A joc vist tothom és savi. Hi ha qui diu que abans de les eleccions ja sabia tot allò que Trump ha fet (o desfet) en poc menys de tres mesos. Hi havia, certament, una declaració d’intencions hiperbòlica, però la veritat és que l’extensió i oportunitat dels decrets de Trump sovint escapen als propis col·laboradors. Vegeu, si no, la decisió d’imposar aranzels pràcticament a tots els països i deixar-la en suspens vint-i-quatre hores més tard sense consultar-ho amb Peter Navarro, l’arquitecte de la política d’aranzels del president. Quan Trump decideix per un impuls i deixa la decisió sense efecte per un impuls contrari, l’única cosa que es pot dir amb seguretat d’aquesta política erràtica és que el president escriu història. Amb mala lletra, si voleu, però història al cap i a la fi. Tanmateix, ningú no és encara en situació d’explicar-la convincentment, perquè el protagonista se supera ell mateix d’un dia per l’altre i no sabrem el final del conte fins que no sigui acabat. Quan la normalitat esdevé anormal, avançar conclusions és una empresa arriscada i cal molt de coneixement o molta frivolitat per a anticipar-se a allò que s’esdevindrà. Per això, de savis retrospectius n’hi ha a cabassos, però que reïxin a descriure la forma que tindrà la realitat quan encara no és pastada n’hi ha poquíssims. Tanmateix, són aquests que val la pena de llegir, fins i tot quan els fenòmens que explicaven al seu dia ja són història en el sentit formal de la paraula.

Sense aventurar cap profecia, perquè no en tinc el do, m’arriscaré si més no a expressar un sentiment. I un sentiment pot ser tan subjectiu com voldreu, però no és mai cap ficció. Heu-lo aquí: quan observo els personatges que envolten Donald Trump, no puc evitar de veure-hi futurs cadàvers polítics. Són com morts vivents que xuclen la substància vital de la realitat, desrealitzant-la. Havent lligat el seu destí al de Trump, difícilment el sobreviuran en el poder. Estic en desacord amb els qui temen que el trumpisme s’institucionalitzi en esgotar-se el líder. Tampoc no albiro una recuperació immediata del GOP, el vell partit conservador dels valors tradicionals i del patriotisme. Si en queda res, hiverna en la foscor i el silenci de la por, esperant l’hora del desglaç.

Amb el trumpisme em fa la impressió d’assistir a una tragèdia clàssica, amb l’hubris pujant cada dia de grau per arribar a l’altura de la qual s’estimbarà. Quan arribi el dia, però, no és gens segur que la democràcia americana reneixi de les cendres. El trumpisme té, pel cap baix, dos vessants ideològics i el desastre predicible de l’una no pressuposa necessàriament la de l’altra. La més estrident és el populisme: l’estil desvergonyit, l’acció matussera, el recurs a la mentida, el prejudici, la indiscreció i l’exhibicionisme. Aquesta faceta histriònica connecta amb les classes populars, que van comprar al seu ídol la promesa de millorar les condicions de vida castigant els suposats responsables del seu desclassament: les elits de les dues costes del país, les universitats que apliquen criteris de discriminació positiva, els immigrants que deprimeixen els salaris acceptant sous de misèria, els països que “maltracten” els Estats Units amb una política comercial abusiva i s’emporten la indústria competint amb mà d’obra a preu de saldo i condicions laborals properes a l’esclavatge. És la faceta del ressentiment emmirallant-se en un president profundament ressentit.

Però hi ha un vessant del trumpisme no tan conegut: l’elitisme visionari. Que Trump adora els diners gairebé tant com Salvador Dalí i venera els qui més en tenen no és cap descobriment. Tampoc no és cap novetat. Als Estats Units, amb menys embuts que en altres països, la política i els diners sempre han anat de bracet. Però aquesta simbiosi no havia generat mai una ideologia tan hostil a l’estat. Aquesta és la cara més perillosa i per a molts desconeguda del trumpisme. Car darrere o al costat de l’histrió, que alguns menystenen ingènuament per la seva incultura, com si no haguessin estat incultes Ronald Reagan i George W. Bush sense que això els restés popularitat, hi ha personalitats a qui seria excessivament agosarat de titllar d’ignorants.

La digitalització ha reconfigurat el món de manera irreversible. Darrere aquesta transformació hi ha una elit tecnològica concentrada a Silicon Valley. Alguns residents d’aquesta regió, que no és cap circumscripció oficial, sinó una referència a l’univers paral·lel de la tecnologia, van crear en pocs anys una subcultura d’arrels llibertàries que darrerament ha evolucionat cap a la visió d’un estat governat per aquestes elits. No és pas cap estat convencional, sinó una utopia (o distopia, segons qui ho consideri) tecnològica que arraconarà l’estat constitucional a les golfes de la història. D’aquests veïns de proximitat, me’n separa un mur no sols de riquesa i d’influència sinó especialment d’atmosfera cultural.

