El Tribunal Constitucional espanyol ha desestimat el recurs contra el decret llei del govern balear que elimina l’exigència de coneixements de català per a treballar al sistema públic de salut de les Illes. El recurs, promogut per l’Obra Cultural Balear, el van presentar més de cinquanta diputats del PSOE i de Sumar, que argumentaven que la norma vulnerava l’article 86 de la constitució espanyola i el 49 de l’Estatut d’Autonomia.

El tribunal considera que la norma és justificada de manera explícita i raonada pel govern balear, pel dèficit de professionals sanitaris, i diu que aquest dèficit és documentat amb xifres de fonts oficials.

Sobre l’article 49 de l’Estatut, la sentència diu que el decret llei no regula de manera general el règim de cooficialitat lingüística ni el dret dels ciutadans de relacionar-se amb l’administració en qualsevol de les dues llengües oficials de les Illes. Segons el tribunal, la regulació solament és parcial i limitada al personal sanitari, que són els únics implicats, i, per tant, considera que no altera els elements essencials del dret d’atenció en català i castellà.

L’eliminació del requisit de català en l’accés a la sanitat pública era un dels punts de l’acord de governabilitat entre el PP i Vox a les Illes. La mesura, inclosa en un pla d’actuacions urgents per a captar i fidelitzar professionals sanitaris, va ser una de les primeres que va aprovar el nou govern.

La ministra d’Afers Estrangers, Imma Tor, ha admès que Andorra podria reconèixer formalment l’estat palestí si aquesta decisió ajudés a avançar cap a una pau justa i duradora. En la seva compareixença davant la comissió legislativa per a presentar la memòria del ministeri del 2024, Tor ha subratllat que, tot i que ara per ara no consideraven aquest pas, la posició del govern no era definitiva.

El debat s’ha obert arran d’una pregunta del president del PS, Pere Baró, sobre la possibilitat d’un reconeixement formal. Tor ha recordat que el Principat defensava la solució dels dos estats, però ha matisat que la manca d’una autoritat clara sobre el territori palestí i la indefinició de les fronteres havien estat, fins ara, un obstacle per a fer aquest gest.

Amb tot, la ministra ha remarcat que la situació podria canviar segons l’evolució del context internacional, especialment amb vista a la reunió de mitjan juny a l’ONU impulsada per França. “Alguns països ja han reconegut Palestina i és possible que se n’hi afegeixin més, entre els quals França. Aquesta reunió pot aportar elements nous perquè el govern iniciï una reflexió sobre aquest reconeixement”, ha dit.

Tor ha remarcat que el govern andorrà feia un seguiment atent dels moviments diplomàtics europeus i internacionals en aquesta qüestió. El posicionament de França, soci clau per a Andorra, pot influir en una eventual evolució del criteri andorrà. “Si el reconeixement pot contribuir a un alto-el-foc i a la pau a la regió, ens ho podríem plantejar”, ha conclòs.

El pallasso Antoni Maria Claret Papiol i March, conegut artísticament com a Claret Papiol, s’ha mort avui a setanta-un anys. Considerat una figura cabdal en la renovació del llenguatge escènic dels pallassos a casa nostra, va ser també un dels primers a reivindicar el català en aquest àmbit.

Llicenciat en interpretació per l’Institut del Teatre, es va formar com a clown amb mestres com Philippe Gaulier, els germans Colombaioni, Pierre Byland, Michel Dallaire, Pierre Pilatte i Avner. Als anys setanta va formar, amb Jaume Mateu –Tortell Poltrona–, el duet Germans Poltrona. L’any 1978 van estrenar “Espectacle de circ”, un muntatge col·lectiu que prefigurava el naixement del Circ Cric. Tot i que el duet es va dissoldre als anys vuitanta, Papiol i Mateu van mantenir una col·laboració artística durant dècades.

En més de quaranta anys de trajectòria, va fundar la Companyia Còmica la Ganga, juntament amb Jordi Bardàvio i Xavier Soler, i també Claret Clown. Va treballar amb agrupacions com el Circ Raluy, Marduix Titelles, Teatre de la Claca, Big Wheel Theatre Company, Bras de Fer i Les Hommes en Noir. També va tenir una presència destacada en l’àmbit audiovisual: va ser guionista i actor en sèries com Fes Flash, Comic Adventures i El Capità Enciam.

El 2023 va rebre el premi Zirkòlica a la trajectòria, en reconeixement de la seva aportació al món del circ. L’Institut del Teatre ha destacat que la seva tasca fou fonamental per a modernitzar l’escena del clown català i normalitzar-hi l’ús de la llengua catalana.

Hi ha una vella dita diplomàtica que diu que si hi ha un conflicte geopolític en qualsevol part del món, sempre pot passar que arribi un britànic armat amb un mapa i una ploma i el compliqui encara més.

Un cas especialment significatiu en aquesta línia és de la partició de l’antiga Unió Índia entre l’Índia i el Paquistan, que encara arrossega el difícil problema del Caixmir, la tensió pel qual s’ha intensificat aquests dies.

En la Pissarreta, Vicent Partal explica com es va fer aquesta partició i quines són les seves complexitats.

Per capgirar-ho tot, fa falta tenir nassos.
Cridem i fem-ho fort, que arriben els pallassos…!
Ignasi Riera

S’ha mort el Nani, així el coneixíem, així signava les seves cartes, els seus correus; com si fos un torero català, de vegades feia broma amb el seu sobrenom i signava “er Nani”. Vaig conèixer l’Ignasi Riera Gassiot quan va entrar de regidor a l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat, on jo treballava, una mica abans de la victòria del PSUC a les primeres eleccions democràtiques, l’any 1979. Encara, fa poques setmanes, havíem intercanviat algunes paraules a propòsit d’un fet cultural per al qual em va reclutar –la fundació del Festival de Pallassos de Cornellà de Llobregat, Memorial Charlie Rivel– un llunyà 1984. I ara que ha marxat, voldria fugir de la pena que a casa ens causa la seva absència, per no caure en les necrològiques habituals, en què es parla més dels que ens quedem que no del que se n’ha anat. Vull recordar, primer de tot, la importància que va tenir en aquell “cinturó roig”, que de mica en mica es va anar diluint en aquest desconsol en què s’ha convertit ara.

L’aparició de l’Ignasi en la política municipal va significar l’arribada de l’home il·lustrat, la contrarèplica dels líders sindicals o veïnals. Un tipus amb qui es podia parlar de tot, amb una cultura molt vasta, d’aquells que et recitava poemes de memòria. El Nani venia de treballar a l’editorial Laia, una de les més significatives de la resistència, al costat d’Alfons Carles Comín, a qui també va acompanyar en la revista Taula de Canvi (1976-1981), quan Bandera Roja era un grup que encara assumia alguns dels principis del marxisme canònic.

Quina diferència, entre el Nani i els antifranquistes que, des de totes les cordes ideològiques, i no dic pas que amb bona voluntat, volien imposar les seves maquinacions. Eren els temps de l’eurocomunisme en un lloc, el Baix Llobregat, on encara s’olorava el perfum de la revolta: vagues obreres, els instituts sortint al carrer, els grisos i la Guàrdia Civil pels carrers, manifestacions de tota mena, la Marxa del Llobregat i, entre més i més, actes culturals que se succeïen sense solució de continuïtat a tots els barris. Riera m’explicava que havia arribat a Cornellà l’any 1969, després de l’estat d’excepció decretat pel dictador, i que la primera cosa que va fer va ser anar a la biblioteca per llegir la col·lecció completa d’una revista local, El Pensamiento. No és cap anècdota: primer de tot, va informar-se del context cultural; alguns altres només aplicaven les consignes que venien dictades pels comitès centrals, cosa que encara dura, ai las!

Hi ha uns fets que no em sé estar de recordar. Arran de la campanya per la llibertat d’expressió, entre el 1978 i el 1979, després de la prohibició de La torna dels Joglars, l’empresonament dels actors i la famosa escapada d’Albert Boadella de l’Hospital Clínic, alguns joves de Cornellà volíem afegir-nos al moviment. Teníem un bon motiu: el nostre amic Abdó Martí formava part de la companyia com a tècnic i tenia por que no li arribés a ell també la persecució. Recordo en Jordi Rocosa penjant-se del campanar de Santa Maria per desplegar un llençol amb el lema “Llibertat d’expressió”. Explico això perquè el Nani ens va ajudar a ajuntar totes les faccions del poble (trotskistes, maoistes, leninistes, àcrates, fins i tot pre-convergents…) en una reunió molt tensa al Patronat Cultural i Recreatiu. Només ell, amb la seva trajectòria intel·lectual, era capaç d’aconseguir-ho. I s’hi va prestar sense condicions.

Una cosa que sempre em va agradar de la seva personalitat va ser que, amb la seva facilitat per a l’escriptura (el Nani necessitava poques hores per a dormir i, ben d’hora, es posava a escriure poesia, pamflets, novel·les…) i el seu sediment cultural immens, no aspirava a rebre premis ni distincions. No volia ser “el més i el millor”, com passa tantes vegades en el sector de la cultura. En un document que em va enviar arran d’un llibre meu que li havia regalat, em va escriure això: “Jo he estat sempre un tastaolletes… Si no te’n fots, et diria que he estat el nen entremaliat que treia males notes al cole i que m’expulsaven, de tant en tant, dels jesuïtes de Sarrià, perquè escrivia sainets en vers (en castellà, primer, i en català, més tard) contra els profes. Com que ja era gros, signava com a ‘Nani-Netol-Michelin’.”

I, malgrat tot, en la seva obra literària sempre hi ha la idea de reflectir aquell món convuls de la dictadura i de les diverses maneres d’encarar la resistència. Potser l’exemple més clar és la seva novel·la El rellotge del pont d’Esplugues (1984), situada en els barris perifèrics de Barcelona, les poblacions dormitori, amb uns protagonistes ordinaris, gens heroics, gairebé diria que pagans, que es comprometien cadascú a la seva manera en la defensa d’una societat millor. Hi apareixia una tensió que Riera coneixia molt bé: la vida plàcida de la  burgesia catalana –ell tenia unes opinions molt càustiques sobre Jordi Pujol, amb qui va tenir enfrontaments al parlament– i les reivindicacions de la classe treballadora.

He d’anar acabant, i en aquest moment m’adono que és impossible de traslladar ni que sigui un esbós de totes els flancs de la personalitat del Nani. He deixat per a l’últim un que el caracteritzava en la distància curta: la mala bava! Ens ho passàvem molt bé malparlant o, fins i tot, insultant personatges de la política municipal (els successius alcaldes de Cornellà, per exemple), els monarques, els dirigents sindicals que s’havien venut a Rodolfo Martín Villa, els caps de premsa de l’ajuntament, els líders de l’oposició, poetes i escriptors que no suportava… La seva ironia era d’una acidesa extrema, divertida. Públicament, una part d’aquesta aciditat (que el lliga amb la devoció que tenia pel seu oncle Pere Quart) la va desplegar amb tot un seguit d’articles que publicava amb el pseudònim Berta Pedró (una referència a la seva filla i al barri de Cornellà on vivia).

Fa uns quants dies que es va morir l’Antoni Mercader; ara l’Ignasi Riera. Són gent que van pertànyer al PSUC, que volien canviar el món, fer-lo igualitari, cadascú des de la seva personalitat i professió. Tots dos, bons amics, enyorats per sempre, van entendre que això només ho podien aconseguir a partir de la dissidència.

