Andorra reprèn la investigació contra l’ex-president espanyol, Mariano Rajoy, i l’ex-ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro per l’operació Catalunya. La jutgessa d’instrucció, Stéphanie Garcia, ha tornat a enviar les comissions rogatòries als jutjats espanyols i ha començat a fixar el calendari d’interrogatoris. Entre els primers citats per al 4 de novembre hi ha l’ex-ministre andorrà Jordi Cinca, l’ex-conseller Gilbert Saboya, l’advocat José María Fuster Fabra i l’ex-comissari José Manuel Villarejo.

Elisa Muxella: “Espero que hi hagi molta participació i que no es repetexi l’abstenció de fa quatre anys”

La causa se centra en l’ofensiva política i policíaca per a obtenir informació bancària comprometedora sobre dirigents independentistes i la família Pujol. L’Audiència de Madrid havia refusat anteriorment de col·laborar-hi adduint manca de concreció, però ara la jutgessa ha respost amb noves comissions detallades sobre els fets i  la participació dels querellats. La investigació també involucra Jorge Fernández Díaz, Francisco Martínez, Ignacio Cosidó, Eugenio Pino i Bonifacio Díez. Tots ells, segons l’acusació, van participar en un intent de coacció contra Andorra per obtenir dades dels comptes d’Artur Mas, Oriol Junqueras i els Pujol.

Al mateix temps, la jutgessa Garcia ha reclamat al jutjat competent la causa oberta per la filtració de la captura de pantalla que incloïa l’informe policíac amb suposats ingressos a un compte andorrà a nom dels Pujol. És una querella per revelació de secret professional contra persones no identificades, que vol esbrinar qui va difondre aquestes dades bancàries confidencials, publicades en portada pel diari El Mundo. La divulgació d’aquesta informació és considerada una peça clau en l’estratègia de pressió mediàtica i policíaca de l’operació Catalunya.

El moviment sobiranista Unser Land ha alçat la veu contra la decisió del rectorat de l’Acadèmia d’Estrasburg de suprimir, a partir del setembre vinent, l’ensenyament de llengua i cultura regional als instituts de l’Alsàcia. Segons que han denunciat, la mesura ha arribat per sorpresa i sense debat públic, notificada per carta el 3 de juliol, quan ja s’havien fet les inscripcions.

L’opció suprimida consistia en una hora setmanal o dues de llengua i cultura alsacianes. Tot i les traves institucionals, encara era present en catorze centres i tenia més de sis-cents alumnes. La reforma del batxillerat de l’any 2021, aprovada pel govern francès sota el ministre Jean-Michel Blanquer, ja havia debilitat aquest ensenyament: la matèria va deixar de puntuar al batxillerat i de figurar al llibre escolar, fet que va provocar una davallada dràstica en el nombre d’estudiants. Malgrat això, les xifres mantenien una base sòlida d’interès, i la demanda persistia.

Unser Land denuncia que aquesta supressió és un pas més en la voluntat de París d’esborrar les llengües minoritzades, i acusa els representants de l’Alsàcia dins les institucions franceses d’haver abandonat la defensa d’aquest patrimoni cultural.

El moviment recorda que la cultura alsaciana és un llegat de mil cinc-cents anys, i la seva proposta és clara: exigeixen de mantenir l’opció als centres que la tenien i que, abans del 2028, la llengua i la cultura regionals s’incorporin dins el currículum obligatori d’història i geografia. A més, han encetat una recollida de signatures que en poques setmanes ha superat els sis mil cinc-cents suports. “Els nostres fills tenen dret de conèixer la història i la cultura de la terra on han nascut i viuen”, diuen.

Els treballs de descoberta de la capella Gitana, a l’interior de la presó Model de Barcelona, han finalitzat. Es tracta de la segona fase del procés de conservació i restauració per redescobrir i consolidar les pintures murals fetes per l’artista Helios Gómez, que reten homenatge als presos i la seva patrona, la Verge de la Mercè. En el descobriment de les obres, Gabriel Gómez, fill de l’artista, ha reivindicat que les pintures murals parlen de lluita social i reivindiquen l’ètnia gitana. El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, ha defensat que es tracta d’un espai de memòria i dignitat i la consellera de Cultura, Sònia Hernández, ha afirmat que treballaran per declarar les obres bé cultural d’interès nacional.

La capella Gitana és el nom amb el qual es coneix la cel·la número 1 del primer pis de la quarta galeria, a l’antic corredor dels presos condemnats a mort i que cobria les funcions d’oratori. Les obres van ser pintades el 1950, durant una de les estades del pintor, cartellista i poeta a la presó. Tot al·legant motius d’higiene, es va repintar la cel·la i es van tapar les pintures murals, en alguns llocs amb fins a quinze capes. L’actuació de descoberta ha durat sis mesos i s’ha hagut de fer servir nanotecnologia perquè les capes sobreposades eren dures, rígides i estaven molt adherides.

L’actuació de descoberta ha durat sis mesos i s’ha hagut de fer servir nanotecnologia perquè les capes sobreposades eren dures, rígides i estaven molt adherides. Hi han participat dues restauradores, que han tingut el suport de dues professionals més. Els treballs han estat especialment complexos en l’estrat que estava en contacte directe amb la pintura original, ja que presentava una composició química molt similar.

Segons ha explicat Mireia Mestre, directora del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, durant la fase de descoberta s’ha revelat l’existència de la decoració de la volta, que fins ara es desconeixia. S’han descobert unes estrelles fetes amb el paper d’estany que embolicava les xocolatines que la família li portava a la presó. La fase de descoberta continuarà l’últim trimestre de l’any en les parts baixes.

La capella Gitana

El nom de la capella ve perquè tots els personatges, inclosa la Verge i el Nen, estan representats amb la pell fosca característica de l’ètnia gitana a la qual l’artista pertanyia. Gómez va rebre l’encàrrec per decorar la cel·la en el darrer empresonament a petició del capellà de la presó. L’artista va representar la Mare de Déu de la Mercè amb presos als seus peus i un grup d’àngels músics. Les pintures van quedar l’any 1998 tapades sota capes de pintura plàstica i guix. Abans de la fase de descoberta, es van fer estudis preliminars que van determinar que la pintura mural era un oli sobre guix i que presentava fins a sis capes de pintura plàstica i guix adherida que els ocultava. També van confirmar l’existència de pintura mural a tota la cel·la, incloent-hi el sostre. Els estudis també van determinar la metodologia de retirada de les capes de pintura sobreposades, tot i que els procediments s’han anat ajustant.

Restarà pendent la tercera fase, la de restauració i conservació, per a la presentació i estabilització definitiva de les obres. La directora del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya ha apuntat que les obres podrien estar obertes al públic a finals del 2026 o principis del 2027, però ha remarcat que també dependrà del que el consistori plantegi per al conjunt de l’equipament.

La Sagrada Família ha assolit els 155,58 metres d’alçària, cosa que la converteix en l’edifici més alt de la trama urbana de Barcelona, just per sobre dels 154 metres de la Torre Mapfre i l’Hotel Arts, els dos edificis més alts de la capital d’ençà del 1992. La basílica d’Antoni Gaudí arribarà els mesos vinents als 172,5 metres d’alçària amb la culminació de la torre de Jesucrist, poc menys dels 177,72 metres de la muntanya de Montjuïc, que Gaudí va decidir no superar perquè deia que l’obra humana no podia superar la de la natura. La fita assolida pel temple canvia completament la silueta urbana de Barcelona on l’únic edifici més alt, fora de la trama urbana, és la Torre de Collserola, amb 244 metres.

Les torres dels quatre evangelistes, Lluc, Marc, Joan i Mateu, de 123 metres d’alçada cadascuna, envolten la Torre de Jesucrist, que es troba al costat de la Torre de la Mare de Déu, que mesura 138 metres. En les últimes setmanes, la Sagrada Família ha rebut les primeres peces que formaran part de la creu de la Torre de Jesucrist, concretament els elements del braç inferior. Ara es fan les feines in situ per muntar les diferents peces com són vidres i detalls interiors, tot des de la cota de 54 metres. Una vegada enllestits els treballs, es col·locarà la peça sencera. El mirador dins de la creu s’obrirà el 2027.

Una vegada finalitzada, la Sagrada Família no solament serà l’edifici més alt de Barcelona, sinó també l’església més alta del món, superant la Catedral d’Ulm, a Alemanya, que fa 162 metres d’alçada.

Una de les acusacions populars en la causa penal per la gestió de la gota freda, el sindicat FETAP-CGT, ha presentat un informe al jutjat de Catarroja en què acusa l’ex-consellera d’Interior Salomé Pradas i el seu ex-número dos, Emilio Argüeso, de retardar dues hores la constitució del CECOPI perquè van decidir d’anar a veure un barranc a Carlet (Ribera Alta).

Segons el document, elaborat per un expert en riscos laborals i al qual ha tingut accés l’agència EFE, els dos directors del pla especial d’inundacions haurien actuat de manera imprudent en traslladar-se, cap a les 14.00, a un barranc que ja disposava d’un punt de control. El text denuncia que aquella decisió temerària va posar en perill els seus conductors i ells mateixos, i va ajornar l’activació del centre de coordinació durant dues hores, amb conseqüències que qualifica de “nefastes”.

L’informe també remarca que, a partir de les declaracions judicials de Pradas i Argüeso, s’evidencia una actitud d’inacció durant tot el 28 d’octubre i fins a les 17.00 del dia 29, moment en què es va constituir el CECOPI.

El document insisteix que la Generalitat tenia competències sobre la vigilància dels cursos fluvials, tal com estipula el pla d’inundacions, i compara aquella jornada amb la dana del novembre, en què sí que es van activar els punts de control. Això, diu, posa en relleu els incompliments comesos en l’episodi d’octubre.

L’informe analitza especialment el cas de Paiporta, Catarroja i Massanassa (Horta Sud), municipis qualificats d’alt risc d’inundacions, i constata que els morts per ofegament van seguir un patró semblant: persones grans atrapades a les plantes baixes, sovint amb reixes a les finestres; veïns als garatges, i altres sorpresos pel desbordament mentre eren al carrer, “amb l’agreujant que es tracta de zones catalogades com a molt perilloses en cas d’inundació”.

Vuit persones han mort, entre les quals un infant de sis anys, i més de vuitanta han resultat ferides arran d’un atac rus amb míssils i drons contra uns quants districtes de Kíiv. L’exèrcit rus ha atacat la capital ucraïnesa poc després de mitjanit, i ha causat incendis i destrosses greus en habitatges i vehicles.

El responsable militar de Kíiv, Timur Txatxenko, ha informat que l’atac ha causat, de moment, vuit morts, sis dels quals al districte de Sviatoxinski i dos al de Solomianski. Segons que ha detallat en un missatge a Telegram, també s’han comptabilitzat vuitanta-vuit ferits, dels quals quaranta-sis han estat hospitalitzats.

“Tenim més de vuitanta ferits, entre els quals, nou infants”, ha dit. I ha advertit que, “lamentablement, aquestes xifres continuaran augmentant” i que “probablement, aquest no sigui el balanç definitiu”.

L’atac ha afectat especialment el districte de Solomianskii, tot i que també s’han registrat danys a Holosivski, Sviatoshinski i Xevtxenkivski. En alguns punts, els impactes han destruït seccions senceres d’edificis d’habitatges.

El batlle de la ciutat, Vitali Klitxkó, ha explicat que els serveis d’emergència continuen treballant sobre el terreny per rescatar els afectats i ha anunciat la creació d’un centre d’atenció per a les víctimes. També ha informat que l’ajuntament pagarà indemnitzacions als residents que han perdut casa seva o han patit danys greus

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha lloat la tasca dels serveis d’emergències i ha confirmat que una part de la infrastructura residencial ha estat destruïda. “Una secció sencera d’un bloc de pisos ha quedat arrasada”, ha dit, i ha transmès el condol a les famílies de les víctimes. També ha confirmat que els ferits reben atenció mèdica adequada.

Since the night hours, our rescuers, firefighters, medics, and all the necessary emergency services have been working at the sites of Russian missile and drone strikes. The Dnipro, Poltava, Sumy, Mykolaiv, and Kyiv regions have been affected. The capital was the primary target of… pic.twitter.com/Cn8VMXoijE

— Volodymyr Zelenskyy / Володимир Зеленський (@ZelenskyyUa) July 31, 2025

La Diputació de València ha obert expedients d’informació reservada a José María Ángel, fins ara comissionat del govern espanyol per a la gota freda, i a la seua dona, Carmen Ninet, sots-directora del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM). Els han requerit que aporten la documentació que acrediti que tenen les titulacions necessàries per ocupar els càrrecs que exerceixen.

Zulima Pérez, ex-alt càrrec del Botànic, nova comissionada del govern espanyol per a la gota freda 

Segons la Diputació, l’objectiu és verificar que el procés d’accés a les seues places dins de la institució s’ajusta a la normativa i no s’hi ha comès cap irregularitat.

En el cas de José María Ángel, l’expedient s’ha obert arran d’un informe de l’Agència Valenciana Antifrau, que alerta que podria haver fet servir un títol “presumiblement fals” per accedir a un nivell superior com a funcionari.

Pel que fa a Carmen Ninet, el procediment s’ha obert una volta s’ha publicat que la plaça que ocupa al MuVIM correspon al grup A1, malgrat que no consta que tinga una titulació universitària.

Un informe del Comitè per a la Prevenció de la Tortura (CPT) del Consell d’Europa expressa preocupació per denúncies de maltractament rebudes per reclusos a presons catalanes i detinguts pels Mossos d’Esquadra. Després d’una visita el novembre passat, el CPT ha reclamat novament a la Generalitat que aboleixi l’ús de la contenció mecànica regimental, tant a presos com a menors, a llits amb corretges. Insisteix que la pràctica vulnera drets i lamenta que la Generalitat no ho hagi abordat, tot i insistents recomanacions prèvies.

L’objectiu principal de la visita va ser examinar el tracte de persones detingudes a comissaries i centres penitenciaris, amb especial atenció als interns als Departaments Especials de Règim Tancat (DERT) i a les persones sotmeses a mesures de contenció mecànica. A més, el CPT va valorar el tracte d’infants i joves reclosos al centre de justícia juvenil Els Til·lers, a Mollet del Vallès (Vallès Oriental).

La missió extraordinària es va fer entre el 25 de novembre i el 5 de desembre passat a les presons de Brians 1 i 2, Lledoners, Quatre Camins, a l’Hospital Penitenciari de Terrassa, la presó de Joves a la Roca del Vallès (Vallès Oriental) i el centre d’Els Til·lers. Així mateix, els experts van visitar les comissaries dels Mossos d’Esquadra als districtes de les Corts i Ciutat Vella de Barcelona, la Ciutat de la Justícia, i les comissaries de l’Hospitalet de Llobregat i Vilanova i la Geltrú, a més de la seu de la policia espanyola i la Guàrdia Civil a Barcelona.

La delegació va entrevistar-se amb el ministre de l’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, el delegat del govern espanyol a Catalunya, Carlos Prieto, batlles, consellers de Justícia i d’Interior, el director dels Mossos, Josep Lluís Trapero, màxims responsables policíacs, càrrecs de Salut, la síndica de greuges, Esther Giménez-Salinas, i l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH) de la UB.

Contencions mecàniques i DERT

L’informe recull denúncies de presos sobre maltractaments físics i ús excessiu de la força per part del personal penitenciari, amb agressions com bufetades, cops de puny i cops de porra. El suposat maltractament es dóna sobretot en episodis d’agitació, conflictes i resistències passives dels interns. El comitè remarca la necessitat d’impulsar una política de tolerància zero contra els maltractaments, més supervisió, millor notificació de lesions i avaluacions més completes de l’ús de la força, que han d’assumir els jutges de supervisió.

Sobre la contenció mecànica amb finalitats regimentals, alerta que, malgrat una reducció en el nombre total de casos, la pràctica continua sent molt problemàtica i resta un risc de maltractament. Destaca la perillositat quan es fixa el pres en posició de cap per avall i se li administren injeccions intramusculars. Sovint, aquestes contencions es fan per motius punitius i van acompanyades de manipulacions inadequades que poden causar lesions físiques. També assenyala que es poden aplicar a persones amb trastorns mentals i malalties cròniques, sovint sense garanties en registres, informes ni supervisió mèdica. El CPT reitera que cal abolir aquesta pràctica de forma immediata i aplicar-la només, si és indispensable, en entorn mèdic controlat; proposa alternatives com les cel·les encoixinades per als casos de violència.

El CPT agraeix la col·laboració de l’administració penitenciària, però adverteix que l’incompliment reiterat pot donar lloc a mesures públiques de denúncia segons la Convenció Europea per la Prevenció de la Tortura.

Veu adequat el nivell d’atenció sanitària a les presons, fins i tot a l’Hospital Penitenciari de Terrassa, però recomana millorar la descripció i notificació de lesions a l’ingrés, limitar la durada de la contenció per motius mèdics i reforçar la teràpia i la rehabilitació a la planta d’aguts de psiquiatria penitenciària de Brians 1.

Demana adoptar un enfocament més proporcionat en la imposició de sancions disciplinàries com l’aïllament i reforçar les garanties perquè els presos puguin ser escoltats personalment.

En relació amb els interns dels mòduls DERT, reconeix millores (reducció de períodes, més presència de personal especialitzat i més activitats), però lamenta males condicions materials (austeritat, calefacció deficient) i poca atenció psiquiàtrica per als qui ingressen amb trastorns mentals. Per això, insta a reforçar la rehabilitació dels interns en règim tancat i reduir restriccions com l’emmanillament sistemàtic o l’aïllament respecte d’altres presos.

També demana més activitats educatives, lúdiques, esportives i tallers per a adults joves i dones als DERT.

El CPT es mostra positivament impressionat per les condicions i activitats a les presons en règim ordinari, però mostra inquietud per la degradació d’alguns mòduls a Brians 1 i el fet que la instrucció 02/2024 ha prohibit feines per a presos condemnats per delictes violents després de l’assassinat d’una cuinera el març de 2024 a la presó del Catllar (Tarragonès).

Força excessiva contra menors

Les condicions de detenció i l’ambient al Centre Educatiu Els Til·lers reben valoracions positives, però l’informe recull diverses denúncies d’ús excessiu de la força per part de seguretat privada contra menors. El comitè demana més supervisió en la selecció i formació del personal de seguretat.

El CPT també remarca els efectes negatius de la contenció mecànica als menors i en reclama l’abolició, apostant per alternatives per calmar menors agitats i violents. Demana posar fi a la segregació com a càstig i a l’ús sistemàtic d’emmanillament durant transports o exàmens mèdics.

Maltractament policial

La majoria de detinguts entrevistats van declarar haver estat tractats correctament pels Mossos. Tanmateix, diverses persones denuncien maltractaments físics, com bufetades, cops de puny i cops de porra durant la detenció o el trasllat. Alguns casos han estat corroborats per informes mèdics i per l’observació dels metges de la delegació.

L’informe també descriu casos d’emmanillament fort i ús excessiu de la força, i insults verbals d’agents als detinguts. El CPT recomana als Mossos que transmetin un missatge clar de tolerància zero als maltractaments i organitzin més formació sobre tècniques de control manual.

Demana millorar el registre i la descripció de lesions durant la custòdia policial, així com una investigació ràpida i sistemàtica de totes les denúncies per maltractament. També critica l’obligatorietat de fer exàmens mèdics als detinguts emmanillats i en presència dels agents.

El comitè assenyala deficiències persistents de les cel·les policials dels Mossos, especialment per la manca de llum natural, mala ventilació, absència de timbre o accés a l’aigua i condicions higièniques i de manteniment insuficients. Reclama solucions per aquestes mancances i que es tinguin en compte les recomanacions del CPT en el disseny dels nous establiments policials previstos.

També s’hi inclou una recomanació sobre la necessitat d’assegurar l’accés efectiu a un advocat des de l’inici de la custòdia d’una persona detinguda.

Resposta de les administracions

Les autoritats penitenciàries catalanes, en la seva resposta, destaquen la posada en marxa de programes especialitzats per a la gestió de presos violents i disruptius, amb l’objectiu de reduir l’ús de la contenció mecànica; la contractació de 407 nous membres de personal; la millora de condicions materials als DERT, la reducció de l’estada als règims tancats, i la creació del nou centre de formació penitenciària a Brians 1.

Segons la Secretaria de Mesures Penals, la taxa de contencions regimentals s’ha reduït lleument. Si el primer semestre del 2024 van correspondre 2,5 contencions cada 100 interns, el primer semestre del 2025 ha estat de 2,47 per cada 100. Apunten que la clau per reduir-les són les estratègies preventives, la implementació de mitjans alternatius i l’ús de la contenció mecànica com a últim recurs, aplicant protocols i amb fiscalització d’organismes externs.

La direcció dels Mossos ha respost al CPT que ha intensificat la formació dels agents en tècniques de control manual i està compromesa a millorar les condicions a les cel·les, corregint mancances estructurals assenyalades pel comitè.

Els Mossos han explicat que, arran de l’informe, la Comissaria General d’Investigació i Afers Disciplinaris va investigar els casos denunciats, sense que hi hagués denúncia dels afectats. La investigació interna va concloure que l’actuació policial havia estat correcta i, per exemple, que algunes lesions provenien de baralles prèvies o d’autolesions. La informació també s’ha traslladat a la fiscalia perquè determini si calen noves investigacions.

La policia catalana rebutja rotundament les afirmacions del CPT, qüestiona el rigor del mètode de recollida de testimonis i veu poc contrastades les dades. Quant a les cel·les, defensa que compleixen els estàndards i que en general no hi ha problemes.

La incertesa al capdavant del comissionat del govern espanyol per la reconstrucció de les zones afectades per la gota freda ha durat pocs minuts. Zulima Pérez, assessora del ministeri de Política Territorial i coordinadora del Comitè d’Experts per a la Reconstrucció, serà qui agafarà el relleu a José María Ángel, segons que ha avançat el diari Levante.

Nascuda a Alcoi, Pérez té una trajectòria política vinculada al PSPV i al govern del Botànic. Va començar com a regidora del seu municipi entre el 2003 i el 2007 i, amb el primer Consell de Ximo Puig, va exercir de secretària de Transparència. Posteriorment, el 2018, va assumir la sots-secretaria d’Hisenda sota la direcció de Vicent Soler, on gestionà qüestions essencials com la contractació administrativa i la compra pública.

Entre el 2019 i el 2023, es va incorporar a Presidència de la Generalitat com a directora general de Coordinació del Diàleg Social. Amb el pas d’Arcadi España al ministeri de Política Territorial, es va sumar al seu equip i, després de la gota freda, el govern espanyol li va confiar la coordinació del comitè d’experts encarregat de la reconstrucció.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

José María Ángel ha plegat de comissionat especial del govern espanyol per a la reconstrucció i reparació dels danys causat per la gota freda. En una carta adreçada al ministre de Política Territorial espanyol, Ángel Víctor Torres, ha anunciat que es retirava de la vida pública i es jubilava. El detonant ha estat un informe de l’Agència Valenciana Antifrau, difós pel diari El Mundo, que l’acusava d’haver falsificat un títol de diplomatura en arxivística i biblioteconomia de la Universitat de València per accedir a la funció pública.

Ángel, que també ha deixat la presidència del PSPV, ha negat rotundament les acusacions i ha dit que no havia falsificat mai cap document ni se n’havia servit per obtenir cap lloc. Reitera que l’accés a la Diputació de València, fa quaranta-tres anys, va ser legal i conforme al procediment. Tanmateix, admet que la pressió acumulada i els atacs constants havien motivat la decisió irrevocable de plegar.

En el seu escrit, lamenta que d’ençà del seu nomenament com a comissionat, el desembre passat, ha estat víctima de “reiterades actituds de rancúnia” amb l’objectiu de “soscavar, danyar i embrutar” una trajectòria que defensa com a “diligent i transparent”. Segons que explica, fins al moment d’assumir aquesta responsabilitat, la seva tasca com a funcionari i polític havia estat respectada, tant pels companys com pels responsables polítics.

Ángel considera que l’informe d’Antifrau forma part d’un procediment “inquisitorial, secret, malintencionat i sense dret de rèplica”. Critica que li qüestionin tota una trajectòria professional per un fet que, diu, ha estat manipulat i tergiversat sense proves sòlides ni garanties de defensa. Explica que no pot suportar més aquesta situació, que li causa un gran dolor personal i familiar.

Malgrat la renúncia, Ángel defensa la seva vocació de servei públic i reivindica la seva trajectòria: “He servit –i continue servint– la ciutadania amb respecte, entrega i convicció.” Afegeix que ha actuat sempre amb una idea clara: “El que és públic és sagrat, perquè és de tots.” Per això, diu que es retira amb la consciència tranquil·la i amb el convenciment que ha actuat amb honestedat.

Finalment, diu que continuarà defensant la seva honorabilitat i la veritat on calgui i que no vol convertir-se en l’objectiu d’una campanya de desgast que, segons ell, respon a interessos polítics. “Me’n vaig per mi i per la meva família”, conclou.

Una figura respectada al PSPV

Ángel ha estat una figura destacada dins del PSPV, amb una trajectòria llargament reconeguda i valorada. Va ser batlle de l’Eliana entre el 1997 i el 2015 –també va ser senador espanyol–, i més endavant, com a secretari de Seguretat i Emergències, durant els governs del Botànic, va consolidar una imatge de gestor dialogant i proper, que li va merèixer el respecte tant dins del partit com entre els professionals amb qui va treballar.

a càrrec de Sandra Rossi (Argentina) - Lloc: Biblioplatja

Les obres del viaducte de Rafal Rubí, impulsades pel Consell de Menorca, amenacen la recent declaració del patrimoni talaiòtic de l’illa com a patrimoni mundial. Malgrat que el Comitè de Patrimoni Mundial de la UNESCO es va pronunciar clarament a favor del desmantellament d’aquesta infrastructura, el Consell acaba d’aprovar-ne la represa amb un pressupost de gairebé 6,6 milions d’euros.

Segons el comitè internacional, el viaducte i les línies elèctriques associades tenen un impacte negatiu directe sobre l’entorn visual i paisatgístic dels jaciments arqueològics, i per això va instar a retirar-los amb la màxima celeritat. També va demanar als responsables institucionals que no prenguessin cap decisió irreversible sense tenir abans el vist-i-plau formal de la UNESCO.

Tot i que el Consell ha tramès un informe preliminar, encara no hi ha cap resolució definitiva per part del Centre de Patrimoni Mundial, que ha de valorar si el projecte s’ajusta a les condicions que es van pactar abans de la declaració. Fins que no es pronunciï, reprendre les obres pot posar en risc l’estatus internacional de reconeixement del patrimoni menorquí. El Ministeri de Cultura espanyol ha fet arribar una carta al Consell i al govern de les Illes per advertir-los del perill que representa reprendre el projecte sense esperar la valoració definitiva. En la missiva, s’alerta que el compliment dels acords amb la UNESCO forma part de les obligacions internacionals i que qualsevol incompliment pot afectar la credibilitat del reconeixement obtingut.

El viaducte es va construir parcialment fa uns quants anys, però es va aturar justament per l’oposició d’experts i entitats de defensa del patrimoni, que advertien que malmetia la visió del conjunt de Rafal Rubí, un dels jaciments més significatius del paisatge talaiòtic menorquí.

El politòleg Pol Morillas dirigeix, d’ençà del 2018, el Centre d’Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona (CIDOB). Acaba de publicar Al pati dels grans (la Campana), un assaig molt instructiu sobre els sostres amb què la Unió Europea topa en aquest món d’avui, que canvia a velocitat de creuer. Morillas ha treballat al Parlament Europeu i al Consell de la Unió Europea. El rebem poc després d’haver acceptat la Comissió Europea un acord aranzelari molt desfavorable davant el president dels Estats Units, Donald Trump.

Trump clava un bon mastegot a una Europa acovardida | L’anàlisi de Jordi Goula

—Com valoreu el pacte entre la Comissió Europea i Donald Trump?
—El pacte sorgeix d’una amenaça dels Estats Units, que són l’aliat principal d’Europa: en depenem en termes militars, és el bloc comercial més gran, i hi compartim una manera d’entendre el món. Ara s’ha trencat la concepció dels aliats com uns amics amb qui fer front comú respecte d’uns enemics, sobretot la Xina. Trump veu la Unió Europea com una de les causes del malestar americà per la balança comercial deficitària i perquè creu que ha invertit massa en la defensa del continent. A Trump només li importa l’interès nacional americà. D’aquí les amenaces, no només cap a Europa, sinó també al Japó, per exemple. Els aranzels li semblen una mesura per a equilibrar la balança i, després, aconseguir recursos per a les arques federals amb una rebaixa d’imposts. Passa que, en la negociació, els aranzels han anat canviant. A la Xina li va arribar a dir que serien del 120%.

—Per a la Unió Europea va dir que serien d’un 10% de base, després va arribar a dir que del 30% i han acabat essent del 15%.
—La Comissió, que té les competències cedides pels estats membres en mercat interior i política comercial exterior, ven el 15% com un èxit perquè és el mal menor, si tens en compte el 30% potencial. El problema és que no hi ha cap mena de mesura no ja per a contrarestar els aranzels, sinó per a compensar-los. Els aranzels s’estableixen als productes europeus que importen els Estats Units, però no a la inversa.

—És més: hi ha la promesa de compra de 640.000 milions d’euros en energia als Estats Units, per exemple.
—Exacte, hi ha un seguit de beneficis adquirits per Trump: la compra d’energia i la compra de productes, sobretot d’armament, perquè la indústria europea encara no és capaç de produir allò que ha promès, aquesta gran despesa que s’ha de fer en seguretat i defensa.

—La posició dels Estats Units és realment exclusiva de Trump? L’avís a Europa que havia d’invertir més en defensa ja el va fer fa molts anys Barack Obama.
—Ara hi ha l’amenaça del trencament de la relació amb Europa si això no passa. Això genera una sensació de desconfiança respecte de la Casa Blanca que amb Obama o amb Biden no hi era. Ells ja deien que Europa havia de tenir un projecte de defensa autònom, però no amenaçaven. Ara, a més, també hi ha un qüestionament de l’article 5, que estipula que si hi ha un atac a qualsevol dels membres de l’aliança, tothom ha de respondre. Trump fa una negociació basada en l’amenaça tant en l’àmbit militar com en el comercial. Diu: “Si no accepteu aquest acord del 15% i les compres addicionals i el tracte de favor cap a la meva economia, vindrà el 30% i ja veurem si no gravo encara més, per exemple, l’acer i l’alumini, que ja ho estan al 50%.” Aquí és on hi ha un trencament que crec que és bastant definitiu en l’aliança transatlàntica.

—Per què?
—Probablement, quan marxi Trump, bona part d’aquests aranzels es mantindran, perquè són un ingrés tan important per a les arques federal que tindria moltes conseqüències molt greus. Això ja desequilibra definitivament l’aliança, independentment del pròxim president. És una ruptura bastant existencial de la idea d’Occident que posava Europa i els Estats Units al mateix vaixell.

—Aquesta ruptura inclou també el final de l’obediència nord-americana a les normes i als organismes internacionals?
—Sí. La mentalitat de Trump no es basa només en la diplomàcia transaccional d’acord amb els interessos, també en la idea que els estats són els únics actors capaços de defensar els seus interessos. Les organitzacions internacionals, a parer seu, només serveixen per a limitar el poder dels estats. Encara que tinguis fenòmens transnacionals que requereixin negociacions. No és l’únic que ho pensa. Passa que era esperable que ho pensessin Xi Jinping, Vladímir Putin, Narendra Modi o Recep Tayyip Erdoğan, però no estàvem tan preparats perquè ho pensés el líder del nostre aliat principal.

—Si tants dirigents ho creuen, el propòsit de la federalització d’Europa no va contra el signe del temps?
—Totalment. Ara veiem per primera vegada un euroescepticisme en consonància amb aquesta interpretació del món. Totes les forces de l’Europa patriòtica, o de l’extrema dreta o com en vulguem dir, fan la mateixa lectura a escala regional. Pensen: “Si el món és poblat per grans potències que volen rivalitzar entre elles sobre la base dels seus interessos nacionals, els estats d’Europa han de lluitar pels seus interessos, i això implica no cedir més competències a Brussel·les, sinó més aviat repatriar poders cap a les capitals nacionals.” Giorgia Meloni, Marine Le Pen o Víktor Orbán no són el mateix, però coincideixen que cal decapitar el poder de Brussel·les. Hi ha una lluita ideològica de base molt més complexa que no la que fins ara representava l’euroescepticisme.

—L’obstacle principal de la Unió Europea per a trobar la unitat estratègica és el joc democràtic intern, doncs.
—Ho és el creixement de les veus que van contra l’europeisme clàssic, que volia un destí amb més integració europea, perquè limita en bona part quines relacions estableix la Unió Europea amb els Estats Units de Trump. Moltes d’aquestes forces euroescèptiques convergeixen amb els interessos de Trump i no volen trencar l’aliança transatlàntica, sinó mantenir-la. D’aquí la posició de Von der Leyen en el moment d’encarar les negociacions, conscient que hi havia molta divisió interna dins Europa. Així és molt difícil que Europa s’independitzi o adopti una postura de confrontació o de reacció directa a la doctrina Trump. D’aquí aquest seguidisme.

—És a dir, que Von der Leyen claudica davant Trump perquè té por d’una deriva euroescèptica.
—Això pot ser una segona derivada. La primera és que els governs europeus mateixos pensen, per raons diferents, que la confrontació amb Trump no és una bona estratègia. A banda dels qui convergeixen amb Trump pels valors, com Meloni, n’hi ha que hi convergeixen per interès, com Alemanya, que necessita mantenir-hi els interessos comercials, sobretot per l’automòbil, un dels elements més importants de la seva indústria. I n’hi ha que pensen que no és una bona estratègia perquè encara és el vetllador principal de la seva seguretat.

—Hi esteu d’acord?
—No. Crec que hi ha una alternativa. Si Europa actua fragmentada i dispersa en els interessos europeus, aquesta posició és la que s’imposa per defecte. Com que tens divisió interna i una amenaça externa, més val trobar un acord de mínims. Però hi havia una alternativa: que Europa hagués fet valer el seu pes respecte dels Estats Units amb la qüestió comercial. Parlem tota l’estona de dèficit en béns i mercaderies dels Estats Units respecte d’Europa, però en l’àmbit dels serveis, no solament els tecnològics, és el cas contrari. Europa té capacitat de negociar sobre les tecnologies americanes en sòl europeu; hi hauria capacitat de reacció. No ha volgut fer servir aquestes eines.

—Brussel·les té tendència a posar-se la bena abans de la ferida?
—Sí, perquè a tot això s’hi afegeix una fragmentació interna i una presa de decisions i uns mecanismes institucionals que no són com els Estats Units. Els Estats Units estableixen una doctrina per part del president, que dicta: “Aranzel és la paraula més bonica del diccionari”, i això passa a formar part de la doctrina de política exterior. A Europa, aquesta proposta de la comissió negociadora ha de tenir el suport dels estats membres. En aquest àmbit, per majoria qualificada, hi hauria d’haver prou estats membres que entenguessin que calia confrontar-se amb els Estats Units, i ara no passava. Els interessos interns d’Europa són sovint divergents. I això que parlem de política comercial, en què la Comissió té grans poders delegats. En defensa, en seguretat o fins i tot en la definició del pressupost europeu, la decisió es pren per unanimitat. Per tant, només et falta que un país estigui en contra de la majoria dels europeus per bloquejar-ho tot, que és el que ha passat últimament amb Hongria.

—Si no renunciem al dret a vet, doncs, no començarem a parlar seriosament.
—Si volguéssim més integració europea i més capacitat d’acció, hauríem de renunciar a la presa de decisions per unanimitat. El problema és que cal unanimitat per a renunciar a la unanimitat. Això, si volguéssim canviar els tractats. Hi ha maneres d’avançar cap a la presa de decisions per majoria qualificada sense canviar-los, però són tangencials o addicionals.

—Hi ha cap reforma institucional que ajudaria a desembussar tot això?
—Sí. A poc a poc es fa evident que l’Europa de les múltiples velocitats o dels cercles concèntrics ha de ser la regla per a estructurar la Unió. L’euro ja va ser una experiència en aquest sentit. No tots els països el tenen, tot i que segons el tractat l’haurien d’acabar tenint tots. El Regne Unit no el volia i ara ja no és part de la Unió. Schengen també és una cooperació reforçada. Ara ho podem veure en la seguretat i la defensa, amb l’acostament de França i Alemanya per a forjar un pilar europeu dins l’OTAN. Has de trobar mecanismes flexibles. Si no ets capaç d’integrar la defensa dins els 27, potser ho has de fer amb un tractat a banda, com el mecanisme d’estabilitat i tot allò que la Unió va fer per sortir de la crisi de l’euro. Es va fer fora perquè el Regne Unit ho vetava.

