L’anàlisi de les restes de víctimes del franquisme localitzades a les fosses de Son Coletes (Manacor) i a Sant Francesc Xavier (Formentera) han identificat Gabriel Picornell, germà de la represaliada Aurora Picornell, Serafí Vives Servera, Bartomeu Fornés Bordoy, Antonio Sánchez Capilla, Francisco Delgado Machío i Manuel Gordillo Vega.

La troballa correspon a les excavacions realitzades entre 2020 i 2023 a Manacor, dins el II, III i IV Pla de Fosses i en la segona part de les excavacions al cementeri de Formentera (IV Pla de Fosses).

ATENCIÓ, ens informen han estat identificades Bartomeu Fornés Bordoy, Serafí Vives Servera i Gabriel Picornell Femenias (germà d'Aurora Picornell) a les exhumacions realitzades a Son Coletes durant les campanyes 22/23. pic.twitter.com/evb8UiHXma

— Memòria de Mallorca (@MemoriaMallorca) May 12, 2025

Gabriel Picornell va néixer a Palma el 1906 i era fill de Gabriel Picornell Serra i Joana Femenias. Era militant del PCE i, com la seva germana, va ser durament represaliat pel franquisme. Va estar a la presó de Can Mir i va ser assassinat entre 1936 i 1937 a Son Coletes. En la nota de premsa del Govern de les Illes, no s’esmenta en cap moment que sigui el germà d’Aurora Picornell.

Serafí Vives (Son Servera, 1905) era guarda jurat. Va ser assassinat amb el seu pare el 17 d’agost de 1936, a 31 anys.

Bartomeu Fornés (Manacor, 1896) es va refugiar amb la família a una casa de camp durant el desembarcament de Bayo. Allà va ser ferit i traslladat a l’hospital. Dies després, va ser detingut i assassinat a Son Coletes, a 40 anys.

Francisco Delgado (Badajoz, 1890) era jornaler i cap de la guàrdia municipal del seu poble. Va arribar a la presó de Formentera el 1941, acusat d’adhesió a la rebel·lió, on va morir a 50 anys per una malaltia.

Antonio Sánchez (Badajoz, 1891) era un obrer afiliat al PSOE i a UGT. Va ser condemnat per rebel·lió militar i enviat a Formentera, on també va morir el 1941.

Manuel Gordillo (Badajoz, 1885), era jornaler i pertanyia a Esquerra Republicana. Amb 56 anys va arribar a Formentera i també va morir a la presó per una malaltia.

Les identificacions han estat possibles gràcies a la comptabilitat de tota la informació històrica, arqueològica i antropològica del cas, així com a l’anàlisi i comparació dels perfils genètics realitzats als laboratoris d’ADN antic i modern de la Universitat Autònoma de Barcelona, al Servei de Genòmica de la Universitat Pompeu Fabra i al laboratori Biomics de la Universitat del País Basc. Les excavacions van ser dutes a terme per l’equip tècnic d’Aranzadi-Atics.

“Els ossos ens parlen de la mort, però els objectes ens parlen de la vida dels assassinats pel feixisme”

Fins ara, a les Illes s’han identificat 67 víctimes de la repressió franquista.

El Departament d’Interior investiga si dos bombers han fet un ús fraudulent de la llei trans en canviar-se de sexe. “Aquests casos estan sota investigació i es prendran les decisions que es considerin oportunes”, ha dit la consellera d’Interior, Núria Parlon, arran d’una informació que publica El Periódico sobre dos casos de canvi de sexe a Badalona i Vic. Segons el diari, els dos bombers van demanar el canvi de sexe i consten com a dones al seu DNI, però no haurien canviat ni el seu nom, ni la seva aparença, ni la seva conducta habitual. Parlon ha garantit que actuaran davant de qualsevol indici d’ús fraudulent de lleis que s’han creat per garantir drets.

En aquest sentit, ha explicat que Interior té un gabinet de polítiques transversals, que amb la direcció i subdirecció operativa de la Direcció General d’Extinció i Prevenció d’Incendis i Salvaments, treballa perquè es compleixen totes les “bondats” que aporten les noves lleis d’igualtat sense que es produeixi un “frau de llei”. Per això, ha asseverat que cada cop que el departament, a través d’informes preceptius, observi que hi ha indicis d’un ús fraudulent de les normes, “que garanteixen drets i que garanteixen que no hi hagi discrecionalitat pel que fa a aquests drets i l’accés al cos”, s’actuarà.

Els cotxes de fórmula 1 no circularan enguany pels carrers de Barcelona. La Fira de Barcelona, que gestiona el Circuit de Barcelona-Catalunya, ha anunciat que enguany no programarà el polèmic acte al passeig de Gràcia. En canvi, sí que es tornarà a fer la fira promocional a la plaça de Catalunya entre el 24 i el 31 de maig. El gran premi al circuit, a Montmeló (Vallès Oriental), serà del 30 de maig a l’1 de juny.

El director general de Fira de Barcelona, Constantí Serrallonga, ha dit en una compareixença de premsa que el motiu de la decisió és la voluntat de reforçar la fira i atraure a un públic familiar i variat.

D’altra banda, fonts de l’Ajuntament de Barcelona consultades per VilaWeb han explicat que en cap moment era previst de repetir l’espectacle perquè en tot moment es va plantejar com un acte “puntual i extraordinari” que tenia l’objectiu de  demostrar internacionalment l’interès de la ciutat en seguir organitzant curses de fórmula 1, a més de rememorar la tradició automobilística de Catalunya.

L’any passat, l’exhibició va causar molta polèmica per les molèsties que ocasionava als veïns i la contaminació que causava. De fet, centenars de veïns de Barcelona van tallar el carrer d’Aragó en senyal de protesta. Finalment, l’esdeveniment va aplegar 38.000 persones, segons dades de l’ajuntament.

Negociacions per seguir fent la cursa en marxa

El conseller d’Empresa i Treball i president del Circuit de Barcelona-Catalunya, Miquel Sàmper, ha assegurat que les negociacions per renovar la fórmula 1 van bé i ha defensat la discreció del procés com una de les claus per garantir-ne l’èxit. En aquest sentit, ha posat com a exemple la renovació de la cursa de MotoGP fins al 2031, que també es va tancar amb discreció.

La Generalitat i Dorna signen un acord per a fer el Gran Premi de Catalunya de MotoGP fins el 2031

Sàmper ha subratllat que s’han tingut converses de fa molt de temps amb els propietaris de la competició i que les reunions són “franques i sinceres”. El conseller espera que aquestes trobades arribin a bon port i l’esdeveniment continuï organitzant-se al circuit català.

L’any vinent, la fórmula 1 aterrarà a Madrid i, per tant, la continuïtat de l’esdeveniment a Barcelona no està assegurada més enllà del 2026.

Junts ha decidit no entrar al govern municipal de Tarragona i no pactar amb el PSC. En una compareixença, el portaveu de la formació, Jordi Sendra, ha argumentat que tot i segellar una entesa amb els socialistes no podrien garantir l’estabilitat de l’executiu, ja que entre els dos partits no tindrien majoria absoluta. Sendra ha afegit que amb tres regidors per nou dels socialistes correrien “el risc de perdre la identitat i quedar dissolts dins el seu projecte polític”. A la vegada, ha reconegut “discrepàncies amb el PSC a escala nacional” per la “seva agenda descatalanitzadora” i que han estat les reflexions amb membres del partit, entre ells Carles Puigdemont, el que ha fet que des del grup municipal es decantessin pel no.

Sendra ha repassat diferents contrapartides que han aconseguit fins ara a base de pactes amb els socialistes i ha assegurat que han “mogut el PSC de la zona de confort”. Per tot plegat ha fet un balanç molt positiu dels dos anys a l’oposició. Tot i això, ha manifestat que considerava que el govern necessitava “braços de reforç”, ja que governa únicament amb nou consellers d’un total de vint-i-set que hi ha al plenari.

Des de l’executiu, la portaveu Sandra Ramos ha assegurat que respecten la decisió de Junts i els ha agraït la voluntat “constructiva i col·laboradora”, un agraïment que ha fet extensiu a la resta de formacions amb les quals arriben a acords. “La nostra responsabilitat és arribar fins al final de mandat podent continuar oferint a la ciutat els canvis i solucions que necessita. Si és des de dins o fora del govern té menys importància”, ha afirmat.

