Milers de persones participen avui en la tradicional romeria de la Santa Faç, a Alacant, una de les cites religioses i culturals més multitudinàries del calendari valencià.

D’ençà de l’any 2010, quan Francisco Camps era en el punt de mira per l’escàndol de la Gürtel, no hi ha faltat mai cap president de la Generalitat, però enguany Carlos Mazón no hi ha assistit, atès que és de viatge institucional als Estats Units per a tractar afers comercials. Avui, els pelegrins també han fet palès el malestar amb el president i n’han reclamat la dimissió amb una pancarta gegant.

A les 7.00, la ciutat d’Alacant ha començat a omplir-se de pelegrins, vestits amb brusa negra i mocador blau i blanc al coll, que recollien les tradicionals canyes de romaní davant la cocatedral de Sant Nicolau de Bari.

A partir de les 8.00, han recorregut els vuit quilòmetres fins al monestir de la Santa Faç, on es venera el llegendari llenç que, segons la tradició, va plorar una llàgrima miraculosa l’any 1489 i va posar fi a una gran sequera. El recorregut, com sempre, ha estat acompanyat pel res del viacrucis i un ambient festiu, però també espiritual.

Un moment del pelegrinatge (fotografia: EFE / Morell). Crítiques a Mazón

La ministra de Ciència espanyola i dirigent del PSPV, Diana Morant, ha qualificat l’absència del president Mazón d’anomalia democràtica i ha acusat el president de no voler escoltar la veu del poble. “No pot estar al costat del seu poble ni tan sols en un dels dies més importants d’Alacant”, ha declarat Morant a les portes de la cocatedral.

També n’ha parlat el síndic de Compromís, Joan Baldoví, que ha dit que el president fugia del seu propi poble i que el viatge als EUA era una excusa. Ha afegit que la gent normal i corrent podia ser allí i ha reblat: “Un líder que no pot trepitjar el carrer no mereix continuar presidint la Generalitat.”

L’actriu i cineasta Aina Clotet ha acabat el rodatge del seu primer llargmetratge com a directora, Oh Nora!, una producció d’Ikiru Films i Funicular Films que explora amb humor i sensibilitat temes tan universals com la por de la mort, la salut mental i la recerca de sentit després d’una crisi vital.

Amb guió de Clotet mateixa i Valentina Viso, Oh Nora! ens trasllada a un futur pròxim marcat per l’emergència climàtica i els desafiaments emocionals de la nostra societat, segons que expliquen les productores en un comunicat.

La protagonista, interpretada per Clotet, és la Nora, una dona que, després de superar un càncer de pit, es veu obligada a reconstruir la seva vida amb una nova energia, però també amb noves fragilitats.

“El projecte neix de la necessitat d’explorar dos temes que per mi han estat molt importants: la por de la mort, la impermanència, tan difícil d’entendre, i la dependència en les relacions, sobretot en l’amor romàntic. Però tanta vida, tanta llum, també pot encegar i cremar: el sol mai hauria de mirar-se de cara. Amb una mirada vitalista i amb humor, volem explicar una història de dol i transformació”, explica Clotet.

El film té un repartiment destacat, que inclou Marc Soler, Naby Dakhli, Lloll Bertran, Willy Toledo, Zaïra Pérez, Xavi Daura, Wiz Problema i Laura Conejero, entre més actors.

Segons el productor Edmon Roch (Ikiru Films), Oh Nora! és una història fresca i necessària, sobre el paper de les dones i dels joves a punt dels quaranta, molt del segle XXI i amb una energia vital única. Marta Baldó i Marc Clotet, de Funicular Films, han destacat el procés de creació compartit i l’alegria d’haver-se afegit al projecte com a coproductors després d’haver fundat la seva pròpia productora.

El film serà distribuït per Caramel Films, amb Enrique González Kuhn al capdavant, que de bon començament ja va optar per aquesta proposta amb una marcada personalitat d’autor.

Els Estats Units i Ucraïna van anunciar ahir a la nit la creació d’un fons d’inversió conjunt per a la reconstrucció del país, arran de la guerra amb Rússia. L’acord inclou que empreses nord-americanes puguin participar en l’explotació de recursos minerals ucraïnesos, especialment terres rares, petroli i gas, tot i que la propietat del subsol i la sobirania sobre els recursos continuaran essent del govern ucraïnès. El pacte ha de ser ratificat per la Rada Suprema, el parlament ucraïnès.

Segons que ha explicat la ministra d’Economia ucraïnesa, Iúlia Sviridenko, el fons s’alimentarà exclusivament d’ingressos generats per noves llicències per a projectes en el camp dels materials crítics i les energies fòssils. Així, se n’exclouen els projectes ja en funcionament. “Els EUA i Ucraïna determinaran conjuntament els projectes d’inversió específics”, ha dit, i ha afegit que el fons només podria invertir dins el territori ucraïnès.

Durant els deu primers anys, els beneficis i ingressos del fons no es repartiran, sinó que es reinvertiran en nous projectes al país. L’objectiu és, segons Kíiv, atreure capital, tecnologies i empreses dels Estats Units, la Unió Europea i més països que donen suport a la seva lluita contra Rússia.

Sviridenko ha dit que, malgrat l’obertura al capital estranger, la titularitat i el control dels recursos continuarien en mans ucraïneses. “Els recursos del territori pertanyen a Ucraïna, i és l’estat ucraïnès qui decideix què s’extreu i on”, ha explicat. També ha remarcat que era una associació entre iguals, en què cap de les dues parts no tindria majoria en la presa de decisions. El pacte tampoc no modifica la gestió de les empreses públiques ucraïneses ni origina cap obligació de deute envers els EUA.

“La constitució s’hi acompleix i l’acord és coherent amb la legislació nacional i els compromisos internacionals d’Ucraïna”, ha dit. I ha afegit que volia que aquest acord servís de precedent per a més països que sospesin de cooperar a llarg termini amb Ucraïna.

Un missatge per a Rússia

El secretari del Tresor nord-americà, Scott Bessent, ha celebrat la signatura d’aquest acord de col·laboració econòmica, que ha titllat d’històric i que considera una prova del compromís del president Donald Trump amb la pau a Ucraïna. Segons ell, l’acord envia un missatge clar a Rússia sobre la determinació dels EUA de defensar una Ucraïna sobirana i pròspera.

“Trump ha concebut aquesta aliança entre el poble nord-americà i el poble ucraïnès per demostrar el compromís mutu amb la pau i la prosperitat duradores”, ha explicat Bessent. També ha volgut deixar clar que cap estat ni persona que hagués finançat la guerra russa no podria beneficiar-se de la reconstrucció d’Ucraïna.

El pacte s’ha signat després de setmanes de negociacions, en un moment de tensió diplomàtica. Trump, que acaba de fer cent dies al capdavant de la Casa Blanca, s’ha mostrat frustrat per la manca d’avenços en les converses entre Ucraïna i Rússia i ha criticat tant Volodímir Zelenski com Vladímir Putin.

Avui, 1 de maig de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Mar Reguant: “Aquesta apagada ha demostrat que la nuclear és inútil”
• Així és com Ucraïna ha resistit als atacs russos contra el sistema energètic
• Tancats a l’ascensor durant hores: de la manca de prevenció a la resposta del nostre cervell
• Els partidaris de la llista cívica preparen una candidatura fora de l’ANC
• Un Lamborghini per a Mao (Viatge a la nova Xina, I) | Article de Vicent Partal
• Les eleccions a Austràlia d’aquest cap de setmana poden ser una altra prova contra Trump, després del Canadà
• Fra Valentí Serra: “A la taula, el to pobre i auster és bo per a la salut”
• Kneecap, en el punt de mira: pressions polítiques, censura i cancel·lacions de concerts
• L’apagada i la independència | L’editorial de Vicent Partal
• Predicar el caos, crear el desig de la resposta autoritària | Mail Obert de Núria Cadenes
• Abraça’m fins que torni la llum | Mail Obert d’Estel Solé

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

La publicació del llibre Missa et mensa (Editorial Albada), de fra Valentí Serra Fornell (Manresa, Bages, 1959), caputxí, sacerdot i doctor en història per la Universitat de Barcelona, ens ha permès d’entrar al convent dels caputxins de Sarrià. Asseguts en una ombra de l’hort dels frares, hem conversat sobre els secrets de la cuina conventual i monàstica, especialment caputxina, una qüestió sobre la qual aquest savi, especialitzat en tradicions populars com el pessebrisme o les herbes remeieres, és tota una autoritat. Fent memòria dels preceptes alimentaris dels deixebles de sant Francesc d’Assís, hom s’adona de la contemporaneïtat d’algunes idees ben actuals, que avui encara poden servir com a forma de vida més sana, més ecològica i més conscient.

—Quina importància té l’alimentació en la vida monàstica?
—L’alimentació forma part de la vida comunitària i de la vida religiosa. Sense el nodriment corporal no hi hauria vida espiritual. De manera que hi té un lloc eminent, i per això hi ha una forma de vida legislada, articulada i estipulada a través de l’alimentació.

—Per tant, hi ha regles estrictes sobre què menjar i què no, segons el dia de l’any?
—Se segueix el calendari litúrgic, on hi ha les festes, on hi ha els dies quotidians, i d’acord amb el calendari varia l’alimentació. Tradicionalment, no era igual, doncs, un dia penitencial i un dia de dejuni, que eren molt frugals en contrast amb el que se’n deia un dia de gaudeamus, d’alegria. També a la taula, és clar, on els menjars eren més suculents segons la celebració litúrgica. És a dir, el dinamisme litúrgic assenyala un calendari i marca també una tipologia de gastronomia.

—De la primeria de la vida monàstica fins avui, quines continuïtats, més que quines diferències, podem observar?
—Les continuïtats potser es perceben més en els dies penitencials que s’han mantingut, del temps d’Advent, de la Quaresma, el dimecres i el divendres. Dates en què a les taules dels convents i monestirs hi ha un to de més austeritat, de més moderació, també d’abstinència. I això, que és molt antic, ha perdurat, i es percep encara en els nostres dies. Per contra, en el camp de la taula festiva sí que podríem dir que hi ha hagut més varietat, s’hi ha notat el progrés, les influències diverses que han fet que es modifiquessin alguns plats i s’introduïssin noves menges.

—Actualment, quines normes regulen l’alimentació caputxina?
—En aquests moments no és tan estipulat com es feia en un cerimonial del segle XVIII, que tota la vida de cada dia era regulada i s’explicava què s’havia de fer en cada moment del dia. Ara no és tan específic, però sí que es manté el to general d’evitar els excessos, mantenir la moderació i el to d’austeritat, una preferència pel producte del país, si és possible de temporada, de l’hort a la taula o de proximitat, i evitar el malbaratament. Si sobra menjar, o es reparteix als pobres o es recicla o reaprofita per a l’endemà. I si hi ha excedents a l’hort i no es dóna l’abast a donar-ho o no hi ha gent per a rebre-ho, se’n fan confitats, que és el sistema d’aprofitar al màxim els aliments, que sempre s’entenen com un do de Déu. A la benedicció de la taula, abans de cada àpat, la comunitat agraeix al bon Déu la possibilitat de poder seure-hi, com a germans, i rebre aquells fruits de la terra i del treball de l’home, que agraïm a Déu i que amb aquest gest d’acció de gràcies compartim.

Fra Valentí Serra, frare caputxí (fotografia: Enric Galli). Fra Valentí Serra, frare caputxí (fotografia: Enric Galli). Fra Valentí Serra, frare caputxí (fotografia: Enric Galli).

—Austeritat, moderació, producte local… Això sona ben actual!
—Precisament aquest llibre que acabo de publicar ve a dir que l’home contemporani ha redescobert aquest estil de vida, receptes i remeis que ja teníem, i que s’han mantingut en la tradició dels convents i monestir. Aquests consells ajuden no tan sols a portar una vida de més sobrietat, una dieta més moderada i equilibrada, bona per a l’organisme, i, fins i tot, una economia domèstica més equilibrada i més ajustada, sinó que també són una contribució al bé comú universal de no malbaratar els aliments, de compartir allò que ens sobra amb el qui no en té.

—Quina singularitat té la cuina caputxina respecte dels altres ordes religiosos?
—Tota la cuina tradicional, monàstica o conventual, tendeix a l’austeritat i a fer servir els productes naturals. Dintre d’aquesta, la cuina caputxina tendeix a accentuar aquests punts de valorar allò que tens a prop i d’intentar, en la mesura que sigui possible, de compartir. El primer plat era l’olla, que en diuen olla dels frares o sopa dels pobres, que se la menjaven tant al refectori com els que trucaven a la porta.

—Hi ha ordes amb fama de més gurmets?
—Hi ha ordes que tenen una gastronomia més afinada, més perfilada. Els caputxins val a dir que mengem de manera sana. En els moments en què no calia fer abstinència de carn, la carn era la despulla, el rebuig de la carn escorxada: la freixura, el peu, la tripa, adobada, que era la menja dels pobres. Això ens connecta amb la realitat dels estaments populars que no tenien accés a una taula molt més ben condimentada, com podia ser la d’una abadia poderosa, amb bones rendes, terres i benefactors, que els permetien de tenir més possibilitats i una taula més solemne. Però a la taula, el to pobre i auster també és bo per a la salut, perquè no carregues el cos de toxines innecessàries.

