Segurament teniu present el cas de la Noelia, la jove de vint-i-quatre anys amb paraplegia que té aprovada l’eutanàsia i, tot i això, son pare ha aconseguit de paralitzar-la-hi per la via judicial amb l’empara dels ultres Abogados Cristianos. No sé si us deu sonar tant l’antecedent del Francesc, de cinquanta-quatre, que també va sol·licitar una mort digna després de patir quatre ictus i dos infarts des del 2020: tot i que la Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya la hi va concedir, son pare, de noranta-tres anys, ha recorregut contra la decisió als tribunals tantes vegades com ha pogut.

Són dos casos massa semblants en molt poc temps, i amb unes ingerències sospitosament iguals perquè no ens tinguin amb la mosca darrere l’orella. No cal entrar en detalls personals, a la premsa els trobareu. Aquí em voldria fixar només en el precedent que un comitè mèdic expert pugui ser revocat per jutges diguem que generalistes, oimés en un estat on ja hi tenim experiència, en el veto de togats contra l’esperit de lleis cabdals. En aquest cas, n’hi ha per a posar en dubte si el dret de sol·licitar el ben morir és tal, des del moment que pot ser impugnat per la moral i les creences de tercers. Una mica com la llei d’amnistia per als interessats, que quan ha estat impugnada per fanàtics ha esdevingut paper mullat.

El calvari del Francesc és especialment cruel, atès que l’obcecació del pare l’ha tingut immers en una gimcana judicial amb la fiscalia pel mig i l’elevació del cas al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Amb les giragonses pròpies de l’argumentació jurídica, l’alt tribunal català avala la legitimitat del pare a intercedir en la voluntat del fill en aquests termes: “No es pot en cap cas descartar de manera genèrica i indiscriminada la legitimació judicial dels pares com a exercents d’un interès legítim –propi i no abstracte– en el fet que els seus fills continuïn amb vida.” La forma és el fons: només algú que entén la vida com passar temps viu, una pura existència cronològica, pot arribar a pensar que prolongar un patiment extrem no és una altra manera de matar.

Parlem de dues persones que no és que no vulguin viure, és que volen acabar-se de morir. D’alguna manera, l’actitud dels seus progenitors em recorda la d’aquells opulents que fan criogenitzar els cadàvers dels seus fills a l’espera d’un futur millor. En un acte desesperat per guanyar temps al temps, per trampejar la mort, per guanyar un temps mort, com en vulguis dir, fan congelar les circumstàncies del fill… malgrat el fill. Ben oportunament, a l’estat espanyol, la manera més efectiva de forçar algú a viure un temps mort és empantanegar-lo en un procediment judicial. I així tenim el Francesc i la Noèlia, congelats en el seu dolor, doblement immobilitzats, doblement presoners de les incapacitats que ja els feien insuportable cada minut a la Terra, a mercè del calendari paquidèrmic dels jutjats i de l’esperit filibuster de qui els va donar la vida i se’n creu en propietat.

No sé si el pare del Francesc és de la corda del de la Noèlia, vull dir si també el mou la fe sobrenatural en vés a saber quin desenllaç. Aquests dies que tenim l’actualitat segrestada per les dues grans religions que dominen el món, la catòlica i el futbol, molts ens hem acabat de convèncer de l’abús que significa imposar-ne els excessos als qui no hi combreguen, d’obligar-los a participar d’aquesta irracionalitat institucionalitzada tant si vols com si no. I malgrat tot, toca assumir que aquest és l’estat de les coses en què vivim, que en això consisteix el poder, a imposar els desitjos dels uns sobre els altres, fer entendre que cada dia podem tolerar que matin gent a milers però, en canvi, cal que s’aturi el món per una persona sola, perquè és la nostra, o, si es vol dissimular, perquè és fenya d’un artífex providencial de llevar-li la vida com Déu mana.

Tot sigui per advertir-nos que la nostra vida no és nostra, si ha de dependre d’ells; que el nostre cos no ens pertany mentre algú pugui reclamar-ne el destí per la via judicial, com si fóssim eterns menors d’edat. En el moment de la història que els déus dels hòmens ja haurien d’anar desfilant, el precedent fa esgarrifar. Els qui pensem en el dret de triar com i quan morir-se com l’acte més radical de llibertat personal, no només en cas de malaltia, ens desesperem de veure més lluny el canvi de relat social, l’hora que puguem escombrar el tabú i parlar del final de la pròpia vida obertament i sense psicodrames. Triar com volem morir-nos ha de poder ser una decisió conscient de la mateixa manera que volem triar com viure, com disposar del propi cos, del propi temps, i amb qui el gastem. Quant deu faltar, com a societat, perquè acceptem i respectem la decisió de qui se’n vol anar de manera meditada, clínicament avalada i acompanyada? No seria això, el pic de la civilització?

Hi ha una sèrie britànica molt recomanable, True Love (2024) –disponible a Filmin amb subtítols millorables en català–, que gira al voltant d’aquesta mena de reflexions. Fent honor al títol, “amor de debò”, una colla de vells amics, amics vells, pacten de proporcionar-se els uns als altres una mort digna quan cadascú decideixi que és l’hora. No sé si ho he somiat, o un dels protagonistes pensa en veu alta el que pensem molts: que en un futur, la humanitat es farà creus que hàgim permès que la gent hagi d’arribar a patir tant per a deixar aquest món. A la sèrie, la cosa és una mica més complicada, però la tesi principal l’entén tothom: que ajudar a ben morir és un acte d’amor.

