Ha estat un espetec. Tot fos. Llavors, la desorientació. Com si el món quedés inconscient un instant i, a poc a poc, obrís els ulls, un punt atordit. Després, com l’Alba i en Dídac del Mecanoscrit del segon origen quan surten de l’aigua, una certa estranyesa…

Al carrer de Joaquim Costa, al Raval de Barcelona, molts botiguers són a la porta de les botigues, mirant fixament el mòbil, per comprovar que no hi ha cobertura. Molts ulls miren inútilment la llum blanca de la pantalla, que no els informa de res. Encara no fa deu minuts que se n’ha anat la llum i que els mòbils s’han quedat sense cobertura, però tothom s’afanya a cercar explicacions. A la porta dels comerços més grans hi ha grupets de treballadors que han sortit a treure el nas i la fan petar. És una imatge, després ho veuré, que s’estén per tot Barcelona. Petites rotllanes de tertúlia al carrer amb veïns o companys de feina.

Les primeres informacions són confuses. Uns nois indis d’una botiga de queviures especulen que és culpa d’unes obres que fan al carrer. Uns metres enllà, un parell d’electricistes els contradiuen. A un d’ells li ha arribat que fins a Sant Adrià de Besòs tot és aturat. “Deu haver estat el Florentino, que s’ha emprenyat…”, fa broma l’altre. “Deu ser això.” Uns transportistes passegen amb un somriure. “Si no arriben les comunicacions pel servidor, no podrem fer res. Som totalment dependents d’allò que ens vagi dient l’empresa i, de moment, no ens hi podem posar en contacte”, m’expliquen. Hauran de plegar quan acabin de lliurar els quatre paquets que encara duen a sobre.

A la recepció del CAP Raval Nord hi ha una certa paràlisi. No els ve de nou, que les coses fallin, perquè fa molts anys que es queixen que tenen uns equipaments i un sistema informàtic deficient, però això ja és una altra cosa. De moment, han d’anar ajornant visites. Una mare paquistanesa ve amb un cotxet a veure un fisioterapeuta. Els ascensors no funcionen i hi tornarà un altre dia. Una senyora gran, que camina amb una crossa, també es queda amb un pam de nas. Té visita amb la cardiòloga, però ni pot pujar escales ni funciona la màquina per a fer-li l’electrocardiograma. El marit, preocupat, explica que han de tornar a peu. Un infermer diu que li deixaran una cadira de rodes i fa seure la senyora. “Descansi una estona, mentrestant…” Ja comencen a arribar noves, per la ràdio de piles, que l’apagada és d’abast internacional. “Ai, el conclave, tots tancadets a la Capella Sixtina!”, s’exclama un senyor que també fa cua.

A la sortida, tres agents de la Guàrdia Urbana comenten que, gràcies al sistema de ràdio interna, poden continuar treballant. Estan quiets, xerrant. Al costat, uns operaris reposen. Un d’ells, repenjat a la paret, amb l’armilla i el casc encara posats, llegeix un llibre: Amb ulls de romànic, de Joan Pau Inarejos. El Pantocràtor, a la portada, aguanta la mirada penetrant. Un senyor que passeja un gos es mira els treballadors d’una botiga electrònica i els diu: “És la guerra!”, i se’n va fent un somriure sorneguer. Tot té un aire curiós, de temps suspès.

L’astorament es pot resseguir porta a porta. Un massatgista xinès diu que té una mica de cobertura si alça una mica el mòbil, però no pot fer trucades. A la xarcuteria del costat han pogut entrar un moment a la pàgina web del 3/24 i s’han assabentat que afecta França i Portugal. Els frigorífics no funcionen i pateixen pel producte. “Mira, mira”, em diu, mentre assenyala dos autobusos que pugen per la ronda de Sant Pere: “Els autobusos van pleníssims.” Té raó. Les parades dels autobusos que es veuen en filera per la ronda de la Universitat són com formiguers. A la parada del metro d’Universitat hi ha una munió atapeïda a les escales. N’hi ha que venien amb metro i els han desallotjats. Uns treballadors acaben de tancar i barrar l’estació i hi entren neguitosos. Els semàfors de la plaça no funcionen. Als rostres dels conductors, dins els cotxes, s’hi veu un cert neguit. Els qui tenen la pell més fina fan tocar el clàxon de seguida. Mentre avanço, penso, potser un xic ingènuament, que s’imposa una mena d’ordre natural autoregulat. Quan acabo de travessar, passa un autobús. Els locals més grans comencen a abaixar persianes.

El metro tancat a la plaça de la Universitat (fotografia: Ot Bou).

Els desconeguts es demanen ajuda. A la plaça de Catalunya, explico a una turista com anar a peu fins a Sants. L’acompanyen dos fills pre-adolescents que no fan cara de tenir gens d’interès ni en Barcelona ni en la fi del món. “A caminar, nens.” És un dels punts més caòtics de la ciutat. L’estació de trens de Rodalia és tancada. Els busos van tan plens que n’hi ha un amb el rètol: “No admet passatgers.” Se senten sirenes. El xiulet d’un policia que ordena el trànsit. A la Gran Via la botzina va molt barata.

L’estació de la plaça de Catalunya, fora de servei (fotografia: Ot Bou).

Rambla amunt, la imatge continuen essent els estols de treballadors que prenen l’ombra a la porta de la feina. A l’estanc hi ha una cua de ca l’ample. Hi ha força gent que mira el mòbil i prova i prova de telefonar, sense èxit. La manca de connexió facilita una certa simpatia col·lectiva. “Que et funciona?”, demano a una dona que té el mòbil a l’orella, al meu costat. “I ara, i ara. És a tot arreu, eh? A Itàlia també, m’acaben de dir. Però no ho puc comprovar, és clar…” Miro d’agafar una bicicleta, però quan sóc a punt d’escanejar el codi, una noia m’atura: “No! Te la deixa agafar, però no la podràs tornar. Perdona, eh? És que a un amic meu li ha passat”, em diu. Hi renuncio.

De moment, tot té un punt de trivial. “Hem d’aprendre a anar pel món sense el mòbil, tia”, diu una noia a una altra. “Totalment.” Els turistes que ja tenien taula en aquestes terrasses de la Rambla que, de fet, només poblen ells, van fent com si res. Uns nois fan de castellers amb la “Danza Kuduro” de fons. Si pares l’orella, tothom parla del mateix, però ningú no sap ben bé què passa. Dins una oficina de la Caixa, una noia endrapa torradetes de blat de moro. A la porta d’una perfumeria, una treballadora explica a unes turistes japoneses on han d’anar. Tothom fa les mateixes preguntes –generalment, en castellà, per cert–, però ningú no té res a dir ni a explicar. Al peu d’un semàfor hi ha dos nois que han trobat cobertura. “Perdoneu, per curiositat, que teniu internet?”, els diu una senyora. “N’he tingut durant trenta segons, per això no ens movem d’aquí.”

La feina a mitges d’uns paletes (fotografia: Ot Bou).

Quan ja fa una hora de l’apagada, a l’Oficina de Documentació d’Estrangeria del Ministeri d’Interior espanyol, al carrer de Mallorca, m’expliquen que hi ha gent atrapada a l’ascensor. No tenen manera d’alliberar-los. A l’entrada, s’hi ha anat fent una cua molt llarga. Un policia molt content que li demanin si sap res em diu que els han donat ordres de continuar al lloc de feina malgrat tot “perquè no regni l’anarquia”.

Al restaurant Ponsa, al carrer d’Enric Granados, el cap de sala va amunt i avall una mica atrafegat, salvant el servei com pot. La fosca del restaurant s’aguanta amb uns quants fanalets. Poden servir perquè tenen cuina de carbó, però no poden fer res més. Per tot l’Eixample, les terrasses són un submon viu.

A la Diagonal no hi cap un ou. El col·lapse del metro i del tren, i els autobusos massa carregats, han fet que molta gent vagi a peu. Allí veig, per primera vegada, gent que tragina garrafes d’aigua. Una dona amb una bossa de Louis Vuitton i que sembla la seva filla en porten dues cadascuna: “Nena, qualsevol que ens vegi fent això…” Una noia se separa dels seus companys i diu que els avisarà amb senyals de fum quan arribi a casa. Al carrer de Londres se sent de fons la xerinola del pati d’una escola, feliç i aliè. És l’hora de dinar.

A l’Hospital Clínic m’hi esperava un punt més de caos, però hi ha una tranquil·litat espessa. Unes infermeres, a la porta, m’expliquen que de moment s’han activat els generadors. L’activitat ha pogut continuar amb normalitat, però ningú no sap explicar quant de temps resistiran. Els han enviat un correu que els demana que no acabin el torn fins que no arribin els relleus. El pati interior fa, certament, una pudor de cremat. A l’entrada de l’hospital hi ha una cua molt llarga, ben bé d’una trentena de persones, que fan cua en un caixer intern, gris i descolorit. L’únic que deu funcionar en un radi força extens. Les sales d’espera es van omplint d’espavilats que treballen amb els portàtils, perquè hi tenen wifi, gràcies als generadors, que desprenen una pudor com de cremat al pati interior. Caço al vol les paraules d’una metgessa que, tot i això, mira de coordinar amb uns companys com continuar fent unes proves que depenen d’uns ordinadors que no funcionen. A la planta més baixa, els lavabos són a les fosques.

L’entrada, plena de gent esperant un taxi (fotografia: Ot Bou). Els generadors, vists del pati interior estant (fotografia: Ot Bou). La cua del caixer (fotografia: Ot Bou).

Al restaurant Disfrutar han fet allò que han pogut. Han comprat molt de gel de seguida i procuraran obrir els congeladors tan poc com puguin perquè no perdin capacitat de refredar. Van fent a còpia de fogonets. Han rebut totes les reserves igualment i els atenen amb espelmes a les taules. Les espelmes són el producte més venut a tots els basars orientals on m’aturo. En un, una senyora fa autocrítica: “Tant que ens en rèiem, del kit de supervivència…” La imatge de les garrafes d’aigua, que m’havia sorprès una mica més amunt, es generalitza. En una botiga d’informàtica demano una bateria portàtil que ja vingui carregada. El dependent em diu que sí, però que només puc pagar amb efectiu… No en duc prou. Li deixo el carnet de premsa i li prometo que passaré demà. Fa els ulls grossos. Mentre hi sóc, entren potser cinc o sis persones diferents a demanar si encara tenen ràdios de piles. S’han esgotat fa estona. A la següent botiga informàtica, tampoc. La gent compra bateries, però, de ràdios, ja no n’hi ha. I a la següent, si fa no fa igual. La noia que hi ha davant meu, a la cua, ho viu amb una mica de vergonya: “És que sóc estudiant de periodisme i avui m’he adonat que no tenia cap ràdio… Molt malament”, em diu. “Ai, i, perdona, però saps amb quina freqüència sintonitzo RAC1 i Catalunya Ràdio?”

A quarts de quatre la immensa majoria de comerços ja han tancat. N’hi ha que resisteixen com el poblat gal de l’Astèrix. El kebab Bishmillah, de Joaquim Costa, resisteix amb una franja de llum taronja que escalfa la carn. “Només tenim pollastre…”

A mesura que s’allarga la crisi, tot es fa més tens. Sembla que hi ha una mica més d’angoixa en la mirada dels vianants. La incertesa. Les especulacions. Si fes fred, si plogués, si hagués passat de nit. Si s’allarga més que no ens han dit, com la pandèmia… La fragilitat.

A les 18.02, el president espanyol, Pedro Sánchez, compareix per primera vegada. Encara no se sap per què ha passat, tot plegat.

Un trist caixer fora de servei (fotografia: Ot Bou).

Tornen l’efectiu, la ràdio i comprar per si de cas: així han viscut els comerços l’apagada

Forces Elèctriques d’Andorra (FEDA), l’entitat pública importadora, generadora, distribuïdora i comercialitzadora d’energia elèctrica a Andorra, ha explicat en un comunicat que l’apagada elèctrica a la península ibèrica tan sols havia durat deu segons al Principiat, el temps que han tardat a canviar tot el proveïment d’electricitat des de l’estat francès.

Segons que explica, a les 12.33, quan ha començat el tall, una part del subministrament elèctric andorrà –les Estacions Transformadores i Repartidores de la Margineda i d’Encamp– venia de l’estat espanyol. “L’incident ha generat la manca de tensió pel costat espanyol i això ha fet que s’activés l’automatisme que deriva l’alimentació cap al costat francès”, diu FEDA. Gràcies a això, deu segons després han recuperat completament el subministrament elèctric a tot Andorra.

El tall momentani de subministrament s’ha produït a les zones alimentades des de les estacions de la Margineda i d’Encamp, mentre que Canillo, el Pas de la Casa, Ordino, la Massana i una part d’Encamp, no s’han vist afectats.

D’ençà de les 12.33, tot el subministrament elèctric del país prové de l’estat francès. “Gràcies a la capacitat de la línia d’alta tensió de FEDA, es permet garantir amb normalitat tota la demanda elèctrica d’Andorra sense cap alteració”, assegura la companyia.

Durant el dia, el subministrament s’ha mantingut amb total normalitat, i el despatx elèctric de FEDA ha estat en contacte amb els subministradors elèctrics de l’estat espanyol i del francès per seguir la situació. Segons que afirmen, l’operador francès, RTE, ha descartat el perill de contagi de l’incident espanyol cap a l’estat francès.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha comparegut per primer cop cinc hores després del començament de la gran apagada elèctrica i ha dit que encara no tenen informació concloent sobre els motius que l’han provocada. Per això, ha demanat que no es faci circular informació al respecte no contrastada. “Ja en sabrem les causes, no descartem cap hipòtesi“, ha dit. Ara com ara, però, ha dit que el més important és recuperar l’electricitat arreu de la península. Segons que ha dit, el govern espanyol està en contacte amb els socis europeus i de l’OTAN, amb el rei espanyol Felipe VI i amb els grups parlamentaris.

Sánchez ha demanat calma als ciutadans i ha dit que les forces i cossos de seguretat han augmentat la presència al carrer, però ha remarcat que no hi ha problemes d’inseguretat. També ha dit que el sistema hospitalari funciona correctament malgrat la dificultat i que els generadors tenen una autonomia llarga.

“El més important és seguir les recomanacions”, ha dit, i ha demanat de reduir al mínim els desplaçaments i seguir només la informació oficial. En especial, ha demanat d’evitar la informació d’origen de dubtosa procedència. “Sabem que aquestes crisis donen lloc a boles”, ha dit.

També, ha demanat de fer un ús responsable del telèfon mòbil: “Passarem unes hores crítiques fins que recuperem totalment l’electricitat. Hem de fer trucades breus i fem servir només el telèfon d’emergències quan sigui realment necessari.”

Segons que ha dit, el trànsit portuari funciona sense incidències, però s’ha reduït d’un 20% per a garantir la seguretat dels vols. En canvi, ha dit que el trànsit ferroviari s’ha interromput i que el servei de llarga i de mitjana distància no es recuperarà avui. Tanmateix, ha dit que treballen perquè el servei de Rodalia es recuperi avui mateix.

Els caixers de moltes entitats bancàries tenen problemes per funcionar, però ha dit que els sistemes de pagament dels comerços i la banca electrònica funcionen amb normalitat.

Diu el tòpic que qualsevol crisi és alhora una oportunitat. Potser per això al basar del número 50 del carrer de Joaquim Costa de Barcelona el propietari col·loca les espelmes i els paquets de piles sobre el taulell. “Em pots pagar amb targeta, però haurà de ser ràpidament perquè em queda molt poca bateria”, diu l’Ahmed. En canvi, amb les ràdios no hi ha hagut tanta sort: “Fa una estona que n’he venut l’última.” D’ençà que se n’ha anat la llum a tot el país, el degoteig de clients ha estat constant, i aquesta mena de productes, els més sol·licitats. De transistors, de fet, ja no n’hi ha enlloc.

Per què les Illes s’han salvat de l’apagada elèctrica?

Malgrat que la incidència hagi frenat bona part de l’activitat, el vici no s’atura. A l’estanc del carrer de Pelai hi ha cua per a comprar cigarretes. “No sé si podré carregar la cigarreta electrònica, així que he vingut a comprar-ne de clàssiques per si de cas”, explica en Jordi amb cara de resignació. Ara, aquí només accepten el pagament en metàl·lic. Com que la màquina enregistradora tampoc no funciona, la dependenta fa els comptes a mà i els apunta en un paper.

A l’establiment The Body Shop del mateix carrer tampoc no poden abaixar la persiana perquè és elèctrica. Com a alternativa, col·loquen cinta aïllant per fora a la porta de vidre. “És l’únic que podem fer ara mateix. Toca esperar que recuperem el servei o que arribi el cap i decideixi”, explica l’Anna, una de les treballadores, preocupada perquè no se’n pot anar.

A pocs metres, a la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull s’han suspès les classes i alguns alumnes han aprofitat per prendre el sol alegrement. Al costat, a la pista de bàsquet del carrer de Valldonzella, una desena de joves continuen llançant la pilota a la cistella. Tot plegat, una escena estranya, com si no passés res.

Red Eléctrica informa que es comença a recuperar tensió al nord i sud de la península

Uns carrers més amunt la situació no és gaire diferent. Certa tranquil·litat i alegria es combinen amb el caos dels semàfors apagats i els vianants que passen quan poden, matusserament. Caos de busos abarrotats i de taxistes enfadats. De gels fonent-se als parterres de davant dels bars, però també d’establiments en funcionament, a les fosques, amb gent agafant tranquil·lament el menú del dia o una pasteta per a emportar-se. Això sí, tot en efectiu, que els datàfons han resistit ben poc. “Això ha estat Trump!”, “Això ha estat Putin”, “Un ciberatac?”, els cercles de treballadors especulen amb certa despreocupació davant les botigues. En molts casos, gent que, amb l’oficina inhàbil i fins a nova ordre, aprofita per fer petar la xerrada.

Respecte dels establiments, alguns dels més grans han tingut més sort que les botigues de queviures, però també han notat les conseqüències de l’apagada. Al Mercadona del Mercat del Ninot, per exemple, han pogut reprendre l’activitat ràpidament gràcies als generadors. Això sí, a mig gas, amb els refrigeradors ben tapats. L’Aldi del carrer dels Tallers, en canvi, no permet que es passi de la porta.

Poc d’una hora després de l’apagada, el supermercat és ple i el paper higiènic s’exhaureix. Els carros són plens de productes bàsics com ara pa, pasta i arròs i hi ha una gran cua al menjar preparat, però ningú no diu haver-hi anat a causa de l’apagada, sinó que asseguren ser-hi per casualitat, perquè ja tenien previst passar a comprar. “Visc en un pis d’estudiants i havíem d’omplir la nevera després de la Setmana Santa. El meu pare m’ha dit que comprés el més bàsic, com si vingués l’apocalipsi”, explica la Itziar. “Agafarem aigua, pasta i tot el que no siga per a cuinar, perquè si agafem coses per a cuinar, malament!”, comenta el Genís. “Tenim la mateixa sensació que amb la covid.” A una senyora, aquest ambient atrafegat del supermercat l’ha angoixada una mica. “Estava tranquil·la, però m’estic posant nerviosa aquí!”

Però uns quants metres més avall el petit comerciant espera amb resignació, i la porta mig tancada. “Hem continuat venent en efectiu, però no sabem quant podrem aguantar i el que més ens preocupa és el menjar congelat”, explica la Lorena, de la botiga de queviures mexicans Wuakal. En una perfumeria de la vora, la situació també és complicada: havien de consultar el preu de molts productes amb l’ordinador, i no han tingut més remei que deixar de despatxar.

De moment, els hotels són el gran oasi de wifi i llum en una Barcelona que continua apagada. A Acevi Hotels, del carrer de Villarroel, expliquen que tenen generadors preparats per a aquests moments. Això sí, no saben pas quantes hores resistiran. Quantes hores, quan falta, quan s’acabarà és, encara, la gran incògnita.

a càrrec d'Alejo Valdearena - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Les més de dues-centes entitats que havien convocat la setena manifestació contra Carlos Mazón per la seua mala gestió de l’emergència durant la gota freda, han decidit de desconvocar-la. L’apagada elèctrica general està provocant molts problemes de mobilitat i de tota mena i, per coherència, les entitats han decidit que tots els esforços de protecció civil i d’emergències s’han de centrar a ajudar la població.

Com que les comunicacions telefòniques estan molt afectades, alguns representants de les entitats sí que han anat a la plaça de l’Ajuntament de València per a avisar personalment a les persones que s’han interessat per la situació. Anna Oliver, presidenta d’ACPV, una de les entitats convocants ha demanat responsabilitat. “Des d’Acció Cultural del País Valencià recomanem que no es facen desplaçaments, que no s’utilitze el mòbil per a res que no siga una emergència. Si les manifestacions es fan per a denunciar una negligència per part de les autoritats i una falta de presa de decisions en moments crítics, nosaltres no podem cometre aquesta mateixa negligència”.

Marc Candela, de la Intersindical, ha dit que quan han pogut contactar amb la delegació del govern espanyol, els han anunciat, com a organitzadors, que desconvocaven la mobilització. A desgrat d’això, els convocants mantenen la protesta prevista per a demà en coincidència amb la celebració del congrés del Partit Popular Europeu.

L’apagada que hi ha hagut a bona part del país no ha afectat les Illes, que en cap moment han tingut dificultats de subministrament. Tot i que no se saben les causes del tall, la confecció del sistema elèctric aïllat n’ha salvat les Illes. Això és perquè el subministrament de llum prové de sistemes elèctrics que no han estat alterats per l’incident.

Una apagada deixa tota la península Ibèrica a les fosques

Segons Red Eléctrica, el sistema elèctric balear és unificat, atès que totes les illes tenen enllaços que les mantenen connectades entre si. A la vegada, és connectat amb la península Ibèrica mitjançant un enllaç submarí posat en servei el 2012. Les operacions es fan al centre de control de les Illes, a Mallorca. La clau és que existeix una xarxa interna que ha evitat l’apagada. Aquesta xarxa és dividida en dos sistemes principals: Mallorca-Menorca i Eivissa-Formentera.

Segons les dades del març, l’enllaç submarí amb la península va contribuir a cobrir el 24,9% de la demanda elèctrica a les Illes. Per tant, la dependència directa de la península és més reduïda. La majoria de l’energia es produeix a les Illes mateix, a les centrals tèrmiques de Mallorca, Menorca i Eivissa.

Normalment, aquests sistemes tenen menys opcions de resposta en casos de necessitat. És a dir, si l’avaria fos a l’arxipèlag, atès que la connexió amb la península no podria garantir el 100% de la demanda. Tanmateix, en aquesta situació, aquesta circumstància hi ha jugat a favor.

Els detalls de la connexió

La connexió submarina de les Illes amb la península té 237 quilòmetres de longitud i és composta realment per tres cables. Pot resistir condicions extremes de profunditat fins de 1.485 metres, segons Red Eléctrica. La infrastructura té dues estacions convertidores: Morvedre 400 kV, a Sagunt i Santa Ponça 220kv (Mallorca). Transformen el corrent altern en corrent continu i a la inversa.

En principi, les Illes s’havien de connectar amb un nou enllaç amb la península per tirar endavant el procés de descarbonització i evitar dificultats de subministrament. Si bé havia d’estar enllestit el 2026, no s’espera que entri en funcionament fins el 2030, pel cap baix.

El govern diu que tenen prou potència elèctrica

Avui el govern ha confirmat que les Illes tenien prou potència elèctrica per a abastir-se amb el subministrament de les centrals tèrmiques disponibles.

El director general d’Economia Circular, Transició Energètica i Canvi Climàtic, Diego Viu, ha dit que també havien activat l’índex de gravetat 0 del pla territorial de Protecció Civil, que és un nivell de pre-alerta i vigilància. Diu que l’han activat per “precaució”.

“A les Balears, els procediments de seguretat obliguen a tenir prou potència sense connectar a la xarxa perquè, arran de qualsevol emergència, es pugui connectar i suplir la falta de subministrament”, ha dit Viu. Les Illes poden atendre una demanda de 800 MW, però tenen capacitat per a generar-ne prou més.

El que sí que han notat les Illes són algunes caigudes del sistema de telecomunicacions de manera esporàdica.

El responsable d’operacions de Red Eléctrica, que ha fet una compareixença, noha volgut confirmar que l’apagada generalitzada siga fruit d’un ciberatac. L’únic que ha dit Eduardo Prieto és que el motiu de la caiguda ha estat una forta oscil·lació dels fluxos de potència a les xarxes elèctriques. Això, ha dit, ha provocat la desconnexió dels sistemes elèctrics de la resta d’Europa. Uns minuts abans, la companyia elèctrica portuguesa, REN, ha fet públic un comunicat en el qual s’afirma que un incendi a la cara nord de les Alberes, a la muntanya Alaric, hauria pogut ser la causa de l’apagada, perquè hauria afectat les línies d’alta tensió que connecten amb la península.

L’apagada a tota la península ibérica ha començat a partir de dos quarts de d’una del migdia. S’ha produit el que s’anmena un zero. A hores d’ara encara no s’han pogut determinar les causes, però, segons els simulacres que l’empresa havia fet en previsió d’un cas com aquest, el restabliment complet del servei pot tardar entre sis i deu hores.

Segons que ha explicat Prieto, s’ha començat el procés de reposició pels extrems de les fronteres espanyoles, però no serà fins que la tensió arribi als nòduls elèctrics de la xarxa, no podran portar l’electricitat a les cases.

Segons Prieto, aquesta caiguda general és un fet excepcional i extraordinari que no havia passat mai.

Ja hi ha data d’inici per al conclave que elegirà nou papa després de la mort de Francesc. Serà el 7 de maig, segons ha anunciat el Vaticà.

Els cardinals presents a Roma han pres la decisió avui mateix. Cal recordar que el conclave se celebra a la Capella Sixtina, que romandrà tancada als visitants durant els dies que s’allargui.

Sis agents dels Mossos d’Esquadra han resultat ferits per cops amb pals i per llançaments d’objectes després d’una baralla multitudinària al barri de la Mariola de Lleida, segons que ha avançat El Caso i han confirmat fonts policíaques a l’ACN. 

Els agents han rebut un avís cap a la mitjanit per una baralla amb més d’un centenar de persones. En arribar, no han trobat la baralla i mentre feien comprovacions a la zona els han començat a agredir amb pals i llançant-los objectes. Arran d’això, sis agents han resultat ferits, dos amb contusions i quatre han requerit punts de sutura per cops al cap. 

Un dels agents continua en observació. Els Mossos han obert una investigació per esclarir els fets. No hi ha detinguts.

Una persona ha mort i dues més han resultat ferides —una en estat greu i una altra no tan greu— en una explosió en una planta de reciclatge de l’empresa Eixide a Sant Julià de Llor i Bonmatí (Gironès), segons que han informat els Bombers de la Generalitat. El cos d’emergències ha rebut l’avís de l’explosió a les 6.15 i ha activat cinc dotacions, entre les quals hi ha el Grup d’Incidents Tecnològics (GRIT). Els ferits han estat traslladats a l’Hospital Josep Trueta de Girona.

El diputat Jaume Veray ha publicat imatges de l’incident i ha explicat que, arran de l’explosió, havien fimbrat els vidres de les cases del poble. “Molts veïns han sortit al carrer preocupats. No és gens estrany”, ha escrit a la xarxa X.

Fa uns minuts hi ha hagut una explosió a la factoria d'Exide a
Bonmati, han tremolat tots els vidres. Molts veins han sortit al carrer preocupats, i no hi ha per menys!! Esperem que no hi hagi ferits.
Ho seguim amb preocupació i cada cop més urgents les explicacions al Parlament. pic.twitter.com/V2dWnnJRGv

— Jaume Veray Cama (@JVerayCama) April 28, 2025

La batllessa de Bonmatí, Elena Ribas, ha lamentat el nou incident a la factoria i ha reclamat que es tanqui d’una vegada: “Des que vam entrar al govern, des del 2023, aquest és el quart accident greu. És una llàstima que hàgim de parlar de persones mortes i ferides perquè se’ns tingui en compte, no s’hauria d’haver arribat aquí”, ha lamentat.

L’accident s’hauria produït quan “hauria explotat la caldera d’un dels forns”, ha detallat la batllessa. La factoria està situada a uns 60 metres d’altres habitatges, i els veïns més propers han sentit l’explosió “i els han tremolat els vidres”, ha relatat Ribas.

“Portem quatre accidents relacionats amb explosions. Sempre diuen que són bombes d’aire, que fan molt fum, però ens diuen que només és aigua condensada. Però aquesta empresa no hauria d’estar en aquest poble ni en cap poble amb cases tan a prop. Les condicions amb què està la fàbrica, no són condicions”, ha subratllat Ribas.

La batllessa ha apuntat que a l’empresa hi treballen uns catorze empleats, a més de personal auxiliar. En el moment de l’accident hi hauria set treballadors, però Ribas ha criticat que l’empresa no els ha donat informació: “No sabem gairebé res”.

De fet, l’oposició veïnal a l’empresa ve de molt lluny. El secretari de la Plataforma Cívica Bonmatí Prou Contaminació, Pere Baguer, ha ressaltat que fa molts anys que demanen reiteradament que s’aturi la seva activitat pels problemes que comporta. “Hi ha hagut accidents i contaminació de l’aire i del sòl que s’han demostrat amb informes de l’ajuntament”, ha criticat.

Així mateix, el secretari ha recalcat que fa molts anys que demanen als diferents departaments de la Generalitat proves i analítiques per comprovar que la seva activitat és segura pels habitants de la població.

Avui, 28 d’abril de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Sis mesos després de la gota freda, València insisteix amb la setena manifestació contra Carlos Mazón
• Les cues del menjar continuen sis mesos més tard
• El camp, el gran oblidat, mig any més tard: “Haurem d’esperar cinc anys o sis a tornar a produir com abans”
• Xiular vol dir rebutjar; al camp, però també fora I Editorial de Vicent Partal 
• Una nova i modesta proposició I Mail obert de Julià de Jòdar 
• Les eleccions canadenques, amb un sol objectiu: plantar cara a Trump 
• Wikipedia, la nova víctima de la campanya d’emmordassament del govern Trump
• El poder dels contes: de mestres a narradores 
• Per què hi ha tanta pobresa als EUA i com es pot resoldre?

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

“Hi havia una vegada, un lleó que vivia en una selva moooooolt espessa.” Amb to càlid, tranquil i suau, la Teresa comença a explicar el conte El lleó i el ratolí davant una classe d’I5 de l’escola Víctor Català de Barcelona, situada a Nou Barris. És una activitat que forma part del projecte de Mestres Àvies Recuperadores de Contes (MARC) de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Ja fa quinze anys que mestres jubilades i jubilats –ara ja en són una vintena– van a les escoles i instituts a explicar contes populars amb la mirada, el gest i la veu, sense suport visual. Els objectius són clars: volen potenciar el valor de l’oralitat i la importància del llenguatge; reivindicar les rondalles i llegendes que formen part de la nostra cultura; utilitzar els contes com a pont entre les generacions més joves i les més grans, i passar una bona estona explicant contes i veure com la mainada els gaudeix.

Un conte explicat oralment

Els nens, asseguts al terra de la biblioteca del centre, formen una mitja lluna, de manera que la Teresa queda mig encerclada. Ella seu al centre en una cadira i queda elevada per sobre de la vista dels infants. Ells se la miren atents, encuriosits. És la primera vegada que veuen la Teresa i, a diferència del que podria semblar, és poc habitual que els expliquin contes, faules i llegendes. “El lleó és el rei de la selva!”, salta de seguida un dels nens. Sense aturar-se, la Teresa li dedica un somriure i continua el relat, serena. Els nens, al principi, tenen ganes de participar: la tallen, la interrompen i hi posen cullerada, però de seguida queden abduïts per la història i callen. Escolten. “‘Si us plau, no te’m mengis, que sóc molt petit!’, deia el ratolinet. Però el lleó se l’anava acostant a la boca…” Els nens obren els ulls com taronges. De fons, se sent la remor de nens jugant el pati i el soroll típic del dia a dia d’una ciutat. A fora, hi fa un dia espatarrant.

Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg). Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg). Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Passats uns quants minuts, alguns dels alumnes ja han desviat l’atenció: un queda bocabadat mirant el sostre, l’altre s’estira i ressegueix formes imaginàries amb els dits a terra, un altre emprenya el company que té assegut al costat per avorriment… Però, així i tot, la Teresa no perd la paciència i continua el seu relat sense aixecar el to, sense cridar-los l’atenció. “Prefereixo continuar, per veure si el que està distret es torna a enganxar, que no pas parar i perdre l’atenció dels que sí que em segueixen. El que m’interessa són els nens que gaudeixen del conte”, explica més tard la Teresa.

En acabat, els nens li demanen que els n’expliqui un altre. “Va, doncs. Aquest que us explicaré ara és un conte recollit de l’Índia, que és un país que és a l’altra punta del món i on hi ha molts elefants, i se’ls estimen molt. Hi havia una vegada, un ramat d’elefants…”

De mestra a narradora

En Kai i en Jan són dos dels alumnes que s’han escoltat la Teresa més atentament. “A mi m’ha agradat el conte del lleó”, diu l’un. “A mi el dels elefants”, diu l’altre. Tenen cinc i sis anys i tot just comencen a aprendre a llegir i escriure “amb lletra de pal”, tal com precisen. A casa, segons que expliquen, també llegeixen una estona abans d’anar a dormir, acompanyats pels seus pares. “Llegir a trossos pares i fills està molt bé, perquè el nen no s’adona que llegeix poquet, però de mica en mica el volum de lectura creix. És una lectura participativa”, comenta la Teresa, que tenia l’orella posada al que deien en Kai i en Jan. “A primer de primària fan el canvi de la lletra de pal a la manuscrita i, tot i que sembli mentida, no els costa. Al principi, els és difícil de fer la curvatura i les lletres de pal són més fàcils de distingir, però quan arriben a primer, la mà ja la dominen més i fan el canvi.”

Fa catorze anys que la Teresa és voluntària al projecte MARC. Va estudiar pedagogia, però va exercir de mestra més de trenta anys. Primer, a les Escolàpies de Barcelona durant deu anys. Després, quan va aprovar les oposicions, en una escola pública de Castellterçol (Vallès Oriental), on finalment va establir-se. “De seguida que vaig jubilar-me ja vaig pensar de reciclar-me en narradora, perquè jo ja explicava molts contes: a la biblioteca, a classe i a tot arreu. Sempre m’han entusiasmat, els contes. Amb el temps, aprens que els més importants, els que tenen més valor, són els tradicionals.”

Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg). Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg). Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg). Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Quan escull quin conte explicar, la Teresa procura que siguin relats o faules amb valors al darrere. Que parlin de companyonia, d’amistat, de bondat, de generositat, del perdó… Que hi hagi un aprenentatge més enllà de la història. També dóna especial importància als contes que formen part de l’imaginari col·lectiu de la nostra cultura, com, per exemple, En Patufet i El Gegant del Pi, històries que considera que s’han perdut perquè també s’ha perdut la narració oral a les escoles. “Quan els demanes quin conte coneixen, tots tenen La caputxeta vermella al cap, però no saben que n’hi ha molts més. Molts. No se’ls saben, els contes. En Patufet, El Gegant del Pi… Per a mi, són contes elementals de l’Escola Catalana, i hi ha nens que no se’ls saben! Això s’hauria de tractar molt més a les facultats de Magisteri. Fer valdre la narració oral”, argumenta.

Les conseqüències de no entrenar la narració oral

La Teresa adverteix que la mainada com més va menys acostumada està a la narració oral, i que ara qualsevol història requereix un suport visual. Això, diu, té algunes conseqüències a l’hora d’aprendre a comunicar-se oralment: “Saber explicar històries és essencial perquè una criatura sàpiga expressar-se amb frases complexes, amb un llenguatge ric i relacionant les idees entre si. Això és importantíssim”, observa. I critica amb contundència que “els nens d’avui dia no saben parlar“. “Si preguntes coses als nens, veuràs que no saben fer-te una explicació llarga, encara que siguin intel·ligents. Els costa expressar oralment les idees, perquè com que estan acostumats a llegir-ho tot, quan les coses són només al cap, no saben com dir-les.”

Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg). Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg). Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Si no saben parlar és, en part, perquè no saben quines paraules utilitzar. El lèxic dels alumnes és reduït, pobre, i moltes vegades no entenen expressions comunes en els contes com ara “anar xino-xano” o “tenir una gana de mil dimonis” –aquesta última, perquè no capten el sentit de la metàfora, només el literal. És el que passa quan la Montserrat, una altra de les voluntàries que avui narra contes al grup de sisè, explica el conte Els tres pèls del dimoni. Quan acaba, tots els alumnes han quedat embadalits després d’escoltar atentament com la Montserrat els explicava la història canviant de registre, posant veus, accelerant o canviant el to quan era convenient per donar-hi versemblança, i tot fil per randa, de memòria, sense equivocar-se ni un moment. Al fons de la classe, s’alça una mà. “Una pregunta: què vol dir xino-xano?” La Montserrat s’alegra que preguntin, és una de les millors maneres d’aprendre. Fins i tot quan un dels alumnes pregunta què és un gripau, la Montserrat li respon adequadament, sense sorprendre’s ni fer escarafalls que un nen d’onze anys no sàpiga què és un gripau. Tant la Montserrat com la Teresa traspuen la vocació de ser mestres per tot arreu.

Aprendre català i tenir imaginació

La Montserrat fa dos anys i mig que forma part de MARC. Va entrar-hi quan la mare d’uns ex-alumnes seus que treballava a l’Associació Rosa Sensat va explicar-li el projecte. “De seguida va agradar-me, la idea, i com que m’agrada el contacte amb la mainada i tot el que té a veure amb llengua, també, doncs mira…”, diu. Va començar treballant a l’escola Proa de Barcelona el primer curs que va fundar-se, el 1966-1967, quan encara era molt jove. “Era una escola de pares que volien fer una escola catalana i, malgrat era en ple franquisme, va fer-se”, recorda. I continua: “Per sort, sempre he pogut treballar en català, però quan venia inspecció canviàvem de llengua i posàvem la pissarra en castellà.” Després de l’escola Proa va anar a treballar a l’escola Nostra Senyora de Lurdes, també a Barcelona, on va quedar-se fins que va jubilar-se, a seixanta-cinc anys. Per a ella, una de les coses més importants del projecte MARC i de poder narrar contes a les escoles i instituts és la defensa del català. Per això es posa les mans al cap amb la situació actual. Ara bé: no només es conforma que es parli, també vol que es parli bé, que sigui una llengua que petits i joves dominin. “Que sigui ric, el català. Que no el perdem.”

Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg). Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg). Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg). Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Un altre punt que creu important és la imaginació. En aquest sentit, diu: “Si hi ha imaginació, farem criatures creatives, en tots els camps. I crec que els nens han de ser-ho, de creatius. La imatge està molt bé, però no perdem l’altra part, la imaginació.” En definitiva: que siguin capaços d’imaginar el que senten sense un suport visual, tal com comentava també la Teresa. “Si tenim persones creatives, tindrem bons artistes en música, en pintura, amb poesia, en el que sigui!”, conclou.

Aquesta, era la primera vegada que el projecte MARC aterrava a l’escola Víctor Català de Barcelona i els alumnes amb qui parlem n’han quedat altament satisfets. No sabem si hi tornaran, però la veritat és que, cada any, aquesta vintena de mestres jubilats fan una feinada voltant pels centres del país, estenent la narració oral i potenciant la llengua catalana. El desafiament, ara, és que això no quedi delegat només a iniciatives com aquestes, sinó que a les escoles se’n recuperi la tradició i que patufets, gegants, caputxetes, porquets, ratetes que escombren l’escaleta, llops, princeses, gripaus, cavallers i tants més personatges tornin a omplir l’imaginari cultural de les noves generacions.

Demà farà sis mesos que la gota freda va colpejar les comarques de l’Horta Sud, la Ribera Alta, la Foia de Bunyol, els Serrans, la Plana d’Utiel i el Camp de Túria. D’aleshores ençà, els valencians han demanat la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón, de moltes maneres diferents, però la fortalesa i transversalitat d’aquest moviment d’indignació s’ha fet especialment palesa en sis manifestacions històriques i multitudinàries. La resistència popular a Mazón continua ben viva, i aquesta vesprada s’ha convocat la setena manifestació.

Serà a les 18.00 a la plaça de l’Ajuntament de València, i recorrerà els carrers del Marqués de Sotelo, de Xàtiva i de Colom, passarà per la Porta de la Mar i el carrer de Navarro Reverter, i acabarà a la plaça d’Amèrica. El recorregut de la manifestació va haver de ser modificat a petició de la subdelegació del govern espanyol perquè coincidia amb la processó general de Sant Vicent.

Com en cada convocatòria, més de dues-centes entitats cíviques, socials i sindicals del País Valencià, juntament amb les associacions de víctimes de la dana, els Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció i l’Acord Social Valencià es mobilitzen per omplir els carrers de València al crit de “Mazón, dimissió” i demanar justícia, reparació i dignitat.

“La convocatòria respon a les mentides, la manca de responsabilitat i la gestió nefasta del Consell davant la catàstrofe del passat 29 d’octubre, que va deixar 229 víctimes mortals i desenes de milers de persones afectades. Sis mesos després, el marc institucional encara és desolador: contractes de reconstrucció assignats a dit a empreses tacades per la corrupció, reducció de serveis essencials, unes ajudes que són insuficients o que no arriben”, assenyalen.

En aquesta ocasió, les entitats convocants han volgut destacar el paper dels mitjans de comunicació i els serveis de meteorologia, que van avisar i informar sobre la gota freda i van rebre amenaces per haver-ho fet. Es demana suport digne als professionals d’aquests àmbits, que van fer el seu treball malgrat els impediments i les coaccions.

Tensió a València pel congrés del PP europeu

A diferència de les convocatòries anteriors, la manifestació d’avui tindrà un ressò especial perquè es fa la vigília del congrés anual del PP europeu, que enguany ha triat València com a seu, tot coincidint amb els sis mesos de la gota freda. De fet, el temor a les protestes havia fet trontollar el congrés i el PP espanyol havia arribat a proposar Madrid com a seu alternativa. D’aquesta manera, els dies 29 i 30 d’abril, la cúpula del PP europeu serà a València, amb la presència de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, entre més. També hi serà el dirigent espanyol Alberto Núñez Feijóo.

Entitats socials, sindicals i veïnals es concentraran davant el Pont de l’Assut de l’Or, just davant el Museu de les Arts i les Ciències, on es farà el congrés, per denunciar la gestió de la catàstrofe del govern de Carlos Mazón. Durant l’acte, també es presentarà públicament l’Acord Social Valencià, una proposta col·lectiva sorgida “davant la deixadesa institucional i la manca de polítiques públiques de reconstrucció i reparació”, i com a resposta “a la crisi climàtica i social que s’evidencia amb cada episodi de gota freda”.

Les entitats convocants de la manifestació consideren aquest congrés com “un intent de blanquejar la imatge d’incompetència del Consell valencià, encapçalat per Carlos Mazón, aparentar una normalitat política que no existeix i escenificar el suport del partit a una figura política morta”. Així, exigeixen comissions d’investigació amb la participació directa i real de la ciutadania, tant en el parlament de l’estat espanyol com en les Corts Valencianes, per saber tota la veritat. “Les persones afectades han esperat durant sis mesos i no ho poden fer més. El poble valencià, tampoc”, conclouen.

Record a les víctimes

A més a més, demà, just quan fa mig any de la catàstrofe, l’associació d’afectats per la “riuà” i la dana a Aldaia (Horta Sud) convoca una marxa silenciosa a les 19.00. Eixirà de l’avinguda Dos de Maig fins a la plaça de la Constitució. A les 19.30 es farà una parada al barranc de Torrent (rambla del Poio) per fer un homenatge a les víctimes. A les 19.45 es farà una oració per les víctimes a l’església de l’Anunciació, a les 20.00 es llegirà el manifest davant l’ajuntament. També reclamaran el desviament del barranc. “És moment d’alçar la veu, de no oblidar, i de continuar lluitant per la seguretat i dignitat del nostre poble”, diuen.

Xiular, xiular multitudinàriament, és una manera ràpida, col·lectiva i fàcil d’expressar desacord o rebuig públic, sense haver de tenir cap organització prèvia complicada que ho faça possible. És un gest espontani que tothom pot fer alhora, que té sempre una gran eficàcia i que s’entén perfectament. La famosa xiulada a Glasgow contra Margaret Thatcher l’any 1986 o la que va rebre Sarkozy a París el 14 de juliol de 2010 han passat a la història com a fets d’una gran importància política.

És en aquest context que hem d’incloure les xiulades als reis i a l’himne d’Espanya, que els dediquen de fa ja quinze anys els afeccionats del FC Barcelona –com la de dissabte a Sevilla. No són gests rituals, no són costums exòtics ni encara menys fenòmens hooligan com algú ha volgut dir, sinó mostres espontànies d’oposició política que, per això mateix, per l’espontaneïtat i pel fet de ser multitudinàries, tenen tant de valor.

De fet, amb l’excepció de la històrica xiulada al camp de les Corts del 1925  –ara fa, doncs, cent anys–, aquest gest de reprovació política col·lectiva dels seguidors catalans cap a Espanya té una correspondència claríssima amb el procés d’independència. Correspondència que fa que qualsevol equívoc respecte de la seua significació no es puga explicar sense incórrer en falsedats.

És veritat que el FC Barcelona és una pedra angular de la nació catalana, que el Camp Nou, especialment en els moments més difícils de la dictadura, era un espai segur on refugiar-se. També és cert que després de la mort de Franco hi va haver petits grups d’afeccionats barcelonistes que van expressar amb estelades, amb crits o amb xiulets la seua ideologia independentista als partits. Però als anys setanta i vuitanta eren pocs. A partir dels anys noranta –coincidint amb l’arrelament de l’independentisme modern entre els joves– n’hi hagué més, però el punt d’inflexió no arribà de debò fins l’any 2009. Aquell any en què TVE va censurar l’àudio en la retransmissió de la final jugada a Mestalla entre el Barça i l’Atlètic de Bilbao i provocà un autèntic efecte multiplicador de la protesta.

Contextualitzem-ho: l’estatut del president Maragall era al Constitucional espanyol i ja havia passat el ribot del congrés. I faltaven pocs mesos per a fer la consulta d’Arenys de Munt. Entre els ciutadans s’anava preparant el gran salt de consciència que ha definit el país d’aleshores ençà: el pas de l’autonomisme a l’independentisme, la substitució del nacionalisme moderat pel separatisme. I manifestar-se contra Espanya i els seus símbols era una manera de fer aquest bot endavant.

Del 2010 ençà, cada vegada que el Barça juga una final de Copa del Rei, la xiulada a l’himne espanyol i al monarca es repeteix. I si el rival és un altre club amb identitat nacional pròpia encara és més sonada. La final de copa del 2015 al Camp Nou, novament entre Barça i Atlètic de Bilbao va ser especialment eixordadora en un context en què el govern espanyol va anunciar la prohibició d’estelades al camp, prohibició que va haver de ser aixecada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Paral·lelament a l’actuació espanyola per a aturar els esdeveniments polítics, doncs, la sorpresa inicial per les xiulades va anar acompanyada durant la dècada passada d’intents continus de reprimir-la, bé amb censura televisiva, bé amb repressió. Cal recordar que el 2012 el govern espanyol va anunciar que faria servir càmeres per identificar els seguidors que xiulaven i multar-los, que més d’una volta polítics espanyols han demanat penes de presó i que algunes xiulades s’han judicialitzat per un presumpte delicte d’ultratge a la corona que, tanmateix, no ha arribat mai a port.

El fenomen també ha anat creixent –i això cal reconèixer-ho– per l’accelerada assumpció dels seguidors del Reial Madrid que el Barça és un club estranger. Que no som espanyols. D’ací ve aquest ús agressiu que fan, en contra nostre, de la bandera d’Espanya; o, dissabte mateix, el ridícul “lo-lo-lo-lo” amb què acompanyaven les notes de la marxa militar que els fa d’himne, en un intent de compensar els xiulets catalans.

Siga com siga, en un moment com l’actual –en què l’establishment polític i mediàtic s’esforça a imposar un relat de normalització i de “girar full”– les xiulades en massa com la de despús-ahir representen un contrapunt popular que trenca el monopoli discursiu institucional. 

Mentre els pactes de despatx pretenen de diluir el conflicte en una retòrica d’entesa que no respon a la realitat viscuda pels ciutadans, aquests actes espontanis emergeixen com una expressió primària i genuïna, impossible de domesticar i de traduir en termes diplomàtics. Una expressió lliure que ens recorda que la veu del poble rarament s’expressa fent càlculs a l’estil de la política institucional i que precisament té en aquesta cruesa, en aquesta expressió directa i incontrolable, l’autenticitat i la força política transformadora.

Els xiulets, d’una aparent simplicitat, contenen una veritat que cap exercici de cosmètica discursiva no pot silenciar: són la mostra d’una disconformitat profunda, d’una incompatibilitat nacional, d’un anhel de llibertat que persisteix més enllà dels esforços per a intentar “normalitzar” la vida pública catalana.

 

PS1. València farà avui una nova manifestació contra el president Mazón, que marcarà el mig any exacte de la tragèdia que va somoure comarques com l’Horta, la Ribera i els Serrans. Però serà una manifestació molt especial, no solament perquè marca sis mesos seguits –i exemplars– de mobilització ciutadana, sinó també perquè coincidirà amb l’inici del congrés europeu del Partit Popular, precisament a València. Us ho expliquem tot en aquest article.

PS2. La mort de Montserrat Úbeda, ahir, ha estat un sotrac dolorós –tot i esperat. Llibretera i activista cultural, Úbeda ha marcat generacions senceres de lectors i ha viscut amb una dignitat nacional i personal a prova de qualsevol dificultat. El seu amic Joan Josep Isern la recorda amb aquest emotiu article.

PS3. Wikipedia és la víctima de la nova campanya d’amenaces i coercions desfermada pel president dels Estats Units, Donald Trump. Us ho expliquem en aquest article.

PS4. VilaWeb és el diari dels Països Catalans, autocentrat en la pròpia nació sense deixar de ser obert al món. Com ho són tots els grans diaris nacionals en qualsevol país. Reforçar-lo és fer-se’n subscriptor. Vosaltres trieu si voleu tenir una alternativa com aquesta, o bé si no ens mereixem ser un país normal. Subscriviu-vos-hi ací.

El Canadà vota avui en unes eleccions generals que són considerades les més importants de les darreres dècades. El gran tema candent de campanya han estat les amenaces a la sobirania que ha fet Donald Trump d’ençà que va arribar a la Casa Blanca el 20 de gener. En els pocs mesos de mandat, el president nord-americà ha assegurat unes quantes vegades que el Canadà es convertiria aviat en el cinquanta-unè estat dels EUA, s’ha referit al primer ministre canadenc com a “governador” i ha començat una guerra d’aranzels que ha fet témer que col·lapsi una economia que envia el 75% de les exportacions als EUA.

El primer ministre, Mark Carney, cap dels liberals, és el favorit en totes les enquestes, i fins i tot aspira a la majoria absoluta. Això contrasta amb les previsions que hi havia quan Justin Trudeau va anunciar la dimissió com a primer ministre, el mes de gener: aleshores, eren els conservadors els qui encapçalaven els sondatges amb vint-i-cinc punts d’avantatge i els liberals es trobaven totalment enfonsats.

El gran canvi ha estat la capacitat de Carney, un economista de renom però sense trajectòria política prèvia, de presentar-se com un dirigent sòlid i fiable enmig d’aquest context internacional tens. Amb un perfil tècnic i una trajectòria com a governador del Banc del Canadà i del Banc d’Anglaterra, Carney ha volgut destacar en campanya la seva preparació per a una pugna amb els EUA. “Sóc el més ben preparat per a renegociar amb Trump i per a conduir l’economia canadenca en aquesta nova situació”, va dir en el darrer debat electoral.

La irrupció de Trump ha tingut un efecte cohesionador entorn dels liberals, i també entre els conservadors. Els votants han prioritzat els grans partits, i això ha fet baixar el suport al socialdemòcrata Nou Partit Democràtic (NDP) i al Bloc Quebequès (BQ).

Per la seva banda, el cap dels conservadors, Pierre Poilievre, ha vist com l’estratègia de criticar l’herència de gairebé una dècada de governs liberals, que li havia permès d’encapçalar les enquestes amb claredat, ja no és suficient. Poilievre, que havia flirtejat abans amb el discurs trumpista, ha moderat el seu habitual to agressiu i ara prova de posar l’accent en la seguretat i l’economia.

L’agregador d’enquestes 338Canada.com estima que els liberals tindran uns 186 diputats, per sobre de la majoria necessària de 172 escons; els conservadors n’obtindrien 124, el Bloc 24 i l’NDP 8. Les xifres contrasten amb les previsions del mes de gener, fa tan sols quatre mesos, quan es pronosticava que els conservadors obtindrien 236 escons, amb una gran majoria absoluta, i que la segona força serien els independentistes quebequesos, amb 45, amb majoria absoluta al Quebec, mentre els liberals es conformaven 35 i l’NDP n’aconseguia uns 25, el triple que les expectatives actuals.

De moment, la importància de les eleccions ja s’ha traduït amb una participació avançada de rècord: han disposat el vot abans de la jornada electoral 7,3 milions d’electors d’un cens de 28 milions. Fa quatre anys, ho havien fet 5,8 milions.

Un canvi radical al Quebec

El canvi de tendència ha estat especialment visible al Quebec, on el suport als liberals ha anat augmentant a mesura que les declaracions de Trump i els efectes que pogués tenir envers el Canadà monopolitzaven l’agenda política. En aquest context, Carney s’ha reivindicat fins i tot com un defensor de la identitat quebequesa: “Aquesta amenaça no és solament una amenaça econòmica, és una amenaça existencial. Ras i curt, el president Trump amenaça la identitat diferent dels quebequesos”, deia en un acte de campanya a la ciutat de Trois-Rivières. I afegia: “Serem capaços de protegir el Quebec, protegir la nostra sobirania i construir un Canadà fort. Si voleu un govern fort que defensi el Quebec i s’enfronti a Donald Trump, ens heu de votar.”

Es preveu que els aranzels de Trump afectin especialment el Quebec, atès que la nació és un dels principals proveïdors d’alumini dels Estats Units, un sector afectat pels aranzels. Les exportacions d’indústries forestals i lleteres també es troben en el punt de mira. Això ha fet que bona part dels quebequesos donin suport al dirigent liberal per a un govern majoritari que s’enfronti a Trump, eviti una victòria conservadora i protegeixi el país de les inestabilitats externes.

Yves-François Blanchet, cap del Bloc Quebequès, no ha tingut cap ensopegada en la campanya. A més, s’ofereix com a garant perquè el govern canadenc no menystingui els interessos del Quebec si s’impulsen les converses comercials i de seguretat amb els EUA. Però tot això sembla insuficient, de manera que si fa poc semblava que el BQ havia de guanyar les eleccions al Quebec ara sembla que els liberals hi arrasaran.

Toujours. Sans compromis.

Le 28 avril, choisissez le Québec. #JeChoisisLeQc #BlocQc pic.twitter.com/NRVH9Lsbz2

— Bloc Québécois (@BlocQuebecois) April 23, 2025

“La llengua és innegociable”: col·lisió entre el Quebec i Trump per l’ús del francès

De fet, al Quebec hi ha hagut un reforç d’un patriotisme canadenc arran dels atacs a la sobirania i a l’estil de vida. Els quebequesos que es declaren “orgullosos” de ser canadencs han passat de ser un 45% el mes de desembre al 58% tan sols dos mesos més tard. Regis Labeaume, batlle de la Ciutat de Quebec entre el 2007 i el 2021, diu que és complicat de parlar de sobirania del Quebec quan hi ha una crisi mai vista i en què ningú no veu com a adversari Òttawa, sinó Washington. “Molta gent votarà tàcticament, no amb el cor”, reblava.

Tot això pot ser circumstancial, perquè, en les eleccions del Quebec, previstes l’octubre de l’any vinent, en un context diferent, el Partit Quebequès, de Paul Saint-Pierre Plamondon, encapçala amb claredat les enquestes. Però en aquestes eleccions no es tria el govern del Quebec, i gairebé la cosa més important no sembla que sigui gestionar el Canadà sinó plantar cara a Trump.

Tota Generalitat estabilitzada és una garantia d’estabilitat per a Espanya. En conseqüència, qualsevol projecte electoral que afirmi lluitar per la independència s’ha de proposar com a fita desestabilitzar la Generalitat governi qui governi. Això vol dir, en primera instància, actuar al parlament com a força contínuament disruptiva: no ajudar a la formació de cap govern, bloquejar pressupostos, fer projectes de llei anticonstitucionals, desenvolupar totes les formes d’intervenció a la Ciutadella que ajudin a crear un curtcircuit entre la Generalitat i l’estat i, de retruc, entre institucions i país actiu. Això vol dir actuar com una força de xoc en moviment continu, amb procediments innovadors, i sense traves: penseu en David Fernàndez davant el gàngster Rato, i en tindrem un bon exemple aplicable a qualsevol nivell d’intervenció trencadora amb ressò sobre les consciències en estat de vigília. Tot plegat necessita gent jove, valenta, arriscada, imaginativa, sense por de la pressió, el xantatge, l’amenaça i el poder de la institució. Els grans noms, aquí, no hi tenen res a fer. Que en difonguin la nova, i ens donarem per satisfets.

No es pot desestabilitzar la Generalitat solament des del parlament: cal portar-ho a tots els nivells del país. Això implica seguir dos camins: donar suport a tot allò que sigui susceptible de trencar l’ordre on recolza el poder institucional (digueu-ne sistema), representat per les estructures partidistes des de les bases municipals i comarcals fins a les provincials i nacionals. Aquí es tractaria de dissoldre el poder obscur dels pactes tancats, els repartiments de poder, el control dels mitjans, l’ús particular dels recursos públics, la conxorxa entre institucions i poders econòmics, el clientelisme electoral, els pactes colonials amb Madrid, etc.; i això implica participar, en tant que grup representatiu del poble al parlament, en tota mena de lluites: econòmiques, socials, veïnals, ambientals, culturals, de gènere, internacionals… perquè tot ha de ser i esdevenir POLÍTIC si es vol aplanar el camí cap a la independència. Si, posem per cas, els pagesos es mobilitzen, cal que els parlamentaris per la independència hi siguin presents personalment, que demostrin al país que no es tracta d’una lluita particular, sinó nacional, en defensa de la terra, i que mostrin que la sobirania en un sol àmbit no té sentit si no va lligada a la sobirania nacional, val a dir, a la independència. Serà llavors que la institució, amb el seu poder repressor, caurà damunt els parlamentaris que gosin unir-se a les lluites de base de tota mena, perquè trencaran el discurs neutre de la burocràcia (Generalitat / estat espanyol) facilitant una consciència general que superarà els límits de l’autonomisme i de les bones paraules davant la crisi sistèmica que patim. I això demana, un cop més, gent amb una consciència política clara, una imaginació de volada, una agilitat en la presa de decisions i una resistència mental i física a prova de bufetades. Si abans parlava de David Fernàndez, ara esmentaria els objectors, els vaguistes de fam, els ocupants d’institucions públiques, la Crida, Lluís Maria Xirinacs…

Una iniciativa parlamentària independentista ha de prescindir dels mitjans ordinaris d’intervenció pública. Res de campanyes electorals amb enquestes i agències. Res de debats parlamentaris trucats. Res de lideratges de prestigi. Res de fer bonic. Els elegibles han de ser activistes de base comarcal, coneguts i reconeguts per la seva constància, la seva visió política i la seva capacitat organitzativa. Han de recolzar en (o crear, noves de trinca) associacions i entitats fermes, refractàries al poder partidista, reconegudes (o susceptibles de ser-ho) al si de pobles i ciutats dins el seu àmbit comarcal. Han de disposar de mitjans propis, no dependents de subvencions, ajudes o loteries electorals, sinó de fons recollits entre la pròpia gent per tenir clar (i que no oblidin) qui serveixen i que són elegits no pas per llançar coets a cada volta, ni fer grans proclames verbals, sinó per treballar al costat de la gent, verificar el nivell possible de lluita a cada moment i crear xarxes a tants nivells com calgui: públiques, semipúbliques, i, quan convingui, no públiques (penseu en el Primer d’Octubre).

Tot plegat, i deixant de banda moltes més coses que no fóra prudent escampar, demana alguna cosa més que voluntarisme; alguna cosa més que tacticisme; alguna cosa més que lideratge individual o noms de prestigi; alguna cosa més, en definitiva, que esdevenir l’altra cara de la moneda d’això que ja tenim: no cal portar més aigua a mar ni més llenya al bosc.

Cal, en definitiva, partir de l’antagonisme amb la Generalitat i amb l’estat, aprofundir en les seves contradiccions i prescindir de la moral del sistema (“governabilitat”, “bé comú”, “necessitats de la gent”). O són ells o som nosaltres.

Cal, en definitiva, tornar a les formes de lluita radicals, sense treva, precises, organitzades, recolzant en l’activisme de la gent mobilitzada i organitzada contra l’opressió.

I cal, en definitiva, preparar amb rigor els passos successius per a ocupar l’espai del vell ordre autonomista quan la lluita de la gent l’haurà esfondrat.