—I es va imposar una part d’Europa sobre l’altra.
—Això ja és una altra consideració. Segurament, les derivades d’aquest tractat van deixar molts estralls dels quals encara païm les conseqüències. Durant la negociació pels fons Next Generation o per l’excepció energètica ibèrica, fins i tot hi hem vist un retiment de comptes. Les coses han canviat. Els països més contraris a endeutar-se conjuntament llavors, ara demanen que tots ens endeutem més per gastar en defensa. Durant la crisi es deia que els tractats eren impossibles de modificar, i ara molts països frugals són els primers a defensar les excepcions. Tothom té les seves contradiccions a la història.

—El rearmament exemplifica bé els problemes que retrateu. Hi ha una aposta molt decidida per a gastar més en defensa, però no hi ha consens en la línia estratègica en defensa.
—Una cultura estratègica conjunta seria molt desitjable, sí, però encara hi ha un problema previ, i és que tot això es planteja en base nacional. Hi ha damunt la taula mecanismes de flexibilització del dèficit perquè cada país se’n pugui saltar les regles i augmentar la despesa en defensa. Si això ho fas a escala nacional, hi haurà uns països, com Alemanya, que podran gastar tant com vulguin, però n’hi ha que no tindran aquesta capacitat, o que la tindran molt més limitada. I encara que els donis flexibilitat perquè fins i tot la Unió s’endeuti en el seu nom, què et trobaràs? Que hi haurà duplicitats i falta de coordinació de la despesa. Per tant, el pastís serà més gros però igualment estarà desequilibrat. Aquest és el problema principal.

—Per què costa tant? Els dirigents nacionals no creuen prou en la viabilitat del projecte europeu? Els estats membres són a la Unió per raons molt diferents i això dificulta les coses?
—Segur que hi ha elements com aquests, però a parer meu n’hi ha dos de fonamentals. Un és econòmic: a tothom li costa renunciar als beneficis nacionals de qualsevol indústria a favor d’una indústria europea. Reforçar l’aspecte industrial en un país o un altre vol dir llocs de feina, creixement i, segurament, votants potencials. El càlcul de cadascú diu: “Si reforcem indústria, que sigui la nacional. Després coordinem-nos a nivell global, però sobretot reforcem la indústria nacional.” Això deriva en indústries fragmentades, a diferència dels Estats Units, i poc capaces de jugar a la lliga internacional, perquè no tenen prou escala ni prou capacitat.

—I el segon?
—Que, a diferència d’unes altres indústries, la militar té un sol comprador: l’estat. Si no tens un organisme o una institució o qualsevol estament supranacional amb capacitat de comprar armament o equipaments a diferents llocs d’Europa per a un objectiu comú, mana l’únic client.

—Hi ha un camí cap a la federalització sense que cadascun dels pobles d’Europa hagi de renunciar a la seva identitat?
—La identitat europea no substituirà mai les nacionals, o fins i tot les de les nacions amb identitats pròpies dins els estats nació. La identitat europea mai es pot concebre com una substitució de les anteriors, perquè això és impossible. Sempre serem diferents dels estonians. Fins i tot entre mediterranis ja hi ha diferències substancials. Les identitats sempre són múltiples, capes que se superposen. Europa pot afegir-hi una capa i fer entendre als ciutadans europeus que, sobre l’acció davant els Estats Units o la Xina, l’escala que els defensa més bé és l’europea, perquè té més força. El sentiment de pertinença a Europa s’ha de fer sobretot amb base d’uns valors i uns interessos comuns.

—Si la Unió Europea hagués cregut de debò en la federalització, no li hauria convingut més de tenir una altra relació més defensora dels nacionalismes sense estat com el català?
—Europa no ha decidit què volia ser de gran. Europa no ha dit mai: l’objectiu són els Estats Units d’Europa, com van fer els Estats Units. Després d’una guerra civil, per cert. Ha estat una unió d’estats amb una certa cessió de competències i amb algunes competències coordinades. En molts àmbits no ens hem volgut integrar. La complexitat dels diferents estats dins Europa fan que una gran Unió Europea, amb majúscules, sigui impossible. La creació d’un exèrcit europeu que substituís els nacionals ha estat una quimera, per exemple. Als anys cinquanta, a banda de la Comunitat Econòmica del Carbó i l’Acer es va proposar d’integrar les forces armades dels països fundadors, però l’Assemblea Francesa ho va rebutjar i no se n’ha parlat mai més. És una quimera tan grossa com dir que hi haurà una identitat europea que reemplaçarà les altres.

—Mirem-ho d’una altra manera. El principi d’autodeterminació és en joc en els tres conflictes més calents del món en aquest moment, que són Gaza, evidentment, Ucraïna i potencialment Taiwan.
—Sí, però amb moltes diferències.

—Amb moltes diferències, però totes tenen en comú la qüestió de l’autodeterminació. Si Europa hagués respectat l’autodeterminació dels seus pobles internament, tindria unes condicions més bones de defensar l’autodeterminació al món?
—No n’estic segur. Si haguessis fet una unió de quaranta-cinc –sumant-hi totes les possibles derivades d’aquest principi rector, més l’ampliació als Balcans i més estats–, amb les mateixes institucions, els mateixos tractats i els mateixos mecanismes de presa de decisions, probablement hauries tingut encara més possibilitats de bloqueig. I ningú no està en disposició, avui, de pensar a trencar regles del joc com la unanimitat. Més aviat al contrari. Ho veiem amb la negociació del pròxim pressupost europeu: hi ha una recentralització. Ja ho vam veure amb els fons Next Generation. Molts governs regionals i locals volien gestionar els fons directament, però hi havia una gran por: “Amb qui parlo per fer seguiment de l’ús que se’n farà?” I es va considerar que ja n’hi havia prou amb vint-i-set, i que era millor parlar amb el govern central de cada estat, que ja s’organitzaria portes endins. La Comissió Europea no s’hi vol ficar, en les complexitats internes.

—I això no és un problema?
—Evidentment, perquè allunya Europa dels ciutadans, en bona part. I potser fa que tots els recursos disponibles que hi havia per als Next Generation no s’hagin gastat de la millor manera. És la gran contradicció: potser l’ideal d’eficiència implicaria la descentralització, però les dinàmiques polítiques, que són molt presents a Brussel·les, opten per tornar el poder a les capitals dels estats. Davant la possible fragmentació addicional, Europa ha pres sempre la determinació de dir que millor quedem-nos com estem.

—…
—L’europeisme llegeix amb cautela, por i recança els mecanismes de fragmentació interna addicionals. En temps del procés se’n va parlar per donar resposta, bàsicament, a la qüestió de Catalunya. Quina era la reacció de Brussel·les quan parlaves d’ampliació interna? “No és previst als tractats, tot just sortim d’una crisi econòmica, tenim el Brexit, tenim una crisi de refugiats, hi ha hagut la invasió de Crimea, i, per tant, Rússia és un perill potencial.” Hi havia molts problemes interns i Europa no en volia de nous. Deia: “No em facis mirar per fora d’aquest marc, que ja en tinc prou de controlar el que tinc dins.”

—Especulo: potser el fet d’acceptar que hi podia haver processos d’autodeterminació dins els estats hauria canviat la relació dels ciutadans amb Brussel·les, com a protectora d’una cosa superior als estats.
—Malauradament, els ciutadans no seuen al Consell Europeu. Són força de pressió interna i, eventualment, de pressió a Brussel·les, però sobretot per a defensar interessos específics, ja siguin els agricultors que bloquegen la rotonda de Schumann o bé per mitjà dels lobbies. La Unió Europea continua essent una unió d’estats perquè així hem volgut que sigui, això és important entendre-ho.

—Segons aquesta lògica tampoc no li convé la incorporació de nous estats.
—És que l’ampliació suscita un problema molt important. Ho vam veure amb Ucraïna quan es va proposar l’eliminació de les restriccions per a importar-ne cereals i productes agrícoles. Molts països, Polònia en particular, s’hi van negar perquè no perjudiqués els seus agricultors. Si això passa quan mires de donar suport a l’economia d’un país aliat en guerra, imagina’t amb una ampliació, en què es posen en dubte coses com els fons de cohesió. Es fa molt difícil pensar que el 2030 hi pugui haver la incorporació d’Ucraïna, o les de Moldàvia, Geòrgia i els països dels Balcans, i ja no esmento Turquia. Amb les estructures actuals és molt difícil que la Unió es pugui ampliar. L’ampliació ha d’anar acompanyada de la reforma, i els estats hi són molt reticents.

—Si la pressió del Trump és una cosa més aviat definitiva, seria convenient i aconsellable un acostament parcial a la Xina?
—Una cosa és clara: si el món és multipolar, has de tenir relació amb tots els pols. Entrem en una configuració del món molt diferent de la dels últims anys. Entrem en la lògica de la multipolaritat sense multilateralisme; les institucions que haurien de defensar el bé comú estan desaparegudes. Això és un problema, perquè llavors passes a confiar només en la llei del més fort, en qui té més capacitat d’imposar la seva voluntat respecte dels altres. La Unió Europea no pot jugar només a reforçar la multipolaritat sense reforçar el multilateralisme. Perquè Europa necessita un sistema de regles compartides que matisi la lluita entre els més forts. Aquest és el problema d’Europa, ara: ha d’aconseguir ser un pol en aquest sistema per convèncer els altres que cal multilateralisme.

—I amb la Xina, doncs, què cal fer?
—Hi has d’establir una relació sense deixar de ser conscient que és un sistema polític molt contrari a tot allò que defenses a Europa. Encara que hi tinguis interessos comercials i necessitis obrir nous mercats, no pots oblidar que és un règim autoritari i que, per tant, té uns valors molt diferents dels teus. Alhora, que és un país que dóna suport a Rússia amb la guerra d’Ucraïna. Això no pot desaparèixer de la teva anàlisi. I teixir aquesta ambivalència en la relació és difícil.

—La Xina ens supera de ple en regions on Europa era més influent, com ara el nord de l’Àfrica, per exemple. Com s’ho ha fet?
—Amb inversions i presència en desenvolupament d’infrastructura i de construcció física de països. Hi ha hagut una entrada de capital xinès massiu. Els dirigents d’aquests països han vist com, mentre Europa demanava reformes, canvis de les estructures polítiques, avenços democràtics, drets humans i llibertats d’expressió i defensa de les minories, la Xina ho feia sense cap mena de condicionant. Afegim-hi que a molts d’aquests països Rússia els ha ofert seguretat i n’ha armat les forces. Els mandataris s’han demanat: “I Europa, doncs, què em dóna?”

—Europa hauria d’haver fet alguna cosa diferent en tot aquest procés?
—En tot cas, hauria d’haver estat conscient que no era l’actor prioritari.

—I no ho ha estat?
—Primer, uns altres països li han passat per davant, i segon, Europa ha continuat sense defensar clarament quina era la seva aportació. Ha creat el Global Gateway per mirar de contrarestar el Belt and Road xinès, però amb molt poca capacitat d’alterar les coses sobre el terreny. També cal entendre que molts d’aquests països pensen que Europa els té un greuge històric derivat del colonialisme. Els dobles estàndards europeus són vistos amb bastant reticència.

—El silenci clamorós d’Europa davant el genocidi a Gaza representa la desautorització definitiva també de la diplomàcia dels valors?
—Això et recorden en uns altres llocs del món constantment. Escolta, que has defensat el dret d’Ucraïna a defensar-se i l’has ajudada perquè creies que no s’envaeixen països per la força. Nosaltres discrepem de les sancions i volem tenir una altra relació amb Rússia, però també ho creiem. Què passa amb Gaza? On és el dret internacional? No fas res per defensar-lo. Al contrari. No s’ha suspès l’acord d’associació amb Israel, per exemple. S’ha plantejat si cal excloure Israel d’un programa de recerca, però això és molt petit comparat amb l’escala de la catàstrofe creada per Israel a Gaza: l’extermini de població de manera clara, l’ús de la fam com a arma de guerra, bombardaments a la infrastructura civil. Encara que creguis que els terroristes s’amaguen en un hospital no tens dret d’atacar-lo. Si passes per alt tot això és molt difícil anar-te’n a l’Índia i presentar-te com el vetllador principal del dret internacional. Això crea un abisme absolut amb la manera com la resta del món veu la doble vara de mesurar europea, que, per una altra banda, té tothom, amb Gaza i en molts conflictes internacionals. Els països àrabs, els primers. Egipte té la frontera tancada absurdament perquè no hi hagi cap fugida de refugiats.

El FC Barcelona ha signat un contracte de quaranta-quatre milions d’euros amb la República Democràtica del Congo. Quaranta-quatre milions per a posar “RDC, el cor de l’Àfrica” a la samarreta d’entrenament. 

La xifra és respectable. Amb quaranta-quatre milions es poden pagar moltes nòmines i molts fitxatges. Però el problema –i no és poca cosa– és que aquests diners ixen d’un país que és en guerra, on viure demà depèn del caprici dels qui manen, on els drets més elementals són vulnerats de manera constant i on la misèria, nua i crua, regna pertot.

Fins ara, els clubs es conformaven amb patrocinadors de begudes, companyies aèries, bancs o empreses tecnològiques. Però, de fa temps –i no solament el Barça–, també accepten diners de països que practiquen la dictadura com a esport nacional.

I sobre això crec que cal denunciar el cinisme moral del futbol modern. Els grans clubs i les federacions són molt actius fent campanyes contra el racisme, treuen pancartes en favor de la pau, llueixen braçalets feministes i pels drets LGTBI, parlen de la importància dels valors i defensen que són els que uneixen el món. Però, ai las!, després quan es tracta de cobrar quaranta-quatre milions d’euros, aquesta moral esdevé sorprenentment flexible, digna d’un contorsionista.

Supose que el Barça –un club d’una tradició especialment sensible cap als drets humans– ha fet càlculs abans d’acceptar aquest acord. Segurament, deuen haver consultat els seus advocats, també deuen haver parlat amb els seus assessors d’imatge per veure quin impacte tindria la cosa i, probablement, han arribat a la conclusió que valia la pena córrer el risc. Que no passarà res, malgrat la contradicció evident i palmària que significa que en una mateixa samarreta convisquen un anunci de l’agència de l’ONU per als refugiats amb un anunci d’un estat que segons aquesta mateixa agència enguany ja ha obligat 150.000 ciutadans a cercar refugi als estats veïns.

Supose que compten que alguns ens indignarem molt, però al final acabarem mirant els partits i aplaudirem els gols. M’imagine que assumeixen que molta gent considerarà que la cosa important és guanyar la Champions i que tant hi fa d’on vinguen els diners per a aconseguir-ho. I segur que pensen que la immensa majoria de culers estaran d’acord que compta més competir amb el Reial Madrid que no pas amb la consciència pròpia.

Però, a parer meu, l’afer és indignant. Encara més perquè sabíem que el Barça ho faria, si en tenia l’oportunitat. Simplement perquè ja fa temps que els europeus hem assumit i normalitzat que perquè nosaltres puguem gaudir del futbol uns altres han de patir en silenci. En aquest silenci nostre, que es pot comprar a preu de saldo.

 

PS1. La proposta de Gabriel Rufián d’una candidatura que agrupe allò que ell defineix com “l’esquerra perifèrica” ha estat rebutjada per ERC, EH Bildu i el BNG. Però què en pensen Compromís i Més Per Mallorca, els dos grups del nostre país que en principi estarien en condicions d’entrar en un projecte com aquest? Hi hem parlat i us ho expliquem en aquest article.

PS2. Rere la maniobra de l’extrema dreta per a canviar el nom de la ciutat de València s’amaguen moltes coses que no tenen res a veure ni amb la llengua ni amb la filologia. Núria Cadenes ens ho explica magníficament en el seu article setmanal. “València: no és només el nom.”

PS3. Ahir vam saber la mort de Xuan Bello, l’escriptor més gran en llengua asturiana i un gran activista per aquesta llengua tan especial per tantes coses. En la seua memòria he fet aquesta Pissarreta per explicar que l’asturià, literalment, desborda moltes fronteres.

Avui es faran a Mallorca cinquanta-vuit marxes i concentracions simultànies, de 20.00 a 22.00, contra “la intolerància, la deshumanització i la devastació a què s’ha sotmès el poble palestí”. Per això els manifestants mostraran la seva solidaritat i exigiran “que s’aturi aquesta devastació amb la complicitat dels estats i l’incompliment reiterat del dret internacional”.

En concret s’han organitzat marxes i concentracions a quaranta-set pobles, i els sis restants s’han adherit per assistir a la del poble més proper. En el cas de Palma, s’han organitzat marxes a cinc barriades: Son Rapinya, Santa Pagesa, Son Espanyolet, Barris de Llevant i Son Sardina. “Ha estat un procés intens d’enllaçar persones, des de la base, i sempre guiades pels principis de la dignitat, la justícia i la pau, tal com va fer la Marxa Internacional per Gaza que va començar el 13 de juny a Egipte i que va ser reprimida i frustrada.” 

En aquest sentit, qualifiquen els fets de “catàstrofe humanitària, crim contra la humanitat, genocidi i extermini d’un poble per les bombes, amb la fam com a arma de guerra i amb la indiferència còmplice de la comunitat internacional”. És per això que consideren que el genocidi interpel·la tothom. 

Els organitzadors asseguren que amb aquesta xarxa de solidaritat es demostra la força de la ciutadania autoorganitzada contra la intolerància, la deshumanització i la devastació a la qual s’ha sotmès el poble palestí. La Federació d’Associacions de Veïns de Palma, Mallorca per la Pau, el Lobby de Dones, Amnistia Internacional, Homes Transitant, Mallorca per Palestina, el Col·lectiu de Dones dels Països Catalans, el GOB i el sindicat CGT, entre moltes més persones i entitats, ho han fet possible. 

Aquests són els punts de trobada a cada poble:

Alaró: a les 20.00 al camp de futbol.

Alcúdia: a les 21.00 davant l’ajuntament.

Algaida: a les 20.00 a la plaça Major.

Andratx (S’Arracó): a les 21.00 al pati darrere l’església del Sant Crist de S’Arracó.

Ariany: a les 21.00 al carrer Major.

Artà: a les 20.00 a la plaça Nova.

Banyalbufar: a les 21.00 a la plaça de la Vila (davant l’ajuntament).

Binissalem: a les 20.00 a la plaça de l’Església.

Búger: a les 20.00 al carrer Major.

Bunyola: s’adhereix a Son Sardina.

Calvià: a les 20.00 a l’aparcament d’AMADIP.

Campanet: a les 20.30 a la plaça Major.

Campos: a les 20.00 a l’ajuntament.

Capdepera: a les 20.00 a la plaça de l’edifici municipal Cap Vermell.

Colònia de Sant Pere: s’adhereix a Artà.

Consell: a les 21.00 a la plaça Major.

Costitx: a les 20.00 a la plaça de l’Ajuntament.

Deià: a les 20.00 a Can Quet.

Esporles: a les 20.00 a la plaça del Jardinet.

Estellencs: a les 20.00 a la plaça Nova.

Felanitx (a Portocolom): a les 20.00 a l’Esplanada de la Bassa Nova.

Fornalutx: s’adhereix a Sóller.

Inca: a les 20.00 a la plaça de l’Ajuntament.

La Pobla: a les 20.00 davant l’ajuntament.

Lloret: a les 20.00 al CEIP Antònia Alzina.

Llubí: a les 21.00 a la plaça de l’Església.

Lloseta: a les 20.00 al carrer Mestre Vidal.

Lluc: a les 22.00 al Santuari de Lluc.

Llucmajor: s’adhereix a Algaida.

Manacor: a les 20.00 a la plaça de les Perleres.

Mancor de la Vall: a les 21.00 a la plaça de l’Ajuntament.

Maria de la Salut: a les 20.00 a la plaça del Pou.

Marratxí: a les 20.00 a la plaça Can Flor en Pòrtol.

Montuïri: a les 20.00 a la plaça Major.

Muro: a les 20.00 a la plaça Sant Martí.

Pina: a les 20.00 a la plaça de Pina.

Palma – Son Sardina: a les 20.00 a la biblioteca-casal de Son Sardina.

Palma – Son Espanyolet: a les 20.00 a la plaça de Rosselló (carrer Barrera).

Palma – Santa Pagesa: a les 20.00 de la plaça de París fins a la plaça d’Espanya.

Palma – Son Rapinya: a les 20.00, dos punts de sortida: camí de Son Rapinya, 46 i casal de barri de Son Roca.

Palma – Barris de Llevant: a les 20.00 des del centre de salut Rafal Nou.

Petra: a les 20.00 a l’estació vella.

Pollença: s’adhereix a la Pobla.

Porreres: a les 20.00 a la plaça de l’Església.

Puigpunyent – Galilea: a les 20.00 a la plaça de l’Ajuntament.

Sant Joan: a les 20.00 a la plaça del Centre. 

Sant Llorenç del Cardassar: s’adhereix a Manacor.

Santa Eugènia: a les 20.00 a la plaça de Santa Eugènia.

Santa Margalida: a les 20.00 a la plaça de la Vila.

Santa Maria del Camí: a les 20.00 al camp municipal d’esports.

Santanyí: a les 20.00 a la plaça Major.

Selva: a les 20.00 a la plaça de Santa Catalina Thomàs.

Ses Salines: a les 21.00 al pati de les escoles velles (davant la plaça d’Espanya).

Sencelles: a les 20.00 a la plaça de la Vila.

Sineu: a les 20.00 a la plaça de l’Església.

Sóller: a les 20.00 a la plaça dels Estiradors.

Son Servera: s’adhereix a Manacor.

Valldemossa: a les 20.00 a la plaça de Bartomeu Estaràs.

Vilafranca de Bonany: a les 20.00 al parc Josep Maria Llompart.

 

La mort de l’escriptor Xuan Bello ha portat la seva llengua, l’asturià, a les portades dels diaris. L’asturià és un cas especialment interessant perquè les seves fronteres no encaixen amb les administratives, atès que s’estenen per Lleó, Cantàbria, Castella, Portugal i, fins i tot, Extremadura. A més, no ocupa pas tot el conjunt del Principat d’Astúries, on a la zona que toca a Galícia parlen gallec.

L’asturià, a més, és una llengua que l’espanyolisme es nega a reconèixer com a tal i, fins i tot, pretén d’identificar-la amb el terme despectiu “bable”. Curiosament, l’únic reconeixement oficial d’aquest idioma és a Portugal, on el parlen unes deu mil persones.