El president dels Estats Units, Donald Trump, ha signat aquesta nit una ordre executiva que imposa nous aranzels a desenes de socis comercials del país. El decret estableix un gravamen mínim del 10% a gairebé tots els estats i recàrrecs més alts, d’almenys el 15%, als països amb superàvit comercial amb els EUA.

La mesura, difosa per la Casa Blanca, inclou una llista de gairebé setanta estats –entre els quals, la Unió Europea– que hauran d’afrontar aranzels específics que oscil·len entre el 10% i el 41%. El gravamen més elevat és per a Síria. Als països no inclosos en la llista, els aplicarà un aranzel predeterminat del 10%.

Els nous aranzels entraran en vigor el 7 d’agost, segons que estableix l’ordre presidencial signada poques hores abans del termini fixat originalment per al 1r d’agost. Tan sols hi ha dues excepcions: la Xina, que manté la treva comercial fins al 12 d’agost, i Mèxic, que ha rebut una pròrroga de noranta dies per a continuar negociant amb Washington.

Trump també ha anunciat un augment al 35% dels aranzels a productes canadencs que no formen part del tractat comercial USMCA (amb Mèxic i el Canadà). Ho justifica per la manca de cooperació del Canadà en la lluita contra l’entrada de fentanil i més drogues il·legals.

La Casa Blanca ja havia anunciat a l’abril un aranzel bàsic del 10% per a gairebé totes les importacions, amb recàrrecs addicionals per a alguns països. Tanmateix, la mesura es va suspendre durant noranta dies per donar marge a la negociació. En aquest període, el Regne Unit i el Japó han pactat condicions específiques amb el govern nord-americà i la Unió Europea ha acceptat un gravamen del 15% per a les seves exportacions.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

Per celebrar els trenta anys de VilaWeb, aquest mes d’agost us proposem un joc participatiu per a recordar plegats les notícies que han marcat aquestes tres dècades.

Cada dia, a partir d’avui, primer d’agost, publicarem una selecció de deu notícies d’un any concret, del 1995 al 2024. Us convidem a recordar-les i triar quina us va colpir més. A final d’agost, amb les vostres votacions, confeccionarem el recull definitiu: les trenta notícies que hauran definit els trenta anys d’història de VilaWeb.

Per participar-hi, només cal registrar-vos i enviar el vostre vot. Entre tots els participants, sortejarem una capsa regal de Fent País, una subscripció anual a VilaWeb i una motxilla dels Països Catalans.

Amb aquest joc no tan sols celebrem una efemèride, sinó que volem fer memòria col·lectiva. Per això, recorrem la història recent per entendre més bé els fets que han marcat el país i el món en el present.

Podeu participar-hi fent clic ací.

 

 

Lloc: al carrer Escolàpies

Lloc: al carrer de la Font

Els comitès d’empresa i els consells professionals del 3/24 i Catalunya Informació han reclamat d’aturar els plans de la direcció de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) que preveuen una nova hibridació dels dos canals. Denuncien que el projecte es duu a terme sense debat professional ni prou garanties per al dret a la informació de la ciutadania ni per a les condicions laborals de les plantilles.

El pla inclou, entre més canvis, l’emissió cada tarda de 17.00 a 20.00 del senyal de Catalunya Informació al canal 3/24, amb la simple imatge del locutor o locutors. També preveu d’emetre les rodes informatives nocturnes del 3/24 per la ràdio, cosa que, segons els treballadors, dificultaria molt l’emissió en directe de fets d’última hora durant la franja nocturna. “És una topada entre dos llenguatges periodístics, el de la ràdio i el de la televisió, i això afectarà el servei i la qualitat informativa que oferim com a mitjans públics”, alerten en un comunicat. L’única certesa, diuen, és que ja hi ha material tècnic preparat per a fer les emissions híbrides: la instal·lació està enllestida i a la ràdio s’hi han començat a veure elements com un armari amb vestuari i material de maquillatge.

Segons els comitès, hi ha àrees directament afectades que encara no han estat convocades a cap reunió ni han fet proves tècniques. La direcció, diuen, ha respost parcialment a les qüestions plantejades pels treballadors, però no ha concretat si la pantalla del 3/24 serà substituïda en altres franges per tertúlies o continguts de Catalunya Ràdio. Tampoc s’ha compromès a mantenir la dotació de personal per a l’any vinent. “La mesura afectarà directament el ciutadà”, remarquen, “perquè implica una reducció de la qualitat i de la quantitat dels continguts.”

Per això, la representació dels treballadors reclama dues accions immediates: l’obertura d’un procés de negociació per abordar els canvis en perfils, horaris i riscos laborals, i l’inici d’un debat professional profund sobre el nou model. “Som una empresa pública i hem de vetllar per garantir el dret fonamental a la informació”, recorden. La direcció ha convocat d’urgència els comitès d’empresa i els consells professionals el  5 d’agost. Els representants dels treballadors preveuen de convocar assemblees a començament de setembre per valorar les respostes que hagin rebut i decidir les accions de pressió a emprendre.

Els productors de formatge de pastor, fet exclusivament amb llet de ramats que pasturen cada dia, alerten que el seu ofici és en perill d’extinció i demanen a l’administració ajuts directes i menys burocràcia.

Fa cinc anys, l’Associació de Pastors i Pastores Formatgers dels Països Catalans va crear aquesta marca pròpia per reivindicar el seu producte. Ara, denuncien que la situació és crítica. “Depenem de massa conselleries: Sanitat, Agricultura, Territori… Si no flexibilitzen les normatives, cada cop som menys i no hi ha relleu”, denuncia Francesc Molins, d’Alpines les Feixes de Moià. El president de l’associació, Josep Venturós, reclama ajuts directes per a posicionar un producte que considera part del patrimoni gastronòmic i cultural.

Massa burocràcia

La Daniela i la seva família, de visita a Catalunya del sud d’Itàlia, han aprofitat un dia de pluja per visitar una formatgeria del Berguedà i comprar formatge. Per ells, és una manera de conèixer el país. Però aquesta pràctica, que és molt habitual en països com ara França i Itàlia, és com més va més difícil a Catalunya perquè cada vegada hi ha menys productors de formatge de pastor.

Un dels motius, explica Josep Venturós, de formatges Cuirols, a la Nou de Berguedà, és que hi ha massa traves burocràtiques. El gran inconvenient, subratllen, és que el tracte és el mateix que si fossin grans explotacions. “No és el mateix una gran empresa que nosaltres. Nosaltres no podem fer front a tota aquesta burocràcia, som petits autònoms i ni tan sols ens podem permetre de contractar un treballador”, explica Molins.

Gestors del territori

Venturós subratlla la importància del seu ofici, que va molt més enllà de l’elaboració d’un producte arrelat al territori. Sobre això, defensen que els pastors formatgers actuen de gestors del paisatge i mantenen viu un mosaic agroforestal que s’ha demostrat que és clau en la lluita contra els incendis forestals i la conservació del medi natural.

“El nostre sector és essencial. Cada vegada n’hauríem de ser més i, en canvi, cada cop som menys perquè no tenim cap suport. L’administració s’omple molt la boca, però després ens fa la vida impossible: cada vegada ens exigeix més”, lamenta Venturós.

Una fira per a reivindicar el sector

Per donar visibilitat a la seva feina, diumenge organitzen la quarta Fira del Formatge de Pastor a la Nou de Berguedà, en què enguany participaran sis formatgeries: Formatgeria de Torrec, d’Artesa de Segre; Granja Lleteria les Feixes, de Moià; la Cabreria, de Santa Maria d’Oló; Cuirols, de la Nou de Berguedà; Vall de Meranges, de Girul, i Casalote, de Camps.

Per formar part de l’associació cal complir tres requisits: que el titular de l’explotació ramadera i de la formatgeria sigui la mateixa persona; garantir que els animals pasturin un mínim de quatre hores el dia; i que les explotacions siguin limitades a seixanta vaques i cinc-centes cabres o ovelles. L’entitat treballa per fer visible el sector primari i formatger, afavorir la col·laboració entre els associats i generar coneixement respecte de l’elaboració de formatges artesans, naturals i a partir de la llet del mateix ramat.

The Washington Post · Brian Melley (The Associated Press)

Tuam, Irlanda. La història comença amb una fruita prohibida.

Corria la dècada dels setanta en aquest petit poble de l’oest d’Irlanda quan el propietari d’un hort foragità dos nens que s’hi havien colat per robar-hi pomes.

Els nois van escapolir-se de l’home tot grimpant pel mur de pedra de l’edifici, aleshores abandonat, de la maternitat del Bon Socors. Quan saltaren a l’altra banda, descobriren un secret que ha turmentat el país sencer durant les dècades següents.

Un dels infants, Franny Hopkins, recorda el so que van fer els seus peus en aterrar a l’altra banda del mur, sobre una llosa de formigó coberta d’esbarzers. Els nois apartaren les males herbes i aixecaren la llosa.

“Hi havia una muntanya d’ossos”, diu Hopkins. “No sabíem si era un tresor o un malson.”

