L’hotel més antic de Catalunya no vol ser ben bé un hotel. S’estima més la humil denominació de fonda, definida per l’Institut d’Estudis Catalans així: “Establiment públic on se serveixen menjars i es dona allotjament.” Ramon Parellada Garrell, setena generació de fondistes –actualment jubilat– ho té perfectament teoritzat: “En un hotel tot gira al voltant de l’habitació. En canvi, a la fonda l’hospitalitat comença a la taula, i si de cas, hi ha habitacions.” Fonda als Països Catalans, locanda a Itàlia, relais a França, pousada a Portugal, mesón a Espanya… de cap a cap de la geografia mediterrània, tenen molts noms aquests establiments, vençuts per l’hotel, impulsat per la cultura anglosaxona, que centra l’acolliment a la cambra i no al voltant de la cuina. Sigui com sigui, a l’actual Fonda Europa de Granollers, establiment hoteler de tres estrelles, hi senyoreja una xifra. 1771. Aquest és l’any fundacional establert de manera consuetudinària per la família Parellada, la vuitena generació de la qual regeix actualment el negoci, amb Mariantònia Parellada Bordas al capdavant.

Fou aquell any quan Fidel Viñamata i Margarida Planes estrenaven l’Hostal del Vallès o Can Fidel, a la seu actual –amb façanes al carrer d’Anselm Clavé, 1 i carrer d’Agustí Viñamata –un parent de la nissaga–, 2. Alhora, Cecília Camilo, coneguda per  Sila, i el seu marit, Isidre Parellada, havien inaugurat l’Hostal de Ca la Sila, a la carretera de Barcelona, una taverna que passà a anomenar-se Fonda Espanya. Dues famílies d’hostalers granollerins que s’emparentaran el 1852, amb el casament de Bonaventura Parellada i Margarida Viñamata, néta dels fundadors de l’establiment. Granollers, centre comercial d’ençà de l’època romana i cruïlla de camins de temps immemorials, acabava d’inaugurar la carretera de Barcelona a Ribes de Fresser, impulsada pel general Joan Prim, i dos anys després va veure arribar el ferrocarril, amb l’antiga estació situada a quatre passes de l’hostal, convertit ja en el centre neuràlgic de parada i fonda, a tocar de la Porxada i situat estratègicament, en un punt de tràfec de carros, tartanes, carretes i diligències, especialment el dijous, dia de mercat.

Formació francesa, clientela del país

Un nou matrimoni, aquest d’Isidre Parellada amb Dolors Riera, també de família d’hostalers –a la vila d’estiueig senyorial de Caldes d’Estrac–, farà canviar el nom al més modern i cosmopolita de “Europa”. L’Isidre ha après l’ofici de cuiner i restaurador amb els millors mestres, al Grand Hotel de France de Barcelona, conegut per Can Justin i situat a la plaça Reial, un dels més famosos, on tot un país va aprendre a menjar i a comportar-se a taula a la manera parisenca. Fins i tot, com a membre de l’equip del xef de Can Justin, va acabar treballant al Palau Reial de Madrid, perquè la reina espanyola Isabel II va restar fascinada per aquella cuina afrancesada. Convertit en un bon cuiner, mentre es feia un home, Isidre Parellada va tornar a Granollers portant noves receptes i elaboracions al negoci familiar, que va esdevenir l’espai gairebé públic on es compra i ven i es fixa el preu –a la manera de la llotja– d’alguns productes agrícoles en aquell Vallès encara rural.

Si el pare s’havia format al Justin, el seu fill es formà en un altre establiment afrancesat de renom: la Maison Dorée. Aquella seria la forja d’un autèntic mite de l’hostaleria catalana: Paco Parellada Riera. Si el seu pare era un mestre a la cuina, ell fou un mestre de la sala i de l’entregent, terme afrancesat que li agradarà d’usar per definir la seva tasca. A principi del segle XX, quan Granollers arriba a tocar els set mil habitants i apareixen els primers cotxes, l’establiment dels Parellada adopta el nom d’hotel, i deixa enrere el vell i entranyable nom de fonda, més humil encara que hostal, que avui llueix amb orgull. Habitacions i menjadors, on tant se serveixen esmorzars de forquilla com banquets. Tant cuina ordinària com extraordinària.

Granollers, parada i fonda

Paco Parellada regna a l’hostaleria catalana i és l’amfitrió del nét d’Isabel II, Alfons XIII, quan el monarca espanyol visita Granollers, el 21 d’octubre de 1926 per inaugurar la nova Biblioteca Popular Francesc Tarafa, acompanyat de les seves filles, les infantes Beatriu i Maria Cristina. “Muntat amb tot el confort modern. Situat en el punt més cèntric de la ciutat. Restaurant: servei a la carta, coberts i hostalatge; menjadors per a banquets; sales de bany; magnífiques habitacions; garatge; quadres; autos a l’arribada dels trens. Bar-cafè: granja, brasserie, charcuterie; cafè exprés; mariscs, fiambres, bocadillos, cervesa, refrescs, licors… Assortit de gelats. Servei de restaurant totes les nits de la Festa Major. Canonges de Granollers: el postre més exquisit, el millor record de la ciutat. Telèfon 96. Propietari: Francesc Parellada Riera”, s’anuncia orgullosament.

La guerra serà un cop duríssim. Paco Parellada es refugiarà inicialment a París, fabulant amb la idea de muntar-hi un restaurant i perdent-se entristit pel mercat central de Les Halles. La postguerra no serà millor: la fonda de Granollers entra en una crisi, en una època de restriccions, estraperlo i racionament. Per tirar endavant, agafa el traspàs de l’històric cafè de les 7 Portes, als Porxos d’en Xifré de Barcelona, al qual aplica l’exemple de la casa mare. El restaurant barceloní acaba essent un èxit, i la família supera amb esforç deu anys negres. A Granollers hi queda la matriarca, Teresa Novelles Barnils, i el seu fill i hereu, Paco Parellada Novelles, que es fa càrrec de la fonda-hotel amb la seva dona, Mariantònia Garrell Cot l’any 1947. La casa aguanta mentre els amos van pujant vuit criatures: Francesc, Teresa, Mercè, Ramon, Montserrat, Margarida, Mariantònia i Ada. Durant la seva etapa al capdavant de l’Hotel Europa, sovintejat pels viatjants de comerç, té dos hostes d’excepció: els periodistes i escriptors Josep Pla i Eugeni Xammar. El primer, a la seva Guia de Catalunya, escriu:

“Em vaig llevar aviat, perquè si no ho hagués fet m’hauria hagut d’aixecar per força. L’hotel, la cèlebre Fonda Europa –una de les millors, una de les més generoses i abundants fondes del país–, era atapeïda de gent. Des de l’escala que davalla fins a la planta baixa, vaig contemplar, a dos quarts de nou del matí, el magnífic espectacle que se’m presentava davant els ulls. La gent no cabia a les taules. La majoria es trobava prenent el desdejuni, i no pas precisament de cafè amb llet. Esmorzaven de forquilla. Els cambrers amb prou feines podien donar l’abast. La gent arribava amb els comptes fets.

—Cap-i-pota per a sis! —cridà amb escassa timidesa un pagès voluminós tot prenent possessió d’una taula amb els seus amics.
I de cop passaren davant meu, portades cap a les taules immediates, dues grosses, suculentes paelles.

En altres taules la gent prenia cafè i pagava els comptes. Aquests ciutadans havien ingerit la seva paella o el seu cap-i-pota a les vuit en punt. Encara que portaven algunes hores de feina o arribaven de molt lluny, no es pot pas negar que començar el dia encarant-se amb aquests aliments és una manera de començar fonamental, vull dir amb uns bons fonaments. Haig de confessar que l’espectacle em va venir de nou. És un espectacle que gairebé només es pot veure a Granollers, i encara a la fonda a què fem referència. Com que l’hora era molt intempestiva per a entrar en aquella maregassa alimentària, vaig abandonar el meu lloc d’observació i vaig anar a donar un tomb per la ciutat.”

L’orgull fondista

Ramon Parellada creix i observa meravellat, a dotze anys o tretze, les converses de Pla i Xammar, que tornat de Seixanta anys d’anar pel món, s’ha instal·lat novament al seu país del Vallès, a redós del caliu de la família Parellada, per passar-hi l’hivern. Entorn de Nadal també arriba Pla, desitjós de veure l’amic que deia que li ho havia ensenyat tot, i amb qui, malgrat discrepàncies el 1936, no han perdut l’afecte i el respecte mutus, i són capaços d’allargar la sobretaula fins al dia de Nadal al vespre. El segon fill mascle dels Paradella, que ha començat a estudiar dret, en realitat estava atrapat en el món de la cassola, i quan el seu germà gran anunciï que no vol continuar la tradició, n’agafarà el relleu, l’any 1975. Ramon Parellada és un jove inquiet, que ha muntat la Sila, un establiment que vol portar l’ambient laietà de la Zeleste a Granollers, on despunta un cambrer i DJ sabadellenc anomenat Juli Soler. Després d’un pas per París, inspirat per aquella estada de l’avi durant la guerra, obre el Senyor Parellada a Barcelona, avui desaparegut.

Quan l’any 1988 pren les regnes definitivament ho fa per reforçar el concepte de fonda, orgullós de definir així l’hotel familiar que, amb vista a la subseu olímpica de Granollers per als Jocs de Barcelona 92, renova de dalt a baix les cambres i guanya un premi FAD. “Per a mi, és millor el premi estofat”, relativitza amb el seu sentit de l’humor. No tan sols renova l’establiment –convertint en menjador la primera estança del davant, entrant pel carrer d’Anselm Clavé, fins llavors destinada a bar–, sinó també els àpats tradicionals, com el fricandó, que s’alleugereix de la vella contundència i es refina per garantir-ne la preservació ancestral. El seu somni és convertir la fonda catalana en una marca de prestigi, com els francesos faran amb el relais-chateau. Tot i no acabar-se’n de sortir, recuperarà per a sempre aquest nom per a casa seva. L’any 2021, després de la pandèmia, pren el relleu la seva filla Mariantònia. “Una fonda és un establiment femení. I, sense una mestressa, no és una bona fonda”, explica Ramon Parellada. Avui, Mariantònia Parellada, essent fidel a la tradició de l’ofici mamat a casa, és l’encarregada de connectar, com van fer els seus predecessors, la Fonda Europa de Granollers amb la seva generació.

La decisió de l’ajuntament socialista de Palafrugell de retirar “El meu avi” de la cantada d’havaneres de Calella ha aixecat polèmica. És just que sigui així, perquè la resolució no ha estat pas a petició popular ni per a donar cabuda a altres peces d’aquesta música de regust colonial, com ho justificava l’alcaldessa, sinó per imperiós mandat de la correcció política, com denunciava Pilar Rahola la setmana passada. Amb un discurs punyent i sense circumloquis, Rahola despullava el sectarisme d’una esquerra que, a Catalunya, té per norma atropellar les tradicions. Una esquerra, cal afegir, que en els moments crítics és infiltrada per l’estat a fi de confondre i desorganitzar la solidaritat catalana. El lerrouxisme, la Setmana Tràgica, el pistolerisme dels anys vint, la FAI dels trenta, i d’ençà dels seixanta la guerra ideològica contra la “burgesia”, catalana per descomptat, en nom del “proletariat”, també per descomptat espanyol. I avui la guerra de la correcció política a favor d’una immigració incontrolada que l’estat orienta cap a uns Països Catalans sobresaturats de gent sobrevinguda i en molts casos repatània a la catalanitat. Catalunya no sols passa el pitjor moment per a la llibertat de pensament d’ençà del franquisme, com opina Rahola; encara pitjor: hi ha caigut de quatre potes. Per dir-ho literalment: s’hi ha llançat de cap.

El problema de la correcció política apareix quan convertim el compromís polític en un principi moral. Com si la política hagués estat mai moral o la moral fos propietat d’una opció política. Quan algú es creu bo pel fet de ser d’esquerres, o de dretes, converteix la seva militància en un ídol. Llavors Franco esdevé una mena de crist sota pal·li i  la Passionària la mare tutelar dels comunistes espanyols. Idolatrar la política és totalitzar-la. D’aquí ve el dogma, tan reductiu com perillós, que tot és política, que res no se n’escapa i que tota opinió és ideològica. No pas en el sentit lat i banal que els mots transmeten idees, sinó en el sentit restrictiu de servitud encoberta als interessos d’una classe social.  La totalització de la política ens deixa inermes davant les ideologies i les institucions que les imposen. És allò que Rahola denunciava invocant factors no polítics i també polítics per impugnar la prohibició de l’havanera: la popularitat de la peça, el costum inveterat d’incloure-la a les cantades, el fet de formar part del llegat cultural i despertar emocions en els qui la canten d’ençà que fou composta, el 1968. I és, o hauria de ser, una veritat evident que els objectius de la política s’han d’avaluar d’acord amb criteris no polítics. No es pot pas justificar una política d’esquerra amb criteris d’esquerra, igual com no es pot justificar el dogma de la infal·libilitat papal perquè ho diu l’Església. El criteri no polític esgrimit per l’alcaldessa de Palafrugell per justificar una decisió política es conculca tot sol, car ni ella té autoritat per a decretar quines peces són clàssiques o mereixen ser-ho, ni l’ajuntament ha sotmès el programa a votació popular. La decisió és clarament autoritària i marcadament ideològica.

Ara bé, Rahola també esgrimeix arguments polítics per defensar la cançó: el fet d’haver estat composta durant el franquisme per un membre de la Unió Militar Democràtica i incloure les frases “Visca Catalunya” i “Visca el català” que llavors podien semblar agosarades i contribuïren no pas poc a popularitzar la tonada. Per això, prohibir –o, dit amb l’eufemisme municipal, retirar– la cançó enmig de l’ofensiva renovada contra la catalanitat, és una declaració no ja de segones intencions sinó de terceres, per més que la intenció primera i mal dissimulada fos, com retreu Rahola, desvincular el consistori de la figura del compositor pel fet d’haver estat acusat de proxenetisme en un documental l’objectivitat del qual ara no discutirem. Per això sorprèn la dissimulació de la batllessa, com si, preveient la impopularitat de la mesura, hagués pres una disposició de caràcter simbòlic tot amagant-ne el simbolisme. D’això se’n diu llançar la pedra i amagar la mà. 

El fet és que la popularitat de “El meu avi” és inseparable del tarannà polític predominant a la Catalunya dels anys seixanta del segle passat. José Luis Ortega Monasterio féu diana combinant la reivindicació nacional amb l’antiamericanisme d’una joventut molt influïda pel doctrinari marxista. El sentiment antiamericà ha sobreviscut a les doctrines i ha cristal·litzat en un dret cultural adquirit. N’hi ha prou d’escoltar els cantaries d’estiu corejant “tingueren la culpa els americans” per a adonar-se que el clixé (no pas de la guerra de Cuba, sinó de la guerra freda) ja forma part d’una tradició que alguns creuen inalienable. 

Deixant de banda el missatge polític, la cançó és d’una ximpleria abismal, però la ximpleria és cosa del gust i del criteri. Si s’hagués de prohibir el mal gust, de cultura popular en restaria ben poca. Ara bé, la identitat cultural d’un poble depèn de la sedimentació del passat com a factor actiu en el present. Un obstacle cada vegada més gran a la persistència de l’esperit català és l’esvaniment de la consciència de la història. La manca d’aquest marc de referència dificulta l’acció en el present, però ignorar o deformar el passat no n’impedeix les conseqüències futures.

A prendre consciència del passat hi contribueix la memòria popular tant o més que la historiogràfica. Per això, és absurd de junyir el sentiment catalanista a l’heroïcitat dels soldats catalans en la guerra colonial espanyola, i arrodonir-ho batejant amb el nom de Català “el millor vaixell de guerra” de la flota. Ortega Monasterio oblida, tant com els qui li accepten la proposta, que a Catalunya el sentiment popular era contrari a una guerra que ja feia anys que durava quan els Estats Units hi intervingueren. I oblida, no sé si interessadament o ingènua, que el catalanisme prengué embranzida en bona part a conseqüència de la desfeta espanyola. I encara oblida, per torna, que l’estat respongué a la creixent politització del catalanisme destinant Valeriano Weyler, el carnisser de la guerra de Cuba, a la capitania general de Barcelona. La pèrdua de Cuba fou una humiliació que l’exèrcit espanyol no oblidà mai i tingué un paper decisiu en el cop d’estat del 36. No debades Franco començà el guió de Raza recordant la guerra de Cuba com a rerefons de la guerra civil. En un anacronisme curiós, repetit com a moralitat al final de la pel·lícula, Jaime de Andrade, àlies Francisco Franco, vinculà el valor del capità del vaixell enfonsat a Cuba amb els almogàvers, els mítics mercenaris de la Corona d’Aragó i de la companyia catalana d’Orient. Una associació que repetí Ortega Monasterio a la seva manera, i que rebutgen implícitament tots els qui enarboren l’estelada, inspirada en la bandera de la independència cubana.

La història fàcilment esdevé un camp de lluites ideològiques amb coneixement de causa. La cultura popular n’és un d’inconscient.  Això no és cap bon motiu per a proscriure les tradicions, agradin o no les circumstàncies i factors dels seus orígens. Tanmateix, quan la passió política es converteix en una festa, convé de saber què s’hi fa i per què es fa, car la història, que aflueix tant en les ocasions grans com en les petites, es revenja de qui en fa befa. Un llegat fals ofusca la comprensió no ja dels esdeveniments actuals sinó de les possibilitats de futur, que cal afrontar amb els cinc sentits.    

Gonzalo Boye assisteix a l’espectacle de la crisi del PSOE amb el convenciment que anirà encara més enllà, que afectarà més gent, “alts responsables polítics”. L’empresonament de l’ex-secretari d’Organització socialista Santos Cerdán no l’ha sorprès, perquè a Madrid ja feia temps que aquesta informació corria en cercles mediàtics i polítics, sobretot, d’ençà del moment en què l’estat profund va declarar la guerra el PSOE. L’advocat diu que fou el suport del PSOE a l’amnistia que ara ha validat el TC allò que va trencar “el bloc monolític”, i quan van decidir que “punxarien la mànega del PSOE”: “I aquí n’han sortit excrements.”

En aquesta entrevista, Boye s’expressa amb cruesa, celebra l’amnistia com un èxit de l’independentisme perquè ha estat capaç d’obrir una crisi profunda en el règim del 78 i insinua que els diners del cas Koldo van poder servir per a finançar la guerra bruta contra l’independentisme.

—Us ha sorprès l’empresonament de Santos Cerdán?
—No.

—Per què no?
—Perquè he anat seguint la causa i crec que hi havia molts indicis. I, en segon lloc, perquè crec que hi ha informació, si més no, rellevant pel que fa al risc de destrucció de proves.

—La seva situació actual té a veure amb el seu paper com a negociador de l’amnistia i com a interlocutor amb els independentistes?
—Mireu, fa set anys que ens persegueixen per terra, mar i aire. Set anys. Ens han obert causes, ens han instruït procediments, ens han acusat, i sempre que punxaven la mànega sortia aigua. Aquí han punxat la mànega i n’han sortit excrements. Si l’origen és una intencionalitat política, no ho sé. Però això que veiem és inqüestionable, salvant, és clar, la seva presumpció d’innocència, que no sé si ell sempre ens la va garantir a nosaltres.

—Voleu dir que pot ser compatible que el persegueixin políticament amb el fet que no hi hagi ni un pam de net?
—És que hi ha moltes coses que han passat i que necessiten explicació. Fa anys que sostinc que la guerra bruta té un cost, val uns diners. El que ens han fet, l’espionatge amb Pegasus, tot això té un cost. D’on han sortit tots aquests diners?

—Voleu dir que les comissions del cas Koldo podrien haver servit per a finançar la guerra bruta contra l’independentisme?
—No ho sé, però sí que tinc clara una cosa: quan se sobrepassen unes determinades línies, es tendeix a sobrepassar-ne moltes més.

—Quines línies s’han anat traspassant?
—Totes les causes que ens han creat, com l’operació Vólkhov, el Tsunami Democràtic, la causa que em va afectar a mi, i unes altres causes contra mi, contra Alay, contra el president, contra molta gent… Són causes creades expressament. Què voleu que us digui? Puc empatitzar-hi i entendre com de malament es deu sentir [Santos Cerdán], però això nosaltres ja ho hem viscut. La diferència és que en el nostre cas no hi havia res.

—Dieu que d’algun lloc han d’haver sortit els diners de la repressió. Han sortit d’aquí?
—Els fons reservats són trenta milions d’euros, segons la partida pressupostària, i estan perfectament assignats. Una altra cosa és en què es gasten cada cèntim d’aquests fons. Però tenim un cas com Pegasus en què és evident que hi ha hagut una despesa ingent de diners. D’on ha sortit? D’alguna activitat il·legal. Pot ser aquesta o pot ser qualsevol altra.

—L’interlocutor amb l’independentisme de dia negociava amb vosaltres i de nit mirava d’aconseguir il·lícitament els diners per a perseguir-vos?
—En el cas concret de Junts, les negociacions amb ell comencen després del juliol del 2023. És a dir, quan ja no quedaven causes, són causes posteriors. Quan van començar amb Esquerra o amb Bildu? No ho sé. Però, en el cas de Junts, conec la data aproximada i és evident que en aquell moment la guerra bruta va cessar obertament, tot i que en va quedar alguna cosa.

—Vau ser negociador de la llei d’amnistia. Negociàveu directament amb Santos Cerdán?
—La llei d’amnistia es va negociar entre juristes.

—Teníeu uns altres interlocutors.
—He tingut contacte amb Santos Cerdán, però, evidentment, la discussió era jurídica.

—Hi teníeu contacte, i ell era negociador polític. Us va sorprendre tota la informació que va revelar la Guàrdia Civil sobre ell?
—Jo ja fa mesos que deia que això passaria. Per què? Perquè Madrid no deixa de ser un poble gran on tots ens coneixem, i la informació circula i flueix. I era evident que això passaria. Si no, tampoc s’hauria posat en marxa una claveguera per a provar de desprestigiar l’UCO, per a subornar un fiscal anticorrupció, per a desacreditar el jutge Peinado o la jutgessa de Badajoz, en el cas del germà del president del govern espanyol. Totes aquestes coses, quan passen, és per alguna cosa. I era evident que aquí hi havia un risc important que acabés malament, com ha acabat. I encara falta.

—Això pot arribar a fer caure Pedro Sánchez?
—Això anirà més enllà dels tres imputats, perquè els noms ja són damunt la taula. Hem sentit una sèrie de noms a partir de les declaracions, sobretot d’Ábalos, de documents de l’UCO, d’àudios enregistrats per Koldo… Per deformació professional, segueixo tota aquesta informació i també llegeixo els atestats i informes policíacs. I d’aquí es desprèn tot un ventall de persones que acabaran formant part d’investigacions judicials, si no és que no hi són ja, en algunes peces secretes.

—Voleu dir alts responsables polítics?
—Sí, sens dubte.

—Fins i tot Salvador Illa?
—El senyor Illa va tenir un tema que, si no recordo malament, fou arxivat per la fiscalia europea, un cop [el fiscal] Ignacio de Lucas se’n va fer càrrec. Però hi ha converses enregistrades per Koldo, el tema de Xi Li… Jo crec que el dia que s’estiri bé aquest fil… Mireu, a hores d’ara crec que el millor que els podria passar és que s’investigués bé tot plegat per veure què hi ha i què no hi ha. Aquesta ombra de dubte no és compatible amb la funció pública.

—Tot això arriba amb la llei d’amnistia validada pel TC. Quin valor té, això?
—Hi ha dos moments clau en aquests darrers dos anys. L’un, és quan el Partit Socialista va acordar una llei d’amnistia com a solució a la part judicial del conflicte polític entre l’estat i Catalunya; això trenca el bloc nacionalista espanyol. I aquest trencament es consolida la setmana passada, quan es fa pública la sentència del Tribunal Constitucional. Aquests dos moments són, probablement, la crisi sistèmica més gran que ha viscut el règim del 78 d’ençà que l’estat espanyol va recuperar la democràcia. Perquè allò que era un bloc monolític –polític, judicial i mediàtic– ara es trenca, entra en col·lapse i en una baralla interna. Es maten entre ells.

—L’escàndol de corrupció del PSOE és una conseqüència d’aquesta escletxa de què parleu?
—Ha fet que aflorés. Jo crec que se’ls va permetre de fer moltes coses fins que es van convertir en enemics. I aleshores es va començar a revisar tot allò que havien fet.

—És quan van punxar la mànega del PSOE?
—Sí, però si la seva mànega hagués estat transparent i plena d’aigua clara, avui se’n riurien. A nosaltres no ens van veure mai nerviosos, perquè cada vegada que punxaven una mànega, en sortia aigua, no pas excrements.

—Ara el poder judicial us boicota l’amnistia.
—Sí, però al final tot plegat és un pas més dins l’ajustament d’un sistema que fa temps que ha sortit del marc del dret europeu i de la interpretació democràtica del dret. Hi ha detalls molt interessants en la sentència. Un que em crida l’atenció diu, més o menys, que la qüestió important no són els tipus penals concrets, sinó la intenció. I si aquesta intenció encaixa dins l’objectiu de la llei, això inclou, també, la malversació. I diu que és obligatori per als jutges i tribunals d’aplicar una llei vigent.

—Però l’amnistia dels perseguits per la malversació ara mateix és en mans de la interpretació que en vol fer el Tribunal Suprem.
—Hi ha recursos d’empara dels presos, i nosaltres en presentarem aviat, el del president i el d’en Toni [Comín].

—Per què no vau pactar amb el PSOE una redacció sobre l’amnistia de la malversació que fos més oberta, que no permetés una interpretació interessada com la que fa el Suprem?
—Perquè no hauria superat el filtre del dret europeu quant a la lluita contra la corrupció.

