El jutge del Tribunal Suprem espanyol que instrueix la causa contra la trama del PSOE ha demanat al congrés espanyol i al partit que l’informin sobre els pagaments i donacions de l’ex-ministre de Transports José Luis Ábalos entre els anys 2014 i 2024, arran de la “falta aparent de coincidència” entre les dades d’Hisenda i els moviments bancaris del diputat.

El magistrat Leopoldo Puente ha fet aquest requeriment després d’haver rebut un informe de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil. Segons les dades fiscals, el congrés espanyol va abonar a Ábalos 751.421,57 euros en concepte de sous, dietes i més pagaments entre el 2014 i el 2024. Tanmateix, els seus comptes bancaris tan sols reflecteixen ingressos provinents de la cambra baixa per valor de 79.841,74 euros durant aquest període.

A més, segons el mateix informe, Ábalos va fer donacions al PSOE per un valor total de 44.729,29 euros, però als comptes bancaris tan sols consten pagaments al partit entre el 2014 i el 2024 per un import de 8.471,36 euros. L’UCO també ha indicat que, durant aquest mateix període, hi havia registres de nòmines procedents de comptes bancaris a nom del PSOE i del grup parlamentari socialista.

Per tot plegat, i amb la intenció d’aclarir aquestes discrepàncies, l’UCO considera necessari de saber amb precisió quines quantitats va percebre Ábalos del congrés espanyol i quines donacions va fer al PSOE entre el 2014 i el 2024, amb el detall dels comptes d’origen i destinació.

Batlles de la Segarra, l’Urgell i la Noguera damnificats per l’incendi de Torrefeta i Florejacs reclamen més atenció del govern per a evitar noves situacions com la de la setmana passada. Han acordat vint-i-un punts que consideren que caldria tenir en compte, com ara hidrants a les masies, una revisió de les zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA) i poder gestionar marges i boscs, que traslladaran personalment dilluns que ve al president Salvador Illa en una reunió a Barcelona.

El batlle de Guissona, Jaume Ars, ha dit que per construir país i construir línies d’acció calia trepitjar i escoltar més el territori. El document també ha estat acordat amb els consells comarcals i es va tancar ahir en una reunió a la Diputació de Lleida.

Edgar Nebot, bomber del GRAF: “L’incendi anava a vint-i-vuit quilòmetres per hora. Això és una animalada”

En el document acordat, també demanen una millora de la cobertura de telefonia a la Segarra i la Noguera, i dotar d’emissores de comunicació quan en manquin. També parlen de la necessitat de poder gestionar els marges i boscs, activar les basses buides al Segarra-Garrigues i que siguin plenes a l’estiu, i millorar els accessos dels camins mitjançant línies d’ajut.

En relació amb la coordinació i l’execució, els batlles volen millorar la coordinació entre bombers professionals amb els bombers voluntaris, les ADF, GPIF i Forestal Catalana. També una revisió del sistema de confinament de CCAT i que escoltin els batlles, atès que són els responsables del document únic de protecció civil municipal (DUPROCIM).

D’una altra banda, fixen el canal Segarra-Garrigues com un recurs indispensable, per la qual cosa demanen de tenir-hi accés per agafar aigua, que hi hagi hidrants distribuïts pel seu curs, i un sistema de reg activitat en cas d’incendis i que no es limiti. Per això, volen que es tingui en compte el paper dels consells comarcals contra els incendis, un paper que consideren clau per a ajudar a coordinar en cas d’emergències.

Finalment i amb vista al futur, volen revisar les figures de protecció ambiental del territori com ara el pla d’espais d’interès natural de Catalunya (PEIN) i la ZEPA; autoritzar cremes controlades, rompudes, recuperar espais agrícoles que ara són forestals; facilitar les pastures; incentivar els cultius alternatius com a tallafocs; reduir els espais forestals; permetre fer perímetres de seguretat al voltant de les edificacions i recuperar l’heliport de Tiurana.

La Plataforma per la Llengua denuncia dues discriminacions lingüístiques en l’àmbit del consum que palesen la fragilitat del català en l’atenció oral. Segons l’entitat, les empreses franceses Alcampo i Leroy Merlin han vulnerat els drets lingüístics de clients que s’hi havien adreçat en català, de manera que han incomplert la legislació catalana.

En el primer cas, una consumidora va enregistrar una conversa amb una treballadora del servei d’atenció al client d’Alcampo, que li confirma que l’empresa no demana el català com a requisit per ser contractat. “Ella no entén el català perquè no és espanyola“, li expliquen sobre una treballadora del supermercat. “Fa vint-i-cinc anys que viu aquí, segons que explica ella”, insisteix la clienta.

Tot seguit, la clienta pregunta si el català és un requisit per a tenir la feina i li diuen que no. “No, no. No ho demanen”, li responen. La clienta havia demanat explicacions després de trobar-se reiteradament amb treballadors que no entenien la llengua. Tot i haver presentat una queixa formal, encara no n’ha rebut cap resposta.

A Leroy Merlin, una altra clienta va enregistrar una treballadora que es negava a atendre un home pel simple fet que s’hi adreçava en català. “Et parlo en català i no em vols atendre? És per això que no em vols? Això és discriminació lingüística”, diu l’home. “Tu em discrimines a mi perquè jo no parlo el teu idioma, però tu m’entens“, li replica la treballadora.

L’home insisteix que no l’ajuda perquè parla en català, i la treballadora diu que no l’entén. Ara, quan amenaça de demanar el full de reclamacions, li etziba: “Posa tantes queixes com vulguis.” En aquell moment, s’acosta una altra treballadora, que lamenta que l’home es torni a queixar d’una discriminació lingüística a Leroy Merlin. “Això és xenofòbia”, diu l’home. “Xenòfob, tu”, respon la treballadora que el discrimina.

La Plataforma per la Llengua recorda que Leroy Merlin ja va ser objecte d’una denúncia pel fet de no etiquetar en català els productes de marca blanca. També recorda que aquesta mena de discriminacions no són situacions aïllades. L’atenció oral és un dels punts més febles en l’ús del català en l’àmbit del consum. El 2024, el 29% de les discriminacions registrades per Plataforma per la Llengua feien referència a aquesta qüestió; una xifra pràcticament idèntica a la del 2023.

Aquest volum de denúncies contrasta amb les dades de l’Agència Catalana de Consum, on el pes d’aquest mena de queixes ha anat disminuint, tot i que el nombre total de denúncies s’ha multiplicat per set en quatre anys. El 2021, la meitat de les 206 queixes presentades hi feien referència; el 2022 van ser el 38% de 456, el 2023 el 23% de 1.874, i el 2024 tan sols el 10% de 1.576.

Aquest descens no reflecteix cap millora, sinó un problema en el circuit de les denúncies. Segons la Plataforma per la Llengua, molts afectats no saben a quin organisme s’han d’adreçar: malgrat que el competent en matèria d’atenció oral és la Direcció General de Comerç, la major part de les denúncies es fan a l’Agència Catalana de Consum, que sovint no les tramet adequadament.

El Parlament Europeu ha rebutjat avui una moció de censura contra la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, presentada per un grup d’eurodiputats d’extrema dreta i populistes. 175 parlamentaris hi ha votat a favor, 360 en contra i 18 s’han abstingut.

La moció, impulsada per 72 eurodiputats, retreia a Von der Leyen l’opacitat en les negociacions amb les grans farmacèutiques durant la pandèmia per a comprar vaccins contra la covid. Per a reeixir, hauria calgut una majoria de dos terços dels vots emesos.

La presidenta de la Comissió ha superat l’intent de censura amb el suport de la seva formació, el Partit Popular Europeu. També ha rebut els vots dels socialdemòcrates i els liberals, els socis habituals a l’eurocambra, després de donar-los concessions en el pròxim pressupost de la UE.

a càrrec de la Pirotècnia Estalella - Lloc: Platja Picòrdia

amb la Batuaixa de l'Escola Municipal de Música - Lloc: per la Riera, del CC Calisay fins a l'Ajuntament

La catalanista Annabelle Brunet, consellera departamental dels Pirineus Orientals, ha presentat aquesta setmana, davant més de dues-centes cinquanta persones, la plataforma electoral Primavera, que té l’objectiu de guanyar les eleccions municipals a Perpinyà, previstes el març de l’any vinent, i apartar el batlle ultradretà Louis Aliot del poder.

La carta de presentació de Brunet és la seva victòria a les eleccions departamentals del 2021, al terme perpinyanès del Vernet. En la primera ronda, va ser la segona candidata amb més suport, amb un 21,96% dels vots; i en la segona, amb un suport ampli i transversal en contra del candidat d’extrema dreta, va guanyar amb un ajustat 50,25%. Una experiència que provarà de repetir ara. De moment, ja té el suport de figures representatives de sensibilitats diverses de Catalunya Nord, com ara la regidora Chantal Gombert, Richard Puly (els Republicans), Marc Panis (EELV) i Carlos Grèzes (Partit Socialista).

Té l’objectiu d’aconseguir el suport “de l’esquerra moderada a la dreta raonable”; ja té l’adhesió del partit dels Centristes i de la Unitat Catalana, i diu que encara ha d’acabar de parlar amb la resta de partits, perquè tenen la seu a París. Això exclouria, òbviament, l’extrema dreta, de qui es presenten com a gran alternativa, i també de la França Insubmisa, que treballa per una altra candidatura.

El projecte Primavera proposa d’articular una proposta política compartida i unitària, amb una coalició àmplia i també una base programàtica oberta a les aportacions ciutadanes. Diu que no és res improvisat, sinó que la feina va començar fa prop d’un any i, a partir d’aquest estiu, han previst de fer sessions de treball fins al gener, amb la participació de veïns i entitats. Ja han obert un lloc web, amb el lema “Uniu-vos per actuar”, on es poden fer observacions: “Viviu a Perpinyà i veieu coses que no estan bé? Barris oblidats, serveis públics degradats, manca d’escolta o d’iniciatives?”

Recuperar la catalanitat de Perpinyà

Annabelle Brunet explica a VilaWeb que un dels eixos fonamentals de la candidatura és la recuperació de la catalanitat de la ciutat, en contraposició a Aliot. “Va arribar aquí i immediatament va trinxar els símbols catalanistes de Perpinyà, començant pel nom i continuant per la resta, com la presència del català en l’àmbit públic en general.”

El batlle va suprimir el nom oficial de “Perpinyà, la catalana”, que incorporava el Castellet –símbol històric de la ciutat– i ha estat substituït per “Perpinyà, la radiant” i amb Sant Joan, patró de la ciutat, com a símbol, fet que li dóna també certa connotació religiosa.

De fet, afirma que volen anar més enllà que mai en la qüestió de la identitat catalana. Entre les propostes que volen impulsar, hi ha la traducció al català dels actes administratius del municipi, com ara els naixements o casaments, i també dels plens municipals: “Podem tenir una traducció dels documents oficials en català.”

Alhora, vol reforçar els vincles amb Girona i Figueres, l’entorn més proper, però també amb Barcelona. Ho resumeix dient que vol “intentar de fer recuperar a la ciutat de Perpinyà el paper de capital de Catalunya Nord”.

Afirma que mirar cap al sud permet de situar la ciutat geogràficament però també és una oportunitat en l’àmbit econòmic, d’oci i turisme. “Hem de situar Perpinyà per desenvolupar-la sobretot en el terreny econòmic, i per això és segur que ens hem de girar cap al sud –diu–. Crec que Aliot ni pensa que això pot tenir un interès, però és una evidència quan ets d’aquí.”

Una gestió inexistent i un batlle absent

En referència a la gestió municipal feta per Aliot, diu que fins i tot és complicada de valorar perquè en realitat hi ha hagut molt poques actuacions concretes en el dia a dia, i que l’acció principal ha estat, ras i curt, de desmuntar la identitat catalana de la ciutat. Diu que durant el mandat, que és de sis anys, no s’han vist gairebé grues ni obres ni hi ha hagut l’activitat que seria esperable d’un ajuntament. En canvi, cada vegada que ha pogut ha retirat els cartells en català de monuments i edificis públics perquè hi resti solament la identificació en francès.

Fa aquesta crítica directa al batlle: “El senyor Aliot passa el seu temps a la televisió a París i amb els seus companys, i considera Perpinyà com una manera de poder accedir a una hipotètica funció, potser en l’àmbit nacional francès, però la nostra ciutat no li interessa.” Brunet considera que la ciutat ha servit de trofeu de l’extrema dreta, més que no pas d’espai de gestió real: “Va ser la presa de guerra.” És del parer que l’estratègia és que “no hi hagi gaires coses fetes; és una lògica, en el sentit que si no fas res ningú no et pot venir a buscar sobre una cosa que has fet malament, perquè no has fet res”.

Brunet no és una novella en la política municipal perpinyanesa. Va ser durant gairebé dues dècades regidora, d’ençà del 2001; adjunta del batlle Jean-Marc Pujol entre el 2015 i el 2020; i consellera municipal del barri del Vernet. En l’àmbit de país, va ser una de les persones fonamentals en l’organització de l’acte del  Consell de la República a Perpinyà, el 29 de febrer de 2020, que va aplegar més cent mil persones i que van comptar amb la intervenció de Clara Ponsatí, Carles Puigdemont i Toni Comín, que trepitjaven terres catalanes per primera vegada d’ençà que s’havien exiliat.

Aliot, malgrat la poca gestió municipal, ha estat notícia per un cas de malversació de fons de la Unió Europea, concretament per haver pagat assistents d’eurodiputats que, en realitat, treballaven per al partit, juntament amb la màxima dirigent de l’extrema dreta francesa, Marine Le Pen, i més dirigents del Rassemblement National. Condemnat a divuit mesos de presó, tres anys d’inhabilitació, una multa de 8.000 euros i a portar un braçalet electrònic, es podrà presentar a les eleccions del març perquè finalment el tribunal va decidir que la inhabilitació no seria d’aplicació immediata, però es podria trobar forçat a deixar qualsevol càrrec que exercís si finalment la condemna esdevingués ferma.

La catalanista Annabelle Brunet, consellera departamental dels Pirineus Orientals, ha presentat aquesta setmana, davant més de dues-centes cinquanta persones, la plataforma electoral Primavera, que té l’objectiu de guanyar les eleccions municipals a Perpinyà, previstes el març de l’any vinent, i apartar el batlle ultradretà Louis Aliot del poder.

La carta de presentació de Brunet és la seva victòria a les eleccions departamentals del 2021, al terme perpinyanès del Vernet. En la primera ronda, va ser la segona candidata amb més suport, amb un 21,96% dels vots; i en la segona, amb un suport ampli i transversal en contra del candidat d’extrema dreta, va guanyar amb un ajustat 50,25%. Una experiència que provarà de repetir ara. De moment, ja té el suport de figures representatives de sensibilitats diverses de Catalunya Nord, com ara la regidora Chantal Gombert, Richard Puly (els Republicans), Marc Panis (EELV) i Carlos Grèzes (Partit Socialista).

Té l’objectiu d’aconseguir el suport “de l’esquerra moderada a la dreta raonable”; ja té l’adhesió del partit dels Centristes i de la Unitat Catalana, i diu que encara ha d’acabar de parlar amb la resta de partits, perquè tenen la seu a París. Això exclouria, òbviament, l’extrema dreta, de qui es presenten com a gran alternativa, i també de la França Insubmisa, que treballa per una altra candidatura.

El projecte Primavera proposa d’articular una proposta política compartida i unitària, amb una coalició àmplia i també una base programàtica oberta a les aportacions ciutadanes. Diu que no és res improvisat, sinó que la feina va començar fa prop d’un any i, a partir d’aquest estiu, han previst de fer sessions de treball fins al gener, amb la participació de veïns i entitats. Ja han obert un lloc web, amb el lema “Uniu-vos per actuar”, on es poden fer observacions: “Viviu a Perpinyà i veieu coses que no estan bé? Barris oblidats, serveis públics degradats, manca d’escolta o d’iniciatives?”

Recuperar la catalanitat de Perpinyà

Annabelle Brunet explica a VilaWeb que un dels eixos fonamentals de la candidatura és la recuperació de la catalanitat de la ciutat, en contraposició a Aliot. “Va arribar aquí i immediatament va trinxar els símbols catalanistes de Perpinyà, començant pel nom i continuant per la resta, com la presència del català en l’àmbit públic en general.”

El batlle va suprimir el nom oficial de “Perpinyà, la catalana”, que incorporava el Castellet –símbol històric de la ciutat– i ha estat substituït per “Perpinyà, la radiant” i amb Sant Joan, patró de la ciutat, com a símbol, fet que li dóna també certa connotació religiosa.

De fet, afirma que volen anar més enllà que mai en la qüestió de la identitat catalana. Entre les propostes que volen impulsar, hi ha la traducció al català dels actes administratius del municipi, com ara els naixements o casaments, i també dels plens municipals: “Podem tenir una traducció dels documents oficials en català.”

Alhora, vol reforçar els vincles amb Girona i Figueres, l’entorn més proper, però també amb Barcelona. Ho resumeix dient que vol “intentar de fer recuperar a la ciutat de Perpinyà el paper de capital de Catalunya Nord”.

Afirma que mirar cap al sud permet de situar la ciutat geogràficament però també és una oportunitat en l’àmbit econòmic, d’oci i turisme. “Hem de situar Perpinyà per desenvolupar-la sobretot en el terreny econòmic, i per això és segur que ens hem de girar cap al sud –diu–. Crec que Aliot ni pensa que això pot tenir un interès, però és una evidència quan ets d’aquí.”

Una gestió inexistent i un batlle absent

En referència a la gestió municipal feta per Aliot, diu que fins i tot és complicada de valorar perquè en realitat hi ha hagut molt poques actuacions concretes en el dia a dia, i que l’acció principal ha estat, ras i curt, de desmuntar la identitat catalana de la ciutat. Diu que durant el mandat, que és de sis anys, no s’han vist gairebé grues ni obres ni hi ha hagut l’activitat que seria esperable d’un ajuntament. En canvi, cada vegada que ha pogut ha retirat els cartells en català de monuments i edificis públics perquè hi resti solament la identificació en francès.

Fa aquesta crítica directa al batlle: “El senyor Aliot passa el seu temps a la televisió a París i amb els seus companys, i considera Perpinyà com una manera de poder accedir a una hipotètica funció, potser en l’àmbit nacional francès, però la nostra ciutat no li interessa.” Brunet considera que la ciutat ha servit de trofeu de l’extrema dreta, més que no pas d’espai de gestió real: “Va ser la presa de guerra.” És del parer que l’estratègia és que “no hi hagi gaires coses fetes; és una lògica, en el sentit que si no fas res ningú no et pot venir a buscar sobre una cosa que has fet malament, perquè no has fet res”.

Brunet no és una novella en la política municipal perpinyanesa. Va ser durant gairebé dues dècades regidora, d’ençà del 2001; adjunta del batlle Jean-Marc Pujol entre el 2015 i el 2020; i consellera municipal del barri del Vernet. En l’àmbit de país, va ser una de les persones fonamentals en l’organització de l’acte del  Consell de la República a Perpinyà, el 29 de febrer de 2020, que va aplegar més cent mil persones i que van comptar amb la intervenció de Clara Ponsatí, Carles Puigdemont i Toni Comín, que trepitjaven terres catalanes per primera vegada d’ençà que s’havien exiliat.

Aliot, malgrat la poca gestió municipal, ha estat notícia per un cas de malversació de fons de la Unió Europea, concretament per haver pagat assistents d’eurodiputats que, en realitat, treballaven per al partit, juntament amb la màxima dirigent de l’extrema dreta francesa, Marine Le Pen, i més dirigents del Rassemblement National. Condemnat a divuit mesos de presó, tres anys d’inhabilitació, una multa de 8.000 euros i a portar un braçalet electrònic, es podrà presentar a les eleccions del març perquè finalment el tribunal va decidir que la inhabilitació no seria d’aplicació immediata, però es podria trobar forçat a deixar qualsevol càrrec que exercís si finalment la condemna esdevingués ferma.

Amb el final de l’onada de calor i la baixada generalitzada de les temperatures, aquest cap de setmana encara ve més de gust sortir de casa. A més, el segon cap de setmana de juliol coincideixen uns quants festivals de música, un aplec de globus aerostàtics i moltes més propostes interessants. Tot seguit, us oferim una selecció de plans per a aquest cap de setmana.

Feslloc a Benlloc

Avui ha començat una de les cites ineludibles de l’estiu musical al País Valencià. El Feslloc, organitzat per l’Ajuntament de Benlloc (Plana Alta) i Escola Valenciana, tornarà a combinar música, esport i cultura durant tres dies amb els plats forts dels concerts de la Fúmiga, Auxili, Flashy Ice Cream i Fillas de Cassandra. A més, el festival acollirà una trobada de joves poetes en llengua catalana i xerrades sobre el conflicte al Llevant, la difusió de la música en valencià a À Punt i la memòria històrica.

Vegeu-ne més informació.

Àrtur Martínez (la Fúmiga): “Hem vingut a fer valdre una llengua des de la música”

Festival Cruïlla de Barcelona

Ahir va començar el quinzè festival Cruïlla, que omplirà de música, comèdia i art el parc del Fòrum de Barcelona fins dissabte. Com és habitual, la proposta destaca per l’eclecticisme, en què combina propostes internacionals de primer nivell, com Alanis Morissette, Thirty Seconds to Mars o Sex Pistols, amb noms de l’escena nacional, com Love of Lesbian, Maria Jaume, Pau Vallvé o Quimi Portet. Quant als monòlegs de comèdia, els plats forts són Charlie Pee, Roger Coma i Magí Garcia. A més, enguany s’estrenarà un escenari a tocar del mar, dedicat exclusivament a la dansa, un espai per als muralistes, instal·lacions lumíniques de Calidos i espectacles de cultura catalana.

Vegeu més informació del Cruïlla i com comprar les entrades.

 

Roger Coma: “L’únic interès que té anar al teatre és veure fracassar els actors”

European Balloon Festival a Igualada

És l’aplec de globus aerostàtics més important del país, que d’ençà del primer certamen, el 1997, s’ha consolidat com una competició i un festival de referència a Europa. Es fa a Igualada i reuneix anualment durant quatre dies –d’avui a diumenge– més de 25.000 espectadors i més de cinquanta globus aerostàtics de tot el món. Els vols, siguin d’exhibició o de competició, es fan a primera hora del matí i cap al tard, horaris en què hi ha les condicions meteorològiques més favorables.

Vegeu-ne més informació.

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by European Balloon Festival (@ebf_igualada)

Concert de Franca Masu a Perafita

La gran veu de la música algueresa en català torna al Principat per fer-nos gaudir amb la seva barreja d’estils que inclouen la música tradicional algueresa, el jazz, el fado i la bossa. Concretament, actuarà aquest diumenge, 13 de juliol, a Perafita (Osona), com a part de la programació del festival Perifèria Cultural. A més, compartirà escenari amb el cantautor Ferran Palau, en una jornada batejada com a “L’esperit de la resistència creativa: de Collbató a l’Alguer”.

Vegeu-ne més informació i com comprar les entrades.

Concert de Franca Masu a Barcelona. Focs artificials a Argelers

Ja ha començat la temporada de castells de focs artificials a Argelers (Rosselló). A partir d’ara, se’n faran cada dimecres d’estiu i el dilluns 14 de juliol, sempre començant a les 22.00. La pirotècnia es llança des de l’espigó nord del port, fet que permet que els espectacles siguin visibles des de totes les platges de la localitat.

Pau Alabajos al SonsDeNit 2025 a Mallorca

El cantautor de Torrent Pau Alabajos presentarà a Mallorca el llibre-disc Versos a la vietnamita. Antologia incompleta de la poesia catalana antifranquista, que inclou els quatre poemes musicats de Vicent Andrés Estellés, i de cinc poetes més: Salvador Espriu, Maria-Mercè Marçal, Marc Granell, Joan Margarit i Ovidi Montllor. Serà divendres, 11 de juliol, a les 21.00 a Manacor i l’endemà, a Llubí, a les 20.00. Tots dos concerts formen part del cicle SonsDeNit, el festival itinerant que combina música en directe, patrimoni arquitectònic i consciència ambiental.

Pau Alabajos: “Encara hi ha residus del franquisme que cal eradicar amb poemes i cançons”

Amb el final de l’onada de calor i la baixada generalitzada de les temperatures, aquest cap de setmana encara ve més de gust sortir de casa. A més, el segon cap de setmana de juliol coincideixen uns quants festivals de música, un aplec de globus aerostàtics i moltes més propostes interessants. Tot seguit, us oferim una selecció de plans per a aquest cap de setmana.

Feslloc a Benlloc

Avui ha començat una de les cites ineludibles de l’estiu musical al País Valencià. El Feslloc, organitzat per l’Ajuntament de Benlloc (Plana Alta) i Escola Valenciana, tornarà a combinar música, esport i cultura durant tres dies amb els plats forts dels concerts de la Fúmiga, Auxili, Flashy Ice Cream i Fillas de Cassandra. A més, el festival acollirà una trobada de joves poetes en llengua catalana i xerrades sobre el conflicte al Llevant, la difusió de la música en valencià a À Punt i la memòria històrica.

Vegeu-ne més informació.

Àrtur Martínez (la Fúmiga): “Hem vingut a fer valdre una llengua des de la música”

Festival Cruïlla de Barcelona

Ahir va començar el quinzè festival Cruïlla, que omplirà de música, comèdia i art el parc del Fòrum de Barcelona fins dissabte. Com és habitual, la proposta destaca per l’eclecticisme, en què combina propostes internacionals de primer nivell, com Alanis Morissette, Thirty Seconds to Mars o Sex Pistols, amb noms de l’escena nacional, com Love of Lesbian, Maria Jaume, Pau Vallvé o Quimi Portet. Quant als monòlegs de comèdia, els plats forts són Charlie Pee, Roger Coma i Magí Garcia. A més, enguany s’estrenarà un escenari a tocar del mar, dedicat exclusivament a la dansa, un espai per als muralistes, instal·lacions lumíniques de Calidos i espectacles de cultura catalana.

Vegeu més informació del Cruïlla i com comprar les entrades.

 

Roger Coma: “L’únic interès que té anar al teatre és veure fracassar els actors”

European Balloon Festival a Igualada

És l’aplec de globus aerostàtics més important del país, que d’ençà del primer certamen, el 1997, s’ha consolidat com una competició i un festival de referència a Europa. Es fa a Igualada i reuneix anualment durant quatre dies –d’avui a diumenge– més de 25.000 espectadors i més de cinquanta globus aerostàtics de tot el món. Els vols, siguin d’exhibició o de competició, es fan a primera hora del matí i cap al tard, horaris en què hi ha les condicions meteorològiques més favorables.

Vegeu-ne més informació.

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by European Balloon Festival (@ebf_igualada)

Concert de Franca Masu a Perafita

La gran veu de la música algueresa en català torna al Principat per fer-nos gaudir amb la seva barreja d’estils que inclouen la música tradicional algueresa, el jazz, el fado i la bossa. Concretament, actuarà aquest diumenge, 13 de juliol, a Perafita (Osona), com a part de la programació del festival Perifèria Cultural. A més, compartirà escenari amb el cantautor Ferran Palau, en una jornada batejada com a “L’esperit de la resistència creativa: de Collbató a l’Alguer”.

Vegeu-ne més informació i com comprar les entrades.

Concert de Franca Masu a Barcelona. Focs artificials a Argelers

Ja ha començat la temporada de castells de focs artificials a Argelers (Rosselló). A partir d’ara, se’n faran cada dimecres d’estiu i el dilluns 14 de juliol, sempre començant a les 22.00. La pirotècnia es llança des de l’espigó nord del port, fet que permet que els espectacles siguin visibles des de totes les platges de la localitat.

Pau Alabajos al SonsDeNit 2025 a Mallorca

El cantautor de Torrent Pau Alabajos presentarà a Mallorca el llibre-disc Versos a la vietnamita. Antologia incompleta de la poesia catalana antifranquista, que inclou els quatre poemes musicats de Vicent Andrés Estellés, i de cinc poetes més: Salvador Espriu, Maria-Mercè Marçal, Marc Granell, Joan Margarit i Ovidi Montllor. Serà divendres, 11 de juliol, a les 21.00 a Manacor i l’endemà, a Llubí, a les 20.00. Tots dos concerts formen part del cicle SonsDeNit, el festival itinerant que combina música en directe, patrimoni arquitectònic i consciència ambiental.

Pau Alabajos: “Encara hi ha residus del franquisme que cal eradicar amb poemes i cançons”

The Washington Post · Mary Ilyushina

En una sala de conferències ben il·luminada d’un departament de policia de Moscou, un agent –envoltat de banderes russes i àguiles bicèfales daurades– somriu mentre lliura uns fullets blaus a una família nord-americana de cinc membres, que diu que ha fugit de Texas després d’haver constatat que el seu estil de vida tradicional perillava. Són certificats d’asil que els concedeixen el dret de viure i treballar a Rússia.

“Sento que m’he embarcat en una arca per a la meva família”, diu Leo Hare, de 61 anys. “Vull donar les gràcies al president Putin per haver fet de Rússia un refugi per a les famílies en el clima mundial actual.” La seva dona, Chantelle Hare, de 51 anys, afegeix: “En certa manera, sento que m’acabo de casar amb Rússia. Desitjo construir un futur ací amb la meva família. Desitjo veure les oportunitats que tindran ací els meus fills.”

Les imatges de la cerimònia, compartides en els canals oficials de comunicació del Ministeri de l’Interior rus, van acompanyades d’un text que afirma: “Una altra família nord-americana ha triat el nostre país per a viure […], conscient que, al nostre país, els valors tradicionals estan protegits per l’estat.”

La família Hare –cristians devots que es descriuen a si mateixos com una família de “migrants morals”– s’ha convertit en el rostre d’una comunitat petita, però creixent, d’occidentals que es traslladen a Rússia a la recerca dels valors tradicionals i conservadors que consideren que es troben sota atac a Occident. El seu cas encaixa com l’anell al dit amb el discurs que Putin fa anys que entona: que, en un Occident enfonsat en la decadència moral i social, Rússia ha esdevingut l’últim bastió de la família tradicional.

Però rere els titulars sobre casos com els dels Hare, tan freqüents als mitjans estatals russos, s’amaguen els greus envits que molts nouvinguts occidentals afronten a l’hora de traslladar-se a Rússia, de problemes legals i financers a comptes bancaris congelats, passant per entrebancs burocràtics de tota mena.

Pocs dies després que els Hare obtinguessin l’asil a Rússia, l’estiu de l’any passat, el govern rus anuncià la creació d’un visat de “valors compartits” –conegut informalment com a “visat anti-woke“— per a persones de 47 països que Moscou considera hostils, incloent-hi els Estats Units, el Regne Unit i la majoria de membres de la Unió Europea.

El visat, que segons Moscou “proporciona suport humanitari a persones que comparteixen els valors espirituals i morals tradicionals russos”, ofereix un permís de residència de tres anys amb requisits mínims i, fins i tot, l’opció eventual d’adquirir la ciutadania russa.

D’ençà de començament d’any, Moscou ha concedit aquest visat a unes 700 persones; centenars més han arribat al país amb visats de treball o d’estudiant, o com a cònjuges de ciutadans russos. Ho explica la diputada russa Maria Butina, que s’ha convertit en una de les grans defensores del programa. “Les persones LGBT i els immigrants són les dues raons principals per les quals la gent es trasllada [a Rússia]”, explica a The Washington Post. “Senten que hi ha massa immigrants, o bé que se’ls imposen els valors LGBT”, afegeix.

Butina és més coneguda als Estats Units com l’activista russa acusada d’infiltrar-se en cercles polítics conservadors per promoure els interessos del règim de Putin. El 2018, fou condemnada a divuit mesos de presó per la justícia nord-americana per haver actuat com  agent estranger sense registre previ. L’octubre del 2019, Butina fou alliberada i deportada a Rússia.

“Asil espiritual”

Butina insisteix que l’objectiu de Rússia no és reclutar occidentals desil·lusionats amb els seus països respectius. “L’estat rus considera [el visat] una missió humanitària. El nostre objectiu no és captar gent: això, si som sincers, seria força difícil de complir”, diu. “Cal ajudar totes aquestes persones a adaptar-se a la vida a Rússia: ajudar-les a trobar feina, a trobar escola per als seus fills. És un procés molt complicat.”

“Probablement, seria més adequat descriure’l com un visat d’asil espiritual”, afegeix. “La gent es trasllada a Rússia perquè hi cerca la seva arca de Noè, no pas perquè Rússia els cerqui a ells.”

Però alguns indicis apunten que l’esforç per atreure occidentals desencantats a Rússia, lluny de ser espontani, respon a un càlcul polític molt concret. Sense anar més lluny, una investigació publicada fa poc pel mitjà en llengua russa Important Stories, revelà que la cadena RT –sancionada tant pels EUA com per la UE– finança una xarxa de blocaires que es dediquen a fer vídeos sobre estrangers que s’han traslladat a Rússia.

Amb títols com ara “Rússia no té problemes americans” i “Occident vol demonitzar Rússia”, els vídeos formen part d’una iniciativa més àmplia amb què Rússia cerca de millorar la seva imatge internacional i presentar-se al món com un país ordenat, estable i preparat per a prosperar tot i l’aïllament internacional. Aquests blocaires s’afegeixen al grup ja existent d’influenciadors occidentals conservadors que aquests darrers anys s’han establert al país, i que publiquen contingut favorable a Rússia.

El 2019, una família australiana –que casualment comparteix cognom amb els Hare, sense tenir-hi cap relació– es traslladà a Rússia en protesta per la legalització del matrimoni homosexual al seu país d’origen. La família establí una granja a Altai, una pintoresca regió del sud de Sibèria, i ara protagonitza un popular videobloc sobre la seva vida que ha arribat a aparèixer en cadenes estatals com ara RT.

La gran majoria d’aquests vídeos solen fer-se ressò de la visió ideològica del món que propugna la dreta conservadora internacional: els drets de les persones trans i LGBT es presenten com a símptomes de la decadència moral d’Occident, i es rebutgen amb el pretext de protegir els interessos dels infants; el feminisme es presenta com una conspiració progressista per a erosionar la masculinitat i desmantellar la família tradicional.

En una línia semblant, l’obligació de vaccinar-se contra el coronavirus –que Butina cita com un altre motiu al qual molts occidentals fan referència a l’hora d’explicar la decisió de traslladar-se a Rússia– no es considera una mesura de salut pública, sinó un instrument de control autoritari, la punta de l’iceberg d’una conspiració política molt més fonda.

Com a país, Rússia es presenta com un refugi per als valors tradicionals: als homes solters se’ls mostra una visió idealitzada de les dones russes com a submises i familiars, en línia amb l’estètica de la tradwife (literalment: “esposa tradicional”) que tant s’ha popularitzat aquests darrers anys en alguns cercles conservadors nord-americans.

L’absència d’esdeveniments de l’orgull gai a Rússia –resultat, en gran manera, de les severes lleis anti-LGBT implementades pel govern Putin– és un altre dels grans punts forts per als occidentals que es traslladen al país.

Per a Stephen Webster, pastor a Murmansk i dibuixant de còmics, la decisió de traslladar-se a Rússia fou tant religiosa com econòmica. Webster, originari de l’estat nord-americà d’Oklahoma, es traslladà per primera vegada a Rússia amb el seu pare, també pastor, a començament de la dècada dels noranta, i hi tornà el 2023, després d’haver passat els sis anys anteriors als Estats Units.

“Em vaig traslladar a Rússia per motius familiars i espirituals, principalment, però també hi ha més factors, com ara, l’educació”, diu. “Tinc quatre fills, i l’educació per als nens és molt, molt més barata ací que no pas als Estats Units.”

Webster esmenta el suport material que Rússia ofereix a les famílies, com ara, el permís de per paternitat –que no existeix als Estats Units– o el programa “capital maternal”, que proporciona a les mares primerenques un ajut d’uns 8.500 dòlars (uns 7.250 euros), a més de bonificacions per cada fill posterior.

En un context de guerra i de descens de la natalitat, el govern rus ha establert la millora de la situació demogràfica del país com una de les seves grans prioritats, i cerca d’incentivar les dones joves perquè es casin i tinguin molts fills, encara que sigui a costa de renunciar als estudis o, fins i tot, a una carrera professional.

Els “expats” de Putin

Abans de traslladar-se a Rússia, Chantelle Hare passà molt de temps mirant canals de YouTube d’estrangers que ja hi havien anat, com ara, Wild Siberia, de Dan Castle, i Travel, de Tim Kirby. Tot i no aparèixer de manera directa a la investigació d’Important Stories, ambdós canals pertanyen a un ecosistema més ampli d’expats influenciadors que es dediquen a promoure la imatge de Rússia al món.

Els documents obtinguts per un servei d’intel·ligència europeu i revisats per The Washington Post mostren que Kirby forma part d’un grup de blocaires expats occidentals –entre els quals, hi ha John Mark Dougan, reconegut propagandista del Kremlin– que reben instruccions i suport financer del Centre d’Experiència Geopolítica, que depèn en gran manera de l’estat rus, per a publicar desinformació a les xarxes. Kirby s’ha negat a respondre a les preguntes de The Washington Post sobre els documents.

Tot i el suport de l’estat rus, les famílies occidentals que es traslladen al país solen topar-se amb envits de tota mena. Els Hare, per exemple, expliquen que els van estafar 50.000 dòlars poc després d’arribar al país, i que la policia no els ha ajudat a recuperar els diners en cap moment.

Arend i Anneesa Feenstra –una parella de grangers canadencs que es traslladà a Rússia el 2023, juntament amb els seus nou fills, per motius semblants als dels Hare– expliquen que, poc després d’arribar al país, els seus comptes bancaris respectius van ser congelats a causa “d’activitats sospitoses”, cosa que deixà la família desemparada i frustrada. En un vídeo publicat a YouTube i eliminat posteriorment, Anneesa –visiblement alterada– confessà que estava “disposada a pujar al següent avió i tocar el dos”.

Poc després, el matrimoni publicà un nou vídeo, titulat “Ens sap greu i ens hi esforçarem més”, en què retractaven les seves crítiques a Rússia, i asseguraven que la frustració amb les barreres lingüístiques els havien encegat. “El vídeo no reflectia la nostra opinió sobre Rússia, la seva gent, el seu govern, els seus bancs o les seves lleis”, deien.

Catherine Belton ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

The Washington Post · Mary Ilyushina

En una sala de conferències ben il·luminada d’un departament de policia de Moscou, un agent –envoltat de banderes russes i àguiles bicèfales daurades– somriu mentre lliura uns fullets blaus a una família nord-americana de cinc membres, que diu que ha fugit de Texas després d’haver constatat que el seu estil de vida tradicional perillava. Són certificats d’asil que els concedeixen el dret de viure i treballar a Rússia.

“Sento que m’he embarcat en una arca per a la meva família”, diu Leo Hare, de 61 anys. “Vull donar les gràcies al president Putin per haver fet de Rússia un refugi per a les famílies en el clima mundial actual.” La seva dona, Chantelle Hare, de 51 anys, afegeix: “En certa manera, sento que m’acabo de casar amb Rússia. Desitjo construir un futur ací amb la meva família. Desitjo veure les oportunitats que tindran ací els meus fills.”

Les imatges de la cerimònia, compartides en els canals oficials de comunicació del Ministeri de l’Interior rus, van acompanyades d’un text que afirma: “Una altra família nord-americana ha triat el nostre país per a viure […], conscient que, al nostre país, els valors tradicionals estan protegits per l’estat.”

La família Hare –cristians devots que es descriuen a si mateixos com una família de “migrants morals”– s’ha convertit en el rostre d’una comunitat petita, però creixent, d’occidentals que es traslladen a Rússia a la recerca dels valors tradicionals i conservadors que consideren que es troben sota atac a Occident. El seu cas encaixa com l’anell al dit amb el discurs que Putin fa anys que entona: que, en un Occident enfonsat en la decadència moral i social, Rússia ha esdevingut l’últim bastió de la família tradicional.

Però rere els titulars sobre casos com els dels Hare, tan freqüents als mitjans estatals russos, s’amaguen els greus envits que molts nouvinguts occidentals afronten a l’hora de traslladar-se a Rússia, de problemes legals i financers a comptes bancaris congelats, passant per entrebancs burocràtics de tota mena.

Pocs dies després que els Hare obtinguessin l’asil a Rússia, l’estiu de l’any passat, el govern rus anuncià la creació d’un visat de “valors compartits” –conegut informalment com a “visat anti-woke“— per a persones de 47 països que Moscou considera hostils, incloent-hi els Estats Units, el Regne Unit i la majoria de membres de la Unió Europea.

El visat, que segons Moscou “proporciona suport humanitari a persones que comparteixen els valors espirituals i morals tradicionals russos”, ofereix un permís de residència de tres anys amb requisits mínims i, fins i tot, l’opció eventual d’adquirir la ciutadania russa.

D’ençà de començament d’any, Moscou ha concedit aquest visat a unes 700 persones; centenars més han arribat al país amb visats de treball o d’estudiant, o com a cònjuges de ciutadans russos. Ho explica la diputada russa Maria Butina, que s’ha convertit en una de les grans defensores del programa. “Les persones LGBT i els immigrants són les dues raons principals per les quals la gent es trasllada [a Rússia]”, explica a The Washington Post. “Senten que hi ha massa immigrants, o bé que se’ls imposen els valors LGBT”, afegeix.

Butina és més coneguda als Estats Units com l’activista russa acusada d’infiltrar-se en cercles polítics conservadors per promoure els interessos del règim de Putin. El 2018, fou condemnada a divuit mesos de presó per la justícia nord-americana per haver actuat com  agent estranger sense registre previ. L’octubre del 2019, Butina fou alliberada i deportada a Rússia.

“Asil espiritual”

Butina insisteix que l’objectiu de Rússia no és reclutar occidentals desil·lusionats amb els seus països respectius. “L’estat rus considera [el visat] una missió humanitària. El nostre objectiu no és captar gent: això, si som sincers, seria força difícil de complir”, diu. “Cal ajudar totes aquestes persones a adaptar-se a la vida a Rússia: ajudar-les a trobar feina, a trobar escola per als seus fills. És un procés molt complicat.”

“Probablement, seria més adequat descriure’l com un visat d’asil espiritual”, afegeix. “La gent es trasllada a Rússia perquè hi cerca la seva arca de Noè, no pas perquè Rússia els cerqui a ells.”

Però alguns indicis apunten que l’esforç per atreure occidentals desencantats a Rússia, lluny de ser espontani, respon a un càlcul polític molt concret. Sense anar més lluny, una investigació publicada fa poc pel mitjà en llengua russa Important Stories, revelà que la cadena RT –sancionada tant pels EUA com per la UE– finança una xarxa de blocaires que es dediquen a fer vídeos sobre estrangers que s’han traslladat a Rússia.

Amb títols com ara “Rússia no té problemes americans” i “Occident vol demonitzar Rússia”, els vídeos formen part d’una iniciativa més àmplia amb què Rússia cerca de millorar la seva imatge internacional i presentar-se al món com un país ordenat, estable i preparat per a prosperar tot i l’aïllament internacional. Aquests blocaires s’afegeixen al grup ja existent d’influenciadors occidentals conservadors que aquests darrers anys s’han establert al país, i que publiquen contingut favorable a Rússia.

El 2019, una família australiana –que casualment comparteix cognom amb els Hare, sense tenir-hi cap relació– es traslladà a Rússia en protesta per la legalització del matrimoni homosexual al seu país d’origen. La família establí una granja a Altai, una pintoresca regió del sud de Sibèria, i ara protagonitza un popular videobloc sobre la seva vida que ha arribat a aparèixer en cadenes estatals com ara RT.

La gran majoria d’aquests vídeos solen fer-se ressò de la visió ideològica del món que propugna la dreta conservadora internacional: els drets de les persones trans i LGBT es presenten com a símptomes de la decadència moral d’Occident, i es rebutgen amb el pretext de protegir els interessos dels infants; el feminisme es presenta com una conspiració progressista per a erosionar la masculinitat i desmantellar la família tradicional.

En una línia semblant, l’obligació de vaccinar-se contra el coronavirus –que Butina cita com un altre motiu al qual molts occidentals fan referència a l’hora d’explicar la decisió de traslladar-se a Rússia– no es considera una mesura de salut pública, sinó un instrument de control autoritari, la punta de l’iceberg d’una conspiració política molt més fonda.

Com a país, Rússia es presenta com un refugi per als valors tradicionals: als homes solters se’ls mostra una visió idealitzada de les dones russes com a submises i familiars, en línia amb l’estètica de la tradwife (literalment: “esposa tradicional”) que tant s’ha popularitzat aquests darrers anys en alguns cercles conservadors nord-americans.

L’absència d’esdeveniments de l’orgull gai a Rússia –resultat, en gran manera, de les severes lleis anti-LGBT implementades pel govern Putin– és un altre dels grans punts forts per als occidentals que es traslladen al país.

Per a Stephen Webster, pastor a Murmansk i dibuixant de còmics, la decisió de traslladar-se a Rússia fou tant religiosa com econòmica. Webster, originari de l’estat nord-americà d’Oklahoma, es traslladà per primera vegada a Rússia amb el seu pare, també pastor, a començament de la dècada dels noranta, i hi tornà el 2023, després d’haver passat els sis anys anteriors als Estats Units.

“Em vaig traslladar a Rússia per motius familiars i espirituals, principalment, però també hi ha més factors, com ara, l’educació”, diu. “Tinc quatre fills, i l’educació per als nens és molt, molt més barata ací que no pas als Estats Units.”

Webster esmenta el suport material que Rússia ofereix a les famílies, com ara, el permís de per paternitat –que no existeix als Estats Units– o el programa “capital maternal”, que proporciona a les mares primerenques un ajut d’uns 8.500 dòlars (uns 7.250 euros), a més de bonificacions per cada fill posterior.

En un context de guerra i de descens de la natalitat, el govern rus ha establert la millora de la situació demogràfica del país com una de les seves grans prioritats, i cerca d’incentivar les dones joves perquè es casin i tinguin molts fills, encara que sigui a costa de renunciar als estudis o, fins i tot, a una carrera professional.

Els “expats” de Putin

Abans de traslladar-se a Rússia, Chantelle Hare passà molt de temps mirant canals de YouTube d’estrangers que ja hi havien anat, com ara, Wild Siberia, de Dan Castle, i Travel, de Tim Kirby. Tot i no aparèixer de manera directa a la investigació d’Important Stories, ambdós canals pertanyen a un ecosistema més ampli d’expats influenciadors que es dediquen a promoure la imatge de Rússia al món.

Els documents obtinguts per un servei d’intel·ligència europeu i revisats per The Washington Post mostren que Kirby forma part d’un grup de blocaires expats occidentals –entre els quals, hi ha John Mark Dougan, reconegut propagandista del Kremlin– que reben instruccions i suport financer del Centre d’Experiència Geopolítica, que depèn en gran manera de l’estat rus, per a publicar desinformació a les xarxes. Kirby s’ha negat a respondre a les preguntes de The Washington Post sobre els documents.

Tot i el suport de l’estat rus, les famílies occidentals que es traslladen al país solen topar-se amb envits de tota mena. Els Hare, per exemple, expliquen que els van estafar 50.000 dòlars poc després d’arribar al país, i que la policia no els ha ajudat a recuperar els diners en cap moment.

Arend i Anneesa Feenstra –una parella de grangers canadencs que es traslladà a Rússia el 2023, juntament amb els seus nou fills, per motius semblants als dels Hare– expliquen que, poc després d’arribar al país, els seus comptes bancaris respectius van ser congelats a causa “d’activitats sospitoses”, cosa que deixà la família desemparada i frustrada. En un vídeo publicat a YouTube i eliminat posteriorment, Anneesa –visiblement alterada– confessà que estava “disposada a pujar al següent avió i tocar el dos”.

Poc després, el matrimoni publicà un nou vídeo, titulat “Ens sap greu i ens hi esforçarem més”, en què retractaven les seves crítiques a Rússia, i asseguraven que la frustració amb les barreres lingüístiques els havien encegat. “El vídeo no reflectia la nostra opinió sobre Rússia, la seva gent, el seu govern, els seus bancs o les seves lleis”, deien.

Catherine Belton ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Pedro Sánchez no té cap pla ni havia ideat cap canvi de guió per a deixar descol·locats els seus adversaris polítics. Dissabte es va veure clar durant el seu discurs al comitè federal del PSOE i ahir ho va ratificar en la compareixença al congrés espanyol. El manteniment del govern espanyol fins al final de la legislatura no depèn de la quinzena de mesures que va anunciar ahir per a combatre la corrupció, ni de l’admissió explícita que es va equivocar doblement confiant en Santos Cerdán i José Luis Ábalos com a secretaris d’Organització del PSOE. Sánchez es podrà mantenir mentre no aparegui cap més prova que l’acosti a l’escàndol i faci totalment inviable el seu futur polític. Les condicions amb què es mantindrà seran, tanmateix, molt complicades. Pensar ara mateix en un pressupost sembla una quimera. I Sánchez té encara molts compromisos pendents, adquirits sobretot amb Junts i ERC. L’interès mutu obliga.

La majoria dels partits que continuen sustentant-lo al congrés no hi veuen cap alternativa: que el govern espanyol acabés en mans d’Alberto Núñez Feijóo seria encara pitjor que no pas Sánchez en l’actual situació, amb un PSOE sota la sospita d’una presumpta corrupció sistèmica. I sembla que ho considerin així encara que el PP, després del congrés del cap de setmana, amb què ha mirat de propulsar el seu candidat, hagi llançat el missatge que no pensa formar un govern de coalició amb Vox. O sobretot per això. Perquè, com suggeria el cap de files d’ERC al congrés espanyol, no es pot dir que Feijóo hagi donat veu a dirigents moderats nomenant Miguel Tellado secretari general i Ester Muñoz portaveu parlamentària: gent “diplomàtica i negociadora”. Els equilibris pretesos de Feijóo no convencen ningú. Tampoc no convencen Vox, que ha trobat un altre motiu per a acusar Feijóo de pretendre pactar amb els socialistes en el futur.

Els socis de la investidura de Sánchez no s’escarrassaran a forçar-ne la caiguda perquè poden tenir més a perdre-hi que no a guanyar-hi. Tan sols Coalició Canària li ha demanat explícitament que se sotmeti a una qüestió de confiança. El PNB la voldria, o demanaria eleccions, si el PSOE fos incapaç de vertebrar aviat els seus socis parlamentaris i fins i tot li va exposar una tercera via: dimitir sense dissoldre les cambres i que s’elegeixi un nou president d’acord amb l’article 99 de la constitució espanyola. Podem, malgrat que considera exhaurida la legislatura, tampoc no participarà en cap moció de censura. Ara, sols donarà suport a les mesures amb què estigui d’acord. Potser una frase d’Àgueda Micó, diputada de Compromís, resumeix el mínim comú denominador entre els partits que sustenten la governabilitat: “No tenim gens d’interès a salvar-lo a vostè. El que volem salvar són les polítiques progressistes.”

És clar que, entre ells, hi ha diferències. Se’n van tornar a veure entre ERC i Junts. “Si això són tres llestos i prou, vostè s’ha de quedar”, va dir Rufián. Però, alhora, li va advertir que si la situació s’agreujava, no dubtarien: “Si això escala i ens fa escollir entre corruptes professionals i corruptes d’estar per casa, l’obligarem a fer que la gent decideixi.” “Continuaré perquè sóc un polític net”, havia afirmat abans Sánchez. Míriam Nogueras, en canvi, va tornar a intentar de situar el seu partit fora del bloc dels socis permanents, com un partit no alineat que es mou i es mourà segons els interessos de Catalunya, i que en aquests moments li concedeix una pròrroga.

Nogueras va recuperar l’elecció de Jaume Collboni a la batllia de Barcelona com un exemple de la capacitat d’entesa entre el PSOE i el PP, que es mouen al congrés com l’oli i l’aigua, però que Junts sosté que es poden barrejar si els convé. “Pensem en els acords assolits i en les moltes coses que ens queden per fer en l’autogovern de Catalunya, en el reconeixement dels pilars essencials de la identitat nacional catalana i en l’impuls del català a les institucions comunitàries”, li va respondre Sánchez, conscient que Junts espera que es materialitzi aviat el reconeixement de l’oficialitat del català a les institucions europees o que s’aprovi la llei de delegació de competències en immigració.

“Si no pot complir amb Catalunya i amb el pacte de Brussel·les, si no està en condicions de fer-ho, deixem-ho córrer”, li va etzibar Nogueras. El moll de l’os és, en realitat, aquest: pot ser que la debilitat de Sánchez sigui realment un incentiu perquè els socis de la investidura el puguin lligar encara més curt. És l’esperança de la majoria: que la fragilitat en què es troba els permeti de tibar més la corda perquè compleixi els compromisos assumits que s’eternitzen. Però caldrà veure fins a quin punt el PSOE considera que aquesta tensió permanent li surt a compte. Fins on pot i està disposat a arribar.

La primera prova serà la setmana vinent, en la reunió de la comissió mixta d’Afers Econòmics i Fiscals en què, teòricament, el govern català i l’espanyol han de consagrar l’acord de finançament. Tindrà prou força el PSOE per a entomar una rebel·lió dels territoris presidits pel PP quan s’hagi de reformar la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes? L’oposició de Podem tampoc no facilita ni als socialistes ni a Junts d’aprovar al congrés la delegació de les competències en immigració. I tot plegat s’esdevé en un clima evident de final d’etapa i de trànsit cap a un termini mitjà incert, en què tan sols Sánchez pot preveure què passarà. Això si és que ja ha aconseguit de cenyir l’afectació del cas Cerdán sobre el seu partit i el govern i té clar que no hi haurà nous implicats. Perquè, si no, el final ja és escrit.

Que el moment és crític ho ha evidenciat Yolanda Díaz, que va pronunciar un dels discursos més contundents de Sumar que es recorden a la cambra espanyola. Díaz deixava entreveure que el govern lliurava una mena de batalla a vida o mort, que estaven convençuts que el PSOE només se’n podia sortir si acceptava la majoria de propostes per a abordar la corrupció que ells havien promogut (i de què ahir es va felicitar) però, sobretot, si Sánchez projectava una imatge de netedat i confiança enmig de la devastació: “Jo sé que vostè és honrat”, li va dir, sense menystenir l’”angoixa” que pot sentir una part de la població. La confiança dels electors és l’intangible que al president espanyol més li pot costar de recuperar.

Què hi ha en joc, segons Sumar? La dreta que ve. “Sabem que abaixaran el salari mínim interprofessional i deportaran vuit milions d’immigrants”, va sentenciar. Díaz, que va assistir al ple malgrat que el seu pare havia mort poques hores abans, semblava intuir que els socialistes espanyols poden perjudicar el futur polític de Sumar si el govern naufraga. Enmig del caos que originaria un final de la legislatura així, probablement Podem seria l’únic partit que podria mantenir un espai a l’esquerra espanyola del PSOE. El partit de Ione Belarra ha diagnosticat molt bé que els teòrics partits d’esquerres no es poden permetre de caure en la xacra ètica de la corrupció ni en la doble moral de la prostitució mentre s’entonen discursos abolicionistes i feministes. Ho deia, amb unes altres paraules, Rufián: “L’esquerra no pot robar. Això no vol dir que l’esquerra no robi, sinó que no ho pot fer, perquè la penalització és molt major.”

Sánchez tindrà una segona oportunitat perquè els seus socis ho han volgut, però sense cap comodí a les mans.

Pedro Sánchez no té cap pla ni havia ideat cap canvi de guió per a deixar descol·locats els seus adversaris polítics. Dissabte es va veure clar durant el seu discurs al comitè federal del PSOE i ahir ho va ratificar en la compareixença al congrés espanyol. El manteniment del govern espanyol fins al final de la legislatura no depèn de la quinzena de mesures que va anunciar ahir per a combatre la corrupció, ni de l’admissió explícita que es va equivocar doblement confiant en Santos Cerdán i José Luis Ábalos com a secretaris d’Organització del PSOE. Sánchez es podrà mantenir mentre no aparegui cap més prova que l’acosti a l’escàndol i faci totalment inviable el seu futur polític. Les condicions amb què es mantindrà seran, tanmateix, molt complicades. Pensar ara mateix en un pressupost sembla una quimera. I Sánchez té encara molts compromisos pendents, adquirits sobretot amb Junts i ERC. L’interès mutu obliga.

La majoria dels partits que continuen sustentant-lo al congrés no hi veuen cap alternativa: que el govern espanyol acabés en mans d’Alberto Núñez Feijóo seria encara pitjor que no pas Sánchez en l’actual situació, amb un PSOE sota la sospita d’una presumpta corrupció sistèmica. I sembla que ho considerin així encara que el PP, després del congrés del cap de setmana, amb què ha mirat de propulsar el seu candidat, hagi llançat el missatge que no pensa formar un govern de coalició amb Vox. O sobretot per això. Perquè, com suggeria el cap de files d’ERC al congrés espanyol, no es pot dir que Feijóo hagi donat veu a dirigents moderats nomenant Miguel Tellado secretari general i Ester Muñoz portaveu parlamentària: gent “diplomàtica i negociadora”. Els equilibris pretesos de Feijóo no convencen ningú. Tampoc no convencen Vox, que ha trobat un altre motiu per a acusar Feijóo de pretendre pactar amb els socialistes en el futur.

Els socis de la investidura de Sánchez no s’escarrassaran a forçar-ne la caiguda perquè poden tenir més a perdre-hi que no a guanyar-hi. Tan sols Coalició Canària li ha demanat explícitament que se sotmeti a una qüestió de confiança. El PNB la voldria, o demanaria eleccions, si el PSOE fos incapaç de vertebrar aviat els seus socis parlamentaris i fins i tot li va exposar una tercera via: dimitir sense dissoldre les cambres i que s’elegeixi un nou president d’acord amb l’article 99 de la constitució espanyola. Podem, malgrat que considera exhaurida la legislatura, tampoc no participarà en cap moció de censura. Ara, sols donarà suport a les mesures amb què estigui d’acord. Potser una frase d’Àgueda Micó, diputada de Compromís, resumeix el mínim comú denominador entre els partits que sustenten la governabilitat: “No tenim gens d’interès a salvar-lo a vostè. El que volem salvar són les polítiques progressistes.”

És clar que, entre ells, hi ha diferències. Se’n van tornar a veure entre ERC i Junts. “Si això són tres llestos i prou, vostè s’ha de quedar”, va dir Rufián. Però, alhora, li va advertir que si la situació s’agreujava, no dubtarien: “Si això escala i ens fa escollir entre corruptes professionals i corruptes d’estar per casa, l’obligarem a fer que la gent decideixi.” “Continuaré perquè sóc un polític net”, havia afirmat abans Sánchez. Míriam Nogueras, en canvi, va tornar a intentar de situar el seu partit fora del bloc dels socis permanents, com un partit no alineat que es mou i es mourà segons els interessos de Catalunya, i que en aquests moments li concedeix una pròrroga.

Nogueras va recuperar l’elecció de Jaume Collboni a la batllia de Barcelona com un exemple de la capacitat d’entesa entre el PSOE i el PP, que es mouen al congrés com l’oli i l’aigua, però que Junts sosté que es poden barrejar si els convé. “Pensem en els acords assolits i en les moltes coses que ens queden per fer en l’autogovern de Catalunya, en el reconeixement dels pilars essencials de la identitat nacional catalana i en l’impuls del català a les institucions comunitàries”, li va respondre Sánchez, conscient que Junts espera que es materialitzi aviat el reconeixement de l’oficialitat del català a les institucions europees o que s’aprovi la llei de delegació de competències en immigració.

“Si no pot complir amb Catalunya i amb el pacte de Brussel·les, si no està en condicions de fer-ho, deixem-ho córrer”, li va etzibar Nogueras. El moll de l’os és, en realitat, aquest: pot ser que la debilitat de Sánchez sigui realment un incentiu perquè els socis de la investidura el puguin lligar encara més curt. És l’esperança de la majoria: que la fragilitat en què es troba els permeti de tibar més la corda perquè compleixi els compromisos assumits que s’eternitzen. Però caldrà veure fins a quin punt el PSOE considera que aquesta tensió permanent li surt a compte. Fins on pot i està disposat a arribar.

La primera prova serà la setmana vinent, en la reunió de la comissió mixta d’Afers Econòmics i Fiscals en què, teòricament, el govern català i l’espanyol han de consagrar l’acord de finançament. Tindrà prou força el PSOE per a entomar una rebel·lió dels territoris presidits pel PP quan s’hagi de reformar la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes? L’oposició de Podem tampoc no facilita ni als socialistes ni a Junts d’aprovar al congrés la delegació de les competències en immigració. I tot plegat s’esdevé en un clima evident de final d’etapa i de trànsit cap a un termini mitjà incert, en què tan sols Sánchez pot preveure què passarà. Això si és que ja ha aconseguit de cenyir l’afectació del cas Cerdán sobre el seu partit i el govern i té clar que no hi haurà nous implicats. Perquè, si no, el final ja és escrit.

Que el moment és crític ho ha evidenciat Yolanda Díaz, que va pronunciar un dels discursos més contundents de Sumar que es recorden a la cambra espanyola. Díaz deixava entreveure que el govern lliurava una mena de batalla a vida o mort, que estaven convençuts que el PSOE només se’n podia sortir si acceptava la majoria de propostes per a abordar la corrupció que ells havien promogut (i de què ahir es va felicitar) però, sobretot, si Sánchez projectava una imatge de netedat i confiança enmig de la devastació: “Jo sé que vostè és honrat”, li va dir, sense menystenir l’”angoixa” que pot sentir una part de la població. La confiança dels electors és l’intangible que al president espanyol més li pot costar de recuperar.

Què hi ha en joc, segons Sumar? La dreta que ve. “Sabem que abaixaran el salari mínim interprofessional i deportaran vuit milions d’immigrants”, va sentenciar. Díaz, que va assistir al ple malgrat que el seu pare havia mort poques hores abans, semblava intuir que els socialistes espanyols poden perjudicar el futur polític de Sumar si el govern naufraga. Enmig del caos que originaria un final de la legislatura així, probablement Podem seria l’únic partit que podria mantenir un espai a l’esquerra espanyola del PSOE. El partit de Ione Belarra ha diagnosticat molt bé que els teòrics partits d’esquerres no es poden permetre de caure en la xacra ètica de la corrupció ni en la doble moral de la prostitució mentre s’entonen discursos abolicionistes i feministes. Ho deia, amb unes altres paraules, Rufián: “L’esquerra no pot robar. Això no vol dir que l’esquerra no robi, sinó que no ho pot fer, perquè la penalització és molt major.”

Sánchez tindrà una segona oportunitat perquè els seus socis ho han volgut, però sense cap comodí a les mans.

Contemplant ahir Pedro Sánchez mentre explicava amb la seua habitual gesticulació teatral els entramats de corrupció que sacsegen el seu partit, no vaig poder evitar de recordar les encertades observacions de Stefan Zweig sobre la dissolució d’Àustria-Hongria: no va ser la guerra que la va destruir, sinó la renúncia progressiva dels ciutadans a exercir la independència de criteri, que constitueix l’essència de la vida democràtica.

El fenomen que contemplem avui a l’estat espanyol transcendeix la figura concreta de Pedro Sánchez, però ell ha perfeccionat la tècnica fins a convertir-la en una mena d’art macabre. És una estratègia que es basa –que apel·la– no pas en la intel·ligència o en l’esperança dels ciutadans, sinó en l’instint més primitiu: la por. El resultat és una perillosa inversió de la lògica política: la cosa ja no és guanyar-se l’adhesió dels ciutadans oferint-los un projecte atractiu, sinó mantenir-los en un estat permanent d’ansietat existencial, de por de l’altre.

Sánchez, el PSOE –el règim, per tant, en última instància– ha aconseguit d’instal·lar en l’opinió pública la idea que ja no importa gens si políticament estàs d’acord o no amb les seues propostes, sinó que l’única cosa que compta és evitar que “vinga l’altre”. I aquesta degradació del judici polític –que converteix el ciutadà en un simple espectador aterrit d’un joc de cartes marcades– representa no tan sols una de les formes més perverses de despolitització, sinó l’antítesi de tot allò que la revolució democràtica catalana ha significat del 2009 ençà.

El que vam presenciar ahir al congrés espanyol no fou una sessió de control democràtic: fou l’escenificació d’un xantatge. Sánchez no hi va comparèixer per donar explicacions de què havia fet o havia deixat fer, sinó per recordar a tots els presents que, malgrat les proves de corrupció que l’envolten, ell continua essent l’única alternativa “acceptable” a l’amenaça d’un govern de dretes. A un govern del PP amb el qual Sánchez ens amenaça.

I el fet més trist és que el xantatge funciona. Perquè s’ha aconseguit de convèncer una part important de la societat que l’exercici del criteri independent és, en si mateix, un luxe perillós. I que en temps de “emergència democràtica” –curiosament una emergència que sempre apareix i sempre s’esvaeix quan al PSOE li convé– el primer deure del ciutadà és renunciar a les seues exigències polítiques i a la seua moralitat i limitar-se a triar el mal menor. Que sempre és sostenir-los a ells.

La dinàmica, evidentment, no és exclusiva del nostre temps. Stefan Zweig –ja m’hi he referit abans, perquè és un exemple que no ens podem permetre d’oblidar– va viure en primera persona el procés en què les democràcies europees dels anys trenta van anar cedint terreny progressivament davant l’extremisme, sovint en nom de la defensa de la democràcia. I aleshores ja va observar –i això és una gran lliçó que avui hauríem de tenir present– que la por de l’autoritarisme podia convertir-se, paradoxalment, en la millor aliada de l’autoritarisme mateix.

La diferència és que en aquell moment històric l’amenaça era evident i externa: Franco, Hitler, Mussolini o Stalin eren enemics clars i declarats de la democràcia. Avui, en canvi, l’erosió realment perillosa contra la democràcia ve de dins, i es produeix en nom de la defensa democràtica. Sánchez no és un enemic de la democràcia, d’acord. Però és quelcom molt més insidiós: és l’encarnació d’una democràcia que ha renunciat a ser res més que la gestió de la por.

Així, doncs, no hi ha en joc simplement el futur d’un govern determinat, sinó la preservació dels hàbits mentals que fan possible la vida democràtica.

Quan acceptem que la por ha de prevaler sobre el judici i el raonament, quan assumim que la crítica política s’ha de subordinar a consideracions de conveniència tàctica, quan ens resignem a empassar-nos allò que calga per evitar un mal hipotèticament pitjor, no fem una simple concessió esporàdica a les circumstàncies, ans contribuïm a la destrucció sistemàtica de la capacitat d’anàlisi. I aquesta capacitat és l’única garantia real que la democràcia funciona.

El cas català és, doncs, paradigmàtic. Durant dècades el PSOE ha anat construint un discurs que diu que qualsevol crítica als socialistes s’ha de moderar d’acord amb el risc de l’arribada de la dreta al poder. Però el resultat innegable d’això és que avui Catalunya es troba en una situació de subordinació política molt més gran i infinitament molt pitjor que la que tenia fa quinze anys. Amb una gran part de la societat paralitzada per un xantatge que s’ha interioritzat fins al punt de convertir-se en una mena d’automatisme mental.

No he pogut trobar avui la citació exacta, però Stefan Zweig va deixar escrita alguna cosa com ara que la por tan sols es pot vèncer amb el coratge, però el coratge tan sols es pot mantenir amb la lucidesa. I avui, per tant, en vista de l’espectacle cínic d’un Pedro Sánchez que s’atreveix a parlar de mesures contra la corrupció mentre el seu col·laborador més estret dorm a la presó, l’exigència de lucidesa em sembla una tasca urgent.

Perquè estic convençut que la democràcia no es pot defensar acceptant com a preu d’aquesta defensa que la corrupció, la mediocritat o l’autoritarisme siguen simplement mals menors inevitables o excusables per les circumstàncies del moment. Ben al contrari, crec que la democràcia es defensa exigint –sempre i sense excuses– que qui vulga el nostre vot siga capaç d’oferir-nos alguna cosa més que no el simple fet de no ser l’altre, el butoni, el papus, el dimoni amb cua i banyes.

De manera que no ens equivoquem, per favor, que això que hi ha en joc és molt i és molt important.

 

PS1. Avui a les set del vespre, a l’Ateneu Barcelonès, presentarem el segon volum de la col·lecció de llibres de VilaWeb: Els morts de Mazón d’Esperança Camps. Serà un acte molt especial perquè han viatjat fins a Barcelona per a participar-hi unes quantes de les víctimes de la incompetència del president de la Generalitat que parlaran i explicaran les seues raons. Una ocasió única, doncs, perquè Barcelona els demostre el suport que es mereixen. Us hi esperem a tots.

PS2. La setmana que ve hi haurà dues vistes al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que seran crucials per a l’aplicació de l’amnistia. La primera té a veure amb la interpretació del delicte de malversació que ha exclòs Carles Puigdemont i la resta de dirigents polítics de l’aplicació de la llei. L’altra tractarà sobre les pre-judicials presentades per l’Audiència espanyola en el cas de l’operació Judes, en què tretze independentistes són acusats de terrorisme i que fa anys que està encallada. Clara Ardévol ha parlat amb Xavi Monge, un dels advocats d’Alerta Solidària, per saber què n’esperen, d’aquest darrer cas: “Ara per ara, els únics amnistiats de l’operació Judes són guàrdies civils investigats per tortures”.

PS3. La catalanista Annabelle Brunet, consellera departamental dels Pirineus Orientals, ha presentat aquesta setmana, davant més de dues-centes cinquanta persones, la plataforma electoral Primavera, que té l’objectiu de guanyar les eleccions municipals a Perpinyà, previstes el març de l’any vinent, i apartar del poder el batlle ultradretà Louis Aliot. Alexandre Solano ens explica el seu moviment i què pot significar en aquest reportatge.

PS4. La nostra missió és crear una societat ben informada, publicant amb accés obert per a tothom. La contrapartida és que ens ajudeu. Cliqueu ací per subscriure-us a VilaWeb o fer una donació única sense cap més compromís.

Contemplant ahir Pedro Sánchez mentre explicava amb la seua habitual gesticulació teatral els entramats de corrupció que sacsegen el seu partit, no vaig poder evitar de recordar les encertades observacions de Stefan Zweig sobre la dissolució d’Àustria-Hongria: no va ser la guerra que la va destruir, sinó la renúncia progressiva dels ciutadans a exercir la independència de criteri, que constitueix l’essència de la vida democràtica.

El fenomen que contemplem avui a l’estat espanyol transcendeix la figura concreta de Pedro Sánchez, però ell ha perfeccionat la tècnica fins a convertir-la en una mena d’art macabre. És una estratègia que es basa –que apel·la– no pas en la intel·ligència o en l’esperança dels ciutadans, sinó en l’instint més primitiu: la por. El resultat és una perillosa inversió de la lògica política: la cosa ja no és guanyar-se l’adhesió dels ciutadans oferint-los un projecte atractiu, sinó mantenir-los en un estat permanent d’ansietat existencial, de por de l’altre.

Sánchez, el PSOE –el règim, per tant, en última instància– ha aconseguit d’instal·lar en l’opinió pública la idea que ja no importa gens si políticament estàs d’acord o no amb les seues propostes, sinó que l’única cosa que compta és evitar que “vinga l’altre”. I aquesta degradació del judici polític –que converteix el ciutadà en un simple espectador aterrit d’un joc de cartes marcades– representa no tan sols una de les formes més perverses de despolitització, sinó l’antítesi de tot allò que la revolució democràtica catalana ha significat del 2009 ençà.

El que vam presenciar ahir al congrés espanyol no fou una sessió de control democràtic: fou l’escenificació d’un xantatge. Sánchez no hi va comparèixer per donar explicacions de què havia fet o havia deixat fer, sinó per recordar a tots els presents que, malgrat les proves de corrupció que l’envolten, ell continua essent l’única alternativa “acceptable” a l’amenaça d’un govern de dretes. A un govern del PP amb el qual Sánchez ens amenaça.

I el fet més trist és que el xantatge funciona. Perquè s’ha aconseguit de convèncer una part important de la societat que l’exercici del criteri independent és, en si mateix, un luxe perillós. I que en temps de “emergència democràtica” –curiosament una emergència que sempre apareix i sempre s’esvaeix quan al PSOE li convé– el primer deure del ciutadà és renunciar a les seues exigències polítiques i a la seua moralitat i limitar-se a triar el mal menor. Que sempre és sostenir-los a ells.

La dinàmica, evidentment, no és exclusiva del nostre temps. Stefan Zweig –ja m’hi he referit abans, perquè és un exemple que no ens podem permetre d’oblidar– va viure en primera persona el procés en què les democràcies europees dels anys trenta van anar cedint terreny progressivament davant l’extremisme, sovint en nom de la defensa de la democràcia. I aleshores ja va observar –i això és una gran lliçó que avui hauríem de tenir present– que la por de l’autoritarisme podia convertir-se, paradoxalment, en la millor aliada de l’autoritarisme mateix.

La diferència és que en aquell moment històric l’amenaça era evident i externa: Franco, Hitler, Mussolini o Stalin eren enemics clars i declarats de la democràcia. Avui, en canvi, l’erosió realment perillosa contra la democràcia ve de dins, i es produeix en nom de la defensa democràtica. Sánchez no és un enemic de la democràcia, d’acord. Però és quelcom molt més insidiós: és l’encarnació d’una democràcia que ha renunciat a ser res més que la gestió de la por.

Així, doncs, no hi ha en joc simplement el futur d’un govern determinat, sinó la preservació dels hàbits mentals que fan possible la vida democràtica.

Quan acceptem que la por ha de prevaler sobre el judici i el raonament, quan assumim que la crítica política s’ha de subordinar a consideracions de conveniència tàctica, quan ens resignem a empassar-nos allò que calga per evitar un mal hipotèticament pitjor, no fem una simple concessió esporàdica a les circumstàncies, ans contribuïm a la destrucció sistemàtica de la capacitat d’anàlisi. I aquesta capacitat és l’única garantia real que la democràcia funciona.

El cas català és, doncs, paradigmàtic. Durant dècades el PSOE ha anat construint un discurs que diu que qualsevol crítica als socialistes s’ha de moderar d’acord amb el risc de l’arribada de la dreta al poder. Però el resultat innegable d’això és que avui Catalunya es troba en una situació de subordinació política molt més gran i infinitament molt pitjor que la que tenia fa quinze anys. Amb una gran part de la societat paralitzada per un xantatge que s’ha interioritzat fins al punt de convertir-se en una mena d’automatisme mental.

No he pogut trobar avui la citació exacta, però Stefan Zweig va deixar escrita alguna cosa com ara que la por tan sols es pot vèncer amb el coratge, però el coratge tan sols es pot mantenir amb la lucidesa. I avui, per tant, en vista de l’espectacle cínic d’un Pedro Sánchez que s’atreveix a parlar de mesures contra la corrupció mentre el seu col·laborador més estret dorm a la presó, l’exigència de lucidesa em sembla una tasca urgent.

Perquè estic convençut que la democràcia no es pot defensar acceptant com a preu d’aquesta defensa que la corrupció, la mediocritat o l’autoritarisme siguen simplement mals menors inevitables o excusables per les circumstàncies del moment. Ben al contrari, crec que la democràcia es defensa exigint –sempre i sense excuses– que qui vulga el nostre vot siga capaç d’oferir-nos alguna cosa més que no el simple fet de no ser l’altre, el butoni, el papus, el dimoni amb cua i banyes.

De manera que no ens equivoquem, per favor, que això que hi ha en joc és molt i és molt important.

 

PS1. Avui a les set del vespre, a l’Ateneu Barcelonès, presentarem el segon volum de la col·lecció de llibres de VilaWeb: Els morts de Mazón d’Esperança Camps. Serà un acte molt especial perquè han viatjat fins a Barcelona per a participar-hi unes quantes de les víctimes de la incompetència del president de la Generalitat que parlaran i explicaran les seues raons. Una ocasió única, doncs, perquè Barcelona els demostre el suport que es mereixen. Us hi esperem a tots.

PS2. La setmana que ve hi haurà dues vistes al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que seran crucials per a l’aplicació de l’amnistia. La primera té a veure amb la interpretació del delicte de malversació que ha exclòs Carles Puigdemont i la resta de dirigents polítics de l’aplicació de la llei. L’altra tractarà sobre les pre-judicials presentades per l’Audiència espanyola en el cas de l’operació Judes, en què tretze independentistes són acusats de terrorisme i que fa anys que està encallada. Clara Ardévol ha parlat amb Xavi Monge, un dels advocats d’Alerta Solidària, per saber què n’esperen, d’aquest darrer cas: “Ara per ara, els únics amnistiats de l’operació Judes són guàrdies civils investigats per tortures”.

PS3. La catalanista Annabelle Brunet, consellera departamental dels Pirineus Orientals, ha presentat aquesta setmana, davant més de dues-centes cinquanta persones, la plataforma electoral Primavera, que té l’objectiu de guanyar les eleccions municipals a Perpinyà, previstes el març de l’any vinent, i apartar del poder el batlle ultradretà Louis Aliot. Alexandre Solano ens explica el seu moviment i què pot significar en aquest reportatge.

PS4. La nostra missió és crear una societat ben informada, publicant amb accés obert per a tothom. La contrapartida és que ens ajudeu. Cliqueu ací per subscriure-us a VilaWeb o fer una donació única sense cap més compromís.

Hi ha, d’entrada, la música: zam-zam, zam-zam, zam-zam, zam-zam… Dues notes i una cadència que perdura. El títol que hi va posar el compositor, John Williams, ja avisa: “Tema de perill”. El crescendo sonor acompanya les imatges i aquí la pantalla ens mostra la silueta d’una noia al mar, tan tranquil·la i tan feliç però enfocada des de sota, des del punt de vista d’això que se li acosta i que no veu i nosaltres tampoc, que no sabem què és però que fa por i que al final (crits) mossega i se l’endú cap al fons d’aquesta immensitat temible que s’estén sota les ones.

El juny del 1975, fa ara cinquanta anys, es va estrenar Jaws (Tauró), el film que un Steven Spielberg que encara no sortia en lletres grosses als cartells va crear a partir de la novel·la homònima de Peter Benchley. I va ser un èxit esclatant. I passats els anys ja es considera una fita del cinema, una lliçó de narrativa. Es veu que, aquí, els problemes amb el tauró mecànic són a l’origen d’aquesta manera de contar: que no podien fer-lo funcionar, que el rodatge s’endarreria i que Spielberg va optar per això que finalment ens va oferir: el fora de camp, la insinuació, la tensió que genera l’amenaça que hi és però que no acabem de veure (Alien, de Ridley Scott, l’any 1979, és una altra gran mostra d’aquest efectivíssim sistema per a fer por).

A Jaws hi ha fórmules noves i fórmules conegudes en una combinació que ha convertit el gran èxit comercial també en matèria de cinèfil. Hi ha la contraposició de personatges (el científic vs. el caçador, el policia responsable vs. el batlle especulador –aquella indescriptible jaqueta estampada d’àncores estiuenques!–, etcètera), el misteri que cal resoldre, i la falsa resolució que augmenta la tensió (quan els ciutadans enfurismats maten el tauró que no era)… i hi ha, sobretot, el vell tema del monstre marí desconegut. Aquesta amenaça que en el fons és la idea, tan antiga com la humanitat, de la lluita contra la natura-caos per tal d’imposar l’ordre-civilització (la metàfora la fem nosaltres i l’ordre, per tant, som nosaltres), aquí queda definida en un animal concret: el tauró.

Em sembla que no exageraré si dic que, des de Jaws i per influència de Jaws, hi ha molta gent, moltíssima, que hi pensa, mentre neda, en el tauró que… zam-zam, zam-zam, zam-zam… pujarà des del fons i… nyac!

Aquell film jugava amb moltes pors i una d’ancestral: la que tenim els humans, mamífers terrestres com som, de les coses que amaga l’aigua; abismes, monstres, perills.

Jo vaig aprendre a nedar de gran. Cap als trenta, si fa o no fa. Vull dir que abans em movia més o menys surant al mar i prou, prop de la platja, mirant de tocar terra o de tenir alguna mena de roca o de flotador o de persona a prop per poder-m’hi aferrar, sempre amb el temor irracional que alguna cosa, fos la que fos, m’agafés un peu i em tibés avall i adeu.

Però vaig fer el curset de natació (mai no és tard, és clar que no!), i aleshores, un dia, al mar, em vaig posar el tub i les ulleres. Encara en recordo la impressió, aquell exclamar que això què és, aquest món de colors! I la por es va esfumar. El respecte, no, és clar, que l’aigua ens l’exigeix, però sí la por. I he vist meravelles que els que estimeu el mar reconeixereu: escórpores malcarades, bandes de saupes de groc brillant sota els raigs del sol, rogers concentrats a escombrar la sorra amb els bigotis, pops intel·ligents que es transformen i que et miren als ulls, julivies que netegen tords, les castanyoles en estols de vellut desordenat, el pas circumspecte del senyor peix agulla, la formació implacable dels espets, les flabellines psicodèliques sacsejades pel corrent, el vol elegant de les rajades, les morenes ondulants i tan belles. He vist la majestuositat d’una enorme manta oceànica i he sentit el rac-rac de les tortugues esmorzant i he plorat d’emoció amb el cant dels dofins o amb la delicadesa màgica d’un cavallet de mar.

El film de Spielberg va ser un èxit des de molts punts de mira, però va tenir un preu molt alt que el mateix cineasta, passats els anys, va lamentar: convertir els taurons en la personificació del mal, en bèsties sanguinàries que, com a tals, és lícit, o fins i tot necessari, de matar.

I a fe que ho fem: els matem a milions. A milions. Els arrenquem les aletes simplement per fer-ne sopa o com a patètica (i, no cal dir-ho, inútil) potinga afrodisíaca, els deixem morir atrapats a les xarxes de pesca indiscriminada, els destruïm hàbitats i ecosistemes, els acorralem cap a l’extinció i, a sobre, els pengem la llufa de monstres assassins.

Fa cinc-cents milions d’anys que els taurons habiten aquest planeta. Són una història d’èxit evolutiu, éssers perfectament adaptats al seu medi, i necessaris també per a l’equilibri d’aquest mateix medi. Són caçadors extraordinaris, sí, però no assassins indiscriminats (els humans, de fet, no formem part del seu menú). I són esplèndids en els seus moviments, tan fins i freds i displicents. Contemplar-los és quedar-ne hipnotitzat. Jo he tingut la sort de poder-ho fer. Allò que deia: amb respecte i bandejant la por de les historietes. Sense emprenyar-los, amb prudència, seguint les indicacions de la gent que en sap i rendint-me a la meravella de la seva presència elegantíssima.

Ara que l’aniversari de la pel·li de Spielberg ha fet que tornem a parlar de taurons, potser ens podria servir per a entendre una mica millor, i lluny dels tòpics, aquests bellíssims nedadors (en plural, perquè en són molts, des del grandiós menjador de plàncton que és el tauró balena fins als especialistes en radars que anomenem taurons martell). Que la literatura, el cinema, la narrativa humana és imaginació i bé està. També per passar por, si ho volem: històries de zombis i d’apareguts i el que convingui. Però que faríem bé de recordar que el món no és com els nostres monstres. I que, sota les ones, no s’hi amaga cap bèstia rancuniosa amb set de sang humana sinó un univers fascinant i amb una extraordinària diversitat de formes de vida, de colors i moviment, un univers que pateix pel mal que li causem.

I sí: sigui per la pel·li o per l’estiu o pel que sigui, val la pena de conèixer (i d’aprendre a respectar) el mar, que és el món que comença sota l’escuma de les ones.

Hi ha, d’entrada, la música: zam-zam, zam-zam, zam-zam, zam-zam… Dues notes i una cadència que perdura. El títol que hi va posar el compositor, John Williams, ja avisa: “Tema de perill”. El crescendo sonor acompanya les imatges i aquí la pantalla ens mostra la silueta d’una noia al mar, tan tranquil·la i tan feliç però enfocada des de sota, des del punt de vista d’això que se li acosta i que no veu i nosaltres tampoc, que no sabem què és però que fa por i que al final (crits) mossega i se l’endú cap al fons d’aquesta immensitat temible que s’estén sota les ones.

El juny del 1975, fa ara cinquanta anys, es va estrenar Jaws (Tauró), el film que un Steven Spielberg que encara no sortia en lletres grosses als cartells va crear a partir de la novel·la homònima de Peter Benchley. I va ser un èxit esclatant. I passats els anys ja es considera una fita del cinema, una lliçó de narrativa. Es veu que, aquí, els problemes amb el tauró mecànic són a l’origen d’aquesta manera de contar: que no podien fer-lo funcionar, que el rodatge s’endarreria i que Spielberg va optar per això que finalment ens va oferir: el fora de camp, la insinuació, la tensió que genera l’amenaça que hi és però que no acabem de veure (Alien, de Ridley Scott, l’any 1979, és una altra gran mostra d’aquest efectivíssim sistema per a fer por).

A Jaws hi ha fórmules noves i fórmules conegudes en una combinació que ha convertit el gran èxit comercial també en matèria de cinèfil. Hi ha la contraposició de personatges (el científic vs. el caçador, el policia responsable vs. el batlle especulador –aquella indescriptible jaqueta estampada d’àncores estiuenques!–, etcètera), el misteri que cal resoldre, i la falsa resolució que augmenta la tensió (quan els ciutadans enfurismats maten el tauró que no era)… i hi ha, sobretot, el vell tema del monstre marí desconegut. Aquesta amenaça que en el fons és la idea, tan antiga com la humanitat, de la lluita contra la natura-caos per tal d’imposar l’ordre-civilització (la metàfora la fem nosaltres i l’ordre, per tant, som nosaltres), aquí queda definida en un animal concret: el tauró.

Em sembla que no exageraré si dic que, des de Jaws i per influència de Jaws, hi ha molta gent, moltíssima, que hi pensa, mentre neda, en el tauró que… zam-zam, zam-zam, zam-zam… pujarà des del fons i… nyac!

Aquell film jugava amb moltes pors i una d’ancestral: la que tenim els humans, mamífers terrestres com som, de les coses que amaga l’aigua; abismes, monstres, perills.

Jo vaig aprendre a nedar de gran. Cap als trenta, si fa o no fa. Vull dir que abans em movia més o menys surant al mar i prou, prop de la platja, mirant de tocar terra o de tenir alguna mena de roca o de flotador o de persona a prop per poder-m’hi aferrar, sempre amb el temor irracional que alguna cosa, fos la que fos, m’agafés un peu i em tibés avall i adeu.

Però vaig fer el curset de natació (mai no és tard, és clar que no!), i aleshores, un dia, al mar, em vaig posar el tub i les ulleres. Encara en recordo la impressió, aquell exclamar que això què és, aquest món de colors! I la por es va esfumar. El respecte, no, és clar, que l’aigua ens l’exigeix, però sí la por. I he vist meravelles que els que estimeu el mar reconeixereu: escórpores malcarades, bandes de saupes de groc brillant sota els raigs del sol, rogers concentrats a escombrar la sorra amb els bigotis, pops intel·ligents que es transformen i que et miren als ulls, julivies que netegen tords, les castanyoles en estols de vellut desordenat, el pas circumspecte del senyor peix agulla, la formació implacable dels espets, les flabellines psicodèliques sacsejades pel corrent, el vol elegant de les rajades, les morenes ondulants i tan belles. He vist la majestuositat d’una enorme manta oceànica i he sentit el rac-rac de les tortugues esmorzant i he plorat d’emoció amb el cant dels dofins o amb la delicadesa màgica d’un cavallet de mar.

El film de Spielberg va ser un èxit des de molts punts de mira, però va tenir un preu molt alt que el mateix cineasta, passats els anys, va lamentar: convertir els taurons en la personificació del mal, en bèsties sanguinàries que, com a tals, és lícit, o fins i tot necessari, de matar.

I a fe que ho fem: els matem a milions. A milions. Els arrenquem les aletes simplement per fer-ne sopa o com a patètica (i, no cal dir-ho, inútil) potinga afrodisíaca, els deixem morir atrapats a les xarxes de pesca indiscriminada, els destruïm hàbitats i ecosistemes, els acorralem cap a l’extinció i, a sobre, els pengem la llufa de monstres assassins.

Fa cinc-cents milions d’anys que els taurons habiten aquest planeta. Són una història d’èxit evolutiu, éssers perfectament adaptats al seu medi, i necessaris també per a l’equilibri d’aquest mateix medi. Són caçadors extraordinaris, sí, però no assassins indiscriminats (els humans, de fet, no formem part del seu menú). I són esplèndids en els seus moviments, tan fins i freds i displicents. Contemplar-los és quedar-ne hipnotitzat. Jo he tingut la sort de poder-ho fer. Allò que deia: amb respecte i bandejant la por de les historietes. Sense emprenyar-los, amb prudència, seguint les indicacions de la gent que en sap i rendint-me a la meravella de la seva presència elegantíssima.

Ara que l’aniversari de la pel·li de Spielberg ha fet que tornem a parlar de taurons, potser ens podria servir per a entendre una mica millor, i lluny dels tòpics, aquests bellíssims nedadors (en plural, perquè en són molts, des del grandiós menjador de plàncton que és el tauró balena fins als especialistes en radars que anomenem taurons martell). Que la literatura, el cinema, la narrativa humana és imaginació i bé està. També per passar por, si ho volem: històries de zombis i d’apareguts i el que convingui. Però que faríem bé de recordar que el món no és com els nostres monstres. I que, sota les ones, no s’hi amaga cap bèstia rancuniosa amb set de sang humana sinó un univers fascinant i amb una extraordinària diversitat de formes de vida, de colors i moviment, un univers que pateix pel mal que li causem.

I sí: sigui per la pel·li o per l’estiu o pel que sigui, val la pena de conèixer (i d’aprendre a respectar) el mar, que és el món que comença sota l’escuma de les ones.