Xavier Borràs Calvo (Barcelona, 1956) s’ha mort a seixanta-vuit anys. Periodista, traductor i escriptor, va participar activament en iniciatives ecologistes i independentistes. Va ser cofundador de Socors Català i del Moviment Ecologista Català, i va formar part de formacions com Nacionalistes d’Esquerra i els Verds – Alternativa Verda.

També va contribuir a fundar i coordinar la Comissió de la Dignitat, que va reclamar la devolució dels papers confiscats pel franquisme, i en va ser responsable de comunicació. Amb aquest col·lectiu va escriure el llibre Volem els papers.

Borràs va dirigir la revista el Llamp, el setmanari l’Independent de Gràcia i la revista Userda, i va treballar a Catalunya Ràdio i també a capçaleres com Tele/eXpres, Canigó, Diario de Barcelona –on va ser cap del dominical–, la Marxa de Catalunya i el Triangle. Era llicenciat en periodisme i professor de dicció, i també va ser editor en cap de la revista Assaig de Teatre, fundada per Ricard Salvat, fins el gener del 2010.

El 2008 va impulsar EcoDiari, una publicació digital periòdica amb vocació ecologista, i va mantenir durant anys el bloc Bandera Negra, distingit el 2004 com a millor bloc en català i inclòs entre els dos-cents més destacats de l’esfera digital catalana. A més, va ser coordinador de la web Opinió Nacional, dins el Grup Nació Digital, amb el qual col·laborava habitualment.

El 30 d’abril de 2011, en la Conferència Nacional per l’Estat Propi, el moviment fundacional que va donar lloc a l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), va ser elegit per unanimitat membre del consell permanent. També va formar part de Reagrupament i va ser cofundador de la Cooperativa Integral Catalana.

ESCAC Films ha anunciat que el curtmetratge Per bruixa i metzinera, dirigit per Marc Camardons i realitzat per un equip de graduats de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), participarà enguany en la secció Le Cinef del Festival de Cana. És la quarta vegada que una producció de l’ESCAC hi és seleccionada, i en dues d’aquestes ocasions ha estat distingida amb premi.

Per bruixa i metzinera és un treball de final de màster de Camardons, d’Andorra la Vella, i s’endinsa en un univers fantàstic que beu de les llegendes dels Pirineus. Amb un rodatge que ha tingut lloc a Oliana (Alt Urgell), el Solsonès i l’Alt Urgell, el film recrea una atmosfera màgica i inquietant, arrelada a la memòria rural i les tradicions familiars.

La protagonista del curt és la Cebriana, una llenyataire convençuda d’haver vist un foc misteriós a la muntanya. Tanmateix, no hi ha cap indici que ho corrobori: ni brases ni testimonis. Davant el dubte i el desconcert, la seva padrina —una antiga trementinaire— l’empeny a mirar més enllà del que sembla real. Així, la peça articula un relat que reflexiona sobre l’herència simbòlica, la mirada femenina i les formes de transmissió del coneixement antic.

L’equip tècnic que ha fet possible el curtmetratge està format íntegrament per joves professionals formats a l’ESCAC. A través de la productora ESCAC Films, el centre coordina i produeix els treballs de final de grau i màster dels alumnes, a més dels llargmetratges col·lectius que impulsa l’escola.

Un cineasta arrelat i radicalment contemporani

Marc Camardons (2000) és director i productor de cinema. Es va formar a l’ESCAC entre 2017 i 2022, cursant el grau en Cinematografia i el màster en Direcció Cinematogràfica. Des del 2023 forma part de l’equip directiu del festival UllNu, un certamen centrat en la creació audiovisual emergent i la innovació formal.

La seva trajectòria artística s’ha caracteritzat per l’exploració de la identitat queer, la reflexió sobre l’arrelament territorial i la reivindicació dels espais marginals i de transformació. El seu primer curtmetratge, Estàtua de sal (2021), abordava el desig de pertinença i l’autodescobriment a través de la sexualitat. Aquesta línia temàtica s’ha mantingut en obres posteriors com Crisàlides (2022), Traca (2024) i L’últim mort (2024), on l’autor experimenta amb noves formes narratives i visualitzacions simbòliques de la diferència.

A més de dirigir, Camardons imparteix classes sobre cinema i teoria queer en l’àmbit audiovisual, i actualment treballa en el desenvolupament del seu primer llargmetratge.

El govern barceloní de Jaume Collboni s’ha compromès a no executar el conveni de subvenció de 250.000 euros al congrés immobiliari The District, la fira anual d’inversors immobiliaris, com exigia Barcelona en Comú. L’anunci l’ha fet al plenari el tinent d’Economia, Jordi Valls, amb l’objectiu d’aconseguir el vot favorable dels Comuns i desblocar l’aprovació d’un paquet de crèdits extraordinaris que permetrà d’incorporar a la pròrroga pressupostària del 2025 un conjunt ampli de subvencions nominatives.

Els fons voltor: el vol rasant sobre les ciutats albirant les víctimes imminents

El paquet inclou 321 subvencions destinades a entitats molt diverses —socials, culturals, veïnals, centres d’estudis o de promoció econòmica— i suma prop de 27 milions d’euros. Aquest tràmit era imprescindible per a garantir que aquestes entitats poguessin continuar rebent suport econòmic malgrat la pròrroga dels comptes municipals.

La clau per a desencallar l’aprovació era el vot de Barcelona en Comú, que reclamava explícitament que no es donés suport públic al congrés immobiliari. Quan Valls ha anunciat al plenari que no s’executaria el conveni amb The District, els Comuns han confirmat el seu vot favorable.

Així, la modificació de crèdit ha estat aprovada amb els vots del govern, BComú i ERC. Junts, el PP i Vox hi han votat en contra.

L’única veïna que resisteix en una finca de quinze habitatges: “Volen deixar la gent treballadora al carrer”

La vigília de Sant Jordi l’advocat Gonzalo Boye tenia enllestit el recurs de nul·litat del president Carles Puigdemont i de Toni Comín per a presentar al Tribunal Suprem contra la decisió la sala d’apel·lació de donar suport al jutge Pablo Llarena i de no amnistiar-los. El recurs, previ a la presentació del recurs d’empara al Tribunal Constitucional, nega que el Suprem sigui el tribunal competent per a decidir sobre l’aplicació de l’amnistia en aquests casos, perquè Puigdemont, com a diputat al Parlament de Catalunya, és aforat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; i el cas de Comín, que ara mateix no té reconeguda la condició d’eurodiputat, hauria d’anar a parar a l’Audiència de Barcelona. Ni Llarena ni ningú del Suprem no podia decidir res sobre l’amnistia, tret de l’obligació, tal com diu la llei, de retirar immediatament les ordres de detenció. Però dimarts, dia 22 d’abril, va arribar a Waterloo una notificació adreçada a Puigdemont, arran de la demanda d’un advocat espanyolista que, paradoxalment, podria ajudar el president i Boye a desmuntar els arguments del Tribunal Suprem.

Què passa si el Suprem desobeeix fins i tot el TC perquè no torni Puigdemont?

La notificació era una resolució de la sala civil i penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya del desembre del 2023, quan va admetre a tràmit la demanda d’aquest advocat, Esteban Gómez Rovira, fill de l’advocat homònim d’extrema dreta que va combatre contra l’escolarització en català, que va formar part del Frente Nacional i que fou defensor de Josep Anglada. El TSJC va acordar de fer un judici verbal per la demanda civil presentada per Gómez Rovira contra Puigdemont en concepte de danys morals, pel fet d’haver organitzat el referèndum del Primer d’Octubre i d’haver encapçalat el procés d’independència.

I tot plegat es remunta al vespre del Primer d’Octubre, quan aquest advocat, acompanyat dels seus pares, va arribar a casa seva i va afirmar haver estat increpat pels seus veïns. La seva indignació amb el referèndum el va empènyer a presentar una denúncia contra el president Puigdemont, acusant-lo d’un delicte d’incitació a l’odi, que va registrar el dia de la votació a les onze de la nit i que va recaure en el jutjat número 7 de Barcelona, que en aquell moment complia les funcions de guàrdia. Gómez Rovira deia en la denúncia que els veïns l’havien increpat, a ell i als seus pares, quan els van dir que havien anat a votar democràticament; que els havien titllat de feixistes i que els havien dit que se n’haurien d’anar. En responsabilitzava Puigdemont, “per haver llançat els seus acòlits a un enfrontament”, i comparava el procés amb el nazisme quan deia que “s’ha començat un procés constituent que té el seu antecedent en la liquidació de la República de Weimar per part de Hitler”.

Aquella denúncia no va reeixir. El jutjat número 7 la va traslladar al TSJC per la condició d’aforat que tenia aleshores Puigdemont, però es va perdre. El demandant la va reclamar, i hi va insistir, però la sala civil i penal del TSJC la va acabar arxivant el 2022 perquè Puigdemont era eurodiputat i la competència, deia, era del Tribunal Suprem. Arran d’això, Gómez Rovira va presentar un recurs al Tribunal Suprem perquè la seva demanda per incitació a l’odi fos incorporada a la causa que instrueix Pablo Llarena, i també va presentar una nova demanda al jutjat de primera instància per la via civil, en què exigia una indemnització simbòlica de dos mil euros per danys morals.

Un regal caigut del cel

Finalment, la sala primera del Tribunal Suprem –que és la sala civil– va acabar resolent, l’octubre del 2023, que la competència per a resoldre el cas era de la sala civil i penal del TSJC, que va acabar admetent a tràmit la demanda el desembre del 2023. I, amb l’admissió a tràmit, el TSJC decidia de fer un judici verbal i donava un termini de deu dies hàbils a Puigdemont perquè hi respongués, d’ençà del moment de la notificació. Però la notificació no ha arribat fins aquest dimarts, 22 d’abril de 2025. Just quan Gonzalo Boye enllestia el recurs de nul·litat al Tribunal Suprem.

I ha estat com un regal caigut del cel, perquè li han notificat ni més ni menys que hi ha una sala del Tribunal Suprem, la sala primera, que afirma que el TSJC és el tribunal competent per a resoldre una demanda per la via civil contra Puigdemont. De manera que Boye ho ha afegit com a argument en el recurs de nul·litat: “Ser aforat simultàniament en dos òrgans diferents, com el Tribunal Suprem per a les qüestions penals, i el TSJC per a les civils, generaria una contradicció tant en termes jurídics com processals. El principi d’unitat d’aforament exigeix que una mateixa autoritat judicial conegui de totes les causes derivades del càrrec d’aforament, per evitar decisions contradictòries i per garantir una tutela judicial coherent.”

En el recurs, Boye reafirma l’argument segons el qual és el TSJC i no el TS que ha de decidir sobre l’amnistia de Puigdemont, perquè és diputat al parlament i ja no és eurodiputat. Aquest és ara el cavall de batalla de la darrera partida de l’amnistia, que s’acabarà lliurant al Tribunal Constitucional.

El Tribunal Superior de Justícia de Navarra (TSJN) ha confirmat la rebaixa de la condemna a dos dels cinc integrants de la Manada, condemnats per la violació grupal comesa durant el San Fermín del 2016 a Pamplona. En concret, s’ha reduït la pena de quinze a catorze anys de presó, tal com ja havia decidit el febrer passat la secció segona de l’Audiència Provincial, en aplicació de la llei del només sí és sí.

La Sala Civil i Penal del TSJN, presidida per Joaquín Galve, ha dictat dues resolucions en què recorda que no es tracta de casos nous ni de procediments independents, sinó de la mateixa causa i els mateixos fets que el Tribunal Suprem espanyol ja va valorar el juliol del 2024, quan va confirmar la rebaixa de la condemna a un altre dels condemnats. Aquell cas també havia estat analitzat abans pel mateix TSJN, que el setembre del 2023 li havia reduït la pena seguint els criteris de la nova llei.

El Suprem espanyol va argumentar aleshores que la condemna imposada de quinze anys era “pròxima al mínim legal”, i que la reforma del codi penal aprovada amb la llei 10/2022 havia rebaixat “sensiblement” aquest mínim. Segons el Tribunal Superior de Navarra, la pena màxima es manté igual, però el mínim ha passat de catorze anys, tres mesos i un dia, a tretze anys. Per tant, una condemna de quinze anys queda ara dos anys per damunt del mínim possible.

Amb aquesta lògica, el TSJN va decidir el 2023 de rebaixar la condemna a catorze anys, amb un vot particular discrepant. Una decisió que el Suprem espanyol va ratificar el juliol del 2024. Ara, quan s’ha examinat la rebaixa aprovada el febrer per a dos condemnats més, la Sala reitera els mateixos arguments, remarcant que el càlcul de la pena ha de situar-se prop del nou mínim legal. En aquest cas, considera adequat imposar catorze anys de presó: un any més que el mínim i no nou mesos, com demanaven les defenses.

A més, la Sala ha desestimat els recursos presentats per l’acusació particular i per les dues acusacions populars, representades pel govern de Navarra i l’Ajuntament de Pamplona. Tant la fiscalia com l’advocat dels condemnats s’havien pronunciat a favor de mantenir la rebaixa. Tot i això, aquestes dues resolucions encara poden ser impugnades davant el Tribunal Suprem espanyol.

Port Aventura World ha decidit d’ajornar l’acte institucional del trentè aniversari, previst per dilluns a les 19.30. Segons que ha informat la companyia en un breu comunicat, no pot garantir que la celebració es faci en les “condicions òptimes que una ocasió d’aquesta rellevància mereix”.

El parc d’atraccions no ha anunciat cap nova data i diu que s’informarà més endavant, mitjançant una nova invitació.

L’ajornament coincideix amb el conflicte laboral entre l’empresa i la plantilla, que negocien un nou conveni per millorar les condicions laborals. Els treballadors ja van fer una primera jornada de vaga el 19 d’abril i n’han convocades dues més l’1 i el 2 de maig, coincidint amb el pont festiu.

Els sindicats xifren en un 80% el seguiment de la vaga dels treballadors de Port Aventura

El Premi Sant Jordi de novel·la farà un salt endavant en la seva 66a edició. Òmnium Cultural i l’editorial Univers –filial d’Abacus– han anunciat que la dotació del guardó ascendirà a 75.000 euros, fet que el converteix en el premi més ben dotat de la literatura catalana. L’import es distribuirà en 60.000 euros directes per a l’autor, i 15.000 més a compte dels drets d’autor, aportats per l’editorial coeditora.

Aquesta nova convocatòria incorpora una altra novetat rellevant: el jurat tindrà la possibilitat de distingir una obra finalista, que rebrà una dotació de 10.000 euros, també en concepte d’avançament de drets. A més, s’ha modificat el calendari i el termini de presentació dels originals s’avança fins al 15 de juliol del 2025.

El Premi Sant Jordi, impulsat per Òmnium Cultural i coeditat actualment per Univers, mantindrà aquesta aliança fins l’any 2026. D’ençà del seu naixement, el 1947 sota el nom inicial de Premi Joanot Martorell, ha estat un dels guardons més prestigiosos del país, i cerca de promocionar la literatura inèdita en català i d’enfortir els vincles amb les llibreries de proximitat.

Roc Casagran, darrer guanyador

El darrer Sant Jordi, concedit a Somiàvem una illa de Roc Casagran, ha tingut un recorregut destacat. El jurat –format per Sebastià Alzamora, Maria Dasca, Manuel Forcano, Mara Faye Lethem, Marcel Mauri, Mercè Sarrias i Carme Vidal Huguet– el va escollir l’obra com a guanyadora i aquest Sant Jordi ha estat un dels llibres més venuts, fins al punt que ja n’hi ha una segona edició.

El premi ha passat per diverses etapes pel que fa a les editorials que n’han assumit la coedició. Entre el 2018 i el 2020, la publicació va anar a càrrec d’Enciclopèdia Catalana, amb obres com Digues un desig, de Jordi Cabré (2018); Les amistats traïdes, de David Nel·lo (2019), i L’aigua que vols, de Víctor García Tur (2020).

A partir del 2021 i fins al 2023, el guardó va ser coeditat per Proa, que va publicar Morir-ne disset, de Sergi Belbel (2021); Les nostres mares, de Gemma Ruiz Palà (2022), i Confeti, de Jordi Puntí (2023).

Compromís per Godella ha fet públic un vídeo en el qual es veu el panell dedicat al poeta Vicent Andrés Estellés que l’ajuntament del PP i Vox havia retirat d’un edifici municipal. El mural és a una nau municipal “tirat a terra i recolzat contra una paret, com una deixalla vella i sense valor”, segons que ha denunciat la formació. També han denunciat la desaparició de la placa commemorativa de les trobades d’escoles en valencià.

Fa unes setmanes el cas va generar una gran polèmica per les paraules de menyspreu de la regidora del PP Maria Lurueña, que es va vantar d’haver-lo trinxat. “La meva opinió és que Vicent Andrés Estellés és el poeta de l’odi, de l’ordinariesa i el catalanisme”, va dir davant de la indignació de l’oposició. I va afegir: “Hem trinxat els panells i els hem utilitzat per tapar els forats del poble i ja està.” Per a Compromís foren unes paraules “carregades d’odi i burla” contra la figura del poeta i contra les persones que estimen la llengua pròpia del país. En aquell moment, la formació ja va exigir saber on era la peça.

“Tristament, la realitat revela el menyspreu del Partit Popular per la nostra cultura”, diuen. I consideren que l’abandonament del panell no és pas un simple descuit, sinó una “mostra clara de la poca estima i cura que aquesta institució té per l’art local” i “de la ràbia que acumulen cap a tot allò que representa la nostra identitat i la nostra llengua”.

Compromís per Godella insisteix a exigir la dimissió de la regidora per les declaracions ofensives, i demana explicacions urgents a l’equip de govern sobre la desaparició i l’abandonament del panell. “No permetrem que es continue menyspreant la nostra cultura i la nostra llengua d’aquesta manera”, diuen.

Trenta-quatre entitats de defensa dels drets LGBTI han denunciat la “deriva autoritària i profundament regressiva” del PP al País Valencià. Segons que diuen, a les Corts, el PP promou una “estratègia de desmantellament de drets i exclusió institucional” de les persones trans, i ho fa amb la complicitat del govern del Consell.

En concret, denuncien que el Consell ha utilitzat les esmenes a la llei d’acompanyament del pressupost per a modificar “per la porta del darrere” la llei trans aprovada durant el govern del Botànic. “Aquesta maniobra busca alterar el marc de drets del col·lectiu trans, especialment de les infàncies, sense sotmetre’s al debat públic, vulnerant el dret a la participació de les persones afectades i trencant amb el diàleg institucional que hauria de regir qualsevol canvi en polítiques d’igualtat”, es queixen.

De fet, diuen que no és un fet aïllat, i que d’ençà que el PP de Carlos Mazón governa la Generalitat “ha desplegat una estratègia sistemàtica de desactivació dels espais de participació del col·lectiu trans i LGBTI que no li són afins”. Diuen que no han facilitat la participació en els òrgans consultius convocant reunions en horari laboral sense oferir alternatives, i que han intentat excloure les entitats de defensa dels drets LGBTI. Tot això, afegeixen, sense assumir responsabilitats ni respondre públicament davant les entitats socials.

En aquest sentit, recorden l’intent de designar el batlle de Gàtova, Jesús Salmerón, com a representant del col·lectiu trans al Consell Valencià d’Inclusió i Drets Socials, sense que ni tan sols fos trans. Arran de l’onada d’indignació, la Generalitat va recular i finalment va designar un altre representant. “Aquesta voluntat de control polític dels espais de representació forma part d’una ofensiva més ampla per a silenciar veus crítiques i deslegitimar al moviment organitzat”, denuncien les entitats.

Per tot plegat, demanen la convocatòria urgent dels espais formals de participació social dels col·lectius LGBTI per a tractar “la gravetat de les reformes legislatives en curs”. “No es tracta d’una simple activació formal dels òrgans, sinó de la necessitat de donar resposta a una agressió institucional que posa en risc la protecció de drets fonamentals”, diuen. A més, demanen que la consellera d’Igualtat, Susana Camarero, participi en aquestes reunions perquè doni explicacions per les decisions polítiques del PP, tant des del Consell com des de les Corts.

Entre els signants d’aquest comunicat hi ha el col·lectiu Lambda; Chrysallis; la Penya Valencianista LGTBI; els clubs esportius Samarucs i Dracs; Escola Valenciana; Maestrat LGTBI+; i Kaleydos, Organització Intersex per la Diversitat; entre més.

“No acceptarem més menyspreu institucional, ni més maniobres per a silenciar-nos.
Exigim respecte, interlocució real i la retirada immediata de qualsevol intent de buidar els nostres drets per la via pressupostària o administrativa”, avisen. Les trenta-quatre entitats deixen clar que, històricament, el País Valencià ha estat un referent en drets LGBTI gràcies a la participació activa del teixit associatiu, i diuen que no permetran que s’esborri aquest llegat ni que s’imposi un retrocés sense resistència.

La televisió oficial del Reial Madrid ha engegat la maquinària del fang abans de la final de la copa espanyola contra el Barça, que es jugarà demà a Sevilla. El mitjà, en un vídeo incendiari, assenyala l’àrbitre Ricardo de Burgos Bengoetxea i l’acusa d’haver perjudicat l’equip blanc unes quantes vegades.

“Amb el col·legiat basc, el Reial Madrid té només un 64% de victòries. En canvi, el Barcelona té un 81% de triomfs. Una diferència increïble a la qual, a més, s’ha de sumar que l’equip d’Ancelotti només ha guanyat dos dels últims cinc partits amb ell al camp”, diu el narrador amb un to marcadament bèl·lic.

Durant tres minuts, la televisió madridista critica les actuacions a la gespa de Burgos Bengoetxea i li fa tota mena de retrets, com ara que tot i ser un àrbitre internacional d’ençà de 2018, no hagi estat mai designat per partits de la Lliga de Campions, ni per matxs de la FIFA. “Tanmateix, a Espanya, serà la seva tercera final entre el Reial Madrid i el Barcelona, després de les supercopes de 2017 i 2023”, afegeix.

“Un reconeixement a Espanya que no té en l’àmbit internacional, però continua arbitrant partits d’aquest calibre”, lamenta.

Vegeu el vídeo ací:

pic.twitter.com/G3K5k83JdL

— Follow @MMajeedx – مجيد يغطي مدريد (@mmtv400002) April 24, 2025

El ministeri de Sanitat espanyol ha prohibit la venda i distribució de les llaminadures de cànnabis a tot l’estat. La mesura va entrar en vigor el 23 d’abril, l’endemà de la publicació de l’ordre al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE). L’ordre modifica el reial decret del 1977 que regula les substàncies i preparats medicinals psicotròpics i hi incorpora elements habituals en aquests productes.

Encara que aquestes llaminadures no contenen els principis actius del cànnabis estupefaent, sí que incorporen derivats semisintètics que poden causar efectes semblants o, fins i tot, més intensos. Segons que diu el ministeri, són cannabinoides sense aplicació farmacològica i, per tant, “cal aplicar-hi mecanismes de control”.

Augmenten els casos d’intoxicació, especialment entre turistes

Aquesta decisió arriba després que la Unitat de Toxicologia Clínica de l’Hospital Clínic de Barcelona alertés, a començament d’abril, que els casos d’intoxicació per consum d’aquestes llaminadures s’han duplicat en dos anys. Enguany, ja n’han atès 24. En la majoria dels casos –un 58%– es tracta de dones turistes d’edat mitjana que havien comprat aquests caramels com a record en establiments cannàbics.

El Clínic advertia que aquests productes s’havien pogut vendre fins ara sense una regulació clara i que contenien substàncies obtingudes de la planta del cànnabis, però modificades en laboratoris, fet que en podia agreujar els efectes.

Amb aquesta nova regulació, el govern espanyol vol posar fi a aquesta situació i limitar la distribució de productes amb substàncies psicotròpiques no reconegudes per a ús mèdic.

Els cursos de català de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) han experimentat un creixement significatiu aquest segon trimestre. En destaca especialment la participació en els cursos de nivell C1, que s’ha duplicat en relació amb el mateix període de l’any passat, amb un augment del 105%. També ha crescut, encara que de manera més moderada, la inscripció als cursos per obtenir el certificat de nivell superior C2, amb un augment del 8%.

En total, 113 persones han cursat un d’aquests dos nivells avançats de català entre gener i març. A banda, el curs amb més èxit ha estat el MOOC A1, un curs inicial de català en format obert i gratuït, amb 239 inscripcions. Aquest curs s’adreça tant a estudiants internacionals com a qualsevol persona interessada a començar a aprendre la llengua catalana, i forma part del programa d’acollida lingüística de la universitat, que també inclou nocions bàsiques sobre el país.

El conjunt de l’oferta de cursos de català de la UPF ha aplegat 467 inscrits durant el segon trimestre del curs universitari.

També augmenta la formació del professorat

Un altre àmbit que ha registrat un augment és el de la formació del personal docent i investigador. El programa ‘Llença’t: fes la teva docència en català’, pensat per oferir recursos i eines als professors que volen fer les classes en català, ha tingut un augment del 27% en el nombre de participants aquest trimestre. La iniciativa forma part de les estratègies de la UPF per promoure l’ús de la llengua catalana en l’àmbit universitari.

Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) ha tret avui a licitació la renovació de les màquines de venda de bitllets de la xarxa de metro, que començarà el 2027 i s’allargarà fins al 2028. El projecte, que preveu una inversió mínima de 19 milions d’euros, inclourà la substitució d’entre 290 i 397 aparells repartits en 126 estacions. El nombre final de màquines renovades dependrà del grau de digitalització dels usuaris.

Aquestes noves màquines presentaran millores destacades, especialment pel que fa a l’accessibilitat i a les funcionalitats digitals. Permetran, entre més, fer el pagament amb bizum i altres sistemes en línia, llegir codis de barres i codis QR, imprimir una factura completa a l’instant i contactar amb el servei d’atenció al client mitjançant videotrucada. També podran emetre directament la T-mobilitat en format de targeta de plàstic, un canvi important tenint en compte que ara cal esperar que arribi per correu postal.

A banda d’aquestes millores, les noves màquines incorporaran opcions de lectura i comprensió més senzilles, ordres de veu adaptades per a usuaris amb discapacitat visual, sortida d’àudio privada i un espai físic més ampli per a persones amb cadira de rodes.

Una licitació flexible segons l’ús que es faci de les màquines

Cristina Güell, directora de serveis corporatius de TMB, ha explicat que l’abast del desplegament dependrà de l’ús efectiu que facin els usuaris de les màquines: “En funció de la digitalització ens anirem marcant un escenari amb més o menys impacte a la xarxa.” La licitació que ha sortit avui és flexible i planteja un mínim de 290 màquines i un màxim de 397. Les màquines actuals tenen entre quinze i vint-i-cinc anys i ja han arribat al final del seu cicle de vida.

El conseller delegat de TMB, Xavier Flores, ha destacat que aquesta renovació permetrà d’avançar en la digitalització dels serveis i fer que la compra de bitllets sigui més àgil, especialment gràcies a la integració de la venda directa de bitllets senzills al mateix torn d’accés, tal com ja passa als busos de TMB. Segons que han explicat Flores i Güell, el 37% de les interaccions amb les màquines són precisament per adquirir un bitllet senzill.

Una demanda que no desapareixerà del tot

Tot i la digitalització creixent, els responsables de TMB defensen que les màquines de venda continuaran essent necessàries per a col·lectius que no poden accedir fàcilment a les alternatives digitals. “La demanda per utilitzar les màquines sempre existirà”, han dit, tot assenyalant la persistència de la bretxa digital.

El primer prototip de la nova màquina es rebrà el 2026 i el desplegament començarà l’any següent. Les màquines es repartiran entre les 126 estacions convencionals del metro, però no arribaran a les línies 9 i 10, que funcionen amb un sistema automàtic i disposen d’unes màquines més modernes, instal·lades per l’ens Ifercat.

El contracte inclourà també el manteniment de les màquines durant dos anys. Un cop acabat aquest termini, es tornarà a obrir el procés perquè hi puguin participar altres empreses.

Millores d’ús i personalització del servei

Entre les noves funcions, a banda del pagament amb bizum, destaquen els avisos personalitzats per a l’usuari, com ara notificacions sobre la caducitat imminent d’un títol. També es podrà demanar l’emissió immediata de la T-mobilitat en suport físic, una opció que fins ara no era disponible. L’objectiu, segons que han dit els responsables de TMB, és fer el sistema més àgil, comprensible i útil per a tothom.

Flores ha remarcat que es tracta d’un “projecte important” per a l’empresa i n’ha reivindicat l’aposta per la innovació, la modernització i la millora contínua. També ha destacat que aquesta renovació és una oportunitat per a fer la xarxa més accessible a totes les persones, especialment aquelles amb alguna discapacitat física o intel·lectual.

Avui, 25 d’abril de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• La proposta de modificar els estatuts de l’ANC n’aguditza la fractura interna 
• ‘La tertúlia proscrita’: L’intent d’Illa d’espanyolitzar Sant Jordi 
• Quan el mal ve d’Almansa: l’origen violent de l’Espanya moderna I Editorial de Vicent Partal
• La batalla d’Almansa, una derrota anunciada amb unes conseqüències que encara duren
• Clara E. Mattei: “A molts progressistes els agrada fer veure que pot haver-hi capitalisme sense austeritat”
• Les tensions de la ciutat de Girona són les de tot el país I Mail obert de Josep Sala i Cullell
• Imagina un retrat buit I Mail obert de Tina Vallès
• “Pot passar qualsevol cosa”: l’atac al Caixmir atia el perill d’escalada militar entre l’Índia i el Paquistan
• L’única veïna que resisteix en una finca de quinze habitatges: “Volen deixar la gent treballadora al carrer”
• Clàudia Cedó reflexiona sobre la mirada de la societat cap a les persones amb diversitat funcional a ‘Fantàstic Ramon’ 
• El Merendero de la Mari, un restaurant per a tornar-hi

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La plataforma 3Cat prepara l’estrena de La casa nostra, la nova sèrie de comèdia de situació romàntica, dirigida per Dani de la Orden i Oriol Pérez. La ficció s’articula entorn d’un grup de personatges que comparteixen pis o teixeixen relacions al seu voltant, i vol retratar els vincles emocionals, les tensions familiars i els conflictes personals que afecten una generació marcada per la precarietat, les ruptures i la cerca d’un sentit a la vida.

El punt de partida de la sèrie és la història d’en Miqui, un jove que comparteix pis amb el seu amic Èric i que, en menys d’una setmana, viu dos fets traumàtics que li capgiren la vida. A partir d’aquest eix narratiu, la sèrie explora la convivència entre pares i fills, amics i veïns, amb voluntat d’anar més enllà del retrat superficial.

La casa nostra compta amb un repartiment ampli, encapçalat per Marc Rius, que interpreta el Miqui, un redactor júnior amb aspiracions de periodista seriós i amb una por persistent a la soledat. El seu company de pis, l’Èric, l’interpreta Adrian Grösser, un personatge irònic, evasivament emocional i amant de la vida fàcil.

Completen el repartiment principal na Paula Malia, que dona vida a la Berta, una veïna introvertida amb una mirada peculiar sobre el món; Betsy Túrnez, que encarna la Candela, propietària d’un bar del barri i figura carismàtica del grup; Albert Ribalta, en el paper de pare d’en Miqui, en Josep, un home reservat i metòdic; Llum Barrera, que interpreta na Pilar, mare intensa i contradictòria en plena transformació personal; i Nuria Casas, com la Ruth, l’ex-parella d’en Miqui, una figura dominant, segura i decidida.

A més, la sèrie preveu cameos de rostres coneguts del món de la comunicació, el cinema, la televisió i les xarxes socials.  La proposta de De la Orden i Pérez combina les dinàmiques típiques de la comèdia de situació amb elements de comèdia romàntica i drama personal. Sota l’aparença lleugera, la sèrie aborda qüestions com ara la vulnerabilitat emocional, la construcció de la identitat adulta, els vincles familiars i la por al fracàs. Sense renunciar a l’humor, els guions introdueixen situacions que reflecteixen un cert desencant generacional, especialment pel que fa a les expectatives laborals, les relacions afectives i la manera de gestionar la frustració.

La sèrie és una de les apostes destacades de 3Cat per a la nova temporada de ficció i encara no s’ha fet pública la data d’estrena.

Aquestes són les sèries que 3Cat estrenarà el 2025

Més Compromís i Joves PV han lliurat aquesta nit a València els premis 25 d’Abril, una distinció que atorguen cada any a persones i col·lectius que han destacat per la seva contribució al valencianisme. En aquesta edició, han posat èmfasi en el paper de les associacions veïnals de les pedanies del sud de la ciutat, que van tenir un paper clau en la resposta comunitària a la gota freda del 29 d’octubre.

El premi 25 d’Abril al grup municipal ha estat per a les associacions veïnals de Castellar-l’Oliveral, el Forn d’Alcedo i la Torre-Faitanar. Segons els organitzadors, ha estat un reconeixement a la seva “implicació en la recuperació dels pobles del sud de la ciutat afectats per la gota freda”, tot assenyalant la inacció de les administracions dirigides per la batllessa María José Catalá i el president Carlos Mazón.

El premi València Combativa – Joves PV ha estat per a Fran Tudela, conegut a les xarxes com a Cabrafotuda. L’han destacat per “reivindicar amb humor i un llenguatge universal la diversitat del País Valencià i els drets socials i lingüístics dels valencians”. També ha estat guardonada l’associació Famílies pel Valencià, que ha rebut el premi 25 d’Abril – Més València per la campanya “Marca sí al valencià”. Els han reconegut el compromís amb la normalització lingüística a les escoles i l’activisme contra la llei de “llibertat educativa” que impulsen el PP i Vox a les Corts.

Finalment, el Premi Honorífic 25 d’Abril s’ha atorgat a Adela Costa i Vicent Mateo, definits per l’organització com a “referents històrics del nacionalisme valencià”. N’han remarcat la dedicació durant més de cinquanta anys a l’ensenyament del valencià i a la divulgació de la cultura pròpia, tant des de l’activitat política com professional. Amb aquests premis, Més Compromís i Joves PV han volgut recordar que “la defensa del valencianisme és viva a cada barri, escola, pantalla i plaça”.

S’ha mort a setanta anys Quim Pelegrí i Pinyes, militant històric de l’independentisme català. Així ho ha anunciat Edicions del 1979, que ell mateix havia impulsat i dirigit durant anys. Biòleg de formació, va ser un dels fundadors de Terra Lliure i el primer membre empresonat de l’organització.

Nascut a Barcelona el 3 de juny de 1954, Pelegrí va estudiar ciències biològiques a la Universitat de Barcelona i va treballar al Parc Zoològic. Però aviat es va decantar per l’activisme social i polític. Va militar en l’ecologisme català, dins la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural i la Taula Antinuclear i Ecologista de Catalunya, i va esdevenir un dels referents de l’independentisme revolucionari.

El 1978 va participar en la fundació de Terra Lliure, va ser-ne un dels ideòlegs més actius i va defensar obertament la lluita armada contra l’estat espanyol. L’any següent, el 1979, va ser detingut i empresonat. Va passar per la presó Model, Carabanchel i el penal de Segòvia, on va estar tancat més de tres anys.

El resultat de la batalla d’Almansa, el fatídic 25 d’abril de 1707, no va ser cap sorpresa per a ningú que entengués mínimament en estratègia militar. Amb una desproporció de forces evident –25.000 soldats borbònics contra uns escassos 15.000 austriacistes– i amb els comandaments aliats dividits i sense cap estratègia coherent, el desastre era previsible ja de bon començament.

Cal recordar que allò que es dirimia aquell dia a Almansa transcendia amb escreix les fronteres peninsulars. L’anomenada guerra de Successió no era tan sols una disputa dinàstica local com es vol presentar sovint, sinó un autèntic conflicte global que enfrontava les principals potències europees. D’una banda, combatien França i Castella defensant els drets successoris de Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV; d’una altra, l’anomenada Gran Aliança de l’Haia (la Gran Bretanya, les Províncies Unides, l’imperi austríac, Portugal, Savoia i més, entre els quals tots els estats catalans de l’època) que feia costat a les pretensions de l’arxiduc Carles d’Àustria.

En joc no hi havia tan sols el tron dels regnes d’Espanya, sinó l’equilibri de poder a Europa i el control de les rutes comercials i colònies americanes. França amenaçava amb l’hegemonia continental si aconseguia de situar un Borbó al tron espanyol. I per aquest motiu, les cancelleries europees havien mobilitzat enormes recursos i contingents militars de tot Europa per impedir-ho.

La dimensió internacional es reflecteix perfectament en la composició dels exèrcits enfrontats a Almansa: francesos, castellans i bascs al bàndol borbònic; anglesos, escocesos, irlandesos, holandesos, portuguesos, alemanys, austríacs i catalans, sobretot valencians, al bàndol austriacista. Una veritable “guerra mundial” de l’època que, per casualitats o capritx del destí, va tenir en aquest racó entre València i Castella un dels episodis més decisius.

Un escenari predeterminat

Almansa, una vila situada en la cruïlla entre l’altiplà castellà i les terres valencianes, no va ser elegida a l’atzar com a escenari de la batalla. L’emplaçament, a uns setanta quilòmetres de la costa i a prop de set-cents metres d’altitud, domina el corredor natural que comunica Espanya amb les planes litorals valencianes.

El terreny on es va desenvolupar l’enfrontament era una àmplia plana semiàrida envoltada de serres d’altitud mitjana. Aquest espai obert, amb escassa vegetació arbòria i predomini d’espart i matolls baixos, va afavorir clarament el desplegament de les nombroses unitats de cavalleria borbònica. El pendent lleugeríssim cap a l’est i una petita rambla que travessa la plana foren els únics accidents geogràfics dignes d’esment en un terreny que semblava dissenyat expressament per a una batalla campal a la manera antiga.

Les altes temperatures primaverals d’aquell dia –poc habituals per a l’època de l’any– i el vent de ponent que aixecava núvols de pols van complicar encara més la situació per a les tropes austriacistes, ja prou desmoralitzades, que s’havien mantingut en moviment de feia dies, sense un descans adequat.

Una batalla desigual

Si la inferioritat numèrica dels austriacistes ja era preocupant (gairebé 10.000 homes menys), la composició heterogènia de les seves tropes agreujava encara més la situació. L’exèrcit aliat era format per un autèntic trencaclosques multinacional: regiments britànics, batallons portuguesos, mercenaris holandesos i alguns contingents valencians i catalans, tots amb una escassa coordinació. La comunicació entre oficials de nacionalitats diferents esdevenia, en aquestes condicions, complicada i les cadenes de comandament eren confuses.

Per contrast, l’exèrcit borbònic presentava una estructura molt més cohesionada. Tot i ser format també per tropes de nacionalitats diverses –sobretot francesos i espanyols–, operava sota un comandament unificat i decidit: el del duc de Berwick, un militar experimentat de trenta-sis anys, fill il·legítim del rei Jaume II d’Anglaterra i mariscal de França al servei de Felip V. La seva experiència en campanyes anteriors i la disciplina de les seves tropes eren avantatges tan importants com la superioritat numèrica.

A més, l’artilleria borbònica superava en nombre i en qualitat l’aliada: trenta canons ben situats en elevacions estratègiques contra uns vint de tecnologia més antiquada pels austriacistes.

Crònica d’un desastre anunciat

Cap a migdia, amb el sol al zenit castigant els soldats amb temperatures inusualment altes, va començar la batalla amb un intercanvi d’artilleria que va afavorir clarament els borbònics. Els núvols de pols i fum que van cobrir ràpidament el camp de batalla van dificultar la visibilitat i la coordinació de les tropes aliades.

En un intent desesperat per compensar la inferioritat numèrica amb audàcia, Lord Galway va ordenar un avanç general de la infanteria aliada cap a les línies borbòniques. D’entrada, aquest atac semblava tenir un cert èxit, i algunes unitats britàniques van poder penetrar en la primera línia francesa. Però aquesta aparent victòria no era sinó un miratge: el centre borbònic, ben reforçat amb tropes de reserva, va absorbir l’impacte sense trencar-se.

L’error fatal fou en el flanc esquerre aliat, on el marquès de les Minas, potser per impaciència o per falta de comunicació amb Galway, va ordenar a la cavalleria portuguesa d’avançar prematurament. Aquest moviment, executat sense la coordinació necessària amb la resta de l’exèrcit, va originar un buit en la formació aliada que no va passar desapercebut als experimentats comandants borbònics.

La cavalleria francesa i espanyola, numèricament superior i en més bon estat, no va perdre l’oportunitat. En una maniobra que els manuals militars estudiarien durant segles, uns quants esquadrons borbònics van atacar fort el flanc exposat i van aconseguir d’envoltar part de la infanteria aliada. El pànic es va estendre ràpidament entre les files austriacistes quan van començar a rebre atacs de múltiples direccions.

A mesura que avançava la tarda, la batalla es va anar convertint en una matança unilateral. La infanteria britànica, fidel a la seva reputació, va intentar una retirada ordenada formant els famosos quadres defensius, però fins i tot aquesta tàctica disciplinada va resultar insuficient contra aquella superioritat numèrica aclaparadora. D’un en un, els batallons aliats van ser aniquilats o forçats a rendir-se.

Cap a les sis de la tarda, quan el sol començava a declinar, el camp oferia un espectacle desolador: més de 5.000 baixes entre els aliats (entre morts, ferits i presoners), banderes capturades, armes abandonades i unitats senceres desintegrades. Només alguns contingents de cavalleria van aconseguir escapar de la carnisseria. El resultat, de conseqüències terribles, va ser que amb aquella derrota el camí cap a València restava completament obert per a l’exèrcit hispano-francès.

Les conseqüències polítiques

La magnitud del desastre va superar l’àmbit purament militar. En qüestió de setmanes, i malgrat la resistència heroica dels grups de maulets, les principals ciutats valencianes van anar caient en mans borbòniques. L’ocupació va anar acompanyada d’una repressió brutal, simbolitzada en l’incendi i destrucció de Xàtiva, que fou rebatejada San Felipe, en un intent d’esborrar-ne fins i tot el nom.

Però més enllà de les conseqüències immediates, la batalla d’Almansa va marcar el principi de la fi per als estats de la corona d’Aragó, per als furs i institucions del Regne de València i del conjunt dels Països Catalans. El 29 de juny de 1707, Felip V promulgà el Decret de Nova Planta, amb què abolia els furs valencians i aragonesos i imposava les lleis de Castella. Era el començament d’un procés centralitzador que transformà per sempre l’estructura política de la península.

Almansa, de fet, no va significar tan solament la fi de l’estat valencià, sinó el primer acte d’una tragèdia que culminà set anys després a Barcelona. La caiguda dels regnes de València i Aragó va deixar Catalunya en una posició extremadament vulnerable, obligada a defensar-se pràcticament tota sola contra tot el poder de les dues corones borbòniques.

Els anys següents van veure una resistència heroica però que al final va restar condemnada al fracàs. La retirada de les tropes britàniques el 1713, fruit del tractat d’Utrecht, va deixar els catalans abandonats pels seus aliats internacionals. Així i tot, Barcelona va resistir durant 14 mesos més, fins el fatídic 11 de setembre de 1714, quan les tropes del duc de Berwick (el mateix general que havia vençut a Almansa) van entrar a la ciutat després d’un setge implacable i s’enfrontaren en primera línia amb els regiments valencians que havien acudit a defensar la capital, lleials al regne que ja havia desaparegut.

La línia que uneix Almansa amb la caiguda Barcelona és directa i evident. El mateix comandant, la mateixa estratègia d’ocupació i repressió i les mateixes conseqüències: l’abolició de les institucions catalanes amb el Decret de Nova Planta del 1716. Es completava així la destrucció del model polític de la confederació, un procés que havia començat precisament aquell 25 d’abril a la plana d’Almansa.

Durant aquells set anys, entre el 1707 i el 1714, els espanyols van anar desmuntant sistemàticament una arquitectura política i institucional que havia perviscut durant segles i que encarnava una concepció del poder i de l’estat radicalment diferent de la que imposaria el centralisme borbònic. El 25 d’abril valencià i l’11 de setembre català són, doncs, dues dates que reflecteixen el mateix procés històric.

The Washington Post · Shams Irfan i Karishma Mehrotra

Pahalgam, Caixmir. Aquesta ciutat de l’Himàlaia, coneguda com la “mini-Suïssa” de la regió, hauria de ser plena de turistes, aquesta època de l’any, fotografiant els camps de flors silvestres i muntant amb poni amb els pics nevats de fons.

Però ara, a Pahalgam, hi regna una calma tensa. Les escoles i els mercats de tota la part índia del Caixmir han estat tancats. Els taxis, molt sol·licitats fins fa poc pels turistes, s’aturen en els controls de seguretat muntats a la sortida de la ciutat. La violència d’aquesta setmana continua latent en l’aire.

Dimarts, uns homes armats van obrir foc contra un grup de turistes que s’havien congregat en un prat a prop de la ciutat molt concorregut. Vint-i-sis persones pel cap baix –vint-i-cinc indis i un nepalès– van morir-hi, segons la policia índia. L’incident ha estat l’atac més mortífer registrat contra civils a l’Índia en més d’una dècada.

Els mitjans de comunicació indis han atribuït l’atac al Front de Resistència, un grup designat per Nova Delhi com a organització terrorista i prohibit el 2023. Però, fins ara, cap grup no ha reivindicat públicament l’atac.

L’esclat sobtat de violència ha commogut el país sencer. L’atac ha ressuscitat els fantasmes dels anys noranta, quan una violenta insurrecció tenallà el Caixmir, amb els civils de la regió com a principals víctimes.

Després d’anys d’impasos diplomàtics, l’Índia i el Paquistan –dues potències nuclears rivals que reclamen el Caixmir com a territori propi i administren diferents parts de la regió– es troben ara en una cruïlla molt perillosa, segons els analistes.

“La situació era dolenta, però feia temps que no la vèiem empitjorar de manera activa. Ara sí”, diu Srinath Raghavan, historiador i analista de seguretat de la Universitat d’Ashoka.

“Pot passar qualsevol cosa”

L’atac a Pahalgam pot desfer un alto-el-foc fràgil entre l’Índia i el Paquistan, acordat després d’un llarg procés de consultes diplomàtiques l’any 2021.

L’acord posà fi als intercanvis de foc, fins aleshores diaris, al llarg de la Línia de Control, la frontera de facto entre la part del Caixmir sota administració índia i la part del Caixmir sota administració paquistanesa. La disputa pel territori ha causat ni més ni menys que tres guerres entre ambdós països.

“L’alto-el-foc és l’últim punt d’unió que queda en una relació que, ara com ara, és pràcticament inexistent en qualsevol altre àmbit. Si aquest acord acaba trencant-se, pot passar qualsevol cosa”, explica Happymon Jacob, professor de relacions internacionals a la Universitat Jawaharlal Nehru.

Vikram Misri, secretari d’Afers Estrangers indi, declarà a la premsa abans-d’ahir que el govern indi prohibiria als ciutadans paquistanesos d’entrar a l’Índia, i que retiraria els assessors de defensa indis desplegats al Paquistan i suspendria un tractat clau sobre la gestió de l’aigua entre ambdós països. El ministre d’Energia del Paquistan condemnà la mesura com “un acte de guerra, la guerra de l’aigua”. Ahir, el Paquistan ordernà l’expulsió dels diplomàtics indis a Islamabad, la capital del país, i aturà el comerç amb l’Índia.

Durant dècades, els insurgents armats del Caixmir –que es divideixen entre els qui volen la independència i els qui volen passar a formar part del Paquistan– han lliurat una lluita armada contra el control indi sobre part de la regió. La violència ha remès aquests darrers anys, enmig d’una intensa repressió per part de les forces de seguretat índies. Diversos grups de drets humans han acusat Nova Delhi d’haver practicat detencions arbitràries i execucions extrajudicials contra la població local, de majoria musulmana.

Els milicians continuen llançant atacs periòdics contra soldats indis i treballadors immigrants hindús, però els assassinats d’aquesta setmana han representat una escalada sense precedents en la violència contra civils.

“Els responsables dels atacs sentiran molt aviat la contundència de la nostra resposta”, declarà dimecres el ministre de Defensa indi, Rajnath Singh. Tot i que no esmentà el Paquistan, la implicació de les paraules del ministre eren clares. Unes altres figures destacades de la política índia, en aquest sentit, van ser molt més directes.

Shama Mohamed, portaveu de Congrés, el principal partit de l’oposició, digué abans-d’ahir a X que “Rawalpindi hauria de ser arrasada”, en al·lusió a la ciutat on es troba la caserna general l’exèrcit paquistanès. “És l’hora de donar al Paquistan una lliçó que no oblidarà”, afegí.

L’Índia fa temps que acusa el Paquistan de donar suport a la violència separatista al Caixmir, i els analistes de seguretat indis afirmen que els autors de l’atac probablement tenien vincles amb Lashkar-e-Taiba, el grup milicià paquistanès que perpetrà els atacs del 2008 a Bombai, que deixaren 166 morts i més de 300 ferits.

Els polítics i analistes indis s’han afanyat a assenyalar un discurs pronunciat la setmana passada pel general Asim Munir, cap de l’exèrcit paquistanès, en què definí el Caixmir com “la vena jugular” del seu país. “No abandonarem els nostres germans caixmirs en la seva lluita heroica”, afegí.

Les autoritats paquistaneses han condemnat l’atac i han rebutjat qualsevol hipotètica implicació. En un comunicat publicat abans-d’ahir, el Ministeri d’Afers Estrangers del Paquistan digué que estava “preocupat per la pèrdua de les vides dels turistes”.

“Fem arribar el condol als familiars dels morts i desitgem una ràpida recuperació als ferits”, continuà el text.

La senadora paquistanesa Sherry Rehman publicà a X: “Les acusacions reflexives contra el Paquistan s’han convertit en la resposta habitual d’una Nova Delhi incapaç de posar remei als seus propis fracassos.”

Mentrestant, Islamabad es troba immers en la seva pròpia crisi de seguretat. El país fa temps que malda per contenir els atacs dels insurgents islamistes i separatistes al Balutxistan. Molts d’aquests insurgents van armats amb armes de fabricació nord-americana que van quedar a l’Afganistan després de la retirada dels Estats Units del país.

L’atac de Pahalgam coincidí amb la visita diplomàtica a l’Índia del vice-president dels Estats Units, J. D. Vance, cosa que alguns analistes consideren que no ha estat casual. L’any 2000, per exemple, un grup de milicians islamistes assassinà 35 sikhs al Caixmir durant una visita de Bill Clinton a l’Índia.

Els experts diplomàtics –tant paquistanesos com indis– coincideixen a assenyalar que el rol de Washington serà fonamental, d’ara endavant, per a determinar l’esdevenir de la regió.

“El Paquistan recorrerà als països aliats, especialment als Estats Units, per a aturar qualsevol possible escalada”, explica Hasan Askari Rizvi, analista polític paquistanès. “No hi ha dubte que Washington no vol una guerra.”

“Ha tocat una fibra que pocs atacs han aconseguit de tocar”

El govern indi revocà l’estatus de territori semiautònom al Caixmir l’any 2019, tot imposant-hi mesures de seguretat altament restrictives. Aquests darrers anys, Nova Delhi ha fet mans i mànigues per representar el Caixmir com un territori pacificat i políticament estable, tot encoratjant-hi la inversió estrangera i el turisme.

L’atac de dimarts ha posat cap per avall aquest discurs de suposada normalitat. “És enganyós dir als teus ciutadans que vinguin a aquest indret si no pots garantir-ne la seguretat”, diu Anuradha Bhasin, redactora cap del Kashmir Times, a The Washington Post.

L’exèrcit indi ha desplegat efectius per tot el Caixmir d’ençà de l’atac. El famós mercat de fruita seca de l’autopista Jammu-Srinagar, generalment ple de gom a gom de turistes, ha romàs tancat d’aleshores ençà. El 2019, un terrorista suïcida va matar més de 40 soldats en un atac a la rodalia del mercat. L’Índia hi respongué amb atacs al Paquistan, cosa que desencadena un breu conflicte militar al llarg de la Línia de Control.

Les relacions entre ambdós països es deterioraren considerablement arran de l’incident. Islamabad expulsà l’enviat especial de l’Índia al Paquistan, suspengué el comerç entre ambdues nacions i denuncià Nova Delhi a les Nacions Unides. L’Índia es negà a dialogar amb Islamabad sobre el Caixmir. Malgrat l’alto-el-foc del 2021, la diplomàcia entre ambdós països ha estat pràcticament inexistent aquests darrers anys.

Ara, segons els analistes, Nova Delhi medita com venjar-se de l’atac.

Syed Akbaruddin, ex-diplomàtic indi a l’ONU, diu que la quantitat i diversitat de les víctimes –procedents de punts molt diferents de l’Índia– augmenta les probabilitats d’una resposta de Nova Delhi.

“Ha tocat una fibra que pocs atacs d’aquesta mena han aconseguit de tocar”, diu. “Hi haurà molta pressió per a trobar els autors i perseguir-los.”

Modi “voldrà demostrar que l’Índia és forta”, explica Rizvi, l’analista polític paquistanès. “Les forces paquistaneses estan preparades per a fer front a qualsevol situació.”

A molts analistes els preocupa que la tragèdia també atiï les tensions polítiques i sectàries a l’Índia. Molts mitjans de comunicació indis, en aquest sentit, no tan sols han assenyalat el Paquistan per l’atac, sinó també la comunitat musulmana índia de manera més general.

“Les repercussions no tan sols les sofriran els caixmiris, sinó també els musulmans d’altres punts de l’Índia”, explica Bhasin, del Kashmir Times.

Els analistes també preveuen que l’Índia intensifiqui la repressió política i militar al Caixmir, cosa que augmenta el risc d’una possible reacció violenta de la població local.

“El ressentiment entre la població local és com més va més gran, però la presència de l’exèrcit silencia tot aquest descontentament”, diu Bhasin. “L’augment de la repressió potser no es traduirà automàticament en una reacció violenta, però sí que hi aplanarà el camí, si més no.”

Mehrotra informa de Nova Delhi estant.
Shaiq Hussain, d’Islamabad estant, ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb