El consell de ministres francès ha aprovat avui el projecte de llei de reforma constitucional que ha de permetre d’atorgar un estatus d’autonomia a Còrsega. El text es presentarà al senat a l’octubre i forma part del procés iniciat el 2022 arran de la mort d’Yvan Colonna a la presó. Segons el ministre d’Ordenació Regional, François Rebsamen, es tracta d’un “text de compromís” que manté la paraula de l’estat amb les autoritats corses.

La gran qüestió era si el govern seguiria les recomanacions del Consell d’Estat francès, que instava a eliminar a noció de “comunitat” corsa, així com la referència a la seva “connexió única” amb la terra.  També va rebutjar la idea d’un poder legislatiu autònom per a la Col·lectivitat de Còrsega.  “No he ignorat les recomanacions del Consell d’Estat“, ha assegurat Rabsamen, però ha defensat que aquestes propostes s’apartaven del discurs del president francès, Emmanuel Macron, i del que havien pactat amb els representants de l’illa: “Hem optat per no modificar el text abans de passar-lo pel parlament. Seran els diputats i senadors qui hi facin les esmenes que considerin.”

El procés institucional per a la validació de la reforma és exigent: el text haurà de ser aprovat en els mateixos termes per l’Assemblea francesa i pel senat, i després ratificat pel congrés amb una majoria de tres cinquenes parts. Aquest tràmit obre un període d’incertesa política, especialment tenint en compte l’oposició frontal de la dreta senatorial.

El sobiranisme cors ha rebut el text amb fredor, tot considerant que no dóna resposta a les aspiracions històriques del país, ja que no fa referència a bona part de les demandes corses, com ara el concepte de poble cors, ni al reconeixement del cors com a llengua pròpia, ni a la instauració d’un estatus de resident per protegir l’accés a l’habitatge. Ara la batalla política es trasllada al parlament, on es debatran les línies vermelles de l’estat francès i la capacitat de la classe política corsa de mantenir la pressió negociadora.

Un terratrèmol de magnitud 8,8 a l’escala de Richter ha sacsat la costa de Kamtxatka, a l’extrem oriental de Rússia, i ha activat alertes de tsunami a bona part del Pacífic nord.

[VÍDEO] Les primeres imatges del tsunami arribant a la costa de l’extrem oriental de Rússia

A Rússia s’ha decretat l’estat d’emergència. Allà, les onades han arribat als cinc metres i han causat estralls. El governador del territori de Kamtxatka, Vladímir Solodov, ha explicat que el sisme havia estat una prova seriosa per a tothom i ha confirmat que s’havia declarat una amenaça de tsunami. “Demano que ningú no s’acosti a la costa en les zones de risc i que escolti els avisos per megafonia”, ha dit en un missatge a Telegram. També ha fet una crida a la població a mantenir la calma.

Alertes de tsunami

El terratrèmol ha obligat les administracions a activar alertes de tsunami a bona part del Pacífic nord. L’alarma afecta la costa oest dels Estats Units i el litoral rus del Pacífic. A més d‘Alaska.

A banda, s’han emès advertiments per al Japó, les Galápagos (Equador), el Perú, Xile, Mèxic, Papua, la Xina i Nova Zelanda.

Aquests són els detalls de les alertes emeses a cada territori:

Rússia: S’hi ha decretat l’estat d’emergència. Les onades han arribat als cinc metres i han causat estralls.

Estats Units: A Alaska s’ha activat l’alerta per tsunami. La costa oest és sota vigilància especial i es fan avisos amb altaveus a la població perquè les onades arribaran de matinada.

Japó: Avís d’evacuació a les regions de Hokkaido i Tohoku. A més, la companyia elèctrica de Tòquio ha informat que ha evacuat tots els treballadors de la central de Fukushima.

Galápagos (Equador): S’hi ha suspès l’activitat marítima i s’ha demanat a la població que no s’acosti a la zona de costes. A l’Equador continental només s’ha aplicat el protocol de vigilància.

Colòmbia: Els residents de Chocó i Nariño, a la costa oriental de Colòmbia, han rebut una alerta per evacuar les platges i les zones costaneres.

Papua: L’Agència de Gestió de Desastres de la ciutat de Jayapura ha fet una crida urgent als residents de les zones costaneres perquè s’evacuïn cap a terrenys elevats.

Perú: S’ha activat l’alerta per possible tsunami a tot el litoral del país.

Xile: S’ha activat l’alerta per tsunami a les regions d’Atacama, Coquimbo i Valparaíso. A Arica i Parinacota, Tarapacá, Antofagasta, O’Higgins, Maule, Ñuble, Biobío, la Araucanía, Los Ríos, Los Lagos, Aysén i Magallanes s’ha activat l’estat de precaució. El president, Gabriel Boric, ha advertit a la població de les regions en alerta que es preparin per a una possible evacuació.

Mèxic: S’ha activat una alerta a tot el litoral del Pacífic. Això afecta les regions de Baixa Califòrnia, Sinaloa, Jalisco, Colima, Nayarit, Michoacan, Guerrero, Oaxaca i Chiapas.

Xina: S’ha activat l’alerta groga –la segona més dèbil– a tota la costa est del país.

Nova Zelanda: L’agència d’emergències de Nova Zelanda ha emès un avís de baixa intensitat per als residents de totes les zones costaneres.

Polinèsia Francesa: S’ha activat l’alerta a l’arxipièlag de illes Marqueses.

El primer impacte del tsunami causat pel fort terratrèmol que hi ha hagut avui a la costa de Kamtxatka, a l’extrem oriental de Rússia –de 8,8 a l’escala de Richter– ha tingut lloc a la zona més pròxima al sisme. Les onades han arribat als cinc metres i han causat estralls. De fet, el batlle del districte septentrional de les illes Kurils ha dit que tothom havia estat evacuat arran del tsunami, que ha causat inundacions i ha arrossegat edificis. Precisament, de les illes Kurils arriben les primeres imatges de l’arribada de l’onada del tsunami. 

 

A video shows the tsunami already reaching Petropavlovsk-Kamchatsky, Kamchatka, Russia, following the massive earthquake pic.twitter.com/G3mLFUk5dn

— Faytuks Network (@FaytuksNetwork) July 30, 2025

New drone footage from the tsunami-hit Russian town of Severo-Kurilsk as floodwaters began to recede this afternoon. pic.twitter.com/3KVNrda2BK

— OSINTtechnical (@Osinttechnical) July 30, 2025

S’han activat alertes de tsunami a bona part del Pacífic nord, incloent-hi Alaska, Hawaii i Guam. També s’han emès advertiments per al Japó, les Filipines, les Galápagos (Equador), el Perú, la Xina, la costa oest dels EUA i el litoral rus del Pacífic.

El món de les lletres asturianes ha perdut una de les seves figures més destacades. Xuan Bello, escriptor, poeta i assagista, s’ha mort de manera inesperada a seixanta anys, després d’ingressar d’urgència a l’Hospital Universitari Central d’Astúries per un aneurisma aòrtic.

L’Academia de la Llingua Asturiana llamenta tener que confirmar la muerte de Xuan Bello, miembru correspondiente d’esta institución y Premiu Nacional de Lliteratura Asturiana. El so llabor foi inmensu y nunca va escaecese. Queremos acompañar a la familia nesti momentu murniu. pic.twitter.com/iEMH41nKdD

— Academia de la Llingua Asturiana (@ALLA_ast) July 29, 2025

Bello era una de les veus més reconegudes i influents de la literatura en asturià. Amb una obra rica i diversa, va contribuir de manera decisiva a la normalització i la dignificació de l’asturià. La seva trajectòria literària va començar molt aviat: a només setze anys va publicar Nel cuartu mariellu, un primer llibre de poemes que ja mostrava el seu compromís amb la llengua —en va defensar amb fermesa l’oficialitat i el reconeixement institucional– i la cultura del país.

Al llarg de les dècades, va bastir una obra sòlida, amb títols com El llibru vieyu, Los caminos secretos i, sobretot, Hestoria universal de Paniceiros, que el 2003 el va consolidar com un autor de referència i li va valdre el premi Ramón González de la Serna. La seva mirada literària, profundament arrelada a la memòria, als paisatges i a les petites històries de la vida quotidiana, va captivar tant lectors com crítics.

Bello era també un divulgador cultural actiu: col·laborava regularment amb la ràdio i la televisió públiques asturianes i presentava el programa Clave de fondo. La seva mort ha commocionat la societat asturiana. L’Acadèmia de la Llengua Asturiana, de la qual era membre, ha recordat el seu paper fonamental en la construcció d’una literatura asturiana moderna, lliure i reconeguda.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

Un terratrèmol de magnitud 8,8 a l’escala de Richter –és el sisè més potent d’ençà que hi ha registres– ha sacsejat la costa de Kamtxatka, a l’extrem oriental de Rússia, i ha activat alertes de tsunami a bona part del Pacífic. En algunes zones, com ara Hawaii, Japó –es mantenen a les regions de Hokkaido i Tohoku— i Filipines ja les han rebaixat.

Poc després de les vuit del matí, les onades han arribat a l’arxipèlag de Hawaii, on se n’han registrat algunes de gairebé dos metres i s’han tancat tots els ports. També s’han tancat els aeroports —ara ja reoberts– i s’han redirigit els vols. Les autoritats han demanat a la població que anés a zones altes. La costa oest dels EUA continua en vigilància especial i es fan avisos amb altaveus a la població.

Marina Del Rey, CA

Tsunami Advisory Notice @FoxNews @KTLA @NWSLosAngeles pic.twitter.com/MDlpsxLfxn

— Brady Rodriguez (@Brod4444) July 30, 2025

A Rússia s’ha decretat l’estat d’emergència. Allà, les onades han arribat als cinc metres i han causat estralls. De fet, el batlle del districte septentrional de les illes Kurils ha dit que tothom havia estat evacuat arran del tsunami, que ha causat inundacions i ha arrossegat edificis. A la regió de Sakhalin ha afectat la xarxa elèctrica i hi ha talls de subministrament.

New drone footage from the tsunami-hit Russian town of Severo-Kurilsk as floodwaters began to recede this afternoon. pic.twitter.com/3KVNrda2BK

— OSINTtechnical (@Osinttechnical) July 30, 2025

Al Japó, l’Agència de Gestió d’Incendis i Desastres ha informat que no s’han notificat danys, ni ferits. Tanmateix, les autoritats han emès un avís d’evacuació per a gairebé dos milions de persones. L’alerta per tsunami es manté a les regions d’Hokkaidō i Tōhoku. La companyia elèctrica de Tòquio ha informat que ha evacuat tots els treballadors de la central de Fukushima, tot i que no s’han registrat anomalies.

Consulteu tota la informació en directe

El Barça ha comunicat que els dos partits que restaven de la ronda asiàtica s’emetrien en obert pel seu canal oficial de YouTube de franc. Solament hi haurà una excepció, per als afeccionats de Corea del Sud, on els drets ja s’havien venut a les televisions del país.

El club ha pres aquesta decisió després dels problemes que va tenir diumenge per emetre el partit contra el Vissel Kobe. Molts afeccionats, malgrat haver pagat, van tenir dificultats per a accedir a la plataforma Culers Prèmium. De fet, arran d’aquestes dificultats, el Barça va decidir d’emetre la segona part del partit en obert a YouTube perquè tothom hi tingués accés. En aquell moment, el club va explicar els problemes per un atac en massa per robar-los el senyal i emetre’l en plataformes pirates.

En el comunicat, el Barça diu que malgrat que havia contractat uns serveis externs per oferir els tres partits de la ronda asiàtica, i que disposaven de totes les garanties perquè els seguidors ho poguessin veure, no va ser possible per causes alienes al club. “Davant d’aquesta situació, el Barça no vol assumir d’ara endavant cap més risc per als aficionats, i per aquest motiu, oferirà els dos partits que queden en obert i sense cap pagament per als usuaris.” Diuen que volen garantir que no hi torni a haver els mateixos inconvenients.

A més, el club demana disculpes per les molèsties i diu que compensarà els afeccionats que van pagar i no van poder veure el partit contra el Vissel Kobe.

Quins partits són?

És el partit de demà, dia 31, que juga contra el Seül, i el de dilluns que ve, dia 4 d’agost, contra el Daegu. Tots dos partits començaran a les 13.00, hora catalana.

Nou mesos després, Catarroja fou ahir l’epicentre de les protestes contra la gestió de la gota freda del 29 d’octubre de 2024. Dos-cents setanta-quatre dies en què milers de persones han sortit als carrers mes rere mes per exigir la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón, assenyalat com a màxim responsable de la tragèdia. Aquesta novena manifestació, que ha començat al parc de les Barraques amb la plantada d’una olivera, ha tingut un component més especial perquè era la primera mobilització a la zona zero. Els carrers de Catarroja han estat envaïts pels manifestants, que han mostrat una setmana més la seva repulsa cap al govern valencià i els dubtes sobre una reconstrucció que va més enllà de les coses materials.

Aquest recull fotogràfic mira de donar més protagonisme, si és possible, als manifestants d’aquesta mobilització que recorregué els carrers de Catarroja i donar-los la possibilitat de plasmar en paper els seus records, opinions o reflexions al voltant d’allò que va passar durant la riuada i els mesos posteriors. Amb aquests texts, qui parla als lectors són directament aquells que, d’una manera més pròxima o menys, van patir amb la riuada i ara tornen a sortir als carrers per exigir justícia.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat que concedeix a Rússia un termini de deu dies, a comptar d’avui, per acordar un alto-el-foc amb Ucraïna. En cas contrari, ha advertit que imposarà aranzels del 100% tant a Rússia com als seus socis comercials. “Deu dies d’ençà d’avui. Després posarem aranzels (…). No sé si afectarà Rússia, perquè segurament [el president rus, Vladímir Putin] voldrà continuar amb la guerra, però nosaltres posarem gravàmens”, ha declarat a la premsa de l’‘Air Force One’ estant.

Trump ja havia anunciat ahir que avançaria la data límit de cinquanta dies que havia donat a Moscou –prevista inicialment per al 2 de setembre– arran de la intensificació dels atacs russos contra ciutats ucraïneses. Després de conèixer-se el nou termini, el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha elogiat “la postura clara i la determinació” de Trump. En canvi, el Kremlin s’ha limitat a “prendre’n nota”. L’ex-president rus Dimitri Medvédev, actual vice-president del Consell de Seguretat de Rússia, ha considerat que es tracta “d’una amenaça i un pas cap a la guerra”.

L’any 2024, la ciutat de Benidorm, a la Marina Baixa, va rebre 2.829.531 visitants, un 2,9% més que l’any anterior. La xifra de pernoctacions s’enfila a 15.460.265, entre les quals, 11,5 milions corresponen a hotels. La seva silueta urbana, feta d’insòlits gratacels que s’eleven arran de mar, en una decidida opció per a créixer en altura i esponjar l’espai urbà, ha estat lloada per arquitectes i urbanistes, però la seva dependència i saturació turística també l’ha convertida en un símbol d’una certa coentor. Sigui com sigui, la història turística de Benidorm té una data, el 1926, quan Pedro Cortés Barceló inaugura el seu hotel Bilbaíno, el pioner del centenar llarg d’establiments oberts avui dia. Abans d’aquesta inauguració, la petita població pesquera tenia una certa població d’estiuejants –un dels més il·lustres, el qui seria president de la I República espanyola, Emilio Castelar–, que havia fet que l’any 1893 obrís el gran establiment de banys de mar que portava en nom de la Mare de Déu del Sofratge, patrona de la vila. L’any 1895, l’Associació de la Premsa de Madrid hi havia portat una colla de reporters associats. Però els forasters que s’hi acostaven eren en bona part alcoians que s’hostatjaven en cases d’estiueigs o llogaven habitacions en cases particulars. Històricament, hi havia un vell hostal on s’estaven els pescadors que venien a fer temporades. Però, en aquell moment, més que importar, aquella Benidorm exportava mà d’obra, especialment gent de mar experimentada en l’art de pesca com l’almadrava, que s’establien a l’Ametlla de Mar o la Barceloneta. També hi havia qui s’enrolava cap a Cuba, a procurar-se la fortuna, o en els mercants de la Companyia Transatlàntica o Transmediterrània.