Quan el TSJC parla de l’interès legítim dels pares que els seus fills continuïn amb vida, se li ha escapat el terme “interès”, segurament perquè l’empatollamenta de l’argot li estalvia la cursileria de parlar d’amor. Perquè quan un tribunal anteposa l’interès d’un pare en tant que pare al d’un fill, estableix un precedent perillós sobre què s’entén per amor i en concret com hem d’entendre el vincle amorós amb els fills, amb aquest dret de sublimar-lo judicialment en cas que la descendència l’entengui d’una manera diferent. Potser, abans de tot, hauria de quedar clar què és i què no és l’amor de debò, però això no és una cosa que es pot ensenyar de pressa i corrents quan aquell a qui estimem ha arribat a un extrem i ha pres la decisió que ja en té prou. Cal que ho tinguem parlat, après i naturalitzat de naixement, des del moment que la mort és l’única certesa per la qual podem posar cada dia la mà al foc.

Serà un acte a què el govern donarà una gran transcendència política. El president de la Generalitat, Salvador Illa, presidirà aquest migdia a l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona, la signatura del Pacte Nacional per la Llengua, que subscriuran el PSC, ERC i els Comuns, les principals entitats per la llengua i els sindicats majoritaris, però que neix amb les absències clau de Junts i la CUP. L’argument que comparteixen aquests dos partits per desmarcar-se’n és que l’acord esquiva la resposta a un dels principals envits que haurà d’encarar el català a curt o mitjà termini: l’esperada sentència del Tribunal Constitucional sobre la llei i el decret que el PSC, ERC, Junts i els Comuns van acordar durant la legislatura anterior per mirar d’evitar la imposició judicial del 25% de castellà a totes les escoles. Aquella llei esquivava els percentatges però reconeixia el castellà com a llengua d’ús “curricular i educatiu”. Alhora, establia el català com la llengua “normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge”.

“És que és igual fer política lingüística si tenim una sentència favorable que si en tenim una en contra? És que el govern de Catalunya no hi tindrà res a dir?”, va demanar ahir el president de Junts, Carles Puigdemont. Tal com va explicar ell mateix, Junts va demanar al govern d’ajornar la signatura del pacte fins que el Constitucional no hagi emès la sentència, i va dir que l’executiu amb aquest acte tan sols vol emblanquir-se o obtenir un titular de diari. La sentència, quan arribi, si erosiona encara més la immersió lingüística, pot originar divergències significatives entre els partits que el juny del 2022 es van posar d’acord per aprovar conjuntament l’anomenada llei sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials en l’ensenyament no universitari. El PSC sempre s’ha mostrat partidari d’acatar els pronunciaments dels tribunals. Caldrà veure, tanmateix, quines alternatives proposaran els partits independentistes. Fa gairebé tres anys, la CUP ja es va quedar sola defensant que el català havia de ser considerada legalment l’única llengua vehicular en l’ensenyament i es va despenjar de l’acord majoritari de la resta de partits.

La CUP ja va anunciar a l’abril que no rubricaria el pacte nacional, després d’avançar personalment la seva decisió al conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila. Per a la CUP, és una incoherència pretendre defensar la llengua si la principal amenaça que té és l’estat espanyol. És a dir, volen que sigui un acord contra l’estat espanyol i no que avanci impulsat per l’estat. “No participarem en una operació política que forma part d’aquest procés de pacificació del PSC i del PSOE amb l’objectiu de preservar la unitat del seu regne”, va sentenciar llavors la presidenta del grup parlamentari de la CUP, Laia Estrada.

S’aprima el consens de fa tres anys

Si la CUP ja no hi va ser, en la fotografia de l’acord polític per entomar l’amenaça del 25%, ara és Junts també que refusa d’avalar el full de ruta del govern en defensa de la llengua. El consens es debilita amb l’absència afegida del principal partit de l’oposició, a més del PP i els partits d’extrema dreta. No obstant això, la portaveu del PSC, Lluïsa Moret, va dir ahir que el pacte és “prou plural” perquè el pugui subscriure tothom i que, en tot cas, eren els qui se’n desmarquen que hauran d’argumentar-ho. El portaveu d’Esquerra, Isaac Albert, girava l’argument esgrimit pels altres partits independentistes: advertia que el pacte nacional serà una eina “imprescindible” per a respondre a la sentència judicial.

Junts també volia esperar a les novetats que hi pot haver aquestes setmanes en relació amb el pacte amb el PSOE perquè el català sigui oficial a les institucions europees. El Consell d’Afers General de la Unió Europea ho tornarà a abordar el dia 27, un any després de la darrera vegada. Però el pacte nacional tirarà endavant igualment demà, amb el consens aprimat. L’acord dibuixarà les grans línies d’actuació per a fer créixer l’ús social del català i preveu inversions de 255 milions d’euros el primer any. Els Comuns, precisament, remarcaven que era un acord ben dotat econòmicament i prou ampli perquè s’hi adhereixin tots els partits catalanistes.

El govern d’Illa va heretar el projecte de pacte del govern de Pere Aragonès. El conseller de Política Lingüística, que abans era secretari d’aquesta àrea dins el Departament de Cultura, n’ha estat el principal vetllador i la figura clau que, en part, explica les adhesions d’entitats com Òmnium i la Plataforma per la Llengua, que hi han treballat de llavors ençà. Aragonès va impulsar el pacte com una prioritat estratègica del seu govern que volia contribuir a fer avançar la llengua com a eina de cohesió i de progrés social del país. Pretenia traçar mesures per elevar els nivells de coneixement col·lectiu del català, facilitar-ne l’ús en tots els àmbits, especialment en sectors en què la llengua és menys present, i potenciar-ne l’adopció entre els qui no la tenen de partida. El govern constatava la necessitat de renovar els acords aconseguits fa quaranta anys.

280.000 parlants habituals menys en quinze anys

L’informe “Un marc sociolingüístic igualitari per a la llengua catalana” –elaborat per set experts independents coordinats per Isidor Marí i Miquel Àngel Padilla, tots dos membres del IEC– va identificar els principals desafiaments de futur per a la llengua i va servir de base per al debat públic i per al procés participatiu que es va fer després. Un debat que ha servit per a enfocar el reguitzell de mesures i inversions que inclourà ara el pacte nacional. L’estudi alertava que, entre el 2003 i el 2018, el català havia perdut 280.000 parlants habituals. La davallada ha estat de 7,4 punts: del 48,5% al 41,1%. L’informe assenyalava com a desafiaments importants la transmissió lenta del català a les noves generacions de catalans arribades aquestes darreres dècades, l’oficialitat regressiva que implica el marc legislatiu espanyol en l’àmbit lingüístic, la posició de feblesa del català en el món socioeconòmic i un dèficit profund de la llengua en l’entorn sociosanitari. Amb tot, Vila va assegurar que a Catalunya el català no es trobava en una situació d’amenaça d’extinció imminent.

