Montserrat Badia és professora de català de l’Institut Cassà de la Selva i ha impulsat la Lliga Escolar del Paraulògic al Gironès, juntament amb un grup de professors, que fins i tot han desenvolupat una unitat didàctica per a preparar la lliga. L’experiència els ha estat de gran utilitat per a explicar la formació de mots, dins els continguts de llengua de secundària. Demà es farà la final d’aquesta primera lliga a la Universitat de Girona. Tot fa pensar que serà un èxit: hi participen set instituts i hi han jugat un total de 950 alumnes.

—Com vau tenir la idea de fer la Lliga del Paraulògic del Gironès?
—Quan vaig llegir l’any passat que fèieu la Lliga Escolar a Catalunya Nord hi vaig anar. La veritat és que va ser molt estimulant i vaig pensar que ho podíem fer aquí. Com a filòloga i professora de llengua, quan veus un rusc del Paraulògic de seguida el rusc t’ensenya com les paraules estan vinculades entre si del punt de vista formal. T’adones que tens la possibilitat d’anar allargant la llista de paraules que pots formar o bé amb un prefix, o amb un sufix. Això per a nosaltres és molt enriquidor, perquè és una estratègia que permet ampliar les famílies lingüístiques. Si tens dia, tens diada… El joc t’encamina a sistematitzar aquests processos i això és reflexió sobre la llengua, és crear coneixement. També si m’ho miro des de la sociolingüística, hi trobo moltes motivacions.

—Expliqueu…
—Vivim en un moment en què les lletres en general han perdut molt de prestigi. Si mires el recorregut d’un estudiant de secundària que fa els cursos d’ESO de primer a quart, que és la part obligatòria, pot ser que no hagi fet pràcticament res que vagi més enllà de la simple classe de català. Cosa que, probablement, amb les ciències no passa perquè se’n van a veure museus i fan moltes activitats. Amb les lletres això costa una mica més, i introduir el Paraulògic ens ha canviat aquesta situació.

—Per fer la lliga escolar heu elaborat una unitat didàctica? Ens podeu explicar com l’heu feta?
—Quan ens apartem dels llibres, fem unitats didàctiques, que són la manera de presentar els continguts i fer-los coherents. Són l’arquitectura que et marca el cicle de l’aprenentatge. La derivació de les paraules i el procés de formació dels mots és una part dels continguts que ens surt a secundària. En aquest sentit, el Paraulògic és una mina. I vam pensar que estaria bé proposar als instituts públics de la comarca del Gironès de treballar en aquesta línia. S’hi van afegir set instituts que són els que participem en aquesta Lliga. Ho hem fet sota el paraigua del Centre de Recursos Pedagògics. Ens hem reunit els professors de la mateixa especialitat i hem treballat en aquesta unitat. També va venir en Pau Vidal i vam poder treballar amb ell. Ha estat una feina molt maca, que a més podem anar fent créixer més l’any que ve. En tot cas, la sensació que hem tingut tots quan hem portat els materials a l’aula és que ha funcionat.

—Un cop creada la unitat didàctica com heu treballat?
—A l’aula hem proposat als nanos que treballessin amb els papers on hi havia els ruscos. Prèviament, havíem creat unes activitats concretes per a cada rusc, sempre pensant en la formació de mots i la derivació. Els alumnes han treballat en el rusc amb el repte d’anar responent les preguntes que els fèiem. Aquesta feina ha esdevingut un entrenament perquè pensessin i interioritzessin aquests processos de creació de paraules. La frase que més he repetit a les últimes classes és: “Quan trobis una paraula estira i busca totes les que et pot generar.” Normalment, primer trobes les paraules curtes, les arrels… i després vas creant. I dall, podràs fer dalla, i si tens la lletra erra, també dallar o dallada amb la de…

—Els alumnes han acceptat l’aprenentatge com us imaginàveu o no ha estat tan fàcil?
—Ha anat molt bé. Tots els professors han vist els alumnes molt motivats. “Motivats” ha estat també una paraula que hem fet servir molt. El joc ha fet molt llaminer l’aprenentatge. Els alumnes treballaven a pèl. Havien d’anar resolent els exercicis per un costat i per un altre simplement anaven buscant com més paraules millor, que és l’obsessió que tenen tots quan fan el rusc. Han funcionat molt bé les classes i també les partides de la lliga, que és quan coincideixen tots els processos. La lliga interna dels centres ha tingut tres partides, contra rellotge. La primera de quinze minuts, la segona de deu i la tercera de cinc. Aquestes partides s’han fet la setmana següent d’haver treballat la unitat didàctica, en què havíem intentat crear estratègies mentals per a trobar paraules. En les partides va passar una cosa preciosa, que és quan en una classe de trenta-un alumnes amb ordinador es va produir un silenci sepulcral i es palpava la sensació de concentració. La concentració és una cosa íntima, però quan la tens en un col·lectiu de gent, en què tothom pensa, és fascinant, és meravellós. I encara més si són adolescents.

—Hi han jugat alumnes de nivells diferents?
—Sí, i ha funcionat en tots. A Cassà hem jugat tots els cursos de tercer i quart i el que ha estat més interessant és que, independentment del rendiment de paraules trobades, l’experiència en tots els cursos ha estat positiva i estimulant.

—Parlar de llengua positivament en instituts públics no és gaire habitual. Com el viviu, aquest moment? Com ens podeu explicar la situació a partir del vostre dia a dia?
—El sistema educatiu bada i tampoc no hi ha bones estratègies per a mantenir el català. I el resultat d’això fa patir. I aquesta generació jove només ens veu fent el ploricó. Els meus alumnes majoritàriament són catalanoparlants i tenen un català preciós i ben viu. Estic superagraïda de conviure amb aquests nanos, però m’angoixa que vinguin i em diguin que d’aquí a vint anys no parlarà ningú el català. I jo sempre dic que això és estrictament fals. Des del punt de vista científic, d’aquí a vint anys és impossible que tots hàgim callat. Però que ells tinguin aquesta percepció, que la tenen, és terrible i això em treu de polleguera.

—I què proposeu?
—Hem de tornar a connectar amb els adolescents amb la seva llengua pròpia, perquè és la que fan servir cada dia, almenys amb els que jo convisc, però cada vegada estan més a prop de fer la renúncia perquè moltes coses els van en contra. Llavors, a nosaltres ens toca defensar aquest espai d’ús social del català que ells ja tenen. Com més coses puguin fer en català amb menys facilitat canviaran de llengua, aquesta és la clau. Ploriquejar de mala manera com fem constantment els ho fa més difícil.

—No hem de fer tant el ploricó…
—La setmana passada vaig anar a veure en Lloreta, que va venir aquí a Girona, i amb tot el que ell deia arribes a la mateixa conclusió. No es tracta d’anar repetint a la gent jove: has de parlar català o els teus avis van anar a la guerra o va passar allò. Si ho fas així la resposta serà: “A mi que m’expliques?” No podem fer aquestes lletanies. La via no és aquesta. Es tracta de fer servir el català, de fer-lo llaminer i atractiu i ja està. És tan fàcil com això. Fer que quan entris per la porta per fer classe de català els alumnes tinguin ganes de fer-ne. Dit això, és cert que el sistema educatiu no ens ajuda sinó que fa tot el contrari.

—Què hauria de fer per facilitar les coses?
—Ara no em facis fer el ploricó a mi! No vull fer això. Sí que és veritat, que el sistema educatiu ara mateix no té clar quin és el seu propòsit. Per què existim? Per custodiar els nanos i que els pares se’n vagin a treballar? Per formar-los des d’un punt de vista d’enriquiment personal? O per formar-los perquè siguin uns futurs bons treballadors i ben productius? Són els tres grans objectius que té el sistema educatiu i que es van popularitzar al segle XIX. I no veig que ningú hagi decidit quin és el més important. A mi m’agrada que els nanos vinguin i aprenguin. I aprendre vol dir sortir de la zona de confort, vol dir fer coses que ell sabrà que fa mal fetes, no? El primer cop que agafes una bici al cap de pocs metres caus. I l’aprenentatge té a veure amb això. Llavors aquesta frustració, ara també és la que costa molt de vèncer. La societat ha encoixinat els joves. I l’aprenentatge és anar en contra de la voluntat. Això està estudiat científicament: aprendre vol dir fer coses que no saps fer. Els professors hem de fer això. I fer una cosa que no saps és molt incòmode.

—Però aprendre també pot ser molt satisfactori.
—Sí, i tant, el problema és que hem reblat tant el clau i l’estat emocional pesa tant que hem deixat de voler reptar els alumnes des del punt de vista intel·lectual, que és molt estimulant i engrescador. Vetllem sempre pel seu estat emocional i perquè se sentin a gust. Però si t’accepten com a autoritat en el sentit grec, etimològic, d’autoritat com a autor, com la persona que crea, tot va com una seda. Passa que el sistema actual no promociona això i és gravíssim. És cert això que tu dius, que aprendre provoca satisfacció. Per tant, hi ha dues vies de connectar amb l’alumne: hi ha la connexió emocional, que ara està tan de moda, però també hi ha la connexió intel·lectual. Crec que ens equivoquem de mig a mig quan renunciem a això. No són dues coses renyides. L’una cosa alimenta l’altra.

—Voleu afegir res més?
—Voldria ressaltar que des del gener els professors que hem promogut la lliga escolar del Paraulògic ens vam constituir com a grup de treball. Hem fet una feina des de baix, imprevista i amb poquíssims recursos. I tot i així hem aconseguit mobilitzar 950 alumnes, i hem involucrat institucions (el Centre de Recursos Pedagògics, la Regidoria de Llengua de l’Ajuntament de Girona i el Consell Comarcal del Gironès) i la Universitat de Girona. Això és un prova que de ganes n’hi ha. Potser la política lingüística general no acompanya, però no hauríem pogut fer tot això si no hi hagués  aquesta predisposició a actuar. Parlem de set instituts i tot ha estat senzill. Voldria remarcar això. Hi ha més consciència que s’ha d’actuar a favor del català i que necessitem girar full i deixar de fer el ploricó com he dit abans, que així no engrescarem la gent jove. La idea de la Lliga sempre és exposar als alumnes a escenes positives, que els facin viure moments bons a través del català. No pot ser que tota l’estona ens queixem, encara que estiguem emprenyats. Això que és tan nostre, que si passa res t’arremangues, és el que hem de fer. L’any que ve podem mobilitzar molta més gent.

The Washington Post · Geoffrey A. Fowler

Fer cerques a Google serà aviat més complicat gràcies a la intel·ligència artificial (IA). Un nou model basat en la intel·ligència artificial arribarà a la cerca de Google, segons que va anunciar la companyia en una conferència. Quan caldria emprar la nova eina? Aquesta guia us ajudarà, tot i que Google no ho ha deixat gaire clar.

El mode AI respon a les cerques amb respostes llargues, en compte d’oferir solament enllaços, fet que estalviarà de fer molts clics. Com el ChatGPT, s’hi pot mantenir una conversa amb el mode IA per aprofundir la cerca. S’activa fent clic en un botó a l’esquerra de la pantalla de resultats o anant directament a google.com/aimode.

En un futur, Google diu que es podrà demanar una “cerca profunda” amb centenars de fonts, personalitzar resultats segons el contingut del Gmail o fins i tot que completi tasques com, per exemple, la compra d’entrades.

Caldrà assimilar moltes coses, sobretot tenint en compte que Google es va fer famós perquè simplificava les cerques. Ara hi ha tres maneres, pel cap baix, de cercar a Google: el nou mode AI, el clàssic cercador amb resums fets amb IA i un xatbot anomenat Gemini amb capacitat pròpia de rastrejar la web. Ah, i acaben d’estrenar una quarta via: una aplicació que permet de caminar, enfocar amb la càmera del telèfon alguna cosa i parlar-ne amb la IA.

La bona notícia: algunes d’aquestes eines IA poden ajudar a trobar coses que abans era força més complicat de trobar. Jo he provat el mode IA en vista prèvia per a fer recerques que m’haurien fet perdre molt més temps. La mala notícia: la precisió continua essent un problema. En les meves proves, el mode IA encara inventa coses o omet informació important.

I fins amb IA, encara es veuran anuncis.

Aquí teniu un petit manual per a cercar amb Google el 2025:

1. Google amb resums d’IA

Per a què serveix: cerques bàsiques i respostes ràpides.
Compte amb: els anuncis i les respostes incorrectes de la IA.

És el Google clàssic integrat al navegador, amb una llista d’enllaços en blau pels quals es pot accedir a les webs. En realitat, fa anys que no ofereix enllaços i prou, sinó que, per a bé o per a mal, és ple d’anuncis, respostes breus manllevades d’unes altres webs, imatges o mapes. Serveix per a fer cerques senzilles i ràpides, com ara, trobar un web que no recordem (avís de servei: no us refieu d’anuncis que semblin de llocs governamentals, bancaris o d’atenció al client; massa sovint són estafes).

D’ençà de fa un any, aquesta versió de Google també inclou a vegades un element a la part superior anomenat dalt anomenat “Vista” creat amb IA (“AI Overviews”). Són resums de respostes escrits per IA que triguen una estona a generar-se. Tenen un historial força irregular sobre la correcció de la informació que donen –de vegades, també és estranya–, però Google diu que com més va són més “factuals”. No es poden desactivar.

2. Mode IA

Per a què serveix: cerques complexes que requereixen seguiment, respostes més llargues o raonament.
Compte amb: respostes més lentes i respostes d’IA clarament errònies.

El mode IA és la nova manera d’accedir a Google, que diu que el desplegarà aquesta setmana entre els usuaris dels EUA. Funciona de manera similar a un xatbot: escriu respostes amb frases completes i ofereix la possibilitat de fer un seguiment o de canviar la direcció de la conversa amb noves indicacions. Entre bambolines, el mode IA divideix la consulta en cerques web simultànies, i combina tota la informació per preparar una resposta generada per IA més àmplia. Com els xatbots, tot això pot necessitar un moment per a generar-se.

Els enllaços als llocs rellevants apareixen a la dreta. Com en una cerca habitual, el mode IA també té accés a la informació pròpia de Google sobre llocs i productes, que pot presentar en quadres amb detalls, com ara, fotografies, horaris, ressenyes, preus i on comprar. El mode IA també tindrà anuncis, amb què Google encara experimenta, però promet d’etiquetar-ho clarament.

El mode IA empra els models sofisticats d’IA de Google, ara amb una versió de Gemini 2.5, i, segons la meva experiència, ofereix respostes més completes que la “Vista” creada amb IA (“AI Overviews”).

Però també he notat que el mode IA encara pot proporcionar informació incorrecta. Per exemple, li vaig preguntar què podia demanar en un restaurant concret de San Francisco. Va escriure una resposta en punts i em va desitjar que en gaudís, però no va esmentar que el restaurant era tancat de manera permanent, un fet especificat de manera clara a Google Maps. (Quan vaig fer la mateixa consulta més tard, aleshores ja sabia que el restaurant havia tancat). Experts en IA em diuen que, fins i tot, les últimes eines IA poden tenir dificultats amb preguntes que impliquen informació recent o que requereixen jutjar quines fonts d’informació són les més fiables.

Google diu que té previst de “graduar” algunes característiques del mode IA en les cerques que es facin en el punt 1, en els resums IA.

3. Gemini

Per a què serveix: assistència polivalent i ajuda amb cerques complexes.
Compte amb: respostes IA errònies o massa confiades.

Utilitzat per quatre-cents milions de persones cada mes, és l’alternativa més directa a l’experiència de ChatGPT. Us podeu comunicar amb la veu gairebé humana de l’aplicació  escrivint-hi o parlant-hi en veu alta. Gemini ha estat dissenyat per ajudar en una àmplia gamma d’accions, incloent-hi escriure, programar i resumir (va quedar tercer en una prova que vaig fer sobre capacitats d’escriure correus amb IA).

Però l’app Gemini també és com més va més una primera opció per a obtenir informació, la qual proporciona basant-se en els seus coneixements previs i extraient informació de la web. Fins i tot, pot proporcionar enllaços externs a fonts, encara que, segons la meva experiència, n’ofereix menys que el mode IA.

Ara com ara, Gemini no té anuncis, però l’empresa diu que té “molt bones idees” per a afegir-ne en el futur. Gemini ofereix el seu propi mode de cerca extrapotent anomenat Recerca Profunda. S’hi fa una pregunta detallada o complicada, i triga uns minuts a rastrejar molts i molts llocs i generar un informe complet de recerca. Tan sols cal tenir en compte que Gemini pot cometre errors.

4. “Experiments” del mode IA

Per a què serveix: per a usuaris avançats que volen provar la tecnologia més recent.
Compte amb: productes no acabats i la vostra privadesa.

Igual que Gemini, el mode IA tindrà un botó per a activar la Recerca Profunda, que li demanarà que faci una cerca extensa i generi un informe de recerca amb citacions.

El mode IA oferirà una opció per a personalitzar les respostes segons el contingut d’altres dades emmagatzemades a Google, com ara, les del Gmail. El perill rau en els detalls respecte de la privacitat — el seu rival Meta AI va integrar recentment dades personals en la seva IA d’una manera que em va semblar esgarrifosa.

També arribarà al mode IA una capacitat de “agent”, que permet a la IA de completar tasques en línia per a vosaltres, com ara, reservar entrades, fer reserves a restaurants o demanar hora en serveis locals. Novament, el perill rau en els detalls: quan vaig provar funcions similars de l’”agent” de ChatGPT, es va descontrolar i va gastar 31 dòlars en la compra d’una dotzena d’ous.

 

Les alarmes s’encenien divendres, quan el vice-president del govern, Antoni Costa, anuncià uns canvis en relació amb el requisit del català a la funció pública. Tot i que no van sorprendre’n les maneres –fer-ho amb un decret llei que no hi té res a veure– ni les conseqüències –suprimir el requisit als funcionaris que volen estabilitzar plaça–, perquè el tarannà del govern de Marga Prohens amb la llengua és clar, per molt que s’esforci a intentar-ho tapar: acceptar allò que diu l’extrema dreta, però sense forçar la sala de màquines per no repetir una catàstrofe a l’altura del govern de José Ramón Bauzá. Un nom que ressona cada vegada que es parla de temes de llengua en aquesta legislatura.

La decisió i el moment no són casuals. PP i Vox es troben en plena negociació per a desencallar un pressupost que l’extrema dreta ja va tombar en primera instància. Hi ha en joc els comptes d’enguany i no és res circumstancial, per molt que el PP provi d’excusar-se amb l’argument que a l’estat espanyol tampoc n’hi ha de fa anys.

“Això és tan sols la primera ditada. El primer toc d’atenció. No sabem fins on són capaços d’arribar bescanviant la llengua. Vox és un partit que vol eliminar-nos i destruir-nos com a poble. Els feim nosa, perquè els va bé viure a Mallorca, però els fan nosa els mallorquins”, diu Marina Garcias, delegada de la Plataforma per la Llengua a les Illes. Per part seva, el secretari general del sindicat STEI, Miquel Gelabert, adverteix: “Vox diu que això només és el començament. Però no ens preocupa Vox, perquè d’allà on no n’hi ha, no en cerquis. Ens preocupa el PP i fins a quin punt es vendrà.”

Acorralats per Vox

Tot plegat resumeix el marc en què el PP es troba de fa dos anys: acorralat per Vox. De tota manera, el govern defensa que hi ha 145 places en joc. Que si no prorrogaven el termini a quatre anys per a poder acreditar el requisit del català –el nivell és diferent en funció de la plaça–, se n’havien d’anar al carrer. Però la realitat és diferent d’aquesta ficció. Anem a pams.

Això deia el decret del 2022 sobre el requisit del català: “Si transcorregut el termini de dos anys no s’acredita el nivell de coneixements de la llengua catalana exigit per a l’accés, aquestes persones seran remogudes del lloc de treball per falta d’adequació a les seves funcions.” És a dir, segons el text, sí que podien perdre la plaça. De tota manera, Gelabert confirma que, segurament, si aquestes persones haguessin impugnat la decisió haurien guanyat el procediment. Primer argument pel qual no perdrien la plaça.

En tot cas, aquesta és la versió final del text. L’esborrany del decret de 2022, amb el govern d’Armengol, era similar al que ha acabat aprovant el govern de Prohens. Entitats com l’Obra Cultural Balear, de fet, van pressionar perquè s’aclarís que els funcionaris interins no podrien accedir a la funció pública sense l’acreditació i, per tant, que s’aprovés el redactat esmentat.

El segon argument ens du a aquesta modificació que el PP ha fet del decret. Ara el text actual diu: “La falta d’acreditació del nivell de coneixements de llengua catalana exigits per a l’accés dins aquest termini de quatre anys suposarà la impossibilitat de participar en els procediments de promoció interna […] fins que s’assoleixi el nivell de català exigit.” Per tant, quan el govern diu que aquests funcionaris perdrien la plaça menteix, perquè ells mateixos han modificat la norma. Únicament no podran tenir un lloc de feina més bo.

Una llengua secundària

Ho denunciava Més per Mallorca aquesta setmana, i ja ho havia dit l’STEI també en relació amb la manera com era redactada la norma prèviament: de facto, això significa eliminar el requisit per a aquestes places. “A més, el 31 de desembre de 2028 poden tornar a fer una pròrroga i eternitzar la situació”, diu Gelabert, i subratlla el despropòsit de la norma: “No té raó de ser, que una persona pugui estar-se quatre anys sense haver d’acreditar el requisit. És la política de la dreta en matèria lingüística que ja hem viscut en altres èpoques, reforçada amb l’extrema dreta.”

Per Garcias, aquesta mesura envia un missatge clar als ciutadans: que el català és una llengua secundària i prescindible. I va més enllà, perquè considera que desvirtua el concepte d’oficialitat. “Poder fer vida cada dia en llengua catalana es va fent més impossible”, subratlla Garcias.

Perquè, justament, el fet que funcionaris públics no hagin d’acreditar el català implica que els ciutadans perdin el dret de poder-se expressar en la llengua pròpia: “El que feim és arrossegar una nova generació de funcionaris a qui se’ls eximeix temporalment saber català. I en el futur, com que veuen que no els podran llevar el lloc, tampoc l’aprendran.” A la pràctica, “et fan plantejar un dilema que no hauries de tenir”, subratlla la delegada de la Plataforma per la Llengua. Perquè tothom sap com funciona l’administració –lenta– i, si necessites rebre un servei ràpid i amb garanties, és més difícil fer-ho en català.

L’STEI diu que estan disposats a arribar on calgui. Dilluns ja van fer un comunicat dient que impugnarien el pla de segregació del govern. “L’altre dia es parlava, fins i tot, de derogar el decret de mínims i la llei de normalització”, recalca Gelabert. Denuncia que Vox i PP ataquen l’únic àmbit on es treballa la normalitat lingüística a les Illes: en aquest cas, les escoles.

Ni formació ni interès

Malgrat que el govern prorroga l’acreditació del català, no ofereix formacions reals per als treballadors. “No es fa res”, diu Gelabert, que considera que hauria de ser obligatòria per a qui no té el català, fins i tot, amb hores de la jornada laboral. Recorda que, fa un temps, si es convocaven oposicions i algú no disposava del certificat, li podien fer una prova prèvia que l’acreditava per fer el procés. “De temps, n’hi ha hagut i n’hi ha. Però no hi ha voluntat política. I volem que vagin amb les cartes descobertes i no ens enganyin”, insisteix Gelabert, que critica que el decret també s’ha aprovat sense cap mena de negociació.

Garcias considera que és “normal” que el govern no ofereixi formacions, perquè el missatge que dóna és que el català no és necessari. “L’usuari es troba en situació de vulnerabilitat. Sempre s’ha de doblegar a la voluntat del funcionariat, no pot ser. Quan et relaciones amb l’administració, tens una situació d’inferioritat de recursos i oportunitats, ells tenen la paella pel mànec. No saps si seràs maltractat”, exposa.

De fet, un exemple ben clar d’això és en l’àmbit sanitari. Amb aquest decret, el govern també ha rebaixat l’exigència del català a zeladors i personal de gestió, malgrat que s’ha demostrat que no fa falta cap professional en l’àmbit de la salut per raó de llengua. “Els zeladors són gent que està en contacte directe amb el pacient, que està en situació de vulnerabilitat. A vegades, molta gent gran en situacions de demència, per exemple. És molt fàcil, que gent que tracta amb persones en situació de dependència exerceixi un poder per sobre d’elles”, explica Garcias.

No és el primer intent

No és la primera vegada que el govern i l’extrema dreta proven d’utilitzar una norma que no té res a veure amb la llengua per legislar sobre la matèria. Ja ho van intentar amb la llei de polígons i amb la de les macrogranges. Finalment, s’ha pactat amb un decret llei per evitar el primer tràngol parlamentari.

“Volem fer notar i posar en relleu que hi ha votants del PP que sí que estimen la nostra llengua i volen viure plenament en català. Tenen un deure vers el seu electorat i aquesta terra. No es pot permetre que es denigri encara més i es menystengui una part essencial de la nostra identitat. Esperam que reaccioni d’una vegada i no vengui l’ànima al dimoni”, sentencia Garcias.

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre comparances dels Països Catalans. Hi podreu jugar fins el 5 de juny, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (de comparances dels Països Catalans)

“Més vell que la picor”, “més eixerit que un pèsol”, “trempat com un gínjol”, “com cagalló per séquia”… El català és una llengua riquíssima en comparances populars. És un d’aquells aspectes de la llengua que sap més greu que es perdin, perquè és fruit de la creativitat i el sentit de l’humor de generacions i generacions precedents.

De fet, és un camp força estudiat. I no tan sols en trobem llibres, sinó també bancs de dades colossals a internet. En primer lloc, la Paremiologia catalana comparada digital, de Víctor Pàmies, de la qual ja hem parlat moltes vegades. Però també, específicament, Les nostres comparances (recull de modismes comparatius valencians a cura d’Eugeni S. Reig), una pàgina web amb milers de comparances del País Valencià.

“Més fam que Garró”: Eugeni S. Reig recull 3.500 comparances valencianes 

Saber i transmetre comparances i, en general, la nostra fraseologia i paremiologia és una manera amena i divertida de perpetuar el català. Per això us proposem que hi jugueu i també que consulteu la web de Víctor Pàmies i la d’Eugeni S. Reig.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

El Parc Natural de l’Albufera és un dels aiguamolls més importants de la conca mediterrània. Actua com a filtre natural, refugi de biodiversitat i regulador climàtic. Recentment, el seu paper com a aliat en cas de catàstrofes naturals s’ha posat a prova, amb les riuades del 29 d’octubre de 2024. Gràcies a la seua capacitat d’absorció –el nivell d’aigua tan sols va augmentar un metre en sis hores, en contrast als dos o tres metres en una hora que van assolir en unes altres zones– va evitar una catàstrofe encara més gran, perquè va impedir la inundació dels pobles de la costa. Ara bé, la seua capacitat de resiliència és limitada. El llac ja no es trobava en un bon estat ecològic abans de l’episodi. Per això, protegir aquest ecosistema únic i emblemàtic per als valencians no implica simplement tornar a la situació anterior a la gota freda, sinó tractar de recuperar les condicions ecològiques de quan gaudia de bona salut, abans de la industrialització i transformació paisatgística dels anys setanta.

La gota freda va abocar més de 100 hectòmetres cúbics d’aigua al parc, carregada de sediments i contaminants d’origen urbà, agrícola i industrial. Investigadors de la Universitat de València han constatat que això va provocar, en només un dia, una sedimentació que s’aproxima a la quantitat rebuda durant trenta anys per processos naturals. Les conseqüències d’aquest fenomen extrem encara s’estan estudiant, però els indicis apunten a canvis remarcables en la profunditat del llac, la qualitat de l’aigua, l’equilibri dels ecosistemes i la funcionalitat del sistema.

Quinze dies després de la gota freda, la Conselleria de Medi Ambient, Infrastructures i Territori va iniciar un mostreig d’emergència per a avaluar l’impacte immediat sobre les aigües de l’Albufera. Aquest mostreig va comptar amb la participació de la Universitat de València, per mitjà del grup de Limnologia de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva i l’Estació Biològica de l’Albufera (EBA). Des de llavors, la conselleria i la universitat, però també uns altres grups de la Universitat Politècnica de València (UPV) i del CSIC, fan mostreigs periòdics en punts estratègics del llac, els canals i els arrossars. S’hi analitzen aigües, sediments, la presència de microplàstics i contaminants emergents, i també diferents grups d’organismes mitjançant una combinació de mètodes tradicionals i tècniques moleculars –com el metabarcoding i la metagenòmica, eines poderoses per a estudiar la presència d’organismes amb la detecció dels seus trets genètics– per a fer una lectura funcional i integrada de l’ecosistema. La planificació del seguiment i les anàlisis posteriors són previstes, com a mínim, fins a final del 2025, atès que només un seguiment a mitjà termini permetrà d’aclarir fins on arriben realment les conseqüències més enllà de l’impacte inicial.

Els primers resultats permeten de començar a entendre com podria veure’s alterada la dinàmica ecològica de l’Albufera. La riuada ha evidenciat la descàrrega de residus plàstics i aigües residuals al Parc Natural, a més d’haver incrementat els nivells d’alguns contaminants ja presents a l’ecosistema, com ara, fàrmacs, hidrocarburs o diversos composts d’origen industrial. Actualment, se n’avalua la bioacumulació o toxicitat a llarg termini, a més de disrupcions en els cicles biogeoquímics o transformacions en les xarxes ecològiques, entre més signes d’inestabilitat que podrien comprometre la capacitat autoreguladora del sistema.

Un aspecte fonamental d’aquest treball ha estat la construcció progressiva d’una coordinació efectiva entre equips i institucions. En un primer moment, cada grup va actuar per la seua banda, responent a l’emergència amb els recursos disponibles, organitzant-se de la millor manera possible. Però, amb una millor visió de conjunt, s’han pogut unir esforços, repartir àmbits d’estudi i evitar superposicions. Així, mentre la UV ha centrat els esforços en la qualitat de l’aigua i els sediments, unes altres institucions, com el CSIC, la UPV o la Comissió Científica de la Junta Rectora del Parc, han aportat coneixement clau sobre els canvis en la profunditat del llac, l’estat de les poblacions de peixos o la resiliència hidràulica del sistema agrícola. Aquesta mirada coral permetrà de construir un conjunt de dades únic sobre aquest ecosistema, amb el qual es podrà fer un diagnòstic més rigorós i operatiu de l’estat actual de l’Albufera després de la riuada. A més, es confia que contribuesca a establir directrius per a la recuperació del seu estat ecològic i a consolidar l’aiguamoll de l’Albufera com un referent clau d’estudi i conservació en l’àmbit de la conca mediterrània.

La gota freda ha estat un toc d’alerta. La recerca científica posa en evidència que protegir l’Albufera no és només una qüestió ecològica, sinó també una necessitat climàtica i social. Només amb la col·laboració entre científics, administracions i ciutadania es podrà preservar aquest espai únic com a aliat en cas de futures catàstrofes. Cal que les institucions, els investigadors i la societat civil col·laboren per garantir que aquest espai singular es consolide com un referent per a la preservació de la biodiversitat regional i contra el canvi climàtic, i no en una font de problemes ambientals.

Raquel Ortells és professora titular d’ecologia a la UV, investigadora de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva i coordinadora de l’EBA per la UV.
Andreu Rico és investigador distingit CIDE-GENT per a l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la UV.

 

Més articles d’aquesta sèrie:

• Aprendre de la tragèdia, per Juli Peretó.

 

El maleït algoritme ens coneix més que nosaltres mateixos, i engalipar-lo no és tan fàcil com practicar l’autoengany. De fet, segons com ho mirem, l’algoritme de les nostres xarxes socials s’ha convertit en una mena de consciència; el mirall que se’ns planta al davant quan, per vici i com autòmats, perdem minuts a les nostres aplicacions. Hi entrem per buidar el cervell, per aturar la neurosi, mentre contemplem la vida d’uns altres, sempre amb la culpa d’estar-hi malgastant minuts de vida, però el que hi trobem no és atzarós, sinó que ha estat curosament seleccionat pel refotut algoritme que sap què cerquem a internet, què comprem, amb qui parlem i interactuem i, per tant, coneix bé què ens preocupa, què desitgem i què enyorem. És el preu d’haver-nos venut a l’extimitat, aquest nou concepte antagònic de la intimitat, que ve a ser l’exposició pública de les nostres experiències, vivències i pensaments, que fins fa uns anys quedaven en l’esfera privada.

Al meu Instagram, no hi apareixen pits, ni dones seminues insinuant-se, com els passa a alguns dels meus amics, tampoc homes nus. Al meu, hi apareixen vídeos com el que avui vull comentar, que sí, mal em pesi, em parlen directament i m’interpel·len. Fa uns dies, em vaig topar amb un reel (coi d’anglicismes) on apareixien les actrius Drew Barrymore i Megan Fox. El vídeo en concret era un fragment del programa Drew Barrymore Show en el qual l’actriu entrevistava la seva companya de professió amb motiu de la publicació d’un poemari de Megan Fox anomenat Pretty boys are poisonous. Barrymore llegia uns versos de Fox que diuen (tradueixo) “Sempre estaré enamorada de l’home en qui mai et convertiràs”. Seguidament, Barrymore preguntava a què es referia exactament, i Fox li contestava: “Quan estàs en una relació amb algú que consideres que té un gran potencial, acabes connectant amb la seva ànima i t’imagines la mena de persona que podria esdevenir, potencialment, però per culpa de les seves ferides i traumes, aquesta persona no és capaç de brillar en la seva millor versió. Davant aquesta situació, pots decidir quedar-te, permanentment, enamorada de la projecció de qui podria arribar a ser aquesta persona, algun dia, o bé pots allunyar-te’n. Has de decidir què fas, perquè tal vegada la persona no creixerà mai, ni es trobarà a si mateixa. Això ens passa a moltes, estem enamorades d’un potencial de relació, no de la realitat.”

El que explicava Megan Fox em va fer pensar en el concepte d’amor romàntic amb el qual hem crescut tantíssimes generacions de dones, i en com ha esdevingut de perniciós, i fins a quin punt ens ha marcat, i determina encara, la relació amb nosaltres mateixes i amb els homes. Ser dona, feminista i heterosexual és refotudament complicat, avui. Oh, sí, hi ha dies que desitjaria ser una tradwife convençuda i feliç. Com ja he comentat en altres articles, les dones de la meva generació ens trobem en una transició entre dos programaris: el vell món que mor i que procurem de desprogramar per deixar enrere tots els preceptes que van limitar les nostres avantpassades, i el nou sistema operatiu que intentem instal·lar-nos al cervell i al cos per construir nous models relacionals i noves maneres de fer. Però no és tasca fàcil, ni lliure de contradiccions aquesta actualització del programari amorós, perquè Disney va fer molt mal. I quan dic Disney, vull dir tots els referents de models de parella amb els quals vam créixer i que continuen arrelats amb molta força socialment.

No és en va que moltes hàgim basat les nostres relacions amoroses a força de creure’ns allò de “jo el canviaré”. Conèixer un home, que t’agradi, però adonar-te aviat que flaqueja en punts estructurals del que desitjaríem i mereixem en una relació. Al fons de la nostra ànima, l’avís d’alerta s’encén aviat, però el silenciem, sovint, perquè hem estat programades per tolerar, per transformar, per entendre i cuidar. D’aquí, el que explica Megan Fox al vídeo: les dones ens hem concebut a nosaltres mateixes com a motivadores, i catapultes de l’èxit dels homes, tant a escala social, professional com emocional. Què hi ha darrere un gran home? Una gran dona a l’ombra. Així ho hem vist fer a les mares i a les àvies. Les vam veure col·locar-los a ells al pedestal, es mereixessin el tron o no. I aquella relegació a segon terme de la nostra persona i dels nostres desitjos ara és difícil d’esborrar. Som i no volem ser, però som les salvadores a l’ombra, les qui veuen el talent, la intel·ligència, la bondat dels homes per sota les seves capes desastroses. L’entrega i els sacrificis que ens són llegats han acabat esdevenint unes cadenes dolorosíssimes que reconeixem, però de les quals no podem, i a voltes no volem, lliurar-nos-en, perquè encara no hem vist prou referents de dones que fotessin la coça als homes que no estaven a la seva altura. I sovint ens quedem, i aguantem, perquè també hem après que necessitem el seu segell, la maleïda validació masculina: que m’estimi, al preu que sigui. Jo sóc si ell em veu, si em reconeix, si aconsegueixo que em doni, ni que siguin les molles resseques del seu amor, de la seva cura. Sovint, la sensació de viure entre aquests dos sistemes operatius s’assembla al fet d’estar atrapada en una teranyina molt trenada a consciència per tal que no ens en puguem desfer.

Suposo que, un cop més, ens toca d’abraçar la contradicció i de defugir la culpa, d’emmirallar-nos en les dones actuals que prenen la força per construir-se amb fortalesa i completament, més enllà de la mirada i l’aprovació d’ells. I per tancar, un apunt que mereixeria un article sencer: desmuntar també la idea de les ex dels nostres amants, marits o parelles, com a dones a qui cal tenir lluny i mirar amb recel, per reconèixer que, segurament, rere moltes de les coses bones que trobem en els homes que desitgem, hi ha la mà i l’ànima, la frustració, les llàgrimes i el mestratge de les dones que van estimar-los i desitjar-los abans que nosaltres.

 

Hi ha una planta de flors grogues amb esperó i fulles llargues i ovalades i planes i preparades per a atrapar la mica de llum que li arribi a través de l’espessor dels arbres: es diu balsamina salvatge i viu, per exemple, al Pirineu, als boscos humits i ombrívols, allà on troba una mica de terra acumulada, vora petits torrents o rierols. Per algunes de les seves característiques, conten els experts, es pot afirmar que és una planta que se salta les normes. Per exemple, si la major part de les plantes boscanes són perennes, ella, aquesta balsamina, és anual. Les plantes anuals solen créixer en hàbitats inestables (espais que s’inunden i que després queden eixuts, posem per cas), però ella, no. Aleshores, per escampar-se, per aconseguir perviure o, més exactament, per trobar lloc perquè els seus “fills” pervisquin, fa una cosa característica: com que no pot comptar amb el vent per espargir les llavors, les propulsa ella mateixa al món. Els seus fruits allargadets, estrets, paf!, esclaten al contacte quan són madurs i dispersen lluny les llavors que contenen.

Impatiens noli-tangere, li va posar de nom el botànic Carl vol Linné: com dient que és millor no tocar-la, que esclata, la impacient.

I fa més coses, la balsamina salvatge: per garantir-se els fruits que després llançaran les llavors enllà d’ella mateixa (atenció, que té una força important en comparació amb la seva aparença: pot expel·lir-les a dos metres de distància!), té unes flors que atreuen els insectes pol·linitzadors (aquesta meravella groga que sembla el capell d’un follet) però, per si de cas, també en té unes altres que no es desclouen i que es pol·linitzen soles.

Si algú donés premis a la insistència, a la contumàcia, a la voluntat de pervivència, la balsamina salvatge n’hauria de tenir un.

Que n’hi ha un fum, de plantes amb estratègies singulars per a viure i perviure, certament, però que ella és l’única que, a més a més, ens ofereix un nom tan apte per a la metàfora. Perquè, a banda del que ja hem esmentat, aquest balsamina salvatge que pot evocar persistència i aferrissament, en té un altre, de nom: alegria.

Per això parlo de plantes i de llavors, avui que tan sols volia fer una petita vindicació de l’alegria, una celebració del retorn de la joia i visca el Barça.

Això volia dir, succintament. A propòsit del Barça (d’aquest Barça), l’alegria. Perquè l’alegria s’encomana i així és com hem viscut els moments més brillants d’aquest país.

I, per parlar de l’alegria políticament necessària, n’he copiat primer la definició del diccionari: “Sentiment de plaer que neix generalment d’una viva satisfacció de l’ànima i es manifesta amb signes exteriors.” I em pensava que amb això ja feia, però després hi he vist l’altra accepció, “Balsamina”, que no sabia què volia dir, i la curiositat ha pogut més que tot i aleshores he topat amb ella, la planta contumaç, obstinada, que sembla que desapareix però resulta que no, resulta que ha trobat la manera d’aconseguir fruits i que ha llançat les llavors ençà i enllà, xap-xap-xap!, amb inusitada força, i que quan n’és temps torna a créixer i a presumir de flors.

He topat amb aquesta altra alegria i m’ha semblat que eren la mateixa.

I sí, és un equip de futbol, i algú hi afegirà que només és un equip de futbol, entesos. Però és que els humans trobem molt diverses vies d’expressió col·lectiva, i el futbol, ja ha estat dit i demostrat, n’és una. De vegades, molt significativa. Perquè aquests dies hem viscut (hem tornat a viure) l’expansió que proporciona l’alegria, diguem-ne, política. Que se sent també íntimament (aquella “viva satisfacció de l’ànima” que apunta el diccionari), però que prové d’un nosaltres que celebra i que s’eixampla, que s’escampa.

La celebració ha crescut, també, per ganes de celebrar. Perquè hi ha hagut una porfídia i una voluntat i perquè també hi ha hagut una manera de fer (una manera més que diferent, antagònica a tot el que és i perpetra i representa el Madrid, és a dir, espanya). Ha crescut perquè guanyar fa créixer, indiscutiblement. La possibilitat de guanyar, també. La voluntat de guanyar, aquesta perspectiva. I denunciar, evidentment, la violència i les trampes i tant de llot com l’statu quo estatal posa en circulació per intentar impedir que els catalans (això representa el Barça i així ho entenen ells també) guanyin. Denunciar-ho però no quedar-s’hi estancats ni brandar-ho tothora com una excusa, un desànim redundant. Denunciar-ho i dedicar el veritable esforç a fer la teva via, la teva feina, a la teva manera: somriure, coratge i gosadia, tenacitat i descaradura i amb la idea de guanyar.

El Barça ho ha guanyat (gairebé) tot, i ho ha guanyat així, i ens ha retornat l’orgull i l’alegria i potser hem recordat què se sent, què se sentia, com ens volem sentir.

Els Mossos d’Esquadra han fet un canvi important en les unitats d’ordre públic. S’ha dissenyat un nou patrullatge inèdit amb agents antiavalots de l’Àrea de Recursos Operatius (ARRO) i la Brigada Mòbil (BRIMO) amb l’objectiu de combatre la inseguretat al carrer.

La prefectura de policia feia temps que tenia aquest projecte damunt de la taula. Al febrer van fer proves pilot en la Regió Policial de les Terres de Ponent. Ara ja s’aplica en més regions i és previst que s’acabi estenent a tot Catalunya. Els Mossos diuen que aquest nou patrullatge serveix per a augmentar la presència policíaca al carrer, millorar la prevenció i optimitzar els recursos disponibles.

El cervell de l’operació és el comissari Josep Maria Estela, membre de la prefectura que encapçala Miquel Esquius. Estela, que és ex-comissari en cap dels Mossos i té una llarga trajectòria en unes quantes àrees territorials, ha explicat per primera vegada, a VilaWeb, tots els detalls d’aquest nou patrullatge, que ja es pot veure en uns quants indrets.

El comissari Josep Maria Estela, en una imatge d’arxiu (fotografia: ACN). Patrullatge en grups de tres i armes llargues

El comissari Estela explica que l’ARRO i la BRIMO no tenen tanta càrrega laboral com fa uns quants anys, sobretot amb les manifestacions independentistes, i que la tensió als carrers ha disminuït. Això diu que els ha permès de reorganitzar les unitats i dissenyar estratègies noves per a reduir la delinqüència.

Fins ara, els agents antiavalots –entre sis i nou– patrullaven tots plegats amb una única furgoneta. El nou model, en canvi, és basat en grups de tres (que internament anomenen trinomis). Això vol dir que els agents es divideixen i n’hi ha tres que s’agrupen en dos tot-terrenys, que s’afegeixen a la furgoneta. Els agents poden anar equipats amb armes llargues, cosa que pot sorprendre els ciutadans. Segons el comissari, quinze anys enrere hi havia recel en aquest aspecte, però ara creu que la percepció ha evolucionat. “Hem tingut els atemptats, hi ha hagut un augment de la violència. Abans no vèiem tants policies amb armes llargues. Ara aquesta situació l’hem normalitzada”, considera.

Segons els Mossos, el nou patrullatge fa que les unitats d’ordre públic siguin el segon cercle de suport a les patrulles de seguretat ciutadana. “Tenim la capacitat d’adaptar-nos a les necessitats. Això dóna valor. Si no hi ha servei en ordre públic, no trenquem l’ARRO ni la BRIMO, però adaptem el patrullatge a les necessitats que tenim”, defensa Estela.

Els Mossos expliquen que han dissenyat el nou patrullatge pensant en l’ARRO, però també es tindrà en compte les unitats de la BRIMO. El dispositiu, segons Estela, s’ha acordat amb els comandaments d’ordre públic. Els caps de l’ARRO havien reclamat vehicles grans per a incorporar el material d’autoprotecció, com els escuts i els cascs, i és per això que patrullen amb tot-terrenys Toyota Land Cruiser, i no pas amb Seat Ateca o Arona, que són els cotxes patrulla que més es poden veure.

Un model del Toyota Land Cruiser que fan servir l’ARRO i la BRIMO durant el patrullatge (fotografia: ACN / Laura Busquets).

En les unitats d’ordre públic, hi ha hagut certes objeccions i dubtes sobre l’aplicació. Imma Viudes, portaveu del sindicat SAP-FEPOL, el majoritari del cos, explica que els agents consideren que els manca entrenament i capacitat per a treballar en determinades tasques. També creuen que amb el nou patrullatge hi ha més presència visual, però menys impacte, i es respira una sensació de “malbaratament d’unitats especialitzades”. “Pensen que ells tenen unes funcions que queden sacrificades per a tenir més agents als carrers, o perquè hi hagi la sensació que hi ha més indicatius”, assenyala Viudes. Segons el sindicat, cal fer més formació, potenciar les unitats de seguretat ciutadana i fer més concursos d’ARRO i BRIMO.

Estela, per una altra banda, diu que el balanç extern i intern del nou patrullatge és positiu i que els batlles destaquen que la presència de les unitats convenç els ciutadans. “Guanyem més visibilitat, hi ha més activitat policial i podem ajudar a fer més prevenció i a reduir la delinqüència. Hi ha més impacte visual, hi ha percepció de seguretat”, diu el comissari.

La prova pilot del nou patrullatge es va fer a començament de febrer a les Terres de Ponent. Al març va aterrar al Camp de Tarragona, a l’abril a la Regió Policial de Girona i més tard a la Metropolitana Nord i Sud. És previst que s’acabi aplicant a la resta de regions i que el cos es pugui dotar de més vehicles, segons Estela.

A començament de maig, membres de la prefectura, com ara Estela mateix, es van reunir amb sindicats dels Mossos per a explicar el pla de present i futur de l’ARRO. La reunió fou motivada per l’agressió a sis agents, ferits per cops de bastons i per llançaments d’objectes, després d’una baralla multitudinària al barri de la Mariola de Lleida, a final d’abril. Aquest nou patrullatge també és una de les qüestions clau en matèria de seguretat que la consellera d’Interior, Núria Parlon, trasllada als batlles.

Reforç del dispositiu antiterrorista

Estela assenyala que el nou patrullatge permet d’actuar en diverses situacions i combatre tota mena de delictes, com el del patrimoni o domicilis. Diu que a les Terres de Ponent van ser de gran ajut, sobretot a l’horta de Lleida; i que a Salou disposar de tres vehicles permet, sense trencar la unitat, de cobrir tot el passeig Marítim.

A més, el comissari està convençut que el nou patrullatge ajuda a reforçar el nivell d’alerta terrorista, que d’ençà de l’any 2015, després dels atacs d’Estat Islàmic del 13 i 14 de novembre a París, el nivell és de 4 sobre 5. Això ja implica un augment dels controls d’accés en grans actes i la mobilització d’unitats policíaques amb arma llarga en infrastructures essencials, punt estratègics i llocs en què hi ha més afluència de gent. En cas d’algun atac, segons Estela, tenir trinomis amb armes llargues servirà per a reaccionar ràpidament.

Ada Klein Fortuny és un pseudònim, el nom d’una autora que té una dimensió professional molt diferent. Manté el nom artístic perquè no vol barrejar la seva professió (que no diu) amb el seu trànsit per l’escriptura. En l’entrevista explica que l’escriptor Adrià Pujol-Cruells, bon amic, va llegir l’original de La plaga blanca (l’Altra Editorial), la seva primera obra publicada, i la va animar a mirar de publicar-la. Era el 2017 o 2018. Aleshores no se’n va sortir, perquè els editors que van llegir l’original no s’hi van interessar. La qüestió és que era un llibre ben curiós: un assaig originalíssim que explica la malaltia de la tuberculosi amb personatges famosos que la van tenir i que els va dur a la mort: Salvat-Papasseit, Kafka, Orwell, Éluard. Quan va començar la pandèmia, l’editora Eugènia Broggi va repescar l’original i el va publicar, ja a començament del 2020. El llibre, en un context pandèmic, va fer fortuna en lectors i crítica. Ella, l’autora, va voler mantenir-se en l’anonimat i les fotografies tampoc no la mostraven.

Cinc anys després, Ada Klein Fortuny torna a publicar. Aquesta vegada és una novel·la curta, Lisa Cohen (l’Altra editorial), curiosa també: ens presenta la història d’una noia sense lligams familiars que es queda òrfena de ben jove i viu la seva vida sentimental, d’amors i enamoraments, amb una llibertat individual poc corrent. La història, construïda en forma de carta i narrada en primera persona, ens presenta una Lisa Cohen ja madura, que relata al seu enamorat i estimat d’aquell moment els amors que ha tingut a la vida, els que l’han marcada i li han conformat la seva educació sentimental.

Ada Klein ens explica que no ha agafat Flaubert de referència, però que ha llegit molt Flaubert. I recordem que el periodista Ramon Barnils sempre deia que les persones es dividien entre les que eren de Madame Bovary i les de L’educació sentimental i que les darreres, és clar, eren les bones. I Ada Klein salta: “Hi estic d’acord. La Madame Bovary em fa força ràbia.”

Per a Klein, la referència literària ha estat Goliarda Sapienza i el seu llibre L’art de la joia. Perquè les històries amoroses de Lisa Cohen són també un bon context per a parlar de més temes vinculats amb la condició de la dona, que anem desgranant en l’entrevista.

Ada Klein.

—Amb Lisa Cohen us estreneu en la novel·la i, a més a més, a cara descoberta, tot i mantenir el pseudònim o nom artístic. Què ha passat entre l’un llibre i l’altre?
—Han passat molts anys. Crec que quan vam publicar La plaga blanca ja feia més de tres anys que l’havia acabat i no es va publicar fins al començament del 2020. Han passat cinc anys i han passat moltes coses: ha passat el procés, ha passat la pandèmia i ha passat que jo m’he fet gran. Pel que fa al pseudònim, no és que m’hagi amagat darrere el pseudònim, sinó que volia preservar la meva vida, no volia que el meu vessant creatiu es vinculés amb la meva vida professional. No he representat mai cap personatge com a Ada Klein, només que el nom engloba la part creativa de la meva vida. Això és el que ha passat. Però, és clar, mantenir l’anonimat i no sortir a fer res és molt difícil.

—En el colofó del llibre s’explica que vau començar a escriure Lisa Cohen el 8 de març de 2019 i la vau acabar la tardor del 2024. Tot i el temps emprat, és una nouvelle, no arriba a cent cinquanta pàgines.
—Sóc lenta escrivint. A més, havia de ser una nouvelle i no una novel·la llarga perquè: u, no tinc temps; dos, no tinc paciència; tres, és un infern escriure una novel·la. Però jo volia explicar la història d’aquesta senyora.

—Quan vau escriure La plaga blanca també se us va posar una idea al cap i la veu haver d’escriure. Però en aquell moment éreu conscient que encetàveu una veta literària?
—No, en absolut.

—I quan us en vau adonar, que volíeu continuar escrivint?
—Sempre he escrit. La diferència ha estat decidir-me a publicar. No va ser idea meva, sinó de l’Adrià Pujol-Cruells, que va llegir La plaga blanca i em va dir que es podria mirar de publicar. La va passar a la Marina Espasa i em van recomanar d’enviar l’original a unes quantes editorials. Però cap no s’hi va interessar. També em vaig presentar a un premi i no el vaig guanyar. Però amb el començament de la pandèmia, l’Eugènia Broggi, que al principi no hi havia estat interessada, em va trucar i va posar la maquinària en marxa.

Ada Klein.

—Suposo que havent aconseguit de publicar La plaga blanca era lògic de continuar publicant.
—No vaig pensar a publicar un altre llibre, però sí que vaig pensar que si escrivia alguna cosa que valia la pena publicar, l’enviaria a la Broggi a veure què li semblava. Em feia molta mandra, però vaig escriure Lisa Cohen i la hi vaig portar. Estic contenta del resultat, penso que és el millor llibre que he escrit.

—És la història d’una dona que escriu una carta llarga al seu enamorat. És una dona d’una edat madura que, per tant, parla d’un amor en la maduresa i, de fet, li explica la seva educació sentimental. Ella li diu que és una mena de manual d’instruccions, allò que li escriu.
—És la història d’una educació sentimental per diverses raons. Una, perquè em preocupa molt que avui veig molta gent, més jove que jo, que quan expliquen les seves relacions o les seves vides amoroses n’estan molt descontents. Són molt pessimistes, estan desencantats de l’amor. Això em preocupa, perquè les històries s’haurien d’encarar amb il·lusió. I jo volia reivindicar l’amor.

—Parleu dels joves d’ara?
—Joves i no tan joves, els que es troben en la trentena no veig que estiguin gaire contents. Vull dir que les relacions poden anar bé o malament, però no entenc a què obeeix aquest pessimisme que plana sobre seu. Perquè la vida és molt dura, ja ho sabem, però això no t’ha d’impedir de gaudir de tot, de l’amor, també.

—Per tant, proposeu un personatge femení que viu la seva vida amorosa sense gens de pessimisme.
—Sí, completament al revés. I hi ha tres elements que poso com a pilars de l’obra, com a temes que volia tractar: que parli de l’amor en totes les edats, de la joventut a la maduresa; que parli de la llibertat individual per sobre de tot; i que no hi hagi res del que li passi que no ens hagi passat o pugui passar-nos a totes. També reivindicar la joie de vivre!

—Lisa Cohen, la protagonista, és una dona que es troba a la seixantena, que situeu entre Anglaterra i França. Primer em va sobtar que la situéssiu fora d’aquí, però pensant-hi, és clar, una dona d’aquesta edat que viu l’amor i el sexe amb tanta llibertat no sé si encaixava aquí, amb una joventut que segurament seria marcada pel franquisme i la religió.
—No hi encaixava. Per això la vaig situar fora d’aquí. I també m’interessava que no tingués família, perquè li hauria posat massa limitacions.

—No és un patró habitual…
—Evidentment que no. Té molts amors, però potser qui més la determina és el marit, que m’ha sortit una mica cabró. Però, vaja, en general, dels personatges que surten no n’hi ha cap de gaire dolent. Jo pensava: vull una protagonista que, t’agradarà o no t’agradarà, però vull que el lector sigui capaç d’entendre què fa, encara que no hi estigui d’acord. Aquesta era la idea. Amb la Broggi en vam parlar molt. T’he de dir que per a mi la novel·la ha estat una tortura.

—Per què?
—Mira, escriure no és difícil, però el procés d’edició ha estat pesat. Perquè en una novel·la ha de quadrar tot i això és difícil. He eliminat personatges i n’he fet aparèixer uns altres. I abans que parlaves d’aquesta educació sentimental i la carta com un manual d’instruccions, ho dic amb la idea que el seu estimat l’entengui. És una manera de dir: jo ara faig balanç de tot el que m’ha passat perquè sóc com sóc per aquests homes que han passat per la meva vida. Al mateix temps, també hi ha històries que em permeten explicar alguns temes dels quals m’interessava parlar, els que ens defineixen moltes vegades: l’ambició, el desig, les renúncies…

—Parlant de l’amor i de l’enamorament, no caieu en cap moment en la carrincloneria.
—Me n’alegro, perquè no volia que el llibre fos gens cursi. Tenia una voluntat realista.

—Hi ha alguns temes que no tan sols citeu sinó que hi aneu més a fons. Per exemple, que malvistes que són, encara, les dones que no volen tenir fills.
—Jo penso que aquestes dones estan castigades encara, i se’n parla molt poc d’aquest fet. Es comença a parlar de les dones que no poden tenir fills, tractant-les de pobretes, amb un paternalisme bastant desagradable. I les dones que no volen tenir fills són considerades unes egoistes. Doncs no, cadascú se sap les circumstàncies de la seva vida. Aquí també hi entra la llibertat individual. Sóc una gran defensora de la llibertat individual. Per què jutgen allò que fan o no fan? Abans les dones no podien triar. Si no volies tenir fills però quedaves embarassada set vegades, set vegades que paries. Devien tenir un mal humor!

—Lisa Cohen diu que les dones mateix són les més cruels contra les dones que no volen tenir fills.
—La maternitat és una cosa molt de les dones, encara. Conec homes que voldrien tenir fills, sí, però la majoria d’homes que conec si tenen fills estan molt contents i si no en tenen, també. En canvi, pràcticament totes les dones que conec pateixen per la qüestió dels fills: perquè en volen tenir, perquè no en volen tenir, perquè no en poden tenir, perquè no poden pagar per tenir-ne, perquè els pares no se n’ocupen… I és lògic, perquè som dones i som nosaltres que podem. És un fet biològic. I per què judiquem? Perquè, en general, la gent tendeix a judicar els altres.

—El personatge que retrateu no vol tenir fills, però això també li crea moltes contradiccions.
—Dona, davant les grans decisions de la vida (si deixo la feina o no la deixo, si me’n vaig del país, si tinc fills o no tinc fills, si deixo el marit…) sempre acostumes a tenir dubtes. No prens aquestes decisions alegrement. La gent té dubtes. I està bé dubtar.

Ada Klein.

—Una dona tan enamoradissa com Lisa Cohen pot existir de veritat?
—No ho sé. Jo no soc així, però segur que sí que en pots trobar. Jo crec que és una dona que li agrada xalar.

—Hi ha un moment que la retrateu casada i treballant d’arquitecta amb el seu marit, que també ho és, i ell s’enduu tots els reconeixements. En aquest moment sobretot la novel·la destil·la aquest magma del masclisme.
—Això m’interessava molt. Jo he tingut la sort que he aconseguit moltes coses a la meva vida professional gràcies també al suport del meu marit. Potser hi ha coses que no hauria fet si ell no m’hagués dit: no siguis bleda, presenta-t’hi, fes, ves… I jo crec que ell pot dir això mateix de mi. Però és més habitual que les dones ho facin amb els seus homes. En canvi, hi ha poques dones que jo conegui del meu entorn laboral que tinguin el mateix suport. En feines de professions liberals i en parelles que vénen del mateix entorn, els que llueixen són els homes i les renúncies les fan les dones. Encara que ella treballi igual, es torna transparent. Ho he vist tantes vegades!

—Amb les dones joves, no comença a canviar això?
—Poc.

—Poc?
—Sí, poc.

—Després tracteu sobre com l’home copa tots els àmbits de poder, i quan la dona prova de situar-se en un alt càrrec, és bandejada.
—I ridiculitzada! Passa molt això. I són coses que sembla que no passin, però sí que passen. Diuen que hi ha molt poques dones amb càrrecs directius. És clar, unes perquè s’han de dedicar a la família, als pares malalts, etc. Unes altres ho voldrien, però des de dalt ja no els deixen espai, has de lluitar contra tantes barreres…; i hi ha un tercer grup de dones que diuen: ja us ho fareu. Si ha de ser una guerra tan bèstia, no em compensa.

—De manera que la novel·la s’amara de tota de valors feministes.
—Sí. I aleshores et preguntes: la gent ho entendrà, això? Perquè de fet el llibre parla de l’amor i explica tota una sèrie de relacions. Una cosa és què escrius i una altra què es rep. I sé que amb aquest llibre hi haurà gent que plorarà, gent que el trobarà indignant, gent que no entendrà res… Veurem.

—És un llibre que parla molt de l’amor, de l’enamorament, però hi ha molt poc sexe explícit. No es podria presentar a un premi de novel·la eròtica.
—No era la intenció. Tot i que hi ha lectors que m’han dit que n’han trobat molt, de sexe.

—Una cosa que fa ballar el cap és com parla la protagonista. Us permeteu moltes llicències lingüístiques.
—Sí, això ha estat una batalla campal amb l’editora.

—Per què eren necessàries per a vós?
—No hi ha cap raó. És un llibre que he llegit molt en veu alta mentre l’escrivia i hi ha formes que he mantingut des de l’oralitat, perquè si no no m’hi trobava. Hi ha hagut un estira-i-arronsa amb la correctora també.

—La novel·la no parla del pas del temps, però hi ha el pas del temps. La protagonista és una noia que es va fent gran i va madurant.
—Sí, a mesura que la jove es va fent gran el relat es fa més complex, perquè ella és també una persona més complexa i els fets són més recents i n’has viscut més, i alguns de durs. Quan s’és jove molts records s’obliden.

The Washington Post · Lily Kuo i Vic Chiang

La Xina s’ha compromès a donar cinc-cents milions de dòlars a l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Pequín, doncs, és a punt de substituir els Estats Units com a principal estat donant del grup, i amplia la seva influència global després de la retirada de Washington de la cooperació internacional.

El vice-president xinès, Liu Guozhong, ha declarat a l’Assemblea Mundial de la Salut (AMS) que el seu país fa aquesta contribució per oposar-se a “l’unilateralisme”, un tret que Pequín sovint atribueix a Washington ara que les relacions entre totes dues potències empitjoren. El president Donald Trump va ordenar la retirada dels EUA de l’OMS el mes de gener, i això deixaria la Xina com a principal donant i membre més poderós de l’organització. “El món s’enfronta ara als efectes de l’unilateralisme i de la política de poder, que impliquen grans desafiaments per a la seguretat sanitària global”, va dir Liu dimarts a Ginebra. “La Xina creu fermament que tan sols amb solidaritat i ajuda mútua podem crear plegats un món saludable.”

El vice-president xinès, Liu Guozhong.

El compromís de la Xina de donar cinc-cents milions de dòlars, que Liu va dir que es faria efectiu durant els cinc anys vinents, és un dels exemples més clars dels esforços per a ocupar el buit de lideratge global deixat per Trump, mentre el president nord-americà segueix una política de “Amèrica primer”. “Els atacs i el menyspreu de l’administració Trump envers la governança internacional han obert noves oportunitats per a la diplomàcia xinesa”, explica Zhao Minghao, professor de relacions internacionals a la Universitat Fudan, de Xangai.

A l’AMS, dimarts, el secretari de Salut dels EUA, Robert F. Kennedy Jr., va qualificar l’organització de “moribunda” i “atapeïda de burocràcia”. Mentrestant, les autoritats xineses han treballat per mostrar-se com una alternativa als EUA –concretament, com un líder global responsable i defensor de l’ordre internacional. Sota el lideratge del xinès Xi Jinping, Pequín ha aplicat una política exterior més agressiva en l’estratègia de substituir els EUA com a potència mundial preeminent i ha cercat de reescriure les regles de l’ordre global a favor seu.

Fins i tot abans del tomb a l’aïllament de Washington, la Xina havia anat ampliant la influència en organitzacions com les Nacions Unides. Dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU, és el principal contribuent dels cascs blaus. I en una visita a Europa la setmana passada, el ministre de Defensa xinès, Dong Jun, va dir que el seu país contribuiria encara més en les operacions de manteniment de la pau.

L’objectiu, diuen els analistes, és modelar les normes internacionals al gust de Pequín i consolidar el paper de la Xina en les cadenes globals de subministrament. Amb Trump, els EUA es troben abocats a una guerra comercial amb la Xina i han amenaçat amb aranzels molt alts tant a rivals com a aliats.

Zhao espera que Pequín tingui un paper més gran en la cooperació internacional en àmbits com la salut pública, però també el canvi climàtic i la transició cap a l’energia verda. La Xina produeix més del 60% dels cotxes elèctrics del món i el 80% de les bateries que els alimenten. En contrast amb Trump, que ha ordenat la retirada dels EUA de l’acord de París sobre canvi climàtic, el tractat internacional emblemàtic per reduir les emissions de carboni, Pequín ha reafirmat el seu compromís amb l’acord i ha intensificat les inversions en infrastructures d’energia verda al sud-est asiàtic i més regions. “La Xina intenta ser més activa en àrees on té avantatges”, explica Zhao.

Renovables: els projectes faraònics en funcionament a la Xina que deixen tothom bocabadat

La Xina també prova de fer servir l’ONU per reforçar les seves reivindicacions territorials sobre Taiwan, que el Partit Comunista xinès afirma que prendrà a la força si l’illa no es rendeix voluntàriament. Per insistència del govern xinès, Taiwan té prohibit d’assistir a l’AMS d’ençà de fa nou anys. “La regió de Taiwan de la Xina, tret que rebi l’aprovació del govern central, no té base, raó ni dret de participar en l’AMS”, va dir dilluns el Ministeri d’Afers Estrangers xinès en un comunicat, en què lloava la decisió d’excloure Taiwan. Els experts diuen que Pequín aprofita el seu paper en organitzacions internacionals per impulsar la idea que Taiwan no és un estat sobirà.

“La Xina fa temps que empra la diplomàcia sanitària per interferir en la participació i visibilitat internacional de Taiwan”, diu Chen Hsiu-hsi, professor de salut pública a la Universitat Nacional de Taiwan. “Ha establert lligams amistosos amb uns quants països i ha avançat en el seu propòsit gràcies a organitzacions i esdeveniments en què els EUA no són presents”, afegeix. I això dificulta a Taiwan de participar-hi.

La participació creixent de la Xina en l’OMS, en contrast amb la retirada de Washington, també pot ajudar a protegir-la de les prolongades crítiques nord-americanes sobre la gestió de la pandèmia del coronavirus, detectada primerament a Wuhan. “És sorprenent que un país com els EUA, que ha anunciat que sortirà de l’OMS, ataqui un altre país que amplia la seva inversió en l’organització”, va dir dimarts un portaveu de la delegació xinesa a Ginebra.

Pràcticament set mesos després de la gota freda, el president espanyol, Pedro Sánchez, es reunirà avui amb tres associacions de víctimes. Les tres més nombroses i més actives. Són les mateixes que la setmana passada es van reunir a Brussel·les amb la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i amb la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola. També es van trobar amb l’eurodiputat valencià Esteban González Pons, del PP, que els va demanar disculpes a títol personal. En aquell moment, les víctimes van voler destacar el fet que les escoltassen abans a Brussel·les que a casa.

Una reunió treballada

Les associacions no havien sol·licitat oficialment al govern espanyol cap reunió amb el president Sánchez, però sí que havien suggerit a Pilar Bernabé la necessitat de fer-la. “No sabíem si seria ací a València o a Madrid, però ha sigut una reunió molt treballada amb els contactes que hem fet amb Bernabé”, diu Rosa Maria Álvarez, presidenta de l’Associació Víctimes Mortals DANA 29-O, que aplega els familiars de 165 de les 228 víctimes de la gota freda. Per Rosa Maria Álvarez, aquesta trobada no arriba tard, perquè, diu, tenen interlocució amb el govern espanyolper mitjà de Pilar Bernabé. Amb tot, matisa que la cosa hauria anat molt millor si l’haguessen feta abans.

Entre més reivindicacions, demanaran al president espanyol que es faça un homenatge d’estat a les víctimes, un acte laic, com el que es va fer pels morts durant la pandèmia. Quant a la reconstrucció de les infrastructures, les associacions demanaran que es faça tenint en compte els estudis científics que treballen amb la implicació del canvi climàtic en el règim de pluges i el comportament del dels barrancs. Álvarez diu, citant els científics, que les obres previstes i no executades ni pels governs del PP ni pels del PSOE ara no eren recuperables. “Cal replantejar-ho tot des de zero”, diu a VilaWeb, al mateix temps que demanen un paper en les taules on es prenguen decisions sobre aquestes qüestions.

Mariló Gradolí, presidenta de l’Associació de Damnificats de la DANA 29 d’Octubre de 2024, ha reconegut que la reunió de la setmana passada a Brussel·les va representar una sacsada institucional que, probablement, ha accelerat aquesta d’avui amb Pedro Sánchez. Diu que l’afronten amb el mateix esperit que van anar al cor d’Europa, amb la intenció de sentir-se escoltades. “Totes tres associacions estem connectades i tenim com a objectiu comú que es faça justícia.”

Mazón, a la defensiva

L’anunci de la reunió de Sánchez amb les víctimes ha agafat a contrapeu i per sorpresa el president de la Generalitat. Carlos Mazón va reaccionar ahir posant-se a la defensiva i dient el mateix que diu cada volta. “Sempre ens hem dirigit a totes les víctimes, les hem anat rebent i ens hem posat a disposició en un oferiment sincer i proper.” També va dir que era fals que no es reunissin amb les víctimes. I va posar l’exemple del president de l’associació SOS Desapareguts, que en un primer moment representava algunes famílies però va anar a la reunió a títol particular. La majoria dels seus representats es van desvincular de l’associació i van qualificar d’operació d’emblanquiment de Mazón aquella trobada al Palau de la Generalitat. “No ens pot dir que ens rep, i ens veta a les Corts Valencianes en la comissió d’investigació sobre la gota freda”, diu Mariló Gradolí, que demana a Carlos Mazón que, ja que fa el que fa, que com a mínim no insulte les víctimes. Álvarez reitera que, com a associacions, accepten totes les invitacions que reben, però que no demanaran a Mazón de reunir-s’hi.

A les Corts, els portaveus del PP i de Vox han acusat Pedro Sánchez d’arribar tard a reunir-se amb les víctimes. Tant el PSPV com Compromís han recordat que Carlos Mazón ha estat incapaç de fer-ho i que tant ell com altres membres del Consell i de Vox van acusar les associacions d’estar polititzades.

La secretària general del PSPV i ministra del govern espanyol, Diana Morant, ha dit que a la comissió d’investigació que es crearà al congrés espanyol els socialistes demanaran que hi compareguen, entre més, el president Mazón, el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, i les associacions de víctimes.

Visites esparses

D’ençà del 29 d’octubre, el president del govern espanyol ha tingut molt poca presència en territori valencià. L’única volta que ha visitat la zona zero va ser el 3 de novembre, quan va acompanyar els reis espanyols en una visita oficial a Paiporta. Havien passat molt pocs dies encara i la tensió a l’ambient era molt forta. Grups d’afectats van increpar la comitiva oficial i els van tirar fang. Sánchez se’n va anar quan un grup de violents va voler agredir-lo amb un bastó, segons que va informar la Moncloa. El cotxe oficial va acabar amb un vidre trencat.

La primera visita de Pedro Sánchez al País Valencià després de la gota freda va ser el 31 d’octubre. Aquell dia, acompanyat per ministres i més alts càrrecs, va presidir una reunió del CECOPI. I va ser quan el president de la Generalitat, Carlos Mazón, va dir allò de: “Estimat president, gràcies per venir tan aviat i pel contacte des del principi per mitjà de la vice-presidenta i el comité amb els ministres…” Aquesta harmonia va durar molt poc, perquè el Consell i el PP van canviar d’estratègia i van optar per la confrontació directa tant amb Pedro Sánchez com amb la delegada a València.

Pedro Sánchez encara va tornar al País Valencià el 23 de gener per reunir-se en la seu de la delegació del govern espanyol amb tots els batlles dels pobles afectats per la gota freda. En aquella trobada, els va anunciar que el govern espanyol es faria càrrec del cost de les reparacions dels equipaments públics, com ara, les biblioteques o els centres de gent gran que depenien dels ajuntaments. El president de la Generalitat va protestar obertament per aquella visita perquè, van dir, no tan sols no havien convidat Carlos Mazón, sinó que ni tan sols l’havien comunicada oficialment.

 

Com que admire les enormes aportacions que el poble jueu ha fet a la humanitat, veure això que fa el govern de Benjamin Netanyahu als palestins de Gaza em causa un dolor molt especial.

Com que respecte i no oblidaré mai, ni deixaré que s’oblide, l’horror incomparable sofert pel poble jueu durant la Segona Guerra Mundial i la Xoà, veure això que el govern de Benjamin Netanyahu fa a Gaza em resulta especialment torbador.

Com que vaig aprendre en el Talmud que “qui salva una vida salva tot un món” i admire la filosofia del tiqqun olam –la responsabilitat sagrada de reparar i millorar el món mostrant interès per la humanitat i comportant-se amb bondat, empatia i solidaritat–, veure això que el govern de Benjamin Netanyahu fa a Gaza em resulta moralment insofrible.

La tragèdia intolerable, desproporcionada i inhumana que es viu a Gaza va molt més enllà de les notícies diàries i els esdeveniments concrets. És un profund dilema moral que qüestiona els fonaments de la nostra civilització i els valors que diem defensar.

Quan, per exemple, el ministre de Finances d’Israel, Bezalel Smotrich, parla obertament de destruir “allò que queda de la Franja” –d’una franja on ja pràcticament no queda res– i de desplaçar la població “fins que se’n vagen a tercers països”, no és qüestió de simples declaracions polítiques, sinó d’una confessió que travessa les línies vermelles d’allò que pot tolerar la humanitat.

I quan grups racistes israelians proven d’impedir a la força l’entrada de l’ajut humanitari que la població que resta dins la franja necessita urgentment; quan tiren a terra llet per a nadons i barres de pa o escampen sacs d’arròs amb la voluntat que passen fam, tenim davant una manifestació d’odi que solament es pot qualificar de criminal.

En aquest desert ètic, per contra, són un consol les dures paraules, despús-ahir, de Yair Golan, el cap del Partit dels Demòcrates –el partit sorgit de la fusió de bona part de l’esquerra tradicional.

Golan, militar d’alt rang de qui ningú no pot posar en dubte la lleialtat a l’estat israelià, ha alçat la veu –podem discutir si ho fa fet tard, però encara amb una enorme valentia– per explicar als seus compatriotes que “Israel val pel camí de convertir-se en un estat pària si no torna a actuar com un país assenyat”; i per a dir molt clarament que “un estat assenyat no fa la guerra contra civils, no mata nadons com a hobby i no es fixa objectius com ara l’expulsió d’una població.”

Són aquestes, declaracions en la millor tradició del judaisme, amb les quals Golan no tan sols critica una política específica, sinó que apel·la a una veritat universal: que la dignitat humana és inviolable, independentment de les fronteres, les religions o les idees polítiques.

I tanmateix, el rebuig que han despertat aquestes paraules en tot l’espectre polític israelià revela una por molt profunda: la por de mirar-se a l’espill de la consciència i reconèixer que hi ha actes que no poden ser justificats per cap causa, per més legítima que puga semblar. Ni un atac tan despietat i condemnable com el que va fer Hamàs el 7 d’octubre pot servir per a justificar això que vivim aquests dies i que va molt més enllà del dret legítim d’autodefensa.

Perquè quan hom accepta la destrucció sistemàtica d’infrastructures civils, fins a arrasar-les, quan es normalitza la mort de milers d’innocents, quan es tolera el desplaçament forçós de poblacions senceres, pensen què pensen i hagen fet què hagen fet, quan es fa servir la fam de xiquets i gent gran com a forma de pressió política, allò que fa el govern d’Israel és erosionar els fonaments morals sobre els quals construïm la nostra existència com a societat. També.

La veritable valentia de Golan no rau, però, tan sols a enfrontar-se al seu govern, sinó a recordar-nos a tots –i això és ben destacat avui en aquesta Catalunya que alguns tenen tant d’interès que caiga en el pou del racisme– que cap poble, cap nació, cap causa no es pot situar per sobre dels principis ètics fonamentals, dels drets humans.

I això no pas per bonisme ni per tot el reguitzell de ximpleries primàries que l’extrema dreta va inoculant en el debat social de cada dia, sinó perquè la història és inapel·lable i ens ensenya que quan una societat comença a justificar allò que és injustificable, quan racionalitza allò que no té explicació racional, quan accepta allò que és inacceptable –ni que siga en nom de la seguretat o en nom de la supervivència– comença a perdre el seu nord moral, la seua dignitat col·lectiva, la seua humanitat. I al final això mena a la mort moral de la nació, a la desintegració de qualsevol forma de projecte col·lectiu que poguem identificar com a nació.

En aquest sentit, per tant, això que passa a Gaza no ho podem interpretar com un episodi més d’un conflicte llarg i complex, que no té una solució fàcil. És molt més: és una prova de foc per a la nostra humanitat compartida. Ho torne a dir: compartida. És un moment que ens obliga a preguntar-nos quin món volem construir i quins valors volem transmetre a les generacions futures. I per aquest motiu actituds com la de Golan ens desafien a transcendir les lleialtats estretes i inamovibles i a superar els discursos simplistes per a reconèixer que el patiment humà sempre ha de ser motiu d’indignació i d’acció, independentment de qui el sofreix i de qui el causa. Independentment de si som nosaltres qui el sofrim o qui el causem.

En un moment en què resulta més fàcil d’acollir-se al silenci còmplice o poruc, al “val més que no t’hi fiques” o a la retòrica bel·licista, triar el camí de la moralitat, la compassió i la justícia requereix una fortalesa extraordinària. I per això posicions així de contundents, lluny de ser una traïció al seu poble són un acte d’amor profund envers tota la humanitat. I ens recorden a tots que, en darrera instància, la veritable grandesa d’una nació no es mesura pel seu poder militar o econòmic, per la voluntat d’imposar-se als altres, sinó per la capacitat de mantenir-se fidel als principis de justícia i dignitat humana. Especialment, molt especialment, quan les circumstàncies la porten als moments més foscs i rebutjables de la seua història.

 

PS1. Sembla increïble, però Google es troba en perill de mort. La seua indiscutible supremacia perilla enfront de ChatGPT i per això el gegant de la cerca ha decidit de canviar completament i adaptar-se a la intel·ligència artificial. Encara no és públic què canviarà, però Geoffrey A. Fowler ja ho ha vist i ens ho explica en aquesta guia. Serà un Google molt diferent.

PS2. Ada Klein Fortuny és el pseudònim d’una autora que té una dimensió professional molt diferent. Manté el nom artístic perquè no vol barrejar la seua professió (que no diu) amb el seu trànsit per l’escriptura. Acaba de publicar una novel·la curta i ara, tot i mantenir el pseudònim, es deixa retratar. Montserrat Serra hi ha parlat: “Veig els joves molt desencantats amb les seves vides amoroses”.

PS3. Set mesos després de la gota freda, el president del govern espanyol es reunirà per primera volta amb les víctimes de la catàstrofe i de la negligència de Mazón. Serà avui a València, ara que aquests col·lectius ja s’han reunit a Europa amb les autoritats de la Unió. La tardança explica ben clarament com ens tracta Espanya als valencians. Esperança Camps ens explica els ets i els uts de la cita en aquest article.

PS4. VilaWeb necessita els subscriptors per a sobreviure. És tan senzill com això. No depenem dels diners públics ni tenim al darrere cap gran empresa o milionari. Simplement us demanem que, si creieu que és necessari un diari nacional dels Països Catalans, penseu en la possibilitat d’ajudar-nos. Us en podeu fer subscriptors en aquesta pàgina o bé fer una donació única –que ara també accepta el Bizum com a sistema de pagament– en aquesta pàgina. Gràcies.

A les cinc de la tarda d’un dimarts, s’obre la porta d’una gran nau industrial d’un polígon de Sant Just Desvern (Baix Llobregat) per a una cinquantena de persones. Entren amb una bossa de cartó que conté un pa de pessic de xocolata sense gluten, una bossa de crispetes, una cantimplora i aigua que els han repartit només arribar. Són els qui faran de públic de La casa nostra, la sitcom que Dani de la Orden dirigeix per a 3Cat i que ha creat conjuntament amb Oriol Pérez, Dani Amor i Eduard Sola. La filmació comença a dos quarts de sis, i s’allargarà ben bé fins a les nou del vespre. Més de tres hores per a enregistrar un capítol d’uns trenta minuts, aproximadament. Aquest és el sisè capítol de la sèrie que s’enregistra, però els nervis i la il·lusió es mantenen a flor de pell de manera intacta, igual que el primer dia.

Setze anys sense ‘sitcoms’ a TV3

Feia setze anys que a TV3 no es produïa una sitcom, després de les memorables Plats bruts, Jet lag, Lo cartanyà i L’un per l’altre, que encara ara –i potser per aquesta manca producció– continuen fent petar de riure tothom qui les mira, grans i petits. La darrera sitcom de producció pròpia a TV3 va ser 13 anys i un dia, que es va acabar d’emetre el 2009 i, d’ençà de llavors, va deixar orfe un públic que va haver d’aprendre a consolar-se amb sèries com Big Bang Theory, Friends o How I met your mother. El repte per a Orden, Pérez, Amor i Sola, doncs, era majúscul, perquè el llistó era molt alt.

VilaWeb va colar-se en la filmació d’aquest sisè capítol –no es filmen per ordre cronològic– i va poder parlar tant amb els creadors com amb els protagonistes, un elenc format per Llum Barrera, Betsy Túrnez, Paula Malia, Núria Casas, Adrian Grösser, Marc Rius i Albert Ribalta, que van poder explicar-nos com era l’experiència, nova per a molts d’ells. Són coneguts en el teatre i l’audiovisual, però cap d’ells, tret d’Albert Ribalta, que va encarnar el mític personatge de l’Andreu a Jet lag, no havia tingut mai l’oportunitat de treballar en aquest format híbrid que combina part de teatre –escenografia i públic– i part de televisió, i que tots coincideixen a descriure com a únic i especial. “És com si cada dia fos un dia d’estrena”, explica Grösser.

Més enllà d’un retrat generacional

Els quatre creadors de la sèrie van ser grans consumidors de sitcoms americanes –ells mateixos es descriuen com uns fanàtics d’aquest tipus de sèries–, però parlen amb estima especial de Plats bruts. “És difícil fer alguna cosa tan bona”, deixa anar algun d’ells. Així i tot, els quatre creadors carreguen una pila de treballs a l’esquena que els avala una llarga experiència al sector, especialment en comèdies romàntiques i dramàtiques. N’és un exemple la recent Casa en flames, enguany nominada a millor film als premis Gaudí i Goya, però també Barcelona, nit d’estiu i Barcelona, nit d’hivern, films que també van aconseguir de ser nominats en la mateixa categoria als premis Gaudí.

Així doncs, prenent Plats bruts com a exemple, plegats han construït La casa nostra, una comèdia romàntica sobre la convivència de pares, fills i amics sota un mateix sostre, i que compta amb diversos cameos de famosos del món de la comunicació, les xarxes i el cinema. “La proposta és molt honesta, volem fer allò amb què ens vam criar tots quan teníem deu anys”, deia De la Orden assegut en un sofà del set de rodatge fent referència a la mítica sèrie de Joel Joan i Jordi Sànchez.

La proposta de De la Orden, Pérez, Sola i Amor combina les dinàmiques típiques de la sitcom amb elements de comèdia romàntica i drama personal. Sota l’aparença lleugera, la sèrie tracta qüestions com ara la vulnerabilitat emocional, la construcció de la identitat adulta, els vincles familiars i la por del fracàs. Sense renunciar a l’humor, els guions introdueixen situacions que reflecteixen un cert desencant generacional, especialment pel que fa a les expectatives laborals, les relacions afectives i la manera de gestionar la frustració.

La idea, tot i que sembli molt recent, va néixer just després de Barcelona, nit d’estiu, cap al 2014, però en aquell moment no va tenir reeixida. No va ser fins fa poc, quan 3Cat va obrir una nova convocatòria per a produccions pròpies, que els creadors no van recuperar la idea de la sitcom. “La vam pensar fa deu anys per parlar de la crisi d’habitatge, econòmica… Però ara estem igual de malament.” La vigència del text ha fet, segons Sola, que tingui sentit continuar parlant-ne. El moment en què arriba aquesta sèrie sembla idoni, tenint en compte que en poques setmanes de diferència s’ha anunciat el retorn televisiu de les T de Teatre vint anys després de Jet lag i de Vinagre, la sèrie de Bruno Oro i Clara Segura. Una opció forta de 3Cat per a tornar a les comèdies que van marcar una època, especialment a començament del 2000, i que ha entusiasmat tothom.

El nom de la sèrie, per als qui s’ho preguntin, ja el tenien fa deu anys. Que tingui una aproximació al títol de Casa en flames és pura casualitat, tal com De la Orden s’afanya a aclarir. “Ja fa molts anys que vam pensar-hi, en aquesta sèrie. En cap cas té res a veure amb Casa amb flames“, explica.

L’humor català, la clau de l’èxit

Entre les claus de l’èxit –i seguint el model de les sitcoms catalanes fetes anteriorment–, els creadors en destaquen dues: la primera, no perdre la localitat de vista. És a dir, saber per a qui fan la sèrie. “El nostre públic és el català, que és el que entendrà totes les bromes”, diu contundentment Sola. Per això, l’humor serà típicament de casa nostra, basat en la ironia, el fet de riure’s d’un mateix i, sobretot, molt autoreferenciat. “En el primer episodi fem un acudit sobre Lamine Yamal“, deixa anar De la Orden. Saben que el tòpic que diu que, com més local, més universal, és cert en la majoria dels casos. Només cal donar un cop d’ull a l’hemeroteca i comprovar-ho amb el precedent de Plats bruts, actual i de gran qualitat encara ara, vint-i-cinc anys després, que fa que ja s’hagi convertit en tot un clàssic de la televisió catalana.

Què té ‘Plats bruts’ que encara agrada vint-i-cinc anys després?

El segon factor clau és centrar-se molt en el text i els actors en un format simple, sense complicacions, i que s’allunya del que podria ser una filmació típica, per exemple. “Volíem pensar només en el guió, posar-nos limitacions per a no complicar-nos i que l’única solució perquè tot funcionés fos el text i els actors”, remarquen.

I si el públic no riu?

El públic també és una peça clau, perquè serveix d’indicador si el text fa riure o no. De fet, Sola explica que, abans de començar a filmar, tenien dues grans inquietuds: la primera era si la gent riuria; la segona, si tenia sentit fer una sèrie com aquesta. Dues inquietuds que ràpidament van quedar resoltes en el primer capítol, quan el públic va reaccionar en directe a les bromes. “El públic ve entregadíssim”, diuen. Així i tot, els nervis a flor de pell abans de començar a filmar qualsevol capítol nou hi són, especialment perquè és un format que requereix un ritme molt concret per a aconseguir de fer riure al moment exacte, fet que deixa poc marge per a la improvisació. L’actriu Paulia Malia, que encarna el personatge de la Berta, una de les veïnes, comenta que va ser tot un exercici mentalitzar-se que, si el públic no reia, no passava res. “Al principi ens havíem de recordar que, si al públic no li feia gràcia, no passava res, havíem de continuar. Però, de moment, el retorn del públic és boníssim.” Ara queda per veure si l’humor traspassa el plató i la pantalla i també fa riure els espectadors que ho mirin a casa quan s’estreni, cap a la tardor.

Que el públic rigui no és mèrit únicament dels guionistes. Arnau Garcia, l’animador del públic, també hi té un paper importantíssim. Amb ulleres de sol i una gorra de color negre, és qui rep el públic quan arriba, qui els ensenya el plató –”Mireu, ara entrem al pis d’en Miqui i l’Èric”– i qui els manté informats de tot allò que passa amb un toc d’humor. “Heu de riure cap enfora, com si no fóssiu catalans”, deixa anar en algun moment. I, txas!, el públic esclata a riure com per art de màgia.

Colar-se en la filmació d’un capítol d’una sitcom et permet de veure que realment és un format agraït: per al públic, és una experiència màgica, descobrir com es fa una sèrie de dins estant, amb els milers d’indicacions de càmeres i tècnics que hi ha i formar-ne part com a element essencial. Per als actors, generar aquesta comunió en directe entre la companyia i els espectadors però que, alhora –i a diferència del directe del teatre–, hi hagi marge per a la millora i poder fer segones preses, i terceres i quartes, els dóna espai per a la flexibilitat. En definitiva, acaba essent una experiència d’allò més divertida per als uns i els altres. De fet, Betsy Túrnez reconeixia que fer una sitcom era el somni de la seva vida. “Pensava que ara ja no es faria realitat, i mira…”, comenta emocionada, mentre explica que s’ha inspirat en el personatge de la Carbonell de Plats bruts. En general, tot l’elenc traspua il·lusió. Adrian Grösser, per exemple, explica que d’ençà que va veure el personatge d’en David a Plats bruts va enamorar-se’n, i va ser el personatge que va despertar-li les ganes de fer teatre; i Núria Casas, tot i que ja havia treballat amb De la Orden, s’estrena en un projecte ambiciós i en català com aquest per primera vegada.

Ser cursi

Una de les coses que faran especial La casa nostra és que tots els capítols es clouran amb un missatge emotiu que vol tocar la fibra a l’espectador. Segons que expliquen els creadors, normalment en aquest tipus de sèrie, solament un capítol per temporada és fet amb més sensibilitat que la resta, però ells s’han proposat com a repte d’aconseguir-ho en cadascun dels episodis. “Volem ser cursis”, diu De la Orden, un adjectiu que d’ençà del començament de la seva carrera s’utilitza per a definir una part del seu treball. Així i tot, lluny d’amagar-se’n, De la Orden ho reivindica. Al cap i a la fi, és la fórmula que fins ara li ha funcionat.

 

Liam O’Hanna, conegut artísticament com a Mo Chara i membre del grup de rap en irlandès Kneecap, ha estat formalment acusat d’un delicte terrorista per haver exhibit una bandera en suport de l’Hesbol·là, organització prohibida al Regne Unit. La denúncia, segons que ha confirmat la policia metropolitana de Londres, es remunta al 21 de novembre de 2024, durant un concert celebrat a l’O2 Forum de Kentish Town, al nord de la capital anglesa.

La investigació es va iniciar a l’abril d’enguany després de fer-se pública un vídeo enregistrat a l’actuació on es veu clarament l’exhibició de la bandera. Segons la policia, l’actuació d’O’Hanna va tenir lloc “en un lloc públic, d’una manera que podia generar una sospita raonable que donava suport a una organització proscrita, en aquest cas l’Hesbol·là”, un fet que vulneraria la llei antiterrorista del 2000.

Kneecap, en el punt de mira: pressions polítiques, censura i cancel·lacions de concerts

O’Hanna, de vint-i-set anys i originari de Belfast, ha de comparèixer el 18 de juny davant de la Cort de Westminster.  El grup ha denunciat que la difusió d’aquest vídeo s’ha “explotat” amb finalitats polítiques, i ha afirmat que mai no han donat suport a organitzacions com Hamàs ni l’Hesbol·là, totes dues prohibides al Regne Unit. Així mateix, han sostingut que es tracta d’un intent “clar i concertat de censurar i desplaçar” el grup, que ha rebutjat les acusacions i ha posat en dubte la instrumentalització política dels fets.

D’ençà de la seva formació el 2017, Kneecap ha destacat per un estil provocador i directe, amb cançons conegudes com “Get Your Brits Out”, “Better Way To Live” o “3Cag”. La seva presència ha estat clau en la reivindicació cultural de l’irlandès, però ara es veuen al centre d’un pols legal que planteja debats sobre la llibertat d’expressió.

El doctor Jaume Carot ha estat reelegit rector de la Universitat de les Illes Balears (UIB) en les eleccions fetes avui, davant un 46,6% de vots en blanc. Per sectors el candidat ha aconseguit el 64,4% dels vots dels professors amb vinculació permanent, el 63,4% de l’altre personal docent i investigador. En canvi, el vot en blanc s’ha imposat entre els estudiants i el personal tècnic, de gestió i d’administració de serveis. Solament un 28,9% dels estudiants que han votat ho han fet per ell, mentre que del personal ha estat un 48,2%.

Com a novetat, Carot serà rector de la UIB durant sis anys, sense pròrrogues ni possibilitat de renovar el càrrec, d’acord amb la llei 2/2023 del sistema universitari. Quant a la participació, han votat 2.998 persones de les 16.194 del cens, amb una participació global del 18,51%, que suposa 7,57 punts menys que en les eleccions anteriors (26,08%).

El col·lectiu que més ha exercit el dret a vot en aquest procés exclusivament telemàtic ha estat el dels professors amb vinculació permanent, amb una participació del 85%, seguit del personal tècnic, de gestió i d’administració i serveis amb un 82%.  El sector “altre personal docent i investigador” ha registrat una participació del 31%, mentre que entre els estudiants només ha votat el 10%.

Cal recordar que la jornada ha començat amb un col·lectiu que animava a votar en blanc per provar d’arribar al 50% i repetir el procés, alertant d’incidències en el sistema informàtic i animant a registrar les dificultats i a enviar-les al síndic de greuges.

Víctimes dels atemptats del 17-A han creat una associació per a reclamar la veritat dels atemptats. Denuncien que les víctimes no han rebut ajuda ni protecció de les administracions, durant aquests set anys. Per això han decidit d’organitzar-se i crear l’associació 17-A: Volem Saber la Veritat, per defensar-les. Més enllà de treballar per saber la veritat, i dels processos judicials oberts, també volen millorar els protocols d’acompanyament i suport de les víctimes i fer accions per evitar radicalitzacions al país, mirant d’evitar nous atemptats.

Javier Martínez: “Sabem la veritat del 17-A; el problema és que no la podem demostrar”

El president de l’associació és Javier Martínez, pare d’en Xavi, el nen de tres anys assassinat a la Rambla. Ha explicat aquest matí en l’acte de presentació que amb l’associació volen recordar les víctimes i el dolor pels atemptats, però també retornar a la societat el suport que els ha donat tots aquests anys. “Volem transformar el nostre dolor en una cosa positiva.” Martínez ha afirmat que han creat aquesta associació per poder-se adreçar a les institucions, perquè creuen que si estan organitzats serà més fàcil. “Hem tingut el suport de molta gent, ens falten les autoritats.”

Martínez també ha assenyalat que l’associació vol donar continuïtat a la tasca de la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats pel Terrorisme (UAVAT) i fer allò que aquesta no va poder fer. De fet, Robert Manrique, ex-assessor de la UAVAT, ha estat present en la presentació, i ha aprofitat l’avinentesa per denunciar el maltractament de les administracions a les víctimes. Ha recordat que la UAVAT va haver de tancar ara fa dos anys perquè la Generalitat no els havia donat suport, arran de les dificultats que es van trobar per la llei de protecció de dades i pel finançament.

‘La tertúlia proscrita’: 17-A, un atemptat amb més interrogants cada dia que passa

Èmfasi en la necessitat de sensibilització

Al costat de Javier Martínez hi ha tres persones que fa anys que acompanyen les víctimes. El vice-president és David Torrents, agent dels Mossos d’Esquadra ara en excedència, que el 2017 es dedicava a la lluita antiterrorista. Jaume Alonso-Cuevillas, advocat defensor de Javier Martínez, tindrà el paper de secretari. Mireia Martínez, filla de Martínez i germana d’en Xavi, psicòloga sanitària i d’emergències, farà de tresorera.

En l’acte, Torrents ha posat especial èmfasi en la necessitat de sensibilitzar per evitar radicalitzacions i nous atemptats. Ha posat l’exemple de França, on víctimes de terrorisme fan conferències en escoles, amb la intenció que nois que tenen el perill de radicalitzar-se escoltin la versió de les víctimes. Volen que Martínez comenci a fer aquesta mena d’accions a les escoles catalanes. Torrents també ha recordat la necessitat de canviar els protocols, que asseguren que no funcionen. “Tothom va el 17 d’agost a l’acte que es fa cada any a la Rambla, però les víctimes volen ser acompanyades els altres 364 dies de l’any. Això no passa.” A més, ha recriminat que quasi vuit anys després dels atemptats encara no es facin coses tan bàsiques com demanar els certificats penals als imams. “Cal treballar en aquesta línia. Volem evitar que torni a haver-hi un atemptat terrorista.”

“Des del primer moment vam tenir la sensació que no es volia saber tota la veritat. Al contrari, es volia tapar”, ha dit Alonso-Cuevillas quan ha agafat el micròfon. L’advocat ha criticat els intents de l’estat espanyol que no se sàpiga realment què va passar. Alhora, ha fet una repassada dels processos judicials que han fet aquests anys. Ara que el Tribunal d’Estrasburg ha arxivat la causa, presentaran una reconsideració. “Creiem que hi ha base perquè es reobri, però tenim l’estat espanyol treballant amb tots els seus serveis; els visibles i els subterranis, el clavegueram”, ha criticat.

Alonso-Cuevillas també ha explicat que estan en contacte amb víctimes i advocats de més països per mirar d’engegar accions judicials fora de l’estat espanyol. “Si la justícia espanyola no ha jutjat els fets de la Rambla, ho haurà de fer algú altre”. França –ha dit– és on ara tenen més avançats els contactes. Tot i això, no es pot començar a caminar fins que no es tanqui del tot la causa espanyola. Ha dit que tot plegat era massa complicat per a una sola persona i per això calia construir aquesta associació.

El moment més emocionat de l’acte l’han protagonitzat Javier i Mireia Martínez. En el seu parlament Javier Martínez ha volgut donar les gràcies a la seva filla que, arran de l’atemptat, va decidir de formar-se com a psicòloga sanitària i d’emergències. La Mireia li ha tornat l’agraïment: “Gràcies, papa, per no haver defallit mai en aquesta lluita. Sé que hi ha algú que n’estaria molt orgullós.”

Un jutjat de Manresa ha condemnat l’Escolania de Montserrat a indemnitzar amb 15.000 euros una família per haver expulsat el seu fill de 10 anys sense motius objectius. El tribunal considera que es van vulnerar drets fonamentals del menor i que se li va causar un perjudici moral i econòmic.

El nen havia cursat cinquè de primària a l’escolania durant el curs 2021-2022 i, en acabar-lo, el centre religiós privat el va fer fora adduint que “no havia superat el període de prova”. L’expulsió es va comunicar fora de termini, i sense cap expedient disciplinari previ. Això, tot i que el mateix centre reconeixia que el menor tenia moltes qualitats acadèmiques i musicals.

El director del centre va intentar justificar l’expulsió per “problemes de convivència” i “situacions insostenibles”, però la jutgessa considera que les seves declaracions, del 30 d’octubre passat, eren plenes de generalitats i no aportaven cap episodi concret que ho sustentés. De fet, d’altres alumnes sí que havien estat expedientats formalment, però no pas expulsats.

Segons la sentència, a què ha tingut accés l’Agència Catalana de Notícies (ACN), la decisió del centre va ser “radical”, “unilateral” i sense raons “objectivades”, contravenint les pròpies normes reglamentàries. El tribunal considera que s’han vulnerat drets fonamentals com ara el dret a la lliure elecció de centre o el dret del menor a ser escoltat.

Per això, l’expulsió ha estat declarada “abusiva, nul·la de ple dret i arbitrària”. La resolució també reconeix que s’ha causat un “dany moral” tant al menor com a la família, que ha hagut de cercar un altre centre amb característiques semblants fora de Catalunya, fet que comporta més despeses econòmiques i una afectació emocional, perquè el nen és ara molt més lluny de casa seva.

Els ministres de la Unió Europea decidiran directament el pròxim dimarts 27 de maig si sotmeten a votació l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec a la Unió Europea. Així ho han confirmat avui a l’ACN fonts diplomàtiques, després de la reunió dels representants permanents davant la UE prèvia a la reunió de la setmana vinent. Segons les mateixes fonts, encara hi ha “pocs estats” que donen suport a la mesura. També hi ha algunes delegacions que reconeixen que veuen “poc probable” que en la trobada dels ministres s’assoleixi la unanimitat necessària per tirar endavant la proposta. Si bé el punt es manté en l’agenda de la reunió del Consell d’Afers Generals, la presidència polonesa del Consell encara podria retirar-la.

En la reunió preparatòria d’avui, les fonts consultades apunten que alguns estats de la UE han mostrat reticències al voltant de la proposta. D’altres, en canvi, s’han mostrat a favor de la mesura.

Per altra banda, en la mateixa reunió preparatòria d’avui, la Comissió Europea s’ha mostrat disposada a presentar “noves anàlisis de costos” en relació amb l’oficialitat de les tres llengües, sense detallar si en la trobada del Consell d’Afers Generals es presentaran nous documents per esvair parts dels dubtes econòmics i jurídics que implica la proposta. Precisament la presentació d’un informe de costos per part de la Comissió Europea és una de les condicions que han exigit alguns dels països més reticents abans de prendre qualsevol decisió.

Albares defensa la proposta

En declaracions a la premsa des de Brussel·les, el ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel Albares, va dir ahir que Espanya “continua treballant amb tots els països” per aconseguir la unanimitat necessària per aprovat l’oficialitat. “Estem parlant d’un tema de respecte de la identitat nacional plurilingüe espanyola”, va expressar.

Per ara, la proposta espanyola compta amb el suport de països com Bèlgica, Portugal i Hongria, tot i que prop d’una desena de països mantenen encara els seus dubtes. Entre els que encara es mostren reticents hi ha Suècia, que en el seu moment ja va rebutjar donar suport a la petició d’Espanya fa més d’un any, quan es va debatre per última vegada l’oficialitat del català a la taula dels 27. D’altres com Finlàndia o Alemanya continuen analitzant la proposta i fixaran la seva posició en els pròxims dies.

Recorregut previ

Després de la paràlisi durant la presidència hongaresa del Consell de la UE, el govern de Polònia –que ostenta la presidència de torn del Consell de la UE durant la primera meitat del 2025– va assegurar a començament d’any que l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec es tornaria a tractar al Consell de la Unió Europea si hi havia “voluntat” entre els estats membres.

L’oficialitat de les tres llengües cooficials s’ha de decidir per unanimitat al Consell d’Afers Generals de la UE, on seuen els ministres d’afers europeus dels vint-i-set estats membres. La qüestió va elevar-se per primer cop a escala ministerial en el marc de la presidència espanyola del Consell de la UE, durant la segona meitat del 2023. Després de diverses reunions infructuoses, l’estatus oficial de les tres llengües cooficials de l’estat espanyol no ha tornat a la taula dels vint-i-set des del març de 2024, quan la presidència belga –a instàncies de l’Estat– va plantejar-ho per última vegada en un Consell d’Afers Generals.

Al llarg del darrer semestre del 2024, durant tota la presidència de torn del govern d’Hongria, Espanya no va sol·licitar tornar a posar la qüestió sobre la taula de discussió dels 27. La mesura necessita la unanimitat dels vint-i-set per poder tirar endavant i diversos estats, entre els quals Suècia, Finlàndia o Lituània, es van mostrar en contra de donar llum verda a la qüestió durant les vegades que s’ha discutit al Consell de la UE.

Davant els dubtes d’alguns estats, Espanya es va comprometre a costejar totes les despeses derivades de l’oficialitat i va presentar un memoràndum per evitar que el cas del català, el basc i el gallec produís un efecte crida en altres.

Jean Castex, ex-primer ministre de l’estat francès i ex-batlle de Prada de Conflent, s’ha solidaritzat públicament amb Ràdio Arrels i ha reclamat que la gent li doni suport. En un missatge en català, Castex ha dit: “Doneu suport a Ràdio Arrels, la veu de Catalunya Nord. Moltes gràcies!”.

Ràdio Arrels, l’única emissora en català de Catalunya Nord, va engegar fa dues setmanes una campanya de mecenatge per a fer front a la inestabilitat i dificultats econòmiques que arrossega de fa temps. L’objectiu és sumar esforços de persones, entitats, empreses i col·lectius per aconseguir d’augmentar de 100.000 euros anuals el pressupost.

Castex ha estat un defensor actiu de la llengua i cultura catalanes al llarg de la seva trajectòria política. Tot i el seu perfil jacobí i centralista, Castex ha mantingut una actitud positiva envers el català, tant pel seu arrelament personal com pel seu compromís institucional.

Ha donat suport continu a la Bressola, ajudant a construir edificis escolars i fent gestions davant el Ministeri d’Educació. Ha estat clau en la legalització de la recepció de TV3 a la Catalunya Nord, impulsant un conveni transfronterer entre l’estat francès i l’estat espanyol.

Albert Noguer: “No sabem si l’any que ve podrem continuar fent Ràdio Arrels”

L’emissora es troba en una situació delicada arran de la possible retallada del 30% prevista en el fons francès Fonds de Soutien a l’Expression Radiophonique (FSER), que és la seva font d’ingressos principal. De moment, el pressupost francès s’ha paralitzat arran de la situació política. Ara, si s’aprova, implicarà una reducció brusca dels ingressos.

Més enllà d’aquest fons, el Consell Regional d’Occitània i el Consell Departamental dels Pirineus Orientals aporten algunes subvencions. La Generalitat de Catalunya també n’atorga, però només mitjançant projectes concrets.

Nova jornada de problemes a Rodalia. Una incidència tècnica a la infraestructura ferroviària entre les estacions de Vilanova i la Geltrú i Cunit (Baix Penedès) ha causat endarreriment de més de vint minuts en els trens de les línies R2 Sud, R14, R15, R16 i R17. L’avaria, segons que informa Rodalia, ja s’ha resolt.

A més, a conseqüència de la incidència, els trens amb origen i destinació a Vilanova han començat i finalitzat el recorregut a Sitges. Per a compensar que aquests trens no fan recorregut habitual, els combois amb origen Sant Vicenç de Calders (Baix Penedès) han fet parada a totes les estacions habituals de la línia R2 Sud.