Sóc un supervivent de la tribu que habitava a la Galàxia Gutenberg i encara freqüento les vendes de llibres usats, on ens trobem una vegada el mes els voltors del reciclatge cultural. En aquests indrets hom pot fer-se càrrec de l’estat d’esperit de la comunitat, com el forense que analitza les restes d’un àpat a l’estómac d’un difunt. Una primera impressió és l’abundància i varietat dels llibres que es reciclen a Palo Alto, cosa poc sorprenent tenint en compte l’alt consum de béns intel·lectuals que representa Stanford.  Més remarcable és la quantitat de còpies de les novel·les d’Ayn Rand que hi trobo gairebé tot l’any. Rand fou la creadora de l’Objectivisme i la inspiradora de l’eudemonisme individualista. També fou una enemiga jurada del col·lectivisme, com de l’altruisme i la seva màxima expressió, l’estat provident. Que aquesta autora dels anys quaranta i cinquanta sigui tan llegida en els cercles empresarials de Silicon Valley hauria d’haver cridat l’atenció. La seva filosofia informa la ideologia i la pràctica social (o antisocial) de persones com Elon Musk. Són persones cognitivament superdotades que, a diferència d’unes altres com per exemple Bill Gates, avorreixen tot el que fa olor de beneficència i pretenen reduir la petja de l’estat en el control de la producció. Ho fan no sols per oportunisme sinó també per convicció filosòfica. És per això que, quan Musk desguarneix les funcions de l’estat titllant-les d’ineficients, ho fa amb la coartada de salvar la civilització. No és una idea personal sinó una divisa que distingeix els iniciats. Abans que Musk ja l’havia proclamada Michael Anton, l’actual director de planificació política dins el Departament d’Estat (Ministeri d’Afers Estrangers), afirmant que “la nostra civilització ha perdut la voluntat de viure”.

Musk és l’exemple més conegut de la secta tecno-llibertària. Però més influent ideològicament que ell és Peter Thiel, cofundador de PayPal, de l’empresa de dades massives Palantir i de l’empresa de capital de risc Founders Fund. Thiel, que havia estat soci de Musk, es defineix com a llibertari conservador. Estudià filosofia i dret a Stanford i exercí d’advocat abans de fer fortuna al món de la tecnologia digital, del qual es retirà perquè trobava l’ambient de Silicon Valley asfixiant per massa liberal. És un pensador a la contra, un inconformista. Sens dubte, la seva faceta antisistema fou una de les raons que financés la candidatura de Trump el 2016 i l’ajudés en més ocasions. Així i tot, l’any passat va rebutjar la petició de Trump de deu milions per a la seva campanya perquè estava decebut amb els polítics i pensava que, guanyés qui guanyés, no canviaria res de fonamental. Potser ara s’ho repensa. Thiel està convençut que la democràcia no té futur i albira un món regit per una mena de rei filòsof i una elit intel·lectualment superior. Amb la seva influència sobre Trump aconseguí que l’implacable candidat no sols perdonés J. D. Vance d’haver-lo comparat amb Hitler, sinó fins i tot que l’elevés a la vice-presidència. El perdó se segellà el febrer del 2021 en una trobada a Mar-a-Lago arranjada per Thiel.

Vance prové d’una de les zones més pobres dels Estats Units, la regió dels Apalatxes, i amb un passat de drogues, servei militar amb els marines i la relativa fama que li va donar Hillbilly Elegy: A Memoir of a Family and Culture in Crisis, un llibre sobre la marginació viscuda al seu ambient familiar, no hauria fet carrera política si no l’haguessin ajudat els milions invertits per Thiel, que Vance va conèixer en una conferència de l’empresari a Yale quan Vance hi estudiava dret. El 2017 Thiel el va contractar a la seva empresa d’inversions Mithril Capital i començà de finançar-li la carrera política. El 2022 invertí 15 milions de dòlars en la campanya de Vance al senat d’Ohio, una xifra històrica per a un únic donant. Aquell escó, crucial per al Partit Republicà, decidí la tria de Vance com a segon de Trump a les passades eleccions presidencials.

Vance és l’enllaç de Thiel i de més empresaris de la secta tecno-llibertària a la Casa Blanca. Aquests personatges són als antípodes del populisme, però el parasiten perquè hi coincideixen en l’autoritarisme. Fa uns quants anys Thiel va escriure en una publicació llibertària: “Ja no crec que la llibertat sigui compatible amb la democràcia.” Havia arribat a la mateixa conclusió que Plató, quan projectà de substituir la moribunda democràcia atenenca per una república governada pel coneixement.

Un personatge clau en la deriva filosòfica de Thiel és Curtis Yarvin, un altre ciutadà de Silicon Valley. Yarvin és un blocaire, el fundador del projecte “Il·lustració fosca” i un dels ideòlegs més influents en l’actual administració, sobretot en el vice-president, amb qui l’uneix, a més de les idees antidemocràtiques, el patrocini de Thiel. I no solament de Thiel. Marc Andreessen, un altre empresari de capital de risc i assessor informal de Trump, ha defensat les idees de Yarvin. I l’inversor Balaji Srinivasan se n’ha fet ressò, proclamant la bondat del cameralisme tecnocràtic que promou Yarvin, ço és la idea d’un estat paral·lel governat per Silicon Valley i independent de la jurisdicció dels Estats Units. Això era el 2103. Ara que s’han apoderat de l’estat federal, és més temptador de retallar-lo fins a fer-lo insostenible tot preparant el camí al nou cesarisme, el terme emprat per Yarvin per a la dictadura tecnocràtica del futur. No el cesarisme clàssic, segons ell, sinó un cesarisme legitimat per la necessitat de salvar el país de la descomposició. La fórmula és sorprenentment vella, malgrat les galindaines tecno-digitals. És la justificació emprada per tots els dictadors, que a Espanya, a més, teoritzà Donoso Cortés al seu cèlebre discurs sobre la dictadura del 4 de gener de 1849 al congrés dels diputats.

Moltes actuacions de Trump d’ençà de la investidura corresponen a idees exposades per Yarvin. Principalment la defensa d’una monarquia corporativa en mans d’“inversors” que elegirien un directiu amb poder absolut al servei dels interessos de la corporació. Per a aconseguir aquest objectiu, l’aspirant a autòcrata havia d’anunciar els seus plans durant la campanya electoral, i una vegada hagués guanyat la presidència hauria de proclamar-se en possessió d’un mandat i procedir a desmuntar el sistema. En primer lloc, neutralitzant l’escull que representen les universitats d’elit i els mitjans de comunicació, un conglomerat liberal que Yarvin designa amb l’epítet de “la catedral”. Una altra estratègia que promou d’ençà del 2012 és l’expressada per l’acrònim RAGE (‘ràbia’), que en anglès vol dir “Retireu Tots els Funcionaris del Govern”. Exactament el que han fet Musk i els seus acòlits, escudant-se darrere les sigles DOGE o departament d’eficiència governamental.

Abans de les eleccions, Vance, que sempre ha reconegut la influència de Yarvin, ja havia dit que si Trump tornava a la presidència i ell l’hagués d’aconsellar, li diria: “Acomiada tots els buròcrates de nivell mitjà, tots els funcionaris de l’estat administratiu i substitueix-los per gent nostra. I quan els tribunals t’aturin, presenta’t davant el país i digues: ‘El jutge ha dictat sentència. Ara que l’apliqui.’” Als Estats Units, els jutges no tenen capacitat de fer complir les sentències. Som davant la mateixa actitud que la tradició espanyola ha esculpit en la frase “s’acata, però no es compleix”. És una crida en tota regla a la rebel·lió, que ja s’ha produït primer amb la desobediència de l’ordre judicial de fer tornar els avions que transportaven deportats a la presó de màxima seguretat d’El Salvador i després desobeint l’ordre de repatriar Kilmar Abrego García, que el govern americà reconeix haver deportat per error administratiu. Per evitar de complir l’ordre del Tribunal Suprem, Trump ha arribat a fer que el dictador d’aquell país, durant una visita a la Casa Blanca, es negués a tornar el presoner que li reclama el màxim organisme judicial dels Estats Units. La rebel·lió s’estén a pretendre destituir els jutges que no es dobleguen a la voluntat de Trump.

Quan el president desgasti el seu prestigi plebeu i l’opinió es recentri, tornaran les aigües a la llera? Hi haurà un endemà democràtic amb institucions revigoritzades i un renovat imperi de la llei, o ens despertarem en una república comandada per tecnòcrates, amb usuaris en lloc de ciutadans? Ens trobarem en una república de súbdits que hauran lliurat la seva informació més íntima, diluint-se en l’imperi de les dades massives, en la monarquia d’una paradoxal il·lustració fosca que recompondrà a la seva manera l’ordre d’una societat trencada i fracassada políticament? Qui afirmi saber la resposta menteix. Però els elements per a pensar-la ja hi són, com també hi són les apostes. Les jeux sont faits.

Un gat negre al jardí (l’Altra), guanyador ex aequo del quaranta-cinquè premi Documenta, és el debut d’Irene Zurrón en la narrativa breu, però no ho sembla. Escrit amb un estil molt mesurat, sobri en la forma i florit en el fons, els vuit contes d’aquest recull interroguen les transicions vitals d’uns personatges femenins que lluiten des de la vulnerabilitat per posar arrels en un món melangiós, en què els grans tòtems de la connexió humana –l’amor i les relacions, la família i la llar, fins i tot i la llengua– sovint esdevenen escenaris d’exclusió, de rebuig. En poc més d’un centenar de pàgines, l’autora esbossa un univers narratiu líric i intimista, en què la natura i la tradició oral s’alien amb referents decididament moderns per a retratar la desubicació d’uns personatges que fugen cap endavant sense deixar de mirar enrere. Parlem del llibre amb Zurrón, que és professora subtituta de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i autora de la novel·la infantil La tribu enmig de la muntanya (Tàndem, 2021).

Irene Zurrón (esquerra) ha compartit amb Víctor Recort (dreta) el premi Documenta 2024.

—En aquest país hi ha una certa tendència, sobretot entre la gent de ciutat, a idealitzar la vida als pobles. Els contes d’Un gat negre al jardí en presenten una visió decididament més ambivalent, en què abunden els prejudicis i el ressentiment, fins i tot la violència.
—En la literatura catalana, darrerament, hi ha hagut un cert retorn a la natura, cosa que entenc i que em sembla totalment comprensible. Les ciutats sovint se’ns presenten amb molta hostilitat: somiar en un espai més petit, en una comunitat més humana i més amable, és lògic, en certa manera. No és estrany que caiguem en aquesta idealització dels pobles, i jo soc la primera que pens que a vegades hi he caigut: en certa forma, el llibre també serveix per a desmitificar els meus propis pensaments. Aquesta dicotomia ciutat-rural, a la qual crec que la literatura d’aquest país ara ha tornat amb molta força, ha existit de sempre: sempre hi ha hagut aquesta idea de la natura, del poble, com un espai més saludable i més pur, mentre que la ciutat sovint ha estat vista com un espai de vicis i de perversions. En aquest llibre intent de trencar aquesta dicotomia. No és que el poble sigui pitjor que la ciutat, o que la ciutat sigui pitjor que el poble, sinó que ambdós espais, avui dia, estan molt mesclats: que aquesta frontera que pensem que els divideix no existeix. Els espais són porosos, i els pobles –com a espais humans que són, al cap i a la fi– també tenen les seves perversitats, de la mateixa forma que les ciutats. És per això que els personatges dels meus relates sospiten, o defugen, d’aquesta idea de comunitat harmònica i idealitzada amb què sovint identifiquem els pobles.

—Sou doctora per la UB amb una tesi sobre el rol del suïcidi en la literatura de Mercè Rodoreda. La influència d’obres com ara La mort i la primavera o La plaça del diamant és molt present, en els relats del llibre.
—És inevitable, i segurament hi és més del que jo conscientment he volgut que hi fos [riu]. Quan vaig escriure aquest llibre, al final de la meva tesi, venia d’un període molt intens de llegir Rodoreda, que és l’autora que més he llegit i rellegit i que és tot un model per a mi, en molts sentits. M’ha influït tant que, en alguns moments, fins i tot l’he intentada evitar conscientment: no volia que semblés que n’estava fent una imitació barata. Però sí, és inevitable que aquesta admiració profundíssima que tinc per Rodoreda no es palesi al llibre: la manera en què és capaç de conjurar aquests camps semàntics que creen un ambient molt determinat, una mena d’inquietud o tensió; els personatges que sempre sembla que siguin ingenus però que en realitat no ho són; l’estranyament narratiu tan particular amb què posa distància del món.

—Heu escrit, com a acadèmica, sobre la centralitat del concepte de natura en l’obra de Rodoreda. Per als personatges d’Un gat negre al jardí, la naturalesa també té una importància cabdal: anhelen jardins, s’identifiquen amb plantes, veuen com el pis se’ls omple de vegetació…
—Crec que l’imaginari natural és molt potent, perquè és molt universalitzable: les imatges del món natural s’entenen amb molta facilitat. Per una banda, hi ha la universalitat del símbol, que serveix com a recurs metafòric, i després hi ha una certa desmitificació, una mostra d’un caràcter més fosc o més pervers. A la majoria dels contes –tret del primer, potser–, la natura sovint és una força hostil, que serveix com a forma de descriure un costat més fosc de la humanitat. Al relat del confinament, per exemple, les plantes serveixen com aquesta força hostil que ofega metafòricament la protagonista, que s’infiltren en el seu espai –a casa seva– i li treuen l’aire. Més endavant, al final del relat, hi ha també aquesta imatge, molt típica del confinament, de les plantes que creixen en l’asfalt: és la natura que s’infiltra a la ciutat, que simbolitza aquesta angoixa que la protagonista sent en veure com el seu espai és ocupat. I, novament, es posa en qüestió aquesta dicotomia entre la natura, com a espai idíl·lic, i la civilització, com a espai intrínsecament dolent: tot s’entremescla.

—Un tret que uneix els personatges d’aquest llibre és el desconcert. Molts protagonistes, si no tots, es troben a si mateixos arrossegats pel context en què viuen i prenen una certa distància narrativa de la seva pròpia vida, com si relatessin les experiències d’algú altre.
—Sí que és cert que, en alguns moments, hi ha personatges que senten aquesta desubicació del món, que no tenen lloc on aferrar-se, i que es deixen endur com a forma de supervivència. Perquè també crec que hi ha una idea, que va apareixent al llarg del llibre, d’aquest desajust o distància amb el món: aquesta sensació, que supòs que és una mica universal, que hi ha coses que haurien d’haver estat i no hi han estat. I els personatges, molt sovint, enyoren o reclamen el fet de tenir aquests espais segurs –una família, per exemple– on deixar-se emportar i no haver de fer res més: on ser estimats perquè sí, perquè s’ho mereixen, on no hagin de lluitar contínuament contra el món per haver de trobar un espai sòlid.

—Els personatges d’Un gat negre al jardí es troben en el pas entre l’adolescència i l’adultesa, o bé entre l’adultesa i la maduresa. Què us interessa, d’aquesta transició?
—El títol del llibre, de fet, recull una mica aquesta idea de l’anhel d’un espai sòlid: la casa amb jardí representa, en certa manera, aquest somni material que vols aconseguir, i que serveix per a vehicular tota una sèrie d’aspiracions que tenen els personatges, i a les quals no sempre poden arribar. Trob que són interessants, totes aquestes expectatives en potència que tenim quan som joves, i com després van agafant forma, com evolucionen o es transformen. Crec que hi ha molta potència, aquí. Hi ha molta potència en l’adolescència, per exemple: en aquest moment en què tot és obert, d’alguna manera, en aquestes etapes de transició o de canvi en què es fan una sèrie de projeccions del futur que, estèticament i vitalment, em semblen molt potents. Per això vaig traient aquest tema del futur durant el llibre, també: quin futur imaginam? Per què no n’imaginam un altre? Com condicionen els nostres somnis la forma en què ens imaginem el futur? I hi ha tota aquesta estètica del futur que va apareixent al llarg dels relats: la sibil·la, els horòscops, etcètera. Forma part d’una voluntat més àmplia de reflexionar sobre el relat del futur, sobre com els relats que t’acompanyen condicionen la idea que un es fa del futur.