VilaWeb presentarà dimarts a Barcelona Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, cap de redacció del diari. És el primer títol dels Llibres de VilaWeb, la nova col·lecció de llibres periodístics que s’ha estrenat tot coincidint amb la celebració dels trenta anys del diari. Tres dies d’agost és la crònica més acurada i exacta dels fets del 8 d’agost de 2024 i de la manera com es va planificar i fer l’operació d’entrada i sortida del president Puigdemont amb motiu de la sessió d’investidura de Salvador Illa.

L’acte és reservat als subscriptors del diari i als subscriptors de la col·lecció dels Llibres de VilaWeb, i es farà dimarts vinent, dia 20 de maig, a les set del vespre al Teatre Poliorama de Barcelona. Hi participaran, a més de l’autor, el director de VilaWeb, Vicent Partal, i Bàrbara Vidal, una voluntària que va tenir un paper clau en els fets del 8 d’agost, tal com mostra aquest fragment del primer capítol del llibre:

“Engega el cotxe, en surt un davant seu, i tot seguit enfila la rampa de sortida, molt a poc a poc: veu una munió de gent i no pot avançar. Però mira de tranquil·litzar-se i evita de fer sonar el clàxon, cridaria massa l’atenció. La Bàrbara es diu que potser tota aquesta gent aquí ja forma part del pla, de no arribar massa aviat al punt exacte per on sortiran el president i Turull, que un cotxe aturat allà al mig sense cap motiu aparent seria massa sospitós. Sent que criden ‘aparteu-vos!, aparteu-vos!’, i el formiguer de gent es comença a esvair, però encara hi ha una dona obstruint la sortida. Finalment, s’aparta, fa avançar el cotxe fins al punt acordat i s’hi atura. Passen uns quants segons, molt pocs, però que no s’acaben mai, durant els quals està sola amb el cotxe aturat. Conté la respiració. S’obre la porta de darrere seu i hi entra el president…”

La investigació periodística recollida en el llibre revela informació inèdita fins ara sobre el retorn fugaç de Puigdemont, i desmenteix el relat oficial dels Mossos d’Esquadra segons el qual un agent va empaitar el cotxe que conduïa Bàrbara Vidal durant més de dos quilòmetres.

Per assistir a l’acte, cal enviar un correu a l’adreça inscripcions@vilaweb.cat amb el nom del subscriptor que vol reservar la plaça, que pot venir amb un acompanyant (en aquest cas, caldrà indicar-ho explícitament al correu). Confirmarem les places per ordre de recepció dels correus fins a omplir la cabuda màxima de la sala.

A més de Tres dies d’agost, el primer títol de la col·lecció, enguany se’n publicaran tres llibres més: Els morts de Mazón, d’Esperança Camps; Contra el silenci i la impunitat, de Xavier Montanyà; i Entendre els mapes, de Vicent Partal. La col·lecció de llibres es pot adquirir de manera preferent per subscripció, per un preu especial de seixanta-quatre euros l’any per als qui ja siguin subscriptors del diari.

Us podeu subscriure a VilaWeb Llibres clicant en aquesta pàgina i el dia de la presentació podreu recollir Tres dies d’agost i tenir-lo dedicat per l’autor. Els qui us feu subscriptors de la col·lecció i no aneu a la presentació rebreu tots els llibres a casa de franc.

Problemes a la xarxa ferroviària. La línia R8 del servei de Rodalia presenta endarreriments de fins a tres quarts d’hora a conseqüència d’una avaria que afecta els sistemes de senyalització entre les estacions de Can Tunis, a Barcelona, i de Castellbisbal (Vallès Occidental), segons que ha explicat la gestora pública de la infraestructura, Adif.

La mateixa font ha explicat que personal de la companyia treballa a la zona afectada per resoldre la incidència tan aviat com sigui possible.

Lorena Jordana Carmona ha pres possessió avui com a secretària d’estat d’Afers Financers Internacionals d’Andorra, prenent el relleu de Noelia Souque, que va ser nomenada ambaixadora per la cooperació transfronterera. Així, s’ha marcat l’objectiu de reforçar la implicació andorrana en els principals organismes internacionals i coordinar el desenvolupament de la legislació financera del país, alineant-la als estàndards internacionals.

Alhora, ha mostrat la voluntat de continuar l’impuls d’acords en matèria fiscal i monetària.

El cap de govern, Xavier Espot, li ha desitjat “molts encerts” en aquesta nova etapa en un acte oficial en el qual també ha participat el ministre de Finances, Ramon Lladós.

Jordana és doctora en economia per la Universitat d’Andorra i graduada en administració d’empreses.

Un equip científic del King’s College de Londres ha constatat que un medicament utilitzat per a tractar les migranyes també pot aturar els símptomes que precedeixen l’aparició del dolor. L’estudi, publicat a Nature Medicine, suggereix que l’ubrogepant, un fàrmac autoritzat per la FDA nord-americana, pot esdevenir el primer tractament agut eficaç contra els símptomes previs d’una migranya.

Aquestes molèsties, conegudes com a fase prodròmica, inclouen la sensibilitat a la llum o al so, la dificultat de concentració, la fatiga o el mal de coll. Tot i que poden aparèixer hores abans de l’atac de migranya, fins ara cap tractament no n’havia mostrat una eficàcia clara.

L’assaig clínic s’ha dut a terme amb 438 persones d’entre divuit anys i setanta anys amb antecedents de migranya. Els participants havien de reconèixer l’inici d’un episodi prodròmic i, aleshores, prendre una dosi de cent mil·ligrams d’ubrogepant o un placebo. En un segon episodi, almenys set dies després, invertien el tractament: els qui havien pres el fàrmac prenien el placebo, i viceversa. Els resultats indiquen que el fàrmac començava a fer efecte al cap d’una hora, millorant la capacitat de concentració; dues hores després, disminuïa la fotofòbia; i al cap de tres hores, reduïa la fatiga i el dolor de coll. També es van registrar reduccions del mareig i la sensibilitat al so entre quatre hores i vint-i-quatre després d’haver pres el medicament.

L’ubrogepant actua blocant els receptors CGRP de les neurones, un element clau en la transmissió del dolor. Fins ara, se sabia que podia aturar o reduir la intensitat de les migranyes si es prenia quan el mal de cap començava, però la seva capacitat d’actuar en els símptomes previs era incerta.

Peter Goadsby, coautor de l’estudi i neuròleg al King’s College, explica que el fàrmac podria alliberar els pacients d’una de les fases més incapacitants de la migranya. “Fins ara, no s’havia dedicat prou atenció a la fase prodròmica”, ha dit. “Aquest estudi pretén cobrir aquest buit i mostra que intervenir d’hora pot tenir efectes clars.” Amb tot, els investigadors reconeixen que les millores van ser modestes: per exemple, el 27% dels pacients que van prendre ubrogepant van deixar de sentir fatiga, enfront del 17% del grup amb placebo. Això suggereix que el medicament pot ser altament eficaç per a una minoria de pacients, però no necessàriament per a tothom.

Segons Goadsby, el punt clau és que els pacients coneguin bé la seva migranya i en reconeguin els símptomes previs. D’aquesta manera, poden prendre el fàrmac en el moment més adequat. Ara, el repte és ensenyar als pacients a identificar els signes que anuncien l’atac. “Com més aviat es prengui, més efectiu pot ser”, resumeix. El fàrmac obre també la porta a entendre millor què causa aquests símptomes previs, i si la molècula CGRP hi té un paper més primerenc del que es pensava. Tot plegat, un pas més per desmuntar la idea que la migranya és només un mal de cap i per tractar-la d’ençà del primer senyal.

Integrants de la Taula per la Independència i la Plataforma Antimonàrquica de Girona han cremat un ninot de cartó del rei espanyol Felip VI cap per avall per reclamar a l’ajuntament que no en pengi la foto a la sala de plens. Ho han fet en resposta a la sentència que obliga el consistori a fer-ho i també a col·locar una bandera espanyola en un lloc destacat a l’interior del consistori. Vox va dur l’afer als tribunals i el jutjat contenciós ha donat la raó al partit d’extrema dreta.

El portaveu dels manifestants, Quim Tell, ha llegit un manifest que subratlla que Girona “no té ni rei ni princesa” i que demana a Guanyem, JxCat i ERC deixar les parets netes de qualsevol imatge vinculada amb les institucions repressores espanyoles.

La protesta ha aplegat una cinquantena de persones i s’ha fet a les set de la tarda a la plaça del Vi de la ciutat, mentre a l’interior del consistori s’hi feia el ple ordinari d’aquest maig. Darrere una pancarta que deia “Fora la monarquia, visca la terra”, membres de les dues plataformes han sostingut un ninot de cartró del rei Felip VI i l’han cremat.

“Volem dir ben alt que Girona no té ni rei, ni princesa; som una ciutat que creu en els valors republicans de la convivència, la llibertat i la igualtat de drets”, recull el manifest. “Així ho han manifestat els seus ciutadans i ciutadanes a les urnes, però sobretot amb el rebuig constant i contundent a la corrupta monarquia espanyola i els seus aliats”, continua l’escrit.

A més, els concentrats han assegurat que la sentència del contenciós és “un atac feixista judicial instigat per la dreta espanyolista” i reclamen a l’equip de govern que no s’arronsi. “Demanem, exigim als nostres representants públics que mantinguin la seva posició, i que deixin les parets de la casa consistorial netes de qualsevol imatge vinculada amb les institucions repressores espanyoles, sigui en forma de fotografia o de bandera”, diu el manifest.

La plataforma “Mazón Dimissió”, conformada per més de dues-centes entitats cíviques del País Valencià, ha convocat una nova manifestació contra el president de la Generalitat, Carlos Mazón, per la gestió de la gota freda. Serà el dijous 29 de maig a les 19.00, set mesos després de la catàstrofe que va arrasar les comarques de l’Horta Sud, la Ribera Alta, la Foia de Bunyol, els Serrans i el Camp de Túria, i va causar 228 morts. Les entitats convocants encara no han confirmat el recorregut.

L’última manifestació, convocada per al 28 d’abril, no es va poder dur endavant a causa de l’apagada general. L’endemà, quan es complien sis mesos de la gota freda i amb motiu del sopar que organitzava el congrés del PP europeu al Palau de les Arts i les Ciències, es va fer una concentració al pont de l’Assut de l’Or. La ciutadania va demanar la dimissió del cap del Consell, i va condemnar el suport del Partit Popular europeu.

En aquesta ocasió, la manifestació del 29 de maig serà el mateix dia en què està prevista l’aprovació definitiva en el ple de les Corts del pressupost de la Generalitat per a 2025, uns comptes acordats per PP i Vox. A més, la protesta també coincidirà amb la vaga general convocada per Intersindical Valenciana, CNT, CGT i la COS, sindicats que ja han presentat davant l’administració el preavís de la convocatòria. El seu objectiu és que es depuren totes les responsabilitats polítiques i penals per la gestió de la gota freda per part de les autoritats de la Generalitat i de tot l’empresariat que va posar en perill la vida dels treballadors aquell 29 d’octubre.

La Plataforma per la Llengua ha criticat el Pacte Nacional per la Llengua i l’ha titllat de “poc ambiciós”. Malgrat això, li ha acabat donant suport argumentant que és un bon punt de partida per impulsar política que millorin la situació del català.

La USTEC-STEs denuncia que el govern no l’ha tingut en compte per al Pacte per la Llengua

L’entitat assenyala que el pressupost de l’acord és “clarament insuficient” per a fer complir els objectius en els àmbits de la infància, la joventut i els esports. A més, critica que fa curt en el sector de la salut perquè no planteja cap acció concreta per a fer complir la llei i, per tant, per garantir els drets lingüístics i la seguretat assistencial.

En la mateixa línia es manifesta sobre el sector de l’educació. Concretament, diu que el valora “amb escepticisme” perquè no presenta ni mesures ni indicadors per a complir els objectius fixats de vetllar perquè el català sigui la llengua vehicular i d’aprenentatge en el sistema educatiu i en l’acollida de l’alumnat nouvingut i d’aconseguir que l’alumnat assoleixi la competència oral i escrita plena en català al final de l’etapa educativa obligatòria.

Així, la plataforma apunta que és especialment urgent que l’executiu capgiri aquesta manca de concreció. Sobre això, considera que encara hi ha marge per corregir aquests aspectes mitjançant polítiques públiques concretes i celebra que s’hagi donat resposta al consens polític i social existent sobre la importància de la llengua.

En aquest sentit, creu que el pacte parteix d’un diagnòstic minuciós de la situació lingüística i considera positiu que el pacte es proposi d’invertir més recursos que mai en polítiques lingüístiques.

Finalment, assegura que el document és un compromís del govern i de les administracions i entitats que s’hi adhereixin i, com a tal, des de la plataforma n’assumiran la fiscalització.

El Pacte Nacional per la Llengua, reclamat de fa anys per les entitats, que va proposar el govern de Pere Aragonès i al qual hi ha volgut donar continuïtat Salvador Illa, se signarà demà. Però la signatura es farà sense la participació de dos dels principals partits independentistes, Junts i la CUP, que ja van anunciar que no hi donarien suport.

La USTEC-STEs ha denunciat que el govern no ha tingut en compte aquest sindicat, majoritari en l’àmbit de l’educació, per al Pacte Nacional per la Llengua que és previst que se signi demà. L’entitat posa en dubte el procés participatiu que s’ha seguit per a pactar el document, tot lamentant que tampoc s’ha negociat amb alguns partits, plataformes i col·lectius “cabdals en el compromís pel català”, segons afirma en una nota de premsa. La portaveu d’USTEC, Iolanda Segura, ha subratllat que “no es pot parlar de pacte nacional si no s’ha consensuat amb tot el teixit social”. El sindicat considera especialment greu que no s’hagi contactat amb ells atès que un dels àmbits centrals per a la transmissió de la llengua és l’educació.

El Pacte Nacional per la Llengua se signarà demà sense la participació de Junts ni la CUP

En l’àmbit de les propostes, la USTEC opina que un “veritable” Pacte Nacional per la Llengua “hauria de començar per enfortir el sistema educatiu públic”. Sobre això, el col·lectiu lamenta que el text presentat ignora mesures que són fonamentals com ara la baixada de ràtios a les aules, la reducció d’hores lectives als professors, la implementació urgent de les mesures de l’escola inclusiva o la millora de les infrastructures escolars.

“És molt fàcil fer grans anuncis de plans i pactes, però el que calen són mesures valentes i estructurals per defensar la llengua en el dia a dia dels centres educatius”, subratlla el sindicat. “Sense recursos i sense compromís polític real, tot plegat queda en paper mullat”, rebla. Finalment, la USTEC-STEs també es mostra preocupat pel fet que, a parer de l’entitat, el pacte no preveu cap resposta clara davant les “possibles sentències judicials que poden tornar a qüestionar el model d’escola en català”.

La Plataforma per la Llengua diu que el Pacte Nacional és “poc ambiciós”, però hi acaba donant suport

“L’OPA no té futur”, recalcava dijous passat, eufòric, el conseller delegat del Banc Sabadell, en la presentació dels resultats de l’entitat, després d’advertir el “rebuig generalitzat” que suscita l’operació. I en tenia motius més que sòlids. César González Bueno acabava de fer públic que la seva entitat havia augmentat els beneficis el primer trimestre, d’un 58,6%, un rècord en tota la regla i un percentatge que doblava sobradament el 27% que havien presentat la setmana anterior, de mitjana, els grans bancs espanyols, que, al seu torn, globalment, també exhibien un rècord. El primer trimestre, doncs, si ens atenim als resultats finals, ha transcorregut en el millor context possible per a la banca de l’estat espanyol. Les xifres són prou clares. Entre tots sis han guanyat 8.489 milions d’euros, és a dir, gairebé cent milions diaris! No està gens malament.

Sense dubte, el fet més cridaner dels beneficis bancaris és que els han aconseguits durant la baixada de tipus del BCE, que, en teoria, els limita els guanys en el negoci pur, és a dir, rebre i prestar diners. I també ho han aconseguit malgrat l’aplicació de l’impost extraordinari del govern, que uns quants alts dirigents del sector van qualificar de “confiscatori”, “desproporcionat”, “perjudicial per a l’estabilitat del sistema financer”, etc. Ara veiem que aquest impost ha acabat essent, sobretot en el compte de resultats, una anotació comptable molt favorable el primer trimestre. I ens recorda un fet que ja és històric: que quan s’intenta de gravar de manera extraordinària el poder financer, sempre troba la manera de reaccionar eficaçment i passar la pilota de seguida…

El fet és que disposa dels mitjans per a endossar a la clientela el sobrecost dels nous impostos. És el sector que amb més facilitat pot fer repercutir els seus costs “sobtats” en la clientela, sobretot en un mercat oligopolístic –i amb competència minvant– com és l’espanyol. Per això es diu que “la banca no hi perd mai”. Fixeu-vos, fa solament tres mesos sabíem els resultats de tot l’any 2024. Els sis bancs espanyols principals havien guanyat en conjunt 31.768 milions en tot l’any, un 21% més que un any abans, de manera que van aconseguir un nou rècord, malgrat haver destinat prop de 1.500 milions a pagar l’impost extraordinari; sí, el que havien dit que els faria trontollar l’estabilitat financera. Semblava que havien tocat sostre en el creixement de beneficis, amb la davallada de tipus del BCE. Però acabem de constatar que no.

Quan es queixen, doncs, ens aixequen la camisa? És prou clar, per si n’hi havia dubtes. Tan clar com que els seus beneficis van a càrrec de tots nosaltres, particulars i empreses. No m’estranya que el diputat de Compromís, Alberto Ibáñez, en veient les xifres del primer trimestre, s’enutgés i instés el govern espanyol a exigir a la banca que utilitzi els seus “obscens” beneficis de més de 8.500 milions d’euros del primer trimestre a augmentar el parc d’habitatge públic. No crec que el govern Sánchez ho pugui fer, això que demana, però després el diputat va tocar el viu: assenyalà que, a Espanya, tretze anys després, la ciutadania continua retornant “gran part” dels 41.300 milions de rescat a la banca privada. En aquest context, Ibáñez va demanar al govern espanyol si tenia previst de recuperar mai els diners del rescat. Va bé que ens ho recordi, perquè sembla que s’hagi oblidat absolutament.

I ara cal que ens preguntem com s’ho han fet els bancs per arribar a mantenir la seva carrera de rècords, de trimestre en trimestre, fins i tot quan van mal dades. Hem de dir d’entrada que les xifres presentades la setmana passada amaguen dos factors que, si hi apareguessin, llevarien brillantor als resultats. El primer té relació amb un fet ja apuntat: que els bancs han comptabilitzat aquest trimestre l’impost especial del govern de manera diferent de l’any passat. Ara l’abonen fraccionadament i no pas tot d’una sola vegada, com al primer trimestre del 2024.

Al tancament del març de l’any passat, els sis bancs van restar prop de 1.500 milions d’euros als seus beneficis per a destinar-los a aquest impost. Enguany, en canvi, aquest gravamen els ha costat sols 370 milions. És a dir, simplement amb la diferència d’imputació en aquest tribut les entitats han tingut un impacte positiu de més de 1.100 milions d’euros. Per tant, si ens fixem en l’impost a la banca i prou i assumim l’impacte en el primer trimestre del 2024 de manera lineal, el creixement del benefici net hauria estat del 9%, molt lluny del 27% presentat. Ni hauria lluït tant ni hauria acaparat titulars als diaris. Aquesta és la realitat, que no hem de perdre de vista. Però el fet que no sigui tan espectacular no vol dir que no continuï essent molt positiva.

El segon factor que s’amaga en les xifres trimestrals de la banca té a veure amb la caiguda del seu marge d’interessos, que és la diferència entre els ingressos financers que un banc obté per prestar diners i els costs financers que ha de pagar pels dipòsits i pel finançament majorista. Entre el gener i el març aquest marge ha perdut una mitjana del 3,9%, 927 milions d’euros en total, fins a 22.548 milions d’euros. Cal destacar, que, si el primer factor –tractament de l’impost especial– és senzillament comptable, el segon és real, derivat de l’evolució dels tipus d’interès en els mercats.

Els bancs han provat de compensar la caiguda del marge d’interès amb més volum de crèdit i també amb més comissions, que han crescut d’un 5,9% interanual el primer trimestre, fins a 7.055 milions d’euros. El principal catalitzador d’aquesta remuntada concreta ha estat la captació de recursos fora de balanç, és a dir, amb la gestió d’actius, principalment fons d’inversió, que són molt més rendibles que no els dipòsits, car tenen al damunt més comissions. El missatge que la banca vol donar al mercat sembla evident: “Encara que les condicions esdevinguin menys favorables, el benefici ha de continuar creixent. I si no és per la via del negoci, serà per la via fiscal o comptable.”

Alguns analistes creuen que, tot i que el segon trimestre pot ser semblant al primer, quant a resultats, és normal que en la segona meitat de l’any acabem veient una mica més de feblesa. I, no cal dir-ho, que aquesta tendència es pot accelerar si els països on els bancs espanyols tenen més presència no arriben a cap acord beneficiós amb els Estats Units, perquè això repercutiria en l’activitat econòmica i, de retruc, en la dels bancs. Recordem que, com hem dit sovint, un dels punts amb més interrogants que presenta l’OPA del BBVA és precisament la presència i dependència dels beneficis de països com Mèxic, sobretot, i en grau més baix, de Turquia.

Gustav Mahler, l'ànima musical entre el cel i la terra - Lloc: Sala Noble del C.C.Calisay

La secció quarta de l’audiència de València ha confirmat el processament Mónica Oltra i uns quants funcionaris del seu equip pel presumpte delicte d’encobriment dels abusos sexuals a una menor tutelada per l’ex-marit de l’ex-vice-presidenta, que era educador social. Així, ha desestimat uns quants recursos presentats contra la interlocutòria que el jutjat número 15 de València va emetre el 21 de juny de l’any passat ordenant-ho.

Aquell dia, el titular del jutjat va dictar el procediment abreujat per “imperatiu legal”. El 2 d’abril, el mateix jutge havia arxivat la causa contra Oltra i els càrrecs de la Conselleria d’Igualtat i del gabinet perquè no hi havia trobat cap mena de delicte.

El TSJ valencià va obrir una investigació arran de la gestió dels abusos a una menor tutelada pels quals va ser condemnat l’ex-marit de Mónica Oltra. Ella va plegar de tots els càrrecs el 21 de juny de 2022.

La decisió no es pot recórrer. L’audiència diu que no existeix cap incongruència ni dèficit argumentatiu en la interlocutòria del jutjat número 15 que en justifiqui l’acceptació dels recursos. A més, diu que els funcionaris que van recórrer contra la decisió no es poden considerar aliens als fets, motiu pel qual no poden ser exclosos de la causa.

L’any passat, la mateixa secció quarta de l’audiència ja va reobrir la causa. En aquell moment, va acceptar els recursos de l’acusació particular –la víctima– i les dues acusacions populars, el partit d’extrema dreta Vox i la propagandista ultra Cristina Seguí. La sala entenia que no es pot “descartar clarament” l’existència d’infracció penal i que hi havia prou indicis per a encausar els investigats.

Reacció d’Oltra a les xarxes

Minuts després de conèixer la notícia, l’ex-vice-presidenta ha publicat un missatge a la xarxa social X –antic Twitter– en el qual diu: “Dret a acusar, descripció gràfica”, acompanyat d’una imatge de l’actor nord-americà F. Murray Abraham interpretant el personatge de l’inquisidor Bernat Gui a l’adaptació cinematogràfica de la novel·la d’Umberto Eco, El nom de la rosa.

Dret a acusar.

Imatge gràfica: pic.twitter.com/j7z278BHox

— Mónica Oltra Jarque (@monicaoltra) May 12, 2025

La Universitat de Barcelona (UB) ha suspès de sou i feina durant divuit mesos un professor per aprofitar la seva posició per aconseguir favors sexuals d’una alumna Així ho ha decidit la universitat arran de la instrucció que ha dut a terme durant deu mesos després que la justícia no admetés la denúncia d’una de les presumptes víctimes.

Segons que han explicat fonts coneixedores del cas a Europa Press, s’acusa el docent d’una infracció “molt greu” de prevalença de la condició de funcionari per obtenir un benefici indegut. El professor va ser suspès cautelarment de la docència a finals de febrer, després que una alumna publiqués el febrer passat un comunicat a les xarxes socials explicant els suposats fets, que ella mateixa va comunicar a la Unitat d’Igualtat de la universitat i va denunciar als Mossos d’Esquadra el setembre del 2023.

En el comunicat publicat a les xarxes, la dona denunciava que l’agressor era un professor de la Facultat de Filologia i Comunicació. Assegurava que la va assetjar sexualment, que va abusar d’ella unes quantes vegades i que la va obligar a tenir-hi relacions sexuals tres vegades. L’alumna ho va denunciar a la Unitat d’Igualtat de la UB, que va activar el protocol contra l’assetjament sexual i va obrir un expedient disciplinari al docent, amb suspensió cautelar de funcions per presumptes infraccions greus i molt greus.

Deu mesos d’investigació

Després que la justícia arxivés el cas, la universitat va iniciar una instrucció interna que ha durat 10 mesos i que ha comptat amb l’aportació de proves i la versió de fins a quinze testimonis: deu per part del docent i 5 per part de la denunciant. La instrucció va determinar que el docent es va aprofitar de la seva posició per mantenir relacions amb una alumna, i, a més, en va detectar una altra de molt greu (assetjament sexual) i una altra de greu (abús d’autoritat), que no han estat considerades a l’expedient perquè la justícia ho havia arxivat.

Arran d’aquesta denúncia, set dones més van denunciar fets molt semblants als ocorreguts, dos casos dels quals ja havien prescrit en haver passat tres anys, i no es van incloure en la instrucció.

“Sé que no sóc la primera ni l’única que ha patit en aquest grau per culpa d’aquest professor, i en vista d’haver-me demostrat ell mateix que no sentia cap mena de culpa, remordiment o vergonya pels actes que havia comès, és necessari que després d’anys de silenci se sàpiga qui és realment aquest senyor”, va afirmar la denunciant al text difós a les xarxes.

La proposta inicial de sanció per part de la UB era de tres anys sense ocupació i sou, però el docent va presentar al·legacions que es van acabar acceptant parcialment, per la qual cosa la xifra va descendir fins als 18 mesos. No obstant això, el docent compta amb 2 mesos per a presentar recurs davant un jutge i nu mes per a fer-ho davant del rector. A més, en cas que es faci efectiva la sanció, haurà de resoldre’s la qüestió relativa al cobrament del seu sou, perquè ha continuat cobrant mentre estava apartat cautelarment de la docència.

Fins a dues vegades arxivat

El jutjat d’instrucció va acordar l’octubre del 2023 la no admissió de la denúncia, en entendre que els fets no constituïen infracció penal. Després, l’alumna va presentar un recurs de reforma i d’apel·lació davant la secció 3 de l’Audiència Provincial de Barcelona.

Segons aquest tribunal, “en la resolució ara apel·lada es justificava de manera suficient la inexistència de cap conducta en els fets relatats en la denúncia que permeti suposar que es donen els elements típics de cap dels delictes a què es refereix el recurs”.

A més, ha considerat que el fet que el denunciat fos professor de la denunciant i la diferència d’edat entre tots dos “no implicava per si mateix cap situació de superioritat quan aquesta era més gran i en el relat s’expressa que va ser ella la que va buscar en nombroses ocasions l’acostament i la relació personal amb el denunciat”.

a càrrec de Mercè Boher - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Aquest dimecres a les 19.30 de la tarda es farà al Centre Cultural la Nau de la Universitat de València l’acte de lliurament de la vint-i-sisena edició del Premi Vicent Ventura. Enguany, el guardó ha estat atorgat a l’escriptora i mestra Mercè Viana i a la revista infantil Camacuc. A més, el periodista i professor Nel·lo Pellisser rebrà el Premi Centenari Vicent Ventura, creat enguany amb motiu dels cent anys del naixement del periodista.

El Premi Vicent Ventura, que es van començar a concedir el 1998, l’any de la mort del periodista; volen distingir trajectòries cíviques i compromeses amb la cultura i la llengua. El jurat està format per representants de la Universitat de València, la Universitat Jaume I, els sindicats CCOO, UGT i Intersindical Valenciana, la Unió Llauradora i Ramadera, la Unió de Periodistes Valencians i persones que van mantenir una estreta relació amb Ventura, com ara els professors Ramon Lapiedra i Àngel Llàcer, el filòleg Vicent Pitarch, l’escriptor Alfons Cervera, la periodista Rosa Solbes i l’assagista Francesc Pérez Moragón.

El candidat -únic- a la reelecció del rectorat de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Jaume Carot, ha presentat avui la candidatura a les eleccions de 21 de maig. I ho ha fet prometent ampliar les infraestructures del centre, ampliar la gratuïtat de les matrícules i crear noves titulacions de grau i màster.

Carot ha reivindicat el paper la universitat pública en un moment en què “es posa en qüestió” el model, davant d’iniciatives que, “amb el nom d’universitats privades, a vegades amaguen l’ànim de lucre, sense tenir en compte el projecte educatiu ni intentar transferir coneixement.”

Entre les mesures anunciades, també ha destacat la construcció de la nova residència d’estudiats amb 120 places, el nou edifici de Ciències, una biblioteca central i la reforma dels tres edificis més antics: l’Anselm Turmeda, el Guillem Colom i el Mateu Orfila. També ha dit que el campus “està quedant petit.” 

Pel que fa a la gratuïtat, el que cercarà és una política de beques “potent” similar a la del Regne Unit, cobrint la matrícula i que aporti als estudiants una quantia extra per a “sobreviure”. 

També ha dit que l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i l’Acreditació (Aneca) ja ha donat el vistiplau per a la implantació del grau de Ciències de la Mar. Els estudis podrien ser una realitat el curs 2026-2027. Així i tot, sense detallar-ne més, ha dit que ampliarà l’oferta educativa. 

Campanya contra Carot

Com que no hi ha cap candidat més, per la UIB s’ha engegat una campanya per votar en blanc. Carot ha assegurat que és una “alternativa vàlida”, però ha insinuat que, en un moment de “pressió de les universitats privades”, potser no es donaria una “bona imatge” en cas que el vot en blanc superés el 50% dels vots i s’haguessin de repetir les eleccions. 

En relació amb les universitats privades –i a l’anunci dels tràmits perquè el CEU San Pablo creï un nou centre a les Illes– ha dit que aquest “sí que és un projecte educatiu seriós”, però que “preferiria que no existís”. En aquest sentit, ha reclamat al govern que no destini “ni un euro públic” a les privades. 

El Moviment de Resistència Islàmica Hamàs ha confirmat que ha entregat al Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) el soldat israelià i ciutadà dels Estats Units Edan Alexander, que havia estat retingut a Gaza 584 dies d’ençà dels atacs del 7 d’octubre de 2023.

Segons que explica el diari Haaretz, l’hostatge ha estat entregat a Khan Yunis i potseriorment traslladat cap a Tel-Aviv, on se sotmetrà a una revisió mèdica.

Abans d’ahir, el dirigent de Hamàs a Gaza, Jalil al-Haya, va anunciar en un comunicat que alliberaria aquest soldat amb la voluntat d’iniciar “unes negociacions intensives i fer esforços seriosos per a arribar a un acord final que aturi la guerra i permeti d’intercanviar presoners de manera consensuada”.

Per la seva banda, les autoritats d’Israel van negar l’existència d’un compromís d’alto-el-foc a Gaza, i van dir que només permetrien un corredor segur per a l’alliberament d’Alexander.

Avui, en una compareixença, el president dels Estats Units, Donald Trump, s’ha mostrat satisfet de poder anunciar l’alliberament de “l’únic ciutadà nord-americà” segrestat per Hamàs durant l’atac del 7 d’octubre. A més, ha subratllat que s’ha produït “davant dels ulls d’Steve Witkoff, que ha fet una feina fantàstica”.

Alexander, de 21 anys, és nascut a l’estat de Nova Jersey i servia a l’exèrcit d’Israel quan va ser capturat per Hamàs durant els atacs de l’octubre passat, que van causar uns 1.200 morts i prop de 250 segrestats.

La secció sindical de la CGT a Mediapro denuncia que la lliga espanyola de futbol contracta empreses franceses durant la vaga convocada per a garantir la retransmissió dels partits de la 36a jornada.

Aquest fet podria afectar el derbi Espanyol-Barça de dijous, però afecta també els altres partits que es juguin a primera i segona divisió.

Segons que avisen en un comunicat, representants de la CGT en empreses del grup Mediapro han tingut accés a informació que confirma que la lliga espanyola està gestionant la contractació d’empreses franceses per garantir la retransmissió de la jornada 36 del campionat, amb partits afectats per la convocatòria de vaga.

Per això, el sindicat denuncia una “vulneració flagrant” del dret a vaga dels 800 treballadors de Mediapro, convocats a l’aturada laboral entre el 14 i el 27 de maig, coincidint amb les tres últimes jornades de la lliga EA Sports i les dates 40 i 41 de la lliga Hypermotion.

S’ha mort a 83 anys l’artista i comissari Antoni Mercader, pioner de l’art multimèdia a Catalunya, segons que ha comunicat la Direcció General de Promoció Cultural i Biblioteques de la Generalitat de Catalunya.

Nascut a Banyoles el 1941, Mercader es va llicenciar en Filosofia i Història de l’Art i era doctor en Comunicació Audiovisual. Les formes d’expansió audiovisual i multimèdia en l’art contemporani van ser un dels eixos d’investigació de la trajectòria professional de l’artista, segons que indica el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba).

Mercader va ser comissari d’exposicions, director, assessor i coordinador de projectes, i també productor audiovisual i multimèdia. Havia impartit conferències a diversos països del món i havia impartit docència a diferents universitats.

Va ser membre del grup Machines (1964-1966) i del Grup de Treball (1972-1976), ambdós englobats en el corrent de les arts plàstiques d’avantguarda. També va ser membre fundador de la Societat Catalana de Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans.

A més, va assessorar i coordinar la Mediateca Caixaforum a Barcelona, va coordinar el projecte europeu GAMA i va dirigir el també projecte europeu Vivid [Radical] Memory.