornen a fer una crida a tothom a plantar-se per la llengua i continuar lluitant per mantenir viu el català. L’entitat ha avisat que no renunciarien a cap dels seus objectius, i que continuarien treballant perquè el català fos una llengua de futur, de cohesió i d’estima. “Continuarem teixint xarxes, vertebrant el país i enfortint una societat més lliure, més justa i més arrelada. I ho farem sempre amb la complicitat d’entitats científiques i acadèmiques, que han estat, i continuen estant, al nostre costat. I sempre enfront del feixisme”, han acabat.

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha recaptat més de vint-i-sis mil euros per ajudar en la tasca de defensa i ensenyament del català a Catalunya Nord del projecte educatiu de la Bressola. Gràcies a la solidaritat ciutadana, les aportacions de les assemblees territorials i l’esdeveniment “Sabadell amb la Bressola”, impulsat per la Taula Sabadellenca per la Llengua Catalana, formada per diverses entitats, entre les quals hi ha la territorial de l’ANC de Sabadell, l’Assemblea ha pogut recaptar un total de 26.746 euros.

Una nova Bressolada aplega més de mil persones per defensar la llengua i cultura catalanes a Catalunya Nord

L’ANC va engegar al març una campanya de recollida de donatius per a destinar-los a la xarxa d’escoles catalanes de Catalunya Nord amb un web per a facilitar les aportacions, en què va recollir 20.000 euros. El mes de gener, la Bressola havia anunciat que tenia greus dificultats econòmiques per la manca de subvencions de les institucions nord-catalanes.

L’Assemblea també va participar en la manifestació de la Bressola el 15 de març a Perpinyà per exigir un suport digne davant la greu situació econòmica que travessava el projecte.

El Partit Popular i Vox s’han posat d’acord avui per ampliar la llista de compareixents en la comissió d’investigació sobre la gota freda a les Corts Valencianes. Segons que ha explicat el diputat del PP Vicente Betoret, en la comissió podran participar-hi les associacions legalment constituïdes i també les víctimes que ho vulguen fer a títol personal. La comissió ha demanat informació a la Conselleria de Justícia de quines són aquestes associacions.

Quan és a punt de fer set mesos de la gota freda, la comissió d’investigació de les Corts és constituïda, però encara no ha començat a treballar. Ni tan sols ha acordat el calendari de compareixences. Aquest moviment que ara fan el PP i Vox respon a la demanada ferma que les tres associacions majoritàries van fer al president de la Generalitat quan divendres els va telefonar per primera volta. Tant el Partit Socialista com Compromís havien incorporat les víctimes en el pla de treball de la comissió que van presentar a les Corts, però la majoria del PP i Vox els ho va tombar. És per això que les víctimes han parlat de vet.

Compromís ha qualificat de vergonya això que passa en la comissió d’investigació pel fet que set mesos després del desastre encara no haja arrencat. També ha titllat de maniobra dilatòria el fet de demanar un escrit a la Conselleria de Justícia sobre quines associacions hi ha legalment constituïdes. “N’és una més d’un president i d’un govern que sempre arriba tard a tot, que no mostra sensibilitat per les víctimes”, ha dit el síndic Joan Baldoví.

La diputada també de Compromís Isaura Navarro ha qualificat d’inhumà el fet que les víctimes haguessen estat excloses de comparèixer. Ha qualificat d’estratègia vergonyosa de la dreta i la ultradreta el fet de voler alentir al màxim la comissió. Sobre el fet que puguen declarar víctimes a títol personal, Navarro es demana si el PP i Vox farien com van fer en la comissió d’investigació sobre l’accident del metro, en què el Consell va convidar qui va voler i abans els va alliçonar sobre què havien de dir. “Això ja ho hem viscut a les Corts. Estem amb el relat de la indignitat i la manipulació, el no permetre que se sàpiga la veritat. Provoca molta tristesa i molta vergonya”, ha lamentat.

El síndic del PSPV, José Muñoz, s’ha felicitat pel canvi d’opinió del PP i Vox, però ha dit que això tan sols havia estat possible gràcies a la pressió de les víctimes. Muñoz també ha dit que amb aquest canvi d’opinió Carlos Mazón reconeixia que havia mentit d’ençà del primer moment. Quant al retard que la dreta vol imprimir als treballs, ha demanat que dijous, després de votar el pressupost al ple, la comissió es reunesca per a fixar el calendari. “Seria indigne que les víctimes comparegueren abans en la comissió del congrés que en la de les Corts, que és casa seua”, ha dit.

El canvi d’actitud del Consell

Aquest canvi d’actitud del Consell amb les víctimes de la gota freda ha estat arran de les reunions que les tres associacions va mantenir fa unes quantes setmanes a Brussel·les amb la presidenta de la comissió i amb la del parlament. Això també va causar la reacció del president espanyol, Pedro Sánchez, que dijous es va reunir amb elles a València durant més de tres hores.

Divendres de vesprada, Carlos Mazón va telefonar personalment als portaveus d’aquests tres col·lectius. D’aquesta manera, quedava palesa la falsedat de les afirmacions fetes fins unes hores abans, que ell sí que havia mantingut contacte i reunions amb les víctimes de la gota freda que va fer dos-cents vint-i-vuit morts i desenes de ferits.

Una nena de vuit anys ha mort després d’haver caigut d’un bloc de pisos de Salt (Gironès). Els fets van passar dissabte pels volts de les set del vespre. La nena jugava a pilota amb una amiga i la van perdre. Llavors va voler recuperar-la enfilant-se a sobre d’un fals sostre que donava a un aparcament del carrer d’Àngel Guimerà de Salt. Quan era a sobre de la coberta, va cedir i la nena va caure al buit des d’un primer pis. De seguida es van activar els equips d’emergència que van arribar de seguida al lloc dels fets, segons que ha avançat el Diari de Girona (DdG) i ha confirmat l’ACN.

Els efectius del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) van trobar la nena amb ferides molt greus i la van traslladar de seguida a l’Hospital Josep Trueta de Girona. Tot i la ràpida actuació dels metges, la nena va morir al cap de poques hores al centre hospitalari.

Els Mossos van obrir una investigació per confirmar que havia estat un accident.

Josep Casadevall (Girona, 1946) ens rep al seu despatx, situat al centre neuràlgic d’Andorra la Vella. Hi ha molt poca gent al país que conegui tan bé com ell l’engranatge del Tribunal Europeu dels Drets Humans. En va ser jutge i vice-president i, quan en parla, ho fa amb cautela i rigor, mesurant molt bé les paraules. Li demanem que ens ajudi a entendre el perquè de l’arxivament de diverses causes catalanes recentment i la sentència sobre el judici contra l’1-O, que sembla imminent.

—Com s’explica que en poc temps el tribunal hagi arxivat unes quantes resolucions relacionades amb allò que en diríem la carpeta catalana?
—Entenc que aquestes demandes van entrar més o menys juntes o l’una darrere l’altra i es van anar resolent juntes. No gosaria pensar en una carpeta catalana, en el sentit de dir que tot això rebrà un tractament similar.

—Anem cas per cas, doncs. La sentència que declara inadmissible la demanda de Josep Costa i Eusebi Campdepadrós per vulneració de la inviolabilitat parlamentària. Vau dir que era decebedora. Per què?
—Perquè ells es queixaven a Estrasburg sobretot de la vulneració l’article 10 [del Conveni Europeu dels Drets Humans]. Parla de la llibertat d’expressió, que és un dels drets més protegits. És un dret molt ampli, per bé que té limitacions, naturalment, i pot arribar a haver-hi moments en què el tribunal digui que no pot protegir aquesta llibertat quan es tracta de discursos d’odi, en certes situacions. Però, és clar, aquí parlem de la llibertat d’expressió d’uns parlamentaris, i en seu parlamentària, i jo gairebé gosaria dir que poden dir el que vulguin, amb els límits lògics, és clar. La llibertat d’expressió ha de ser molt àmplia.

—Poc després, el TEDH va arxivar la demanda del pare del nen mort en l’atemptat del 17-A.
—No ho entenc. No puc entendre com un jutge únic es treu del davant una demanda com aquesta, on hi ha hagut un atac terrorista, hi ha hagut morts, un desastre.

—Aquest jutge únic va dir que no hi havia cap aparença de vulneració de drets.
—Exactament, es limita a dir això.

—És estrany que hagi passat una cosa així?
—Molt estrany. Potser podien haver arribat a desestimar-la, no ho sé, però havent-hi entrat una mica al fons, i llavors fent una decisió motivada, que ja no la pot fer un jutge únic. Almenys havia de ser un tribunal de tres jutges, o una sala de set magistrats.

—En aquest cas, el del 17-A, els advocats preparen una petició de reconsideració. Pot tirar endavant? N’hi ha precedents?
—No n’hi ha, que jo sàpiga. I, en principi, no es pot fer. En principi, la decisió del jutge únic és definitiva, i ja ho diu el jutge mateix amb sis ratlles: no admet recurs. Això no obstant, potser sí que aconsellaria de fer un insistiment, atès que, segons tinc entès, i si no vaig mal informat, es desclassifiquen documents. Vol dir que hi ha coses o fets que no es van poder aportar amb la demanda, i menys encara provar, i que pel fet que ara aparegui informació nova o es desclassifiquin documents, això permet de donar suport a al·legacions que es van formular en la primera demanda. Per tant, tot i que és possible que no ho admetin, jo ho intentaria. Per la importància del cas.

—Una altra causa arxivada recentment fou la de les entitats pel català a l’escola. Fou el mateix jutge únic, que és el representant d’Àustria. Com s’explica que sigui el mateix?
—Perquè és el jutge únic que hi ha designat. Com que ningú no pot ser jutge únic pel seu propi estat, cada any el president del tribunal designa, en un llistat, els que faran de jutge únic pels assumptes que s’han de declarar inadmissibles. Espanya deu tenir assignat aquest jutge, i potser n’hi ha un altre, perquè poden arribar a ser dos. Andorra, per exemple, ha tingut el jutge únic en alguna ocasió per a Espanya, però fa anys.

—Amb quin criteri designen el jutge únic per als assumptes que tenen a veure amb Espanya?
—Potser poden tenir en compte l’aspecte de la llengua, si n’hi ha algun que sap castellà…

—Aquest jutge representant d’Àustria en sap, perquè havia estat professor convidat en universitats espanyoles i a l’Amèrica Llatina…
—Aquí hi teniu l’explicació.

—Per què hi ha d’haver aquest sistema d’un jutge únic que faci de filtre d’inadmissió de tantes demandes?
—En el fons, tot això és per la pressió que ve dels estats mateixos.

—Pressions dels estats al tribunal?
—Els estats no poden tenir influència sobre el tribunal del punt de vista estrictament jurídic. Però hi poden influir en uns altres aspectes, com l’econòmic. Si el Tribunal d’Estrasburg existeix és perquè els estats han volgut que existís, i el dia que no vulguin que existeixi s’acabarà. Però, al mateix temps, el tribunal ha anat creant un cos jurisprudencial important, ha anat interpretant el Conveni [Europeu dels Drets Humans], ampliant-lo, llegint-lo a la llum de la situació d’avui. Aleshores, els estats l’han anat intentant limitar, que no hi hagués tantes demandes, evitar condemnes, perquè moralment o políticament els preocupa. En una de les últimes modificacions del conveni van modificar-ne el preàmbul: hi van afegir el que se’n diu el principi de subsidiarietat, i el marge d’apreciació que tenen els estats…

—Perquè no s’admetessin tantes demandes.
—Exacte. Si cada any arriben a Estrasburg 50.000 o 60.000 demandes, arriben a ser admissibles un 4% o un 5%. Què més volen limitar? Fins al 3%, el 2%?

—I per això també van crear el jutge únic?
—Sí. I aquest jutge únic pràcticament no té coneixement del dossier, del plec [de la demanda]. Aquest plec se l’han mirat uns juristes experimentats, això sí, que els anomenen rapporteur non judiciaire, o sigui, ponent no judicial, que és qui en fa la primera lectura i mira si la demanda s’aguanta o no. I a partir d’aquí, prepara una decisió, que envia al jutge únic amb el dossier.

—El jutge únic és qui encarrega a un ponent que li prepari una decisió sobre la demanda?
—No, no ho encarrega. El jutge únic rep la proposta d’aquest jurista no ponent. I, quan la té, se la mira i només pot fer dues coses: signar-la o rebutjar-la.

—Qui decideix quin jurista es mira el dossier de la demanda per proposar al jutge únic si l’ha d’admetre o rebutjar?
—Serà un jurista de la divisió on hi ha, en aquest cas, Espanya. Si n’hi ha una vintena en aquesta divisió, doncs serà un d’aquests.

—Quan parleu d’una divisió, a què us referiu?
—A les divisions hi ha agrupats uns quants estats, uns quants juristes que són d’aquests estats. Per tant, en les demandes contra Espanya el ponent no judicial serà de la divisió on hi hagi Espanya, i que potser inclou algun altre estat.

—Quants estats hi ha agrupats en una divisió?
—No ho sé, dos, tres o quatre. Per exemple, recordo que es parlava de la divisió turca, de la divisió francesa… Vull dir que, per exemple, no hi ha una divisió andorrana, que deu ser inclosa a la divisió espanyola, on potser també hi ha Portugal.

—El paper d’aquests ponents, que en els casos que tenen a veure amb Espanya són, probablement, espanyols, és molt important, doncs.
—És que el jutge únic es llegeix tot l’expedient? No ho sé, hauríem de pensar que sí, però jo en tinc dubtes. Es deu llegir un resum dels fets, això sí, que li han preparat, i un projecte d’inadmissibilitat. El firma o el retorna. Si el retorna, això se’n va a un tribunal de tres jutges o a sala, que també podrien declarar inadmissible la demanda, però aleshores ja ho han de fer de manera motivada.

—Aquests ponents, quin perfil tenen?
—Normalment són funcionaris del Consell d’Europa. Tenen una experiència llarga.

—Pot ser que en un seguit de demandes contra Espanya hi hagi hagut una certa contaminació de país? I que això expliqui aquest degoteig de causes arxivades totes juntes?
—Em puc imaginar per on vol anar, però no ha parlat del jutge nacional.

—El jutge únic li demana al jutge espanyol el parer a l’hora de decidir si és admissible una demanda contra Espanya?
—En principi, la resposta és que no. En principi. Però a la pràctica… A veure, jo estic segur que aquest jutge únic, abans de signar, com a mínim, ni que sigui per telèfon, va consultar el col·lega [espanyol].

—En aquest cas, la col·lega, María Elósegui.
—Ni que sigui per dir, escolta, de què va això? Hi ha disset morts, una furgoneta que ha matat tot de gent, es parla d’un imam, es parla de relacions amb el CNI… No és qualsevol cosa. Jo m’atreveixo a dir que, com a mínim, la jutgessa espanyola va tenir un coneixement previ d’aquesta demanda. Més enllà del que va passar, és especulatiu.

—El que en sabem és el resultat, que es va arxivar.
—El jutge únic podia haver admès aquesta demanda, i no ho va fer.

—Aquestes decisions ens poden donar alguna pista sobre què podria dictaminar el tribunal sobre les demandes dels presos de l’1-O?
—Diria que no. Em costa de fer el lligam. Com que s’ha denegat la demanda dels ex-membres de la mesa, això ja indica que es denegaran les altres? Són motius diferents, són greuges diferents; els que es fan en les demandes dels qui van estar privats de llibertat són diferents que en aquesta [de Costa i Campdepadrós], que potser es limiten a l’article 10 [llibertat d’expressió]: els altres tenen greuges a l’article 5 [dret de la llibertat], a més del 10, i també del 6 [dret d’un judici just], del 8 [dret de la vida familiar], i tindran el tractament que els toca.

—L’aprovació de l’amnistia, a més dels indults i la derogació de la sedició, no pot fer decaure les demandes?
—No, ho dubto. Perquè la condició de víctima ja la tenen. El fet que hi hagi hagut una amnistia –i suposant que els l’apliquin, perquè no l’han aplicat–da a tots–, independentment de la decisió final que prengui el tribunal, pot ser una mesura correctora. Però no els treu la condició de víctimes. És a dir, si hi va haver violacions de l’article 6, del 5, del 8, i ho poso en condicional, aquestes violacions ja es van cometre. Per tant, ja en són víctimes. Això podria ser una mesura correctora. Parcialment, no dic totalment. Però l’amnistia no pot reparar, per exemple, els anys de presó que han complert aquesta gent. Caldrà veure quina apreciació en farà el tribunal.

—El fet que s’hagi derogat la sedició i que a alguns els hagin aplicat una amnistia es podria considerar una reparació?
—Així ho podria interpretar el tribunal. Per això el que puc dir en aquest moment és que l’amnistia, per si mateixa, no els treu la qualitat de víctimes. En què pot influir, doncs? Bé, doncs que l’estat, en certa manera, admet que algunes coses no es van fer bé, i ja és un fet també reparador de les eventuals violacions. Perquè quan el tribunal fa una sentència i diu que declara que s’ha violat l’article 10 o el que sigui del conveni, diu que l’estat prengui totes les mesures que estimi adequades per a reparar-lo, i també aquelles necessàries perquè no es repeteixi. És veritat que rarament el tribunal diu com ho han de fer. Perquè això pot causar que l’estat involucrat hagi de fer una modificació legislativa.

—I qui controla que l’estat condemnat repari les vulneracions comeses?
—Tot això queda sota control del Comitè de Ministres del Consell d’Europa, que és el que té la competència de seguir l’execució de les sentències que dicta el tribunal. El tribunal, per si mateix, no té poders executius.

—Però què pot fer el Comitè de Ministres, si veu que no s’executa la sentència?
—Tenen una capacitat política. És una entitat política que passa comptes, quan es reuneix periòdicament. A veure, Espanya, teniu divuit sentències pendents d’execució; França, en teniu vint-i-cinc. Què passa? Els altres contesten, bé, n’hi ha tres per a les quals s’estudia un projecte de llei per modificar allò que el tribunal ens va dir; unes altres tres són indemnitzacions econòmiques i esperem que s’aprovi el pressupost per poder pagar… Se’n va fent un seguiment. Normalment, i salvades algunes situacions políticament molt complicades, i hi ha alguns exemples en què no entraré, les sentències se solen executar. Perquè en aquest passament de comptes que fan tenen la força política d’obligar-s’hi els uns als altres.

—És una qüestió de reputació?
—Naturalment, i moral, política.

—En el cas dels presos de l’1-O, és més factible que la sentència vingui per qüestions més de forma que de fons? Per exemple, per la vulneració del jutge predeterminat per llei o la manca d’aparença d’imparcialitat?
—No, no, tot això és important, i pot venir per aquí. Si havien de ser jutjats a Barcelona o a Madrid, tot això són greuges que han estat formulats.

—En totes aquestes demandes, els damnificats denuncien la vulneració de l’article 18 del Conveni, és a dir, el que té a veure amb l’abús de poder de l’estat contra ells en el sentit més ampli. Pot tenir recorregut?
— Tinc poc record de violacions del 18. Han de ser situacions molt flagrants en què d’una manera molt clara es vegi que el que s’ha fet és aplicar el Conveni mateix en un sentit negatiu.

—És a dir, aplicar un dret penal de l’enemic.
—Exactament, per exemple. El que ara se’n diu lawfare.

—Si el tribunal resolgués que els van vulnerar el dret del jutge predeterminat per llei, podria tenir com a conseqüència l’anul·lació o repetició del judici?
—D’anul·lació de condemnes no n’hi haurà perquè el Tribunal Europeu no té aquesta competència. A la legislació espanyola es va afegir fa uns quants anys que una sentència ferma pot ser revisada després d’una sentència condemnatòria del Tribunal Europeu de Drets Humans. Però no hi dóna un caràcter obligatori, sinó que es podrà fer a instància de la persona afectada. Per tant, és previst i es podria demanar que es revisés. Ara també s’ha de veure quina utilitat i quin interès pot tenir-hi l’inculpat mateix. La qüestió és prevista, sobretot en judicis que es poden considerar que no han estat equitatius o que la persona no ha tingut el judici equitable que imposa l’article 6 del Conveni.

—Tenint en compte el moment en què es troben a nivell de procediment aquestes demandes, pot ser que la sentència sigui qüestió de mesos o que pugui ser aquest mateix any?
—Podria ser qüestió de mesos, però no goso afirmar-ho perquè no conec la situació processal exacta. Ara es podrien trobar en la fase de redactar sentència.

—Com es desenvolupa aquesta fase de redacció de la sentència?
—També és llarga, perquè els juristes l’han de preparar i hi ha les primeres deliberacions d’examen del projecte de sentència. Després hi ha un vot provisional, en què els jutges aporten els seus parers i opinions, fins que es passa al vot definitiu. I encara a partir del vot definitiu els jutges dissidents, que no hagin votat amb la majoria, sigui en un sentit o en un altre, redacten una opinió separada, que pot ser dissident, però també pot ser concordant, de vegades.

—I ací quina capacitat d’influència pot tenir la jutgessa espanyola?
—Aquí, a diferència del jutge únic, això ja s’ha acabat. Això és en mans d’una sala de set jutges, més tres suplents. I ja hi ha uns juristes assignats que porten el cas. I possiblement ja hi ha un ponent nomenat.

Dijous, dia 29, quan farà set mesos de la gota freda, els sindicats CNT, CGT, Intersindical Valenciana i la Coordinadora Obrera Sindical (COS) han convocat una vaga general al País Valencià. L’objectiu principal és exigir responsabilitats polítiques i penals per la gestió de la catàstrofe d’aquell 29 d’octubre. I no solament assenyalen la negligència del president Carlos Mazón i el seu Consell.

“El motiu més gran són les 228 persones mortes i els milers de damnificats per la gestió prèvia, i durant el dia de la dana, també per part de la patronal i l’empresariat que va ignorar el que passava i que va posar en joc la vida de milers de treballadors”, diu Juan Miguel Font, secretari general de la CGT a València. Sobre això, els sindicats diuen que, encara avui, no saben exactament quanta gent va morir al lloc de feina o in itinere, és a dir, anant o tornant de treballar. “Tot i que ja se sabia la situació que hi havia, va haver-hi empreses que els obligaren a anar al seu lloc de treball. Van agafar el cotxe i se n’hi van anar. Hi ha tant víctimes mortals, com persones que tenen conseqüències físiques i psicològiques de la barrancada, i que eren persones treballadores”, apunta Ana Mar Bueno, portaveu de la CNT.

A més d’això, com assenyala Beatriu Cardona, portaveu de la Intersindical Valenciana, els motius per a convocar aquesta vaga general són de fons. “Són motius que vivim la classe treballadora, que arrosseguem de fa molt de temps, condicions laborals precàries, retallades en els serveis públics, difícil accés a l’habitatge… I tot això s’ha agreujat des del 29 d’octubre, que és el detonant de la convocatòria de vaga, perquè, en aquell moment, tota eixa mar oculta es va convertir en un tsunami de negligències que van provocar la major tragèdia humana del País Valencià”, diu.

Per part seua, Roc Moltó, de l’assemblea de la COS a l’Horta, denuncia que hi ha una manca de concreció de les ajudes, que hi ha molta gent que encara no les ha rebudes, i que no es dóna cap solució institucional per als qui han perdut la casa. “Si a tot arreu la situació de l’habitatge ja és una salvatjada, ara, en qualsevol dels pobles afectats, encara més”, afig.

Els sectors clau

Tots els sectors laborals, i també els estudiantils, són convocats a aquesta vaga general, però n’hi ha alguns que seran clau. “El transport serà fonamental, tant el públic com privat. Parlem de camions de mercaderies, per exemple, i el comitè d’empresa de l’EMT també s’ha adherit a la vaga”, diu Bueno. Els sindicats denuncien la debilitació dels serveis públics i, en aquesta línia, esperen que els funcionaris públics siguen una part activa el 29 de maig. “La primera empresa del País Valencià és la Generalitat Valenciana. Esperem que els servidors públics facen seues les nostres reivindicacions i donen suport a la ciutadania valenciana, que és a qui servim”, apunta Cardona.

“Reivindiquem que s’han de reforçar els serveis públics perquè el que ha passat tornarà a passar. No sabem si de nou a l’Horta Sud, a l’Horta Nord, o en una altra part del País Valencià, però amb les circumstàncies climàtiques que vivim és molt probable que una cosa així torne a passar i hem d’evitar que les conseqüències siguen les mateixes. Hi ha moltes persones treballadores que s’han quedat completament desprotegides després del que ha passat”, insisteix Bueno. Entre les reclamacions, hi ha la reducció de la jornada laboral a trenta-dues hores sense reducció del salari i l’augment general dels salaris. Mesures que diuen que ajudarien a la recuperació dels damnificats per la gota freda.

Un altre sector clau serà l’educatiu, especialment pel malestar causat arran de la consulta sobre la llengua base a les escoles, impulsada pel conseller José Antonio Rovira, i per les condicions laborals dels mestres i professors. D’una altra banda, els sindicats també assenyalen, especialment, les grans empreses. “La foto icònica del repartidor de Mercadona que es va quedar enmig del riu d’aigua ens quedarà a totes per al record. I no sols Mercadona, moltíssimes empreses més, també menudes, que no van fer cas dels advertiments d’aquell dia”, recorda Font. Amb tot, espera que la secunden tots els sectors: “Tenim clar que si es convoca una vaga general, és per a guanyar-la.”

El paper dels Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció

Aquesta vaga té la particularitat que ha estat la població civil organitzada que ha demanat als sindicats la convocatòria. En concret, el paper dels Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció ha estat fonamental, conjuntament amb els moviments que configuren l’Acord Social Valencià. “Aquesta vaga no és una vaga que pensem els sindicats. És una vaga que ens reclama la societat mobilitzada de les comarques afectades i les associacions de víctimes. És una vaga del poble. El poble va salvar el poble durant els dies més durs de la dana, i el poble ha d’eixir al carrer perquè canvien totes les coses que ens oprimeixen”, diu Cardona.

Així, els sindicats tenen expectatives positives per a la vaga general de dijous. “Arran del que ha passat amb la dana, hem vist que estar organitzades era fonamental. Totes les persones que, bé en un sindicat de treball, bé en un sindicat d’habitatge, una entitat cultural, el que fora, estàvem organitzades, ràpidament vam tindre eixa xarxa d’estar en contacte i de poder reaccionar davant el que ens passava. I això s’ha mantingut durant tots aquests mesos. No canvia quasi res del que fan les institucions i eixa ràbia, en lloc de calmar-se, creix cada volta més. No pararem fins que s’assumisquen responsabilitats penals per tot el que ha passat i les coses canvien, tenim molt de suport”, diu Bueno.

Per tant, fer costat als damnificats per la gota freda és un dels eixos d’aquesta vaga. “Volem que siguen les mateixes veïnes afectades les que ho tinguen tot a dir i a fer en matèria de reconstrucció, que les protagonistes siguen realment elles, que tant el president de la Generalitat com el seu Consell dimitisquen i deixen pas a persones preparades per a eixa suposada reconstrucció, que no fan més que omplir-se la boca per a continuar omplint-se les butxaques. El més important és que les persones afectades vegen realment que ningú se n’ha oblidat, que les tenim al cap, al cor i a les mans”, diu Moltó.

El silenci dels mitjans

Els sindicats coincideixen a denunciar que els mitjans de comunicació generalistes no s’han fet ressò de la convocatòria d’aquesta vaga general. “Com que és una vaga a escala del País Valencià, als mitjans de comunicació generals sembla que no els importa. Si no passa a Madrid, és com si no passés absolutament res”, critica Bueno. Per part seua, Cardona també ho denuncia: “Volem fer palès que hi ha una mena de silenci dels mitjans de comunicació generals respecte de la vaga. La qual cosa tampoc no ens sorprèn i no ens ha de desanimar, perquè quan estàs convençuda que el que fas és just, no has de tindre por a res.”

Les accions del 29 de maig

A més de les accions habituals en una vaga general, com ara els piquets informatius, hi haurà dues manifestacions. La primera serà a les 12.00 a l’estació del Nord de València, i serà la mobilització pròpiament de la vaga. A la vesprada, a les 19.00, els sindicats també seran a la manifestació convocada per més de dues-centes entitats cíviques per a demanar la dimissió de Mazón. “Esperem que la societat valenciana demostre als carrers que no consentirem que torne a passar el que va passar el 29 d’octubre”, conclou Cardona.

La cantant i poetessa Ivette Nadal (Granollers, 1988) ha abocat a Justícia poètica (Pòrtic) bona part de la seva història: com es va iniciar, d’adolescent, en el món poètic i musical, les relacions asimètriques que hi va viure i el desenvolupament i tractament de l’anorèxia, el trastorn que ha sofert durant anys. Tot plegat construeix un relat íntim escrit amb una sensibilitat extraordinària i combinat amb la seva pròpia poesia. Parlem de la seva història ara que s’acaba de publicar el llibre, i uns quants mesos després d’haver fet públic el seu diagnòstic d’esclerosi múltiple. Ara passa un moment, diu, en què valora molt bé què prioritza, on posa el cap i el cor.

—Heu escrit un llibre molt íntim, que barreja la vostra història amb la vostra poesia. Què hi heu volgut abocar?
—De l’editorial em van dir que seria interessant que compartís la meva història amb el trastorn alimentari i que ho vinculés amb el fet d’haver començat molt jove en la música i la poesia. No vaig dir que sí d’entrada perquè implicava una obertura molt bèstia, però finalment vaig fer-ho, amb voluntat d’ajudar. No és un llibre morbós per a assenyalar culpables. Vull que s’entenguin més bé coses emocionals de la malaltia, de les cançons, de la figura i el cos de la dona…

—Fa uns quants mesos us van diagnosticar esclerosi múltiple. Com us va influir, en aquest procés?
—Tenia clar que no volia anar fent discs o llibres sumant malalties. Quan m’ho van diagnosticar estava en el moment de redacció final. Feia dos o tres anys que no em trobava gaire bé, però no pensava que fos una cosa així. Potser també perquè m’arriba l’esclerosi tinc més ganes de tancar l’etapa de l’anorèxia. Ha de ser l’última engruna o espurna amb què jo intenti d’ajudar a parlar-ne des d’un altre lloc no tan físic, no tan banal.

“Potser perquè m’arriba l’esclerosi tinc més ganes de tancar l’etapa de l’anorèxia”

—Al llibre dieu: “M’impacta adonar-me que ha hagut d’arribar una nova malaltia per a curar l’anorèxia.”
—Venia d’un recorregut de molts anys amb l’anorèxia, molts tractaments. Des de la pandèmia em vaig estabilitzar, però amb aquest diagnòstic recent vaig pensar “fins aquí, ja no em puc jugar més la vida”. L’esclerosi ha estat un comiat de l’anorèxia, tot i que no és un canvi d’un dia per l’altre, sempre hauré de vigilar. Malgrat que era en un moment de millora a què no havia arribat mai, espantar-me i tenir un altre diagnòstic m’ha fet veure que en el fons sí que tenia unes ganes de vida, ganes de cuidar-me. M’he hagut d’espantar molt, suposo, per a dir “fins aquí”.

—S’hi ha afegit un component més clar d’incertesa?
—La incertesa és per a tothom, però és veritat que un diagnòstic així t’hi fa conviure de manera molt més pròxima. Ho notes pels símptomes, perquè cada dia estàs amb mil visites… És difícil però no tinc més opció que encaixar-ho, deixar-me en mans de metges i fer tot el que em pugui fer bé emocionalment, físicament i artísticament. El que m’ha passat em fa posar més límits a persones, projectes i coses que no em convenen. Valorar a què dedico el temps, on poso el cap i el cor, canviar les prioritats.

—Al principi del llibre parleu de les relacions, a partir de catorze anys, amb homes molt més grans, que pertanyien al món artístic. Com les veieu, amb la perspectiva dels anys?
—No explico una història d’abusos, però sí que explico com entro en un món d’adults sense estar preparada. En el món artístic és força habitual la figura del mestre, a l’aula i l’escenari, i és fàcil que es confongui l’admiració amb l’atracció. Vaig començar a vincular-me amb gent de la poesia i, dels catorze als dinou, vaig tenir uns vincles que em van fer desdibuixar els valors de què és l’amor, què és una relació sana… No tenia res amb què comparar-ho. Ara m’adono que a vegades ens pensem que som fortes, que volem fer una cosa i que no ens afecta, però que quan no tens el coneixement, no el tens, tant per allò que et fa bé com per allò que et pot fer mal. I hi ha moltes coses que no m’han fet gens de bé.

—Parleu d’un consentiment diluït.
—Has de tenir la informació de la diferència de maduresa amb una persona vint o quaranta anys més gran que tu. Quan no tens informació d’aquesta diferència perquè no tens una experiència prèvia, no saps si estàs preparat. En canvi, l’adult sí que sap l’afectació que pot tenir i quin ús vol fer de tu. No considero que sigui un abús, però sí un consentiment al límit. Hi ha caràcters que juguen amb el poder que tenen quan hi ha unes diferències tan grans.

“Has de tenir la informació de la diferència de maduresa amb una persona vint o quaranta anys més gran que tu”

—En l’àmbit artístic, l’aura de genialitat els exculpa?
—Sí. Les relacions no gaire simètriques passen a tots els àmbits, però en el món artístic, més sovint. Com que hi ha poesia o cançó pel mig sembla que sigui més maco i no, el dolor és el mateix i fins i tot tenen més intel·ligència per a fer-te mal.

—Com apareix l’anorèxia, en aquest context?
—Vaig tenir indicis força joveneta, però vaig “controlar” la malaltia, i en aquell moment no sabia què era. En el moment que vaig sentir que, amb un cos juvenil i un pes baix, era desitjada per la figura de l’home, això em va influir. Crec que aquests valors van potenciar una mica la malaltia.

—Quina funció tenia la malaltia, quin buit ocupava?
—L’anorèxia té una mala funció, un engany: anestesiar-te i tolerar certes emocions i pors. Potser si estiguessis més racional et faria tant de mal una emoció o un sentiment que demanaries ajuda. L’anorèxia és com una droga i potser et protegeix de coses que és massa gruixut sentir, però passa factura.

“L’anorèxia té una mala funció, un engany: anestesiar-te i tolerar certes emocions i pors”

—Dieu que sense amor no hi ha gana. Què vol dir?
—Tenir gana és tenir desig: de vida, d’una persona, d’un projecte… Quan no sents gana, quan no tens les ganes de connectar amb l’altre, no tens ganes de viure. L’anorèxia et deixa en estat d’alexitímia i no sents ni fred ni calor, no saps posar nom a les coses i no desitges. Per a aprendre a estimar primer cal aprendre a menjar i a desitjar els nutrients per a poder-te comunicar amb els altres, i fins i tot fusionar-t’hi físicament. El desig de la gana i el d’estimar funcionen de manera molt semblant.

—La pressió estètica us va influir?
—No ho ha estat mai, en el meu trastorn; ja era una noia molt prima. Potser tenia una predisposició, i considero que un home adult no hauria d’estimar un cos infantil o juvenil. Quina ordre li dóna? Que es normalitzi que a homes molt adults els atreguin cossos juvenils, infantils, no del tot desenvolupats, o a cavall, et dóna la idea que la gent t’estima pel teu cos. Crec que no ho feien expressament, als homes els falta molta consciència en aquest sentit, però és una qüestió moral. A més, si la persona té un cos malalt, és bo que sigui desitjat? Si és algú que t’estima i espera que et recuperis, perfecte, però si és un intercanvi sexual el missatge que dóna aquell adult a una persona que s’està formant no és el més constructiu.

“Un home adult no hauria d’estimar un cos infantil o juvenil”

—Com han anat acompanyant la malaltia, la música i la poesia? No sempre han estat terapèutiques.
—No m’agrada que les cançons o poesies més biogràfiques tinguin aquesta idea terapèutica, sembla que sigui autoajuda o que no tingui el pes d’obra artística. Escric i canto com a necessitat. Segurament si no hagués tingut aquest canal ho hauria treballat d’una altra manera, o no ho hauria allargat tant. Com que he escrit cançons força tristes, fosques i misterioses i m’han anat bé, em donava un missatge equivocat: això et funciona com a identitat artística. Pensava que agradava la meva imatge prima i demacrada, i les cançons tristes, i que, per tant, no podia deixar de ser això.

—Creieu que és massa freqüent aquesta alabança a l’estètica de la fragilitat?
—En l’àmbit de programadors, festivals o managements no he tingut acceptació en l’àmbit corporal, em deien que no, i això ho he valorat. Potser era més la gent, que els agrada la cosa fosca, misteriosa i viscuda. A mi també m’han agradat artistes amb vides inestables, però darrere hi ha patiment, i hem de vigilar com hi donem suport. No és que la melancolia no hagi de tenir-ne, però hi ha artistes que no fan la música com un producte. Quan és la nostra vida hauríem de ser tractats amb més cura. Se m’ha arribat a dir amb un to una mica pejoratiu que faig cançons massa tristes, sense saber què he viscut. Un punt entremig. No s’ha d’alabar aquesta tristesa ni tampoc dir “no siguis tan pensativa”. Em costen les cançons lluminoses, tot i que la meva poesia ha canviat i ara faig aforismes, sóc més a prop de les lectures filosòfiques.

—Expliqueu uns quants ingressos durant el vostre tractament per anorèxia, i en alguns casos desatenció. Quines mancances hi ha?
—Hem d’agrair molt a la sanitat pública, però ara que tinc una malaltia neurològica tinc una assistència molt ràpida i bona, fins i tot psicològicament. I en canvi amb una malaltia mental no l’he tinguda. Hi ha molt poques places i encara que estiguis molt greu –com jo en el primer ingrés– potser no et poden ingressar. Hi havia llista d’espera i em van dir que em trucarien al cap de tres mesos, però tenia un pes límit. T’hi va la salut, i sembla que sigui un privilegi. He estat una privilegiada d’haver pogut pagar tractaments privats durant cinc o sis anys. La darrera recaiguda sí que la vaig tenir en un hospital públic.

“Em van dir que em trucarien al cap de tres mesos, però tenia un pes límit”

—Manca una bona assistència en els casos en què no s’ha arribat a un estat físic extrem, però sovint també en els casos més greus.
—Hi ha bons professionals a la sanitat pública, però hi ha les places que hi ha. Quan havia d’ingressar a Terrassa, hi havia deu places, i parlem de malalties que pateix molta gent. Jo ja estava molt greu… I això implica que les persones que no estan tan greus, s’agreugen. Si donem la imatge de, no t’ingressem fins que et vagis morint, una persona que està en un punt intermedi es posa més malalta. Donem un missatge de, tu tens marge, encara, i no n’hi ha.

—Vau tenir moltes recaigudes, però a partir de la pandèmia us vau estabilitzar. Com vau dir prou?
—Vaig treballar moltes coses psicològicament, però no pots fer-ho si no tens el pes correcte, el cap no et funciona. Em va costar anys arribar-hi, i, per tant, el pensament era circular, trist… La tristesa és incòmoda, però a vegades la prefereixes a un altre mal desconegut. Quan feia cinc anys que estava en un mateix hospital vaig tenir l’última recaiguda i em van recomanar que canviés de centre. La meva terapeuta em va dir que m’havia de dur algú altre, potser una mica més dur. Això em va sacsejar. El seu “abandonament” –que no ho va ser, va ser una manera d’estimar-me– em va estabilitzar. I quan ens van enviar a casa per la pandèmia em vaig espavilar. Veure’m sola, sense poder anar als hospitals, em va conscienciar, em va fer molta por… Fins que no ho vaig fer per mi no me’n vaig sortir.

—Com es viu tot això, quan a més s’és mare?
—Vaig ser mare als vint-i-un i no em vaig tractar fins als vint-i-cinc. No és habitual, tot i que hi ha gent amb trastorns de la conducta alimentària en l’edat adulta. El meu fill era un motor per, per exemple, intentar d’evitar l’ingrés de vint-i-quatre hores. Que almenys pogués dormir a casa i el pogués veure. I era un incentiu que vingués una estona a la tarda, etc. Això em donava energia i em feia sentir culpable, que també estava bé: havia d’estar bé per a cuidar-lo. Després ja no vaig poder ser mare, però per sort no m’ha quedat l’espina clavada de no haver-ho pogut ser per culpa de l’anorèxia o l’esclerosi. Un fill, una parella, un projecte, és una entrada de vida, tot i que el millor és fer-ho per un mateix. Si no, no te’n surts. Estic estable des de fa cinc anys.

—Com us ha ajudat la filosofia?
—Quan en vaig fer trenta em vaig regalar un curs de filosofia de Josep Maria Esquirol i vaig tornar a néixer. Estava molt saturada de missatges emocionals o psicològics, i ell parlava de resistència, virilitat, afectació del tu… D’una manera molt més constructiva. Fa cinc anys que l’única teràpia que faig és llegir filosofia i estudiar.

“Fa cinc anys que l’única teràpia que faig és llegir filosofia i estudiar”

—Ens aniria més bé amb més filosofia i menys autoajuda?
—Segur. Cadascú necessita el que li va bé i tot és vàlid, però jo havia esgotat les frases d’autoajuda i havia fet teràpia amb gent molt bona. L’autoajuda no m’interessa, en canvi, la filosofia parla de l’afectació i la fondària humana des de tots els àmbits.

—Volia acabar demanant-vos pels vostres projectes professionals. En quin moment artístic sou, ara?
—M’han ofert fer un espectacle sobre Pau Riba i Jaume Sisa, que són còsmics i galàctics. I aquests concerts d’homenatge em van molt bé per a sortir una mica de la tristesa, d’una cosa més fonda i greu. Sortir a veure el paisatge que ells miraven des del joc. I treballo amb molts músics per, no solament fer les seves versions, sinó intentar crear des d’un altre lloc.

Avui comencen a Andorra els Jocs dels Petits Estats d’Europa, un esdeveniment multiesportiu biennal en què enguany participaran 1.061 esportistes, 154 dels quals són andorrans.

Hi competeixen nou estats: Andorra, Malta, Xipre, Islàndia, Liechtenstein, Luxemburg, Mònegue i San Marino d’ençà de la seva fundació, i Montenegro a partir del 2009, després d’haver assolit la independència tres anys abans. Els primers jocs van ser el 1985, a San Marino, i s’han fet dues vegades a Andorra fins ara: el 1991 i el 2005.

Per a participar en aquests jocs cal complir certs requisits: tenir menys d’un milió d’habitants, tenir un comitè olímpic i estar afiliat als Comitès Olímpics Europeus. Respecte d’això, hi ha una excepció, Xipre, que complia totes les condicions al començament, però no n’ha estat exclòs tot i haver superat el límit de població. Els jocs van ser ideats per Bertie Muscat, un ex-membre de l’Executiva del Comitè Olímpic Maltès.

Quines competicions hi ha?

Els jocs es fan a final de maig o principi de juny. Enguany comencen avui amb la cerimònia inaugural a les 21.30 a l’Estadi Nacional i acabaran dissabte, dia 31. Els abanderats de la delegació andorrana són Nahuel Carabaña i Lia Povedano.

Nahuel Carabaña: “L’atletisme andorrà passa el millor moment”

En total hi ha competicions de dinou disciplines d’estiu reconegudes en l’àmbit olímpic: l’atletisme, el bàsquet 3×3, el bàsquet 5×5, el vòlei platja, el ciclisme de carretera, el ciclisme BTT, la gimnàstica rítmica, la gimnàstica artística, el judo, el karate, el rugbi de set, el tir de precisió, el tir al plat, la natació, la natació artística, el tennis taula, el tennis i el vòlei. L’organització d’aquest esdeveniment a Andorra destaca perquè en totes les parròquies es farà almenys una prova esportiva.

Tot i que hi participen un miler d’esportistes, l’estat rebrà unes 1.650 persones de les delegacions, incloent-hi entrenadors i autoritats, que s’allotjaran en hotels d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany.

Cal destacar que, tot i acollir la competició, s’ha passat de 66 esportistes andorrans en els jocs de Malta d’ara fa dos anys als 154 d’enguany. Actualment, l’esport andorrà viu un moment dolç; aquest estiu la piragüista Mònica Dòria va aconseguir el primer diploma olímpic de la història, i Nahuel Carabaña també va participar en els Jocs de París, en què va ser setè a la seva sèrie i no va poder accedir a la final dels tres mil metres obstacles.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Jocs dels Petits Estats d’Europa • Games of the Small States (@andorra2025)

Més de vuit-cents voluntaris

L’organització de la competició no seria possible sense la participació de 825 voluntaris, 275 dels quals són tècnics que pertanyen a alguna de les federacions i que són especialistes en l’àmbit esportiu.

Els voluntaris s’encarregaran, entre més qüestions, dels controls d’accés, de donar la benvinguda i proporcionar informació als assistents, de la gestió del públic i de les autoritats, del control d’acreditacions i també de donar suport a les delegacions esportives i als atletes. També hi haurà voluntaris presents als hotels, per a donar informació a les delegacions, i al centre de premsa, per a donar suport al gabinet de comunicació dels Jocs.

També s’ha creat una mascota, en Valiret, que s’inspira en el riu que travessa les Valls.

Reunió política

En paral·lel de les proves esportives, el cap de govern, Xavier Espot, ha anunciat l’organització d’una cimera de caps d’estats i de govern. Hi haurà representació de tots els microstats, amb l’assistència prevista del Príncep Albert II de Mònegue, el primer ministre de Malta, Robert Abela, el ministre d’Afers Estrangers de San Marino, Luca Beccari. “Hem organitzat aquesta cimera per recalcar el paper que exerceixen els petits estats en el sistema multilateral mundial”, explicava Espot, que afegia que la reunió tenia l’objectiu d’establir un intercanvi d’experiències sobre les relacions d’aquests estats amb la Unió Europea i, en general, amb la Comunitat Política Europea (CPE) i amb el Consell d’Europa. “D’aquesta cimera n’ha de sortir una declaració sobre la resiliència dels estats enfront dels desafiaments, les relacions dels petits estats d’Europa amb la UE i més estats europeus, el reforç de la cooperació entre els petits estats i sobre la pau i l’estabilitat a Europa i al món”, detallava.

A més de la cimera de caps d’estat i de govern, es farà una cimera ministerial d’Esports, presidida per la ministra Mònica Bonell, que ha detallat la voluntat de fer una reflexió conjunta sobre la seguretat en la pràctica esportiva, la universalitat de l’accés a l’esport i l’activitat física i, finalment, el foment de la col·laboració entre els petits estats europeus. La voluntat és que la cimera ministerial clogui amb l’aprovació d’una declaració que estableixi un marc de cooperació en l’àmbit esportiu dels petits estats europeus.

La història d’Honorat Trias (Pòrtol, 1891) i de Jaume Trias (Pòrtol, 1916) és un relat inusual. El context és l’aixecament militar de Franco i la persecució sense límits del feixisme sobre qui no pensava com ells. El lloc? La serra de Tramuntana de Mallorca, avui patrimoni de la humanitat. Els protagonistes? El pare i fill esmentats, els Norats. El fet més inusual? Que van estar tretze anys fugint dels falangistes amagant-se a la muntanya.

Honorat Trias era membre del Partit Comunista. El seu fill, de les joventuts socialistes unificades. No van cometre mai cap delicte ni, molt manco, eren persones violentes. Malgrat néixer a Pòrtol, el destí d’Honorat va caure a Santa Maria, on es va casar i va tenir en Jaume. Quan el fill va tenir edat, tots dos es dedicaven a arreglar camins. Però allà, a les carreteres, es van adonar que la seva vida canviaria completament d’un moment a un altre, i sense avisar.

“Quan es va produir la revolta militar, van témer per les seves vides: va aparèixer gent morta per les carreteres i van començar a ser conscients de què passava.” Qui ens ho conta és l’historiador i ex-polític Mateu Morro, que durant tota la vida ha crescut amb aquesta història. Més que investigar, diu, és el fet d’haver crescut on havien viscut els Norats –Santa Maria– i haver-se trobat amb el seu record allò que el va empènyer a relatar-ne la història.

Per què a la muntanya?

La decisió de fugir a la muntanya no va ser premeditada. Molt manco, fer-ho durant tretze anys. Amb l’angoixa de la persecució al darrere i amb la incertesa de quin seria el darrer dia d’haver de sobreviure i conviure-hi. S’amagaven en una finca agrícola, però un dia que Honorat va anar a casa seva a donar menjar als animals, es va trobar el camió dels falangistes que el cercaven. “Van decidir partir amb el que tenien posat. No tenien cap previsió, ni sabien on anirien.” En aquell moment, un 28 de juliol de 1936, va començar el seu exili.

La història de la persecució té diverses etapes, però sobretot el començament va ser la més dura. “Coincideix amb el desembarcament republicà a Porto Cristo. Era el moment de més intensitat repressiva”, conta Morro.

La mare d’en Jaume s’havia mort. N’Honorat estava casat amb una segona esposa, que també tenia una filla petita. Però, per a elles, escapar-se era inviable. Els Norats van fugir a la muntanya i, allà, la major part del temps es van amagar en coves situades en llocs prominents i de difícil accés, a vegades en alguns replans dels cingles, els precipicis on ningú no s’atreviria a anar. Però, com comenta Morro, amb tretze anys hi ha temps per a fer moltes coses. A vegades construïen en terrenys de molta pedra, hi feien un clot, un sostre de branques i hi vivien dins. “Era un refugi que no es podia veure d’enlloc”, explica. Unes altres vegades, aprofitaven les barraques dels carboners, que foren també aliats seus. Sobretot van transitar entre Bunyola i Alaró, a la Comuna, a Coanegra… però també van arribar a llocs com Lluc i el Galatzó. És a dir, van recórrer gran part de la serra.

Una xarxa solidària

Però l’èxit de sobreviure tant de temps en aquestes condicions no s’explica sense la gran xarxa solidària que va haver-hi amb els Norats. L’alimentació era complicada, però gran part l’aconseguien gràcies a aquesta xarxa. Es posaven en contacte amb gent que no vivia gaire lluny de les muntanyes, un seguit de cases de camp que cultivaven a pocs metres de la garriga. “Hi podien tenir accés sense que els veiessin”, diu Morro, i concreta que els oferien menjar i refugi de tant en tant.

“Hi ha gent que es va jugar la vida per ells en la foscor de la Mallorca franquista”, subratlla. De fet, Toni Oliver, que era amic, però no va ser mai militant de cap partit, el van afusellar perquè el van denunciar per haver-los ajudat. Aina Serra Vidal, una dona vídua amb quatre fills, també va ser vital per a ells i va esdevenir el seu suport principal.

Un cop psicològic

La informació també els era transmesa per mitjà d’aquesta xarxa. Els Norats, que no eren bandolers sinó “resistents”, tenien escopetes i una pistola per a defensar-se. Mai es desplaçaven junts, sinó que deixaven una bona separació entre ells, i aprofitaven les hores de poca claror per moure’s fins on fos necessari.

Viure tretze anys a la muntanya va ser dur. I una prova per a pare i fill. “Que dues persones, per molt pare i fill que siguin, haguessin de compartir tretze anys aquesta situació, posa a prova a qualsevol”, explica Morro, que els defineix com a forts. De tota manera, un sempre havia de ser el suport de l’altre: “Quan un flaquejava, l’altre es manifestava amb força. Els alts i baixos eren de tots dos, però es reforçaven mútuament.”

Esperaven un canvi democràtic

“Primer, van fugir per por. Després, pensaven que seria possible un canvi democràtic”, conta Morro. Els Norats estaven ben informats. Era una de les claus per a sobreviure tants d’anys a la muntanya. Però aquesta idea de canvi, malgrat les notícies que arribaven de com avançava la Segona Guerra Mundial, no arribava mai. “Ells resistien, creien en les seves idees i s’hi mantenien fidels. Però arriba el 1945, el 1946, 1947, 1948… i el 1949 van arribar a la convicció que allò continuaria igual”, explica Morro.

Una de les altres claus per a resistir tants d’anys era que volien passar tan inadvertits com fos possible: “La seva estratègia era que no sabessin de la seva existència.” Quan es va acabar la guerra, no es deixaven veure i pràcticament van deixar de ser perseguits.

En Jaume va partir a vint anys i el 1949 ja en tenia trenta-tres. Havia perdut bona part de la joventut, però encara tenia molta vida davant. No hi volia renunciar. “Volia viure com una persona normal”, explica Morro, i conta com uns quants amics de Santa Maria, gent d’esquerres la majoria de la qual havia estat empresonada, van recollir doblers per pagar un passatge que els dugués cap a Alger.

Un canvi de vida

Paradoxalment, la gran ruta migratòria que hi ha ara en aquell moment va ser a la inversa. A Alger hi havia molts exiliats de les Illes. Gent d’esquerres, socialistes, comunistes que els van ajudar a prendre contacte amb la societat algerina, en aquell moment dominada per França. En Jaume va aprendre l’ofici de picapedrer i d’enrajolador. Va fer feina amb un company d’Eivissa i va poder conèixer la seva futura esposa, també eivissenca.

Els anys passaren i la cosa va anar bé. Tant, que van poder comprar un solar a Santa Eulària del Riu, on visqueren i obriren un negoci de queviures: la Botigueta. “En Jaume era una persona molt pausada, molt tranquil·la i bondadosa”, diu Morro, que el va conèixer personalment. Tant ell com son pare eren molt valorats a Santa Eulària. Fins i tot va ser president de l’associació de la tercera edat.

També era molt prudent. Segons Morro, en les converses que van mantenir, en Jaume temia que les declaracions de la narració posessin en perill les persones que els havien protegit i ajudat. Encara que ja era l’any 1981 i Franco era mort, “temia molt i era molt prudent a l’hora de parlar; moltes coses les hem sabut per unes altres fonts”, explica.

Jaume Trias va tenir paraules d’agraïment a Santa Maria i a tothom que el va ajudar. En una carta adreçada al poble que el va homenatjar, resumia de manera molt clara el context en què es va veure atrapat: “No havíem fet cap mal a ningú per ser perseguits d’una manera tan brutal. Desitjàvem el benestar per a tothom: llibertat, justícia i una societat més democràtica.”

La història que IB3 va voler amagar

La història dels Norats l’ha recollida Mateu Morro a Els Norats (1936-1949). Dos antifeixistes a les muntanyes mallorquines (Illa Edicions). També l’ha volguda recollir la minisèrie Norats, coproduïda per IB3 i el CEF i dirigida per Ferran Bex i Toni Bestard, que s’inspira en el llibre de Morro.

Un viatge de tretze anys per una minisèrie que va encarregar la direcció general d’Andreu Manresa, però que va emetre el primer episodi el 30 de març proppassat. Amb la destitució d’Albert Salas al capdavant de l’ens, per a col·locar a Josep Codony en una maniobra del PP i Vox, es va aprofitar el moment per fulminar la sèrie en un cap de setmana i no haver-ne de fer més promoció.

Vivim la desfeta de la Françafrique. Quatre segles després d’haver colonitzat un país africà per primera vegada, l’ex-metròpoli es retira. L’exèrcit francès ha estat obligat a anar-se’n de la majoria de les seves bases militars al continent negre. Ha passat a Mali, Burkina Faso, Níger, Txad, Gabon, República Centreafricana, i és en procés a la Costa de Vori i el Senegal. Les relacions amb Algèria passen també un moment complicat.

L’aparent enfonsament, com un castell de cartes, de la Françafrique, l’opaca i corrupta xarxa de negocis i influències polítiques i militars neocolonials, propicia rellegir els reportatges anticolonials que va escriure Georges Simenon (Lieja, Bèlgica, 1903) els anys trenta del segle passat. Són un bon exemple de gran reportatge periodístic de viatges que, en el seu moment, van causar força polèmica a l’orgullosa França.

Són uns texts molt interessants, clarividents i valents, il·lustrats amb fotografies preses per ell mateix, en què defuig qualsevol temptació d’exotisme, que odiava tant o més que el turisme i la visió del món que ja es començava a imposar. “Considero el turista enemic del món sencer, perquè ho va pervertir absolutament tot. A més a més, va fer que totes les ciutats s’assemblessin a totes les ciutats. Fos a França, l’Argentina, el Brasil o el Perú”, deia.

Tot i que no és capaç d’evitar expressar en alguns moments un to de superioritat racial envers els negres, ben propi de la visió que la majoria dels blancs europeus sentien quan trepitjaven el continent negre, carrega amb bala i sense embuts contra els estereotips colonials i revela l’explotació, el menyspreu, l’esclavatge cínicament encobert o els abusos laborals i sexuals, que eren la norma de comportament entre els blancs colonials.

Recorregut del viatge de Simenon (disseny: Julie Scobeltzine/Editorial Omnibus). L’Àfrica ens diu, merda!

La frase “un negre per travessa, un blanc per quilòmetre” per a calibrar què havia representat en vides humanes la construcció del ferrocarril del Congo és, a la vegada, una bona síntesi que defineix el colonialisme en la seva suposada i enganyosa època d’esplendor. També cal tenir present que, quan es publiquen els seus articles, l’imaginari popular encara conservava el record dels zoos humans que s’havien organitzat a París en què s’exposaven famílies africanes en públic, com si fossin ximpanzés, girafes o elefants.

Simenon va ser un viatger infatigable que va recórrer mig món carregat de curiositat per tot allò que veia i l’envoltava. Al continent negre va descobrir un món completament nou que no tenia res a veure amb el relat oficial i popular que li havien venut. I ho demostra i descriu fins als més mínims detalls, però ben significatius. Se centra en l’arrel humana d’allò que veu.

El gran reportatge, deia Simenon, és als antípodes de les descripcions exòtiques de Pierre Lotti o les postals sentimentals de Pierre Benoit. Anys després declararia que per a ell el reportatge era “trobar l’home”. “Jo no em vaig tornar anticolonialista a l’Àfrica. Sempre ho havia estat. Simplement, perquè el colonialisme és un atemptat contra la dignitat de l’home.”

Propaganda de l’exèrcit colonial.

Els seus articles van revelar una veritat oculta que ningú no volia saber. En un moment en què la propaganda oficial era paternalista i triomfant. Un exemple. Aleshores a França era moda l’eslògan “L’Àfrica us parla”, per a anunciar una cursa africana de cotxes Citroën, precedent del famós ral·li París-Dakar dels nostres temps. Hi havia cartells pertot arreu. Simenon hi va donar la volta per acabar un dels reportatges. “Sí, l’Àfrica ens parla, ens diu, merda… i fa bé!” Bon exemple, a més, que encaixaria amb la definició de si mateix com a “anarquista cerebral”.

En aquests escrits, l’escriptor va idear el concepte de “l’home nu”, clau en la seva obra posterior. Cercava el coneixement de l’home tal com és, sense el maquillatge social, cultural i intel·lectual.

L’ull crític agut i l’excel·lent prosa descriptiva i concisa de l’escriptor belga amb el colonialisme francès, belga i britànic, van sembrar els primers dubtes sobre les bondats de les metròpolis i l’essència profunda del sistema colonial. Per això, segons que explicaria ell molts anys després, no va poder fer una segona sèrie perquè el ministre d’Interior francès Pierre Cot li va negar el visat. Aquests darrers anys, algun especialista ha desmentit la seva versió, al·legant que, de vegades, en qüestions autobiogràfiques, Simenon era un pèl imaginatiu.

Sigui com sigui, tan sols va escriure i publicar aquests articles, que, vists avui, són peces que t’enganxen de principi a fi, i conserven tot el valor literari i històric. També són molt bones algunes novel·les fruit de la seva experiència al Gabon, com ara Le Coup de lune, del 1933 (El efecto de la luna, Tusquets, 2000), per la qual va ser denunciat per difamació pels colons de Libreville, cosa que va causar un gran escàndol atiat per la premsa colonial. Però, al final del procés, l’escriptor va ser absolt.

Vaig llegir els seus reportatges africans per primera vegada en un viatge al Gabon el 2009. Recordo llegir-los en un cafè de Port-Gentil que tenia tot l’aire de ser un dels cafès que Simenon havia freqüentat en aquella ciutat i descrivia en els seus escrits publicats a la revista Voilà. O almenys m’agradava pensar-ho. Els he rellegits ara i no han perdut interès. Al contrari, i més encara en uns moments en què l’imperi neocolonial francès fa aigües pertot arreu.

Cartell de reclutament per a les tropes colonials.

Són recollits al llibre Simenon. Mes apprentissages. Reportages 1931-1946 (Editorial Omnibus, 2001), que aplega la seva obra periodística, anys abans no es convertís en el gran escriptor popular de masses que esdevindria a França i arreu d’Europa gràcies a la sèrie de novel·les policíaques protagonitzades pel comissari Jules Maigret. I moltes més.

Georges Simenon és un dels autors més prolífics, més traduïts, més adaptats al cinema i la televisió a tot el món. L’autor europeu més venut del segle XX, després d’Agatha Christie, salvant les distàncies de qualitat literària. Amb un total de 192 novel·les, 158 relats curts, unes quantes obres autobiogràfiques i nombrosos articles i reportatges. Ha venut més de 550 milions d’exemplars arreu del món i ha estat traduït a 55 llengües en 44 països.

Tanmateix, el seu immens èxit literari posterior, del tot merescut, ha eclipsat la seva tasca inicial de reporter. No seria mala idea que alguna editorial d’ací s’animés a publicar els seus articles africans en català.

‘L’Heure du nègre’ (fotografia: Fons Georges Simenon). Un viatge de dos mesos

L’any 1932 l’escriptor belga va fer un viatge de dos mesos pel continent africà, del Caire (Egipte) a Libreville (Gabon), passant per Assuan, Khartum, el llac Tanganika, Stanleyville, Leopoldville, Matadi, Brazzaville, Port-Gentil i Libreville. El seu germà va ser durant trenta anys cap del port de Matadi, al Congo belga i els contactes que tenia li donaven accés privilegiat als ambients del poder colonial i els seus negocis.

En aquests escrits, els seus dots d’observació i la seva capacitat per a desmuntar i criticar les línies mestres de l’ambient i la ideologia colonial són molt afinats i contundents. Són moltes les imatges i les crítiques que ens ofereix en aquests texts contra el racisme, l’exotisme, el turisme, l’esclavatge encobert, el menyspreu a la dignitat dels africans, la bufonesca superioritat dels blancs i el seu sentit de propietat sobre aquelles terres i aquelles persones.

Ens descriu, per exemple, com carreguen als cellers del vaixell centenars d’homes i dones negres, nus i espantats. Els han baixat pel riu de l’interior del país com si fossin mercaderies amuntegades. Els fan pujar al vaixell com farien amb un ramat de bens. Els porten a uns altres països a treballar com a esclaus. El menyspreu i els comentaris dels blancs són ofensius i superiors. Ja s’ha abolit l’esclavatge, teòricament, però continua funcionant. Però ara amb l’excusa de cínics i del tot inútils contractes comercials que es fan servir per encobrir el tràfic forçós de persones.

‘L’Heure du nègre’ (fotografia: Fons Georges Simenon).

També ens explica com conduïen mà d’obra semiesclava de les colònies del sud-est asiàtic per a treballar a l’Àfrica, en el famós ferrocarril de Pointe-Noire. Els africans es morien molt fàcilment. Els orientals eren més resistents. Tot i això, de cada expedició se’n moria gairebé la meitat dels homes. Simenon explica com vivien, treballaven i morien. Diu que tot colonialisme, sigui francès, belga o britànic, és el mateix respecte del menyspreu i el racisme, però, per a ell, el colonialisme anglès és el pitjor. En un dels articles diu que pels anglosaxons, un asiàtic, un “groc”, és alguna cosa “intermèdia entre l’home i el mico”.

Uns dies d’estada a Libreville i a Port-Gentil (Gabon), on freqüenta sovint els cafès, li permeten de conversar amb els treballadors blancs de la colònia i, d’aquesta manera, guanyant-se la seva confiança, va descobrint la crueltat del món que s’amaga darrere la propaganda oficial. Es fixa en els cartells de reclutament dels carrers. “Joves, allisteu-vos a l’exèrcit colonial.” En el dibuix hi ha un cocoter, un sotsoficial elegant i una negra nua, “que sembla oferir-li una sina turgent com una fruita”.

El cafè de Port-Gentil que Georges Simenon devia freqüentar. Cafè Wharf, Port-Gentil, 2009 (fotografia: Xavier Montanyà).

Al cafè, s’interessa per les relacions dels colons amb les africanes. Li expliquen que es poden seduir totes. “Pots triar!”, li diuen. “Si dónes deu francs al marit, ell estarà content. Però compte amb la sífilis…!” A Libreville li comenten que no hi ha prostitució perquè no cal. Els blancs tenen dret de dormir amb qualsevol dona de la ciutat. A la nit, quan tanquen el cafè, els blancs enfilen cap als barris i, efectivament, trien el que volen. Piquen la porta d’una cabana, s’encén el llum, el marit negre endormiscat se’n va discretament, es perd en la foscor, i deixa pas al blanc. Per una moneda, el blanc tenia dret de dona, beguda i llit durant tota la nit.

La indignació dels colonialistes espanyols

L’escàndol que els reportatges i les novel·les africanes de Simenon havia causat a l’estat francès també va tenir ressò en els ambients i mitjans de comunicació colonialistes espanyols. Per exemple, al número 171 de la revista Africa del març del 1956. L’editava l’Instituto de Estudios Africanos (IDEA), que depenia del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. El fundador i director honorari era el Generalísimo Franco.

En un article llarg titulat “El Gabon y el Muni, vistos por dos escritores. Ethelreda Lewis y Georges Simenon”, l’enginyer de Camins Carlos González Echegaray, qualifica sense escrúpols la literatura africana de Simenon de “tremendista” i “pessimista”. L’autor fa referència a la novel·la Le Coup de Lune, ambientada al Gabon, país fronterer amb la Guinea Equatorial espanyola, una proximitat geogràfica i cultural que l’enginyer colonial espanyol devia considerar prou per a erigir-se en crític literari.

L’enginyer comenta, també, la novel·la del 1937 Le Blanc à lunnetes (“El blanc amb ulleres”) i se centra en un concepte que ell considera interessant, “el de l’espanyol en general i com a colonitzador en particular”. A la novel·la, Simenon introdueix “un tipus d’espanyol”, segons ell, “francament lamentable”. Es tracta d’un “ballarí de flamenc d’indefinida accentuació sexual, sense més personalitat que la de la seva degeneració”. Fent notar que no el presenta com a “colonial”, sinó com un artista errabund que ha recorregut mitja costa d’Àfrica actuant en “mísers tablaos flamencs”.

‘L’Heure du nègre’ (fotografia: Fons Georges Simenon).

Les referències a “la nostra Guinea” i “els nostres pàmues” amaneixen el text. Era la terminologia paternalista habitual dels colonialistes espanyols franquistes que denotava un evident sentiment de propietat sobre el país colonitzat i els seus habitants.

Per tal de diferenciar-se de les altres metròpolis que l’any 1960 van començar a atorgar les independències a les ex-colònies, el franquisme es va inventar una fantasmagòrica teoria. Així ho explicava Franco en un discurs dirigit al poble de la colònia africana: “Espanya no ha estat mai colonialista, sinó civilitzadora i creadora de pobles. Perquè el colonialisme és l’explotació del feble pel fort, i la tasca civilitzadora, en canvi, és l’ajuda del que està més ben situat al que ho està menys, per fer-lo avançar en la cerca del seu propi destí.”

És una llàstima que “l’anarquista cerebral” Georges Simenon no va poder viatjar a les colònies espanyoles. Sens dubte ens hauria deixat un testimoni contundent i enlluernador.

‘L’Heure du nègre’ (fotografia: Fons Georges Simenon).

El 4 de maig es va publicar una entrevista a El Nacional amb el nou director del Museu de Barcelona, Carles García Hermosilla, en què aquest equiparava el Born al Palau Major i les Cases Barates del Bon Pastor en tant que “llocs de memòria”. Pel que fa al Palau Major, el flamant director del museu en descuidava, expressament, i no pas per casualitat, el nom oficial de Palau Reial Major, “gran centre del poder històric dels comtes catalans de la Corona d’Aragó”, segons les seves pròpies paraules. Si el senyor García Hermosilla vol considerar que el rei en Jaume i Pere el Cerimoniós eren “comtes” de la “Corona d’Aragó” en té tot el dret, com a ciutadà del carrer, però com a director d’un museu fóra aconsellable més rigor, perquè aquesta separació és intencionada –és ideològica– per no referir-se en cap moment a Catalunya: aquells monarques no eren pas “comtes catalans de la Corona d’Aragó” (“Corona d’Aragó” és un instrument dels historiadors revelador de les tensions nacionals de l’edat moderna), sinó que disposaven del poder, en qualitat de reis, a tots els seus dominis –que, comprenien, entre altres, l’Aragó. Pitjor ens ho posa el senyor García Hermosilla –i aquí és on ensenya tot el llautó ideològic– quan compara el Born amb les Cases Barates del Bon Pastor, ja que, diu, si el primer té una “dimensió simbòlica important que és pròpia del patrimoni”, parlar del segon “també és un acte simbòlic del reconeixement”. Tot plegat “[amb] discursos” i “projectes” des de l’“estima del patrimoni i per l’espai” des del “rigor històric”.

Comencem pel rigor històric, que, pesi a qui pesi, sempre és esclau del present que justifica, com és el cas, el discurs dels dominadors. “Llocs de memòria” ja és tot un tema, on la ideologia campa al seu aire quan es tracta de definir el seu paper en el present: sense anar més lluny, pensem que el Museu del Prado pot contenir a la vegada La rendició de Breda (Les Llances) i el Guernica; que no tenen pas el mateix valor els “llocs de memòria” que celebren el poder establert que els que són el recordatori del poder arrabassat i mai retornat; que no és pas igual la tomba del soldat desconegut a París o Washington que les fosses de cuneta a Espanya; i que no és pas igual el carrer de Villarroel que el carrer de Sant Quintí, l’un a l’esquerra i l’altre a la dreta de l’Eixample. La comparació entre el Born i les Cases Barates del Bon Pastor banalitza el relat de l’opressió nacional de Catalunya (i es decanta, per passiva, pel relat dominant espanyol) i fa de la misèria de la pobra gent un episodi en clau municipal (i, per tant, assumeix per passiva que no és resoluble en clau nacional catalana). Però el Born representa la memòria material d’una resistència nacional-popular contra l’invasor que va arrabassar els drets a la nació catalana mentre que les Cases Barates del Bon Pastor representen, per la seva banda, les penes i treballs de la gent arribada de fora per ser explotada mercès a la combinació dels poders econòmics barcelonins (dames de la caritat propietàries de terrenys insalubres i ajuntament de la ciutat, mitjans de comunicació comprats amb aristòcrates i militars de bracet, com en el cas de les Cases Barates de la Marina de Sants on, per cert, el 1931, hi va haver una vaga de lloguers) amb el poder polític espanyol de dues dictadures (Primo de Rivera i Franco) que, seguint el rastre del 1714, van sostenir el domini espanyol sobre Catalunya amb un estat de guerra permanent.

El Born és un exemple d’història nacional encara irresolta i, en conseqüència, no assimilable en termes museístics, perquè roman viva (¿li diu res, el Primer d’Octubre, al director del Museu de Barcelona?); en canvi, el museu de les Cases Barates del Bon Pastor és un exemple d’història social resoluble dins el discurs museístic, o sigui, narrada pel discurs dominant, que ha assimilat el conflicte en termes de memòria emocional sense posar en dubte l’especulació inherent al sistema capitalista ni l’opressió nacional de Catalunya. Allò que no és assimilable, perquè és políticament perillós, són les concomitàncies entre la pagesia andalusa i murciana arribada el 1929, convertida en classe obrera sindicalista i anarquista durant la República, i exterminada per la dictadura franquista, amb els centenars de milers arribats en l’última dècada, expulsats dels seus països per la globalització i utilitzats com a mà d’obra barata en un país terciaritzat i nacionalment oprimit, on els “llocs de memòria” (futur Centre d’Interpretació del Treball a la Fabra i Coats; Museu de la Immigració a Sant Adrià, o de l’Habitatge a les Cases Barates) haurien de ser nusos entre passat i present per a ajudar la nova pobra gent a organitzar-se per combatre el sistema socioeconòmic que en diem capitalisme i a favor de l’emancipació nacional del país que l’ha acollit. Cosa que transcendeix, òbviament, el relat museístic.

Com sigui que, qui més qui menys, d’història social, en té exemples a donar a qui els vulgui escoltar, hi afegiré la dada que una germana de la meva àvia materna, procedent del Camp de Cartagena, hi va viure, en aquelles Cases Barates; que el seu marit, perdedor de la guerra, havia estat aguilucho de la FAI de pistola i canana, sector Garcia Oliver; que van enterrar la filla gran al cementiri de Santa Coloma; i que, cridats per la filla petita, van emigrar al Brasil, on són enterrats. En canvi, tres amigues íntimes de la meva mare, que van perdre el pare, mort d’“anèmia perniciosa” a la presó de San Miguel de los Reyes el 1942, i amb un germà exiliat a Marsella, van romandre aquí, passant tota mena de privacions, com a treballadores del tèxtil o fent de cosidores, i no van deixar mai de parlar en català: també eren classe treballadora, però amb l’afegitó que eren testimoni i portadores d’una història nacional distinta de la germana de la meva àvia. Si a Espanya, la nació moderna la van fer l’església, l’exèrcit i la burocràcia castellana, la nació catalana moderna la van construir el treball de la gent i la llengua.

El Museu d’Història de Barcelona té tot el dret legal d’apropiar-se tants “llocs de memòria” com pugui inventariar, però no tots seran seus. Si els descendents dels habitants de les Cases Barates del Bon Pastor s’acontenten de conservar la memòria amb un museu, no sóc ningú per a dur-los la contrària. (En el seu moment, vaig participar amb en Joan Roca, l’anterior director del Museu d’Història de Barcelona, en la lluita per a conservar la fàbrica de can Ricart per al Poblenou.) Però, en el cas del Born, ningú se’n pot atribuir la propietat històrica, perquè, igual que el fossar de les Moreres, no és un espai sacralitzat pel poder –per cap poder–, sinó record i memòria dels que el van perdre –la nació sencera.

I, mentre aquesta nació no sigui anorreada, el Born continuarà viu, no pertanyerà exclusivament a Barcelona, i no serà patrimoni de cap museu.

El PP ha anunciat que demà sol·licitaria al president del Tribunal Constitucional espanyol, Cándido Conde-Pumpido, que s’abstingués al ple que havia de resoldre el recurs d’inconstitucionalitat contra la llei d’amnistia. Els populars consideren que seria aplicar el mateix criteri pel qual s’ha apartat el magistrat José María Macías per haver elaborat un informe contrari a la llei com a vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ).

Fonts del PP defensen que els arguments per a apartar Macías són igualment vàlids per a Conde-Pumpido, atès que també va participar en un informe sobre aquesta llei. El PP veu inacceptable que el president del TC apliqui causes d’abstenció a uns altres magistrats que no s’aplica a si mateix, i diu que, si no fa un pas enrere, manipularà la composició del tribunal.

El PP anuncia una maniobra sense recorregut per mirar d’ajornar la resolució del TC sobre l’amnistia

La setmana passada, Conde-Pumpido va refusar de portar al ple la possibilitat de consultar el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre el recurs que van presentar els diputats del PP contra la llei d’amnistia, tal com reclamaven tres magistrats del sector conservador. Igualment, va descartar de paralitzar-ne el debat mentre el TJUE no resolgués les consultes presentades per uns altres tribunals espanyols sobre aquesta mateixa norma.

Va argumentar que no tenia sentit de separar el debat sobre la compatibilitat de la llei amb el dret europeu del debat sobre la constitucionalitat, perquè tot plegat formava part del mateix procés deliberatiu previst.

La Trobada d’Escoles en Valencià feta a Betxí (Castelló) ha aplegat 8.000 persones que han defensat el català dels atacs polítics per a arraconar-lo a les aules i han denunciat que provaven de limitar els seus drets educatius i lingüístics.

El president dels Col·lectius per la Llengua i la Cultura de Castelló, Natxo Badenes Franc, ha reivindicat el compromís amb l’escola pública i en català: “Avui centenars de famílies, mestres, alumnes i entitats ens hem tornat a reunir per demostrar que el valencià és vida, convivència i futur. Mentre que alguns intenten retallar la presència del valencià a l’escola, nosaltres continuem fent país per demostrar que el valencià és cohesió, llibertat i orgull del nostre poble.”

Així, també ha assenyalat la llei Rovira d’educació: “Pretén d’arraconar el valencià a les aules i limitar el dret de l’alumne a rebre una educació plena”, ha denunciat.

El PSPV de Castelló també ha participat en la trobada i ha dit que donaven suport a l’activisme per la llengua en un moment d’atacs constants del Consell del PP “sota el control de Vox”. “[La llengua catalana] s’ha convertit en un problema als ulls de Mazón”, ha lamentat el secretari general del PSPV de Castelló, Samuel Falomir. També ha titllat de consulta falsa la consulta de la llengua a les escoles públiques, ha criticat l’espanyolització d’À Punt, l’eliminació del requisit lingüístic en l’administració i els atacs a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

La jornada ha estat protagonitzada per la cultura popular, amb la presència de cercaviles de la Unió Musical de Betxí, el grup de dansa Ramell, la Congolla Muixeranga de Castelló, i els Trobadorets. A més, s’han lliurat premis i s’han fet més de mig centenar de tallers i activitats per a tots els públics.

La programació va començar divendres amb la inauguració de l’exposició de les obres de Joan Pla a la sala de tornada del Palau, i va continuar ahir amb l’acabament del mural d’autors valencians amb un recital de poesia i acompanyament musical, a més del concert de la Kinky Band.

Mínims històrics de la natalitat al Japó. Les estimacions preliminars del Ministeri de Sanitat, Treball i Benestar japonès apunten que el 2024 van néixer amb prou feines 721.000 nens, el mínim absolut registrat d’ençà del començament de les investigacions estatístiques del país, fa setanta-cinc anys. L’any 1949, amb l’anomenada generació del baby-boom, es va batre un rècord de natalitat, amb 2,69 milions de naixements.

Aquesta crisi de natalitat endèmica que arriba ara al Japó s’ha batejat com el “Problema 2025”. El terme fa referència a la crisi polifacètica (econòmica, social i, fins i tot, d’abast internacional) que tindrà el país quan els baby-boomers entrin en l’edat avançada. Serà el començament d’un efecte dominó que començarà a les residències i afectarà progressivament la seguretat social, els programes d’atenció als necessitats, i, en darrer lloc, l’economia japonesa.

La situació límit podria desembocar en una nova crisi de desigualtat, més acusada entre les persones grans i sota l’amenaça d’una població que ha passat desapercebuda durant dècades: aquells que van ser víctimes als anys noranta de l’esclat de la bombolla econòmica.

Hi ha tres aspectes que són al punt de mira: l’atenció sanitària, a causa de l’augment de població adulta; el dèficit pressupostari, a causa del creixent dèficit fiscal i l’augment de les primes d’assegurances; i la repartició geogràfica, atès que els problemes s’acumularan a les zones urbanes, més densament poblades.

Quines en són les causes?

Les famílies japoneses fa anys que són conscients d’aquest declivi. Segons una enquesta del 2021 de l’Institut d’Estudis de Població japonès, vuit parelles de cada deu consideren que el cost de l’educació infantil és l’obstacle principal per a tenir més d’un fill. El segon motiu més destacat és la manca d’espai: més nens requereixen més metres quadrats. Per la seva banda, el govern japonès prova d’explorar els pisos buits (nou milions en tot el país, un 10% a Tòquio) i de fer una reforma del lloguer per facilitar la transició a habitatges més espaiosos.

Sis enquestats de cada deu també veuen enormement difícil de conciliar la vida laboral amb la familiar. Ara mateix hi ha ajuts de dos-cents euros el mes per infant fins que arriben a divuit anys, i els pares també podran sol·licitar serveis d’escola bressol per a nens menors de tres anys, però es reforça la idea que l’escull principal és el teletreball.

Hi ha marge per a revertir la situació?

Per tot plegat, a partir del mes d’abril han entrat en vigor de manera gradual un seguit de mesures que volen transformar el règim laboral: les empreses estaran obligades a permetre que els treballadors amb nens en edat pre-escolar de tres anys o més elegeixin entre dues d’aquestes tres opcions: fer teletreball, fer jornades més curtes, o fer hores de treball escalonades. També es permetrà que els treballadors amb menors de tres anys treballin a casa.

Al Japó se li acaba el temps per a abordar la caiguda de la taxa de natalitat: els investigadors estimen que el país haurà perdut el 2070 el 30% de la població. El professor Yamaguchi Shintaro, de la Universitat de Tòquio, expert en economia laboral i familiar, ha aplaudit les mesures del govern, però considera que són insuficients per a abordar aquesta crisi i percep que el nucli familiar haurà de posar més de la seva part, especialment per al repartiment de tasques.

“Les dones dediquen cinc vegades més temps a les tasques domèstiques i a cura dels nens que els homes”, ha explicat a la radiotelevisió estatal japonesa, NHK. “Si els homes fossin més presents en la cura dels nens, com als països occidentals, seríem més prop de la solució”, ha afegit.

La sospitosa de l’atac amb ganivet a l’estació central de trens d’Hamburg ha admès que era culpable davant un jutge, segons que han confirmat fonts de la fiscalia.

La dona, de nacionalitat alemanya i de trenta-nou anys, va ser detinguda divendres a la nit després de presumptament haver apunyalat gent a l’atzar a l’estació de tren i haver ferit divuit persones.

La sospitosa, acusada de quinze casos d’intent d’homicidi involuntari amb lesions corporals greus, serà ingressada en una institució psiquiàtrica. Segons els informes policíacs previs, l’acte no va tenir motivacions polítiques. “Al contrari, ara existeixen indicis molt concrets que la sospitosa té una malaltia mental“, ha declarat la policia.

Tres dones de 24, 52 i 85 anys i un home de 24 van ser traslladats a l’hospital amb ferides greus després de l’atac. La policia va informar ahir que tots estaven estables. 7 persones van ser greument ferides i 7 més van tenir ferides lleus.

El Consell de Seguretat Nacional de l’Iran ha suspès l’aplicació de la polèmica llei que obliga les dones a portar vel islàmic als espais públics.

El president del Parlament iranià, Mohammad Bagher Ghalibaf, ha confirmat la decisió, que deroga la mesura aprovada l’any passat pel parlament, on hi ha molts diputats extremistes. “La Secretaria del Consell Suprem de Seguretat Nacional ens ha informat per escrit que la llei del vel islàmic no es promulgarà de moment”, ha indicat el president del Parlament en una declaració recollida pel portal de notícies ‘Entekhab’. El parlament, en canvi, ha insistit a aplicar la llei d’una vegada per sempre.

La llei imposa fortes multes, la retirada de serveis públics i, en cas de reincidència, penes de presó a les dones que no es cobreixin els cabells en públic. Fins a l’anunci de Ghalibaf, la llei es trobava en procés de remodelació després de diversos episodis de protestes, i sota el recel de l’actual president del país, Masoud Pezeshkian.

L’oposició a la llei ha augmentat amb protestes multitudinàries sota el lema “Dona, vida, llibertat” després de la mort de la jove kurda iraniana Mahsa Amini a la tardor del 2022 per lesions patides quan estava sota custòdia de la Policia de la Moral per haver presumptament violat el codi de vestimenta islàmic en portar incorrectament el mocador.

El parlament tomba la moció contra el vel islàmic d’Aliança Catalana, que rep el suport de Vox i el PP

Un tall elèctric a la Provença ha tallat el subministrament de llum a 45.000 llars de Niça, i a les ciutats veïnes de Saint-Laurent-du-Var i Cagnes-sur-Mer, menys de vint-i-quatre hores després que un incendi causés ahir una apagada a la zona dels Alps Marítims, prop de Canes.

El tall elèctric ha passat durant la matinada, i ha durat poca estona, segons que informa l’Independant. L’apagada l’ha causat un incendi en un transformador elèctric de Niça, al barri de Moulins, que ha estat l’objecte d’un “acte maliciós”, segons que ha dit el batlle, Christian Estrosi. A través de X, Estrosi ha denunciat els fets i ha avisat que han activat la policia francesa i la municipal, a més d’avisar que interposaran una queixa formal.

Cette nuit, un transformateur électrique a été incendié à l’ouest de #nice06, privant d’électricité près de 45 000 personnes de Nice à Cagnes. Les polices nationale et municipale sont mobilisées. La situation a été rétablie dans de très brefs délais. Je dénonce avec force ces…

— Christian Estrosi (@cestrosi) May 25, 2025

Per ara, s’ha obert una investigació per a esclarir si el sabotatge és acte d’una “banda organitzada”. La policia apunta que s’han detectat “rastres de pneumàtics” i fonts properes a la investigació parlen d’una porta trencada a la sala de transformadors.

L’incendi va ser declarat a les dues de la matinada, i no s’ha restablert el subministrament a les llars fins a les sis. La xarxa de tramvies de Niça i l’aeroport també s’han vist afectats a primera hora del matí, però s’han restablert ràpidament.

Segons les primeres conclusions de la investigació, confirmades al diari Le Figaro pel batlle de Canes, David Lisnard, l’incendi d’ahir de Canes era presumptament intencionat. L’apagada, de fet, va afectar també el festival de Canes, que va celebrar ahir la gala de clausura.

L’Aplec del Caragol de Lleida tanca avui la 44ena edició amb un balanç de 17.000 penyistes de 121 colles i uns 200.000 visitants.

Es tracta de l’edició més multitudinària de la festa, que també ha superat els reptes que des de l’organització s’havien marcat per tal de garantir la seguretat al recinte dels Camps Elisis. “Hem estat segurs al recinte, amb uns accessos àgils i continuats”, ha explicat el president de la FECOLL, Ferran Perdrix, qui també ha explicat que no hi ha hagut cap incidència greu en el marc de la festa. “Això ens fa estar orgullosos per ser un exemple de civisme i convivència”, ha conclòs.

Rússia i Ucraïna completen l’intercanvi de presoners de guerra més gran fet fins ara, després de tres anys de guerra. Compleixen així un acord pactat durant la reunió a Istambul (Turquia) el 16 de maig proppassat.

En l’intercanvi es va acordar de bescanviar un miler de presoners per part de cada bàndol. Avui, tant Rússia com Ucraïna han rebut 303 militars, un total de 606 presoners que tornen a casa seva. El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ho ha anunciat a la xarxa social X: “Avui tornen a casa els guerrers de les nostres forces armades, de la guàrdia nacional, del Servei Estatal de Guàrdia de Fronteres i del Servei Estatal de Transport Especial”, ha dit.

303 Ukrainian defenders are home. The third part of the 1000-for-1000 exchange deal, agreed upon in Türkiye, has been completed.

Today, warriors of our Armed Forces, the National Guard, the State Border Guard Service, and the State Special Transport Service are returning home.… pic.twitter.com/RpixVvQYDJ

— Volodymyr Zelenskyy / Володимир Зеленський (@ZelenskyyUa) May 25, 2025

Tot plegat, amb la notícia d’un atac mortífer per part de Rússia aquesta matinada sobre Kíiv i més ciutats ucraïneses. Hi ha dotze morts pel cap baix i vint ferits, segons que han informat les autoritats locals i ucraïneses. Entre els ferits, hi ha tres nens.