Pedro Cortés, fundador de l’Hotel Bilbaíno, amb la tartana que feia servir per portar els clients de l’estació a l’hotel.

No va ser el cas de Cortés, que a setze anys va començar a navegar en vaixells de companyies basques. Com a majordom, viatjà a bord dels vapors Noviembre, de la Compañía Bilbaína de Navegación, enfonsat el 1917 quan tornava de Nova York, i el Júpiter, de la Naviera Marítima Unión. De la seva etapa a mar li restà el renom de Pedro el Bilbaíno. Gènova, Buenos Aires, Cardiff, Rotterdam, La Plata o Orà són alguns dels ports que conegué en les seves travesses marítimes, en les quals s’encarregà de la intendència dels vaixells. Casat per poders amb la seva cosina germana Angelina Zaragoza Barceló, mentre ell estava embarcat ella s’encarregava d’invertir allò que guanyava ell en l’adquisició de béns immobiliaris, que amb els anys del turisme es revalorarien d’una manera exponencial. Entretant, en una estada a Valparaíso, a Xile, seduït per les platges, però enyorat del seu poble, Cortés té la idea d’obrir un hotel. Una idea que molts dels convilatans tindran per poc més que una atzagaiada.

El somni d’un home de mar

L’hotel, que s’havia començat a construir davant la platja de Llevant quan Cortés encara era a mar, va inaugurar-se oficialment el 1926, aviat farà un segle, tot i que potser d’abans ja acollia alguns hostes. El seu nom serà el del renom del seu amo, Bilbaíno, tot i que a Benidorm fos, sense més atributs, la Fonda. Tot i apòcrif, el vincle amb el País Basc no serà debades, perquè potser atrets pel gentilici, serà durant anys el predilecte per als turistes bascs. Molts dels quals es pensaven que l’amo era un paisà seu, quan en realitat era un benidormer de soca-rel. El vincle s’intensificaria als anys cinquanta, quan en una acció promocional de l’incipient turisme a la ciutat, un centenar llarg de parelles de Bilbao serien convidades a visitar Benidorm, per mitjà dels consistoris respectius i l’antiga Caixa d’Estalvis de Biscaia. El carrer de Sant Domènec, per exemple, és avui una via on els seus pintxos rivalitzen amb els de la part vella de Sant Sebastià.

El Bilbaíno va ostentar durant uns pocs anys la categoria d’únic establiment amb la categoria d’hotel de Benidorm. Constava d’una planta baixa, on s’ubicava el menjador i la cuina, i tres plantes: dues de destinades als hostes i una al personal i servei. Més endavant s’hi afegiren les balconades que hi donaven el seu particular i elegant caràcter, i una marquesina sobre la sorra de la platja, on se servien begudes i s’organitzaven concerts i balls. L’any 1931 s’alçava el Levante, seguint-ne l’empremta. I tres anys després, a la platja de Ponent, el Marconi, fundat per un altre home fet a la mar, Miquel Barceló, oficial radiotelegrafista del vaixell Magallanes de la Companyia Transatlàntica, que recordava amb aquell nom tant l’inventor italià com l’aparell que usava quan estava embarcat. Els anys trenta són anys daurats, coincidint amb l’inici d’un incipient turisme, amb la creació l’any 1936 d’una pionera Junta Local de Turisme. Però tot s’esfondrà amb la guerra del 1936-1939, quan a l’hotel resten refugiats un grup d’estiuejants que no poden tornar als seus llocs d’origen. Després del conflicte, rebrà un hoste il·lustre: el cantant mexicà Jorge Negrete.

El Benidorm d’Estellés

L’any 1944, l’antic majordom esdevingut hoteler Pedro Cortés va formar part de la comissió organitzadora dels primers Jocs Florals de Benidorm. Un dels assistents a aquell primer any del certamen literari, llavors exclusivament en castellà, va ser un jove Vicent Andrés Estellés, que hi guanyaria dos premis, l’un dedicat a Sant Jaume i l’altre a temes mariners. Tenia vint anys, estudiava a Madrid, a l’Escola Oficial de Periodisme, i havia publicat els primers texts a La Jornada. Durant aquells dies d’agost del 1944, mentre París s’alliberava dels nazis, Estellés s’allotjava no pas al Bilbaíno, sinó a l’hotel Ronda. El 20 d’agost, en els actes de cloenda, s’estrenaria l’himne de Benidorm, composició de Joaquim Belda, amb lletra del rector Adrià Ramírez, estrenat pel baríton català Emili Sagi Barba, establert a Polop de la Marina. Els records de Benidorm del poeta de Burjassot, però, serien d’una altra mena. Perquè en aquella estada, aquell noiet amb ulleres, hi descobriria l’amor amb una jove “bruna i esvelta”, que evocaria en els deu sonets que porten per títol, justament, “Benidorm, 1944”. Anys després, amb el pseudònim Roc, escrivia a Las Provincias:

Bon Dia!

—Jo recorde un Benidorm
llunyà, pacífic, tranquil:
eren tranquils els crepuscles
i eren tranquils els matins;
és un Benidorm remot,
de cel ample i aclarit,
de tertúlies apacibles
mentre arribava la nit.
A migdia, jo recorde
roques d’un sol decidit.
Recorde reixes ventrudes,
la remor d’un mar antic.
El pintor Paco Lozano
deuria anar per allí.
—Benidorm ha canviat;
i encara té el seu encís.
—Retrobe en Gabriel Miró
aquell Benidorm tranquil…

I tant, si havia canviat Benidorm! Entre el 1953 i el 1964, es construeixen una quarantena d’hotels nous, fins a arribar a la xifra de seixanta establiments hotelers. Benidorm optava decididament per ser un destí turístic, encara que per això s’hagués de contravenir la rígida moral del nacionalcatolicisme. És ben sabut que el batlle Pedro Zaragoza, l’artífex del desenvolupament urbanístic i de l’impuls de Benidorm com a símbol de turisme de sol i platja, va haver d’anar en moto fins al palau del Pardo per sol·licitar al dictador Francisco Franco en persona permís per a poder fer els ulls grossos a l’ús del biquini a la ciutat, davant la còlera de l’arquebisbe de València, que amenaçava amb l’excomunió. Zaragoza no solament se’n va endur a Benidorm la butlla del règim, sinó l’amistat de Franco, que va suposar la benedicció del creixement d’una ciutat que tot just feia quaranta anys havia vist néixer el primer hotel. En aquell esclat, amb festival de la cançó inclòs i la presència d’estrelles com Julio Iglesias i Raphael, el Bilbaíno va mantenir-se com un històric. A la dècada dels setanta, va ser enderrocat, per poder construir allà mateix un nou edifici. Avui dia és en obres, amb la voluntat d’arribar al centenari amb nova imatge.

Deia l’emperador Marc Aureli que a quaranta anys, si hom és assenyat, ja ha vist tot allò que ha sigut i que serà. Perquè la vida es repeteix, o com deia el rei Salomó, no hi ha res de nou sota el sol. És per això que les primeres civilitzacions es fundaven en el mite del retorn etern i que Plató, influït per la doctrina pitagòrica de la transmigració de les ànimes, creia que abans de renéixer l’ànima esborrava la memòria de la vida passada. Per això, en el platonisme el coneixement és innat i aprendre equival a recordar. Si innocència és no saber, l’oblit pot ser una gràcia divina. Imagineu, si no, com seria de feixuc anar per la vida carregant el pes de totes les vides anteriors. Quina consciència ho suportaria? Car sols el bé absolut, ço és la beatitud absoluta, suporta l’eternitat.

Els éssers humans sols podem fingir l’oblit que esborra l’experiència. L’amnistia, paraula que deriva d’amnèsia, és una desmemòria artificial, un pacte entre les parts enemigues per a anul·lar el record de les hostilitats passades i renunciar a la venjança. És aquesta renúncia que rebutgen molts espanyols i una part significada de la judicatura impugnant la llei d’amnistia per al Primer d’Octubre. No hi renuncien perquè es consideren vencedors incondicionals i d’un cert punt de vista tenen raó, o raons, car ells i solament ells poden dir: “estas son mis razones”. Ara bé, els catalans tampoc no accepten l’amnèsia i són molts els qui, com advertí Jordi Cuixart als jutges alterosos, pensen tornar-hi. L’amnistia no és cap punt final ni enganya ningú, perquè ningú no desisteix. Tan sols és una treva.

Que el conflicte català amb l’estat espanyol sigui viu no vol pas dir que s’hagi de resoldre en un temps previsible. Si en lloc de mesurar el conflicte per generacions el mesurem pel temps no ja històric sinó climatològic, el litigi desapareixerà per causes naturals. Però fins i tot en el temps històric que li és propi, va pel camí de desfer-se per desistiment de la catalanitat. Ara, com diu Don Juan, “de aquí allà hay larga jornada”. I en aquesta jornada, molt més breu que no es pensa el seductor sevillà, és el temps humà, no pas el de la història sinó el temps biològic de cadascú, el que compta per al regiment de la vida.

Passada la quarantena o, compensant per l’increment en l’esperança de vida, la cinquantena, qui hagi fet el trajecte amb els ulls oberts s’adona que les coses es repeteixen, no pas en els detalls però sí en la forma genèrica i en els efectes. Observant una certa uniformitat en la conducta individual i en la col·lectiva, és possible, no pas predir el futur en la seva configuració precisa, però sí descartar la il·lusió de ruptura total, car un futur completament isolat del passat, un futur sense profunditat històrica, s’hauria d’autoengendrar; seria causa sui. El Primer d’Octubre ja és una data històrica gairebé del rang de l’Onze de Setembre. Va en camí d’esdevenir el temps mític en què es revelaren els déus, o si més no, els herois. El coratge i el desafiament de la tirania en feren una jornada de dignitat, en el sentit precís i concís del mot que vaig recordar la setmana passada. Però s’ha de ser ximple o no haver fet els quaranta per a creure que aquell dia els catalans van guanyar l’estat espanyol i amb l’ocell de la llibertat a la mà, sols la malignitat o la incompetència d’uns polítics va deixar-lo volar.

El Primer d’Octubre té un gran valor com a referent, ni més ni menys que el 14 d’abril i la proclamació de la república catalana per Macià. Però més encara que la renúncia a la república catalana durant aquella jornada d’eufòria del 1931, la proclamació del 10 d’octubre fou una declaració d’impotència urbi et orbi. La sobrietat s’imposà a la rauxa per la força de les coses, o més exactament, per la força de l’estat.

I no hi ha res com la impotència per a regirar la ràbia contra un mateix. L’endemà de la proclamació autoimpugnada esclataren els retrets i els cops baixos “fraternals”. Les 155 monedes de plata de Gabriel Rufián sols eren la punta de l’iceberg d’una competició descarnada entre uns partits units efímerament per una causa que segurament no compartien. D’ençà de l’ensulsiada, la disgregació s’estén com un càncer i ja no queda cap partit ni cap associació amb la mínima capacitat d’organització. Organitzar-se vol dir ordenar-se orgànicament, subordinar-se unes parts a les altres per raó d’un objectiu comú.

De la traveta infame de la CUP al president Mas, a la infamíssima traveta de Pere Aragonès al president Torra, passant per la no menys infame obstrucció de Roger Torrent al president Puigdemont i l’enllestiment de la feina per Marta Rovira no pas en canvi de 155 miserables monedes sinó del doble en càrrecs confirmats, la descomposició del moviment independentista ha atès, més enllà de la col·laboració entre els partits, la unitat interna de les formacions. I encara s’estén a les entitats cíviques amb corrents enfrontats, bescantaments, gelosies, escissions, baixes sonades i l’aparició de grupuscles cada vegada més insignificants, que tampoc no trigaran a fragmentar-se en illots corpusculars pretesament més genuïns, més autèntics i més democràtics.

Cada vegada que s’ofereix el trist espectacle de la desunió, la principal excusa és el presumpte autoritarisme dels dirigents. Semblaria que aquest pecat original del poder creix i s’escampa en raó inversa del que s’exerceix, i així s’explica que sigui congènit als catalans, que fa segles que xipollegen en la impotència. No hi ha res més còmic ni més tràgic que les lluites pel poder en entitats políticament tan marginals com l’ANC i el dit Consell de la República, l’espectre d’una entitat espectral.

Quan es té més de quaranta anys i un cert capital de memòria, els escarafalls de l’ambició insolvent resulten tediosos. Els hem vist i els veurem, perquè el català és un ésser mediterrani i com a tal rebel de mena. Us heu fixat que els catalans, més que altres nacionals, mormolen entre ells com si es fessin confidències? Desconfiats de mena, viuen atents a la brama, com si el dimoni els xiuxiuegés la mala idea a cau d’orella. Gaudí en va reproduir la imatge en l’anarquista amb la bomba Orsini a la mà a la façana del Naixement, la de la creació, a la Sagrada Família.

Quan s’ha contemplat la vida durant quaranta anys, se n’ha contemplat l’estructura bàsica; a partir de llavors envellir comporta un exercici de realisme. I com les persones, així els pobles. Les nacions envelleixen i s’encarcaren en els gestos consagrats, viuen d’esma. Mariano Rajoy excusà la repressió dient que “els catalans fan coses”. I efectivament, fan coses i també les desfan, cosint de dia i descosint de nit, com Penèlope, mentre la idea a la qual resten fidels és desviada d’un cap de la Mediterrània a l’altre per una divinitat ofesa. D’anys i panys que els catalans fan marrada amb greu perill de naufragar abans no fondegin a Ítaca.

Si a l’estoïcisme depriment de Marc Aureli i a la saviesa de l’Eclesiastès objectem que el futur no ha de ser necessàriament una rèplica del passat, puix que l’evolució de la vida altera el tarannà dels pobles, i considerem que el coneixement inductiu en què es basa l’estatística no permet més que una aproximació probabilística i no pas una predicció infal·lible, veurem una escletxa en el mur de boira de la determinació i una petita esperança per a una redempció immanent, ço és històrica, que no transiti pel camí de la utopia.

Tanmateix, hi ha constants culturals i la malaptesa cooperativa dels catalans n’és una. Aquí ningú pot ser més que un altre, ningú pot donar lliçons a ningú, aquí impera el “què us heu cregut?”, el “ja us ho fareu”, l’“entre tots ho farem tot”, i l’“amb mi que no hi comptin”. Hi ha una desconfiança malaltissa en l’acció pautada per normes i en la “tirania” del procediment, i alhora una confiança desorbitada, utòpica, en la virtut de l’acció directa, la màgia salvífica del poble i la força del carrer.

Despullar les il·lusions és tan inútil com contrariar les passions i sovint igual d’arriscat. Però una cosa és segura: qüestionar l’autoritat irreflexivament, perquè sí, perquè irrita supeditar la vanitat pròpia a la d’altri, no només no afebleix l’autoritat del passat sobre el present sinó que la confirma. Molts que la prediquen no s’adonen que revolució és l’altre nom de l’etern retorn.

El 12 de juliol, a Bougival (Yvelines), representants polítics de Nova Caledònia i de l’estat francès van signar un acord important sobre el futur institucional del territori. Com s’ha d’interpretar? En parlem amb Léa Havard, especialista en dret constitucional de la Universitat de Nova Caledònia.