—Molts dels relats del llibre interroguen un punt d’inflexió molt habitual en les relacions sentimentals: el moment en què la passió dels primers mesos es difumina i deixa pas a un amor més reposat, amb més clarobscurs. A molts personatges els amara un neguit molt prevalent: que tot se’n vagi en orris.
—Els personatges d’aquest llibre són vulnerables: s’insinua que provenen d’entorns materials i familiars fràgils, i aquesta fragilitat l’acaben traslladant en els vincles que estableixen. M’imagín que les persones que creixen amb vincles forts i segurs després tenen molta més facilitat, a l’hora d’establir vincles forts i segurs, i també a la inversa: els qui creixen en espais vulnerables i fràgils –fins i tot en espai més subtilment fràgils– fan uns aprenentatges que després es transformen en pors i en vulnerabilitats, en aquest sentiment tan prevalent de no merèixer prou ser estimat.

—Sovint, la processó va per dins: els personatges desitgen, però no expliciten mai el desig.
—En molts moments del llibre hi ha el·lipsis molt buscades d’episodis, de converses, que el lector intueix que s’han produït –perquè s’han d’haver produït per força–, però a les quals no té accés. M’interessava generar aquesta mena de buits, de silencis, tant perquè crec que narrativament agilitzen la trama, com perquè donen una certa versemblança a les històries. A la vida real, difícilment accedeixes a una història podent-ho saber absolutament tot: sempre hi ha buits, coses que no se’t revelen. Això, al llibre, potser es fa més palès en l’àmbit amorós, però crec que és més general: que es presenten una sèrie de fets que el lector pot intuir, que no cal sobreexplicar. Intent d’evitar sobreexplicar les coses, no només perquè crec lector pot fer inferències i entendre-les, sinó també perquè, com a lectora, sentir que em sobreexpliquen em molesta profundament. Preferesc que els escriptors m’ho posin una mica complicat, que hi hagi un cert desafiament.

—Però el final del llibre ofereix una visió molt optimista de l’amor: el darrer relat retrata la satisfacció emocional d’un personatge que progressa cap a una relació sentimental més madura, més adulta.
—Fins i tot abans de saber ben bé cap on aniria el llibre tenia clar que volia cloure’l amb aquesta imatge: l’enterrament del gat que ha acompanyat el protagonista en la transició cap a l’edat adulta, i a qui acaba enterrant en aquest espai que no és seu i que li hauria agradat que ho fos però que, en el fons, tant fa que no ho sigui, perquè hi ha coses molt més importants que tenir un jardí. I al final, la vida, és una mica això: les coses no acaben d’anar com les havies imaginat, però poden fer-te feliç igualment. Crec que, en aquest sentit, el conte té un punt d’alliberament, de catarsi. No hi havia pensat fins ara, però és una mica com el final de La plaça del Diamant de Rodoreda –potser sí que hi estic una mica obsessionada–, que acaba amb aquesta imatge tan plàcida de la protagonista i el seu nou marit al llit, aquesta idea que tot està en ordre. M’interessava molt, aquesta imatge catàrtica.

—Per què?
—Perquè a la vida hi ha moltes angoixes i moltes frustracions; les coses no van sempre com volem. Però també poden anar d’altres maneres i agafar altres formes, i això també pot estar bé. Formalment, aquesta idea també es vehicula amb un darrer relat que es resol amb un protagonista que no vol fugir cap a un altre lloc o una altra relació, com fan els protagonistes de la majoria dels altres relats, sinó que accepta la seva situació i que mira cap a la vida, i cap al futur, amb més maduresa. L’enterrament del gat, simbòlicament, funciona una mica com l’enterrament d’aquests moments de fugida, d’aquests moments de joventut i de transició. Hi ha molta fugida, en aquest llibre, però també hi ha molta recerca dels personatges en ells mateixos: és, en certa manera, un reflex del procés de créixer. I l’estructura del llibre ho reflecteix, això: els contes són independents, sí, però els relats d’infantesa queden més cap al començament i els de l’adultesa cap al final, cosa que dóna una certa continuïtat formal a aquesta idea.

—Heu explicat que vau conèixer el premi Documenta perquè, de jove, vau llegir L’extinció, la novel·la amb què Sebastià Alzamora guanyà el guardó l’any 1999. Hi ha prou intercanvi literari, dins els Països Catalans?
—No és una opinió ferma, és clar, perquè tampoc no en tinc dades, però sí que em fa aquesta impressió. Sobre el cas del País Valencià, no en puc parlar perquè no el conec tant (tot i que m’imagino que la situació és semblant), però en el cas de les Balears sí que és cert que arriba molta més literatura feta a Catalunya que no pas a la inversa: a les Balears hi ha molt d’interès per tot allò que s’escriu a Catalunya, però a Catalunya no hi ha tant interès per allò que s’escriu a les Balears. Crec que, tot sovint, hi ha determinats prejudicis que tenen un paper molt important en tot això. Es veu molt clar en el cas de la literatura infantil, per exemple, en què hi ha determinats prejudicis amb el dialecte –com si no escrivíssim tots amb un dialecte o un altre!– que dificulten que allò que s’escriu a les Balears arribi a Catalunya, cosa que no passa en el sentit contrari. Sí que és cert que, en el panorama musical, aquest mur ha caigut: ara les cantants de les Balears tenen èxit i toquen a Catalunya amb una naturalitat total. M’alegra molt, aquesta naturalització d’un mateix espai cultural que hem vist en el món musical els darrers anys, però en el món literari encara hi ha molta feina per fer: encara hi ha una certa resistència, uns certs prejudicis i unes certes barreres.

 

No sabeu quins llibres regalar per Sant Jordi 2025? Per facilitar-vos-en la tria, hem preparat una llista de vint-i-un llibres de poesia tant d’autors catalans com universals que s’han publicat entre el gener i l’abril. En la selecció, hi apareixen autors clàssics, com Luís de Camões, i autors contemporanis, com Adrià Targa, Blanca Llum Vidal, Sònia Moll i Marc Granell. Tampoc no hi falten grans autors de les lletres catalanes, com Vicent Andrés Estellés i Joan Brossa.

Obra completa Vol.XII

Vicent Andrés Estellés

Editorial: 3i4

A començament d’any va publicar-se el dotzè volum de l’obra completa de Vicent Andrés Estellés, preparat per Irene Mira-Navarro. En més de tres-centes pàgines, hi trobem tant poemes com estudis introductoris i l’edició filològica dels poemes. Aquesta és la quarta i darrera part d’una de les obres més destacades d’Estellés: Mural del País Valencià.

Obra orba

Albert Aragonès

Editorial: LaBreu

Obra orba és el primer i únic llibre d’Albert Aragonès, on reuneix la seva poesia visual “farcida d’erotisme, ironia i savoir faire“. Tot i ser el seu primer llibre de poemes, l’obra artística d’Aragonès és extensa i multidisciplinària: ha fet llibres col·lectius, revistes, catàlegs d’exposicions, calendaris, invitacions, postals, cartells, portades de llibres, discs i revistes, i ha participat en convocatòries d’art postal, exposicions col·lectives, recitals i tota mena d’accions poètiques.

Un viatge a l’inconegut

Joan Brossa

Editorial: 3i4

Glòria Bordons ha editat aquesta antologia de Joan Brossa on s’apleguen creacions de l’autor dels anys quaranta als noranta que mostren les diferents formes i etapes del seu experimentalisme i del seu compromís polític. Cinquanta anys d’obra polièdrica, rigorosa, profunda i crítica.

Com l’oculta flor d’un cactus

Gemma Casamajó

Editorial: Quaderns Crema

Autora dels llibres Bloc de notes (premi les Talúries 1999), Terra campa (premi Jordi Pàmias 2013) i Domèstica maragda (Quaderns Crema, 2022), Gemma Casamajó publica ara Com l’oculta flor d’un cactus, una obra que s’endinsa profundament en l’experiència de la maternitat. Versos que cavalquen entre el fet de ser mare o no ser-ho.

Sonets

Luís de Camões

Traducció: Joan Alegret i Gabriel de la S.T. Sampol

Editorial: Lleonard Muntaner

Luís de Camões és considerat un dels poetes essencials de la literatura portuguesa (i molt sovint, “el gran poeta de les lletres portugueses”), i la seva obra, Sonets, una de les més emblemàtiques. L’editorial Lleonard Muntaner n’ha fet una selecció amb dos experts i grans coneixedors de l’obra de l’autor, Joan Alegret i Gabriel S.T. Sampol.

La policia irà de bòlit

Enric Casassas

Editorial: Documenta

Il·lustracions: Tura Sanglas

Tot i publicar-se ara, La policia irà de bòlit és un llibre inspirat i escrit arran dels fets del Primer d’Octubre i el batibull polític que va ocasionar. En total, són 140 poemes que, malgrat tot, volen ser un cant a l’amor, a la llibertat i a les diferents maneres de viure. Tot plegat, acompanyat per il·lustracions de l’artista Tura Sanglas. 

 

Els cels dels divendres

Josep Civit

Editorial: Pagès Editors

“Un llibre que cobeja melangia i memòria i preserva la petita figura d’un nen que encara duu la tendresa del món a la mirada.” Així descriuen el llibre de Civit els editors de Pagès Editors. Això és perquè Els cels dels divendres és una obra que traspua maduresa i que, amb la retrospectiva que dóna la vida, parla dels límits entre allò que diem i allò que volem dir, entre allò que expressem també com a límit d’allò que el món oculta.

Poesia completa

Emily Dickinson

Traducció: Jaume Busquet

Editorial: Edicions de 1984

En el pròleg de l’obra, el poeta i assagista Sam Abrams diu: “Dickinson, com tantes altres figures a la nostra tradició occidental, va ser un geni, és a dir, una poeta que es va avançar moltíssim al seu temps i va marcar un clar i contundent abans i després en el terreny de la poesia.” Poesia completa és l’oportunitat, per primera vegada, de llegir en català la totalitat de la producció de Dickinson, i de conèixer i endinsar-se en totes les versions que l’autora ens ofereix d’ella mateixa.

Pressentida llum

Carles Fabregat

Editorial: El Gall Editor

Deu anys després de Suite del Pachá (Premi Ciutat d’Eivissa de Poesia de 2015), Carles Fabregat publica el seu tercer poemari, Pressentida llum, un poemari en què, en més de cinquanta pàgines, l’autor relata l’experiència de l’amor que va viure l’autor entre el 2017 i el 2020. Així doncs, tot i que podria considerar-se un llibre de poemes d’amor, més d’una vegada l’autor també ha deixat clar que l’obra porta “el germen del desamor incorporat”.

Que avui sopem al carrer

Cesk Freixas

Editorial: Sembra Llibres

La publicació d’aquest llibre coincideix amb l’adeu dels escenaris d’un dels cantautors i poetes actuals més reconeguts del país. A Que avui sopem al carrer, Cesk Freixas dedica unes corrandes d’amor a la nostra geografia, als nostres carrers. “Un Cesk Freixas madur que ens regala versos que ens seran conhort i esperança, plens d’una tendresa que no oblida el puny tancat”, diu Roc Casagran en unes paraules que li dedica.

Els afores

Isabel Garcia

Editorial: 3i4

Premi Octubre Vicent Andrés Estellés de Poesia 2024

Què hi ha als afores? Qui habita el centre? Poden ser una mateixa cosa, afores i centre? Què passa, quan aconseguim travessar els afores, els contorns? Isabel Garcia fa preguntar-nos totes aquestes coses en el seu llibre Els afores, on parla de relacions, de llenguatge, de pèrdua, d’intuïció, d’amor… De tots els elements quotidians que habiten als afores.

Mastaba

Marc Granell

Editorial: Bromera

Els primers llibres de Marc Granell van veure la llum a final dels anys setanta, quan va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés amb Llarg camí llarg, i va publicar Notícia de la tribu, Refugi Absent i Materials per a una mort meditada. Aquest darrer va merèixer el premi Ausiàs Marc de poesia de Gandia. Va continuar la seva trajectòria literària amb els llibres Fira desolada, Versos per a Anna, Corrent de fons i Matèria d’ombra, entre més. Ara torna amb Mastaba, un recull de poemes breus i personals que exploren els temes centrals de la seva obra: la mort, l’existència i la reivindicació social.

Jo tinc una mort petita

Anna Gual

Editorial: Angle

Jo tinc una mort petita es descriu com un recull de “poemes de dol per la pèrdua d’una criatura”, perquè parla de la pèrdua d’una criatura durant l’embaràs, durant la primera infància o el part. Malgrat tot, Anna Gual aconsegueix de fer un poemari lluminós.

Viure i saber

Paul Klee

Editorial: laBreu

L’escriptor, traductor i home de teatre Feliu Formosa ha fet una tria dels dietaris i poemes del pintor Paul Klee, que van publicar-se pòstumament, l’any 1960. Feliu Formosa, a la nota del traductor, diu: “Després de la mort de Klee (1940), la seva viuda, Lily Stumpf, va conservar un quadern escolar on el seu marit havia escrit amb llapis una sèrie de poemes. Felix Klee, el fill del pintor, a l’epíleg de l’edició final de l’obra completa del seu pare, recopilada per ell (Arche, 1996), fa constar que el 1960 havia publicat un primer recull de poemes que el 1965 va ser objecte d’una antologia a cura de Carola Giedion-Welcker: Die Anthologie der Abseitgen (L’antologia dels discriminats).”

Tan bonica i tan tirana

Blanca Llum Vidal

Editorial: Proa

66è premi Carles Riba 2024

Al desembre, Blanca Llum Vidal va recollir el 66è premi Carles Riba de poesia 2024 per l’obra Tan bonica i tan tirana, una antologia sobre amor que s’ha publicat fa poc: un amor desbocat, un cor trencat, el poliamor, però també la justícia social, l’existència complexa, la revolució de la identitat, el desig com a motor de creació… 

Les despulles

Carles M. Sanuy

Editorial: Afers

29è Premi de poesia Màrius Torres

Les despulles és un poemari que ens parla de solitud, desig i decadència, un llibre que reflexiona amb ironia sobre la quotidianitat domèstica, interrompuda per la relació sexo-afectiva que s’estableix entre un sexagenari i una dona de vint-i-pocs anys.

On fugirem, amor

Sònia Moll

Editorial

“La menopausa m’ha donat una força que no és complaent”

La col·laboradora de VilaWeb Anna Zaera resumia així el nou llibre de Sònia Moll al començament d’una entrevista recent a l’autora: “Sònia Moll es presenta més implacable que mai. Amb versos carregats de ràbia i mística –com és habitual–, ens evoca una fugida a recer de les violències. […] Una alerta sobre la devastació dels nostres entorns immediats. Un recull poètic de terra, que contrasta amb els anteriors. L’obra coincideix amb una nova etapa vital: instal·lada al Penedès, amb cinquanta anys fets i veient sorgir una veu que assegura que ha abandonat la complaença. Lúcida i enrabiada, la resistència no tan sols l’ha ajudada a sobreviure, sinó que li ha fet treure les armes.”

Defensionari

Llucia Palliser

Editorial: Nova Editorial Moll

L’autora menorquina deixa per escrit aquest llibre en primera persona, Defensionari, un recull de pomes on també explora una gran varietat de registres des de la primera part, “Vulnerabilitat”, fins al “Comiat”. Hi trobem sonets, poemes d’estructures clàssiques o innovació en el format mentre l’autora escriu d’amor propi, de mort i de la vida.

Hivern humil

Joan Perelló

Editorial: AdiA

Aquest hivern, Joan Perelló va escriure un dietari poètic. Un hivern que ell considera humil, però no tothom és capaç de fer un recull de poemes de les vivències del dia a dia. Hi llegim, per exemple: “Plor, sense llàgrimes, els dits sobre un mapa a la deriva. Escric dins un parèntesi de la vida, els ploms fusos, vetllant l’abisme. El quinqué acaba la seva vida. La fosca intermitent de la penombra. La poesia és la pàgina escrita a les palpentes, la intuïció dibuixada amb rastres en un escriptori de turbulències, eufemismes de paraules calcades a l’atzar.”

Cançons en bell llemosí 1987-2020

Quimi Portet

Editorial: la Segona Perifèria

“Si hi ha un element genuïnament català és l’humor, malgrat que som un país amb una història ben trista”

Cançons en bell llemosí aplega les cent trenta cançons que ens ha llegat fins ara la carrera de Quimi Portet. Martí Estruch escrivia això en una entrevista que va fer al lletrista i compositor a VilaWeb: “A banda les lletres de les cançons, el valor del llibre és que Portet ha escrit un text que introdueix cadascun dels onze discs en solitari i n’explica el temps i les circumstàncies. A més, hi ha dos bonus track: un ‘Magne estudi introductori’, a càrrec de Quim Monzó, i ‘Un colossal epíleg’, del company de mil batalles, Manolo García.”

Arnau

Adrià Targa

Editorial: Proa

Amb Arnau, d’Adrià Targa, fem una excepció, perquè no va publicar-se el 2025 sinó a final de l’any passat. Però ho fem perquè és considerada una de les millors obres poètiques publicades darrerament. Té la particularitat que és un poema escrit en clau de novel·la en què Targa reflexiona sobre l’actualitat a partir dels seus coneixements de cultura clàssica, i tot plegat ho amenitza de manera divertida amb un viatge a les profunditats de l’infern per tractar temes com la depressió o l’ansietat. És, en definitiva, un llibre sobre la fi de la joventut –i una oda per tot allò que ha estat i una volta per la ciutat de Barcelona.

La llista de trucades del 29 d’octubre de la consellera d’Emergències, Salomé Pradas, revela que no es va poder posar en contacte amb el president de la Generalitat, Carlos Mazón, durant els moments més greus de la gota freda. Segons el document lliurat al jutjat de Catarroja, Pradas va provar de parlar-hi almenys sis vegades durant la jornada, però no se’n va sortir fins passades les 19.43, quan la comarca de l’Horta Sud ja sofria les conseqüències més greus del temporal. Mentrestant, el Centre de Coordinació Operativa Integrada (CECOPI) es trobava completament paralitzat.

L’informe judicial, avançat per Eldiario.es, demostra que mentre centenars de persones restaven atrapades per les inundacions, especialment a Utiel i Xiva, ell va estar hores en silenci i no va respondre cap de les tres trucades que Pradas li féu entre les 18.30 i les 19.43. El missatge als mòbils es va enviar finalment a les 20.11.

Segons les dades facilitades per Presidència, Carlos Mazón va parlar amb la consellera d’Emergències, Salomé Pradas, cinc voltes. A les 17.37, a les 18.16, a les 18.25, a les 18.30 i a les 19.43. La darrera telefonada, la de les 19.43, dura menys d’un minut, perquè a les 19.44 el president estableix una altra comunicació, amb el director general d’Organització i Coordinació.

Segons que consta en el document, la consellera d’Emergències va trucar per primera vegada a Mazón a les 12.52. Mitja hora abans, la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé, li havia ofert d’activar la Unitat Militar d’Emergències (UME), que finalment no es va activar fins a les 15.30. Aquell primer intent coincidia amb un acte públic de Mazón de l’àmbit sanitari. Més tard, el president va tornar al palau per rebre la patronal i els sindicats, fins a les 14.30. Just després, teòricament, va anar a dinar al restaurant El Ventorro, en companyia de la periodista Maribel Vilaplana.

Durant aquell dinar, entre les 14.30 i les 17.37, Mazón va romandre completament il·localitzable. Pradas li va fer una trucada a les 16.29, que no fou atesa. A aquelles hores, Utiel ja s’havia inundat i a Xiva hi havia una crescuda perillosa del barranc que travessa el municipi. No fou fins a les 17.37 que Mazón va tornar la trucada a Pradas. Segons el registre, la conversa entre tots dos es va reprendre breument a les 18.28 (durant 28 segons) i a les 18.30 (33 segons). Després, el president va tornar a desaparèixer una altra hora. Pradas va provar de comunicar-s’hi a les 19.10 i a les 19.36, però no ho va aconseguir fins a les 19.43.

En vista de la manca de resposta del president, Pradas es va coordinar amb la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé. Entre totes dues hi hagué catorze comunicacions, amb tan sols tres intents fallits. La primera fou a les 12.23, quan Bernabé demanà que s’activés l’UME, segons que va declarar a la jutgessa instructora de la gota freda. Ella mateixa, durant la declaració, va esmentar les dificultats de connexió i disponibilitat que havia tingut Mazón durant tot el dia.