El binomi Barça i gastronomia potser per a alguns es limita a diferents tipus de salsitxa o botifarra a la planxa entre dues llesques de pa, comprat tot just arribat a l’estadi, a preu d’or i ingerit d’una esgarrapada, acompanyat d’una cervesa sense alcohol abocada en got de plàstic, i aguantat tot plegat com sigui mentre sona el “Cant del Barça” i vols aplaudir quan toca. El fet és que, si anem enrere, i ens posem historiogràfics, el vincle més directe entre el Futbol Club Barcelona i la cuina es troba encarnat en la figura d’Esteve Sala i Canyadell. Empresari hostaler, vocal de la junta directiva entre el 1914 i el 1916 i president del club vint anys després, Sala va arrendar l’any 1901 el popular quiosc de Canaletes, on es reunien els seguidors del Barça per seguir els resultats de l’equip i celebrar-ne les victòries, gràcies a la informació directa que els arribava del camp del carrer de la Indústria, el primer estadi propietat del Barça i conegut com l’Escopidora, que també gestionaven. Un cambrer s’encarregava de trucar i narrar els gols i els resultats. Això va fer que, al voltant d’aquest quiosc d’aire modernista, s’hi comencessin a congregar els culers, un malnom que sembla que també va néixer en aquell temps. A més, les redaccions dels diaris que s’aplegaven en aquest primer tram de la Rambla solien publicar en grans pissarres resultats esportius i notícies d’interès que amenitzaven la tabola dels futbolers i curiosos, que van institucionalitzar l’emplaçament com a centre de les celebracions blau-grana, a partir de la primera victòria internacional de l’equip, la Copa dels Pirineus. En aquell cas, el resultat arribà en telegrama. A Canaletes, és clar.

Quiosc de Canaletes, l’any 1909.

Però Sala era un emprenedor sense límits, responsable de la popularització de les patates fregides, del caviar, de les maduixes amb nata i de la cocteleria, i que va gestionar l’històric Hotel Orient i va obrir locals mítics com el Bar Canaletes, la Granja Royal, el Moka, l’American Soda o l’Euzkadi, restaurant guardonat amb una de les primeres estrelles Michelin de la ciutat, als anys trenta. Sala també va ser darrere l’obertura de la cerveseria Cafè Baviera, que també es va convertir en un lloc de trobada i tertúlia de l’afecció barcelonista, homenatjat anys després pel periodista Xavier Bosch en un recordat programa de ràdio de les beceroles de RAC1. També de jugadors, com els ídols d’aquell temps, com Sagi-Barba o Pep Samitier. Precisament, arran de l’afinitat de Samitier amb Sala –que va prometre habitació i teca vitalícia als seus establiments si el davanter marcava un gol decisiu–, el jugador fou contractat en el declivi de la seva carrera com a relacions públiques del local, decorat amb estètica alemanya i inaugurat al voltant de l’exposició del 1929. Tot i que alguns parlen d’una raó més secreta per a aquest vincle i apunten que l’empresari potser era el pare biològic de Samitier, un dels primers cracs del Barça.

Can Fusté, cinquanta anys de producte excel·lent i part de la història del club

Però si hi ha un entorn culer per excel·lència, aquest és el barri de les Corts, on l’any 1922 es va traslladar l’estadi que Ladislau Kubala va fer petit. L’any 1957, s’inaugurà el Camp Nou, tancat de fa dos anys per obres de reforma. La simbiosi entre allò que havia estat un antic municipi agrícola, agregat a la ciutat l’any 1897, i el Barça fa cent anys, i és feta de geografies, com el Pi de les Corts, lloc de trobada dels vells afeccionats, o el carrer de Joan Gamper, on tenen la seu tant la penya del barri, que m’ha acceptat com a soci, com la cocteleria la Javanesa, del músic i comissionat del 125è aniversari del club David Carabén, fill de l’històric gestor i dirigent barcelonista. Però també és fet de gastronomia. Corria l’any 1973, el president del Barça era Agustí Montal, que tenia en Carabén pare, justament, la seva mà dreta, i calia retornar la il·lusió als socis, després d’anys foscos, amb el fitxatge d’un jugador que marqués època. L’escollit, Johan Cruyff, l’astre dels Països Baixos. Ramon Piqué ha narrat aquell moment estel·lar del barcelonisme al llibre El contracte. Poques setmanes abans de l’arribada de Cruyff, el 13 de juny de 1973, a la Gran Via Carles III, Miguel Plaza, fill de Linares (Jaén) però establert a la ciutat, on regentava en règim de lloguer el celler Fuster, al carrer de les Corts, apujava per primera vegada la persiana del seu propi restaurant en un barri en plena transformació urbanística. Com a picada d’ullet al seu antic establiment però, alhora, diferenciar-lo, va fer caure la r final i en va dir restaurant Can Fusté. La coincidència amb el cognom del migcampista de Linyola, que s’acabava de retirar aleshores, va fer que molta gent els associés. Josep Maria Fusté, Fusterot, va passar dècades havent d’aclarir que no tenia res a veure amb el restaurant, a banda de sovintejar-lo com a client.

Els jugadors Johann Neeskens i Hansi Krankl a Can Fusté.

Si el Barça acaba de celebrar un segle i quart, Can Fusté fa cinquanta-dos anys, amb la màxima qualitat del producte com a bandera a més de la blau-grana. Un restaurant de temporada i de mercat, tal com el defineix la filla del fundador, Maria Plaza. Amb vint anys i escaig, va haver de deixar els estudis de medicina per ocupar-se de l’establiment, després de la mort prematura del fundador, el 1989, i avui continua ocupant-se de la propietat, la gestió i la sala amb el seu marit Carlos Fernández i, d’ençà de fa sis anys, amb el fill del matrimoni, Carlos Fernández Plaza. Un restaurant que, de bon començament, i gràcies als contactes i el bon fer com a relacions públiques de Miguel Plaza, es va convertir en lloc de trobada, de reunió i de celebració de jugadors, directius i afeccionats. Hi han passat tots els presidents, de Montal a Joan Laporta, han mantingut amistats fraternes amb jugadors com Migueli –cosí de  Fernández– o Enric Castro, Quini, veí del mateix edifici, el llarg segrest del qual van viure en primera persona. El restaurant no va tancar ni de dia ni de nit, s’hi va instal·lar el centre de comandament de la policia, sempre envoltat de periodistes, i Plaza pujava el dinar a la família del crac asturià. Però aquest vincle sembla que no ha estat prou perquè se’n faci referència en una cinta que es filma al voltant, sobre aquell cas de crònica negra que va impedir al Barça d’aixecar el trofeu de campions de Lliga. Habituats a saber distreure les fans i els sagaços periodistes que s’acostaven a la porta, amb reservats d’aquells que valen més per les coses que no diuen que per les que diuen, el lleure i la vida privada dels futbolistes ha canviat totalment amb l’emergència de les xarxes socials. Això no vol dir que els ídols d’avui no continuïn fent-hi acte de presència. Un dels darrers, el joveníssim Lamine Yamal.

Maria Plaza i Carlos Fernández, propietaris de Can Fusté.

Amb el pernil ibèric de Guijüelo com un dels clàssics immarcescibles de fa cinc dècades, i amb una carta on sovintegen els plats de temporada, com els espàrrecs amb salsa holandesa, amanida de tomàquet amb piparra, múrgoles amb foie, llobarro a la donostiarra amb trinxat o espatlles de cabrit a baixa temperatura, la cuina és el territori del xef Isaac Aragall –abans, a Via Veneto– i el seu segon, Víctor López. La clientela és bàsicament local, amb una notable presència d’àpats de negocis durant la setmana i molt més familiar els caps de setmana. I, evidentment, els dies de partit, festa grossa. En el cas dels matxs de Champions, fan tres serveis: dinar, primer sopar a les set de la tarda, per als afeccionats que vénen de fora, i un segon sopar després del partit, per als de la ciutat. Tot això, òbviament, abans de l’inici de les obres, que han suportat amb estoïcisme, però amb ganes que l’estadi torni a obrir les portes.

Lamine Yamal a Can Fusté. Can Ugal, el talismà de Hansi Flick

Si en el cas de Can Fusté parlem d’un establiment històric, Can Ugal, situat al carrer de Berlín, pràcticament al check-point entre les Corts i Sants, encara no ha celebrat el seu primer aniversari. Va obrir el 5 de juny de l’any passat, en un local que feia anys que era tancat i que havia acollit un restaurant basc, Lagunak. Només cal llegir de dreta a esquerra el vell nom per saber d’on ha sortit el nou, que ha conservat les bigues i la decoració de fusta originals i les portes i finestrals, malgrat una reforma integral. El van obrir cinc socis, apassionats de l’ofici, que entre tots plegats sumen més de cent anys d’experiència: Víctor Pardo, propietari i xef del restaurant la Bonaigua de Sant Just Desvern, l’empresari Kike Mas, el restaurador Àlex Martín, el cuiner Adrián de Gregorio i el sommelier Julián Mascali, aquests darrers com a responsables del dia a dia de l’establiment. La proposta era clara: cuina catalana en un entorn que Mascali defineix de masia enmig de la ciutat, tradicional però sense tipisme. Precisament, l’antic poble de les Corts era ple de masies, algunes de les quals, com la cèlebre de Can Planes, que va donar nom al planter del Barça, encara es mantenen.

Culers empedreïts tots plegats, poques setmanes després de l’obertura van rebre la visita d’un client anomenat Hansi Flick, que acabava d’aterrar a la ciutat i desconeixia la idiosincràsia del club on acabava d’arribar, però que es va deixar aconsellar per amics que el van saber orientar per fer el primer àpat, després de tocar terra. Ni Botafumeiro, ni Via Veneto. Can Ugal. Aquella primera visita del míster que ha insuflat il·lusió i títols al nou Barça va marcar-los el camí. Al cap d’un any, l’acollida ha estat tan inesperada i positiva com l’evolució del joc dels joves que dirigeix aquell bonhomiós entrenador alemany, que alguns van rebre amb menyspreu titllant-lo de professor d’esport, i que gaudeix de plaers senzills com fer d’avi al Turó Park, adquirir bones salsitxes alemanyes al Mercat de Galvany o dinar a Can Ugal, que a punt de fer un any s’ha convertit en un restaurant de referència al barri, i que, a mig camí de Sants i l’estadi, espera amb expectació allò de “Un dia de partit”…

Hansi Flick amb l’equip de Can Ugal.

Prop de la caixa registradora, i a manera de Sant Pancraç, un retrat de Josep Lluís Núñez és l’única referència barcelonista visible de l’establiment, que ja ha acollit el president Laporta i espera rebre ben aviat Lamine Yamal, que justament aquesta mateixa setmana s’ha reunit amb el seu representant, Jorge Mendes, al restaurant de Pardo. Quan hi vagi i s’hi entauli, podrà tastar l’ensaladilla amb ou ferrat, un dels plats fetitxe del restaurant, el fricandó, els caragols, l’esqueixada, l’escalivada o el flam de vainilla bourbon amb Chantilly. La carta de vins, amb més de dues-centes referències, i molts fora de carta recomanats per Mascali, gran coneixedor dels vins catalans amb els quals tot sovint proposa maridatges especials, els haurà de deixar per als majors d’edat.

Barcelona Lighthouse
8234 E Lake Rd, Barcelona Harbor, Westfield, Nova York
Mapa a Google

Se sol dir que els nord-americans van començar a situar la ciutat de Barcelona en el mapa mundial arran dels Jocs Olímpics del 1992. Amb l’actuació estel·lar del Dream Team de bàsquet, format per noms tan mítics com ara Michael Jordan, Larry Bird i Magic Johnson, la cita olímpica va aconseguir que molts ciutadans dels EUA comencessin a fixar-se en aquella ciutat d’Europa abocada a la Mediterrània. D’aleshores ençà, el flux de visitants i estadants nord-americans a la capital catalana no ha parat d’augmentar cada any.

Però cal dir que una mica abans, entre el 1951 i el 1987, milers de marines nord-americans ja havien trepitjat assíduament la part baixa de la ciutat, durant els trenta anys d’amarratge de l’armada dels EUA al port barceloní. Un episodi històric, cal recordar-ho, que va deixar una petja molt més important que no ens podem imaginar tant a Barcelona com a Catalunya, especialment en època franquista, tal com va deixar ben clar l’escriptor, poeta i antropòleg Xavier Theros al revelador volum La Sisena Flota a Barcelona (2011).

I si reculem dos segles, encara trobarem un altre nord-americà que sembla que es va encaterinar de Barcelona. Es tracta d’Isaac Slocum Smith (1792-1860), nascut en el si d’una família de quàquers a Massachusetts amb lligams amb la indústria naviliera. Per això es va traslladar de ben jove ja cap a Nova York, al costat d’un germà seu, amb l’encàrrec de gestionar enviaments de mercaderies a Europa. Entre el 1813 i el 1815, de fet, sabem que va viatjar justament per l’antic continent acompanyant una missió del diplomàtic i periodista nord-americà d’origen sefardita Mordecai Manuel Noah (1785-1851). Aquest últim va deixar plasmats tots els detalls del viatge a l’obra Travels in England, France, Spain, and the Barbary States. A mitjan 1814, just a les acaballes de la Guerra del Francès, entraven al Principat i descrivia: “De seguida vam percebre que les terres i els cultius eren d’un ordre diferent de qualsevol que haguéssim vist abans, i que els trets d’indústria i empresa eren sorprenentment visibles. Estàvem envoltats de collites riques de blat, cànem, raïm, oliveres i ametllers, i els camperols passaven somrient i alegres.”

A Barcelona, ja instal·lats a l’històric hotel Cuatro Naciones al capdavall de la Rambla, els dos viatgers nord-americans van sorprendre’s de descobrir a la ciutat “una ombra de costums i hàbits francesos, després d’haver estat ocupada durant molt de temps per Napoleó, perceptible no sols en la vestimenta, sinó també en l’organització i la disposició interior de les cases”. Dels catalans, en destacaven que “en general són frugals i laboriosos, ordenats i honestos”. I, de Barcelona i els barcelonins, en parlaven com “una gran ciutat manufacturera” on “tothom treballa en algun negoci mecànic, a tot arreu es veuen cares obstinades i tothora se sent el repic de martells”. I no s’estaven de recordar-ne el gran passat comercial, “molt valuós i important”, sobretot d’aiguardent i vins, seda, cotó i llana, suro i fruita seca, entre més articles. “Aquest comerç s’ha reduït fins a la insignificança –apuntava Noah– i molt pocs comerciants de gran capital ara fan negocis. Antigament, més de mil vaixells hi arribaven i en sortien cada any; el nombre actual no supera els dos-cents.”

Amb aquesta impressió de la capital catalana, doncs, tots dos viatgers van agafar un dia una tartana per a dirigir-se cap a Perpinyà i continuar el viatge. El 1825, deu anys després d’haver tornat a casa, tots dos es van instal·lar a Buffalo, a la riba del llac Erie i molt a prop de les cascades del Niàgara: Noah, com una mena de precursor del sionisme modern, va intentar de fundar-hi una comunitat utòpica on es poguessin refugiar els jueus en una illa que va anomenar Ararat; i Smith, convertit en un membre destacat de la comunitat maçònica i lliurepensadora de la ciutat, no va desaprofitar les oportunitats comercials que oferia aquest petit mar interior a la frontera amb el Canadà, amb un pes important de la indústria pesquera i el transport de viatgers i mercaderies.

Entre els negocis de la zona en què va invertir hi havia la Portland Harbor Land Co., una companyia propietària de molts terrenys a la riba del llac a un centenar de quilòmetres al sud de Buffalo. I el 9 de setembre de 1836, per iniciativa seva, el petit port pesquer de Portland Harbor fou rebatejat amb el nom de Barcelona Harbor. Segons el llibre Les Barcelones del món (1989), “tot fa pensar que l’enginyer de Buffalo sentia admiració per Barcelona i que, d’alguna manera, el canvi de nom expressava un desig: que tant de bo el nou port de la Barcelona del llac Erie arribés a ser tan important com el vell port de la Barcelona catalana…” L’impacte que sembla que va deixar la capital catalana en Smith potser té una raó més prosaica: poc abans d’arribar-hi el 1814, quan els dos viatgers nord-americans eren a l’altura del Pont del Diable de Tarragona, un soldat els va disparar sense solta ni volta i la bala li va passar fregant el cap.

Barcelona Harbor, tot i ser un llogaret a l’extrem nord-occidental de l’estat de Nova York, té certa anomenada als EUA pel far que el govern federal va autoritzar a construir-hi el 1827 per ajudar a facilitar la navegació del llac. Acabat el 1829, té la particularitat de ser el primer del món que va funcionar amb gas natural. Durant quasi tres dècades, el far va il·luminar l’època d’esplendor econòmica de la més septentrional de totes les Barcelones existents al món. Però el 1859 es va tancar a causa de la davallada de la indústria pesquera i del transport de passatgers entre el Canadà i els EUA, per la competència creixent del ferrocarril. El Barcelona Lighthouse va quedar fora de servei fins que el 1962 algunes institucions i empreses locals es van posar d’acord per a restaurar-lo i convertir-lo en monument nacional dels Estats Units.

I una mica més: D’ençà del naixement de Barcelona Harbor, ara fa quasi dos-cents anys, aquest nucli a la vora del llac Erie no ha passat de quatre cases disseminades. De fet, és ben possible que el nombre d’habitants que hi viuen tot l’any sigui inferior al de noms de lloc i comerços a la zona que contenen el nom de la capital catalana. A banda el Barcelona Lighthouse i la Barcelona Harbor Beach, hi podem trobar el Barcelona Café, les Barcelona Falls, el Barcelona Inn, el Barcelona Market & Café, el bed & breakfast Barcelona Lakeside… Qui sap si la presència de tantes petites Barcelones en aquest racó va influir, poc o molt, en el fet que un dels models de cotxe del fabricant automobilístic American Motors Corporation de Detroit –just a l’altra banda del llac– rebés justament el nom de Barcelona a la dècada del 1970.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

El far de Barcelona Harbor, al llac Erie. Placa dedicada a la inauguració del far, el 1829. Imatge del far de gas. Pàgines del llibre de viatges per Europa de Mordecai M. Noah. Rètol amb la història de Barcelona Harbor. Model Barcelona de l'AMC Matador. Detall del cotxe Barcelona del final dels anys 1970.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

L’ús dels verbs “ésser” i “estar”, tan clar i estable fins a mitjan segle passat, a hores d’ara trontolla per la interferència del castellà. Però no hi ha res que no es pugui redreçar. Avui veurem uns quants consells per a entendre la diferència entre aquests dos verbs davant adjectius. L’explicació que donem no coincideix exactament amb la descripció de la gramàtica oficial, que admet usos interferits, sinó amb l’esquema del català tradicional i genuí.

“Ésser”: qualitat o estat duratius

“Ésser” seguit d’un adjectiu indica una qualitat o estat estables, duratius. Aquesta construcció fa referència a trets que no són passatgers, sinó duradors, consolidats. Sol descriure la qualitat objectiva d’una cosa o una persona en el moment en què es parla:

—El cel és clar.
—Els llibres són interessants.
—L’apartament és brut.
—L’aigua és freda.
—El noi és alegre.

“Estar”: qualitat o estat accidentals

“Estar” seguit d’un adjectiu expressa una qualitat o estat accidentals, amb un començament determinat i duració limitada o final previsible. Té un significat semblant a ‘mantenir-se’, ‘restar’, ‘romandre’… Sovint es fa servir amb un complement circumstancial introduït per “d’ençà…”, “fins…”, “durant…”.

—L’apartament està brut d’ençà que hi viu ell.
—Tinc l’aigua als fogons i estarà calenta fins que arribi.
—El noi estarà alegre durant tot el matí.

Vegeu també:

• “On estàs?” o “On ets”? Com ho hem de dir?  (“Ras i curt”, 22.7.2022)
• Cinc lliçons de llengua d’Enric Valor (“Ras i curt”, 16.5.2021)
• Parlar bé (llibre de Jaume Corbera Pou)
• Obra gramatical i lingüística completa,  volum I i volum II (de Jaume Vallcorba i Rocosa)

La històrica activista independentista Blanca Serra (Barcelona, 1943), amb el suport d’Òmnium Cultural i d’Irídia, ha establert aquesta setmana un precedent inèdit: ha declarat davant la Fiscalia de Memòria Democràtica i Drets Humans com a víctima directa de tortures policíaques durant la dictadura franquista i l’anomenada transició espanyola. Tant ella com la seva germana Eva eren al punt de mira de la policia espanyola d’ençà del 1975 per la seva militància independentista.

En quatre detencions arbitràries –el febrer del 1977, el juliol del 1980, el desembre del 1981 i el març del 1982–, Serra fou traslladada a comissaria, sense advocat ni cap mena de garantia, i les agressions i vexacions foren de tal magnitud que va patir per la seva vida. Les caputxes i bosses al cap per a impedir-li de respirar, els cops de porra a la planta dels peus que li van trencar dos dits, el cap pressionat entre les cuixes d’un agent, les humiliacions i el xantatge emocional i psicològic. La factura de recordar aquells episodis se li comença a fer cansada, però vol que se’n parli. Veu massa desmemòria.

En aquesta entrevista, feta a casa seva, Serra parla del seu cas i radiografia el moment polític del país. Ha passat per l’FNC, el PSAN, el PSAN Provisional, l’Assemblea de Catalunya, la Plataforma pel Dret a Decidir, l’ANC, la CUP i el Consell de la República.

Les tortures a les independentistes Blanca i Eva Serra arriben als tribunals

—Per què, la denúncia?
—Tinc quatre objectius. El primer és que se’n parli. M’importa sobretot que arribi als joves. Segon: que obrin els arxius. És una autèntica vergonya que la fiscal només pugui treballar amb la premsa de l’època. Res més. No es pot accedir a cap arxiu policial. Els documents nazis són consultables; aquí, hi ha una paret. El tercer objectiu és que es visibilitzi que un interrogatori o una tortura a una dona no és el mateix que a un home. I el quart: que l’edifici de la Via Laietana, 43, que ha estat un cau dels horrors, deixi de ser una comissaria. Durant molt de temps no hi vaig passar mai per davant. Volia enderrocar-lo. Ara m’han convençut que val la pena que hi hagi un centre de memòria.

—Vau lluitar molts anys per oblidar que us havien torturat. I ara lluiteu perquè se’n parli. Què ha canviat?
—Va desapareixent la gent que podia compartir aquests records. El meu germà és mort; la meva germana, també; la meva mare, també. He vist què ha passat amb unes altres dictadures, com a l’Argentina o a Xile, i m’he adonat que paga la pena no oblidar. No col·laborar amb la política que diu: “Aquí no ha passat res, ara tot va bé.” Doncs, no. Com que sóc independentista, sé que això no s’ha acabat. Vaig dir a la fiscal: “Els qui defensem l’autodeterminació sabem que tenim un estat enemic, contrari.” Per a un independentista, això no s’ha acabat.