—Simplicitat i austeritat és el que heu pogut documentar de la cuina conventual entre el 1578, any de l’arribada dels primers caputxins al país, fins a la desamortització de Mendizábal, del 1835?
—Simplicitat, austeritat i aprofitament. Intentar de salvar al màxim l’aliment i no malbaratar-lo. L’alimentació conventual és fàcil de resseguir a través de la legislació, les ordinacions, les consuetuds que són bastant precises en aquest punt de la cuina i l’alimentació: des de com aprofitar el carbó i la llenya fins a com evitar que el vi es faci agre, o que la fruita es corrompi, o com fer que els atuells siguin nets o conservar els queviures o les vitualles. Tot plegat dóna moltes notícies de com era l’alimentació dels convents i monestir. També se’n treu dels tractats agraris i de jardineria, en què es diu com conrear les hortalisses i com dur-les a taula, o dels tractats de cuina conventual o monàstica, amb els quals es podia traspassar el coneixement als novells cocs conventuals amb consells o receptes, com també dels llibres de comptabilitat. A partir d’aquí es pot refer de manera bastant precisa com era la cuina i l’alimentació conventual i monàstica.

—Per què heu centrat la recerca en aquest període?
—Fins a l’exclaustració del 1835 hi ha una identitat en la cuina. La identitat pot anar lligada a la llengua, a la cultura, però també a la cuina. Quan una persona se n’ha d’anar de la seva terra, s’emporta la llengua, la religió, la cultura, però també el menjar, si és possible. Aquesta identitat de la cuina conventual es va mantenir en el moment de la restauració de la vida religiosa, es va intentar empalmar amb l’espiritualitat i les tradicions dels predecessors, però també de l’estil que hi havia a la taula.

—Quins canvis hi ha a partir del retorn de la vida monàstica?
—A partir del 1900, amb el retorn dels caputxins a Sarrià i la restauració de la província, la cuina millora molt. Entre altres coses, perquè entren al convent religiosos que han estat cuiners professionals o bé són fills de cuiners professionals. A partir de la cuina van sortir alguns plats innovadors, que milloraven aquesta dieta. La manera de fer el bacallà es va perfeccionar moltíssim, com la manera de fer el morro de bacallà. Plats més elaborats, però sense perdre l’austeritat i la simplicitat. Els menjars de festa eren més rellevants, però sense arribar a l’excés desmesurat.

—El concili Vaticà II va originar cap canvi en la cuina caputxina?
—El Vaticà II va influir molt en la vida religiosa de tot el món. També a la vida caputxina. No és exactament igual la vida dels convents abans del concili i després. Hi va haver moltes novetats, moltes innovacions, molts canvis en la tradició, en la manera de ser amb tot allò que fa a la taula. Cal dir que s’ha mantingut aquest to d’austeritat, de senzillesa, de celebrar una festa sense excessos i amb mesura i proporció. A la taula dels caputxins, per exemple, no hi ha mai estovalles.

—Què representava el refetor en la vida conventual i monàstica?
—El refetor és un espai per alimentar simultàniament cos i ànima. Ara només es fa en els dies penitencials, però antigament cada dia es feia una lectura d’un tema bíblic o espiritual mentre es menjava, per alimentar simultàniament cos i ànima. Antropològicament, això és molt interessant, perquè manifesta aquesta humanitat que som, cos i ànima. Mentre menges, pots escoltar un text litúrgic, sagrat, que també t’alimentarà i t’ajudarà a créixer.

—Un altre espai clau en el món monàstic i conventual és l’hort, oi?
—L’hort té una doble o triple funció. No tan sols produïa hortalisses que anirien a parar a la taula, sinó que era l’espai en què el religiós podia passejar, meditar. I la legislació, fins i tot, prescrivia que no s’aprofités el cent per cent de la terra perquè hi hagués aquest espai en què el religiós pogués passar, i, alhora, que s’hi plantessin flors per a l’església i plantes remeieres per als apotecaris.

—Qui eren els cuiners dels convents?
—Fins al Vaticà II, a la cuina hi passava tothom, ningú era dispensat de netejar atuells i plats. Hi havia els experts, que els havien ensenyat l’ofici de cuiner, que treballaven amb un esperit de caritat i amor. L’ofici de cuiner era un servei de caritat fraterna, que la gent a taula estigués bé, se sentís nodrida i estimada, gràcies a aquells senzills aliments. Així com hi havia l’infermer, el sagristà, el bibliotecari, hi havia el cuiner. I, aquests cuiners, perquè eren dos, tres o quatre, havien de preparar el relleu, perquè la vida quotidiana no quedés descoberta.

—L’alimentació dels frares variava geogràficament?
—Hi ha un determinisme geogràfic. Ja a la regla de sant Francesc, que és del 1223, es diu que s’han de tenir presents les regions fredes, on es necessiten més calories i aliments. També hi ha grans diferències en el camp del peix. Els convents del litoral i la costa tenen peix fresc, variat. Als d’interior, hi abunda el bacallà salat. Fins i tot, en algunes ordinacions de l’època, es diu que no sempre es destinin els frares a la costa, on potser estaran més ben menjats, perquè facin més penitència.

—Pel que fa a la dieta, es prescriu més verdura que no pas carn o peix?
—Més verdura, sí. La verdura és un element molt habitual. La pitança quotidiana. Verdura i el que se’n diu enciamada, que és el que ara en diuen amanides. És a dir, hortalisses trossejades i amanides, és a dir, enciamades. Perquè enciamar vol dir ‘amanir’. Ara enciam designa una lletuga, però un enciam pot ser un tomàquet o una escarola. En els dies penitencials, no se sopava, sinó que es prenia una col·lació, que podia ser una amanida que ajuda a remineralitzar l’organisme, i fruita dolça o seca.

—L’arribada de la xocolata o el cafè va originar grans discussions…
—Aquests productes nous vinguts d’Amèrica no eren legislats i creaven problemes. Problemes, diguéssim, ideològics o morals: la xocolata és beguda o és aliment? Per tant, trenca el dejuni o no? Se’n pot prendre o no? Alhora, és una cosa de rics o tothom en pot prendre? És un tonificant, entrava bé, però alguns l’interpretaven com un luxe desmesurat, i no va ser fàcil que s’acceptés. La xocolata era tan apreciada, que els caputxins de la xocolatera en deien la “xocolatòria”. Pel que fa als productes americans, els caputxins hem estat innovadors a l’hora d’introduir la patata, ara tan comuna.

—De manera que us devem les patates fregides, la truita de patates i el puré?
—Com que tenim missions a la Guaiana des del segle XVII, coneixíem les patates. I les patates s’havien conreat aquí primer per a jardineria i després per a pinso, per al bestiar. A Catalunya es van introduir al convent de Martorell, el 1812. Durant la crisi alimentària de l’època de l’ocupació napoleònica, els caputxins van afavorir el consum de la patata com a aliment. Com a tresor de pobres. En aquell moment, que es cremaven els conreus, els cavalls trepitjaven els camps, les patates quedaven a la terra i es podien menjar. Això va ser bàsic per a salvar les crisis de subsistència i aportar un nou aliment. Ara, en el camp de la gastronomia, va ser un cert empobriment, perquè l’èxit de les patates va ser en deteniment dels naps, molt típics de la cuina catalana.

—Quin aliment no pot faltar mai al rebost d’un convent de caputxins?
—Pa, vi, oli i sal. Són elements fonamentals de la cultura mediterrània i de la cultura cristiana. Tot gira entorn del pa, del vi, de l’oli i la sal. Aquests són els aliments fonamentals. Els bàsics.

—Heu estudiat i escrit uns quants llibres sobre les herbes remeieres.
—De les herbes remeieres he mirat d’estudiar-ne la doble funció, i m’he fixat força en les plantes remeieres que tenen una funció gastronòmica. Per exemple, el marduix i l’orenga, que són de la mateixa família, tenen una funció mèdica i gastronòmica a la vegada. La murta també, que és un bon substitutiu del llorer; serveix per a fer licors estomacals molt bons, el famós Mirtilo d’Itàlia. Els murtons serveixen per a macerar les carns, a més de ser presents a les apotecaries com a expectorants i balsàmics. Tenen una doble funció: a taula ajuden a transformar les menges i fer-les més digestives o gustoses; i, a la vegada, són a les apotecaries, per a guarir les malalties del cos.

—Què bevien els frares? Amb què acompanyaven el menjar?
—Sobretot de vi claret, que era el preferit de Josep Pla, a qui no agradava el nom de vi negre. Deia que si fos de l’Institut d’Estudis Catalans no permetria aquest nom d’allò que a Itàlia en diuen “vino rosso” o en castellà, “tinto”. El vi claret és un entremig de vi negre i blanc, que normalment els caputxins rebaixaven amb aigua perquè fos més clar encara. Tota vegada, quan per a les festes es menjava alguna cosa que requeria una digestió una mica més pausada, prenien el vi felló, que és una mica més fort, amb potència. Com el vi del Priorat.

—I preparen cap licor, com feien els cartoixans o alguns altres ordes?
—Tots els convents tenien els seus secrets, i els seus licors, ja fossin aperitius o digestius. Precisament, el 2016 vaig rescatar una ratafia amb una fórmula del segle XVIII, que ara es distribueix com la Ratafia de l’Ermità. El senyor Portet en va interpretar la fórmula, perquè és difícil d’interpretar, ja que tot és un polsim d’això, una mica d’allò, un manat d’allò altre. Era una ratafia que els frares van idear per al gust de taula, el que en deien la bucòlica, si no per a afavorir la circulació de l’organisme i la digestió. És una ratafia de tast lleuger, només amb disset herbes. Com els resolis i les ratafies, es fa en garrafes posades al sol, que activa el principi actiu de les herbes.

—Què destacaríeu de la cuina d’aprofitament conventual?
—En aquell temps no hi havia geleres com ara, i quan hi havia tomàquets, a l’estiu, es feien conserves naturals que durant la tardor i l’hivern et permetien arribar fins a la pròxima collita. Quan, també a l’estiu, hi havia un excés de melons, o es feia melmelada, o bé es guardaven en bótes amb capes de cendra de la cuina, que quan els treies per Nadal, l’Epifania o la Candelera, semblava que fossis a l’estiu.

—I personalment, quina és la vostra menja favorita del receptari caputxí?
—El que més m’agrada són els naps negres a la cassola que preparaven les monges caputxines de Girona, quan les anava a atendre, i que cuinaven en temps de tardor i d’hivern. Ara ja no en puc menjar perquè com que en quedaven tan poques el bisbe va determinar que s’havia de tancar el convent i es va acabar la comunitat.

—Hi ha cap secret culinari que vulgueu compartir?
—Hi ha una manera de fer els caragols a la caputxina, que és una mica particular. Es tracta de fer-los dejunar, purgar-los, a base de fonoll. És clar que el secret dels caragols, una de les menges més antigues de la humanitat, està en el suc, en el qual no poden faltar pinyons. Però els d’aquí, ben gustosos, no pas de la Xina.

Jo voldria començar amb humor, i demanant-vos disculpes, perquè, fa dies, un bon amic, em va dir: “Potser ara el que et toca és d’aprendre a estar sola i no patir tant si no et contesten un missatge.” I dilluns, vaig tenir la clara sensació que l’univers em forçava a fer, de cop, i sense escapatòria, aquell aprenentatge que el meu amic m’havia recomanat. El que jo no sabia és que el cosmos us hi havia implicat a tots, en el meu procés curatiu d’acceptació total de la meva solitud; en cap cas podia imaginar que el karma volia que aquella fos una teràpia de grup.