Hopkins no es va adonar que acabaven de trobar una fossa comuna sense identificar dins una antiga fossa sèptica.

Han calgut quatre dècades i la persistència d’una historiadora local per a desenterrar una veritat encara més inquietant que, aquest mes, ha dut al començament d’unes obres d’excavació en què es creu que podrien arribar a exhumar-se les restes de gairebé vuit-cents nadons i infants.

L’impacte de la fossa comuna del poble de Tuam –el nom del qual deriva de la paraula gaèlica que significa “lloc d’enterrament”– ha arribat fins a les esferes més altes del govern irlandès, a Dublín, i de l’Església catòlica, al Vaticà. Irlanda i l’Església s’enfronten ara a anys d’haver marginat i haver exclòs socialment les dones que tenien fills fora del matrimoni, considerades culpables d’un pecat mortal, fins al punt de separar-les dels seus fills, que acabaven a la mercè d’un sistema cruel.

Una investigadora insòlita

És possible que la notícia del descobriment de Hopkins no hagués traspassat mai els murs de les restes de la maternitat si no fos per la feina de Catherine Corless, una mestressa de casa afeccionada a la història.

Corless, que va créixer a la ciutat i recorda vívidament les discriminacions a què se sotmetia els nens de la maternitat a l’escola, es proposà d’escriure un article sobre la història de l’edifici per a la societat històrica local.

Però aviat es trobà a si mateixa perseguint els fantasmes dels nens perduts.

“Vaig pensar que escrivia una història maca sobre orfes i tota la pesca, però com més investigava, pitjors coses trobava”, explica.

Les maternitats no eren exclusives d’Irlanda, però la influència de l’Església en els valors de la societat irlandesa magnificà l’estigma sobre les dones que tenien un embaràs fora del matrimoni i els seus infants.

Les maternitats començaren a proliferar al país a partir dels anys vint, quan Irlanda s’independitzà del Regne Unit. La major part de centres eren dirigits per monges catòliques.

En el cas de Tuam, la maternitat –gestionada per les Germanes del Bon Socors, una ordre de monges catòlica– ocupà l’edifici d’un antic asil construït a la dècada del 1840 per acollir irlandesos pobres, on moriren moltes víctimes de la fam que assolà el país a mitjan segle XIX.

Els serveis de l’edifici eren extremadament rudimentaris: la calefacció escassejava, i tan sols la cuina i la sala de maternitat disposaven d’aigua corrent. Els grans dormitoris acollien més de dos-cents nens i un centenar de mares alhora.

Corless trobà molt poca informació sobre la maternitat a la seva biblioteca local, però recorda haver-se horroritzat en descobrir que la gran major part de dones que hi vivien hi havien arribat després de ser rebutjades per les seves famílies per haver-se quedat embarassades fora del matrimoni, i que el recinte operava pràcticament com una presó. Les residents treballaven de franc durant un any fins que eren expulsades; la majoria eren separades dels seus fills per sempre més.

Peter Mulryan, que va créixer a la maternitat, sabé dècades més tard que la seva mare estava embarassada de sis mesos quan va entrar-hi una nit, a l’empara de la foscor. El sacerdot local n’organitzà el trasllat després d’haver dit al seu pare que l’embaràs “havia causat un escàndol a la parròquia”.

Les mares que es traslladaven a la maternitat, i els fills que hi creixien, solien dur aquest estigma durant la major part de la vida, però els homes que les havien deixades embarassades –fos per una relació consentida, per violació o per incest– no retien comptes davant ningú.

Tanmateix, a Corless, no trigà a cridar-li l’atenció un altre aspecte de la maternitat: la xifra de morts registrades.

Colpida, Corless visità el cementiri local a la recerca de les tombes dels nadons morts a la llar, però no en trobà ni un sol nínxol.

Germans perduts

Mentre Corless era a Tuam desenterrant el fosc passat de la maternitat, Anna Corrigan era a Dublín desvelant un secret que la tocava de ben a prop.

Corrigan, criada com a filla única, recordava vagament que una vegada, quan encara era una nena, el seu oncle es discutí amb la seva mare i li amollà que sabia que havia donat a llum a dos fills més.

Mentre investigava la infància traumàtica del seu pare difunt –que cresqué confinat en una escola industrial per a infants abandonats, orfes o amb problemes– demanà a la dona que l’ajudava que investigués qualsevol registre sobre la seva difunta mare.

Corrigan quedà devastada en rebre la notícia: abans que ella nasqués, la seva mare havia tingut dos fills a la maternitat de Tuam.

“Vaig plorar per uns germans que no coneixia, que ara sé que vaig tenir però que no he conegut mai”, diu.

La seva mare no va dir mai ni una sola paraula sobre la qüestió.

Un informe d’un registre d’inspecció del 1947 mostra fins a quin punt eren miserables les condicions en què malvivien centenars de residents.

Dotze nadons dels trenta-un que vivien en una mateixa sala mostraven símptomes de demacració. L’informe descriu uns altres infants com a “consumits”, “marcits” o bé “en estat delicat”.

Un dels germans de Corrigan, John Dolan, pesà gairebé quatre quilos quan va néixer, però l’informe el descriu com “un nen miserable i demacrat, amb un apetit voraç i sense control sobre les seves funcions corporals, probablement amb deficiències mentals”. Morí dos mesos després, durant un brot de xarampió.

Malgrat la taxa de mortalitat alta a la maternitat, l’informe deia que els nadons estaven ben cuidats, i que l’alimentació a la maternitat era excel·lent.

L’altre germà de Corrigan, en William, nasqué el maig del 1950 i, segons els registres, morí uns vuit mesos després. Tanmateix, els responsables de la maternitat no n’emeteren un certificat de defunció, i el registre comptable n’alterà la data de naixement, cosa que ocasionalment es feia per amagar les adopcions.

Irlanda era molt pobra en aquella època, i la taxa de mortalitat infantil al país era elevada. Uns nou mil nadons –és a dir, un 15% dels internats– van morir en les divuit maternitats que van continuar obertes fins el 1998, segons que revelà una investigació del govern sobre aquests centres.

Als anys trenta i quaranta, més d’un 40% dels infants de les maternitats morien abans de l’any vida.

La maternitat Tuam, que tancà el 1961, fou el centre amb un percentatge de mortalitat infantil més elevat. Gairebé un terç del total d’infants que van passar pel centre van acabar morint.

Quan Corless es presentà al cementiri a la recerca de tombes d’infants, el guàrdia la guià a l’altra vorera, cap al parc infantil on antigament s’erigia la maternitat.

En un racó del parc s’alçava una estàtua de la Mare de Déu envoltada d’un jardí de flors. El guàrdia li explicà que l’havia instal·lada una parella que vivia al costat del parc per commemorar l’indret on, anys abans, Hopkins havia trobat els ossos.

Originalment, es cregué que parts dels ossos corresponien a víctimes de la fam. Però això fou abans que Corless descobrís que el jardí creixia sobre una fossa sèptica instal·lada després –no pas abans– d’aquell episodi.

La dona recorda haver-se demanat si les monges havien fet servir la fossa, oculta rere uns murs de tres metres d’altura, d’amagatall per als ossos després d’haver tancat de la maternitat.

“Els va estalviar haver d’admetre que havien mort tants nadons”, diu. “Ningú no sabia què feien”, explica.

“Teníem por d’alçar la veu”

Quan Corless publicà un article sobre les seves investigacions a la publicació de la societat històrica local, l’any 2012, es preparà per a un torrent d’atenció mediàtica. Tanmateix, per sorpresa seva, l’article passà desapercebut.

Tot això canvià quan Corrigan –que havia estat ocupada cercant registres i posant-se en contacte amb funcionaris, d’agents de la policia fins al primer ministre del país– es reuní amb ella.

La dona posà Corrigan en contacte amb la periodista Alison O’Reilly, que el 25 de maig de 2014 publicà, a la portada de l’Irish Mail, un article titulat “Una fossa comuna amb vuit-cents nadons”. Els mitjans internacionals no trigaren a fer-se’n ressò.

L’article causà poc menys que una tempesta mediàtica i social. Alguns mitjans de comunicació, incloent-hi The Associated Press, destacaren el caràcter sensacionalista de la notícia, fins al punt de qüestionar que una fossa sèptica pogués haver estat emprada de tomba.

Després de la publicació de l’article, les Germanes del Bon Socors van contractar el consultor de relacions públiques Terry Prone, que provà d’allunyar els periodistes del lloc dels fets.

“Ací no hi trobaran cap fossa comuna”, digué en un correu electrònic a una cadena de televisió francesa. “No hi ha proves que els infants fossin enterrats així, i la policia ens ha dit que aquesta era una zona on es van enterrar moltes víctimes de la fam”, afegí.

Malgrat ser rebuda amb escepticisme en alguns sectors, la notícia no trigà a desfermar un torrent d’indignació popular.

La casa de Corless aviat s’omplí de gent que cercava els familiars entre la llista de 796 morts que havia aplegat amb el pas dels anys.