—Podeu explicar què proposa l’acord de Bougival, que esmenta la creació d’un “estat caledonià”?
—Primer de tot, precisem que a Nova Caledònia s’ha aconseguit un acord polític, però fràgil. Encara no té una traducció jurídica clara, i la seva interpretació és molt delicada. Aquest acord proposa de crear una “organització institucional sui generis de l’estat de Nova Caledònia dins l’ens nacional”. Aquesta frase pretén de definir aquest estat de Nova Caledònia dins l’ens nacional francès. Cal fer notar que es parla d’un estat sui generis, és a dir, “d’una mena pròpia”, que no existeix enlloc més, que no encaixa en cap categoria jurídica coneguda… Per això, d’ençà de l’acord, els juristes intenten –amb dificultats– de veure en quina categoria podria entrar aquesta institució. Aquest estat no s’ajusta a cap categoria existent i, de fet, potser encara no hi ha cap paraula per a designar-lo. És, doncs, una institució inèdita, pensada com a permanent.

—Podeu recordar-nos quin és l’estatus actual de Nova Caledònia?
—L’estatus actual, definit per l’acord de Nouméa, no tenia vocació de perpetuar-se. Aquest acord, signat el 1998, va convertir Nova Caledònia en una col·lectivitat sui generis. No és una regió, ni un departament, ni una col·lectivitat d’ultramar, ni un departament-regió d’ultramar com la Reunió o Guadalupe. És una col·lectivitat dins l’estat francès, i és l’única que té aquest estatus, el més avançat en termes d’autonomia en comparació amb totes les altres col·lectivitats franceses. Un dels elements clau que marca aquest nivell d’autonomia és que Nova Caledònia és l’única col·lectivitat francesa amb poder legislatiu. El seu congrés, que és l’assemblea deliberativa territorial, pot aprovar les seves pròpies lleis. Amb l’acord de Bougival, es passaria a un estatus amb una autonomia encara més gran.

—Concretament, quina autonomia tindria aquest estat?
—Allò que es proposa va més enllà de l’acord de Nouméa per diverses raons. L’acord preveu un traspàs automàtic de la competència en relacions internacionals. A més, Nova Caledònia podria sol·licitar el traspàs de noves competències sobiranes, com ara, la moneda, l’exèrcit, la justícia o la seguretat pública. Finalment, podria adoptar la seva pròpia llei fonamental, i es crearia una nacionalitat caledoniana.

—Si obtingués totes aquestes competències, Nova Caledònia esdevindria un estat independent de França?
—Cal precisar que aquest procés, si arriba a bon port, serà molt llarg i complex. Cada sol·licitud de traspàs de competències sobiranes requerirà una majoria molt àmplia al Congrés de Nova Caledònia, cosa gens assegurada, especialment perquè es modificarà el cens electoral. A més, els serveis de l’estat hauran de fer un estudi de viabilitat per a cada traspàs. Finalment, el poble caledonià haurà de validar-ho tot en referèndum. Per tant, hi ha moltes etapes exigents. Però suposem que el procés arriba fins al final i que d’aquí a uns anys totes les competències sobiranes són transferides a Nova Caledònia: això en faria un estat sobirà? Tindria Nova Caledònia la “competència de la seva competència”, és a dir, la llibertat de decidir com exerceix les seves competències? Això forma part de les incerteses de l’acord, perquè no s’hi indiquen les conseqüències d’un traspàs complet. Jurídicament, si no es diu la contrària, es pot deduir que França conservaria la capacitat de definir què pot fer Nova Caledònia i què no. Però aquesta és una hipòtesi molt teòrica que caldrà precisar.

—Penseu que aquest procés podria arribar molt lluny respecte de la independència?
—En teoria, sí. En la pràctica, no n’estic tan segura. L’acord preveu traspassos de competències importants, però els mecanismes per a fer-los efectius són molt restrictius i requereixen majories polítiques difícils d’assolir. Cal tenir en compte que la nova composició del congrés, l’òrgan encarregat d’activar aquests traspassos, afavorirà la província del Sud, que té una majoria de partidaris de la permanència dins França. A més, el cens s’ampliarà amb nous votants arribats relativament fa poc a Nova Caledònia, en general, partidaris de mantenir el vincle amb França. Aquest canvi d’equilibri polític preocupa els independentistes. Temen que, si bé els mecanismes que poden portar a la independència existeixen, siguin gairebé impossibles d’activar.

—Aquest acord conté ambigüitats?
—Sí, hi ha ambigüitats en alguns mots. Es parla d’un “estat de Nova Caledònia”. El mot “estat” fa pensar en un estat sobirà, però en realitat Nova Caledònia no seria sobirana segons aquest acord. També es fa servir l’expressió “llei fonamental” (Nova Caledònia podria adoptar la seva), que és sinònim de constitució. Però no s’especifica si aquesta llei fonamental tindria rang constitucional –cosa que consagraria un nivell d’autonomia sense precedents– o tan sols el d’una llei orgànica –que implicaria un grau d’autonomia menor. Quant a la nacionalitat caledoniana, no queda clar si seria una nacionalitat en el sentit clàssic, que permetria als seus titulars de tenir passaport i reclamar-ne drets a l’estranger, o bé d’una ciutadania caledoniana millorada, que ja existeix. Si bé aquestes ambigüitats són moltes i problemàtiques, també han estat probablement necessàries per a arribar a la signatura de l’acord polític.

—Quin seria el calendari hipotètic i les etapes del procés?
—D’ençà de la signatura de l’acord i el retorn de les delegacions polítiques a Nova Caledònia, hi ha veus dissonants. Els independentistes són molt prudents respecte d’un acord que han signat els seus representants. La primera etapa, per tant, serà veure si l’acord es manté políticament les setmanes vinents. Si se supera aquest escull, el pas següent serà modificar la constitució francesa aquest setembre. El títol XIII fa referència a l’acord de Nouméa i s’haurà de substituir per l’acord de Bougival. Però el govern Bayrou encara hi serà? El congrés reunit a Versalles aprovarà aquesta reforma constitucional amb una majoria de tres cinquenes parts? Aquí també hi ha moltes incerteses. El pas següent, el febrer del 2026, serà sotmetre el projecte d’acord a l’aprovació dels caledonians, tot esperant que hi hagi una majoria clara que el legitimi. A continuació, entre el març i l’abril del 2026, caldrà aprovar una llei orgànica que tradueixi jurídicament l’acord. Finalment, durant el primer mandat del congrés caledonià elegit el 2026, fins al 2031, caldrà aprovar la llei fonamental de Nova Caledònia.

—I si tot aquest procés fracassa?
—Aleshores es tornaria a la situació actual. Els actors polítics s’haurien de tornar a reunir, repensar la proposta i plantejar un nou projecte. Amb el risc que el blocatge es perllongués i es generessin noves tensions…

—Vós viviu a Nova Caledònia. Com han rebut aquest acord els habitants de l’illa?
—Inicialment, hi va haver una mena d’eufòria pel fet d’haver-se signat l’acord, perquè, d’ençà del referèndum del 2021, fa gairebé quatre anys que els caledonians esperaven una evolució institucional. Però després, hi ha hagut una certa decepció, tant entre els partidaris de França com entre els independentistes, per les concessions que s’han hagut de fer. En general, hi ha molts dubtes a causa de les incerteses que envolten l’acord. Nova Caledònia està dividida entre l’esperança d’un futur clar i la por de tornar a caure en la inestabilitat.

Entrevista publicada originalment a The Conversation. 

 

L’Escrita és un riu que va a parar a la Noguera Pallaresa, al Pallars Sobirà, i que passa per Espot. També és un text que Perejaume va escriure precisament en una estada a Espot, que va escriure per ser llegit (i cantat) en veu alta. El nom brinda a l’artista un títol adequadíssim per a la seva nova recerca lírica, plàstica, reflexiva, sobre la relació de l’escriptura i la natura (l’aigua, les fonts, les muntanyes, els camps, els roures…). És el seu tema, sempre recurrent, un tema que li demana constantment una nova manera de dir-lo, de rivetejar-lo, de mirar-se’l, d’una manera reiterativa i nova alhora. Perquè el mig d’un bosc és el seu espai natural i físic, de treball, de vida. Si un element caracteritza Perejaume és el bosc i aquest aspecte bosquetà de la seva obra, sigui plàstica com escrita, que per a ell és una mateixa cosa. Ho resol així:

“He entrat al taller i hi havia un desconegut. Tenia uns seixanta anys. Fregava la pintura amb un grapat de mots a la mà.”

L’estudi de Perejaume és a Olzinelles, al mig d’un bosc de roures, al mas de Can Basuny, al Montnegre.

Llegim: “Els arbres de Can Basuny, se’n pot dir pàtria d’això que comparteixo amb ells?”

L’Escrita és una obra formada principalment per una primera part de texts breus escrits recents, organitzats en tres blocs, i després una segona part que la conformen tres texts llargs, dos dels quals s’han donat a conèixer en àmbits reduïts (L’arboricultor, un encàrrec de Xavier Albertí, que es va llegir al TNC fa uns quants anys i que és publicat per Arola Editors; i L’Escrita, un text que es va llegir dues vegades a la Biblioteca de les Aigües de la UPF de Barcelona) i un d’inèdit, Dodona, un text escrit arran d’un viatge que va fer l’artista amb la seva dona, Núria, a l’Oracle de Dodona a Grècia ara fa un parell d’anys.

Entre els texts breus i els llargs hi ha dues fotografies que fan la separació. La del riu l’Escrita, al pas per Espot. Una fotografia del 1920 obra d’Ignasi Canals i Tarrats, que es conserva a l’arxiu del Centre Excursionista de Catalunya. Una fotografia que es mostra del dret i del revés. L’altra és una fotografia de Robert Doisneau, La dent, del 1956. “La vaig trobar a París –diu Perejaume–, en una parada al costat del Sena, i ara resulta que és d’un fotògraf molt famós. Lliga amb aquesta cosa de l’escriptura escolar i la boca…”

L’Escrita, diu Maria Arboç Terrades, que n’ha fet l’edició, “és un aplec de textos que van en la branca d’uns altres llibres de Perejaume, com Obreda i Pagèsiques, fins i tot diria d’El sol i les fogueres. Són textos breus, generalment en prosa, tot i que n’hi ha algun en vers, però que segons com podrien caure pel cantó de la poesia. La meva feina va consistir a ordenar aquest conjunt de textos i quan vam trobar això, el que en Perejaume va fer va ser engreixar la part de textos breus poètics del llibre. Em sembla que la majoria dels lectors que hem llegit Perejaume distingim entre obres com Pagèsiques, que són textos d’un lirisme que es fa molt amè i que permet entrar en la seva obra amb una facilitat diferent, que quan entrem en tot el seu devessall assagístic, que està del tot emparentat, però que té una altra mena de discursivitat”.

Maria Arboç Terrades rebla: “Aquests cossos de pensament es van reproduint a si mateixos, cauen a terra i fan nova llavor de pensament i ocupen un nou espai.”

El so i el cant

I què n’ha dit, Perejaume, de l’obra? Diu: “L’aire d’aquest llibre per a mi respira d’un llibre anterior, de l’any 1998, que es diu Oïsme. Ja hi tractava el fenomen fonètic, el fenomen climàtic, com dues coses que es poden relacionar i també aquesta cosa de l’acció i la locució, aquest tipus de relacions, sobretot a partir d’una figura que sempre m’ha fascinat que és l’Eduard Fontserè, el climatòleg, que va escriure del clima com si fos un lingüista. Això genera una mena d’espai molt interessant, lluny de l’escriptura humana. I també un altre llibre que també va per aquí, que és del 2000, que és Fonació d’un espai, que busca tipus de sons diferents del bucal, projeccions dels sons bucals, que no són pròpiament humanes. Per exemple, parlo molt dels bufadors, aquestes roques que hi ha a la costa que s’estrenyen i quan hi ha mar forta, la mar xiula per aquests forats. És com si la terra fos un siurell i el mar bufés i fes xiular la terra. O la roca del Catroc, al Camp de Tarragona, l’Amades en parla molt, que és com el nostre petit oracle, una roca mal falcada que estava posada a la boca d’un avenc, de manera que quan bellugava percudia i feia com de capsa sonora. I diuen que se sentia d’Alcover fins al mar. Per tant, és tota aquesta mena de filat que porta a aquest llibre.”

En el text Fontasserenar (un mot nascut per a homenatjar Eduard Fontserè, fundador del Servei Meteorològic de Catalunya), llegim:

“El cel sap perfectament que, a través de l’acció climàtica, modelar la terra és modular-ne el so.”

I unes pàgines més enllà: “Feia estona que sentia fullejar els arbres. Passa Eduard Fontserè amb el tapís de la Creació de Girona a l’esquena, cosit tot ell com un sac de vents. Més avall, com si presenciés la totalitat dels noms en la mínima extensió d’un cos, veig en Joan Coromines de gran, orellut i encorbat, amb un brot de fonoll als llavis. Pel fons de tot, a camp obert, travessa Jacint Verdaguer amb la badoquera per abastar l’altura.”

Per les planes de L’Escrita desfilaran alguns noms més, pocs, que són referents de l’artista: Joan Miró, Joan Brossa, Carles Santos, Vicent Andrés Estellés, Blai Bonet.

Volem saber si el so s’acosta a la poesia fins a convertir-se en cant. Perejaume explica que la lírica funciona com a cant. I aquest és el tema: “El cant porta un estrat de paraula, de discurs verbal i un estrat de discurs musical. El discurs verbal treballa cap al sentit i el musical l’esborra, no ho permet. Per això la lluita de les cantants d’elit perquè s’entengui el discurs. És la lluita física entre el sentit i el cant. Però això no ho toco gaire a L’Escrita, com a tema.”

Maria Arboç Terrades fa notar: “També hi ha la cosa dels textos per a ser dits, perquè L’Escrita és un text per a ser dit i amb una part cantada i L’arboricultor, també és per a ser dit. Són textos performatius.”

I afegeix: “La potència lírica d’aquests textos, especialment d’aquestes tres primeres parts breus, és part de la gràcia que a estones penses que llegeixes fragments d’assaig i a estones s’eleva cap al cant. I és per això que el que en diem obra poètica en Perejaume és farcida de textos breus que són assagets. Per això és impossible distingir una cosa d’una altra.”

Dodona, l’oracle que és un roure

Per Perejaume L’Escrita és basat en dos topònims. Un és Dodona, un indret on s’aixeca l’oracle més antic de Grècia, que conté sobretot vestigis literaris. “I és el déu dels vents que parla allà per boca d’un arbre. És aquesta possibilitat d’un arbre que soni, que admeti sons. A mi això m’estira molt. L’altre topònim és l’Escrita, que és el del riu sonor. Em va semblar que aquests dos elements es podien aparellar i formar un discurs. I a partir d’aquí, el llibre va començar a rodar.”

“A Dodona, l’oracle era un gran roure, un roure que parlava. Però no sabem com parlava. La cosa bonica de Dodona és que fins el segle V aC no es va construir cap aixopluc. Era un oracle d’origen rural, ramader. Consistia en un roure immens voltat d’un cercle de calderes d’aram, suspeses per uns trípodes. Només hi havia això. I uns sacerdots que es deien sincel·les, vivien allà sense cap aixopluc. Per tenir un contacte continuat amb la terra, anaven descalços de dia i dormien ajaguts de nit. Mai es podien despendre de la terra. Eren una mica botànics. No anaven gaire més lluny de l’arbre i sempre estaven en contacte amb la terra. Fins ben entrat el segle V aC no van fer-hi un tancat de pedra, que encara es conserva. Una paret de metre i mig al voltant del roure. Però sense aixopluc.”

“Ara, com sonava el roure? No ho sabem. A Dodona als anys quaranta del segle passat es van trobar cinc mil rotllos de plom on figuren les preguntes dels consultats, que un cop havien preguntat s’escrivien les consultes i s’enterraven al peu del roure.”

“El fet de preguntar-me com sonava l’oracle de Dodona em va portar a passar una nit a una roureda del Montnegre, per descobrir si sonava alguna cosa entre roures, però no va sonar res. L’únic que sona és la taula. A casa del meu pare tinc una taula de roure que és on escric i el que sona és la taula durant l’escriptura. Què més oracle que l’escriptura!”

Llegim: “L’arbre que és la matèria de la taula. El sacrifici de l’arbre de la taula. Menjar, llegir i escriure sobre el sacrifici de l’arbre.”

“Taula sonora amb paraules amuntegades les unes sobre les altres. Tota una sobreparaulada de serres damunt la taula sonora.”

Riu Escrita, a l’altura d’Espot. L’aigua, la muntanya i l’escriptura

Aquest llibre insisteix en uns pocs elements que no paren de repetir-se. Te’ls vas trobant. Un de molt clar és la taula. Un altre, l’aigua. Un altre, el blau de la muntanya de lluny com una cosa concreta.

“Paraules i més paraules per on corre l’aigua fent brogit.”

“Un text que canalitza l’aigua que brolla d’una font.”

“La muntanya que puja, mentre l’aigua s’hi enfonsa.”

“Pel que fa al frec de l’escriptura sobre el món, el poliment de l’aigua i l’esmoladura d’haver-hi escrit resulta rastrejable en molts de llocs.”

Diu Perejaume: “A L’Escrita, els rius són el vehicle que tenen les muntanyes per a baixar, fins que no en queda, de muntanya. I l’escriptura és un vehicle de la grafia, per això dic que l’escriptura va al mar, si la deixes anar. Tot arriba al mar. Fins i tot els còdols semblen una mena de roda que acceleri l’aigua. És tan rodó el còdol que sembla que l’aigua es motoritzi.”

Llegim: “Aquells textos que troben lectors precisament perquè no els busquen, així actua la capacitat d’espera entre els signes i les significacions.”

Per Perejaume, “hi ha maneres d’entendre les coses que no fan ús al significat i les entenem igualment. No sempre entenem les coses pel seu significat. La narrativa té un pes tan notable que sembla que s’emporti sempre cap a aquest esforç de comprensió, d’entendre les coses, significar-les. Però hi ha maneres de transitar on no entens res i transites igualment. Passes per alt el significat però passes. I això és un aprenentatge bo per a la vida, perquè la vida no és gens comprensible. Sempre hi ha com una desconnexió entre els signes i el sentit. I és en aquesta desconnexió on passa alguna cosa. Si pots passar a través d’aquesta desconnexió… Perquè no és només un entrenament per a la vida pràctica, també és un goig, és un plaer. Hi ha un gaudi d’això. Si no, per què el gaudi de llegir poemes? I la literatura alta és aquesta. I últimament té molt de pes l’altre. Per això vaig a parar a l’oracle, perquè són paraules que oculten paraules. El vers és expressiu gràcies a unes restes de paraula que resten indesxifrables o una resta de sintaxi que resta indesxifrable. Sobre aquesta part indesxifrable, es construeix el sentit”.

“La botànica raja amunt i l’escriptura avall. Per escriure cal certament caure, acceptar el pendent i davallar amb la humilitat descendent de l’aigua.”

El processament del fiscal general d’Espanya és molt més que un escàndol polític: representa un símptoma de la transformació radical que ha sofert l’esfera pública en les democràcies contemporànies. Això que observem no és simplement la corrupció d’un individu o l’abús de poder d’un govern particular, sinó la manifestació d’un fenomen més profund: la substitució de la política per l’administració i la conversió de les institucions públiques en instruments al servei d’interessos partidistes.

Però, a parer meu, la peculiaritat d’aquest cas rau no tant en la gravetat dels fets com en la naturalitat amb què tots els actors implicats han assumit que les institucions de justícia espanyoles formen part del joc polític ordinari. Perquè aquesta acceptació tàcita revela fins a quin punt s’ha perdut la comprensió de què significa l’esfera pública com a espai comú –espai de tothom i per a tothom–, independent dels interessos privats i partidistes i en què els ciutadans haurien de poder trobar-se com a iguals per deliberar sobre els assumptes que els concerneixen.

No és cap sorpresa, i bé que ho sabem, això, els catalans. Com també sabem perfectament que aquesta instrumentalització no és –com alguns voldrien fer creure– patrimoni exclusiu d’una força política determinada. Tant el PSOE com el PP han participat en aquesta degradació progressiva de les institucions del règim, cadascun quan ha tingut l’oportunitat de fer-ho. El que observem és la manifestació d’una lògica sistèmica que converteix l’estat –en aquest cas, l’espanyol– en un botí a repartir entre les faccions que es van alternant en el poder. Simplement.

I la reacció del govern Sánchez il·lustra perfectament aquesta confusió entre l’esfera pública i els interessos partidistes. En compte de reconèixer la gravetat institucional del moment i actuar en conseqüència –cosa que hauria requerit, si més no, la dimissió immediata del fiscal general–, el president socialista ha optat per la defensa corporativa del càrrec. Una actitud que –no ens enganyem pas– no respon a conviccions jurídiques sobre la presumpció d’innocència, sinó purament i simplement a la lògica de la supervivència política: es tracta de mantenir les posicions de poder independentment del cost institucional que represente.

La cosa, però, és que tot plegat no es tracta solament d’una qüestió de dignitat institucional o de respecte per les formes democràtiques, sinó de la preservació de les condicions que fan possible que la democràcia no esdevinga una mera competència entre faccions per al control dels recursos públics. Si és que això d’Espanya era cap democràcia –ja enteneu què vull dir.

 

PS1. Catarroja ahir va ser l’escenari, nou mesos després de la gota freda, d’una nova manifestació multitudinària per a exigir la dimissió del president Mazón. Ací trobareu el reportatge d’Andreu Esteban: “No pararem fins que se’n vaja”.

PS2. L’acord per a crear un estat a Nova Caledònia ha despertat un gran interès, en part també perquè la proposta no encaixa amb res que s’haja intentat fer abans enlloc. Sobre això i sobre les dificultats per a interpretar jurídicament l’acord polític aconseguit i aplicar-lo, en parla en aquesta entrevista Léa Havard, especialista en dret constitucional de la Universitat de Nova Caledònia.

PS3. Joan Safont aquest estiu ens ofereix una sèrie centrada en hotels dels Països Catalans que han tingut una història peculiar, interessant i definitòria. Avui arriba a Benidorm per parlar del primer hotel d’aquesta ciutat de la Marina: “L’hotel que va ser el primer de tot Benidorm”

PS4. Vivim un moment que exigeix anar més enllà dels titulars. En temps de soroll, confusió i propaganda, nosaltres optem per la claredat, la veritat i el rigor. Sabem que fer un periodisme com aquest no és fàcil, però que avui és més necessari que mai. Us voleu fer subscriptors i donar suport al nostre periodisme? Aneu ací.

El govern andorrà farà públic al setembre la seva decisió sobre el reconeixement oficial de l’estat palestí, que, segons tots els observadors consultats, serà afirmativa. L’anunci es farà després de la reunió de caps d’estat a les Nacions Unides prevista aquell mes, on l’estat francès formalitzarà aquest reconeixement.

Precisament, la decisió del president francès i copríncep d’Andorra, Emmanuel Macron, ha desencallat el darrer obstacle que hi havia, atès que el govern havia condicionat la seva posició a la que adoptessin els estats espanyol i francès.

La decisió tindrà el suport de Concòrdia i el Partit Socialdemòcrata, que ja han demanat de manera pública al govern aquest reconeixement. A més, els socialistes afegeixen que és urgent de fer-ho ara, en plena crisi humanitària a Gaza.

Únicament l’extrema dreta d’Andorra Endavant s’ha oposat al reconeixement de l’estat palestí per part d’Andorra.

L’estat francès viu un moviment cívic inèdit després de l’aprovació, el 8 de juliol, de la llei Duplomb, que avala, entre més mesures, la reintroducció d’un pesticida prohibit d’ençà de fa set anys. Una petició impulsada per una estudiant de vint-i-tres anys ja ha superat els dos milions de signatures, cosa mai vista a les plataformes oficials de l’assemblea i el senat francesos i que representa una via de pressió inesperada.

La norma, promoguda pel senador de la dreta Laurent Duplomb, ha rebut un rebuig transversal d’ecologistes, científics i bona part de la societat, que alerten del retrocés que representa en matèria ambiental i sanitària. El text reintrodueix dos pesticides controvertits, l’acetamiprid i la flupiradifurona, rebaixa la independència de l’agència sanitària francesa i facilita projectes com el de les macrogranges i els megaembassaments i les exempcions de protecció d’espècies protegides.

La mesura amb més ressò ha estat, justament, la possibilitat de tornar a emprar l’acetamiprid. Aquest pesticida cobreix les llavors per protegir-les d’insectes, però també és mortal per als pol·linitzadors, com les abelles. També té efectes en la salut humana, atès que és cancerigen, i aquests productes s’acumulen al sòl, contaminen les aigües subterrànies i tenen efectes neurotòxics. L’acetamiprid serà prohibit definitivament a tota la Unió Europea el 2033, però pot tornar aviat als camps de l’estat francès.

Una petició sense precedents i un rebuig transversal

La petició que reclama la derogació de la llei va ser llançada el 10 de juliol per Éléonore Pattery, una jove estudiant de gestió ambiental. “Avui sóc l’única que ho escriu, però no l’única que ho pensa”, deia en la petició. En menys de tres setmanes, ja superava els dos milions de signatures, molt per sobre del llindar de 500.000 signatures necessari per a forçar un debat parlamentari.

Cap altra petició no ha assolit mai aquesta xifra en les plataformes institucionals franceses. De fet, la que tenia més suport fins ara n’havia recollit 263.000: era la que demanava la dissolució de les brigades motoritzades per a la repressió d’accions violentes, la unitat policíaca  BRAV-M.

L’aprovació de la llei Duplomb ja va ser polèmica. Per evitar un debat a l’Assemblea francesa, els diputats impulsors van optar per un subterfugi, com és el de votar a favor d’una moció de rebuig contra el seu text, perquè en compte de passar a discussió en ple, on hi havia 3.500 esmenes, anés a una comissió mixta de diputats i senadors perquè acordessin un text definitiu. Una via pensada per arribar a un consens quan hi ha una divergència entre l’assemblea i el senat, que han d’acordar un text definitiu, però que ha estat aprofitada per esquivar un debat parlamentari llarg, mediàtic i amb milers d’esmenes. La llei va ser aprovada amb l’oposició de l’esquerra.

Una llei a mida de la gran agricultura intensiva

La llei s’inscriu en la resposta política al moviment de protesta dels agricultors de començament del 2024. A banda de la qüestió dels pesticides, el text reforça el poder dels prefectes sobre els inspectors ambientals i autoritza l’ús de drons per a fumigar. Tanmateix, no tracta les principals demandes de la majoria de pagesos, com són els ingressos baixos o la necessitat de suport en la transició agroecològica. En canvi, segons que denuncien científics i ecologistes, és una llei que perpetua un sistema industrial que beneficia solament un grapat d’agricultors de grans explotacions, amb una política agrícola opaca i dirigida pels lobbies.

Per exemple, el portaveu de la Confederació Pagesa, Eloi Grau, explicava a Ràdio Arrels que la seva organitzava era del parer que la llei no servia “per a res ni com a agricultors ni com a ciutadans”, en la mesura que no tractava problemes com la simplificació de la burocràcia o la distorsió de la competència amb productes importats tractats amb substàncies prohibides a la Unió Europea.

Per la seva banda, els productors de remolatxa i avellana denuncien que, sense aquests productes, són vulnerables a les plagues que arruïnen les collites, com el pugó verd. Tanmateix, l’Institut de Recerca Agronòmica francès ha assegurat que, tot i que els pesticides són l’opció més fàcil, hi ha alternatives viables, que s’empren en uns altres indrets, com són els mètodes de control biològic, l’eliminació de focus d’infecció i la recerca d’espècies resistents. El pla estatal de substitució d’aquests insecticides impulsat el 2020 va demostrar que es podien mantenir rendiments elevats sense química, si bé aquestes solucions són parcials en alguns sectors.

Més enllà d’això, una altra mesura polèmica ha estat la de retornar al Ministeri d’Agricultura francès l’autoritat central en l’autorització de pesticides i que no es prevegi cap mecanisme de control per a evitar abusos ni sancions per ús excessiu.

I ara què pot passar?

L’abast del debat parlamentari forçat per la ciutadania serà limitat: els grups polítics podran manifestar les seves posicions, però això no permetrà, per si sol, la revocació de les disposicions ja adoptades. Sigui com sigui, la pressió sobre el govern francès per a derogar el text creix, instada per l’esquerra, per associacions i ara també per una part important de l’opinió pública.

Una enquesta recent revela que una majoria absoluta de ciutadans de l’estat francès, el 57%, s’oposa a la llei Duplomb, mentre que un 42% s’hi mostra a favor, sobretot, de la dreta i l’extrema dreta. Les raons d’oposar-s’hi són nombroses, però les principals són els efectes negatius en l’àmbit ambiental (61%) i de la salut pública (57%). També, en grau més baix, per les conseqüències nocives que tindrà en el model agrícola francès (45%) i en els agricultors mateixos (40%).

El Consell Constitucional francès examinarà la llei el 7 d’agost. Més de 120 diputats i 60 senadors l’han impugnada i podrien censurar la totalitat o una part de la llei. Solament aleshores, el president francès, Emmanuel Macron, podrà decidir si promulga el text o sol·licita una segona deliberació al parlament. Macron ha mantingut un perfil baix, ha anat seguint la qüestió i s’ha limitat a demanar una reconciliació de la “ciència” i la “competència justa” en matèria ambiental. En canvi, la ministra d’Agricultura francesa, Annie Genevard, ha mantingut una posició més dura i ha assegurat que el text es promulgaria tant sí com no i que seria “extremadament perillós” organitzar una segona deliberació. Per la seva banda, el senador impulsor de la llei, Laurent Duplomb, dels Republicans, ha dit simplement que l’extrema esquerra i els ecologistes havien provat de treure rèdit d’aquesta petició.

Mentrestant, la mobilització ciutadana no s’atura, i pressiona com més va més per obrir un debat públic de fons sobre l’agricultura, la biodiversitat i la sobirania alimentària.

 

a càrrec de Joan Carles Reigosa. - Lloc: Biblioplatja

L’ex-batlle de Puigverd de Lleida (Segrià), Josep Solsona, ha estat trobat mort avui. Segons que ha avançat el diari Segre i han confirmat els Mossos d’Esquadra, sembla que Solsona, de quaranta-tres anys, s’ha llevat la vida.

Va ser batlle fins el primer de juliol de 2024, quan va ser destituït arran d’una moció de censura. El març del mateix any va ser detingut per un suposat delicte de violència de gènere en l’àmbit familiar, però la fiscalia va acabar arxivant el cas al cap de poc de ser destituït.

Junts, el partit que representava, el va suspendre de militància per la investigació judicial. Úrsula Barrufet el va rellevar en el càrrec i la moció de censura va comptar amb el suport d’ERC i el PSC.

Solsona va arribar a la batllia de Puigverd de Lleida el 2019, precisament arran d’una moció de censura contra l’aleshores alcaldessa d’ERC, Sandra Barberà. Després dels comicis de 2023 va repetir al capdavant del consistori.