Cap a les dotze del migdia, la videotrucada de feina on era es va tallar de cop, alhora que la llum es va fondre. Com ens va passar a tots, el que inicialment semblava una avaria absurda, va acabar prenent les dimensions descomunals que va tenir el col·lapse elèctric que vam viure. L’oficina del Perifèria Cultural, cicle que codirigeixo, era un bullici d’urgències, de focs per acabar, correus i trucades que s’havien d’haver fet abans-d’ahir i, tot d’una, aquell cortisol elevat que tots patíem va caure en picat tan bon punt vam comprendre que no podíem fer res de tot allò que era tan urgent si no teníem llum, ni internet. Primer aprenentatge del dia: quan la vida t’atura, no t’hi resisteixis. Una corrua de treballadors del macroedifici on ens trobàvem van començar a desfilar cap al carrer submergits en una sensació de desconcert, i alhora d’una relaxació imposada que, sense dir-ho, tots agraíem secretament. “On vas?”, em va demanar un company. “No ho sé, però si hem de morir, no penso morir a l’oficina”, vaig etzibar, foteta, emulant el dramatisme de les pel·lícules apocalíptiques. Vaig pujar al cotxe i em vaig dirigir cap al poble. Sentir la veu de l’Òscar Fernàndez a la ràdio em va tranquil·litzar; sempre he trobat que, a banda del rigor informatiu que el caracteritza, el seu to de veu és un bàlsam que convida a la calma. Aviat vaig constatar que l’amic que sempre em diu que hauria d’aprendre’m de memòria les rutes per carretera i deixar estar el GPS tenia raó, perquè aquella ruta que he fet centenars de vegades, sense el coi de navegador, em semblava absolutament desconeguda. Segon aprenentatge del dia. I mentre pensava en l’amic, va ser com si l’invoqués, perquè tot d’una em va telefonar. “S’acaba el món”, vaig dir fent broma. “Vine aquí, si finalment s’acaba, que tinc llenya.” I la trucada es va tallar. La seva va ser la darrera veu que vaig sentir al telèfon, sense poder-li dir si estava bé. I després vindrien hores d’absoluta desconnexió. Malgrat la meva minsa orientació espacial, vaig aconseguir d’arribar al poble. La primera cosa que vaig fer va ser anar a l’escola de la canalla. Era l’hora de dinar i volia oferir la meva ajuda, per si els era útil. Les cuineres, a través de la reixa del centre, em van dir que, malgrat el caos, ho tenien tot controlat.

La poca bateria que em quedava al mòbil em va fer pensar en la mare, ens els seus savis i pràctics consells que no poso mai en pràctica: no t’has d’esperar que el mòbil estigui sense bateria per carregar-lo. Sempre s’ha de tenir menjar al rebost, i piles de tota mena, per si de cas. I quan ja començava a culpar-me pel fet de ser una calamitat de persona, vaig recordar que a casa hi tenia una bateria solar que vaig comprar tan bon punt va esclatar la guerra d’Ucraïna. Curiosament, fa cosa d’un mes, la vaig deixar al solell, al pati, carregant-se i, gràcies al meu instint paranoic del passat, vaig aconseguir mantenir el mòbil viu, inútilment, perquè durant tot el dia, seria un objecte absolutament absurd que, com a molt, em serviria de llanterna. Seguidament, vaig anar a comprovar si l’àvia, la mare i la bestia estaven bé. I quan va ser l’hora, vaig anar a recollir la canalla a l’escola. Tothom m’observava perquè feia hores que duia la ràdio engegada, enganxada a l’orella. I em vaig sentir francament vella, quan una amiga del meu fill se’m va acostar bocabadada i astorada, i em va preguntar què era aquell aparell. Malgrat que sabia que no podia enviar ni rebre missatges, no deixava de tocar la pantalla del mòbil, en un gest viciat. Les preguntes voltaven pel meu cap: Qui es deu preocupar per mi? Qui deu voler saber si estic bé i no aconsegueix posar-se en contacte amb mi? Quan les criatures van marxar de casa, vaig anar a veure la Carme, la veïna, que viu sola. Em va dir que ja havia sopat, que tenia de tot, que no em preocupés, i que llegia. Amb la mà em va fer un gest perquè passés a dins de casa. Em va fer avançar fins al menjador i aleshores la vaig veure allà, damunt el tamboret, de bocaterrosa. “Aprofitava els darrers minuts de llum del dia per llegir la teva novel·la, aquí, arran de la porta del jardí”, va murmurar, feliç de la coincidència de tenir-me dins el seu menjador just quan ella era dins la meva novel·la.

La negror va començar a tenyir el meu pis i, mentre fregia una botifarra, agraint el fet de tenir foc de gas, vaig assumir la meva solitud. Em tocaria d’estar sense companyia i a les fosques, només amb mi mateixa, només amb el caliu de la ràdio de fons. El meu jo més novel·lesc fantasiejava amb la idea que algú que estimo desmesuradament colpegés la porta de sorpresa i em digués: “He vingut per saber si estàs bé. Abracem-nos fins que torni la llum.” Però, tal com el meu amic havia vaticinat, ningú no vindria a veure’m, ni a abraçar-me perquè era clar que el destí em volia empassant-me el meu neguit habitual de no saber com estar-m’hi jo, amb mi mateixa, sense tenir contacte amb el món, amb els qui vull a la vora. Començava a sentir un bombolleig nerviós per les cames i l’angoixa ja m’espurnejava al pit, quan vaig adonar-me que, en realitat, aquella situació inesperada i absurda m’oferia la possibilitat de reconciliar-me amb mi mateixa i de gaudir de la solitud per repensar-ho tot, per desconstruir-me durant la nit més fosca, i renéixer l’endemà amb la força de l’au fènix. I va ser així, vaig travessar les pors, les reals i les inventades, em vaig plantar el frontal al cap i vaig començar a llegir la novel·la Sola, de la Carlota Gurt. No hi podia haver lectura més ideal per  a acabar un dia tan surrealista, tan curatiu, tan terapèutic. Un dia que va acabar essent feliç, perquè al final, i per més cursi que sembli, sí que va venir algú a abraçar-me fins que va tornar la llum, algú que a estones detesto més que a ningú, algú amb qui m’enfado, que castigo i que fa massa temps que tinc oblidat. Ja ho deia Joan Fuster: “Com més hi penso, més crec que ser jo és una forma de neurosi –bastant inconfortable, per cert.” Però, malgrat la neurosi i la manca de confort que suposa ser jo, que va suposar el col·lapse, la jornada de caos, de desert comunicatiu, em va permetre d’enfilar, per fi, el camí de retorn al refugi de mi mateixa.

La plaça Tianfu de Txengdu concentra en un sol cop d’ull totes les enormes contradiccions de la Xina actual. La presideix una estàtua monumental de Mao Zedong, el pare de la República Popular, que sembla que desafie el pas del temps. Si la mires del centre de la plaça estant, per un moment pots tenir la sensació que han canviat molt poques coses en aquest país. El Gran Timoner, amb la seua americana de coll tancat, els braços estesos en un gest entre paternal i autoritari, la mirada fixada en un futur ideal que no va arribar mai és l’encarnació lítica d’una ideologia que va prometre l’austeritat, la igualtat i la primacia del col·lectiu per sobre de l’individu. L’estàtua, d’un marbre blanc immaculat, està situada sobre un parterre de flors especialment ben cuidat i es retalla contra el fons d’un edifici que ara allotja un museu de tecnologia. És un edifici vell, on tan sols la presència d’un rètol lluminós en anglès fa visible que ja no som en la Xina del segle passat.

I just davant seu, com en una burla del destí, s’alcen un grup de gratacels amb la impudícia pròpia d’aquests temples moderns dedicats al déu diner. A la part més alta, coronant-los com una joia obscena, un rètol lluminós de Tonino Lamborghini llança el seu missatge de luxe desenfrenat, d’individualisme extrem, de velocitat i potència al servei del plaer privat.

Només cal girar el cos noranta graus per passar de la contemplació del líder comunista a la del símbol suprem del capitalisme més desmesurat. És un moviment físic mínim, però que equival a un salt ideològic abismal. I el fet més sorprenent és l’absència total de sorpresa. Els xinesos passen entre aquestes dues manifestacions tan contradictòries amb una naturalitat esbalaïdora, com si no hi hagués cap incoherència. Potser han trobat una manera d’habitar la contradicció que a nosaltres, els occidentals, se’ns escapa. O potser és que el pragmatisme xinès, tan antic com la seua civilització, ha après a conviure amb les paradoxes, a adaptar-se a les circumstàncies canviants sense perdre un cert sentit de continuïtat.

Txengdu, situada en una cruïlla de camins estratègica a la Xina de l’oest, és una sorpresa per al viatjant. La mateixa plaça amaga a sota un centre comercial on els locals mengen una pizza Domino, una hamburguesa de McDonald o prenen el més sofisticat Bubble Tea taiwanés. Hi ha música en viu i botigues. Apple al costat de Huawei, competint de manera descarada, Lego i les mil i una marques de roba que hom troba en gairebé totes les ciutats del món. Un xic jove toca la guitarra i canta mentre al seu voltant s’ajunten tot de joves vestits d’una manera que l’auster secretari general ni tan sols entendria si les pogués mirar. Totes les subcultures del manga i l’anime són presents i els pentinats, els complements i la forma de moure’s competeixen en excentricitat davant un nombre desproporcionat de policies que es limiten a veure’ls passar. De la plaça cap amunt tan sols emergeix un discret monument a la serp –el símbol del canvi en la societat xinesa. No sé si ho he d’interpretar com un missatge o si és una simple casualitat, però la serp, com l’anunci del senyor Lamborghini, es pot interpretar com un contrast formal amb aquell Mao que ningú no ha pensat a desplaçar a un lloc més discret.

La Xina de l’oest –i Txengdu i Chongquing en particular– és la nova Xina. Hi ha qui diu, fins i tot, que Xang-hai i Shenzen estan acabats, atès l’impuls d’aquestes noves ciutats, fruit de la voluntat planificada de desenvolupar grans pols urbans i demogràfics en l’interior del país. A mi em sembla una mica exagerat encara, però la realitat és que són urbs que impressionen. Per tot allò que hi veus, però també per la velocitat amb què s’han construït.

En arribar a Txengdu, el metro és modern, però fa una olor estranya. A l’eixida un cartell avisa que, efectivament, això és perquè treballen per ampliar-lo i les obres tenen aquestes coses i aquestes molèsties. Busque les dades i he de fregar-me els ulls. La línia en la qual estic viatjant va ser la primera de la ciutat i es va inaugurar fa només quinze anys. Avui –hi insistesc: només quinze anys després– el metro de Txengdu és el quart metro del món en nombre de quilòmetres. Hi ha quinze línies en marxa i un tramvia que entre tots cobreixen 633 quilòmetres de via i serveixen 387 estacions. I no paren de construir-ne nous trams. Com és possible?

Però no és el metro i prou. La ciutat va inaugurar, fa un any i mig, un museu de la ciència-ficció dissenyat per l’estudi Zaha Hadid, amb tota la complexitat de corbes i espai que són típiques del seu treball. I va ser construït en tan sols un any, des de la primera pedra al dia de la inauguració. És una de les últimes obres arquitectòniques en una ciutat –desconeguda per a la majoria dels europeus o coneguda només pels seus óssos panda– que ja ha superat els vint milions d’habitants, que en molt pocs anys s’ha situat com el centre financer número trenta-cinc del món, que té oficines i edificis de 300 de les empreses llistades al Fortune500 –el 2010, només en tenia de dotze– un dels trenta aeroports més concorreguts del món, la sisena estació de trens més gran del planeta i que ja se situa entre les vint-i-cinc ciutats on es fa més recerca científica.

Fotografia de kev1n Z (Unsplash).

Una de les darreres empreses a instal·lar-s’hi ha estat TikTok. Les noves oficines centrals del grup Douyin, propietari tant de TikTok com de la versió xinesa de l’app ByteDance, són al parc tecnològic que ha crescut al voltant del Museu d’Art Contemporani de la ciutat. Per a Douyin, Txengdu, amb una quantitat enorme de població jove que treballa en sectors de la tecnologia, en àmbits universitaris i en empreses importants, és, sobretot, la ciutat pilot on fa les proves dels seus nous serveis de distribució i compra amb la seua plataforma. Però també és una ciutat plena d’oportunitats i d’idees, per la presència d’un gran nombre d’empreses tecnològiques, que no para de créixer. I que, al seu torn, fan créixer tot de serveis auxiliars.

I poques proves més evidents d’això que recórrer l’artèria que els locals coneixen com el “bulevard” i que passa precisament pel mig del museu i la nova seu de TikTok. Perquè aquest bulevard en realitat són quinze quilòmetres ininterromputs de gratacels d’acer i vidre, de grans construccions, d’hotels i centres comercials que projecten una potència i un creixement que, vist per Europa, sembla impossible de concebre.

Això sí. A la meitat de l’avinguda hi ha obres i un col·lapse permanent de trànsit, perquè el metro –recordeu: aquell metro que fa quinze anys no existia i que avui ja té 633 quilòmetres de vies– continua creixent de manera accelerada. El pla de les autoritats locals és que d’ací a cinc anys, quan en farà vint de la inauguració del metro, supere en nombre de quilòmetres i estacions els metros de Pequín, Xang-hai i Canton, els únics que encara li van davant. Si ho aconsegueixen, serà un colp d’efecte monumental que els servirà per a ratificar una teoria que cada dia se sent més i que afirma que la Xina de la costa –Pequín, Xang-hai, Shenzen…– per increïble que semble, ja és el passat i que el nou centre del món va creixent a l’interior, en la ruta de l’oest de la Xina.

 

Mar Reguant (Súria, Bages, 1984) és professora d’investigació per la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA). Fa dinou anys que viu als Estats Units, on també és professora a la Universitat Northwestern, a Chicago. Ens atén per videotrucada per parlar de l’apagada general sense precedents que dilluns deixà tota la península ibèrica sense electricitat durant més de deu hores.

—Com pot ser que encara ningú no sàpiga ben bé per què desenes de milions de persones es van quedar més de deu hores sense llum i sense cobertura?
—Crec que ho comencen a saber una mica. Fins ara, sabem que hi va haver una fluctuació molt forta, que no s’hi va fer front i que les plantes es van desconnectar. La xarxa sempre ha d’estar a 50Hz, i una gran fluctuació potser vol dir que estava a 49,6Hz, però les plantes estan preparades per desconnectar-se si això es destarota. Allò que no sabem és l’ordre: què va fallar primer i va fer que fallessin unes altres coses. I encara no acabem de saber què va causar la fluctuació.

—És a dir: una cosa prèvia, que encara no sabem què és, va causar el desajustament entre l’oferta i la demanda, aquesta desaparició sobtada de setze gigawatts d’energia de l’oferta.
—És això, que hem d’acabar de mirar: si hi va haver una fluctuació que va fer desconnectar moltes coses molt de cop, o si va ser a l’inrevés, i la fluctuació la va causar alguna cosa que s’havia desconnectat de sobte. S’ha parlat molt d’algun incident al sud d’Espanya, però no ho tinc gens clar. Encara ho miren. Els investigadors treballem amb dades de cinc minuts, però cinc minuts són com un segle, en aquest tema.

—Hi ha precedents d’apagades semblants que ens puguin servir de referència?
—En uns altres països. Això mateix va passar a Xile fa dos mesos. Als Estats Units, el 2003, es va apagar tota la costa est i encara en parlen ara. Parlem d’esdeveniments molt, molt rars.

—En aquests dos casos se n’ha escatit el motiu?
—A Xile, per exemple, va ser perquè estaven acabant una línia nova. Era una qüestió física. Aquí era un dia molt tranquil. A Texas no han tingut zeros energètics, però sí apagades massives en dies de molta calor o molt fred, i saben exactament per què: perquè no els suma, no hi ha prou oferta per a tanta demanda. No és el cas que hi va haver dilluns aquí. Encara hi ha dubtes, però una hipòtesi és que, essent un període tan tranquil, hi havia moltes plantes en manteniment i no hi havia prou productes secundaris, recursos que les empreses paguen per tenir-los a punt si de cas.

—I per què hauria passat, això, seguint aquesta hipòtesi?
—En aquesta època de l’any fan molt pocs diners. Dilluns, els preus van ser fins i tot negatius. I com que fan tan pocs diners, sovint, posen les plantes en manteniment i aquests productes secundaris no estan disponibles. Sembla que algunes plantes hidràuliques molt grans estaven en manteniment. Si és el cas, potser no van ajudar al control per a evitar l’apagada, sinó que, una vegada hi va haver l’apagada, no estaven a punt per a tornar a engegar el sistema, i això va endarrerir la represa. Això sí que es pot millorar molt en el futur.

—S’havia d’haver trigat menys a superar l’apagada?
—Recuperar-se d’aquests zeros elèctrics és molt difícil, però potser es va trigar una mica més que no hauria estat normal. Algunes d’aquestes plantes hi haurien pogut ajudar. Era una situació molt delicada en què tot podia tornar a petar. Jo n’estava molt pendent. Als Estats Units, en aquests centres de control, hi posen gent que ha treballat en submarins nuclears. És la mena de mentalitat que busquen. La resposta va ser ràpida, però es pot millorar.

—Hipòtesi que he llegit: es va retirar oferta d’energia de cop i volta, precisament, perquè hi feien molt pocs diners i no sortia a compte. Té cap sentit, això?
—Dubto molt que puguin retirar tota aquesta capacitat. Quan hi ha aquests preus negatius que veiem a la web, el dia abans es fa un acord econòmic. No he estudiat detalladament el comportament de les empreses en temps real, però en cinc segons no pots prendre aquesta mena de decisions. L’apagada va ser immediata; en aquell moment no hi ha cap acord i els preus negatius ja els havien cobrat. És un procés automàtic per ajustar: les plantes estan programades per fer ajustaments automàtics perquè, si no, seria impossible que es mantinguessin als 40Hz. Aquest ajustament automàtic és un algorisme.

—Ahir Red Eléctrica va dir que descartava un ciberatac i apuntava a una fallada en les plaques fotovoltaiques.
—Això no ho veig, jo. És com l’ou o la gallina. Una vegada el sistema va fallar, molts generadors es van desconnectar. Potser ho van fer primer els d’energia solar, però no crec que fos que es desconnectessin totes de cop. Sigui com sigui, no ho sabem del tot.

—Per tant, la qüestió no és que feia molts dies que ens alimentàvem sobretot d’energia renovable i el sistema, cansat, va fallar.
—No. De fet, sobrava sol. En aquella hora, llançaven molt de sol. Va passar que hi havia preus negatius, algunes plantes estaven aturades; les nuclears produeixen pla i sobrava sol. Quan tens aquest xoc, l’ala nuclear no pot fluctuar, el sol no està gaire pensat per actuar en mode de xoc, i gairebé no hi havia plantes de gas ni hidràuliques. En certa manera, és veritat que, com que hi havia tanta solar i les hidràuliques no hi eren, va ser més difícil respondre al xoc. Però són coses diferents.

Per què les Illes s’han salvat de l’apagada elèctrica?

—Aquesta tempesta perfecta que descriviu és una cosa que es podria haver previst i evitat amb una planificació diferent, doncs? O era també molt excepcional?
—Val la pena de revisar-ho. Els mercats elèctrics, a part del preu negatiu que veiem, tenen preus positius per a assegurar que les empreses vulguin ser-hi per fer suport. Això que ha passat és una oportunitat per a revisar si s’està fent bé, si aquest mecanisme de les subhastes té prou suport… És un bon moment per a pensar si calen inversions per a fer la xarxa més robusta, però també per a replantejar com funcionen els mercats i assegurar que en moments on sobra tanta renovable i els preus estan tan rebentats, hi ha prou mecanismes reguladors per a tenir prou suport.

—Comencem per la xarxa. És prou consistent i prou modernitzada, la xarxa elèctrica ibèrica?
—La xarxa és bona i té força qualitat de servei. Potser hi ha llocs d’Europa on s’ha invertit una mica més per adaptar-se al nou mercat, amb més renovables. Per exemple, crec que es pot invertir perquè les plantes de vent i de sol contribueixin a regular la freqüència. Al principi es creia que no hi podien contribuir de cap manera; ara hi contribueixen, però no tant com una hidràulica. Es poden fer inversions perquè contribueixin més a la flexibilitat de la xarxa. Tot i que, comparat amb els Estats Units, per exemple, és una xarxa que funciona bé.

—L’endemà de l’apagada dèieu en una entrevista a Crític que tenir més bateries ens hauria ajudat molt.
—Les bateries ens donen robustesa en molts sentits. Fan de suport a la xarxa. Es carreguen les hores de sol i aquella energia es pot fer servir al vespre. Tan sols això ja hauria ajudat a l’estabilitat del sistema, durant la resposta. No t’hauries trobat una situació en què la nuclear està al màxim perquè no es pot moure i, mentrestant, llences sol per totes bandes. Dilluns llençàvem energia solar. Si l’haguéssim pogut posar en bateries, l’hauríem pogut fer servir a la nit, quan la situació era molt delicada perquè el sol baixava i aquí intentaven connectar-ho tot. Però no ho acabarem de saber fins que tinguem totes les dades.

—Què podríem fer per a millorar en aquest sentit, nosaltres?
—Potser es tracta de fer un programa d’expansió de bateries perquè tenen molts beneficis. Ens ajudarien a no llençar sol, per exemple. Passa que, a la península, hi ha moltes plantes de gas, que durant molts mesos de l’any no tenen res a fer, i que ja fan molts d’aquests serveis. Això potser fa més difícil que les bateries vinguin aquí. Però una planta de gas potser t’ajuda amb els productes secundaris, però no t’emmagatzema el sol que sobra.

—…
—Mirem-ho amb el sistema californià, per exemple, que s’assembla molt a l’ibèric perquè hi ha moltes renovables i, sobretot, molta solar. Feia anys que les poques bateries que hi havia es feien servir només per a oferir aquests productes secundaris de control de la xarxa. Avui, com que les bateries ja són més barates, a Califòrnia n’hi comença a haver moltes que fan senzillament la funció d’acumular.

—El president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, va dir que l’apagada havia tancat el debat sobre les nuclears, en el sentit que se n’havia d’allargar la vida.
—Jo crec que ha demostrat que la nuclear és inútil. Inútil. El problema de dilluns no té res a veure amb falta d’energia. En sobrava. I la nuclear destorbava, perquè és una generació poc flexible. Tenim tot aquest recurs molt més barat i molt més net que la nuclear, si pensem en la netedat més enllà del CO₂. Per a mi, el tanca absolutament en la direcció contrària que ha dit ell. El gran problema de la nuclear en un sistema amb tantes renovables és que no és flexible, i és com intentar fer un esprint amb una sabata ortopèdica. Entorpeix moltíssim. Ara he vist que l’intenten d’engegar. No ho entenc.

—Per què?
—El problema és que, com que és en lliure mercat, ho decideixen perquè s’ha dissenyat així. Per això penso que cal revisar-ho. Però no entenc per què les tornen a engegar en condicions de demanda tan baixa. Tornaran a molestar.

—A què ho atribuïu, doncs?
—La veritat és que no ho sé. Els preus són baixíssims, no veig que hi hagin de fer gaires diners, ara. Potser aquests dies, amb tot l’estrès, pujaran una mica, però la perspectiva és que siguin de zero gairebé tot el maig. Evidentment, no volen que es vegi que no serveixen. I aquesta és l’època de l’any perfecta per a demostrar que no serveixen. A l’hivern sí que són molt útils, però no és econòmic tenir una nuclear només per a l’hivern. No surt a compte, només per a tres mesos, amb totes les redundàncies i tota la seguretat que comporta. I ells ho saben.

—Dèieu que és un bon moment per a repensar el mercat de l’energia. Per on començaríeu?
—No tinc una solució ràpida, perquè no parlem del mercat energètic, que a la gent ja li sembla prou complicat, sinó els mercats de productes secundaris i de reserves. És un tema una mica gros, en què entren enginyers, advocats i algun economista. Costarà una mica acabar de pensar-ho. Una altra cosa és que penso que la hidràulica, en lliure competència, no existeix. Es podria regular molt més, perquè és molt útil per a aquestes coses. Ja n’era partidària simplement pels diners que en fan, però ara encara veig més beneficis de regular-la.

—A banda de la hidràulica, faríeu més regulacions?
—El mercat elèctric ja està molt regulat. Gairebé és un miracle, que tinguem llum cada dia. És un mercat molt complex. Red Eléctrica ja és una entitat regulada, privada però regulada, un monopoli. Ja és un ambient molt regulat.

—Hauríem aturat el cop amb una xarxa més descentralitzada, amb més comunitats energètiques?
—No, de moment, tal com està plantejat. Hi ha investigadors que miren com fer-ho perquè un barri pugui funcionar tot sol, en cas d’apagada. Però encara som molt lluny d’això. Havia treballat fent que escoles públiques o centres de salut funcionessin com un refugi si queia tota la llum, però som molt lluny que un barri funcioni tot sol. Això funciona a Sud-àfrica però no és una experiència glamurosa. Allà ho fan perquè l’alternativa és no tenir llum vuit o deu hores cada dia. És pura necessitat.

—Però hauria de ser un horitzó polític?
—Tota resiliència és benvinguda, però trigarem a ser-hi. Consumim molt. Per fer funcionar així tot un barri, la gent hauria de fer coses molt diferents.

—La consellera d’Economia, Alícia Romero, deia que hem de guanyar sobirania energètica. Hi esteu d’acord?
—Sí. Si Catalunya no està connectada, no tenim gaire energia. Hi ha les nuclears, però en aquesta mena de situacions no ajuden gens. Hi estic molt d’acord. Penso més en situacions de catàstrofe i em miro això de la sobirania energètica d’una manera literal: posant bateries sobredimensionades als centres de salut, per exemple. L’Institut Català de la Salut ha posat plaques solars a tots els centres i l’Energètica en vol posar a tots els instituts. Pagaria una mica més i, amb aquesta inversió, posaria bateries sobredimensionades que fessin que aquell institut pogués funcionar durant deu hores o quinze si hi hagués una gran apagada i fes molta calor. Això et dóna sobirania literal en moments molt delicats.

—És a dir, òptimament, els generadors de gasoil que van mantenir l’Hospital Clínic, per exemple, haurien de ser bateries.
—És que és molt diferent, perquè la bateria, a més a més, et dóna un benefici cada dia! Cada dia aprofitaríem la solar d’instituts i centres de salut molt millor. Et donen resiliència i sobirania, és molt més valuós que no pas un generador que fas servir molt excepcionalment si tens mala sort.

—A què atribuïu l’endarreriment de Catalunya en energia renovable?
—Hi hem especulat molt. El nostre sentiment ha estat sempre una mica antirenovables. En part, per conservacionisme: no toquem el paisatge, no afectem el turisme, etc. Aquest plantejament no ens ha ajudat, ni tampoc l’entorpiment jurídic o el fet que molt pocs partits polítics ho hagin abanderat. El procés legal és aparatós i que l’opinió pública hi estigui en contra no ajuda.

—Tenir més interconnexions amb l’estat francès i amb el Marroc ens hauria ajudat a reduir la durada de l’apagada?
—Sí, perquè de seguida hauríem pogut recuperar generació a través de França si allà s’ho haguessin pogut permetre. Dilluns s’ho podien permetre, però la connexió està força limitada. Amb el Marroc, igual, i s’hi podria fer una connexió molt més gran.

—I per què no es fa?
—Amb el Marroc és un tema tècnic: fins fa poc, aquestes línies no es feien gaire grans perquè són caríssimes. Ara encara són molt cares però es poden fer més fàcilment. De fet, al Regne Unit sospesen de fer una línia fins al Marroc. Amb França fa temps que es fa una línia pel golf de Biscaia que connecti el País Basc francès amb l’espanyol. Són projectes lents, que han tingut problemes tècnics i també per qui els paga.

—Una de les raons és l’oposició històrica dels francesos a fer més interconnexions amb la península ibèrica perquè, si les eviten, Alemanya els necessita.
—És veritat que la qüestió de les interconnexions és una mica geopolítica perquè, cada vegada que se’n fa una, hi ha qui guanya i hi ha qui hi perd. França potser no hi sortirà guanyant sempre, però, per una altra banda, tindrà més accés a aquestes renovables. És un plantejament una mica curt de mires. Però és veritat que sempre hi ha discussions per qui paga la línia, i aquí és on hauria d’intervenir la Unió Europea. Tractant-se d’estats sobirans, és difícil: seria millor un concepte més d’unió.

—Al principi heu dit que durant el dia vau estar pendent si tornava a petar tot. Ara també?
—Si he de ser sincera, em preocupa que tornin a engegar les nuclears. Crec que no tornarà a passar el mateix que dilluns, però jo no hauria tornat a engegar les nuclears. Hauria deixat aquesta flexibilitat extra al sistema. Aquesta nuclear fa fora energia renovable i cicles combinats que potser podrien entrar i no entren. En dies en què hi ha tanta renovable i tan poca demanda, no és una bona tecnologia.

Josep Ballart: “No pot ser que un incident a Extremadura trenqui la interconnexió amb França”

Deu hores després de l’apagada general de dilluns, el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, feia públic a X que havia parlat per telèfon amb el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i que li havia ofert el suport tècnic per a resoldre l’emergència elèctrica. En el missatge, Zelenski destacava que Ucraïna, després d’anys de guerra i atacs russos contra els sistemes energètics, havia adquirit una experiència considerable en la lluita contra qualsevol desafiament energètic, incloses les apagades. “Els nostres especialistes poden participar en els treballs de restauració”, digué.

D’ençà de la invasió russa del febrer del 2022, Ucraïna ha estat objecte de molts atacs russos dirigits específicament contra la infrastructura energètica. Per al Kremlin, l’objectiu principal sempre ha estat desestabilitzar el subministrament elèctric d’Ucraïna, especialment durant els mesos d’hivern, cosa que perjudica greument la població civil.

Un dels casos més recents és el del 25 de desembre. Coincidint amb Nadal, Rússia va llançar un atac a gran escala –amb més de setanta míssils de creuer i balístics i més de cent drons– contra unes quantes ciutats ucraïneses. En aquest cas, l’objectiu també era clar: el sector energètic. La companyia d’energia privada més gran d’Ucraïna, DTEK, va denunciar que Rússia havia atacat les seves plantes de producció d’energia tèrmica i que n’havia danyat greument l’equipament.

Ucraïna s’ha trobat forçada a blindar-se contra aquesta mena d’atacs, que per a Vladímir Putin no solament pretenen desestabilitzar el sector energètic, sinó afeblir l’enemic. Com s’ho ha fet Ucraïna per a resistir-hi? Quins sistemes ha fet servir? Què haurien pogut ensenyar els tècnics al president espanyol, Pedro Sánchez, si s’hagués interessat per la tecnologia i l’estratègia ucraïnesa?

Com s’ho fa Ucraïna per a resistir els atacs contra el sistema energètic?

D’ençà de la guerra, Ucraïna ha implantat un seguit d’estratègies per a protegir la infrastructura energètica i garantir el subministrament a la població. D’entrada, n’hi ha una de molt visible: la fortificació de les infrastructures crítiques. El govern de Zelenski ha invertit significativament en la protecció física de les instal·lacions energètiques. Segons el primer ministre Denís Xmihal, el 85% de les instal·lacions gestionades per Ukrenergo, l’operador estatal de sistemes de transmissió d’electricitat, ja tenen mesures de protecció, com ara estructures antidrons i refugis reforçats, tal com recull The Kyiv Independent.

La comunitat internacional ha contribuït a aquesta fortificació, amb suport financer i tècnic. Per exemple, el Banc Europeu d’Inversions (BEI), que depèn de la Unió Europea, va concedir el desembre a Ucraïna un préstec de vuitanta-sis milions d’euros per a construir estructures de protecció contra drons. Segons el BEI, els fons han de servir per a garantir la seguretat i la funcionalitat de la infrastructura de transmissió d’energia d’Ucraïna durant la guerra, i també ha de permetre a Ukrenergo de millorar l’estabilitat i la fiabilitat de la transmissió d’energia a les regions ucraïneses.

Malgrat l’ajut internacional, els atacs no s’han aturat. I és per això que les empreses energètiques, com ara DTEK, l’inversor privat més gran de la indústria energètica a Ucraïna, han estat clau en la resistència. Els treballadors han reparat infrastructures danyades repetidament, sovint sota condicions perilloses i atacs. De fet, d’ençà del febrer del 2022, 297 treballadors de DTEK han mort i 912 han resultat ferits arran d’atacs russos.

Zelenski amb Anatoli Suixko, enginyer en cap de DTEK Odessa, que es dedica a organitzar equips que restableixin ràpidament l’energia després dels atacs (fotografia: @DTEK_Ukraine).

Per honorar els treballadors, l’empresa va impulsar el projecte Herois del Front Energètic, un lloc web on es recullen històries de treballadors de l’energia que continuen treballant en condicions de guerra. A més, DTEK, juntament amb NJSC Naftogaz i Ukrenergo, també van engegar el projecte Stop Bloody Energy, en què demanen a les empreses occidentals que aturin la cooperació amb Rússia en el sector energètic.

Ucraïna ha impulsat més accions, com ara la descentralització de la producció energètica a fi de reduir la vulnerabilitat contra els atacs russos. Per a això ha construït petites centrals tèrmiques i ha promocionat fonts d’energia renovables, com ara l’eòlica i la fotovoltaica, que són molt més fàcils de reparar que les grans centrals, on els danys i els problemes de corrent poden perdurar dies.

La fotovoltaica, per exemple, l’ha impulsada instal·lant plafons solars en escoles i hospitals, garantint un subministrament sostenible. I també ha destacat per l’establiment de punts d’invencibilitat a tot el país, que proporcionen electricitat, calefacció i comunicacions durant els talls de subministrament.

El modus operandi de Rússia

Malgrat que Ucraïna s’hagi blindat amb el pas dels anys, els atacs russos perduren. El Kremlin ha llançat nombrosos atacs, tant militars com cibernètics, contra la xarxa energètica ucraïnesa, utilitzant tàctiques sofisticades per a interrompre el subministrament i causar danys.

Rússia ha llançat múltiples atacs amb míssils de creuer, balístics i drons kamikaze, com els Shahed-136 d’origen iranià, dirigits a infrastructures energètiques clau. Sovint aquests atacs militars s’han sincronitzat amb ciberatacs per a maximitzar l’impacte i dificultar la resposta ucraïnesa. A escala cibernètica, els atacants han fet servir uns quants mètodes, com ara l’enviament en massa de correus enganyosos amb arxius maliciosos per obtenir accés als sistemes interns de les empreses energètiques.

Un cop a dins, els atacants tenen accés a tota mena d’informació i operacions. Es poden apoderar dels sistemes i manipular les operacions de les substacions elèctriques, o bé desactivar o destruir components essencials com ara fonts d’alimentació ininterrompuda, mòdems i unitats de control remot, cosa que dificulta la resposta dels operadors.

Darrere aquests atacs hi ha uns quants grups de pirates informàtics molts professionals, com ara el Sandworm, de la unitat militar 74455, una unitat de guerra cibernètica del GRU, el servei d’intel·ligència militar de Rússia; o Gamaredon, un grup vinculat al servei federal de seguretat de Rússia, conegut per les tàctiques persistents de pesca dirigida i distribució de programari maliciós mitjançant dispositius USB.

Atacs en massa i acusacions de violació de l’alto-el-foc

La llista d’atacs en massa contra la infrastructura energètica és extensa i n’hi ha de moltes menes. En l’àmbit militar, el 22 de març de l’any passat, n’hi va haver un dels més devastadors. Rússia llança vuitanta-vuit míssils i seixanta-tres drons, dirigits sobretot a la central hidroelèctrica del Dniéper i la central tèrmica de Zmiivska. En aquest cas, més d’un milió de persones van restar sense electricitat.

L’atac aeri més gran fins ara ha estat el 26 d’agost de l’any passat, quan més de dos-cents míssils i drons van fer impacte en instal·lacions de Kíiv, Khàrkiv i Odessa. És considerat el bombardament més intens contra la infrastructura essencial des que començà la guerra, segons que va explicar el president de l’Assemblea d’Energia d’Ucraïna, Ivan Plàtxkov.

En el vessant cibernètic, la llista també és llarga. L’octubre del 2022, pocs mesos després de la invasió, el grup Sandworm va llançar un ciberatac contra substacions ucraïneses sincronitzat amb bombardaments físics, utilitzant eines per a fer sabotatge a sistemes de control industrial. Anys més tard, entre el 2023 i el 2024, Sandworm i Gamaredon van introduir noves tècniques: programari maliciós camuflat, ús de programari legítim per a evitar detecció, infiltració mitjançant phishing i atacs a dispositius USB.

Tot i un acord de cessament del foc signat el març d’enguany per suspendre els atacs a infrastructures energètiques, Ucraïna ha acusat Rússia de violar aquest pacte més de trenta vegades en menys d’un mes, amb atacs recents a Kherson, Mikolàiv i Poltava, a començament d’abril. De fet, tots dos països s’acusen mútuament d’haver violat l’alto-el-foc negociat amb els Estats Units.

Hi ha els mites, els intents humans d’explicació del món, i, després, la portada de La Razón: un fos a negre, una expressió del desig gens amagat, un que vingui l’exèrcit (el meu exèrcit) i que ho trinxi tot.

D’això que va passar dilluns a la península ibèrica, l’apagada elèctrica general, se n’ha escrit i se n’escriurà. Per força. Perquè ens va acarar amb les fragilitats d’un entorn que donem per fet i per segur i que, plop!, desapareix quan s’apaguen les pantalles (i els telèfons i els datàfons i els trens i els ascensors i les vitroceràmiques i les persianes automàtiques); pels perjudicis que van patir milers de persones (sense visites mèdiques, sense transports); per les pèrdues econòmiques que se suposa que tard o d’hora es quantificaran; perquè continuarem reclamant una explicació clara i amb dades de les causes de la caiguda elèctrica, i de les mesures que es poden prendre i que es prenen, tant per depurar responsabilitats com per evitar-ne la repetició (i aquí, en fi, veure que continuem tancats dins i depenent de l’estat espanyol no ens és precisament un detall menor, com tampoc no ho és constatar com les companyies privades que s’encarreguen de la cosa, per tal d’espolsar-se les puces de sobre, i les possibles indemnitzacions, o sancions, o el que sigui, fan el ronso a l’hora de compartir amb els estadants de la Moncloa les dades que tenen –i no sé per què dic “fan el ronso” quan el fet de no lliurar-les significa, a la pràctica, que les amaguen–, tal com s’han encarregat de filtrar els esmentats i governamentals estadants).

Per les fragilitats, pels perjudicis, per les pèrdues, per les explicacions, per etcètera: de la gran apagada, del com pot ser i de les culpes i de tot en continuarem parlant, és clar, perquè això ha estat gros. Jo, avui, només volia apuntar dues imatges que ens arriben de ponent, que semblen marginals però que diria que representen un inquietant corrent de fons: la portada d’aquell diari espanyol ultrareaccionari i la compareixença del personatge que fa de presidenta a l’autonomia que es van inventar a Madrid. Que entre tots dos es complementen. I s’alimenten.

El caos, per a un bell grapat de les mitologies que els humans ens hem anat empescant per mirar de fer-nos el món entenedor, és una mena de no-realitat informe, l’origen de tot, allò que hi ha (o que no hi ha) abans d’això que coneixem. El terme és grec, i en bevem i en bevia Ovidi ara fa dos mil anys quan descrivia el moment en el qual la faç de la natura “era la mateixa en l’univers sencer”, això que es va anomenar caos: una “massa grossera i en desordre, no res sinó pes inert i, amuntegades en el mateix lloc, sements discordants de coses mal aparellades”. Fins que un déu, “qualsevol que fos”, va resoldre el plet i ho va ordenar per a la vida. El mar, el cel, la terra, etcètera.

Res a veure, aquest “un sol cos” primigeni de la mitologia greco-llatina amb la idea que devien tenir a l’estómac els factòtums del tabloide ultraespanyolista quan van decidir de fer una coberta tota de tinta negra amb dos mots trencant la uniformitat al mig: “caos total”.

No tan sols caos, que ja seria, sinó total.

Que després, constatat el transcurs dels esdeveniments, les xarxes n’han fet mofa i befa, de la coberta sinistra anunciant una apocalipsi que no ha acabat d’arribar (una fotografia de gent prenent la fresca al voltant d’un transistor com a contrast gràfic, aquest civisme de cedir-se el pas que segons com encara practiquem els humans com a paradigma), però que l’anhel hi ha romàs igualment retratat.

I és cert que aquesta portada casa amb el context de la batalla partidista que tan sanguíniament viuen a Espanya per treure Sánchez de la presidència, però també pot ser que respongui, alhora, a un corrent de fons. O que ajudi a situar-lo. I que s’acabi d’entendre al costat d’una altra imatge que pot semblar especialment ridícula (que ho pot semblar i que ho pot ser), però que l’explica i la completa: davant d’un bou blanc que remuga indiferent a tot i disfressada amb camisa pseudo-militar, Díaz Ayuso, presidenta madrilenya, compareix davant d’un micròfon de la seva televisió per dir que demana a l’estat el pla d’emergència que permet enviar l’exèrcit perquè “pugui preservar l’ordre”.

El pobre bou (mirada perduda, cap petit, coll poderós), allà lligat, no té res a veure amb l’apagada ni amb res, però acaba de donar al conjunt un to d’espanyolada que no ens hauria de fer perdre de vista la cantarella que ja fa temps que volen que sigui habitual: enviar l’exèrcit.

Enviar-los-el.

Enviar-nos-el.

Perquè hi ha caos (gran caos, caos total), diuen. Perquè, si no hi és, el prediquen amb aquella facilitat que tenen per a predicar. El prediquen i el creen. Perquè (i Vicent Partal ho assenyalava ahir a l’editorial) aquí s’hi afegeix la falta de transparència i, alhora, s’alimenta l’estratègia del caos i la confusió, amb la repetició de l’hòrrid “tot està sota control” per bé que l’evidència mostra que no és així (aquesta mania de tractar la gent com si no fóssim adults). Que hi contribueixen tots, a la creació d’aquest gran papus, d’aquesta cultura apocalíptica.

I a les seves conseqüències.

Perquè, davant del caos, l’única resposta, ja se sap i tant com ho repeteixen, és la seguretat. I la seguretat, seguim amb aquest anguniós fil de conseqüències, no són veïns ni bombers ni sanitaris, sinó la que atorga la força autoritària, la policia, els militars.

I ja som al cap del carrer.

En fi. Pobra bèstia. El bou, vull dir.

Fa unes setmanes, el sector crític de l’ANC va fer arribar una carta pública al secretariat nacional per a deixar clar que ja no pretenien que l’entitat impulsés una llista cívica a les eleccions. Després de la negativa dels socis de base, consideren que és un debat tancat, i diuen explícitament que “qualsevol nou projecte polític s’ha d’impulsar des de fora de l’entitat, deixant-ne al marge l’Assemblea”, tal com els recriminava Lluís Llach, president de l’ANC. I això preparen, justament.

El 5 de juny es presentarà a les Cotxeres de Sants, a Barcelona, Dempeus per la Independència, una iniciativa política que vol desembocar en una candidatura a les pròximes eleccions al parlament, que, si no s’avancen, seran el 2028. La vigília de Sant Jordi ja van publicar un manifest que reivindicava que la independència continuava essent possible i en què criticaven els dirigents dels grans partits independentistes per “la negociació d’engrunes amb l’estat espanyol”, que diuen que com més va més assimila Catalunya a Espanya.

En oposició, proposen d’obrir una nova fase política cap a la independència tot promovent “una opció electoral creïble, sorgida de la base, amb la participació activa dels ciutadans que elegeixin els representants, i que sigui capaç de liderar la majoria transversal de l’independentisme”. Aquesta candidatura hauria de tenir com a única prioritat la independència i contribuir a aglutinar les noves iniciatives polítiques que sorgissin.

“El debat polític ha de tornar a centrar-se en la independència”, que insisteixen que és “l’única alternativa possible”. També volen que les següents eleccions al parlament es tornin a convertir en un plebiscit sobre la independència, com les del 2015, i assumir la unilateralitat com a única estratègia realista per assolir-la.

A més, es marquen com a objectius tornar a mobilitzar l’independentisme per assolir la majoria parlamentària, defensar el català com a única llengua comuna i declarar i sostenir la independència de Catalunya.

Vora dos-cents cinquanta impulsors

Aquest manifest té vora dos-cents cinquanta signants, entre els quals destaquen Dolors Feliu, l’ex-presidenta de l’ANC que va empènyer a favor de la llista cívica, i Josep Punga, membre actual del secretariat nacional de l’ANC que es va proposar com a candidat del sector crític a la presidència de l’entitat. Tots dos diuen que han signat el manifest com un acte de suport particular, i en declaracions a VilaWeb Punga afegeix que, malgrat que creu que la llista cívica era necessària, ara ja és un debat conclòs i que cal cercar alternatives, com és Dempeus per la Independència. “L’argument que dividia els associats era el paper que havia de tenir l’ANC en un projecte així. Van decidir que l’ANC no s’hi impliqués i que qualsevol projecte havia de néixer fora de l’entitat.”

De fet, Punga es mostra desencantat amb la tensió interna de l’ANC, i creu que la proposta de reforma dels estatuts no ajuda a rebaixar-la. Fins i tot, no descarta de deixar el secretariat si la situació persisteix: “Em vaig presentar per intentar que l’ANC fes un relleu generacional i que fos una organització independent capaç de criticar altres actors quan calgués, però no per fer de comparses. No seré en un lloc sense poder-hi fer aportacions.”

Forta presència del sector crític de l’ANC entre els signants

També signen el manifest uns altres membres actuals o antics del secretariat nacional de l’ANC i posicionats dins del sector crític, entre els quals, Neus Alsina, Uriel Bertran, Roser Campí, Chus Castillo, Àngels Digon, Anton Dunyó, Natàlia Esteve (ex-vice-presidenta), Josep Tomàs Guerrero, Ariene Heinz, Carles Fité, Manel Manzanas, Núria Marín (ex-vice-presidenta), Albert Llorenç Mariño, David Miñana, Joan Mollà, Mariana Muchnik, Marta Ortolà, Francesc Sabater, Eulàlia Sirvent i Tomàs Torrent.

A més d’ells, també el signen perfils com els de l’activista Roger Español; els empresaris Jordi Roset (propietari de Petrolis Independents) i Natàlia Cuguero (membre de la junta directiva de PIMEC); l’ex-batlle d’Arenys de Munt Josep Manel Ximenis, que va impulsar la primera consulta independentista; l’advocada Judit Rossell, i els actors Sergi Mateu, Carme Sansa i Pepa Arenós.

Desplegament pel país

“Això que plantegem naixerà de bell nou. La llista cívica era una iniciativa que crèiem útil davant la reculada dels partits tradicionals. Això és una altra cosa, però és evident que cal una candidatura nítidament independentista”, diu Manel Manzanas, un dels impulsors.

La seva voluntat és que Dempeus pugui fer de paraigua si s’hi acaben afegint altres partits independentistes unilateralistes. Ara com ara, hi han mostrat suport a les xarxes socials formacions minoritàries com Acord per la Independència o Unitat per la Independència. Ara bé, estableixen dues línies vermelles: la independència i el respecte als drets humans i la tolerància, una referència a Aliança Catalana.

Al primer acte públic de Dempeus per la Independència, el 5 de juny a Barcelona, se’n presentaran els portaveus. I després, faran un desplegament territorial. “Anirem a veure si som capaços d’il·lusionar la gent desencantada. Hem de tornar a parlar de la independència”, diu Manzanas.

 

La gran apagada de dilluns va portar part dels afectats a viure situacions complicades. A alguns els va enxampar pel carrer o a l’oficina, però uns altres eren en combois dins un túnel al metro o tancats a l’ascensor. Aquests dies, s’ha intensificat el debat sobre què fer o no fer en aquests casos, però els experts subratllen un fet essencial: va ser una circumstància excepcional i la solució se centra a prevenir i saber què passa, a trobar els problemes estructurals i, en tot cas, fer didàctica sobre què es podria fer.

Arribats a aquest punt, Jordi Llabrés, professor de psicologia i analista de la conducta de la Universitat de les Illes Balears (UIB), es mostra molt clar: “Si quedes tancat, això és el que has de sentir, por.” Cada persona reaccionarà de manera diferent, però la por és una emoció, una reacció automàtica. Tenir por és normal, és adaptatiu, i fa que s’activin respostes al nostre cos: el cor va més de pressa, respiram més de pressa, estam més atents…, explica el professor.

Ara bé, en una situació com la de quedar tancat, aquestes respostes primitives no sempre funcionen, ans al contrari, es tornen contraproduents. “La primera idea és que no t’has de deixar endur per aquestes reaccions”, diu Llabrés. Per això, diu que és important parar atenció al present (“respir, és impossible que em quedi sense aire, els ascensors no són hermètics, l’única cosa que puc fer és esperar”) i no pas en el futur (“em moriré”) ni en el passat (“hauria d’haver anat per les escales”). És a dir, a evitar pensaments catastrofistes.

Ho explica també Ingeborg Porcar, professora de psicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB): “S’han d’intentar aturar els pensaments catastrofistes, perquè es retroalimenten. Creen més senyals d’alarma. En cas de dubte, sempre és millor reduir revolucions”. En aquest sentit, afegeix: “La calma genera calma. L’atabalament genera angoixa i és contagiosa. Si no sé què he de fer, el que he de fer és calmar-me.” Segons Porcar, el cervell entra en un sistema de gestió del perill i, per tant, “es posa en marxa una part del cervell primitiu que té el mateix nivell que el del teu gos o gat”. I afegeix: “En el moment que entrem en aquest sistema operatiu, tot el cos reaccionarà per supervivència.”

I com ho podem evitar?

Un exemple que posen damunt la taula ambdós professors és respirar lentament. Com més lentament es respiri, més es desactivarà el sistema d’alarma. Una cosa que hi ajuda és fer inspiracions de fins a quatre segons i expiracions de sis. “Això alenteix i produeix un efecte que ajuda a relaxar-nos, fa desconnectar l’alarma”, diu Porcar.

Quan entrem en aquest mode de supervivència, el cos té tres canals de resposta. Llabrés explica que les accions s’expressen de tres maneres: les conductes fisiològiques (batecs del cor accelerats, respiració accelerada), les cognitives (generació de pensaments catastrofistes) i motores (com actuam, moviments ràpids, etc.). Com que aquestes conductes estan relacionades les unes amb les altres, si se’n pot desactivar una, això ajudarà a desactivar la resta. Per exemple, les respiracions més lentes ajudaran a centrar-se en el present (i evitar els pensaments catastrofistes) i això, alhora, ajudarà a reduir el ritme cardíac.

Però, en tot cas, la de dilluns va ser una situació excepcional. “En condicions normals, que no són les de dilluns, en la majoria d’ascensors hi ha la possibilitat de comunicar-te amb l’exterior. A l’altra banda, hi haurà una persona entrenada que et pot ajudar amb una bona caixa d’eines per a reduir l’atac de pànic”, diu Porcar. I insisteix molt en aquesta idea: “En el 99% de situacions, algú t’ajudarà a rebaixar la simptomatologia.”

Una solució estructural

De tota manera, això són consells, però no pas la solució estructural al problema. És a dir, no es pot responsabilitzar la persona que té l’atac de no posar en marxa aquests mecanismes i, encara menys, que li funcioni. Per Porcar, el problema va molt més enllà d’un fet com el de dilluns. Quan una persona té atacs de pànic necessita psicoteràpia a llarg termini, sobretot per a saber per què en té. “L’atac de pànic no és un problema aïllat. És un símptoma, no un problema. I has de treballar-ne el rerefons, no el símptoma. Té a veure amb la manera d’afrontar les dificultats. Si tot fos com hauria de ser, que no és el cas, la persona que té atacs de pànic hauria de saber què fer”, diu Porcar.

I va més enllà: “Tenim una xarxa de salut mental absolutament col·lapsada que no pot abordar tot això. No té recursos, no té professionals. Els atacs de pànic els tracta el metge de capçalera, i amb ansiolítics. Això no funciona. Perquè funcionés, hauries d’anestesiar la persona.” I critica que no es dóna una solució real a les persones que tenen aquests problemes. “No pensin en dies com el 28 d’abril, que n’hi ha pocs, pensin en solucions per al dia a dia i a demanar a les autoritats atenció en salut mental de qualitat.”

L’experta insisteix que aquests moments no s’haurien de treballar únicament en dies com el de l’apagada, sinó que cal tenir una cultura de la prevenció: “Necessitam eines per a reaccionar en situacions clau, com quan ens trobem amb un accident. En gestions de crisi, sabem que la millor cosa que pot passar de qualsevol situació negativa és generar aprenentatge.”

Llabrés coincideix plenament amb aquesta idea, i afegeix: “Està molt de moda aprendre a gestionar emocions, però no es poden gestionar, són respostes automàtiques. La por és la por. Ens hem de centrar en què passa després.” I diu que hi hauria d’haver més formació en psicologia: “Hi ha molts problemes que, si tenguéssim la formació, es podrien minvar o podríem fer que no es cronifiquessin.”

L’atac de pànic

I amb aquesta actitud didàctica, Llabrés dóna alguns consells per a afrontar aquests atacs de pànic. “Si jo qued tancat amb algú que en pateix un, li diria que no fes res i esperés deu minuts, perquè li acabarà passant.” Perquè els atacs de pànic, segons que explica, tenen una característica comuna: no duren més de deu minuts. Si el cos es veu estret, desconnecta. Per això és important, també, acompanyar la persona i, si s’acuba, que no es faci cap cop.

“No mors d’un atac de pànic. I si en tens un altre, tornaràs a veure que no passa res. És molt fàcil de dir i molt mal de fer. Però en lloc d’intentar tranquil·litzar, que fa posar més nerviosa la gent, és millor intentar de deixar-ho passar.”

Sigui com sigui, tal com insisteix Porcar, la solució va més enllà i, per evitar que s’esdevinguin, cal una atenció persistent i de qualitat.

 

El grup de rap irlandès Kneecap és a l’ull de l’huracà d’una campanya creixent de cancel·lacions i pressions polítiques arran d’un vídeo difós recentment en què, suposadament, un dels membres insta a matar diputats britànics. Tot i que el grup ha negat rotundament que fos una crida a la violència i ha denunciat una manipulació del context, sectors conservadors han aprofitat la polèmica per demanar-ne la censura.

Aquesta setmana s’han cancel·lat tres concerts prevists a Alemanya –a Hamburg, Berlín i Colònia– i la setmana passada ja havien estat anul·lades les actuacions als festivals Hurricane i Southside. A més, s’ha cancel·lat un concert al recinte Eden Project, a Cornualla (Anglaterra), i alguns polítics britànics exigeixen que tampoc no actuïn al festival de Glastonbury.

Un d’aquests és el diputat conservador Mark Francois, que ha aprofitat la investigació en curs de la policia antiterrorista per pressionar els organitzadors.

Una investigació sota escrutini polític

Els serveis de la policia antiterrorista del Regne Unit han confirmat que examinaven un enregistrament d’una actuació del grup a Belfast, el novembre del 2023, en què un dels membres diu: “L’únic bon tory [en referència al Partit Conservador] és un tory mort. Mateu el vostre diputat local.” Les autoritats valoren si aquestes paraules poden constituir un delicte d’incitació a l’odi o a la violència, però de moment no hi ha cap imputació formal.

Fonts policíaques han indicat que és una avaluació preliminar, i que encara s’analitza el context complet de les imatges. No és l’únic vídeo en el punt de mira de la policia. També valoren imatges d’un concert a Londres, el novembre passat, en què suposadament un membre del grup va fer proclames a favor d’Hamàs i l’Hesbol·là. Ambdues organitzacions són prohibides al Regne Unit i donar-los suport és delicte.

Unes quantes figures polítiques, especialment del Partit Conservador, han fet pressió perquè es prenguessin mesures legals contra el grup. L’ús dels vídeos per a justificar cancel·lacions ha estat criticat per defensors de la llibertat d’expressió i per l’entorn del grup, que alerta d’una instrumentalització política del cas.

Una campanya orquestrada, segons el grup

Daniel Lambert, mànager de Kneecap, ha acusat directament els detractors del grup de dur a terme “una campanya concertada per desplaçar-los” i ha dit que l’objectiu és “advertir els grups joves que no poden parlar de Palestina”. En una intervenció a la cadena pública irlandesa RTÉ, Lambert ha denunciat allò que considera un “histerisme moral” i ha criticat que es jutgi Kneecap amb criteris més estrictes que no pas els polítics.

“Tot això ha començat arran de la seva actuació a Coachella [Califòrnia, EUA], que era el lloc on havien de ser”, ha dit. En aquell concert, Kneecap va qualificar les accions militars d’Israel a Gaza de “genocidi finançat pels EUA”, cosa que va desfermar una onada hostil de veus públiques com ara Sharon Osbourne –parella del cantant de Black Sabbath–, que va demanar que els revoquessin els visats per a actuar als EUA.

En un comunicat, Kneecap assegura que el fragment de vídeo s’ha tret de context expressament per convertir-lo en una arma política. El grup parla d’una “campanya de difamació” amb la intenció de fer descarrilar el debat real sobre la seva música i els missatges de suport a Palestina. Així i tot, han fet arribar disculpes sinceres a les famílies dels diputats assassinats Jo Cox i David Amess, perquè la filla d’aquest darrer va demanar explicacions.

KNEECAP STATEMENT:

Since our statements at Coachella — exposing the ongoing genocide against the Palestinian people — we have faced a coordinated smear campaign.

For over a year, we have used our shows to call out the British and Irish governments' complicity in war crimes.… pic.twitter.com/mBojb5QBOP

— KNEECAP (@KNEECAPCEOL) April 25, 2025

Kneecap ha remarcat que no pretenien ferir ningú, però Brendan Cox, vidu de Jo Cox, ha considerat que les disculpes del grup “només són a mitges” i ha exigit un gest més clar.

Pressions també a Irlanda del Nord

A Irlanda del Nord, on el grup té previst d’actuar aquest estiu com a teloner de Fontaines DC, a Belfast, també hi ha pressions perquè se suspengui el concert. El regidor unionista Jim Rodgers ha dit a la BBC que cal valorar seriosament si s’hauria de permetre l’actuació i ha expressat la voluntat de parlar amb l’ajuntament perquè prengui mesures. Tanmateix, el consistori de Belfast ha aclarit que la gestió del recinte on s’ha de fer el concert depèn d’un acord legal amb el promotor i que qualsevol proposta de vetar el concert hauria de passar pel ple municipal.

Qui són Kneecap?

Kneecap és un trio de rap irlandès que canta en gaèlic i que sovint ha causat polèmica per les lletres i l’estètica provocadora. Es va formar el 2017 a Belfast i és integrat per Mo Chara, Móglaí Bap i DJ Próvaí. La seva trajectòria ascendent ha estat recollida en un film de ficció inspirat en la seva història i protagonitzat per l’actor Michael Fassbender, que enguany ha guanyat un premi BAFTA.

The Washington Post · Ishaan Tharoor

Fa uns mesos, la victòria de Pierre Poilievre a les eleccions d’aquest dilluns passat al Canadà semblava dada i beneïda. Els conservadors de Poilievre tenien un avantatge de dos dígits sobre els liberals als sondatges, i Poilievre semblava que havia canalitzat amb èxit la frustració d’un electorat cansat d’una dècada de govern de Justin Trudeau, ara ja ex-primer ministre. Però, dimarts al matí, les esperances de victòria electoral de Poilievre s’anaren esvaint a mesura que l’escrutini avançava, com també s’anà esvaint, segurament, el seu futur polític: els conservadors no tan sols no van guanyar les eleccions generals de dilluns, sinó que també van haver de veure com el seu cap perdia l’escó al parlament.

La remuntada sorprenent dels liberals s’explica per unes quantes raons. Trudeau es va retirar de la cursa a començament d’any, cosa que ha ajudat els liberals, de centre-esquerra, a distanciar-se del llegat de l’ex-primer ministre. El successor de Trudeau, Mark Carney –l’afable ex-governador dels bancs centrals d’Anglaterra i el Canadà– ha aconseguit de presentar-se davant els canadencs com un dirigent polític competent i experimentat. A Poilievre, un polític de carrera que feia mesos que feia campanya explícitament contra Trudeau, el tomb l’ha agafat amb el peu canviat.

Però el factor més important en el transcurs de la campanya ha estat l’ombra de Trump, que ha posat cap per avall la política canadenca amb una guerra comercial agressiva i la insistència a convertir el Canadà en “el cinquanta-unè estat” dels Estats Units. El fervor nacionalista desfermat al Canadà per les fanfarronades de Trump ha impulsat Carney en els sondatges, mentre que Poilievre ha quedat greument assenyalat per la seva proximitat ideològica amb el president nord-americà.

Els altres principals partits de la política canadenca –incloent-hi el Nou Partit Democràtic (NDP) i el Bloc Quebequès– han sofert una hemorràgia de vots considerable en unes eleccions que, a efectes pràctics, han acabat convertint-se més en un referèndum sobre Trump que no pas en un referèndum sobre Trudeau.

En el discurs de victòria, dimarts al matí, Carney reiterava la convicció que l’antiga relació amb els Estats Units, construïda sobre el lliure comerç i l’aprofundiment de la integració mútua, s’havia acabat. “Tal com adverteixo de  fa mesos, els Estats Units volen la nostra terra, els nostres recursos, la nostra aigua, el nostre país. Res d’això són amenaces buides. El president Trump vol doblegar-nos, perquè vol que els Estats Units siguin el nostre amo.”

El cas del Canadà podria repetir-se aviat en una altra part de l’antic imperi britànic. Les eleccions generals d’Austràlia són aquest cap de setmana, i el govern de centre-esquerra en funcions del primer ministre Anthony Albanese també sembla que s’ha beneficiat de la bel·ligerància de Trump. Enmig de l’escalada de la guerra comercial desfermada per la Casa Blanca, que inclou aranzels a l’acer i a l’alumini, el públic australià també prioritza un govern disposat a plantar cara a Trump.

“He defensat l’interès nacional d’Austràlia en les dues converses que he tingut amb el president Trump, i ho faré sempre”, digué Albanese als periodistes en l’arrencada de la campanya electoral.

Un sondatge fet per la cadena pública australiana ABC revela que més del 70% dels australians creuen que les mesures de Trump faran empitjorar la situació econòmica, mentre que la majoria del país ha deixat de veure els Estats Units com un soci fiable en matèria de seguretat. Tres mesos després de la presa de possessió de Trump, dos terços dels australians creuen que el seu país ja no pot comptar amb els Estats Units, i que cal que continuï desenvolupant les seves pròpies capacitats militars. El juny passat, aquesta xifra es trobava per sota del 40%.

Aquest canvi d’actitud ha tingut un efecte directe en les eleccions. Un terç dels votants a Austràlia –on el vot és obligatori– diuen que ara és menys probable que votin el cap de l’oposició conservadora, Peter Dutton, a causa de la seva afinitat amb Trump, segons un sondatge publicat fa dues setmanes.

Dutton, com Poilievre, encapçalava els sondatges abans que Trump arribés a la Casa Blanca. El cap conservador ha adoptat sovint una retòrica trumpista en qüestions de diversitat; també defensa de restringir la immigració i les retallades del pressupost públic, i es posiciona com el candidat del canvi per a aprofitar la irritació creixent dels australians amb l’augment del cost de vida i el preu de l’habitatge. Però les perspectives electorals de la seva coalició conservadora s’han anat esvaint a mesura que els laboristes assenyalaven les afinitats del programa electoral de Dutton amb el de Trump.

“Trump s’ha convertit en el tercer candidat d’aquesta campanya electoral”, diu a l’agència Reuters Mark Kenny, professor especialitzat de Ciències Polítiques a la Universitat Nacional Australiana de Canberra. “L’ombra de Trump ha dificultat considerablement que Peter Dutton pugui parlar lliurement del seu programa electoral, i encara més que els votants el percebin com una figura completament independent.”

Per la seva banda, Albanese ha provat de treure importància a les comparacions amb l’efecte Trump al Canadà. Austràlia no té el mateix dèficit comercial amb els Estats Units que el Canadà, ni tampoc una relació –econòmica o política– tan estreta. “És fàcil sobreestimar l’impacte electoral de tot això”, deia Albanese en un pòdcast britànic aquest mes. I afegia: “El Canadà, evidentment, comparteix una frontera amb els Estats Units, i per això tota aquesta zitzània ha estat tan brutal.”

Durant el debat de tancament de campanya, Albanese digué que ell i Trump tenien “opinions diferents i valors diferents”, però confià que la relació de seguretat entre els Estats Units i Austràlia –que va dir que tenia “suport universal” entre els parlamentaris nord-americans que havia conegut– es mantindria durant els anys vinents.

Amanda Coletta, corresponsal de The Washington Post al Canadà, diu que Carney “ha aconseguit de presentar-se com una força estabilitzadora en un moment de grans desestabilitzacions”. Albanese, en campanya, sembla que ha volgut fer igual.

Andrew Carswell, que va ser secretari de premsa de l’ex-primer ministre conservador Scott Morrison –a qui Albanese derrotà en les eleccions del 2022– diu a Reuters que Trump ha estat “com una bola de demolició” per a les possibilitats de victòria electoral de Dutton: “Els votants australians miren amb preocupació què passa als Estats Units i pensen: ‘Si el canvi ha de ser això, no ens cal pas’.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Fa temps que considere que el debat sobre si estàvem preparats o no per a fer la independència el 2017 és dels més difícils de sostenir en aquest país. Per un excés d’emocionalitat. Tot allò que va passar després de la declaració de la independència fa que entre els ciutadans haja arrelat fort la idea que tot plegat era un procés de fireta, que, en realitat, ningú no havia preparat res o –àdhuc– que tot plegat era una terrible enganyifa feta de propòsit, i contra la població, ordida per això que ara en diuen els partits processistes.

Jo sempre he defensat –a partir d’allò que sé i vaig saber en aquell temps– que aquesta posició és errònia. Que no és veritat que no hi hagués res preparat. I ara aprofitaré l’apagada d’aquesta setmana per a parlar, precisament, de la feina –molta i bona– que es va fer per preparar l’adveniment de la república. Perquè he decidit de repassar els documents de l’època i mirar si algú havia preparat res relacionat amb aquest àmbit. I he anat a parar als informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional.

Aquest consell va ser creat per la Generalitat (aleshores n’era president Artur Mas) el febrer del 2013 i l’integraven catorze experts de primera fila en diverses matèries, encapçalats per Carles Viver i Pi-Sunyer. Els treballs es van concretar en la publicació de dinou informes que tenien per missió saber què havia de fer Catalunya en el moment de constituir-se en un estat independent. Preveia hipòtesis diverses, que anaven de la col·laboració amb Espanya fins a una situació de conflicte obert amb els veïns de ponent.

I, entre els dinou informes, el que fa tretze era dedicat a l’abastament d’aigua i energia. Avui pot semblar una obvietat, però no ho era. El Consell va estudiar com fer el referèndum d’autodeterminació, com es podrien distribuir actius i passius amb l’estat espanyol, com construir una seguretat social catalana, quines podien ser les vies d’integració de Catalunya a la Unió Europea o quina política monetària s’hauria de seguir. I, demostrant el rigor i la serietat del projecte, entraven a fons també en aquests temes que poden marcar la configuració d’un nou estat.

Aquest informe número 13 (que encara podeu llegir a la web de la Generalitat, tot i que el Consell va ser abolit formalment pel 155) és modèlic tant per la presentació de la qüestió com per les solucions que proposa. En 137 pàgines ben atapeïdes s’hi formulava l’estat i el funcionament de les infrastructures –aquell any– i s’abordava de quina manera es podien millorar amb la independència.

Una de les mesures proposades era que Catalunya tingués un mercat elèctric propi i que no s’integràs en el Mercat Ibèric d’Electricitat que formen Espanya i Portugal, que és el que va caure amb estrèpit dilluns. Alhora, es proposava un acord de col·laboració amb l’estat francès, per a assegurar la màxima seguretat energètica a còpia de sostenir connexions fortes simultàniament amb els dos mercats geogràfics veïns –que és, diguem-ho tot, allò que dilluns va permetre a Andorra d’escapar de l’apagada.

El report és completíssim i ple de dades que avui, lògicament, no són actualitzades, però que posen en relleu l’ambició del projecte i la qualitat amb què es va encarar. I el rigor de la preparació. L’anàlisi final afirmava que una Catalunya independent pot ser un dels estats de la Unió Europea amb els preus d’energia més reduïts, partint del fet que és un sistema estructuralment excedentari i pot garantir en tot moment el subministrament d’un cent per cent de la demanda, tot disposant d’un coixí d’un 40% de potència, del qual un 20% és la reserva tècnica necessària i un altre 20% és sobrant. I que la connexió simultània i equiparable als dos sistemes veïns formava un coixí de seguretat molt gruixut.

Tot això ve a tomb d’un cert debat públic que va haver-hi ahir sobre la qüestió de si una apagada com la de dilluns s’hauria pogut produir en una Catalunya independent. L’espanyolisme –el descarat o el tímid– va massa entonat. Fins i tot es van atrevir a fer-hi brometes de mal gust; bromes que, amb els papers i els estudis a la mà, en realitat no semblen gens oportunes.

Primer, perquè els arguments per a opinar amb criteri que en una Catalunya independent una apagada com aquesta seria molt més difícil que passàs els trobem negre sobre blanc i són molt sòlids. Però, en segon lloc, i sobretot, perquè els espanyols ja poden anar fent bromes que, ara per ara, l’única cosa que ha quedat clara és que Espanya sí que és incapaç de protegir de manera adequada el seu sistema elèctric i, sobretot, el benestar dels seus ciutadans.

 

PS1. Continuem aportant als lectors la veu d’experts que ens intenten d’explicar com ha pogut haver-hi una apagada d’aquest nivell. Avui Ot Bou entrevista Mar Reguant, professora d’investigació de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats i docent a Chicago: “Aquesta apagada ha demostrat que la nuclear és inútil”.

PS2. Nous moviments en la política catalana. Un grup de gent que dins l’ANC va impulsar la idea de la Llista Cívica ha decidit de formar un nou partit polític o plataforma electoral que es presentarà el 5 de juny. Arnau Lleonart hi ha parlat i ens n’explica les intencions en aquest article.

PS3. Espere que no s’haja notat excessivament, però aquestes setmanes he viatjat per la Xina, amb la intenció de descobrir les noves megalòpolis de l’interior, que em deien que anaven superant Pequín, Xang-hai  i Shenzhen a una gran velocitat. Allò que hi he vist és francament sorprenent i ho explicaré en tres articles que publicaré aquests dies. El primer: “Un Lamborghini per a Mao (Viatge a la nova Xina, I)”.

Enric Duran, nascut a Vilanova i la Geltrú (Garraf) el 1976 i conegut com el “Robin Hood català”, ha enviat una carta al ministre de Justícia francès, Gérald Darmanin, en què denuncia el tracte que rep a la presó, on és retingut preventivament d’ençà del juny acusat d’un delicte d’emblanquiment de capitals, que ell nega haver comès. L’acusen d’aquest delicte per haver executat, suposadament, intercanvis entre l’euro i les criptomonedes amb algú que havia aconseguit els diners de manera fraudulenta.

En la carta, Duran assegura que va ser enganyat per un client en operacions de compravenda de criptomonedes i insisteix en la seva innocència. Subratlla que desconeixia les activitats fraudulentes de la persona amb qui va intercanviar diners.

Duran explica que el 23 d’abril s’havia de produir un acarament davant la jutgessa amb el principal acusat de la trama d’emblanquiment de diners. Segons ell, això li hauria permès de desmuntar les acusacions que pesen sobre ell, però finalment es va cancel·lar. Segons l’administració penitenciària, no hi havia prou efectius per traslladar-lo a Nanterre. 

Gérald Darmanin, en una imatge d’arxiu.

Duran denuncia que se l’ha classificat amb el màxim nivell de perillositat (nivell 4), reservat habitualment a criminals violents, assassins o caps de xarxes de narcotràfi. “En un estat deficitari com és el francès, que clama la seva necessitat de trobar 50 mil milions anuals més per a sobreviure, gasta així els diners dels ciutadans, donant una sobre-dimensió ridícula a la meva perillositat, la d’un activista de cultura desobedient i pacifista, que en la seva vida ha comès cap acte de violència, inspirat com molts en Gandhi i Martin Luther King”, diu Duran. 

En la carta, Duran fa palès la seva lluita contra el capitalisme. “Si soc perillós no és per al vigilant que m’emmanilla per posar-me al furgó, sinó per al director que ho dirigeix des de la seva oficina o per a vós, Ministre que nomenà el director. Senyors, jo ja sé perquè soc perillós. Ho soc perquè no m’he agenollat, no m’he integrat, no he defallit. Soc perillós perquè des del 2011, en temps del Moviment del 15M, en comptes de saltar de l’activisme al joc electoral, vaig demostrar juntament amb milers de companys i companyes que és possible construir una alternativa al capitalisme basada en el cooperativisme, la democràcia directa i la desobediència civil no violenta”, diu.

Enric Duran també denuncia que és discriminat i a la presó per la seva trajectòria activista. “Sense antecedents penals i amb una llarga història d’activisme pacifista per preservar el planeta i construir un sistema econòmic més jut, vostès em tracten com un criminal perillós, el que a més a més mostra que prenen decisions que em discriminen pel meu passat activista, la qual cosa no és legal, com ja ha denunciat la meva mare davant dels representants de la Comissió Europea”, expressa.

Coincidint amb l’enviament de la carta, també s’ha fet una concentració davant de la delegació de la Comissió Europea a Barcelona per a denunciar la situació de Duran i reclamar-ne l’alliberament.

Fotografia: Grup de Suport a Enric Duran.

A continuació, podeu llegir la carta que Duran ha enviat al ministre de justícia francès, Gérald Darmanin:

La Comissió dels Mercats i la Competència (CNMC) espanyola ha aprovat amb condicions l’oferta pública d’adquisició (OPA) del BBVA al Banc Sabadell. Això permet que el govern espanyol intervingui en l’operació i, fins i tot, en pugui modificar les condicions abans que sigui definitiva.

Els compromisos són garantir la presència d’oficines del Sabadell i l’accés a caixers en zones poc poblades, amb rendes baixes o amb escassa competència. La majoria dels compromisos tindran una durada de tres anys, prorrogables per dos anys més en el cas del crèdit a pimes; i d’any i mig en el cas dels caixers. La CNMC supervisarà el compliment dels compromisos durant el temps estipulat.

La sala de competència, formada per cinc membres i presidida per Cani Fernández, ha aprovat per unanimitat el dictamen després d’una llarga reunió que s’ha allargat fins passades les 19.30 del vespre. Segons fonts pròximes al procés citades per l’agència Efe, no hi ha hagut cap vot particular.

Tanmateix, com que la CNMC ha subordinat l’operació al compliment d’uns compromisos, la resolució encara no és ferma. Segons que diu la normativa espanyola, el ministre d’Economia, Carlos Cuerpo, disposa de quinze dies per decidir si porta el cas al consell de ministres, que podria endurir-ne les condicions o fins i tot vetar-lo.

De fet, tot indica que així serà, atès que l’executiu espanyol ha expressat reiteradament la seva oposició a la fusió. Des del primer moment, el govern de Pedro Sánchez ha manifestat preocupació pels efectes que la concentració bancària podria tenir sobre la competència i la disponibilitat de serveis financers en determinats territoris.

L’aval de la CNMC és un pas significatiu per al BBVA, que ja va intentar de comprar el Banc Sabadell l’any 2020, però aleshores l’operació va fracassar. Ara, amb una nova proposta que inclou una opa hostil, l’entitat espera guanyar prou suport entre els accionistes del Sabadell per tirar endavant la fusió.

Un total de 165.000 vehicles han sortit de Barcelona i l’àrea metropolitana aquest dimecres des de les 15.00 fins a les 20.00 . La xifra representa un 34% del total previst, segons que ha informat el Servei Català de Trànsit (SCT).

A l’AP-7, hi ha quatre quilòmetres de retencions en sentit sud, a la sortida de Tarragona cap a Castelló de la Plana. Les dues rondes de Barcelona són col·lapsades. A la Ronda Litoral –B-10–, s’acumulen retencions en diversos punts: 2,5 quilòmetres entre Sant Adrià de Besòs i el nus de la Trinitat; 3,5 quilòmetres més al tram nord de la ciutat, i 5 quilòmetres en sentit sud, entre Barcelona i el nus del Llobregat. A la Ronda de Dalt –B-20–, les retencions han estat de 3 quilòmetres entre Cornellà de Llobregat i la C-32, i de fins a 9 quilòmetres entre Barcelona i el nus de la Trinitat.

També hi ha hagut complicacions destacades a la C-32. En sentit nord, entre Argentona i Cabrera de Mar (Maresme), s’hi han detectat retencions de 3 quilòmetres. A més, en sentit sud, entre Argentona i Barcelona, una retirada de vehicle ha obligat a tallar puntualment un tram d’1 quilòmetre de calçada.

A la C-58, entre Barcelona i Montcada i Reixac (Vallès Occidental), s’ha produït una avaria que ha deixat els vehicles avançant pel voral i ha causat 3 quilòmetres de circulació molt lenta en sentit Trinitat.

En total, l’SCT preveu que fins dijous surtin uns 480.000 vehicles en l’operació sortida pel pont del Primer de Maig.

En aquest sentit, Trànsit ha desplegat un dispositiu especial d’ordenació, regulació i control del tràfic aquest dimecres a les 15.00 i s’allargarà fins diumenge a les 00.00 hores.

a càrrec de Leonora de Groot Bogaarts - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca