La setmana passada es va destapar que una vintena d’alts càrrecs de la Generalitat incomplien la llei de transparència perquè no havien publicat la titulació acadèmica que diuen tenir. La informació, avançada per Eldiario.es, ha desencadenat el pànic dins del govern que presideix Carlos Mazón. Segons fonts citades pel mitjà, a la conselleria d’Infrastructures s’ha donat l’ordre d’aconseguir amb urgència tota la documentació que acrediti els estudis dels càrrecs públics, una volta alguns departaments del Consell hagin demanat als seus responsables de revisar i certificar les dades del currículum. “Han entrat en pànic”, diuen les fonts.

El cas més rellevant és el de Javier Sendra, amic personal de Mazón i responsable de les adjudicacions de les obres de la gota freda. Segons que recorda Eldiario.es, ja havia inflat el currículum quan era a la Diputació d’Alacant, afirmant que tenia dos màsters que finalment van resultar ser cursos. Ara, un d’aquests títols ha tornat a aparèixer com a “màster” en el perfil que figura al portal GVA Oberta, quan en realitat és un curs privat de direcció d’empreses de 140 hores fet a Alacant.

La publicació d’aquestes dades ha desencadenat un moviment accelerat per part de molts càrrecs del Consell. El ministeri d’Universitats espanyol ha detectat un augment de peticions de certificats acadèmics aquest primer cap de setmana d’agost, amb l’objectiu d’afegir-los al portal de transparència, tal com exigeix la llei.

Segons la informació d’Eldiario.es, fins ara nou dels càrrecs assenyalats ja han actualitzat el seu perfil amb els títols o amb els certificats expedits pel ministeri. La normativa valenciana obliga a publicar, com a mínim, el principal mèrit acadèmic, amb una còpia gràfica, i preveu l’obertura d’expedients sancionadors si no es compleix. Les sancions poden anar d’un apercebiment a una multa, en funció de la gravetat, la intencionalitat i la reincidència, i correspon al Consell Valencià de Transparència de valorar cada cas i iniciar el procediment.

Nou alts càrrecs de la Generalitat que ja han acreditat la seva titulació al portal GVA Oberta són Cayetano García Ramírez, secretari autonòmic de Presidència; Susana Fabregat, delegada del Consell a Castelló; Maria Luisa Mediavilla, sots-secretària de la Vice-presidència Primera; Pedro Carceller, director general d’Inclusió; Miguel Ángel Sánchez Navarro, director de l’Institut Valencià d’Estadística; Asunción Perales, directora general d’Assistència Hospitalària; Miquel Nadal, director general de Cultura; M. Àngels Ramón-Llin, directora general de Producció Agrícola i Ramadera, i José Manuel Camarero, secretari autonòmic de Turisme.

La Colla Vella de Gràcia ha fet públic el seu malestar per les normes que la Coordinadora de Colles de Cultura de Gràcia li imposa per poder participar en els actes festius del barri. En un comunicat, assegura que ha de complir restriccions específiques, com ara sortir sempre al final de les cercaviles i no poder dur pirotècnia extra per fer lluïments a plaça. També alerten que són l’únic grup que podria rebre sancions per incomplir unes condicions que, segons diuen, no afecten la resta.

La presidenta de la Colla Vella, Esther Martínez, ha explicat a Betevé que les juntes de totes dues entitats es van renovar a principi d’any i que això ha permès “una mica més d’entesa”. Tot i que les reunions han estat cordials, Martínez considera que les condicions continuen essent “inacceptables” i que la cultura popular no se n’ha de ressentir.

Després del conflicte de 2023 i la suspensió dels actes de l’any passat, la colla ha acceptat de tornar-hi enguany “per responsabilitat amb la Vila, amb la seva gent i amb la cultura popular”. Recorden que es regeixen pel protocol festiu, un document consensuat que, diuen, garanteix la participació plural i equitativa.

La Coordinadora de Colles, per la seva banda, lamenta que la Colla Vella hagi fet públic el desacord a només dues setmanes de la festa major. Afirma que en els últims sis mesos s’han reunit quatre vegades i que cal mantenir un diàleg “serè, constructiu i sense retrets”. Remarca que la Colla Vella pot participar en els espais on es debaten els actes, però no té vot a l’assemblea perquè es va donar de baixa com a entitat membre. També recorda que la pirotècnia pròpia s’ha d’aprovar a la Vocalia de Foc i constar a la sol·licitud de permís d’activitat.

Avui, 4 d’agost de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Per què van impedir el trasllat de la Dama d’Elx i callen amb les pintures de Sixena?
• La por, una altra volta I Editorial de Vicent Partal   
• Conchur O Giollagain: “Les llengües minoritzades han de reforçar els seus bastions, les zones on es parlen de veritat” 
• Al cap d’un any I Mail obert de Julià de Jòdar 
• Seguretat a casa: com protegir-se de robatoris durant les vacances de l’estiu 
• L’estat no reconegut de la Banya d’Àfrica que vol seduir Trump amb minerals crítics i bases militars 
• Francesc Font: “El 53% de sòls del planeta ha deixat de ser fèrtil” 
• Els artistes singulars d’Essaouira I ‘El joc de miralls’ de Xavier Montanyà

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

. us informa que és titular del lloc web www.vilaweb.cat. D’acord amb l’exigència de l’article 10 d’aquesta llei, Partal Maresma i Associats, S.L. notifica les dades següents: el titular d’aquesta pàgina web és Partal Maresma i Associats, S.L. amb CIF B61017810 i registre mercantil de Barcelona; tom: 28765; full: 103; secció general full/Dup: 8 / 141320; inscripció: 1; domicili social: carrer de Ferlandina, 43; codi postal: 08001; localitat: Barcelona; província: Barcelona. L’adreça de correu electrònic de contacte amb l’empresa és: administracio@partal.cat.

 

2. CARACTERÍSTIQUES DEL JOC ‘ONLINE’

La participació al concurs implica la plena acceptació dels termes i condicions previstos en aquestes bases legals (les “Bases Legals”). L’incompliment de qualsevol de les clàusules de les Bases Legals, implicarà la impossibilitat de participar-hi i, si escau, de rebre el premi obtingut.

El Joc online és accessible a través de la web www.vilaweb.cat

Les Bases Legals es poden consultar a VilaWeb durant tota la vigència del Joc online.

La participació en el Joc online és oberta a tota persona física més gran de 18 anys.

No podrà participar-hi el personal de l’Empresa Organitzadora ni ningú que hagi participat directament o indirectament en la concepció, execució o gestió del Joc online, ni els seus familiars en línia directa (ascendent, descendent i col·lateral).

No seran tinguts en compte els participants que no facilitin totes les dades requerides o que actuïn amb dades personals incorrectes, falses o incompletes, ni tots aquells que no compleixin les condicions exposades en aquest Reglament.

 

3. COM FUNCIONA EL JOC

Per participar en el sorteig, cal omplir el formulari habilitat, posant sempre els camps marcats com a obligatoris i acceptant les bases legals i la política de privadesa.

Als guanyadors els serà notificat el premi per correu electrònic una vegada fet el sorteig.

 

4. PREMIS

 

El premi per als guanyadors consistirà en un lot de llibres per gentilesa de Rodamots, que es recolliran a la redacció de VilaWeb en un termini màxim de 90 dies després de la comunicació o bé s’enviaran per correu ordinari al domicili del guanyador.

 

Els guanyadors tindran un termini de 10 dies naturals des de la notificació de l’Empresa Organitzadora per confirmar si accepten el premi. Si, transcorregut el termini de 10 dies naturals, el guanyador no confirma l’acceptació, l’Empresa Organitzadora podrà decidir entre deixar el premi desert i designar un altre guanyador.

Els premis no es podran canviar, modificar ni ser objecte de contrapartida financera o d’un equivalent financer. L’Empresa Organitzadora es reserva la possibilitat de reemplaçar el premi per un altre de valor equivalent, sense que es pugui formular cap reclamació.

En cap cas l’Empresa Organitzadora no podrà ser considerada responsable del retard en el lliurament del premi o, en cas d’impossibilitat per part del guanyador, de beneficiar-se del premi per circumstàncies alienes a l’Empresa Organitzadora.

Únicament seran assumits per l’Empresa Organitzadora les despeses i tràmits previstos expressament a càrrec seu en les Bases Legals.

 

5. PROTECCIÓ DE DADES PERSONALS

El Responsable del tractament de les dades personals que facilitin els participants serà Partal, Maresma i Associats, SL.

Partal, Maresma i Associats considera com un objectiu bàsic garantir la privadesa i la confidencialitat de les dades de caràcter personal dels seus usuaris i de tots els qui es relacionen amb aquesta web i, per aquest motiu, manifesta el màxim compromís de compliment de l’actual Llei Orgànica de Protecció de Dades (LOPD) i el Reglament (UE) 2016/679 relatiu a la protecció de persones físiques pel que fa a la protecció i lliure circulació de dades personals (RGPD). Per tant, en la clàusula present es facilita la informació sobre l’ús que farà la societat de les vostres dades personals.

La finalitat del tractament serà la de gestionar el Joc online. Les dades personals es conservaran per poder enviar els butlletins d’informació de VilaWeb i també informació sobre els serveis, inclosos publicitaris, que ofereix VilaWeb, llevat que se’n sol·liciti la supressió. La base legal per al tractament de les dades és el consentiment del participant prestat mitjançant l’acceptació de les Bases Legals.

Es podrà revocar el consentiment a l’enviament de les comunicacions i sol·licitar l’exercici dels drets d’accés, rectificació, supressió i oposició, i també de limitació i portabilitat. Es podrà exercir aquests drets mitjançant un escrit a l’adreça següent: carrer de Ferlandina, 43; codi postal: 08001; localitat: Barcelona; província: Barcelona. O bé a la següent adreça de correu electrònic: administracio@partal.cat, informant-nos del dret que es vol exercir i incloent-hi les dades identificatives de l’interessat.

 

Vaig tenir por, por física, els anys vuitanta. Por d’una possible guerra nuclear. Recorde dos moments especialment. El primer va ser durant una conferència a la Universitat de València a càrrec d’un professor alemany que ens va explicar amb pèls i senyals les conseqüències de l’anomenat hivern nuclear. El segon, quan un grup d’amics vam veure junts l’emissió per televisió d’un film americà que es deia L’endemà. El film explicava amb una crueltat insuportable els efectes d’una guerra nuclear, concretament un atac sobre Kansas City i la rodalia. Lamente no recordar l’any exacte, però era a la primera meitat de la dècada dels noranta, quan els Estats Units van anunciar que desplegarien els míssils Pershing II a Europa, en resposta al desplegament dels míssils soviètics SS-20.

Cal estar molt cecs o ser uns autèntics insensibles per no tenir por d’una guerra nuclear, sobretot quan te n’expliquen bé els efectes. Com els ha explicat amb un detall estremidor Annie Jacobsen en un llibre de fa poc que els recomane (Nuclear War, a Scenario). Una guerra nuclear voldria dir que setanta-dos minuts després de la primera explosió nuclear, si hi havia resposta i entràvem en guerra, la vida humana en el planeta pràcticament hauria desaparegut i només una petita part de la terra –els extrems sud d’Austràlia, l’Argentina, Xile i potser Sud-àfrica, si teníem sort– restarien habitables. Habitables i poca cosa més. S’ho poden imaginar vostès mateixos des de la tranquil·litat de casa: si són subscriptors de VilaWeb, han rebut aquest article a les 22.00 de diumenge; una hora i dotze minuts més tard no quedaria res del que coneixem.

La caiguda del mur de Berlín i el que semblava el final de l’era d’enfrontaments entre les superpotències va fer baixar la por de la catàstrofe nuclear. Però d’ençà de fa uns pocs anys la tensió ha tornat a pujar de manera perillosa. Quan va començar la invasió general d’Ucraïna, Rússia va amenaçar amb l’ús d’armes nuclears tàctiques i, pel que sabem, la Xina va haver de posar-se molt forta per dissuadir el Kremlin que no les fes servir. Després va arribar la breu confrontació entre el Paquistan i l’Índia, tots dos estats potència nuclears, i divendres Donald Trump va anunciar que reposicionava dos submarins nuclears per atacar Rússia.

Estic molt sorprès per la poca repercussió en l’opinió pública d’aquest darrer esdeveniment. Potser és que ja no hi ha cultura de la guerra nuclear com n’hi va haver els anys vuitanta. Però l’actuació del president dels Estats Units és d’una enorme gravetat i voldria explicar el perquè.

En una guerra nuclear els contendents fan servir allò que anomenen la tríada: míssils, avions i submarins que transporten els caps nuclears. Gràcies a la feina dels científics de tot el món, avui gairebé ningú no discuteix que una guerra nuclear no pot ser guanyada per cap dels contendents perquè la destrucció mútua està assegurada. Tanmateix, hi ha una part petita dels militars, en aquest cas dels EUA i Rússia, que insisteixen en la possibilitat de guanyar-la amb allò que ells han batejat per “el primer cop”.

És una teoria absurda, però la mantenen. Tots els llocs de llançament de míssils russos i dels EUA són coneguts i fixos –amb Corea del Nord tenim un problema, perquè són mòbils, però en aquest cas no compta. I els avions que transporten les bombes se sap en quins aeròdroms són i necessiten un temps mínim per a enlairar-se. Això fa que alguns bojos puguen imaginar que és possible d’anul·lar tots els caps nuclears de l’altra potència si llancen un primer atac perfecte, tot esperant que no tinguen temps de respondre.

Però la teoria té un buit insalvable: els submarins nuclears. Són indetectables en alta mar i patrullen constantment. Els EUA tenen un mínim de quatre submarins nuclears en alta mar durant períodes de tres mesos sense tocar port i, tot i que no hi ha informació oficial sobre els submarins russos, tothom assumeix que sempre n’hi ha de patrulla i que els de la classe Borei poden passar, com els dels EUA, tres mesos indetectables en alta mar.

Indetectables vol dir indetectables. Tenen tecnologies avançades de reducció del soroll i propulsió per reacció d’aigua, i la seua única limitació real és el subministrament d’aliments i la resistència de la tripulació, ja que el combustible nuclear pot durar anys sense recarregar. Això converteix aquests submarins en la màquina més perillosa de la història de la humanitat. I, a la vegada, i paradoxalment, en la màquina que fa més impensable un conflicte nuclear, perquè “el primer cop” no pot funcionar mai contra un submarí que no saps on és.

Què passa, però, quan Donald Trump fa públic que recol·loca dos submarins nuclears en les millors posicions per atacar Rússia? Per què ho fa això?

Cal entendre les declaracions de Trump, perquè són molt excepcionals. Mai –me n’he documentat– cap president no havia fet servir una amenaça com aquesta en públic –ell mateix havia fet fa temps una amenaça vaga en aquest sentit contra Corea del Nord, però mai ningú havia fet una cosa semblant contra Rússia. En primer lloc, perquè el protocol militar obliga a no desvetllar mai on són els submarins –si són l’arma de dissuasió més secreta i eficaç és precisament perquè l’enemic no sap on són. Revelar-ne els moviments elimina aquest avantatge. Però, en segon lloc, perquè tothom sap que els submarins que estan de patrulla, per defecte i sempre, apunten a Rússia. No cal ordenar que es despleguen més a prop o més lluny perquè la seua missió, precisament, és apuntar a Rússia en tot moment.

I, doncs? De què va aquesta actuació tan insensata? Els experts que conec coincideixen tots a dir que és una fanfarronada i remarquen que l’anunci s’haja fet a les xarxes socials. Però és prudent, és sensat, fer una cosa així? O trepitja perillosament una ratlla que hauria de ser evitada siga com siga?

Més aviat és això darrer. Per dues raons. La primera és la possibilitat que Moscou entre en pànic. Que s’ho prenguen –que no ha passat, pel que sabem– com l’avís d’un atac imminent. I, en una guerra nuclear, allò que es coneix per l’escalada –que vol dir que cada contendent puja un esglaó més a còpia d’interpretar els senyals de l’altre– és el més perillós que pot passar. Però, en segon lloc, perquè està més que teoritzat i estudiat que el perill més gran d’explosió d’una guerra nuclear no és la voluntat dels contendents sinó la hipòtesi d’un accident, d’un error humà, d’una mala interpretació de les paraules o les accions de l’altre, tenint en compte que el temps de reacció de cada cap d’estat és de pocs minuts –normalment es parla de sis minuts, sis minuts!, des que és llançat el primer míssil.

Per això, malgrat tot, els presidents i els mandataris russos i americans han evitat durant anys de jugar amb foc, posar massa en risc la vida del planeta per unes declaracions poca-soltes o uns moviments que pogueren ser malinterpretats. La llista de les anomenades close call –situacions en les quals errors humans ens han posat a tots a un pas de la guerra nuclear involuntària– posa els pèls de punta i dóna la raó a la prudència. I, per això mateix, per contrast, és tan alarmant i perillosa la irresponsabilitat demostrada divendres per Donald Trump.

 

PS1. Cada dia, durant tot aquest mes d’agost, us oferim un joc nou dedicat a trobar quina seria en la vostra opinió la notícia més important que ha passat en aquests darrers trenta anys. Avui us proposem un llistat de les que van passar el 1998.

PS2. Avui fa just 128 anys del descobriment fortuït a l’Alcúdia de la Dama d’Elx, de 2.500 anys d’antiguitat, una obra mestra de l’art iber. Però la Dama d’Elx no és pas a la capital del Baix Vinalopó, sinó a Madrid, al Museu Arqueològic espanyol, en virtut d’un pacte entre el règim de Vichy i el règim de Franco el 1941 per a traslladar-la-hi. La negativa a retornar-la es fonamenta en un informe tècnic encarregat a l’Institut de Patrimoni Cultural espanyol, que ho va desaconsellar per les “conseqüències catastròfiques” que tindria. Curiosament, però, aquest informe no s’ha fet en el cas de les obres d’art de Sixena. La curiosa –o no tan curiosa– història de tot plegat us l’explica Josep Nualart Casulleras en aquest article.

PS3. Soldats abandonats, de Gavino Balata, és l’obra que dóna peu a un nou recorregut de la mà de Sebastià Benassar per la geografia literària, en aquest cas per la ciutat catalana de Sardenya, l’Alguer. Igual que ha fet abans amb Tabarca, Sueca, la Palma d’Ebre, Arnes i Mallorca, Benassar ens ensenya aquesta part del país de la mà dels escriptors que l’han retratada més bé: L’Alguer a ritme de novel·la negra i amb tota l’esplendor de la llengua.

PS4. Francesc Font, enginyer tècnic agrícola especialitzat en agricultura orgànica, gestió holística i permacultura, entre la serra de l’Albera i el Cap de Creus, a Pedret i Marzà, en ple Empordà, va fundar una consultoria i l’escola Regent Academy per donar a conèixer què ha fet de la vida a pagès una feina més fructífera i agraïda, per a la seva família i per a la terra. Carme Escales l’ha entrevistat i és directe i contundent: “A l’agroindústria li interessa que els nostres sòls siguin ben pobres per poder-nos vendre més fertilitzants”.

PS5. Si us agrada VilaWeb, us és útil i voleu ajudar-nos, ara també podeu fer una donació única i sense cap més compromís fent-nos un bizum. Aneu ací.

Continuem la nostra sèrie estival dedicada a descobrir deu llocs curiosos dels Països Catalans que han retratat d’una manera o una altra els nostres escriptors. Us proposem una descoberta singular del país a partir de la literatura, de sud a nord. En les entregues anteriors hem visitat Tabarca i L’illa de l’holandès, de Ferran Torrent; i Sueca amb L’home manuscrit, de Manuel Baixauli; la Palma d’Ebre amb Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals; i Arnes amb Les Bruixes d’Arnes, de David Martí. També ens hem desplaçat fins a la Mallorca interior i segurament la més desconeguda amb El temps de les magranes, de Caterina Karmany, i ens toca continuar els viatges insulars a l’Alguer amb Soldats abandonats, de Gavino Balata. En tornar a terra ferma serà el torn de les Guilleries amb Guilleries, de Ferran Garcia; el Pallars Sobirà amb Una tempesta, d’Imma Monsó; Andorra amb Escapat d’Andorra, d’Assumpta Margenat; i, finalment, el Conflent amb Canigó blues, de Carles Sarrat. Hem intentat que la llista inclogui obres narratives de gèneres ben variats i que abracen aquests últims quaranta anys llargs de producció literària arreu del país. Esperem que vagi de gust.

“Hi só passat a davant un milió de voltes. Lo carrer de la Marina és lo carrer major de la ciutat. Uneix la plaça Cívica i el port a la plaça Sulis amb la torre homònima, i és lo lloc més popular de la ciutat. Tots hi van a passejar, a prendre un gelat o una pizza o a mirar les vitrines. Jo, però, hi pas de duenyo, no de turista. Só de l’Alguer Vella i es com si pasegessi al passadís de casa mia. Passadís, tribuna política, escenari d’espectàculs de carrer, teatre de la vida de cada dia, de les tragèdies i de les celebracions. D’aqueix carrer i de les petites placetes irregulars, sorgides en substitució dels edificis destruïts dels bombardaments del 1943, coneix també les pedres, una a una, la forma, la color, l’olor i també l’efecte que donaven a la botxa que hi passava a damunt quan jugava a fúrbal amb els altros minyons. A costat de la iglésia de Sant Miquel hi ha un edifici a bastança anònim. Caminant de les Quatre Cantonades vers plaça Sulis se nota que la part esquerra del carrer, la dels números paris, continua dreta i regular, fins al palau. Lego aqueixa continuïtat se talla perquè la fatxada del palau és aliniada amb els edificis del carrer, i no amb la iglésia que, vista del cel, pareix un llibre posat un poc de xato a una llibreria mitja buida.”

La plaça cívica

El fragment que acabeu de llegir pertany a l’obra Soldats abandonats, de Gavino Balata. El llibre va guanyar el premi Ferran Canyameres de novel·la del 2023 i en essència ens explica la història d’un jove arqueòleg que descobreix per casualitat, en ple cor de l’Alguer Vella, el forat on han romàs emparedats i empresonats dos joves de la ciutat des dels bombardaments del 1943 fins a l’actualitat, el principi del nou mil·lenni. Tots dos fugien de la mobilització a la Segona Guerra Mundial i els han fet creure que Mussolini, Hitler i Franco van vèncer i encara són en plena dictadura. No saben que tenen quasi vuitanta anys fins que l’arqueòleg els ho explica i no saben per què els han tingut enganyats i tancats durant tot aquest temps. Si vosaltres també voleu saber-ne les raons i escatir el misteri haureu de llegir el llibre.

Gavino Balata (l’Alguer, 1979) no tan sols va aconseguir d’imposar-se en el premi de novel·la negra més antic i prestigiós del país, sinó que a més ho va fer amb la primera novel·la escrita en la variant catalana algueresa normativa. Això implicarà que feu el viatge a l’Alguer no solament amb la trama de la novel·la, sinó també amb tot el banquet lingüístic que ens proposa Balata, que ha tingut a bé d’acompanyar la novel·la amb un glossari per als casos en què la intercomprensió lingüística falli. Com molt bé explica, l’alguerès que es fa servir és un català trumfat d’expressions i girs lingüístics manllevats de l’italià, el castellà, el sard i el turrità, la llengua local parlada a la ciutat de Sàsser, a més d’una sintaxi pròpia que s’ha mantingut des de fa molts anys i que no ha evolucionat com el català central. Puc assegurar-vos que no entorpeix per a res la lectura, ans al contrari, és un goig i una delícia i fa que la versemblança –absolutament clau en una novel·la negra i absolutament complicada en una trama com la que planteja– sigui molt més gran.

Cal recordar que la ciutat de l’Alguer va ser repoblada pels catalans el 1354 i que la literatura que coneixíem fins ara se centrava majoritàriament en la poesia i en el folklore, i també en texts religiosos com ara El cant de la Sibil·la. A la Renaixença, alguns poetes algueresos participaren als Jocs Florals de Catalunya i mantingueren contacte amb escriptors del Principat, però les relacions es trencaren amb la guerra del 1936-1939 i no va ser fins a la dècada del 1950 quan es va fer un redescobriment de la lírica algueresa per part dels escriptors continentals, el cim dels quals va ser la celebració dels Jocs Florals de l’Alguer el 1961. D’aquesta època primerenca destaquen els poetes Rafel Sari i Rafel Catardi i el llibre del 1970 Poesia de l’Alguer, de P. Scanu. La poesia ha tingut nombrosos seguidors i ho palesa l’antologia La tercera illa, publicada per Saldonar, amb un pes important per a Antoni Canu, així com diferents treballs històrics; però la narrativa, llevat dels contes breus i les rondalles, havia quedat òrfena de conradors fins a l’arribada de Balata i la seva aposta ferma i decidida per la narrativa en alguerès normatiu.

Inserida en la millor tradició de la novel·la negra urbana, Soldats abandonats ens permet de recórrer de la mà de l’autor una bona part de la ciutat sarda, que no queda exempta de la crítica social: la massificació turística; la complexitat lingüística; la política italiana, tan llunyana i a la vegada tan decisiva; el transport públic… I ho fem de la mà d’uns molt bons personatges i del pes de la història humana que sovint és només una petita gota en la gran mar de la història. Així és com Balata fa també un gran cant d’amor a la ciutat, perquè només des de la vivència i des dels elogis i les crítiques és com es pot desmuntar l’aura mítica que té avui per a molts catalans l’Alguer.

Certament, aquests darrers anys hem tingut alguns bons treballs que han contribuït a un major coneixement de la ciutat i a la seva desmitificació, entre els quals destaquen la Història de l’Alguer, de Marcel Farinelli, un dels màxims especialistes en la història de la ciutat, com palesen més obres seves, com ara El feixisme a l’Alguer. Tot i això, són molts els catalans que la visiten cada any a la recerca del punt més oriental on encara es parla la nostra llengua i els resultats són desiguals. La ciutat vella continua essent del tot preciosa i en alguns llocs és fàcil de sentir el català, fins i tot trobar les cartes en català en alguns restaurants i ser-hi atesos a les botigues, però la variant algueresa no és fàcil en el primer moment. Després és una autèntica delícia, com passa en la lectura del llibre de Balata. I sí, la ciutat és del tot preciosa, tot un referent per a qui vulgui viatjar a la totalitat del domini lingüístic i un exemple viu de l’expansió de la corona catalano-aragonesa per la Mediterrània durant el segle XIV. Benvinguts, doncs, a la Barceloneta sarda i a la literatura del present i del futur feta en alguerès normatiu.

Com arribar-hi?

Per anar a l’Alguer haureu de passar necessàriament per l’aeroport de Fertilia, a uns quatre quilòmetres de la ciutat. Si hi voleu anar des de Palma o des de València ho tindreu complicat perquè no hi ha vols directes, tots fan escala. La millor opció per a arribar-hi és volar directe des de Barcelona, opció fàcil a l’estiu, però molt més complicada a l’hivern. Els bitllets no són cap bicoca, però la visita a la ciutat paga la pena. Si teniu més temps, la naviliera Grimaldi Lines fa el trajecte des de Barcelona fins a Porto Torres. Des d’allà hi podeu arribar en autobús. També podeu embarcar-hi el vostre cotxe.

Visita en un dia

Com és habitual, a la secció us proposem una visita imprescindible de l’indret escollit en un sol dia, i l’Alguer no en serà una excepció, per a la qual cosa ens centrarem sobretot en l’Alguer Vella. Una de les coses que sorprèn els visitants és el bon estat en què es troben la murada i les fortificacions de la ciutat. L’origen és anterior a la conquesta catalana, tot i que a partir del 1354 es van reforçar i engrandir, però el gruix principal que es pot veure ara és del segle XVI. Hi ha set torres i tres forts que encara romanen dempeus. Haureu de passar per la Torre del Portal, que el 1360 va pagar la comunitat jueva de la ciutat, i la Torre de l’Esperó Reial que és del segle XIV.

La murada de l’Alguer

El passeig pel centre històric de la ciutat ens permet de veure encara molts testimonis de la presència catalana, sobretot als palaus més importants de la ciutat. Podreu veure l’exterior d’aquests: el Palau d’Albis, el Palau Lavagna i el Palau Serra (tots tres a la plaça Cívica o del Pou vell); el Palau Guillot (al carrer Major); el Palau Carcassona (al carrer de les Monges); el Palau Machin (al carrer de Bon Aire); i el Palau Simon (al carrer de F. Ferret).

L’església de Sant Francesc està situada al centre històric de la ciutat i es va fer el 1360, tot i que la reconstrucció és del segle XVI. Constitueix una de les millors mostres de l’art gòtic a tota l’illa de Sardenya. A l’altar major i les capelles del presbiteri i la capella del Santíssim Sacrament es poden veure les aportacions gòtiques catalanes originals. D’ençà del 1981, en aquesta església cada diumenge es fa la missa en alguerès: una bonica oportunitat per a poder sentor com s’ha adaptat la litúrgia a la forma pròpia de parlar dels habitants de la ciutat. Una altra de les tradicions religioses alguereses és el cant de la Sibil·la la nit de Nadal.

Interior de Sant Francesc

La catedral de Santa Maria es va començar a construir el 1570 i es va obrir el 1593, tot i que la consagració del temple no va arribar fins el 1730. L’església original té un estil gòtic català, com es pot veure a les cinc capelles del presbiteri i a la base del campanar, tot i que la dilatació de la construcció va fer que la nau principal i les dues laterals siguin d’estil renaixentista tardà. La fesomia actual es deu també als canvis del segle XX.

L’antiga església de la Mare de Déu del Rosari és ara la seu del Museu Diocesà d’Art Sacre, una altra visita força interessant per a entendre la importància de l’església i les parròquies en la configuració de la ciutat.

La Seu de l’Obra Cultural de l’Alguer, a la via Ardolino, acull la biblioteca catalana, amb més de deu mil volums. La visita és força interessant, té autèntiques joies i és una mostra dels esforços per a conservar la cultura, la llengua i els trets patrimonials que diferencien la ciutat des de mitjan segle XIV.

El plat que no us podeu perdre

Els algueresos tenen nombroses maneres de menjar els espaguetis, el plat que ells han catalanitzat a la seva manera en el nom i han convertit en els espaguets. N’hi ha amb receptes pròpies, que tenen vinculació amb els productes de la mar i sovint amb èpoques de gana i pocs recursos, com seria el cas dels espaguets amb pelgellides (pegellides). Es feien quan la gent anava a les roques a agafar aquest petit marisc que servia per a acompanyar la pasta. També hi ha els espaguets amb anxova, una autèntica gormanderia per als amants dels gusts forts i salats. Una altra delícia –molt més cara, això sí– són els espaguets amb llagosta, especialitat algueresa en què aquest crustaci tan preuat es converteix en protagonista. Hi ha qui canvia la recepta per fer-los de gambes i el resultat també és espectacular, però els espaguets de llagosta a la manera algueresa és un dels plats que heu de tastar com a mínim una vegada a la vida i, posats a fer, millor menjar-los a l’Alguer, amb llagostes acabades de pescar. Quilòmetre zero de primera magnitud.

L’anècdota

Si la literatura feta en alguerès ha estat prolífica en el camp de la poesia, cal remarcar que la influència de la ciutat i de Sardenya ha estat important també per a poetes i narradors continentals. Així les coses, Joan Elies Adell va ser delegat de la Generalitat a la ciutat, coneix molt bé la ciutat i per extensió l’illa, on resideix de fa anys. Ha impulsat la publicació d’antologies de poetes algueresos al continent. També fa anys que hi és instal·lat el poeta valencià Iban L. Llop. Per la seva banda, Margarida Aritzeta també va escriure una novel·la que negreja ambientada a Sardenya, és un thriller cultural anomenat La maleta sarda, en què té una importància especial l’escriptora sarda guanyadora del premi Nobel, Grazzia Deledda. Per tant, les relacions entre tots dos territoris també han estat fructíferes des del punt de vista literari.

Sempre que hi ha un període de vacances, hi ha un augment considerable dels robatoris a domicilis. Atesa aquesta realitat, la prevenció té un paper clau, però també la col·laboració entre veïns, l’ús de la tecnologia i l’adopció de pràctiques pensades per a protegir la llar.

Amb l’arribada de l’estiu i les vacances, moltes llars queden buides durant dies o setmanes i es poden convertir en un objectiu fàcil per als lladres. Les rutines s’alteren, el ritme de vida canvia i passem molta menys estona a casa.

Parlem amb Xavier Ibarz, agent de la Unitat Central de Proximitat i Atenció a la Ciutadana dels Mossos d’Esquadra, sobre quines són les mesures més efectives per a evitar ensurts, les principals recomanacions, quins mecanismes fan servir els lladres i els hàbits que cal revisar abans de marxar.

Simular que no som de vacances, la clau de l’èxit

L’agent Xavier Ibarz deixar clar que, en qüestions de seguretat durant les vacances, no solament s’ha de parar atenció al nostre domicili, sinó també al de la resta de veïns, perquè la col·laboració entre la comunitat és clau per a evitar cap espant. “S’han de revisar els marcs de les portes perquè no hi hagi marcadors de robatoris, que no hi hagi gent a l’entrada a l’edifici, i si veiem que algun veí és de vacances i té la bústia plena, buidar-li-la”, assenyala.

Hi ha més mesures de seguretat pensades a protegir les cases, moltes de les quals enfocades a simular que ningú no se n’ha anat de vacances. A fer veure que no s’han alterat les rutines, que la llar continua habitada. Segons Ibarz, va molt bé que una persona de confiança pugui anar a casa a buidar la bústia, aixecar les persianes, simular que hi ha roba estesa, regar les plantes, col·locar bé la catifa si ha passat el servei de neteja de la comunitat o simular el porta a porta, si se’n fa. “Són petits indicadors que diuen que la casa no és buida”, assenyala l’agent.

La majoria dels lladres entren per la porta, i per això és important tenir-ne una de segura, que sigui resistent, i blindada, si us ho podeu permetre. “I si té doble pany, tenim comprovat que és molt més difícil d’obrir. Si només en teniu un, la porta serà més accessible”, diu Ibarz.

Segons que explica: “La porta de casa teva comença al portal. Vigilar portes veïnes, bústies, no deixar la porta de baix oberta. Qualsevol detall dóna seguretat. Si veus algú estrany i no t’hi vols encarar, avisa el 112 i que vingui una patrulla.”

Els panys invisibles, un recurs eficient

L’agent Ibarz destaca que els panys invisibles tenen una gran funcionalitat, malgrat que acostumen a ser una mica més cars. És un sistema de seguretat addicional per a portes que no és visible des de l’exterior, cosa que dificulta molt que els lladres el detectin i l’intentin forçar.

Funciona com un segon pany electrònic que només es pot obrir amb un comandament a distància, una app o altres dispositius autoritzats. S’instal·len a l’interior de la porta, generalment, sobre el pany principal.

No tenen cap element visible fora, ni forat de clau ni maneta, i acostumen a tenir una bateria de llarga durada. “Ens hem trobat amb lladres que han obert panys normals, però després s’han trobat amb un d’invisible i no han pogut entrar a la casa”, explica Ibarz.

Què són els marcadors a les portes?

Alguns delinqüents utilitzen petits marcadors de plàstic, col·locats entre el marc i la porta del domicili, per a comprovar si hi viu algú. Si al cap d’uns dies el marcador continua al seu lloc, interpreten que ningú ha obert la porta i que el pis és buit. Recentment, els Mossos també han detectat marcadors fets amb petits pots de silicona, que s’ajunten al marc de la porta. Si, durant dies, el fil de silicona no s’ha trencat, vol dir que no ha entrat ningú al pis.

És important verificar que no hi hagi marcadors visibles o caiguts a terra en el moment d’obrir la porta. En cas de detectar-ne algun, s’ha de retirar, revisar les altres portes dels veïns, trucar al 112 perquè els Mossos puguin comprovar si hi ha cap habitatge afectat i estar alerta en cas de trobar-se desconeguts.

És perillós publicar fotografies a les xarxes socials mentre som de viatge?

L’agent Ibarz deixa clar que, una volta publiquen informació a les xarxes socials, en perdem totalment el control. Si publiquem fotografies mentre som de viatges, segons ell, facilitem la informació a un desconegut. “Si les volem penjar, que sigui després, i no en el moment. Que es pengin quan ja siguem a casa. Que hi hagi un biaix en el temps perquè això et donarà seguretat.”

Llums programats, alarmes i càmeres

Hi ha més tècniques que poden ajudar-nos a prevenir robatoris durant les vacances. Per exemple, es pot programar l’encesa i apagada de llums d’alguna de les estances de la casa, sobretot, les que tenen finestres exteriors.

Els lladres sovint observen els habitatges abans d’actuar. Si hi veuen llum segons les hores del dia, poden pensar que hi ha algú dins, cosa que redueix el risc d’intrusió. Aquesta tècnica es pot emprar amb endolls programables analògics o digitals, bombetes intel·ligents o sistemes domòtics. Sigui com sigui, Ibarz assenyala que això pot tenir un temps limitat.

A casa, també hi podem instal·lar càmeres de seguretat, que fins i tot poden ser útils si hi ha animals domèstics; o alarmes privades.

Bloomberg · Simon Marks

Somalilàndia, l’estat no reconegut que proclamà la independència de Somàlia l’any 1991, vol oferir als Estats Units un acord de proveïment de minerals crítics i el control d’una base militar situada a l’entrada de la mar Roja, de gran valor estratègic, en canvi d’obtenir-ne el reconeixement diplomàtic com a estat sobirà.

Encara que Washington, ara com ara, reconeix les reivindicacions de Somàlia sobre el territori –que reclama com a propi, tot i no controlar-lo a efectes pràctics– el president de Somalilàndia, Abdirahman Muhàmmad Abdul·lahi, ha pressionat Washington perquè doni suport a la campanya de reconeixement de la regió semiautònoma, que arriba en un moment d’especial rivalitat entre els Estats Units i la Xina pel control dels recursos estratègics de l’Àfrica.

Abdul·lahi, que arribà al poder en aquesta regió separatista de la Banya d’Àfrica l’any passat, diu a Bloomberg que les negociacions amb l’ambaixada dels Estats Units a Somàlia i el Departament de Defensa nord-americà pretenen acordar una nova associació amb Washington en matèria de cooperació econòmica, seguretat i lluita contra el terrorisme.

“Hem tractat formes i mitjans per a col·laborar en matèria de seguretat, comerç i estabilitat regional”, explica el president, que assenyala que l’ambaixador dels Estats Units a Somàlia ha visitat el seu territori moltes vegades aquests darrers mesos, i que un grup de funcionaris del Departament Defensa nord-americà va viatjar a Somalilàndia el desembre passat.

El Departament de Defensa dels Estats Units no ha respost a les preguntes de The Washington Post sobre el cas.

D’ençà que proclamà la independència, ara fa gairebé trenta-cinc anys, Somalilàndia no ha aconseguit el reconeixement diplomàtic de cap estat sobirà. Però mentre Somàlia ha bregat amb tres dècades de guerra civil i una insurrecció islamista recurrent, la regió separatista ha viscut dècades de pau relativa.

El reconeixement de Somalilàndia, un territori estratègicament situat, reforçaria la presència dels Estats Units en una regió de com més va més importància estratègica, on els rebels hutis del Iemen, arrenglerats amb l’Iran, fa mesos que es dediquen a atacar els vaixells que hi passen vinculats a Israel, els Estats Units i més nacions que donen suport a l’ofensiva israeliana a Gaza. Els Emirats Àrabs Units, un aliat estret dels Estats Units, ja gestionen un port a Berbera, a Somalilàndia, i també controlen una pista d’aterratge pròxima.

Els Estats Units també farien bé de considerar les implicacions de reconèixer diplomàticament Somalilàndia per a la cooperació en matèria de seguretat amb Somàlia, on Washington ha exercit un paper clau a l’hora d’ajudar el govern a combatre a l’Estat Islàmic i l’entramat de grups afiliats a al-Qaida que operen al país. El subdirector del Comandament Africà de l’exèrcit dels Estats Units, John Brennan, ha reiterat que la lluita antiterrorista era la seva “gran missió” a la regió.

“Aquí és on es troba la majoria de la nostra gent”, digué als periodistes aquesta setmana. “És l’actiu més important que hi tenim.”

Encara que alguns funcionaris del govern nord-americà –incloent-hi l’ambaixador dels Estats Units a Somàlia, Richard Riley– s’han reunit amb el president i més representants de Somalilàndia per discutir sobre interessos comuns a la regió de la Banya d’Àfrica, el Departament d’Estat dels Estats Units sosté que, ara com ara, no ha entrat en negociacions amb els representants de Somalilàndia sobre un possible reconeixement diplomàtic del territori.

“La política oficial dels Estats Units, d’acord amb les normes internacionals, és el reconeixement ‘d’una sola Somàlia’ i el suport a la sobirania, la unitat i la integritat territorial de Somàlia com un estat únic i indivisible”, explica a Bloomberg el ministre d’Afers Estrangers de Somàlia, Ali Muhàmmad Omar.

Abdul·lahi diu que, si bé Somalilàndia continua treballant per ser reconegut com a estat, el camí al reconeixement diplomàtic implica, principalment, la col·laboració amb la comunitat internacional en matèria de seguretat, comerç i lluita contra el terrorisme, la pirateria i l’emigració il·legal.

“Si els Estats Units estan interessats a aterrar a Somalilàndia, seran benvinguts”, explica Abdul·lahi, que afegeix que, en canvi del reconeixement diplomàtic, estaria disposat a oferir als Estats Units un acord de proveïment minerals crítics, com ara el liti.

Somalilàndia ara com ara no produeix liti, encara que el juny de l’any passat ja concedí una llicència a l’empresa saudita Kilomass Co. per a explorar reserves d’aquest metall, segons que informà el portal web Somaliland Chronicle.

La regió també té jaciments d’estany, pedres precioses i minerals industrials, com ara guix i més materials que s’empren en la producció de ciment i d’or, segons un informe publicat per African Mining el juny del 2023.

El president del territori diu que espera visitar els Estats Units aviat, i que qualsevol possible acord de proveïment de minerals crítics amb Washington “no està directament condicionat” al reconeixement diplomàtic de la regió per part del govern Trump.

Sobre la possibilitat d’una base militar nord-americana a Somalilàndia, Abdul·lahi respon: “Encara ho debatem. Esperem que aquest debat doni fruits en el futur.”

Quant a les relacions amb Somàlia, Abdul·lahi denuncia allò que titlla de campanya de Mogadiscio per a establir un govern paral·lel dins el territori controlat per Somalilàndia.

Aquesta setmana, el govern somali anuncià la creació d’una nova regió administrativa, anomenada Estat del Nord-est, en territori controlat per Somalilàndia i Puntlàndia, una altra província semiautònoma situada dins les frontereres territorials de l’estat de Somàlia. Tant Somalilàndia com Puntlàndia han rebutjat la creació del nou estat, que han titllat de “tàctica divisòria”, i han acusat el govern somali de provar d’arrossegar el país a una nova guerra civil.

“Somàlia no pot parlar i dialogar amb Somalilàndia mentre es dedica a dividir administrativament les diferents parts de Somalilàndia i a crear un govern separat”, diu. I afegeix: “Som una nació que cerca la pau, però no deixarem de defensar el nostre territori i el nostre poble.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Entro a la Galerie d’Art Damgaard a l’avinguda d’Oqba Ibn Nafiaa d’Essaouira. Vaig travessar aquesta porta fa vint-i-cinc anys quan vaig venir per fer un reportatge televisiu per al programa Música per camaleons de TV3. No hi havia tornat mai més. Era la primera galeria d’art que s’obria a la vila i amb el seu propietari, el danès Frédéric Damgaard, eren el focus d’on irradiava tot un grup de joves artistes que van revolucionar l’art marroquí i van sorprendre crítics i especialistes europeus. Vint-i-cinc anys després és palpable la importància pionera que van tenir en l’expansió de l’art que avui es percep pertot arreu a la ciutat.

Vaig conèixer Damgaard a París l’any 1999, en una exposició a l’Espace Paul Ricard dels seus artistes singulars d’Essaouira. Era danès, nascut a Svendeborg el 1937, historiador de l’art, especialista en art islàmic, galerista i assagista. Estava en plena ronda expositiva per una dotzena de ciutats franceses. Les obres d’aquell grup d’artistes em van fascinar. Sorprenia i trencava els esquemes de totes les classificacions estàndards de l’art contemporani. Havia sorgit espontàniament com una explosió controlada que, a poc a poc, Damgaard va saber estimular, encoratjar i donar-la a conèixer al món de l’art magribí, africà i europeu.

Un mes després, a Essaouira, a la costa atlàntica marroquina, a l’altura de Marràqueix, vaig retrobar Damgaard i els seus artistes. El fenomen era tota una revelació. El galerista em va explicar llavors que tot havia anat sorgint a partir del 1988 arran d’unes declaracions del rei Hassan II, al diari marroquí Le Matin. El rei, que a més és el Comanador dels Creients, el màxim líder religiós del país, va declarar fermament que l’afirmació d’alguns musulmans conservadors que l’escultura moderna i la pintura eren prohibides o no desitjades per l’Islam, era “completament falsa”.

Galeria Frédéric Damgaard, a Essaouia (fotografia: X. Montanyà). Fréderic Damgaard, historiador de l'art islàmic i galerista (fotografia: X. Montanyà).

Aquelles paraules reials van liquidar un dilema que tenallava l’art i els artistes. Significava la llibertat. A poc a poc, tímidament, van anar apareixent pintors desconeguts a la Galerie Damgaard. Ell els estimulava a continuar i a portar-li obres. Però mai no els va donar cap mena de consell ni indicació. El seu amic filòsof Georges Lapassade deia d’ell que encarnava un fenomen que els sociòlegs anomenen “l’efecte Pigmalió”. Quan dius a algú que allò que fa està bé, acabarà fent les coses bé. N’hi ha prou de donar-li suport.

Així fou com en poc temps es va anar forjant un grup d’artistes innovadors i extremadament creatius i originals que havien restat amagats a casa seva durant anys o havien hagut de dedicar-se a uns altres menesters per viure. La majoria eren analfabets de famílies humils dels camps i els boscos del voltant, que no havien pogut anar a escola i desconeixien la història de l’art i les creacions de l’art contemporani internacional. Havien estat i eren manobres, músics ambulants, camperols, artesans de la fusta, mecànics o pastors nòmades.

No coneixien Pollock, ni Dalí, ni Miró, ni Picasso, ni el surrealisme, ni l’art brut. Això no obstant, pintaven amb una sorprenent inspiració autòctona que els situava espontàniament en el camí dels grans artistes i moviments. Eren autodidactes i el seu imaginari artístic i espiritual provenia de la màgia, les tradicions ancestrals, el somni, el trànsit i els estats alterats de consciència provocats per la música gnawa i més confraries musicals de la regió d’Essaouira.

La música gnawa en l’imaginari d’Essaouira

Els gnawa provenen del Sudan i han conservat els seus rituals i la seva màgia inalterables fins avui dia, tot i la creixent afluència turística i l’interès del públic. Els grups de músics toquen tota la nit, amb una percussió molt repetitiva de tambors i cròtals de ferro, que va provocant el trànsit als músics i espectadors. La música es fa servir en celebracions i rituals i per sanar, atès que causant estats alterats de consciència té el poder de guarir malalties nervioses i de la ment. Cada any a l’estiu es fa a Essaouira un important festival de música gnawa, en què també actuen músics vinguts d’arreu del món que fan jazz, reggae, blues, rock i pop.

És important de constatar per a entendre la força considerable del fenomen artístic, que aquesta vila, antigament anomenada Port de Tombuctú, per la seva importància en el comerç marítim, ha estat durant segles gresol de cultures africanes i mediterrànies: fenicis, portuguesos, espanyols, àrabs, jueus, amazics i negres africans. La cultura i l’art sempre han impregnat la vida de la ciutat i de la gent, igual que el comerç, la religió, les creences animistes dels amazics originals del país o dels africans que van arribar com a esclaus per treballar en les plantacions dels grans sultans. De l’Àfrica negra va arribar tot un món ancestral, espiritual, animista, profundament arrelat a la terra, a la vida i a la música de la gent fins als nostres dies.

L'artista Mustafà El Hadar (fotografia: X. Montanyà). Obra de Mustafà El Hadar (fotografia: X. Montanyà). Mustafà El Hadar (esquerra) i les seves darreres obres (fotografia: X. Montanyà).

Actualment, conviuen en perfecta harmonia a la regió, àrabs, amazics i negres africans descendents dels primers esclaus. Una amalgama de creences molt arrelades en el passat, en la vida espiritual musical i artística del lloc. És com si les múltiples influències formessin un tot que lliga percussió i pintura, colors i imatges oníriques, màgia i realitat, com una insòlita i meravellosa explosió vital i artística.

L’energia artística i cultural d’Essaouira és agermanada amb el vudú d’Haití i els artistes que l’envolten, els cultes orixà cubans o la macumba brasilera, tots ells d’origen africà i portats pels esclaus negres. Així com la música africana és la font d’on ha nascut tota la música moderna, el blues, el jazz, el rock & roll, el hip-hop, etc.

Essaouira podria ser un centre imaginari de moltes confluències culturals i espirituals seculars. Si ho és o no, jo no ho sé, però sí que això és el que reflecteix l’art dels seus artistes singulars, tal com han estudiat Frédéric Damgaard i Georges Lapassade, filòsof, psicosociòleg i etnòleg, un intel·lectual referent del Maig del 68, que va viure temporades llargues a la ciutat, estudiant la música gnawa, el trànsit, i els rituals ètnics i culturals de la regió.

Lapassade i Daamgard eren amics i especialistes en l’art, la història i la cultura d’Essaouira. Val a dir que als anys seixanta i setanta, la ciutat va ser un pol d’atracció per a hippies i artistes d’arreu del món. Per ací van passar els del Living Theatre, Jimmy Hendrix, Cat Stevens i molts artistes de l’onada psicodèlica, i també fans i estudiosos dels estats alterats de consciència. Lapassade sostenia que els hippies també havien influït en els artistes singulars d’Essaouira, cosa que Damgaard, amb la seva racionalitat nòrdica, negava. Però, amb els anys, va acabar donant-li la raó. Sí, era un element més, entre tants, que havia deixat empremta en la cultura de la vila i dels seus artistes.

Saadouni M'Barek i l'artista Said Ouarzaz, davant una de les seves pintures (fotografia: X. Montanyà). Said Ouarzaz comenta una obra seva (fotografia: X. Montanyà). Obres de Said Ouarzaz a la Galeria Damgaard (fotografia: X. Montanyà). A la Galerie Damgaard, vint-i-cinc anys després

Quan entro a la galeria sento com si els anys no haguessin passat. Les mateixes obres a les parets, les escultures fantàstiques pels racons, els preciosos mobles art-déco fets amb fusta de tuia que dissenyava Damgaard, i una calma i lluminositat especial, una barreja estranya del racionalisme nòrdic del galerista i l’explosió vital d’imaginació i colors dels artistes d’Essaouira.

Em rep i m’abraça Saadouni M’Barek, l’ajudant de Damgaard que ens va fer de guia sobre el terreny per filmar i entrevistar els artistes en els seus tallers i cases de les viles del voltant. Sempre ha recordat els camaleons, em diu. Era el títol del nostre programa i un dels animals protagonistes de l’imaginari africà i amazic dels habitants de la vila, els “souiris”, àmpliament reflectit en les seves obres, com ara les serps, els escorpins, les hienes, els dimonis, els genis del bosc i més entitats fantasmagòriques reals o irreals.

Fréderic Damgaard va morir el 9 de juliol de l’any passat, aquests dies fa just un any, em diu. A vuitanta-set anys. Es va vendre la Galeria l’any 2006 per motius de salut i se’n va anar a viure a Taghazout, un poble de pescadors prop d’Agadir, d’on va continuar escrivint i publicant articles i llibres. És enterrat al cementiri musulmà d’aquell poble, atès que els darrers anys de la seva vida es va fer musulmà i va adoptar el nom de Youssef Reggragui. Ara la galeria és dirigida per Alain Graffe i Claude Jadot.

En tots aquests anys, els artistes singulars promoguts i impulsats pel galerista i historiador danès han triomfat en l’escena marroquina i europea. Han fet moltes exposicions i molts són valorats i admirats per crítics i col·leccionistes mundials. Alguns altres galeristes i promotors han pres el relleu de Damgaard, però, els dies a venir, quan em retrobi amb alguns dels artistes, una cosa tindré clara: sense ell moltes coses han canviat per als artistes. Els falta el motor entusiasta que, incansablement, els va promocionar en sales d’art, museus i universitats europees, entre especialistes, crítics i el públic afeccionat.

Mohamed Tabal, el pintor gnawa d'Essaouira (fotografia: X. Montanyà). 'L'homme au chapeau bleu', de M. Tabal (fotografia: X. Montanyà). 'Le tailleur', de M. Tabal (fotografia: X. Montanyà). L'univers gnawa segons M. Tabal (fotografia: X. Montanyà). Said Ouarzaz i Mustafà El Hadar

L’endemà em trobo a la galeria amb dos dels artistes que vaig conèixer fa vint-i-cinc anys: Said Ouarzaz i Mustafà El Hadar. Said, content de veure’m, m’abraça i em fa dos petons. Les seves primeres paraules són en record de Frédéric: “Han passat molts anys. He exposat a molts llocs, al Marroc i a Europa, però no hi ha ningú com ell. L’artista no és ell sol. Cal un galerista, un periodista, un crític… Aquí és difícil perquè no hi ha gent com Damgaard. Hi ha molts joves que tenen bones idees, però els manca el suport i l’impuls d’algú que cregui en ells.”

Said Ouarzaz va néixer el 1965 a la zona rural d’Essaouira, en una família pagesa. Eren pobres i els seus pares no el van poder portar a escola. “Sóc autodidacte. És el vent que em porta les idees. De vegades estic sol a casa i noto que la memòria surt volant i el vent me la retorna amb idees noves. De petit ja feia escultures i pintures. Un dia em van parlar d’aquesta galeria i hi vaig portar una de les meves pintures. Frédéric la va mirar atentament i em va preguntar quin preu hi posava. Li vaig dir una xifra. Ell em va mirar fixament i em digué: ‘Val molt més.’ Em va animar a portar-n’hi més i a continuar pintant. No em va dir mai què havia de fer ni com. Quan vaig sortir d’aquí, em sentia com si dins meu haguessin sembrat una planta.”

Said feia d’agricultor i de manobre abans de sentir-se posseït per la pintura. Després de conèixer Damgaard va començar a pintar intensament. En un estil que podríem dir d’abstracció, les seves idees es plasmen directament, ràpidament, sobre la tela. Ens endinsen en el seu món. Un univers molt ric, amb elements de la natura, la terra, els animals, els genis i els dimonis de la foscor. Cal mirar les seves teles una estona atentament per començar a veure-hi aparèixer alguns ocells, ombres de persones i cares en primer pla.

El galerista deia que no podia ser qualificat de pintor abstracte. De fet, molts d’aquests artistes són ben lluny de poder ser qualificats amb els nostres paràmetres habituals. Damgaard deia: “Era una mena de pintura mig abstracta, mig figurativa, que desembocava en un estil molt singular i molt ‘souiri’ (d’Essaouira). El caracteritza la immediatesa i la força tempestuosa del traç.”

Recordo que l’altra vegada vaig anar a casa de Said. Va ser com impregnar-se del seu món màgic i misteriós. Vivia al camp, més enllà dels arbres d’argània, en un lloc de paisatge semiàrid, on els vents alisis no arriben i els wadis són secs. La terra és esquerdada per barrancs i a la nit se senten udols d’animals, de llops o de hienes. És un món misteriós, inquietant. La simbiosi de l’artista amb l’espai i la terra sembla reflectir-se en la seva obra. Ell i el seu paisatge són la seva obra.

Hi posa tot allò que té a dins, m’explica avui. Tota la seva vida. “Als meus quadres hi ha tot: la vida, la terra, els animals, la guerra, lletres, paraules, dimonis… Quan hagi de morir vull deixar alguna cosa gran, important, per als qui vinguin després. Vull deixar alguna cosa per als altres, quan ja no hi sigui. Fixa’t, en Frédéric ja no és amb nosaltres, però n’hem parlat tot el matí. És mort, però és com si fos viu.”

Em sembla que tant Ouarzaz com tots els altres artistes singulars d’Essaouira, tenen una identificació gairebé espiritual i carnal amb allò que expressen en les seves obres. Com si l’artista i l’obra formessin part d’una mateixa cosa, com si integressin un univers fet d’idees i matèria, de somnis i realitats, d’allò que és visible i allò que és invisible. Pintar és per a ells una necessitat espiritual, mental, gairebé física.

Tots expliquen que pinten perquè ho necessiten, els fa el bé, quan acaben s’han tret alguna cosa de sobre, descansen i es relaxen. Esperen que també produeixi en els seus espectadors l’efecte benefactor que els origina a la part més íntima de l’ànima. Parlen sovint de fer el bé als altres amb el seu art. Una idea que, sens dubte, els uneix a l’univers dels gnawa.

Quadre d'Ali Maimoun (fotografia: X. Montanyà). Saadouni M'Barek davant un quadre d'Ali Maimoun (fotografia: X. Montanyà).

Això també m’ho va expressar amb paraules semblants aquell dia l’artista Mustafà El Hadar. Va néixer el 1964. A dotze anys va anar a viure a Essaouira amb el seu pare. Va passar dos anys malalt, a casa, sense poder anar a escola. Tot el dia pintava i dibuixava, m’explica. A vint-i-cinc anys ja pintava petits quadres sobre pell de cabra. Una tècnica que ha emprat tota la vida. Ell mateix asseca, tensa i prepara les pells per a pintar. Com un timbaler fa el seu instrument. Usa una tinta tradicional marroquina, la smah, que al llarg dels segles s’ha emprat per a la cal·ligrafia i l’escriptura de manuscrits. Es fabrica amb excrements d’ovella, llana, aigua…

De jovenet es guanyava la vida fent d’artesà de fusta de thuia en un petit taller de la medina. Ningú no s’interessava per les seves pintures i va deixar de fer-ne. Però un dia les coses van canviar definitivament. Com tots ells, es va atrevir a ensenyar els seus quadres a Damgaard, que el va animar a continuar i li va organitzar una primera exposició a la seva galeria i després a Suïssa. I així va començar una carrera d’èxit al Marroc i a Europa. Fins avui.

“De vegades, a la nit, em desperto i tinc la necessitat de pintar. Vaig en silenci a la cuina per no despertar la meva dona. Em cal treure alguna cosa que tinc dins meu, com si estigués malalt. Quan acabo el quadre em sento alleujat, guarit. El cervell cerca, és una altra imaginació. Vas a un cafè. T’hi asseus. Mires, penses. Vull explicar coses en els meus quadres. La inspiració és a casa. Dormo. Penso. És l’aire que em porta les idees. No he estudiat. La meva escola és el meu cap”, em diu, assenyalant-lo i rient.

Hamou Aït Tazarin (fotografia: X. Montanyà). Els genis de la natura segons Hamou Aït Tazarin (fotografia: X. Montanyà). Obra de Hamou Aït Tazarin (fotografia: X. Montanyà). L'univers del bosc segons Hamou Aït Tazarin (fotografia: X. Montanyà). Mohamed Tabal, Ali Maimoun i Hamou Aït Tazarin

Aquesta vegada no he pogut saludar personalment uns altres artistes que em van agradar. Però conservo ben viu el seu record i en tornar a veure les seves obres a la galeria m’ha vingut a la memòria allò de què vam parlar aleshores. En primer lloc, un dels que avui són més famosos i reconeguts, Mohamed Tabal, el pintor gnawa per excel·lència. De fet, era un timbaler ambulant que anava amb ase pels poblets de la regió. Era un iniciat en els rituals de possessió. Feia música i vivia d’allò que la gent li donava: diners, menjar o un lloc per a dormir.

Quan Damgaard va veure’n les pintures va pensar que Tabal era el pintor de l’univers gnawa, els mites i els colors d’una confraria que va venir amb els esclaus negres del Sudan. És el pintor errant del trànsit, la percussió i la màgia. Plasma tot un univers místic, en què cada fragment del quadre és habitat per petits personatges que viuen històries paral·leles. És la seva veritat, la història dels seus ancestres esclaus vinguts de l’Àfrica.

“Subjecto el pinzell amb mà ferma –m’explicava quan ens vam trobar fa anys– fins que el meu cap vola lluny. La música em posseeix i jo esdevinc instrument. La pintura raja del meu cos al ritme del timbal.”

Ali Maimoun era manobre i vivia envoltat d’un bosc d’arbres de thuya. La seva obra reflecteix amb força i bellesa el món del seu subconscient. Ple de records, de la màgia africana, dels rituals i cerimònies tribals, un imaginari on conviuen màscares humanes i bèsties amenaçadores. “La seva obra s’acosta a l’art primitiu, però té una força de suggestió tan original que no se’l pot incloure en cap escola ni en cap moviment artístic. En Ali Mimoune s’expressa la força de l’art de la inventiva on l’irreal toca amb l’imaginari”, deia Damgaard.

Els qui sí que s’inspiren directament en l’art primitiu de veritat són els germans Youssef i Hamou Aït Tazarin. De petits, a les coves de muntanyes on vivia la seva tribu amaziga, prop de Zagora, s’admiraven amb les pintures rupestres que representaven bovins i animals exòtics que ja no existeixen al Marroc: dinosaures, elefants, hipopòtams, estruços, etc. La particularitat d’aquelles pintures rupestres marroquines, a diferència de les d’Altamira o Lascaux, és que les siluetes dels animals són fetes amb línies de punts. No amb un traç seguit. És amb aquesta tècnica ancestral que ells pinten avui els quadres, partint de la memòria tatuada al cervell o imaginada a través de segles i generacions.

Un nen que va aprendre abans a conduir el tractor que a anar amb bicicleta. Aquest és Francesc Font, un infant nascut l’any 1980 que va créixer entre camps de vinyes, oliveres i conreus de cereal, al costat dels pares i avis que també havien criat vaques i porcs, sempre a Vilajuïga. És el poble on han viscut nou generacions, tres-cents anys d’una saga de pagesos, en la qual ell és el primer que ha anat a la universitat i el primer que aplica l’agricultura regenerativa, una relació justa amb la natura: cuidar el sòl per rebre’n els millors aliments.

Pare de tres fills i enginyer tècnic agrícola especialitzat en agricultura orgànica, gestió holística i permacultura, entre la serra de l’Albera i el Cap de Creus, a Pedret i Marzà, en ple Empordà, va fundar una consultoria i l’escola Regen Academy per donar a conèixer què ha fet de la vida a pagès una feina més fructífera i agraïda, per a la seva família i per a la terra. L’any passat, a la seu de l’ONU, a Ginebra, va compartir el seu projecte amb ministres d’agricultura de tot el món. Enguany, l’oli produït a les seves finques ha guanyat la medalla d’or a la London International Olive Oil Competition (LIOOC), tot demostrant que la qualitat també pot ser sostenible. El seu oli ecològic i el seu model de finca-laboratori també han estat reconeguts pels premis BBVA-Germans Roca als Millors Productors Sostenibles.

—De tot el que sabeu, què diríeu que ha estat après a casa i què a la universitat?
—Tinc la sort d’haver viscut amb els meus avis, i encara un és viu, té noranta-quatre anys. A casa havíem treballat tota la vida l’agricultura tradicional, que vol dir utilitzant productes de síntesi química, agroquímics per produir més, i llaurant la terra tantes vegades com era possible per netejar les males herbes. Aquest és el model que ens van ensenyar també a la universitat. De fet, la nostra formació és d’enginyers tècnics agrícoles especialistes en explotacions agropecuàries; és a dir, aprenem tècniques per a explotar la terra i l’entorn, això és el que ens ha ensenyat i havíem fet fins fa quinze anys. Fins que, per diferents motius, vam decidir que no volíem produir sobre les convencions de la revolució verda, la revolució industrial que va arribar al camp i va començar a escampar productes de síntesi i noves varietats, i que encara avui és majoritària.

—Com va venir el vostre gir cap a l’agricultura regenerativa?
—Fa uns quinze anys ens adonem que, amb aquesta explotació de la terra, els recursos del sòl estaven morts, que no hi havia biodiversitat, i ho relacionem amb el canvi climàtic en l’àmbit global. Vam ser conscients dels efectes negatius d’aquesta explotació sense posar atenció en el sòl.

—Quina és la relació entre el canvi climàtic i la desatenció del sòl?
—Si empobrim el sòl, en lloc d’acumular carboni a la terra, l’alliberem, emetem carboni del sòl cap a l’atmosfera. Ara mateix, l’agricultura és responsable del 25% de les emissions, dels gasos d’efecte hivernacle. Treure carboni del sòl per enviar-lo a l’atmosfera és negatiu per a l’agricultor, per a la societat i per al planeta. Tenir uns sòls més pobres, amb menys microbiota, dóna aliments més pobres, amb menys nitrogen, fòsfor i potassi. Els aliments que en surten són més pobres. Un estudi fet al Regne Unit constata que des dels anys seixanta fins ara, els aliments tenen entre un 20% i un 40% menys de zinc, ferro, calci…

—Potser per això ara hi ha més gent que pren suplements?
—La gent pren més suplements perquè amb carències nutricionals hi ha més risc de malalties. Segons dades de la FAO, el 53% dels sòls del planeta han deixat de ser fèrtils. Però a l’agroindústria li interessa que els nostres sòls siguin ben pobres per poder-nos vendre més fertilitzants. Jo mateix, que vinc de l’agricultura química, havia estat dels consumidors més grans de Girona d’alguns d’aquests productes químics, alguns dels quals ja estan en vies de ser retirats; els que fèiem servir fa deu anys, ja els van retirar; i d’aquí a deu anys també en retiraran uns altres. Per tancar el cercle, un exemple, Bayer ven agroquímics per a la terra, i suplements alimentaris per a les persones. Cadascú que interpreti el que vulgui. A més, els productes, si no són d’agricultura ecològica, tenen més concentració de pesticides i químics. Tots tenim diclorodifeniltricloroetà (DDT) al teixit adipós. És una substància cancerígena prohibida fa quaranta anys, que passa de mares a fills. El 80% dels nens pixen aquest insecticida altament cancerigen i tòxic que actua com a disruptor endocrí. Hi ha estudis del catedràtic de Radiologia i Medicina Física Nicolás Olea que són catastròfics. A Dinamarca, un estudi va trobar una correlació entre l’augment del consum d’aquest tòxic i la reducció dels espermatozous.

Fotografia: Can Font.

—Com s’explica que tot això pugui escapar del control sanitari?
—Se sap que no hi ha risc si el consum és per sota d’una determinada quantitat, però el problema és el còctel de productes amb biocides que consumim, això és el que fa que cada cop estiguem més malament de salut; encara que tots estiguin per sota del risc legal, al cos podem trobar-nos amb un còctel de més de cent traces de productes de síntesi química. Aquest va ser un dels motius pels quals nosaltres vam decidir deixar de formar part d’aquest sistema productiu tradicional i, d’explotar el sòl, vam passar a cuidar-lo.

—Aquesta és la clau i simplicitat de l’agricultura generativa, cuidar el sòl?
—Els trenta primers centímetres del planeta permeten que nosaltres puguem viure. Gràcies a ells ens podem alimentar, tenir aigua potable, construir i tenir condicions climàtiques per a viure. I aquests trenta centímetres actuen com l’embornal de carboni (CO2) més gran del planeta, un pam i mig que fa que l’agricultor visqui millor o pitjor, perquè és allà on produïm. Nosaltres vam descobrir que havíem degenerat els trenta centímetres dels nostres camps i vam decidir posar-hi tota l’energia.

—En el temps que fa que ho feu, com ha canviat el vostre sòl?
—En deu anys hem multiplicat per deu el contingut de matèria orgànica del sòl. Hem passat d’un 0,3% de matèria orgànica, que és molt poc, a un 3,5%, que és força. Millorar això és millorar la vida dels microorganismes. La terra funciona com el nostre aparell digestiu, necessitem microorganismes, flora intestinal. Quan mengem, alimentem els microorganismes i ells ens alimenten i ens protegeixen. Amb el sòl costa més, però és exactament igual. El sòl és el sistema digestiu del planeta i de les nostres plantes. Si no tenim una fauna i una flora intestinal, és molt difícil que les plantes puguin alimentar-se com cal i que tinguin els nutrients necessaris. La manera de produir tradicional, majoritària, no ho ha tingut en compte això. La llaurada permanent ha fet que la majoria dels sòls no tinguin pràcticament microbis, que no tinguin vida. Produint amb el mètode de l’agricultura regenerativa tornem la vida i la fertilitat a aquests trenta centímetres, capturem carboni i, en fer més fèrtil el sòl, el fem més productiu i amb menys cost. La biodiversitat a les finques i al conjunt del planeta és la clau per a millorar la fertilitat i ens allibera totalment de l’agroindústria, ja no en depenem. Produir d’una manera més natural per regenerar el sòl ens dóna aliments més saludables i contribuïm a mitigar el canvi climàtic. Com a agricultors, no tan sols reduïm les despeses, sinó que també obtenim un valor afegit per als nostres productes.

—Quin va ser el detonant per a dir prou i començar de zero una manera diferent de fer?
—L’any 2011 va néixer la nostra primera filla i em vaig adonar que no podia estar en contacte amb productes agroquímics, entrar a casa amb les mans que encara em feien olor d’aquests productes, que són perillosos, i tocar la meva filla. Allò va ser la nostra alerta. I vam dir prou, fins aquí. Amb la meva dona, Nuri Madeo, vam començar a buscar informació i a estudiar com ho feien els que més en saben i que fa més temps que ho fan, com ara l’australià Darren Doherty; i Joel Salatin, un agricultor de Virginia, als Estats Units. Tota la família vam anar a viure un temps a Austràlia per aprendre dels referents. Els nens jugaven i nosaltres, a canvi d’allotjament i menjar, treballàvem. Vam aprendre molt visitant moltes finques i vam veure que els qui treballem la terra som part de les causes que fan empitjorar el planeta, perquè empitjorem les nostres finques, el planeta i, a més a més, no tenim una bona rendibilitat. Hem aplicat tot el que vam veure i a base de prova-error hem arribat a ser més eficients, més productius, i fem un oli i un vi més bons. Tant és així, que hem rebut premis de qualitat, i això demostra que treballar de manera més natural no està renyit amb la qualitat, més aviat al contrari. Aprenem a relacionar-nos amb la natura d’una altra manera.

Fotografia: Can Font.

—Quines coses feu, per exemple, que no fèieu fa quinze anys?
—Hem introduït gallines, oques, ovelles i pollastres a la finca. Ja no llaurem, deixem descansar els camps, i fem que les ovelles ens netegin la vinya. I, en el cas de la ramaderia regenerativa, s’ha vist que retornant els animals al camp, tot i les emissions dels mateixos animals, fins i tot els rots de metà que alliberen les vaques, quan es fa ramaderia regenerativa es captura més carboni del que emeten els animals. Així es contribueix a refredar el planeta.

—Com pot ser que durant tant de temps encara ara es treballi d’una altra manera?
—La revolució verda, als anys cinquanta i seixanta, acabada la Segona Guerra Mundial, es va produir perquè la indústria armamentística, com que no tenia tanta feina a fabricar armes i munició, va reinventar-se fent servir matèries primeres, bàsicament nitrogen, per a fer fertilitzants. Hi van veure un negoci molt lucratiu i així va ser com la generació dels meus avis va passar d’adobar la terra amb fems, passant amb el matxo, a tirar unes boletes verdes que eren molt econòmiques i que feien créixer molt els conreus. Així va començar l’alimentació del sòl amb productes processats. Les plantes creixen, però emmalalteixen. I són productes cars que, per tant, demanen més producció; és un cercle viciós que ens ha dut fins on som avui. Aquesta és la història de l’agricultura dels últims cinquanta anys. Hem produït pensant en l’economia, sense tenir en compte uns altres aspectes que en realitat són de sentit comú i molt lògics. Hem pensat molt en els productes i la producció, però no en la qualitat del sòl. I això ens ha passat factura. El sòl és la base de qualsevol procés, i descobrir-ho ens va fer millorar-ho tot. Per a nosaltres, el conreu principal és el sòl, i fem tot el possible per millorar-ne la fertilitat, per deixar les finques més fèrtils i un negoci més fèrtil per a les pròximes generacions. Amb l’agricultura regenerativa recuperem la capacitat natural d’alimentar les plantes amb el mateix sòl.

—A qui va dirigit el llibre De peus a terra?
—Al conjunt de la societat, a qui volem transmetre que la qualitat del sòl determina la nostra qualitat de vida. Hem passat molts anys degradant el sòl. Exemples de civilitzacions molt antigues, com ara Mesopotàmia, van degradar-lo i van desaparèixer, i en els pobles maia i romà també va ser un motiu principal de declivi. Siguis agricultor o no, en el llibre s’explica com pots dirigir el teu consum i cuidar el planeta. I també, és clar, va dirigit a productors, amb tot d’informació de com es pot produir de manera que es millori el sòl cada any, en comptes d’empitjorar-lo.

Fotografia: Can Font.

—Voltant per Catalunya i per tot el món explicant el vostre cas reeixit, s’aconsegueix de motivar agricultors?
—L’agricultura que depèn de l’agroindústria –en mans de poques empreses– cada vegada és menys rendible. Per això hi ha més agricultors estudiant noves fórmules, perquè les fórmules de tota la vida deixen de funcionar a causa de la pèrdua de rendibilitat i de la retirada de molts productes agroquímics que s’han fet servir tota la vida, però que ara s’ha demostrat que són perillosos. I hi ha també més inquietud cap a noves maneres de produir, i més agricultors entenen que millorar el sòl és la millor inversió que poden fer.

—Què frena a fer el canvi?
—Canviar d’un model tradicional a un de regeneratiu té un peatge productiu. En el moment de canviar i durant un any, dos o tres, les produccions i la rendibilitat baixen en la majoria dels conreus. No és fàcil assumir aquest peatge, tot i que sigui per a produir més. Jo vaig per tot el món i veig moltíssims exemples de finques com la nostra que funcionen molt més bé després del canvi, però hi ha un moment de penalització. Al començament, no tens flora intestinal, necessites un procés perquè es vagi creant l’ecosistema per a produir com abans. Aquest és el gran hàndicap.

—Bé, les plaques solars també demanen una inversió inicial.
—Jo sempre explico que, si porto una vida sedentària i de sobte vull fer una marató, no ho podré fer d’un dia per a l’altre. Requereix un sacrifici inicial. Al principi s’ha de conviure amb males herbes que s’han de saber tallar, controlar, no eliminar si no cal, incorporant animals al sistema, i així també la sostenibilitat es multiplica, en comptes del gasoil del tractor i la teva energia i temps, les cabres, les ovelles i determinades plantes que atrauen mosquits que es mengen els insectes que voldríem matar, fan la feina tot obeint les lleis de la natura. No fem més que observar com treballa la natura i ser eficients com ho és ella, tot entenent els processos naturals i potenciant-los en els nostres sòls. Així, allò que és un peatge productiu al començament, esdevé un increment de la rendibilitat de la finca.

—I vau crear una consultora i una escola per ensenyar com fer-ho.
—A The Regen Academy ens dediquem a difondre el model que ens ha funcionat a nosaltres i que funciona a tot el món com una de les grans solucions, la que més impacte pot tenir a mitigar el canvi climàtic, perquè els agricultors que treballem amb animals i plantes tenim la capacitat de capturar carboni. Tenim la responsabilitat de fer-ho, si ho podem fer. Hi ha qui pot reduir emissions, nosaltres les podem capturar, cap altra tecnologia captura tant de carboni com una planta. Per això també hem fet el llibre De Peus a terra, per promoure les idees d’aquest tipus d’agricultura que ens millora la vida a tots, si es reconeix i es consumeix. Si el consumidor no distingeix aquesta manera de produir i no li dóna suport amb la seva compra, això no funciona. El llibre vol fer arribar aquest missatge, el poder que tenim quan anem a comprar. Comprant, votes la producció en hivernacles o que la ramaderia i l’agricultura regeneratives s’estenguin i, per tant, contribueixes a reduir la crisi climàtica i la crisi alimentària. El model productiu el votes en el moment de la compra.

—I com es pot saber si els productes són fets amb agricultura regenerativa?
—La manera més clara és intentar apropar-se a agricultors regeneratius. Els productes bio, ecològic, orgànic, tot és el mateix, estan nets de substàncies químiques; jo animaria a triar-los fins on calgui. El que fem ara és anar més enllà, partint de la base de l’agricultura ecològica, però no tan sols això, sinó que ajudes a mitigar el canvi climàtic. En això hi ha un punt de militància, cal gratar una mica i descobrir com produeixen els agricultors. Ara hi ha poca oferta i poca demanda. La clau és donar-la a conèixer i que això pugui fer créixer la demanda i l’oferta. S’ha de fer molta pedagogia i conscienciar. La croada del tabac va tenir uns patrons molt similars. Al començament, la indústria del tabac desmentia els estudis sobre els efectes que té en la salut. Nosaltres, amb la regenerativa, al començament no ens ho crèiem; va costar d’entendre que hi havia una altra manera de produir. Però, com que ara ja hem fet el camí i ens hi trobem còmodes, ajudem a obrir consciències, però hi ha molta feina per fer. Si algú, després de llegir aquesta entrevista, sent interès per l’agricultura regenerativa i busca per internet informació i algun productor que hi treballi, per a mi, ja és un èxit.

Avui fa just 128 anys del descobriment fortuït a l’Alcúdia de la Dama d’Elx, de 2.500 anys d’antiguitat, una obra mestra de l’art iber. Però la Dama d’Elx no és pas a la capital del Baix Vinalopó, sinó a Madrid, al Museu Arqueològic espanyol, en virtut d’un pacte entre el règim de Vichy i el règim de Franco el 1941 per a traslladar-la (havia estat exposada al Museu del Louvre d’ençà del 1897, quan fou comprada per un arqueòleg francès). La reivindicació d’Elx pel trasllat de la Dama ve de lluny, i la negativa de les autoritats espanyoles ha estat igualment persistent, amb l’excepció de dos trasllats temporals, el 1965 i el 2006, però res més. Fins que el Ministeri de Cultura espanyol, aleshores amb Miquel Iceta al capdavant, va negar el trasllat temporal que el 2022 demanava l’ajuntament per commemorar els 125 anys de la troballa. La negativa es va fonamentar en un informe tècnic encarregat a l’Institut de Patrimoni Cultural espanyol, que el va desaconsellar per les “conseqüències catastròfiques” que tindria. Un informe que ara el ministeri, amb Ernest Urtasun, no ha trobat convenient de demanar en el cas de les pintures de Sixena, malgrat el risc elevadíssim de malmetre-les de manera irremeiable tal com ja han alertat els experts principals en la matèria.

Si en el cas de la Dama d’Elx, fou el ministeri espanyol, a iniciativa pròpia, que va encarregar l’informe als tècnics de l’Institut de Patrimoni Cultural, ara ni Urtasun, ni el secretari d’estat de Cultura espanyol, Jordi Martí, ni ningú al ministeri no ha tingut gens d’interès a demanar un informe tècnic semblant sobre la conservació de les pintures murals que es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Malgrat el fet que el ministeri mateix formi part del patronat del museu, i malgrat la petició directa que li ha fet en aquesta línia una desena d’institucions científiques, artístiques i acadèmiques del país, entre les quals hi ha cinc universitats, l’Institut Amatller d’Art Hispànic i l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.

El comunicat que van fer públic recordava precisament que el ministeri havia fet servir raons de conservació per rebutjar el trasllat de la Dama d’Elx o del Guernica de Picasso, i es demanaven per què no s’aplicaven aquests mateixos criteris en el cas de les pintures de Sixena, si l’estat en què es trobaven era més fràgil.

Fins ara, el ministre Ernest Urtasun ha dit, en totes les declaracions públiques que ha fet sobre el trasllat de les pintures al monestir de Santa Maria de Sixena, que la sentència del Tribunal Suprem espanyol s’havia d’executar i que corresponia al patronat del MNAC de trobar la manera de fer-ho. No ha discutit ni ha posat en dubte mai que el trasllat de les pintures no es pogués dur a terme perquè la conservació i protecció –obligada per llei, prevista en normatives europees– de béns d’interès cultural d’un valor tan excepcional ho impedís. Mai. VilaWeb s’ha posat en contacte amb el Ministeri de Cultura i no ha obtingut cap resposta a la pregunta de si no havien previst l’elaboració d’un informe com el que havien encarregat i elaborat en el cas de la Dama d’Elx, i que va servir per a justificar la negativa a traslladar-la temporalment.

La fragilitat de la Dama

Les conclusions d’aquell informe eren contundents: “No és convenient que l’escultura pateixi variacions en relació amb l’entorn en què es troba actualment, de manera que se’n desaconsella la sortida del Museu Arqueològic Nacional.”

Els tècnics que el signaven arribaven a aquesta conclusió perquè havien constatat que el risc de pèrdua o deteriorament de les escasses restes de pigments conservats, a més de les restes de materials associades al seu context arqueològic, era molt alt. “Que desapareguessin significaria una pèrdua irreparable per al coneixement d’aquest bé cultural i de la cultura ibèrica en el seu conjunt. Es tracta d’una escultura d’una extraordinària qualitat plàstica […], un model iconogràfic excepcional.” I la valoració anava més enllà: “Garantint-ne la preservació a llarg termini hom estarà en disposició d’aprofundir en aquest coneixement gràcies a les noves tècniques que es desenvolupin en el futur.”

I encara afegia uns arguments calcats a aquells que tot d’experts –menys els del ministeri– han esgrimit per demanar que no es traslladessin les pintures de Sixena: “L’escultura [la Dama d’Elx] es troba actualment en un estat d’equilibri en relació amb el medi en què es conserva. Es tracta d’un equilibri molt delicat. En aquest sentit, un trasllat extern activaria mecanismes de deteriorament amb unes greus conseqüències. El transport, sigui pel mitjà que sigui, implica igualment l’exposició a riscs que comprometrien la integritat d’aquesta obra tan significativa per al patrimoni històric espanyol.”

La fragilitat de les pintures

És exactament el mateix missatge d’alerta que contenen els diversos informes tècnics i científics que el MNAC ha esgrimit davant la jutgessa d’Osca. La raó principal de la fragilitat d’aquestes pintures és que van ser exposades a l’incendi del monestir el 1936, que va produir transformacions químiques al material. Les obres de la sala 16 són, doncs, vestigis materials d’una obra incendiada, allò que se’n va poder salvar i conservar. De manera que això que hi ha exposat al MNAC no són pas pintures murals, com recordava el director, Pepe Serra, sinó “el vestigi arrencat i suportat en tela i suport de fusta d’aquella obra”. I el fet que les pintures hagin romàs trenta anys en una mateixa sala en unes condicions òptimes de conservació els ha donat una gran estabilitat. “Però un canvi de temperatura i d’humitat relativa no controlat genera reaccions químiques, com la formació de sals, que desplaçaria i eliminaria la pintura”, advertia Serra. I en posava un exemple: “Vam agafar unes micromostres de pintura de Sixena, i les vam posar en ambient de despatx. Quatre anys després, hi havia vidres, i la pintura havia desaparegut.”

Però Urtasun continua impassible. El ministeri té un tècnic a la comissió d’experts que es va constituir a iniciativa del patronat del MNAC quan el Suprem va dictar la sentència per analitzar l’estat de les pintures i els riscs en el trasllat. El govern de l’Aragó va acabar sortint-ne, però aquest tècnic del ministeri encara en forma part, tot i que fins ara no hi ha hagut més reunions. Resta la incògnita de saber si arribarà a elaborar i a signar un informe propi sobre la conveniència del trasllat.

Per celebrar els trenta anys de VilaWeb, aquest mes, us proposem que participeu en el joc dels Trenta anys!, un joc participatiu per a recordar plegats les notícies que han marcat aquestes tres dècades. Cada dia d’agost publicarem una selecció de deu notícies d’un any concret, del 1995 al 2024. Us convidem a recordar-les i triar quina us va colpir més. A final del mes, amb les vostres votacions, confeccionarem el recull definitiu: les trenta notícies que hauran definit els trenta anys d’història de VilaWeb. Entre tots els participants, sortejarem una capsa regal de Fent País, una subscripció anual a VilaWeb i una motxilla dels Països Catalans.

1998

El 1998 va ser un any molt important per al dret de les parelles homosexuals. Bèlgica va esdevenir el primer estat de la unió a legalitzar-les i a Catalunya també es va aprovar la primera llei que obria camí a la legalització de les relacions entre dos homes o dues dones.

Mentrestant, a Irlanda es va signar un tractat històric de pau que acabava amb dècades de guerra, i a Espanya la guerra del govern espanyol contra ETA s’emportava dues víctimes d’alçada, José Barrionuevo i Rafael Vera, que entraven a la presó.

Ah! I es fundava una cosa de nom estrany que es deia Google…

 

Si voleu participar en el joc dels Trenta anys!, cliqueu ací. Podeu votar una notícia entre aquestes que hem esmentat i més que van passar durant l’any 1998.

Conchur O Giollagain va néixer a Dublín el 1966. Té com a llengües minoritàries més properes el gaèlic escocès i el gaèlic irlandès, però és un expert de referència, en general, en planificació lingüística i en la cultura i la sociologia de les llengües minoritàries. Ha estat fa poc al País Basc, on ha pogut percebre fàcilment la inquietud que ha causat un estudi que afirma que si no es prenen mesures eficaces per aturar l’evolució actual, el 2036 els bastions de l’èuscar –és a dir, els àmbits geogràfics de predomini de la llengua basca– hauran desaparegut pràcticament del tot. Per fer front a aquesta desaparició, O Giollagain té clar que cal canviar el camí de les polítiques lingüístiques de les llengües minoritzades d’Europa. Creu que en moltes de les polítiques que s’apliquen ara es “nega” la realitat i es vol solucionar amb mesures superficials un problema que té unes arrels molt profundes. A la tardor participarà a Azpeitia (Guipúscoa) en una conferència internacional en la qual els experts reflexionaran sobre els bastions lingüístics.

—Un estudi de fa poc ha confirmat que es debiliten els bastions de l’èuscar. Quina mena de pèrdua és aquesta? Per què són importants els bastions per a les llengües?
—Com més gran és la densitat de parlants en determinats àmbits geogràfics, més forta és la llengua. El desafiament que tenen avui a Europa les llengües minoritzades és que perden les zones d’alta densitat de parlants, i aquesta crisi posa en qüestió l’existència mateixa de les llengües minoritàries. Això que passa al País Basc també passa en molts més indrets. Les experiències de la modernitat i la postmodernitat impliquen desafiaments molt grans per a l’existència de les comunitats minoritàries, i les polítiques lingüístiques actuals no són adequades per a fer front a aquests desafiaments.

—Per què no?
—Ha aparegut un debat filosòfic en sociolingüística. D’una banda, hi ha aquells que es preocupen per l’existència i la continuïtat dels grups de parlants; d’una altra banda, aquells que impulsen la promoció identitària i simbòlica de la llengua. En la majoria de casos, les institucions entenen que és més fàcil de fer la promoció simbòlica de les llengües minoritàries que no pas respondre a les dificultats polítiques i socials que hi ha a les comunitats. La raó d’això és que als governs i institucions públiques, en general, els és més fàcil de controlar les entitats que subvencionen amb diners. Per tant, bàsicament, en les polítiques que es fan avui dirigides a les llengües minoritàries, es deixa de banda el fet que desapareixen les comunitats de parlants, i es posa l’èmfasi en la promoció simbòlica de la llengua. Les llengües minoritzades han de reforçar els seus bastions, les zones on es parlen de veritat.

—Quines polítiques es fan en aquesta promoció simbòlica?
—A la pràctica, les institucions polítiques posen diners en educació, mitjans de comunicació, noves tecnologies i en el món de l’art quan han de fer esforços a favor de la llengua. A Irlanda, per exemple, fa quatre generacions que les polítiques de planificació lingüística estan en marxa; s’hi han gastat milions i milions en aquestes promocions, però, en canvi, és molt difícil de trobar-hi iniciatives i polítiques dedicades a reforçar i enfortir les comunitats de parlants que hi ha ara, que són reals. Falten mesures per a mantenir la població al medi rural, i per a donar oportunitats a la gent que hi viu i mantenir així la cohesió de les zones que en diem bastions… A Irlanda, després de quatre generacions, després de cent anys de planificació lingüística, és difícil d’identificar les polítiques lingüístiques pensades específicament perquè les comunitats que parlen irlandès avui puguin perdurar. En aquest context es fa evident que les entitats que treballen a favor de la llengua minoritària fan una política de manteniment i prou, i estan contentes amb l’estructura actual, perquè reben diners i suport institucional. Però així, en certa manera, ajuden a l’operació de camuflatge que fa el govern, volgudament o sense voler, i el ciutadà corrent no veu què passa de debò. A banda que, normalment, quan es fan aquestes polítiques simbòliques, a Europa els partidaris de les llengües majoritàries les accepten o les toleren, precisament perquè saben que tot és simbòlic, i que al capdavall tot això no va enlloc.

—Però les polítiques lingüístiques basades en l’educació, les noves tecnologies i els mitjans de comunicació sovint han estat decisives per a augmentar el nombre de parlants. Si algunes de les polítiques que estan en vigor avui han ajudat en això, i han funcionat, per què és tan important canviar de polítiques?
–És clar que hi ha diferents tipus de parlants en les llengües minoritàries. Però ens hem de preguntar: quins són els més productius? Qui crea vida per a la llengua? Normalment, en les zones d’alta densitat la llengua està més viva, els parlants es protegeixen mútuament, i treballen a favor de la continuïtat de la cultura… Quan la compacitat cap a la llengua s’afebleix, normalment es torna opcional, accessòria. Tots els tipus de parlants són importants, i tots mereixen el suport de les institucions públiques, però hem de mirar la realitat cara a cara: hi ha diferents grups de parlants que necessiten diferents suports. I avui dia l’error més gran de les polítiques lingüístiques és que s’afavoreix només una banda. I això comporta que la gent que viu en els bastions se senti desemparada, perquè necessita ser l’objectiu de les polítiques lingüístiques.

—Però, fins a quin punt són bastions avui dia els bastions? En aquesta època de globalització, amb la digitalització, els nens i adolescents nascuts i crescuts en bastions també passen moltes hores socialitzant-se en llengües estrangeres, de ben petits. Com podem fer-hi front?
—És una bona pregunta, sí: avui dia, fins i tot les llengües grans, en plena globalització, entren en algunes dinàmiques que són més clares en les llengües minoritàries, perquè en el món digital l’anglès predomina. Totes les llengües del món ja tenen alguna relació diglòssica amb l’anglès. I després, a més, una llengua minoritària té una relació diglòssica amb les llengües de l’entorn, i també amb l’anglès: és a dir, quelcom de semblant a una diglòssia doble. Però sí, és una bona pregunta, perquè demostra la superficialitat de les polítiques lingüístiques establertes. Les polítiques actuals es basen en factors fàcils de promoció de la llengua, superficials, que no entren en qüestions de fons. En efecte, incidir en les dinàmiques socials és molt més difícil que prendre unes altres mesures. Fins i tot les llengües minoritàries més fortes, com ara el català, l’èuscar i el gal·lès, estan en crisi. Per tant, això vol dir que alguna cosa va malament en el diagnòstic, i que cal jugar net amb els parlants, perquè veuen una gran diferència entre què es diu i què passa. Els euskalduns, d’alguna manera, són afortunats comparats amb moltes altres comunitats de parlants, perquè al País Basc hi ha institucions que miren cara a cara la situació: he estat amb membres del Clúster i d’UEMA, per exemple, i ara organitzem una conferència internacional per a la tardor. Serà molt important aquesta trobada per a identificar els principals desafiaments actuals i elaborar noves estratègies.

—Aquesta tendència a amagar la realitat ha predominat a Europa en les principals entitats que promouen les llengües minoritàries?
—No mirar cara a cara la realitat és ser negacionista, és negar què passa. A Irlanda, per exemple, és així. És una negació que es basa en un optimisme fals; la gent necessita bones notícies, però aquest optimisme necessita unes bases, però, com poden ser optimistes les polítiques sobre llengües minoritàries si neguen la realitat? Negar les dificultats que tenen els parlants, sobretot no mirar els problemes que tenen als bastions, és un optimisme tòxic, que nega la realitat, i a conseqüència d’això la situació empitjora. Aconseguir nous parlants, per exemple, és un assoliment positiu, però això comporta uns altres desafiaments, i també s’hi ha de fer front. En aquest camí, si només es posa l’èmfasi en l’optimisme tòxic, al País Basc, per exemple, no hi haurà bastions, predominarà la cultura de la llengua majoritària, el castellà, i l’èuscar al final es convertirà en una afició per als parlants espanyols. Que l’èuscar sigui com un hobby potser farà feliços a molts, però cal preguntar als euskalduns si volen una llengua viva o si volen una llengua convertida en un hobby. I les polítiques lingüístiques, avui dia, van per aquest camí del hobby, no a favor d’una cultura viva.

—Heu esmentat Irlanda: quina lliçó cal treure del camí fet allà?
—Que la generació que viu ara als bastions, als Gaeltacht, serà segurament l’última. D’ençà dels anys 90, els bastions estan en crisi, però la política lingüística irlandesa ha estat negacionista sobre això: sempre s’ha posat l’èmfasi en la necessitat de nous parlants més que no pas en mantenir els que ja té, i aquesta mateixa filosofia ha colonitzat també els bastions. Ha estat un camí cap al fracàs, i, per això, aquesta serà l’última generació que viurà en gaèlic. No la que usarà el gaèlic una vegada el dia, sinó la que viurà en gaèlic de veritat les vint-i-quatre hores del dia. Les entitats de promoció del gaèlic són moltes, i, de fet, crec que viuran més temps que la comunitat gaèlica; és una ironia, però ningú no s’atreveix a dir-ho, per por de perdre els recursos que reben, les subvencions. Malgrat ser un estat, i tot i haver fet polítiques lingüístiques durant cent anys, la dura realitat és que la veritable comunitat gaèlica es mor.

—I que s’hi pot fer?
—A Irlanda, només queden 20.000 parlants del gaèlic als bastions: els que tenen el gaèlic com a primera llengua, i viuen en gaèlic normalment. En canvi, 1,7 milions de persones diuen que poden parlar-lo d’alguna manera. No sabem si el saben, però ells han dit que saben alguna cosa en gaèlic. I això és, precisament, el resultat de cent anys de política lingüística simbòlica. A Escòcia, als bastions hi ha només 11.000 persones. Cal mirar aquestes realitats cara a cara: és important fer viable socialment, econòmicament i territorialment els bastions; en la mesura que aquests es buiden, la situació de la llengua és com més va més difícil.

Al cap d’un any que Salvador Illa fos investit president del govern de la Generalitat i que, simultàniament, el president a l’exili, Carles Puigdemont, fes acte de presència a penes a mig quilòmetre de distància torejant la persecució de la policia autonòmica per adreçar-se a les tres mil persones que ocupaven el centre del passeig de Lluís Companys, potser paga la pena d’esbrinar on som i cap a on anem, perquè, d’on venim, tothom n’està, en grau major o menor, al cap del carrer.

Al marge de propagandes i de voluntats més o menys parcials i interessades, la sensació que hom viu al país és que no tenim, pròpiament, qui ens defensi enfront de l’estat enemic, que no ha cessat d’actuar en peu de guerra des de l’octubre del 2017. (N’hi haurà que diran que sempre ho ha estat, en peu de guerra, però Espanya mai no s’havia enfrontat a un desplegament antagonista al carrer com el que va representar, democràticament i massivament, el Primer d’Octubre en nom de la independència d’un territori dominat.) Salvador Illa no ens pot defensar, menys per impossibilitat tècnica o material, imposada pels límits de l’estat autonòmic (només cal mirar la qüestió del finançament per fer-se’n una idea aproximada), com per voluntat clara i manifesta (no pas en termes morals, sinó estrictament per convicció ideològica) de no voler-nos defensar (“¿de què?”, diria ell, “si som Espanya, i a ella ens devem?”). La seva presidència és buida de contingut nacional, en la situació política present, i actua com una terminal de l’estat per a l’administració de les coses. (Se’ns pot objectar que, en temps anteriors, Jordi Pujol també mirava d’administrar les coses, però no pas com a perllongament de la voluntat de l’estat, sinó com a competidor fins on la corda donava de si: era un “hàbil negociador” amb un disseny d’estat català al capdavant, però amb la pedra a la sabata dels interessos de partit que llastaven la potencialitat de portar l’antagonisme al límit: si l’estratègia de CiU hagués estat aquesta, hauria esdevingut un partit de masses populista arrossegador tant de l’elit com de la morralla del país.)

Entretant, Carles Puigdemont resta als llimbs de qui hauria d’estar al capdavant d’un país més necessitat que mai d’un lideratge nacional mentre contribueix a la “governabilitat” de l’estat opressor jugant a la manera antiga entre un PSOE que el necessita i un PP que el necessitarà. No sabríem trobar una posició més semblant a la de l’antic PSC, quan clamava que venia el llop del PP, o la del catalanisme polític històric, quan sostenia la monarquia de la Restauració per por del republicanisme plebeu. I mira que les masses que van votar el Primer d’Octubre només volien una independència sense trencar un plat. Si Puigdemont i Junts sospitessin que, a hores d’ara, fer la independència demana de trencar una botiga sencera de plats-i-olles, entendríem la seva posició de saltamartí; però si només responen a la miopia política, o a una incapacitat de llegir el moment històric, aleshores caldrà dir que el seu arròs està covat i ben covat.

Entre l’estultícia d’un govern que només governa mercès a la propaganda oficial i als mitjans amics o estabulats, i la indeterminació d’un president legítim, incapacitat per a dirigir un moviment d’alliberament nacional sense hipoteques de partit ni de classe, el país resta a mercè d’una inèrcia que cada vegada presenta més mostres d’erosió i d’indiferència; que depèn cada vegada més de forces que no pot controlar econòmicament, socialment o políticament; que ha convertit l’energia que el va portar al caire de la independència en una passivitat fatalista que alimenta el retorn al mesellisme autonomista, disfressat d’irredemptisme; i que cova projectes subalterns del sistema de partits per molt que s’escarrassin a condemnar-lo amb la boca petita.

Els bombers donen per controlat l’incendi forestal de Mont-ras (Baix Empordà) i continuen treballant-hi amb una desena de dotacions, de les quals sis són vehicles d’aigua, segons que han informat. El foc va començar diumenge a la tarda i va implicar el confinament de les zones més properes. El telèfon d’emergències 112 va rebre el primer avís a les 18.31 i unes 300 trucades alertant-ne.

Bon dia!

Continuem treballant a l’incendi de Mont-ras (Baix Empordà), que està CONTROLAT.

A hores d’ara, hi som amb una desena de dotacions, de les quals, 6 són vehicles d’aigua.

— Bombers (@bomberscat) August 4, 2025

En total, els Bombers de la Generalitat hi han destinat més d’un centenar d’efectius que ahir ja van aconseguir estabilitzar el foc, tot i el vent de marinada que empenyia les flames. L’incendi va obligar a confinar unes 250 persones. Els bombers ja havien desplaçat efectius de reforç a l’Empordà els darrers dies per si hi havia algun foc.

De fet, a la comarca veïna de l’Alt Empordà hi ha hagut 19 municipis en risc extrem d’incendi aquest diumenge i no ha estat fins aquesta nit que els Agents Rurals han anunciat l’aixecament de les restriccions d’accés al parc natural del Cap de Creus i al massís de l’Albera. Així, avui ja no es troben al nivell 4 del Pla Alfa, sinó al 3 (risc molt alt) o 2 (alt) per la millora de les condicions.

amb DJ Refrescos - Lloc: Riera zona nova coberta

El primer ministre de l’estat d’Israel, Benjamin Netanyahu, ha demanat formalment al Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) que intervingui a Gaza per proporcionar atenció mèdica immediata als ostatges israelians supervivents retinguts per Hamàs.

Un treballador de la Mitja Lluna Roja palestina mor en un atac israelià contra la seu de Jan Yunis

L’oficina de Netanyahu ha informat que el primer ministre ha trucat al cap de la delegació del CICR a Israel i als territoris palestins ocupats, Julian Larison, i li ha demanat que el comitè participi en el subministrament d’aliments als ostatges i els ofereixi tractament mèdic.

El CICR ha tingut un paper actiu en la situació dels ostatges israelians a Gaza, ja que ha utilitzat els seus treballadors com a testimonis en els intercanvis entre ostatges i presoners palestins. Aquestes operacions es van acabar quan Israel va trencar el 18 de març l’alto-el-foc que les permetia.

Netanyahu fa aquesta petició arran de la publicació de vídeos en què apareixen dos ostatges, Evyatar David i Rom Braslavski, amb un aspecte pàl·lid i demacrat, presumptament a causa de la manca d’aliments. Hamàs i la Jihad Islàmica, que han difós les imatges, han dit que volien denunciar que el blocatge israelià afecta la seva capacitat de garantir la salut dels ostatges.

Per la seva banda, Netanyahu ha remarcat a Larison que Hamàs menteix sobre l’existència d’una fam sistèmica i ha acusat el moviment islamista palestí d’infligir abusos físics i mentals brutals als ostatges.

També ha exigit als estats que denunciïn les accions d’Hamàs i deixin de donar-los suport, directe o indirecte, tot remarcant que les seves accions són contràries al dret internacional i a la Convenció de Ginebra.

El CICR ha informat que ha demanat a Hamàs que permetin els seus treballadors humanitaris de proporcionar atenció mèdica immediata als ostatges israelians en perill de mort per inanició com a pas previ a ser alliberats.

Per contra, Hamàs s’ha mostrat receptiu davant la possibilitat que un equip del CICR atengui directament els ostatges en perill de desnutrició, o bé els faci arribar un paquet d’assistència, però ha condicionat l’operació a l’obertura total i sense restriccions de l’entrada d’ajuda humanitària per a tota la població de l’enclavament palestí, i a l’aturada immediata dels atacs aeris d’Israel.

Un jove de 23 anys ha estat ferit greu després de saltar a l’aigua des d’unes roques al municipi de Santanyí (Mallorca). Els serveis d’emergència han rebut una alerta vora les 14.45 perquè un jove havia saltat a l’aigua d’una alçada d’uns vint metres i tenia dificultats per a moure les cames.

El personal d’una ambulància de suport vital avançat ha coordinat l’assistència amb els bombers de Mallorca, perquè es trobava en una zona de difícil accés.

Una volta han valorat i estabilitzat el pacient, els sanitaris l’han traslladat en estat greu a l’Hospital Son Espases.

Els equips de rescat han trobat els cossos sense vida dels cinc miners que havien quedat atrapats el dijous a la mina el Teniente, la mina de coure subterrània més gran del món, situada a Machalí, un municipi de la regió d’O’Higgins, a 83 quilòmetres de Santiago de Xile. Ho ha confirmat el fiscal de la regió d’O’Higgins, Aquiles Cubillos. Així, el número total de víctimes mortals de l’accident s’eleva a sis.

La companyia estatal Codelco, operadora de la mina, també ha confirmat la troballa i ha identificat el miner trobat ahir: Gonzalo Núñez Caroca. “Acompanyem l’angoixa que aquesta situació genera a les famílies i a tota la comunitat”, ha comunicat la companyia en una nota.

Més d’un centenar de persones han treballat durant les darreres 48 hores entre les runes de la galeria on es trobaven els miners, a la recerca d’una possible zona de refugi on els treballadors s’haurien pogut protegir.

Aquest dijous, un terratrèmol va esfondrar la mina, situada cinc-cents metres sota terra, i la sortida va quedar totalment tapada. L’esfondrament va ser causat per un terratrèmol de magnitud 4,2 registrat a les 17.34. L’accident és el més greu després de l’esllavissada de la mina de San José, a la regió d’Atacama, que va deixar atrapats durant dos mesos trenta-tres miners el 2010, que van ser rescatats amb vida en una operació històrica.

El Teniente és la mina de coure més gran del món i té més de 4.500 quilòmetres de galeries excavades. Més d’un centenar d’efectius continuen perforant entre les runes de la galeria on es trobaven els miners per cercar una possible zona de refugi on es poden haver protegit els treballadors que resten desapareguts.