A la vegada, ha assegurat que el fet que Junts no s’incorpori a l’executiu no els representa cap daltabaix a escala de gestió perquè després de quasi dos anys els diferents consellers ja han apamat les seves àrees. “No és cap càrrega excessiva que no es pugui suportar”, ha emfatitzat.

El Comitè Interdepartamental de Sequera ha aprovat que tot Catalunya passi a situació de normalitat excepte l’embassament de Riudecanyes, que es mantindrà en pre-alerta. Això implicarà canvis en vuit àrees diferents. D’una banda, l’aqüífer Fluvià-Muga, l’embassament Darnius Boadella, l’Empordà i la Serralada Transversal passen d’alerta a normalitat. En paral·lel, el Consorci Aigües Tarragona, els embassaments del Llobregat, els del Ter i l’Embassament Ter-Llobregat també ho fan, però partien de l’estat de pre-alerta. Ho ha anunciat la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, després de reunir-se amb el secretari de Medi Ambient espanyol a Madrid.

En el cas de Riudecanyes, Paneque ha explicat que la situació encara recomana mantenir la situació de pre-alerta, tot i que les comissions de desembassament s’aniran reunint per veure si millora la situació. Malgrat tot, segons la consellera, cal mantenir el mateix ritme d’inversions. Per aquest motiu, s’ha reunit a Madrid amb el secretari d’Estat de Medi Ambient espanyol, Hugo Morán, per avançar en el conveni entre Aigües Ter-Llobregat i Aquamed, un conveni que se signarà abans de les vacances d’estiu per iniciar la licitació de l’ampliació de la dessaladora de la Tordera. Es tracta, ha dit, d’una “peça clau” per incrementar la disponibilitat d’aigua sense dependre de la pluja.

La consellera ha destacat que entre el 2022 i el 2025 s’han aportat més de 300 hm3 de nous recursos que han pal·liat part del dèficit d’aportacions i han evitat que els embassaments quedessin buits durant més de quatre-cents dies. Els canvis a les unitats d’explotació seran efectius entre finals d’aquesta setmana i principis de la vinent, quan es publiqui al Diari Oficial de la Generalitat la resolució del director de l’Agència Catalana de l’Aigua corresponent. Els embassaments estan ara per sobre del 76% de la seva capacitat. Pel que fa a Sant Feliu de Codines, que estava en situació d’emergència, també tornarà a l’escenari de normalitat.

Tot i la millora de les reserves, les dessalinitzadores catalanes continuaran funcionant al 90% de la seva capacitat. Precisament, Paneque ha refermat “la necessitat d’impulsar les actuacions per deixar de dependre de la pluja”.

Els tècnics han retirat el tren de Rodalia avariat que ha causat endarreriments de més de quaranta minuts entre les línies R1, RG1, R3 i R4 a l’altura de l’estació de l’Arc de Triomf de Barcelona.

El tren ha estat prop de dues hores aturat, obligant els combois a circular per via única en aquest tram. Ara, els trens recuperen progressivament la freqüència i horari de pas habituals.

 

El reconeixement del català, el gallec i l’èuscar com a llengües oficials de la Unió Europea tornarà al Consell d’Afers Generals del 27 de maig. El govern espanyol ha demanat que, aquesta vegada, l’oficialitat se sotmeti a votació. Així consta a l’esborrany de l’agenda de la reunió, publicat per la presidència polonesa de torn de la UE, que inclou el punt com una possible “adopció” de la modificació del reglament europeu sobre les llengües d’ús oficial.

Tanmateix, ni el govern espanyol ni fonts diplomàtiques europees no han volgut confirmar encara si realment es votarà. Perquè la votació tiri endavant cal que cap estat s’oposi en la votació, és a dir, que voti a favor o, pel cap baix, que s’abstingui. És la segona vegada que el govern de Pedro Sánchez provarà d’arribar a la votació formal, després d’haver-ho posat per primera vegada a l’ordre del dia el setembre passat, quan presidia el Consell de la UE. Aleshores, es va evitar de votar perquè no hi ha prou suport

A la cerca d’un acord

Durant el semestre de presidència espanyola, la proposta es va presentar en unes quantes reunions, però sense cap resolució. L’executiu espanyol ha intensificat els contactes amb la resta d’estats, tot posant èmfasi en l’especificitat del cas: tres llengües oficials a escala interna, emprades al congrés espanyol, amb milions de parlants i una llarga tradició administrativa.

Per a mirar de superar els recels, l’estat espanyol es va oferir a pagar els costos que implicaria l’ús de les llengües a les institucions europees, malgrat que el reglament estableix que aquestes despeses haurien d’anar a càrrec del pressupost comú. El desembre passat, la Comissió Europea va fer una estimació preliminar: 132 milions d’euros anuals, tot recordant que es tracta només d’un càlcul inicial basat en l’experiència amb el gaèlic.

Reticències a l’est i silencis diplomàtics

Els estats més reticents, principalment d’Europa oriental, mantenen els seus dubtes, que són sobretot polítics. Alguns estats han demanat formalment un document amb l’opinió dels serveis jurídics de la institució sobre la legalitat, però encara no se n’ha fet públic cap document. L’última vegada que es va tractar l’assumpte va ser el 19 de març d’enguany, sota presidència belga, en un punt informatiu a petició del govern espanyol. La intervenció, que no va suscitar rèpliques de cap altre estat, va durar tan sols deu minuts.

La proposta d’oficialitzar el català, el gallec i l’èuscar forma part del pacte d’investidura entre el PSOE i Junts per Catalunya. Junts ha insistit reiteradament que la votació s’ha d’arribar a fer com més aviat millor i ha expressat el seu malestar pel retard. Fins ara, però, les reunions han estat estèrils.

La jutgessa de Catarroja (Horta Sud), que instrueix la investigació sobre la gota freda, ha rebutjat la petició d’una acusació de la declaració com a testimoni de la periodista Maribel Vilaplana, que va dinar amb el president Carlos Mazón el 29 d’octubre a El Ventorro. La magistrada considera que aquesta petició està relacionada amb la localització i l’actuació del cap del Consell aquell dia. Recorda que l’ex-consellera Salomé Pradas, en la seua declaració, va fer referència a la comunicació que va mantenir i la durada d’aquesta amb el president, i que va sostenir igualment que l’enviament de l’alerta no es condicionava a l’autorització del president.

La magistrada considera que, si acceptara aquesta petició, “l’objecte de la investigació es desplaçaria substancialment cap a l’actuació del president de la Generalitat, què va indicar, va comunicar o amb qui, durant les hores en les quals va menjar amb la testimoni.” Com ha expressat en anteriors resolucions la jutgessa, això no és factible per la seua condició d’aforat. “El president de la Generalitat no és part en aquest procediment, es va efectuar un oferiment a fi de que pogués declarar com a investigat, per la qual cosa, en definitiva, ha de descartar-se la citació com a testimoni de M.V.”, ha conclòs.

En un altre acte, la jutgessa també ha admès la personació del sindicat d’ultradreta Manos Limpias com acusació popular contra l’ex-secretari d’Emergències, Emilio Argüeso, investigat en la causa. No obstant això, acorda donar trasllat d’aquesta personació a la representació lletrada de l’investigat, José María Bueno Manzanares –que s’ha manifestat públicament com a advocat de referència d’aquest sindicat–, perquè manifeste si existeix o no incompatibilitat entre l’exercici de defensa d’Argüeso i el de l’acció penal per Manos Limpias contra el seu client. D’una altra banda, rebutja la personació sol·licitada per aquest sindicat contra l’AEMET i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX).

“M’emprenye perquè no puc fer el que feia, no tinc vida ara”: el testimoni de Juan, que va perdre la cama per la gota freda

Les tensions internes al PSOE tornen a aflorar amb força arran de la difusió de missatges de WhatsApp entre Pedro Sánchez i la seva antiga mà dreta José Luis Ábalos. Tant el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, com l’ex-president de l’Aragó, Javier Lambán, han aprofitat l’ocasió per denunciar el que consideren una deriva autoritària del secretari general socialista i president del govern espanyol.

García-Page ha assegurat en una entrevista a Onda Cero que aquests missatges evidencien que les discrepàncies dins el partit venen de lluny i no són cap “teatret”. Segons ell, els problemes dins el PSOE no són tan sols una qüestió de poder: “Hi ha un problema de fons que es va obrir entre els qui no estàvem per governar a qualsevol preu i els qui sí que ho podien fer en qualsevol moment.” Ha afegit que no té gaire relació amb Ábalos i que les converses amb Santos Cerdán han estat escasses i cordials, però creu que potser des del començament ja el donaven per “perdut”.

Per a García-Page, els desacords ideològics i estratègics dins un partit són inevitables, però fonamentals: “No hi ha cap obligació d’estimar-se en un partit ni de ser germans, sinó de compartir un codi ideològic i una estratègia.” També ha remarcat que aquestes tensions s’han agreujat durant l’actual legislatura, després de les eleccions del 23 de juliol de 2023, quan —diu— “es va desfer qualsevol contenció”.

D’altra banda, Lambán, en una altra entrevista a Onda Cero, ha denunciat el tracte que rebia de Sánchez quan discrepava públicament. Ha revelat que va rebre diverses trucades del president del govern espanyol per fer-li retrets, i ha dit que el va sorprendre “la ira i la pèrdua de control” que mostrava en aquestes converses. Tot i que amb Ábalos i Santos Cerdán el to era més cordial, amb Sánchez era “àrid” i “intolerable”.

Segons Lambán, l’actitud del president denota una “obsessió malaltissa” per controlar els dirigents territorials i dir-los què han de pensar i dir. “Sembla que confon els presidents autonòmics amb delegats del govern”, ha dit. I ha afegit que sempre ha rebutjat aquest enfocament, tant en privat com en públic: “Jo era el president d’Aragó i em devia a Aragó i a Espanya abans que al partit.”

L’ex-president aragonès ha relacionat aquestes pràctiques amb la crisi del 2015, quan el comitè federal va destituir Sánchez per intentar pactar “amb qui fos” per accedir al poder. “Després va guanyar les primàries, va controlar el partit i el va convertir en un espai on la dissidència no hi cap”, ha afirmat.

Així mateix, ha criticat que, des d’aleshores, el PSOE ha perdut autonomia estratègica i ha quedat supeditat als seus socis, que segons ell tenen com a objectiu “acabar amb Espanya i amb la constitució”.

Aquestes declaracions evidencien la persistència de fractures internes al PSOE i apunten a un malestar creixent entre alguns dels seus dirigents territorials amb l’estil de lideratge de Pedro Sánchez.

El president del Partit Popular (PP), Alberto Núñez Feijóo, ha anunciat que el partit farà el congrés del partit el mes de juliol. Ho ha anunciat en la intervenció que ha fet al comitè executiu nacional, que ha començat a les 12.00.

L’objectiu, segons que ha dit, és “activar” la formació i preparar-la per fer front electoralment al president del govern espanyol, Pedro Sánchez. “Passarem del conclave del papa al conclave del PP”, ha ironitzat Feijóo durant la reunió.

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, havia demanat d’accelerar el congrés del PP a causa del rebombori generat, i ha dit que tots els presidents autonòmics donaran suport a Feijóo. Ayuso considera que, un cop iniciat el debat, cal actuar ràpidament per evitar especulacions.

Feijóo vol mobilitzar el partit per a transmetre el missatge que el govern de Pedro Sánchez està “col·lapsat” i afectat per la corrupció. La incertesa sobre si s’avançaria el congrés havia generat debat intern.

El darrer congrés ordinari del PP es va fer l’any 2017, amb Mariano Rajoy encara al capdavant. Posteriorment, el partit ha fet dues trobades extraordinàries: una el 2018, arran de la moció de censura que va desallotjar Rajoy del govern espanyol, que va culminar amb l’elecció de Pablo Casado; i una altra el 2022, a Sevilla, que va segellar Feijóo a la presidència després de la crisi interna provocada pel seu predecessor i Ayuso.

Els Estats Units i la Xina han pactat una reducció substancial dels aranzels durant noranta dies, gràcies a les negociacions del cap de setmana.

A Ginebra, el secretari del Tresor nord-americà, Scott Bessent, ha dit: “Totes dues parts reduiran els aranzels a un 115%”, en referència a la treva acordada per a aquest període. Això implica una distensió important en la guerra comercial que va esclatar el mes passat.

Els Estats Units havien apujat els aranzels als productes xinesos fins al 145%, i Pequín havia respost amb aranzels del 125% sobre les importacions nord-americanes.

Bessent ha dit als periodistes que totes dues parts havien mostrat “un gran respecte” durant les converses, i ha afegit: “Tenim un interès comú en un comerç equilibrat.”

Les autoritats d’Israel han negat l’existència d’un compromís d’alto-el-foc “de cap mena” a Gaza, i han dit que només permetran un corredor segur per a l’alliberament del soldat israelià-nord-americà Edan Alexander, anunciada ahir pel Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs).

“Israel no s’ha compromès a cap alto-el-foc ni a l’alliberament de terroristes, sinó només a un corredor segur que permeti l’alliberament d’Edan”, ha assenyalat l’oficina del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, en un comunicat enviat als mitjans.

En aquesta línia, ha celebrat que l’alliberament d’Edan sigui “a canvi de res”, cosa que ha atribuït a “la política enèrgica que hem dut a terme amb el suport del president (dels Estats Units, Donald) Trump”, però també a “la pressió militar dels soldats de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) a Gaza”.

A més, el govern israelià ha afirmat que és “enmig de dies crítics, en què s’ha presentat a Hamàs un acord que permetria l’alliberament dels nostres ostatges”. “Les negociacions continuaran sota el foc, durant els preparatius per a una intensificació dels combats”, han insistit.

El dirigent de Hamàs a Gaza, Jalil al-Haya, ha anunciat que alliberarà en les pròximes 48 hores el soldat israelià-nord-americà Edan Alexander, en un comunicat recollit per l’agència Sanad en què afirma que, amb aquesta decisió, el moviment expressa la voluntat d’iniciar de seguida “unes negociacions intensives i fer esforços seriosos per a arribar a un acord final que aturi la guerra i permeti d’intercanviar presoners de manera consensuada”.

El Pacte Nacional per la Llengua, reclamat de fa anys per les entitats, que va proposar el govern de Pere Aragonès i al qual hi ha volgut donar continuïtat Salvador Illa, se signarà demà. Però la signatura es farà sense la participació de dos dels principals partits independentistes, Junts i la CUP, que ja van anunciar que no hi donarien suport.

Entitats com Òmnium Cultural i la Plataforma per la Llengua sí que hi donaran suport, malgrat advertir que hi ha encara mancances. Així s’ha expressat la vice-presidenta de la Plataforma per la Llengua, Mireia Planas, en una conversa amb VilaWeb: “Ens sembla molt bé que hi hagi un pla tan complet com sigui possible a favor de la llengua, però hi trobem moltes mancances i algunes incongruències.”

“El pla diu algunes coses que el govern, en algunes accions, sembla desmentir. Per exemple, amb l’escola. Pensem que s’hi ha de posar més èmfasi i actuar en conseqüència”, diu Planas. Ha insistit que cal despolititzar l’educació i complir les lleis de Catalunya, en relació amb el que pugui passar amb la sentència del 25% de castellà a totes les escoles.

De fet, una de les discrepàncies principals de la CUP amb el govern té a veure amb la resposta que farà l’executiu quan arribi l’esperada sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre la llei i el decret amb què el PSC, ERC, Junts i els Comuns van fer pinya la legislatura passada per provar d’esquivar la imposició judicial del 25% de castellà a totes les escoles. La CUP ha dit que el text no contenia res en relació amb l’ofensiva judicial contra el català i que un pacte d’aquestes característiques s’hauria de fer contra l’estat espanyol i no de bracet seu.

Aquesta també és una discrepància de Junts, que alerta que el govern no ha entrat a definir la reacció política que hi hauria d’haver quan arribés la sentència. També consideren que el govern hauria de canviar d’actitud i comprometre’s més amb el català, per exemple, en les comunicacions oficials o discursos, començant pel president. És una cosa aquesta que també troba a faltar la Plataforma per la Llengua.

Òmnium no ha fet declaracions sobre aquesta signatura, però fa anys que empeny perquè se signi un pacte en aquesta línia i que demana a les forces polítiques que es posin d’acord. Tampoc no han dit res sobre el fet que dues de les tres forces nacionalistes catalanes restin al marge de la signatura o s’hi manifesten contràries, i es deixi així el pes de l’acord en mans del Partit Socialista.

Un Pacte Nacional que no ho és

Tant Junts com la CUP, malgrat no donar suport al pacte, han dit que sí que donarien suport a mesures concretes al parlament. De tota manera, Planas opina que és una llàstima que un Pacte Nacional no ho sigui realment: “Que sigui un pacte no signat per totes les forces polítiques del país també és una mancança.”

El pla preveu dos-cents cinquanta-cinc milions d’euros per al català el primer any. La Plataforma per la Llengua diu que està expectant si aquests diners s’hi destinaran realment. I no solament els diners, sinó com s’actuarà en educació, salut, justícia i cultura. A més, diu que hi ha algunes accions previstes que no tenen quantificació econòmica i són buides de contingut.

Avui, dilluns 12 de maig, arrenca la primera Lliga Escolar del Paraulògic a la comarca del Gironès, una proposta educativa que converteix aquest popular joc lingüístic en una competició escolar per a treballar amb la llengua catalana d’una manera lúdica, participativa i engrescadora.

La iniciativa s’ha inspirat en la Lliga Escolar del Paraulògic de Catalunya Nord, de què divendres es va disputar la segona final, amb la participació de vuit centres i 250 alumnes.

Ara a les Comarques de Girona el projecte s’amplia amb 950 alumnes de 3r i 4t d’ESO de set instituts: l’institut de Cassà de la Selva, l’institut de Celrà, els instituts Narcís Xifra i Santa Eugènia de Girona, l’institut de Llagostera, l’institut Salvador Espriu de Salt i l’institut de Vilablareix.

La competició es dividirà en dues fases. En la primera, que serà interna, els alumnes de cada centre participaran en tres partides contra rellotge –de 15, minuts 10 i 5. Els 12 alumnes amb més bona puntuació de cada centre passaran a la fase final, que aplegarà 84 finalistes en una partida presencial dirigida per Pau Vidal, creador dels Minimots. Aquesta final es jugarà el divendres 23 de maig a la Universitat de Girona, on alumnes voluntaris del grau de filologia catalana acolliran els participants.

Durant les setmanes prèvies a la competició els alumnes han treballat en una unitat didàctica específica basada en el joc del Paraulògic. Aquesta unitat permet de reforçar continguts clau del currículum lingüístic gràcies als ruscs. Entre els aspectes treballats, es destaquen la derivació –i específicament els sufixos–, a més de les famílies lèxiques.

La lliga ha estat possible gràcies a una xarxa de col·laboració institucional que inclou la regidoria de Llengua Catalana de l’Ajuntament de Girona, l’àrea de Cultura i Turisme del Consell Comarcal del Gironès, el Centre de Recursos Pedagògics del Gironès (del Departament d’Educació) i la Universitat de Girona.

La unitat de l’independentisme és trencada i esmicolada de fa temps, però, per desgràcia, sembla que això no tan sols no es resol, sinó que cada dia empitjora. I sense unitat apareixen els despropòsits. Dos exemples, un de la setmana passada i un d’aquesta que comencem: els fracassos a Estrasburg i el ridícul pacte per la llengua que se signarà dimarts, a major glòria de Salvador Illa.

La setmana passada vam veure com el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg tombava unes quantes causes presentades pel president Torra, per Josep Costa, per les entitats de defensa de la llengua i per víctimes del 17-A. 

Josep Nualart Casulleras ja en va parlar en aquest article, del cas i de les sospites cap a un jutge que ha participat en la majoria de les causes. No seré jo qui li esmene la plana, però a mi em sembla veure-hi també una precipitació gens adequada a l’hora de presentar-les. Com si hi hagués una competició per a demostrar qui guanya més causes o qui en sap més.

El litigi judicial a Europa és molt delicat i necessita moltes certeses per a fer-lo bé. I les querelles presentades no les tenien. Per exemple, és ben sabut que si abans no exhaureixes la via interna, el TEDH ni t’escolta. I, per exemple també, en el cas de Costa, és possible que haja confós la teoria política de la desobediència civil amb la jurisprudència del tribunal, que diu que el fet que et detinguen per dur-te a disposició judicial si abans has refusat de comparèixer –i aquesta és la clau– no és precisament una detenció arbitrària.

Tothom sap que el TEDH és dels tribunals més exigents i primmirats que hi ha. I això reclama una estratègia judicial molt acordada, clara i ben coordinada entre tots els actors de l’independentisme si en volem traure profit. Però fa anys que tothom critica tothom –Josep Costa mateix ha estat molt dur amb decisions anteriors d’alguns altres advocats i ara, en canvi, no sembla disposat a acceptar que ell també es pot haver equivocat–, i el cas és que ningú no vol coordinar res, ni comportar-se com un país, en compte d’una banda de competidors assilvestrats. I el cas és també que, com més febles i dividits ens presentem, més colps rebem.

Si mirem cap a la setmana que ara comença, tenim una altra mostra del perjudici greu que la desunió causa al moviment. Demà la Plataforma per la Llengua i Òmnium, entre més entitats, signaran un Pacte per la Llengua que impulsen els socialistes, Esquerra i els Comuns, però que té l’oposició de la CUP, que ja se’n va desmarcar fa temps, i de Junts, que se n’ha desvinculat fa més poc.

L’acord –ho sabem tots i fins ho reconeixen les entitats– és fluix, ni de bon tros compleix les expectatives necessàries. La CUP es va mantenir ferma d’ençà del primer dia a no signar-lo. I ara, amb la retirada de Junts, es pot dir tranquil·lament que aquest pacte no té el suport de l’independentisme polític. Tan sols el signa Esquerra, un partit encadenat al PSOE des del pacte de fa un any, i encara més en aquesta qüestió, nuclear per a ells, vist que el departament existeix perquè ells el van demanar.

I la pregunta és: en aquestes condicions, què fan Òmnium i la Plataforma signant-lo? No fa tant de temps, a ningú –a ningú que es diga nacionalista, sobiranista, independentista…– no se li hauria acudit de signar un pacte amb els socialistes tenint en contra Junts i la CUP. Perquè ja no és ni tan sols una qüestió de què pacten concretament i què deixen de pactar –que si diuen, com diuen, que és insuficient encara s’entén menys. És una qüestió de blocs polítics, de conjunts socials, de camps. Signant aquest acord, Òmnium i la Plataforma s’instal·len en el camp de Salvador Illa i el fan gran. Sense que el president de la Generalitat haja de moure ni un sol dit per a justificar les seues constants astracanades públiques contra el català. Tindrà la fotografia i tindrà la legitimitat que li regalen, vés a saber per què, Òmnium i la Plataforma. I la podrà usar de franc contra Junts i la CUP.

Jo no tinc fórmules màgiques ni regles infal·libles, ni és faena meua trobar o proposar cap desllorigador a aquesta situació kafkiana a què ens han dut la manca d’unitat i la promoció de l’insult, la desqualificació i l’agressió a l’altre. Però sí que puc parlar i, com que puc parlar, parle: per a dir que tot això no té trellat. I que, jugant així, hi perdem tots.

 

PS1. Avui, de fet, Salvador Illa arriba a l’aniversari de les eleccions que li van permetre d’accedir a la presidència, gràcies al suport d’Esquerra Republicana. Hi arriba sense pressupost, apuntalat pels interessos de vegades divergents d’ERC i els Comuns, i amb la gestió de la crisi de Rodalia i de l’apagada cremant-li a les mans. Odei A.-Etxearte, en aquest article, analitza què ha passat aquests dotze mesos.

PS2. El periodista Sergi Moyano acaba de publicar un llibre sobre el segrest de l’empresari d’Alzira Luis Suñer en mans d’ETA p-m. El llibre és remarcable, perquè la policia no va identificar mai els autors del segrest, però Moyano ha pogut parlar amb un per a reconstruir la història. Esperança Camps hi ha parlat: “Els segrestadors feien vida normal en un local públic de la Safor davall el qual hi havia l’amagatall de Luis Suñer”.

PS3. Amnistia Internacional ha fet públic un informe molt preocupant sobre la salut dels drets humans al món. Xavier Montanyà en fa la dissecció en un article en què avisa que retrocedim a una època brutal i reaccionària: “La igualtat, la justícia i la dignitat, en perill greu per tot el món”.

PS4. Durant trenta anys hem anat informant dia a dia de la realitat del nostre país i del món amb una visió rigorosa i compromesa amb l’exercici del periodisme i amb una voluntat nacional clara, en favor dels Països Catalans. Molts ens heu premiat amb el suport en forma de subscripció –i no tenim paraules per a donar-vos-en les gràcies. Però molts més heu llegit cada dia les nostres notícies i les opinions i anàlisis que us presentàvem sense fer mai cap aportació al sosteniment del diari. És a vosaltres que, especialment aquest mes, ens voldríem adreçar per demanar-vos aquest suport. En forma de subscripció o en forma d’una sola donació voluntària, un dia, i sense cap més compromís. Sincerament: pensem que, al cap de trenta anys, és un gest mínim de consideració, per a nosaltres d’una importància cabdal.

1. Fa un any va acabar la confiança de l’independentisme en els partits als quals havia donat el vot majoritari en tres legislatures successives: 2015-2017 (plebiscitàries cap a la independència), 2017-2021 (onada repressiva i auge de l’espanyolisme policial) i 2021-2024 (majoria de vots i escons al parlament). La primera cosa que es va poder constatar al llarg d’aquell període és que l’hegemonia de l’independentisme al carrer no tenia una traducció directa en termes de poder polític per a enfrontar-se a l’estat des del parlament –com es va demostrar amb la intromissió colonial del TC en la mateixa activitat del primer parlament amb majoria d’escons independentista (2015)– ni per a aturar la repressió desfermada a partir del Primer d’Octubre. Fa un any, l’abstencionisme polític va esdevenir el primer partit independentista i el dany col·lateral va ser la davallada del moviment al carrer: es pagava el peatge d’haver transferit, tant simbòlicament com materialment, la responsabilitat de fer la independència a uns partits avesats a la placidesa embrutidora del balneari autonomista. És secundari, per molta propaganda interessada que l’acomboï, el paper de l’extrema dreta independentista des de fa un any. És gasosa per a acabar d’omplir un envàs que ha dissenyat l’estat i ha etiquetat l’autonomisme; fa molta escuma, la gasosa, però s’esbrava de pressa i mai no podrà rebentar l’envàs. Els envasos d’estat s’han de trencar des de fora.

2. Enfront d’un enemic amb la història de l’estat espanyol, cap estrateg seriós hauria pogut entendre la confiança il·lusòria de l’independentisme institucional en la “democràcia espanyola” sense que les barbes de Pau Claris tremolessin de tant riure. El primer any del govern colonial d’Illa prova que el terrabastall escampat pel procés ha deixat inservible la governació autonòmica del país als espanyolistes, incapaços de redreçar res –ho diguin Agamèmnon o un editorial de La Vanguardia– perquè no entenen el moment històric iniciat fa divuit anys. També s’ha fet evident que els partits nominalment independentistes no saben sortir del cercle viciós imposat per la dominació estrangera, que no els permet adonar-se que s’han d’abolir imperiosament la dicotomia, inventada per la constitució espanyola, entre “independència” (que nosaltres hem de convertir en referent ètic i valor absolut de qualsevol test democràtic) i “democràcia” (que ells estableixen com a valor absolut per poder negar-nos sense ètica el dret democràtic d’autodeterminar-nos). A manca d’aquesta distinció fonamental, els partits nominalment independentistes, incapaços tant de capitalitzar el vot com de dirigir el moviment, han entrat de pet en la tanca de la política espanyol(itzador)a i, de retruc, de l’autonomisme constitucional. O a l’inrevés, si voleu: a partir de les renúncies del 2017, aquells partits es van atrinxerar en la seva raó particular, amb tocs tan narcisistes com els de qui ja sabem; van oblidar el moviment que havia donat sentit a tot el procés històric recent pretenent de substituir-lo, en la consciència pública, per personalismes o organismes i entitats ex novo que no van saber captar el batec del país; i tots plegats es van tancar al castell d’ombres de la Ciutadella, amb un enemic intern desfermat gràcies al suport directe de l’estat contra la migrada sobirania del parlament autonòmic. D’aquí a fiar-ho tot a “negociar” amb qui els havia capolat, hi havia un pas, que es va fer sense pena ni glòria oblidant que només la cohesió i solidaritat del moviment eren la garantia que, tard o d’hora, podíem capgirar el triomf momentani de l’estat; cedint el poder del parlament a les decisions legalistes de l’enemic; acceptant uns judicis que farien udolar de pena Hans Kelsen; i desmobilitzant les iniciatives i accions de base de nord a sud del país. (A mi em pesa la manca de visió estratègica del president Puigdemont, excessivament lligada a una visió convencional de la política sense entendre que només podia donar resultats positius l’explotació del conflicte antagònic entre una nació avançada i alhora tractada com una colònia.)

3. La qüestió cabdal era i és: ¿com s’ho van fer els partits nominalment independentistes per arrossegar un país capaç d’arribar a un acte històric com el del Primer d’Octubre cap a la pura inanitat política, cap a la subordinació i la passivitat, cap a la desídia i la indiferència, cap a la ràbia i la impotència? S’ho van fer rendint-se massa d’hora quan el moviment era al punt àlgid del seu poder dissuasiu; acceptant amb una resignació de vençuts l’arbitrarietat de la raó d’estat espanyola; tornant al racó autonomista; ignorant olímpicament a qui devien el moment (efímer) del poder propi enfront d’Espanya. I el moviment independentista, subrogat per activa o per passiva en aquells partits, també ha estat incapaç de superar la indolència i la incompetència institucional, contenir la repressió ferotge de l’estat, recuperar la desconfiança dels desmobilitzats i neutralitzar la decantació d’un gruix de ciutadans pel nacionalisme espanyol. Per aquesta raó, s’ha perdut la capacitat de convertir la gent mobilitzada i autoorganitzada en subjecte polític decisiu per a determinar la política del país. Novament, tocarà picar molta pedra.

4. La tercera cosa a remarcar, a banda de la rendició dels partits nominalment independentistes i de la incapacitat del moviment per a imposar el subjecte independentista al centre de l’escena política, és que s’ha acabat la distinció entre “moviment” i “política” o, el que ve a ser la mateixa cosa, la divisió del treball entre gent mobilitzada per a ser dirigida i dirigents organitzats per sobre i al marge de la gent mobilitzada. O s’està dins del moviment o no se’n pot dirigir res. Si no fem política des del moviment, amb plena consciència i pensament propi, ens la faran, com deia l’altre, els professionals i aventurers. Ja n’hem patit en pròpia carn, mai més ben dit, les conseqüències quan la gent es va sentir abandonada per les pròpies institucions convertides, en una sola peça, en joguines del pim-pam-pum i instruments de repressió directa dels jutges espanyols. És una fantasia pretendre que la pressió del moviment podrà fer canviar la lògica i la dinàmica dels partits nominalment independentistes, perquè el moviment ha pivotat sobre el poder de decisió de la gent per a superar les limitacions de l’autonomisme, incardinat a la constitució espanyola, i no pas per a cedir-li el poder del carrer. Potser les entitats que lideraven el moviment no se’n van adonar quan tocava; en cas que se n’adonessin, potser no es van sentir capaces de fer-se càrrec del seu sentit últim; o vés a saber si és que no bullien amb l’esperit de la gent…

5. El cas és que el poder autonomista té les seves pròpies regles, protagonistes, beneficiaris, mitjans de comunicació i personal estabulat –avís per a qualsevol projecte que aspiri a entrar-hi amb la pretensió de canviar-lo o d’aprofitar-se’n: com a l’infern dantesc, no hi ha marxa enrere, la seva història ja és contada–, però el moviment havia creat les seves pròpies regles fent sorgir nous lideratges o reciclant-ne els vells; excloent aventurers i aprofitats; portant el missatge de llibertat i justícia; i convertint ciutadans de tots colors i edats en autèntics militants. Per això va fer tremolar l’estat; i per això els van tremolar les cames als partits autonomistes esdevinguts independentistes de la nit al dia. Després de la brutal escissió entre partits-institució i carrer, ara toca al moviment de recuperar l’energia històrica i la convicció en les pròpies forces. No queda lloc per a unitats des de dalt, oportunitats autonomistes, o provatures de laboratori. La política exterior catalana forma part inextricable de la UE i és controlada per la geopolítica de l’OTAN. L’economia és dirigida i controlada per la UE a través de Madrid, banca inclosa, com podem comprovar aquests dies. El canvi demogràfic galopant és descontrolat a escala global, però ben distribuït des del Ministeri d’Interior, amb una precisa vocació desnacionalitzadora dels Països Catalans. Les lleis del parlament són carn de canó per al TC abans de ser convenientment adoptades, desnaturalitzades i corrompudes pel congrés. La capacitat de regular aeroports, trens i infraestructures, per no esmentar l’aplicació de les inversions pressupostades, és nul·la. No hi ha poder propi català en cap àmbit decisiu per a canviar la vida de la majoria: s’hi poden posar pegots, però no hi podem fer un vestit nou.

6. Entretant, a cada espai de lluita, allò que li pertoqui, sense trencar ponts ni fer exclusions. No es pot barrejar l’oli del moviment amb l’aigua institucional. Ja ens retrobarem en els molts revolts del camí mentre anem creant l’emulsió que lligui llibertat i justícia per a tothom fent via al marge de les institucions, però no contra elles, i, quan calgui, costat a costat. La unitat estratègica sorgirà de la pròpia lluita, d’un programa i d’una organització que se’n sàpiga fer càrrec per damunt de particularismes i espais closos. Ara no ho tenim, tot això. Cal refer, doncs, els espais de lluita, ja ho hem dit, picar pedra municipi a municipi, comarca a comarca; imposar les pròpies regles de lluita, resistència i organització; crear nous lideratges; excloure aventurers i aprofitats; escampar el missatge de llibertat i justícia; i educar militants que pensin el que han de fer, que decideixin com ho han de fer, i que sàpiguen defensar allò que han fet.

El 12 de maig de 2024, ara fa just un any, Salvador Illa va guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya al capdavant del PSC, amb 42 escons. No sabem fins a quin punt hi va intercedir, en la victòria, un petit present que li havia regalat prèviament la plataforma Cristians Socialistes i que va acompanyar-lo durant tota la campanya, fins a la nit electoral. Parlem de la figura de sant Pancraç, que celebra el seu dia justament el 12 de maig. De fet, el mateix Illa, quan va saber que les eleccions coincidien amb la seva onomàstica, es va afanyar a recordar que “és el sant que s’invoca quan es vol demanar prosperitat, és un bon auguri”. No era, amb tot, la primera vegada que en el context polític català s’hi recorria. Quatre dècades abans, en la primera de les sis victòries de Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat, el dirigent convergent s’havia presentat públicament amb una referència directa al sant. El 12 de desembre de 1979, tres mesos abans de les primeres eleccions al Parlament després del franquisme, escrivia en un famós article a La Vanguardia:

“Pel meu origen pertanyo a uns sectors locaIs catalans que han jugat un paper principal en la història moderna de Catalunya i en el catalanisme polític. Provinc, d’una banda, de la pagesia –d’una pagesia arreglada, com es diu planerament– i, d’una altra, de la petita burgesia, concretament de la petita burgesia de poble. […] Provinc, per dir-ho en termes que confio que molts entendran fàcilment, de famílies que a casa seva tenien un sant Pancraç. Famílies mitjanament religioses, però que tenien una imatge de sant Pancraç penjada a la paret. ‘Sant Pancraç, doneu-nos salut i feina.’ No vaig veure mai que els meus avis demanessin a sant Pancraç diners, riquesa o comoditat. No li van demanar mai sort. Solament salut i feina.”

Pujol, apel·lant a la Catalunya dels botiguers, autònoms i petits empresaris de les ciutats mitjanes, va aconseguir de bastir una potent “coalició de sant Pancraç” –sorprenent i guanyadora– al davant del bloc de l’esquerra urbana, efervescent i puixant en aquells primers anys posteriors a la dictadura.

La salut i la feina invocades per Pujol, la prosperitat esmentada per Illa i la sort i la fortuna que més modernament s’han atribuït també a Pancraç són els principals motius d’intercessió relacionats amb aquest sant, l’hagiografia del qual va resumir amb gràcia i poca ortodòxia el poeta i escriptor Ramon Sargatal al Diccionari dels sants (1996): “Nascut a la Frígia, de pares pagans, en temps de Valerià i Gal·liè. Orfe de ben petit, es va trobar amb un oncle tutor que el va portar a Roma. I a Roma, la segona troballa: resulta que el seu pare hi tenia un patrimoni magnífic que ara passava a ser tot seu (i a aquest sant ens hem d’encomanar per trobar feina?). Per casualitats que té la vida, el papa Corneli rondava per allà i li va fer gràcia conèixer aquell jovenet nou-ric arribat de tan lluny. Més casualitats: l’oncle tutor, amb una salut de ferro fins llavors, mor sobtadament. Amb la pèrdua podríem dir que comença un altre capítol més infortunat de la seva biografia. Uns no paren fins que el bategen. Els altres fins que l’arresten, el patrimoni que se li encongeix i ell que acaba també escurçat ben bé d’un pam d’estatura (el de dalt) per no voler apostatar davant de Dioclecià.”

 

L’església de Sant Pancraç a Roma. Foto: Wikipedia

 

Salut, feina… i fortuna

Però, com va sorgir la devoció per sant Pancraç? Doncs és probable que, arran de l’exemplaritat de la seva decapitació, el pelegrinatge de romans i forans a la seva tomba ja fos important en època coetània, fins al punt que el papa Símmac (498-514) va fer construir una basílica a l’indret on va tenir lloc el martiri. I per què se’l considera tradicionalment protector de la salut i el treball? Acabalat com era i decapitat a la tendra joventut, no sembla que ni la vida ni la mort del màrtir Pancraç puguin explicar la vinculació amb les seves suposades atribucions. Malgrat confessar que “és difícil d’aclarir”, el promotor cultural i folklorista Aureli Capmany (Barcelona, 1868-1954) es va atrevir a llançar una hipòtesi a les pàgines del seu Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes: “Tal vegada fou perquè Pancraç, jovenet de catorze anys, va desprendre’s per amor a Déu del benestar material que posseïa fent almoines i socorrent els pobres necessitats o també perquè va ser dels primers cristians que va ajudar els esclaus que estaven obligats a fer treballs forçats.”

Una altra possible explicació es fixa en les imatges que, en record seu, el van començar a dibuixar amb un llibre obert, el de Josep a Egipte, i la frase inscrita en llatí “Venite ad me et ego dabo vobis omnia bona” (Veniu a mi i us donaré tota classe de béns). Una interpretació superficial i mundana d’aquestes paraules, desviades convenientment dels sentiments cristians d’amistat, amor, companyonia o compassió a què apel·laven originàriament, empeny a pensar que tot va acabar convergint en el “valor més preuat” de la nostra societat: els pistrincs. Per la raó que sigui, des de temps antics fins ara no li han faltat mai devots, entre comerciants, traginers, venedors, botiguers i restauradors, que prefereixen tenir-lo a prop per al bon funcionament dels seus negocis i l’invoquen “perquè els doni la salut necessària per a gaudir de l’energia que cal per poder treballar”, en paraules del gran folklorista Joan Amades i Gelats (Barcelona, 1890-1959). I la llengua, amb frases fetes tan conegudes com ara “Sant Pancraç, salut i feina” i “Sant Pancraç, doneu-nos feina per al nostre braç”, però també amb una semblança fonètica més que significativa entre Pancraç i pencaràs, no fa sinó afermar la relació.

Vestit amb túnica o de soldat romà (amb capa i sandàlies), amb el dit índex de la mà dreta assenyalant el cel (molta gent ho aprofitava per col·locar-hi una moneda foradada i reforçar, així, les seves propietats taumatúrgiques), els seus atributs són la palma del martiri i l’esmentat llibre obert amb llatinada inclosa. Abans de la consolidació de la figureta, com detallava Amades al Costumari català, “els comerciants i botiguers vuitcentistes acostumaven a tenir una medalla de sant Pancraç en el cabasset del calaix on posaven les monedes de la venda, creguts que cridava diners i afavoria i augmentava el cabal del negoci i de les operacions”.

 

Goig dedicat a sant Pancraç.

 

Barcelona, ciutat pancraciana

Podria ser el caràcter feiner dels catalans –com diu el tòpic– o el pes específic dels botiguers en la nostra societat, però la veneració popular per sant Pancraç que hi ha al Principat –entre creients i també descreguts– té arrels profundes, especialment a la capital. No en va, Capmany considerava Barcelona un lloc central de la devoció transversal pel sant perquè, a més de disposar de capella –compartida amb sant Roc– a la catedral, “dues de les basíliques parroquials ciutadanes, Santa Maria del Pi o dels Reis i Santa Maria de les Arenes o del Mar, s’han disputat des de temps antics el prestigi dels innombrables devots d’aquest jove màrtir”. Al Pi, epicentre de l’advocació a la ciutat, el testimoni més antic és un testament sacramental de Johan Levita, difunt, atorgat davant el seu altar el 7 de desembre de 1036.

Amades, per la seva banda, filava una mica més prim respecte de la popularitat de sant Pancraç o Barancat, com encara és anomenat a Perpinyà: “Aquest sant havia gaudit de gran veneració en la parròquia del Pi, durant el segle XVI, en què se’l coneixia amb el nom de Barancat, que és el correcte, en català. La devoció va decaure i no tornà a ésser restablerta fins a mitjan segle passat. Fins es va perdre la noció del nom del sant, i quan novament va merèixer el favor dels fidels, aquests l’anomenaren Pancraç, adaptació del nom castellà.”

Amb alts i baixos, doncs, i uns quants desplaçaments, a la cèntrica basílica del Pi la veneració ha arribat fins als nostres dies amb una capella, a l’esquerra de l’entrada principal, que inclou un retaule de l’arquitecte Juli Fossas i Martínez (Barcelona, 1868-1945), dues pintures laterals (sobre el bateig i el martiri) i, fins i tot, una de les desenes de relíquies del sant que volten per mig món. En una Barcelona amb esclats revolucionaris i anticlericals periòdics (amb la denominada Setmana Tràgica i la guerra de 1936-1939 com a exponents més pròxims en el temps), és lícit preguntar-nos com s’ho ha fet, Pancraç, per sobreviure-hi. Una curiosa anècdota rescatada per l’investigador Albert Cortés Burón ens en dóna la resposta: “La imatge de sant Pancraç, enormement venerada per ser patró del treball, va ser de les poques escultures que es van salvar de la crema de 1936 i s’explica que els milicians van estar a punt de llençar-la a la foguera, però a l’últim moment algú va cridar: ‘Aquest no, que és treballador!’ Aleshores van escapçar-li el dit de la mà dreta i va quedar amb el puny alçat: ‘Ara sí que és dels nostres!’, van dir, i gràcies a això no es va cremar.”

 

La capella de sant Pancraç a la basílica del Pi.

 

Una figura ben present

En ple 2025, sant Pancraç continua essent una figura reconeguda i identificable pels catalans, en general, i els barcelonins, en particular. Roger Costa Solé, autor d’El gran llibre dels sants (2007), no en té cap dubte: “Present en molts establiments comercials, la seva imatge ens recorda constantment dos dels valors més preuats de la nostra societat: la salut i la feina (o sigui, els diners). Per la seva presència pública i pel que representa, podem afirmar que sant Pancraç encapçala el rànquing actual de les devocions populars quotidianes.” Per això, podem afegir, és una de les imatges més venudes a les botigues del ram. A la quasi centenària llibreria i papereria Can Torradas, davant el Mercat de Sant Antoni, “hi ha una competició sana per a encapçalar les vendes de làmines i calendaris entre la Moreneta i sant Pancraç”, confessa Ricard Torradas, tercera generació rere el taulell. I a la ja centenària Estampería San José, del carrer dels Boters prop de la catedral, el mostrari de figures, figuretes i imants del sant és, amb diferència, el més assortit i complet de tot l’establiment.

Tot plegat es confirma amb la presència, encara ara ben viva en força botigues i empreses petites, de la figureta del jovenet Pancraç, amb l’índex elevat, sigui al costat de la caixa enregistradora –com al biocentre Ceres Natural de ronda de Sant Pau–, sigui dins d’una vidriera –com a la bicentenària i renascuda pastisseria La Estrella de Nou de la Rambla–, sigui a la rebotiga –com al celler Mallorquí del carrer de Verdi–, sigui d’esquena a la paret en una lleixa plena d’amulets i fotos de lluites compartides –com al jove Ateneu la Base del Poble-sec. O, simplement, vigilant des de les altures, envoltat d’ampolles i porrons, com al veterà restaurant Can Vilaró del carrer de Borrell, on la mestressa em va confessar un matí feiner que la bonica figura de ceràmica que tenen del sant prové d’un meublé precintat ja fa anys al pis de sobre el bar: “Quan van tancar el local i ens hi van deixar pujar per endur-nos el que hi quedava, vaig agafar-ne aquesta figura que presidia, sempre ben acompanyada de flors, l’entrada.”

Un dels atractius del sant, del segle XXI estant, és justament la conversa que pot incitar simplement preguntant als botiguers i comerciants si el tenen a prop, més exposat o amagat. El noi que atén la Lleteria del Poble-sec, parlant de l’exemplar mig mutilat que ens vetlla des d’un racó, m’explica que en una altra feina que va tenir, en un restaurant de la Vila de Gràcia fins aleshores poc concorregut, va poder comprovar que, des que va començar a deixar un ramet de julivert cada dia al costat de la figureta, el negoci va revifar. L’hagiògraf andalús Carlos Ros Carballar, a Sant Pancraç, salut i feina (2002), tenia clar d’on provenia la superstició de deixar als peus del sant unes branquetes de julivert: seria un costum relativament modern atribuït a una gitana que venia aquesta planta de fulles verdes i tres lòbuls dentats a la porta del convent de Santa Maria de Jesús de Sevilla. Però qui sap si la semblança amb el trèvol, en forma, color i significat, hi podria tenir també alguna cosa a veure, també.

En un moment d’erosió important de la personalitat de la ciutat, a causa de la pressió homogeneïtzadora i la gentrificació incessant, és evident que una eina idiosincràtica com sant Pancraç, posem per cas, pot ser una bona aliada per a reivindicar la identitat barcelonina. De fet, si en seguim els passos pels establiments que l’exposen –amb julivert o sense–, se’ns obre al davant una altra Barcelona, allunyada de la ciutat dels expats, plena de comerços històrics o més acostats, però ben arrelats, de km 0, d’aquells que cusen carrers i recusen barris. Proveu de cercar sant Pancraç per la ciutat, parleu-ne amb els comerciants i regaleu-los si cal –com mana la tradició– la figureta quan acaben d’obrir local. Segur que en sortiran moltíssimes històries, es teixiran complicitats i, atenció!, es farà el gran miracle de sant Pancraç a Barcelona: a més d’ajudar a fer calaix el comerç de proximitat, hi podreu parlar en català amb tota normalitat.

 

La Laia sostenint el Sant Pancraç de l'Espai El Culturista, a la zona de Gràcia Nova. Petit altar de Sant Pancraç a la peixateria d'en Lluís, al Mercat de Sant Antoni. La figureta a les prestatgeries de la Lleteria del Poble-sec. El Sant Pancraç que acompanya en Pere al Forn de la Lola del carrer del Parlament, a Sant Antoni. La figureta també és a l'Ateneu la Base.

Bloomberg · Michael Nienaber, Arne Delfs i Kamil Kowalcze

El nou govern de coalició alemany –que aplega els socialdemòcrates i el bloc conservador CDU-CSU– ha definit els càrrecs clau del gabinet després d’haver optat els socialdemòcrates per una barreja de veterans i novells a les carteres ministerials que els corresponien. La tria completa el gabinet de Merz, que afronta una legislatura marcada per la cronificació dels problemes econòmics i polítics que fa anys que infesten Alemanya.

Lars Klingbeil, codirigent del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD), fou confirmat dilluns de la setmana passada per al càrrec clau de ministre de Finances, en el qual s’encarregarà de supervisar l’augment de l’endeutament i de la despesa pública. El març passat, la coalició de govern s’alià amb els Verds per aprovar un gran paquet d’inversions en infrastructures i despesa militar. Klingbeil també exercirà de vice-canceller adjunt de Merz, i Boris Pistorius continuarà com a ministre de Defensa.

Els altres cinc ministres de l’SPD són l’ex-president de la cambra baixa del parlament alemany Baerbel Bas, que farà de ministre de Treball; Stefanie Hubig, que serà ministra de Justícia; Carsten Schneider, que ocuparà la cartera de Medi; Verena Hubertz, que serà ministra d’Habitatge i Reem Alabali-Radovan, que serà ministre de Desenvolupament. Hubertz i Alabali-Radovan destaquen per la seva joventut: tenen trenta-set anys i trenta-cinc, respectivament.

Els partits de la coalició, que han perdut pistonada en els sondatges d’ençà de les eleccions del 23 de febrer, es veuen pressionats per aplicar canvis com més aviat millor. Fa dos anys que l’economia més gran d’Europa no creix, i tampoc no s’espera que creixi enguany. La incertesa desfermada per la guerra comercial de Trump no ha fet sinó amplificar l’impacte econòmic i s’ha afegit a la desacceleració de la demanda d’exportacions alemanyes a la Xina, un mercat clau per a l’economia del país, com també a la pèrdua de competitivitat de les empreses alemanyes, producte de l’alça dels costs energètics i d’una burocràcia excessiva.

“Gran part d’Europa espera que tornem a exercir un paper important en l’èxit del projecte europeu”, digué Merz la setmana passada en la cerimònia a Berlín en què alts càrrecs de la CDU, la CSU i l’SPD signaren formalment l’acord de coalició.

“Corren temps de canvis profunds, de gran agitació i gran incertesa”, afegí el conservador, de seixanta-nou anys. Heus ací els ministres clau del gabinet de Merz:

Finances: Lars Klingbeil (SPD)
Lars Klingbeil és el nou ministre de Finances alemany (fotografia: Krisztian Bocsi/Bloomberg).

Klingbeil, de quaranta-set anys, codirigeix l’SPD de bracet de Saskia Esken d’ençà del 2021. Després d’un revés dur dels socialdemòcrates en les darreres eleccions alemanyes, Klingbeil assumí la direcció del grup parlamentari del partit al Bundestag, un càrrec que abandonarà una volta prengui possessió com a ministre.

Fill d’un soldat de l’exèrcit alemany i d’una botiguera, Klingbeil forma part de l’ala conservadora-pragmàtica de l’SPD. Després d’estudiar ciències polítiques i història a Hannover, treballà per a Gerhard Schröder, del qual s’ha acabat distanciant per la postura de l’ex-canceller amb Rússia.

L’experiència de Klingbeil en matèria de finances públiques és relativament escassa i el seu interès principal és, de fa temps, la defensa. Però Antonio Barroso, analista especialitzat en geoeconomia a Bloomberg Economics, explica que això no necessàriament hauria de ser una feblesa en una època com aquests.

“Klingbeil no té gaire experiència en política econòmica o financera, però el seu nomenament reflecteix un canvi més profund en l’esquema de prioritats del govern”, diu Barroso. “S’espera que, durant el seu mandat, l’augment de la despesa en defensa i la modernització de les forces armades alemanyes continuïn essent clau.”

La posició de Klingbeil en la jerarquia de l’SPD es va veure amenaçada després de la desfeta del partit a les generals del febrer passat. Tanmateix, aconseguí de ser confirmat com a cap del grup parlamentari del partit per un marge molt ampli –més d’un 85% dels vots– pocs dies després dels comicis.

Economia i Energia: Katherina Reiche (CDU)
Katherina Reiche (dreta), la nova ministra d’Economia i Energia alemanya (fotografia: Filip Singer/Efe).

Reiche, de cinquanta-un anys, ha estat vice-ministra de Medi i Transport; del 2020 ençà també és consellera delegada de l’energètica E.ON.

Fou diputada al Bundestag per la CDU entre el 1998 i el 2015, un període en què també fou cap adjunta del grup parlamentari combinat CDU-CSU.

Alguns parlamentaris de l’oposició han criticat la tria de Reiche com a ministra d’Economia pels seus vincles amb empreses alemanyes i el seu passat com a lobbista.

Reiche confirmà el mes passat que mantenia una relació sentimental amb Karl-Theodor zu Guttenberg, l’ex-ministre d’Economia i Defensa d’Angela Merkel que dimití després d’haver-se sabut que havia plagiat parts de la seva tesi doctoral.

Afers Estrangers: Johann Wadephul (CDU)
Johann Wadephul, el nou ministre d’Afers Exteriors alemany, la setmana passada (fotografia: Abir Sultan/Efe).

El nomenament de Wadephul ha estat tota una sorpresa, atès que s’esperava que Armin Laschet –antic cap de la CDU i candidat del partit en les eleccions generals del 2021– reprengués la seva carrera en l’alta política com a ministre d’Afers Estrangers de Merz.

Wadephul, advocat de formació i membre del Bundestag d’ençà del 2009, és originari de la regió nord-occidental de Slesvig-Holstein, prop de la frontera amb Dinamarca.

A seixanta-dos anys, Wadephul és un europeista compromès, estretament vinculat als socis internacionals d’Alemanya a la UE i l’OTAN, i també és un ferm partidari d’Ucraïna. El nou ministre, que serví com a soldat voluntari als anys vuitanta, també té una forta connexió amb les forces armades alemanyes.

Fins i tot abans de prendre possessió com a ministre d’Afers Estrangers, Wadephul s’ha passat els darrers dies de ronda diplomàtica, ha visitat els seus homòlegs al Regne Unit i Itàlia i ha mantingut converses d’alt nivell a Brussel·les amb la presidenta de la Comissió Europea i companya de partit, Ursula von der Leyen, i el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte.

Defensa: Boris Pistorius (SPD)
Boris Pistorius continuarà com a ministre de Defensa en el govern de Merz (fotografia: Hannibal Hanschke/Efe).

Conegut per la seva franquesa i el seu tarannà pragmàtic, Pistorius –fins fa poc un dirigent regional de perfil baix– ha anat escalant posicions aquests darrers anys fins a esdevenir el polític més popular d’Alemanya.

Triat per Scholz per al càrrec de ministre de Defensa l’any 2023, Pistorius –de seixanta-cinc anys i natural d’Osnabrück, com el canceller sortint– és l’únic ministre de l’SPD que mantindrà el càrrec anterior.

Com a ministre de Defensa, Pistorius s’encarregarà de supervisar l’aplicació d’un programa de despesa militar sense precedents en la història moderna d’Alemanya, fruit de l’acord entre el govern de coalició i els Verds per a posar fi al límit d’endeutament que impedia al govern d’augmentar la despesa en defensa sense fer retallades en uns altres àmbits.

Pistorius, que rebutjà de substituir Scholz com a candidat del partit en les darreres eleccions, és també considerat el favorit per a representar els socialdemòcrates en les pròximes eleccions generals.

Interior: Alexander Dobrindt (CSU)
Alexander Dobrindt, el nou ministre d’Interior alemany (fotografia: Krisztian Bocsi/Bloomberg).

Dobrindt, membre de la Unió Socialcristiana de Baviera, associada al bloc conservador que encapçala la CDU, assumeix la cartera d’Interior en un moment en què la política d’immigració s’ha convertit en una de les qüestions més candents de la política alemanya.

Molts analistes assenyalen l’augment de la immigració irregular com una de les grans raons rere l’auge d’Alternativa per a Alemanya (AfD), el partit d’extrema dreta que ja ha superat el bloc conservador CDU-CSU en alguns sondatges.

En campanya, els conservadors prometeren de reduir radicalment la xifra d’immigrants que arribaven al país i de posar fi a la “política de portes obertes” als sol·licitants d’asil heretada del govern d’Angela Merkel. Dobrindt, de cinquanta-quatre anys, serà l’encarregat de supervisar aquesta restricció de la immigració sense vulnerar la legislació alemanya d’asil ni les normes de la UE sobre llibertat de circulació.

“Es prendran decisions immediatament”, digué Dobrindt a començament de mes, en una entrevista publicada al diari alemany Süddeutsche Zeitung, en què prometé de reforçar els controls fronterers tan aviat com fos possible.

Cancelleria: Thorsten Frei (CDU)
Thorsten Frei, el nou ministre de la Cancelleria (fotografia: Krisztian Bocsi/Bloomberg).

El ministre de la Cancelleria –un càrrec que, a la pràctica, equival al de cap de gabinet– és un nomenament clau per a qualsevol canceller alemany. Les funcions del càrrec inclouen gestionar els afers de govern, resoldre els conflictes interns abans no es facin públics i vetllar per la reputació i imatge pública del cap de govern, mantenint en tot moment un perfil baix.

Frei, diputat de la CDU de cinquanta-un anys, sembla l’home ideal per al càrrec. Aquests darrers anys, el diputat ha dirigit el grup parlamentari conservador amb discreció i eficàcia, cosa que li ha fet guanyar-se la confiança de Merz.

A diferència del canceller, considerat una figura més impulsiva, Frei és conegut per la seva disciplina i autocontrol, com també per la seva lleialtat i discreció.

Advocat de formació, com Merz, Frei procedeix de la pròspera regió sud-occidental de Baden-Württemberg, i en el passat ha estat batlle de la ciutat de Donaueschingen.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb