Xerrada a càrrec de professionals del cap d'Arenys de Mar. - Lloc: Espai Jove del C.C.Calisay

a carrèc de la coral Els Boixets d'EMA. Direcció Gemma Ruiz. Activitat recomanada per a infants a partir de 4 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Acompanya'ns Activa't - Lloc: Sala '1 d'octubre' del C.C.Calisay Sala Polivalent

a càrrec de Leonora de Groot Bogaarts - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Retransmissió en directe des de la Royal Opera House de Londres - Lloc: Teatre Principal

Viatge - Lloc: Viatge de dimecres 14 a divendres 16 de maig

a càrrec de Laura Rubirola Sala, productora executiva de cinema i televisió - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació

Lloc: Sala Gran d'entitats del C.C. Calisay

a càrrec de Carme Porcel - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

i els alumnes del cicle superior de les escoles Joan Maragall, Sinera i Presentació - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Gustav Mahler, l'ànima musical entre el cel i la terra - Lloc: Sala Noble del C.C.Calisay

a càrrec de Mercè Boher - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

El Pacte Nacional per la Llengua, reclamat de fa anys per les entitats, que va proposar el govern de Pere Aragonès i al qual hi ha volgut donar continuïtat Salvador Illa, se signarà demà. Però la signatura es farà sense la participació de dos dels principals partits independentistes, Junts i la CUP, que ja van anunciar que no hi donarien suport.

Entitats com Òmnium Cultural i la Plataforma per la Llengua sí que hi donaran suport, malgrat advertir que hi ha encara mancances. Així s’ha expressat la vice-presidenta de la Plataforma per la Llengua, Mireia Planas, en una conversa amb VilaWeb: “Ens sembla molt bé que hi hagi un pla tan complet com sigui possible a favor de la llengua, però hi trobem moltes mancances i algunes incongruències.”

“El pla diu algunes coses que el govern, en algunes accions, sembla desmentir. Per exemple, amb l’escola. Pensem que s’hi ha de posar més èmfasi i actuar en conseqüència”, diu Planas. Ha insistit que cal despolititzar l’educació i complir les lleis de Catalunya, en relació amb el que pugui passar amb la sentència del 25% de castellà a totes les escoles.

De fet, una de les discrepàncies principals de la CUP amb el govern té a veure amb la resposta que farà l’executiu quan arribi l’esperada sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre la llei i el decret amb què el PSC, ERC, Junts i els Comuns van fer pinya la legislatura passada per provar d’esquivar la imposició judicial del 25% de castellà a totes les escoles. La CUP ha dit que el text no contenia res en relació amb l’ofensiva judicial contra el català i que un pacte d’aquestes característiques s’hauria de fer contra l’estat espanyol i no de bracet seu.

Aquesta també és una discrepància de Junts, que alerta que el govern no ha entrat a definir la reacció política que hi hauria d’haver quan arribés la sentència. També consideren que el govern hauria de canviar d’actitud i comprometre’s més amb el català, per exemple, en les comunicacions oficials o discursos, començant pel president. És una cosa aquesta que també troba a faltar la Plataforma per la Llengua.

Òmnium no ha fet declaracions sobre aquesta signatura, però fa anys que empeny perquè se signi un pacte en aquesta línia i que demana a les forces polítiques que es posin d’acord. Tampoc no han dit res sobre el fet que dues de les tres forces nacionalistes catalanes restin al marge de la signatura o s’hi manifesten contràries, i es deixi així el pes de l’acord en mans del Partit Socialista.

Un Pacte Nacional que no ho és

Tant Junts com la CUP, malgrat no donar suport al pacte, han dit que sí que donarien suport a mesures concretes al parlament. De tota manera, Planas opina que és una llàstima que un Pacte Nacional no ho sigui realment: “Que sigui un pacte no signat per totes les forces polítiques del país també és una mancança.”

El pla preveu dos-cents cinquanta-cinc milions d’euros per al català el primer any. La Plataforma per la Llengua diu que està expectant si aquests diners s’hi destinaran realment. I no solament els diners, sinó com s’actuarà en educació, salut, justícia i cultura. A més, diu que hi ha algunes accions previstes que no tenen quantificació econòmica i són buides de contingut.

Avui, dilluns 12 de maig, arrenca la primera Lliga Escolar del Paraulògic a la comarca del Gironès, una proposta educativa que converteix aquest popular joc lingüístic en una competició escolar per a treballar amb la llengua catalana d’una manera lúdica, participativa i engrescadora.

La iniciativa s’ha inspirat en la Lliga Escolar del Paraulògic de Catalunya Nord, de què divendres es va disputar la segona final, amb la participació de vuit centres i 250 alumnes.

Ara a les Comarques de Girona el projecte s’amplia amb 950 alumnes de 3r i 4t d’ESO de set instituts: l’institut de Cassà de la Selva, l’institut de Celrà, els instituts Narcís Xifra i Santa Eugènia de Girona, l’institut de Llagostera, l’institut Salvador Espriu de Salt i l’institut de Vilablareix.

La competició es dividirà en dues fases. En la primera, que serà interna, els alumnes de cada centre participaran en tres partides contra rellotge –de 15, minuts 10 i 5. Els 12 alumnes amb més bona puntuació de cada centre passaran a la fase final, que aplegarà 84 finalistes en una partida presencial dirigida per Pau Vidal, creador dels Minimots. Aquesta final es jugarà el divendres 23 de maig a la Universitat de Girona, on alumnes voluntaris del grau de filologia catalana acolliran els participants.

Durant les setmanes prèvies a la competició els alumnes han treballat en una unitat didàctica específica basada en el joc del Paraulògic. Aquesta unitat permet de reforçar continguts clau del currículum lingüístic gràcies als ruscs. Entre els aspectes treballats, es destaquen la derivació –i específicament els sufixos–, a més de les famílies lèxiques.

La lliga ha estat possible gràcies a una xarxa de col·laboració institucional que inclou la regidoria de Llengua Catalana de l’Ajuntament de Girona, l’àrea de Cultura i Turisme del Consell Comarcal del Gironès, el Centre de Recursos Pedagògics del Gironès (del Departament d’Educació) i la Universitat de Girona.

La unitat de l’independentisme és trencada i esmicolada de fa temps, però, per desgràcia, sembla que això no tan sols no es resol, sinó que cada dia empitjora. I sense unitat apareixen els despropòsits. Dos exemples, un de la setmana passada i un d’aquesta que comencem: els fracassos a Estrasburg i el ridícul pacte per la llengua que se signarà dimarts, a major glòria de Salvador Illa.

La setmana passada vam veure com el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg tombava unes quantes causes presentades pel president Torra, per Josep Costa, per les entitats de defensa de la llengua i per víctimes del 17-A. 

Josep Nualart Casulleras ja en va parlar en aquest article, del cas i de les sospites cap a un jutge que ha participat en la majoria de les causes. No seré jo qui li esmene la plana, però a mi em sembla veure-hi també una precipitació gens adequada a l’hora de presentar-les. Com si hi hagués una competició per a demostrar qui guanya més causes o qui en sap més.

El litigi judicial a Europa és molt delicat i necessita moltes certeses per a fer-lo bé. I les querelles presentades no les tenien. Per exemple, és ben sabut que si abans no exhaureixes la via interna, el TEDH ni t’escolta. I, per exemple també, en el cas de Costa, és possible que haja confós la teoria política de la desobediència civil amb la jurisprudència del tribunal, que diu que el fet que et detinguen per dur-te a disposició judicial si abans has refusat de comparèixer –i aquesta és la clau– no és precisament una detenció arbitrària.

Tothom sap que el TEDH és dels tribunals més exigents i primmirats que hi ha. I això reclama una estratègia judicial molt acordada, clara i ben coordinada entre tots els actors de l’independentisme si en volem traure profit. Però fa anys que tothom critica tothom –Josep Costa mateix ha estat molt dur amb decisions anteriors d’alguns altres advocats i ara, en canvi, no sembla disposat a acceptar que ell també es pot haver equivocat–, i el cas és que ningú no vol coordinar res, ni comportar-se com un país, en compte d’una banda de competidors assilvestrats. I el cas és també que, com més febles i dividits ens presentem, més colps rebem.

Si mirem cap a la setmana que ara comença, tenim una altra mostra del perjudici greu que la desunió causa al moviment. Demà la Plataforma per la Llengua i Òmnium, entre més entitats, signaran un Pacte per la Llengua que impulsen els socialistes, Esquerra i els Comuns, però que té l’oposició de la CUP, que ja se’n va desmarcar fa temps, i de Junts, que se n’ha desvinculat fa més poc.

L’acord –ho sabem tots i fins ho reconeixen les entitats– és fluix, ni de bon tros compleix les expectatives necessàries. La CUP es va mantenir ferma d’ençà del primer dia a no signar-lo. I ara, amb la retirada de Junts, es pot dir tranquil·lament que aquest pacte no té el suport de l’independentisme polític. Tan sols el signa Esquerra, un partit encadenat al PSOE des del pacte de fa un any, i encara més en aquesta qüestió, nuclear per a ells, vist que el departament existeix perquè ells el van demanar.

I la pregunta és: en aquestes condicions, què fan Òmnium i la Plataforma signant-lo? No fa tant de temps, a ningú –a ningú que es diga nacionalista, sobiranista, independentista…– no se li hauria acudit de signar un pacte amb els socialistes tenint en contra Junts i la CUP. Perquè ja no és ni tan sols una qüestió de què pacten concretament i què deixen de pactar –que si diuen, com diuen, que és insuficient encara s’entén menys. És una qüestió de blocs polítics, de conjunts socials, de camps. Signant aquest acord, Òmnium i la Plataforma s’instal·len en el camp de Salvador Illa i el fan gran. Sense que el president de la Generalitat haja de moure ni un sol dit per a justificar les seues constants astracanades públiques contra el català. Tindrà la fotografia i tindrà la legitimitat que li regalen, vés a saber per què, Òmnium i la Plataforma. I la podrà usar de franc contra Junts i la CUP.

Jo no tinc fórmules màgiques ni regles infal·libles, ni és faena meua trobar o proposar cap desllorigador a aquesta situació kafkiana a què ens han dut la manca d’unitat i la promoció de l’insult, la desqualificació i l’agressió a l’altre. Però sí que puc parlar i, com que puc parlar, parle: per a dir que tot això no té trellat. I que, jugant així, hi perdem tots.

 

PS1. Avui, de fet, Salvador Illa arriba a l’aniversari de les eleccions que li van permetre d’accedir a la presidència, gràcies al suport d’Esquerra Republicana. Hi arriba sense pressupost, apuntalat pels interessos de vegades divergents d’ERC i els Comuns, i amb la gestió de la crisi de Rodalia i de l’apagada cremant-li a les mans. Odei A.-Etxearte, en aquest article, analitza què ha passat aquests dotze mesos.

PS2. El periodista Sergi Moyano acaba de publicar un llibre sobre el segrest de l’empresari d’Alzira Luis Suñer en mans d’ETA p-m. El llibre és remarcable, perquè la policia no va identificar mai els autors del segrest, però Moyano ha pogut parlar amb un per a reconstruir la història. Esperança Camps hi ha parlat: “Els segrestadors feien vida normal en un local públic de la Safor davall el qual hi havia l’amagatall de Luis Suñer”.

PS3. Amnistia Internacional ha fet públic un informe molt preocupant sobre la salut dels drets humans al món. Xavier Montanyà en fa la dissecció en un article en què avisa que retrocedim a una època brutal i reaccionària: “La igualtat, la justícia i la dignitat, en perill greu per tot el món”.

PS4. Durant trenta anys hem anat informant dia a dia de la realitat del nostre país i del món amb una visió rigorosa i compromesa amb l’exercici del periodisme i amb una voluntat nacional clara, en favor dels Països Catalans. Molts ens heu premiat amb el suport en forma de subscripció –i no tenim paraules per a donar-vos-en les gràcies. Però molts més heu llegit cada dia les nostres notícies i les opinions i anàlisis que us presentàvem sense fer mai cap aportació al sosteniment del diari. És a vosaltres que, especialment aquest mes, ens voldríem adreçar per demanar-vos aquest suport. En forma de subscripció o en forma d’una sola donació voluntària, un dia, i sense cap més compromís. Sincerament: pensem que, al cap de trenta anys, és un gest mínim de consideració, per a nosaltres d’una importància cabdal.

1. Fa un any va acabar la confiança de l’independentisme en els partits als quals havia donat el vot majoritari en tres legislatures successives: 2015-2017 (plebiscitàries cap a la independència), 2017-2021 (onada repressiva i auge de l’espanyolisme policial) i 2021-2024 (majoria de vots i escons al parlament). La primera cosa que es va poder constatar al llarg d’aquell període és que l’hegemonia de l’independentisme al carrer no tenia una traducció directa en termes de poder polític per a enfrontar-se a l’estat des del parlament –com es va demostrar amb la intromissió colonial del TC en la mateixa activitat del primer parlament amb majoria d’escons independentista (2015)– ni per a aturar la repressió desfermada a partir del Primer d’Octubre. Fa un any, l’abstencionisme polític va esdevenir el primer partit independentista i el dany col·lateral va ser la davallada del moviment al carrer: es pagava el peatge d’haver transferit, tant simbòlicament com materialment, la responsabilitat de fer la independència a uns partits avesats a la placidesa embrutidora del balneari autonomista. És secundari, per molta propaganda interessada que l’acomboï, el paper de l’extrema dreta independentista des de fa un any. És gasosa per a acabar d’omplir un envàs que ha dissenyat l’estat i ha etiquetat l’autonomisme; fa molta escuma, la gasosa, però s’esbrava de pressa i mai no podrà rebentar l’envàs. Els envasos d’estat s’han de trencar des de fora.

2. Enfront d’un enemic amb la història de l’estat espanyol, cap estrateg seriós hauria pogut entendre la confiança il·lusòria de l’independentisme institucional en la “democràcia espanyola” sense que les barbes de Pau Claris tremolessin de tant riure. El primer any del govern colonial d’Illa prova que el terrabastall escampat pel procés ha deixat inservible la governació autonòmica del país als espanyolistes, incapaços de redreçar res –ho diguin Agamèmnon o un editorial de La Vanguardia– perquè no entenen el moment històric iniciat fa divuit anys. També s’ha fet evident que els partits nominalment independentistes no saben sortir del cercle viciós imposat per la dominació estrangera, que no els permet adonar-se que s’han d’abolir imperiosament la dicotomia, inventada per la constitució espanyola, entre “independència” (que nosaltres hem de convertir en referent ètic i valor absolut de qualsevol test democràtic) i “democràcia” (que ells estableixen com a valor absolut per poder negar-nos sense ètica el dret democràtic d’autodeterminar-nos). A manca d’aquesta distinció fonamental, els partits nominalment independentistes, incapaços tant de capitalitzar el vot com de dirigir el moviment, han entrat de pet en la tanca de la política espanyol(itzador)a i, de retruc, de l’autonomisme constitucional. O a l’inrevés, si voleu: a partir de les renúncies del 2017, aquells partits es van atrinxerar en la seva raó particular, amb tocs tan narcisistes com els de qui ja sabem; van oblidar el moviment que havia donat sentit a tot el procés històric recent pretenent de substituir-lo, en la consciència pública, per personalismes o organismes i entitats ex novo que no van saber captar el batec del país; i tots plegats es van tancar al castell d’ombres de la Ciutadella, amb un enemic intern desfermat gràcies al suport directe de l’estat contra la migrada sobirania del parlament autonòmic. D’aquí a fiar-ho tot a “negociar” amb qui els havia capolat, hi havia un pas, que es va fer sense pena ni glòria oblidant que només la cohesió i solidaritat del moviment eren la garantia que, tard o d’hora, podíem capgirar el triomf momentani de l’estat; cedint el poder del parlament a les decisions legalistes de l’enemic; acceptant uns judicis que farien udolar de pena Hans Kelsen; i desmobilitzant les iniciatives i accions de base de nord a sud del país. (A mi em pesa la manca de visió estratègica del president Puigdemont, excessivament lligada a una visió convencional de la política sense entendre que només podia donar resultats positius l’explotació del conflicte antagònic entre una nació avançada i alhora tractada com una colònia.)

3. La qüestió cabdal era i és: ¿com s’ho van fer els partits nominalment independentistes per arrossegar un país capaç d’arribar a un acte històric com el del Primer d’Octubre cap a la pura inanitat política, cap a la subordinació i la passivitat, cap a la desídia i la indiferència, cap a la ràbia i la impotència? S’ho van fer rendint-se massa d’hora quan el moviment era al punt àlgid del seu poder dissuasiu; acceptant amb una resignació de vençuts l’arbitrarietat de la raó d’estat espanyola; tornant al racó autonomista; ignorant olímpicament a qui devien el moment (efímer) del poder propi enfront d’Espanya. I el moviment independentista, subrogat per activa o per passiva en aquells partits, també ha estat incapaç de superar la indolència i la incompetència institucional, contenir la repressió ferotge de l’estat, recuperar la desconfiança dels desmobilitzats i neutralitzar la decantació d’un gruix de ciutadans pel nacionalisme espanyol. Per aquesta raó, s’ha perdut la capacitat de convertir la gent mobilitzada i autoorganitzada en subjecte polític decisiu per a determinar la política del país. Novament, tocarà picar molta pedra.

4. La tercera cosa a remarcar, a banda de la rendició dels partits nominalment independentistes i de la incapacitat del moviment per a imposar el subjecte independentista al centre de l’escena política, és que s’ha acabat la distinció entre “moviment” i “política” o, el que ve a ser la mateixa cosa, la divisió del treball entre gent mobilitzada per a ser dirigida i dirigents organitzats per sobre i al marge de la gent mobilitzada. O s’està dins del moviment o no se’n pot dirigir res. Si no fem política des del moviment, amb plena consciència i pensament propi, ens la faran, com deia l’altre, els professionals i aventurers. Ja n’hem patit en pròpia carn, mai més ben dit, les conseqüències quan la gent es va sentir abandonada per les pròpies institucions convertides, en una sola peça, en joguines del pim-pam-pum i instruments de repressió directa dels jutges espanyols. És una fantasia pretendre que la pressió del moviment podrà fer canviar la lògica i la dinàmica dels partits nominalment independentistes, perquè el moviment ha pivotat sobre el poder de decisió de la gent per a superar les limitacions de l’autonomisme, incardinat a la constitució espanyola, i no pas per a cedir-li el poder del carrer. Potser les entitats que lideraven el moviment no se’n van adonar quan tocava; en cas que se n’adonessin, potser no es van sentir capaces de fer-se càrrec del seu sentit últim; o vés a saber si és que no bullien amb l’esperit de la gent…

5. El cas és que el poder autonomista té les seves pròpies regles, protagonistes, beneficiaris, mitjans de comunicació i personal estabulat –avís per a qualsevol projecte que aspiri a entrar-hi amb la pretensió de canviar-lo o d’aprofitar-se’n: com a l’infern dantesc, no hi ha marxa enrere, la seva història ja és contada–, però el moviment havia creat les seves pròpies regles fent sorgir nous lideratges o reciclant-ne els vells; excloent aventurers i aprofitats; portant el missatge de llibertat i justícia; i convertint ciutadans de tots colors i edats en autèntics militants. Per això va fer tremolar l’estat; i per això els van tremolar les cames als partits autonomistes esdevinguts independentistes de la nit al dia. Després de la brutal escissió entre partits-institució i carrer, ara toca al moviment de recuperar l’energia històrica i la convicció en les pròpies forces. No queda lloc per a unitats des de dalt, oportunitats autonomistes, o provatures de laboratori. La política exterior catalana forma part inextricable de la UE i és controlada per la geopolítica de l’OTAN. L’economia és dirigida i controlada per la UE a través de Madrid, banca inclosa, com podem comprovar aquests dies. El canvi demogràfic galopant és descontrolat a escala global, però ben distribuït des del Ministeri d’Interior, amb una precisa vocació desnacionalitzadora dels Països Catalans. Les lleis del parlament són carn de canó per al TC abans de ser convenientment adoptades, desnaturalitzades i corrompudes pel congrés. La capacitat de regular aeroports, trens i infraestructures, per no esmentar l’aplicació de les inversions pressupostades, és nul·la. No hi ha poder propi català en cap àmbit decisiu per a canviar la vida de la majoria: s’hi poden posar pegots, però no hi podem fer un vestit nou.

6. Entretant, a cada espai de lluita, allò que li pertoqui, sense trencar ponts ni fer exclusions. No es pot barrejar l’oli del moviment amb l’aigua institucional. Ja ens retrobarem en els molts revolts del camí mentre anem creant l’emulsió que lligui llibertat i justícia per a tothom fent via al marge de les institucions, però no contra elles, i, quan calgui, costat a costat. La unitat estratègica sorgirà de la pròpia lluita, d’un programa i d’una organització que se’n sàpiga fer càrrec per damunt de particularismes i espais closos. Ara no ho tenim, tot això. Cal refer, doncs, els espais de lluita, ja ho hem dit, picar pedra municipi a municipi, comarca a comarca; imposar les pròpies regles de lluita, resistència i organització; crear nous lideratges; excloure aventurers i aprofitats; escampar el missatge de llibertat i justícia; i educar militants que pensin el que han de fer, que decideixin com ho han de fer, i que sàpiguen defensar allò que han fet.

El 12 de maig de 2024, ara fa just un any, Salvador Illa va guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya al capdavant del PSC, amb 42 escons. No sabem fins a quin punt hi va intercedir, en la victòria, un petit present que li havia regalat prèviament la plataforma Cristians Socialistes i que va acompanyar-lo durant tota la campanya, fins a la nit electoral. Parlem de la figura de sant Pancraç, que celebra el seu dia justament el 12 de maig. De fet, el mateix Illa, quan va saber que les eleccions coincidien amb la seva onomàstica, es va afanyar a recordar que “és el sant que s’invoca quan es vol demanar prosperitat, és un bon auguri”. No era, amb tot, la primera vegada que en el context polític català s’hi recorria. Quatre dècades abans, en la primera de les sis victòries de Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat, el dirigent convergent s’havia presentat públicament amb una referència directa al sant. El 12 de desembre de 1979, tres mesos abans de les primeres eleccions al Parlament després del franquisme, escrivia en un famós article a La Vanguardia:

“Pel meu origen pertanyo a uns sectors locaIs catalans que han jugat un paper principal en la història moderna de Catalunya i en el catalanisme polític. Provinc, d’una banda, de la pagesia –d’una pagesia arreglada, com es diu planerament– i, d’una altra, de la petita burgesia, concretament de la petita burgesia de poble. […] Provinc, per dir-ho en termes que confio que molts entendran fàcilment, de famílies que a casa seva tenien un sant Pancraç. Famílies mitjanament religioses, però que tenien una imatge de sant Pancraç penjada a la paret. ‘Sant Pancraç, doneu-nos salut i feina.’ No vaig veure mai que els meus avis demanessin a sant Pancraç diners, riquesa o comoditat. No li van demanar mai sort. Solament salut i feina.”

Pujol, apel·lant a la Catalunya dels botiguers, autònoms i petits empresaris de les ciutats mitjanes, va aconseguir de bastir una potent “coalició de sant Pancraç” –sorprenent i guanyadora– al davant del bloc de l’esquerra urbana, efervescent i puixant en aquells primers anys posteriors a la dictadura.

La salut i la feina invocades per Pujol, la prosperitat esmentada per Illa i la sort i la fortuna que més modernament s’han atribuït també a Pancraç són els principals motius d’intercessió relacionats amb aquest sant, l’hagiografia del qual va resumir amb gràcia i poca ortodòxia el poeta i escriptor Ramon Sargatal al Diccionari dels sants (1996): “Nascut a la Frígia, de pares pagans, en temps de Valerià i Gal·liè. Orfe de ben petit, es va trobar amb un oncle tutor que el va portar a Roma. I a Roma, la segona troballa: resulta que el seu pare hi tenia un patrimoni magnífic que ara passava a ser tot seu (i a aquest sant ens hem d’encomanar per trobar feina?). Per casualitats que té la vida, el papa Corneli rondava per allà i li va fer gràcia conèixer aquell jovenet nou-ric arribat de tan lluny. Més casualitats: l’oncle tutor, amb una salut de ferro fins llavors, mor sobtadament. Amb la pèrdua podríem dir que comença un altre capítol més infortunat de la seva biografia. Uns no paren fins que el bategen. Els altres fins que l’arresten, el patrimoni que se li encongeix i ell que acaba també escurçat ben bé d’un pam d’estatura (el de dalt) per no voler apostatar davant de Dioclecià.”

 

L’església de Sant Pancraç a Roma. Foto: Wikipedia

 

Salut, feina… i fortuna

Però, com va sorgir la devoció per sant Pancraç? Doncs és probable que, arran de l’exemplaritat de la seva decapitació, el pelegrinatge de romans i forans a la seva tomba ja fos important en època coetània, fins al punt que el papa Símmac (498-514) va fer construir una basílica a l’indret on va tenir lloc el martiri. I per què se’l considera tradicionalment protector de la salut i el treball? Acabalat com era i decapitat a la tendra joventut, no sembla que ni la vida ni la mort del màrtir Pancraç puguin explicar la vinculació amb les seves suposades atribucions. Malgrat confessar que “és difícil d’aclarir”, el promotor cultural i folklorista Aureli Capmany (Barcelona, 1868-1954) es va atrevir a llançar una hipòtesi a les pàgines del seu Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes: “Tal vegada fou perquè Pancraç, jovenet de catorze anys, va desprendre’s per amor a Déu del benestar material que posseïa fent almoines i socorrent els pobres necessitats o també perquè va ser dels primers cristians que va ajudar els esclaus que estaven obligats a fer treballs forçats.”

Una altra possible explicació es fixa en les imatges que, en record seu, el van començar a dibuixar amb un llibre obert, el de Josep a Egipte, i la frase inscrita en llatí “Venite ad me et ego dabo vobis omnia bona” (Veniu a mi i us donaré tota classe de béns). Una interpretació superficial i mundana d’aquestes paraules, desviades convenientment dels sentiments cristians d’amistat, amor, companyonia o compassió a què apel·laven originàriament, empeny a pensar que tot va acabar convergint en el “valor més preuat” de la nostra societat: els pistrincs. Per la raó que sigui, des de temps antics fins ara no li han faltat mai devots, entre comerciants, traginers, venedors, botiguers i restauradors, que prefereixen tenir-lo a prop per al bon funcionament dels seus negocis i l’invoquen “perquè els doni la salut necessària per a gaudir de l’energia que cal per poder treballar”, en paraules del gran folklorista Joan Amades i Gelats (Barcelona, 1890-1959). I la llengua, amb frases fetes tan conegudes com ara “Sant Pancraç, salut i feina” i “Sant Pancraç, doneu-nos feina per al nostre braç”, però també amb una semblança fonètica més que significativa entre Pancraç i pencaràs, no fa sinó afermar la relació.

Vestit amb túnica o de soldat romà (amb capa i sandàlies), amb el dit índex de la mà dreta assenyalant el cel (molta gent ho aprofitava per col·locar-hi una moneda foradada i reforçar, així, les seves propietats taumatúrgiques), els seus atributs són la palma del martiri i l’esmentat llibre obert amb llatinada inclosa. Abans de la consolidació de la figureta, com detallava Amades al Costumari català, “els comerciants i botiguers vuitcentistes acostumaven a tenir una medalla de sant Pancraç en el cabasset del calaix on posaven les monedes de la venda, creguts que cridava diners i afavoria i augmentava el cabal del negoci i de les operacions”.

 

Goig dedicat a sant Pancraç.

 

Barcelona, ciutat pancraciana

Podria ser el caràcter feiner dels catalans –com diu el tòpic– o el pes específic dels botiguers en la nostra societat, però la veneració popular per sant Pancraç que hi ha al Principat –entre creients i també descreguts– té arrels profundes, especialment a la capital. No en va, Capmany considerava Barcelona un lloc central de la devoció transversal pel sant perquè, a més de disposar de capella –compartida amb sant Roc– a la catedral, “dues de les basíliques parroquials ciutadanes, Santa Maria del Pi o dels Reis i Santa Maria de les Arenes o del Mar, s’han disputat des de temps antics el prestigi dels innombrables devots d’aquest jove màrtir”. Al Pi, epicentre de l’advocació a la ciutat, el testimoni més antic és un testament sacramental de Johan Levita, difunt, atorgat davant el seu altar el 7 de desembre de 1036.

Amades, per la seva banda, filava una mica més prim respecte de la popularitat de sant Pancraç o Barancat, com encara és anomenat a Perpinyà: “Aquest sant havia gaudit de gran veneració en la parròquia del Pi, durant el segle XVI, en què se’l coneixia amb el nom de Barancat, que és el correcte, en català. La devoció va decaure i no tornà a ésser restablerta fins a mitjan segle passat. Fins es va perdre la noció del nom del sant, i quan novament va merèixer el favor dels fidels, aquests l’anomenaren Pancraç, adaptació del nom castellà.”

Amb alts i baixos, doncs, i uns quants desplaçaments, a la cèntrica basílica del Pi la veneració ha arribat fins als nostres dies amb una capella, a l’esquerra de l’entrada principal, que inclou un retaule de l’arquitecte Juli Fossas i Martínez (Barcelona, 1868-1945), dues pintures laterals (sobre el bateig i el martiri) i, fins i tot, una de les desenes de relíquies del sant que volten per mig món. En una Barcelona amb esclats revolucionaris i anticlericals periòdics (amb la denominada Setmana Tràgica i la guerra de 1936-1939 com a exponents més pròxims en el temps), és lícit preguntar-nos com s’ho ha fet, Pancraç, per sobreviure-hi. Una curiosa anècdota rescatada per l’investigador Albert Cortés Burón ens en dóna la resposta: “La imatge de sant Pancraç, enormement venerada per ser patró del treball, va ser de les poques escultures que es van salvar de la crema de 1936 i s’explica que els milicians van estar a punt de llençar-la a la foguera, però a l’últim moment algú va cridar: ‘Aquest no, que és treballador!’ Aleshores van escapçar-li el dit de la mà dreta i va quedar amb el puny alçat: ‘Ara sí que és dels nostres!’, van dir, i gràcies a això no es va cremar.”

 

La capella de sant Pancraç a la basílica del Pi.

 

Una figura ben present

En ple 2025, sant Pancraç continua essent una figura reconeguda i identificable pels catalans, en general, i els barcelonins, en particular. Roger Costa Solé, autor d’El gran llibre dels sants (2007), no en té cap dubte: “Present en molts establiments comercials, la seva imatge ens recorda constantment dos dels valors més preuats de la nostra societat: la salut i la feina (o sigui, els diners). Per la seva presència pública i pel que representa, podem afirmar que sant Pancraç encapçala el rànquing actual de les devocions populars quotidianes.” Per això, podem afegir, és una de les imatges més venudes a les botigues del ram. A la quasi centenària llibreria i papereria Can Torradas, davant el Mercat de Sant Antoni, “hi ha una competició sana per a encapçalar les vendes de làmines i calendaris entre la Moreneta i sant Pancraç”, confessa Ricard Torradas, tercera generació rere el taulell. I a la ja centenària Estampería San José, del carrer dels Boters prop de la catedral, el mostrari de figures, figuretes i imants del sant és, amb diferència, el més assortit i complet de tot l’establiment.

Tot plegat es confirma amb la presència, encara ara ben viva en força botigues i empreses petites, de la figureta del jovenet Pancraç, amb l’índex elevat, sigui al costat de la caixa enregistradora –com al biocentre Ceres Natural de ronda de Sant Pau–, sigui dins d’una vidriera –com a la bicentenària i renascuda pastisseria La Estrella de Nou de la Rambla–, sigui a la rebotiga –com al celler Mallorquí del carrer de Verdi–, sigui d’esquena a la paret en una lleixa plena d’amulets i fotos de lluites compartides –com al jove Ateneu la Base del Poble-sec. O, simplement, vigilant des de les altures, envoltat d’ampolles i porrons, com al veterà restaurant Can Vilaró del carrer de Borrell, on la mestressa em va confessar un matí feiner que la bonica figura de ceràmica que tenen del sant prové d’un meublé precintat ja fa anys al pis de sobre el bar: “Quan van tancar el local i ens hi van deixar pujar per endur-nos el que hi quedava, vaig agafar-ne aquesta figura que presidia, sempre ben acompanyada de flors, l’entrada.”

Un dels atractius del sant, del segle XXI estant, és justament la conversa que pot incitar simplement preguntant als botiguers i comerciants si el tenen a prop, més exposat o amagat. El noi que atén la Lleteria del Poble-sec, parlant de l’exemplar mig mutilat que ens vetlla des d’un racó, m’explica que en una altra feina que va tenir, en un restaurant de la Vila de Gràcia fins aleshores poc concorregut, va poder comprovar que, des que va començar a deixar un ramet de julivert cada dia al costat de la figureta, el negoci va revifar. L’hagiògraf andalús Carlos Ros Carballar, a Sant Pancraç, salut i feina (2002), tenia clar d’on provenia la superstició de deixar als peus del sant unes branquetes de julivert: seria un costum relativament modern atribuït a una gitana que venia aquesta planta de fulles verdes i tres lòbuls dentats a la porta del convent de Santa Maria de Jesús de Sevilla. Però qui sap si la semblança amb el trèvol, en forma, color i significat, hi podria tenir també alguna cosa a veure, també.

En un moment d’erosió important de la personalitat de la ciutat, a causa de la pressió homogeneïtzadora i la gentrificació incessant, és evident que una eina idiosincràtica com sant Pancraç, posem per cas, pot ser una bona aliada per a reivindicar la identitat barcelonina. De fet, si en seguim els passos pels establiments que l’exposen –amb julivert o sense–, se’ns obre al davant una altra Barcelona, allunyada de la ciutat dels expats, plena de comerços històrics o més acostats, però ben arrelats, de km 0, d’aquells que cusen carrers i recusen barris. Proveu de cercar sant Pancraç per la ciutat, parleu-ne amb els comerciants i regaleu-los si cal –com mana la tradició– la figureta quan acaben d’obrir local. Segur que en sortiran moltíssimes històries, es teixiran complicitats i, atenció!, es farà el gran miracle de sant Pancraç a Barcelona: a més d’ajudar a fer calaix el comerç de proximitat, hi podreu parlar en català amb tota normalitat.

 

La Laia sostenint el Sant Pancraç de l'Espai El Culturista, a la zona de Gràcia Nova. Petit altar de Sant Pancraç a la peixateria d'en Lluís, al Mercat de Sant Antoni. La figureta a les prestatgeries de la Lleteria del Poble-sec. El Sant Pancraç que acompanya en Pere al Forn de la Lola del carrer del Parlament, a Sant Antoni. La figureta també és a l'Ateneu la Base.

Bloomberg · Michael Nienaber, Arne Delfs i Kamil Kowalcze

El nou govern de coalició alemany –que aplega els socialdemòcrates i el bloc conservador CDU-CSU– ha definit els càrrecs clau del gabinet després d’haver optat els socialdemòcrates per una barreja de veterans i novells a les carteres ministerials que els corresponien. La tria completa el gabinet de Merz, que afronta una legislatura marcada per la cronificació dels problemes econòmics i polítics que fa anys que infesten Alemanya.

Lars Klingbeil, codirigent del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD), fou confirmat dilluns de la setmana passada per al càrrec clau de ministre de Finances, en el qual s’encarregarà de supervisar l’augment de l’endeutament i de la despesa pública. El març passat, la coalició de govern s’alià amb els Verds per aprovar un gran paquet d’inversions en infrastructures i despesa militar. Klingbeil també exercirà de vice-canceller adjunt de Merz, i Boris Pistorius continuarà com a ministre de Defensa.

Els altres cinc ministres de l’SPD són l’ex-president de la cambra baixa del parlament alemany Baerbel Bas, que farà de ministre de Treball; Stefanie Hubig, que serà ministra de Justícia; Carsten Schneider, que ocuparà la cartera de Medi; Verena Hubertz, que serà ministra d’Habitatge i Reem Alabali-Radovan, que serà ministre de Desenvolupament. Hubertz i Alabali-Radovan destaquen per la seva joventut: tenen trenta-set anys i trenta-cinc, respectivament.

Els partits de la coalició, que han perdut pistonada en els sondatges d’ençà de les eleccions del 23 de febrer, es veuen pressionats per aplicar canvis com més aviat millor. Fa dos anys que l’economia més gran d’Europa no creix, i tampoc no s’espera que creixi enguany. La incertesa desfermada per la guerra comercial de Trump no ha fet sinó amplificar l’impacte econòmic i s’ha afegit a la desacceleració de la demanda d’exportacions alemanyes a la Xina, un mercat clau per a l’economia del país, com també a la pèrdua de competitivitat de les empreses alemanyes, producte de l’alça dels costs energètics i d’una burocràcia excessiva.

“Gran part d’Europa espera que tornem a exercir un paper important en l’èxit del projecte europeu”, digué Merz la setmana passada en la cerimònia a Berlín en què alts càrrecs de la CDU, la CSU i l’SPD signaren formalment l’acord de coalició.

“Corren temps de canvis profunds, de gran agitació i gran incertesa”, afegí el conservador, de seixanta-nou anys. Heus ací els ministres clau del gabinet de Merz:

Finances: Lars Klingbeil (SPD)
Lars Klingbeil és el nou ministre de Finances alemany (fotografia: Krisztian Bocsi/Bloomberg).

Klingbeil, de quaranta-set anys, codirigeix l’SPD de bracet de Saskia Esken d’ençà del 2021. Després d’un revés dur dels socialdemòcrates en les darreres eleccions alemanyes, Klingbeil assumí la direcció del grup parlamentari del partit al Bundestag, un càrrec que abandonarà una volta prengui possessió com a ministre.

Fill d’un soldat de l’exèrcit alemany i d’una botiguera, Klingbeil forma part de l’ala conservadora-pragmàtica de l’SPD. Després d’estudiar ciències polítiques i història a Hannover, treballà per a Gerhard Schröder, del qual s’ha acabat distanciant per la postura de l’ex-canceller amb Rússia.

L’experiència de Klingbeil en matèria de finances públiques és relativament escassa i el seu interès principal és, de fa temps, la defensa. Però Antonio Barroso, analista especialitzat en geoeconomia a Bloomberg Economics, explica que això no necessàriament hauria de ser una feblesa en una època com aquests.

“Klingbeil no té gaire experiència en política econòmica o financera, però el seu nomenament reflecteix un canvi més profund en l’esquema de prioritats del govern”, diu Barroso. “S’espera que, durant el seu mandat, l’augment de la despesa en defensa i la modernització de les forces armades alemanyes continuïn essent clau.”

La posició de Klingbeil en la jerarquia de l’SPD es va veure amenaçada després de la desfeta del partit a les generals del febrer passat. Tanmateix, aconseguí de ser confirmat com a cap del grup parlamentari del partit per un marge molt ampli –més d’un 85% dels vots– pocs dies després dels comicis.

Economia i Energia: Katherina Reiche (CDU)
Katherina Reiche (dreta), la nova ministra d’Economia i Energia alemanya (fotografia: Filip Singer/Efe).

Reiche, de cinquanta-un anys, ha estat vice-ministra de Medi i Transport; del 2020 ençà també és consellera delegada de l’energètica E.ON.

Fou diputada al Bundestag per la CDU entre el 1998 i el 2015, un període en què també fou cap adjunta del grup parlamentari combinat CDU-CSU.

Alguns parlamentaris de l’oposició han criticat la tria de Reiche com a ministra d’Economia pels seus vincles amb empreses alemanyes i el seu passat com a lobbista.

Reiche confirmà el mes passat que mantenia una relació sentimental amb Karl-Theodor zu Guttenberg, l’ex-ministre d’Economia i Defensa d’Angela Merkel que dimití després d’haver-se sabut que havia plagiat parts de la seva tesi doctoral.

Afers Estrangers: Johann Wadephul (CDU)
Johann Wadephul, el nou ministre d’Afers Exteriors alemany, la setmana passada (fotografia: Abir Sultan/Efe).

El nomenament de Wadephul ha estat tota una sorpresa, atès que s’esperava que Armin Laschet –antic cap de la CDU i candidat del partit en les eleccions generals del 2021– reprengués la seva carrera en l’alta política com a ministre d’Afers Estrangers de Merz.

Wadephul, advocat de formació i membre del Bundestag d’ençà del 2009, és originari de la regió nord-occidental de Slesvig-Holstein, prop de la frontera amb Dinamarca.

A seixanta-dos anys, Wadephul és un europeista compromès, estretament vinculat als socis internacionals d’Alemanya a la UE i l’OTAN, i també és un ferm partidari d’Ucraïna. El nou ministre, que serví com a soldat voluntari als anys vuitanta, també té una forta connexió amb les forces armades alemanyes.

Fins i tot abans de prendre possessió com a ministre d’Afers Estrangers, Wadephul s’ha passat els darrers dies de ronda diplomàtica, ha visitat els seus homòlegs al Regne Unit i Itàlia i ha mantingut converses d’alt nivell a Brussel·les amb la presidenta de la Comissió Europea i companya de partit, Ursula von der Leyen, i el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte.

Defensa: Boris Pistorius (SPD)
Boris Pistorius continuarà com a ministre de Defensa en el govern de Merz (fotografia: Hannibal Hanschke/Efe).

Conegut per la seva franquesa i el seu tarannà pragmàtic, Pistorius –fins fa poc un dirigent regional de perfil baix– ha anat escalant posicions aquests darrers anys fins a esdevenir el polític més popular d’Alemanya.

Triat per Scholz per al càrrec de ministre de Defensa l’any 2023, Pistorius –de seixanta-cinc anys i natural d’Osnabrück, com el canceller sortint– és l’únic ministre de l’SPD que mantindrà el càrrec anterior.

Com a ministre de Defensa, Pistorius s’encarregarà de supervisar l’aplicació d’un programa de despesa militar sense precedents en la història moderna d’Alemanya, fruit de l’acord entre el govern de coalició i els Verds per a posar fi al límit d’endeutament que impedia al govern d’augmentar la despesa en defensa sense fer retallades en uns altres àmbits.

Pistorius, que rebutjà de substituir Scholz com a candidat del partit en les darreres eleccions, és també considerat el favorit per a representar els socialdemòcrates en les pròximes eleccions generals.

Interior: Alexander Dobrindt (CSU)
Alexander Dobrindt, el nou ministre d’Interior alemany (fotografia: Krisztian Bocsi/Bloomberg).

Dobrindt, membre de la Unió Socialcristiana de Baviera, associada al bloc conservador que encapçala la CDU, assumeix la cartera d’Interior en un moment en què la política d’immigració s’ha convertit en una de les qüestions més candents de la política alemanya.

Molts analistes assenyalen l’augment de la immigració irregular com una de les grans raons rere l’auge d’Alternativa per a Alemanya (AfD), el partit d’extrema dreta que ja ha superat el bloc conservador CDU-CSU en alguns sondatges.

En campanya, els conservadors prometeren de reduir radicalment la xifra d’immigrants que arribaven al país i de posar fi a la “política de portes obertes” als sol·licitants d’asil heretada del govern d’Angela Merkel. Dobrindt, de cinquanta-quatre anys, serà l’encarregat de supervisar aquesta restricció de la immigració sense vulnerar la legislació alemanya d’asil ni les normes de la UE sobre llibertat de circulació.

“Es prendran decisions immediatament”, digué Dobrindt a començament de mes, en una entrevista publicada al diari alemany Süddeutsche Zeitung, en què prometé de reforçar els controls fronterers tan aviat com fos possible.

Cancelleria: Thorsten Frei (CDU)
Thorsten Frei, el nou ministre de la Cancelleria (fotografia: Krisztian Bocsi/Bloomberg).

El ministre de la Cancelleria –un càrrec que, a la pràctica, equival al de cap de gabinet– és un nomenament clau per a qualsevol canceller alemany. Les funcions del càrrec inclouen gestionar els afers de govern, resoldre els conflictes interns abans no es facin públics i vetllar per la reputació i imatge pública del cap de govern, mantenint en tot moment un perfil baix.

Frei, diputat de la CDU de cinquanta-un anys, sembla l’home ideal per al càrrec. Aquests darrers anys, el diputat ha dirigit el grup parlamentari conservador amb discreció i eficàcia, cosa que li ha fet guanyar-se la confiança de Merz.

A diferència del canceller, considerat una figura més impulsiva, Frei és conegut per la seva disciplina i autocontrol, com també per la seva lleialtat i discreció.

Advocat de formació, com Merz, Frei procedeix de la pròspera regió sud-occidental de Baden-Württemberg, i en el passat ha estat batlle de la ciutat de Donaueschingen.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Dijous i divendres, dies 15 i 16, es presentarà al gran públic l’Orquestra Sònica, una formació única a casa nostra, perquè serà una de les poques orquestres simfòniques del país que no estarà especialitzada en música clàssica. Els concerts de presentació, que es faran a la sala Paral·lel 62 de Barcelona, seran una oportunitat singular per unes quantes raons: primer, per a veure aplegats dalt l’escenari grans músics del país, com Alba Careta, Irene Reig, Alba Pujals i Albert Cost, entre molts més; segon, per a veure dirigir la prestigiosa compositora i arranjadora japonesa Miho Hazama; tercer, per a gaudir de la col·laboració de la música i cantant nord-americana Becca Stevens amb la trombonista amb més projecció actual de casa nostra, Rita Payés; i, finalment, per a deixar-vos sorprendre per una nova proposta cultural poc habitual a casa nostra. Tan poc habitual que, de fet, és la primera d’aquestes característiques del sud d’Europa, inspirada amb orquestres com ara la Metropole Orkest dels Països Baixos i la Heritage Orchestra del Regne Unit.

La iniciativa abastarà repertoris de gèneres tan diversos com el jazz, l’electrònica, el reggae, el pop, el soul i el flamenc i, en cada nova producció, hi participaran directors i artistes de tot el món. En aquesta primera producció, Hazama, considerada una de les compositores i directores més destacades del panorama actual, ha arranjat repertori tant de Payés com de Stevens i l’ha fusionat amb estils com el jazz, el folk i el pop d’autor, que interpretarà l’orquestra.

Un projecte únic al sud d’Europa

“L’Orquestra Sònica és com una orquestra simfònica i una big band juntes. Això, aquí, no existia. Hi ha orquestres que no fan música clàssica, però no amb aquest format”, comenta Nil Villà, un dels creadors i saxofonista de la formació. La idea de crear aquesta nova orquestra va començar a gestar-se ara fa dos anys a partir de converses entre uns quants socis de les cooperatives Musicoop i Contrapunt, quan van adonar-se que ni a l’estat espanyol ni al francès no existia una orquestra professional estable, itinerant i amb rigor musical que aprofités el format simfònic tradicional –concepte encara molt arrelat a la interpretació de la música clàssica– per a ampliar i experimentar amb la música moderna. “Hi ha l’Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya (OMAC) o la Barcelona Art Orchestra (BAO), però una fa música tradicional sense format de big band com en el jazz, i l’altra és més aviat una orquestra de cambra gran, més que no pas una orquestra simfònica. Per tant, d’orquestres que es dediquin a tocar exclusivament produccions de música moderna no n’hi havia”, afegeix Villà. Per tant, el desafiament era majúscul: calia agrupar cinquanta músics, quadrar tots els calendaris –tasca doblement difícil tenint en compte que la majoria dels músics treballen en diferents projectes– i cercar finançament per a poder tirar-ho endavant.

Nil Villà, saxofonista i creador de l’Orquestra Sònica (fotografia: Albert Salamé).

De moment, han rebut el finançament de la subvenció Singulars de la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Treball i Economia Social espanyol, una ajuda econòmica que impulsa iniciatives innovadores d’economia social i solidària que fomentin el creixement econòmic, la competitivitat i l’ocupació, però es mantenen a l’expectativa de la rebuda que tindrà el projecte per a saber si podrà tirar endavant o no. “Treballem per veure com podrem subsistir en un futur”, comenta Villà. Així doncs, la presentació d’aquesta setmana a Barcelona serà l’única oportunitat per a veure aquest projecte en acció, que de moment, no té cap més data confirmada.

“El nivell d’envergadura d’un projecte com aquest és molt alt, i sobreviure només de les vendes d’entrades és molt complicat”, diu. Per això, Villà demana un suport sostingut en el temps de les administracions i institucions públiques. “Un projecte com aquest és molt arriscat. I, aquí, les ajudes no te les donen fins que no fa tres anys que toques, sense tenir en compte que quan més les necessitem és al principi per engegar i donar a conèixer l’orquestra. Hi fa molt tenir l’empenta de la gent que té ganes de crear-ho i de tirar-ho endavant”, explica Alba Careta, una de les trompetistes de la formació.

Incentivar la inserció laboral de músics joves

Els objectius de l’Orquestra Sònica són clars: ha nascut com un projecte cultural intercooperatiu, comunitari, intergeneracional i feminista que treballa sota els valors de l’economia social i solidària. Per això la formació es regeix per unes polítiques de gènere que defensen la paritat dins cada secció instrumental de l’orquestra, però també en la resta de camps professionals que puguin intervenir en cada producció. A més, un dels objectius principals del conjunt és contribuir a la incorporació laboral del talent musical local i jove, oferint una plaça estable, digna i remunerada als músics que formen part de la plantilla.

Aquest darrer objectiu és especialment important tenint en compte el panorama desolador del món laboral de la majoria dels músics, que sovint treballen en situacions precàries que els obliguen a combinar moltes feines alhora. Careta, que el 2019 va acabar la formació com a trompetista després de passar per l’ESMUC, el Conservatori d’Amsterdam i el de l’Haia, ho explica així: “El panorama, en general, és desolador, però el jazzístic encara més. En el meu cas, per exemple, sempre he tingut clar que vull ser intèrpret, no m’agrada fer classes i, per tant, visc només de fer concerts. Quan vaig acabar la formació superior, encara hi havia alguns clubs que quedaven per Barcelona on era una mica més accessible poder anar-hi a tocar encara que et paguessin fatal, perquè les condicions no són bones. Molta gent que estudia música clàssica té l’opció de presentar-se a diferents orquestres, però, amb el jazz, no tenim aquesta opció.”

Nil Villà i Alba Careta al Palau de la Música (fotografia: Albert Salamé). Nil Villà i Alba Careta al Palau de la Música (fotografia: Albert Salamé). Nil Villà i Alba Careta al Palau de la Música (fotografia: Albert Salamé).

Alhora, Careta lamenta que el circuit cultural del país no estigui preparat per a absorbir i garantir llocs de feina a la gran quantitat de músics qualificats que cada any surten de les escoles de formació. “Només a Barcelona ja tenim tres escoles de música superior de jazz: el Liceu, el Taller de Músics i l’ESMUC. Això vol dir que cada any en surten molts músics, però no hi ha espai per a tothom. Hi hauria d’haver lloc per a tots, i no hi és. Per això és important que es promoguin orquestres com aquestes. Si hi ha una OBC, per què no pot haver-hi una OBC de jazz? No hi ha la cultura d’escoltar jazz, però és que si no en tenim una orquestra, no hi serà mai.” Per això, un dels somnis de Villà és que aquesta orquestra pugui tenir una continuïtat més enllà dels concerts de dijous i divendres: “Imagina’t que els músics de l’orquestra poguessin tenir una mitja jornada o una jornada sencera com en l’OBC, per exemple. És un camí complicat, però la idea és arribar-hi, que sigui un lloc de feina digne per als músics.”

L’Orquestra Sònica també ha estat creada com un espai intergeneracional, per això no hi ha cap límit d’edat per a poder-hi entrar. L’únic requisit és tenir formació musical en algun instrument, i saber-lo tocar de la millor manera possible.

Més de cinquanta músics

Per crear aquesta primera formació, a alguns dels músics, com Alba Careta, els van anar a buscar expressament. Careta és una de les trompetistes més importants del panorama actual. A part del seu projecte propi, Alba Careta Group, amb què ha creat quatre discs –el primer guardonat com a millor disc de jazz pels premis Enderrock 2019 i el tercer com a millor disc revelació de jazz del 2023 per la crítica–, també forma part d’Extraño Weys, el duet Alba Careta i Henrio i Las Albitas, entre més formacions. Compartirà secció amb Ivó Oller, Jaume Peña i Gregori Hollis. En total, són cinquanta músics dividits en disset seccions: violins, violes, violoncels, contrabaixos, trompetes, trombons, saxos alts, saxos tenors, saxos barítons, flautes, un oboè, una trompa, una guitarra, un piano, un baix, un bateria i una última secció de percussió. Uns altres músics s’hi han apuntat pel boca-orella, i més de cent músic han acabat a la borsa, pensada per a futures produccions de l’orquestra. “No totes les produccions són iguals. Per a aquesta, som cinquanta músics, però potser per a alguna altra, d’un estil diferent, necessitarem diferents perfils. O si algun dels músics fa ronda i necessitem trucar a un trompetista nou, per exemple, doncs que el tinguem”, explica Villà.

Les bases per a anar constituint la plantilla és seguir el criteri de paritat. “Intentem que no hi hagi tot d’homes tocant els instruments a l’escenari, i, alhora, que no totes les dones que hi hagi toquin els instruments típics que toquen les dones, que per sort cada vegada passa menys.”

Concert de presentació

L’Orquestra Sònica debutarà amb el concert inaugural, en què participaran les artistes Rita Payés, com a representant local, i Becca Stevens, com a representant internacional, i amb la direcció musical de la japonesa Miho Hazama. Aquesta primera proposta artística, que es complementarà amb una posada en escena a càrrec de FRAU, estudi especialitzat en creació visual escènica contemporània, i Jou Serra, serà una mescla entre el repertori de les artistes convidades, en què la fusió d’estils com el jazz, el folk, el pop d’autor i la recerca de nous horitzons musicals ocuparan el centre de l’esdeveniment. “La idea és que quan vinguin convidats, es pugui fer una barreja entre la seva música i el món sonor de l’orquestra”, explica Villà.

Alhora, Careta es mostra molt contenta de poder ser dirigida per Hazama, perquè diu que no havia estat mai dirigida per una dona. “És una cosa molt positiva, perquè en el món del jazz encara costa de trobar dones, sobretot en direcció, arranjament i composició. A més, tant la Becca com la Rita són propostes molt interessants que no m’hauria imaginat mai juntes.”

Alba Careta, trompetista de la formació (fotografia: Albert Salamé).