—De vegades, el vostre cas es presenta com el d’una represaliada antifranquista, simplement. Però us van detenir per independentista.
—I tant. És el primer que dic sempre. Per això dic que no s’ha acabat. L’estat no ha deixat d’anar contra l’independentisme ni deixarà de fer-ho.

—Una de les detencions, de fet, va ser perquè dúieu una pancarta que deia: “Independència.”
—Sí. Era una manifestació contra la LOAPA. Volíem una vaga general política. No va prosperar, però vam fer una manifestació molt gran, amb una pancarta que deia només: “Independència.” L’atestat diu que ens van decretar la presó per “ultratge a la unitat de la nació espanyola”. L’element nacional era central. Ara ja estan acostumats que demanem la independència.

—Déu n’hi do, la magnitud del canvi històric. Detinguda i torturada per una pancarta que deia “independència” i, anys després, un milió i mig de persones al carrer demanant-la.
—Totalment. Amb aquelles manifestacions vaig quedar totalment al·lucinada. Una vegada ens volíem incorporar a un espai per fer coses clandestines, la meva germana i jo, però ens van dir: “Ja sou massa grans.” [Riu.] L’1 d’octubre no s’ha acabat.

La tortura i la dignitat humana | Editorial de Vicent Partal

—Teniu la sensació que les noves generacions no són conscients d’on ve la lluita independentista?
—Sí. Hi ha això que se’n diu adamisme. La idea que jo sóc la primera i abans no hi ha res. I no, és clar: tot és una acumulació. A mi em van ficar a la presó per una pancarta que deia “independència” i ara la gent en parla d’una manera més natural, més assumida.

—També dèieu que els qui se’n recordaven es van morint. Veieu desmemòria en les noves generacions?
—Sí. La sensació que fa cinquanta anys que Franco es va morir i que tot és molt bonic. No. Les coses no són així ni ho han estat. Potser els mètodes han canviat, però continuem essent investigats, espiats, infiltrats. Per què? Perquè el problema és l’estat espanyol. I el francès, però bàsicament l’espanyol.

—Voleu dir que el problema no és el règim que governi l’estat espanyol, sinó l’estat espanyol com a estructura?
—Sí. No a les quatre províncies, sinó als Països Catalans. L’estat espanyol, sense els Països Catalans, és mort i acabat. Ho tenen molt clar, ells, això. Per això insisteixen tant que “els catalans no tenen collons, només tenen collons els bascos”. Això m’ho deien a Madrid. Si tallen el País Basc poden continuar vivint; si tallen els Països Catalans, s’ha acabat Espanya.

—Amb el cinquantè aniversari de la mort de Franco, el govern de Pedro Sánchez sí que sembla que té un cert interès a parlar de memòria històrica.
—Sí, i han obert aquestes fiscalies especials. Com a mínim s’ha d’aprofitar.

—Però a què atribuïu que els socialistes siguin més sensibles amb això?
—Ho atribueixo al fet que el socialisme va de baixada a tot arreu. A tot arreu. I al Sánchez li interessa de quedar bé amb una certa gent.

—En què es percep el biaix de gènere en un interrogatori?
—És molt clar, perquè els maltractaments es fixen molt en el fet que demanis per anar al lavabo, per exemple, o si tens la regla. Tens un home davant sempre vigilant. Jo em demanava: “Aquests nois no tenen germanes, mares? Com les deuen tractar?” El fet de ser dona, per a ells, era com una incapacitat, et desvaloritzava completament. Al principi, tenien molt clara la idea que si feies política era perquè volies quedar bé amb un xicot. Després, ja no; suposo que les basques hi van tenir molt a veure. I quan això s’unia al fet de ser catalana, ja era… Havia de repetir: “Catalunya és Espanya, Catalunya és Espanya.”

—…
—També jugaven amb el fet que jo tenia una germana i que també l’havien detinguda. Els calabossos de Madrid no eren com els de Barcelona, on hi havia uns barrots i veies el passadís: eren tancats, com els que surten a les pel·lícules. Com que et feien deixar les sabates a fora, un parell de vegades que em van deixar sortir vaig intentar veure les sabates de ma germana, però no les vaig veure. No ens vam veure fins que ens van deixar sortir al carrer. I abans encara m’havien fet firmar, dins de la comissaria, un paper en què deia que no m’havien fet res. Un paper que deu estar en algun arxiu, és clar. La primera vegada, quan ja havia firmat, de sobte van estripar els papers i van dir: “Tornem a començar.” I et cau el món a sobre. Això no és tortura?

—M’imagino que la sensació de soledat deu ser molt gran, en aquells moments.
—I tant. És la primera cosa en què insisteixen: que ningú no se’n recorda de tu, ningú no s’ocupa de tu, ningú no pensa en tu, estàs absolutament sol. Jo no m’ho creia, però és clar, hi ha un moment que penses: “Potser sí.” Per sort, després de la primera detenció, vaig veure a la premsa que hi havia hagut molta solidaritat. La Teresa Lecha, que era infermera del Clínic, també va rebre molta solidaritat a l’hospital, però això no se sap, llavors. I el factor de la soledat forma part de la tortura.

Ser com la Blanca Serra | Article de Núria Cadenes

—Heu sentit mai que la gent creia que éreu unes exagerades, pel fet de parlar de tortures?
—Sí. I que ens inventàvem coses. El problema és que expliques uns records que tens però no tens els papers corresponents. Evidentment, no tens una fotografia de com et maltractaven.

—…
—De vegades tens la impressió que la gent no t’acaba de creure, tampoc, que no n’és conscient. No ho sé. Sembla que una bufetada ja és tortura. És un maltractament molt angoixant, però els qui hem passat per la Via Laietana distingim perfectament què és un maltractament i què és una tortura que et fa dir: “Aquí m’hi puc quedar.”

—I ara com viviu la causa judicial, emocionalment?
—He vist que m’ho agraïen. Gent del meu entorn, ex-companys de feina, que no me n’havia parlat mai, perquè veien que jo no en parlava, ara m’han donat molt de suport, m’han escrit. Tothom ho sabia però ningú no en deia res perquè jo no en deia res. I això m’ha reconciliat amb la memòria, perquè m’he dit: “No pot ser que deixem passar els anys, la gent es mori i s’ha acabat l’assumpte.”

—Hi ha hagut molt de silenci, en aquest país.
—Moltíssim. Una vegada van donar unes indemnitzacions a represaliats i fins aleshores no vaig saber que moltes amigues de l’escola primària totes tenien el pare, la mare, l’oncle, que havien estat a la presó o perseguits. És la por. L’imperi de la por. És important lluitar contra la por.

—L’opacitat amb els arxius també forma part d’aquest imperi de la por.
—Sí. Crec que costarà molt, però s’han d’obrir els arxius, sobretot els policials. Sempre demanen coses impossibles per consultar-los.

—Reivindiqueu el paper de l’advocat August Gil Matamala, que ho tenia tot apuntat en una llibreta.
—Sí. Ara serà testimoni al judici. Com que amb les lleis antiterroristes no tenies dret absolutament de res, no va poder actuar fins al final de tot. A la primera detenció vaig demanar un advocat i el policia em va fotre una hòstia tremenda, vaig anar a parar a terra, i va dir: “Jo sóc el teu advocat.” Però l’August Gil Matamala és una persona molt sistemàtica, molt bona, i ha facilitat moltes coses a Irídia. Els compromisos individuals són molt importants. Hi ha persones amb una consciència que fan que les coses continuïn.

—Aquests talls en la memòria repressiva potser van ser determinants el 2017.
—Sí, perquè era absolutament previsible que l’estat reaccionés d’aquella manera tan brutal. Hauríem hagut d’avisar que les coses són més complicades que no sembla. Anar a votar un dia no ho soluciona tot. Ara ha començat el tema, crec. Ara es veuen les dificultats que hi ha, i el país està més conscienciat.

—És a dir que, malgrat la frustració que hi ha en l’ambient, el 2017 no va ser un final…
—No! És un nou inici. Completament. Ara veus que els instruments que hem tingut fins ara potser no ens serveixen. L’autonomisme està del tot desprestigiat. Passa que, en aquests moments, els diners els tenen tots els socialistes. S’han repartit els Països Catalans, però res de tot això no els funcionarà.

—Com veieu la situació de Catalunya?
—Dins de les quatre províncies, diguem-ne, sóc molt anti-Illa. Sembla un bisbe disfressat. Horrorós. I no me’n crec res en absolut. És del tot hipòcrita. Ara fa un Pacte per la Llengua, que no se sap per quina llengua és, perquè se’n guarden molt de dir-ho. Home, aquest senyor és el del “Bajo Llobregat” i “Lérida”, tu. Anava a les manifestacions de Societat Civil Catalana i continuen tenint bona relació.

—Quin projecte penseu que té Illa per a Catalunya?
—Que ens integrem del tot a Espanya. Que siguem espanyols i que ho siguem de cor. Evidentment, amb la quantitat de gent que ha arribat els últims anys… I no és el mateix que arribi un iranià o un sirià que no un sud-americà, perquè un sud-americà ve pensant-se que ja coneix la llengua. I ens trobem que no tenim cap instrument per a no ser únicament simpàtics, sinó fer necessari el català.

—Què us ha semblat, el contingut del Pacte Nacional per la Llengua?
—L’he d’acabar de llegir. Em sembla que és un projecte que el conseller Vila s’estima, però no n’hi ha prou de posar una conselleria de Política Lingüística. És un tema de país. De tothom. Crec que és una manera de complir l’expedient, aquest pacte. Ja veurem què passarà, però no hi crec.

—No hi ha cap mesura legal prevista.
—És clar que no, perquè ja tenen la constitució! La constitució ja diu que hi ha una llengua obligatòria i estimada per tothom, i les altres han de fer la viu-viu com puguin. I de l’oficialitat a la Unió Europea no me’n crec res en absolut! Al contrari: per darrere deuen posar-hi tots els entrebancs possibles.

—Amb aquesta manca d’eines legals per a protegir el català, quines eines tenim a les nostres mans per defensar-lo?
—No baixar del burro en absolut. La qüestió de la llengua depèn molt de la gent. Jo ja fa molt de temps que ho vaig decidir. I això que era catedràtica de llengua espanyola, perquè no tenia més remei. Vaig ser dels qui vam anar a Madrid a demanar que hi hagués oposicions de llengua i literatura catalanes. Després no me’n vaig poder aprofitar, però era la idea. Jo ho deia molt clar als alumnes: a les tutories, només català. S’hauria d’haver tingut més presents els professors. Ara mateix, l’escola de mestres és un desastre. Es va començar amb una certa idea de la immersió, però ara ja és…

—El Pacte Nacional per la Llengua, de fet, reconeix un incompliment sistemàtic de la immersió.
—Sí. Plora molt, plora molt, però a l’hora de la veritat diuen que siguem més simpàtics.

—Què penseu que ha fallat en l’aplicació de la immersió?
—No protegir-la des del començament. Tota l’educació obligatòria s’hauria d’haver cuidat moltíssim i no s’ha fet. Als instituts hi hauria d’haver un pla lingüístic que no se’l passessin pel forro com volguessin. Al País Basc, el primer que van millorar va ser la inspecció educativa. Aquí, tot el contrari. Comences a veure que hi ha coses que es podrien haver fet i no es van fer. I es van crear unes escoles elitistes amb què no vull tenir res a veure, i en canvi es va abandonar l’escola pública.

—L’independentisme, com el veieu, en aquests moments?
—Es va recuperant, però amb moltes divisions. La sortida no és l’autonomisme. Si no et carregues l’autonomisme d’entrada, malament. Per mi, l’Assemblea continua essent una entitat que té sentit i una projecció possible, i l’anomenat Consell de la República és una idea molt potent que ja no sé com pot evolucionar. Al Tibet bé que tenen el seu govern a l’ombra.

—I els partits?
—Si no es carreguen l’autonomia d’una manera més clara, malament. El paper d’Esquerra és absolutament desastrós. Ho acabaran pagant. Els de Junts fa la sensació que volen i no sé si poden. Jo era partidària que Puigdemont vingués aquí i rebentés la situació.

—Fa dos anys, em dèieu que la CUP havia de fer una renovació molt a fons. De moment, no l’ha feta.
—No. De moment, no s’ha produït. Són presoners de la por que els diguin que són de dretes o no sé què. Tot aquest Procés de Garbí és interessant, però estan massa tancats en si mateixos. M’agradaria que representessin una esquerra més oberta i més lluitadora. I no ho són. Els veig acoquinats. Valdria la pena que no estiguessin tan pendents de què fan Podem i tots aquests espais que tenen noms diferents però que són el mateix: ex-psuqueros de tota mena. Tot això ja hem vist per on condueix. No volen trencar amb l’estat. Doncs es tracta de trencar amb l’estat.

—Teniu res a dir d’Aliança?
—Del punt de vista de les idees, són més prims que el paper de fumar. Sílvia Orriols els dóna aire, però les idees són de l’època de Torras i Bages. Ja fa temps que hem passat tot això. Veuen l’islam com el dimoni, i em sembla que això no és cap mètode. El problema és que hi ha coses en què tenen raó, i que ella parla bé i té un català molt bo.

—Abans em parlàveu del Barça.
—Hauríem de reclamar que el Barça tingués més autoritat per a imposar, per exemple, que els nanos de la Masia aprenguin bé el català i el parlin. Ara, si la televisió només t’ensenya quan parlen en castellà… Això és un desastre.

—Creieu que el Barça hauria de fer més?
—Sí. Hauria i podria. Laporta és un independentista confés, no? Doncs que es noti, tu.

—Acabem. Si haguéssiu de donar un consell a les noves generacions, quin els donaríeu?
—La preservació de la llengua. És importantíssima. És la nostra ànima. La llengua no ha de ser simpàtica, sinó necessària.

Modest homenatge a Blanca Serra | Article de Julià de Jòdar

L’última vèrtebra de la columna ètica d’Europa s’ha trencat a Gaza. No és cap exageració: som davant una fallida moral a gran escala. El silenci, la hipocresia, el relativisme de pa sucat amb oli, la passivitat, la fredor dels qui s’han escudat en la complexitat del conflicte per no pronunciar-s’hi amb claredat, la repressió per a fer callar les veus dissidents. El cinisme o la covardia, i tot sovint el racisme, han impedit que la majoria de la classe política i de l’elit intel·lectual del continent denunciés el genocidi a la franja, i totes aquestes ferides tindran conseqüències a llarg termini. Si és que havia estat mai prou consistent, hem acabat d’enterrar la possibilitat que Europa fes de brúixola del món, amb la democràcia com a nord.

Un dels pocs intel·lectuals europeus de primer ordre que han alçat la veu, el portuguès Bruno Maçaes, ho explicava molt bé, fa uns dies, en un article a The New Statesman, en què comparava Gaza i Ucraïna. “Hem d’intentar de trobar un patró comú que enllaci els punts de vista sobre tots dos conflictes. La raó és que tan sols apel·lant a principis generals, es pot tenir una visió fonamentada sobre Ucraïna i Gaza. És a còpia de posar a prova les nostres conviccions en casos i situacions diferents que desenvolupem allò que es mereix el nom de ‘valors’. La resta és conveniència”. Amb la deserció vergonyosa davant de Gaza, Europa ha refusat aquest patró comú basat en drets i llibertats, mentre la banda de fanàtics que governa Israel deu haver comprovat amb un goig malaltís com podia exhibir l’infern al mòbil de la gent amb total impunitat. Ja havíem perdut el poder geopolític; ara, qualsevol opció d’autoritat cultural.

A Catalunya mateix, als mitjans i a la primera plana política, la qüestió s’ha encarat generalment amb una actitud frívola i gairebé fetitxista, com si només fos important l’aspecte simbòlic del debat, com si el genocidi fos pràcticament un partit de futbol i es tractés de triar equip; i com si la cosa important fos l’efecte de la posició de cadascú en la seva projecció social, més que no pas les vides, ni la veritat, ni tan sols les idees. Els atacs abominables d’Hamàs i la xacra de l’antisemitisme s’han fet servir penosament de pretext per a apartar la mirada de Gaza. És especialment llastimós el paperot d’algunes figures públiques que disculpen, per inèrcia, qualsevol abús israelià amb uns arguments que, fins i tot, dins Israel trobarien una forta oposició. Aquí, articles d’opinió publicats per Haaretz serien titllats d’antisemites i, en societats enverinades per la culpa com l’alemanya, potser de terroristes.

La tebior d’Europa contrasta amb la valentia que han tingut uns quants intel·lectuals jueus, que han assenyalat sense embuts que el govern de Netanyahu ha comès un genocidi a Gaza. N’hi ha que van fer-ho tan aviat que fa vergonya fins a quin punt hi ha trigat l’establishment europeu. L’historiador Raz Segal, professor associat d’estudis sobre l’Holocaust i el genocidi i catedràtic d’estudis sobre el genocidi modern a la Universitat de Stockton –ço és, una gran autoritat en la matèria–, va escriure un article sis dies després dels atacs d’Hamàs en què ja deia que teníem “un cas de genocidi de manual en marxa davant els nostres ulls”.

Segal ja havia denunciat abans “la distorsió de l’Holocaust per a impulsar la indústria armamentística israeliana, la instrumentalització de les acusacions d’antisemitisme per a justificar la violència israeliana contra els palestins i el règim racista de l’apartheid israelià”. Segal també va ser un dels sis acadèmics experts en genocidis que el 19 d’octubre de 2023 –poc després de l’article– va signar una carta adreçada al Tribunal Penal Internacional de l’Haia en què demanava, entre més, que s’investiguessin les autoritats israelianes per incitació al genocidi. Un altre expert –en aquest cas americano-israelià–, Omer Bartov, professor de l’Holocaust i estudis sobre els genocidis a la Universitat de Brown, també parlà de genocidi el novembre del 2023. Rebé una pluja de crítiques molt agressiva.

Amos Goldberg, professor del departament d’història contemporània del poble jueu a la Universitat Hebrea de Jerusalem, va publicar un any després de la guerra, l’octubre del 2024, un article a la Journal of Genocide Research (una revista peer-reviewed) en què exposava per què la guerra d’Israel contra Gaza constituïa un genocidi. Goldberg hi constatava que companys seus que s’havien passat la vida considerant “qualsevol analogia o comparació entre l’Holocaust i altres esdeveniments com una banalització de l’Holocaust o fins i tot antisemitisme, ara, en canvi, sembla que han canviat la seva aproximació històrica per donar suport a les analogies que es tracen entre el nazisme i l’Holocaust i l’atac d’Hamàs del 7 d’octubre.”

Goldberg explica que és un error cenyir el debat a l’aspecte semàntic o jurídic del mot “genocidi”. La qüestió important són els fets: “Els centenars de pronunciaments documentats, emesos per dirigents polítics i militars israelians, i caps d’opinió i figures mediàtiques, a més del gruix de l’opinió pública, tant en converses privades com a les xarxes socials, mostren que l’imaginari polític construït tot al llarg dels anys va desembocar, el 7 d’octubre, en la idea que Gaza havia de ser completament destruïda. És en aquesta atmosfera que emergeixen els crims en massa com el genocidi i la neteja ètnica, i no pas, necessàriament, d’una decisió comprensible i unívoca, presa en un moment determinat, amb la clara intenció de matar i destruir.”

I conclou: “A Gaza, s’hi està perpetrant un genocidi –fins i tot, encara que en el futur sembli clar que els fets no encaixen ben bé en els requisits legals per a aquesta mena de crims. […] El nivell i el ritme dels assassinats indiscriminats, la destrucció, l’expulsió en massa, els desplaçaments, la fam deliberada, les execucions, l’aniquilació d’universitats i d’institucions culturals i religioses, la demolició de les elits (incloent-hi l’assassinat de periodistes), i la deshumanització de gran envergadura dels palestins, han creat un quadre general de genocidi i de destrucció intencionada i conscient de l’existència palestina a Gaza. La Gaza palestina, com a entitat geogràfica, política, cultural i humana ja no existeix. El genocidi és la destrucció deliberada d’un col·lectiu, o una part, no pas de tots els seus membres individuals –i això passa avui a Gaza.”

El 13 d’octubre de 2023, mentre Segal ja parlava de “cas de genocidi de manual”, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, visitava Tel-Aviv per donar suport a l’ofensiva de Netanyahu –que llavors ja incomplia la legislació internacional, perquè activava simultàniament bombardaments, talls de subministraments bàsics i ordres d’evacuació. El maig de l’any passat, amb Joe Biden de president nord-americà encara, les protestes en defensa de Palestina a les universitats dels Estats Units se saldaren amb més de dues mil detencions. A partir d’allí, es desfrenà l’assenyalament d’estudiants que se solidaritzaven amb Gaza i començà la guerra ideològica contra les direccions de les universitats, que ara s’ha intensificat i ramificat amb Donald Trump. La primera cosa que va fer el nou canceller alemany, Friedrich Merz, ja amb 53.000 morts i 14.000 nens en risc d’inanició pel blocatge de l’entrada d’aliments a la franja, va ser trucar a Netanyahu per dir-li que Israel era “raó d’estat” per a Alemanya.

Aquell vídeo tan cru que va publicar Trump, on la intel·ligència artificial mostrava la franja convertida en un ressort turístic, era només la desviació més brutal d’una malaltia social que en realitat és per tot Occident. Una de les llavors de la crueltat trumpista és la indiferència d’Europa. Gaza serà un munt de pólvora que cremarà la consciència d’Europa o bé el forat negre per on se n’acabarà d’anar en orris el projecte polític del Vell Continent.

 

The Washington Post · Rick Noack i Haq Nawaz Khan

Més d’una setmana després d’un alto-el-foc entre el Paquistan i l’Índia que ha portat la calma a aquesta disputada zona fronterera, els morts ja han estat enterrats i bona part de les runes han estat retirades al Caixmir administrat pel Paquistan. Però encara van emergint maneres més subtils en què els combats han alterat l’statu quo regional.

Alguns habitants van sortir als carrers per celebrar la treva amb l’Índia com una victòria d’Islamabad –una estranya expressió pública de nacionalisme paquistanès a la regió d’Azad Caixmir, administrat pel Paquistan, una regió semiautònoma on molts es consideren primer de tot caixmiris.

Fins i tot, activistes independentistes han canviat el to. La resposta del Paquistan “durant aquesta guerra limitada va ser àmpliament apreciada”, explica Muhammad Rafiq Dar, portaveu del Front d’Alliberament de Jammu i el Caixmir, que durant molt de temps ha demanat la retirada de les tropes paquistaneses del Caixmir i un referèndum sobre la independència. El Paquistan, de majoria musulmana, i l’Índia, de majoria hindú, administren diferents parts del Caixmir i tots dos han reivindicat la regió sencera d’ençà de la sagnant partició de l’Índia britànica el 1947.

El Paquistan va enviar milícies tribals al Caixmir poc després de la partició per evitar que el governant hindú de la regió s’unís a l’Índia. Quan els combats es van aturar el 1948, el Paquistan controlava, aproximadament, un terç del territori i l’Índia, la resta. L’Índia i el Paquistan han lliurat dues guerres més pel Caixmir les dècades posteriors; fins i tot, els períodes de relativa calma han estat marcats per bombardaments ocasionals i una desconfiança persistent.

La casa de Chaudhry Muhammad Rauf a Kotli va ser bombardada per les forces índies (fotografia: Saiyna Bashir).

Com al Caixmir administrat per l’Índia, la població local sovint s’han queixat de ser governanda de molt lluny. Protestes a gran escala a l’Azad Caixmir el maig del 2024 van paralitzar la regió durant gairebé una setmana. Indignats per l’increment del preu dels aliments bàsics i de l’electricitat, els manifestants van blocar carreteres, van marxar cap a la capital regional i van exigir ajuda a Islamabad.

“La gent jove sent que no té futur”, diu Ershad Mahmud, un acadèmic caixmiri establert al Canadà que ha escrit un llibre sobre la política i la identitat de la regió. Molts residents depenen de les remeses de familiars a l’estranger, explica, i es queixen de talls de llum freqüents, fins i tot, mentre el Paquistan aprofita l’aigua abundant del Caixmir per a projectes hidroelèctrics.

L’activisme civil és reprimit per les restriccions –tots els càrrecs electes han de jurar lleialtat al Paquistan, cosa que limita el paper dels grups independentistes i ha agreujat la frustració. Però en unes entrevistes fetes la setmana passada, residents i polítics deien que els darrers combats havien fet dirigir l’atenció envers allò que ara consideraven una amenaça més existencial. “Temem un altre atac de l’Índia”, diu Sardar Usman Attique, un membre d’alt rang d’un influent partit pro-Paquistan al Caixmir, l’All Jammu and Kashmir Muslim Conference. “Com un animal ferit, Modi tornarà a mossegar”, afegeix, en referència al primer ministre indi, Narendra Modi.

Danys en una casa a Kotli (fotografia: Saiyna Bashir).

Pel cap baix, trenta-una persones al Caixmir administrat pel Paquistan van morir per bombardaments o atacs indis durant els quatre dies de conflicte, i gairebé tres-centes cases van ser danyades, segons les autoritats paquistaneses. Nova Delhi va dir que, com a mínim, vint-i-set persones havien mort al Caixmir administrat per l’Índia durant el mateix període.

L’Índia va presentar els atacs –acompanyats per una escalada de bombardaments a banda i banda de la línia de control– com una represàlia per una matança perpetrada per milicians el mes passat en una zona turística molt concorreguda prop de Pahalgam, al Caixmir indi. Islamabad ha negat tota implicació en l’atac.

Zafar Iqbal Ghazi, de seixanta-tres anys, que es presenta com a treballador social al districte de Kotli, prop de la frontera amb el Caixmir administrat per l’Índia, diu que els danys al seu poble i a la regió en general han apaivagat en gran part els sentiments antipaquistanesos entre els seus amics i veïns: “El 95% ha canviat d’opinió”, diu.

Ghazi parla amb periodistes durant un viatge organitzat dissabte per responsables de seguretat paquistanesos. No queda clar fins a quin punt els habitants han estat preparats per a la visita, ni amb quina llibertat poden dir allò que pensen. Les entrevistes les fa The Washington Post de manera independent, i molts dels sentiments expressats sobre el terreny es repeteixen en més de mitja dotzena d’entrevistes telefòniques addicionals amb residents de la zona.

Les autoritats paquistaneses mostren als periodistes els danys en edificis residencials i una escola. A través d’un forat al sostre, que segons els responsables va ser obert pel foc d’artilleria, es pot veure un pòster en una aula abandonada. “No lluiteu”, aconsellava als alumnes. De tant en tant, alguns vianants saluden el comboi de vehicles militars que passa. Sardar Adnan, un estudiant de matemàtiques de trenta anys a Kotli, diu que es va despertar per les fortes explosions al seu barri residencial el 7 de maig, el primer dia dels atacs transfronterers. “Vaig sentir que casa meva podia ser la següent”, explica.

Dos adolescents van morir prop d’una mesquita que, segons funcionaris paquistanesos, semblava que era l’objectiu. L’Índia va dir que els atacs aquella nit es dirigien a emplaçaments de militants.

Nens passen per davant d’una casa en un barri que va ser atacat per les forces índies, a Kotli dissabte (fotografia: Saiyna Bashir).

Molts partidaris de la independència diuen que, tot i veure el Paquistan com un contrapès necessari a l’Índia, el seu objectiu final continua essent la independència respecte de tots dos països. El moviment segueix de prop el president Donald Trump, que, en l’anunci d’alto-el-foc de fa més d’una setmana també va plantejar la possibilitat d’establir converses mediades pels EUA sobre l’estatus del Caixmir. “Treballaré amb tots dos [l’Índia i el Paquistan]  per veure si es pot arribar a una solució sobre el Caixmir”, va escriure en una publicació a les xarxes socials.

La declaració de Trump representa una nova esperança per al “poble caixmiri que lluita per l’alliberament de la seva pàtria”, diu Dar, portaveu del Front d’Alliberament de Jammu i Caixmir. Tanmateix, fins ara no hi ha cap indici d’aquestes converses. Tot i que el Paquistan s’ha mostrat obert a aquesta possibilitat, l’Índia històricament ha estat contrària a la participació de tercers en les negociacions sobre el Caixmir. Tant Nova Delhi com Islamabad han presentat les converses de la setmana passada de nivell tècnic i centrades a mantenir l’alto-el-foc.

“La realitat és que el Caixmir és al cor d’un triangle d’estats amb armes nuclears: la Xina, el Paquistan i l’Índia”, diu Mozzammil Aslam, un activista caixmiri que dóna suport al Paquistan. “Així doncs, com podria mai el Caixmir esdevenir un estat lliure i independent?”

 

Aquesta tarda, el Barça maldarà per aconseguir la quarta Champions femenina de la història i la segona consecutiva. Serà a l’estadi José Alvalade de Lisbona a partir de les 18.00. El rival serà l’Arsenal anglès, que arriba a la final després d’haver eliminat el Reial Madrid i el totpoderós Olympique de Lió, que va ser el rival de les blau-grana en la darrera final continental.

Per analitzar la final, parlem amb Marta Corredera (Terrassa, 1991), ex-futbolista del Barça i l’Arsenal, que actualment treballa com a analista en uns quants mitjans de comunicació. En els seus quinze anys de carrera en l’elit del futbol, també va defensar les samarretes de l’Espanyol, l’Atlètic de Madrid, el Llevant i el Reial Madrid. A més, va ser designada millor jugadora catalana de l’any el 2014 i va ser l’autora del primer gol de la història del Barça a la Lliga de Campiones.

Barcelona instal·larà una pantalla gegant per seguir la final de la Champions femenina

—A Barcelona s’ha instal·lat l’eufòria i, d’ençà que el Barça va eliminar el temible Chelsea a les semifinals, tothom diu que són les grans favorites per a la final. Hi coincidiu?
—Sí, però són favorites bàsicament perquè són les actuals campiones. L’Arsenal també ve d’eliminar l’Olympique de Lió, que també era un altre dels favorits, i això les fa perilloses. Però és veritat que, per joc, per títols, per història i pel fet que van ser campiones l’any passat, l’equip favorit és el Barça.

—El fet que la lliga espanyola masculina hagi col·locat els partits decisius per al descens gairebé a la mateixa hora que la final ha causat força polèmica. Enteneu la decisió?
—No l’entenc, la veritat. És qüestió de respecte, ja no pel futbol masculí o femení, sinó pel futbol en general. És una final de la Champions i només per això ja és un partit d’interès general i prou important perquè se’n respecti l’horari i no hi posin res al damunt.

—Sempre s’ha dit que la Premier League anglesa va un pas endavant en la defensa del futbol femení. Hi estàs d’acord?
—Si parlem de lliga en conjunt, fa molt de temps que fan les coses bé, en el sentit de promoure el futbol femení, de donar importància a la competició… Quan jo vaig arribar-hi ja treballaven en aquesta línia. És una obvietat que, en tot allò relacionat amb tenir cura del producte, de l’espectador i de generar afició ens porten anys d’avantatge. Ara, si parlem d’evolució dels equips, el Barça és el que més ha evolucionat, perquè l’Arsenal, quan hi vaig anar, ja havia estat campió d’Europa i, pel que fa a la professionalitat, estaven més bé que el Barça en aquell moment.

—Vau deixar el Barça l’estiu del 2015, just quan el club va donar l’empenta definitiva per a professionalitzar la secció. Què ha canviat en la secció d’ençà d’aleshores fins ara?
—Ha canviat tot. De fet, ha millorat tot. Els horaris d’entrenament, les condicions laborals, les instal·lacions, els viatges, els sous… És un conjunt. És complicat assenyalar una part concreta, perquè ha estat estructural.

Golejada del Barça per a guanyar la desena lliga, la sisena consecutiva

—Quan hi jugàveu, les futbolistes no us hi dedicàveu al 100%.
—Totes no, però sí un 90%. Hi havia algunes companyes que estudiaven, unes altres que sí que treballaven i ho compaginaven amb el futbol. Malgrat que en aquell moment no se’ns considerava professionals, ja érem moltes, les jugadores de l’equip que vivíem només d’això, sobretot en el meu darrer any al club.

—Això era una constant a tota la lliga?
—Veníem d’una època en què el Rayo Vallecano havia apostat pel futbol femení i les jugadores estaven molt ben valorades i cobraven bé. Anteriorment, el Llevant també havia estat a l’elit, l’Espanyol també havia tingut una època de molts èxits. És cert que les jugadores no eren consideres professionals, com passa ara, però hi havia uns quants equips que ja havien apostat pel futbol femení.

—S’espera un altre desplaçament multitudinari d’afeccionats. Creieu que aquest Barça ha creat un públic diferent del que estem acostumats en el futbol masculí?
—S’ha ampliat el ventall d’afició. No és únicament la gent que anava a la ciutat esportiva a veure’ns a nosaltres. Ha crescut moltíssim! També hi ha ajudat el fet que el Barça masculí no hagi tingut gaires èxits aquests darrers anys. A més, és un equip reconeixible pel futbol que fa i que respecta la identitat del Barça. Tot això ha fet que l’afició creixi, que famílies i, sobretot, més nenes i nens s’hi sumin. Cada vegada hi ha més gent que vol desplaçar-se a aquestes finals amb l’equip per viure la festa.

Afeccionats del Barça desplaçats a la darrera final de la Champions femenina a Bilbao Afeccionats del Barça desplaçats a la darrera final de la Champions femenina a Bilbao Afeccionats del Barça desplaçats a la darrera final de la Champions femenina a Bilbao Afeccionats del Barça desplaçats a la darrera final de la Champions femenina a Bilbao Afeccionats del Barça desplaçats a la darrera final de la Champions femenina a Bilbao Afeccionats del Barça desplaçats a la darrera final de la Champions femenina a Bilbao

—Aquest Barça també és farcit de jugadores formades a la Masia.
—Sens dubte. És una de les senyes d’identitat del Barça femení. La base és de la casa i, després, hi ha els fitxatges que vénen de fora per augmentar la qualitat i marcar la diferència. És la recepta que acostuma a funcionar al Barça, i el femení mai se n’ha oblidat.

—L’entrenador, Pere Romeu, va rebre moltes crítiques al començament de la temporada. També, després de la derrota contra el Reial Madrid, que va ser la primera de la història contra el màxim rival. S’ha estat injust amb ell?
—Sempre és difícil agafar el relleu d’una persona que té molts èxits. Ja va passar amb el Lluís Cortés i ara també amb el Jonatan Giráldez. Quan ho guanyen tot abans que tu, saps que et miraran amb lupa, que sempre tindràs el focus al damunt i que es comentarà qualsevol error que cometis. Està fent una bona temporada. Pots perdre, aquest equip no és invencible, és humà i, en un mal dia, pot passar qualsevol cosa. Es va demostrar el dia del Reial Madrid a l’estadi Olímpic, que elles van estar molt encertades i al Barça no li va sortir res. Però això no vol dir que Pere Romeu estigui sota sospita, perquè fa molt bona feina. Es demostra amb els títols que va guanyant l’equip i també en el joc. De fet, hi ha moments que sembla que juguin de memòria, sobretot al mig del camp.

—Si el Barça guanya, assegurarà pràcticament la Pilota d’Or per a una de les seves futbolistes. Les dues darreres guanyadores han estat Alèxia Putellas i Aitana Bonmatí. Si haguéssiu de votar, amb qui us quedaríeu?
—És molt difícil escollir. Totes dues han fet una gran temporada i, fins i tot, podríem afegir a l’equació Caroline Graham Hansen, que ja fa unes temporades que és a un nivell extraordinari, o Ewa Pajor, que s’ha fet un fart de fer gols tant a la Lliga de Campiones com a la lliga espanyola. La final pot fer decantar la balança. Qui faci més bona final o qui marqui més les diferències farà un pas més per a emportar-se el premi.

Xavier Martín: “Els futbolistes de la Masia han d’expressar-se en català”

La Generalitat va restar incomunicada amb les policies locals de catorze municipis valencians durant els moments més greus de la gota freda. Així consta en un informe elaborat per la Guàrdia Civil i encarregat pel jutjat de Catarroja, que també revela que la reunió de coordinació del CECOPI del 29 d’octubre no es va enregistrar, tot i fer-se per videoconferència i disposar d’un sistema amb aquesta funcionalitat.

Les dades, extretes d’una investigació ordenada per la jutgessa instructora, posen en relleu disfuncions greus en la resposta d’emergència de la Generalitat. L’informe especifica que, per unes quantes incidències –algunes de xarxa i unes altres d’origen desconegut–, el Centre de Coordinació d’Emergències (CCE) va perdre la comunicació amb catorze policies locals i serveis essencials en plena emergència. Les incomunicacions van començar a les 15.31 amb la policia local d’Alginet (Ribera Alta) i es van anar estenent: Xest (Foia de Bunyol) a les 18.29, Paiporta (Horta Sud) a les 18.49, Xiva (Foia de Bunyol) a les 19.45, Benetússer (Horta Sud) a les 19.54, i Ferrocarrils de la Generalitat (FGV) a les 20.14. Després s’hi van afegir Catarroja (Horta Sud) a les 20.50, Aldaia (Horta Sud) a les 21.29, Requena (Plana d’Utiel) a les 21.48, Utiel (Plana d’Utiel) a les 21.50, Alfafar (Horta Sud) a les 22.21, Quart de Poblet (Horta Oest) a les 23.06, Torrent (Horta Oest) a les 00.44, Carlet (Ribera Alta) a les 04.56 i l’Alcúdia (Ribera Alta) a les 04.58. Una situació que comprometia greument la coordinació de les actuacions sobre el terreny.

Alhora, el document detalla que la reunió del CECOPI d’aquella vesprada no es va enregistrar perquè, segons que va explicar el sotsdirector d’Emergències Jorge Suárez, no estava “protocolaritzat”. Tanmateix, el sistema Webex de la Generalitat sí que permet d’enregistrar les sessions, previ avís als participants, però la funció no es va activar. A més, el Centre de Coordinació no disposa de mitjans propis per a enregistrar imatges a la sala on es van fer les reunions. I, malgrat que les pantalles del sistema VideoWall podien haver-se emprat per projectar informació de l’escenari d’emergència, aquell dia només es van fer servir per a la videoconferència.

L’informe també recull que, de les 04.30 del 29 d’octubre fins a les 18.00 del 31 d’octubre, una incidència tècnica va fer que en moltes telefonades al 112 no se sentís qui feia la telefonada, cosa que obligava els operadors a fer repeticions de trucada. Tot i que no es va interrompre l’atenció, aquesta fallada comprometia la fluïdesa i l’eficàcia de la resposta. En relació amb la connectivitat, Suárez reconeix que el CCE “no disposa d’un sistema que garantisca en tot moment la cobertura de xarxa per a telefonia mòbil” dins la seu de l’Eliana.

El Tribunal Constitucional espanyol (TC) ha desestimat el recurs que van presentar més de cinquanta diputats del PSOE i Sumar contra l’eliminació del requisit de coneixements de català per a treballar com a sanitari a les Illes. El recurs impugnava el decret llei que el govern de Marga Prohens havia aprovat l’agost del 2023, poc després d’arribar al poder amb el suport de Vox.

La sentència, a la qual ha tingut accés Efe, estableix que el decret llei ja no és vigent perquè fou derogat a final d’any amb la nova llei de simplificació administrativa. Per tant, el recurs ha perdut l’objecte principal. Tanmateix, el tribunal també desestima la resta d’al·legacions, com ara, el suposat ús fraudulent de la figura del decret llei, que els recurrents atribuïen al govern balear.

Segons que argumenta el TC, la reforma per via d’urgència era raonada i justificada pel dèficit de personal sanitari, basant-se en dades concretes extretes d’un informe del ministeri de Sanitat espanyol del 2022. En aquest sentit, el tribunal avala la justificació del govern balear i diu que no és irraonable que s’hagués volgut modificar la normativa per captar i retenir metges i reduir les llistes d’espera.

El text també recorda que la normativa anterior ja preveia l’exempció del requisit de català de manera excepcional en cas de manca de professionals, i que aquesta fórmula s’havia aplicat repetidament entre el 2021 i el 2023, durant el govern del PSOE, Unides Podem i Més per Mallorca. El Servei de Salut balear va emetre diversos informes en què proposava d’eximir l’exigència lingüística.

El tribunal rebutja també que la norma vulneri el dret dels ciutadans a usar qualsevol de les dues llengües cooficials per a relacionar-se amb l’administració, perquè diu que es tracta d’una regulació parcial que afecta només un servei concret.

El recurs d’inconstitucionalitat havia estat impulsat per l’Obra Cultural Balear i fou admès a tràmit pel Constitucional al gener, quan el decret llei encara era vigent. Quan la norma fou derogada per la llei de simplificació, l’OCB va tornar a promoure un nou recurs contra la supressió del requisit lingüístic.

Dimarts que ve, els vint-i-set estats de la Unió Europea decidiran, a proposta d’Espanya, que el català i també l’èuscar i el gallec passen a ser llengües oficials de la Unió Europea. Ara mateix, la Unió té vint-i-quatre llengües oficials, i passarien a ser-ne vint-i-set, doncs. Aquestes darreres hores, hi ha hagut tot d’informacions contradictòries sobre la qüestió, que intentem recapitular i aclarir.

Què ha de passar perquè dimarts el català sigui llengua oficial de la Unió Europea?

Els estats hauran de votar i cal unanimitat. Això no obstant, les abstencions no compten. De manera que tan sols si hi hagués vots negatius la decisió no seria adoptada.

Què passa si dimarts el vot és a favor de l’oficialitat?

Si dimarts es vota a favor de l’oficialitat, al cap de tres dies, la resolució serà publicada al butlletí oficial i a partir d’aquest moment el català serà, legalment, una de les llengües oficials de la UE.

Per què es diu, doncs, que el català no serà oficial abans del 2027?

Perquè els efectes jurídics de la decisió entraran en vigor el primer de gener de 2027. El català serà oficial a partir de la publicació de la decisió, però la validesa jurídica d’aquesta oficialitat no es podrà exigir fins el primer de gener de 2027.

Per què, aquest espai de temps?

Perquè cal preparar les institucions. Per exemple: el TJUE estarà obligat a acceptar qualsevol litigació en català. Un treballador podrà ser contractat per la Unió sense necessitat de demostrar el coneixement de cap més llengua que la catalana. Les intervencions públiques hauran de tenir traducció simultània en català. Tots els documents de la UE s’haurien de publicar en català. Els ciutadans podran adreçar-se en català a les institucions europees… Tot això és un procés d’una gran complexitat.

Per què és complex?

Perquè cal crear les condicions pràctiques i de treball que han de fer possible que el català sigui una llengua funcional dins les institucions europees. I això implica crear equips lingüístics, convocar concursos per a contractar el personal amb la preparació adequada, refer els sistemes que ara funcionen en vint-i-quatre llengües per tal que funcionin en vint-i-set. I tot això, en una entitat molt complexa que té quatre grans institucions –Consell, Comissió, Parlament i Tribunal de Justícia– i més organismes menors, que també han d’aplicar la norma.

Això ha passat abans, o únicament passarà amb el català?

Ha passat abans. El maltès, per exemple, va ser declarat llengua oficial el 2004, però va tenir un període d’adaptació de les institucions que va durar fins el 2007. El 2005, l’irlandès va ser elevat al rang de llengua oficial de la Unió, però no va ser fins el 2022 que es va completar el procés d’adaptació que permet que funcioni com una llengua quotidiana i a tots els efectes.

Quan s’acabaria aquest període d’adaptació pel català?

Si el text s’aprova tal com està redactat, el primer de gener de 2027 les institucions europees estarien obligades legalment a complir tots els drets lingüístics dels catalanoparlants.

A partir d’aquell moment, què passaria?

A partir del gener del 2027, el català seria una llengua amb els mateixos drets i obligacions que les altres, que l’espanyol, el francès o qualsevol altra. En peu d’igualtat a Europa.

I què vol dir, doncs, que hi hauria una “derogació” que s’hauria de revisar abans del 2031?

Significa que, en qualsevol cas i encara que el procés vagi malament, l’adaptació del català com a llengua oficial de la Unió no podria anar més enllà d’aquest any. Però aquest termini es pot escurçar en qualsevol moment, segons com vagi el procés tècnic d’adaptació.

I es podria fer marxa enrere amb l’oficialitat?

Novament, els vint-i-set estats membres s’haurien de posar d’acord tots per fer-ho amb un vot unànime. Espanya, unilateralment, no ho podria fer.

Lloc: Mercat municipal

Un apunyalament múltiple a l’estació d’Hamburg, al nord d’Alemanya, ha deixat una dotzena de ferits. Tres d’ells es troben en estat crític i tres més, en estat greu, segons els bombers. Els fets han passat al voltant de les 18.00 en una de les andanes de l’estació.

La policia ha detingut una dona de trenta-nou anys com a sospitosa de l’atac i creu que ha actuat tota sola. La policia ha muntat un gran dispositiu al voltant de l’estació, que ha estat evacuada.

La policia ha obert una investigació per a esclarir els fets. Ara per ara, no se saben les motivacions de l’atac i creuen que és un incident aïllat.

L’estació central d’Hamburg és un centre important de transport que connecta els trens de gran distància amb els regionals i les línies de metro. És situat ben bé al centre de la ciutat i una part de l’edifici es fa servir com a centre comercial.

L’operador ferroviari alemany Deutsche Bahn ha anunciat la interrupció dels serveis de tren a l’estació i ha advertit que hi hauria “retards i cancel·lacions parcials”.

#hh2305 #Hamburg
Nach ersten Erkenntnissen soll eine Person im #Hauptbahnhof mehrere Menschen mit einem Messer verletzt haben. Die tatverdächtige Person wurde von den Einsatzkräften festgenommen.

— Polizei Hamburg (@PolizeiHamburg) May 23, 2025

#hh2305 #Hamburg
Bei der festgenommenen Person handelt es sich um eine 39-jährige Frau. Aufgrund der bisherigen Erkenntnisse gehen wir davon aus, dass sie allein gehandelt hat. Die Ermittlungen zu den Hintergründen laufen auf Hochtouren.

— Polizei Hamburg (@PolizeiHamburg) May 23, 2025

UPDATE: Six people sustained life-threatening injuries in the knife attack at Hamburg's central train station, according to German emergency services. Six others were also injured in the incident. https://t.co/LyeiVFa2Az pic.twitter.com/3UFNuaXy6T

— DW News (@dwnews) May 23, 2025

Im Hbf #Hamburg sind am frühen Abend mehrere Menschen mit einem Messer verletzt worden. Wir sind tief bestürzt über die Gewalttat, unsere Gedanken und Mitgefühle sind bei den Verletzten und deren Angehörigen. @PolizeiHamburg

— Deutsche Bahn AG (@DB_Presse) May 23, 2025

[Treballem per ampliar aquesta informació.]

Un any i divuit dies després de l’OPA hostil del BBVA contra el Banc Sabadell, arribarem a un punt clau i gairebé decisiu en aquest llarg procés, que començava el 9 de maig de 2024. Un procés que, segons que estimava llavors el conseller delegat de BBVA, Onur Genç, havia de durar al voltant de sis mesos. No va encertar-la gaire. Però el fet és que el desenllaç ja ha entrat en la recta final. Després de l’aprovació, amb condicions, de la Comissió dels Mercats i la Competència espanyola (CNMC), ara l’atenció recau sobre el Ministeri d’Economia espanyol, que disposa fins dilluns, 26 de maig, per decidir si eleva l’afer al consell de ministres. En cas afirmatiu, el consell disposarà, a partir de l’endemà, d’un mes per a deliberar sobre l’operació i valorar la possibilitat d’imposar compromisos addicionals als exposats per la CNMC. Recordem que el govern espanyol no pot frenar l’operació, però sí que pot complicar molt les coses. Superats aquests obstacles, serà el torn dels accionistes de l’entitat catalana, una votació que, si no hi ha més dilacions, es preveu que es faci a l’estiu.

Com era d’esperar, una vegada hem entrat a la recta final, els ànims s’han escalfat a les dues bandes afectades, amb declaracions públiques dels directius d’ambdues entitats més dures i que es poden sintetitzar en aquests raonaments:

Aquests darrers dies, el president del BBVA, Carlos Torres, ha dit que la consulta pública del govern espanyol sobre l’OPA “no era necessària”, perquè no veia raons d’interès general en l’operació i, per aquesta mateixa raó, confiava que no arribaria al consell de ministres. A més, el banquer es va referir a la presència de “temors infundats” sobre l’operació, com el de l’impacte en el crèdit de les pimes, l’exclusió financera o la concentració del sector, que, en les seves paraules, “no és cap problema a Espanya, on el sector és molt competitiu”. I ha negat que Catalunya perdi centres de decisió si culmina l’operació, perquè el BBVA ha dit de bon començament que mantindria la seu del Sabadell a Sant Cugat del Vallès.

Les paraules del president del banc basc mereixen un comentari, perquè en el seu discurs –per altra banda, habitual, fins i tot en la publicitat– hi han errades manifestes de capteniment de la realitat, per no dir mentides. Crec que té raó que la consulta no era necessària, perquè tot el que s’ha dit ja ho havien repetit amb escreix fins llavors en públic uns quants agents de la societat. En canvi, menteix sobre el que anomena “temors infundats” en el crèdit, la concentració i l’exclusió.

Els sindicats el desmenteixen absolutament. En un escrit enviat al Ministeri d’Economia, CCOO i UGT han avisat dels “riscos econòmics, socials i laborals” d’una operació a la qual s’oposen “frontalment”. I xifren la “pèrdua massiva d’ocupació” que pot generar l’operació: entre 7.684 i 10.567 llocs de feina directes, que afectaria especialment persones de més de cinquanta anys. Els sindicats es refereixen també al tancament eventual entre 589 i 883 oficines, la qual cosa afectaria, sobretot, “l’Espanya buidada, les persones grans i els col·lectius vulnerables”. Així mateix, apunten a una reducció en l’oferta de crèdit, amb un impacte especial en autònoms i pimes, i a la pèrdua de competència que significaria aquesta fusió, perquè concentraria el 70% dels actius bancaris a Espanya. Curiosament, això no ho diu el banc afectat, sinó uns col·lectius que poden analitzar la situació real, en teoria, més objectivament, a partir de la història abundant del que ha passat en el sector en casos similars.

Sobre això que diu que mantindrà la seu a Sant Cugat. Es refereix a l’edifici? Als administratius? No siguem babaus. Mirem què n’ha quedat, allà per on ha passat el BBVA a Catalunya, de les entitats d’UNNIM (Caixes de Manlleu, Sabadell i Terrassa), per exemple, o de la Caixa de Catalunya: ni el record, si no fos per alguna fundació. A més, segons la trajectòria demostrada en les compres o annexions realitzades, no tindria cap mena de sentit fer el que diuen que faran i ho saben perfectament.

Per tant, per aquesta banda, malament. Però, abans de continuar, no puc deixar passar per alt el comunicat tan dur que va fer públic el Cercle d’Economia dimarts passat, en què expressava el seu rebuig total a la fusió entre el BBVA i el Sabadell, d’un angle diferent: perquè “accentua el desequilibri territorial” en favor de Madrid i en detriment de Barcelona. La nota és el comiat, com a president, de Jaume Guardiola. Jo fa uns quants anys que el conec, i em consta que és una persona molt ponderada i equilibrada. Vull dir que em sorprèn el to tan dur que empra en la nota. Això sí, al final, després de la garrotada, diu que l’opinió del Cercle “no és contra el BBVA”, que ja sabem que té un compromís amb Catalunya “inequívoc”. I que tampoc dubta de la “professionalitat, capacitat i imprescindibilitat” de la CNMC. Educació, per sobre de tot!

La nota critica la concentració que significaria l’operació, atès que no sols comporta el trasllat dels centres de decisió a Madrid, sinó tot allò que arrossega, com a auditories, consultories, assessors… Per eludir aquesta concentració bancària, el Cercle advoca pel “manteniment del Sabadell com a entitat amb personalitat jurídica pròpia”, independent i amb seu al Vallès.

L’escrit també diu que l’anàlisi emesa per la CNMC per a donar el vist-i-plau a l’OPA és “insuficient per a preservar la lliure competència”, perquè “l’operació suposaria reduir d’un 25% el nombre de bancs espanyols que poden operar en tot el territori”. És a dir, de quatre a tres. A més, apunta que, en el seu dictamen, la CNMC hauria d’haver exigit desinversions al banc que presideix Carlos Torres. O, directament, no haver autoritzat l’OPA.

I un altre punt nou sobre l’efecte que pot causar en el mercat. Més enllà de la tan esbombada repercussió que pot tenir la fusió en el crèdit a les pimes, el Cercle remarca que les empreses grans també sofriran les conseqüències de la concentració bancària, i ha assenyalat que la reducció de la competència comportaria un empitjorament de les condicions bancàries. A totes, no tan sols a les que són clients. I posa com a exemple que la CNMC no preveu una empresa que vulgui créixer i necessiti un increment del crèdit disponible.

Insisteixo que, coneixent el tarannà del president sortint del Cercle, ha d’estar convençut al 200% de tot i de cada frase del comunicat –que, tot sigui dit, és l’anàlisi més acurada i completa de la situació que he llegit durant tot aquest temps que ha durat el procés. Qui tingui interès de llegir-lo, el pot trobar a la web del Cercle.

I ara parlem del Sabadell, que aquests dies també ha estat molt actiu en la defensa del seu territori i la seva independència. El president Oliu no ha tingut manies a declarar que observava “un clam social i empresarial” contrari a l’OPA llançada pel BBVA contra la seva entitat, i ha afegit que aquesta opinió coincidia amb la seva visió que tots dos bancs “generen més valor si van separats que no pas junts”. També ha recalcat que el Sabadell era un banc espanyol, que atenia les empreses i clients de les diferents comunitats autònomes, mentre que el BBVA “no és un banc espanyol”, sinó que “la meitat” de l’entitat és de països iberoamericans –sobretot, Mèxic– i també de Turquia, on té una gran presència. Aquest argument l’ha exposat unes quantes vegades. Probablement, intueix que, entre els diversos interessos de l’OPA del BBVA, hi ha el de considerar el banc més espanyol i tenir més pes a l’estat.

Dimarts passat, la Cambra de Comerç d’Alacant va assegurar que els mercats ja donaven per descomptat que el BBVA milloraria l’oferta per a l’entitat o, en cas contrari, no aconseguiria el suport necessari dels accionistes per a l’OPA. Aquest argument el va desglossar i va recordar que, en aquests moments, després de la revaloració del 72% que han experimentat les accions del banc català d’ençà del llançament de l’OPA i els ajusts pel repartiment de dividends, la prima que ofereix l’operació és “negativa”.

A més, va assenyalar que no era “el moment de buscar [fusions] alternatives” sinó de “crear valor”, de manera que tancava la porta a una possible operació amb Abanca o Unicaja per a defensar-se de l’assalt del seu rival. La famosa teoria del “cavaller blanc” que ve a salvar l’entitat en risc.

I, finalment, va continuar insistint en la falta d’informació que tenen en aquests moments els accionistes, i que no serà fins que es presenti el fullet de l’OPA davant la Comissió Nacional del Mercat de Valors espanyola (CNMV) quan realment es podrà valorar què ofereix el BBVA i tots els riscs que implica.

Al marge dels plantejaments dels protagonistes, el fet és que hi ha moviments accionarials al voltant del Sabadell per part de fons d’inversió internacionals. Això fa que l’equilibri entre grans tenidors i menudistes es vagi decantant cap als primers. Avui s’estima que tenen un 52% de les accions, per un 48% els petits. I també es diu que el 30% de les accions són en mans de dotze grans fons. Això fa que la decisió final de l’OPA sigui incerta, perquè els fons internacionals tenen molt a dir. Però no ens precipitem, primer hem de veure què decideix el govern espanyol.

 

El batlle de Barcelona, ​​Jaume Collboni, proposarà de tornar a trencar relacions amb Israel a causa de la situació humanitària a la franja de Gaza, segons que ha avançat El Periódico i han confirmat fonts del consistori a Europa Press.

Divendres que ve, el grup municipal del PSC portarà a votació una proposició per suspendre relacions amb el govern israelià, un moviment orientat a exigir un alto-el-foc i que es respectin els drets del poble palestí.

El febrer del 2023, l’ex-batllessa de Barcelona ​​Ada Colau va decretar una “suspensió temporal” de relacions amb Israel i amb totes les seves institucions, inclòs l’agermanament amb la ciutat de Tel-Aviv. Set mesos després, Collboni va signar un decret que restablia les relacions. Aleshores, Collboni va expressar que era en contra de la “política de cancel·lació”.

a càrrec de Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC) - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca