El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) estudia si una mascota té el mateix valor que una maleta a efectes d’indemnitzar la seva pèrdua en un vol comercial. L’alt tribunal de la UE va fer ahir una vista a Luxemburg per analitzar si les aerolínies han de pagar més per perdre un animal que un objecte. El cas ha arribat fins a Luxemburg arran de la reclamació d’una dona argentina contra Iberia per haver extraviat la seva gossa que havia de viatjar a la bodega d’un avió que volava de Buenos Aires a Barcelona. L’afectada demana 5.000 euros d’indemnització, però la companyia només vol pagar el que està previst per a equipatges facturats: un màxim d’uns 1.800 euros.

“Si la companyia ha de pagar tres pessetes per matar un gos, tindrà tants sinistres de gossos com de maletes”, avisa Carlos Villacorta, advocat de la passatgera afectada, en declaracions a l’ACN.

Més enllà de les xifres concretes, la causa ha obert un debat jurídic a Luxemburg sobre el valor que s’atorga als animals en un moment en què diversos països europeus, com l’estat espanyol, estan reforçant la protecció del benestar animal.

Des del sector aeri temen repercussions logístiques i econòmiques d’un canvi de perspectiva sobre les mascotes i l’Associació Internacional del Transport Aeri (IATA, per les sigles en anglès) s’ha personat en el cas.

Iberia fins i tot ha amenaçat de suprimir el servei de transport d’animals si se’ls aplica un sistema de compensació il·limitat similar al de les persones, segons que consta en l’escrit de la defensa al qual ha tingut accés l’ACN.

La desaparició de la gossa Mona

El 22 d’octubre del 2019, Gisel Ortiz, la seva mare i els seus tres gossos havien d’agafar un vol des de Buenos Aires a la capital catalana. Mona, una de les gosses de la passatgera, havia de viatjar a la bodega en un contenidor especial per la seva grandària i pes. La propietària la va facturar com a equipatge, però sense formular cap declaració d’especial valor.

Ja dins l’avió, mare i filla van veure des de la finestra com el conductor del cotxe que transportava la Mona feia un cop de volant inesperat i provocava la fuga de l’animal, que va sortir “corrent pels voltants de l’aeronau”. Després d’una persecució per la pista, el personal la va aconseguir atrapar i Iberia va tranquil·litzar les clientes assegurant que l’enviaven a un centre d’acollida d’animals.

Tanmateix, la Mona es va tornar a escapar. La Gisel va emprendre llavors una campanya de recerca a mitjans de comunicació i xarxes socials. La pàgina web de Facebook que va obrir la família ha arribat a tenir més 19.000 seguidors, però la gossa continua desapareguda.

Disputa per la indemnització

La seva propietària ha reclamat a Iberia una indemnització per danys morals de 5.000 euros. La companyia admet la seva responsabilitat per la desaparició de la gossa, però no vol pagar tants diners.

L’aerolínia espanyola se cenyeix al límit de compensació que marca el Conveni de Montreal, referent legal a la Unió Europea sobre la responsabilitat de les companyies aèries en cas d’accidents o incidents durant el transport aeri internacional de passatgers, equipatge i càrrega. Segons el tractat, les aerolínies compensaran amb un màxim de 1.519 drets especials de gir (uns 1.800 euros) per la pèrdua de l’equipatge facturat quan no s’hagi fet una declaració especial de valor.

La jutgessa espanyola que porta el cas té dubtes sobre el valor de les mascotes a efectes d’indemnització per pèrdua si també es tenen en compte les normatives europees sobre benestar animal. Per això, el jutjat mercantil número 4 de Madrid ha traslladat al TJUE una petició prejudicial per aclarir com s’han d’interpretar el Conveni de Montreal respectant la legislació europea.

L’alt tribunal va celebrar dimecres una vista a Luxemburg per escoltar a les parts i resoldrà en els pròxims mesos si la gossa Mona val més que una maleta d’avió.

Un gos té més valor que una maleta?

La propietària de la Mona diu que sí. El seu advocat argumenta que les mascotes transcendeixen el valor material que poden tenir per al seu propietari i passen a un nivell superior pel “valor intrínsec de l’animal com a subjecte de sentiments i emocions”. És “extrapolable al que un ésser humà pot patir per la pèrdua d’un altre”, afirma.

En aquest sentit, el lletrat defensa que el règim d’equipatges no es pot aplicar a les mascotes perquè és incompatible amb el dret comunitari i la legislació nacional que reconeix el caràcter sensible dels animals.

L’advocat proposa aplicar el règim general de compensació que s’aplica als passatgers, però sense equiparar totalment animals i persones. “La mascota continuarà sent una mascota, però a l’hora de valorar els danys per la seva pèrdua, sí que s’entendran inclosos en el dany patit pel passatger”, resumeix Villacorta a l’ACN.

Què diu Ibèria?

“És un sense sentit igualar els animals a les persones”, replica la companyia en l’escrit presentat al TJUE.

Des d’Ibèria traslladen part de la responsabilitat als passatgers que decideixen transportar els seus animals en avions: “El propietari, únic que comprèn plenament l’animal, és qui opta per exposar-lo a l’experiència, sovint estressant i desafiant, de viatjar amb avió”. I afegeix: “És responsabilitat seva preparar-lo per al viatge, assumir el risc d’exposar-lo a un entorn inhòspit i garantir-ne l’aptitud veterinària. Però el més crucial és que només ell pot valorar el profund vincle emocional amb la seva mascota i, per tant, el dany moral que patiria si alguna cosa li passés durant el transport”.

L’aerolínia nega que vegi els animals com a “coses”, però sosté que va ser decisió “unilateral” de la passatgera transportar a la seva mascota com a “equipatge” sense fer una declaració de valor especial. En conseqüència, diu que se li ha d’aplicar el Conveni de Montreal que regula els límits d’indemnització per pèrdua d’equipatges. És a dir, que la gossa té el mateix valor que una maleta a efectes de la compensació per la seva desaparició.

De totes maneres, els advocats d’Iberia avancen que és impossible estandarditzar el dany moral causat per la pèrdua d’una mascota i que, precisament per això, ja existeix una declaració d’especial valor que permet als passatgers obtenir una compensació superior.

“No es pot pretendre que els passatgers […] puguin obtenir indemnitzacions il·limitades, similars a les de les persones, com s’està valorant aquest procediment”, lamenta l’aerolínia, que fins i tot amenaça de retirar el servei de transport d’animals de companyia si se’ls aplica el règim de compensació dels passatgers.

Què opina Brussel·les?

Brussel·les es posiciona al costat d’Iberia, però esquiva el debat sobre el valor dels animals limitant-se a l’argumentació jurídica sobre el règim d’indemnitzacions existent al sector de l’aviació europea.

En el seu escrit davant el TJUE, la Comissió Europea reconeix que els tractats europeus conceben els animals com a “éssers sensibles” i demanen polítiques de transport que tinguin en compte el benestar dels animals. Tanmateix, recorda que aquesta consideració no impedeix que tinguin un preu o valor determinat sempre que es respecti el seu benestar.

En el cas de les indemnitzacions, l’executiu comunitari assenyala que el Conveni de Montreal no preveu una compensació específica per a mascotes i que, per tant, s’ha d’aplicar la limitació existent. “L’única manera per evitar la limitació és la presentació, en el moment de la facturació, d’una declaració d’especial valor”, subratlla.

Després de la vista, l’advocat de l’afectada reconeix que serà difícil obtenir una sentència favorable, si bé creu que és una qüestió de voluntat i valentia per part del tribunal. “El TJUE té una oportunitat excepcional de pronunciar-se sobre la consideració que mereixen les mascotes a la nostra societat”, conclou.

Alhora considera que el Pacte Nacional per la Llengua no només és insuficient per revertir el retrocés del català, sinó que consolida la seva posició subalterna al castellà. En aquest sentit, denuncia que l’acord no implica cap compromís real de desplegar el marc legal vigent —com l’estatut o la llei de política lingüística— i, en canvi, avança cap a un model voluntarista, sense obligacions ni conseqüències. El govern, diuen, ha renunciat a aplicar coercitivament els drets lingüístics i ha optat per un discurs conformista que evita el conflicte amb els poders que sostenen el bilingüisme imposat.

L’acord és, segons la formació, una operació estètica que permet al PSC d’emblanquir la seva aposta per la diglòssia i la substitució lingüística. Alhora critica que el pacte es fonamenta en un diagnòstic aparentment dur, però que amaga mesures febles i infrafinançades, i que serveix de coartada perquè ni els signants ni l’oposició no assumeixin cap compromís efectiu amb la defensa de la llengua. “Catalunya no necessita polítics plorant pel català, sinó polítiques valentes per posar-lo al centre de la vida social i garantir els drets dels parlants”, afirmen.

Per fer-hi front, Alhora proposa tres mesures urgents. La primera és la creació d’una doble xarxa escolar: una d’immersiva, amb un compromís explícit de les famílies i amb el català com a única llengua de socialització; i una altra, l’actual, bilingüe, on es pugui treballar per fer retrocedir el castellà. Amb aquesta divisió, sostenen, es generaria un espai d’hegemonia lingüística i es posaria fre a la castellanització estructural de l’ensenyament. Aquest model ja ha demostrat resultats en altres territoris, com el País Basc i les Illes, i permetria recuperar el terreny perdut amb una estratègia progressiva i realista.

La segona proposta és catalanitzar la immigració mitjançant l’ús social del català, amb lleis i incentius clars: garantir que totes les empreses i treballadors contractats per l’administració puguin comunicar-se en català, i que el seu ús sigui una condició imprescindible per accedir a llocs de treball públics i serveis. Això hauria d’anar acompanyat de cursos intensius d’immersió i d’ajuts econòmics que facilitin l’aprenentatge de la llengua, seguint models d’èxit com el de l’hebreu a Israel.

La tercera proposta és un pla de xoc per a la formació i contractació de mestres de català, amb beques-salari, inserció laboral garantida i una via ràpida per a estudiants d’altres disciplines. La manca de docents competents és, segons Alhora, un dels grans coll d’ampolla actuals i cal actuar amb urgència per garantir el relleu generacional i reforçar la presència de la llengua a l’educació.

El compromís pressupostari de 250 milions d’euros anuals no compensa, segons la formació, l’absència de mesures estructurals. Consideren que partits com ERC s’hi aferren per tapar la inacció dels darrers anys i que d’altres, com Junts o la CUP, tenen dificultats per oposar-s’hi frontalment, tot i no haver-lo signat. Alhora sosté que el pacte legitima amb diners una política de deixadesa i no posa fre a la subordinació del català, sinó que la perpetua amb una capa de vernís institucional.

És per això que reclamen un canvi d’estratègia immediat, amb mesures concretes per fer retrocedir el castellà en l’ús social i garantir l’hegemonia del català. “No volem plors, volem justícia lingüística”, diuen. Sense una acció decidida i planificada, amb recursos i voluntat de conflicte, alerten que la llengua corre el risc de convertir-se en un patrimoni decoratiu, mentre el país perd el dret de viure plenament en català.

Avui, 15 de maig de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Fer trenta anys, tenir-ne setanta i passar el relleu: les claus per a refermar el futur del diari I Editorial d’Assumpció Maresma 
• Txell Partal serà la nova editora de VilaWeb a partir del juny 
• [VÍDEO] Una mirada al passat de VilaWeb, trenta anys després 
• La dignitat de les víctimes I Mail obert de Núria Cadenes
• Mujica, l’empremta de la bondat I Mail obert d’Estel Solé   
• Quines opcions hi ha que el català esdevingui oficial a la Unió Europea a final de mes? 
• Mònica Sales: “El govern genera desconfiança amb la llengua pel procés de desnacionalització premeditat que fa” 
• Un vol cada dia o canviar de casa cada any: així afecta els docents la crisi de l’habitatge 
• La violència sectària empeny la minoria drusa de Síria als braços d’un aliat improbable: Israel 
• Flors i violes: sis llibres per a un maig florit 
• Marc Recha ens porta a Poblet amb un grup d’actors cecs 
• L’IPC baixa al 2,1%, però els aliments frescs pugen al 5,8% I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Diguem-ho d’entrada: els films de Marc Recha no són fàcils. No passa res. Tampoc no ho són els de Peter Greenaway, ni els d’Ulrich Seidl, ni els d’Albert Serra. Aquests cineastes no acostumen a fer films lineals, ni de plantejament, desenvolupament i desenllaç, ni de final feliç. Mentre els mires, pot passar que et preguntis què dimonis és allò que veus a la pantalla. O que els acabis de veure i no estiguis segur d’haver-los entès, si és que calia entendre-hi res. Fins i tot pot passar que els acabis de veure i no sàpigues si realment t’han agradat, encara que sembli paradoxal. El bon art ens ha d’interpel·lar, no pas fer-nos el camí més fàcil.

A mi sí que m’agraden, els films de Marc Recha. Des de L’arbre de les cireres i Pau i el seu germà que el segueixo. Ens vam conèixer quan va venir a presentar Petit indi a Berlín i em va caure bé, mentre dissertava sobre la vida i la mort a tocar de la Nova Sinagoga, a l’Oranienstrasse, ben entrada la nit. Intens i vital, Recha aporta al cinema català actual una mirada pròpia i un estil intimista, fins i tot poètic, a partir de les seves experiències i la formació autodidàctica. Des de petit que explica històries, quan tenia deu anys amb una càmera súper-8 i avui amb HD 4K i tot l’aparat tècnic i tecnològic del cinema modern. Però Recha continua essent un esperit lliure que va a la seva, i això és el que compta.

Estrenat al Festival de Sitges de l’any passat, avui arriba als cinemes el seu desè llargmetratge, Centaures de la nit. Rodat en blanc i negre al monestir de Poblet, un dels elements destacats és que molts dels actors que hi apareixen són cecs i no són actors professionals. Entre aquests hi ha el pianista de jazz Ignasi Terraza, que fa de pare abat. L’ONCE i més associacions van col·laborar en el procés de selecció dels actors cecs i la seva participació posa un toc d’originalitat i autenticitat indiscutible al film. Els acompanyen, en els papers protagonistes, actors reconeguts com Lluís Soler, Montse Germán i Muntsa Alcañiz. La banda sonora del film la signa Marc Parrot.

El començament del film, amb el grup de cecs arribant amb un autocar atrotinat a Poblet, ens transporta directament a l’imaginari surrealista de Luis Buñuel. Recha reconeix la influència de films del director aragonès com Los olvidados i Viridiana, però també la de films dels anys cinquanta i seixanta com The Seventh Seal, d’Ingmar Bergman; The Night of the Iguana, de John Houston (1964); Uccellacci e uccellini, de Pier Paolo Pasolini; i Falstaff, d’Orson Welles. Són films en blanc i negre que tenen una gran força visual, que reforça la dimensió humana dels personatges. L’altra gran influència de Centaures de la nit és l’obra del fotògraf eslovè cec Evgen Bavčar, que també hi apareix com a personatge, interpretat per Tomaž Wraber. Bavčar va col·laborar amb grans artistes catalans com ara Antoni Tàpies i Miquel Barceló, amb qui va crear un llibre escrit en braille.

Centaures de la nit narra la història d’un home cec, l’Àlex, interpretat per Lluís Soler, que viatja a Poblet per ajudar un amic a robar les relíquies que suposadament van amagar-hi un parell de monjos eslovens que van ajudar a reconstruir el monestir després de la guerra de 1936-1939. La conductora de l’autobús és la Joana, interpretada per Montse Germán, que sempre s’ha estimat l’Àlex i és l’única que té prou paciència per a aguantar el seu comportament imprevisible i erràtic. Les imatges de Poblet són d’una gran bellesa i Recha es recrea en els detalls de les figures religioses i les tombes reials, en l’aigua de la font que hi ha davant el refetor, destinada a les ablucions dels monjos, i en els jocs de llums i ombres que es produeixen a dins l’església abacial i al claustre.

Com diu Recha mateix, Centaures de la nit és un viatge a través de la foscor a plena llum del dia. Els centaures són una classe de planetes menors que giren entorn del Sol en òrbites situades entre la de Júpiter i la de Neptú. Actualment, no disposem de cap fotografia d’alta resolució d’un centaure. Som, per tant, en el terreny de la imaginació, com la que utilitzava Evgen Bavčar quan feia les seves fotografies. “Quan imaginem alguna cosa, existim: no sóc d’aquest món si no puc dir que l’imagino a la meva manera”, deia el fotògraf eslovè.

Hi ha vegades en què la porqueria sembla que ho hagi d’esquitxar tot, que ens enrampa i paralitza. Però després resulta que no, que un gest, una frase, una mirada ens retorna les coses a lloc. Les coses que compten. Per sort, sempre hi ha algú, aquesta humanitat diversa que a tots ens dignifica, que sap respondre com pertoca als intents, sibil·lins o barroers, d’embrutar el món, de reduir-nos-el a un xiscle de rancúnies i misèries.

Hi ha un militant de Vox que ara fa de síndic d’aquest partit ultra a les Corts, José María Llanos, que públicament va insultar les víctimes de la gota freda. Que són “gent interessada”, va deixar anar, i no sé quantes coses més. Les víctimes. Per a ell, les persones que han perdut familiars per culpa de la negligència de qui ocupava les institucions el 29 d’octubre de 2024 (amb el suport del partit del tal Llanos), que reclamen informació i justícia, mereixen convertir-se en blanc dels seus estirabots.

Ja feia un temps que se sentia aquest rum-rum i que Carlos Mazón mateix esquitxava d’indirectes algunes intervencions, intentant amb això menystenir les víctimes, que s’han organitzat en associacions per donar-se mútuament suport, perquè les seves veus arribin amb claredat a tot arreu. Després de la falta de respecte del diputat de Vox, la vice-presidenta i portaveu del govern Mazón, Susana Camarero, es va sumar a la cantarella dient que les associacions de víctimes tenien “un perfil partidista”.

La bruta maniobra és més vella que l’anar a peu: intentar desqualificar qui et posa, amb la seva presència, amb la seva existència, en evidència; provar de treure’l, així, del mapa; que no compti. A això s’han dedicat, des de les institucions que ocupen, a això hem assistit, aquests dies, a aquest indigne espectacle. Com que no són capaços d’aguantar la mirada de les víctimes, fan això que saben fer: negar, insultar, ofendre. Però és cert que no ofèn qui vol, sinó qui pot. I ells no poden.

Les associacions de víctimes han respost de la millor manera: han mantingut, senzillament, el pas. Lluny de tota estridència, el pas. Reclamen, necessiten, mereixen justícia i amb aquest propòsit han continuat la seva caminada.

Els vots de PP i Vox van vetar la compareixença de les víctimes a la comissió d’investigació de les Corts. I Carlos Mazón no les ha ateses. No ho ha fet. És tan greu, tan vergonyós, això, tan i tan significatiu, que no cal dir-hi res més: no ho ha fet.

La resposta de les associacions de víctimes a aquest maltractament i a aquesta ignomínia ha estat veritablement exemplar: no respondre. O, més exactament, fer-ho mostrant de quina manera sí que es fan les coses. De quina manera sí que es poden fer. Han anat a Brussel·les. Perquè allà les han rebudes Ursula von der Leyen i Roberta Metsola i Teresa Ribera (presidenta del Parlament Europeu, vice-presidenta de la Comissió, comissària). I expliquen les víctimes: “Constatem amb dolor i amb tristesa com Europa ens ha tractat amb més humanitat, humilitat i diàleg que tot el govern de Mazón i els seus aliats a la Generalitat Valenciana.”

Això ha passat aquesta setmana. I, mentrestant, es veu que des del seu partit, el partit que l’ha encobert i sostingut fins ara, que ho continuaria fent si no fos per la repulsa social, perquè l’individu en qüestió no pot sortir al carrer sense que l’escridassin i s’ha d’amagar de mil maneres i amb mil excuses i a quina més ridícula, des del PP, deia, ja tenen al calendari mig organitzada la sortida de Mazón dels càrrecs que encara ocupa. Quan els rumors es comencen a confirmar als cercles periodístics que tenen més o menys propers, i aquests cercles els publiquen esmentant fonts d’aquí i fonts d’allà (sense noms, però intel·ligibles), hom pot intuir o deduir que la cosa va avant. Que no volen arribar a eleccions amb aquest llast. I tot plegat és més o menys lògic i segueix els paràmetres del càlcul i la conveniència electorals, també de la batalleta interna (amb Francisco Camps i la seva gira de fantasma que vol ressuscitar). Que ja sabem com funcionen aquestes coses. Que ja ho sabem, però que saber-ho no hauria de fer que ens hi acostuméssim, que ho donéssim per bo. En aquests càlculs de baixa estofa, motors únics dels seus actes, hi compten coses com ara acabar de lligar el pressupost autonòmic (condicionat a les exigències ideològico-econòmiques dels ultres de Vox), trobar noms de substitució provisional que tinguin el vist-i-plau dels mateixos ultres, o que el traspàs sigui, com a mínim, a l’estiu.

Més concretament, passat el 13 de juliol. Quan farà dos anys exactes de la investidura com a president de la Generalitat. Perquè vint-i-quatre mesos al càrrec és el temps mínim que es veu que necessita per a cobrar, quan plegui, el sou com a membre del Consell Jurídic Consultiu: 75.000 euros l’any. Que només (només!) ho podrà fer tant de temps com hagi estat (gens honorable) president, però que després ja li trobaran alguna altra cosa i que tot això que tindrà, no?

Tot això que tindrà.

Aquesta és la seva preocupació, en això pensen, sobre això maquinen: els càrrecs, els sous, dinarots, arrapar-se al poderet que sigui, facilitar-se, amb els amiguets, els negociets. Enlloc, mai, en els seus propòsits, cap esment a les víctimes, a les dues-centes vint-i-vuit persones que van morir aquell 29 d’octubre, cap esment al dolor indescriptible dels familiars, dels amics, dels veïns que els han sobreviscut.

I és clar que no demanarem ara que les sardines volin, ni que Mazón i tota la trepa duguin als seus actes humanitat; només espero que a nosaltres, en veure-ho, en constatar-ho de nou, tantes vegades com ens posin al davant aquesta realitat tan crua, no ens deixi d’indignar.

Voldrà dir que encara tenim sang a les venes. O ànima. El que sigui. Que som vius per fora i també per dins.

Diumenge, 18 de maig, és el Dia Internacional dels Museus, i enguany, igual que l’any passat, coincideix amb la Nit dels Museus, que se celebra el 17. Amb el lema “’El futur dels museus en comunitats en canvi constant”, es vol destacar el paper transformador dels museus en un món sotmès a canvis socials, tecnològics i ambientals. Molts equipaments i espais museístics organitzen activitats especials en la jornada de portes obertes. A continuació, us oferim un tast de tot allò que podeu arribar a fer als Països Catalans amb motiu d’aquesta celebració.

Sant Esteve d’Andorra, a Andorra la Vella

Per celebrar el Dia Internacional dels Museus, els espais museístics gestionats pel govern obriran gratuïtament diumenge de 10.00 a 14.00. Una de les activitats més destacades és la visita guiada per a veure les pintures romàniques de Sant Esteve d’Andorra la Vella, que es complementarà amb tot un reguitzell d’activitats a l’Espai Columba, centre cultural que exhibeix i conserva algunes de les pintures de les esglésies romàniques d’Andorra. La celebració inclourà la Nit dels Museus a la Casa Rull, que tindrà lloc demà amb un tast gastronòmic de productes locals.

Palau Güell, a Barcelona

Tot i que no té la popularitat d’edificis com la Sagrada Família, la Pedrera o la Casa Batlló, el Palau Güell també fou construït per Antoni Gaudí. De fet, va ser el primer gran encàrrec que l’arquitecte va rebre d’Eusebi Güell i Bacigalupi. L’edifici, que es va construir entre el 1886 i el 1890, conté l’essència de l’obra de Gaudí i és imprescindible per a entendre la seva arquitectura posterior. Cal reservar entrada.

A més de la visita, les persones que reservin entrada podran participar de 19.00 a 01.00 en l’activitat “Melodies sorpresa”, en què gaudiran d’interpretacions musicals de l’orgue que hi ha a l’edifici.

Museu de Ciències Naturals – l’Hivernacle, a Barcelona

L’Hivernacle del Museu de Ciències Naturals de Barcelona és un dels equipaments nous que s’han incorporat a la programació de la Nit dels Museus de la ciutat. És una oportunitat per a veure una de les joies del parc de la Ciutadella. Un equipament únic, d’alt valor patrimonial i natural de Barcelona i un testimoni viu de la història de la ciutat, que ha restat tancat molts anys.

Museu Picasso de Barcelona

El Museu Picasso de Barcelona s’adhereix a la jornada de portes obertes pel Dia Internacional dels Museus. Dissabte, s’obrirà al públic de 19.00 a 01.00 per a celebrar la Nit dels Museus, i diumenge, de 09.00 a 20.00. L’entrada és lliure i gratuïta, i permetrà de veure la col·lecció permanent del museu, que consta de més de cinc mil obres cabdals per a entendre la trajectòria i la influència de Picasso, a més de la col·lecció d’obra gràfica i el conjunt de quaranta-una ceràmiques que Jacqueline Picasso va donar l’any 1982.

Museu d’Art Modern de Ceret

El Museu d’Art Modern de Ceret (Vallespir), obrirà les portes de franc entre les 18.00 i les 22.00 per celebrar el Dia dels Museus i gaudir de les obres d’art que alberga. A més, també ha organitzat una activitat infantil titulada “Això es ven? O la síndrome monocroma”, inspirada en l’obra de teatre Art, de Yasmina Reza. Entre esquetxos lúdics i improvisats interpretats per la companyia de teatre Troupuscle, el públic podrà gaudir del museu d’una manera poc convencional.

Museu del Joguet de Figueres

El Museu del Joguet de Figueres (Alt Empordà) exposa, durant tot el mes de maig, l’exposició “Pere Calders, escriptor i dibuixant”. La mostra, comissariada per l’escriptor Julià Guillamon i dissenyada per Àngel Uzkiano, fa públiques algunes de les facetes menys conegudes del popular escriptor Pere Calders i pretén de recollir la seva aportació a la cultura de la dècada de 1930 a partir de les diferents disciplines que va exercir, en què va combinar publicitat, humor gràfic, literatura, periodisme i disseny. Una de les activitats més destacades sobre aquesta exposició es farà el dia 31 a les 11.00 a la Sala Brossa-Frègoli del museu, en què Guillamon conversarà amb Tessa Calders Artís, filla de Pere Calders, sobre l’obra i la figura del seu pare.

D’altra banda, pel Dia Internacional dels Museus han organitzat la visita guiada “El viatge d’una amistat: Anna Maria i Salvador Dalí i Federico García Lorca”, el dia 17 de maig a les 11.00 al mateix museu. És una visita comentada per a descobrir la relació entre els germans Dalí i el poeta i dramaturg Federico García Lorca a partir de la seva correspondència personal. Es parlarà de Don Osito Marquina, l’osset que conserva el Museu, i de les cartes que el poeta enviava a Anna Maria Dalí, a més de la seva relació amb Salvador Dalí. L’assistència és gratuïta, però cal reservar entrada prèviament.

Museu d’Art de Girona

El Museu d’Art de Girona organitza unes quantes activitats per a celebrar aquesta jornada museística. D’una banda, dissabte, 17 de maig, a les 19.00 es farà una visita comentada pel museu, en què s’explicaran i es descobriran els racons més amagats de l’edifici, el Palau Episcopal de la ciutat. Durant segles, aquest edifici va ser la residència del bisbe de Girona i la seva cúria, i va acollir també reis i nobles en les seves visites a la ciutat, un espai que en testimonia el passat. La visita és gratuïta, però cal que reserveu entrada.

L’endemà, el dia 18, el Museu celebra el Dia Internacional dels Museus amb una jornada especial: durant el matí, es faran recorreguts pel museu guiats per experts que han participat en les darreres edicions del catàleg “12 mesos, 12 obres”. Quatre dels autors dels estudis publicats presentaran, a peu dret davant l’obra, tot allò que han descobert. Els horaris concrets de les visites els trobareu quan reserveu l’entrada per la visita, que és gratuïta.

Finalment, si sou per Girona amb motiu de Temps de Flors, podeu celebrar el Dia Internacional dels Museus visitant l’exposició “Elles il·lustren botànica”, al Museu d’Història de la ciutat, una mostradel treball de dones il·lustradores científiques botàniques del segle XVII fins a l’actualitat. La visita per a aquesta exposició també és gratuïta, i no cal reservar entrada.

Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida

El Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida (Segrià) celebra la Nit dels Museus amb la inauguració a les 19.00 de les peces d’art digital Bancals i Arrels, de l’artista Anna Carreras, i la peça Psychoflage, al Pati del Museu, de l’artista Mònica Rikic. L’entrada és gratuïta i podrà visitar-se fins a les dotze de la nit.

Bancals és una peça d’art digital generatiu que construeix un sistema complex que creix i evoluciona, que s’inspira i parla dels imaginaris propis i dels paisatges personals de la franja del Matarranya. Podrà visitar-se fins al 5 d’octubre de 2025. Psychoflage, en canvi, és una instal·lació interactiva multisensorial de gran format que transforma l’espai en un món de somnis i fantasia psicodèlica. És formada per vint escultures inflables dotades de sistemes interactius electrònics artesanals que controlen els seus ventiladors i llums. Podrà visitar-se fins el 31 de desembre de 2025.

Museu d’Art de Menorca

La proposta del Museu d’Art de Menorca, a Maó, per a celebrar el Dia Internacional dels Museus és un maridatge musical, una activitat que s’emmarca dins l’exposició “Així sona Menorca”, una mostra que presenta un recorregut on es contextualitza la música en la societat, l’economia i la cultura dels darrers quatre-cents anys a l’illa. L’activitat anirà a càrrec del quartet Quatre al Cub, Beta Teatre, Xavier Solano de Sa Forana i tot l’equip del Museu de Menorca. L’activitat es farà dissabte, 17 de maig, a les 18.30. És gratuïta, però cal apuntar-s’hi.

Es Baluard de Palma

Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma dedica tot el cap de setmana a celebrar la jornada museística. D’una banda, dissabte, de 10.30 a 12.30, es farà l’activitat familiar “Forma part del canvi”, un recorregut interactiu per a conèixer algunes obres i espais del museu que se centra en l’exploració pictòrica que culminarà amb un taller conduït per l’artista plàstica i visual Belén Pez. Les famílies poden arribar a l’hora que vulguin dins d’aquesta franja horària. Tampoc cal reservar entrada.

D’altra banda, diumenge, el museu farà una jornada de portes obertes de 10.00 a 15.00, i a les 10.30 faran una visita guiada, en què cal inscripció prèvia. En aquestes jornades, podeu aprofitar per veure les exposicions actuals, com ara, “Whatwethinkasinsignificantprovidesthepurestairwebreathe”, de Markus Linnenbrink, una coproducció amb el Casal Sorellic que presenta una sèrie d’instal·lacions pictòriques site-specific de l’artista alemany; “Punts cardinals”, de Jessica Stockholder; i “Pintures Aeropostals”, d’Eugenio Dittborn, la primera mostra al país d’un dels artistes considerats “fonamentals” de l’art conceptual llatinoamericà dels anys setanta i vuitanta del segle passat.

Centre Internacional de Fotografia Toni Catany, a Llucmajor

El març del 2023 va obrir-se al públic el Centre Internacional de Fotografia Toni Catany, amb la voluntat de projectar i difondre l’obra de Toni Catany, un dels fotògrafs mallorquins més destacats de les darreres dècades. Aquest cap de setmana pot ser una bona oportunitat per a visitar-lo i veure l’exposició “La meva Mediterrània. Toni Catany i Josep Pla”, una mostra que es va poder veure per primera volta al Casal Solleric de Palma el 1991, i que va viatjar al Palau Robert de Barcelona i al FotoFest de Houston. Ara, trenta anys després, aterra a Llucmajor en una revisió que va comissariar la Fundació Josep Pla de Palafrugell (Baix Empordà) dins la XIII Biennal de Fotografia Xavier Miserachs. Hi podreu veure un diàleg entre les fotografies del llucmajorer i els mots de l’escriptor empordanès.

L’horari és de 16.00 a 20.00 els dissabtes i de 10.00 a 14.00 els diumenges. Les visites guiades sempre són a les 18.00 els dissabtes i a les 12.00 els diumenges.

Gaudí Centre de Reus

Els museus i centres museístics de Reus (Baix Camp) s’adhereixen a la celebració del Dia Internacional del Museu d’enguany, per això han programat activitats durant tot el mes de maig. A VilaWeb, de moment, us destaquem les activitats que es faran al Gaudí Centre, un dels més emblemàtics, que dedica la jornada a endinsar-se en l’univers de Gaudí amb les seves “Genialitats”, un conjunt d’activitats per a descobrir la seva obra des de diferents mirades, amb visites guiades, tallers creatius per a totes les edats i activitats inclusives.

Dissabte, de 10.00 a 12.00, es farà l’activitat familiar “Us voleu convertir en petits grans genis de l’arquitectura?”, i a les 11.00 es farà una visita guiada per al públic general titulada “Gaudí narrat a través de la mirada d’una dona”. A les 13.00 es farà el taller “Convertim-nos en ebenistes per una estona”. A la tarda, a les 17.00, s’ha organitzat l’activitat “Decora la teva rajola fent servir la trepa”, l’única activitat de pagament programada. De 18.30 a 20.00 es farà un escape room titulat “L’enigma de Takeshi Nazo” i, finalment, de 19.00 a 20.00 i de 00.00 a 01.00, el joc digital “Descobreix el Gaudí Centre” per als més aventurers.

L’endemà, diumenge, podreu participar en el joc de descoberta i taller “Busca la lletra de Gaudí”, pensada per a nens de sis a dotze anys, o a la visita guiada pel centre que es farà a les 13.00.

Museu Cau Ferrat i Museu Maricel de Sitges

Diumenge, de 10.00 a 19.00, el Museu del Cau Ferrat i el Museu de Maricel de Sitges (Garraf) obriran de franc. Una oportunitat per a endinsar-se en l’univers artístic de Santiago Rusiñol al Cau Ferrat, i en la riquesa patrimonial del Museu Maricel, dos espais emblemàtics de la ciutat on modernisme i noucentisme dialoguen per mitjà de col·leccions úniques, arquitectura singular i vistes excepcionals al mar.

Petita Nit dels Museus a Tarragona

El Museu del Port i el Museu Arqueològic de Tàrraco proposen un vespre d’activitats familiars amb un toc mariner per a celebrar el Dia Internacional dels Museus i la Nit dels Museus. Dos tallers complementaris al Moll de Costa per a navegar per la història i descobrir plegats el patrimoni. Es farà de 19.00 a 21.00 i no cal reserva prèvia. L’activitat va adreçada al públic familiar, per a conèixer les espècies que es van representar al Mosaic dels peixos fa dos mil anys i a decorar el peix que més agradi a la mainada.

A més, amb motiu del Dia dels Museus i dins el festival Tàrraco Viva, tots els espais del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona obriran de franc dissabte: el Tinglado serà obert de 09.30 a 14.00 i de 15.00 a 00.00; la Vil·la romana dels Munts de 10.00 a 13.30 i de 15.00 a 18.00; i el conjunt romà de Centcelles, de 10.00 a 13.30 i de 15.00 a 18.00.

Museu de Tortosa

El Museu de Tortosa (Baix Ebre) fa temps que participa en el Dia Internacional dels Museus, i enguany no ha estat pas cap excepció. De fet, l’equipament ha aprofitat per fer-ho coincidir amb la celebració del 125è aniversari del museu. Dins les activitats organitzades per la Nit dels Museus, hi trobem el concert “Cançons i danses per a guitarra” amb Jacob Cordover, dissabte a les 22.00, i portes obertes a l’exposició temporal de les 18.30 a les 00.00.

Diumenge, d’11.00 a 13.00, es faran visites guiades a l’exposició “Entre dos segles. Artistes tortosins en temps de canvi”, a càrrec d’Aleix Roig, especialista en Antoni Casanova Estorach. Una activitat gratuïta amb inscripció prèvia. A les 11.30 hi ha programat un taller familiar de dibuix adreçat a infants de sis anys a dotze i, finalment, de 12.00 a 13.00 tindrà lloc la conferència en record a Joan Hilari Muñoz “El broccatello o Jaspi de la Cinta: explotació, ús i distribució des d’època antiga”, a càrrec d’Anna Gutiérrez Garcia-Moreno, arqueòloga, directora de la Unitat d’Estudis Arqueometries de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC), i coordinadora del projecte de recerca “Explotació, ús i intercanvi de matèries inorgàniques entre el nord d’Hispània i el sud de la Gàl·lia i els ports de Roma”, en què participava Joan Hilari Muñoz com a investigador.

Bombas Gens Arts Digitals de València

Coincidint amb el primer aniversari del centre, Bombas Gens Centre d’Arts Digitals presenta “Media Server Sessions”, una nova proposta que reuneix en una sessió obres d’art digital mostrant les possibilitats de creació de les noves tecnologies i la capacitat del centre com a espai d’innovació i experimentació.

El 17 de maig és una de les dates en què es pot visitar aquesta primera edició del projecte, on es podran veure creacions dels artistes Vitamin, Lauren Moffatt, Jordi Massó, Desilence i Lucas Gutiérrez. La visita és a les 21.00. Cal comprar entrades, que tenen un cost de 9,5 euros.

Centre del Carme Cultura Contemporània de València

El Centre del Carme Cultura Contemporània de València (CCCC) s’adhereix al cap de setmana dels museus amb les següents activitats: dissabte, el centre obrirà gratuïtament fins a les 00.00, i diumenge, s’hi han programat activitats com el taller “El futur té cos de persona?”, a les 11.00; el taller de creació tèxtil “Murmuris d’un punt”, a les 12.00; el taller juvenil “El paisatge de la memòria”, a les 17.00, i la visita guiada per l’exposició “Coses que fan CLAC”, a les 18.45.

Institut Valencià d’Art Modern de València

L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) celebra el Dia Internacional dels Museus amb una programació especial que va començar dimarts i s’allargarà fins diumenge. Ací, de moment, en destaquem les del cap de setmana, però podeu consultar les que es facin avui i demà a la web.

Dissabte, de manera excepcional, el museu obrirà de franc fins a les 00.00. A les 20.00 actuarà l’Original Dixieland de Sedajazz, amb accés lliure fins a completar la cabuda. Serà al vestíbul de l’IVAM. A les 22.00 es farà la visita nocturna a l’exposició “Soledad Sevilla. Ritmes, trames i cariables”.

D’altra banda, diumenge, a les 11.00 s’organitza la visita comentada “Això no és còmic! Fanzines: avantguarda i innovació del còmic a l’estat espanyol”, que requereix reserva prèvia. Una hora més tard, a les 12.00, es farà la visita “Els Grans de l’IVAM conviden”, una activitat per a fer conèixer el grup de visitants sèniors interessats a ampliar coneixements sobre història de l’art contemporani, creació artística i museus.

Vinseum, a Vilafranca del Penedès

El Vinseum Museu de les Cultures del Vi de Catalunya s’afegeix a la celebració del Dia Internacional dels Museus amb un cap de setmana de portes obertes dia, tarda i nit. Dissabte, l’horari serà de 10.00 a 24.00, i diumenge, de 10.00 a 14.00. En aquestes visites podreu gaudir de l’exposició que s’estrena divendres: “SIMPOSI. Oficis que parlen, vins que pensen”, comissariada per Cordegat, una mirada contemporània als oficis que possibiliten una ampolla de vi amb una instal·lació on cohabiten paisatges sonors, humans i objectes. La mostra també reivindica els oficis tradicionals i artesans encara vigents que conviuen amb d’altres de nous.

Si també us interessa assistir a la inauguració de l’exposició, serà divendres a les 19.30 a la Capella de Sant Pelegrí de Vilafranca (Alt Penedès).

Museu Romàntic Can Papiol, a Vilanova i la Geltrú

Un any més, el Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova i la Geltrú (Garraf) s’adhereix a la cita del Dia Internacional dels Museus i a la Nit dels Museus, que ho celebrarà amb visites comentades gratuïtes al museu d’11.00 a 14.00 i de 17.00 a 19.00 tant dissabte com diumenge. Cal reserva prèvia.

Per als qui vulgueu gaudir especialment de la Nit dels Museus, podreu visitar Can Papiol de 19.00 a 00.00 de manera gratuïta i sense reserva dissabte. A més, al jardí de l’equipament, hi haurà un concert del grup de flabiols de l’escola Mestre Montserrat de 19.00 a 20.00, i un concert amb Kojaks de 22.00 a 23.30. Hi haurà també un espai gastronòmic amb 12 DO’s i Càtering Organic Foods.

 

Coincidint amb els trenta anys de VilaWeb, el diari anuncia un procés de canvi generacional. A partir del 1r de juny, la nova editora serà la periodista Txell Partal. L’editora dels primers trenta anys, Assumpció Maresma, hi continuarà vinculada com a fundadora i accionista, i hi presidirà el consell d’administració. Aquest canvi assegurarà la continuïtat del diari en concordança amb els seus valors inicials que, en el marc comunicacional dels Països Catalans, són la independència editorial, l’honestedat periodística, la integritat i el coratge per a plantar cara a l’autoritarisme i a qualsevol intent de censura o opressió.

Txell Partal és llicenciada en ciències polítiques per la Universitat Pompeu Fabra, amb un màster en periodisme per la Universitat de Barcelona amb la Columbia Journalism School. La seva primera feina periodística va ser com a col·laboradora de La Vanguardia. Més tard, va entrar a treballar a Betevé, on va desenvolupar bona part de la seva trajectòria professional. Sempre va mantenir la col·laboració amb VilaWeb, tot impulsant projectes com les Cartes per la llibertat o fent reportatges i entrevistes. Fa quatre anys, Txell Partal es va incorporar a VilaWeb, on ha fet diverses feines de coordinació i periodístiques. Actualment, n’és la directora de continguts de planificació i creixement i també hi presenta La tertúlia proscrita.

“Conec ben de prop VilaWeb des del començament. De fet, el vaig veure néixer al menjador de casa. Per tant, tinc molt clars els valors fundacionals del diari i allò que és essencial”, diu Txell Partal sobre el relleu generacional que consolida el diari. Assegura que encara el desafiament amb ganes de fer créixer el projecte i arribar a nous públics. “El periodisme viu temps de canvis, i nosaltres estarem preparats per a afrontar-los perquè volem continuar informant-nos d’allò que passa als Països Catalans i al món molts més anys.”

Com a fundadora del diari i editora durant trenta anys, per un dia rellevaré el director, Vicent Partal, a l’hora de fer l’editorial. Són uns dies especials perquè tanco una etapa i m’enretiro. Això em fa sentir arrelada a la terra, tenir consciència més precisa del pas del temps i experimentar un profund agraïment envers els lectors i col·laboradors del diari. També una enorme esperança de futur en anunciar que a partir del primer de juny Txell Partal, fins ara directora de continguts del diari, serà la nova editora i encapçalarà una redacció que combina bé la maduresa i la joventut i està disposada a encarar els desafiaments de futur. Ho farà juntament amb el director, Vicent Partal, els caps de redacció de Barcelona i València, Josep Casulleras i Esperança Camps, i Jordi Badia, cap d’estil.

La meva jubilació enllaçarà amb un relleu generacional que té l’ambició de garantir la continuïtat del diari i la voluntat de preservar els valors fundacionals d’independència periodística i compromís amb la nació. Som un diari dels Països Catalans i això forma part del nostre ADN. Txell Partal, que durant aquests darrers anys ha treballat en posicions diferents del diari i el coneix bé, ha demostrat de dia en dia ser la persona més preparada per a dur el diari endavant, ser conseqüent amb aquests principis fundacionals i projectar-los cap al futur.

És en aquest context de doble celebració que vull reiterar les gràcies en primera persona als lectors –molt especialment als subscriptors–, per haver fet possible cada dia aquest projecte, que el maig del 1995 vaig començar amb el meu soci de vida, Vicent Partal, com un somni, construint-lo pas a pas, sense res més que les ganes de fer allò que volíem fer. Crèiem que el país el necessitava, sense un sentit de sacrifici, sinó –ben al contrari– amb l’objectiu de gaudir-ne, amb un principi que ens protegia dels perills que destrueixen els somnis: faríem un diari i ens basaríem en una economia sostenible (ara es diu així, però seria allò que sempre n’hem dit no estirar més el braç que la màniga, tal com el meu pare em va ensenyar).

Això era i és imprescindible per a tenir la llibertat necessària i poder fer un periodisme honest i compromès. Aquesta ha estat la nostra recepta i la nostra obsessió, i estic convençuda que ens ha donat fortalesa per a no ser destruïts pels encanteris que s’han presentat en aquest camí, que no són pas pocs. Al començament d’internet van venir, talment com focs artificials, promeses de compra milionària (encara recordo el senyor vestit de Valentino que va venir de Nova York a la redacció de l’avinguda de Mistral, a qui vam dir que no sense dubtar-ne) o pressions per a fer un creixement competitiu desmesurat que ens hauria abocat a la pèrdua segura de la independència periodística.

A mesura que el món digital ha anat essent més real que no les coses tangibles, els encanteris s’han convertit en pressions de tota mena per a fer-nos callar, per a tergiversar-nos. Sabem què fem i per què ho fem. Ho explico perquè cal travar la memòria a fi que la història no s’esborri. Avui és un dia per a recordar que en un despatx de la Generalitat, ben a prop del Pati dels Tarongers, ens van demanar que el diari es fes també en castellà, que el govern ja el pagaria com ha pagat durant anys a uns altres diaris, perquè així ens entendrien millor a Espanya. Increïble, oi? Però és cert. Com també ho és que l’Ajuntament de Barcelona va demanar dos anys de presó a en Vicent per haver denunciat les parts fosques del cas Vilaró, o que constantment els caps de comunicació ens neguen entrevistes, en una mena de xantatge, de càstig sense solta ni volta, que ahir mateix es va repetir perquè havíem publicat una fotografia on es veia que el president Illa havia ratllat frases fonamentals. Entrevistar els polítics forma part essencial de la democràcia i això ho explica bé un capítol de Borgen. Esperem que hi reflexionin, que som un país petit on tots ens coneixem i la crítica no ha de ser un atac. Hauria de ser una manera de raonar.

El poder sempre ha volgut tenir la premsa, els mitjans de comunicació, sotmesos. Hi ha llibres i films memorables que ho expliquen molt bé. Ara tot s’ha sofisticat. La coherència és un valor que sembla haver desaparegut de la nostra vida política i pública, fet que facilita la degradació del món periodístic. La pèrdua d’escrúpols cada dia guanya terreny. Tot això que us explico per deixar-ne constància, malgrat que a vegades esgota, també reafirma en la voluntat de ser, d’existir, de treballar per fer cada dia millor la nostra feina i de perseverar. Aquest és el testimoniatge que avui traspasso amb un entusiasme renovat. Són temps difícils per al periodisme i per a la llibertat.

Durant aquests trenta anys hem explicat com ha anat canviat el món, bones i males notícies. Vam ser els primers de dir que l’atemptat de l’11-M no era obra d’ETA. Això també s’ha intentat d’esborrar, però la pressió del govern espanyol sobre els diaris i la manera com van cedir va ser una gran ignomínia. Com ara ho és la maldat del govern de Carlos Mazón, que pretén impunement de canviar els fets. Lluitar contra la desinformació ha estat un dels nostres objectius principals. Abans calia informar i batallar contra la censura. Ara cal combatre les grans eines de la desinformació. Vam haver d’explicar fets tan dolorosos com l’11-S, l’11-M i el 17-A. Vam fer-nos companyia amb la pandèmia, que no ens va portar un món millor, però sí que ens va fer forts com a mitjà de referència. I no puc estar-me de parlar dels anys que el país va alçar-se per aconseguir la independència. Van ser anys apassionats i apassionants, en què la redacció va intentar d’estar a l’altura dels fets històrics que vam viure. La forta repressió del 155 ens va ensenyar a empassar-nos les llàgrimes a l’hora d’escriure. Després tot ha estat complex i per això en el nostre espai d’opinió, representat sobretot per l’editorial del director, no hem deixat de dir què pensem. Ahir mateix, per més mal que fes, havíem de fer un editorial dur i crític amb aquest possibilisme que ens vol tenallar com a país.

En aquest moment de canvis tecnològics transcendents, com la intel·ligència artificial, i canvis socials originats per les xarxes socials, que han modificat l’univers de la comunicació, és més necessari que mai el periodisme com a contrast d’una realitat festejada per la falsedat i la manipulació extrema. No és, doncs, un moment per a la nostàlgia, sinó per a la fermesa, la responsabilitat i la innovació. Si us hi fixeu bé, veureu que molts dels diaris que es diuen catalans són succedanis bilingües, més o menys dissimulats. Per a VilaWeb la llengua és la columna vertebral del diari, juntament amb el marc nacional de comunicació català, que el distingeix de la resta. Cal estar atent a aquests trets fonamentals. Ho escric sovint, però són temps de fer passar bou per bèstia grossa i sovint es creen situacions confoses, que volen diluir allò que és irrenunciable.

Em vénen al cap moltes cares, molts noms. És impossible de citar-los tots i, per tant, no els escric. Però estigueu segurs que els tinc ben presents al meu cap i al meu cor. Malgrat que siguin temps d’exabruptes, de comentaris violents, banals, us he de dir que en aquest món que no es veu –el d’anar poble a poble, de conèixer lector a lector– hi batega una comunitat solidària, còmplice i extremadament generosa, que fa arribar a la redacció informació, col·laboració, agraïment i forces per a tenir coratge. No ens deixem enlluernar per la brutícia que a vegades ens envolta. No tot és podrit, ni en la política, ni en el periodisme ni en la societat. Ans al contrari.

Durant la celebració d’aquests trenta anys, començada amb l’exposició “Trenta anys lluitant contra la desinformació” que es pot veure a València fins el 18 de juliol, continuarem fent visible aquest país real. Especialment, volem fer conèixer la generació que ara voreja la trentena. I no faltaran actes de tota mena on ens podrem trobar i celebrar-ho. La setmana vinent, el dia 20 de maig, serà el moment de fer pública la col·lecció VilaWeb Llibres, la nova iniciativa del diari. Serà en la presentació al Teatre Poliorama de Barcelona del llibre Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, en un acte amb capacitat limitada reservada a subscriptors, presentat per Vicent Partal i l’autor, i amb la presència del testimoni excepcional de Bàrbara Vidal.

Abans d’acabar, vull agrair a les meves filles, la Txell i la Júlia, la paciència que han tingut durant aquests anys. A casa fem la broma que VilaWeb és la filla del mig i que és la preferida perquè sempre passa al davant. Em sento en deute amb elles perquè sense la seva comprensió, ajuda i compromís VilaWeb no seria com és ni nosaltres hauríem pogut fer això que hem fet.

D’ara endavant ens continuarem trobant a les pàgines del diari, si m’animo a escriure-hi, és clar.

 

PS. Un PS també: hem recuperat imatges antigues de vídeos del començament de VilaWeb. Mostren com era diferent el món ara fa trenta anys, però també certifiquen que l’ambició que teníem era de fer això que som avui. Vegeu-lo.

The Washington Post · Louisa Loveluck, Zakaria Zakaria i Gerry Shih

Al-Suwayda, Síria. Els milicians drusos, visiblement nerviosos, revisen els cotxes que arriben als punts de control al sud de Síria, tot escorcollant els conductors en cerca de possibles armes.

Aquestes darreres setmanes, els enfrontaments amb els combatents pro-govern han deixat desenes de morts en aquesta part del país. La violència, que s’afegeix als disturbis sectaris que sacsejaren algunes altres parts de Síria a començament d’any, ha desfermat tant de pànic entre els membres del grup religiós drus, dominant a la província siriana d’al-Suwayda, que alguns han començat a pensar una opció que fins fa poc hauria semblat inversemblant: demanar la protecció d’Israel.

La comunitat drusa d’al-Suwayda –una província situada prop de la frontera jordana i a menys de vuitanta quilòmetres dels alts del Golan, territori ocupat per Israel– històricament ha refusat els avenços militars israelians a la zona, si més no públicament. Però els atacs contra drusos per part de milicians islamistes aliats amb el nou govern sirià n’han empès alguns a reconsiderar l’antipatia cap a Israel, que es troba amb una oportunitat d’or de projectar influència a Síria i, segons els analistes polítics, de mantenir a ratlla el nou govern del país, que Netanyahu tem que pugui arrenglerar-se amb Turquia per amenaçar la posició d’Israel a la regió.

Milicians drusos prop de la frontera entre al-Suwayda i la província de Daraa, de majoria musulmana sunnita (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

L’exèrcit israelià ha llançat centenars d’atacs aeris contra instal·lacions militars a Síria d’ençà de l’arribada al poder del nou president, Ahmed al-Sharaa, i ha establert una “zona tampó” dins Síria, de manera que, de facto, ha ampliat l’extensió del territori que ocupa a Síria. Més recentment, Israel s’ha erigit en protector dels drusos del país: ha obert la frontera als pelegrinatges religiosos –per primera vegada en dècades– i ha impulsat un pla per a concedir-los permisos de treball temporals al nord d’Israel, dues mesures que s’emmarquen en la rúbrica del “paraigua de seguretat” per a bastir ponts amb la comunitat.

Dimecres de la setmana passada, Al-Sharaa informà que Síria i Israel havien tingut converses indirectes per a evitar que la situació al sud del país amb la minoria drusa es descontrolés.

Figures destacades druses s’han distanciat públicament de qualsevol acostament amb Israel, sobretot per por que l’aliança pugui agreujar encara més la persecució contra la comunitat a Síria. Però un dels xeics drusos més influents de Síria, Hikmat al-Hijiri, sembla agrair el suport d’Israel. “Som en una crisi i demanem intervenció internacional”, diu en declaracions a The Washington Post, tot afegint que –en contrast amb l’opinió de molts sirians– Israel no és l’enemic dels drusos.

Hijiri (dreta) sembla donar suport al suport d’Israel a la comunitat drusa (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

“A Síria solament ens hauria de preocupar la causa siriana”, diu, en al·lusió al suport del règim d’Al-Assad a la causa palestina, que històricament ha perjudicat les relacions entre Damasc i el seu veí meridional.

En alguns altres indrets de la província, els residents diuen que són conscients que les accions d’Israel són interessades, però que temen tant pel seu futur que acceptarien qualsevol ajuda per mantenir-se fora de perill. Rabiya Murshed, un combatent drus de trenta anys, reflexiona sobre el dilema de la seva comunitat.

Restes d’una casa, saquejada i cremada, a Suwara al-Kubra, a al-Suwayda (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

“Israel no fa això per ajudar els drusos. Ho fa en benefici propi. Però, sincerament, no tenim problema a acceptar la seva ajuda contra aquest govern”, explica Murshed.

“Israel vol enfrontar-nos amb la resta dels sirians”, replica el seu germà, també combatent.

Però Murshed es mostra ferm: “No tenim cap més opció. Aquesta gent vol liquidar-nos.”

Les minories de Síria, en alerta

Els drusos –un grup religiós majoritàriament arabòfon que viu principalment a Síria, el Líban i Israel– representen tan sols el 3% de la població siriana, però exerceixen un rol desproporcionat en la política del país a causa de la seva influència en la lluita anticolonial siriana i del control que les milícies druses continuen exercint sobre la regió d’al-Suwayda. Sharaa s’ha compromès a dissoldre totes les milícies de Síria, un país amb múltiples ètnies i sectes, però els drusos han promès de resistir-hi, i diuen que no es desarmaran fins que no estiguin segurs que el nou govern els mantindrà fora de perill.

Alguns dels combatents rebels que s’han integrat en el nou exèrcit nacional sirià continuen essent islamistes de línia dura que consideren els drusos uns heretges: de fet, Sharaa mateix formà part d’una filial d’Al-Qaeda. Encara que ha promès de governar per a tots els sirians, la manca de control del president sobre les faccions més radicals del país ha generat una sensació generalitzada d’inseguretat –i fins i tot d’amenaça existencial– entre les minories de Síria.

Un home drus ferit en un atac perpetrat per milicians islamistes abraça el seu fill a l’hospital en què es troba ingressat (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

L’onada de violència d’aquests darrers dies a al-Suwayda arriba quan fa dos mesos que els militants islamistes assaltaren comunitats al llarg de la costa mediterrània de Síria i mataren més de 900 persones, segons la Xarxa Siriana de Drets Humans. La majoria d’aquests morts eren alauites, una comunitat religiosa minoritària que històricament ha estat una de les grans bases de suport del règim d’Assad.

Encara que no estan directament relacionats amb els assalts a les zones druses de Síria, els disturbis als bastions alauites van fer saltar les alarmes a al-Suwayda. La violència dels darrers dies començà després de la difusió d’un enregistrament d’àudio en què algú afirmava –erròniament– que un important clergue drus havia insultat el profeta Mahoma: abans d’avançar cap a al-Suwayda, els milicians musulmans sunnites atacaren dues zones de Damasc, la capital siriana, on es concentra la població drusa. La desinformació a les xarxes socials, que s’han omplert de publicacions que exageren la xifra de morts, han desfermat el pànic entre la comunitat drusa.

“No hi confiem”

Suwara al-Kubra, un poble generalment plàcid situat prop de la carretera que condueix a Damasc, ha estat un dels més afectats per l’onada de violència d’aquests dies. Unes quantes cases han estat saquejades i cremades. A les voreres dels carrers, patrullats pels soldats del govern, es veuen vidres trencats i casquets de bala pertot arreu.

Les víctimes de la violència han estat, majoritàriament, combatents drusos. A l’hospital, un ex-policia drus, Baixar Allawi, diu que els milicians sunnites es presentaren al seu carrer, acompanyats de vehicles del govern, i li dispararen al coll i la cintura. “El primer d’obrir foc vaig ser jo, però fou en defensa pròpia”, diu.

Allawi, a l’habitació d’hospital en què fou ingressat després de l’atac (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

L’habitació de l’hospital en què Allawi està ingressat és plena de familiars seus, la majoria dels quals continuen portant la roba amb què fugiren. Ningú no confia de poder tornar al poble. “Ens ho han cremat i furtat tot”, diu Allawi, que afegeix que no lliurarà la seva arma al govern sota cap condició. “No hi confiem”, diu.

Al poble, mentrestant, el grapat de residents que encara no n’han fugit reconeixen que temien l’arribada de les forces governamentals, però que –si més no fins ara– els han tractat bé.

Preparats per lluitar

L’angoixa es respira al mercat central de la ciutat d’al-Suwayda. Els milicians drusos locals tenen els nervis tant a flor de pell que decideixen de desallotjar un carrer sencer després de trobar-hi un vehicle amb els vidres tintats que sospiten que és un cotxe bomba. En un moment, un milicià decideix de disparar a l’aire per dispersar més de pressa la multitud. El vehicle resulta que és un cotxe corrent, i la histèria es desinfla ràpidament. La sensació, però, és que fins i tot amb el rumor més infundat n’hi ha prou per a desfermar el pànic.

A Harran, a uns quants quilòmetres de distància, Murshed insisteix que està preparat per a qualsevol hipotètic combat. “Hem fortificat les nostres posicions i hem instal·lat morters”, diu.

Un home respira fondo després d’una falsa amenaça de bomba al mercat de la ciutat de Suweida (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

El govern sirià i els dirigents drusos han negociat un acord que deixa part de la seguretat de la província en mans de les milícies druses, que han rebutjat qualsevol acord que signifiqui cedir el control de la seguretat d’al-Suwayda a les forces de Damasc. Murshed diu que tan sols lliurarà les armes en una circumstància: “Si un dia em trobo que només em queda una bala per a defensar-nos, la faré servir amb mi mateix”, promet.

El milicià recorda els vídeos de la violència sectària a la costa, ara fa dos mesos. “Si va passar allà, pot passar aquí”, diu. “És per això que ens cal protecció”.

Shih informa de Jerusalem estant. Ilan Ben Zion, de Jerusalem estant, ha contribuït a aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Espanya ha demanat que la reunió del Consell de la Unió Europea que es farà el 27 de maig torni a incloure l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec a les institucions europees. Aquest fet per si sol ja és tot una novetat, perquè d’ençà del març de l’any passat que no es tracta en una reunió d’aquest alt nivell, i llavors li van dedicar menys de deu minuts per informar de l’estat dels treballs tècnics. En canvi, aquesta vegada la qüestió figura a l’ordre del dia amb la previsió que es pugui arribar a votar i, si és el cas, aprovar.

Sempre que els vint-i-set estats voten alguna qüestió durant les reunions del Consell d’Afers Generals –l’òrgan que ho ha de decidir–, el punt s’aprova. Ara bé, aquesta tradició general té trampa: només se sotmeten a votació aquelles qüestions que s’han garantit l’aprovació amb les negociacions prèvies. I si se sap que no s’aprovaran, es retiren de l’ordre del dia i es tornen a negociar fins que l’acord és prou madur, o queden enterrades en un calaix si no es veu manera d’aprovar-les. Això mateix va passar el setembre del 2023, la primera volta que es va tractar amb els altres estats membres la reforma del reglament lingüístic, quan ja van aparèixer reticències d’estats com Finlàndia i Suècia.

De què serveix que el català sigui oficial a la Unió Europea?

Després d’aquell dia, l’oficialitat del català ha tornat a l’ordre del dia tres vegades més sense resultats concloents. La principal dificultat és que una reforma així requereix la unanimitat de tots els estats membres. Dit altrament, n’hi ha prou que un sol estat no s’hi avingui per a blocar la qüestió i que no s’aprovi. I, segons múltiples fonts diplomàtiques d’uns quants estats europeus consultades per VilaWeb, no és que hi hagi un estat contrari a aprovar ara l’oficialitat, sinó que n’hi ha un bon grapat que no ho veuen clar.

Totes aquestes fonts parlen amb la condició que no es publiqui el posicionament concret del seu estat, però en són uns quants, els qui diuen que el seu govern encara no ha pres cap decisió i que, de fet, posen en qüestió que s’arribi a sotmetre a votació d’ací a dues setmanes. Aquesta manera de parlar, sense tancar la porta definitivament, podria ser un subterfugi per a fer-se pregar i que el govern espanyol els convenci amb contrapartides. Però, com a mínim, una de les delegacions europees que han accedit a parlar amb VilaWeb diu que esperen un informe jurídic del Consell de la Unió Europea que ho avali.

El precedent del 2005

Els promotors de l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec han de recórrer aquest camí amb la pedra a la sabata del precedent de l’any 2005, quan el Consell de la Unió Europea ja es va negar a fer oficial el català amb l’argument que no era una llengua original dels tractats de la Unió Europea. Aquella decisió no es va impugnar i va esdevenir ferma, i ara s’arrossega com a jurisprudència malgrat que hi ha experts que qüestionen que es pugui dibuixar una relació jurídica entre les llengües dels tractats i les llengües oficials.

Aquests dubtes fan que el govern espanyol hagi mirat d’esquivar els serveis jurídics del Consell, que podrien prendre aquella decisió com a base per a avaluar ara si el català pot ser oficial i prendre una decisió que seria fulminant amb les aspiracions d’oficialitat. En compte de lliurar-se als designis d’una unitat externa, la voluntat és convèncer cada estat bilateralment amb arguments jurídics propis, però que una de les delegacions europees hi insisteixi és indicador que la unanimitat necessària encara és lluny.

La darrera volta que es va tractar l’oficialitat del català en una reunió del Consell d’Afers Generals, la intervenció del govern espanyol es va centrar justament a defensar un memoràndum propi amb arguments legals i polítics per a defensar que no calia que el català, l’èuscar i el gallec fossin llengües dels tractats de la UE per a ser reconegudes com a oficials. A més, va afegir l’argument que la UE havia de respectar la identitat nacional dels estats membres, que en el cas espanyol inclou la diversitat lingüística, i que les autoritats estaven obligades a protegir els drets lingüístics dels ciutadans a tots els nivells, també l’europeu.

Tot i això, persisteixen els raonaments que fer oficials tres llengües noves seria un precedent per a més ampliacions lingüístiques d’altres idiomes parlats en estats membres i que tampoc no tenen la categoria d’oficials, com el rus a Letònia i Lituània, dos dels països més hostils. Per convèncer-los que no seria així, el govern espanyol va introduir a la proposta de modificació del reglament una sèrie de condicionants que, a la pràctica, només compleixen el català, l’èuscar i el gallec: ser llengües originàries d’un estat membre; tenir reconeixement constitucional; ser llengües de treball al parlament nacional, haver estat emprades durant deu anys, pel cap baix, a les institucions de la UE per a acords administratius; que els tractats s’hagin traduït a aquestes llengües amb còpia certificada al Consell i que sigui un estat qui en demani l’oficialitat i n’assumeixi el cost.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Per què Letònia i Lituània tenen por de l’oficialitat del català a Europa?

La Comissió Europea va xifrar-ho inicialment en 44 milions d’euros per cada llengua, 132 en total. Val a dir que aquesta xifra es va plasmar en un informe preliminar a partir del cas de l’irlandès, i que l’informe definitiu i exhaustiu es farà si mai s’arriba a aprovar l’oficialitat.

Negociacions actives aquests darrers mesos

En més d’un any, no hi ha hagut cap novetat, així que va ser tota una sorpresa quan Jordi Turull, secretari general de Junts, va dir que la negociació sobre l’oficialitat entrava en la fase final i que n’esperava notícies aquest mateix mes. En aquest temps, el govern espanyol ha mirat de convèncer els governs reticents i VilaWeb ha constatat com estats que temps enrere deien que no ho tenien clar ara s’hi mostren a favor.

De totes maneres, un dels principals impediments a l’hora de guanyar suports és que gran part dels estats europeus són governats per partits afiliats al Partit Popular Europeu i que no són aliens al context polític de l’estat espanyol, sabedors que l’aprovació de l’oficialitat apuntalaria el govern.

La gran crítica que ha rebut l’executiu de Pedro Sánchez durant aquests mesos és pel fet de no haver inclòs l’oficialitat del català en les negociacions polítiques al més alt nivell després de les eleccions europees, quan es renovaven els càrrecs de molts organismes europeus i el context facilitava la recerca d’acords. Llavors, Sánchez va celebrar com un gran èxit col·locar la seva vice-presidenta Teresa Ribera com una de les vice-presidentes de la Comissió Europea, una fita que mesos enrere també havia aconseguit amb la designació de Nadia Calviño com a presidenta del Banc Europeu d’Inversions.

Fins el 27 de maig mateix no se sabrà si els vint-i-set estats europeus s’avenen a fer oficial el català o si ho tornen a deixar per a més endavant, però ara com ara el context no convida a l’optimisme. De totes maneres, fonts diplomàtiques demanen d’esperar a la setmana vinent, quan és previst que la delegació espanyola tracti aquesta qüestió obertament a les reunions preparatòries dels representants permanents a Brussel·les, per formar-se una opinió més sòlida sobre què pot passar.

Trobar un habitatge digne i assequible s’ha convertit en un malson per a moltíssima gent. Els docents també ho viuen amb molt de neguit, sobretot aquells que no tenen una plaça fixa i es troben obligats a desplaçar-se a uns quants indrets del país. El cost del lloguer a les ciutats i zones més denses fa impossible de viure tot sol i en molts casos obliga professors a compartir pis, dedicar hores i hores al desplaçament o, directament, abandonar el lloc de feina o la ciutat on treballen.

Cinc professors relaten fins a quin punt la crisi de l’habitatge els condiciona la vida. Hi ha professionals que han decidit de deixar Barcelona, professores monoparentals obligades a compartir pis perquè no poden assumir el cost del pis i professors que es troben forçades a pagar preus desorbitats per una habitació. Fins i tot hi ha qui ha d’agafar un vol diari per poder anar a fer classe.

Un vol cada dia

A les Illes, la situació de l’habitatge és molt greu. Les fronteres marítimes que hi ha entre l’una i l’altra obliguen els professors a traslladar-se a l’illa on li han assignat plaça. Però n’hi ha que no es poden traslladar, perquè els preus són desorbitats i no hi troben compensació. Per això agafen un vol cada dia.

És el cas de B. S., que ara té baixa, però que va començar el curs així. L’any passat vivia a Eivissa i havia de pagar 900 euros per un estudi a l’altra punta de l’illa. Enguany, vivint a Mallorca, es llevava a les 5.50 i a les 7.00 agafava el primer vol cap a Eivissa. Té la sort que viu a prop de l’aeroport de Palma i que fa feina prop del d’Eivissa, però algunes companyes seves es desplaçaven d’uns altres pobles de Mallorca cada dia per fer el mateix recorregut i van haver de comprar una motocicleta a Eivissa per desplaçar-se de l’aeroport al centre, i a la inversa.

Projectes de vida trencats i agafar un vol cada dia: l’odissea dels docents desplaçats

Constata que és esgotador i que no ho tornaria a fer un any més. “Demanaria una excedència o qualsevol cosa”, diu, però espera poder fer concurs de trasllat cap a Mallorca, on va comprar una casa fa poc i on té tota la seva vida. “L’inconvenient més gran és que et facin estar en un lloc que no has triat. Si el tries, tens marge i acotes el cap. Però si t’ho has de menjar en patates…”, lamenta. Ella també va ser afectada pel procés d’estabilització.

Volar cada dia “ho fas quan et compensa molt”, diu. I recorda que a vegades es cancel·laven vols i potser havia de tornar d’Eivissa a les 20.00 o bé havia d’arribar tard al centre i encara comprant de pressa un vol amb una altra aerolínia.

Deu habitatges en deu anys

El canvi constant de destinació en els interins és un autèntic maldecap. Olga Pascual, de Castelló, professora d’idiomes de quaranta-cinc anys, fa molt de temps que s’hi troba. Aquests darrers deu anys, s’ha trobat obligada a viure en deu habitatges diferents a causa de la destinació que li assignaven. “Com que hi ha hagut retallades del PP a l’escola d’idiomes, he hagut d’anar a fora. Ara estic a Elda, a prop d’Alacant. Estic a dues hores de Castelló i vaig veure que havia de llogar alguna cosa”, explica.

Pascual va incorporar-se amb el curs començat i tenia pressa per trobar un lloguer assequible. L’ha sorprès gratament la poca oferta que hi havia: “El poc que trobava era molt car i fatal.” Tenia clar que no compartiria pis amb ningú. Ja ha fet més d’una volta i relata que no acostuma a ser una experiència agradable. “Fas la teva vida i compartir pis et condiciona”, diu. Finalment, ha trobat una casa vella i no pas gaire ben arranjada per uns sis-cents euros el mes.

Pascual ha passat per més indrets. També ha estat durant quatre anys a les Illes, a Formentera i a Eivissa. Aquí, la situació del lloguer era complicada. Hi era del setembre al juny. Però un cop començada la temporada d’estiu, n’havia de marxar. Les pertinences amunt i avall. I l’any següent, sant tornem-hi. Cercar habitatge cada any pot ser complicat i la primera cosa que fa Pascual és aconseguir contactes de gent de la ciutat, per provar si la poden guiar. Diu que les immobiliàries sempre són el darrer recurs.

A Pascual li agradaria de tenir una plaça fixa i no haver-se de bellugar cada any, però explica que el sistema de la borsa de treball del País Valencià és molt diferent de la de Catalunya i les Illes. “A Catalunya i les Illes, com més treballes, més punts tens. Ací [País Valencià], quan entres, simplement et situes en un número, i tant se val l’experiència. A mi això m’ha perjudicat perquè tinc molta experiència”, assenyala Pascual.

L’única veïna que resisteix en una finca de quinze habitatges: “Volen deixar la gent treballadora al carrer”

“Juguen amb la necessitat que tens de venir”

Si la destinació és Eivissa o Formentera, trobar un lloguer digne és una missió impossible. N’hi ha prou de mirar les ofertes que es mouen en un grup de Telegram per a trobar pis: “1.000 euros el mes, només la temporada de lloguer”, “Estudi individual, 750 euros més les despeses, del novembre a l’abril”, “Estudi a Sant Antoni per 850 euros”.

“No havia d’haver aprovat les oposicions”, diu la Laura, que ha hagut de competir per una plaça amb tots els interins estabilitzats. A ella li va tocar Formentera, però va poder demanar una comissió de servei al centre on feia pràctiques a Eivissa. “L’any passat pagava 550 euros per una habitació, però això és complicat de trobar. I que no t’estafin”, explica. I afegeix: “Vaig veure preus de 1.400 euros per una habitació que feia oi.”

A les Pitiüses, fer negoci turístic és molt temptador per als propietaris. Referint-se als docents, diu: “Juguen amb la necessitat que has de venir, molta gent se n’aprofita. Al final ells fan que tothom partesqui. Falten mestres i falta de tot. No sé com acabarà tot això, però si em diguessin que he de quedar per sempre aquí, renunciï a la plaça. No compensa.” La Laura no sap si l’any que ve haurà d’anar a la seva plaça de Formentera o podrà tenir una comissió de serveis a Mallorca. A les dificultats per trobar pis se n’hi afegeix una altra: no se sap la destinació fins a final d’estiu i cercar on viure esdevé una cursa contra rellotge.

Jacob Stringer: “Les classes altes han decidit que les nostres cases són un bon lloc per a invertir-hi”

“Finalment, he decidit d’anar-me’n de Barcelona”

La Maria és de Barcelona i té la plaça assignada en aquesta ciutat, però fa set anys que treballa en una escola de Castelldefels. La mobilitat és voluntària i fa una comissió de serveis. El desplaçament diu que, en general, no li implica un gran impacte econòmic. “M’impacta en l’àmbit del meu cost temporal i de cansament. Al final, és una cosa que he decidit jo”, explica. Per sort, l’escola de Castelldefels està molt ben comunicada i hi ha una xarxa d’autobusos excel·lents. No li cal agafar el cotxe.

La Maria va aprovar les oposicions a vint-i-quatre anys. L’escola de Castelldefels va ser el seu segon nomenament i ja s’hi va quedar. “Aquell any ja en feia sis que compartia pis, vaig voltar per uns quants, i vaig voler anar a viure sola”, explica. La Maria sabia que era una jugada arriscada. Finalment, va trobar un pis que costava uns vuit-cents euros, amb dues habitacions, una de gran i una altra d’esquifida. Per a ella, ja li feia el fet, però reconeix que li va crear una gran ansietat econòmica. “Fins llavors no m’havia vist collada a final de mes”, diu.

Fa tres anys que és en aquest pis i el preu li ha pujat d’acord amb l’IPC. “Cada any em sento una mica més escanyada. La solució parcial que vaig trobar és aconseguir que amigues d’amigues es volguessin quedar a l’habitació petita i així poder pagar el lloguer d’aquests dos mesos”, explica. També s’ha esforçat a fer una bona gestió econòmica i, sobretot, a saber-se gestionar les pagues extra. Però diu: “Finalment, he decidit d’anar-me’n de Barcelona”.

En el darrer concurs de trasllats, li van assignar una plaça en una escola al Baix Empordà. Però hi ha més motius que l’han empesa a abandonar la ciutat. El pis, de moment, se’l podria permetre, però deixa clar que la vida s’encareix i que cada vegada hi haurà més problemes. “Hi ha més coses que t’expulsen de la ciutat. L’especulació immobiliària, adonar-te que és una situació que a priori no canviarà, que no s’aprovarà cap política que valori la ciutadania. Cada vegada tot és més ple de turistes i de nòmades digitals…”.

Les dificultats d’una mare monoparental

En l’àmbit educatiu, hi ha moltes mares monoparentals, i també es troben amb moltes dificultats d’habitatge. Marina Pérez n’és un exemple. Viu a l’Eixample de Barcelona, en una zona de molta tensió d’habitatge: “No puc viure sola amb la meva filla”, explica. S’ha trobat obligada a compartir pis amb un amic que és fotògraf. Diu que la precarietat laboral és compartida.

Pérez és professora de secundària. Reconeix que el sou no és baix. Però afegeix: “Amb allò que era un bon sou fa vuit anys, avui dia no arribo a final de mes.” Tot i que la filla va a l’escola pública, amb un sou es troba amb dificultats constantment. Aquests darrers dos anys, li han apujat el lloguer dos-cents euros. Fa deu anys que viu al mateix pis i no vol deixar Barcelona. “Sóc molt urbanita, tota la xarxa la tinc aquí. M’agrada molt la muntanya, però no m’hi veig vivint.”

La mare viu al mateix bloc que ella i diu que això l’ajuda bastant. Així i tot, Pérez es queixa que l’administradora té l’edifici en condicions pèssimes. “Estem en un quart i sense ascensor. No en volen posar perquè hi vivim de lloguer i no ens volen millorar les condicions. Una senyora de setanta-cinc anys viu al davant nostre i també ha de pujar les escales”, diu.

Una missió d’eurodiputats del comitè sobre la crisi de l’habitatge visitarà Barcelona

Junts per Catalunya s’ha desmarcat del Pacte Nacional per la Llengua. La seva portaveu parlamentària, Mònica Sales, en parla en aquesta entrevista, feta al parlament unes hores després de l’acte de signatura de l’acord presidit per Salvador Illa. Sales aprofundeix en les reticències que tenen pel fet que els membres del govern utilitzin també el castellà i demanin, al mateix temps, que els ciutadans facin servir el català. A més, insisteix que caldria haver esperat a la sentència del Tribunal Constitucional sobre la llei i el decret amb què la majoria de partits confiaven d’esquivar la imposició del 25% de castellà a les aules i a la resolució de la demanda de l’oficialitat del català a les institucions europees.

—Junts participava en el Pacte Nacional per la Llengua des del començament. Quan es van complicar les negociacions?
—Es compliquen en el moment de represa, aquesta legislatura. En la negociació prèvia, en la legislatura passada, també havíem estat molt exigents a demanar que les mesures que hi havia de manera inicial fossin més ambicioses i que hi hagués un desplegament econòmic pressupostari que en pogués donar compliment. Quan hi ha un canvi en el context de govern i veiem com va evolucionant amb aquesta desnacionalització permanent, ens salten totes les alarmes i és quan decidim que, en un context com el que tenim, no podem signar aquest document del Pacte Nacional per la Llengua.

—Heu argumentat que calia esperar a la sentència del Tribunal Constitucional sobre la llengua i el decret del català. ERC i els Comuns diuen la contrària: que el pacte permetrà de respondre-hi amb millors condicions.
—Creiem que s’hi havien d’incorporar aquelles mesures que poguessin fer front a una sentència, era important per a nosaltres. Per això demanàvem d’esperar a veure la resolució, que ha de sortir dels tribunals altament polititzats, i poder actuar també amb consens per fer front a aquesta nova ingerència judicial. Hem preguntat al govern infinitat de vegades, de manera pública i de manera privada, què té previst de fer, o com vol organitzar-nos, per fer front a aquesta sentència en cas que sigui negativa, que és el que sembla que passarà. No hem tingut mai resposta. Ens han dit que una cosa havia d’anar deslligada de l’altra, però, per a nosaltres, en un moment en què busquem de revertir aquest poc ús de la llengua catalana, si hi ha una sentència que ens diu que hem d’utilitzar menys la llengua catalana a l’escola, òbviament, el pacte ha de poder ser una eina per a contrarestar-la. Era important esperar aquest moment per, després, adaptar el pacte a les ingerències judicials en cas que arribin. Ho hem traslladat al conseller moltes vegades; a les entitats, amb qui ens hem vist de manera permanent; i per aquest i altres motius no ens hem sumat al pacte.

—Quina hauria de ser la resposta a una sentència negativa del TC? Quines mesures hauríeu incorporat al pacte en aquest cas?
—El dia que arribi la sentència veurem en quins termes ho fa, però és evident que el parlament va treballar pel consens amb una llei i amb un decret, que és el que ara està en joc, que demana que els criteris pedagògics siguin l’eina necessària per a revertir la decisió judicial d’una imposició de percentatges. Els percentatges per se no tenen cap raó de ser. Volem aplicar uns criteris, des d’un punt de vista pedagògic i didàctic, en l’aprenentatge de les llengües. El català és la llengua vehicular i d’ús a l’escola i és molt important que aquesta ingerència judicial no ataqui una vegada més una llengua que és minoritzada, no minoritària, i que té moltes dificultats per a poder continuar endavant. Per revertir l’ús social del català, hem de fer el possible perquè a l’escola s’escrigui i es parli en català, que s’aprengui en les millors condicions possibles. Per això, a la llei vam posar molt el focus en l’oralitat de la llengua. Perquè s’avalua molt la part escrita, la de la comprensió, però per revertir l’ús al carrer necessitem fomentar-ne l’ús de manera correcta també a les aules. Aquests dies es fan les proves de llengua oral a les escoles, veurem quin és el resultat, quins índexs tenim, els percentatges de la fluïdesa oral i de l’estat de la llengua oral. També seran indicadors necessaris per a veure com ho revertim. Som conscients que tots sols no podem fer-hi front, que necessitem el consens, però també un govern que ens digui si acatarà aquesta sentència o no. Sembla que el govern acataria aquesta sentència i nosaltres volem saber de quina manera podem fer-hi front i combatre-la.

—Proposeu desobeir la sentència del TC, si és negativa?
—Volem defensar el model de l’escola catalana, que és d’èxit en aquest país, que té el català com a llengua vehicular. Hi ha una llei que parla d’uns criteris pedagògics per a establir l’ús de les llengües a l’escola, lluny d’aquests percentatges imposats del 25%.

—Respecte d’això, el pacte nacional reclama de garantir el coneixement efectiu del català com a llengua vehicular normal, ajudar a formar mestres i garantir que es compleixi el model actual. És insuficient?
—No és que sigui insuficient, és que per a nosaltres és important conèixer el contingut d’aquesta sentència abans de tancar el pacte. El Pacte Nacional per la Llengua és important, ja ho hem dit, el president Puigdemont també s’hi referia. Atès l’estat de salut del català, complicat, és evident que s’han d’aprovar diverses mesures, i que l’aprenentatge de la llengua per als docents és una de les reflexions que hem de fer també com a país. He estat setze anys fent classes de llengua escrita a estudiants de magisteri, conec molt bé la situació d’aquest aprenentatge de llengua a les aules universitàries, com arriben els alumnes i amb quines mancances. És molt important que aquest aprenentatge de llengua es potenciï. Hi estem d’acord, però haver tancat aquest pacte abans de conèixer aquesta sentència no és l’escenari òptim.

—Parleu amb altres partits i entitats de com ha de ser aquesta resposta?
—Amb les entitats tenim converses permanents i fluides, tant a petició d’ells com a petició nostra. Veiem quines informacions ens arriben, què saben ells, què sabem nosaltres, com podríem articular una bona resposta. Si la sentència no és òptima per al català, i sembla que no ho serà, cal una resposta de país contundent. N’estem cansats, de rebre aquests atacs a la llengua d’una justícia altament polititzada. Les converses amb la Plataforma per la Llengua i Òmnium són fluides, permanents, més enllà dels posicionaments de cadascú amb el Pacte Nacional per la Llengua.

—També vau demanar al govern que esperés a la resolució de la petició de l’oficialitat del català a les institucions europees. Espereu que la reunió del dia 27 sigui determinant?
—El reconeixement del català a Europa seria una eina fonamental per a revertir també la situació del català a Catalunya. Al congrés dels diputats es va aconseguir que es pogués utilitzar la llengua catalana en els plens, però aquí intentem d’aconseguir donar rang a la nostra llengua. Forma part d’aquesta lluita diària que tenim per aconseguir la llibertat del nostre país, també per la llengua. Donar-li aquest estatus que necessita seria un revulsiu en molts aspectes. Tant de bo aquesta situació es desencallés. Posem el focus en el govern català conscients que no en té les competències. Però és un govern del mateix color del govern espanyol, que sí que té una incidència directa en aquest tema. El reconeixement del català va molt més enllà de parlar-lo en una institució, té unes derivades profundes sobre l’estat de la llengua a Catalunya. El govern català ens té acostumats al silenci, a demanar permís al govern espanyol abans d’actuar, i li demanem què fa perquè sigui una realitat i no hi hagi països amb la decisió penjant d’un fil.

—Demanàveu a Pedro Sánchez que aixequés el telèfon per convèncer els primers ministres. S’ha mogut ara?
—El govern espanyol ha fet passes, però ens ha de demostrar que arriba fins al final i que això és una realitat. I el govern català hauria d’exigir el mateix, dia sí dia també. Si arriba, serà un moment històric que influirà molt en el futur de la llengua catalana.

—El pacte nacional preveu que s’incorporin 600.000 nous parlants de català entre el 2025 i el 2030. Ho considereu realista?
—Cal recuperar molts parlants, consolidar-ne molts. Per això deia que és molt important el paper de l’escola. És molt important tot aquest acompanyament que fem des de baix. Aquestes xifres són ambicioses i, per tant, les hem de fer possibles, però també hem de pensar que el govern ara mateix està sense pressupost, fa suplements de crèdit. Junts per Catalunya va presentar una proposició de llei en què demanàvem un increment de diners per al Consorci per a la Normalització Lingüística. En un moment en què els índexs d’ús de llengua són al 32,6%, hem de posar tots els esforços perquè ningú es quedi sense plaça i perquè totes les persones que vulgui aprendre llengua catalana tingui un lloc on fer-ho.

—El govern diu que no li cal tenir pressupost per a executar els 255 milions que han previst enguany.
—Veurem quines mesures o consensos generen amb el tripartit que el fa funcionar. Veiem que, més enllà de ser un tripartit d’investidura, funciona a ple rendiment. És un tripartit de legislatura. A nosaltres no ens va deixar ni tan sols tramitar aquesta proposició de llei del Consorci per a la Normalització Lingüística, ni ens han proposat res que hi estigui relacionat. Per una banda, ens feien molta pressió amb el Pacte Nacional per la Llengua i, per una altra, pactaven amb altres formacions allò que nosaltres demanàvem, i se’ns havia denegat fins i tot el debat parlamentari. Volem estar al costat de totes les mesures que la llengua necessita, però el posicionament que ha pres Junts respecte del Pacte Nacional per la Llengua no és pel detall de les mesures, sinó per les dues línies roges que nosaltres vam marcar al govern, que són la sentència del 25% i el català a Europa.

—Per tant, no sou tan lluny del detall de les mesures, més enllà de les línies vermelles?
—Hi ha moltes mesures que també les hem treballades a Junts per Catalunya, però avui nosaltres no hi som perquè hi havia aquests dos requisits, indispensables per a nosaltres. Estem disposats a renegociar aquest pacte per incorporar-hi les mesures una vegada hàgim conegut el resultat d’aquestes dues línies roges. No ens despreocupem de la llengua, no és un “no” per una voluntat política o una picabaralla amb el govern, és un “no” per responsabilitat. No és una qüestió d’entrar en les mesures, és una qüestió de context polític. Si obres el focus, aquest govern genera desconfiança amb els temes de llengua pel procés de desnacionalització premeditat que fa dia sí dia també. En aquest parlament, als actes oficials, el govern parla castellà, utilitzen la RAE com a eina de referència per a definir mots, contradiuen les indicacions del conseller de Política Lingüística a la ciutadania.

—El pacte explicita que el català serà la llengua d’ús institucional i corporatiu normal del govern.
—És una proposta que vam negociar amb el conseller de Política Lingüística. No s’incorporava al pacte nacional.

—Al final, s’ha afegit.
—Vam insistir-hi molt, com vam fer-ho amb l’Oficina per la Vulneració de Drets Lingüístics. El govern no pot mirar cap a un altre costat amb una situació com aquesta. El govern s’ha de convertir en referent lingüístic, en model lingüístic. No podem exigir a la ciutadania allò que el govern, d’entrada, no fa. I, malauradament, això no passa. Exigim reiteradament que el govern utilitzi el català en totes les seves expressions i en tots els seus actes. Òbviament, quan porten el barret de president i de consellers, exerceixen un càrrec públic i volem que utilitzin la llengua pròpia del país. Pel que fa a la vulneració de drets lingüístics, també hem estat bel·ligerants, perquè, malauradament, cada dia hi ha més casos denunciats, sobretot en l’àmbit de la salut. Hi ha persones que reben atacs o no estan ben ateses pel fet d’utilitzar la llengua catalana en un moment de màxima vulnerabilitat.

—El govern ha intentat que no us desmarquéssiu del pacte a darrera hora, amb el gest d’afegir elements com aquests?
—No és qüestió d’una mica o d’uns certs gestos. És qüestió de dos temes fonamentals per a nosaltres. Voldria defugir el debat de les mesures, l’anàlisi d’una mesura rere una altra mesura. Necessitem aixecar la mirada, analitzar el context polític actual i veure què sembla que passarà les pròximes setmanes o mesos. Voldríem tenir un govern que sabés què ha de fer davant una sentència adversa per a la llengua o davant un fracàs perquè el català sigui llengua europea, però això no ens ho han explicat. Això va més enllà de les mesures que, analitzades una a una, podrien ser més ambicioses. Això no ho diu Junts. Ho diuen entitats per la llengua que s’han adherit a aquest pacte i han fet comunicats explicant el sentit de vot, advertint que és poc ambiciós, que les mesures han de ser més dures en moments excepcionals. Som en una emergència lingüística. Ho hem dit sempre. En l’àmbit de la salut, per exemple, es podrien fer moltes més coses, començant pels professionals de llengua i totes les qüestions que se’n deriven.

—Us acusen de tenir una posició partidista.
—No és una qüestió de partit, és una qüestió de país. Hem rebut molts comentaris, hem fet moltes reunions, ens hem explicat molt, ho hem compartit amb el govern. És evident que ells han intentat que nosaltres canviéssim de posició, però hem tingut sempre la fermesa i els arguments per a fer el que vam fer dimarts.

—Què opineu del fet que Jordi Pujol assistís a la signatura del pacte?
—Respecto la decisió del president Jordi Pujol, no podia ser d’una altra manera. Puc dir per què no hi ha anat Junts, no per què hi ha anat o no hi ha anat el president Jordi Pujol.

—El govern us ha deixat la porta oberta per afegir-vos al pacte. Ho veieu possible després de la sentència?
—Al pacte d’avui, no. Si no hi ha cap canvi, Junts per Catalunya no hi serà. Ara, si quan coneguem la sentència, tenim la capacitat de generar nous punts per a incorporar al Pacte Nacional per la Llengua i donar-li solidesa perquè faci de mur de contenció, en parlarem.

 

Avui que VilaWeb fa trenta anys, us oferim un vídeo que en repassa el començament i recupera algunes imatges, idees i frases que aleshores eren el pa de cada dia, però que, amb la mirada d’avui, ens recorden l’època de pioners que tant ha marcat aquest diari.

Són imatges provinents de reportatges de diverses televisions i també d’actes fets per VilaWeb mateix, alguns dels quals es poden considerar literalment històrics. Com ara el xat del qui fou batlle de Barcelona, Pasqual Maragall, que es va trobar que molts dels participants no es creien que era ell qui hi havia darrere el teclat.

En temps de postveritat, de mentides, de camuflatges, de personatges que devoren les persones, l’honestedat és or, i això és el que sempre va representar per a mi José Mujica. La seva figura m’amarava d’esperança, perquè, malgrat que era evident que amb el seu model del lideratge era una rara avis, o precisament perquè era tan excepcional, sentir-lo parlar o llegir-ne reflexions o entrevistes em reconnectava amb l’ésser humà, amb una mena d’optimisme vers una espècie que, en general, em té ben decebuda. La seva humanitat, el seu viure amb una coherència sense fissures, feia caure les pitjors creences, desmuntava la forçada convicció d’una causa-efecte que tots plegats ens hem empassat: el fet que ser polític et convertirà, irremeiablement, en un ésser corrupte i corromput, desconnectat de la realitat, enfollit d’ambició desmesurada, interessat i mesquí. El seu tarannà, la manera d’exercir el poder, amb congruència i concordança entre discursos i fets, esfondra la mentida i, a la vegada, acusa indirectament i despulla qualsevol polític que ens vengui, ens justifiqui i es vanti de manar des de preceptes absolutament allunyats dels que tenia Mujica, independentment de les seves ideologies. Perquè, a més, el seu llegat demostra que el seu fer no s’esgotava en una bondat sostinguda en el món de l’intangible, sinó que, a més, les dades avalen les seves polítiques i la seva manera austera de viure mentre es presideix un país.

Entre el 2010 i el 2014, la taxa de pobresa de l’Uruguai va passar del 18,6% al 9,7%. Si bé tal vegada no és just d’atribuir-li el mèrit total, perquè desvaloraria la feina feta anteriorment, fou durant el seu mandat que aquesta tendència es va consolidar. I això, que es pot llegir de moltes maneres, per mi és una bufetada a la cara dels cínics i de tots els seus votants, perquè ens demostra que ser corrupte no és obligatori i que quan no es malversa, quan no es roba, potser els diners arriben a qui han d’arribar.

No hi ha fórmules màgiques. Al capdavall, es tracta de retornar a l’origen, a l’essència d’allò que és la política, a la definició que una criatura ens faria de què és un polític i com hauria de viure. A vegades, no cal sinó recordar que s’és president circumstancialment, i que allò que és perpetu és el fet de ser persona, un ésser humà elegit democràticament. Mujica, malgrat la seva mort, és exemple de les coses més senzilles, que són, alhora, les més difícils de practicar perquè les hem allunyades del centre i han acabat colgades per foteses que hem convertit en brúixoles i en fites. Ser humil, sentir-se lliure mentre es respecta la llibertat aliena, viure sense odi, sense rancor esdevé una tasca titànica si es vol construir a partir de l’artifici; una tasca titànica, també, si es porta a la pràctica amb honestedat. Però, malgrat la dificultat inherent en aquests credos, tan sols aquells qui els declinin i els exerceixin genuïnament, assumint-ne les cares més doloroses, les renúncies que se’n deriven aconseguiran no tan sols de créixer personalment i humanament fins a assolir una saviesa necessària i envejable, sinó també d’encomanar els seus valors, els seus coneixements, les seves passions i la seva humilitat a tothom qui els escolti disposat a transformar-se. És amb l’honestedat que esberlem la mediocritat. I permeteu-me de dir-vos que ha estat en el lideratge d’algunes quan més he vist un polític acostar-se al caràcter de Mujica.

Penso en les ferotges i furibundes crítiques que reberen polítiques com Ada Colau o Alba Vergés quan en alguns moments dels seus mandats, i per causes diferents, van deixar que l’humà esquincés la disfressa i van plorar o es van emocionar en algunes declaracions o entrevistes. Allò que per a molts fou una mena d’infàmia intolerable, una pèrdua de control i de decòrum inacceptable en un càrrec públic, per a mi va ser motiu d’emoció i, com em passava amb Mujica, d’optimisme: no ho tenim tot perdut, encara hi ha qui és capaç de conservar l’autenticitat malgrat les cotilles pretensioses i buides de la correcció política. Mai aguantar-se les llàgrimes, reprimir-les, no serà millor que deixar anar allò que sent un cos, una ànima, sigui quin sigui el nostre càrrec, sigui quin sigui el moment. I si creiem el contrari és perquè ens han manipulat intencionadament per a esdevenir robòtics en un món desorientat i mancat de sentit. La vulnerabilitat és un camí directe cap a l’honestedat. I, com a ciutadans, com a votants, no solament l’hauríem de valorar, sinó que hauríem d’exigir-la a tots els nostres dirigents. Sempre preferiré un polític que digui “no ho veig clar”, “no ho sé”, o “com a govern ens sentim desconcertats o perduts”, que no pas un polític, un govern que es presenti davant el poble a fer declaracions que suposadament mostren direcció, fermesa i convenciment mentre tot en ell dispara cap al costat contrari en una multifuga de mentides i falsedats que pocs s’empassaran.

L’honestedat, l’austeritat, la dignitat, la vulnerabilitat i l’empatia són revolucionàries. I és trist que sigui així perquè això ens indica com escassegen socialment, políticament, aquests conceptes que encarnava Mujica i que ens haurien de ser estendard, guia, far. Que avui, jo que no sóc ningú, una dona que viu a 9.900 quilòmetres en línia recta de distància de l’Uruguai, avui dediqui el meu article a Mujica, il·lumina el solc de la seva generositat. No mor qui mor, mor qui se’n va sense deixar empremta i anhel de bondat en la resta de la societat.

L’Alguer va aprovar el mes de febrer un pas endavant en la normalització lingüística tot emprant l’escut del municipi amb la redacció “Ciutat de l’Alguer – Città di Alghero”, i amb el català en primer lloc.

Tal com destaca el biotecnòleg Xavier Dengra, aquest canvi ja s’ha pogut veure en dues primeres campanyes, on ja es troba la denominació en català en l’escut, en una campanya de l’Alguer com a destinació turística i d’una competició de vela.

Avui, per primer cop en la història, l'ajuntament de l'Alguer ha començat a afegir, en l'anunci de dos grans actes, l'escut corporatiu amb què ja s'identifica com a «Municipi de l'Alguer» —i amb el català com a preferent.

Compromís lingüístic que per fi veiem materialitzat. pic.twitter.com/3hEtoG5EzB

— Xavier Dengra i Grau (@xavidegr) May 14, 2025

La síndica de greuges, Esther Giménez-Salinas, ha obert una actuació d’ofici per a investigar els suposats abusos comesos per una xarxa contra una nena de 12 anys tutelada per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA).

El govern obre un expedient per revisar l’actuació de la DGAIA en els abusos a una nena tutelada

En un comunicat, la institució explica que demanarà informació al Departament de Drets Socials i Inclusió i al de Salut per saber en quines circumstàncies es van produir els fets denunciats i quines mesures es van aplicar. També vol conèixer quina atenció rep actualment la menor.

Giménez-Salinas ha expressat la seva preocupació i ha remarcat que l’objectiu del sistema de protecció és “proporcionar als menors atesos un entorn alternatiu a la família que sigui segur, protector i educatiu”.

Un ex-vice-president dels educadors socials insta a replantejar del tot la DGAIA arran de les violacions a una menor

TV3 prepara el retorn televisiu de les T de Teatre, que entre el 2000 i el 2006 van brillar amb Jet lag, una de les sitcoms catalanes més recordades. D’aleshores ençà s’han dedicat exclusivament al teatre, però aviat tornaran a la pantalla amb un nou projecte, que es titularà Temps real.

VilaWeb ha pogut comunicar-se amb les T de Teatre que s’han mostrat molt contentes i emocionades amb la notícia. Fa un any i mig, una de les integrants de T de Teatre, l’actriu Àgata Roca, va explicar en una entrevista a VilaWeb que tenien ganes de tornar a fer una sèrie de televisió, però es lamentava que, fins llavors, no havien trobat interès per part de TV3. Ara, això ha canviat, i la sèrie que havia presentat des de la companyia és una de les idees seleccionades a la crida de la Corporació Catalana de Mitjans (CCMA) audiovisuals i el Departament de Cultura per a finançar programes d’entreteniment, ficcions i sèries documentals.

“La nostra intenció no és tornar a fer Jet lag, sinó que ens agradaria molt fer una sèrie nova. Podríem fer-ne una segona part, vint anys després, però no ho veiem”, deia Àgata Roca en l’entrevista. També argumentava com a impediment que “ja no es fan sitcoms“, però ara sembla que això ha canviat. 3Cat estrenarà a la tardor La casa nostra, una nova sitcom dirigida per Dani de la Orden i Oriol Pérez.

Quatre dones que s’enfronten als reptes de la cinquantena

VilaWeb ha pogut saber que Temps real és una sèrie de vuit capítols curts en els quals quatre dones s’enfronten als reptes de la cinquantena. En clau d’humor i a temps real, abordarem petites situacions quotidianes en les quals les protagonistes xocaran amb una realitat imparable: el pas del temps. Aquesta sèrie mostra el dia a dia de quatre dones reals i diverses, “superwomans” a la força dins d’un món que les invisibilitza i les cosifica. Amb aquesta sèrie, les T de Teatre espremen la comèdia que envolta la vida de les dones de més de cinquanta, amb l’afany de connectar amb tots els públics.

No és l’únic retorn que hi haurà a TV3

A la crida de la CCMA i el Departament de Cultura se cercava especialment una “ficció de petit format”, una sèrie de capitulació curta amb una durada màxima de 30 minuts cada episodi. La voluntat era que aquesta sèrie pugui captar l’interès d’un públic adult, entre 25 i 44 anys.

A banda de Temps Real, de les T de Teatre, també s’ha seleccionat un projecte que es diu Bestial i que el produiran The Creative, productora de Bibiana Ballbè, i Bworld Productions; Fanzone, d’Atomic Beat (productors de La Selva, la Tarda de Catalunya Ràdio i l’extinta Zona Franca); Hristo, l’indomable d’Abacus (que ara també tenen a la graella el concurs infantil Fang! i la sèrie juvenil Jo mai mai); i el Doble, de Producciones del Barrio, la productora de Jordi Évole.

La mateixa resolució també serveix per a renovar dos dels projectes de 3Cat amb més pressupost dels darrers anys: el concurs musical Zenit (Glop a Glop Planet), que farà una segona temporada, i la sèrie juvenil Jo mai mai (Abacus), que tindrà tercera temporada. A més, també renova Club tàndem, el club de lectura de Juliana Canet i Marina Porras (Crisàlide i Fem Produccions).