Els qui havien crescut amb l’estigma social de ser “il·legítims” trobaren, per fi, un altaveu.

Mulryan, que visqué la maternitat fins a quatre anys i mig, parlà dels abusos que hi patí com a nen il·legítim: les jornades maratonianes de feina a la granja, sovint sense sabates; l’escassetat alimentària i la manca d’afecte.

“Teníem por d’alçar la veu; ens deien que no ens fiquéssim allà on no se’ns demanava”, diu. “És una vergonya. L’Església i l’estat tenien tant de poder que podien fer allò que volguessin, i no hi havia ningú que els plantés cara.”

El primer ministre irlandès d’aleshores, Enda Kenny, digué que els infants havien estat tractats com una “subespècie inferior” i anuncià l’obertura d’una investigació governamental sobre les maternitats.

El 2017, quan una excavació preliminar confirmà que a l’antiga fossa sèptica contenia esquelets de nadons i infants, Kenny la titllà de “cambra dels horrors”.

El papa Francesc al·ludí a l’escàndol durant la seva visita a Irlanda l’any 2018, en què demanà disculpes pels “crims” de l’Església, incloent-hi l’abús infantil i l’obligació que les mares solteres renunciessin als fills.

Els resultats de la investigació no es publicaren fins cinc anys més tard. L’extens informe, publicat el 2021, atribuí les morts, principalment, als pares dels infants i a les famílies de les dones. L’estat i l’Església, segons els investigadors, exerciren un rol secundari en la crisi: l’informe, de fet, assenyalà que les maternitats –tot i els seus problemes– havien proporcionat un refugi a les dones rebutjades per les seves famílies.

Alguns supervivents consideraren l’informe com una condemna contundent a l’estat i l’Església, i, en canvi, uns altres consideraren que n’havia encobert la responsabilitat.

El primer ministre irlandès, Micheál Martin, es disculpà per les conclusions del document i digué que les mares i els seus fills havien pagat un preu terrible per la “moralitat religiosa perversa” de la nació.

“La vergonya no era seva, era nostra”, digué.

Les Germanes del Bon Socors també oferiren una disculpa pública i van reconèixer que no havien respectat el dret dels infants de tenir un enterrament digne.

“No vam respectar la dignitat inherent en les dones i els infants”, digué la germana Eileen O’Connor. “No els vam oferir la compassió que tant els calia.”

Dècades després, l’exhumació

Quan un equip format per forenses i arqueòlegs començà a excavar en el lloc dels fets, ara fa dues setmanes, Corless confessa haver sentit sorpresa pel fet que les obres d’exhumació haguessin començat després de tants anys d’inactivitat.

És previst que les feines d’exhumació, classificació i identificació dels ossos mitjançant l’ADN dels familiars –com Corrigan mateixa– durin dos anys.

Gairebé un centenar de persones –algunes de les quals provinents dels Estats Units, el Regne Unit, Austràlia i el Canadà– han donat el seu ADN als investigadors, o s’hi han posat en contacte per donar-los-el.

Corrigan confia que els investigadors trobaran tots els infants que moriren a la maternitat.

“Els negaren la dignitat en vida i els negaren la dignitat i el respecte en la mort”, diu. “Esperem que avui potser començaran a ser escoltats, perquè qui sap quant de temps fa que esperen que algú els escolti.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La ciutat de València en estiu és un escenari configurat majoritàriament per turistes, però a primera hora encara es respira certa pau. Ens trobem al centre Octubre amb l’escriptora –columnista d’aquest diari– i activista Núria Cadenes. Barcelonina de naixement, va aterrar a València a final de la dècada dels noranta. Va venir perquè es va enamorar d’un valencià –tots dos de Maulets–, va trobar faena a la revista el Temps i hi va romandre. “És una obvietat, i fa ràbia haver-ho de dir, però encara ho he de dir a vegades quan vaig al Principat, que s’hi està molt bé, és país. No em farien la mateixa pregunta si me n’hagués anat a viure a Vic”, diu. La seua vida ja és ací, tot i que fa uns quants anys que es van traslladar a Torrent (Horta Sud). Avui, Cadenes ens redescobreix tres espais de València que, d’una manera o d’una altra, són especials per a ella.

La Fan Set, un somni

Com era d’esperar, un dels llocs especials de la ciutat per a Cadenes és la llibreria Fan Set, hereva de la històrica Tres i Quatre, de la qual ella i Eva Gisbert van agafar el relleu. “És resistència, però és acció. És aquesta barreja. Resistir i fer, que és la manera d’avançar. És un exemple de crear un espai irradiador de cultura catalana al centre de València. Quan ens van oferir la possibilitat d’agafar la Tres i Quatre i intentar reviscolar-la, va ser com un somni”, explica.

De fet, tal com marca el seu esperit, la Fan Set és molt més que una llibreria, és un símbol i un punt de trobada entre escriptors i lectors –literalment; ha passat que un lector compre un llibre i haja conegut l’autor perquè se l’haja trobat allà en aquell moment. “En aquesta ciutat, per poc que li ofereixes la possibilitat, hi passen coses. No és una ciutat morta, no és una ciutat inventada, aplanada i acastellanada. No, de vegades te l’intenten vendre així, però no ho han fet, i no podran fer-ho”, diu. La Fan Set, ubicada dins el centre Octubre, lloc de referència cultural, és la mostra lògica que els llibres i el català són ben vius a la ciutat, car prioritzen els títols en llengua pròpia. Núria Cadenes recorda, a més, que quan es va obrir el centre tenien un guarda de seguretat a l’entrada per por de les possibles represàlies de l’extrema dreta, que ja havia atacat l’anterior Tres i Quatre. Avui dia, no cal més que la persona de recepció.

Cal destacar, també, que la llibreria conserva un mural original de l’edifici històric, que antigament acollia uns grans magatzems. Hi ha les valencianes amb els vestits tradicionals, els comerciants de teles, les taronges, la vela llatina… A sobre, però sense tocar-lo, l’artista Xavier Mariscal va fer una intervenció i va col·locar uns edificis metàl·lics, que simbolitzen l’amenaça a l’horta per l’avanç del ciment de la ciutat. I això conviu amb algunes de les cares més reconegudes de la nostra literatura, com ara les de Joan Fuster, Maria Mercè Marçal i Salvador Espriu, que llueixen a sobre dels prestatges plens de llibres. Ara, Cadenes ja no hi treballa, però la tasca de la llibreria continua endavant gràcies a Eva Gisbert i Josep Alapont. De fet, és l’últim dia que obre abans de les vacances, i totes dues acabem comprant alguns llibres. Perquè és inevitable.

El Cabanyal-Canyamelar, un barri que lluità i guanyà

Quan va arribar a València, primer van viure a Russafa, i després es van mudar al Cabanyal-Canyamelar, un barri tradicionalment de pescadors, que encara se sent poble. “És un barri on et sents persona. Al cap de tres dies ja et reconeixen com a veïna i et diuen ‘bon dia’, ja formes part del conjunt.” Hi van viure tota una dècada. En aquell moment, Rita Barberà governava la ciutat i es va capficar amb la idea d’obrir la ciutat a la mar. I per fer-ho possible, pretenien perllongar l’avinguda de Blasco Ibáñez i trinxar el barri, que es caracteritza pels carrers de cases baixes abraçant la mar i un modernisme eclèctic i popular.

Quan s’hi van instal·lar, Cadenes es va implicar en la lluita veïnal per defensar el barri. Explica que l’ajuntament mateix assetjar institucionalment els veïns per tractar d’expulsar-los, i que el veïnat va resistir. “És un exemple de la força de la lluita de la gent organitzada, de la gent del país”, diu. Van fer vagues de fam i iniciatives com ara el Cabanyal Portes Obertes, en què les cases amenaçades de destrucció es convertien en un espai d’exposició. Recorda especialment un any en què hi havia la casa de la tia Lola, amb el seu mobiliari tradicional i les estovalles de ganxet. Allí s’hi va instal·lar una sèrie del Josep Renau més combatiu i comunista. “I la tia Lola t’ho ensenyava tota orgullosa.” De fet, aquesta dona va faltar sense saber què passaria al seu barri. “El mal que van fer i la gent que es va morir, sobretot dones grans, abans de veure que havien guanyat… Això també és un dolor que genera aquesta violència institucional que va practicar l’ajuntament. Finalment, van guanyar, però pel camí hi va haver molt de dolor”, diu.

Tot amb tot, aquella lluita va servir perquè la gent del barri es valoràs. Cadenes recorda una filmació d’una visita de Rita Barberà al mercat del Cabanyal, on es veu com una peixatera es va negar a saludar-la. Quan la batllessa li va allargar la mà, ella es va plegar de braços i va fer un gest de negació amb el cap. “No va cridar, no li va dir ‘surt d’aquí, mala pècora’, res. Però aquell gest va escenificar el sentiment de tota una comunitat”, diu. Aquella batalla la van guanyar, però ara han de fer front a una altra amenaça: la gentrificació.

El portal de la Valldigna, una petjada del passat

Passejar pels carrers del barri del Carme és deixar-se perdre. És el primer lloc que Núria Cadenes va conèixer quan venia a València a les manifestacions i actes polítics, i confessa que no ha aconseguit orientar-s’hi mai. “Semblo una guiri. Fa moltíssims anys que visc aquí i he d’anar amb el Google Maps perquè tan bon punt em despisto ja vaig fent voltes pel mateix lloc”, diu rient. Entre aquests carrers estrets del centre antic hi ha el portal de la Valldigna, del 1400, un racó que fascina la nostra entrevistada. “De vegades passem pels llocs i no mirem. Passes i no t’hi fixes perquè no és un gran monument, però la història que es condensa en aquest trosset, és abassegadora”, assenyala.

Aquest petit portal, ara sense porta, separava, o comunicava, la part de la moreria de la part cristiana de la ciutat. “D’entrada, ja ens parla que per aquí hi ha passat molta gent.” Allà hi havia la casa de l’abat del monestir de la Valldigna, d’ací el nom. Una cosa que també agrada molt a Cadenes del País Valencià: la qüestió dels noms, que sempre tenen alguna llegenda darrere. En aquest cas, el rei Jaume II va arribar al territori de la Valldigna, quan encara no es deia així, i va dir allò de “aquesta és una vall digna per a un vostre monestir”.

A més, just al costat d’aquest portal hi havia la impremta on es va imprimir el primer llibre literari en català, Trobes en llaor de nostra dona Santa Maria, que també va ser el primer llibre imprès de la península ibèrica. Era un recull d’un certamen de poemes. “València era una ciutat de llibres. És una ciutat molt bibliòfila, de sempre. I és bonic que fos aquí. Quan diuen que València no te l’acabes, és que no te l’acabes.”

Ahir, en l’última mitja hora hàbil abans que l’administració catalana s’esfumés per les vacances d’agost –el típic moment elegit amb aquella exquisida oportunitat que caracteritza els nostres governants quan han de donar males notícies–, va arribar a totes les redaccions de diaris del país un comunicat del Departament d’Economia que, sota l’aparença tècnica del pla director de l’Agència Tributària de Catalunya, enterrava definitivament –oficialment i per escrit– allò que fa un any i un dia els militants d’Esquerra Republicana havien votat amb la promesa d’obtenir la famosa “sobirania fiscal”.

Cal reconèixer que, com a exercici de cinisme polític, l’operació ha estat impecable. Ara fa exactament dotze mesos, els republicans van ser convocats a les urnes per respondre una pregunta que, vista ara, sembla extreta d’una novel·la de ciència-ficció: si estaven d’acord que ERC votés la investidura del candidat socialista “a canvi de la sobirania fiscal”. Aquell dia, davant les càmeres i amb la solemnitat que imposaven els moments històrics, la portaveu republicana Raquel Sans va repetir fins a l’avorriment que signaven un “concert econòmic solidari” que permetria a Catalunya d’eixir del règim comú i recaptar el cent per cent dels imposts. “La renda del 2025 es recaptarà a Catalunya el 2026”, va proclamar amb una seguretat que, vista retrospectivament, commou per la seua innocència o bé irrita per la seua irresponsabilitat.

La resta de la història té la previsibilitat d’una tragèdia grega. El PSC, que durant les negociacions havia mantingut un silenci d’esfinx sobre la seua interpretació del document pactat –silenci que aleshores a molts ja ens va alertar–, va començar a retallar l’acord tan aviat com Salvador Illa va ocupar el despatx presidencial. Cada dia es tornava més eteri, més imprecís, més allunyat d’aquella sobirania fiscal que havia justificat la gran renúncia històrica d’ERC als seus principis. Fins ahir, quan el comunicat oficial va certificar que la Generalitat no assumiria cap funció efectiva fins d’ací a tres anys pel cap baix –és a dir, quan ja s’haja acabat el període pel qual Esquerra va investir Illa. I això encara supeditat a uns canvis legals que depenen del congrés espanyol i que tenen tantes possibilitats de prosperar com un camp de tarongers a Grenlàndia.

Si fos un cas aïllat, si es tractés solament d’un incompliment electoral més dels tants que han omplert la història de la nostra democràcia, potser valdria la pena passar-lo per alt, pel costum. Però això que va passar entre ERC i el PSC transcendeix la simple mentida electoral i s’endinsa en territoris molt més perillosos per a la salut d’una democràcia.

Per la importància del cas. Perquè significa posar al capdavant del govern de la Generalitat un personatge en qui pocs votants d’Esquerra devien pensar en el moment d’emetre el vot que l’empenyien al càrrec. Per la importància política que implica volar d’aquesta manera fins l’últim pont amb la resta de l’independentisme. Però també perquè una cosa és prometre l’impossible per ignorància o per demagògia, i una altra de molt diferent és construir conscientment, amb premeditació i traïdoria, un castell de cartes. Per això callaven els socialistes i no van dir res sobre el pacte mentre no van tenir el càrrec en la butxaca: sabien que tot era mentida.

I això es demostra perquè llegint els arguments que avui ens posen sobre la taula es fa evident que no som davant un error de càlcul ni una promesa frustrada per les circumstàncies. Ho vam dir aleshores massa gent, que això que deien que havien pactat era impossible i que la raó del pacte, en tot cas, era una altra. I ha estat així i ara ho podem comprovar del tot, per escrit i sense ombra de dubte.

Simplement som davant la revelació d’un engany deliberat, d’una estafa política perfectament planificada en què totes les parts –republicans i socialistes– sabien perfectament que les declaracions grandiloqüents sobre la sobirania fiscal no eren més que fum destinat a adormir la consciència dels militants d’ERC perquè votassen resignadament en contra de la seua pròpia història. I per a justificar davant l’opinió pública una operació que, en unes altres circumstàncies, hauria estat impossible d’explicar.

Els republicans, moguts per la desesperació que els produïa la perspectiva d’unes noves eleccions, van acceptar un acord que molts aleshores vam advertir que era irreal, com s’ha demostrat en tan sols un any. I els socialistes, amb aquella habilitat maquiavèl·lica que els ha permès sobreviure a totes les tempestes de la història contemporània, van obtenir la presidència de la Generalitat en canvi d’unes promeses que sabien perfectament que no tenien cap intenció de complir. I entre els uns i els altres van consumar una operació que té molt poc a veure amb la política, tal com s’entenia tradicionalment, i molt a veure amb l’estafa nua i crua.

El resultat és més greu que no es desprendria d’un altre acord qualsevol. Perquè avui tenim una democràcia malalta, convertida en un teatre de baixa qualitat en què els actors interpreten papers que no es creuen, pronuncien paraules buides de contingut i signen acords que no tenen intenció d’honorar, encara que el president es passe el dia fent servir aquest mateix verb. Som davant un espectacle grotesc en què l’única cosa que importa és el repartiment nu i cru del poder, l’interès del partit-empresa, mentre la ciutadania –aquella mateixa ciutadania en nom de la qual es justifiquen totes les operacions– fa de convidat de pedra en les decisions que determinen el seu futur.

I això no ens ho mereixem, de cap manera. No s’ho mereix aquest país que ha protagonitzat un dels moviments democràtics més notables d’Europa i s’ha batut no solament per la independència sinó per una altra manera de fer política. Catalunya es mereix dirigents que tinguen el coratge elemental de dir la veritat, per més amarga que siga, i de complir tot allò que signen, per més difícil que resulte. Ens mereixem una democràcia que no siga una burla de si mateixa, un escarn constant d’aquella gent que encara conservem la fe –cada dia més ingènua i més difícil d’argumentar– que votar serveix per a alguna cosa més que legitimar el cinisme i les maniobres dels qui, al capdavall, ens governaran durant quatre anys llarguíssims. Si cal gràcies a la trampa d’un sol dia.

 

PS1. En els comentaris a l’editorial d’ahir alguns subscriptors van reclamar més informació sobre la situació de la República Democràtica del Congo. Ací ho teniu: “La diplomàcia esportiva del Congo intenta d’amagar la greu crisi humanitària que viu el país.”

PS2. Avui comença l’agost i per celebrar els trenta anys de VilaWeb us proposem un joc participatiu per a recordar plegats les notícies que han marcat aquestes tres dècades. Cada dia, a partir d’avui, publicarem una selecció de deu notícies d’un any concret, del 1995 al 2024. Us convidem a recordar-les i triar quina us va colpir més. A final d’agost, amb les vostres votacions, confeccionarem el recull definitiu. Per cert: hi ha premi.

PS3. Una de les sèries que us oferim aquest estiu és un recorregut pels llocs especials d’unes quantes ciutats dels Països Catalans, segons el criteri de personatges coneguts. Així, per exemple, hem visitat Barcelona amb Mireia Aixalà i Ivan Labanda, Mallorca amb Tomeu Penya i Girona amb Laia Palau, entre més indrets. Avui toca València i la descobrim acompanyats de Núria Cadenes.

PS4. Ajudeu-nos a continuar fent VilaWeb: feu-vos-en subscriptors.

El model de finançament singular i, concretament, la gestió catalana del 100% de l’IRPF era el compromís més significatiu de l’acord d’investidura del PSC i ERC. Els darrers pactes de la comissió bilateral Generalitat-estat espanyol ja van rebaixar-lo, van deixar-lo en l’aire i van allunyar-lo de tots els punts clau del model, però el govern ahir va admetre indirectament que incompliria l’acord: no és en els plans a mitjà termini de l’Agència Tributària de Catalunya assumir la recaptació i la gestió de l’impost. El pla director de l’agència –que van fer públic en un comunicat el dia límit a què s’havien compromès– no preveu aquest horitzó. El màxim que estableix per al 2028, l’últim any del mandat del govern de Salvador Illa, és una “col·laboració” de l’ATC “a través del treball en xarxa” amb l’agència espanyola en l’aplicació de tributs i en la revisió dels actes. També diu que l’agència catalana “tindrà presència d’identitat visual” en les comunicacions i actes administratius adreçats als contribuents. Seria així en la campanya de la renda del 2027, que es faria l’any següent. Aquest objectiu seria l’últim de la fase inicial de desplegament de l’ATC previst per a la legislatura. El govern compta que necessitarà més personal contractat amb caràcter estructural i que s’obrin més oficines per “atendre amb plenes garanties els contribuents”.

El 14 de juny, fonts del govern van admetre per primera vegada que seria impossible complir el compromís d’assumir la gestió de l’IRPF l’any vinent, en el marc de la reunió de la comissió bilateral. L’estat espanyol i la Generalitat van formalitzar aleshores el primer acord sobre el futur model. El document subscrit s’allunyava dels pilars del sistema de finançament singular defensat per ERC. El govern espanyol no es va comprometre a complir el principi d’ordinalitat, perquè Catalunya no perdés posicions en el rànquing després de contribuir a la solidaritat. Aquest principi va acabar com una demanda catalana en l’exposició de motius de l’acord. L’executiu espanyol tampoc no va acceptar l’horitzó que Catalunya pogués recaptar i gestionar tots els imposts.

La materialització dels compromisos és com més va més lluny de l’entesa que va defensar ERC. En la pregunta de la consulta als militants, la direcció del partit va proposar de votar a favor d’Illa “a canvi de la sobirania fiscal”, entre més compromisos. Fonts d’ERC han emmarcat el pla director en un document “tècnic” i han assenyalat que tot dependria de l’aprovació de les reformes legislatives necessàries al congrés espanyol que fessin viable la gestió a què aspiren.

De fet, ERC va anunciar que presentaria una proposició de llei a Madrid perquè fos possible el traspàs de l’IRPF, i que aniria a banda d’un hipotètic futur acord de finançament que abordés tots els aspectes del model. El partit d’Oriol Junqueras va veure amb bons ulls l’anunci del nomenament d’un comissionat per al desplegament de la hisenda catalana i l’entesa per a l’aprovació d’un decret llei per a atorgar a l’ATC autonomia plena en matèria de personal i establir la figura del contracte programa com a instrument de governança. El consell executiu preveu tirar-lo endavant el 26 d’agost. Malgrat això, ERC ha estat especialment crítica amb el paper del govern espanyol amb el finançament i, sobretot, amb la vice-presidenta i ministra María Jesús Montero, que és alhora candidata del PSOE de les pròximes eleccions andaluses. Andalusia seria un dels territoris potencialment perjudicats si es reduís la contribució catalana a la solidaritat i no es compensés amb l’aportació de més recursos de l’estat espanyol per a evitar-ho.

Si l’acord de la bilateral solament proposava d’avançar cap a una gestió compartida de l’IRPF, el pla director de l’ATC encaixa plenament en aquest objectiu. No va més enllà. Tan sols parla d’una primera fase de desplegament de la hisenda catalana, al final de la qual l’ATC “col·laborarà” en la gestió de l’impost. Per tant, no preveu cap calendari ni concreció respecte d’una hipotètica gestió completa del tribut. Ni d’aquest ni de la resta que paguen els catalans, almenys en la nota feta pública pel govern. És un pla encarregat pel govern a la consultora Minsait, del grup tecnològic Indra.

En concret, en la fase desenvolupada pel pla, és previst que l’any vinent l’ATC presti informació i assistència i en la campanya de la renda 2025 als qui demanin hora. Això implicaria incorporar més de 400 agents de reforç, tenint en compte que en la campanya d’enguany se n’han afegit 102. Pretenen que l’ATC pugui gestionar l’any següent, el 2027, la totalitat de l’assistència ciutadana de la campanya, i això implicaria haver de contractar temporalment més de 700 agents, segons el govern. “Es necessitarien noves oficines temporals i tenir llesta l’adaptació tècnica i de continguts per a facilitar l’assistència durant la campanya”, diu el comunicat.

El pla també inclou l’any vinent la identitat corporativa de l’ATC sigui present en la documentació que es facilita a la ciutadania i que el servei es pugui fer complementàriament mitjançant l’idCat mòbil. Aquesta previsió s’ajusta fil pel randa al pacte de la bilateral, en què tots dos governs es van instar a fer possible que l’any vinent es poguessin presentar les declaracions de la renda a l’ATC i que es possibilités “l’ús de la clau digital establerta per la Generalitat”. No és fins el 2028 que l’agència catalana, “a través del treball en xarxa” col·laboraria en l’aplicació del tribut i tindria presència d’identitat visual en les comunicacions i actes administratius adreçats als contribuents. Per tant, tot s’ajusta a les cotes fixades en la bilateral, que va admetre que avançaria en “competències de gestió” de l’IRPF dins un model en xarxa. És a dir, “amb la participació de l’Agència Estatal d’Administració Tributària i les administracions tributàries autonòmiques”.

Mentrestant, el pla director opta per desenvolupar la plataforma tecnològica pròpia de l’ATC i apunta a la modificació de les tres lleis espanyoles perquè Catalunya tingui la competència sobre l’IRPF i pugui anar més enllà dels objectius prevists per als pròxims tres anys: la llei orgànica 8/1980, de 22 de setembre, de finançament de les comunitats autònomes; la llei 22/2009, de 18 de desembre, que regula el sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú; i la llei 16/2010, de 16 de juliol, del règim de cessió de tributs de l’estat espanyol a Catalunya.

D’aquesta manera, quedarà en qüestió el compliment de l’acord principal del pacte entre el PSC i ERC per a la investidura quan, d’ací a poc més d’una setmana, es compleixi el primer any de l’elecció d’Illa com a president de la Generalitat.

Divendres 27 de juny. La Fundació Josep Pla presenta l’exposició que commemora el centenari de Coses vistes, el primer llibre de l’escriptor. El comissari, Joan Safont, ens mostra els materials que hi podem trobar: manuscrits, postals de viatge, reaccions de la premsa, documents de l’època i sobretot l’evolució d’un text que va patir diverses transformacions i va quedar incorporat a El quadern gris –de fet, en la forma original no s’havia reeditat fins aquest any. Els parlaments sortosament són breus, i quan Adrià Pujol Cruells ens explica per què és impossible ser empordanès i escriure malament, l’atac de riure de Safont ens alegra el vespre. El catàleg de l’exposició és un document extraordinari que els planians han de tenir a la biblioteca, o sigui que poden peregrinar cap a Palafrugell fins el 4 d’abril.

Diumenge 29 de juny. Entro a l’església de Verges perquè s’hi presenta el nou vitrall de Sant Pere. Va ser dissenyat fa cent anys per Rafael Masó (1880-1935), el gran arquitecte noucentista gironí, però el projecte, en forma de cartró de mida real, va quedar sense executar. Fa poc els descendents de l’artista el van recuperar, i l’historiador Salvador Vega, juntament amb la filòloga Marta Geli i la historiadora de l’art Marta Silvestre, van decidir d’impulsar-ne la construcció. Amb les donacions dels veïns del poble es van recollir els 12.000 euros necessaris, i la creació ha anat a càrrec del taller Can Pinyonaire de Girona, que ha fet servir tècniques tradicionals. Durant l’acte Salvador Vega s’emociona un parell de vegades, i l’església, plena a vessar, l’aplaudeix.

Divendres 11 de juliol. A la llibreria el Cucut de Torroella de Montgrí, s’hi presenta la Poesia completa de Ventura Ametller (1933-2008) amb els descendents de l’autor empordanès. La sorpresa és la presència del senyor Jaume Bassa, de noranta-dos anys, que va ser el gran amic d’Ametller quan eren adolescents en un internat de Figueres. Acabats els estudis no es van veure mai més, però un dia va descobrir que l’escriptor havia retratat aquells anys en un llibre, la Resta kaòtica. El senyor Bassa ens en llegeix fragments que porta subratllats, explica qui són els personatges i les claus per a entendre el text, i ho fa amb una veu ferma i clara. Una lliçó.

Dimarts 15 de juliol. S’ha mort Toni Cruz, i el seu soci i amic Josep Maria Mainat l’homenatja recuperant a la xarxa X alguns esquetxos del programa No passa res (1987). Se’m desbloqueja la memòria quan veig que Cruz fa de malastruc, mira de vendre una sèpia agressiva o aparca el cotxe d’una manera ben especial, i quedo en xoc pel català genuí i la fonètica absent dels nostres mitjans. Ara bé, la gran sorpresa és recuperar aquell esquetx en què Mainat intenta comprar amb poc èxit Amorrada al piló de Maria Jaén, perquè Cruz, el llibreter amb poca oïda, li recita els títols que té a la botiga: Summa kaòtica, de Ventura Ametller, Pel camí ral del nord, de Robert Saladrigas, Poesia eròtica, de Vicent Andrés Estellés, Notes per a un diari, de Josep Pla, Segrest amb filipina, de Teresa Pàmies, Incerta glòria, de Joan Sales. No crec que avui trobéssim mencionats una tirallonga de llibres i autors d’aquesta categoria en un programa de TV3, i encara menys si és d’humor.

Dimecres 23 de juliol. Quedo per fer el cafè amb Àngel Madrià, factòtum de l’Editorial Gavarres. M’explica que quan fa més de vint anys van presentar el primer número de la revista homònima, li van preguntar si quedava material per a fer-ne un altre. Ara ja han publicat 47 números de Gavarres, 38 de Cadí-Pedraforca, 35 de Les Garrotxes, 33 d’Alberes i 9 de Garona-Nogueres (la periodicitat és bianual), més una col·lecció de narrativa, una de records, una de periodisme (si tot va bé, m’hi trobareu l’any que ve) i molts altres projectes. Madrià i la seva colla han construït peça a peça un monument a la memòria de les comarques gironines, un que perdurarà.

El juliol s’acaba i he de tornar cap al nord. He passat sis setmanes a Catalunya, i hi he trobat un estat d’ànim –al carrer i a la xarxa– que no havia vist mai: una gran fúria contra els responsables de la decrepitud del país, i contra els mitjans que la neguen o l’amaguen, acompanyada d’una fortíssima por existencial. Però de tot això ja hi haurà temps de parlar-ne a la tardor. En moments de davallada general el refugi és la cultura, i recordem que la nostra dècada d’or va coincidir amb una de les moltes dictadures que ens han imposat els castellans (la de Primo de Rivera). Per això qualsevol acte col·lectiu es converteix en un moment de resistència i afirmació. Hi ha un president espanyol que va dir fa poc que “qui hi pugui fer alguna cosa, que la faci”. El context era un altre, però li podem manllevar la frase.

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre les begudes d’estiu típiques dels Països Catalans. Hi podreu jugar fins el 14 d’agost, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre begudes d’estiu)

Segur que moltes vegades heu tastat la pomada, l’aigua de València, la ratafia o el moscatell, però sabeu de quins ingredients són fetes? Heu tastat mai les begudes típiques de festa major? Amb aquest Què Sé Jo recorrem el país tastant les begudes típiques de l’estiu, on no pot faltar l’estrella de les tardes caloroses: l’orxata.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

El govern congolès del president Félix Tshisekedi ha llançat una campanya de diplomàcia esportiva sense precedents de 90 milions d’euros, amb acords amb el FC Barcelona, l’AC Milan i l’AS Monaco, mentre el país s’enfronta a una de les pitjors crisis humanitàries del món, segons l’ONU.

El moment d’aquests acords de perfil alt –anunciats mentre els rebels M23, amb el suport de Ruanda, controlen ciutats importants a l’est de la República Democràtica del Congo i més de 7 milions de persones romanen desplaçades internament– representa un intent calculat de reformular les percepcions internacionals mitjançant l’abast global del futbol.

L’acord de 44 milions d’euros amb el FC Barcelona col·loca la marca “R.D. Congo – Coeur d’Afrique” a la roba d’entrenament en un moment que el govern congolès s’enfronta a acusacions de violacions sistemàtiques dels drets humans per part d’organitzacions internacionals de monitoratge. Múltiples informes de l’ONU documenten condicions que es deterioren, incloent-hi 133.000 casos registrats de violència sexual només el 2023 i més de 250 execucions extrajudicials per part de forces governamentals el 2024, segons l’Oficina Conjunta de Drets Humans de l’ONU.

Aquest tomb estratègic cap a la gestió de la imatge internacional mitjançant clubs de futbol europeus d’elit arriba quan el control territorial de la República Democràtica del Congo ha assolit el seu punt més baix d’ençà de començament dels anys 2000, amb els rebels M23 que ara governen centres de població importants, entre els quals, les capitals provincials de Goma (2 milions d’habitants) i Bukavu (1,3 milions d’habitants). La contradicció entre la despesa promocional internacional del govern i la seva incapacitat per a protegir els ciutadans ha atret crítiques d’organitzacions de drets humans i ha exposat qüestions sobre les prioritats enmig de l’emergència humanitària en curs.

Els rebels M23: de la protecció ètnica a l’agenda nacional

El Moviment 23 de Març (M23) representa molt més que un grup rebel convencional. Format el 2012 per ex-combatents del Congrés Nacional per a la Defensa del Poble (CNDP), l’M23 emergeix d’un conflicte ètnic complex que s’estén més enllà de les fronteres de la República Democràtica del Congo. El grup pren el seu nom de l’acord de pau del 23 de març de 2009 entre el CNDP i el govern congolès, un pacte que els rebels diuen que no s’ha implementat mai adequadament.

Els objectius declarats de l’M23 han evolucionat significativament d’ençà de la seva formació. Inicialment, el grup deia que defensava els interessos de la població tutsi congolesa, coneguda com a “ruandòfona” per la seva presumpta ascendència ruandesa, contra la discriminació i els atacs de milícies hutu. Aquest discurs de protecció ètnica ressona amb les tensions històriques que van culminar en el genocidi de Ruanda de 1994, quan 800.000 tutsis i hutus moderats van ser assassinats.

Però la realitat és més complexa i té molt a veure amb l’economia. La zona controlada per l’M23 conté entre el 65% i el 70% de tot el cobalt del planeta, mineral essencial per a energies renovables, defensa i tecnologia. El grup genera prop d’un milió d’euros mensuals de la mineria directa de coltan i aplica imposts del 15% sobre la producció mineral, i amb això crea una base financera sostenible.

Sota la bandera de l’Aliança Fleuve Congo (AFC), fundada el desembre del 2023 per Corneille Nangaa (ex-president de la comissió electoral), l’M23 ha ampliat els seus objectius per incloure l’enderrocament del govern de Tshisekedi i la “reconstrucció” del país. Aquesta evolució d’agenda regional a nacional reflecteix ambicions més grans que la simple protecció ètnica.

La història de l’M23 està marcada per cicles de violència i negociació. Van ocupar Goma durant deu dies el novembre del 2012, fins que la pressió internacional en va forçar la retirada. Després d’una ofensiva conjunta de l’exèrcit congolès i forces de pau de l’ONU el 2013, el grup va ser derrotat i els seus combatents van fugir a Ruanda i Uganda. El moviment va ressorgir el 2017 amb el comandant Sultani Makenga, però va romandre relativament inactiu fins a l’ofensiva actual, iniciada el març del 2022.

El col·lapse de la seguretat facilita l’existència del govern rebel a l’est ric en minerals
La pèrdua de control territorial del govern representa el desafiament més sever a la sobirania de la República Democràtica del Congo en dues dècades. Els rebels M23 van capturar Goma el 27 de gener d’enguany, una victòria simbòlica i estratègica que demostra que l’administració del president Tshisekedi no pot protegir els centres urbans importants malgrat controlar ingressos significatius de la mineria.

L’ofensiva, amb el suport d’uns 3.000 a 4.000 soldats de les Forces de Defensa de Ruanda, segons avaluacions de l’ONU, ha dividit el país, i les conseqüències humanitàries són catastròfiques. Més de 500.000 persones han estat novament desplaçades d’ençà del gener, i s’afegeixen als 7,3 milions de desplaçats internament a escala nacional –la xifra més alta registrada mai. La missió de manteniment de la pau de l’ONU MONUSCO, amb 11.500 efectius militars, ha demostrat que és incapaç de prevenir els avenços de l’M23, i tan sols enguany ja ha mort disset pacificadors. La missió de la Comunitat de Desenvolupament de l’Àfrica Austral SAMIDRC va ser retirada el març del 2025, arran de la mort de tretze pacificadors durant l’ofensiva rebel.

Les forces governamentals han fallat sistemàticament a l’hora de muntar una resistència efectiva, cosa que reflecteix les profundes debilitats institucionals, entre les quals, la corrupció, la mala organització i un equipament inadequat que plaga les Forces Armades de la República Democràtica del Congo (FARDC). Les reformes militars iniciades per Tshisekedi el 2022 han mostrat una efectivitat limitada, mentre que la dependència que ara té el govern del suport de milícies pro-governamentals ha creat preocupacions addicionals sobre drets humans a causa de la seva manca d’estructura de comandament formal i responsabilitat.

La crisi humanitària revela errors sistèmics de governança
L’escala del patiment humà a la República Democràtica del Congo representa una de les emergències humanitàries més severes del món: enguany, hi ha 27 milions de persones que necessiten assistència, segons avaluacions de l’ONU. Aquesta crisi s’estén molt més enllà de les zones de conflicte orientals, cosa que reflecteix errors sistemàtics de governança, que impedeixen la prestació efectiva de serveis pel vast territori del país.

La violència sexual ha assolit proporcions epidèmiques, i els casos relacionats amb conflictes es van doblar el primer trimestre del 2024 respecte de l’any anterior. Metges Sense Fronteres va tractar més de 25.000 supervivents el 2023, mentre el monitoratge de l’ONU va documentar que, de cada deu dones joves en camps de desplaçament, més d’una dona reportava que havia estat violada entre el novembre del 2023 i l’abril del 2024. L’intent de fugida de la presó Makala el setembre del 2024 va revelar l’extensió de la fallida institucional: de 348 dones detingudes, 268 (gairebé el 80%) havien estat víctimes de violació i violència sexual durant l’incident.

El treball infantil en la mineria de cobalt afecta, aproximadament, 40.000 nens, alguns de tan sols de sis anys, que treballen en condicions perilloses per menys de 2 dòlars el dia. Malgrat l’atenció internacional i els programes d’intervenció, l’Organització Internacional del Treball va reportar més de 6.200 infants identificats que treballaven en mines a les províncies d’Alt Katanga i Lualaba el 2024. Aquestes condicions persisteixen mentre la riquesa mineral de la República Democràtica del Congo, estimada en 24 bilions de dòlars, continua generant ingressos que beneficien principalment les elits polítiques i militars, més que no pas les comunitats locals.

El col·lapse del sistema sanitari ha deixat també regions senceres del Congo sense serveis mèdics bàsics. Els grups armats han atacat repetidament instal·lacions sanitàries, i això ha forçat organitzacions com Metges Sense Fronteres a operar en condicions de “desert mèdic”. La incapacitat del govern de proporcionar seguretat per a operacions humanitàries ha creat barreres d’accés que afecten milions de civils vulnerables que depenen de l’assistència internacional per a sobreviure.

Les institucions mostren una clara deriva autoritària sota Tshisekedi
La reelecció del president Tshisekedi el desembre del 2023, amb el 73% dels vots, va amagar preocupacions significatives sobre retrocés democràtic i integritat institucional. La missió completa d’observació electoral del Centre Carter va documentar errors procedimentals sistemàtics, incloent-hi votacions esteses durant múltiples dies, cosa que vulnera la llei electoral, una tabulació de resultats opaca que impedia la supervisió de l’oposició, i problemes logístics que van impedir que nombrosos col·legis electorals obrissin.

El procés electoral va fer surar problemes estructurals més profunds que soscaven la governança democràtica. Amb la coalició Unió Sagrada de Tshisekedi controlant 450 dels 500 escons de l’Assemblea Nacional (90%), els partits de l’oposició s’enfronten a la marginalització i a restriccions contínues a l’activitat política. L’assassinat del portaveu de l’oposició, Chérubin Okende, el juliol del 2023, va exemplificar els perills que entomen els crítics polítics, i les detencions i la intimidació posteriors han creat un clima de por entre els membres de l’oposició.

La llibertat de premsa s’ha deteriorat marcadament sota l’administració de Tshisekedi malgrat les promeses de reforma inicials. Reporters Sense Fronteres va classificar la República Democràtica del Congo en el lloc 123è de 180 països en el seu Índex Mundial de Llibertat de Premsa 2024. L’organització Periodista en Perill va documentar 79 violacions de llibertat de premsa el 2024, incloent-hi 15 detencions i 13 casos d’agressió contra treballadors dels mitjans. El cas prominent del periodista Stanis Bujakera, detingut durant sis mesos acusat d’haver difós informació falsa, demostra la intolerància del govern cap al reportatge crític.

Les organitzacions de la societat civil s’enfronten en general a restriccions creixents malgrat el seu paper crucial en la prestació de serveis i l’advocacia. Milers d’ONG operen al Congo, però troben obstacles significatius, entre els quals, restriccions de finançament estranger, requisits de registre i amenaces físiques contra activistes. Els defensors de drets humans Jack Sinzahera i Gloire Sengha van ser detinguts sense càrrecs per haver criticat les mesures de llei marcial a les províncies orientals, i l’activista de la societat civil Gloria Saasita va ser segrestada i detinguda durant més de quaranta dies després de participar en manifestacions pacífiques.

Les esmenes constitucionals proposades pel govern han despertat preocupacions pels possibles canvis en la limitació de mandats, seguint patrons vists en més llocs de la regió. Els partits de l’oposició i grups de la societat civil veuen aquestes propostes com a intents de consolidar el poder i estendre la presidència de Tshisekedi més enllà del màxim constitucional de dos mandats, encara que els detalls específics de l’esmena són poc clars.

En aquest context, les prioritats de despesa governamental reflecteixen una captura institucional per elits polítiques i militars més que no pas la prestació de serveis públics. La inversió de 90 milions d’euros en acords amb diversos clubs de futbol europeus excedeix moltes assignacions pressupostàries per a l’atenció sanitària, l’educació i el desenvolupament d’infrastructura en regions afectades per conflictes.

 

Marxes i concentracions simultànies a Mallorca per denunciar la situació del poble palestí i expressar-hi solidaritat. Les mobilitzacions han començat a les vuit i han tingut lloc en quaranta-set municipis diferents. Els altres sis s’han adherit a les convocatòries dels pobles veïns.

A Palma, hi ha hagut concentracions a cinc barris. Centenars de persones s’han concentrat a la plaça de París, al barri de Santa Pagesa de Palma, per participar en una marxa silenciosa per Palestina fins a la plaça d’Espanya. A diferència d’altres convocatòries, la de Santa Pagesa s’ha fet en silenci. “Cada ruta fa el seu camí. En aquesta hem decidit fer-ho en silenci per cridar més l’atenció, perquè el silenci també crida”, ha explicat Carmen Aguado, presidenta de l’associació veïnal.

Durant el recorregut s’han desplegat moltes banderes palestines i pancartes amb lemes com ara “Palestina lliure”, “El silenci et fa còmplice”, “Stop genocidi” i “no és una guerra, és un genocidi”.

#MarxesperPalestina
Plaça d'Espanya #Palma pic.twitter.com/7yhNWs778D

— Mallorca per Palestina (@perpalestina) July 31, 2025

Les marxes s’han organitzat amb l’objectiu de denunciar la destrucció i la violència contra el poble palestí, que els convocants qualifiquen de “genocidi i extermini”, i també de posar en relleu la responsabilitat dels estats i la inacció de la comunitat internacional. “La fam com a arma de guerra” i “la indiferència còmplice” són dues de les expressions utilitzades pels col·lectius que han impulsat la iniciativa per a referir-se a la situació que es viu actualment a Gaza. Els organitzadors expliquen que la convocatòria s’ha construït “des de la base” i s’ha inspirat en la Marxa Internacional per Gaza que va començar el 13 de juny a Egipte i que les autoritats egípcies van reprimir. Volen que l’acció d’avui a Mallorca serveixi per a reforçar “una xarxa de solidaritat” arreu del territori.

pic.twitter.com/S0RQT6XmKP

— Mallorca per Palestina (@perpalestina) July 31, 2025

Entre els col·lectius que han donat suport a les mobilitzacions hi ha la Federació d’Associacions de Veïns de Palma, Mallorca per la Pau, Amnistia Internacional, el Lobby de Dones, el GOB, CGT, Mallorca per Palestina, Homes Transitant, el Col·lectiu de Dones dels Països Catalans, i moltes entitats i persones a títol individual.

Els convocants consideren que el genocidi del poble palestí “interpel·la tothom” i que cal continuar pressionant les institucions per tal que es posin fi als bombardaments, es garanteixi l’accés a l’ajuda humanitària i es faci complir el dret internacional.

#MarxesperPalestina
Santa Maria del Camí pic.twitter.com/fTQYfTBbVt

— Mallorca per Palestina (@perpalestina) July 31, 2025

#MarxesPerPalestina
Plaça París #Palma pic.twitter.com/OF01oX8EmD

— Mallorca per Palestina (@perpalestina) July 31, 2025

#MarxesPerPalestina
Santa Eugènia pic.twitter.com/DU6r8N2Dui

— Mallorca per Palestina (@perpalestina) July 31, 2025

#MarxesperPalestina
Inca pic.twitter.com/CPgsbj9pGE

— Mallorca per Palestina (@perpalestina) July 31, 2025

 

 

El PSPV i Compromís han signat un acord de governabilitat a Paiporta (Horta Sud) per a encarar el procés de reconstrucció després de la gota freda del 29 d’octubre i garantir la continuïtat d’unes polítiques municipals d’esquerres. L’acord s’anuncia en un moment clau per al municipi, que fou el més colpejat per la catàstrofe i que encara afronta greus conseqüències materials i socials.

Tots dos partits, que ja havien governat plegats en mandats anteriors, tornen a unir forces per superar un “moment urgent i crític”, segons que expliquen en un comunicat conjunt. L’objectiu és doble: consolidar un projecte estable que doni resposta a l’emergència social i fer avançar Paiporta cap a un model urbà, ambiental i social més just i sostenible. “Volem una nova Paiporta que pose les persones al centre de les polítiques, començant per l’ajuntament mateix”, reivindiquen.

Set eixos per a una nova etapa

El pacte es fonamenta en set línies d’acció: la reconstrucció i transformació del municipi (amb un pla d’ocupació específic), la transició ecològica i la sostenibilitat, el feminisme i la igualtat de tracte, els serveis públics de qualitat, l’economia local i la innovació digital, la qualitat democràtica i el bon govern, i la defensa d’un front comú contra l’extrema dreta. Vicent Císcar, batlle socialista de Paiporta d’ençà de la dimissió de Maribel Albalat per motius de salut, ha dit que la nova aliança era una “garantia fonamental” per a planificar la recuperació del municipi. Ha destacat que la base del projecte reia en la responsabilitat de respondre a la majoria social amb polítiques que reforcessin els drets, milloressin els serveis públics i construïssin un poble més just, sostenible i solidari.

Per la seva banda, la portaveu de Compromís, Marian Val, ha descrit l’acord com un pas decisiu en la reconstrucció material i emocional del poble. Ha destacat la coherència de la seva formació, que diu que ha mantingut la voluntat de col·laborar abans i després de la gota freda, i ha defensat que l’acord permetria “avançar en una proposta més justa, verda i inclusiva”.

Els conductors d’autobús del Transport de les Illes Balears (TIB) i la patronal han arribat a un principi d’acord que podria posar fi a la vaga indefinida que van començar divendres. El pacte, tancat amb les vuit empreses concessionàries del servei, preveu millores salarials i laborals per al col·lectiu. Segons que ha informat la Federació Empresarial Balear de Transports (FEBT), l’acord preveu un augment del sou del 5% l’any 2025 i del 3% el 2026. Per als anys 2027 i 2028 s’han pactat augments vinculats a l’IPC, amb un 0,5% addicional el 2027. A més, s’ha acordat un augment dels dies de vacances i que, a partir d’ara, es computin en dies hàbils i no pas naturals.

També s’hi inclouen millores en la jornada laboral i en els períodes de descans, dues de les reivindicacions principals del personal, que denuncien de fa temps una càrrega de feina excessiva i condicions poc conciliadores. El principi d’acord encara ha de ser validat per l’assemblea de treballadors. Si en rep el vist-i-plau, s’aixecarà la vaga i es restablirà amb normalitat el servei de transport interurbà a les Illes, molt tensat aquests darrers dies en plena temporada turística.

Cada vegada que Joan Carles Iglesias llegeix una notícia sobre el tancament d’una botiga centenària o molt antiga de Barcelona, pensa: “Una altra que ha caigut, aviat no en quedarà cap.” Diu que el petit comerç no pot aguantar les càrregues de tota mena que suporta. I admet que sent tristor. Perquè sap les hores de feina del petit botiguer autònom que hi ha darrere, la pressió d’imposts, la vulnerabilitat en cas dels robatoris… Però aquests dies en sent més, de tristor, perquè ara és ell qui ha de donar la notícia del tancament de la Casa de les Sabatilles, el llegat del seu pare que va voler que, malgrat totes les dificultats viscudes per aquest negoci emblemàtic de la ciutat de Barcelona, continués despatxant sabatilles de qualitat per a escalfar a l’hivern i fer sentir còmodes els peus a casa durant tot l’any.

Fins el 15 d’agost, l’últim dia que la botiga obrirà, al número 76 del carrer de Sant Pere Més Alt, aquestes sabatilles es liquiden amb descomptes del 15% al 60% del seu preu. Un preu que, pel fet de ser fetes a prop, per gent d’aquest país amb un sou digne, no pot competir amb els preus de les que es lliuren a domicili després de travessar mig món, des de Bangladeix o Taiwan, a preus irrisoris, sense cap cost d’enviament ni de devolució.

Els comptes no surten

Joan Carles Iglesias tanca la botiga familiar perquè els comptes no surten. Abans que morís la seva dona, el passat gener, diu, ja n’havien parlat moltes vegades: “Ens preguntàvem: què fem, esperem o ho deixem estar?” És clar que quedar vidu també fa perdre les ganes de remar, però és que, a més, en aquest cas, explica, ella era qui s’encarregava de les compres. “Per tant, ja tinc una limitació, perquè ella tenia gust per a això, a mi no em facis triar el color de les sabatilles, a mi deixa’m els números.”

De totes maneres, afegeix, “ja hi havia un mar de fons que no ho feia fàcil, el negoci no acabava d’arrencar i, si la teva esperança acaba essent no ja que guanyis, sinó que no perdis res, és un mal senyal.”

Desnonats del local

Iglesias havia posat moltes ganes i esforços perquè la botiga funcionés, però li pesava encara la injustícia d’haver estat desnonats del local de la Baixada de la Llibreteria, en un lloc de molt de pas, entre la plaça de Sant Jaume i la Via Laietana. A Sant Pere Més Alt, no hi passa ni una tercera part de la gent d’aquell centre neuràlgic on el seu pare, Joan Iglesias Vilalta, l’any 1984, va agafar el traspàs d’una sabateria de l’any 1950 que la propietària traspassava perquè es jubilava.

Del primer emplaçament va passar a un altre local, a uns cent metres, al carrer de Freneria, però ja no s’hi va fer el calaix que es feia. Al barri de Sant Pere, el lloc on hi ha la botiga no és l’ideal, però va ser una concessió administrativa de l’ajuntament, i és per aquest motiu que ara no es pot traspassar.

“Sabatilla que no s’ensenya, sabatilla que no es ven”

Recorda que el seu pare sempre deia: “Una botiga que no té aparador, no ven. Sabatilla que no s’ensenya, sabatilla que no es ven. I tenia tota la raó. El turista sí que entra i surt sense problema, però la gent del país, no, els has d’ensenyar el producte en un bon aparador, que aquest local de Sant Pere Més Alt no té”, comenta.

Després, evidentment, “hi havia una feina de promoció del lloc perquè la gent sabés on m’havia traslladat, i no la vaig poder fer perquè havia invertit molt en el local de Ferreria, hi vaig abocar molts diners”.

“Si vas tancant vies, al final t’ofegues”

Joan Carles Iglesias té seixanta-quatre anys. És l’hora de jubilar-se si volgués, però és metge i continuarà exercint fins als setanta. Una metàfora mèdica li serveix per a fer la crònica del tancament de la seva botiga de sabatilles. “Si una artèria principal de la cama, la talles quan tens una variu, el cos busca artèries més petites, menys eficaces, i la cama, tot i que s’infla, va rebent sang, però si vas tallant totes les artèries, al final, ja no en rep. I al comerç d’aquesta ciutat li han anat tallant artèries: la gent que venia amb cotxe, els locals ben ubicats, perquè només se’ls queden qui pot posar-hi una pasta increïble… I, al final, has d’amputar la cama. És això. Si vas tancant vies, al final t’ofegues.”

És la radiografia del metge que va lluitar per continuar drenant un comerç de proximitat, diferent, únic, dedicat exclusivament a la venda de sabatilles d’estar per casa. “Ja fa temps que vam perdre la clientela de comarques, que ja no ha tornat mai més. Per Barcelona ja no es pot circular amb cotxe. Abans tenies una bona clientela que anava al metge a la Teknon i sortint dinava en un bon restaurant, i comprava en botigues productes d’un cert preu. Aquesta gent ha desaparegut. Si tenen el cotxe massa antic, no poden entrar, o no volen entrar, quan veuen el merder de trànsit.”

Iglesias recorda que les ciutats van néixer perquè és on es concentraven els artesans i la producció local, i la gent venia de prop i de lluny a comprar. Ara, diu, “ni els turistes poden comprar, perquè no ho poden posar a la maleta, una altra artèria que ens han tallat als comerços”. I la rematada més forta sap que l’ha fet la venda per internet. “El 80% del trànsit de vehicles a Barcelona són repartidors de paquets”, diu. “I són les mateixes marques d’espardenyes i sabatilles les que venen per internet, molt més que tu, i tenen el doble marge, el seu i el del petit comerç, i no tenen saldos.” Mentrestant, comenta, “a Barcelona ja no queden ferreteries. I, de tots aquests canvis en el comerç, penso que no en sabem veure les conseqüències a mitjà termini”.

Agraeix, això sí, a tots els clients que durant tants anys i fins ara han anat a comprar-los sabatilles. Malgrat tot, li pesa haver d’abaixar la persiana per sempre, un altre tancament que deixa una mica més orfe el comerç de la ciutat.