El vestíbul de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València s’ha omplert aquesta vesprada de tot de gent que fa mesos que reclama la dimissió del cap del Consell, Carlos Mazón, i que exigeix saber la veritat. D’això tracta, precisament, Els morts de Mazón, el llibre que ha escrit la cap de redacció de VilaWeb, Esperança Camps, que ha treballat incansablement d’ençà del 29 d’octubre per desmuntar les mentides del president.

L’acte ha començat amb la lectura dels noms de les 228 víctimes mortals de la gota freda per part de la secretària general d’Acció Cultural del País Valencià, Anna Gascón, d’algunes familiars de víctimes, de Mariló Gradolí, presidenta de l’associació Víctimes Dana 29 Octubre, i de Beatriu Cardona, coportaveu de la plataforma Mazón Dimissió. Unes víctimes que Camps no ha perdut mai de vista. En la taula, al costat de l’autora i de Vicent Partal, el director de VilaWeb, hi havia Toñi Garcia. El 29 d’octubre va perdre el marit i l’única filla, i és una de les entrevistades al llibre.

Partal ha obert la presentació explicant que aquest llibre vol ser un agraïment als familiars de les víctimes d’aquesta catàstrofe, que és també una negligència política. “No tan sols dignifiqueu la seua vida, sinó que ens empenteu a tots perquè lluitem i que qui ho haja de pagar, ho pague”, ha dit, tot adreçant-se als familiars presents a l’acte. Ha agraït, molt especialment, la tasca que ha fet Esperança Camps durant aquests mesos, com també la resta de la redacció de VilaWeb. “Hi ha ocasions en què el periodisme està més obligat que mai a posar veu, i en aquesta ocasió els periodistes valencians han estat a l’altura”, ha dit. Partal està convençut que Els morts de Mazón marcarà un abans i un després. “Continuarem investigant”, ha assegurat.

Presentació d'Esperança Camps. Fotografia: Prats i Camps. Presentació de Vicent Partal. Fotografia: Prats i Camps. Presentació d'Esperança Camps. Fotografia: Prats i Camps. Presentació de Vicent Partal. Fotografia: Prats i Camps. Presentació de Vicent Partal. Fotografia: Prats i Camps. Lectura dels noms de les víctimes de la gota freda. Fotografia: Prats i Camps. Lectura dels noms de les víctimes de la gota freda. Fotografia: Prats i Camps.

Quan ha començat a parlar Esperança Camps, llegint els fulls que portava preparats perquè en un dia com avui, com ella mateixa ha dit, no podia improvisar, la primera cosa que ha fet ha estat agrair la presència de les familiars de les víctimes. Els nervis denoten el respecte que té per tot allò que fa i per les persones a qui ha donat veu. També ha valorat la tasca dels periodistes valencians, que no ha estat fàcil. “El bon periodisme, dels bons mitjans, amb retallades, que han posat en perill persones, hi heu estat”, ha dit.

L’autora, que ha escrit uns quants llibres de ficció, ha explicat que, en aquest cas, “la realitat és tan dura que esgarrapa”, i que mentre escrivia ha patit. Que ha tingut, fins i tot, ganes de vomitar. Una sensació que s’ha viscut repetidament en la redacció de VilaWeb a València durant aquests darrers vuit mesos. I una obsessió, que l’ha marcada d’ençà del primer moment: saber “què ens van fer als valencians el 29 d’octubre, un dia que el president de la Generalitat ens va abandonar”, ha dit. Tot i que es qüestiona si no ens havia abandonat ja el dia que va prendre possessió del càrrec, ara fa dos anys.

L’emoció de les víctimes les grans protagonistes

La primera part del llibre és dedicada exclusivament a donar veu als familiars de les víctimes. A part de la de Toñi Garcia, al llibre hi ha sis entrevistes més a familiars directes de les víctimes, alguns dels quals han acudit avui a l’Octubre. És el cas de Dolores Ruiz, que va perdre el marit i dos fills a Xiva (Foia de Bunyol) i que és la imatge de la dignitat i la fortalesa. També hi havia Núria Aracil, que va perdre la parella, un jove policia local de València, a la Torre. Hi havia Soraya Garcia, que va perdre el marit prop de Bunyol. A més, de les entrevistades, hi havia familiars de més víctimes, com ara Marina, que també va perdre el marit, i Mari, que va perdre la seua filla embarassada.

“Continuem molt indignades, però al mateix temps serem fortes, lluitarem per la justícia, donarem suport a Nuria Ruiz Tobarra, la jutgessa que fa una faena excel·lent”, ha dit Toñi Garcia, qui ha volgut deixar clar que estava en representació a les víctimes. Del president Mazón, ha dit que és una persona que no té empatia. “Com tots vostès saben, no ha fet més que mentir i mentir, i per això ja no té gens de credibilitat”, ha dit. I ha acabat amb les paraules: “Mazón dimissió, i a la presó.”

Intervenció de Toñi Garcia. Fotografia: Prats i Camps. Intervenció de Toñi Garcia. Fotografia: Prats i Camps. Intervenció de Toñi Garcia. Fotografia: Prats i Camps. Intervenció de Soraya Garcia. Fotografia: Prats i Camps. Intervenció de Lourdes. Fotografia: Prats i Camps. Anna Gascón i Soraya Garcia. Fotografia: Prats i Camps.

Però no ha sigut la única víctima en parlar. En el torn de paraules, ha intervingut Dolores Garcia. “El que jo vaig viure aquella vesprada i nit, mai de la vida no ho oblidaré, fins que me muira”, ha dit, tota emocionada. Unes paraules que no es cansa de repetir allà on va, en cada acte, en cada manifestació, en cada entrevista. Plena de llàgrimes, Toñi Garcia li ha pres la paraula per a dir: “Ens han matat en vida.” Un sentiment compartit per totes les víctimes. A més, ha lamentat que els governants els hagen deixat desemparats, i que aquest és el dolor més gran tenen. Aquest i el de no poder tornar a veure els seus éssers estimats. Soraya Ruiz també ha volgut agafar el micròfon per a agrair la tasca feta per Esperança Camps, i per Jesús Prats i Camps, present en cada manifestació.

Després, Lourdes, la mare de Núria Aracil i sogra de Rubén Lima, policia local de València mort durant la barrancada, ha pres la paraula per reivindicar el dret de les víctimes de viure el seu dol. “Em fa molta ràbia que determinades persones a qui interessa que oblidem, ens diguen que girem full. La vida continua, però continua sense les persones que ja no hi són. Demanem un poquet de respecte i d’empatia, que es lligen aquest llibre i que ens entenguen”, ha dit.

Les presentacions següents

Demà, Els morts de Mazón es presentarà a la llibreria la Moixeranga de Paiporta (Horta Sud), a les 18.30, amb la participació de l’autora, Vicent Partal, i Dolores Ruiz, familiar de tres víctimes mortals de la gota freda i una de les entrevistades en el llibre. El 10 de juliol es presentarà a Barcelona, a l’Ateneu Barcelonès, a les 19.00, amb la presència de l’autora, el director de VilaWeb, i Rosa Álvarez, presidenta de l’associació Víctimes Mortals Dana 29-O, una de les entrevistades, així com Dolores Ruiz, i Núria Aracil. Aquest serà el primer gran acte que participaran les víctimes de la gota freda a Barcelona.

Aquest és el segon títol dels Llibres de VilaWeb, la col·lecció de llibres periodístics que s’ha estrenat tot coincidint amb la celebració dels trenta anys del diari. La col·lecció es pot adquirir per subscripció, per un preu especial de seixanta-quatre euros l’any per als qui ja siguen subscriptors del diari. També es poden comprar els llibres separadament a les llibreries. El primer llibre de la col·lecció és Tres dies d’agost, del cap de redacció de VilaWeb, Josep Nualart Casulleras.

Podeu comprar el llibre a la botiga de VilaWeb

El risc de destrucció de les pintures de Sixena que hi ha exhibides al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) en cas de trasllat al monestir de Santa Maria de Sixena és molt alt. El MNAC ha alertat la jutgessa d’Osca responsable de l’execució de la sentència del Tribunal Suprem espanyol que ordena el trasllat que, en cas que es faci, les pintures es malmetrien d’una manera irreparable. El museu ho fonamenta en arguments tècnics i científics, com ha anat fent durant una dècada llarga de litigi, i en prepara de nous, que fan més alarmant la possibilitat d’un trasllat forçós per la via judicial. 

La darrera “esperança” del MNAC per a salvar les pintures de Sixena de la destrucció

Una mostra de l’extrema fragilitat de les pintures: en aquesta fotografia comparativa es pot observar una micromostra de les pintures de Sixena exposades a la sala 16 del MNAC, obtinguda ara fa quinze dies; al costat, una mostra de Sant Climent de Taüll, extreta ara fa vint anys. Totes dues, en un ambient de laboratori de restauració. La de Sixena, a diferència de la de Taüll, s’ha degradat completament en tan sols dues setmanes. 

La raó principal de la fragilitat d’aquestes pintures és que van estar exposades a l’incendi del monestir el 1936, que va produir transformacions químiques en el material. Les obres de la sala 16 són, doncs, vestigis materials d’una obra incendiada, allò que se’n va poder salvar i conservar. De manera que això que hi ha exposat al MNAC no són pas pintures murals, com recordava el director, Pepe Serra, en la conferència de premsa en què ha explicat amb tot detall la situació actual en relació amb l’execució de la sentència. “El que hi ha és el vestigi arrencat i suportat en tela i suport de fusta d’aquella obra”, precisava. I advertia: “La part més gruixuda de tota l’obra fa un mil·límetre. Moltíssimes parts de l’obra fan micres. Nosaltres parlem d’artefacte, la tela, la fusta i els materials afegits, vernissos, coles, etc., en capes diferents. I cada capa té comportaments diferents. Però les capes entre si no estan pas cohesionades, i la capa original presenta punts de descohesió pertot arreu.”

Vet aquí l’extrema fragilitat d’aquest artefacte, en paraules de Serra. No tan sols per la degradació, sinó també per la reactivitat química. El fet que les pintures hagin romàs trenta anys en una mateixa sala en unes condicions òptimes de conservació els ha donat una gran estabilitat. “Però un canvi de temperatura d’humitat relativa, no controlat, genera reaccions químiques, com la formació de sals, que desplaçaria i eliminaria la pintura”, adverteix el director del MNAC. I posa un exemple: “Vam agafar unes micromostres de pintura de Sixena, i les vam posar en ambient de despatx. Quatre anys després, hi havia vidres, i la pintura havia desaparegut.”

Aquest artefacte, diu Serra, té una superfície de 132 metres. I un 35% d’aquesta superfície no és pas l’obra original, sinó una reintegració pintada pels germans Gudiol. “Aquesta part pintada en escaiola és encara més fràgil, i això és una fita en la restauració a escala internacional que també s’ha de preservar”, ha afegit. 

De manera que la més mínima manipulació pot comportar unes vibracions molt perilloses per al manteniment de la integritat de l’obra. 

El mes de juny, Catalunya ha batut el rècord d’ocupació, amb 3.905.458 afiliacions a la Seguretat Social, i ha registrat la xifra més baixa de desocupats d’ençà del juny del 2008: 315.084. Són les dades que s’han sabut aquest matí, i mostren un panorama molt positiu al mercat laboral català. El secretari de Treball, Paco Ramos, ha destacat: “Les xifres d’afiliació i desocupació posen en evidència, mes rere mes, un fet incontestable: que l’economia i el mercat laboral de Catalunya són sòlids i evolucionen positivament.” Ha afegit que el primer semestre de l’any hi ha 20.000 persones menys sense feina i 114.000 afiliacions més. “Aquestes xifres obren bones perspectives de reducció de l’atur i augment de l’ocupació per als pròxims mesos.” Però, amb prudència, també ha dit: “No és moment de fer prediccions sobre si arribarem a quatre milions d’afiliacions.”

L’optimisme de la Generalitat és explicable, però hem de pensar que aquest mes és especial. L’ocupació generada és pròpia de l’època de l’any en què ens trobem, i es concentra habitualment en l’hoteleria i el comerç. Per això cal tenir en compte el pes del treball temporal. A més dels reforços per temporada alta, al juny moltes empreses (i també l’administració pública) contracten treballadors per cobrir els buits que deixen les vacances d’estiu que comencen a fer els treballadors regulars. Aquest fet es reflecteix en les dades de la contractació. Al juny s’han formalitzat 237.131 contractes amb lloc de feina a Catalunya, dels quals el 43% han estat indefinits i el 57%, temporals, proporcions idèntiques a les de fa un any.

Així, doncs, hi ha hagut un augment de la contractació del 9,8% respecte del maig, dins el qual l’augment de la contractació temporal ha duplicat en intensitat el de la indefinida (+13,2% davant del +5,7%). Si ens fixem en la indefinida, per a prestar serveis fixos discontinus, puja d’un 30,4% respecte del mes de maig, comportament habitual al juny. Pensem que aquesta xifra representa gairebé dos de cada cinc contractes indefinits signats durant el mes.

En aquest punt, el secretari general de la PIMEC, Josep Ginesta, en la conferència de premsa per a comentar les xifres, ha incidit en un aspecte concret. S’ha referit a la contractació de persones joves, i ha assenyalat “un absolut fracàs de les modalitats de contractes formatius, si tenim en compte els alts indicadors d’atur juvenil que reflecteixen la dificultat de l’aterratge d’aquest col·lectiu al mercat de treball i que les mesures laborals en aquest àmbit no donen pas un resultat òptim”.

Quant a les afiliacions, no es pot passar per alt un fenomen també propi del juny, quan cada any l’educació i l’agricultura sofreixen importants caigudes. En el cas de l’educació, per exemple, pràcticament totes les baixes són de treballadors fixos discontinus que passen a la inactivitat fins que no són nomenats de nou, quan s’acaben les vacances.

No pot negar ningú que les dades són bones, però l’evolució de l’activitat també ho és. Per tant, malgrat l’optimisme oficial, sembla que les coses podrien anar millor en la feina. És d’aquest parer Josep Ginesta, que ha assenyalat l’alentiment més gran del creixement de l’afiliació a Catalunya que al conjunt de l’estat espanyol. “Aquest ritme –ha dit– no recull les oportunitats que tenim en aquests moments, amb empreses que tenen llocs de treball disponibles en àmbits d’activitat clau als mesos d’estiu, com ara menjar i begudes, serveis d’allotjament o comerç”. Sobre aquesta qüestió, ha explicat: “Moltes empreses ens han fet saber que sospesen si mantenir o no algunes de les seves activitats, per les dificultats que tenen a trobar personal que les pugui cobrir, cosa que resulta incomprensible amb l’atur que tenim.”

I té raó, perquè, en termes interanuals, el ritme de creixement de l’afiliació s’ha moderat lleugerament, fins a l’1,9%, amb 72.745 afiliacions més que el juny de 2024. En canvi, a l’estat espanyol, el creixement interanual es manté lleugerament per sobre, amb una taxa del 2,2%. Ara, sí que és positiu que tant a Catalunya com al conjunt de l’estat espanyol l’afiliació encadeni creixements ininterromputs de l’abril del 2021 ençà, en aquest apartat.

Aquesta diferència amb el conjunt de l’estat espanyol és molt més important en el ritme de baixada de la desocupació. Malgrat haver tocat mínims del 2008 ençà, si fem la comparació amb el juny del 2024 la desocupació registrada a Catalunya s’ha reduït de 9.882 persones, i això vol dir una disminució interanual del 3%. Aquesta taxa de descens s’ha moderat lleugerament i es manté en nivells similars als del començament de l’any. En canvi, a tot l’estat espanyol la reducció interanual és del 6,1%, el doble que a Catalunya. Allò que em sembla més greu és que la taxa de baixada espanyola superi la catalana de manera continuada d’ençà de l’agost del 2022. És difícil d’entendre. És cert que la taxa de desocupació és menor a Catalunya, i, per tant, costa més de rebaixar la xifra absoluta en termes relatius, però això no explica l’enorme distància que hi ha respecte de l’estatal. De fet, Catalunya és la tercera comunitat on la baixada és més minsa, després del País Basc i Navarra. Fa mesos que ho anem comentant i no és un bon símptoma, malgrat les comparacions temporals que acostumem a fer amb la nostra situació d’anys enrere.

En aquest apartat, cal tenir en compte també allò que ha comentat aquest matí la directora de l’àrea de Treball de PIMEC, Sílvia Miró, sobre la desocupació de llarga durada. Ha lamentat que 284.626 desocupats del mes de maig encara ho siguin al juny, xifra que significa una taxa de permanència del 89,1%, un 92,8% dels quals són persones més grans de quaranta-cinc anys. També ha destacat que hi ha diferències importants segons el nivell de qualificació professional, amb un 90,1% de permanència en el cas de gent amb estudis primaris, respecte del 87% de les que tenen estudis superiors. Finalment, sobre la permanència en la desocupació, s’ha manifestat preocupada per la durada, amb una mitjana de 10,7 mesos –la pitjor dada de la dècada, després del període de pandèmia– i per la desocupació de llarga durada, que aquest mes de juny ha arribat al 51% dels desocupats.

En definitiva, un mes positiu per al mercat laboral català, però que probablement podria ser millor, atesa la bona evolució de l’activitat econòmica, si bé també presenta un cert alentiment. Cal estar amatents a l’evolució, doncs, perquè hi ha aspectes que grinyolen.

El FC Barcelona ja té l’aprovació per operar amb normalitat al mercat de fitxatges d’aquest estiu, segons han confirmat fonts de l’entitat blaugrana. El club pot, finalment, tornar a operar sota la regla 1:1 del fair play financer de la lliga espanyola, després d’una sèrie de reajustaments en els seus números financers. Aquesta situació alleuja els plans futurs del Barça, especialment pel que fa a la inscripció dels nous jugadors i les renovacions previstes.

L’aval de la lliga arriba en un moment decisiu per a la continuïtat d’alguns dels jugadors més rellevants de l’equip, com Frenkie de Jong i Eric García, a més de garantir la inscripció de Joan Garcia, l’únic fitxatge formalitzat fins ara, i de desblocar l’operació Nico Williams. El davanter, que negocia per firmar pel Barça, havia sol·licitat garanties per escrit per poder ser inscrit abans de firmar el contracte.

Javier Clemente irromp en el conflicte entre el Barça i l’Atlètic de Bilbao per Nico Williams

Segons ha avançat el diari Sport, el president de la lliga, Javier Tebas, va ser qui va informar personalment el president del FC Barcelona, Joan Laporta, de l’aprovació de la regla 1:1. Aquestes novetats financeres coincideixen amb els bons resultats del club de l’últim exercici, que va registrar uns ingressos de 950 milions d’euros, superant les previsions inicials de 893 milions.

Aquesta situació es va desencallar després que l’empresa auditora Crowe acceptés com a vàlid un ingrés de 100 milions d’euros derivat de la cessió de 475 seients VIP del nou estadi a les empreses Forta Advisors Limited i New Era Visionary Group. Aquesta operació havia estat un punt de discòrdia anteriorment, ja que Crowe va considerar que els seients no estaven construïts i, per tant, no podien ser comptabilitzats en els ingressos. Aquesta rectificació, afegides a l’acceleració dels treballs per part de la constructora Limak, ha permès a l’entitat blaugrana de tornar a quedar dins el paraigua de la regla 1:1.

L’Ajuntament de Lleida ha col·locat, durant el mes de juny, dues caixes-niu a les teulades de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova i del Turó de la Seu Vella amb tres individus, respectivament, de l’espècie Falco peregrinus (falcó pelegrí). L’objectiu d’introduir aquesta espècie a la ciutat és millorar la biodiversitat i promoure l’equilibri ecològic entre els ocells. Segons ha explicat la tinent de batlle Begoña Iglesias, la iniciativa “actua sobre la concentració d’estols d’ocells urbans en determinats punts de la ciutat, que desplacen altres espècies i causen molèsties al veïnat”. Entre altres, la mesura vol controlar espècies com ara coloms, tudons, gralles i estornells, enemics naturals dels falcons.

Per introduir aquests falcons a la ciutat de la manera “més natural possible”, la Paeria ha fet ús de la tècnica hacking. Aquest sistema es basa a criar aus en l’entorn en el qual s’alliberaran, col·locant-los en caixes nius quan són encara polls i alimentant-los de tal forma que s’eviti el contacte amb els cuidadors. Amb aquest mètode, amb una revisió veterinària prèvia i l’anellament pel seguiment posterior, els falcons é previst que identifiquin aquest lloc com el seu entorn de naixement. Amb una adequada estratègia d’alimentació durant els primers dies en llibertat, s’ajuda que aprenguin a cercar aliment i a adaptar-se a l’espai per si mateixos. Una vegada que els surten les plomes definitives i arriben a l’edat de començar a volar, s’obre la caixa niu. D’aquesta manera, de cara al futur es preveu que els animals formin les seves pròpies parelles i que s’estableixin a l’entorn on van créixer, on tornaran a criar.

Aquesta iniciativa s’emmarca dins del projecte URBAN-NAT Lleida, un dels objectius del qual és millorar la biodiversitat urbana, fomentant la diversificació d’espècies i afavorint l’equilibri ecològic entre elles.

El falcó pelegrí és una espècie protegida que s’alimenta de coloms i tórtores. La seva presència en zones urbanes pot ser un bon aliat contra la problemàtica d’aquestes aus, no només per la disminució de la població per la depredació directa, sinó perquè la seva simple presència fa que els coloms i altres espècies d’aus estiguin en alerta, disminuint la seva taxa de reproducció, de descans i provocant que es dispersin per la ciutat. A Lleida, durant la primavera, es poden observar entre quinze espècies d’aus i vint, com cueretes blanques, gafarrons, pardals, mallerengues, orenetes, falciots, gavians, cigonyes, garses, gralles, tudons, coloms, xoriguers, entre altres.

Dos incendis cremen a hores d’ara a Catalunya Nord. Un a la zona de Pi (Conflent) i un altre entre els termes municipals de Toluges i Soler (Rosselló), segons que han informat els bombers. Cap dels dos focs ha estat considerat de gravetat.

Pel que fa a l’incendi de Pi, les flames cremen una zona muntanyosa, fet que dificulta l’accés dels bombers. Ara bé, els serveis d’emergència l’han titllat de poc violent. En l’incendi del Rosselló, hi treballen una cinquantena de bombers.

Per contra, a Occitània, un incendi ja ha cremat quatre-centes hectàrees al massís de les Corberes.

El Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides ha detectat un augment dels discursos d’odi “neofeixistes” i “contra els catalans” a Espanya. En la primera sessió d’avaluació sobre el respecte als drets civils i polítics a l’estat espanyol, feta avui a Ginebra, l’òrgan format per experts de l’ONU ha cridat l’atenció a Espanya per l’increment de denúncies per delictes d’odi dirigits a “les comunitats romaní, jueva, musulmana, LGBT, catalana i persones d’ascendència africana”. D’altra banda, el comitè ha qüestionat les identificacions policíaques per perfil racial, així com la reparació a les víctimes del franquisme. També ha preguntat sobre el reconeixement de les persones no binàries i la lluita contra la violència masclista.

En la seva intervenció inicial, l’ambaixador permanent d’Espanya davant les Nacions Unides a Ginebra, Marcos Gómez Martínez, ha reivindicat les mesures del govern en els últims anys per redreçar les mancances en l’àmbit dels drets civils i polítics, però ha admès que encara hi ha “alguns errors a corregir”.

El Comitè de Drets Humans és l’òrgan d’experts independents que supervisa l’aplicació del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics als estats que l’han ratificat. El grup d’experts ha celebrat aquesta tarda la primera sessió d’avaluació sobre el respecte als drets civils i polítics a Espanya. Dijous al matí hi haurà la segona sessió i és previst que les conclusions del comitè s’adoptin el 14 de juliol. Fa deu anys que Espanya no se sotmetia a aquest examen sobre drets civils i polítics.

Discursos d’odi

Arran dels avisos del Defensor del Poble i de nombrosos informes de la societat civil, Laurence Helfer, advocat nord-americà i expert del comitè, ha expressat la “preocupació” del comitè de l’ONU per “l’augment dels discursos d’odi neofeixistes, especialment entre els adolescents que es manifesten en línia i en manifestacions”. Pel que fa als delictes d’odi, el comitè també està preocupat per l’augment de denúncies per delictes d’odi “dirigits a les comunitats romaní, jueva, musulmana, LGBT, catalana i persones d’ascendència africana”, ha traslladat a la delegació espanyola integrada per representants dels ministeris implicats en els àmbits relacionats amb les mancances assenyalades pel comitè.

El govern espanyol ha negat que hi hagi un augment de delictes d’odi i ho atribueix a l’increment de denúncies. “Ara s’investiga més”, ha dit Carmen Girón Tomás, de l’Observatori Espanyol del Racisme i la Xenofòbia. Cap dels membres de la delegació espanyola ha mencionat el cas dels discursos d’odi “contra els catalans”, que ha destacat l’advocat nord-americà.

Helfer ha replicat que, més enllà de l’augment de denúncies, hi ha “una tendència que s’ha d’abordar” a Espanya. Per això, ha avisat que l’únic indicatiu real d’una millora és la disminució de les denúncies.

Referència a Junqueras i Puigdemont

Hernán Quezada, un altre membre del comitè de drets humans de l’ONU, ha demanat explicacions a Espanya respecte de l’aplicació dels seus dictàmens sobre els casos dels dirigents independentistes Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. L’expert xilè ha recordat que una sentència del Tribunal Suprem espanyol del 2018 relativa a un cas de violència contra les dones reconeixia el “valor vinculant” del comitè per a l’eliminació de la discriminació contra la dona de l’ONU. Per això, ha preguntat si aquesta posició del Suprem “s’estén també” a les resolucions del comitè de drets humans de l’ONU sobre Junqueras i Puigdemont.

El Comitè de Drets Humans de l’ONU va dictaminar en dues resolucions per separat (2022 i 2023) que Espanya va violar els drets polítics d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull, i del president Carles Puigdemont per  haver-los suspès com a diputats al parlament abans de la condemna pel referèndum de l’1-0 sense motius “raonables i objectius”.

Quezada ha preguntat com es garanteix a Espanya l’aplicació de les recomanacions del comitè de drets humans de l’ONU i si existeix un mecanisme per supervisar l’aplicació de totes les recomanacions d’òrgans de drets humans.

Alfonso Ramos de Molins, advocat de l’estat de la subdirecció general d’Afers Constitucionals i Drets Humans, del ministeri de Justícia espanyol, ha explicat que l’últim pla de drets humans del govern espanyol ja contempla un comitè de seguiment. Segons ell, aquest està “constituït” i “està començant a actuar”. Tot i això, no ha respost sobre l’aplicació de la recomanació en el cas de Junqueras i Puigdemont.

Un altre dels experts del comitè també ha preguntat al govern espanyol sobre la investigació de la violència policíaca durant el referèndum del Primer d’Octubre. Tot i això, la delegació ha decidit acabar de respondre aquesta i altres preguntes el dijous al matí, quan es reprèn la sessió d’avaluació.

Perfils racials

Des del comitè de drets humans de l’ONU han formulat diverses preguntes sobre les identificacions policials per perfil racial a l’Estat, insistint en la falta d’una llei “explicita” que prohibeixi la pràctica. Els representants del ministeri de l’Interior espanyol han afirmat que l’ús de perfils racials per part de la policia espanyola “no és rellevant en termes percentuals” i han defensat que hi ha “tolerància zero” amb aquestes pràctiques. Si bé han admès que hi pot haver persones que tinguin “aquesta percepció”, han negat que sigui el motiu pel qual la policia els pari o els detingui.

El govern espanyol també ha defensat la “millora de les condicions materials” en els CIES i la creació de mòduls per a dones i famílies als CETIS. Tanmateix, l’executiu ha admès que encara es donen situacions de “amuntegament”.

a càrrec de l'editora i traductora del llibre Diana Coromines Calders. - Lloc: Biblioteca

Les comparses del seguici de la festa major de Vic han expressat el rebuig a la presència del president de la Conferència Episcopal Espanyola i bisbe de Valladolid, Luis Argüello, a l’ofici tradicional previst per dissabte al migdia.

Luis Argüello, l’arquebisbe contra el dret de decidir i que troba que els homosexuals no són “enterament homes”

En un comunicat difós a les xarxes, les comparses dels geganters, l’àliga i el bou, així com els Sagals d’Osona i algunes associacions de veïns de la ciutat, denuncien que Argüello s’ha manifestat públicament en contra de drets i llibertats fonamentals, amb discursos que vulneren els drets humans, la dignitat de col·lectius i la identitat nacional negant l’autodeterminació dels Països Catalans. Per aquest motiu, demanen al Bisbat de Vic que recapaciti i retiri la invitació perquè sigui present a l’ofici de la festa major.

Si no fos així, els signants del manifest expliquen que han decidit plantar-se i organitzar una acció per mostrar el desacord i rebuig a la seva presència. “No estem disposats a normalitzar la presència d’aquest tipus de representants en la nostra festa, que ha de ser un reflex dels valors de respecte, llibertat i dignitat de les persones”, han afirmat.

El bisbe Argüello és conegut pel seu conservadorisme extrem. El 2019, va dir que el procés independentista i el dret a decidir del poble català no eren moralment legítims. “Significaria l’absolutització de la voluntat de poder desvinculada de la moralitat del contingut de la decisió i del marc social i institucional on es prenen les decisions”, va dir en un article a la revista Ecclesia.

Més recentment, també va carregar contra la llei d’amnistia, assegurant que atempta contra els pilars bàsics de la convivència. A més, va exigir que els polítics catalans es comprometessin a no encapçalar cap “procés il·legal” abans de no aprovar-la.

Uns mesos més tard, el juny del 2019, va tornar-se a posicionar públicament sobre el procés. Va ser al Fòrum Europa a Madrid, en què va fer una crida a valorar la història compartida de Catalunya amb la resta de l’estat espanyol i va refusar de moure’s per “regles majoritàries” a l’hora d’afrontar el “desafiament independentista”.

Quan feia poc temps que havia estat elegit secretari general i portaveu de la CEE, va defensar que l’església havia de poder elegir els candidats al sacerdoci i que, a més, “es reconeguin i siguin completament homes, per tant, heterosexuals”.

En la mateixa línia, és un negacionista dels abusos de l’església. El 2023, va assegurar que s’exagerava la qüestió i que potser “hi ha menys casos dels que mediàticament es diu”. L’any 2019, va afirmar que l’homosexualitat no es cura.

El comunicat també advoca per unes festes lliures de discursos d’odi i excloents. Les comparses, associacions de veïns i entitats defensen una ciutat oberta, diversa i compromesa amb els drets humans i la identitat nacional.

Alguns dels grups polítics a l’ajuntament de Vic, com ERC o els Comuns, també han expressat el seu rebuig a la presència de Luis Argüello a la festa major.

Enramada - Lloc: Plaça de l'Església

L’advocat gallec Francisco Soto Balirac serà el nou president del Comitè Tècnic d’Arbitratge (CTA) espanyol. Ho ha anunciat la Federació Espanyola de Futbol (RFEF).  “Hem vist en la persona de Fran la seva capacitat de gestió, de lideratge i, sobretot, la de bastir ponts i fer grans equips. Assumeix aquest nou repte, que no és menor”, ha dit el president de l’entitat, Rafael Louzán, en un acte celebrat a Madrid. Soto ha dit que comunicarà el seu nou equip en un termini de deu a quinze dies.

La dona del delegat del Reial Madrid sobreviu a la purga del col·legi d’àrbitres

Així, substituirà la junta directiva existent, encapçalada per l’ex-àrbitre Luis Medina Cantalejo, per una estructura funcional amb responsabilitats i responsables en cada àrea. A més del seu càrrec, existirà un portaveu, que serà un ex-àrbitre, per traslladar els criteris i altres qüestions al món del futbol.

També hi haurà un director tècnic que serà la pedra angular de l’equip i tindrà la responsabilitat de tota la formació i la part tècnica, ajudat per un equip amb un responsable de Primera Divisió, de Segona Divisió, de Primera RFEF, de Segona RFEF i d’assistents.

A més, hi haurà un responsable del videoarbitratge. “Tindrà una importància molt rellevant en aquest sistema perquè el VAR és quelcom que també hem de tractar de fer avançar i aconseguir la màxima uniformitat en els criteris”, ha destacat Soto.

També es crearà una comissió per a la unificació de criteris, en la qual participaran ex-entrenadors i ex-jugadors.

Soto Balirac té experiència com a àrbitre en categories amateurs, però mai ha xiulat partits professionals. Ara, la seva trajectòria professional com a advocat al bufet Garrigues –un dels més importants a l’estat espanyol– va fer que acabés exercint com a delegat del Comitè Gallec d’Àrbitres de Futbol, abans d’ara convertir-se en el cap dels àrbitres.

La setmana passada, la RFEF va anunciar que destituïa a tota la cúpula arbitral després d’una temporada convulsa amb pressions constants del Madrid, especialment a través de la seva televisió.

Avui a les 19.00 es presenta a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània el llibre Els morts de Mazón, el primer gran llibre sobre la tragèdia de la gota freda. L’acte anirà a càrrec de la periodista Esperança Camps, autora del llibre i cap de redacció de VilaWeb, Vicent Partal, director del diari, i Toñi Garcia, familiar afectada per la gota freda, que va perdre el seu marit, Miguel Carpio, de seixanta-tres anys, i la seva única filla, Sara, de vint-i-quatre, al garatge de casa, quan volien salvar els cotxes. També hi haurà una fila zero amb Dolores Ruiz, Saray Ruiz, i Núria Aracil, alguns dels familiars de les víctimes entrevistades.

Esperança Camps: “Estic convençuda que se sabrà on era Mazón”

Demà, es farà una segona presentació del llibre a la llibreria la Moixeranga de Paiporta, a càrrec de Vicent Partal, Esperança Camps i amb el testimoni de Dolores Ruiz, que va perdre el marit i dos fills el 29 d’octubre. L’acte serà a les 19.30. La Moixeranga ha reobert fa poc, després d’haver quedat greument afectada per la gota freda.

El llibre també es presentarà a Barcelona el 10 de juliol, a les 19.00, a l’Ateneu Barcelonès, amb l’editora de VilaWeb, Txell Partal, Esperança Camps, Dolores Ruiz, Núria Aracil, que va perdre el xicot a la gota freda, i Rosa Maria Álvarez, que va perdre el pare.

Els morts de Mazón és el segon títol dels Llibres de VilaWeb, la col·lecció de llibres periodístics que s’ha estrenat tot coincidint amb la celebració dels trenta anys del diari. La col·lecció es pot adquirir per subscripció, per un preu especial de seixanta-quatre euros l’any per als qui ja siguin subscriptors del diari. També es poden comprar els llibres per separat a les llibreries.

Podeu comprar el llibre a la Botiga de VilaWeb

Donar veu a les víctimes

El llibre es fixa en les víctimes, en els 228 morts, en les desenes de ferits greus i en les desenes de milers de persones que aquell dia van ser abandonades per un govern que té l’obligació de protegir els ciutadans. Hi ha els relats colpidors en primera persona de set víctimes que expliquen com van viure la tragèdia i fan un retrat coral de què va passar i que transcendeix l’emoció, perquè és tan real, tot allò que expliquen, que permet al lector de fer-se una idea precisa de què va passar. Els testimonis recollits per Camps amb profunditat són els de: Dolores Ruiz, que va perdre el marit, Emeterio Mora, i els dos fills, Jesús Andrés i Javier, a Xiva, la Foia de Bunyol, a les 18.00; Saray Ruiz, que va perdre el pare, Paco Ruiz, a Montserrat, la Ribera Alta, a les 19.00; Marc Poveda, que va perdre la mare, Isabel Izquierdo, a la residència Savia de Paiporta, l’Horta Sud, a les 19.15; Toñi Garcia, que va perdre el marit, Miguel Carpio, i la seua filla Sara a Benétusser, l’Horta Sud, a les 19.40; Cristina Rodríguez, que va perdre el seu fill Luis Ángel a la carretera entre Xiva i Bunyol, la Foia de Bunyol, entre les 19.45 i les 20.00; Rosa Maria Álvarez, que va perdre el pare, Manuel Álvarez, a Catarroja, Horta Sud, a les 20.00; i Núria Aracil, que va perdre el xicot, Ruben Lima, a la Torre, València, a les 20.45.

Aquests testimonis fets de dolor són lúcids, plens d’informació que ajuda a comprendre què va passar, com ho van viure i com ho viuen ara. També parlen de les responsabilitats polítiques de qui consideren que ha destrossat les seues vides i les de les persones estimades. Les seues veus converteixen la ràbia en persistència i en fermesa, i amb aquestes veus es reflecteix la societat valenciana que ha decidit que no vol callar davant la negligència i la deixadesa.

El llibre repassa l’agenda negligent de Carlos Mazón i en fa un perfil, en què queda retratat com un president sense escrúpols. També en aquest capítol, titulat “Se sabrà tota la veritat”, hi ha noms propis, com ara, el de Maribel Vilaplana, que en una conversa telefònica reconeix el mal que encara li fa aquell dinar. O el de la cap de meteorologia d’À Punt, Victòria Rosselló, que durant tot el dia va avisar del drama que s’esdevenia. I hi ha Salomé Pradas, una consellera d’Emergències desbordada que pràcticament no sap on és quan xafa la sala del CECOPI, i el seu número dos, que ha fet uns quants viatges polítics d’anada i tornada. I, és clar, tot l’aparell que sosté dret Carlos Mazón, que fabrica missatges i situacions per a allunyar-lo de la presa de decisions aquell dia.

Vicent Partal, que fa el pròleg del llibre, diu: “Camps ha sabut combinar la precisió informativa amb la sensibilitat que requereix el dolor aliè. I això no és gens fàcil. No ha defugit la crítica política –necessària, urgent i que tan sols començarà a escampar el dia que Carlos Mazón dimitesca–, però tampoc no ha caigut en el reduccionisme de la cosa pública. Ha posat noms i cognoms a la tragèdia i ha donat veu a qui la va sofrir.”

El llibre també és un homenatge a les 228 víctimes mortals, i per això comença amb una pàgina on es reprodueixen tots els noms de les persones que van perdre la vida aquell fatídic 29 d’octubre de 2024.

El raper i actor Sean Combs ha estat declarat culpable de dos delictes dels cinc que li imputaven, de manera que, ara per ara, evita de passar la resta de la vida a la presó. El jurat, que ha deliberat sobre el cas d’ençà del 5 de maig, ha conclòs que era culpable dels càrrecs de tràfic de persones per a l’exercici de la prostitució.

Tot i això, les quatre dones i vuit homes del jurat han considerat que el músic no va encapçalar una organització criminal ni va ser responsable dels altres dos càrrecs relacionats amb el tràfic sexual.

La deliberació podria enviar-lo a la presó fins a deu anys, i probablement significarà el final de la seva carrera com a estrella musical i de la faràndula nord-americana.

Combs, conegut també com a Puff Daddy o Diddy, encara afronta més de 150 demandes pendents per abús, assetjament i violació.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat que el govern israelià havia acceptat les condicions per a un alto-el-foc de seixanta dies a la franja de Gaza, i ha instat el Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs) a acceptar-lo.

En una publicació a la seva xarxa social, Truth Social, Trump ha escrit: “Els meus representants han tingut una reunió llarga i productiva amb els israelians sobre Gaza. Israel ha acceptat les condicions d’un alto-el-foc de seixanta dies, durant els quals treballarem amb totes les parts per posar fi a la guerra.”

També ha assenyalat que Catar i Egipte, “que han treballat molt intensament per ajudar a portar la pau”, seran els encarregats de lliurar la proposta final. Trump ha advertit Hamàs que ha d’acceptar aquest acord perquè “la situació no millorarà, solament empitjorarà”.

Per una altra banda, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, que fins ara no ha confirmat la declaració de Trump, farà una visita oficial als Estats Units la setmana vinent per reunir-se amb el president nord-americà.

Divendres passat Trump va dir que hi havia possibilitats d’arribar a un nou acord d’alto-el-foc a Gaza, una volta l’exèrcit israelià havia trencat el pacte assolit amb Hamàs el 18 de març.

El batlle de Girona, Lluc Salellas, ha dit que la transformació de la carretera de Barcelona en avinguda és el gran projecte de futur de la ciutat i del seu entorn urbà. Ha subratllat que, tal com passa amb les vies del tren, el traçat actual de la carretera actua com una barrera entre barris. Per això, ha dit que cal repensar-la de dalt a baix i ha anunciat que aquesta tardor l’ajuntament intervindrà a les naus abandonades de l’entrada sud, que són propietat d’un fons que ha entrat en concurs de creditors i se n’ha desentès.

Un jutjat obliga l’Ajuntament de Girona a penjar la foto del rei espanyol a la sala de plens

Salellas ho ha exposat en una conferència a l’Auditori de Girona, amb el títol Una Girona plena de vida, dividida en dues parts: una primera de balanç de la feina feta fins ara, i una segona per detallar els grans projectes que han de marcar el futur de la ciutat amb mirada llarga. A més, ha dit que ser alcalde és un privilegi i també “l’experiència més bèstia i brutal” que ha viscut en l’àmbit personal i professional.

Just abans d’arrencar l’acte, un veí havia deixat unes quantes bosses d’escombraries als seus peus en senyal de protesta pel nou model de recollida. Salellas ha dit que és el tema al qual dediquen més hores i ha reconegut que calen millores per afavorir el compromís ciutadà amb la gestió dels residus i millorar els índexs de reciclatge.

Salellas ha organitzat la proposta estratègica al voltant de tres grans eixos: ampliar equipaments i serveis, transformar l’espai públic i revitalitzar els barris. En el primer àmbit, a més dels equipaments previstos a la carretera de Barcelona, ha destacat la nova comissaria de Can Burrassó, la reforma dels pisos de l’Aurora, la nova biblioteca a la Casa de Cultura, la recuperació de la Casa Pastors i l’estratègia “Missió habitatge”. Dins aquest marc, l’ajuntament ha comprat una trentena de pisos, promourà 450 habitatges en solars cedits a la Generalitat i gairebé un centenar més –per a joves i habitatge assequible– a Can Gibert i Domeny.

Pel que fa a l’espai públic, l’ajuntament vol pacificar la plaça de Catalunya, ampliar els entorns escolars segurs i dignificar el tram final de l’avinguda de Lluís Pericot, una obra que començarà els dies vinents.

Finalment, en l’àmbit de la connexió metropolitana, Salellas ha anunciat un pla integral per al Sector Est, un pla de barris al Pont Major, un nou carril de bus ràpid amb Salt i el desenvolupament urbanístic de l’àmbit del futur hospital Trueta i el Campus de Salut.

Us recomane molt la lectura atenta de l’entrevista que Josep Nualart Casulleras ha fet a l’advocat Gonzalo Boye. Als qui recordeu la tesi del “pendent ferroviari”, us sonarà molt tot això que explica i els termes en què ho explica. “Ara es maten entre ells”, no tan sols és un titular bo sinó també la constatació que l’independentisme català ha aconseguit –o és ben a punt d’aconseguir– de trencar allò que fins avui havia estat el bloc monolític del règim del 78. Amb totes les conseqüències que això pot arribar a tenir en el futur més immediat.

Boye posa les dates a les coses de manera precisa: la partida, els espanyols, la tenen perduda d’ençà de la sentència de Slesvig-Holstein i el PSOE, ben particularment, està condemnat des que va optar –solament perquè els ciutadans, amb els seus vots, van decretar que necessitava ERC i Junts– per aprovar la llei d’amnistia.

A les dades i l’argumentari de Boye m’agradaria afegir-hi les que aporta, magistralment, Mercè Barceló Serramalera en el discurs de recepció com a membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans. La dissertació és de fa pocs dies –del 26 de juny, per a ser exactes– i enlluerna per la gran claredat i visió. (Podeu llegir-ne el text complet i la resposta d’Enoch Albertí, ben significativa.)

I m’agradaria destacar-ho perquè no em sembla de cap manera anecdòtic que en la instància cultural més alta del país una experta com ella faça una aportació que contrasta pel rigor històric i conceptual de manera notable amb el desencís i el pessimisme que s’han instal·lat en bona part de l’independentisme, i crec que és important d’escoltar.

Especialment, perquè el seu text és incontestable i aporta, a parer meu, un seguit d’arguments que més o menys tots coneixíem, però que molts (i m’hi incloc també jo) no hi donàvem la importància que té.

El primer fa referència a la transició. Després de recordar-nos que la gran feblesa del règim espanyol és haver estat construït sobre les bases d’un règim autoritari, Barceló analitza aprofundidament el constitucionalisme espanyol i posa sobre la taula el fet que el franquisme no és un fet històric aïllat, sinó la “natural conseqüència d’una història constitucional” –la història constitucional espanyola. D’una història que té com a grans trets definidors quatre elements que no han desaparegut mai. “El predomini dels elements conservadors i reaccionaris”; la supervisió permanent de la política per part de l’estat profund, tradicionalment representat per l’exèrcit i l’Església Catòlica; la idea que el poder és el “poder patrimonial d’uns quants”, que sempre controlen l’estat per la porta de darrere; i la incapacitat de resoldre la qüestió nacional, bàsicament catalana i basca. És una anàlisi històrica, però no em podeu negar que explica clarament també el punt on som avui.

Barceló analitza, aleshores, què va passar després de la mort de Franco i ens recorda, molt encertadament, que la reforma política, “més que trencar amb el franquisme, el blanquejà”. Però que, precisament, va ser en la qüestió nacional –per la força de les reivindicacions populars– on sobre el paper es va anar més lluny en un primer moment.

I en aquest punt fa un recordatori punyent: el disseny constitucional no era el cafè per a tothom que va acabar essent, sinó que la constitució es va dissenyar sobre una base clarament asimètrica. D’ací ve allò de “nacionalitats i regions” i la diferenciació en les vies d’accés entre les autonomies del 151 i les del 143.

Les del 151, en les quals es van incloure directament Catalunya, el País Basc i Galícia –i es va impedir significativament que hi entrassen el País Valencià i les Illes– havien de ser “autonomies polítiques”. I les del 143, tan sols “autonomies administratives”. Per això, recorda molt encertadament Mercè Barceló, l’article 151 obligava a crear un parlament autonòmic i el 143, no, per exemple. El dibuix constitucional original, doncs, era que Catalunya i el País Basc, i potser Galícia, fossen territoris políticament diferenciats, amb vida política pròpia, però els altres no. Aquesta era una via de solució a la qüestió nacional, un reconeixement de les nacions històriques, que no va arribar mai, emperò. Un reconeixement que es podria equiparar a les solucions que en les democràcies avançades han permès d’organitzar les qüestions nacionals amb racionalitat –com ara al Quebec i Escòcia–, i que haurien pogut fer d’Espanya un estat democràtic i modern.

Tanmateix, va passar que de seguida va arribar la LOAPA, que tenia l’objectiu de debilitar el ple exercici competencial de les comunitats autònomes de règim especial, com Catalunya, explícitament “per difuminar l’asimetria dissenyada en la constitució”. I a partir d’aleshores s’activa un estat autonòmic “dissenyat en paral·lel al que figurava en la constitució” (podríem dir-ne “inconstitucional”?) i que, evidentment, passats els anys, no funciona. No ha resolt, cinquanta anys després, res de res.

Fent un salt en el temps, Mercè Barceló defineix el projecte d’estatut de Pasqual Maragall com l’intent de “retrobar la posició original constitucional”, vist el fracàs evident de l’estat de les autonomies improvisat després de la LOAPA. I comenta tot seguit amb molta duresa, basant-se en l’anàlisi de Joan Vintró, la sentència del Constitucional espanyol. Una sentència que “invalida els estatuts d’autonomia”, “consagra la concepció homogènia de l’estat autonòmic i l’incapacita –atenció a aquest vocable– com a sistema integrador”; i “rebaixa fins a la més absoluta intranscendència el reconeixement de la identitat nacional catalana”. Anuncia, per tant una crisi que ja era servida.

El text de Mercè Barceló analitza finalment el procés independentista per explicar que la resposta de l’estat, en realitat, no ha aconseguit sinó “desestabilitzar el sistema en el seu conjunt” i “crear un govern dels jutges que furta a la ciutadania i a les cambres parlamentàries el poder de plantejar alternatives a l’organització territorial de l’estat, tot eliminant els poders d’autoregulació que cal reconèixer a les institucions amb legitimitat democràtica”. Fet que, en resum i finalment, “posa en franc qüestionament el grau de consolidació de l’estat espanyol com a estat democràtic“.

Ja em disculpareu la llargada de l’editorial d’avui, però és que crec que la combinació dels dos argumentaris, el de Boye i el de Barceló, és molt poderosa en termes intel·lectuals i com a visió política i anàlisi del moment tan especial en què ens trobem.

Perquè allò que se’n deriva, al capdavall, és que Espanya ha fracassat històricament i novament en l’intent de controlar la qüestió nacional catalana i basca i que ara aquest fracàs ha arribat al punt en què el constitucionalisme espanyol de sempre (recordeu els quatre punts que explica Barceló) s’ha fet fort en la reacció i ha decidit d’expulsar el PSOE, partit que és precisament la columna imprescindible per a aguantar la comèdia i legitimar l’emblanquiment del franquisme en què vivim encara avui.

Reconec que jo encara tinc un dubte, que és si el règim expulsarà el PSOE o es limitarà a expulsar Pedro Sánchez. Però, així i tot, la crisi en què va entrant l’estat espanyol és d’una dimensió colossal, històrica, i pot derivar en una nova gran oportunitat per a nosaltres, sobretot si sabem posar tot això que passa en el marc adequat –com fan tant Mercè Barceló com Gonzalo Boye.

Dit això, entenc, perfectament, també el desencís i la desil·lusió en què bona part de l’independentisme es rebolca fa temps i la desconfiança creada en aquest camí sòlid, però poc efectista i gens espectacular, d’anar erosionant amb paciència i a còpia d’anys la legitimitat i la funcionalitat de l’estat. I no sé, per tant, si estarem en condicions d’aprofitar el moment o si també nosaltres ens trobarem amb la paradoxa –que jo he vist en més països– que, en el moment que les condicions són les òptimes, és l’independentisme mateix que acaba fent impossible la independència. N’hauríem de parlar…

 

PS1. Moltes gràcies a tots els lectors i subscriptors que van respondre a la crida que vaig fer ahir per a saber si la intel·ligència artificial de Meta, de WhatsApp, funcionava en català o no fora de l’estat espanyol. Hem rebut captures de pantalla de vuitanta-sis països, pràcticament de tot el món, i efectivament no funciona enlloc. Però també hem descobert que hi ha llengües com el finès, el neerlandès, el polonès o el grec que es troben en la mateixa situació. De manera que ja podem descartar que siga una maniobra ordida contra el català. És una errada de disseny de la integració que podem pensar que es resoldrà tota sola.

PS2. La Societat Coral el Micalet és una de les institucions culturals més prestigioses i importants de la ciutat de València, on fa un paper de referència clau per al catalanisme. Com tantes altres institucions culturals, passa una època de penúries i el món de la cultura s’hi ha solidaritzat amb un concert extraordinari que es farà demà dijous al Teatre Auditori Municipal d’Aldaia. Hi participaran artistes valencians de primera fila, que consideren “un acte de justícia” retornar al Micalet el suport que sempre n’han rebut. A la web es pot comprar una entrada solidària de 25 euros, que us recomanem d’adquirir, si podeu.

PS3. La gran onada de calor que vivim ja ha causat, segons les dades oficials, setanta-dos morts aquest mes de juny. Sens dubte, serà un dels grans temes de l’estiu, no solament als Països Catalans. També Espanya, França, Itàlia, Grècia, el Marroc i Algèria es troben sotmesos a temperatures extremes. Per això us expliquem en aquest article què cal fer per prevenir els colps de calor, la causa més habitual de mort per altes temperatures.

PS4. Avui és un dia important per a VilaWeb. Aquest vespre, a les set, presentarem a València el segon volum de la nostra col·lecció de llibres: Els morts de Mazón, escrit per la nostra cap de redacció, Esperança Camps. Serà al Centre Octubre, obert a tothom. Hi intervindrà l’autora, jo mateix i Toñi Garcia, una de les familiars de víctimes que seran presents en l’acte. Us esperem. El llibre el podeu comprar ací.

“On no arriba la repressió del PSC ni la policia, arriba l’esquadrisme ultra.” Iru Moner, veí de Vallcarca de Barcelona, és al punt de mira de l’extrema dreta des que va començar la lluita contra el seu desnonament, i també com a portaveu de la resta d’afectats. Ha rebut amenaces de mort, amenaces contra la seva família, atacs i un assetjament constant a les xarxes aquests darrers mesos, un assenyalament compartit amb més portaveus de la lluita per l’habitatge al barri. Tot plegat a causa del desallotjament d’uns edificis de propietat municipal que s’havia d’executar avui, amb l’horitzó d’un pla urbanístic que topa amb l’oposició d’entitats i veïns.

Amenaces i atacs de l’abril ençà

Moner és un dels estadants que ocupen tres edificis de propietat municipal a Vallcarca i que van rebre un requeriment per a ser desallotjats fa un mes. El consistori va expropiar aquests edificis el 2015 i, després d’estar buits durant anys, el 2019 el Sindicat d’Habitatge del barri va cedir-los a famílies vulnerables, com és la seva, amb tres fills. Des que va saber-ho, s’ha mogut activament per evitar-ho, a més d’haver fet intents de negociació amb l’ajuntament. Quan va anar guanyant presència mediàtica i política, van començar les amenaces de l’extrema dreta, a principis d’abril.

“La primera amenaça va ser en una sessió informativa de la tinent de batlle Laia Bonet –explica ell mateix–. Va venir un feixista espanyolista conegut del barri, un home d’uns trenta anys, i em va dir a cau d’orella ‘sabem on vius’.” Moner també va rebre un missatge xifrat de Telegram, amb un perfil que tenia una bandera d’Espanya, que deia “Sabem on vius, anem per tu.” El mes de maig, en una altra sessió informativa, van tirar-los uns cartells per la finestra, amb el missatge “cremarem la casa amb vosaltres dins”. A més, Moner denuncia un assetjament a les xarxes que s’ha allargat i que afecta més gent implicada en l’activisme pel dret d’habitatge al barri. “El 18 de juny el perfil de Twitter @arletvallcarca va penjar una fotografia de la meva furgoneta, i l’endemà tenia la roda punxada. El mecànic em va dir que, per la mena de punxada, era evident que algú ho havia fet expressament. Dies després em van trencar el vidre de darrere.”

Iru Moner. Fotografia: ACN

Moner ha denunciat les amenaces, però el problema és que en alguns casos hi ha missatges o piulets que s’han esborrat o no s’han pogut capturar. Altres, en canvi, sí que els té. “És possible que perfils com @nosouelbarri –vint veïns organitzats per WhatsApp–, @arletvallcarca o @sosvallcarca hi tinguin a veure. Sospito d’ells, però no en tinc proves. Estan obsessionats amb l’Associació Veïnal Som Barri, amb els ocupes, amb els gitanos… No paren de dir-nos que som màfia ocupa i delinqüents. Ens assenyalen amb noms i cognoms, ens fan seguiment, pengen fotos dels nostres vehicles, fotos del lloc on vivim… Crec que s’han centrat en mi perquè sóc una cara visible de l’associació i visc en un dels pisos expropiats de l’ajuntament. De tots els qui faran fora, som els únics blancs que parlem català, i els mitjans ens fan cas. Això els fa ràbia i van darrere meu per castigar-me. Fan esquadrisme ultra. On veuen que no arriba la política institucional, les lleis i la policia, fan un pas més enllà per atemorir-nos. Les cases ocupades són un percentatge ínfim del total del problema, però han capgirat el relat i ara el marc general és que els okupes i els migrants són els pitjors mals de la societat. Això ha donat peu a un esquadrisme ultra, amb exemples com Desokupa, que arriba on no arriba la llei. És l’estratègia clàssica de l’extrema dreta de posar la diana en l’últim de la fila per treure el focus dels especuladors i rendistes.”

Una quarantena de persones, en risc de desnonament

Associacions veïnals denuncien que aquests desnonaments deixaran sense alternativa d’habitatge una quarantena de persones, entre les quals tretze menors. Dues finques són a l’avinguda de Vallcarca i l’altra és un taller al carrer de la Farigola. En total, tres finques que l’ajuntament va anunciar que volia recuperar per enderrocar-les, dins un projecte que preveu una rambla verda i centenars de pisos nous. El consistori diu que s’hi viuen situacions d’infrahabitatge, però els afectats denuncien que tan sols havien inspeccionat els baixos dels edificis i que tenen cèl·lules d’habitabilitat vigents. “Aquest argument l’ajuntament l’ha tret del seu marc discursiu, perquè no ens l’empassàvem. Jo visc en un pis normal i és evident que no és infrahabitatge. A més, en edificis del voltant encara no els han enviat ni la primera carta d’expropiació. Són processos que es poden allargar anys, i ens fa por que tot això no es converteixi durant anys en un solar. L’ajuntament agafa molts metres quadrats i construeix, quan fa habitatge públic. El nostre solar es quedaria allà fins que no s’hagués expropiat tot.”

Moner també explica que té un informe de vulnerabilitat, de risc econòmic. Treballa de lampista, però no té una feina fixa i té embargaments de l’època de la covid. “Necessito un pis amb més d’una habitació, però el més barat que trobes costa 800 euros. Hem demanat al PSC un lloguer social, però s’han negat a parlar amb nosaltres. Els meus fills han nascut i crescut al barri tots tres, i jo fa vint-i-tres anys que hi visc i hi tinc la feina i els clients. Tot això implica una càrrega mental i impotència dura. Els serveis socials m’han dit que estan saturats, que hi ha set-centes famílies en espera d’un pis d’emergència social.”

A l’ajuntament, Laia Bonet diu que el consistori aplica “processos administratius garantistes” i un “acompanyament social oportú” en aquests casos. Així mateix, defensa la “transformació” de Vallcarca, que diu que anirà acompanyada de la construcció d’habitatge protegit.

Centenars de veïns poden resultar-ne afectats

El Sindicat de Llogateres també ha denunciat el cas. Com Som Barri, denuncien que, malgrat les promeses del consistori de construir habitatge públic, en realitat en destrueixen, sense diàleg previ amb els veïns. De fet, l’alerta no és només pel desallotjament que s’havia d’executar avui i que finalment s’ha suspès, sinó pel desenvolupament del pla urbanístic en general, un pla del 2002 que el PSC ha decidit de reactivar ara, i que implicarà l’enderrocament de diversos edificis, cosa que pot afectar centenars de veïns, especialment aquells qui no tinguin dret de reallotjament. El mes passat l’ajuntament ja va desallotjar i enderrocar les barraques de Vallcarca.

Som Barri també denuncia racisme institucional en tota l’operació. “Van decidir d’anar per la peça més dèbil de Vallcarca, aquests edificis en què sabien que la majoria d’habitants són de la comunitat gitanoromanesa, marroquins, ghanesos… Es pensaven que ens farien fora i es posarien la medalla que el pla urbanístic de Vallcarca havia començat”, afegeix Moner. “Vox, Aliança Catalana i els seus pamflets digitals aplaudeixen les polítiques del PSC. I ens van dir que no volien saber res de moratòries ni de modificacions del plantejament urbanístic. Em sorprèn que els socialistes no vegin que aquestes mesures de mà de ferro i manca de negociació amb el veïnat donen ales a l’extrema dreta.”

Iru Moner. Fotografia: ACN

The Washington Post · Robyn Dixon

L’ofensiva d’estiu de l’exèrcit rus a l’est d’Ucraïna –el tret de sortida d’uns mesos clau en les ambicions del president rus, Vladímir Putin, de forçar la rendició de Kíiv– avança a pas lent, però constant, gràcies a l’avantatge de Moscou en matèria d’efectius i equipament militar.

Aquests darrers dos anys, tanmateix, Rússia ha aconseguit avenços més aviats magres a Ucraïna. El motiu, segons els experts, és l’estat de l’exèrcit rus, un problema que ve de lluny.

Ian Matvèiev, analista militar rus, prediu que l’ofensiva d’estiu no permetrà a Moscou de fer avenços dràstics, però sí de guanyar uns quants milers de quilòmetres quadrats de territori. L’exèrcit rus, explica, és incapaç de fer operacions complexes a Ucraïna a causa de la manca de formació dels seus efectius i l’escassetat de recursos, a més de les mancances logístiques i d’intel·ligència i la corrupció dels oficials.

“Ara com ara, aquestes tàctiques [d’assalt en massa] són l’única cosa que l’exèrcit rus és capaç de fer. És d’una gran inhumanitat: a efectes pràctics, Moscou bescanvia les vides dels seus soldats per territori [ucraïnès]. L’exèrcit rus d’avui compta amb una gran quantitat de soldats, però poc formats.”

Aquests darrers mesos, els blocaires militars russos i els mitjans de comunicació independents han destapat grans deficiències dins l’exèrcit, com ara afirmacions falses sobre la suposada conquesta de pobles, soldats enviats a “atacs suïcides” amb possibilitats d’èxit gairebé nul·les i mancances logístiques al front que sovint causen la mort evitable de soldats ferits.

La corrupció també és un maldecap gros, particularment entre els alts comandaments: molts oficials, per exemple, exigeixen suborns per a salvar els soldats d’assalts mortals i sotmeten els seus homes a càstigs inhumans, com ara tancar-los en gàbies o bé “posar-los a zero”, cosa que significa enviar-los a assalts suïcides o bé matar-los directament.

El resultat, segons les informacions d’aquests blocaires, és que la moral entre les tropes russes és extremadament baixa: les desercions són habituals i el consum d’alcohol i drogues és generalitzat.

Ivan Philippov, que ha seguit la informació dels blocaires militars russos durant la guerra i ara n’escriu un llibre, els descriu com un grup d’informants fervorosament favorables a la guerra de Putin, tanmateix –o precisament per això– especialment crítics amb els problemes i mancances de l’exèrcit rus.

“L’avantatge principal és que tenen una línia de contacte directe amb l’exèrcit rus, de les trinxeres als rangs més alts del Ministeri de Defensa. Poden proporcionar informació a què ningú més té accés”, diu.

“El problema més gran de l’exèrcit rus [a parer dels blocaires] és la manca d’efectius de mà d’obra. Fa un any, pel cap baix, que expliquen que els qui es presenten a lluitar a l’exèrcit són –segons les seves paraules– ciutadans de segona classe: alcohòlics, drogoaddictes, gent amb mala salut i que fa anys que han superat la plenitud física. No tots els soldats són així, però n’hi ha com més va més.”

L’escassetat de material militar també és un problema, per bé que Moscou destina el 40% del pressupost a la guerra i a la defensa. Els soldats russos desplegats al front sovint han hagut de dependre de les donacions dels internautes per comprar drons, armilles antibales, telèfons intel·ligents, vehicles, farmacioles de primers auxilis, generadors, bateries i unitats Starlink. Aquests darrers mesos, tanmateix, com més va més soldats s’han queixat que els ciutadans russos han començat a afartar-se de l’expectativa d’haver de donar diners constantment a l’exèrcit.

“Entenc que la gent estigui cansada d’ajudar l’exèrcit i cansada de la guerra. Entenc que molta gent es demani per què cal ajudar a l’exèrcit, però no tinc respostes a totes aquestes qüestions”, escrigué el 17 de juny un blocaire militar rus, que afegí: “Ens trobem un punt d’inflexió i els soldats necessiten ajuda.”

Un altre blocaire militar digué, en una publicació del 24 de juny, que tan sols amb propaganda patriòtica no n’hi haurà prou per a mantenir satisfets els soldats obligats a suportar les misèries de l’exèrcit rus en carn pròpia.

“Mentre un soldat es trobi obligat a gastar la meitat del seu sou en patates, cebes i pastanagues, llet i carn, drons i incubadores, armilles antibales i uniformes normals, armes i cartutxos, generadors i gasolina, Starlinks i emissores de ràdio i repetidors, serà difícil que accepti el ‘patriotisme’ que proven d’imposar-li amb tanta agressivitat”, afegí.

Els avantatges de Rússia en matèria d’efectius, municions i míssils fa que, a priori, sigui la potència dominant en el conflicte. Moscou ha bombardat ciutats ucraïneses repetidament, i ha causat molts morts, però les mancances de l’exèrcit rus al front fan pensar que l’ofensiva d’estiu pot fracassar, segons els analistes militars occidentals.

“L’exèrcit rus és lluny de ser una línia monolítica que avança com una piconadora”, diu l’analista militar Dara Massicot, investigadora principal del Carnegie Endowment for Peace, amb seu a Washington. “L’entorn operatiu al front és molt complicat per a ambdós bàndols. Els russos continuen provant d’empescar-se la manera de fer atacs prou forts per a avançar sense ser deturats per l’artilleria o els drons ucraïnesos”, diu. I afegeix que les baixes russes són molt elevades.

Un destacat blocaire pro-Kremlin, Iuri Podoliaka, publicà al gener un vídeo en què es veia un soldat rus ferit que es disparava al cap després d’haver estat enviat a conquerir Novoiehorivka, a la regió de Khàrkiv. Pocs dies abans, el Ministeri de Defensa rus havia afirmat, falsament, que el poble havia estat capturat per l’exèrcit rus.

“Els ferits se suïciden quan s’adonen que no els recollirà ningú i que, encara que hi anés algú, es congelarien abans”, escrigué. Tot i “l’estupidesa, i fins i tot, criminalitat” dels seus superiors, “els soldats hi van, i hi moren”. El comandant responsable d’haver enviat el soldat del vídeo a Novoiehorivka, escrigué més tard Podoliaka, fou ascendit.

Alguns blocaires han denunciat que l’exèrcit rus sovint afirma que ha pres pobles a Ucraïna que, en realitat, no ha pres. Això fa que els soldats no rebin suport aeri quan s’hi desplacen, perquè es considera innecessari, i són deixats a la mercè de les forces ucraïneses.

A mitjan juny, els blocaires militars informaren que l’exèrcit havia afirmat, falsament, que havia pres el poble de Komar, a la regió de Donetsk. “Una altra vegada una mentida, i una altra vegada, per culpa de les mentides, moriran soldats russos”, escrigué el blocaire militar Roman Aliokhin, que s’exclamà que les unitats russes més eficaces eren sacrificades “per a corregir les mentides i els errors de generals mentiders”.

El ministre de Defensa rus, Andrei Beloússov, ordenà l’obertura d’una investigació interna inusual el setembre passat, quan dos destacats operadors de drons russos, Dmitri Lisakovski i Serguei Gritsai, van morir en un atac a Ucraïna. En un vídeo publicat pocs abans de morir, a tall de testament, ambdós homes afirmaren que el seu comandant, Ígor Puzik, es lucrava venen equipament militar confiscat i traficant amb droga entre soldats del seu regiment, i que havia mentit sobre la presa del poble de Lisivka, a Donetsk.

“Aquesta situació no és única: passa a tot el front. Les mentides són constants en aquest exèrcit”, diu Lisakovski al vídeo. Segons ell, Puzik i els seus companys els havien enviat a morir per evitar que els denunciessin als seus superiors.

“Enregistro aquest vídeo perquè hi ha moltes probabilitats que no torni d’aquest assalt”, diu Lisakovski al vídeo. I afegeix: “El nostre objectiu principal és sobreviure; el seu, que no sobrevisquem.”

El cas va esdevenir de seguida un exemple paradigmàtic de les deficiències de l’exèrcit rus, i el vídeo obtingué milions de reproduccions.

Aquests darrers mesos, els mitjans independents han publicat molts vídeos en què es veuen soldats queixant-se que l’exèrcit ha fet tornar al front ferits que no estan en condicions de lluitar. Suleiman Borxtxigov, soldat del 353è regiment de fusellers motoritzats, publicà un vídeo a mitjan juny en què afirmà que “fins i tot persones amb un sol braç o una sola cama” havien estat obligades a lluitar. “Tots vam ser registrats com a aptes per al servei. Ens van ficar en l’esquadró d’assalt i ara ens envien a l’escorxador”, diu al vídeo.

Alguns blocaires militars russos afirmen que sense la mobilització de noves lleves –que el govern ha evitat, en gran manera, per raons polítiques– o la mobilització de més soldats nord-coreans, l’exèrcit rus no podrà aconseguir avenços estratègics al front aquest estiu. Al març, més de 10.000 soldats provinents de Corea del Nord ajudaren a expulsar les forces ucraïneses de l’oest de Rússia.

Tot i la duresa de les condicions en què els soldats malviuen al front, el reclutament de l’exèrcit rus ha continuat augmentant aquests darrers mesos gràcies a la generositat dels salaris i les bonificacions per allistament que ofereix l’exèrcit rus: més de tres milions de rubles, és a dir, més de 32.000 euros.

“Ho compararia amb guanyar la loteria”, explica Matveev. “La propaganda els continua dient que les coses van bé al front i, naturalment, ells pensen: ‘Hi estaré bé’.”

Natàlia Abbakumova, de Riga (Letònia) estant, ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’onada de calor històrica que ens afecta ha causat la mort de setanta-dues persones tan sols aquest mes de juny. Segons les dades publicades pel Sistema de Monitorització de la Mortalitat (MoMo) de l’Institut de Salut Carlos III, d’aquestes morts, a Catalunya n’hi ha hagudes 43, i 29 al País Valencià. A les Illes i a Andorra, no n’hi ha hagut cap d’associada a la temperatura. Pel que fa a Catalunya Nord, no hi ha dades oficials que permetin de discernir les morts per calor.

Aquest és el nombre de morts més alt registrat fins ara en un mes de juny. Les xifres que més s’hi acosten són del 2022, que va ser també un mes extremadament calorós: 39 morts a Catalunya i 20 al País Valencià.

Però com els podem prevenir, els cops de calor? Sabem exactament què són i quina població hi és més vulnerable?

Augmenten les visites a urgències 

Alguns hospitals catalans han notat aquests darrers dies un augment als serveis d’urgències i un creixement dels ingressos que es pot relacionar amb l’onada de calor, sobretot de pacients crònics complexos.

A l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, per exemple, hi ha hagut més casos de deshidratació, síncopes i astènia (cansament i debilitat), sobretot de gent gran. Marga Sánchez-Arcilla, geriatra de l’hospital, explica a VilaWeb que els més grans de setanta-cinc anys i els menors de quatre són població de risc en cas d’onada de calor, i, per tant, cal parar-hi especial atenció. També els qui tenen malalties cròniques o que prenen molts medicaments, com ara diürètics o fàrmacs per a la tensió. “És molt important de revisar la medicació de la gent gran aquests dies de tanta calor”, subratlla Sánchez-Arcilla.

Què és un cop de calor? 

Un cop de calor es detecta perquè hi ha un augment de la temperatura corporal superior a 40º, que pot anar acompanyat de mal de cap, nàusees i vòmits, la pell envermellida, calenta i sense suor, i una respiració i freqüència cardíaca accelerades. Entre els símptomes, també es destaquen les alteracions de l’estat mental o el comportament, com ara confusió, irritabilitat o deliri.

Sánchez-Arcilla explica que un cop de calor és el resultat de l’exposició continuada, o bé molt sobtada i molt intensa, a les altes temperatures.

La temperatura interna del cos considerada normal oscil·la entre 36,1 graus i 37,2, i el nostre cos té mecanismes per a fer-la baixar. Però si puja per sobre de 39 i el cos és incapaç de regular-se (per exemple, no suem), pot desencadenar una fallada del sistema d’eliminació de toxines que ens pot fer perdre la consciència i, si la situació empitjora, entrar en estat de coma, o, fins i tot, morir. Ara, generalment, un cop de calor causarà deshidratació, que es pot traduir en un alentiment de l’estat mental, sequedat, o en un risc més gran de caigudes –sobretot en persones grans.

L’exposició a la calor també porta riscs per a la salut a llarg termini, perquè fa créixer la probabilitat de tenir malalties càrdio-vasculars, respiratòries i més afeccions, com la malaltia renal crònica o la infertilitat.

Com actuar si tenim un cop de calor?

En cas que tinguem un cop de calor, és primordial avisar a algú. Si estem sols, cal trucar al 112 o al 061 i esperar que ens traslladin a un lloc segur. Si veiem algú que ha tingut un cop de calor, a banda d’avisar els serveis d’emergència, cal no donar-li cap líquid. I, en cas que la persona perdi la consciència, col·loquem-la en posició lateral de seguretat. “Si ens traslladen a emergències, segurament ens faran un tractament que consisteix en una bona hidratació”, diu Sánchez-Arcilla.

Quan s’acabarà l’onada de calor?

Recomanacions per a evitar cops de calor 

Per evitar un cop de calor, la clau és la prevenció. Si ens trobem dins de casa, hem d’intentar de mantenir l’espai tan refrigerat com sigui possible; per exemple, amb les finestres una miqueta obertes a les hores de menys calor. En segon lloc, és fonamental de tenir sempre líquids a mà per a hidratar-nos, sobretot la gent gran, que no té el reflex de la set gaire actiu. A banda, cal usar roba lleugera, de colors clarets, que vagi baldera, i no pas cenyida ni estreta. S’ha d’evitar de sortir al carrer a les hores de màxima exposició solar. Per tant, sortir a primera hora del matí o a última i, especialment, evitar les hores centrals del migdia. A més, lògicament, cal anar sempre per l’ombra i evitar els esforços excessius.

“Si hem de fer esforços físics a l’hora de màxima calor, recomanaria d’intentar treballar sota alguna protecció, com un paraigua, o bé utilitzar gorres i barrets. També cal mirar d’estar a l’ombra tant de temps com sigui possible i mirar de fer els esforços físics a la mínima velocitat”, detalla Sánchez-Arcilla.

En aquesta línia, diu que, en general, hi ha força desinformació sobre com prevenir i com actuar en cas de cops de calor: “Sempre havíem tingut un clima mediterrani, que es caracteritza per ser temperat, suau, amb variacions més aviat progressives. Per tant no hi ha hagut mai gaire consciència sobre què fer en cas de temperatures extremes”, explica.

“El canvi climàtic és una realitat. Feia moltíssims anys que no s’enregistraven temperatures tan altes al mes de juny. La tendència serà de tenir temperatures més extremes i ens haurem de protegir molt millor –adverteix Sánchez-Arcilla–. Si la tendència és aquesta, potser a la llarga s’hauria de mirar de canviar algunes coses, com ara evitar els desplaçaments o fomentar el teletreball en les situacions de més calor.”

Un juny de temperatures de rècord

Aquest mes de juny els termòmetres han batut tot els rècords: la temperatura mitjana al Principat ha estat de 4 °C per sobre de la mitjana per a l’època. I d’ençà del 20 de juny no ha baixat de 25 graus. Dilluns, per exemple, es va arribar a 37,9º a Barcelona, la temperatura més alta registrada mai en aquest mes per l’Observatori Fabra, que aplega informació d’ençà de l’any 1914. L’Ajuntament de Barcelona ha activat la fase d’alerta diürna del pla Calor, per la possibilitat de temperatures superiors a 34 graus. En total, a Barcelona s’han registrat onze nits tòrrides, que vol dir que les temperatures no han baixat de 25 °C. A tot el país, cada nit ha estat tropical, de més de 20 °C.

L’alerta del pla PROCICAT per l’episodi de calor intensa es manté fins demà, amb avisos diürns i nocturns. L’episodi d’onada de calor va començar dissabte i s’ha mantingut tots aquests dies amb temperatures que han superat els 40,5º i fins i tot els 42º en alguns punts de les Terres de l’Ebre.

Al País Valencià es manté un altre avís groc per altes temperatures (més de 36 graus), amb l’excepció de la Marina i el Vinalopó, un esglaó per sota dels avisos carabassa d’aquests darrers dies (40 graus).

A les Illes, l’AEMET també ha activat avisos per risc alt de calor intensa, especialment a Mallorca i Eivissa.

A Andorra, el Servei Meteorològic Nacional ha emès avís de perill groc per calor intensa, amb temperatures que s’han enfilat fins a 35 graus a Andorra la Vella.

A Catalunya Nord, es manté activa l’alerta carabassa, perquè es calcula que s’assoliran gairebé els 36º a Perpinyà. Els més grans de 65 anys i les persones amb discapacitat es poden inscriure gratuïtament a un dispositiu d’acompanyament específic per a col·lectius vulnerables a causa de les altes temperatures.

Tanmateix, a final de setmana les temperatures es començaran a suavitzar a tots els Països Catalans, i s’acabarà progressivament l’onada de calor.