José María Ángel ha plegat de comissionat especial del govern espanyol per a la reconstrucció i reparació dels danys causat per la gota freda. En una carta adreçada al ministre de Política Territorial espanyol, Ángel Víctor Torres, ha anunciat que es retirava de la vida pública i es jubilava. El detonant ha estat un informe de l’Agència Valenciana Antifrau, difós pel diari El Mundo, que l’acusava d’haver falsificat un títol de diplomatura en arxivística i biblioteconomia de la Universitat de València per accedir a la funció pública.

Ángel, que també ha deixat la presidència del PSPV, ha negat rotundament les acusacions i ha dit que no havia falsificat mai cap document ni se n’havia servit per obtenir cap lloc. Reitera que l’accés a la Diputació de València, fa quaranta-tres anys, va ser legal i conforme al procediment. Tanmateix, admet que la pressió acumulada i els atacs constants havien motivat la decisió irrevocable de plegar.

En el seu escrit, lamenta que d’ençà del seu nomenament com a comissionat, el desembre passat, ha estat víctima de “reiterades actituds de rancúnia” amb l’objectiu de “soscavar, danyar i embrutar” una trajectòria que defensa com a “diligent i transparent”. Segons que explica, fins al moment d’assumir aquesta responsabilitat, la seva tasca com a funcionari i polític havia estat respectada, tant pels companys com pels responsables polítics.

Ángel considera que l’informe d’Antifrau forma part d’un procediment “inquisitorial, secret, malintencionat i sense dret de rèplica”. Critica que li qüestionin tota una trajectòria professional per un fet que, diu, ha estat manipulat i tergiversat sense proves sòlides ni garanties de defensa. Explica que no pot suportar més aquesta situació, que li causa un gran dolor personal i familiar.

Malgrat la renúncia, Ángel defensa la seva vocació de servei públic i reivindica la seva trajectòria: “He servit –i continue servint– la ciutadania amb respecte, entrega i convicció.” Afegeix que ha actuat sempre amb una idea clara: “El que és públic és sagrat, perquè és de tots.” Per això, diu que es retira amb la consciència tranquil·la i amb el convenciment que ha actuat amb honestedat.

Finalment, diu que continuarà defensant la seva honorabilitat i la veritat on calgui i que no vol convertir-se en l’objectiu d’una campanya de desgast que, segons ell, respon a interessos polítics. “Me’n vaig per mi i per la meva família”, conclou.

Una figura respectada al PSPV

Ángel ha estat una figura destacada dins del PSPV, amb una trajectòria llargament reconeguda i valorada. Va ser batlle de l’Eliana entre el 1997 i el 2015 –també va ser senador espanyol–, i més endavant, com a secretari de Seguretat i Emergències, durant els governs del Botànic, va consolidar una imatge de gestor dialogant i proper, que li va merèixer el respecte tant dins del partit com entre els professionals amb qui va treballar.

a càrrec de Sandra Rossi (Argentina) - Lloc: Biblioplatja

Les obres del viaducte de Rafal Rubí, impulsades pel Consell de Menorca, amenacen la recent declaració del patrimoni talaiòtic de l’illa com a patrimoni mundial. Malgrat que el Comitè de Patrimoni Mundial de la UNESCO es va pronunciar clarament a favor del desmantellament d’aquesta infrastructura, el Consell acaba d’aprovar-ne la represa amb un pressupost de gairebé 6,6 milions d’euros.

Segons el comitè internacional, el viaducte i les línies elèctriques associades tenen un impacte negatiu directe sobre l’entorn visual i paisatgístic dels jaciments arqueològics, i per això va instar a retirar-los amb la màxima celeritat. També va demanar als responsables institucionals que no prenguessin cap decisió irreversible sense tenir abans el vist-i-plau formal de la UNESCO.

Tot i que el Consell ha tramès un informe preliminar, encara no hi ha cap resolució definitiva per part del Centre de Patrimoni Mundial, que ha de valorar si el projecte s’ajusta a les condicions que es van pactar abans de la declaració. Fins que no es pronunciï, reprendre les obres pot posar en risc l’estatus internacional de reconeixement del patrimoni menorquí. El Ministeri de Cultura espanyol ha fet arribar una carta al Consell i al govern de les Illes per advertir-los del perill que representa reprendre el projecte sense esperar la valoració definitiva. En la missiva, s’alerta que el compliment dels acords amb la UNESCO forma part de les obligacions internacionals i que qualsevol incompliment pot afectar la credibilitat del reconeixement obtingut.

El viaducte es va construir parcialment fa uns quants anys, però es va aturar justament per l’oposició d’experts i entitats de defensa del patrimoni, que advertien que malmetia la visió del conjunt de Rafal Rubí, un dels jaciments més significatius del paisatge talaiòtic menorquí.

El politòleg Pol Morillas dirigeix, d’ençà del 2018, el Centre d’Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona (CIDOB). Acaba de publicar Al pati dels grans (la Campana), un assaig molt instructiu sobre els sostres amb què la Unió Europea topa en aquest món d’avui, que canvia a velocitat de creuer. Morillas ha treballat al Parlament Europeu i al Consell de la Unió Europea. El rebem poc després d’haver acceptat la Comissió Europea un acord aranzelari molt desfavorable davant el president dels Estats Units, Donald Trump.

Trump clava un bon mastegot a una Europa acovardida | L’anàlisi de Jordi Goula

—Com valoreu el pacte entre la Comissió Europea i Donald Trump?
—El pacte sorgeix d’una amenaça dels Estats Units, que són l’aliat principal d’Europa: en depenem en termes militars, és el bloc comercial més gran, i hi compartim una manera d’entendre el món. Ara s’ha trencat la concepció dels aliats com uns amics amb qui fer front comú respecte d’uns enemics, sobretot la Xina. Trump veu la Unió Europea com una de les causes del malestar americà per la balança comercial deficitària i perquè creu que ha invertit massa en la defensa del continent. A Trump només li importa l’interès nacional americà. D’aquí les amenaces, no només cap a Europa, sinó també al Japó, per exemple. Els aranzels li semblen una mesura per a equilibrar la balança i, després, aconseguir recursos per a les arques federals amb una rebaixa d’imposts. Passa que, en la negociació, els aranzels han anat canviant. A la Xina li va arribar a dir que serien del 120%.

—Per a la Unió Europea va dir que serien d’un 10% de base, després va arribar a dir que del 30% i han acabat essent del 15%.
—La Comissió, que té les competències cedides pels estats membres en mercat interior i política comercial exterior, ven el 15% com un èxit perquè és el mal menor, si tens en compte el 30% potencial. El problema és que no hi ha cap mena de mesura no ja per a contrarestar els aranzels, sinó per a compensar-los. Els aranzels s’estableixen als productes europeus que importen els Estats Units, però no a la inversa.

—És més: hi ha la promesa de compra de 640.000 milions d’euros en energia als Estats Units, per exemple.
—Exacte, hi ha un seguit de beneficis adquirits per Trump: la compra d’energia i la compra de productes, sobretot d’armament, perquè la indústria europea encara no és capaç de produir allò que ha promès, aquesta gran despesa que s’ha de fer en seguretat i defensa.

—La posició dels Estats Units és realment exclusiva de Trump? L’avís a Europa que havia d’invertir més en defensa ja el va fer fa molts anys Barack Obama.
—Ara hi ha l’amenaça del trencament de la relació amb Europa si això no passa. Això genera una sensació de desconfiança respecte de la Casa Blanca que amb Obama o amb Biden no hi era. Ells ja deien que Europa havia de tenir un projecte de defensa autònom, però no amenaçaven. Ara, a més, també hi ha un qüestionament de l’article 5, que estipula que si hi ha un atac a qualsevol dels membres de l’aliança, tothom ha de respondre. Trump fa una negociació basada en l’amenaça tant en l’àmbit militar com en el comercial. Diu: “Si no accepteu aquest acord del 15% i les compres addicionals i el tracte de favor cap a la meva economia, vindrà el 30% i ja veurem si no gravo encara més, per exemple, l’acer i l’alumini, que ja ho estan al 50%.” Aquí és on hi ha un trencament que crec que és bastant definitiu en l’aliança transatlàntica.

—Per què?
—Probablement, quan marxi Trump, bona part d’aquests aranzels es mantindran, perquè són un ingrés tan important per a les arques federal que tindria moltes conseqüències molt greus. Això ja desequilibra definitivament l’aliança, independentment del pròxim president. És una ruptura bastant existencial de la idea d’Occident que posava Europa i els Estats Units al mateix vaixell.

—Aquesta ruptura inclou també el final de l’obediència nord-americana a les normes i als organismes internacionals?
—Sí. La mentalitat de Trump no es basa només en la diplomàcia transaccional d’acord amb els interessos, també en la idea que els estats són els únics actors capaços de defensar els seus interessos. Les organitzacions internacionals, a parer seu, només serveixen per a limitar el poder dels estats. Encara que tinguis fenòmens transnacionals que requereixin negociacions. No és l’únic que ho pensa. Passa que era esperable que ho pensessin Xi Jinping, Vladímir Putin, Narendra Modi o Recep Tayyip Erdoğan, però no estàvem tan preparats perquè ho pensés el líder del nostre aliat principal.

—Si tants dirigents ho creuen, el propòsit de la federalització d’Europa no va contra el signe del temps?
—Totalment. Ara veiem per primera vegada un euroescepticisme en consonància amb aquesta interpretació del món. Totes les forces de l’Europa patriòtica, o de l’extrema dreta o com en vulguem dir, fan la mateixa lectura a escala regional. Pensen: “Si el món és poblat per grans potències que volen rivalitzar entre elles sobre la base dels seus interessos nacionals, els estats d’Europa han de lluitar pels seus interessos, i això implica no cedir més competències a Brussel·les, sinó més aviat repatriar poders cap a les capitals nacionals.” Giorgia Meloni, Marine Le Pen o Víktor Orbán no són el mateix, però coincideixen que cal decapitar el poder de Brussel·les. Hi ha una lluita ideològica de base molt més complexa que no la que fins ara representava l’euroescepticisme.

—L’obstacle principal de la Unió Europea per a trobar la unitat estratègica és el joc democràtic intern, doncs.
—Ho és el creixement de les veus que van contra l’europeisme clàssic, que volia un destí amb més integració europea, perquè limita en bona part quines relacions estableix la Unió Europea amb els Estats Units de Trump. Moltes d’aquestes forces euroescèptiques convergeixen amb els interessos de Trump i no volen trencar l’aliança transatlàntica, sinó mantenir-la. D’aquí la posició de Von der Leyen en el moment d’encarar les negociacions, conscient que hi havia molta divisió interna dins Europa. Així és molt difícil que Europa s’independitzi o adopti una postura de confrontació o de reacció directa a la doctrina Trump. D’aquí aquest seguidisme.

—És a dir, que Von der Leyen claudica davant Trump perquè té por d’una deriva euroescèptica.
—Això pot ser una segona derivada. La primera és que els governs europeus mateixos pensen, per raons diferents, que la confrontació amb Trump no és una bona estratègia. A banda dels qui convergeixen amb Trump pels valors, com Meloni, n’hi ha que hi convergeixen per interès, com Alemanya, que necessita mantenir-hi els interessos comercials, sobretot per l’automòbil, un dels elements més importants de la seva indústria. I n’hi ha que pensen que no és una bona estratègia perquè encara és el vetllador principal de la seva seguretat.

—Hi esteu d’acord?
—No. Crec que hi ha una alternativa. Si Europa actua fragmentada i dispersa en els interessos europeus, aquesta posició és la que s’imposa per defecte. Com que tens divisió interna i una amenaça externa, més val trobar un acord de mínims. Però hi havia una alternativa: que Europa hagués fet valer el seu pes respecte dels Estats Units amb la qüestió comercial. Parlem tota l’estona de dèficit en béns i mercaderies dels Estats Units respecte d’Europa, però en l’àmbit dels serveis, no solament els tecnològics, és el cas contrari. Europa té capacitat de negociar sobre les tecnologies americanes en sòl europeu; hi hauria capacitat de reacció. No ha volgut fer servir aquestes eines.

—Brussel·les té tendència a posar-se la bena abans de la ferida?
—Sí, perquè a tot això s’hi afegeix una fragmentació interna i una presa de decisions i uns mecanismes institucionals que no són com els Estats Units. Els Estats Units estableixen una doctrina per part del president, que dicta: “Aranzel és la paraula més bonica del diccionari”, i això passa a formar part de la doctrina de política exterior. A Europa, aquesta proposta de la comissió negociadora ha de tenir el suport dels estats membres. En aquest àmbit, per majoria qualificada, hi hauria d’haver prou estats membres que entenguessin que calia confrontar-se amb els Estats Units, i ara no passava. Els interessos interns d’Europa són sovint divergents. I això que parlem de política comercial, en què la Comissió té grans poders delegats. En defensa, en seguretat o fins i tot en la definició del pressupost europeu, la decisió es pren per unanimitat. Per tant, només et falta que un país estigui en contra de la majoria dels europeus per bloquejar-ho tot, que és el que ha passat últimament amb Hongria.

—Si no renunciem al dret a vet, doncs, no començarem a parlar seriosament.
—Si volguéssim més integració europea i més capacitat d’acció, hauríem de renunciar a la presa de decisions per unanimitat. El problema és que cal unanimitat per a renunciar a la unanimitat. Això, si volguéssim canviar els tractats. Hi ha maneres d’avançar cap a la presa de decisions per majoria qualificada sense canviar-los, però són tangencials o addicionals.

—Hi ha cap reforma institucional que ajudaria a desembussar tot això?
—Sí. A poc a poc es fa evident que l’Europa de les múltiples velocitats o dels cercles concèntrics ha de ser la regla per a estructurar la Unió. L’euro ja va ser una experiència en aquest sentit. No tots els països el tenen, tot i que segons el tractat l’haurien d’acabar tenint tots. El Regne Unit no el volia i ara ja no és part de la Unió. Schengen també és una cooperació reforçada. Ara ho podem veure en la seguretat i la defensa, amb l’acostament de França i Alemanya per a forjar un pilar europeu dins l’OTAN. Has de trobar mecanismes flexibles. Si no ets capaç d’integrar la defensa dins els 27, potser ho has de fer amb un tractat a banda, com el mecanisme d’estabilitat i tot allò que la Unió va fer per sortir de la crisi de l’euro. Es va fer fora perquè el Regne Unit ho vetava.

—I es va imposar una part d’Europa sobre l’altra.
—Això ja és una altra consideració. Segurament, les derivades d’aquest tractat van deixar molts estralls dels quals encara païm les conseqüències. Durant la negociació pels fons Next Generation o per l’excepció energètica ibèrica, fins i tot hi hem vist un retiment de comptes. Les coses han canviat. Els països més contraris a endeutar-se conjuntament llavors, ara demanen que tots ens endeutem més per gastar en defensa. Durant la crisi es deia que els tractats eren impossibles de modificar, i ara molts països frugals són els primers a defensar les excepcions. Tothom té les seves contradiccions a la història.

—El rearmament exemplifica bé els problemes que retrateu. Hi ha una aposta molt decidida per a gastar més en defensa, però no hi ha consens en la línia estratègica en defensa.
—Una cultura estratègica conjunta seria molt desitjable, sí, però encara hi ha un problema previ, i és que tot això es planteja en base nacional. Hi ha damunt la taula mecanismes de flexibilització del dèficit perquè cada país se’n pugui saltar les regles i augmentar la despesa en defensa. Si això ho fas a escala nacional, hi haurà uns països, com Alemanya, que podran gastar tant com vulguin, però n’hi ha que no tindran aquesta capacitat, o que la tindran molt més limitada. I encara que els donis flexibilitat perquè fins i tot la Unió s’endeuti en el seu nom, què et trobaràs? Que hi haurà duplicitats i falta de coordinació de la despesa. Per tant, el pastís serà més gros però igualment estarà desequilibrat. Aquest és el problema principal.

—Per què costa tant? Els dirigents nacionals no creuen prou en la viabilitat del projecte europeu? Els estats membres són a la Unió per raons molt diferents i això dificulta les coses?
—Segur que hi ha elements com aquests, però a parer meu n’hi ha dos de fonamentals. Un és econòmic: a tothom li costa renunciar als beneficis nacionals de qualsevol indústria a favor d’una indústria europea. Reforçar l’aspecte industrial en un país o un altre vol dir llocs de feina, creixement i, segurament, votants potencials. El càlcul de cadascú diu: “Si reforcem indústria, que sigui la nacional. Després coordinem-nos a nivell global, però sobretot reforcem la indústria nacional.” Això deriva en indústries fragmentades, a diferència dels Estats Units, i poc capaces de jugar a la lliga internacional, perquè no tenen prou escala ni prou capacitat.

—I el segon?
—Que, a diferència d’unes altres indústries, la militar té un sol comprador: l’estat. Si no tens un organisme o una institució o qualsevol estament supranacional amb capacitat de comprar armament o equipaments a diferents llocs d’Europa per a un objectiu comú, mana l’únic client.

—Hi ha un camí cap a la federalització sense que cadascun dels pobles d’Europa hagi de renunciar a la seva identitat?
—La identitat europea no substituirà mai les nacionals, o fins i tot les de les nacions amb identitats pròpies dins els estats nació. La identitat europea mai es pot concebre com una substitució de les anteriors, perquè això és impossible. Sempre serem diferents dels estonians. Fins i tot entre mediterranis ja hi ha diferències substancials. Les identitats sempre són múltiples, capes que se superposen. Europa pot afegir-hi una capa i fer entendre als ciutadans europeus que, sobre l’acció davant els Estats Units o la Xina, l’escala que els defensa més bé és l’europea, perquè té més força. El sentiment de pertinença a Europa s’ha de fer sobretot amb base d’uns valors i uns interessos comuns.

—Si la Unió Europea hagués cregut de debò en la federalització, no li hauria convingut més de tenir una altra relació més defensora dels nacionalismes sense estat com el català?
—Europa no ha decidit què volia ser de gran. Europa no ha dit mai: l’objectiu són els Estats Units d’Europa, com van fer els Estats Units. Després d’una guerra civil, per cert. Ha estat una unió d’estats amb una certa cessió de competències i amb algunes competències coordinades. En molts àmbits no ens hem volgut integrar. La complexitat dels diferents estats dins Europa fan que una gran Unió Europea, amb majúscules, sigui impossible. La creació d’un exèrcit europeu que substituís els nacionals ha estat una quimera, per exemple. Als anys cinquanta, a banda de la Comunitat Econòmica del Carbó i l’Acer es va proposar d’integrar les forces armades dels països fundadors, però l’Assemblea Francesa ho va rebutjar i no se n’ha parlat mai més. És una quimera tan grossa com dir que hi haurà una identitat europea que reemplaçarà les altres.

—Mirem-ho d’una altra manera. El principi d’autodeterminació és en joc en els tres conflictes més calents del món en aquest moment, que són Gaza, evidentment, Ucraïna i potencialment Taiwan.
—Sí, però amb moltes diferències.

—Amb moltes diferències, però totes tenen en comú la qüestió de l’autodeterminació. Si Europa hagués respectat l’autodeterminació dels seus pobles internament, tindria unes condicions més bones de defensar l’autodeterminació al món?
—No n’estic segur. Si haguessis fet una unió de quaranta-cinc –sumant-hi totes les possibles derivades d’aquest principi rector, més l’ampliació als Balcans i més estats–, amb les mateixes institucions, els mateixos tractats i els mateixos mecanismes de presa de decisions, probablement hauries tingut encara més possibilitats de bloqueig. I ningú no està en disposició, avui, de pensar a trencar regles del joc com la unanimitat. Més aviat al contrari. Ho veiem amb la negociació del pròxim pressupost europeu: hi ha una recentralització. Ja ho vam veure amb els fons Next Generation. Molts governs regionals i locals volien gestionar els fons directament, però hi havia una gran por: “Amb qui parlo per fer seguiment de l’ús que se’n farà?” I es va considerar que ja n’hi havia prou amb vint-i-set, i que era millor parlar amb el govern central de cada estat, que ja s’organitzaria portes endins. La Comissió Europea no s’hi vol ficar, en les complexitats internes.

—I això no és un problema?
—Evidentment, perquè allunya Europa dels ciutadans, en bona part. I potser fa que tots els recursos disponibles que hi havia per als Next Generation no s’hagin gastat de la millor manera. És la gran contradicció: potser l’ideal d’eficiència implicaria la descentralització, però les dinàmiques polítiques, que són molt presents a Brussel·les, opten per tornar el poder a les capitals dels estats. Davant la possible fragmentació addicional, Europa ha pres sempre la determinació de dir que millor quedem-nos com estem.

—…
—L’europeisme llegeix amb cautela, por i recança els mecanismes de fragmentació interna addicionals. En temps del procés se’n va parlar per donar resposta, bàsicament, a la qüestió de Catalunya. Quina era la reacció de Brussel·les quan parlaves d’ampliació interna? “No és previst als tractats, tot just sortim d’una crisi econòmica, tenim el Brexit, tenim una crisi de refugiats, hi ha hagut la invasió de Crimea, i, per tant, Rússia és un perill potencial.” Hi havia molts problemes interns i Europa no en volia de nous. Deia: “No em facis mirar per fora d’aquest marc, que ja en tinc prou de controlar el que tinc dins.”

—Especulo: potser el fet d’acceptar que hi podia haver processos d’autodeterminació dins els estats hauria canviat la relació dels ciutadans amb Brussel·les, com a protectora d’una cosa superior als estats.
—Malauradament, els ciutadans no seuen al Consell Europeu. Són força de pressió interna i, eventualment, de pressió a Brussel·les, però sobretot per a defensar interessos específics, ja siguin els agricultors que bloquegen la rotonda de Schumann o bé per mitjà dels lobbies. La Unió Europea continua essent una unió d’estats perquè així hem volgut que sigui, això és important entendre-ho.

—Segons aquesta lògica tampoc no li convé la incorporació de nous estats.
—És que l’ampliació suscita un problema molt important. Ho vam veure amb Ucraïna quan es va proposar l’eliminació de les restriccions per a importar-ne cereals i productes agrícoles. Molts països, Polònia en particular, s’hi van negar perquè no perjudiqués els seus agricultors. Si això passa quan mires de donar suport a l’economia d’un país aliat en guerra, imagina’t amb una ampliació, en què es posen en dubte coses com els fons de cohesió. Es fa molt difícil pensar que el 2030 hi pugui haver la incorporació d’Ucraïna, o les de Moldàvia, Geòrgia i els països dels Balcans, i ja no esmento Turquia. Amb les estructures actuals és molt difícil que la Unió es pugui ampliar. L’ampliació ha d’anar acompanyada de la reforma, i els estats hi són molt reticents.

—Si la pressió del Trump és una cosa més aviat definitiva, seria convenient i aconsellable un acostament parcial a la Xina?
—Una cosa és clara: si el món és multipolar, has de tenir relació amb tots els pols. Entrem en una configuració del món molt diferent de la dels últims anys. Entrem en la lògica de la multipolaritat sense multilateralisme; les institucions que haurien de defensar el bé comú estan desaparegudes. Això és un problema, perquè llavors passes a confiar només en la llei del més fort, en qui té més capacitat d’imposar la seva voluntat respecte dels altres. La Unió Europea no pot jugar només a reforçar la multipolaritat sense reforçar el multilateralisme. Perquè Europa necessita un sistema de regles compartides que matisi la lluita entre els més forts. Aquest és el problema d’Europa, ara: ha d’aconseguir ser un pol en aquest sistema per convèncer els altres que cal multilateralisme.

—I amb la Xina, doncs, què cal fer?
—Hi has d’establir una relació sense deixar de ser conscient que és un sistema polític molt contrari a tot allò que defenses a Europa. Encara que hi tinguis interessos comercials i necessitis obrir nous mercats, no pots oblidar que és un règim autoritari i que, per tant, té uns valors molt diferents dels teus. Alhora, que és un país que dóna suport a Rússia amb la guerra d’Ucraïna. Això no pot desaparèixer de la teva anàlisi. I teixir aquesta ambivalència en la relació és difícil.

—La Xina ens supera de ple en regions on Europa era més influent, com ara el nord de l’Àfrica, per exemple. Com s’ho ha fet?
—Amb inversions i presència en desenvolupament d’infrastructura i de construcció física de països. Hi ha hagut una entrada de capital xinès massiu. Els dirigents d’aquests països han vist com, mentre Europa demanava reformes, canvis de les estructures polítiques, avenços democràtics, drets humans i llibertats d’expressió i defensa de les minories, la Xina ho feia sense cap mena de condicionant. Afegim-hi que a molts d’aquests països Rússia els ha ofert seguretat i n’ha armat les forces. Els mandataris s’han demanat: “I Europa, doncs, què em dóna?”

—Europa hauria d’haver fet alguna cosa diferent en tot aquest procés?
—En tot cas, hauria d’haver estat conscient que no era l’actor prioritari.

—I no ho ha estat?
—Primer, uns altres països li han passat per davant, i segon, Europa ha continuat sense defensar clarament quina era la seva aportació. Ha creat el Global Gateway per mirar de contrarestar el Belt and Road xinès, però amb molt poca capacitat d’alterar les coses sobre el terreny. També cal entendre que molts d’aquests països pensen que Europa els té un greuge històric derivat del colonialisme. Els dobles estàndards europeus són vistos amb bastant reticència.

—El silenci clamorós d’Europa davant el genocidi a Gaza representa la desautorització definitiva també de la diplomàcia dels valors?
—Això et recorden en uns altres llocs del món constantment. Escolta, que has defensat el dret d’Ucraïna a defensar-se i l’has ajudada perquè creies que no s’envaeixen països per la força. Nosaltres discrepem de les sancions i volem tenir una altra relació amb Rússia, però també ho creiem. Què passa amb Gaza? On és el dret internacional? No fas res per defensar-lo. Al contrari. No s’ha suspès l’acord d’associació amb Israel, per exemple. S’ha plantejat si cal excloure Israel d’un programa de recerca, però això és molt petit comparat amb l’escala de la catàstrofe creada per Israel a Gaza: l’extermini de població de manera clara, l’ús de la fam com a arma de guerra, bombardaments a la infrastructura civil. Encara que creguis que els terroristes s’amaguen en un hospital no tens dret d’atacar-lo. Si passes per alt tot això és molt difícil anar-te’n a l’Índia i presentar-te com el vetllador principal del dret internacional. Això crea un abisme absolut amb la manera com la resta del món veu la doble vara de mesurar europea, que, per una altra banda, té tothom, amb Gaza i en molts conflictes internacionals. Els països àrabs, els primers. Egipte té la frontera tancada absurdament perquè no hi hagi cap fugida de refugiats.

El FC Barcelona ha signat un contracte de quaranta-quatre milions d’euros amb la República Democràtica del Congo. Quaranta-quatre milions per a posar “RDC, el cor de l’Àfrica” a la samarreta d’entrenament. 

La xifra és respectable. Amb quaranta-quatre milions es poden pagar moltes nòmines i molts fitxatges. Però el problema –i no és poca cosa– és que aquests diners ixen d’un país que és en guerra, on viure demà depèn del caprici dels qui manen, on els drets més elementals són vulnerats de manera constant i on la misèria, nua i crua, regna pertot.

Fins ara, els clubs es conformaven amb patrocinadors de begudes, companyies aèries, bancs o empreses tecnològiques. Però, de fa temps –i no solament el Barça–, també accepten diners de països que practiquen la dictadura com a esport nacional.

I sobre això crec que cal denunciar el cinisme moral del futbol modern. Els grans clubs i les federacions són molt actius fent campanyes contra el racisme, treuen pancartes en favor de la pau, llueixen braçalets feministes i pels drets LGTBI, parlen de la importància dels valors i defensen que són els que uneixen el món. Però, ai las!, després quan es tracta de cobrar quaranta-quatre milions d’euros, aquesta moral esdevé sorprenentment flexible, digna d’un contorsionista.

Supose que el Barça –un club d’una tradició especialment sensible cap als drets humans– ha fet càlculs abans d’acceptar aquest acord. Segurament, deuen haver consultat els seus advocats, també deuen haver parlat amb els seus assessors d’imatge per veure quin impacte tindria la cosa i, probablement, han arribat a la conclusió que valia la pena córrer el risc. Que no passarà res, malgrat la contradicció evident i palmària que significa que en una mateixa samarreta convisquen un anunci de l’agència de l’ONU per als refugiats amb un anunci d’un estat que segons aquesta mateixa agència enguany ja ha obligat 150.000 ciutadans a cercar refugi als estats veïns.

Supose que compten que alguns ens indignarem molt, però al final acabarem mirant els partits i aplaudirem els gols. M’imagine que assumeixen que molta gent considerarà que la cosa important és guanyar la Champions i que tant hi fa d’on vinguen els diners per a aconseguir-ho. I segur que pensen que la immensa majoria de culers estaran d’acord que compta més competir amb el Reial Madrid que no pas amb la consciència pròpia.

Però, a parer meu, l’afer és indignant. Encara més perquè sabíem que el Barça ho faria, si en tenia l’oportunitat. Simplement perquè ja fa temps que els europeus hem assumit i normalitzat que perquè nosaltres puguem gaudir del futbol uns altres han de patir en silenci. En aquest silenci nostre, que es pot comprar a preu de saldo.

 

PS1. La proposta de Gabriel Rufián d’una candidatura que agrupe allò que ell defineix com “l’esquerra perifèrica” ha estat rebutjada per ERC, EH Bildu i el BNG. Però què en pensen Compromís i Més Per Mallorca, els dos grups del nostre país que en principi estarien en condicions d’entrar en un projecte com aquest? Hi hem parlat i us ho expliquem en aquest article.

PS2. Rere la maniobra de l’extrema dreta per a canviar el nom de la ciutat de València s’amaguen moltes coses que no tenen res a veure ni amb la llengua ni amb la filologia. Núria Cadenes ens ho explica magníficament en el seu article setmanal. “València: no és només el nom.”

PS3. Ahir vam saber la mort de Xuan Bello, l’escriptor més gran en llengua asturiana i un gran activista per aquesta llengua tan especial per tantes coses. En la seua memòria he fet aquesta Pissarreta per explicar que l’asturià, literalment, desborda moltes fronteres.

Avui es faran a Mallorca cinquanta-vuit marxes i concentracions simultànies, de 20.00 a 22.00, contra “la intolerància, la deshumanització i la devastació a què s’ha sotmès el poble palestí”. Per això els manifestants mostraran la seva solidaritat i exigiran “que s’aturi aquesta devastació amb la complicitat dels estats i l’incompliment reiterat del dret internacional”.

En concret s’han organitzat marxes i concentracions a quaranta-set pobles, i els sis restants s’han adherit per assistir a la del poble més proper. En el cas de Palma, s’han organitzat marxes a cinc barriades: Son Rapinya, Santa Pagesa, Son Espanyolet, Barris de Llevant i Son Sardina. “Ha estat un procés intens d’enllaçar persones, des de la base, i sempre guiades pels principis de la dignitat, la justícia i la pau, tal com va fer la Marxa Internacional per Gaza que va començar el 13 de juny a Egipte i que va ser reprimida i frustrada.” 

En aquest sentit, qualifiquen els fets de “catàstrofe humanitària, crim contra la humanitat, genocidi i extermini d’un poble per les bombes, amb la fam com a arma de guerra i amb la indiferència còmplice de la comunitat internacional”. És per això que consideren que el genocidi interpel·la tothom. 

Els organitzadors asseguren que amb aquesta xarxa de solidaritat es demostra la força de la ciutadania autoorganitzada contra la intolerància, la deshumanització i la devastació a la qual s’ha sotmès el poble palestí. La Federació d’Associacions de Veïns de Palma, Mallorca per la Pau, el Lobby de Dones, Amnistia Internacional, Homes Transitant, Mallorca per Palestina, el Col·lectiu de Dones dels Països Catalans, el GOB i el sindicat CGT, entre moltes més persones i entitats, ho han fet possible. 

Aquests són els punts de trobada a cada poble:

Alaró: a les 20.00 al camp de futbol.

Alcúdia: a les 21.00 davant l’ajuntament.

Algaida: a les 20.00 a la plaça Major.

Andratx (S’Arracó): a les 21.00 al pati darrere l’església del Sant Crist de S’Arracó.

Ariany: a les 21.00 al carrer Major.

Artà: a les 20.00 a la plaça Nova.

Banyalbufar: a les 21.00 a la plaça de la Vila (davant l’ajuntament).

Binissalem: a les 20.00 a la plaça de l’Església.

Búger: a les 20.00 al carrer Major.

Bunyola: s’adhereix a Son Sardina.

Calvià: a les 20.00 a l’aparcament d’AMADIP.

Campanet: a les 20.30 a la plaça Major.

Campos: a les 20.00 a l’ajuntament.

Capdepera: a les 20.00 a la plaça de l’edifici municipal Cap Vermell.

Colònia de Sant Pere: s’adhereix a Artà.

Consell: a les 21.00 a la plaça Major.

Costitx: a les 20.00 a la plaça de l’Ajuntament.

Deià: a les 20.00 a Can Quet.

Esporles: a les 20.00 a la plaça del Jardinet.

Estellencs: a les 20.00 a la plaça Nova.

Felanitx (a Portocolom): a les 20.00 a l’Esplanada de la Bassa Nova.

Fornalutx: s’adhereix a Sóller.

Inca: a les 20.00 a la plaça de l’Ajuntament.

La Pobla: a les 20.00 davant l’ajuntament.

Lloret: a les 20.00 al CEIP Antònia Alzina.

Llubí: a les 21.00 a la plaça de l’Església.

Lloseta: a les 20.00 al carrer Mestre Vidal.

Lluc: a les 22.00 al Santuari de Lluc.

Llucmajor: s’adhereix a Algaida.

Manacor: a les 20.00 a la plaça de les Perleres.

Mancor de la Vall: a les 21.00 a la plaça de l’Ajuntament.

Maria de la Salut: a les 20.00 a la plaça del Pou.

Marratxí: a les 20.00 a la plaça Can Flor en Pòrtol.

Montuïri: a les 20.00 a la plaça Major.

Muro: a les 20.00 a la plaça Sant Martí.

Pina: a les 20.00 a la plaça de Pina.

Palma – Son Sardina: a les 20.00 a la biblioteca-casal de Son Sardina.

Palma – Son Espanyolet: a les 20.00 a la plaça de Rosselló (carrer Barrera).

Palma – Santa Pagesa: a les 20.00 de la plaça de París fins a la plaça d’Espanya.

Palma – Son Rapinya: a les 20.00, dos punts de sortida: camí de Son Rapinya, 46 i casal de barri de Son Roca.

Palma – Barris de Llevant: a les 20.00 des del centre de salut Rafal Nou.

Petra: a les 20.00 a l’estació vella.

Pollença: s’adhereix a la Pobla.

Porreres: a les 20.00 a la plaça de l’Església.

Puigpunyent – Galilea: a les 20.00 a la plaça de l’Ajuntament.

Sant Joan: a les 20.00 a la plaça del Centre. 

Sant Llorenç del Cardassar: s’adhereix a Manacor.

Santa Eugènia: a les 20.00 a la plaça de Santa Eugènia.

Santa Margalida: a les 20.00 a la plaça de la Vila.

Santa Maria del Camí: a les 20.00 al camp municipal d’esports.

Santanyí: a les 20.00 a la plaça Major.

Selva: a les 20.00 a la plaça de Santa Catalina Thomàs.

Ses Salines: a les 21.00 al pati de les escoles velles (davant la plaça d’Espanya).

Sencelles: a les 20.00 a la plaça de la Vila.

Sineu: a les 20.00 a la plaça de l’Església.

Sóller: a les 20.00 a la plaça dels Estiradors.

Son Servera: s’adhereix a Manacor.

Valldemossa: a les 20.00 a la plaça de Bartomeu Estaràs.

Vilafranca de Bonany: a les 20.00 al parc Josep Maria Llompart.

 

La mort de l’escriptor Xuan Bello ha portat la seva llengua, l’asturià, a les portades dels diaris. L’asturià és un cas especialment interessant perquè les seves fronteres no encaixen amb les administratives, atès que s’estenen per Lleó, Cantàbria, Castella, Portugal i, fins i tot, Extremadura. A més, no ocupa pas tot el conjunt del Principat d’Astúries, on a la zona que toca a Galícia parlen gallec.

L’asturià, a més, és una llengua que l’espanyolisme es nega a reconèixer com a tal i, fins i tot, pretén d’identificar-la amb el terme despectiu “bable”. Curiosament, l’únic reconeixement oficial d’aquest idioma és a Portugal, on el parlen unes deu mil persones.

Fa uns dies, em vaig topar amb uns versos de l’admirat poeta Manuel Forcano. Diuen així: “Deixa’t de fleumeries / i endinsa’t a les muntanyes enselvades / de la gosadia. / Cap atleta no rep la corona / sense haver suat.”

Llegir-los em va fer pensar en el concepte que tenim socialment de la valentia. Què és per a tu ser valent? Hi ha només una sola manera de valentia? Segurament, convindríem que una definició acurada de valentia, de coratge, ha de parlar, necessàriament, de vèncer una por: ser valent és superar un temor, fer tal cosa malgrat la temença, malgrat els dubtes, malgrat el desconeixement de les conseqüències… Però segurament, també, la majoria de nosaltres, quan pensa en algú valent, té al cap una valentia molt concreta que desestima o ignora les altres valenties que, personalment, considero que existeixen.

Des que som petits, als primers contes que ens llegeixen, a les cançons de llegat popular i tradicional, se’ns parla del valor de la valentia: el Pere (o el Joan) sense por, el lleó que, pam i pipa, tampoc no en té… I, en general, un seguit de personatges, gairebé sempre masculins siguin humans o animals, que superen situacions terrorífiques que d’alguna manera o altra tenen a veure amb una valentia física, que ha acabat esdevenint, en l’imaginari col·lectiu, l’única manera de valentia. Valent qui puja un cim impossible i perillós, valent qui salta d’un pont o qui fa parapent, valent qui escala una muntanya rocosa, qui neda entre taurons, qui s’endinsa sense tremolar de nit, en un bosc fosc, qui entra en una casa deshabitada… Totes aquestes imatges de la valentia les hem acumulades durant anys i, si ens hi fixem bé, totes elles consideren valent qui supera la por de patir danys físics o bé de poder assumir en l’acció de ser valents la pròpia mort; els homes valents que són soldats, que van a la guerra. Aquesta mena de definició de valentia és molt masculina perquè elogia aquells atributs que sovint hem assignat als homes, i potser, per aquest motiu, m’he rebel·lat en dues situacions molt similars en les quals hi havia un home pel mig, el mar i el concepte de valentia. Ara us en parlaré, però abans deixeu-me dir que una segona categoria de valentia és la valentia moral, que podríem considerar que és aquella valentia que demostra que se supera una por, en aquest cas, no en un sentit físic, sinó en accions humanes: valent aquell qui per justícia, per ètica, travessa la por i actua per fer allò que creu que és el bé malgrat que les conseqüències socials, personals o econòmiques puguin acabar-lo perjudicant.

La tercera valentia seria, doncs, la valentia emocional, que tindria a veure amb superar pors personals, amb transformar-se i créixer espiritualment, amb afrontar els propis dimonis i fantasmes dins la ment; la valentia de reconèixer els errors, de demanar perdó, de mostrar-nos vulnerables davant nosaltres mateixos i dels altres. Una mena de valentia de què ens van parlar ben poc els contes infantils i les cançons, i alhora una mena de valentia molt més associada al caràcter de les dones, al nostre tarannà, i no pas al dels homes. Tal vegada, doncs, podríem sospitar que podria ser per aquest motiu que la valentia de què es fa més propagada, la més inculcada i la que gaudeix de més reconeixement social és la valentia física?

Tornem al mar, tornem als homes i a l’anècdota que us comentava abans. Amb anys de diferència, en un mateix mar, dos homes/amants em van reptar i van posar a prova la meva valentia. La física, és clar. Els seus desafiaments era bastants similars, i els seus comportaments, també. L’un em va encoratjar a travessar una cova rocosa i fosca, dins el mar, de la qual no es veia el final. L’altre em va desafiar a submergir-me metres avall l’aigua per travessar un entramat de roques al mig de les quals hi havia un forat que permetia el pas per travessar-lo. A mi, el mar, no m’ha fet mai especial gràcia, potser perquè vaig criar-me més en contacte amb la muntanya o potser, senzillament, perquè no em fot gràcia no saber què tinc sota els peus, què pot haver-hi algues enllà o quins animals marins estranys s’amaguen a les roques. Tots dos homes em digueren, va, sigues valenta, no fa por, no és tan difícil, pots fer-ho, jo confio en tu. Dos discursos i dues actituds similars: a cap dels dos els feia por allò que em proposaven de dur a terme, o si els n’havia fet, l’havien superada feia temps i ja no sentien basarda, sinó la confiança dels mestres en tal matèria. Reconec que, quan em provoquen, em troben i en ambdues ocasions vaig acabar cedint d’alguna manera a la seva petició perquè, a la valentia, sempre m’hi apunto. Però el que de debò em va emprenyar va ser adonar-me que, davant, hi tenia dos homes assumint la seva valentia (física) i qüestionant la meva (de manera curosa però qüestionant-la), mentre que allò que m’havien demostrat en la nostra relació era que, en general, eren bastant covards emocionalment. I d’aquella falta de coratge seva a l’hora de parlar d’emocions, a l’hora de travessar la cova de dins d’un mateix, de baixar a les profunditats marines de l’esperit, allò on s’amaguen com peixos els sentiments menys treballats pels homes, no se’n podia parlar gaire, perquè els ofenia o els espantava o perquè no cal dir-ho tot amb paraules…

Va, sigues valenta, em repetien, i jo, mig rient mig enrabiada, perquè em sentia acorralada, els vaig dir: sí, sí, molt valent per a travessar una cova submarina, però molt covard per a dir t’estimo o per a reconèixer el que sents per mi.

Des d’aleshores, procuro de no menystenir cap valentia, perquè qui es pot vantar d’una, a vegades, peca de covard en un altre àmbit i ni tan sols és capaç de reconèixer-ho. I per això m’agraden els versos de Forcano, perquè ens parlen de la valentia emocional amb una metàfora que fa referència a la valentia física: “endinsa’t a les muntanyes enselvades / de la gosadia”.

Per què, massa vegades, ens costa de ser valents, sobretot emocionalment, si en travessar la por sentim una lleugeresa que no es compra ni es ven i de la qual només es pot gaudir si s’aniquila la paüra? La valentia, en totes les seves facetes, ens cal, i convé de practicar-la, perquè no fer-ho és condemnar-nos a la nostàlgia, a l’enyor. Com diu Forcano: “Vivim feixugament / la passa / que mai no hem gosat fer.”

 

La setmana passada, el portaveu d’Esquerra Republicana al congrés espanyol, Gabriel Rufián, va llançar la proposta de fer un bloc “d’esquerra plurinacional” per a les següents eleccions espanyoles. Amb un missatge indirecte cap a Sumar, va remarcar que no servia de res un espai construït “en un despatx d’una universitat de Madrid amb antenes trencades respecte de què significa el País Basc i Catalunya, sobretot”. La cúpula d’ERC mateixa se’n va desmarcar i el president, Oriol Junqueras, va considerar que era “una idea respectable, però difícil d’aplicar”. Amb tot, Rufián ha continuat insistint. Es va referir a les “esquerres perifèriques”, i va mencionar Catalunya i el País Basc. Però què n’opinen Compromís i Més per Mallorca de tot plegat?

Compromís: “No és moment de parlar de coalicions electorals”

En el cas de Compromís, no hi ha hagut un contacte oficial, i la portaveu al congrés espanyol, Àgueda Micó, ha assenyalat que la seua formació, a hores d’ara, no sospesava de fer coalicions electorals. “Nosaltres volem que aquesta legislatura tinga recorregut, perquè volem que la nostra agenda valenciana estiga cada vegada més present en els pactes que fem amb el govern de l’estat”, diu. No obstant això, no descarta la col·laboració i la cooperació amb més forces, no únicament sobiranistes i independentistes. “En les cooperacions que fem i en les relacions que tenim amb altres projectes polítics sempre busquem que siguen coses positives per al conjunt de la ciutadania del País Valencià. I si això també comporta que siga bo per a la ciutadania de l’estat, millor, perquè al final les polítiques socials, quan s’apliquen, s’apliquen a tot el món”, ha dit.

Micó destaca que les relacions amb Esquerra han estat bones i recorda que els van donar suport quan van presentar el recurs d’inconstitucionalitat contra la llei Rovira, com també la faena que fan en les comissions compartides. “Nosaltres no demanem més que això, perquè el nostre àmbit d’actuació és estrictament el País Valencià. Llavors, parlarem amb tota la resta de partits polítics, però sempre pensant i tenint al centre de la nostra acció política la ciutadania i les majories socials d’ací, del País Valencià”, ha dit.

“Crec que no és moment de parlar de coalicions electorals, però sí que et puc dir que pel que fa a iniciatives legislatives i accions polítiques, la nostra relació és bona amb els uns i els altres, amb els partits polítics sobiranistes i amb els partits polítics de l’esquerra federal. I així volem que continue sent, perquè som en un moment en què necessitem reforçar les aliances per a aconseguir polítiques a favor de la majoria, i més amb l’amenaça que tenim de la dreta i l’extrema dreta”, ha conclòs.

Per part seua, Alberto Ibáñez, diputat de Compromís al congrés espanyol, s’ha mostrat a favor de la confluència, sempre que la butlleta unitària aglutine al País Valencià “tant l’esquerra com el valencianisme”. “Si a banda de la confluència estrictament electoral en cada circumscripció, pot haver-hi alguna manera en què s’envie un missatge de major unitat i coordinació que permeta que hi haja equips corals en què se sume més gent i això il·lusione l’electorat, benvingut siga”, diu.

Ibáñez es manté al costat de Sumar –cal recordar que Micó va abandonar el grup parlamentari i va passar al grup mixt–, i diu que qui vulga afegir-se a aquesta candidatura serà ben rebut. “Nosaltres mai hem sigut del patriotisme de la sigla, sinó de defensar un programa que millore la vida dels valencians. Compromís defensarà que les tres circumscripcions valencianes a les generals i a les autonòmiques ens presentem com més gent millor, amb un programa potent que plante cara al feixisme i siga una alternativa al bipartidisme. Sense vetos, sense patriotisme i amb molta generositat. Si veus les retallades en educació, en serveis socials, en sanitat, la censura, l’atac frontal a la llengua, etc., tret que tingues la nevera plena i et siga igual la política, aparques la puresa i apostes per la unitat de les esquerres”, conclou.

Més per Mallorca: “La qüestió dels Països Catalans l’han treballada molt poc”

En el cas de Més per Mallorca, la proposta de Rufián no ha significat cap canvi en l’agenda: ni acostaments ni cap reunió nova. El coordinador general de la formació, Lluís Apesteguia, incideix que la proposta no ha tengut gaire recorregut i que, més enllà de les formes, no és res que agafi de nou a Més. “Aquesta classe de complicitats, sinergies i possibilitats de feina conjunta requereixen un volum de feina molt constant i discret si veritablement es considera que han d’arribar a port. És una cosa amb què Més fa molts d’anys que fa feina: teixir llaços i aliances de manera molt discreta amb els partits independentistes, sobiranistes i confederalistes, sobretot a través de les fundacions del partit”, diu Apesteguia en una conversa amb VilaWeb.

És a dir, no es veu amb mals ulls, però en cap cas seria res immediat ni hi ha hagut nous moviments al respecte. De fet, el diputat de Més al congrés espanyol, Vicenç Vidal, ja va dir que la proposta semblava interessant, tot i que la valoració que en fa el seu equip és que “necessita treballar-se des de baix i amb profunditat, sense tocs d’atenció molt mediàtics”.

“No és una qüestió electoral, sinó d’anàlisi i estratègies compartides”, defensa Apesteguia, i diu que cal millorar coses. Per exemple, que les esquerres que s’autoanomenen confederalistes no han aplicat el confederalisme perquè han decidit d’implantar-se on ja hi havia esquerres transformadores: “Ens cal una reflexió si volem plantejar escenaris de complicitat, diàleg i estratègia conjunta. Si em demanes quina serà la pròxima coalició en què participarà Més, ara mateix no t’ho sé dir. Ho decidirà l’assemblea en el seu moment, atenint-se a les circumstàncies i aplicant la lògica i intel·ligència col·lectiva.”

Un dels altres entrebancs que es posen damunt la taula és, precisament, l’actitud dels partits catalans. A Madrid, Vidal ha pogut establir més sinergies amb formacions com ara EH Bildu que no pas amb ERC o Junts: “La qüestió dels Països Catalans l’han treballada molt poc. Ha costat més fer-hi feina en el dia a dia.” Diuen que amb EH Bildu s’ha espremut més la visió de treballar les aliances polítiques –de fet, hi ha prevista una reunió amb Arnaldo Otegi el 27 d’agost– i que, fins i tot, unes quantes vegades ells han donat cobertura a Més. També ha estat Més que ha fet d’interlocutor amb Bildu, dins l’àmbit de la confluència amb Sumar, unes quantes vegades. Sobre això, de l’entorn de Vidal assenyalen que Més és l’única o una de les poques forces que ha tengut vincles amb tots els espais de les esquerres plurinacionals, tant al senat com al congrés espanyols. “Hi ha molts subjectes polítics amb representació a Madrid que no tenen vincles treballats entre si. I això és un problema per a l’esquerra espanyola”, subratlla l’equip de Vidal.

En tot cas, Més per Mallorca insisteix que és important que es pugui treballar amb les forces democratitzadores, progressistes i, sobretot, amb visió de respecte a les diferents nacions per mirar d’avançar en tots els sentits, tant del punt de vista de l’emancipació social com del punt de vista de l’emancipació nacional.

I sobre les maneres amb què Rufián ha mediatitzat aquesta proposta, sense el suport de la cúpula d’ERC, a Més apunten que l’objectiu de fer una confluència no hauria de ser evitar que arribessin al poder el PP i Vox. “L’auge de l’extrema dreta és un problema, però n’hi ha molts més que són estructurals. I s’han d’abordar tots”, diu Apesteguia. “Ens preocupen també els partits que sostenen el règim del 78, amb tot el que comporta el centralisme, la negació de drets individuals, mantenint l’estructura i la corrupció borbònica. En això, no hi participen només el PP i Vox, sinó també el PSOE”, afegeix.

L’equip de Vidal recorda que la qüestió de la confluència amb més forces ha estat clau dins el partit, ja d’ençà de l’època del PSM. En aquest cas, es van defensar les candidatures tant europees com espanyoles de l’Aliança Lliure Europa, per tenir una marca conjunta a Europa i a Espanya amb la qual poder fer feina, més enllà que cadascú al seu país fes un camí propi.

Per tant, insisteixen que cap confluència no ha de significar que s’influenciï la dinàmica de les Illes. “Una cosa no treu l’altra, en l’àmbit estatal i europeu les aliances han de ser unes altres”, sentencien. I sobre la relació amb Sumar, ara pendent de desencallar l’empat tècnic per a decidir si Vidal n’abandona el grup o no, Més veu el procés amb distància i com una cosa a part.

Existeix el vi sense alcohol? És una tendència que guanya adeptes. Aquests darrers quatre anys, el consum per tot el món ha crescut d’un 9%, segons l’IWRS (International Wine & Spirits Record). Els experts diuen que beure sense alcohol ha deixat de ser un sacrifici per motius mèdics –un embaràs o motius cardiovasculars– a convertir-se en una elecció dels consumidors, molts dels quals cerquen una dieta més saludable. També hi influeix el canvi de gusts manifestat per les noves generacions, a què motiven les begudes més suaus.

Aquesta nova situació fa que els cellers vegin el vi sense alcohol com una oportunitat per a generar ingressos. Sobretot per compensar la caiguda de vendes de vi. Aquests darrers quinze anys, es calcula que ha baixat d’un 7%. Els vins negres de més criança són els que han notat més la davallada, i, en canvi, les begudes sense alcohol o de baixa graduació han anat a l’alça. S’estima que actualment els vins, cerveses i licors sense alcohol facturen 12.000 milions de dòlars i que el 2030 doblaran aquesta xifra.

Els experts diuen que les conegudes com a generacions mil·lennistes i Z –nascudes entre la dècada del 1980 i finals del 2000– se senten menys atretes pel consum d’alcohol en comparació als seus predecessors, i cerquen alguna cosa més diferent. Aquestes generacions volen tenir un estil de vida més saludable, enfocat a la moderació i l’equilibri.

“Crec que es podria comparar amb l’auge que anys enrere va tenir el menjar vegà, que al començament no estava gens estès i ara hi ha una infinitat de propostes”, explica la consultora experta en vins sense alcohol Irem Eren, que creu que hi ha un tercer motiu que impulsa la venda de vi sense alcohol: la percepció que és un producte més accessible, com la cervesa.

Família Torres obre camí

Un dels pioners a elaborar vins sense alcohol va ser Família Torres. Al celler de Pacs del Penedès, el 2004 van començar a treballar en una nova gamma de productes que va sortir al mercat el 2008 sota la marca Natureo. L’origen va ser una petició de l’empresa Areas per a oferir vi sense alcohol als conductors que s’aturaven a les àrees de servei de les autopistes.

“Passen moltes coses en l’àmbit de consum, i s’obre tot un món nou en què nosaltres volem estar presents”, ressalta la responsable de vins sense alcohol a Família Torres, Montse Rosell. El celler acaba de treure al mercat dos nous productes d’una gamma que ofereix sis referències diferents i ja representa el 10% de les vendes de vi de l’empresa.

Rosell en destaca l’augment sostingut i assenyala que és un sector que entre el 2015 i el 2024 s’ha disparat d’un 14% en volum i d’un 18% en valor, amb un creixement superior al dels vins convencionals. A Família Torres, la major part de la producció de Natureo es destina a exportacions, però diu que ací la gent s’hi enganxa moltíssim i constata que hi ha un mercat molt madur en què continuar evolucionant.

Eren destaca que fa pocs anys era molt complicat que els cellers s’avinguessin a elaborar aquesta mena de vi. Ara, en canvi, ho veuen com una oportunitat. Especialment, creix molt de pressa la producció a l’estat espanyol i francès, com també a l’italià. L’interès a l’alça entre els consumidors fa que hi hagi més oferta i això implica més qualitat.

Com es fa aquest vi?

El gran dubte és com es fa aquest vi. El raïm que entra al celler per fer vi sense alcohol ja ha estat conreat expressament per a això i posteriorment es vinifica tenint present aquesta finalitat. Sobre la tècnica, a Natureo detallen que treballen amb un sistema semblant a la destil·lació al buit, que fan a baixa temperatura per evaporar l’alcohol, però preservant totes les característiques de sabors i aromes originals. Diuen que ara com ara hi ha moltes tècniques al mercat per a fer aquest procés de desalcoholització.

Realment és vi?

Tot i l’èxit, els vins sense alcohol no tenen empara de les denominacions d’origen (DO). El cap de servei d’Enologia de l’Institut Català de la Vinya i el Vi (INCAVI), Xoán Elorduy, recorda que totes les DO marquen que una de les característiques mínimes que ha de tenir un vi perquè pugui ser certificat és una graduació de més del 9%. I, és clar, això, en el cas del vi sense alcohol, no passa.

Malgrat tot, Elorduy admet que el vi desalcoholitzat té un origen basat en el vi. A més, diu que el procediment és molt semblant. “El raïm madura com es fa normalment, es verema en la mateixa època de l’any, es fa tot el procés de vinificació, i quan arribem al final és quan desalcoholitzem. Per tant, treballem sobre vi.”

A més, explica que l’INCAVI estarà amatent a l’evolució que pugui tenir aquest producte al mercat per mirar si es posa a debat dels reglaments de les regions vinícoles catalanes. De tota manera, Elorduy matisa que abans caldrà que l’OIV (Organització Internacional de la Vinya i el Vi) acordi i aprovi les tècniques de desalcoholització i que, tot seguit, la Unió Europea estableixi el mecanisme perquè aquests productes es puguin incorporar als plecs de condicions de les DO.

De fet, Elorduy recorda que el món de la cervesa va tenir una experiència bastant semblant. Hi va haver molta polèmica, i actualment, la cervesa sense alcohol és un producte absolutament normalitzat. Per tant, no descarta que amb el vi pugui passar una cosa semblant.

El cava sense alcohol, inviable

On no és factible de fer la desalcoholització és al cava. L’elaboració amb mètode tradicional amb què es basa la DO Cava –regulada per la UE– implica una primera fermentació a les bótes i una segona fermentació dins l’ampolla, que augmenta la graduació de l’escumós final. Potser es podria provar de fer cava de baixa graduació. Però, actualment, el plec de condicions del Consell Regulador de la DO estableix que la graduació mínima per a ser etiquetat com a DO Cava ha de ser del 10,8%, amb un topall del 12,8%. Ara, fonts de l’ens consultades admeten que el món vinícola és immers en una evolució tecnològica relacionada amb rebaixar el grau d’alcohol i indiquen que pot ser interessant explorar aquesta possibilitat.

Per a l’actual govern de València, format per PP i Vox, la ciutat ja no té nom. O, més exactament, per a ells el nom s’ha transformat en un nyap, aquesta cosa que ara pretenen: nom traduït, barra obliqua, nom amb l’accent canviat (Valencia/Valéncia). A això es dedica aquest govern agafat amb pinces (no oblidem que María José Català és a la batllia per molt poc marge i arran del suport de Vox): a canviar el nom de la ciutat, a castellanitzar-lo.

És obvi, però igualment cal assenyalar-ho: València és una ciutat que ha de fer front a una llarga llista de problemes que els dos anys de gestió de l’actual govern mantingut per un Vox en esperpèntica batalla interna han agreujat. Encapçala la llista el preu de l’habitatge, que es continua apujant i que continua maltractant els veïns, i que els expulsa. De fet, actualment València pateix una silenciosa mutació: cada any, uns quants milers de persones de rendes baixes o mitjanes-baixes, i molt especialment joves, han de cercar pis fora de la ciutat, mentre que, alhora, hi arriben uns quants milers de nous habitants de rendes mitjanes-altes i altes d’origen estranger (aquests, val a dir, no molesten la regidora de Vox imputada per delictes d’odi: per a ella, només els pobres són immigrants). És probable que aquesta mutació silenciosa tingui, també, efectes electorals: el perfil de vot de les persones que se n’han d’anar té ben poc a veure amb el dels qui vénen, cosa que potser explica que el PPox no vegi problema en una immigració que provoca augment de preus. Escric potser i no sé per què.

L’inventari de problemes s’acumula, i el model de ciutat que promou el PPox de María José Català l’agreuja: és la plaga dels apartaments turístics i la desaparició del petit comerç que ens transforma alguns barris en escenaris despersonalitzats per les franquícies; és una ciutat cada vegada més bruta que volen pensada per als cotxes i que reverteix obsessivament l’anterior política de prioritzar vianants, transport públic i bicicletes (és que València té un relleu veritablement amable per a l’ús civilitzat de la bicicleta!); és un consistori que persegueix la llengua pròpia i la fa fora dels espais públics (des del castellà sistemàtic dels ocupants de les institucions en els seus discursos fins al bandejament del valencià als concerts de la Fira de Juliol); és un govern que comparteix amb Mazón la negligència criminal en la seva no-actuació davant els avisos dels meteoròlegs per gota freda el passat 29 d’octubre, i que ha deixat igualment abandonades les víctimes i les pedanies afectades del sud.

En fi.

A què respon, per tant, a quina queixa o demanda, què soluciona la pretensió de canviar el nom a València? Llevat de la dèria antivalenciana de la camarilla de Vox, obsedits a fer-nos desaparèixer la llengua, no hi havia a la ciutat cap queixa ni demanda en aquest sentit. Ni tan sols, per tant, no ho han pogut encabir dins del tòpic (com a tal, sempre genèric i sempre fet servir contra les polítiques de país) aquell que diu “els problemes de la gent”. Però s’hi han dedicat amb fúria. S’hi ha dedicat: la batllessa que pretén projectar una imatge de dona moderna i liberal i blablabla recorre al més suat argumentari fatxa per tal de conflictivitzar artificialment el valencià (sí, supremacisme lingüístic de primer curs: el castellà és normal i el valencià, problema). Perquè ja li va bé i li encaixa; i perquè li alça una cortina de fum propícia que tapa la seva ineficàcia ja comprovada i el descontentament ciutadà, que, tal com indica el darrer baròmetre municipal, és cada vegada més alt; i perquè acontenta els aliats de Vox, que li aproven el pressupost.

La típica, rància, penosa maniobra.

La maniobra, val a dir, ha provocat una reacció unànime en contra des de tots els àmbits acadèmics i culturals i cívics (incloent-hi, és clar, la institució estatutàriament normativa que és l’Acadèmia Valenciana de la Llengua). Per això, l’equip de govern més fatxa que ha patit mai València (i ho escric a consciència, això) ha decidit que el termini d’al·legacions al despropòsit caigui precisament, oh sorpresa, a l’agost. I per això cal que entitats culturals i cíviques i sindicats i partits, i particulars també, presentin al·legacions (ni que sigui adherint-se simplement a l’informe de l’AVL) contra la barrabassada.

En tot l’afer de l’atac al topònim, a més a més, hi ha una qüestió que no sé si tenim prou en compte. Grapegen el nom de València, i el problematitzen, com fan sempre, i en aquest cas han trobat el col·laborador necessari (l’ego ressentit del personatge ja ha quedat ben retratat, no m’hi estendré) per poder dir que li canviaran l’accent (escric “per poder dir” perquè ja veurem si ho fan o no, això de l’accent, si, finalment, cometent una il·legalitat manifesta, se salten l’informe preceptiu de l’AVL). Però el fet és que, mentrestant, no parem atenció a l’altra part del nyap, la que sempre col·loquen primera i que volen única, que és la que no en du cap, d’accent, perquè han castellanitzat. Aquest és sempre l’objectiu real de l’extrema dreta espanyolista (quantes redundàncies) quan alça les banderoles del “valenciano auténtico”: reduir-ho tot al castellà.

A més a més de corruptes i antiintel·lectuals i racistes i degradadors de tot el que és públic i negacionistes de la ciència i classistes i de segur que em deixo coses… són antivalencians. Ser antivalencià forma part del paquet d’aquesta camarilla reaccionària que ens vol reduir el país a la seva condició, que ens el vol desfer.

I sí, és important que no se’n surtin. Aquesta obvietat que no hem de perdre mai de vista. Ens hi juguem el nom i, amb ell, tota una concepció de la ciutat i de la política.

 

Arriba el primer cap de setmana d’agost i això és sinònim de començament de vacances per a molta gent. Aquest cap de setmana, coincideixen actes per a tots els gusts: concerts, festivals, festes majors i molts més. Tot seguit, us n’oferim una selecció:

Retaule de Sant Ermengol a la Seu d’Urgell

D’ençà de 1957, durant la primera quinzena del mes d’agost, un grup d’actors amateurs urgellencs representen l’espectacle teatral del Retaule de Sant Ermengol al claustre de la catedral de la Seu d’Urgell. L’obra escenifica alguns episodis de la vida de Sant Ermengol, el bisbe de la Seu d’Urgell entre els anys 1010 i 1035, i un personatge de la història del país durant el segle XI. Enguany, la representació es farà del 1r al 9 d’agost i les entrades ja es poden adquirir.

Vegeu-ne més informació i entrades.

In-FCTA – Festival de Cinema de la Terra Alta a Bot

D’ençà que el 2017 el van crear l’actor Ivan Massagué i el col·lectiu Sorolla’t, l’In‑FCTA s’ha consolidat com el festival de cinema independent i rural de referència al país. Del 3 al 9 d’agost, els carrers, les placetes, els cellers i fins i tot les vinyes de Bot (Terra Alta) es converteixen en sales de cinema on es projecten curtmetratges. A més, el festival ofereix tallers, concerts, exposicions i més activitats gastronòmiques i artístiques obertes al públic.

Vegeu-ne més informació i acreditacions.

Al·lèrgiques al Pol·len i Julieta a la Festa Major d’Andorra la Vella

De divendres a dilluns, Andorra la Vella fa la festa major. Enguany, entre molts més actes artístics de cultura popular, destaquen els concerts dels Catarres divendres a la plaça de Guillemó i, sobretot, les actuacions d’Al·lèrgiques al Pol·len i Julieta dissabte al mateix lloc. Tots els concerts són de franc.

Consulteu el programa complet.

Els Catarres: “Les festes majors ens han donat la vida”

Festes de la Patrona a Pollença

Durant tota la setmana, Pollença (Mallorca) s’omple d’alegria i festa durant les Festes de la Patrona. Ara, el plat fort és dissabte, coincidint amb el dia de la Mare de Déu dels Àngels, patrona del municipi. Entre els actes més destacats hi ha l’alborada, una peça tradicional que serveix per a començar la jornada. Un altre dels moments destacats és el ball de la dama i els cossiers i, finalment, el simulacre de moros i cristians, que s’ha consolidat com l’acte més emblemàtic i significatiu de la Patrona. Commemora la victòria dels pollencins contra els corsaris (moros) de Dragut el segle XVI.

Consulteu el programa complet.

Festival Microclima a Camprodon

De divendres a diumeneg, el parc de la Mare de la Font serà la seu del nou Festival Microclima, en què actuaran noms tan destacats com ara Albert Pla, Maria Jaume, Quimi Portet, la Ludwig Band i Dan Peralbo i el Comboi. Aquesta nova cita de concerts a l’aire lliure neix de la fusió dels festivals Microclima i Macroclima. A més, el 4 d’agost es farà el Microclima en Família, en què actuarà la banda de música familiar el Pot Petit.

Vegeu-ne més informació i entrades.

Maria Jaume: “A Mallorca no hi ha una indústria musical prou forta”

Festival Internacional de Música Antiga i Barroca de Peníscola

El certamen arriba a la trentena convertit en una cita ineludible al calendari de festivals europeus de música anterior al 1800, amb una proposta que combina figures nacionals i internacionals. El festival va començar el 24 de juliol i s’allargarà fins aquest diumenge. Els concerts es fan a l’aire lliure al pati d’armes del castell, al saló gòtic o, segons la temàtica, a l’església gòtica de Santa Maria. En un ampli programa d’actuacions, destaca l’espectacle Les altres estacions de Vivaldi, d’Ensemble Contratemps, dissabte a les 22.30, i també el castell de focs artificials de clausura diumenge a les 23.59 a la platja Nord, que celebrarà el trentè aniversari de la cita i anirà a càrrec de la pirotècnia Tomás de Benicarló.

Vegeu-ne més informació i entrades.

La Reserva Federal dels Estats Units (Fed) ha decidit de mantenir per cinquena vegada els tipus d’interès en el rang objectiu del 4,25% al 4,50%. Aquesta pausa segueix les ja decretades al gener, març, maig i juny, i les tres baixades consecutives començades el setembre del 2024, quan es va retallar el preu dels diners per primera vegada d’ençà del març del 2020.

“Encara que les fluctuacions en les exportacions netes continuïn alterant les dades, els indicadors recents suggereixen que el creixement de l’activitat econòmica es va moderar en la primera meitat de l’any. La taxa de desocupació continua essent baixa i les condicions del mercat laboral es mantenen sòlides. La inflació continua essent elevada”, ha resumit la Fed.

Els Mossos d’Esquadra investiguen un atac amb objectes incendiaris contra un centre de menors de Vallirana (Baix Llobregat), ocorregut ahir a la matinada. Tal com ha informat El País, uns objectes incendiaris van ser llançats contra un vehicle aparcat davant el centre i, com a conseqüència, part de la façana de l’edifici va ser cremada. No hi va haver ferits arran de l’incident, i la investigació continua oberta.

L’ajuntament ha expressat el seu “màxim rebuig i condemna” a l’atac i ha remarcat que havia estat en contacte amb el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, i amb les conselleres d’Interior, Núria Parlon, i de Drets Socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo. A més, s’han posat en contacte amb la direcció del centre i l’associació de veïns del barri, i s’ha fet una reunió amb els portaveus dels diferents grups municipals. El consistori ha fet una crida a mantenir la calma i el respecte.

L’Ajuntament de Mequinensa ha engegat el programa “Sirgant Moncada”, una nova iniciativa educativa i cultural destinada a fomentar l’ús del català als centres escolars del municipi. El projecte s’inspira en l’obra més emblemàtica de l’escriptor local Jesús Moncada, Camí de sirga, peça clau de la narrativa contemporània catalana.

“Tal com els sirgadors estiraven amb esforç els llaüts per remuntar l’Ebre, aquest programa simbolitza aquell mateix impuls col·lectiu cap a la defensa d’una part fonamental del nostre patrimoni i la nostra identitat: la nostra llengua materna”, ha explicat el regidor de Cultura i Patrimoni, Darío Vidallet.

Resposta local a una absència autonòmica

“Sirgant Moncada” neix com a resposta a la no-convocatòria, per part del govern d’Aragó, del programa autonòmic “Jesús Moncada” per al curs 2024-2025. Aquesta iniciativa donava suport a activitats culturals en català i a recursos per reforçar l’aprenentatge de l’idioma a les escoles de la Franja.

Arran d’aquesta absència, l’ajuntament ha decidit d’assumir directament la tasca, creant un pla propi amb una dotació de 3.000 euros, la mateixa que es destinava fins ara al premi d’investigació Jesús Moncada, que s’ha suspès per concentrar esforços en accions a l’aula.

Un programa transversal i obert a tota la comunitat educativa

El programa inclou els quatre centres educatius del municipi: l’Escola Infantil Municipal la Ruella; el CEIP María Quintana; l’IES Joaquín Torres; i el Centre de Formació Professional Santa Agatoclia.

Cada centre farà almenys una activitat anual en català, finançada íntegrament pel consistori. Per facilitar la selecció, s’ha elaborat un catàleg d’activitats culturals, ja enviat als centres, i obert a noves propostes de professionals, companyies o col·lectius.

La primera activitat es farà demà a les piscines municipals, i serà dirigida als infants de zero a tres anys de la Ruella. Serà una sessió de contacontes en català a càrrec de Ruskus Putruskus, artista especialitzat en narració per a la primera infància, que presentarà l’espectacle Animalets, protagonitzat per una granja màgica i quatre animals molt especials.

a càrrec de Sandra Rossi (Argentina) - Lloc: Biblioplatja

The Washington Post · Annabelle Timsit, Amaya Verde i Ben Noll

El terratrèmol que ha sacsat la península russa de Kamtxatka aquesta matinada –i que ha obligat a fer evacuacions en massa i activar alertes de tsunami del Japó a Hawaii– es troba entre els sismes més potents que s’han registrat mai.

Segons dades del Servei Geològic dels Estats Units, el terratrèmol –registrat davant de la costa de Kamtxatka i d’una magnitud de 8,8 a l’escala de Richter– és el sisè sisme més fort registrat mai.

Les dades –que són preliminars i podrien ser revisades més endavant– situen el sisme al mateix nivell que dos dels terratrèmols més forts de la història, que també assoliren una magnitud de 8,8 a l’escala de Richter: el del 2010 a Xile i el del 1906 a l’Equador i Colòmbia.

L’abast definitiu dels danys causats pel terratrèmol trigarà setmanes a determinar-se, o potser mesos. Tot i que ha tingut lloc prop de l’Extrem Orient Rus, una zona molt poc poblada, el terratrèmol ha deixat danys materials importants i uns quants ferits. Ara per ara, les autoritats russes no han informat de víctimes mortals.

Els terratrèmols més potents de la història han afectat països com Xile, els Estats Units, el Japó, Indonèsia i Kamtxatka mateixa, sovint amb resultats devastadors.

Terratrèmol a Bío Bío, Xile (1960): magnitud 9,5

El terratrèmol més fort registrat mai, amb una magnitud de 9,5, tingué lloc a Bío Bío (Xile) l’any 1960, i deixà múltiples rèpliques i un tsunami de gran potència. L’Administració Nacional dels Oceans i de l’Atmosfera dels Estats Units (NOAA) calcula que entre 490 i 5.700 persones moriren a Xile a causa del sisme i el tsunami posterior, que també deixà 61 morts a Hawaii, 21 a les Filipines i 122 al Japó. Els danys materials i les repercussions econòmiques del sisme, més conegut com a Gran Terratrèmol de Xile o Terratrèmol de Valdivia, van ser enormes.

Un home camina per un carrer de la ciutat Valdivia, a Xile, poc després del terratrèmol del 1960 (fotografia: NGDC/Wikimedia Commons). Terratrèmol a l’estret del Príncep Guillem, Alaska (1964): magnitud 9,2

L’any 1964, un terratrèmol de magnitud 9,2 va sacsar l’estret del Príncep Guillem, a l’estat nord-americà d’Alaska. Fou el segon terratrèmol més fort registrat mai, i el més intens de la història dels Estats Units. El sisme, més conegut com el Gran Terratrèmol d’Alaska, desencadenà un seguit de tsunamis i rèpliques que, durant les setmanes posteriors, deixaren 139 morts i grans danys materials. El president dels Estats Units aleshores, Lyndon B. Johnson, declarà Alaska zona catastròfica arran del terratrèmol.

Vista de la Quarta Avinguda de la ciutat d’Anchorage, a Alaska, poc després del terratrèmol del 1964 (fotografia: Exèrcit dels Estats Units/Wikimedia Commons). Terratrèmol a Sumatra, Indonèsia (2004): magnitud 9,1

El terratrèmol de magnitud 9,1 registrat a Sumatra (Indonèsia) l’any 2004 roman com un dels desastres naturals més mortífers de la història. El sisme desencadenà un tsunami que brindà onades de 30 metres a les costes de països com Indonèsia, Tailàndia i Sri Lanka. Unes 230.000 persones van ser declarades mortes o desaparegudes, i centenars de milers van haver-se de desplaçar. Les pèrdues materials totals estimades a la regió ascendiren als 10.000 milions de dòlars.

Vista aèria d’un poble de l’illa de Sumatra, a Indonèsia, completament inundat pel pas del tsunami del 2004 (fotografia: Marina dels Estats Units/Wikimedia Commons). Terratrèmol a Tohoku, Japó (2011): magnitud 9,1

El terratrèmol de magnitud 9,1 que sacsà Tohoku (Japó) l’any 2011 és més recordat per haver desencadenat el mortífer tsunami que inutilitzà tres reactors de la central nuclear de Fukushima Dai-ichi. El desastre nuclear de Fukushima acabà causant unes 18.000 morts i uns 6.000 ferits, pel cap baix, i també desenes de milers de desplaçats. La catàstrofe continua gravada a la memòria de molts japonesos.

En un primer moment, la magnitud del terratrèmol se situà en un 8,9 a l’escala de Richter. Posteriorment, la magnitud del sisme es revisà i fou augmentada a un 9,1, cosa que demostra que les xifres de magnitud són susceptibles de ser revisades.

Vista del tsunami del 2011 en l’arribada a Miyako, al Japó (fotografia: Efe). Terratrèmol a Kamtxatka, Rússia (1952): magnitud 9

Abans del terratrèmol d’aquesta matinada, la península de Kamtxatka ja havia estat l’epicentre d’un altre gran terratrèmol. Va ser el 1952, quan un terratrèmol de magnitud 9,0 causà greus danys a Hawaii i altres punts del Pacífic. Segons la NOAA, el sisme desencadenà un tsunami que brindà onades de fins a 7 metres a la costa de Kamtxatka i les illes Kurils, que es troben a l’estret que connecta la península amb l’illa de Hokkaido, al nord del Japó.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Els boscs europeus han perdut capacitat per a absorbir CO₂ de l’atmosfera i mantenir-lo segrestat en forma de carboni al tronc, les fulles, les arrels o el sòl. Aquesta és la conclusió principal d’un estudi publicat a la revista Nature i encapçalat per un investigador del Joint Research Centre, amb participació del CREAF i del CSIC.

Entre el 1990 i el 2022, els boscs han arribat a absorbir prop del 10% de les emissions generades per l’activitat humana, però aquesta capacitat és en clar declivi, cosa que posa en risc els objectius climàtics marcats per la Unió Europea.

Els autors de l’estudi expliquen que hi ha uns quants factors darrere aquest canvi. Destaquen la intensificació de la tala de fusta i l’augment de pertorbacions naturals, com ara incendis i tempestes. També posen l’accent en el fet que l’expansió forestal ja no és tan ràpida com abans i hi ha menys repoblacions, fet que contribueix a la reducció de la capacitat d’absorció. L’envelliment dels boscs també hi influeix, perquè redueix la capacitat de creixement i d’absorció de carboni, i hi afegeixen els episodis extrems de calor i sequera, que disminueixen la fotosíntesi i la productivitat dels arbres.

Segons que diuen, aquests impactes poden tenir efectes persistents durant anys, debilitar els boscs i augmentar la mortalitat forestal i la pèrdua de capacitat de segrest de carboni. Per fer-hi front, els investigadors adverteixen que cal millorar el monitoratge forestal a escala europea i disposar de dades robustes, contínues i harmonitzades sobre l’estat dels boscs, la seva salut i els diferents compartiments de carboni, inclòs el sòl forestal.

També defensen la necessitat d’una transformació profunda en la manera de gestionar els boscs europeus. Segons que remarquen, cal perseguir uns altres objectius més enllà de la producció de fusta i trobar un equilibri entre les activitats productives, com ara la tala, i la conservació dels hàbitats naturals. L’estudi proposa models de gestió basats en la ciència que combinin boscos de diferents edats i graus de protecció, alternant zones destinades a la producció sostenible amb àrees reservades a la conservació estricta. Diuen que aquesta diversificació ajuda a protegir la biodiversitat i a mantenir el carboni emmagatzemat en diversos compartiments, com ara la fusta viva, la fusta morta i el sòl.

En relació amb la reforestació, l’estudi alerta que caldrà delimitar més bé les zones on es poden plantar arbres a la Unió Europea, atès que la manca d’aigua condicionarà el futur de les noves masses forestals. Per això, consideren que la reforestació només serà viable en indrets molt concrets i amb condicions climàtiques favorables.

Segons l’inventari europeu d’embornals de carboni del sòl forestal, les zones humides i les terres agrícoles, el dipòsit de carboni forestal a Europa ha passat de 457 milions de tones de CO₂ equivalent absorbides cada any entre el 2010 i el 2014, a 332 milions de tones absorbides cada any entre el 2020 i el 2022. És a dir, una reducció de gairebé un terç en tan sols una dècada.