—Si no hagués dit que en quedaven exclosos els qui pretenien un enriquiment patrimonial no superaria el llindar europeu?
—Si algú ha tingut un increment patrimonial, evidentment, no entra dins la finalitat de la llei. Volia enriquir-se. Ara, la interpretació que fa el Suprem és: “Com que m’interessa que la Terra sigui plana, estiro la pilota fins que quedi plana.”

—La querella per prevaricació contra Pablo Llarena en quin moment la proposareu?
—Nosaltres no la proposarem.

—Per què no?
—Perquè creiem que, en el sistema actual, amb els mecanismes que hi ha, seria un brindis al sol. Nosaltres fem actuacions judicials que tinguin recorregut, no pas accions estèrils.

—Començareu per presentar un recurs d’empara al TC. Amb quins arguments?
—Hi ha dos motius. L’un té a veure amb la vulneració del jutge pre-establert per la llei d’acord amb allò que estableix la llei d’amnistia en l’article 11. I l’altre és el de l’arbitrarietat per la interpretació que fan de l’article primer de la llei.

—I demanareu cautelars al TC perquè aixequin l’ordre de detenció. Quant trigaran a decidir-ho?
—Crec que no trigaran gaire, perquè això que plantegem compleix tots els requisits del Tribunal Constitucional respecte de l’especial transcendència constitucional.

—Als ex-presos els les va denegar, el Constitucional va dir que no hi havia urgència.
—Van negar-los-les perquè no hi havia cap procés electoral a la vista. Però aquí hi ha dues vulneracions de drets fonamentals. L’un és el dret a la llibertat, perquè hi ha una ordre de detenció. I l’altre és el dret de participació política, perquè es tracta d’un diputat en exercici que no pot assistir a les sessions del parlament i el Constitucional ja ha dit que no pot votar telemàticament.

—El TC decidirà si aixeca l’ordre de detenció de Puigdemont la tardor vinent?
—Jo crec que sí, cap a la tardor.

—El president ja tornaria aleshores amb l’aixecament de l’ordre de detenció?
—Per què no? Si ja va tornar sense que li aixequessin l’ordre, per què no hauria de tornar amb l’ordre aixecada?

—Pel sentit polític d’una cosa i d’una altra.
—La decisió personal i política és del president. A mi em correspon de facilitar el camí perquè ell sigui lliure de prendre la decisió que consideri.

—Això seria de manera cautelar. Amb el vostre recurs d’empara voleu treure la causa de les mans del Suprem…
—… i portar-la a Catalunya.

—Abans hauran resolt els recursos d’empara dels condemnats per l’1-O.
—Sí, però nosaltres exposem, com a primer motiu, que la decisió no té cap validesa perquè la va adoptar un jutge incompetent. Per tant, caldria començar de zero al TSJC i que aquest tribunal prengués una decisió segons els criteris que ja ha aplicat, com en els casos de Buch, d’Escolà i d’altres.

—Però si el TC dóna l’empara abans als presos per la mala interpretació que fa el Suprem de l’amnistia de la malversació, això automàticament ja beneficiaria Puigdemont, Comín i Puig?
—Sí, és clar.

—Si, en canvi, l’empara és per la vulneració del jutge predeterminat per la llei, la causa vindrà a Catalunya, al TSJC i al jutjat d’instrucció?
—Sí.

—Dèieu que el TSJC ja ha amnistiat casos de malversació, com el de Buch i Escolà. Però el Suprem també va deixar escrit que una cosa són els principals dirigents, que no poden ser amnistiats per malversació, i el dels altres, que sí que poden ser amnistiar perquè no se’ls pot imputar l’enriquiment patrimonial. El TSJC ja té l’argument fet per a negar l’amnistia a Puigdemont.
—No, perquè si anem al TSJC és, precisament, perquè l’argument del Suprem és nul de ple dret. I una resolució nul·la no pot servir de precedent de res.

—Però aquesta seria nul·la de ple dret?
—Sí, perquè la va dictar un jutge incompetent. I no oblidem que també estan pendents de resoldre’s a Estrasburg els recursos dels condemnats contra la sentència, cosa que pot esfondrar tot l’edifici.

—Diuen que aquesta sentència és imminent…
—Jo crec que sortirà aviat.

—Què passarà quan surti la sentència del TEDH?
—Depèn de quins drets fonamentals es considerin vulnerats. Tots han al·legat manca de competència del Suprem. I Estrasburg no pot passar per alt què va dir el TJUE en les pre-judicials de Lluís Puig: que el Suprem no és l’òrgan competent, perquè no hi ha una norma atributiva de competència.

—Perquè tingués efecte, Estrasburg hauria de donar la raó als condemnats per l’1-O sobre el jutge predeterminat per llei…
—O sobre el dret de defensa, o sobre la imparcialitat del jutge. Això obligaria a revisar la sentència. Però no oblidem que tot el que s’al·lega a Estrasburg afecta el nucli de la causa especial, de la qual aquesta només és una continuació.

—Si Estrasburg tomba els fonaments de la causa contra l’1-O, això què implicaria?
—La nul·litat de tot allò que s’ha actuat. Per tant, evidentment, no hi hauria causa.

—Però quan Estrasburg dicta una sentència com aquesta, perquè tingui efecte…
—Cal instar un incident de revisió extraordinària al Suprem, sí. Ara bé, amb tot el que s’ha fet aquests anys, quant trigarà el Suprem a fer-ho? Us poso com a exemple el cas Otegi. El van resoldre perquè no tenien més remei. Aquell ja era el punt final.

—En el cas d’Otegi es van inventar una repetició del judici.
—I aquí també ho podrien fer, però no hi hauria condemnats. Ni fets provats. I amb una diferència: la vulneració en el cas d’Otegi és durant el judici. En aquest cas, les vulneracions són en la instrucció, abans d’arribar al judici. És a dir, no hi hauria tot el material instructor i caldria començar de zero.

—El Suprem podria arribar tan lluny per a no obeir la sentència d’Estrasburg de l’1-O?
—No, però ja seríem en un altre escenari. Què volen? Una benedicció papal? Una encíclica? Perquè ja no queda cap més lloc on anar. L’últim argument se’ls va desmuntar quan algú va filtrar l’informe de la comissió de la UE en la pre-judicial del TJUE sobre l’amnistia. I què diu la Comissió? Que no hi ha interessos econòmics de la UE afectats.

—Un altre dels arguments de la Comissió al TJUE és que això és una autoamnistia, contrària a dret. Hi ha el risc que el TJUE ho compri?
—El tema de l’autoamnistia és propi d’un indocumentat. I conec qui ha fet aquest informe, i podria ser perfectament de Vox. Un senyor de Valladolid. És un argument fal·laç. I sabeu per què? Perquè una autoamnistia és una altra cosa i es defineix d’una altra manera.

—El Suprem ja té tancada l’opció d’enfangar l’amnistia al TJUE?
—Nosaltres vam plantejar dues coses al TJUE: volíem una vista i volíem l’acumulació dels quatre procediments. El TJUE encara no s’ha pronunciat sobre l’acumulació, però ja ha decidit fer-ho tot el mateix dia. Som a un pas que s’acumulin.

—Per què és important?
—Perquè això tanca el capítol europeu de l’amnistia i evita que el TJUE passi quinze anys rebent qüestions pre-judicials d’algun entusiasta que vulgui continuar qüestionant la legitimitat de la llei.

—I una cosa més: hi ha la vista sobre els CDR de l’operació Judes al TJUE. Que el Constitucional avali l’amnistia dels casos de terrorisme que preveu la llei els ajudarà a Europa?
—Quan Junts es va oposar a un text de la llei d’amnistia, i hi va votar en contra, ho va fer per aconseguir una llei sòlida. I és la que es va aprovar finalment. És la que dóna resposta a tot això.

—Els joves acusats de terrorisme pel 23-S i que esperen la vista a Luxemburg el dia 15, amb la sentència del Constitucional, poden respirar?
—Si no es cometen errors, és clar que poden respirar. Perquè el “no” de Junts el gener del 2024 és la millor garantia que han tingut tots per a acabar essent amnistiats.

—Dieu “si no es cometen errors”. Quins errors es poden cometre?
—Els advocats sempre en podem cometre. No som infal·libles.

—Però tenint en compte que la situació està força encarrilada en aquest sentit…
—A parer meu, sí. Ara tothom oblida una cosa: vam ser molt criticats els juristes que vam assessorar Junts perquè no votés a favor de la redacció de la llei d’amnistia del 30 de gener de 2024. Ens van criticar molt.

—Fins i tot us van criticar dins el partit.
—Jo sé perfectament com se’m va tractar, fins i tot en mitjans espanyols finançats per la Moncloa. Em van dedicar portades senceres. Perquè volíem una llei blindada, a prova del Constitucional, del TJUE, i del Tribunal Europeu de Drets Humans. Una llei amb recorregut, no una llei que morís en el primer recurs. I això no es volia entendre, perquè hi havia qui preferia una llei, encara que fos dolenta. Nosaltres dèiem que no: o la llei és bona o no n’hi ha d’haver. Junts va assumir el risc de votar-hi en contra. I ara es veuen els fruits de mantenir-se ferm en determinades qüestions.

—Amb tot el que hem repassat, voleu dir que a començament de l’any vinent el Suprem quedarà desarmat contra l’amnistia?
—Les dates les poseu vós. El Suprem està derrotat d’ençà del 5 d’abril del 2018, quan van deixar lliure el president Puigdemont a Slesvig-Holstein. Tot el que ha vingut després ha estat una agonia. El dia que decideixin de posar-hi fi, serà el dia que s’acabi.

—Ara, amb les circumstàncies actuals, potser tot dependrà d’una sala del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en el cas del president Puigdemont.
—Sí, però jo continuo tenint confiança en la justícia. El dia que la perdi, penjaré la toga. Una altra cosa és que passem mals moments. Però això no vol dir que deixem de creure en jutges que apliquin el dret.

Zohran Mamdani ha guanyat les primàries del Partit Demòcrata per a la batllia de Nova York, segons que ha informat l’agència Associated Press. Ha obtingut el 56% dels vots, enfront del 44% del rival, Andrew Cuomo.

Mamdani, que té trenta-tres anys, es defineix com un demòcrata socialista i té el suport de figures destacades de l’esquerra nord-americana, com ara el senador Bernie Sanders o la diputada Alexandria Ocasio-Cortez. Quan va presentar la candidatura, era pràcticament desconegut pel gran públic, però ha bastit una campanya enèrgica i popular que ha superat de llarg la maquinària de Cuomo. “Dimarts passat, els demòcrates van parlar amb claredat i van expressar un mandat per una ciutat assequible, una política de futur i un lideratge que no tingui por de plantar cara a l’autoritarisme creixent”, ha dit Mamdani en un comunicat, tot agraint el suport rebut.

En les primàries demòcrates s’ha imposat a un rival molt poderós com Cuomo, que va ser governador de l’estat de Nova York del 2011 al 2021 i manté l’aval de dirigents destacats del vell aparell demòcrata.

Amb la nominació demòcrata confirmada, Mamdani s’enfrontarà ara a l’actual batlle, Eric Adams, el candidat independent Jim Walden i el republicà Curtis Sliwa.

Malgrat haver reconegut la derrota la mateixa nit de les primàries, Andrew Cuomo encara valora la possibilitat de presentar-se a les eleccions amb una candidatura independent.

El jutjat d’Instrucció número 2 d’Osca encara no ha iniciat l’execució forçosa de la sentència que obliga el MNAC a lliurar les pintures murals del monestir de Sixena.

Segons l’advocat de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, Jorge Español, el jutge ho manté paralitzat perquè encara no li han arribat els autos del Tribunal Suprem espanyol que confirmen la sentència del mateix jutjat. El lletrat ha explicat que han presentat un recurs davant aquesta dilatació del procés, perquè, a parer seu, no és “legal”, i confia que ben aviat es desencallarà.

Per la seva banda, fonts del govern d’Aragó han tret rellevància a aquest fet i han assegurat que se segueix el “procediment ordinari de qualsevol causa”.

El govern de l’Aragó reclama l’execució forçosa de la sentència de les pintures murals de Sixena

El govern d’Aragó va presentar divendres al Jutjat civil de Primera Instància i Instrucció número 2 d’Osca la petició d’execució forçosa de la sentència de Sixena. Ho va fer perquè dijous passat va finalitzar el termini d’entrega voluntària dels murals.

L’executiu aragonès va presentar juntament amb la petició un cronograma estimatiu de les feines a fer per part del MNAC per complir la sentència fixant un termini aproximat de 7 mesos per poder lliurar les pintures. També van demanar la imposició de multes de 5.000 euros al dia al MNAC en cas que s’incompleixin les fites setmanals fixades en aquest cronograma, així com l’advertència de cometre un delicte de desobediència per part del director de MNAC i el president del Patronat de l’equipament en cas d’incompliment.

Un 80,3% dels ciutadans del País Valencià voldrien un canvi de president a la Generalitat en les pròximes eleccions, segons una enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques espanyol (CIS) feta entre el 7 i el 31 de març. El resultat mostra un ampli rebuig a la presidència de Carlos Mazón (PP), que actualment governa amb el suport de Vox.

Sobre la gestió del Consell els darrers anys, el 32,5% dels enquestats la qualifiquen de “dolenta” i el 31%, de “molt dolenta”. Per contra, només un 25% en tenen una valoració positiva, i un residual 0,7% la consideren “molt bona”.

Preguntats per qui els agradaria com a futur president, la majoria (42,4%) no ho sap i l’11,6% no contesta. Entre els noms proposats, Mazón és qui obté més suports (8,3%), seguit de Joan Baldoví (Compromís), amb un 7,8%, i Diana Morant (PSOE), amb un 7,6%.

Esperança Camps: “Estic convençuda que se sabrà on era Mazón”

Valoració de la situació i intenció de vot

Pel que fa a la situació general del País Valencià, el 42,1% considera que és pitjor que abans de les eleccions del 2023, i un 19,8% creu que és “molt pitjor”. En conjunt, més del 60% considera que la situació ha empitjorat.

En intenció de vot, el PP (22,3%) i el PSOE (22%) estan pràcticament empatats, seguits per Compromís (12,7%) i Vox (11,5%). Més enrere queden Se Acabó la Fiesta (1,6%) i Podem (1,5%). Un 17,3% encara no sap a qui votarà.

Respecte de les darreres eleccions autonòmiques, un 30,2% diu que va votar el PP; un 27,7%, el PSOE; un 14,1%, Compromís; un 10,2%, Vox; i un 4,1%, Unides Podem.

Resultats similars en clau espanyola

En unes eleccions al congrés espanyol, el 25,2% dels valencians votaria el PSOE i el 23,7% el PP. Vox rebria el 12,2% dels vots i Sumar, el 6,5%. Més enrere hi ha Podem (3,2%) i Se Acabó la Fiesta (2,7%).

Tanmateix, el percentatge de ciutadans que no expressen simpatia per cap partit és molt elevat: un 42,9% diu que no en té per cap, tant en clau autonòmica com estatal. Pel que fa al partit que consideren més proper a les seves idees, el PP (25,3%) i el PSOE (24,9%) també apareixen pràcticament empatats, seguits per Vox (10,9%), Sumar (4,8%), Compromís (4,4%) i Podem (3,6%).

El govern espanyol ha tornat a demanar que la proposta per a fer oficials el català, el basc i el gallec a la Unió Europea es reprengui en el Consell d’Afers Generals, previst per al 18 de juliol. Ho ha comunicat el ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel Albares, al seu homòleg danès, pocs dies després d’haver assumit Dinamarca la presidència rotatòria del Consell de la UE.

Sobre això, un dels governs que es va oposar la darrera vegada a l’aprovació, ha explicat a VilaWeb que després del Consell d’Afers Generals fet el 24 de juny, els representants espanyols van estar negociant-hi “enèrgicament” per a provar de convèncer-los.

L’executiu espanyol prova així de reactivar una iniciativa que fa mesos que resta pendent d’aprovació. En la reunió del maig del Consell, la proposta es va debatre però es va ajornar la votació per manca d’unanimitat. Segons que va explicar aleshores el mateix Albares, set estats membres mantenien reticències jurídiques, financeres o polítiques.

Per mirar de vèncer aquests obstacles, Espanya va modificar la proposta original i va oferir una aplicació progressiva. Segons el nou plantejament, la traducció de les normes europees al català, el basc i el gallec començarien l’any 2027 i ho faria per fases. Inicialment, es limitarien a textos jurídics de caràcter general –com ara reglaments del Consell i del Parlament– i no pas a tota la producció normativa.

També es va comprometre a assumir íntegrament el cost que suposaria la incorporació de les noves llengües. Amb tot, aquesta fórmula genera dubtes sobre la sostenibilitat a llarg termini si un govern espanyol futur decidís de no fer-se’n càrrec.

Si bé l’intent del maig va fracassar, l’estat espanyol espera que les gestions d’aquests darrers mesos i el relleu en la presidència del Consell ajudin a desencallar la situació. El Consell del dia 18 serà decisiu per a saber si els avenços han estat suficients. Amb aquest moviment, Albares vol evitar que la iniciativa s’estanqui durant l’estiu i manté la pressió perquè s’arribi a un acord abans de l’inici del curs polític europeu.

La consellera d’Interior, Núria Parlon, ha defensat l’actuació dels Mossos d’Esquadra durant la visita dels reis espanyols a Montserrat el 23 de juny, en què hi va haver una manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Durant la sessió de control al parlament, Parlon ha defensat que la intervenció va ser “adequada, proporcional i va garantir el dret a protesta”.

Parlon ha respost així a una pregunta de la diputada de Junts Carme Renedo, que aquell dia va assistir a la concentració juntament amb els diputats Francesc de Dalmases i Ennatu Domingo. Segons Parlon, si els manifestants haguessin col·laborat, la protesta “hauria anat millor”.

La mobilització de l’ANC, que va aplegar desenes de persones al voltant del monestir, va viure moments de tensió amb la policia. Els Mossos van intervenir unes quantes vegades per mantenir la línia policíaca, van retirar alguns pals de banderes independentistes i van identificar i denunciar un dels manifestants.

Arra d’això, Renedo ha instat la consellera a fer autocrítica i a demanar “disculpes per una actuació reprovable” de la policia catalana. Després, Dalmases ha demanat la paraula per al·lusions i ha criticat l’actuació de Parlon, que ha considerat “fora de lloc i fora de to”. Segons ell, la consellera “ha perdut una oportunitat per defensar un model de policia que garanteixi drets”. A més, ha acusat el govern de voler actuar “com a delegació, no del govern, sinó de la Guàrdia Reial”, i ha retret a Parlon que estigués “molt enfadada amb una manifestació que va ser cívica, pacífica i democràtica”, i que va fer que el rei espanyol hagués d’entrar “per la porta del darrere”.

El Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) ha suspès cautelarment la multa imposada pel Ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030 espanyol a Vueling pel cobrament de l’equipatge de mà. Això permet a l’aerolínia de continuar aplicant la seva política actual mentre no hi hagi una sentència ferma, segons que ha informat Vueling mateix en un comunicat.

La sala ha estimat la petició de mesures cautelars presentada per Vueling en el recurs contra la resolució del ministeri espanyol. Segons que ha indicat la companyia, el tribunal reconeix que l’execució de la sanció causaria “un perjudici irreparable per als interessos generals i per als consumidors”.

Vueling sosté que la decisió judicial evidencia que la sanció vulnera el reglament europeu 1008/2008, que reconeix la llibertat tarifària de les companyies aèries. Afegeix que garanteix als passatgers la possibilitat de viatjar amb un equipatge de mà de franc de 40 x 30 x 20 centímetres, és a dir, superior al mínim establert pel Consell de la Unió Europea, que és de 40 x 30 x 15.

Equipatge de mà a l’avió: us el poden cobrar?

Una sanció multimilionària per pràctiques abusives

Al novembre, el Ministeri de Consum espanyol va sancionar Vueling, Ryanair, Norwegian i Volotea amb una multa conjunta de gairebé 179 milions d’euros per pràctiques que considerava abusives, com ara, el cobrament de suplements per l’equipatge de mà o per reservar seients contigus quan viatgen persones dependents amb acompanyants.

Vueling fou la segona aerolínia amb la multa més alta, de 39,2 milions d’euros, només darrere de Ryanair, sancionada amb 107,7 milions. Les sancions incloïen la prohibició de continuar aquestes pràctiques, i la d’imposar sobrecosts per imprimir la targeta d’embarcament o no permetre el pagament en metàl·lic.

El juliol ha arribat acompanyat d’una onada de calor intensa, de les més persistents i extenses dels darrers anys. El país ha encadenat dies de temperatures extremes, humitats sufocants i nits tòrrides –amb temperatures que no baixen dels 25 graus–, que dificulten molt el descans.

Les temperatures màximes han superat sovint els 35 graus i, en moltes zones, els termòmetres no baixen dels 25  graus ni a la matinada. A les zones urbanes, el fenomen d’illa de calor agreuja encara més la sensació tèrmica, mentre que els serveis d’emergències insisteixen a extremar la precaució. A Barcelona, una treballadora de l’equip de neteja ha perdut la vida per un cop de calor. I segons el sindicat CGT, n’hi ha dos més que han hagut de ser hospitalitzats.

La fi de l’onada de calor

Tot plegat genera una pregunta urgent als ciutadans: fins quan durarà aquest infern tèrmic? Les previsions meteorològiques ofereixen, finalment, una mica d’esperança. Els mapes indiquen una possible treva a final de setmana. Concretament, a partir devdijous.

De fet, Protecció Civil mantindrà l’alerta del pla PROCICAT fins dijous al matí, amb avisos diürns i nocturns. L’episodi va començar dissabte i s’ha mantingut tots aquests dies amb temperatures que han superat els 40,5 graus i fins i tot 42 graus a punts de les Terres de l’Ebre. Per avui, el Servei Meteorològic de Catalunya preveu temperatures extremes especialment a les comarques del litoral i pre-litoral català, a més de les comarques de Ponent i les Terres de l’Ebre. En algunes d’aquestes comarques es poden superar els 40 i 41 graus.

Canvi de tendència amb ruixats a Catalunya

Tot i el domini de la calor, la jornada d’avui ha estat marcada per un canvi en l’oratge. Segons el Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat), han arribat ruixats dispersos al migdia, especialment al Pirineu i punts del pre-litoral. Amb el pas de les hores, les precipitacions podrien estendre’s cap a l’interior i afectar zones com la Depressió Central i el Pre-pirineu sud.

La majoria de les pluges seran d’intensitat feble o moderada, però localment podran ser fortes i anar acompanyades de calamarsa, pedra i ratxes de vent intenses. Es tracta, doncs, de tempestes típiques d’estiu, irregulars i sovint sobtades, que poden sorprendre amb força en punts molt localitzats. Demà a la tarda, també hi haurà ruixats en uns quants punts.

Al País Valencià, segons l’AEMET, els primers dies de juliol també hi haurà ruixats i alguna tempesta forta. Demà, el dia començarà amb cel poc ennuvolat o serè, però cap al migdia i la tarda es desenvoluparà nuvolositat d’evolució diürna al terç nord interior, especialment a les comarques de l’interior. En aquestes zones no es descarten xàfecs i tempestes localment fortes, que podrien anar acompanyades de pedra i ratxes de vent molt fortes.

A Andorra, el Servei Meteorològic Nacional ha emès un avís de perill groc per calor intensa, amb temperatures que s’han enfilat fins als 35 graus a Andorra la Vella. “Tot i els ruixats tempestuosos que poden caure a la tarda, no es preveu que les temperatures baixin una mica més notablement fins dijous”, diu el Servei Meteorològic Nacional. A les Illes, la situació serà diferent. L’onada de calor també anirà desapareixent a final de setmana. Però en aquest cas, segons la predicció de l’AEMET, no hi haurà ruixats.

El cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, ha apel·lat davant la comunitat internacional a avançar de manera coordinada cap a una governança financera internacional representativa, capaç d’integrar les diverses realitats de tots els països. Espot ho ha dit durant la intervenció en la IV Conferència Internacional sobre Finançament per al Desenvolupament de les Nacions Unides (FFD4), que es fa a Sevilla.

El dirigent ha dit que la presència d’Andorra en aquesta conferència era testimoni de la importància que es dóna al multilateralisme per construir un futur més “equitatiu, sostenible i integrador”. Sobre això, en el seu discurs, ha subratllat la necessitat de reformar l’arquitectura financera internacional per fer-la més inclusiva i representativa, i ha demanat que “s’escoltin i tinguin en compte” les veus de tots els estats, grans i petits, desenvolupats i en vies de desenvolupament.

Durant la intervenció també ha destacat que a escala global només s’ha avançat un terç en la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), un fet que considera un senyal d’alarma per a la comunitat internacional. En aquest context ha dit que Andorra s’adhereix a la declaració conjunta presentada pels estats iberoamericans, durant la conferència, que subratlla la necessitat d’un multilateralisme més eficaç davant les diferents prioritats de desenvolupament.

Espot s’ha referit a l’esperit de solidaritat internacional en reafirmar el compromís d’Andorra en favor de l’ajuda pública al desenvolupament en els àmbits de la lluita contra el canvi climàtic, l’educació en particular de les nenes, la lluita contra la desigualtat, la discriminació i de les poblacions més vulnerables, especialment els infants i les persones amb discapacitat.

El cap de govern també ha identificat el canvi climàtic com una de les crisis més urgents dels temps actuals i ha remarcat que ocupa “un paper central” en les prioritats de l’executiu. Per exemple, s’ha referit a la implementació d’iniciatives concretes, com l’emissió dels bons verds, socials i de sostenibilitat, a més de la creació d’un fons verd per donar suport a la transició energètica.

Finalment, el Govern central ha informat que Andorra s’ha adherit a la Plataforma d’Acció de Sevilla, un nou marc global per al finançament del desenvolupament sostenible que desenvoluparà les accions que recull el document final de la IV Conferència Internacional de les Nacions Unides.

La primera sessió de la comissió d’investigació sobre la gota freda que avui s’ha fet a les Corts ha servit per a desmentir algunes de les mentides més repetides aquests mesos pel Partit Popular i per Vox.

La presa de Forata no va empitjorar la situació

Una d’aquestes mentides és la del mal que va fer l’obertura de les comportes de l’embassament de Forata. Qui ha preguntat insistentment sobre això ha estat el síndic dels ultres, José María Llanos. Federico Bonet, ex-degà del Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de València ha negat que les comportes s’obriren sense avisar. Ha dit que les comportes sempre estan obertes en alguns períodes de l’any. A més, ha explicat que el sistema de la presa de Forata no té res a veure amb el barranc de Torrent conegut com a barranc de Poio.

La llei de l’Horta no impedia actuacions

Una de les decisions immediates que va prendre el Consell després de les inundacions va ser derogar la llei de l’Horta. Tant el PP com Vox la consideraven massa restrictiva. Tant que tots dos partits l’han culpada de bona part que va partir l’Horta Sud.

Els diputats de Compromís i del PSPV, autors de la llei han preguntat als experts si els projectes dels barrancs de Torent i la Saleta no es van executar perquè ho prohibia la llei de l’Horta. Tant l’antic degà del col·legi d’enginyers, com l’actual, Javier Machi, han dit que si les obres no s’han fet ha estat per falta de voluntat. Segons que han dit, l’any 2012 van obtenir la declaració d’impacte ambiental favorable, però va caducar l’any 2018 perquè no s’hi havia fet res. Aquells anys, al capdavant del govern espanyol hi havia Mariano Rajoy del PP.

La perillositat del barranc de Torrent

Segons que ha explicat en la seua intervenció Javier Machi, fa molts anys que es coneix la perillositat del barranc de Torrent. Ha recordat que a principi de segle es van fer unes obres entre la pista de Silla i Paporta, però que la crisi econòmica va disminuir les inversions en obra pública. Machi mateix va ser un dels enginyers que va projectar obres en el barranc l’any 2010. “Les administracions sempre troben inconvenients quan es presenten projectes. O bé perquè no es volen fer, o bé perquè no és un bon moment”, ha dit.

Machi viu a Algemesí i va resultar afectat pel desbordament del riu Magre, i ha defensat que quan hi ha un perill no es pot deixar d’actuar. “Les coses no es van fer bé abans de la tragèdia però tampoc durant la tragèdia. Va haver-hi problemes a l’hora d’operar els sistemes, l’accessibilitat i com informar i avisar la ciutadania”, ha dit.

Les víctimes, al setembre

Les sessions de la comissió d’investigació de les Corts han començat avui amb les declaracions d’aquests tècnics a desgrat que l’oposició havia demanat que els primers a ser escoltats havien de ser les associacions de víctimes. Finalment, la majoria de la dreta i l’extrema dreta han enviat una invitació als col·lectius perquè proposen quina persona volen que hi participen. En tot cas, no es preveu que puguen anar a les Corts abans del mes de setembre.

Sumar i el PSOE es reuniran demà al congrés espanyol en la comissió de seguiment del pacte de coalició, una reunió sol·licitada pel soci minoritari amb motiu de la crisi derivada del cas de presumpta corrupció de Santos Cerdán, ex-número tres del PSOE.

Segons que ha informat Sumar, les delegacions seran encapçalades per la vice-presidenta primera, María Jesús Montero, i pel ministre de Cultura i portaveu de Sumar, Ernest Urtasun. No hi participaran ni el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ni la vice-presidenta segona, Yolanda Díaz, que ja es van reunir a mitjan juny a la Moncloa, quan es va fer públic l’informe de la Guàrdia Civil contra Cerdán. Aquella reunió formava part de la ronda de contactes de Sánchez amb els socis de la investidura.

Yolanda Díaz: “Veure entrar a la presó el número dos del PSOE és una vergonya”

Yolanda Díaz considera que la situació que ha deixat l’entrada a la presó de l’ex-secretari d’Organització del PSOE Santos Cerdán és “molt greu”. “És tan greu que hem instat el PSOE a convocar d’urgència la comissió de seguiment del pacte [amb Sumar] perquè s’ha d’actuar de seguida”, ha dit. Ha volgut insistit que al seu espai polític estan “molt enfadats”. “Veure ahir entrar a la presó el número dos del PSOE és una vergonya, sense contemplacions. La situació és greu”, ha dit. I ha demanat als seus socis que actuïn immediatament i no esperin al comitè federal socialista que s’ha de fer dissabte.

 

“Una pressió sobre el govern sense precedents”: la premsa internacional reacciona a l’empresonament de Santos Cerdán

Reunió abans del comitè federal del PSOE

A més del comitè federal del PSOE, que es farà dissabte, d’ací a una setmana Sánchez compareixerà al congrés espanyol. Sumar ha aprofitat l’escàndol per exigir que es reiniciï la legislatura amb mesures de regeneració i l’impuls de l’agenda social, perquè consideren que la resposta de Sánchez ha estat insuficient.

Segons Sumar, la confiança amb el PSOE es va trencar quan es va saber la presumpta implicació de Cerdán en la trama Koldo. Per això, reclamen un “gir de 180 graus” per restablir-la. En el pla social, insten a desplegar polítiques que, a parer seu, els socialistes han blocat fins ara, com ara una prestació per criança, la millora del finançament de la dependència, permisos retribuïts per cures, mesures per a facilitar habitatges i nous avenços en drets laborals.

En matèria de regeneració democràtica, Sumar proposa mesures com ara una agència estatal de prevenció contra la corrupció, la limitació dels aforaments, l’enduriment de les penes per delictes de corrupció i la prohibició que empreses condemnades per corrupció optin a adjudicacions públiques.

El partit diu que aquesta crisi ha de servir per a accelerar els punts principals del programa del govern espanyol i transmetre un missatge clar contra la corrupció, amb l’objectiu de reactivar la base progressista després de l’impacte del cas Cerdán.

Sumar i el PSOE es reuniran demà al congrés espanyol en la comissió de seguiment del pacte de coalició, una reunió sol·licitada pel soci minoritari amb motiu de la crisi derivada del cas de presumpta corrupció de Santos Cerdán, ex-número tres del PSOE.

Segons que ha informat Sumar, les delegacions seran encapçalades per la vice-presidenta primera, María Jesús Montero, i pel ministre de Cultura i portaveu de Sumar, Ernest Urtasun. No hi participaran ni el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ni la vice-presidenta segona, Yolanda Díaz, que ja es van reunir a mitjan juny a la Moncloa, quan es va fer públic l’informe de la Guàrdia Civil contra Cerdán. Aquella reunió formava part de la ronda de contactes de Sánchez amb els socis de la investidura.

Yolanda Díaz: “Veure entrar a la presó el número dos del PSOE és una vergonya”

Yolanda Díaz considera que la situació que ha deixat l’entrada a la presó de l’ex-secretari d’Organització del PSOE Santos Cerdán és “molt greu”. “És tan greu que hem instat el PSOE a convocar d’urgència la comissió de seguiment del pacte [amb Sumar] perquè s’ha d’actuar de seguida”, ha dit. Ha volgut insistit que al seu espai polític estan “molt enfadats”. “Veure ahir entrar a la presó el número dos del PSOE és una vergonya, sense contemplacions. La situació és greu”, ha dit. I ha demanat als seus socis que actuïn immediatament i no esperin al comitè federal socialista que s’ha de fer dissabte.

 

“Una pressió sobre el govern sense precedents”: la premsa internacional reacciona a l’empresonament de Santos Cerdán

Reunió abans del comitè federal del PSOE

A més del comitè federal del PSOE, que es farà dissabte, d’ací a una setmana Sánchez compareixerà al congrés espanyol. Sumar ha aprofitat l’escàndol per exigir que es reiniciï la legislatura amb mesures de regeneració i l’impuls de l’agenda social, perquè consideren que la resposta de Sánchez ha estat insuficient.

Segons Sumar, la confiança amb el PSOE es va trencar quan es va saber la presumpta implicació de Cerdán en la trama Koldo. Per això, reclamen un “gir de 180 graus” per restablir-la. En el pla social, insten a desplegar polítiques que, a parer seu, els socialistes han blocat fins ara, com ara una prestació per criança, la millora del finançament de la dependència, permisos retribuïts per cures, mesures per a facilitar habitatges i nous avenços en drets laborals.

En matèria de regeneració democràtica, Sumar proposa mesures com ara una agència estatal de prevenció contra la corrupció, la limitació dels aforaments, l’enduriment de les penes per delictes de corrupció i la prohibició que empreses condemnades per corrupció optin a adjudicacions públiques.

El partit diu que aquesta crisi ha de servir per a accelerar els punts principals del programa del govern espanyol i transmetre un missatge clar contra la corrupció, amb l’objectiu de reactivar la base progressista després de l’impacte del cas Cerdán.

El youtuber sevillà Agustin51, que fa sis anys que resideix a Andorra, ha tornat a deixar clara la seva catalanofòbia dient que el català és el pitjor inconvenient de viure a Andorra. En una entrevista al canal Club 113, ha dit: “El català… A les temperatures sí que hi estic més acostumat, però sobretot el català”, ha declarat.

Després ha provat de matisar les seves paraules, però no se n’ha sortit: “Vull aclarir que no és res en contra del català.” “No és res en contra dels catalufos, no?“, li ha repreguntat un dels presentadors, Jorge Orejudo, també conegut com a Goorgo. “A mi els idiomes em van malament. L’anglès el vaig haver d’aprendre mig obligat per insultar la gent als videojocs”, ha afegit.

Seguidament, l’entrevista s’ha convertit en una secció anomenada Duolingo en català, un xou catalanòfob en què Agustin51, Goorgo i l’altre presentador, Jorge Casanovas (Werlyb) han demostrat la seva ignorància lingüística, tot fent imitacions grolleres dels sons de les paraules. “És que sembla una broma, literalment”, diu entre rialles Agustin51.

Vegeu la secció ací:

“Però què és això? Una dictadura?”

No és pas la primera volta que Agustin51, que té més de cinc milions de subscriptors, demostra la seva catalanofòbia. Ara fa dos anys, es va queixar del requisit lingüístic impulsat pel govern. “Em dius fa anys que per a traslladar-me a Andorra havia d’aprendre català i no vinc”, va dir. I encara va anar més enllà: “Però què és això? Una dictadura?”

El Departament d’Educació ha aturat l’estudi encarregat per l’anterior govern a l’Institut Català d’Avaluació de Polítiques Pública (Ivàlua) per a recuperar la sisena hora a l’escola pública, segons que ha avançat El País i han confirmat fonts de la conselleria a l’ACN. Les mateixes fonts indiquen que s’han prioritzat uns altres estudis que eren més urgents, i que en el futur decidiran si es reprèn l’encàrrec o no. La recuperació de la sisena hora formava part de l’acord d’investidura amb els Comuns, però la consellera d’Educació, Esther Niubó, ja havia rebaixat la possibilitat de fer-ho efectiu.

El president del comitè executiu del PNB a Biscaia, Iñigo Ansola, ha acusat Santos Cerdán de mentir en la seva declaració judicial, en què assegurava que l’empresari guipuscoà Antxon Alonso va fer de mitjancer entre el PSOE i els jeltzales per pactar el suport a la moció de censura contra Mariano Rajoy. En declaracions a Ràdio Popular-Herri Irratia, Ansola ha negat de manera rotunda aquesta versió i ha dit que és ridícul pensar que els dos partits necessitessin un intermediari per contactar.

Feijóo pica a la porta de tots els socis de Sánchez per explorar una moció de censura 

Ansola s’ha referit a les paraules de Cerdán, que és en presó provisional per la seva presumpta implicació en una trama de comissions i adjudicacions irregulars. Segons que ha declarat l’ex-secretari d’Organització del PSOE, Alonso l’hauria posat en contacte amb el PNB per aconseguir el suport a la moció de censura que va portar Pedro Sánchez a la presidència del govern espanyol.

El dirigent jeltzale ha dit que la notícia de l’empresonament va agafar tothom per sorpresa: “Fins i tot el mateix Cerdán, que després de declarar tenia previst de comparèixer davant els mitjans, cosa que finalment no va poder fer.”

Ansola ha considerat incomprensible que Cerdán es presenti com un perseguit per haver cercat suports polítics per a Sánchez. “Va arribar a dir que Alonso havia fet d’intermediari entre el PNB i el PSOE. Això no és creïble. És ridícul pensar que necessitàvem un empresari per posar-nos en contacte i coordinar-nos”, ha insistit. “No és veritat. Ahir Cerdán va mentir”, ha conclòs.

Davant la pregunta sobre si el cas afecta la relació entre el PNB i el PSOE, Ansola ha dit que la situació és molt greu i plena d’incerteses, però que, ara com ara, són fets individuals. El PNB, ha dit, espera que Pedro Sánchez doni explicacions en la compareixença prevista per al 9 de juliol: “Necessitem molta informació.”

Ha admès, tanmateix, que l’empresonament de Cerdán és un indici molt preocupant i ha deixat clar que si es demostrés que no és un cas aïllat, sinó un afer estructural que afecta el govern espanyol o el PSOE, caldria replantejar la situació.

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha aprovat una reforma parcial dels estatuts i del reglament de règim intern amb una participació notablement alta. Els resultats es presentaran diumenge, 6 de juliol, en un acte polític al Casinet d’Hostafrancs de Barcelona, en què també faran balanç del darrer any i s’exposaran les línies estratègiques per a continuar avançant cap a la independència.

L’assemblea general ordinària, que s’ha fet de manera telemàtica entre el 25 i el 30 de juny, ha comptat amb la participació de 3.434 socis. Aquesta xifra gairebé duplica la que es va assolir en la reforma estatutària del maig del 2021 (1.870 socis) i supera també la votació del darrer full de ruta, aprovat el gener passat (2.434 vots), que ja havia estat la més participativa fins ara.

La reforma dels estatuts ha estat validada amb un 73% de vots favorables, i la del reglament intern amb un 75%. Totes dues superen àmpliament el mínim del 65% exigit pels estatuts per a ser aprovades. Segons que ha explicat l’entitat, aquests documents actualitzats pretenen d’adaptar el funcionament de l’Assemblea a les necessitats polítiques i organitzatives del moment actual.

Els punts més importants d’aquesta reforma són l’eliminació del suport de dos terços per a ser elegit càrrec orgànic de l’entitat, el blindatge gairebé total de la impossibilitat que l’ANC participi en les eleccions i la possibilitat que antics secretaris nacionals es puguin tornar a presentar. També es regulen amb més claredat les incompatibilitats i funcions d’òrgans com el comitè deontològic o la comissió d’apel·lacions.

Els crítics parlaven de manca de consens

Ja fa mesos que la proposta de modificació dels estatuts ha aguditzat la fractura interna de l’ANC, que ve de lluny. La setmana passada, bo i coincidint amb el debat sobre la reforma que es va fer a l’Ateneu Barcelonès, els crítics van impulsar un manifest per a votar-hi en contra. Assenyalaven que la reforma dels estatuts i del reglament de règim intern no havia tingut el consens del secretariat nacional, que l’havia aprovada per un marge estret, i també argumentaven que havia estat refusada per un nombre important d’assemblees de base.

“Reduir les majories per elegir càrrecs, la no-limitació de mandats o la limitació de la sobirania de les assemblees de base no són millores tècniques: afecten l’essència i l’esperit de la nostra entitat”, defensen. També critiquen que la decisió es prengui en una assemblea virtual, “sense possibilitat de debatre cara a cara”. “El nostre paper es limita a votar sí o no. Creiem que aquesta no és la millor manera d’assegurar la unitat i el futur de la nostra organització.”

Els trens de la R3, la R4 i la R7 acumulen retards que poden superar els 20 minuts arran d’una incidència que ha afectat la infrastructura a Montcada Bifurcació i que ha quedat solucionada poc abans de les deu del matí.

La incidència ha obligat en un primer moment a tallar la circulació de la R3 entre Fabra i Puig i Montcada Ripollet. Un cop solucionada l’avaria, es mantenen els retards, que s’han d’anar resolent progressivament.

El dirigent del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha ordenat al portaveu de la formació al congrés espanyol, Miguel Tellado, que sondegi tots els socis de la investidura de Pedro Sánchez, inclosos els partits independentistes (excepte Bildu), per forçar una moció de censura després de l’empresonament de Santos Cerdán. “El seu número dos ha dormit a la presó, però Sánchez pretén de continuar. És insostenible”, ha piulat Feijóo.

Su número dos ha dormido en prisión pero Sánchez pretende seguir. Es insostenible.

He pedido a @Mtelladof que llame a los grupos para que digan si su apoyo al PSOE sigue intacto. Ahora mismo son el único obstáculo para que los españoles hablen y podamos reparar tanta…

— Alberto Núñez Feijóo (@NunezFeijoo) July 1, 2025

“He demanat a Miguel Tellado que telefoni als grups perquè diguin si el seu suport al PSOE continua intacte. Ara mateix són l’únic obstacle perquè els espanyols puguin parlar i perquè puguem reparar tanta decadència”, ha afegit.

Posteriorment, fonts del PP han precisat que les trucades de Tellado seran per escoltar els diferents partits, però no pas per reclamar-los explícitament suport en una eventual moció de censura. “Volem escoltar si han canviat d’opinió”, han dit.